Beffroi de l’Hôtel Ville (Campanar de l’Ajuntament)
El Beffroi de l’Hôtel Ville domina Lille des d’una altura de 104 metres, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, també és el campanar civil més alt d’Europa, un cop superats les primeres 100 escales, només cal pujar amb ascensor fins a dalt i admirar Lille i els seus voltants amb una vista de 360º. De fet, en un dia clar, es pot veure la Vall de Lys i les muntanyes de Flandes.
El campanar només es considera un símbol de llibertat pels municipis d’Alta França, sinó també un punt de referència de la ciutat. Construït entre les dues guerres, l’ajuntament combina l’arquitectura tradicional flamenca i un material modern, formigó armat.
Ubicació: Pl. Simon Vollant, 59000 Lille
Beffroi de l’Hôtel Ville
Grand Place
El cor de la ciutat es troba a la Grand Place, també coneguda com la Place du Général de Gaulle, creada a Lille al 1890.
Punt de trobada de tots els habitants de Lille, està dominada per quatre estàtues de dones: la Dehesa del centre que commemora el setge de Lille pels austríacs al 1792, i les tres Gràcies, que coronen l’edifici de la Voix du Nord. Les estàtues representen les tres províncies de la regió: Artois, Flandes i Hainaut.
La Grand Place, fundada a l’Edat Mitja, està dedicada al comerç, del que LaVieille Bourse segueix sent el sumptuós símbol. Durant el període nadalenc, s’instal·len aquí l’enorme sínia i un mercat d’artesania, mentre que durant la resta de l’any és el lloc de trobada dels habitants de Lille. Els seus 10.000 m2 estan rodejats de terrasses, bars i bistros.
Ubicació: Pl. du Géneral de Gaulle, 59800 Lille
La Grand Place amb la Vieille Bourse al fons
La Vieille Bourse (La Vella Borsa)
La Vieille Bourse situada entre la Grand Place i la Place du Théâtre és un conjunt d’edificis d’estil renaixentista flamenc. Aquest monument es va construir a petició dels rics comerciants de la regió al 1652. El seu petit pati interior, rodejat per quatre portes i 24 residències idèntiques, és el lloc habitat per la població local, on es pot trobar un mercat de llibres de segona mà, venedors de flors i taules per jugar a escacs.
Hi ha una infinitat de cariàtides que adornen els pilars. La mateixa opulència es troba en la decoració de les finestres, amb timpans de vegades corbats o triangulars, adornats amb enredaderes, garlandes i fruits carnosos, a l’estil renaixentista flamenc. Els lleones de Flandes esculpits als portals recorden la pertinència de Lille als Països Baixos.
La Vieille BoursePati interior de la Vieille Bourse
Palais des Beaux Arts (Museu de Belles Arts)
Amb nombrosos quadres de prestigi en un luxós edifici de l’estil Belle Époque de 1892, el Museu de les Belles Arts està considerat un dels museus més rics de França. Passejant pels passadissos d’aquest magnífic edifici del segle XIX, es pot admirar diverses col·leccions d’obres europees, sobretot flamenques i neerlandeses: Rubens, Goya, Delacroix, Courbet, però també Rodin i Cladel són alguns dels grans artistes exposats a la col·lecció permanent.
Ubicació: Pl. de la République, 5900 Lille
Palais des Beux Arts
Vieux-Lille
Vieux-Lille és un barri històric situat al nord de la ciutat i forma part d’un dels seus 12 districtes. És el lloc més encantador i ric de Lille i encara conserva molts carres amb llambordes, vorejats per magnífics edificis d’arquitectura flamenca, que s’estenen al llarg de quasi 2 km, conservant vestigis dels canals que creuaven la ciutat en segles anteriors.
Les seves façanes de maó i pedra testimonien el passat de la ciutat, des del segle XIV fins al XX. El Vieux-Lille és un barri popular no només entre els turistes, sinó sobretot entre la gent de Lille, està ple de galeries d’art, petites boutiques i botigues de luxe, així com famosos cafès, bars i restaurants.
Cases de Vieux-Lille
Marché de Wazemmes
Wazemmes és un animat barri de Lille al que la gent hi acudeix tots els dimarts, dijous i diumenges al matí per visitar el seu famós, popular i acolorit mercat, ubicat en un gran edifici de maó vermell, exemple clàssic de l’arquitectura del nord de França.
Tot i que no és un dels mercats més concorreguts de Lille, és una de les millors experiències que es poden viure a la ciutat: els colors i les olors dels productes locals i exòtics en una fabulosa varietat de fruita fresca, carns, embotits i formatges. Es pot provar el millor de la gastronomia local als llocs de menjar al carrer: sense perdre’s la tarte au maroilles, un boníssim pastís de formatge, i els gofres de vainilla, caramel, praliné, castanyes i gerds.
Ubicació: Pl. Nouvelle Aventure 5900 Lille
Marché de Wazemmes
Citadelle de Lille
Oculta en la verdor del seu parc, la Citadelle de Lille va ser construïda per Vauban, per ordre de Louis XIV, per a protegir la ciutat després de la seva conquesta. Originalment era una petita ciutat rodejada per cinc bastions, formant una estrella, amb una circumval·lació de 2.200 metres. Per construir-la va caldre coure 70.000 milions de maons, extreure 3 milions de blocs de pedra de les canteres i extreure 60.000 peus de gres.
La porta d’entrada reial porta una inscripció en llatí, un vertader elogi a la glòria del rei Sol. La Citadelle formava part d’una doble línia de fortaleses entre Gravelines, Dunkerke i Maubeuge/Rocroi. Era el famós Pré Carré, dissenyat per Vauban, que incloïa 28 ciutats fortificades.
En dies de sol, és un dels llocs favorits dels habitants de Lille per passejar. De fet, el Parc de la Citadelle és l’espai verd més gran de la ciutat, ric en activitats, tant esportives com culturals, gràcies a la valorització del seu patrimoni històric i natural. Està rodejat d’un gran bosc, travessat pel diu Deúle i els seus canals. És un lloc molt popular entre les famílies per la presència d’un zoo i un miniparc d’atraccions pels més petits.
Ubicació: Avenue du 43e regiment d’infanterie, 59800 Lille
La Citadelle de Lille
Cathédrale Notre-Dame-de-la-Treille (Catedral de l’Arquebisbe)
Aquesta catedral té una història singular, tot i que el pla per la seva construcció, presentat al 1853, era grandiós i tenia l’ambició de donar a la ciutat una immensa estructura religiosa, mai va arribar a materialitzar-se i es va preferir una construcció molt més modesta.
L’església no es va acabar fins al 1990, amb la realització de la façana, pel que existeix una marcada diferència d’estil entre aquesta i altres parts de l’església.
Ubicació: Pl. Gilleson, 59800 Lille
Cathédrale Notre-Dame-de-la-TreilleInterior de la Cathédrale Notre-Dame-de-la-Treille
Maison Coillot
La Maison Coillot és una cas d’Art Nouveau dissenyada per Hector Guimard. La casa es va construir amb pedra franca, maó, ferro forjat i ceràmica. Avui consta d’una botiga a la planta baixa i allotjament en tres nivells en el primer apartament. Construïda sobre un terreny amb pendent, té una doble façana asimètrica.
A part del seu exterior, val la pena veure l’interior, l’atri és una obra mestra de Guimard, llur firma està a la porta d’entrada.
Ubicació: 14 Rue de Fleurus, 59000 Lille
Art de carrer
En els últims anys, la ciutat de Lille ha descobert una viva efervescència cultural, que aviat va començar a expressar-se a través de l’art de carrer. La zona on es troben més concentració de murals és el barri de l’estació de Saing-Sauveur, prop del Boulevard Jean-Baptiste Lebas.
Artistes locals i internacionals es reuneixen de forma regular per canviar el vestit dels carrers de Lille, per obtenir mapes actualitzats amb les obres de la ciutat, cal mirar la web, compost per pintors, professors i activistes de l’educació popular.
Rohne-Alps és la segona regió de França, en extensió, població i potencial econòmic, pel que es tracta d’e la zona més important econòmicament de França, per darrera de l’Île de France. A més, en terme econòmics es la sisena regió europea, cosa que dona una idea de la importància de la indústria i els serveis de Rohne-Alps. Tot i això, tant la seva capital, Lyon, com la resta de la regió no són massa conegudes.
El poblament prehistòric ha deixat mostres del seu pas a les coves ja des de fa 30.000 anys. La naturalesa càrstica de les roques, tan al Massís Central com als Alps, ha creat innumerables grutes, moltes de les quals es poden visitar.
Poblada per gent de les que poc se sap (helvètics, ceutrons, mèduls, etc.) l’arribada dels romans suposarà que la vall del Roina és converteixi en un important ruta de camí de Lutecia (París) i la costa de la Mancha. Fins a principis del segle XIV el riu seria la frontera natural entre els territoris més o menys controlats per la corona francesa i el Sacre Imperi Germànic. Després , el regne creixerà cap al sud i a l’est amb la regió del Delfinat, el Bugey i el país de Gex, Saboya i certes zones de Suïssa (Valais i Ginerbra) seran annexades durant la Revolució Francesa i després perdudes. Finalment al 1860, els dos departaments de Saboya s’integren a França després de ser cedits per Piamonte a canvi del recolzament de Napoleó III en la independència italiana. Ja des d’aquest segle XIX la regió de Lyon i St. Etienne, destaca per la indústria, pel sector bancari i agrícola que li donarà fama, renom i poder. De totes formes la centralització francesa i la falta de components regionalistes ha evitat que Lyon es converteixi en un contrapoder a la capital. Per això el creixement i el poder lionès es veu complementari i no busca reconeixement, com pot observar-se en el cas espanyol entre la capital Madrid i la resta de zones perifèriques.
A la vora del llac i coneguda com la Venècia dels Alps, considerada una de les ciutats més boniques de França.
Canals de travessen la ciutat, petites i acolorides cases als costats dels canals i carrerons de vianants pels que perdre’s resulta una activitat apassionant.
Palais de l’Île
La primera vegada que es visita Annecy és potser la seva icona més rellevant, el Palais de l’Île (Palau de l’Illa), classificada com monument històric de França tant per la seva bellesa com pel seu llegat històric.
El Palais de l’Île, una de les imatges més típiques d’Annecy
El Palais de l’Île es troba a la meitat del canal de Thiou, el canal més gran i més famós d’Annecy, sobre una petita illa i és visible perfectament des del pont de la Rue Perrière.
La seva espectacular forma fa que sigui un dels llocs més fotografiats de França i per suposat, un lloc imprescindible d’Annecy, tot i que la seva història mereix ser coneguda, doncs es va aixecar al segle XII com a residència del Senyor d’Annecy i posteriorment ha tingut molts usos que van des de Palau de Justícia fins a presó, el seu ús més famós i que més ha calat, doncs en el seu interior es troba un museu que mostra records de l’antiga presó que va ser el Palais de l’Île.
Preu: 3,80 € (entrada reduïda 1,70 €).
Horari de visita: de juny a setembre, tots els dies de 10:30 a 18 hores, la resta de l’any tanca els dimarts i els migdies.
Château d’Annecy
Hi ha diversos castells al voltant del llac, però el Château d’Annecy és un dels més emblemàtics i visitats de la zona.
Va ser construït entre els segles XII i XIV i es troba sobre un turó de domina la ciutat d’Annecy. De fet, des de l’interior del castell hi ha bones vistes dels casc antic de la ciutat.
Entrada al Château d’Annecy
La història del castell també se les porta, i es que va servir, en els seus orígens, com a residència dels comtes de Ginebra. Després, va passar a ser una caserna i per última instància, un refugi per a persones sense sostre. Fins que va ser adquirit per la ciutat d’Annecy i es va rehabilitar i transformar en el museu que avui es pot visitar.
Preu: 5,50 € (entrada reduïda 2,60 €).
Horari de visita: de juny a setembre, tots els dies de 10:30 a 18 hores, la resta de l’any tanca els dimarts i els migdies.
Pont Morens
El Pont de Morens és un dels més bonics d’Annecy i uns dels llocs amb una història curiosa. El pont va ser construït, en els seus inicis tocant a les cases i una capella i va ser, en aquell moment, el primer pont de pedra construït a la ciutat, aixecat al segle XIV.
En aquell moment tots els ponts de la ciutat eren de fusta i sovint, els arrasava les inundacions de la zona. Després de la construcció amb pedra, el pont va permetre per primera vegada que, la carretera dels Alps que conduïa des d’Annecy fins a Ginebra creués el Thiou.
Avui, des del pont s’obtenen una de les millors vistes d’Annecy, amb les seves cases acolorides reflectides sobre l’aigua cristal·lina del canal.
Vistes del canal principal des del Pont Morens
Pont des Amours
El Pont des Amours (Ponts dels Amors) es troba al canal du Vassé, que acaba el seu curs al llac, i uneix els jardins d’Europa amb la zona enjardinada de l’altre constat del canal.
La història diu que aquest pont, en un primer moment, va ser construït ràpidament amb fusta per rebre la visita del rei Carles Albert de Saboya al 1845.
No va ser fins al 1859 que el pont es va reconstruir amb ferro, el problema és que era tan aparatós que impedia la bona circulació de les embarcacions pel canal, així que al 1907 es va tornar a reconstruir, aquesta vegada una mica més lleuger i és el que es manté actualment.
La llegenda diu que les parelles que es besin al pont es mantindran unides durant tota la vida.
Curiositat: El Pont des Amours d’Annecy era una de les imatges que presentava Windows 7 com un dels fons de pantalla predeterminats.
Vista del Pont des Amours
Jardins d’Europa
Jardins d’EuropaLloc de trobada i descans per als locals, els Jardins d’Europa són el lloc ideal per tirar-se a la gespa. Jardins d’Europa
Aquest parc públic és un oasi de pau amb unes vistes al Llac d’Annecy i als propers pics dels Alps francesos. De fet, la imatges des d’aquí és absolutament evocadora.
Durant l’estiu hi acostuma a haver-hi molta gent, pel que si es pot, cal intentar anar-hi a hores que no siguin punta per gaudir una mica més d’aquests jardins.
Jardins d’Europa
Vieille Ville
Vista de la Rue Perrière
És imprescindible passejar pel casc antic de la ciutat. Els seus orígens medievals es veuen durant tota la visita a la ciutat.
Tot i que tos els carrerons de la ciutat tenen el seu encant, la Rue Perrière s’emporta el premi a la més bonica de totes, això si, també la que més gent concentra.
Cases de colors, petites terrasses i botigues de productes locals (i altres records i souvenirs) es barregen en paral·lel als canals dibuixant una bonica imatge d’Annecy.
Tocant a la Rue Perrière hi ha la Rue St. Claire és una altra de les més boniques d’Annecy.
Vista de la Rue St. Claire
Els 5 Campanars d’Annecy
Una cosa que no pot falta en cap ciutat francesa és el component religiós.
En aquest cas, Annecy té una herència religiosa que alberga 5 campanar emblemàtics de la història de França:
La Basilique de la Visitation: És una meca del culte salesià que rep cada any mils de peregrins de totes les parts del món.
La Notre-Dame de Liesse.
L’Église de Saint-Maurice: Es va construir al segle XV i va servir com a temple de l’església dominica.
L’Ésglise de Saint François de Sales.
La Catedral de Saint-Pierre: És una església catòlica construïda al segle XVI com a capella per a la comunitat franciscana. Durant la revolució francesa, va ser utilitzada com a Temple de la Raó (temple ateu que buscava, entre altres coses, la fi de la monarquia, comandat per Robespierre) i va tornada al catolicisme i nombrada catedral al 1822.
És curiós que un dels edificis més famosos d’Evian sigui el Casino, al passeig al costat del llac i d’estètica glamurs, com no pot ser d’una altra manera en una ciutat de malgasta encant.
Edifici del Casino d’Evian
Palais Lumière
Es tracta d’una immensa construcció al costat del Llac Leman, fàcil de veure a simple vista i que en els seus inicis van ser banys termals.
Al 1986 va ser declarat monument històric de França i anys més tard es va convertir en el centre de congressos i exposicions, al que val la pena entrar-hi encara que només sigui per veure el seu vestíbul i la seva cúpula.
El monumental Palais Lumière
Villa Lumière
Aquesta vila va ser adquirida per la família Lumière al 1896, que la van convertir en la seva residencia d’estiu. Els seus fills, els germans Lumière, que van viure llargues temporades aquí, van ser els inventors del cinema.
La vila està plena de clares inspiracions renaixentistes. Al 1927 es va convertir en l’Ajuntament i es pot trobar prop del passeig al costat del Llac Leman.
Villa Lumière
Fontane Cachat
Aquí va començar tot, ela famosa font que neix als Alps francesos i en el que s’origina l’aigua Evian, famosa al món sencer, acaba el seu camí a la Fontane Cachat, llur nom prové de l’amo del jardí en que es va trobar, Gabriel Cachat.
Van ser les seves qualitats terapèutiques les que van acabar donant fama mundial a les aigües d’Evian i van ser descobertes quasi per casualitat per Jean-Charles de Lazier, un comte de la regió d’Auvernia que, fugint durant la Revolució Francesa, va passar dos anys a Evian (a la casa de Gabriel Cachat) i després de varis dies bevent l’aigua del jardí, va veure com els seus càlculs renals es van curar sense aparent explicació.
Des d’aquell moment i després d’analitzar-se l’aigua confirmant les qualitats, van aparèixer a la ciutat vàries fonts, tot i que cap tant important com la Fontane Cachat.
Fontane Cacha
Funicular d’Evian
És curiós que en una ciutat tan petita com Evian, existeixi un funicular, que tot i que no molt gran, si que representa el que és aquesta ciutat.
Aquest funicular s’encarregava de portar als visitants que s’allotjaven als hotels de la part alta de la ciutat fins als banys termals, que es trobaven a la zona més propera del llac.
Actualment, el funicular és gratuït i parteix del darrera del Palais Lumière, connectant la part alta de la ciutat.
Funicular d’Evian
YVOIRE
Abans d’arribar a Evian, es troba un dels pobles més bonics del país, l’aldea medieval d’Yvoire.
La visita és molt ràpida, però passejar pels seus carres del casc antic i travessar les muralles i gaudir de la vista amb els colors és com un viatge en el temps. I tot això amb vistes al Llac Leman, sempre a l’horitzó d’aquesta encantadora aldea amb vistes a la veïna Suïssa.
Llac Leman vist des d’Yvoire
Originalment era una petita aldea de pescadors i a principis del segle XIV quan el comte Amadeu V de Saboya va decidir fer d’Yvoire una petita fortalesa, rodejada de muralles i construccions defensives.
En aquest moment, Yvoire fa ser clau per França i va començar a tenir un paper rellevant a la zona durant el segle XIV, quan la ruta comercial que travessava els Alps, els castells i fortificacions medievals al voltant del Llac Leman s’encarregaven de cuidar el benestar dels comerciants i de les mercaderies.
El llegat d’aquella època està molt viu a l’Yvoire que podem trobar en l’actualitat.
Yvoire
La primera impressió es la d’estar en un lloc especial i això es nota en el primer moment en que es passa per l’arbrada avinguda que condueix fins a la porta principal de l’aldea, la Porta de Ginebra.
Porta de Ginebra
A la mateixa Porta de Ginebra comença un laberint de carrers de llambordes que formen el cas antic, i allí mateix comencen a aparèixer els colors, les flors i els infinits racons en els que sembla que es pari el temps.
Un dels llocs més interessants d’Yvoire és l’EsglésiadeSaint Pancrace, del segle XI i que destaca en el paisatge de l’aldea gràcies al seu campanar platejat que, per cert és més nou que l’església, és del segle XIX.
Castell d’Yvoire
Yvoire
Yvoire
GORGES DU FIER
A 10 km d’Annecy hi ha les Gorges du Fier, un increïble fenomen natural, accessible a través d’una passarel·la de 252 metres de llarg, suspesa a 25 metres sobre el riu.
El poble en si és un delícia, és un pur poble alpí ubicat al fons d’una antiga vall glacial. Les teulades fosques, els carrers ordenats i adornats amb flors.
Hi ha una gran quantitat de botigues dedicades a la venda de roba i equipament de muntanya a preus molt baixos.
I tot això mentre l’imponent Mont Blanc vigila tots i cadascun dels racons del poble. La seva presència vertical sobre la ciutat et deixa bocabadat a cada moment, i sembla que els glaciars descendeixin i hagin de caure sobre els terrats.
Chamonix
L’Aiguille du Midi
Un dels principals atractius turístics de Chamonix és el Telefèric de l’Aiguille du Midi, aquest telefèric parteix del centre del poble i arriba als 3.842 metres a l’Aiguille du Midi, un dels pics que sobresurten de la cresta que condueix al cim del Mont Blanc, essent un dels telefèrics més empinats del món. A dalt hi ha un museu i un mirador que compta amb una de les millors vistes panoràmiques del planeta
No és apte per a gent amb vertigen. Es recomana evitar les aglomeracions pujant aviat i portar roba d’abric.
Després de l’experiència es pot tornar a Chamonix o continuar la travessia en telefèric cap als pics de la part italiana.
Preu: 45 € anada i tornada.
Aiguille du Midi
Glaciar de la Mer de Glace
Mer de Glace
El Glaciar Mer de Glace és el glaciar més gran dels Alps francesos, evidentment per caminar a través d’ell es necessari un equip específic i normalment es fa amb guia, però els accessos als costats del glaciar estan preparats perquè els gaudeixi tot el món. Existeix un tren cremallera que comunica Chamonix amb Montenvers, al peu del glaciar. Tot i això hi ha fantàstics senders a través del bosc que comuniquen els dos llocs (i permet estalviar-se uns diners).
A Montenvers hi ha l’oportunitat de gaudir de les vistes de la quilomètrica llengua de gel, dels Drus i els Grans Jorasses, i recórrer el sender descendent cap al gel mil·lenari de la Mer de Glace, on es troba la gruta de gel que es reconstrueix tots els anys per mostrar al turista el cor del glaciar. Si a algú no se li dóna bé el caminar, també hi ha un telecabina que baixa fins a aquest lloc.
Gruta de Mer de Glace
MEGÈVE
Poble tradicional i radiant de l’Alta Saboya, construït al voltant d’una aldea medieval que es remunta al segle XIV, Megève apareix rodejat de massissos muntanyosos de suaus pendents que ofereixen 445 km de pistes adaptades a tots els nivells.
Megève va néixer com alternativa a la luxosa estació suïssa de Saint-Moritz, quan l’adinerada família Rothschild va començar a passar allí les seves vacances d’hivern després de la decepció i desencant patits amb la luxosa localitat suïssa. Aquest fet va convertir Megève en un destí de primera categoria per a l’aristocràcia francesa i va començar a atraure a celebritats i persones adinerades.
Megève
En l’actualitat, és encara un lloc visitat per famílies poderoses i una de les estacions d’esquí més elegants del món que ha acollit nombrosos campionats esportius relacionats amb l’esquí, la seva principal atracció turística, l’estació de Megève ofereix també altres alternatives esportives com l’snowboard, patinatge, trineu d’estiu, aviació, parapent, senderisme o escalada, etc.
Megève també compta amb un ambiciós patrimoni arquitectònic i cultural ric en història que recorda la importància de la cultura de Saboya. Multitud de santuaris i capelles són mostra del seu esplendor místic i espiritual.
Considerats monuments de caràcter històric mereixen una visita, com la Torre de Demi-Quartier, antiga residència dels senyors de Megève; el Calvari de Megève, construït al segle XIX; l’Esglésiade Megève, llurs parts més antigues daten del segle XIII; o la llar Henry Jacques Le Même, famós arquitecte francès; així com el Museu Le Haut Val d’Arly, ubicat en una antiga casa de cultiu del segle XIX i que ofereix al turista la possibilitat d’aprendre com era la vida rural a les altes muntanyes a través d’una exposició d’objectes d’antany.
CASCADA ROUGET
Coneguda com la “Reina dels Alps”, la Cascada de Rouget és un monument natural excepcional, amb més de 90 metres d’altura i un cabdal que, en temporada de desgel brinda una estampa inigualable, d’una bellesa salvatge i suprema.
L’accés a la cascada és molt fàcil perquè a l’estiu la carretera arriba fins a un pàrquing situat pràcticament als peus de la cascada. L’últim pobles abans de la cascada és Sixt-Fer-à-Cheval.
Molts la consideren una de les cascades més boniques de França i, de fet, al 2009 va ser votada com l amés bonica del país i això la converteix en un lloc imprescindible, d’aquests que tot viatger ha de veure als Alps francesos.
Lyon és la tercera ciutat més poblada de França, per darrera de París i Marsella, Lyon té una història de més de 2.000 anys durant la que va ser la capital de la Galia durant l’Imperi romà, passant per gran ciutat comercial a l’Edat Mitja, per després acaparar el monopoli de la seda, a partir del segle XVI.
Tota aquesta prosperitat va fer augmentar el seu patrimoni arquitectònic, cosa que va fer que els seus barris més antics fossin declarats Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.
A més del seu bonic centre històric, la ciutat està banyada pels rius Ródano i Saona, i té una de les millors gastronomies del país amb plats com la cervelle de canut, la quenelle i els bugnes.
Basilique Notre-Dame de Fourvière
Pujar al funicular fins a la Basílica Notre-Dame de Fourvière, construïda entre 1872 i 1896 sobre un turó del barri de Fourvière és una de les atraccions de Lyon.
Aquests església en la que es barregen els estils romànic, gòtic i bizantí, impressiona per la seva ubicació que li permet ser vista des de tots els punts de la ciutat i per la seva façana amb quatre torres principals i un campanar, coronat per una estàtua daurada de la Verge Maria.
Val la pena entrar a l’interior per veure els mosaics bizantins, vàries estàtues de personatges religiosos, columnes monumentals de marbre de Carrara, magnífiques vidrieres i la cripta dedicada a Sant Josep.
Després de la visita es pot gaudir de les fantàstiques vistes.
Horari de visita: tots los dies de 7h a 19h.
Basilique Notre-Dame de Fourvière
Vieux Lyon
El Vieux Lyon, situat al peu del turó Fourvière, tocant al riu Saona, és el barri més antic i amb més encant de Lyon. Declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, aquest barri d’arquitectura medieval i renaixentista, està dividit a la vegada per altres tres barris: Saint-Georges, Saint-Jean i Saint-Paul, que no es pot deixar de visitar. Una de les millors coses per fer en aquests barris d’acolorides façanes i botigues d’artesania, és perdre’s fins a trobar els seus racons amb més encant com els traboules, uns paisatges que permeten passar d’un carrer a un altre a través de bonics patis interiors, entre els més famosos hi ha el Tour Rose, tot i que n’hi ha més de 500 en tota la ciutat.
Altres llocs destacats d’aquesta zona és la Rue de Saint-Jean, la Place Benoît-Crépu, l’Esglésiade Saint-Georges i l’Església de Saint-Paul.
També cal provar les especialitats gastronòmiques d’aquest barri, com la son la sopa de ceba i la quenelle en un bouchon, tot i que en aquesta zona aquests restaurants tradicionals són més turístics que en altres barris de Lyon, alguns recomanats on menjar-hi són el Bouchon Les Lyonnais i el Bouchon Rouge.
Vieux Lyon
Théâtre Gal-Romà
Dels anys en que aquesta ciutat va ser capital de la Galia i era reconeguda com Lugdunum pels romans, es conseerven alguns monuments importants per visitar com són el Teatre Romà i l’Odèon.
Construït fa més de 2.000 anys, al turó de Fourvière, el Teatre Romà amb capacitat per a 10.000 persones que manté la seva graderia, s’ha restaurat per acollir espectacles culturals durant l’estiu. Mentre que l’Odèon, construït a l’any 100 d.C. amb capacitat per a 3.000 persones, era un teatre cobert que s’utilitzava per actuacions musicals.
Per conèixer millor la història dels romans a aquesta ciutat i veure algunes peces importants com la Taula Claudiana, els Mosaics i el Calendari Coligny, es pot passar pel Museu Arqueològic Romà Lugdunum, situat just al costat.
Altres vestigis d’aquella època interessants repartits per la ciutat són les Termes Romanes (rue Farges), l’Anfiteatrede les Tres Galies, un Mausoleu (Place Wernert) i l’Églisede Saint Irenaeus, que té una cripta amb les restes dels primers màrtirs cristians.
Horaris del Teatre i l’Odèon: tots els dies de 7h a 19h. D’abril a setembre tanca ales 21h.
Horari del Museu Arqueològic: de dimarts a divendres d’11h a 18h; dissabtes i diumenges de 10 a 18h
Théâtre Gal-Romà
Notre-Dame de Lyon
La Catedral de Saint-Jean-Baptiste va ser construïda entre 1180 i 1480, al costat del riu Saona, és el temple religiós més importat de Lyon. En la seva arquitectura es pot apreciar la transició de l’estil romànic al gòtic, a més la seva façana va ser realitzada amb pedra d’antics monuments romans com el Fòrum. Tot i que la verdadera joia és el rellotge astronòmic del segle XVI que es troba a l’interior, en el que també destaquen la sorprenent capell dels Borbons i les magnífiques vidrieres de colors.
Horari de vista: de dilluns a dissabte de 8h a 12 h i de 14h a 19:30h; diumenges de 8h a 19h.
Notre-Dame Siant-Jean-Baptiste
Murals de Lyon
Hi ha més de 150 murals que es troben repartits per la ciutat, a les façanes d’edificis. Aquests obres d’art de carrer pintades que poc tenen a veure amb els típics graffitis, expliquen històries de la ciutat, dels seus personatges més cèlebres i d’escenes quotidianes de la vida diària.
Entre els més famosos hi ha l’impressionant Mur de Canuts de més de 1.200 m2, Le Mur de Cinéma, La Bibliothèque de la Cité i el Mur des Lyonnais, un mural amb 30 persones importants de la història d ela ciutat com els germans Lumière i l’aviador Antoine de Saint-Exupéry, autor de la popular obra El petit Príncep.
Mur des Canuts
Museus de Lyon
Entre els museus més interessants es troben:
Institut Lumière: situat a l’antiga casa de la família dels germans Lumière, compta amb la rèplica del cinematògraf que van inventar al 1895 i que va projectar la primera sessió de cinema a través d’imatges en moviment.
Museu de les Belles Arts: Aquest museu alberga una de les col·leccions més valuoses del país amb peces de l’Antic Egipte i pintures de mestres com Picasso i Van Gogh.
Museu Gadagne: situat en un preciós palau renaixentista està format pel Museu d’Història de Lyon i el Museu de Marionetes del Món.
Museu de les Confluències: ubicat a l’interior d’un edifici de vidre i acer, és un passeig per la història natural i la humanitat.
Abans de comprar l’entrada a aquests museus, és recomanable comprovar si surt a compte comprar la Lyon Card que inclou l’entrada a tots ells, tours guiats i el transport a l’aeroport. Per més informació, consultar la pàgina Lyon City Card.
Els museus acostumen a obrir de dimecres a diumenge de 10 h a 18h.
Museu de les Confluències
Place Bellecour
Un altre dels llocs més bonics i animats de Lyon és la Place Bellecour, la plaça de vianants més gran d’Europa amb els seus 62.000 m2. A més és el quilòmetre zero de la ciutat i d’ella surten diversos dels carrers comercials més importants com la Rue Victor Hugo, la Rue de la République i la Rue du Président Édouard Herriot. Entre aquests llocs més importants destaquen les estàtues de Lluís XIV, conegut com el rei Sol i de l’Antoine de Saint-Exupéry, autor del Petit Príncep i natiu de Lyon. A l’hivern es munta una pista de patinatge i una gran sínia.
Place Bellecour de nit
Opéra National de Lyon
L’Òpera Nacional, inaugurada al 1831 i que combina de forma harmoniosa l’estil clàssic amb el modern, és un dels edificis més bonics per veure de Lyon. Redissenyat entre 1985 i 1993 pel reputat arquitecte Jean Nouvel, aquest va decidir mantenir la façana neoclàssica d’aquest espectacular edifici, afegint-hi un sostre voltat de vidre i metall.
Opéra National de Lyon
Place des Terreaux
La place des Tarreaux, situada al barri de Presqu’île és una bonica plaça per a vianants, rodejada de terrasses de cafeteries i bars, està flanquejada per l’imponent Hôtel de Ville de 1651 i el Palau de Belles Arts, i al centre hi ha una preciosa font construïda per l’escultor Bartholdi, famós per realitzar l’Estàtua de la Llibertat de New York.
El millor moment per visitar aquesta plaça és per la nit, quan els 69 dolls d’aigua del terra i la il·luminació creen un ambient màgic.
Place des Terreaux
PÉROUGES
Aquesta ciutat medieval és un dels pobles més bonics de França. Els carrers empedrats i les cases de pedra amb els seus detalls de fusta, les plantes i les flors que decoren les façanes, etc.
La història de Bretanya comença amb un poblament que es remunta a la prehistòria, des de fa 7000 anys. El període neolític, que comença a aquestes regions al voltant del 5000 a.C. En el curs de la seva protohistòria, que comença cap a la meitat del tercer mil·lenni a.C., el subsòl ric en estany va permetre el sorgiment d’una indústria que va produir objectes de bronze, així com també circuïts comercials d’exportació cap a altres parts d’Europa.
Durant els segles A.C. va està habitada per cinc pobles gals abans de que aquests territoris fossin conquerits per Juli Cèsar al 57 a.C., i després progressivament romanitzats. La regió, part de la Gàl·lia, va quedar sota l’administració de la província de Gallia Lugdunensis amb capital a Lugdunum, essent cada un dels cinc pobles agrupats en les civitates romanes de Carhaix, Alet, Rennes, Vannes i Nantes.
Després la reforma territorial de Dioclecià, aquestes civitates van ser incloses a la diòcesis de Tréveris, província de Lugdunensis tertia, amb capital a Tours. La difusió del cristianisme, iniciada a partir del segle iii a la civitas de Nantes era, cap al segle v, limitada fora de les ciutats, però cada una de les civitates comptava amb un bisbe propi, la seu bisbal (o metròpolis) estava a la capital provincial, Tours.
Formant part de la Armòrica durant el període gal-romà, va veure el desenvolupament de un important comerç marítim en els ports de Nantes, Vannes i Alet, així com plantes de sal al llarg de les seves costes. Quan el poder romà va conèixer les crisis dels segles iii al v, els primers bretons insulars van ser cridats pel poder imperial per ajudar a protegir el seu territori. Des del segle iv, soldats procedents de la Britània romana ja havien estat transferits a la Gal·lia, particularment a l’any 383 amb l’expedició del usurpador Magno Clemente Máximo. Aquest episodi històric va ser més tard interpretat en la llegenda de Conan Meriadec, contada per Godofredo de Monmouth al segle xii. Va donar així el començament d’un moviment migratori que va continuar fins al segle vi, fugint de les illes britàniques envaïdes pels anglosaxons i va donar el naixemento a varis regnes a la península: la Cornualles (Kerne) formada pels Cornovii originaris de la Cornualles britànica (Kernow) i Domnonia formada pels Dumnonii originaris de Devon; la Domnonia s’estenia al nord d’Armòrica, entre Dol i l’illa de Ouessant. Llavors, els visigots s’havien instal·lat a les regions meridionals de Gal·lia, al sud del riu Loira. Part d’Armòrica va formar part del regne romà de Siagri, fins al seu sotmetiment francs de Clovodeu al 486.
Per a prevenir les incursions bretones, el veí regne dels francs va crear una marca de Bretanya incorporant el comtat de Rennes i el de Nantes. Els merovingis i després els carolingis van intentar des del segle vi al viii integrar aquesta regió al regne franc, amb un èxit limitat i efímer.
La unitat de la regió sota la forma de regne de Bretanya es va fer al 851 amb el rei Erispoe, fill de Nominoë, però no perdurà degut a les disputes de successió i incursions dels víkings. Des de 939, un ducat de Bretanya va donar lloc a las fronteres quasi definitives, administrades pels ducs de cases bretones de 939 a 1166, abans de que caigués a la esfera d’influència dels Plantagenet i els Capets. La Guerra de Successió de Bretanya va veure enfrontar-se des de 1341 fins el 1364, en el context de la Guerra dels Cent Anys, diferents faccions que van lluitar per apropiar-se del ducat. Un poder autònom va sorgir durant els segles xiv i xv, cosa que va conduir a una política d’independència vis-à-vis del regne de França però que finalment resultà en la unió de Bretanya a França al 1532.
La província bretona integrada al regne francès va conservar una relativa autonomia, beneficiant-se de les seves pròpies institucions. Després d’un període de fort creixement econòmic i demogràfic en els segles xvi i xvii gràcies a la nova pau, Bretanya va conèixer més temps difícils des de finals del segle xvii fins a la Revolució Francesa en 1789. La província va ser dissolta al 1790 i el seu territori dividit entre els cinc departaments de Côtes-du-Nord, Finistère, Ille-et-Vilaine, Loire-inférieure i Morbihan.
Durant «el llarg segle xix» (1789-1914), marca per una modernització de l’agricultura i per una explosió demogràfica, una migració a la resto de França es va desenvolupar. Terra llavors considerada conservadora, no obstant, va veure el desenvolupament de moviments obrers importants en ciutats como Brest, Lorient o Saint-Nazaire. La Primera Guerra Mundial va constituir un punt d’inflexió pels bretons, que van descobrir llavors altres formes de vida que alguns buscaran integrar de mica en mica. La qüestió del lloc de l’idioma bretó i les tradicions de la regió es converteixen en l’element central d’un moviment polític bretó que va començar a sorgir al mateix temps. Un llarg procés de modernització s’estén des de la dècada de 1920 fins la de 1970, juntament amb un moviment de reafirmació cultural.
RENNES
La capital de Bretanya és un punt ideal per començar a descobrir la regió i la cultura bretona de la que se senten orgullosos. Al casc històric hi ha animades terrasses, cases d’entramat de fusta, la porta de les antigues muralles i la Catedral de Saint-Pierre. El contrast l’aporten el Palau del Comerç, l’Òpera o el Parlament. A la façana d’aquest últim a l’estiu s’hi projecten al·lucinants imatges que no es poden perdre.
Porte Modelaise
Porte Modelaise
La imponent Porta Mordelesa (Porte Mordelaise) és la única de les quatre portes de l’antic sistema emmurallat de Rennes que es conserva avui en dia. Ocupa aquest emplaçament des del segle III, tot i que l’estructura actual és del segle XV. Era la porta principal d’accés a la ciutat i se la coneixia com la Porta Reial perquè els ducs de Bretanya havien de jurar davant d’aquesta entrada. A l’any 2020 es van reformar per tal de recupera una millor imatge.
Notre-Dame Saint-Pierre
Notre-Dame Saint-Pierre
Aquesta emblemàtica església gòtica va ser erigida al segle XII, tot i que va ser ampliament remodelada degut a l’enderroc de gran part de la seva estructura l’any 1490, per això conté elements de diferents estils arquitectòrincs, incloso les dues torres de la façana principal, d’estil neoclàssic. La catedral va passar per multitud de vicissituds fins que va ser finalment concluida al 1845. Tot i això la aciaga catedral va tornar a patir danys greus durant la II Guerra Mundial.
Interior de la Notre-Dame Saint-Pierre
Ajuntament de Rennes
L’elegant Ajuntament de Rennes està catalogat com Edifici Històric i ocupa un lloc preferencial a la plaça més important de la ciutat. va ser construït a la primera meitat del segle XVIII, després de l’incendi de l’anterior consitori, i posteriorment reformat al segle XX. Està compost per dos senyorials construccions: una d’elles alberga el Saló de la Fama i a l’altra es pot visitar una sala en memòria dels caiguts a les guerres mundials, la d’Argel i la d’Indoxina.
Ajuntament de Rennes
Parlament de Bretanya
Aquest palau és l’edifici més important de Rennes, i des de la seva construcció al 1655 ha estat testimoni de molts esdeveniments rellevants de la ciutat. al 1994, després d’unes brutals revoltes per part dels pescadors a causa del desplom del preu del peix, el complexe va ser cremat, i va haver-se de reconstruir. En la reconstrucció no s’escatimà en despeses i s’utilitzaren els millors materials per lluir esplendorós de nou. Es pot visitar l’interior i contemplar les seves meravelloses sales. La visita lliure és gratuïta.
A l’estiu s’hi fa un espectacle de llums que origina una vista completament diferent. Lumières sur le Parlament tracta d’un espectacle de llums projectat sobre la façana del Parlament bretó.
Horari: Juliol (23:00-24:00) i agost (22:30-23:30).
Parlament de Bretanya
Parlament de Bretanya il·luminat
Opéra de Rennes
Tot i ser la casa d’òpera més petita de França, presumeix d’oferir una programació a l’altura de les sales més importants. Va ser construïda al 1836 i dissenyada en estil italià, seguint la moda de l’època, per això no va agradar inicialment als habitants de Rennes, però amb el temps s’ha convertit en motiu d’orgull.
Es pot fer una visita guiada (5€).
Òpera de Rennes
Palais du Commerce
Aquest majestuós palau va ser originalment la seu de l’antic mercat de valors de Rennes i l’oficina de Correus, però no van ser les úniques funcions, que que des de la seva construcció a finals del segle XIX ha albergat a l’antiga biblioteca municipal, l’Escola de les Belles Arts i altres organismes oficials. Des del 2018, sota el pretensiós nom de “El Renaixement”, està liderant un projecte per a recuperar la grandesa de l’edifici. S’espera que les obres s’acabin al 2025.
Palais du Commerce
Cases típiques d’entramat de fusta
El centre històric té 246 cases típiques amb entramat de fusta. El curiós és que no sempre van tenir les vigues a la vista, antigament es cobrien les façanes amb guix o argamassa per simular se de pedra, però gran part d’aquestes acolorides construccions s’han rehabilitat i s’han convertit en símbol de la ciutat.
La millor forma per observar-les és perdre’s pels carrers estrets del centre i descobrir aquestes centenàries joies, recomanables les pintoresques places de Sainte-Anne i Champ Jacket.
Cases amb entramat de fusta de Rennes
Parc Thabor
Aquest petit oasi de vegetació es troba a pocs minuts caminant des del centre de la ciutat. les seves 10 hectàries alberga jardins (inclòs un jardí botànic), escultures d’estil clàssic, flors de tot el món, cascades i zones fantàstiques d’abres, també disposa d’una cafeteria amb terrassa. Esl diumenges de maig, juny i setembre celebren al quiosc espectacles gratuïts a partir de les 15 hores.
Horari: Estiu, 7:30-20:30h / Hivern: 7:30-18:30h.
Parc Thabor
Marche des Lices
És le mercat de productes frescos de Rennes i presumeix de ser el segon més gran de Francça, tots els dissabtes reuneix a més de 300 venedors locals que a viva veu ofereixen els millors productes de proximitat, fruites, peix, viandes i altres. Un lloc ideal, tant per conèixer de primera mà la vida quotidiana de la ciutat, com per comprar productes de proximitat.
Marché des Lices
Basilique Saint-Saveur
La Basilique de Saint-Sauveur (Sant Salvador) és coneguda també com la Nostra Senyora dels Miracles i les Virtuds, pels suposats miracles que se li atribueixen. Degut a tot això, gaudeix de gran fervor per part dels feligresos de Rennes. Al 2020 es va restaurar.
Basilique Saint-Saveur
Museu de les Belles Arts
La Bretanya es caracterítza per una regió amb moltes pluges, i un bon pla per aquests dies és apropar-se al Museu de Belles Arts. Té una interessant col·lecció i l’accés és gratuït.
Horari: dimarts-divendres de 10:00-17:00h / dissabtes i diumenges de 10:00-18:00h.
Museu de les Belles Arts
Les Champs Libres
Aquest avantguardista centre cultural aglutina el Museu de Bretanya, la Biblioteca de Rennes i l’Espai de les Ciències.
De tots ells, el més interessant és aquest últim, que conté diferents àrees i resulta especialemtn atractiu per veure’l amb infants, ja que disposa d’espais interactius molt divertits.
El Museu de Bretanya fa un repàs de la seva història a través d’objectes més o menys curiosos.
A la última planta de la Biblioteca de sis plantes, hi ha unes cristaleres amb molt bones vistes.
Horari: Dimarts-divendres de 12:00-19:00, dissabtes i diumenges de 14:00-19:00.
Les Champs Libres
Palais Saint-Georges
A escassos metres del Parc de Thabor, hi ha aquest palau del segle XVII i els seus bonics jardins. Va ser construït a l’emplaçament d’una antiga abadia, d’on pren el nom. Durant la Revolució Francesa es va utilitzar com a caserna general i els últims anys s’ha habilitat per acollir diferents serveis municipals. Per la nit s’il·lumina la façana.
Palais Saint-Georges
VITRÉ
Viatjar a Brertanya és sinònim de pobles medievals i espectaculars castells, com el de Vitré. El casc medieval amaga una imponent fortalesa del segle XII en excel·lent estat de conservació. Però la seva imponent figura no aconsegueix eclipsar els carrers empedrats, que alegren la vista al vistant amb centenàries cases d’entremat de fusta. En algunes d’elles, sobretot al llarg de la Rue de la Poteire, hi ha coquetes botigues amb productes regionals i alguns tallers d’artesants.
Fortalesa de Vitré
FOUGÈRES
En aquest petit poble es troba el castell més gran de tota la Bretanya, amb dues hectàries. Les paraules queden curtes per descriure aquest majestuós fortí construït entre el segles XII al XV. En la interessant visita amb audiogia es pot ascendir a les muralles i algunes de les majestuoses torres de defensa. En algunes sales ofereixen vídeos explicatius i es poden veure armes medievals. També es pot visitar les restes del castell medieval del segle XI.
Fougères
Fougères
MONT SAINT-MICHEL
El que avui coneixem com Mont Saint Michel es va anomenar en temps dels celtes Mont Tombe i es creu que va ser en aquella època quan va ser utilitzat com a lloc de culte. Segons el mite, l’Arcàngel Sant Gabriel va aparèixer l’any 708 a Aubert, bisbe de Avranches, i va li va encarrega la construcció d’un santuari en el que a partir d’aquest moment seria Mont Saint Michel. La llegenda diu també que aquell mont havia estat rodejat pel bosc de Scissy fins a març del 709, any en que un tsunami l’hauria destrossat tot i va passar a convertir-se el Mont Saint Michel en una illa. El que sí se sap amb certesa és que corria el Segle X quan els monjos benedictins es van instal·lar a Mont Saint Michel, consolidant-lo ja com important lloc de pelegrinatge. A Mitjants del segle XI es va finalitzar una primera fase de l’abadia sobre les roques i ja formava un petit poble als seus peus.
Amb els segles arribaria la seva fortificació i es convertiria en un símbol de la resistència francesa, doncs va ser assetjada pels anglesos durant la Guerra dels Cent Anys. No obstant, amb la Reforma Protestant, va acabar convertint-se en presó, així va ser fins al 1863, any en que va ser clausurada, poc després, al 1874, l’abadia de Mont Saint Michel va ser declarada Monument Històric i es va sotmetre a un llarg procés de restauració. A principis del segle XX alguns monjos van tornar a instal·lar-se i en els nostres dies encara hi ha uns pocs vivien de forma permanent.
Des de 1979 el Mont Saint Michel i la seva badia formen part del Patrimoni de la Humanitat.
Mont Saint-Michel
Una pregunta que potser es fa el visitant és, que és Mont Saint Michel exactament?, doncs és obvi que es tracta d’un mont rocós, aquest petit mont està rodejat d’aigua del mar per un costat i terra per l’altre, encara que ocasionalment queda cobert per la marea completament i es transforma en una illa. Les terres de la badia que rodegen el mont són completament planes i no hi ha edificacions ni accidents geogràfics notables al seu voltant, pel que Mont Saint Michel destaca des de molt lluny a l’horitzó. I el seu interior? El mont està coronat per l’Abadia del Mont Saint Michel i als peus d’aquesta hi ha un petit poblat amb un carrer principal i uns pocs carrerons.
Carrers Mont Saint-Michel
Al poble hi ha 5 hotels, quasi una desena de bars o restaurants, nombroses botigues de souvenirs o artesanies i alguna petit museu. Tot el poble i les seves muralles poden visitar-se sense cost. En total, poc més de 40 persones viuen allí de forma permanent, essent una quarta part d’ells monjos i monges. Paradoxalment, en un dia de temporada alta fins a 20.000 turistes poden passar per Mont Saint Michel.
Mont Saint-Michel
Més enllà de la zona emmurallada hi ha una zona destinada al turisme anomenada “La Caserne” on es troba el gegantesc aparcament, els grans hotels, el centre de visitants, restaurants, botigues, etc. Aquesta zona és on cal deixar el vehicle per agafar les llançadores gratuïtes si s’està de pas o on hi ha els allotjaments. La Caserne es troba a 2,5 km del mont (30 minuts caminant o menys de 10 minuts en bus).
Per a fer una visita bàsica al Mont Saint Michel cal prendre’s un mínim de 3 hores, tot i que això dependrà de la temporada, el pàrquing es troba a 2,5 km i des d’allí, un bus porta als visitants fins al davant mateix de la muralla de forma gratuïta. Des d’aquest punt, o inclús allunyant-se una mica es poden fer panoràmiques de Mont Saint Michel. Per la nit s’il·lumina l’abadia. Després la millor opció és caminar pel seu carrer principal fins a la porta de l’abadia o pujar per la muralla vorejant-la per fora, és una opció més dificultosa i més cansada, pel que és recomanable fer-ho de baixada.
Quan s’arriba a l’abadia, si es vol visitar cal pagar l’entrada, però val molt la pena la visita, tot i que la majoria de sales són diàfanes o inclús fredes, l’abadia impressiona des de dins tant com ho fa des de fora per les seves dimensions i l’intricat de la seva ubicació sobre les roques. És una obra d’enginyeria digna d’admirar. A més, des de la seva terrassa, el seu claustre i altres sales ens tornem a trobar amb les exquisides vistes de la badia. El recorregut se segueix fàcilment amb el fulletó en castellà que donen a l’entrada, on també hi ha explicacions de les diferents sales.
Interior de l’Església de Mont Saint-Michel
Claustre de l’Església de Mont Saint-Michel
Mont Saint-Michel
Mont Saint Michel: horaris, preus i informació pràctica
Ubicació: Le Mont-Saint-Michel, Baixa Normandia, França
Com arribar al Mont Sain Michel:
Vehicle propi/lloguer. L’accés està al peu del mont està restringit. L’opció majoritària és deixar el vehicle al gran aparcament de pagament situat a 2,5 km al sud, a “La Caserne”, i des d’allí agafar el bus-llançadora gratuït (10 minuts) fins al Mont Saint Michel o seguir a peu (50 minuts).
Tren. L’estació més propera està a Pontorson (a 9 km), arriben trens des de París. Des de l’estació de trens hi ha un bus-llançadora (3€ trajecte) fins a la zona de “La Caserne”, des d’aquí amb el bus-llançadora (gratuït) o a peu.
Horaris del Mont Saint Michel:
Llançadores gratuïtes: tot l’any de 08:30h a 22:00h (més informació i horaris). Pas freqüent (cada 10-15 minuts).
Aparcament: tot l’any 24h.
Abadia:
Tancat: 1 de gener, 1 de maig i 25 desembre.
De l’1 de maig al 31 d’agost: de 9:00h a 19:00h.
De l’1 de setembre al 30 d’abril: 09:30h a 18:00h.
El principal atractiu d’aquest petit poble és el seu castell, catalogat com a Monument Nacional i construït al segle XII. Als carrers de la localitat també es poden veure algunes cases típiques bretones i un llac des del qual s’obtenen magnífiques panoràmiques del pobles i del castell.
Combourg
SAINT-MALO
Saint-Malo és una de les ciutats més boniques de Bretanya, amb platges, animats carrers i un recinte emmurallat amb imponents torres defensives. Es poden veure els principals llocs d’interès en una sola jornada, però indubtablement es gaudeix més de tots els seus encancs si es pernocte al menys una nit. A més, per organitzar-se millor cal saber que a alguns llocs d’interès només s’hi pot accedir amb marea baixa.
Muralles de Saint-Malo
Saint-Malo posseeix un impressionant sistema defensiu que va començar a construir-se al segle XII, però es va anar ampliant durant els segles posteriors. Passejar per les muralles és la millor manera d’ubicar-se i retrocedir fins als temps dels corsaris. De fet, ens podem fer una fotografia amb el mismíssim Surcouf, el rei dels corsaris, que compta amb una estàtua a la Torre Bidouane. Aquesta última és una de les més imponents i millor conservades de Saint-Malo, però no la única. A llarg desl seus quasi dos quilòmetres es pot trobar amb diversos bastions i torres defensives. A més, des de dalt de les seves muralles hi ha exel·lents vistes d’alttres llocs emblemàtics i les platges de Saint-Malo.
Muralles de Saint-Malo
Mole des Noires
Una de les imatges més típiques de Saint-Malo és la del Far de Mole des Noires, situat al final del trencaoles que protegeix el port de la ciutat. Es pot apreciar des de dalt de les muralles, però és recomanable fer un passeig fins al final de la dàrsena.
Mole des Noires
Platges de Saint-Malo
La costa de Bretanya és una zona habitual d’estiuejants, atrets per la bellesa dels seus paisatges i les seves platges. Saint-Malo compta amb diversos atractius arenals. El primer atractiu és la Platja de Sillon, tot i que una mica allunyada del centre històric. Però tocant a les muralles hi ha la Platja de Bon Secours, amb bones vistes de la ciutat i la Illa de Bé. Amb marea alta no hi ha molt d’espai, però quan baixa es converteix en una platja molt gran i inclús es forma una piscina natural.
Platja de Bon Secours
Casc Antic
El centre històric de Saint-Malo va ser totalment reconstruït després de la II Guerra Mundial, i es que, sota l’ampara de les seves muralles, es van proveir soldats alemanys i només van aconseguir alliberar la ciutat amb continus bombardejos que van destruir el 70% dels edificis. No obstant això, han aconseguit recuperar la bellesa dels seus carrers, amb racon realment bells i bulliciosos carrers plens de cafeteries, terrasses i botigues de tot tipus. De fet, és probablement la ciutat més animada de la Bretanya.
El casc antic de Saint-Malo té sis portes d’accés, però n’hi ha dues que criden l’atenció per les seves dimensions. Una és La Porte de Saint Vicent, és imponent i dóna accés al port esportiu, està decorada amb dos escuts gegants de Bretanya i de la pròpia ciutat de Saint-Malo.
Porte de Saint Vicent
Igual que la porta de Saint Vicent, la Grand Porte va aguantar estoicament l’intens bombardeig de la II Guerra Mundial. Tampoc és d’estrenyar per la seva mida descomunal. Avui en dia passa més desparcebuda per la seva ubicació lateral, antigament era la porta principal de la ciutat.
Le Grand Porte
Notre-Dame Saint-Vicent
La catedral gòtica de Saint-Vicent ha regentat la vida dels habitants de Saint-Malo des del cor del casc antic fins al segle XII. Posteriorment, es van realitzar nombroses reformes i ampliacions fins al segle XVII. No obstant, degut als danys ocasionats durant la II Guerra Mundial, la major part de l’edifici va ser restaurat i fins al 1978 no va ser oberta de nou al públic.
Notre-Dame Saint-Vicent
Château de Saint-Malo
Aquesta enorme fortalesa va ser erigida entre els segles XV i XVII pels ducs de Bretanya per a protegir-se de les constants revoltes que hi havia a la ciutat. Una de les torres principals és la coneguda com Quic-en-Grogne, on la duquessa va ordenar posar una amenaçant inscripció: “Qui gemega serà perquè és el meu desig”. Avui en dia alberga l’Ajuntament i el Museu d’Història de Saint-Malo.
Château de Saint-Malo
Île de Grand Be
Aquesta petita illa davant de Saint-Malo està dominada per un antic fort defensiu. Allí mateix, mirant al mar, hi ha també enterrat el famós poeta François-René de Chateaubriand, precursos del romanticisme francès. L’accés a la illa es fa a través d’una passarel·la de formigó només amb la marea baixa. Per tant, cal verificar abans d’accedir, les marees i afegir-hi 1,5 hores abans i després, d’aquesta manera es tenen 3 hores per poder visitar la illa.
Île de Gran Be
Tomba de François-René de Cateaubriand
Fort Nacional
Igual que la Illa de Grand Be, el fort Nacional només és accessible amb marea baixa. Va ser aixecat al 1689 sobre l’illot de Islet per protegir encara més la ciutat de constants atacs dels propis ciutadans bretons. És de titularitat privada i obre als períodes de de vacances i a l’estiu. Davant de qualsevol dubte, només cal mirar la bandera, si esta isada vol dir que és obert al públic.
Durant l’ocupació alemanya a la II Guerra Mundial, el fort va ser utilitzat com presidi.
Fort Nacional
Fragata Corsària “Etoile du Roy”
Aquest vaixell anclat al port esportiu de Saint-Malo és una fidel reproducció d’un vaixell corsari de l’època, va seer realitzada per una pel·lícula prenent de referència una fragata anglesa de 1754. Mesura 47 metres d’eslora i tenia una capacitat per a 240 persones. Tot i no ser original, resulta interessant.
La visita del vaixell costa 6 € (infants 3€).
Etoile du Roy
Saint Servan i la Torre Solidor
El barri de Saint-Servan, situat a 1,5 km del centre històric de Saint-Malo alberga les ruïnes d’un antic assemptament romà, a més es pot visitar el Memorial 39-45 dedicat a la II Guerra Mundial i el Fort de Alet, construït al segle XVIII i que va servir de defensa a les tropes alemanyes.
I per últim, l’antiga Torre Solidor, en realitat és tracta de tres torres intercomunicades i que van ser aixecades al segle XIV per protegir la badia de Saint-Malo, avui en dia és un museu amb molts objectes, mapes i diversos ensers marins.
Torre Solidor
DINAN
Dinan és una de les localitats més populars de la Bretanya i no és d’extranyar, ja que es podria dir que reuneix tots els atractius que es poden veure al típics pobles d’aquesta regió: un sistema emmurallat medieval en excel·lent estat de conservació culminat amb un impressionant castell, bucòlics carrers amb cases d’entramat de fusta, al·lucinants miradors i un emplaçament al costat del riu.
Centre de Dinan
Château de Dinan
Aquest principal bastió defensiu de la ciutat va ser declarat Monument històric nacional al 1886, i formava part de tot el recinte emmurallat de Dinan. L’edifici principal del Castell és el Torreó de la Duchesse Anne, deu el seu nom al seu marit, Joan IV i duc de Bretanya, que va manar construir la torre al 1384. Tot i els seus més de 700 anys, s’alça majestuasament i conserva un excelent estat.
Horari: De maig a setembre, 10:30-19:00. Resta de l’any: 13:30-18:30
Preu: 7,50€ (3,50€ reduïda). Nens gratis.
Château de Dinan
Remparts de Dinan (Muralles de Dinan)
Les inexpugnables muralles de Dinan va ser erigides pels ducs de Bretanya entre els segles XIII i XV i constitueixen el millor sistema emmurallat que conserva en l’actualitat a Bretanya. Té una longitud de 2.60 metres i una altura de quasi 10 metres en alguns punts. A més, van aprofitar l’escarpada orografía del terreny i la barrera natural del riu La Rance per fer més efectiva la defensa de la ciutat. Es por recorrer de manera gratuita per la part superior de les muralles, passant per diferents de les 14 torres, mentre es contemplen les excepcionals vistes de l’entorn.
Muralles de Dinan
Église Saint-Malo de Dinan
Aquesta església d’estil gòtic flamíger es va comença a construir al 1490, d’aquesta época gloriosa es conserva el capçal i el creure, posteriorment, es va anar ampliant i reformant, pel que presenta elements d’estil renaixentista. Durant la Revolució Francesa, va allotjar un mercat de moresc, diferents tipus d’espectacles i inclús va funcionar com una caserna.
Église Saint-Malo de Dinan
Torre del Rellotge
Aquesta céntrica torre construida al segle XV pel duc de Bretanya va servir com a punt de vigilancia des dels seus 42 metres d’altura. Posteriorment, al 1506, la duquesa Anna de Bretanya va manar construir un rellotge que ha regit les vides dels habitants durant més de 500 anys.
Des de dalt de la torre s’obtenen unes bones vistes del casc antic de Dinan.
A escasos metres es troba la Maison de La Harpe, que alberga un petit museu del citat instrument, data de 1559, i originalment estaba emplaçada a la localitat de Lanvollon, però davant de la possibilitat de que fós demolida, va ser desmontada al 1933 i traslladada pedra a pedra.
Horari: D’abril a setembre: de dimarts a diumenge, de 13:30-19:30. Dilluns tancat.
Preu: 4€ (reduïda, 3,50€).
Torre del Rellotge i la Maison de La Harpe a la dreta
Basilique Saint-Saveur
Les primeres pedres de la basílica de Saint-Saveur van ser col·locades al segle XII, segons l’estil romànic de l’època, no obstant, degut a successives reconstruccions i el colapse del campanar al segle XV, una gran part del temple posseeix un estil gòtic. Durant la Revolució Francesa va ser utiltitzadea com a Temple de la Raó i inclús com a graner, abans de tornar-li un ús religiós al 1808. Posseeix una sòbria decoració interior, entre les que destaquen les acolorides vidrieres.
Basilique Saint-Saveur
Rue de l’Apport
Aquest és un carrer imprscindible per passejar per observar les seves innumerables cases típiques de fusta. Està molt a prop del carrer de la Torre del Rellotge i a pocs metres hi ha les famoses Place de Merciers i Place Cordeliers, són a continuación una de l’altra i, a més de les cases típiques, hi ha restaurants, bars, pastisseries i creperies, amb les seves delicioses crêpes, amb les seves variants dolces i salades.
Rue de l’Apport
Rue de Jerzual i Rue du Petit Fort
A pesar de la dura competencia, el carrer Jerzual és la que presumeix de més cases d’entramat de fusta de tota la ciutat, és un carrer empedrat de descendeix des del centre neuràlgic de Dinan fins al port fluvial del riu La Rance. A ambdós costat se succeeixen cases típiques bretones que albergeun tallers artesanals i botigues de productes típics. La més famosa de totes és la coneguda com Casa del Governador.
A partir de la Porte de Jerzual el carrer canvia de nom i es denomina Rue du Petit Fort. Auesta porta va ser construida al segle XIV i va ser dins al segle XVIII el principal accés al casc antic des del port fluvial de la ciutat. La porta està escoltada per dues torres i passa per sota de les muralles de la ciutat. Durant segle va ser la principal via de comunicación pels artesants de la ciutat que transportaven llana, cuir, cereals i altres mercaderies.
Rue de Jerzual
Porte de Jerzual
FORT LA LATTE
Aquesta remota fortificació està en un estat magnífic de conservació, i el seu emplaçament davant del mar fa una estampa molt bonica.
Per arribar-hi cal caminar per un sender durant 10 minuts des de l’aparcament. El fort es pot veure en tan sols mitja hora.
A escasos 4 km del Fort La Latte es troba aquest cap amb impagables vistes a l’oceà Atlàntic i vertiginosos penyasegats de més de 70 metres d’altura. És un espai protegit per la seva biodiversitat de flora i fauna.
Cap Fréhel
ABBAYE BEAUPORT
Els vetustos murs i florits jardins de l’Abadia de Beauport conserven un irresistible atractiu, encara és un lloc poc freqüentat pel turismo, cosa que fa més interessant la visita. Va ser erigida l’any 1202 i va arribar a convertir-se en una pròspera comunitat religiosa fins a la seva desaparició després de la Revolució Francesa. Posteriorment, va ser reconeguda com a monument nacional i a finals del segle XX es va fer una intensa restauració.
Abbaye Beauport
CASTEL MEUR (PLOUGRESCANT)
Arribar a aquest curiós lloc no és fácil, però l’esfoç mereix la pena. El nom de Castel Meur significa Gran Castell, recordant el carácter socarró dels bretons. En realitata, es tracta d’una petita casa de camp escanyada per dues roques i amb infinitat de llegendes recreades per la imaginació dels bretons. Per a la seva construcción, fa 150 anys, els seus propietaris van escollir una ubicació excepcional, rodejada d’illots prop del mar. Tot i que no es pot accedir a la casa, si que es pot fer un petit passeig pels voltants de Castel Meur.
Castel Meur
PLOMANAC’H
La costa de Ploumanac’h, al nord de la localitat de Perros-Guirec és un autèntica joia geológica, amb enormes blocs de granit de color salmó.
És aconsellable fer un passeig pel sender coster, passant pel Far de Men Ruz i deixar-se enlluernar pels seus paisatges, i per acabar també és recomanable un bany a la platja de Saint-Guirec.
Ploumanac’h
MENHIR SAINT-UZEC
Menhir Saint-Uzec
A la Bretanya hi ha una bona col·lecció de monuments megalítics i un dels més importants és el Menhir de Saint-Uzec. Té una antiguitat d’uns 4.000-7.000 anys i pesa 80 tones. Degut a la importancia per a la població local, va ser utilitzat per grabar una creu al 1674, cristianitzant el lloc i evitant el paganisme. Prop d’aquí hi ha també el Domen de Kerguntuil.
MAISON DE GARDE DES AMIETS
Aquest sugerent lloc va ser construit al 1742 amb la finalitat de protegir les costes de Bretanya i funcionar com a duana. Per això van ocultar la costrucció darrera les roques, de dal forma que no poguessin ser vistos des del mar. A ambdós costats està flanquejat per les fascinants Platge des Amiets i la Platge de Kervaliou, aquesta última amb una petita piscina natural.
Maison de Garde des Amiets
BRIGNOGAN-PLAGES
Aquesta franja litora no té la fama de la Costa de Granit Rosa, però compta amb formacions rocoses granítiques de gran bellesa. A més, al no ser tan coneguda, té l’avantatge de rebre menys turistes i disposar de platges més grans i boniques. Un dels racons d’obligada visita és el Far de Pontuval, situat en un entorn privilegieat i franquejat per captivadores platges salvatges, en una d’elles hi ha una piscina natural ideal pera als nens. Altres platges recomanables de la zona són la Plage des Chardons Bleus i la Plage du Garo.
Plage des Chardons Bleus
MENEHAM
Darrera dels titànics blocs de granit, al 1756 es va aixecar un lloc de vigilancia imposible de veure des del mar. D’aquesta manera podien avistar als contrabandistes sense ser vistos, al temps que es protegien per la barrera natural de les roques. Posteriorment, es va ampliar amb un petit destacament de soldats. L’aldea s’ha reconstruit per representar el seu modus vivendi.
Meneham
BREST
Poques ciutats van patir tant durant la II Guerra Mundial com Brest, però encara conserva una impresionant ciudadela fortificada. Degut a la seva estatègica ubicació, ha estat una localitat important des de temps de l’Imperi Romà i al llarg dels segles, va anar ampliant i reforçant-se fins a crear un bastió quasi inexpugnable, avui en dia alberga el Museu de la Marina.
Brest
PENÍNSULA DE CROZÓN
Aquesta remota zona de Bretanya és una àrea de gran valor ecològic per la seva flora i fauna. Es poden realizar passejos seguint les rutes costeres amb penyasegats de vèrtigen i descubrir històrics llocs com el Fort des Capucins, un fortí del segle XIX construit sobre un illot davant de l’oceà Atlàntic.
Hi ha la localitat de Camaret-sur-Mer, una pintoresca localitat de la península. També hi ha platges boniques com la de Pen-Hat.
Península de Crozón
LOCRONAN
Aquest poble va gaudir d’una gran importancia gràcies al comerç i a la confecció de teixits durant el segle XIX, i sembla que s’hagi quedat anclat en aquesta época, amb carrers empedrats i típiques cases de pedra que s’han convertit en hotels, botigues d’artesania i elegants cafeteries, que reben cada dia a cents de turistes.
Locronan
QUIMPER
Quimper és la ciutat més important de la Cornualles i una de les localitats més boniques de la Bretanya, tot i la dura competència que hi ha, encara no és molt coneguda. A més de conservar part del sistema emmurallat, es poden contemplar tradicionals cases d’entramat de fusta, agradables jardins, romàntics ponts decorats amb flots creuan el riu i altres atractius.
Aquesta petita ciutat medieval conserva tota l’esència de Bretanya. És cert que els llocs imprescindibles de Quimper es poden visitar en un dia, però es aconsellable passar-hi una nit per gaudir de l’ambient dels carrers per la tarda i sopar a algún dels seus animants restaurants.
Casc Antic Medieval
Quimper compta amb un casc antic (Vieux Quimper) molt ben conservat, amb infinitat de cases amb entramat de fusta, a l’igual que d’altres ciutats com Vannes o Rennes, moltes d’aquestes han estat restaurades amb la intenció d’atreure al turismo. Al llarg dels carrers del centre històric hi ha confiteries, restaurants i botigues de souvenirs. La Rue de Boucheries i la Rue de Kéréon són dos dels carrers on es poden veure més cases típiques. Altres llocs amb encant són la Place au Beurre i la Rue Elie-Freron.
Centre de Quimper
Notre-Dame Saint-Corentin
Aquesta catedral gòtica va iniciar les seves obres al segle XIII, tot i que no es va acabar definitivament fins al segle XV, no obstant, durant la Revolució Francesa va patit assetjaments i saquejos per part de les masses, però segueix essent un dels temples més bonics de França. En el seu interior destaca per les policormades vidrieres donades per les famílies adinerades de la ciutat. Durant el segle XX i XXI s’han portat a terme tasques de restauració per tornar-li l’esplendor.
Notre-Dame Saint-Corentin
Jardins de la Retraite
Aquest amagat jardí botànic ubicat a les esquenes de les muralles, és un preció racó primorosament ornamentat i organitzat en tres zones. Deu el seu nom a un seminari de les monges de la ordre de Las Dames de la Retraite, que van ocupar el solar fins al 1977. En els diferents espais separats per escalinates es pot contemplar boniques palmeres i altres plantes tropicals. I per últim, també s’han habilitat un espai dedicat a les plantes de terra com aloe vera, iuques i atzavares.
A pocs metres hi ha l’Esglésiadels Jesuites del segle XVII.
Horari: Hivern, 9:00-17:00. Estiu, 9:00-18:00.
Entrada gratuita.
Jardins de la Retraite
Muralles de Quimper
El sistema emmurallat de Quimper va ser erigit al segle XII pels ducs de Bretanya Jean I i Jean II, i es va ampliar durant els dos segles següents fins a configurar un recinte defensiu de 1.500 metres de diàmetre. A més d’aquestes imponents muralles, la ciutat estaba fortmament defensada per una enorme fosa de 1 metres d’ample i vàries torres de defensa. D’aquestes només queda com a testimoni l’esplèndida Torre Nevet. En aquesta secció, annexa al Jardí de la Retraite, es pot accedir a la part superior de les muralles i contemplar les vistes des de dalt.
Una de les seccions més ben conservades es troba al costat del riu Odet, però a més, davant de les muralles, en aquest sector hi ha un petit jardí amb vistoeses flors, i juntament al jardi es troba el petit Museu del Departament de Bretanya, dedicat a la cultura bretona.
Muralles de Quimper
Jardí de les Muralles de Quimper
Marché de les Halles
El mercat de les Halles Saint-François és un mercat que porta quasi dos segles oferint diàriament productes de primera qualitat d’agricultores i ramaders locals, com verdures, formatges i altres viandes. A més, els dimecres també s’instal·len un llocs ambulants d’agricultors i els diumenges s’organitzar el mercat Braden, que a més de productes alimentaris, també es pot comprar roba.
Place Terre-au-Duc
Tot i que és difícil escollir un lloc dins del casc antic de Quimper, la Place Terre-au-Duc probablement s’endú la glòria. Aquesta petita i encantadora plaça amb acolorides construccions de més de 300 anys al voltant d’una Font amb motius decoratius típics de la ciutat.
Place Terre-au-Duc
Museu de Belles Arts
Aquest museu va nèixer gràcies a la labor filantrópica del Comte Jean-Marie de Silguy que va donar la seva important col·lecció d’art a la ciutat. Posteriorment el museu ha anat ampliant i el seu fons pictòric s’ha enriquit amb diverses donacions privades. Entre les seves obres destaquen treballs d’autors principalment francesos.
Museu de Belles Arts
Château de Keriolet
Aquest castell neogòtic del segle XIX, situat a la localitat de Concarneau va ser un regal d’una princesa russa, Zenaida Yusopova, al seu marit, el comte de Chaveneau. No va escatimar diners, ja que va construir un bonic palau enmig de la campinya bretona. Organitzen visites guiades pels seves luxoses sales i els jardins.
Château de Keriolet
JOSSELIN
Resulta difícil trobar tants racons encantadors en un espai tant petit, i es que, Josselin reuneix en pocs carrers de vianants cases multicolors de fusta, animads terrasses, edificis centenaris i un castell al costat del riu, el Château de Josselin, cal dir que la visita del Castell no val la pena, ja que el que s’ensenya és poca cosa i el preu és molt car, no obstant veure’l per l’exterior si.
Château de Josselin
Centre de Josselin
CARNAC
Carnac és el jaciment prehistòric més gran del món, i data dels segles V – III a.C., s’ha trobat mils de menhirs. Té un lloc d’interpreatació on es pot aprendre més sobre aquesta impresionant joia del Neolític.
Menhirs de Carnac
VANNES
Aquesta ciutat de quasi 2.000 anys d’història va arribar a ser l’antiga capital de Bretanya i té un patrimoni molt ben conservat. El seu casc històric està protegit per imponents muralles, alberga quasi 200 típiques cases bretones de fusta, té jardins molts bonics i històrics edificis.
Porta de la Presó
Aquest enorme bastió defensiu va ser aixecat al segle XIII al mateix lloc on es trobaven les muralles romanes, l’entrada té un accés per a vianants i un altre per a carros, que antigament havien de travessar un pont llevadís. Al seus peus es troben dues pintoresques cases d’entramat de fusta molt ben conserades, una d’elles alberga un bar amb una Terrassa molt animada.
Porta de la Presó
Casc Antic
Vannes pot presumir de tenir un dels centres històrics medievals millor conservats de França. Cal destacar les múltiples cases típiques amb entramats de fusta.
Casc Antic de Vannes
Remparts de Vannes (Muralles de Vannes)
Muralles de Vannes
La ciutat de Vannes sembla haver nascut per barallar-se contra assetjaments d’enemics. Des de la seva fundació pels romans al segle I han comptat amb un sistema emmurallat. A l’Edat Mitja aquesta fortaleza va ser refoçada al segle XIV i sobre tot al segle XVI, quan es van afegir els bastions. Les muralles es conserven en un bon estat i es pot pujar-hi per un petit tram a la secció de la muralla que hi ha els jardins, segons s’entra per la Porta de la Presó cal dirigir-se cap a l’esquerra i fàcilment es troben les escales per pujar-hi.
Al perímetre exterior de les muralles hi ha uns preciosos jardins adornats amb flors i bardisses molt ben cuidades, és també un lloc favorit pels seus habitants per a relaxar-se durant la tarda dels dies d’estiu. Les millors vistes del jardí són de dalt de la muralla.
Jardí de les Muralles
Place Henry IV
Aquesta plaça del centre emmurallat de Vannes és tan petita com encantadora i guarda molts dels secreta de la història de la ciutat. Al voltant dels seus 400 m2 s’ubiquen nombroses cases d’entramat de fusta, la majoria daten dels segles XV i XVI i compten amb la denominació d’edificis històrics de França.
A més, des de la plaça es veu el campanar de la Basilique de Saint-Pierre.
Place Henry IV
Notre-Dame de Sant-Pierre
Aquesta església d’estil gòtic es remonta al segle XV, tot i que anteriorment ja debía existir un campanar en aquest mateix lloc, no obstant, el campanar que s’observa actualmente es va aixecar al segle XIX, pel que la conclusió de la catedra es va demorar durant diversos segles, per això es poden percebre diferents estils arquitectònics.
Dins reposen les restes de Saint-Vicente-Ferrer, que va passar els seus últims mesos de la seva vida a Vannes.
L’entrada és lliure i gratuïta.
Interior de la Notre-Dame de Saint Pierre
Château de L’Hermine
El Castell original va ser la residencia oficial dels ducs de Bretanya entre els segles XIV i XV, no obstant, va ser derruït i al seu lloc es va construir, l’any 1785, l’edifici que es pot veure avui. Al segle XIX va ser comprat per l’Ajuntament de Vannes, funcionant des de llavors com edifici públic. Al davant té uns bonics jardins al costat del riu Garenne. La planta baixa acostuma a albergar exposicions temporals.
Château de L’Hermine
Porta de Saint-Vicent
Aquesta entrada a la ciutat emmurallada sembla estar dissenyada per impresionar al visitant. Era l’entrada principal a la ciutat, a la que s’accedia des del port. Deu el seu nom a Saint Vicent-Ferrer i data de finals del segle XVI. Antigament davant d’aquesta porta hi havia un pont. A la part superior s’exhibeix l’escut d’armes de la ciutat en granit i sobre ell, una estàtuta de Sant Vicent-Ferrer amb la mà alçada. Conta la llegenda que quan el sant baixi la mà, la ciutat quedarà engullida per les aigües.
Porta de Saint-Vicent
DéDaLe Rive Gauche
Els amants de l’art alternatiu tenen també un lloc a Vannes, s’anomena DéDaLe Rive Gauche i és un projecte cultural que promou l’art urbà. Aglutina als més creatius artistas locals, com músics i graffiters. Alguns d’ells ha estat encarregats de decorar les diferents sales del local. Té també un bar molt agradable amb una Terrassa al costat del riu freqüentat per hípsters. La seva intensa agenda inclou exposicions gràfiques, audiovisuals i concerts de múnica hip-hop.
DéDaLe Rive Gauche
ROCHEFORT-EN-TERRE
Rochefort-en-Terre és un dels pobles més bonics de França. Aquesta meravella sembla literalment un escenari d’una pel·lícula de Disney. El Castell és l’edifi més destacat però paradoxalment passa quasi desapercebut per un casc urbà plagat de cases centenàries que competeixen per veure quina és més bonica. Als seus baixos, tallers d’artesans, pastisseries, botigues de souvenirs i cafeteries atreuen als visitants que cada vegada més són seduits pels encants de Rochefort-en-Terre.
La regió Midi-Pyrénées ocupa gran part del Sud oest de França, entre l’Atlàntico i el Mediterrani. Consta de 8 departaments: Ariège, Aveyron, Haute-Garonne, Alts Pirineos, el Gers, el Lot, el Tarn i Tarn-et-Garonne. Toulouse, la seva capital amb 437.000 habitants, és la tercera ciutat universitària de França i la cuna d’Airbus, primer constructor d’avions del món.
Toulousse és coneguda com la ciutat rosa del sud de França, això es deu al seu característic color de les façanes de les cases, ja per a construir-les en el seu dia es van utilitzar maons enlloc de pedres.
A Toulousse hi ha nombrosos palauets construïts en l’època d’auge de la producció de la planta coneguda com a pastel (Glasto).
Aquests palauets combinen amb les cases tramades amb façanes de maó que encara queden a la ciutat com a exponent de l’època medieval.
Pont Nou sobre el riu Garona
Palauet d’Assézat
Aquest palauet va ser construït al 1557 i es considera una obra mestra del Renaixement de Toulousse.
El seu propietari era el mercader Pierre de Assézat que havia prosperat amb el comerç de l’herba pastel (glasto).
El més destacat de l’edifici és el seu pati, amb les seves galeries i balconades.
Palauet d’Assézat
Notre-Dame de la Daurade o Sainte-Marie de la Daurade
Notre-Dame de la Daurade o Sainte-Marie de la Daurade (Nostra Senyora de la Daurada), situada al costat del riu Garona. Es tracta d’un edifici que els seus orígens es remunten al segle VI, tot i que la seva façana actual, la qual recorda un temple clàssic, és molt més recent, del segle XIX.
A destacar del seu interior la imatge de la Verge Negra, la qual està vestida amb unes luxoses vestimentes.
També comentar que les parets interiors de l’església, en el seu dia estaven cobertes d’or, d’aquí el nom de la mateixa.
Notre-Dame de la Daurade o Sainte-Marie de la Daurade
La Verge Negra de Notre-Dame de la Daurade
Place de la Daurade
Just davant de l’església hi ha la Place de la Daurade, és una plaça molt popular per als locals. En ella cada juliol se celebra el Festival Tangopostal en el que els balls populars de tango prenen tot el protagonisme en aquesta ciutat.
Amb els balls es commemora el fet de que el famós cantant de tangos Gardel en realitat va néixer en aquesta ciutat.
A l’altre costat del riu s’ubica un barri popular que té el seu origen al segle XIII, i el qual va concentrar molts republicans exiliats d’Espanya durant la Guerra Civil.
Basílica de Saint-Sermin
Basílica de Saint-Sermin
La Basílica està lligada al pelegrinatges del Camí de Santiago francès, essent una de les principals etapes de la zona, juntament amb l’Abadia de Conques.
La Basílica es va començar a construir a finals del segle XI per albergar les relíquies del citat sant, del que la llegenda conta que va morir martiritzat al ser arrastrat per un bou, sobre l’any 250.
Des del punt de vista arquitectònic, no hi ha dubte que sorprèn les seves dimensions, les quals encara impressionen més quan et situes al mig de la plaça.
Construïda principalment de maó, amb elements decoratius de pedra, exteriorment destaca per la seva alta torre octogonal de 64 metres d’altura i amb cinc nivells. Un altre element destacat es la capçalera amb les seves cinc capelles distribuïdes al voltant de l’absis.
De major interès artístic que la porta frontal és la lateral, denominada Porta Miegeville, a la que s’accedeix després de creuar un pòrtic de pedra, i on cal fixar-se amb la riquesa escultòrica del timpà construït al 1110.
Horaris: De juny a setembre, tots els dies de 8:30 a 19 hores; la resta de l’any, de 15 a 18 hores.
Dins d’aquests horaris també es pot visitar la Cripta i el Deambulatori (capelles de la zona posterior de l’absis).
Preu: 2,50€ els adults i gratis per als menors de 15 anys.
Si es vol visitar el recinte de la tomba de Saint-Sernin, només obren el dia 29 de novembre, dia del sant, és l’únic dia que està obert al públic.
Interior de la Basílica de Saint-Sermin
Capitoli
El gran monument de la plaça és el Capitoli, o sigui l’Ajuntament, un edifici amb una façana del segle XVIII d’estil neoclàssic que alterna pedra i maons.
Als salons de gala del Capitoli es mostren pintures i escultures de finals del segle XIX que presentes a personatges i esdeveniments destacats de la història de Toulousse.
Capitoli
Interior del Capitoli
Couvent des Jacobins
El Convent dels Jacobins del segle XIII és un enorme edifici de maó amb el característic estil gòtic meridional. En el destaques les pintures i els vitralls, si bé el que els distingeix en el seu interior és la enorme volta de nervadura coneguda com La Palmera.
Couvent des Jacobins
Claustre del Couvent des Jacobins
Cité de l’Espace
Ja fora del centre històric, i sobretot si es va el viatge amb nens, es pot visitar el parc temàtic Cité de l’Espace.
És un parc reflex de la històrica vinculació de Toulousse des de finals del segle XIX al desenvolupament de la indústria aeronàutica, ciutat que en l’actualitat és seu de la companyia Airbus.
Durant la visita a la Cité de l’Espace es poden veure imponents naus especials, també hi ha representacions multimèdia i diverses atraccions interactives.
Cité de l’Espace
SAINT-LITZIER
Saint-Lizier va ser fundada pel poble Consorani, en època gal·lo-romana, amb el nom de Lugdum Consoranum, convertint-se en capital del territori al segle IV.
Al segle V, degut a esta importància, va ser seu del bisbat de Couserans, un dels seus primers bisbes va ser Saint-Lizier, que com a miracles va evitar la destrucció de la població pels visigots, i que li donaria nom a la població. L’abolició del Bisbat de Couserans arribaria l’any 1801.
La població va està dividia en dos zones, la ciutadella a la part superior rodejada de muralles i a baix al costat del riu el poble.
A finals del segle IV es va emmurallar la ciutat, d’ella queden les restes de 10 de les 12 torres i llenços d’aquesta, tot i que van ser destruïdes durant el terratrèmol de 1852, també es van utilitzar com a ciments per a construir edificis com el Palau Episcopal.
Passejant per la població es poden veure les antigues residències dels canònics que van viure allí, cases d’entramat de de fusta, amb suports per guarir-se de les inclemències del temps i també es veu la “concha” que indica que és part del Camí de Santiago.
Église Saint-Lizier
L’Església parroquial de Saint-Lizier és d’origen romànic i a més va ser catedral, tot i que va perdre el títol al 1655. Va ser construïda al segle XI utilitzant pedres de les antigues construccions gal·lo-romanes i consagrada al 1117.
Destaca la seva torre vermella de forma octogonal amb merlets al campanar, que recorda molt a la de Toulousse. En el seu interior es poden veure el cor i a l’absis central pintures romàniques del segle XI.
També es pot veure el claustre romànic del segle XII, l’únic claustre d’Ariège. Té dos pisos, el superior es va afegir durant el segle XIV. Conserva les seves quatre pandes i alterna les columnes simples i dobles. I els seus capitells estan decorats amb figures narratives, cistelleries, trenes, palmetes, etc.
Église Saint-LizierClaustre de l’église Saint-Lizier
Palais des Évêques (Palau Episcopal)
El Palau Episcopal (Palais des Évêques) és el lloc on residien el bisbes i les seves vistes extraordinàries, després de perdre les seves funcions religioses i abolir-se el bisbat, va ser rehabilitat i després de passar per diferents usos, com una presó, cabildo o inclús un manicomi, alberga el Museu Departamental d’Ariège. Es pot recórrer en quatre nivells la història de Couserans des de l’antiguitat fins a principis del segle XX.
Palais des Évêques
Notre-Dame de la Sêde
Al costat del Palau Episcopal es troba la Catedral de Notre-Dame de la Sède, seu del bisbat a pesar del seva petita mida.
És curiós descobrir que les pintures del seu interior no van aparèixer fins l’any 1992, quan es va desmuntar el cor per ser restaurat, quan es van descobrir aquests magnífics murals. Després es va poder comprovar que hi havia pintures ocultes per la resta de l’església realitzades en ocre, carbó i cal. Les més antigues daten del segle XII i sobretot destaquen les del sostre.
La Catedral va ser catalogada com a Monument Històric al 1994.
Interior de la Notre-Dame de la Sêde
CASTELL DE FOIX
Foix pertany a la Regió d’Occitània i al Departament d’Ariège, del que és capital. Va formar part de la Comunitat de Municipis del Pays de Foix, entitat que geogràficament correspon aproximadament amb l’antic Comtat de Foix. Actualment, aquesta comunitat està fusionada amb la Comunitat del Cantó de Varilhes, amb la que conformen la Comunitat de Aglomeracion Pays Foix-Varilhes.
El lloc on s’assenta el Castell de Foix, en una roca calcària a 60 metres d’altura, està plena de grutes que van ser habitades per l’home en temps prehistòrics. Aquestes coves han estat estudiades per nombrosos arqueòlegs i recorregudes per diverses expedicions espeleològiques.
Tot i que el seu origen més modern es deu, probablement i segons els experts, a un oratori fundat pel mateix Carlemany. Amb el temps, la ciutat es va convertir en la capital del Comtat de Foix. La relació entre Foix i Andorra la Vella es remunta a molts segles enrere.
Una curiositat històrica: Els presidents de la República Francesa són co-prínceps d’Andorra (juntament amb les bisbes de la Seu d’Urgell), com hereus dels últims Comtes de Foix, a través dels reis de França.
Castell de Foix
El Castell de Foix, que ja existia a l’any 987, només va ser pres per les armes un cop en tota la seva història. Va ser al 1496, durant la guerra entre dos clans de la família Foix. Construit a dalt d’un pic rocós, el castell domina la confluència dels rius Ariège i Arget, així com tota la ciutat. Actualment alberga un museu dedicat a la història del Comtat de Foix i òbviament del propi castell. Entre les col·leccions medievals destaques objectes de la vida quotidiana, armes i armadures.
La família del Comtes que va residir al Castell van arribar a ser reis de Navarra i de França. A principis del segle XI, roger, el primer Comte de Carcassona, va llegar el Castell al seu fill Bernard, el primer en utilitzar el títol de Comte de Foix. Va ser la residència principal del Comte fins al 1290. Durant la creuada contra els càtars, Raymond Roger de Foix, senyor del Castell i defensor de la causa càtara, va resistir el setge del cruel Simon de Monfort, el mateix que va participar en el tristament conegut assalt a Béziers (v. Béziers – Mateu-los a tots, Deu reconeixerà als seus).
Col·lecció d’armes medievals del Castell de Foix
Per arribar al castell, cal pujar per un camí d’accés, des del qual a mesura que s’avança es contempla les boniques vistes del municipi.
A la Torre Rodona, del segle XV, es poden veure vàries exposicions distribuïdes en tres plantes. A la primera planta, dedicada al context històric de l’època en que es va edificar la torre, entre altres coses, es pot observar una maqueta de la construcció de la torra. La segona planta està dedicada a Gaston Fébus XI Compte de Foix i Bescompte de Bearne. La tercera planta explica l’estreta relació entre el Comtat de Foix i el Principat d’Andorra. Des de dalt de la torre, es gaudeixen d’unes esplèndides vistes de la ciutat i els seus voltants.
En la Torre redonda (s.XV) podemos ver varias exposiciones distribuidas en tres plantas. En la primera, dedicada al contexto histórico de la época en que se edificó la torre, entre otras cosas podemos observar detenidamente una curiosa maqueta de la construcción de la torre. La segunda planta está dedicada a Gaston Fébus, XI conde de Foix y vizconde de Bearne. En la tercera se explica la estrecha relación entre Foix y el principado de Andorra. Desde lo alto de la torre, disfrutamos de unas espléndidas vistas de la ciudad y sus alrededores.
L’anomenada Torre Central, juntament a l’altra torre quadrada (Torre de l’Arget), són de les construccions més antigues del castell. A la planta baixa hi ha una petita col·lecció d’armadures, escuts, cotes de malla, viseres, etc. La primera planta està reservada a una bonica botiga d’objectes i llibres relacionats amb el castell. La tercera planta, el llit d’Enric IV, un dels objectes més importants del patrimoni històric i artístic de la regió.
Torre Central
Una de les armadures exposades a la Torre Central
L’altra torre quadrada és la Torre de l’Arget, és la més antiga de les torres, del segle IX, coberta amb una teulada de pissarra.
El Cos de Guàrdia: a aquesta dependència es troba informació sobre el Comtat de Foix, des dels seus orígens al 1002 fins al 1594. També hi ha una exposició sobre la història de de l’Abadiade Saint-Volusien des del segle IX fins al segle XVI.
Cos de Guàrdia
MIREPOIX
Un primer Mirepoix es va assentar a la vora esquerra del riu Hers, així ho mostres les àmfores trobades de finals del segle II a.C. i que semblen indicar un petit lloc de comerç prop del riu. Al segle XI s’aixeca el Castell Feudal al marge dret del riu i la ciutat es reagruparà naturalment al peu del mateix. Occitània és llavors una fragmentació de països petits, i l’establiment del sistema feudal implicava molts senyorius.
La pràctica meridional de compartir la terra entre tots els fills dls senyors conduirà a l’empobriment dels petits nobles i els farà menys tolerants davant la riquesa de l’Església de Roma. La fe càtara experimentarà una gran vitalitat en aquests segles, com testimonia Mirepoix. La ciutat, els veïns i els senyors seran partidaris actius de l’heretgia i servirà en vàries ocasions com un lloc de consell per a predicadors càtars, en particular al 1206, on es van unir uns 600 d’ells. Moltes “cases comunes” estaven obertes per a ells i un diaca, Raymond Mercier, que vivia permanentment a Mirepoix.
Place des Couverts
Va començar la creuada albigenca, els càtars es van refugia a Montsegur i l’exèrcit va prendre Mirepoix, entregant el senyoriu a Guy de Lévis, originari de Île de France que va imposar un dels règims feudals més terribles de la regió d’Ariége. Però el pitjor estava per arribar, al 1289, la ciutat és destruïda en gran mesura per una inundació i els habitants li demanaran a Guy III de Lévis que la reconstrueixi en un lloc més segur, el doble decideix escometre un pla regular de les bastides, un desenvolupament concertat urbà, construït amb una finalitat defensiva i d’explotació econòmica. Mirepoix es converteix en assentament d’importants intercanvis comercials, ja que tenia una situació estratègica, perquè estava a meitat de camí entre Foix i Carcassona i es van construir pintoresques cases d’entramat de fusta aixecades del terra.
La Maison des Consuls és la millor transcriu l’atmosféra de l’Edat Mitja i que va ser l’antiga casa dels magistrats municipals. La seva façana està decorada amb escultures de fusta (dones amb tocats, caps barbuts, homes coronats, tortugues, porcs senglars, ossos, etc.
Maison des Consuls
Amb els anys, la ciutat va prosperar, se li va atorgar un bisbat i la petita Notre-Dame Saint-Maurice, construïda al 1298, es va convertir, amb el temps, en una catedral. Tot i que va ser suprimida al 1790, durant la Revolució Francesa per ser integrada a la Arxidiòcesi de Toulousse.
Notre-Dame de Mirepoix
Es va tardar uns sis segles per acabar-la, doncs van haver-hi incidents de renom que van paralitzar les obres, com la Guerra dels Cent Anys i la Pesta. Fins al segle XVI, no s’emprenen obres significatives, quan van demolir les cases enganxades contra la catedral, deixant lliure a l’edifici, i engrandint-lo. També es va reconstruir el campanar, llur fletxa ben afilada, de vuit costat, eleva la creu terminal fins als 60 metres.
La particularitat d’aquest monument és que compta amb una sola nau de 48 metres de llard, 24 d’altura i 22 d’ample, essent la segona catedral més ampla d’Europa després de Santa Maria de Girona.
COVES DE NIAUX
Pintures de la Cova de Niaux
Oculta a la Vall de Vicdessos, a la població de Niaux-sur-Ariège, la cova de Niaux, cèlebre per les seves pintures magdalenianes, és un santuari de l’art parietal.
Al llarg de 800 metres, la visita guiada permet descobrir el Saló Negre, una rotonda natural llurs parets es troben adornades amb un centenar de representacions animals. Amb una antiguitat de més de 12.000 anys, aquestes pintures realitzades amb traços negres representen als més mamífers més grans de la fauna prehistòrica, com visons, cavalls, cérvols i cabres munteses. Un conjunt excepcional magníficament conservat.
Entrada de la Cova de Niaux
ABBAYE DE SAINT-PIERRE DE MOISSAC
L’Abadia de Moissac va ser fundada al segle VII. Va pertànyer a l’Abadia de Cluny al segle XI. L’Abadia de Moissac juntament amb el seu claustre formen part del Camí de Santiago francès.
Destaca el seu impressionant timpà de l’església del segle XII, amb detalls de l’Apocalipsi de Sant Joan.
L’entrada a l’església és gratuïta.
Abbaye de Saint-Pierre de Moissac
A l’altre costat de l’església hi ha el Claustre, que s’entra a través del Centre d’Informació Turística.
Preu del Claustre: 6,50€.
Claustre de Saint-Pierre de Moissac
MONTAUBAN
Notre-Dame de l’Assomptiom
La Catedral és un edifici construït quasi tota amb pedra blanca. Va ser consagrada al 1736, i la seva façana d’estil clàssic està adornada amb les estàtues dels quatre evangelistes i l’escut d’armes reial a part de dalt.
En l’interior destaca la cadireta del segle XVIII, l’òrgan del segle XVII, el baldaquí d’estil Nopoleó III i una obra d’Ingres “El Vot de Louis XIII” pintada al 1824.
Notre-Dame de l’Assomptiom
Place Nationale
La Plaça Nacional és el centre de comerç des dels orígens de la ciutat a l’any 1144, ha estat renovada en moltes ocasions, les més importants van ser després dels incendis de 1614 i de 1649. Està composta per edificis de maó vermells, amb suports de dues naus paral·leles unides i cobertes per voltes d’encreuament gòtic amb pilars cruciformes i claus de volta a les nervadures.
Place Nationale
Théâtre Olympe de Gouges
El Théâtre Olympe de Gouges es va construir al 1878 seguint la inspiració dels teatres italians, la seva façana posterior és de 1930 i és del mateix estil que la Place Nationale. Els seus quatre baixrellleus representen la poesia, el ball, la música i la comèdia.
Théâtre Olympe de Gouges
Église de Saint-Jaques
De l’original del segle XIII només es conserva el campanar tolosà i part de la nau, això és perquè durant les guerres de religió va patir molts danys, es poden veure marques que van deixar les bombes dels canons del setge de 1624 a la façana. Després de la reconquesta catòlica de 1629, el cardenal Richelieu va ordenar la reconstrucció i va arribar a ser catedral entre 1629 i 1739. El porta d’estil neoromànic està coronat per un mosaic del segle XIX.
Église de Saint-Jaques
Interior de l’Église de Saint-Jaques
Monument als morts de Montauban
A la Place Antoine Bourdelle es troba el Monument als Morts de Montauban, una escultura de 1894 realitzada per Antoine Bourdelle.
Monument als morts de Montauban
Museu Victor Brun
A la mateixa plaça, a l’edifici de l’antic Palau de la Cour de Aides (Tribunal d’Ajudes) s’allotja en la segona planta el Museu d’Història Natural (Museu Victor Brun), inaugurat al 1854.
Disposa de diferents col·leccions d’animals, secció de paleontologia i de mineralogia, el la que destaca un fragment del meteorit de Orgueil, caigut al 1864.
Museu Victor Brun (Museu d’Història Natural)
Museu Ingres
A l’altre costat de la plaça es troba el Museu Inges, situat en un palau construït sobre un castell que mai es va acabar. Al museu hi ha escultures d’Antoine Bourdelle i l’obra d’Ingres i alguns objectes personals. També hi ha una interessant col·lecció de pintures europees d’entre els segles XVII i XVIII.
En el seu interior es conserva una sala gòtica que pertany al castell, denominada la Sala del Príncep Negre.
Museu Ingres
Sala del Príncep Negre del Museu Ingres
CORDES-SUR-CIEL
Prepara les cames, que les cases medievals de l’elegit com a poble més bonic de França guaita en uns carrerons empinats. Aquest poblet rodejat de muralles que abracen un turó rocós pràcticament no ha canviat des de la seva fundació a l’Edat Mitja. Tot i que també li va posar mà, al segle XIX, Violet-le-Duc, el que va restaurar Carcassona i la Notre-Dame de París.
Va ser Raymond VII, Comte de Toulousse, qui va fundar Cordes, si Cordes a seques, sobre el 1222 com a bastide (una vila emmurallada construïda per a protegir la població), per la guerra contra el càtars. Cordes es va fundar per donar una llar als que s’havien quedat sense per les guerres de les religions. I és que la creuada papal contra l’heretgia càtara havia arrasat molts pobles d’aquesta zona.
Cordes va néixer ja fortificada amb dues línies de muralles, va ser un del més grans baluards albigesos fins el final de la creuada, i amb els anys, es van construir fins a quatre línies defensives al seu voltant. Això si, acabada la creuada, al 1229, i després de formar part de França al 1370, sense haver estat mai conquerida, hi va haver un llarg període de pau que la va portar al seu “boom econòmic”
Els artesans i mercaders assentats a la nova ciutat es van convertir en burgesos i van mostrar la seva riquesa i poder amb la construcció d’aquestes grans cases gòtiques que segueixen intacte avui en dia.
El nom original de Cordes és en realitat Còrdoa, en occità antic, en occità modern és Còrdas d’Albigés. Estaria inspirat en Córdoba i es que aquí també sorgia el negoci dels adobers. Sembla que Raymond VII volia construir la Córdoba francesa, tan rica i comerciant com la seva homònima de la Península Ibèrica.
Carrer de Cordes-sur-Ciel
Des del nord d’Europa fins a la pròpia Córdoba, passant per Venècia o Florència; Cordes és un autèntic nus de comunicacions.
Cordes-sur-Ciel no ha canviat de lloc, tot i que tampoc seria el primer poble que es muda, però si que ha canviat el que tenia al voltant, als segles XIII i XIV les vies que comunicaven tota Europa passaven pels voltants del premonitori en que es fundar la vila, amb la intenció de controlar-los i ser un punt d’intercanvi. Avui en dia, les carreteres passen bastant lluny.
La cadena de televisió francesa, France 2, busca cada any el poble més bonic de França, almenys el que més agrada als seus espectadors, en el programa Le village préfere des français. En la seva edició de 2014 va ser Cordes-sur-Ciel l’elegit.
Cordes-sur-Ciel és un poble molt coquet, no hi passen cotxes, no hi ha asfalt, no hi ha ciment, no hi ha pressa, etc.
A diferència del que passa en altres pobles que afegeixe el “de mar” o “de munt” al seu nom pe destingir els que estan a la costa dels que estan a la muntanya, el “sur-Ciel” no marca la diferència amb altre Cordes. És un afegit més comercial, com no podia ser d’una altra manera en una població construida per a comprar i vendre, pur màrqueting, un reclam turístic que fa referència al fet de que el poble s’eleva per sobre la la boira que cobreix la Vall de Cérou als matins de tardor. Va ser a meitats del segle XX quan es va començar a afegir-hi el “sur-Ciel”, així “Cordes sobre el Cel” va nèixer a finals del segle XX sobre un Cordes fundat 700 anys abans.
És difícil dir que veure a Cordes-sur-Ciel perquè cal veure-ho tot. Casi cada una de les llambordes dels seus carrers, les pedres dels seus edificis, les portes i finestres de les seves cases.
No obstant això, a continuació s’anomenen alguns llocs per veure a Cordes-sur-Ciel, el primer que cal veure són les seves Muralles, si es vol entrar al casc històric, es fa per la Porte des Ormeaux.
Les Casones gòtiques i les seves escultures
Els rics comerciants de Cordes-sur-Ciel eren només rics, no hi havia noblesa en els seus cognoms, però poc importava en una ciutat comercial, i va voler demostrar la seva riquesa, i que no era menys que la dels nobles, amb les seves enormes casones. La Maison du Grand Fauconnier (gran falconer): actual Museu d’Art Modern i Contemporani. La Maison du Grand Écuyer (Gran escuder) i la Maison du Grand Veneur (Gran caçador) són les més boniques d’aquestes casones dels segles XIII i XIV. Prenen el nom de la rica decoració, amb estàtues i relleus, de les seves façanes: la del Gran Fauconnier tenia falcons, la del Gran Écuyer tenia cavalls, i la del Gran Veneur tenia escenes de caça.
Maison du Grand Fauconnier
Maison du Grand Écuyer
Maison du Grand Veneur
Place du Marché
La diferència d’aquesta plaça amb d’altres places del Mercat de França és que aquesta està coberta. Protegida per un gran sostre que s’aixeca sobre unes enormes columnes de fusta.
Sota aquest sostre es troba un pou d’uns 113 metres de profunditat, està excavat a la roca. Al seu costat hi ha la creu, que al segle XIV, va fer aixecar el Papa en memòria dels tres inquisidors tirats al pou al 1234 pels càtars.
Segons la llegenda, Cordes es va construir sobre el llom d’un drac adormit. Aquests 113 metres del pou serien la marca de la llança de Sant Miquel colpejant al cor de la bèstia llegendària.
Place du Marché
Altres llocs d’interès de Cordes-sur-Ciel
Les tres casones que s’ha comentat no són les úniques del poble que mereixen una parada, n’hi ha d’altres, com la Maison Gaugiran, que avui és l’oficina de Turisme, i d’altres botigues d’artistes i artesans que també s’han convertit en museus.
A les seves façanes es veu l’evolució del gòtic al llarg dels anys: finestrals, decoració, forma, alçada, etc. Un verdader passeig pel Museu de l’Arquitectura de l’Edat Mitja. Tot entre carrers laberíntics, empedrats i empinats.
Per suposat, tampoc pot faltar l’església del poble, l’Esglésiade Saint-Michel.
Interior de l’Église Saint Michel
GAILLAC
Abbaye Saint-Michel
L’Abadía de Saint-Michel, el monument més important de la ciutat, els seus orígens es remunten al segle X, quan una comunitat de monjos es van assentar allí per explotar les vinyes de la zona i promoure el comerç a través de Tarn. Amb les modificacions que ha patit al llarg dels anys, ara s’alça majestuosa a la ribera del riu i la postal que s’obté de la mateixa des de l’altre costat del riu s’ha convertit en la senyal d’identitat del municipi.
Abbaye Saint-Michel
Maisons des Vins
Al costat de l’abadia es troba la Maison des Vins, una bodega de degustació que cada setmana dona a provar 15 vins diferents de la zona.
Maisons des Vins
Place du Griffoul
Aquí hi ha unes boniques arcades i edificis construïts de maó vermell. La plaça és un dels llocs més importants de la ciutat i porta el nom de la font que hi ha al centre, la Font Griffoul, del segle XVI, coronada per un gall (emblema de la ciutat) i amb quatre personatges entre els que es troba Baco i el seu mestre, Sileno.
El mercat cobert que hi ha a la plaça es va aixecar l’any 1840.
Place du Griffoul
Église de Saint-Pierre
L’Església de Saint-Pierre és una església del segle XIII que va ser mig destruïda pel protestant i posteriorment reconstruïda entre els segles XVII i SVIII i que destaca pel seu portal d’entrada. Al costat es troba un altre edifici històric, l’HôtelAntoine Portal.
Interior de l’Église de Saint-Pierre
ALBI
Notre-Dame de Ainte-Cecile
Construïda entre els segles XIII i XV és probablement una de les catedrals més boniques de tot França. Per fora té un aire de fortalesa i, a primera vista, destaca l’entrada, ja que està molt més treballada que la resta de l’edifici, construïda amb maons (com tots els edificis antics d’aquesta regió).
Per dins la cosa canvia i atreu a molts visitants el Cor i el Tresor, a més del Gran Mural sota l’Òrgan que representa el Judici Final. Totes les parets conserven les seves pintures en bon estat, així que, en conjunt, aquesta catedral és una meravella. Per això va ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO juntament amb la Ciutat Episcopal d’Albi al 2010.
Notre-Dame de Sainte-Cecile
Interior de la Notre-Dame de Sainte-Cecile
Museu Toulousse-Lautrec
Un dels personatges més famosos que ha donat Albi a la historia és Toulousse-Lautrec. El pintor es va convertir en un dels més famosos cartellistes de la vida nocturna de París a finals dels segle XIX, i com no, la seva ciutat nata li ha dedicat un museu.
Jardins del Palau de la Berbie
L’edifici que alberga el museu no és menys impressionant que la catedral. Es tracta del Palau de la Berbie, que feia d’aquesta zona el centre social, religiós i econòmica en l’època medieval. La catedral i el Palau de la Berbie conformen la coneguda Ciutat Episcopal d’Albi, que s’ha conservat molt bé amb el pas dels segles.
El museu exposa una col·lecció de pintures i esbossos de Toulousse-Lautrec, repassant la seva vida artística, però a més, es pot visitar també una col·lecció permanent amb obres d’altres artistes coetanis del pintor, com Édouard Vuillard o Pierre Bonnard.
Museu Toulousse-Lautrec
A més del Museu de Toulousse-Lautrec, no es pot perdre els Jardins del Palau de la Berbie, molt bonics i des dels quals s’obté una bonica vista sobre l’altre costat del riu. Sota aquests jardins discórrer una petita ruta de senderisme al costat del riu Tarn, que també és molt recomanable fer si es té suficient temps.
Col·legiata i Clauste de Saint-Salvi
L’Església va començar a construir-se al segle XI sobre el que es creia que era la tomba del Sant. És l’església més antiga de la ciutat i, a més de visitar-la per dins, cal visitar també el seu claustre.
Interior de la Col·legiata d’Albi
Aquest claustre està una mica amagat entre carrerons, però un cop es troba, és com una petita recompensa. Part del claustre es conserva i s’hi pot observar encara els capitells romànics i gòtics, decorats i esculpits amb personatges bíblics. El més curió és que s’ha convertit en un jardí públic ple de flors i plantes comestibles que qualsevol visitant pot recollir en temporada.
El claustre de Saint-Salvi és un petit oasis a la ciutat.
Claustre de Saint-Salvi
Pont Vell i Barri Madeleine
Pont Vell
Com tot poble medieval, Albi té un Pont Vell de pedra que creua el riu Tarn. És dels més antics de França i des d’ell s’obté una increïble vista, tant del Palau de la Berbie, com de la Catedral de Sainte-Cecile, com de tota la ciutat, com del barri de la Madeleine, a l’altre costat.
Val la pena creuar el pont i fer un tomb per aquest barri. Antigament es va convertir en el barri obrer, doncs moltes fàbriques es van instal·lar allí per utilitzar la corrent de l’aigua del riu. Avui en dia queden alguns vestigis d’aquella època, però és un barri residencial més de la ciutat. Allí es pot visitar l’Església de la Madeleine i gaudir amb les vistes a la ciutat antiga.
Vistes des del barri Madaleine a l’altre costat del riu Tarn
Situada al nord est de França, Normandia impressiona pels seus paisatges i penya-segats vertiginosos, preciosos pobles mariners i per tenir una de les meravelles del món, el Mont Saint-Michel.
A més de visitar totes aquestes joies, a les seves platges va ocórrer el trascendental Desembarcament de Normandia, un moment històric que va canviar el curs de la Segona Guerra Mundial i del que encara es conserven moltes restes.
Durant la Segona Guerra mundial Normandia fou un dels punts de partida de la reconquesta d’Europa pels aliats contra l’ocupació alemanya. El 6 de juny de 1944 començà l’Overlord, la major operació amfíbia de tota la història militar, duta a terme alhora en diverses platges de Calvados i de Taca, on arribaren tropes dels Estats Units, Regne Unit, Canadà i d’altres estats. Així començà la batalla de Normandia, que acabà el 12 de setembre, amb la capitulació de la guarnició de Le Havre, quan altres zones franceses ja estaven alliberades.
Durant el viatge també es pot fer una escapada a la regió veïna de Bretanya, i gaudir dels llocs bonics d’aquesta regió.
El que avui coneixem com Mont Saint Michel es va anomenar en temps dels celtes Mont Tombe i es creu que va ser en aquella època quan va ser utilitzat com a lloc de culte. Segons el mite, l’Arcàngel Sant Gabriel va aparèixer l’any 708 a Aubert, bisbe de Avranches, i va li va encarrega la construcció d’un santuari en el que a partir d’aquest moment seria Mont Saint Michel. La llegenda diu també que aquell mont havia estat rodejat pel bosc de Scissy fins a març del 709, any en que un tsunami l’hauria destrossat tot i va passar a convertir-se el Mont Saint Michel en una illa. El que sí se sap amb certesa és que corria el Segle X quan els monjos benedictins es van instal·lar a Mont Saint Michel, consolidant-lo ja com important lloc de pelegrinatge. A Mitjants del segle XI es va finalitzar una primera fase de l’abadia sobre les roques i ja formava un petit poble als seus peus.
Amb els segles arribaria la seva fortificació i es convertiria en un símbol de la resistència francesa, doncs va ser assetjada pels anglesos durant la Guerra dels Cent Anys. No obstant, amb la Reforma Protestant, va acabar convertint-se en presó, així va ser fins al 1863, any en que va ser clausurada, poc després, al 1874, l’abadia de Mont Saint Michel va ser declarada Monument Històric i es va sotmetre a un llarg procés de restauració. A principis del segle XX alguns monjos van tornar a instal·lar-se i en els nostres dies encara hi ha uns pocs vivien de forma permanent.
Des de 1979 el Mont Saint Michel i la seva badia formen part del Patrimoni de la Humanitat.
Mont Saint-Michel
Una pregunta que potser es fa el visitant és, que és Mont Saint Michel exactament?, doncs és obvi que es tracta d’un mont rocós, aquest petit mont està rodejat d’aigua del mar per un costat i terra per l’altre, encara que ocasionalment queda cobert per la marea completament i es transforma en una illa. Les terres de la badia que rodegen el mont són completament planes i no hi ha edificacions ni accidents geogràfics notables al seu voltant, pel que Mont Saint Michel destaca des de molt lluny a l’horitzó. I el seu interior? El mont està coronat per l’Abadia del Mont Saint Michel i als peus d’aquesta hi ha un petit poblat amb un carrer principal i uns pocs carrerons.
Carrers Mont Saint-Michel
Al poble hi ha 5 hotels, quasi una desena de bars o restaurants, nombroses botigues de souvenirs o artesanies i alguna petit museu. Tot el poble i les seves muralles poden visitar-se sense cost. En total, poc més de 40 persones viuen allí de forma permanent, essent una quarta part d’ells monjos i monges. Paradoxalment, en un dia de temporada alta fins a 20.000 turistes poden passar per Mont Saint Michel.
Mont Saint-Michel
Més enllà de la zona emmurallada hi ha una zona destinada al turisme anomenada “La Caserne” on es troba el gegantesc aparcament, els grans hotels, el centre de visitants, restaurants, botigues, etc. Aquesta zona és on cal deixar el vehicle per agafar les llançadores gratuïtes si s’està de pas o on hi ha els allotjaments. La Caserne es troba a 2,5 km del mont (30 minuts caminant o menys de 10 minuts en bus).
Per a fer una visita bàsica al Mont Saint Michel cal prendre’s un mínim de 3 hores, tot i que això dependrà de la temporada, el pàrquing es troba a 2,5 km i des d’allí, un bus porta als visitants fins al davant mateix de la muralla de forma gratuïta. Des d’aquest punt, o inclús allunyant-se una mica es poden fer panoràmiques de Mont Saint Michel. Per la nit s’il·lumina l’abadia. Després la millor opció és caminar pel seu carrer principal fins a la porta de l’abadia o pujar per la muralla vorejant-la per fora, és una opció més dificultosa i més cansada, pel que és recomanable fer-ho de baixada.
Quan s’arriba a l’abadia, si es vol visitar cal pagar l’entrada, però val molt la pena la visita, tot i que la majoria de sales són diàfanes o inclús fredes, l’abadia impressiona des de dins tant com ho fa des de fora per les seves dimensions i l’intricat de la seva ubicació sobre les roques. És una obra d’enginyeria digna d’admirar. A més, des de la seva terrassa, el seu claustre i altres sales ens tornem a trobar amb les exquisides vistes de la badia. El recorregut se segueix fàcilment amb el fulletó en castellà que donen a l’entrada, on també hi ha explicacions de les diferents sales.
Interior de l’Església de Mont Saint-Michel
Claustre de l’Església de Mont Saint-Michel
Mont Saint-Michel
Mont Saint Michel: horaris, preus i informació pràctica
Ubicació: Le Mont-Saint-Michel, Baixa Normandia, França
Com arribar al Mont Sain Michel:
Vehicle propi/lloguer. L’accés està al peu del mont està restringit. L’opció majoritària és deixar el vehicle al gran aparcament de pagament situat a 2,5 km al sud, a “La Caserne”, i des d’allí agafar el bus-llançadora gratuït (10 minuts) fins al Mont Saint Michel o seguir a peu (50 minuts).
Tren. L’estació més propera està a Pontorson (a 9 km), arriben trens des de París. Des de l’estació de trens hi ha un bus-llançadora (3€ trajecte) fins a la zona de “La Caserne”, des d’aquí amb el bus-llançadora (gratuït) o a peu.
Horaris del Mont Saint Michel:
Llançadores gratuïtes: tot l’any de 08:30h a 22:00h (més informació i horaris). Pas freqüent (cada 10-15 minuts).
Aparcament: tot l’any 24h.
Abadia:
Tancat: 1 de gener, 1 de maig i 25 desembre.
De l’1 de maig al 31 d’agost: de 9:00h a 19:00h.
De l’1 de setembre al 30 d’abril: 09:30h a 18:00h.
La Cambe és el cementiri alemany de la II Guerra Mundial més gran de França, el cementiri de guerra alemany serveix com a recordatori commovedor de les vides perdudes en ambdós costats de la guerra. És un lloc commovedor, amb creus d’esquists gris i làpides planes i fosques que ofereixen una atmosfera més freda que la dels cementiris estatunidenc i de la Commonwealth propers.
Tot i que inicialment es va fer servir com un cementiri estatunidenc temporal, avui 21.222 soldats de les Forces Armades Alemanyes estan enterrats a la Cambe. Al centre del cementiri, un turó cobert d’herba de 6 metres d’alçada està coronada amb una sola creu i serveix de fossa comuna per a 296 soldats, molts dels quals desconeguts. Just a les afores del cementiri, La Cambe Peace es va inaugurar al 1996 i alberga 1.200 arces, cada un plantat per un individu o organització per a simbolitzar la reconciliació i la pau duradora. Un centre de visitants també es troba a l’entrada del cementiri i ofereix més informació sobre els soldats enterrats en aquest lloc.
Tombes del Cementiri alemany La Cambe
CEMENTIRI ESTATUNIDENC OMAHA BEACH
Aquí, en un espai verd en un penya-segat amb vistes a la platja d’Omaha, quasi 10.000 creus blanques perfectament alineades apunten a Amèrica.
De fet, en més de 70 hectàrees, el cementiri d’Omaha alberga tombes de soldats estatunidencs que van sacrificar les seves vides per la llibertat durant la II Guerra Mundial, durant el primer episodi de la Batalla de Normandia el 6 de juny de 1944.
A més d’Omaha Beach, les platges dels desembarcament de Sword Beach, Juno Beach, Gold Beach i Utah Beach van ser l’escenari de la més gran operació militar aèria de tots els temps.
D’aquest llocs de memòria, Omaha Beach és el lloc on els Aliats van perdre més tropes. També és un petit racó d’Amèrica en terra francesa: cedida als Estats Units, aquestes terres normandes són administrades per l’American Battle Monuments Commissioin.
Tombes del Cementiri estatunidenc Omaha Beach
Estàtua a Omaha Beach
A més d’aquest camp de tombes, Omaha Beach (nom en clau d’un dels 5 sectors del desembarcament dels aliats) alberga un monument semicircular, en que al centre un estàtua de bronze representa l’esperit de la joventut estatunidenca que s’aixeca de les ones.
A pocs quilòmetres de distància, es va erigir una capella i una taula d’orientació que mostrava les platges on les forces aliades desembarcaren al juny del 1944.
També es pot descobrir el museu que mostra la vida quotidiana de tots aquests soldats que van venir a França per a garantir la llibertat. Pel·lícules, reconstruccions, col·leccions d’uniformes, armes i vehicles et submergeixen al cor de la història del desembarcament del Dia D.
ÉTRETAT
Una cosa per poder fer a Normandia és realitzar una ruta de senderisme pels penya-segats d’Étretat. Aquests verticals penya-segats situats a la població d’Étretat són famosos pel seu arc natural de més de 70 metres conegut com l’ull d’agulla que a més han servit com reclam a molts artistes, com Eugène Boudin, Gustave Courbet i Claude Monet, que van quedar meravellats davant d’aquest paisatge. Des de dalt dels penya-segats s’obtenen unes magnífiques vistes de les diferents formacions naturals rocoses producte de l’erosió del mar com la Manneporte i del Canal de la Manxa.
Després de la ruta per damunt dels penya-segats es pot fer un pícnic a la zona verda situada a una bonica església i baixar a refrescar-se a la seva extensa platja de còdols.
Penya-segats d’Étretat
HONFLEUR
Honfleur, situat a la part sud de l’estuari del riu Sena, és una de les ciutats més boniques de Normandia, en la que destaca la seva gran joia: el Vieux Bassin, un moll interior de 1681 rodejat de bonics edificis de façanes de colors i vaixelles de vela. A més de fer un tomb pel port, val la pena perdre’s pels seus carrers del barri de pescadors de Sainte-Catherine, ple de precioses cases amb entramats de fusta i acabar a l’Església de Sainte-Catherine de 1468.
Carrers de Honfleur
En època estiuenca la ciutat està a molt plena de gent, amb una animació que li dóna un aire molt més càlid i inclús adorna la ciutat.
CAEN
Abbaye aux Hommes (Abadia dels Homes)
A l’edat de 22 anys, Guillem el Conqueridor, duc de Normandia, va escollir per casar-se a Matilde, la fina del comte de Flandes i neboda del rei de França, no obstant, el seu grau de parentesc (eren cosins), va ser considerat massa proper per al Papa Lleó IX que va prohibí l’enllaç.
Lafranc, prior de l’Abadia Bec-Hellouin i un dels assessors del duc, va ser l’encarregat de defendre el matrimoni davant del Pontifici, que finalment va acceptar a canvi de la construcció de dues abadies a Caen: L’Abadia dels Homes (Saint-Etienne, consagrada al 1077) i l’Abadia de les Dames (Sainte-Trinité, consagrada al 1066).
Matilde de Flandes va escollir dedicar l’Abadia de les Dames a la Santíssima Trinitat, mentre que el seu espòs va fundar l’Abadia dels Homes dedicada a Sant Esteve. El desig de William de ser enterrat a l’Abadia dels Homes va ser respectat i va ser sepultat allí al 1087.
L’arquitectura de l’Abadia dels Homes és típica de les construccions romàniques normandes i va ser una font d’inspiració per a moltes abadies a Anglaterra. L’abadia està construïda en tres nivells, la façana harmònica compta amb dues torres simètriques.
Consagrada al 1077, l’església, llur majoria d’elements daten dels segles XI i XIII, és la part més antiga del conjunt.
El cor, reconstruït al segle XIII, en estil gòtic, alberga la tomba de Guillem el Conqueridor, el duc de Normandia i el rei d’Anglaterra. Tot i que la tomba va ser destruïda durant les guerres de religió i la Revolució Francesa, així que ara només un epígraf modern ho recorda, i un dels seus fèmurs.
El conjunt també comprèn altres edificis com el Palau Ducal, on es rebin als hostes distingits, una bodega, un refectori, una premsa de sidra, un forn de pa i una sala de guàrdia.
Com a curiositat, durant la II Guerra Mundial, l’abadia es va transformar en un hospital. Això va ajudar a l’església i l’abadia no patissin molt durant la guerra: a l’església només es van danyar les torres. Tot i això, es poden veure els impacte de metralla al claustre. Avui en dia, es pot veure, al claustre, una petita exposició que recorda aquests temps.
Horari: Juliol i agost, de dilluns a divendres de 8 a 18:30 hores. Caps de setmana i festius de 9:30 a 18:30. Es tanca la taquilla 30 minuts abans del tancament.
Preu: Accés al claustre: 4€.
Abbaye aux Hommes
Interior de l’Abbaye aux Hommes
Église Saint-Étienne-le-Vieux
Davant de l’Abadia dels Homes, Saint-Étienne, hi ha les ruïnes de Saint-Étienne-le-Vieux, una església dels segles XIII-XVI. Es va bombardejar durant la II Guerra Mundial i no s’ha reconstruït ni restaurat a propòsit per recordar la barbàrie de la guerra.
Église Saint-Étienne-le-Vieux
Abbaye aux Dames (Abadia de les Dames)
Juntament amb l’Abadia dels Homes, és la segona Abadia més important de Caen. Va ser fundada per la reina Matilde a principis del segle XI, poc després de que el seu marit comencés les obres de l’Abadia dels Homes, i es va acabar al segle XII.
La reina Matilde està enterrada sota una llosa de marbre negre al cor.
Els capitells esculpits de l’absis i el cor, un dels quals mostra a Guillem el Conqueridor amb dos lleons lligats, presos com a premi durant la primera creuada.
L’Església és la única part de l’abadia oberta al públic, ja que la resta són oficines governamentals. No obstant, el pati amb arcades i les sales de recepció de la planta baixa es poden veure durant les visites guiades gratuïtes.
Horari: De junt a setembre obert tots els dies de 10 a 19 hores. Última visita a les 18 hores.
Abbaye aux Dames
Château de Caen
El Château de Caen és una de les fortaleses més grans d’Europa.
Aquest enorme castell domina el centre de la ciutat i té unes magnífiques vistes de les moltes agulles de les esglésies repartides per totes parts. Per gaudir d’això només cal travessar una de les seves portes i pujar el camí de ronda.
A més, es poden visitar gratuïtament l’església romànica-gòtica de Saint-George, amb un centre d’interpretació, la romànica Sala del Échiquier (l’antic Tribunal de Comptes de Normandia).
Château de Caen
Église Saint-Pierre
L’Église St-Pierre és un bon exemple de la transició entre les formes gòtiques i renaixentistes. Es va construir al costat sud del Castell de Caen als segles XIII i XIV, i es va afegir un extrem oriental del Renaixement adornat a principis del segle XVI .
La majestuosa església gòtica i renaixentista de Caen és identificada per la seva gran agulla, de 76 metres d’alçada, que va ser restaurada després de ser colpejada per un projectil a la II Guerra Mundial.
L’interior compta amb una elegant nau gòtica i un elaborat absis renaixentista, amb una rica decoració i una inusual volta. Directament sobre l’altar hi ha una escultura de mida natural de Sant Pere, el patró de l’església.
L’església està a la Place Saint-Pierre, plaça que té un monument de Joana d’Arc (1964).
Église Saint-Pierre
Cases amb entramat de fusta
Una de les raons per les que no hi ha tantes cases amb entramat de fusta a Caen com en altres ciutats medievals franceses és que, al 1524 el Parlament de Normandia va abolir aquest estil de construcció, ja que es considerava un perill d’incendi.
Però hi ha exemples dignes de veure:
Prop de l’Església de Saint-Pierre es troba la Maison des Quatrans, amb fusta i cascos sobre una base de pedra. És la casa més antiga de la ciutat i va ser construïda per un ric adober.
Maison des Quatrans
A 52 i 54 de Rue Saint-Pierre, un parell de cases colombianes de quatre pisos del segle XV, ambdues enclavades per botigues del carrer principal però amb talles fabuloses en les seves fustes.
Rue Saint-Pierre, 52-54
Rue du Veugueux, és potser el lloc més encantador, bonic, pintoresc per menjar, prendre un cafè o observar la gent.
Rue du Veugueux
Memorial
El Memorial i Museu de Caen està considerat el millor museu de la II Guerra Mundial a França. El Memorial de Caen es va inaugurar un 6 de juny de 1988, i la data no va ser casual. Un mateix 6 de juny, però de 1944, els aliats van desembarcar a les platges de Normandia.
El museu es va construir sobre l’antic búnquer subterrani dels general alemany Wihelm Richter, encarregat de defendre el litoral. L’entrada a l’edifici és una petita porta en mig d’una enorme façana plana destinada a representar la ruptura dels Aliats de la impenetrable muralla de l’Atlàntic nazi. L’entrada al museu en si, és una escala de cargol descendent cap a un subterrani fosc que simbolitza el descens a l’infern o a la guerra.
El museu cobreix, no només el desembarcament de Normandia, sinó que fa un recorregut més ampli per la contesa: des de l’inici i la globalització de la guerra, els diversos moviments de resistència, el genocidi i la violència massiva, l’alliberament i el final de la guerra fins als successos posteriors.
Entrada al Memorial de Caen
Només entrar al museu hi ha un gran Hall on hi ha exposat un avió Spitfire, un caça monoplaça britànic utilitzat durant la II Guerra Mundial. Aquí comença la visita, que es divideix en dues parts: el món abans de 1945 i el món després de 1945.
A través dels panells informatiu, audiovisuals i diferents objectes i fotografies, s’explica com era el món abans de 1945, com es va arribar al conflicte bèl·lic i com es va desenvolupar el desembarcament de Normandia i el posterior alliberament d’Europa.
En l’ampliació que es va realitzar al 2022, es mostra que va passar després de 194, què va ser la Guerra Freda, com Berlin es va convertir en símbol d’aquesta època i que va passar abans i després de la caiguda del Mur de Berlin. En aquesta àrea es mostren fragments del Mur de Berlin, que van ser pintats al costat est.
A qui li agradi la història, li encantarà ja que hi ha moltíssim material interessant al llarg de tot el recorregut. El museu mostra un gran nombre d’artefactes històrics, gravacions de vídeo i àudio, noticiaris, accessoris i rèpliques, mapes i molt més. I des de 2016, la nova pel·lícula “El dia D i la Batalla de Normandia” que fa viure durant 19 minuts d’història i emoció, les sessions es passen cada 30 minuts.
A més, compta amb tres jardins commemoratius: El Jardí Estatunidenc, el Jardí Britànic i el Jardí Canadenc, dedicats a les tres nacions aliades principals implicades en l’alliberament de França.
Jardins del Memorial de Caen
BAYEUX
Bayeux, la primera ciutat alliberada pels Aliats després del dia D, és una de les més boniques de Normandia, en la que destaca el seu principal atractiu turístic: el Tapís brodat a mà dels segle XI, que en els seus quasi 70 metres de llarg, compta la conquesta normanda d’Anglaterra per part de Guillem I, el Conqueridor.
Tapís de Bayeux
Un altre dels llocs més visitats és el Museu Memorial de la Batalla de Normandia, que exposa gran informació sobre objectes originals i fotografies d’aquest moment històric i prop de la ciutat, un cementiri de guerra on van ser enterrats cents de soldats aliats.
Museu Memorial de la Batalla de Normandia de Bayeux
El seu casc antic també és bonic, conserva l’arquitectura medieval i té la Catedral de 1077 el seu gran referent.
Antic canal d’aigua de Bayeux
LONGES-SUR-MER
Una de les bateries millor conservades de la II Guerra Mundial és la bateria de Longues-sur-Mer a Normandia, una dels principals bastions del mur Atlàntic. Una visita obligada pels amants de la història bèl·lica.
Els alemanys durant la II Guerra Mundial van construir una línia defensiva anomenada el mur de l’Atlàntic. El seu objectiu principal era evitar qualsevol invasió que arribés a les costes franceses, especialment des de Gran Bretanya.
El va manar construir el mariscal Rommel, un dels oficials més condecorats de la guerra. El mur consistia en elements defensiu a peu de platja, obstacles per evitar desembarcaments, nombrosos nius de metralladores i les bateries. Element destacat llur funció era l’artilleria i amb això enfonsar vaixells que s’apropessin.
La bateria de Longues-sur-Mer jugava un paper fonamental, s’ubica entre les platges Gold i Omaha, platges que van ser clau en el desembarcament i per tant Longues-sur-Mer era objectiu dels Aliats.
Tant és així, que la van bombardejar de manera constant amb molt poca punteria. Després del desembarcament de terra britànic, del Regiment Devonshire, la van prendre el 7 de juny, dos dies després del desembarcament.
Bateria de Longues-sur-Mer al 1944
La bateria de Longues-sur-Mer s’ubica a la localitat amb el mateix nom. Es troba al nord de la ciutat de Bayeux i molt a prop de les platges del desembarcament.
Disposa d’un petit pàrquing i l’entrada i l’accés és gratuït.
Mapa de bateries
Recorre-les és molt senzill, donada la disposició lineal de totes elles des de l’esta a l’oest. Per tant, només cal sortir del pàrquing i dirigir-nos a la primera de les quatre bateries.
Primera bateria de Longues-sur-Mer
La primera bateria és la que està en pitjor estat i actualment hi ha una vall que impedeix l’accés. Sembla que va ser tocada per l’impacte d’un obús.
Tercera bateria de Longues-sur-Mer
La tercera està encara millor i inclús es pot accedir a l’interior, com en la segona. Això ens posa a la pell dels soldats alemanys.
Interior de la bateria
ARROMANCHES
El port artificial d’Arromanches és un de les grans restes de la II Guerra Mundial que ha dia d’avui està quasi intacte. La seva finalitat va ser clau en el desembarcament de Normandia, al ser utilitzat pel transport d’armes i municions donat que no hi havia cap port aliat a la zona.
Arromanches
A la batalla més important de la II Guerra Mundial, la batalla de Normandia, van desembarcar més de 300.000 homes, 54.000 vehicles i altres tants mils de tones de subministres al port artificial d’Arromanches. Una proesa que es va construir en un obrir i tancar d’ulls el 12 de juny de 1944.
Arromanches va ser una de les ciutats escollides per muntar els famosos ports artificials Mulberries, l’A i el B. Per aquest motiu, dita ciutat no va ser castigada pels bombardejos aliats navals el 6 de juny i el seu casc urbà es manté com era.
Desembarcament de Normadia, Arromanches
Mulberry
El motiu de muntar aquests ports era perquè el aliats no tenien cap port segur a la costa. Tota estava protegida pel famós mur de l’Atlàntic dels alemanys i intentar prendre un port era una tasca impossible. Per tant l’immens desplegament dels soldats necessitaria una via de subministrament ràpid que no depengués dels avions i Arromanches va ser la principal opció.
Avui en dia, queden únicament les restes del B, donat que el port A va ser arrasat per una tempesta. A la platja es veuen un gegantescos blocs de formigó que amb el pas del temps són visibles quan la marea és baixa.
Arromanches és famosa per tenir un paper clau durant el desembarcament de Normandia, aquest desembarcament es va realitzar en quatre platges: Omaha, Gold, Sword, Utah i Juno, essent Gold on es localitza Arromanches.
Arromanches
POINTE-DU-HOC
A la platja de Utah, es trobava la posició defensiva del mur Atlàntic, coneguda com a Pointe-du-Hoc. Es tractava d’un penya-segat de 30 metres d’alçada sobre llur plataforma superior es trobaven ubicades, a més de l’adequat sistema de búnquers i construccions de defensa i vigilància, 3 peces de l’artilleria antiaèria , i sis canons Hotwitzers de 155 mm. que podien arribar fins a 15 km. de distància, defensats per membres del 726º Règim d’Artilleria Alemanya. Això implicava que aquesta posició defensiva permetia la defensa de tota la platja d’Omaha i Utah, així com el control visual sobre tota la zona de desembarcament; és a dir, permetia bombardejar tota la zona de desembarcament, les cinc platges, les dos annexes a la posició i les tres més retirades, així com establir foc de càstig contra els vaixells de transport de cobertura.
Aquests va ser el motiu pel qual, entre els objectius prioritaris de l’operació Overlord es trobava entre altres com la presa de Caen o Cherburg, la presa de la posició de Pointe-du-Hoc.
Preparació de l’atac
Des de l’alt comandament aliat es tenia constància de la importància de devastar la posició defensiva de Pointe du Hoc prèviament al seu assalt al dia D. Degut a això, la zona va ser sotmesa a intensos bombardejos des del mes de maig que es van intensificar dia i nit amb gran destrucció durant els dies previs al desembarcament. Al voltant d’una hora abans de l’hora H es va suspendre el bombardeig, moment en el que cuirassat USS Texas va descarregar projectils sobre la posició. Des de les 4 d ela matinada els 255 membres del 2º Ràngers que havien de prendre Pointe-du-Hoc havien deixat el seu buc de transport, l’Amsterdam, per a ser traslladats a les LCA’s que els traslladarien amb mar encrespada i tempesta a la zona de desembarcament. Els propis soldats havien de treure l’aigua amb els seus cascos de les llanxes de desembarcament.
Bateria de Pont-du-Hoc
La desorientació dels timoners va portar a les llanxes cap a la zona de desembarcament de la Companyia C, el penya-segat de Pointe-de-la-Percée. Es va aconseguir redirigir a temps i després de fer un recorregut paral·lel a la costa, seguint un blanc fàcil per a les metralladores, fusells i foc de morter alemanys disposats sobre el penya-segat.
Assalt i presa del penya-segat
Tot i això, tres de les cinc llanxes de la Companyia D van aconseguir tocar la base del penya-segat. Inclús la llanxa del capità Harold “Duke” Slater s’havia enfonsat. Subjectes al foc enemic es van baixar les comportes de les llanxes restants i les diferents seccions de la resta de les Companyies D, E i F van arribar a la riba sense espai per maniobrar amb les cordes per l’escalada completament mullades, cosa que acompanyava una paret relliscant per la pluja. Amb gran treball i suportant foc enemic els homes van començar a arribar al cim utilitzant cràters dels bombardejos per evitar el foc alemany. De cràter en cràter, van anar apropant-se fins a comprovar que en si, no hi havia canons de gran calibre, sinó postes de telèfon. Els alemanys havien traslladat els canons a uns altres punts interiors de la costa. Poc a poc van fer retrocedir als alemanys cap a l’interior, per així buscar el segon objectiu de la seva missió, bloquejar l’encreuament de carreteres per evitar que les tropes alemanyes accedissin a la platja d’Omaha.
Bateria de Pont-du-Hoc
L’encreuament de carreteres i els canons: final de la batalla
Els encreuaments estaven protegits pels fusellers i franctiradors alemanys que no van dubtar a utilitzar als ràngers com a objectiu de la seva punteria. Tot i això no van poder deixar d’avançar cap a la carretera degut a que els canons alemanys de 88 mm. de l’interior van començar a escombrar el penya-segat des del mar cap a dins. En un hora van arribar a la carretera. Part de la secció es va endinsar en ella fins a accedir a la carretera secundària, ampla, tot i que camuflada entre els arbres i allí, entre aquests, a poc més d’1,5 quilòmetres de penya-segat, amb la boca cap a dalt, es trobaven cinc dels gegants de gran calibre amb les seves gegantesques rodes i els seus estabilitzadors. Tot preparat per començar el foc, però no van ser utilitzats.
Era senzill, el bombardeig havia destruït el lloc d’observació al risc i els canons havien quedat sols. Els membres de la seva guarnició no s’esperaven l’assalt. Els dos ràngers que els van trobar van optar per utilitzar granades de termites en les parts mòbils dels canons amb l’objecte de que l’alta temperatura que desprèn aquest munició fos els engranatges i així inutilitzés les peces d’artilleria.
Durant dos dies i mig, els ràngers supervivents dels 223 que van iniciar l’assalt, junt amb uns altres 25 del 5º batalló que es van incorporar des de la platja d’Omaha van haver de suportar els contraatacs del 914º Regiment d’Infanteria alemany. Al fina, només 90 ràngers van poder seguir combatent quan van ser rellevats de la seva posició pel 116º Regiment de la 29ª Divisió. Els dos ràngers que van destruir els canons van rebre la Creu de Serveis Distingits, un, i l’Estrella de Plata, l’altre; el 2º Batalló de Ràngers van rebre una Citació Presidencial i els Ràngers ferits van ser guardonats amb Cors Púrpura.
Memorial i Museu
En el pla que culmina el penya-segat es troba el monument memorial al sacrifici de les tropes aliades en la presa de l’escarpada posició. A més, s’ha convertit en un lloc de celebració de l’aniversari del desembarcament. La resta d’instal·lacions alemanyes (llocs de comandament, posicions d’artilleria, búnquers, túnels, trinxeres, passarel·les, casamates, etc.) es poden visitar lliurement qualsevol dia de l’any, menys el lloc d’observació, que només és visitable i està obert durant el dia de celebració. De fet, existeix senyalització museística en les diferents instal·lacions que explica la seva distribució i utilitat.
La història de París comença a voltants de 259 aC amb la seva fundació a la vora dreta del riu Sena per part de la tribu celta dels Parisii. Aquest primer poblat de pescadors va caure en poder dels romans, que al 52 AC van fundar una ciutat anomenada Lutecia.
La ciutat va canviar de nom pel de París al segle IV. Durant aquest època va resistir a la invasió de Atila i, segons la llegenda, gràcies a la providencial intervenció de Santa Genoveva (patrona de la ciutat).
Clodoveu, rei dels francs, va ubicar allí la seva capital l’any 508. Al 987 es va instal·lar la dinastia Capeta que va perdurar fins a l’any 1328.
París va guanyar importància al llarg del segle XI, gràcies al comerç de la plata i per trobar-se dins de la ruta de pelegrins i comerciants.
Revoltes i rebel·lions
A principis del segle XII els estudiants i professors es van enfrontar a l’autoritat episcopal i van aconseguir la creació d’una corporació “universitas”. Lluís IX va concedir a Robert de Sorbon la fundació de La Sorbona. Des de llavors París es va convertir en una ciutat universitària.
Durant el segle XIV París va viure tres voltes: la Rebel·lió dels Comerciants de 1358 (amb Etienne Marcel al davant), la Revolta dels Maillotins de 1382 (amb els ciutadans en contra de la pujada d’impostos) i la de 1413 de Caboche (encapçalada pels comerciants). Aquesta sèrie de rebel·lions formaren part de la coneguda Guerra dels Cent Anys.
A més dels conflictes que provocaven els milers de morts, la ciutat francesa, que a l’any 1328 havia estat la ciutat més poblada d’Europa, va veure un descens en la seva població per culpa de la pesta negra. Després de la guerra dels Cent Anys, París estava devastada i Joana d’Arc no va aconseguir alliberar la ciutat dels anglesos i dels seus aliats (els bourguignons).
La ciutat va seguir creixent de manera desordenada, tot i que la cort residia a la vall del Loire. Només al 1528, i el rei d’aleshores Francesc I va establir oficialment la seva residència a París i la ciutat va passar a ser la més gran d’Occident.
El dia 24 d’agost de 1572, va tenir lloc l’assassinat en massa de protestants (hugonots) -tràgic esdeveniment històric conegut com la Matança de la nit de Sant Bartolomeu – organitzat pels reis francesos. Les matances van seguir durant mesos en diverses ciutats.
En aquest mateix any, Marguerite de Valois, germana del rei de França, es va casar amb Henrique de Navarra (cap de la dinastia dels hugonots), qui va prometre reduir els conflictes. No obstant, al 1588 els catòlics francesos es van enfrontar al rei Henrique III el dia de les Barricades. El rei va ser assassinat i Henrique de Navarra es va asseure al tro.
Al 1648 va ocórrer el segon dia de les Barricades, quan la població es va aixecar en contra del rei, degut a l’empobriment general del poble. Aquest succés va marcar l’inici de la “Fronda”, una sèrie de guerres civils que van tenir lloc al país entre el 1648 i el 1662. Quinze anys després, el rei Lluís XVI va decidir trasllada la cort a Versalles.
El declivi de la monarquia
Conseqüència de la Fronda, la pobresa es va difondre en qualsevol racó de la ciutat. Al mateix temps, la corrent de pensament vigent d’aleshores era la Il·lustració, llurs principis es basaven en la raó, la igualtat i la llibertat.
La pobresa juntament amb les noves idees il·lustrades – aquestes últimes promogudes per filòsofs i literats com Volaire, Diderot o Montesquieu – van crear les bases d’aquell desig d’igualtat socio-econòmica que va portar al poble francès cap a la Revolució i al declivi de la monarquia de dret diví.
El 14 de juliol de 1789 els parisencs van assaltar la fortalesa de la Bastilla, símbol de l’absolutisme monàrquic, i el 3 de setembre de 1791, va ser aprovada la primera Constitució de la història de França, que va deixar al rei només el poder executiu i el dret de veta les lleis aprovades per l’Assemblea Legislativa.
El 10 d’agost de 1792, les masses van assaltar el Palau de les Tulleries, i l’Assemblea Legislativa va suspendre les funcions constitucionals del rei. El nou parlament va abolir la monarquia i va proclamar la República. Com a conseqüència, el 17 d’agost de 1795 es va aprovar una nova Constitució, que donava el poder executiu a un Directori.
París de Napoleó
La nova Constitució va trobar l’oposició de grups monàrquics i jacobins. Diferents revoltes van tenir lloc a París, totes reprimides per l’exèrcit.
No obstant, el 9 de novembre de 1799 l’exèrcit no va aconseguir reprimir la rebel·lió del general Napoleó Bonaparte, qui va derrocar el Directori i va instal·lar un Consulat.
En quinze ans d’imperi napoleònic, París va viure una època de gran expansió: es va engrandir la Plaça del Carrusel, es van construir dos arcs de triomf, una columna, la Borsa i alguns mercats i escorxadors.
Les Guerres Napoleòniques – i amb elles l’Imperi de Napoleó – van finalitzar el 20 de novembre de 1815, després de la derrota final a la batalla de Waterloo i el Segon Tractat de París de 1815.
Expansió urbanística
Després de la derrota de Napoleó, França va viure un moment difícil de molta inseguretat política, fins que el cop d’estat de 1851 va portar al poder Napoleó III, qui en 17 anys de govern va promoure el creixement urbanístic de París.
Amb l’arribada de Napoleó III i la presència del baró Haussmann com a prefecte de la ciutat, París va tenir un moment de canvi en la seva estructura urbanística: es va reconstruir el centre, es van destruir els seus murs i es va expandir el territori metropolità
El 28 de gener de 1871 París va ser conquerida per les tropes prussianes i pocs anys després (a finals del 1800) es va proclamar la Tercera República. Amb el nou govern va començar una època de creixement econòmic per a París, cos que va promoure la construcció, al 1889, de la Torre Eiffel, símbol de la ciutat conegut a nivell internacional.
Època contemporània
A partir del segle XX s’inicien molts canvis per a la capital, amb la reconstrucció de diferents àrees de la ciutat en molts casos malmesos per les dues guerres mundials.
A la Primera Guerra Mundial la ciutat va resistir als nombrosos bombardejos, mentre que, al 1940, durant la Segona Guerra Mundial, va ser ocupada pels nazis, tot i que els parisencs van aconseguir oposar-se i alliberar la ciutat el dia 25 d’agost de 1944.
En la guerra contra Argèlia, París van tornar a convulsionar-se amb violentes manifestacions contra la guerra i nombrosos atemptats de les OAS (Organització de l’Exèrcit Secret).
Es coneix com el maig del 68 a la sèrie de protestes que van tenir lloc a París durant el mesos de maig i junt de 1968. Va ser la revolta estudiantil més gran de la història de França i, possiblement, d’Europa occidental.
Un dels últims esdeveniments a la capital va ser la revolta de març del 2006, quan els estudiants van sortir al carrer per a protestar contra la reforma del mercat laboral.
Al novembre de 2015 París va ser protagonista d’un tràgic succés: els atacs terroristes a la capital i al seu suburbi de Saint-Denis en els que van morir 137 persones i altres 415 van resultar ferides.
Els únics llocs on s’ha d’esperar a la cura són a les Torres de Notre Dame i Sainte Chapelle.
Tour Eiffel
La Torre Eiffel és un construcció de ferro de 300 metres d’altura que va ser creada per l’Exposició Universal de París de 1889. Actualment és el símbol més representatiu de París.
Amb un disseny creat per Gustave Eiffel, la construcció de la Torres Eiffel va durar poc més de 2 anys i hi van treballar 250 persones.
Inicialment la torre va ser objecte de controvèrsia: els artistes del moment la van considerar monstruosa i, donada la seva baixa rendibilitat al finalitzar l’exposició, es va plantejar la possibilitat de derruir-la en diferents ocasions.
A principis del segle XX, amb l’arribada de les guerres mundials, les autoritats van trobar la seva utilitat com a antena de radiodifusió i amb ella van captar missatges que van ajudar als aliats de forma decisiva.
Actualment i gràcies a l’augment de París com a destí turístic internacional, la Torre Eiffel és el monument més visitat del món amb més de 7 milions de visitants anuals.
Excepte per aquells que pateixen vertigen, pujar a la Torre Eiffel és una experiència única pràcticament obligatòria per a tots els visitants de París.
És possible accedir a la torre en ascensor com per les escales, encara que abans de decidir-se per la segona opció és necessari saber que es tracta de 1.665 escales.
Utilitzant les escales només és possible accedir fins a les dues primeres plantes de la torre. Tot i que el preu de pujar per les escales és molt més barat, a no ser que es tracti d’un repte la diferència no val la pena.
Els millors moments per pujar-hi és la primera hora del matí, quan encara no s’han format interminables cues, o al vespre per veure la ciutat de les llums amb tot el seu esplendor.
Compra d’entrades: si es vol evitar les enormes cues per comprar entrada, la millor opció és comprar l’entrada online. Comprant-la directament a la web de la Torre Eiffel s’obté millor preu. Si no quedessin entrades a la web oficial es pot reservar una visita guiada i saltar-se la cua.
Horari: Des del 14 de juny al 31 d’agost: de 9 a 00:45 hores. Resta de l’any de 9:30 a 23:45 hores.
Preus (2025):
Adults: Tiquet d’ascensor a la segona planta: 23,10 € Tiquet d’ascensor al cim: 36,10 € Tiquet d’escales a la segona planta: 14,50 € Tiquet d’escales + ascensor: 27,50 €
Joves entre 12 i 24 anys: Tiquet d’ascensor a la segona planta: 11,60 € Tiquet d’ascensor al cim: 18,10 € Tiquet d’escales a la segona planta: 7,30 € Tiquet d’escales + ascensor: 13,80 €
Nens entre 4 i 11 anys o discapacitats: Tiquet d’ascensor a la segona planta: 5,90 € Tiquet d’ascensor al cim: 9,10 € Tiquet d’escales a la segona planta: 3,70 € Tiquet d’escales + ascensor: 6,90 €
Menors de 4 anys: Entrada gratuïta.
Transport:
Metro: Trocadero, línies 6 i 9; Ecole militaire, línia 8. Autobús: línies 42, 69, 72, 82 i 87. RER: Champ de Mars – Tour Eiffel, línia C.
Construïda entre 1163 i 124 a la Île de la Cité, la Catedral de Notre Dame de París és una de les catedrals gòtiques més antigues del món.
Els seus 8 segles d’història, la Catedral de Notre Dame ha estat reformada en diverses ocasions, essent la més important la de meitats del segle XIX. Al llarg d’aquests anys es van substituir els arcbotants, es va inserta el rosetó del sud, es reformaren les capelles i es van afegir les estàtues.
A Notre Dame s’han celebrat importants esdeveniments, entre els que destaquen la coronació de Napoleó Bonaparte, la beatificació de Joana d’Arc i la coronació d’Enric VI d’Anglaterra.
El 25 d’abril de 2019, la catedral de Notre Dame va patir un greu incendi que va provocar danys importants a la teulada i va derivar l’agulla de la torre principal.
La Notre Dam té dos torres de 69 metres a la seva façana. Accedint a la part superior de les torres, a més d’apreciar les fantàstiques vistes, es pot visitar el campanar en el que va viure el mític Geperut de Notre Dame i veure de prop les múltiples gàrgoles.
Per visitar les torres s’accedeix a través de l’entrada del lateral esquerra de la catedral i es pugen 387 escales empinades a peu, ja que Notre Dame no disposa d’ascensor.
Per estalviar-se interminables cues, el millor es descarregar-se l’aplicació JeFile i reservar online una hora de visita aproximada. Si es prefereix també es pot utilitzar les màquines de la catedral.
En l’actualitat, degut a el greu incendi de 2019, la catedral de Notre Dame està tancada al públic fins que acabin les labors de construcció. Tot i que està previst que el temples obri les portes de nou, de moment no és possible visitar la catedral ni accedir a la plaça.
Notre Dame
Interior de la Notre Dame
La Cripta
La cripta Situada al subsòl de la plaça de Notre Dame, la cripta conté les ruïnes descobertes durant les excavacions de 1965. Va ser oberta al 1980 i la seva entrada es troba al nº 1 de la plaça.
Horaris: Notre-Dame i Torres: de dilluns a divendres de 8:00 a 18:45 hores. Caps de setmana de 8:00 a 19:15 hores. Cripta: De dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00 hores. La taquilla tanca a les 17:30 hores i el públic surt a les 17:45 hores
Preus (2025):
Entrada a la catedral gratuïta.
Torres: Adults: 8,50 € Menors de 18 anys: entrada gratuïta. Ciutadans UE entre 18 i 25 anys: entrada gratuïta. Entrada gratuïta amb Paris Pass i Paris Museum Pass.
Cripta: Adults: 11 € Menors de 18 anys: entrada gratuïta. Menors de 14 anys: entrada gratuïta. Entrada gratuïta amb Paris Pass i Paris Museum Pass.
Transport:
Metro: Cité, línia 4 (morada). RER: Saint-Michel – Notre-Dame (línies B y C). Autobús: 21, 38, 47, 85, 96.
Amb unes dimensions de 50 metres d’alt i una base de 22 metres, l’Arc de Triomf representa la victòria de l’exèrcit francès sota les ordres e Napoleó
La construcció de l’Arc de Triomf va durar 30 anys, Napoleó va ordenar construir-lo al 1806 al finalitzar la batalla d’Austerlitz i l’Arc es va concloure durant el mandat de Luis-Philippe. L’arquitecte va ser Jean-François Chalgrin.
L’Arc de Triomf ha estat testimoni de innumerables moments històrics entres els que es poden destacar: el pas de les restes mortals de Napoleó el 15 de desembre de 1840 i les desfilades militars de les dues guerres mundials al 1919 i 1944.
A la base de l’Arc de Triomf es troba la Tomba del Soldat Desconegut, un monument erigit al 1921 que amb una flama sempre encesa representa a tots els francesos que van morir a la I Guerra Mundial i mai va ser identificats.
En els quatre pilars de l’arc estan gravats els noms de les batalles guanyades pels exèrcits napoleònics i els de 558 generals francesos, alguns dels quals van morir en combat i els seus noms estan subratllats.
Arc de Triomf
Tot i que la seva altura és inferior a la Torre Eiffel, les vistes des de la part superior de l’Arc de Triomf resulten igual d’impressionants. El dinamisme de París en la confluència de les 12 principals avingudes és digne d’admirar. Les vistes dels Camps Elisis i del Barri de la Defensa tampoc desmereixen la pujada.
Per entrar a l’interior de l’arc i pujar a la part superior és necessari pagar una entrada i pujar 286 escales que separen la terrassa del terra. A l’interior també es pot veure un petit museu i dades sobre la construcció.
Des del 2 de gener fins el 31 de març: de 10:00 a 22:30 hores. Des de l’1 d’abril fins el 30 de setembre: de 10.00 a 23:00 hores. Des de l’1 d’octubre al 31 de desembre: de 10:00 a 22:30 hores.
Construït entre 1764 i 1790, el Panteó de París va ser el primer lloc des del que es podia divisar París des de les altures. Es troba situat al Barri Llatí, molt a prop dels jardins de Luxemburg.
La construcció va ser dirigida a l’inici per Jacques- Germain Soufflot i al finalitzar per Jean Baptiste Rondelet. El Panteó va ser dissenyat amb la intenció de combinar la senzillesa de l’arquitectura gòtica amb la majestuositat de l’arquitectura grega.
Al llarg de la seva història, el Panteó de París ha tingut diferents funcions: al segle XIX va servir tant per a fins religiosos com patriòtics, depenent del règim polític. Sota la Tercera República i coincidint amb el funeral de Víctor Hugo, el Panteó es va convertir en un edifici destinat a albergar els cossos dels homes il·lustres.
Panteó
Interior del Panteó
La visita al Panteó es pot dividir en dues parts: a l’interior de l’edifici, on impressiona veure la mida d’aquest i la seva decoració; i per l’altra part, la cripta, on actualment es poden trobar tombes de personatges famosos com Voltaire, Rosseau, Víctor Hugo, Marie Curie, Louis Braille, Jean Monnet o Alejandro Dumas.
L’imponent complex arquitectònic format pel Palau Nacional dels Invàlids (Hôtel National des Invalides) va ser edificat al segle XVII com a residència pels soldats francesos retirats del servei.
Durant l’any 1674 van començar a arribar els primers hostes dels Invàlids, arribant a ser més de 4.000 a finals de segle. Els soldats que havien prestat servei a l’armada francesa durant més de 10 anys podien retirar-se i, lluny del que es pogués pensar, no dedicaven el seu temps a explicar anècdotes sobre la guerra i a jugar a cartes, sinó que aprofitaven per a culturitzar-se i realitzat alguns treballs arreglant informes o sabates, entre altres tasques.
Els Invàlids
Els Invàlids
Església de Saint Louis dels Invàlids va ser concebuda per servir al rei i als soldats. Tot i que assistien a missa de forma simultània, havien d’accedir al temple per entrades diferents:
L’església del domo: construïda entre 1677 i 1706, la capella reial va passar a convertir-se en un panteó militar en que es guardava el sarcòfag amb les centres de Napoléo I. Des de l’exterior de la cúpula daurada de 100 metres d’alçada resulta visible des de diferents parts de la ciutat.
L’església dels soldats: aquesta part de l’església està decorada amb una centena de trofeus que van ser arravatats a l’enemic, els quals representen la història de l’exèrcit francès des de 1805 fins al segle XX.
Adults: 17 € Els dimarts a partir de le 17 hores: 9 € Joves entre 18 i 25 anys ciutadans de la UE: entrada gratuïta. Entrada gratuïta amb Paris Pass i Paris Museum Pass.
Transport:
Metro: Invalides, línies 8 i 13. RER: Invalides, línia C. Autobús: línies 28, 49, 63, 69, 82, 83, 87 i 92.
Format a partir de col·leccions de la monarquia francesa i les espoliacions realitzades durant l’imperi Napoleònic, el Museu del Louvre va obrir les portes al 1793 mostrant un nou model de museu, que passava de les mans de les classes dirigents al gaudiment del públic general.
El Museu del Louvre es troba allotjat al Palau del Louvre, una fortalesa del segle XII que va ser ampliada i reformada diverses ocasions. Abans de que es convertís en museu, alguns monarques com Carles V i Felip II van utilitzar el palau com a residència reial en la que acumulaven les seves col·leccions artístiques.
Després del trasllat de la residència reial al Palau de Versalles, l’impressionant edifici de 160.000 m2 començaria el procés de transformació en un dels museus més importants del món.
Al 1989 es va construir la piràmide de vidre trencant la monotonia dels grans blocs grisos del museu, que a l’actualitat serveix com a porta d’accés.
La col·lecció del Louvre comprèn prop de 300.000 obres anteriors a 1948, de les que s’exposen unes 35.000.
La immensa col·lecció està organitzada de forma temàtica en diferents departaments: antiguitats orientals, antiguitats egípcies, antiguitats gregues, romanes i etrusques, història del Louvre i el Louvre medieval, pintura, escultura, objectes d’art, arts gràfiques i art de l’Islam.
Museu Louvre
Entre les pintures més importants del museu, val la pena destacar:
La Gioconda de Leonardo da Vinci.
La Llibertat Guiant al Poble de Delacroix.
Les Bodes de Canà de Veronés
Entre les escultures, les obres més destacades són:
La Venus de Milo de l’Antiga Grècia.
L’Escrivà assegut de l’Antic Egipte.
La Victòria Alada de Samotràcia del Període Hel·lenístic de l’Antiga Grècia.
El Louvre és enorme i els amants de l’art podrien passar diversos dies recorrent-lo. Per fer-se una idea general i veure les obres més destacades, és necessari dedicar com a mínim un matí complet per recórrer el museu.
El museu posa a disposició dels visitants una àudio guia amb comentaris sobre cada tresor d’aquesta galeria, que es pot descarregar al mòbil o a la Nintendo 3DS.
Dilluns, dijous, dissabtes i diumenges: de 9 a 18 hores.
Dimecres i divendres: de 9 a 21:45 hores.
Dimarts: tancat
Preus (2025):
Adults: Museu: 22 €. Audioguia: 6€ Menors de 18 anys: entrada gratuïta. Ciutadans UE entre 18 y i 25 anys: entrada gratuïta. Entrada gratuïta amb Paris Pass i Paris Museum Pass.
Transport:
Metro: Palais-Royal – Musée du Louvre, línies 1 i 7. Autobús: línies 21, 24, 27, 39, 48, 68, 69, 72, 81 i 95.
El Museu d’Orsay (Musée d’Orsay) s’ubica en una antiga estació de tren que va ser inaugurada a l’any 1900 en motiu de l’Exposició Mundial de París. L’estació comptava amb un elevat trànsit de trens fins al 1939.
Des de finals de la Segona Guerra Mundial l’estació va anar quedant en abandonament i al 1960 es va plantejar derruir-la.
Va ser a l’any 1977 quan l’estació es va lliurar del seu fatal destí gràcies a que es va plantejar la transformació de l’edifici en un museu, que es veuria inaugurat al 1986.
En l’actualitat l’edifici encara conserva l’antic encant de l’estació de trens que va albergar en el passat.
Estació de tren que alberga el Musée OrsayMusée d’Orsay
El Museu d’Orsay conté pintures impressionistes i post-impressionistes, a part d’una gran col·lecció d’escultures, arts decoratives i elements arquitectònics.
En les sales laterals de la planta baixa de l’extens edifici es mostren obres que pertanyen al període de 1848 al 1870, mentre que a la zona central es poden veure les escultures.
A la planta superior es mostres obres que pertanyen a l’època florescent entre 1874 i 1886, on es poden trobar les obres de grans mestres com Renoir, Cézanne, Gauguin o Monet. En aquesta planta es poden veure alguns elements decoratius a més d’una preciosa sala de festes decorada amb tot el luxe de detalls.
Al contrari que altres museus massa extensos i complicats de recórrer (com el Museu Louvre), el Museu d’Orsay resulta còmode de visitar i les seves exposicions són molt completes. Tot això unit a l’ambient especial que li atorga l’antiga estació de trens, fa que sigui un dels millors museus de París.
El Barri Llatí deu el seu nom a l’Època Medieval, quan els habitants de la zona eren estudiants que utilitzaven el llatí per comunicar-se.
Des de l’Edat Mitja els estudiants del Barri Llatí van tenir una gran influència sobre França, i durant els segles XIX i XX es van dur a terme moviments estudiantils de gran transcendència política. El Barri Llatí va ser un dels punts calents durant la Revolució de Maig del 68.
Després de travessar la Plaça de Saint Michel, en la que es troba una enorme fonts amb la figura de Sant Miquel lluitant contra el drac, s’entra en un entramat de petits i encantadors carrers que componen el Barri Llatí.
A partir d’aquest punt tot són restaurants i cafeteries que ofereixen terrasses a preus bastant assequibles. Tot i que hi ha diversos carrers amb restaurants molts agradables, una de les principals artèries del barri és la Rue Huchette.
Barrí Llatí
Barri Llatí
Informació pràctica
Ubicació: Al sud de la Île de la Cité
Transport:
Metro: Saint-Michel, línia 4. RER: Saint-Michel – Notre-Dame, línies B i C.
Montmartre
També conegut com el “barri dels pintors”, Montmartre avarca dues àrees molt diferents; en les proximitats de la Plaça Pigalle regnen les llums de neó anunciant infinits sex-shops i alguns cabarets entre els que destaca especialment el mític Moulin Rouge.
Montmartre va ser una població independent fins al 1860, quan va passar a convertir-se en el districte XVIII de París.
A finals del segle XIX el barri va adquirir molt mala fama degut als cabarets i bordells que es van instal·lar a la zona, però diferents artistes que el consideraven un barri encantador es van traslladar allí convertint-lo en el meravellós lloc que és ara.
Després d’una empinada pujada de 197 escales, també es pot utilitzar el funicular, s’arriba fins al Montmartre més bohemi a la Place du Tertre, situada a la part alta del turó. Es tracta d’una de les zones més agradables del barri, tant per a sopar en alguna de les seves terrasses o per a gaudir de les obres d’art dels pintors que s’estenen per la zona.
Un entramat de carrers de carrers empinats i estrets del barri porten fins a la Basílica del Sagrat Cor, un preciós temple des del que s’obtenen meravelloses vistes de la ciutat. Les escales de sota de la basílica solen estar plenes tant de turistes com de parisencs que acudeixen per passar la tarda gaudint de les vistes.
La història dels Camps Elisis comença al 1640 amb la plantació d’una gran alineació d’arbres en el que posteriorment es convertirà en l’avinguda. El nombre dels Camps Elisis prové de la mitologia grega i designava un lloc equivalent al Paradís cristià.
Al 1724 l’avinguda va adquirir el seu traçat actual i al 1994 es va realitzar una importat remodelació que milloraria considerablement el seu aspecte. En l’actualitat constitueix un important espai pels amants de les compres, a més d’un dels més preciosos paratges per passejar de tota la ciutat.
Els Camps Elisis també són un lloc important pel ciclisme, ja que és on se situa la meta del Tour de França.
L’avinguda es troba dividida en dues parts que es poden diferenciar fàcilment. La zona més baixa dels Camps Elisis, situada juntament a la Plaça de la Concòrdia, es troba envoltada de jardins presidits per imponents edificis com el Palau del Descobriment, el Petit Palais i el Grand Palais.
La part alta dels Camps Elisis comença a la Place de l’Etoile on hi ha l’Arc de Triomf i està plena de botigues de luxe, restaurants, cinemes i grans magatzems comercials.
Al finalitzar l’Avinguda dels Camps Elisis, al lloc oposat a l’Arc de Triomf, s’estenen l’Avinguda de la Gran Armada i l’Avinguda de Charles de Gaulle que porten fins al Gran Arc situat en el modern barri de La Defensa, un dels principals centres de finances de la Unió Europea.
Des del Gran Arc s’obtenen unes vistes espectaculars de l’Avinguda dels Camps Elisis.
Camps Elisis
Informació pràctica
Ubicació: Entre l’Arc de Triomf i la Plaça de la Concòrdia.
Transport:
Metro: Champs-Élysées-Clemenceau, línies 1 i 13; Franklin D. Roosevelt, línies 1 i 9; George V, línia 1; Charles de Gaulle – Étoile, línies 1, 2 i 6.
Place de la Concorde
Per mida, la Plaça de la Concòrdia és la segona plaça més gran de França després de la de Quinconces de Burdeus.
La Plaça de la Concòrdia va ser construïda entre 1757 i 1779 sota el nom de la Plaça Lluís XV. Al centre es trobava una estàtua eqüestre del rei per celebrar la seva millorar després d’una greu malaltia.
Al 1792 l’estàtua és derivada i fosa i la plaça rebatejada com la “Plaça de la Revolució”. Durant la Revolució Francesa es va convertir en un sagnant escenari debut a la instal·lació de la guillotina en la que van ser executats més de 1.200 persones. Alguns dels personatge més destacats entre els decapitats van ser Maria Antonieta, Lluís XVI i Robespierre.
Amb el final del règim del terror, al 1795 la plaça va ser rebatejada definitivament com a Plaça de la Concórdia.
La plaça de la Concórdia va adquirir el seu aspecte actual entre 1836 i 1840, quan es va col·locar al centre un enorme obelisc provinent de Lúxor demés de 3.000 anys d’antiguitat donat pel virrei d’Egipte.
Emmarcant l’obelisc es troben dues fonts monumentals d’estructura romana, que presenten escultures en les que es barregen figures humanes amb animals marins.
La plaça està tancada només per un dels seus costats, on es troben els imponents edificis de la seu del Ministeri de la Marina i l’Hotel de Crillon, un dels més antics i luxosos del món.
Des de l’obelisc s’obtenen unes precioses perspectives dels Jardins de les Tulleries amb el Museu Louvre al fons, i en sentit contrari es poden contemplar els Camps Elisis i l’Arc de Triomf al fons.
Plaça de la Concòrdia
Informació pràctica
Ubicació: Entre els Camps Elisis i els Jardins de les Tulleries.
Château de Versailles
Declarat Patrimoni Universal de la Humanitat per la UNESCO des de fa més de 30 anys, el Palau de Versalles és un dels palaus més coneguts a nivell mundial, no només per la seva imponent arquitectura i les seus interminables jardins, sinó perquè constitueix una important història de França.
Lluís XIV va ser el primer en transformar i ampliar el pavelló de caça del seu pare, Lluís XIII, on instal·laria la Cort i el govern l’any 1682. Des de llavors i fins a l’arribada de la Revolució Francesa, diferents monarques es van anar succeint el tro i a continuació embellint el palau.
Al 1661 es van iniciar les obres de creació dels Jardins de Versalles, que no es veurien finalitzades fins 4 anys més tard. La construcció dels jardins va ser un dir treball, ja que el terreny estava ocupat per boscos i terreny pantanós, pel que es va necessitar l’ajuda de mils d’homes que es van ocupar de transportar terra i tot tipus d’arbre.
Al 1789 el palau va deixar de funcionar com a seu oficial del poder i posteriorment es va convertir en el Museu de la Història de França.
Durant la vista al Palau de Versalles és possible recórrer infinitat d’estances amb una gran riquesa artística entre les que val la pena destacar l’enorme capella i els Grans Estances Rei i la Reina, que tenen una gran quantitat d’elements decoratius.
També gosa d’especial importància la Galeria dels Miralls, una impressionant galeria de 73 metres de longitud que consta de 375 miralls. Es tracta d’una de les estances més importants del palau, ja que va ser el lloc en que al 1919 es posaria fi a la I Guerra Mundial amb la firma del tractat de Versalles.
Els Jardins de Versalles compten amb una extensió de més de 800 hectàrees al llarg de les quals s’estenen plantes i tot tipus d’arbres, a més de gran quantitat d’estàtues de marbre, estancs i fonts.
És pràcticament impossible recórrer la totalitat dels jardins, però existeixen diferents formes per intentar-ho, per exemple llogant una bicicleta o un cotxe elèctric, o un trenet que recórrer els jardins.
Alguns dels punts més importats del jardí són el Gran Trianón, un petit palau de marbre rosa, o el Domini de Maria Antonieta, lloc en el que l’esposa de Lluís XVI gaudia d’una vida senzilla i campestres.
Des d’abril a octubre és possible assistir als espectacles en els que les fonts mouen l’aigua a ritme de la música. Es important informar-se abans sobre el horaris perquè només es realitza durant algunes hores cada dia.
A l’actualitat el Palau de Versalles és un dels indrets més visitats de França. La visita al palau uneix història i cultura, a més de poder gaudir de la naturalesa passejant pels jardins.
També convé destacar alguns aspectes negatius sobre la visita: el palau acostuma a estar ple de gent, és bastant incòmode de visitar i els jardins són massa extensos per poder-los recórrer a peu.
Des de l’1 d’abril fins el 31 d’octubre: Palau: de dimarts a diumenge de 9:00 a 18:30 hores. Jardí: tots els dies de 7:00 a 20:30 hores.
Des de l’1 de novembre fins el 31 de març: Palau: de dimarts a diumenge de 9:00 a 17:30 hores. Jardí: tots els dies de 8:00 a 18:00 hores.
Preus (2025):
Adults: 24 € (Inclou: Palau, exhibicions temporals, jardins i galeria). Menors de 18 anys i ciutadans de la UE entre 18 i 25 anys: entrada gratuïta. Entre novembre i març: el primer diumenge del mes entrada gratuïta. Entrada gratuïta amb Paris Pass i Paris Museum Pass.
Transport:
RER: Versailles Rive Gauche, línia C. Tren: Versailles Chantiers o Versailles Rive droite
Les Catacumbes de París són una xarxa de túnels que serveixen com a cementiri a mils de persones de diferents èpoques. Es calcula que les restes de més de 6 milions de persones poden estar enterrades en els més de 300 km de túnels.
La història de les Catacumbes comença quan aquestes no eren tals. En un inici aquests túnels van servir com a canteres de pedra calcària per a construir gran part dels monuments i edificacions que es poden visitar en l’actualitat. En aquesta època els túnels s’anomenaven Les Carrières de París (les canteres de París).
Al 1786, per combatre epidèmies i malalties que assolaven a la població es va decidir traslladar els cadàvers i ossos de diferents cementiris de la ciutat a les Catacumbes.
Dels 300 km que hi ha excavats, poden visitar-se actualment només una petita part.
Tot i que a les Catacumbes és esgarrifós, resulta curiós contemplar els infinits d’ossos humans i calaveres agrupades formant extenses construccions.
Tot i que es tracta d’una vista turística, les Catacumbes no són un dels llocs més massificats pel turisme.
L’Església de la Madeleine és un dels temples més curiosos de París gràcies al seu disseny més propi dels temples clàssics de l’Antiga Grècia.
Els primers intents de construcció de l’església va ser al 1764 però, després de la mort de l’arquitecte al 1777, el seu successor va decidir destruir l’obra i començar-la de nou. Amb l’esclat de la Revolució Francesa les obres es van tornar a suspendre mentre es debatia el futur ús de l’edifici.
Després de la caiguda de Napoléo l’edifici va ser designat com església en honor a Santa Maria Magdalena, funció que compleix des de 1842.
L’Església de la Madeleine resulta poc cridanera des de l’exterior degut al seu aspecte neoclàssic similar al dels temples grecs. L’edifici està format per 52 columnes corínties de 20 metres d’altura que li atorguen un aspecte imponent. A la façana principal se situa un extens frontó en el que es representa un alt relleu de El Judici Final.
A l’interior, lleument il·luminat, està format per una sola nau amb tres cúpules que no resulten visibles des de l’exterior. Sobre l’Altar Major es pot veure una escultura que representa l’Assumpció de la Magdalena, mentre que a la cúpula que el recobreix es troba un fresc sobre la història del cristianisme.
Cal tenir especial atenció a l’òrgan de tubs de l’església, considerat un dels millors de la ciutat.
L’Església de la Madeleine resulta espectacular, especialment des de l’exterior. L’interior també és diferent als temples tradicionals, ja que es troba sotmès, en la penombra i posseeix una escassa decoració en la que radica la seva bellesa.
El Palau Reial de París es troba situat al nord del Museu del Louvre i té la peculiaritat de que no es va construir com a residència dels reis, sinó pel Cardenal Richelieu.
Conegut com el Palais Cardinal, l’edifici va ser donat a la corona francesa després de la mort del cardenal, i els Ducs d’Orleans el van convertir en la seva residència. Anys més tard Lluís Felip d’Orleans va decidir remodelar els jardins i obrir-los al públic.
En l’actualitat els Jardins del Palau Reial continuen essent de caràcter públic i és possible asseure’s a l’ombra dels seus arbres per gaudir de la tranquil·litat que transmet. Els jardins es troben envoltats per porxos en els que es poden trobar petites botigues bastant peculiars.
Aquests jardins no destaquen especialment per la seva bellesa ni per les vistes que s’obtenen del Palau Reial, pel que si no es disposa de molt de temps a la ciutat no val la pena perdre-hi temps.
D’abril a setembre: de 8:30 a 22:30 hores. D’octubre a març: de 8:00 a 20:30 hores.
Preu: Entrada gratuïta.
Transport:
Metro: Palais Royal – Musée du Louvre, línies 1 y 7.
Le Centre Pompidou
El Centre Georges Pompidou alberga una de les millors col·leccions d’art modern i contemporani del món, comparable amb el MoMA de Nova York o la del Tate Modern de Londres.
Inaugurat al 1977 en un dels barris més antics de la ciutat, el Centre Pompidou va ser una obra pionera de l’arquitectura contemporània, capaç de crear un contrast amb el gris paisatge urbà de la zona gràcies als tubs de colors situats a l’exterior de l’edifici.
A més del Museu Nacional d’Art Modern, el Centre Pompidou alberga un centre de recerca musical i acústica i una biblioteca pública.
L’edifici està dividit en 2 plantes de 7.500 m2 cadascuna, de les quals la 4ª i la 5ª acullen exposicions permanents del Museu Nacional d’Art Modern.
La 5ª planta està dedicada a l’art modern, des de començaments del segle XX fins al 1960, destacant especialment els treballs de Matisse, Picasso Kandinsky o Miró.
A la 4ª planta és possible realitzar un recorregut a través de les obres contemporànies realitzades des de 1960 fina a l’actualitat, entre les que abunden els treballs minimalistes i conceptuals.
L’edifici del Centre Pompidou és un dels més extravagants de París degut a els conductes d’aire, canonades, ascensors i escales mecàniques pintades de colors que es troben situats a l’exterior de l’edifici.
Horari: De dimecres a dilluns: de les 11:00 a 21:00 hores.
Taller de brancusi: Tots els dies de 14 a 18 hores (excepte els dimarts i ’1 de maig).
Preus (2025):
Adults: 18 € Persons entre 18 i 25 anys: 15 € Menors de 18 anys: entrada gratuïta. Primer diumenge del mes a partir de les 15:30 hores: entrada gratuïta. Entrada gratuïta amb Paris Pass i Paris Museum Pass.
Transport:
Metro: Rambuteau línia 11, Hôtel de Ville línies 1 i 11, Châtelet línies 1, 11 i 14. RER: Châtelet – Les Halles Autobús: línies 29, 38, 47 i 75.
El Museu Picasso, ubicat a l’Hotel Salé, exposa obres de Picasso realitzades en diferents èpoques, destacant especialment una extensa col·lecció d’escultures.
Inaugurat al 1985, el museu compta també amb mils de documents i fotografies que van pertànyer a Picasso. A l’actualitat el Museu Picasso és un important centre d’estudi sobre la vida i obra de l’artista.
L’Hotel Salé, ubicat a l’històric barri de Le Maráis, és un preciós edifici construït entre 1656 i 1659 que abans d’allotjar el Museu Picasso va ser utilitzat com a Ambaixada de la República de Venècia, institució per a joves i Escola d’Arts i Manufactures.
La col·lecció del museu està formada per més de 200 pintures, 150 escultures, quadres de relleu, ceràmiques, dibuixos, gravats i manuscrits creats per l’artista.
El museu també posseeix diferents obres que Picasso va col·leccionar al llarg de la seva vida, procedents tant d’alguns amics com Matisse, Miró o Derain, com d’alguns mestres que admirava, com és el cas de Cézanne, Rousseau o Degas.
Situat al cor de Montmartre, l’Espai Dalí presenta una exposició permanent en el que es mostren algunes de les obres del mestre del surrealisme, prestant especial atenció a les seves escultures i gravats.
En el peculiar museu es possible contemplar més de 300 obres de Salvador Dalí, entre les que destaquen especialment les escultures de les imatges més surrealistes de l’artista, tals com el “Elefant espacial” o els “Rellotges tous”
Algunes parts del museu estan dedicades als gravats en els que l’artista català retratava els principals temes de la literatura, la mitologia, la història i la religió, aportant-les un punt de vista molt especial.
A través d’exposicions de l’Espai Dalí és possible viatge fina al colorit món fantasmagòric en el que va viure immers el gran artista català i quedar fascinat davant de les seves peculiars creacions.
La Sainte Chapelles és una església d’estil gòtic construïda entre 1242 i 1248 per albergar les relíquies de la Passió de Crist, composades per la Corona d’Espines i un tros de la Santa Creu.
Amb la compra de les Sagrades Relíquies als emperadors de Constantinoble, Lluís IX va aconseguir que el prestigi de París creixés a nivell mundial, convertint-se en la segona capital de la cristianitzat. Les relíquies van costar el triple que la construcció de l’església.
El santuari és de dues plantes; a la capella superior només podien accedir-hi el rei i els seus alligats, i va ser el lloc en que es van col·locar les relíquies. La capella inferior, molt més discreta i menys lluminosa, era el lloc de culta del personal del palau.
Tot i que durant el període revolucionari, la Santa Chapelle va patir nombroses destrosses, les valuoses vidrieres van aconseguir mantenir sa i estalvi gràcies a que van ser cobertes per grans arxivadors.
Tot i que va ser construïda com un reliquiari, en l’actualitat no guarda cap de les relíquies que albergava abans, sinó que les que van sobreviure a la Revolució van ser depositades al Tresor de la Catedral de Notre Dame.
La capella superior de la Sainte Chapelle va ser construïda com un reliquiari monumental, pel que està decorada sumptuosament amb escultures i enormes vidrieres que inunden l’estança de de llum i color.
Les 15 vidrieres que en prou feines deixen espai a les escasses parets, estan compostes per 1.113 escenes que narren la història de la humanitat, des del Gènesis fins a la Resurrecció de Crist.
La capella inferior, molt més modesta que la capella superior, està presidida per l’estàtua de la Verge, patrona dels santuari. La decoració policromàtica de l’interior, on predominen el color vermell i el blau tracta de reproduir la decoració medieval original.
L’absis de l’esquerra encara es conserva un fresc de l’Anunciació realitzat al segle XIII, que compon el mural més antic de la ciutat.
Tot i que no es pot comparar a la Notre Dame, la Sainte Chapelle és una joia d’art gòtic, essent considerada una de les obres cimeres de l’arquitectura gòtica, i la seva construcció a base de vidrieres resulta molt peculiar, pel que no acostuma a defraudar als visitants.
Des de l’1 d’abril fins al 30 de setembre: de 9:00 a 19:00 hores. De l’1 d’octubre al 31 de març: de 9:00 a 17:00 hores.
Preu:
Adults: 19 €. Els dimecres: 13 € Menors de 18 anys i Ciutadans de la UE entre 18 i 25 anys: entrada gratuïta. Tiquet combinat Sainte-Chapelle + Conciergerie: 25 €. Els dimecres: 20 € Entrada gratuïta amb Paris Pass i Paris Museum Pass.
Construit com a residència reial i seu del poder de la monarquia francesa, al 1392 l’edifici de la Conciergerie va ser convertit en una de les presons més dures de l’època.
Durant el recorregut a través de la Conciergerie es pot veure una petita reconstrucció de les presons revolucionàries, en les que s’aprecien les diferents condicions en les que vivien les persones pobres, que dormien al terra, i les més adinerades, que disposaven de llits, mobiliari i inclús alguns servents.
Existeix una reconstrucció molt detallada de la cel·la en la que es va recloure a maria Antonieta després del seu intent de fuga, després del qual situaren a unes guàrdies a la seva pròpia cel·la.
Durant els anys en que la Conciergerie va funcionar com a institució penitenciària van ser executats més de 2.700 presos, entre els que es trobaven alguns personatges cèlebres.
Si s’entra a visitar amb el tiquet combinat de la Sainte Chapelle es pot entrar-hi per conèixer les condicions en les que vivien mils de persones abans de se executats a la Plaça de la Concòrdia. Però si s’ha de pagar entrada per la Conciergerie no val la pena.
Adults: 13 € Menors de 18 anys i ciutadans de la UE entre 18 i 25 anys: entrada gratuïta. Persones amb mobilitat reduïda i acompanyant: entrada gratuïta. Entrada gratuïta amb Paris Pass i Paris Museum Pass.
Dissenyats al 1612 sota les ordres de Maria de Médicis cansada de la vida al Louvre, va decidir ordenar la construcció d’un palau a la italiana fet al seu gust, els Jardins de Luxemburg són els jardins més cèntrics, populars i bonics de París.
Amb el pas dels tremps es van anar adquirint els terrenys més pròxims al palau per a l’ampliació dels jardins, els quals va arribar a la seva màxima dimensió al 1792. Els següents propietaris del palau van realitzar alguns canvis als jardins, que van quedar en abandonament en diverses ocasions.
Amb l’esclat de la Revolució Francesa el Palau va acabar convertint-se en una presó, mentre que durant la II Guerra Mundial va ser utilitzat com a caserna pels alemanys, que van construir un búnquer al jardí.
Els Jardins de Luxemburg són un dels indrets més populars de la ciutat tant per als parisencs com per als turistes, que poden trobar un lloc de descans merescut després de passejar per tota la ciutat. Entre les nombroses estàtues i escultures que s’hi allotgen, és possible trobar centenars de cadires de metall en les que relaxar-se i gaudir de la tranquil·litat.
Es tracta d’un espai agradable, replet de plantes i arbres, en que a part de relaxar-se, també es poden realitzar altres activitats com jugar a tennis o a la petanca, realitzar cursos d’arboricultura, o escollir l’apicultura per aprendre a tractar les abelles de la gran rusc que habita al jardí.
Entre les diferents àrees de joc per als més petits destaca l’estany situat juntament al Palau de Luxemburg, en que es poden llogar petites barques de vela per a manejar-los amb una vara, com es feia en els vells temps. Al parc també hi ha un teatre de marionetes.
RER: Luxembourg, línia B. Metro: Notre-Dame-des-Champs, línia 12.
Palais Garnier
L’Òpera Nacional de París és un imponent edifici d’estil neobarroc del segle XIX que va inspirar la coneguda obra “El Fantasma de l’Òpera”.
Situada al Palau Garnier, l’Òpera Garnier juntament amb l’Òpera de la Bastilla, conforma l’Òpera Nacional de París.
Després de la decisió de Napoleó III de crear un nou edifici per a l’òpera, es va organitzar un certamen en el que més de 170 arquitectes presentaren els seus projectes. Finalment el jove arquitecte Charles Garnier va ser el que va aconseguir portar a terme el disseny de l’edifici.
Els treballs de construcció de l’edifici van començar al 1860, però no es veurien finalitzats fins al 1875 degut a diverses complicacions com la falta d’estabilitat del terreny, la guerra de 1870 o la caiguda del règim imperial.
Finalment, després de l’elaborat treball realitzat per 14 pintors i artesans i 73 escultors, al 1875 es va inaugurar l’edifici, inauguració que no es va convidar al propi arquitecte per haver tingut tracte amb Napoléo, pel que va haver de costejar-se una entrada i col·locar-se en segon pla.
Durant el recorregut pel Palau Garnier es pot contemplar el luxe i l’opulència que envoltava a les persones que acudien a l’òpera, no només a gaudir de l’espectacle, sinó també per a veure i ser vistos.
Alguns dels punts que criden més l’atenció de l’edifici són els “fovers”, vestíbuls en les que els espectadors passejaven durant els entreactes, els quals estan ricament decorats amb pa d’or i preciosos mosaics.
La sala dels espectacles, decorada en tons vermells i daurats, està il·luminada per una enorme aranya de vidre que il·lumina el curiós sostre que sembla decorat per les estranyes pintures realitzades per un nen petit. Crida l’atenció també la mida petita sala, que només compta amb 1.990 seients de vellut vermell, si es compara amb les vastes dimensions de l’edifici, que ocupa 11.000 m2.
Probablement un dels elements que més atenció s’endú de l’edifici sigui la gran escala de marbre blanc amb una balustrada de marbre verd i vermell que uneix els dos nivells.
L’òpera Garnier es pot visitar per lliure o amb visita guiada (només amb anglès i francès, i duren 90 minuts), pel que és més pràctic fer la visita per lliure.
Situat al cor històric de París, el barri de Le Marais (l’aiguamoll) era una zona pantanosa abans de transformar-se en un dels districtes més cosmopolites i de mode de París.
Després de la construcció del Place Royale (actual Place des Vosges), la zona va començar a atreure a les classes més selectes de la societat, que van construir les més exquisides residències i palauets. En l’actualitat encara es poden visitar alguns d’ells convertits en museus, com és el cas del Museu Carnavalet, el Museu Picasso, el Museu Cognacq-Jay o la Casa de Víctor Hugo.
Avui en dia el barri continua essent una zona molt agradable i tranquil·la en la que es pot trobar una gran varietat de restaurants i botigues. A la zona resideix la comunitat jueva més gran d’Europa, a més de conformar el barri gai de la ciutat.
Barri Le Marais
Place des Vosges
Inaugurada al 1912 amb la festa de celebració del matrimoni entre Lluís XIII i Anna de Habsburg, és la més antiga de París.
Amb unes dimensions de 127×140 metres, la plaça està envoltada per un conjunt de 36 pavellons de maó vermell construïts de forma simètrica. Al centre de la plaça es troba un agradable jardí replet de til·lers, decorat amb algunes fonts i un estàtua eqüestre de Lluís XIII.
A la planta baixa dels pavellons se situen alguns cafès i diferents botigues d’art.
Place des Vosges
Casa de Víctor Hugo
Al nº 3 de la Plaça des Vosges es troba la que va ser la casa de Víctor Hugo entre els anys 1832 i 1848. Es tracta d’un apartament organitzat seguint les tres principals etapes que van articular la vida de l’escriptor: la seva història abans, durant i després de l’exili.
Es tracta d’un apartament perfectament decorat i moblat que ofereix visita gratuïta, pel que s’hi pot dedicar uns minuts per recorre’l.
El Père Lachaise és un dels cementiris més famosos del món, a més de ser el més gran per veure a París, en el que descansen molts personatges cèlebres com les grans cantants Maria Callas (aquí van descansar les seves cendres, però actualment únicament es pot veure una placa commemorativa) o Edith Piaf compositors com Chopin. Aquí també hi ha la tomba del cantant Jim Morrison (líder de The Doors) que és una de les més famoses del cementiri i sempre està plena de records i regals.
Altres tombes més apreciades és la de l’escriptor, poeta i dramaturg Oscar Wilde, que té una figura d’un àngel despullat, amb les ales desplegades i que està protegida per un vidre, ja que els fans es pintaven els llavis i marcaven la tomba amb un petó.
Per trobar les tombes més famoses es pot comprar un mapa en un quiosc situat a prop de l’entrada.
Transport:Metro: Philippe Auguste i Pere Lachaise, línies 2 i 3.
Galeries Lafayette
Les Galeries Lafayette Haussmann és un dels centres comercials més famosos i bonics del món. Les seves 7 plantes distribuïdes de forma circular semblen un teatre gràcies a la seva enorme cúpula de colors, a més de tenir un terrat en la que gaudir d’una de les millors vistes del centre de París gratis.
A l’interior d’estil art nouveau, es pot trobar infinitat de marques i preus raonables, una secció gourmet per a comprar productes típics francesos i una zona de restaurants i cafeteries de bona qualitat.
Un dels millors moments per visitar-lo és per Nadal, moment en el que els seus increïbles aparadors semblen cobrar vida i un gran arbre de Nadal a l’interior marca la diferència sobre la resta de decoracions nadalenques de la ciutat.
Des de l’antiguitat la regió fou colonitzada per diversos pobladors (grecs, ibers, lígurs i gals). Els romans hi fundaren la ciutat de Narbo Martius (Narbona), que donà nom a la província Narbonense.
En el segle V els visigots feren de Tolosa una capital importantíssima, i conservaren l’essencial de la cultura antiga. A Arbuna (Narbona), els àrabs provaren d’establir un poder islàmic-cristià, però la invasió franca de Carles Martell desbaratà aquesta possibilitat. A la fi del segle XII a l’inici del XIII el comtat de Tolosa fou el centre d’una important renovació social. La croada contra els albigesos fou una guerra heroica i despietada: la civilització occitana fou anihilada, i Catalunya perdé els seus interessos polítics al nord de les Corberes. A partir del 1271, any en què les terres de la regió foren annexades a la corona de França, el Llenguadoc visqué una vida provinciana especial i gaudí d’un estatut benèfic. Durant la Guerra dels Cent Anys, la revolta dels tuchins es va alçar contra les guarnicions d’anglesos i gascons que els atacaven.
Després d’haver estat, a l’edat mitjana, la terra del catarisme, fou, durant el segle XVI, un lloc de presència protestant. L’intriga del governador, Enric II de Montmorency (1595 – executat a Tolosa el 30 d’octubre del 1632), contra el Cardinal Richelieu i el poder central (1632), i la seva lluita contra els protestants, a més de la guerra religiosa i social dels camisards del 1702, ensangonaren el país fins al segle XVIII. El 1907 també hi hagué una important revolta de viticultors.
La seva escassa superfície i la seva quasi innumerable llista d’atractius converteixen a Nîmes en un lloc ideal per a realitzar una visita d’un dia, que serà intensa, doncs el llegat de l’Imperi Romà aquí, la convertit en un dels grans referents a nivell europeu.
Poques ciutats alberguen tant en tan poc espai i Nîmes és, en aquest aspecte, una autèntica privilegiada. Se li pot dedicar tot el temps que es vulgui, doncs quan més millor.
Arenas de Nîmes
Amfiteatre de Nîmes
Tot i que no és com el Coliseu de Roma, l’amfiteatre de Nîmes és realment gran i impressiona a simple vista. Mesura 133 metres de llarg per 101 d’ample, amb un altura de 21 metres i un estat de conservació excel·lent, que li atorguen l’honor de ser el circ romà millor conservat del món.
A més, allí es congregaven fins a 25.000 persones per presenciar combats de gladiadors i altres espectacles que avui han donat pas a concerts, i per desgràcia, nombroses “corridas de toros”. L’aforament actual passa per poc les 16.000 persones.
Arenas de Nîmes
Però la seva utilitzat no ha estat sempre la mateixa i durant l’Edat Mitja, Les Arenas de Nîmes van servir de fortalesa i al seu interior hi havia inclús, nombroses cases privades i fins i tot una església petita que va se enderrocada a la última restauració.
Horari: Obert tots els dies excepte els festius nacionals, des de les 9 hores, i el tancament varia segons l’època de l’any, al juliol i agost tanca a les 21 hores.
Preu: Adults 9 €. De 7 a 17 anys 3 €.
Hi ha una entrada combinada Arenas + Maison Carreé + Torre Magna, 14,50 €. De 7 a 17 anys 6,50 €.
El Musée de la Romanité està ubicat en un dels edifici més moderns i cridaners de Nîmes i, encara que només sigui per veure les seves parts públiques, val la pena apropar-se a aquest edifici que es va inaugurar l’any 2018.
Jardins i façana del Musée de la Romanité
L’origen del museu es deu al descobriment d’uns mosaics romans que avui es veuen exposats al seu interior, juntament amb centenars de peces que detalles a la perfecció el passat romà de Nîmes. Però el seu exterior val la pena visitar-lo, doncs la façana metàl·lica i ondulada, situada davant de l’imponent amfiteatre romà, dóna pas a una reconstrucció del que era l’entrada del santuari de la fon que va donar origen a la ciutat, i darrera d’ell, un bonic jardí ideal per donar-se un respir durant el que pot ser un dia intens a Nîmes.
Després de les Arenes, la Masion Carrée és el monument més emblemàtic de Nîmes, que apareix de sobte pels carrers del centre històric de la ciutat.
Maison Carrée
Destaca el seu gran estat de conservació, cosa gens habitual per la seva antiguitat (segle I) i és degut a que ha estat ocupada des del segle XI (edat Mitja) i ha estat utilitzat per funcions tan diverses com les de cavalleria, església o museu.
La seva estructura és rectangular, amb una gran escala d’accés a la façana principal, que en el seu moment s’ubicava davant el Fòrum i com a curiositat, les teules que avui es veuen, van se fetes a mà una a una amb la finalitat de seguir el model original durant la seva restauració.
Maison Carrée il·luminada de nit
Si s’ha estat a Roma, pot ser que soni alguna cosa la Maison Carrée, doncs està inspirada en els temples de Mart el Vengador i Apolo, ambdós a Roma.
Horari: Obert tots els dies excepte els festius nacionals, des de les 9:30 hores, L’horari de tancament varia en funció de l’època de l’any, els mesos de juliol i agost tanca a les 20 hores.
Preu: 6,50 €. De 7 a 17 anys 3,50 €.
Hi ha una entrada combinada Arenas + Maison Carreé + Torre Magna, 14,50 €. De 7 a 17 anys 6,50 €.
Cathédrale de Saint-Castor
La Catedral de Saint-Castor, del segle XI i d’origen romànic tot i que amb barreja de gòtic, apareix enclavada en una petita plaça al casc històric de Nîmes.
Es diu que la seva construcció es va aixecar sobre un antic temple romà, no obstant, el que de veritat impressiona al veure-la, és la seva capacitat per a reinventar-se, havent patit dues destruccions durant la guerra. D’aquí la seva barreja d’estil romànic i gòtic, coincidint amb ambdues reconstruccions.
Catedral de Saint-Castor de Nîmes
Respecte a la seva façana i el seu interior, es poden veure frisos bíblics que estan considerats alguns dels més rellevants d’estil romànic de tota França.
Tot i que la seva mida no impressioni a simple vista com si ho fan catedrals com la de París, doncs el cert és que la Catedral de Saint-Castor poc té a veure amb altres grans obres religioses, el seu valor històric és clau i aquesta ha de ser una parada imprescindible durant la visita de Nîmes.
Jardins de la Fontaine
Els Jardins de la Fontaine es van crear durant el segle XVIII en un gran complex que en aquella època aglutinava el Temple de Diane i la imponent Torre Magna i avui s’han convertit en un dels principals jardins públics del continent. De fet aquests van ser els primers jardins públics d’Europa.
Jardins de la Fontaine
Torre Magna
Enclavada a l’extrem més alt dels Jardins de la Fontaine, des d’on obtenen les millors vistes de Nîmes.
La Torre Magna era la més alta de l’antiga ciutat romana de Nîmes i des d’allí es dominava tota la ciutat. La imatge segueix essent la mateixa d’avui en dia, pujant pel les escales estretes i accedint a un petit balcó, apareix de sobte la ciutat als peus, amb les Arenes al fons.
Torre Magna
Tot i que antigament era la més alta, avui encara mesura 32 metres d’alçada.
Horari: Obert tots els dies excepte els festius nacionals, des de les 9:30 hores, L’horari de tancament varia en funció de l’època de l’any, els mesos de juliol i agost tanca a les 20 hores.
Preu: 4 €. De 7 a 17 anys 1,50 €.
Hi ha una entrada combinada Arenas + Maison Carreé + Torre Magna, 14,50 €. De 7 a 17 anys 6,50 €.
Temple de Diane
Aquestes ruïnes romanes situades a un extrem dels Jardins de la Fontaine són un dels llocs més misteriosos de Nîmes.
Són un misteri perquè tot i que hi ha molts estudis, encara bo es coneix la funció a la que estava destinat aquest temple, ni tampoc l’origen del seu nom, tot i que alguns d’aquests estudis parlen que el Temple de Diane pogués haver estat una biblioteca.
El que si se sap és que durant l’Edat Mitja es va utilitzar aquest temple com església, que va ser quasi destruïda durant les Guerres de la Religió de França durant el segle XVI i que el que queda avui és una petita part d’aquell gran Temple.
Temple de Diane
Porta d’August
Tot i que de vegades passa desapercebuda, la Porta d’August és una verdadera joia, i és que aquesta porta data del segle I a.C. i va formar part dels sistema d’accés a la ciutat, que el formaven un total de 14 portes al voltant d’una gran muralla. Juntament a ells es va trobar una estàtua de bronze de l’emperador August i d’aquí ve el seu nom.
Juntament amb la Porta de França, són les dues úniques restes que queden d’aquell sistema emmurallat de Nîmes.
Però el més interessant és que, per aquí passava l’antiga Via Domitia, la gran calçada romana que comunicava el nord d’Itàlia al Piemonte amb la Península Ibèrica.
Va ser construït a principis del segle I d.C., en època d’August, i tenia capacitat per a unes 10.000 persones. Ja a l’exterior és espectacular el seu mur, que manté íntegre amb els seus 103 metres de llarg, 37 d’altura i quasi 2 de gruix.
A l’interior, aquest mur donava a l’escenari i tenia molta decoració amb columnes i estàtues d’emperadors i déus, actualment té un sostre afegit de vidre i metall que substitueix l’original romà. Sota les graderies, en diferents habitacions es poden veure, mitjançant projeccions, els personatges que han anat passat pel teatre al llarg de la història.
Al costat del teatre hi ha les ruïnes del temple, consagrat al culte de l’emperador.
Durant l’estiu s’hi fa el famós festival de música clàssica i òpera Chorégies de Orange.
Horari:
Gener, febrer, novembre i desembre: de 9:30 a 17:00 hores.
Març i octubre: de 9:30 a 17:30 hores.
Abril, maig i setembre: de 9:00 a 18:00 hores.
Juny, juliol i agost: de 9:00 a 19:00 hores.
Preu: Teatre + Museu: 11,50 €. De 7 a 17 anys 9,50 €.
Està inclòs en l’entrada del teatre, és molt interessant de veure i no es tarda massa. Està en una bonica mansió del segle XVII, just davant del Teatre, i recorre la història de la ciutat des dels seus orígens fins al segle XIX. Són molt recomanables les sales dedicades al món romà, en les que es pot veure el famós Mosaic dels Centaures, descobert al 1994, i les restes de tres cadastres gravats en marbre, descoberts al 1949. També hi ha relleu que decoraven el mur del Teatre, diverses escultures i inclús una columna.
La resta de sales tenen pintures d’èpoques més modernes i teles provençals.
Construït a principis del segle I d.C., amb roca calcària, i és un dels millors exemples d’aquest tipus de construccions romanes. Està situat en el que era la Via Agrippa, que era una xarxa de quatre camins que unien diferents llocs de la Galia. Els seus baix relleus representen diverses victòries de les legions romanes i en la seva cara nord tenia una inscripció dedicada a l’emperador Tiberi, que el va reconstruir. Són característiques les seves columnes corínties.
Arc de Triomphe d’Orange
Portique ouest du Forum
Es tracta d’una de les parets de la principal plaça de la ciutat romana, el fòrum, que donava a un dels carrers principals, el Cardo Maximus. Es troba a la rue Pontillac, part de la qual és un conjunt gal·loromà i renaixentista declarat monument històric. Aquest carrer era, en època medieval, un conducte d’aigües residuals anomenat “Pontilles”, d’aquí el seu nom.
Porta oest del Fòrum
Cathédrale Notre-Dame-de-Nazareth
Va ser construïda a principis del segle XII i reconstruïda diverses vegades al llarg de temps. Les seves entrades estan una mica amagades, doncs està rodejada d’edificis antics, destacant la de la façana sud. L’interior també és molt bonic.
Es tracta d’una zona boscosa des d’on s’obtenen vistes de la ciutat i del Teatre Antic, i té aquest nom en homenatge a un bisbe que va evangelitzar la Galia. Al cim hi ha restes romanes i ruïnes del castell dels prínceps de Nassau Orange.
El Palau Papal (Palais des Papes) és el gran símbol de la ciutat d’Avignon i un dels motius per visitar la ciutat.
Palau Papal d’Avignon
La història està marcada per la religió des del segle IV, durant el període conegut com el Papat d’Avignon, una etapa en que fins a set Papes van residir aquí entre els anys 1309 a 1377 en un intent per eludir la inseguretat de Roma.
Tal és la importància de la ciutat que, Avignon va pertànyer al Vaticà fins al 1793, moment en que va passar a formar part de França i el Palau va perdre importància, servint per a altres funcions, com la de presó.
Pel que fa la visita, el Palau dels Papes està format en realitat per dos palaus, el Palais Vieux, manat pel papa Benet XII i el més nou, el Palais Neuf, construït per Climent VI.
Avui en dia es poden visitar diverses estances del Palau Papal, així com tenir les vistes d’Avignon des de les seves terrasses en una visita al voltant de la història de la religió a Europa.
Horari: Tots els dies de 10 a 17 hores.
Preus:
Palais des Papes + Pont Saint Bénézet: 14,50 €.
Palais des Papes + Jardins: 14,50 €.
Palais des Papes – Point Saint Bénézet + Jardins: 17 €.
El Pont d’Avignon (Pont Saint-Bénézet) és un juntament amb el Palau del Papes, un altres de les grans icones de la ciutat.
El primer que es veu del pont és que no arriba fins al final, és un pont que acaba a la meitat del riu, pel que avui és únicament un monument històric, que no és poc. Però tot i que avui només es vegi un petit tram, el Pont d’Avignon tenia una longitud de 900 metres i connectava Avignon amb la veïna Villeneuve-lès-Avignon, creuant diversos trams del riu Roina.
Pont Saint-Bénezét d’Avignon
El pont va ser de fusta en els seus inicis, però posteriorment es va acabar construint-lo de pedra, que és el que avui coneixem. Bé en realitat, avui només veiem un petit tram del pont, perquè després de diversos desploms, es va acabar abandonant al 1660.
El pont es pot veure des de varis punts al voltant del riu i també hi ha unes magnífiques vistes des dels propers Jardins des Doms. De fet són uns dels llocs més bonics de Avignon.
Si es vol accedir al pont i visitar el tram que segueix en peu, cal pagar una petita entrada.
Cathédrale de Notre-Dame-des-Doms
Des del segle XII i d’estil romànic en el seu origen, la Catedral d’Avignon, posteriorment ha patit diverses restauracions que fan que la façana i l’interior tinguin una curiosa barreja d’estils, coronada a més, per una enorme estàtua daurada de la verge.
Catedral i Palau Papal d’Avignon
Tot i que la seva mida és enorme, queda eclipsada per està al costat del Palau dels Papes i, si bé és cert que en comparació amb altres monuments històrics d’Avignon, la Catedral de Notre-Dame-des-Doms no té tanta importància, val la pena donar-li un cop d’ull i veure el seu interessant pòrtic d’entrada i els mausoleu del Papa Joan XXII.
Horari: De dimarts a diumenge de 8:30 a 17:30 hores.
Petit Palais
Un altre dels grans llocs d’Avignon és el Petit Palais, part del conjunt declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Aquest palau va ser construït al 1320 i va ser utilitzat com a residència dels bisbes i cardenals durant varis segles. També es va utilitzar com a fortalesa per a protegir-se dels atacs.
Petit Palais d’Avignon
El Petit Palais es troba prop del Palau Papal i es pot visitar de forma gratuïta i gaudir, entre les seves quasi 1.000 obres d’art, de l’obra “La Verge i el nen” del mestre Botticelli.
Muralles d’Avignon
Les muralles d’Avignon rodegen la ciutat d’Avignon des del segle XIV i deixen clar que la ciutat d’Avignon era una fortalesa en si mateixa, de la que avui encara queden en peu (i protegides com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) 16 portes i unes 40 torres.
Les muralles tenen uns murs imponents, amb més de 3 metres d’amplada i 8 metres d’altura, amb vàries torres de vigilància al voltant dels més de 4 quilòmetres de longitud.
Les torres més interessant i espectaculars són la Tour des Chiens i la Tour du Chatelet, mentre que entre les portes, destaquen la Porte du Rocher l la Porte de Rhone.
Muralles d’Avignon
Rue de Teinturiers
Un dels carrers amb més encant d’Avignon és la Rue de Teituriers, que va ser el lloc on es van instal·lar la majoria d’empreses tèxtils de la ciutat, dedicades al tenyit dels teixits, d’on avui pren el nom del carrer.
Encara queden alguns molins hidràulics que, tot i que en desús, donen un aire pintoresc al carrer, que amb el seu paviment de llambordes, el seu diminut canal de la Sorgue i les seves petites cases de pedra als costat, s’ha erigit com un dels llocs més fotogènics de la ciutat.
Rue des Teinturiers
Altres llocs d’interès d’Avignon
Altres llocs d’interès d’Avignon, poden ser:
La Basílica de Saint-Pierre, d’estil gòtic i que data del segle XIV.
La Plaça el Rellotge (Place de l’Horloge) en ple centre d’Avignon, és una de les places més boniques de la ciutat i l’anomenen així pel gran rellotge que hi ha des del segle XIV, tot i que ha estat utilitzada per diversos usos, com per exemple com a plaça de mercat. Avui desenes de petits locals omplen d’encantadores terrasses el seu espai.
Si es necessita camina de forma més relaxada, els Jardins des Doms són un bon lloc, des d’on, a més, s’obtenen bones vistes del famós Pont d’Avignon.
El Museu Calvet, molt poc conegut, però en el que s’exposen objectes que expliquen la història d’Avignon en diferents èpoques i que a més, és gratuït.
Un creuer pel Roina, en el que es pot gaudir de l’Illade la Barhtelasse, la illa fluvial més gran d’Europa.
Encara que la història d’Arles es remunta a la fundació grega al segle VI a.C. (amb el nom de Theline), la ciutat va ser conquerida successivament pels celtes (que rebategen la ciutat amb el nom d’Arelate) i posteriorment, pels romans. Això ocorre el 123 a.C.
No obstant això, és durant la segona meitat del segle I a.C. quan la ciutat prosperarà d’una forma molt important. És aquesta una època en què Juli Cèsar es bat en guerra civil contra Pompeu. La ciutat d’Arles dóna suport a Juli Cèsar, que surt victoriós de la contesa. Com a agraïment, Juli Cèsar transfereix bona part de les possessions de Massalia (l’actual Marsella), que havia donat suport a Pompeu, a Arelate. I no només això, sinó que la ciutat rep el títol de colònia, que encara que ara podria semblar pejoratiu, en temps de Roma era una distinció especial que permetia l’establiment en ella dels veterans legionaris, ja retirats de les seves funcions. Aquestes colònies eren dotades de tot tipus de grans monuments arquitectònics com a agraïment a la tasca desenvolupada durant tants anys pels veterans. En aquest sentit, teatres, termes, amfiteatres, circs i altres edificis d’importància eren construïts per al gaudi dels seus ciutadans.
Durant uns 400 anys, la Colònia Ivlia Paterna Arelatensivn Sextanorvm va ser una de les més importants de les Gàlies, arribant el seu moment de màxima esplendor a la fi del segle V, quan l’Emperador Constantí el Gran la considera la seva ciutat favorita, passant-hi llargues temporades i dotant-la de nous i bells edificis, com les famoses Termes de Constantí, les ruïnes encara es mantenen parcialment en peu.
Un segon moment de relatiu esplendor el trobem ja a l’Edat Mitjana, ja que la ciutat es troba enmig d’alguna de les rutes comercials més importants de l’època, però també de la ruta jacobea. Alguns dels monuments més importants a veure a Arles corresponen ja a aquest moment, com la preciosa Catedral de Sant Tròfim que tindrem l’oportunitat de conèixer.
Amfiteatre d’Arles
Cathédrale de Sant Tròfim
A la Place de la Republique, veritable i tranquil epicentre d’Arles, ja que no només és la seu de l’Ajuntament sinó que aquí es troben alguns dels monuments més importants d’Arles. La plaça és veritablement escència, enmig està ubicat l’antic obelisc que antigament es localitzava l’espina del circ romà de la ciutat, al davant, la bonica façana de l’Ajuntament o Hotel de Ville, ens els soterranis de la qual es troben els criptopòrtics, i a la dreta, el gloriós pòrtic d’entrada a la Catedral
La Catedral de Sant Tròfim, amb la façana romànica de la qual passa no només per ser un dels exemples més notables del romànic provençal, sinó de tot el romànic mundial. Sens dubte, entre els 3 o 4 monuments que tot visitant té que veure a Arles hi ha la catedral de Sant Tròfim. La portalada explica la història de l’apocalipsi. La representació del Judici Final és realment èpica i igualment destacable és el preciós pantocràtor enmandorlat, envoltat de les figures que representen els evangelistes. És aquesta una de les escultures més boniques de tot l’art romànic. Altres escenes bíbliques així com la representació de sants que tenen especial relació amb la ciutat d’Arlés completen la fenomenal portalada.
Dins de l’església, de bella factura romànica, i de tres naus (major la central) per visitar posteriorment al claustre de Sant Tròfim, que suposa un altre dels moments cimera de la visita a la ciutat. Encara que només dues de les galeries corresponen al període romànic, aquestes són d’una sorprenent i delicada bellesa, destacant les seves belles columnes culminades amb bonics capitells decorats. Per descomptat, Sant Tròfim suposa un dels monuments més extraordinaris de la història de l’art romànic.
Catedral de Sant Tròfim
Detalls escultòrics de l’entrada principal de la Catedral de Sant Tròfim
Detalls escultòrics de les columnes de la Catedral de Sant TròfimClaustre de la Catedral de Sant Tròfim
Criptopòrtics
Es tracta dels criptopòrtics, que es van construir per sota del fòrum romà i que tenen la seva entrada al mateix Hotel de Ville.
El Fòrum Romà d’Arelate es trobava a l’actual plaça del Fòrum, veïna a la plaça de la República. Segons sembla, el fòrum es va construir en un vessant que havia de ser fonamentat. Per això es van construir aquesta sèrie de misteriosos i foscos passadissos, de forma quadrangular, però amb diverses ramificacions que donen lloc a diferents cel·les. D’aquesta manera les galeries del sud es troben a nivell de la plaça de la República i les galeries nord, per sota de la Plaça del Fòrum. Això passa a la fi del segle I a.C.
Els criptopòrtics són unes estancs fosques i humides que podrien haver estat utilitzades com a magatzem i fins i tot on es podrien haver ubicat els esclaus. La veritat és que no està clara la seva missió exacta, més enllà de ser necessària com a fonaments del Fòrum Romà.
Horari: Tots els dies de 9 a 18 hores. A l’estiu tanca a les 19 hores.
Preu: 5 €. Els menors de 18 anys tenen l’entrada gratuïta.
Criptopòrtics d’ArlesCriptopòrtics d’Arles
Teatre i Amfiteatre romà
Com la majoria de monuments romans es va construir a partir de l’últim terç del segle I a.C. com a recompensa per la valentia i fidelitat demostrada pels veterans durant els seus anys de servei a Roma.
Encara que, per descomptat, el Teatre Romà d’Arles no resisteix comparació amb el Teatre d’Orange, no deixa ningú indiferent, amb una càvea de 102 metres que hauria donat cabuda a uns 10.000 espectadors. Per desgràcia no queda en peu el gran mur de l’escena, com sí que veurem al Teatre Romà d’Orange, i la sèrie de columnes que solien localitzar-se per davant de l’escenari han desaparegut també, gairebé del tot. No obstant això, el Teatre d’Arles, amb les seves 33 fileres de seients a la càvea, segueix sent un lloc evocador. Igual que altres recintes d’aquesta índole, el Teatre Romà d’Arlés va estar en funcionament fins al segle V, moment en què el Cristianisme es va convertir en religió d’estat i el teatre, així com altres espectacles pagans, és va prohibit.
Ni cinc minuts separen el Teatre de l’Amfiteatre Romà d’Arles, sens dubte el més impressionant dels monuments romans que cal veure a Arles, i motiu suficient per visitar aquesta bonica ciutat.
Conegut també com les Arenes, l’Amfiteatre de Arlés té com a referència i model d’inspiració al Coloseo de Roma. Correspon a una època una mica posterior, doncs la seva construcció s’inicia a finals del segle I d.C., és a dir, uns 100 anys després del teatre.
Segons sembla, aquest recinte oval podia albergar fins a 25.000 espectadors, distribuïts en dos nivells, a diferència de l’Amfiteatre de Roma o el de Nimes, on els espectadors eren distribuïts en tres nivells. Com no podia ser d’una altra manera, els dos nivells no es comunicaven, de manera que en el nivell inferior es podien situar, únicament, els màxims dignataris de la ciutat.
Els combats entre gladiadors eren dels més apreciats per la població romana, encara que a diferència del que sol pensar-se, aquests combats eren a primera sang i no a mort. És a dir, quan un dels contendents feria d’una forma important a l’altre, es donava per acabat el combat. És una època on existeixen veritables escoles de gladiadors, sovint formats per esclaus. Aquestes escoles eren una inversió per a qui les tenia i només en el cas que algú pogués comprar l’alt preu d’un d’aquests esclaus, es podia celebrar un combat a mort. Però aquests eren casos excepcionals. També se celebraven en els amfiteatres romans altre tipus d’espectacles, incloses batalles navals i espectacles amb animals exòtics, motiu pel qual se solia construir un decorat que mimetitzés el lloc de procedència del bestiari.
A mitjan segle XVI deixen de realitzar-se espectacles pagans a l’amfiteatre i fins i tot, durant l’edat mitjana, és construït un autèntic barri semifortificat en tan gran estructura. Aquest és el motiu pel qual s’ha pogut conservar força bé l’Amfiteatre de Arles. Aquest barri hauria donat cabuda a un parell de centenars d’habitatges (encara que hem d’entendre que els habitatges d’aquella època eren molt més petits que els de l’actualitat) i fins i tot, un parell d’esglésies menors.
Horari: Tots esl dies de 9 a 18 hores. A l’estiu tanquen a les 19 hores.
Preu: 9 €. Els menors de 18 anys tenen l’entrada gratuïta.
Teatre romà d’ArlesVista exterior de l’Amfiteatre d’ArlesVista interior de l’Amfiteatre d’Arles
Termes romanes de Constantí
Conegut és el gust pel dolce far niente dels italians. Una expressió que es podria traduir per alguna cosa així com “el gust per no fer res i relaxar-se”. Doncs sembla que ja en l’època de l’Antiga Roma aquest plaer estava més que estès i hauria tingut en les termes, un dels punts de màxima expressió. Al segle IV totes les grans ciutats disposaven de les seves Termes, com ja vam poder comprovar en visitar Trier, de manera que es considera que existien unes 170 termes al llarg de tot l’Imperi Romà. D’elles, els banys de Dioclecià a Roma, amb 15 hectàrees de superfície eren els més grans.
La ciutat d’Arlés va anar creixent i embellintse amb el pas dels anys, de manera que en temps de Constantí el Gran es converteix en una de les seves favorites. En aquest moment l’Emperador passa a residir-hi llargs períodes, motiu pel qual es construeixen les Termes de Constantí, que porten el nom del famós Emperador.
Les Termes de Constantí tenien una superfície de 3.750 metres quadrats dels que s’han pogut conservar uns 1.100 metres quadrats. L’entrada, de la mateixa manera que a l’amfiteatre o al teatre era lliure per a tots els públics (o molt barates), i en línies generals, homes i dones havien d’acudir a les termes en dies o moments diferents.
A les Termes de Constantí podem veure el que queda de les diferents parts de les que consistien unes termes romanes. A més, podem observar perfectament l’estructura de l’hipocaust, el sistema de calefacció subterrani encarregat de proporcionar calor a les diferents estances.
Termes romanes de Constantí
Musée Départamental Arles Antique
Un passeig a la vora del riu Roine ens acosta fins al Museu de l’Arles antic, un dels museus arqueològics més bonics del món. Val la pena acostar-se fins aquest museu construït a finals del segle XX per conèixer una de les col·leccions d’art romà més excel·lents que es poden trobar en el món sencer.
Una audioguia ens ajuda a recórrer les diferents sales de les que consta el museu i que estan estructurades en espais diferents que abasten les troballes realitzades en el circ, l’amfiteatre, el teatre, el fòrum i altres dels recintes arqueològics més importants de l’antiga Arelate.
És especialment interessant l’enorme col·lecció de sarcòfags de diferents èpoques (des de l’època pagana fins a l’època on el cristianisme es converteix en religió d’estat), el preciós i marmori bust atribuït a Juli Cèsar, datat l’any 46 a.C. o la bella col·lecció de mosaics corresponents a distintes viles romanes.
Val la pena visitar aquest museu i fer una ullada, de passada, a l’espai que es troba just davant del museu, i que forma part de l’antic circ romà d’Arles.
Horari: De 9:30 a 18:30 hores. L’última entrada és a les 17:30 hores.
Preu: 8 €.
Museu Departamental d’Arles Antic
Escultura del Museu Departamental d’Arles Antic
Peça escultòrica del Museu Departamental d’Arles AnticMosaic del Museu Departamental d’Arles Antic
Alyscamps i les Muralles d’Arles
Actualment podem veure una llarguíssima avinguda arbrada plena de taüts de diverses èpoques. Els primers corresponen a l’època pagana i els últims, a l’època cristiana.
Segons la llegenda, Sant Genís, important màrtir de la ciutat va ser cremat en aquesta localització per negar-se a signar les sentències de mort contra els cristians en època de Dioclecià, quan les persecucions religioses van arribar al seu apogeu.
Per aquest motiu el culte a Sant Genís es va estendre ràpidament fins al punt que aquesta localització forma part de la ruta francesa del Camí de Santiago.
Al final de l’avinguda dels sarcòfags es troba l’església de Sant Honorat, un lloc tranquil. A la cripta d’aquesta església romànica reconstruïda al segle XII sobre un temple bastant anterior, reposen les restes del venerat Sant Genís.
Saint-Rémy-de-Provence és el clàssic poble que no necessites el mapa per a res, ja que la seva bellesa és tal que no cal està pendent del mapa per no perdre’t cap detall del poble. I aquest és el gran encant d’aquest racó de la Provença. No és que hi hagi una vista panoràmica espectacular ni un monument imponent, simplement es tracta d’anar veient les seves senzilles cases blanques amb finestres blaves o violades i les seves decoracions provençals.
Racons de Saint-Rémy-du-Provence
Cada dimecres es fa un mercat, i els dissabtes també n’hi ha un de petit on s’ofereixen productes de la terra.
Finestres de la Provença
Passejant sense rumb et trobes amb la imponent Colegiata de Saint-Martin amb el seu concorregut mercat, o la plaça de l’Ajuntament amb les seves acolorides taules i cadires de les terrasses properes.
Plaça de Saint-Rémy-de-Provence
En un altre carrer molt poc concorregut, ple d’encant, es passa per la casa on va néixer Nostradamus, si, el de les profecies de la fi del món.
Carrer de Nostradamus
Un altre racó típic de Saint-Rémy és una petita plaça de terra empedrat i amb una font típica de pedra. Davant hi ha l’HotelEstrine, que acull un centre d’interpretació de Van Gogh.
Font de Saint-Rémy-de-ProvenceSaint-Rémy-de-Provence medieval
Otro rincón tan típico de Saint-Rémy es una pequeña plaza de suelo empedrado y con una fuente de piedra preciosa. Enfrente está el Hotel Estrine, que acoge un centro de interpretación de Van Gogh.
Van Gogh
És inevitable no pensar en el genial pintor quan un està aquí, però Saint-Rémy no és famosa perquè hi estigués Van Gogh, tot i que va ajudar els seus dos anys de reclusió al Monestir de Saint-Paul-de-Mausole i en els quals va pintar moltes de les seves obres famoses, entre les que destaca la seva inoblidable Nit Estrellada.
Per això, el mapa que es pot aconseguir a l’oficina de Turisme ens guia per diversos punts del poble on Van Gogh va pintar algun dels seus reconeguts quadres. Una rèplica ajuda a situar al visitant i a veure Saint-Rémy i els seus paisatges de les Alpilles a través dels ulls del pintor.
Museus de Saint-Rémy-de-Provence
Aquests punts d’interès van des del cor històric de la localitat fins a la carretera que va cap a les afores en direcció a les muntanyes de les Alpilles i que passa per camp d’oliveres i xipresos.
Precisament a uns pocs minuts està el Monestir on Van Gogh va viure entre 1889 i 1890 per curar-se del seus creixents problemes psicològics.
Escultura de Van Gogh
Claustre on passejava Van Gogh
Avui en dia segueix funcionant com a sanatori, però es pot entrar i visitar el seu bellíssim claustre i sobre tot l’habitació on va residir el pintor. A més darrera del monestir hi ha un camp de lavanda que permet fer fotos precioses.
Habitació de Van Gogh
Jaciment arqueològic de Glanum
Quasi davant del monestir, es troba aquest magnífic jaciment d’origen celta i romà. Abans d’entrar i jsut al pàrquing es pot admirar sense haver de pagar entrada Les Atiques, que fa referència a un espectacular arc de triomf i a un mausoleu. No us perdeu admirar tranquil·lament aquestes obres romanes mentres s’escolta l’insistent cant de les cigales.
Jaciment arqueològic de Glanum
Glanum és anomenat així pel nom dels seus primers pobladors, els glànics, anomenats així en referència al Deu celta Glan.
Vista del Jaciment de Glamun
A més si es puja un mica, s’arriba a un parell de miradors que donen una mesura de la mida de l’assentament i de la magnificència del temple.
Pont du Gard
El Pont du Gard, a uns 20 km de Nîmes, és una de les cinc principals atraccions turístiques de França i forma part del Patrimoni de la Humanitat des de 1985. S’estima que va ser construït pels romans entre l’any 40 i el 60 d.C. És a dir, en unes dècades complirà 2.000 anys. No obstant, sembla no haver-li passat factura, de fet, és el segon més ben conservat del món, després del de Segovia, llur antiguitat podria ser similar.
Pont du Gard
Durant molt de temps es va creure que el Pont du Gard va ser construït a voltants de l’any 19 a.C., no obstant, les excavacions més recents i la trobada d’antigues monedes van fer canviar l’opinió dels experts, que van situar la data de la creació a mitjans del segle I d.C. Uns 1.000 treballadors es van encarregar de portar a terme l’obra, llur obvia finalitat era transportar aigua (tot i que més tard acabaria servint únicament pel trànsit de carros i persones).
El terme aqüeducte fa referència a un sistema de irrigació que permet transportar aigua. Els aqüeductes poden tenir quilòmetres de llarg, així que la part que normalment anomenem aqüeducte és en realitat un pont construït per salvar el desnivell durant el recorregut. Dit això, és més fàcil comprendre que el Pont du Gard formava part d’un aqüeducte de 50 km. D’aquesta distància, 275 metres transcorrien pel pont. La seva alçada al punt més alt és de quasi 50 metes i té un total de 52 arcs repartits en 3 nivells. Com a curiositat, algunes de les pedres pesaven fins a 6 tones i que es van necessitar uns 15 anys per finalitzar-lo.
Pont du Gard
Per una amant de l’època romana és una visita ineludible, però és un d’aquests llocs que per la seva bellesa fascinen tant als experts com al públic en general. L’entorn és agradable (tot i que a l’estiu fa molta calor), silenciós i rodejat de naturalesa. És possible realitzar rutes pels senders propers o fer esports d’aventura (kayak, principalment). Essent un dels llocs més visitats de França, s’entendrà perquè no estarem sols, però el volum de la gent no és molest durant la visita. En el mateix complex hi ha bars, zones per tombar-se, restaurant, lavabos, etc., o sigui que és aconsellable també per a famílies, els camins bàsics estan adaptats per a cadires de rodes.
Dades pràctiques:
Ubicació:
El Pont du Gard es troba a la regió d’Occidtània, a mitja hora en cotxe des de Nîmes i d’Avignon i molt pròxim a la localitat de Remoulins. El Pont du Gard creua el riu Gardon i es pot accedir a ell per la vorera esquerra (Rive gauche), situada al nord del riu, o pel costat dret (Rive droite), a la part sud. En ambdós costats hi ha aparcament de pagament, taquilles i restaurants, i el museu es troba a la vorera esquerra (nord).
Com arribar-hi:
En cotxe, tant si es va pel nord com pel sud, cal sortir de l’A-9 a la sortida 23 (Remoulins) en direcció Uzès i seguir les indicacions de Pont du Gard. Si es vol aparcar gratis caldrà fer-ho al poble o en aparcaments privats d’alguns restaurants. Si se segueix les indicacions fins al Pont du Gard és impossible aparcar gratis.
En tren, les estacions més properes són les de Nîmes i Avignon.
En bus: Des d’Avignon i Alès cal agafar la línia 115. Des de Nîmes la B21. La parada és “Rond – Point Pont du Gard” i està a uns 10 minuts.
Horaris:
El recinte del Pont du Gard és accessible tots els dies de l’any a qualsevol hora. Els aparcament i els diferents serveis o exposicions tenen horari de tancament, però si s’arriba caminant o en bicicleta és lliure passar-hi en qualsevol moment.
Horaris dels espais culturals, restaurants, etc.:
Obertura a les 9 hores.
Tancament:
A les 17:30 de novembre a març.
A les 18:30 a l’abril, setembre i octubre.
A les 19:00 al maig i juny.
A les 19:30 al juliol i agost.
A la web oficial es poden consultar horaris de visites guiades: etc.: Site du Pont du Gard.
Els aparcaments està tancats de la 1 a 7 de la nit.
Preu:
L’entrada al recinte és gratuïta per a vianants i ciclistes tot i que això és informació privilegiada i poca gent ho sap. La majoria de turistes arriben en cotxe i paguen un ticket per persona pensant-se que no existeix alternativa. Això dóna dret a aparcar i visitar espais culturals, però si només es vol veure l’aqüeducte no és necessari pagar, però per això cal deixar el cotxe a 1 km de distància o més, ja que en les immediacions és impossible aparcar.
Preus oficials:
Tarifa adults: 8 € / persona.
Tarifa reduïda 7 € / persona.
Menors de 18 anys: Gratis.
L’entrada de pagament permet aparcar tot el dia i visitar els espais: Museu, Cinema, Ludo “Mémories de Garrigue” i Exposició.
A la pàgina web es poden consultar més modalitats i descomptes: Site du Pont du Gard.
Montpellier és mencionada per primera vegada a l’any 985, per aquella època els pirates assetjaven amb freqüència la localitat costera de Magadona (actual Mauguio) i es va fer necessari establir un assentament terra endins per evitar-los. Així naixia Montpellier, que seria governada per la dinastia dels Guillem fins al 1204. Des d’aquell any va passar a formar part del Regne d’Aragó, essent el famós Jaume I “el Conqueridor” (va néixer allí) el seu rei més il·lustre. Al 1349 el Senyor de Montpellier va ser venut al Regne de França i es va posar fi a la seva etapa al Regne d’Aragó. Després de segles d’enorme creixement, en els que s’havia consolidat la seva universitat (de 1289) i havia consagrat la seva catedral (1536), Montpellier va patir el setge de la corona francesa durant la Reforma per haver-se convertit en un important feu protestant. En temps més recents cal destacar el notable creixement industrial del segle XIX i l’enorme augment de la població propiciat per la immigració provinent d’Argèlia després de la seva independència al 1962. Avui en dia és la 8ª ciutat francesa per nombre d’habitants (264.000).
Musée Fabre
És un dels museus més destacats i més grans de França, està molt a prop de la plaça principal de la ciutat, al centre històric, la Place de la Comédie i just davant del Parc Esplanade Charles-de-Gaule.
Compta amb una col·lecció de pintures dels segle XV al XXI, escultures, arts gràfiques i arts decoratives, amb prop de 900 peces. El museu va ser fundat per François-Xavier Fabre al 1825, qui va ser un pintor de Montpellier.
En l’actualitat, les col·leccions agafen nombrosos períodes i estils, com la pintura europea dels segles XIV a mitjans del XVIII i la pintura flamenca i holandesa del segle XVII.
El museu es troba a l’interior d’una mansió que data del 177, i moltes de les sales estan decorades amb mobles de l’època. Les sales d’exposicions es distribueixen al llarg de més de 9.200 m2, a més, pots visitar-lo per lliure o amb visita guiada per conèixer més detalls sobre les obres i la història.
Visitar-lo es pot fer de forma gratuïta el primer diumenge de cada mes, tanmateix poden accedir-hi gratuïtament els menors de 18 anys que residint a la ciutat o algun dels municipis que formen la Montpellier Mediterranée Métropole, i els menors de 26 anys sempre que presentin el carnet d’estudiant, resideixin a la zona o no.
Porte du Peyrou
També conegut com l’Arc de Triomf de Montpellier, és un símbol històric de la ciutat francesa. Va ser dissenyat per l’arquitecte François d’Orbay i construït a finals del segle XVII, dedicat a Louis XIV. S’ubica a la Place Real de Peyrou, al costat de l’aqüeducte, en una de les portes de la muralla antiga de la ciutat i davant del Palau de Justícia.
Porte de Peyrou
És una obra magnífica d’admirar, a més si es desitja entrar a la ciutat des del Parc de Peyrou, és imprescindible passar per sota de l’arc. La seva construcció es va fer amb colors clars, perfecta simetria i precisió detallada.
Planeta Ocean Montpellier
Es troba al cor de Montpellier, amb una àrea de més de 2.300 m2 es possible descobrir més de 400 espècies marines, inclou peixos i altres mamífers de tot el món. Inclou un túnel sensorial, trineu i jocs per als més petits, a més compta amb un simulador de tempesta al mar i un espai lúdic en l’univers. A través de les seves terminals tàctils o multimèdia es pot aprendre més sobre les espècies animals de forma divertida.
Entre les activitats que ofereix, es pot viure un experiència inoblidable plena de sensacions a través d eles coves del mar Mediterrani, coneixent als pingüins, la majestuositat dels taurons al gran Ocean Theatre, entre moltes més activitats més per descobrir.
Tanmateix ofereix cursos sobre l’univers i la immensitat del cosmos, posar-se a la pell d’un astronauta , embarcació a la missió Solaris per una expedició a la superfície del Sol, admirar la Terra des de la cúpula de l’estació ISS o caminar sobre el cinturó d’asteroides, són alguns de tants que es poden realitzar en aquest lloc, un lloc ideal per a grans i petits apassionats per conèixer la vida animal i la del planeta.
Obre durant tot l’any i s’organitzen espectacles així com altres sessions d’alimentació d’animals durant tot el dia, a més és possible conèixer-ho a través de visites guiades.
Passeig de Peyrou
El passeig o Place Real de Peyrou és el punt més alt de Montpellier i un dels llocs més emblemàtics de la ciutat, amb un ampli mirador obert en totes direccions que alberga una estàtua eqüestre de Louis XIV i una torre d’aigua dissenyada al segle XVIII.
Passeig de Peyrou
Es troba situada a la perifèria del Écusson, tant l’Arcde Triomf com la Torre de l’Aigua constitueixen models d’arquitectura clàssica que marquen el centre de la plaça. Va ser creada a finals del segle XVII pels arquitectes Davillier, Giral i Donnat.
Va ser creada al 1688 per acollir una estàtua monumental de Louis XIV amb unes vistes magnífiques. No obstant, la part més autèntica i exclusiva del Peyrou la constitueix l’imponent dipòsit d’aigua conegut com l’Aqüeducte de Saint-Climent, llurs canonades superposades s’inspiren amb el Pont du Gard.
Quan el bon temps ho permet, des de la Place Real de Peyrou es pot gaudir de les vistes del Massís de la Gardiole i fins el mar Editerrani, donant una sensació meravellosa de pau i una vista increïble de la naturalesa amb els raigs de sol.
Cada diumenge al matí, el Parc de Peyrou ofereix un mercat d’antiguitats.
Cathédrale de Saint-Pierre
La catedral de Saint-Pierre es una catedral catòlica al centre del casc antic de Montpellier. És l’església més gran de la regió de Languedoc-Roussillon i el monument d’estil gòtic més important de Montpellier. El seu estil és gòtic meridional, va ser convertida en catedral des de 1536 quan l’arquebisbe de Maguelone va ser traslladat a Montpellier. Es constitueix com la única església medieval del Écusson que ha sobreviscut a les Guerres Santes.
En el seu interior es troba una obra mestra de Sébastien Boudon, així com elements neogòtics que daten del segle XIX entre ells un òrgan d’acompanyament, l’antic altar major fet principalment en ònice i coure daurat.
És una catedral de gran història, la primera pedra va ser posada al 1364, per aquella època només eera una senzilla capella del Monestir de Saint-Benoît, que havia estat fundat pel papa Urbà V. Al 1536 es transfereix el bisbat de Maguelone a Montpellier ampliant la capella i reservant la resta del monestir com habitacions pels bisbes.
Catedral de Saint-Pierre
Jardins des Plantes
Montpellier és una de les ciutats europees amb més dies de sol a l’any i per tant, manté zones verdes de gran atractiu, com és el cas del Jardí des Plantes, el jardí botànic més antic de França.
Jardins des Plantes
El jardí pertany a la Universitat de Medicina, creat al 1593 per Pierre Richer de Belleval, pel que els estudiants universitaris es familiaritzen amb l’ús de plantes medicinals.
Després de ser destrossat al 1622 durant el setge de Montpellier per l’exèrcit de Louis XIII, va ser restaurant al 1929 millorant i renovant-se amb els anys fins a convertir-se en un lloc turístic de gran atractiu.
El jardí és un dels més bonics elements del patrimoni paisatgístic de Montpellier i va ser classificat com a Monument històric de la ciutat l’any 1992.
Compta amb més de 2.000 espècies de plantes i monuments com l’Orangerie o el monument a Rabelais.
El seu horari és de dimarts a diumenge de 12 a 20 hores a l’estiu, i de 12 a 18 hores a l’hivern.
Parc et Jardins du Château de Flaugergues
El parc i els jardins de Flaugergues són un lloc d’encant i armonia. La se va construcció va començar al 1696 i va durar 50 anys, el propietari d’aquest lloc màgic era Etienne de Flaugergues, un assessor del Tribunal de Comptes de Montpellier.
Es troba rodejat de vinyes i compta amb un restaurant. És un lloc representatiu de l’arquitectura toscana que consta d’un cos central i dues ales amb vistes a un jardí escalonat, la seva façana se sembla a la de les vil·les italianes del segle XVII, amb cornises sota el sostre i teules romanes.
Davant de la terrassa, on es troben dues estàtues del segle XVIII, el jardí s’estén per un parc anglès de tres hectàrees i un carreró d’oliveres que condueix a un mirador llur panorama s’observa fins la costa mediterrània i inclou un hort.
El castell i el parc estan classificats, i el lloc està etiquetat com a Jardí notable, el conjunt és un vertader canvi d’escenari i permet passejos en un entorn únic ple d’obres d’art.
Es proposen diverses formes per visitar-lo, algunes inclouen el castell (encara habitat pels operadors del camp) que alberga tapissos flamencs, mobles de Louis XV i XVI, excepcional biblioteca i objectes científics.
Al 1811, el lloc de domini de Flaugergues és adquirit per la família de Boussairolles, llurs descendents fins l’actualitat encara són el propietaris del lloc.
Els jardins d’estil francès ofereixen un camí obert a tanques vegetals, estanc, esplèndids elements decoratius d’influència italiana i iraniana, un parc de 5 hectàrees amb uns tarongers que evoquen un ambient romàtic i fascinant, així com espècies exòtiques amb col·leccions de bambús i palmeres.
Parc et Jardins du Château de Flaugergues
Aqueduc Saint-Clément
Va ser construït al segle XVIII sota la idea de l’enginyer Henry Pitot De Launay per facilitar el subministrament d’aigua potable de Montpellier. S’ubica al final del passeig de Peyrou amb una extensió de 14 km. des de la font del municipi de Saint-Clément-de Rivière, al nord de la localitat fins al Castell d’Aigua.
L’aqüeducte es va construït a finals del segle XVIII, mesura 880 metres de llarg per 22 metres d’alt. La seva estructura consisteix en dos tipus d’arcs i un pont de maons que creua l’aqüeducte i sobre el qual es pot caminar per recorre’l.
Gràcies a la construcció, Montpellier pots abastir de nombroses fonts del centre de la ciutat. També, la seva estructura arquitectònica està construïda per una fila doble d’arcades que donen nom al barri que travessen, les Arceaux.
Aqueduc Saint-Clément
Place de la Comédie
La Place de la Comédie és el centre neuràlgic de la ciutat, el punt de partida ideal per fer una visita al centre històric. És anomenada així per l’òpera decimonònica d’estil italià que presideix un dels seus extrems, on conflueixen tots els carrers del casc antic.
Té una forma rectangular allargada, amb 230 metres de longitud per 50 metres d’amplada. És el lloc de pas obligatori si es visita Montpellier, també és anomenada “plaça de l’ou” per la seva forma ovalada i constitueix un dels espais més amplis per a vianant d’Europa.
Place de la Comédie
Aquí es troba l’anomenada Font de les Tres Gràcies, construïda per Étienne d’Antoine l’any 1773, és un dels emblemes de Montpellier representat per Alaua, Eufrósine i Talia com les tres gràcies de la font. En aquesta plaça també es troba l’edifici de l’Òpera, llur façana és significativament similar a la de París, va ser construïda al 1888, representa la plaça més animada de tot Montpellier.
Parc Zoològic de Montpellier
És un zoològic de 80 hectàrees, que en l’actualitat constitueix l’espai verd més gran de la ciutat i el segon zoològic més gran de França.
Compta amb 52 espècies de mamífers, 30 espècies d’aus, 15 espècies de rèptils i molta més varietat que formen en total més de 1.350 animals i 141 espècies repartides pel recinte.
Un lloc per gaudir amb 11 quilòmetres de pistes per explorar el món animal, des d’ossos, guepards , lleons, girafes, rinoceronts, llops, paons reials, òrixs, estruços, makis, gossos salvatges, etc.
Sète
Sète es va construir pel manat de Louis XIV, que va escollir aquest lloc per connectar el Canal du Midi amb el mar.
La millor manera de conèixer Sète és passejar per la població i descobrir els encants que té aquesta ciutat marinera.
Coses que es poden fer a Sète:
Mercat Les Halles: en el que la gent local s’apropa per fer un aperitiu en família o amb amics, a més de fer la compra de productes locals.
Perdre’s pels 12 quilòmetres de platja que ofereix la ciutat.
Agafar un vaixell des del Port de Sète per veure la costa i el fons marí. La companyia Aquarius-Le Mer, fa un recorregut molt recomanable i surt davant del Pont de la Savonnerie.
Art Urbà de Sète: Es poden veure en molts racons pintures precioses a l’aire lliure, cada any se celebra aquí el Festival K-Live en el que es convida a artistes per dissenyar un museu a cel obert.
El Teatre Molière: Data de 1904 i avui en dia és un monument històric de la ciutat en el qual es representen obres d’alt nivell.
Pujar caminant al Mont St-Clair i gaudir de les millors vistes de Sète. Des de dalt s’entén perquè molts l’anomenen la Venècia de França, un cop a dalt hi ha un petit bar per reposar forces.
Provar les famoses Tielle, plat típic, una gran empanada farcida de sofregit de tomàquet amb ceba i pop.
El Barri Pointe Courte: una petita península en la que quasi no entren cotxes, només poden entrar els cotxes del veïns, amb quatre carrers en els que sembla que encara viuen de portes a fora, cases de colors, vaixells de pesca amarrats, xarxes de pesca penjades al sol i veïns pescant al carrer. Un lloc pintoresc.
Sète, ciutat marinera
Vistes des del vaixell Aquarius de SèteMont Saint-Clare, les millors vistes de Sète
Barri pescador de Pointe Courte
Barri pescador de Pointe Courte
Eus
Eus està considerat un dels pobles més solejats de França i figura a la llista dels pobles més bonics del país. Penjat d’un turó de granit, entre la vall de Conflent i la muntanya del Canigó, en plens Pirineus Orientals, Eus mereix una escapada, no només per les visites que ofereix dels paisatge circumdant, sinó també pels preciosos carrers en costa pavimentats amb pissarra. A la part alta del poble, sobre l’emplaçament de l’antic castell, s’aixeca la imponent Església de Sant Vicenç de Dalt, del segle XVIII.
La petita i acollidora ciutat de Prada, al peu del massís del Canigó, en la confluència de diversos rius, és la capital de Conflent i conserva un meravellós patrimoni artístic.
Prada de Conflent és un lloc per portar al cor dels catalans, almenys per quatre raons:
El fundador de Catalunya, el Comte Guifré, tenia un castell a Conflent, prop de Prada, i va acabar la seva vida a l’Abadia de St. Martin du Canigou.
Canigou és la muntanya sagrada dels catalans i moltes persones l’escalen cada any des de Prada.
Pompeu Fabra, reconegut gramàtic, va codificar la llengua catalana mitjançant la producció d’una gramàtica i un diccionari que sempre tenen autoritat. Està enterrat al cementiri de Prada.
Finalment, Pau Casals, el famós violoncel·lista i creador d’un festival del mateix nom, va viure durant molt de temps a la ciutat de Prada.
Església de Saint-Pierre
Aquesta església del segle XII, amb reconstruccions fins al segle XVII, té un cor que alberga un esplèndid retaule barroc dedicat a Sant Pere. Declarada Monument Històric, aquesta obra destacada de l’escultor català Josep Sunyer constitueix el retaule barroc més gran de França. També és important la Sala de Tresor de l’església, llur col·lecció reuneix relicaris, peces d’orfebreria i una estàtua de Nostra Senyora de la Volta que data del segle XIV.
Església de Saint-PierreInterior de l’Església de Saint-Pierre
La bonica plaça adjacent a l’església acull un mercat de productors els dissabtes al matí, per gaudir dels productes locals. Els dimarts al matí també se celebra un gran mercat al centre de Prada.
Museu Pau Casals
El Museu Pau Casals és un museu dedicat al famós violoncel·lista i compositor català. La visita permet descobrir una preciosa col·lecció d’objectes personals, i conèixer a l’artista. Es presenten concerts, cartes manuscrites, fotografies i inclús un violoncel del mateix Pau Casals.
Museu Pau Casals
El festival de Pau Casals se celebra tots els anys des de l’última setmana de juliol fins a meitats d’agost, després del festival de cinema Ciné-Recontres).
Mosset
Amb un notable patrimoni natural, agrícola i forestal, Mosset posseeix una biodiversitat de fauna i flora excepcional que li ha valgut una classificació segons la directiva europea “Habitat-Natura 2000”.
Per visitar a Mosset, hi ha el Torre Mosset Perfum, museu interactiu, educatiu i divertit amb difusors de fragàncies, que convida a descobrir d’una altra manera el medi ambient a través del sentit de l’olfacte.
A més es pot visitar el jardí perfumat, aprendre que significa la jardineria, la caminada olfactiva presenta plantes aromàtiques (de les més comuns a les més desconegudes), plantes de perfum i totes aquestes flors amb fragàncies poètiques. Associat amb la Torre del Perfum, que ofereix un descobriment científic i cultural, el fragant jardí completa aquest viatge al món de les olors.
Torre Mosset Perfum
Abadia de Sant Miquel de Cuixà
Situar a la localitat de Codalet, es troba a 4 km de Prada.
La seva singularitat resideix en la seva història. Ja a l’any 878, una comunitat de monjos es refugia en una capella pre-romànica que va existir en aquest lloc. La fluència de fidels a aquesta capella suscita la construcció de tres capelles consecutivament, la tercera (l’actual, segons els historiadors) s’acaba al 974.
A l’any 1008, d’abat Oliva, engrandeix l’abadia amb la cripta, l’altri superior, els dos campanars (avui en dia només se’n conserva un) i la girola, amb tres àbsides darrera el prebisteri, això acaba l’any 1040.
Destaca el campanar romànic-llombard de 40 metres d’altura i la cripta del segle XI, i el claustre romànic del segle XII, que és el més gran dels Pirineus.
Aquesta bonica vila té molta història, doncs els seus orígens es remunten a l’any 1092, data de la seva fundació pel Comte de la Cerdanya. D’aquesta mateixa època és la seva església romànica de Sant Jaume, en la qual encara es poden apreciar els capitells en el seu exterior. Posteriorment s’hi van afegir les muralles i avui en dia el poble llueix com si s’hagués detingut en el temps amb els seus carres i cases de pedra.
Muralles de Vilafranca de Conflent
Els seu aspecte emmurallat es deu a les fortificacions que el Marquès de Vauban, el principal enginyer militar de l’època, va realitzar al segle XVII, després d’annexionar-se a França pel tractat dels Pirineus, el qual va posar fi a la guerra contra Espanya, es va decidir reforçar la defensa a la línia fronterera.
Les muralles són motiu pel que Vilafranca de Conflent és Patrimoni de la Humanitat juntament amb la resta de localitats, que Vauban va fortificar en els territoris fronterers del país. Rodegen tot el poble i és possible pujar-hi a caminar per elles previ pagament.
Muralles de Vilafranca de Conflent
Fort Liberia
Després de recórrer les muralles i els carrers de pedra, plens de botigues, un lloc imprescindible és el Fort Liberia, va ser ordenat construir per Louis XIV, i Vauban va ser de nou l’arquitecte encarregat de la seva construcció, reforçant així la línia defensiva de la vina en temps de tensions frontereres.
A més de servir de fortalesa defensiva, algunes de les seves masmorres acollin a diverses dones acusades d’enverinaments i de pràctica de màgia negra a la cort del rei Louis XIV. El fort va esta ocupar per militars fins a l’any 1890 i només es tornaria a ocupar momentàniament durant les dues guerres mundials. Després de la pèrdua de la utilitat militar, es va reformar i es va obrir al públic, i avui és possible visitar-lo.
Des de dalt s’obté una increïble panoràmica de la zona on se situa Vilafranca de Conflent, amb el Canigó, la muntanya més alta dels Pirineus Occidentals, amb quasi 3.000 metres d’altura, de fons. Per pujar-hi s’ha de fer a peu o en 4×4 per un camí o pujar el subterrani de 1.000 escales.
És recomanable pujar pel camí, (aire lliure i menys agoviant) i baixar pel subterrani. En una part del subterrani hi ha una gran obertura a la paret des d’on es pot veure el poble.
Fort Liberia
Le Train de Jaune
Vilafranca de Conflent és també un lloc des del que parteix el Tren Groc, un tren turístic que recórrer els Pirineus fins quasi Andorra. Aquest té la seva sortida al l’estació de tren (a uns 5 minuts a peu des del poble).
El Train Jaune té diverses parades en diferents pobles, famosos molts d’ells per les seves estacions d’esquí a l’hivern. El recorregut és molt llarg, i tarda moltes hores.
Le Train de Jaune
El Canigó
El Canigó és el pic més alt dels Pirineu Orientals i un símbol pels catalans, la muntanya és visible des del poble i des del Fort Liberia.
A la muntanya hi ha diverses rutes per fer, i també hi ha la ruta fins al cim, que pot tardar uns dos o tres dies i hi ha varis refugis on fer nit.
Grottes Grandes des Canalettes
Les Grottes Grandes des Canalettes són unes fantàstiques coves ubicades al poble medieval de Villefranche de Conflent al peu del Canigó al Pirineu Oriental. Declarades Patrimoni Mundial de la UNESCO.
Les coves estan condicionades per veure-les amb nens, la veritat és que és un recorregut relativament fàcil, passarel·les i escales ajuden a realitzar el circuit complet. Durant tot el recorregut hi ha cartells informatius que indiquen perquè s’han format les seves sales i cúpules, olles i xemeneies, les estalactites i estalagmites.
Aquestes coves van ser descobertes per casualitat per Motteen al 1951, va ser presentada a un hidrogeòleg i expert en el món subterrani, Henri Salvayre que juntament amb Edmon Delonca van decidir iniciar els treballs d’exploració
Però és al 1982 quan un grup d’espeòlegs i miners entren a la cova i descobreixen la seva sala blanca, i donada la seva bellesa, van decidir obrir-la al públic.
Grottes Grandes des CanalettesEntrada de les Grottes Grandes des Canalettes
Només entrar per un passadís de roca porta a una sala gran molt ben il·luminada. Al traspassar-la ja es comencen a veure les primeres estalactites i estalagmites, algunes s’han unit pel pas del temps.
Cal pensar que perquè es vegin 2,5 cm. d’estalactita cal que passin entre 4.000 i 5.000 anys. Així ens podem fer una idea del temps que tardat en construir-se les Grottes Grandes des Canalettes.
La sala Blanca
La Sala Blanca és tot un museu subterrani que es presenta de forma imponent. Es poden observar concrecions entre elles, estalactites, estalagmites i pous que sembla que no tinguin fi.
A més es poden veure des de columnes ridícules fins a columnes imponents que impressionen al visitant, juntament amb penjants, pilars i fistuloses que deixen volar la imaginació del visitant.
Diferents tonalitats es poden observar són degudes pel carbonat de calci, el resultat és que el ferro ens deixa veure el color vermell, el magnesi es presenta de color negre, i les diferents tonalitats de blanc són degudes a la roca calcària pura.
No podem oblidar que aquestes concrecions són molt fràgils. Originades per la infiltració de l’aigua durant èpoques molt diferents.
Sala Blanca de les Grottes Grandes des CanalettesTonalitats de les Grottes Grandes des Canalettes
Sala del Balcó
La Sala del Balcó és molt àmplia i el és el resultat del plegament del sostre de marbre mentre es formaven els Pirineus, una cosa realment increïble.
Sala del Balcó de les Grottes Grandes des Canalettes
El Llac dels Atols
A la zona del Llac dels Atols hi ha una cova enorme. Un lloc realment espectacular gràcies al fons del llac de carbonat càlcic, donant com a resultat un efecte mirall.
Llac dels Atols de les Grottes Grandes des Canalettes
Al fons del llac també se’l coneix com Coliflor o Corals Subterranis. A més a aquesta zona es pot gaudir de les formacions d’estalactites i estalagmites a les que se les ha anomenat com: LaColònia Catalana, Montserrat i la Sagrada Família.
La Tomba de Martel
A la zona de la Tomba de Martel es pot veure una imponent columna amb una fractura lateral, aquesta columna té més de 350.000 anys d’antiguitat.
LA Tomba de Martel de les Grottes Grandes des Canalettes
La Sima
Aquesta part de la Sima és el final de la gruta on es pot veure una sima sense fons. El desnivell entre la part alta de la cúpula i el fons de la sima és de 50 metres. En aquesta separació es pot observar la fractura de l’escorça terrestre. A més pel fons de la Sima transcórrer un riu subterrani.
La Sima de les Grottes Grandes des Canalettes
El Sostre de les Excèntriques
A aquesta zona es poden veure tres estalactites que s’han desviat del seu eix degut a la composició de l’aigua, al règim volumètric i al magnetisme. Aquestes estalactites són el Cavall de Cristall, la Filosa Enredada i el Trapezi.
El Sostre de les Excèntriques de les Grottes Grandes des Canalettes
Informació pràctica de les Grottes Grandes des Canalettes
Hi ha un gran pàrquing i el recinte disposa de lavabos i una zona de pícnic.
Horaris:
D’abril a juny: de 10:00h a 17:00h
De juliol a agost: de 10:00h a 17:30H
Setembre: de 11:00h a 16:00h
Preus entrada:
Adults: 11€.
Infants de 5 a 12 anys: 6€.
Menors de 5 anys: Gratuït.
Èvol
Pertanyent al municipi d’Oleta, Èvol és un poblet medieval amb les característiques parets i teulades de pissarra. Tot recorrent-ne els carrers, descobrireu un típic poble de muntanya on podreu carregar piles. Èvol forma part dels tres Pobles més bonics de França.
Descobriu aquest poble medieval de personalitat muntanyenca, amb murs d’esquist i cobertes de pedres planes (lauzes), dominat per un antic castell feudal del segle XIII i amb una església romànica.
El poble d’Èvol
Èvol, dominat per l’antiga fortalesa dels vescomtes de So i el campanar de la seva església romànica dotada d’una casa parroquial, és un poble de carrers costeruts que van a parar a una plaça allargada on hi ha la seva església.
Amb l’arribada del bon temps, els carrerons florits i decorats us faran descobrir aquest poble sota un aspecte ben diferent.
És un lloc tranquil, ideal per passejar-s’hi, sense oblidar de visitar les ruïnes del castell feudal i de l’oratori.
Carrer d’Èvol
Visites imprescindibles d’Èvol
El gabinet literari Ludovic-Massé;
El Museu de les Arts i Tradicions populars;
L’església de Sant Andreu;
El castell vescomtal;
La visita guiada del poble.
Parc Animalier des Angles
És un parc d’animals salvatges dels Pirineus dels Angles en un espai de muntanya natural. Recomanada per a tots els amants dels animals i de la naturalesa. És un dels parcs d’animals salvatges més important d’Europa on es pot trobar fauna pirinenca en estat semisalvaje que gairebé es pot tocar, és el que podrem veure i gaudir a la comarca del Capcir (França), en territori francès a molt pocs quilòmetres de la frontera de Puigcerdà.
Al parc s’accedeix com si anéssim a l’estació d’esquí dels Angles, després de l’estacióde Font Romeu. De fet està situada en la pròpia estació, abans de l’entrada a la zona de les pistes d’esquí.
A l’abric del Mont Llaret i el Roc de camí es troba el Pla de Mir, un bosc de 37 ha, molt prop de la localitat dels Angles, al Pirineu oriental francès. Aquí s’ha instal·lat el Parc Animalier donis Angles: on es pot gaudir amb l’observació de 14 espècies d’animals que es mouen amb completa llibertat.
El parc és molt atractiu i disposen de llocs estratègics per poder observar als diferents animals. Cadascuna de les espècies està dins d’un tancat al que s’accedeix mitjançant un sistema de portes de seguretat, això a excepció dels óssos, llops i cérvols, els quals cal contemplar des de l’altre costat de la tanca.
Això no és inconvenient perquè els més petits vagin a la recerca d’herba fresca, que les daines -els més socials de tots- engoleixen amb gran plaure.
Just a l’entrada del recinte s’ha rehabilitat un circuit on es veuen reproduïdes pintures rupestres. És senzill però ajuda a comprendre, com veia l’home primitiu els animals que li envoltaven i dels quals en ocasions s’alimentaven.
Circuits dins del recinte
Hi ha diversos circuits, el millor és fer el complet que són uns 4 km. L’altitud del parc aquesta a 1800 m.
Animals que es poden trobar al parc
Animals salvatges del Pirineus:
L’Ós bru
El Llop
El Porc Senglar
El Cérvol
El mouflon
L’Isard
La Marmota
La Cabra montesa
El Bisó
El Ren
EL Cérvol
Rosegadors i Insectes
Esquirol
Gat silvestre
Eriçó
Talp
Mapache
Conill
Rata
Parc Animalier des Angles
Dades d’interès sobre el Parc
El Parc Animalier des Angles roman obert tot l’any, a l’estiu de 8 a 19 hores i durant l’hivern de 9 a 17 h. Es va inaugurar el 20 de dic de 1994. Més informació https://parc-animalier.faune-pyreneenne.fr/
Durada de la visita: Curt 1 hora / 1.500 metres, llarg 2 hores / 3.500 metres.
Preus: Adults 16€, menors 15€, menors e 4 anys gratis.
A petició del rei Louis XIV al Tractat dels Pirineus de 1659 dissenya la fortalesa de Montlluís responent les exigències militars per assegurar els territories fronterers amb Espanya.
Montlluís és un enclau militar per a protegir la zona est, i es troba en un entorn natural al barranc natural del riu Tet, amb Montlluís es pretenia protegir la zona de la Cerdanya on l’accés era més fàcil de travessar.
La zona va seer un lloc molt problemàtic i molt custiodiat en l’antiguitat, entre Espanya i França, donat que, el rei d’Espanya Carles IV sempre va voler recuperar les terres de la Cerdanya Francesa.
Monts anys després imés proper a l’actualitat, hi van haver molts exiliats a Montlluís, a conseqüència de la Guerra Civil espanyola.
El més important de Montlluís és la fortalesa que rodeja tot el poble, anomenada Fortalesa de Vauban, que és el que està declarat com a patrimoni de la UNESCO.
Porta d’entrada a la Fortalesa de Vauban
Forn Solar
També es pot visitar el Forn Solar, molt típic de la zona de la Cerdanya. Construït quan va finalitzar la II Guerra Mundial.
I no és un forn solar qualsevol, v a ser la primera instal·lació d’aquest tipus al món i el percussor del forn solar d’Odeillo, actualment més famós i més gran que el de Montlluís.
Narbona és la ciutat romana més antiga de l’actual França, capital de la província romana que prendria el nom de Galia Narbonesis, la cinquena ciutat del país al segle XIV, només darrera de París, Lyon, Burdeus i Toulouse, amb uns 35.000 habitants, una barbaritat per aquella època. Seu de l’Arxidiòcesi des del segle VIII fins al segle XVIII.
Justament aquest arquebisbe de Narbona va ser qui va recolzar la persecució als càtars, protegits fins al fina per Carcassona. Aquí va començar la seva rivalitat que segueix avui en dia. Després de la Revolució Francesa, Carcassona es va fer amb la capitalitat del Departament d’Aude, a pesar que la seva veïna hagués estat històricament més important. Poc després, l’arxidiòcesi de Narbona va desaparèixer i es va crear una única diòcesi amb seu a Carcassona.
Cathédrale de Narbona
Catedral de Narbona
La catedral de Narbona, catedral de Saint-Just-et-Saint-Pasteur és parada obligada a la ciutat. Si ja s’ha viatjat per altres llocs del sud de França, es pot comprovar que aquesta catedral és molt diferent. Les catedrals properes, amb influència càtara, tenen una única nau i, des de l’exterior, semblen fortaleses, en canvi, aquí triomfa el gòtic més típic de la Île-de-France, era la forma que tenia l’arquebisbe per demostrar el seu vincle amb el Regne de França, en contra dels càtars. Així va construir la que continuar essent la tercera catedral gòtica més alta de França, després de la de Beauvais i Amiens. Això si, no va arribar a ser tan gran com es va pensar, ja que mai va ser acabada. I no s’ha acabat mai perquè hagués estat necessari enderrocar part de la muralla.
A l’interior de la catedral ens trobem amb un preciós òrgan del segle XVIII, que se segueix utilitzant en concerts, també hi ha les tombes dels arquebisbes de Narbona, mutilades durant la Revolució Francesa; també hi ha un cor gòtic amb la Capella de Nostra Senyora de Belem i la seva estructura gòtica i les vidrieres del segle XVIII. Existeix la sala del tresor amb un curiós fenomen acústic, la sala està recoberta per una cúpula el·líptica de maons que permet sentir a la perfecció des d’un racó el que es parla a la part oposada.
Interior de la Catedral de Narbona
Palau i Jardins Arquebisbal
Juntament amb la catedral hi ha el conjunt de l’antic Palau Arquebisbal de Narbona, el segon més important de França, després del d’Avignon. Es pot visitar algunes de les seves sales, patis i els dos museus que acull: el Museu d’Art i el Museu Arqueològic.
Mosaic del Palau Arquebisbal
Al sortir del palau, s’entra al jardí dels arquebisbes, situats entre el palau i la catedral, en el qual hi ha un Rellotge Solar i el Claustre del segle XIV.
L’Horreum
L’Horreum són unes galeries subterrànies del segle I a.C. que sembla que van utilitzar els romans com a magatzems, a l’estar prop de l’antic mercat. Aquí hi ha restes de làpides romanes i s’han tornat a ambientar les galeries que suposa que hi havia en la seva època.
L’Horreum
Canal de la Robine
Una zona molt bonica per passejar de Narbona és el Canal de la Robine, està ple de terrasses i els dijous i els diumenges al matí s’organitza un mercat.
Creuant el canal i unint la Cité amb Le Bourg, hi ha el Pont-des-Marchands, un altre racó molt original de la ciutat, ja que està completament flanquejat per edificis, com el Ponte Vecchio de Florència, però sense els seus arcs centrals. Està protegit per la UNESCO i per aquí passava la Via Dolomitia dels romans que unia la península ibèrica amb la península itàlica.
Al costat de la ribera del canal hi ha Les Halles, el mercat cobert d’estil Baltard (com Les Halles de París) on hi ha tot tipus de menjar.
Canal de la RobineLes Halles
Altres llocs d’interès de Narbona
Chapelle des-Pénitents-Bleus amb la seva decoració barroca.
El Poudrière (Polvorí): un magatzem de pólvora del segle XVII que ara s’utilitza per a exposicions temporals.
Eglise Saint-Sebastien: d’estil gòtic-flamíger.
Via Dolomitia: un tros de la calçada de l’època romana situat davant de l’Ajuntament.
Al segle I a.C. al lloc on s’ubica Carcassona va ser ocupat pels romans, i al segle IV es va convertir en un petit castell.
En períodes d’ocupació per part dels visigots i els sarraïns, al segle VIII es va incorporar al regne francès.
La fortalesa que rodeja la ciutadella militar, tal com la coneixem avui, va ser construïda a principis del segle XIII, època en la qual Carcassona va patir l’atac de la creuada contra el càtars ordenada pel papa Inocenci III. Després del setge i la seva rendició, a l’agost de 1209 la ciutadella i les terra del vescomte Ramon Roger Trencavel, va passar a mans del cap militar de la creuada per després cedir-lo al rei de França.
En aquella època, la fortalesa com a tal va quedar aïllada a dalt del promontori, doncs van ser destruïts els barris d’extramurs que s’havien estès pels prats del mateix, després d’un intent fallit de recuperació de la ciutadella per part dels Trencavel. A partir de llavors va sorgir la ciutat baixa, avui coneguda com Bastida de Saint-Louis, la qual es va convertir en lloc de residència de les classes més nobles de la zona.
Ciutadella de CarcassonaCiutadella de Carcassona
Després del Tractat dels Pirineus al 1659, la ciutadella va perdre la seva funció de lloc fronterer. Finalment al segle XIX la fortalesa de Carcassona va tenir una important restauració i ara, és un dels llocs turístics més importants del sud de França.
Bastida de Saint-Louis
Quan s’arriba a Carcassona, en primera instància s’arriba a la ciutat baixa, la citada Bastida de Saint-Louis, on es troba l’estació ferroviària, i la qual està unida a Carcassona pel Pont Vell.
En un passeig per la Bastida de Saint-Louis es poden veure palauets així com visitar l’Esglésiade Saint-Vicent.
Bastida de Saint-Louis
Per aquí també passa el Canal des Midi, una segona raó per la qual la ciutat de Carcassona forma part de la llista de Patrimoni Mundial per la UNESCO.
Per la seva part la ciutadella de Carcassona és un recinte emmurallat al que no es pot accedir en vehicle i on resideixen tan sols 50 persones, quan en la dècada dels 60 del passat segle hi vivien 500 persones de perfil humil.
La ciutadella actual és un gran centre turístic que els caps de setmana i les èpoques de vacances està molt concorregut de visitants.
L’habitual per visitar Carcassona és accedir per la porta principal, la de Narbona, del segle XIII i amb un pont llevadís, davant de la qual s’ubica un gran aparcament.
Ciutadella de Carcassona
Es pot passejar per la doble muralla que rodeja per complet la ciutadella, també es pot passejar pels carrers interiors descobrint racons i veient els monuments destacats. Les llisses és com s’anomena el terreny aplanat que hi ha entre les dues muralles, el qual arriba a tenir un quilòmetre de circumval·lació.
Aquest terreny està establert al segle XIII, quan es van construir la segona muralla, l’exterior, i amb els temps va ser ocupat per cases dels habitants més pobres de Carcassona. En la citada restauració del segle XIX aquestes cases van ser destruïdes.
En el pas per les llisses es pot contemplar bones perspectives de la fortificació, així com vistes panoràmiques dels voltants d el a ciutadella.
Castell Comtal
En aquest recorregut es passar pel Castell Comtal, construït al segle XII com últim racó defensiu de la ciutadella. En aquest recinte es veu una gran muralla, torres rodones, la barbacana, una fossa i un castellet d’entrada.
La seva muralla interior encara conserva restes de l’original gal·loromana del segle III.
La visita al castell es realitzar pagant i inclou l’accés a la muralla gal·loromana (nord) i a la muralla medieval (oest) amb les seves respectives torres.
La segona part de la visita consisteix en un agradable passeig pel Camí de Ronda, que voreja el perímetre rectangular del castell. Des de els seus diferents miradors es pot observar dos patis del castell, les torres, l’interior de la ciutadella i els paisatges que s’estenen cap a l’oest. Des del Camí de Ronda s’accedeix també al Museu Lapidari. Després de realitzar aquest recorregut cal recuperar els tiquets d’entrada, perquè la visita continua.
Al Pati del Midi hi ha un punt de control on cal mostrar de nou les entrades. Allí comença el passeig per la muralla medieval oest, que porta fins a la Torre de la Justícia (relacionada amb la Inquisició), la Torre del Bisbe i la Porta de Saint-Nazaire, entre altres. A més, pel camí es pot contemplar el Teatre Deschamps, de 1908, que només és visible des de la muralla, i admirar la Basílica de Saint-Nazaire des d’un punt de vista diferent.
Per acabar la visita al castell cal tornar cap a l’entrada, travessar el pont, girar a mà dreta pel Pati de l’Honor i presentar una altra vegada els tiquets al punt d’accés a la muralla gal·loromana nord. A més d’oferir noves panoràmiques de l’exterior i de l’interior de la ciutadella, per aquest costat de la muralla es pot visitar la Torre del Tréseau i gaudir de la bellesa de la Porta de Narbona des d’un angle fantàstic.
Porta d’Aude
També val la pena arribar fins a la Porta d’Aude, la que s’utilitza per accedir caminant des de la ciutat baixa, un racó molt medieval, amb la seva entrada a la ciutadella per una barbacana, una rampa adossada a la muralla.
Porta d’Aude de la Ciutadella de Carcassona
Basílica de Saint-Nazaire
El monument més destacat que et trobes passejant per la ciutadella és la Basílica de Saint-Nazaire. Construïda entre els segles XI i XIV, presenta una combinació d’estils romànics i gòtics.
Així durant la visita és pot veure el pòrtic, la nau central i els capitells d’estil romànic, tot i que el que més crida l’atenció és el creuer gòtic, amb unes imponents i precioses vidrieres.
Básilica de Saint-NazaireInterior de la Basílica de Saint-Nazaire
Informació Pràctica de Carcassona
Horaris de 2022:
Ciutadella: oberta 24 h al dia, tots els dies.
Castell de Carcassona: d’abril a setembre: de 10 a 18:15 h (últim accés 30 minuts abans).
Museu de la Inquisició: juliol i agost: de 10 a 20 h. Resta de l’any fins a les 18 h, excepte el mes de setembre que tanca a les 19 h.
Preus de 2022:
Entrada a la ciutadella: gratis.
Castell de Carcassona: 9,5€ adult, 7,5€ reduïda, menors de 18 anys gratis. Audioguia: 3€.
Museu de la Inquisició: 10,5€ adults, 9,5€ estudiants, 7,5€ menors de 14.
Aparcament Porta de Narbona: Primers 30′ gratis. 15 min = 1 € (fins 2 hores). 45 min = 0,50€ (a partir de 2 hores). Gratis a partir de las 20 h i abans de les 8 h.
Hi ha aparcaments gratuïta a Quai Bellevue i Avenue du Général Leclerc, entre altres carrers propers.
A més del vi, un dels més famosos i reconeguts del món. Bordeaux presumeix d’un centre històric Patrimoni Mundial de la UNESCO i una riquesa arquitectònica i cultural que no té res a envejar a les altres grans ciutats franceses.
Passejar per la vora del riu Garona i els carrerons dels seus barris més antics, relaxar-se en els seus cuidats parcs, creuar portes medievals, descobrir el món del vi o provar la reputada gastronomia francesa i els seus deliciosos dolços com el canelés, són algunes de les coses que es poden fer a Bordeaux.
Aquesta plaça és segurament les més famosa i fotografiada de Bordeaux. Tot i que actualment s’anomena Place de la Bourse, al llarg dels anys ha anat canviant de nom, com Place Royale, Place de la Liberté o Place Impériale.
La Plaça de la Borsa, un dels millors exemples de l’arquitectura clàssica francesa del segle XVIII, és el lloc més simbòlic de Bordeaux.
En aquesta plaça, situada a la vora del Garona i construïda entre 1730 i 1755, es troba el Palau de la Borsa (Cambra de Comerç i Indústria), l’antic edifici de la Duana (Museu Nacional de Duanes) i una font dedicada a les Tres Gràcies.
L’element central de la plaça ha anat variant al llarg dels segles. Inicialment hi va haver una estàtua eqüestre del rei Louis XV, que va ser destruïda i substituïda per un arbre de la llibertat durant la Revolució Francesa. Quan va caure Napoleó, es va tornar a col·locar una rèplica de l’estàtua original sobre un globus terrestre, però, finalment, al 1869 es va instal·lar la font dedicada a les Tres Gràcies que encara existeix avui en dia.
A més en les escultures de les imponents façanes que rodegen la plaça, es troba a diferents deus, com Minerva, Mercuri, Neptú i a Bacó, el deu del vi i davant de la plaça hi ha el Miroir d’Eau, una fina i extensa capa d’aigua sobre plaques de granit, en la que es reflecteix la bellesa de les façanes i permet als nens refrescar-se i entretenir-se amb els dolls d’aigua.
Place de la Bourse
Miroir d’Eau
Entre la Place de la Bourse i el riu Garona s’ha instal·lat el Mirori d’Eau, la piscina reflectant més gran del món. Únicament té dos centímetres de profunditat, però genera un efecte de reflex amb el Palace de la Bourse i l’Hotel des Fermes.
Durant els mesos d’estiu, cada 15 minuts s’omple d’aigua. No obstant és difícil veure el reflex perfecte, ja que és habitual que els nens petits juguin a refrescar-se i a esquitxar-se. I a l’hivern és possible que es trobi sense aigua.
Miroir d’Eau
Porte de la Grosse Cloche
Passejar per la Rue Saint-James fins arribar a la Porta de la Gran Campana, un dels pocs accessos a la ciutat vella de l’Edat Mitja que es conserven, és una altra de les millors coses que fer a Bordeaux.
Situat al costat de l’església de Sant Eloi, aquest campanar de l’antic ajuntament impressiona per les seves dues torres de 41 metres d’alçada i una campana de quasi 8 tones, que era utilitzada per alertar d’incendis i anunciar moments importants com l’arribada de la verema. Avui en dia només sona en dates assenyalades com l’1 de gener, el 14 de juliol (Dia Nacional de França), o el 28 d’agost (Dia d’Alliberació de Bordeaux, entre altres.
Com a curiositat, si s’observa la part més alta del campanar es veu un penell de coure daurat, que representa a un lleopard.
Horari: De març a maig i d’octubre a novembre: visita amb reserva tots els dissabtes de 14h a 17h (cada 45 minuts). Entrades a la venda a l’Oficina de Turisme. De juny a setembre: tots els dies de les 13h a les 19h en grups de 5 persones cada 45 minuts, venda d’entrades al mateix lloc.
Preu: 5€, gratis amb Bordeaux CityPass.
Direcció: 45 Rue Saint-James, 33000 Bordeaux.
Porte de la Grosse Cloche
Catedral de Saint-André
La Catedral de Saint-André d’estil gòtic i Patrimoni de la Humanitat al formar part del Camí de Santiago de Compostela, és l’església més important que visitar a Bordeaux. Està ubicada a la Place Rey-Berland, just al costat del Palau Rohan, actual seu de l’ajuntament. Ena questa mateixa plaça es troba també la facultat de Dret i la Torre Pey Berland
Construïda a finals del segle XI, es seu estil romànic va quedar pràcticament reduït als murs interiors de la nau central després d’una completa reconstrucció entre els segles XII i XVI.
A l’exterior hi destaca la magnífica obra del Judici Final de la Porta Reial i les dues torres amb agulles, en especial la Torre Pey Berland, mentre en el seu interior, a més de celebrar-se important noces que canviarien la història de França, es pot veure el cor, les capelles i les vidrieres.
La Torre Pey Berland, des d’on es gaudeixen d’unes fantàstiques vistes del centre històric després de pujar les 233 escales de cargol, es va construir al 1440 perquè el campanar no era suficientment robust per a suportar el pes de les campanes. Inicialment hi havia una fletxa en el seu punt més alt, però una tempesta la va destruir al 1617 i, en substitució, es va col·locar una creu, la campana del seu interior pesa 11 tones, la quarta més gran de França
Horari: De juny a setembre de 10h a 18h. D’octubre a desembre de 10h a 12:30h i de 14h a 17:30h. Els Primers diumenges de novembre a març són gratuïts.
Preu: 6€, gratis per a menors de 25 anys. Reserva obligatòria. Gratis amb Bordeaux CityPass.
La Porta de Cailhau és una de les 6 portes que es conserven de la ciutat medieval emmurallada.
Aquesta torre d’estil gòtic-renaixentista és la més famosa de la ciutat i va ser construïda a finals del segle XV per a celebrar la victòria de Charles VIII a la batalla de Fornovo.
A més té una doble funció coma arc de triomf, que creuava la reialesa i fortalesa defensiva, aquesta porta de 35 metres d’alçada impressiona per la seva bellesa en que es barregen elements decoratius com estàtues i defenses.
Es pot entrar a l’interior per conèixer la seva història i gaudir d’unes excel·lents vistes al riu Garona i al Pont de Pedra.
Horari: De dimecres a divendres de 14h a 18h. Dissabtes i diumenges d’11h a 13h i de 14h a 18h.
Preu: 5€, gratis amb Bordeaux CityPass.
Direcció: Place du Palais, 33000 Bordeux.
Porta de Cailhau
Flèche de la Basilique Saint-Michel
Fléche Saint Michel
La Flèche de la Basilique Saint-Michel és el segon campanar més alt de França, amb 114 metres d’alçada.
És el campanar independent de la Basílica de Saint-Michel. Aquesta Flèche va ser construïda al segle XV sobre una antiga fossa comuna on es van col·locar, a finals del segle XVIII , les mòmies exhumades del cementiri que la voreja. Unes mòmies que durant anys han atret a centes de visitant, com alguns escriptors il·lustres com Victor Hugo, Gustave Flaubert o Théophile Gautier. Actualment una exposició audiovisual recorda a les mòmies, que ja no esta exposades.
La Flèche de la Basilique Saint-Michel està tancada des del 2021 per una reconstrucció que durarà 5 anys.
Barri de Saint-Pierre
Aquest barri està just al creuar la Porta de Cailhau. Recórrer els antics i pintorescos carrers com la Rue Fernand Philippart fins arribar a la impressionant Place du Parlement, rodejada d’edificis històrics amb boniques façanes, et farà retrocedir varis segles.
Sortint de la Rue du Parlement s’arriba a l’església de Saint-Pierre, que val la pena entrar-hi per veure les seves voltes ogivals, els vitralls i una Pietat de fusta del segle XVII. A més, aquesta és una zona perfecta per prendre alguna cosa en els nombrosos bars que hi ha, menjar deliciosos crépes al Nom d’Une Crepe o sopar plats locals al Melodie, un dels millors restaurants de Bordeaux.
Place du Parlement
Place des Quinconces
Passejant per davant de l’històric Cafè Napoleó 3 i l’imponent Gran Teatre, s’arriba a la Place des Quinconces. Situada entre les places més grans d’Europa, aquest espai de 126.000 m2 té diversos monuments importants, entre els que destaca el dedicat a la memòria dels girondins que van caure durant la Revolució Francesa. Els girondins era un moviment polític que va ser perseguit durant la Revolució Francesa. Mentre que la gran columna està coronada per una estàtua que representa la llibertat trencant les cadenes de l’opressió. També hi ha dues fonts que commemoren una la Concòrdia i l’altra la República.
Actualment és un dels punts més concorreguts de la ciutat on s’organitzen nombrosos esdeveniments. Molt a prop es troba l’anomenat Triangle d’Or, format per l’Òpera, la gran avinguda Cours del Intendance i el Gran Hotel Bordeaux.
Des d’aquesta plaça es pot arribar fàcilment al barri de Chartrons, un barri de moda ple de galeries d’art, botigues amb les últimes tendències, edificis que recorden al París més romàntic, grafitis, antiquaris, tots ells girant al voltant de la fantàstica Rue Notre Dame i carrers adjacents.
Altres punts interessants del barri són la Place du Marché des Chartrons i l’església de Saint-Louis.
Place des Quinconces
Rue Sainte-Catherine
Rue Sainte-Ctherine és un dels carrers comercials més llargs d’Europa, amb 1,2 km..
Rue Sainte-Catherine
En aquest carrer de vianants, contruit sobre una antiga via romana, que va de la Place de la Victorie a la Place de la Comédie, hi ha tot tipus de marques de roba internacionals i altres botigues reconegudes com les Galeries Lafayette, a més de xocolateries.
Durant el recorregut es veu sempre un creu situada a la Place Saint-Project, val la pena també parar-se a la Galeria Bordelaise que data de 1834 i que et traslladarà per un moment al París d’aquests anys. Un cop a la Place de la Cómedie no es pot perdre el Gran Teatre de Bordeaux d’estil neoclàssic i que impressiona per les seves 12 columnes corínties coronades per 12 estàtues: nou musses i les deesses Juno, Venus i Minerva.
Gran Teatre de Bordeaux
Jardin Public
Aquest Jardí Públic de més de 11 hectàrees de superfície està rodejat de cases senyorials i disposa d’espais de jocs per a nens, de zones per fer un pícnic, un jardí botànic, el Museu d’Història Naturals, i senders per passejar i, a més, el famós teatre de marionetes Guignol Guerin.
Horari: Tots els dies des de les 7h a les 20h.
Pont del Jardí Públic
Pont de Pedra del Riu Garona
El Pont de Pedra més antic de la ciutat va ser construït per ordre de Napoleó I entre 1810 i 1822, aquest pont va ser l’únic que creuava el rieu Garona fins als anys 1960, i disposa de 500 metres de llarg a més d’estar decorat amb 17 arcs de mitja lluna. Els 17 arcs són les lletres de Napoleon Bonaparte, també hi ha nombroses medalles blanques als laterals en els seu honor.
Pont de Pedra
La Cité du Vin
La Cité du Vin és el museu del vi més modern i complet del món, començant pel disseny que simula la forma d’un decantador, en aquest parc temàtic es realitza un viatge a través del temps, explorant l’evolució del vi, des de l’any 6000 aC fins als nostres dies.
Durant el recorregut d’unes dues hores es pot gaudir de les projeccions en 3D i de la tecnologia més actual per posar-se de ple en aquest món. A més compta amb un mirador on es pot provar alguns vins mentre es gaudeix de les vistes de la ciutat.
Horari: Tots els dies de 10h a 18h; caps de setmana i estiu tanca a les 19h.
Preu: Adults 22€, de 6 a 17 anys 9€, pack familiar 54€. Gratis amb Bordeaux CityPass.
A poc més d’una hora de distància de Bordeaux, es troba un dels paisatges desèrtics més espectaculars del continent europeu, la duna més alta d’Europa.
Amb 2,7 km de llarg i 500 metres d’ample i fins a uns 110 metres d’altura, la Dune du Pilat està encaixada entre l’oceà Atlàntic i una densa franja boscosa d’un verd intens dotant al lloc d’una bellesa espectacular.
Alsàcia és una regió històrica de França situada a l’extrem nord-est, antiga regió administrativa actualment inclosa en la regió del Gran Est. Estrasburg n’és la capital.
La regió d’Alsàcia formà part del comtat d’Alsàcia durant l’edat mitja, s’incorporà a França al 1648 per la pau de Westfàlia que tancava la guerra dels 30 anys. Posteriorment, després de la Guerra francoprussiana de 1870 fou novament incorporada a Alemanya pel tractat de Frankfurt. Juntament amb part de la Lorena, formà dins de Prússia la província d’Alsàcia-Lorena. En acabar la Primera Guerra Mundial al 1918, fou novament incorporada a França. Durant la Segona Guerra Mundial fou incorporada al Tercer Reixh i finalment, al 1945, fou retornada a França.
Des d’Alsàcia també es pot aprofitar i fer alguna visita a la Selva Negra Alemanya i visitar alguns llocs amb encants d’aquesta zona
La Petite France, situada a la Gran Illa al riu Ill, es un lloc per passejar pels seus carrers empedrats, veure les cases de colors amb entramats de fusta que es reflecteixen a l’aigua, asseure’s en una de les terrasses amb vistes.
Entre totes les cases típiques d’Alsàcia, de la Petite France destaca la Maison es Tanneurs, una antiga casa d’adobers convertida en restaurant.
Le Petit France
Ponts Couverts i la Presa Vauban
Els Ponts Couverts són un grup de tres ponts i quatre torres defensives, que marquen l’entrada al barri de La Petite France. Aquesta ponts es van construir entre 1220 i 1250 sobre el riu Ill, un afluent del Rhin, com a defensa per a repel·lir els atacs dels enemics i abans estaven coberts per sostres de fusta, d’aquí el seu nom, i hi havia cinc torres, ja que una es va destruir durant l’incendi de 1869.
A pocs metres d’aquest ponts es troba la Presa Vauban, llur finalitat era defensiva a l’elevar en cas d’atac, el nivell del riu i dificultar l’avançament de l’enemic mitjançant inundacions.
A l’interior de la presa de 120 metres es poden veure diferents escultures i gaudir de les visites des de la seva terrassa als Ponts Couverts i al barri de La Petite France.
Ponts Couverts
Catedral de Notre Dame
Aquesta catedral d’estil gòtic, construïda al llarg de quatre segles, entre 1015 i 1439, va ser durant dos segles l’edifici més alt del mon amb els seus 142 metres que té el seu campanar.
A més de pujar al seu campanar per gaudir de les vistes, és recomanable entretenir-se en descobrir tots els detalls i escultures de la fantàstica façana principal de la catedral i entrar a l’interior per veure el púlpit, l’òrgan i sobretot, un preciós rellotge astronòmic.
Catedral de Notre Dame
Kammerzell
La casa Kammerzell, situada a la Plaça de la Catedral, és l’edifici medieval millor conservat i més bonic per veure a Estrasburg.
Aquesta casa de tons foscos i estil gòtic es va construir al 1427, impressiona per les seves nombroses finestres envoltades d’escultures sacres i profanes, la seva planta baixa de pedra i l’ornamentat entramat de fusta dels pisos superiors.
Per visitar l’interior i veure els frescos del pintor Léo Schnug, cal menjar al seu restaurant o allotjar-se a l’hotel, ambdós bastant cars.
A la Plaça de la Catedral també és troba el Palau Rohan d’estil clàssic i que alberga a l’interior el Museu de Belles Arts, el Museu Arqueològic i el Museu d’Arts Decoratives.
Al voltant de la plaça també hi ha alguns dels millors restaurants d’Estrasburg, com el Skaechele, Au Crocodile i Zehnerglock.
Casa Kammerzell
Barri Alemany
El Barri Alemany o Barri Imperial, és el resultat de l’ampliació de la ciutat realitzada per les autoritats alemanyes durant la seva annexió entre els anys 1880 i la I Guerra Mundial. Alemanya volia fer d’Estrasburg una ciutat important dins del seu imperi i va construir una nova ciutat plena d’edificis oficials i monumentals, al nord del centre històric.
Entre els seus edificis més destacats es troba la Biblioteca Nacional i Universitària d’Estrasburg, el Palais du Rhin, el Palais Universitaire i l’Estacióde Trens.
Place Kléber i Place Gutenberg
La Place Kléber, situada a la zona comercial, és la plaça principal i més gran d’Estrasburg, en la que destaquen l’estàtua del general Kléber, nascut a la ciutat, i l’edifici d’Aubette d’estil clàssic.
Una de les places més famoses de la ciutat és la Plaça Gutenberg, que deu el seu nom a Johannes Gutenberg, l’inventor de la impremta moderna.
Per arribar a aquests dues places és recomanable agafar la Rue du Vieux Marché Aux Poissons, una de les concorregudes de la ciutat, plena de botigues i restaurants, per la qual és un plaer passejar-hi.
Al desembre, en aquestes dues places es munten els millors mercats de Nadal de la ciutat. Mentre que a la Rue Vieux Marché Aux Poissons es decora amb el famós cartell lluminós de “Strasbourg, Capitale de Noel”.
Place KleberPlace Gutenberg
European District
És anomenat Barri Europeu on es concentren la seu de vàries institucions de la Unió Europea, com el Parlament Europeu, el Consell d’Europa o el Tribunal Europeu de Drets Humans.
A pocs metres d’aquests edificis es troba el Parc de l’Orangerie, el parc més antic d’Estrasburg, perfecte per passejar pels senders plens de naturalesa i relaxar-se fent pícnic al costat del llac.
En mig del parc es troba el Palauet Josephine Pavillon de principis del segle XVII, que va servir de residència reial de l’emperadriu Josephine i com hivernacle de tarongers.
Parlament Europeu
Església Saint-Pierre-le-Jeune
L’església protestant de Saint-Pierre-le-Jeune té els seus orígens al 1301 i està situada al centre històric. A l’interior de l’església d’estil gòtic es troben diverses joies com frescos del segle XIV, el claustre amb columnes del segle XI, la llotja i sobretot, els vestigis d’una antiga església del segle VII utilitzada ara com a cripta.
Església protestant de Saint-Pierre-le JeuneInterior i Claustre de l’Església protestant de Saint-Pierre-le-Jeune
Interior de l’ Església protestant de Saint-Pierre-le-Jeune Claustre de l’ Església protestant de Saint-Pierre-le-Jeune
Església Saint-Paul
L’església luterana de Saint-Paul, un imponent edifici neogòtic i declarat monument històric de França, és una altra de les esglésies impressionants per veure a Estrasburg.
Església luterana de Saint-Paul
Obernai
Fontaine de Sainte-Odile
Aquesta Font es troba ubicada a la popular Place du Marché. Va ser construïda al 1904 en honora la santa patrona d’Alsàcia, nascuda aquí. La Font de Sainte-Odile va ser dissenyada per Alfred Marsolff, com a colofó final als treballs d’abastiment d’aigua a la localitat.
Fontaine de Saint-Odile
Puits à Six Seaux (Pou dels sis cubs)
Aquest pou d’estil renaixentista està format per tres columnes corínties amb gravats del Nou Testament, tres politges de les que pengen 6 cubs que donen origen al seu nom i un penell situat a la part superior. El pou té gravada la data de 1579, suposadament la data de construcció. A més la panoràmica amb les típiques cases alsacianes i l’esglésiade Saints-Pierre-et-Paul amb les seves punxegudes torres darrera, fa un excel·lent lloc per fer fotografies.
Puits à Six Seaux
Església de Saints-Pierre-et-Paul
L’Església de Saints-Pierre-et-Paul és el segon edifici religiós més gran d’Alsàcia, només per darrera de la Catedral d’Estrasburg. Està dedicada als sants Pere i Pau, i va ser construïda al segle XIX, al mateix lloc on es trobava una antiga església gòtica del segle XV. A més de destaca per la seu imponent mida, s’assembla al d’una catedral, la principal església d’Obernai destaca pel seu cor, l’òrgan i les seves impressionants vidrieres gòtiques.
Place du Marché
Es tracta del cor del centre històric d’Obernai, en aquesta plaça es troba l’Ajuntament, l’edifici del Mercat de Blat i la Fontaine de Sainte-Odile. A la plaça s’hi celebra, des de principis de 1300, el mercat setmanal els dijous. La plaça està rodejada de precioses cases d’estil alsacià, on s’ubiquen botigues de records, restaurants i algun petit hotel.
Place du Marché
Torre Campanar d’Obernai
Aquesta torre, construïda al segle XIII, es tractava originalment del campanar (Beffroi), d’una antiga església dedicada a la Verge Maria. Aquesta església, de la que només queda el cor, va ser destruïda al 1873. La Torre Campanar està situada en ple cor del centre històric i la seva altura, de més de 70 metres, fa que es pugui veure quasi des de qualsevol part d’Obernai. Es tracta, juntament amb l’esglésiade Saints-Pierre-et-Paul, de l’edifici més característic i simbòlic d’Obernai. A més de complir amb la funció de campanar de l’església, el torre complia la funció de vigilància gràcies a que la seva alçada li permetia sobresortir per sobre de la resta d’edificis, inclús per sobre de les muralles.
Torre del Campanar
Barr
Barr compon la ruta del vi, i un lloc quasi desconegut pels turistes.
Barr
La millor forma per descobrir-lo és perdre’s pels seus carrers, les cases mantenen l’estil alsacià, encara que només a les parts cèntriques del poble. Els seus carrers de llambordes aporten un toc pintoresc.
Barr
El centre es localitza a la Plaça de l’Ajuntament (Hotel de Ville). Aquí és on troba el mercat de Nadal (només se celebra els tres primers caps de setmana de desembre), i just davant el Restaurant Le Brochet, un edifici emblemàtic del segle XVI.
Església de Saint-Martin
L’església es localitza prop del punt de partida de la ruta del vi, i a pocs passos de la plaça de l’Ajuntament. L’església data de l’any 1180 i encara conserva els quatre nivells de la seva torre romànica. Destaca per tenir en el seu interior un òrgan Stiehr.
Església de Saint-Martin
Sélestat
Sélestat és un poble amb molt d’encant, destaca sobretot el seu patrimoni arquitectònic i és coneguda perquè aquí es va trobar la primera referencia escrita que es coneix a un arbre de Nadal, l’any 1521.
També destaquen la famosa Biblioteca Humanista, les seves cases renaixentistes, l’esglésiaromànica deSainte-Foy i l’esglésiagòtica de Saint-Georges.
Sélestat
Château du Koenigsbourg
El Castell de Haut-Koenigsbourg es troba a 28 km de Colmar, al cim del mont Sophanbech, pel que les vistes des d’allí són una autèntica meravella. Es va construir en aquest lloc perquè era un lloc estratègic per custodiar la ruta del vi la plata.
S’aparca gratis a ambdós costats de la pròpia carretera que porta al Castell. Les places estan marcades al terra.
Château du Koenigsbourg
On es compren les entrades hi ha fullets amb castellà i la visita es pot fer per lliure. Aquest castell és del segle XII i va pertànyer entre altres a la família de Habsburg, al cap dels anys va acabar declarat en ruïnes però Guillem I va ordenar reconstruir-lo. Des de 1993 és Monument Històric i un dels més populars de França.
Es visiten sales d’armes, la cuina, patis, pous, sala del Kaiser, etc.
Imatges del Château du KoenigsburgImatges del Château du Koenigsbourg
La sala del Kaiser és un menjador on hi ha unes làmpades i una àguila imperial al sostre.
El temps de visita és d’1,5 hores.
Preu: 9 €.
Horaris: De novembre a febrer de 9.30h a 12h i de 13h a 16.30h. juny, juliol i agost de 9.15 a 18h. Resta de l’any de 9.15h a 17h.
Bergheim
Bergheim és un d’aquests pobles alsacians menys famosos que val la pena conèixer. Es troba prop de Ribeauvillé i no és especialment gran.
A Bergheim cal veure les restes de la muralla, les torres i les portes, la Place du Marché, la Grand Rue, l’antiga Sinagoga i l’esglésiade Notre-Dame-de-la-Assomption.
Bergheim
Ribeauvillé
Ribeauvillé es conegut com “la vila dels tres castells”, ja que en tres muntanyetes properes estan situats 3 castells per pertanyien a la família noble que va viure al poble. Són els de St-Ulrich, Girsberg i Haut-Ribeaupierre. També se’l coneix com “la ciutat dels violinistes” perquè a l’Edat Mitja era on hi havia més nombre de músics.
Es pot aparcar als aparcaments gratuïts que voregen el poble.
La Place de la Sinne està plena de bars amb taules, al centre de la plaça hi ha la Fontaine Friedrich que representa l’agricultura.
Ribeauvillé
Torre des Bouchers, són les portes a la ciutat que va està emmurallada al segle XIII. Aquesta és la més popular.
L’església del Convent dels Agustins que té un sostre tan bonic com la capella d’Eguisheim.
L’Hotelde la Ville, que és l’Ajuntament, ocupa el lloc d’una antiga posada.
La Chapelle de Sainte-Catherine, era la capella de l’hospital i des de 1812 s’utilitza com a museu.
La casa del Violinistes (Ménétriers), és la que té una talla de fusta de la Verge Maria.
Riquewihr
Riquewihr està considerat un dels pobles més bonics de França i el bressol del vi.
La Torre Dolder, que és de les més boniques d’Alsàcia, pel costat exterior és simple, però per dins sembla una caseta. És la seu del Museu Històric.
És molt bonic el carrer principal, la resta de carrers no són recomanables anar-hi ja que no tenen cap atractiu.
Riquewihr
Kaysersberg
En aquest poble hi ha un carrer principal a mode d’artèria i des d’ell parteixen els altres. Es tracta de la Rue du Géneral de Gaulle, en aquest carrer es troben nombrosos restaurants i tavernes, l’Ajuntament, l’esglésiade la Sainte-Croix, però tot passa desapercebut, les cases són tan boniques i les adornen tan bé que passes donant l’esquena a moltes coses sense adonar-te’n. L’ideal és entre i sortir del poble pel mateix camí, perquè així descobreixes detall a l’anada i a la tornada.
KaysersbergKaysersberg
A dalt del turó es troben les muralles del castell, i és que aquest poble és d’origen medieval també. Es pot caminar fins al castell i visitar-lo gratuïtament a qualsevol hora. Hi ha una torre que després de pujar 100 escales et dóna les millors vistes del poble.
Una altra de les vistes per contemplar és des del pont de pedra sobre el riu Weiss, molt a prop es troba el pessebre del poble i la Chapellede L’Oberhof construïda al 1391, la qual és considerada Monument històric.
Kaysersberg
En ple carrer principal es troba una de les cases millor adornades del poble al Nadal. Però l’important és que a dins hi ha una pastisseria artesanal que elabora pastissos exquisits, s’anomena Péché Mignon i aquí tenen els Kougelhopf.
Segons la llegenda el va inventar un pastisser per sorprendre al Rei. Va crear un motlle nou de forma circular per simbolitzar la corona del rei. En teoria aquest és l’origen del Tortell de Reis que avui en dia mengem el dia de Reis. Tot i que cal dir que no s’assembla ni en la massa brioche ni en res.
Kougelhopf
Per Nadal, el mercat obre els divendres, dissabtes i diumenges de 10 a 20h.
Turckheim
Les cases de Turckheim són del segle XVI i XVII, molt acolorides però potser el que crida més l’atenció són les portes medievals a la vila.
Turckheim
Eguisheim
Eguisheim és un dels pobles més visitats de la regió, i el que més carrers estrets té.
El pàrquing costa 3 € per tot el dia, cal posar el nº de matrícula al parquímetre i es pot pagar amb targeta.
Aquest poble es recórrer fàcilment a peu perquè només hi ha 3 carrers circulars.
Mapa d’EguisheimEguisheimEguisheim
Just al costat de la Place du Château hi va haver un castell medieval i per això les cases concèntriques a aquest punt. Del mateix només queda el Palau i la Capella dedicada al Papa Lleó IX. La capella es va aixecar sobre unes masmorres del castell i pot visitar-se gratis. Es molt pintoresca en el seu interior, i el terrat és preciós.
Colmar
La Place Jeanne d´Arc és la plaça més fotografiada de Colmar. Aquí les cases d’entramat llueixen perfectes i des d’ella pots seguir unes petites plaques daurades i triangulars amb la cara de l’Estàtua de la Llibertat que estan al terra. Aquestes plaques senyalen el camí recomanat per l’oficina de turisme.
La Place de l’Ancienne Doueane. Aquesta plaça té unes cases pintoresques i l’edifici Koifhus (de l’antiga duana), pots travessar-lo i per Nadal fan mercat dins, en concret a la primera planta hi ha un mercat d’artesania alsaciana.
La Rue Tanneurs porta fins a la Petite Venise, en aquesta zona compresa entre dos ponts es troben els barris gremials de pescadors (Quai de la Poissonnerie) i adobers, són casetes molt populars i cridaneres.
A vorejar el riu Lauch, a la Rue Turenne és on hi ha més gent, fent cua per fer-se una fotografia a la barana del pont amb vistes al canal. És molt bonic tan de dia com de nit, i aquí es concentren el restaurants més cars.
ColmarColmar
En aquesta zona hi ha el Marché Couvert (Mercat Cobert), en ell ofereixen menjars de vàries parts del món.
Mercat de Colmar
A la Rue des Marchands es troba la Maison Pfister, és una casa d’estil renaixentista renà que té la façana coberta per frescos amb escenes de la Bíblia, la va fer un barreter al 1577.
Colmar
Una mica més endavant a l’esquerra de la catedral hi ha una casa anomenada Salle du Corps de Garde d’estil renaixentista. Aquí hi havia el primer ajuntament. Just al costat d’aquesta hi ha la casa més antiga de Colmar, és de l’any 1350 i s’anomena Maison Adolph. Se sap que va patir una reconstrucció severa perquè una de les finestres del segon pis la van fer idèntica a les de la catedral que hi ha just davant. Als baixos hi ha una botiga de productes naturals.
Maison Adolph de Colmar
La Catedral de Colmar ocupa el centre de la plaça, en realitat va ser una Col·legiata, la de Saint Martins, es pot visitar gratis, tot i que de dins és fosca i trista, el més cridaner potser són els vitralls de segle XIII.
Catedral de ColmarInterior de la Catedral de Colmar
La Rue des Tetes deu el nom a una bonic edifici de 1609 que té més de 100 cares a la façana. Ara és un Hotel-Restaurant de luxe que es diu Maison des Tetes.
Moisès 