Contingut:

• Història d’Irlanda del Nord
• Belfast
• Giant’s Causeway Coastal Route (Ruta Costera de la Calçada del Gegant)
• Escenaris de Joc de Trons
• Derry
• Mourne Mountains
• Rathlin Island

Història d’Irlanda del Nord

La guerra de la independència (1919-1921)

El 1919, quan encara tota l’illa d’Irlanda es manté sota sobirania britànica, els 73 diputats del Sinn Féin, partit independentista majoritari a Irlanda, deixen els seus escons buits al Parlament Britànic, tal com havien anunciat, mentre que al mateix temps, s’impulsa el Dáil Éireann, que nomenà un govern irlandès presidit per De Valera. Ni l’assemblea ni aquest govern són reconeguts pel Govern Britànic, però de fet, serà un autogovern que la gran majoria d’irlandesos aproven i legitimen. El Govern britànic, veient com la situació se li escapa de les mans, decideix enviar un exèrcit de mercenaris a combatre la desobediència. Aquests mercenaris seran coneguts com a “Black and tans” (‘Negres i marrons’) gràcies als colors del seu uniforme i seran els responsables d’autèntiques barbaritats i crims contra la població irlandesa. Es produeixen dos anys de guerra entre Black and tans i l’IRA. Finalment, el 1921, una representació del Sinn Féin, amb Michael Collins al capdavant i el govern britànic negocien una treva. Els britànics no podien controlar la situació de cap manera i el problema irlandès començava a tenir uns costos econòmics massa elevats. Gran Bretanya just acabava de sortir de la Primera Guerra Mundial, amb el desgast que això suposa i la guerrilla irlandesa causava veritables estralls. La població donava suport en massa a l’IRA. Es signa un pacte entre les dues parts amb els següents punts principals:

• Gran Bretanya reconeix la sobirania irlandesa sobre tota l’illa, però exigeix la creació d’un estat transitori que comprendrà els sis comtats del nord, de majoria protestant. Aquest estat transitori, haurà de decidir si s’incorpora a Irlanda o pel contrari a Gran Bretanya, cosa que fa l’any següent, deixant a milers d’irlandesos “abandonats” sota sobirania britànica. L’antic “Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda”, passa a denominar-se “Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord”.
• Per altra banda, la nova Irlanda serà reconeguda com una Monarquia Constitucional de 26 comtats, on el monarca britànic regnarà sota el títol de Rei d’Irlanda. Irlanda haurà de formar part de la Commonwealth i es crea la figura del Governador General (col·locat pels britànics) i el Primer Ministre (escollit mitjançant sufragi). També es redacta una constitució pròpia.

Quan el tractat és conegut per la comunitat irlandesa, les opinions estan molt dividides. A la Dáil Éireann es produeixen fortes discussions sobre els resultats de la negociació. Finalment, la votació obté 64 vots favorables al tractat i 57 en contra.

La Guerra civil irlandesa

La major part de l’IRA es mostra totalment en contra del tractat i no l’accepta. L’IRA ocupa l’edifici de Four Courts a Dublín i el 22 de juny de 1922, l’exèrcit de l’Estat Lliure, aprovisionat per les forces britàniques obre foc contra l’edifici, fent esclatar diversos artefactes. Aquest fet serà l’inici de la Guerra Civil, que acabarà causant més morts que la Guerra d’Independència. Alguns destacats membres del bàndol anti-tractat seran executats com Liam Mellows al desembre del mateix any. També morirà Michael Collins a mans de la guerrilla anti-tractat durant una emboscada al comtat de Cork. La guerra acaba quan Eamon De Valera, que s’havia posicionat contrari al tractat, l’abril de 1923, fa una crida a aturar les accions armades, d’un i altre costat, de manera urgent i definitiva. A partir d’aquest moment, els camins dels 26 comtats del sud aniran separats del camí que seguiran els 6 comtats de l’Ulster sota dominació britànica.

Després de l’aplicació del tractat i de la partició, la comunitat irlandesa dels sis comtats que romandran sota dominació britànica se sent abandonada per la resta d’Irlanda, el moviment republicà caurà en una profunda crisi de la qual no en sortiran fins a alguns anys posteriors. La comunitat protestant de l’Ulster, per la seva banda, s’encoratja davant el triomf de la seva permanència al Regne Unit i s’estableix un sistema polític, social i econòmic que clarament marginarà la comunitat catòlica i/o irlandesa. Es crea, en paraules de James Craig “un parlament protestant per a una comunitat protestant”, sense el més mínim interès per integrar la comunitat irlandesa. Electoralment, s’impulsa un sistema electoral conegut com a “Gerrymandering”, en què només poden votar els propietaris dels habitatges i on els propietaris de les empreses tenen la possibilitat de votar fins a 4 o 5 vegades en unes mateixes eleccions segons els impostos pagats. Aquest sistema, no cal dir-ho, sobrerepresenta la comunitat protestant i feia que cada ajuntament tingués batlle unionista, fins i tot en aquells municipis on la majoria de la població era catòlica. Al mateix temps, es crea el RUC (Royal Ulster Constabulary), que serà la Policia d’Irlanda del Nord. Els membres d’aquest cos policial seran recrutats entre els sectors unionistes i protestants més radicals (entre un 90 i un 95% dels seus membres), creant d’aquesta manera una força policial totalment polititzada i parcial.

El 1925 es forma una comissió “independent” que haurà d’elaborar un informe on s’haurà de delimitar la frontera definitiva entre La República d’Irlanda i Irlanda del Nord. Molts republicans posen esperances en què aquesta comissió inclogui dins la Irlanda del Sud a alguns territoris que han quedat al nord i que són majoritàriament catòlics, però aquesta comissió acaba dictaminant que les fronteres no hauran d’ésser objecte de modificació. Al mateix temps el govern irlandès (Fine Gael) signava un document garantint que els sis comtats de l’Ulster pertanyen al Regne Unit. El 1937, com ja s’ha dit, amb De Valera a la presidència del govern irlandès, es publica una nova constitució per a Irlanda on es reconeix com a territori nacional la totalitat de l’Illa d’Irlanda, article que romandrà vigent fins als acords de pau de finals dels noranta.

El renaixement del moviment republicà

Els primers anys de crisi republicana van tocant la seva fi quan la repressió per part dels governs britànic i irlandès vers alguns membres de l’IRA empresonats torna a despertar la consciència d’alguns sectors. Així, el 1940, Peter Barnes és penjat a Anglaterra, mentre que Tom D’Arcy i Seán McNeela moriran després de la realització d’una llarga vaga de fam reclamant el seu estatus com a “Prisoners of War” (Presoners de Guerra). El 1942, un altre membre de l’IRA, Tom Williams torna a ser penjat i a aquest li seguiran d’altres. Els funerals d’aquests activistes són multitudinaris a Dublín i reactiven l’adormit esperit de lluita i protesta. El 1948 un nou diari republicà, “The United Irishmen”, comença a circular. El 1951, activistes de l’IRA assalten una caserna a Derry, coincidint amb la visita oficial de la família reial britànica. El 1954, l’IRA assalta una caserna de l’exèrcit britànic a Armagh, apropiant-se d’un nombrós arsenal. A les eleccions de 1955, el Sinn Féin es recupera i obté 12 representants al parlament britànic. El 1956, l’IRA inicia l’operació Harvest, consistent en l’atac a casernes i oficines que les forces d’ocupació britàniques tenen a Irlanda del Nord.

La resposta britànica

L’autoritat britànica respon a l’augment d’activitat per part de l’IRA i la resistència irlandesa procedint a la il·legalització del Sinn Féin, fet que s’acaba produint el 1957 i que durarà fins al 1974. Alhora, el RUC (Policia nordirlandesa) augmenta la seva duresa en la seva repressió. El mateix any 1957 Seán Sabhat i Fergal O’Hanlon són morts per l’actuació d’aquest cos policial. També el RUC, a partir d’aquell mateix any de 1957, seguint les directrius de les autoritats britàniques, començaran a aplicar la pràctica del “internment without trial”, és a dir, empresonament sense judici. Circulen uns documents entre els membres del RUC on es diu que tota persona sospitosa de voler acabar amb l’autoritat britànica a la zona podrà ser empresonada de manera “preventiva”. El 1958, James Crossan, membre del Sinn Féin és disparat i assassinat pel RUC sense que cap agent fos imputat per cap mena de conducta inapropiada. El 1965, el Sinn Féin decideix variar la seva estratègia i decideix ocupar els escons al parlament de Dublín i d’Irlanda del Nord. Això provoca una escissió en el si de l’IRA el 1969. Mentre l’ala oficial decidirà optar per declarar una treva, sorgeix també l’IRA Provisional, que mantindrà vigent la lluita armada.

La lluita pels drets civils

Diversos agents socials de la població civil irlandesa/catòlica de l’Ulster es comencen a mobilitzar per acabar amb les injustícies i les desigualtats que afecten a aquest sector de la població d’Irlanda del Nord. El moviment s’organitza en la “Northern Ireland Civil Rights Association” (NICRA), que aconsegueix aglutinar a diversos sectors republicans i fins i tot algun de protestant. Es produeixen multitudinàries manifestacions, que pressionen el govern britànic. Es reclama la fi del Gerrymandering (sistema electoral discriminatori) sota el lema: “One man, one vote” (Un home, un vot), la fi del sectarisme, el final de la discriminació laboral i la fi de l’empresonament sense judici. Les marxes que es van anar succeint durant la segona part de la dècada dels seixanta, varen culminar en la gran marxa de 1968 a Derry, la qual va ser durament reprimida per la policia. Aquesta repressió, que va afectar membres de la premsa, va acabar jugant en contra de l’autoritat britànica, ja que les dures imatges de la repressió a una manifestació pacífica van ser objecte de comentari a multitud de mitjans de comunicació arreu del món.

Els “troubles“, o els 30 anys de conflicte armat

Encara que mai ha estat reconeguda oficialment com a “guerra” els anys que van des de finals de la dècada dels seixanta fins als acords de pau als noranta han sigut una guerra de facto entre dues societats fortament enfrontades a Irlanda del Nord.

A Derry, després de la dura repressió a la manifestació pels drets civils del 1968, el moviment republicà es radicalitza encara més. El 1969, es produeix una autèntica revolta al barri catòlic del Bogside, que acabarà sent popularment conegut com “The Battle of the Bogside”. La “batalla” durarà un any i es desencadena després que el RUC assassinara dos civils al barri. La comunitat republicana aixecà enormes barricades al Bogside i als barris catòlics veïns (Brandywell i Creggan) impedint l’entrada de les forces policials. El RUC inicia llavors una ofensiva per recuperar el control de la zona però aquesta ofensiva fracassarà degut a la resistència veïnal que durant tres dies i tres nits impedeixen l’entrada de la policia. Nombrosos membres del RUC resultaran ferits i la policia es veurà obligada a retrocedir. Uns dies més tard, el govern britànic decideix posar fi a la revolta enviant els B Specials, que era una secció del RUC exclusivament protestant. Aquests també seran testimonis de la “rebuda” del Bogside i finalment, un any després, és el mateix exèrcit britànic l’encarregat de posar punt final a la revolta emprant un contingent de 5000 soldats recolzats amb carros de combat.

El mateix any (1969), a Belfast, es produeix una autèntica batalla entre barris catòlics i protestants. Carrers de transició entre barris són escenari de trets i explosions i serà famosa una “incursió” d’unionistes a Bombay Street (barri catòlic) on els protestants aniran cremant impunement les cases del carrer, tot mostrant l’Union Flag (bandera oficial del Regne Unit).

El 1972, a Derry la NICRA promou una nova manifestació per tornar a incidir en la reclamació dels drets civils per a tothom. La manifestació recorre els carrers del Bogside, aplega 20.000 persones reclamant el final de l’internament sense judici, la discriminació laboral, etc. però la marxa serà finalment recordada com a Bloody Sunday, ja que el cos de paracaigudistes de l’exèrcit britànic reprimirà la manifestació amb foc real, matant 14 persones. Després d’aquells fets cap militar britànic va ésser inhabilitat. L’excusa va ser que els manifestants van atacar els militars amb foc real i bombes i que l’exèrcit es va veure obligat a respondre, però no és això el que testimonien els nombrosos presents i fotografies. Cap soldat britànic va resultar ferit aquell dia. Les famílies dels morts encara esperen avui (35 anys després) una investigació oficial sobre aquells fets que pugui servir per jutjar els responsables.

L’internament sense judici va ser una pràctica habitual entre el RUC i resta de forces d’ordre britàniques, sent més de 2000 persones afectades per aquesta pràctica instaurada fins a 1975.

El 1972, a Belfast 5 civils són morts després de trets del RUC. L’IRA provisional realitza accions contra diversos interessos britànics durant la dècada dels setanta, com la bomba que va esclatar a la presó de Mountjoy, però en l’augmentar també la repressió a la República d’Irlanda, també actua a l’altre costat de la frontera, atemptant contra comissaries de la Garda (Policia de la República d’Irlanda) i altres objectius. El 1974, es produeix un motí a la presó de Maze, a prop de la ciutat de Lisburn, per part dels presoners polítics de l’IRA, la revolta serà reprimida durament. L’autoritat britànica decideix optar per l’estratègia del càstig al republicanisme radical i la negociació amb el republicanisme més moderat, representat per l’SDLP (Social Democratic and Labour Party). El 1979, es produeix a Belfast un meeting realment massiu on diversos oradors demanen enèrgicament la retirada de l’autoritat britànica d’Irlanda. El 1980 diverses presoneres polítiques irlandeses asseguren haver patit diversos maltractes i vexacions a les presons.

Vaga de fam de 1981

El 19 de desembre de 1980, els presoners del Bloc H (màxima seguretat) de la presó de Maze finalitzen una vaga de fam, ja que existeixen indicis d’una possible negociació amb les autoritats. Els presoners rebutgen vestir amb l’uniforme de la presó, ja que el consideren un uniforme criminal, a canvi, van despullats amb una manta al voltant del cos. Esperen que se’ls deixi portar la seva pròpia roba i millorar algunes de les pèssimes condicions en les quals es troben (manca de tota l’aigua necessària, manca de matalassos per dormir…). Les negociacions fracassen i els presos es revolten a les seves cel·les, trencant tot allò que tenen a l’abast. A partir de març de 1981, els presos decideixen tornar a començar una vaga de fam, aquest cop fins a les darreres conseqüències. El primer presoner a posar-se en vaga és Bobby Sands i els altres aniran entrant gradualment. La situació és molt delicada, les autoritats es neguen a negociar i les famílies dels presos pateixen moltíssim amb la situació. Davant l’immobilisme britànic, el Sinn Féin i els presos decideixen que una bona estratègia de pressió seria proposar a Bobby Sands com a candidat al comtats de Tyrone i Fermanagh en les properes eleccions. La candidatura de Sands mou a moltíssima gent en la seva campanya electoral i s’aconsegueix que els altres partits republicans no es presentin separant el vot catòlic. Finalment, el 30 d’abril de 1981, Sands guanya les eleccions a Fermanagh i Tyrone (30.492 vots contra 29.046 del candidat unionista) convertint-se en diputat del parlament britànic. L’alegria de la victòria contrasta amb la ràbia i tristor que provoca l’immobilisme britànic en el tema de les presons. Finalment, molt poc després de les eleccions, Sands mor i després d’ell, nou presos més seguiran el seu camí. Algunes famílies decideixen posar fi a la dramàtica situació i autoritzar l’alimentació forçosa. La mort dels 10 presos provoca un impacte brutal en la societat republicana, produint-se bullangues a algunes localitats. Els funerals seran multitudinaris.

Es segueixen més de 10 anys de tensions i conflicte on es produeixen diverses morts d’un i altre costat. El 1983 es produeix la fugida de 38 presos del bloc H de la presó de Maze, El govern britànic emprarà molts dels seus recursos en la detenció del fugits. Es fan tristament famoses les escenes de cops de porra d’antiavalots als cementiris. El 1988 tres membres de l’IRA desarmats són disparats a Gibraltar per soldats britànics, causant-los la mort. El funeral d’un dels membres serà atacat amb granades i trets per part de paramilitars unionistes, matant a tres persones més i ferint-ne unes quantes. El mateix any, el Sinn Féin i l’SDLP emprenen unes primeres converses amb la finalitat de poder crear un “escenari de pau”. El 1989, al mateix temps que queia el mur de Berlín, diversos activistes, desafiant les forces policials i militars britàniques, procedeixen al desbloquejament i la reobertura de les carreteres, tallades anys enrere amb terra, runa i deixalles, entre la República i Irlanda del Nord.

El procés de pau

Serà a partir de la dècada del noranta quan comença el final de l’activitat armada d’ambdós bàndols a Irlanda del Nord. El 1994, l’IRA declara una treva després de l’evolució de diversos contactes secrets amb el govern britànic. Un mes després, les principals organitzacions armades unionistes també s’afegeixen a l’alto el foc. S’apropen presos des de presons angleses i el Sinn Féin veu reconegut el seu paper com a actor polític imprescindible, tant al Nord com al sud d’Irlanda. Aquelles negociacions es van acabar truncant i el 1996 l’IRA anuncia la represa de la seva activitat armada, fent dos atemptats a zones de negoci de Londres i Manchester que causaran unes pèrdues econòmiques brutals pel Regne Unit. El Sinn Féin torna a quedar exclòs per la resta de forces polítiques, tot i que les darreres eleccions li donen el 16% dels vots. Durant els anys següents es produeixen violents enfrontaments quan en les celebracions del 12 de juliol, les marxes orangistes insisteixen a desfilar també pels barris catòlics. Finalment, el 1997, ja amb Tony Blair com a Primer Ministre, l’IRA anuncia un segon alto el foc. A partir d’aquí, per primera vegada des de 1921, republicans i catòlics s’asseuen a una mateixa taula per negociar el futur d’Irlanda del Nord. També serà la primera vegada, des que Michael Collins negocià el tractat d’independència d’Irlanda (del sud) en què un Primer Ministre britànic rebrà públicament a un representant del Sinn Féin.

Les negociacions entre totes les forces polítiques i els governs britànic i irlandès comencen des d’aquest moment. Finalment, la setmana santa de 1998 s’arriba a un acord que passarà a la història com “the Good Friday Agreement” (l’Acord de Divendres Sant).^[4] Aquest acord té força ambigüitats, cosa que permet sortir amb el cap alt a totes les forces. Aquestes ambigüitats, però, hauran d’ésser concretades en els anys posteriors. L’acord estableix la creació de tres noves institucions:

1. Un parlament propi per a Irlanda del Nord amb 108 escons. Aquest parlament tindrà certs poders legislatius i executius, s’escollirà un president i 10 ministres sortits de tots els partits de la província. Això obliga a tots els partits a “conviure” a l’executiu amb la resta de forces de tots dos costats.
2. Un Consell que relacionarà Irlanda del Nord i la República d’Irlanda amb relació a certs àmbits (agricultura, turisme, pesca, transports…). Per primera vegada algunes decisions que afecten a Irlanda del Nord són preses des de Dublín.
3. Un altre Consell que relacionarà Irlanda del Nord, Escòcia, Gal·les i Anglaterra on es tindrà l’objectiu d’afavorir les relacions entre aquests territoris.

A part d’aquestes noves institucions, es pacten una sèrie de voluntats per part de totes les parts: El respecte a la voluntat del poble d’Irlanda del Nord en les eleccions democràtiques. El compromís amb la pau de totes les forces polítiques representades. Cercar el desarmament dels diversos grups armats. L’alliberament de la majoria de presos d’aquelles organitzacions que respecten l’alto el foc. La modificació de la demanada constitucional irlandesa sobre Irlanda del Nord (La constitució de la República d’Irlanda modifica el seu segon punt on es reconeixia com a territori nacional a la totalitat de l’illa). Finalment, també es reconeix el gaèlic com a idioma oficial d’Irlanda del Nord.

Durant els anys posteriors, s’ha anat avançant, encara que amb molts entrebancs, cap al compliment d’alguns dels diversos acords, molts altres, deu anys després continuen sense cap avenç. L’autonomia norirlandesa ha estat suspesa per Londres a causa de les pressions del DUP, partit unionista més radical i majoritari, contrari a la negociació, si aquesta inclou el Sinn Féin. Així, el DUP es negà a governar al costat del Sinn Féin. Finalment, però, el 2007 es tornen a produir eleccions i, després d’alguns mesos de negociació, s’arriba a un acord entre el DUP i el Sinn Féin per a restablir el Parlament nordirlandès. El reverent Ian Paisley (DUP) governarà com a primer ministre, mentre que Martin McGuinness (Sinn Féin) serà escollit vice-primer ministre.

A la banda republicana, diversos sectors s’han sentit traïts per la deriva reformista que està prenent el Sinn Féin. No veuen amb bons ulls les negociacions amb els britànics i totes les cessions que s’estan fent. Així, hi ha hagut diverses escissions, com el sector anomenat Republican Sinn Féino el 32 Counties Sovereignty Movement (Moviment per la sobirania dels 32 comtats), que es mantenen favorables a mantenir la lluita armada, juntament amb l’IRSP (Irish Republican Socialist Party), tot considerant la negociació com a l’inici de la derrota i l’acceptació de la llei britànica a Irlanda.

Belfast

• Titanic Exhibition Centre
• Ruta dels Murals
• City Hall (Ajuntament)
• George’s Market
• Pubs Històrics
• Queen’s University
• Botanic Gardens
• Ulster Museum
• Crumlin Road Gaol (Presó de Crumlin Road)
• Belfast Castle

Titanic Exhibition Centre

Inaugurat al 2012, l’arquitecte Eric Kuhne va voler recordar amb formes angulars les proes dels vaixells, tot i que hi ha qui suggereix que sembla més un iceberg. Revestit amb 3.000 fragments d’alumini de plata. Cada moviment de la llum aconsegueix que l’edifici sembli que llisqui per les antigues drassanes Harland & Wolff generant un efecte meravellós, no només visual sinó de cara la que és la nova Belfast representada en el seu barri dedicat a l’embarcació més famosa del segle XX, i probablement de la història, el Titanic.

Construit sobre les mateixes graderies en les que es va construir el famós buc fa més de 100 anys, el Titanic Exhibitiion Centre és molt més que un museu, és una experiència. El vistós exterior de la que ha estat nombrada principal atracció turística del món en el premis World Travel Awards conté nou galeries repartides en sis pisos que reprodueixen l’alçada del Titanic, així com exposicions interactives, un cinema submarí i una exposició sobre les drassanes. El centre narra la història completa des del somni fins a la tragèdia.

Utilitza les noves tecnologies com a tècnica narrativa sense oblidar les cabines, els salons i inclús les hores de treball i suor dels treballadores que van treure a flota una enorme ciutat flotant que es va enfonsar en el seu primer viatge la nit del 14 al 15 d’abril de 1912.

No fa falta haver vist la pel·lícula Titanic cinquanta vegades ni haver seguit fins a l’extenuació el naufragi més i millor descrit dels que han existit. Titanic Exhibition Centre és una obra d’art en si mateixa, contenidora de la història.

Cal tenir en compte que es necessitaran unes 3 hores per a veure tota la mescla d’imatges en moviment, efectes especials i reconstruccions.

Ubicació: 17 Queens Rd, Belfast BT3 9DU, Regne Unit

Preus i horaris: pàgina web

Ruta de Murals

Els pitjors anys del conflicte armat entre unionistes protestants i republicans catòlics pot veure’s reflectit en forma de murals a Shankill Road i a Falls Road, dues zones situades a l’oest de la ciutat i separades per un mur.

Els murals es poden visitar per lliure tot i que és recomanable descarregar-se el mapa per no perdre’s cap important entre els més de 2.000 murals que es troben repartits per aquests dos barris.

Si la ruta comença pel barri  dels republicans catòlics de Falls Road, els murals més famosos són els del Mur Internacional i el dedicat a Bobby Sands, pres de l’IRA que va morir en una vaga de fam al 1984.

Un cop recorregut aquest carrer, una opció és apropar-se al Mur de la Pau, situat a Cupar Way i que dividia els dos barris. Aquest mur és el més llarg de la ciutat i es poden veure els missatges de pau de diferents líders polítics i espirituals.

Després de creuar el mur s’arriba a la part unionista protestant de Shankill Road, on es veuen murals més relacionats amb el Regne Unit i els seus combatents.

City Hall (Ajuntament)

Construït en pedra blanca i marbre italià a finals del segle XIX, quan la reina Victoria I va assignar l’estatus de ciutat a Belfast, aquest edifici té una impressionant façana d’estil clàssic renaixentista de la que sobresurt una enorme cúpula central verda d’uns 53 metres d’alçada, flanquejada per dues altres cúpules més petites.

Val la pena entrar a l’interior i seguir una vista gratuïta d’uns 45 minuts amb guia amb anglès, que permet conèixer algunes de les seves sales més representatives com la Council Chamber (Sala del Consell) o el Gran Saló, adornat amb bells vitralls amb imatges de mites i llegendes celtes que conten la història de la ciutat. Es pot consultar els horaris dels tours guiats gratuïts a la pàgina web oficial. Cal tenir en compte que no es pot reservar amb antelació, pel que s’aconsella apropar-se a l’entrada 20 minuts abans de que comenci el tour per poder aconseguir lloc.

Ubicació: Belfast BT1 5GS, Regne Unit

Al sortir hi ha els jardins del City Hall que alberguen escultures i monuments com el Titanic Memorial Garden, que rendeix honor a les 1.512 persones que van perdre la vida a bord del Titanic i que estan inscrits els seus noms en unes plaques de bronze.

George’s Market

St George’s Market és un mercat cobert d’estil victorià construït al 1890 en maó roig, que impressiona pel seu sostre de vidre i les productes de qualitat de les seves paradetes, que l’han situat com un dels millors de tot el Regne Unit.

De dilluns a divendres el mercat obre de 6 a 14 hores, i reuneix a més de 200 paradetes que venen de tot tipus d’articles de roba, antiguitats, productes de menjar, entre els que destaquen les parades de peix.

El dissabte obre de de 9 a 15:30 hores, en que es pot trobar bons productes de menjar, plantes i escoltar música en directe.

El diumenge obre de 10 a 16 hores i és perfecte par anar a menjar-hi, escoltar música i trobar alguna artesania local.

Ubicació: Belfast BT1 3NQ, Regne Unit

Pubs Històrics

Dels pubs més històrics de Belfast, destaca The Crown Liquor Saloon, d’estil victorià. Aquest pub tradicional, construït a finals del segle XIX, enamora per la seva decoració de fusta tallada per artesans italians, apartats privats, làmpades de gas, vitralls i rajoles, que el converteixen en un dels locals més bonics del món.

Ubicació: County Antrim, 46 Great Victoria St, Belfast BT2 7BA, Regne Unit

Un altres dels més famosos és White’s Tavern, conegut com la taberna més antiga de Belfast, en que té els seus orígens al 1630. En aquest lloc es pot sentir la història a les seves parets de maó ennegrides pel fum de la xemeneia mentre es gaudeix d’un bon estofat irlandès acompanyat amb una Guinness i música en directe.

Ubicació: 2-4 Winecellar Entry, Belfast BT1 1QN, Regne Unit

Queen’s Market

Queen’s University és la universitat més important d’Irlanda del Nord. Fundada al 1845 i oberta al 1849, aquesta universitat destaca pel seu famós edifici central d’estil victorià anomenat Lanyon, que recorda al Col·legi Hogwards de Harry Potter.

Val la pena apropar-s’hi especialment a la tarda i fer un passeig pels seus jardins i entrar a l’interior en el que es troba un bonic claustre i grans sales entre les que destaca la biblioteca.

Ubicació: University Rd, Belfast BT7 1NN, Regne Unit

Botanic Gardens

El Botanic Gardens està situat al costat de Queen’s University, és un dels pulmons verds de la ciutat. Allí es pot gaudir d’un agradable i tranquil passeig pels seus senders mentre s’observen nombroses varietats de plantes i arbres de tot el món.

També hi ha un estanc i un jardí de roses, el lloc més interessant però, és l’hivernacle de la Casa de les Palmeres, un dels primers construïts amb arquitectura curvilínia  i que té al seu interior nombroses plantes de diferents parts del món.

Ubicació: College Park Ave, Botanic Ave, Belfast BT7 1LP, Regne Unit

Pàgina web

Ulster Museum

Aquest museu ubicat en edifici històric que data del 1821, és el museu més gran del Museus Nacionals d’Irlanda del Nord i permet per un passeig per la història, la naturalesa i l’art d’aquest país, des de la prehistòria fins a temps actuals.

Ubicació: Belfast BT9 5AB, Regne Unit

Horari: de dimarts a diumenge de 10:00 a 17:00 hores.

Pàgina web

Crumlin Road Gaol (Presó de Crumlin Road)

Crumlin Road, també conegut com a “The Crum” va tancar al 1996 després de 150 anys en funcionament i s’ha convertit en un museu.

Aquesta presó, per la que van passar més de 25.000 presos, entre ells nens de famílies desafavorides i presos polítics, i que recorda a la Kilmainham Gaol de Dublin, permet conèixer la història de varis convictes i observar les macabres instal·lacions on van ser executades diverses persones.

Es pot fer visita autoguiada explorant la immensa Ala C, la cel·la del condemnat i la cel·la d’execució, acompanyats de suport audiovisual, així com entrevistes a antics presos.

Ubicació: 53-55 Crumlin Rd, Belfast BT14 6ST, Regne Unit

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:30 hores, l’últim accés és a les 16:00 hores.

Preu:

• Adults: 14,50 £
• Menors d’entre 5 i 15 anys: 8 £
• Estudiants i majors de 60 anys: 13 £
• Famílies (2 adults i 2 nens): 40 £

Pàgina web

Belfast Castle

Belfast Castle, situat en el magnífic entorn natural de Cave Hill i amb bones vistes de la ciutat, és un edifici de gres que va ser construït al 1870 a les afores de la ciutat pel Marquès de Donegal, i  que tot i semblar més una mansió escocesa que un castell, val la pena apropar-s’hi, tot i els 6 km que es separen del centre de Belfast.

A part de veure l’exterior que sembla un castell de conte de fades, es pot entrar de forma gratuïta a l’interior, passejar pels seus jardins ben cuidats i veure la magnífica escala exterior de la part del darrera.

Si el dia és assolellat, es pot pujar fins al Napoleon’s Nose, un turó ubicat a 368 metres sobre el nivell del mar i amb una fantàstiques vistes panoràmiques de Belfast.

Ubicació: Antrim Rd, Belfast BT15 5GR, Regne Unit

Horari:  De dilluns a dissabtes de 9:00 a 22:00 hores. Els diumenges tanca a les 18:00 hores.

Pàgina web

Giant’s Causeway Coastal Route (Ruta Costera de la Calçada del Gegant)

La Giant’s Causeway dona nom a una de les millors rutes per carretera que es poden portar a terme per les costes d’Europa: Giant’s Causeway Coastal Route que uneix Belfast amb Derry, les dures principals ciutats nordirlandeses. A través de 190 km va molt més enllà dels que suposa arribar a Giant’s Causeway doncs toca amb castells tipus Carrickfergus (al poc de sortir de Belfast) o Dunluce o paisatge imponents com les del Port de Ballintoy, els quals porten de nou a les localitzacions de Joc de Trons.

• Giant’s Causeway
• Sender The Gobbins

Giant’s Causeway

Giant’s Causeway és un sender de grans pedres hexagonals de basalt. Aquest monument natural, el més visitat i fotografiat d’Irlanda del Nord, va néixer per l’efecte del refredament de la lava volcànica al toca l’aigua al mar. Tot i que la seva pròpia llegenda, habitava a la zona un gegant anomenat Finn McCool que va voler enfrontar-se a una altre gegant com ell que hi havia a la costa escocesa i que s’anomenava Berdonner. Amb l’objectiu de posar-se enfront ell i poder lluitar va tirar grans roques al mar per fer una calçada amb la que pogués salvar la distància que els posava l’oceà. Però il·lús d’ell, quan ho va aconseguir es va donar compte que el seu enemic Bernadonner era molt més gran i més fort, pel que va fugir. Així que l’escocès, enfadat, va fer el camí a la costa nordirlandesa, però McCool, sabent que tindria una derrota segura, es va amagar a casa de la seva muller, qui va planejar un pla a la desesperada. Va disfressar al seu marit de nadó, així quan Bernadonner va arribar, li va dir que estava sola i que només es trobava amb el seu petit fill. Aquest, al veure al nadó amb proporcions semblants, va pensar que el seu pare seria molt més gran, així que va retornar a Escòcia destruint la calçada.

Avui en dia, el paisatge de la Giant’s Causeway és Patrimoni de la Humanitat. A ningú el deixa indiferent aquesta Col·lecció de 40.000 columnes de basalt nascudes fa 60 milions d’anys.

Sender The Gobbins

Una part d’aquest recorregut coster, és The Gobbins. Situat a l’abrupta i escarpada península de Islandmagee, en un paisatge format per penya-segats i formacions rocoses, que es va crear fa un segle un sender turístic amb passarel·les, túnels i ponts penjats que va acabar essent una de les grans atraccions d’Irlanda del Nord, per sobre inclús que la famosa Giant’s Causeway. Es tracta d’una vertiginosa ruta pedestre pels que viatjaven en tren de vapor des de Belfast cap al nord que seria tristament abandonada als anys 1950. Però al 2015 el sender va ser restaurat i es va obrir de nou als visitants, que s’aproximen a ell no amb tren, sinó que en vehicles propis.

A The Gobbins es possible fer un passeig de 3 km al fil dels penya-segats i gaudir d’un dels paisatges més radiants de les costes nordirlandeses.

La ruta comença al Centre de Visitants de The Gobbins a Isalandmagee (Midle Road BT40 3SX), a la qual s’arriba molt fàcilment en cotxe des de Belfast. Està molt pròxim al punt de partida de la Giant’s Causeway Coastal Route. L’entrada es reserva amb antelació per la pàgina web i un cop és el dia i hora, des del Centre de Visitants et traslladen amb una furgoneta al punt de sortida. Abans s’explica detalladament en que consisteix la ruta, adverteixen d’alguns riscos possibles (no són molts, bàsicament que es requereix una mínima exigència física i que existeix la possibilitat que algunes aus marines se’t caguin a sobre) i et proporcionen un casc que s’ha de portat posat en tot moment. Hi ha un guia assignat durant tota l’excursió.

The Gobbins funciona de marça a novembre i es fan sortides (sempre guiades ) cada mitja hora. La duració de la ruta dura unes 2,5 hores, i es fa amb grups de màxim 15 persones.

Preu:

• Adults: 20 £
• Menors de 16 o pensionistes: 14,50 £

Escenaris de Joc de Trons

Irlanda del Nord ha servit com escenari real per a multitud de capítols de la sèrie Joc de Trons. Ha influït, per suposat, que es gravi al Titanic Studios de Belfast (dels més importants d’Europa), però els paisatges i monuments del territori han resultat idonis per a ubicar Ponent. S’ha aprofitat aquest fil per marcar les localitzacions utilitzades en el rodatge de diverses temporades de Joc de Trons (sobretot les tres primeres), i són molts els mils de visitants que acudeixen seguint les petjades dels Stark o dels Lannister. Fe fet es pot afirma sense equivocar-se que existeix la ruta de Joc de Trons a Irlanda del Nord. De fet parteixen excursions d’un dia des de Belfast.

La localització més important i reconeixible és Castle Ward a l’extrem sud-est, on es troba Invernàlia. És un dels patis de la finca (és enorme i es pot recórrer amb cotxe, bicicleta o a peu) es van gravar els exterior del Fort dels Stark i es pot practicar in situ el tir amb arc utilitzant la vestimenta hivernal de Jon Neu. Molt a prop quedaria l’abadia abandonada de Inch Abbey així com el bosc de Tollymore Forest Park, també utilitzats en el rodatge.

Un altre escenari espectacular i extremadament fotogènic de Joc de Trons és The Dark Hedges, un sender flanquejat per faigs que s’abracen formant un túnel d’arbres molt propi d’universos fantasiosos com els de la sèrie. Per aquest s’escapa Arya Stark després de la mort del seu pare, essent part de la en la ficció seria El camí reial.

Les Cushendun Caves (en plena Giant’s Causeway Coastal Route) van servir perquè Melisandre, la dama roja, engendrés la criatura demoníaca que acabaria amb la vida de Renly Baratheon, postulant fallit al tro de ferro. Sense sortir de la Giant’s Causeway Coastal Route, al Ballintoy Harbour es pot admirar un horitzó rocós que a Joc de Trons serien les Illes del Ferro. També comunicant amb la Giant’s Causeway Coastal Route estaria el Dunluce Castle o dels Greyjoy, del que queden les ruïnes però llur emplaçament aconsella una visita.

Sense sortir de la Giant’s Causeway Coastal Route, tot i que prop d’arribar al final, hi ha un altre escenari de Joc de Trons. Des de Downhill Strand (a Castlerock) les parets dels penya-segats mostra el que era Rocadragón. Dita platja va servir a més per gravar com Melisandre i els seus acompanyants (entre els que es trobaven Stannis Baratheon i Sir Davos) prenien foc a les estàtues dels set déus per a honrar al Senyor de la Llum.

És aconsellable veure-ho des de dalt pujant a la Mansió del Bisbe de Derry, Frederick Augustus Hervey, i arribant fins al penya-segat on pràcticament penja un temple circular, el (Mussenden) modelat a la imatge del temple romà de Vesta. Els jardins que hi ha a l’entrada són extraordinaris i les vistes valen la pena, així com comprovar el que queda de la mansió fortificada del Bisbe, que va ser danyada a la II Guerra Mundial.

Derry

Derry és la segona ciutat d’Irlanda del Nord, Derry o Londonderry, és un símbol de la nou pau que es respira a Ulster, després de anys de conflicte, les anys del Bloody Sunday (diumenge sagnant) o de la “Free Derry”. Però és molt més. També és la única ciutat emmurallada conservada a Irlanda i el lloc on es va construir la primera catedral protestant en territori Britànic des de la Reforma. Una ciutat plena de vida i de pubs.

La ciutat està dividida en dues ànimes: la catòlica i la protestant. Aquesta divisió es reflecteix inclús en el seu nom- Derry, el que utilitzen els republicans catòlics, deriva del gaèlic Doire. Londonderry, nom oficial de la ciutat de Regne Unit des de la colonització de l’Ulster i que recorda la seva connexió amb la capital, Londres, és el que solen utilitzar els unionistes protestants. Avui en dia, encara s’utilitzen els dos noms junts, tot i que el més utilitzat és Derry.

Es va intentar canviar el nom oficial a Derry portant-ho als tribunals, el jutge es va apartar del cas al·legant que havia estat la casa reial el que havia donat el nom i havia de ser ella qui el canviés. Van decidir escriure a la reina Elisabeth II i encara estan esperant la resposta des de fa 10 anys.

• Murals de Derry
• Guildhall
• Derry Tower Museum
• St Columb’s Cathedral

Murals de Derry

Al segle XVIII van tenir lloc el conegut com a “plantations” durant els que mils d’habitants de Gran Bretanya va arribar a l’Ulster, una província històrica d’Irlanda formada per nou comtats, sis dels quals avui formen Irlanda del Nord, amb la promesa de terres mes drets que els habitants irlandesos. La idea era acabar amb els habitants irlandesos i la seva religió. L’error de càlcul de la quantitat de les terres disponibles per als colons va fer que l’operació no fos un èxit i aquí va començar tot: guerres, setges, intents de rebel·lió, independència frustrada, etc.

Tres segles després les coses no havien millorat gaire i els republicans catòlics de Derry van crear una zona d’exclusió a les forces de l’ordre britàniques als seus barris: Bogside i Creggan, l’autodenominat “Free Derry”. Encara avui hi ha el mural de Benvinguda a Free Derry.

Irlanda del Nord era un polvorí amb les lluites entre unionistes protestants i republicans catòlics amb els atemptats de l’IRA, amb les incursions de l’exèrcit, els denominats The Troubles (els problemes). Els republicans catòlics se senten més irlandesos que britànics i renegaven del fet que Irlanda del Nord formés part del Regne Unit. Els unionistes protestants se senten més britànics que irlandesos i estan orgullosos de pertànyer al Regne Unit. republicans catòlics i unionistes protestants ha “conviscut“, entre cometes, perquè els seus barris sempre han estat separats, durant segles.

El 30 de gener de 1972, dia del Bloddy Sunday, en una manifestació convocada pels republicans catòlics per reclamar els seus drets civils i contra la llei que permetia l’empresonament sense judici previ als sospitosos de pertànyer a l’IRA, l’anomenat internment, va acabar en enfrontament. La manifestació no podia abandonar el barri catòlic de Bogside, i no ho va fer, però alguns van començar a tirar objectes contra la brigada de paracaigudistes que havia estat enviada des de Gran Bretanya per a mantenir l’ordre. Es van defensar amb pots de fum, pilotes de goma, aigua a pressió, etc. i després els paracaigudistes van obrir foc i van matar a 13 persones, i una més que va morir als pocs dies per les ferides.

Al 1998, el dia de divendres sant, va començar el procés de pau amb la signatura d’un acord entre el govern del Regne Unit i el d’Irlanda que es va ratificar posteriorment amb un referèndum a Irlanda del Nord i un altre a Irlanda. El primer ministre britànic va demanar perdó pels fets d’aquell 30 de gener, les postures es van apropar i es va començar a parlar. Van acabar els problemes, però la separació entre republicans catòlics i unionistes protestants segueix existint: barris separats, murs aixecats, portes que bloquegen carrers i es tanquen a la nit, banderes que onegen orgulloses per indicar les idees dels amos de les cases, etc.

Derry es va fer tristament famosa pel Bloody Sunday. Els tristos successos d’aquest dia van ser més notoris durant els anys de The Troubles (els problemes) del conflicte a Irlanda del Nord entre unionistes protestants i republicans catòlics. El record d’aquesta època és manté el Free Derry Corner i els murals de Derry al barri catòlic Bogside, en el mateix barri hi ha també el Museum of Free Derry, on recordar la història de The Troubles o del Bloody Sundayperquè no es repeteixi.

Els murals a les parets recordant víctimes d’aquell diumenge, els morts per vagues de fam a les presons, els enfrontaments amb els militars britànics, però també recordant el setge que van patir els unionistes protestants per part dels republicans catòlics a finals del segle XVII, banderes de Gran Bretanya, la cara de la reina, etc. Perquè els murals de Derry no són només d’una banda.

Tres zones en les que trobar el murals són el barri de Bogside, a les afores de la ciutat emmurallada, condensa tots els murals republicans catòlics. The Fountain, un dels barris unionistes protestants, el més pròxim a la ciutat emmurallada, compta amb els primers murals unionistes protestants que es van veure a la ciutat. El barri és perfectament reconegut perquè les voreres i les faroles estan pintades amb els colors de la bandera del Regne Unit: blanc, blau i vermell. Els altres murals unionistes protestants estan a Waterside, a l’altre costat del riu.

Hi ha vàries associacions que es dediquen a pintar aquests murals, es continuen pintant avui en dia: The Bogside Artists a la part dels republicans catòlics, i BSCA i Attitude Artwork a la part dels unionistes protestants.

Guildhall

Guidhall és com l’Ajuntament, aquí es reuneixen els consellers dels districtes unificats de Derry i Strabane. El seu nou deriva de “City & Guilds of London” (ciutat i gremis de Londres), i recorda la fundació pels londinencs de la ciutat. Els edificis del Guildhall han tingut una història complicada. El primer edifici, construït al segle XVII, la fundació anglesa de la ciutat, es va cremar a l’època victoriana. El segon va obrir al 1890, també va ser danyat per un incendi i només va sobreviure el rellotge de la torre, inspirat en el Big Ben. L’actual, obert al 1912, va ser objecte d’atacs terroristes durant l’època de The Troubles en més d’una ocasió. Al 1972 dues bombes el van danyar molt greument.

A la planta baixa hi ha una petita exposició sobre la història de Derry des de la Plantation, el procés de colonització britànic del segle XVII. A  la part de dalt hi ha la Gran Sala, la joia de la corona, amb un enorme òrgan i les seves vitralls que representen des de pescadors a músics donades pels diferents gremis de Londres que van fundar la ciutat. S’utilitza per actes.

Derry Tower Museum

En aquest museu situat en una torre, hi ha dues exposicions permanents. Una sobre la història de Derry des de la seva formació geològica fins als nostres dies, passant per la Plantation i The Troubles. L’altra sobre el preu de la Trinitat Valencera, un dels bucs de l’Armada Invencible, trobat al 1971 a la badia de Kinnagoe, al nord de Derry.

St Columb’s Cathedral

St Columb’s Cathedral és la primera catedral protestant construïda després de la Reforma en terres britàniques i l’únic edifici de principis del segle XVII que es conserva a Derry. El seu estil és gòtic tardà portat amb la Plantation.

El perfil de la seva torre, amb quasi 70 metres d’alçada, es veu des de tots els punts de la ciutat. Al seu interior hi ha molts objectes que recorden la història de Derry, incloent-hi The Siege, el gran setge de 1689 per part dels irlandesos, que va acabar amb la mort de la meitat de la població britànica.

Mourne Mountains

Pels amants del senderisme i de la bicicleta, les muntanyes de Mourne són tot un paradís, al ser les més altes del país. Entre elles destaca la Slieve Donard, amb 850 metres i unes visites increïbles sobre la badia de Murloough i Newcastle. Aquestes muntanyes de granit considerades com “Àrea de Bellesa Natural Excepcional” situades al sud-est d’Irlanda del nord es poden recórrer a través de la Mourne Mountains Cycle Loop, una ruta que porta pel passeig de Spelga, passant per les ruïnes del segle XIV de Greencastle. Però admirar la bellesa d’aquesta zona també es pot fer una ruta amb cotxe pels pobles costers. Sostingut únicament per la gravetat es troba el mur de pedra de Mourne, que recórrer 15 muntanyes i que la seva construcció va tardar 18 anys.

Rathlin Island

A Rathlin Island es pot arribar a través d’un ferri des de la petita ciutat costers de Ballycastle, i en 25 minuts s’arriba a Church Bay, a l’illa. El temps canvia dues o tres vegades durant el dia, potser una mica extrem per als visitants, però res nou pels habitants de Rathlin.

Una comunitat de 150 persones viuen en aquesta illa que forma de “L”, d’uns 6 km de llarg per 4 d’ample. Les acolorides façanes de les seves cases donen la benvinguda en un port tranquil, només interromput per l’arribada i partida dels vaixells de turistes. Però no ha estat sempre així.

L’illa ha estat poblada durant mils danys, va ser aquí on , a finals del segle VIII, els temibles víkings va descarregar el seu primer cop sobre Irlanda que no sabia el que els venia a sobre.

A principis del segle XIV, l’escocès Robert the Bruce, vençut per les tropes de l’anglès Edward I, fugia a amagar-se a la cova de Rathlin. Segons s’explica, allí va observar durant mesos, l’incansable treball d’una aranya que reparava, un i una altra vegada, la seva tela trencada pel vent. Això li faria veure que el que necessitaven per a derrotar als anglesos era teixir una aliança indestructible entre diferents clans escocesos. Amb aquesta idea partiria de nou cap a la batalla, derrotant als seus enemics a Bannockburn per a proclamar-se rei d’Escòcia.

A finals del segle XIX Rathlin va patir una gran fam, quan gran part de la població, llavors hi vivien mils de persones, van emigrar en busca de millor fortuna.

Els descendents dels valents que es van quedar, ara viuen del turisme, la pesca, l’agricultura i la ramaderia. També de l’art, doncs no són pocs els artistes que s’han traslladat a aquest lloc, tan bucòlic i extrem, que ajuda a la creativitat.

Els ramaders de Rathlin recorren els verds prats amb les seves vaques i ovelles, però la major part dels animals de l’illa es troben en estat salvatge.

Es pot comprovar només arribar al port, on diverses foques comunes solen esperar les molles dels pescadors. Altres foques diferents, les grises, naden a mar obert i patrullen l’accidentada i bella costa de Rathlin en busca d’aliment i refugi. Ningú les molesta, doncs en aquesta reserva natural es troben totalment protegides.

Cada any, centenars d’ornitòlegs de tot el món viatgen a Rathlin per gaudir d’una població d’aus que arriba a 100.000. Amb els seus potents teleobjectius, treuen fotos de llaurats comuns, fulmars, gavines i altres desenes d’espècies, però sobretot, als curiosos i adorables frarets.

La colònia de frarets que habita a les parets dels tallants penya-segats de Rathlin arriben a tenir desenes de milers d’individus. El millor moment per admirar-los és entre abril i juliol, coincidint amb la seva temporada d’aparellament i cria.

Els frarets, amb el seu pic ataronjat i els seus expressius ulls, són aus monògames i ambdós pares cuiden a l’únic ou que posa la femella. El millor lloc de l’illa per a observar aquest meravellós fenomen natural és el West Light Seabird Centre. Aquest antic far, reconvertit en centre d’observació d’aus i museu es troba a ple cor de la colònia d’aus.

Des d’uns miradors perfectament ubicats, es pot admirar a desenes de mils d’aus en constant moviment, entre el mar, el cel i les parets dels penya-segats.

Aquest espectacle, es pot complementar a la perfecció amb una vista al far en que es mostra com era la vida de dura dels farers de l’illa.

Per a explorar Rathlin i els seus bells secrets, es pot optar per agafar un dels tours d’autobus que surten des del port de Church Bay i pugen fins al West Light Seabird Centre, o caminar pels 8 senders de l’illa. A més durant l’estiu, es poden llogar bicicletes a Soerneog View Hostel.

Especialment interessant és la caminada del Roonivoolin Trail, que porta per l’àrea menys visitada de Rathlin (just costat oposat del West Light Seabird Centre) i permet gaudir, quasi en solitari, d’extensos prats verds, penya-segats (els més alts de l’illa arriben a tenir una alçada de de 70 metres) coberts de vegetació, ruïnes d’antics coberts i cases de pedra i una vida animal que aquí té poc contacte amb el ser humà.

Si es visita Rathlin a la primavera o estiu, a tots els atractius anteriors cal afegir-hi una acolorida manta de flors silvestres que s’estenen per tota l’illa, un espectacular festival de música i tradicions (el Rathlin Festival, que se celebra al juliol) i unes platges en que només els més atrevits decideixen banyar-se.

Sota aquestes aigües de color blau fosc, existeix una vida submarina, pel que també s’organitzen activitats de busseig. I tot que hi ha delfins i altres peixos, el tresor més apreciat dels bussejadors que viatgen a Rathlin és el HMS Drake, un dels creuers insígnia de la Gran Flota Britànica que va participar a la Primera Guerra Mundial.

El buc va ser tocat i enfonsat al 1917, per un submarí alemany i les seves restes es troben a Church Bay, enfonsades a menys de 20 metres de la superfície i en unes aigües clares que permeten una visibilitat realment bona.