Situada al nord est de França, Normandia impressiona pels seus paisatges i penya-segats vertiginosos, preciosos pobles mariners i per tenir una de les meravelles del món, el Mont Saint-Michel.
A més de visitar totes aquestes joies, a les seves platges va ocórrer el trascendental Desembarcament de Normandia, un moment històric que va canviar el curs de la Segona Guerra Mundial i del que encara es conserven moltes restes.
Durant la Segona Guerra mundial Normandia fou un dels punts de partida de la reconquesta d’Europa pels aliats contra l’ocupació alemanya. El 6 de juny de 1944 començà l’Overlord, la major operació amfíbia de tota la història militar, duta a terme alhora en diverses platges de Calvados i de Taca, on arribaren tropes dels Estats Units, Regne Unit, Canadà i d’altres estats. Així començà la batalla de Normandia, que acabà el 12 de setembre, amb la capitulació de la guarnició de Le Havre, quan altres zones franceses ja estaven alliberades.
Durant el viatge també es pot fer una escapada a la regió veïna de Bretanya, i gaudir dels llocs bonics d’aquesta regió.
Contingut:
- Mont Saint-Michel
- Cementiri Alemany La Cambe
- Cementiri estatunidenc Omaha Beach
- Étretat
- Honfleur
- Caen
- Bayeux
- Longues-sur-Mer
- Arromanches
- Pointe-du-Hoc
MONT SAINT-MICHEL
El que avui coneixem com Mont Saint Michel es va anomenar en temps dels celtes Mont Tombe i es creu que va ser en aquella època quan va ser utilitzat com a lloc de culte. Segons el mite, l’Arcàngel Sant Gabriel va aparèixer l’any 708 a Aubert, bisbe de Avranches, i va li va encarrega la construcció d’un santuari en el que a partir d’aquest moment seria Mont Saint Michel. La llegenda diu també que aquell mont havia estat rodejat pel bosc de Scissy fins a març del 709, any en que un tsunami l’hauria destrossat tot i va passar a convertir-se el Mont Saint Michel en una illa. El que sí se sap amb certesa és que corria el Segle X quan els monjos benedictins es van instal·lar a Mont Saint Michel, consolidant-lo ja com important lloc de pelegrinatge. A Mitjants del segle XI es va finalitzar una primera fase de l’abadia sobre les roques i ja formava un petit poble als seus peus.
Amb els segles arribaria la seva fortificació i es convertiria en un símbol de la resistència francesa, doncs va ser assetjada pels anglesos durant la Guerra dels Cent Anys. No obstant, amb la Reforma Protestant, va acabar convertint-se en presó, així va ser fins al 1863, any en que va ser clausurada, poc després, al 1874, l’abadia de Mont Saint Michel va ser declarada Monument Històric i es va sotmetre a un llarg procés de restauració. A principis del segle XX alguns monjos van tornar a instal·lar-se i en els nostres dies encara hi ha uns pocs vivien de forma permanent.
Des de 1979 el Mont Saint Michel i la seva badia formen part del Patrimoni de la Humanitat.
Una pregunta que potser es fa el visitant és, que és Mont Saint Michel exactament?, doncs és obvi que es tracta d’un mont rocós, aquest petit mont està rodejat d’aigua del mar per un costat i terra per l’altre, encara que ocasionalment queda cobert per la marea completament i es transforma en una illa. Les terres de la badia que rodegen el mont són completament planes i no hi ha edificacions ni accidents geogràfics notables al seu voltant, pel que Mont Saint Michel destaca des de molt lluny a l’horitzó. I el seu interior? El mont està coronat per l’Abadia del Mont Saint Michel i als peus d’aquesta hi ha un petit poblat amb un carrer principal i uns pocs carrerons.
Al poble hi ha 5 hotels, quasi una desena de bars o restaurants, nombroses botigues de souvenirs o artesanies i alguna petit museu. Tot el poble i les seves muralles poden visitar-se sense cost. En total, poc més de 40 persones viuen allí de forma permanent, essent una quarta part d’ells monjos i monges. Paradoxalment, en un dia de temporada alta fins a 20.000 turistes poden passar per Mont Saint Michel.
Més enllà de la zona emmurallada hi ha una zona destinada al turisme anomenada “La Caserne” on es troba el gegantesc aparcament, els grans hotels, el centre de visitants, restaurants, botigues, etc. Aquesta zona és on cal deixar el vehicle per agafar les llançadores gratuïtes si s’està de pas o on hi ha els allotjaments. La Caserne es troba a 2,5 km del mont (30 minuts caminant o menys de 10 minuts en bus).
Per a fer una visita bàsica al Mont Saint Michel cal prendre’s un mínim de 3 hores, tot i que això dependrà de la temporada, el pàrquing es troba a 2,5 km i des d’allí, un bus porta als visitants fins al davant mateix de la muralla de forma gratuïta. Des d’aquest punt, o inclús allunyant-se una mica es poden fer panoràmiques de Mont Saint Michel. Per la nit s’il·lumina l’abadia. Després la millor opció és caminar pel seu carrer principal fins a la porta de l’abadia o pujar per la muralla vorejant-la per fora, és una opció més dificultosa i més cansada, pel que és recomanable fer-ho de baixada.
Quan s’arriba a l’abadia, si es vol visitar cal pagar l’entrada, però val molt la pena la visita, tot i que la majoria de sales són diàfanes o inclús fredes, l’abadia impressiona des de dins tant com ho fa des de fora per les seves dimensions i l’intricat de la seva ubicació sobre les roques. És una obra d’enginyeria digna d’admirar. A més, des de la seva terrassa, el seu claustre i altres sales ens tornem a trobar amb les exquisides vistes de la badia. El recorregut se segueix fàcilment amb el fulletó en castellà que donen a l’entrada, on també hi ha explicacions de les diferents sales.
Mont Saint Michel: horaris, preus i informació pràctica
- Ubicació: Le Mont-Saint-Michel, Baixa Normandia, França
- Com arribar al Mont Sain Michel:
- Vehicle propi/lloguer. L’accés està al peu del mont està restringit. L’opció majoritària és deixar el vehicle al gran aparcament de pagament situat a 2,5 km al sud, a “La Caserne”, i des d’allí agafar el bus-llançadora gratuït (10 minuts) fins al Mont Saint Michel o seguir a peu (50 minuts).
- Tren. L’estació més propera està a Pontorson (a 9 km), arriben trens des de París. Des de l’estació de trens hi ha un bus-llançadora (3€ trajecte) fins a la zona de “La Caserne”, des d’aquí amb el bus-llançadora (gratuït) o a peu.
- Horaris del Mont Saint Michel:
- Llançadores gratuïtes: tot l’any de 08:30h a 22:00h (més informació i horaris). Pas freqüent (cada 10-15 minuts).
- Aparcament: tot l’any 24h.
- Abadia:
- Tancat: 1 de gener, 1 de maig i 25 desembre.
- De l’1 de maig al 31 d’agost: de 9:00h a 19:00h.
- De l’1 de setembre al 30 d’abril: 09:30h a 18:00h.
- Últimes admissions 1 hora abans del tancament.
- Marees: veure horaris.
- Preus del Mont Saint Michel:
- Entrades online: tiqets.com
- Webs oficials: Oficina de Turisme Mont Saint Michel | Centre d’Informació Turística
CEMENTIRI ALEMANY LA CAMBE
La Cambe és el cementiri alemany de la II Guerra Mundial més gran de França, el cementiri de guerra alemany serveix com a recordatori commovedor de les vides perdudes en ambdós costats de la guerra. És un lloc commovedor, amb creus d’esquists gris i làpides planes i fosques que ofereixen una atmosfera més freda que la dels cementiris estatunidenc i de la Commonwealth propers.
Tot i que inicialment es va fer servir com un cementiri estatunidenc temporal, avui 21.222 soldats de les Forces Armades Alemanyes estan enterrats a la Cambe. Al centre del cementiri, un turó cobert d’herba de 6 metres d’alçada està coronada amb una sola creu i serveix de fossa comuna per a 296 soldats, molts dels quals desconeguts. Just a les afores del cementiri, La Cambe Peace es va inaugurar al 1996 i alberga 1.200 arces, cada un plantat per un individu o organització per a simbolitzar la reconciliació i la pau duradora. Un centre de visitants també es troba a l’entrada del cementiri i ofereix més informació sobre els soldats enterrats en aquest lloc.
CEMENTIRI ESTATUNIDENC OMAHA BEACH
Aquí, en un espai verd en un penya-segat amb vistes a la platja d’Omaha, quasi 10.000 creus blanques perfectament alineades apunten a Amèrica.
De fet, en més de 70 hectàrees, el cementiri d’Omaha alberga tombes de soldats estatunidencs que van sacrificar les seves vides per la llibertat durant la II Guerra Mundial, durant el primer episodi de la Batalla de Normandia el 6 de juny de 1944.
A més d’Omaha Beach, les platges dels desembarcament de Sword Beach, Juno Beach, Gold Beach i Utah Beach van ser l’escenari de la més gran operació militar aèria de tots els temps.
D’aquest llocs de memòria, Omaha Beach és el lloc on els Aliats van perdre més tropes. També és un petit racó d’Amèrica en terra francesa: cedida als Estats Units, aquestes terres normandes són administrades per l’American Battle Monuments Commissioin.
A més d’aquest camp de tombes, Omaha Beach (nom en clau d’un dels 5 sectors del desembarcament dels aliats) alberga un monument semicircular, en que al centre un estàtua de bronze representa l’esperit de la joventut estatunidenca que s’aixeca de les ones.
A pocs quilòmetres de distància, es va erigir una capella i una taula d’orientació que mostrava les platges on les forces aliades desembarcaren al juny del 1944.
També es pot descobrir el museu que mostra la vida quotidiana de tots aquests soldats que van venir a França per a garantir la llibertat. Pel·lícules, reconstruccions, col·leccions d’uniformes, armes i vehicles et submergeixen al cor de la història del desembarcament del Dia D.
ÉTRETAT
Una cosa per poder fer a Normandia és realitzar una ruta de senderisme pels penya-segats d’Étretat. Aquests verticals penya-segats situats a la població d’Étretat són famosos pel seu arc natural de més de 70 metres conegut com l’ull d’agulla que a més han servit com reclam a molts artistes, com Eugène Boudin, Gustave Courbet i Claude Monet, que van quedar meravellats davant d’aquest paisatge. Des de dalt dels penya-segats s’obtenen unes magnífiques vistes de les diferents formacions naturals rocoses producte de l’erosió del mar com la Manneporte i del Canal de la Manxa.
Després de la ruta per damunt dels penya-segats es pot fer un pícnic a la zona verda situada a una bonica església i baixar a refrescar-se a la seva extensa platja de còdols.
HONFLEUR
Honfleur, situat a la part sud de l’estuari del riu Sena, és una de les ciutats més boniques de Normandia, en la que destaca la seva gran joia: el Vieux Bassin, un moll interior de 1681 rodejat de bonics edificis de façanes de colors i vaixelles de vela. A més de fer un tomb pel port, val la pena perdre’s pels seus carrers del barri de pescadors de Sainte-Catherine, ple de precioses cases amb entramats de fusta i acabar a l’Església de Sainte-Catherine de 1468.
En època estiuenca la ciutat està a molt plena de gent, amb una animació que li dóna un aire molt més càlid i inclús adorna la ciutat.
CAEN
Abbaye aux Hommes (Abadia dels Homes)
A l’edat de 22 anys, Guillem el Conqueridor, duc de Normandia, va escollir per casar-se a Matilde, la fina del comte de Flandes i neboda del rei de França, no obstant, el seu grau de parentesc (eren cosins), va ser considerat massa proper per al Papa Lleó IX que va prohibí l’enllaç.
Lafranc, prior de l’Abadia Bec-Hellouin i un dels assessors del duc, va ser l’encarregat de defendre el matrimoni davant del Pontifici, que finalment va acceptar a canvi de la construcció de dues abadies a Caen: L’Abadia dels Homes (Saint-Etienne, consagrada al 1077) i l’Abadia de les Dames (Sainte-Trinité, consagrada al 1066).
Matilde de Flandes va escollir dedicar l’Abadia de les Dames a la Santíssima Trinitat, mentre que el seu espòs va fundar l’Abadia dels Homes dedicada a Sant Esteve. El desig de William de ser enterrat a l’Abadia dels Homes va ser respectat i va ser sepultat allí al 1087.
L’arquitectura de l’Abadia dels Homes és típica de les construccions romàniques normandes i va ser una font d’inspiració per a moltes abadies a Anglaterra. L’abadia està construïda en tres nivells, la façana harmònica compta amb dues torres simètriques.
Consagrada al 1077, l’església, llur majoria d’elements daten dels segles XI i XIII, és la part més antiga del conjunt.
El cor, reconstruït al segle XIII, en estil gòtic, alberga la tomba de Guillem el Conqueridor, el duc de Normandia i el rei d’Anglaterra. Tot i que la tomba va ser destruïda durant les guerres de religió i la Revolució Francesa, així que ara només un epígraf modern ho recorda, i un dels seus fèmurs.
El conjunt també comprèn altres edificis com el Palau Ducal, on es rebin als hostes distingits, una bodega, un refectori, una premsa de sidra, un forn de pa i una sala de guàrdia.
Com a curiositat, durant la II Guerra Mundial, l’abadia es va transformar en un hospital. Això va ajudar a l’església i l’abadia no patissin molt durant la guerra: a l’església només es van danyar les torres. Tot i això, es poden veure els impacte de metralla al claustre. Avui en dia, es pot veure, al claustre, una petita exposició que recorda aquests temps.
Horari: Juliol i agost, de dilluns a divendres de 8 a 18:30 hores. Caps de setmana i festius de 9:30 a 18:30. Es tanca la taquilla 30 minuts abans del tancament.
Preu: Accés al claustre: 4€.
Église Saint-Étienne-le-Vieux
Davant de l’Abadia dels Homes, Saint-Étienne, hi ha les ruïnes de Saint-Étienne-le-Vieux, una església dels segles XIII-XVI. Es va bombardejar durant la II Guerra Mundial i no s’ha reconstruït ni restaurat a propòsit per recordar la barbàrie de la guerra.
Abbaye aux Dames (Abadia de les Dames)
Juntament amb l’Abadia dels Homes, és la segona Abadia més important de Caen. Va ser fundada per la reina Matilde a principis del segle XI, poc després de que el seu marit comencés les obres de l’Abadia dels Homes, i es va acabar al segle XII.
La reina Matilde està enterrada sota una llosa de marbre negre al cor.
Els capitells esculpits de l’absis i el cor, un dels quals mostra a Guillem el Conqueridor amb dos lleons lligats, presos com a premi durant la primera creuada.
L’Església és la única part de l’abadia oberta al públic, ja que la resta són oficines governamentals. No obstant, el pati amb arcades i les sales de recepció de la planta baixa es poden veure durant les visites guiades gratuïtes.
Horari: De junt a setembre obert tots els dies de 10 a 19 hores. Última visita a les 18 hores.
Château de Caen
El Château de Caen és una de les fortaleses més grans d’Europa.
Aquest enorme castell domina el centre de la ciutat i té unes magnífiques vistes de les moltes agulles de les esglésies repartides per totes parts. Per gaudir d’això només cal travessar una de les seves portes i pujar el camí de ronda.
A més, es poden visitar gratuïtament l’església romànica-gòtica de Saint-George, amb un centre d’interpretació, la romànica Sala del Échiquier (l’antic Tribunal de Comptes de Normandia).
Église Saint-Pierre
L’Église St-Pierre és un bon exemple de la transició entre les formes gòtiques i renaixentistes. Es va construir al costat sud del Castell de Caen als segles XIII i XIV, i es va afegir un extrem oriental del Renaixement adornat a principis del segle XVI .
La majestuosa església gòtica i renaixentista de Caen és identificada per la seva gran agulla, de 76 metres d’alçada, que va ser restaurada després de ser colpejada per un projectil a la II Guerra Mundial.
L’interior compta amb una elegant nau gòtica i un elaborat absis renaixentista, amb una rica decoració i una inusual volta. Directament sobre l’altar hi ha una escultura de mida natural de Sant Pere, el patró de l’església.
L’església està a la Place Saint-Pierre, plaça que té un monument de Joana d’Arc (1964).
Cases amb entramat de fusta
Una de les raons per les que no hi ha tantes cases amb entramat de fusta a Caen com en altres ciutats medievals franceses és que, al 1524 el Parlament de Normandia va abolir aquest estil de construcció, ja que es considerava un perill d’incendi.
Però hi ha exemples dignes de veure:
Prop de l’Església de Saint-Pierre es troba la Maison des Quatrans, amb fusta i cascos sobre una base de pedra. És la casa més antiga de la ciutat i va ser construïda per un ric adober.
A 52 i 54 de Rue Saint-Pierre, un parell de cases colombianes de quatre pisos del segle XV, ambdues enclavades per botigues del carrer principal però amb talles fabuloses en les seves fustes.
Rue du Veugueux, és potser el lloc més encantador, bonic, pintoresc per menjar, prendre un cafè o observar la gent.
Memorial
El Memorial i Museu de Caen està considerat el millor museu de la II Guerra Mundial a França. El Memorial de Caen es va inaugurar un 6 de juny de 1988, i la data no va ser casual. Un mateix 6 de juny, però de 1944, els aliats van desembarcar a les platges de Normandia.
El museu es va construir sobre l’antic búnquer subterrani dels general alemany Wihelm Richter, encarregat de defendre el litoral. L’entrada a l’edifici és una petita porta en mig d’una enorme façana plana destinada a representar la ruptura dels Aliats de la impenetrable muralla de l’Atlàntic nazi. L’entrada al museu en si, és una escala de cargol descendent cap a un subterrani fosc que simbolitza el descens a l’infern o a la guerra.
El museu cobreix, no només el desembarcament de Normandia, sinó que fa un recorregut més ampli per la contesa: des de l’inici i la globalització de la guerra, els diversos moviments de resistència, el genocidi i la violència massiva, l’alliberament i el final de la guerra fins als successos posteriors.
Només entrar al museu hi ha un gran Hall on hi ha exposat un avió Spitfire, un caça monoplaça britànic utilitzat durant la II Guerra Mundial. Aquí comença la visita, que es divideix en dues parts: el món abans de 1945 i el món després de 1945.
- A través dels panells informatiu, audiovisuals i diferents objectes i fotografies, s’explica com era el món abans de 1945, com es va arribar al conflicte bèl·lic i com es va desenvolupar el desembarcament de Normandia i el posterior alliberament d’Europa.
- En l’ampliació que es va realitzar al 2022, es mostra que va passar després de 194, què va ser la Guerra Freda, com Berlin es va convertir en símbol d’aquesta època i que va passar abans i després de la caiguda del Mur de Berlin. En aquesta àrea es mostren fragments del Mur de Berlin, que van ser pintats al costat est.
A qui li agradi la història, li encantarà ja que hi ha moltíssim material interessant al llarg de tot el recorregut. El museu mostra un gran nombre d’artefactes històrics, gravacions de vídeo i àudio, noticiaris, accessoris i rèpliques, mapes i molt més. I des de 2016, la nova pel·lícula “El dia D i la Batalla de Normandia” que fa viure durant 19 minuts d’història i emoció, les sessions es passen cada 30 minuts.
A més, compta amb tres jardins commemoratius: El Jardí Estatunidenc, el Jardí Britànic i el Jardí Canadenc, dedicats a les tres nacions aliades principals implicades en l’alliberament de França.
BAYEUX
Bayeux, la primera ciutat alliberada pels Aliats després del dia D, és una de les més boniques de Normandia, en la que destaca el seu principal atractiu turístic: el Tapís brodat a mà dels segle XI, que en els seus quasi 70 metres de llarg, compta la conquesta normanda d’Anglaterra per part de Guillem I, el Conqueridor.
Un altre dels llocs més visitats és el Museu Memorial de la Batalla de Normandia, que exposa gran informació sobre objectes originals i fotografies d’aquest moment històric i prop de la ciutat, un cementiri de guerra on van ser enterrats cents de soldats aliats.
El seu casc antic també és bonic, conserva l’arquitectura medieval i té la Catedral de 1077 el seu gran referent.

LONGES-SUR-MER
Una de les bateries millor conservades de la II Guerra Mundial és la bateria de Longues-sur-Mer a Normandia, una dels principals bastions del mur Atlàntic. Una visita obligada pels amants de la història bèl·lica.
Els alemanys durant la II Guerra Mundial van construir una línia defensiva anomenada el mur de l’Atlàntic. El seu objectiu principal era evitar qualsevol invasió que arribés a les costes franceses, especialment des de Gran Bretanya.
El va manar construir el mariscal Rommel, un dels oficials més condecorats de la guerra. El mur consistia en elements defensiu a peu de platja, obstacles per evitar desembarcaments, nombrosos nius de metralladores i les bateries. Element destacat llur funció era l’artilleria i amb això enfonsar vaixells que s’apropessin.
La bateria de Longues-sur-Mer jugava un paper fonamental, s’ubica entre les platges Gold i Omaha, platges que van ser clau en el desembarcament i per tant Longues-sur-Mer era objectiu dels Aliats.
Tant és així, que la van bombardejar de manera constant amb molt poca punteria. Després del desembarcament de terra britànic, del Regiment Devonshire, la van prendre el 7 de juny, dos dies després del desembarcament.
La bateria de Longues-sur-Mer s’ubica a la localitat amb el mateix nom. Es troba al nord de la ciutat de Bayeux i molt a prop de les platges del desembarcament.
Disposa d’un petit pàrquing i l’entrada i l’accés és gratuït.
Recorre-les és molt senzill, donada la disposició lineal de totes elles des de l’esta a l’oest. Per tant, només cal sortir del pàrquing i dirigir-nos a la primera de les quatre bateries.
La primera bateria és la que està en pitjor estat i actualment hi ha una vall que impedeix l’accés. Sembla que va ser tocada per l’impacte d’un obús.
La tercera està encara millor i inclús es pot accedir a l’interior, com en la segona. Això ens posa a la pell dels soldats alemanys.
ARROMANCHES
El port artificial d’Arromanches és un de les grans restes de la II Guerra Mundial que ha dia d’avui està quasi intacte. La seva finalitat va ser clau en el desembarcament de Normandia, al ser utilitzat pel transport d’armes i municions donat que no hi havia cap port aliat a la zona.
A la batalla més important de la II Guerra Mundial, la batalla de Normandia, van desembarcar més de 300.000 homes, 54.000 vehicles i altres tants mils de tones de subministres al port artificial d’Arromanches. Una proesa que es va construir en un obrir i tancar d’ulls el 12 de juny de 1944.
Arromanches va ser una de les ciutats escollides per muntar els famosos ports artificials Mulberries, l’A i el B. Per aquest motiu, dita ciutat no va ser castigada pels bombardejos aliats navals el 6 de juny i el seu casc urbà es manté com era.
El motiu de muntar aquests ports era perquè el aliats no tenien cap port segur a la costa. Tota estava protegida pel famós mur de l’Atlàntic dels alemanys i intentar prendre un port era una tasca impossible. Per tant l’immens desplegament dels soldats necessitaria una via de subministrament ràpid que no depengués dels avions i Arromanches va ser la principal opció.
Avui en dia, queden únicament les restes del B, donat que el port A va ser arrasat per una tempesta. A la platja es veuen un gegantescos blocs de formigó que amb el pas del temps són visibles quan la marea és baixa.
Arromanches és famosa per tenir un paper clau durant el desembarcament de Normandia, aquest desembarcament es va realitzar en quatre platges: Omaha, Gold, Sword, Utah i Juno, essent Gold on es localitza Arromanches.
POINTE-DU-HOC
A la platja de Utah, es trobava la posició defensiva del mur Atlàntic, coneguda com a Pointe-du-Hoc. Es tractava d’un penya-segat de 30 metres d’alçada sobre llur plataforma superior es trobaven ubicades, a més de l’adequat sistema de búnquers i construccions de defensa i vigilància, 3 peces de l’artilleria antiaèria , i sis canons Hotwitzers de 155 mm. que podien arribar fins a 15 km. de distància, defensats per membres del 726º Règim d’Artilleria Alemanya. Això implicava que aquesta posició defensiva permetia la defensa de tota la platja d’Omaha i Utah, així com el control visual sobre tota la zona de desembarcament; és a dir, permetia bombardejar tota la zona de desembarcament, les cinc platges, les dos annexes a la posició i les tres més retirades, així com establir foc de càstig contra els vaixells de transport de cobertura.
Aquests va ser el motiu pel qual, entre els objectius prioritaris de l’operació Overlord es trobava entre altres com la presa de Caen o Cherburg, la presa de la posició de Pointe-du-Hoc.
Preparació de l’atac
Des de l’alt comandament aliat es tenia constància de la importància de devastar la posició defensiva de Pointe du Hoc prèviament al seu assalt al dia D. Degut a això, la zona va ser sotmesa a intensos bombardejos des del mes de maig que es van intensificar dia i nit amb gran destrucció durant els dies previs al desembarcament. Al voltant d’una hora abans de l’hora H es va suspendre el bombardeig, moment en el que cuirassat USS Texas va descarregar projectils sobre la posició. Des de les 4 d ela matinada els 255 membres del 2º Ràngers que havien de prendre Pointe-du-Hoc havien deixat el seu buc de transport, l’Amsterdam, per a ser traslladats a les LCA’s que els traslladarien amb mar encrespada i tempesta a la zona de desembarcament. Els propis soldats havien de treure l’aigua amb els seus cascos de les llanxes de desembarcament.
La desorientació dels timoners va portar a les llanxes cap a la zona de desembarcament de la Companyia C, el penya-segat de Pointe-de-la-Percée. Es va aconseguir redirigir a temps i després de fer un recorregut paral·lel a la costa, seguint un blanc fàcil per a les metralladores, fusells i foc de morter alemanys disposats sobre el penya-segat.
Assalt i presa del penya-segat
Tot i això, tres de les cinc llanxes de la Companyia D van aconseguir tocar la base del penya-segat. Inclús la llanxa del capità Harold “Duke” Slater s’havia enfonsat. Subjectes al foc enemic es van baixar les comportes de les llanxes restants i les diferents seccions de la resta de les Companyies D, E i F van arribar a la riba sense espai per maniobrar amb les cordes per l’escalada completament mullades, cosa que acompanyava una paret relliscant per la pluja. Amb gran treball i suportant foc enemic els homes van començar a arribar al cim utilitzant cràters dels bombardejos per evitar el foc alemany. De cràter en cràter, van anar apropant-se fins a comprovar que en si, no hi havia canons de gran calibre, sinó postes de telèfon. Els alemanys havien traslladat els canons a uns altres punts interiors de la costa. Poc a poc van fer retrocedir als alemanys cap a l’interior, per així buscar el segon objectiu de la seva missió, bloquejar l’encreuament de carreteres per evitar que les tropes alemanyes accedissin a la platja d’Omaha.
L’encreuament de carreteres i els canons: final de la batalla
Els encreuaments estaven protegits pels fusellers i franctiradors alemanys que no van dubtar a utilitzar als ràngers com a objectiu de la seva punteria. Tot i això no van poder deixar d’avançar cap a la carretera degut a que els canons alemanys de 88 mm. de l’interior van començar a escombrar el penya-segat des del mar cap a dins. En un hora van arribar a la carretera. Part de la secció es va endinsar en ella fins a accedir a la carretera secundària, ampla, tot i que camuflada entre els arbres i allí, entre aquests, a poc més d’1,5 quilòmetres de penya-segat, amb la boca cap a dalt, es trobaven cinc dels gegants de gran calibre amb les seves gegantesques rodes i els seus estabilitzadors. Tot preparat per començar el foc, però no van ser utilitzats.
Era senzill, el bombardeig havia destruït el lloc d’observació al risc i els canons havien quedat sols. Els membres de la seva guarnició no s’esperaven l’assalt. Els dos ràngers que els van trobar van optar per utilitzar granades de termites en les parts mòbils dels canons amb l’objecte de que l’alta temperatura que desprèn aquest munició fos els engranatges i així inutilitzés les peces d’artilleria.
Durant dos dies i mig, els ràngers supervivents dels 223 que van iniciar l’assalt, junt amb uns altres 25 del 5º batalló que es van incorporar des de la platja d’Omaha van haver de suportar els contraatacs del 914º Regiment d’Infanteria alemany. Al fina, només 90 ràngers van poder seguir combatent quan van ser rellevats de la seva posició pel 116º Regiment de la 29ª Divisió. Els dos ràngers que van destruir els canons van rebre la Creu de Serveis Distingits, un, i l’Estrella de Plata, l’altre; el 2º Batalló de Ràngers van rebre una Citació Presidencial i els Ràngers ferits van ser guardonats amb Cors Púrpura.
Memorial i Museu
En el pla que culmina el penya-segat es troba el monument memorial al sacrifici de les tropes aliades en la presa de l’escarpada posició. A més, s’ha convertit en un lloc de celebració de l’aniversari del desembarcament. La resta d’instal·lacions alemanyes (llocs de comandament, posicions d’artilleria, búnquers, túnels, trinxeres, passarel·les, casamates, etc.) es poden visitar lliurement qualsevol dia de l’any, menys el lloc d’observació, que només és visitable i està obert durant el dia de celebració. De fet, existeix senyalització museística en les diferents instal·lacions que explica la seva distribució i utilitat.




































