Nordrhein-Westfalen

Contingut:

Münster

Història de Münster

Münster va ser fundada al voltant de l’any 793 pel missioner Liudger, que va crear un monestir a la zona de la plaça de la catedral, on estava l’assentament saxó de Mimigernaford. El nom actual de la ciutat ve del nom llatí del monestir, doncs Münster significa catedral.

L’any 805 ja es va convertir en diòcesi, essent Liudger el primer bisbe. Més tard, a la segona meitat del segle XII Hermann II von Katzenelnbogen seria el primer Príncep-Bisbe de Münster.

La ciutat es va convertir en un important centre comercial a Westfàlia i, a l’Edat Mitja, era la ciutat més gran. A part, va ser un de les ciutats més importants de la Lliga Hanseàtica a Westfàlia, a la qual va pertànyer des del segle XIV.

La història de Münster està marcada pels nombrosos conflictes entre el governant, el Príncep-Bisbe, i els ciutadans que intentaven alliberar-se del poder episcopal, especialment, en els primers anys del segle XVI, quan la Reforma recorria el Sacre Imperi Romà, arribant a Münster a la dècade de 1520. I va ser en aquest marc quan hi va haver la Rebel·lió de Münster o Regne anabaptista de Münster. El que va passar al febrer de 1534 és que els anabaptistes es van fer amb el poder de la ciutat, la qual va pertànyer sota el seu control fins al juny de 1535, quan després d’un setge liderat pel bisbe, la ciutat va caure. Els anabaptistes van ser assassinats i els seus tres líders, Jan van Leiden, que s’havia proclamat rei, Bernd Krechting i Bernd Knippoerdolling, van ser torturats i executats. Com avís constant, els seus cossos van ser penjats a les cel·les de ferro a l’església de St. Lamberti (Sant Lambert), que encara estan allí.

Münster va jugar un paper important en la Guerra dels Trenta Anys, doncs la Pau de Westfàlia es va negociar aquí i a la propera Osnabrück, entre 1643 i 1648. Aquest va ser la fi d’aquest episodi bèl·lic a Europa.

A part, en el marc d’aquesta Pau, es va ratificar, al Saló de la Pau de l’Ajuntament de la ciutat, el Tractat de Münster o Pau de Münster, pel que es va posar fi a la Guerra dels 80 Anys entre Països Baixos i Espanya. Gràcies a aquest, els Països Baixos van aconseguir la seva independència.

Al 1802, un any després de la mort de l’últim Príncep-Bisbe, Münster va ser conquerida per Prússia durant les Guerres Napoleòniques. No obstant, uns anys després, al 1806, les tropes de Napoleó van ocupar Münster fins al 1813, quan les tropes prussianes i russes van expulsar als francesos durant les Guerres d’Alliberació.

Després del Congrés de Viena, Münster va pertànyer finalment a Prússia i es va convertir en la capital de la província de Westfàlia.

Durant la Segona Guerra Mundial es van produir 102 atacs aeris a la ciutat, que va ser una de les més danyades del país. Així, prop del 91% de casc antic i el 63% de tota la ciutat va quedar destruït.

El 2 d’abril de 1945. Münster va ser presa sense lluita per les tropes estatunidenques i britàniques, que van trobar el casc antic desert i ple d’escombraries, cosa que va fer que un oficial estatunidenc digués: “Sembla Pompeya”.

Al 1946, Münster passaria a formar part de l’Estat federat de Nordrhein-Wesfalen (Renània del Nord – Westfàlia), però ja no seria la seva capital, doncs aquest paper va declinar per la ciutat de Düsseldorf. A la dècada de 1950 el casc històric va ser reconstruït, mantenint, en gran part, el seu aspecte anterior a la guerra, doncs els ciutadans es van mostrar en contra d’una reconstrucció moderna.

Prinzipalmarkt

A prinzipalmarkt és on hi ha molts dels llocs d’interès de Münster, és un carrer llarg que està definit per característiques cases de comerciants a dues aigües, totes amb façanes diferents i amb suports plens de botigues.

Pla plaça està tancada pel nord per l’església de St. Lamberti i pel sud per la Stadthausturm (torre de la casa de la ciutat), que és l’únic edifici de l’administració de principis del segle XX d’estil neorenaixentista. L’edifici més famós del Prinzipalmarkt és el Stadt Münster (ajuntament).

Aquest carrer ha estat el tradicional centre econòmic i polític de Münster, que va començar a desenvolupar-se a partir del segle XII, al costat del districte de la catedral. Amb algun que altre canvi, la seva estructura s’ha mantingut igual des del segle XVI.

No obstant, després dels greus danys de la Segona Guerra Mundial, els seus edificis van ser reconstruïts utilitzant-se elements originals i materials antics, això si, moltes façanes són ara més senzilles que les originals.

Sigui com sigui, passejant pel Prinzipalmarkt encara es pot recordar part de la història de la ciutat, quan Münster era un important centre comercial membre de la Lliga Hanseàtica.

Prinzipalmarkt amb la Lambertikirchen al fons

Stadt Münster

Un dels símbols de la ciutat és el Stadt Münster. Va ser a meitats del segle XIII, quan es va construir l’ajuntament en aquest lloc, en línia directa amb la catedral i el palau episcopal, una clara provocació per emfatitzar el reclam de l’autogovern dels ciutadans.

L’edifici va anar ampliant-se i modificant-se amb els segles i la seva elaborada façana gòtica, que es creu que és de finals del segle XIV, mostra la riquesa de Münster, que, per aquell temps, va millorar el seu nivell econòmic gràcies a ser membre de la Lliga Hanseàtica.

L’ajuntament es va fer famós durant la Pau de Westfàlia, que va posar fi a la Guerra dels Trenta Anys i va marcar un nou camí per a una ordre de pau europea i per al desenvolupament del dret internacional actual.

Més específicament, a la Cambra del Consell de l’Ajuntament de Münster va tenir lloc el jurament solemne del Tractat de Münster, el 15 de maig de 1648.

Durant la Segona Guerra Mundial, l’ajuntament va ser greument danyat i va haver de reconstruir-se a meitats del segle XX.

Abans d’entrar-hi cal fixar-se en ells capitells de les columnes davant de l’entrada, que tot i que no són les decoracions originals, són interessants, un d’ells representa als líders anabaptistes.

Al vestíbul de l’ajuntament, es pot veure de forma gratuïta un vídeo sobre la Pau de Westfàlia, a part d’alguns fragments originals de la façana de l’ajuntament i objectes sobre la història de la ciutat.

Crida l’atenció una mà empunyant una espasa, doncs, és l’espasa Send, que des de 1578, es col·locar a un racó de l’ajuntament durant la fira Send. Aquesta recorda el dret de mercat i el dret penal més estricte que regia durant aquesta fira, per aquell que osses violar la pau del mercat. L’espasa és una rèplica, i no perquè es destruís durant la Segona Guerra Mundial, sinó perquè va ser robada a l’any 2000.

Al vestíbul hi ha també l’entrada a la Cambra del Consell o Saló de la Pau, un important testimoni dels esforços per la peu i la seguretat a Europa. Degut a la seva importància històrica, s’ha mantingut igual des de la Pau de Westfàlia.

Gran part del seu interior és original, ja que al 1942, es va traslladar al castell de Wöbbel a Lippe. Això si, els vitralls de les finestres o la xemeneia de pedra es van perdre durant la Guerra, no obstant, les que es veuen avui en dia no són una rèplica, sinó que daten de la primera meitat del segle XVII i venen d’un altre edifici, la Krameramtshaus.

La sala està revestida per panells de fusta d’estil renaixentista del segle XVI, decorats, en la seva majoria, amb temàtica religiosa. No obstant, et pots apropar al moble que hi ha darrera de la taula de l’alcalde, ja que té uns 20 panells petits decorats amb motius molt curiosos, com una dona colpejant un os o dos micos barallant-se.

Penjat de la paret, hi ha els retrats dels sobirans i enviats durant les negociacions de la Pau de Westfàlia.

Tanmateix, s’exhibeixen alguns objectes curiosos, com el Gall d’Or de la ciutat, un recipient per a beure de plata daurada, una sabata de meitats del segle XVII i una mà tallada sobre una caixa de roure, llurs orígens són desconeguts.

L’entrada costa 2€ i obre de 10:00 a 17:00 entre setmana i fins a les 16:00 els caps de setmana i festius. Durant la visita hi ha un àudio en alemany que explica la història del lloc, tot i que s’ofereix audioguies en diferents idiomes.

Juntament a l’ajuntament hi ha la bonica Stadtweinhaus, l’antiga bodega de la ciutat, que va construïda al 1615 i és l’únic edifici annex a l’ajuntament que queda dels que es van construir en el passat, tot i que va haver de reconstruir-se després de la Segona Guerra Mundial. Avui es pot recordar el seu antic ús en la vinacoteca de la seva planta baixa.

Al patí del darrera de l’ajuntament hi ha l’escultura “La tolerància a través del diàleg” d’Eduardo Chillida de 1993.

Stadt Münster

Lambertkirche

L’església gòtica de St. Lambert va ser construïda entre 1375 i 1525 com a església dels ciutadans, gràcies al finançament dels comerciants. A finals del segle XIX, la torre va haver de ser reconstruïda, en aquest cas d’estil neogòtic. Tanmateix, va patir danys durant la Segona Guerra Mundial, pel que va tornar a ser restaurada a meitats del segle XX.

A l’interior hi ha les cel·les on van estar exposats al 1536 els cossos dels líder anabaptistes, diuen que les restes òssies es van poder veure durant 50 anys. Les cel·les van estar danyades per la Segona Guerra Mundial i van ser restaurades.

L’exterior de l’església guarda més elements dignes de veure, com la bonica representació de l’Arbre de Jesse sobre la porta de l’entrada o les 11 estàtues al portal oest que guarden una petita curiositat, si ens fixem amb els rostres dels evangelistes Lluc i Joan, es veu representat a dos famosos alemanys: Goethe i Schiller, respectivament.

L’església és una de les poques d’Alemanya que té una torrassa, i com a tal, té un guardià, que des de 2014 és Martje Thalmann, la primera donar en ocupar aquest lloc. Les seves obligacions estan escrites des de 1383, d’aquesta forma, ha d’advertir dels perills que puguin succeir a la ciutat, com un incendi, i per les nits, a excepció dels dimarts, ha de tocar una tradicional botzina de coure, des de les 9 de la nit fins a mitjanit, cada mitja hora. Aquesta torrassa no està oberta al públic.

L’entrada de l’església de St. Lambert està a la Lambertikirchplatz, que és una plaça bonica amb algunes façanes històriques. Des d’aquesta plaça surt el carrer comercial més antic de Münster, el Salztrasse (Carrer de la Sal), passejant per ell, cal mirar al terra i es pot veure pedres de totes les ciutats hanseàtiques incrustades al paviment.

Interior de la Lambertikirchen Cel·les de la Lambertikirchen

St. Paulus Dom

La Catedral de Sant Pau va ser construïda entre 1225 i 1264. L’edifici actual és la tercera catedral que es va aixecar en aquest lloc i combina elements del romànic i del gòtic. Durant la Segona Guerra Mundial va patir diversos danys, tot i que es va reconstruir mantenint el seu aspecte original, el portal oest va ser reemplaçat per un senzill mur de gres.

Es pot entrar a la Catedral a través del Paradís, un pòrtic bellament decorat amb escultures antigues de diferents segles. Un cop a dins, és difícil no veure l’enorme estàtua de Sant Cristòfol, que està recolzat en n tronc d’arbre. Diuen que veure la imatge d’aquest sant salva de la mort sobtada. També crida l’atenció un Via Crucis de finals del segle XX, que està al deambulatori, en aquest, les figures de bronze representen personatges històrics, com Clemens August von Galen, el Papa Joan Pau II o la Mare Teresa de Calcuta.

Però el seu element més característic és un rellotge astronòmic de meitats del segle XVI, amb un calendari que arriba fins al 2071. El primer, de 1408, va ser destruït durant el Regne dels anabaptistes per incloure imatges bíbliques. Després de diversos canvis i restauracions, el rellotge segueix en funcionament. De dilluns a dissabte al migdia i els diumenges i festius a les 12:30 es posa en moviment.

La Catedral és també el lloc d’enterrament dels bisbes de la diòcesi. La tomba del cardenal Clemens August von Galen, conegut com el “Lleó de Münster”, està en una capella propera al rellotge. El bisbe va criticar algunes de les accions del règim nacionalsocialista en els seus sermons, essent el més important el que va pronunciar al 1941 a l’església de St. Lambert contra el programa d’eutanàsia nazi.

La catedral està a l’antiga zona d’immunitat catedralícia , que tenia jurisdicció pròpia i incloïa la plaça i els edificis del voltant. Caminant per aquesta zona, es veu un placa que marca on acabava l’àrea.

St. Paulus Dom

Überwasserkirche

Des de la Domplatz (Plaça de la Catedral) es veu una torre d’una església gòtica, és la Überwasserkirche (Església sobre l’aigua), doncs estava fora de les muralles, a l’altre costat del riu Aa, tot i que també se la coneix com a Liebfrauenkirche.

L’edifici actual d’aquesta església, que és una de les més antigues de la ciutat, va començar a construir-se a meitats del segle XIV. Durant el Regne anabaptista es va enderrocar i es van col·locar canons a la plataforma com a defensa. Tot i que va ser reconstruïda, es va tornar a perdre a causa d’un huracà, i a dia d’avui, sembla que li falti alguna cosa.

Els anabaptistes van retirar també les boniques escultures gòtiques que decoraven la façana i les van utilitzar per a reforçar les muralles. Avui es poden veure al Museu Estatal d’Art i Història Cultural LWL.

El Monestir associat a ella es va fundar al segle XI per dames d’origen noble i va ser abolit a la segona meitat del segle XVIII. Els seus bens es van utilitzar per a la creació d’un seminari, del que va sorgir la Universitat de Münster, que va prendre la imatge del segell de l’abadessa del monestir.

Com tota la ciutat, la Überwasserkirche va patir greus danys durant la Segona Guerra Mundial, però va ser reconstruïda. El seu interior és bastant senzill.

Überwasserkirche

Schloss Münster

El Palau de Münster va ser referència del Príncep-Bisbe fins al 1803 i avui en dia és la seu de la Universitat, una de les més grans d’Alemanya.

El Palau Episcopal va ser construït en estil barroc, a la segona meitat del segle XVIII, per al penúltim Príncep-Bisbe segons els plans de Johann Conra Schlaun (arquitecte que el va dissenyar). El resultat va ser un complex de 91 metres de llarg que combina el gres i el maó vermell, bastant típic a Münster. Durant la Segona Guerra Mundial, l’edifici va patir greus desperfectes, i a meitats del segle XX, va ser reconstruït mantenint el seu aspecte exterior fidel a l’original.

Si es mira el plànol es pot veure que els jardins es troben en una zona amb forma pentagonal. I es que antigament, aquí hi havia la ciutadella. Sigui com sigui, part dels jardins estan ocupats per un jardí botànic de la Universitat, en ell es pot entrar en diferents hivernacles i fer un agradable passeig de forma gratuïta.

Schloss Münster

Clemenskirche

És una església que sorprèn, doncs aquesta església barroca de maó , que està una mica amagada, guarda un bell interior en el que destaquen elements del rococó. La cúpula està decorada amb un bonic fresc.

A meitats del segle XVIII, el Príncep-Bisbe Clemens August de Baviera va fundar l’hospital de Clemens, que tenia associat aquesta església. L’arquitecte contractat va ser Johann Conrad Schlaun.

Durant la Segona Guerra Mundial, l’església i l’hospital van ser destruïts, quedant en peu només la façana i part dels murs circumdants. A meitats del segle XX la Clemenskirche va ser reconstruïda fidel a l’original.

Clemenskirche

Erbdorsfenhof

Erbdrostenhof és un palau barroc construït a meitats del segle XVIII segons els plànols de Johann Conrad Schlaun, per al Droste zu Vischering Adlof Heidenreich.

Durant la Segona Guerra Mundial, a l’igual que quasi tota la ciutat, l’edifici va patir danys greus i va haver de ser restaurat.

Al seu interior, on hi ha una col·lecció d’instruments històrics, destaca la Sala de Ball.

Avui en dia, a aquest edifici s’organitzen diferents esdeveniments i es pot visitar. Això si, només es pot veure el vestíbul, que està obert de dilluns a dijous de 8:30 a 17:00 i els divendres fins a les 15:00, i els caps de setmana i festius està tancat.

Srbdrostenhof

Stadtmuseum

Molt a prop del Erbdrostenhof hi ha l’edifici de color blanc del Stadtmuseum Münster, que és d’accés gratuït, tot i que les donacions són benvingudes.

Aquest museu consta amb nombroses maquetes i objectes que ajuden a entendre les diferents etapes de la història de la ciutat en 33 espais diferents. Això si, en general la informació està només en alemany.

Horari:

  • De dimarts a divendres de 10:00 a 18:00.
  • Dissabtes i diumenges d’11:00 a 18:00.

Pàgina web

Stadtmuseum Münster

Kunstmuseum Pablo Picasso

Aquest museu té la col·lecció més extensa del món de litografies de Pablo Picasso, així com altres fons del pintor, i també grans col·leccions d’artistes com Braque, Chagall, Miró i Matisse. No obstant, el museu no té una exposició permanent, sinó que es basa en exposicions temporals centrades, no només amb Picasso, sinó en artistes de l’època del pintor.

Pel que és recomanable consultar quines exposicions hi haurà. També cal dir que la informació és tota en alemany, tot i que l’entrada inclou audioguies amb diversos idiomes.

Pàgina web

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00.

Preu: 12€.

Kunstmuseum Pablo Picaso Münster

LWL – Museum für Kunst und Kultur

Aquest museu alberga obres que van des de l’art sacre medieval de Westfàlia, fins al renaixement, el barroc i el segle XIX, passant per obres del modernisme internacional i l’art contemporani.

Pàgina web

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00.

Preus: Adults 9€. Menors de 17 anys entrada gratuïta.

LWL – Museum für Kunst und Kultur

Bibelmuseum

Horari: De dimarts a divendres de 10:00 a 18:00

Preu: Gratuït.

Pàgina web

Interior del Bibelmuseum

Archäologisches Museum

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00

Preu: Gratuït.

Pàgina web

Interior de l’Archäologisches Museum

Geomuseum

Horari: De dimarts a divendres de 10:00 a 18:00

Preu: Gratuït.

Pàgina web

Interior del Geomuseum

Dortmund

A priori, Dortmund és la ciutat menys interessant de la regió de Nordrhein-Wesfalen, ja que Köln i Düsseldorf són més atractives. No obstant Dortmund és la vuitena ciutat més gran d’Alemanya, i el més conegut és l’equip de futbol Borussia de Dortmund.

Una de les coses que criden més l’atenció de Dortmund és el gran nombre de bicicletes, i és que arriba un punt en que sembla que hi hagi més bicicletes que vianants, això és degut a que Dortmund és una de les ciutats més verdes del país.

La història de Dortmund està lligada íntimament a les mines de carbó i l’acer, ja que té un passat industrial molt marcat. És aquest el motiu pel que es veuen en diversos punts de la ciutat escultures i conjunts d’elles que representen aquest passat orgullós de la ciutat, i per suposat, dels seus habitants.

Història de Dortmund

Per parlar de Dortmund, arranquem a l’època de Carlemany, amb les guerres saxones del 772, és a dir, quan Dortmund encara no existia i tota aquesta àrea era zona de boscos habitats pels seminòmades saxons.

En la seva concepció del nou món, Carlemany volia tornar a construir l’imperi romà i per a tal, amb la complicitat del papat, va començar un seguit de guerres santes per evangelitzar les tribus que havien ocupat el territori de part d’Europa, amb la caiguda de l’imperi romà.

També hem de dir, només per ubicar-nos, que en aquesta època, la ciutat important era Aquisgrà i més pròxim a Dortmund, Paderborn era el centre de domini de Carlemany. Dortmund quedava a mig camí entre Duisburg i Paderborn, així que es va desenvolupar ràpidament.

Després de la caiguda dels francs carolingis, van pujar al poder els francs saxons, amb Heinrichs I com a rei el 919, el qual va donar més rellevància a Dortmund, convertint-se en la ciutat més important de Westfàlia i Hellweg, el camí reial, rebent en nombres ocasions les visites reials.

Evidentment, la ciutat va anar creixent amb comerciants i artesans i a poc a poc, Dortmund va anar convertint-se en un dels grans centre urbans de l’època, amb mercat i renom dins d’Europa.

Després de la Guerra dels Trenta Anys, la ciutat va patir una crisi econòmica i va perdre els seus estatuts de ciutat imperial. El 1808 va formar part dels territoris conquerits per Napoleó i després, va quedar del costat de Prússia, a partir del 1815.

La història de Dortmund va tornar a pegar un cop de timó amb el procés d’industrialització de principis del segle XIX. La ciutat, que havia patit un gran retrocés, va tornar a florir gràcies a la indústria minera del carbó. El ferrocarril del 1847 i el canal Dortmund-Ems amb el port fluvial del 1899, van ser els dos altres factors que van ajudar a convertir a Dortmund en la ciutat important que és avui en dia.

Aquest passat industrial va donar pas a les empreses de tecnologia i es que Dortmund és actualment una de les ciutats més potents d’Alemanya en el sector. Tanmateix, el seu casc històric, petit i bonic ens porta a aquesta essència alemanya que tots coneixem i adorem, i que tant recorda als contes de fades. Per cert, els germans Grimm són de la zona.

Això sí, la ciutat que veiem actualment és, una vegada més, una reconstrucció. Dortmund va patir més de 100 atacs aeris, quedant més del 90% de la ciutat destruïda. El 12 de març de 1945 es calcula que es va bombardejar Dortmund amb més de 4.800 tones de bombes. Queda clar que era un gran centre industrial, que calia eliminar.

Alter Markt

Aquest és el centre neuràlgic del casc antic de la ciutat. Sens dubte és la zona més bonica de Dortmund. En aquesta zona hi ha el més destacat de Dortmund, des de l’Evangelische Stadtkirche St. Reinoldi fins a l’avinguda comercial principal i un gran nombre de bats, restaurants i botigues.

L’estàtua Bläserbrunnen que representa a una persona amb una banya serveix de recordatori, juntament amb la font que hi ha sota seu, de la història de la ciutat i del seu passat rural. Aquesta zona de l’Alter Markt té més de 800 anys d’història. Com acostuma a passar en totes les ciutats, és aquí on solen quedar els habitants de la ciutat o també on se celebren les victòries de l’equip de futbol local, el Borussia de Dortmund.

Alter Markt

Reinolkirche

Reinoldikirche

L’església evangelista Reinoldikirche, que data del segle XIII és el més destacat per veure a Dortmund, no només perquè és l’església més antiga de la ciutat, sinó perquè esta dedicada al seu patró, St. Reinoldus. Com és d’esperar, per la seva antiguitat, l’estil és romànic tardà amb influència gòtica. Està situada en ple centre de Dortmund i té una torre molt visible, de més de 100 metres d’alçada, en la qual es pot pujar per tenir unes vistes panoràmiques de la ciutat.

Stadtkirche Sankt Petri

L’estil d’aquesta església, també evangelista, és gòtic, tot i que està bastant reconstruïda ja que va patir molts danys durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, i és que Dortmund va ser una de les més damnificades en aquest aspecte. Si l’església destaca per algun motiu no és precisament per la seva façana, sinó que destaca pel seu interior. A l’altar hi ha més de 600 figures tallades en fusta que daten del segle XVI.

Retaule de la Satdtkirche Sankt Petri

Friedensplatz

El bonic de les ciutats medievals és que estan repletes de places, Dortmund no és una excepció i així ho demostra la Friedensplatz. Aquesta plaça és una de les principals de Dortmund, i està rodejada de molts dels edificis més destacats de la ciutat, essent l’Ajuntament un d’ells.

Tot i que ens trobem al casc històric de la ciutat, l’edifici de l’ajuntament és d’estil neorenaixentista de finals del segle XIX i fet amb gres vermell. Per suposat, abans n’hi havia un altre en el mateix emplaçament, també era l’ajuntament.

Friedensplatz

Westenhellweg

En aquesta avinguda es troben totes les botigues que es puguin imaginar, així com cafeteries, restaurants, etc. Amb 750 metres de longitud es converteix amb l’avinguda comercial principal de la ciutat i del país. El millor és passejar per aquesta avinguda a mesura que es va descobrint el casc històric de Dortmund.

Westenhellweg

Westfalenpark

Sortint del centre medieval de Dortmund hi ha el Westfalenpark, un parc de 70 hectàrees, en el que és la zona verda més gran de la ciutat.

Aquí hi ha un llac amb barquetes per navegar per ell. El parc està dividit en diversos jardins, entre els que més destaca és el Deutsches Rosarium que, com el seu nom indica, disposa de molts roser, més de 3.000 espècies.

I si agraden els edificis alts, a Westfalenpark es pot accedir al mirador de 200 metres de la torre de televisió de Dortmund, o Floriantum. La torre data del 1959, és similar a la de Berlin. El Floriantum és una de les torres més altes d’Alemanya, i per suposat, una icona de la ciutat de Dortmund.

Westfalenpark

Signal Iduna Park

Aquest estadi és un dels més importants d’Alemanya, i a més és un dels més moderns i grans de tota Europa.

Pàgina web

Signal Iduna Park

Museus de Dortmund

  • Museum für Kunst und Kulturgeschichte: museu d’art, obert els dimarts, dimecres, dissabtse i diumenges de 11.00 a 18.00 i els dimarts i divendres fins a les 20.00 amb entrada gratuïta.
  • Naturmuseum Dortmund: Museu natural. Obert de dimarts a diumenge de 10.00 a 18.00 amb entrada gratuïta.
  • Museu Hoesch: museu de l’acer. Obert els dimarts i dimecres de 13.00 a 17.00, els dijous obra a partir de les 9.00 i els caps de setmana a les 10.00. L’entrada és gratuïta.
  • Binarium Museum Dortmund: El museu binari, dels videojocs. Obert de dimecres a diumenge de 10.00 a 17.00. Entrada 8€.
  • Westfälisches Schulmuseum: museu de l’escola. Obert de dimarts a diumenge de 10.00 a 17.00 amb entrada gratuïta.
  • Kindermuseum Adlerturm: Museu dels infants. Obert de dimarts a diumenge de 10.00 a 17.00 amb entrada gratuïta.
  • Brauerei-Museum: museu de la cervesa. Obert de dimarts, dimecres i divendres de 13.00 a 17.00, els dijous de 10.00 a 20.00 i els dissabtes de 12.00 a 17.00 amb entrada gratuïta.
  • Nahverkehrsmuseum: museu del transport local. Obra només el tercer diumenge de cada mes de 11.00 a 17.00 i l’entrada costa 3€.
  • Apotheken-Museum: museu de la farmàcia.
  • Automobil-Museum Dortmund: museu de l’automòbil tot i que actualment està tancat.

Wuppertal

Història de Wuppertal

Wuppertal és una ciutat de creació recent, nascuda de l’agregació el 1929 de les ciutats d’Elberfeld, Barmen, Ronsdorf, Cronenberg i Vohwinkel, aleshores amb el nom de Barmen-Elberfeld. El nom actual, escollit per consulta popular el 1930, significa «vall del Wupper», un afluent del Rin que rega la ciutat.

Les primeres evidències que es tenen sobre poblament als nuclis històrics es remunten des de l’any 1000 aC en l’edat de ferro pels vestigis trobats durant l’excavació que es va realitzar l’any 2003. Al lloc d’excavació de 2m x 3m també es van trobar diverses ceràmiques que proven la presència d’un assentament permanent.

Els inicis dels barris que avui en dia formen Wuppertal van començar a poblar-se a la fi del primer mil·lenni. Els seus noms van aparèixer per primera vegada documentats a les següents dates: Cronenberg 1050, Barmen 1070, Elberfeld 1161, Scholl 1182, Ronsdorf 1246, Beyenburg 1298, Langerfeld 1304, Dönberg 1355 i Vohwinkel 1356. Gairebé totes aquestes comunitats eren propietat del ducat de Berg.

El maig i juny del 1943, i el març 1945 durant la Segona Guerra Mundial la ciutat de Wuppertal va ser bombardejada pels aliats, 6500 persones van morir per les bombes o la tempestat de foc i 38% de la superfície urbanitzada va ser aniquilada.

Encara perviuen barris històrics com l’Ölberg «Turó de l’oli», amb cases obreres, restaurades amb molta sol·licitud, i també uns barris més elegants, de cases burgeses. A Wuppertal s’han catalogat més de 4.500 monuments nacionals, de períodes com el Classicisme, el Modernisme – Art Nouveau o la Bauhaus. Un dels monuments més coneguts és la Stadthalle, una sala de concerts inaugurada en 1900 pel kàiser Guillem II. En l’àmbit de l’art modern no és menys important el teatre de la ballarina Pina Bausch.

A Wuppertal hi ha la seu de l’Institut Wuppertal del clima, medi ambient i energia, un dels principals centres per a l’estudi del clima a la Unió Europea.

Von de Heydt – Museum

Amb obres mundialment famoses de la pintura holandesa i del segle XIX, amb pintures de Claude Monet, Franz Marc, Ernst Ludwig Kirchner i Otto Dix, Pablo Picasso i Francis Bacon, el Museu Von de Heydt és un dels museus més importants i de renom internacional. La col·lecció del museu inclou art des del segle XVI fins a l’actualitat. L’atenció se centra en l’impressionisme, el expressionisme i els anys 1920. Al voltant de 3.000 pintures d’alta qualitat, 500 escultures i 30.000 làmines gràfiques formen part de l’inventari, que es presenta en grans exposicions itinerants.

Des dels seus inicis al segle XIX, el museu ha estat influenciat per la burgesia de les ciutats de Barmen i Elberfeld, que es van fusionar per formar “Wuppertal” al 1929. En particular, la família de banquers d’Elberfeld Von der Heydt i els entusiastes de l’art organitzats en l’Associació d’Art Barmer van adquirir obres importants i les van donar al seu museu.

El museu està situat al centre de Wuppertal-Elberfeld. Les obres d’art es presenten a l’antic ajuntament d’Elberfeld, construït entre 1827 i 1842, que va ser reobert després d’una renovació al 1990 amb un nou concepte arquitectònic.

Pàgina web

Horari: de dimarts a diumenge d’11:00 a 18:00.

Preu:

  • Adults: 12€.
  • De 7 a 17 anys: 2€.
  • Menors de 6 anys: Gratuït.
  • Famílies de 2 adults i fins a4 menors de 17 anys: 24€.
Von de Heydt-Museum

Schwebebahn

No es pot visitar Wuppertal sense un viatge en el ferrocarril penjant de la ciutat, que segueix essent un mitjà de transport habitual i una gran font d’afecte més d’un segle després de la seva construcció.

Creat per l ‘enginyer i empresari Eugen Langen, és el ferrocarril elevat elèctric amb vagons suspesos més antic del món.

La línia és utilitzada per més de 80.000 persones al dia i té 20 estacions; algunes de les quals són un plaer, com l’Art Nouveau Werther Brücke.

Encara millor si s’adquireix un bitllet per a Kaiserwagen de luxe, un tren patrimonial vermell que encara circula en la línia i que porta el nom del Kaiser Wilhelm II, qui el va muntar en la proba reial del 1900.

El tiquet per un dia costa 3€ i és possible recórrer tot el sistema i utilitzar-lo diverses vegades el mateix dia per aquest preu.

Schwebebahn

Stadthalle

El Stadthalle Vuppertal és una joia arquitectònica, construïda a principis del segle XX en estil d’Art Nouveau i recentment restaurat per mantenir el seu estat original l’edifici té un gran saló amb una acústica comparable a la Musikverein de Viena. El vestíbul que dóna la benvinguda als visitants compta amb columnes de marbre negre, a part de tres sales més petites com la Sla Mayolica. La sala principal s’ha utilitzat per a concerts, teatre musical, fires comercials i altres esdeveniments.

En el jardí que  hi ha darrera de l’edifici hi ha una platja artificial durant els mesos d’estiu.

El soterrani alberga un restaurant car.

Els noms dels compositors estan gravats sobre les finestres i la façana se sembla molt a l’edifici del Reichstag de Berlin.

És un lloc únic amb excel·lent acústica i impressionants detalls artístics on es realitzen esdeveniments memorables com el XXL Festival Tango al setembre, l’IHK New Year’s Reception, vàries fires comercials i exposicions, entre molts altres.

Pàgina web

Stadthalle Wuppertal
Interior de Stadthalle Wuppertal

Tony Cragg’s Skulpturenpark

A pocs minuts a l’est de la Hauptbahnhof hi ha un parc de 14 hectàrees, enriquit amb escultures de Sir Tony Cragg i altres escultors importants contemporanis.

El Skulpturenpark es troba en els antics terrenys de Vil·la Herberts, el lloc de l’industrial químic del segle XX, Kurt Herberts.

El parc va ser comprat per Tony Cragg al 2006 i s’ha convertit en un parc paisatgístic anglès, on l’art modern interactua amb boscos de faigs, til·les, roures i castanyers al llarg d’un sender sinuós.

En l’exposició permanent es troben nombroses peces de Cragg, així com de Thomas Schütte, Henry Moore, Jaume Plensa, Richard Deacon i Markus Lüpertz.

Part de la col·lecció s’exhibeix en una sala de cubs de vidre, mentre que també hi ha una cafeteria.

Pàgina web

Horari:

  • De l’1 de març a 31 d’octubre: de dimarts a diumenge d’11:00 a 18:00.
  • De l’1 de novembre al 28 de febrer: de divendres a diumenge d’11:00 a 17:00.

Preu:

  • Adults: 12€.
  • Menors de 18 anys: Gratuït.
Escultures de Tony Cragg

Luisenviertel

Luisenviertel és un casc antic amb un desenvolupament excepcional. Ubicat al centre d’Elberfeld, ofereix nombrosos pubs, restaurants, botigues i boutiques que conviden a explorar la seva història i diversos detalls interessants.

En aquesta zona és una barreja del vell i el nou, amb edificis catalogats i característiques modernes com cafeteries veganes. Els preus són econòmics o raonables per a tots els gustos culinaris. L’ambient és relaxat amb tocs multiculturals i molts esdeveniments per gaudir. Aquí sempre hi ha alguna cosa per a tothom: des d’estudiants universitaris fins a artistes internacionals; des de la processó catòlica del Divendres Sant fins la Kölner Liesel; des de pubs pintorescos fins a cafeteries genials; des de botigues úniques fins a bars amb xerrades felices sense por al contacte.

El Luisenviertel és en definitiva, un lloc que val la pena veure per experimentar el costat més bonic de Wuppertal.

Carrer de Luisenviertel

Neumarkt

Neumarkt és la plaça principal de Wuppertal, la plaça es va dissenyar a principis del segle XX quan es va construir el nou Elberfelder Rathaus al costat nord.

A la plaça s’hi realitza un mercat de dilluns a dissabte a partir de les 7:00 amb productes frescs, flors, formatge, pa o pastissos.

Neumarkt

Düsseldorf

Mapa de Düsseldorf

Düsseldorf és una ciutat que combina història, cultura i modernitat convertint-se en un destí que no deixa diferent a cap viatger. Amb una rica herència com a centre comercial des de l’Edat Mitja, la ciutat ha crescut com a un centre econòmic de la regió. Els seus orígens es remunten al segle VII, quan va ser fundada com a un petit poble pesquer i des de llavors, ha experimentat un creixement significatiu, especialment durant la Revolució Industrial.

Düsseldorf és coneguda per la seva arquitectura contemporània, les seves àmplies avingudes comercials, la seva vibrant vida nocturna, a part d’una varietat de museus de renom i l’Alstadt (casc antic).

Història de Düsseldorf

Les restes més antigues de presència humana a la zona del Rin daten de l’època de l’Imperi Romà.

En els segles VII i VIII es produeixen els primers assentaments a la desembocadura del riu Düssel al Rin.

La primera referència a Düsseldorf es produeix a l’any 1135, moment en que la ciutat és coneguda com a Dusseldorp.

Al 1186 va passar a formar part del Comtat de Berg, del que arribaria a ser la capital (Berg, primer va ser un comtat i amb els anys es convertiria en Ducat. Seria el Comte Adolf V de Berg el que li donaria a Düsseldorf estatus de ciutat, passant aquesta a tenir uns determinats privilegis, que en aquella època anaven des de poder tenir un mercat i formar gremis fins a gaudir de cert autogovern.

En els següents segles es van construir molts dels edificis més representatius de la ciutat.

Del 1690 a 1716, sota el govern de Johann Wilhelm II, més conegut com Jan Wellem, Düsseldorf va viure un important creixement, tot i que amb la seva mort va començar una forta decadència, motivada en gran part pel trasllat de la capitalitat a Munich, però també per les Guerres Napoleòniques.

Quan Napoleó va ser derrotat, Düsseldorf va passar a formar part juntament amb tota Renània del Regne de Prússia.

A partir de la meitat del segle XIX la ciutat va començar a ressorgir gràcies a la Revolució Industrial.

Durant la Segona Guerra Mundial Düsseldorf va ser durament bombardejada, ja que era un blanc estratègic per la importància de la seva indústria i les seves refineries de petroli.

A l’any 1946 va ser nombrada capital de l’Estat de Nordrhein-Westfalen. A partir d’aquest moment Düsseldorf va ser reconstruïda a gran velocitat, aconseguint viure una nova època d’esplendor a nivell industrial i econòmic.

Basilika St. Lambertus

La Basilika St. Lambertus és coneguda per la seva impressionant arquitectura romànica i gòtica, de l’exterior destaca la seva imponent torre que s’alça sobre el casc antic de la ciutat.

L’interior és igualment impressionant, amb alts sostres de voltes, columnes ornamentades i una decoració sacra exquisida. Destaca especialment el seu altar major, decorant amb intricades talles i obres d’art religiós. L’església alberga també una sèrie de capelles laterals, cada una amb el seu propi estil i devoció, oferint una experiència única.

Basilika St. Lambertus

Altstadt

L’Altstadt (casc antic) és el lloc on s’ubiquen molts dels punts forts per veure a la ciutat.

Conegut també com “el bar de cervesa més gran del món” per les seves cerveseries tradicionals, bars i pubs que ofereixen una àmplia varietat de cerveses locals i internacionals, aquesta zona és el lloc amb ambient tant de dia com de nit, on tot el món es reuneix per gaudir de l’animada atmosfera i  la rica cultura cervesera de la regió.

A part de la seva reputació com a centre de vida nocturna, l’Alstadt de Düsseldorf també alberga una gran quantitat d’edificis històrics i llocs d’interès cultural, entre ells es troba la Basilika St. Lambertus, nombrosos museus, galeries d’art i boutiques que ofereixen una gran varietat de productes locals i artesanies.

Alstadt de Düsseldorf

Stadterhebungsmonument

El Stadterhebungsmonument és el monument icònic en ple cor de Düsseldorf que commemora l’estatus de la ciutat a la regió. També conegut com el Monument de l’Elevació de la Ciutat, va ser erigit al 1988 per celebrar el 700 aniversari de la concessió de l’estatus de ciutat a Düsseldorg pel Comte Adolf V de Berg al 1288. Dissenyat per l’artista Bert Gerresheim, el monument és un obra d’art impressionant que representa moments clau de la història de la ciutat.

El monument és composa d’una sèrie d’escultures i relleus que representen escenes històriques i símbols relacionats amb el desenvolupament i la identitat de Düsseldorf.

Stadterhebungsmonument

Johanneskirche

La Johanneskirche és una destacada església protestant construïda a finals del segle XIX en estil neogòtic, aquesta església és una fita arquitectònica que destaca per la seva imponent torre i el seu elegant interior. La construcció de la Johanneskirche va començar al 1875 sota la direcció de l’arquitecte Julius Raschdorff i va ser completada al 1881. Des de llavors, ha estat un important lloc de culte i un símbol de la fe protestant a la ciutat.

L’interior és igualment impressionant per la seva bellesa i solemnitat. Amb sostres alts de voltes, boniques vidrieres i detalls arquitectònics elaborats, aquesta església, a part de la seva funció religiosa, també acull regularment concerts, recitals i altres esdeveniments culturals, atraient a una àmplia audiència interessada en la música sacra i la cultura alemanya.

Johanneskirche

Volksgarten i Südpark

El Volksgarten i el Südpark són dels parcs més emblemàtics de Düsseldorf i que ofereixen una escapada tranquil·la i natural enmig de la ciutat.

El Volksgarten és un extens parc urbà conegut pels seus jardins, senders i paisatges. Establert al segle XIX, el parc ha estat un refugi popular durant generacions, oferint àrees verdes per a relaxar-se, fer pícnics i gaudir d’activitats a l’aire lliure.

Per l’altre costat, el Südpark, situat al sud de Düsseldorf, és un dels parcs més grans de la ciutat i un important pulmó verd. Amb una extensió d’aproximadament 70 hectàrees, el Südpark compta amb àmplies àries de prats, boscos i llacs, així com senders per caminar i per anar amb bicicleta.

Burgplatz

La Burgplatz és una plaça històrica de Düsseldorf que també serveix com a un important centre cultural i turístic de la ciutat. Situada a la riba del riu Rin, aquesta plaça és coneguda pel seu ric patrimoni històric i la proximitat a diversos llocs d’interès destacats.

A part del castell, la Burgplatz alberga altres punts d’interès notables, com el Museu Schifffahrt (Museu Marítim) i el Schlossturm (Torre del Castell), on es té l’oportunitat d’explorar la rica història de la ciutat i la seva relació amb el riu Rin. La plaça també és el lloc popular per a passejar i relaxar-se, amb amplis espais oberts, bancs a l’ombra dels arbres centenaris i vistes del riu i del casc antic.

Burgplatz

Marktplatz

La Marktplatz (Plaça del Mercat) és una històrica plaça ubicada al centre de Düsseldorf que ha estat un punt focal de la vida comercial i cultural de la ciutat durant segles. Rodejada per edificis històrics, la plaça és coneguda pel seu ambient i la seva importància com a centre d’intercanvi comercial des de l’Edat Mitja.

Al centre de la plaça es troba el Jan-Wellem-Reiterdenkmal, un monument eqüestre en honor a Johann Wilhelm, un destacat governant de Düsseldorf del segle XVII, i just darrera hi ha el Rathaus.

Aquesta plaça també alberga una varietat d’esdeveniments i activitats al llarg de l’any, des de mercats a l’aire lliure fins a festivals culturals i concerts, la plaça sempre està plena d’energia i ofereix alguna cosa per a tots els gustos.

Des de la mateixa plaça és pot gaudir d’un passeig pels carrers empedrats que la rodegen, explorant botigues, cafès acollidors i restaurants tradicionals.

Marktplatz

Goethe Museum

Un homenatge a l’escriptor alemany Johann Wolfgang von Goethe i la seva connexió amb Düsseldorf. Situat al Palau Jägerhof, una elegant mansió del segle XVIII, el museu alberga una impressionant col·lecció d’art i artefactes relacionats amb la vida i obra de Goethe, oferint l’oportunitat de submergir-se en la vida de l’autor i explorar el seu llegat literari, així com la seva relació amb la ciutat, on va passar un període significatiu de la seva joventut.

El museu presenta una varietat d’exposicions permanents i temporals que exploren diversos aspectes de la vida i obra de Goethe. Es pot explorar manuscrits originals, cartes, pintures i objectes personals de l’escriptor, així com aprendre sobre la seva influència en la literatura alemanya i europea. A part, el Palau Jägerhof es si mateix és una obra mestra arquitectònic, amb les seves sales decorades i el seu jardí barroc.

Pàgina web

Horari: de dimarts a diumenge d’11:00 a 17:00, els dissabtes de 13:00 a 17:00.

Preu: 4€.

Goethe Museum

Königsalle

La Königsalle, comunament abreviada com Kö, és una de les avingudes més luxoses i exclusives de Düsseldorf, situant-se entre els carrers comercials més famosos del món.

Inaugurada al 1804, aquesta icònica avinguda és coneguda per les seves botigues de dissenyadors, boutiques d’alta gama i elegants cafès a l’aire lliure. S’estén al llarg d’un tram arbrat del canal Stadtgraben i està franquejada per jardins i parcs, cosa que la converteix en un destí de compres verdaderament únic i encantador.

Com es pot imaginar és un paradís pels amants de la moda i el luxe, amb una impressionant varietat de marques internacionals de renom que inclouen des de Louis Vuitton i Gucci fins a Prada i Chanel. A part de les seves exclusives botigues, l’avinguda compta amb elegants galeries comercials com Kö-Galerie i el Sevens Home of Saturn, que ofereixen una experiència de compra de primer nivell.

Això si, tot i que les compres no siguin la intenció principal per visitar Düsseldorf, és recomanable no deixar escapar l’oportunitat de gaudir d’un relaxant passeig al llarg del canal o prendre un cafè en una de les nombroses terrasses.

Königsalle

Kaiserwerth

Kaiserswerth és un dels districtes més coneguts de Düsseldorf per la seva rica història i la seva ubicació propera a l’aeroport.

Famós pel seu cas antic, on es troben edificis històrics, carrers empedrats i encantadores places, aquest districte, que alguna vegada va ser una ciutat independent, és un dels llocs que no deixa indiferent a ningú. Entre els punts destacats es troba el Kaiserswerth Castle, una imponent fortalesa medieval que data del segle XII i que ofereix vistes panoràmiques del riu i els voltants.

A part de la seva riquesa arquitectònica, és conegut pel seu important llegat històric i cultural. El districte és el lloc de naixement de Santa Isabel d’Hongria, qui va fundar un hospital aquí al segle XIII i és venerada com a patrona de la caritat. Aquí també es pot explorar el Stiffung Diakonie Kaiserswerth, un complex històric que inclou l’hospital original, l’església i altres edificis associats amb la vida i obra de la santa.

Kaiserwerth

Museum Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen

Aquest museu és una institució cultural de renom internacional que alberga una impressionant col·lecció d’art modern i contemporani. Fundat al 1961, està compost per tres edificis diferents: K20, K21 i F3 Schmela Haus, cada un dedicat a diferents períodes i estils artístics. La col·lecció del museu inclou obres mestres d’artistes com Pablo Picasso, Salvador Dalí, Andy Warhol i Gerhard Richter, entre altres, oferint una experiència única i diversa en el món de l’art.

El K20, ubicat a Grabbelplatz, se centra en l’art del segle XX i alberga una àmplia gama de pintures, escultures i obres gràfiques d’artistes internacionals de renom. Per un altre costat, el K21, ubicat a Ständehaus, s’enfoca en l’art contemporani i ofereix una plataforma per artistes emergents i experimentals. A part, el F3 Schmela Haus, un edifici històric restaurat, exhibeix exposicions temporals i projectes especials que exploren temes actuals en el món de l’art contemporani.

K20

Passeig pel Rin

El passeig pel Rin és un dels llocs més emblemàtics, estenent-se al llarg d’ambdós costats del Rin, aquest passeig fluvial és un destí perfecte per a passejar, fer exercici o simplement relaxar-se i gaudir de les vistes panoràmiques de l’aigua. Envoltat per parcs, jardins i edificis històrics mentre es recórrer es pot connectar amb la naturalesa mentre s’explora la ciutat.

Passeig pel Rin

Les cases de Gehry

Les cases de Gerhy, també conegudes com Neuer Zollhof, són un conjunt de tres edificis residencials ubicats al port MedienHafen i és un dels llocs més fotografiats de Düsseldorf.

Dissenyades per l’arquitecte Frank Gehry, aquestes estructures són un exemple icònic de l’arquitectura contemporània i s’han convertit en un símbol de la ciutat. Construïdes entre 1998 i 1999, les cases de Gerhy presenten formes orgàniques, amb exteriors revestits d’acer inoxidable que es pleguen i es corben de manera única.

Situades en una ubicació privilegiada a la riba del riu Rin, les estructures destaquen entre els edificis més tradicionals del port, creant un contrast sorprenent però harmoniós amb l’entorn.

Les Cases de Gehry al MedienHafen

Rheinturm

Aquesta és una torre de comunicacions que va ser construïda entre 1979 i 1981 i té una altura aproximada de 240 metres, convertint-la en una de les estructures més altes d’Alemanya. A part de la seva funció com a torre de transmissió de senyals de ràdio i televisió també és un mirador espectacular de la ciutat i el Rin des de la seva plataforma d’observació.

Per al turista, a part de les vistes, la característica més distintiva és la seva il·luminació exterior, per la nit, la torre s’il·lumina amb una varietat de colors, convertint-la en un espectacle visual impressionant que es pot veure des de diversos punts de la ciutat.

A part del mirador, a la part alta de la torre hi ha un restaurant giratori, conegut com Top 180, que ofereix l’oportunitat de gaudir del menjar amb vistes panoràmiques en constant canvi de la ciutat i els seus voltants.

Pàgina web

Horari: de 18:00 a 0:00.

Preu:

  • Adults: 12,50€.
  • Menors de 6 anys: Gratuït.
  • Entre 6 i 13 anys: 8€.
  • Entre 14 i 17 anys: 9€.
Rheinturm

Little Tokyo

Aquest districte transporta al Japó i ofereix una autèntica experiència japonesa. És la llar d’una gran comunitat japonesa, el barri compta amb una àmplia varietat de restaurant, botigues i activitats cultural que reflecteixen la rica herència nipona. A part pels amants de la gastronomia, Little Tokyo ofereix una deliciosa selecció de restaurants japonesos autèntics, des de sushi fins a ramen, i inclús, es pot gaudir de l’autèntica cerimònia del té en alguns dels salons de té tradicionals o explorar el mercat japonès per provar dolços i snacks únics.

A part del menjar, Little Tokyo ofereix una sèrie de llocs culturals i activitats per explorar. Si s’és fan de la cultura japonesa es pot visitar la botiga manga i anime per descobrir les últimes novetats en còmics i producte relacionats o visitar alguns dels seus temples.

Little Tokyo
Little Tokyo

Schloss Benrath

Aquest palau és una magnífica residència barroca situada a les afores de Düsseldorf. Construït entre 1755 i 1773 sota el patrocini del Príncep Karl Teodor de Baviera, el palau és un destacat exemple de l’arquitectura rococó del segle XVIII. Dissenyat per l’arquitecte Nicolai de Pigage, el palau Benrath consta de tres ales principals que rodegen un impressionant pati central, i està rodejat per jardins i parcs paisatgístics.

El palau alberga una sèrie de sales luxosament decorades i apartaments que mostren l’opulència i l’esplendor de la vida aristocràtica del segle XVIII. A part, compta amb un museu històric que ofereix una visió fascinant de la història i la cultura de la regió.

Pàgina web

Horari: En aquest enllaç

Preu: 14€.

Schloss Benrath

Zons am Rhein

Zons am Rhein situat molt a prop de Düsseldorf i pertanyent a la ciutat de Dormagen, es tracta d’una antiga ciutat de duanes pels vaixells que volien anar cap a Düsseldorf o a Köln, que va construir una fortalesa al seu voltant per a protegir-se dels pirates.

Tot i que és cert que hi ha documents mencionant la ciutat que es remunten al segle VII, no és fins al segle XIV que l’arquebisbe de Köln, Friedrich III de Saawerden, la funda oficialment. Aquest, llur escultura presideix a l’entrada al recinte, va ser l’encarregat de construir el fortificat castell Firedestrom i la conseqüent muralla. La ciutat va sobreviure multitud de catàstrofes, entre elles tres grans incendis, bombardejos durant la guerra dels Trenta Anys i inundacions per part del Rin.

La ciutat també es coneix per Feste Zons, que literalment significa “fortalesa de Zons”. Aquest nom es deu a la muralla que la rodeja, encara en l’actualitat, tota la ciutat sencera. Obviament ara la ciutat és una mica més gran, però encara es conserva el recinte emmurallat en molt bon estat. Tot i això, al 1970 va passar a formar part de la ciutat de Dormagen.

La ciutat és perfecta per fer un passeig, i no cal nombrar les coses per veure-hi, ja que tot està molt a prop i es veu simplement donant un tomb.

Zons am Rhein

Köln

Mapa de Köln

Köln, o Colònia, està situada al costat del riu Rin i amb més de 2.000 anys d’antiguitat, aquesta ciutat universitària destaca pels seus edificis històrics, com la fantàstica Kölner Dom (Catedral), a part de la seva gran oferta cultural, i com no, el caràcter dels locals, que solen ser més oberts que a la resta del país.

Història de Köln

Köln, la quarta ciutat d’Alemanya amb una població d’1 milió d’habitants. Va ser fundada a meitats del segle I aC com a colònia militar pels romans que la van batejar com Oppidum Ubiorum. A l’any 50 aC, l’emperadriu romana Agrippina, muller de l’emperador Claudio i nascuda a Oppidum Ubiorum, eleva la colònia a rang d’una ciutat romana que va començar amb el nom Colonia Claudia Ara Agrippinensium, convertint-se amb Trier (Tréveris) en la ciutat més important que va tenir l’Imperi Romà en terres germanes.

Cap al 450 dC va acabar el domini romà a Köln a causa de la invasió de tribus de germans i va formar part de l’Imperi dels Francs. L’evangelització cristiana, ja molt forta durant l’època romana, s’anava completant i Köln es va convertir en una seu arquebisbal de primera categoria. L’antiga catedral romànica es va començar a construir al segle IX. A l’any 1164, després de conquerir la ciutat rebel de Milano a mode càstig, l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Friedrich Barbaroja, va robar les famoses relíquies dels Tres Reis Mags per entregar-los a l’arquebisbe de Köln. A fi d’acollir en condicions als pelegrins que venien a veure les relíquies miraculoses i llur nombre anava creixent més cada any, el cabildo catedràtic de Köln va decidir construir una nova catedral: gran i en el nou estil francès (gòtic).

A l’any 1248 l’arquebisbe Konrad von Hochstaden va col·locar la primera pedra i fins al 1320, el cor de la catedral va ser acabat completament, incloent-hi les magnífiques vidrieres, quasi totes van ser salvades, amagant-les en un lloc segur durant la Segona Guerra Mundial i han tornat al seu lloc.

Durant el segle XIV, Köln va arribar a ser la ciutat més gran del Sacre Imperi Romanogermànic amb uns 50.000 habitants i el centre de comerç més poderós de l’Europa Central. Políticament, durant tota l’Edat Mitja (i fins la invasió napoleònica de 1794), Köln tenia l’estatus de ciutat arquebisbal lliure, governada pel seu arquebisbe com si fos un príncep secular. L’arquebisbe de Köln, juntament amb el Trier i el de Mainz (Magúncia), va ser un dels tres prínceps clericals que en la junta dels quatre seculars (el rei de Bohèmia, el marcgraviat de Brandenburg, el duc de Sajonia i el comte de Palatinat) tenien el dret d’escollir a l’Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic.

Durant segles, la majoria dels arquebisbes de Köln van dedicar molt de temps a l’ampliació del seu poder polític i a l’acumulació de riqueses que al govern de les ànimes. I la població rebel de Köln, orgullosa del seu poder econòmic, es va aixecar fins a tres ocasions per expulsar l’arquebisbe de la ciutat: al 1704 (fracassat), al 1250 (fracassat) i al 1288 (amb èxit: l’arquebisbe residia fora de la ciutat des d’aquell any i fins al segle XIX, però seguia regnant en l’arquebisbat, tot i que no directament en la ciutat de Köln.

La ciutat va demostrar el seu poder també als camps de la cultura i la ciència. Albertus Magnus (1200-128), potser és el ciutadà de Köln més il·lustre i importantíssim científic, teòleg i filòsof de l’Edat Mitja, va estudiar a la Sorbonne de Paris, on després va desenvolupar una càtedra, abans de tornar a Köln, on va donar important impulsos a la discussió científica i al 1248 va fundar una escola superior al convent dels dominicans que anava a ser la precursora de la Universitat. Al 1388 es va fundar la Universitat de Köln (com primera universitat municipal d’Europa, no eclesiàstica), la tercera més antiga d’Alemanya, després de Heidelberg i Erfurt.

Una altra gran figura de la vida cultural a la Köln medieval va ser el pintor gòtic Stefan Lochner (1400-1451) qui va obtenir fama en tota Alemanya i llurs obres mestres, el Tríptic dels Patrons de la Ciutat (Adoració dels Reis Mags, al cor de la Catedral de Köln) i el Judici Final que es troba junt amb la famosa i encantadora, Verge al Rosal al Wallraff-Richartz-Museum (Museu de Belles Arts de Köln).

Cap al 1520, van paralitzar la construcció de la Catedral, degut a la falta de recursos i també perquè l’estil gòtic ja no estava de moda. La torre sud de la Catedral va quedar a una altura de 60 metres, la torre nord a la meitat més o menys. Al segle XVI dos arquebisbes de Köln es van convertir al protestantisme, intentant d’introduir la llibertat religiosa: el primer va abdicar, el segon, Gebhard Truschsess, va ser derrotat al 1588. Després la seu arquebisbal de Köln va ser ocupada per la dinastia bavaresa dels Wittelsbacher fins al 1761.

L’últim dels arquebisbes bavaresos va ser Clemens August, important mecenes que va manar construir en estil rococó el Palau d’Augustusburg, prop de Köln.

Entre 1794 i 1814 Köln va ser ocupada per les tropes franceses de Napoléo. La influència francesa va arribar a envair molts àmbits de la vida i fins i tot el dialecte de Köln que va adoptar moltes paraules franceses. Després de la derrota de Napoleó, al 1815, Köln, sense massa ganes, va formar part del Regne de Prússia, perdent el seu estatus de ciutat lliure i depenent de les autoritats del rei luterà de Berlin.

Per molts habitants de Köln, una data prou important en la història de la ciutat va ser el 1823 quan per primera vegada es va organitzar el Carnaval (Dilluns de Roses), convertint en oficial les activitats carnavalesques populars que existien ja des de feia molt de temps. En els Carnavals era (i és) molt comú burlar-se de les autoritats, i en el segle XIX, sobretot les noves autoritats prussianes eren el blanc dels atacs humorístics i paròdies durant les Carnavals. Però cal reconèixer també que sense el recolzament reial de Prússia, la Catedral de Köln difícilment hagués estat acabada. Finalment al 1842, l’Ajuntament de Köln va decidir en acord amb les autoritats prussianes concloure la Catedral inacabada, la més gran d’Alemanya que havia de convertir-se en un símbol nacional. A l’any 1880 es va celebrar el remat final de l’obra gegantesca i durant vuit anys (fins que va acabar la Torre Eiffel de París), les dues torres de la Catedral de Köln amb una altura de quasi 160 metres, podien presumir de pertànyer a l’edifici més alt del món.

Entre 1917 i 1933, el futur Canceller d’Alemanya, Konrad Adenauer, va ocupar el càrrec d’alcalde major de Köln i com opositor als nazis va ser expulsat de l’Ajuntament al 1933.

Durant la Segona Guerra Mundial, més del 90% del casc antic de Köln va ser destruït pels bombardejos, només la Catedral es va salva de miracle, essent respectada i només danyada lleument. Però les 12 magnífiques esglésies romàniques (tret de la més petita, St. Maria Lyskirchen) van ser destruïdes en gran part i la seva reconstrucció va durar fins al 1985.

Kölner Dom

La Kölner Dom, Patrimoni de la Humanitat, és el monument més visitat i va ser, fins que va finalitzar la construcció del Monument a Washington al 1884, el monument més alt del món.

A aquestes dades cal afegir que aquesta impressionant església gòtica va tardar més de 600 anys en construir-se, del 1248 a 1880, i tot i que durant la Segona Guerra Mundial la catedral va patir greus destrosses pels bombardejos aliats, la seva estructura es va mantenir intacta.

Tot i que la façana exterior està una mica ennegrida pel color de la pedra a causa del pas del temps i la contaminació, val la pena entrar gratis al seu imponent interior per veure els vitralls i sobretot, un preciós reliquiari de 1225 que guarda els relíquies dels Reis Mags i que va convertir aquesta ciutat, en un dels centres de pelegrinatge més importants de l’època medieval.

Altres relíquies i valuosos objectes religiosos es troben a la Cambra dels Tresors (6€ entrar-hi) com el bastó de Sant Pere, que es diu que va arribar a Köln a finals del segle X i és molt venerat pels locals.

Es pot pujar les 509 escales d’una de les torres (8 €) per gaudir de les millors vistes de la ciutat i el Rin.

Horari: tots els dies de novembre a abril de 6:00 a 19:00, la resta de mesos tanca a les 21:00.

Kölner Dom

Museum Ludwing

Situat junt amb la Catedral, en un modern edifici que contrasta amb la Catedral i altres edificis antics dels voltants, aquest museu disposa d’una gran varietat d’obres del segle XX i XXI, que van des de l’art abstracte, al surrealisme fins al Pop Art i a més, alberga una de les col·leccions més importants de Pablo Picasso.

Horari: de dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00.

Museum Ludwing

Hogenzollernbrücke

Situat sobre el riu Rin i construït entre els anys 1907 i 1911, amb pilars de formigó i més de 400 metres de longitud, aquest pont metàl·lic va ser volat al 1945 pels propis alemanys per evitar que entressin les tropes aliades a la ciutat i posteriorment reconstruït al 1948.

En l’actualitat té fins a 6 vies de tren i una passarel·la per a vianants que permet creuar-lo i gaudir de les vistes des del pont amb la Catedral al fons., sobretot de nit, quan s’il·luminen ambdós.

Com en altres molts ponts del món, en aquest també és tradició col·locar cadenats com a signe d’amor etern.

Hohenzollernbrücke

Köln Triangle

Un cop es creua el pont de Hollenzollern s’obtenen unes de les millors postes de Köln, tant de dia com de nit, amb el riu Rin i la Catedral de fons, però si es vol tenir unes vistes més completes es aconsellable pujar al Köln Triangle, el millor mirador de la ciutat.

Aquest modern edifici envidriat de més de 100 metres d’alçada, que alberga les oficines i l’Agència Europea de Seguretat Aèria, té una terrassa al pis 28 des de la que es pot gaudir d’unes vistes panoràmiques de 360 º espectaculars de tota la ciutat i en especial de la Catedral, que queda just davant.

Un bon moment per pujar-hi és poc abans del vespre per gaudir d’una magnífica posta de sol sobre la ciutat.

Horari: tots els dies de 12:00 a 20:00, els caps de setmana obre a les 10:00.

Vistes de Köln des del Köln Triangle

Fischmarkt

Després de tornar a creuar el Hohenzollern o el Deutzen, es pot fer un passeig per la riba del Rin fins a la plaça Fischmarkt, una de les més boniques de Köln.

En aquesta antiga plaça de l’època medieval es realitzava la venda de peix fresc procedent del riu, la majoria d’Holanda, i no va ser molt afectada pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, podent conservar els seus colors i fotogèniques cases d’estil gòtic tardà.

Com a curiositat, a la part alta de les cases que la rodegen, es pot veure unes corrioles, a l’estil de les cases d’Amsterdam, que permetia pujar els productes o mobles als pisos més alts a través d’un sistema de politges.

Fischmarkt

Groß St. Martin

Groß St. Martin (Gran Església de Sant Martí) està considerada l’església romànica més important per visitar a Köln.

Construïda sobre les restes d’una capella romana i transformada posteriorment en un monestir benedictí, no va ser fins, entre 1150 i 1250, que va adquirir el seu aspecte actual, amb una magnífica torre de 75 metres flanquejada per 4 torres més petites, que s’ha convertit en un dels símbols de la ciutat.

Groß St. Martin

Kölner Rathaus

El Radhaus, situat entre les boniques places Alter Markt i Rathausplatz, està considerat l’ajuntament més antic d’Alemanya, amb més de 900 anys d’història, va ser restaurat després de patir greus destrosses durant la Segona Guerra Mundial i en l’actualitat alberga la seu municipal.

En l’exterior hi destaca la torre d’estil gòtic del segle XV i una alçada de 61 metres, decorada amb fins a 124 figures de pedra, i la lògia, una galeria exterior d’estil renaixentista que serveix d’entrada a la sala principal i de balcó de l’ajuntament.

A l’interior es troba la part més antiga de l’ajuntament, conegut com a Saalbau, un saló de reunions que té les escultures de pedra dels Nou de la Fama i l’Emperador, la seva gran joia.

Horari: de dilluns a dijous de 8:00 a 16:00, els divendres de 8:00 a 12:00.

Kölner Rathaus

Duftmuseum im Farina Haus (Museu del Perfum)

Davant del Rathaus, es localitza la històrica Casa Farina, on el seu propietari, l’italià Giovanni Maria Farina, va inventar al 1709 la famosa Eau de Cologne, un perfum d’essències molt diferent a tots amb un aroma més dens.

Durant la visita guiada pels seus diferents pisos, que dura uns 45 minuts, es pot descobrir els secrets i curiositats de la fàbrica de perfum més antiga del món, a part dels mètodes de producció i els utensilis originals utilitzats per Farina, que el converteixen en una dels museus més interessants de Köln.

Horari: tots els dies de 10:00 a 18:00.

Duftmuseum im Farina Haus

Alstadt

L’Atlstadt està ple d’antigues esglésies, places amb encant, interessants museus i cases d’estil medieval amb façanes de colors. Tot i que pràcticament el 90% d’aquesta zona va quedar greument danyada durant la Segona Guerra Mundial, la reconstrucció fidel a la seva arquitectura original a partir del 1950 va fer que es conservés tot el seu encant medieval.

Entre els llocs més destacats de l’Altstadt hi ha les monumentals Heinzelmännchenbrunen, Willi Osterman Brunnen (Font d’homenatge al Carnaval), algunes esglésies romàniques i la plaça Heumarkt, presidida per l’estàtua eqüestre de Fredrich Wilhelm III de Prússia. En aquesta enorme plaça, que està plena d’ambient per les tardes, hi ha diversos restaurants ideal per provar plats típics alemanys com el Schnitzel (escalopa) o el Schweinshaxe (braó) acompanyat amb la famosa cervesa Kölsch en l’emblemàtic Gilden im Zims, el Hänneschen und die Pfeffermühle o el Servus Colonia Alpina.

Heumarkt

Schildergasse

Per anar de compres és recomanable el carrer comercial Schildergrasse, un dels carrers amb més botigues d’Europa, i que té en l’edifici en forma de balena Weltstadthaus, un dels punts més sorprenents de Köln.

A prop d’aquest carrer també hi ha la botiga Dufthaus 4711, ubicada en un històric edifici i en la que des de 1792 es creen colònies úniques. Val la pena entrar al seu interior per  veure la font de perfum i comprar la famosa Eau de Cologne.

Schildergasse

Schokoladenmuseum

Pels amants de la xocolata és una visita imprescindible, ubicat en un modern edifici a la riba del Rin, a l’estreta península de Rheinau.

Situat entre els 10 museus més visitats d’Alemanya, amb més de 600.000 visitants a l’any, aquest museu permet conèixer la història de la xocolata, des dels seus orígens en les plantacions de cacau de Llatinoamèrica, als diferents mètodes d’elaboració i comercialització per tot el món.

Entre les seves meravelles es troba una font de xocolata calenta de 3 metres d’alçada on es pot sucar un gofre i degustar aquest menjar.

Horari: tots els dies de 10:00 a 18:00.

Schokoladenmuseum

Hahnentor

Passant per davant de la Basilika st. Aposteln, una de les esglésies romàniques de la ciutat, s’arriba a Hahnentor, una antiga porta del segle XIII restaurada, que formava part de la muralla defensiva de rodejava en l’època medieval la ciutat.

Flanquejada per dues muralles, aquesta porta té al centre l’escut d’armes de Köln i ha estat utilitzada com a presó.

Hahnentor

Belgisches Viertel

A pocs metres de Hahnentor, es troba el Belgisches Viertel (barri belga), un dels barris més alternatius i bohemis de Köln.

Aquesta zona, que gira al voltant de la Brusseler Platz i està situada a ocs quilòmetres del centre, està cada vegada més de moda gràcies als seus imponents edificis neoclàssics que alberguen galeries d’art, botigues de disseny, boutiques, teatres, restaurants, bars i discoteques.

A part de la seva extensa oferta d’oci i cultura, en les parets d’alguns edificis es concentren, juntament a les del barri de Ehrenfeld, les millors mostres d’art urbà de la ciutat.

Belgisches Viertel

Rheinpark

Aquest espai verd de 40 hectàrees engloba jardins, senders per passejar i zones per a practicar esports a l’aire lliure, a part d’uns banys públics semblants a unes termes romanes.

En aquest parc té parada el Rheinseilbahn, un telefèric que creua el Rin i des del que es tenen unes vistes magnífiques de la ciutat.

Un altre dels parcs més bonics de Köln, situat davant mateix del Rheinpark, a l’altre costat del Rin, és el Flora und Botanisher Garten (Jardí Botànic), amb quasi 10.000 tipus de plantes.

Rheinpark

Schloss Augustusburg i Falkenlust

Augustusburg és un dels primers exemples de l’estil rococó a Alemanya. El palau es troba a la petita ciutat de Brühl a uns 20 km de Köln.

El conjunt està format per dues edificacions: Augustusburg, la major de les dues i residència, i el Falkenlust, antic pavelló de caça. Ambdós es troben connectats per una gran avinguda que travessa els bonics jardins que rodegen aquest espectacular conjunt, només comparable amb altres grans palaus europeus.

Tant el conjunt monumental com els jardins francesos que el rodegen formen part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de 1984.

Des del segle XIII aquest lloc ha estat propietat dels prínceps-arquebisbes de Köln. Primer es va edificar al segle XIII un castell-fortalesa el qual va ser destruït per les tropes franceses al segle XVII. Posteriorment, sobre les ruïnes de l’anterior castell, l’arquebisbe Clement August de Baviera va manar construir al 1725 el majestuós edifici d’estil rococó que ha arribant fins als nostres dies. Sorprenentment, s’ha mantingut en un excel·lent estat de conservació i sense patir grans canvis a pesar dels danys patits durant la Segona Guerra Mundial.

A més, Augustusburg va ser utilitzat per a fins de representació per part del Govern d’Alemanya des de 1948, cosa que va contribuir al bon manteniment del palau i els jardins.

Nombrosos artistes vinguts de tota Europa van contribuir en la creació dels interiors del palau.

Schloss Augustusburg

La visita discórrer per les Sales d’Hivern, equipades amb luxoses estufes de porcellana xinesa i diferents salons fins arribar al lloc més bell del palau, l’escala monumental.

L’escala era el lloc de recepció de les visites que arribaven en carruatges. Aquesta escala d’estuc i marbre, minuciosament decorada i custodiada per escultures oferia una verdadera exhibició de luxe, elegància i poder del príncep a l’acollida dels il·lustres visitants. Del sostre culminant aquesta original obra, es despenja una bonica làmpada sota els frescos de Carlo Carlone. El disseny de l’elegant escala monumental se li atribueix a Balghasar Neumann.

Escala de l’Augustusburg

A continuació, la visita discórrer per les Sales d’Estiu, més lluminoses i amb vistes als jardins. També es passar per la Sala de l’Audiència, la Sala de la Música, el Menjador i el Saló dels Tapissos o l’habitació del príncep. Totes elles luxosament decorades i que recorden a les estàncies dels grans palaus europeus de l’època.

Interior de l’Augustusburg
Interior de l’Augustusburg

A l’exterior hi ha els jardins francesos, en que val la pena recorre’ls per gaudir-los. En ells hi ha diverses fonts i estàtues així com un canal.

Jardins d’Augustusburg

Davant del palau surt una gran avinguda que creua una petita zona boscosa que condueix fins al Falkenlust, que aquest es troba rodejat pel seu propi parc i era l’antic pavelló de caça del príncep. L’edifici consta de dues plantes i està construït a l’estil d’una casa de camp.

Falkenlust

Pàgina web

Horari:

  • De dimarts a divendres de 9:00 a 12:00 i de 13:30 a 16:00.
  • Cas de setmana i festius de 10:00 a 17:00.
  • Dilluns tancat.
  • Desembre i gener tancat.

Preu:

  • Adults: 8€
  • Nens i estudiants: 5€.

Bonn

Mapa de Bonn

Història de Bonn

Els romans van construir un pont sobre el riu Rin al voltant de l’any 10 AC prop d’un lloc anomenat Bonna. Es creu que aquest lloc va poder ser creat amb anterioritat pels celtes en llur llengua bonna significa ciutat. Després de la Batalla del Bosc de Teutoburg al 9 aC va ser transformada en un fort que albergava 7.000 legionaris. L’assentament romà de Castre Bonnensia (important en la defensa limítrof de l’imperi)va donar origen a la ciutat.

Durant l’imperi carolingi Bonn es va convertir en un centre religiós. Des del segle XIII fins al 1794, quan va ser ocupada per França, va pertànyer al territori dels arquebisbes electors de Köln, que van establir aquí la seva residència. L’herència d’aquella època de grandesa ha quedat en els seus edificis d’estil barroc, com la seu principal de la Universitat i el Palau Poppelsdorf, i en les cases de finals del segle XIX i les d’estil art nouveau. El compositor Ludwigvan Beethoven (1770-1827) va ser organista de l’últim dels prínceps electors. Al segle XIX, després de la derrota de Napoleó, al gener de 1814 la ciutat va passar a pertànyer al Regne de Prússia.

Després de la Primera Guerra Mundial i fins al 1926, bon va ser ocupada successivament per tropes canadenques, britàniques i franceses. Durant la Segona Guerra Mundial, unes 1.000 persones, principalment jueus, van ser víctimes del nazisme. Uns altres 8.000 van ser deportades a camps de concentració o forçades a l’exili. Al 1945, la ciutat va ser ocupada per les tropes britàniques.

La destrucció de Berlin i la divisió d’Alemanya després de la guerra va portar a l’elecció de Bonn com a nova capital en detriment de les també candidates Frankfurt , Kassel i Stuttgart, donat que Konrad Adenauer, el primer canceller, es va educar aquí, entre altres coses. Va ser capital de la República Federal d’Alemanya des de 1949 fins al 1990, quan com a conseqüència de la reunificació de la República Federal d’Alemanya amb la República Democràtica d’Alemanya es va declarar Berlin ciutat capital d’Alemanya. El trasllat del govern es va fer al 1999.

Tot i no ser capital de l’estat, Bonn conserva la seva personalitat jurídica i diplomàtica. En l’actualitat és la seu d’estaments de l’ONU; és més, al 1999, durant la presidència alemanya al Consell de la Unió Europea, Bonn va acollir tres important cimeres de la Unió Europea que van tractar sobre les relacions polítiques i comercials amb Japó, Canadà i els Estats Units.

Altes Rathaus

En ple cor de Bonn es troba la Bonner Marktplatz, la plaça en la que se celebra el mercat des de temps remots. Al voltant de la plaça hi ha diversos edificis històrics, entre els que sobresurt l’Altes Rathaus (antic ajuntament). Va ser construït al 1738 en estil barroc per Michael Leveilly. El més notable de l’Altes Rathaus són les seves famoses escales, escenari d’importants discursos de presidents alemanys i personalitats com Charles de Gaulle, J. F. Kennedy o Gorbachov en els temps en que Bonn va ser capital de la República Federal d’Alemanya.

Altes Rathaus

Bonner Münster

La Bonner Münster, dedicada a Sant Martí, és la catedral catòlica llur construcció es va iniciar al 1050. La primera fase de les obres es va allargar fins al 1239, motiu pel que es van sumar diversos elements gòtics al projecte final, que seguia els canons romànics. Tot i que aquests estils predominen en l’exterior, la decoració interior és sobretot barroca. A destacar: el claustre del segle XII, l’òrgan, l’agulla de la catedral (que s’eleva fins als 92 metres), la cripta i els altars de marbre.

Bonner Münster

Altres edificis religiosos que hi ha per veure a Bonn, si es disposa de temps, són la St. Remigius Kirche, de 1307, en la que Beethoven va ser batejat i on va tocar l’òrgan amb només 12 anys; la Doppelkirche, de 1511, amb dues esglésies en una i amb frescos del segle XII; i la Kreuzbergkirche, a les afores de Bonn, decorada amb estil rococó i amb una rèplica de l’Escala Santa de Roma.

St. Remigius Kirche
Doppelkirche
Kreuzbergkirche
Interior de la Kreuzbergkirche

Beethoven-Haus

El 16 de desembre de 1770, Ludwig van Beethoven naixia a Bonngasse 20. Allí va passar els seus primers quatre anys de la vida juntament amb la seva família, abans de mudar-se a altres cases que no s’han conservat. En total, Beethoven va viure 22 anys a Bonn (després es va instal·lar a Viena) on va demostrar des de molt petit que era un prodigi de la música. Avui la seva casa natal, convertida en museu, exhibeix retrats, manuscrits, instruments i objectes del dia a dia que parlen de la vida i obra del geni alemany.

Pa petjada de Beethoven a Bonn és molt profunda. A la Münsterplatz, davant de la Bonner Münster, es pot veure l’estàtua de bronze del compositor, realitzada al 1845 per a commemorar el 75 aniversari del seu naixement.

Beethoven-Haus

Un altre gran compositor i pianista vinculat a la ciutat és Robert Schumann, que va passar els seus últims anys a Bonn abans de morir al 1856. Es pot visitar la seva última residència (amb biblioteca i memorial), ubicada a les afores de la ciutat.

Rheinische Friedrich-Wilhelms-Universität Bonn

inspirat en l’Escorial. En un lateral destaca la porta de Koblenz, de 1751, d’estil barroc, presidida per l’estàtua daurada del Arcàngel Miquel.

Avui la Universitat de Bonn es troba entre les millors d’Alemanya i és una de les més destacades del món en la branca de les matemàtiques. Entre els seu alumnes es compten 11 premis Nobel i personatges tan il·lustres com Marx, Nietzsche, Thomas Mann, Max Ernst o el papa Benedicte XVI.

 Rheinische Friedrich-Wilhelms-Universität Bonn

Junt a la Uniersitat es troba el Hofgarten, un enorme parc que acostuma a estar ple d’estudiants i que ha estat escenari de múltiples manifestacions històriques. En el mateix complex de la Universitat i als voltants del parc hi ha tres museus vinculats a la Universitat de Bonn: l’Akademisches Kunstmuseum, amb una gran mostra d’estàtues gregues i romanes; l’Ägyptisches Museum, un petit museu d’art egipci; i l’Arithmeum, un curiós i modern museu de matemàtiques on s’exhibeix, entre altres coses, una gran col·lecció de calculadores.

Museumsmeile

Cinc dels museus més importants de la ciutat es concentres a l’anomenada Museumsmeile (milla dels museus).

El més popular de tots és el Haus der Geschichte, que està entre els més visitats d’Alemanya. Aquest enorme museu repassa la història recent d’Alemanya, des de 1945 fins als nostres dies, a través d’objectes domèstics, vehicles, fotografies, publicitat, roba, premsa, etc.

Haus der Geschichte

El següent museu més rellevant és el Koenig Museum, un museu d’història natural que pot ser ideal si es visita Bonn amb nens. Hi ha quatre plantes plenes de diorames amb diferents hàbitats salvatges.

Koenig Museum

Si agrada l’art contemporani, el millor museu per visitar és el Kunstmuseum Bonn.

Kunstmuseum

La millar la completen el Bundesckunsthalle (centre d’exposicions) i el Deutsches Museum Bonn (tecnologia moderna).

Deutsches Museum Bonn

Sterntor

La ciutat de Bonn va tenir unes muralles medievals amb diverses portes d’entrada. L’únic que queda en peu d’aquelles fortificacions és la Sterntor, construïda al 1244, aquesta porta es trobava originalment a la propera Sternstraße, però al 1898 va ser demolida per donar pas al creixent trànsit. Per sort, només uns anys més tard, va ser reconstruïda en el seu emplaçament actual i avui està protegida com a monument històric.

Sterntor

HARIBO

Més enllà de Beethoven, potser HARIBO sigui la icona més internacional de Bonn. L’empresa va ser creada al 1920 pel pastisser Hans Riegel, que va utilitzar un acrònim per batejar-la: HAns RIegel BOnn. Per aquella època el capital de l’empresa es reduïa a poc més d’un sac de sucre i algunes eines, però avui HARIBO té 16 fàbriques i prop de 7.000 treballadors. Es pot visitar la seva seu (a les afores sud de Bonn) o a la HARIBO Store que hi ha al costat de la Universitat.

Fàbrica de HARIBO

Schloss Drachenburg i ruïnes de Drachenfels

Tot i que no es troben dins dels límits de la ciutat, aquests estan situats a 13 km al sud de Bonn.

El Schloss Drachenburg és un palau relativament modern, de l’any 1884, d’estil historicista construït en tan sols dos anys pel corredor de borsa Stephan von Sarter, qui quasi no el va utilitzar. Seguint la tradició romàntica de l’època, l’edifici recorda un castell de conte. Es pot visitar, però val la pena anar-hi encara que només es vegi per fora.

Schloss Drachenburg

Les ruïnes de Drachenfels, per la seva part, es troben a 650 metres del castell, pujant per un turó homònim. En aquest punt hi va haver una fortalesa defensiva de l’any 1167, de la que avui només queda una torre. El lloc, però, és molt visitat per les llegendes que rodegen a Drachenfels (roca del drac) i per les fantàstiques vistes que ofereix sobre la vall del Rin. 

A Königswinter es pot agafar un tren cremallera que té parada en els dos llocs. Una bona opció és pujar amb el cremallera fins a les ruïnes i baixar a peu, ja que pel camí es troba un mirador immillorable sobre el Schloss Drachenburg.

Poppelsdorfer Schloss i Botanisher Gärten

El Palau de Poppelsdorf és una antiga residència del príncep Clement August. Actualment alberga els instituts de biologia i de mineralogia de la Universitat de Bonn, a part d’un museu amb una gran mostra de roques i meteorits.

Poppelsdorfer Schloss

Davant del palau s’ubica el Botanisher Gärten der Universität Bonn, amb un col·lecció de més d’11.000 espècies de plantes i alguns dels nenúfars més grans del món.

Nenúfars del Botanisher Gärten der Universität Bonn

Aachen

Mapa d’Aachen

Història d’Aachen

Per no enredar-se amb els noms de la ciutat, depenent de l’idioma, els alemanys l’anomenen Aache, els francesos Aix la Chapelle, pels seus banys termals i per la Capella Palatina, i en català és Aquisgrà, que se suposa que prové de la font dedicada al deu celta de l’aigua Grannus, és possible que en alguns llocs es vegi escrit Öche, que és el nom en el dialecte de la ciutat, el Öcher Platt.

El seu passat és molt interessant i el seu desenvolupament s’ha vist marcat per les aigües termals, per Carlemany i per la seva situació fronterera.

Durant l’Edat de Ferro, es assentar en aquesta zona els celtes, que van rendir homenatge al deu de l’aigua Grannus. Els van seguir els romans, que, al voltant del naixement de Crist, van aixecar un assentament a l’àrea actual de la ciutat i, aprofitant les fonts calentes i sulfuroses, el van convertir en balneari amb diverses instal·lacions termals.

Als romans els van seguir els francs. I en aquesta època, al 765, quan la primera menció escrita de la ciutat, que tracta de l’estança del rei Pipinus II el Jove a Aquis Villa durant el Nadal i la Pasqua. I va arribar Carlemany, fill i successor de Pipinus, qui va manar construir un magnífic palau basat en models romans i bizantins. Carlemany va passar molt de temps allí i va fer d’Aachen la seva residència. De fet, va morir aquí el 28 de gener de 814 i va ser enterrat a la Capella Palatina. Louis el Pietós, el seu únic fill supervivent, va ser coronat a Aachen i també va escollir la ciutat per viure-hi. L’últim emperador carolingi a Aachen va ser Lotharius I.

Al 936, Otto I va reviure la tradició carolíngia i es va coronar rei d’Aachen. Des d’aquest moment, la ciutat va ser el lloc de coronació de quasi tots els reis alemanys durant quasi 600 anys. La cerimònia tenia lloc a l’actual catedral.

Friedrirch I Barbarroja, que va ser coronat al 1152, va elevar Aachen a ciutat imperial. Gràcies als privilegis otorgats , la població va créixer ràpidament i, a meitats del segle XIV, era una de les ciutats més grans d’Alemanya.

Però tot arriba a la seva fi i l’apogeu d’Aachen com a lloc de coronació va acabar al 1531, amb Ferdinand I. En endavant, Frankfurt seria el lloc de coronació.

La Reforma va portar disturbis religiosos a Aachen, degut al catolicisme de l’emperador i al protestantisme que anava calant al poble. Aquests problemes, van començar al voltant del 1530 i van perdurar fins al 1614, empitjorant significativament l’economia de la ciutat.

Al 1656, un gran incendi va incendiar la ciutat, provocant que es perdessin la majoria d’edificis medievals. Els anys següents, el metge Fronçois Blondel va convertir Aachen en un dels balnearis més moderns d’Europa, que va ser visitat per grans celebritats, com Pere I el Gran   de Rússia, Friedrch II el Gran de Prússia o Händel.

Les tropes revolucionàries franceses van ocupar la ciutat al 1794, i al 1802 es va introduir la constitució francesa, amb el que els ciutadans d’Aachen es van convertir en francesos. Durant aquest període, es van secularitzar els monestirs, es van demolir les muralles i es van construir parcs i carreteres.

Napoleó acostumava a venir a Aachen i la seva primera muller, l’emperadriu Josefina també es va beneficiar de les seves aigües. Al 1811, el seu fill va ser batejat al baptisteri de la catedral.

Al 1814, va acabar el període francès i la ciutat es va incorporar al Regne de Prússia. Es van construir nous edificis i es va fundar la Universitat Politècnica al 1870.

Durant les dues Guerres Mundials, degut a la seva estratègica posició, la ciutat va ser un important lloc de reunió de les tropes en el seu camí cap a França a través de Bèlgica.

Després de la Primera Guerra Mundial, Aachen va estar ocupada pels aliats fins al 1930. Durant la postguerra, es va desenvolupar un moviment separatista, que, a l’octubre de 1923, va ocupar l’ajuntament de la ciutat i va proclamar la República Renana. Aquesta no va tenir molt èxit, i després de alguns enfrontaments violents, es va acabar al novembre.

Durant la Segona Guerra Mundial, la ciutat va patir nombrosos atacs que van ocasionar moltes morts i la destrucció de gran part de la ciutat. A l’octubre de 1944, Aachen es va convertir en la primera ciutat alemanya conquerida per les tropes aliades. La regió va ser ocupada primer per tropes estatunidenques i després va formar part de la zona d’ocupació britànica.

Marschiertor

La muralla d’Aachen era de doble anell construït en dues etapes. A partir de 1172 es va construir el mur interior, que era conegut com la muralla de Barbaroja. I és que quan Aachen va ser elevada a ciutat imperial per part de l’emperador, els ciutadans la van protegir amb aquest primer anell d’uns 2,5 km de llarg. Amb el creixement de la ciutat, es va haver d’aixecar un segon anell al voltant del 1300. Amb el temps, les muralles van anar demolint-se i avui en dia no queden moltes restes visibles.

Marschiertor

De la muralla Barbaroja es pot veure algunes seccions a Templergraben. La paraula graben significa fossa i és per això que ens podem fer una idea del seu antic recorregut mirant el mapa actual de la ciutat, doncs el casc històric està rodejat per uns pocs carrers que porten aquests terme en el seu nom.

Del mur exterior queden en peu 5 torres de les 23 que tenia, la torre Lavenstein, la torre Llarga, la torre de Maria, la torre Pfaffen i la torre de Adalbert; i dues portes de la ciutat de les 11 que hi havia, la Marschiertor i la Ponttor, que, tot i haver patit danys durant la Segona Guerra Mundial, van ser restaurades. Aquestes eren dues de les quatre portes principals de la ciutat.

La Marschiertor era l’entrada sud, en ella es pot veure l’escultura d’un soldat, que recorda a la Milícia de la Ciutat Imperial que custodiava les entrades a Aachen. Aquests per guanyar més diners, també tallaven agulles de fusta per les soles de les sabates.

La porta ha tingut diversos usos al llarg de la seva història i avui és la seu del Club de Carnaval més antic de la ciutat.

Theater Aachen

Situat en ple casc històric, és un edifici d’estil clàssic inaugurat al 1825. En el seu disseny va treballar-hi el que es diu que va ser l’arquitecte més important de Prússia, Karl Friedrich. Després de la Segona Guerra Mundial es va haver de reconstruir. El teatre es troba en l’antic jardí del Kapuziner Karree (monestir del Caputxins).

Encara quedar algun record d’aquest monestir.

Theater Aachen
Kapuzine Karree

Elisenbrunnen

Just al costat del teatre es troba un dels monuments més coneguts d’Aachen: Elisenbrunnen (la font d’Elisa), un lloc on fa olor a ous podrits degut a les aigües termals que broten d’ella.

A començaments del segle XIX, es va decidir construir una nova font representativa, on els hostes de l’spa poguessin rebre aigua termal de la font de l’emperador. Així va sorgir Elisenbrunnen, que va ser dissenyada en estil clàssic pels arquitectes Johann Peter Cremer i Karl Friedrich Schinkel. La font inaugurada al 1827, porta el nom de la princesa de Prússia Elisabeth Ludovika, filla del rei bàvar Maximilian I.

A la Segona Guerra Mundial, va ser destruïda quasi per complet, però va ser reconstruïda fidel a l’original a meitats del segle XX. I és que la font era molt apreciada pels habitants, tant, que el famós arquitecte Mies van der Rohe, que va néixer i viure a Aachen 19 anys, va aconsellar la seva reconstrucció sense canvis.

L’olor a ous podrits ve de les aigües termals que surten a un 52ºC dels abeuradors amb forma de boca de drac. Aquesta prové de la font de l’emperador i té un alt contingut en sofre, d’aquí la seva olor característica. Aquesta aigua, segons les autoritats sanitàries, no es potable, degut a la seva composició química només es pot veure sota prescripció mèdica.

A les partes de la font es veuen plaques de marbre amb els noms dels personatges importants que han gaudit d’aquestes aigües al llarg de la història.

Elisenbrunnen és un lloc amb molt d’ambient, on s’organitzen alguns esdeveniments, allí hi ha també l’Oficina de Turisme.

Elisenbrunnen

Elisenbrunnen

Darrera de la font hi ha l’Elisengarten, un petit parc dissenyat a meitats del segle XIX pel conegut arquitecte de jardins prussià Peter Joseph Lenné.

Gràcies a les excavacions arqueològiques, se sap que s’ha construït en aquesta zona des de l’època romana. Així, es van trobar restes d’edificis romans per als visitants de les termes properes. També es van trobar restes de les construccions medievals i restes més modernes del monestir de les Ursulines, demolit a meitats del segle XIX. En una vitrina arqueològica es poden veure algunes troballes d’aquestes. També es poden veure més restes arqueològiques a l’entrada de la botiga de decoració Butlers.

Elisengarten

En aquests jardins, si fa bo, hi ha molta gent descansant i gaudint del sol. En un dels costats hi ha botigues i cafeteries, on es pot comprar algun gelat. Els dies de mal temps, sempre es pot entrar a la Xocolateria Didi, on venen trossos de xocolata de diferents gustos incrustats a una cullera de fusta, només cal demanar un got de llet i esperar que es vagi desfent.

Al jardí hi ha la Kreislauf des Geldes (font dels Diners) que representa la circulació dels diners, on estan representats l’estalvi, la cobdícia o l’avarícia. Si fa calor la gent es refresca en aquesta font.

Kreislauf des Geldes

Aachener Dom

L’Aachener Dom (Catedral d’Aachen) és el monument més important de la ciutat, i dins d’ella la Capella Palatina és el més interessant.

Aachener Dom i la Capella Palatina

Carlemany va decidir, a finals del segle XIII, fer d’Aachen la seu de l’Imperi Franc. Va ser llavors quan va manar construir la Capella Palatina com a part del seu palau. Carlemany va morir l’any 814, i va ser enterrat en ella.

La Capella Palatina es considera l’edifici més representatiu de  l’art carolingi, i en el seu moment, va ser l’edifici més alt al nord dels Alps. L’església es va construir sobre les restes d’unes termes romanes i està basada en models bizantins, especialment en l’església de San Vitale a Ravenna. Des de l’any 936 fins al 1531, quasi tots els reis romano-alemanys van ser coronats aquí.

Amb els anys, aquest edifici de planta octogonal va patir diverses remodelacions i ampliacions. Avui en dia, és un edifici heterogeni que s’ha vist influenciat per diversos estils arquitectònics que s’han anat desenvolupant en els seus més de 1.000 anys d’història.

Durant la Segona Guerra Mundial, es van protegir les obres d’art i el propi edifici i es va organitzar un grup de voluntaris que evitaven la propagació d’incendis a l’edifici. Tot i això va patir danys i es van perdre parts del tresor, l’estructura bàsica de la catedral es va mantenir intacta.

L’entrada principal de la catedral es troba a la Porta del Llop, a Domhof o atri de la Catedral. Aquesta port de bronze de l’època carolíngia, al voltant de l’any 800, té dos tiradors de forma de cap d’animal que guarden un petit secret associat a la llegenda del diable i la catedral.

Segons aquesta llegenda, els habitants d’Aachen es van quedar sense diners per acabar l’església. Com que volien fer-ho abans de que Carlemany tornés de les seves campanyes, van arribar a un acord amb el diable, que els va prometre els diners necessaris a canvi de l’ànima del primer que entrés a la catedral. En poc temps la capella va està acabada i el diable es va amagar darrera de la porta de bronze a esperar l’ànima, però els astuts habitants van fer passar primer a una lloba. Quan el diable es va donar compte de l’engany, va sortir furiós i va tancar la porta amb tanta força que va pessigar el dir polze  en un dels tiradors i va aparèixer un esquerda a la porta. Així que cal buscar l’esquerda al racó inferior dreta i també el polze que es troba a l’interior del tirador de la porta dreta.

Al vestíbul de l’entrada hi ha dues estàtues antigues de bronze, una representa la lloba i l’altra una pinya. Aquesta s’associen també amb la llegenda, així la lloba seria l’animal al que li arrencar l’ànima, i la pinya és l’ànima.

Dins la catedral és aconsellable seure al octògon i mirar al voltat per descobrir tots els seus tresors, molts d’ells de l’època medieval.

Mosaic de la cúpula

Si es mira amunt, es pot veure el mosaic que decora la cúpula. Aquesta va ser realitzat a finals del segle XIX en base a dibuixos històrics. No és l’únic mosaic per veure, doncs l’església està decorada amb molts que representen motius bíblics i històrics.

Penjant del sostre hi ha la làmpada Barbaroja, que amb els seus 4,16 metres de diàmetre, simbolitza la muralla de Jerusalem celestial. Aquest regal de l’emperador Fredrich I Barbaroja i la seu millor Beatriu de Borgonya data de voltants del 1170 i té un total de 48 veles, que encara s’encenen en ocasions especials.

Làmpada Barbaroja

Cal fixar-se també en la galeria del pis superior, on es veuen columnes antigues. I es que Carlemany va rebre permís del Papa per endur-se antic material de la construcció de Roma i Ravenna. Durant el domini francès, van ser portades a París, i després de la seva devolució parcial al 1815, es van col·locar de nou en la dècada de 1840, algunes restaurades i altres reconstruïdes. A part, les galeries estan separades per reixes de bronze de l’època carolíngia.

 A la galeria superior es troba el Tro Reial o de Carlemany, que va erigit per ordre d’aquest emperador al 790. Aquest és una senzilla cadira de marbre que es diu que està feta de les restes del Sant Sepulcre de Jerusalem. Entre 936 i 1531, quasi tots els reis alemanys ascendien a aquest tro després de ser ungits i coronats a l’Altar Major. Això si, Carlemany no va ser coronat rei a Aachen, però es creu que va assistir en aquest tro a les misses a la Capella. El tro ha sobreviscut a totes les modificacions i destruccions de la capella i prop d’ell es pot veure peces originals del terra carolingi. Aquest part de la catedral només es pot veure amb una visita guiada.

Pala d’Or

L’Altar Major de la Catedral està fet de lloses de marbre de l’època de Carlemany, té un panell daurat magníficament decorat conegut com la Pala d’Or. Aquest va ser realitzat provablement cap a l’any 1020.

Al Cor Gòtic, on només s’entra amb una visita guiada, es poden veure les altes finestres que es troben entre les més altes d’Europa. Tot i que les vidrieres van ser destruïdes durant la Segona Guerra Mundial, es van tornar a realitzar a meitats del segle XX. A part, guarda alguns dels majors tresors de la catedral.

Aquí es troba el púlpit o Ambó de Heinrich II, manat construir per aquest rei i decorat amb pedres precioses, peces antigues dels segles III o IV, relleus de coure i sis relleus de marfil del segle VI, que presenten una original decoració.

Amdó de Heinrich II

Al cor destaquen les dos santuaris-reliquiaris daurats, que són una de les obres d’orfebreria més importants del segle XIII. Un és de Carlemany i l’altre el de Maria.

El Santuari de Carlemany va ser acabat al 1215. Es diu que conté les restes de Carlemany i estudis científics podríem recolzar la seva autenticitat.

Santuari de Carlemany
Santuari de Maria

El Santuari de Maria va ser acabat al 1239, alberga les quatre grans relíquies d’Aachen i està magníficament decorat.

Horari: De dilluns a dissabte d’11:00 a 19:00 i diumenges de 13:00 a 17:45.

Preu: L’entrada a la càtedra és gratuïta. Per pujar a la galeria superior i entrar al Cor Gòtic només es fa amb visita guiada en anglès o alemany, i costar 5 €.

Domschatzkammer

El Tresor de la Catedral és un dels tresors eclesiàstics més importants del món i inclou gran quantitat d’obres d’art de diferents períodes artístics. Aquí es poden veure treballs d’orfebreria, talles de marfil, manuscrits i treballs tèxtils.

Algunes de les obres més destacades són: el bust de Carlemany, el Sarcòfag de Porserpina, que és un sarcòfag romà de marbre de principis del segle III on es diu que hi podria haver estat enterrat Carlemany, importants reliquiaris, el ganivet de caça de Carlemany del segle XIII, la creu pectoral de Carlemany ,la creu otoniana de Lotarius o la Corona de Margaret de York. També es mostren els panys del Santuari de Maria fabricats especialment per cada pelegrinatge.

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00, i els dilluns de 10:00 a 14:00.

Preu: 7€.

Sarcòfag de Proserpina
Creu de Lotarius
Corona de Margaret de York

Fischmarkt

La Fischmarkt (Llotja del Peix) està situat al costat de la Aachener Dom, i l’edifici més significatiu de la Llotja és la Casa de l’Herba, el primer ajuntament d’Aachen.

A partir del segle XII, els ciutadans més adinerats van exigir més representació en assumptes de govern. Així, a meitats del segle XIII, es va construir aquest ajuntament que, provablement, es troba sobre els ciments de l’època carolíngia. El seu nom vindria d’un espai verd en els que es portaven a terme execucions i festes públiques. L’edifici va acabar quedant petit i, a meitats del segle XIV, es va construir el nou. La Casa de l’Herba va passar a funcionar com a tribunal de justícia i presó. Les escultures del pis superior, que són còpies de les originals, es creu que són les representacions més antigues dels electors reials.

Casa de l’Herba

Com en tot Aachen, aquí també hi ha una font, la Fischpüddelchen, que representa un petit nen agafat a dos peixos. La figura és va fondre durant la Segona Guerra Mundial, però es va tornar a recrear. Aquesta es troba davant del Baptisteri de la Catedral, que va ser el lloc on es va batejar, entre altres, al fill de Napoleó. Com a curiositat, en aquella època hi havia un doble portal gòtic que separava l’atri de la catedral de la Llotja del Peix. Amb motiu d’aquest bateig al 1811, l’arc va ser demolit perquè poguessin entrar al pati a cavall.

Domhof

L’estret Spitzgässchen comunica la Llotja del Peix amb la Domhof (Plaça de la Catedral) En aquesta zona encara ens podem imaginar, en certa manera, l’ambient medieval d’Aachen, a part es poden veure dos aparadors perfectament decorats de dues botiges amb molt d’encant, una és la botiga que ven dolços des de 1896 i l’altra és una fàbrica tradicional de veles, que és la fàbrica de les veles de la Làmpada de Barbarroja.

La Plaça de la Catedral està rodejada de boniques façanes i està decorada amb dues fonts. Una és de bronze i és al dels pardals, que està decorada amb aquest ocells. A part, és una de les pocs fonts potables de la ciutat. L’altra està feta en gres de Heilbronn i està dissenyada d’acord a l’estil gòtic del Cor de la Catedral  i dels capelles que es allí.

Domhof

Un altre carrer amb encant prop de la Llotja del Peix és Kockerellstraße, aquí hi ha diversos negocis i en una cantonada es troben les restes de la façana de l’antiga casa Wespien, que era una casa barroca dissenyada per Johann Joseph Couven en la dècada de 1730. El seu propietari era un ric fabricant de teles que va arribar a ser alcalde de la ciutat.

Sankt Foillan

Aquí hi ha l’església catòlica de Sankt Foillan, que està separada de la Catedral per un petit carreró. De fet, la torre d’aquesta església presenta una localització inusual degut a la seva aproximació amb la Catedral i acostuma a passar desapercebuda. És una de les esglésies més antigues d’Aachen, llurs orígens es remunten al segle XII. Després dels danys patits en la Segona Guerra Mundial, va ser reconstruïda en estil neogòtic. A l’interior hi ha vàries escultures antigues.

Hof

Hof és una plaça amb cafeteries, pubs, restaurants, on també hi destaca el Pòrtic Romà, que recorda el passat romà d’Aachen, també s’ha reconstruït la façana dels antics banys termals de San Quirino.

Hof amb el Pòrtic Romà

Des de Hof surt un carreró, el Köbergasse, d’aspecte medieval que acaba en una de les escultures més emblemàtiques de la ciutat, la Printenmädchen (Jove de la Printen). Des d’aquí s’observa la font del monstre Bahkauv, una criatura mítica d’Aachen. En aquesta zona, Büchel, hi havia un punt d’aigua que s’utilitzava com a rentador. Segons, la llegenda, aquesta criatura vivia al canal d’aigües residuals de les fonts termals de Büchel i només sortia a la nit a molestar al borratxos que tornaven a casa.

Printenmädchen
Font del monstre Bahkauv

Katschhof

La Katschhof és una plaça molt àmplia amb unes vistes espectaculars de dos dels edificis més famosos, la Catedral i l’Ajuntament.

El nom de Katschhof recorda que aquí estava antigament la picota, fins, aproximadament, finals del segle XVIII. Avui, s’organitzen en ella festivals i mercats, inclòs el mercat de Nadal.

Katschhof

Antigament entre la Catedral i l’Ajuntament, es trobava el Palau Imperial de Carlemany. La Kaschhof era el complex interior entre la Capella Palatina i l’antic saló del rei. Aquest es connectaven per un corredor de pedra a l’oest i per una passarel·la de fusta a l’est. Aquí hi havia un pòrtic que s’utilitzava com a Palau de Justícia i les termes de Carlemany. A partir del segle XII, el paisatge de pedra va donar pas a una Llotja de Draps i a la Casa de la Comèdia. Durant l’època prussiana, es van construir edificis residencials. Després dels danys patits durant la Segona Guerra Mundial, la plaça va ser restaurada com un espai obert seguint el model antic.

Actualment, aquí hi ha el Centre Charlemagne – Neues Stadmuseum Aachen (Centre Carlemany – nou museu de la ciutat) que tracta sobre la història d’Aachen i és també el punt de partida de la Ruta Carlemany, que connecta els llocs més importants de l’antiga ciutat.

Centre Charlemagne

Així mateix, també hi ha la Domsinschule, una escola primària de cant de la catedral, llurs orígens es remunten a l’època de Carlemany. De fet, el Cor de la Catedral és un dels més antics d’Alemanya i, com a curiositat, la nadala alemanya més antiga prové d’Aachen. Es diu que data del segle XI i s’anomena Sei uns Wilkommen, Herre Christ (et donem la benvinguda Jesucrist).

Just davant de l’Ajuntament, hi ha el Hühnermarkt (Mercat de Pollastres), on es pot veure la font del lladre de gallines, que representa a un lladre que, per error, s’ha emportat un gall i el seu cant el traeix.

Si es vol descobrir com vivien els burgesos del segle XVIII i principis del segle XIX, es pot entrar al Couvenmuseum, el seu nom recorda als arquitectes de l’època barroca de la ciutat, Johann Joseph i Jakob Couven, pare i fill. El museu es troba en una bonica casa Monheim, la única dissenyada per Jakob Couven que va sobreviure a la Guerra, i les seves habitacions estan decorades amb elements i mobles de l’època.

A l’esquerra: Couvenmuseum. A la dreta Hühnermarkt

Rathaus i Marktplatz am Rathaus

El Rathaus (Ajuntament) gòtic es va construir a la primera meitat del segle XIV, quan la Casa de l’Herba es va quedar petita. L’edifici es va aixecar sobre les restes del Saló del Rei del Palau de Carlemany i va incorporar la Torre Granus, que data de finals del segle VIII i formava part de l’antic palau. Aquest ha patit danys al llarg de la seva història i ha passat per diverses remodelacions. Com era d’espera, també va patir greus desperfectes durant la Segona Guerra Mundial, però va ser restaurat a meitats del segle XX en base a models històrics.

Al seu interior es poden veure sales interessants, com la bonica Sala Blanca o la Sala dels Mestres Artesans, on antigament s’avaluava la qualitat de les teles abans de ser venudes. Però de totes elles, la més interessant és l’àmplia Sala de la Coronació, que en el moment de la seva construcció, era la sala secular més gran del Sacre Imperi Romà Germànic. Les seves parets estan decorades amb murals de meitat del segle XIX amb escenes de la vida de Carlemany i, a part, també alberga còpies del Tresor Imperial, que actualment, està a Viena, però que antigament, es guardava a Aachen. Aquí tenia lloc, fins al 1531, els banquets després de les coronacions reials, i que actualment, és el lloc on s’atorga el Premi Internacional Carlemany, dels qual es pot aprendre durant la visita.

Tanmateix, en l’Ajuntament hi ha informació sobre temes històrics de la ciutat i un vídeo amb imatges d’Aachen després de la Segona Guerra Mundial. I no podem oblidar les magnífiques vistes que s’obtenen de la Kaschhof des d’alguna de les seves finestres.

Horari: Tots els dies de 10:00 a 18:00. La visita s’ha de fer amb audioguia.

Preu: 6€.

Rathaus Aachen

Pel que respecta a la Marktplatz am Rathaus, en la mateixa plaça, al centre es troba la Font del Mercat o de Carlemany, que, ja des de 1334, decora aquest lloc, tot i que ha patit diversos canvis al llarg de la seva història. La figura de l’emperador es va incloure en la primera meitat del segle XVII i, a finals del segle XVIII, va acabar a París com a botí de guerra després de l’ocupació francesa, va ser tornada a començaments del segle XIX. Durant la Segona Guerra Mundial, la font va ser desmantellada i no es va tornar a muntar fins al 1948. L’escultura que es veu avui en dia no és l’original, aquesta es troba al Centre Carlemagne.

Marktplatz

Una altra part bonica de la plaça és la filera de cases que es troben davant de l’ajuntament. La Casa de l’Unicorn, que avui en dia és un restaurant, va ser mencionada al 1349 i servia com a hotel i posada, a part, tenia estables pels cavalls de la ciutat. La casa no va sobreviure a l’incendi de 1656, pel que va haver de ser reconstruïda a principis del segle XVIII. La Casa del Cigne Daurat, que també alberga un restaurant, ja s’utilitzava cm a posada a meitats del segle XV. Aquesta es va convertir en un popular lloc de reunió, on la gent discutia de política i bevia cervesa. I l’edifici de pedra de la cantonada, la Casa Löwenstein, es va construir al mateix temps que l’Ajuntament i és un dels pocs edificis gòtics que va sobreviure al gran incendi de la ciutat del 1656. No se sap amb certesa quina va ser la seva funció original. Actualment alberga sales de l’Ajuntament i altres institucions.

Un altre edifici de la plaça que crida l’atenció és el Postwagen, actualment un restaurant que es troba en dues cases de finals del segle XIX, que van haver de ser reconstruïdes després de l’incendi, rebent l’aspecte que tenen avui en dia. Després dels danys de la Segona Guerra Mundial, es van reconstruir de nou fidels a l’original. El Postwagen està al costat de la Granusturm (Torre Granus) i sembla que formi part també de l’Ajuntament. Un dels habitants més coneguts de la casa de fusta de la dreta va ser un llibreter que llegia amb dificultat. Per això, descrivia els llibres que venia d’una manera imaginativa, però no del tot realista.

Dreiländereck

Dreiländereck és un lloc on es pot tenir el peu en tres països al mateix temps, Alemany, Bèlgica i Països Baixos. Aquest triangle fronterer ofereix bones vistes dels voltants, doncs es troba a la part alta d’un turó. També hi ha rutes de senderisme i alguna atracció turística, com una torre d’observació o un laberint.

Dreiländereck
Laberint de Dreiländereck

Istanbul

Contingut:

Història d’Istanbul

Istanbul és la ciutat més gran de Turquia i una de les més grans d’Europa. Així mateix és la capital administrativa de la província d’Istanbul, una de les 81 províncies en les que està dividida Turquia.

Està dividida per l’Estret del Bòsfor en dues parts, una a l’Àsia i l’altra a Europa.

La prodigiosa història d’Istanbul i la seva permanent activitat econòmica és deguda a la seva situació entres dues corrents de civilització: la del Mediterrani al mar Negre i la d’Europa a l’Àsia.

Fins a l’any 330 es va denominar Bizanci i, posteriorment, fins al 1453, Constantinoble. La seva actual denominació, Istanbul, li va ser atorgada el 28 març de 1930.

Istanbul va ser la capital de l’Imperi Romà d’Orient i de l’Imperi Otomà. El 29 d’octubre de 1923 es va establir la República i la capital es va traslladar a Ankara.

La gran majoria de la seva població és de confessió musulmana, amb minories de cristians i de jueus. Des del punt de vista religiós també és la seu del Patriarcat Ecumènic de Constantinoble, cap de l’Església Ortodoxa.

Al 1985 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat.

Origen: Bizanci

Bizanci va ser fundada al costat europeu l’any 667 aC per un colons grecs de Megara, al llarg d’un golf profund i resguardat,: La Banya d’Or.

Al segle V aC va ser ocupada i destruïda pels perses. Al 479 aC, l’espartà Pausanias va començar la reconstrucció. Al 409 aC va passar a mans dels atenesos fins all 405 aC en que, de nou, van ser expulsats pels espartans. El atenesos van tornar a ocupar-la al 390 AC.

Durant el regnat d’Alexandre Magne, 336 a 323 aC, va pertànyer al macedonis. Fins al 2797 aC, en que els celtes li van imposar un tribut, va ser relativament independent.

Imperi Romà

L’any 191 aC va ser reconeguda per Roma com a ciutat lliure, tot i que l’any 100 aC va ser possessionada per la República.

L’any 197 dC l’emperador Septimi Severo la va saquejar i va destruir les seves muralles. Després va decidir reconstruir-la a imatge d’altres colònies occidentals, doblant el recinte emmurallat.

Imperi Bizantí

Constantí I el Gran va començar a erigir la nova Roma a l’any 324 i al 330 va ser quan va ser consagrada sota el nom de Constantinoble, o ciutat de Constantí, convertint-la en capital de l’Imperi Romà a Orient, conegut com l’Imperi Bizantí.

Pels seus habitants va ser sempre una capital romana. Va ser construïda sobre “set turons”, a imatge de Roma, i dividida en 14 regions, deus d’elles es trobaven dins de les muralles. La primera Catedral de Santa Sofia, construïda per Constantí II al costat del Gran Palau i consagrada l’any 360, va patir grans danys al 532, pel que Justinià va aixecar una nova catedral.

Degut a la seva posició estratègica entre Europa i Àsia, Constantinoble controlava tant la ruta entre aquests continents com el pas del Mar Mediterrani al Mar Negre, cosa que va motivar que, durant segles, fos la gran urbe europea medieval mentre que la part occidental de l’Imperi Romà entrava en una profunda crisi política, econòmica, comercial i demogràfica.

La ciutat va passar de 30.000 habitants a l’època de Septimi Severo , fins a 400.000 durant el regnat de Justinià.

Durant els segles VII i VIII l’Imperi va patir una petita crisi. Als segles IX i X, amb el Cisma d’Orient, va tornar una altra època de renaixement. Tot i que amb creuades va començar la decadència de l’Imperi, la ciutat va conservar la seva importància com a centre cultural i comercial del Mediterrani.

Constantí XI, últim emperador de l’Imperi, va morir defensant la ciutat. Se la va denominar Constantinoble fins la caiguda de l’Imperi Romà d’Orient al 1453 i a Europa fins el segle XX enlloc d’Istanbul.

Imperi Otomà

El 29 d’octubre de 1923, la història d’Istanbul va donar un gir important quan Mustafa Kemal Atatürk va establir la República i la capital la va traslladar a Ankara.

Al 1930, Istanbul va adoptar oficialment el nom d’Istanbul. A la dècada dels anys 1950 i 1960 va patir un gran canvi estructural. Un gran nombre de descendents grecs; pertanyents a la nombrosa comunitat grega, van marxar cap a Grècia després de l’assalt a les comunitats armènia, grega i jueva, esdevingut al 1955.

Als anys 1960, sacrificant edificis històrics, es va construir a Istanbul una moderna xarxa de transport públic.

Al 1963 es va signar l’Acord d’Ankara, primer pas en el procés d’integració a la Unió Europea.

Durant els anys 1970, Istanbul va experimentar un important creixement demogràfic degut a l’emigració procedent d’Anatòlia, que buscava treball en moltes fàbriques construïdes a les afores de la ciutat. Això va provocar una explosió immobiliària  i que molts dels pobles de la perifèria fossin absorbits per la ciutat.

Informació pràctica

Documentació

Actualment els ciutadans espanyols poden entrar a Turquia amb el passaport o el DNI, indistintament, tan sols és necessari que la validesa sigui d’almenys 6 mesos i l’estància al país no pot superar els 90 dies.

Moneda

Des de l’1 de gener de 2009, la moneda oficial de Turquia és la Lira Turca (TL). La nova moneda substitueix a la Nova Lira Turca que es va implantar al 2005 i que, després de quatre anys d’utilització, ha canviat de nom.

Actualment, a Turquia hi ha bitllets d’1, 5, 10, 50, 100 i 200 TL. Les monedes són d’1 Lira i de 50, 25, 10, 5, i 1 kurus (YKR). 100 UKR = 1TL.

Es pot trobar caixers automàtics per tot Istanbul. Els bancs obren de dilluns a divendres de 9:00 a 17:30.

Tot i que la opció recomanada és sempre treure Lires Turques directament dels caixers automàtics, també es pot canviar euros o dòlars per tenir la moneda d’Istanbul el millor és fer-ho a les cases de canvi. Tenen una taxa de canvi una mica pitjor que els bancs, però no cobren comissió.

Tipus de canvi: 10 TL = 0,30 €.

Tot i que en gran part dels establiments accepten cobrar en euros o dòlars sense cap problema, la millor opció és pagar amb moneda del país. El canvi que acostumen a fer no és mol favorable pel viatger.

Transport

La xarxa de transport públic d’Istanbul funciona bastant bé, tot i que en algunes ocasions es trobi a faltar més freqüència de pas, és bastant puntual.

El jetó és una fitxa que s’utilitza per pagar un trajecte simple en els principals mitjans de transport d’Istanbul. Seria equivalent al bitllet senzill d’altres ciutats. Els jetons es compren als llocs de les diferents estacions i s’utilitzen per passar pels torns.

El preu del jetó és de 5 TL (0,10 €).

Com a curiositat, les jetons eren un tipus de fitxes que es van produir a Europa entre els segles XIIIi XVII, eren utilitzades per a fer comptes i com a substitutes de les monedes en els jocs.

Tramvia

El tramvia d’Istanbul és la forma més còmoda i econòmica de recórrer el centre històric de la ciutat. La xarxa de tramvia compta amb tres línies, dues d’elles normals i una de caràcter turístic (la línia nostàlgica).

Línies:

  • T1 (Bagcilar – Kabataş): La línia T1 és la línia més interessant. Passa pel Gran Basar, la Mesquita Blava, Santa Sofia, el Basar de les Espècies i molts altres punts d’interès.
  • T3 (Kadıköy – Moda): Conegut com el tramvia nostàlgic, aquesta línia té un interès turístic.
  • T4 (Topkapi – Habibler).

L’horari del tramvia d’Istanbul és de 6:00 a 00:00. La freqüència, depenent de l’hora i dels dia de la setmana, oscil·la entre els 5 i 10 minuts.

El preu de les línies normals és d’un jetó. El tramvia nostàlgic té un preu menor i es paga directament al conductor.

Metro

El metro d’Istanbul va ser inaugurat el 16 de setembre del 2000 i compta amb dues línies. És la forma més econòmica d’arribar a l’aeroport.

  • Línia M1 (Aksaray – Havalimani): Aquesta línia té un interès especial, i és que connecta l’aeroport amb el centre d’Istanbul. Les parades més importants són: Havalimani (a la terminal de l’aeroport de Atatürk), Zeytinburnu (on es pot fer l’intercanvi amb la línia T1 del tramvia) i Aksaray (que és una de les zones amb més hotels).
  • Línia M2 (Taksim – 4.Levent): Aquesta línia no té massa interès turístic.

A l’igual que el tramvia, el metro d’Istanbul té un horari de 6:00 a 00:00. La freqüència de pas, depenent de l’hora i dels dia, varia entre els 5 i els 10 minuts.

El preu del metro d’Istanbul és d’un jetó.

Funicular

Els funiculars d’Istanbul connecten les parts més baixes de la ciutat amb la Plaça Taksim i les seves proximitats.

A Istanbul hi ha dues línies de funicular:

  • Funicular Karaköy-Beyoğlu Tünel, aquest és el segon transport suburbà més antic del món per darrere del metro de Londres. La construcció del funicular d’Istanbul va ser una iniciativa de l’enginyer francès Eugene Henri Gavand que va veure la necessitat de connectar dos districtes de negoci de l’època. El Sultà Abdülaziz va concedir el permís de la construcció al 1869 i el funicular es va inaugurar el 17 de gener de 1875.
  • Funicular Kabataş-Taksim, aquest funicular, bastant més modern que l’anterior, connecta l’última parada del Tramvia T1 amb la Plaça Taksim.

L’horari dels dos funiculars d’Istanbul és de 6:00 a 00:00. La freqüència de pas oscil·la entre els 5 i 10 minuts, depenent de l’hora i el dia de la setmana.

El preu del funicular de Tünel és de 1 TL (0, 02€). El de Kabataş-Taksim és d’un jetó.

Bus

Els busos són el mitjà de transport més barat per desplaçar-se per la ciutat, però utilitzar-los és relativament complicat. A Istanbul hi ha quasi 500 línies, 3.000 busos i 8.000 parades.

Hi ha dos tipus de busos a Istanbul:

  • Busos normals: Dins d’aquesta categoria es poden trobar busos de titularitat pública i privada. Ambdós realitzen les mateixes rutes i tenen el mateixos preus. Els primers es diferencies pel logotip de la IEET, l’empresa del govern. Els bitllets dels busos es poden adquirir als llocs marcats amb els cartells “I.E.T.T.” o “ Bilet “, llocs que no es troben en totes les parades. Els privats, a part d’acceptar els mateixos bitlles, tenen l’avantatge d’acceptar diners en efectiu. Per saber quin bus és millor agafar és preguntar a l’hotel, ja que només les parades importants tenen informació sobre els busos i les rutes. Web oficial IETT
  • Minibusos: Són petits autobusos que van recollint gent pel carrer. No hi ha parades i els destí està indicat a la part davantera del bus. Si es vol utilitzar, només cal indicar-li al conductor. El pagament es realitzar en efectiu.

Per la quantitat de mitjans de transport que hi ha la ciutat, la recomanació és no perdre temps tractant d’agafar els busos. La ruta més interessant pels turistes és la que va des de Eminönü a Eyup.

Pels trajectes que no es puguin fer en metro o tramvia, el més recomanable és agafar un taxi.

Vaixells

Els vaixells d’Istanbul són tan importants pels habitants de la ciutat com el metro o els tramvies, i és que els ferris són la morma més ràpida de fer certs trajectes.

Durant els mesos d’estiu, l’empresa que gestiona els vaixells amplia les seves rutes fins a llocs vocacionals com Çınarcık.

A Istanbul existeixen varis molls tant a la part europea com a la part asiàtica.

A la part asiàtica, els molls més importants són: Üsküdar (al nord) i Kadiköy (al sud). A la part europea es troben: Eminönü (al sud del Pont Galata), Karaköy (al nord el Pont Galata) i Beşiktaş (entre els dos ponts del Bòsfor).

Si es decideix creuar en vaixell a la part asiàtica, és recomanable agafar el vaixell que va des de Eminönü fins a Üsküdar. Les vistes de la part europea són magnífiques, especialment al capvespre.

L’horari dels vaixells és més reduït que els altres transports i hi ha línies que acaben a les 21:00. Cal comprovar l’horari als molls abans d’arriscar-se a no poder creuar per mar.

Els preus dels ferris d’Istanbul varien en funció del trajecte. Els vaixells que creuen d’un continent a l’altre tenen un preu de 15 TL (0,40 €), mentre que els vaixells turístics que recorren el Bòsfor comencen a partir de 45 €.

Taxis

Els taxis d’Istanbul són una de les formes més ràpides i econòmiques per desplaçar-se per la ciutat, el preu d’un trajecte normal en taxi pel centre de la ciutat és d’entre 8 TL (0,20 €) i 12 TL (0,30 €).

Com a punt negatiu, alguns taxistes d’Istanbul condueixen de forma esbojarrada i és possible emportar-se un ensurt. Si el taxi condueix molt ràpid, se li pot dir “ yavas gidin” perquè redueixi la velocitat.

Tot i que Istanbul no ´s un dels destins més picarescos, sempre hi ha alguns consells a tenir en compte a l’hora d’agafar un taxi:

  • Si és possible, demanar el taxi des de l’hotel o restaurant on ens trobem.
  • Utilitzar només taxis oficials: tots van pintats de groc, amb el cartell Taksi i tenen taxímetres digitals.
  • Que no oblidin posar el taxímetre: si no l’encenen, el millor és baixar del taxi.
  • Cal senyalar el destí en un mapa, ja que molts taxistes no parlen anglès.
  • Cal vigilar el canvi, i si no té canvi, espera que el busqui, molts taxistes diuen que no tenen monedes petites.

La baixada de bandera dels taxis a Istanbul té un preu de 19,17 TL (0,50 €). El preu per quilòmetre és de 12,89 TL, (0,40 €) i si el taxi està detingut durant més de 5 minuts, s’afegiran 2,20 TL (1,10 €) per minut. El preu mínim per trajecte és de 70 TL (2 €). Si en el trajecte es travessen els ponts del Bòsfor, el client ha de pagar el peatge.

Istanbulkart

La targeta Istanbulkart és una targeta moneder que serveix per utilitzar tots els mitjans de transport públic a Istanbul.

Amb la targeta Istanbulkart es pot pagar els busos, el metro, els tramvies, els vaixells i el funicular. En el futur, es planteja que la targeta també serveixi per pagar en altres llocs com parquímetres, taxis i museus.

Els principals avantatges de comprar la Istanbulkart respecte al Jetó són les següents:

  • Tarifes més barates: Amb la targeta Istanbulkart s’obtenen descomptes en cada viatge i, enlloc de pagar 15 TL (0,40 €) per trajecte, només es paga 7,69 TL (0,20 €), tot i que varia una mica depenent del trajecte.
  • Transbords més barats: Amb la Istanbulkart es pot fer fins a 5 transbords en diferents mitjans de transport amb descompte.
  • Més comoditat: No caldrà comprar un Jetó per a cada viatge.

La targeta Istanbulkart es pot comprar a les estacions de metro, als molls i a les estacions de busos més importants.

Per a recarregar-la hi ha màquines en aquests mateixos llocs. També es pot fer en estancs i algunes botigues. Es possible fer la recàrrega amb monedes i bitllets.

Santa Sofía (Ayasofya Camii)

Santa Sofia és el símbol d’Istanbul. Va ser construïda durant el mandat de Justinià entre els anys 532 i 537 i és una de les obres mestres de l’art bizantí.

Entre 1204 i 1261 va ser l’església del Papa. Després va deixar de funcionar com església durant més de 900 anys, al 1453 va ser presa per l’Imperi Otomà i convertida en mesquita. Els otomans la van dotar de minarets, una escola teològica i un menjador públic.

Al 1935, Atatürk va transformar el temple en un museu, fins que, recentment, a l’any 2020 ha estat convertida de nou en una mesquita.

Situada al punt més alt d’Istanbul, Santa Sofia defineix la panoràmica de la ciutat. Els seus quatre minarets i la seva cúpula de més de 30 metres de diàmetre són la imatge més característica de la metròpolis turca.

L’interior de Santa Sofia resulta sobrecollidor: les dimensions de la sala principal (70 per 74 metres), la il·luminació difusa i les columnes monolítiques reben als visitants.

Lamentablement, amb la recent reconversió de Santa Sofia en mesquita, les imatges estan prohibides al temple, pel que s’han col·locat unes cortines per cobrir els històrics mosaics de la segona planta, a part dels enormes medallons que decoraven les instal·lacions.

A la segona planta també es conserva la tomba d’Enric Dandolo, duc venecià que va morir a Constantinoble al 1205.

Web oficial de Santa Sofia

Ubicació: Plaça Sultanahmet.

Horari: És possible visitar-la al llarg de tot el dia excepte durant les 5 resades diàries.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport: Tramvia: Sultanahmet, línia T1.

Santa Sofia
Interior de Santa Sofia

Mesquita Blava (Sultanahmet Camii)

La Mesquita Blava és la mesquita més important d’Istanbul. El seu nom amb turc és Sultanahmed Camii, Mesquita del Sultà Ahmed, ja que va ser construïda pel Sultà Agmed I entre 1609 i 1616. Va ser inaugurada al 1617 durant el mandat de Mustafa I.

Tot i que a simple vista sembli tenir unes dimensions similars a Santa Sofia, veient les mides reals es pot veure que és aproximadament la meitat. La cúpula central té 23 metres de diàmetre i 43 metres d’alçada.

La Mesquita Blava compta amb sis minarets el que, en el moment de la seva construcció, va provocar molta polèmica, ja que la Meca també en tenia sis. Posteriorment i per apaivagar als fidels, a la Meca es va construir un setè minaret per a marcar la diferència.

A l’entrar s’entén perquè el seu nom: hi ha més de 20.000 rajoles de color blau que adornen la cúpula i pa part superior de la mesquita. Totes les rajoles van ser portades de la ciutat de Iznik (Nícia).

La il·luminació de la mesquita prové de les més de 200 vidrieres i de les làmpades d’aranya que pengen del sostre.

Per entrar a la Mesquita Blava, igual que en la resta de mesquites de la ciutat, cal portar roba apropiada i descalçar-se abans d’entrar. Les dones han de portar les espatlles i el cabell tapat. Si no es disposa de res per tapar-los, a l’entrada deixen tot el que es necessita per entrar.

A part de veure-la de dia, és recomanable apropar-se per la nit a una plaça que hi ha entre la Mesquita Blava i Santa Sofia, per veure ambdues il·luminades. Una altra bona opció es accedir gratis a la terrassa de l’Hotel Seven Hills o sopar al Panoramic Restaurant, el Grace Rooftop i el Mesopotamian Terrace Restaurant, tres dels restaurants on menjar a Istanbul més recomanats, amb vistes a les dues mesquites.

Ubicació: Plaça Sultanahmet.

Horari: Tots els dies de 8:30 a 11:30, de 13:00 a 14:30 i de 15:30 a 16:45.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport: Tramvia: Sultanahmet, línia T1.

Mesquita Blava
Interior de la Mesquita Blava

Palau Topkapi

El Palau Topkapi és el millor reflex de l’època imperial a Istanbul i simbolitza el poder que va arribar a tenir Constantinoble com a seu de l’Imperi Otomà.

Des d’aquest palau els sultans van governar el seu imperi fins a meitats del segle XIX.

La construcció del Palau Topkapi va començar poc temps després de que Mehmed II prengués Constantinoble. El palau inicial va ser inaugurat al 1465. Durant les dècades següents el palau va ser ampliat pels diferents governants.

Al 1856, el Sultà Abdulmecid va decidir traslladar la seva residència al Palau Dolmabahçe, un palau de cort occidental.

Amb els seus 700.000 m2,, el Palau Topkapi compta amb quatre patis i múltiples edificis en el seu interior: sala d’armes, cuina, estables reials, tresor i molts més.

En el mateix recinte (a l’interior de les seves muralles) es troba el Museu Arqueològic i altres edificis d’interès.

D’entre múltiples parts que té el palau, una de les més importants és el Tresor, que compta amb alguns dels objectes més valuosos del món, com el diamant del cullerer (un diamant de 88 quirats que va pertànyer a Leticia Ramolino, mare de Napoleó) o el punyal topkapi (l’arma més cara del món , construït en or amb maragdes incrustades).

L’Harem era el lloc on residia el Sultà, la seva família i un conjunt d’entre 500 i 800 dones d’alt nivell cultural ensinistrades en certes habilitats. La Reina Mare era la màxima responsable de l’Harem.

Per accedir a l’Harem és necessari adquirir una entrada independent.

Ubicació: Eminönï, 34122 Cankurtaran (Pujant per darrere de Santa Sofia).

Horari: De dimecres a dilluns de 9:00 a 18:00. Dimarts tancat.

Preu:

  • Palau: 500 TL (14,20 €).
  • Harem: 225 TL (6,40 €).
  • Palau + Harem: 650 TL (18,50 €).

Transport: Tramvia: Sultanahmet, línia T1.

Vista aèria del Palau Topkapi

Cisterna Basílica (Yerebatan Sarnıcı)

cas de ser atacada.

La Cisterna Basílica va ser construïda en temps de Justinià I (527-565) per abastir al Palau Bizantí. L’emplaçament, al que es deu el seu nom, va ser el subterrani d’una basílica de la que avui no en queda res.

La Cisterna Basílica té unes dimensions de 140 per 70 metres i es calcula que podia emmagatzemar unes 100.000 m3 d’aigua.

La Cisterna Basílica té 336 columnes de 9 metres d’alçada. Els estils de les columnes són molt variats, ja que van ser reutilitzades d’antigues estructures i monuments.

Columna amb base de cap de Medusa

El passeig turístic es fa a través d’unes passarel·les que van per sobre de l’aigua. Aquestes passarel·les van ser col·locades a finals del segle XX, ja que anteriorment el passeig es feia en barca.

Entre les 336 columnes de la cisterna n’hi ha dues que tenen com a base un cap de Medusa, el ser mitològic que convertia en pedra a tothom que el mirés.

Hi ha diverses teories sobre què signifiquen aquests grans caps a l’interior de la cisterna, tot i que la teoria més acceptada és que es van posar aquí per finalitats pràctiques, per se utilitzades com a base de les columnes.

Ubicació: Yerebatan cd, 2 (A l’oest de Santa Sofia).

Horari: Tots els dies de 9:00 a 19:00.

Preu: Adults: 300 TL (8,50 €). Transport: Tramvia: Sultanahmet, línia T1.

Cisterna Basílica
Torre Galata

Torre Galata (Galata Kulesi)

La Torre Galata és una de les torres més antigues del món. Des de la seva part més alta s’obté una de les millors vistes d’Istanbul.

La primera Torre Galata va ser construïda de fusta a l’any 528 per a servir com a far. Al 1348 va ser reconstruïda pels genovesos amb el nom de Torre de Crist.

Durant la conquesta de Constantinoble al 1453, la torre va ser ocupada pel Sultà Mehmet II.

La seva altura, de tan sols 61 metres, no es el que més crida d’atenció de les seves mides. El que resulta sorprenent és el diàmetre i l’amplada de les parets. El diàmetre de la torre a la base és de 16,5 metres a l’exterior i de 8,9 a l’interior, aquesta diferència indica que els murs tenen una amplada de 3,7 metres a la base. L’amplada dels murs de la Torre Galata va disminuint segons es va ascendint, arribant als escassos 20 cm a la part superior.

Ubicació: Büyük Hendek Cd, Bereketzade.

Horari: Tots els dies de 8:00 a 23:00.

Preu: Adults: 650 TL (18,50 €).

Transport: Tramvia fins a Karakÿ, línia 1. En aquest punt, agafar el funicular de Tünel.

Església de Sant Salvador de Chora (Kariye Camii)

L’Església de Sant Salvador de Chora és un dels millors exponents de l’art bizantí que poden trobar-se al món.

Construïda entre 1316 i 1321 segons els plans de Teodor Metoquines, l’església compta amb espectaculars frescos i mosaics bizantins considerats com els millors conservats del món.

Com a curiositat, Chora significa “fora de la ciutat”, i és que l’església es va construir a la part exterior de les muralles de l’antiga Bizanci.

A l’igual que Santa Sofia, després de la conquesta de Constantinoble per l’Imperi Otomà, Sant Salvador de Chora va ser convertida en mesquita. Al 1948 va començar la seva restauració i 10 anys més tard va ser oberta al públic com a museu.

Durant l’època que va servir de mesquita, els frescos van ser tapats amb guix, un detall que va ajudar en la conservació d’aquests.

Si bé els mosaics i frescos són impressionants, la seva relativa llunyania (no arriba el tramvia ni el metro) fan que, tot i que molta gent la catalogui d’imprescindible, jo no la recomanaria, a no sé que agradi l’art bizantí, llavors Sant Salvador de Chora encantarà.

Ubicació: Keriye Camii Sok.

Horari: Tots els dies de 9:00 a 17:00 hores (a l’estiu fins a les 19:00).

Preu: Adults: 65 TL (1,80 €).

Transport: Bus o Taxi.

Església de Sant Salvador de Chora
Frescos de l’Església de Sant Salvador de Chora

Parc Gülhane (Gülhane Parkı)

El Parc Gülhane és el parc més antic d’Istanbul. Es troba als peus del Palau Topkapi, del que va ser part durant la seva època daurada.

El parc va obrir al públic al 1912, comptava amb diverses atraccions entre les que es trobava un parc zoològic. Durant els últims anys el parc ha estat restaurat i ara acull diversos museus d’Istanbul.

És el lloc ideal per a relaxar-se una estona, a cèntrica ubicació del parc, al cor del centre històric, fa que un passeig entre arbres s’agraeixi.

Ubicació: Als peus del Palau Topkapi.

Transport: Tramvia: Gülhane, línia T1.

Parc Gülhane

Palau Domabahçe (Dolmabahçe Sarayı)

El Palau Domabahçe va substituir al Palau Topkapi com a residencia dels sultans des de 1856 al 1924, any en que es va abolir el califat.

L’estil del palau és una combinació d’estils occidentals barroc, rococó i neoclàssic barrejats amb l’estil tradicional otomà.

El palau va ser construït entre els anys 1843 i 1856 per ordre del Sultà Abdülmecid. En la seva construcció van intervenir quatre arquitectes del Departament Reial d’arquitectura de l’Imperi Otomà. Amb una façana de més de 600 metres i una superfície de 15.000 m2, el Palau Domabahçe és l’edifici més gran del país. Té 285 habitacions, 43 sales, 68 lavabos i 6 banys turcs.

Al 1984 va ser convertit en museu.

La visita té quatre parts: Selamlik, Harem, Museu del Rellotge i Pavelló de Vidre. Les parts més importants són les dues primeres.

Selamlik: Aquesta part, que alberga les dependències administratives i els salons oficials, és la part més bonica de tot el palau. Les parts més destacables són l’Escala de Vidre i el Saló del Tro. Aquesta última sala, per les seves dimensions (2.000 m2 i 36 metres d’alçada) i l’elegància, (56 columnes i la làmpada d’aranya més gran del palau, és totalment aclaparadora.

Harem: Comprèn les dependències privades del Sultà i la seva família. Aquesta part del palau és menys interessant que l’anterior i la visita dura menys temps.

Per a visitar Selamlik i l’Harem cal fer-ho en grup. Tot i que les visites guiades són només en anglès i turc, hi ha fulletons en altres idiomes (inclòs el castellà) per seguir les indicacions.

Tot i que el Palau Domabahçe té algunes sales boniques, la seva cort Occidental, la relativa llunyania i que només es pugui recórrer en una visita guiada li fan perdre punts. És recomanables si es disposa de temps, per pocs dies a Istanbul hi ha millors coses per veure.

Ubicació: Domabahçe Caddesi.

Horari: De dimarts a diumenge de 9:00 a 16:00 (a l’hivern tanca a les 15:00).

Preu:

  • Adults: 120 TL (3,40 €).
  • Harem: 90 TL (2,60 €).

Transport: Kabataş, línea T1.

Palau Dolmabahçe

Pont Galata (Galata Köprüsü)

El Pont Galata és un pont basculant de 490 metres de longitud que es troba ubicat a l’estuari reconegut com la Banya d’Or, unint el vell Istanbul amb la zona més moderna.

El primer pont sobre la desembocadura de la Banya d’Or va ser construït al 1845. Varis anys després, al 1863, l’arribada de Napoleó III va provocar que fos substituït per un pont de fusta. Després d’aquest es van construir dos ponts més al 1875 i 1912, i al 1992 va ser creat el pont actual.

En l’actualitat al nivell inferior el Pont Galata existeixen diversos restaurants i cafeteries en els que, a part de provar el peix més fresc i altres plats típics turcs, resulta molt agradable contemplar l’anada i tornada dels transbordadors mentre els pacients pescadors venen la seva captura als restaurants.

Ubicació: A la Banya d’Or.

Pont Galata

Plaça Taksim (Gümüşsuyu)

Considerada el cor de la moderna Istanbul, la Plaça Taksim està situada a la part europea de la ciutat, en un important districte comercial, turístic i d’oci conegut pels seus restaurants, botigues i hotels.

Degut a la gran rellevància de la plaça a la ciutat, és el lloc favorit per a al celebració d’esdeveniments públics i celebracions socials, tot i que també és coneguda com a punt de partida de diferents manifestacions polítiques que en nombroses ocasions van acabar de forma violenta.

El nom de la plaça, Taksim, significa “distribució” en turc, i li va ser donat degut a que era el lloc en el que se centralitzava la distribució d’aigua de la ciutat des de 1732. Fins a principis del segle XX el lloc ocupava l’extrem nord de la ciutat però amb l’ampliació d’aquesta es va anar convertint en el cor del nou Istanbul.

La Plaça Taksim és una zona plena de bars, restaurants i alguns dels hotels més luxosos de la ciutat. En aquesta plaça es conserva el Monument al Aiguader i el Monument a la República.

Des de la plaça surt una de les principals artèries comercials de la ciutat, Istiklal Caddesi (Avinguda de la Independència), una agradable avinguda de vianants que es pot recórrer utilitzant el tramvia nostàlgic (línia T3), que arriba fins a l’estació del Funicular de Tünel.

Plaça Taksim

Museu Arqueològic (İstanbul Arkeoloji Müzeleri)

El Museu Arqueològic d’Istanbul va ser fundat pel pintor i arqueològic turc Osman Hmadi al 1891. El seus orígens es remunten a una reduïda col·lecció d’antiguitats que es van instal·lar al 1846 al Palau Topkapi. Al 1869 es va convertir en el museu de  la cort.

Al 1891, el Museu Arqueològic va obrir les portes convertint-se en el primer museu de Turquia. Està situat entre el primer pati del Palau Topkapi i el Parc Gülhane.

La col·lecció del Museu Arqueològic està repartida en tres parts:

Museus Arqueològics: Alberga alguns objectes mundialment coneguts. El més important és la gran col·lecció de sarcòfags, entre els que es troba el Sarcòfag d’Alexandre del segle IV.

Col·lecció d’Art Oriental: En aquesta part es troben sepulcres otomans i troballes de les cultures egípcia, sumèria i accàdia. Els objectes més valuosos de la col·lecció oriental són peces de la Porta Babilònica d’Istar.

Col·lecció de ceràmiques i joies: Aquesta col·lecció està allotjada al Pavelló de les Rajoles, un edifici que va ordenar construir Mehmed II. Hi ha poques sales i potser el més interessant és el propi edifici.

Amb la gran col·lecció de sarcòfags i la seva enorme recopilació d’objectes, el Museu Arqueològic és una delícia pels amants de les antiguitats. El Sarcòfag d’Alexandre i el Sarcòfag de Meleagre són impressionants.

Si hi hagués un punt negatiu, aquest seria l’estat de conservació, algunes sales del  museu semblen oblidades i tenen un aspecte bastant lúgubre. Les plantes superiors dels Museus Arqueològics no són tan interessants com la resta del museu.

Ubicació: Entre el Palau Topkai i el Parc Gülhane.

Horari: De dimarts a diumenge de 9:00 a 17:00. Dilluns tancat.

Preu: 60 TL (1,70 €). Menors de 12 anys: entrada gratuïta.

Transport: Tramvia: Gülhane, línia T1.

Museu Arqueològic

Museu d’Art Turc i Islàmic (Türk ve İslam Eserleri Müzesi)

El Museu d’Art Turc i Islàmic és un dels museus més importants d’Istanbul. Està ubicat en un palau que conté més de 40.000 objectes i una interessant secció etnològica.

El palau es va construir quan Ibrahim Pasa, visir del Sultà Soliman el Magnífic, es va casar amb la filla d’aquest.

Des de l’assassinat d’Ibrahim Pasa al 1536 (va ser acusat de traïció), l’edifici va ser utilitzat per a diverses finalitats fins que al 1983, i després de descartar altres edificis, es va escollir aquest palau per albergar el museu. La seva ubicació al costat de l’Hipòdrom de Constantinoble i la Mesquita Blava és envejable.

La col·lecció del Museu d’Art Turc i Islàmic està composta en diverses categories: catifes, ceràmiques, escultures, sarcòfags i inclús diverses versions de l’Alcorà i faristols per llegir-los. Un dels objectes que més crida l’atenció és la Porta de la Gran Mesquita de Cizre.

A part de la col·lecció d’objectes, al museu hi ha una petita i interessant secció etnològica on es poden veure recreacions de la vida diària de diferents punts geogràfics i temporals de Turquia.

Si ja s’ha visitat el Museu Arqueològic, el Museu d’Art Turc i Islàmic conté una gran varietat d’objectes, per un altre costat, la secció d’etnologia està molt ben cuidada.

Al pati del museu hi ha una terrassa amb unes fantàstiques vistes a la Mesquita Blava, sense dubte, és un lloc perfecte per prendre un té.

Ubicació: At Meydani 46, Sultanahmet.

Horari:

  • Des d’abril a octubre: de dimarts a diumenge de 9:00 a 19:00.
  • Des de novembre a març: dimarts a diumenge de 9:00 a 17:00.

Preu: Adults 60 TL (1,70 €). Menors de 12 anys: entrada gratuïta.

Transport: Tramvia: Sultanahmet, línia T1.

Museu d’Art Turc i Islàmic

Hipòdrom de Constantinoble (Sultanahmet Meydanı)

Prop de la Cisterna Basílica i la Mesquita Blava es troba l’Hipòdrom de Constantinoble, d’origen romà i amb diversos punts d’interès a tenir en compte.

Construït durant l’any 200 dC com a centre social i d’oci, en aquest ampli espai se celebraven diferents espectacles com les increïbles carreres de carros, tot i que en l’actualitat només queden algunes restes com la columna de Constantí de 32 metres d’alçada, realitzada l’any 330 per a celebrar la designació de Constantinoble com a capital del nou Imperi Romà.

Altres monuments destacables són la columna serpentina que simbolitza la victòria de les ciutats gregues en les Guerres Mèdiques i un Obelisc Egipci, que és el monument més antic d’Istanbul, amb més de 3.500 anys.

Prop d’aquesta plaça hi ha el petit Arasta Basar, un mercat a l’aire lliure ple de llocs d’artesans, joies, catifes i souvenirs.

Obelisc Egipci
Columna de Constantí

Mesquita Soliman (Süleymaniye Camii)

Aquesta mesquita del totpoderós Soliman el Magnífic va ser construïda entre els anys 1520 i 1566. És un enorme temple que va rivalitzar en mida amb Santa Sofia, impressiona pel seu exterior amb una enorme cúpula central de 27 metres de diàmetres rodejada per altres més petites i quatre alts minarets, mentre que a l’interior brillen les rajoles d’Iznik per la llum que passa pels seus amplis finestrals i les grans làmpades que disposa, a part de l’espai que ocupa el mimbar i el mihrab, realitzats en marbre blanc.

Al sortir val la pena apropar-se al jardí per veure la tomba de Soliman el Magnífic, la de la seva muller Roxelana i Sinan, l’arquitecte que va realitzar aquesta obra mestra.

Horari: Tots els dies de 9:30 a 16:30; excepte durant el temps d’oració.

Mesquita Soliman
Interior de la Mesquits Soliman

Mesquita Rüstem Pasha (Rüstem Paşa Camii)

Abans de creuar el Pont Galata és recomanable apropar-se a l’amagada Mesquita Rüstem Pasha, una de les joies menys conegudes d’Istanbul.

Construïda sobre els suports de l’antic mercat d’Eminönü, entre el 1550 i 1561, aquest temple otomà enamora a primera vista pels seus mosaics de rajoles amb motius florals i geomètrics que revesteixen les parets i columnes interiors, a part de preciosos tapissos que formen l’encatifat.

Mesquita Rüstem Pasha
Interior de la Mesquita Rüstem Pasha

Mesquita Ortakoy (Büyük Mecidiye Camii)

Interior de la Mesquita Ortakoy

Sortint per la riba del Bòsfor des del Palau Dolmabahçe s’arriba a la Mesquita Ortakoy, una de les més fotogèniques d’Istanbul.

Aquesta mesquita, aixecada a meitats del segle XIX, enamora a primera vista per la seva façana de pedra blanca, dos alts minarets i una cúpula plena de detalls, mentre que a l’interior es crea un ambient màgic gràcies a la llum que passar a través de les vidrieres acolorides i el color rosa de la cúpula.

Mesquita Ortakoy

Cafè de les Catifes

Cafè de les Catifes

Una bona opció és acabar el dia prenent un te al Cafè de les Catifes mentre es pon el sol. Per arribar en unes 20 minuts a aquest mirador, situat a la part asiàtica de la ciutat, al tradicional barri d’Üsküdar, cal creuar l’Estret del Bòsfor amb un ferri que es pot agafar al port d’Eminönü.

Si s’arriba a temps és recomanable recórrer una petita part d’aquest barri per observar els edificis d’estil otomà, els mercats de peix i espècies, la bonica Mesquta Yeni Valide i sobretot,, conèixer la forma de vida i costums dels locals, i un cop cap al final de la tarda, comprar refrescs o el te en un quiosc, i asseure’s a la zona de les catifes per veure els colors de la posta de sol sobre l’Estret del Bòsfor.

Després d’aquesta fantàstica experiència es pot tornar amb ferri nocturn que passarà per davant de la Torre de la Donzella i que permetrà veure la ciutat il·luminada.

Barri Balat

El barri Balat, situat a la part europea, a l’anomenat districte de Fatih, i antic barri jueu, és un dels barris més de moda d’Istanbul.

Després de l’expulsió dels jueus sefardites de la península ibèrica, entre el 1492 i 1498, una gran comunitat es va assentar en aquest barri a l’empara del Sultà otomà Beyazid II fins al 1950, quan molts d’ells van emigrar cap a Israel.

El barri va caure en un absolut abandonament fins que la UNESCO va intervenir restaurant gran part de les antigues cases otomanes de fusta i transformant-lo en un barri hípster ple de cafeteries originals, coma la Incir Agacı Kahvesi i Ask-i Ruba Kafe, botigues de moda i artesania, llibreries i galeries d’art.

Un passeig per Balat pot començar recorrent el carrer Vodina, una artèria comercial plena de cafeteries amb encant, fins arribar a al Sinagoga Ahrida (la més antiga d’Istanbul), per després continuar pels carrers Merdivenli Ykş i Kiremit Cadesi, famosos per les seves cases de colors.

Per arribar a Balat es pot caminar uns 40 minuts des de la zona de Sultanagmet, agafar un taxi o un bus des del port d’Eminönü.

Cases del Barri Balat

Barri Çukurcuma

Si sobra temps, a prop de la Plaça Taskim es troba Çukurcuma, un dels barris més bohemis de la ciutat.

La millor forma e conèixer aquest barri és perdre’s pels seus estrets i empinats carrers que porten fins a racons plens d’encant i nombroses botigues d’antiguitats, fins arribar al Museu de la Innocència, construït pel cèlebre escriptor turc Orhan Pamuk (premi Nobel de Literatura) conjuntament amb la seva novel·la epònima.

Hamam de Çemberlitaş

Localitzat al centre històric de la ciutat, al costat del Gran Basar, el Mamam de Çemberlitaş  és probablement el bany turc més conegut d’Istanbul.

El Hamam de Çemberlitaş va ser construït per Sinan al 1584 durant el mandat de la Sultana Nurbanu, nascuda a Venècia a meitats del segle XVI i portada a Istanbul per corsaris otomans. El toc de Sinan s’aprecia al contemplar les cúpules des de l’interior.

Que sigui el bany turc més famós fa proposar l’evidència, és el més car, cosa que no implica un millor servei. Alguns dels viatgers que l’han visitat recentment no han quedat molt contents amb el tracte rebut.

Per un altre costat, Hamam de Çemberlitaş , tot i que admet homes i dones, compta amb diferents sales i els tractaments es fan per separat. Si es vol un bany mixt cal acudir al Hamam de Suleymanioye.

Ubicació: 8 Vezirhan Caddesi, Çemberlitaş.

Horari: De dilluns a dissabte de 6:00 a 00:00.

Preu: Tot i que hi ha una opció que no es rep cap servei, si s’opta pel paquet més comú es rep un massatge i neteja exfoliant de 15 minuts i un massatge amb oli de mitja hora. El preu del servei complet és d’aproximadament 60 €.

Transport: Tramvia: Çemberlitaş, línia T1.

Hamam de Çemberlitaş

Hamam de Suleymaniye

Amb més de 450 anys d’història, el Hamam de Suleymaniye és un dels banys turcs més antics d’Istanbul.

El Hamam de Suleymaniye es troba a peus de la Mesquita Suleymaniye, de la que es considera una part. Es va construir al 1557 durant el mandat de Suliman el Magnífic. Va ser dissenyat per Sinan com a part del complex que també incloïa la pròpia mesquita i altres edificis com un hospital i una escola de primària.

El Hamam de Suleymaniye és l’únic bany turc mixt d’Istanbul. Sense perdre un àpex del seu encant original es converteix en el hamam preferit per les parelles i famílies. Tots els massatges i tractaments se donen al mateix temps a la parella a la mateixa sala. Com a curiositat , tots els massatgistes són homes.

Ubicació: Mimar Sinan Caddesi, 20.

Horari: Tots els dies de 9:45 a 22:00.

Preu: Aproximadament 40 €. Els preus varien en funció del servei contractat. El preu de l’entrada inclou, a part de les tovalloles, xancles i la roba necessària (un bikini i un pantaló curts per a les dones i un pestemal per als homes, un massatge amb sabó i una neteja exfoliant.

Hamam de Suleymaniye

Compres a Istanbul

Istanbul és la capital de les compres, pels seus carres és fàcil trobar cents de botigues d’artesania, moda, productes gastronòmics i inclús falsificacions.

Productes típics d’Istanbul:

  • Catifes: Les catifes són potser el producte més conegut de Turquia. A Istanbul es pot comprar catifes de tots els preus i qualitats. Per evitar problemes a l’aeroport, no oblidar demanar la factura i portar-la a l’hora de passar per la duana.
  • Antiguitats: Tot i que la major part dels objectes que s’ofereixen a les botigues d’Istanbul siguin falsos, si es troba un objecte vertader i té més de 100 anys, per treure’l de Turquia cal tenir una llicència d’exportació del Museu Provincial, cosa difícil d’aconseguir.
  • Falsificacions de roba: Istanbul és un dels paradisos més propers a Europa Occidental per comprar roba falsificada de qualitat. Un dels millors carrers per això és Cadircilar Caddesi, carrer a la que s’arriba per l’oest del Gran Basar i on sembla que les lleis no existeixin.
  • Delícies turques i Baklavas: Les delícies turques i els blakavas són dos dels postres típics de Turquia. Aquests dolços són bastant econòmics i seran un regal perfecte per comprar a Istanbul.
  • Altres productes gastronòmics: Fruits secs, te, formatges i espècies són alguns dels ingredients tradicionals de la cuida turca. El safrà és una de les espècies que es poden comprar a Istanbul a preus molts assequibles.

Tot i que caminant pels carreres et pots trobar amb desenes de llocs i mercats, els mercats per comprar a Istanbul que cap visitant pot perdre’s són el Gran Basar i el Basar de les Espècies.

Gran Basar (Kapalıçarşı)

El Gran Basar d’Istanbul és un dels mercats més grans i antics del món. És un dels millors llocs de la ciutat per fer compres d’artesania, joies i roba.

L’àrea coberta on es troba el Gran Basar d’Istanbul té 45.000 m2 i en ell treballen unes 20.000 persones. El nombre de visitants diaris oscil·la entre els 300.000 i els 500.000 depenent de l’època.

El Gran Basar compta amb més de 3.600 botigues que es distribueixen en 64 carrers. Per accedir al recinte hi ha 22 portes d’accés.

Els orígens del Gran Basar es remunten a l’època de Mehmed II, quan al 1455 va construir prop del seu palau l’antic basar (Eski Bedesten). A l’igual que en moltes altres ciutats, al voltant d’aquest edifici es van anar instal·lant tallers d’artesans formants carrer gremials.

Amb el temps els edificis van anar creixent en nombre de carrers i van ser coberts. Poc després tot el complex va ser emmurallat.

Visitar Istanbul i no endinsar-se al Gran Basar no és una bona opció. Els seus mils de llocs de colors són un passeig que portarà tot el temps que s’hi vulgui dedicar, cents de venedors estan esperant amb ànsia negociadora. Cal regatejar els preus.

A l’hora de decidir què comprar al Gran Basar, es poden trobar records del viatge a part dels millors productes típics de Turquia, però, sobretot, és viure una apassionant experiència i es poden fer les millors fotografies.

 Ubicació: Entre Nurosmaniye, Mercan i Beyazit.

Horari: De dilluns a dissabtes de 8:30 a 19:30. Diumenges tancat.

Transport: Tramvia: Beyazit, línia T1.

Basar de les Espècies (Mısır Çarşısı)

El Basar de les Espècies, també anomenat Basar Egipci (Mısır Çarşısı) és un dels mercats més antics d’Istanbul i un dels llocs de la ciutat per a comprar productes típics com espècies. Es troba a Eminönü, a escassos passos del Pont Galata.

El Basar Egipci està construït en forma de L i compta amb 6 portes d’entrada, és un mercat molt acolorit i els botiguers decorren els seus llocs de tal forma que visitar-lo és un plaer per als sentits.

Els inicis del Basar de les Espècies es remunta al 1663. Es va construir al mateix temps que la Nova Mesquita i adjacent a aquesta amb l’objectiu de mantenir-la econòmicament.

El nom de Basar Egipci prové de quan Istanbul marcava el final de la ruta de la seda i era el centre de distribució de tot Europa, de fet, des del segle XIII ja comercialitzava espècies amb Venècia.

Durant el segle XV, les espècies arribaven a la Índia i al sud-est asiàtic fins a Egipte, i des d’aquí a Istanbul pel mar Mediterrani.

Salvant les distàncies amb el Gran Basar, el Basar de les Espècies és el lloc ideal per comprar dolços, fruits secs, formatges i altres productes típics d’Istanbul. A la seva part exterior hi ha el mercat d’aus i la Nova Mesquita.

Ubicació: Misir Carsisi (al costat del Pont Galata.

Horari: De dilluns a dissabte de 9:00 a 19:00. Diumenge tancat.

Transport: Tramvia: Eminönü, línia T1.

Sant Petersburg (Санкт-Петербург)

Continguts:

Història de Sant Petersburg

Situada al nord-est d’Europa i coneguda com la “Venècia del nord”, Sant Petersburg és la segona ciutat més important de Rússia tant a nivell històric, com cultural i poblacional. Compta amb més de 5 milions d’habitants.

Creació de Sant Petersburg

Sant Petersburg va ser fundada al 1703 sota el regnat de Pere el Gran amb l’objectiu de crear una ciutat que fos un pont entre Rússia i Europa, un lloc que tindria una gran força a nivell polític i econòmic.

Situada en un entorn estratègic a nivell comercial, Sant Petersburg ha estat motiu de conflicte entre Rússia i Suècia. Localitzada a la sortida del mar Bàltic, va ser escenari de la famosa “guerra del nord” entre ambdós països.

El sobrenom de “Venècia del nord” prové d’aquesta època, quan es va començar a construir la ciutat i es va prendre com a referència el territori italià. Pere I va estudiar els plànols de la ciutat i va decretar la creació de canals per assimilar-se a altres ciutats importants d’Europa com Amsterdam.

Al 1738 va ser també la seu de la primera escola russa de ballet, a part de la primera orquestra filharmònica i el primer conservatori rus de música.

Durant el regnat de Pere el Gran es va portar a terme la construcció de mesquites, esglésies i palaus imperials per posar la ciutat a l’altura de grans centres culturals del món.

Canvi en la capital

Al 1712 es va produir un canvi en la capital del país, desplaçant el centre del poder de Moscou a Sant Petersburg. Aquest succés va permetre l’entrada de més capital a la ciutat, així com l’arribada d’una gran quantitat de ciutadans de Rússia i d’altres països d’Europa.

Aquest no va ser l’únic canvi que viuria Sant Petersburg al llarg de la història, degut a que també es van succeir algunes variacions en el propi nom del territori, el qual va deixar de conèixer com a Sant Petersburg per adoptar altres denominacions.

El primer de tots va ser Petrograd, un nom que en rus vol dia “La ciutat de Pere” en honor a Pere el Gran. Més tard i després de perdre l’estatus de capital, va passar a anomenar-se Leningrad, en honor al líder del país, Vladimir Lenin.

La ciutat revolucionària

Al llarg de la història, la ciutat ha estat epicentre de vàries revolucions que canviarien el rumb de tot el país, posicionant-se a l’avantguarda dels principals moviments socials i polítics del segle XX.

La primera revolució va tenir lloc al 1905, quan el país va assistir entre altres actes al “Diumenge Sagnant”, amb la mort d’una gran quantitat de treballadors i camperols a mans de la guàrdia imperial del Tsar. Tots els aixecaments i revoltes van conduir a la creació del manifest de 1906 i a la proclamació del nou Tsar com a líder suprem i amb tots els poders.

Fruit de la pèssima situació bèl·lica del país i a les continues humiliacions a les que eren sotmesos els soldats soviètics, al febrer de 1917 es va portar a terme una vaga obrera a tota la ciutat (en aquella època Petrograd).

Tot això va provocar l’inici d’una revolució en que el partit bolxevic de Lenin portaria la veu cantant. Es va formar un govern provisional i es va crear el Soviet de Petrograd.

El 25 d’octubre es va realitzar el famós “Assalt al Palau d’octubre”, que va resultar tot un èxit pel partit bolxevic i va concloure amb l’arrest i la detenció de diversos líders del govern.

El partit de Lenin va resultar essent el grup amb més força i influència de la ciutat, cosa que va desencadenar una Guerra Civil russa, successos que es van produir entre 1917 i 1923.

Al 1918 Sant Petersburg va deixar de ser capital de Rússia per tornar a localitzar-se a Moscou. Més tard, al 1924, va passar a denominar-se Leningrad en honor al líder de totes les revoltes socials del moviment bolxevic, Vladimir Lenin.

Segona Guerra Mundial

Durant la Segona Guerra Mundial el gran enemic de Rússia, Alemanya, va començar el seu setge a la ciutat. Van ser un anys molt durs en la història de Sant Petersburg dels quals la població moria de fam i el bloqueig alemany impedia que les assistències arribessin als ciutadans.

L’alliberació de la ciutat no es va produir fins al 1944, gràcies a l’exèrcit rus i a la situació de debilitat que mostrava l’exèrcit alemany després de tres anys de lluita.

Al 1945 se li va concedir el títol de “Ciutat heroica”.

Actualitat

A l’any 1991, just després de la dissolució de la Unió Soviètica, més del 50 % dels ciutadans va decidir per via democràtica restituir el nom original de la ciutat, Sant Petersburg.

Informació pràctica

Documentació necessària

Per entrar a Rússia és obligatori portar el passaport amb una vigència mínima de 6 mesos i sol·licitar un visat.

És possible obtenir aquest visat per a viatjar a Sant Petersburg a l’ambaixada Russa. En el cas de Catalunya, aquest tràmit es realitzar en les centrals de visats russos. A Barcelona a l’Av. Roma, 67.

El visat té un preu de 58 € i el tràmit acostuma a durar uns 10 dies hàbils des de que se sol·licita.

Per a sol·licitar-lo és necessari aportar la següent informació:

  • Passaport original en vigor.
  • Carta d’invitació proporcionada per l’hotel.
  • Assegurança d’assistència mèdica que cobreixi la totalitat del viatge. Només són vàlides les assegurances amb determinades empreses, pel que és necessari consultar-ho a la pàgina del Ministerio de Asuntos Exteriores abans de contractar-lo. Web del Ministerio de Asuntos Exteriores de Rusia
  • Formulari de sol·licitud imprès i fotografia de carnet.

Temps a Sant Petersburg

Els hiverns a Sant Petersburg són bastant durs, registrant-se temperatures mitges màximes que difícilment superen els -4ºC, i temperatures mínimes que poden arribar a 35ºC durant els mesos de desembre, gener i febrer.

És important tenir en compte que durant els mesos d’hivern no és possible realitzar algunes activitats com els passejos amb vaixell, ja que els rius i canals solen congelar-se, ara com a contrapunt, aquests mesos serveixen per poder gaudir de meravellosos paisatges blancs.

Durant els curts i humits mesos d’estiu, el temps a Sant Petersburg és suau. En cap moment s’arriba a calor, ja que durant els mesos de juliol i agost les temperatures màximes poder arribar als 20ºC.

Les nits blanques són un fenomen que té lloc a Sant Petersburg entre finals de maig i meitats de juliol, quan el sol no es pon per complet en cap moment del dia, oferint bonics capvespres interminables.

Moneda

La moneda oficial de Rússia és el ruble i les seves sigles pera a denominar-la són RUB. Els bitllets són de 5, 10, 50, 100, 500, 1.000, 2.000 i 5.000 rubles i les monedes d’1, 5, 10 i 50 kopeks, i d’1, 2, 5, 10 RUB (100 kopeks = 1 RUB).

El tipus de canvi acostuma a ser més o menys 100 ₽ = 1 €.

Transport

Metro

Si es compara amb Moscou, el metro de Sant Petersburg no és tant extens ni pompós, però és capaç de deixar a altres sistemes subterranis a un nivell molt baix tant per la seva eficiència com per la seva bellesa.

El metro de Sant Petersburg pot arribar a 100 de profunditat essent el més profund del món.

Els plans de construcció del metro de Sant Petersburg van començar al 1899, però es van veure notablement atraçats després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial i la Revolució de 1917. Després d’aquests contratemps, començaria la història del metro unida a la història de Sant Petersburg, ja que les obres es veurien interrompudes amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial.

Després de la guerra, finalment es veuria inaugurada la primera línia de metro al 1955. Des de llavors el sistema ha continuat la seva expansió i actualment compta amb 5 línies compostes amb 69 estacions, amb un total de 120 km.

El Metro funciona tots els dies de la setmana entre les 5:45 i la 0:30. La freqüència de pas durant les hores punta és d’entre 2 i 4 minuts, tot i que varia en funció de la línia i l’horari.

El preu del bitllet senzill per desplaçar-se per tota la ciutat és de 60 ₽ (0,60 €). El sistema de pagament es realitza a través d’un sistema de tokens (zheton) que es poden comprar a les taquilles de totes les estacions. Si s’utilitza el metro vàries vegades es pot adquirir una targeta electrònica de recàrrega, d’aquesta manera el preu per trajecte serà de 41 ₽ (0,41 €).

Les diferents línies del metro de Sant Petersburg són un llibre obert que narra la història de Sant Petersburg a través de les seves instal·lacions, pel que molts turistes decideixen recórrer les estacions més boniques del metro com si es tractés d’un museu.

La línia 1, inaugurada al 1955, és la més antiga i va ser projectada durant el període de Stalin, cosa que es veu amb la seva grandiositat i triomfalisme de les seves estacions.

La línia 2 va ser inaugurada 6 anys després, però a través de les instal·lacions es pot sentir aquest fort canvi polític i ideològic en el que la funcionalitat s’imposa a la bellesa i els elements decoratius.

La resta de línies presenten un aspecte més modern i funcional, tot i que també compta amb algunes estacions peculiarment boniques en les que s’aborden temes tan variats com la història del comunisme, l’antiga Grècia o el mar.

Taxis

Existeixen diferents companyies de taxis a Sant Petersburg i cada una compta amb les seves tarifes. A part dels taxis legals, és molt comú l’ús de cotxes privats sense llicència que s’utilitzen pel transport de passatgers.

Para un cotxe al carrer només és recomanable per aquells que coneguin l’idioma i la ciutat. És important que alguns cotxes porten el cartell de “taxi” al sostre i els conductors poden insistir que es tracta d’un taxi oficial, tot i que en moltes ocasions no és així.

És important no pujar mai en un cotxe que hi hagi més d’una persona, i pel propi benestar és pràcticament imprescindible acordar el preu per avançat mostrant clarament el destí per evitar malentesos i acabar pagant xifres desorbitades.

Els primers taxis van aparèixer a Sant Petersburg al 1906 per conviure amb els cotxes de cavalls que complien la mateixa finalitat.  Durant la Revolució de 1917 tots els taxis de Sant Petersburg van ser confiscats per atendre les necessitats del govern i de l’Exèrcit Roig. No seria fins al 1929 quan els taxis podrien tornar a ser utilitzats pels ciutadans.

Després de la Unió Soviètica pràcticament qualsevol podia exercir de taxista. Els vehicles oficials erren pocs i les tarifes bastant elevades, pel que la majoria dels ciutadans locals van optar per les opcions més econòmiques i sense legalitzar.

Actualment els preus dels taxis oficials de Sant Petersburg han baixat notablement però encara existeix un gran nombre de taxis que operen de forma il·legal, pel que si es vol agafar un taxi, el més recomanable és trucar per telèfon i reservar un servei de confiança.

L’augment de les aplicacions mòbils dedicades al servei de transport privat de passatgers ha fet la vida més fàcil als turistes a l’hora de desplaçar-se per les ciutats com Sant Petersburg, on agafar un taxi en ocasions pot ser una mica complicat degut a la barrera idiomàtica.

Una de les opcions més utilitzades tant per turistes com per locals, és Yandex, una empresa similar a Google que domina el mercat del servei de transports privat a Rússia. A través de la seva aplicació és fàcil reservar un vehicle indicant el punt de recollida i el de finalització.

Bus

La xarxa de busos de Sant Petersburg és extensa i cobreix la pràctica totalitat de la ciutat, però des del punt de vista turístic no són la millor opció, ja que les rutes estan indicades en ciríl·lic.

Bus Turístic

El bus turístic de Sant Petersburg és una forma pràctica de recórrer la capital imperial de Rússia. Es pot pujar i baixar en qualsevol de les seves parades per a descobrir la ciutat al vostre aire.

El bus turístic compte amb dues rutes en les que es realitzen 25 parades als principals punts turístics de Sant Petersburg. Durant tot el trajecte a bord del bus descapotable de dues plantes es gaudeix de comentaris gravats en espanyol sobre la història de la ciutat i els llocs que es recorren.

Algunes de les parades imprescindibles del bus turístic de Sant Petersburg són la Catedral de Sant Isaac, la Catedral de Kazan, el Jardí d’Estiu o la Plaça del Palau, on es troben alguns dels monuments més importants de la ciutat: el Palau d’Hivern, el Museu de l’Ermitage i la Catedral de Sant Pere i Sant Pau.

El bitllet vàlid per dos dies té u n preu de 30 € pels adults i 26 pels nens d’entre 7 i 13 anys. Els menors de 6 anys paguen 11 €.

Els horaris:

  • Línia vermella: des de 9:00 a 19:00, cada 25 minuts. El recorregut complet dura 90 minuts.
  • Línia verda: des de 9:00 a 19:00, cada 30 minuts. El recorregut complet dura 1 hora.

Plaça del Palau (Дворцовая площадь)

Centre neuràlgic de la ciutat durant l’antic Imperi Rus, la Plaça del Palau és el cor de Sant Petersburg, un majestuós espai de grans dimensions rodejat per elegants construccions que li aporten un caràcter senyorial.

Al llarg dels anys la plaça ha estat testimoni dels principals esdeveniments que marcarien la història russa i la tindrien gran influència en la història mundial.

La Plaça del Palau es troba en un important encreuament de camins entre l’Avinguda Nevsky, una de les grans artèries de la ciutat i el Pont del Palau, que proporciona l’accés a l’Illa de Vasilievski.

A la Plaça del Palau hi ha diversos punts turístics:

Museu de l’Ermitage: Amb una col·lecció formada per més de 3 milions d’obres d’art i un del museu més important del món.

Palau d’Hivern: Amb una imponent façana d’estil barroc de 150 metres de longitud, que ha estat testimoni d’alguns des principals capítols de la història de Sant Petersburg i actualment és l’edifici principal dels edificis que conformen el Museu de l’Ermitage.

Columna d’Alexandre: Al centre de la plaça s’alça la impressionant Columna d’Alexandre que, amb més de 47 metres d’alçada i un pes de 600 tones, és la més gran del món en el seu estil. Sobre la columna de granit vermell es troba col·locat un àngel d’imponents dimensions.

Edifici de l’Estat Major de Sant Petersburg: Construït entre 1819 i 1829 amb un elegant estil neoclàssic, composa una imponent construcció amb un pòrtic format per un gran arc de triomf coronat per majestuoses escultures d’un carruatge tirat per cavalls.

En una ciutat tan gran com Sant Petersburg no és fàcil trobar llocs com la Plaça del Palau, considerada la principal plaça de la ciutat, i un espai agradable per a passejar i gaudir de la calma mentre es contemplen les majestuoses construccions que l’envolten. En termes pràctics, ve a ser per a Sant Petersburg el que la Plaça Roja és per a Moscou.

Transport:

  • Metro: Admiralteyskaya (Адмиралтейская), Nevsky Prospeckt ( Невский проспект ) i Gostiny Dvor (Гостиный Двор).
  • Bus: línies 7, 10, 24 i 191.
Plaça del Palau amb el Museu de l’Ermitage al fons

Museu de l’Ermitage (Государственный Эрмитаж)

Amb una col·lecció formada per més de 3 milions d’obres d’art el converteixen en un dels museus més importants del món.

El Museu de l’Ermitage de Sant Petersburg va tenir l’origen amb una petita però important col·lecció adquirida per Caterina la Gran en la que s’incloïen peces d’artistes de la talla de Rubens, Rembrandt, Rafael o Tiziano.

A mesura que la col·lecció va anar creixent, Caterina va encarregar la construcció d’un edifici annex al Palau d’Hivern en el que començarien a exposar-se les seves peces més preuades. Aquesta harmoniosa construcció d’estil neoclàssic es quedaria petita ràpidament, pel que es va encarregar la construcció del Gran Ermitage, un edifici de tres plantes que va ser ampliat amb el pas del temps.

Declarada amant de l’art i la diversió, es diu que Caterina va arribar a adquirir més de 4.000 pintures, uns 10.000 gravats, 10.000 dibuixos, 40.000 llibres i unes 15.000 medalles i monedes al llarg de la seva vida.

El Museu Ermitage compta amb una de les pinacoteques més importants del món, tot i que al llarg de les seves extenses instal·lacions es pot trobar una temàtica molt variada que inclou tot tipus d’exposicions.

Pintura: L’Ermitage compta amb una de les col·leccions pictòriques més importants del món. Entre els seus llenços es poden veure valuoses peces de grans artistes de la talla de Tiziano, Rafael, Carabaggio, Leonardo da Vinci, Tintoretto, El Greco o Goya.

Escultura: Amb una de les col·leccions escultòriques més importants d’Europa, al museu es pot trobar obres d’artistes com Rodin, Antonio Canova o Lorenzo Bartolini.

Arts decoratives: La zona més acolorida de les exposicions està composta per exquisits mobles, joies, treballs en metall, vaixelles, tapissos, vestits i més de 20.000 peces de porcellana entre altres nombrosos elements.

Arsenal: Amb més de 15.000 peces des de l’Edat Mitja fins al segle XX, la col·lecció d’armes i armadures de l’emperador Nicolau I de Rússia està formada per armes de foc, espases, escuts i tot tipus de material procedent tant de Rússia com d’Europa occidental.

Art oriental: Més de 190.000 peces que inclouen monedes, medalles, vaixelles, escultures i tot tipus de peces procedents de diferents èpoques en països orientals.

Cultura russa: Formada per més de 350.000 objectes procedents dels segles X al XX, aquesta col·lecció composta per elements del dia a dia ofereix un fidel retrat de la història del país.

Numismàtica: Amb una de les col·leccions més grans del món en el seu estil, compta amb monedes de nombroses èpoques i diferents zones geogràfiques.

Web oficial

Ubicació: Palace Square (Дворцовая площадь), 2.

Horari: De dimarts a diumenge de 10:30 a 18:00 (dimecres i divendres fins a les 21:00). Dilluns tancat.

Preu:

  • Edifici principal i palaus: 500 ₽ (5 €).
  • Estudiants: entrada gratuïta.
  • Tercer dijous de cada mes: entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Admiralteyskaya (Адмиралтейская), Nevsky Prospeckt ( Невский проспект ) i Gostiny Dvor (Гостиный Двор).
  • Bus: línies 7, 10, 24 i 191.
Museu de l’Ermitage

Palau d’Hivern (Зимний дворец)

Antiga residencia oficial dels tsars russos, el Palau d’Hivern de Sant Petersburg és una important construcció d’estil barroc que en l’actualitat constitueix la par més important del Museu de l’Ermitage.

Al llarg dels anys, el Palau d’Hivern ha estat protagonista d’alguns dels esdeveniments que marcarien el rumb de la història del país. Al 1905 el palau va ser l’escenari de la massacre produïda en l’assalt durant el que passaria a conèixer-se com “Diumenge Sagnant”.

Després de la Revolució de Febrer de 1917 el palau es va convertir en la seu del govern i poc després seria atacat per l’Exèrcit Roig.

El Palau d’Hivern de Sant Petersburg és una important construcció d’estil barroc que reflecteix el poder i la grandesa de la Rússia Imperial. Per fer-se una idea de la magnitud de les instal·lacions, el palau presenta una façana de 150 metres de longitud i compta amb més de 1.700 portes, prop de 2.000 finestres, 1.500 habitacions i més de 100 escales.

Un cop a l’interior ens trobem en diferents estances de majestuoses dimensions decorades amb tot el luxe i detalls.

El Palau d’Hivern és una visita imprescindible de Sant Petersburg, ja que es tracta de l’edifici més important entre els que alberguen les col·leccions del Museu de l’Ermitage. Constitueix un dels llocs més interessants i concorreguts de Sant Petersburg gràcies a les espectaculars obres d’art que composen un elegant i cuidada decoració.

Kunstkamera (Кунсткамера)

Construït a l’Illa Vasilievski al 1727 sota l’encàrrec de Pere el Gran per a convertir-se en el primer museu del país, la Kunstkamera de Sant Petersburg reuneix tot tipus d’exposicions peculiars i poc comunes.

En el moment de la inauguració del museu, les curiositats i rareses naturals despertaven un gran interès entre la societat de l’època, pel que, amb l’excusa de l’adquisició de coneixements, es van anar reunint tant animals com humans amb diferents anomalies anatòmiques.

Durant el recorregut per les exposicions del Museu Kunstkamera ens trobem amb una peculiar i incoherent col·lecció de rareses que van ser recollides en la busca d’elements naturals com un aspecte fora del comú, per a presentar-ho com a accidents de la naturalesa.

Entre les peces més peculiars de la col·lecció (per dir-ho d’una manera”, es troba el cap de Willems Mons, el germà d’una de les amants del tsar.

El museu també compta amb una important col·lecció de minerals i pedres precioses, a part de la secció dedicada a l’antropologia i etnografia que reuneix més de 2 milions d’objectes.

Web oficial

Ubicació: Universitetskaya Naberazhnaya (Университетская набережная), 3.

Horari: de dimarts a diumenge d’11:00 a 18:00. Dilluns tancat.

Preu:

  • Adults: 300 ₽ (3 €).
  • Estudiants 100 ₽ (1 €).
  • Entrada gratuïta: El tercer dijous de cada mes.

Transport: Bus: Línies 7, 10, 24, 47 i 191.

Kunstkamera

Plaça del Senat (Сенатская площадь)

Inaugurada al segle XVIII per a convertir-se en una de les principals places de sant Petersburg, la Plaça del Senat es troba flanquejada per les imponents construccions de l’edifici de l’Almirallat, el Senat i la Catedral de Sant Isaac.

La Plaça del Senat de Sant Petersburg compta amb diversos espais verds plens de vegetació, pel que resulta un plaer recorre-la sense pressa.

Un dels punts clau de la plaça és el Genet de Bronze, un impressionant monument de 13 metres d’altura en el que es representa a Pere I portant el seu país cap a un futur pròsper.

Si l’escultura impressiona per les seves dimensions i pel seu atractiu disseny, també destaca l’enorme roca de granit vermell sobre la que s’aixeca. Coneguda com la “Pedra del Tro”, es tracta d’una sola peça que pesa més de 1.500 tones. Traslladar-la fins al lloc en que es troba va durar 9 mesos i per fer-ho va caldre el treball de més de 400 homes.

Transport: Bus: Línies 3, 10, 22, 24, 27, 70, 71, 100, 191, K169, i K252.

Plaça del Senat

Catedral de Sant Isaac (Исаакиевский собор)

Construïda sota l’encàrrec de Pere el Gran, la Catedral de sant Isaac de Sant Petersburg és una impressionant joia arquitectònica d’estil neoclàssic, que constitueix un dels temples més grans del món.

Durant la Segona Guerra Mundial la catedral es va convertir en un enorme blanc massa visible durant els bombardejos, pel que van decidir pintar-la de color gris per tal que passés més desapercebuda. Durant aquest període el temple es va utilitzar per a protegir les obres que es van recollir d’altres museus i construccions imperials.

La Catedral de Sant Isaac compta amb  quatre façanes d’aspecte grec decorades amb frontons dissenyats amb escultures i relleus, que es troben protegides per enormes columnes de granit que li aporten un caràcter imponent.

Si les cúpules de Sant Isaac impacten des de l’exterior, el seu grandiós interior resulta igual de sorprenent gràcies als impressionants frescos que decoren les voltes amb detallades imatges que pràcticament semblen cobrar vida.

La catedral destil·la brillantor i color gràcies a la seva decoració consistent en mosaics i columnes de pedres semiprecioses i marbre. Crida especialment l’atenció un vitrall localitzat a l’altar central dedicat a “la Resurrecció de Crist”.

Un dels principals atractius de la Catedral de Sant Isaac és la seva impressionant cúpula central de color daurat que resulta visible pràcticament des de tots els punts del centre històric. Pujar a la cúpula ofereix un meravellós panorama de la ciutat, un preuat premi pels que vulguin pujar les 226 escales.

Web oficial

Ubicació: St. Isaac’s Square (Исаакиевская площадь), 4.

Horari: De dijous a dimarts de 10:30 a 18:00 (de maig a setembre fins a les 23:30). Dimecres tancat.

Preu:

  • Adults: 350 ₽ (3,50 €).
  • Estudiants: 200 ₽ (2 €).
  • Joves entre 7 i 18 anys: 100 ₽ (1 €).
  • Menors de 7 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Admiralteyskaya (Адмиралтейская).
  • Bus: Línies 3, 22 i 27.
Catedral de Sant Isaac

Església del Salvador sobre la Sang Vessada (Спас на Крови)

Amb una semblança vibrant amb cúpules decorades de colors inimaginables, l’Església del Salvador sobre la Sant Vessada és una majestuosa construcció d’estil rus d’aspecte similar a la Catedral de Sant Basili de Moscou.

La construcció de l’Església del Salvador sobre la Sang Vessada de Sant Petersburg va començar al 1883 sota l’encàrrec d’Alexandre III, que escolliria aquest lloc per rendir homenatge al seu pare, assassinat dos anys abans en aquest mateix punt.

Durant la Revolució de 1917 l’església va patir importants danys i les materials més valuosos va ser saquejats. Al 1932 va ser tancada i va caure en l’abandonament, arribant a plantejar-se inclús el se enderroc.

Durant el bombardejos produïts a la Segona Guerra Mundial l’església patiria la seva desgràcia i fortuna més gran, al ser afectada per una de les bombes que mai arribaria a explotar, quedant amagada a la cúpula principal.

Durant aquest període l’església seria utilitzada com a dipòsit d’aliments, continuant la seva trista història com a magatzem i traster mentre s’allunyava cada cop més la bellesa que la feia brillar en els seus orígens.

Vint anys més tard, la bomba seria localitzada i retirada amb molt de compte. Anys després es portaria a terme una reconstrucció de l’església, que obriria de nou les seves portes al 1997.

Des de l’exterior de l’església impacten les cinc cúpules banyades en coure dotades de colors impossibles que li aporten un caràcter de somni.

Un cop a l’interior, ens trobem amb una impressionant decoració barroca formada per més de 600 mosaics de caràcter monumental que es despleguen com si fossin catifes instal·lades per a cobrir els sostres i parets creant una meravellosa estampa de llum i color.

Web oficial

Ubicació: neberezhnaya kanala Griboyedova (Небережный канал Грибоедова)

Horari: De dijous a dimarts de 10:30 a 18:00 (de maig a setembre fins a les 23:30). Dimecres tancat.

Preu:

  • Adults: 350 ₽ (3,50 €).
  • Estudiants: 200 ₽ (2 €).
  • Joves entre 7 i 18 anys: 100 ₽ (1 €).
  • Menors de 7 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Nevsky Prospekt (Невский проспект) línia 2.
  • Bus: Línies 3, 7, 22 i 27.
Església del Salvador sobre la Sang Vessada
Interior de l’Església del Salvador sobre la Sang Vessada

Museu Rus (Русский музей, Михайловский дворец)

Rivalitzant amb la Galeria Tretiakov de Moscou pel lloc de millor galeria d’art rus del món, el Museu Rus de Sant Petersburg va ser inaugurat al 1898 sota l’encàrrec del tsar Nicolàs II.

El naixement de la col·lecció va començar d’una manera relaxada, quan es va començar a recopilar els regals que rebia la família de l’emperador. Més tard aquest fons va continuar engrandint-se gràcies a les adquisicions del tsar Nicolàs II.

Al 1917, després de la Revolució Russa, un gran nombre de col·leccions privades van ser nacionalitzades per a passar a formar part de les col·leccions del Museu Rus.

En l’actualitat, el Museu Rus compta amb més de 400.000 peces d’art rus que daten des del segle XI fins als nostres dies.

Les exposicions del museu composen un fidel relat de la història de Rússia mostrant des de peces tant valuoses i variades com icones del segle XI, fins a creacions d’artistes contemporanis.

L’edifici principal del museu és el Palau Mikhailovskiy, tot i que compta amb altres interessants seus com el Palau Stroganov, el Castell Mijaillovski i el Palau de Marbre.

A l’interior del Palau Mikhailovskiy encara es conserven algunes de les estances de l’antiga residència reial, com el vestíbul i la Sala Blanca, espais que destaquen no només per l’atractiu dels elements exposats, sinó també per la seva opulenta decoració.

El Museu Rus de Sant Petersburg és un dels millors en el seu estil i els amants de l’art podrien enamorar-se de les seves exposicions, però pels visitants que no disposin de massa temps a la ciutat es tracta d’una temàtica massa específica.

Web oficial

Ubicació: Inzhenernaya Ulitsa (Инженерная улица), 4.

Horari: Dilluns, dimecres, divendres, dissabte i diumenge de 10:00 a 18:00. Dijous de 13:00 a 21:00. Dimarts tancat.

Preu:

Adults: 500 ₽ (5 €)
Estudiants: 250 ₽ (2,50 €)
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.

Transport: Metro: Gostiny Dvor (Гостиный двор) o Nevsky Prospekt (Невский проспект).

Museu Rus

Castell Mijailovski (Михайловский замок)

Construït entre 1819 i 1825 sota l’encàrrec de l’emperador Pau I, el Castell Mijailovsky de Sant Petersburg és una majestuosa construcció d’estil neoclàssic en la que s’exposa la galeria de retrats de la col·lecció del Museu Rus.

L’emperador Pau I vivia atemorit amb la idea de que hi hagués plans per assassinar-lo, pel que, com a mesura de seguretat, va ordenar construir un castell que s’elevaria com una petita fortalesa sobre una illa artificial a la que només era possible accedir-hi a través de ponts llevadissos.

El Castell Mijailovski va ser construir amb una peculiar barreja d’estils que reuneix elements gòtics, classicistes i renaixentistes que li aporten un aspecte únic i molt especial, de tal forma que mostra una aparença diferent en funció de l’angle en que es miri.

Desafortunadament per a Pau I, els seus pitjors temors es van veure confirmats poc després de mudar-se al nou castell. L’enemic es trobava dins i un grup d’oficials entestats en fer-lo abdicar van acabar assassinant-lo.

Després de l’assassinat de Pau I, la família es va traslladar de nou al Palau d’Hivern i el castell va caure en l’abandonament fins que al 1823 va ser donat a la Universitat d’Enginyeria de l’Exèrcit.

Al Castell Mijailovski s’exposen les col·leccions del Museu Rus dedicades a la galeria de retrats. Entre les parets del museu es poden veure pintures oficials que van funcionar com a àlbum familiar per a la monarquia russa que es va anar succeint des de finals del segle XVII fins a principis del segle XX.

Web oficial

Ubicació: Sadovaya Ulitsa (Садовая улица), 2.

Horari: Dilluns, dimecres, divendres, dissabte i diumenge de 10:00 a 18:00. Dijous de 13:00 a 21:00. Dimarts tancat.

Preu:

Adults: 500 ₽ (5 €)
Estudiants: 250 ₽ (2,50 €)
Menors de 16 anys: entrada gratuïta.

Transport: Metro: Gostiny Dvor (Гостиный двор) o Nevsky Prospekt (Невский проспект).

Castell Mijailovsky

Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau (Петропавловская крепость)

Amb una ubicació estratègica a la petita Illa de Zayachi, la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau és una de les principals atraccions turístiques de Sant Petersburg, només superada pel Museu de l’Ermitage.

Al 1703 es va començar l’obra de la fortalesa instal·lant sis bastions que s’unirien amb imponents muralles. Amb el pas dels anys les instal·lacions es van anar ampliant i millorant, tot i que es creu que no haguessin estat efectives en cas d’haver tingut que suportar algun conflicte bèl·lic.

A partir de 1720 la fortalesa es va convertir en caserna general de la policia secreta, a part de les presons més temudes de l’imperi rus per les que van passar nombrosos reaccionaris polítics.

Al 1917 la fortalesa va ser escollida per a bombardejar el Palau d’Hivern. Després de la Revolució d’Octubre, una part de la fortalesa va passar a convertir-se en un laboratori on tindria lloc importants experiments en tecnologia de coets i una altra part es va convertir en museu.

El primer edifici que es va assentar entre les muralles de la fortalesa va ser l’Església de Sant Pere i Sant Pau, una construcció de fusta que seria substituïda per l’actual catedral del segle XVIII.

El principal punt d’interès de la fortalesa és la Catedral de Sant Pere i Sant Pau.

La fortalesa és ara la seu central del Museu Estatal d’Història de Sant Petersburg, mentre que la Casa de la Moneda és l’únic edifici que encara conserva la seva funció principal.

La Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau és un espai amb una situació estratègica que li proporciona boniques vistes de la ciutat. Al costat de la muralla hi ha una inesperada platja.

Web oficial

Ubicació: Illa de Zayachi (Заячий остров).

Horari: de dijous a dimarts de 10:00 a 18:00 (dimarts fins a les 17:00). Dimecres tancat.

Transport:

  • Metro: Gorkovskaya (Горьковская), línia 2.
  • Bus: Línia 46.

Catedral de Sant Pere i San Pau (Петропавловский собор)

Amb una història fidelment unida a l’evolució de la ciutat i a ala de la dinastia dels Romanov, la Catedral de Sant Pere i Sant Pau és el temple més antic de la ciutat i un dels edificis més alts del cor de Sant Petersburg.

Construïda sota la protecció de les muralles de la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, la catedral va ser dotada d’un estil barroc que constituïa un important punt d’inflexió en un moment en que les esglésies es construïen amb un marcat estil ortodox tradicional.

Al llarg de la seva història, l’estilitzat campanar de 122 metres d’alçada ha tingut una vida plena d’aventures i desventures de les que afortunadament aconseguiria sortir-se airós. Un dels principals incidents va tenir lloc al 1756, quan l’impacte d’un raig va provocar un important incendi després del qual va caldre reconstruir-la.

Catedral de Sant Pere i Sant Pau

L’estret campanar està coronat per una impressionant agulla que compta amb l’escultura d’un àngel a la part superior. En el moment de planificar la visitat és important tenir en compte que cada dia a les 12:00 és pot gaudir d’un espectacle en el que les campanes repiquen per fer sonar l’himne nacional.

Un cop a l’interior de la catedral ens trobem amb unes làmpades de cristall i parets profusament decorades amb acolorides pintures en les que narren històries de la Bíblia, tot i que les icones constitueixen el principal focus d’atenció per als visitants del temple.

Un altre dels punts de més expectació són les tombes de gran part dels membres de la dinastia Romanov.

Ubicació: A la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau.

Horari: Tots els dies de 10:00 a 18:00 (dissabtes a partir de les 11:00).

Preu:

  • Adults: 550 ₽ (5,50 €)
  • Menors de 18 anys: 300 ₽ (3 €).

Transport:

  • Metro: Gorkovskaya (Горьковская), línia 2.
  • Bus: Línia 46.
Interior de la Catedral de Sant Pere i Sant Pau

Creuer Aurora (Крейсер Аврора)

Símbol de la Revolució d’Octubre de 1917, el Creuer Aurora és un imponent buc de guerra que va participar en les dues Guerres Mundials i que en l’actualitat es conserva com un dels museus més especials i carregats d’història de Sant Petersburg.

Com un agradable ancià de 120 anys amb infinitat d’històries a les seves espatlles, el Creuer Aurora compta com va patir el primer atac per part dels russos al ser confós amb un vaixell enemic. Prosseguint el seu camí cap a Japó, realitzaria una escala bastant productiva a l’Àfrica, en la que el vaixell va acabar ple de cocodrils, camaleons i tortugues que es convertirien en importants protagonistes de les aventures i desventures de la tripulació.

L’Aurora tindria un dels papers protagonistes durant alguns dels principals capítols de la història russa, havent participat en la Primera Guerra Mundial i actuant com a metxa que donaria inici a la Revolució d’Octubre amb la canonada que va donar inici a l’assalt al Palau d’Hivern.

Durant la Segona Guerra Mundial el buc va ser bombardejat i acabaria enfonsant-se, aguantant sota l’aigua fins que fos reparat per a convertir-se en un museu carregat de vida i d’històries.

El Creuer Aurora disposa d’una visita dinàmica i entretinguda apta per a tots els públics, oferint la possibilitat de passejar per la coberta i descobrir els cabines de la tribulació entre altres estances. Resulta molt interessant recórrer les instal·lacions del buc tenint en compte el seu important paper en la història de la ciutat.

Web oficial

Ubicació: Embarcador Petrogradskaya (Петроградская пристань).

Horari: De dimecres a diumenge de 10:00 a 18:00. Dilluns i dimarts tancat.

Preu:

  • Adults: 600 ₽ (6 €)
  • Estudiants: 400 ₽ (4 €).

Transport:

  • Bus: Línia 49.
  • Metro: Gorkovskaya (Горьковская) (línia 2) i Admiralteyskaya (Адмиралтейская) (línia 5).
Creuer Aurora

Museu Fabergé (Музей Фаберже)

Inaugurat l’any 2013 per a mostrar les belles peces fabricades pel joier oficial de la cort imperial russa, el Museu Fabergé de Sant Petersburg ocupa les meravelloses instal·lacions del Palau Shuvalov.

Kark Gustavovich Fabergé va ser un joier rus nascut al 1846 que es va convertir en l’orfebre i joier oficial de la cort imperial russa i d’altres monarquies d’Europa.

Una de les seves peces clau són les Ous Fabergé, coneguts a nivell mundial gràcies als seus dissenys elegants i de gran qualitat en els que es cuida al màxim cada detall.

El tsar Alexandre III va començar a encarregar aquests atractius treballs en miniatura per a la seva muller, tradició que va continuar amb el seu fills Nicolàs II. D’aquesta manera, entre els anys 1885 i 1917 van ser creats 69 ous de pasqua de colors i formes impossibles.

Desafortunadament, l’arribada de la Revolució Russa va posar fi a la tradició i van ser moltes les joies que van desaparèixer. Actualment 8 ous continuen en parador desconegut.

Al Museu Fabergé el continent és tant important com el contingut, ja que el palau va ser restaurat per mostrar el seu antic esplendor com si encara es trobés habitat. L’extensa col·lecció formada per més de 1.500 peces inclou molt més que els coneguts Ous de Fabergé, ja que compta amb altres peces de gran valor que documenten la història de Sant Petersburg, com rellotges, coberts i tot tipus de joies.

La temàtica del Museu Fabergé és bastant específica, pel que no és una opció interessant per a tots els públics, sinó per aquells interessats en les peces de joieria.

Web oficial

Ubicació: Fontanka river embankment, 21.

Horari: Tots els dies de 10:00 a 20:45.

Preu:

  • Adults: 500 ₽ (5 €)
  • Estudiants i joves d’entre 7 i 18 anys: 250 ₽ (2,50 €).
  • Menors de 7 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Gostiny Dvor (Гостиный двор) (línia 3) i Mayakovskaya (Маяковская) (línia 2).
  • Bus: Línies 7, 24, 27 i 128.

Catedral de Kazan (Казанский кафедральный собор)

Construïda entre 1801 i 1811, la Catedral de Nostra Senyora de Kazan és un impressionant temple d’aspecte similar a la Basílica de Sant Pere del Vaticà que s’alça imponent sobre l’Avinguda Nevsky, una de les principals artèries del cor de Sant Petersburg.

Columnes de la Catedral de Kazan

Després de la Revolució de 1917 la Catedral de Kazan de Sant Petersburg va deixar d’utilitzar-se per als serveis religiosos i va ser convertida en el Museu d’Història de la Religió i l’Ateisme, gràcies a la qual es va salvar la major part de la seva decoració interior.

El punt de vista més conegut del temple és el de l’Avinguda Nevsky, i resulta sorprenent que, tot i la monumentalitat creada per les columnates que envolten la imponent construcció, no es tracti de la seva façana, sinó d’un dels laterals.

Després de travessar la monumental façana de la Catedral de Kazan ens trobem amb un espai d’aspecte sobri amb una escassa il·luminació natural, tot i que profusament decorat. A l es instal·lacions els fidels guarden cua pacientment per apropar-se i besar a la miraculosa icona de la Verge de Kazan, un dels principals símbols de la fe russa.

Essent sincers, l’exterior de la Catedral de Kazan resulta més impactant que el seu interior, però la seva cèntrica ubicació i el seu aspecte la converteixen en una de les visites imprescindibles de Sant Petersburg. L’entrada és gratuïta i això també és un al·licient.

Ubicació Nevsky Prospekt (Невский проспект), 25.

Horari: De dilluns a divendres de 8:30 fins a l’últim servei (pot variar). Dissabte i diumenge de 6:30 fins a l’últim servei.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport: Metro: Nevsky Prospekt (Невский проспект).

Catedral de Kazan

Avinguda Nevsky (Невский проспект)

L’avinguda Nevsky (Nevsky Prospekt) és l’ànima de la ciutat i una de les principals artèries de Sant Petersburg. Compta amb una longitud de 4 km a través dels quals es poden veure infantats de contrastos entre les diferents cares de la ciutat.

Al llarg de la seva història l’Avinguda Nevsky ha estat d’alguna manera una espècie de “ciutat sense llei”, una zona d’alliberació allunyada del domini del poder imperial en la que va sorgir una peculiar convivència entre la noblesa i la pobresa més extrema, bohemis en busca d’un ambient relaxat, prostitutes i els seus clients i alguns artesans amb escàs poder adquisitiu.

Aquest panorama va crear un ambient digne de ser retratat, cosa que farien diferents artiste3s de l’època com Gogol, Dostoievski i Tolstoi a través de les seves obres.

Al llarg dels seus 4 km l’Avinguda Nevsky compta amb nombroses botigues, cafeteries, restaurants, museus i llocs d’interès, com la Catedral de Kazan o l’Església del Salvador sobre la Sang Vessada.

Avinguda Nevsky

Illa Vasilievski (Васильевский остров)

Escollida per Pere el Gran com a lloc ideal per establir el cor administratiu de la ciutat, l’Illa Vasilievski compta amb una ubicació estratègica que li aporta boniques vistes de la ciutat. Pel que va començar la construcció de diferents edificis i monuments. El seu somni no tardaria en convertir-se en el seu pitjor malson quan l’illa va començar a patir grans inundacions, pel que finalment la idea va caure en l’oblit.

L’Illa Vasilievski de Sant Petersburg està plena de llocs d’interès i des d’allí s’obtenen excel·lents vistes de la ciutat des de la distància, aconseguint una majestuosa estampa que inclou el riu Neva, el Palau d’Hivern, el Museu de l’Ermitage i la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau entre altres imponents construccions.

Llocs destacables de l’illa que val la pena visitar:

Moll dels Esfinxs (Сфинксы): Símbol de força i saviesa, aquestes imponents estàtues vigilen la escalinata del Neva. Van ser portades des d’Egipte a bord d’un buc rus en un viatge que duraria un any.

Moll dels Esfinxs

Kunstkamera (Кунсткамера): Inaugurat al 1718 per mostrar la peculiar col·lecció d’objectes reunits per Pere el Gran.

Strelka (Стрелка Васильевского острова): L’extrem més oriental de Vasilievski, conegut com “fletxa”, ocupa la part oriental de l’illa. Allí es trobava l’antic port de la ciutat i reuneix alguns dels llocs de més interès de l’illa, a part d’oferir excel·lents vistes de la ciutat.

Antiga Borsa (Здание Биржи): Imponent edifici antic de la Borsa construït entre 1805 i 1810, actualment acull el Museu Naval que ofereix un recorregut a través de la història de la marina russa.

Antiga Borsa

Palau Menshikov (Дворец Меншикова): Construït com a residència per al príncep Alexander Menshikov, el barroc Palau Menshickov conserva a la perfecció la seva decoració original per albergar el Museu d’Arts Aplicades de Sant Petersburg.

Palau MenshikovPalau Menshikov

Ubicació: A l’oest de Sant Petersburg.

Transport: Metro: Vasileostrovskaya (Василеостровская) (línia 3) i Admiralteyskaya (Адмиралтейская) (línia 5).

Palau de Caterina (Екатерининский дворец)

Localitzat a la ciutat de Pushkin, a les afores de de Sant Petersburg (a uns 25 km.), el Palau de Caterina és un dels més imponents de Rússia.

A mesura que anava creixent, l’emperadriu Isabel va començar a pensar que la residència de la seva mare era incòmoda i no estava de moda, pel que va encarregar que s’engrandissin les instal·lacions aportant un estil rococó.

Tant l’interior com l’exterior es van tornar més luxosos, arribant a un punt al palau que es construïa i reconstruïa amb un ritme frenètic per tal que estigués sempre a la última moda.

Després de la Segona Guerra Mundial, quan l’exèrcit alemany va abandonar Leningrad, va destruir l’interior del palau, deixant-lo arrasat. La bella Sala Ambre és un dels espais que van sortir pitjor parats, ja que va ser desvalisat per complet i fins avui no ha estat possible esbrinar on estaven les peces robades.

El recorregut pel palau ofereix un viatge en el temps en el que es recorren les supèrbies instal·lacions profusament decorades seguint la moda de l’època. Entre les estances més luxoses hi ha el Saló de Tro, un espai decorat amb tot tipus de luxe de detalls en el que tenien lloc les celebracions més importants, o l’impressionant Saló de Ball, un espai brillant, ple de llum i carregat de màgia.

El màxim de la visita al palau és la reproducció de la impressionant Cambra d’Ambre, un luxós espai decorat amb panells, mobles i tot tipus d’elements realitzats amb ambre, un material que en el seu moment tenia un preu dotze vegades més alt que l’or.

Les habitacions privades de l’emperador, diferents menjadors, despatxos i nombroses estances elegantment decorades completen el recorregut pel palau. Un cop a l’exterior, els jardins també composen un autèntic espectacle, ja que es troben decorats amb belles fonts, petits palauets i zones enjardinades.

Web oficial

Ubicació: Sadovaya Ulitsa (Садовая улица), 7, Pushkin.

Horari: De dimecres a dilluns de 10:00 a 18:00. Dimarts tancat.

Preu:

  • Adults: 1.200 ₽ (12 €).
  • Estudiants: 610 ₽ (6,10 €).
  • Menors de 16 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Des de l’estació de metro Kupchino (Купчино): busos 186 o 342 fins la parada del carrer Sadovaya – Palau de Caterina.
  • Des de l’estació de metro Moskovskaya (Московская): bus 299 fins el carrer Sadovaya – parada Palau Caterina.
  • Des de l’estació de metro Moskovskaya ((Московская): bus 187 fins la parada Egypt Gate i després caminar 15 minuts.
Palau de Caterina

Palau de Peterhof (Государственный музей-заповедник “Петергоф”)

El Palau de Peterhof està situat a uns 30 km de Sant Petersburg, no obstant s’hi pot arribar amb bus.

Amb una excel·lent barreja entre clàssic estil europeu i la majestuositat  que caracteritza les construccions de l’Imperi Rus, el Palau de Peterhof és un dels palaus reials més sumptuosos i bells del món.

Després de dominar el delta del riu Neva, Pere el Gran va encarregar la construcció d’una nova residència d’estiu a la costa. Per això reuniria un equips d’arquitectes i tot tipus d’artistes que donaries vida el seu somni de crear un sumptuós palau amb exuberants jardins.

Un cop finalitzada la construcció, Pere el Gran va realitzar un viatge al Palau de Versalles que l’inspiraria a encarregar l’ampliació del complex, (cosa que faria constantment fins a la seva mort), especialment els espectaculars jardins.

Durant el recorregut pel palau hi ha la possibilitat de conèixer algunes de les estances més emblemàtiques per viatjar en el temps i meravellar-se amb el majestuós Saló de Ball, la Sala dels Retrats, la Sala Xinesa o el sorprenent Saló del Tro.

A l’igual que passa a Versalles, els impressionants jardins cobren tanta importància com el palau. La zona més coneguda del jardí és el Parc Inferior, on es pot veure un sistema format per 18 fonts entre les que destaca la Gran Cascada. Aquesta impressionant font està decorada amb escultures daurades i es troba destruïda en diferents nivells que descendeixen de forma ordenada fins a desembocar al mar.

El Palau de Peterhof és una de les joies arquitectòniques de Rússia i resulta un complet plaer recórrer els seus jardins i submergir-se en la història dels Romanov a través de les majestuoses estances palatines.

És important tenir en compte que les fonts (un dels principals atractius dels jardins del Palau de Peterhof) es congelen durant els mesos d’hivern i només és possible veure-les en funcionament des de maig fins a octubre.

Web oficial

Ubicació: Razvodnaya Ulitsa (Разводная улица), 2.

Horari: Tots els dies de 10:30 a 21:00.

Preu:

  • Parc interior (jardins i fonts principals): 1.000 ₽ (10 €). Menors de 16 anys: entrada gratuïta.
  • Palau gran: 1.200 ₽ (12 €). Menors de 16 anys: entrada gratuïta.

Transport: Des de l’estació de metro Artovo (Автово): bus línies 200, 204 i 210.

Palau de Peterhof
Foto aèria del Palau de Peterhof

Ponts de Sant Petersburg

Sant Petersburg és coneguda com la “Venècia del nord”, composta per canals i ponts de diferents estils. La ciutat està formada per 40 illes dividides per 60 canals i unides per prop de 500 ponts.

Cadascun dels ponts té la seva peculiaritat, ja sigui pel seu estil, la seva decoració, o la seva història. Els ponts de sant Petersburg constitueixen un dels principals encants de la ciutat i resulta un autèntic plaer contemplar-los, ja sigui durant un passeig en vaixell, o bé amb els peus a terra ferma.

Durant la nit es porta a terme una de les principals atraccions de Sant Petersburg en la que s’obren tots els ponts llevadissos en una meravellosa barreja d’enginyeria, disseny i història que ofereix un espectacle molt bonic.

Dels 500 ponts que té la ciutat, cal destacar els següents:

Pont del Banc: Construït entre 1825 i 1826, el pont més estret de la ciutat també és un dels més coneguts. En una barreja d’enginyeria i bellesa, aquest pont de terra de fusta està decorat amb grans figures de lleons amb ales daurades que subjecten els tensors de ferro del pont entre les seves goles.

Pont del Banc
Pont Blau

Pont Blau: Amb una amplada de quasi 100 metres, aquest pont va ser pintat de color blau per a facilitar la vida dels ciutadans que no sabien llegir, ja que, d’aquesta manera, no tenien que preocupar-se pel nom del pont. Encara es conserven també el Pont Vermell, el Pont Verd i el Pont Groc.

Pont Anichkov: Decorat amb quatre cavalls i els seus domadors, aquest pont de tres arcs és un dels favorits dels habitants de Sant Petersburg tot i tractar-se d’una reconstrucció.

Pont Anichkov

Pont de la Trinitat: Construït al 1903 amb un atractiu estil Art Nouveau, el Pont de la Trinitat és un dels ponts més llargs de la ciutat.

Pont de la Trinitat

Pont de l’Ermitage: Construït sobre el Canal d’Hivern, el pont de granit més antic de la ciutat uneix el Teatre de l’Ermitage amb el Museu de l’Ermitage.

Pont de l’Ermitagge

Pont del Palau: Símbol de Sant Petersburg i una de les principals artèries de la ciutat, aquest pont de 1.400 tones ofereix un impressionant espectacle durant la seva obertura.

Pont del Palau

Compres

A continuació s’enumeren els principals productes típics de Sant Petersburg.

  • Matrioskas: Regna sobre la resta de souvenirs, les matrioskas són conjunt de nines de fusta buides de diferents mides que es col·loquen una dins de les altres. Es troben de tot tipus i en tots els colors al llarg de totes les botigues de  Sant Petersburg.
  • Ous Fabergé: Originalment creats com a peces d’art de valor incalculable per a l’alta noblesa, actualment es poden trobar rèpliques més assequibles d’aquestes joies, dotades de similar bellesa i cuidades al detall.
  • Ambre: Rússia compta amb la major part de la reserva mundial d’ambre en el seu territori, pel que és possible aconseguit tot tipus de joies i peces d’excel·lent qualitat amb preus molt competitius.
  • Parament tradicional: L’opció més coneguda són les peces de ceràmica de gzhel, amb peces suaus i ben tractades de colors blau i blanc. També es poden trobar coberts i plats de fusta decorats amb colors vius.
  • Mocadors i xals: De textura suau, colors vibrants i treballats, els mocadors més populars que es poden trobar són els de Pavlovsky Posad.
  • Artesania de fusta: Les caixetes de fusta lacades i decorades amb petits detalls són l’opció ideal per a guardar petites joies o tresors personals de petita mida.
  • Records de l’antiga URSS: Ideals per a col·leccionistes nostàlgics en moltes botigues i mercats es troben insígnies, gorres i tot tipus de productes de l’antiga Unió Soviètica.
  • Abrics de pell: Símbol d’estatus i utilitzats per a combatre les temperatures extremes de la ciutat durant els durs mesos d’hivern, els abrics de pell més populars que es poden comprar a Sant Petersburg són els de visó, guineu polar i mustela.
  • Productes gastronòmics: Vodka, caviar, mel, licors d’herbes, etc. molts dels productes típics de Rússia s’empaqueten a la perfecció per als turistes en el viatge de tornada.

Principals zones comercials:

  • Avinguda Nevsky (Невский проспект): El carrer comercial més famós de Sant Petersburg. Ple de restaurants i botigues de tot tipus. Nevsky Prospekt és una de les principals artèries de la ciutat, a part d’una de les zones comercials més importants.
  • Plaça Sennaya (сенная площадь): Als voltants de la plaça es pot trobar tot tipus de botigues i restaurants, a part dels centres comercials de Pik i Sennaya.
  • Centre Comercial Gostiny Dvor (Большой Гостиный Двор): Conegut com “el pati dels comerciants”, aquest centre comercial va ser construït entre 1761 i 1785. Durant aquesta època els incendis estaven a l’ordre del dia, pel que es va edificar bàsicament utilitzant pedra.
  • Centre Comercial Galeria (ТРЦ Галерея): Aquest enorme centre comercial de 4 plantes compta amb quasi 300 botigues, pel que és possible trobar pràcticament tot allò que es busqui.

Moscou (Москва)

Continguts:

Història de Moscou

Antiga colònia mongola, Moscou és una ciutat plena d’història i històries que amb el pas del temps s’han anat convertint en una de les ciutats amb més riquesa cultural d’Europa, a més de ser una de les capitals més poblades del món.

El nom de la ciutat procedeix del riu que la travessa, denominat Moscova, Moskva en rus antic.

Es desconeix la data exacta de la creació de la ciutat, tot i que per començar a explicar la història de Moscou s’acostuma a utilitzar la data del 4 d’abril de 1147, tot i que nombrosos arqueòlegs i historiadors han demostrat que ja existia una població al segle XI.

Segle XIII

Va ser a principis del segle XIII quan Moscou es va convertir en capital del principal i va adquirir gran importància, acollint la construcció de vàries esglésies i monestirs, llocs que van que la zona creixés social i culturalment.

En aquest moment Moscou va queda com a colònia de l’Imperi Mongol, creixent molt gràcies a la contínua arribada de població de tots i cadascun dels llocs de Rússia.

Expansió global

Moscou va començar un període de creixement a tots els nivells i els avanços científics de l’època van provocar que es posicionés globalment. Un altre punt d’interès va ser la conquesta de Constantinoble per l’Imperi Otomà, que va acabar per convertir-la en una dels centres més importants del cristianisme ortodox en tot el món.

Va ser Ivan III qui al segle XV nombraria a la ciutat capital de totes les rússies, títol que va conservar fins al 1712, quan Pere el Gran va decidir traslladar la capital de l’imperi a Sant Petersburg.

Napoleó i la resistència russa

Al 1812 la ciutat va viure una de les seves grans victòries gràcies a la derrota de Napoleó i les seves tropes en una avançament pel país soviètic. Els moscovites van cremar els camps i totes les zones en les que el seu exèrcit parava a descansar o recollir subministres. Es van veure sols, abandonats i sense res per menjar. Tot això sumat a les temperatures extremes de la zona va provocar un desgast total als sodats francesos, que va fer que perdessin pràcticament la totalitat del seu exèrcit desplaçat.

Revolució Bolxevic

Al 1917 va començar la Revolució Bolxevic, un moviment polític-social que va remoure el país des dels seus ciments. Al 1922 el govern comunista va decidir tornar la capital a Moscou i a més de dotar a la ciutat de tots els avanços de l’època. Autobusos, línies de ferrocarril, metro, i tota una sèrie d’innovacions que la van convertir en una de les més desenvolupades de tot Europa.

Més tard va començar a Moscou un procés de reconstrucció que afectaria a vàries de les esglésies i catedrals de la ciutat, amb un clar missatge d’ateisme lligat a la idea de país que tenia la recent instaurada URSS.

Un exemple d’aquest devastador moviment és la Catedral de Crist Salvador, que va ser demolida al 1931 sota les ordres de les autoritats soviètiques tant sols 48 anys de la seva inauguració.

Història recent de Moscou

Al 1965 va ser declarada com a “ciutat heroica” gràcies a la feina feta per les tropes de l’exèrcit durant la segona Guerra Mundial. En aquest punt de la història de Moscou, la ciutat va ser escenari d’un cop d’estat al 1991, quan membres del govern soviètic no van voler acceptar les reformes portades a terme del primer ministre Mijaíl Gorbachov. La URSS es va dissoldre, però Moscou va continuar essent la capital de la recent creada Federació Russa.

Actualment Moscou és un dels centres polítics més importants de tota Europa, essent una de les ciutats amb més població del continent, amb més de 12 milions d’habitants, només superada per Istanbul i posicionant-se la sisena a nivell mundial.

Informació pràctica

Documentació necessària

Per entrar a Rússia és obligatori portar el passaport amb una vigència mínima de 6 mesos i sol·licitar un visat.

És possible obtenir aquest visat per a viatjar a Moscou a l’ambaixada Russa. En el cas de Catalunya, aquest tràmit es realitzar en les centrals de visats russos. A Barcelona a l’Av. Roma, 67.

El visat té un preu de 58 € i el tràmit acostuma a durar uns 10 dies hàbils des de que se sol·licita.

Per a sol·licitar-lo és necessari aportar la següent informació:

  • Passaport original en vigor.
  • Carta d’invitació proporcionada per l’hotel.
  • Assegurança d’assistència mèdica que cobreixi la totalitat del viatge. Només són vàlides les assegurances amb determinades empreses, pel que és necessari consultar-ho al Ministerio de Asuntos Exteriores abans de contractar-lo.
  • Formulari de sol·licitud imprès i fotografia de carnet.

Temps a Moscou

Els estius acostumen a ser calorosos, els mesos més càlids són juliol, agost i setembre, arribant a temperatures màximes de 24ºC.

Els hiverns són durs, durant els mesos més freds, com són gener i febrer, acostumen a tenir temperatures mínimes de -9ºC, tot i que es pot arribar a registrar-se temperatures mínimes de -42ºC.

Moneda

La moneda oficial de Rússia és el ruble i les seves sigles pera a denominar-la són RUB. Els preus estan indicats amb ₽. Els bitllets són de 5, 10, 50, 100, 500, 1.000, 2.000 i 5.000 rubles i les monedes d’1, 5, 10 i 50 kopeks, i d’1, 2, 5, 10 RUB (100 kopeks = 1 RUB).

El tipus de canvi acostuma a ser més o menys 100 ₽ = 1 €.

Transport

Metro

El Metro és el millor transport per visitar Moscou. El Metro va ser inaugurat al 1935 durant el període de Stalin, el metro de Moscou és un dels més grans i bonics del món. La bellesa d’algunes de les seves estacions l’han convertit en una de les principal atraccions turístiques.

Conegut com el Palau del Poble per la seva bellesa i majestuositat de les seves instal·lacions, el metro de Moscou connecta diferents punts de la ciutat d’una manera ràpida, econòmica i eficient, desplaçant a més de 7 milions de passatgers cada dia.

El Metro funciona tots els dies de la setmana entre les 5:30 i la 1:00. La freqüència de pas durant les hores punta és d’entre 1 i 3 minuts, tot i que varia en funció de la línia i l’horari.

El preu del bitllet senzill per desplaçar-se per tota la ciutat és de 55 ₽ (0,55 €). Els bitllets senzills permeten canviar de tren tantes vegades com es vulgui, sense límit de distancia ni de temps. També existeix la possibilitat de comprar un bitllet diari per 230 ₽ (2,30 €) o un de 3 dies per 438 ₽ (4,40 €).

El Metro compta amb 14 línies amb una extensió total de 380 km que es divideixen en 222 estacions. Les línies són el millor llibre d’història que es pot trobar a Moscou, ja que a través de la decoració de les seves estacions es narren els principals capítols que marcarien la història de la ciutat.

Un dels detalls curiosos del Metro de Moscou és que, tot i que els anuncis de les parades es realitzen només en rus, quan els tren es dirigeixen cap al centre de la ciutat s’escolta un veu masculina, i quan és des del centre cap a les afores es tracta d’una veu femenina.

A cada estació està escrit el nom de la parada, però, a apart de que apareixen en rus, no són massa visibles des del tren. Pel que és aconsellable anar amb el mapa del Metro i saber quantes parades s’han de realitzar per poder baixar.

Plànol del Metro de Moscou

Taxis

Existeixen diferents companyies de taxis a Moscou i cada una compta amb les seves tarifes. A part dels taxis legals, és molt comú l’ús de cotxes privats sense llicència que s’utilitzen pel transport de passatgers.

Para un cotxe al carrer només és recomanable per aquells que coneguin l’idioma i la ciutat. És important que alguns cotxes porten el cartell de “taxi” al sostre i els conductors poden insistir que es tracta d’un taxi oficial, tot i que en moltes ocasions no és així.

És important no pujar mai en un cotxe que hi hagi més d’una persona, i pel propi benestar és pràcticament imprescindible acordar el preu per avançat mostrant clarament el destí per evitar malentesos i acabar pagant xifres desorbitades.

Actualment els preus dels taxis oficials de Moscou han baixat notablement però encara existeix un gran nombre de taxis que operen de forma il·legal, pel que si es vol agafar un taxi, el més recomanable és trucar per telèfon i reservar un servei de confiança.

L’augment de les aplicacions mòbils dedicades al servei de transport privat de passatgers ha fet la vida més fàcil als turistes a l’hora de desplaçar-se per les ciutats com Moscou, on agafar un taxi en ocasions pot ser una mica complicat degut a la barrera idiomàtica.

Una de les opcions més utilitzades tant per turistes com per locals, és Yandex, una empresa similar a Google que domina el mercat del servei de transports privat a Rússia. A través de la seva aplicació és fàcil reservar un vehicle indicant el punt de recollida i el de finalització.

Bus

Els busos de Moscou són un mitjà de transport còmode per a arribar a les afores, però per general els embussos que es generen a la ciutat el converteixen en un mitjà de transport lent i poc puntual.

Bus Turístic

El bus turístic de Moscou realitza dues rutes amb 42 parades als principals punts turístics de la ciutat. Durant tot el trajecte a bord del bus descapotable es gaudeix de comentaris gravats en espanyol sobre la història i els llocs que es recorren.

Algunes parades del bus turístic de Moscou que val la pena destacar és la Plaça Roja, l’estació de Metro Kropotkinskaya, el Museu Pushkin, la fàbrica Octubre Roig i el Jardí Alexander.

El bitllet vàlid per dos dies té u n preu de 33 € pels adults i 30 pels nens d’entre 7 i 13 anys. Els menors de 6 anys paguen 16 €.

Els horaris:

  • Línia vermella: des de 10:00 a 18:00, cada 20 minuts. El recorregut complet dura 1 hora.
  • Línia verda: des de 10:00 a 18:00, cada 40 minuts. El recorregut complet dura 2 hores.

Kremlin (Московский Кремль)

Centre administratiu i religiós d ela ciutat, el Kremlin és el cor de la ciutat, a part de ser una de les atraccions més emblemàtiques no només de Moscou, sinó que de tota Rússia. Es tracta d’un lloc històric únic al món, declarat Patrimoni de la Humanitat.

Construït al segle XII com una ciutat medieval amb instal·lacions de fusta, el Kremlin va anar creixent fins a convertir-se en un recinte majestuós, seu del Principal de Moscou.

La paraula Kremlin significa ciutat fortificada. A Rússia és possible trobar varis kremlin que es conserven al cor d’algunes ciutats medievals que en l’actualitat s’han expandit al voltant de les muralles.

El recinte del Kremlin de Moscou compta amb una superfície total de 27 hectàrees emmarcades per 2.500 metres de muralles unides per 20 torres de fins a 80 metres d’altura.

Els elements més representatius del Kremlin són les muralles vermelles i els penells amb forma d’estrella vermella que es troben sobre les torres.

A l’interior del recinte hi ha museus, que ja en parlaré més endavant, edificis històrics i esglésies, a més d’altres edificis que generalment no es visiten com el Gran Palau del Kremlin, el Palau Estatal del Kremlin i la Residència Presidencial.

Vista aèria del Kremlin

Catedral de la Dormició (Успенский собор)

També coneguda com la Catedral de l’Assumpció, la Catedral de la Dormició és un imponent temple construït amb pedra blanca coronat per cúpules daurades, en que l’interior està decorant amb acolorits murals i valuoses icones.

Catedral de la Dormició

Catedral de l’Anunciació (Благовещенский собор)

Catedral de l’Anunciació

Construïda entre els segles SIV i SVIII, la Catedral de l’Anunciació va ser dissenyada i decorada al gust dels tsars que es van anar succeint.

Catedral de l’Arcàngel Miquel (Архангельский собор)

Construïda entre el 1505 i 1508 per a ocupar el lloc d’un altre temple més antic, la Catedral de l’Arcàngel compta amb una intensa decoració formada per bonics frescos dels segles XVI i XVII, a part de cridaneres icones i boniques làmpades.

Catedral de l’Arcàngel Mique

Museu de l’Armeria (Оружейная палата)

Museu de l’Armeria

Amb una rica col·lecció composta per tot tipus de tresors reials, l’Armeria del Kremlin és un dels millors museus del món en el seu estil. Tot i el seu nom, l’Armeria del Kremlin, compta amb una col·lecció variada que inclou tot tipus d’objectes:

Peces d’or i de plata

L’art rus compta amb fines peces artesanals amb incrustacions d’or i pedres precioses. Gran part d’elles estan decorades amb enormes safirs blaus, la pedra preferida d’Ivan el Terrible. Entre els elements més preuats podem trobar valuoses icones i alguns dels mítics Ous Fabergé.

Regals dels ambaixadors

Una de les zones més variades del museu és la destinada als regals dels ambaixadors, ja que aquesta comprèn objectes peculiars que inclouen peces realitzades amb ous d’estruç, cocos, marfil, o minerals poc comuns.

Armes i armadures

Com no podria ser d’una altra forma, l’Armeria del Kremlin compta amb una extensa col·lecció de luxoses armes russes decorades amb marfil, or i plata que van ser creades pels millors artesans de l’època.

La col·lecció d’armes del museu no només compta amb peces procedents de Rússia, sinó que posseeix exòtiques peces de diferents països europeus, exposant una variada col·lecció composta per armadures, escuts, dagues i armes de foc,

Carruatges reials

Amb una de les millors col·leccions de carruatges del món, el museu compta amb carruatges reials realitzats pels principals artesans de l’època, boniques peces d’art en les que cada detall és cuidat al màxim.

Arnesos cerimonials i cadires de muntar

Els tsars de l’imperi rus comptaven amb ostentoses cadires de muntar a cavall brodades amb fil d’or i decorades amb pedres precioses. També s’exposen els arnesos dels cavalls, que destil·laven el mateix luxe i riquesa que les cadires.

Informació pràctica del Museu de l’Armeria del Kremlin

Ubicació: Al recinte del Kremlin

Horari: De divendres a dimecres de 10:00 a 18:00. Dijous tancat.

Preu: Adults 1.000 ₽ (10 €). Menors de 16 anys: 500 ₽ (5 €).

Transport: Metro: Biblioteka imeni Lenina (Библиотека им. Ленина), línia 1.

Informació pràctica del Kremlin

Horari:

  • Des del 15 de maig al 30 de setembre: de 9:30 a 18:00.
  • Des de l’1 d’octubre al 14 de maig: de 10:00 a 18:00.

Preu:

  • Conjunt arquitectònic i Plaça de les Catedrals: Adults: 700 ₽ (7 €). Menors de 16 anys: entrada gratuïta.
  • Armeria: Adults 100 ₽ (10 €). Menors de 16 anys: entrada gratuïta.

Transport: Metro: Biblioteka imeni Lenina Lenina (Библиотека им. Ленина), línia 1.

Plaça Roja (Красная Площадь)

Coneguda a nivell mundial per la seva grandiositat i la bellesa de les seves construccions, la Plaça Roja de Moscou és el cor i ànima de Moscou i de tota Rússia.

És comú pensar que el nom de la plaça prové del color vermell predominant dels seus edificis, o bé del fet de que es tractava del centre neuràlgic del bloc comunista, però la realitat és que la paraula “Krásnaya” significa vermell, però també significa bonic, pel que, de forma molt encertada, es va denominar “plaça bonica”.

Al llarg dels anys la Plaça Roja de Moscou ha mantingut la seva atenta mirada essent testimoni de nombrosos esdeveniments històrics que marcarien el destí del país. Símbol del poder imperial de l’antiga Unió Soviètica, la plaça fou el centre d’un dels conflictes que enfrontarien a dos de les principals potències mundials en una conflicte que marcaria la història de la humanitat.

La plaça està delimitada per quatre imponents construccions. Una de les més destacades i centre de les mirades de tots els visitants és la Catedral de San Basili. Aquest bonic temple de peculiar aspecte i colors inimaginables és el tresor més preuat dels país i la seva imatge més representativa.

Al costat oposat a la Catedral de San Basili es troba l’imponent edifici vermell que ocupa el Museu d’Història Nacional.

Durant el període de la Unió Soviètica la Plaça Roja de Moscou es va convertir en escenari ideal per a les desfilades militars, pel que es van eliminar els obstacles que van aparèixer al pas dels tancs. Entre aquestes construccions afectades i havia la Catedral de Kazan, que desafortunadament va ser demolida per tal que deixés de molestar.

Un dels lateral de la plaça està emmarcat per la muralla del Kremlin, un dels espais més imponents de Moscou en que es troba l’antiga residència del tsar. Just cavant del Kremlin es troben les impressionants Galeries GUM, uns luxosos grans magatzems construïts a finals del període imperial.

L’interessant panorama de la Plaça Vermells de Moscou es completa amb dues construccions de menor mida, però plenes d’interès. Es tracta de la Catedral de Kazan i el peculiar Mausoleu de Lenin, on es pot veure el cos del líder embalsamat.

Plaça Roja amb el Museu d’Història Nacional al fons
Plaça Roja amb la Catedral de Sant Basili al fons

Catedral de Sant Basili (Храм Василия Блаженного)

Construïda entre 1555 i 1561 sota l’encàrrec d’Ivan el Terrible, la Catedral de San Basili és el símbol de Moscou i de tota Rússia, una construcció de somni digna del millor dels contes de fades.

La Catedral de San Basili és una orgullosa supervivent que, aixecant-se majestuosa en mig de les construccions quadriculades i monocromàtiques que caracteritzaren el període comunista, s’ha mantingut en peu refent-se de varis incendis, escapant de la invasió de Napoleó i fugint del cruel pla de demolició de Stalin que va arribar a destruir alguns temples com la Catedral del Crist Salvador.

Cridant l’atenció com un tortell de colors coronada per boniques i acolorides cúpules de diferent disseny, la seva visió és una imatge de postal tant de dia com de nit.

Un cop a l’interior ens trobem amb un temple de reduïdes dimensions compost per un laberint format per nou capelles profusament decorades entres les que es troba una torre central que s’eleva a mode de campanar.

Declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Informació pràctica de la Catedral de Sant Basili

Ubicació: Plaça Roja (Красная Площадь)

Horari: Tots els dies d’11:00 a 17:00.

Preu: Adults 700 ₽ (7 €). Menors de 16 anys: entrada gratuïta.

Catedral de Sant Basili

Museu d’Història Nacional (Государственный исторический музей)

Ocupant un dels edificis més imponents de la mítica Plaça Roja, el Museu d’Història Nacional de Moscou va ser inaugurat al 1872 per a relatar la història dels país a través de les seves exposicions.

Després de la seva imponent façana que contrasta a la perfecció amb la muralla del Kremlin, el Museu d’Història Nacional dóna la benvinguda als visitants amb un majestuós hall decorat amb pintures que detallen l’arbre genealògic de la monarquia russa.

El recorregut continua amb les exposicions dedicades a la història antiga obrint pas a les edats de Pedra, Bronze i Metall. Mentre es va passant per la història russa ens trobem en diferents peces arqueològiques i documents que relaten els principal esdeveniments que marcarien la història del país.

La segona planta del museu està dedicada a la part més recent de la història de Rússia, explicant amb exposicions dedicades als capítols dels segles XVIII, XIX i XX.

El museu tracta una temàtica molt concreta, pel que no és l’opció més recomanable pels visitants que comptin amb un temps limitat per conèixer Moscou. Això si des de fora és espectacular..

Informació pràctica Museu Història Nacional

Ubicació: Plaça Roja (Красная Площадь)

Horari:

  • Des de setembre a maig: de dimecres a dilluns de 10:00 a 18:00 (divendres i dissabte fins a les 21:00). Dimarts tancat.
  • Des de juny fins agost: tots els dies de 10:00 a 21:00.

Preu: 500 ₽ (5 €).

Transport: Metro: Okhotny Ryad (Охотный Ряд), Teatralnaya (Театральная) i Ploschad Revolyutsii (Площадь Революции)

Museu d’Història Nacional

Catedral de Kazan (Казанский собор на Красной площади)

Localitzada al costat del Museu d’Història Nacional, a la Plaça Roja, la Catedral de Kazan de Moscou és un temple ortodox de petites dimensions que a primera vista podria passar desapercebut, però l’encant radica especialment en la senzillesa dels seus trets.

La Catedral de Kazan va ser construïda al 1612 per a celebrar el final de la invasió polonesa. En un primer moment va ser construïda de fusta, però, després de quedar destruïda quasi per complet durant un incendi, va ser reconstruïda amb maó.

Anys després, al 1936, Stalin va decidir que les esglésies de la plaça erren una molèstia per a les desfilades militars, pel que va encarregar una neteja que acabaria amb aquest petit temple. Afortunadament, la seva veïna, la Catedral de Sant Basili, va aconseguir salvar-se d’aquest moviment destructiu.

La catedral que es pot veure en l’actualitat va ser reconstruïda amb l’ajuda de les fotografies que es van fer abans de la seva destrucció, pel que no es va aconseguir una imatge bastant fidel a la del temple original.

Amb una bonica façana típica russa decora amb maons en forma d’arcs, la Catedral de Kazan està coronada per petites cúpules i un delicat campanar de petites dimensions.

Un cop dins, hi ha un temple petit i suaument il·luminat en el que les veles i l’encens ofereixen un ambient acollidor que es completa encara més durant les celebracions en les que ressonen els bells càntics del cor.

Catedral de Kazan

Galeries GUM (ГУМ)

Localitzades en ple cor de Moscou, a la Plaça Roja, les Galeries GUM, també conegudes com a Magatzems GUM, són el centre comercial més important de Rússia, un espai luxós i elegant.

El centre comercial va ser construït al 1890 i al 1921 es va nacionalitzar sota l’encàrrec de Lenin per convertir-se un dels miralls que reflectirien fidelment la història de Moscou. Temps després de la seva inauguració, les Galeries GUM farien plorar a Stalin en públic per primera vegada, al veure pels seus passadissos a l’elit del Partit Comunista en busca d’articles de luxa. En la seva època d’esplendor va arribar a tenir més de 1.200 botigues a les seves instal·lacions.

Durant el període soviètic el centre comercial va ser nacionalitzat i a les seves instal·lacions es van construir habitatges comunals, però amb la fi de la Unió Soviètica les galeries tornarien a passar a mans privades.

La imponent façana de més de 240 metres de longitud és una de les imatges més representatives de Moscou, però això és l’embolcall que dóna pas als majestuosos interiors.

La major part de les botigues de l’interior són de alta gama i estan fora de l’abat de la majoria de butxaques, però resulta un autèntic plaer passejar per les seves elegants instal·lacions completant els refinats aparadors.

Enmig del luxe de les galeries es poden trobar algunes botigues de souvenirs, així com alguns restaurants totalment assequibles i diversos quioscos en els que serveixen els gelats.

Informació pràctica de les Galeries GUM

Ubicació: Plaça Roja (Красная Площадь)

Horari: tots els dies de10:00 a 22:00.

Galeries GUM
Interior de les Galeries GUM

Mausoleu de Lenin (Мавзолей В.И. Ленина на Красной площади)

Construït durant el període soviètic sota l’encàrrec de Stalin, el Mausoleu de Lenin és un petit monument ubicat a la Plaça Roja en el que es pot veure el cos embalsamat de Lenin.

Tot i el desig exprés de Lenin de ser enterrat amb la seva mare a Sant Petersburg, les ordres de Stalin al respecte van ser clares i contundents. Va encarregar que Lenin fos embalsamat per exposar-lo al públic, conservant el seu cos per tots els mitjans possibles fins al final dels temps.

El Mausoleu compta amb un laboratori amb el seu propi equip d’experts (biòlegs, bioquímics i anatomistes) que s’encarreguen del “servei de manteniment” de Lenin. D’aquesta manera, l’antic líder és reparat una i una altra vegada per mantenir-se en vida per sempre.

Per això, durant dos mesos a l’any es tracta el cos amb una solució màgica i es vesteix al líder amb un vestit nou, tornant a col·locar-lo en el tranquil sarcòfag de vidre per continuar impassible davant dels ulls dels visitants.

Mausoleu de Lenin

Teatre Bolshoi (Большой театр)

Construït al 1825, el mític Teatre Bolshoi compta amb una enorme riquesa artística i cultural que el converteix en el teatre de ballet i òpera més conegut de Rússia, a part d’un dels més importants a nivell mundial.

Tan sols 28 anys després de la seva construcció va patir un devastador incendi que deixaria l’interior reduït a cendres, pel que fa ser necessari un intens treball de reforma i restauració. Aquest no seria l’únic gran incendi que patiria el teatre, ja que va tornar a cremar-se durant més d’una setmana, i va haver de reconstruir-se de nou.

Posteriorment, al llarg dels últims anys s’ha portat a terme importants reformes cuidant al màxim cada detall i treballant de forma artesanal per a convertir-lo en un dels tècnicament millor equipats del món respectant al màxim la seva decoració original.

La imponent façana envolta un interior amb un ambient espaiós i ple de llum i color dotat d’una elegant decoració de vellut vermell i estuc decorat amb un sumptuós mobiliari.

Al llarg de la seva història, l’escenari del Bolshoi ha tingut el plaer de presentar l’estrena d’algunes de les obres clàssiques més prestigioses de la història com són: El Llac dels Cignes, La Bella Dorment, El Trencanous o Romeu i Julieta.

Per conèixer l’interior del teatre, si es disposa de temps i pressupost suficient, el més recomanable és comprar entrades per una funció. Les visites guiades al teatre no són una opció molt recomanable, ja que només es realitzen un cop al dia en anglès o rus.

Ubicació: Theatre Square (Театральная площадь),1

Horari: Dimarts, dimecres i divendres a les 11:30 (visita guiada).

Preu: 2.000 ₽ (20 €).

Transport: Metro: Okhotny Ryad (Охотный Ряд), Teatralnaya (Театральная)

Teatre Bolshoi
Interior del Teatre Bolshoi

Monestir Novodévichi (Новодевичий Монастырь)

Construït al 1524 per a convertir-se en el convent més ric i important de Rússia, el Convent Novodévichi és un harmoniós conjunt arquitectònic que va funcionar com a lloc de reclusió de nombroses dones de la noblesa que es mostraven rebels, l’excusa ideal d’Ivan el Terrible i de Pere el Gran per alliberar-se de les seves impertinents mullers quan volien desfer-se d’elles.

Anys després el monestir va deixar enrere aquest turbulent passat per a convertir-se en un autèntic oasi allunyat del soroll de Moscou en el que en l’actualitat encara es respira una tranquil·litat inusitada.

El complex del monestir Novodévichi compta amb esglésies de diferents estils arquitectònics compostes per senzilles parets blanques en contrast amb les cridaners cúpules daurades, blaves i verdes.

Les dues construccions més destacades del complex són la Catedral de Nostra Senyora de Smolensk i l’Església de la Intersecció de la Porta.

Al costat del Convent hi ha el bonic Llac dels Cignes, un agradable espai que va servir d’inspiració a Tchaikovsky per a la creació del mític ballet. Desafortunadament, en l’actualitat no està habitat per cignes, no obstant continua essent un lloc emblemàtic.

Al Monestir també hi ha el cementiri més important de Moscou, el Cementiri de Novodévichi. Amb més de 27.000 tombes és el lloc de descans d’alguns personatges que han marcat en la història del país com són l’astronauta Pável Beliáyev, el president Boris Yeltsin o l’escriptor Nikolái Dógol.

Un dels aspectes més sorprenents del peculiar cementiri és la original forma d’algunes de les tombes. La del ministre de comunicacions té forma de telèfon, mentre que la d’un dels comandants de la Segona Guerra Mundial està dissenyada en forma de tanc.

El Monestir Novodévichi és un bonic complex arquitectònic que juntament amb el cementiri va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Es tracta d’una visita agradable, tot i que està allunyat del centre de Moscou, pel que és recomanable si es disposa de temps.

Ubicació: Novodevichy Passage (Новодевичий проезд), 1

Transport: Metro Sportivnaya (Спортивная), línia 1.

Monestir Novodévichi

Torre Ostánkino (Останкинская Телебашня)

Inaugurada al 1967, la Torre Ostánkino va ser el primer edifici que es va construir amb més de 500 metres d’altura i durant diversos anys va ser l’edifici més alt del món. Es tracta d’una torre de telecomunicacions amb una plataforma d’observació i varis restaurants.

Està localitzada al nord de la ciutat, es va construir per oferir els serveis de televisió i telefonia a més de 15 milions de persones. A la part superior compta amb una mirador situat a 340 metres d’altura.

Just sota de la plataforma d’observació es troba “El setè Cel”, un restaurant circular giratori en el que es pot apreciar de bones vistes.

L’opció de la Torre Ostánkino a la zona nord de Moscou, no és una opció molt recomanable, ja que queda una mica allunyada del centre. En el cas que s’hi vulgui anar, és important tenir en compte que és obligatori portar el passaport i reservar amb antelació. Els menors de 7 anys no hi poden accedir.

Ubicació: Akademika Koroleva St (Академика королева), 15

Horari: tots els dies de 10:00 a 23:00.

Preu: Depenent dels horaris el preu pot variar: entre setmana entre 900 ₽ (9 €) i 1.200 ₽  (12 €). Caps de setmana 1.400 ₽ (14€).

Transport:

  • Metro: VDNKh (ВДНХ).
  • Troleibús: línies 13, 69, 73 i 36.
Torre Ostánkino

Centre Panrus d’Exposicions (Выставка достижений народного хозяйства)

Inaugurat al 1939, el Centre Panrus d’Exposicions (VDNKh) va ser un dels llocs d’esbarjo de Moscou durant el període soviètic. En un primer moment l’immens recinte va ser construït per albergar una exposició agrícola, però dues dècades més tard va ser profundament transformat per rendir homenatge als èxits econòmics, científics i tecnològics de Rússia.

La falta de finançament per part de l’estat va provocar que a finals de la dècada de 1980 la major part dels pavellons mostressin un terrible aspecte decadent i es veiessin convertits en magatzems, que passarien a convertir-se en un cementiri de luxoses construccions abandonades.

Afortunadament al 2014 començaria una profunda restauració dels pavellons que encara continua en procés per tornar-li el seu majestuós aspecte.

Després de passar per l’enorme arc triomfal de l’entrada ens trobem amb una extensa albereda sobre la que s’obre l’imponent pavelló principal del recinte.

El centre Panrus d’Exposicions de Moscou es troba una mica allunyat del centre, però, si es disposa de temps, val la pena conèixer-lo per fer-se una idea de la majestuositat de les construccions que es van portar a terme durant la Unió Soviètica.

Durant el recorregut pel centre es pot gaudir d’una selecció de cançons més populars del període soviètic, un dels detall que aporta un peculiar caràcter nostàlgic a les instal·lacions.

Si es té planejat visitar el Centre Panrus d’Exposicions es pot aprofitar la visita per conèixer el Museu de la Cosmonàutica, ja que es troba a l’entrada de la fira.

Ubicació: Prospekt Mira (проспект Мира), 19.

Transport: VDNKh (ВДНХ).

Centre Panrus d’Exposicions

Museu de la Cosmonàutica (Музей космонавтики)

Aquest museu compta amb una completa col·lecció de rendeix homenatge a l’important lloc que va ocupar Rússia en la carrera per fer realitat el somni de l’home de conquerir l’espai.

El museu està localitzat sota de l’impressionant obelisc de 100 metres dedicat als Conqueridors de l’Espai que es va construir al 1964 per a celebrar el llançament de l’Sputnik.

El Museu de la Cosmonàutica rendeix un especial homenatge a Yuri Gagarin, considerat un autèntic heroi nacional que va portar a terme la inigualable gesta de ser el primer en orbitar al voltat de la Terra. En les exposicions es pot veure la càpsula espacial en que es va realitzar aquest gran viatge.

El recorregut pel museu porta a un interessant viatge que permet descobrir nombroses peces originals que van ser utilitzades en els viatges espacials al llarg de la història, entre les que es pot veure el primer Sputnik (satèl·lit artificial), o els primers elements de propulsió dels coets, llur tecnologia encara no ha estat superada.

En les exposicions es pot veure l’evolució dels vestits espacials de diferents èpoques, a part de nombrosos elements i documentació gràfica capaç de crear un meravellós relat a través de la història espacial.

Com a dada curiosa, al museu es poden veure alguns gossos que van ser els primers aventurers que van viatjar a l’espai per tornar victoriosos.

El Museu de la Cosmonàutica resulta interessant per conèixer una part tan important per Rússia com és la seva gran carrera en el món espacial.

Abans d’abandonar el museu, és recomanable passar per la botiga, on hi ha tubs de menjar espacial a part de trossets de meteorits amb preus molt assequibles, una oportunitat única d’emportar-se un peculiar record de l’espai.

Ubicació: Prospekt Mira (проспект Мира), 11.

Horari: tots els dies de 10:00 a 19:00 (dijous i dissabtes fins a les 21:00). Dilluns tancat.

Preu: Adults 350 ₽ (3,50 €). Menors d’entre 7 i 18 anys 210 ₽ (2,10 €).

Transport: Metro VDNKh (ВДНХ).

Museu de la Cosmonàutica

Catedral de Crist Salvador (Храм Христа Спасителя)

Localitzada al cor de Moscou, la Catedral de Crist Salvador és un majestuós temple inspirat en l’Església Sofia d’Estambul que compta amb una història única i plena d’avatars digna dels millors relats.

La Catedral va ser construïda entre 1839 i 1883 sota l’encàrrec del tsar Alexandre I per rendir homenatge als morts en la Guerra Patriòtica de 1812.

Després de la Revolució Russa de 1917 es va portar a terme una persecució religiosa que portaria a la destrucció de nombrosos temples, entre els que es veuria inclosa la Catedral de Crist Salvador.

Al 1931 Stalin va ordenar la destrucció de la Catedral utilitzant explosius, i va decidir que el nou espai disponible fos ocupat pel gratacels més alt del món. La imponent construcció comptaria amb una altura de 415 metres i estaria coronada per una estàtua de Lenin de 100 metres d’altura.

Afortunadament les obres de construcció de l’edifici es veurien interrompudes per la invasió alemanya durant la Segona Guerra Mundial, pel que el projecte mai arribaria a materialitzar-se.

Al 1958, després de l’intent fallit de la construcció del gratacels, es va instal·lar una impressionant piscina que es convertiria (com no pot ser d’una altra manera) amb la més gran del món. Comptava amb aigua calenta, cosa que feia possible gaudir de les instal·lacions durant tot l’any.

Al 1994 la piscina va ser clausurada i un any després començaria la construcció de la Catedral de Crist Salvador seguint el projecte original. Les obres es van portar a terme a passos de gegant, pel que només 5 anys després fou inaugurada.

Amb una imponent façana de pedra i marbre blanc i sota cinc cúpules daurades d’estil bizantí ens trobem amb un temple de dimensions extravagants decorat amb trossos de granit i pedra de tons inimaginables.

Igual que passar amb la resta de temples de la ciutat, la catedral ofereix un relat històric i està decorada amb nombroses icones, imatges i escultures entre les que destaquen les que rendeixen homenatge a aquells que van donar la seva vida pel país durant la guerra de 1812.

Una de les parts més interessant de la visita de la Catedral és la pujada a les cúpules, que comptes amb diverses terrasses exteriors des d’on s’obtenen boniques vistes panoràmiques de la ciutat.

La Catedral de Crist Salvador és el temple ortodox més alt del món i un dels més importants de la ciutat, juntament amb la bonica Catedral de San Basili. Val la pena fer-hi una visita sobre tot per gaudir de les vistes panoràmiques que ofereix.

Ubicació: Ulitsa Volkhonda (Улица Волхонда), 15.

Horari: Tots els dies de 8:00 a 18:00.

Preu: Entrada gratuïta. Pujar a les cúpules 400 ₽ (4 €).

Transport: Kropotkinskaya (Кропоткинская), línia 1.

Catedral de Crist Salvador
Interior de la Catedral de Crist Salvador

Búnquer 42 (Бункер-42)

Construït com a lloc de comandament per a les forces nuclears de la Unió Soviètica, el Búnquer 42 permet endinsar-se a la cara més oculta de Moscou per a descobrir un dels secrets més ben guardats de la URSS.

Durant la Guerra Freda russa es va forjar un període de tensió entre els blocs comunista i capitalista, pel que es va començar a témer la llegenda d’un imminent conflicte nuclear, cosa que va portar a la construcció d’aquest búnquer.

En aquest moment, les impressionants instal·lacions es veurien envoltades en històries d’espionatge i missatges creuats que tindrien un important impacte sobre el transcurs de la Guerra Freda.

El búnquer, amb una entrada oculta en un edifici neoclàssic incapaç d’aixecar sospites, el búnquer s’obre pas a través de la terra en mig d’un complex sistema de túnels i diferents estances amb una superfícies de 7.000 m2.

Després de baixar més de 50 metres de profunditat a través d’empinades escales del búnquer ens trobem amb un entramat de túnels i estances en les que s’exposen fotografies i objectes que documenten a la perfecció el període de la història en el que les dues principals potències es van veure enfrontades.

Durant el recorregut es descobreix que les instal·lacions comptaven amb un complex sistema de reciclatge d’aire i suficient combustible i aliments per a mantenir a unes 30.000 persones durant 90 dies sense necessitat de sortir al món exterior.

El Búnquer 42 ofereix la possibilitat de realitzar un viatge al passat per a conèixer el refugi des del que Stalin va dirigir l’Exèrcit Rus durant el transcurs de la Segona Guerra Mundial.

Les instal·lacions del búnquer ofereixen una estranya sensació d’angoixosa seguretat, oferint als visitants la possibilitat de gaudir del simulacre d’una explosió d’una bomba nuclear després de la qual s’activen les alarmes i comença a estendre’s el pànic.

Ubicació: Passatge Kotelnicheskiy (Котельнический проезд), 11.

Horari:

  • Guerra Freda: 11:30, 13:30, 15:30 i 17:30 (excepte els dilluns).
  • Desclassificat i Secrets del Búnquer: depèn del dia de la visita.

Preu:

  • Guerra Freda: Adults 2.200 ₽ (22 €). Estudiants 1.300 ₽ (13 €).
  • Desclassificat: Adults 1.800 ₽ (18 €). Estudiants 1.000 ₽ (10 €).
  • Secrets del Búnquer: 2.800 ₽ (28 €).

Metro: Taganskaya (Таганская), línia 7.

Búnquer 42

Torre Spasskaya (Спасская башня)

Torre Spasskaya

Localitzada al mur est del Kremlin, a la Plaça Roja, la Torre Spasskaya (Torre del salvador )és la més alta i la més cridanera del recinte. La torre compta amb un enorme rellotge encarregat de marcar l’hora oficial de la ciutat.

La torre va ser construïda al 1491 durant el regnat d’Ivan III. En aquests temps la seva porta constituïa l’entrada principal al recinte del Kremlin. Aquesta entrada només podria utilitzar-la els caps d’estat o els alts càrrecs, però sempre desmuntant els cavalls i traient-se el barret en senyal de respecte.

Anys després de la seva construcció, va ser coronada amb un capitell i després de la creació de la URSS es va eliminar l’àguila imperial de la part superior i en el seu lloc es va instal·lar una estrella vermella que funciona a mode de penell.

La Torre Spasskaya és un dels punts de referència de Moscou. La seva majestuosa ubicació a la Plaça Roja, al costat de la Catedral de San Basili, fa que resulti impossible que passi inadvertida, i tots els visitants tornen a casa amb les seves imatges entre les seves fotografies.

L’enorme rellotge de 6 metres de diàmetre de la part superior de la torre no només marca l’hora oficial de la ciutat, sinó que és l’encarregat d’indicar l’arribada de l’any nou, reunint cada any a mils de ciutadans sota la seva atenta mirada.

Ubicació: Plaça Roja (Красная Площадь).

Transport: Bibioteka imeni Lenina (Библиотека им. Ленина), línia 1.

Estàtua de Pere el Gran (Памятник Петру I)

Estàtua de Pere el Gran

Estimada per uns i odiada per molts altres, l’Estàtua de Pere el Gran és un impressionant monument de 94 metres d’alt ubicat al riu Moscova que constitueix una de les atraccions més convertides de Moscou.

L’obra és de l’artista rus Zurab Tsereteli, conegut per la creació d’altres peces igual de peculiars. En un primer moment la monumental obra va ser creada com un monument a Cristòfol colom, però no va aconseguir vendre-la, pel que l’artista va substituir el cap per la de Pere el Gran.

En una ocasió un grup terrorista va planejar la destrucció col·locant explosius a la seva base per volar-la pels aires, i posteriorment es va arribar a recollir fons per a realitzar la seva demolició. També s’ha ofert el seu trasllat a Sant Petersburg, però finalment ningú ha aconseguit moure l’estàtua de la seva peculiar ubicació.

Gran part de l’odi dels moscovites cap a l’escultura es deu a la poca estima que li tenen a Pere el Gran, ja que l’emperador va ser el creador de Sant Petersburg i sempre va estar enamorat d’aquesta ciutat, arribant a nombrar-la capital del país mentre arrancava aquest títol de les mans de Moscou.

Tot i que molts no dubten en catalogar-la com una de les escultures més lletges del món, l’estàtua de Pere el Gran de Moscou és un monument que, per bé o no, no deixa a ningú indiferent i genera grans expectació, pel que val la pena fer-li una breu visita per conèixer-la de primera mà.

Ubicació: Krymskaya Naberezhnaya (Крымская набережная).

Carrer Tverskaya (Тверская улица)

Unida a la mítica Plaça Roja, el carrer Tverskaya és l’avinguda més emblemàtica de Moscou i una de les zones comercials més populars de la ciutat. Compta amb nombroses botigues, restaurants i llocs d’interès i està animada a qualsevol hora del dia.

A principis del segle XVIII el carrer Tverskaya es va convertir en una de les zones més populars de la ciutat i de la classe acomodada va començar a instal·lar-se allí. Durant el segle XX el carrer patiria la seva remodelació més gran, quan sota l’encàrrec de Stalin es van enderrocar alguns edificis per ampliar les voreres i proporcionar monumentalitat a l’avinguda.

Durant aquesta peculiar remodelació, alguns edificis que es trobaven dins els plans de Stalin van aconseguir sortir en vida gràcies a un sistema de rails que va aconseguir moure alguns edificis complets sense causar-los cap dany.

El carrer Tverskaya va ser la primera avinguda en comptar amb servei d’enllumenat elèctric i la pionera en permetre el pas de tramvies. Es tracta del carrer amb més història de Moscou.

El carrer Tverskaya és una de les principals artèries de la ciutat, i al llarg dels seus 1.600 metres de longitud és possible trobar nombrosos punts d’interès. A part de comptar amb tot tipus de comerços ideals per fer-se amb algun capritx, val la pena prestar atenció als llocs següents:

Hotel Nacional: Construït a principis del segle XX, l’elegant Hotel Nacional es va convertir en un dels millors hotels de l’època gràcies a que comptava amb les més modernes comoditats, una excel·lent ubicació i una esplèndida decoració.

Hotel Nacional

Duma Estatal: Símbol del immens poder soviètic, aquesta mola de formigó es va col·locar sobre les restes de l’antiga església i diversos edificis del segle XVII que van ser enderrocats per a fer-li lloc a l’edifici del govern.

Duma Estatal

Club Anglès: Al núm. 2 es troba l’únic palau del carrer que no ha patit cap reconstrucció. Al 1831 es va convertir en un dels edificis més emblemàtics de la zona quan es va instal·lar-hi el Club Anglès, un important club social d’elit. Actualment alberga el Museu d’Història Contemporània de Rússia.

Hostatgeria Savvinskoie: Al núm. 6 hi ha una construcció amb una història feliç. Construït amb un estil modern amb aspecte de palauet, aquest edifici de 23.000 tones va ser desplaçat 50 metres mentre els seus habitants dormien.

Ajuntament de Moscou (Мэрия Москвы): Al núm. 13 s’aixeca un imponent edifici vermell que es va construir al 1782 pel general-governador de Moscou. A l’igual que els seus veïns, aquest edifici també va ser desplaçat 13 metres per permetre l’ampliació del carrer.

Ajuntament de Moscou

Ubicació: Al costat de la Plaça Roja.

Transport: Metro: Tverskaya (Тверская) línia 2, Pushkinskaya (Пушкинская) línia 7, Chekhovskaya (Чеховская) línia 9 i Okhotny Ryad (Охотный Ряд) línia 1.

Parc de la Victòria (парк победы)

Construït com un gran monument a l’aire lliure per commemorar un dels capítols més importants de la història del país, el Parc de la Victòria és una meravellós espai verd que rendeix homenatge a la victòria del poble soviètic durant la Gran Guerra Pàtria.

El parc va ser inaugurat al 1995 per a celebrar el 500 aniversari del final de la segona Guerra Mundial i des de llavors s’ha convertit en un dels espais més estimats pels moscovites, ja que simbolitza el triomf de Rússia sobre l’Alemanya nazi.

El punt que més crida l’atenció del parc és el Monument a la Victòria, un impressionant obelisc triangular que es perd en l’infinit gràcies als seus 150 metres d’alçada. A la part alta de l’obelisc, difícil de divisar-ho, hi ha una escultura de Niké, Dehesa grega de la victòria.

Al parc es pot visitar el Museu de la Gran Guerra Patriòtica, un espai ideal per conèixer la història de la participació de Rússia a la Segona Guerra Mundial.

Davant mateix del museu s’obre la Plaça dels Vencedors i en les immediacions es troba l’albereda central, dividida en cinc terrasses amb fonts que recorden els cinc anys que va durar la guerra. Durant la nit aquestes superfícies es vesteixen de color vermell amb un joc de llums per a recordar la sant vessada durant les contínues batalles.

L’aigua és un dels elements claus del parc, que compta amb 1.418 fonts, xifra que recorda els dies que Rússia va formar part del conflicte.

El Parc de la Victòria ofereix la possibilitat de passejar pels jardins i relaxar-se i reflexionar sobre alguns dels esdeveniments històrics que marcarien el rumb del país.

El dia 9 de maig, Dia de la Victòria, és un dia de celebracions en el que la ciutat es vesteix de les millors gales per transmetre la seva forma de mirar cap al futur amb alegria i optimisme.

Ubicació: Al Mont Poklonnaya (Поклонная гора).

Transport: Metro: Park Pobedy (Парк Победы), línies 3 i 8A.

Parc de la Victòria

Museu de la Gran Guerra Patriòtica (Музей Победы)

Amb una completa exposició que narra a la perfecció la participació de Rússia a la Segona Guerra Mundial, el Museu de la Gran Guerra Patriòtica exposa armament, uniformes i diferent documentació relacionada amb aquesta guerra.

Al llarg del recorregut pel museu ens trobem amb nombrosos objectes que constitueixen el millor dels relats sobre la Segona Guerra Mundial. Cartes, armament, uniformes, fotografies, diaris i diferents documents recreen un fidel i tràgic relat sobre la participació russa al conflicte.

La part central del museu és la Sala de la Fama, un espai en el que es rendeix homenatge als herois que van participar a la Gran Guerra Pàtria. La sala compta amb torres de marbre blanc en les que es poden veure tallats els noms de més de 11.000 herois que van donar la vida pel seu país.

A les plantes superiors es poden veure diferents exposicions dedicades a les batalles més importants en que es mostres detalladament els esdeveniments per oferir als visitants un complet viatge en el temps.

El museu documenta alguns dels capítols més importants de la història russa i pot resultar imprescindible pels apassionats per la història, però si no es disposa de massa temps es pot prescindir d’ell.

Ubicació: Ploshchad’ Pobedy (площадь Победы), 3.

Horari:

  • Dimarts, dimecres i diumenge: de 10:00 a 20:30 hores.
  • Divendres i dissabte: de 10:00 a 21:30.
  • Dilluns tancat.

Preu:

  • Edifici principal: 300 ₽ (3 €).
  • Entrada a l’exposició a l’aire lliure: 300 ₽ (3 €).
  • Entrada a l’exposició “Motors de Guerra”: 150 ₽ (1,50 €).
  • Entrada combinada (edifici principal, exposicions a l’aire lliure i exposició “Motors de Guerra): 400 ₽ (4 €).

Transport: Metro: Park Podeby (Парк Победы), línia 3.

Museu de la Gran Guerra Patriòtica
Interior del Museu de la Gran Guerra Patriòtica

Museu Pushkin (Государственный музей изобразительных искусств имени А.С. Пушкина)

Localitzat al cor de Moscou, el Museu Pushkin és un dels museus de Belles Arts més importants de Rússia. Les seves riques i variades col·leccions agafen obres mestres des de l’antiguitat fins als nostres dies.

El museu deu els seus orígens a Ivan Vladimirovich Tsvestaiev, un professor que tenia la il·lusió de contribuir a l’educació amb la creació d’un museu. Les seves ganes d’aconseguir fer realitat el seu somni el portaria a aconseguir el cèntric terreny en el que s’instal·laria el museu.

Després de la seva inauguració al 1912, el Museu Pushkin a anat evolucionant i creixent a mesura que la ciutat es transformava gràcies als esdeveniments que marcarien la història del país.

La Revolució Socialista d’Octubre marcaria un punt d’inflexió en la història del museu, que després de ser nacionalitzat veuria créixer les seves col·leccions a passos grans a mesura que s’alimentava amb les peces de mansions abandonades i museus precintats.

Darrere de la seva imponent façana d’estil clàssic emmarcada per columnes d’estil jònic, el Museu Pushkin compta amb una col·lecció rica i variada que inclou més de 300.000 obres entre les que es troben dibuixos i gravats, escultures de l’antic Egipte, vaixelles gregues, pintures d’artistes europeus i nombroses icones bizantines.

Monet, Rembrant, Botticelli, Picasso, Van Gogh, Ronoir i Matisse són alguns dels grans mestres llurs peces pengen orgulloses a les parets del museu.

El Museu Pushkin de Moscou és un dels més importants del país juntament amb el Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg, pel que, si durant l’estança a la ciutat es vol dedicar un temps a algun museu, el Museu Pushkin és la millor opció.

Ubicació: Volkhonka (Волхонка улица), 12.

Horari: de dimarts a diumenge d’11:00 a 20:00 (dijous i divendres fins a les 21:00. Dilluns tancat.

Preu:

  • Adults 500 ₽ (5 €).
  • Estudiants 250 ₽ ( 2,50 €).
  • Menors de 6 anys: entrada gratuïta.

Transport: Metro: Kropotkinskaya (Кропоткинская), Borovitskaya (Боровицкая) i Biblioteka imeni Lenina (Библиотека им. Ленина)

Museu Pushkin

Galeria Tretiakov (Государственная Третьяковская галерея)

Inaugurada al 1856 per un comerciant rus il·lusionat amb la idea de crear la seva pròpia col·lecció, la Galeria Tretiakov de Moscou és el museu de belles arts amb la col·lecció d’art més important del món.

L’edifici principal de la Galeria Tretiakov és una de les construccions més boniques de la citat, un autèntic espectacle digne del millor conte de fades.

Amb el pas dels anys el museu ha vist créixer notablement la seva col·lecció i actualment compta amb més de 150.000 peces, pel que s’ha vist obligat a augmentar la mida de les seves instal·lacions adquirint edificis propers.

L’edifici principal compta amb més de 60 sales al llarg de les quals s’estenen les obres més famoses dels principals artistes russos com Ivan Aivazovski, Ivan Argunov, Vasili Surikov, Abran Arkhipov, Andrei Kolkutin, Orest Kiprensk o Valentin Serov.

Durant el recorregut per les sales ens trobem amb una extensa col·lecció composta per icones, pintures i escultures que es dediquen a narra la història de l’art rus d’una manera visual i atractiva.

La Galeria Tretiakov de Moscou compta amb obres de valor incalculable, però per a la majoria dels visitants de la ciutat es tracta d’un museu amb una temàtica massa específica.

Ubicació: Lavrushinsky Lane (Лаврушинский переулок), 10.

Horari:

  • Dimarts, dimecres i diumenge: de 10:00 a 18:00.
  • Dijous, divendres i dissabte: de 10:00 a 21:00.
  • Dilluns tancat.

Preu:

  • Adults: 500 ₽ (5 €).
  • Persones amb mobilitat reduïda: 250 ₽ (2,50 €).
  • Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Transport: Metro: Tretyakovskaya (Третьяковская), línies 6 i 8.

Galeria Tretiakov

Estacions de Metro

Les estacions del metro de Moscou no són estacions normals i corrents, són una meravella, poden presumir de ser un autèntic museu sota terra. De fet el metro de Moscou és conegut com “El Palau del Poble”. Totes les estacions són precioses, no se’n lliura cap, però clar, algunes destaquen més que les altres.

Per cert, les estacions del metro de Moscou estan en el més profund del subsòl, les escales mecàniques són molt llargues. Així com les connexions que hi ha entre les parades també són llargues.

Les estacions més boniques del Metro de Moscou són:

Kievskaya (Киевская)

Línia marró. És potser una de les més boniques i més elegants. El que destaca d’aquesta estació és la seva forma ovalada i els seus 18 mosaics que commemoren la unió entre Rússia i Ucraïna. Quasi tots els mosaics tenen elements comunistes. Aquesta estació també té connexió amb la línia blau clara i amb la línia blau fosca.

Kievskaya

Belorusskaya (Белорусская)

Línia marró. Aquesta estació té els sostres blancs que té gravats i mosaics. La parada de metro també té connexió amb la línia verda, però l’estació més bonica és la que correspon amb la parada de la línia marró.

Belorusskaya

Komsomolskaya (Комсомольская)

Línia marró. Aquesta estació més que un museu sembla la sala d’un palau barroc. Amb làmpades antigues penjant del sostre que ven bé podria passar per un saló d’un dels luxosos palaus de Sant Petersburg. Aquesta parada també té connexió amb la línia vermella.

Komsomolskaya

Novoslobodskaya (Новослободская)

Línia marró. És una de les estacions de metro que més crida l’atenció per les vidrieres tan acolorides que té i la seva forma de voltes.

Novoslobodskaya

Taganskaya (Таганская)

Línia marró. La parada de metro més blava de Moscou. Té connexió també amb la línia lila i la groga.

Taganskaya

Ploschad Revolyutsii (Площадь Революции)

Línia blau fosc. És la parada de metro de la Plaça de la Revolució, molt a prop de la Plaça Roja. És una de les més boniques, sembla que estiguis a la sala d’un museu amb les seves 76 estàtues de bronze, de les quals compleixen desitjos. Des d’aquesta estació també hi ha connexió amb la línia vermella i la verda.

Ploschad Revolyutsii

Elektrozavodskaya (Электрозаводская)

Línia blau fosc. Aquesta estació crida l’atenció per la seva impressionant il·luminació. Té moltes làmpades circulars al sostre. També té escultures que decores el terra tan bonic que té formant una combinació perfecta.

Elektrozavodskaya

Park Pobedy (Парк Победы)

Línia blau fosc. És l’estació més profunda del metro de Moscou, i la tercera més profunda del món. Contrasta amb altres estacions de metro ja que aquesta és molt moderna. El terra sembla un taulell d’escacs i la imatge que hi ha al final de l’estació passa perfectament per la sala d’un prestigiós museu.

Park Podeby

Slavyansky Bulvar (Славянский бульвар)

Línia blau clar. Té el mateix estil que les estacions de metros de París, amb cartells de color verd i el mateix estil de lletra, només que al metro de Moscou està en ciríl·lic. Té connexió amb la línia vermella i la línia taronja.

Slavyansky Bulvar

Mayakovskaya (Маяковская)

Línia verd fosc. És una estació de metro molt avantguardista. Compta amb un sostre de voltes amb làmpades incrustades i 34 mosaics al sostre amb elements soviètics.

Mayakovskaya

Novokuznetskaya (Новокузнецкая)

Línia verd fosc. La decoració d’aquesta estació gira entorn a la resistència soviètica front la Segona Guerra Mundial i destaca, sobretot, pel contrast que hi ha entre el sostre tan blanc i les parets de marbre. Aquesta estació té connexió amb la línia taronja i la groga.

Novokuznetskaya

Compres

Moscou és un destí amb una oferta comercial del més variada on es pot trobar des de acolorides peces de fusta pintada, fins a joies amb peces semiprecioses i deliciosos productes gourmet.

A continuació s’enumeren els principals productes típics de Moscou.

  • Matrioskas: Regna sobre la resta de souvenirs, les matrioskas són conjunt de nines de fusta buides de diferents mides que es col·loquen una dins de les altres. Es troben de tot tipus i en tots els colors al llarg de totes les botigues de Moscou.
  • Ous Fabergé: Originalment creats com a peces d’art de valor incalculable per a l’alta noblesa, actualment es poden trobar rèpliques més assequibles d’aquestes joies, dotades de similar bellesa i cuidades al detall.
  • Ambre: Rússia compta amb la major part de la reserva mundial d’ambre en el seu territori, pel que és possible aconseguit tot tipus de joies i peces d’excel·lent qualitat amb preus molt competitius.
  • Parament tradicional: L’opció més coneguda són les peces de ceràmica de gzhel, amb peces suaus i ben tractades de colors blau i blanc. També es poden trobar coberts i plats de fusta decorats amb colors vius.
  • Mocadors i xals: De textura suau, colors vibrants i treballats, els mocadors més populars que es poden trobar són els de Pavlovsky Posad.
  • Artesania de fusta: Les caixetes de fusta lacades i decorades amb petits detalls són l’opció ideal per a guardar petites joies o tresors personals de petita mida.
  • Records de l’antiga URSS: Ideals per a col·leccionistes nostàlgics en moltes botigues i mercats es troben insígnies, gorres i tot tipus de productes de l’antiga Unió Soviètica.
  • Productes gastronòmics: Vodka, caviar, mel, licors d’herbes, etc. molts dels productes típics de Moscou s’empaqueten a la perfecció per als turistes en el viatge de tornada.

A Moscou hi ha diverses galeries comercials i zones de botigues, entre les que val la pena destacar les següents:

  • GUM (ГУМ): És el centre comercial més important de Rússia i el més visitat de Moscou. Situat en plena Plaça Roja.
  • TsUM (ЦУМ): Aquests grans magatzems ocupen un bell edifici històric d’estil neogòtic amb una bonic emplaçament al costat del mític Teatre Bolshoi.
  • Okhotny Ryad Shopping Center (Охотный Ряд): Localitzat en els immediacions de la Plaça Roja, aquest gran centre comercial subterrani compta amb tot tipus de botigues i restaurants.
  • Carrer Arbat (Арбат улица): Localitzat en ple cor del centre històric de la ciutat, Arbat és un dels principals carrers comercials de Moscou. Al llarg de la història ha constituït un dels llocs més prestigiosos de la ciutat per a viure, pel que els seus edificis es van convertir en la llar de nombrosos artistes i membres de la noblesa.
  • Mercat de Izmailovo (Измайловский, рынок): Construït com si fos una ciutadella  medieval russa, aquest mercat és el lloc ideal per a comprar matrioskas, articles de pell, records de la URSS i tot tipus de productes artesans a millor preu. El mercat es troba una mica allunyat del centre, el més recomanable per arribar-hi és agafar el metro baixant a la parada Partizanskaya.
  • Eliseevsky (Елисеевский): Inaugurada al 1901 per a convertir-se en la botiga preferida de la noblesa, Eliseevsky ha sobreviscut al pas del temps amb un establiment majestuós en el que es poden comprar productes típics.

La Rioja

Continguts:

LOGROÑO

Logroño és la capital de la Rioja i unes de les ciutats amb millor qualitat de vida d’Espanya.

Travessada pel riu Ebre i parada obligada del Camino de Santiago francès, aquesta ciutat ofereix un bonic centre històric per a vianants, rodejat de parcs molt ben cuidats, en el que destaca la Concatedral i la Calle Laurel, perfecta per anar de tapeo.

Muralla de Revellín

Entre els trams millor conservats de l’antiga muralla medieval que rodejava la ciutat destaquen el Cubo del Revellín, una sòlida fortificació construïda entre 1522 i 1524, i la Puerta del Revellín, la única entrada original que es manté en peu.

Puerta de Revellín

Just davant de la muralla es troba el Monumento a la Valvanerada, un homenatge a tots els que realitzen la marxa nocturna a peu de 63,2 km entre Logroño i el Monasterio de Valvanera.

A pocs metres d’aquestes restes també es troba el Parlamento de La Rioja, que va ser un antic convent del que es conserva una fantàstica portada barroca del segle XVII i un claustre, habilitat com a Sala de Plens.

Calle Portales

Després de creuar la Puerta del Revellín, es pot recórrer la Calle Portales, que creua el centre històric. Aquest carrer que deu el seu nom als portals que ocupen gran part de la vorera sud, és la principal artèria comercial de la ciutat i compta amb nombroses terrasses per prendre alguna cosa.

Concatedral

Concatedral

Al tram final de la Calle Portales es passa per davant de la Concatedral de Santa María de la Redonda, situada a la bella Plaza del Mercado. Tot i que els seus orígens es remunten a una església romànica rodona del segle XI, d’aquí el seu nom, l’estructura arquitectònica actual es va construir al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII i d’ella destaquen les imponents torres barroques que reben el popular nom de “torres gemelas”.

També val la pena entrar a l’interior per veure el retaule major, la Capilla de nuestra Señora de la Paz i sobretot, una petita pintura a l’oli conegut com “El Calvario de la Rioja”, atribuïda al mestre Miguel Ángel i situada al deambulatori, darrera el retaule major.

Horari: de dilluns a dissabte de 8:30 a 13:00 i de 18:00 a 20:45, diumenges de 9:00 a 14:00 i de 18:00 a 20:45.

Casco Antiguo

Després de veure la Concatedral es pot sortir a la Plaza del Mercado per la Calle Caballerías que porta fins a la Iglesia de San Bartolomé, d’estil gòtic i el temple religiós més antic de Logroño.

Després d’observar la magnífica portada ogival es pot continuar la ruta pel casc antic passant per la Calle Herrerías i la Calle del Marqués de San Nicolás, fins acabar a la Calle Ruavieja.

La Calle Ruavieja és una carrer de llambordes que forma part del Camino de Santiago, és famosa pels calados, unes bodegues de vi situades a la part baixa de les cases com la de San Gregorio, del segle SVI, i la de l’antic Palacio de los Yanguas, actual centro de la  Cultura de La Rioja.

Puente de Piedra

El Puente de Piedra o anomenat Puente de San Juan de Ortega és un dels quatre ponts que travessen l’Ebre.

El pont actual construït a finals del segle XX, després d’enfonsar-se l’anterior que datava del segle XII, és un dels símbols de la ciutat, a l’aparèixer en el seu escut i ser el punt d’entrada del Camino de Santiago a la ciutat.

Puente de Piedra

Parque del Ebro

Després de creuar el Puente de Piedra es pot fer una tomb pel Paseo de la Florida que discórrer en paral·lel a la riba del riu Ebre i uneix el Parque de la Ribera i el Parque del Ebro.

El Parque del Ebro és el pulmó verd del centre de Logroño gràcies a una àmplia zona arbrada amb xops, saücs, pins i altres arbres que a part compta amb diversos punts d’interès com la Pasarela i la Puerta del Ebro, el Frontón de Revellín, la Chimenea de maó i els Molinos.

Parque del Ebro

De tornada es pot creuar l’Ebre pel Puente de Hierro, construït al 1881 per la companyia Maquinista Terrestre y Marítima de Barcelona.

Plaza de Santiago

El Puente de Hierro porta fins a la Calle Sagasta i fins a la Plaza de Santiago, presidida per la Iglesia de Santiago el Real i un dels punts claus pels pelegrins que realitzen el Camino de Santiago.

A l’interior d’aquest temple d’estil barroc es troba la cripta, la capilla de Santa Elena, el retaule major, i la Virgen de la Esperanza, patrona de la ciutat i a la plaça també hi ha la popular Fuente del Peregrino i un enorme Juego de la Oca, que fa referència al Camino de Santiago francès mostrant en les seves caselles les diferents parades de la ruta jacobea, al terra.

A pocs metres d’aquesta plaça, baixant per la Calle de Santiago, es troba el Cafè Moderno, un dels locals més emblemàtics de la ciutat, amb més de 100 anys d’antiguitat, i en que és típic provar l’entrepà de calamars.

Calle Laurel

Coneguda com “La senda de los elefantes”, per les possibilitats de sortir trompa si es consumeix una copa de vi o una cervesa per cada tapa.

Aquest carrer estret ple de bars és recomanable menjar l’especialitat de cada local acompanyat d’una cerveseta petita o un vi en les seves barres exteriors i així gaudir de l’ambient que es forma durant el migdia i sobretot, al capvespre.

Calle Laurel

A part a la Calle Laurel es troba també el Mercado de San Blas, un lloc on es poden comprar bons productes típics d’aquesta terra com embotits i formatges.

Paseo Espolón

El Paseo Espolón o Paseo del Príncipe de Viana, presidit per l’estàtua eqüestre del general Baldomero Espartero, és una de les places més emblemàtiques de Logroño.

Aquest espai de zones enjardinades amb diferents tipus de flors, bancs per asseure’s i fonts, té un auditori on es realitzen concerts i espectacles, que es conegut com la Concha del Espolón i a part té un pàrquing subterrani de pagament, ideal per deixar el cotxe a prop del centre històric.

Paseo Espolón

A pocs metres d’aquesta plaça es troba la Calle San Juan, un dels carrers del casc antic més de moda pel tapeo, juntament amb la Calle Laurel.

BODEGUES DE VI

Una ruta d’enoturisme per les millors bodegues de la Rioja, aprenent tot el procés d’elebaoració del via, que va des de la plantació de la vinya fins la distribució de les ampolles per tot el món, és una bona opció.

Un dels llocs més emblemàtics i importants per apropar-se a la cultura del vi és el Museo Vivanco, en el que a part de conèixer la història es pot visitar una impressionant bodega i fer varis tasts.

Altres bodegues més famoses de la Rioja són les López de Heredia, Muga, Marqués de Cáceres, Tritium, Lecea, Bilbaínas i les situades a prop de Logroño com les Franco Españolas i Viña Ijalba.

A part de la visita a les bodegues val la pena apropar-se a observar les grans extensions de vinyes perfectament alineades de la Rioja Alta que ofereixen a la tardor un fantàstic paisatge de colors ocres, vermells com els situats al voltant d’Haro i Briones, dues precioses localitats que també mereixen una visita.

Cal tenir en compte que gran part del valor d’aquest vi únic al món prové de la diversitat del sòl argilós i d’un fantàstic microclima.

Les millors bodegues per visitar segons enoturismospain, amb horaris, reserves i preus.

Bodegues de La Rioja

MONASTERIOS DE SUSO Y YUSO

El Real Monasterio de Yuso, amb el més antic Monasterio de Suso, situats ambdós al poble de San Millán de la Cogolla, a peus de la Sierra de la Demanda i declarats Patrimoni de la Humanitat, són dos llocs imprescindibles ver visitar a La Rioja.

El Monasterio de Suso té els seus orígens a finals del segle XI quan San Millán va ser enterrat en una tomba excavada en una cova, que segles més tard es va ampliar amb una abadia benedictina, de la que encara es conserva l’església i que alberga actualment el cenotafi del sant.

Altres punts d’interès del monestir són els sarcòfags de Los Siete Infantes de Lara, les tombes de les reines de Pamplona i l’alfombra del portalejo, un sòl d’estil mossàrab  de principis del segle XI.

A part aquest monestir es considera el bressol del castellà i l’euskera al trobar-se les Glosas Emilianenses, els documents més antics en els que apareixen ambdós idiomes escrits. Una de les còpies d’aquests escrits es pot veure a la preciosa Sala de los Códices y Antorales del Monasterio de Yuso, situat a poca distància del de Suso i fundat pels monjos benedictins al segle XI per albergar les restes mortals de San Millán. Altres llocs imprescindibles d’aquest monestir és l’església, el claustre, els marfils romànics del segle XI, que van pertànyer a una antic reliquiari, i la valuosa biblioteca, considerada entre les millors de l’espanya monasterial.

Monasterio de Suso
Monasterio de Yuso

EZCARAY

Situat a la vora del riu Oja i a peus de les imponents muntanyes de la Sierra de la Demanda, en el que a part del seu fantàstic entorn natural, aquesta petita localitat nombrada “Primera villa turística de La Rioja” enamora per  la serva arquitectura tradicionals en el que predominen els casalots blasonats de pedra i les cases emporxades amb entramats de fusta, totes elles plenes de flors en els seus balcons.

Entre els llocs amb més encant destaquen la Real Fábrica de Tejidos de Paños de Santa Bárbara, la Plaza del Quiosco i l’espectacular Mirador de la Picota de San Torcuato

Real Fábrica de Tejidos de Paños de Santa Bárbara

Al llarg dels segles XVII i XVIII la importància tèxtil de la població era notòria en tota Espanya, doncs eren molts els fabricants que acudien a segellar els seus draps a Ezcaray abans de que sortissin al mercat, culminant-se amb la creació de la Real Fábrica de Santa Bárbara.

Al 1752, el marqués de la Ensenada va recolzar mitjançant les franquícies reials la creació de La Real Fábrica de Santa Bárbara, en honor de la reina Bárbara de Braganza, muller de Fernando VI. Es van construir dos grans edificis dedicats a la manufacturació de draps i sargetes, arribant a ser una de les millors d’Espanya. Poc després, al 1773, es va sol·licitar al rei Carlos III el privilegi de la Compañía General. Va passar a denominar-se Compañía Real de San Carlos y Santa Bárbara. Al 1785 va passar a la Real Hacienda, fet que va suposar un nou ressorgiment de l’activitat a la població. D’aquesta època data el singular edifici de “El Fuerte” o el “Tinte”, com se va conèixer a la seva època, que comptava amb 12 calderes i era incombustible.

LA decadència va començar a partir de 1808. Les conseqüències de la guerra de la independència van obligar a emigrar nombrosos veïns per la falta de treball.

Al 1845 la Real Fábrica va tancar l’activitat. Tot i això, a meitats del segle XIX, existien 29 fàbriques tèxtils que donaven treballa a unes mil persones.

En l’actualitat acull les dependències de l’Ajuntament, l’Albergue La Real Fábrica i el Teatro Real.

Real Fábrica de Tejidos de Paños de Santa Bárbara

Mirador de la Picota de San Torcuato

Un mirador espectacular des del que s’obté una panoràmica perfecta de tota la vall i dels grans cims de la Sierra de la Demanda. El sender per arribar-hi és de 2 km d’anada i tornada i no presenta cap dificultat.

Vistes des del Mirador de la Picota de San Torcuato

PARQUE NATURAL SIERRA DE CEBOLLERA

Aquesta serra amb pics de més de 2.000 metres d’altura, amb extensos boscos de pi i faig, cascades i una variada fauna, és una bona opció per fer-hi alguna ruta de senderisme.

Entre les rutes més importants i assequibles destaca la de les Cascadas del Puente Ra que surt de la Ermita de Lomos de Orio i recórrer, de forma circular, quasi 7 km seguint el curs del rierol.

Altres rutes interessants són el Sendero de Villoslada de Cameros, (1,5 km), la Senda de la Blanca (1 km), el Sendero del Achihuelo (9,5 km) i el de la Laguna de Cebollera (14 km). Es pot trobar més informació sobre cadascuna d’elles al Centro de Interpretació de la Sierra de Cebolelro, situat a Villoslada de Cameros o la web https://sierradecebollera.es/rutas.

Parque Natural Sierra de Cebollera

CALAHORRA

Calahorra és la segona ciutat en importància en població de La Rioja. Aquesta antiga ciutat de més de 2.000 anys d’antiguitat encara manté el traçat romà al seu casc antic i algunes restes, a part del Museo de  la Romanización, que visitar-lo ajuda a entendre el passat. També és recomanable apropar-se a edificis històrics com la Catedral de Santa María del segle XVII, el Palacio Episcopal, la Iglesia Parroquial de Santiago Apóstol i el Santuario del Carmen, entre altres.

Com a curiositat, comentar que Calahorra també és coneguda com la “Ciudad de la Verdura“ al tenir les millor hortes de tot el país que es poden descobrir realitzant alguna ruta de senderisme per l’entorn i apropant-se al Museo de la Verdura.

Museo de la Romanización

El museu alberga les restes arqueològiques més importants d’època celtibèrica i romana que ha anat apareixent tant a Calahorra com en la resta de La Rioja.

A l’exposició, distribuïda entres plantes i cinc sales, es pot trobar algunes peces de gran valor com les monedes encunyades a la localitat o la “Dama de Calahorra”, escultura de gran bellesa que s’ha convertit en un símbol de la ciutat.

La col·lecció que s’exposa és àmplia i enriqueix amb els materials recuperats d’excavacions arqueològiques portades a terme en tota la província.

Se situa en un palauet modernista, construït al 1930, que es coneix popularment com la Casa de Millonario. Conserva diverses vidrieres de portes i finestres, sòls de marqueteria i sostres de les sales nobles originals, així com l’ascensor, considerat el més antic de La Rioja.

L’entrada és gratuïta.

Web oficial

Museo de la Romanización

Iglesia de Santiago

Aquesta església es va començar a construir a principis del segle XVII per substituir a l’antic temple que s’ubicava tocant a la muralla, anomenat Santiago El Viejo.

La façana és molt austera compaginant-se perfectament l’estil barroc i el neoclassicisme. Al centre d ela mateix, sorprèn una fornícula de mig punt amb una imatge de Santiago apòstol presidint sota un frontó corbat.

L’interior és el d’una majestuosa església barroca, molt sòbria, de tres naus de la mateixa alçada i planta de creu llatina. Té capelles entre els contraforts. Als braços de l’encreuament s’obren dues capelles cruciformes cobertes amb cúpules sobre petxines.

Horari: tots els dies de 10:00 a 20:30.

Iglesia de Santiago

Santuario del Carmen

Situat a les afores de la ciutat, a l’altre costat del riu Cidacos.

En els seus orígens era el Convent de los Carmelitas Descalzos, fundat al 1603. La construcció tant de les dependències com de l’església va ser dirigida pels propis carmelites.

El seu estat actual difereix de l’església original, ja que va ser ampliada a la segona meitat del segle XVIII amb la construcció de les naus laterals.

Afectat per la desamortització, desapareixen algunes obres artístiques i van haver de vendre’s alguns retaules per poder finançar les obres de reparació a meitats del segle XX.

La façana de tipologia carmelitana, consta de tres cossos amb el central més alt, units per aletons, i corona el conjunt un frontó recte rematat per piles i boles.

El seu interior posseeix un gran retaule classicista del segle XVII, obra de tracistes de l’Ordre, amb una Virgen del Carmen barroca atribuïda a Gregorio Fernández. Aquesta imatge va ser coronada canònicament com a Reina de la Ribera al 1957. La última capella de la dreta Tal com s’entra) conserva la làpida del bisbe Alfonso de Mena y Borja, anomenat El Obispo Incrédulo, ja que no es creia que els monjos s’aixequessin a mitjanit per resar les matines. Una nit, va baixar de secret al convent, al comprovar que era cert que els monjos resaven a aquestes hores, es va excusar públicament i va demanar ser enterrat en aquest temple al lloc on el xafessin els monjos a l’entrar a resar. I així es va fer, tot i que la làpida sepulcral es troba a la paret i no al terra, ja que molestava el pas.

Horari: tots els dies de 8:00 a 20:00.

Santuario del Carmen

Museo de la Verdura

Aquest museu és un centre interactiu i didàctic, pel que està dotat amb noves tecnologies, pantalles tàctils i audiovisuals que presenten diferents aspectes de les verdures més importants de Calahorra, des de la terra i l’agricultura fins a la gastronomia, i la importància dels productes agrícoles en una alimentació sana i saludable.

El centre consta amb sis espais expositius:

  • El territorio y el hombre: característiques de la terra i del treball dels agricultors de Calahorra i La Rioja Baja.
  • La agricultura y la huerta: evolució dels sistemes d’explotació agrícola, els sistemes de regadiu, la maquinària i apers al llarg de la història.
  • Nuestras verduras: presentació del cultiu i elaboració de set verdures característiques de les horta de Calahorra, carxofa, cardo, ceba, coliflor, espàrrec, enciam i pebrot.
  • La conserva: desenvolupament del sector conserver a Calahorra a través de l’exposició d’antigues etiquetes de conserves i diversos documentals.
  • Otros sistemes de conservación: les verdures com a productes de quarta i cinquena gama, netes, precuinades i congelades.
  • Todo para comer: Gastronomia de la verdura, la cuina al llarg de la història i utensilis necessaris per cuinar.

Horari:

  • De dijous a dissabte: d’11:00 a 13:00 i de 17:00 a 19:00.
  • Diumenge i festius: d’11:00 a 14:00.
  • De dilluns a dimecres: tancat.

Preu:

  • General 3€.
  • Amb Carnet Jove: 10 % de descompte.
  • Amb Carnet d’Estudiant: Gratuït.
  • Dijous Gratuït.
  • Menors de 14 anys i majors de 65: 50 % de descompte.
Interior del Museo de la Verdura

Catedral de Santa María

El temple actual és el resultat de diverses construccions realitzades des del segle XV fins al XVIII. Tot i això, la impressió general és unitària i coherent degut a l’estil gòtic tardà amb el que s’ha edificat al llarg dels segles, mantenint les estructures originals.

Està formada per tres naus. La central més ampla i elevada, separada de les altres per sis robustos pilars. En l’esquema general destaca l’estructura de creu llatina formada per la capella major, creuer i nau central que es manifesta en amplada i sobre tot el traçat.

Al llarg del recorregut per l’interior es poden admirar 16 capelles amb els seus corresponents retaules que presenten varietat d’estils i formes diferents.

Destaca a l’interior, a part de la seva classicista i austera façana, la Puerta de san Jerónimo, situada al costat nord de l’edifici. Construïda al llarg del segle XVI, combina diferents estils en els seus tres cossos: plateresc, gòtic, renaixentista i manierista.

La seva original ubicació al costat del riu es deu al lloc en el que va ocórrer el martiri de San Emeterio i San Celedonio.

Web oficial

Horari:

  • Hivern: de 10:00 a 13:00 i de 16:00 a 18:00.
  • Estiu: de 10:00 a 13:00 i de 17:00 a 20:00.

Preu: Visites guiades (Catedral + Museu Diocesano  + Sacristía) 2€.

Catedral de Santa María

SENDA DE LOS DINOSAURIOS

Al jaciments es troben cents d’icnites, que són petjades fossilitzades de dinosaures de fa més de 100 milions d’anys, recordant que aquests enormes vertebrats terrestres xafaven amb força les toves argiles, quedant enterrades després per sediments fins que tornaven a veure la llum per moviments de terra.

Un dels grans jaciments que es pot visitar es troba a la comarca d’Enciso amb més de 1.400 icnites, situades entre les millors conservades d’Europa. Durant el recorregut d’uns 6 km, que surt des de la localitat d’Enciso i és conegut com la Senda de los Dinosauriios, es passa per tres importants jaciments com el de la Virgen del Campo, el de La Senoba i el de Valdecillo.

Destrés de la ruta es pot completar l’experiència i ampliar els coneixements al Centro Paleontológico de Enciso i al Barranco Perdido, un parc de paleoaventura ple de divertides activitats per a grans i petits.

Petjades de dinosaures a la Senda de los Dinosauros

CUEVA DE LOS 100 PILARES DE ARNEDO

Aquesta cova està situada a la preciosa vall del Cidacos, a la població d’Arnedo. Aquest extens e intricat entramat de coves van ser excavades sota el Cerro de San Miguel pels locals com a cementiri o per amagar-se dels atacs que es produïen durant l’Edat Mitja, per després utilitzar-se com a frescos habitatges, estables, bodegues i centres religiosos.

Durant la visita per l’interior d’aquestes muntanyes vermelloses de terra argilosa i plenes de forats, s’arriba a la famosa Cueva de los 100 Pilares.

Cuevas de Arnedo

A part d’aquestes cavitats, a Arnedo, la tercera ciutat en població de La Rioja, hi ha altres imprescindibles com les esglésies de Santo Tomás, Santa Eulalia i San Cosme y San Damián, el Museo del Calzado i les vistes des del Castillo i el Cerro de San Miguel.

SANTO DOMINGO DE LA CALZADA

Santo Domingo, el fundador del poble, va aixecar un pont per creuar el riu Oja, un alberg i un hospital de pelegrins, en torn al qual va créixer aquesta localitat a partir del segle XII, fins a convertir-se en una de les més interessants de la regió.

Catedral de Santo Domingo

Consagrada l’any 1106, es va convertir en catedral l’any 1232. La planta és de creu llatina, seguint el model d’església de pelegrinatge. Construïda en selleria, consta de tres naus, capelles entre els contraforts, doble creuer, capçalera de cinc panys amb capelles. Compte a més amb cor baix, sagristia de l’any 1602 i claustre del segle XIV. La portada principal s’obre al sud i està formada per tes cossos.

Al seu interior hi ha el retaule construït per Damián Forment, el sepulcre del sant en el braç de creuer al costat de l’epístola, davant hi ha el galliner, que conté un gall i una gallina vius, que recorden el miracle del Camino de Santiago.

Sota el sepulcre es troba una cripta amb relleus encastats de San Juan Evangelista i un mostrari d’obres des del segle XIII fins al XV. De la catedral destaquen les capelles i la Torre Exenta, la torre està separada de l’edifici principal de la catedral. Es coneix com exempta per aquesta raó. A part de la seva alçada, la torre crida molt l’atenció per la seva decoració barroca. L’edifici actual és del segle SVIII i es possible pujar fins a la part més alta, on es tenen bones vistes de tot l’entorn de Santo Domingo de la Calzada. A més alberga un petit museu de campanes i rellotges.

Segons la llegenda, un matrimoni alemany viatjava amb el seu fill cap a Santiago de Compostela. A l’arribar a Santo Domingo de la Calzada es van hostatjar i la filla de l’hostal es va enamorar del jove pelegrí. Como que no va ser volguda pel jove, la noi va decidir venjar-se posant una copa de plata entre les pertinences del noi i denunciar el robatori a les autoritats. Quan va ser registrat en abandonar el poble va ser condemnat a mori a la forca per haver robat la copa.

Els pares van seguir el viatge i, a la tornada, van trobar encara al seu fill viu, doncs Santo Domingo de la Calzada li sostenia els peus. Van anar corrent a explicar el succés al corregidor, qui no s’ho va creure, i els va assegurar que el noi estava tan viu com el gall i la gallina rostits que anava a menjar-se en aquell moment. De sobte, les aus van recuperar el vol en senyal de la realitat del miracle. És per aquesta llegenda que va sorgir la dita “Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada”.

Catedral de Santo Domingo de la Calzada

Antiguo Hospital de Peregrinos

Sense sortir de la Plaza del Santo, hi ha un altre edifici per conèixer. Es tracta del Parador de Santo Domingo de la Calzada, construït sobre el que va ser l’hospital de pelegrins que va aixecar el sant al segle XI, d’aquell hospital poc queda, tot i que els que s’allotgen a l’hotel poden recórrer les seves estances adornades amb arcs gòtics, artesanats de fusta i una decoració que et transporta a una altra època.

Antiguo Hospital de Peregrinos i actual Parador de Santo Domingo de la Calzada

Centro Histórico

Com es pot imaginar, la Plaza del Santo és un bon punt de partida per explorar la resta del casc històric de la localitat. Des d’allí es pot començar a recórrer la Calle Mayor, que és la principal via d’aquesta zona del poble. Allí s’ubicaven en el passat moltes de les cases de famílies nobles, com la Casa Trastámara, on va viure i morir el rei Enrique II de Castilla i l’edifici civil més antic de la localitat, o la Casa de Lorenzo de Tejada, amb una bonica façana blasonada.

Val la pena recórrer, a part, altres carrers veïns i fixar-se en les antigues façanes, que donen compte de la importància del poble en el passat. Queden també algunes restes de les muralles de Santo Domingo de la Calzada, tot i que la major part d’elles van desaparèixer o es van utilitzar per a construir altres edificis. Per exemple, l’Ajuntament està aixecat sobre una part d’aquella muralla.

Casa Trastámara

TERMAS DE ARNEDILLO

Són tres piscines naturals situades a la riba del riu Cidacos, emanen aigües de fins a 50º de temperatura amb propietats curatives al contenir diferents minerals com soci, calci i magnesi.

Aquestes basses estan obertes tot l’any, les 24 hores del dia, pel que si es pot gaudir d’un increïble bany nocturn en una nit estrellada d’estiu. A pocs metres d’aquestes termes es troba el Balneario de Armadillo.

Termas de Arnedillo

Toledo

Toledo és una parada obligatòria pels amants de la història, al conviure pacíficament durant segles cristians, musulmans i jueus, respectant les seves costums. Gràcies a aquest gran exemple, Toledo és tolerància, coneguda com la Ciudad de las Tres Culturas, a part de conservar un gran llegat d’edificis i elements arquitectònics.

Contingut:

Catedral

La Catedral de Toledo, també anomenada Catedral Primada de España es va iniciar al 1226. Sota el regnat de Fernando III el Santo, en temps de l’arquebisbe Rodrigo Jiménez de Rada. Es va edificar sobre els ciments d’una església visigoda del segle VI, utilitzada com a Mezquita en època musulmana. Les últimes aportacions es fan fer als segle XV quan al 1493 es van tancar les voltes dels peus de la nau central, en temps dels reis Catòlics. Durant els segles posteriors es van fer diferents reformes puntuals, com les façanes al segle XVIII o la construcció de l’última porta d’accés des del carrer, anomenada La Llana, al 1800.

L’estructura de l’edifici té influència del gòtic francès del segle XIII, mesurant 12 metres de longitud i 59 metres de llarg. Consta de 5 naus més el creuer i la doble girola. Les naus externes són una mica més amples que les anteriors; totes tenen cobertes amb voltes quadripartites excepte en el creuer i la capella major que es reforcen amb tercelets.

La part més antiga del temple és la capçalera que manté alguns dels triforis originals, d’origen mudèjar, que s’estenien al llarg de les naus. La resta van ser substituïts, en època del gòtic, per grans vitralls.

Una sèrie de capelles menors s’obren a les naus laterals i girola del temple, que es van solucionar amb plantes alternatives de rectangles i triangles, cosa que va fer que cadascuns d’elles fossin de diferent mida. Entre les mes rellevants hi ha la Capilla Mozárabe, la de Santiago, la de los Reyes Nuevos, la de la Virgen del Sagrario, la de San Pedro i la del Tesoro o San Juan. A la capçalera de la nau central se situa la Capilla Mayor i la Capilla de la Descensión als peus de la nau de l’evangeli.

El temple posseeix tres zones d’accés principals i altres tres accessòries. Entre les primeres destaca el conjunt de tres portes de la façana occidental que donen a la Plaza del Ayuntamiento, anomenades del Perdón, la del Juicio Final i la del Infierno, d’estil gòtic. A la façana nord s’obre la Puerta del Reloj, datada del segle XIV; a la façana sud apareix la Puerta de los Leones o Puerta Nueva, datada de finals del segle XV i principis del XVI. Com accessòries es troba la Puerta Llana, oberta a la calle Cardenal Cisneros i ja a l’interior del temple, comunicant l’església amb el claustre, s’obren la Puerta de Santa Catalina d’estil gòtic i la Puerta de la Presentación d’estil plateresc.

La torre, situada al costat nord-est de la façana principal és d’estil gòtic-flamíger. Va començar a construir-se al 1380. Té una altura de 92 metres, exteriorment, el seu cos quadrat es divideix en sis trams desiguals. El primer és llis, de planta quadrada, amb estreps als angles. El segon ressalta un fris de pissarra negra sobre el que apareixen els escuts de l’arquebisbe Martínez Contreras. El tercer es remata amb un fris d’arquets cecs apuntats amb rajola valenciana de Manises en blau i blanc. El quart continua amb els ressalts de tram anterior coronant-se amb un fris d’enfilall de boles i caps sobresortits al davant. Al 1432 arriba el cinquè tram, en el que s’obren un parell de finestres en cadascun dels quatre costats. Un últim tram és el més petit i té forma octogonal, ressaltant en aquest els escuts de l’arquebisbe Juan Cerezuela (1434-1442). Corona la torre un capitell metàl·lic en forma de prisma piramidal de vuit costats, realitzat al segle XIV.

Horaris, preus i entrades

Catedral de Toledo
Interior de la Catedral de Toledo

Sinagoga de Santa María la Blanca

Situada al barri jueu de la ciutat, aquest edifici religiós mudèjar construït al 1180, va ser utilitzat durant més de 200 anys com a sinagoga, fins que va ser reconvertida en església sobra l’advocació de la verge al 1411.

Destaca el seu sobri exterior que contrasta amb un preciós interior de parets blanques, pilars octogonals i arcs de ferradura, que han servit com a model per altres sinagogues de tot el món.

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:45.

Sinagoga de Santa María la Blanca

Museo Sefardí – Sinagoga del Tránsito

El Museo Sefardí està ubicat a la Sinagoga del Tránsito o Sinagoga de Samuel ha-Leví, considerada la més bella sinagoga medieval conservada al món. L’exposició permanent té om objectiu donar a conèixer la història dels jueus a Espanya, la seva arribada a la Península Ibérica en època romana, la seva edat d’or cultural durant l’Edat Mitja, la seva expulsió pels reis Catòlics al 1492, el fenomen de la conversió i la seva persecució per la Inquisició. El guió expositiu arriba fins a l’actualitat, posant el focus a l’exili i el desenvolupament de les comunitats sefardites per tot el món.

Horaris i preus

Sinagoga del Tránsito

Monasterio de San Juan de los Reyes

Construït al 1476 per ordre del reis Catòlics, d’estil gòtic isabelí, aquest edifici franciscà, impressiona pel claustre de dos pisos ple d’escultures i elements decoratius a part de pel seu interior en que es troba una església amb diferents escuts i símbols dels reis Catòlics, així com un preciós retaule.

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:45.

Monasterio de San Juan de los Reyes

Puente de Alcántara

Puente de Alcántara

Creuar el pont és la forma més habitual d’entrar a la ciutat emmurallada de Toledo. Aquest  antic pont romà de quasi 200 metres de llarg, va ser construït sobre el riu Tajo entre els anys 103 i 104.

El pont sostingut per 5 pilars, que arriben a un màxim de 25 metres d’altura, té en el seu arc central dedicat a Trajano i als pobles de la zona que van ajudar a la construcció, l’element més decoratiu.

Va ser declarat Monument Nacional al 1921.

Puente de Alcántara

Puente de San Martín

Un altre pont que creua el Tajo és el Puente de San Martín, construït al segle XIV, substituint un altres de barques ubicat en les immediacions.

Destruït durant la guerra fratricida entre Pedro I i Enrique II, va ser reedificat per ordre el bisbe Pedro Tenorio, és de 5 arcs apuntats sobre robustos pilars i compta amb dues torrasses hexagonals als seus extrems. L’entrada a la ciutat està presidida per una gran escut imperial amb els seus corresponents reis sedents.

Va ser declarat Monument Nacional  al 1921.

Puente de San Martín

Alcázar

L’Alcázar és una fortalesa medieval situada a la part més alta de la ciutat. Aquest enorme edifici rectangular té els seus orígens en l’època romana, tot i que no va ser fins al 1525 quan el rei Carlos I va portar la seva cort a aquesta ciutat i va reconstruir l’edifici amb la forma que es pot veure avui en dia.

La visita interior és prescindible, ja que a dins hi ha el Museo del Ejército, si però que val la pena apropar-s’hi per gaudir dels seu exterior i entrar a la Biblioteca de Castilla-La Mancha, de manera gratuïta, amb bones vistes de la ciutat i una de les quatre torres des de la última planta, on està la cafeteria.

Horari: de dijous a dimarts d’11:00 a 17:00.

Alcázar de Toledo

Puerta de Bisagra

Aquesta porta és un dels accessos principals a la ciutat emmurallada en l’època medieval, és d’origen musulmà, totalment remodelada sota els regnats de Carlos V i de Felipe II, es caracteritza per està composta per dos cosses amb dos alts murs amb minares que els uneixen, formant un bonic pati entre ells.

Entre els seus elements destaca l’escut imperial de Toledo, amb la seva àliga bicèfala i flanquejat per dues grans torrasses.

Puerta de Bisagra

Mezquita del Cristo de la Luz

Prop de la Puerta de Bisagra es troba aquesta ermita o església, que va ser construïda al 999 com una Mezquita i està considerada com l’edifici millor conservat de l’època musulmana de la ciutat degut que tot i la conquesta cristiana de Toledo al segle XII i algunes remodelacions posteriors, s’ha respectat en part el conjunt arquitectònic podent observar els arcs de ferradura típics de l’art musulmà.

Horari: tots els dies de març a octubre de 10:00 a 17:45.

Preu: 4€.

Mezquita del Cristo de la Luz
Interior de la Mezquita del Cristo de la Luz

Plaza Zocodover

La Plaza Zocodover és el centre neuràlgic i una plaça major durant molts segles. Aquesta plaça rectangular amb porxos, llur nom prové de l’àrab, està rodejada d’edificis d’arquitectura castellana ii té diversos accessos d’entrada entre els que destaca l’Arco de la Sangre.

A part, aquesta plaça és un bon lloc per provar els típics massapans a alguna de les botigues que la rodegen, comprar algun souvenir o prendre alguna cosa en alguna terrassa.

Plaza Zocodover

Andalusia

Continguts:

SEVILLA

Sevilla  està dividia pel riu Guadalquivir, la capital d’Andalusia enamora a primera vista quan es passeja pels carrerons dels seus barris amb més encant, com el de Santa Cruz o Triana, visitant la Catedral o l’Alcázar, passejant pel Parque de María Luisa o veien un espectacle de flamenc en un tablao.

Per conèixer tots els llocs interessants de Sevilla es necessita un mínim de tres dies, tot i que és recomanable invertir una mica més de temps per gaudir de Sevilla amb més tranquil·litat i provar els seus plats més típics com els soldaditos de pavía, el pescaíto frito o el famós gaspacho a més de visitar zones del voltat de la ciutat com l’antiga ciutat romana de Itálica.

La millor època per viatjar a Sevilla és a la primavera o a la tardor, quan la temperatura no supera els 40º dels mesos d’estiu i poder passejar pels seus carrers sense la por a patir cap cop de calor ni haver-se de protegir del sol a l’interior d’una església o un centre comercial. En el cas de voler viatjar al març o a l’abril cal tenir en compte que si coincideix amb la tradicional Setmana Santa o la Feria de Abril, la ciutat estarà  molt massificada i els preus dels hotels estaran pels núvols.

Catedral

La Catedral és el temple gòtic més gran del món, declarat al 1987, juntament amb el Real Alcázar i l’Archivo de Indias, Patrimoni de la Humanitat.

Tot i que no hi ha documents escrits que ho confirmin, es creu que la Catedral de Sevilla va començar a construir-se al 1401 després de la demolició de la Mezquita aljama de Sevilla, construïda per ordre del califa almohade Ady Yacub Jusuf, de la que a dia d’avui es conserva el minaret, que és l’actual Giralda i el pati, que és el Patio de los Naranjos.

Com a curiositats és important saber que un dels primera arquitectes de la Catedral de Sevilla va ser Charles Galser de Normandia, ja que en aquella època a Espanya no hi havia reconeguts mestres d’obres i la pedra utilitzada en la construcció es va obtenir de més de 20 canteres essent la principal la de la serra de San Cristóbal del Puerto de Santa María, que no és especialment duradora ni forta i d’aquí les contínues rehabilitacions que s’ha fet i es fan actualment.  A part d’això, un altra dada rellevant, a part de totes les fantàstiques obres que es troben a l’interior, és que al temple descansen les restes mortals de Cristóbal Colón, confirmat després d’estudiar les restes que es van trobar a la tomba, a més dels reis de Castella com Pedro I el Cruel, Fernando III el Santo i Alfonso X el Sabio.

Entrades, preus i horaris

Catedral de Sevilla

Exteriors de la Catedral

Abans d’accedir a l’interior de la Catedral és recomanable rodejar-la per poder gaudir de la seva arquitectura exterior en la que es poden contemplar diferents portes, entre les que destaquen les dues de la capçalera i una en cada braç del creuer a més d’una altra que dóna accés al Patio de los Naranjos i una altra que dóna pas a la Iglesia del Sagrario.

Façana oest dels peus: Portada del Bautismo, Portada Principal o de la Asunción i Portada de San Miguel o del Nacimiento

Façana sud: Puerta de San Cristóbal o del Príncipe.

Façana nord: Puerta del Lagarto, Puerta de la Concepción, Puerta del Perdón i Puerta del Sagrario.

Façana est de la capçalera: Puerta de Campanillas i Puerta de Palos.

Interior de la Catedral

Amb 116 metres de llarg i 76 d’ample, la Catedral de Sevilla té la particularitat de no tenir una capçalera típica del gòtic, ja que les seves cinc naus ocupen el lloc que ocupava antigament la Mezquita almohade i es van aprofitar aquestes en la transformació del temple.

Nau Central

Dins de la Nau Central hi ha el Cor, en el que es poden veure diversos òrgans i una selleria espectacular a part de la Capilla Mayor, en la que destaquen les reixes renaixentistes que es poden veure a la part frontal a més de les voltes que són les més altes de la Catedral, amb 37 metres.

Retaule Major

A part dels elements anterior, a la Nau Central trobem les Capillas de los Alabastros, construïda al 1515 i que deuen el seu nom al material en que es van construir. Aquestes estan formades per la Capilla de la Inmaculada, la Capilla de la Virgen de la Estrella, la Capilla de la Encarnación i la Capilla de San Gregorio.

Capelles

A part dels llocs mencionats, altres característiques arquitectòniques principals de la Catedral de Sevilla són les seves capelles, repartides per tot el temple:

Zona est:

  • Altar de la Magdalena: aquesta capella es va construir gràcies a Pedro García de Villadiego i la seva dona Catalina Rodríguez que van manar realitzar al 1537 el preciós retaule que es veure avui en dia amb pintures d’un pupil anònim d’Alejo Fernández.
  • Altar de la Asunción: un dels punts més destacats d’aquesta capella és el seu retaule en el que es pot veure al centre un relleu de l’Asunción de la Virgen.
  • Capilla de San Pedro: en aquesta capella descansen les restes mortals de Diego de Deza, bisbe de Sevilla que va defendre a Colón davant dels Reis Catòlics.
  • Capilla Real: aquesta és una de les capelles més important de la Catedral de Sevilla, on es troba la imatge d’estil gòtic de la Virgen de los Reyes, que és la patrona de la ciutat. A part de la capella es troben el panteó amb una urna de plata del rei San Fernando, els sepulcres d’Alfonso X de Castilla i la reina Beatriz de Suabia, mare d’alfonso X de Castilla. També es pot veure la cripta amb la tomba del rei Pedro I de Castilla i la reina María de Padilla, la seva muller, a part d’altres membre de la reialesa.
  • Capilla de la Concepción Grande: curiosament aquesta capella es va utilitzar antigament com a lloc de descans dels cossos sense vida dels homes que van acompanyar a San Fernando en la conquesta de Sevilla. A part d’això, a la capella destaquen un retaule barroc, el sepulcre de l’arquebisbe de Sevilla, Francisco Javier Cienfuegos Jovellanos i ser el lloc en el que es trobava la genial obra de Murillo, El nacimiento de la Virgen, abans de ser robada.
  • Altar de Santa Bárbara: d’aquesta capella és destacable el quadre que representa a Santa Justa i a Santa Rufina.
  • Altar de Santa Justa i Santa Rufina: aquesta capella es va construir gràcies als germans Bécquer i aquí es troba una escultura dedicada a les dues santes.

Zona sud:

  • Capilla del Mariscal: aquesta capella es va construir gràcies a Diego Caballero, mariscal de la Isla de la Española des de 1536 i d’aquí el nom de la mateixa. A part aquest va ser qui va encarregar l’impressionant retaule pictòric que es pot veure actualment i que és una de  les joies renaixentistes de la Catedral de Sevilla.
  • Capilla de los Dolores: aquí destaca una imatge de la Virgen de los Dolores i la pintura de Valdés Leal, Los Desposorios de la Virgen y San José.
  • Capilla de San Andrés: aquí es pot veure la imatge única del barroc del Cristo de la Clemencia també coneguda com El Cristo de los Cálices pel lloc en la que estava ubicada a  la Catedral.
  • Altar de la Piedad: la principal obra d’aquesta capella és el retaule, en el qual destaca la seva pintura central d’Alejo Fernández.
  • Altar de la Concepción: impressionant retaule de Luís de Vargas, en que destaca la seva pintura principal, coneguda com La Genealogía de Cristo.
  • Capilla de l a Virgen de la Antigua: aquí destaca el retaule, en el que es pot veure una pintura de la Virgen de la Antigua, que segons conta la llegenda, es va aparèixer al rei San Fernando quan aquest va ser conduit abans de la conquesta de Sevilla a l’interior de la Mezquita per un àngel.
  • Capilla de San Hermenegildo: on es troba el sepulcre del cardenal Cervantes i un retaule de Manuel García de Santiago.
  • Capilla de San José: en aquesta capella es troba el sepulcre del cardenal Manuel Joaquín Tarancón y Morón, que va ser arquebisbe de Sevilla, i entre diversos quadres, el de Frans Francken el Joven, conegut com La Cena del rey Baltasar.
  • Capilla de San Laureano: en aquesta capella, la primera que es va construir a la Catedral de Sevilla, en la qual es pot troba el sepulcre de l’arquebisbe Alonso de Egea.

Zona oest:

  • Altar del Nacimiento: aquí destaca el seu retaule i la seva pintura central, coneguda com La Adoración de los Pastores.
  • Altar de Nuestra Señora de la Cinta: en el que estaca una escultura de la Virgen de la Cinta, coneguda per portar una cinta al voltant de la cintura, que es relaciona amb la protecció.
  • Capilla de San Isidoro: en aquesta capella és important el retaule, amb imatges de San Isidoro i la reixa que es pot veure a la part frontal.
  • Altar de la Virgen del Madroño: aquesta capella està dedicada a la Virgen del Madroño i en ella es pot veure una escultura de la verge amb el nen.
  • Capilla de San Leandro: la primera de les coses que destaca d’aquesta capella és la preciosa portada i a l’interior, el retaule de Manuel de Escobar.
  • Altar de Nuestra Señora de la Alcobilla: aquí es pot veure, al retaule principal, l’escultura de La Piedad.
  • Capilla de los Jácomes: aquesta capella destaca pel retaule de Francisco Dionisio de Ribas, en el qual a la part central es pot veure La Piedad.

Zona nord:

  • Capilla de San Antonio: també coneguda com la Capilla Bautismal de la Catedral de Sevilla que destaca per la pila baptismal renaixentista i per la pintura de Murillo, La Visión de San Antonio, que és una de les joies del temple.
  • Capilla de Scalas: aquí es troba el sepulcre de Baltasar del Río, bisbe de Scalas.
  • Capilla de Santiago: Aquí hi ha el sepulcre de l’arquebisbe Gonzalo de Mena, d’estil gòtic i realitzat en alabastre i un llenç de Juan de Roelas, que està al retaule principal.
  • Capilla de San Francisco: on es pot veure el quadre La Apoteosis de San Francisco.
  • Capilla de los Evangelistas: aquesta és una capella funerària i destaquen al seu interior diverses obres de Hernando de Esturmio.
  • Capilla de la Virgen del Pilar: en aquesta capella es poden veure dos altars, essent un d’ells el lloc en el que es pot veure la valuosa escultura de la Virgen del Pilar de Pedro Millán.

La Giralda

La coberta també es pot visitar i gaudir d’unes vistes úniques de la ciutat de Sevilla i la Giralda.

Amb 104 metres d’altura, aquesta es va començar a construir al 1184 a imatge del minaret de la Mezquita Koutoubia de Marrakech, tot i que l’actual campanar és d’estil renaixentista i a l’interior es troba la rampa de pujada, que permetia inclús pujar els cavalls i que actualment és l’accés i pujada a la part superior.

Les obres van finalitzar l’any 1198 col·locant 4 esferes de bronze a la part superior, que es van perdre durant el terratrèmol de 1365. Posteriorment, al segle XVI, es van afegir les campanes i una escultura que representa la Fe i que amb el temps, s’ha acabat coneixent com el Giraldillo.

Giralda de la Catedral de Sevilla

Patio de los Naranjos

Com a patio de abluciones en els seus orígens, el Patio de los Naranjos és un pati de planta rectangular, té el seu accés des de l’exterior a través de la Puerta del Perdón i després de la conquesta de la ciutat pels cristians, el lloc va passar a tenir unes altres utilitats com cementiri i inclús com a lloc de celebracions.

Posteriorment, al 1618 es va destruir la zona oest per construir la Iglesia del Sagrario, essent aquesta la modificació més significativa del Patio de los Naranjos des de la seva edificació.

Patio de los Naranjos

Iglesia del Sagrario

D’estil barroc, aquesta església es va manar construir després d’eliminar part del Patio de los Naranjos i com a un lloc de culte integrat totalment a la Catedral. A l’interior destaquen el retaule major i vàries talles del Pedro Roldán.

Interior de la Iglesia del Sagrario

Declarat Patrimoni de la Humanitat al 1987 juntament amb la Catedral i l’Archivo de Indias, el Real Alcázar de Sevilla o Reales Alcázares, es un conjunt de palaus amb una història que s’estén per vàries etapes històriques a part de ser actualment un dels principals atractius de la ciutat, visitat per més de 2 milions de persones a l’any.

La història d’aquest lloc es dilata en el temps, passant per vàries etapes històriques, cadascuna d’elles amb les seves pròpies característiques, no només històriques sinó també arquitectòniques, cosa que es pot veure actualment en les diferents estàncies. En les que es pot identificar elements amb estil mudèjar, renaixentista o gòtic entre altres.

Període preislàmic: etapa que es remunta al segle XIII a.C., ja que en aquest lloc en el que actualment es troba l’Alcázar s’han aixecat diferents vestigis que corroboren aquestes dates. Entre aquests hi ha les restes d’un edifici romà del segle I, una església paleocristiana, construïda sobre l’edifici romà, que segons es creu va ser la Basílica de San Vicente, que tanmateix, en època visigoda, va ser un dels temples més importants de la ciutat. A més, d’aquesta es van aprofitar algunes dels seus elements per la construcció posterior del Palacio de Pedro I.

Etapa islàmica: aquest període comença al 914 quan el Califa de Córdoba, Abderramán III, ordena la construcció d’una Alcazaba a la ciutat, que en part, aprofitava les antigues muralles de la ciutat.

Posteriorment, quan la dinastia abadí va prendre la ciutat després de la caiguda del califat, l’anterior Alcazaba comença a patir diferents ampliacions, entre les que destaca la del segle XI, amb la que pràcticament es duplica la seva extensió original.

A més també es comencen a modificar i ampliar els interiors, edificant diferents edificis palatins fins que al segle XII els almohades  decideixen realitzar una reforma completa, ampliant l’interior amb palaus nous i més grans, creant un nou sistema de muralles amb finalitats defensives, que van finalitzar al segle XIII amb la construcció de la Torre del Oro.

Període cristià: aquesta etapa la situem després de la conquesta de la ciutat al 1248 per Fernando III que no va modificar cap aspecte de l’Alcázar. Posteriorment per ordre d’Alfonso X es va construir el Palacio Gòtico a la zona principal de l’Alcazaba, això després del terratrèmol del 1356. Pedro I, va fer construir l’impressionant Palacio Mudéjar. A partir de 1477 entren en escena el reis Catòlics que visiten la ciutat després d’anys sense fer-ho i és la reina Isabel I la que després de veure el deteriorament de l’edifici, decideix ordenar una gran restauració.

Etapa recent: ja en l’actualitat, el Real Alcázar i els seus jardins van ser cedits a la ciutat després d’un decret signat per Indalecio Prieto.

Horaris, preus i entrades

Real Alcázar de Sevilla

Puerta de León

Ubicada a la part de la muralla exterior, aquesta porta és la porta principal del Real Alcázar, antigament era coneguda com la Montería ja que segons s’explica, aquesta era la porta que utilitzava el rei quan anava de caça amb els munters.

Darrera de la Puerta de León i just davant, es troba el Palacio de la Montería separat per part de la zona de la muralla interior.

Puerta de León del Real Alcázar de Sevilla

Sala de la Justicia

Aquesta sala antigament va ser part del palau musulmà i d’aquí que es conservi part de la seva arquitectura d’estil mudèjar, tot i ser construïda posteriorment per Alfonso X, per fer les labors d’espai en el que reunir al consell, cosa que es realitzava també en els orígens de l’estància.

Sala de la Justicia del Real Alcázar de Sevilla

Patio de Yeso

Ubicat justa al costat de la Sala de la Justicia i amb accés directe des d’aquesta, aquest pati és de finals del segle XII i en l’actualitat és una de les poques coses almohades que es mantenen a l’Alcázar.

Patio de Yeso del Real Alcázar de Sevilla

Tot i que s’ha restaurant i reestructurat en diferents ocasions, el Patio de Yeso conserva un petit safareig i diversos arcs i columnes.

Patio de la Montería

A l’any 1503 els reis Catòlics van crea aquí la Casa de Contratación de Indias per controlar tota la documentació important i rellevant que tenia a veure amb el comerç, la navegació del país, a part de la recepció i enviament de mercaderies.

Posteriorment i ja al 1717 la Casa de Contratación es portà a Cádiz i al 1793 desapareix.

Palacio de la Montería del Real Alcázar de Sevilla

Palacio Mudéjar o de Pedro I

Aquest és un dels llocs més bonics de l’Alcázar de Sevilla i un dels seus símbols. Construït per Alfonso X al segle XIV inspirant-se en l’arquitectura andalusí, aquest va patir vàries remodelacions, essent la més important la que es va fer sota l’ordre dels reis Catòlics.

Palacio Mudéjar del Real Alcázar de Sevilla

Entre els punts i estàncies més importants del Palacio de Mudéjar es troben:

Portada: aquesta és la porta principal i es troba al Patio de la Montería.

Patio de la Muñecas: tot i que no hi ha cap constància escrita, es creu que aquest lloc estava destinat a la reina i podia tenir aquest nom per ser el lloc en que es realitzava la criança dels nens o per unes figures de nenes que es troben a la zona dels arcs.

Cuarto del Príncipe: segons se sap per escrits de l’època, en aquesta sala va néixer el príncep Juan, fill de la reina Isabel.

Patio de la Doncelllas: aquesta és una de les estances més belles del Palacio Mudéjar, i aquí destaca el safareig que es troba a la part central a més dels arcs, bellament decorats, que el rodegen.

Alcoba Real: Coneguda també com a dormitorio de los Reyes Moros, aquests és una altra de les estances més boniques del palau.

Salón del Techo de Carlos V: tot i que tampoc es té constància escrita, es creu que aquesta estança va funcionar com a capella per la inscripció que es pot veure a la porta i en cas d’haver estat així, provablement, l’Alcoba Real, que està just al costat, hauria estat antigament el presbiteri.

Salón de Embajadores: Aquest és u n altre dels llocs més coneguts de l’Alcázar, a part de ser un dels més ostentosos i ricament decorats. En ell es pot veure una cúpula daurada que és una autèntica meravella de la únicament existeixen dues similars al país.

Palacio Gótico

Edificat per Alfons X en estil gòtic, hi destaquen la capella, on abans hi havia esta la Capilla de San Clemente, el Gran Salón, conegut també com Sala de la Bóvedas i el Salón de los Tapices, que rep el seu nom per esta decorat amb sis tapissos espectaculars.

Salón de los Tapices del Palacio Gótico del Real Alcázar de Sevilla

Jardines del Alcázar de Sevilla

Considerats els més antics de la ciutat, els jardins de l’Alcázar són un altre dels elements més importants del recinte.

Jardines del Real Alcázar de Sevilla

Entre els seus jardins i patis més destacables hi ha:

Estanque de Mercurio: el nom d’aquest jardí està relacionat amb l’estàtua de bronze del déu Mercuri que es troba al centre de l’estanc.

Jardín de la Danza: ubicat just al costat de l’anterior, aquest jardí rep el seu nom per les dues figures que antany es trobaven aquí, una nimfa i una sàtir ballant i que a dia d’avui han desaparegut.

Galería del Grutesco: aquesta galeria és un dels punts més coneguts dels jardins i està enganxada a l’antiga muralles.

Jardín del Príncipe: aquest és un altre dels jardins més bonics de l’Alcázar i deu el seu nom a estar ubicat just al costat del Cuarto del Príncipe del que ja he parlat anteriorment.

A part dels anteriors, és recomanable no perdre’s el Jardín de las Damas, el Pabellón de Carlos V, el Cenador del León, el Jardín Inglés, el Jardín del Marqués de la Vega-Inclán i el Jardín de los Poetas.

El barri de Santa Cruz està situat en ple cor del centre històric, els seus laberíntics carrers condueixen a places, patis interior, edificis històrics, antigues esglésies i bars de tapes on es descobreix la verdadera essència de la ciutat.

Una ruta pel barri pot començar a la Plaza de Santa Marta i la Calle Mateos Gago amb unes vistes a la Giralda, i anar passant per llocs com la Casa de Salinas, la Calle Mesón del Moro, fins arribar a la famosa Calle Cruces, que té tres creus de forja sobre columnes de marbre, i a la Iglesia de Santa María la Blanca, una antiga sinagoga.

Altres racons que no es pot perdre són la Plaza de Santa Cruz amb el popular tablao flamenc Los Gallos, el Callejón del Agua, la Calle Pimienta, la Plaza de Doña Elvira, la Calle Reinoso, el Patio de Banderas, la Plaza de los Refinadores i l’hospital de los Venerables Sacerdotes.

I després de la visita i per recuperar forces, res millor que degustar algunes de les delicioses tapes de la bodega la Columnas, la taberna Álvaro Peregil o el Bar las Teresas, tots considerats pels visitants com alguns dels millors restaurants de Sevilla.

Racó del barri de Santa Cruz

Casa de Pilatos

La Cas de Pilatos és un preciós palau que combina estil renaixentista italià i el mudèjar espanyol. Aquesta antiga residència dels Duques de Medinaceli, té al voltant dels seus dos patis d’estil andalús, tos dos igual de bonics, nombroses obres d’art com pintures, bustos d’emperadors romans, tapissos i dues estàtues de la deessa Palas.

Horari: tots els dies de 9: a 18:00. Gratuït els dilluns de 15:00 a 17:30.

web oficial

Casa Pilatos

Basílica de la Macarena

Un mica més allunyada del centre de Sevilla, la Basílica de la Macarena guarda al seu interior la Virgen de la Esperanza Marcarena, molt especial pels sevillans i la Setmana Santa.

Al costat de l’església, es troba l’Arco de la Macarena, que és juntament amb el Postigo del Aceite i la Puerta de Córdoba, els tres únics accessos que es conserven de les antigues muralles de Sevilla.

És recomanable fer un passeig, de 20 minuts des de la Catedral ja que permet observar altres barris de la ciutat i passar per davant de la Iglesia de San Luís de los Franceses, una joia barroca del segle XVIII.

De tornada al centre es pot apropar-se a la Plaza de San Lorenzo per veure la Basílica de Jesús del Gran Poder i menjar unes delicioses croquetes a Casa Ricardo.

web oficial

Basílica de la Macarena
Interior de la Basílica de la Macarena

Construïda per l’Exposición Iberoamericana de 1929 i situada al Parque de María Luisa, és la plaça més important de Sevilla.

En aquest enorme espai monumental de més de 50.000m2 sobresurt un gran edifici central flanquejat per dues torres d’estil barroc i un canal de més de 500 metres de longitud, que es pot recórrer amb barca.

També hi ha els banc amb rajoles que representen a cada una de les províncies d’Espanya, també es pot passejar per les galeries porticades, que compten amb un excel·lent enteixinat als seus sostres i bones vistes des de la segona planta, i creuar alguns dels quatre ponts del canal, que representen els antics regnes d’Espanya.

Plaza de España
Plaza de España

Prop de la plaça hi ha varis edificis històrics amb precioses façanes com el de La Real Fábrica de Tabacos, el Palacio de San Telmo i l’Hotel Alfonso XIII.

Parque María Luisa

Parque María Luisa

Aquest parc és perfecte per desconnectar de la ciutat descobrint espais naturals rodejats d’arbres i estancs combinats amb escultures, grans avingudes, monuments com el dedicat a Gustavo Adlofo Bécquer, fons a l’estil àrab i fins i tot zones de gespa per poder fer un pícnic.

Un dels llocs més destacats del parc és la Plaza de América, en la que es troba el Museo Arqueológico i en que es pot fer un repàs de la història de Sevilla, a més del Museo de Artes y Costumbre Populares, situat al preciós Pabellón Mudéjar.

L’horari habitual d’aquests museus és de dimarts a dissabte de 9:00 a 21:00 i diumenges de 9:00 a 15:00.

Museo de Bellas Artes

Considerada la segona pinacoteca més important d’Espanya, només per darrera del Museo del Prado, el Museo de Bellas Artes és l’imponent edifici de l’antic Convento de la Merced Calzada, al seu interior es poden trobar obres de grans mestres com Goya i El Greco, a part d’una important col·lecció de Murillo.

Horaris, preus i entrades

Museo de Bellas Artes

Torre del Oro

La Torre del Oro, situada a la riba esquerra del riu Guadalquivir i aixecada pels àrabs al 1220 és un altre emblema de Sevilla.

Amb 36 metres d’alçada aquesta torre albarrana estava unida a la Torre de la Plata formant una part important de la muralla que protegia a la ciutat dels atacs dels pirates per mar i tot i que la seva primera finalitat era defensiva, al llarg del temps ha tingut diferents usos com presó de nobles o magatzem de pólvora. En l’actualitat alberga el petit Museo Marítimo de Sevilla i té unes excel·lents vistes de la ciutat i el riu des de la seva terrassa.

La millor perspectiva de la torre s’obté des del Puente de San Telmo o donant un agradable passeig al capvespre per la riba del Guadalquivir, moment en que l’aura daurada de la torre es reflexa al riu i li dona un encant màgic, o al vespre quan s’il·lumina.

Horaris: de dilluns a divendres de 9:30 a 18:45; dissabtes i diumenges de 10:30 a 18:45. Els dilluns l’entrada és gratuïta.

Torre del Oro

Metropol Parasol

Conegut com Las Setas i amb l’estructura de fusta del món. Un cops s’arriba a la popular Plaza de la Encarnació, es pot veure les dimensions i la poca conjunció amb l’entorn, cosa que va fer que no fos ben acollit pels veïns, tot i que quan es puja a la part alta del mirador s’obtenen les millors vistes de la ciutat.

A la part inferior es troba un important jaciment amb restes romanes i àrabs que també es poden visitar.

Horaris: de diumenge a dijous de 9:30 a 23:00; divendres i dissabtes de 9:30 a 23:30.

Metropol Parasol

Archivo de Indias

L’archivo de Indias situat en un magnífic edifici renaixentista i construït al 1584 pel rei Felipe I, és un altre del Patrimonis de la Humanitat.

Aquest edifici conserva antics documents com mapes, tractats i dibuixos que fan referència a la conquesta d’Amèrica i l’administració de les colònies espanyoles a part dels seus més de 43000 llegats, 80 milions de pàgines i 8.000 mapes i dibuixos, aquí hi ha textos de Cristóbal Colón, Fernando de Magallanes, Hernán Cortés o Francisco Pizarro.

L’entrada és gratuïta.

web oficial

Archivo de Indias

Palacio de la Condesa de Lebriga

Aquesta palau amagat a la concorreguda Calle Cuna va ser construït al segle XVI i amb una façana d’estil andalús, no va agafar el seu màxim esplendor fins a l’any 1901 quan la comtessa de Lebrija el va reformar i hi va albergar la seva gran col·lecció d’antiguitats com els seus increïbles mosaics romans que decoren la planta baixa.

Horaris, preus i entrades

Palacio de la Condesa de Lebrija

Triana

Creuant el Guadalquivir pel Puente de Triana s’arriba a un dels barris amb més encant i millor ambient de Sevilla, el barri de Triana.

Aquest antic barri de mariners i bressol de nombrosos artistes de flamenc, és perfecte per perdre’s pels seus carrers més famosos com la Calle Betis, Pureza o Rocío, on es poden contemplar façanes de colors i antigues esglésies com la Iglesia de Santa Ana i la Capilla de los Marineros, fins arribar al seu famós mercat, tocant al Castillo de San Jorge i al Callejón de la Inquisición.

A part dels passejos, al barri també es pot veure com es conserva una llarga tradició d’artesania que es reflexa en els diferents tallers de terrissers repartits per la Calle Alfarería i el Centro Cerámica Triana.

Per acabar la ruta, una opció és apropar-se a Las Golondrinas per provar unes delicioses tapes com la de xampinyons amb allioli i altres restaurants como el Sol y Sombra, Blanca Paloma i el Vega 10, que és un dels favorits de la ciutat.

Plaza San Francisco

La Plaza San Francisco és una plaça ideal per prendre alguna cosa a les terrasses que té. Situada al cor de la ciutat i rodejada d’importants edificis com la Antigua Audiencia, el Banco de España, el Bar Laredo i sobretot, el fantàstic Ajuntament.

Calle Sierpes

El carrer comercial per excel·lència de Sevilla, juntament amb la Calle Tetuán i Calle Cuna.

Aquest concorregut carrer de vianants que va des de la Plaza San Francisco fins la Plaza de la Campana, concentra des de botigues de marques internacionals fins a emblemàtics negocis locals.

Plaza del Cabildo

Situada davant de la Catedral i l’amplia Avenida de la Constitución, és un oasis de pau dins del centre històric. Un cops s’ha accedit per un dels tres passatges a aquesta plaça semicircular amb una gran font al centre, es descobreix un racó ple d’encant amb edificis d’àmplies balconades i una sèrie d’arcades recolzades sobre columnes de marbre. Als baixos hi ha vàries botigues de numismàtica, filatèlia i antiguitats i els diumenges se celebra un mercat d’aquestes especialitats.

Plaza del Cabildo

Palacio de las Dueñas

Propietat de la rica i poderosa Casa de Alba, el Palacio de la Dueñas enamora a primera vista pel seu estil gòtic-mudèjar i renaixentista, a part d’albergar valuoses obres d’art amb mobiliari antic i pintures que ha anat acumulant aquest família al llarg dels segles.

Un altre dels punts d’interès són els patis i jardins amb milers de plantes i arbres fruiters com tarongers i llimoners.

web oficial

Palacio de las Dueñas

Iglesia del Salvador

La Iglesia Colegial del Divino Salvador, construïda sobre la primitiva Mezquita Mayor, és un dels grans exemples del barroc andalús.

El segon temple religiós més gran de Sevilla després de la Catedral, alberga al seu interior un òrgan barroc del segle XVIII i impressionants retaules com el Retablo Mayor i el retaule portada de la capella sacramental.

Horaris: de dilluns a dissabte d’11:00 a 17:30; diumenges de 15:00 a 19:00.

Iglesia del Salvador

Itálica

Ubicada a Santiponce, a 10 km del centre, aquesta ciutat romana fundada al 206 a.C. va ser la primera a Hispania i també fora d’Itàlia, tot i que existeixen indicis que confirmen que anteriorment la zona va estar ocupada per argàrics i grecs.

Fundada per Publio Cornelio Escipión el Africano, Itálica va néixer després de la Batalla de Ilipa contra els 70.000 soldats d’infanteria cartaginesos, un nombre en aquell moment molt superior al romà, però molt menys estratègic, després de la qual i després d’haver guanyat, l’Africano va decidir crear un destacament de soldats a la zona, en la que ja existia una població turdetana des del segle IV aC., i que tot i que en principi van conviure de forma pacífica, no va passar molt de temps perquè els romans imposessin els seus modes socials i polítics.

Passats uns anys, la ciutat es va transformar en metròpoli, després de créixer d’una manera important arribant a convertir-se al segle II en el lloc de naixement dels emperadors romans Adriano i Trajano,a amb una extensió de 52 hectàrees.

Finalment i després de dos segles, la ciutat va entrar en decadència, coincidint amb la primera etapa del declivi de Roma.

Horaris i entrades

L’entrada és gratuïta pels ciutadans de la Unió Europea.

Itálica

Una cosa importat a tenir en compte és que hi ha moltes coses per veure a Itálica, pel que tot seguir s’enumeren:

Muralles

Les primeres dades històriques que es tenen de les muralles d’Itálica, edificades com a defensa de la ciutat, es tenen de meitats del segle I a.C., però no és fins al segle II d.C., quan aquestes no tenen el perímetre màxim, que és de més de 3.000 metres i una grossor d’1,5 metres.

Muralles d’Itálica

Amfiteatre

Conegut per ser un dels símbols i icona de la ciutat romana, també és l’edifici civil més antic del recinte arqueològic. Va tenir una capacitat per a 25.000 espectadors i tres nivells de graderies, pràcticament el doble del que es pot veure avui en dia, l’amfiteatre és un dels més grans de l’imperi dels que es tenen constància. Sota el terra es troba una fosa que s’utilitzava pels gladiadors i bèsties, abans dels seus espectacles i que encara es poden veure actualment.

L’amfiteatre estava ubicat fora de la ciutat i s’accedia a través de la Puerta Triunfal, per la que arribaven els gladiadors abans de la lluita i com a curiositat és interessant saber que en aquesta zona es van rodar escenes de la famosíssima sèrie Joc de Trons.

Amfiteatre d’Itálica

Teatre

Construït entre els segles I a. C. i l’I d.C., el teatre va estar en funcionament fins al segle V, moment en el que la ciutat entra en declivi i aquest s’abandona totalment, cosa que amb el pas del temps provoca que els locals converteixin el lloc en corrals i magatzems i inclús en lloc d’enterraments durant l’època medieval.

Tot i l’abandonament, es té constància de l’edifici i la seva ubicació per escrits del segle XVIII i és a l’any 1940 quan part de les seves graderies queden descobertes gràcies a les obres en una de les cases del turó, però no és fins al 1970 quan es comencen a fer petits estudis que finalitzen al 1980 i que després de vàries fases de restauració, treuen a la llum el Teatre.

Teatre d’Itàlica

Les Termes

En aquest cas estaven formades per dos complexos, las Termas Mayores o Termas de la Reina Mora, ubicades a la ciutat vella i les Termas Menores o Termas de Trajano, ubicades a la ciutat nova, que lamentablement en el seu moments va ser la zona més espoliada de la ciutat.

Ambdues comptaven amb diferents estàncies entres les que estaven les piscines d’aigua calenta, les d’aigua freda i les d’aigua tèbia a més del sudari i la sala d’exercici.

Termas Mayores d’Itàlica

Aqüeductes

Aqüeducte d’Itálica

 Tot i que inicialment es tenia constància d’un primer aqüeducte a la ciutat, que portava l’aigua des de Tejada la Nueva a Itálica, a través de 37 km, gràcies a alguns escrits i diverses restes visibles, i després d’uns treballs per part de la Confederación Hidrográfica del Guadalquivir al 1974, es van trobar algunes restes del que es pensava que era l’únic aqüeducte i que era el que portava aigua a la coneguda com a ciutat vella.

Posteriorment i després de la construcció de la ciutat nova i necessitant més aigua, es va construir una ampliació que permetia abastir d’aigua aquesta nova zona de la ciutat.

Les cases

En l’època de màxima esplendor d’Itálica es van construir a la ciutat cases per a famílies riques i personalitats importants, que seguien l’arquitectura tradicional romana i incloïen patis interiors, fent gala de l’estètica hel·lenística, famosa d’aquella època.

Tot i que en tot el recinte arqueològic es poden veure moltes d’elles, les domus més importants que veure a Itálica són:

Casa de la Exedra: aquesta és una cases més grans amb quasi 4.000 m2. Tot i que no se sap exactament la funció que tenia, se li ha donat la classificació de casa per la seva arquitectura tot i que per les seves dimensions es creu que va poder ser un edifici públic en el que possiblement hi visquessin els amos.

Casa de la Exedra

Casa de Neptuno: considerat també un edifici semipúblic per les seves dimensions de pràcticament 6.000 m2.

Mosaic de la Casa Neptuno

Casa de Hylas: aquesta és una altra de les cases més luxoses d’Itálica i tot i que no s’ha excavat per complet, pel que no se sap en quin lloc es trobava l’entrada, si que s’ha trobat un pati ubicat a la zona nord que comunica amb una avantsala que comunica a la vegada amb una habitació en la que es troba el fantàstic mosaic Hylas, que dona nom a la casa.

Casa de Hylas

Casa de los Pájaros: aquesta és una de les més importants per diversos motius entre ells pel seu bon estat de conservació, ser la primera casa que es va excavar totalment al jaciment i se el lloc en el que s’ubiquen varis mosaics preciosos, entre les que destaquen un  mosaic en el que es poden veure diferents aus i que també dona nom a la casa.

Mosaic de la Casa de los Pájaros

Casa del Planetario: coneguda per ser una de les cases més luxoses i importants d’Itálica, aquesta es construeix entre els anys 117 i 118, té 1.600 m2 i està feta pels nobles de la ciutat, cosa que se sap pels acabats de l’habitatge i la ubicació de la mateixa, que està entre les millors de la ciutat. Una altra característica és que el mosaic que es troba en una de les sales i que dona nom a la casa i representa a les divinitats planetàries que donen nom a cada un dels dies de la setmana en el calendari romà.

Mosic de la Casa del Planetario

CARMONA

Carmona és una població amb una llarga història en que els seus orígens es remunten al neolític. Va ser una ciutat ibèrica arribant a tenir un paper important en la guerra púnica. Més tard va està romanitzada, inclús aquí es va arribar a encunyar la moneda romana. A més, per aquí va passar la famosa Via Augusta, de la que es conserven algunes restes i un pont d’origen romà.

Durant l’època musulmana, va arribar a ser la capital de Taifas. Al 1247 es va rendir a Fernando III el Santo, qui la va repoblar. El seu fill Afonso X el Sabio, va realitzar el repartiment i delimitació dels seu terme municipal.

Durant el regnat de Pedro el Cruel, Carmona va ser una de les seves residències favorites i a l’any 1630, Felipe IV li va atorgar el títol de ciutat.

Gràcies als més de 5.000 anys d’ocupació i a la proximitat amb la capital, Carmona és un dels principals llocs per visitar prop de Sevilla.

A la web oficial de Turisme de Carmona s’estableixen quatre rutes que recullen tots els llocs per visitar: Ruta Bàsica, Ruta Barrio de San Felipe, Ruta Antigua Judería i Ruta Arrabal.

Aquests recorreguts es troben marcats al terra pel que només cal seguir les marques.

Puerta de Sevilla i Alcázar

La Puerta de Sevilla dona la benvinguda al turista al casc històric i va formar part de les muralles que van rodejar la ciutat.

Un complex defensiu quasi inexpugnable erigit en una de les zones més accessibles de Carmona, la zona baixa, pel que és conegut també com Alcázar de Abajo, ja que a la part més alta de la ciutat es troba l’Alcázar del Rey Don Pedro.

Aquesta és una construcció que durant els segles XIV i XV va patir importants canvis. Va ser restaurada entre 1973 i 1975 i posteriorment es va habilitar per la celebració d’actes culturals i turístics. En l’actualitat es pot visitar i el seu interior acull l’oficina de Turisme de Carmona, des de la que caldrà pujar unes escales per iniciar la visita.

El primer que veu només entrar a l’Alcázar és la Terraza de los Anexos, on es pot contemplar des de dalt la part interior de la Puerta de Sevilla i el Muro de la Cortina, anomenat així perquè el ells s’aprecia la part cartaginesa dels carreus encoixinats i la zona romana.

Després de travessar la porta situada al Muro de la Cortina s’arriba al Patio del Aljibe, amb un peu al centre i sis llumeneres al voltant. La cisterna subterrània d’aquest pati arriba a 15 metres de profunditat.

A la part esquerra del mateix, s’alça la imponent Torre del Homenaje, a la que no es pot accedir i que conserva intactes els carreus encoixinats. Just al costat hi ha unes petites escales per baixa a una terrassa des de la que s’obtenen unes imatges precioses de la Parròquia de San Pedro i la Giraldilla al fons.

Al costat oposat a la Torre del Homenaje hi ha la porta des de la qual s’accedeix al Salón de los Presos Bajo, lloc on s’ubica l’habitatge de l’alcaide i que va servir de presó per a la noblesa. Actualment es troba destinat a activitats culturals.

Des del pati, pujant unes escales s’accedeix a la Torre del Oro, des d’on es pot contemplar una vista panoràmica de Carmona. Aquesta zona de l’Alcázar també disposa de diverses sales.

Horari:

  • De dilluns a dissabte de 10:00 a 18:00.
  • Diumenges i festius de 10:00 a 15:00.

Preu:

  • General 2€.
  • Reduïda (menors de 16 anys, jubilats i estudiants acreditats): 1€.
  • Dilluns entrada gratuïta.
Puerta de Sevilla i Alcázar de Carmona

Parroquia de San Pedro

Ubicat davant de la Puerta de Sevilla, es tracta d’un temple construït al segle XV sobre el solar de la primitiva ermita de la Virgen de la Antigua i que més tard va ser reformat atorgant-li un aspecte barroc.

El principal atractiu d’aquesta església és la seva cúpula barroca i la seva torre campanar acabada al 1783 i que culmina amb el Giraldillo, molt semblant al penell de la Giralda de Sevilla.

A l’interior de la parròquia hi destaca el cor, situat al final de la nau central i la Capilla Sacramental, que és una còpia de la que hi ha a la Iglesia de San Luis de Sevilla.

Horari: De 10:00 a 14:00 i de 16:00 a 18:00. Tancat els dimarts, dimecres i diumenges.

Preu: 1€.

Iglesia de San Bartolomé

Aquest temple construït al segle XV en estil gòtic, ha tingut diverses remodelacions durant el segle XVIII, època d’auge del barroc, en que es va acabar la bonica façana.

De l’interior cal ressaltar el retaule major del segle XVIII i una important col·lecció de pintures entre les que destaca la que representa a Santa Catalina de Alejandría, situada la prestiberi.

A part, aquesta església acull algunes de les imatges més populars de Carmona com un Nazareno minierista del 1607 i la Virgen de los Dolores, de la popular confraria de “El Silencio” que fa la seva sortida el Divendres Sant. Aquest temple també és la seu de les imatges de laHermandad del Santo Entierro, que processionen el Dissabte Sant des de la Iglesia del Divino Salvador.

Retaule de la Iglesia de San Bartolomé de Carmona

Plaza San Fernando

Aquesta plaça és el centre neuràlgic de la ciutat. Aquí és on se situaven el fòrum romà i el lloc en el que se celebraven espectacles com les corridas de toros. 

Les construccions més antigues d’aquesta plaça es troben al flanc oest i pertanyen al segle XVI, es tracta d’una casa d’estil mudèjar decorada amb rajoles de Cuenca, en que als seus baixos s’ubica actualment el popular bar Goya, el Convento de la Madre de Dios i l’antiga Audiencia, en la que sobresurt el balcó galeria amb quatre columnes de marbre blanc i que en el seu interior, just davant de la porta, h ha un retaule ceràmic que commemora la visita de Miguel de Cervantes a la ciutat al 1590.

A la part oposada a la plaça es troba l’Ajuntament que alberga un antic pati claustral, en el que es pot admirar el Mosaico de la Medusa, una de les més importants de Carmona, trobat al casc antic de la ciutat.

Com a curiositat, en un carreró situat a l’esquerra de la plaça, una hi un forat que ha quedat entre dues cases, es troba un petit pati amb restes de columnes a que es pensa que formaven part del fòrum romà de Carmona.

Plaza del Mercado de Abastos

A pocs passos de la Plaza San Fernando se situa la Plaza del Mercado de Abastos, construïda al segle XIX sobre el solar en que antigament hi havia estat el Convento de Santa Catalina.

Aquesta plaça dissenyada per Ramón del Toro a l’estil neoclàssic de les places majors castellanes, amb porxos i llotges pels llocs dels comerciants, tot i que una part de les galeries són de l’antic claustre del convent.

En aquesta plaça hi ha diferents bars per poder prendre alguna cosa.

Plaza del Mercado de Abastos de Carmona

Iglesia del Divino Salvador

Si des de la Plaza San Fernando, s’agafa la Calle El Salvador, s’arriba a la Plaza de Cristo Rey, on hi ha la Iglesia del Divino Salvador. De la primitiva església, un antic temple mudèjar que va haver de ser enderrocat després del terratrèmol de Lisboa de 1755, no queda res. L’imponent edifici actual es va aixecar sobre les restes d’una antiga ermita dedicada a San Teodomiro, del que es pot destacar la seva torre inacabada a l’angle nord-est.

El més destacable del seu interior és la decoració del tambor de la cúpula amb imatges dels evangelistes, el retaule major del segle XVIII i la única rèplica exacta autoritzada del famós Jesús del Gran Poder de Sevilla.

Interior de la Iglesia del Divino Salador

Museo de Carmona

El Museo de Carmona ubicat en un palau del segle XVI, la Casa del Marqués de la Torres. En aquest museu es pot conèixer la història de la ciutat des dels seus orígens fins a l’actualitat en una exposició ordenada cronològicament.

Entre les seves obres més destacades es troben Mesas Rojas, conegudes com “terra sigillata”, fragments de les lloses de pedra que pavimentaven els carrers principals, bases de columnes, mosaics, així com una col·lecció pictòrica amb obres de J. Arpa, Rodríguez Jaldón o Valverde Lasarte.

Horari:

  • De l’1 de setembre al 15 de junt: de dimarts a diumenge d’11:00 a 19:00; dilluns d’11:00 a 14:00.
  • Del 16 de juny al 31 d’agost de 10:00 a 14:00.

Preu:

  • Entrada general: 2,5€.
  • Entrada reduïda: 1,2€.
  • Visita gratuïta: menors de 18 anys, majors de 65 anys, jubilats i persones amb minusvàlua de més del 33%, tots els dimarts, el Día de Andalucía, el Dia Internacional dels Museus, el Dia Internacional del Turisme i el dia que se celebren les Jornades Europees de Patrimoni.

web oficial

Iglesia de Santa María

Aixecada sobre el solar de  l’antiga Mezquita major, de la que actualment es conserva el pati de la ablucions, la Iglesia de Santa María va ser edificada durant els segles SV i SVI en dues fases seguint el model de la Catedral de Sevilla.

El temple posseeix una planta de saló amb tres naus i capelles laterals entre els contraforts. Al seu interior es pot veure un retaule major de 1563 d’estil plateresc que al·ludeix a la vida de Jesús i la seva mare Maria i obres d’orfebreria com l’obra de 1300 que representa a la Virgen de Gracia, patrona de la ciutat, la custòdia processional, realitzada per Francisco Alfaro entre 1579 i 1584 o a Inmaculada tallada per Pedro Duque Cornejo al 1724, situada abans de la sagristia.

Horari:

  • De dimarts a divendres de 10:00 a 13:30 i de 17:00 a 19:00.
  • Dissabtes de 10:00 a 13:30 i de 18:00 a 19:00.
  • Diumenges de 10:00 a 11:00 i de 18:00 a 19:00.
  • Dilluns tancat.

Entrada gratuïta.

Iglesia de Santa María de Carmona

Convento de Santa Clara

Fundat al 1460 aquest convent de clausura de les monges franciscanes de l’ordre de Santa Clara posseeixes una església i un claustre que són dels millors exemples de l’arquitectura mudèjar andalusa de principis del segle XVI.

El temple barreja els estils mudèjar, barroc i renaixentista, en que a més de poder visitar l’església i el claustre, es pot veure un museu, pujar a la torre mirador del segle XVIII, accedir al cor o comprar dolços artesanals elaborats per les monges.

Horari: de dijous a dilluns d’11:00 a 14:00 i de 16:30 a 18:30.

Preu:

  • Entrada general: 2€.
  • Menors de 18 anys, estudiants i jubilats: 1€.
Interior del Convento de Santa Clara de Carmona
Claustre del Convento de Santa Clara de Carmona

Puerta de Córdoba

Localitzada al pas natural d’una depressió, a la sortida de la Via Augusta, en direcció a la ciutat de Córdoba. Una construcció aixecada entre finals del segle I a.C. i principis del segle I d.C., que és, juntament amb la de Sevilla, la única porta que es conserva de les quatre que formaven part de l’antiga muralla de la ciutat.

Es tracta d’una porta amb una finalitat defensiva pel que en els seus inicis era bastant austera, amb el temps se li van realitzar diferents remodelacions fins arribar a la seva fisonomia actual adquirida entre 1786 i 1800.

Puerta de Córdoba de Carmona

Parador de Carmona

Ubicat a la part més alta de la ciutat. L’establiment es troba situat en un alcázar construït possiblement al segle XII durant la dominació musulmana.

Al segle SIV, el rei Pedro I va ordenar a artesans de Sevilla edificar vàries torres i la porta exterior. A més va donar indicacions per ornamentar l’interior, pel que la fortalesa es va convertir en un sumptuós palau. Per desgràcia, degut a diversos terratrèmols, entre ells els de Lisboa de 1755, aquesta ornamentació no ha arribat als nostres dies ja que va quedar destruïda provocant l’abandonament de l’alcázar.

Avui en dia, en un dels angles de la fortalesa es troba el Parador de Carmona, construït amb una estètica similar a la mudèjar.

Parador de Carmona
Clustre del Parador de Carmona

OSUNA

La Colegiata

És el monument estrella d’Osuna, és el principal temple religiós i va ser construïda entre 1531 i 1535, tot i que l’aspecte és bastant auster, en contrast amb el seu ric interior.

Alberga l’impressionant Panteón Ducal, obra mestra del renaixement andalús amb sorprenents columnes d’estil nassarita, en que descansa l’aristocràcia de l’època, la Sagristia, on es pot veure vàries obres de José Ribera “El Españoleto” com “El Calvario”, “El Martirio de San Bantolomé” o “El Martirio de San Esteban”, el retaule de l’Alar Major i les capelles, destacant el Santo Sepulcro i la del Cristo Misericordioso.

Des de l’exterior, tres portes flanquegen el pas. La més impressionant és la Puerta del Sol, que domina la ciutat i ofereix unes vistes increïbles a les cases blanques en contrast abm els ocres dels àrids dels camps que la rodegen.

Panteón de los Duques

La Universidad

La Universitat va impartir en els seus orígens Teologia, Dret i Medicina, pel segle XVI. A pesar de l’ambient senyorial de l’edifici, encara avui es donen classes, diferents, en col·laboració amb la Universidad de Sevilla. Es tracta d’un gran edifici rectangular que envolta un pati central, i amb els racons decorats amb torrasses rematades amb ceràmica.

Horari:

  • De 16 de setembre a 15 de juny, visites guiades els caps de setmana i festius, a les 10:15, 11:15, 12:15 i 13:15.
  • De 16 de juny a 15 de setembre, visites guiades els caps de setmana i festius, a les 11:30, 12:30 i 13:30. Els divendres a les 19:15 i 20:15.
Universidad d’Osuna

Monasterio de la Encarnación

El Monasterio de la Encarnación es va aixecar al 1549 com Hospital de la Encarnación del Hijo de Dios. Al 1612 el van ocupar els jesuïtes i al 1626 la Duquesa de Osuna funda, al solar de l’antic hospital, el Monasterio que havien de regir les religioses de la Reial i Militar Orden de la Merced.

La façana està realitzada amb maó, emmarcant-se la va d’entrada per pilastres i rematant-se amb un frontó partit.

L’interior de l’església és d’una sola nau coberta amb voltes de canó i forats. El retaule major és barroc, destacant en la fornícula principal una escultura de la Virgen de la Merced.

A través de l’església s’accedeix a un pati amb porxos amb esplèndides rajoles del segle XVIII, destacant també el seu retaule major de 1724, En ell es troben les imatges com la del Cristo de la Misericordia del segle XVI, la Dolorosa de Francisco Meneses i una magnífica col·lecció de Niño Jesús del segle XVII i XVIII. A la planta baixa s’accedeix al denominat cor baix amb selleria del segle XVII.

Tot i que està obert a visites turístiques, es tracta d’un convent de clausura.

Horari:

  • De 15 de setembre a 15 de juny, visites guiades de dimarts a diumenge de 10:00 a 14:30 i de 16:00 a 18:00.
  • De 16 de juny a 14 de setembre, visites guiades de dimarts a diumenge de 9:30 a 14:30 i de 19:00 a 21:00.
Interior del Monasterio de la Encarnación
Claustre del Monasterio de la Encarnación

Joc de Trons

Algunes escenes de la sèrie Joc de Trons es van rodar, com en d’altres llocs d’Andalusia, també a Osuna.

El Museo de Osuna està ubicat al Palacio de los Hermanos Arjona y Cubas del segle XVII. Entre les seves sales es pot viatjar per la història de la ciutat, començant per la funció agrícola original de l’edifici (va ser la Cámara Agrícola Local) i arribant als nostres dies, fins i tot acull algunes sales amb exposicions de Jocs de Trons.

La història d’Osuna acaba amb la Sala Fuego y Hielo, de dedicada a la sèrie de HBO Joc de Trons. En aquest espai, a part de les inevitables fotografies autografiades dels actors, es pot examinar alguns vestits de la sèrie i inclús una reproducció del Caminants Blancs. Un espai decididament inusual que dóna una idea de la influència que va tenir a Osuna aquesta gravació.

Una altra part d’Osuna top que va servir pel rodatge va ser la Plaza de Toros, de 1904 dissenyada per Aníbal González, fàcilment localitzable a l’episodi 5×09 “The Dance of Dragons” com la Fosa de Daznak a Meereen.

Museo de Osuna

MÁLAGA

Málaga va ser fundada pels fenicis al segle VIII a.C., situada a la costa Mediterrània, disposa d’un gran patrimoni cultural i arquitectònic concentrat al seu centre històric, a part de les extenses platges, interessants museus, ambient encantador, centenars de bar i restaurants.

Una bona època per viatjar a Málaga sense passar molta calor és primavera i tardor, tot i que si es coincideix amb la Setmana Santa cal estar preparat per veure els carrers replets de gent, i sobretot reservar allotjament amb la màxima antelació ja que els preus es disparen i la disponibilitat disminueix considerablement.

La Alcazaba

L’Alcazaba és una fortificació de l’època romana construïda al segle XI, amb una funció militar, aquesta ciutadella es va convertir en una de les construccions que millor van resistir els setges durant la Reconquesta gràcies a les seves gran muralles de merlets, altres torres, dobles portes i arqueres.

A l’interior hi ha un preciós complex de palaus, jardins, fonts i patis, entre els que destaquen la Puerta de los Arcos, la Plaza de Armas i la Torre del Homenaje, i la joia que son els Cuartos de Granada, lloc on vivien els reis, que enamoren per una detallada decoració en estil nassarita d’estances reials i patis.

Horaris, preus i entrades

Alcazaba de Málaga
Plaza de las Armas de l’Alcazaba de Málaga

Calle Larios

Marqués de Larios és una de les vies comercials més elegants i cares d’Espanya, és el carrer més famós de Málaga.

Finançat per la poderosa família malaguenya Larios i inaugurat al 1891, aquest carrer ample i flanquejat per imponents edificis simètrics i cantons en corba, s’omple cada dia de turistes i locals amants de les compres o que busquen una taula en la que prendre alguna cosa en els seus nombrosos bars.

Alguns del moments màxims que tenen com a protagonista aquest carrer son Nadal, amb la seva il·luminació, i la Feria de Málaga, en la que se situa la Portada i es viu un gran ambient.

Plaza de la Constitución

Ubicada en un dels extrems de Calle Larios, la Plaza de la Constitució ha estat un dels punts neuràlgics de la vida malaguenya des del segle XV.

Rodejada d’edificis històrics com la Escuela de San Telmo i la Casa del Consulado, aquesta antiga plaça destaca per la bellesa de la Fuente de Génova, construïda en marbre al segle XVI, i per les terrasses de bars i restaurants.

Fuente Génova a la Plaza de la Constitución

Museo Carme Thyssen

A pocs metres de la Plaza de la Constitución, a la Calle Compañía, es troba el Museo Carmen Thyssen, que alberga una de les col·leccions més importants de pintura espanyola del segle XIX i principis del XX.

Ubicat al Palacio de Villalón, una antiga casa senyorial del segle XVI, aquest museu té més de 250 obres que procedeixen de la col·lecció personal de Carmen Thyssen-Bornemisza entre les que destaquen la “Santa Marina” de Francisco de Zurbarán i “La Buenaventura” de Julio Romero de Torres, entre moltes.

Horaris, preus i entrades

Entrada del Museo Carmen Thyssen

Catedral

La Catedal o la Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación, una de les meravelles arquitectòniques renaixentistes d’Andalusia.

Situada ala barroca Plaza del Obispo, la seva construcció es va perllongar de 1525 a 1782 i per problemes de finançament van quedar varis elements sense acabar com el terrat, la sagristia major i sobretot, la segona torre, d’aquí que es coneguda popularment com La Manquita.

Tot i tots els contratemps, val la pena apropar-se per observar la seva impressionant façana barroca i les seves portades renaixentistes, mentre que al seu interior alberga l’Altar Mayor i la Sillería del Coro de Pedro Mena, dues autèntiques obres mestres. Per gaudir de bones vistes de la catedral, el lloc més idoni és a Calle Císter.

Horaris, preus i entrades

Catedral de Málaga
Interior de la Catedral de Málaga
Sillería del Coro de la Catedral de Málaga

Palacio Episcopal

Davant mateix de la Catedral, es troba el Palacio Episcopal, seu del Museo Diocesano del Arte Sacro de Málaga i una joia arquitectònica de meitats del segle XVIII.

Aquest edifici barroc sorprèn pels colors ocres i la imatge de la Virgen de las Angustias a la façana, mentre que a l’interior destaquen l’escala de tipus imperial de doble tir i dos patis interiors.

Horaris i preus

Palacio Episcopal de Málaga

Castillo de Gibralfaro

Es pot pujar caminant el sender que va des de La Alcazaba al Castillo de Gibrafaro i anar parant en els diferents miradors naturals tot i que una altra opció menys cansada és agafar l’autobús 35 que surt des del Paseo del Parque.

La fortalesa àrab va ser construïda al segle XIV i va resistir diversos setges de les tropes dels Reis Catòlics, es pot recórrer la murallar passant per les 8 torres entre les que destaca la Torre Mayor, de 17 metres d’alçada, i gaudir de les millors vistes de la ciutat amb el mar Mediterrani al fons.

Castillo Gibralfaro

Museo Picasso

El Museo Picasso, situat al Palacio de Buenavista de la ciutat natal del pintor. En el seu interior d’aquest edifici renaixentista del segle XVI es pot veure fins a 285 obres d’aquest pintor que va aportar tècniques revolucionàries com el cubisme, que el van situar com un dels grans mestres de la història de l’art.

Entre les obres més importants que va donar el pintor al museu es troben “Mujer con los brazos levantados”, “Niño con una pala”, “Acróbata”, “Bañista”, “Las tres gracias” i “Naturaleza muerta con gallo y cuchillo”.

Horaris, preus i entrades

Museo Picasso de Málaga

Teatro Romano

El Teatro Romano, situat a la part baixa del turó de La Alcazaba, és el principal monument que es conserva de l’època romana.

Construït al segle I per ordre de l’emperador Augusto, aquest teatre ha romàs amagat durant segles fins al 1951, gràcies a la construcció d’un edifici nou, va sortir a la llum i es va convertir en un altre dels punts turístics de Málaga.

Durant la seva visita gratuïta es pot veure gran part de les graderies originals, vàries plaques de marbre a la zona de l’orquestra i el púlpit.

Horari: de dimarts a dissabte de 10:00 a 18:00; diumenges de 10:00 a 16:00.

Teatro Romano de Málaga

Centro Pompidou

El Centre Pompidou és una de les seus del Centro Nacional de Arte y Cultura Georges Pompidou de París, està ubicada al principi del Muelle 1.

És un cridaner cub de vidre de colors que decora l’entrada al museu, es baixa per unes escales, que ja són una obra d’art per si soles, per descobrir una important col·lecció d’art modern en la que destaquen pintures de Pablo Picasso, Joan Miró, Salvador Dalí i Kandinsky.

Horaris, preus i entrades

Centro Pompidou de Málaga
Exposició del Centro Pompidou de Málaga

Paseo Reding

El Paseo Reding té 450 metres i va des la vessant del Monte Gibralfaro al mar. Aquest passeig , que rep el nom del militar suïs Teodoro Reding, guanyador de la batalla de Bailén contra els invasors francesos a la Guerra de la Independencia Española, hi ha imponents edificis de la burgesia del segle XIX com el Palacio Miramar, las Casas Félix Sáenz i el Palacio de la Tinta, a part d’altres atractius turístics com el Cementerio Inglés i el Museo del Patrimonio Municipal.

RONDA

En plena Serralada de Ronda, just al límit occidental de la província de Málaga i proper a la província de Cádiz, Ronda és un bellíssim poble de cases blanques, encaixant entre valls i penya-segats, i en perfecta comunió amb l’entorn natural. Tot i que més que d’un poble, el correcte seria parlar d’una petita ciutat de poc més de 30.000 habitants.

Del que no hi ha dubte és que Ronda és la joia de la corona malaguenya per excel·lència i un dels punts més visitats d’Andalusia.

Ronda és una localitat nombrada Conjunto Histórico-Artístico des de l’any 1966. Habitada des de la prehistòria, aquí hi ha aparegut fenicis, grecs, romans, musulmans i cristians. I és que, la seva espectacular localització va fer de Ronda un objectiu molt desitjable durant l’antiguitat.

Plaza de la Duquesa de Parcent

En aquest enjardinat i ampli espai  que ocupa el lloc de l’antiga Plaza Mayor de la medina musulmana, es troben alguns edificis importants del casc antic com l’Ajuntament (antic cuartel de Milicias Provinciales), el Convento de la Caridad, el Convento de Clarisas de Santa Isabel de los Ángeles, la Iglesia de María Auxiliadora i el Castillo, un col·legi situat a l’alcazaba de la ciutat.

Tot i que l’edifici més interessant és la Iglesia de Santa María la Mayor, que va ser elevada a col·legiata pel rei Fernando el Católico i es va construir sobrer una antiga Mezquita de la ciutat, de la que encara es conserven al seu interior restes del mihrab i del mur. A part d’aquestes restes i el seu passat, aquest temple combina de forma harmoniosa l’estil renaixentista, gòtic i barroc que es pot apreciar en elements com el cor de dues plantes, les columnes i la façana, que destaca per la seva original galeria de tres pisos i una alta torre de maons.

Plaza de la Duquesa de Parcent de Ronda

Puerta de Almocábar

Fou la principal entrada de la ciutat en l’època musulmana. Aquesta monumental entrada, la més gran de la ciutat, que està formada per tres portes i dues torres semicirculars, va ser aixecada pels àrabs al segle XIII i modificada en temps de l’emperador Carlos V.

Un cop s’ha creuat la porta et trobes amb una coqueta plaça amb diversos restaurants, i a pocs metres d’aquesta plaça es troba la Iglesia del Espíritu Santo, una sòbria església construïda per ordre dels reis Catòlics al segle XV, sobre una antiga Mezquita musulmana.

Puerta del Almocábar

Puente Nuevo

Tot i el seu nom, es va demorar anys en la construcció finalitzant-se les obre l’any 1793. La finalitat d’aquesta obra d’enginyeria no és altra que la de salvar el desnivell del Tajo de Ronda. Es traca d’una profunda gola d’uns 100 metres de profunditat excavada per les aigües del riu Guadalevín que separa el barri històric de la ciutat moderna.

Va ser el pont més alt del món durant vàries dècades, i a les seves instal·lacions es troba el Parador de Ronda, que es pot aprofitar per entrar a la cafeteria i prendre alguna cosa, ja que té unes vistes molt boniques.

Puente Nuevo del Tajo de Ronda

Palacio Mondragón

A pocs metres de la Plaza María Auxiliadora es troba aquest palau, un edifici que barreja l’arquitectura mudèjar amb la renaixentista,¡ i va ser l’antiga residència del rei benimerí Abd al Malik, fill d’un sultà de Marroc, abans de convertir-se en residència dels reis Catòlics, després de la reconquesta de Ronda. En l’actualitat, aquest palau que compta amb tres bonics patis interiors, alberga al seu interior el Museo Municipal de Ronda que exposa una col·lecció sobre la història de la ciutat i la comarca.

Horari: de dilluns a divendres de 10:00 a 18:00; a l’estiu tanca a les 19:00; caps de setmana de 10:00 a 15:00.

Interior del Palacio de Mondragón

Casa de Juan Bosco

Prop de la Plaza María Auxiliadora també es troba la Casa de Juan Bosco, un palauet modernista construït a inicis del segle XX i situat a la cornisa del Tajo, destaca pels seus preciosos jardins amb vistes al Puente Nuevo i decorats amb rajoles nassarites, a més d’una valuosa col·lecció de ceràmiques, tapissos del segles XIX i un molt ben cuidat mobiliari realitzat en fusta de noguer.

Horari: tots els dies de 9:30 a 17:30; a l’estiu tanca a les 19:00.

Casa de Juan Bosco

Paseo de los Ingleses

Un cop creuat el Puente Nuevo s’arriba a la Plaza España, des de la que es pot recórrer el bonic Paseo de los Ingleses, que voreta un penya-segat de més de 100 metres d’altura. Durant el recorregut es pot gaudir d’unes vistes de tot l’entorn natural que rodeja la ciutat com el Tajo i la Serranía de Ronda, sobretot des del Mirador de Ronda, situar sobre un sortit del penya-segat.

Casa del Rey Moro

Casa del Rey Moro

Un cop es creua el Puente Viejo, d’origen àrab, i es puja un petit tram de la Cuesta de Santo Domingo, es pot entrar a la Casa del Rey Moro.

Aquest palau, construït pels àrabs al segle XIV, comptava amb una mina d’aigua que abastia d’aigua tota la ciutat de forma segura en casos de setge, mitjançant una gran núria situada en una de les seves sales. Els cristians, coneixedors d’aquesta debilitat, van centrar els atacs a la núria, causant la rendició de la ciutat als pocs dies i convertint aquest palau en un lloc clau a la història de la Reconquesta.

Durant la visita al palau, a part de baixa per l’interior d’aquesta impressionant obra d’enginyeria fis arribar al riu Guadalevín, des d’on es gaudeix d’unes increïbles vistes del congost, és aconsellable passejar pels bonics jardins i observar des de fora la casa d’estil Neomudéjar, projectada per la Duquesa de Parcent.

Horari: tots els dies de 10:00 a 21:30.

Baños Árabes

Construïts a finals del segle XIII i situats a l’antic call jueu, són les termes d’aquest tipus millor conservades d’Espanya. Seguint l’exemple dels banys romans, el recinte compta amb una sala freda, una tèbia i una altra calenta, que s’utilitzaven per a la purificació dels cosses abans d’entrar a la Medina i per a les relacions socials dels locals.

En l’actualitat es conserven tres sales, en la que destaca la centre que compta amb diversos arcs de ferradura i boniques lluernes en forma d’estrella, a més de tot el sistema hidràulic i la caldera que s’utilitzava per escalfar l’aigua.

Horari: de dimarts a dissabte de 10:00 a 14:00 i de 15:00 a 18:00; diumenge i dilluns de 10:00 a 15:00.

Baños Árabes

Alminar de San Sebastián

Aquest va ser un minaret d’una antiga Mezquita per a convertir-se posteriorment en la torre de la desapareguda Iglesia de San Sebastián de Ronda. En l’actualitat aquesta torre té tres cossos d’altura, els dos primers són de construcció àrab i el més alt es va afegir per part dels cristians després de la reconquesta per col·locar les campanes.

A pocs metres del Aminar es troba la Casa del Gigante, un altre exemple de l’arquitectura nassarita dels segles XIII i XIV, que alberga un centre d’interpretació de la vida quotidiana a l’Espanya musulmana.

Alminar de San Sebastián

EL CAMINITO DEL REY

A la part més occidental de la Cordillera Bética es troba un congost amb les parets de fins a 300 metres d’altura, anomenat Desfiladero de los Gaitanes o com tots coneixen el Caminito del Rey, I al seu interior, enganxat a les parets de pedra calcària i dolomies, es va construir un conjunt de passarel·les conegut com Caminito del Rey.

Aquest camí, que s’inicia al terme municipal de Ardales, travessa el d’Antequera, i conclou a El Chorro (Álora), permet admirar el congost en tota la seva grandesa al llarg de 3 km.

El Desfiladero de los Gaitanes es va formar per l’acció de les aigües del riu Guadalhorce, que els seus salts eren aprofitats per la generació d’electricitat. A principis dels XX, la Sociedad Hidroeléctrica del Chorro, propietària del Salto del Gaitanejo i del Salto del Chorro, necessitava crear un pas que unifiqués ambdues cascades, i així va néixer el Caminito del Rey, ja que va ser inaugurada oficialment al 1921 amb la presència del rei Alfons XIII, des d’aquest moment es va començar a dir-li el Caminito del Rey.

Desfiladero de los Gaitanes

Va tenir una època d’abandonament, i va acabar essent impracticable, però a partir del 2014, la Diputación de Málaga es va encarregar d’arreglar-lo, reobrint-se al públic al 2015.

També es va crear un centre de recepció de visitants des del que s’organitzen visites guiades per un preu de 18€ per persona.

En les seves parets es pot observar una vintena de cavitats, algunes d’elles penjades vàries desenes de metres per damunt del curs del riu, i les pròpies roques presenten una estratificació vertical molt visible i espectacular. Al Caminito del Rey es poden observar en algunes de les formacions de conglomerats i calcarenites, sediments amb presència de fòssils d’animals aquàtics, entre ells balenes.

La millor època per recórrer el congost és a la primavera, amb la rica flora de la zona en el seu millor moment. L’entorn està cobert per boscos de pins blancs, savines, eucaliptus, salzes i freixes. També es pot observar moltes aus, entre les quals el falcó pelegrí, l’àliga percidera, el voltor, el martí pescador, el corb marí o la garsa comuna i mamífers com el porc senglar, la cabra salvatge o incús la llúdria, més complicada de trobar.

Un cop s’arriba al Centro de Recepción de Visitantes, s’inicia la verdadera visita al Caminito del Rey, que comença amb una visió espectacular del congost de la Presa de Gaitanejo des d’un mirador circular proper a l‘antiga subestació elèctrica.

Presa de Gaitanejo y casas cueva

Es tracta d’una construcció projectada per Rafelo Benjumea i construïda al 1927, que va ser pionera perquè incloïa la central elèctrica al seu interior i disposava de murs de pavesos des dels quals es podia observar el salt de l’aigua, de 20 metres. Avui en dia no s’utilitza només que per emmagatzemar aigua que s’entuba fins la Central de Nuevo Chorro.

Des del mateix mirador es poden observar les cases-cova de Sierra Parda, just davant de la subestació, que es van utilitzar per allotjar als obrers que van construir el complex hidroelèctric.

En aquest punt es troba també la placa de la inauguració del Caminito del Rey, que curiosament té la data malament. A la placa de marbre posa “La rehabilitación del Caminito del Rey fue inaugurada el 26 de marzo de 2015 …”, però en realitat fa ser inaugurada el dia 28. El dia 24, dos dies abans de la inauguració tal i com estava prevista, es van declarar 3 dies de dol oficial per les víctimes de l’accident de German Wings, cosa que va endarrerir l’acte, però es va mantenir la placa original.

Presa de Gaitanejo

Presa de Cambutas

Després de deixar el mirador, es baixa per unes escales fins arribar al sender des del que s’admiren les restes de la Presa de Cambutas, anterior a la de Gaitanejo. Des d’aquesta zona també es pot veure, a la paret de rocs de l’altre costat del canal, vàries plaques que senyalen el punt màxim de les aigües en diferents crescudes.

En aquest punt, es creua el torn d’entrada al Caminito del Rey i s’accedeix a les passarel·les. Aquestes arriben fins al Mirador de Rocas Llanas. Una mica més endavant, comença el segon tram de passarel·les.

Presa de Cambutas

Marmitas

Durant tot el recorregut, i molt especialment durant els primers metres, es pot veure un dels fenòmens geològics més espectaculars del Desfiladero de Gaitanejo, les Marmitas, són un conjunt de petites cavitats, càrcaves o conques naturals (anomenades marmitas o cambutas) creades per l’erosió per efecte de l’aigua sobre la pedra calcària.

El Soto

Una mica més endavant, a la conjunció dels Cañones del Tajo de las Palomas i el Desfiladero del Gaitanejo, es pot accedir a l’obertura anomenada El Soto. A aquesta zona les passarel·les de fusta són substituïdes per una estructura ondulatòria i descendent de formigó anomenada la Escalera de Mantequilla. Baixant per ella ens situem quasi a nivell del riu i es pot observar vàries cavitats en les que s’ha trobat restes prehistòriques.

Puente del Rey, Cueva del Toro i Mirador de Rocas Llanas

Ja dins del Tajo, ens trobem amb el Puente del Rey, anomenat així perquè el monarca Alfonso XIII al 1921 el va creuar, i que uneix ambdues vessants del canal, es tracta d’una passarel·la de formigó tensada amb cables d’acer que es va construir per facilitar el trànsit de treballadors i materials, i des d’ell es poden veure oberts per quadrilles de treballadors.

Des del Mirador del Puente, a la seva dreta, es pot observar el Túnel nº 7 “Rocas Llanas” de la línia Córdoba-Málaga. Aquí es va construir un viaducte per salvar el barranc de la Cañada del Lobo.

S’arriba a la Cueva del Toro, una gran cavitat càrstica. Més endavant hi ha el Mirador de Rocas Llanas on se situa un panell informatiu sobre la fauna del lloc. El mirador és un punt molt apreciat per fer-se fotografies, ja que domina una espectacular vista de la zona.

Cueva del Toro

Valle del Hoyo

Durant quasi un quilòmetre es recórrer el Valle del Hoyo, una espècies de forat circular rodejat per muntanyes. Aquesta zona sorprès pel verd que és, pler de pinedes que reflecteixen al riu donant-li un to verd maragda.

Aquest tram no té passarel·les, ja que discórrer per camins de terra. En aquest punt hi ha la Charca del Sapito Pintojo, que marca més o menys la meitat del camí, des d’aquí, el camí ascendeix.

Valle del Hoyo

Viaducto del Canal i Cueva de los Murciélagos

Viaducto del Canal

El pont de 35 metres construït entre dues passarel·les per travessar l’aigua. Actualment aquest pont continua fent la seva funció, tot i que l’aigua va canalitzada.

A aquesta zona s’ha rehabilitat un antic túnel de servei per a crear un espai segur pels ratpenats, que el fan servir per hivernar. Òbviament no es pot entrar.

Tercer Congost

L’últim tram de la ruta és realment acollidor, ja que es realitza per una passarel·la que esta penjada a uns 100 metres sobre el canal. Però els caminants van subjectats a un cable de vida per evitar caigudes.

Des d’aquí es pot veure la nova Central Hidroeléctrica del Chorro, i es pot admirar la verticalitat dels estrats muntanyosos a ambdós costats de l’aigua. Des del canal els cims més alts que el rodegen superen els 250 metres.

A aquesta zona també hi ha les Cuevas del Peñón del Cristo, que poden ser visitades amb la tècnica del ràpel. També es poden observar les fornícules de San Cristóbal, una espècie de nínxols en els que es veuen moltes aus, especialment voltors. I pels amants de les alçades, aquí hi ha també el Balcón de Cristal, amb terra transparent, que permet sentir l’altura.

Puente Colgante

Puente Colgante

Prop ja del final de la ruta, cal travessar el Puente Colgante, una passarel·la metàl·lica ancorada amb tirants. Després de creuar-la, la resta de la ruta es realitza sobre unes escales i passarel·les que passen per sobre de la Central del Chorro.

Sortida del Caminito del Rey

Com en l’entrada al Caminito del Rey, sortir d’ell i tornar requereix una caminada d’uns 2 quilòmetres fins a l’estació del Chorro.

Inicialment cal pujar uns esglaons que ascendeixen i després descendeixen fins a un replà o punt de trobada on hi ha un panell informatiu de la geologia del lloc, després rodejar el turó anomenat Majada de la Cebolleta, i des d’aquí s’agafa una passarel·la fins a la zona de sortida.

Informació pràctica del Caminito del Rey

  • No és apta per cotxets de nadons.
  • No és apta per persones amb mobilitat reduïda
  • Distància recorreguda: 8 km.
  • Desnivell: 300 metres.
  • Tipus de ruta: Circular.
  • Dificultat: Fàcil.
  • Temps estimat: 2,5 hores (sense comptar parades).
  • Preu del pàrquing: 2€.
  • A part de l’aparcament, cal pagar l’autocar llançadora.
  • Estan prohibits els trípodes, pals de selfies o qualsevol cosa que sigui extensible, o pugui molestar el camí de qualsevol usuari.
  • És apta per nens, sempre que estiguin controlats per adults.

CÓRDOBA

Córdoba és una ciutat amb una història en la que destaca la convivència durant un llarg període de temps de cristians, jueus i musulmans, deixant un llegat extraordinari de valor patrimonial i cultural que s’ha mantingut fins avui.

La millor època per visitar Córdoba és a la primavera i tardor, mesos en que s’evita la sufocant calor, a part, a la primavera pot coincidir el viatge amb la floració dels patis.

Mezquita-Catedral

La Mezquita de Córdoba està declarada Patrimoni de la Humanitat al 1984 i és un dels més valuosos llegats d’al-Ándalus a Espanya. També és el monument més important de tot l’occident islàmic. En la seva història es resumeix l’evolució completa de l’estil omeia a Espanya, a part dels estils gòtic, renaixentista i barroc de la construcció cristiana.

El lloc que avui ocupa la Mezquita-Catedral ha estat en l’antiguitat dedicat al culte de diferents divinitats, a la dominació visigoda es va construir en aquest mateix solar la Basílica de San Vicente, sobre la que es va edificar, després del pagament d’una part del solar, la primitiva Mezquita. Aquesta basílica, de planta rectangular va ser compartida pels cristians i musulmans durant un temps. Quan la població musulmana va anar creixent, la basílica va ser adquirida totalment per Abderraman I i destruïda per a la definitiva construcció de la primera Mezquita Alhama o principal de la ciutat. En l’actualitat alguns elements constructius de l’edifici visigot es troben integrats en el primer tram d’Abderraman I.

Horaris, preus i entrades

La gran Mezquita consta de dues zones diferenciades, el Pati o Sahn emporxat, on s’aixeca el minaret (sota la torre renaixentista), única intervenció d’Abd al-Rahman III, i la Sala de Oración o Haram. L’espai interior es disposa sobre un concert de columnes i arcades bicolors de gran efecte cromàtic. Cinc són les zones en les que es divideix el recinte, corresponen cada una a les diferents ampliacions que s’han portat a terme.

Mezquita de Abderraman I

El primitiu temple d’Abderraman  I (785) estava format per onze naus longitudinals en direcció nord-sud. En aquesta part crida l’atenció la reutilització de fustes i capitells d’origen romà o visigot situat a diferents alçades degut a la fixació de la línia constructiva sobre la teulada enlloc de sobre el terreny. Un fet particular d’aquesta primera Mezquita i de les posteriors ampliacions en la seva orientació sud, a l’igual que la Mezquita de Damasc.

Aquesta circumstància pot explicar-se de diferents maneres, si bé sembla probable que fossin els terrenys arenosos del Guadalquivir els que van impossibilitar l’orientació ortodoxa cap a La Meca. A l’interior el nínxol de les oracions es converteix en punt focal.

L’element més nou és l’ús dels arcs de ferradura procedent de l’art visigot i que l’Islam adoptarà com a propi i símbol de la seva arquitectura. Les arcades que divideixen les naus són dobles en alçada. La inferior, un arc de ferradura, i la posterior de mig punt. L’alternança de pedra i maó confereix a la Mezquita una singular bicromia que assentarà base per a construccions posteriors. Aquesta doble arcada proporciona una major elevació de la coberta i  una millor il·luminació dels interiors. L’origen d’aquest singular model constructiu a doble altura sembla ser un aqüeducte romà de Los Milagros (Mérida).

A AbderramanI el succeeix el seu fill Hixem I, encarregat d’aixecar el primer minaret de la Mezquita, de planta quadrangular. El propi Hixem va ser també l’encarregat de construir les galeries del pati per a l’oració de les dones i la primera Pila de Abluciones. Així quedava configurada la primera i principal Mezquita de la ciutat. En temps futurs, amb motiu de l’increment de fidels o degut als desitjos de monumentalitat dels governants, la Mezquita viurà nombroses ampliacions i transformacions fins arribar a l’estat actual.

Primera ampliació (821-852)

Abderraman II (8252) va ampliar la Sala de Oración en vuit trams cap al sud, amb una clara influència abbassí en la decoració, fruit dels contactes polítics amb el califat orienta i de l’arribada de personatges d’orient de la península. Mohamed I dóna forma definitiva a la Puerta de San Esteban, de la que es desconeix el seu veritable origen, si bé, sembla clara la seva posició estètica entre l’art visigot i el califat cordovès. A l’anterior emir el succeeix Al-Mundir i Abd-Allah. El primer aixecar la Sala del Tesoro, de la que no es coneix l’emplaçament definitiu. El segon construirà un passadís secret o sabat que uniria l’Alcázar Califal amb el Mihrab.

Segona ampliació (segle X)

A l’any 929, Abderraman III es proclama califa, passant a ser Córdoba la capital del més gran i influent regne islàmic d’occident. La única intervenció de l’Alhama va ser un nou minaret i l’ampliació del pati. El minaret es converteix en el primer d’occident. Així mateix Abderraman III es va veure obligat a reforçar els arcs que comuniquen l’oratori cobert amb el Patio de la Abluciones, deformat per l’empenta de les naus. A la porta principal d’entrada al temple des del pati col·loca un gran arc de ferradura sobre el preexistent i construeix una volta de canó entre ambdós. Al mateix segle, essent califa Alhaken II, es va fomentar considerablement la cultura i el conjunt de les arts estètiques i literàries. Tanmateix en aquest període s’incrementen els contactes polítics i culturals amb la gran capital oriental de Bizancio.

Alhakem II afegeix dotze trams més, aproximant-se encara més cap al curs del Guadalquivir, arribant la definitiva profunditat d’avui en dia. Tots el materials que es van utilitzar són ex professo per a l’obra. S’alternen fustes de marbre rosat i blaus i es realitzen capitells denominats de pencas, resultant ser una esquematització de les ordres clàssiques. Al qibla o mur final de la construcció, es troba el mihrab o nínxol al que es dirigeixen les oracions. Aquest mur, degut a les pressions suportades, es va construir de forma doble, cosa que assegura la solidesa de la construcció. Just al mateix mur, com a àrea principal del conjunt monumental, es troba la maqsura o espai davant el mihrab. En ell, degut a la falta de lluminositat, es col·loquen una sèrie de voltes que, gràcies a uns lucernaris, permeten la il·luminació del sector més sobresortit del lloc.

Aquestes voltes estan formades per gruixuts i grans nervis deixant un espai obert entre ells. Aquesta solució constructiva serà molt utilitzada posteriorment per l’art mudèjar, denominant-se volta de nervis califal. La maqsura està decorada amb sòcols  llaurats en marbre ornamentats amb motius d’origen siri i amb mosaics de tessel·les vítries, dotant a aquest espai d’un acolorit similar a les construccions bizantines. L’interior del mihrab és de planta octogonal, tancat per una majestuosa cúpula en forma de venera.

Tercera ampliació (987)

L’última gran ampliació la va portar a terme el visir Almanzor a finals del segle X. La imminent caiguda del califat s’albira en la pobresa de materials utilitzats en aquesta zona. Davant la impossibilitat de realitzar un augment cap al sud, degut a la pròxima ubicació del riu Gualdalquivir, Almanzor opta per afegir vuit naus més en direcció est.

La Catedral

La Catedral cordovesa impacta tant per la seva bellesa com per la seva ubicació. Al segle XVI el bisbe Manrique aconsegueix que Carlos V li doni permís per construir a l’interior de la Mezquita. Tant el bisbe com el rei coincideixen en la necessitat de respectar l’ampliació d’Alhaken II. D’aquesta manera, al 1523, va ser projectada i començada per Hernán Ruiz I la Catedral de Córdoba, escollint-se per a la seva ubicació les intervencions d’Abderraman I i Almanzor. Després de la mort de l’arquitecte, continuaran l’edificació el seu fill, el seu net i Juan de Ocha. D’aquesta forma, es resumeixen en una mateixa construcció quasi dos segles d’evolució arquitectònica. La planta, de creu llatina, alberga voltes gòtiques juntament amb altres protobarroques i una cúpula renaixentista. El retaule major realitzar amb marbre es conclou al segle XVII. Del segle XVIII són els majestuosos púlpits a ambdós costats de l’arc toral, de marbre i caoba, obra de l’escultor Miguel Verdiguer. D’aquest mateix segle i obra del mestre sevillà Pedro Duque Cornejo és la imponent selleria del cor, elaborada en caoba, es troba tota tallada i esculpida amb diversos temes. Paral·lel en bellesa a la selleria, es troba el Tresor. Després de passar la Capilla del Cardenal Salazar, es pot apreciar la col·lecció catedralícia formada per peces de marfil i plata dels segles XV al XX, entre les que destaca l’espectacular Custodia del Corpus Christi, realitzada al segle XVI per Enrique de Arfe.

Torre

El minaret aixecat per Abderraman III es conserva a l’interior de l’actual torre de campanes. El Cabildo Catedralicio pren la iniciativa d’arreglar-a al 1593, ja que havia quedat deteriorada a causa d’una tempesta. El projecte el porta a cap Hernán Ruiz II qui va enderrocar en part l’antic minaret i conclou el cos de campanes. Continuen les obres al segle XVII, quan Juan Sequero de Matilla construeix el cos del rellotge. A finals d’aquest segle se pavimenta per reforçar-la, per perill de ruïna. El campanil és obra de Gaspar de la Peña que el va realitzar al 1664. L’escultura de San Rafael sobre la torre correspon als escultors Bernabé Gómez i Pedro de la Paz.

Patio de los Naranjos

El seu aspecte ha anat canviant i evolucionant al llarg de la història. Un dels canvis més importants va ser el desenvolupament cap al nord, en època d’Abd al-Rahman III, enderrocant-se l’antic minaret d’Hixem I i l’ampliació lateral cap a l’est per Almanzor. En època islàmica funcionava com a lloc de realització d’activitats públiques (administració de justícia, ensenyament). Els arcs de l’oratori al pati estaven oberts. Des d’un primer moment es va dissenyar el pati emporxat (les galeries van començar a construir-se amb Agderraman I i es conclouen amb Hixem I, qui construeix el primer minaret i la Sala d’Abluciones). Els claustres actuals són producte d’una remodelació total portada a terme en les primeres dècades del segle XVI pel bisbe Martín Fernández de Angulo, sota la direcció de l’arquitecte Hernán Ruiz I. Sota els tarongers existeix un ampli aljibe que assegurava l’aigua necessària per les purificacions dels musulmans. Ja al segle XIII hi havia plantades palmeres, i des del segle XV se sap l’existència de tarongers. Al segle XVIII es van afegir les oliveres i els xiprers.

Medina Azahara

Declarada Patrimoni de la Humanitat al 2018. La fastuosa i misteriosa ciutat que Abd al-Rahman III va manar construir als peus de Sierra Morena a 8 km de Córdoba capital, tanca, inclús en el seu nom, històries llegendàries. La tradició popular afirma que, autoproclamat Abd al-Rahman III califa al 929, i després de 8 anys de regnat, va decidir edificar una ciutat palatina en honor a la seva favorita, Azahara. No obstant, recents estudis aporten fortes evidències que la causa que va impulsar al califa a fundar Medina Azahara. Una renovada imatge del recent creat Califato Independiente de Occidente, fort i poderós, un dels més grans regnes medievals d’Europa, s’accepta com origen més probable de la nova Medina.

Es disposa d’una ciutat en tres terrasses rodejades per una muralla, situat l’Alcázar Real a la part més superior i la intermèdia. La zona més baixa es va reservar per habitatges i la Mezquita, edificada extramurs. Les fonts històriques apunten a la participació d’unes 10.000 persones que treballaven diàriament en la seva construcció. Abd al-Rahman no va escatimar en materials per aconseguir l’efecte buscat: una insígnia del poderós regne que governava. Rics marbres violacis i vermells, or i pedres precioses, a part del curat treball artesanal dels millors picapedrers i les llegendàries contribucions bizantines, van ajudar al realçament del preuat projecte.

Part de l’alcázar havia de ser públic i era on hi havia les visites oficials. A la part més alta se situa el Salón Alto, disposat en cinc naus arcades. Mes avall es troba el Salón Rico, l’estança es divideix en tres naus amb arcs de marbre vermell i blau, essent les laterals cegues i oberta la central. La decoració de ataurique (motius vegetals llaurats) i la riquesa i els materials han configurat el nom de l’engalonat recinte, completat amb banys i obert al Jardín Alto, de gran bellesa. Aquest jardí es desenvolupa aquesta jardí en quatre zones, quedant el punt d’intersecció ocupar per un pavelló i quatre safarejos, un d’aquests, el que està enfrontat al Salón Rico ha passat a la llegenda per aixoplugar al seu interior mercuri i banyar el grandiós recinte amb llampades de diferents colors. Un complex de carrers en rampa empinada condueixen al gran pòrtic oriental, per on accedien gran ambaixades que rebia el califa. Davant del mateix s’obria una gran plaça en la que es concentraven les tropes i el personal de les cerimònies protocol·làries. A extramurs de la medina es va emplaçar la Mezquita, aixecada en poc més d’un mes.

Medina Azahara

Aquest solemne recinte va patir grans destrosses a través de les successives guerres que van assolar al-Andalus a principis del segle XI, transformant en ruïnes Madinat al-Ahara (Medina Azahara). L’esforç per crear una ciutat ideal només va durar 70 anys, efímera vida per la que va ser favorita del primer califa.

Horaris, preus i fullet informatiu

Medina Azahara

Alcázar de los Reyes Católicos

L’Alcázar de los Reyes Cristianos, fortalesa i palau de sòlids murs, tanca en el seu interior gran part de l’evolució arquitectònica de Córdoba.

Restes romanes i visigodes conviuen amb les d’origen àrab en aquest majestuós lloc, ja que va ser el lloc predilecte dels diferents governants de la ciutat. Quan Córdoba va ser conquerida al 1236 per Fernando III el Santo, l’edifici, que formava part de l’antic Palacio Califal, estava totalment destrossat. Alfonso X el Sabio comença la seva restauració, completada durant el regnat d’Alfonso XI. Al llarg de la història se li ha donat múltiples usos, com Sede del Santo Oficio a la Inquisició, o presó en la primera meitat del segle XIX.

El visitant que per primera vegada entra a aquesta fortalesa se sorprèn davant d’una construcció quasi rectangular amb extensos murs de carreus petris i quatre torres que perfilen els angles (la de Los Leones, la del Homenaje, la de La Inquisición i la de Las Palomas). Dins, les diferents dependències s’articulen en torn als patis amb exòtiques i belles flors, herbes aromàtiques i frondosos arbres. Les estances i corredors es tanquen amb cúpules gòtiques de pedra.

En una de les galeries d’accés s’exhibeix un sarcòfag pagà del primer quart del segle III. Al front es mostra un altrelleu sobre una al·legoria del pas dels difunts cap al més enllà a través d’una porta entreoberta.

Ressalta, de totes les sales una petita capella barroca: el Salón de los Mosaicos, en la que s’exposen peces romanes d’aquest tipus procedents dels subsòl de la Corredera. Sota aquesta estança es troben els banys, d’inspiració àrab, dividits en tres sales de voltes amb lluernes estrellades. Aquestes comuniquen amb la caldera situada sota la Torre del homenaje.

Dels dos patis, el Mudéjar crida l’atenció per la seva bellesa, amb enllosat de marbre, el xiuxiueig de l’aigua que corre pels canals i alberques refresca l’ambient i relaxa al visitant. Els extensos jardins que tanquen el conjunt donen mostra de la monumentalitat i esplendor d’aquest Alcázar cordovès.

Alcázar de los Reyes Cristianos

Sinagoga

Única a Andalusia i tercera millor conservada de l’època medieval de tota Espanya, la Sinagoga de Córdoba està situada al barri de la Judería. Construïda entre els anys 1314 i 1315 segons les inscripcions trobades a l’edifici, va servir de temple fins la definitiva expulsió dels jueus. A través del pati s’accedeix a un petit vestíbul. A la dreta d’aquest es pugen unes escales que donen accés a la zona femenina. Al davant s’obre l’estança principal. De planta quadrangular, es troba decorada amb ataurics mudèjars. El mur que suporta la tribuna de les dones s’obre ne tres arcs ornamentats amb guixeres de gran bellesa. Al 1492 els jueus són expulsats, utilitzant-se el temple com a hospital, essent després ermita de San Crispín i, per últim, escola infantil. A finals del segle XIX es declara Monument Nacional.

Preu: Gratuït

Horaris

Sinagoga de Córdoba

Puente Romano

El conjunt de la Mezquita-Catedral, el riu, la Puerta del Puente i el mateix Puente Romano, conformen una de les visites més exquisides de la ciutat, sobretot al capvespre, en aquella hora incerta en la que els últims raigs de sol dauren les superfícies.

El citat pont, aixecat al segle I a.C, ha patit diverses remodelacions al llarg de la història. L’estructura principal data de l’edat mitja, essent la intervenció més recent de 1876. Consta de 16 arcs, quatre apuntalats i la resta de mig punt, en el que el centre de l’ampit hi ha una escultura de San Rafael, obra del segle XVI, realitzada per Bernabé Gómez del Río.

Puente Romano

Torre de Calahorra

A l’extrem sud del Puente Romano s’aixeca la Torre de Calahorra, enclavament de control i defensa des de l’antiguitat, mencionada en alguna font àrab sobre al-Andalus, i en nombroses referències històriques des de la conquesta cristiana de Córdoba fins a l’actualitat.

La seva arquitectura reflexa les successives remodelacions, l’arc de ferradura funcionaria com a porta annexa al pont, i el seu recinte rectangular flanquejat per torres es reforçaria al segle XII.

A principis del segle XX va ser declarada monument històric artístic. Després de diversos usos, en l’actualitat acull el Museo Vivo de al-Andalus, sobre la convivència entre les cultures jueva, cristiana i musulmana.

Torre de Calahorra

Caballerizas Reales

Felipe II, el rei en que en el seu imperi no es ponia el sol, va fundar al 1572 les Caballerizas Reales de Córdoba. L’encarregat de la construcció va ser D. Diego López de Haro, Caballerizo Mayor.

L’edifici es va alçar al costat de l’Alcázar de los Reyes Cristianos, on avui segueix existint, ininterrompudament utilitzat per a la cria del cavall cordovès. Des de 1842 i fins al 1995, va passar a ser el Cuartel de Caballería, destinat a la reproducció equina, instal·lant-se allí l’important 7º Depósito de Sementales del Ejercito. A les seves instal·lacions van arribar a cuidar-se més d’un centenar de cavalls andalusos i àrabs d’excel·lent qualitat, utilitzats per als carruatges, per a la doma i per a inseminar eugues, tant de propietat militar com civil.

Al 1734 es van incendiar i l’edifici va quedar totalment arrasat, salvant-se únicament les façanes exterior i interiors. La seva reconstrucció, no va ser fins 11 anys més tard, sota el mandat de Fernando VI. Es va mantenir l’estructura interior i exterior de l’edifici a excepció de l’escut d’armes de Carlos III que es va col·locar a la porta principal.

Del gran edifici destaca la quadra, a la que García Lorca va comparar amb una “Catedral para Caballos”, organitzada en tres naus de terra enxinat amb volta d’aresta, suportades per arcs de maó i columnes de pedra delimitant els boxes situats a ambdós costats.

Actualment les Caballerizas Reales acullen i són escenari del Espectáculo Ecuestre “Pasión y duende del Caballo Andaluz”, recomanat per tot tipus de públic.

Caballerizas Reales

Templo Romano

Dedicat al culte imperial, i de grans dimensions, va formar part del Foro Provincial juntament amb un circ. Originalment estava elevat sobre un podi i comptava amb sis columnes exemptes de tipus corinti a l’entrada. Davant d’aquesta s’aixecava l’ara o altar. La reconstrucció, portada a terme per l’arquitecte Félix Hernández, ha aportat a Córdoba una mostra més de la grandiositat d’aquesta urbs en època romana. Algunes de les peces originals del temple es troben exposades al Museo Arqueológico o en inusuals i bells racons de la ciutat, com la columna estriada de la Plaza de la Doblas.

Templo Romano

Palacio de Viana

Palacio de Viana

A la Plaza de Don Gome s’aixeca aquest palau, llurs dependentes es desenvolupen en torn a 12 magnífics patis i un fantàstic jardí. Les diferents espècies florals decoren i perfumen cada racó del museu. La última marquesa de Viana, Sofía de Lancaster, va saber mantenir l’exquisit origen d’aquesta palau del segle XIV.

Les múltiples dependències del Palacio de Viana acullen nombroses col·leccions de tot tipus (pintures, vaixelles, mosaics, tapissos, rajoles, armes de foc). Les fabuloses obres d’art que s’exhibeixen en aquest recinte fan d’aquesta visita una de les més constructives de Córdoba. Destaquen la col·lecció de guadamecías i la gran biblioteca dels segles XVI i XVIII.

Pati del Palacio de Viana

Calleja de las Flores

Situat en ple barri de la Judería, a prop de la Mezquita, és un dels carrers amb més encant de Córdoba. Rodejat de torretes de geranis i balcons enreixats replets de flors, aquest estret carrer forma una de les estampes més boniques de Córdoba amb la torre de la Mezquita-Catedral de fons.

Calleja de las Flores

CÁDIZ

Una bona època per visitar Cádiz sense passar massa calor són els mesos de maig, juny, setembre i octubre, tot i que no et lliuraràs de les fortes ventades degut a la seva situació geogràfica. Una altra bona època per visitar-la és durant la celebració del seu famós carnaval i les seves chirigotas, tot i que els preus dels allotjaments es disparen i la ciutat està molt massificada.

Barrio del Pópulo

Aquest petit barri es troba delimitat pels arcs de La Rosa, Los Blancos i El Pópulo, que corresponen a antigues portes d’accés a la ciutat emmurallada medieval i entre les seves joies destaquen la bonica Plaza de San Martín presidida per l’imponent palau la Casa del Almirante, la façana blanca de la Iglesia de Santa Cruz o Catedral Vieja i la Posada del Mesón, una de les millors conservades de la ciutat. Al mateix carrer de la posada es troba l’emblemàtic Café Teatro Pay-Pay, on artistes gaditans ensenyen el seu art, convertint-se en un dels locals que més ambienten l’animada nit d’aquest barri.

Un altre dels llocs interessants d’aquest barri i de Cádiz és el Teatro Romano que es va descobrir l’any 1980 i que a part és el segon teatre més gran i el més antic de la Hispania romana.

Barrio del Pópulo
Teatro Romano
Interior de la Iglesia de Santa Cruz o Catedral Vieja

Catedral

Coneguda com “Santa Cruz sobre el mar” i construïda entre 1722 i 1838. Aquest edifici, en el que es barregen estils barroc i neoclàssic, destaca per les seves enormes dimensions amb una façana principal emmarcada per dues gran torres i una portada principal d’estil barroc realitzada amb marbre blanc.

A l’interior s’observen nombroses columnes corínties i fins a 16 capelles entre les que destaquen la de San Servando y San Germán, patrons de la ciutat, i la de San Sebastián. Altres imprescindibles de l’interior és l’altar major, un preciós cor i una cripta, en la que estan enterrats varis gaditans cèlebres com el compositor Manuel de Falla.

Horari, preus i entrades

Catedral de Cádiz
Interior de la Catedral de Cádiz

Torre de Tavira

Torre Tavira

Amb els seus 45 metres d’altura, s’ha convertit en el millor mirador de la ciutat. Situada dins de la casa-palau de los marqueses de Recaño, aquesta torre és una de les més de 100 repartides per tota la ciutat, que recorden el seu passat comercial amb les Índies. Quan era un port estratègic i els comerciants necessitaven controlar l’arribada dels vaixells plens de valuoses mercaderies, pujants a les seves pròpies torres.

A part de gaudir de les vistes panoràmiques des de la seva terrassa, a l’interior de la torre, es troba la Cámara Oscura, un sistema òptic que reflecteix en un pantalla escenes de l’interior a temps real.

Aquestes torres amb el pas del temps s’han anat convertint en un element arquitectònic característic de Cádiz i entre les més destacades, a part de la Torre de Tavira, hi ha la de Las 5 Torres, La 4 Torres i La Bella Escondida.

Horari: d’octubre a abril de 10:00 a 18:00, la resta de mesos tanca a les 20:00.

Gran Teatro Falla

Deu el seu nom al fill predilecte de Cádiz, Manuel de Falla. Aquest edifici d’estil neomudéjar, situat a la Plaza Fragela davant mateix de la Casa de las Viudas, impressiona per la seva façana de maó vermell amb tres grans portes d’arc de ferradura.

Durant els mesos de febrer, aquí se celebra el famós Concurso de Agrupacions del Carnaval de Cádiz, que amb el seu art i ocurrències diverteixen a més de 1.200 espectadors.

Gran Teatro Falla

Castillo de Santa Catalina

Una fortificació construïda al segle XVII sobre uns esculls de roca que s’endinsen al mar. Situat en un dels extrems de la popular Playa de La Caleta, aquesta moderna fortificació de planta estrellada protegia el front nord-oest dels atacs dels pirates, tot i que posteriorment va ser destinada a presó militar.

En l’actualitat es pot visitar el castell que alberga un espai cultural amb diferents exposicions sobre la històrica de Cádiz, diferents tallers i botigues artesanals.

Horari: tots els dies d’11:00 a 19:30; a l’estiu tanca a les 20:30.

Castillo de Santa Catalina

Playa de La Caleta

El lloc ideal per veure una posta de sol, presidida per l’antic Balneario de La Palma i flanquejada pels castells de San Sebastián i Santa Catalina. En aquesta platja de 450 metres d’arena i aigües tranquil·les  es reuneixen moltes famílies gaditanes del barri de La Viña, situat just darrera. Un dels inconvenients és que al ser la única platja de casc antic, està sempre plena, sobretot quan puja la marea i escurçar l’espai per deixar la tovallola.

Playa de La Caleta

Castillo de San Sebastián

Ubicat en un dels extrems de la Playa de La Caleta, sobre un petit illot. Construït a principis del segle XVII per a protegir el front nord de la ciutat, aquesta fortificació ha patit diverses remodelacions com la construcció d’un moll que connecta l’illa amb el centre i casamates a l’interior.

Castillo de San Sebastián

Barrio de la Viña

posterior de la Playa de La Caleta, entre la Calle de la Rosa i la Calle Sagasta, és un barri amb molt d’ambient. D’origen mariner, aquest preciós barri enamora pels seus carrers estrets i cases tradicionals gaditanes, a  més de la seva excel·lent oferta gastronòmica en la que predomina el peix. Entre els millors llocs per anar a sopar estan La Tabernita, El Faro de Cádiz on pots provar la tortilla de camarones i sobretot, les delicioses  tapes de Casa Manteca.

Carrer del Barrio de la Viña

Paseo Marítimo

Si es disposa de més temps, és aconsellable invertir un matí en recórrer tot el Paseo Marítimo des de la Playa de La Caleta fins les extenses platges d’arena daurada de Santa María del Mar, la Playa de la Victoria i la Playa de la Cortadura.

Aquest passeig de poc  més de 2 km fins a Santa María del Mar i 6 km  fins a la Playa de la Cortadura, té unes fantàstiques vistes de la costa gaditana i de la ciutat, de la sobresurt la imponent Catedral.

Un cop a la platja no hi ha problema per trobar lloc per la tovallola, sobre tot a la Playa de la Victoria que compta amb 3 km de longitud i està considerada una de les millors platges urbanes d’Europa. A part, aquestes platges són perfectes per passar un dia en família o amics al disposar de tots els serveis i tenir a prop alguns dels restaurants més recomanats per menjar peix fresc com Arsenio Manila, La Pepa Arroz Bar o Bebo Los Vientos.

Paseo Marítimo de Cádiz

PLAYA BOLONIA

Aquesta platja és una platja quasi salvatge situada al municipi de Tarifa, a uns 15 minuts d’aquesta localitat.

Bolonia és més que una platja, és un entorn natural amb paratges plens de naturalesa quasi verge, arena fina i blanca, aigües cristal·lines i una agradable brisa marina. És una platja molt neta i les seves aigües són les més transparents de la zona. Els que la visiten entenen que és un entorn natural únic i el respecten. La platja té uns 4 km de llarg per uns 70 metres d’ample.

La platja es troba als límits del Parque Natural del Estrecho, el qual assegura la preservació de l’entorn, i evita la proliferació de promotors urbanístics.

Playa de Bolonia

Bolonia és un conjunt format per la platja, amb la seva impressionant duna i pinedes, la zona de ruïnes romanes de Baelo Clauda i el petit nucli urbà conegut com El Lentiscal on es troben els restaurants, bars, chiringuitos i allotjaments. Aquest conjunt és un espai petit que es pot recórrer caminant fàcilment, tot i que la platja s’estén varis quilòmetres.

Hi ha una zona central que està més concorreguda per estar a prop dels aparcaments i per tant és una zona més familiar. A la dreta hi ha la impressionant duna, molt fotografiada. Per veure la duna, a l’haver de fer un passeig, hi ha menys gent. I més al sud, per la zona coneguda com El Lentiscal, hi ha una sèrie de caletes naturals enclavades als penya-segats bastant solitàries i tranquil·les.

La duna és el principal atractiu de Bolonia. Es tracta d’una formació immensa que el vent va acumulant i que va canviant progressivament. De fet segons l’època, la duna està diferent.

Duna de Bolonia

El segon gran atractiu són les ruïnes romanes de Baelo Claudia. Val molt la pena la visita que es descobreix unes ruïnes en un entorn únic. Es pot veure tots els elements típics d’una ciutat romana, les vies, el Templo del Emperador, el Foro, la Curia, los Tribunales, etc. També hi ha tabernes, habitatges, un mercat amb botigues, així com restes de la indústria local, que eren unes piscines en les que s’encarregaven dels productes del mar. El Teatro es potser una de les construccions més espectaculars, amb un aforament de 2.000 persones.

Ruïnes romanes de Baelo Claudia
Teatro de Baelo Claudia

PUEBLOS BLANCOS

Pobles de postal penjats a les vessants de les muntanyes, aquestes localitats enamoren a primera vista per les cases decorades amb flors colors vius.

Tot i que la ruta oficial està formada per 19 pobles, aquí s’exposen els més destacats. Cal informar que aquesta ruta cal fer-la amb cotxe, ja que permetrà parar als miradors naturals i no està subjecte als horaris fixos del transport públic. A part de traçar una línia sortint de Málaga i acabant a Cádiz o al revés. Aquí s’exposaran els pobles fent la ruta des de Málaga a Cádiz.

La millor època ver fer la ruta dels Pueblos Blancos és a la primavera o tardor, quan ressalten més els colors de la naturalesa i les temperatures són més agradables, evitant l’extrem calor de l’estiu.

web oficial

Setenil de las Bodegas

Si es comença la ruta pels Pueblos Blancos per Málaga, el primer poble recomanat és Setenil de las Bodegas. Aquest poble, aixecat al voltant d’un congost excavat per les aigües del riu Guadalporcún, es caracteritza per les seves increïbles cases-cova construïdes sota de grans roques i el seu preciós casc antic ple d’empinats carrers.

El més recomanable és deixar el cotxe al Paseo Federico García Lorca i començar la visita per la Calle Cuevas al Sol, situada a la part baixa del poble. Aquest carrer, que rep aquest nom per tenir sol pràcticament tot el dia, és el més conegut i transitat del poble i destaca per les seves casa-cova construïdes sota grans roques que les protegeixen del sol durant gran part del dia i per les nombroses terrasses de bars i restaurants. Cal tenir en compte que les millors vistes de les fileres de cases blanques i de la gran roca s’obté des dels diferents ponts que creuen el riu Trejo i des d’alguns punts de la Calle de la Sombra, com des de la terrassa del Bar Sol y Sombra.

Calle Cuevas al Sol

La Calle Cuevas de la Sombra, es caracteritza per estar coberta per una gran roca suspesa entre dues fileres de cases que no deixa passar cap raig de sol. Durant el passeig d’aquest fotogènic carrer, situat a la vora del riu Trejo, just davant de la Calle de Cuevas al Sol, hi ha amb vàries botigues de souvenirs.

Calle Cuevas a la Sombra

Olvera

Situat a una vessant de la Sierra Norte de Cádiz i declarat conjunt Històric i Artístic al 1983, aquest poble d’origen musulmà té cases emblanquinades i decorades amb flors i carrerons empinats que condueixen a un impressionant conjunt monumental, des d’on es veu Olvera i tot l’oceà d’oliveres que el rodeja.

La Calle Calzada és el carrer més fotografiat del poble, a l’estar rodejat de façanes pintades de color blanc impol·lut amb torretes de flors a ambdós costats i la imponent Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación al fons.

Calle Calzada amb la Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación al fons

Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación

L’església fou construïda a finals del segle XVIII per encàrrec dels ducs d’Osuna. A aquest temple d’estil neoclàssic es venera la Virgen Nuestra Señora de los Remedios, patrona de la localitat, i destaca per les seves magnífiques dues torres bessones, mentre que a l’interior cobert de marbre italià hi ha varis altars de confraries penitencials de Setmana Santa com la del Santo Entierrro, la de Jesús Nazareno o la de la Veracruz.

Horari: de dimarts a diumenge d-11:00 a 13:00 i de 16:00 a 18:00.

Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación

Castillo Árabe

Declarat Bé d’Interès Cultural al 1985 i situat sobre una roca a 623 metres sobre el nivell del mar, aquesta fortalesa consta d’una Torre del Homenaje, una muralla, dos torrasses, una sala subterrània i un pou. Des de la part alta de la Torre del Homenaje i part de la muralla es pot gaudri de la millor vista panoràmica del poble amb la Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación en primer pla i vistes de fins a tres províncies diferents, Cádiz, Sevilla i Málaga.

Horari: tots els dies de 10:30 a 20:30.

Castillo Árabe

Zahara de la Sierra

Situat al cor del Parque Natural de la Sierra de Grazalema, aquest poble amb un mosaic de cases blanques enfilades sobre la faldilla de la Sierra del Jaral i l’embassament de Zahara-el Gastor d’aigües turqueses als seus peus, a part de tenir un preciós entramat de carrerons empedrats que conserven el seu traçat nassarita, va ser declarat Conjunt Històric i Artístic.

El primer que es pot fer és aparcar el cotxe al Mirador de Zahara de la Sierra, que està situat just a l’entrada, des d’on es poden obtenir unes vistes fantàstiques del poble blanc enfilant en una vessant de la muntanya i coronat per un castell. Des d’aquest mirador també s’obtenen vistes de l’embassament.

Vistes des del Mirador de Zahara de la Sierra amb l’embassament de Zahara-el Gastor

Des del mirador es pot anar a la Plaza Lepanto, aquesta plaça abans era coneguda com la Alameda, compta amb una font al centre realitzada amb pedra de molí d’oli i un mirador amb vistes a una part del poble i al Parque Natural de Grazalema.

Plaza Lepanto
Capilla San Juan de Letrán

Des d’aquesta plaça es pot baixar per la Calle Ronda, la més bonica de Zahara de la Sierra, que porta fins a la Capilla de San Juan de Letrán. A més aquest carrer empedrat gaudeix d’un impol·lut blanc de cases enfilades amb balcons i patis plens de flors de colors vius, a més de vàries terrasses on prendre alguna cosa o tapejar.

Abans d’arribar a la Capilla de San Juan de Letrán, és recomanable desviar-se pocs metres per la Calle Boquete San Juan i veure la Torre del Reloj. Aquesta torre campanar del segle XVI, és la única que es conserva de l’antiga ermita i deu el seu nom a un rellotge de pèndul situat a la part superior que encara es pot veure pujant unes estretes escales de cargol.

La Torre del Reloj està adossada a la Capilla de San Juan de Letrán, construïda al 1958, sobre el terreny que va ocupar anteriorment l’ermita del mateix nom. Aquesta capella té u na arquitectura típica andalusa, destaca per una colorista façana amb un arc de mig punt coronat per tres espadanyes que acullen una campana cadascuna, mentre que a l’interior es pot veure un valuós retaule barroc amb imatges de sants del segle XVI i de finals del segle XVII.

A la Capilla de San Juan Letrán comença la Calle San Juan, la més transitada i amb més terrasses i bars del poble, que porta fins a la Plaza del Rey i la Iglesia de Santa María la Mesa. A part de l’església, a aquesta bonica plaça es troba l’Ajuntament, una font al centre i un balcó amb unes fantàstiques vistes de l’embassament de Zahara-el Gastor i la part baixa del poble. La Iglesia de Santa María la Mesa disposa d’un retaule major tallat de fusta, ple d’ornaments i elements daurats, a part de l’òrgan i el cor. A l’exterior, aquest temple de meitats del segle XVIII, impressiona per la serva portada barroca de marbre rosa, el cimbori cobert de teules vidriades i la torre del campanar.

Iglesia de Santa María la Mesa

Des de la Plaza del Rey es pot pujar per una empinada Calle El Fuerte que porta fins a l’entrada del Castillo de Zahara de la Sierra, des d’on s’obtenen unes vistes de tot el poble.

Després d’una forta pujada s’arriba a l’antiga fortalesa de l’època del regne nassarita de Granada en la que es conserven llenços de la muralla i la Torre del Homenaje, situada a més de 600 metres sobre el nivell del mar.

Zhara de la Sierra amb el Castillo

Zahara de la Sierra també compta amb una plaça artificial creada a la llera d’un riu i rodejada d’un fantàstic entorn natural del Parque Nacional Sierra de Grazalema, és perfecta per passar el dia, ja que compta amb tots els serveis, a part de nombroses taules de pícnic, un restaurant, un quiosc i inclús una zona de barbacoes.

Grazalema

El primer que es pot fer a Grazalema és parar el cotxe en un dels miradors naturals situats a la mateixa carretera d’accés i gaudir d’una panoràmica completa del poble i de l’entorn. Un cop s’arriba al cotxe, es pot aparcar al pàrquing gratuït de la Plaza Asomaderos, que compta amb el millor mirador a la Sierra de Grazalema i al vall del riu Guadalete.

A Grazalema també es pot visitar la Iglesia de Nuestra Señora de la Encarnación, construïda després de la Reconquesta, a finals del segle XV, sobre un antic temple mudèjar. La façana destaca pel seu campanar i una doble portada, mentre que a l’interior es troben la Capilla de Nuestro Padre Jesús de Nazareno i les imatges dels misteri de la Encarnación de la Virgen i San Atanasio  obispo, patró del poble. Al costat de l’església hi ha la Plaza Pequeña, un racó molt bonic que està considerat com una de les places més boniques del poble.

Iglesia de Nuestra Señora de la Encarnación

Des d’aquesta plaça es pot recórrer la Calle Agua, un carrer estret que passa per una placeta plena de terrasses, fins arribar a la Plaza de España, la més important per visitar a Grazalema i on es concentra gran part de l’activitat social.

Aquest espai urbà rectangular i allargat està flanquejat per l’Ajuntament i la Iglesia de la Aurora, un preciós temple realitzat en estil renaixentista de transició al barroc, al segle SVII.

Arcos de la Frontera

Des de Grazalema hi ha quasi una hora de trajecte fins a Arcos de Frontera, el poble més gran de la Sierra Gaditana.

Arcos de la Frontera és un poble assentat sobre un turó tallat per un impressionant tall del riu Guadalete i rodejada dels paisatges de la Campiña Jerezana i la Serranía de Cádiz.

Plaza del Cabildo

La Plaza del Cabildo, on es pot començar a recórrer el fantàstic centre històric ple de carrerons per a perdre’s i hereu de l’època musulmana, la plaça està rodejada per tres dels seus costats, per importants edificis com la Basílica de Santa María de la Asunción, l’Ajuntament, el Castillo Ducal i el Parador de Turismo, que va ser l’antiga casa del Corregidor, mentre que al quart costat es troba el Balcón de la Peña Nueva, un mirador sobre una roca tallada a casi 100 metres d’altura, amb unes increïbles vistes del corbat riu Guadalete i la Campiña Jerezana.

Basílica de Santa María de la Asunción

La Basílica de Santa María de la Asunción va ser aixecada sobre les restes d’una Mezquita àrab i declarada Monument Nacional al 1931, és el temple més antic i important d’Arcos de la Frontera. Construïda durant els segles XIV i XV en estil mudèjar, el temple ha patit durant varis segles grans reformes que l’han convertit en una església amb un interior gòtic, que alberga un magnífic retaule major de 1585, metre que a l’exterior es barregen elements renaixentistes i barrocs, destacant la portada d’estil gòtic plateresc i la torre del campanar d’estil neoclàssic.

Horari: de dilluns a divendres de 10:00 a 13:00 i de 15:30 a 18:30; dissabtes de 10:00 a 14:00.

Basílica de Santa María de la Asunción

Castillo Ducal

El Castillo Ducal, antic alcázar militar durant l’època musulmana i residència dels Duques de Arcos, després de la Reconquesta, va ser construït al segle XI, aquesta fortalesa va patir una important remodelació que el va convertir en un castell medieval de planta quadrangular i 4 torres amb merlets als seus racons, tot i que encara es conserva un gran arc de ferradura i un llenç de muralla de la seva època nassarita.

Actualment el castell es de propietat privada i no es permet l’accés, pel que només es pot observar des de l’exterior.

Castillo Ducal

Palacio del Mayorazgo

Palacio del Mayorazgo

El Palacio del Mayorazgo va ser construït al segle XVII, impressiona per la seva façana d’estil herrerià composta per dos cosses i un gran escut d’armes, mentre que a l’interior té dos patis amb columnes, varis salons amb preciosos artesanats i un jardí andalusí.

En l’actualitat alberga la Pinacoteca Municipal i diferents exposicions temporals i permanents.

Horari: de dilluns a divendres de 10:30 a13:30 i de 16:30 a 19:30; dissabtes i diumenges d’11:00 a 14:00.

Iglesia de San Pedro

La Iglesia de San Pedro és un dels millors exemples d’arquitectura religiosa de finals del gòtic. Aquest edifici del segle XVI destaca per la seva majestuosa torre-façana d’estil barroc, mentre que a l’interior es troben harmonioses capelles laterals, un cor barroc del segle XVII i sobretot, un excel·lent retaule major del segle XVI, amb elements gòtics i renaixentistes.

Interior de la Iglesia de San Pedro

Vejer de la Frontera

Enfilat a la part alta d’un turó, a la vora del riu Barbate, aquest poble declarat Conjunto Histórico Artístico enamora per les seves cases emblanquinades decorades amb flors, el laberint entramat de carrerons i patis nassarites, que recorden el seu passat àrab.

Si a aquest preciós centre històric ple de racons amb encant li sumes que està a només 8 km de la Playa El Palmar, una de les millors platges d’Andalusia, i que té una fantàstica gastronomia amb plats com el pescaíto frito, la tonyina vermella o el lomo con mantecá colorá, en aquest lloc hi ha una dels pobles favorits dels turistes que visiten el sud d’Espanya.

Iglesia del Divino Salvador

L’església parroquial ubicada a la part més alta, sobre una antiga Mezquita àrab, és el temple més important de Vejer de la Frontera.

A l’exterior de l’edifici es pot observar que està construït de dues formes diferents, el primer tram pertany a l’estil gòtic de principis del segle XVI, mentre que el segon, fins a ala capçalera, és de l’anterior temple mudèjar.

També val la pena entrar al seu interior per veure les boniques columnes de marbre coronades per capitells romànics i les votes encreuades, a la zona gòtica.

Iglesia del Divino Salvador

Plaza de España

Rodejada de palmeres i cases blanques d’arquitectura típica andalusa, està presidida al centre per una preciosa font ornamental entapissada de rajoles sevillanes i decorada amb motius aquàtics.

Aquest ampli espai conegut també com la Plaza de los Pescaitos, és el centre neuràlgic del poble i punt de trobada de turistes i locals, a part d’albergar l’Ajuntament i nombrosos bars i restaurants. Un dels restaurants recomanats de la plaça és el Jardín del Califa, on es pot provar menjar marroquí al pati interior, i després pujar a la teteria de la terrassa i gaudir d’un tè amb fantàstiques vistes de les cases blanques del poble.

Plaza de España

Castillo de Vejer de la Frontera

Situat a l apart més alta del recinte emmurallat i declarat Monument Nacional al 1931, aquesta fortalesa construïda entre els segles X i XI durant el regnat d’Abderraman I, destaca per tenir la porta d’accés amb un arc de ferradura, un pati d’armes i tres torres a la que es pot pujar per obtenir una panoràmica del poble.

Castillo de Vejer de la Frontera

A pocs metres del castell es troba el Convento de la Monjas Concepcionistas del segle XI, que impressiona per una portada principal d’estil renaixentista, vàries capelles i criptes , a part d’albergar el Museo de la Tradiciones y Costumbres de Vejer.

GRANADA

Situada als peus de la Sierra Nevada, Granada va ser durant molt de temps la capital d’Al-Ándalus i la última conquesta pels reis Catòlics al 1492, deixant una gran marca que encara hi és en molts edificis i monuments com la incomparable Alhambra, una de les meravelles del món.

Tot i que Granada té múltiples opcions, perdre’s pels seus carrers i places dels seus barris amb més encant com el d’Albaicín, visitar esglésies antigues, fer-se un massatge en un Hamman àrab, assistir a un espectacle de flamenc, pujar al vespre a algun dels seus miradors o fer una ruta de tapes, són algunes de les coses que han convertit a aquesta ciutat en una de les favorites dels viatgers que visiten el sud d’Espanya.

La millor època per viatjar a Granada és a la primavera i tardor, ja que durant els mesos d’estiu la temperatura puja per sobre dels 30º i es fan difícils les visites a les nores centrals el dia. També cal tenir en compte que dins de la millor època, si es prefereix recórrer la ciutat amb menys gent i evitar pagar massa en allotjament, és recomanable evitar la Setmana Santa, ja que és una de les festivitats més importants d’Andalusia.

Alhambra

Situat a la part alta del turó al-Sabika amb la Sierra Nevada al fons, a la part esquerra del riu Darro, l’Alhambra es va construir amb finalitats defensives, ja que la seva ubicació privilegiada i les seves muralles permetien controlar la totalitat de la ciutat i dels voltants.

Amb evidències clares de que la zona ja estava ocupada amb anterioritat, possiblement des de l’època romana, es té constància escrita d’aquesta primera vegada al segle IX quan Sawwar be Hamdun es va refugiar a l’Alcazaba i va haver de restaurar algunes zones degut a les batalles que havia mantingut el Califat cordovès, al que pretenia Granada en aquell moment.

Després de restauracions la zona va començar a créixer, tot i que els primers monarques ziriens fixen la seva residència a  la zona que actualment és l’Albaicín i posteriorment al segle XI,, s’incorpora al recinte el castell de l’Alhambra, cosa que converteix aquest lloc en una zona purament defensiva.

Passen segles fins que Muhammad ben Al-Hamar fa de l’Alhambra la seva residència, moment en que s’inicia el període de màxim esplendor amb diferents millores i construccions com la Torre de la Vela i la Torre del Homenaje, diversos magatzems a més de la construcció del palau i la zona emmurallada, que continuaren Mohamed II i Mohamed III, que va ser qui va ordenar construir la Mezquita, sobre la se es va construir la Iglesia de Santa María, que podem veure avui.

Posteriorment, a finals del segle XII, Mohamed V continua l’ampliació de l’Alhambra, a part de realitzar diverses reformes com la de l’Alcazaba i els palaus, reforma també diferents sales i els famós Patio de los Leones, que és un dels llocs més coneguts per veure a l’Alhambra.

Al 1238 i després de la reconquesta cristiana va passar d’allotjar a l’emir i la cort del regne nassarita, a convertir-se en residència reial castellana, a més de fer-hi vàries reformes i ampliacions, en les que destaca la demolició d’una zona del conjunt per construir el Palacio de Carlos V, tot i que el posterior abandonament de l’Alhambra a partir del segle XVIII, la destrucció d’algunes zones durant el domini francès i a partir del segle XIX, la restauració ii conservació de l’Alhambra, fan fet d’ella un dels llocs més impressionants d’Espanya.

Alhambra

Cal tenir en compte que l’Alhambra és un dels imprescindibles de la ciutat i d’Andalusia, i com a tal, té una gran afluència de turisme, pel que sobretot en temporada alta, les entrades acostumen a esgotar-se ràpid.

Per evitar això és recomanable reservar entrades amb antelació a la pàgina oficial i així assegurar-se l’entrada pel dia que es vulgui visitar.

Alacazaba

Ubicada a la zona oest del cerro, aquesta és l’edificació més antiga de l’Alhambra, la zona militar des d’on es realitzava la vigilància i defensa.

Dins de l’Alcazaba ens trobem en diferents construccions i elements entre els que destaquen:

  • Terraza de la torre del Cubo: construïda sobre el 1586, aquesta torre és actualment un dels millors miradors de l’Alhambra.
  • Torre de la Plaza de Armas: va ser aquí on Ismail I, al segle XIV va construir un altre accés a l’Alhambra, restaurant i demolint part de les cavallerisses que hi havia en aquesta zona.
  • Torre de los Hidalgos: amb caràcter defensiu, aquesta torre no es visita.
  • Torre de la Vela: aquesta és la torre de defensa més important de l’Alcazaba i es va construir entre 1238 i 1273.
  • Torre del Homenaje: amb 26 metres d’alt, aquesta és la torre més gran d’aquesta zona de l’Alcazaba i es creu que aquí va ser on va viure Al-Ahmar, el fundador de l’Alhambra.
L’Alcazaba de l’Alhambra

Palacios Nazaríes

Aquests són la joia de la corona de l’Alhambra de Granada i probablement les estances que criden més l’atenció.

Per entendre la seva conservació hem de remuntar-nos a l’època dels reis Catòlics i el moment en que aquests van decidir fer d’aquests palaus la seva residència a Granada, cosa que va permetre, que aquests es conservessin, al contrari que la majoria de palaus que es van construir a l’Alhambra i que es van anar reformant o substituint pels diferents sultans i que durant l’ocupació francesa, van ser destruïts.

Palacios Nazaríes de l’Alhambra
Palacios Nazaríes de l’Alhambra

Palacio de Comares

Aquest és un dels palaus que trobem al recinte dels Palacios Nazaríes. Es va construir durant el regnat d’Ismail I, al voltant del Patio de los Arrayanes i que tot i que aquest morís assassinat, va continuar l’obra Muhammad V al 1370.

Entre les sales més increïbles hi ha el Salón de los Embajadores que és una de les més belles de l’Alhambra.

Palacio de Comares de l’Alhambra

Palacio de los Leones

Amb quasi 2.000 m1 i ocupant els jardins del Palacio de Comares, aquest recinte es va construir durant el govern de Muhammad V, i com a característica principal, es pot veure que totes les estances rodegen el Patio de los Leones, que dona nom al palau i a un dels llocs més famosos i coneguts de l’Alhambra.

Al voltat del pati i la font, de la que flueix l’aigua i es reparteix per tot el recinte, trobem la Sala de los Mocárabes, la Sala de Abencerrajes, la Sala de los Reyes i la Sala de la Dos Hermanas, totes elles conegudes per la seva bella ornamentació.

Patio de los Leones de l’Alhambra

Habitaciones del Emperador

A l’oest del Palacio de los Leones hi ha les habitacions de l’Emperador que són sis sales construïdes per Carlos I.

Habitaciones del Emperador de l’Alhambra

Convento de San Francisco

Construït per Muhammad III i reformat per Yusuf I i Muhammad V el que fou antany palau i es va convertir en el convent després de la conquesta i ser donat als franciscans, és en l’actualitat un parador, que serveis d’allotjament d’hostes en l’interior de Granada.

Convento de Sant Francisco de l’Alhambra

Palacio de Carlos V

Construït per Carlos V al 1526, aquest palau es va idear per servir i realitzar les funcions representatives necessàries del regnat, ja que Carlos V va planificar la seva residència privada a la zona del Patio de los Leones.

Després de diferents problemes, entre els que es trobaven desacords de disseny i finançament, al 1572 les obres van quedar pràcticament parades per la rebel·lió de les Alpujarras per a posteriorment, al 1637 abandonar-les de forma definitiva quan el palau encara no estava acabat.

Va ser al 1923 quan Leopoldo Torres Balbás, un arquitecte i restaurador, es va interessar pel lloc i va iniciar un procés de recuperació que va finalitzar al 1958.

Palacio de Carlos V de l’Alhambra

Iglesia de Santa María de la Encarnación

Iglesia de Santa María de la Encarnación de l’Alhambra

Aquesta església, ubicada al lloc del Palacio de Carlos V va començar a construir-se al 1581, i va finalitzar l’obra al 1618, destaca pel seu altar barroc i la imatge de la Virgen de las Angustias, que és obra de Torcuato Ruiz del Peral.

Generalife

Un altre lloc per veure a l’Alhambra és el Generalife, especialment els seus jardins, que antany van ser el lloc que va utilitzar la reialesa pel seu descans. Aquest és d’estil hispano-àrab nassarita i la seva construcció la va iniciar el rei Muhammad III al segle XIV. A part dels jardins, una altra cosa per visitar és els Albercones, el Palacio de Dar al-Arusa, la Alberca Rota i la Silla del Moro, que estan al mateix recinte.

Generalife de l’Alhambra

El Albaicín

Declarat Patrimoni de la Humanitat, és el barri més antic de Granada. Aquest barri s’estén des del turó de San Miguel fins a la Calle Elvira, és ideal per perdre’s pels seus laberíntics carrerons en els que perdura l’essència àrab.

Una bona ruta seria començar a la Plaza Nueva, per després recórrer tota la carrera del riu Darro, el carrer més bonic de la ciutat, fins arribar als Baños Árabes el Bañuelo, el monument més antic de la ciutat. Després es pot pujar fins a la Casa Zafra, una mansió nassarita que impressiona per la seva detallada decoració.

Després de recórrer el Paseo de los Tristes es pot pujar un estret carrer per visitar la Casa del Horno del Oro, un altre bell exemple de la construcció moresca del segle XVI i amb un preciós patí andalusí.

Després de la visita es pot començar una ruta pels carrers del barri començant a la Calle San Juan de los Reyes i anar pujant fins al famós mirador de San Nicolás, que té les millors vistes de l’Alhambra i que és perfecte per veure-ho al capvespre, o al matí per evitar la contrallum.

Barrio El Albaicín

Paseo de los Tristes

Ubicat l’Alhambra i el Albaicín, vorejant el riu Darro, tot i que oficialment és el Paseo del Padre Manjón, se’l coneix popularment com el Paseo de los Tristes per ser antigament el camí cap al cementiri de San José.

Paseo de los Tristes

Casa de Chapiz

Ubicada en un dels extrems del barri El Albaicín, és un original edifici, declarat Bé d’Interès Cultural i compost per dos habitatges moriscos (segle XVI) llurs propietaris, un d’ells Lorenzo de Chapiz, es van reconvertir a cristians després de la reconquesta de Granada, se situa la Escuela de Estudios Árabes de Granada que té una interessant biblioteca.

En l’interior es barregen els elements àrabs i cristians, destacant l’antiga alberca i el preciós pati de columnes de marbre blanc.

Horari: tots els dies de 9:00 a 14:30 i de 17:00 a 20:30.

Casa de Chapiz

Barrio del Sacramonte

Conegut com el barri dels gitanos. Una de les grans experiències que ofereix aquest barri és entrar al capvespre a una de les seves famoses coves per gaudir d’una zambra, una festa gitana en la que es canta i es balla flamenc.

A part de la zambra, també es pot fer un passeig per aquest barri de cases blanques, que es va formar al segle XIV, quan un grup de musulmans, jueus i els nòmades gitanos van començar a ocupar les coves situades a la vessant d’un turó, escapant del control administratiu. Un cop establerts, els gitanos van crear la seva pròpia identitat i cultura, convertint aquest barri en un dels bressols del flamenc.

Un altre lloc destacat d’aquest barri és l’Abadía del Sacramonte, un temple de finals del segle XVI que meravella per les seves santes coves i per la seva col·lecció de llibre plumbis, unes places de plom escrites en àrab que es van trobar en uns forns de l’època romana.

Horari de visita de l’Abadia: del 15 d’octubre al 14 de març tots els dies de 10:00 a 18:00; la resta de dies tanca a les 20:00.

Casa del Barrio del Sacramonte
Cova del Barrio del Sacramonte

Arco de Pesas

Des del Mirador de San Nicolás, mirador des d’on s’obtenen les millors vistes de l’Alhambra, es pot pujar una mica més fins al Arco de las Pesas, un dels punts d’accés de l’antiga muralla zirí, que separava El Albaicín del barri de la Alcazaba Qadima. Abans d’arribar a aquesta porta és recomanable perdre’s pels carrerons que van des del Mirador de San Nicolás, passant per la Iglesia Parroquial de Nuestro Salvador, d’estil mudèjar i construïda sobre l’antiga Mezquita Mayor de Granada, fins a la bonica Plaza Larga.

Arco de Pesas
Vistes de l’Alhambra des del Mirador de San Nicolás

Palacio Dar-al-Horra

A El Albaicín alt, situat dins de l’antiga Alcazaba Qadima, es troba el Palacio Dar-al-Horra, primera residència del fundador de la dinastia nassarita, Muhammad I. Construït al segle XIV sobre un palau zirí del segle XI, va ser la residència oficial d’Aixa la-Horra, dona de Muley Hacén i mare de l’últim emir granadí, tot i que després de la reconquesta va passar a mans d’Hernando de Zafra qui el va convertir en la seva residència.

Posteriorment es va integrar dins del Monasterio de Santa Isabel la Real i va passar  a ser Bé d’Interès Cultural, gràcies a la seva fantàstica arquitectura palatina en la que destaca un pati amb alberca i un mirador amb boniques vistes de Granada.

Palacio Dar-al Horra

Catedral

La Catedral, situada en ple centre històric i construïda entre 1523 i 1706, sobre una antiga Mezquita, és el principal temple religiós. La façana principal disposa d’una barreja d’estils entre els que predomina el barroc mentre que l’interior impressiona per les enormes dimensions, les seves altes columnes clàssiques i les belles capelles, entre les que destaca la Capilla Mayor, tot i que la més bonica és la Capilla Real (no es permeten fotografies), situada en un annex a la Catedral i en la que descansen els sepulcres dels reis Católics, la filla hereva Juana la Loca, el seu marit Felipe el Hermoso i l’infant Miguel de la Paz.

Horaris:

  • La Catedral: de dilluns a dissabte de 10:00 a 18:30; diumenge de 15:00 a 17:45.
  • La Capilla Real: de dilluns a dissabte de 10:15 a 18:30; diumenge d’11:00 a 18:00.

Preu: 5€ (audioguia inclosa). La Catedral és gratuïta els diumenges de 15:15 a 16:30. La Capilla Real és gratuïta els dimecres de 14:30 a 17:30.

Catedral de Granada
Capilla Real

Palacio de la Madraza

Situat davant mateix de la Capilla Real, va ser la primera universitat pública d’Al-Alandalus, i la única que es conserva de forma parcial.

Construïda al 1349 per ordre del rei nassarita Yusuf I de Granada, en aquesta escola musulmana d’estudis superiors s’impartien classes de dret, medicina, matemàtiques i altres ciències per grans mestres com Ibn al-Jatib o Ibn Zamrak, llurs poemes decoren les partes i fonts de l’Alhambra.

Després de vàries reformes que li han donat un aspecte més barroc, encara conserva de l’època nassarita l’oratori amb el seu mihrab i la cúpula octogonal, tot i que la portada original de marbre va ser traslladada al Museo Arqueológico de Granada.

Val la pena pujar també al pis de dalt per veure el Salón de los Caballeros Venticuatro que alberga magnífiques armadures mudèjars i el valuós quadre de la Virgen de la Rosa.

Horari: de dilluns a divendres de 9:00 a 18:00; dissabte i diumenge d’11:00 a 14:00.

Palacio de la Madraza

Alcaicería

És un antic zoco àrab d’estrets carrers on es fabricava i venia la seda en l’època àrab.

En l’actualitat, en aquest laberint de carrers es troben les botigues de souvenirs i artesania on es pot comprar la popular ceràmica de Fajalauza o la incrustació de fusta o taracea (una tècnica artesanal aplicada al revestiment de paviments, parets, mobles, escultures i altres objectes artístics).

Carrer de l’Alcaicería

Monasterio de la Cartuja

Situat a 2 km del centre, aquesta joia barroca construïda a partir del 1506, impressiona per la recarregada decoració de les seves capelles i racons plens  d’encant com el pati, el refectori, la sala capitular, la sagristia i la Iglesia de la Asunción.

Transport: Bus 8, U1, U2 i U3.

Horari: de dilluns a divendres i diumenge de 10:00 a 20:00; dissabte de 10:00 a 13:00 i de 15:00 a 20:00.

Interior del Monasterio de la Cartuja

Monasterio de San Jerónimo

Un altre important temple religiós allunyat del centre és el Monasterio de San Jerónimo, el primer monestir que es va construir a Granada després de la conquesta de la ciutat pels cristians.

Fundat pels reis Catòlics, abans de la presa de la ciutat, aquest conjunt arquitectònic del Renaixement format per església i monestir destaca pels dos patis i el retaule minerista de la capella major on descansa “el Gran Capitán”, un militar que va destacar per la seva excel·lència a la guerra.

Horari: de març a agost tots els dies de 10:00 a 13:00 i de 16:00 a 19:30; la resta de mesos obre de dilluns a dissabte de 10:00 a 13:00 i de 15:00 a 18:30.

Interior del Monasterio de San Jerónimo
Pati del Monasterio de San Jerónimo

PARQUE NATURAL DE SIERRA NEVADA

El Parque Nacional de Sierra Nevada té gran valor ecològic i cultural. Per aquestes muntanyes han passat romans, visigots i musulmans al llarg de la història. La naturalesa és la protagonista indiscutible, multitud de senders s’introdueixen a la muntanya i ens allunyen de la civilització.

La Sierra Nevada va ser declarada Parque Nacional a finals del segle XX, amb l’objectiu de protegir la flora i fauna que es troba en les seves vessants. Un ecosistema mediterrani de muntanya i alta muntanya amb una rica biodiversitat, pel que és recomanable visitar-la al llarg de tot l’any tot i que és famosa principalment per l’estació d’esquí, el seu bon temps i la proximitat a la Costa del Sol.

Hi ha molt per fer a Sierra Nevada i voltants, durant l’hivern les activitats relacionades amb la neu agafen protagonisme; des d’esquí de travessa i descens amb trineu a passeig amb trineus estirats per gossos i per suposat la pràctica d’esquí i d’snowboard. La resta de l’any es pot gaudir de fantàstiques rutes de senderisme, muntanyisme, escalada, parapent i rutes a cavall.

La Alpujarra

A la zona sud de Sierra Nevada ens trobem amb La Alpujarra, una comarca històrica de Granada i llur nom prové de l’àrab. Es tenen dades històriques d’aquest municipi als peus de la serra des de l’any 711, amb l’arribada dels àrabs.

Cases típiques de La Alpujarra

L’aigua és un element clau de La Alpujarra, a uns 2600 metres d’altitud, està banyada per rius i fonts.

Què es pot veure a La Alpujarra:

Órgiva

És la població més gran de la comarca juntament amb Lanjarón i el lloc escollit per a retirar-se per Boabdill, l’últim rei musulmà abans de la caiguda de Granada al 1492.

A l’arribar al poble, dues coses són les que criden més l’atenció. Una és la Iglesia Parroquial Nuestra Señora de la Expectación, un bonic edifici construït al segle XI i remodelat al segle XVIII, en el que destaquen les seves dues torres bessones i per una altre costat l’ambient hippies, que envaeix la població, degut a que en les seves immediacions s’assenta una de les comunitats hippies més grans d’Espanya.

En un recorregut pels estrets carrers es pot visitar el barrio Alto, la ermita de San Sebastián, construïda sobre les restes d’una fortalesa visigoda, la cèntrica Plaza de la Alpujarra o la Casa Palacio de los Conde de Sástago, un edifici del segle XVI seu en l’actualitat de l’Ajuntament.

Barrio Alto de Órgiva

Lanjarón

Quan escoltem Lanjarón, el primer que ens ve al cap és aigua, doncs és cert, en aquest lloc es pot beure de nombroses fonts de les que brota aigua amb propietat medicinals o gaudir del seu meravellós balneari, però també en aquest municipi es pot visitar llocs com el Museo del Agua, la Plaza del Ayuntamiento amb la seva “Fuente Viva”, on s’uneixen passat i futur representats per nens jugant i una parella d’ancians descansant a la font agafats de la mà o el barrio del Hondillo, un dels més bonics de La Alpujarra amb racons en els que es poden fer moltes fotografies.

A part, a Lanjarón es troben frases de poemes de Federico García Lorca per tots els llocs, principalment a les seves nombroses fonts.

Si es viatja a la població durant el més de juny, no es pot perdre la Fiesta del Agua que se celebra el dia de Sant Joan.

Plaza del Ayuntamiento de Lanjarón amb la “Fuente Viva”

Soportújar

Potser el lloc idoni i més important per visitar a La Alpujarra amb nens és Soportújar, doncs aquest poble ha sabut treure partit de les famílies galleges cristianes que el van ocupar després de l’expulsió dels moriscos i s’ha convertit en un autèntic parc temàtic de bruixes o meigas.

És aconsellable deixar el cotxe a l’inici del poble i passejar pels diferents punts d’interès de Soportújar, com per exemple:

  • La Cueva del Ojo de la Bruja, on segons la llegenda es reunien les bruixes per realitzar els seus conjurs i el Puente Encantado, que es troba molt abans d’arribar al poble, pels que és aconsellable aparcar al lateral de la carretera i després prosseguir  amb el cotxe fins a l’inici del municipi on es troba el següent punt d’interès.
  • La Cabeza de la Bruja Baba, una bruixa menja nens que dóna la benvinguda a aquest racó.
  • A la Plaza de los Abastos, a part de l’Ajuntament i la Iglesia de María Mayor es troben dos punts d’aquest recorregut màgic; el Mirador del Embrujo en el que hi ha una font amb dues bruixes i una caldera i des del que s’obté una de les millors vistes de La Alpujarra i la “Cápsula del Tiempo”.
  • La Fuente del Dragón llur aigua es diu que té propietats afrodisíaques.
  • La Escoba Mágica, un lloc per fer fotografies molt xules.
  • Calle Zanjilla, que tot i no ser el carrer més bonic d’Espanya, si que és dels més estrets amb 48 cm d’ample en algun dels seus trams.
  • Centro Temático de la Brujería de Soportújar, localitzat al col·legi municipal.
  • Mirador del Aquelarre (Era de los Aquelarres), es tracta d’un mirador a la zona alta del poble des d’on es pot contemplar la vall de Órgiva i el mar Mediterrani. Aquí es poden veure vàries figures relacionades amb la bruixeria, com una caldera, una bruixa, una gat negre, etc. A part hi ha una creació d’una casa de bruixa.
Soportújar

Centro Budista O Sel Ling

O Sel Ling és un centre budista, en que el seu nom significa “lloc de llum clara”, localitzat, amb el propòsit d’afavorir la meditació, a 1.600 metres d’altitud.

Es va construir fa 25 anys, essent el primer centre budista a Espanya i està afiliat a la Fundación para la Preservación de la Tradición Mahayana, organització internacional fundada per Thubten Yeshe, un lama tibetà. Poc després de la seva creació va ser visitat pel mateix Dalai Lama que va ser qui el va batejar.

Un cop al centre budista, a part de contemplar les vistes del Barranco de Poqueira i la Vall de Órgiva, sereu ben rebuts per una roda d’oracions des de la que neix un sender, completament gratuït, que es pot recórrer a peu, visitant diferents estàtues de buda, la Font de la Diosa Tara, mare de la saviesa, un centre de visitants i una estupa blanca

És possible realitzar visites, així com cursos de mediació i iniciació al budisme al llarg de tot l’any. També es pot veure algues parts del centre de forma guiada.

Horari:

  • De juny a setembre de 17:00 a 19:30.
  • D’octubre a maig: de15:30 a 18:00.

web oficial

O Sel Ling

Pampaneira

Un lloc, que igual que la resta de poblacions de la comarca, conserva la seva estructura mozàrab amb carrers estrets i empinats, solcats per petites sèquies d’aigua i construccions blanca amb terraos (terrats plans) dels que sobresurten xemeneies cilíndriques rematada amb una llosa de pissarra i tinaos (passatges que comuniquen els carrers).

Pampaneira

Pampaneira forma conjuntament amb Bubión i Capileira Conjunto Histórico Artístico del Barranco de Poqueira des de 1982, la zona més bella de La Alpujarra pel que gaudeix d’una especial protecció.

A part de passejar pels seus carrers visitant racons i llocs com la Plaza Principal, el barrio Bajo, la Fuente de San Antonio o la Iglesia de Santa Cruz, no es pot perdre marxar de Pampaneira sense comprar algun producte elaborat a la zona com per exemple la xocolata de la Abuela ili Chocolate, vi, chacina o melmelada, entre altres.

A Pampaneira també es pot comprar un jarapa, es a dir, catifes, mantes, cobrellits o cortines multicolors, de totes les mides i preus que estan confeccionats amb teixits gruixuts, fets de llana o draps vells retorçats, amb ordit de cotó o fibra sintètica.

Capileira

Situat a 1.436 metres d’altitud questa població és la més alta del Barranco de Poqueira, d’aquí el seu nom, ja que Capileira prové del llatí Capillaria que significa cabellera.

Capileira està compost per tres barris amb cases blanques d’arquitectura tradicional alpujarreña caracteritzades per l’ús de la fusta, la pedra, el guix i la pissarra.

A més de perdre’s pels seus encantadors carrers, es pot gaudir de la vista de tot el Barranco de Poqueira, entre altre miradors, des del Mirador de Capileira o del Perchel i dels cims del Veleta i el Mulhacen des del Mirador de Sierra Nevada o Era de Aldeire.

Els principals llocs per veure a Capileira són la Plaza de la Iglesia on es troba la Iglesia de la Virgen de la Cabeza, la Plaza del Calvario i la Plaza del Panteón Viejo, així com diverses fonts com la Fuente del Cerezo y els rentadors, també es pot visitar la Casa-Museo Pedro Antonio de Alarcón i conèixer l’obra del novel·lista.

Capileira

Monachil

Tant si es visita Sierra Nevada durant la temporada de neu com durant l’estiu o primavera, no es pot perdre’s la visita a aquest poble on es troba l’estació d’esquí. El seu nom prové de l’àrab i significa Monestir.

Dins de Monachill ens trobem amb una de les rutes més populars entre els senderistes que visiten Granada, la ruta de lo Cahorros. També ens trobem amb la popular localitat de Pradollano, al costat de l’estació d’esquí.

Pradollano té el seu origen lligat a la creació de l’estació d’esquí al 1964. Es troba a la zona més baixa i rodejada de muntanyes, pel que és un destí ideal i ofereix multitud d’activitats tant pels qui volen gaudir de les pistes d’esquí com pels que volen realitzar altres activitats.

A Pradollano hi ha botigues, restaurants i accés al telecabina que dóna accés a la pista d’esquí de Borreguiles. A part, també hi ha un centre d’activitats anomenat Mirlo Blanco en el que hi ha tobogans i trineus, pel que és una visita recomanable si es viatja amb nens.

Pradollano

Pels amants a la naturalesa es pot visitar Los Cahorros, un paratge espectacular dins de Sierra Nevada. Rutes de senderisme per fer en família, ponts penjants i un entorn natural.

Los Cahorros són un congost que s’ha anat creant amb el pas del riu Monachil, tallant roques al seu pas al llarg dels segles.

Pont penjant de la ruta de Los Cahorros

Esquiar a Sierra Nevada

Hoya de la Mora

En total hi ha més de 110 km esquiables distribuïts en 131 pistes amb el major desnivell esquiable d’Espanya. Al llarg de la temporada, es realitzen nombroses esdeveniments, des de campionats regionals fins a mundials.

Tot i que no tot són pistes d’esquí, també es pot gaudir de la neu gratis a Sierra Nevada. A Hoya de la Mora, es bastant comú trobar-se famílies i amics que van divertir-se tirant-se amb trineus improvisats per llargues pistes naturals de neu.

L’accés és a través de la carretera de la Hoya de la Mora i és un lloc bastant peculiar, especialment durant la temporada alta i caps de setmana. Aquí hi ha botigues on comprar o llogar trineus, llocs per menjar, pel que es pot passar tot el dia a la neu si es vol.

Parque Natural i el Mulhacen

A aquest parc natural es troba el Mulhacen, amb 3.479 metres sobre el nivell del mar, entre la fauna destaca l’àmplia presència de la cabra salvatge , així com teixons i gats salvatges.

Dins del parc és pot trobar diferents espais naturals: el Jardín Botánico de la Cortijuela i el Centro Botánico Hoya de Pedraza.

El Mulhacen prové de l’àrab Mulay Hasán, que va ser el penúltim rei de Granada i del que es diu va ser enterrat en aquesta muntanya.

Antigament es permetia pujar a motor, però en l’actualitat només és possible fer-ho a peu, a cavall o en bicicleta. L’ascens per la cara nord és impracticable degut a la forta inclinació, pel que cal prendre la ruta des del sud d’aquesta muntanya. Si interessar arribar al cim, la millor època per fer-ho és durant l’estiu ja que la falta de neu facilita l’ascens, tot i que al llarg de la ruta es va trobant neu.

Es pot arribar al cim el mateix dia des de les poblacions de Trévelez o Capileira. Hi ha serveis de mini bus des de Capileira al Mirador de Trévelez a 2.600 metres, des d’on s’arriba al cim.

No es recomana l’ascens durant l’hivern, ja que els canvis meteorològics poden arribar a ser mortalment perillosos.

JAÉN

Catedral

La Santa Iglesia Catedral de la Asunción de la Virgen és la Catedral de Jaén. No va ser aquesta la primera Catedral, doncs l’actual s’alça sobre un temple gòtic que vàries vicissituds i particularment després de l’esfondrament del cimbori al 1525, va acabar sucumbint. En aquest moment en que pren rellevància l’arquitecte Andrés de Vandelvira, considerat com un dels més important arquitectes renaixentistes espanyols, i del que coneixerem part de la seva obra en les monumentals Úbeda i Baeza.

El primera que crida l’atenció de la Catedral és la seva esplendorosa façana que va ser executada a la segona meitat del segle XVII ja d’estil barroc. Destaquen les grans columnes corínties que sustenten el segon cos de la façana, així com l’enorme quantitat d’escultures, unes de fornícules, altres sobre pedestals: San Pedro u San Pablo al cos inferior i diferents sants de l’església sobre la balustrada superior. Les torres campanar tanquen la façana principal pels seus extrems.

També cal anomenar els diversos balcons existents a la part superior del primer cos de la façana. És quelcom que es repetirà a l’interior de la nau.

Catedral de Jaén

Entre els tresors que es troben en la visita a la Catedral de Jaén val la pena ressaltar la Capilla Mayor o del Santo Rostro, amb el seu retaule neoclàssic, a aquesta capella es guarda una relíquia principal de l’església: el Santo Rostro, o el que es el mateix, el drap amb el que Verónica va netejar la faç de Crist durant el seu últim trajecte per la Via Dolorosa de Jerusalem.

Retaule de la Catedral de Jaén
Cor de la Catedral de Jaén

També cal destacar l’enorme cor que està compost per 148 setials, el preciós rerecor dissenyat de marbre i dedicat a la Sagrada Familia o la sala capitular i la sagristia, ambdues obres projectades per Andrés de Vandelvira i considerades com un dels grans moments del Renaixement a Espanya.

Rerecor de la Catedral de Jaén

Baños Árabes i Palacio de Villadompardo

Els Baños Árabes han resistit el pas del temps perquè quan el Condes de Villadompardo van alçar sobre el mateix lloc el seu palau, al segle XVI, no van destruir els vells banys si no que simplement van reomplir el forats amb abundant terra per permetre pavimentar la seva nova mansió.

De fet, no va ser fins al 1913 en que els banys van ser redescoberts i a partir de 1936 va ser quan es van començar els treball de restauració, amb la finalitat de treure a la llum aquest important llegat. Cosa que no confluirà fins al 1984, gràcies a un treball dirigit per l’arquitecte Luis Berges Roldán, que va ser guanyador del Premio Europa Nostra, que premia la excel·lència a la conservació del patrimoni cultural.

Baños Árabes

El cert és que aquests banys, que probablement tenien el seu origen al segle XI, són una autèntica meravella. Amb raó estan considerats com els millor conservats d’Espanya, podent-se distingir perfectament les diferents sales de bany (freda, tèbia i calenta) amb les habituals lluernes en estrella, així com el vestíbul.

Baños Árabes

Iglesia de Santa Magdalena

Situada molt a prop de los Baños Árabes, l’església va ser aixecada sobre una Mezquita antiga.

El vestigi musulmà es troba al pati de l’església. L’alberca que es troba al centre del mateix va ser la existent al pati d’ablucions de la Mezquita islàmica. De fet, també la única torre campanar de l’església va ser en el seu temps el minaret de temple musulmà.

Façana de la Iglesia de Santa Magdalena
Pati interior de la Iglesia de Santa Magdalena

Museo Íbero

El Museo Íbero va ser inaugurat a finals del 2017 i té la pretensió de convertir-se en referent nacional. El recorregut a través del museu permet conèixer les més de 1.600 peces exposades, entre elles, algunes tan fascinants com el conjunt escultòric de Porcuna, procedents del jaciment de Cerrillo Blanco a Porcuna. El Guerero de la doble armadura o el Oso de Porcuna, són dues de les escultures ibèriques més fascinants del museu.

Museo Íbero
El Guerrero de la doble armadura, Museo Íbero
El Oso de Porcuma, Museo Íbero

Castillo de Santa Catalina

Se sap que el turó de Santa Catalina porta essent ocupat des de fa varis mil·lennis. Aquí s’han trobat vestigis de l’Edat de Bronze, per exemple. No obstant, un primer recinte defensiu hauria estat edificat pels ibers, per tal de continuar amb funcions similars en temps de fenicis i romans.

Castillo de Santa Catalina

No obstant, el que es pot visitar avui en dia fa referència a l’Alcázar Nuevo erigit en temps cristians, que hauria substituït a l’Alcázar Viejo, que hauria estat l’edificació existent en l’època islàmica i que s’hauria localitzat on avui es troba el Parador de Turismo.

Tot i que el francesos va ocupar, modificar i finalment volar part del Castillo de Santa Catalina durant l’ocupació napoleònica, entre la part recuperada i el part restaurada, el cert és que la visita resulta interessant.

En el recorregut pel Castillo de Santa Catalina es pot passar pe l’adarb que recorre tota la muralla, a més de la presó o masmorra, la Torre Albarrana que avui alberga la Capilla de Santa Catalina o la Torre del Homenaje.

Presó o Masmorra del Castillo de Santa Catalina

Des del Castillo de Santa Catalina surt un sender de no més de 200 metres que porta fins a la Cruz del Castillo. La història conta que quan Fernando III va conquerir la ciutat als àrabs, va manar col·locar al punt més alt de la ciutat una creu cristiana. Pel vist, la primera creu havia estat la mateixa espasa que el rei hauria clavat al lloc.

El cert és que la creu actual és bastant recent, de meitats del segle XX, que hauria substituït a l’anterior, bastant més petita. Tanmateix val la pena apropar-se aquí, no per la creu, si no per les meravelloses vistes de tota la ciutat i els voltants. De fet és l’únic lloc del turó des d’on es pot observar la Catedral. A la dreta, es pot observar la Sierra Mágina, un parc natural de Jaén. S’explica que en dies clars, es pot veure Sierra Nevada.

Vistes de Jaén des de la Cruz del Castillo

ÚBEDA

Situada la cor de la província de Jaén, davant de la Sierra Mágina i rodejada d’un mar d’oliveres, Úbeda està considerada com la ciutat més antiga d’Europa occidental, amb 6.000 anys d’antiguitat, a part d’una meravella tant pels seus impressionants edificis d’estil renaixentista com pels elements que es conserven i recorden el seu passat romà, musulmà i barroc. Úbeda va ser declarada Patrimoni de la Humanitat.

A part de perdre’s pels seus carrers de la part antiga i trobar racons amb més encant, val la pena entrar en algun dels seus antics palaus, esglésies, museus i sobretot, provar l’oli de Jaén, una de les majors fonts d’ingressos de tota la província.

Palacio de la Vega de los Cobos

En arribar és pot deixar el cotxes al pàrquing gratuït de la Plaza de Santa Clara per començar la visita al Palacio de Vela de los Cobos, situat a pocs metres.

Aquest palau renaixentista, construït al segle XVI per l’afamat arquitecte Andrés de Vandelivira, es conserva en perfecte estat, destacant per la seva façana de pedra amb una porta endintalada entre columnes corínties, mentre que en la segona planta sobresurten una sèrie de balcons amb columnes coronades amb un frontó.

A l’interior, alberga precioses habitacions com el Salón Francés i el Comedor de Gala, decorades amb mobles, escultures i pintures de l’època, a més d’una interessant Biblioteca i un arxiu històric.

En aquest edifici va viure durant molts anys la família de Francisco Vela de los Cobos, regidor d’Úbeda i secretari d’Estat de Carlos V, que va obtenir una gran fortuna i va ser un dels homes poderosos del país.

Interior delPalacio de Vega de los Cobos

Sinagoga del Agua

A pocs metres del Palacio de Vela de los Cobos es troba l’antiga Sinagoga del Agua, construïda a l’Edat Mitja i descoberta per casualitat durant unes obres al 2007, que fa ser oberta al públic al 2010.

Durant la visita guiada d’uns 30 minuts en grups reduïts per l’interior es descobreixen sis estances úniques entres les que destaca el Mikveh, que s’utilitzava per a realitzar el bany ritual de purificació, tan habitual en la cultura jueva.

Una altra de les sales més interessants és la Galeria de las Mujeres, un espai reservat perquè les dones i nens poguessin assistir a les cerimònies religioses.

Sinagoga del Agua

Museo Arqueológico de Úbeda

Sortint de la Sinagoga del Agua, passant per la Calle Roques Rojas s’arriba al Museo Arqueológico. Situat en un preciós edifici mudèjar del segle XIV.

Per entrar de forma gratuïta a aquest edifici cal creuar un porxo amb una arcs que porta cap al pati central des del qual s’accedeix a quatre galeries on es troben des de restes prehistòriques, esteles funeràries de l’època romana, fins a peces medievals i mudèjars.

Horari: dimarts de 14:30 a 20:30; de dimecres a dissabtes de 9:00 a 20:30; i diumenges de 9:00 a 14:30.

Museo Arqueológico de Úbeda

Iglesia de San Pablo

Construïda al segle XIII sobre una antiga Mezquita, aquest temple medieval és un dels més antics de la ciutat i impressiona per la seva barreja d’estils entre els que es troba una portada romànica, coneguda com Puerta de los Carpinteros, una façana lateral d’estil renaixentista i un interior d’estil gòtic tardà amb vàries capelles funeràries com la del Camarero Vago.

Iglesia de San Pablo

Sacra Capilla del Salvador del Mundo

És l’edifici més important per visitar a Úbeda. Mandat construir al 1536, sota el patrocini de Francisco de los Cobos, per albergar el panteó familiar, aquest temple funerari projectat per Diego de Siloé i completat per Andrés de Vandelvira, és una obra mestra de l’art renaixentista.

Després de veure la façana plateresca amb els escuts de la família, val la pena pagar els 5€ que costa l’entrada per veure el seu altar major que alberga un fantàstic retaule de fusta representant la transfiguració, l’estàtua de San Juanito esculpida en marbre i atribuïda a Miguel Ángel, i la sagristia, considerada com una de les principals obres del Renaixement espanyol.

Horari: de dilluns a dissabte de 9:30 a 14:00 i de 17:00 a 19:00; diumenge d’11:30 a 14:00 i de 17:00 a 20:00.

Sacra Capilla del Sal Salvador del Mundo
Interior de la Sacra Capilla del Salvador del Mundo

Palacio del Deán Ortega

Al costat de la Sacra Capilla del Salvador del Mundo, a l’emblemàtica Plaza Vázquez de Molina, es troba el Palacio del Deán Ortega, un altre palau renaixentista.

Parador Nacional de Turismo des del 1930, aquest edifici que es pot visitar tot i no està allotjat en ell, va ser construït al segle XVI per Fernando Ortega, primer capella de la Sacra Capilla del Salvador del Mundo i deixant enrere la seva sòbria façana en la que sobresurt la seva portada principal flanquejada per dues columnes dòriques, es pot veure l’interior per veure un elegant pati central renaixentista de dos nivells i emporxat amb esveltes columnes de marbre.

Palacio del Deán Ortega
Pati central del Palació del Deán Ortega

Palacio de las Cadenas

També a la Plaza Vázquez de Molina, hi ha el Palacio de las Cadenas, que es pot visitar de forma gratuïta, actualment és la seu de l’Ajuntament.

Construït al 1562 per Andrés de Vandelvira i finançat per Juan Vázquez de Molina, secretari d’estat de Carlos V i secretari de cambra de Felipe II, aquests edifici impressiona per la seva façana de tres pisos decorada amb columnes, balcons amb frontons i ulls de bou, mentre que l’interior gira al voltant d’un pati emporxat per columnes de marbre i una preciosa font central, a més d’albergar a la planta superior el Archivo Municipal, que compta amb un artesanat de fusta d’estil mudèjar.

Horari: de dilluns a divendres de 8:00 a 14:30.

Palacio de las Cadenas

Altres edificis de la plaça són el Palacio del Marqués de Mancera, construït al segle XVI, i la Cárcel del Obispo, un edifici que es va convertir en una presó de religiosos.

Iglesia de Santa María de los Reales Alcázares

Just davant del Palacio de las Cadenas, a la Plaza Vázquez de Molina, hi ha la imponent Iglesia de Santa María de los Reales Alcázares. Declarada Monument Nacional i part del conjunt Patrimoni de la Humanitat, aquesta col·legiata es va aixecar sobre les restes de la Mezquita Mayor i meravella per la superposició d’estils com el gòtic, mudèjar, renaixentista, barroc i neogòtic, que mostren com ha anat evolucionant l’arquitectura.

A la façana destaca la portada renaixentista presidida per les dues sobresortides espadanyes i un relleu de la Adoración de los Pastores, a més de la portada lateral per la que surt la estimada Cofradía del Nuestro Padre Jesús de Nazareno el matí del divendres sant, mentre que a l’interior d’estil gòtic-mudèjar, es troba un claustre i vàries capelles nobiliàries.

Horari: de dilluns a dissabte de 10:00 a 14:00 i de 17:00 a 20:00; diumenges d’11:00 a 14:00 i de 17:00 a 20:00.

Iglesia de Santa María de los Reales Alcázares

Puerta de Granada

La Puerta de Granada és un dels accessos millor conservats a l’antiga ciutat emmurallada àrab. Aquesta porta de mig punt que porta part de la muralla del segle X i situada al costat d’un pilar abeurador, servia de sortida cap a l’antic camí reial de Granada i diuen que va ser creuada per la reina Isabel la Católica, quan va partir cap a la conquesta de Baeza.

Com a curiositat, conta una llegenda que si ets capaç de menjar-te una magrana sota la llinda de la porta sense que et caigui cap gra, trobarà un valuós tresor.

Puerta de Granada

Hospital de Santiago

L’Hospital de Santiago està considerat una de les grans obres d’arquitectura assistencial del Renaixement a Espanya.

Aquest imponent edifici, construït entre 1562 i 1575, va ser un hospital per a pobre malalts, així com església, panteó i palau, tot i que actualment s’utilitza com a centre cultural.

Del seu interior sorprèn el pati central emporxat amb columnes de marbre de Carrara, una escala de tipus imperial i una bella capella amb frescos i un retaule de fusta.

L’entrada és gratuïta.

Hospital de Santiago
Pati interior de l’Hospital de Santiago

BAEZA

Aquesta ciutat immortalitzada en versos d’Antonio Machado va ser declarada Patrimoni Històric de la Humanitat al 2003 pel seu impressionant llegat renaixentista concentrat en el seu preciós centre històric, replet de carrerons empedrats, els quals et traslladen a segles enrere.

Paseo de las Murallas

Cal recordar que durant l’època musulmana la ciutat estava fortificada per un Alcázar i dos recintes emmurallats, que es van anar ampliant després de la reconquesta i sumant-hi la seva posició elevada, la feien quasi inexpugnable. En l’actualitat es conserven varis trams de muralla al Paseo de las Murallas i d’Antonio Machado, a més de vàries portes d’entrada, que permeten fer-se una idea de com era tot el recinte emmurallat a l’Edat Mitja.

Paseo de las Murallas

Puerta de Úbeda

Puerta de Úbeda

Aquesta porta , que conduïa al camí d’Ubeda, comptava amb tres arcs, dels que només se’n conserva un, després que els altres dos fossin destruïts per la reina Isabel al 1476, per acabar amb les disputes de la noblesa local. Juntament amb l’arc de mig punt es troba la magnífica Torrassa, construïda en maçoneria i un escut dels reis Catòlics al front exterior, que alberga en el seu interior el Centro de Interpretación Baeza Medieval, on es pot conèixer la història medieval de la ciutat i tot el seu sistema defensiu.

Catedral

La Catedral de la Natividad de Nuestra Señora, construïda sobre les restes d’una antiga Mezquita, pertany al conjunt històric-monumental de la Plaza de Santa María, aquest temple va ser construït en estil gòtic, tot i que unes profundes reformes al segle XVI li van aportar elements renaixentistes com la seva fantàstica façana.

Altres punts destacats de l’exterior són la Puerta de la Luna, situada a la façana oest i el que pertany al gòtic-mudèjar del segle XIII, la torre, que va ser l’antic minaret de la Mezquita, mentre que a l’interior sobresurten unes fantàstiques voltes, un púlpit de de ferro forjat, una reixa obra del mestre Bartolomé, un preciós retaule major d’estil barroc i sobretot, la bonica Capilla Dorada.

Horari: de dilluns a divendres de 10:00 a 14:00 i de 16:00 a 19:00 ; dissabte de 10:00 a 19:00 i diumenges de 10:00 a 18:00.

Interior de la Catedral de Baeza

Plaza de Santa María

A part de la Catedral, a la plaça es troben diversos edificis històrics com les Casas Consistoriales Altas, el Seminario de San Felipe Neri, i al centre, la Fuente de Santa María.

Les Casas Consistoriales van ser un dels edificis més importants de la ciutat, ja que va ser seu del Consejo de Baeza a principis del segle XVI i tot i que  no es pot visitar el seu interior, val la pena observar la seva façana gòtica amb diversos escuts d’armes com el de Juana laLoca i Felipe el Hermoso.

El Seminario de San Felipe Neri va ser fundat al 1660 pel bisbe Fernando de Andrade i destaca per les seves dues façanes de selleria on hi ha inscrits nombroses crítiques socials de l’època medieval, que serien equivalents als grafitis actuals.

La Fuente de Santa María, construïda pel Concejo l’any 1564 per commemorar l’arribada de l’aigua a la ciutat, destaca pel seu arc de triomf i els escuts de Baeza i del rei Felipe II.

La Plaza de Santa María amb la Catedral de Baeza al fons i la Fuente de Santa María al davant

Palacio de Jabalquinto

Aquest palau, actual seu de la Universidad Internacional de Andalucía, va ser construït a finals del segle XV i enamora per la seva façana decorada amb puntes de diamant i preciosos finestrals, mentre que a l’interior ressalta el pati amb dos pisos d’arcades de mig punt sobre columnes de marbre i una impressionant escala barroca.

A pocs metres d’aquest palau es troba la Antigua Universidad, un dels pocs edificis d’estil manierista que hi ha a Baeza i que gira al voltant d’un pati amb doble arcada.

Horari: de dilluns a divendres de 9:00 a 14:00.

Palacio Jabalquinto
Pati de l’Antigua Universidad

Iglesia de Santa Cruz

Davant del Palacio de Jabalquinto es troba aquesta església, una de les poques esglésies romàniques de tot Andalusia. Aixecada al segle XIII, després de la conquesta del Valle Alto del Guadalquivir per Fernando III, la seva façana principal va se coberta per estructures neoclàssiques, mentre que l’interior està dividit en tres naus amb artesanat de fusta sostingudes per columnes de pedra i una àbsida semicircular cobert per pintures al fresc de principis del segle XVI.

Iglesia de Santa Cruz

Plaza del Pópulo

A part del Arco de Villalar i la Puerta de Jaén, aquesta plaça anomenada també Plaza de los Leones, té varis edificis i monuments amb gran valor històric com les Antiguas Carnicerías, la Casa del Pópulo i la fantàstica Fuente de los Leones.

L’Arco de Villalar va ser aixecat al 1522 per commemorar la victòria de l’exèrcit de Carlos I sobre els rebels comuners a la Batalla de Villalar, metre que la Puerta de Jaén, situada just al costat, era un dels accessos més importants de la ciutat medieval emmurallada.

Les Antiguas Carnicerías, un edifici d’arquitectura civil construït al 1547 surant el regnat de Carlos V, tenia a l’Edat Mitja una escorxador a la planta baixa i la zona de venda al pis superior.

La Casa del Pópulo, un edifici d’estil plateresc amb dos pisos, l’inferior amb sis portes (una per cada Escribanía Pública) i un pis superior que estava ocupat per l’Audiencia.

Per últim, la Fuente de los Leones, que va arribar procedent de la ciutat iberoromana de Cástulo al segle XVI, compta amb diversos elements ornamentals entre els que meravella la Imilce, una figura femenina que es diu que va ser la princesa ibera de Cástulo i muller del general cartaginès Aníbal Barca.

Plaza del Pópulo

Torre de los Aliatares

Des de la Plaza del Pópulo es recomanable fer un agradable passeig per la Plaza de la Constitución, que va ser un antic mercat medieval i en l’actualitat és una plaça amb porxos plena de botigues i bars, que té a l’edifici de la Alhóndiga, el principal punt d’interès.

Aquest passeig porta fins a la Plaza de España, que alberga la Torre de los Aliatares, una de les torres més importants que es conserven de l’antiga muralla musulmana del segle XII. Aquesta torre de base quadrada, coneguda com la Torre del Reloj, està realitzada amb selleria i impressiona pels 25 metres que té d’alçada culminats amb merlets.

Torre de los Aliatares

Antonio Machado

El gran poeta sevillà Antonio Machado va viure de 1912 a 1919 a Baeza, exercint de professor de gramàtica francesa a l’Institut de Batxillerat de la ciutat i essent una de les seves etapes literàries més prolífiques.

Seguint la petjada que va deixar a la ciutat, es pot visitar l’aula on impartia classe, situada a l’Antigua Universidad i en la que es conserva el mateix mobiliari de quan impartia classes l’autor de Campos de Castilla.

Un altre dels punts de la ruta és la Calle San Pablo que alberga una bonica estàtua del poeta assegut en un banc i la casa on Machado va passar els primers dies a la ciutat, tot i que va ser en una casa situada entre les Calle Gaspar Becerra i la Calle Prado de la Cárcel, en que va passar més temps i en la seva façana es pot llegir “aquí vivió el poeta D. Antonio Machado”.

Estàtua d’Antonio Machado

PARQUE NATURAL DE LA SIERRA DE CAZORLA

Si es busca tranquil·litat, paisatges naturals i plens de vida, la Sierra de Cazorla és l’espai natural més gran de la península i el segon d’Europa. Les seves àmplies dimensions agafen les serres de Cazorla, Segura i les Villas. En total més de 214.000 hectàrees de naturalesa viva. Ubicat al nord-est de la província de Jaén alberga l’extensió més gran de pinedes de tot Espanya que juntament amb els seus mars d’oliveres i els seus paisatges de naturalesa càrstica donen lloc a enclavaments de gran bellesa.

El parc natural és una font inesgotable de pobles sorprenents, rutes de senderisme, miradors, cascades i punts de gran interès històric i cultural.

Declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO al 1983 i zona de protecció per les aus migratòries al 1988, el parc natural compta amb una fauna característica de cérvols, porcs seglars, voltors i àligues reials que amb tanta precisió va gravar Fèlix Rodríguez de la Fuente.

Cazorla

El poble que dóna nom a la serra resum totes les meravelles del lloc i necessàriament és el punt de partida. Un encantador poble blanc encastat contra la muntanya, un castell vigilant, vestigis d’èpoques remotes, un mirador sensacional, un entorn natural verd que convida a ser recorregut pels múltiples senders que disposa i variades possibilitats per degustar la gastronomia local i l’adquisició de productes típics.

Els caòtics carrerons empinats i els diversos monuments van propiciar la declaració del poble de Cazorla com Conjunt Històric Artístic al 1972. De primeres ens trobem amb les ruïnes de la Iglesia de Santa María, que mai va acabar de construir-se per l’impacte de les contínues crescudes del riu. La seva extrema singularitat es va convertir en un escull insuperable: es tracta de la única església a Europa construïda sobre un riu. La visita de l’obra d’enginyeria creada per salvar-ho, la Bóveda del Río Cerezuelo, no et deix indiferent.

Molt recomanable l’ascens a la torre de l’església a través d’una escala de cargol per poder obtenir una bella panoràmica de la Plaza de Santa María i del Castillo de la Yedra.

Deambulant pels carrers es pot passar per la popular Casa de las Bicicletas amb les desenes de acolorides bicicletes penjades a la seva façana.

Encarant la penya de los Halcones i amb la mirada al cel s’arriba al Castillo de Yedra, un impressionant fortalesa del segle XI que s’alça majestuosament al cor de Cazorla, que en l’actualitat acull el Museo de Artes y Costumbres del Alto Guadalquivir.

I per tenir les millors vistes del poble, cal accedir al Balcón del Pintor Zabaleta, sobretot a la nit amb tot el poble il·luminat.

Cazorla

Segura de la Sierra

Aquest poble declarat Conjunt Històric Artístic al 1972 és una petita vil3la composada per un ventall de cases arremolinades al voltant d’un castell. Impressiona la seva verticalitat de les cases que, vistes de lluny, sembla que s’hagin de precipitar al buit.

El Mirador de los Hermanos Esplá, en les immediacions del castell que corona la localitat, presenta una panoràmica excepcional cap al cim d’El Yelmo, la muntanya màgica de la Sierra de Segura. Al seus peus es poden apreciar cases senyorials, una font imperial del segle XVI, diverses torres del vell recinte emmurallat, una església de planta parroquial i fins i tot banys àrabs de l’època.

Segura de la Sierra

Hornos de Segura

La gesta arquitectònica del castell sobre la roca a La Iruela es multiplica quan un poble sencer s’allotja en una gran roca. Hornos de Segura és d’aquests pobles que es divisen des la llunyania. Aquestes cases que han conquerit un terreny hostil precisament per a servir com a protecció dels antics habitants d’invasions estrangeres.

El Castell de Hornos, un castell musulmà amb tres torres, en que en l’actualitat hi alberga el Cosmolarium Castillo Hornos, que és el centre de divulgació de l’astronomia que consta d’un planetari digital, amb cúpula de 8 metres de diàmetre que mostra produccions audiovisuals, completes sales d’exposicions sobre l’Univers, espais per a tallers i jocs educatius, així com una terrassa per a observacions astronòmiques.

A part del castell, Hornos de Segura també disposa de la Iglesia de la Asunción, en que a la seva torre del campanar s’accedeix per una escala de cargol per veure unes interessants gàrgoles gòtiques.

Hornos de Segura

Quesada

Quesada és un encantador poble blanc també encaixat en un turó, respectant l’ensenya d’identitat de la zona, en el que es pot veure la Iglesia de San Pedro y San Pablo.  A Quesada es pot fer un agradable passeig pels carrerons.

Per ressaltar de Quesada, compta amb el Museo Rafael Zabaleta, que porta el nom del fill predilecte del poble i eminent pintor avantguardista. La col·lecció amb la que compta el museu es compon de nombroses pintures a l’oli, aquarel·les i dibuixos, i per altres col·leccions d’art modern. Artistes de prestigi com Miró, Percebal o Tàpies van donar obres al museu.

L’entorn natural de Quesada cobra especial esplendor. A prop d’on neix el riu Guadalquivir hi ha el Valle de los Tejos Milenarios, on sobreviuen teixos exemplars des de l’època dels romans. A una mitja hora del nucli urbà i entre dues muntanyes es troba rodejat el Santuario de Tíscar.

Imprescindible en època de desgel la Cueva del Agua, una gruta que escup aigua a torrents creant unes espectacular cascades.

Quesada

La Iruela

Colindant amb el poble de Cazorla s’ubica La Iruela, la porta d’entrada al Parque Nacional de Sierras de Cazorla, Segura y las Villas. Possiblement a La Iruela es percep en més mesura l’accidentada topografia que caracteritza les poblacions de la comarca.

També es troba en una vessant coronada per un castell, però en aquest cas compta amb la singularitat de que penja d’una gran roca que li atorga una espectacularitat especial. Mal la pena enfilar-nosa les restes del castell templer per gaudir de les vistes d’aquests camps d’oliveres i pins. A l’interior de la fortalesa hi ha les ruïnes de la Iglesia de Santa Domingo de Silos, incendiada al 1810 per les tropes franceses com a represàlia per l’oposició del poble a l’invasor.

Castell de La Iruela

Almendral

A l’Almendral hi ha el Parque Cinegético Collado, que es visita a través d’una visita guiada amb tren turístic per un recorregut de 5 km. Els visitants poden veure animals en semi llibertat com cérvols i daines dins d’un paratge natural de 100 hectàrees. Compta també amb u na ruta a peu d’1,5 km que inclou la parada en dos miradors amb vistes al Pantano del Tranco, on es troben les instal·lacions d’exposició i observació d’aus rapinyaires.

Parque Cinegético Collado

Rutes de senderisme de la Sierra de Cazorla

Hi ha més de 40 rutes habilitades, no obstant a continuació es detallen les que estan valorades com les millors rutes:

Ruta per la Cerrada de Elías i Nacimiento del Río Borosa

Ruta circular de 21 km i una duració aproximada de 7 hores. Principi i final al Centro de Interpretació de Torre del Vinagre, que compta amb un museu i un jardí botànic. Si no es vol fer tota la ruta, hi ha l’opció de tornar als 4 km quan s’arriba a la Cerrada de Elías, un congost del riu Borosa salvat per unes plataformes de fusta.

La Cerrada de Elías

Ruta de Félix Rodríguez de la Fuente

Ruta circular de 18 km. Principi i fi al Mirador de Félix Rodríguez de la Fuente situat al Pantano del Tranco. La ruta segueix el passos del naturalista durant el rodatge de la mítica sèrie “El hombre i la tierra”. Al llarg del recorregut es pot veure una mostra completa de la fauna i flora de la riba del Guadalquivir i inclús pot hi ha l’ocasió de visitar el Parque de Fauna Silvestre Collado del Almendral, on es pot troba cérvols, cabres salvatges, muflons i daines en situació de semi llibertat. La ruta també es pot fer amb cotxe, disposa de cinc miradors perfectament condicionats i dotats de panells interpretatius del territori.

Imatge de posta de la Ruta de Félix Rodríguez de la Fuente

Ruta per la Cerrada del Utrero i la Cascada de Linarejos

Sender de 1,6 km, pel que el converteixen en una perfecta opció per aquells amb ambicions menors. Es tracta d’un congost estret i profund llaurat pel Guadalquivir que desemboca en una de les principals atraccions del parc natural: la Cascada de Linarejos, també coneguda com Cola de Caballo per la seva apreciable altura de 60 metres i l’escassa amplada. Aquesta zona és especialment sobrevolada per voltors lleonats i altres aus rupícoles.

Cascada de Linarejos

ALMERÍA

Alcazaba

Dominant sobre el que va ser l’antiga medina. Declarada Bé d’Interès General, la Alzazaba és el principal monument d’Almería. Després de l’Alhambra de Granada, és la construcció àrab més gran d’Espanya.

Abderraman III va ordenar la seva construcció al segle X, després de la fundació d’Almería. És una fortalesa que té tres recintes, dels que dos són musulmans i un cristià. Aquest últim es va construir després de la conquesta de la ciutat pels reis Catòlics al 1489.

En el primer recinte, d’època musulmana, hi ha una gran zona enjardinada, amb aljubs. Al segon recinte, es trobava la residència reial i també hi ha aljubs califals del segle X, i inclús un arc cristià del segle XVI, una ermita mudèjar i uns banys públics. A l’últim recinte, d’època cristiana, hi ha un castell, amb un gran pati d’armes, i les Torres del Homenaje, la Noria y la Pólvora.

Als peus de l’Alcazaba es trobava la Medina d’Almería, que es va construir al 955 i que s’estenia des de les actuals Avenida del Mar fins a la Calle de la Reina. Des de l’Alcazaba surt la muralla àrab que arriba fins al Cerro de San Cristóbal. Al cerro hi ha un mirador amb el Sagrado Corazón de Jesús.

Alcazaba

Catedral de la Encarnación

La Catedral es va construir al segle XVI, sobre la antiga Mezquita major. Combina estil renaixentista i barroc.

Té un aspecte de fortalesa perquè es va construir tant com a temple de culte religiós com per a refugiar la població dels atacs de pirates barbarescos.

Preu: 6€.

Catedral de la Encarnación

PARQUE NATURAL DEL CABO DE GATA

Situat al sud-est d’Espanya, a la província d’Almería, al Cabo de Gata, lliure d’urbanisme i la massificació turística, es troba des d’imponents i abruptes penya-segats a torres i baluards que van protegir la comarca dels atacs dels pirates, platges salvatges d’aigües turqueses i un ric fons marí a part de petits pobles costers de casetes blanques plens d’encant.

La millor forma de conèixer tots els atractius turístics de Cabo de Gata, concentrats en un escarpat litoral, és fer la ruta vorejant la costa, des de Mojácar fins Almería capital.

La millor època per gaudir dels paisatges i platges del Parque Natural del Cabo de Gata és d’abril a octubre, evitant els mesos de juliol i agost, ja que durant aquests dos mesos fa més calor, hi ha més gent i els preus dels allotjaments són més cars.

Playa de los Muertos

L’aconsellable és començar la ruta per Mojácar, un poble que tot i està a pocs quilòmetres de l’entrada del parc, val la penca incloure’l en qualsevol ruta a aquesta zona.  Més endavant ja trobareu la guia de Mojácar.

Des de Mojácar a la Playa de los Muertos hi ha uns 30 km, és una de les platges més boniques del parc. Un cop es deixa el cotxe al pàrquing de terra (5€ tot el dia) ens podem apropar a un fantàstic mirador, des d’on s’obtenen unes vistes panoràmiques i completes de la platja i del blau turquesa de les seves aigües. Després cal baixa caminant uns 10 minuts per un camí amb forta pendent, de fet hi ha dos senders per baixar-hi, un és més curt però amb més pendent, i l’altre és no té tanta pendent però és més llarg. La platja té una longitud d’una mica més d’un quilòmetre, i és de pedretes.

Playa de los Muertos

Cal tenir en compte que si no bufa el fort vent de llevant, es pot banyar tranquil·lament, tot i el seu fort desnivell i que no compta amb cap servei, de fet no és recomanable banyar-se si es va en família i nens.

Mesa Roldán

Un dom volcànic amb un cim pla, situat a 2 km de la Playa de los Muertos i amb unes increïbles vistes al mar Mediterrani. Al cim hi ha un far i la Torre Roldán, un baluard construït al segle XVIII, sobre un altre d’origen àrab, que s’utilitzava per vigilar les possibles incursions dels vaixells pirates barbarescos.

Tot i que ja era conegut, en els últims anys s’ha fet famós per rodar-se aquí una escena de la sisena temporada de la popular sèries Joc de Trons en la que apareix un drac posant-se sobre la torre, junt a Daenerys i Tyrion.

Mesa Roldán

Agua Amarga

Agua Amarga és un bonic poble coster vorejat de turons, amb una platja d’aigües cristal·lines, en el que el més recomanable és passejar pels seus carrers rodejats de cases típiques andaluses, de façanes blanques i balcons plens de geranis i buguenvíl·lies, típics dels antics pobles de pescadors, fins arribar a la zona de la platja.

Un cop vist el poble, també es pot fer una ruta de senderisme d’uns 30 minuts fins arribar a la Cala de Enmedio, una de les cales més imprescindibles de Cabo de Gata, amb 150 metres d’arena fina, que enamora per les dunes fossilitzades que han creat formes ondulades de pedra que s’endinsen al mar i contrasten amb l’intens blau de les aigües.

Cala de Enmedio

El Playazo

Abans d’arribar al Playazo, és recomanable passar per les mines d’or abandonades de Rodalquilar, que recorden el passat d’aquest tranquil poble.

Després de visitar les mines, cal agafar el cotxe i apropar-se en pocs minuts a la preciosa platja verge del Playazo, passant abans per davant de la Torre de los Alumbres, construïda en estil renaixentista al 1510.

Un cop a la platja, es pot gaudir dels seus 400 metres d’arena fina i daurada, flanquejada per diversos penya-segats volcànics i el Castillo de San Ramón, una fortalesa d’estil renaixentista per a quatre canons construïda al 1764, en la que es pot gaudir d’un relaxant bany en les seves aigües tranquil·les.

El Playazo
Castillo de San Ramón

Cal remarcar que les millors vistes d’aquesta platja i la contigua Calilla del Playazo s’aconsegueixen des de la Hoya de Rodalquilar, una bonica duna fossilitzada.

Mirador de la Amatista

De camí al poble de la Isleta del Moro, es pot parar al Mirador de la Amatista per gaudir d’unes bones vistes del litoral andalús.

Antic lloc de vigilància de la Guardia Civil, des d’aquest mirador, que té un pàrquing gratuït a només 100 metres, s’obtenen unes fantàstiques panoràmiques de muntanyes d’origen volcànic com el Pico de los Fraires, la més alta del parc amb quasi 500 metres, abruptes penya-segats i aigües de color turquesa.

Mirador de la Amatista

La Isleta del Moro

La Isleta del Moro és una petita població pesquera que conserva l’encant d’antany amb les seves cases blanques i barques reposant sobre l’arena.

Aquest poble al costat d’un penyal i una illeta que rep el seu nom, està rodejat de petites cales entre les que destaca la Playa del Peñón Blanco, que té una roca de color blanc al mig de l’arena.

La Isleta del Moro

Playa del Arco

La Playa del Arco o Playa del esparto, situada a la Barriada de los Escullos, prop de la Isleta del Moro, és una original platja d’arena fina i daurada molt visitada gràcies a les formacions capritxoses que s’han anat creant per erosió al llarg de milions d’anys en una duna fòssil del seu marge dret.

Una altra dels avantatges, sobre tot pels amants del snorkel i el busseig, és que compta amb un fantàstic fons marí ple de boniques formacions rocoses i praderes de Posidònia, on s’amaguen nombrosos peixos i mol·luscos.

Playa del Arco

A pocs metres d’aquesta platja es troba el Castillo de San Felipe, una ben conservada fortificació costera del segle XVIII, construïda sota el regnat de Carlos III.

Castillo de San Felipe

Playa de los Genoveses

Des de la Playa del Arco es pot agafar la carretera general que passa per l’interior, fins a la població de San José, que a part de comptar amb una extensa oferta hotelera i de restauració, està a prop de dues de les millors platges de Cabo de Gata.

Després de visitar l’antic poble pesquer de San José, s’agafa una carretera sense asfaltar que porta fins a la Playa de los Genoveses. Aquesta platja de més d’un quilòmetre de longitud, que ocupa tota una badia, és d’arena fina i d’aigües poc profundes, cosa que la converteixen en ideal per gaudir d’un dia de platja.

Com a curiositat comentar que l’origen del seu nom prové del desembarcament d’una flota genovesa que va ajudar a l’exèrcit castellà en la lluita contra els musulmans.

Playa de los Genoveses

A pocs quilòmetres d’aquesta platja, per la mateixa carretera, es troba la Playa del Mónsul, una altra platja que té una gran roca situada al mig i una duna mòbil en un dels extrems.

Playa del Mónsul

Las Salinas

Després de banyar-se a la Playa de los Genoveses, cal tornar cap a San José per agafar la carretera interior 3201 fins a les Salinas, ja que el camí que voreja la costa està prohibit pels cotxes particulars.

A part de produir unes 40.000 tones anuals de sal, aquestes salines són la llar de multitud d’espècies vegetals i animals, sobretot aus, com flamencs rosats, que es poden observar, tot i que és aconsellable portar uns binocles.

Las Salinas
Flamencs rosats de Las Salinas

Just davant d’aquestes s’estén la platja més llarga del parc natural, amb 5 km de longitud que va des de Torreón de San Miguel fins al far del cap i des d’on, just a la meitat es pot veure la Iglesia de Las Salinas.

Arrecife de las Sirenas

Aquest escull, que deu el seu noma l’antiga presència de foques monjo i que els navegants confonien amb sirenes, és una de les visites més icòniques de tot el Parque Natural del Cabo de Gata, que s’obtenen des del Mirador de las Sirenas, situat al costat del far de Cabo de Gata.

Aquest far construït al 1961 sobre les ruïnes del Castillo de San Francisco de Paula, forma juntament a l’escull, la Torre de la Vela Blanca i Playa del Corralete, un paisatge de somni.

Arrecife de las Sirenas

NÍJAR

En ple cor de Níjar, a l’ambientada Plaza La Glorieta, es troba la Iglesia de Santa María de la Asunción que conserva el seu estil mudèjar, construïda al segle XVI, aixecada sobre una torre-fort que li dóna una aspecte de fortalesa. Recentment ha estat restaurada, descobrint-se al seu interior un valuós fresc i la cantera original.

Plaza La Glorieta

Pujant la costa que comença des de l’església, s’arriba al casc històric de Níjar, la part més pintoresca del poble. El passat àrab de Níjar perdura en el temps a través de llocs captivadors com el Barrio del Portillo i el Barrio de la Atalaya.

Es descobreix l’essència andalusí passejant entre els empedrats carrers i cases blanques i cuidades façanes. Un blanc impol·lut amb torretes de flors, buguenvíl·lies i gessamins, així com acolorides portes i finestres que aporten un bell cromatisme al lloc.

Carrer de Níjar

Un dels llocs més destacables del casc antic és el Museo del Agua, situat a l’antiga Plaza del Mercado, on es troba la Fuente de 3 Caños i els centenaris arbres de la plaça.

Museo del Agua
Fuente de 3 Caños

Després de la pujada pels carrers del casc antic, al final del poble, hi ha La Atalaya, es tracta d’una gran icona de Níjar, una torre vigia que ha sobreviscut el pas dels segles i que és l’últim llegat que queda en peu del que va ser una antiga fortalesa àrab.

Es pot pujar al Mirador de la Atalaya, des d’on s’obtenen les millors vistes panoràmiques del poble de Níjar i dels seus horts.

Tot i que un dels principals atractius de Níjar són les seves botigues d’artesania, al més pur estil tradicional, conservant l’estil artístic de vàries generacions d’artesans, terrissers i teixidors. Níjar és el bressol d’Almería de l’art de la terrissa i el pintat a mà sobre la ceràmica, on es pot veure tot tipus de creacions en plats, cantis, gerres i elements decoratius. També són molt típiques les xaropes (jarapas), teixits de colors d’aspecte rústic, ideals per decorar, i objectes d’espart com làmpades, miralls o estoretes, entre altres coses. Tot fet a mà, seguint tècniques molt antigues.

Botiga de ceràmica de Níjar

A Níjar també trobem el Mariposario de Níjar, amb més de 300 papallones exòtiques que viuen en llibertat. Per consultar horaris i preus: web oficial

Mariposario de Níjar

En una de les sortides del poble, al Camino del Campo, hi ha el Jardín Botánico Cactus Níjar, un lloc pels amants dels cactus. Aquest projecte es va iniciar de la mà del botànic austríac Toni Brugger i la seva muller Ingrid, i l’escultora alemanya Anne Kampschulte.

MOJÁCAR

Penjat d’un turó a 170 metres sobre el nivell del mar, als contraforts de la Sierra Cabrera, aquest poble de passat àrab i cases blanques típicament andaluses, és perfecte per perdre’s pels seus carrerons empinats.

Museo Casa de la Canana

Aquesta casa ha estat restaurada amb mobles i utensilis antics per recrear de forma minuciosa l’ambient d’una antiga casa tradicional de Mojácar de la primera meitat del segle XX, on durant la visita, transporta al passat mentre es recórrer la planta baixa i el soterrani, dedicat aquest últim a l’activitat agrícola i a la cria d’animals.

Interior del Museo Casa de la Canana

Plaza Parterre

Al sortir del museu es pot recórrer l’estreta i bonica Calle Enmedio, repleta de torretes amb flors i colors vius, fins arribar a la Plaza Partere, situada al costat dels murs posterior de la Iglesia de Santa María, aquesta antiga necròpolis àrab és un dels espais més concorreguts del poble pels turistes i pels locals gràcies a la seva gran terrassa. Una altra de les característiques d’aquest espai obert és el seu emporxat i que és un dels racons on es pot observar una reproducció exacta d’una de les escenes de la Reconquesta.

Plaza Parterre

La Iglesia de Santa María construïda a finals del segle XVI, sobre una antiga Mezquita àrab, és un temple que va ser utilitzat tant pel culte religiós com a fortalesa, d’aquí que estigui construïda amb grans carreus de pedra que li donen un aspecte exterior sobri. A l’interior hi ha una pintura realitzada per Michael Sucker, que va viure nou anys al poble i les imatges de la Virgen del Rosario i San Agustín, patrons de la ciutat.

Plaza del Ayuntamiento

Situada a pocs metres de la Plaza Parterre, és perfecta per a relaxar-se i observar un arbre centenari portat des de les Amèriques per un emigrant i bonics mosaics amb el símbol de l’Indalo dibuixat.

Aquest Indalo, que porta segles a les façanes i portes de les cases de Mojácar, és un antiga pintura rupestre que es va trobar a la Cueva de los Letreros a Vélez-Blanco, al nord de la província d’Almería, que està considerada com un portador de bona sort. Durant el pas dels anys aquesta figura, que es creu que era un deu prehistòric subjectant l’Arc de San Martí, s’ha convertit en el símbol més representatiu de tot Almería a part de ser un bon souvenir per emportar-se de record.

Plaza del Ayuntamiento

Barrio del Arrabal

És un antic barri jueu, construït al segle XVII, fora del recinte emmurallat, aquest pintoresc barri regal algunes de les estampes més boniques del poble amb els seus estrets carrers, els contrastos de façanes blanques i el color de les flors.

Carrer del Barrio del Arrabal

Mojácar Playa

Mojácar compta amb 17 km de costa que alberguen platges fantàstiques com la Playa de la Marina de la Torre, las Ventánicas, la Cueva del Lobo, la Piedra Villazar i las Macenas, famosa per seu bonic castell del segle XVIII i lloc de pas per accedir a la Torre del Pirulico.

Cal dir que les platges estan a uns 5 minuts amb cotxe des del nucli urbà de Mojácar.

Playa la Macenas amb la Torre Pirulico

Gipuzkoa

Contingut:

Donostia-San Sebastián

Situada al golf de Vizcaya i rodejada de muntanyes. Donostia és una ciutat perfecta per fer agradables passejades, ja sigui pels seus carrers del centre històric o per la badia de la Kontxa, la seva platja més famosa.

Però visitar Donostia no és només sinònim de gaudir de la cultura i completar rutes a peu i visitar els seus principals monuments, sinó també és sinònim de gaudir de la gastronomia basca, una de les  més delicioses del món.

La Kontxa

Coneguda per tots els visitants per ser un elegant passeig modernista, de més d’un quilòmetre de longitud que finalitza al Miramar Jauregia (Palau de Miramar), aquest destaca per la seva bonica barana blanca salpicada per més d’un centenar d’enormes faroles. A més, compta amb diversos edificis de la Belle Époque, època en que la família reial espanyola i l’alta aristocràcia europea estiuejaven a Donostia. Un dels exemples és la Perla Talaso-Kirol Zentroa (Balneari de La Perla), perfecte per fer-se un capritx amb vistes al mar, i l’Ajuntament situat en un antic casino.

Si es visita Donostia a l’estiu i no es té por de l’aigua freda del Cantàbric, es pot aprofitar per fer una capbussada a la platja de la Kontxa.

La Kontxa

Miramar Jauregia (Palau de Miramar)

Entre les platges de la Kontxa Hondartza i Ondarretako Hondratza, sobre un monticle verd, el Miramar Jauregia, un dels edificis més bonics de Donostia. Rodejada d’un jardí, aquesta mansió va ser construïda a finals del segle XIX per la reina regent Maria Cristina com a residència d’estiu per a la monarquia espanyola.

Tot i que el palau d’estil anglès no està obert al públic, si que val la pena apropar-se per relaxar-ser als seus jardins mentre es gaudeix d’unes excel·lents vistes d’Ondarretako Hondratza, de la Kontxa Hondartza i de l’Illa de Santa Klara.

Miramar Jauregia

Ondarretako Hondratza

Situada a l’abric del Txubillo (Mont Igeldo), aquesta platja de l’antic barri de pescadors és perfecta per passar una estona tranquil·la en família o amics, ja que està poc massificada.

Des d’aquí també es beu la petita Illa de Santa Klara, situada al mig de la badia de la Kontxa, a la qual es pot arribar en vaixell en pocs minuts.

L’Illa de Santa Klara des d’Ondarretako Hondartza

Haizearen Orrazia (Pinta de Vent)

Situat al final d’Ondarretako Hondartza, és una magnífica obra d’Eduardo Chillida i un altre dels llocs emblemàtics de Donostia. Aquest grup de tres escultures d’acer oxidat, situats en vàries roques, deu el seu nom a la força amb la que entren les ones a aquesta zona, pel que Chillida, en to de broma, que el mar havia d’entrar a Donostia ja pentinat.

Una de les tres Pintes de Vent

Txubillo (Mont Igeldo)

A aquesta muntanya de Donostia es pot pujar amb funicular o amb cotxe, i dalt s’obtenen unes imatges espectaculars de la badia de la Kontxa i de Donostia.

Conegut com el més antic d’Euskadi i el tercer d’Espanya, el funicular d’Igeldo, puja a la muntanya en pocs minuts des de prop del Haizearen Orrazia (Pinta de Vent) fins al cim, situat a 180 metres sobre el nivell del mar, on es troba l’Hotel Mercure, una torrassa del segle XVIII i un parc d’atraccions.

El millor moments per pujar, si es vol gaudir de les vistes de la badia de la Kontxa i de gran part de la costa guipuscoana és a la tarda vespre, ja que es pot veure la posta de sol i com la ciutat es va il·luminant poc a poc.

Txubillo (Mont Ugeldo) des de l’aire

Artzain Onaren Katedralka (Catedral del Bon Pastor)

La Catedral del Bon Pastor va ser construïda a finals del segle XIX, és el temple religiós més gran i important de Donostia.

Situada al sud del Casc Antic, aquesta catedral d’estil neogòtic i amb una torre de 75 metres, està inspirada en la Catedral de Colònia i a l’interior destaca el mobiliari de la Capella Major, la Cripta, l’enorme òrgan i les precioses vidrieres.

Després de visitar la Catedral es pot fer un passeig per aquest barri, conegut com el centre romàntic pel seu estil parisenc de finals del segle XIX, fins arribar a la bonica Gipuzkoa Plaza, presidida per l’imponent edifici de la Gipuzkoako Foru Aldundia (Diputació Foral de Guipúscoa) i amb una preciosa zona enjardinada.

Horari de visites de la Catedral: tots els dies de 8:30 a 20:00 hores.

Artzain Onaren Katedralka (Catedral del Buen Pastor)

Donostiako Udaletxea (Ajuntament de Donostia)

Al principi de la Kontxa Hondartza, davant dels bonics jardins d’Alderdi Eder, es troba l’imponent edifici de l’Ajuntament de Donostia.

Inaugurat al 1887 amb la presència de la reina Maria Cristina d’Hamburg, va ser originalment un fantàstic casino on es reunia l’alta societat i un important reclam turístic, on se celebraven balls i festes.

Amb la prohibició del joc al 1924, el casino va tancar la seva activitat, i no va ser fins al 1947, quan es va traslladar la seu de l’Ajuntament.

Donostiako Udaletxea

Part Vella de Donostia

La part vella de la ciutat, situada als peus del Mont Urgull i repleta de carrerons empedrats, és el barri amb més encant de Donostia.

Carrer de la Part Vella de Donostia

Recomano començar la ruta per Kale Nagusia que porta fins la Koruko Andre Mariaren bailika (Basílica de Santa María del Coro) per després continuar per tots els carres adjacents  fent una “S” que porta a racons plens d’encant com la Constitución Plaza, el San Telmo Museoa (Museo de San Telmo) o la San Bizente eliza (Iglesia de San Vicente), una de les més antigues i que al seu interior hi ha un bonic retaule de San Vicente de 1586.

A més, en aquesta zona també es concentres alguns dels millors restaurants de pinxos, pel que es recomanable venir en diversos moments del dia i així calmar l’estómac. Fer una ruta de pinxos per Donostia és una de les millors experiències.

Koruko Andre Mariaren bailika (Basílica de Santa María del Coro)

Situada al cor de la Part Vella, aquesta basílica va ser construïda al 1750 sobre una antiga església romànica, aquesta joia arquitectònica enamora a primera vista per la seva portada principal a mode de retaule i d’estil plateresc, sobre la qual es pot observar la figura martiritzada de Sant Sebastià.

A l’entrar a l’interior, que combina elements gòtics, barrocs, xoriguerescos i neoclàssics, es veu al fons l’altar major, on es venera la imatge de la Verge del Cor, patrona de la ciutat de Donostia.

Koruko Andre Mariaren bailika (Basílica de Santa María del Coro)

Constitución Plaza

Aquesta rectangular plaça d’estil neoclàssic, que recorda a la Plaza Nueva de Bilbo, es va construir després del setge i incendi de Donostia al 1813 i es caracteritza pels seus fantàstics porxos que alberguen terrasses i restaurants.

A part de ser un dels punts principals en les celebracions de les festes locals, com la tamborrada de Donostia o la fia del Día de Santo Tomás, val la pena observar l’edifici de l’antic Ajuntament.

Constitución Plaza

San Telmo Museoa

Pels dies plujosos, que no són pocs en aquesta ciutat, es pot entrar al Museu San Telmo, el museu més important de Donostia.

Situat als peus del Mont Urgull, aquest museu va ser un convent gòtic del segle XVI i mostra a través de peces d’etnografia i art, l’evolució al llar de la història de la societat basca.

Entre les obres més important es troben quadres de Sorolla, El Greco o Rubens,  a part d’altres cedides pel Museo del Prado i el Museo Reina Sofía de Madrid.

Horari: de dimarts a diumenge de 10:00 a 20:00 hores.

San Telmo Museoa

Tour de Pintxos

Pintxos de Donostia

La gastronomia es tot un art a Euskadi, i com es pot imaginar, a Donostia no és menys. És per això, que després de completar la visita als punts d’interès de la Part Vella, ens podem apropar a la 31 de Agosto kalea o a la mateixa Kale Nagusia (Carrer Major), per començar una ruta pels millors bars de pinxos.

Aquestes petites tapes s’han fet tan populars en els últims temps, que molts d’aquests locals ofereixen menús degustació que permeten provar una àmplia selecció dels seus millors pinxos o simplement demanar els favorits. Una altra de les tradicions és optar pel pintxo-pote, que inclou un pinxo i una beguda a un preu fix. Entre els pinxos més famosos no poden faltar el de truita de patates, de txangurro, de anxova, de xistorra o el de bacallà, entre molts.

Donostia Portua

Aquest port ubicat a l’extrem oriental de la badia de la Kontxa i a peus del Mont Urgull, de forma triangular, disposa d’una zona per a vaixells de pesca i  una altra per vaixells d’oci, tot i que el més bonic són les façanes acolorides de les antigues cases de pescadors que guaiten des de la part baixa del  Mont Urgull.

Donostia Portua amb la Jesusen Bihotza estatua (estàtua del Sagrat Cor) del Mont Urgull

Pasealeku Berria (Passeig Nou)

El Passeig Nou rodeja tot el Mont Urgull, vorejant el mar Cantàbric, el recorregut no comporta més d’una hora i es pot fer des del port de Donostia, passant per la desembocadura del Urumea, fins arribar al Zurriolako Zubia (Pont de Zurriola), decorat amb faroles d’estil Art Decó.

Al costat del pont es troba el Kursaal Konfresu Jauregia eta Auditorioa (Palau de Congressos i Auditori Kursaal), famós per ser la principal seu del reconegut Festival de Cinema. A pocs metres hi ha la Zurriola Hondartza, perfecta pels amants al surf.

Tot i que és un passeig molt agradable, cal tenir en compte que si el mar està molt revoltat, les ones poden saltar al passeig i produir situacions de risc, que sempre, cal evitar.

El Pasealeku Berria amb el Palau de Congressos a l’esquerra

Mont Urgull

Es pot pujar fins al Mont Urgull amb una caminada d’uns 20 minuts des del Pasealeku Berria, on a dalt es gaudeix d’unes bones vistes de la Badia de la Kontxa i de la ciutat.

Aquesta muntanya va ser una fortalesa militar des del segle XII i es trobava rodejada de muralles on se situaven el canons que s’utilitzaven per a repel·lir els nombrosos atacs i setges al llar dels anys com el de les tropes franceses de 1813, que va acabar amb la capitulació de Donostia.

El cim del Mont Urgull està coronat pel Motako Gaztelua (Castell de la Mota) del segle XII i per la impressionant estàtua del Jesusen Bihotza estàtua (Sagrat Cor), de més de 12 metres d’alçada, tanmateix durant la pujada també es recomanable parar en diferents miradors i diversos punts d’interès com el Ingelesen Hileria (Cementiri dels Anglesos), l’Anderen Baeria (Bateria de les Dames i la Santiago Bateria.

Vista aèrea del Mont Urgull

Hotel María Cristina

Al baixar del Mont Urgull es pot vorejar el riu Urumea fins arribar a l’Hotel María Cristina, un altre dels luxosos edificis relacionats amb l’època de la reialesa i l’aristocràcia europea.

Inaugurat l’any 1912, aquest preciós hotel és el preferit per la majoria d’estrelles de Hollywood per passar uns dies quan venen al Festival de Cine de San Sebastián. A pocs metres de l’hotel, vorejant el riu, es troba el fantàstic Maria Cristina zubia (Puente de María Cristina), que té quatre obeliscos monumentals, ubicats al seus extrems.

Hotel María Cristina

Mercat de la Bretxa

Aquest mercat d’estil neoclàssic, construït al 1870, es troba més de 40 llocs de fruites, verdures, peix, marisc i conserves mentre que a l’exterior se situen el llocs coneguts com “las caseras” on venen verdures entre les que destaquen deliciosos espàrrecs i diversos tipus de formatge local, entre els que no pot faltar els Idiazábal.

Horari: de dilluns a dissabte de 8:00 a 21:00 hores.

Mercat de la Bretxa

Arantzazuko Santutegia (Santuari d’Arantzazu)

El Santuari d’Arantzazu és un dels temples més carismàtics i importants d’Euskadi. Aquest complex religiós és un dels elements més representatius de l’art sacre contemporani d’Euskadi. Aquest temple ha estat destruït i construït en tres ocasions (1553, 1622 i 1834), la versió actual del temple (Segle XX) crida l’atenció a experts i inexperts, i no és per menys, les formes i estils de cadascun dels elements que el componen són autèntiques obres d’art.

Arantzazuko Santutegia (Santuari d’Arantzazu)

La verge d’Arantzazu és una de les figures religioses més estimades de Gipuzkoa. A part el Santuari és tota una icona avantguardista artísticament i arquitectònicament parlant, la seva situació, a l’entrada del Aizkorri-Aratz Parke Naturala, el fa més atractiu. Espessos boscos, massissos rocosos i barrancs vertiginosos rodegen el Santuari.

És curiós comprovar que l’origen d’aquest Santuari, és a dir, la història del pastor que va trobar la imatge de la verge protegida entre arços, ha estat fidelment plasmada en l’edificació. L’exemple més palpable es troba a la pròpia façana, on centenars de pedres de forma triangular representen les espines d’aquest arbre.

La basílica d’Arantzazu compta amb una llegenda: un pastor anomenat Rodrigo de Balzategi va trobar a la figura de la verge entre arços, i aquest sorprès li va preguntar a la verge, Arantzan zu? Una frase que en euskera es podria traduir com, tu entre arços? Aquesta trobada amb la verge, va convertir aquest lloc en lloc de pelegrinatge. Aquesta va ser la base de l’impressionant complex religiós que podem veure avui en dia.

La basílica i la cripta de Arantzazu poden ser visitades en visites lliures com en visites guiades. Els franciscans obren les portes del temple a les 9 i la tanquen a les 20 hores, un horari que permet visitar la basílica i la cripta de forma totalment gratuïta. Per les visites guiades és recomanable reservar amb cita prèvia, les visites guiades costen 2,5€.

Les expressions artístiques que es poden apreciar tant a l’exterior com a l’interior de la basílica porten la firma d’alguns dels artistes més importants i reconeguts d’Euskadi. Unes obres d’art que avançades al seu temps, constitueixen un dels complexos més avantguardistes de l’època, entre altres Jorge Oteiza, Nestor Basterretxea o Eduardo Chillida.

En resum, podem dir que els Santuari d’Arantzazu es divideix en tres espais, clarament diferenciats: l’exterior, l’interior i la cripta. A l’exterior, ens trobem una façana plena de formes punxegudes en honor a l’arç que protegia a la verge juntament amb les obres de la pietat i els 14 apòstols, ambdues de Jorge Oteiza. Abans d’endinsar-se en l’interior, la seva entrada ens rep amb les imponents portes de ferro d’Eduardo Chillida. Un cop a l’interior, l’enorme retaule de més de 600 m2 i esculpit en fusta crida l’atenció dels visitants. Es tracta de l’obra de Lucio Muñoz. Entre aquests espais, hi ha diferents vidrieres, que, jugant amb la llum i els colors il·luminen el pas. Aquests dissenys són obra de Xabier Álvarez de Eulate. Per últim, a la cripta, ens trobem amb les pintures de Nestor Basterretxea.

Horaris i preus

Retaule del Arantzazuko Santutegia (Santuari d’Arantzazu), de Lucio Muñoz
La cripta del Arantzazuko Santutegia (Santuari d’Arantzazu)

Oñati

La Sancti Spiritus Unibertsitatea (Universitat Esperit Sant) és un dels atractius més importants d’Oñati, però no és l’únic, San Miguel eliza (Església de Sant Miquel) o el Bidaurretako Santa Klara monasterioa (Monestir Santa Clara de Bidaurreta).

Sancti Spiritus Unibertsitatea (Universitat Esperit Sant)

És una de les edificacions més importants d’Euskadi a nivell arquitectònic. Una estructura ubicada juntament a l’actual facultat d’empresarials de la Universitat Mondragón, que va ser construïda al segle XVI pel bisbe Rodrigo Mercado de Zuazola. Aquesta universitat va està en actiu des de 1542 fins al 1901 i ella es van impartir classes de dret, medicina, filosofia o lletres entre altres. Si el seu exterior crida l’atenció, no es queda enrere el claustre o el retaule que guarda al seu interior.

Sancti Spiritus Unibertsitatea (Universitat Esperit Sant)
Claustre de la Sancti Spiritus Unibertsitatea (Universitat Esperit Sant)

San Migel eliza (Església de Sant Miquel)

L’església va ser construïda al segle XV i ampliada els segles posteriors. En l’actualitat aquest temple basc compta amb quatre edificacions o naus que reflecteixen l’estil de cada una de les èpoques en les que van ser construïts. Al seu interior, hi ha l’altar, un retaule i una cripta del segle XVII.

San Migel eliza (Església de Sant Miquel)

Bidaurretako Santa Klara monasterioa (Monestir Santa Clara de Bidaurreta)

Aquest temple religió va ser construït entre els anys 1510 i 1520 per a albergar el sepulcre de Juan López de Lazarraga i la seva muller. Una edificació, habitada per monges de clausura de l’ordre fransicana, de la que cal destacar l’església.

Bidaurretako Santa Klara monasterioa (Monestir Santa Clara de Bidaurreta)

Arrikurtzeko kobak (Cova de Arrikrutz)

Les coves de Arrikrutz es troben a les afores del nucli urbà d’Oñati, juntament amb el Santuari d’Arantzazu. Una cavitat ubicada a l’interior de la serralada de Aizkorri que compta amb el títol honorífic de la cova més extensa de Gipuzkoa. Un espai creat per l’aigua sobre el massís càrstic que va ser coberta per figures d’animals prehistòrics.

Arrikurtzeko kobak (Cova de Arrikrutz)

Txokolateixia

El Centre d’Interpretació de la xocolata d’Oñati, es troba ubicat a l’antiga seu de la Chocolatería Orbea. Un espai en el que es mostra la tradició xocolatera d’Oñati.

Txokolateixia

Foruen Enparantza Plaza 

Aquesta plaça representa el centre neuràlgic d’Oñati. Un espai de trobada en el que s’ubiquen edificacions de gran importància com l’AjuntamentSan Miguel eliza (Església de San Miguel). Aquesta plaça és obra dels arquitectes Mariano José de Lascurain i Antonio Cortazar.

Foruen Enparantza Plaza 

Arrasate-Mondragón

Arrasate-Mondragón està rodejat de belles muntanyes, als peus del Ulalaitz o Udalatx (1.017 metres d’altura), és ideal pels amants de la naturalesa per la multitud de rutes de senderisme o muntanya que es poden fer en les immediacions. Hi ha opcions per a tots els públics, rutes curtes i senzilles, algunes de més llargues amb més desnivell i d’altres per persones experimentades.

A part Arrasate és coneguda per ser el bressol del moviment cooperativista basc i per la seva indústria serrallera.

Les tres portes: Portalón, Zurgin-kantoi i Kontzezino.

El carrer central o Erdiko kale, més aviat recta, travessa tot el casc històric, i per aquí discorria el camí reial cap a Castella. En els ambdós costats l’envolten dos carrers en forma de mitja lluna; Ferrería i Iturriotz. Aquests carrers alberguen palauets amb boniques balconades, cases pairals i edificis antics amb façanes precioses.

Passejant pel poble et trobes amb la Herriko Plaza, se sa que és aquesta plaça perquè està flanquejada per l’Ajuntament, un edifici característic, del segle XVIII i d’estil barroc-rococó, amb l’escut del municipi, un gran balcó i uns porxos molt concorreguts en època de pluja.

Ajuntament de Arrasate-Mondragón.

I a l’altre costat de la plaça, la parròquia gòtica de San Juan Bautista, que com a curiositat, des de fora mireu cap amunt i observeu la façana de la parròquia, on es poden trobar gàrgoles curioses.

Parròquia San Juan Bautista de Arrasate-Mondragón.

Els carrers confrontants a la part vella i els ravals que surten d’aquesta, també tenen el seu encant, amb les seves antigues cases, edificis singulars i alguna que altra plaça concorreguda, com la Seber Altube Plaza, en la que es troba l’Església del Monasterio de San Francisco, fundada al 1578 i d’estil barroc, en la que es pot veure el retaule txurrigueresco fet amb fusta de castanyer i noguer a finals del segle XVII. L’edifici que va albergar el monestir, és avui la casa de cultura “Kulturate”.

A part, el casc històric i voltants, en gran part per a vianants, és una zona amb molt de comerç, bars i ambient.

Ezkio-Itsaso (Caserío Igartubeiti baserria museoa)

El Caserío Igartubeiti va ser adquirit al 1992 per la Diputació Foral de Gipuzkoa per a la seva restauració, és un exponent de l’arquitectura en fusta dels segles XVI i XVII i fidel reflex de l’Edat d’Or del caserío basc.

En l’actualitat ofereix la possibilitat de veure en funcionament un lagar (premsa de poma) complet del segle XVI. A més, aquest caserío permet percebre les olors de la poma premsada, de l’herba, de les pells posades a assecar i del fum. Endinsa al visitant en la penombra de la cuita i la quadra, i els passos fan cruixir el pis de fusta de les golfes.

Però la casa està deshabitada, i no hi ha ningú que pugui explicar les històries que van passar en ella abans i després d’aquella època.

En aquest sentit, al Centre d’Interpretació es reviu la història dels caserío bascos al llarg de més de mil anys. A través de les veus de la família i veïns d’Igartubeiti es descobreix com van anar creixent i evolucionant els antics caseríos, com vivien i treballaven els seus habitants, com es relacionaven entre ells, en què creien, què produïen, com s’alimentaven, de quina manera es divertien i que els feia patir. El museu pertany a la Red de Museos Enogastronómicos de Euskadi.

Web oficial

Caserío Igartubeiti baserria museoa
Interior del Caserío Igartubeiti baserria museoa
Interior del Caserío Igartubeiti baserria museoa

Azpeitia

Azpeitia és molt conegut pel Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola), construït a partir de la casa natal de San Ignacio de Loyola (fundador dels Jesuïtes). No obstant, Azpeitia va més enllà, ja que el seu casc urbà és un dels més bonics de la província.

Azpeitia va ser fundada al 1310 per Fernando IV de Castilla, atret per la riquesa de la Vall de Iraurgui. La seva riquesa va ser certament problemàtica, ja que, pràcticament des de la seva fundació, el poble es va veure envoltat en tot tipus de conflictes. Alguns pel seu control, altres perquè no hi havia més remei (com al 1520, quan es van posar del costat comuner a la Guerra de les Comunitats).

Als segles XVI i XVII va experimentar un creixement degut a l’alça de les ferreries (instal·lacions en les que el mineral del ferro es transformava en metall). De fet, a dia d’avui existeix una gran siderúrgica que és hereva directa d’aquest temps.

Tot i els successos històrics o econòmics, el cert és que Azpeitia se situa en un lloc privilegiat del mapa religiós mundial. El poble és el lloc de naixement de Sant Ignasi de Loiola, el fundador de la influent Companyia de Jesús. Es podria dir que és un dels llocs de pelegrinatge obligat per als catòlics de tot el planeta.

Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola)

La principal visita que es pot fer a Azpeitia és el Santuari de Loyola. De fet, la major part dels turistes que van a Azpeitia es limiten a veure aquest conjunt monàstic i segueixen el seu camí. El Santuari està situat a dos quilòmetres d’Azpeitia.

El Santuari és un impressionant conjunt històric-artístic en que una enorme cúpula de 65 metres d’altura és la principal senya d’identitat. L’edifici principal és d’estil barroc, al qual s’accedeix a través d’unes enormes escales imperials. La basílica és del mateix estil.

Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola)
Interior del Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola)

Per cert, també és recomanable passejar pels seus preciosos jardins.

Jardins del Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola)

Azpeitiko Udala (Ajuntament)

Ja al centre del poble, un bon punt de partida per a fer el recorregut és el propi edifici de l’Ajuntament. Es tracta d’un edifici de començaments del segle XVIII, destinat originalment per a un Convent d’Agustins. No obstant, després de la desamortització de Mendizábal va passar a mans municipals, que van decidir convertir-lo en la casa consistorials del poble.

Azpeitiko Udala (Ajuntament)

Burnibidearen Euskal Museoa (Museo del Ferrocarril)

En les seves instal·lacions es poden veure desenes de trens diferents, així com tota classe d’objectes relacionats amb la cultura ferroviària: rellotges, documentació, indumentàries, etc. Aquesta antiga estació de Urola, i en dies bons es posa en marxa trens històrics per recórrer petits trams de l’antiga línia que unia Zumaia i Zumárraga.

Burnibidearen Euskal Museoa (Museo del Ferrocarril)
Burnibidearen Euskal Museoa (Museo del Ferrocarril)
Burnibidearen Euskal Museoa (Museo del Ferrocarril)
Burnibidearen Euskal Museoa (Museo del Ferrocarril)

Soreasuko Sebastian Deunaren Eliza (Església de San Sebastià de Soreasu)

Tot i que el Santuari de Loyola sembla que ho eclipsi tot, al centre d’Azpeitita hi ha lloc per aquest conjunt religiós, Soreasuko Sebastian Deunaren Eliza (Església de San Sebastià de Soreasu), que el seu origen podria ser templer. No obstant, no està del tot clar per les innumerables reformes que s’hi ha realitzat. El més cridaner d’aquesta església és que té fins a 8 capelles, a més de la pila on es va batejar Sant Ignasi de Loiola.

Soreasuko Sebastian Deunaren Eliza (Església de San Sebastián de Soreasu)

Azpeitiako Garbitoki Zaharra (Antic Safareig Municipal)

Al costat de l’Església de San Sebastià de Soreasu es troba l’Antic Safareig Municipal, construït al 1842. Tot i que avui en dia ha perdut el seu ús, durant més d’un segle va ser un dels rentadors més grans de la península, doncs compta amb 20 safarejos i una gran piscina central.

Azpeitiako Garbitoki Zaharra (Antic Safareig Municipal)

Olazko Amaren Baseliza (Convent de Nostra Senyora de Olatz)

A les afores d’Azpeitia hi ha l’Olazko Amaren Baseliza (Convent de Nostra Senyora de Olatz), un temple del segle XIII que, tot i que viu a l’ombra del Santuari de Loyola, també és realment impressionant.

Olazko Amaren Baseliza (Convent de Nostra Senyora de Olatz)

Mutriku

Mutriku té els seus orígens a principis del segle XIII, al 1209, moment en que a la vora d’una estreta badia del Cantàbric es va establir la vil·la Nueva de Motrico, per ordre del rei Alfonso VIII de Castilla. No obstant, aquestes terres han estat habitades des de la prehistòria, com demostren la gran quantitat de restes arqueològiques que s’han trobat.

Aquest atractiu poble té altes cases pintades en tons acolorits com el blau i el verd, assentades sobre les vessants del mont Arno. Aquestes cases es disposen sobre un complicat entramat urbà compost per empinats carrers amb escales de descendeixen directament cap al port. La típica configuració de poble mariner.

Però Mutriku té més encants que el seu preciós casc antic o el seu bonic port pesquer. I és que Mutriku es troba situat dins del Geopakea de la Costa Basca, un espai que alberga formacions geològiques fascinants que daten de fa més de 60 milions d’anys, amb impressionants flysch i valls càrstiques de gran interès.

A més, aquest poble de mar, té al seu voltant paisatges verds i increïbles valls i boniques muntanyes que ofereixen moltes possibilitats als amants del turisme de muntanya.

Mutriku és conegut per tenir un dels cascs antics medievals millor conservats d’Euskadi.

La vista podria començar a la Txurruca Plaza, als peus de l’Andre Maria Zeruratzea parroquia (Parròquia de Nostra Senyora de l’Assumpció), construïda entre 1803 i 1843. Aquest temple, amb les seves característiques columnes dòriques, és un dels millors exemples de l’arquitectura neoclàssica guipuscoana, essent declarat Monument Nacional.

En aquesta mateixa plaça es poden veure altres interessants edificis. En primer lloc, l’Ajuntament , una construcció de planta rectangular alçada al 1731 i davant de la que s’alça una estàtua d’un home clau en la història de Mutriku, Cosme Damián Churruca.

Mutriku també destaca per la gran quantitat de palaus que salpiquen els seus carrers. Al carrer Conde de Motrico es pot veure el Arrietakua Jauregia (Palau Arrietakua), mentre que al carrer Erdiko Kalea es troba el Zabiel Jauregia (Palau Zabiel) del segle XVI, avui convertit en edifici de Zabiel Kultur Etxea (Casa de Cultura).

Al port de Mutriku es pot contemplar la Confraria de Pescadors i la Torre Berriatua, un important monument d’estil gòtic-renaixentista que va ser l’únic que va resistir a l’incendi de 1553. Aquí mateix també es pot veure un dels edificis més bonics i històrics: la Lonja Zaharra (Antiga Llotja), datada de principis del segle XV i que també és d’estil gòtic-renaixentista.

Mutriku
Piscina natural a Mutriku

No obstant, l’edifici més singular de Mutriku es troba a les afores, al barri d’Astigarriblia, és l’Església de San Andrés, datada del segle XI, i per tant, una de les més antigues de tota Gipuzkoa. A més, té la particularitat de ser un temple dins d’un altre, separats ambdós per un passadís.

Església de San Andrés

Geopakea de la Costa Basca

Com ja s’ha comentat, Mutriku està situat en ple Geopakea de la Costa Basca, i això fa que es puguin visitar els famosos flysch, una de les formacions geològiques més estranyes que s’hagin vist mai. És per això que aquesta és una de les zones més fotografiades de la costa basca, també per les nombroses platges i bonics penya-segats.

Paisatge dels flysch a Mutriku

Si es vol gaudir de la naturalesa salvatge d’aquestes terres i dels seus bonics escenaris geològics, és recomanable La Ruta del Flysch. Aquests itinerari que connecta a peu les localitats de Zummia i Deba, permet veure la meravella geològica dels flysch durant més de 14 km.

Zumaia

Situada  en una posició privilegiada al costat del mar Cantàbric i de la badia on conflueixen els rius Urola i Narrondo, aquesta turística localitat és coneguda pel seu impressionant flysch, el seu bonic centre històric de traçat medieval, les seves fantàstiques platges i la San Telmo Ermita, a més de tenir una deliciosa gastronomia a base de peix i marisc fresc, gustoses carns i els seus cèlebres pinxos.

Zumaiako Portua

El millor és deixar el cotxe al pàrquing gratuït del port i començar la visita per aquest punt, assentat  a l’estuari del riu Urola, que té molt poca activitat pesquera i l’utilitzen principalment embarcacions recreatives. Després de veure el port, es recomanable fer un passeig per la vora del riu Urola i Narrondo en que es poden veure petites barques de pescadors, un pont de ferro i boniques cases, fins arribar a la zona del far i la Santiago Hondartza.

Passeig per la riva del riu Narrondo

Casc Antic

Un dels punts més destacats i visibles d’aquesta zona és Zumaiako San Pedro Apostoluaren Eliza Parrokia (Església de Sant Pere Apòstol), construïda al segle XIII en estil gòtic i que alberga un preciós retaule de Juan Antxieta. Al sortir del temple, una opció seria apropar-se a la San Juan Iturri Plaza en la que hi ha una font que recorda a escenes de la pel·lícula “Ocho apellidos vascos”.

Al voltant d’aquesta plaça i el carrer San Jos kalea es troben diversos edificis del segle XVII amb façanes de pedra carreu i balcons de ferro forjat com les cases de Olazábal i Goikotorrede, a més dels palaus de Zumaia, Ubillos i de Foronda, actual casa de Cultura.

Done Joan Itrurria (Font de Joan Iturri)

San Telmo Ermita

Des del casc antic es pot pujar caminant per la San Telmo kalea fins a San Telmo Ermita, situada sobre la Itzurun Hondartza i el penya-segat format pel flysch.

Aquesta petita ermita, dedicada al patró dels mariners, té al seu interior un retaule rococó del segle XVIII realitzat amb fusta, i es va fer famosa per ser l’escenari de la boda dels protagonistes de la pel·lícula “Ocho apellidos vascos”, que la va convertir en visita imprescindible de Zumaia.

Per tenir la millor perspectiva de l’ermita penjada d’un precipici i amb el mar de fons, cal apropar-se al mirador situat al carrer Hondar-Gain Etxetaldea.

Sant Telmo Ermita i abaix la Itzurun Hondartza
Vistes de la costa des de San Telmo Ermita

Itzurun Hondartza

Des del mirador de San Telmo Ermita també s’obtenen unes fantàstiques vistes de la Itzurun Hondartza, una de les millors platges d’Euskadi. Encaixonada entre imponents penya-segats verticals de pedra calcària, amb més de 100 metres d’alçada, aquesta platja d’arena fina i daurada de quasi 300 metres de longitud destaca per les seves aigües cristal·lines que són beneficioses per la salut al tenir grans concentracions de iode i pel ser fort onatge, que la converteixen en perfecta pels amants del surf.

Aquesta platja també es va fer famosa al rodar-se l’escena de desembarcament de Jon Nieve, a la seva visita a Daenerys Targaryenen a la fortalesa de Rocadragón, que surt a la setena temporada de “Joc de Trons”.

Itzurun Hondartz amb els Flisch

Flisch de Zumaia

Al penya-segat de l’extrem dret de la Itzurun Hondartza, es pot veure de forma més clara el fenomen geològic denominat flysch, format durant milers d’anys per l’erosió del mar i que deixa un paisatge que no sembla d’aquest món.

Aquestes capes de roques dures, intercalades amb altres més toves i desgastades, estan per tota la costa d’Euskadi, tot i que en aquest lloc s’han fet tan populars que s’ha creat la coneguda Ruta del Flysch, que discórrer al llarg d’uns 14 quilòmetres fins a Deva, on es troben les formacions més espectaculars tot i que menys accessibles que les de Zumaia.

Si es vol fer aquesta ruta de dificultat mitja, en la qual es pugen i es baixen penya-segats, és important conèixer el moment exacte de marea baixa per gaudir al màxim de l’experiència i un cop s’arribi a Deva puguis tornar amb l’Euskotren a Zumaia.

Si no es vol completar tota la ruta, també es pot fer un tram de la bonica costa per la part de dalt dels penya-segats sortint des de San Telmo Ermita. Una opció molt recomanable per observar aquest paisatge únic en tot el seu esplendor es reservar aquest passeig en vaixell pel Flysch.

Flisch de Zumaia

Getaria

Zarautz eta Getaria arteko itsas pasealekua (Passeig de Zarautz a Getaria)

Una bona forma d’arribar a Getaria és recorrent els 4,5 km del passeig de vianants que separa Zarautz i Getaria i que voreja la costa. Durant aquest passeig de poc més d’una hora, es pot gaudir de les impressionants vistes als imponents penya-segats erosionats de la costa basca, en que es pot observar el fenomen flysch.

Zarautz eta Getaria arteko itsas pasealekua (Passeig de Zarautz a Getaria)

Markorbe Hordantza

Des del Portu kalea situat davant Markorbe Hordantza s’obtenen les millors vistes del poble amb la platja a primer pla, el port i el San Anton Mendia (Muntanya de Sant Anton), conegut pels locals com el ratón de Getaria per la seva forma, al fons.

Markorbe Hordantza

Getariako Portua

Getaria va tenir durant molts anys un dels majors ports pesquers del nord, cosa que va donar riquesa a la població en gran part per la pesca de balenes. En l’actualitat, en menor mesura, aquest poble encara basa part de la seva economia en la pesca gràcies a les seves modernes instal·lacions, les seves indústries conserveres i als restaurants que serveixen peix fresc acompanyat d’un bon txakoli.

El port destaca per les nombroses barques de colors i una animada activitat diària.

Getariako Portua
Getariako Portua

Casc Antic

El recorregut pot començar a Elkano kalea que alberga una estàtua de Juan Sebastian Elcano, des d’on es pot arribar caminant a la Salbatore Deunaren Eliza (Església de Sant Salvador), construïda al segle XIV en estil gòtic i declarada Monument Nacional. Tampoc es pot perdre el Passadís de Katrapona, un carrer sota l’església que uneix el casc antic amb el port pesquer, record del sistema defensiu del poble.

Per acabar la ruta, es pot apropar-se a la torre gòtica de Aldamar i al gran Monumento a Juan Sebastian Elcano, que s’eleva sobre un antic baluard de la muralla de Getaria.

Passadís de Katrapona
Casc Antic de Getaria

Cristóbal Balenciaga Museoa

Balenciaga va ser un dels més importants dissenyadors de moda de la història. Nascut en una humil família de Getaria al 1895, Balenciaga va treballar a París durant més de tres dècades i es va convertir en un dels grans referents de l’alta costura creant revolucionaris dissenys i vestint a les majors celebritats de l’època.

Al museu, ubicat al Palau Aldemar, on Balenciaga va passar una part de la seva infància, es pot conèixer la història del dissenyador i veure algunes de les seves famoses creacions.

Horari: de dimarts a diumenge de 10 a 19 hores de març a octubre, la resta de mesos de 10 a 15 hores.

Cristóbal Balenciaga Museoa

Zarautz

Zarautz és un concorregut destí de vacances del nord gràcies a una llarga platja de quasi 3 km de longitud, una extensa oferta d’oci i una deliciosa gastronomia.

Narros Jauregia (Palau de Narros)

Aquest edifici del segle XVI i situat a un dels extrems de la platja, va ser lloc d’estiueig favorits dels aristòcrates i gent de classe alta de l’època. En aquest palau privat es pot observar a la façana un escut familiar amb la inscripció “Zarauz antes que Zarau”, a més d’un jardí d’estil anglès.

Narros Jauregia

Zarautz Hondartza

La platja de Zarautz, de 2,8 km de llarg, coneguda com “La Reina de las Playas”, és una platja d’arena fina i fort onatge, situada entre les millors platges d’Euskadi, és perfecta pels surfistes i els amants d’esports nàutics, a més al seu tram final es troba el Biotipo Protegido de Iñurritza, un lloc protegit format per dunes, aiguamolls i un estuari en el que conviuen diferents espècies, tant de flora com de fauna i que es pot observar des d’una plataforma de fusta.

Si es vol gaudir d’unes bones vistes de la zona, de la Zarautz Hondartza i l’Illa Mollarri, és recomanable pujar al mirador situat a una antiga torre de vigilància al Talaimendiko Harmailak (Mirador de Talaimendi).

Zarautz Hondartza

Itsas Pasialekua (Passeig Marítim)

Restaurant de Karlos Arguiñano

La primera parada hauria de ser a la terrassa del restaurant del conegut Karlos Arguiñano, que està situat a un extrem de la platja, en la que és recomanable provar algun dels seus deliciosos pinxos. Aquest local també disposa de servei de menjar.

Passejant pel Itsas Pasialekua es pot gaudir de les vistes de la platja i de les originals escultures realitzades en bronze i acer inoxidable, característiques d’aquesta zona de la localitat.

Itsas Pasialekua

Casc Antic

Des del Palacio de Narros comença el casc antic de Zarautz, en que ens podem trobar amb Andre Mari Benetazkoaren Parrokia (Parròquia de Santa María la Reial), construïda al segle XV en estil gòtic, en que es pot observar el retaule barroc de l’interior i pujar a la torre-campanar que alberga l’interessant Zarauzko Arte eta Historia Museoa (Museu d’Art i Història).

Al casc antic també podem trobar la bonica Plaça del Mercat presidida per l’Ajuntament que ocupa l’edifici conegut com a Casa de Portu, declarat Monument Històric Artístic per la seva arquitectura.

Per sortir d’aquesta plaça, es pot fer pel carrer Nagusia, en el que es troben edificis històrics com la Torre Luzea del segle XV, la Casa Makatza, el Mercat de Zarautz, fins arribar a la bonica Musika Plaza.

Musika Plaza

Zarautz eta Getaria arteko itsas pasealekua (Passeig de Zarautz a Getaria)

Una bonica passejada és el passeig de Zarautz a Getaria, que es fa recorrent els 4,5 km del passeig de vianants que separa Zarautz i Getaria i que voreja la costa. Durant aquest passeig de poc més d’una hora, es pot gaudir de les impressionants vistes als imponents penya-segats erosionats de la costa basca, en que es pot observar el fenomen flysch.

Zarautz eta Getaria arteko itsas pasealekua (Passeig de Zarautz a Getaria)

Orio

Vista aèria d’Orio

La part vella d’Orio, “Goiko Kale”, data del segle XIII. Parteix des de San Nikolas eliza (Església de Sant Nicolau) i pujar fins a les proximitats de Tours-ko Mattín Deunaren Parrokia (Parròquia de Sant Martí de Tours).

Casc Històric d’Orio

La San Nikolas eliza (Església de Sant Nicolau)va ser acabada a principis del segle XVI i va substituir l’antiga, que era més petita, és d’estil barroc. De la decoració de l’interior cal destacar el retaule de l’altar major, també d’estil barroc, columnes salomòniques subjecten l’element ovalat on es col·loca la imatge de Sant Nicolau de Bari. Aquesta advocació està unida al caràcter mariner de la població, ja que aquest sant és el patró protector dels viatjants per mar i dels pescadors.

San Nikolas eliza (Església de Sant Nicolau)

Orio és un lloc privilegiat. Està situat en un lloc preciós, on es junta el mar, el riu i la muntanya. Les dues platges del poble són platges molt tranquil·les: Antilla Hordantza és la platja principal i Oribazahar Hordantza  és l’altra, una mica més petita.

Antilla Hordantza

Durant els segles XII i XIII Orio va desenvolupar un canvi important pel poble directament lligat al Camino de Santiago de la costa. Després de passar Mendizorrotz venint de Donostia, els pelegrins creuaven Orio en direcció a Zarautz.

Avui en dia, Orio segueix essent una població de trànsit de pelegrins de Santiago, estant, tant Tours-ko Mattín Deunaren Parrokia (Parròquia de Sant Martí de Tours), San Nikolas eliza (Església de Sant Nicolau) com el Casc Històric d’Orio, considerat monuments i lloc, respectivament, afectes al Camino de Santiago de la costa.

Tours-ko Mattín Deunaren Parrokia (Parròquia de Sant Martí de Tours)

L’entorn d’Orio és idoni per fer senderisme, pel que es proposen les següents rutes de senderisme que es troben senyalitzades:

Sender de PR Gi-158 Orio-Itxaspe: Aquest recorregut és representatiu de la zona baixa d’Orio i la ria, i al tractar-se d’una ruta de poc desnivell no representa cap dificultat.

Sender PR Gi-159 Lusarbe-Kukuarri: Aquest recorregut surt des de l’Àrea Recreativa de Lusarbe, situat a la carretera Igeldo-Orio, i recupera antics camins que discorren la zona. A través d’ells es pot conèixer la part alta d’Orio, que té la virtut d’oferir vistes inigualables de la costa i de l’interior de Gipuzkoa en un recorregut fàcil.

Ruta Orio-Kukuarri: Aquesta ruta de muntanya, connecta el nucli d’Orio amb la zona més elevada del municipi, el cim Kukuarri, i per això enllaça els dos recorreguts anteriors. Recomanable fer-lo en el sentit de les agulles del rellotge.

Volta a Gipuzkoa. Etapa Orio-Donostia: El sender GR121 recórrer el perímetre de Gipuzkoa en 21 etapes. Segons la guia editada per la Federación Guipuzcoana de Montaña, per Orio discórrer el final de la primera etapa (tram Donostia-Orio, de 15,6 km) i part de la segona (Orio-Zumaia).

Camino de Santiago de la costa: Des de Donostia i Igeldo, el Camino de Santiago de la costa continua fins a Orio. La duració de l’etapa Donostia-Orio és d’unes 4 hores.

Hernani

Hernani és un poble ubicat a només 10 km de Donostia, als peus del mont Sant Bárbara, el qual disposa d’un casc històric emmurallat, que va ser declarat conjunt monumental per la gran col·lecció d’edificacions medievals que conserva.

Tot i que en l’actualitat, Hernani és més conegut per la seva indústria, encara conserva intactes alguns dels seus elements històrics més destacats.

El poble d’Hernani es va originar al segle XIII. En un principi, únicament comptava amb dos carrers (Nagusia kale i Kardaberaz kale) i una plaça (Berria Plaza), però poc a poc es va anar estenent. Tot i que aquest nucli urbà ha perdut part de la seva muralla, segueix mantenint la majoria de carrers i edificacions de l’Edat Mitja.

Hernaniko Udaletxea (Ajuntament)

La casa consistorial original d’Hernani va ser construïda al segle XVII, per desgràcia va ser destruïda durant la última guerra carlista (1875). L’edificació actual va ser construïda a la mateixa ubicació l’any 1899. L’ajuntament formava part de la muralla sud, de fet, és aquí on es troba una de les portes d’entrada a la vil·la emmurallada. Aquest edifici de plata rectangular consta de 7 arcs i 2 cúpules que converteixen aquesta estructura en una d eles més famoses d’aquest nucli.

Hernaniko Udaletxea (Ajuntament)

Done Joan Bataiatzailearen Parrokia (Església de Sant Joan Baptista)

Aquest temple construït entre 1548 i 1595 es troba al cor del casc històric, juntament amb l’Ajuntament. I es que la torre de l’església es troba literalment adossada a la casa consistorial. L’entrada des de Gudarien Plaza compta amb una escalinata que porta a contemplar espais com el retaule, l’òrgan o la tomba de Juan de Urbieta.

Done Joan Bataiatzailearen Parrokia (Església de Sant Joan Baptista)
Interior de Done Joan Bataiatzailearen Parrokia (Església de Sant Joan Baptista)

San Agustin Komentua (Convent de Sant Agustí)

Aquesta edificació religiosa es troba en un dels accessos d’Hernani, en un dels extrems del casc històric. Aquest convent creat al 1526 va patir múltiples atacs al 1808 fins quedar pràcticament destruït. Després de ser reconstruït al 1825, es va convertir en un dels espais arquitectònics de referència de la localitat. A més del seu claustre, també cal destacar l’església de San Agustín.

San Agustin Komentua (Convent de Sant Agustí)

Urumea Ibaia (Riu Urumea)

El riu Urumea, també conegut com el riu de la sidra, ofereix un increïble paisatge natural des del seu naixement al poble navarrès de Leitza fins a la seva desembocadura a Donostia. El seu sobrenom de riu de la sidra és conseqüència dels múltiples viatges en vaixell que realitzaven carregats de barrils de sidra des de les localitats d’Astigarraga i Hernani fins a Donostia.

Chillida-Leku

Com el seu nom indica, aquest museu alberga gran part de les obres d’Eduardo Chillida. Pel carrers i places existeixen diverses de les seves obres mestres, entre elles, l’internacional Haizearen Orrazia (Pinta al Vent)  de Donostia. Però és aquí, al caserío Zabalaga d’Hernani, en un espai d’11 hectàrees, on es troba la major part de les seves obres (més de 40 escultures a l’aire lliure). A més, a l’interior del caserío es poden contemplar alguns dels seus esbossos.

Chillida-Leku

Arco de Zapa

Aquesta és una de les portes d’entrada a l’antiga vil·la emmurallada. Una de les poques que queden de peu. Una estructura del segle XIV, que va ser restaurada l’any 2002 per poder gaudir d’aquest arc gòtic.

Aierdi Arretxea

Aquesta noble edificació ubicada al nº 15 de Nagusia kalea, va ser construïda al segle XVI. La seva façana crida bastant l’atenció, és pel seu escut, el seu aler i els seus balcons mostren  detalls ornamentals de gran riquesa.

Torre de los Gentiles

La casa torre de los Gentiles, també coneguda com la casa Portalondo, es troba al límit del que va ser l’antic traçat medieval. Segons els historiadors, inclús va poder arribar a formar part de l’antic mur defensiu de la vil·la. Aquesta casa-torre va ser esclafada al segle XV. Avui en dia, les seves dues plantes es troben ocupades per locals comercials i habitatges.

Santa Bárbara

El mont de Santa Bárbara és un espai idoni per a realitzar una petita ruta per la naturalesa. Una muntanya de roca calcària que convida a conèixer espais com el Santa Bárbara Gotorlekua (Fort de Santa Bàrbara), l’Ermita de Santa Bárbara i l’escola d’escalada Eskalarzeko.

El Fort és una construcció militar utilitzada durant la primera Guerra Carlista, la segona Guerra Carlista i la Guerra Civil. Avui en dia encara es pot passejar pels seus murs i passadissos.

L’Ermita, que és anterior al Fort, i es que a l’any 1625 ja existien indicis d’aquest temple religiós. Per desgràcia, l’edificació actual es va construir al 1955, poc queda de l’Ermita originària.

Ermita de Santa Bárbara

Les roques de Santa Bárbara porten escalant-se des dels anys 1950, des d’aquesta data s’han obert més de 120 vies d’escalada d’entre 18 i 28 metros d’altura.

Roques de Santa Bárbara

Pasaia

Pasaia, abans es deia Pasajes, és un dels pobles més interessants i acollidors de la costa basca. Una petita localitat que, protegida per les muntanyes Ulía i Jaizkibel, ofereix un dels paratges amb més encant de tots Euskadi. Aquest nucli urbà, a només uns minuts de Donostia, té un clar sabor mariner. Les cases de pescadors, la badia, les traineres, el port, els passejos sobre la costa, la motora i les museus, tot està a Pasaia.

Pasaia és un poble que sempre ha viscut de cara al mar, al costat del port. És aquí, al voltant de la badia, on ens trobem els quatre districtes que formen Pasaia: San Juan (Donibane en euskera), San Pedro, Antxo i Trintxerpe. De tots, San Juan (Donibane) i San Pedro aglutinen la majoria d’atractius del municipi, essent San Juan el més visitat.

L’extens patrimoni cultural i històric de Pasaia és posa en valor als espais com Albaola o Mater, dos museus que han rescatat de l’oblit fets històrics i tradicionals estretament lligats amb Pasaia i Euskal Herria. I es que, tot i l’arquitectura popular i les cases de colors de Pasai Donibane criden l’atenció a primera vista, i no són els únics espais de Pasaia que obren la retina.

Ulía i Jaizkibel, les dos muntanyes que limiten Pasaia, ofereixen una vista singular de la localitat. Una panoràmica que aglutina mar i terra per oferir-nos una vista espectacular.

Com he comentat, la majoria de visitants només es fixen en el districte de San Juan, tots ells compten amb certa importància en el dia a dia d’aquest poble basc.

San Juan (Donibane): Situat a la vessant del Jaizkibel, el districte de San Juan és un dels que tenen més encant. Aquest nucli urbà de pescadors compta amb tots els requisits necessari per seu un d’aquests racons que no s’obliden. Les seves cases de colors, la seva disposició entre la muntanya i el mar, els seus estrets carrers. Aquest districte es troba seccionat per un únic carrer empedrat que recórrer la riba de la badia de Pasaia fins arribar pràcticament a la seva desembocadura. Un passeig molt recomanat.

San Pedro: Situat davant de San Juan, compta amb similars característiques. Un districte, en el que, a l’igual que l’anterior, trobem cases de pescadors al costat de la badia i una bonica ruta costera que porta fins a Albaola. Visita també molt recomanada.

Antxo: Aquí trobem gran part de les infraestructures, és així com Antxo ha evolucionat al costat del ferrocarril, la carretera Madrid-París, el topo (ferrocarril Hendaia-Donostia) el propi port.

Trintxerpe: Degut a la seva proximitat a Donostia, molts confonen Trintxerpe, el districte més poblat de Pasaia, amb un barri més de Donostia. No obstant, es tracta d’una zona residencial per excel·lència d’aquest poble basc. Un espai, que va viure la seva època daurada amb el boom de la indústria pesquera.

Albaloa

Albaola és un museu molt actiu, un espai viu, dinàmic i de gran interès històric. Aquí es poden conèixer les tècniques de construcció que utilitzaven els avantpassats, mitjançant la construcció de la rèplica de la Nao San Juan, un balener basc enfonsat a la costa de Canadà al 1565.

Horaris, preus, ireserves on line

Construcció d’una Nau al Museu Albaola

Mater Museoa

Mater, l’últim vaixell pesquer de fusta de Pasaia, ha estat reconvertit en museu. Això si, un museu atípic, i es que igual que Albaola, Mater compta amb un dinamisme difícil de veure en els museus actuals. És així, com aquest Vaixell-museu recórrer els ports d’Euskadi donant a conèixer la cultura marítima, ensenyant a les noves generacions una manera de vida molt arrelada a Euskadi, la pesca.

Horaris, preus i reserves on line

Mater Museoa

Victor Hugo Etxe Museoa

Victor Hugo Etxe Museoa

La casa de Víctor Hugo permet contemplar la Pasaia de l’any 1843 mitjançant  la col·lecció permanent “Víctor Hugo, viaje a la memòria”. Una bonica forma de conèixer una de les cases ponts de la localitat mentre es gaudeix del paisatge que va enamorar a l’escriptor. L’interior de la casa ha estat decorat amb mobles de l’època per mostrar al visitant la llar de Víctor Hugo. Aquest petit museu, fa tanmateix d’oficina de turisme.

Horaris, preus i reserves on line

Bocana de Pasaia

L’entrada natural al port és un altre dels espais que enamora de Pasaia. Un estret passeig marítim, que protegit pels penya-segats de Ulía i Jaizkibel dóna la benvinguda als milers de vaixells que vistent aquest port al llarg de l’any.

Bocana de Pasaia
Passeig fins a la Bocana de Pasaia
Observant l’infinit a Bocana de Pasaia

Platako Itsasargia (Far de la Plata)

El Far de la Plata representa un dels fars més emblemàtics de la costa Guipuzcoana. Una estructura de gran importància, que es troba situada entre Donostia i Pasaia, a la muntanya Ulía. Un entorn de gran bellesa que permet gaudir del mar en tot el seu esplendor.

Rutes de senderisme per anar al Far de la Plata

Platako Itsasargia (Far de la Plata)

Motora de Pasaia

La motora de Pasaia és el mitjà de transport més emblemàtic de la localitat. Aquest vaixell que uneix San Juan i San Pedro és essencial pel dia a dia de Pasaia. Un transport, que ofereix rutes regulars a diari i que és útil per moure’s entre els diferents districtes.

Motora de Pasaia

Casa Pont

Un tipus d’edificació molt característica de Pasaia Donibane. I que degut a la seva naturalesa, limitada per la badia i la muntanya Jaizkibel, sense espai per a construir cases i carretera, les cases pont representen la millor solució a la problemàtica que la seva geografia representa.

Casa Pont

Traineres

La tradició marinera de Pasaia és llegendària, un aspecte que encara perdura, en aquest sentit, les traineres que solquen la badia de Pasaia són testimoni. Valents homes i dones, que, abillats únicament amb la seva tècnica i força, remen contra vent i marea com ho feien els seus ancestres. És així, com la fórmula abans utilitzada per caçar balenes s’ha convertit ara en un esport.

Traineres a la Badia de Pasaia

Antiga Casa Consistorial i Santiago Plaza

El casc històric de Pasai Donibane compta amb un espai molt acollidor, un lloc de trobada, la Plaza de Santiago, es tracta de la típica plaça rectangular protegida en tres dels seus laterals mentre que un dels seus costats està obert al mar. És aquí, davant del mar, en mig d’un filera de cases, on es troba l’antic ajuntament de Pasaia, de l’any 1735.

Ajuntament de Pasaia a la Santiago Plaza

Errenteria

En els límits territorials en que es troba avui Errenteria, han existit assentaments humans des de la prehistòria, així ho testifiquen les restes arqueològiques trovades en diferents punts de la població.

L’aldea primitiva i originària del que avui es coneix com Errenteria, es denominava Orereta, un nom que es va modificar per Villanueva de Oiarso quan es va obtenir la carta puebla l’any 1320. Aquest nom, va tornar a modificar-se al 1791 pel de Renteria, i es que, tot i que va rebre la carta puebla amb el nom de Villanueva de Oiarso, popularment era coneguda com Renteria. Segons els historiadors, el nom de Renteria, es troba estretament relacionat amb els tributs reials derivats del comerç marítim. I és que Errenteria, antiga ciutat-port, era el lloc on s’havien de pagar les rendes en aquella època.

L’activitat portuària va convertir Errenteria en un dels nuclis urbans amb més comerç de la zona, una de les localitats més importants de Gipuzkoa. Desgraciadament, l’activitat mercantil va anar caient obligant a la vil·la a reconvertir-se. Va ser així, com en els segles XIX i XX, es van construir múltiples fàbriques al voltant del centre històric. Un entramat industrial, que va fer que el paisatge d’aquesta vil·la es transformés. Avui en dia, seguim descobrint aquella Errenteria de gran valor natural i industrial, envoltada de caseríos pels prats de la vall que protegeixen el nucli urbà.

Al llarg i a l’ample d’Errenteria, repartides pels seus carres i places, ens podem trobar amb una gran col·lecció d’escultures, monuments i vestigis industrials que fan al·lusió al renom amb els que era coneguda Errenteria “pequeña Manchester”. Una bonica excusa per recórrer gran part del nucli urbà.

Estructures d’Errenteria

Casc Històric

El casc històric d’Errenteria conserva intacte l’estructuració i la parcel·lació medieval originària. Un espai que ha estat declarat Bé Cultural. Edificis històrics que ens podem trobar passejant pel casc històric d’Errenteria: Errenteriako Udaletxea (Ajuntament), Andre Mariaren Zeruratzea Parrokia (Església Parroquial de Nostra Senyora de la Assumpció), l’Erromesen Madalena Basilika (Basílica de Maria Magdalena), la Casa-Torre Medieval Torrekua, la Casa-Torre Medieval Morrontxo, el Palau Barroc de Zubiaurre, la Kapitanetxea (Casa Barroca del Capità), el Monestir de la Santíssima Trinitat del segle XVI, la Casa Solar Iturriza del segle XVIIIi el Mikelazulo (és un túnel que s’obre pas sota la torre nova, un element arquitectònic diferent).

Fanderiako Errota Museoa (Molí de Fanderia)

El Molí de Fandería va ser construït al segle XV per aprofitar la força de l’aigua. Un tipus d’energia, que a més de  donar vida als enormes mecanismes amb els que es molia el moresc, també va servir com a motor principal de la ferreria i fanderia que va albergar durant cert temps. I es que és bo saber que aquest espai ha albergat al llarg dels anys una ferreria, una fanderia, un molí, una fàbrica de farina i una fàbrica de pinsos, pel que la fa una de les edificacions amb més història d’Errenteria.

Aquests espai va tanca l’activitat a l’any 1966. Avui en dia, aquest lloc, també conegut com la “casa del río de Errenteria”, ens permet contemplar el funcionament del molí conèixer gran part del patrimoni cultural i fluvial d’Errenteria. El molí pot ser visitat de forma regular i gratuïta durant cert moments de l’any, pel que és recomanable consultar els horaris a l’oficina de turisme d’Errenteria.

Per tots aquells que no coneixien el terme fanderia, dir que, es tracta d’espais industrials on es treballava el ferro. Una modalitat industrial, que independitzada de les ferreries al segle XVIII, donava vida a peces de diferents perfils. El molí de fanderia es troba al barri de mateix nom, a les afores del casc històric, a bideforri (via de vianants i ciclistes) que uneix el nucli urbà d’Errenteria amb Oiartzun i el jaciment miner romà de Arditurri.

Fanderiako Errota Museoa (Molí de Fanderia)

Jantziaren Zentroa (Centre del vestit)

Aquest museu ubicat a Kapitanetxea, edifici històric del segle XVII ubicat en ple casc històric d’Errenteria, ens permet conèixer l’evolució dels vestits i la forma de vestir a Euskal Herria a través de l’exposició permanent. El Centre del Vestit d’Errenteria compta amb la col·lecció més gran de vestits bascos del món. Més de 300 peces de diferents períodes històrics, que donen vida a aquest petit, intens i interessant museu.

Una part dels vestits del Jantziaren Zentroa (Centre del vestit)

San Marko Gotorlekua (Fort de Sant Marc)

La seva immillorable ubicació fa que sigui un important i privilegiat mirador de la costa guipuscoana, podent-se divisar des d’aquí les badies de la Kontxa, Pasaia i Txinguidi.

És una construcció  militar situada al cim del mont Bizarran a 260 metres d’altitud que va ser construïda durant els segle XIX sobre la població d’Errenteria per a la defensa de la zona. Avui en dia no té cap ús militar, el fort va ser ocupat per l’exèrcit fins a l’any 1970, i avui està integrat dins del Parc Natural de Lau Haizela, formant part de l’espai lúdic i cultural.

S’ha recreat l’espai militar de fa més de 100 anys instal·lant-hi diverses rèpliques: metralletes, canons, soldats, artilleria, etc. A més el visitant pot comptar amb informació sobre el que s’està veient gràcies als panels informatius instal·lats.

Horari: Caps de setmana i festius i cada dia de juliol i agost de 10 a 14 hores i de 16 a 18 hores.

Preu: Gratuït.

San Marko Gotorlekua (Fort de Sant Marc)
Rèpliques al San Marko Gotorlekua (Fort de Sant Marc)

Reserva Forestal del Añarbe

Añarbe és un dels grans enclavaments naturals d’Errenteria. Un hàbitat de gran interès biològic per a la fauna i flora silvestre. Aquesta és la casa de moltes espècies com el porc senglar, el cabirol, el gat salvatge, la geneta o l’esquirol. Un espai natural de gran valor en que perdre’ns i gaudir de la naturalesa amb tota llibertat. En aquest mateix lloc, prop de l’embassament d’Añarbe, també hi ha les Aizpitarte kobazuloak (Coves d’Aizpitarte) i el Aitzetako Txabala Trikuharria (dolmen Aitzetako Txabala), espais interessant per visitar.

Embassament d’Añarbe

Hondarribia

Hondarribia, que antigament s’anomenava Fuenterrabia fins a la dècada de 1980, en aquest sentit, dir que el seu nom oficial és Hondarribia, un terme que s’ha trobat escrit en diversos documents històrics amb altres variants com “Ondarribia” i “Hundarribia”. Aquest nom, pot desglossar-se en dues paraules: “Hondar” i “ibi”, arena i gual en euskera. Així, es pot deduir que el significat és “gual d’arena”.

Hondarribia ostenta el títol de ciutat, un títol que se li va concedir al segle XVII com obsequi per sortir victoriós de les batalles de contenció contra les tropes franceses. Per tant podríem dir que estem a la ciutat del gual d’arena.

Hondarribia és un dels pobles més visitats d’Euskadi. La Badia de Txingudi, formada per les localitats d’Hondarribia, Irun i Hendaia, ofereix un bonic entorn en el qual poder realitzar activitats tant en terra ferma com activitats aquàtiques. La desembocadura del riu Bidasoa, convida a passejar mentre es contempla el mar. Un espai de gran valor paisatgístic.

Un municipi ubicat en plena costa basca, que sorprèn en totes les seves facetes. Un petit i pintoresc nucli urbà ubicat al nord, tocant amb França, banyat per la Badia de Txingudi, amb el seu inconfusible casc històric emmurallat, el seu antic barri de pescadors, la seva impressionant gastronomia i la seva refrescant platja, són alguns dels atractius més importants d’Hondarribia, però no els únics.

Aquest municipi va ser objectiu de múltiples atacs degut a la seva ubicació fronterera, destruint cases, vinyes i altres bens. Amb la única finalitat de defendre el municipi i els seus habitants, es va construir una gran muralla que rodejava el municipi. Avui en dia, aquesta enorme mola de pedra es conserva intacta en alguns punts del seu perímetre. Un espai ple d’història, que és totalment recomanable recórrer a peu. Aquesta muralla, no és l’únic element històric que es conserva d’aquella època, foses i altres elements encara persisteixen el pas del temps.

La proposta per conèixer Hondarribia és senzilla i completa. Començant per la zona alta, pel casc antic, intramurs. Aquí és on es troben espais que criden l’atenció, com la Aizpitarte kobazuloak (Muralla d’Hondarribia), el Castell de Carlos V o l’Andre Mari Atea (Porta de Santa Maria). Per accedir des de la part baixa de la localitat fins aquest punt, hi ha un ascensor ubicat a nivell del mar que porta directament fins a la part del darrera del Castell de Carlos V, còmode, pràctic i gratuït. Un cop a dalt, és totalment recomanable perdre’s pels carrers i places del casc antic, una autèntica meravella.

Un tram de la muralla, òbviament la part millor conservada, és transitable, per que és recomanable no perdre’s aquesta possibilitat de recórrer aquest enclavament històric. Un cop vist aquest espai, es pot baixar caminant fins a l’antic barri de pescadors, el Marina-Portua (barri de la Marina), també conegut com Portu Auzoa, aquí es pot gaudir de les famoses cases de pescadors, plenes de color i de vitalitat.

Avui en dia, la majoria d’elles acull un o varis bars a la planta baixa, plens de pinxos. Després es pot passejar pel Burtron Pasealekua (Passeig Butrón), un espai que recórrer gran part d’una de les ribes de la Badia de Txingudi. Si es realitza aquesta ruta en direcció al mar, en trobarem amb la platja i el port esportiu d’Hondarribia, on hi ha restaurants, bars i diferents serveis marítims de la població.

Si es realitza aquest recorregut en sentit contrari, s’arriba on es pot observar l’aeroport de Donostia, un petit espai aeri que s’ha fet famós per la seva proximitat al mar.

També hi ha alguns espais fora del centre urbà que mereixen una visita: Higerko Itsasargia (Far Higuer), el Guadalupeko Gotorlekua (Fort de Guadalupe), el Guadalupeko Ama Birjinaren Santutegia (Santuario de la Mare de Déu de Guadalupe), el Mont Jaizkibel o la bodega de txakolí Hiruzta.

Aizpitarte kobazuloak (Muralla d’Hondarribia)

Part de la muralla que antigament protegia al poble es manté de peu, i en alguns trams d’aquestes es pot transitar tant per la part superior com per la part inferior.

Aizpitarte kobazuloak (Muralla d’Hondarribia)

Andre Mari Atea (Porta de Santa Maria)

La porta de Santa Maria és un dels accessos a l’interior de la muralla que més crida l’atenció dels visitants, potser, un dels accessos més coneguts. És en aquesta porta on es troba l’escultura de “Hatxeroa”, un petit reconeixement a la figura del sapador, el soldat que obria el pas a la resta de la tropa.

Andre Mari Atea (Porta de Santa Maria) i el “Hatxeroa”

San Nikolaseko portoia (Porta de Sant Nicolau)

Aquesta porta representa un altre dels accessos a l’interior de la muralla. En aquest cas, el pont de vianants des del que s’accedeix fins aquesta porta és un dels elements que més importància cobra. Aquest pont, uneix el centre de la localitat amb la zona residencial d’Hondarribia. Un pont que permet deixar el cotxe a les afores del nucli urbà i accedir a al nucli amb total comoditat.

San Nikolaseko portoia (Porta de Sant Nicolau)

Erreginaren Baluartea (Baluard de la Reina)

Un dels espais més destacats de la muralla, la seva estratègica situació, va fer que durant els diferents atacs que va patir la localitat quedés parcialment danyat. Així i tot, avui en dia, segueix essent un dels espais més visitats de la muralla.

Erreginaren Baluartea (Baluard de la Reina)

Apezpiku Plaza (Plaça del Bisbe)

El carrer i la Apezpiku Plaza (Plaça del Bisbe) és una de les localitzacions més antigues d’Hondarribia. Aquest enclavament és una picada d’ull a un dels fills cèlebres de la localitat, Don Cristóbal de Roja y Sandoval, arquebisbe de Sevilla, capellà de Carlos V i protector de Santa Teresa entre altres. Una persona, que va viure durant gran part de la seva vida en aquest mateix punt d’Hondarribia.

Nagusia Kalea

Nagusia Kalea, és l’artèria del casc antic d’Hondarribia, un carrer estret, de llambordes i amb certa pendent, que mostra els espais tan interessants com Jasokundeko eta Sagarrondoko Andre Maria Eliza (Església de Santa María de l’Assumpció), El Castell de Carlos V o l’Andre Mari Atea (Porta de Santa Maria).

Gipuzkoa Plaza

Aquesta petita i acollidora plaça està situada a la part baixa del casc històric, molt a prop del barri de la Maria. Les diferents botigues de souvenirs i els bars en ella ubicats, complementen a les edificacions històriques que la rodegen.

Arma Plaza

Espai emblemàtic d’Hondarribia, aquesta plaça ubicada davant del Castell de Carlos V i de l’Andre Maria Eliza (Església de Santa María de l’Assumpció), regala una de les millors vistes de tota la localitat. I no només per la perspectiva que s’obté sobre la Badia de Txingudi, sinó per les precioses cases de colors que la rodegen. És aquí, on està ubicada l’oficina de turisme d’Hondarribia.

Arma Plaza

Castell de Carlos V

La joia de la corona, una de les edificacions més populars d’Hondarribia. Actualment, el castell alberga el Parador de Turismo de Hondarribia. Desgraciadament, l’interior d’aquest castell és d’ús exclusiu pels hostes de l’hotel.

Castell de Carlos V

Andre Maria Eliza (Església de Santa María de l’Assumpció)

Aquesta imponent obra arquitectònica és una de les siluetes més emblemàtiques d’Hondarribia. Visible des de pràcticament qualsevol punt del municipi, l’església és un temple de característiques gòtiques, renaixentistes i barroques construït al segle XVI.

Andre Maria Eliza (Església de Santa María de l’Assumpció)

Donostiako Aireportua (Aeroport de Donostia)

L’aeroport de la província de Gipuzkoa se situa a la riba de la Badia de Txingudi, molt a prop de tots els punts d’interès citats. Un aeroport de petites dimensions, que actualment està reforçant la seva oferta de vols perquè les persones que vulguin visitar Gipuzkoa no hagin de desplaçar-se des de l’aeroport de Bilbo.

Marina-Portua

Marina-Portuao és un dels espais més característics i emblemàtics d’Hondarribia. Ubicats a extramurs, les cases de colors, el gran ambient que s’hi crea i la impressionant gastronomia que s’hi troba, converteixen aquest lloc en una dels espais més importants de la ciutat. Aquest barri declarat Monument Històric-Artístic és una de les estampes més conegudes o fotografiades d’Hondarribia.

Marina.Portua

Mirador del Mont Jaizkibel i Guadalupeko Ama Birjinaren Santutegia Santurari de la Mare de Déu de Guadalupe)

El mirador de Jaizkibel i l’Ermita de la Mare de Déu de Guadalupe composen un dels racons més especials d’aquesta zona. Des de la part alta d’aquesta muntanya s’obté una perspectiva preciosa d’Hondarribia i de les localitats de la rodegen.

Guadalupeko Ama Birjinaren Santutegia Santurari de la Mare de Déu de Guadalupe)

Higesrko Itsasargia (Far de Higuer)

Davant de l’Illa d’Amuitz, alertant el perill que ocasionen les roques del cap del mateix nom, es troba el far. Aquest far construït al 1878, substitueix al far que al 1874 va ser destruït per les tropes carlistes. La seva ubicació permet obtenir unes bones vistes panoràmiques del mar i la costa basca.

Higesrko Itsasargia (Far de Higuer)

Noruega

Continguts:

NORDKAPP

Conegut com el Sol de Mitjanit, s’ha convertit en un dels llocs més amagats per conèixer i descansar. És el punt més al nord de Noruega on es pot gaudir del sol de mitjanit durant  més temps que en qualsevol altre lloc del país, des de 14 de maig fins al 29 de juliol.

Nordkapp

Situat a l’illa de Magerøya al nord de Noruega, el qual té accés des de la carretera E69 que acaba al nord del Cap Nord, i aquest compta amb una penya-segat de 307 metres d’altura amb un altiplà, en el qual qui ha el centre de visitants amb vistes panoràmiques, una cafeteria, un restaurant, una oficina de correus, una botiga de records i l’anomenat supervídeo.

La seva geografia se situa dins del Cercle Polar Àrtic, per sobre de la Lapònia i al nord del país veí de Finlàndia.

Com arribar-hi:

  • En cotxe: Les rutes per carretera, arriben a la població de Bodo o Alta, a través de la carretera E69. Pràcticament és la única carretera que arriba en condicions a Cap Nord. Una altra opció és arribar des del costat finès, en una ruta des de Rovaniemi. La única precaució que hem de tenir, és que les distàncies són llargues, i no són carreteres ràpides. No es pot oblidar, que l’altiplà de Cap Nord està a l’Illa de Magerøya, a la que s’accedeix per un túnel de 200 metres de profunditat.
  • En bus: Per arribar-hi en bus, la opció més assequible serà des de Honnisvag, on hi ha vàries opcions utilitzant la companyia Snelandia, també es pot viatjar des de Laksely a 3 hores i Alta a 4 hores.
  • En vaixell: Amb la finalitat de realitzar l’excursió per Cap Nord, es realitza amb el famós creuer Hurtigruten, l’Exprés del Litoral.
  • En avió: L’aeroport més proper que es reconeix és el de Honnibgsvag, ubicat a 32 km de Cap Nord.

A Cap Nord es pot veure el monument més representatiu, una espècie de globus terrestre que es troba a la cima de món i on aspiren tots els turistes fer la seva anhelada fotografia. A aquest punt es pot accedir a peu, moto o bicicleta on es viu una sensació de plenitud quan es corona el cim.

Nordkapp

Monument Children of the World

Escultura dels nens del món, inaugurada l’any 1988 per l’autor Simon Flem Devold, llur inspiració va ser seleccionar set nens entre aquests set països: Tanzània, Brasil, Estats Units, Japó, Tailàndia, Itàlia i Rússia.

Monument Children of the World

La seva obra es basar en donar la llibertat a cada nen de realitzar amb argila que simbolitza l’amistat, l’esperança, l’alegria i el treball en equip i que l’any 1989 es van realitzar discos de bronze davant l’obra del monument “Mare i fill” de l’escultora  Eva Rybakken apunta cap als set discos. El monument es troba davant del Nordkapphallen i és una recopilació de dibuixos de set nens  de diverses parts del món, va ser construït al 1989 i compta amb nens dels Estats Units i la Unió Soviètica.

Preus:

Per conèixer aquesta part del món cal pagar, el tiquet inclou estacionament i entrada a tots els llocs, inclosos museus, botiges de regals, exposicions, monuments, entre altres. Aquesta entrada però té una durada de 24 hores, pel que es pot sortir i tornar a entrar durant el mateix dia.

  • Entrada per adults: 285 øre.
  • Entrada per a menors de 15 anys: 95 øre.
  • Entrada familiar (2 adults i dos menors): 665 øre.
  • Entrada per a estudiants i militars: 180 øre..

Horaris:

  • De 18 de maig a 17 d’agost: d’11 a 01 hores.
  • De 18 d’agost a 31 d’agost:  d’11 a 22 hores.
  • D’1 de setembre a 17 de maig: d’11 a 15 hores.

Artico Ice Bar

És un bar de gel, on hi ha una pantalla realitzada sobre gel i neu en la que mostren imatges de la zona a l’hivern i aurores boreals. La llum, el so i les imatges transporten als visitants al món polar.

Una experiència que s’ha de viure, es va crear per una empresa turística noruega, i està obert tot l’any.

Artico Ice Bar

ILLES SVALBARD

Les Illes Svalbard és un arxipèlag ubicat a l’oceà Glacial Àrtic, és el lloc habitat més extrem de la Terra, amb una capa de terra que sempre està congelat. Amb una naturalesa àrtica verge i una fauna única, és un entorn de bellesa pròpia, austera i misteriosa. El nom de Svalbard significa “costes fredes”, en realitat és un arxipèlag que gaudeix d’un clima suau comparat amb altres zones del món de la mateixa latitud.

Una cosa curiosa de Savlbard és que, entre mitjans de novembre i finals de gener, no hi ha sol, pel que les aurores boreals són visibles inclús de dia, mentre que entre maig i setembre és tot el contrari, la llum del sol està present 24 hores.

És la part més septentrional de Noruega, només tres de les seves illes estan habitades: Spitsbergen, Bjørnøya i Hopen. A més habiten en aquesta zona uns 3.000 exemplars d’ossos polars, cosa que la converteix en un dels llocs del món per veure’ls durant tot l’any. Degut a la seva latitud, la terra i la llum formen llums polars que hipnotitzen valls glaciars extenses i per suposat, aurores boreals.

És un lloc al que es va per viure experiències, doncs aquest lloc és bonic i àrtic. No tot el temps es té l’oportunitat d’estar en una dels llocs més remots del planeta. En tot l’arxipèlag només hi ha cinc assentaments, i en dos d’ells únicament hi viuen científics.

Glaciar de Svalbard

A l’arxipèlag de Svalbard només es pot arribar per aire o per mar.

L’aeroport està situat a escassos quilòmetres de Longyærbyen, és l’únic aeroport a l’arxipèlag, aquest al 2017 va perdre la categoria d’internacional, pel que només operen vols regulars des d’Oslo i Tromsø. L’aeroport de Svalbard és el més septentrional del món, això implica que la base sobre la que està construïda la pista sigui de gel. El manteniment de l’asfalt és constant per tal que no afecti la operativitat dels avions.

En aquests moments cap companyia ofereix servei de ferri regular a Svalbard, però si que existeixen moltes companyies de creuers que ofereixen viatges amb parades a diferents localitzacions de l’arxipèlag.

Longyærbyen

És la ciutat més septentrional del planeta i capital de l’arxipèlag de les Illes d’Svalbard, als confins de l’oceà Àrtic. La ciutat, l’assentament habitat de manera contínua més proper al Pol Nord, sembla tret d’una postal.

Una de les coses que més atrauen de Longyærbyen és “The Svalbard Global Seed Vault”, conegut mundialment com el Banc Mundial de les Llavors, es tracta d’un lloc que conté més d’un milió de mostres de llavors emmagatzemades al seu interior, per conservar i emmagatzemar la màxima quantitat de llavors en cas d’una catàstrofe global. Les instal·lacions estan construïdes en una cova excavada a 130 metres de profunditat en una muntanya a la vora de l’aeroport de Longyærbyen com a mesura de protecció davant a possibles fenòmens climàtics.

Longyærbyen a l’estiu

Excursió per veure ossos polars

Els vaixells que naveguen per aquestes illes són la millor opció per sortir en busca d’ossos polars. Els ossos polars viuen a totes les parts a Svalbard, però costa veure’ls.

La majoria de vegades passen l’estona prop de l’aigua, on solen pescar. A Svalbard sempre s’ha dit que hi ha més ossos que persones, i és cert. Es calcula que resideixen poc més de 2.800 persones, la majoria a Longyærbyen o repartits en estacions científiques com NY-Ǻlesund, així com en mines soviètiques encara en funcionament com Barentsburg. En canvi es calcula que més de 3.000 ossos polars viuen en aquestes illes. La caça d’aquests mamífers està completament prohibida i només és possible abatre’ls com a últim recurs. D’aquí que la seva població sigui més estable i en creixement que en altres zones de l’Àrtic com Alaska o el nord de Rússia.

Ossos polars de les Illes Savlbard

Viatjar en motos de neu i trineus de gossos

Una excel·lent forma per conèixer, explorar i descobrir les Illes Svalbard és pujant a una moto de neu. Les carreteres regulars acaben a les afores de Longyærbyen. També es poden llogar trineus tirats per gossos durant la temporada de neu. És un activitat que, tot i que no agrada a tot el món, brinda una experiència completa si vols sentir-te com habitant del pol àrtic. Aprendràs a conduir un trineu de huskies, entraràs a les entranyes d’un glaciar i recorreràs la tundra hivernal en moto de neu per muntanyes i fiords congelats.

Hiorthamn (Mines de carbó)

Durant més de 100 anys, s’ha extret carbó a Svalbard, hi ha vàries mines prop de Longyærbyen on es pot baixar i donar un passeig. La major part de l’extracció de carbó restant es va mantenir al territori de Barentsburg, que s’anomena “la ciutat del carbó”.

Barentsburg és un poblat miner localitzat a l’illa de Spitsbergen, a uns 50 km de Longyærbyen. Al voltant de 450 persones resideixen a Barentsburg, d’aquestes 150 són miners. Tot i que les mines no són rentables i sobreviuen gràcies als subsidis del govern rus, pel Kremlin, mantenir aquest tipus d’enclavaments és part de la seva cultura.

De les mines s’extreu al voltant de 140.000 tones anuals de carbó, un 15% d’aquestes es crema a la central elèctrica local, el qual garanteix el subministrament elèctric i calefacció de l’assentament.

La indústria minera del carbó va desenvolupar-se a Svalbard a la dècada de 1870, essent l’activitat econòmica més important durant el segle XX, la mineria finalment es va convertir en la fundació de molts assentaments miners de carbó noruecs i soviètics que encara queden fins ara.

Els paisatges de Svalbard està esculpits de re restes de piles de roques residuals, d’infraestructures de transport i d’edificis industrials. No obstant, a través del fiord de la ciutat de Longyærbyen, es troba la comunitat minera abandonada de Hiorthamn, que ara ha estat restaurada per a usos recreatius.

El millor moment per explorar aquests llocs abandonats és quan hi ha llum del dia, de març a setembre.

Assentament de Barentsburg

Permaforst (Coves de gel)

Svalbard té molts glaciars antics, i de vegades es formen coves llargues i profundes en ells. Una d’elles són les coves de gel de Permafrost, que es tracta d’una capa de gel al terra que mai es desfà. Aquestes formacions es veuen en moltes àrees i són un lloc increïble que dóna una imatge sobre les belleses naturals que ofereixen les Illes Svalbard.

Coves de gel de Permafrost

Albirament de fauna

Svalbard és un lloc privilegiat per l’observació d’animals. Les condicions climàtiques locals ha permès que algunes espècies es desenvolupin extremadament bé a la zona. Entre elles, es pot destacar la guineu àrtica, el ren, vàries famílies d’aus, foques, i sobretot, l’impressionant os polar.

Ren a Svalbard

TROMSØ

Tot i que escoltar parlar de Lapònia o l’Àrtic ens venen imatges de lavvus (botigues sami) en llocs remots, o vasts espais recoberts de neu on no es veu res més que algun ramat de rens, el cert és que, també existeix una ciutat de més de 70.000 habitants, i amb els mateixos serveis que qualsevol ciutat de similar mida en una altra part del món. No obstant, Tromsø és especial. Al situar-se per sobre del paral·lel 69º, és capaç de brindar al visitant dos fenòmens únics: aurores boreals i el sol de mitjanit.

Tromsø és considerada la capital de l’Àrtic i la porta d’entrada a Lapònia noruega. Molts viatgers arriben a Tromsø i es conformen en passar uns dies a la ciutat i voltants

Tromsø

A Tromsø, tot el que es veu pot ser que sigui el més septentrional de la seva espècie, entre dites distincions es troba la universitat més septentrional del continent europeu, que dota a la ciutat d’una atmosfera jove, ambient que ajuda a portar les llargues nits d’hivern. A Tromsø també se la coneix com la París del nord. Aquest símil té el seu origen a meitats del segle XIX, a causa d’un intercanvi de pesa i tela entre ambdós països, va penetrar-se a Tromsø una gran influència de l’estilisme francès, així com vàries costums.

I es que el port natural de Tromsø ha estat de gran importància al nord de Noruega, exercint encara de base per a expedicions àrtiques, o essent parada obligada de creuers, com és el cas del conegut Hurtigruten, que transcórrer entre Bergen i Kirkenes, 2.700 km que alguns cataloguen com el trajecte amb vaixell més bonic del món.

El gruix de la ciutat de Tromsø s’ubica a l’illa de Tromsøya, connectada amb la part continental, coneguda com Tromsdalen, a través del pont de Tromsøbrua, pont construït al 1930 amb altura suficient perquè creui el ja mencionat Hurtigruten.

Vista del pont de Tromsøbrua i la catedral de l’Ártic

Gamle Tromsø

És factible recórrer el centre de Tromsø en un simple passeig d’un matí. Es pot començar pel seu eix principal, el carrer Storgata. Al llarg d’aquest carrer es troben alguns dels edificis més cridaners i importants de la ciutat. Entre ells: el Museu de Fotografia Perpektivet, ubicat en un acolorit edifici històric de fusta o el Verdensteateret, continu a l’anterior i també en un edifici de fusta, però aquest de color groc. Aquest últim és el cinema més antic del nord d’Europa, projectant la seva primera pel·lícula al 1916, encara està en actiu.

Però el millor punt de referència per començar és la plaça Stortoget (plaça del Mercat). I des d’aquí descobrir tant la part sud del casc antic com la zona del port. A aquesta petita plaça hi ha l’estàtua de Fangsmonument (Artic Hunter), en honor als baleners que han perdut a vida a l’àrtic. La imatge mostra un pescador a la seva barca caçant amb un arpó. A la mateixa plaça hi ha un petit quiosc modernista de color groc, semblant als que hi ha a París, es tracta del Raketten Bar (el Bar coet, tot i que el seu nom original és Lokkeskiosken) de l’any 1911. Tot i que es manté de peu a pesar d’haver viscut dos incendis. En realitat és un bar, i possiblement el bar més petit del món. Per cert, serveix uns frankfurts boníssims.

Estàtua de Fangstmonument – Arctic Hunter –
Raketten Bar

Darrera del quiosc es troba Vår Frue domkirke i Tromsø (l’església de Nostra Senyora), l’església catòlica de la ciutat. Manté un exterior cridaner que no ha patit canvis en quasi dos segles. Pujant una mica més, hi ha l’estàtua del rei Haakon VII de Noruega, i a l’esquerra un edifici de grans vidrieres a la façana que acull l’Ajuntament. Girant més a l’esquerra, pel carrer Gronnegata, i juntament amb l’Ajuntament, es divisa la biblioteca més septentrional del món (Blibliotheek), un edifici de forma ovalada i amb enormes vidrieres, donant un gran protagonisme a la llu, com no podia ser d’una altra forma. El seu interior mereix una visita.

Tornant al carrer principal de Storgata (paral·lela a Gronnegata) i en direcció al sud, hi ha la Tromsø Domkirke, de 1861. Presumeix de ser la catedral protestant situada més al nord, i també de ser la única, en tot Noruega, que ha estat fabricada íntegrament de fusta. Deixant la Catedral a l’esquerra, pel carrer Kirkegata, s’arriba al monument de Ronald Amundsen, l’expedicionari més important de Noruega, i el primer home en estar sobre els dos pols de la Terra.

Vår Frue domkirke i Tromsø
Tromsø domkirke

Des d’aquest punt i paral·lel al mar, es pot retrocedir fins a la zona del port, on crida l’atenció les cases de colors tradicionals noruegues, en aquesta zona es troben part dels museus de la ciutat.

Al nord del port, es troba Skansen, un conjunt d’edificis que daten de finals del segle XVIII, considerats els més antics de Tromsø. A l’estiu acostuma a haver-hi molt ambient.

Skansen
Port de Tromsø

Tromsdalen (Catedral de l’Àrtic)

La seva distintiva figura s’inspira en la forma d’un iceberg i una casa sami. Com a curiositat: Joan Pau II va dormir aquí en la seva visita a Tromsø al 1989. Tot i que la se coneix amb el sobrenom, el seu nom real és Església de Tromsdalen. I no és una Catedral sinó que és una església parroquial.

Al seu interior se celebren concerts d’òrgan.

Tromsdalen

Telefèric de Fjellheisen

Les millors vistes d ela ciutat s’obtenen des del mont Storsteinen (de 421 metres sobre el nivell del mar). Per pujar-hi es pot pujar a peu (no recomanat a l’hivern) o en funicular. A dalt hi ha un mirador en que a part de la ciutat de Tromsø, es pot veure l’illa de Kvaløya.

Horaris i preus a la web oficial.

Vistes de Tromsø des del Telefèric de Fjellheisen

Museus de Tromsø

Polarmuseet i Tromsø (Museu Polar)

És acollit per uns dels edificis tradicionals del port que va sobreviure a l’incendi de 1969. Disposa de diferents sales dedicades, a importants exploradors noruecs, com Fridtjof Nansen i Roald Amundsen. Així com del descobridor de l’arxipèlag de Savlabard, l’holandès Willem Barentsz. Altres sales estan dedicades als caçadors de principis del segle XX. És un museu realment pedagògic, amb molts animals dissecats.

De tots els museus que té Tromsø, aquest és l’escollit per la majoria de turistes.

Més informació a la seva pàgina web.

Polarmuseet

Perspektivet Museum (Museu de Fotografia)

Prop de l’anterior, i al carrer principal de Storgata, es localitza aquest museu de la fotografia. Vàries exposicions de fotografia documental mostren l’evolució de la ciutat. Treballs realitzats per fotògrafs locals i internacionals.

Més informació a la seva página web.

Perspektivet Museum

Tromsø Museum (Museu Universitari de Tromsø)

Es troba al sud de l’illa, en aquest museu es pot aprendre sobre la cultura sami, els últims indígenes d’Europa. Així mateix, exposa col·leccions de ciències naturals i arqueologia. La part més popular és la dedicada a explicar perquè i com es produeixen les aurores boreals. Un museu educatiu tant per adults com per a nens.

Més informació a la seva página web.

Tromsø Museum

Platja de Telegrafbukta

Aquesta platja, a la punta sud de l’illa de Tromsøya, és zona de pícnic a l’estiu, i un lloc on poder enfocar fora de les llums de Tromsø, perfecte per feure i fotografia la dama verda. Des de la platja, es pot veure l’illa de Kvaløya  i el fiord que separa ambdues illes.

Platja de Telegrafbukta

Illes Kvaløya i Sommarøya

L’excursió d’un dia més popular és creuar el pont de Sandnessund per explorar les illes de Kvaløya i Sommarøya. En el recorregut es topa amb platges d’arena blanca i aigües cristal·lines. Alguns dels punts més coneguts són:

Ersfjordbotn, amb una vista plena del fiord. És la millor localització per veure aurores boreals i el sol de mitjanit.

Ersfjordbotn a Kvaløya

Platja de Grøtfjorden. Una altra opció per veure aurores boreals, així com un acolorit capvespre àrtic.

Platja de Grøtfjorden

Trekking Ørnfløya. Una curta caminada t’eleva fins a una vista zenital de l’illa de Sommarøya. Si es vol realitzar a l’hivern és possible que es precisi raquetes de neu.

Sommarøya i Hillesøya. Aquestes dues illes a l’extrem de Kvaløya i unides a aquesta per ponts, és un dels llocs més impactant, platges d’arena  finíssima blanca, aigües caribenyes i cases de pescadors que ajuden a la composició de la fotografia.

Sommarøya
Hillesøya

Llac Blåisvannet

A la península de Lyngen, rodejat de cims muntanyosos i als peus del glaciar Lenangsbreen, es troba el conegut com Llac Blau. Des de Tromsø es tarda unes dues hores i mitja en arribar-hi en cotxe, inclòs el creuament del ferri de Breivikeidet a Svensby, al que s’ha de suma unes altres 2 o 3 hores a peu (anada i tornada) de trekking. Es una ruta perfecta per realitzar-la en família a l’estiu o tardor.

Llac Blåisvannet

Albirament de cetacis

Entre octubre i febrer és possible albirar balenes geperudes, orques o delfins a les aigües de Tromsø, espècies de migren cap aquí en busca de grans poblacions d’areng.

Hi ha diversos tours per a realitzar aquesta activitat.

Balenes orques

ILLA DE SENJA

L’Illa de Senja és un dels llocs més desconeguts de Noruega. Un lloc forjat per muntanyes afilades, estrets fiords, paisatges espectaculars i especialment ideal per la pràctica de senderisme. Arribar aquí no és fàcil, per està allunyada dels nuclis turístics, pel que això fa d’aquest racó un paradís de desconnexió i amor per la muntanya.

Illa de Senja

L’Illa de Senja es troba a menys de 3 hores en cotxes des de Tromsø. És accessible per ferri des de la localitat de Brenholmen o Andenes (Vesterålen), però aquesta opció només està disponible durant uns mesos a l’any, i mai a l’hivern.

Senja en molts aspectes és similar a l’arxipèlag de les Lofoten, illes petites amb empinades muntanyes que arriben fins al mar, diminuts pobles i carreteres revirades on un ant o un ren se’ns poden creuar, i compte amb això perquè són realment grans, especialment els ants.

La illa és petita, però les seves carreteres són estretes i en moltes ocasions amb moltes corbes. A l’hivern, per anar de punta a punta es pot tarda unes dues hores, pel que és necessari anar-hi amb tranquil·litat i gaudir del paisatge.

Plataforma de Bergsbotn

Excel·lent mirador cap al fiord de Bergsfjord. Es tracta d’una plataforma de 44 metres de longitud on et quedes suspès en direcció a una magnífica vista. El pàrquing està situat al costat de la plataforma i a l’estiu és un lloc concorregut.

Plataforma de Bergsbotn

Hamn

Hamn és un lloc de platges transparents i hotels d’encant. És potser la zona més freqüentada pels turistes. El principal hotel se situa sobre una petita illa des d’on hi ha boniques rutes de senderisme. Les seves platges són exquisides i és una llàstima que l’aigua estigui tan freda.

Hamn

Platja d’Ersfjord

Platja d’arena blanca on les aigües són realment gèlides. La localitat d’Ersfjord s’asseu sobre un dels extrems d’unes muntanyes molt afilades, el Tungeneset.

Ersfjord

ILLES LOFOTEN

A Lofoten, muntanyes nevades, aurores boreals, boniques cases de fusts, pobles de pescadors pintorescos, llacs gelats, increïbles platges, el sol de mitjanit, raquetes de neu o trineu de gossos, safari de balenes, orques, kayak, són algunes de les principals atraccions d’aquest racó del món, llurs paisatges són molt més que excepcionals i diferents a tot el conegut.

Piasatge de les Illes Lofoten
Aurora Boreal a les Illes Lofoten

Les Illes Lofoten estan ubicades al nord de Nourega, a la Lapònia Notuega i en territori de Nordland. Aquest arxipèlag al nord del Cercle Polar Àrtic, està format principalment per cinc illes: Austvagoy, Vestvagoy, Moskenes, Flakstadoya y Gimsoya. A les que cal afegir-hi la punta de Hinnova i dues illes més petites al sud: Vaeroy i Rost.

Aquest lloc de naturalesa verge i salvatge, va ser habitada durant l’època dels víkings, on van establir Vågar com el primer assentament, tot i que hi ha evidències de vida humana des de l’Edat de Ferro i Bronze. Des d’almenys l’any 1210 les Illes han estat habitades de manera continuada, quan el rei Øystein va construir una església i allotjaments per als pescadors prop de Kabelvag, entre escarpades muntanyes, durs hiverns i aurores boreals que acaricien el cel al vespre.

La pesca ha estat i és el sector industrial per excel·lència en aquest arxipèlag de 175 km de llarg. I el bacallà l’estrella de la indústria. És típic trobar-se bacallà penjat als baixos de les casetes de fusta o en algunes estructures de fusta per deixar-lo assecar al sol i al vent polar.

En l’actualitat, ens trobem amb unes illes modernitzades, amb bones estructures, connectades per bonics ponts, però en el seva essència, es segueix conservant les seves arrels, costums i estil de vida. Fer una ruta per les Illes és fer una ruta per una paradís on sembla que el temps s’hagi parat fa moltíssim.

Svolvær

Un dels millors llocs per veure de les Illes Lofoten es Svolvær, una de las poblacions més grans i el centro neuràlgic de l’arxipèlag. Flanquejat per punxegudes muntanes i acariciat pel mar, hi ha un poblet d’uns 9.000 habitants que gira en torn a la pesca i el turisme.

A Svolvær  val la pena donar un passeig per la bonica zona del port, així com recórrer els seus carrers replets de cases de colors o visitar Lofoten Krigsminne Museum, on es descobreix el paper de Noruega durant la Segona Guerra Mundial.

Svolvær

Sakrisøy

Ubicada a l’oest de les Illes Lofoten, entre Hamnoy i Reine i situada als peus d’Olstind, hi ha una petita illa connectada per ponts en la que predomina una localitat que sembla treta d’un relat víking. Aquest petit illot compta amb una trentena de casetes grogues, i gaudir d’un bell capvespre amb les seves vistes és meravellós.

Tot i la seva reduïda mida, a Sakrisøy es pot explorar una quantitat de coses i fer moltes activitats. És recomanable fer un passeig entre les seves cases on s’observa als seus baixos com assequen el peix recent portat del mar.

També es pot llogar un kayak i realitzar un recorregut per la badia, així com entrar a Anitas Seafood i veure o provar la quantitat de peix sec que venen en aquesta coqueta botiga. Per últim, creuar el pont que va en direcció a Hamnoy per gaudir d’una de les vistes més boniques d’aquest increïble poble.

Sakrisøy

Reine

Reine és una altra de les localitats més grans d’aquesta zona de la Lapònia Noruega i que resumeix a la perfecció l’essència de Lofoten: flanquejada per punxegudes muntanyes, juntament amb espectaculars fiords, banyada pel mar i repleta de casetes de colors.

Aquesta petita vil·la de pescadors d’uns 400 habitants es troba al sud-est del bonic poble de Sakrisøy. Aquí, al igual que a Svolvær, ens trobem amb un lloc replet de vida amb bastant oferta de tots els serveis necessaris: restaurants, botiguetes, benzineres, hotels, supermercats, etc.

Reine

Reinebringen

Si es vol veure Reine i els seus voltants des d’una altra perspectiva, es pot fer una caminada per Reinebringen, un sender molt bonic, aquesta caminada parteix des de Reine i té un desnivell de 500 metres en escassos 2 km, a base d’escales, pel que és breu.

Això si, un cop a dalt, s’obtenen unes bones panoràmiques de Reine, Rostad, Moskenesoya, així com els pobles de Sakrisøy i Hamnoy connectats per ponts.

Vistes de Reine des de Reinebringen

Henningsvær

Henningsvær, situat a 20 km de Svolvær, és una petita localitat flanquejada per muntanyes, famosa per la localització del seu increïble camp de futbol, pels seus canals i pel seu bonic port.

La població té uns 500 habitants i s’ubica entre les dures illes de Heimøya i Hellandsøya, pel que s’arriba a través de pontets. Casetes de colors, barquetes de pesca, restaurants, assecats de peix, botiguetes, galeries d’art …

Camp de futbol de Henningsvær

Flakstad Beach

Una de les platges més boniques de les Illes Lofoten és Flakstad Beach, es tracta d’una impressionant platja salvatge ubicada al municipi de Flakstad, a la illa de Flakstadøya, juntament al bonic poble de Ramberg.

Flanquejada per punxegudes muntanyes i banyada per aigua cristal·lina, és el lloc ideal per fer una passeig,  Just al costat de la platja hi ha la bonica església de Flakstad, un temple religiós de fusta vermella que va ser aixecat al segle XV.

Flakstad Beach

Nusfjord

Nusfjord està ubicat a l’illa de Flakstadova, és un poble de menys de 100 habitants, amb un increïble fiord a base de muntanyes rocoses, boscos frondosos i gèlides aigües.

Les seves casetes de fusta vermelles sobre les roques, on es pot observar el bacallà assecant-se als seus baixos, és tot un espectacle visual. A més per arribar-hi es circula per unes carreteres molt boniques.

Nusfjord

Trollfjorden

El Fiord de Troll és un estret flanquejat per muntanyes rocoses de més de 1.000 metres d’alçada sense connexió terrestre.

Trollfjorden

Kabelvåg

Kabelvåg és una poble de 1.200 habitants banyat per aigües cristal·lines i amb cents de casetes de colors. Kabelvåg és una parada obligatòria de la ruta per les Illes Lofoten, perquè es creu que va aquest va ser el primer assentament on es van construir casetes pels pescadors i una església, a l’època del rei Øystein.

Kabelvåg destaca entre altres coses per albergar l’església de Vagan, construïda al 1898 sobre una església de l’època del rei Øystein, essent així l’edifici de fusta més gran del nord de Noruega. Al costat de l’església de Vagan es poden observar unes vistes espectaculars de la badia de Kjerkvagen.

Kabelvåg

Hamnøy

Hamnøy o Hamnøya és un altre adorable i encantador poblet ubica a pocs minuts de Reine y Sakrisøy, ubicat en un illot rocós i connectat per pontets. El poble està arropat per increïbles parets rocoses, acariciat per les gèlides aigües i repleta de casetes vermelles de fusta. La zona més bonica és la zona del port.

Hamnøy

Ramberg

Aquesta bonica localitat del municipi de Flakstad, ubicada pròxima al poble de Flakstad i el pont de Fredvang, sorprèn per la seva platja salvatge d’arena blanca i aigües cristal·lines a la vora d’un nucli urbà a base de casetes de colors.

Ramberg

Pont de Fredvang

Es tracta d’un petit poble del nord de l’illa de Moskenesøya, proper a la platja de Kvalvika. De fet des d’aquí es pot caminar fins a la bonica platja de Kvalvika.

Aquesta localitat conforme un altre dels paisatges més bonics de la Lapònia noruega. És recomanable la panoràmica que hi ha des del poble, on es veuen els únics ponts d’accés a aquesta illa i les muntanyes de Flakstadøya.

Pont de Fredvang

Buksnes Kirke

Aquest temple religiós ubicat al poble de Gravdal, a l’illa de Vestvågøya de fusta vermella que va ser construïda al 1905 en estil Dragestil, això és estil de drac. Es tracta d’un tipus de disseny i arquitectura originària de Noruega que va ser molt comú durant els anys 1880 i 1910, essent una variant d’estil romàntic nacional.

Buksnes Kirke

TRONDHEIM

Trondheim, la tercera ciutat més gran de Noruega i la capital tecnològica per excel·lència del país. Situada en un enclavament privilegiat al comtat de Trondelag, es troba rodejada d’aigua i suaus turons. El riu Nidelva desemboca al fiord de Trondheim, dotant a la ciutat d’una bellesa singular.

Trondheim

Després de l’incendi que va destruir la ciutat al segle XVII, Trondheim va ser reconstruïda seguin un pla barroc. S’alça la segona catedral més gran del nord d’Europa, un símbol fonamental de la ciutat i la seva història. A més, Trondheim és una ciutat jove, plena de vida. Els més de 30.000 estudiants que estudien a la prestigiosa universitat li donen frescor i alegria. Antigament la ciutat es deia Nidaros i va ser la capital de Noruega durant els segles X i XI.

Nidarosdomen

És el símbol per excel·lència de la ciutat i la catedral medieval més septentrional del món. Però no només és interessant per la seva arquitectura, sinó també per la història que amaga darrera els seus murs. Aquest santuari romànic i gòtic va ser construït entre el 1070 i el 1300 al lloc on està enterrat Olav II de Noruega, el rei víking que va introduir el cristianisme a Noruega. Un any després de la seva mort (ocorreguda a la Batalla de Nilestad al 1030), va ser canonitzat com a Sant Olav, el sant patró de Noruega. Des d’aquest moment i fins al dia d’avui la seva tomba es va convertir en un lloc de pelegrinatge al qual arriben persones de tot el nord d’Europa.

La façana de la catedral té una decoració tan sòbria i rica que es per perdre-hi temps observant cada detall. Els elements més destacats són les escultures dels sant i reis col·locades al voltant del rosetó, que van ser afegides a la façana durant la restauració del segle XIX. Al seu interior hi ha la cripta amb monuments de tombes que remunten a l’Edat Mitja. I per últim, la torre, on es puja a través de 172 escales, i des d’on obtenen boniques vistes de la ciutat.

Nidarosdomen

La visita a la catedral és una experiència diferent segons l’estació de l’any en que es visita. Durant la tardor i l’hivern es formen mils de petites i grans escultures en esteatita, que donen un toc molt particular. En canvi, a la primavera i estiu l’interior del temple s’il·lumina amb una llum fantàstica amb els ragis de sol travessant l’acolorit rosetó.

Erkebispegården (Palau de l’Arquebisbe)

Just a l’altre costat de la catedral hi ha el Erkebispegården (Palau de l’Arquebisbe), un dels complex arquitectònics millor conservats de la seva època a tot Europa. Al llarg de la seva història, va ser el punt de trobada dels homes més poderosos del país i escenari de reunions importants i grans festes. A més, ha estat la llar de 27 arquebisbes, qui vivien a Nordfloya, la part més antiga del palau. Allí els arquebisbes rebien els seus convidats, recaptaven els impostos i realitzaven grans festes, on les persones eren col·locades d’acord al seu rang. Les més importants se seien prop de l’arquebisbe i gaudien del millor menjar, mentre que els de menys rang havien de mirar i menjar papilles.

El Palau de l’Arquebisbe data de la segona meitat del segle XII, i va ser construït al voltant d’un gran pati, al costat del riu Nidelven. Per accedir a l’interior cal travessar una dura porta gòtica que té portals ogivals.

Porta d’accés a Erkebispegården

Darrera dels murs hi ha tres museus diferents. A l’ala oest, a les sales voltades, es pot visitar l’Exposició Nacional de Regalies, on s’exhibeix la corona i altres insígnies noruegues. Per altre costat, el Museu de l’Arquebisbe fa un recorregut de 1.000 anys d’història de la catedral i la seva diòcesi. Allí hi ha escultures originals de la Catedral de Nidaros i les troballes més importants de les excavacions arqueològiques. A la part occidental del palau hi ha una exhibició interessant sobre la història de la defensa al centre de Noruega.

Si no es vol realitzar la visita completa, dedica una mica de temps a recórrer el pati central i comprovar el bon estat de conservació de tot el complex.

Gamle Bybro (Pont Vell)

Aquest pont de color vermell pot recordar una mica, per la seva forma, a l’arquitectura japonesa. Va ser aixecat al 1861 i és conegut per locals com “la porta de la felicitat”. Potser perquè és un dels punts més bonics i fotografiats de la ciutat. Al seus extrems es troba el centre històric de Trondheim i el barri de moda de Bakklandet. A ambdós costats, s’alcen preciosos magatzems pintats en colors brillants que reflecteixen a les aigües tranquil·les del riu Nidelva.

Gamle Bybro

Casc Antic i Barri Bakklandet

El casc antic es caracteritza pels seus edificis construïts de fusta i per albergar diferents zones comercials. Les més famosos són Nordre Gate, Munke Gata i Sondre Gate. El punt neuràlgic és una bonica plaça on s’ubica l’estàtua del rei víking i fundador de la ciutat, Olaf Tryggvasson. Prop d’ella, hi ha la senzilla Església de Nostra Senyora, i prop del temple hi ha Stiftsgarden, una senzilla residència reial que, fins avui, és utilitzada per la monarquia noruega quan visita Trondheim.

A l’altre costat del pont, hi ha cases acolorides de fusta amb flors a les finestres.

Aquest barri modern no perd el seu toc antic, està ple d’edificis pintorescos, restaurants destacats, cafeteries acollidores i botigues. A més, allí es troba el famós ascensor per a bicicletes que et deixarà prop de la fortalesa de Kristiansten.

El CycloCable, abans conegut com a elevador de bicicletes Trampe, és una versió nova i actualitzada de l’ascensor que funciona en aquest lloc des de 1993. Aquesta genialitat va ser idea de Jarle Wanvik, un resident de la ciutat que es va cansar de arribar sempre cansat al treball després de pedalar costa amunt. Avui en dia, aquest sistema nou transporta les bicicletes i als seus ciclistes a l’alt de la Fortalesa Kristiansten. Només cal pressionar un botó d’inici i col·locar-se al punt de recolzament que s’obre a l’altura del terra.

Cases acolorides del barri Bakklanden

Kristiansten Festning (Fortalesa de Kristiansten)

Si es vol gaudir de les vistes, cal pujar al turó ubicat al marge dret del riu Nidelva per arribar a la Fortalesa de Kristiansten. Després de l’incendi que va patir Trondheim al 1684, aquest edifici va ser el component principal del nou disseny  de la ciutat. A més, va servir com a punt de defensa d’un sector vulnerable de la zona. Això es va comprovar al 1718, durant la Gran Guerra del Nord, moment que va servir de defensa davant de l’atac de les forces sueques. Un altre escenari tràgic va passar durant la purga legal a Noruega, durant la qual cents de patriotes noruecs van ser executats pels alemanys.

Actualment, es pot entrar a la torre defensiva espartana, caminar al voltant de les muralles i veure la ciutat i el riu des d’aquí. Dins de l’edifici hi ha una interessant museu sobre la història de la regió i molts racons per explorar.

Kristiansten Festning

Museus de Trondheim

La ciutat compta amb diversos museus interessants per visitar, atraient especialment als amants de la història, l’art i la música.

Museu d’Art Folklòric. Situat a les afores de la ciutat. Tècnicament, és un museu a l’aire lliure que va ser construït al voltant d’unes ruïnes del castell medieval del rei Sverre, a srerresbord. Un pla perfecte si es viatja amb nens, tot i que els adults també sabran gaudir-ho. És el més gran d’aquest tipus de tota Noruega i compta amb un bon nombre de construccions típiques i tradicionals de la regió de Trondelag.

Museu Rigve o Museu Nacional de la Música i els Instruments Musicals de Noruega. Mostra una col·lecció de més de 2.000 instruments, flors i arbres de tot el món. A més, la seva ubicació privilegiada sobre un terreny elevat regala vistes de tota la ciutat i el fiord. El Museu Ringve va ser construït sobre una mansió del segle XVIII i és una de les coses més originals per fer a Trondheim.

Museu Rockheim. Un altre temple de la música, situat en un edifici molt modern. El seu interior conta la història del pop i el rock noruec des de la dècada de 1950 fins a l’actualitat. Cada una de les seves sales tracta sobre un dècada diferent i compta amb pantalles tàctils i multimèdia informatives. Cada sala té el seu encant, per exemple, a la sala de hip-hop hi ha tocadiscos i tutorials de breackdance.

Museu Nacional d’Arts Decoratives. Ubicat molt a prop de la Catedral de Nidaros, compta amb una gran quantitat d’arts i oficis acumulats des de la seva fundació al 1893. Allí es pot descobrir, entre altres coses, els coberts Trondelag dels segles XVI i XVII, exemples de la cristalleria noruega dels anys 1700 i els interiors de l’estil Art Nouveau dissenyats a principis del segle XX.

Illa de Munkholmen (Illa del Monjo)

Es tracta d’una petita illa amb una fortificació, al mig del fiord de Trondheim. Aquesta està ubicada prop de la desembocadura del riu Nidelva, és amo d’una llarga història. Al llarg del temps, l’Illa del Monjo va servir per a diversos fins: va ser un monestir, una fortalesa, una presó i escenari de cents d’execucions.

Segons la història, a finals del segle X l’illa va ser utilitzada per primera vegada pels víkings com a lloc per a execucions. Els cossos de les persones assassinades s’exhibien a l’illa a mode d’advertència als visitants, els criminals i els oponents polítics. Després d’això, es va construir un monestir de monjos benedictins, i al segle XVII, es va convertir en un fort, que també va funcionar com a presó. Figures famoses, com Peder Griffenfeld, estadista confident del rei Christian V de Dinamarca, van passar per aquí. En aquest cas, Griffenfeld va està pres 18 anys a l’illa després de ser acusat de traïció.

Avui en dia, visitar aquest edifici és recórrer la seva història, i també gaudir de l’entorn on es troba. A mesura que el vaixell comença a apropar-se a l’illa, es veu les fortificacions de pedra que la rodegen. Una bona opció és agafar un tour guiat a l’Illa del Monjo per conèixer més sobre la seva història i coronar l’experiència menjant alguna cosa al restaurant de l’illa.

Illa de Munkholmen

Tyholttårnet

Es tracta d’una torre de ràdio construïda al 1985, al sud est de la ciutat, els seus 124 metres d’altura valen el títol de l’edifici més alt de Noruega. Als 74 metres hi ha un restaurant giratori que dona una volta per hora, des d’on es pot apreciar tota la ciutat de Trondheim i el fiord, mentre gaudeixes del menjar. Si no es vol anar al restaurant, al nivell inferior hi ha una plataforma d’observació.

Tyholttårnet

Pirbadet

És el parc aquàtic cobert més gran del país, ubicat davant del fiord de Trondheim i mirant a Munkholmen. Pràcticament totes les seves atraccions es concentres en una sala cavernosa, dissenyada per tal que els adults puguin banyar-se en pau mentre els nens juguen als tobogans i les piscines. El complex compta a més, amb una piscina de benestar, un jacuzzi, saunes i un solàrium.

Interior del Pirbadet

Torvet (Town Square)

Es tracta de la plaça principal de Trondheim, que ha estat el lloc des de que la ciutat va ser redissenyada després de l’incendi de 1681. Al centre de la plaça hi ha una columna amb una estàtua d’Olav Tryggvason. Aquest monument de l’any 1921 i la columna formen part d’un enorme rellotge de sol amb llambordes. A l’extrem sud de la plaça hi ha un mercat, en el que es ven des de flors i joies fins aliments.

Torvet, la plaça principal de Trondheim

Norges Teknisk-Naturvitenskapelige Universitet

La Universitat Noruega de Ciències i Tecnologia és un dels llocs més importants de la ciutat. D’un gran prestigi, el seu atractiu i la qualitat de la seva educació atreuen a mils d’enginyers, científics i investigadors. Està construïda en pedra i té un estil medieval que la fa molt atractiva.

Norges Teknisk-Naturvitenskapelige Universitet

Nedre Elvehavn

És el lloc ideal per trobar bon menjar, cervesa artesanal i botigues. Es tracta d’una zona d’edificis industrials de maó que s’ha convertit en un lloc d’interès pels artistes bohemis de la ciutat.

Nedre Elvehavn

ATLANTERHAVSVEIEN

La carretera de l’Atlàntic (Atlanterhavsveien) és una espectacular carretera que des de la costa continental salta d’illa en illa fins arribar a Averøy, en un recorregut fantàstic a través de ponts que es caragolen sobre el mar. No és casualitat que aquesta carretera sigui el segon destí turístic més visitat a Noruega.

La seva construcció va començar al 1983 i va esta marcada per la lluita contra els elements. Durant sis anys que van durar les obres es van registrar fins a 12 tempestes amb categoria d’huracà. Són poc més de 8 km de recorregut que inclouen 8 ponts sobre l’oceà. El punt principal de la carretera és precisament el pont de Storseisundet, el més llarg de tots, de 260 metres, que realitza una corba espectacular.

Tal és la importància d’aquesta carretera que els noruecs la van escollir com la construcció del segle al seu país. A més, el diari anglès The Guardian la va seleccionar com el millor viatge en carretera del món. Des de 2009, la carretera de l’Atlàntic continua des d’Averøy  a Kristansund a través d’un túnel de peatge batejat com Atlanterhavstunnelen (túnel de l’Atlàntic).

Es troba a la zona dels fiords occidentals, i en determinades èpoques de l’any poden arribar  albirar-se  foques o balenes. La pesca és un dels atractius més grans de la zona. Fins al punt que molts els que pesquen als ponts de la carretera, circumstància amb la qual s’ha d’anar en compte al conduir.

La zona també atrau als bussejadors i no falten altres atraccions com la vil·la dels pescadors restaurada en la que hi ha una rèplica d’un vaixell víking. Les tempestes de tardor poden arribar a ser fenomen impressionant tot i que el vent pot arribar a velocitats realment perilloses.

Per recórrer la carretera, el millor és arribar fins a Molde i d’aquí agafar la carretera 64, que és precisament la Atlanterhavsveien.

Atlanterhavsveien

VINNUFOSSEN

La Cascada Vinnufossen és la sisena més gran del món i la primera d’Europa, mesura 865 metres d’altura. Es troba ubicada a la província de Møre Og Romsdal, Noruega.

Si es circula per la carretera 70, a pocs kilòmetres de Sunndalsøra en direcció a Oppdal, és molt fàcil que la puguis veure des d’allí.

La cascada no és molt poderosa, però si que té una successió de fins a 4 fines caigudes d’aigua que s’alimenten del glaciar Vinnufonna, arribant a un pic de 1.814 metres d’altitud.

Al mes de juliol és possible que es vegi neu al cim de la cascada. La cascada desemboca al riu Driva, ubicat al poble Hoelsand.

Els que visiten la cascada Vinnufossen queden meravellats amb el fluir de torrencial de l’aigua. Tot i que hi ha estacionament per cotxes, el més recomanable és recórrer la cascada a peu, d’aquesta forma es pot gaudir plenament de la naturalesa que la rodeja i sentir la fresca brisa i el soroll relaxant de l’aigua.

Vinnufossen

ǺLESUND

Considerada per molts la ciutat més bonica de Noruega, és curiós que s’hagi d’agrair a un terrible incendi que va passar al 1904, on 850 cases van ser cremades en un dia, el fet de que la ciutat compti amb una de les concentracions d’arquitectura modernista més grans del món. Va ser tal l’obra que al 1907, 400 cases ja havien estat reconstruïdes.

Pel que el que s’ha de fer a Ǻlesund és fixar-se en els diferents adorns i parets de les cases. A més, es veu l’estil art nouveau reflectit  també a les tapes del clavegueram o en alguns carrers que encara hi queden llambordes.

El carrer de vianants Kongens Gate és especialment interessant perquè posa de manifest tota la reconstrucció. Per veure les façanes dels números 19, 25 i 28. Com a curiositat, cal fixar-se bé al número 10B, doncs és la casa més estreta de la ciutat.

Ålesundet (Canal d’Ǻlesund)

Un dels punts de la ciutat que fa les delícies de qualsevol. Gaudir dels reflexos de les cases sobre el canal o fer kayak és un plaer.

Les millors vistes s’obtenen des del punt Hellebroa. Allí mateix es pot aprofitar per veure les façanes 1 i 3 de Lorkenesgata (a la dreta del pont mirant cap al canal), intactes des del 1906.

Cap al costat esquerra cal entrar a la farmàcia Svaneapoteket, al nº16 d’Apotekergata. L’interior està pràcticament igual que al 1907 i és una de les institucions més antigues d’Ǻlesund. Avui en dia forma part del centre d’Art Nouveau, inaugurat al 2003 i que val la pena visitar.

Ålesundet

Mirador d’Aksla

El mirador d’Aksla està situat a 130 metres sobre el mar. Es pot pujar per 418 escales o pujar-hi en cotxe, però les vistes de la ciutat, conformada per sis illes, són espectaculars. Si s’opta per pujar-hi per les escales, a la meitat del camí hi ha el bonic mirador de Strykerjernet.

Ǻlesund des del mirador Askla

TROLLSTIGEN

La carretera de Trollstigen és una de les rutes més espectaculars de Noruega. Es tracta d’una empinada successió d’inversemblants corbes que et deixa sense paraules.

Trollstigen
Senyalitzaciò de la Trollstigen

La primera pregunta és evident: una carretera de muntanya és un atractiu turístic que val la pensa ser visitada o simplement és un lloc de pas? Està claríssim que la Trollstigen és un lloc al que cal anar-hi.

La carretera va ser inaugurada al 1936 pel rei Haakon VII, essent un de les fites de l’enginyeria civil del seu temps. Per poder connectar Andalsnes i Valldal a través de les muntanyes van haver de salvar l’empinada vessant d’una muntanya, i per això van ser intrèpids. El resultat va ser un conjunt de res més que onze corbes de 180º amb una inclinació del 90%.

Àrea de servei de la Trollstigen

Tot i que no va ser concebuda com una atracció turística, ràpidament es va convertir en un focus d’atracció pels viatgers de tot el món. De fet, avui forma part de les Norwegian Scenic Routes. Poques carreteres del món són com aquestes, pel que l’experiència de travessar-la conduint o visitar-la des de les alçades fa que avui per avui sigui un dels reclams més grans d’aquesta zona de Noruega.

El millor és accedir-hi des d’Andalsnes, des d’aquí s’arriba en uns 20 minuts.

A baix, al principi hi ha una àrea de servei on hi ha souvenirs de trolls. A dalt de la carretera hi ha diversos miradors.

Quan es travessa la carretera s’al·lucina bastant, més enllà de les corbes, es tracta d’un recorregut molt empinat i més aviat estret. De vegades es formen cues (bàsicament quan coincideixen busos en cada sentit).

Però el més turístic és a dalt, s’ha instal·lat un centre de recepció de visitants amb un enorme aparcament, així com dos miradors: un més centrat en la naturalesa (no oblidem que aquí hi ha la cascada Stigfossen) i un altre que posa la carretera en primer pla.

Stigfossen

Tant la carretera com l’aparcament són gratuïts, i cal saber que els mesos d’hivern està tancada.

GEIRANGERFJORDEN

El fiord de Geiranger (Geirangerfjorden) conegut com la joia dels fiords noruecs és una paisatge de somni amb enormes muntanyes cobertes de neu i majestuoses cascades, una vegetació verda i un intens blau del fiord.

Geirangerfjorden

El fiord Geiranger  es troba al districte de Sunmore, a Geiranger, un poble molt petit i tranquil, tot i rebre més de 600.000 turistes a l’any, que serveix de punt d’entrada al fiord.

Són moltes les coses que fan que aquest lloc sigui especial. Per un costat, compta amb la prestigiosa certificació Destí Sostenible, aquest segell de qualitat és atorgat als llocs que treballen per reduir l’impacte mediambiental del turisme. És a dir, llocs on no només s’encarreguen de que els mils de turistes que els visiten queden meravellats, sinó que també es tracta de conservar els seus atractius naturals i culturals. Per un altre costat, la bellesa singular dels seus paisatges l’han fet aconseguir el títol de Patrimoni Mundial de la UNESCO.

Geiranger

L’oest de Noruega és conegut com “la Noruega del fiords”, de fet, Noruega compta amb uns 1.700 fiords identificats, salpicats al llarg de la costa. Durant milions d’anys, el gel i l’aigua han fet el seu treball d’erosió sobre les masses terrestres. Aquest espectacle natural és el principal reclam turístic de Noruega, són part de la seva història i les seves arrels.

Com es forma un fiord?

El fiord és una vall ensorrada sota l’aigua que es forma pel pes dels glaciars. L’entorn natural únic en que està immers el fiord de Geiranger, que va tenir els seus inicis a la última glaciació, lentament, els glaciars van anar enfonsant les valls de la costa fins forma un forat per sota del nivell del mar, al mateix temps que van anar agafant forma les muntanyes. Un cop el gel es va desfer, el forat va ser cobert amb aigua de l’oceà, que es va combinar amb l’aigua dolça dels glaciars, creant un doble ecosistema. L’aigua de l’exterior posseeix menys salinitat i evita que hi hagi fauna marina. No obstant, a les profunditats dels fiords, si que és possible trobar diversitat d’animals.

Gràcies a la càlida Corrent del Golf, els fiords noruecs gaudeixen d’un clima suau, que permet que no es congelin. Gràcies a això, les foques, marsopes i diferents peixos naden a les aigües profundes dels fiords, mentre que les àligues i altres aus volen per sobre d’ells.

Així va néixer el fiord de Geiranger, de 15 km de longitud, 1,5 km d’ample (en el seu punt màxim) i 260 metres de profunditat. En realitat correspon a un braç del Storfjord, conegut com el fiord gran.

Geirangerfjorden

Recorregut d’un dia pel Geirangerfjorden

Segurament serà un dia intens, que començarà ben aviat, però que sense dubtes valdrà la pena. El clàssic és navegar pel fiord a través d’un creuer. Les vistes són senzillament espectaculars, amb impressionants muntanyes que rodegen aquesta llengua marina i la multitud de cases de fusta i petites barraques salpicades per les vessants de les muntanyes. L’únic inconvenient és que al ser una activitat molt turística, els vaixells van molt plens de gent, tot i que un cop embarcats, les vistes faran oblidar el bullici del vaixell.

La majoria de creuers realitzen dues escales. La principal és fa al port de Geirangere, situat al final del fiord. L’altra escala és Hellesylt, una altra petita vil·la situada al mateix fiord, però en aquest cas es tracta d’una parada més aviat tècnica. És a dir, no dóna temps a visitar-la.

Al llarg de la seva extensió es poden veure nombroses granges abandonades, essent les més visitades Skagefla, Knivsfla i Blomberg. El fiord té vàries cascades impressionants. Les dues més destacades són “la Cascada de les Set Germanes” i “el Pretendent”, també coneguda com “l’Enamorat”. Ambdues cascades es troben una davant de l’altra (una a cada costat del fiord). El “Vel de la Núvia” és un altre salt d’aigua bonic, i rep aquest nom perquè l’aigua cau delicadament sobre un costat rocós. Quan el sol il·lumina pel darrera simula ser el vel fi sobre les roques.

També val la pena recórrer algunes de les petites aldees ubicades a la vora del fiord, des de les quals es pot observar el fiord des d’una altra perspectiva. A més, aquestes aldees compten un mica d’història del lloc i mostres com els seus habitants encara conserven moltes tradicions antigues. Els amants del senderisme també disposen de diverses rutes per fer, més o menys difícils, que recorren les muntanyes i ofereixen espectaculars panoràmiques des dels miradors.

Creuer sobre el Geirangerfjorden

Ruta de Skagela i el mirador Knivsflåelvane (cascada de les set germanes)

Es tracta d’una de les rutes més panoràmiques de Noruega. La ruta completa en si és bastant exigent, ja que en total són 10 km (entre l’anada i la tornada), si es parteix des de Homlong. És a dir, serà una caminada de 5 hores, com a mínim, que discórrer per un terreny rocós i un sender molt exposat (potser no sigui un activitat apta per a persones que pateixen vertigen). De totes formes, la ruta està molt senyalitzada i equipada, pel que no hauries de presentar-se inconvenients. Al final de la ruta s’arriba a una antiga granja, que va està en ús fins al segle XIX, ubicada a uns 250 metres sobre el fiord de Geiranger. Davant d’ella hi ha la cascada de les Set Germanes, que conforma un paisatge preciós, que compensa qualsevol esforç realitzat.

Knivsflåelvane (cascada de les set germanes)

La cascada de les Set Germanes té una caiguda de 250 metres i està envoltada per una popular llegenda noruega. Segons la mateixa, el nuvi (representat per la cascada del Pretendent) pretenia tenir com a núvies a les set germanes al mateix temps. Al final, rebutjat per totes elles, es va tirar a l’alcohol, per això es diu que la casca té forma d’ampolla.

Una altra forma d’arribar a la granja és agafant un ferri que condueix fins al moll situat als peus de la granja. Des d’aquí, resta pujar les 250 metres de desnivell fins arribar al cim. Pot ser la millor alternativa si només es disposa d’un dia al fiord i no es vol perdre l’experiència.

Ruta fins la cascada de Storsæterfossen

És una altra de les rutes possibles de senderisme per fer al fiord, es tracta d’una caminada d’uns 6 km (anada i tornada) que comença a la part alta del poble de Geiranger. Al final de la ruta s’arriba a una cascada, que per si mateixa no tan impressionant, però el que resulta interessant és que es pot passar per darrera de la cortina d’aigua, el qual és un plus extra a la visita.

La ruta és bastant senzilla. La primera part discórrer per un camí de terra, que també es pot fer en cotxe per estalviar una mica de temps. La segona part de la caminada es realitza a través d’un petit sender, que córrer entre els camps.

Plataforma de Dalsnibba

La muntanya Dalsnibba, de 1.500 metres d’alçada, és un dels cims més impressionats del fiord de Geiranger.

Per arribar fins a la plataforma només cal conduir durant uns 20 minuts des de Geiranger. Si s’arriba al fiord des del port de Dalsnibba, només cal agafar un petit desviament de carretera. Durant l’estiu hi ha un bus turístic que va fins a la plataforma, per un preu aproximat de 35€ per pes rona. L’estacionament per a cotxes particulars costa sobre un 17€.

Cami de la muntanya de Dalsnibba

Mirador de Ørnevegen

És el mirador més famós del fiord de Geiranger. Des d’aquest punt es pot obtenir de les millors vistes d’aquest fiord.

Per accedir-hi en cotxe es fa per la carretera coneguda com Eagle Road (Camí de l’Aliga) i puja per la vessant de la muntanya des de Geiranger fins a Eidsdal, seguint la carretera 63.

El tram més famós i escarpat de la carretera 63 és conegut com l’Escala del Troll o la Trollstigen.

Vistes des del mirador de Ørnevegen

JOSTEDALSBREEN (GLACIAR)

Amb una longitud de més de 60 km i un espessor mig que ronda els 600 metres, els Jostedalsbreen és la massa de gel més gran de l’Europa continental. Per trobar glaciars més gran en territori europeu cal anar a Islàndia i plantar-se als gels perpetus del Vatnajökull. Però aquesta enorme porció d’aigua congelada que es troba a Noruega no es queda curta (uns 487 km2 davant els 8.190 km2 del gel islandès), la seva situació el fa molt més accessible que altres grans camps glaciars insulars (sense sortir de Noruega, l’Austfonna, situat a l’Arxipèlag de Svalbard és només 70 km2 més petit que el gegant islandès). Jostedalbreen és un mite pels viatges per vàries raons. La primera és el fàcil accés, ja que es troba en un dels braços del fiord Sogn (fiord dels somnis) amb una fàcil connexió per cotxe i transbordador des de Bergen. I una altra, que no és menor, és que el parc nacional que l’alberga és un vertader paradís pel senderisme.

Per arribar-hi, si es viatja en cotxe, el punt d’accés al glaciar és la petita localitat de Gjerde, amb només un parell de cases en un prat entre muntanyes cobertes de bosc. La connexió amb la ruta 55 (carretera que recórrer al costat nord del fiord Sogn) es fa a Gaupne, la petita ciutat que ocupa la desembocadura del riu Jostedola (aquí es poden veure algunes de les llengües que venen des dels gels). Des de Bergen, la millor opció es agafar la E-16 fins a Tonjum, i des d’aquí seguir per la carretera 5 fins al moll de Mannheller-Fodnes. Des d’aquí cal seguir per la ruta 5 fins a l’encreuament amb la 55 a Sogndalsfjøra, la petita ciutat que serveix de “capital” del fiord, des d’aquí cal agafar la 604 fins a Gjerge. En total són 265 km per alguns dels paisatges més brutals d’aquesta part del país.

És imprescindible començar la visita pel Centre d’Interpretació de Breheimsenteret (Brevege, 8 – Jostedal) un modern centre museístic que té una doble funció. La més obvia és aportar dades per entendre el funcionament d’aquests tipus d’ecosistemes. Aquí es troba la informació molt fàcil d’entendre del que és Jotedal, com es formen el gels, quin efecte tenen sobre el terreny que ocupen i quina és l’evolució durant els últims anys (està en fracàs retrocés d’almenys 20 metres per any). Però aquest lloc també serveix com a base d’excursions que permeten entrar al regne de gel. Es pot apropar fins a la punta del braç Nigardsbreen després d’una hora de caminar que inclou el costat del llac Nigardsbrevatnet. És interessant, serveix per veure els efectes del gel sobre el terreny i sortejar les grans roques del glaciar. Però si es vol endinsar-se uns quilòmetres a la massa gelada cal contractar una excursió amb guia en la que t’entreguen el material necessari, el preu ronda els 800 øre (uns 80€), ara és una experiència inoblidable.

Una altra de les llengües del glaciar que es poden visitar molt de prop és el braç Bergsetbreen. Per arribar aquí cal agafar un desviament des de les immediacions de Gjerde (carretera fv335) i conduir 6 quilòmetres. Des d’aquí cal una caminada per arriba a les morrenes. El lloc és increïble. Per accedir a la base del gel cal travessar una porció de bosc i l’entorn geològic és brutal. Relativament a prop d’aquí es troba el poble coster de Fjaerland, que només per les seves casetes de fusta pintades de colors ja val la pena, aquí també hi ha un altre museu associat al parc nacional i una curiosa biblioteca a l’aire lliure. Però des d’aquí surt un tram de la ruta 5 que puja fins a les crestes per creuar al veí Nordfjord i que passa just per davant del Glaciar Boyareen, que forma part de la massa de gel. L’altra llengua de gel que pot visitar-se és el Briksdalsbreen, que queda a l’altre costat del Nordfjord. Aquest fiord és un dels més famosos de Noruega i és el destí recurrent dels creuers que visiten aquestes aigües, atraquen al port d’Olden. Per això aquest tram del glaciar és el més visitat de tots. Per anar més tranquils és millor venir des del llac Sogn.

A dues passes de Briksdalsbreen. No tot és gel. Arribar a aquest part del món és una bona oportunitat per veure alguns llocs que són molt importants des del punt de vista cultural, històric o paisatgístic. Venint des de Bergen i poc abans d’arribar a Sogndalsfjøra hi ha el Museu Etnogràfic de Sogn (Manngellervegen, 643) on s’explora la relació de les dones i homes d’aquesta terra amb el fiord. Un element clau d’aquesta cultura són els transbordadors que van i venen unint els dos costats del fiord (cal tenir en compte que aquesta llengua d’aigua penetra uns 200 km a l’interior del territori noruec) i eviten moltes hores de viatge.

Jostedalsbreen

SENDER BESSEGGEN AL P.N. JOTUNHEIMEN

El Parc Nacional Jotunheimen és un dels millors destins de Noruega, especialment a l’estiu, quan el temps acompanya per sortir a la muntanya. El parc compta amb 60 glaciars i amb els 29 pics més alts de Noruega. Inclosa la Galdhøpiggen, la muntanya més alta del país amb 2429 metres sobre el nivell del mar. No obstant, si es disposa de poc temps, és aconsellable fer el sender Besseggen, des d’aquest hi ha vistes espectaculars als fiords.

Això si, cal estar preparat, ja que no és una ruta fàcil. Així que si no s’està habituat a la muntanya, millor no fer-lo. En total són 14 km (anada i tornada) amb 900 metres de desnivell. Per a fer l’excursió el millor és agafar un vaixell des de Gjendescheim fins a Memurubu per començar l’excursió des d’allí.

Vistes des del sender Besseggen

URNES STAVKIRKJE

Patrimoni de la Humanitat des de 1979, Urnes és només un exemple de les famoses petites esglésies medievals que encara es conserven a Noruega. Construïdes en fusta i sense cap clau, han aguantat segles de batalles i temporals. Està situada al municipi de Luster, al comptat de Sogn og Fjordane al centre del país. Segons diferents datacions realitzades a la base de la fusta, els arbres utilitzats per a la construcció podrien datar de l’any 1130, tot i que se sap que en aquest mateix lloc hi havia altres dues esglésies que van ser reutilitzades diferents elements i peces decoratives.

Aquest tipus d’esglésies de fusta van ser un contribució especial a Noruega a l’arquitectura de l’època. I és que les comunitats del país eren tan petites que cada una necessitava crear el seu propi temple. Segons diferents estudis, sobre mitjans del segle XV, a Noruega hi havia un miler d’aquestes per l’arribada de l’epidèmia de pesta, va parar la construcció de noves esglésies. A l’església de fusta d’Urnes, com en la resta, no hi ha ni un sol clau i el seu secret està l’armat flexible d’important força. Les teulades són empinades i cobertes de teula per prevenir els vents dels fiords i que la neu no s’acumuli. Famoses també són les seves talles, amb criatures estilitzades barrejades de fullatge que solen representar animals. Aquesta església marca la transició des dels mètodes de construcció víkings amb la típica ornamentació animal, anomenat “estil d’Urnes” i l’arquitectura cristiana que val la pena tenir en compte si es decideix viatjar a Noruega.

Enclavada a la meitat de grans muntanyes i un bell i verd paisatge, un transbordador creua el riu Lustrahjord des de Solvorn per poder visitar aquesta carismàtica església, símbol de l’arribada del cristianisme a aquesta part del nord d’Europa.

Urnes Stavkirkje

BORGUND STAVKIRKJE

L’església de fusta de Borgund és una de les església més boniques del món, i que al marge de que sigui un edifici religiós, té una construcció realment peculiar. Està situada en un antic temple a la localitat de Borgund. La construcció es va fer al segle XII i avui en dia només funciona com a museu.

Entre els trenta temples medievals tipus stavkirke, aquesta obra mestra és la que millor es conserva. El seu curiós disseny i el sostre escalonat sèxtuple, fan d’ella un lloc extraordinari. A més, a la teulada hi ha diversos elements decoratius en forma de caps de dracs i vegetals, els millors representants de les stavkirke.

Pels més despitats, una stavkirke és una paraula noruega que dóna nom a un tipus concret de temples cristians medievals construïts de fusta. En temps remots podien trobar-se en altres llocs d’Europa del Nord, però avui en dia la majoria es troben a Noruega. Els temples més antics poden tenir més de 800 anys. La característica principal d’aquestes construccions són la seva tècnica a l’hora d’edificar-les, que consisteix en un armat de fusta amb postes grossos circulars, sostinguts per espigues a un marc de soleres de fusta. A més, la construcció es troba construïda sobre ciments de roca, que la protegeix de la humitat.

L’església de fusta de Borgund va ser utilitzada com a tal fins a l’any 1868, i al 1877 va ser comprada per la Societat per la preservació dels Monuments Antics. Des d’aquest moment es va convertir en museu. Va ser també motiu de diverses investigacions arqueològiques, ja que, sota d’ella, es trobaven les restes d’un altre edifici de fusta, possiblement d’una església anterior. El temple consta de nau, cor i àpside, i està envoltada d’una galeria exterior. La nau i el cor tenen una sala amb un sostre elevat que està rodejada per una deambulatori. 

En aquesta església hi ha també tres portals. La nau té dos portals orientats cap a occident i cap al sud, i el cor només té un portal orientat cap al sud. El portal occidental té arquivoltes i compta amb una bonica decoració amb forma d’animals i vegetals. En canvi, al portal sud, la decoració és menys protagonista.

L’interior també es troba molt ben conservat, allí hi ha entre altres coses, un altar de pedra i una pila baptismal d’esteatita d’origen medieval. En vista que l’església de Borgund es va convertir en un gran reclam turístic, es va col·locar al 1973 un pis altern per protegir l’original. A més les visites estan restringides només a determinades èpoques de l’any.

L’entrada costa 90 øre (uns 10€), els estudiants 70 øre (uns 7€).

L’església està tancada entre el 30 de setembre i l’1 de maig.

Borgund Stavkirkje
Interior de la Borgund Stavkirkje

FLǺMSBANA (TREN DE FLǺM)

És un dels trajectes més bonics del món, en menys d’una hora puja des dels peus del fiord fins a l’estació de Myrdal, que es troba a 867 metres d’altitud. Durant el camí es pot observar espectaculars cascades, precioses valls i moltíssimes coses més.

Si es disposa de poc temps, aquesta excursió és perfecta, el tren de Flåm està inclòs, juntament amb un creuer pel Nærøyfjord, considerat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. És un excursió molt completa.

El cost del recorregut és d’unes 1440 øre (unes 150€), és car, però al final del dia, si es valorar tot que el s’ha fet no ho sembla.

Flåmsbana

MIRADOR STEGASTEIN

El Nærøyfjord és un dels fiords més bonics de Noruega. Com s’ha dit, si es realitza l’excursió mencionada anteriorment, es pot conèixer des de l’aigua. No obstant, també és aconsellable fer-ho des del mirador Stegastein. Està a 650 metres per sobre del fiord, així que es tenen unes vistes espectaculars del fiord d’Aurland i de les muntanyes.

Si no es disposa de cotxe, per arribar aquí hi ha diversos busos des de Flåm.

El preu de l’entrada del mirador és d’uns 325 øre (uns 32€).

Vistes des del Mirador Stegastein

BERGEN

Bergen és la segona ciutat més gran de Noruega per població i un dels principal destins del país. Està ubicada a la Vall de les set muntanyes i per aquest motiu compta amb preciosos miradors, el més famós és el Mount Fløyen.

Un altre dels principals atractius és el Bryggen, el barri històric de comerciants, les seves casetes de colors són precioses.

A més Bergen és considerada la porta d’entrada als fiords noruecs, així que des d’aquí es poden recórrer alguns i gaudir de la seva increïble naturalesa.

Bergen

Si es té previst entrar a la majoria de museus i atraccions de pagament de la ciutat, es recomanable comprar la Bergen Card per estalviar. El transport públic per tot Bergen està inclòs.

Fisketorget

Des del segle XIII, Bergen compta amb  un mercat de peix, tot i que en aquells temps no era tan espectacular com el d’ara. A la planta superior del mateix edifici, el modern Torghallen, es troba l’oficina de turisme de Bergen. Allí hi ha tot tipus de peix fresc, inclús viu, sense dubte és un lloc típic de Bergen.

Si us agrada el salmó, aquí us podeu perdre hi ha molta varietat i es nota que és de qualitat, pels més curiosos, també es pot comprar carn de balena, pels que no els agrada el peix, no us preocupeu, et diuen que és un filet de vedella i t’ho creus.

I com a dada curiosa, l’espanyol és la llengua més parlada perquè allí treballen molts espanyols que busquen guanyar unes diners extres per a fer front a l’alt preu de la vida a Noruega.

Fisketorget

Bryggen

Possiblement Bryggen és la zona més famosa de Bergen. Aquest barri històric, conegut mundialment per les cases de colors que formen la imatge d ela ciutat, va ser residència dels comerciants de la Lliga Hanseàtica. Amb el pas dels anys, i després de patir diversos incendis, les casetes de fusta s’han anat deteriorant. Tot i això la zona té un encant especial.

Bryggen

Mariakirken

És l’edifici més antic de la ciutat. Aquest temple romànic data del segle XII i es distingeix per les dues grans torres que té. La seva visita és molt interessant, a l’igual que el cementiri annex. Un lloc on respirar pau al mateix moll de Bryggen.

Mariakirken
Interior de Mariakirken

Det Hanseatiske Museum og Schøtstuene museumsbutikk (Museu Hanseàtic)

És un dels edificis de fusta més antic del moll on es pot veure com vivien els comerciants de la Lliga Hanseàtica. De fet, la seva construcció de 1704 és la única que conserva el interior original. El museu consta de tres plantes on es veuen minúsculs dormitoris, les oficines, talles i magatzem.

Det Hanseatiske Museum og Schøtstuene museumsbutikk (Museu Hanseàtic)

L’entrada costa 100 øre (11€) i inclou l’accés a altres dos museus. Schøtstuene està a cinc minuts a peu del museu principal, allí és pot veure tres sales de reunions i una cuina. En temporada alta (de maig a setembre) també hi ha una llançadora gratuïta al Museu Noruec de la Pesca.

Bergenhus Festning

Aquesta fortalesa és una de les més ben conservades de Noruega. És un gran complex amb construccions que daten del segle XII, però també altres molt més actuals de després de la II Guerra Mundial. A l’època medieval va ser la residència del rei, després va agafar funcions militars fins que fa algunes dècades es fa servir per fer actes públics com concerts. És un recinte molt extens amb vàries zones enjardinades molt agradables per fer un passeig.

A més, hi ha el Bergenhus Festningsmuseum, un museu gratuït que mostra les diferents fases històriques del complex.

Bergenhus Festning

Dins de la fortalesa hi ha dos edificis que destaquen, el primer d’ells és Håkons Hall, aquesta sala construïda al segle XIII, quan regnava el reu Håkon. Llavors, Bergen era el centre polític de Noruega. S’utilitzava per a esdeveniments especials organitzats per la reialesa. Ara és la construcció medieval sense funció religiosa més antiga del país. L’entrada costa 80 øre (8€) per poder veure una reconstrucció de com lluïa per dins en la seva època.

Molt a prop de Håkons Hall hi ha la Torre Rosenkrantz, una imponent torre que va deixar de funcionar com a defensa per convertir-se en un mirador. Va començar essen una altra de les residències reials fins que Eirik Magnusson va morir al 1299. A partir de llavors es va fer famosa per les seves masmorres, on es tancava als habitants més temibles fins al segle XIX. L’entrada per veure les sales antigues i pujar a dalt costa 80 øre (8€).

Fløyen Panorama

Ubicat al nord-est de Bergen, el Mont Fløyen és el més famós dels set que hi ha a Bergen i ofereix unes magnífiques vistes de la ciutat i els seus voltants.

Es pot pujar caminant, tot i que també és pot pujar el Fløibanen, aquest preciós funicular panoràmic puja en tan sols 5 minuts. El bitllet costa 45 øre (4,50€) per trajecte.

Panoràmica de Bergen des de Fløyen Panorama

Bergen Domkirke

En ple centre de la ciutat s’alça una petita catedral d’origen medieval. És una construcció sense masses floritures, amb una façana i interior molt austers. Això si, l’edifici actual és el resultat de diverses reconstruccions al llarg dels segles.

El que perdura a pesar del pas del temps és una marca d’una bala de canó a la seva façana. Va impactar aquí durant una batalla entre bucs anglesos i holandesos al 1665. La catedral està rodejada d’un petit jardí ple de làpides, una petita mostra dels preciosos que són els cementiris de Noruega.

Bergen Domkirke

Fantoft Stavkirke

Aquesta preciosa església medieval es troba a mitja hora en transport públic des del centre de Bergen. Es tracta d’una reconstrucció, ja que l’original va ser destruïda al 1992 per un incendi intencionat. És una visita que val la pena, no només per l’edifici, sinó també per l’entorn en general. Està al mig d’un preciós bosc amb diversos camins per passejar i observar l’església des d’una altra perspectiva.

La forma més fàcil per arribar-hi des del centre ce Bergen és agafar el tramvia 1 en direcció a l’Aeroport i baixar a la parada Fantoft, a partir d’aquí, no es tarda més de 10 minuts caminant.

Fantoft Stavkirke

Trolltunga

Juntament amb el Preikestolen i Kjeragbolten, és la ruta més espectacular de Noruega. El camí per arribar a la famosa roca és complicat i exigent i està pensat per a senderistes avançats, en total s’han de recórrer 22 km amb 700 metres de desnivell.

Per pujar i baixar el Trolltunga és tarden unes 10 hores, cosa que complica bastant fer una excursió d’un dia des de Bergen, si no es disposa de cotxe de lloguer, l’opció més convincent és allotjar-se a Odda i agafar el bus que porta fins a principi de la ruta.

La temporada d’ascens al Trolltunga és del 15 de juny al 15 de setembre. A partir d’aquesta data comencen les nevades i es recomana anar-hi amb un guia. Des del 16 d’octubre al 18 de març està prohibit pujar-hi si no ets un expert.

Trolltunga

Bergen Kunsthall

Aquesta galeria d’art modern d’artistes noruecs com internacionals va canviant cada mes. Però no és un simple museu, sinó que també serveix com a recintes per a esdeveniments culturals. A més, també té un cafeteria i botiga de llibres. Una parada imprescindible per als amants de l’art contemporani. L’entrada costa 50 øre (5€).

Bergen Kunsthall

KODE Museums

Si us agrada l’art, no es pot deixar escapar aquests quatre museus diferents. El primer és d’artesania i disseny, el segon està tancat per remodelació, el tercer està dedicat a l’Edat d’Or noruega (especialment Edvard Munch) i el quart està dedicat a l’art contemporani amb obres d’artistes com Picasso o Miró.
L’entrada única per als quatre museus costa 100 øre (10€).

Web oficial en anglès: https://www.kodebergen.no/en

KODE 1
KODE 2
KODE 3
KODE 4

Lepramuseet St Jørgens Hospital

Bergen va tenir la concentració més gran de malalts de lepra d’Europa a la segona meitat del segle XIX. De fet, la dolència també es coneix com a malaltia de Hansen, perquè va ser aquest físic noruec qui va descobrir el seu origen a Bergen. Per això, tres hospitals de la ciutat es van habilitar per atendre als malalts.

L’Hospital de Sant Jordi, el més antic, va tancar les seves portes al 1946 després de la mort dels seus dos pacients. Ara és un museu on es pot aprendre sobre la malaltia en qüestió i l’evolució de la medicina.

L’entrada costa 80 øre (8€).

Web oficial

Lepramuseet

Akvariet i Bergen – Det Nasjonale Akvariet (Aquari de Bergen)

A uns 20 minuts caminant des del centre de Bergen es pot veure tot tipus de criatures marines. L’aquari té moltes activitat didàctiques dirigides especialment als nens, però interessants per a tots. Hi ha sessions per donar de menjar als pingüins, foques i diversos peixos, així como presentacions de cocodrils o lleons marins.

L’entrada costa 220 øre (24€).

Web oficial

Palau de Gamlehaugen

És la residència dels reis de Noruega quan es troben a Bergen. Com podem saber si hi són? Molt fàcil, només cal mirar si oneja la bandera, això significa que estan allí.
L’edifici és espectacular, es va construir pel que va ser Primer Ministre del país de 1905 al 1907, que el va donar a l’estat després de la seva mort. Tot i que l’interior no es pot visitar, l’ambient és immillorable, està rodejat de jardins molt ben cuidats.

A més el fiord on està és una zona molt popular per banyar-se i prendre el sol a l’estiu.

Palau de Gamlehaugen

Troldhaugen

Edvard Grieg va ser un dels habitants més cèlebres de Bergen, el compositor noruec va viure a uns 10 km del centre, en una bonica vil·la. Ara s’ha convertit en museu per mantenir viva la seva memòria. La casa està ubicada al mig de la naturalesa, amb vistes al llac Nordås, un lloc ideal per a inspirar-se i compondre música. A l’interior es pot aprendre sobre la vida i obra de Grieg, així com contemplar el seu estimat piano Steinway.

L’entrada costa 100 øre (11€).

Web oficial

Troldhaugen

VilVite Bergen Science Center

Una visita molt divertida i didàctica per aprendre sobre la ciència. Hi ha fins a 75 instal·lacions interactives per comprendre temes complexos com l’obtenció de l’energia o la meteorologia. Com la majoria de museus d’aquest tipus, està pensat perquè els nens el gaudeixin.

L’entrada costa 175 øre (19€).

Web oficial

VilVite Bergen Science Center

Julehuset

Per als apassionats del Nadal, aquesta botiga és una parada obligatòria. Venen decoracions nadalenques de tot tipus, inclosos el Pare Noel tradicional dels països nòrdics, anomenat nisse. La botiga està a Bryggen.

Julehuset

Osterfjord

No ens oblidem d’una cosa imprescindible, conèixer algun dels fiords que voltegen la ciutat. Osterfjord és un dels més propers i bonics. La forma més senzilla de veure’l és amb un creuer des de Bergen. Dura unes 3 hores i arriba fins a Mostraumen, un canal molt estret per on impressiona passar per ell en vaixell.

Si es disposa de cotxe, una idea genial es dedicar un dia a explorar lliurement els voltants del fiord, el paisatge és preciós.

Osterfjord

SKUDENESHAVN

Skudeneshavn és el poble pesquer millor conservat de Noruega. Es troba a l’extrem sud de l’illa de Karmøy. Allí es pot gaudir del port i de centenars de cases blanques de fusta típiques del segle XIX.

Llavors, la pesca de l’arengada estava en un punt àlgid, i això va permetre que la regió prosperés ràpid. En l’actualitat, gràcies a un gran treball de manteniment per part dels seus propietaris, les cases es troben en molt bon estat.

El més bonic del poble és passejar sense pressa i gaudir del paisatge.

Si no es disposa de cotxe, es pot visitar fàcilment des de Haugesund en transport públic, agafant el bus 210.

Skudeneshavn

STAVANGER

Stavanger és la quarta del país per població però una de les més boniques. És coneguda com la ciutat del petroli ja que la seva economia esta centrada en la indústria del petroli. A més és la seu de la companyia Statoil, l’empresa extractora més gran de petroli i gas del món.

Gamle Stavanger (Casc Històric)

La Ciutat Vella o Gamle Stavanger és preciós i passejar-hi a peu és una delícia. Aquí et podràs enamorar de l’assentament més gran de cases de fusta al nord d’Europa.

Carrer de Gamle Stavanger

Sverd i Fjell

Es troba prop d’un barri residencial a les afores de Stavanger, accessible en bus. El monument consta de tres espases de 10 metres d’alt incrustades en una roca. Commemoren la històrica Batalla de Hafrsfjord que va succeir allí l’any 872, quan el rei Harald dominava tota Noruega.

L’espasa més gran representa al victoriós rei Harald, mentre que les altres dues, una mica més petites, representen als reis vençuts. A part de la llegenda, el monument és un símbol de la pau, ja que les espases estan incrustades en roca sòlida, on mai podran ser retirades.

Les tres imponents espases

Lysefjord

La millor forma de conèixer els fiords és sempre en un creuer. El Lysefjord és un dels més bonics de Noruega, a part de ser uns dels més accessibles, està a prop de Stavanger. Com s’ha dit abans, el Preikostolen es troba sobre aquest preciós fiord i les vistes des de dalt són increïbles.

Els creuers duren unes 3 hores i es poden veure les coses més espectaculars del fiord, el preu és d’unes 450 øre (uns 48€), però val la pena.

Si es viatja en temporada alta, és millor fer una reserva al creuer. Fora de temporada alta es pot fer la reserva el dia abans, així pot mirar si farà bon temps o no.

Lysefjord

Preikestolen

És una de les formacions rocoses més icònica dels fiords noruecs i un atractiu natural. De fet, és l’atracció més visitada de la regió de Stavanger, formada més de 10.000 anys amb el desgel del glaciar. Amb el temps, enormes blocs de roques van ser arrastrats i la naturalesa va anar esculpint aquesta verdadera obra d’art: un altiplà de forma natural quadrat amb una vista espectacular del fiord, que en alguns punts arriba a ser tan profund com l’altura de la muntanya.

Aquesta ruta de senderisme transcórrer per un paisatge empinat, submergit en meravellosos boscos de bedolls, fins arribar a una altura de 604 metres, des d’on es pot veure el Lysefjord. Tot i ser molt famós, és bastant nou. El seu descobriment es deu a un esportista, Thomas Peter Randulff que va descobrir Preikestolen mentre viatjava en vaixell pel Lusefjord. Quan el va veure, es va proposar a pujar-hi. A partir d’aquest fer, el Preikestolen va començar a agafar fama, i les xarxes socials (Instagram, preferentment) el van catapultar a l’estrellat. Avui en dia, són pocs els que visiten Stavanger i no pugen a aquest imperdible mirador.

Preikestolen

Per arribar-hi cal bastant esforç físic, tot en comparació amb altres caminades famoses d’aquest país, per exemple el Trolltunga i el Kieragboten  són relativament fàcils.

El primer que s’ha de fer és agafar un ferri des de Stavangern fins a Tau, i des d’aquí agafar un dels busos que arriben al punt inicial de la caminada. Un cop aquí comença un sender de quasi 4 km (només d’anada) que presenta un desnivell de 334 metres. El temps en recorre’l dependrà de l’estat físic de cadascú. Si s’està en forma, l’ascens no serà de més de dues hores, No obstant, el millor és pujar-lo amb tranquil·litat, a pas lent, mentre es gaudeix de les vistes. El fiord es veu recent al punt més alt, però fins al cim es travessen valls i llacs preciosos. 

Algunes coses a tenir en compte abans de pujar-hi:

  • Anar ben equipat, és a dir, portar calçat de muntanya i abric, perquè el clima pot canviar bruscament. Tal és així que pots començar l’ascens amb un sol espectacular i al cap d’una estona està dins d’una tempesta.
  • El camí està molt ben senyalitzat, tot i que en dies de boira hi ha poca visibilitat, pel que caldrà està atent.
  • Una altra coses necessària es informar-se prèviament de les condicions meteorològiques. Si el pronòstic indica mal temps, millor no pujar-hi. El terreny humit dificulta l’ascens i, per molt que el sender està ben equipat, caldrà tenir el doble de compte. Aquests tipus de travesses són per gaudir i treure-les profit i no per passar un mal moment. Abans de pujar al bus de Tau, el conductor de torn t’aconsellarà si pujar o no, depenent de les condicions. És millor fer-li cas, ells coneixen la zona millor que ningú.
  • La temporada oficial per fer la ruta és de maig a setembre, tot i que, amb una mica de sort, pot començar a finals de març fins a finals d’octubre (tot dependrà del clima).

Durant els mesos de juliol i agost és quan més gent hi ha fent l’excursió, pel que és recomanable agafar el primer bus, ja que a meitat del sender ja es comença a ompli de gent, i perd part de l’encant.

Flørlitrappene (Escala de Flørli)

Un altre gran desafiament als voltants de Stavanger és pujar les 4444 escales de Flørli, que porten a 741 metres d’altitud.

Les escales de fusta més llarga del món, en que en algunes seccions són angostes i la pendent molt empinada. Però hi ha un cable que serveix de passamà, cal anar en compte i anar a poc a poc. De totes formes hi ha plataformes de descans que són excel·lents per recuperar l’alè i parar per apreciar les vistes, inclús si ten penedeixes, es pot donar la volta i tornar.

Un dels millors punts de vista al camí de Flørli és el telefèric que es troba sobre l’escala número 2.000.

Tot i que les vistes durant la pujada són espectaculars, la verdadera meravella està dalt, la panoràmica des d’aquí es preciosa. Per tornar al poble i al moll, el millor és seguir Rallarstien, que era la ruta utilitzada pels treballadors d ela construcció durant les obres inicials, fins que es va instal·lar el telefèric.

Flørlitrappene

Kjeragbolten

També ubicada al Lysefjord, és la tercera ruta de senderisme més famosa de Noruega, juntament amb el Preikestolen i el Trolltunga. De fet, també es pot observar des de baix, mentre es navega en creuer.

Prop del Preikostolen i Trolltunga, està situat més amunt que el Preikestolen, pel que el recorregut és més complicat i tècnic.

És fàcilment accessible des de Stavanger. Si no es disposa de cotxe, és aconsellable agafar un bus que et deixa directament al punt inicial de la ruta. El trajecte d’anada i tornada costa 630 øre (uns 67€) i et deixa 6 hores per poder fer el recorregut.

El bus només funciona diàriament de juny a agost i els caps de setmana de setembre, fora d’aquestes dates la caminada pot ser més perillosa per les condicions meteorològiques adverses, així que es desaconsella fer-la.

Kjeragbolten

HEDDAL STAVKIRKE

L’església de fusta de Heddal es troba a la petita localitat de Heddal, a unes dues hores en cotxe des d’Oslo. Aquesta església de fusta, que data del segle XIII és la més gran de Noruega construïda amb aquest material.

Avui en dia conserva les funcions litúrgiques de qualsevol temple luterà.

Heddal Stavkirke

OSLO

Si es té pensat entrar a la majoria de museus i atraccions de pagament d’Oslo, és recomanable comprar la Oslo Pass per estalviar-se un diners. El transport públic a tots els llocs d’interès està inclòs, cosa que facilita molt conèixer la ciutat.

Operahuset Oslo

L’edifici més cridaner d’Oslo és el de l’Òpera, inaugurada al 2008. Va ser dissenyada pel prestigiós estudi d’arquitectes noruec Snøhetta. Es van inspirar en blocs de gel, d’aquí la impressió que la construcció surti de l’aigua i els tons freds de marbre. El més especial de l’edifici és que es pot recórrer fins a pujar al terrat. Des d’allí hi ha unes boniques vistes panoràmiques. Els espais interior estan decorats de fusta, al més pur estil nòrdic, així la calidesa de l’interior contrasta amb l’exterior. Té tres sales per a espectacles, tot i que també s’han fet concerts al terrat i en algunes ocasions especials al vestíbul.

Es pot visitar amb un tour guiat en anglès de 50 minuts. Costa 100 øre (uns 11€).

Operahuset Oslo

Karl Johans Gate

És el carrer principal d’Oslo, que connecta l’Estació Central amb el Palau Reial. És el centre comercial de la ciutat, amb multitud de botigues, bars i restaurants. A més, en el transcurs d’aquesta avinguda es troben la majoria dels atractius: el Parlament, el Teatre Nacional, la Catedral o la impressionant Universitat. Donar un passeig per aquí és obligatori.

Oslo Domkirke

En plena ciutat s’alça la seva principal catedral, construïda a finals del segle XVII, encara es conserven tres elements originals: el púlpit, el retaule i l’òrgan. Es va fer una gran restauració al 1950 amb la intenció de tornar-li el seu aspecte barroc. Allí ha tingut lloc històricament les bodes i funerals de la família reial i el govern noruec.

Al jardí que la voreja hi ha un detall, una figura amb un cor on posa en noruec i anglès “El més important de tot és l’amor”, és un record a les víctimes dels atemptats que va patí el país al 2011.

Oslo Domkirke
Interior de l’Oslo Domkirke

Stortinget (Parlament de Noruega)

Van passar uns quants anys des de que es va establir el Parlament de Noruega al 1814 fins que es va trobar un edifici on reunir-se. L’actual Parlament va ser inaugurat al 1866. El seu disseny amb maons grocs destaca per la part semicircular al centre, on també es realitzen les sessions plenàries.

Es fan tours guiats gratuïts cada dissabte a les 10 i a les 11:30 hores. A l’estiu es fan tours diaris. És una bona oportunitat per veure l’interior i conèixer la història de l’edifici i la política noruega. No es necessari reservar, simplement cal estar a la porta del darrera de l’edifici, al carrer Akersgata.

Web oficial

Stortinget

Rådhuset

Un dels edificis més emblemàtics d’Oslo és el seu imponent Ajuntament. Consta d’una estructura central amb dues torres laterals de maó fosc. Allí se celebra cada any la cerimònia d’entrega del Premi Nobel de la Pau. La construcció va començar al 1931, però lamentablement va haver-se d’interrompre per la II Guerra Mundial i no es va inaugurà fins al 1950. Des de llavors, s’ha guanyat l’amor dels habitants de la ciutat. Va ser escollit com estructura del segle en una votació popular. Es pot visitar lliurement per l’interior. A més entre juny i agost es fan visites guiades en anglès per l’edifici, a les 10, 12 i 14 hores sense reserva necessària.

Rådhuset

Det Kongelige Slott (Palau Reial)

A un extrem del Karl Johan Gate hi ha l’imponent Palau Reial. La majoria dels membres de la família reial tenen el seu espai de treball a aquest gran edifici. A més és la residència oficial dels reis de Noruega des de 1849.

A l’estiu es realitzen quatre tours guiats al dia en anglès, que cal reservar a partir de l’1 de març a través de Ticketmaster.

La part que està oberta al públic durant tot l’any és el pac de rodeja el Palau. A més, cada dia a les 13:30 es pot veure el canvi de guàrdia.

Web oficial

Det Kongelige Slott

Vigelandsparken

El parc exposa més de 200 escultures de Gustav Vigeland. Les més destacades són el monòlit format per figures humanes “La roda de la vida” i el en enfadat.

De fet, és el parc més gran del món amb figures d’un sol artista. El propi escultor també va dissenyar l’estructura del parc, que té un gran passeig central de quasi un quilòmetre de llarg.

Es pot arribar a la parada Vigelandparken amb el tramvia 12 des del centre d’Oslo. Està obert 24 hores i l’accés és lliure.

En Nen Enfadat és un símbol de la ciutat d’Oslo

Nasjonalmuseet

L’exposició permanent té obres de pintors noruecs, així com gran figures internacionals des del romanticisme fins a mitjans del segle XIX. L’estrella de la col·lecció és “El crit” d’Edvard Munch. També es troba aquí l’escultura més famosa de Rodin, “El pensador”.

A part de veure una de les obres més famoses del món, també es pot posar a proba els dots artístics, hi ha una sala on pengen dibuixos que els visitants fan inspirant-se en una escultura de Vigeland que hi ha al centre.

L’entrada costa 100 øre (uns 11€), tot i que per als joves és gratuït.

Web oficial

Nasjonalmuseet

Akershus Festning

La fortalesa es va construir al voltant del 1300 com a residència reial. Està ubicada en una localització estratègica, ideal per a tenir controlat els voltants del fiord d’Oslo. Va se assetjada diverses vegades, però mai va arribar a ser conquerida per cap exèrcit enemic. Actualment hi ha el Museu Noruec de la Defensa i el Museu de la Resistència. També hi ha un espai per al Ministeris de defensa i de Medi Ambient.

A la plaça del davant de la fortalesa hi ha un monument nacional que commemora a les víctimes de la Segona Guerra Mundial.

Web oficial

Akershus Festning

Oslofjorden

Fent-ho en un vaixell és una forma genial de conèixer la naturalesa que hi ha al voltant de la capital noruega. Hi ha moltes illes i pobles molt bonics. S’omplen de gent a l’estiu, la millora època per passejar en canoa o pescar.

Oslofjorden

Península de Bygdøy

És una àrea residencial, tot i que la construcció de varis museus han convertit Bygdøy en una de les zones més turístiques d’Oslo. A part del museus, és recomanable dedicar-li un tarda als seus boscos, i si es viatja a l’estiu, les platges.

Tot i que sembla una mica allunyat de la ciutat, es pot arribar fàcilment. Es pot agafar un vaixell al moll de davant de l’Ajuntament per 60 øre (uns 6€) o es pot arribar amb el bus 30.

Península de Bygdøy

Norsk Folkemuseum (Museu del Poble Noruec)

Hi ha dues zones diferenciades, una sala d’exposicions coberta que mostra objectes antics i un gran espai exterior amb 155 habitatges tradicionals de diferents parts de Noruega. També hi ha una zona de granja d’animals. No es pot pedrer l’església de fusa medieval que hi ha dins del museu. Es va traslladar aquí des del poble de Gol, al nord d’Oslo.

L’entrada costa 180 øre (uns 18€).

Web oficial

Gol Kirke al Museu del Poble Noruec

Vikingskipshuset (Museu de Vaixells Víkings)

Es poden descobrir tres embarcacions víkings. i no són tres vaixells qualssevol, sinó que es consideren els millors conservats del món. Es van trobar després de més de 1000 anys enterrats en tres tombes reials per a guiar cap als seus propietaris al regne dels morts.

A part dels vaixells hi ha objectes com teixits o trineus de l’època.

L’entrada costa 100 øre (uns 11€). La mateixa entrada dóna dret a visitar el Museu d’Història  les 48 hores següents.

Web oficial

Vikingskipshuset

Frammuseet

Després dels vaixells víkings, impressiona veure l’embarcació que ha resistit a vàries expedicions polars. El Fram ha estat tant al Pol Nord com a l’Antàrtida en tres expedicions diferents fins a principis del segle XIX. Ara es poden visitar per dins així com aprendre sobre les exploracions polars més rellevants de Noruega. A més, és un pla divertit per fer a Oslo amb nens, ja que tenen algunes joguines com per exemple comprovar si podrien tirar el pes d’un trineu. L’entrada costa 140 øre (uns 14€).

Web oficial

La nau polar Fram va servir per conèixer millor els pols de la Terra.

Botanisk Hage (Naturhistorisk Museum)

Aquest jardí botànic es va crear al 1814 per fomentar la conservació i la recerca de les plantes. Hi ha més de 550 espècies tant autòctones com d’altres parts del món.

L’entrada és gratuïta.

Web oficial

Botanisk Hage

Holmenkollen

L’esquí és un dels esports més populars de Noruega per raons obvies. Per això hi ha un museu dedicat a la història de l’esquí. Repassa els 4000 anys d’història d’aquesta activitat, amb objectes de vàries expedicions polars. A més allí hi ha l’imponent trampolí d’esquí amb capacitat per a 70.000 espectadors. A l’estar elevat, hi ha bones vistes sobre la ciutat.

Una activitat molt divertida és tirar-se en tirolina per sobre del trampolí d’esquí. Només es pot fer durant els mesos d’estiu.

L’entrada costa 130 øre (uns 14€).

Holmenkollen

FREDRIKSTAD

Fredrikstad és la sisena ciutat més poblada de Noruega, no obstant, el seu principal atractiu és el seu casc històric, una de les ciutats fortificades millor conservades del nord d’Europa. La ciutat va ser fundada al 1567 per Fredrik II de Dinamarca i en els seus inicis va tenir molta importància en la defensa de Noruega.

Fredrikstad

Dinamarca

Continguts:

HISTÒRIA DE DINAMARCA

Les troballes arqueològiques més antigues de Dinamarca daten del 130.000 al 110.000 aC, durant el període Interglacial Riss-Würm. El territori ha estat habitat des del 12500 aC i hi ha proves de la pràctica de l’agricultura des del 3900 aC. L’Edat de bronze nòrdica (1800 al 600 aC) a Dinamarca fou caracteritzada per la construcció de túmuls, els quals deixaren diversos objectes com ara els lurs i el carro solar de Trundholm. Durant l’Edat de ferro preromana (del 500 aC a l’1 dC), els grups nadius començaren a migrar cap al sud, tot i que els primers danesos arribaren al país entre l’Edat de Ferro preromana i l’Edat de Ferro Germànica, durant l’Edat de Ferro romana (1 al 400 dC). Les províncies romanes mantenien relacions i rutes comercials amb les tribus nadiues de Dinamarca; de fet, s’han trobat monedes romanes en territori danès. L’evidència d’una influència cultural celta significativa data d’aquest període i es reflecteix en la troballa del Calderó de Gundestrup. Els historiadors creuen que abans de l’arribada dels precursors dels danesos, que hi arribaren de les illes daneses de l’est (Sjælland i Escània) i parlaven una forma primerenca de germànic septentrional) la major part de Jutlàndia i algunes illes eren habitades pels juts. Aquests foren convidats a emigrar a la Gran Bretanya com a mercenaris del rei britònic Vortigern, i els foren donats els territoris sud-orientals de Kent, l’Illa de Wight, i altres àrees. Foren, posteriorment, absorbits pels invasors angles i saxons. La població juta que romangué a Jutlàndia fou assimilada pels danesos.

Els víkings

Els víkings escandinaus expulsaren els angles i juts de Jutlàndia i s’hi establiren. Els víkings eren guerrers i navegants escandinaus els quals dominaren els mars d’Europa. Exploraren i colonitzaren IslàndiaGroenlàndia, i Vinland. Gràcies a llurs habilitats en la construcció de vaixells, saquejaren i conqueriren regions de França i les Illes Britàniques. També reeixiren en l’establiment de rutes comercials entre les costes i els rius d’Europa, que s’estenien des de Groenlàndia fins a Constantinoble mitjançant els rius russos. Dinamarca així es convertí en una potència nord-europea.

Els danesos s’unificaren i es convertiren oficialment al cristianisme el 965 dC sota el regnat de Harald Blåtand, la història del qual està registrada en les Pedres de Jelling. El seu fill, Sven Tveskæg, conquerí Anglaterra entre el 1013 i el 1014. Knud II estengué el regne, el qual inclogué Noruega i la regió meridional de Suècia. Després de la seva mort, la unió amb Anglaterra i Noruega es dissolgué, i Dinamarca entrà en un període de guerres civils i violència.

Posteriorment, durant els segles xii i xiii els danesos continuaren expandint els seus dominis i conqueriren la major part dels territoris costaners del mar Bàltic, establint un reialme poderós i pròsper. Amb el progrés econòmic, el feudalisme danès arribà al seu zenit i es desenvoluparen la indústria pesquera i la ramaderia, i sorgí un grup de mercaders i artesans important. Tanmateix, les discòrdies entre la noblesa i la corona forçaren el rei, Erik V a signar la Carta Magna danesa, o carta de privilegis, per mitjà de la qual la corona se subordinava a la llei i el Danehof, una assemblea de nobles, es convertia en una institució administrativa.

Durant el regnat de Valdemar IV i la seva filla Margarida I el regne tornà a enfortir-se i, després de la Batalla de Falköping, Margarida I féu que el fill de la seva germana, Erik de Pomerània fos coronat rei de Dinamarca, Noruega i Suècia, en la Unió de Kalmar. Suècia s’independitzà i tornà a unificar-se en diverses ocasions. Davant la repressió brutal de Christian II, la situació es resolgué el 17 de juny de 1532 quan el rei suec Gustav Vasa conquerí la ciutat d’Estocolm, i declarà la independència definitiva de Suècia. Dinamarca i Noruega romangueren en una unió personal fins a la resolució del Congrés de Viena el 1814.

Era moderna

El rei Christian IV de Dinamarca atacà Suècia en la Guerra de Kalmar de 1611 al 1613, però no aconseguí el seu objectiu de forçar Suècia a reunificar-se amb Dinamarca. La guerra no provocà cap canvi territorial, però Suècia fou forçada a pagar una indemnització de guerra d’1 milió de Riksaler de plata, quantitat coneguda com el pagament d’Älvsborg. Christian IV de Dinamarca féu ús dels diners per a fundar diversos pobles i fortaleses, entre els quals, Glückstadt (fundada com a rival d’HamburgChristiania (actual Oslo) (després de l’incendi que destruí la ciutat original), ChristianshavnKristianstad i Kristiansand. Christian IV també construí un gran nombre d’edificis, entre els quals, BørsenRundetårnNyboder i el Castell de Rosenborg. Inspirat en la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, fundà la Companyia Danesa de les Índies Orientals i planejà prendre Sri Lanka com a colònia, però la companyia només pogué aconseguir Tranquebar en la costa índia.

En la Guerra dels Trenta Anys, Christian IV provà de convertir-se en el líder dels estats luterans d’Alemanya, però fou derrotat en la Batalla de Lutter en la qual un exèrcit catòlic, sota el comandament de Albrecht von Wallenstein ocupà i saquejà Jutlàndia. Dinamarca evità donar cap concessió territorial, però la intervenció del rei suec Gustav II Adolf a Alemanya fou vista com un senyal que el poder militar de Suècia estava creixent mentre que la influència danesa en la regió estava en declivi. El 1643, l’exèrcit suec envaí Jutlàndia i el 1644 Skåne. El 1645, en el Tractat de Brömsebro, Dinamarca cedí HallandGotland, les últimes regions d’Estònia, i diverses províncies de Noruega. El 1657, el rei Frederik III declarà la guerra a Suècia i marxà cap a Bremen-Verden. Fou derrotat i els exèrcits de Karl X Gustav conqueriren JutlàndiaFiònia, així com la major part de Sjælland (Selàndia) abans de signar el Tractat de Roskilde el febrer de 1658, el qual donà a Suècia el control d’EscàniaBlekingeTrøndelag i l’Illa de Bornholm. Karl X Gustav es penedí de no haver destruït completament Dinamarca, i l’agost de 1658 començà un setge de dos anys de Copenhage però no aconseguí conquerir-la. En el tractat de pau següent Dinamarca aconseguí mantenir la seva independència i reprendre el control de Trøndelag i l’Illa de Bornholm.

Dinamarca assajà de reprendre el control d’Escània en la Guerra d’Escània (1675-1679) però fracassà. Després de la Gran Guerra del Nord (1700-1721), Dinamarca  aconseguí restaurar el control d’aquelles regions del Ducat de Schleswig i Holstein governades per la casa de Holstein-Gottorp. Dinamarca prosperà durant les últimes dècades del segle XVIII atesa la seva neutralitat que li permeté comerciar amb tots dos costats en les guerres contemporànies. En les Guerres Napoleòniques, Dinamarca al començament provà de tenir una política de neutralitat per a continuar amb el comerç lucratiu amb el Primer Imperi Francès i amb el Regne Unit, i s’uní a la Segona Lliga de la Neutralitat Armada amb l’Imperi RusSuècia i Prússia. El Regne Unit el considerà com a acte hostil i atacà Copenhage el 1801 i 1807. Dinamarca llavors decidí aliar-se amb Napoleó. El control britànic de les rutes marítimes entre Dinamarca i Noruega fou desastrós per a l’economia de la unió, i Dinamarca es declarà en fallida. El Congrés de Viena demandà la dissolució de la unió entre Dinamarca i Noruega, la qual fou confirmada en el Tractat de Kiel de 1814. Dinamarca havia tingut l’esperança de restaurar la unió escandinava el 1809, però aquestes esperances foren destruïdes quan els estaments de Suècia rebutjaren la proposta per a permetre Frederik VI de Dinamarca succeir a Gustaf IV Adolf de Suècia que havia estat deposat, i en comptes, donaren la corona a Karl XIII. Noruega formà una unió amb Suècia que durà fins a 1905. Dinamarca conservà les colònies d’Islàndia, les Illes Fèroe i Groenlàndia. A més de les colònies nòrdiques, Dinamarca mantingué el control de l’Índia Danesa (Tranquebar) de 1620 a 1869, la Costa Daurada Danesa (Ghana) de 1658 a 1850, i les Índies Orientals Daneses (les Illes Verges Americanes) de 1671 a 1917.

El moviment nacional i liberal danès cresqué durant la dècada de 1830, i després de les Revolucions de 1848, Dinamarca es convertí, pacíficament, en una monarquia constitucional el 5 de juny de 1849. Després de la Segona Guerra de Schleswig, el 1864, Dinamarca fou forçada a cedir Slesvig-Holstein Prússia. Dinamarca retornà a la seva política tradicional de neutralitat, la qual conservà durant la Primera Guerra Mundial.

Segles XX i XXI

Després de la derrota d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial, el Tractat de Versalles oferí la regió, aleshores alemanya, de Slesvig-Holstein a Dinamarca. Amb por d’un irredemptisme alemany, Dinamarca refusà considerar reprendre aquests territoris i insistí a fer un plebiscit per al retorn de Schleswig. Els dos Plebiscits de Schleswig tingueren lloc el 10 de febrer i el 14 de març. El 10 de juliol de 1920, després del plebiscit i la signatura del rei (del 6 de juliol) en el document de reunió, el rei Chirstian X cavalcà cap a la frontera antiga. La reunificació del Nord de Schleswig (Sønderjylland) se celebra cada 15 de juny a Valdemarsdag.

La invasió alemanya de Dinamarca el 9 d’abril de 1940, només tingué dues hores de resistència militar abans que el govern danès es rendís. La cooperació econòmica entre Alemanya i Dinamarca continuà fins al 1943, quan el govern danès refusà continuar cooperant i l’armada danesa enfonsà els seus vaixells i envià la majoria dels seus oficials a Suècia. Durant la guerra, el govern donà molt suport als jueus que vivien dins el país, i la resistència aconseguí fer sortir la majoria dels jueus a Suècia. Dinamarca encapçala moltes operacions internes o de sabotatge en contra de les instal·lacions alemanyes. Islàndia trencà els enllaços polítics amb Dinamarca i es convertí en una república independent. El 1948, les Illes Fèroe reberen autonomia. Després de la guerra, Dinamarca es convertí en un dels membres fundadors de les Nacions Unides i l’OTAN, i el 1973, s’uní a la Comunitat Econòmica Europea (en l’actualitat la Unió Europea) al mateix temps que el Regne Unit i Irlanda, en un referèndum públic. Groenlàndia rebé autonomia el 1979. Ni Groenlàndia ni les Illes Fèroe són membres de la Unió Europea; les illes declinaren fer-se membres el 1973, i Groenlàndia se separà de la comunitat el 1986, a causa de les polítiques pesqueres de la comunitat.

KØBENHAVN

Història de Copenhage

Els primers signes d’activitat que s’hi han trobat daten del voltant de 4000 aC, però no hi ha indicis d’assentaments permanents en aquell moment.

Les excavacions arqueològiques indiquen que la primera ciutat que hom construí on ara hi ha la ciutat actual es remunta al segle XI i que es componia de dos assentaments, un en la part occidental de la ciutat medieval, envoltat del que avui és el carrer de Mikkel Bryggersgade, Vestergade, Gammeltorv / Nytorv i Løngangsstræde, i un altre assentament més petit en el que avui és Kongens Nytorv. La zona que circumda la platja es componia de prats humits en els quals s’han trobat signes de pasturatge de bestiar. La ciutat probablement tenia un port situat en el que avui és Højbro Plads.

En el segle XII, Copenhage va assolir cada vegada més importància i la ciutat es va fortificar. L’Església Catòlica va erigir catedrals en Roskilde i en Lund (en el que avui és Suècia), fet que va establir les bases per a un major desenvolupament dels centres regionals. Copenhage es troba a mig camí entre les dues ciutats, la qual cosa va augmentar el tràfic i comerç en l’assentament.

El primer escrit esmentant la ciutat es remunta al segle XII, quan Saxo Grammaticus en la Gesta Danorum es refereix a Copenhage com Mercatorum Portus, que es tradueix com a port de comerciants o, en danès de l’època, Købmannahavn. En una carta de 1186, el papa Urbà III es refereix a la ciutat com Hafn, però probablement només es deu tractar d’una versió reduïda del nom complet. El nom actual es deriva de la vella denominació danesa.

Entorn de 1160 Valdemar I el Gran va donar el control de Copenhage a Absalon, el bisbe de Roskilde. Considerant que altres ciutats del regne danès estaven sota el govern directe del rei, Copenhage es va cedir al bisbe de Roskilde, ja que n’era el seu senyor i mestre.

Durant els anys següents, la ciutat va multiplicar la grandària per deu i s’hi van fundar noves esglésies i abadies. L’economia va augmentar a causa dels ingressos procedents d’un gran comerç de pesca de l’areng, que va proporcionar a gran part de l’Europa catòlica, l’areng salat que hom necessitava per poder respectar el precepte quaresmal de no menjar carn.

Copenhage està situada en el punt més estratègic entre la mar Bàltica i el nord de la rica Alemanya, això li permet de ser un centre comercial important, un lloc on conflueixen poder i riquesa i això suposa una amenaça per a la pròpia existència. La ciutat va ser fortificada amb una muralla de pedra en el segle XIII i, des del 1290 fins al segle XIX, tot el tràfic d’entrada i sortida de Copenhage va haver de passar a través d’una de les quatre portes de la muralla. Encara que diverses ciutats daneses tenien muralles en aquell moment, la majoria eren fetes de terra, possiblement amb una palissada en la part superior i un fossat. Copenhage fou la segona ciutat danesa, després de Kalundborg de ser fortificada amb muralla i torres de pedra. Aquest fet és un factor que n’indica seva importància en aquell moment de la història.

La ciutat va ser assetjada diverses vegades, igual que la resta de ciutats de la Lliga Hanseàtica. Alhora, el rei danès va tractar de tenir el control de Copenhage en detriment del bisbe, objectiu que aconseguí el 1416, quan Erik de Pomerània va assumir el control de la ciutat. Des de llavors, Copenhage pertany a la Corona de Dinamarca.

Malgrat segles de lluites i guerres pel poder, la ciutat continua creixent i fent-se més rica. Copenhage va mantenir un comerç molt dinàmic amb amics i enemics a parts iguals: hi van arribar comerciants estrangers i s’hi van establir gremis d’artesania. El 1479 s’hi va fundar la Universitat de Copenhage.

A causa de la invenció dels canons, el 1581 es va fer l’ampliació més gran de les muralles de la història de la ciutat. Aquesta ampliació va ser supervisada per Christopher Valkendorf.

En el moment de la coronació de Christian IV de Dinamarca el 1596, Copenhage es va convertir en una ciutat rica i poderosa. El nou rei va decidir de fer de la ciutat un lloc estratègic important des del punt de vista econòmic, militar, religiós, i un centre cultural per al conjunt de la regió nòrdica. El rei va concedir els primers drets a empreses per tenir l’exclusivitat per comerciar amb països d’ultramar. Amb la finalitat de restringir les importacions, es van crear fàbriques perquè el país pogués fabricar pel seu compte tantes mercaderies com fos possible, per minimitzar la dependència de tercers.

Christian IV de Dinamarca va ampliar Copenhage amb dos nous districtes: Nyboder (Nova Stands) pensat per al gran nombre de personal de l’Armada i dels mercaders i el districte Christianshavn (Port cristià), realitzat prenent com a model Amsterdam. L’ampliació va venir acompanyada de més fortificacions i bastions per augmentar-ne la seguretat.

A més de les noves ampliacions en quantitat de superfície ocupada, Christian IV de Dinamarca va encarregar la construcció de nous grans edificis a arquitectes alemanys i holandesos per millorar així el prestigi de la ciutat. Fins avui dia, aquells edificis de nova creació han marcat el paisatge urbà de Copenhage.

En el moment de la defunció de Christian IV de Dinamarcael 1648, Copenhage ja s’havia convertit en la principal fortificació i port naval de Dinamarca i era el centre administratiu del regne de Dinamarca i un important centre comercial del nord d’Europa.

A les eleccions locals de 2025 els socialdemòcrates de la primera ministra Mette Frederiksen van patir fortes derrotes perdent ciutats clau, inclosa Copenhage, per primera vegada des del 1903.

Den Lille Havfrue (La Sireneta)

La icona indiscutible de Copenhage és la Sireneta de bronze que descansa sobre una roca al port de la capital, a la riba del mar Bàltic. Des del seu naixement al 1913, aquesta curiosa figura ha suscitat tot tipus de llegendes, actes vandàlics i curioses anècdotes. Mesura 125 cm i pesa 180 kg.

La Sireneta va ser dissenyada per encàrrec de Carl Jacobsen, fill del fundador de la marca de cervesa danesa Carlsberg, que va voler regalar-li a la ciutat de Copenhage una escultura única. L’escollit per a fer el seu desig realitat va ser  l’escultor danès Edvard Eriksen.

L’objectiu de Jacobsen era homenatjar a l’escriptor de contes Hans Christian Andersen i a la seva obra mestra: La Sireneta. La història d’aquesta jove sirena que va renunciar a la seva vida per estar amb el seu estimat és palpable al rostre de l’escultura, que mira amb melancolia cap al mar.

Des d e1913, la Sireneta ha rebut a milions de visitants que l’han consagrat com el monument més visitat de Copenhage.

A l’any 2010, la Sireneta va viatjar fins a Àsia per a representar a Dinamarca a l’Expo de Shanghai. Durant els sis mesos que va estar fona, una pantalla col·locada a la roca va projectar imatges en directe de la Sireneta des de Shanghai.

La Sireneta ha estat decapitada en dues ocasions, pintada de diversos colors i inclús tirada al mar quan un petit artefacte la va arrancar de la roca. El cap actual de la Sireneta és una rèplica de l’original, que mai va ser recuperada després de ser robada per primera vegada.

La fama de la Sireneta és tal que, des de l’any 2012, compta amb un alter ego masculí a la ciutat danesa de Helsingør. El seu nom és Han i està fabricat amb varis metalls que fan l’efecte de mirall. A més, gràcies a un complex mecanisme, l’estàtua parpelleja cada hora.

Ubicació: Langelinie, 2100 København Ø, Dinamarca

Transport:

  • Bus: línia 26
  • Tren: estació Østerport.
La Sireneta

Segurament, després de la Sireneta, la segona imatge que més li ve a tot el món al cap al pensar amb Copenhage són les cases de colors del canal Nyhavn. Aquest paisatge de postal és un dels llocs més visitats de la ciutat pels seus històrics vaixells de fusta, els nombrosos restaurants i l’animat ambient que hi ha sempre a Nyhavn

A pocs metres del canal Nyhavn hi ha una de les escultures més significatives de Copenhage, l’Àncora Memorial (Mindeankeret). Aquesta escultura és un homenatge als marines caiguts a la Segona Guerra Mundial defenent a Copenhage dels atacs i bombardejos alemanys.

L’Àncora Memorial sempre apareix amb flors i veles en honor als més de 1.700 oficials i militars danesos que van perdre la vida en un dels pitjors episodis de la història de Copenhage.

Ubicació: Indre By, Dinamarca

Transport: Metro: línies 1 i 2 fins a Kogens Nytorv.

Canal Nihavn

Strøget

El carrer més famós de Copenhage és Strøget i és el carrer per a vianants més llarg d’Europa, rodejada de botigues i restaurants, mils de persones hi transiten cada dia (en concret, les estadístiques indiquen unes 125.000 persones).

La zona de Strøget a Copenhage és la més animada de la ciutat

Strøget es va crear als anys 60 del segle XX com a via d’escapament a la intensa circulació de vehicles que estava turmentant al centre de Copenhage. Amb el pretext d’unes vacances de Nadal, l’Ajuntament va tancar el carrer al trànsit i ja l’ha mantingut fins ara. Avui en dia es pot gaudir d’una gran xarxa de carrers per a vianants que el rodegen i que s’han anat estenent per Copenhage des de fa dècades.

Realment, Strøget no és un sol carrer, sinó que posseeix ramificacions de carrers més petits que s’estenen per totes les direccions, com Frederiksberggade, Østergade, Nygade, Vimmelskaftet, Amagertorv.

És casi impossible que visitar Copenhage i no passar per Strøget, ja que aquest limita amb dues places molt transitades: a l’oest per la Rådhuspladsen; i a l’est per la Kongens Nytorv, rodejada per edificis històrics i presidida per l’estàtua de Christian V a cavall.

Al tractar-se d’un carrer molt transitat també per turistes, està plena de botigues de souvenirs on comprar postals o algun record de la ciutat.

Per menjar per aquí, no hi ha problema, doncs hi ha una infinitat de restaurants i cafeteries per a tots els gustos i pressupostos.

El millor de Strøget és l’ambient, la gent que ve i ve, els músics i els artistes que amenitzen el passeig, les terrasses tan acollidores, etc.

Transport: Metro: Kongens Nytorv.

Kogens Nytorv

Una de les places més famoses de Copenhage és la Kongens Nytorv, en ple centre de la ciutat i rodejada d’edificis històrics com el Teatre Reial o l’Hotel d’Anglaterre.

L’Hotel d’Angleterre és un dels edificis històrics de la plaça

La plaça està presidida per l’estàtua eqüestre del rei Christian V, que va ordenar posar-hi llambordes, i d’ella parteixen algunes de les principals artèries de la capital danesa, com el carrer Strøget o el canal de Nyhavn.

Aquesta ubicació no és  causal, i de fet el monarca va manar la reconstrucció per la seva posició estratègica, amb fins militars, doncs es trobava a la mateixa distància de totes les muralles de la ciutat.

La estàtua de Christian V, inspirada en l’estàtua de Louis XIII que presideix la Place des Vosges a París, l’estàtua eqüestre de Christian V mostra al monarca vestit com un emperador romà.

Realment, hi hagut dues versions d’aquesta escultura, que originalment, al segle XVII, va ser veta amb plom pel francès Lamoureux. Però per un problema d’estabilitat (un dels peus del cavall estava aixecada i no se sostenia bé) al 1939 es va decidir refondre-la i tornar-la a fer, aquesta vegada amb bronze. La nova versió de l’escultura no veuria la llum fins l’any 1946. 

L’estàtua de Christian IV presideix Kongens Nytorv.

Llocs d’interès:

  • El Palau de Charlottenborg, del segle XVII, i el Palau Thott, actualment ambaixada francesa.
  • El Teatre Reial, bonic edifici del segle XIX.
  • Al mes de juny, els estudiants danesos que es graduen a l’institut acudeixen a aquesta plaça per a celebrar-ho.
  • El Carrer Strøget.
  • Tots els hiverns, la Kongens Nytorv acull una pista de patinatge sobre gel gratuïta (es poden llogar el patins allí).
  • El Canal Nyhavn, l’estampa més famosa de Copenhage, amb les seves façanes de maó i els vells vaixells de fusta.
  • L’Antic quiosc, d’estil neobarroc, amb cafeteria i una agradable terrassa.
Antic quiosc al centre de Kongens Nytorv

Transport: Metro: Kongens Nytorv (M1 y M2).

Christiania

En ple cor de la capital es troba el barri més impactant de Copenhage, Christiania. El barri hippy té una història, un ambient i un estil de vida difícils de troba en qualsevol part del món.

A principis de la dècada de 1970, una zona del barri de Christianshavn utilitzada amb finalitat militars va quedar abandonada. Algunes famílies de Copenhage van decidir instal·lar-s’hi i viure aliens a les normes establertes per la societat. Aviat arribaren famílies atretes per aquesta idea de llibertat i es va crear una autèntica comunitat hippy regida per les seves pròpies normes, Christiania.

Avui en dia, poc més de mil persones viuen a la ciutat de Christiania. Es consideren independents de Dinamarca i de la Unió Europea, tal com dicta el famós cartell de la sortida del barri que anuncia “You are now entering the European Union” Estàs entrant de nou a la Unió Europea).

Al llarg de mig segle de vida, Christiania ha estat un barri autogestionat basat en principis com el reciclatge, l’art a l’aire lliure i la col·laboració entre veïns. Els seus habitants no paguen impostos, pel que els productes aquí són molt més econòmics. Christiania és una zona perfecta per anar de compres a Copenhage i adquirir souvenirs fets a mà pels locals, roba de segona mà o postals en aquarel·la.

Des del seu naixement al 1971, el barri lliure de Christiania es va fer famós per la legalització de la venda i el consum de drogues. Degut a la controvèrsia que això ha generat en els últims anys, la policia de Copenhage ha augmentat la vigilància de la zona i el govern ha prohibit la venda de drogues.

No obstant, a Christiania és fàcil trobar drogues toves com marihuana o haixix. El carrer Pusher, decorat amb fanals vermells, és la principal avinguda de Christiania i concentra nombrosos llocs on comprar marihuana i haixix. A més, a tot el barri hi ha botigues especialitzades en articles per a fumadors.

La única regla del carrer Pusher és que està prohibit fer fotografies.

Christiania és un lloc on val la penar anar-hi, amb un ambient molt hippy, a qualsevol hora es possible prendre alguna cosa, escoltar a gent tocant la guitarra i gaudir del seu ambient únic.

A més, visitar Christiania és totalment segur i no existeixen problemes de violència o vandalisme. Només que s’han de respectar als habitants i anar amb compte amb els cartells que avisen de que està prohibit fer fotografies al carrer Pusher.

Transport:

  • Bus: línia 9A
  • Metro: Christianshavn
Un dels murals de Christiania
Casa de Chrisiania

Jardins de Tivoli

A finals del segle XIX, el diplomàtic Georg Carstensen va convèncer al rei Christian VIII de construir un parc d’atraccions a Copenhage per a que la gent es divertís i no pensés en els problemes polítics que assolaven la corona.

Des de la seva construcció al 1843, el Jardins de Tivoli s’han convertit en un dels llocs favorits dels danesos, ja que combinen la seva essència original amb les atraccions més modernes. L’entrada principal al Tivoli s’ha mantingut intacta des de la seva construcció.

El Tivoli és el segon parc d’atraccions més antic de món, només pel darrera de Dyrehavsbakken, també a Dinamarca. Crida l’atenció que inclús els històrics monuments que rodegen al Tivoli, l’Ajuntament i l’Estació Central, són posteriors a aquest mític parc d’atraccions.

La importància del Tivoli és tal que el mític parc Disneyland París es va inspirar en els Jardins Tivoli per a crear aquest lloc de fantasia.

Els Jardins Tivoli són una atracció turística excel·lent, sobretot si es viatja en família. Passejant pels jardins és possible veure desfilar a la Guàrdia del Tivoli, un grup de guàrdies joves vestits amb un vestit similar al de la Guàrdia Reial del Palau d’Amalienborg.

Els edificis més famosos dels Jardins Tivoli simulen construccions famoses de totes les parts del món, com una pagoda, un palau àrab i inclús una fragata.

Entre els espectacles del Tivoli destaca Pantomima Theatre, varis shows de pantomima i ballet que es representen en diferents escenaris a l’aire lliure. A més, si es té sort, es pot gaudir del Friday Rock. Es tracta d’un festival de rock de bandes daneses que se celebra cada divendres dins del parc.

Les principals atraccions són:

  • Vertigo: No apta per a persones amb por a les alçades. Aquesta atracció eleva als més valents a més de 10 km/h amb girs de 360º.
  • Demon: Muntanya russa ambientada en l’Imperi Xinès, amb loopings i caigudes que disparen l’adrenalina. A més, ofereix l’opció de viure l’experiència amb ulleres de realitat virtual.
  • Fatamorgana: Aquesta torre de 45 metres d’altura ofereix emoció per a totes les edats gràcies als seus tres nivells de velocitat.
  • Golden Power: És la caiguda lliure del Tivoli, amb més de 60 metres d’altura.
  • Grand Prix: Aquest circuit d’habilitats està pensat per a divertir a la gent de totes les edats.
  • La Mina: És la muntanya russa més antiga del parc, una atracció pensada per a totes les edats que està enterament feta de fusta.
  • The Star Flyer: Un dels millors miradors de Copenhage és el Star Flyer, unes cadenes que s’eleven a més de 80 metres d’alçada.

Pàgina web

Ubicació: Vesterbrogade 3, 1630 København V, Dinamarca.

Horari: D’abril a setembre, de diumenge a dijous d’11:00 a 22:00 hores. Divendres i dissabte d’11:00 a 24:00 hores. Tancat la resta de l’any excepte per Halloween i Nadal.

Preu:

  • Entrada als Jardins Tivoli: 140 kr (18,74€).
  • Un cop dins dels Jardins Tivoli, el preu de cada atracció es paga per separat (el preu és d’uns 90 kr (12,05€). També es pot comprar un abonament per tot el dia, que costa uns 259 kr (34,68€).

Transport:

  • Tren: Estació Central København H.
  • Bus: línies 2A, 12, 26 i 33.
Jardins de Tivoli

Christiansborg Slot

Els orígens del Palau de Christiansborg es remunten al segle XII, quan el bisbe guerrer Absalon, fundador de Copenhage, va manar construir un enorme palau on fixar la seva residència. Des de llavors, la família reial danesa ha viscut a Chritiansborg durant segles, fins que al 1974, un terrible incendi va obligar a mudar-se al Palau d’Amelienborg.

Al 1884, un segon incendi va arrasar gran part de Christiansborg. Després de la tercera reedificació, els arquitectes van decidir col·locar tres corones a la cúspide de la torre per a simbolitzar les diferents reconstruccions del palau.

Christiansborg Slot

En l’actualitat, el palau està al servei de l’Estat. És la seu del Parlament de Dinamarca i dels poders judicial i executiu; cosa que el converteix en l’únic edifici del món en albergar els tres poders de l’Estat.

Parlament de Dinamarca

Què es pot veure al Palau de Christiansborg?

Les ruïnes del palau

A les ruïnes de Christiansborg és pot veure les restes de les dues construccions anteriors, el Palau d’Absalon de 1167 i el palau aixecat després de l’incendi de 1794. L’exposició també alberga restes de l’antiga muralla i la fossa, cosa que permet recórrer els quasi nou segles d’història del Palau de Christiansborg.

Ruïnes de Christianborg

Les estances reials

Les estances reialsLa part més interessant de la visita es endinsar-se a les estances reials i imaginar com era la vida de la reialesa va varis segles. Els passadissos del palau estan decorats amb retrats de la família reial de Dinamarca i cada habitació compleix una funció determinada.

A part de l’habitació del rei i de la reina, destaquen la biblioteca reial, la sala del tro, la sala del banquet i la impressionant sala de tapissos. Aquesta última habitació pot albergar a més de 400 convidats i és la que més crida l’atenció, pel que fa que la reina Margarida II la utilitzi per a celebrar elegants actes internacionals.

Interior de Christiansborg Slot

Els estables i les cavallerisses

Les cavallerisses reials alberguen antics carruatges d’època que han estat utilitzats per la família reial danesa al llarg de la història. Als estables també es possible veure els cavalls de la Corona, al servei de la Guàrdia Reial.

A meitats del segle XVIII, els estables del Palau de Christiansborg van arribar a albergar més de 250 cavalls.

Estables de Christiansborg

Mirador de la Torre de Christiansborg

Hi ha molts miradors a la capital, però pujar a la torre de Christiansborg és una visita imprescindible de Copenhage. A més, és gratis. L’entrada a la torre de Christiansborg va romandre en secret durant quasi un segle, quan només alguns membres de la reialesa podien accedir a la torre més alta de Copenhage.

Avui en dia, la torre alberga vàries sales que exposen escultures i objectes històrics, un restaurant i fotografies que recorren la història del Palau de Christiansborg. Les vistes des de dalt permeten veure Christiansborg des d’una perspectiva diferent i gaudir d’una imatge panoràmica de Copenhage.

Gràcies a les tres corones que rematen la cúspide, la torre de Christiansborg és la més alta de Copenhage, seguida molt de prop per la torre de l’Ajuntament.

Pàgina web

Ubicació: Prins Jørgens Gård 5, 1218 København, Dinamarca

Horari: Tots els dies de 10:00 a 17:00 hores. D’octubre a març tanca els dilluns. Juliol i agost tanca a les 18:00 hores.

Preu:

  • Adults: 215 kr (28,79€)
  • Estudiants: 140 kr (18,74€)
  • Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Palau Amalienborg

Aquest complex palatí en ple centre de Copenhage està compost per quatre palaus construïts al voltant d’una plaça. Al centre d’aquest quatre palaus es troba l’estàtua eqüestre del monarca que va ordena construir-los, Frederik V.

Amalienborg

No obstant, el pas de la família reial per Amalienborg va començar essent temporal, quan un terrible incendi va arrasar el Palau de Christiansborg i van haver de fixar aquí la seva nova residència. Els quatre palaus són d’estil rococó i van ser construïts a meitats del segle XVIII.

  • Palau de Frederick VIII: És la residència reial rei de Dinamarca, Frederik X, i la seva família.
  • Palau de Christian VII: No està habitat i s’utilitza per a la celebració d’actes oficials i l’acollida de convidats d’honor de la reina. Va ser el més car dels quatre palaus.
  • Palau de Christian VIII: És l’únic palau obert al públic i alberga el Museu d’Amalienborg.
  • Palau de Christian IX: És el palau on resideix la reina Margarida II de Dinamarca. Si la bandera està hissada, significa que la reina està a casa.

Un dels atractius més destacables és el canvi de la Guàrdia Reial. Aquest canvi es produeix tots els dies a mig matí i és tot un espectacle.

Els soldats reials comencen el recorregut des del Castell de Rosenborg a les 11:30 i desfilen pel barri llatí de Copenhage, Ostergade, Kongens Nytory, i acaben al Palau d’Amalienborg per a fer el canvi de guàrdia.

A part, hi ha el Museu d’Amalienborg, ubicat al Palau de Christian VIII, el qual exposa la història de la monarquia danesa a través d’estances reials, fotografies i retrats, així com també es poden veure mobles històrics i eines de l’època. A més, també es pot veure la Sala de Piano i sortir al Hall principal, on avui en dia se segueixen celebrant gales i la reina rep a nobles internacionals.

Interior del Museu d’Amalienborg

Pàgina web

Ubicació: Amalienborg Slotsplads. 1257 København K, Dinamarca

Horari:

  • De dimarts a divendres de 10:00 a 15:00 hores.
  • Dissabte i diumenge de 10 a 17:00 hores.
  • Dilluns tancat.

Preu:

  • Adults: 125 kr (16,73€)
  • Estudiants: 80 kr (10,71€)
  • Menors de 18 anys: entrada gratuïta

Transport:

  • Metro: parada Kongens Nytorv.
  • Bus: línies 1A, 20E i 26.

Rosenborg Slot

Els orígens del Castell de Rosenborg es remunten al 1606, quan el rei danès Christian IV va manar construir-lo per a residir-hi a l’estiu.

Tot i que la construcció del castell va tardar 30 anys en finalitzar-se, Rosenborg aviat es va convertir en el castell preferit del monarca. Tant és així, que abans de morir, el rei Christian IV va demanar que el portessin allí a passar els seus últims dies.

El Castell de Rosenborg va servir de residència reial fins al 1710, quan Frederik IV va canviar la seva residència d’estiu a un palau més modern. En aquest moment Rosenborg va passar a albergar la col·lecció reial de joies i altres objectes de valor, que s’exposen a les estances que s’han mantingut intactes des del segle XVIII.

Visitar el Rosenborg és recórrer 400 anys d’història. Les alcoves reials estan decorades amb mobiliari original del segle XVIII, quadres històrics i pomposa ornamentació.

Entre les estances reials de Rosenborg destaquen el Saló del Tro, custodiat per tres lleons de plata, la Sala del Tapissos Reials, que alberga peces que narren les guerres sueques-daneses; i un tro amb wàter incorporat.

La part més valuosa del castell és la col·lecció de joies de la Casa Reial de Dinamarca. Entre aquests petits tresors es troben les corones originals de diversos monarques danesos, ceptres, arracades i anells de diamants i altres pedres precioses. La reina Margarida II utilitza algunes d’aquestes joies en ocasions molt especials.

Rosenborg Slot
Interior de Rosenborg Slot
Interior de Rosenborg Slot

Kongens Have (Jardins del Rei) són els jardins que rodegen Rosenborg. Aquest parc creat al segle XVII és el més antic de Dinamarca. Aquests jardins reials van servir com a zona d’esbarjo del rei i els seu convidats que arribaven a Rosenborg, i van ser utilitzats com a hort per alimentar a la cort del castell.

Aquests jardins estan plens d’escultures curioses, la més famosa és la de l’escriptor de contes danès Hans Christian Andersen.

Als jardins també es troba el Pavelló d’Hèrcules, un bonic pavelló de pedra blanca que es troba al final del parc i que alberga una bonica cafeteria.

Durant pràcticament tot l’any, els Jardins del Rei acullen actes culturals, actuacions i concerts.

Pàgina web

Ubicació: Øster Voldgade 4A, 1350 København, Dinamarca

Horari:

  • Horari d’hivern: tots els dies de 10:00 a 16:00 hores.
  • Horari d’estiu: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preu:

  • Adults: 140 kr (18,74)
  • Estudiants: 90 kr (12,05€)
  • Menors de 18 anys: entrada gratuïta

Transport:

  • Bus: línies 6A, 14, 42, 43, 184 i 185.
  • Metro i tren: Estació Nørreport.

Nationalmuseet

El Nationalmuseet (Museu Nacional de Dinamarca) és el més important del país i recórrer la història i la cultura danesa pràcticament des dels seus inicis fins als nostres dies. La majoria dels objectes exposats al museu provenen de la col·lecció privada que el rei Frederik III guardava a la seva residència al segle XVII.

Entre els objectes més valuosos del Museu Nacional destaquen el carro solar de Trunholm, joies de l’època vikinga i la famosa noia Egtvet. Un dels tresors del Museu Nacional eren les banyes d’or vikingues, que van ser robades al 1802 i substituïdes per una rèplica menys valuosa.

La col·lecció del museu no només avarca la història de Copenhage i Dinamarca, sinó que permet viatjar a altres cultures del món: la Polinèsia, l’Àrtic, Japó, etc.

L’extensa col·lecció del Museu Nacional es divideix en períodes històrics:

  • La prehistòria danesa: S’exposen eines utilitzades durant l’Edat de Bronze, joies, vaixelles, armes i moltes altres eines claus en la prehistòria. A part, hi ha una interessant col·lecció d’animals prehistòrics.
  • L’Edat Mitja i el Renaixement danès: Els víkings van ser els exponents més grans de la cultura danesa en els primers segles de l’Edat Mitja. Aquí s’exposen vestits, armes i altres utensilis utilitzats per aquest poble navegant i conqueridor.
  • Històries de Dinamarca: L’exposició repassa la història del cristianisme a Dinamarca, un gran mapa amb les colònies dels país quan era una gran potència i recreacions de dependències reials decorades com al segle XVIII.
  • Col·lecció reial de monedes i medalles: Es tracta d’una vasta col·lecció de monedes utilitzades al llarg de la història de Dinamarca.
  • Antiguitats del món clàssic i el Pròxim Orient: L’atractiu més gran d’aquesta exposició són les mòmies d’Egipte, així com blocs de terra amb inscripcions egípcies. També hi ha diversos mosaics romans.
  • Col·lecció etnogràfica: A través de recreacions de persones i ambients, aquesta col·lecció permet al visitant viatjar a altres civilitzacions de tot el món i conèixer les costums i la cultura de cada racó.

Pàgina web

Ubicació: Ny Vestergade 10, 1471 København K, Dinamarca

Horari: Tots els dies de 10:00 a 17:00 hores. De novembre a març tanca els dilluns.

Preu:

  • Adults: 140 kr (18,74€)
  • Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Transport: Bus: línies 1A, 6A i 26.

Exposició de vestits al Museu Nacional de Dinamarca
Antiga vestimenta inuit

Statens Museum for Kunst (Galeria Nacional)

La Galeria Nacional de Dinamarca o SMK (Statens Museum for Kunst) és un dels edificis més bonics de Copenhage i la col·lecció d’art més important del país. El museu consta de dos edificis, un d’estil renaixentista i una altre modern, connectats per una galeria plena d’escultures i un escenari. És bastant freqüent que el SMK organitzi concerts, exhibicions de dansa o exposicions puntals en aquest espai.

Statens Museum for Kunst

Més de 9.000 pintures i escultures conforme la col·lecció de la Galeria Nacional. Moltes d’aquestes obres han estat adquirides o cedides per la monarquia danesa al llarg dels últims segles. D’aquesta forma, al SMK es pot gaudir de l’art danès des del Renaixement fins a l’Edat Contemporània.

La col·lecció més destacable del SMK es podria dividir en quatre àrees:

  • Art Europeu (1300 – 1800): El SMK reuneix una important col·lecció de pintures d’artistes internacionals de renom com Rembrandt, Rubens o Cranach. L’ala est del segon pis del museu està dedicat a aquestes pintures de caràcter mitològic i religiós. Entre les obres més famoses destaquen “Melancolia” de Cranach el Vell; “La caiguda dels titans” de Cornelis van Haarlem; i “The Crusadeer” de Rembrandt.
  • Art danès i nòrdic (1750 – 1900): Els pintors nòrdics més destacats de la Galeria Nacional són Hammershøi, Eckersberg i Krøyer. Els seus quadres retraten respectivament paisatges d’interior amb dones d’esquena, ports i naus, i escenes de la vida quotidiana a la platja. La col·lecció del SMK alberga obres de la denominada “Edat d’Or” de la pintura danesa, al segle XIX.
  • Art francès (1900 – 1930): La Galeria Nacional dedica una exposició d’art parisenc de principis del segle XX, amb quadres de Matisse, Derain o Picasso. La majoria de les obres d’aquest últim pintor es troben al Museu Picasso de Barcelona.
  • Art danès i internacional (de 1900 endavant): La pintura modernista ocupa el tercer pis de la Galeria Nacional. L’exposició combina autors danesos i internacionals, donant lloc a una col·lecció bastant completa amb obres d’artistes com Jorn, Kirkeby i Roepstorff, entre altres.

Pàgina web

Ubicació: Sølvgade 48-50, 1307 Indre By, Dinamarca

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00 hores. Els dimecres fins a les 20:00 hores. Els dilluns tancat.

Preu:

  • Adults: 13 kr (17,40€)
  • Menors de 27 anys: 95 kr (12,72€)
  • Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Bus: línies 6A, 26 i 42.
  • Tren: Estació Nørreport.

Københavns Rådhus (Ajuntament)

L’Ajuntament de Copenhage va ser inaugurat al 1905 seguint el disseny de l’arquitecte danès Martin Nyrop, que va idear una decoració carregada de “picades d’ullet” a la història de Copenhage. A la façana descansa la figura del fundador de Copenhage, el bisbe guerrer Absalon. En aquest cas, apareix vestit de religiós, tot i que en altres llocs cèntrics de Copenhage se’l pot veure representat amb armadura muntat a un cavall.

L’ornamentació de l’Ajuntament també fa referència a la flora i la fauna de la capital. Es poden trobar meduses, algues, gavines, corbs i fins i tot ossos polars, que no representen el gèlid temps de Copenhage sinó l’annexió de Groenlàndia.

El Hall principal és l’estança més bonica de l’Ajuntament, i aquesta està decorada amb banderes de Dinamarca i bustos de personatges rellevants de la història de Copenhage, com Andersen o el propi Nyrop.

Un cosa interessant de l’Ajuntament és el Rellotge Mundial de Jeans Olsen, aquest històric rellotge dissenyat del serraller danès Jens Olsen va començar a funcionar al 1955, quan el rei Frederik IX li va donar corda per primera vegada. Es tracta d’un complex sistema format per més de 15.000 peces capaç d’assenyalar els eclipses lunars i solars, la posició dels astres, les zones horàries i molt més.

La part més atractiva és la Torre de l’Ajuntament, pujar-hi ofereix unes magnífiques vistes de la ciutat a més de 100 metres d’alçada. Val la pena pujar les 300 escales que porten fins aquest mirador, des d’on es pot contemplar els Jardins Tivoli, l’Església de Sant Salvador o el canal Nyhan.

La pujada a la torre inclou una exposició sobre la història del consistori.

La Rådhuspladsen (Plaça de l’Ajuntament) és la part més cèntrica de la ciutat i un dels punts de trobada més freqüents entre els habitants de la capital. A la Rådhuspladsen és possible veure les restes de l’antiga muralla de Copenhage, la Font del Drac o l’Estàtua dels víkings tocant el Iur.

Pàgina web

Ubicació: Rådhuspladsen 1, 1553 København, Dinamarca

Horari:

  • De dilluns a divendres: 10:00 hores – Visita guiada en danès. 13:00 hores – Visita guiada en anglès. 15:00 hores – Visita guiada en danès.
  • Dissabtes: 10:00 hores – Visita guiada en anglès. 11:00 hores – Visita guiada en danès.

Preu: Visita guiada: 70 kr (9,37€)

Transport: Bus: línies 10, 12, 14, 26, 28 i 33.

Ajuntament de Copenhage

L’església de Marbre o Església de Frederik és el millor exemple d’arquitectura barroca a Copenhage. Es troba just davant del Palau d’Amalienborg i està inspirada en la cúpula de la Basílica de Sant Pere del Vaticà.

L’Església de Marbre va començar a construir-se per ordre del rei Frederik V al 1749, però les obres es van parar 20 anys per falta de pressupost. L’arquitecte inicial, Nicolai Eigtved, havia dissenyat una església d’estil rococó que va acabar essent de pur estil barroc quan es va acabar de construir 150 anys després.

La cúpula verda de l’església destaca sobre la resta dels monuments de Copenhage, marcats per l’austeritat típica de l’arquitectura danesa.

La cúpula de marbre de l’església és la part més vistosa del temple. Amb els seus 31 metres de diàmetre i els seus 50 metres d’altura, és la cúpula més gran d’Escandinàvia.

Marmorkirken

Al seu interior, la cúpula de marbre està decorada amb pintures dels dotze apòstols intercalades amb medallons que representen els sagraments del catolicisme. A part, val la pena pujar a la cúpula i gaudir de les vistes que ofereix del Palau d’Amalienborg i del centre de Copenhage.

Interior de la Marmorkirken

Pàgina web

Ubicació: Frederiksgade 4, 1265 København, Dinamarca

Horari:

  • De dilluns a dijous: de 10:00 a 17:00 hores.
  • Divendres: de 12:00 a 17:00 hores.
  • Dissabte: de 10:00 a 17 hores.
  • Diumenge: de 12:30 a 17:00 hores.
  • Tours a la torre i visites a la cúpula: Caps de setmana a les 13:00 hores.

Preu:

  • Església: entrada gratuïta.
  • Cúpula: Adults: 50 kr (6,69€). Menors de 12 anys: entrada gratuïta.
  • Tours a la torre: Adults: 50 kr (6,69€). Menors de 12 anys: entrada gratuïta.

Transport: Bus: línies 1A i 26.

El rei Frederik III va fundar al 1648 la primera biblioteca de Dinamarca, amb l’objectiu de reunir sota el mateix sostre la seva col·lecció d’obres d’autors europeus. Amb el pas dels anys, aquesta recopilació de llibres va anar creixent i finalment la biblioteca es va associar amb la Universitat de Copenhage. En l’actualitat, la Biblioteca Reial compta amb més de 30 milions de documents.

El nou edifici de la Biblioteca Reial, construït al 1999, és una autèntica obra d’enginyeria i disseny coneguda com el “Diamant Negre” per les seves parets de marbre fosc que reflecteixen el mar i el cel.

El Diamant Negre és troba a Christianshavn, a pocs metres del port, i és la biblioteca més gran d’Escandinàvia. Al hall principal un quadre de 200 m2 decora el sostre.

Pàgina web

Ubicació: Søren Kierkegaards Pl. 1, 1221 Indre By, Dinamarca

Horari:

  • De dilluns a divendres: de 8:00 a 20:00 hores.
  • Dissabtes: de 9:00 a 18:00 hores.
  • Diumenges: de 10:00 a 16:00 hores.

Transport:

  • Metro: estació Kongens Nytorv
  • Bus: línies 2A, 9A i 40.
Biblioteca Reial

Ny Carlsberg Glyptotec

Des de la seva inauguració al 1888, la gliptoteca ha anat recollint obres de prestigiosos artistes fins a reunir la gran col·lecció que alberga avui en dia.

El fundador de la Gliptoteka Ny Carlsberg, és el fill del fundador de la prestigiosa marca de cervesa danesa Carlsberg, el mateix que va finançar la construcció de la Sireneta.

Ny Carlsberg Glyptotek

La gliptoteca alberga una col·lecció molt valuosa d’escultures de diferents períodes històrics, com l’Imperi Romà, l’Antic Egipte o l’Edat Moderna. En total més de 10.000 obres d’art.

La col·lecció consta de :

  • Sala d’escultura antiga: Acull bustos i caps de líders i deus romans, així com làpides funeràries en molt bon estat de conservació. La gliptoteca també exposa escultures egípcies d’animals, màscares faraòniques, taules inscrites i esfinxs.
  • Sala d’escultura modernista: Exposició d’obres de períodes més recents, on destaquen escultors com Meunier, Klinger, Picasso i Giacometti.
  • Pintura: Entre les pintures més destacades hi ha “Young Ladys” de Renoir, “Paisatge de Saint-Rémy” de Van Gogh, “Dona espanyola amb mirinyac” de Picasso, i “Tres dones banyant-se” de Cézanne. El museu alberga també obres d’artistes com Manet o Delacroix i d’artistes danesos com Eckersberg, Købke i Lundbye.

Pàgina web

Ubicació: Dantes Plads 7, 1556 København, Dinamarca

Horari: De dimarts a diumenge d’11:00 a 17:00 hores. Els dijous tanca a les 21:00 hores. Els dilluns tancat.

Preu:

  • Adults: 150 kr (20,08€)
  • Estudiants i menors de 27 anys: 120 kf (16,06€)
  • Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Tren: estació København H.
  • Bus: línies 1A, 2A, 9A, 12, 33 i 40.
Interior de Ny Carlsberg Glyptotek

FREDERIKSBORG SLOT

El Castell de Frederiksborg (Frederiksborg Slot) és un imponent castell renaixentista construït en tres illots del llac Slotsseoen. Situat a Hillerød, és la icona més reconeguda de la ciutat danesa al nord de Copenhage. A més, des de 1882 és el Museu Danès d’Història Nacional.

Frederiksborg Slot

Originalment, aquest castell era conegut com a Hillerødsholm. Propietat de la família noble Gøyes, era de proporcions més reduïdes. No va ser fins l’any 1550 quan el rei Frederik II va adquirir aquesta propietat al intercanviar-la per una altra a la seva propietària, Birgitte Gøye. El gust del rei pel castell radicava en seu interès por la caça del cérvol, abundant en aquesta regió de la illa de Selàndia.

Aquest mateix rei va ser qui va iniciar l’ampliació del castell amb un caràcter purament recreatiu, canviant-li es seu nou a l’actual. Fins aquell moment, tots els castell danesos es trobaven pròxims als ports marítims i sempre van tenir un caràcter defensiu.

El rei Christian IV de Dinamarca, que havia nascut al Frederiksborg, va heretar del seu pare el castell. L’any 1599, el jove rei el va demolir per complet i va ordenar reconstruir-lo seguint l’estil renaixentista flamenc. En acabar-se l’any 1620 es va convertir en l’edifici renaixentista més gran de tota Escandinàvia.

El castell va ser utilitzat principalment com a escenari de les coronacions de la major part dels reis danesos fins al 1840. La Catedral de Roskilde, a 40 km de distància, va servir pel contrari, de panteó de la família reial danesa. Degut a la seva importància, el castell va ser capturat i saquejat pels suecs l’any 1659, arribant a ser usat com a pavelló de caça per la reina de Suècia.

Al desembre de 1859, mentre s’hi allotjava el rei Frederik VII, es va iniciar un gran incendi. En poc temps es va arruïnar la major part de l’edifici, tot i que algunes sales importants, com la capella, van salvar-se juntament amb més de 300 pintures i obres d’art. La reconstrucció va ser finançada pel rei, l’estat i mecenes com J.C. Jacobsen, que van permetre que a l’any 1878 el castell es reobrís, però com a Museu d’Història Nacional de Dinamarca.

El castell actual ocupa la superfície de l’illot nord del llac Slotssoen. Segueix l’estil renaixentista flamenc holandès, destacant per l’ús de maons vermells combinat amb gres blanc. El conjunt està format per tres grans ales, que independents entre si s’uneixen per formar part d’un complex destinat a glorificar al rei Christian IV. L’escut del rei i el de la serva esposa Anna Katharina de Brandenburg presideixen la gran porta de l’entrada al castell.

Pati central del castell de Frederiksborg
Escuts de Christian IV i Anna Katharina de Brandenburg

Cada una de las tres ales principals (anomenades del Rei, de la Capella i de la Princesa) és de tres pisos d’altura. Existeix una quarta ala, la de la Terrassa només d’una planta i decorada amb escultures mitològiques.

Torre de la Capella

Totes les cantonades del castell estan rematades per una torre, entre elles destaquen:

  • La torre Mønttårnet es troba al sector oest i mira cap al llac. És una planta octogonal. La torre Jægerbakkettårnet: es troba a l’est i mira cap al llac. És una planta octogonal.
  • La torre de la capella és la més alta i impressionant, doncs la seva part superior està recoberta de coure i decorada amb esferes daurades i obeliscs.

Per últim, existeixen unes altres dues torres més la planta rodona, mirant ambdues cap a l’illot central.

Font de Neptú

Font de Neptú

El pati exterior del castell està decorat amb una multitud d’escultures de deus clàssics, però només la Font de Neptú es considera una obra mestra, aquesta font, realitzada en bronze, és obra de l’escultor Adrian de Vries, qui la va fondre a Praga entre els anys 1620 i 1622.

La font representa el paper preponderant de Dinamarca com a potència naval entre els països nòrdics durant el segle XVII, concretament, l’escultura central de Neptú representa al rei Christian IV. La font original es troba a Estocolm, doncs al 1659 el castell va ser pres pels suecs, que van desmantellar la font. Actualment es pot veure a Frederiksborg una còpia de la font feta per Heinrich Hansen al 1888.

Museu d’Història Nacional de Frederiksborg

Retrat d’Alexandra de Dinamarca

El Museu Frederiksborg va ser fundat per un decret reial al 1878 i es va obrir al públic poc després. La col·lecció original es va compondre de les pintures que s’havien salvat del gran incendi. Gràcies al mecenatge de J.C. Jacobsen, la col·lecció es va ampliar per incloure altres pintures i mobles. Avui en dia és un autèntic registre de retrats de les figures més importants de la història danesa, des de l’Edat Mitja fins als nostres dies. Tant l’ala del Rei, l’ala de la Princesa i la Sala de l’Audiència estan incloses en la visita del museu.

La Capella

La capella del palau es va consagrar al 1617. Des del regnat de Christian IV s’ha utilitzat com a església parroquial. És la part millor conservada del palau renaixentista i està formada per una llarga nau de dos pisos que s’estén al llarg de l’ala oest. El sostre està ricament decorat amb estucs. Per la seva part, els pilars i les galeries van ser decorades amb frescos amb motius bíblics a la dècada de 1960, durant el regnat de Frederik III de Dinamarca.

Al fons, l’òrgan barroc de la capella de Frederiksborg

L’element més destacat de la capella és l’òrgan, construït per E. Compenius al 1610, i ricament decorat amb banús, marfil i plata.

Altar de plata a la Capella de Frederiksborg

Sala dels Cavallers

El Gran Saló o Sala dels Cavallers es troba a l’ala oest del castell, just sobre la capella. Tot i que es va destruir durant l’incendi del 1859, es va reconstruir per complet. El cassetonat del sostre està profusament decorat, arribant-se a usar segments preservats de l’incendi. Les parets estan decorades amb tapissos que representen al rei Christian IV i quadres que representen a membres de la família reial del segle XIX. En un dels costats del Gran Saló es troba una tarima elevada, en la que es col·loquen els músics durant els balls de gala.

Sala dels Cavallers o Gran Saló

Sala de les Audiències

Detall de la gran làmpada de la Sala d’Audiències de Frederiksborg

És una altra de les poques habitacions que es van salvar del gran incendi. Va ser decorada durant el regnat de Christian V, combinat amb estils renaixentistes i barrocs. El sostre està decorat amb pintures al·legòriques dels continents: una reina cristiana per Europa, un negre per Àfrica, un turc per Àsia i un natiu americà per Amèrica. El centre de la sala està presidit per la gran làmpada, en la que hi ha una escultura d’un cérvol tallat per Hans Ocksen. La cadira al racó nord-est permetia al rei accedir a la sala des de l’entrada de l’edifici.

El Jardí Barroc

Els jardins del palau es troben al nord i oest del castell. L’origen d’aquests jardins es troba en un vedat de caça de cérvols establert per Christian IV, amb un pavelló pel té anomenat Sparepenge. Aquest pavelló fou derivat just abans de que al 1720 Frederik IV encarregués el disseny d’un nou jardí d’estil barroc. Al costat d’aquest jardí s’hi va construir un de caràcter romàntic al 1800 per Frederik VII.

Vista dels bonics jardins barrocs, amb el castell al fons

El jardí barroc va quedar en desús i abandonat fins a finals del segle XVIII, però va ser recreat a l’última dècada del segle XIX. Un element destacat del jardí són les cascades, per les que flueix l’aigua des del complex central. Avui en dia els jardins estan oberts al públic de manera totalment gratuïta.

Fonts dels jardins de Frederiksborg

Pàgina web

Ubicació: Frederiksborg Slot 10, 3400 Hillerød, Dinamarca

Horari:

  • D’abril a octubre: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.
  • De novembre a març: de dilluns a divendres de 10:00 a 15:00 hores. Caps de setmana de 10:00 a 17:00 hores.

Preu:

  • Adults: 115 kr (15,39€)
  • Estudiants i majors de 65 anys: 95 kr (12,72€)
  • Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Bus: línia 301 i 302 fins a Frederiksborg Slot.
  • Tren: des de l’Estació Central de Copenhage, línia A fins a Hillerød i caminar uns 15 minuts.

KRONBORG SLOT

El Castell de Kronborg, ubicat en una ciutat costera de Helsingør, és un dels pocs monuments de Dinamarca declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

A principis del segle XV, el rei danès Erik de Pomerània va decidir construir una fortalesa al nord del país per a cobrar peatge a tots els vaixells de mercaderies que volguessin creuar el mar Bàltic.

El dramaturg més famós de tots els temps, William Shakespeare, es va inspirar en el Castell de Kronborg per ambientar una de les seves obres més famoses, “Hamlet”. Val la pena visitar les habitacions i els corredors on el fantasma del difunt rei li revela a Hamlet qui va ser el seu assassí. Tots els estius es representa Hamlet al Castell de Kronborg.

Estàtua Holger Danske (Kronborg Slot/Helsingør)

A més, a Kronborg també es pot visitar l’armeria, el gran Saló del banquet, l’església i els passadissos subterranis. Aquí descansa l’estàtua del mític heroi danès Holger, Danske que només es despertarà quan Dinamarca estigui en guerra i necessita la seva ajuda.

Avui en dia, el Castell de Kronborg segueix complint la seva funció de residència reial. En ocasions molt especials, la reina Margarida II rep als convidats internacionals a Kronborg i els obsequia amb el regal de poder allotjar-se al Castell de Hamlet. A part, els històrics canons de Kronborg se segueixen disparant en l’actualitat cada vegada que passa el iot de la reina.

Quan Dinamarca va presidir la Unió Europea al 2012, la reina Margarida II va celebrar un cimera amb 25 primers ministres europeus al Castell de Kronborg. Les habitacions no tenen llum elèctrica i les principals sales no disposen de bany, pel que va ser una estada al més pur estil medieval.

Kronborg Slot
Pati interior de Kronborg Slot

Les sales més impressionants són el Gran Saló, de 62 metres, la Cambra del Rei, llur sostre va ser pintat per l’artista holandès Gerrit van Honthorst i que va arribar a ser el més llarg d’Europa. Es va acabar al 1582 i esta decorat amb quadres procedents del Rosenborg Slot. Les làmpades són del segle XVII. La bella Lille Sal llueix se tapissos (només s’han conservat aquests dels 40 originals encarregats per Frederik II al voltant de l’any 1580) en els que apareixen reis danesos i versos sobre les seves gestes. De les parets de la Sala de Ball pengen una sèrie de grans pintures que es van fer originalment des de 1618 fins 1631 pel Gran Saló del Castell de Rosenborg, a Copenhpague. La Slotkirken, la capella, llueix un bonic altar, bancs de roure amb intricades talles, un balcó reial i un òrgan que data del segle XVIII. Les estances reials presenten sostres ornamentats i xemeneies de marbre. Les parets van estar cobertes per cuir repujat d’or. El pati del castell va tenir l’aparença actual quan el Rei Frederik II va convertir el castell medieval de Krogen en l’actual castell (1574 1585). El petit pou al centre pati va ser erigit al 1934, on abans s’alçava una magnífica font construïda l’any 1583.

Slotskirken

Pàgina web

Ubicació: Kronborg, 3000 Helsingør, Dinamarca

Horari:

  • Del 2 de gener al 31 de març: de dimarts a diumenge d’11:00 a 16:00 hores.
  • De l’1 d’abril al 31 de maig: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.
  • De l’1 de juny al 31 d’agost: tots els dies de10:00 a 18:00 hores.
  • De l’1 de setembre al 31 d’octubre: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.
  • De l’1 de novembre al 30 de desembre: de dimarts a diumenge de 10:00 a 16:00 hores.

Preu:

  • Adults: 145 kr (19,41€)
  • Estudiants: 125 kr (16,73€)
  • Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Els penya-segats de Møns Klint, de pedra calcària coberts de frondosa vegetació, s’estenen al llarg de varis quilòmetres de la costa de l’illa de Møn, al sud-est de Dinamarca, ja que constitueix la matèria prima de moltes indústries daneses. Stege és part del municipi de Vordingborg, a Selàndia, que alguna vegada va ser un port pesquer, actualment es destaca pel seu desenvolupament turístic. La ciutat es troba aproximadament al centre de la illa, on la llacuna Stege es comunica directament amb el mar.

Penya-segats de Møns Klint

Els penya-segats arriben a mesurar els 128 metres en el seu punt més alt, són producte de la sedimentació glaciar i l’erosió marítima i es pot arribar fins a la vora mateix a través de sendes del bosc. A les platges sota els penya-segats abunden el fòssils. Aquests impressionants penya-segats van començar a formar-se fa 70 milions d’any, quan  el paisatge de Dinamarca era molt diferent a l’actual, de fet tota la zona estava sota un mar càlid i ple de vida microscòpica, com algues calcàries que van anar dipositant-se unes sobre altres durant milers d’anys, formant una gruixuda capa de guix al fons del mar.

En algun moment, aquest fons marí de color rosa va sortir de les profunditats, es va plegar sobre si mateix en capes de 50 metres d’espessor, i després durant els següents 4.000 anys, el mar es va dedicar a tallar aquests magnífics penya-segats.

Cada any desapareix una capa d’entre 20 i 40 cm de penya-segat, i es preveu que dins de 10.000 anys hauran estat devorats pel mar.

Per saber-ho tot dels penya-segats de Stege, el millor és visitar el GeoCenter Møns Klint, un espai d’exposicions que compta amb vàries sales d’exhibició de la naturalesa, ecologia, fauna i flora del lloc, a més de l’exposició de la “Cova dels artistes” on es mostren les obres de cinc pintors inspirades en aquest paisatge. El GeoCenter és una bella obra arquitectònica, que reprodueix tots els sentits i elements escenogràfics imaginables.

GeoCenter Møns Klint

Pàgina web

Ubicació: Stengårdsvej 8, 4791 Borre, Dinamarca

Horari GeoCenter: De 10:00 a 17:00 hores. Del 27 de juny al 9 d’agost de 10:00 a 18:00 hores.

Preu GeoCenter:

  • Adults 145 kr (19, 41€)
  • Entre 3 i 11 anys: 90 kr (12,04€)
  • Pàrquing: 45 kr (6,02€)

EGESKOV SLOT

El Castell d’Egeskov és un dels millors castells conservats d’estil renaixentista de Dinamarca. Aquest castell té el seu origen en una casa senyorial adquirida per Frands Brockenhuus al 1545 a través del seu matrimoni amb Anne Tinhus i que, posteriorment, després d’augmentar la seva extensió, va passar a ser l’actual castell al 1554.

El castell va obrir les seves portes al públic al 1986 per la família Ahlefeldt-Laurvig-Bille, si bé la primera entrada de visitants va ser al 1960 per la mateixa família. Actualment és un dels pocs castells de Dinamarca habitats que estan oberts al públic.

Egeskov Slot

El disseny actual del castell és de 1883 – 1884, tot i que encara es poden observar mostres de l’època d ela guerra civil danesa de 1534 – 1536 en la que es va construir. El castell està construït com una verdadera fortificació amb una fossa d’uns 5 metres i una entrada principal (en aquell moment única) a la que s’accedeix mitjançant un pont llevadís, actualment existent.

El Castell d’Egeskov destaca entre els diferents castells de Dinamarca per estar rodejat d’aigua i pel seus pilars de roure. De fet, segons conta la llegenda es deu el seu nom a Egeskov, que en danès significa “bosc de roures”, a que es va necessitar un bosc sencer de roures per a construir els pilars.

Aquest castello està format per dos edificis que s’uneixen mitjançant un mur que alberga una escala que permet desplaçar-se sense ser vist entre la bodega i la primera planta, essent de gran utilitat en l’època d’incertesa de la seva construcció per anar d’un edifici a un altre i poder escapar-se en cas de guerra.

A la planta baixa es troba la sala de caça on no destaca només la passió per la caça, sinó també els objectes etnogràfics dels seus nombrosos viatges amb joies i armes, entre altres.

A més es troben a la planta baixa, la sala groga d’estil barroc tardà del segle XVIII amb el seu mobiliari de porcellana de Meissen de 1740 i la torre de l’escala amb els retrats familiar i la porta tallada que alberga el muntacàrregues.

Per l’altre costat, a la primera planta hi ha 6 sales diferents:

  • La Sala de les Cerimònies posa de manifest els dos edificis sobre els que es va construir el castell.
  • La Sala de Rigborg destaca entre tots els castells de Dinamarca per exposar “El Palau de Titania”, casa de nines cedida pel fons LEGO i construïda com a regal d’un pare a la seva filla perquè poguessin viure elfs que havia vist al jardí al 1907.
Sala Rigborg
  • La Sala de Música.
  • La Sala Vuitcentista d’estil victoriana amb objectes de finals del segle XIX.
  • La Sala del majordom, actualment, sala de convidats, amb el seu llit amb dosser i cobertor de mosaic.
  • La Sala de la Ceràmica en la que exposen objectes del segle XIX, en especial objecte de pisa.

A més de les diferents sales, a la primera planta es pot veure el passadís de caça amb  trofeus de caça del comte i la fletxa amb la que foren abatuts i l’art llarg més antic de Dinamarca.

Trofeus de caça a Egeskov Slot

També poden veure’s en aquesta planta, la Torre del Nord on destaquen les vistes als jardins, i la torre del Sud amb un gran armari i el llit amb dosser.

Com a curiositat el Castell d’Egeskov és conegut com “L’home de fusta”, a l’aigua sota la torre, hi ha un home de fusta dormint, i segons conta la llegenda, si es mou, el castell s’enfonsarà a la fossa a la Nit de Nadal, per això mai s’ha celebrat el Nadal al castell.

El castell de més de 20 hectàrees compta, a més, amb un antic parc d’unes 1150 hectàrees amb diferents laberints, museus, parc de jocs amb tirolines, ponts entre els arbres per a nens, etc. Pel que el converteix en un dels castells més atractius de Dinamarca dels que poder gaudir.

Laverint als jardins d’Egeskov Slot

Així, destaquen els 4 laberints i val la pena senyalar el de bambú que, no només és el més modern sinó que a més, és el més gran del món construït amb aquestes plantes.

Per un altre costat, entre els diferents jardins, es pot trobar varis tipus com el jardí renaixentista amb les seves fonts i figures d’art topiari, l’anglès o el de verdures, el que més sorprèn és el jardí de les fúcsies que amb més de 104 espècies diferents, fa d’aquest castell un dels més important a nivell d’aquesta espècie, a més, compta amb un rellotge solar construït l’any 1986 pel famós poeta i matemàtic Piet Hein.

Finalment, a diferència d’altres castells de Dinamarca, el Castell d’Egeskov compta amb diferents museus i exposicions a l’exterior. Així, per exemple, una de les que més sorprèn és el Museu de Joguines d’època amb la col·lecció de nines.

També cal destaca el Museu de Vehicles que inclou un Cadillac del rei Christian X o les motos i avions..

Museu de Vehicles d’Egeskov Slot

Inclús a l’exterior del museu, al mig del no res, es pot veure alguns dels avions de l’època, una cosa que et deixa totalment sorprès, ja que està al mig de la intempèrie.

Avions a Egeskov Slot

A més dels museu de vehicles normals, també es pot gaudir d’un altre museu de vehicles d’emergència i rescat, on no et pot perdre l’ambulància del Museu Falck.

Vehicles de rescat del Museu Falck

També hi ha el Museu dels Comestibles, amb nombrosos detalls, o el de la Roba d’època que pertanyia a Maria Antonieta.

Museu de Comestibles
Museu de Roba d’Època

Pàgina web

Ubicació: Egeskov Gade 22, 5772 Kværndrup, Dinamarca

Horari: Poden variar segons l’època, millor consultar la web.

Preu:

  • Adults: 265 kr (35,47€)
  • Entre 4 i 12 anys: 160 kr (21,41€)

AARHUS

Aarhus Domkirke

La construcció de la Catedral d’Aarhus es va iniciar al segle XII, una magnífica basílica romànica, va ser un projecte gegantesc, que no es va acabar fins aproximadament al 1350. Es van utilitzar maons vermells, un material que no s’utilitzava a Dinamarca abans del 1160. Els murs exteriors de la catedral i les boniques capelles al llarg de la paret oriental són els únics elements romànics sobrevivents en l’actualitat.

La catedral tal com és avui, és el resultat d’una reconstrucció radical amb estil gòtic, realitzada des de 1449 fins al 1500, transformant el pesat edifici en una catedral gòtica, inspirada en les grans esglésies contemporànies de les ciutats hanseàtiques del voltant del mar Bàltic. Es va agregar una altura considerable completada amb voltes  en creu i una estrella a la nau, així com passadissos i el creuer. Però la culminació va ser el presbiteri completament reconstruït i ampliat, ara amb tres naus de la mateixa alçada, un ambulatori i 13 finestres altes i punxegudes que donen cascades de llum a aquest espai brillant.

Amb una longitud de 93 metres, la Catedral d’Aarhus és l’església més llarga de Dinamarca i té una capacitat per a 1.200 persones. Des del principi es va dedicar a St. Climent, el sant patró dels mariners.

Aarhus Domkirke

Els Frescos

Fins la Reforma, la majoria de parets de la catedral estaven decorades amb frescos, molts d’ells han desaparegut, però la Catedral d’Aarhus és l’església de Dinamarca amb l’àrea total més gran de parets i arcs coberts per frescos, inclòs un de 220 m2, el més gran de Dinamarca. Representa a St. Cristòfol i St. Climent. Uns altres frescos inclouen St. Jordi i el Drac, una imatge de tres nivells que representa el Purgatori, El dia del Judici, St. Miquel Pescador de les Ànimes i molts més. Tots els frescos es van fer entre 1470 i 1520, excepte el que rodeja l’anomenada finestra de lepra al racó nord-oest de la catedral, va ser pintat sobre l’any 1300, i és l’obra d’art més antiga de la catedral, la única que queda de l’església romànica.

Frescos a Aarhus Domkirke

La Font

Font d’Aarhus Domkirke

La font està feta de bronze i fosa a Flensburg al 1481 pel fundador de la campana Peter Hansen.

El bisbe Jens Iversen Lange, que ja havia donat un magnífic retaule nou, dos anys abans, el va donar. La font té la forma d’un con truncat i descansa sobre els quatre evangelistes. Aquestes són figures extraordinàries: conserven els seus cossos humans, però estan coronades amb caps simbòlics d’animals: St. Joan amb cap d’àliga, St. Marc amb cap de lleó i St. Lluc amb cap de bou. En un arc gòtic es representen quatre escenes: el baptisme, la crucifixió, Crist al dia del judici i la coronació de Maria. Entre aquestes escenes es representen nou apòstols de peu sobre petites mènsules,. Es possible identificar a Peter amb la seva esquadra i a Barholomew amb la pell penjant del braç. La identitat de la resta és incerta. Durant els primers dos segles, la font estava oberta, el sacerdot batejava als nens submergint-los tres vegades a l’aigua. La font ara està coberta per un plat de llaura, i als batejos per un plat de plata de 300 anys.

El Púlpit

Després de la Reforma, el danès es va convertir en obligatori com idioma de  l’església i el sermó es va convertir en la part central del servei. El públic actual constituït per Michael van Groningen va ser erigit al 1588. És una obra molt fina d’estil renaixentista, tallada en roure, amb nou relleus que representen nou motius de l’Antic i el Nou Testament, començant amb la Caiguda, després amb l’Anunciació, el Naixement a Betlem i l’Últim Sopar.

En aquest últim, els apòstols són representats com a individus, movent vigorosament els caps sobre colls llargs i fibrosos. Segons la costum, St. Joan està assegut sobre la falda de Jesús quan era nen. Més notablement, Judes és molt original concebut: pel general, es mostra aïllat dels altres apòstols amb una expressió malvada i fosca, però aquí és part de la comunitat, fàcilment recognoscible per la bossa a la mà. Se’l veu més a prop de l’espectador, donant mitja volta d’esquena.

En els últims relleus es veu la Crucifixió, la Resurrecció, la Pentecosta i finalment el Dia del Judici Final.

La catedral té cinc portals de gelosia de ferro forjat molt fins, tots fets pel mestre alemany Smith Caspar Fincke. La seva marca, un martell i una clau col·locats un davant de l’altre, generalment es veu en un racó d’un dels grans panells que componen els portals.

Púlpit d’Aarhus Domkirke

El Vaixell Votiu

El Vaixell Votiu d’Aarhus Domkirke

La Unitat del Vaixell Votiu es remunta al 1720. Es desconeix el seu origen, segons un restaurador experimentat de vaixells votius, va ser construït a Holanda. El tsar rus, Pere el Gran, va regnar sobre grans extensions de terra, també volia governar els mars, llavors va ordenar bucs de guerra d’Holanda, que era una nació de constructors navals molt experimentats. En lloc de dibuixos, l’enginyer va fer un model que havia de ser enviat a Rússia, pel camí a Rússia, el vaixell que transportava el model va trobar una violenta tempesta a Skagen, el vaixell va naufragar però aquesta maqueta va arribar a terra quasi sense danys. En una subhasta, alguns pescadors d’Aarhus van comprar el model, el van donar a la catedral. Amb els seus 2,65 m de llarg i 3,50 m d’alçada, és el vaixell votiu més gran de qualsevol església danesa. Els vaixells que pengen de les esglésies simbolitzen la navegació de l’home des del bressol fins a la tomba.

L’Altar

Altar d’Aarhus Domkirke

Per Pasqua del 1479 es va inaugurar el retaule major. És el tresor més preuat de la catedral. Va ser realitzat en un taller del mestre artesà Bernt Notke a Lübeck. És un anomenat pentatich amb tres conjunts de panells, els panells del dia de la Festa estan en exhibició des del matí de Nadal fins el dimecres de Cendra, els panells de la marea de la passió són visibles des del dimecres de Cendra fins el matí de Pasqua, els panells del dia de Festa tornen a ser visibles i el retaule està en aquesta posició fins l’Advent. El primer diumenge d’Advent es revela el tercer i últim grup de panells, els panells d’Advent, que es poden veure fins la nit de Nadal.

L’Òrgan

Òrgan d’Aarhus Domkirke

L’òrgan fa ser construït al 1730 pel constructor d’òrgans alemany, Lambert Daniel Kastens, alumne de Schnitger a Hamburg. Al 1876, l’instrument va ser ampliat pel constructor d’òrgans amb seu a Aarhus, J.A. Demant, que li va proporcionar amplitud més romàntica de so. També ha tingut una ampliació l’any 1927 per Theodor Frobenius. I a l’any 1981 es va restaurar.

Veient la longitud de l’acústica de la catedral, a la dècada de 1960 es va decidir construir un altre òrgan, que s’utilitzaria per bodes i altres serveis, Bruno & Sons va construir l’òrgan al 1970, i és un exemple típic d’un instrument neobarroc.

Pàgina web

Ubicació: Store Torv, 8000 Aarhus, Dinamarca

Horari:

  • De maig a setembre: de dilluns a dissabte de 9:30 a 16:00 hores.
  • D’octubre a abril: de dilluns a dissabte de 10:00 a 15:00 hores.

Preu: entrada gratuïta

ARoS Aarhus Art Museum

L’edifici es composa de 8 plantes en total, i a la última hi ha un pati exterior en el que es pot divisar el centre d’Aarhus, ja que el museu està en un lloc cèntric. 

ARoS és el museu amb major col·lecció d’art disponible fora de Copenhage. Destaca la terrassa panoràmica i multicolor, obra de l’artista danès Olafur Eliasson. Entre les obres d’art que s’esposen es troba una col·lecció de pintura danesa del segle XVIII i obres de representants, com Eckersberg o Købke, de l’Edat Daurada del segle XIX. També, entre les obres modernes, hi ha treballs de Rude o Landstrom.

Aquest museu compta amb sales infantils, un cafè i una interessant llibreria

Pàgina web

Ubicació: Aros Allé 2, 8000 Aarhus, Dinamarca

Horari:

  • Dimarts i dimecres de 10:00 a 20:00 hores.
  • Dijous i divendres de 9:00 a 20:00 hores.
  • Dissabtes i diumenges de 9:00 a 17:00 hores.
  • Dilluns tancat.

Preu:

  • Menors de 18 anys: entrada gratuïta.
  • Adults 27€
  • Estudiants i menors de 31 anys: 22€
ARos Aarhus Art Museum
Obres a l’ARoS Aarhus Art Museum

Tivoli Friheden

El Tivoli Friheden es troba entre els arbres del bell bosc de Marselisborg, a un passeig de la ciutat. Entre les més de 40 atraccions i parades de fira del parc, destaquen:

  • La Cobra Picadora: la millor muntanya russa del parc.
  • L’Sky Tower: un salt al buit d’uns 40 metres d’altura.
  • La Bille By: una ciutat sencera dedicada a les famílies amb fills petits.
  • Cinemàgic 5D: un cine en 5D que projecta unes pel·lícules que també són jocs d’habilitat.

A més, entre els mesos d’abril i octubre, també s’organitzen concerts i esdeveniments culturals.

Pàgina web

Ubicació: Skovbrynet 5, 8000 Aarhus, Dinamarca

Horari: D’abril a setembre de 10:00 a 23:00 hores.

Preu:

  • Majors de 7 anys: 180 kr (24,09€)
  • Entre 3 i 7 anys: 90 kr (12,04€)
Tivoli Friheden

LEGOLAND

Legoland és un parc molt accessible per un dia, no és com d’altres parcs que sembla que hagis d’anar a contrarellotge per veure el màxim de coses. El parc està dividit en nou zones diferents.

Muniland

Aquesta zona és la primera que et trobes només entrar. Aquí hi ha rèpliques de ciutats, carrers i monuments més famosos del món. Està fet amb més de 20 milions de peces de LEGO. Aquí també hi ha el Lego Torre amb més de 36 metres d’alçada per poder veure tot el parc des de dalt.

Atraccions destacades d’aquesta zona:

Muniland
  • Escola de trànsit SEAT per a nens de 7 a 12 anys.
  • LEGO Safari, viatge en Jeep entre animals salvatges.
  • Miniland: Rèplica d’edificis i monuments.
  • Monorail: Un passeig pel parc a 4 metres d’alçada.

Duploland

Duploland

Aquesta zona està pensada pels més petits.

Duploland

Atraccions destacables d’aquesta zona:

  • Legonlod: una sínia per als més petits.
  • Cases de jocs Duplo: poden escollir ser policies, botigues o grangers.
  • Duplo Express: Mini tren elèctric.

Zona d’Imaginació

Viure l’experiència de NINJAGO en el cine 4D més gran d’Escandinàvia.

Lego Ninjago World

Aquesta zona és per posar a prova les habilitats de Ninja. Endinsar-se en el laberint de Lloyd’s Laser. En aquesta zona també es pot fer escalada o pujar The Rider per a prendre a dominar els quatre elements.

Legoredo

Visitar l’oest, el poble indi, molt popular entre les famílies amb nens.

A Legoldmine et converteixen en buscador d’or. La Casa Encantada amb una decoració de fantasmes fets amb construccions LEGO. I també hi ha les canoes de ràpids i salts d’aigua.

Recomanacions d’aquesta zona:

  • LEGO Canoe: un passeig en canoa per ràpids i agües braves.
  • Àliga Voladora: novetat del 2018. Una muntanya russa de vertigen.
  • La Casa Encantada: per perseguir fantasmes, monstres i vampirs.
Legoredo
Legoredo

Knights Kingdom

Legoland també té el seu castell de princeses i cavallers. La diferència és que aquí hi ha també víkings. Des del castell es pot fer el recorregut per veure el seu interior i acaba en una muntanya russa. Els víkings estan a la zona de l’aigua.

Atraccions destacades d’aquesta zona:

  • Vikings River Splash: un vaixell víking que es precipita 8 metres d’alçada.
  • La muntanya russa del Drac Medieval: un recorregut pel castell encantat en una muntanya russa trepidant.

Terra d’aventura

Aquesta és una altra de les zones de Legoland on l’aigua és la protagonista. La competició a la brigada de bombers és per grups o famílies en les que s’estimula el treball en equip.

Atraccions recomanables d’aquesta zona:

  • Brigada de bombers: competicions amb altres famílies a veure qui apaga abans el foc.
  • Corredors de la selva: velocitat i evitar mullar-te amb les bombes d’aigua.
Corredors de la Selva

Terra Pirata

Una de les coses que més sorprèn de les atraccions de Legoland Billund és que hi ha moltes atraccions relacionades amb aigua, tot i que aquí el clima no convida a mullar-se. Però si el sol no calenta massa, hi ha uns assecadors gegants a la sortida d’algunes atraccions d’aquesta part del parc. Són de pagament, així que cal portar monedes soltes.

Un dels plats forts d’aquesta zona és fer una guerra d’aigua entre grups. Un dels equips està al vaixell pirata i l’altre està al voltant de l’aigua. La qüestió és acabar el més mullat possible.

Atraccions destades:

  • Trencaones pirata: s’inclina i gira com un autèntic vaixell pirata.
  • Pirata Splash Battle: El lema es disparar primer i evitar mullar-se.

Terra Polar

Atraccions recomanades d’aquesta zona:

  • Polar X-Plorer: una muntanya russa amb una caiguda de 5 metres.
  • Badia de pingüins: per aprendre sobre diferents colònies de pingüins.

Informació pràctica

Pàgina web

Ubicació: Nordmarksvej 9, 7190 Billund, Dinamarca

Horari:

  • El parc està tancat des de finals de Halloween fins a març.
  • Per Setmana Santa el parc obre de 10:00 a 20 h, i les atraccions fins a les 18 hores.
  • Abril, maig i primeres setmanes de juny, l’horari és de 10:00 a 18:00 hores, les atraccions estan obertes fins a les 17:00 hores. Els caps de setmana i festius funciona com la Setmana Santa.
  • Juliol és l’estrella del parc, entre setmana obre de 10:00 a 21:00 hores, les atraccions fins a les 20:00 hores. Curiosament aquests caps de setmana Legoland tanca abans.
  • Agost, els horaris semblants als de juliol.
  • Setembre: els nens comencen el col·legi a finals d’agost, pel que hi ha dies de setembre que està tancat entre setmana.

Preu: 349 kr (49,39€)

Menjar a Legoland de Billund

  • Hi ha diversos restaurants, pizzeries, hamburgueseries, bufet. El preu pot costar uns 16 € sense beguda.
  • El parc permet portar-se el dinar i fer pícnic, és més hi ha una zona habilitada per poder-ho fer amb taules i cadires.

SKAGEN

Leuchtturm Skagen (Far de Skagen)

La majoria de gent que ve aquí és per veure xocar els dos mars. La llarga platja que va des del Far Grus (Skagen Fyr), un imponent edifici que domina tot el paisatge, fins la punta de Grenen, està contínuament picat pel vent, rodejat d’unes cobertes de canyís i salpicat per enormes búnquers de la Segona Guerra Mundial. A la tardor i hivern les tempestes són freqüents i el mar està molt enfurismat, amb ones xocant amb força, i el cel gris cobert de núvols, augmentes la sensació d’estar a la fi del món.

Skagens Lighthouse
Les aigües dels dos mars xoquen aquí
Búnquers de la Segona Guerra Mundial a Grenen

A l’impressionant paisatge cal afegir-li que aquesta és una importantíssima zona de pas d’aus migratòries, així com un perfecte hàbitat per a aus marines. Però és que, també la fauna és molt rica i fàcil de veure, de fet es quasi segur, que amb una mica de sort, a la punta d’arena es pugui trobar foques comuns descansant o prenent el sol,, a les que es pot apropar-se fins quedar a uns dos metres (sempre respectant la distància per no molestar als animals, que indiquen uns cartells col·locats a tal efecte).

Foques a Skagen

Råbjerg Mile

Råbjerg Mile

A uns pocs km al sud del poble d’Skagen es troba una de les majors dunes migratòries d’Europa, que cada any es desplaça varis metres. A l’estiu és visitat per molta gent, però fora d’aquesta època hi ha un gegantesc arenal per vosaltres sols. El lloc impressiona per trobar-se un paisatge aparentment desèrtic aquí, i per tenir la sensació d’aïllament, de naturalesa salvatge, comences a caminar per la duna i arriba un moment que pots sentir-te perdut en mig del desert (però tranquils, que caminant una mica es veu el final). A més els voltants de les dunes hi ha torberes entollades, plenes de molsa, líquens i plantes carnívores.

Råbjerg Mile

DANSKE VADEHAVSØER (ILLES FRISONES)

Una de moltes joies secretes de Dinamarca es troba a la part occidental de la costa danesa i en part del Mar de Wadden. L’arxipèlag que s’estén des dels Països Baixos, a través d’Alemanya i fins a Dinamarca és conegut com les Illes Frisones.

Un grup més petit d’illes daneses per Rømø, Fanø i Mandø, que estan situades en una proximitat bastant propera a la terra ferma. Aquesta regió d’illes, especialment Fanø, és més coneguda per les seves aus, foques i ostres.

Fanø

Fanø està situat a la part nord del Parc Nacional del Mar de Wadden i està inscrit a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. També va ser classificat com el millor lloc natural de tota Dinamarca al 2017.

Fanø
Cases de Fanø

Fanø és coneguda per la seva naturalesa i vida animal, principalment aus i foques, però també per la seva àmplia gama d’esdeveniments que es fan al llarg de l’any. Aquests esdeveniments són el safari de foques, un festival de teixit, una reunió internacional d’estels, un festival internacional de libèl·lules, un torneig internacional de golf, etc.

Fanø també és conegut per les boniques platges d’arena, que tenen un quilòmetre d’ample, que les converteix en un excel·lent destí per viure un estiu danès L’Illa de Fanø té una població al voltant de 500 foques, que descansen sobre el banc d’arena de les platges al sud-est de l’illa.

Foca a Fanø

També es pot reservar una excursió d’ostres, durant la qual es té l’oportunitat d’aprendre més sobre la vida de les ostres i la seva presència al Mar de Wadden, i per suposat, degustar-les.

Una altra gran activitat que es pot fer a l’illa és recorre-la en bicicleta a través de petits senders i la naturalesa pintoresca de l’illa, fins arribar a les dures d’arena de la platja. També pots trobar-te alguns cérvols, entre ells el cérvol vermell. A la illa es lloguen bicicletes. A Nordby, ciutat principal de la illa hi ha l’oficina de turisme on disposen de mapes de l’illa per poder-la fer en bicicleta.

Ambre a l’Illa de Fanø

Mentre caminis per la platja, cal mantenir els ulls oberts per veure si hi ha ambre, especialment al voltant de les algues marines i en aigües poc profundes. Durant el temps ventós i les tempestes, el mar neteja aquest preciós fòssil, que quan és llimat i polit, és un material de fama mundial per a la fabricació de joies.

Rømø

L’Illa de Rømø forma part del parc Nacional del Mar de Wadden a la que s’arriba a través d’un dic de 9 km. És una petita illa habitada, abans dedicada a la pesca i ara bàsicament del turisme.

La part oest de l’illa és pràcticament una platja, una de les més extenses del nord d’Europa, amb quasi 10 km d’extensió. A aquesta platja es pot accedir en cotxe fins a la mateixa platja. A més té un Food track al mig de la platja.

A la illa no es pot pernoctar, només té un càmping.

Rømø

La Platja de Lakolk és molt plana, pel que les diferències de marea alta i baixa són molt grans.

L’arena està plena d’estels, aquí fa vent i se sol practicar windsurf i surf.

La resta d ela illa són espais naturals i zones de pastura i es poden veure les vaques de terres altes i cases típiques, amb herbes als terrats.

Típiques cases de Rømø

Al sud de l’illa està l’oficina de turisme a Havneby. Aquí també hi ha el port, restaurants i alguna botiga. A més, al mig de l’illa hi ha on parar, poder fer pícnic i inclòs banyar-se.

Des d’aquí es pot agafar un ferri fins a l’illa alemanya de Sylt, la més gran de les Illes Frisones.

Mandø

Probablement una de les illes més tranquil·les de Dinamarca, la raó principal es deu a les marees, amb marea alta l’illa està fora de la connexió amb terra ferma.

L’Illa de Mandø està situada al mig del Mar Wadden entre Farø i Rømø, i forma part del municipi de Ribe. Per poder accedir a l’illa és necessari que la marea sigui baixa, per tant serà la marea qui decideixi quan es pot entra o sortir de l’illa, de manera general els accessos s’inunden dos cops al dia. Per accedir a l’illa hi ha dos maneres: una a través d’una carretera asfaltada i pública i que només és recomanable utilitzar si es coneixen les marees i, altra a través d’un camí de grava col·locada a uns 60cm per sobre del fons del mar, perfectament senyalitzat pel que transita el traktorbus. La distància a recórrer són uns 6 km.

Actualment l’illa està molt poc poblada, uns 30 habitants. L’illa compta amb un supermercat, botigues de souvenirs i una oficina d’informació turística.

Illa de Mandø

RIBE

Ribe Domkirke

Ribe és una ciutat danesa amb molta història i un dels seus atractius és conèixer la seva catedral. Es tracta d’una construcció coneguda com la Catedral de Nostra Senyora Maria, ubicada a Torvet, a 5 minuts de l’oficina de turisme.

És un temple històric degut a que va ser en l’època dels víkings quan es va fundar la catedral com la primera església cristiana de la zona, concretament va ser un monjo d’Hamburg. Té un estil romànic molt definit i es conserva en perfecte estat, en el seu interior és interessant destacar alguns aspectes importants a l’hora de conèixer la catedral.

La catedral va tenir canvis importants al llarg del segle XII a causa d’un gran incendi, pel que bona part de la seva estructura és més moderna que la resta, reconstruint-se amb maons vermells. Es pot apreciar una volta d’estil gòtic i una porta principal feta de fusta i la última restauració del segle XX va deixa una porta de bronze realitzada per Anne Marie Carl-Nielsen.

Es poden apreciar alguns mobles antics i les torres de la catedral, amb sis campanes en total. També es pot apreciar el retaule realitzat per Ebbe lo Jehn Petersen, així com un vaixell que és una obra de B.Cl. Jensen.

Pàgina web

Ubicació: Ribe Domkirke, Torvet 19, 6760 Ribe, Dinamarca

Ribe Domkirke

Museet Ribes Vikinger

.El Museu Víking de Ribe és on es pot conèixer la vida dels víkings a aquesta zona de Dinamarca, un museu prop del Riu Ribe de la ciutat.

És un museu que permet veure una escenificació de la vida dels víkings a Dinamarca, les seves costums, la seva forma de viure, tot a través de les excavacions arqueològiques que s’han produït i de les troballes en forma d’objectes, a més de fer un viatge també per l’Edat Mitja. El museu ofereix exposicions temporals i permanents, amb nombrosos objectes reals i una recreació d’un vaixell víking, entre altres elements.

A més ofereix una pel·lícula relacionada amb els víkings i una zona on els visitants poden viatjar a l’Edat Mitja i vestir-se com un cavaller medieval, a més de conèixer una casa típica de l’època amb els diferents elements decoratius en el seu interior.

També té una botiga amb souvenirs relacionats amb els víkings, en la qual es pot trobar llibres, joies artesanals, algunes pintures, plats, etc.

Pàgina web

Ubicació: Odins Pl. 1, 6760 Ribe, Dinamarca

Horari:

  • De març a octubre: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.
  • De novembre a febrer: de dilluns a diumenge de 10:00 a 16:00 hores.

Preu:

  • Adults: 110 kr (14,72€)
  • Estudiants: 95 kr (12,72€)
  • Menors de 18 anys: entrada gratuïta.
Museet Ribes Vikinger