Contingut:
- Història de Roma
- Colosseo
- Fontana de Trevi
- Pantheon
- Basilica di San Pietro
- Musei Vaticani (Capella Sistina)
- Foro Romano
- Mercati di Triano
- Piazza Navona
- Castel Sant’Angelo
- Galleria Borghese i Villa Borghese
- Basilica Papale di Santa Maria Maggiore
- Barri Trastevere
- Piazza di Spagna
- Corso Vittorio Emanuele II
- Archibasilica Papale di San Giovanni in Laterano
- Via Appia i Catacombes de Roma
- Piazza del Popolo
- Domus Aurea
- Palazzo i Galleria Colonna
- Cripta dei Fratti Cappuccini
Història de Roma
L’origen de Roma és encara desconegut. Les diverses teories es basen en la informació dels autors antics i en els diferents tipus de troballes arqueològiques trobades a Roma.
Per aquests motius, aquesta etapa inicial de la història de Roma s’ha vingut situant més en el terreny de la llegenda que en el de la història. Inclús es va arribar a posar en dubte l’existència del període monàrquic.
Els historiadors dels segles XIX i de bona part del XX van desestimar la tradició i la història dels primers reis de Roma (Romulus, Numa Pompilius, Tullus Hostilius) així com la data fundacional, (753 aC), i ambdues es van catalogar com a merament llegendes.
Ha estat ja avançat el segle XX quan, gràcies a l’arqueologia i a altres ciències, s’ha aconseguit revaloritzar la tradició sostraient-la de molts elements llegendaris i d’interpretacions sospitoses.
Possiblement, els primers habitants de Roma procedien de diverses parts i no tenien ni el desenvolupament econòmic ni cultural dels seus veïns del nord, els etruscs, ni del sud, els sabins i els llatins.
En el Palatinus els arqueològics van trobar restes d’un primitiu poblat del segle VIII aC amb enterraments als seus peus. Sembla ser que, partint d’un nucli, la població es va anar estenent per les vessants dels turons més pròxims i, al segle següent, per la vall que hi havia entre elles.
Llegenda de Romulus i Remus
Les tradicions romanes van adornar el sorgiment de la ciutat de Roma amb diverses llegendes que van ser recollides principalment per l’historiador romà Titus Livius.
Diu la llegenda que Ascani (Άσκάνιος), fill de l’heroi troià Aeneas (Αἰνείας), fill de Venus o Afrodita i d’Anquises (Άγχίσης), hauria fundat la ciutat d’Alba Longa sobre la riba dreta del riu Tiber. Sobre aquesta ciutat llatina van regnar molts dels seus descendents fins arribar a Numitor i al seu germà Amulius. Aquest va destronar Numitor i, perquè no pogués tenir descendència que li disputés el tro, va condemnar a la seva filla, Rhēa Silvĭa, a ser sacerdotessa de la deessa Vesta (Ἑστία) per que es mantingues verge.
A pesar d’això, Mart, el deu de la guerra, va engendrar a Rea Silvia amb els bessons Romulus i Remus. Quan aquests van néixer, per salvar-los, van ser posats al Tiber dins d’una cistella que va encallar en un una zona dels set turons situada a prop de la desembocadura del Tiber.
Una lloba, anomenada Luperca, es va apropar a beure aigua i els va recollir i alletar a la seva guarida del Monte Palatinus fins que, finalment, els va trobar i rescatar un pastor llur muller els va criar. Ja adults, els bessons van reposar a Numitor al tro d’Alba Longai van fundar com a colònia d’aquesta, una ciutat a la ribera dreta del Tiber, al lloc on havien estat alletats per la lloba, per ser els reis.
Es diu que la lloba que va alletar a Romulus i Remus va ser la seva mare adoptiva humana. El terme lloba, en llatí lupa, també era utilitzat, en sentit despectiu, per a les prostitutes de l’època.
La llegenda també explica com Romulus va matar a Remus. Prop de la desembocadura del Tiber hi havia set turons: els monts de Aventinus, Capitolinus, Caelius, Esquilinus, Palatinus, Quirinalis i Viminalis. Romulus i Remus van discutir sobre el lloc en el qual fundar la ciutat i van decidir consultar el vol de les aus, de manera etrusca. Romulus va veure dotze voltors volant sobre el Monte Palatinus i Remus només en va veure sis en un altre turó. Llavors Romulus, per a delimitar la nova ciutat, va traçar un requadre amb una arada a la part alta del Monte Palatinusi va jurar que mataria a qui gosés traspassar-lo. Remus el va desobeir i va creuar amb menyspreu la línia, pel que el seu germà el va matar i va quedar com a únic i primer rei de Roma. Aquest fet va ocórrer l’any 754 aC, segons la versió oficial de l’Antiga Roma.
Origen Grec
Segons altres fonts antigues, la fundació de la ciutat es relaciona amb el món grec, ja que els fundadors tenien ascendència troiana. Aquesta llegenda presenta a Eneas, príncep troià, com a avantpassat directe de Romulus i Remus, el qual, al casar-se amb la filla del rei llatí, es va convertir en rei.
Aquesta interpretació la trobem no només en historiadors grecs, sinó també es va defensar en el món itàlic davant a altres tradicions que li atribuïen un origen arcadi, relacionades amb el mite d’Evandre (Εὔανδρος) , vinculada amb el d’Odysseus (Ὀδυσσεύς) o Ulises. D’aquesta forma, la historiografia grega va atribuir un origen diví i grec a la fundació de Roma, versió assumida posteriorment per aquesta.
No obstant, no es pot considerar admissible la tradició d’un origen troià de Roma si es compara amb la data de la destrucció de Troia (1200 aC) amb les restes arqueològiques del poblament del Latium i el Septimontium, semblant a altres pobles del Bronze Final d’Itàlia i que es distància molt de ser un poble important, i molt menys una ciutat.
On està la lloba Capitolina
Existeixen infinitat d’estàtues que rendeixen homenatge a la llegenda de Romulus i Remus en diferents parts del món. No obstant, l’escultura original de Luperca es troba als Museus Capitolins.
L’estàtua de Luperca feta en bronze i, encara que tradicionalment s’ha considerat que és d’origen etrusc, noves investigacions han assegurat que aquesta obra d’art data de l’Edat Mitja. Es creu que va ser esculpida entre el segle XI o XII, però les petites estàtues de Romulus i Remus van ser afegides varis cents d’anys després durant el Renaixement.
La Monarquia (753 aC – 509 aC)
La data de la fundació de Roma l’any 753 aC es la més acceptada, qualsevol que fos en aquesta època la seva denominació i que estigués organitzada en forma de ciutat o fos un conjunts d’aldees.
Que la primera forma d’organització política va ser de tipus monàrquic ho confirmen les restes arqueològiques i la tradició. En les excavacions portades a terme a la Regia (casa on vivia el rei) del Foro Romano, va aparèixer un got de bucchero datat a meitats del segle VII aC, amb la inscripció Rex. Tanmateix es troba la paraula regei inscrita al Lapis Niguer Pedra Negra), cipo del Foro, que conté una llei sagrada.
També pot deduir-se l’antiguitat de la monarquia d’altres institucions del Lazio, com la del rex nemorensis (rei del bosc), sacerdot que s’encarregava dels boscos consagrats a Diana des del segle VI aC fins a l’època de l’imperi.
La particularitat romana de mantenir qualsevol institució ens porta a trobar en la república al sacerdot-rei, rex sacrorum, com una pervivència de la reialesa tot i que amb funcions únicament religioses.
El seu nom, Romulus, significa Romà.
Diuen les fonts que Romulus, després de fundar la ciutat, va buscar incrementar el nombre dels súbdits per dos mètodes: obrint un refugi sobre el turó del Capitolinus, on es van implantar comerciants estrangers i gent marginada d’altres comunitats, i raptant dones sabines. El rei del poble de Curi, Titus Tacius, va atacar Roma i es va fer amb el Capitolinus. Posteriorment, ambdues aldees es van unir i es van constituir en una sola ciutat amb dos reis fins a mort de Titus Tacius.
La llista canònica dels set reis de Roma, o vuit, si s’inclou a Titus Tacius, és la següents: Romulus, Numa Pompilius, Tulllus Hostilius, Ancus Martius, Lucius Tarquinius Priscus, Servius Tullius i Lucius Tarquininus Superbus. Cap historiador posa en dubte l’existència dels tres últims ja que la documentació arqueològica confirma textos dels historiadors antics i també per les característiques d’aquests tres monarques, similar a la dels tirans grecs. Tampoc existeixen arguments que facin pensar que els primers reis siguin falsos.
Hi ha historiadors que sostenen que ja existia la llista dels reis quan els primers historiadors romans, al segle III aC, van escriure sobre els orígens de Roma, cosa que confirmaria l’existència dels mateixos.
La República (509 aC – 27 aC)
Segons la tradició, a l’any 509 aC es van produir una sèrie de fets essencials en la història de Roma: es va expulsar a l’últim monarca, Roma va ser presa per l’exèrcit de Porsenna, es va signar el Tractat entre Roma i Cartago, es van iniciar els Fastos Consulars i es va consagrar el temple de Júpiter Capitolinus. Semblen molts esdeveniments per tan poc temps. L’únic que pertany amb seguretat a l’any 509 aC és la dedicatòria del temple de Júpiter. Les restants poden haver succeït més tard, tot i que amb poca diferència de temps.
Els Fastos Consulars (llistes amb els noms dels cònsols que servien com a referència per a datar esdeveniments importants) resulten bàsics per l’estudi de la República a partir del 503 aC, data en que es considera que ja són dignes de credibilitat.
Un altre sistema utilitzat es basa en el ritual del clavus annalis. Aquesta pràctica es va iniciar l’any següent de la dedicatòria del temple de Júpiter Capitolinus i consistia en clavar un clau al mur de la cella de Minerva cada aniversari d’aquesta dedicatòria. El primer clau va ser clavat al 508 aC. Un any després de la seva consagració. El temple de Júpiter Capitolinus constava a més, de la cella de Júpiter, de altres dues annexes: la de Minerva i la de Juno.
La dècada que va seguir al 509 aC (data de la conspiració contra l’últim rei de Roma, Lucius Tarquininus Superbus, quan estava fora de Roma assetjant la ciutat d’Ardea) és un període fosc del que només es coneixen fets aïllats.
Transició de la Monarquia a la República
La transició política de la Monarquia a la República va ser seguida de greus tensions socials internes que van ser aprofitades pels pobles veïns per a reduir el control territorial de Roma i aconseguir la seva desaparició. D’aquí que, durant els primers 70 anys de la República, Roma tingués que ratificar la seva identitat en moltes ocasions.
Els primers anys de la República són d’incertesa com a conseqüència de la confusió política existent. Hi havia partidaris de la Monarquia, de la República, de Porsenna i de la Foedus Latinum (Lliga Llatina), entre altres. El que van conjurar al 509 aC no tenien prevista cap fórmula institucional per a substituir a la monarquia.
Tots els historiadors estan d’acord en que el Consolat-Magistratura doble i col·legiada durant tota la República, no va sortir immediatament després de l’expulsió de Lucius Tarquininus Superbus.
La tesis més generalitzada pressuposa que en la transició de la Monarquia al consolat es va passar per una fase intermèdia en la que es designava un praetor maximus per un any i que, més tard, desdoblaria les seves funcions. Tot i que s’apropava el sistema binari dels cònsols, aquests seguien designant-se com a pretors almenys fins al 449 aC, amb la llei Valeria Horatia.
Sembla que les supremes magistratures no van ser monopolitzades pels patres (persones que controlaven el Senat, l’exèrcit i els sacerdocis des de l’inici de la història de Roma) ja que es coneixen casos de plebeus que van ocupar el consolat fins a l’any 485 aC. El clima de tensions i enfrontaments dels inicis de la República portaria a les faccions més fortes a formalitzar compromisos i aliances entre elles.
A partir del 485 aC es va produir la intransigència del patriciat passant a controlar totes les magistratures civils i religioses i excloent als plebeus de qualsevol tipus de responsabilitat al govern.
El dret romà
A més de per les lluites entre patricis i plebs, la República es va caracteritzar per l’expansió del poder de Roma a tota la Itàlia peninsular, per la promulgació de la Llei de les XII Taules al 450 aC i per les guerres civils per la igualtat. La Llei de les XII Taules, anomenada així perquè estava escrita en dotze taules, és el codi més antic del dret romà. Es va establir aplacar les demandes dels plebs.
Fins que es va redactar aquest codi el dret romà havia tingut un caràcter sagrat, per haver estat unit a la monarquia i al col·legi dels pontificis. Amb un la seva redacció el dret romà es dessacralitza constituint la base del dret del món occidental. Per l’historiador Titus Livius, les XII Taules eren la font de tot el dret romà, tan públic com privat.
Entre els anys 133 i 27 aC es va desenvolupar una etapa molt convulsa en la història de Roma degut a una complexa situació econòmica, social i política que va portar a moments de tensió, com els viscuts amb els Gracos o les guerres socials entre nobles i plebs.
La Dictadura: la transició de la República a l’Imperi Romà
El gran pas cap a un sistema polític en el que el poder s’acumulés en mans d’una sola persona el va donar Lucius Corneliu Sulla (dictador als anys 82 aC – 79 aC). La sistematització de Lucius Cornelius Sulla va ser important i una de les conseqüències que va tenir, i que va influir en gran mesura en la política i en el propi final de la República, radicà en el fet que van concentrar tot el poder polític en mans del Senat, fet que no va succeir amb el poder executiu.
Això va donar lloc a que el Senat tingués que confiar l’executiu a un home fort, a un general que, a més, fos polític. En el mateix temps, els populars també volien ocupar el poder provocant un enfortiment del poder personal a l’hora de governar. L’enfortiment del personalisme va conduir als triumvirats i a les dictadures de Caesar o Augustus, i va suposar la fi de la República i el principi d’una nova etapa, l’Imperi.
L’Imperi Romà (27 aC – 476 dC)
L’Imperi és el sistema en el que el poder polític real estava en mans d’un sol individu, l’emperador. Es va inaugurar amb l’emperador Augustus. El Senat va quedar limitat a ser un òrgan de recolzament d’aquest poder polític.
Es denomina Alt Imperi al període que va d’Augustus a Diocletianus i Baix Imperi el que té lloc entre Diocletianus i la caiguda de l’Imperi Romà a Occident.
L’Alt Imperi (27 aC – 305 dC)
Entre el anys 14 i 68 els hereus d’Augustus, es van anar succeint el poder: Tiberius Claudius Nero, Gaius Iulius Caesar Augustus Germanicus (Calígula), Tiberius Claudius Caesar Augusturs Germanicus (Claudi) i Nero Claudius Caeser Augustus Germanicus (Neró). Aquesta successió dinàstica es va veure interrompuda per la guerra civil que, a l’any 68 es va lliurar entre els tres emperadors que governaven en aquest any. El primer període de crisis que viu l’Imperi serà superat els Flavios.
Als Flavius els van succeir el Antoninus (96 – 193), nom genèric que se’ls dona als emperadors Marcus Cocceius Nerva, Marcus Ulpius Traianus, Publius Aelius Traianus Hadrianus, Titus Aurelius Fulvus Boionius Arrius Antoninus (Pius), Marcus Aurelius Antoninus, i Lucius Elius Aurelius Comodus, amb una política similar a la dels Flavius.
Amb Septimius Severus es va inaugurar la dinastia dels Severus (197 – 235), en la que es trobava ell mateix, Marcus Aurelius Antoninus (Caracalla), Marcus Macrinus Vindex, Ĕlăgăbălus (Elagàbal) i Marcus Aurelius Severus Alexandrus.
El poder absolut de Roma, capital de l’Imperi, es va anar debilitant amb el temps. Entre els anys 235 i 300 la única prioritat de Roma va ser la defensa de les fronteres de l’Imperi dels continus atacs dels pobles bàrbars i dels que provenien de l’Imperi sassànida de Pèrsia. La pressió d’aquests pobles va motivar que l’exèrcit assumís el poder a partir del 235, moment que es coneix com Anarquia militar i que va durar uns 50 anys. Aquests emperadors soldats tenien com a única finalitat la lluita contra els enemics de l’Imperi.
La conseqüència d’aquestes guerres va ser l’encariment del manteniment de l’exèrcit i l’alt grau d’endeutament per a mantenir-lo, cosa que va portar a l’empobriment de la població i a la pèrdua de la seva identitat i els seus valors un aspecte de la seva pèrdua d’identitat va ser la crisi religiosa, per la invasió de les noves religions orientals.
La persecució dels cristians per Diocletianus, també anomenada Gran Persecució, no va ser més que un intent d’eliminar els perills als que s’enfrontava l’Imperi.
A l’any 284 una revolta militar va salvar l’Imperi, proclamant-se Diocletianus emperador. Durant el seu govern es va instaurar la Tetrarquia, sistema pel qual l’Imperi es repartia entre dos augustus i dos caesars.
Diocletianus va abdicar l’any 305 de mostrant la ineficàcia dels sistema tetrarquic sense algú de pes que el dirigís.
Baix Imperi Romà (305 – 476)
Des de l’abdicació de Diocletianus, al 305, hi va haver una sèrie de lluites que es van prolongar fins al 312, quan Constantinus I el Gran es va convertir en únic emperador d’Occident i últim emperador de l’imperi unificat. Va instituir el cristianisme com a religió oficial de l’Imperi.
En aquesta etapa es produeix el trasllat de la capitalitat de l’Imperi a l’antiga ciutat de Βυζάντιον (Bizanci), reconstruïda i ampliada per decisió de l’emperador. Bizanci, des del 8 de novembre del 324 (data de la seva inauguració) va passar a denominar-se Constantinoble.
Més tard Flavius Theodosius (Teodosi el Gran) va dividir l’Imperi entre els seus dos fills Flavius Arcadius i Flavius Honorius sorgint l’Imperi Romà d’Occident i l’Imperi Romà d’Orient.
A l’any 476 té lloc la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. L’Imperi Romà d’Orient, posteriorment anomenat Imperi Bizantí va sobreviure fins al 1453, data de la caiguda de Κωνσταντινούπολις (Constantinoble), l’actual Istanbul.
El Papat
Des de que la capital de l’Imperi d’Orient va ser traslladada a Constantinoblea i el que quedava de l’Imperi d’Occident va ser portat a Ravena. Roma va perdre el seu poder quedant com única autoritat la del Papa que va consolidar el seu poder amb l’ajuda dels llombards i de Carlemany.
Fins al 751, quan va ser envaïda pel llombards, Roma formava part de l’Imperi Bizantí. Al 756, Pipinus el Breu va atorgar al Papa el poder sobre les regions pròximes a Roma, sorgint els Estats Pontificis.
El desenvolupament de l’antic cristianisme va fer que el Bisbe de Roma adquirís gran rellevància tant religiosa com política i que portés a establir a Roma com a centre del cristianisme. Fins que es va annexionar al Regne d’Itàlia al 1870, Roma va ser la capital dels Estats Pontificis.
Fins al segle XIX el poder papal es va mantenir sempre en una constant lluita amb l’Imperi Sacro Germànic i altres poders d’Europa. A pesar d’això, Roma es va enriquir i va arribar a tenir un gran pes internacional.
Per aconseguir aquest creixement es van donar una sèries de fets que van contribuir a això: la ciutat va ser el centre més gran de peregrinació durant l’Edat Mitja, la institució del Jubileu, al 1300, els concilis, el mecenatge papal convertint-se en focus del renaixement substituint a Florència i la seva influència cultural.
El poder papal va continuar fins al segle XIX.
La Revolució Francesa va acabar amb el poder papal. Amb la revolució de 1848 Roma es va incorporar a la nova Itàlia i, després de la Batalla de Porta Pia al 1870 (batalla portada a terme pel papa Pius IX per a mantenir la seva sobirania sobre els Estats Pontificis), Roma es va convertir en la nova capital d’Itàlia.
Roma com a capital d’Itàlia
El Papa no va acceptar la unificació d’Itàlia i es va refugiar al Vaticà donant lloc a l’anomenada “qüestió romana”, disputa política que va tenir lloc des del l’any 1861 fins al 1929 entre el govern italià i el papat. L’11 de febrer de 1929 el papa Pius XI i Mussolini van signar el Pacte de Laterà pel que es reconeixia l’Estat Vaticà.
Mussolini, aliat de l’Alemanya nazi, havia pres Roma al 1922 i l’havia declarat com a Imperi. Per a recuperar l’antiga grandesa de Roma, va fer instaurar els seus principals monuments i la va convertir com a centre de l’administració, amb el que la seva població va passar de 212.000 habitants que tenia durant la unificació a més d’un milió. (En època de l’Imperi va arribar a tenir més de 2 milions d’habitants).
Durant la Segona Guerra Mundial, Roma va patir escassos bombardejos i va estar poc danyada. Cap dels bàndols del conflicte va voler atemptar contra la vida del papa Pius XII. El 4 de juny de 1944, Roma va ser presa pels Aliats.
Al 1946, mitjançant un referèndum, es va abolir la monarquia i es va instaurar la república. Els anys 1950 i 1960 són per a Roma els anys de la Dolce Vita. Els anys 1980 va arribar a tenir 2.800.000 habitants.
El 25 de març de 1957 Roma va ser la seu de la signatura del Tractat de Roma pel que sis països van signar el Tractat Constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i el Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (EURATOM), que va donar lloc al naixement de la Unió Europea.
Roma en l’actualitat
Actualment, Roma compta amb un impressionant centre històric que reflexa el seu passat. Caminant per la ciutat es poden trobar restes de la Roma Antiga, de l’Edat Mitja, palaus renaixentistes, places, fonts i esglésies barroques i molts exemples d’estils artístics del segle XIX i XX.
Com a capital d’Itàlia, Roma té la major part dels edificis polítics del país. La població ha crescut de forma exponencial i actualment compta amb 2,8 milions d’habitants.
Colosseo
A l’any 72 dC, l’emperador Titus Flavius Caesar Vespasianus va fer construir aquest amfiteatre a Roma, amb capacitat per a 65.000 espectadors. La construcció del Colosseo va durar vuit anys i es va finalitzar amb el botí del saqueig de Jerusalem. El Colosseo, també anomenat Amphitheatrum Flavium, va ser inaugurat per l’emperador Titus Flavius Caesar Vespasianus amb jocs i festejos que van durar 100 dies i pels que van matar més de 5.000 animals. L’emperador Flavius Domicianus, successor de Titus Flavius Caesar Vespasianus, va ampliar posteriorment l’amfiteatre amb un pis addicional i vàries sales sota el Colosseo. El Colosseo és, per tant, l’amfiteatre més gran de la història romana i està considerat com una de les set meravelles del món.
El principal objectiu del Colosseo era entretenir al poble (i d’aquesta manera incrementar la popularitat de l’emperador) amb combats de gladiadors, de vegades en combinació amb animals salvatges com elefants i tigres. Era costum que els “bestiari” celebressin lluites d’animals salvatges pel matí. Com a programa intermedi, sovint es tiraven presos condemnats a enfrontar-se als animals salvatges, i per la tarda se celebraven combats entre gladiadors. A mesura que el cristianisme va anar adquirint importància, els jocs bàrbars van acabar sent prohibits per l’emperador Flavius Honorius a l’any 404 dC. El linxament públic d’un monjo que volia posar fi a la lluita entre gladiadors va ser la gota que va culminar el got. Fins l’any 523 només es van realitzar representacions amb animals salvatges.
Durant l’Edat Mitja, diversos terratrèmols van destruir greument el Colosseo i, en segles posteriors, les ruïnes van ser buidades pels papes i altres per a reutilitzar les pedres com a material de construcció d’esglésies i palaus a Roma. Aquest saqueig va cessar al 1749 sota el pontificat del papa Benedictus XIV (Benet XIV), qui, degut a la importància del Colosseo, va considerar sagrat el sòl de l’amfiteatre, en aquest sòl s’han derramat la sang de molts màrtirs cristians.
A l’amfiteatre s’accedia a través de 80 arcs d’entrada i el nom de “Colosseo” procedeix de l’estàtua colossal de l’emperador Nero Claudius Caesar Augustus Germanicus (Neró) que s’erigia a l’amfiteatre en aquella època. La circumferència total de l’amfiteatre és de 527 metres i l’altura màxima és de 48,50 metres. Com a materials de construcció es va utilitzar pedra calcària (1ª fila dels arcs), maó (2ª i 2ª fila dels arcs) i formigó, però l’exterior es va rematar amb un travertí extret dels turons propers a Tibur (actual Tívoli). Es va utilitzar el marbre pels seients i el revestiment de les parets interiors. L’arena en la qual tenia lloc les batalles mesurava 76 per 44 metres i estava rodejada per un mur de 4 metres d’alçada. Es calcula que entre 300.000 i 500.000 persones van morir a l’arena del Colosseo.
Les grades de l’amfiteatre estaven dividides en quatre zones. Els llocs més propers a l’arena eren pels senadors, magistrats i altres personalitats. Així, l’emperador tenia el seva pròpia llotja amb la seva pròpia entrada. La segona i tercera galeria eren pels espectadors masculins, dels quals aquells de classe socialment alta ocupava els més propera a l’arena. Les galeries superiors i quarta estaven destinades a les mullers de senadors i cavallers. En aquella època, el Colosseo també podia cobrir-se amb un tendal tèxtil, anomenat Velarium. Segons la llegenda, es van necessitar mil mariners per estendre la pantalla sobre els 240 màstils.
Sota el regnat de l’emperador Flavius Domicianus, el Colosseo es va ampliar per a incloure, entre altres coses, un hipogeu. Es tractava d’un laberint subterrani amb vàries trapes i ascensors, per exemple, per pujar animals grans a l’arena. Aquí és trobaven les estances dels gladiadors, els corrals dels animals salvatges i, a més, un passadís que comunicava amb la més gran escola de gladiadors de Roma.
Ubicació: Piazza del Colosseo, 1, 00184 Roma RM, Itàlia
Transport: Metro: Línia B, Parada Colosseo.
Fontana di Trevi
La Fontana de Trevi és potser la font més famosa del món, i sense cap dubte la més famosa de Roma. La font barroca de la piazza de Trevi va ser encarregada pel papa Clemens XII (Climent XII) a Gian Lorenzo Bernini en primera instància, però només es va construir 50 anys després sobre la base d’un disseny més econòmic de l’arquitecte Nicola Salvi. La construcció va durar des de 1732 fins al 1762. La Fontana de Trevi deu la seva fama a les seves nombroses aparicions en pel·lícules, com La Dolce Vita, Àngels i Dimonis, Vacances a Roma, etc.
La Fontana de Trevi de quasi 30 metres d’alçada, està construïda contra la part del darrera de l’edifici del Palazzo Poli i al centre, sobre l’arc triomfal es troba l’estàtua del déu del mar Neptú, que és arrossegat cap al mar amb el seu carruatge en forma de petxina per dos cavalls amb ales i tritons (joves déus dels mar). Mentre que un dels cavalls es tranquil i obedient, l’altre és impetuós i turbulent. Simbolitzen així les marees canviants del mar. Les dues estàtues als nínxols (realitzades per Pilippo della Valle) ubicats a ambdós costats de Neptú representen l’Abundància a l’esquerra i la Salut a la dreta. El nom de Trevi deriva de “tre via” (tres camins). En el passat, confluïen tres camins al lloc on avui s’ubica la font.
Segons la tradició, s’ha de tirar una moneda a la font (cal fer-ho amb els ulls tancats i tirant una moneda a l’aigua amb la mà dreta sobre l’espatlla esquerra). Així, qui tiri la moneda tornarà a Roma algun dia. I si es tiren dues monedes, llavors es trobarà l’amor a Roma. Si et vols casar o divorciar, llavors cal tirar tres monedes. Cada setmana l’Ajuntament de Roma neteja la font i dóna gran part dels beneficis (1.400.000 € a l’any) a una organització benèfica que ajuda a famílies pobres.
Ubicació: Piazza di Trevi, 00187 Roma RM, Itàlia
Transport: Metro: Línia A, Parada Barberini (després caminar uns 500 metres).
Pantheon
El Panteó d’Agrippa és un dels edificis romans més característics del centre de Roma. La construcció del Panteó va començar l’any 27 aC sota la direcció de Marcus Visanius Agrippa, i és un dels pocs edificis de l’antiga Roma que es mantenen completament intactes. El temple actual i la seva característica cúpula rodona no es van construir fins al segle II, sota el mandat de l’emperador Publius Aelius Traianus Hadrianus (Hadrià), després de que l’edifici construït per Marcus Visanius Agrippa resultés malmès per dos incendis, un l’any 80 dC i l’altre provocat per un llamp al 110 dC. A la façana es troba el text en bronze “M.AGRIPPA.L.F.COS.TERTIUM. FECIT”, que significa “Marcus Visanius Agrippa, Fill de Luci Vipsani, cònsol per tercera vegada, va construir això”. Aquest text va ser col·locat en un lloc destacat per ordre de l’emperador Publius Aelius Traianus Hadrianus (Hadrià).
Curiosament, encara no se sap molt bé per a què servia originalment l’edifici del Panteó. El nom Panthē̆on (Πάνθειον) procedeix del grec i significa “dedicat a tots els deus”. El Panteó d’Agrippa no es va utilitzar fins a l’any 608, quan l’emperador Flavius Phocas va regalar aquest edifici al papa Bonifacius IV (Bonifaci IV). L’església llavors va rebre el nom de “Santa Maria ad Martyres”. Amb el pas del temps, es van anar afegint altars i tombes, com la de diversos reis italians i la del famós pintor Raffaello. Aquestes tombes es troben en els set nínxols que rodegen l’espai central.
La cúpula del Panteó té un diàmetre de 8,7 metres i proporciona una llum molt especial al recinte. Aquest “oculus” es va incloure en el disseny de Publius Aelius Traianus Hadrianus (Hadrià), no només com a font de llum sinó perquè, a més, els visitants del temple poguessin tenir contacte directe amb el cel. La cúpula total te un diàmetre de 44,4 metres i és la cúpula més gran feta de formigó no armat. La mida del diàmetre és notable perquè aquesta és també l’altura des del terra fins a l’òcul. La cúpula té un gruix de més de 7 metres a les vores i està formada per roca pesada, mentre que el gruix de la cúpula a prop de l’òcul segueix essent de només 1,2 metres i està formada principalment per pedra tosca lleugera. Originalment, el sostre del Panteó estava recobert de bronze. No obstant, les plaques de bronze van ser foses per odre del papa Urbanus VIII (Urbà VIII) i es rumoreja que Bernini les va utilitzar per a fer el baldaquí sobre la tomba de Sant Pere (a la Basilica di San Pietro), Però sembla que això no va ocórrer ja que Bernini no confiava en l’aliatge.
Ubicació: Piazza della Rotonda, 00186 Roma RM, Itàlia
Transport: Metro, Línia A, Parada Barberini (després caminar uns 8 minuts).
Basilica di San Pietro
Des de 1929, la Ciutat del Vaticà és el centre espiritual de l’Església Catòlica i també la residència del Papa. La Ciutat del Vaticà és un estat independent de només 44 hectàrees i té el seu propi servei de seguretat, la Guàrdia Suïssa.
La “Basilica di San Pietro in Vaticano” es va construir entre 1506 i 1626 sobre una església de l’època de l’emperador Constantinus I el Gran (324). Aquesta església, segons la tradició, contenia la tomba de Sant Pere. Degut al llarg període de construcció, diversos dissenyadors van treballar successivament a la basílica, com Bramante, Raffaello, Antonio da Sangallo, Michelangelo i Carlo Maderno. Moltes de les decoracions de la basílica són obra de Gian Lorenzo Bernini. Les seves dimensions en particular (136 metres d’alçada i 186 x 123 metres d’amplada) fan que la basílica sigui impressionant.
Que veure a la Basilica di San Pietro:
- Una de les atraccions és “La Pietat”, aqueta obra d’art de 1499 és la única signada per Michelangelo, i es troba a la primera capella lateral de la dreta. L’estàtua representa a Maria carregant a Jesús ja mort entre els seus braços.
- El gegantesc baldaquí de bronze de Bernini de 1633, col·locat sobre la presumpta tomba de Pere. Presumiblement, pel revestiment es va utilitzar el bronze del terrat del Panteó.
- La estàtua de bronze de Pere, llur peu es nota molt desgastat degut a que els peregrins el besaven en massa. Aquesta estàtua es troba al peu d’una de les quatre grans columnes que sostenen la cúpula.
- La “Catedral di San Pietro” de 1655 al cor, aquesta cadira de fusta revestida de bronze ha de ser transportada per quatre persones. Es diu a més que Sant Pere es va asseure una cop en ella.
- La tomba d’Alexandre VII Chigi (nau esquerra) també és obra de Bernini. Aquí un esquelet daurat amb un rellotge d’arena representa teatralment el pas del temps i la mort apropant-se.
- Amb una entrada independent, es pot visitar les criptes amb els 148 mausoleus (catacumbes) dels papes.
També és possible pujar a la cúpula, des d’on, després de 550 escales, s’obtenen unes magnífiques vistes de Roma i el Vaticà. Després de passar el control de seguretat, a la dreta de la basílica hi ha una taquilla on es poden comprar les entrades per a la cúpula (8 €, si es puja per les escales o 10 € s es puja una part del tram en ascensor).
Sota el Vaticà es troben les excavacions de l’antiga necròpolis. Al dia, només un grup selectiu de 250 persones pot visitar aquestes excavacions del cementiri romà amb al tomba de l’apòstol Pere (Sant Pere). No recomanable per a gent amb claustrofòbia.
La Piazza di San Pietro que és la plaça principal del Vaticà és coneguda sobretot pels discursos “Urbi et Orbi” del Papa per Pasqua o Nadal. A més, tots els dimecres (amb bon temps i si el Papa és a Roma) se celebra aquí un ofici religiós oficiat pel Papa. L’enorme plaça va ser dissenyada per Bernini al segle XVII a instàncies del papa Alexandre VII. Els edificis en forma d’el·lipse simbolitzen als braços de l’Església, que acullen a fidels en el regne celestial.
Si es va a la plaça en diumenge al migdia, el Papa dóna la seva benedicció des de la finestra del seu estudi.
Ubicació: Piazza San Pietro, 00120 Città del Vaticano, Ciutat del Vaticà
Transport: Metro: Línia A, Parada Ottaviano.
Musei Vaticani (Capella Sistina)
Els Museus Vaticans són un dels museus més grans del món, amb una enorme col·lecció que avarca des de tresors artístics de l’antiguitat romana i egípcia, passant per objectes religiosos, sales bellament pintades i inclús art modern. Ubicats en un complex de diversos palaus apostòlics, els 26 museus diferents del Vaticà són, amb diferència, els museus més populars de Roma, en part per la seva famosa Capella Sistina. Durant la visita es pot gaudir davant dels nombrosos tresors que diversos papes des del segle XVI ha reunit aquí i repartit en 54 sales.
El punt més culminant de l’itinerari pel Museu Vaticà és la visita a la Capella Sistina. El nom deriva del fundador de la capella, el papa Sixt IV. L’impressionant sostre d’aquesta capella del segle XV va ser pintat per Michelangelo al segle XVI i representa, entre altres coses, la història de la creació i el Diluvi. Les parets laterals són igualment boniques, amb pintures sobre la vida de Jesús realitzades per Ghirlandaio, Botticelli, Perugino i Pinturricchio, entre altres. A més, a la paret del darrera de l’altar hi ha un quadre del Judici Final de Michelangelo. La Capella Sistina és coneguda principalment per ser l’espai on els cardenals es reuneixen en conclau per a escollir al nou Papa. Durant l’elecció d’un nou Papa, surt fum de la xemeneia de la paella dos cops al dia. Fum blanc quan s’escull al nou Papa, fum negre quan els cardenals no han aconseguit un acord.
Si es vol veure les Museus Vaticans d’una forma ràpida, a part de la Capella Sistina, les sales i obres més importants són:
- Stanza della Segnatura: Situada a la segona planta i originalment biblioteca del papa Julius II, aquesta sala es va utilitzar posteriorment com a tribunal eclesiàstic. Aquesta sala destaca en el Vaticà per les pintures de Raffaello.
- Stanze di Raffaello: Aquestes sales del primer pis van ser decorades per Raffaelloa instàncies del papa Julius II. Les pintures que aquí es mostres representen la teologia, la filosofia, la poesia i el dret. Per exemple, el famós quadre de la “Escola d’Atenes” de 1509 representa la filosofia, amb imatges des filòsofs Πλάτων (Plató) i Ἀριστοτέλης (Aristòtil) destacant al centre.
- Grupo de Loacoonte: Grup escultòric de marbre que data del 40 al 20 aC, i que representa el sacerdot troià Laocoonte i els seus fills. Conta la llegenda que e sacerdot volia impedir que la ciutat admetés l’entrada del Cavall de Troia. A l’estàtua s’aprecia com Laocoonte és estrangulat per les serps de Ποσειδῶν (Poseidó).
- La Galleria delle Carte geografiche: A la primera planta es troba la galeria de mapes dels segle XVI, amb enormes mapes topogràfics il·lustrats en les parets i el sostre. Els impressionants panells murals (40 en total) són obra d’Ignazio Danti.
- La Pinacoteca Vaticana: A la planta baixa es troba una gran col·lecció de tapissos i pintures del Vaticà, incloent-t’hi obres de grans mestres como Caravaggio, Leonardo da Vinci, Tiziano i Raffaello.
Degut a la gran afluència de públic al Museu de la Ciutat del Vaticà, és necessari reservar ales entrades amb antelació.
Ubicació: 00120 Ciutat del Vaticà
Transport: Metro: Línia A, Parada Cipro-Musei Vaticani.
Foro Romano
Les excavacions al centre de l’Imperi Romà, als peus del Capitolium, no van començar fins a finals del segle XIX. En temps de l’emperador Augustus (27 aC – 14 dC), vivien a l’antiga Roma més d’un milió de romans, essent el Forum Romanum el centre polític, jurídic i religiós de l’Imperi Romà.
Durant la visita, es passa per nombroses ruïnes del Forum Romanum. Lamentablement, després del segle XII, molts edificis van resultar danyats per terratrèmols o saquejos per a la construcció d’esglésies com la Basílica di San Pietro i altres palaus. No obstant, les excavacions segueixen explicant molt sobre la història de l’Imperi Romà.
S’accedeix al Foro Romano per la Via Sacra, la via més antiga i famosa de Roma. El nom de “Carrer Sant” es deu als nombrosos temples i santuaris allí ubicats. Alguns exemples són el Temple rodó de Vesta, el Temple de Saturn, la Basílica de Maxenci i les residències del pontífex maximus, l’arc triomfal de Septimus Severus i el Rex sacrorum. També es troba les restes d’arcs triomfals, la tribuna d’oradors, pavellons de mercats i molt més.
Com a consell, des del turó Capitolium, s’obté una magnífica vista del Fòrum que permet fer-se una millor idea del conjunt, bellament il·luminat per les nits.
Cap al segle VII aC, el lloc entre els turons de Capitolium , el Palatinus i l’Esquilinus era un gran pantà. En aquella època s’utilitzava com a cementiri, però no va ser fins després del segle VII aC quan es va drenar el pantà a través d’una construcció de la claveguera Màxima. Entre els primers edificis que es van construir en aquesta època de la plaça es trobaven el Temple de Saturn i el Temple de Dioscurs. Al segle II aC, el desenvolupament del Fòrum es va accelerar després de creixement del poder de l’Imperi Romà en el Mediterrani. Juntament al Fòrum, a partir de l’any 54 aC, van sorgir els anomenats Fori Imperiali (Fòrums Imperials), destinats a immortalitzar la fama dels emperadors de l’època. Els fòrums més coneguts (llurs restes continuen existint sota les construccions veïnes) són:
- Foro di Caesare (Fòrum de Cèsar) amb el Temple de Venus Genetrix.
- Foro di Augustus (Fòrum d’August) amb el temple al deu de la guerra Mart.
- Fòrum de Vespasianus amb el Temple de la Pau.
- Foro de Traiano, el fòrum més impressionant amb els Mercati di Traiano adjacents.
Ubicació: 00186 Rome, Metropolitan City of Rome Capital, Itàlia
Transport: Metro: Línia B, Parada Colosseo.
Mercati di Triano
Els Mercati de Traiano formen un complex semicircular de més de 150 botigues i oficines construïdes en l’època de l’emperador Traianus, ubicat al costat del Foro de Traiano. Situats a la vessant del turó del Quirinalis, a Roma, els mercats constaven de cinc plantes on es comercialitzava amb productes agrícoles, espècies, oli, vi, entre altres.
Posteriorment, el complex va tenir diverses funcions. Així, va formar part de les fortificacions al segle XIII. De fet, la torre quadrada (Torre dei Milizie) encara sobresurt darrera del complex com a part d’aquest període. Posteriorment, al segle XVI, es va construir un monestir sobre les restes dels Mercatis di Traiano. Quan el monestir va ser enderrocat a principis del segle XX, les restes del mercat van tornar a ser visibles.
El complex ha estat objecte d’una important restauració en els últims anys i des de 2007 alberga el “Museo di Fori Imperiali”. Aquesta museu es poden veure, entre altres coses, escultures, antecedents i reconstruccions dels Fòrums Imperials (Foro di Augustus, Foro di Caesar, Foro di Nerva, Foro de Traianoi el Temple de la Pau. A més té una gran vista des de les terrasses panoràmiques del Foro de Traiano.
Ubicació: Salita del Grillo, 37, 00187 Roma RM, Itàlia
Horari: Tots els dies de 9:30 a 19:30 hores.
Preu: 14,50 €. Lloguer de Videoguia: 6 €.
Transport: Metro: Línia B, Parada Colosseo. Després caminar uns 10 minuts.
Piazza Navona
La Piazza Navona és una de les places més boniques i famoses del centre de Roma. A l’any 86 dC, l’emperador Titus Flavius Domitianus (Domicià) va manar construir aquesta plaça amb la seva característica forma allargada. Aquesta forma es deu a la seva funció original d’estadi per a competicions d’atletisme (Circus Agonalis) amb grades per a 20.000 espectadors. El papa Inocenci va arribar a organitzar els anomenats “Jocs de l’aigua” en els calorosos mesos d’estiu, inundant tota la plaça. Després de la caiguda de l’Imperi Romà, es van construir cases en l’emplaçament de les tribunes, per l’allargat del camp d’atletisme va quedar sense urbanitzar, lloc en el que més tard es va formar la Piazza Navona.
Al segle XVII, la plaça va rebre alguns altres edificis característics. El papa Inocenci X, per exemple va encarregar la construcció de l’Església Sant’Agnese in Agone, un palau, i va encarregar a Bernini la Fontana dei Quattro Fiumi (La Font dels Quatre Rius), on les quatre estàtues fan referència als rius Danubi, Ganges, Nil i Riu de la Plata. L’obelisc de la font, de 16 metres d’alçada, procedeix originalment del Circus Maxentius (Circ de Maxenci), situat a la Via Appia.
A part d’aquesta font, la Piazza Novana conta amb altres dues fonts més petites, obra de Giacomo della Porta, deixeble de Michelangelo. Anomenades Fontana del Moro i Fontana de Nettuno.
Cinc metres per sota del nivell del carrer, s’han realitzat diverses excavacions en el primitiu Estadio di Domiziano; també es poden visitar aquestes excavacions. Les excavacions obren tots els dies de 10 a 19 hores i l’entrada costa 8,50 €. La visita amb audioguia dura uns 40 minuts. Pàgina web de l’Estadio di Domiziano.
Avui, el Palazzo Braschi, el palau de la plaça, alberga el Museo di Roma. Aquí s’explica la història de Roma a través dels temps mitjançant nombroses pintures, gravats i altres obres d’art antigues El museu obre de dimarts a diumenge de 10 a 19 hores i l’entrada costa 8 €. Pàgina web del Museo di Roma.
Avui la plaça s’ha convertit en un lloc vibrant, amb nombroses cafeteries, terrasses o on es donen cita artistes de carrer i fotògrafs. I durant l’època de Nadal, aquesta plaça es transforma en un gran mercat nadalenc.
Ubicació: 00186 Roma, Província de Roma, Itàlia
Transport: Metro: Línia A, Parada Spagna. Després cal caminar un quilòmetre.
Castel Sant’Angelo
El Castel di Sant’Angelo va ser construït al segle II com a mausoleu per encàrrec de l’emperador Publius Aelius Traianus Adrianus (Hadrià). No va ser fins a l’any 590 quan el nom de l’Arcàngel Miquel es va vincular a aquest mausoleu, després de que durant una epidèmia de pesta el papa de l’època, Gregorius I (Gregori I el Gran) va veure a l’Arcàngel Miquel a la part alta del mausoleu envaïnant la seva espasa com a senyal de que l’epidèmia havia acabat. Més tard, el papa Pius II, va ordenar construir una capella al lloc on es diu que va aparèixer l’arcàngel. La impressionant estàtua de bronze de l’Arcàngel Miquel va ser realitzada al 1753 per Pieter Antoon Verschaffelt. El Castel di Sant’Angelo va cobrar molta notorietat després de l’adaptació cinematogràfica del llibre “El Misteri de Bernini” de Dan Brown, en la que el castell servia com amagatall als Illuminati.
El mausoleu es va transformar en fortalesa al 280 dC, quan es va construir al seu voltant la muralla aureliana. El castell tenia una posició estratègica ideal sobre el riu Tiber. Tot i això, el castell va ser saquejat en dues ocasions, al 410 i al 537, i es van destruir els capitells de la majoria d’urnes. Donat que posteriorment el Vaticà va quedar fora de la ciutat emmurallada i resultava difícil de defendre, es va decidir connectar el castell al Vaticà mitjançant un túnel al 1722. Així doncs, la fortalesa va servir d’amagatall al Papa i al tresor, protegint els costosos artefactes eclesiàstics en cas d’atac al Vaticà i a la Basílica di San Pietro. Durant segles, el castell es va utilitzar també com a presó i lloc d’execució. Aquest edifici té 6 plantes i 58 habitacions. Al 1870, el Vaticà va cedir el Castel di Sant’Angelo a l’exèrcit italià, que va decidir obrir-lo al públic com a museu. En les seves diverses plantes es pot trobar:
- Planta baixa: plaça amb exposició d’armes medievals.
- 1ª planta: el mausoleu amb les tombes originals de l’emperador Hadrià, que lamentablement van ser saquejades posteriorment.
- 2ª planta: la presó.
- 3ª planta: el museu, que inclou mobles, ceràmiques, armes i pintures renaixentistes.
- 4ª planta: els pisos on els papes podien refugiar-se en cas d’atac al Vaticà.
- 5ª planta: la terrassa amb l’estàtua de bronze de l’Arcàngel Miqueli unes vistes impressionants de Roma.
El Castel di Sant’Angelo està connectat amb l’altre costat del riu pel Ponte Sant’Angelo o Pont del Àngels. A ambdós costats del pont hi ha cinc àngels esculpits per alumnes de Bernini. Els àngels porten objectes relacionats amb la Passió de Jesús.
Ubicació: Lungotevere Castello, 50, 00193 Roma RM, Itàlia
Transport: Metro: Línia A, Parada Lepanto. I després cal caminar un quilòmetre.
Galleria Borghese i Villa Borghese
La Galleria Borghese o Museo Burghese alberga una de les col·leccions més grans privades d’art del món que pertanyents al cardenal Scipione Borghese. Una col·lecció museística de 20 sales composada per antiguitats, escultures i nombrosos quadres. En aquesta galeria hi vàries obres conegudes, principalment del Renaixement, com l’escultura “Apolo i Dafne” de Bernini i pintures de Caravaggio, Rubens, Leonardo da Vinci o Raffaello Sanzio.
Aquest museu només permet l’entrada a 360 visitants per cada franja horària de dues hores i les entrades solen esgotar-se amb dies d’antelació.
En els voltants de les instal·lacions de la Galleria Borghese, al turó del Pincio, es troba l’antiga finca, propietat de l’adinerada família Borghese des de 1580. Per ordre del cardenal Scipione Borghese, la vinya es va convertir en parc. La construcció de la Villa Borghese Pinciana es va acabar al 1633. Incloïa altres edificis, com una pardalera i un hivernacle. Al segle XIX, el parc va ser objecte d’una important reforma i reconstruït a l’estil anglès amb diversos estancs i fonts. Finalment, al 1903, el parc va ser adquirit per l’ajuntament de Roma i se li va donar una funció de parc públic. Avui en dia, és el parc més gran de Roma.
A part de la Galleria Borghese, la Villa Borghese és un parc de 80 hectàrees d’extensió, a part de nombroses vil·les, pavellons, fonts, estàtues, aquests són els monuments més famosos del parc i els seus voltants:
- Villa Giulia: residència d’estiu del papa Julius III al segle XVI. Avui és un museu d’art etrusc (període anterior a l’època romana).
- Villa Medici: mansió del segle XVI construïda pel Gran Duc de Toscana i actual seu de l’Acadèmia di França a Roma. Hi ha visites guiades a aquest edifici.
- Bioparco: el zoològic de Roma amb més de cent anys d’antiguitat. En el seu moment va ser un zoo progressista, sense petits corrals ni reixes, però amb molta vegetació i espai pels animals.
- A la Viale delle Belle Arti hi ha alguns pavellons del que va ser l’Exposició Mundial de 1911, a l’igual que el museu de la Galleria Nazionale d’Arte Moderna. Aquest museu d’art modern i contemporani (segles XIX i XX) d’artistes principalment italians, amb una col·lecció de més de 5.000 pintures i escultures repartides en 75 sales.
- Tempio di Esculapio: aquest temple del segle XVIII dedicat al deu de la medicina es troba al llac del parc, on inclús es poden llogar barques de rems.
Ubicació: Piazzale Scipione Borghese, 5, 00197 Roma RM, Itàlia
Horaris preus i reserves de la Galleria Borghese
Horaris, preus i reserves de la Galleria Nazionale d’Arte Moderna
Transport: Metro: Línia A, Parada Flaminio.
Archibasilica Papale di Santa Maria Maggiore
La Basilica Papale di Santa Maria Maggiore és la més gran de les 80 esglésies marianes de Roma. Construïda per ordre del papa Sixt III l’any 432 sobre el turó de l’Esquilinus, és una de les set esglésies de pelegrinatge i una de les quatre basíliques papals de Roma (les altres són San Pietro, San Giovanni in Laterano i San Paolo Fuori le Mura). La basílica es va construir on la verge Maria es va aparèixer al papa Liberi, i on un 5 d’agost, una manta de neu va aparèixer cobrint el turó en ple estiu. Aquest dia es commemora cada any amb pètals blancs que descendeixen del sostre arremolinant-se al caure.
Molts dels mosaics de la basílica (inclosos els de la nau i els de l’arc triomfal) procedeixen de la seva construcció original. Els grans pilars de marbre de la basílica són encara més antics i es presumeix que provenen d’un antic edifici romà. En l’església destaca l’enteixinat d’or, encarregat pel controvertit papa Alexandre VI a partir del primer carregament d’or portat d’Amèrica per Cristòfol Colom.
A part, amb els seus 75 metres d’alt, el campanar que data del segle XIV és el més alt de Roma. A més, sota l’altar hi ha estelles de fusta del pessebre de Jesús (Sacra Culla). I la Porta Santa es troba a l’esquerra de l’entrada principal. Si un travessa les quatre portes santes de Roma en un any de Jubileu (en un sol dia) s’ha guanyat una indulgència i els seus pecats queden absolts.
En la basílica patriarcal també es troben les tombes dels papes Climent IX, Pau V i Nicolau IV. També estan enterrats aquí altres reconeguts catòlics, com Sant Jeròni i l’artista Bernini. A més, la basílica compta amb un museu on es pot aprendre més sobre la història de l’església i contemplar antigues obres mestres.
Ubicació: Piazza di Santa Maria Maggiore, 00100 Roma RM, Itàlia
Horaris: Tots els dies de 7:00 a 18:45 hores.
Preu: L’entrada a la Basílica és gratuïta.
Transport: Metro: Línia A i B, Parada Termini.
Barri Trastevere
A l’altre costat del riu Tiber, al sud del Vaticà, hi ha el pintoresc barri de Trastevere. El nom Trastevere es deriva del llatí Transtiberim, que significa “a l’altre costat del Tiber” Aquest antic barri obrer de carrerons estrets i cases medievals es transforma en un lloc especialment animat a les nits (en part degut als nombrosos turistes) amb nombrosos restaurants, trattories i pizzeries.
En temps de l’emperador Augustus, Trastevere era un dels 14 districtes de la ciutat, i per tant formava part de la zona emmurallada. Diversos romans importants es van instal·lar en aquest barri, com Julius Caesar. L’encantador caràcter del districte, amb el seu laberint de nombrosos carrers estrets i sinuosos, es va originar a l’Edat Mitja.
El principal atractiu de l’antic barri és aquest ambient italià que es respira per tots els costats, passejar pels seus carrerons. No obstant algunes de les atraccions per visitar són:
- Piazza di Santa Maria in Trastevere: és el cor del barri. Aquesta plaça, amb l’església del mateix nom i una font, és un lloc de trobada pels trasteverini. Per la nit, els voltants d’aquesta plaça es converteixen en el barri nocturn de Roma.
- Basílica di Santa Maria in Trastevere: aquesta és la basílica mariana més antiga de Roma i la principal atracció del barri. Després de vàries restauracions, la basílica conserva el seu caràcter medieval, en part pels seus nombrosos mosaics autèntics.
- A Porta Portese se celebra tots els diumenges al matí, fins a les 14 hores, el mercat més popular de Roma (al voltant de Via Portuense i Via Ippolito Nievo), es troba de tot, des d’antiguitats fins a roba.
- Villa Farnesina: una bonica mansió del segle XVI amb obres de Raffaello i Peruzzi, i rodejada de jardins simètrics. Des de l’exterior, la mansió sembla bastant austera, però el seu interior està brillantment decorada en estil renaixentista. La vil·la és una de les joies encara no tan turístiques de Roma. Està ubicada a Villa della Lungara 230, i oberta al públic de dilluns a dissabte de 9:00 a 14:00 hores i cada segons diumenge de mes. L’entrada costa 9 €. Més informació a Villa Farnesina.
- Basilicca di Santa Cecilia in Trastevere: una altra basílica, dedicada a Santa Cecília, patrona de la música, és una de les esglésies més antigues de Roma. Aquí hi ha frescos del segle XIII de Pietro Cavallini.
Transport: Trastevere no està ben situat per arribar-hi en metro. La millor opció és el bus (Línia 116).
Piazza di Sapgna
La Scalinata de la Piazza di Spagna van ser construïdes en estil rococó entre 1723 i 1726, és l’escalinata que va des de la Piazza di Spagna fins a l’església del monestir francès Trinità dei Monti (construït entre 1502 i 1587). L’escalinata consta de 135 escales i tres terrasses diferents, en referència a la Trinità (Santíssimia Trinitat). A la part alta de l’escalinata, prop de l’obelisc egipci, i en mig d’una multitud de turistes, es gaudeix d’una magnífica vista. La denominació de l’escalinata és potser una mica confusa, ja que la seva construcció va ser encarregada pels francesos (Lluís XII). Però al segle XVII, la plaça al peu de l’escalinata, la Piazza di Spagna albergava l’ambaixada espanyola, d’aquí el nom de “Escalinata Espanyola”. En realitat, el nom oficial de l’escalinata és Scalinata della Trinità dei Monti.
La Piazza di Spagna alberga també una font de Pietro Bernini (pare del cèlebre Gian Lorenzo Bernini) anomenada “Fontana della Barcaccia”. Que significa literalment “font de la barcassa lletja”. Això no es refereix a que l’estàtua sigui lletja, sinó a la història que la inspira: el riu Tiber es va desbordar al 1598 i, com a conseqüència d’aquesta gran inundació, la barqueta lletja que en ella es representa, va encallar en aquest lloc. Aquesta història va ser la font d’inspiració per a Bernini. Al 2015, aqueta font va ser desgraciadament notícia per actes vandàlics portats a terme per seguidors del Feyenoord. No obstant, ells no van ser els causants dels tristos dolls d’aigua que emanen de la font; aquests es deuen a la falta de pressió de l’aigua de l’aqüeducte d’alimentació. Si pels francesos hagués estat, també s’hauria erigit a l’escalinata un gran estàtua del rei francès Lluís XII. No obstant, el Papa de l’època no ho va permetre, cosa que va provocar alguns retards en la construcció. Avui en dia, els voltants de la Piazza di Spagna són una zona comercial de luxe que culmina a la Via Condotti.
Per la celebració de l’aniversari de Roma, a finals d’abril, la Scalinata di Spagna es decora amb una mar de flors de azalea. Però també a la primavera i el 8 de desembre (Immaculada Concepció de Maria), l’estàtua de Maria al peu de la Piazza di Spagna, es cobreix de flors. Aquest dia el Papa visita la Scalinata de la Piazza di Spagna, com a part d’una tradició.
Es pot visitar gratuïtament l’església Trinità dei Monti, a la part alta de l’escalinata. Aquí hi ha entre altres, diversos murals impressionants, com el Descendiment de la Creu de Volterra.
Ubicació: Piazza di Spagna, 00187 Roma RM, Itàlia
Transport: Metro: Línia A, Parada Spagna.
Corso Vittorio Emanuele II
A la Piazza Venezia es troba el monument blanc en honor al primer rei d’Itàlia, Vittorio Emanuele II. Entre els italians, el Monument a Vittorio Emanuele II també es coneix com “Il Vittoriano” i “Altare della Patria” (Altar de la Pàtria). El monument commemora la unificació d’Itàlia del 1861 i el seu primer rei associat. Tot i que aquest monument honra la seva mort, ell no està enterrat aquí, sinó al Phanteon.
Construït entre 1895 i 1911 a la part alta del turo de Capitolinus, l’impressionant edifici va ser dissenyat per Giuseppe Sacconi, en el qual es va utilitzar marbre blanc de la regió de Brescia. Degut a la seva colossal forma (135 metres d’ample i 70 d’alt), l’edifici també ha rebut diversos noms, des de “tortell nupcial”, “dents” i màquina d’escriure”.
Alguns dels llocs d’interès ubicats al Monument a Vittorio Emanuele II i als seus voltants, són:
- La gran estàtua eqüestre de bronze de Vittorio Emanuele II, al centre del monument. Aquesta estàtua és obra de l’escultor Enrico Chiradia, que va treballa en ella quasi dues dècades.
- A la part alta de l’edifici, tant a l’esquerra com a la dreta, hi ha dues estàtues de la deessa Victòria sobre quatre cavalls.
- A l’esquerra, l’estàtua en honor a la Unitat, obra de Carlo Fontana. A la dreta, l’estàtua en honor a la Llibertat, obra de Paolo Bartolini.
- L’edifici conserva diversos relleus. Aquests representen ciutats italianes importants.
- Sota l’estàtua de la deessa Roma es troba la “Tomba del Soldat Desconegut”, també reconeguda per la flama eterna custodiada per dos soldats. Aquest monument de guerra, que representa la tomba d’un soldat desconegut de la Primera Guerra Mundial, rendeix homenatge a tots els soldats caiguts desconeguts.
- Museo del Risogimento: aquest museu al que es pot accedir en ascensor per la part del darrera, explica la història de la unificació d’Itàlia. El museu està dirigit principalment a visitants italians.
- A espatlles del monument es troba la pintoresca església de Santa Maria in Aracoeli. El monument es va construir connex a aquesta església antiga.
- Es pot utilitzar un ascensor per a visitar la terrassa panoràmica del monument (12€) i gaudir d’unes impressionants vistes de Roma, es pot accedir a l’ascensor a través de la cafeteria situada a la part del darrera del monument.
Ubicació: Piazza Venezia, 00186 Roma RM, Itàlia
Horaris:
- Museu: Tots els dies de 9:30 a 19:30 hores, l’últim accés és a les 18:00 hores.
- Elevador: Tots els dies de 9:30 a 19:30 hores.
Pàgina web del Monument Vittorio Emanuele II
Transport: Metro: Línia B, Parada Colosseo. Després cal caminar 1 quilòmetre.
Basilica di San Giovanni in Laterano
L’Arcibasilica Papale di San Giovanni in Laterano va ser fundada l’any 313 sota les ordres de l’emperador Constantí I el Gran. L’emperador va ser qui, amb l’Edicte de Milano al 313, va permetre la llibertat religiosa a l’Imperi Romà, i per tant, el cristianisme. L’església va tenir també originalment la funció de residència papal. En part degut als incendis, l’església va perdre aquesta funció després de la tornada papal d’Avignon (1309-1377). No obstant, l’església va conservar la seva funció com una de les quatre esglésies papals de Roma juntament amb la Basilica di San Pietro, Santa Maria Maggiore i San Paolo Fuori le Mura. Tot i això, cal mencionar que aquesta església és la catedral de la diòcesi de Roma, pel que la converteix en l’església més important de Roma.
La basílica és l’edifici eclesiàstic més antic de Roma, però poc queda de la versió original afectada per un fort terratrèmol al 896. No va ser fins al 1650 per encàrrec del papa Inocenci X, quan l’arquitecte Borromini va reconstruir a fons l’església per a donar-li l’aspecte barroc actual. Ja al segle XVIII l’església va obtenir aquesta magnífica façana amb 15 estàtues d’Alessandro Galilei. L’única resta medieval de l’església és el baptisteri octogonal que data del segle V. El nom “Laterano” deriva del cognom “Lateranusa”. De fet, l’església es va construir als jardins de l’antic palau de la noble família de Prautius Lateranus. L’emperador Neró el va condemnar a mort per permetre que els cristians s’amaguessin al seu palau, i el va confiscar. Tres segles més tard, l’emperador Constantí I el Gran va tornar el palau al papa Milciades, i llavors es va començar a utilitzar com a residència del papa.
Alguns dels llocs d’interès de l’Arcibasilica Papale di San Giovanni in Laterano són:
- Al centre de l’església es troba l’altar papal, decorat en estil gòtic, amb relíquies de Pau i Pere darrera la gelosia daurada.
- A més, a l’església es poden veure 12 estàtues que representen als apòstols, obres d’alumnes de Bernini.
- Els frescos del sostre són un disseny de Michelangelo, però van ser executats pel seu alumnes Giacamo della Porta.
- Les portes centrals de l’església de color verd procedeixen originalment de l’edifici del Senat en el Foro Romanum.
- L’església alberga sis tombes papals: Sergi IV (1009-1012), Alexandre III (1159-1181), Inocenci III (1198-1216), Martí V (1417-1431), Climent XII (1730-1740) i Lleó XII (1878-1903).
A la Piazza San Giovanni in Laterno s’alça un dels obeliscs més gran i antics de Roma. A més, davant de la basílica es troba la Scala Santa. Es diu que l’escala formava part originalment del palau de Pontius Pilatus a Jerusalem. Es diu que Jesús mateix va caminar sobre ella i que més tard va ser traslladada a Roma com a relíquia. Aquestes escales a Roma condueixen al “Santuari dels Sants” i els creients pugen a genolls, esperant obtenir indulgència plenària, com ho va establir el papa Pius VII.
Al costat de la basílica es troba el Palazzo in Laterano. El palau va servir com a residència dels papes a principis de l’Edat Mitja abans de traslladessin la seva seu al Vaticà. El palau va ser construït originalment al segle I dC, però va tenir vàries renovacions i reconstruccions al llarg del temps. Té una història rica com a seu del poder papal, i sovint, ha estat l’escenari d’esdeveniments importants en la història de l’església, com concilis i coronacions. El Palazzo in Laterano també és conegut pel seu esplendor arquitectònic i la seva importància històrica.
Ubicació: Piazza. San Giovanni In Laterano, 00184 Roma RM, Itàlia
Horaris:
- Basílica: de 7:00 a 18:30 hores.
- Sagristia: de 8:00 a 12:00 i de 16:00 a 18:00 hores.
- Convent: de 9:00 a 18:00 hores.
- Museu de la Basílica: de 10:00 a 17:30 hores.
- Palazzo Lateranense: de 9:300 a 18:00 hores (tancat els diumenges i els dimecres).
Pàgina web de la Arcibasilica Papale di San Giovanni in Laterano
Transport: Metro: Línia A, Parada San Giovanni.
Via Appia i Catacombes de Roma
La Via Appia Antica és una de les vies més antigues de Roma i en el seu moment va ser una important via d’accés a la ciutat. Originalment, la Via Appia arribava fins a Brundisium, l’actual Brindisi, al taló d’Itàlia. La calçada empedrada deu el seu nom al cònsol Apius Claudius Caecus, que va ordenar la seva construcció l’any 312 aC. En aquella època, la seva principal finalitat era el trasllat més ràpid de tropes durant la Segona Guerra Samnita, però servia també per al transport diari de mercaderies entre Roma i Campania.
La calçada empedrada rep també el sobrenom de “Regina viarium” (Reina de les calçades), això es deu a l’enorme importància de la via, però també a la bellesa del paisatge pel que discórrer la Via Appia. Part del camí (des de la làpida de Cecilia Metella) conserva les antigues llambordes, en les que encara s’aprecia clarament el desgast i les petjades dels carretons. La Via Appia té encara un aire quasi romàntic, amb els xiprers verds i les nombroses ruïnes al llarg de la calçada.
Llocs característics i Catacumbes Via Appia:
- Des de Roma, la Via Appia parteix de la Porta San Sebastiano. Aquí al costat dret, encastat en un mur es troba la primera fita. Aquestes fites no només diuen alguna cosa sobre les distàncies i destins, sinó també, per exemple, sobre el principi fonamental de la construcció.
- Més endavant, es troba l’església “Domine Quo Vadis”. Segons la llegenda, Jesús s’hauria trobat aquí amb Pere. Pere estava fugint de Roma en aquest moment, però després de conèixer a Jesús, va decidir tornar a Roma. L’església té inclús una pedra en la que es diu que hi havia una petjada de Jesús.
- A continuació, hi ha diverses Catacumbes i cementiris. Com en l’època romana estava prohibit enterra als morts dins de les muralles de la ciutat, es van col·locar varis cementiris al llarg de les vies arterials. Es pot visitar el més impressionant d’aquests cementiris subterranis (Catacombe di San Callisto), aquest cementiri compta amb més de 170.000 tombes. Una altra catacumba famosa és la Catacombe di San Sebastiano, a la que s’accedeix a través de l’església Basílica di San Sebastiano. Aquesta és una de les set església de pelegrinatge més importants de Roma.
- Després d’uns dos quilòmetres, hi ha la part millor conservada de la Via Appia. Aquí també es pot veure les restes del Circo de Majencio, un antic hipòdrom. L’obelisc que originalment estava davant del circ es va traslladar a la Piazza Navona.
- Des d’aquest punt, van apareixen més tombes, probablement perquè els emplaçaments més allunyats de la ciutat eren més econòmics. La més famosa i gran és la Tomba di Cecilia Metella, a uns cinc quilòmetres de la ciutat. Era filla d’un important general de l’emperador Caesar. La tomba està tancada els dilluns.
- Un mica més lluny es troba Villa Quintili, es tracta d’una vil·la molt luxosa, residència de l’emperador Marcus Aurelius Commodus, que era un amant de la vida tranquil·la. Aquesta vil·la tanca els dilluns.
Transport:
- Bus 218 des de la Piazza San Giovanni in Laterano (un cada hora).
- Bus 118 des del Colosseo o des de Piazza Venezia (3 cops cada hora). Aquest bus recórrer part de la Via Appia, inclosa u na parada a la Catacombe di San Callisto
- Bus hop on hop off, parada Terme di Caracalla i caminar uns 800 metres.
Pàgina web Catacombe di San Callisto
Pàgina web Catacombe di san Sebastiano
Pàgina web Tomba di Cecilia Metella
Piazza del Popolo
La Piazza del Popolo és una de les places més famoses de Roma, tot i que en realitat el nom deriva dels àlbers que s’erigien al voltant de la plaça ovalada. La funció original d’aquesta plaça d’estil neoclàssic, dissenyada entre 1811 i 1822, era donar la benvinguda als visitants i pelegrins que entraven a la ciutat de Roma per la Via Flaminia des del nord.
Llocs d’interès de la Piazza del Popolo:
- Els edificis més destacats de la plaça són dues esglésies bessones barroques quasi idèntiques allí ubicades: Santa Maria dei Miracoli i Santa Maria in Montesanto. Estan ubicades una davant de l’altra, i separades per la Via del Corso.
- A l’altre costat de la plaça hi ha la Basilica Santa Maria del Popolo, una església que data del segle XV. Els principals atractius d’aquesta església són les 12 capelles laterals, com la Capella Cerasi, amb pintures de Caravaggio: la “Conversió de Pau” i la “Crucifixió de Pere”. La Capella Chigi, amb mosaics sobre la creació del món, també va ser dissenyada per Raffaello.
- Al costat de l’església hi ha la “Porta del Popolo”, entrada a la ciutat de la Muralla Aureliana. La porta de la ciutat data de 1561 i va ser dissenyada per l’arquitecte Nanni di Baccio Bigio. L’interior de la porta va ser decorat posteriorment per Bernini amb motiu de l’arribada de la reina Cristina de Suècia.
- Ambdós costats de la plaça, els murs laterals incorporen una font. La Fontana del Nettuno mostra a Neptú acompanyant tritons. La Fontana della dea di Roma se centre en la dea de Roma. Als seus peus hi ha una estàtua de Romulus i Remus (fundadors de Roma) essent alletats per la lloba.
- Un dels monuments més vistosos de la plaça és l’obelisc egipci de 36 metres d’altura. L’obelisc construït sobre l’any 1300 aC procedia del Temple del Sol de Heliopolis, i va ser traslladat a Roma per l’emperador Augustus per a ser col·locat al Circus Maximus. L’obelisc va ser restaurat i traslladat a aquesta plaça al 1589 per ordre del papa Sixte V.
- Es pot pujar al turó del Pincio utilitzant les escales que hi ha. Aquí, des del balcó de la Piazza Napoleone, es gaudeix d’una magnífica vista de la plaça i de Roma.
Ubicació: Piazza del Popolo, 00187 Roma RM, Itàlia
Transport: Metro: Línia A, Parada Flaminio.
Domus Aurea
Després d’un gran incendi a Roma l’any 64 dC, l’emperador Neró va manar construir a Roma l’enorme complex palatí Domus Aurea (Casa Daurada). Inclús es rumoreja que el propi Neró va provocar aquest incendi per a crear espai per al seu palau. En aquella època, el complex de 80 hectàrees i més de 150 habitacions, amb molt de marbre, marfil i parets de pa d’or, era el palau més vistós i car de Roma. Des del Foro Romanum, el palau tenia u na impressionant entrada amb una columnata i, en el seu moment, una estàtua de 35 metres d’altura del propi Neró.
Neró es va suïcidar l’any 68 dC, pel que mai va veure el seu palau acabat. El seu successor, Marcus Salvius Otho, es va encarregar de finalitzar-lo. Donat que Neró com emperador no era precisament molt estimat pel poble, els emperadors posteriors van decidir demolir part de la Domus Aurea per esborrar el record de Neró i van construir sobre ella altres edificis, com les Termes de Traiano. El palau estava rodejat de grans jardins i un llac artificial, en aquest llac es va construir el Colosseo.
A voltants del segle XV es va realitzar una altra busca d’obres d’art antigues, destacant entre elles el famós grup escultòric de Laocoon que avui es troba als Museus Vaticans. La Domus Aurea no va poder visitar-se durant molts anys per motius de seguretat, però des de 2014 algunes de les sales i frescos s’ha obert al públic de nou.
La visita a Domus Aurea només és possible en petits grups acompanyats per un guia. De vegades, inclús hi ha un recorregut en el que es pot veure com és el Palau de Neró amb ulleres VR. Els tours només són possibles durant el cap de setmana, ja que durant la setmana el procés de restauració de la Domus Aurea segueix en ple apogeu.
Ubicació: Vle della Domus Aurea, 00184 Roma RM, Itàlia
Transport: Metro: Línia B, Parada Colosseo.
Palazzo i Galleria Colonna
Palazzo i Galleria Colonna
El Palazzo Colonna és un dels palaus privats més antics i grans de Roma, i la Galleria Colonna, que l’acompanya. La construcció del Palazzo Colonna es va iniciar al segle XIV a demanda de la família Colonna. Mentre que a l’exterior del palau sembla renaixentista i probablement no es noti en el paisatge urbà, l’interior es tot barroc gràcies als arquitectes que allí van treballar, com Bernini, Carlo Fontana, Johan Paul Schor i el primer arquitecte Antonio el Gran. Vuit segles després, la família Colonna segueix vivint en aquest palau proper a la Piazza Venezia.
De 1300 a 1500 el palau es mostrava com una fortalesa de la família. Oddone Colonna, escollit com a papa Martí V al 1417, va designar el palau com a seu papal i va viure allí del 1420 a 1431. Aquest Papa va assentar les bases d’un renaixement cultural, urbanístic i administratiu de la ciutat. Al 1527, durant el saqueig de Roma per les tropes de l’emperador Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic, el Palazzo Colonna va ser un dels pocs edificis que no van ser destruïts. Això és degut a la bona relació de la família amb l’imperi.
La Galleria Colonna va ser annexionada al segle XVII per ordre del cardenal Girolano Mattei. En les seves ales s’exposen les col·leccions d’art de la família, amb les seves escultures, frescos, mobles preciosos, però sobretot pintures dels principals artistes italians i estrangers dels segles XV i XVI. Es troben a la Galleria Colonna obres de Pinturicchio, Tintoretto, Cosmè Tura, Carracci, Guido Reni, Salvator Rosa, Bronzino, Guercino i Vanvitelli, entre altres. A l’entrada al museu es posa a disposició del públic un follet en el que es poden consultar les seves 270 obres.
Ubicació: Via della Pilotta, 17, 00187 Roma RM, Itàlia. A 15 minuts a peu des del Colosseo.
Horaris, preus i reserves de la Galleria Colonna
Cripta dei Frati Cappuccini
Els Caputxins es van separar dels Franciscans al 1525 per viure més autènticament l’esperit de Sant Francesc. La seva idea era tornar a l’essencial. Portaven sandàlies sense mitjons i una túnica amb caputxa per a cobrir-se el cap. El nom de Caputxins deriva de caputxa.
Aquesta cripta anomenada Santa Maria della Concezione dei Cappuccini va ser construïda entre 1626 i 1631 per odre del papa Urbà VIII, ja que el seu germà Barberini era monjo caputxí. Com a cardenal, Barberini va fer excavar les restes de mils de Caputxins al monestir de Via dei Lucchesi i va ordenar col·locar el ossos al llarg de les partes de la cripta com una espècie d’obres d’art i símbols. Al veure això, els monjos van començar a posar a disposició les seves restes per a que fossin exhibits a la cripta, pel que aquesta alberga les restes d’uns 3.600 monjos enterrats entre 1500 i 1870.
La visita comença pel museu de la Cripta dels Caputxins. Aquí s’explica la història dels caputxins i les seves criptes. Aquest museu inclou una obra de Caravaggio en la que es representa a Sant Francesc. A continuació, es visita la cripta, aquesta cripta poc il·luminada consta de cinc capelles, cada una decorada amb ossos, cranis i a vegades inclús esquelets complets, i una capella sense ossos que correspon a l’altar. El recorregut acaba a la última capella en la que es llegeix “Quello che voi siete nou eravamo, quello che noi siamo voi sarete” (Exactament el que tu ets ara, nosaltres ho vam ser una vegada; el que nosaltres son ara, és el que tu arribaràs a ser). Després, també es pot visitar l’església adjunta, la Santa Maria della Concezione dei Cappuccini.
Ubicació: Via Vittorio Veneto, 27, 00187 Roma RM, Itàlia
Transport: Metro: Línia A, Parada Barberini.
Moisès 