Contingut:

• Història d’Anglaterra
• Informació pràctica
• Londres
• Harry Potter Studios
• Windsor Castle
• Dover
• Brighton
• Stonehenge
• Cotswolds
• Bath
• Oxford
• Cambridge
• Liverpool
• York
• Hadrian’s Wall

Història d’Anglaterra

Anglaterra és el territori més extens i més poblat del Regne Unit. Habitada per pobles celtes des del segle V aC, Anglaterra va ser colonitzada pels romans entre el 43 dC i principis del segle v. A partir de llavors va començar la invasió d’una sèrie de pobles germànics (angles, saxons i juts) que van anar expulsant als celtes, parcialment romanitzats, cap a les actuals regions de Gal·les, Escòcia, Cornualla i la Bretanya. Al segle x, després de resistir una sèrie d’atacs vikings, Anglaterra es va unificar políticament. Després de l’ascensió de Jaume VI d’Escòcia al tron d’Anglaterra el 1603 i l’annexió d’Escòcia per Anglaterra el 1707 és menys apropiat diferenciar la història d’Anglaterra de la de la resta del Regne Unit.

Prehistòria

El continent europeu té, al nord-oest, un conjunt d’illes conegudes antigament com les Bretanyes, sent la Gran Bretanya la més important per la seva grandària, la que li dona nom. L’illa era relativament insignificant en la història de la civilització occidental. Es conserven pocs indicis de l’idioma o de la civilització dels primers habitants, tan sols monuments megalítics, com ara Stonehenge, que daten de l’edat del bronze (cap al 2300 aC).

Els celtes van arribar a les Illes Britàniques cap al segle v aC, procedents del continent europeu. Els primers exploradors estrangers que van aconseguir arribar a l’arxipèlag van ser grecs procedents de Massilia (avui Marsella), cap al 330 aC Abans de l’arribada dels romans, la totalitat dels pobles de les Illes Britàniques eren de llengua cèltica.

Britànnia romana

Després de la conquesta de la Gàl·lia, el general romà Juli Cèsar va decidir fer en el 55 aC una expedició de reconeixement a l’illa, que va anomenar Britànnia. A l’any següent va tornar a Anglaterra amb un exèrcit més important i, després de derrotar a una confederació de tribus del sud-est del país, va sotmetre a part d’Anglaterra a reconèixer la supremacia de Roma, pagant alguns tributs i apropant-la a l’òrbita d’influència romana. No obstant això, no va ser fins a l’any 43, sota el regne de l’emperador Claudi, que els romans van fer el moviment decisiu de convertir Britànnia en una província romana.

Quatre legions van anar conquerint el sud-est i el centre de l’illa, sense trobar grans resistències. No obstant això, la conquesta de Gal·les i del nord i de l’oest d’Anglaterra va presentar majors problemes a l’avanç romà. En el 61 la rebel·lió d’una tribu cèltica, comandada per la seva reina Boudica, va arrasar Londínium (Londres) i altres ciutats. Aquesta rebel·lió va ser ofegada brutalment. Posteriorment, el mandat del governador Agrícola entre el 78 i el 85 va ser especialment brutal, eixamplant les fronteres de la província després d’exterminar a diverses tribus celtes.

En el 115, els nadius es van revoltar contra els seus conqueridors i van arrasar la guarnició romana de York. Com a resultat, l’emperador Hadrià va fer construir una muralla de 117 km, anomenada muralla d’Hadrià, que marcaria el límit nord del domini romà. Posteriorment, els romans avançarien posicions en els lowlands escocesos, construint una nova muralla 50 km al nord. No obstant això, seria abandonada al 161, marcant la muralla d’Hadrià la frontera nord de l’Imperi Romà durant els següents dos-cents anys, un període de pau relativa.

Així, la Britànnia romana consistia grosso modo en les actuals Anglaterra i Gal·les. Els habitants de Britànnia a penes van tenir participació en la vida política de Roma. D’altra banda ni el blat que produïen ni els minerals que oferien les seves mines cobrien els enormes costos de l’ocupació. Hi va haver a Britànnia una notable romanització a tenir en compte, especialment a les ciutats, però no va arribar a ser mai com la d’Hispània o la de la Gàl·lia.

Alta edat mitjana

Els segles V i VI de la història de la Gran Bretanya han estat denominats com l’«edat fosca» perquè és certament molt poc el que se sap d’aquest període històric. El seu caràcter fosc és no obstant això veritablement crucial en la formació de les nacions britàniques, perquè és el moment en què se succeeixen en pocs anys dos fets radicals: l’abandó romà de l’illa i la invasió dels angles, juts i saxons, liderats pels llegendaris germans Hengist i Horsa. El període conclou amb una supremacia absoluta de l’anglosaxó, una reculada imparable del celta i una desaparició del llatí. L’escassetat de fonts històriques ha servit d’esperó per deixar volar la imaginació per a aquests segles, escenari temporal del cicle artúric.

Baixa edat mitjana

Els Normands

Els normands, vikings assentats a Normandia (Regne de França) i que havien adoptat el francès com a llengua, van conquerir Anglaterra el 1066. Guillem el Conqueridor, que tenia drets sobre el tron anglès, va vèncer al rei saxó Harold a la batalla de Hastings i va ser coronat rei. La dinastia normanda duraria fins al 1189, en què van ser succeïts pels Plantagenet.

L’anarquia d’Anglaterra és un període durant el qual va tenir lloc una guerra civil, sota l’inestable regnat del rei Esteve de Blois (1135 – 1154), el nebot del rei Enric I (1100 – 1135). rei Enric I va nomenar a la seva filla Matilde d’Anglaterra com la seva successora en el tron però, a la mort d’Enric I, Esteve s’autoproclamà com a rei. Una situació d’inseguretat i agitació es va perllongar durant el regnat d’Esteve I. El fill de Matilde d’Anglaterra , el que seria més tard Enric II d’Anglaterra, havia arribat a Anglaterra amb la intenció de conquerir-la. Llavors Esteve I, cansat de lluitar, va decidir signar el Tractat de Wallingford el 1153, reconeixent a Enric II com el seu successor en el tron. Esteve I va morir un any després i Enric II va assumir el tron, posant fi a dues dècades d’anarquia reial.

Durant els últims anys del segle XII ocupa el tron d’Anglaterra Ricard Cor de Lleó. Aquest és un període d’inestabilitat política. Ricard I Cor de Lleó va marxar a combatre en la Tercera Croada, i va caure presoner del duc d’Àustria el 1192. Tot i això, el procés de centralització del poder va prosseguir. El 1199 va pujar al tron Joan Sense Terra. Joan havia usurpat el tron durant la captivitat de Ricard I Cor de Lleó i comptava amb l’animadversió de la noblesa anglesa. No era un bon guerrer i va perdre els dominis francesos de la corona davant Felip II de França. La rebel·lió dels nobles contra ell el va obligar a signar, el 1215, la Carta Magna, per mantenir-se en el poder.

L’enfortiment de la noblesa es va produir durant l’absència de Ricard I Cor de Lleó. La seva unió li va servir per imposar a Joan Sense Terra la Carta Magna i el va obligar a complir-la, malgrat els seus intents de derogar-la. Però no només l’alta noblesa s’havia independitzat, sinó també la noblesa mitjana, que es va aliar amb la burgesia urbana i amb les ciutats. Tots ells aspiraven a limitar el poder del rei i a tenir una major representació al govern del regne. La Carta Magna va ser condemnada, i anul·lada pel papa Innocenci III, el que li va servir a Joan Sense Terra perquè no entrés en vigor.

Creació del Parlament

El 1216 va morir Joan Sense Terra i va pujar al tron el seu fill Enric III d’Anglaterra, menor d’edat, i es va restaurar la Carta Magna. El regnat d’Enric III d’Anglaterra tampoc no és brillant. Cau derrotat davant dels francesos i es va sotmetre al papat. El 1258 va esclatar la crisi entre Enric III d’Anglaterra i la Cúria. Els llegats pontificis van demanar diners i tropes a Enric III d’Anglaterra per conquerir Itàlia. Enric III d’Anglaterra va convocar una reunió extraordinària de la Cúria, el parlament (d’on sortiria el terme parlament), i va sol·licitar a cada membre de la Cúria un terç dels seus béns. La noblesa, encapçalada per Simó de Montfort, es va rebel·lar i va prendre el poder. Enric III d’Anglaterra es va sotmetre a la tutela d’una comissió de 24 membres, 12 elegits pel rei i 12 pels nobles. Aquesta comissió va imposar al rei les Provisions d’Oxford, segons les quals els alts funcionaris serien nomenats amb el consentiment del Parlament, es reunirien tres cops l’any, i es creava un consell financer de 24 membres. També hi haurà un control ministerial de 15, i una comissió permanent de 12. Naixia, així, el Parlament.

Enric III d’Anglaterra va tractar d’anul·lar els acords amb l’ajuda del papa i de sant Lluís, però no va ser capaç de sotmetre a la noblesa, el que va conduir a una guerra civil. El 1264 Simó de Montfort va fer presoner a Enric III d’Anglaterrai es va lliurar el poder a tres electors i a nou consellers reials. El poder va quedar, de fet, en mans de Montfort, que va exercir una dura dictadura, com a senescal d’Anglaterra. El 1265 va reunir a un nou parlament, en el qual va convocar a la noblesa, al clergat i als comtats, Londres i els ports, amb el que el tercer estat entrava al Parlament. Però el 1265, Montfort va ser derrotat i mort pel príncep hereu Eduard I d’Anglaterra. Enric III d’Anglaterrava ser restaurat i va anul·lar el Parlament.

Guerra dels Cent Anys (1337-1453)

Al febrer de 1328 va morir Carles IV de França. Eduard III d’Anglaterra tenia drets per ser nebot de Carles, però els nobles francesos van preferir a Felip VI de Valois, qui va regnar amb el nom de Felip VI. Entre 1331 i 1334, en el marc de la guerra civil escocesa, Eduard III d’Anglaterra va donar suport a Eduard Balliol, coronat el 1334. David II d’Escòcia, rival de Eduard Balliol, va buscar refugi a França i va retre homenatge a Felip VI.

El 1337 Felip VI va confiscar el ducat d’Aquitània. Això va acabar per desencadenar la guerra oberta entre Anglaterra i França que s’anomenaria Guerra dels Cent Anys. Les primeres victòries van ser per als anglesos, superiors militarment: el 1340 en la batalla naval de Sluys, el 1346 a Crécy, i el 1347 a Calais. Aquesta ciutat romandrà en poder dels anglesos fins al 1558.

El 1341 David II d’Escòcia va tornar a Escòcia. Els anglesos el van derrotar a Neville Cross a l’octubre del 1346 i el van mantenir presoner onze anys. La pau es va establir mitjançant el Tractat de Berwick.

Al juliol del 1348 Anglaterra va patir la pesta negra.

El fill d’Eduard, del mateix nom que el seu pare, però conegut per la història com el Príncep Negre, va assolar el Comtat d’Armanyac el 1355. Va arribar fins a la Mediterrània i va tornar arrasant tot el que va trobar al seu pas. El 1356 va obtenir una gran victòria davant dels francesos a Poitiers, fent presoner a Joan II de França.

El 1360 Eduard III va signar la Pau de Brétigny, per la qual es reduïa el rescat per Joan II de França, els anglesos passaven a dominar el territori que va des dels Pirineus fins al riu Loira i Eduard renunciava als seus drets sobre la corona francesa.

Els anglesos van fer costat al rei Pere I de Castella en la lluita contra el seu germà Enric de Trastàmara. El 1367 el Eduard de Woodstock, el Príncep Negre va vèncer a Nájera. El 1369 Pere I de Castella va ser assassinat pel seu germà. L’hereva de Pere I de Castella era la seva filla Constança de Castella que es va casar amb Joan de Gant, duc de Lancaster, fill d’Eduard III. El 1372 la flota castellana va vèncer a l’anglesa a La Rochelle.

El 1369 els francesos van tornar a assetjar Aquitània i el 1375 es va signar una treva de dos anys a Bruges. Anglaterra mantenia solament Calais i una estreta franja des de Bordeus fins a Baiona.

Eduard de Woodstock, el Príncep Negre va morir el 1376. Des del 1369 estava malalt i des del 1371 retirat. Eduard III va morir en 1377, afectat d’una senilitat que no li va permetre controlar la Cort i les intrigues de la seva amant Alice Perrers.

Va pujar al tron Ricard II d’Anglaterra (1377 – 1399), fill del Príncep Negre, als deu anys. El 1381 es va instituir un impost per defensar-se d’una potencial invasió francesa. Això va causar una revolta dels pagesos de la zona més rica d’Anglaterra. Ricard s’hi va enfrontar amb valentia: el 14 de juny va acudir amb la Cort a Mile End, on va abolir la servitud. Els rebels van ser derrotats el 28 de juny a Billericay. John Ball i altres líders van ser condemnats a mort. A partir de 1381, Ricard va triar els seus propis consellers. Estimava la literatura, era autoritari i vel·leïtós, i es va guanyar l’enemistat dels nobles.

El 1387 els comtes d’Arundel, Warwick, Derby i Nottingham van acusar de traïció a alguns favorits del rei. Se’ls va unir Enric Bolingbroke, comte de Derby, fill de Joan de Gant i cosí del rei Ricard II. El 1388 Ricard II es va veure obligat a acceptar les exigències del parlament, conegudes com a Merciless Parliament, entre elles l’execució o l’exili dels seus principals partidaris.

El 1396 Ricard II va signar una treva amb França.

El 1397 – 1398, Ricard va ordenar l’execució d’Arundel i va exiliar a Warwick, Bolingbroke i Nottingham. El 1399 va morir Joan de Gant, duc de Lancaster, immensament ric: Ricard II va exiliar de per vida a Bolingbroke, fill i hereu de Joan, i va repartir les seves propietats. Ricard va anar a Irlanda per sufocar una rebel·lió, cosa que va aprofitar Bolingbroke per tornar a Anglaterra i fer-se amb gran part del país. A la tornada, Ricard va ser capturat. El Parlament va coronar Bolingbroke, amb el nom d’Enric IV d’Anglaterra (1399 – 1413), donant inici a la dinastia reial de la casa de Lancaster.

El 1400 Enric IV va ordenar la mort de Ricard II. Fins al 1408, va haver de fer front a diverses revoltes dels nobles, executant Tomàs Percy, comte de Worcester, i Scrope, arquebisbe de York. El comte de Northumberland, Enric Percy, va acabar la seva revolta assassinat a Bramham Moor el 1408.

El 1400 els rebels gal·lesos van proclamar príncep de Gal·les a Owain Glyndŵr, qui entre 1403 – 1405 va arrasar diverses ciutats fidels a Anglaterra, però la seva marxa a Worcester va fracassar i el 1407 els anglesos van recuperar els castells perduts i Owain Glyndŵr va fugir.

El 1407 els anglesos i els francesos van signar una nova treva.

Fill d’Enric IV, Enric V (1413 – 1422) va confirmar els seus drets al tron francès i va reactivar la guerra. El 1415 va obtenir la victòria d’Azincourt i el 1417 va prendre Caen. El 1420 es va signar el Tractat de Troyes, pel qual Enric V d’Anglaterra es casava amb Caterina de Valois, filla del rei de França. Enric era reconegut a més hereu al tron francès. Enric V d’Anglaterra va morir el 1422, abans que el rei Carles VI de França.

Sota la regència de Joan, duc de Bedford, germà Enric V d’Anglaterra, els anglesos van arribar al 1429 fins a Orleans. Però el 4 de maig Santa Joana d’Arc, al capdavant dels cavallers francesos, va aixecar el setge. Carles VII de França va ser coronat rei de França a Reims.

Un nen de pocs mesos va pujar al tron anglès com Enric VI d’Anglaterra (1422 – 1461, 1470 – 1471). Va ser coronat rei de França a París, al desembre del 1431. El 1435 Borgonya es va reconciliar amb França. Els francesos van prendre París i el 1444 es va signar una treva de cinc anys. Entre 1449 – 1453, Carles VII de França, va atacar Normandia i Gascunya i el 1450 va anihilar l’exèrcit anglès a Fromigny. El 1453 va prendre Bordeus, dominant tota França excepte Calais, i rematant la Guerra dels Cent Anys.

Enric VI d’Anglaterra era impressionable, manejable, educat i piadós. No li interessava el govern ni la cavalleria, la seva política exterior va ser desastrosa i la seva generositat i liberalitat van arruïnar la Hisenda.

El 1450 es va produir la rebel·lió de Jack Cade, qui va arribar a prendre Londres i va executar diversos cortesans. Va ser mort després de ser capturat.

Guerra de les Dues Roses (1455-1487)

La Guerra de les Dues Roses (1455-1485) va ser el conjunt de conflictes intermitents en la guerra civil que va enfrontar als membres i partidaris de la Casa de Lancaster contra els de la Casa de York, pretendents del tron d’Anglaterra. Ambdues famílies reials tenien origen comú a la Casa Reial de Plantagenet, com a descendents del rei Eduard III. El nom «Guerra de les Dues Roses” o “Guerra de les Roses” no va ser utilitzat en la seva època, però procedeix dels emblemes d’ambdues cases reials. D’una banda estava la rosa vermella dels Lancaster i per altre la rosa blanca de York, que van ser utilitzades com emblemes pels adherents de cadascuna de les faccions.

La guerra es va donar principalment entre els membres de l’aristocràcia terratinent i exèrcits de senyors feudals. El suport a cada un dels bàndols va dependre en gran manera dels matrimonis dinàstics entre la noblesa. El patriarca de la casa de Lancaster, Joan de Gant va tenir com a primer títol el de Comte de Richmond, el mateix que ostentaria Enric VII al final de la guerra. El líder de la casa de York va ser Edmund de Langley, que tenia el Senyoriu de Cambridge. Més tard, durant els regnats dels Tudor i dels Estuard, Richmondshire i Cambridgeshire es transformarien en focus principals de recusants i puritans, respectivament. Cal destacar que la baralla entre les faccions es va perllongar més enllà de l’època d’Enric VII, ja que els monarques que van seguir van impulsar la continuïtat dels enfrontaments.

La Guerra de les Dues Roses va provocar en gran manera la caiguda dels Plantagenet, ja que va produir un altíssim nombre de morts entre la noblesa, a més de generar gran descontentament social. Aquest període va marcar el declivi de la influència anglesa en el continent europeu, el debilitament dels poders feudals dels nobles i, en contrapartida, l’augment d’influència per part dels comerciants, i el creixement i enfortiment d’una monarquia centralitzada sota els Tudor. Aquesta guerra assenyala la fi de l’era feudal anglesa i el començament del Renaixement.

Estat, religió i economia durant la baixa edat mitjana

La monarquia anglesa a l’edat mitjana es caracteritza pel seu gran patrimoni, capacitat d’influència, poder i control sobre la noblesa. La burocràcia era incipient. L’organització territorial es basava en els comtats i era sòlida i eficaç. No existien exèrcit o policia regulars. El Parlament era feble, amb preponderància de la Cambra dels Comuns sobre la Cambra dels Lords. L’Església estava subjecta al poder reial, era rica, mantenidora de la cultura i benefactora social. Estructurada en parròquies. El clergat era poc instruït i de moral relaxada. El Cister va arribar al Regne d’Anglaterra el 1128, els dominics el 1221, els franciscans el 1224 i els carmelites el 1240.

L’únic moviment herètic aparegut a Regne d’Anglaterra en aquest període va ser el dels lolards. John Wyclif va atacar algunes de les doctrines fonamentals de l’Església i l’autoritat papal, basant-se en la suprema autoritat de la Bíblia. Els seus deixebles van traduir a l’anglès les seves idees i la Bíblia. Van ser perseguits des del 1401. El 1414, dirigits per John Oldcastle, van intentar enderrocar Enric V. La seva derrota va implicar la seva definitiva clandestinitat i la seva progressiva extinció.

El saxó occidental va ser la llengua d’Anglaterra fins a la conquesta normanda. Va rebre influències del llatí, del normand i del francès. Aquesta llengua va ser la dominant de la Cort, l’administració, la justícia, etc. del Regne d’Anglaterra fins al 1350, quan va començar a ser substituït per l’anglès.

L’esclavitud va desaparèixer abans del 1300 i la servitud el 1485. El 1086 la població aconseguia arribar al milió i mig d’habitants, el 1300 als quatre milions.

Els anys de 1315, 1316, 1320 i 1321 van ser anys de males collites i el 1319 i el 1321 es van produir epidèmies en el bestiar oví i boví. Es va generalitzar la fam i el preu del gra es va duplicar.

La pesta negra va arribar a Regne d’Anglaterra el 1348 i va reduir la població a la meitat. Se’n van patir cinc nous brots entre 1361 i 1397. Amb el declivi demogràfic, va pujar el nivell de vida dels camperols. El govern va intentar controlar el mercat laboral en benefici dels patrons i el 1351 va aprovar l’Estatut dels Treballadors sobre preus i salaris.

Londres era el centre comercial del regne i terminal del comerç. El 1500 tenia fins a 100.000 habitants. La Ciutat de Westminster era la seu de la Cort i del Parlament. De les altres ciutats angleses només Norwich superava el 1500 els 10.000 habitants. Els burgesos que regien les ciutats estaven organitzats en gremis.

A l’edat mitjana Anglaterra va passar d’un model econòmic colonial, exportador de matèries primeres i importador de productes manufacturats i de luxe, a exportar draps, afavorit per la immigració de teixidors flamencs.

La Reforma (1509-1603)

En aquest període Enric VIII va trencar els vincles que li lligaven al Vaticà. Amb la ruptura, el monarca es va instituir com a màxima autoritat de l’Església anglesa. Aquesta ruptura es va consolidar amb el seu fill i hereu del tron, Eduard VI sota el regnat del qual, entre altres mesures, es va deixar d’exigir el celibat als clergues i es van retirar les imatges dels temples religiosos. Algunes mesures d’Eduard VI van provocar multitud de conflictes entre l’estat i moltes parròquies. Aquesta situació va permetre a Maria I d’Escòcia accedir al tron el 1554 restaurant de nou el catolicisme. Tanmateix, en morir sense descendència el 1558, Elisabet I d’Anglaterra va convertir Anglaterra definitivament en un país de preponderància protestant.

Les dues revolucions del segle xvii (1603-1707)

Els reis d’Anglaterra eren poderosos, però no disposaven d’exèrcit regular i els seus ingressos eren limitats. Van tractar de trobar fons sense haver de dependre del Parlament. Anglaterra era un país clarament protestant i qualsevol moviment que es pogués interpretar com un intent de restablir el catolicisme era objecte d’una violenta resposta. La incapacitat de Carles I de donar resposta a aquests problemes va originar la guerra civil.

Jaume I (1603-1625)

Quan Jaume I va pujar al tron anglès, ja havia estat rei d’Escòcia durant 36 anys, i havia après a sobreviure. D’una banda, era flexible i voluntariós per arribar a acords i per un altre era rude i indecorós. Era bisexual i entre 1618-1628 el seu favorit, George Villiers I duc de Buckingham, va ser l’home més important del Regne d’Anglaterra després del mateix rei.

Jaume va pretendre la coexistència de totes les religions, però un grup de catòlics a la Conspiració de la Pólvora del 5 de novembre de 1605 van atemptar contra el govern, van ser executats. En endavant, els catòlics van ser considerats possibles traïdors. Jaume va heretar un deute que va incrementar gastant molts diners amb els seus favorits. Va acabar la guerra amb Espanya i va mantenir el Regne d’Anglaterra al marge de la Guerra dels Trenta Anys. La corona va donar suport a la colonització de l’Ulster. Els càrrecs a Irlanda exigien jurar la Llei de Supremacia, el que significava l’exclusió dels catòlics. D’aquesta manera els anglesos es van fer amos del Parlament irlandès. Els colons van ser majoria a l’Ulster, mentre a la resta d’Irlanda només representaven una minoria combativa.

Carles I (1625-1642)

Carles I era llepafils i retret, bon pare i bon marit, però sense qualitats negociadores. Es va enfrontar a Espanya en la Guerra dels Trenta Anys. Va fracassar en el seu atac a Cadis i en el seu intent d’alliberar els hugonots francesos. El 1628 va demanar diners al Parlament, que a canvi va redactar la Petició de Dret contra l’arrest arbitrari, l’impost extraparlamentari, el reclutament de tropes gratuït i la llei marcial. Carles I va fingir acceptar la petició, però va deixar de respectar-la al cap de poc temps, i va dissoldre el Parlament el 1629. Van començar llavors els onze anys de govern absolutista. El 1629 Carles I va signar la pau amb el Regne de França i el 1630 la pau amb Espanya. El 1637 estava en el cim del seu poder, amb el pressupost equilibrat.

No obstant això la seva política religiosa disgustava als seus súbdits: en el seu suport a l’anglicanisme davant del calvinisme molts veien una restauració del papat. Al Regne d’Escòcia va intentar imposar a l’Església presbiteriana. El 1638 els escocesos van formar una Aliança Nacional i Carles I va enviar un exèrcit contra ella. És el començament de les anomenades Guerres dels tres regnes, una successió de conflictes interconnectats que se succeirien al Regne d’Escòcia, Irlanda i Regne d’Anglaterra fins al 1651, entre els quals s’inclouen la Guerra Civil Anglesa amb les seves tres fases.

Al començament de les Guerres dels Bisbes (1639 – 1649), Carles no va aconseguir formar un exèrcit amb garanties i es va veure obligat a signar la pau el 1639. El 1640 va patir una derrota i els escocesos van envair Regne d’Anglaterra, vencent a Newcastle upon Tyne i ocupant la zona nord-oriental del país. Al novembre del 1640 Carles I, sense diners, va convocar al Parlament, que ja no s’havia de dissoldre en vida del monarca en el que es coneix com el Parlament Llarg. El 1641 es va arribar a un acord pacífic amb els escocesos.

La primera sessió del Parlament Llarg va durar fins a l’agost del 1641. Es van abolir les mesures financeres de la Corona establertes en la dècada anterior i els tribunals de prerrogativa reial. Carles I va acceptar, però el Parlament no el va creure. El Parlament va atacar llavors als principals ministres: Strafford i Llaüt van ser executats. El Parlament va aprovar la Llei Triennal, que obligava a reunir el Parlament cada tres anys, la seva dissolució només es produiria per acord dels seus membres.

L’octubre del 1641 es va produir una nova rebel·lió a Irlanda. Molts protestants van ser assassinats. Els catòlics anglesos van fer costat als irlandesos. La Confederació Catòlica, amb el seu propi Parlament, va estar liderada per Owen Roe O’Neill. El Parlament va témer que Carles I utilitzés l’exèrcit format per sufocar la rebel·lió contra els seus propis súbdits. La Gran Protesta va exigir el nomenament de ministres amb la confiança del Parlament, el permís a les pràctiques calvinistes i la supervisió per part del Parlament de l’exèrcit destinat a Irlanda. Carles I va rebutjar la sol·licitud, animat per l’escàs marge de vots amb el qual havia estat aprovada.

El 3 de gener del 1642 Carles I va enviar al fiscal general a la Cambra dels Lords per a incoar un procés per alta traïció a diversos Comuns. L’intent d’arrest va precipitar la guerra civil: a Londres es van produir manifestacions i altercats públics. Al maig el Parlament va assumir el poder de realitzar nomenaments militars. Al juliol el Parlament va constituir el seu propi exèrcit i a l’agost el rei va formar el seu a Nottingham.

Primera Guerra Civil (1642-1649)

La guerra civil va dividir a les famílies, mentre els estrats baixos van reaccionar amb apatia. Va ser una guerra de setges i escaramusses i no de grans batalles. El Parlament comptava amb avantatge a llarg termini en disposar dels recursos humans i econòmics de Londres i de l’ajuda de 20.000 escocesos. Per això van procurar esgotar als reialistes, el principal general va ser el príncep Rupert, nebot de Carles I. El 25 d’octubre del 1642 va tenir lloc la inconclusa batalla d’Edgehill. Carles va tenir l’oportunitat de prendre Londres però es va retirar incomprensiblement. A la primavera del 1643 els reialistes van gaudir de diverses victòries, però esgotada la munició, Carles I va retrocedir. L’hivern va portar a un estancament.

Abans de la seva mort a finals del 1643 el líder del Parlament, Pym, va signar la Solemne Lliga i Aliança, per la qual els escocesos van col·laborar amb 20.000 homes a canvi d’una reforma religiosa al Regne d’Escòcia d’acord amb els principis presbiterians.

Al juliol del 1644 va tenir lloc a Marston Moor la major batalla de la guerra, amb victòria dels parlamentaristes, qui van ocupar després York i van assegurar el control del nord. Les disputes entre els generals parlamentaristes van impedir rematar llavors la guerra. Al setembre els reialistes van prendre Cornualla. Després de la batalla de Newbury els dos exèrcits van quedar exhausts.

Per resoldre les lluites internes entre els generals parlamentaristes, es va dictar l’ordenança autoexcloent, per la qual els membres del Parlament no podien exercir autoritat militar. Només Oliver Cromwell en va quedar exempt. Les tropes van ser reunides en el nou exèrcit model, manat per Sir Thomas Fairfax. Carles es va veure obligat a retrocedir cap al nord, però al juliol del 1645, a la batalla de Naseby, la victòria reialista va desequilibrar definitivament la guerra.

El 1644 i el 1645 els catòlics escocesos, ajudats pels irlandesos, van aconseguir espectaculars victòries al Regne d’Escòcia, però al setembre del 1645 van ser aixafats per l’Aliança. Carles es va rendir als escocesos al maig del 1646. Es va negar a negociar de debò, mentre els seus oponents mantenien les diferències entre ells. Es va produir una revolta popular en contra de la violència i la destrucció regnants. El comerç es va enfonsar i es va patir una depressió econòmica.

Pau, Segona Guerra Civil i execució de Carles I (1646-1649)

El Parlament estava dividit en episcopalians, presbiterians i independents. Els episcopalians tenien la majoria i pretenien una organització religiosa jerarquitzada, encapçalada pels bisbes. Els presbiterians desitjaven organitzar una Església d’Anglaterra governada des de les bases, a partir de les congregacions, amb un paper important per als laics. Els independents s’oposaven als presbiterians.

El 1646 es va reformar l’Església d’Anglaterra d’acord amb els principis presbiterians, segons havia acordat el Parlament amb els escocesos, però el poble va seguir practicant els ritus anglicans que coneixia.

El poble va reclamar la reducció d’impostos i la desmobilització de l’exèrcit, en què va anar penetrant un moviment radical, que es va oposar a l’arbitrarietat del Parlament i dels presbiterians.

Al desembre del 1646 la City de Londres va sol·licitar al Parlament la dissolució de l’exèrcit. Al febrer i març del 1647 es van reduir les atribucions de l’exèrcit, al mateix temps que seguia sense rebre les seves pagues. Quan el Parlament va pretendre desmantellar la infanteria, l’exèrcit va prendre la iniciativa. Al juny va capturar a Carles I. Oliver Cromwell es va erigir en líder dels militars. L’agost del 1647 l’exèrcit va presentar al rei un catàleg de propostes que va ser rebutjat. El novembre del 1647 Carles I va fugir. Al desembre va signar un compromís amb els escocesos, en el qual acceptava establir el presbiterianisme a Regne d’Anglaterra a canvi d’ajuda militar. Entre l’abril i el juny del 1648 es van succeir les revoltes contra el Parlament a Regne d’Anglaterra, però van ser controlades per l’exèrcit. Oliver Cromwell va derrotar els escocesos al juliol i va envair el Regne d’Escòcia.

Un petit grup de l’exèrcit estava convençut de la impossibilitat d’arribar a un acord amb Carles I, però el Parlament era partidari de negociar. El cop militar instigat per Oliver Cromwell, organitzat pel general Henry Ireton i dut a terme pel coronel Thomas Pride va purgar el Parlament, de manera que només van quedar alguns membres, en el que es va conèixer com el Parlament Romanent o Rump Parliament. El Rump va nomenar un tribunal que va acusar Carles I de traïdor i va manar decapitar-lo el 30 de gener del 1649.

El Parlament Romanent (1649-1653)

El Parlament Romanent va abolir la monarquia i va eliminar la Cambra dels Lords, declarant a Regne d’Anglaterra com la Commonwealth. El país va acceptar el canvi a contracor, molts jutges van dimitir i el govern local es va fer impossible. Fairfax va dimitir i el camí va quedar expedit per Oliver Cromwell, que es va convertir en Capità General de l’Exèrcit.

Els anivelladors van pretendre el vot per a tots els homes majors de 21 anys, la convocatòria anual del Parlament, l’eliminació del delme i la simplificació de la Llei. El líder del moviment, John Lilburne, va atacar al Govern exigint-li reformes radicals per a la redistribució de la riquesa. Va instar als soldats a prendre el poder en nom del poble. Va ser arrestat però va resultar absolt. Un altre grup opositor, els diggers, va pretendre la propietat comuna dels béns. Va desaparèixer tota forma de censura i els radicals es van infiltrar en la religió i en la política, ocasió que van aprofitar els mil·lenaristes i les sectes. Alguns grups demanaven l’abolició dels delmes i la participació de les dones en la predicació i en el govern de l’Església. El 1647 George Fox va constituir la Societat d’Amics, els membres van ser coneguts com els quàquers. La seva doctrina es basava en la consciència individual i estaven implicats en el radicalisme polític. Una altra secta, els ranters, creien que qui rebien la Gràcia divina no podien cometre errors ni havien d’observar les lleis humanes.

La rebel·lió irlandesa no estava completament aixafada i el Parlament Romanentva decidir recobrar el control d’Irlanda i venjar la mort de protestants. Oliver Cromwell va atacar a Drogheda a un exèrcit reialista i a Wexford als catòlics. La brutalitat de la repressió va provocar que els irlandesos defensessin aferrissadament el seu territori. El 1652 es va arribar a un acord pel qual els terratinents irlandesos van ser substituïts per protestants, excepte a la província de Connacht. Molts irlandesos van ser morts o exiliats i Irlanda va ser declarada part de la Commonwealth.

El 1650 Oliver Cromwell va atacar el Regne d’Escòcia, que havia coronat Carles II. Després de la victòria de Dunbar molts escocesos van ser assassinats i fets presoners. Oliver Cromwell va ocupar Edimburg i Glasgow. El 1651 Oliver Cromwell i Lambert van derrotar a les restes de l’exèrcit reialista a Worcester. Tot el que es va poder arrencar d’Escòcia va ser traslladat a Regne d’Anglaterra. La unió efectiva amb Escòcia es va realitzar el 1654. Es van construir o es van reparar 77 grans vaixells i es va constituir una flota permanent.

El 1651 es va aprovar la Llei de Navegació per tallar el comerç holandès amb Amèrica del Nord. Va esclatar llavors la Primera Guerra Anglo-Holandesa (1652 – 1654). El 1652 Blake va ser derrotat per l’holandès Tromp, però el 1653 va vèncer a Portland i a Beachy Head. Amb els vaixells holandesos capturats Regne d’Anglaterra va poder duplicar les xifres del seu comerç.

El Parlament Romanent era molt impopular a l’exèrcit i a tot el país. Oliver Cromwell no va aconseguir les reformes que pretenia i el va dissoldre el 20 d’abril del 1653.

Protectorat (1653-1658)

Oliver Cromwell va decidir atorgar l’autoritat suprema a una assemblea de 140 homes fidels. La majoria eren moderats, amb una minoria de radicals. Després de cinc mesos d’altercats, els moderats van retornar el poder a Oliver Cromwell. L’exèrcit va prendre el comandament, però Oliver Cromwell es va negar a presidir el govern i va encarregar a Lambert una nova constitució. L’Instrument de Govern de 1653 va instituir un Govern compost pel Lord Protector (Oliver Cromwell, amb tot el poder executiu) del Parlament i del Consell. Oliver Cromwell va rebutjar el títol de rei. L’Instrument va garantir la llibertat de culte a tots menys als catòlics i els episcopalians, encara que van deixar de ser perseguits oficialment i fins i tot els jueus van ser readmesos. El poder del Protector estava sotmès a nombroses restriccions que el mateix Oliver Cromwell aprovava. En el Consell sempre hi va haver majoria de civils. La mida de l’Exèrcit va anar reduint-se progressivament. En les eleccions, els presbiterians van aconseguir molts escons i la situació es va fer inviable. El sistema legal i els governs locals no es van alterar pràcticament i es va defensar l’ordre social vigent.

Finalitzada la guerra contra Holanda, Oliver Cromwell va atacar les colònies d’Espanya del Carib. Anglaterra es va fer amb Jamaica, però les baixes van ser grans i l’intent es va considerar un gran fracàs. Es van nomenar generals encarregats d’executar les lleis que prohibien beure, blasfemar, jurar, etc. Van durar menys d’un any i van ser detestats per tots.

Oliver Cromwell va governar de manera arbitrària, empresonant a gent sense judici previ. Després de fracassar en l’intent que financés la guerra contra Espanya, va dissoldre el Parlament. La seva salut es va deteriorar ràpidament i va nomenar successor al seu fill Richard Cromwell; va morir el 3 de setembre de 1658.

Final de la República (1658-1660)

Entre el setembre del 1658 i el desembre del 1659 el caos polític i econòmic es va ensenyorir del país, mentre els grups polítics eren incapaços d’arribar a un acord. A l’hivern de 1659 – 1660 tots es van adonar que la restauració de la monarquia era l’única manera d’aconseguir l’estabilitat. Richard Cromwell era incapaç de sostenir el govern. El Parlament va despullar a l’exèrcit de poder polític a l’abril del 1659. Richard Cromwell va dissoldre el Parlament. El general Monck va entrar en negociacions amb el príncep Carles II. El 1660 la República es va ensorrar.

Carles II (1660-1685)

Carles II era encantador, amant del plaer, intel·ligent i indolent. Va mostrar un enorme valor i va construir un règim d’àmplia base. Va repartir el poder entre els diferents partits. Exiliat a Holanda, va signar la Declaració de Breda. Es concedia una amnistia general. El Parlament s’encarregaria del problema de l’expropiació de terres, el que implicava per als reialistes l’esperança de la seva recuperació. Els independents podien confiar en una tolerància religiosa. Per tot això, la rebuda de Carles II a Londres va ser multitudinària.

Mitjançant la Llei d’Amnistia i Oblit, el Parlament va amnistiar a tots, excepte el que havia signat la sentència de mort de Carles I. El cap de Cromwell va ser exposat durant 25 anys en un pal davant del Parlament. Onze persones van ser executades públicament. L’Exèrcit va ser desmantellat, després de pagar-li el que se li devia. Els valors de la Cambra i els bisbes van tornar als seus llocs, incloent l’episcopat escocès. Les terres de l’Església i de la Corona van ser retornades.

Malgrat les intencions de tolerància del rei, el Parlament va restaurar la supremacia anglicana. El 1661, la Llei de Corporació va establir la despossessió dels funcionaris no anglicans. Aquesta Llei va continuar vigent fins al 1828. La Llei d’Uniformitat de 1662 va exigir que els clergues fossin ordenats per bisbes i que en els serveis religiosos s’utilitzés només el Devocionari. La Llei dels Conventícols de 1664 va prohibir els serveis religiosos que no fossin anglicans (a partir de 1670 aquesta Llei es va deixar de complir). La Llei de les Cinc Milles de 1665 va prohibir que els clergues dissidents visquessin en un radi de cinc milles de les ciutats.

Els anglesos van pugnar amb els holandesos per la preponderància comercial. Des del 1663 les colònies angleses solament podien importar béns europeus des d’Anglaterra i en vaixells anglesos. El 1664 els anglesos van prendre Nova Amsterdam, denominant-la Nova York. El 1665 Jaume, duc de York i germà de Carles II, va derrotar l’esquadra holandesa a Lowestoft. Al juny de 1666 la Batalla dels Quatre Dies va suposar enormes pèrdues per a anglesos i holandesos. En aquest mateix any Londres es va veure atacat per la pesta, que es va endur a 56.000 persones. La va seguir el gran incendi de Londres. La Corona es va veure en la fallida. Carles II va començar les negociacions de pau amb els holandesos al maig de 1667 i va reunir la flota a Chatham (Kent). L’almirall holandès De Ruyter va aprofitar l’ocasió: va incendiar tres bucs i va capturar el Royal Charles, vaixell insígnia. La guerra va concloure amb el Tractat de Breda, i Anglaterra es va fer de forma definitiva amb Nova York i Nova Jersey, territoris sense importància per aquell temps.

Quan Lluís XIV va envair els territoris espanyols dels Països Baixos, Anglaterra es va aliar amb els holandesos. Però Carles II i Lluís XIV van signar el Tractat de Dover. Carles II rebia un subsidi anual mentre durés la guerra i es feia amb part de l’imperi holandès. En les clàusules secretes, Carles II es va comprometre a permetre el catolicisme. En efecte, Carles II va declarar la guerra als holandesos i va signar la Declaració d’Indulgència que permetia els ritus catòlics en privat.

Al març del 1672 el Parlament va obligar a Carles II a cancel·lar la Declaració i va aprovar la Llei de Prova, per la qual tots els que ocupaven un lloc oficial havien de combregar d’acord amb l’Església d’Anglaterra i negar la transsubstanciació (va regir fins al 1828). El Parlament es va negar a concedir més diners per a la guerra i Carles va signar la pau amb els holandesos el 1674. El 1678 es va produir un suposat complot papista: 35 innocents van ser executats. El Parlament va voler excloure de la successió al duc de York, catòlic, i Carles II el va dissoldre. La Cambra dels Comuns del següent Parlament va aprovar un projecte de llei en el mateix sentit, que va ser rebutjat per la Cambra dels Lords. El Parlament va quedar novament dissolt. Els exclusionistes es van anomenar més tard whigs i els que s’oposaven a l’exclusió tories. Carles no va convocar el Parlament entre 1681 – 1685. Després del frustrat complot de la Casa de Rye, que va pretendre l’assassinat de Carles II i Jaume, van ser executats alguns dels seus oponents. Carles II es va convertir al catolicisme en el llit de mort.

Jaume II (1685-1689)

Jaume II no va tenir problemes per accedir al tron, després de prometre governar respectant la legislació i mantenint la independència de l’Església d’Anglaterra. Era catòlic gelós i va procurar que els catòlics romans poguessin celebrar la seva litúrgia obertament i que poguessin participar en la vida política. La seva filla Maria II, de religió protestant i casada amb el calvinista holandès Guillem III d’Orange, era l’hereva.

Al juny de 1685, el duc de Monmouth, fill bastard de Carles I, va envair Anglaterra des d’Holanda. Va convèncer els artesans de l’oest del país, on la indústria tèxtil estava deprimida. Va reunir un exèrcit de 3.000 soldats inexperts, i va intentar un atac per sorpresa a Sedgemoor (Somerset). Després de la derrota, va ser executat. Aquesta va ser l’última rebel·lió popular a Anglaterra, famosa per la sagnant repressió. Van ser condemnats a mort 300 rebels i molts més van ser deportats.

Jaume II va pretendre suprimir la Llei de Prova, però el Parlament no ho va admetre. Llavors, va recórrer a la seva prerrogativa per eximir a alguns individus de les lleis penals. Va substituir la meitat dels jutges i a 250 jutges de pau per catòlics, va integrar a quatre catòlics en el seu Consell Privat i va nomenar oficials catòlics en l’exèrcit. A Irlanda va aplicar la mateixa política. Mentrestant, arribaven a Anglaterra protestants perseguits a Regne de França.

A l’abril de 1688, Jaume II va promulgar la Declaració d’Indulgència, per la qual es van suprimir les lleis penals contra els catòlics i els dissidents. Al maig va obligar a la lectura de la Declaració en les esglésies. L’arquebisbe Sancroft i sis bisbes s’hi van negar a això i van ser jutjats, però van absolts pel jurat.

El 10 de juny, la reina Maria II va donar a llum a Jaume Francesc Estuard, obrint així la possibilitat d’una successió catòlica.

Líders protestants van escriure a Guillem III d’Orange oferint el seu suport si envaïa Anglaterra. Va desembarcar a Devon amb 20.000 homes i 500 vaixells. L’exèrcit professional de Jaume era també de 20.000 homes i tenia a més una milícia de similar nombre. Jaume es va traslladar a Salisbury on va embogir. John Churchill i el duc de Grafton es van passar a les forces de Guillem III d’Orange. Jaume II va fugir a França. Tots els whigs i la majoria dels tories van donar suport a la concessió del tron a Guillem III d’Orange i Maria II.

El Regne Unit

Naixement del Regne Unit: L’Acta d’Unió de 1707

La política de la reina Anna d’Anglaterra seria realitzar una integració més profunda. La proposta de la Unió va començar el 1706 amb les negociacions entre Anglaterra i Escòcia. Les circumstàncies de l’acceptació de la proposta són encara discutides. Els opositors creien que en no acceptar la proposta se’ls imposaria la Unió en termes molt menys favorables. Després de molt temps de debats el parlament hi va accedir.

El 1707 l’Acta d’Unió va rebre l’aprovació reial, abolint els regnes separats d’Anglaterra i Escòcia i van crear el Regne Unit de la Gran Bretanya amb un parlament únic. Anna seria la primera reina del tron britànic; Escòcia enviaria 45 representants al parlament de Westminster que s’havia transformat en el Parlament de la Gran Bretanya. Això també va significar que Escòcia i Anglaterra podien gaudir d’un del lliure comerç entre elles. No obstant això, algunes institucions escoceses i angleses no es van unificar: les lleis escoceses i angleses seguirien separades així com llurs monedes; l’Església d’Escòcia i l’Església d’Anglaterra no serien afectades per la Unió.

Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda

La invasió normanda d’Irlanda el 1170 va produir segles de lluites. Els reis d’Anglaterra volien conquerir tot el territori. Durant el segle xvii es va produir un assentament anglès i escocès a Irlanda. Possiblement influenciada per la guerra d’independència nord-americana, una força de voluntaris irlandesos va utilitzar la seva influència per a promoure la independència del parlament irlandès, la qual els va ser atorgada el 1782, acompanyada de lliure comerç entre les dues nacions. la Societat dels Irlandesos Units, conformat pels presbiterians de Belfast i catòlics i anglicans de Dublín van demanar la fi de la dominació britànica. Llur líder, Theobald Wolfe Tone va treballar amb la convenció Catòlica de 1792, la qual demanava la fi de les lleis penals. Sense aconseguir el suport del govern britànic, va viatjar a París on va sol·licitar el suport de les forces navals franceses en la insurrecció. Les forces independentistes van ser derrotades per les forces britàniques. El primer ministre William Pitt el Jove va concloure que l’única solució al problema seria acabar amb la independència irlandesa completament.

La unió legislativa de la Gran Bretanya i Irlanda va concloure l’1 de gener del 1801 sota l’Acta d’Unió (1800), i canviant el nom de l’estat a “Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda”. Irlanda va enviar 100 representants a la Cambra dels Comuns del Regne Unit del Parlament de Westminster, electes només pels irlandesos protestants, i d’aquests els pars irlandesos elegien un nombre limitat per representar-los a la Cambra dels Lords.

L’ampliació del sufragi restringit de 1832 va obligar el Partit Conservador d’Edward Smith-Stanley i Benjamin Disraeli a popularitzar les seves propostes i dur a terme la seva pròpia expansió del dret de vot en 1867. El partit inicialment es va oposar a una nova expansió de l’electorat, però finalment va permetre l’aprovació d’una nova reforma de 1884 del liberal William Ewart Gladstone, que el 1886 va negociar amb el Partit Parlamentari Irlandès una certa autonomia, dins del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda que fou derrotat per l’aliança dels conservadors amb el nou Partit Liberal Unionista de Spencer Cavendish i Joseph Chamberlain, escindit del Partit Liberal, i els governs de coalició dirigits per Robert Gascoyne-Cecil i Arthur Balfour es van mantenir el poder durant disset dels següents els vint anys, dirigint la Segona Guerra Bòer abans de patir una forta derrota a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1906 quan es va dividir per les seves posicions sobre el lliure comerç, fins que es va acordar la fusió completa dels dos partits el maig de 1912.

La lluita armada per la independència d’Irlanda va continuar esporàdicament durant el segle xix. Finalment, una república d’Irlanda es va autoproclamar a Dublín el 1916 i aprovada el 1919 pel Dáil Éireann, el parlament auto-declarat. Una guerra anglo-irlandesa va tenir lloc entre les forces de la corona i l’exèrcit republicà d’Irlanda des del gener de 1919 al juny de 1921. El tractat anglo-irlandès de 1921, negociat entre els representants de la Gran Bretanya i Irlanda, i aprovat per tres parlaments, va establir l’Estat Lliure Irlandès, que va sortir del Commonwealth britànic convertint-se en una república independent després de la Segona Guerra Mundial sense cap enllaç constitucional amb el regne britànic. No obstant això, sis comtats majoritàriament protestants del nord d’Irlanda van escollir romandre com a part del Regne Unit.

El Regne Unit i la Commonwealth

Al començament de la Primera Guerra Mundial, les colònies britàniques es van veure obligades a entrar en la guerra als costat del Regne Unit.

A la Declaració Balfour de 1926 de la Conferència Imperial, la Gran Bretanya i les colònies britàniques que havien obtingut l’estatus de “domini britànic” van acordar que eren “en igualtat de condicions, sense camp mena de subordinació en qualsevol aspecte dels seus afers interns o externs, però units per la lleialtat comú a la Corona i lliurement associats com a membres de la Mancomunitat Britànica de Nacions”. Aquests aspectes de la relació entre Gran Bretanya i les seves colònies i ex-colònies es van formalitzar finalment a l’Estatut de Westminster de 1931 que creava la Commonwealth. Tot estat membre de la Commonwealth és independent, però, roman dintre de la influència política internacional del Regne Unit. El mateix any, per mitjà de l’estatut de Westminster el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda van entrar al Commonwealth, però Terranova no ho va fer mai i el 1949 va esdevenir una província del Canadà.

Havent obtingut una certa autonomia, els estats de la Commonwealth no estan obligats a entrar a cap guerra amb el Regne Unit. Amb el començament de la Segona Guerra Mundial l’1 de setembre, 1939, el Regne Unit va entrar a la guerra el 3 de setembre, seguit d’Austràlia, Nova Zelanda i l’Índia. Caldria esperar sis mesos perquè Sud-àfrica entrés a la guerra i set dies més pel Canadà. L’Índia i Pakistan es van independitzar el 1947 que simbolitzaria la fi de l’Imperi. No obstant això, els territoris d’ultramar britànics (Bermudes, Gibraltar i les Illes Malvines entre altres) van preferir conservar l’enllaç orgànic amb el Regne Unit. Avui dia la Commonwealth compten 53 estats.

El segle XX

Primera Guerra Mundial

Els ideals victorians van continuar durant les primeres dècades del segle xx, i el que realment va canviar la societat britànica va ser el començament de la Primera Guerra Mundial. L’exèrcit mai no havia estat massa gran, amb només 247.432 soldats al començament de la guerra. Les reformes socials de les últimes dècades del segle xix van continuar el segle xx i van incloure la formació del Partit Laborista (Regne Unit) (Labour Party) el 1900.

Mentre que els liberals al govern estaven majoritàriament en contra de la guerra fins a la invasió alemanya de Bèlgica, els líders conservadors estaven fermament a favor d’ajudar França i aturar l’Imperi Alemany. El partit liberal tenia el control total del govern fins que la seva mala gestió de l’esforç de guerra durant la crisi de municions va ferir molt la seva reputació i el maig de 1915 es va formar un govern de coalició de tots els partits. A finals de 1916, el liberal David Lloyd George es va convertir en primer ministre, però els liberals aviat veure immersos en una divisió de la que mai es van recuperar i els conservadors van dominar el govern.

El sistema electoral a Gran Bretanya i Irlanda de 1918 ampliava el dret de vot als homes majors de 21 anys, posseïssin propietats o no, i el sufragi femení les dones de més de 30 anys amb certes condicions econòmiques, i va entrar en vigor a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1918. La reforma electoral protegir la base de votants conservadors a l’Anglaterra rural.

El 1918, l’exèrcit tenia ja 5 milions de soldats, i la nounada força aèria tenia la mateixa grandària que l’exèrcit abans de la guerra. Les gairebé tres milions de morts durant la guerra van ser conegudes com la “generació perduda”, i aquest nombre inevitablement va afectar la societat.

Postguerra

Les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1918 es van convocar immediatament després de l’Armistici de Compiègne que va posar fi a la Primera Guerra Mundial, i la coalició de govern del primer ministre liberal David Lloyd George, que va enviar cartes de suport als candidats als que donaven suport, va obtenir una victòria massiva. La signatura del tractat Angloirlandès de 1921 la proclamació de l’Estat Lliure d’Irlanda el 1922 i el suport que el Regne Unit donà a Grècia durant la guerra amb Turquia, van ser rebutjades pels conservadors, els quals decidiren abandonar el govern de coalició el 1922, després d’impulsar i atendre la Conferència de Gènova per resoldre la crisi del patró or i David Lloyd Georgees va veure forçat a convocar eleccions.

A finals de 1922 creixia la desafecció al partit conservador per la seva coalició amb el partit liberal de David Lloyd Georgei en octubre va abandonar la coalició, tot i els desigs contraris de la major part dels líders del partit. De resultes de tot això Andrew Bonar Law, el nou líder conservador es va convertir en primer ministre i convocà noves eleccions en les què els conservadors tornaren a adquirir la majoria parlamentària i va dur a terme algunes mesures com baixar els impostos directes sobre la renda. Al maig de 1923 es va veure obligat a deixar el govern a causa d’un càncer i va dimitir el 22 de maig, sent substituït pel canceller d’Hisenda, Stanley Baldwin. Amb les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1923 va arribar al poder el primer govern laborista de la història, en minoria i liderat per James Ramsay MacDonald. Els conservadors van recuperar el poder el 1924 en unes noves eleccions convocades quan MacDonald va perdre una moció de confiança però van ser derrotats el 1929 quan un govern laborista en minoria va prendre possessió. El 1931, després de l’enfonsament del govern de la minoria laborista, va entrar en una altra coalició liderada per Ramsay MacDonald, que estava dominada pels conservadors amb cert suport de faccions tant del Partit Liberal com del Partit Laborista (Nacional Laboral i Nacional Liberals).

El 1935, Stanley Baldwin va substituir Ramsay MacDonald com a primer ministre i va guanyar les eleccions generals de 1935 amb una altra gran majoria. Durant aquest temps, va supervisar l’inici del rearmament britànic i la Crisi per l’abdicació d’Eduard VIII. El tercer govern de Stanley Baldwin va veure una sèrie de crisis en els afers exteriors, inclòs l’enrenou públic pel Pacte Hoare-Laval, la crisi de Renània i l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Stanley Baldwin va renunciar el 1937 i va ser succeït per Neville Chamberlain.

Segona Guerra Mundial

El 3 de setembre de 1939 el Regne Unit declarà la guerra a Alemanya i el 10 de juny de 1940, hores abans de la invasió de França a través d’un veloç avanç pels Països Baixos, era clar que, després del fracàs a Noruega, el país no tenia confiança en com Chamberlain conduïa la guerra, i aquest dimití i el rei Jordi VI demanà a Winston Churchill, el Primer Lord de l’Almirallat que fos Primer Ministre que formés un Govern Nacional format per tots els partits. que va passar la Segona Guerra Mundial. Durant aquest temps, Anthony Eden fou el líder del Partit Laborista a la Cambra dels Comuns, però sempre es mantingué en un segon pla dins del partit. La seva situació personal (depressiu a causa del seu divorci i la desaparició d’un fill a la guerra) i la seva lleialtat a Winston Churchill van fer que mai es decidís a agafar les regnes del partit.

Adolf Hitler creia que la Gran Bretanya es rendiria, però Winston Churchill va decidir continuar lluitant fins al final. Per tant, els nazis van preparar un pla per a la invasió de l’illa, per al que primer s’havia d’aconseguir superioritat aèria sobre el cel britànic. La batalla d’Anglaterra va començar l’agost de 1940 amb Adlertag i els pilots britànics, a pesar d’estar en inferioritat numèrica, van oposar més resistència de l’esperada. Després d’unes quantes setmanes i de veure que no s’aconseguia un resultat clar, els nazis van decidir canviar d’estratègia i van començar a bombardejar Londres. Amb això esperaven atreure molts avions britànics i així poder destruir-los, però va tenir l’efecte contrari i va donar un respir a la RAF, que va poder recuperar-se de les pèrdues i el 17 de setembre Adolf Hitlerr va ajornar la invasió de Gran Bretanya que ja no es va tornar a preparar mai més.

Postguerra

L’any 1945, el Regne Unit era molt pobre i depenia força dels préstecs dels Estats Units per reconstruir la seva infraestructura danyada i la victòria del Partit Laborista portà als conservadors a l’oposició quan el partit va perdre contundentment les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1945 enfront davant un ressorgent Partit Laborista basat en el programa de justícia social i les polítiques d’esquerra com ara la creació del Servei de Sanitat Nacional i la provisió dels consells d’habitatge (council housing).

El Regne Unit havia perdut el seu estatus com a superpotència i ja no podia mantenir el seu imperi. Aquesta situació va dur a la descolonització dels territoris. Amb el triomf conservador a les eleccions generals de 1951 Churchill tornà a ser primer ministre, frenant el procés de descolonització que havien iniciat els laboristes i que havia donat pas a la Llei d’Independència de l’Índia de 1947, enviant tropes britàniques per lluitar a la Rebel·lió de Mau Mau a Kenya i contra l’emergència Malaia. El seu govern va fer front a polèmiques fruit de la Guerra Freda cada cop més evident com l’alliberament de presoners nazis com Albert Kesselring o Erich von Manstein per qüestions de salut, mediant entre França i el Vietnam a la Conferència de Ginebra, que segellà la pau entre ambdues el 1954, i organitzant la Conferència de Londres, que determinà l’estatus de l’Alemanya Occidental. En retirar-se en 1955 Anthony Eden el rellevà, havent d’intervenir en la esclat de la Crisi de Suez però el seu estat de salut empitjorà amb diverses infeccions en poc temps i presentà la seva dimissió a principis de 1957 retirant-se de la vida política, i Harold Macmillan fou nomenat Primer Ministre, càrrec des del qual reprengué el procés de descolonització i hagué de fer front a la crisi del canal de Suez i a l’expulsió de Sud-àfrica de la Commonwealth a causa de l’apartheid. En octubre de 1963, Harold Macmillan, en mig de l’escàndol sexual de John Profumo que implicava un ministre de Defensa, i el Partit Conservador, al poder des de 1951 en un país en declivi econòmic que no havia aconseguit incorporar-se a la Comunitat Econòmica Europea semblava dirigir-se a una forta derrota electoral, va emmalaltir i renunciar com a primer ministre i Alec Douglas-Home fou l’escollit per succeir-lo.

La dècada de 1960 seria una dècada pròspera i el començament de la modernització de l’Estat. Durant la dècada de 1970 el Regne Unit es va incorporar a la Comunitat Econòmica Europea (anteriorment França havia rebutjat el seu ingrés). Aquesta seria una dècada d’altes taxes d’atur i de desindustrialització de la manufactura tradicional.

Després de les primeres manifestacions en defensa dels drets civils i els enfrontaments amb la població protestant a Irlanda del Nord de 1969 convocades per la Northern Ireland Civil Rights Association, atacades per forces combinades del Royal Ulster Constabulary, Ulster Special Constabulary i legalistes. L’exèrcit britànic arribà el 14 d’agost i provà d’interposar-se entre les faccions enfrontades. Dos dies més tard, surt a la llum el balanç dels disturbis: nou morts, tots ells civils, majoritàriament republicans, 500 cases incendiades i 1820 famílies que han fugit de casa seva.

Margaret Thatcher

Margaret Thatcher es va convertir en primer ministre després de guanyar les Eleccions al Parlament del Regne Unit de 1979 i va introduir polítiques econòmiques destinades a revertir l’alta inflació i les lluites britàniques arran de l’hivern del descontentament i la recessió que s’aproximava. La seva filosofia política i polítiques econòmiques van emfatitzar la desregulació, especialment del sector financer, la privatització d’empreses de propietat estatal i la reducció del poder i la influència dels sindicats. La seva popularitat en els primers anys al càrrec va disminuir enmig de la recessió i l’augment de l’atur, fins a la victòria a la Guerra de les Malvines de 1982 i la recuperació de l’economia que va provocar un ressorgiment del suport i la seva reelecció a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1983. Va sobreviure a un intent d’assassinat de l’IRA Provisional en l’atemptat del Grand Hotel de Brighton de 1984 i va aconseguir una victòria política contra la Unió Nacional de Treballadors Miners a la vaga de miners de 1984–85. Margaret Thatcher va ser reelegida per a un tercer mandat amb un altre victòria contundent a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1987, però el seu posterior suport al Poll Tax va ser àmpliament impopular, i les seves opinions cada cop més euroescèptiques sobre la Comunitat Econòmica Europea no van ser compartides per altres membres del seu gabinet i va dimitir com a primera ministra i líder del partit l’any 1990, després que es va llançar un repte al seu lideratge.

La situació canviaria durant la dècada de 1990, que seria un període de creixement econòmic continuat que ha perdurat fins a l’actualitat.

Sortida del Regne Unit de la Unió Europea

Un 51,89% dels britànics va votar a favor d’abandonar la Unió Europea en un referèndum el 23 de juny de 2016 convocat pel primer ministre David Cameron. La sortida es va fer efectiva el 31 de gener de 2020, encara que el país va seguir formant part de la Unió Duanera i del mercat interior durant un període de transició que va acabar el 31 de desembre. El 29 de març de 2017 Theresa May, successora de David Cameron, es va invocar l’article 50 del Tractat de la Unió Europea i anuncia que el Regne Unit en sortirà dos anys després, el 29 de març del 2019. Tot i això, la data no s’acomplirà i Theresa May perd la majoria absoluta en les eleccions de 2017 i finalment és rellevada per Boris Johnson el 24 de juliol de 2019. Johnson promet fixa el 31 d’octubre d’aquell any com a data de sortida i ha de demanar una tercera pròrroga. La sortida es va fer efectiva el 31 de gener de 2020, encara que el país va seguir formant part de la Unió Duanera i del mercat interior durant un període de transició que va acabar el 31 de desembre. En aquesta transició, les negociacions van arrencar el març, però la pandèmia de la COVID-19 provoca una aturada fins al 15 d’abril, quan es reprenen les reunions de forma telemàtica. Els acords de pesca i sobre els serveis als mercats financers van els principals esculls durant les negociacions, que es van arribar a suspendre el 16 d’octubre per part de Boris Johnson, que va acusar la Unió Europea de no ser prou seriosa després d’una cimera que va acabar sense acord en matèria pesquera. Finalment, el 29 de novembre de 2020 es van reprendre les converses presencials i l’acord comercial es va assolir el 24 de desembre.

A les eleccions al Parlament del Regne Unit de 2019, el vot als laboristes va caure fins al 32% i una pèrdua de 60 escons, que va quedar amb 202, el menor des de les eleccions generals de 1935, i Jeremy Corbyn va anunciar la seva renúncia al liderat del partit, Boris Johnson va dimitir el 7 de juliol del 2022 per l’escàndol polític que va suposar el Partygate, sobre festes i altres reunions del personal del govern i del Partit Conservador celebrades durant la pandèmia de COVID-19 el 2020 i 2021, quan les restriccions de salut pública van prohibir la majoria de les reunions. El setembre de 2022, Liz Truss va succeir Boris Johnson i nomenada primer ministre per la reina Isabel II dos dies abans de la seva mort, i quan el govern va anunciar retallades d’impostos i préstecs a gran escala, es va produir una gran inestabilitat financera que va fer revertir la major part de les mesures. Davant les creixents crítiques i la pèrdua de confiança en el seu lideratge, Liz Truss va anunciar la seva dimissió com a líder del Partit Conservador el 20 d’octubre. Rishi Sunak va ser proclamat nou líder del partit el 24 d’octubre de 2022.

Les eleccions al Parlament del Regne Unit de 2024 suposaren els pitjors de la història del partit conservador. i el laborista Keir Starmer es va convertir en el nou primer ministre.

Informació pràctica

Documentació necessària

Per viatjar al Regne Unit és necessari un visat que s’ha de tramitar a https://www.gov.uk/check-uk-visa i el passaport en vigor.

El temps

El temps a Anglaterra varia constantment durant el dia, i tot i que no hi ha temperatures extremes, en un dia és habitual veure núvols, pluja, fres i sol.

Les pluges a Londres són freqüents durant tot l’any, pel que sempre és important portar un paraigua o capelina.

Tot i que les pluges són freqüents, sempre queda el consol de que no acostuma a ploure de forma abundant, sinó que el més normal és que es presenti en forma de plugim suau però constant.

Londres presenta un clima temperat pel que no és habitual que hi hagi temperatures extremes. Els mesos més freds estan compresos entre desembre i març, quan les temperatures mitges estan entre 0 i 8 graus. Els mesos més càlids són juliol i agost, durant els quals es pot arribar a 17 graus de temperatura mitja.

Moneda

La moneda oficial del Regne Unit és la lliura esterlina (GBP, £), en anglès, pound sterling. Cada lliura està dividida en 100 penics.

Els bitllets més comuns tenen un valor de 5, 10, 20, 50, i 100 lliures esterlines. També és possible trobar bitllets de 1£, però són realment rars de trobar, ja que només s’imprimeixen a Escòcia.

Les monedes en circulació són  de 1, 2, 5, 10, 20 i 50 penics i de 1 i 2 lliures. De vegades surten edicions especials de monedes de 5£ però, igual que passa a Espanya amb aquestes sèries, la seva circulació és merament teòrica.

Arrel de la mor de la reina Elisabet II al setembre de 2022, els nous bitllets amb el rostre del rei Charles III han entrat en circulació. Aquest nous bitllets només substituiran els que estiguin gastats i els de la imatge de la difunta reina es podran seguir utilitzant amb normalitat, pel que serà habitual veure ambdós dissenys compaginats.

Per estalviar diners en comissions, la millor opció és pagar amb targeta de crèdit sempre que es pugui. Quan es paga amb targeta el tipus de canvi és l’actual i la comissió màxima, depenent del banc emissor, acostuma a ser del 1%.

Per canviar diners, la forma més econòmica i la més recomanable es treure diners directament dels caixers automàtics, tot i que sempre hi ha altres opcions:

• Treure diners dels caixers automàtics: la comissió habitual per treure diners en moneda estrangera és del 4%, el millor és que abans del viatge consultar al banc la comissió que apliquen per treure diners en divisa estrangera. D’aquesta forma es pot valorar l’opció de treure diners durant el viatge.
• Canviar diners abans de viatjar: sempre hi ha qui prefereix canviar diner abans de viatjar. Per això hi ha dues opcions: es pot fer en un banc, tot i que les comissions són abusives per norma general (pot arribar al 10%), o bé fer-ho en una empresa especialitzada.
• Canviar diners en destí: si es prefereix canviar els diners un cop allí, es pot fer tant als bancs com a les cases de canvi. Recordar comparar tant el tipus de canvi com la comissió, o bé preguntar directament quantes lliures entregaran a canvi dels euros que es volen canviar.

Tipus de canvi: 1£ = 1,21€.

Londres

Contingut:

• Informació pràctica
• Història de Londres
• Palace of Westminster
• Westminster Abbey
• Big Ben
• Piccadilly Circus
• Tower of London
• Tower Bridge
• St. Paul’s Cathedral
• London Eye
• Hyde Park
• Camden Town
• Buckingham Palace
• Kensington Palace
• Trafalgar Square
• Covent Garden
• Chinatown
• Stamford Bridge
• Emirates Stadium
• Wembley Stadium
• British Museum
• National Gallery
• Imperial War Museum
• Wallace Collection
• Madam Tussauds
• Tate Modern
• London Transport Museum
• The Sherlock Holmes Museum

Informació pràctica de Londres

• Preus
• Dies festius
• Transport
• Informació d’interès

Preus

Tot i que el preu dels hotels i el transport a Londres és una mica excessiu, la ciutat presenta important avantatges pels turistes, ja que els principals museus de la ciutat tenen l’entrada gratuïta.

Alguns preus de Londres:

• Menjar i beguda:
  • Una cafè amb llet: 3 £ (3,56 €)
  • Una pinta de cervesa: 4 £ (5,93 €)
  • Sopar per a dos en un restaurant: 50 £ (59,35 €) (com a mínim, sense vi)
• Transports:
  • Bitllet senzill de metro (zones 1-3): 7,70 £ (9,14 €)
  • Travel Card per un dia en hora punta (zones 1-2): 14,40 £ (17,09 €)
  • London Pass amb dos dies de validesa: 93 £ (110,39 €)
• Allotjament:
  • Una nit d’hotel al centre: des de 100 £ (118,70 €)

Dies festius

El Regne Unit té 8 dies festius a l’any, coneguts com a Bank Holidays. Tenint la informació abans, és possible conèixer els dies que tanquen els museus o altres llocs d’interès.

Dies festius a Londres:

• Any nou: 1 de gener.
• Divendres Sant: (data variable).
• Dilluns de Pasqua: (data variable).
• Dia del Treball: 1 de maig.
• Festa de la Primavera: últim dilluns de maig.
• Festa de l’Estiu: últim dilluns d’agost.
• Nadal: 25 de desembre.
• Boxing Day (St. Stephens Day): 26 de desembre. Durant el segle XIX la classe alta anglesa tenia la costum d’entregar als seus servents els regals que els agradaven el dia després de Nadal. Avui en dia el Boxing Day marca l’inici de les rebaixes més importants de tot l’any.

Transport

Metro

Londres està dividit en 9 zones radials que comencen al casc històric. El 95% de les atraccions turístiques es troben a la zona 1 i 2, que cobreixen el centre de Londres. L’aeroport es troba a la zona 6.

A l’hora de comprar un bitllet de metro és necessari saber en quina zona es troba la parada d’origen i de destí.

Les tarifes depenen de la zona d’origen i destí. Els següents bitllets són vàlids en totes les zones indicades. Per exemple, el de la zona 1-3 permet agafar el metro a la zona 3 i sortir a la zona 1. Preu per trajecte en bitllet senzill:

• Zones 1-3: 4,90 £ (5,89 €)
• Zones 1-5: 5,50 £ (6,62 €)
• Zones 1-6: 6 £ (7,22 €)

Donat que els bitllets senzills tenen un preu bastant elevat, és recomanable l’ús de la targetes Oyster o Travelcard, amb les quals es pot estalviar bastant en el transport de Londres. També es pot pagar amb targeta contactless, en que el seu funcionament és similar a aquestes targetes però sense necessitat de carregar-les.

Targeta Oyster

La targeta Oyster és una targeta magnètica recarregable que simplifica el pagament als mitjans de transport públic. A part d’agilitzar el procés, els preus dels diferents mitjans de transport són menors utilitzant la targeta Oyster que quan es compren bitllets senzills.

El saldo de la targeta Oyster pot utilitzar-se de dues formes: pagament per ús (pay as you go) o amb abonament de trasnport (Travelcard). Ambdues modalitats es poden utilitzar en ambdues targetes. Per exemple, es pot tenir una Travelcard de zones 1-3 i també pagar un bitllet senzill de les zones 1-6.

Si el viatge és de 3 dies o menys, la millor opció és recórrer al sistema de pagament per ús, donat que el límit diari és el cost que tindria la Travelcard equivalent (6,50 £ (7,85 €). Per estances de més de 4 dies, és recomanable comprar la Travelcard de 7 dies, ja que el cost és menor que el de comprar 4 dies per separat.

En ambdues opcions cal tenir en compte que, si es vol beneficiar-se dels descomptes 2×1, cal comprar la Travelcard en paper (no la Oyster) als mostradors de National Rail a les estacions de tren.

Tarifes de pagament per ús, la tarifa Peak (hora punta) s’aplica els dies de diari entre les 6:30 a4 les 9:30 hores i entre kes 16:00 i 19:00 hores. La tarifa Off Peak s’aplica a la resta d’horaris, els festius i els caps de setmana.

Tarifes de metro, DLR i London Overground:

El preu de la tarifa en efectiu correspon al pagament sense la targeta.

Tarifes d’autobusos i tramvies:

Amb cada adult pot viatjar de forma gratuïta fins a 4 nens d’entre 5 i 10 anys. No hi ha límit de menors de 4 anys.

Els nens d’11 a 15 anys amb la targeta Oyster només paguen 0,70 £ (0,84 €) (Peak) o 0,65 £ (0,78 €) (Off Peak) per trajecte a les zones 1-6.

Tarifes d’ús limitat: aquestes tarifes serien les mateixes que les de la Travelcard equivalent, però cal afegir 5 £ (6,04 €) per targeta.

La targeta Oyster es pot adquirir a les taquilles de les estacions de metro i London Overground, a les màquines expenedores d’Oyster que hi ha en algunes estacions i a les taquilles de National Rail. Es poden recarregar als mateixos llocs i també als quioscos de premsa.

La targeta pot retornar-se als mateixos llocs on es pot adquirir. Al tornar-la, ens reintegraran tot el saldo no consumit i les 5 £ (6,04 €) que es paguen per adquirir la targeta.

Travelcard

La targeta Travelcard permet utilitzar-la il·limitadament durant un temps determinat, és la millor opció pels turistes.

Actualment es venen Travelcard de 24 hores i de 7 dies de duració, pel que l’elecció depèn dels dies que s’hagin de passar a Londres. També hi ha Travelcard mensuals i anuals, però estan destinades a residents de Londres.

La Travelcard de 24 hores es pot adquirir Peak (permet viatjar abans de les 9:30 hores) i Off Peak (només pot ser utilitzada a partir de les 9:30 hores).

Preus de la Travelcard d’un dia:

Preus de la Travelcard de 7 dies:

Amb cada adult pot viatjar de forma gratuïta fins a 4 nens d’entre 5 i 10 anys. No hi ha límit de menors de 4 anys.

La Travelcard es pot adquirir a les parades de metro, als llocs d’informació turística, a les estacions de National Rail i inclús en algunes botigues de premsa.

Depenent del lloc de compra s’adquireixen en un format o un altre. A les estacions de metro, al comprar la Travelcard de 7 dies, es rep precarregada en una Targeta Oyster. Si la compra es fa al mostrador de National Rail es rep com un bitllet imprès i amb símbol de National Rail, cosa molt important si es vol aprofitar els descomptes 2×1.

Tot i que al final ambdues targetes són similars, de fet la Travelcard es pot adquirir dins de la Oyster, des del punt de vista turístic hi ha dues diferències:

• Per a un turista pot resultar més incòmoda la Targeta Oyster: cal adquirir-la, recarregar-la i finalment retornar-la.
• Si s’adquireix la Travelcard en paper en un lloc del National Rail es pot aconseguir descomptes 2×1 en les principals atraccions.

Autobús

Els famosos autobusos de dos pisos de Londres no són el mitjà de transport més ràpid de la ciutat. No obstant, són una suggestiva forma de recórrer el centre de Londres.

La xarxa d’autobusos de Londres està formada per quasi 400 línies i més de 15.000 parades, pel que tractar d’orientar-se no és senzill.

Tot i que la millor opció és mirar a les pròpies parades les línies que paren i quin és el seu destí, també es pot mirar el plànol d’autobusos del centre de Londres aquí.

El preu d’un bitllet d’autobús senzill de Londres és de 2,20 £ (2,64 €) i per abonar-lo cal una targeta de crèdit contactless, una targeta Oyster o bé la Travelcard. Actualment ja no s’admet el pagament en efectiu.

L’horari i la freqüència dels autobusos diürns depenen de la línia i del dia de la setmana. El més habitual és que, igual que el metro, les principals línies operin entre les 5:00 i  les 24:00 hores.

Londres és una ciutat que mai dorm i les principals línies d’autobús circulen les 24 hores del cia.

A part de les línies 24 hores, moltes línies diürnes tenen continuïtat per la nit i s’identifiquen amb la lletra “N” (per exemple l’autobús 15 passa a ser el N15). A diferència de les línies 24 hores, les línies “N” poden tenir lleugeres modificacions de les rutes respecte a les diürnes.

La freqüència dels autobusos nocturns depenen del dia de la setmana. Les nits dels divendres i dissabtes, aquesta pot ser de només 10 o 15 minuts.

Es pot mirar el plànols d’autobusos nocturns aquí.

Informació d’interès

Londres és la ciutat més gran d’Europa i una de les més grans del món, compta amb 8,8 milions d’habitants a l’àrea urbana i més de 14 milions a l’àrea metropolitana.

Els endolls de Londres tenen tres clavilles (tipus G), pel que es necessita un adaptador pels aparells elèctrics. El millor és comprar-lo a Espanya perquè acostuma a ser més barat, tot i que sempre hi ha la possibilitat de demanar-ne un de prestat a l’hotel.

Si es té previst arribar a Londres en cotxe o llogar un allí per moure’s, amb el carnet de conduir espanyol n’hi ha suficient. Això si, no oblidar-se que al Regne Unit es condueix per l’esquerra.

L’hora oficial del Regne Unit és GMT+0. Durant tot l’any és una hora menys que a Espanya.

L’horari comercial de Londres és de 10:00 a 18:00, tot i que alguns supermercats i grans magatzems tanquen més tard. Es poden trobar alguns supermercats oberts fins a les 23:00 hores.

Telèfons d’interès:

• Emergències: 999.
• Emergències (mòbil) 112.
• Prefix de Londres: 020.
• Ambaixada d’Espanya: 020 7235 5555.
• El prefix del Regne Unit: 0044 o +44

Història de Londres

La ciutat no apareix fins després de la conquesta romana. El domini romà es va estendre des del segle I dC fins al segle V, en que va caure l’imperi. Al segle III, Londinium, amb el seu port, era un important nucli de població amb uns 50.000 habitants.

Arruïnada per les invasions anglosaxones del segle V, al segle VII es va convertir en la capital del petit regne Essex, i va ser seu episcopal.

Al segle IX va patir incursions escandinaves, la implantació dels colons danesos en el veïnat va fomentar l’esperit d’empresa i l’afany de comerç, cosa que al va convertir en el primer centre urbà del país. La serva riquesa va atraure als reis escandinaus i danesos que van assetjar la ciutat i la van obligar a pagar tribut.

Des de 1067 la ciutat va tenir els mateixos drets que un comtat i només va dependre de l’autoritat reial. D’aquesta època data la Torre de Londres.

Al 1191 la ciutat va constituir-se com a municipi (corporation) al canviar l’alcalde al primer ministre (portreeve). Al 1215, Londres va tenir el privilegi d’escollir al seu alcalde cada any.

Durant un llarg temps, Anglaterra no tenia una capital fixa. A partir del segle XIII, Westminster, lloc proper a Londres, es va convertir en una de les principals seus del Govern. A més, el creixement del comerç europeu va constituir un altre estimulant per convertir Londres en capital del regne.

Durant el segle XIV el port de Londres es va convertir en centre de distribució de mercaderies. Aquesta activitat va ser reforçada al segle XV per una poderosa indústria tèxtil.

Des del segle XVI i fins a meitats del segle XVIII, Londres es va beneficiar de la centralització política i de l’expansió del comerç marítim desenvolupada pels Tudor i continuada pels Stuart. Durant el regnat d’Enric VIII la ciutat comptava amb uns 100.000 habitants. A meitats del segle XVII ascendien a 500.000.

Al 1665, tot i que els grans plans d’urbanisme ja havien començat, la major part de la ciutat es trobava tancada dins de l’antiga muralla, cosa que va propiciar una greu epidèmia de pesta que va causar 70.000 víctimes. A l’any següent, un gegantesc incendi va destruir quatre cinquenes parts de la ciutat. La reconstrucció de la ciutat, base de l’àrea coneguda avui com la City, va tenir en compte les necessitats urbanístiques, i les obres mestres de l’arquitecte Wren van embellir el nou Londres. La ciutat es va convertir en el centre de la vida social angles, amb els seus palaus i salons, es teatres, les societats culturals (Royal Society, 1662) i els museus (Museu Britànic, 1753).

El creixement de Londres va ser impulsat amb la fundació, al 1694, del Banc d’Anglaterra.

Gran part del Londres actual pertany a l’època victoriana. Fins a principis del segle XIX, la capital estava reduïda als límits de la ciutat romana originària, més Westminster i Mayfair, rodejada de camps. La industrialització va atraure un creixent nombre de persones que van omplir aquests espais verds. Aquesta ràpida expansió va causa greus problemes com l’epidèmia de còlera de 1832, o la “gran pestilència”, al 1858, causada per la pudor del Tamesis que va obligar a suspendre les sessions parlamentàries.

Des de 1750 la població va passar de 700.000 habitants a més de 4.500.000 al 1901 (6.600.000 amb zones suburbanes). A finals del segle XIX Londres s’havia convertit en la capital de les finances i del comerç internacionals.

Les necessitats administratives d’un centre de tanta activitat comercial van impulsar a crear al 1888 una nova unitat territorial autònoma, el comtat de Londres, governat pel “London County council”. Aquest comtat va ser dividit en 29 unitats electorals (la ciutat i 28 burgs metropolitans), però l’expansió progressiva es va desbordar aviat fora dels límits del comtat al formar-se un zona suburbana de molt ràpid desenvolupament. Després d’un període estacionari, la població de la capital va començar a disminuir a l’acabar la I Guerra Mundial i va descendir per sota dels 3.500.000 cap al 1950. Com a contrapartida, l’àrea suburbana ha crescut sense parar.

Al 1963 es va portar a terme una nova divisió de l’aglomeració londinenca, que comprendria el casc antic i 32 burgs metropolitans.

Palace of Westminster

Palace of Westminster, conegut també com House of Parliament (Casa del Parlamanent), és un edifici gòtic victorià que alberga les dues Cambres que composen el Parlament Britànic.

A l’octubre de 1834, un assolador incendi va destruir l’antic palau que havia allotjat el Parlament des de 1512. L’edifici també havia servit com a residència reial a Londres des de l’època de Guillem el Conqueridor.

De l’antic palau només es va poder salvar una ínfima part, composada pel Westminster Hall, els claustres i la cripta de St. Stephen i la Jewel Tower, una construcció del segle XIV en la que es guardaven les joies d’or.

Dels 97 projectes presentats per a la construcció del nou edifici, els guanyadors del concurs van ser els arquitectes Charles Barry i Augustus Welby Pugin. Al 1847 l’edifici es veia pràcticament acabat amb la construcció de 1.200 habitacions, 11  patis i 3,5 km de passadissos.

L’ostentosa façana de l’edifici ofereix un bell panorama mentre els pinacles daurats i les estàtues dels reis es reflecteixen al riu. El palau es troba flanquejat per la Victoria Tower, una important torre que reuneix les còpies de totes les lleis del Parlament des de 1497, i també per la carismàtica torre de Big Ben.

Palace of Westminster només es pot visitar durant els mesos d’estiu. Al tractar-se d’un dels principals llocs per veure de Londres, acostuma a haver-hi grans cues per comprar les entrades pel palau, pel que per comoditat, el més recomanable és comprar-les per atalentat.

Horaris:

• Visites guiades: dissabtes de 9:15 a 16:30 hores.
• Agost: Dilluns de 13:15 a 17:30 hores. De dimarts a divendres de 9:15 a 16:30 hores.
• Setembre: De dimarts a divendres de 9:15 a 16:30 hores.
• Sessions parlamentàries: Dilluns de 14:30 a 22:30 hores. Dimecres de 11:30 a 19:30 hores. Dijous de 10:30 a 18:30 hores.

Preus: web oficial

• Adults:  29 £ (34,92 €).
• Entre 16 i 18 anys: 24,50 £ (29,50 €).
• Entre 5 i 15 anys: 13 £ (15,65 €).

Transport:

• Metro: Westminster Station, línies Circle, District i Jubilee.

Westminster Abbey

L’Abadia de Westminster és el temple més antic de la ciutat, és la seu de les coronacions i acull les tombes dels monarques i figures històriques britàniques dels últims mil anys.

És una abadia, construïda en estil romànic, que va ser consagrada l’any 1065 per donar acollida als monges benedictins. Entre 1245 i 1517 va ser reconstruïda en un estil gòtic i durant el segle XVIII va patir la transformació més gran, la construcció de les dues torres de l’entrada principal.

Tot i que l’abadia va ser incautada per Enric VIII durant la dissolució dels monestirs al 1534 i clausurada al 1540, es va salvar de ser destruïda gràcies a que es trobava sota el control directe de la Corona d’Anglaterra, fora de la jurisdicció de l’església. Aquests forts llaços amb la corona també van servir per salvar l’abadia dels atacs produïts pels iconoclastes durant el 1640.

Des de la coronació de Guillem el Conqueridor a l’any 1066, tots els monarques anglesos han estat coronats a l’Abadia de Westminster utilitzant un tro de coronació medieval del segle XI que encara es conserva.

Els murs de l’abadia guarden alguns dels millors exemples de l’arquitectura medieval londinenca. Amb una impressionant col·lecció de tombes i mausoleus de grans personalitats britàniques, l’abadia ocupa un lloc privilegiat en la consciència nacional britànica.

L’abadia posseeix nombrosos llocs d’interès al seu interior, tots convenientment explicats a través del recorregut que es realitza amb l’audioguia. Aquest són alguns dels llocs més destacables de l’interior:

• Lady Chapel: una de les capelles més impressionants de l’abadia, Lady Chapel, conserva un superb sostre i el carreu del cor des de l’any 1552.

• El racó dels poetes: el conegut com “racó dels poetes” alberga tombes i mausoleus de grans genis de la literatura com Charles Dickens, William Shakespeare, Geoffrey Chaucer, Samuel Johnson i Rudyard Kipling.

• Tro de Sant Eduard: El tro de coronació medieval, que data del segle XI, és el mateix en el que s’asseuen els sobirans per a ser coronats per l’Arquebisbe de Canterbury.

• Claustres: els preciosos claustres construïts entre els segles XIII i XIV uneixen l’església de l’abadia amb la resta de les dependències.

• Sala Capitular: la sala amb una estructura octogonal encara conserva el terra del mosaic del segle XIII.

• Collage Garden: amb més de 900 anys d’antiguitat, el Collage Garden és el parc més antic d’Anglaterra.

Tot i que el preu de l’entrada és elevat, val la pena recórrer l’interior per descobrir les impressionants meravelles decoratives i arquitectòniques que conserva a pesar dels segles. L’audioguia inclosa en el preu de l’entrada resulta de gran utilitat per recórrer l’abadia d’un forma interessant, coneixent els detalls de la seva història.

Horaris:

• De dilluns a divendres de 9:30 a 15:30 hores.
• Dissabtes de 9:00 a 15:30 hores.
• Diumenge tancat als turistes.

Preus: web oficial

• Adults: 25 £ (30,26 €).
• Majors de 65 anys i estudiants: 22 £ (26,63 €).
• Entre 6 i 17 anys: 11 £ (13,31 €).
• Menors de 6 anys: entrada gratuïta.
• Entrada gratuïta amb London Pass.

Transport:

• Metro: Westminster Station, línies Circle, District i Jubilee; St James’ Park, línies Circle i District.
• Autobús: línies 3, 11, 12, 24, 29, 53, 70, 77, 77A, 88, 109, 148, 159, 170 i 211.

Big Ben

La Torre del Big Ben, construïda al 1858 al costat del Palace of Westminster és un peculiar edifici de 106 metres d’alçada construït en un estil gòtic que alberga quatre enormes rellotges a les seves cares.

Tot i que generalment, quan parlem del Big Ben ens referim a la Torre del Rellotge de l’edifici del Palace of Westminster, aquesta denominació no és del tot exacta, ja que el Big Ben realment és una enorme campana de 14 tones que es troba a l’interior de la torre.

El rellotge de la Torre del Big Ben, compost per un rellotge de 7 metres de diàmetre a cada una de les seves cares, es va posar en marxa al maig del 1859. Avui en dia s’ha convertit en un símbol de la nació i les seves campanades són retransmeses a diari per la cadena de ràdio de la BBC.

Es tracta d’un dels rellotges més fiables que existeixen, ja que és capaç de suportar les inclemències meteorològiques com la neu o el vent, i inclús a suportat els bombardejos alemanys durant la II Guerra Mundial, mantenint intacta la seva puntualitat.

Tot i que són poques les ocasions en que el Big Ben ha patit incidències en la seva puntualitat, els ciutadans anglesos no podran oblidar aquell Cap d’Any de 1962 en la que van entrar amb 10 minuts de retràs a l’any nou degut a unes averies tècniques produïdes al Big Ben.

Transport:

• Metro: Westminster, líniés Circle, District i Jubilee.

Piccadilly Circus

Picadilly Circus és la plaça escollida per molts londinencs i turistes com a punt de trobada gràcies a la situació privilegiada que té i a l’enorme oferta d’oci que existeix a la zona.

La plaça és coneguda pels seus lluminosos, encesos des de 1908, i la Font d’Eros situada al centre, que s’ha convertit en una icona de Londres.

L’oferta d’oci de Piccadilly Circus és molt extensa, des d’una gran quantitat de botigues, cinemes i teatres, fins a restaurants per tos els gustos. A part també es pot fer una visita al Trocadero, una enorme sala de màquines plena de tot tipus de jocs.

En les immediacions de la plaça abunden les relacions públiques que ofereixen entrades amb descompte pels locals de moda.

Transport:

• Metro: Piccadilly Circus, líneas Piccadilly i Bakerloo

Tower of London

Construïda sota el regnat de William I, la Tower of London és una enorme fortificació que ha funcionat al llarg de la història com a residència reials, fortalesa i presó.

Durant més de 900 anys la Tower of London va ser sinònim de terror degut a que es tractava del lloc en que erren tancats tots aquells que ofenien al monarca. La majoria de presos van malviure en condicions espantoses i no van sortir amb vida, o van ser torturats abans de ser executats a la propera Tower Hill (Turó de la Torre).

Van ser molts els personatges de gran rellevància que van tenir la desgràcia de patir entres les partes de la Tower of London, entre els que es van incloure alguns reis derrocats, aristòcrates i clergues acusats de traïció. Alguns dels personatges més destacats entre els que van ser executats a la Torre Verda van ser la reina consort Anne Boleyn, la reina Jane Grey, el baró  William Hastings, o el pensador i escriptor Thomas More.

Què es pot veure dins de la Tower of London:

Crown Jewels (Joies de la Corona): compostes per corones, espases i ceptres d’incalculable valor tant material, com històric i religiós, la col·lecció de les Joies de la Corona és una de les atraccions preferides pels visitants.

White Tower (Torre Blanca): coneguda com la Tower of London, és l’edifici central i el més antic de la Tower of London, a part del que dona nom a la fortificació. Construïda entre els anys 1078 i 1100, la White Tower ha funcionat com a residència reial, armeria i presó.

Ravens (els Corbs): els corbs són els residents més famosos de la Tower of London. Segons la llegenda, si els corbs desapareixen es desplomaria la torre, i amb ella el regne. Amb l’objectiu d’evitar la catàstrofe, un dels guàrdies que protegeix la torre, conegut com Ravenmaster (Mestre dels Corbs), cuida els corbs i els hi talla l’extrem d’una de les ales per evitar que s’escapin.

Medieval Palace (Palau Medieval): a part de ser una imponent fortalesa, la torre també va constituir un confortable llar pels membres de la reialesa. A la zona del Medieval Palace encara es conserven algunes restes del mobiliari que mostren un luxe i l’opulència que en el seu dia va regnar a la torre.

Chapel Royal of St Peter ad Vincula (Capella Reial de St Pere i Vincula): construïda al 1520, la capella de la torre és el lloc en que es conserven les restes dels presoners més famosos que van ser executats a la torre. Avui en dia la capella continua essent el lloc d’oració de les més de 150 persones que viuen a la torre.

Horari: De 9:00 a 15:30 hores.

Preu: web oficial

• Adults: 35,80 £ (43,33 €).
• Entre 5 i 15 anys acompanyats d’un adult i joves de 16-17 anys: 17,90 £ (21,66 €).
• Estudiants i majors de 65 anys: 28,50 £ (34,50 €).
• Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

• Metro: Tower Hill, línies Circle, District i DLR.
• Autobús: 8, 9, 11, 15, 15B, 22B, 25, 133 i 501.

Tower Bridge

Tower Bridge és un vistós pont llevadís, construït en estil victorià que es troba al costat de la Tower of London.

A mesura que Londres s’anava expandint, va ser necessària la construcció de diversos ponts que unissin els dos costats del Tamesis.

El primer pont que es va construir va ser el London Bridge (Pont de Londres), al que li van seguir molts altres que es van situar a l’oest del mateix per no molestar la zona del port.

Durant el segle XIX es va produir un gran creixement a la zona de London Bridge i es va fer necessària la construcció d’un nou pas. Per no afectar al creixent trànsit fluvial, es va prendre la decisió de crear un pont llevadís accionat per màquines de vapor, que es veuria finalitzat al 1894, després de 8 anys de construcció.

Al 1910, les passarel·les elevades del pont van ser tancades al públic, ja que la majoria de la gent optava per esperar a que el pont baixés de nou. I al 1982, es van cobrir les passarel·les i des de llavors format part de l’exposició que ofereix l’interior del Tower Bridge.

La resta de l’exposició s’ocupa de destacar la importància del Tower Bridge en la història de la ciutat. Al llarg de les passarel·les superiors també es pot veure les fotografies dels ponts més emblemàtics del món entre els que hi ha la Tower Bridge.

Tower Bridge és un dels símbols més emblemàtics de Londres i acostuma a convertir-se en el blanc de les càmeres de fotos de tots els turistes. La visita a l’interior narra alguns aspectes interessants sobre la construcció del pont, però és una visita prescindible.

És molt comú confondre Tower Bridge amb London Bridge, un pont més auster, situat a l’est de Tower Bridge, que va ser el primer en construir-se per unir els dos costats del Tamesis.

Horari: de 9:30 a 18:00 hores.

Preus: web oficial

• Entrada a l’exposició: 13,40 £ (16,22 €).
• Majors de 60 anys, estudiants i discapacitats: 10,10 £ (12,22 €).
• Entre de 5 i 15 anys: 6,70 £ (8,11 €).
• Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

• Metro: Tower Hill, línies Circle, District i DLR.
• Autobús: 8, 9, 11, 15, 15B, 22B, 25, 133 i 501.

St Paul’s Cathedral

Amb una alçada de 110 metres, la St Paul’s Cathedral (Catedral de Sant Pau) és la segona més gran del món, just pel darrera de la Basílica de Sant Pere de Roma. Aquesta catedral és l’obra mestra de Christopher Wren.

L’emplaçament en el que es troba la St Paul’s Cathedral ha estat ocupat per edificis religiosos des de temps immemorables, ja que va ser el lloc escollit per col·locar un domen i posteriorment un temple grec. El temple va ser reemplaçat per l’església més antiga d’Anglaterra, construïda al 604 en fusta, va ser un dels molts edificis afectats per l’incendi de 1666, i va caldre reconstruir-la en diferents ocasions fins arribar a convertir-se en l’impressionant edifici actual erigit entre 1676 i 1710.

La St Paul’s Cathedral és un dels llocs principals de Londres ja que des de la seva construcció ha estat el lloc de celebracions d’importants esdeveniments, com el funeral de Winston Churchil o la boda del rei Charles III i Diana de Gal·les

La catedral és un enorme temple amb planta en forma de creu que presenta una vistosa decoració, sobretot en els preciosos sostres decorats amb pintures al fresc.

Convé realitzar la visita amb l’ajuda d’una audioguia gratuïta que s’entrega a l’entrada, ja que narra tots els detalls d’interès de cada racó de la catedral.

Probablement l’atractiu més gran és la cúpula, composta per tres galeries circulars. Després d’un ascens de 257 escales s’arriba a la primera d’elles, la Galeria del Susurros, situada a 30 metres d’alçada. Es tracta d’un lloc amb una increïble acústica en el que es pot escoltar el més mínim soroll produït a l’extrem oposat de la cúpula.

Després de pujar 376 escales més s’arriba a la Galeria de Pedra, on ofereix agradables vistes des de l’exterior de la cúpula, tot i que aquestes són superades per les de la Galeria Daurada, situada a 85 metres d’altura.

Les entranyes de la catedral es troben perforades formant una gran cripta en la que es conserven alguns fragments dels anterior temples i diferents monuments i memorials, a part de les restes d’alguns grans personatges britànics.

Horari: de dilluns a dissabte de 8:30 a 16:30 hores. Els dimecres de 10:00 a 16:30 hores.

Preu: web oficial

• Adults: 26 £ (31,04 €).
• Estudiantes i majors de 60 anys: 23,50 £ (28,05 €).
• Entre 6 i 17 anys: 10 £ (11,93 €).
• Packs familiars: dos adults i dos o tres nens 62 £ (74,02 €).
• Entrada gratuïta amb London Pass.

Transport:

• Metro: St Paul´s, línia Central.
• Autobús: línies 4, 11, 15, 23, 25, 26, 100 i 242.

London Eye

Coneguda com Millenium Whel (Roda del Mileni), el London Eye és una fita de disseny i enginyeria, construït al llarg de set anys per cents de treballadors provinents de cinc països diferents. Es va inaugurar al 2000.

El London Eye va ser la roda de fira més gran del món fins al 2006, amb 135 metres d’alçada, quan va ser superada per l’Estrella de Nachang de la Xina. Al 2008, els 165 metres del Singapure Flyer van marcar un altre record.

L’impressionant estructura està composta per 32 cabines de vidre, cada una de 10 tones de pes i amb una capacitat per a 25 persones. L’estructura gira constantment a una velocitat lenta per permetre que la gent pugui pujar sense parar-se. El recorregut per les altures de la ciutat dura aproximadament uns 30 minuts.

El London Eye ofereix unes vistes panoràmiques impressionats, tant de la ciutat com del camp. Els dies clars és possibles visualitzar a 40 km a la rodona, tot i que si hi ha massa sol, la claredat impedeix veure algunes parts de la ciutat.

Amb l’entrada s’inclou l’accés a la “4D Experience”, un petit curt en tres dimensions sobre la ciutat.

Com a punts negatius, el principal és que el preu és bastant elevat. Un altre problema és que en determinades èpoques les cues per pujar-hi poden ser de més d’una hora, tot i que això se soluciona reservant l’entrada de forma anticipada.

Horari: de 10:00 a 20:00 hores.

Preu: El preu pot variar segons el dia Consultar la web.

Transport:

• Metro: Westminster (línies Circle, Center i Jubilee) i Waterloo (línies Bakerloo, Jubilee, Northern i Waterloo & City).
• Autobús: línies 211, 77 i 381.

Hyde Park

El terreny del parc, més de 14 hectàrees, va pertànyer antigament a la Westminster Abbey fins que, al 1536, les terres van ser expropiades per Henry VIII i es va obrir com a parc públic al segle XVII.

El parc va ser seu de la Gran Exposició de 1851, per la qual es va construir el Palau de Vidre, però, al finalitzar l’Expo, el palau va ser retirat del parc degut a la pressió exercida pels ciutadans.

Hyde Park està considerat com el parc més antic de la ciutat i des de la seva creació ha estat escenari de duels, manifestacions i concerts. Des de fa anys hi ha la tradició de celebrar els aniversaris relacionats amb la Casa Reial disparant 41 trets de canons al migdia.

A part de passejar entre els camins verds i oblidar-se del soroll, a Hyde Park és possible realitzar múltiples activitats com prendre el sol, patinar, muntar en bicicleta i alguns altres esports. Una de les activitats preferides tant dels turistes com dels londinencs, és llogar una barca de rems al llac central anomenat Serpentine, un petit oasis habitat per una variada fauna aquàtica. Durant l’estiu, al parc se celebren múltiples actes, la majoria musicals.

A racó nord-est de Hyde Park es troba Speakers’ Corner, un curiós lloc en el que els diumenges al matí es reuneixen personatges (oradors i excèntrics) per fer discursos sobre diferents temes, tant religiosos com polítics. Es tracta d’un verdader espectacle al que la gent acudeix per escoltar, aplaudir o escridassar.

Els Speaker’s Corner es va fer famós durant la II Guerra Mundial, ja que era l’únic lloc en el que la gent podia defensar a Hitler o criticar a Churchill sense por a represàlies. Avui en dia a Speakers’ Corner és possible parlar de qualsevol tema, sempre i quan no vagi contra la llei.

Transport:

• Metro: Knightsbridge i Hyde Park Corner, línia Piccadilly; Lancaster Gate, Queensway i Marble Arch, línia Central.
• Autobús: línies 2, 6, 7, 8, 9, 10, 14, 15, 16, 19, 22, 30, 36, 38, 52, 73, 74, 82, 137, 148, 274, 390, 414 i 436.

Camden Town

Conegut pel seu mercat i la seva atmosfera alternativa, Camden Town és un lloc popular del barri de Camden. Durant el dia, la zona de Camden està plena de turistes i és una visita obligada, però durant la nit es converteix en una zona poc recomanada pel públic en general.

Al mercat hi ha molts llocs per menjar, les paradetes que es munten a la plaça, bastant més cars però amb millor aspecte (i on el menjar és bastant més bo), i els llocs fixos que hi ha als porxos, llocs de múltiples nacionalitats amb menjar de tot tipus, en els que venen safates de menjar per 4 £ (4,84 €). És curiós comprovar com, a mesura que passa el matí, van baixant els preus del menjar i acaben venent les safes a 1 £ (1,21 €).

Degut als seus peculiars habitants, la majoria de locals que ocupen el carrer són botigues de roba gòtica o de tatuatges i piercings.

Dins del propi mercat es poden trobar coses més interessants pel públic en general. A l’edifici de llocs de menjar hi ha moltes botigues i paradetes amb objectes curiosos.

Per anar a Camden Town cal reservar almenys un matí sencer, ja que és una zona bastant gran i molt diferent a les altres, que ningú queda indiferent. Si es pot escollir, el millor dia per anar-hi és el diumenge.

A Camden Town hhi ha moltes botigues curioses, entre les que pot cridar més l’atenció una botiga anomenada Cyberdog, en la que hi ha Dj, gogós, música techno a tot volum i roba molt curiosa, que avarca des de roba amb implants cibernètics fins a vestits d’astronauta.

Transport:

• Metro: Camden Town, línia Northern.

Buckingham Palace

Buckingham Palace és la residència de la Família Reial Britànica a Londres des de 1837. És el centre de celebracions nacional i reials, així com la cerimònia habitual del Canvi de Guàrdia.

Construït al 1703 pel duc de Buckingham, l’edifici va ser adquirit pel rei George III al 1762 per ser utilitzat com a residència privada. Des de la seva construcció ha anat ampliant-se i remodelant-se en diferents ocasions.

Durant les dues Guerres Mundials el palau va sobreviure de manera exemplar. En la I Guerra Mundial va tenir sort de no ser atacat, però durant la II Guerra Mundial, va ser bombardejat en diferents ocasions. El bombardeig més important va destruir la capella reial al 1940.

Buckingham Palace només permet visites a l’interior durant unes poques setmanes a l’any cada estiu, compreses entre meitats de juliol i setembre. Existeixen dos tipus d’entrades diferents: una de les modalitats permet visitar els Salons d’Estat i l’altra inclou també les Cotxeres Reials i la Galeria del Rei.

A part de les visites a l’interior, al llarg de tot l’any se celebra el Canvi de Guàrdia davant del palau, un acte capaç d’atraure mils de visitants.

El Canvi de Guàrdia dura aproximadament 45 minuts, en els quals, els guàrdies, coronats per enormes barrets de pel, realitzen la desfilada a ritme de diferents temes musicals, tant militars, com d’altres estils més actuals. Durant la cerimònia, que se celebra a l’entrada principal, els guàrdies que s’ocupen de la seguretat del palau són rellevats d’un manera molt especial, acompanyats per una banda musical militar.

El Canvi de Guàrdia es porta a terme diàriament a les 11:00 els mesos de juny i juliol. La resta de l’any es realitza cada dos dies (dilluns, dimecres, divendres i diumenge), exceptuant els dies de pluja en els que l’espectacle acostuma a cancel·lar-se.

Tot i que el Canvi de Guàrdia és una de les atraccions turístiques més grans de Londres, cal dir que es tracta d’una cerimònia una mica llarga i monòtona, sobretot després de portar una hora esperant per aconseguir un bon lloc per veure-la. Si es té planejat assistir a la cerimònia, el millor és arribar amb bastanta antelació i intentar situar-se a prop de l’enreixat del Buckinham Palace.

Horari de Buckingham Palace:

• Des del 10 de juliol al 31 d’agost: de 9:30 a 19:30 hores.
• Des de l’1 de setembre fins al 28 de setembre: de 9:30 a 18:30 hores.

Preus de Backingham Palace: web oficial

• Adults: 32 £ (38,52 €)
• Joves d’entre 18 i 24 anys: 20,50 £ (24,68 €)
• Nens entre 5 i 17 anys: 16 £ (19,26 €)
• Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

• Metro: Green Park, línies Jubilee, Piccadilly i Victoria.
• Autobús: línies 11, 211, C1 i C10.

Kensington Palace

Kensington Palace, dissenyat per Christopher Wren, ha estat el lloc de residència de la monarquia britànica des de fa més de 300 anys.

Aquesta enorme casa de camp construït de maó va ser reformada al 1689 per convertir-se en la llar de la monarquia durant vàries generacions.

El palau permet recórrer les antigues estances privades de la reialesa, mostra del luxe i l’exuberància en que van viure. Amb tota la seva atractiva estructura perfectament conservada, les parets del palau guarden històries que es mostres a través de les exposicions de cartes, joies, vestits, tapissos i nombrosos articles guardats amb recel.

El palau, de recent restauració, compta amb una nova exposició sobre la reina Victoria I i un petit apartat dedicat a la princesa Diana de Gal·les. Els jardins del palau són un petit oasis de tranquil·litat enmig de la ciutat, mentre que l’Orangery ofereix la possibilitat de prendre un té al més pur estil londinenc.

Horari: dillums i dimarts: tancat. De dimecres a divendres de 10:00 a 16:00 hores. Dissabtes i diumenges de 10:00 a hores a 18:00 hores.

Preus:

• Adults: 24,70 £ (29,92 €)
• Discapacitats i majors de 65 anys: 20 £ (24,22 €)
• Entre 5 i 17 anys: 12,40 £ (15,02 €)
• Entrada gratuïta amb London Pass.

Transport:

• Metro: High Street Kensington, línies District i Circle; Queensway, línia Central.
• Autobús: línies 9, 10, 49, 52, 70, 94, 148, 390 i 452.

Trafalgar Square

Trafalgar Square és una de les places més importants de Londres. Va ser creada al 1830 per commemorar la victòria de l’armada britànica enfront a l’espanyola i la francesa a la Batalla de Trafalgar.

Al centre de la plaça s’alça la majestuosa Columna de Nelson, construïda al 1843 en honor a l’Almirall Nelson mort mentre es trobava al comandament de l’armada britànica a la Batalla de Trafalgar.

La columna de granit de quasi 50 metres d’alçada està coronada per una estàtua de l’Almirall Nelson i rodejada per quatre lleons de grans dimensions, construïts a partir del bronze fos dels canons de la flota francesa.

A la part alta de la Plaça s’aixeca la majestuosa National Gallery i davant d’ella se situen dues grandioses fonts que s’il·luminen quan cau la nit

A la plaça es poden veure vàries estàtues de personatges cèlebres entre les que destaca la de George Washington. Aquesta estàtua, regal de l’estat de Virgínia, es troba situada sobre el sòl importat dels Estats Units, ja que Washington va jurar no tornar a posar un peu sobre terra britànica.

Com a mostra d’agraïment del poble noruec pel seu recolzament durant la II Guerra Mundial, des de 1947 és tradició que Oslo doni un avet perquè es col·loqui com a arbre de Nadal a Trafalgar Square.

La Trafalgar Square es troba animada i concorreguda a qualsevol hora del dia.

Transport:

• Metro: Charing Cross, línies Northern i Bakerloo.

Covent Garden

La història de l’actual plaça de Covent Garden va començar al segle XVII, quan el terreny va passar de mans dels monjos de Westminster a ser propietat dels comtes de Bedford. Al 1631 van començar les obres per a convertir la zona de cultiu en una plaça pública.

A l’any 1660 es va crear un gran mercat de flors, fruites i verdures que va fer famós el barri i, a principis del segle XIX, l’aspecte de la plaça es va veure modificat per la construcció de tres pavellons coberts que van passar a allotjar el mercat.

Al 1974 l’edifici del mercat va ser rehabilitat per a transformar-lo en un superfície comercial que s’ha mantingut fins a l’actualitat, atraient tant a turistes com a londinencs amb el seu aire bohemi i acollidor.

Ara, el Covent Garden continua sent un barri molt especial, animat a qualsevol hora del dia. A la zona es pot gaudir de les botigues de moda situades a Floral Street, o bé dels petits llocs dels mestres artesans de la superfície comercial coberta.

També és recomanable visitar Covent Garden per passar una tarda agradable prenent un cafè a qualsevol dels múltiples locals, acudir a una de les funcions de la Royal Opera House. I si es pot visitar en dijous, la plaça està plena de paradetes de dolços i pastissos artesans.

Transport:

• Metro: Covent Garden, línia Piccadilly.
• Autobús: línies 9, 13, 15, 23, 129, 153 i RV1.

Chinatown

Chinatown és el barri xinès de Londres, situat al barri de Soho. Es caracteritza pels seus restaurants, botigues i el seu ambient únic.

La zona original es trobava a la part est de Londres, on van començar a concentrar-se mils de mariners xinesos a finals del segle XVIII. Aquests havien estat contractats a la Xina però, per raons diverses,  van haver de quedar-se a viure a Londres.

A l’any 1914, ja havien obert 30 negocis xinesos a Limehouse, la majoria per provenir als propis mariners. Durant la II Guerra Mundial la zona va quedar destruïda i trobar treball a la marina era missió impossibles pels estrangers.

A meitat del segle XX els xinesos que quedaven a Londres patien sèries penúries. Per sort per a ells, els soldats que tornaves d’Àsia arribaven amb ganes de seguir degustant menjar asiàtic. En aquesta època es van obrir els primers restaurants a Gerrard Street, un carrer amb molta reputació gastronòmica internacional.

La popularitat dels restaurants xinesos va atreure a grans emprenedors asiàtics que van convertir la zona en l’actual Chinatown de Londres.

Per menys de 10 £ (11,93 €) es pot fer un menú en la majoria dels restaurants de la zona. El menjar de Chinatown és bastant autèntic que la dels restaurants d’Espanya.

Transport:

• Metro: Leicester Square, línies Northern i Piccadilly.
  Autobús: línies 14, 19, 38, N19 i N38

Stamford Bridge

L’estadi de Stamford Bridge és un dels camps més importants i icònics del món. Llar del Chelsea FC des de 1905, va arribar a ser també l’estadi amb més capacitat d’Anglaterra a principis del segle XX.

“The Bridge” com es coneix comunament, data de 1977 quan va ser concebut per a ser utilitzat pel Fulham FC, un altre dels clubs de la capital anglesa. Degut a l’oposició d’aquest a mudar-se, es va crear London Athletics, club que anys més tard acabaria adoptant el nom de Chealsea Football Club.

A part d’haver patit múltiples reformes i la seva capacitat ha anat variant amb els anys. Actualment disposa de 41.841 seients, cosa que el converteix en el desè estadi més gran de la Premier League. Però si ens remuntem als anys 1930, quan la seva capacitat era molt superior i enlloc de seients, les persones veien el partit dempeus, va arribar a la xifra de 82.905 persones assistint a un Chelsea FC contra Arsenal FC. A dia d’avui, aquesta xifra segueix sent la segona major assistència de la història a un partit de futbol anglès.

Stamford Bridge ha estat escenari d’un centenar de partits èpics, remuntades d’infart i gols a l’últim minut. Pel túnel de vestidors han desfilat llegendes “blues” com Frank Lampard, Didier Drogba, John Terry o Gianfranco Zola.

Però a part de grans noms, el Chelsea FC també té en el seu haver una gran quantitat de títols que el converteixen en un dels clubs més llorejats d’Anglaterra. Entre tots els seus triomfs destaquen les dues Champions League aconseguides al 2012 enfront al Bayer de Munich i al 2021 enfront el Manchester City. Altres títols pels que destaquen els de Londres són 6 Premier Leagues, 8 FA Cups, 2 UEFA Europa Leagues, un Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs.

El tour per l’estadi del Chelsea és un dels més visitats i populars de tota Anglaterra, durant el recorregut es pot visitar alguna de les zones més importants i exclusives de l’estadi, com la sala de premsa, el túnel d’entrada al camp o inclús els vestuaris. Amb l’afegit de que es pot sortir a la gespa.

Gràcies a l’experiència multimèdia, els visitants poden sentir el que viuen els jugadors minuts abans de saltar ala gespa, gaudir d’imatges històriques i visitar el museu del club, un lloc en el que descansen tots els títols obtinguts en competicions nacionals i internacionals.

L’impressionant museu del Chelsea està decorat amb multitud d’imatges d’arxiu i vídeos de les grans gestes del club, tot això acompanyat per equipacions i pilotes històriques utilitzats per llegendes com Hernan Crespo, Michael Ballack o  Petr Čech.

Horari:

• Tots els dies de 10:00 a 16:00 hores.
• Museu: de 9:30 a 17:00 hores (fins a les 19:00 juliol i agost).

Preu: Tour de l’estadi (clàssic):

Adults: 42 £ (50,58 €)

• Adults: 42 £ (36,13 €)
• Entrada reduïda: 30 £ (36,13 €)
• Nens de 5 a 15 anys: 29 £ (34,92 €)
• Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

Metro: Fulham Broadway, línia District.
Autobús: línies 14, 211 i 414.

Emirates Stadium

L’Emirates Stadium és un dels estadis més impressionants i imponents de tota Anglaterra. És la llar de l’Arsenal FC des de la seva inauguració al 2006, amb 60.361 espectadors, és el quart estadi amb més capacitat d’Anglaterra, per darrera de Wembley, Old Traford i el Tottenham Stadium.

El recinte compta amb la categoria de 4 estrelles atorgada per la UEFA, cosa que significa que pot albergar grans esdeveniments com la Champions League, l’Europe League i l’Eurocopa. A més, la instal·lació i tots els espais han estat creats i dissenyats seguint les tècniques més modernes i avantguardistes en la construcció de complexos esportius.

Els “gunners, que és com es coneixen els seguidors de l’Arsenal FC, el club més llorejat de Londres, amb un total de 13 Premier Leagues, 14 FA Cups, 2 Copes de la Lliga i una Recopa d’Europa.

El tour de l’Emirates Stadium és un dels més populars i aclamats d’Europa, no només pel seu estadi, sinó per múltiples espais i sales interactives de les que disposa al llarg del seu recorregut. El recorregut passa pels vestuaris de l’equip, el túnel d’accés al camp i inclús per la sala on s’ofereixen les rodes de premsa.

Durant la visita es compta amb una audioguia en espanyol.

Les estàtues de grans noms de la història de l’Arsenal FC decoren els voltants de l’estadi i són sense dubte un dels principals atractius del Emirates. Aquest passeig de llegendes compta amb jugadors coneguts internacionalment, com el davanter Thierry Henry o el centrecampista neerlandès Dennis Bergkamp.

El passeig de la fama et transporta per diferents etapes de la història d’un dels clubs més importants del Regne Unit, des dels anys 1920 amb Herbert Chapman i l’Arsenal de les quatre lligues en cinc anys, fins als 1980 i 1990  amb Tony Adams, la mítica llegenda “gunner” que va passar un total de 19 temporades al club.

Horari: Tours auto-guiats:

• De dilluns a divendres: de 09:30 a 17:00 hores.
• Dissabtes: de 9:30 a 17:00 hores.
• Diumenges: de 10:00 a 16:00 hores.

Preus:

• Adults: 30 £ (36,34 €)
• Estudiants, discapacitades i majors de 65 anys: 25 £ (30,28 €)
• Entre 5 i 15 anys: 20 £ (24,22 €)
• Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

• Metro: Arsenal, línia Piccadilly.

Wembley Stadium

L’Estadi de Wembley és un dels temples futbolístics més importants del món. Seu de finals de la Champions League i de Copa del Món, actualment és l’estadi amb més capacitat de tot el Regne Unit.

Un dels millors futbolistes de tota la història, Pelé, va posar-li un sobrenom de “Catedral del Futbol” degut a l’atmosfera i ambient, ambdós únics al món.

Wembley va ser la seu de la final de la Copa del Món de l’any 1966 i amés va albergar fins a cinc finals de la Champions League, entre aquestes destaquen els campionats de dues del FC Barcelona, una de l’AC Milan, del Manchester United i de l’Ajax d’Amsterdam.

Però a part del futbol, també es coneix el vell Wembley en tot el món per ser la seu principal dels Jocs Olímpics de 1948, i per albergar algun dels concerts més importants de la història de la música. En aquest recinte ha citat al llarg de la història a bandes i artistes tan icònics com Queen, Guns N’Roses, Michael Jackson o Céline Dion.

A l’any 2002 o després de multituds d’esdeveniments i celebracions, es va procedir a  la demolició, per a reconstruir al mateix lloc el que avui en dia és l’estai més gran del Regne Unit.

Amb una capacitat de més de 90.000 espectadors, el nou Wembley és de llarg el complex més gran esportiu de tot el Regne Unit, i el segon d’Europa darrera el Camp Nou de Barcelona.

Actualment és propietat de la Federació Anglesa i és el lloc on la Selecció Nacional juga els seus partits com a local. A més de ser seu de la final de la FA Cup i altres tornejos anglesos, ha acollit les finals de la Champions League al 2011, 2013 i 2024, acull cada any partits de futbol americà i ´s escenari d’excepció per actuacions musicals dels artistes més importants del moment.

El tourde Wembley és una de les més interessants, passejant per les seves instal·lacions espot entrar als vestuaris, la sala de premsa, la llotja presidencial i el túnel d’entrada al terreny de joc, així com el museu de Wembley, una autèntica col·lecció de relíquies entres les que destaquen trofeus, camisetes i fotografies úniques en la història de l’esport.

Horari: de 9:30 a 15:30 hores.

Preus:

• Adults: 25 £ (30,28 €)
• Estudiants, majors de 65 anys i nens de 5 a 16 anys: 18 £ (21,80 €).
• Família: 70 £ (84,80 €)
• Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

• Metro: Wembley Park Station, línies Jubilee i Metropolitan.
• Autobús: línies 18, 83, 92 i 224.

British Museum

El museu es va crear al 1753 i es va obrir definitivament al públic al 1759. Els orígens del British Museum van units al físic i col·leccionista Hans Sloane, que desitjava que la seva col·lecció de més de 80.000 articles perduressin després de la seva mort. Entre els objectes de la col·lecció estaven inclosos més de 40.000 llibres i antiguitats procedents de Grècia, Roma, Egipte, Orient Mitjà i Amèrica.

La primera ubicació del British Museum va ser la Casa Montagu, una mansió del segle XVI que va començar a quedar-se petita degut al ràpid creixement de les col·leccions, tant per les compres realitzades pel museu, com per les diferents donacions.

Al 1782 va augmentar considerablement la col·lecció de peces d’origen grec i romà i, després d’això, al 1802 el museu va adquirir una gran quantitat d’antiguitats egípcies, entre les que s’inclou la impressionant Pedra Rosetta (gràcies a la qual s’han pogut traduir els jeroglífics egipcis). Al 1823 el rei George IV va donar la biblioteca del seu pare ne tota la seva totalitat, pel que l’edifici del museu va començar a quedar-se petit.

Al 1852 va finalitzar la construcció del nou edifici del British Museum, que és el que es manté avui.

Al 1887, degut a la falta d’espai, la col·lecció d’objectes naturals es va traslladar al Natural History Museum (Museu d’Història Natural), i al 1973 el British Library (Biblioteca Britànica) es va independitzar el museu.

Els més de 7 milions d’objectes procedents de tots els continents que posseeix el museu, es troben ordenats segons el lloc de procedència. El museu té tal extensió, que per visitar-lo tot sense pressa es necessari dedicar-hi més d’un dia, però per veure el més important, un matí és suficient.

Una de les grans parts que val la pena destaca és el Gran Atri al centre del museu, un enorme espai amb una coberta de vidre en la que es troba la sala de lectura de la British Library.

Al llarg de les diferents sales es possible trobar qualsevol tipus d’objecte, des de porcellana xinesa, fins a antiguitats prehistòriques i medievals, o monedes i medalles de diferents períodes. Les parts més vistoses del museu són la secció de l’Antic Egipte (la millor després de la del Museu Egipci del Caire), i la de l’Antiga Grècia.

El British Museum és el museu més entretingut de la ciutat per aquells als que no li agradin massa els quadres i prefereixin culturitzar-se d’una altra forma. El museu rep més de 5 milions de visites anuals, cosa que el converteix en el tercer museu més visitat del món, per darrera del Louvre de París i del Metropolitan Museum de New York.

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores. Divendres fins a les 20:30 hores (algunes galeries)

Preu: Entrada gratuïta.

Transport:

• Metro: Holborn, línies Central y Piccadilly; Tottenham Court Road, línies Northern i Central.
• Autobús: línies 1, 7, 8, 10, 14, 19, 24, 25, 29, 38, 55, 73, 98, 134, 242 i 390.

National Gallery

Els inicis de la National Gallery es remunten al 1824, quan l’estat britànic va comprar 38 quadres de la col·lecció privada del banquer John Julius Angerstein per 57.000 £ (68.891,24 €). A partir d’aquest moment, la galeria va començar un important i ràpid desenvolupament i actualment compta amb més de 2.300 pintures, de les que dos terços són donacions privades.

Des de la creació i degut al ràpid creixement en nombre d’obres, la galeria s’ha vist obligada a canviar de localització diverses vegades. Actualment, la galeria es troba situada en la seva tercera ubicació, un edifici de notables extensions creat per William Wilkins, al nord de Trafalgar Square.

La National Gallery de Londres exposa obres pictòriques de procedència europea, des de 1250 fins al 1900. La col·lecció permanent està composta per més de 2.300 pintures, entre les que destaquen algunes obres de Rembrandt, Tiziano, Velázquez, Van Gogh i Michelangelo.

Tot i que la National Gallery posseeix una mida més reduïda que altres galeries de renom com el Louvre, és un museu de notable qualitat i varietat artística que avarca la pràctica totalitat de la història de la pintura al món occidental, essent possible observar l’evolució dels estils pictòrics des del Renaixement fins al Postimpressionisme. Al contrari que d’altres museus d’art, la National Gallery no disposa d’objectes decoratius o escultures, sinó que les seves col·leccions estan centrades en el món de la pintura.

Horari: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores. (divendres fins les 21:00 hores).

Preu: Entrada gratuïta.

Transport:

• Metro: Charing Cross, línies Northern i Bakerloo; Leicester Square, línies Northern i Piccadilly.

Autobús: línies 3, 6, 9, 11, 12, 13, 15, 23, 24, 29, 53, 77A, 88, 91, 139, 159, 176 i 453.

Imperial War Museum

L’Imperial War Museum té com a finalitat afavorir l’anàlisi dels grans conflictes bèl·lics produïts al llarg de la història, atorgant gran importància als efectes de la guerra sobre la població civil.

L’Imperial War Museum (Museu Imperial de la Guerra) va obrir les portes al públic al 1920 al Palau de Vidre de Sydenham Hill. Al 1936 es va traslladar a l’actual ubicació a l’antic hospital psiquiàtric de Bethlem.

Amb el començament de la II Guerra Mundial el museu va experimentar un ràpid creixement de les col·leccions, les quals van començar la seva expansió cap a altres seus situades a Londres, com el Buc de Guerra HMS Belfast i el Museu Churchill, i cap algunes altres fora de la ciutat.

Les extenses col·leccions del museu inclouen documents oficials, materials de vídeo i fotogràfic, vehicles militars, avions i armament militar. Tot i que el museu té una visió global del món bèl·lic, presta especial atenció a les guerres en les que ha format part el Regne Unit.

Recorrent les sis plantes del museu s’arriba a prendre consciència de la gran magnitud dels efectes de la guerra sobre la població civil.

El soterrani del museu resulta especialment interessant ja que conté peces originals de les dues guerres mundials, a part de les reconstruccions d’alguns escenaris bèl·lics, a través dels quals és possible experimentar la sensació dels militars que es trobaven a les trinxeres. Una petita exposició dedicada als nens durant la guerra, deixa patent el modus vivendi que van arribar a tenir els més petits i com tractaven d’evadir-se de la realitat convertint el terror en un joc.

La planta baixa és la més vistosa perquè conté grans mostres de l’armament pesat, com alguns tancs o coets. A la primera planta val la pena destacar l’exposició dedicada a la guerra secreta, un espai dedicat a mostrar els materials que van ser utilitzats per a les tasques relacionades amb l’espionatge. La segona i la tercera planta del museu mostren una exposició bastant dura que narra els horrors que es van viure durant l’Holocaust, a través de materials i objectes originals.

L’Imperial War Museum de Londres és un dels millors que existeixen a nivell mundial. Les exposicions no només ofereixen la possibilitat de contemplar de prop la carcassa d’una bomba atòmica, un torpede humà, tancs o avions militars, sinó que també mostren les experiències personals de personal militar que va participar en les guerres i les dels ciutadans que van patir les conseqüències.

Horari: tots els dies de 10:00 a 18: hores.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport:

• Metro: Lambeth North, línia Bakerloo; Waterloo, línies Bakerloo, Northern i Jubilee; Southwark, línia Jubilee; Elephant & Castle, línies Bakerloo i Northern.
• Autobús: línies 1, 3, 12, 45, 53, 59, 63, 68, 100, 159, 168, 171, 172, 176,188, 344, 360, 453 i C10.

Wallace Collection

La Wallace Collection (Col·lecció de Wallace), fundada a partir de la col·lecció privada de Sir Richard Wallace, va obrir les portes al públic al 1900. La col·lecció alberga una variada gama de belles arts i arts decoratives des dels segle XV fins al XIX.

L’extensa Wallace Collection conté més de 5.000 objectes que van ser recopilats al llarg dels anys per quatre generacions de la família Hertford. Alguns elements més destacables de la col·lecció són els articles realitzats en porcellana de Sèvres, una àmplia recopilació d’obres pictòriques franceses o el mobiliari original de la casa, que també constitueix una gran mostra artística.

La Wallace Collections posseeix grans tresors com algunes pintures de Tiziano, Rembrandt, Rubens, Van Dyck, Velázquez i Canaletto, una impressionant col·lecció d’armes i armadures, escultures medievals i renaixentistes, a més d’alguns objectes de vidre, bronze i or ordenats al llarg de 25 galeries.

A part de les exposicions, val la pena conèixer la preciosa mansió del segle XVIII en la que s’ubiquen.

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport:

• Metro: Bond Street, línies Central y Jubilee; Baker Street, línies Circle, District, Hammersmith & City, Jubilee i Metropolitan; Oxford Circus, línies Bakerloo, Central i Victoria.
• Autobús: línies 2, 10, 12, 13, 30, 74, 82, 94, 113, 137 i 274.

Madam Tussauds

L’escultora Marie Tussaud, va establir la seva primera exposició de figures de cera a Londres l’any 1835, oferint l’entrada a 6 penics. Després de convertir-se en un èxit, al 1884, el museu es va traslladar a l’edifici en el que es troba en l’actualitat. Posteriorment es van estendre per diferents llocs com Amsterdam, Bangkok, Berlin, Blackpool, Hollywood, Hong Kong, Las Vegas, New York, Shanghai, Washington i Viena.

El Madam Tussauds té diferents exposicions que ordenen les figures en diferents categories. Aquestes són algunes de les seccions preferides per molts visitants:

• Festa VIP: a la primera de les sales del museu se celebra una festa en la que els convidats són grans celebritats com Morgan Freeman, Leonardo DiCaprio, Nicole Kidman, Brad Pitt o Angelina Jolie.
• Zona d’esports: es tracta de la zona en que tenen cita alguns grans esportistes com Tiger Woods o Muhammad Ali.
• Cita amb la reialesa: com no podia ser d’una altra manera, al museu és possible tenir una cita amb la reialesa. La reina Elisabet II, el rei Charles III i alguns altres membres de la família reial mostres més propers que mai.
• Cultura: a aquesta zona dedicada a la cultura es reuneixen alguns dels grans genis de tots els temps, com William Shakespeare, Albert Einstein, Stephen Hawking, Pablo Picasso i Charles Darwin.
• Líders mundials: mai va ser tan fàcil seguir de prop als grans líders mundial. Aquesta zona reuneix a Barack Obama amb Margaret Thatcher, Winston Churchill, Nicolas Sarkozy, Ronald Reagan, Tony Blair i Martin Luther King.
• Cambra dels horrors: es tracta d’una zona en la que diversos actors intenten infondre terror als visitants.
• L’esperit de Londres: a bord d’un dels taxis de l’atracció és possible viatjar a través del temps per reviure la història de Londres.
• Superherois de Marvel en 4D: Alguns dels superherois més coneguts de la factoria Marvel uneixen les seves forces contra el mal en una entretinguda pel·lícula en 4D.

Les figures del museu estan realitzades amb tot luxe de detalls, mostrant una gran qualitat enfront altres museus de cera.

Tot i els preus excessius, el museu Madame Tussauds és un dels museus més visitats de Londres i hi acostuma ha haver-hi massa gent a qualsevol hora del dia. Per evitar les aglomeracions, el millor és tractar d’arribar a primera hora del dia o durant l’hora de dinar.

Horari: tots els dies de 9:00-10:00 a 16:00-18:00. (depenent de la data l’horari pot variar).

Preus:

• Adults: 29 £ (35,04 €)
• Nens entre 2 i 15 anys: 26 £ (31,42 €)
• Menors de 2 anys: entrada gratuïta.

Transport:

• Metro: Baker Street, línies Jubilee, Bakerloo, Metropolitan, Hammersmith and City i Circle.

Tate Modern

El Museu Nacional Britànic d’Art Modern, més conegut com Tate Modern, exposa i conserva obres de caràcter internacional que aparquen des de l’any 1900 fins a l’actualitat. El Tate Modern és el museu d’art modern més visitat del món, superant el MoMA de New York i al Museo Reina Sofía de Madrid.

Un detall que fa especial al Tate Modern és la seva ubicació a la reformada Central Elèctrica de Bankside. Aquest emplaçament es va inaugurar l’11 de maig del 2000 després de quatre anys d’obres i encaixa perfectament amb la temàtica del museu. Gràcies a l’ampliació del museu ha estat possible dota de més espai a les exposicions fotogràfiques i de vídeo, a més de les exposicions temporals.

La col·lecció permanent del Tate Modern, situada entre la tercera i cinquena planta de l’edifici, és una de les més completes del món ja que conté obres de la majoria d’artistes més rellevants del segle XX, com Pablo Picasso, Andy Warhol, Salvador Dalí, Mark Rothko o Edvuard Munch. “The Sick Child” és la pintura de Munch que alberga el Tate Modern, ja que la major de les obres de l’artista noruec es troben al Museu Munch d’Oslo.

Tot i que no es sigui amant de l’art modern, el Tate Modern s’ubica en un curiós i ampli edifici molt fàcil de recórrer, ben situat, i l’entrada és gratuïta. Constitueix una de les principals atraccions de la ciutat.

Horari: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport:

Metro: Southwark, línia Jubilee.
Autobús: RV1, 45, 63 100, 381 i 344.

London Transport Museum

La història del transport de Londres va lligada estretament a la vida social i al creixement i l’evolució de la capital, ja que alguns districtes de la ciutat van començar a desenvolupar-se amb l’arribada del metro i altres mitjans de transport.

Des de 1980 el museu es troba a l’antic edifici del mercat de flors de Covent Garden, una enorme construcció d’estil victorià construïda amb ferro forjat i vidre.

Les exposicions del London Transport Museum avarquen una gran varietat d’elements, des de fotografies antigues que mostren l’evolució dels diferents mitjans de transport, fins als primers cartells publicitaris amb els que es tractava de convèncer a la societat per utilitzar-los.

Tots els objectes es troben exposats de forma cronològica, pel que les exposicions són molt clares i permeten conèixer l’evolució dels mitjans de transport de la ciutat o al llarg de la història.

Al museu es poden veure algunes relíquies com l’autobús urbà més antic de Londres, que funcionava tirat per cavalls, la primer màquina locomotora que es va utilitzar després de la construcció del tren suburbà, o els models més antics dels autobusos de dos pisos de Londres.

El Transport Museum és un lloc educatiu, entretingut i interactiu en el que es pot contemplar els mitjans de transport que van revolucionar la ciutat en el passat. Per contrapartida és un museu de pagament i el preu de l’entrada és elevat.

Horari: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.

Preus:

• Adults: 24,50 £ (29,19 €)
• Estudiants i majors de 60 anys: 23,50 £ (28 €)
• Menors de 18 anys: entrada gratuïta.
• Entrada gratuïta amb London Pass.

Transport:

Metro: Covent Garden, línia Piccadilly.
Autobús: Strand o Aldwych, línies RV1, 9, 11, 13, 15, 23 i 139.

The Sherlock Holmes Museum

Aquest museu inaugurat al 1990 és un centre expositiu dedicat a la vida del cèlebre detectiu Sherlock Holmes.

Segons les històries del novel·lista Sir Arthur Conan Doyle, la casa victoriana situada al Baker Street que ocupa el Sherlock Holmes Museum, va ser la casa dels principals personatges de les seves exitoses novel·les, Sherlock Holmes i el Doctor Watson, en companyia de la seva mestressa de claus, la Mrs. Hudson.

La casa té tres plantes en les que es van allotjar els detectius entre 1881 i 1904 es troba en condicions que descriuen los relats, repleta de mobles i objectes decoratius que ocupaven cada una de les habitacions fa més de 100 anys.

La primera planta és la més vistosa perquè és en la qual es troba el dormitori de Sherlock Holmes, a part del despatx que compartia amb el Doctor Watson per combatre el crim.

A la segona planta se situen les habitacions del Doctor Watson i Mrs. Hudson, en els quals es poden observar les pertinences dels personats amb tot preparat, com si fossin a tornar en qualsevol moment.

La tercera planta es troba ocupada per diverses figures de cera que representen alguns dels personatges dels casos més importants als que es va enfrontar l’arriscat detectiu.

Resulta interessant recórrer l’edifici decorat amb mobles de l’època, on cada petit detall encaixa a la perfecció amb els escrits de l’afamat novel·lista. És recomanable la visita especialment als amants de les novel·les de misteri, sobretot als que van créixer amb Sherlock Holmes, ja que es tracta d’una oportunitat única d’introduir-se en una de les seves històries.

Horari: tots els dies de 9:30 a 18:00 hores.

Preus:

• Adults: 19 £ (23 €)
• Estudiants i majors de 65 anys: 17 £ (20,58 €)
• Menors de 16 anys: 14 £ (16,94 €)
• Menors de 6 anys: entrada gratuïta

Transport:

Metro: Baker Street, línies Bakerloo, Circle, Jubilee, Metropolitan i Hammersmith & City.

Harry Potter Studio

El Harry Potter Studio són els estudis de Harry Potter de Londres són un destí imprescindible per cada amant de la saga creada per FK Rowling. Situats a les afores de la capital anglesa, aquests estudis ofereixen una experiència única als visitants i permet submergir-se en el món màgic amb la possibilitat de veure de prop els sets, disfresses i els objectes que van donar vida a les pel·lícules. Aquesta experiència ofereix una mirada única a la màgia del cinema i a la creació d’exitosa franquícia.

Els estudis es troben a Leavesden, a 32 km de Londres. Solen obrir tots els dies de l’any, però és recomanable comprovar que els horaris no hagin patit alguns modificació segons la temporada estival o per esdeveniments especials que puguin produir-se. Per la mateixa raó és aconsellable comprar les entrades amb antelació, doncs acostumen a esgotar-se en temporada alta.

El tour pels Estudis de Harry Potter permet conèixer mols dels elements i escenaris que van ser utilitzats per crear aquest món màgic en les diferents 8 pel·lícules de la saga. Entre els decorats, atrezzo, vestuari i curiositats aquests són alguns dels punts més destacats que es poden veure:

• El Gran Menjador de Hogwarts: un dels llocs més icònics de la saga, doncs aquí celebren els estudiants de Hogwarts els banquets.
• L’Estació de Kings Cross i l’Andana 9 ¾: la plataforma 9 ¾ que també pot visitar-se per Londres, és una de les escenes més emocionants i recordades pels fans d’aquesta saga. Es pot fer una fotografia a l’andana empenyent el carro cap a la paret, just com a la pel·lícula.
• La Casa dels Weasly o el Bosc Prohibit: dos sets molts especial, on alguns dels objectes màgics i on és possible veure com es van crear alguns dels efectes visuals més impressionants.
• Diagon Alley: es pot caminar pels carrers de Diagons Alley i veure algunes de les botigues de màgia o explorar el món màgic tal i com el descriuen els llibres.

Durant les dates més importants de l’any, els estudis ofereixen exposicions temàtiques i esdeveniments especials. Per Nadal es munta un gran arbre al Gran Menjador i per Halloween els visitants poden gaudir de decoracions especials.

Existeixen vàries formes d’arribar als estudis des del centre de Londres:

• Excursió: una forma i la més còmoda per arribar als Estudis de Harry Potter des de Londres. D’aquesta manera no cal preocupar-se de res més que d’estar a l’hora indicada al punt de partida. L’excursió als Estudis Harry Potter des de Londres.
• Tren: una de les formes més ràpides d’arribar-hi és des de l’estació London Euston fins a l’estació Watford Junction. El trajecte aproximat és de 20 minuts i des de l’estació es pot agafar un autobús llançadora directe als estudis que està inclòs amb l’entrada.
• Autobús: hi ha diverses opcions d’autobusos que des del centre de Londres et porten directament als estudis.
• Cotxe: també es pot acudir conduint i aparcar al cotxe a l’aparcament gratuït que hi ha pels visitants de l’estudi.

Preus i horaris a la pàgina web oficial de Warner Bros Studio de Londres.

Windsor Castle

Contingut:

• Round Tower (Torre Rodona)
• State Rooms (Estances d’Estat)
• Royal Library (Biblioteca Reial)
• St George Chapel
• Cerimònia del Canvi de Guàrdia
• Horaris i preus

Windsor Castle es va originar al segle XI, després de la conquesta normanda d’Anglaterra per Guillem I el Conqueridor. Des de temps d’Enric I d’Anglaterra (100-1135) ha estat habitat per tots els monarques britànics, això el converteix en la segona residència reial europea d’ocupació més antiga darrera del Real Alcázar de Sevilla.

Era la llar de cap de setmana preferit per la reina Elisabet II del Regne Unit, essent la seva última residència oficial permanent des de 2021 fins a la seva mort. A més de conegut per la seva espectacular arquitectura, és famós per fites històriques com l’enterrament de Enric VIII o la boda del príncep Harry i la seva esposa Meghan Markle.

Round Tower (Torre Rodona)

Es troba dins el recinte, i és una de les parts més antigues del castell, doncs data del segle XII, tot i que va ser reconstruïda al segle XIX.

La bandera indicava si la reialesa estan o no a Windsor. Si hi ha la bandera britànica, indica que no hi són. Si hi ha l’estàndard reial, amb set lleons i l’arpa d’Irlanda, vol dir que si que hi són.

State Rooms (Estances d’Estat)

Els State Rooms són una de les zones més interessants, ja que es tracta de les estances reials quan la Reina Elisabet II i família es trobaven al palau. Són impressionants, així que és aconsellable consultar horaris abans d’anar-hi ja que aquesta zona de vegades està tancada.

Royal Library (Biblioteca Reial)

Les instal·lacions del castell inclouen la Biblioteca Reial, famosa per les seves col·leccions de dibuixos de Leonardo da Vinci i Michelangelo Buonarrotti.

St George Chapel

La St George Chapel: d’estil gòtic, la seva construcció va començar al 1475, quan el rei Enric VII estava de monarca. Alberga les tombes de 10 monarques, però el que és realment conegut és per haver acollit bodes reals, la última i més mediàtica la del príncep Harry i la seva esposa Meghan Markle.

A la Capella de St George es troba l’Ordre de la Lliga, una ordre de cavallers que es remunten al regnat d’Eduard III, l’any 1348.

Cerimònia del Canvi de Guàrdia

Als membres de la Guàrdia se’ls pot veure marxar carrer amunt per High Street i entrar als murs del Windsor Castle. La cerimònia a l’interior del recinte es fa fora de l’habitació de la guàrdia al pati adjacent a la St George Chapel. Per veure la cerimònia a l’interior cal tenir l’entrada al castell. Veure al grup de soldats marxar des de High Street comporta 10 minuts i veure tota la cerimònia murs endins comporta mitja hora.

Horaris i preus

Horari

Windsor Castle està tancat els dimarts i dimecres. I els seus horaris d’obertura varien en funció de l’època de l’any en que es visita. Entre l’1 de març i el 31 d’octubre, obre de 10:00 a 17:15 hores, la última admissió és a les 16:00 hores. De l’1 de novembre al 28 de febrer l’horari és de 10:00 a 16:15 hores, amb la última entrada a les 15:00 hores.

No obstant és important consultar la pàgina web oficial per veure si el dia que es vol visitar està obert o no.

Preus

• Adults: 31£.
• Entre 18 i 24 anys: 20£.
• Entre 5 i 17 anys: 15,5£.
• Menors de 5 anys: Entrada gratuïta.

Dover

Contingut:

• Dover Castle
• White Cliffs of Dover (Penya-segats blancs de Dover)
• St Mary Church

El lloc on s’ubica Dover va ser un important nucli de comunicacions durant l’imperi romà, coneguda com a Dubris. Dober està col·locada estratègicament, pel que ha estat lloc de desembarcaments de molts pobles per invair-la. Ja sigui per Guillem el Conqueridor, Napoleó o Hitler. Per tant, sempre ha estat una ciutat amb un important caràcter militar i compte d’això és el seu imponent castell que ha guardat la ciutat durant molt de temps.

Com a curiositat, al 1914 seria el primer lloc anglès bombardejat per un avió alemany.

Dover Castle

Dober Castle, també conegut com “La Clau d’Anglaterra” per la seva proximitat a França, és la fortalesa més gran i més antiga d’Anglaterra. Va ser construïda al segle XII per Henry II per satisfer les demandes de les guerres i és visible des de quasi tota la localitat. En el seu interior ens podem trobar amb una gran quantitat de salons recreats amb els colors que es creu que tenia.

Mapa de Dover Castle

També es poden visitar les diferents torres per gaudir de les vistes de tota la ciutat i del Canal de la Manxa.

Al segle XIII, el rei John va ordenar construir uns túnels subterranis connectats al port per sorprendre a les tropes atacants. Aquests túnels (es poden veure amb 45 minuts) va ser utilitzats durant la II Guerra Mundial com a centre de comandament militar. Dins dels terrenys del castell hi ha també un far romà i una església saxona.

I és que el castell ha estat molt important durant la II Guerra Mundial i va ser testimoni de l’evacuació de Dunkerque que s’ha pogut veure al cinema de la mà de Christopher Nolan. Al castell també s’han rodat pel·lícules com “Hamlet” protagonitzada per Mel Gibson (1990).

Horaris i preus a la Pàgina web oficial

White Cliffs of Dover (Penya-segats blancs de Dover)

És una de les estampes més conegudes de la ciutat amb els seus 106 metres d’alçada en algunes parts. Aquest criden l’atenció pel seu color blanc produït per la creta, una roca sedimentada blanca similar al guix.

Des del Visitor Center Langdom (National Trust – The White Cliffs of Dover), hi ha una indicació que porta a un sender per poder veure els penya-segats des de dalt. Aquest passeig és de 12 km, però es pot fer el tros que es vulgui.

Si es té temps, és aconsellable anar des del Visitor Center Langdom (National Trust – The White Cliffs of Dover) fins a South Foreland Lighthouse passant pel punt escènic de White Cliffs of Dover.

Pàgina web oficial

St Mary’s Church

Aquesta església està ubicada al centre de la ciutat, el lloc d’uns antics banys romans. Va ser construïda al segle XII i més tard va servir per albergar als pelegrins que anaven a Canterbury Cathedral.

Pàgina web oficial

Brighton

Contingut:

• North Laine
• Royal Pavilion
• The Lanes
• Passeig marítim
• British Airways i360
• Aquari Sea Life

North Laine

North Laine és una zona formada per petits i estrets carrers, amb façanes pintades de colors vius i decorades algunes amb art de carrer.

Els carrers recomanats són Kensington Gardens, Gloucester Road i Gardner Street, on hi ha botigues de tot tipus i alguns restaurants i cafeteries.

Kensington Gardens és un carrer estret ple de botigues als dos costats, on es pot trobar des de souvenirs fins a roba de segona mà.

Gardner Street és un carrer més ample també ple de botigues, on destaca el club Komedia.

Un cop al New Road, a l’esquerra hi ha l’entrada dels jardins de l’edifici més emblemàtic de la ciutat: Royal Pavilion.

Royal Pavilion

Aquest palau d’arquitectura estil hindú, va ser construït al segle XIX, per ser el lloc d’estiueig del rei George IV qui, recomanat pels seus metges, va escollir Brighton per estar prop del mar.

Tot i que sempre es relaciona el palau amb el rei George IV, cal mencionar que també va ser utilitzat com a residència reial pel seu germà, el rei William IV, qui el va ampliar.

A la seva mort, va ser succeït al tro per la seva neboda, la reina Victoria, qui va visitar el palau, però que, al no sentir-se còmoda per falta d’espai, el va vendre a la ciutat de Brighton pel mòdic preu de 50.000 £ (de l’època es clar).

Al llarg de la seva història, també va ser utilitzat com edifici civil, hospital i centre de rehabilitació durant la I Guerra Mundial.

Es pot visitar quasi totes les seves sales seguint un recorregut marcat a través de les 3 plantes.

Com a destacable la sala de banquets i la sala de música (no es poder realitzar fotografies).

Horaris:

• Tots els dies d’octubre a març: de 10:00 a 17:15 hores.
• Tots els dies d’abril a setembre: de 9:30 a 17:45 hores.

Preus:

• Adults: 13 £.
• Menors d’entre 5 i 15 anys: 7,40 £.
• Menors de 5 anys: entrada gratuïta.
• Audioguia: 2 £.

Pàgina web oficial

The Lanes

Entre North Street i East Street, s’estén un laberint de carrers estrets que un dia foren el centre del poble pesquer de Brighthelmstone.

Avui en dia, està ple de botigues d’antiguitats, joieries, boutiques, cafeteries i restaurants.

Per els amants de la xocolata, es pot visitar la botiga Choccywoccydoodah a Meeting House Lane. I pels amants dels donuts i els cronuts, la botiga Dum Dum a Brighton Square.

Passeig marítim

El passeig marítim de Brighton, a part de tenir un accés a una de les platges urbanes més famoses del món, és un bon lloc per passejar i té vàries atraccions que no es poden perdre: Brighton Pier, British Airways i360 i l’aquari Sea Life.

La platja de Brighton és de pedres, pel que és recomanable portar escarpins.

Situat a la part central del passeig marítim, és el lloc més conegut de Brighton, juntament amb el Royal Pavilion.

L’edifici principal, on es troba una gran sala de jocs recreatius, es va inaugurar al 1997 però el moll va ser construït i inaugurat a finals del segle XIX.

No va ser fins a la dècada de 1980, quan es van afegir els llocs de menjar, incloent-hi els tradicionals fish & chips i es van posar les famoses hamaques de fusta que, avui en dia, es poden seguir utilitzant de forma gratuïta.

Darrera de l’edifici, hi ha el parc d’atraccions, al que, si es té la intenció de pujar a alguna d’elles, és recomanable anar-hi en cap de setmana, ja que algunes de dilluns a divendres no funcionen.

Horaris:

• Tots els dies de novembre a març: de 11:00 a 17:00 hores.
• Tots els die d’abril a octubre: de 10:00 a 22:00 hores.

Pàgina web de Brighton Pier

British Airways i360

Situat a un dels costats del passeig marítim, hi ha la torre mirador-mòbil més alta del món amb 162 metres.

Dissenyat pels arquitectes del London Eye, consta d’una gran cabina circular totalment envidriada, des de la que es pot veure la ciutat de Brighton i els voltants.

Es puja molt lent per poder veure i fer fotografies sense problemes, dura 30 minuts.

Al seu interior hi ha un bar, però els preus són bastant cars, i a la base també hi ha un cafè/restaurant i una botiga de regals creats per artistes locals.

Horaris: consultar la pàgina web oficial.

Preus:

• Adults: 16,50 £.
• Menors d’entre 4 i 15 anys: 8,25 £.
• Menors de 4 anys: entrada gratuïta.

Aquari Sea Life

Situat molt a prop del Brighton Pier, és l’aquari en funcionament més antic del món, ja que va ser construït al 1872 i encara conserva tota l’arquitectura victoriana original.

Cal destacar la zona dedicada a la selva i als seus habitants, el túnel de taurons i la Victorian Arcade (una zona amb grans arcs originals de l’època victoriana, plena de petits aquaris).

Tampoc es pot perdre el vaixell amb el terra de vidre, on es veuen taurons, tortugues i mantes nadar sota els peus. Aquesta part de l’aquari, només es pot reservar a taquilla, a l’arribada, ja que només poden entrar 12 persones a la vegada. L’entrada al vaixell costa entre 2 i 4 £ depenent de l’hora i del dia, i abans cal descalçar-se o cobrir les sabates amb protectors de plàstic per tal d’evitar fer malbé el terra del vaixell.

Horaris:

• Tots els dies de setembre a maig de 10:00 a 17:00 hores.
• Tots els dies de juny a agost de 10:00 a 18:00 hores.

Preus: 19, 50 £. Menors de 3 anys entrada gratuïta. És recomanable comprar entrades a la pàgina web, ja que ofereixen diversos tipus de passes amb descomptes del 25% al  40%. L’entrada és vàlida per tot el dia, així que es pot entrar o sortir quan es vulgui.

Stonehenge

Contingut:

• Stonehenge
• Durrington Walls
• Woodhenge

Stonehenge

Tot i que es tracta d’un dels monuments més emblemàtics, Stonehenge està a menys de 200 metres de  la carretera nacional A303 que uneix Londres amb Cornualles. A més, al passar prop del monument, la carretera es redueix a un sol carril, això unit a que tothom que passa per allí vol veure Stonehenge, provoca unes retencions grans.

En realitat, Stonehenge està a Amesbury, al comtat de Wiltshire, a 2 hores de Londres amb cotxe.

En l’actualitat, els visitants de Stonehenge consideren aquest monument una meravella de l’antiguitat i un símbol del misteri. No obstant, Stonehenge es va construir com un temple: un lloc dedicat a cerimònies, enterraments i celebracions.

De fet, al principi (fa uns 5.000 anys) es tractava d’una simple fosa i terraplè ambdós circulars, amb pals de fusta o pedres verticals (no se sap amb seguretat). Posteriorment, cal al 2500 aC es porten pedres més grans i també altres blaves mol més petites. Després, passen uns 800 anys de construcció i modificacions que van des de l’Edat de Bronze, quan es comencen a fabricar les primeres eines i armes de metall. Llavors, Stonehenge s’havia convertit en el temple més important de la Gran Bretanya.

La interpretació més acceptada actualment és la que va ser un centre ritual prehistòric alineat amb el moviment del Sol. Per això, tant al solstici d’hivern com al solstici d’estiu, quan el Sol arriba al punt més alt, la llum travessa de forma perfecta i simètrica els immensos blocs de pedra de més de 25 tones cadascun. Per això, aquests dies de l’any, mils de persones acudeixen a Stonehenge a celebrar-ho en aquest lloc tan especial.

En efecte, l’alineació de Stonehenge amb els solstici d’estiu permet concloure que es degué aixecar per acollir una activitat ritual o festivals estacionals relacionats amb l’observació del Sol i possiblement de la Lluna. De fet, es més que probable que aquestes cerimònies representessin idees sobre la fecunditat, la vida, la mort i el més enllà. En conseqüència, Stonehenge ha inspirat nombrosos estudis i interpretacions al llarg dels segles. Per exemple, els escriptors medievals recorrien a la màgia per a explicar la seva construcció, alguns l’atribuïen al Mag Merlí i altres estudiosos consideraven que havia estat construït per druides.

De qualsevol forma, a data d’avui se segueix sense trobar resposta a algunes preguntes fonamentals sobre Stonehenge: com i quan s’ha construït, qui el va construir i fins ara la més difícil de totes, perquè es va construir.

Horaris:

• Del 16 de març al 5 de setembre: de 9:30 a 19:00 hores.
• Del 6 de setembre a 15 de març: de 9:30 a 17:00 hores.
• L’última entrada de visitants tanca 2 hores abans del tancament.

Preus:

L’entrada general a Stonehenge costa 33 £ (39,13 €). És recomanable comprar-les amb antelació ja que es venen fins a completar l’aforament. A més reservar la visita on line a la web oficial de English Heritage fan un descompte del 15%, costant 25 £ (29,64 €). Hi ha descomptes per estudiants i els menors de 5 anys entres gratuïtament. No s’accepta l’entrada de gossos.

També es pot contemplar les pedres de Stonehenge sense pagar des de l’exterior, tot i que només es veu un lateral. Per veure-ho així cal caminar 2 km des del centre de visitants (el bus llançadora està inclòs al comprar l’entrada) seguint el Stonehenge public path way. Es pot veure la cara nord del monument. L’entrada de pagament permet donar-li tota la volta, passant molt més a prop de les pedres.

L’entrada al monument es troba al Centre de visitants on hi ha un museu amb projeccions audiovisuals i objectes trobats en les excavacions arqueològiques. Dins del complex també hi ha botiga de souvenirs, una cafeteria i la representació d’una aldea neolítica inspirada en l’època en la que es va construir Stonehenge.

Durrington Walls

A part de Stonehenge, els voltants compten amb altres formacions neolítiques, que si es disposa de temps, també es poden visitar. Per exemple, quan es van portar les primeres pedres a Stonehenge, s’estaven construint als voltants altres “henges” i el de més dimensió era Durrington Walls, un immens recinte de més de 470 metres de diàmetre.

Tot i la seva mida, és difícil distingir-lo des del nivell del terra, però les excavacions recents des de 2004 van demostrar que, a l’igual que Stonehenge, Durrington té una avinguda en una de les seves quatre entrades al recinte. De fet, l’avinguda està alineada amb els solsticis, marcant la posta de sol a la meitat de l’estiu i la sortida de sol a meitat de l’hivern.

A més, s’ha descobert restes del neolític, les primeres que s’han trobat al sud de Gran Bretanya. Es més, al descobrir-se estructures similars a altres punts indica que poden haver existit centes de cases abans de construir-se el recinte, cosa que convertiria l’assentament neolític més gran de la Gran Bretanya i Irlanda.

Woodhenge

Es tracta d’un nou “cromlech” (traducció fidel de “henge” i que es defineix com a “monument megalític consistent en una sèrie de pedres o menhirs que creen un curt espai de terra plana i de forma el·líptica o circular”) que va ser descobert per primera vegada gràcies a fotografies aèries al 1925. D’igual manera, les incògnites al voltant d’aquest monument són innumerables. Al contrari que Stonehenge, Woodhenge va ser construït a voltants del 2500 aC i els formats en cercles contenien pals de fusta enlloc de pedra.

Tanmateix, Woodhenge està administrat per English Heritage i es pot accedir lliurement. A més compta amb aparcament i en l’actualitat els forats per als pals que s’han excavat estan marcats per pilars de ciment de diferents colors.

A la mateixa zona a l’oest de Woodhenge, hi ha la Pedra Cocko o Cuckold. Les excavacions al voltat de la Pedra Cuckoo revelaren que aquesta estava aquí originalment. A més, sembla que en algun moment del neolític va ser col·locada verticalment i després, utilitzada per a realitzar sepultures per cremació i posteriorment rituals.

Cotswolds

Cotswolds és una regió rural del sud-est d’Anglaterra de quasi 2.000 km² que ha estat designada com “àrea d’extraordinària bellesa natural”, un reconeixement que més que merescut pels seus idíl·lics paisatges. Els Cotswolds alberguen extensos prats de flors silvestres, turons plens d’ovelles que pasten, frondosos boscos d’un verd intens, castells de conte, imponents abadies i alguns dels pobles més bonics d’Anglaterra. Els Cotswolds travessen 5 comtats d’Anglaterra: Gloucestershire, Oxfordshire, Warwickshire, Wiltshire i Worcerstershire. Tot i que no té un límits exactes, es pot dir que s’estén des de Bath (al sud) fins a Stratford Upon Avon (al nord). Estan situats a una hora i mitja de Londres, pel que és una escapada perfecta, és una regió pintoresca d’Anglaterra, en la que predomina el turisme local, i a la que encara no ha arribat el turisme massiu.

El seu nou es tradueix literalment com “turons de les ovelles”, doncs Cots significa ovelles i wolds significa turons. És per això, que durant l’Edat Mitja, el comerç de llana a aquesta regió era el motor econòmic principal, i la va convertir en una zona molt pròspera.

A Cotswolds s’hi ha rodat diverses sèries i pel·lícules com “The Bridgerton”, “Downton Abbey” o “Harry Potter“. Aquí les presses no existeixen, la vida es pren amb calma i es gaudeix dels petits plaers prenent un te en alguna de les coquetes cases de te o una pinta en els tradicionals pubs. Els pobles són molt petits i es recorren en menys de mitja hora, per aquest motiu, aquí no es visiten monuments, sinó que es passeja i s’entra a les botigues d’antiguitats i llanesi  es recorren els mercats.

Contingut:

• Lacock
• Castle Combe
• Malmesbury
• Tetbury
• Painswick
• Bilbury
• Chedworth
• Burford
• Cirencester
• Chipping Campden
• Broadway
• Snowshill
• Wichcombe
• The Slaughters
• Bourton on the Water
• Stow on the Wold
• Moreton in Marsh

Lacock

Ubicat a les afores dels Cotswolds, Lacock és un dels pobles més antics d’Anglaterra. Aquí es pot passejar per High Street per contemplar les cases tradicionals (algunes daten del segle XV), visitar la St Cyriac Church, menjar al pub “Red Lion” “que compta amb una bonica decoració d’estil georgià, gaudir d’una xocolata artesanal a “The Chocolate Barn” o d’un te a “John’s Hunting Lodge”.

El poble de Lacock va saltar a la fama per ser l’escenari de rodatge d’algunes pel·lícules de “Harry Potter”, la casa dels pares de Harry i l’amagatall del professor Slughorn es trobaven aquí; però també s’han rodat escenes de “Downton Abbey” i d’”Orgull i Prejudici”.

Tot i que la preciosa Lacock Abbey, la que fa incloure aquest poble a la llista de pobles imprescindibles dels Cotswolds. Va ser fundada al segle XIII i utilitzada posteriorment com a residència de la família Talbot, durant varis segles. Es necessiten un parell d’hores per visitar els seus preciosos claustres medievals, els jardins i el Fox Talbot Museum, dedicat al pioner de la fotografia William Henry Fox Talbot.

La Lacock Abbey obre tots els dies de 10:00 a 17:00 hores, la última admissió és ales 15:45 hores. I el preu de l’estrada és de 20 £.

Castle Combe

Situat a uns 15 minuts de Lacock, aquest poble està ubicat en una vall en que sembla que el temps s’hagi parat durant segles, de fet la seva construcció més moderna data del segle XVI i no hi ha ni un sol cable ni una antena parabòlica, que ens recorda que estiguem al segle XXI.

Castle Combe és un poble de postal, que sembla tret d’un conte de fades. És un carrer ple de tradicionals cases amb teulades de palla que es recórrer en 15 minuts. També es pot visitar la St Andrew Church, la plaça del mercat on se celebrava el mercat setmanal al segle XIV i passejar pels carrers per tracta de conèixer els escenaris d’algunes pel·lícules com “Dr. Dolittle”, “Poirot” o “Stardust”.

Però la imatge més idíl·lica del poble s’obté des del pont de pedra que creua sobre el riu Bybrook.

També es pot menjar al pub The White Heart que compta amb cinc segles d’antiguitat o el pintoresc “Castle Inn” o prendre alguna cosa a “Old Stable Tea Rooms”.

Malmesbury

Molt a prop de Castle Combe es troba Malmesbury, de la que diuen que és la ciutat més antiga d’Anglaterra, que ha estat habitada de forma continua.

Es pot començar la visita per la Market Cross, la plaça central del poble. Molt a prop es troba Malmesbury Abbey, que va ser construïda al segle XII i es pot visitar de forma gratuïta. Al seu costat es troba la Abbey House, que alberga uns preciosos jardins amb una de les col·leccions de roses més grans d’Anglaterra.

Tetbury

Tetbury és el segon poble més gran de Cotswolds, un lloc en el qual diversos actors britànics ha establert la seva segona residència.

Passejar pels carrers Long Street i Church Street i anar parant pels aparadors de les botigues d’antiguitats és una autèntica delícia.

Hi ha varis llocs d’interès a Tetbury com la casa del mercat que al llarg de la història ha estat seu de l’administració i una presó, però que actualment ha recuperat la seva funció original com un mercat setmanal d’agricultors i artesans.

El poble també compta amb un parell d’esglésies, entre les que destaca la St Mary Virgin Church, amb un agulla de 186 peus que és la quarta més alta del país.

Però el principal reclam turístic de Tetbury es troba la Highgrove House, la residència oficial del Príncep de Gal·les i la Duquesa de Cornuallles, llurs jardins es poden recórrer amb una visita guiada.

Painswick

Conegut com “la reina dels Cotswolds”, Painswick és un dels pobles medievals millor conservats d’Anglaterra.

És famós per la seva església de St Mary Church i pels 99 teixos que la rodegen. Antigament era molt comú plantar teixos als cementiris i al segle XVIII es van plantar 99 teixos al voltat d’aquesta església, doncs s’explica que existia una maledicció en la que el diable no permetia créixer el teix número 100. Amb l’arribada del nou mil·lenni, a l’any 2000 es va plantar un altre teix però al 2007 una tempesta el va destruir.

A l’interior de l’església hi ha més de 300 reclinatoris artesanals, en que els seus dibuixos representen escenes de la bíblia i de la ciutat.

Després de la visita a l’església es pot passejar per Bisley Street i contemplar les antigues cases de teixidors amb portes especialment grans, que permetien que els ases entressin carregats amb les cistelles de llana.

Recomable també la New Street en la que destaca el Falcon Inn, una posada que va obrir les seves portes per primera vegada al segle XVI i que segueix funcionant com a pub i com a hotel. Alberga el Painswick Falcon Bowls Club, la bolera més antiga del país.

Si el clima ho permet (una mica complicat perquè a Cotswolds plou quasi tots els dies) és pot arribar fins als jardins rocosos ubicats a les afores del poble.

Bilbury

Bilbury ha estat escollit diverses vegades com el poble més bonic d’Anglaterra. Pot resultar familiar si s’ha vist la pel·lícula de “El diari de Bridget Jones”.

El poble no té més de tres carrers, però la filera de cases de pedra de color mel de Arlington Row és un dels llocs més fotografiats de Cotswolds, són una icona nacional, inclús apareixen al passaport britànic.

Aquestes cases van se construïdes a finals del segle XIV, com a magatzems de llana, posteriorment, es van transformar en habitatges dels teixidors, i avui en dia, són cases particulars. El paisatge de les cases reflectides sobre les aigües del riu Coln sembla tret d’un quadre, tot i que és un lloc massificat que acaba perdent el seu encant, pel que és aconsellable visitar-les abans de les 8 del matí, per gaudir-les amb tranquil·litat.

Davant de les casses de Arlington Row es veu The Rach Ise, una petita illa al riu Coln, connectada per un pont, on s’estenien les llanes durant l’Edat Mitja per assecar-les.

Chedworth

Chedworth és un poble rodejat de turons i prats amb ovelles i cavalls al que quasi no hi arriben turistes. Només són un parell de carrers amb les típiques cases de pedra de color mel de la zona i una pintoresca església, St. Andrew Church.

És famós perquè a un parell de quilòmetres del poble hi ha una de les vil·les romanes millor conservades d’Anglaterra, Roman Villa. Allí es poden veure les restes de mosaics, uns antics banys romans i un museu amb les troballes arqueològiques de la zona. El preu de l’entrada és de 13 £.

Burford

Es tracta d’un poble més gran que els anteriors amb una àmplia oferta d’allotjaments, botigues i restaurants. El carrer The Hill és una bonica zona residencial, que continua amb High Street, un transitat carrer amb galeries d’art, botigues de roba i artesanies, pastisseries, etc.

Al final del carrer hi ha un pont medieval de pedra sobre el riu Windruschy, un racó pintoresc en el que es pot contemplar uns quants signes i ànecs nadant.

Burford també té l’església de St John Baptist Church, una de les més visitades del Regne Unit amb uns impressionants vitralls.

Cirencester

Cirencester està considerada la capital dels Cotswolds. Tot i que aquest poble no és ni molt menys, el poble amb més encant dels Cotswolds, val la pena visitar-lo. Aquí es pot recórrer el pintoresc Cecily Hill, un carrer de castes amb portes de fusta verdes i blaves decorades amb torretes amb flors de tots els colors. També és pot fer un relaxat passeig per Cirencester Park, visitar la Cirencester Abbey, o comprar en un dels seus mercats dels dissabtes o menjar en algun dels restaurants o cafeteries de Blackjack Street.

Chipping Campden

Chipping Campden és conegut com el poble dels artesans dels Cotswolds i si hi ha alguna cosa que no falta aquí són les botigues de productes e llana de la zona.

El carrer principal del poble és High Street, en el que es troba l’antic mercat de pedra cobert que va ser construït al segle XVII i que encara està en funcionament. Sota el seu sostre es munten algunes paradetes de pell i altres productes artesans.

Un altre dels carrers que cal veure és Sleep Street, al final del qual hi ha alguns dels tradicionals cottages de la zona amb les seves teulades de palla.

L’església de St James Church és una altra de les visites obligatòries del poble. Està rodejada d’un antic cementiri, i al seu interior, hi ha un dels tapissos més antics d’Anglaterra.

Broadway

Conegut com “La Joia dels Cotswolds”, Broadway és un dels pobles més populars dels Cotswolds i potser el segon més bonic, només per darrera de Castle Combe.

El seu High Street és un carrer de conte que cal fer-lo de principi a fi. Es pot començar per la part més allunyada del centre, on es troba una zona residencial plena de cases de pedra daurada amb façanes recobertes de vegetació i flors que daten dels segles XVI i XVII. Si es continua caminant s’arriba a la plaça principal del poble, plena de boutiques de moda, botigues de productes gourmet, botigues de decoració, restaurants, etc.

Molt a prop es troba l’església de Broadway, la Broadway Church i com a dada curiosa, cada dissabte es converteix en una cafeteria.

Un dels principals atractius turístics de Broadway és la torre de Broadway, la Broadway Tower Highest Little Castle, que es troba a pocs quilòmetres de distància del poble. Es tracta d’una torre gòtica d’uns 20 metres d’alçada, construïda a finals del segle XVIII.

La història de la torre és bastant curiosa, ja que es va construir com a residència però ningú hi va viure mai. Al llarg dels anys ha tingut diversos usos: com impremta, com a lloc de reunió d’artistes i inclús coma búnquer nuclear.

Actualment és un museu en el que s’han recreat diverses estances decorades com mobles de l’època en la que va ser construïda i que alberga el millor mirador dels Cotswolds.

La torre de Broadway obre tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

El preu de l’entrada a la torre de Broadway és de 14 £. Si només es vol accedir al recinte cal pagar 4 £. I el preu del pàrquing és de 3 £.

Snowshill

Snowshill és un poblet de postal, que rep molt poc turisme. És un dels pobles més alts dels Cotswolds i el primer que es cobreix de neu si neva a la regió. D’aquí el seu nou. El poble està construït al voltant de St Barnabas Church, que està rodejada de les tradicionals cottages. Allí es van roda algunes de les escenes de “El diari de Bridget Jones”.

També és pot visitar la imponent mansió Snowshill Manor, que va pertànyer a la reialesa durant diversos segles i que avui en dia és un museu, en el que s’exposen una col·lecció d’artefactes (escuts d’armes, uniformes de samurais, instruments musicals, armes, etc) que van pertànyer al seu últim propietari.

A un parell de quilòmetres del poble es troben alguns camps de lavanda, entre els que destaquen la granja Cotswolds Lavender, que es pot visitar pagant una entrada de 7,50 £.

Wichcombe

Al costat del riu Isbourne s’estén el poble de Wichcombe famós per tenir un dels castells més bonic d’Anglaterra, el Sudeley Castle.

Aquest castell és l’únic de propietat privada del país que té enterrada una reina d’Anglaterra als seus terrenys i és que a la seva capella hi ha el cos del Catherine Howard, l’última muller de Henry VIII. El castell es pot visitar, així com els seus jardins i el museu que alberga al seu interior.

El Sudeley Castle obre tots els dies de 10:00 a 16:00 hores. I el preu és de 22 £.

El poble també compta amb un carrer pintoresc, Vineyard, i St Peter Church.

The Slaughters

Unides per la Copse Hill Road, els poblets de Upper Slaughter i Lower Slaughter són dos bucòlics i tranquils pobles dels Cotswolds.

Es pot anar caminant d’un a l’altre en menys de mitja hora, mentre es gaudeix del paisatge del que diuen que és el carrer més romàntic d’Anglaterra.

A Upper Slaughter es pot visitar la St Peter’s Church i passejar per les casetes de pedra calcària ubicades a la riba del diu i rodejades de turons, en les que es troben moltes ovelles pasturant.

El Lower Slaughter està travessat pel riu Eye, al voltat del qual creien les flors silvestres i els salzes ploraners i les precioses cotteges de pedra que reflecteixen a l’aigua. Passejant per aquí es pot veure un pintoresc molí d’aigua, que actualment és un museu en el que es pot conèixer el funcionament de l’antic molí. Una altra cosa que es pot veure al poble és la St Mary’s Church, rodejada d’un antic cementiri.

Bourton on the Water

Bourton on the Water és un pintoresc poble travessat pel riu Windrush, que és conegut com “la Venècia dels Cotswolds”.

A part de passejar pel poble, hi ha diversos museus per visitar, com el Motoring and Toy Museum (amb una exposició de cotxes antics) o el Model Village que és un rèplica del poble en miniatura.

A Bourton on the Water hi ha un munt de restaurants i vàries botigues molt coquetes com la botiga de llaminadures “Candy Shop” o la botiga d’ornaments de Nadal “The Victorial Christmas Shop”.

És un dels pobles més visitats dels Cotswolds, pel que és recomanable evitar anar-hi en cap de setmana.

Stow on the Wold

Un dels llocs més famosos dels Cotswolds és la famosa porta de l’església de St Edward Church de Stow on the Wold. Aquesta porta flanquejada per dos arbres va servir d’inspiració a Tolkien per les portes de Durin al Senyor dels Anells. És una fantasia de lloc en el que els turistes van cua per fer-se una fotografia, així que cal tractar anar-hi a primera hora del matí o a última de la tarda per no trobar massa gent.

També hi ha altres coses a Stow on the Wold, com visitar la coqueta plaça del mercat, rodejada d’antigues posades, salons de te, galeries d’art i botigues d’antiguitats.

Moreton in Marsh

Aquest potser és el més prescindible de tots els pobles dels Cotswolds, però està inclòs en aquesta llista de pobles per la seva gran importància històrica, ja que durant la guerra civil anglesa del segle XVII el rei Charles I es va allotjar aquí en dues ocasions, en concret a l’Hotel White Hart Royal.

Si es passa pel High Street es poden veure importants edificis històrics del segle XVII i XVIII com el Redesdale Hall i la Torre del Toc de Queda amb el seu rellotge i campana originals.

Els fans de El Senyor del Anells no es poden perdre el pub “The Bell Inn”, en el que, segons diuen, es va inspirar Tolkien per a recrear la posada de “Prancing Pony” i el “Four Shire Stone”, situat a les afores del poble que va inspirar el “Three Farting Stone” de la novel·la.

Bath

Declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i situada a uns 150 km de Londres, aquesta coqueta ciutat agrada gràcies a la seva preciosa arquitectura georgiana, les ruïnes romanes, els seus parcs molt ben cuidats, la varietat de museus i sobretot pel pont Pulteney sobre el riu Avon, considerat un dels més bonics del món.

A part de conèixer aquestes meravelles i prendre una bona pinta en alguna de les seves tradicionals tavernes, Bath ofereix l’oportunitat també de seguir els passos de l’escriptora Jane Austen per la ciutat en la que va viure cinc anys i va inspirar alguna de les seves obres més famosos. A més, si s’és un amat de “The Bidgerton”, buscar escenaris d’aquesta popular sèries, serà un altre al·licient per visitar la ciutat.

Contingut:

• The Roman Baths (Termes Romanes)
• Bath Abbey
• Centre històric de Bath
• Pulteney Bridge
• Mary Shelley’s House of Frankenstein
• The Circus
• Bath Assembly Rooms
• The Royal Crescent
• Royal Victoria Park
• Prior Park

The Roman Baths (Termes Romanes)

Situades en ple casc antic, aquests banys tenen el seu origen al segle IX aC en la civilització celta, tot i que no va ser fins segles més tard, amb la invasió l’Imperi Romà, que els banys van adquirir una dimensió considerable i es van crear les zones d’aigua calenta, tèbia i freda.

Després de la fugida dels romans, les termes es van abandonar fins que van ser recuperades al segle XII pel bisbe de Bath per a utilitzar-les per a sanejar malalts. No va ser fins més tard, al segle XIII, quan l’arquitecte John Wood i fill li van donar el disseny que tenen en l’actualitat i que les van convertir en un  lloc molt sol·licitat per la burgesia de l’època.

Durant la visita a les termes romanes, que inclou una audioguia, es pot repassar i aprendre la seva història a part de recórrer els principals punts d’interès com la Font Sagrada on es pot comprovar com flueix l’aigua a 46º de temperatura. Altres llocs que s’inclouen en la visita són el museu amb mosaics de l’antic temple romà i l’espectacular Gran Bany, una piscina rectangular emporxada plena d’aigua calenta que flueix des del font i que es pot apreciar des de la magnífica terrassa que la rodeja.

Horari: tots els dies de 9:00 a 18:00 hores (última entrada a les 17:00 hores. A l’estiu el seu horari s’amplia fins a les 22:00 hores).

Pàgina web oficial

Bath Abbey

La Bath Abbey situada davant de les Termes, és un dels millors exemples d’estil gòtic perpendicular del país.

Aquesta església anglicana i antic monestir benedictí té els seus orígens al segle VII tot i que el seu aspecte actual, en el que destaca la seva façana amb escultures d’àngels que pugen al cel per dues escales de pedra (anomenada “Escala dels Àngels”) és de 1499.

A l’interior hi ha una espectacular volta de pedra en forma de ventall, grans vitralls, la capella familiar de William Birde i diversos memorials de guerra i monuments a personatges cèlebres de Bath.

Tot i que l’entrada és gratuïta, cal pagar un petit import si es vol pujar les 212 escales que porten a la part alta de la torre de l’abadia i des d’on es gaudeix de les vistes panoràmiques de la ciutat.

Horari: de dilluns a dissabte de 9:00 a 17:30 hores i diumenges de 13:00 a 14:30 hores i de 16:30 a 17:30 hores.

Pàgina web oficial

Centre històric de Bath

Des de la Bath Abbey es pot fer un passeig pel centre històric que enamora a primera vista pels nombrosos edificis d’estil neoclàssic i arquitectura georgiana construïts amb un tipus de pedra de color mel característica de la zona.

Entre els seus carrers hi ha artistes de carrer, galeries d’art, llibreries, salons de te, emblemàtiques tavernes, parcs per relaxar-se i racons amb encant com Queen Square i Abbey Green, una preciosa plaça amb un vell plàtan al centre.

Pulteney Bridge

El Pulteney Bridge que travessa el riu Avon, és un dels cinc ponts habitats que queden al món. Dissenyat per Robert Adam, un arquitecte escocès que es va inspirar amb el Ponte Vecchio de Florència i el Ponte Rialto de Venècia, aquesta meravella finalitzada al 1773 té vàries botigues al llarg d’ambdós marges que li dones un aspecte senyorial en sintonia amb l’arquitectura victoriana i georgiana dels edificis del voltants.

Cal observar-lo amb una mica de perspectiva des del presa per veure la seva arquitectura, els Parade Gardens són un bon lloc.

I recomanable també fer-li una ullada a la farmàcia que hi ha al final del pont, és una de les més antigues del país i la posada en escena és total.

Mary Shelley’s House of Frankenstein

Aquest museu  de quatre plantes ofereix una experiència única i immersiva de la fascinant, i al mateix temps, tràgica vida de la novel·lista anglesa Mary Shelley que la va inspirar a crear al 1816, mentre vivia a Bath, a un dels personatges més famosos de la ciència ficció.

L’edifici compta també amb un bar amb temàtica de terror, el joc Body in a Suitcase, una escape room i un soterrani adaptat al terror.

The Circus

Aquesta plaça circular va ser començada per John Wood pare al 1754, que va morir tres mesos després, pel que el seu fill, John Wood el Jove, va completar el disseny al 1768.

El complex consta de 3 segments corbs de cases adossades formant un cercle amb tres entrades i el mateix diàmetre que Stonehenge, ja que l’arquitecte considerava que Bath era lloc de druides i éssers mitològics, per això molts dels edificis tenen estranys símbols fets en pedra.

Com a curiositat, es pot dir que si s’observa des del cel, forma amb Gay Street i Queen  Square, la figura maçònica d’una clau amb la que Wood adornava molts dels seus edificis.

Bath Assembly Rooms

Les Assembly Rooms són unes antigues sales de ball i reunió dissenyades pel  John Wood el Jove al segle XVIII i que han estat escenari de la popular sèrie “The Bridgerton”.

Aquestes quatre sales públiques són: octàgon, sala de ball, sala de cartes i sala de te, van ser epicentre de la glamourosa vida social i de l’època georgiana de Bath quan se celebraven sumptuosos balls i esdeveniments per a l’alta societat.

The Royal Crescent

Aquesta ciutat fundada fa més de 2.800 anys pel rei Badud, pare del rei Lear, té a The Royal Crescent una altra de les joies destacades de l’arquitectura georgiana.

Aquest enorme complex dissenyat per John Wood el Jove, està format per un conjunt de 30 cases construïdes al segle XVIII i disposades en una corba el·líptica al voltat de la gran plaça privada coberta de gespa.

En l’actualitat, al The Royal Crescent, s’hi ubica un luxós hotel de cinc estrelles, “The Royal Crescent & Spa”, varis habitatges privats i al nombre 1, un museu en el que es pot visitar una magnífica mansió georgiana del segle XVIII i que s’ha conservat el mobiliari de l’època, quan s’allotjaven rics que anaven a Bath a relaxar-se a les seves aigües termals.

A més, aquest museu és la casa de la família Featherington a la sèrie de “The Bridgerton” i permet observar el luxe en el que vivien les família adinerades en aquesta època.

Royal Victoria Park

La princesa Victoria, la futura reina, va arribar a Bath al 1830, amb només 11 anys, per a inaugurar oficialment el Royal Victoria Park. Tot i això, també cal dir que la reina no va tornar mai a aquesta ciutat ja que es conta que un local va fer un comentari despectiu sobre els turmells que va arribar a l’oïda i la va descartar de futures visites.

En l’actualitat, el parc és un gran espai verd amb diversos jardins botànics, camps de tennis, un minigolf i atraccions per a nens, que s’omple de locals i de turistes, sobretot en cap de setmana, quan arriba el bon temps per a fer pícnic, practicar esport o simplement passejar.

Una de les coses més curioses del parc és la coneguda com Great Dell, on es troba una col·lecció d’arbre originaris, inclosos algunes coníferes d’Amèrica del Nord.

Prior Park

Aquest jardí està ubicat a 2 km del centre, des d’on s’obtenen unes magnífiques vistes de tota la ciutat.

Prior Park és un jardí paisatgístic, construït al segle XVIII per Ralph Allen, seguint els consells de l’influent poeta Alexander Pope, hi ha un preciós pont d’estil pal·ladià, un dels quatre que es conserven al món, a més d’una casa de camp d’estil neoclàssic.

Oxford

Oxford és coneguda per ser la seu de la University of Oxford, una de les institucions educatives més prestigioses del món.

Contingut:

• Christ Church
• Oxford Castle & Prision
• Ashmolean Museum
• Pitt Rivers Museum
• Oxford University Museum of Natural History
• The Covered Market
• Oxford Botanic Garden
• The Bridge of Sigh (El Pont dels suspirs)
• University Church of St Mary the Virgin & Radcliffe Camera
• Blenheim Palace

Christ Church

Christ Church és un dels colleges més famosos i visitats de la Universitat d’Oxford. Es tracta d’un fantàstic edifici d’estil gòtic fundat a l’any 1525, famós per haver estat l’escenari d’algunes pel·lícules de Harry Potter. Potser el més curiós sigui que el Christ Church alberga a més, la Christ Church Cathedral, el principal temple religiós de cort anglicà de la ciutat. Va ser fundat a finals del segle XII, cosa el converteix en un dels edificis religiosos més antics del país, per la seva construcció es van necessitar quasi 40 anys.

Pàgina web oficial

Christ Church compta amb uns jardins preciosos, Christ Church Memorial Gardens i Christ Church Meadow.

També és recomanable apropar-se a la Tom Tower (entrada principal) per escoltar la Grat Tom, una gegantesca campana de sis tones que sona 101 vegades totes les nits a les 21:05 hores.

Oxford Castle & Prision

Sobre una antiga fortificació de fusta es va aixecar a finals del segle XI un gran castell d’estil romà normand que va fer vàries vegades de presó fins ben entrat el segle XX, va tancar al 1996 per a convertir-se en una atracció turística.

La millor opció per conèixer-lo és fer la visita guiada que es realitza tots els dies de 10:00 a 17:00 hores cada 25 minuts, i que permet conèixer la presó interior del segle XVIII, la cripta, el Mound i St George’s Tower.

Pàgina web oficial

Ashmolean Museum

El Ashmolean Museum va ser fundat al 1683, cosa que el converteix en el museu més antic del Regne Unit. Es troba sobre un preciós edifici del segle XIX que va patir una extensa reforma al 2009 i al seu interior s’hi troba una extensa col·lecció d’arqueologia (sobretot d’objectes i sarcòfags egipcis), tot i que també disposa d’art europeu com quadres de Picasso, van Dyck, Rubens i Turner.

Entrada gratuïta.

Pàgina web oficial

Pitt Rivers Museum

Pitt Rivers Museum és un museu en honor d’un soldat britànic que es va convertir en el principal benefactor de la col·lecció. Alberga una important col·lecció de més de 500.000 objectes centrats en l’arqueologia i l’etnografia que van des de fotografies a artefactes medievals, instruments musicals, caps reduïts o armes.

Entrada gratuïta.

Pàgina web oficial

Oxford University Museum of Natural History

És un museu de caràcter científic en el que els espècimens de dinosaures, la biologia i l’arqueologia desenvolupen un paper fonamental.

A part és d’admirar el fabulós edifici on està ubicat el museu, doncs és un edifici d’estil neogòtic que per si sol ja és una atracció.

Entrada gratuïta.

Pàgina web oficial

The Covered Market

El Covered Market, com el seu nom indica, és un extens mercat cobert situat a les entranyes de la ciutat, amb no massa turistes, que compta amb un gran nombre de comerços i alguns llocs per menjar. El més curiós es que va obrir al 1773 i segueix essent un dels llocs més bonics i vibrants de la ciutat.

Oxford Botanic Garden

A part de ser el més antic del Regne Unit, compta amb una extensa selecció de més de 6.000 espècies de plantes, flors, arbres de pràcticament tots els llocs del planeta.

Al costat del Oxford Botanic Garden, la University of Oxford gestiona des de meitats del segle XX el Harcourt Arboretum, que compta amb una col·lecció de més de 150 plantes coníferes.

Pàgina web oficial

The Bridge of Sigh (El Pont dels Suspirs)

Al carrer New College Ln hi ha el famós The Bridge of Sigh (el Pont dels Sospirs), un dels llocs més curiosos d’Oxford. Es tracta d’una construcció del 1913 per l’arquitecte britànic Thomas Jackson amb l’objectiu d’unir dos edificis que formen part del Hertford College (de la Unniversity of Oxford). El seu nom oficial és Hertford Bridge, però degut a la seva similitud amb el Ponte dei Sospiri de Venècia, se’l coneix popularment amb aquest nom.

També hi ha una teoria que afirma que deu el seu nom a que els estudiants sospiraven al passar durant l’època d’exàmens.

University Church of St Mary the Virgin & Radcliffe Camera

La University Church of St Mary the Virgin (Església Universitària de Sta. Maria la Verge) és un temple religiós del segle XV d’estil gòtic que alberga diferents instàncies i edificis de la University of Oxford. Al seu costat és troba la Radcliffe Camera, una fantàstica biblioteca de forma rodona que s’ha convertit en un dels símbols de la ciutat d’Oxford.

Pàgina web de la University Church of St Mary the Virgin

Pàgina web de la Radcliffe Camera

Blenheim Palace

Es tracta d’un preciós edifici d’estil barroc declarat Patrimoni Universal de la Humanitat per la UNESCO a l’any 1996, famós per ser el lloc de naixement de Winston Churchill. No està a la ciutat, sinó a uns 20 minuts (es pot arribar amb autobús fàcilment).

El més destacable del palau potser és el Gran Saló i sobretot, les més de 80 hectàrees de parcs i jardins.

Preus:

• Adults: 27 £
• Majors de 60 anys: 24 £
• Menors: 15,50 £

Pàgina web oficial

Cambridge

Contingut:

• Fitzwilliam Museum
• King’s College
• Great’s St Mary

Fitzwilliam Museum

El Fitzwilliam Museum és el principal conjunt museístic de Cambridge i compta amb una gran important col·lecció de més de 600.000 objectes dividida en 5 grans blocs (món antic, arts aplicades, monedes i medalles, manuscrits i llibres impresos, i pintures, dibuixos i gravats) que van ser donades al segle XVIII pel Vescomte Fitzwilliam. Fitzwilliam Museum està afiliat a la University of Cambridge.

És el monument més visitat de la ciutat i l’entrada és gratuïta.

Pàgina web oficial

King’s College

Possiblement l’estampa més icònica de Cambridge, el King’s College no només és una de les facultats més conegudes de la University of Cambridge, ja que també és un dels exemple d’arquitectura gòtica més famosos i destacats del món. En ell s’hi troba la King’s College Chapel, un fantàstic temple aixecat a meitats del segle XV que alberga al seu interior la volta de ventall més gran del món i una impressionant pantalla de fusta situada a l’òrgan, regal del rei Henry VIII en celebració amb del seu matrimoni amb Ana Boleda.

Great’s St Mary

Els orígens de Great’s St Mary es remunten al segle XI. L’edifici actual però, data del segle XV i mostra una impressionant barreja d’arquitectura gòtica perpendicular.

L’església ha tingut diverses restauracions i renovacions al llarg dels segles. Al segle XIX, l’església va ser restaurada pel famós arquitecte George Gilbert Scott.

L’arquitectura de Great’s St Mary és una obra mestra del disseny gòtic. L’interior de l’església és també impressionant, amb un altíssim sostre de voltes, els seus vitralls i les talles ornamentades. L’altar major, amb els seus detalls, és el punt central de l’església.

L’església també alberga una sèrie d’interessants artefactes històrics, inclosos monuments commemoratius a personatges famosos de Cambridge com Sir Isaac Newton i Charles Darwin. La biblioteca alberga una valuosa col·lecció de manuscrits i llibres antics.

Horaris i preus a la pàgina web oficial

Liverpool

Liverpool es va fundar al segle XIII, tot i que la seva època d’esplendor no arribaria fins quasi 300 anys després, quan es va establir com a ciutat portuària de vital importància en el comerç amb Amèrica. No obstant, aquest passat està ple de llum i d’ombra. Tant és així que gran part de la prosperitat econòmica de la ciutat va arribar del comerç d’esclaus que sortien d’aquest port rumb a les colònies americanes.

Liverpool va ser també una de les ciutats britàniques més importants en temps de la Revolució Industrial, però, també, va ser greument afectada a la II Guerra Mundial. Amb el declivi de la indústria en l’últim terç del segle XX, va haver de canviar el motor econòmic i es va iniciar una nova etapa de prosperitat centrada en el turisme i l’esperit jove gràcies a la irrupció de The Beatles.

Contingut:

• Royal Albert Dock
• Liverpool Cathedral
• St George’s Hall
• Anfield Stadium
• The Beatles Story

Royal Albert Dock

Royal Albert Dock és l’epicentre de l’anomenada ciutat marina i mercantil. Aquesta zona, a part d’oferir un passeig agradable, té antics magatzems i molls que són el reflex del passat d’aquestes terres.

L’estructura dels edificis, construïts de maó vermell i amb columnes de ferro fos, és un autèntic símbol de l’enginyeria civil que va convertir Liverpool en un dels ports més importants del món. De fet, va ser la primera construcció britànica que no va utilitzar fusta en les seves bigues, cosa ideal per a prevenir els incendis. En l’actualitat, aquesta zona compta amb nombrosos espais culturals i d’oci que atrauen a turistes i locals a diari.

Liverpool Cathedral

La Liverpool Anglical Cathedral és un dels monuments més emblemàtics de la ciutat, és la catedral més gran del Regne Unit i la cinquena del món. La seva construcció va començar al 1904 i no va ser completada fins al 1978 degut a les seves dimensions. Sorprèn per la seva alçada i per la seva façana de gres vermell, les torres bessones s’aixequen més de 100 metres, essent una vertadera obra mestra de l’arquitectura gòtica moderna.

Al seu interior, es pot admirar impressionants voltes, vidrieres molt acolorides i escultures que adornen aquest espai sagrat a la perfecció. A més, la catedral anglicana alberga l’òrgan Willis, un dels més grans del món.

Entrada gratuïta.

Pàgina web de la Liverpool Anglical Cathedral

Per un altre costat, Liverpool també compta amb la Liverpool Metropolitan Cathedral, erigida per a la població catòlica de la ciutat. Tot i que més austera que la Catedral Anglicana, presta l’atenció per la seva nau circular en lloc de la tradicional forma de creu llatina.

Pàgina web de la Liverpool Metropolitan Cathedral

Per a completar aquesta religiosa ruta, prop d’aquí es troba l’església de St Luke, la St Luke Bombed Out Church, de la que només es conserva la façana ja que va ser durament bombardejada durant la II Guerra Mundial.

Pàgina web de la St Luke Bombed Out Church

St George’s Hall

Si tractem del patrimoni arquitectònic de Liverpool, uns dels edificis més bonics i emblemàtics és el St George’s Hall. Aquesta construcció, estil neoclàssic, es va aixecar al segle XIX als terrenys que antigament ocupava un hospital. Aquest monument ha tingut diferents usos al llarg de la història, des de servir com a sala de concerts i exposicions, fins a ser la seu dels jutjats de la ciutat.

L’interior del St. George’s Hall és un perfecte exemple de l’ostentació del Liverpool victorià i, a més, compta amb una fosca i ombrejada zona que en el passat va servir com a cel·les per als presos que esperaven ser jutjats.

Pàgina web oficial

Anfield Stadium

Anfield és un autèntic santuari pels aficionats al futbol, aquest és l’estadi del Liverpool FC.

El tour per Anfield Stadium es fa recorrent l’estadi per descobrir la llegendària història del club anglès, es visita els vestuaris dels jugadors, la sala de premsa, l’emblema This is Anfield, també es pot trepitjar el camp on han jugat llegendes del futbol com Phil Neal, Steve Gerrard, Ian Rush o Mohamed Salah. En el mateix tour també es visita el LFC Story Museum per veure els trofeus del Liverpool FC.

Pàgina web oficial

The Beatles Story

Com tothom sap, Liverpool és la ciutat on va néixer a un dels quartets més importants de la música, The Beatles, per això no existeix millor lloc per a descobrir el món dels “Fab four” que un dels museus més destacats de Liverpool, The Beatles Story. Aquest alberga una de les exposicions més completes del món sobre els quatre de Liverpool.

The Beatles Story ofereix un contingut explicat pels familiars d’aquests quatre joves que es van convertir en el grup de rock més cèlebre de tots els temps.

Els visitant poden conèixer altres aspectes de la història convencional narrada des de la perspectiva de Julia Baird, la germana de John Lennon. És una audiguia (disponible en espanyol), anomenada Living History, que de forma amena viatja pel temps.

Horari:

• D’abril a octubre de 9:00 a 19:00 hores. Última admissió a les 18:00 hores.
• De novembre a març de 10:00 a 18:00 hores. Última admissió a les 17:00 hores.

Preus:

• Adults: 20 £
• Majors de 60 anys: 16 £
• Menors d’entre 5 i 15 anys: 11 £
• Menors de 4 anys: entrada gratuïta.

Pàgina web oficial

York

York té orígens romans, i es que aquí es va assentar aquest poble al segle I dC i la denominar Eboracum. De fet, aquí va ser nombrat emperador Constantí I el Gran al 306 i va arribar a ser una de les dues capitals de la Britannia Romana.

Segles més tard, a finals del segle IX, va ser presa pels víkings, i rebatejada com Jorvik. La van dominar durant tot un segle i el seu rastre encara és patent.

Ja a l’Edat Mitja va viure un gran auge al convertir-se en un punt comercial clau i aprofitant la circumstància, en ella es va assentar enormement el poder de l’Església. Va tenir fins a 10.000 habitants i unes 40 esglésies, per fer-se una idea del poder religiós.

Molt del patrimoni de York en l’actualitat està lligat a la Casa York, implicada en la Guerra de les Dues Roses que va enfrontar al segle XV al Tudor (roses blanques) amb els Lancaster (roses vermelles), i de fet és comú distingir emblemes amb la rosa blanca pels seus carrers avui en dia.

Després d’un passat industrial al segle XIX, en l’actualitat aquesta localitat de 150.000 habitants viu de dos grans motors, el turisme i la universitat.

Contingut:

• York Minster
• Muralles medievals
• The Shambles
• JORVIK Viking Centre
• Torre Clifford
• Castle Howard

York Minster

La York Minster, o més fàcil, la Catedral de York i Església Metropolitana de Sant Pere és el monument més important de York. Es tracta d’una de les catedrals gòtiques més grans d’Europa (la més gran és la de Sevilla). Mesura 72 metres d’alçada i es va construir entre 1230 i 1472.

La seva nau central immensa és impressionant, així com alguns dels seus elements més característics: els vitralls, destacant les conegudes com Les Cinc Germanes i la Gran Finestra de l’Est, l’entrada al Cor, amb 15 escultures de reis d’Anglaterra, l’Undercroft (on es pot veure una autèntic desaigües romà encara en funcionament), la Chapter House i els Mausoleus de celebritats antigues.

 Per aconseguir les millors vistes cal pujar a la seva torre de 275 escales. A més, des de finals del 2022, a lla façana principal de la catedral han afegit una escultura de la desapareguda Reina Elisabet II, i dins hi ha una exposició relativa a ella bastant interessant.

Pàgina web oficial

Muralles medievals

Se sap que ja en temps romans aquesta ciutat estava fortificada. Però la resta dels murs de quasi 3,5 km que es conserven en l’actualitat pertanyen al període medieval, segle XIII (de fet són coetànies a la Catedral) i són les més llargues i millors preservades de tota Anglaterra.

Per pujar-hi només cal accedir-hi des d’algunes de les torres o bar (portes d’entrada a la vil·la) que encara estan en peu. Les més famoses són Monk Bar, Micklegate o Walmgate Bar.

Es tarda un hora llarga en donar-li la volta, però cal saber en determinades ocasions les tanquen. Per exemple, quan hi ha el risc de gel.

The Shambles

És el carrer més bonic de York i sempre està ple de yorkesos i curioses, així que és aconsellable acudir d’hora per poder-ho gaudir.

La paraula “Shambles” va néixer al segle XIV i els seu nom prové de Fleshammels, un terme que fa referència als flesh-shelves, unes vitrines de les carnisseries on exposaven el producte. I no és d’estranyar,, perquè al 1885 només en aquest petit tram van arribar a coexistir fins a 31 de diferents. I per cert, si, a York va néixer el pernil de York, diuen que el va inventar al 1860 el carnisser Robert Burrow Atkinson, qui curava al seu soterrani el pernil per a exportar-lo a Europa.

A The Shambles hi ha també el Shambles Market, un mercadet de paradetes d’artesanies i alguns food trucks boníssims on menjar alguna cosa.

JORVIK Viking Centre

Aquest centre que recrea la vida en l’època vikinga s’ha instaurat sobre unes restes trobades al 1972 (dels pocs que es conserven) del període víking.

Primer es pot caminar sobre els ciments de les cases i comerços del segle XI passant per un gran vidre. Després, comença el recorregut en el que es munta en una espècie de carretó d’atracció i va portant per una reproducció de la York vikinga (Jorvik) passejant pel port, els diferents gremis, llars, hospital, etc.

Horaris i preus a la pàgina web oficial

Torre Clifford

Aquesta torre sobre un turó verd és un reducte que es conserva del Castell de York. Va ser construïda per William I el Conqueridor, primer rei d’Anglaterra d’origen normand al 1068.

Al segle XII va ser coneguda per servir de refugi a un grup de jueus que estaven fugint i que finalment van practicar un suïcidi col·lectiu en aquesta torre. Avui és un mirador bastant agradable.

Castle Howard

Situat a les afores de York (25 km), aquest castell va acollir als comtes de Howard, que encara resideixen aquí. Realment no es tracta d’un castell, ja que es va construir en una època posterior als edificis amb funcions militars o defensives pròpiament.

Aquest palau va començar a erigir-se al 1699 fins al 1712. La mansió ha estat la llar de la família Howard durant més de 300 anys i ho continua sent, i tot i que bona part és visitable pels turistes, és curiós, que enmig de les obres d’art que retraten als avantpassats de la família, es troben també fotografies actuals de nens i adults que avui en dia formen part de Howard.

Destaca del palau la seva arquitectura i el contingut artístic i decoratiu, que inclou quadres de Cannaletto, Annibale Carracci, Thomas Gainsborough, etc. En la visita, que es pot fer  amb un petit fullet en castellà i amb les amables explicacions dels vigilants, es descobreix l’escalinata, vàries estances nobles, el Gran Hall amb la cúpula, la capella, la Galeria Llarga, la sala de música, etc.

També es dediquen algunes habitacions a exposar el procés de construcció i de reconstrucció després d’un gran incendi (que va enfonsar la cúpula que atorga el perfil particular del castell), així com les pel·lícules i sèries de televisió que s’han rodat aquí: “Brideshead”, “Retorn a Brideshead”, “Barry Lyndon”.

Un lloc que també va tenir hostes il·lustres, com la reina Victoria I durant la seva visita al 1850 i que va poder gaudir dels frescos, els mobles, les làmpades, la vaixella, les antiguitats i tot un entorn de luxe amb excel·lents vistes als jardins.

Com a curiositat, la capella d’estil prerafaelita, que és anglicana i segueix en ús, té uns preciosos vitralls elaborats per la prestigiosa companyia anglesa “Morris & Co” al 1870.

El paisatge que rodeja al castell és exquisit, esquitxat de monuments, temples, llacunes i fins i tot un mausoleu. En les més de 400 hectàrees destaca la gran font d’Atlas, dedicada al mite, llurs aigües flueixen incansables amb el palau de fons.

També és especial el jardí amb roses, amb diferents laberints entre tanques vegetals, racons que conviden a descansar, fonts amb peixos de colors i la casa del jardiner. De les llacunes que hi ha, una que és més gran es pot passejar amb barca.

No tot són jardins, també hi ha un bosc, ara amb senders marcats. Ocupa tot un turó i s’hi troben espècies de diferents parts del món i inclús una piràmide d’origen indígena americà.

En definitiva, és més bonic els jardins i tot el que envolta al castell, que no pas el propi castell.

Horaris i preus a la pàgina web oficial

Hadrian’s Wall

Al nord d’Anglaterra, entre les regions de Cumbria i Northumerland, s’estén la frontera més al nord de l’Imperi Romà, més de 117 km que van de punta a punta del Regne Unit i que porten en peu 2.000 anys.

La última frontera de l’Imperi Romà és Patrimoni Mundial per la UNESCO des del 1987. George R.R. Martin es va inspirar en ell per a crear “el mur” que separa “Ponent” de les “Terres Salvatges” i de “Els Altres” en la seva saga “Cançó de Gel i Foc”.

Hadrian’s Wall aixecat en menys de 10 anys, es va començar a construir l’any 122 dC i avui en dia és la frontera millor conservada de l’Imperi Romà. Construït sota el mandat de l’Emperador Adrià, és el testimoni del gran treball de l’exèrcit romà. Al llarg dels 117 km les tropes van aconseguir erigir en temps record un mur de carreus de pedra amb un gruix de 2,4 a 3 metres i una altura de 3,6 a 4,8 metres. Com a mesura extra de seguretat, al nord del mur els romans van cavar una fosa profunda, mentre que al sud el recorria un camí militar. A part d’un altra fosa més al sud amb dos terraplens de terra per protegir-lo de possibles atacs.

El mur comptava amb 14 forts militars principals i 80 fortins amb guarnicions cada millar romana (uns 1.500 metres, aproximadament). Algunes d’aquestes fortificacions s’han conservat sorprenentment bé i avui es poden visitar, com Housesteads o Birdoswald, a Nortumbria. Podien albergar entre 500 i 1.000 soldats i, en total, es calcula que el mur estava protegit per 10.000 tropes (entre cavalleria i infanteria).

Tot i que hi ha moltes teories al respecte, aquesta meravella de l’antiguitat es va construir per a defendre la província romana de Britannia contra els “salvatges” pictes escocesos, unes tribus conegudes pel seu caràcter indomable. Però el mur també tenia com objectiu crear condicions de pau i estabilitat política i econòmica al territori, a més de marcar la fi dels dominis de Roma al nord.

A la mort d’Adrià, a l’any 142 dC Antonino Pio va decidir portar la frontera una mica més al nord, a Escòcia, entre Firth of Forth (a l’oest d’Edinburgh) i el Firth of Clyde (a Glasgow). Però per un motiu o un altre (possiblement per la hostilitat de les tribus locals caledònies) el Mur d’Antonino només va esta en ús 8 curts anys. Les tropes es van replegar i van tornar a ocupar el Hadrian’s Wall, molt millor equipat, més robust i més resistent.

Tot i això, els pictes van aconseguir travessar-lo en tres ocasions: al 197, al 296 i al 367. Poc després, a l’any 383, quan Roma va abandonar Britannia per sempre el mur es va buidar de vida. Però les seves pedres van seguir tallant el paisatge verd i de turons suaus del nord d’Anglaterra mentre el temps (i l’home) erosionaven les seves arestes.

A part de passejar entre les pedres, admirar les ondulacions del terreny i gaudir de les vistes, és aconsellable apropar-se a un dels forts romans que es conserven. Un dels més accessibles és el de Housesteads, tota una joia per a qualsevol amant de l’Antiga Roma.

A Housesteads, la fortificació amb vistes a la vall del Tyne a Northumberland i als Borders d’Escòcia és un exemple complet i millor conservat d’un fort romà a Britania.

Housesteads, l’antic “Vercovicium” ocupa una superfície de 2,2 hectàrees i esta situat en un entorn en que el paisatge ondula i es plega sota els ulls que l’observa. Fins al seu abandonament al segle IV la principal unitat acantonada aquí va ser “Cohors I Tungrorum”, una unitat auxiliar formada per soldats d’aquesta tribu belga. El mur es desplega a ambdós costats, mentre que al nord una profunda fosa el fa difícil d’atacar pel costat septentrional.

El fort Housesteads, com tots, segueix un patró típic. Estava rodejat per una muralla de pedra (que es conserva en bona part) amb quatre grans portes d’accés que encara imposen respecte. Un cop dins, al centre hi havien les cases del comandant, la caserna general i les dependències com un graner enorme o un hospital. Al seu voltant i seguint una planta de quadrícula es distribuïen 10 blocs de barracons en els que vivien els soldats. Els romans eren uns genis de l’enginyeria i exportaven el seu estil de vida allà on anaven, així que no podien faltar uns banys i unes latrines comunals (amb aigua corrent) que són les que estan en millor estat de tot l’Imperi.

A les afores del campament s’ha trobat restes d’un assentament civil i d’un temple dedicat al déu Mitra.

Des de 2012 Housesteads té un petit museu bastant interessant en el que s’explica com era la vida aquí en l’època dels romans. I en el que es mostren alguns dels objectes que s’han anat trobant en les excavacions arqueològiques.

Gran part de l’estat de conservació del Hadrian’s Wall se li deu a John Clayton, un funcionari de Newcastle de principis del segle XIX fascinat per aquesta gran muralla. Per evitar que els agricultors locals seguissin saquejant-lo com si fos una cantera va comprar alguns dels terrenys pels que passa el mur. A més, va portar a terme algunes de les primeres excavacions arqueològiques i es va encarregar de reconstruir alguns dels segments. Ja al segle XX, el National Trust el va comprar i ara el gestiona English Heritage.

Horaris:

• D’abril a setembre: de 10:00 a 18:00 hores.
• Octubre: de 10:00 a 17:00 hores.
• De novembre a març: de 10:00 a 16:00 hores.

Preus:

• Adults: 6,40 £.
• Menors: 3,80 £.

Pàgina web de Housesteads

Pàgina web de Hadrian’s Wall