Contingut:
Història d’Estònia
Els primers assentaments a Estònia es remunten 10.000 anys enrere, prop de l’actual Pärnu es van trobar eines de l’Edat de Pedra. Uns segles més tard (probablement sobre el 3500 aC) van arribar les tribus ugrofineses procedents de l’est (segurament dels Urals), es van barrejar amb les comunitats neolítiques i van fundar les actuals Estònia, Finlàndia i Hongria. Van fixar la seva residència i van renunciar a la vida nòmada que va caracteritzar a la majoria dels pobles europeus durant els següents 4.000 anys.
La invasió cristiana
Durant els segles IX i X dC, els estonians eren conscients de l’amenaça dels víkings, que semblaven més interessats en les rutes comercials a Kiev i Istanbul que en conquerir el seu territori. Els invasors cristians del sud van suposar la primera amenaça real per a la seva llibertat.
Atenent als discursos papals en pro d’una creuada contra els pagans del nord, les tropes daneses i els cavallers germànics van envair Estònia i van conquerir la fortalesa de Otepää (sud d’Estònia) al 1208. Van tardar més de 30 anys en controlar totalment el territori perquè els estonians van resistir amb ungles i dents. A meitats del segle XIII, els danesos ocupaven el nord d’Estònia mentre l’Ordre Teutònic germana controlava el sud.
Els conqueridors van aixecar ciutats noves i van cedir bona part del poder als bisbes. A finals del segle XIII es van construir catedrals a Tallinn i Tartu, més o menys al mateix temps que les ordres religioses dels cistercencs i els dominics construïen monestirs per adoctrinar i batejar (o com a mínim intentar-ho) als locals. Mentrestant, els estonians seguien rebel·lant-se.
L’alçament més significatiu va començar la nit de Sant Jordi de 1343. Va començar al nord d’Estònia, controlat pels danesos, quan els estonians van saquejar el monestir cistercenc de Padise i van assassinar tots els seus monjos. Acte seguit, després d’assetjar Tallinn i el castell del bisbe a Haapsalu, van demanar ajuda als suecs, els quals van enviar reforços pel gol però van arribar massa tard i es van veure obligats a replegar-se. Tot i la determinació, al 1345 la rebel·lió va ser sufocada. No obstant, els danesos, ja farts, van vendre la seva part d’Estònia a l’Ordre Livonià (una ramificació de l’Ordre Teutònic).
Al segle XIV van aparèixer els primers gremis i associacions mercantils i moltes ciutats (Tallin, Tartu, Vijandi i Pärnu) van prosperar com a socis comercials de la Lliga Hanseàtica (un gremi mercantil medieval). No obstant, en aquestes ciutats es viva sobretot dels comerciants alemanys, mentre que els estonians es veien relegats a treballar al camp.
Els estonians van seguir practicant el culte a la naturalesa i bodes i funerals pagans, però al segle XV aquests ritus ja s’havien fusionat amb el catolicisme i es començar a utilitzar noms cristians.
A la dècada de 1520, la Reforma va arribar a Estònia des d’Alemanya i els primers en arribar van ser els predicadors luterans. A meitats del segle XVI, la reorganització eclesiàstica va deixar les esglésies en mans dels luterans i va tancar monestirs.
La Guerra de Livònia
Durant el segle XVI, per l’est s’apropava l’amenaça contra Livònia (ara nord de Letònia i sud d’Estònia), Ivan IV el Terrible, autoproclamat primer tsar rus al 1547, volia expandir-se cap a l’oest. Al 1558, les tropes russes, encapçalades per la ferotge cavalleria tàrtara, van atacar les immediacions de la regió de Tartu. L’enfrontament va ser sense pietat, donat que els invasors anaven deixant un enorme destrucció al seu pas. Polònia, Dinamarca i Suècia es van sumar a la refrega. Les lluites intermitents es van allargar durant tot el segle XVII, quan Suècia es va proclamar vencedora.
Com en totes les guerres, qui més va patir va ser la població civil. Durant dues generacions de guerres (aproximadament de 1552 a 1629), la meitat de la població rural va morir i es van abandonar tres de cada quatre granges; les malalties (com la pesta), la pèrdua de collites i les subsegüents fams van afegir més morts a les guerres. Excepte Tallinn, es van saquejar o destruir tots els castells i ciutats fortificades del país, inclús el castell de Vijandi, en el seu dia una de les fortaleses més poderoses del nord d’Europa. Algunes poblacions van quedar literalment esborrades del mapa.
L’Era sueca
Després de la guerra, Estònia, en mans sueques, va entrar en un període de pau i prosperitat. Tot i que la situació de la pagesia no millorava molt, les ciutats, estimulades pel comerç, van créixer i van prosperar i van ajudar a una ràpida recuperació econòmica. Per primera vegada en la seva història, tota Estònia estava regida pel mateix governant; aquest període està considerat com un episodi il·lustrat de la llarga història d’opressió estrangera al país.
El rei suec va garantir a l’aristocràcia bàltica-germànica un cert grau d’autogovern i inclús, en un acte de generositat, se’ls va concedir algunes terres abandonades durant la guerra. Tot i que el primer llibre imprès en estonià data de 1535, la publicació de llibres no es va iniciar fins a la dècada de 1630, quan el clero suec va fundar escoles a les aldees i va ensenyar-los a llegir i escriure. La fundació de la Universitat de Tartu al 1632 va donar l’empenta a l’educació.
No obstant, a meitats del segle XVII tot va començar a deteriorar-se. Un brot de pesta i després la Gran Fam (1695-1697) es van cobrar 80.000 víctimes, quasi el 20% de la població. Els camperols, que per una vegada gaudien de més llibertat d’acció, aviat van perdre els seus privilegis. Per la seva part, el rei suec, Karl XI, volia abolir el vassallatge a les cases senyorials reials estonianes (els camperols eren lliures a Suècia), però els barons bàltic-germànics de la zona van lluitar a mort per conservar el llegat de la servitud de la gleba.
La Gran Guerra del Nord
Aviat Suècia es va encarar amb l’amenaçadora anti-sueca Polònia, Dinamarca i Rússia, que volien recuperar les terres perdudes en la guerra de Livònia. Al 1700 va estellar la Gran Guerra del Nord i després d’algunes victòries (inclosa la derrota dels russos a Narva), els suecs van començar a acovardir-se en diferents fronts. Al 1708 Tartu havia estat destruïda i tots els seus servents deportats a Rússia. Amb la capitulació de Tallinn al 1710, els suecs van fugir en desbandada.
El Segle de les Llums
La dominació russa va perjudicar greument als camperols estonians. La guerra i la pesta de 1710 van deixar milers de morts. Pere I de Rússia va anul·lar les reformes sueques i va destruir qualsevol esperança de llibertat per als serfs supervivents. Les actituds conservadores cap a les classes més baixes d’Estònia no van canviar fins al Segle de les Llums, a finals del segle XVIII.
Entre els més influenciats per la Il·lustració es comptava Caterina II la Gran de Rússia (1762-1796), qui va posar fre als privilegis de l’elit mentre iniciava reformes quasi democràtiques. No obstant, això va haver d’esperar-se fins al 1816 per a que els camperols fossin alliberats: podien posar-se un cognom, gaudir de més llibertat de moviments i inclús d’un accés limitat al autogovern. A la segona meitat del segle XIX, els camperols van començar a comprar finques i a guanyar-se un sou amb els guanys de les collites, entre altres, de patates i lli (l’últim es va vendre a preus especialment alts durant la Guerra de Successió Estatunidenca i la posterior caiguda de l’exportació de cotó americà a Europa).
Despertar nacional
A finals del segle XIX i encapçalat per una nova elit estoniana, el país va iniciar el seu camí per a construir-se com a nació. El primer diari en estonià, Pärnu Postimees, va aparèixer al 1857. El va publicar Johan Voldemar Jannsen, un dels primers en utilitzar el terme “estonians” en lloc de maarahvas (gent de país). Entre altres pensadors influents es comptava amb Carl Robert Jakobson, que va lluitar per la igualtat dels drets polítics per als estonians i va funda Sakala, el primer diari polític d’Estònia.
Van néixer moltes societats estonianes i al 1869 es va celebrar el primer festival de la cançó. El riquíssim folklore nacional també va sortir a la llum, especialment amb la publicació de Kalevipoeg (Fill de Kalev), l’epopeia èpica de Friedrich Reinhold Kreutzwald que recopilava centenars de llegendes i contes de la tradició estoniana. Altres poemes, en especial les obres de Lydia Koidula, van ajudar a donar forma a la consciència nacional, marcada per set segles d’esclavitud.
Rebel·lió i Primera Guerra Mundial
Les acaballes del segle XIX van experimentar una industrialització desenfrenada, marcada pel traçat d’una extensa xarxa ferroviària que comunicava Estònia amb Rússia i per la construcció de grans fàbriques. El socialisme i els descontentament acompanyaven aquests tètrics llocs de treball, amb manifestacions i vagues instigades pels nous partits dels treballadors. Estònia es contagiava de Rússia, i al gener de 1905, quan una insurrecció armada va creuar la frontera, els obrers estonians es van sumar a les trifurques. La tensió va anar creixent fins a la tardor d’aquest any quan uns 20.000 treballadors es van declarar en vaga. Les tropes tsaristes van respondre amb contundència, matant i ferint a 200 persones.
La resposta del tsar Nikolai II de Rússia va provocar encara més als rebels estonians, que van seguir destruint les propietats de la vella guàrdia. Rússia va enviar a mils de soldats a sufocar aquests aixecaments; es va executar a 600 estonians i centenars van ser deportats a Sibèria. Es van tancar sindicats, diaris i organitzacions progressistes, i els líders polítics van fugir del país.
Plans més dràstics per a sotmetre a Estònia (com colonitzar el país amb milers de camperols russos) mai va arribar a realitzar-se. Al tsar de Rússia li acuitava una altra prioritat, la Primera Guerra Mundial. Estònia va pagar cara la intervenció de Rússia; es van reclutar 100.000 homes, dels quals van morir 10.000 al front. Molts estonians van lluitar amb la idea de que si ajudaven a Rússia a derrotar a Alemanya, Rússia els recompensaria amb la independència. Però Rússia no albergava cap intenció al respecte. Al 1917 tal qüestió va deixar de ser competència del tsar. A Sant Petersburg, Nikolai II de Rússia va ser obligat a abdicar i els bolxevics van agafar el poder. Mentre el caos s’apoderava de Rússia. Estònia va aprofitar el moment i el 24 de febrer es va autoproclamar independent.
La Guerra per la Independència
Estònia es va encarar a les amenaces de Rússia i dels barons bàltic-germànics més reaccionaris. La guerra va estellar quan l’Exèrcit Roig, que avançava a marxes forçades, va ocupar la meitat del país al gener de 1919. Estònia es va oposar amb tenacitat i, amb l’ajuda dels bucs de guerra britànics i de les tropes finlandeses, daneses i sueques, va derrotar al sempitern enemic. Al desembre Rússia va acordar una treva i el 2 de febrer de 1920 va signar el Tractat de Pau de Tartu, amb el que Rússia renunciava als seus drets de sobirania sobre el territori estonià per a sempre. Per primera vegada en la seva història. Estònia era totalment independent.
Una Independència efímera
El període d’independència va ser una època daurada en molts sentits. La noblesa, majoritàriament bàltic-germànica, va poder arreglar els seus assumptes abans de que les cases senyorials es nacionalitzessin i les seves propietats es repartissin entre el poble estonià. Per primera vegada molts grangers podien posseir i treballar les seves pròpies terres.
L’economia va progressar ràpidament, Estònia utilitzava els seus recursos naturals i va atraure inversions estrangeres. La Universitat de Tartu es va convertir en una universitat per als estonians i l’estonià en la llengua vehicular en tots els aspectes de la vida pública, creant noves oportunitats en esferes professionals i acadèmiques. L’educació secundària també va millorar (el nombre d’estudiants per càpita va superar a bona part dels països europeus) i es va forjar una important indústria editorial, amb 25.000 títols publicats entre 1918 i 1940 (un cop més superant a quasi tots els països europeus en llibres per càpita).
En altres fronts, sobretot en el polític, la independència va resultar positiva. La por a les subversions comunistes (com el fallit cop d’Estat dels bolxevics al 1924) va decantar al Govern cap a la dreta. Al 1934 Konstantin Päts, líder del govern de transició, juntament amb Johan Laidoner, comandant en cap de l’Exèrcit estonià, van violar la Constitució i es van fer amb el poder amb el pretext de protegir la democràcia de les faccions extremistes. Va començar la ”era del silenci”, una època d’autoritarisme que va atrapar a la jove república fins a la Segona Guerra Mundial.
La Invasió Soviètica i la Segona Guerra Mundial
El destí d’Estònia va quedar segellat quan l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica van signar un pacte secret al 1939 pel que Estònia era cedida a Ióssif Stalin. El Pacte Mólotov-Ribbentrop, un acord de no agressió entre la Unió Soviètica l’Alemanya nazi, va dividir secretament Europa de l’Est en esferes d’influència soviètiques i alemanyes. Estònia va caure a l’esfera soviètica. Amb l’esclat de Segona Guerra Mundial, Estònia es va declarar neutral però Moscou la va obligar a signar un acord d’assistència mútua. Conseqüentment van arribar milers de soldats russos amb les seves bases militars terrestres, navals i aèries. El Partit Comunista d’Estònia va orquestrar una falsa rebel·lió a través de la qual “el poble” demanava formar part de la Unió Soviètica. El president Konstantin Päts, el general Johan Laidoner i altres líders van ser destituïts i enviats a camps de presoners russos, es va crear un govern de palla i el 6 d’agost de 1940, el Soviet Suprem de la Unió Soviètica va acceptar la “petició” d’Estònia de pertinença a la Unió Soviètica.
Les deportacions i la Segona Guerra Mundial van devastar al país. Milers d’estonians van ser reclutats no per a lluitar sinó per a treballar (i quin morir) en camps de treball del nord de la Unió Soviètica. Milers de dones i nens van se deportats als gulags.
Quan la Unió Soviètica va fugir davant l’avançament alemany, molts estonians van rebre als nazis amb els braços oberts; 55.000 estonians es van sumar a les unitats de defensa nacional i als batallons de Wehrmacht Ost. No obstant els nazis no van reconèixer Estònia com un estat sinó com a un simple territori ocupar per la Unió Soviètica. Tota esperança es va perdre quan els alemanys van començar a executar a col·laboracionistes comunistes (uns 7.000 ciutadans estonians van ser afusellats) i aquells jueus estonians que encara no havien marxat del país (uns 1.000). Per a escapar de les files alemanyes (se’n van reclutar a quasi 40.000), mils van fugir a Finlàndia i es van unir l regiment estonià de l’Exèrcit finlandès.
A principis del 1944, els soviètics van bombardejar Tallin, Narva, Tartu i altres ciutats. El casc antic barroc de Narva va ser destruït quasi per complet. Els nazis es van retirar al setembre de 1944. Davant la por de l’avançament de l’Exèrcit Roig, molts estonians també van fugir i 70.000 van arribar a Occident. Al final, un de cada deu estonians vivia l’estranger. El país havia perdut a més de 280.000 compatriotes en la guerra (una quarta part de la seva població). A més d’aquells que van emigrar, 30.000 van morir al front i altres van ser executats, deportats als gulags o exterminats en camps de concentració.
De tornada a la URSS
Immediatament després de la guerra, Estònia va ser annexionada a la Unió Soviètica i va començar la depriment època de la repressió estalinista, amb milers d’estonians empresonats i altres 19.000 executats. Els grangers es van veure obligats a col·lectivitzar les seves granges i van arribar milers d’immigrants procedents d’altres regions de la Unió Soviètica. Entre 1945 i 1989 el percentatge de natius estonians va baixar del 97% al 62% de la població.
La resistència es va plasmar en un gran moviment autodenominat Metsavennad (Germans del Bosc). Uns 14.000 estonians es van abastir d’armes, van passar a la clandestinitat i van operar petits grups per tot el país. Les guerrilles van afectar poc a l’Exèrcit soviètic i, al 1956, el moviment ja havia estat desmantellat.
Tot i que es van viure certs moments d’optimisme (sobretot durant el desgel de Jrushchov, amb l’exposició pública dels crims de Stalin), es va haver d’esperar fins a la dècada de 1980, amb la perestroika (reestructuració) i la glásmost (obertura) del líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov per a que els canvis semblessin possibles.
El moviment dissident d’Estònia va cobrar impuls i durant el 50è aniversari del Pacte Molotov-Ribbentrop de 1939 es va celebrar un míting massiu a Tallinn. En els mesos posteriors es van succeir les protestes que reclamaven la restauració de la independència. Els festivals de la cançó es van convertir en un potent vehicle de protesta. El més gran va tenir lloc al 1988 quan 300.000 estonians es van citar als Jardins del Festival de la Cançó de Tallinn i van atraure l’atenció internacional.
Al novembre de 1989 el Soviet Suprem estonià va declarar els successos de 1940 un acte il·legal d’agressió militar. Estònia va desobeir a Moscou, va convocar eleccions lliures al 1990 i va recuperar la seva independència al 1991.
La Segona Independència d’Estònia
Al 1992 es van celebrar les primeres eleccions generals amb la nova Constitució, amb molts partits de nous. El partit Unió Pro Pàtria va guanyar amb escassa majoria amb el seu eslògan “Netejant a casa”, que feia referència a apartar del poder a aquells personatges vinculats amb el passat comunista. El seu líder, Mart Laar, historiador de 32 anys, es va convertir en primer ministre.
Laar va començar a treballar per convertir Estònia en una economia de lliure mercat, va introduir la corona estoniana com a moneda i va negociar la retirada total de l’Exèrcit rus. Al 1994, quan van marxar les últimes guarnicions soviètiques, els estonians es van sentir alleujats. Tots i els èxits de Laar, se la considerava una persona impetuosa i al 1994 va ser destituït després de perdre la confiança del Riigikogu (Consell Nacional).
Al setembre del 2003 es va convocar un referèndum en el que un 60% dels estonians va votar a favor de l’ingrés a la Unió Europea. A la primavera del 2004, el país es va unir oficialment a la Unió Europea i a l’OTAN. A això li va seguir la seva afiliació a l’OCDE al desembre del 2010 i l’adopció de l’euro en lloc de l’efímera corona estoniana a principis del 2011.
Després de l’adhesió a la Unió Europea, els temes recurrents són l’economia, la creixent desigualtat de les rendes i les tenses relacions amb Rússia, sobretot amb la nombrosa comunitat rus parlant d’Estònia.
Tallinn
La història de Tallinn, és fascinant, barrejant èpoques de glòria amb temps molt foscos, on el país va caure en un règim soviètic que quasi li treu la personalitat.
En contra del que molts pensen, Estònia pertany més als països escandinaus i no té res a veure amb Letònia o Lituània, on tot i ser conegudes com les ciutats bàltiques, l’únic que les uneix són dues coses, el mar que comparteixen i el règim soviètic al que estaven sotmeses.
Mentre Lituània i Letònia miren cap a Europa, Estònia sempre s’ha vist unida cap als seus veïns escandinaus, essent la seva llengua uràlica amb tints finlandesos molt independent caracteritzant-se per la seva complexitat.
De les tres ciutats, pot ser que Tallinn sigui la més coneguda, la més fàcil de veure i per a molts que han vist les tres capitals, la més bonica.
El seu casc antic, està ben senyalitzat, tenint en compte com a referència a la cúspide, la Catedral d’Alexander i el Parlament, a la resta és senzill ubicar-se.
- Toompea Loss (Castell de Toompea)
- Muralla medieval
- Catedral d’Alexander Nevski
- Toomkirik (Catedral de Santa Maria)
- Pikk Tänav
- Oleviste Kirik (Església de Sant Olaf)
- Raekoja Plats (Plaça de l’Ajuntament)
- Katarina Käik (Passatge de Santa Caterina)
- Meistrite Hoov (Pati dels Artesans)
- Raidkivimuuseum (Túnels subterranis)
- Miradors de Tallinn
- Barri de Kalamaja
- Rotermann City
- Kadrioru Park (Parc de Kadriog)
Toompea Loss (Castell de Toompea)
El Castell de Tallinn es va començar a construir al 1222 per l’Ordre Teutònica i va ser ampliat pels danesos al 1238. Més tard el conjunt d’edificis es va anar fortificant, emmurallant i es va anar afegint construccions com un monestir. En l’actualitat només es conserven els murs septentrionals i occidentals.
La zona del castell es troba a la part alta d’un turó, en una part de la ciutat anomenada Toompea, la zona de la ciutat reservada als aristòcrates i nobles des d’on es podia controlar la ciutat, per això el castell es coneix com “Toompea Loss”.
A la zona, per una part estan les restes medievals amb l’alta torre en un extrem i per una altra la part més moderna, d’estil barroc aixecada durant el regnat de la tsarina Caterina II de Rússia i on en l’actualitat té la seu el Parlament d’Estònia en un edifici de façana blanc i rosada que dóna a la Loss Plats.
Davant de l’edifici del Parlament, a l’altre costat de la Loss Plats hi ha la Catedral Alexander Nebski amb les seves característiques cúpules de ceba. Per la plaça passa el carrer Toomkooli Tänav, que és l’eix principal del turó i on es poden trobar altres edificis d’interès com la Catedral o “Toomkirik”.
La torre es contempla en un extrem de la muralla del castell i es coneix com Pikk Herman. Té 50 metres d’alçada i el seu nom ve de l’alemany “Lange Hermann” (Germà el llarg) que ve a significar com a “cap” i fa referència a un heroi medieval. Data de finals del segle XIV i al 1991 va ser testimoni de l’enfrontament entre els estonians que havien col·locat la bandera a la part alta de la torre i els russos que van tractar d’evitar-ho.
Muralla Medieval
Es conserva en l’actualitat un tram de quasi 2 km de les muralles originals, reforçades per les característiques torres de vigilància de planta circular que protegien antigament la capital estoniana.
La muralla va ser construïda en diferents fases entre els segles XIII i XVI i estava originalment fortificada per 35 torres. D’elles, les 25 que s’han conservat, visibles des del mar i des de qualsevol part de la ciutat, marquen amb les seves inconfusibles cobertes el perfil de la ciutat.
El recorregut de la muralla i de les torres comença descendint des de Toompea cap al sud-est. La Neitsitorn, construïda al segle XIV, és una de les poques de planta quadrada, irònicament anomenada “Torre de la Donzella” per haver estat utilitzada com a presó per a prostitutes. Al seu interior té un cafè molt freqüentat pels turistes.
La següent torre és una de les més famoses: la torre Kiek in de Kök, que en dialecte alemany que encara es parla a la localitat hanseàtica volia dir “vigilant de la cuina” perquè des dels seus 45 metres d’alçada es veien totes les teulades de la ciutat i les cuines dels habitatges. La torre, llur aspecte actual es remunta a finals del segle XVII, va ser construïda entre 1475 i 1481 per a emmagatzemar canons i municions.
Fora de les muralles s’obre, al sud de la plaça principal de la ciutat moderna, Vadabuse Väljak, a l’est hi ha l’església gòtica de Jaani Kirik i al sud el teatre rus Vene Draamateater.
Després de la Munkadetagune torn o “Torre dels Monjos” es troba la Bremen torn, on la muralla queda interrompuda per continuar després amb la Rattorpe-tagune torn.
La via continua cap la Suur Rannavärava o “Gran Porta de la Costa”, una de les sis entrades que en els seus orígens donaven accés a Vanalinn. Reconstruïda al 1518, va ser reformada poc després amb la torre Packs Margareeta o “Margarida la Grossa” que s’anomena així pel seu insòlit diàmetre de 24 metres i pels 4 metres d’espessor que té el mur en aquest punt. Construïda com a torre d’artilleria, alberga des de 1935 l’Eesti Meremuuseum (Museu de la Marina d’Estònia).
El recorregut continua per l’interior del cinturó i s’arriba a un tram on comença la part millor conservada amb les torres Grusbeke-tagune torn i Epingi torn. La Plate torn en el passat servia per a controlar l’entrada a Vannalinn des de la Suurtuki tänav, la següent torre és la Köismäe torn, del segle XIV.
Sobre el carrer Kooli Tänav continuen la Loewenschede torn i la Nunnadetagune torn o “Torre de la Cama d’Or”, de començaments del segle XIV. Saunatorn o “Torre de la Sauna” i Nunnatorn estan unides per una passarel·la de fusta recentment restaurada i oberta al públic.
Catedral d’Alexander Nevski
La Catedral d’Alexander Nevski és la principal catedral russa de Tallinn. La seva espectacular estructura en forma de cúpula de ceba es troba al cim del turó de Toompea. A més, és l’església ortodoxa més gran i opulenta de Tallin.
Va ser construïda al 1900 quan Estònia formava part de l’Imperi Rus i originalment es va concebre com un símbol de domini de l’Imperi, tant religiós com polític, sobretot en aquest territori bàltic cada cop més ingovernable.
La catedral va ser dedicada al príncep Novgorod, Alexander Yaroslavich Nevski, qui va dirigir la famosa batalla del gel al llac Peipus al 1242 i que va detenir l’avançament cap a l’est de les creuades alemanyes.
La catedral es va ubicar deliberadament en aquest lloc prominent, just davant del Castell de Toompea, en el mateix lloc on una estàtua de Martí Luter havia estat prèviament per a mostrar als locals, principalment als luterans, que estaven al càrrec.
En l’actualitat, amb la controvèrsia desavinguda fa molt de temps, el que queda és simplement una obra mestra arquitectònica. Dissenyada pel reputat arquitecte de Sant Petersburg, Mikhail Preobrazhenski, la catedral és ricament decorada en un estil historicista mixt. El seu interior ple de mosaics i icones mereix una visita.
Les torres de la catedral sostenen el conjunt de campanes de l’església més poderós de Tallinn amb 11 campanes, inclosa la més gran de la ciutat, que pesa 15 tones. Es pot escoltar tot el conjunt tocant abans de cada servei religiós.
Toomkirik (Catedral de Santa Maria)
A prop del Castell de Toompea, segons s’avança pel carrer Toomkooli es troba la Catedral de Santa Maria. Originalment establerta a la Verge Maria, i des de la Reforma Protestant es va convertir en la seu de l’Església Luterana d’Estònia, va ser construïda a partir de 1229 en el lloc en que al 1219 hi havia un edifici de fusta.
L’aspecte actual de l’edifici és el resultat de nombroses reformes. A la primigènia església d’estil gòtic, se li va afegir la decoració barroca al seu interior al 1684 després de l’incendi de Toompea al mateix any.
La torre del costat occidental, coronada per una agulla barroca, es va aixecar al 1779.
A l’interior del temple es troba una gran quantitat de làpides i sepultures de personatges il·lustres com els sarcòfags que es troben a l’ala esquerra de l’edifici.
Altres obres d’art notables també a l’interior són el púlpit de 1686, l’altar de 1696, un òrgan barroc i algunes pintures.
L’horari per accedir a l’interior del temple és de 9:00 a 16:00 hores. Els dilluns està tancada.
Pikk Tänav
El Carrer Pikk o “Cama llarga” creua pràcticament tota la part baixa, pel que és el més llarg de la ciutat emmurallada i on habitaven els comerciants més rics que feien arribar fins a ells les mercaderies des del port creuant quasi tota la ciutat.
- Suurgilde Hoone (Casa del Gremi Major)
- Gremi de Sant Canut
- Mustpeade Vennaskond (Casa dels Caps Negres)
- Komeks Oeks (Casa de les Tres Germanes)
- Packs Margareta (Torre Margarida la Grossa)
Suurgilde Hoone (Casa del Gremi Major)
Al núm. 17 d’aquest carrer, en una espècie de placeta anomenada Surrgilde plats, es troba aquesta casa construïda al 1410, un dels exemples més bells d’estil gòtic-tardà a la ciutat i que actualment acull el Museu d’Història Nacional (Ajaloomuuseum), fundat al 1864.
El Gremi Major va ser fundat al 1325 amb la finalitat d’agrupar als comerciants locals i al 1410 van construir aquest edifici que va tenir un paper en la història de la ciutat ja que quan al 1820 l’incendi de l’Església de Sant Olaf, els serveis religiosos van continuar-se aquí; quan al 1855 un nou incendi va destruir el teatre les funcions se celebraven aquí i també a les seves ales va tenir lloc la primera projecció cinematogràfica a Tallinn.
Gremi de Sant Canut
Si es continua caminant pel carrer i després de deixar la placeta Suurgilde plats es passa pel cafè Maiasmookk, la pastisseria més famosa de Tallinn, fundada a la dècada de 1930.
Al núm. 20 es troba la seu del Gremi de Sant Canut. Era la seu dels artesans més senzills com carnissers, pelleters, fusters, etc. i era el lloc on aquests acordaven els preus a cobrar.
L’edifici actual data del segle XVI tot i que la façana és ja d’estil modernista.
Mustpeade Vennaskond (Casa dels Caps Negres)
Al núm. 26 es troba el que era la seu de la confraternitat de comercials cèlibes llur protector, Sant Maurici, era un àrab convertit a la fe cristiana i que va ser martiritzat a Suïssa al segle III.
Als frontons de les finestres de la planta baixa de la façana hi ha representats els bustos de Segimon III de Suècia i de la reina Anna d’Habsburg així com també els símbols d’altres quatre ciutats de la Hansa: Londres, Bergen, Nóvgorod i Bruges.
La societat dels Caps Negres existia igualment a la veïna Letònia.
Komeks Oeks (Casa de les Tres Germanes)
A l’alçada del núm. 71 hi ha el conjunt dels tres edificis coneguts com “Tres Germanes”, contraposats als “Tres Germans” de Riga.
La casa que fa xamfrà amb el carrer Tolli, la primera de les tres, és la més interessant, la façana és l’original del segle XV.
Packs Margareta (Torre Margarida la Grossa)
Finalment, el Pikk tänav acaba en una de les portes de la muralla de Tallin, rematada per la torre Packs Margareeta o “Margarida la Grossa”. El nom de Margarida la Grossa es diu que fa referència a uns dels canons que es trobaven a la torre per a defensar la ciutat.
Arribats en aquest punt, ens trobem amb la confluència amb el carrer Lai que condueix, a mà esquerra, a l’Església de Sant Olaf.
Oleviste Kirik (Església de Sant Olaf)
Entre els carrers Pikk i Lai es va aixecar a finals del segle XII aquesta església, mencionada per primera vegada en un document al 1267 i dedicada al rei noruec Sant Olaf Havaldsson.
Vàries vegades ha estat reconstruïda, el seu aspecte neogòtic que presenta avui es deu a la restauració que es va fer entre els anys 1829 i 1840.
Es diu que l’església va ser construïda per un misteriós artesà que va prometre treballar gratuïtament si els ciutadans descobrien el seu nom.
Compta amb una gran torre coronada per una agulla elevant-se en total fins als 124 metres, conformant part així del perfil de la ciutat. D’abril a octubre, es pot pujar a la part superior de la part de pedra de la torre i gaudir de magnífiques vistes del casc antic, el turó de Toompea i la zona del port.
Al carrer Lai, que és on dóna la façana de l’Església de Sant Olaf, al llarg del carrer, es munten algunes terrasses i conserva un estil particular de carrer d’antics comerciants, per exemple la casa del núm. 23 és un edifici d’estil gòtic amb una politja a la seva façana que s’utilitzava per pujar les mercaderies. A la sala d’entrada és on estava la botiga del propietari, i al fons a l’esquerra es troba una gran cuina de l’època.
Al núm. 29 hi ha el Loodusmuuseum, el Museu d’Història Natural, sobre la fauna i la flora d’Estònia.
Raekoja Plats (Plaça de l’Ajuntament)
La Plaça de l’Ajuntament amb les seves terrasses, restaurants i quioscos, és un dels llocs amb més activitat de la part baixa de la ciutat. La plaça està tancada pel costat meridional per l’Ajuntament (Raekoda) que avui és un dels pocs edificis civils que estil gòtic que es conserva a Europa del Nord.
Sobre l’edifici de l’Ajuntament s’aixeca una torre octogonal de 61 metres i està inspirada en l’estil dels minarets islàmics i a la que a començaments del segle XVII se li va afegir una agulla barroca, coronada per una banderola, en la que es va representar un soldat medieval, conegut popularment amb el sobrenom de “Vana Toomas” (el soldat Toomas) i que és un símbol de la ciutat. Avui una còpia substitueix a la banderola original que es guarda al Museu Municipal.
A l’interior de l’edifici de l’Ajuntament es pot visitar algunes sales. Al primer pis la Sala de les Assemblees Cíviques o la Sala del Consell, que servia a més com a Tribunal de Justícia i que conserva els seients de fusta originals dels membres del Consell.
A l’extrem nord-est de la plaça, al núm. 11, hi ha la Raeapteegi hoone, una farmàcia fundada al 1422 i que es va mantenir com a tal fins al 1996. La farmàcia està considerada la més antiga d’Europa, i era famosa perquè el tsar de Rússia hi comprava. A la farmàcia també es venien productes com melmelades, vi, te, massapà .Es pot visitar o comprar productes moderns i veure la sala on s’exposa una barreja de diferents objectes mèdics dels segles XVI al XX.
Katarina Käik (Passatge de Santa Caterina)
Als pintorescos carrerons de la ciutat vella de Tallinn es troba el passatge de St. Catherine, que uneix els carrers Vene i Müürivahe, per darrera de l’Església de Santa Caterina. En aquest passatge d’escales hi ha nombroses botigues d’artesania típica d’Estònia, així com tallers.
Meistrite Hoov (Pati dels Artesans)
Es troba també a la ciutat vella, i està dedicat als artesans, ja que l’artesania tenia i té molta importància a la ciutat. Allí es pot trobar tot tipus d’objectes d’artesania, visitar exposicions d’art i prendre alguna cosa a les agradables cafeteries i xocolateries.
Raidkivimuuseum (Túnels subterranis)
Tallinn està ple de túnels subterranis, com totes les ciutats medievals. Els túnels subterranis defensius construïts en l’època de domini suec (segle XVII) poden visitar-se. Es troben sota les torres i muralles situades a l’exterior de la ciutat fortificada. Alguns van ser descoberts al 2003, altres eren coneguts, com els que estan sota el turó de Harju i el turó de Linda, construïts a la dècada de 1670, que van servir sobretot per abrigar-se dels bombardejos durant la Segona Guerra Mundial. En l’època soviètica es van condicionar amb electricitat, aigua corrent, ventilació i telèfon.
Miradors de Tallinn
A la ciutat de Tallinn hi ha nombrosos miradors que ofereixen una panoràmica magnífica del casc antic, amb les seves teulades medievals, les muralles i les torres. Alguns dels més recomanats són: el mirador de Patkuli, l’Església St. Olav i el seu campanar, la Catedral de Santa Maria, la plataforma Piiskopi, el Passeig de Pirita, la Torre de la Televisió de Tallin (a les afores de la ciutat), entre altres.
El Mirador de Patkuli es troba a la cara nord del turó de Toompea, de manera que quan es passeja pel casc antic, s’hi arriba fàcilment. Hi ha vistes dels barris de Kalamaja, Pelgulinn, les muralles i les torres defensives de la ciutat. El mar i el port al que arriben els ferris de Hèlsinki al fons.
Barri de Kalamaja
El barri de Kalamaja és un barri poc conegut pels turistes, però amb un encant indubtable. Situat al costat de la ciutat vella, destaca per les seves cases de fusta de colors. Antic port de pesca de la ciutat, va ser barri de pescadors i constructors de vaixells dins al 1870, quan Tallin s’uneix amb Sant Petersburg per tren, comença a construir-se fàbriques, convertint Kalamaja en un barri obrer.
Actualment, Kalamaja és un barri jove, bohemi i avantguardista en el qual s’hi van instal·lar nous creadors, això es reflecteix en els nombrosos i originals restaurants locals. El barri encara conserva aquestes encantadores cases de fusta de colors construïdes en les dècades de 1920 i 1930. També s’han conservat les infraestructures industrials antigues, com la fàbrica de Pianos Estonia, altres es va reconvertir per a oferir espais culturals i artístics.
Rotermann City
És un barri modern que existeix des del segle XIX i que es troba entre el port, la ciutat vella i el centre comercial Viru Keskus. En ell es van instal·lar les fàbriques Rotermann, de materials de construcció. Durant l’època soviètica el barri no tenia molta importància, però al 2001 es va fer un projecte de renovació que va rebre molts premis, es va aconseguir barrejar el nou amb l’antic de forma perfecta.
Al Al barri de Rotermann hi ha botigues de moda, restaurants, cafès i la Casa del Disseny de Tallinn. Al barri destaca el Camí de Stalker on es troba l’antic ascensor per a gra reconvertit, on hi ha cafès i restaurants.
Aconsellable visitar la botiga de xocolates Kalev, el Museu de l’Arquitectura d’Estònia, situat a l’antic magatzem de sal, l’Hotel Viru amb el Museu de la KGB o el Museu dels Bombers d’Estònia.
Kadrioru Park (Parc de Kadriorg)
A l’est de la ciutat, segons se surt de Tallinn, a la dreta de l’avinguda Narva Mantee, s’estén aquesta gran àrea verda que es coneix com el Parc Kadriorg, obert al públic des de 1721.
Kaidrioru Loss (Palau de Kadriog)
Al parc més gran de Tallinn es troba el Palau Kadriorg (Kaidrioru Loss), el gran palau que va fer construir el tsar Pere I el Gran de Rússia, fundador de Sant Petersburg, per a la seva dona Caterina II després de conquerir Estònia. De fet, el nom del parc és una derivació a l’idioma estonià del nom de la tsarina.
Després de la mort del tsar Pere I el Gran de Rússia al 1725 els treballs de construcció van avançar molt lentament i inclús es va haver d’esperar a les primeres dècades del segle XX per acabar algunes de les sales de l’edifici.
El palau és d’estil barroc decorat amb una façana de color vermella i blanca. L’edifici alberga el Museu d’Art Estranger. Darrera l’edifici hi ha els jardins del palau amb un estanc i a l’altre extrem es troba la residència del President de la República.
Peeter I Maja (Casa de Camp del Tsar Pere)
Molt a prop del Palau Kadriorg, a la zona arbrada, es troba l’antiga casa de camp en la que el tsar Pere I el Gran de Rússia s’allotjava quan venia a Tallinn a principis del segle XVIII i encara no estava construït el Palau Kadriorg.
La casa és ara un museu, es tracta d’una casa senzilla de dues plantes i encara conserva el mobiliari i objectes de l’època.
Lauluväljak
Al nord-est del Parc Kadriog i a l’altre costat de l’avinguda Narva Maantee es troba Lauluväljak. Es tracta d’un enorme amfiteatre a l’aire lliure construït al 1960 que té un aforament de fina a quasi 300.000 persones i on cada cinc anys entre juny i juliol se celebra l’esdeveniment més important de Tallinn, el Festival de la Cançó i Dansa, on actuen milers de ballarins i musics procedents d’arreu del món.
Amb l’ocasió del festival de 1989 en aquest lloc es van reunir 250.000 persones que protagonitzarien una de les més grans exhibicions anti-soviètiques que més tard conduirien a la independència del país, aquest esdeveniment es va acabar anomenant la “Revolució Cantant”.
Haapsalu
Haapsalu (Hapsal o Gapsal en rus) és una petita ciutat (12.000 habitants) a l’oest d’Estònia. La ciutat va ser fundada als anys 1270. És famosa des de l’antiguitat per les propietats curatives de l’aigua marina i el fang termal i pel seu ambient tranquil. A principis del segle XIX, Haapsalu es va convertir en un famós balneari i centre estiuenc aristocràtic per a les vacances terapèutiques. Els tsars russos anaven a aquests balnearis, pel qual va ser construïda una especial línia de ferrocarril des de Sant Petersburg, juntament amb els tsars, hi anava tota la noblesa russa, artistes, pintors, compositors, incloent-hi Piotr Ilitx Txaikovski. Ara l’antiga estació de ferrocarril (de l’any 1907) amb els trens antics funciona com a museu.
El centre de Haapsalu està compost per uns carrers tranquils i pintorescos amb cases acolorides de fusta d’un o dos pisos, que es conserven des de principis del segle XX.
Atraccions turístiques principals de Haapsalu són: Castell de Haapsalu (Haapsalu Linnus) i l’Estació de tren de Haapsalu.
Haapsalu Linnus (Castell de Haapsalu)
El Castell de Haapsalu té la llegenda de la “Dama Blanca”. Segons aquesta llegenda, per les nits de lluna plena a l’agost, a l’interior de la capella del castell apareix una dona. La llegenda diu que a l’Edat Mitja un canònic es va enamorar d’una noia estoniana i sota un secret la va portar al castell. La noia es va disfressar de nen del cor i va estar al castell durant molt de temps. Però quan la va veure el bisbe, es va fixa amb la jove cantant i va voler esbrinar el seu sexe. Al veure que es tractava d’una dona, el bisbe va convocar al seu consell i van decidir que la noia havia de ser enterrada en una de les parets del castell i que el canònic havia d’entrar a presó, on va morir. Els encarregats de portar a terme la pena, van deixar una cavitat al mur i la noia va ser enterrada allí amb un tros de pa i una gerra d’aigua. Durant un temps es van escoltar els seus crits demanant ajuda. La seva ànima no pot trobar la pau i per això apareix a la finestra del baptisteri per a plorar la pèrdua del seu estimat. A l’agost se celebra un festival anomenat “Dies de la Dama Blanca”, que rep el nom en honor a aquesta llegenda.
Illa de Saaremaa
És l’illa més gran de les illes estonianes i la segona del Bàltic, després de l’illa de Gotland a Suècia.
Illa de Hiiumaa
L’Illa de Hiiumaa té uns 12.000 habitants i amb 45 km de nord a sud i 60 km d’est a oest és la segona extensió d’Estònia després de l’Illa de Saaremaa. Es troba a 25 km de la costa i és accessible en vaixell des de Rohukülla que fa la ruta fins Heletermaa.
Degut a la poca fertilitat del terra, l’illa no està densament poblada i els seus habitants s’han dedicat a la pesca i últimament al turisme. El paisatge es caracteritza per grans extensions de boscos de coníferes i alguns pantans.
La població més important és Käina que té 4.000 habitants i a prop d’aquesta s’ha instaurant una reserva per a les aus.
Rakvere
Rakvere, antigament coneguda pel seu nom alemany Wesenberg és una petita població d’uns 15.000 habitants situada a 100 km a l’est de Tallinn.
El poble és un dels més interessants d’Estònia gràcies al seu imponent castell de l’època de la invasió dels danesos.
- Rakvere Vallimägi (Castell de Rakvere)
- Pikk Tänav
- Linnakodaniku Majamuuseum (Museu Etnogràfic)
- Lahemaa Rahvuspark (Parc Nacional de Lahemaa)
Rakvere Vallimägi (castell de Rakvere)
En un alt aïllat a les afores de la ciutat s’aixeca el Castell de Rakvere. La seva història comença als segles V i VI quan hi havia una fortalesa de fusta. Al segle XV els danesos van construir en aquest lloc una fortalesa de pedra i al cap dels anys passaria a mans de l’Ordre Teutònica i més tard a l’Ordre de Livònia.
Després de ser l’escenari d’alguns enfrontaments al 1605 entre els russos i els suecs el castell es va anar abandonant i no seria fins al 1959 que es va iniciar la seva recuperació, essent en l’actualitat un lloc en el que se celebren diverses activitats festives i culturals.
Pikk Tänav
El que fa interessant aquest carrer són alguns edificis i habitatges de fusta antics que es troben al llarg d’ell.
A l’altura del núm. 28 es troba una església dels segle XV i reformada al segle XVII i a la que al 1856 se li va afegir una torre. L’interior és el típic de les esglésies protestants, destacant el púlpit decorant amb pintures.
Linnakodaniku Majamuuseum (Museu Etnogràfic)
Creat en un habitatge de 1870, es reconstrueixen costums i escenes de la vida quotidiana des de l’Edat Mitja.
Lehemaa Rahvuspark (Parc Nacional de Lahemaa)
La reserva natural de Lahemaa es troba a uns 20 km de Rakvere en direcció al nord-est. Amb extensos boscos i llacs el Parc de Lehemaa és una de les últimes zones verges del Bàltic.
A 70 km per la carretera E20 a l’est de Tallin es troba la petita localitat de Vittna. Aquí es troba l’oficina d’informació del primer Parc Nacional estonià.
El parc va ser creat al 1971 i va ser el primer parc nacional instituït en el territori de la URSS. Lahemaa s’estén al costat del Bàltic i té una superfície de 1.120 km2 en una costa retallada en la que hi ha petites penínsules i illots. De fet Lahemaa significa precisament “terra de badies”, unes badies que han sorgit de llacs que van acabar ajuntant-se amb el mar.
En l’actualitat prop del 18% del parc forma part d’una reserva per a l’estudi de la flora i fauna, pel que l’accés al públic està restringit. Entre els interessos que té el parc no només hi ha el paisatge, sinó també els pobles de la zona, jaciments arqueològics o castells. L’oficina d’informació de Viitna organitza excursions guiades.
Pärnu
Des dels temps de la Unió Soviètica aquesta ciutat d’uns 50.000 habitants i ubicada a les costes del Golf de Riga atreia de vacances a mils de visitants de la URSS per a descansar, i es que Pärnu era una estació balneària, i encara avui en dia és la més important d’Estònia.
Desgraciadament els bombardejos de la Segona Guerra Mundial sobre la ciutat van esborrar gran part del seu passat hanseàtic medieval. No obstant, si que es conserven restes del seu elegant passat termal com les extenses àrees verdes, mansions i llargs carrers arbrats.
Rüütli Tänav
Aquest carrer de vianants és el lloc on els habitants de la ciutat surten a passejar. Aquí es troba el Museu Municipal (al núm. 53) que compta amb col·leccions d’història i folklore de la regió.
Per aquí també es troba el que es coneix com la “Torre Roja” o Punane torn. Anomenada així pel color dels maons que es utilitzar per a la seva construcció al segle XV.
En un carrer perpendicular a la Rüütli tänav, al carrer Nikolai tänav hi ha Elisabethi kirik, una església luterana d’estil barroc construïda pel letons.
Parc d’Escultures
Obres d’art a l’aire lliure al Parc d’Escultures de Pärnu, que exhibeix una col·lecció d’escultures contemporànies d’artistes estonians i internacionals.
Tartu
Situada a la part sud-oriental del país i amb una mica més de 105.000 habitants, Tartu és la segona ciutat més important d’Estònia.
A part de ser el centre cultural del país gràcies a la seva important Universitat, el que li dóna també a la ciutat un ambient jove amb els estudiants durant el curs acadèmic.
La ciutat compta amb un casc històric ben conservat en el que domina l’estil neoclàssic construït després de l’incendi que va assolar la ciutat al 1775.
- Raekoja Plats (Plaça de l’Ajuntament)
- Ülikooli Peahoone
- Jaani Kirik (Església de Sant Joan Baptista)
- Toomemägi
- Llac Peipus
Raekoja Plats (Plaça de l’Ajuntament)
Aquesta àmplia plaça d’estil neoclàssic està plena de terrasses i botigues, està al centre de la ciutat i on es troba l’Ajuntament (Raekoda).
Ülikooli Peahoone
Darrera de l’edifici de l’Ajuntament i als peus d’un turó es troba el carrer Ülikooli on es troba l’edifici principal de la Universitat de Tartu.
Jaani Kirik (Església de Sant Joan Baptista)
Al carrer Jaani tänav, a continuació del carrer Ülikooli, hi ha l’Església de Sant Joan Baptista (Jaani kirik), construïda en maó al segle XIV i rematada per una torre quadrada a la façana.
Toomemägi
És el turó que es troba darrera de la Plaça de l’Ajuntament. Si es puja fins allí pel carrer Loosi tänav es passa per sota del “Pont dels Àngels” fins arribar a les ruïnes del Toomkirik, la catedral dedicada als sants Pere i Pau, construïda al segle XIII, devastada en l’època de la Reforma Protestant i on avui es troba el Museu Històric de Tartu.
Llac Peipus
A uns 20 km a l’est de Tartu es troba el llac Peipus que, amb 3.550 km2 de superfície és el sisè més gran d’Europa. Marca la frontera amb Rússia i està comunicat amb el Bàltic a través del riu Narva.
La riba estoniana, més rica en platges que la riba russa, té més platges. Al sud del llac viu la minoria Setu, una població d’origen estonià que des del segle XI va està sota el domina de la ciutat russa de Pskov pel que va acabar desenvolupant la seva llengua i tradicions pròpies. La localitat on es troba és Pechery, en territori rus, però cada estiu se celebra un festival de música a Värskä, a Estònia.
Alatskivi és una localitat a 20 km al nord-est de Tartu, es troba a la Reserva Natural de Hirvead, a la riba del Peipus. Aquí es troba el Castell d’Alatskivi (Alatskivi Loss), una construcció de finals del segle XIX.
Narva
La tercera ciutat d’Estònia és més russa que estoniana, ja que dels seus aproximadament 85.000 habitants la majoria són russos. Narva està a la frontera amb Rússia i inclús més a prop de Sant Petersburg (uns 150 km) que de Tallinn (220 km).
Al llarg de la història va ser un lloc disputat per varis pobles. Al 1581 va ser conquerida pels suecs, després de la Guerra del Nord, al 1704, la ciutat cau en mans de l’Imperi Rus i, al finalitzar la Segona Guerra Mundial i ja incorporat el territori d’Estònia a la URSS, Stalin va obligar a molts ciutadans russos a establir-se a aquesta localitat, creant les bases del conflicte ètnic que hi ha en l’actualitat.
Entre les més afectades pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, Narva en l’actualitat té un aspecte completament modern marcat per la presència contaminant de centrals elèctriques i per la seva ràpida industrialització.
Raekoda (Ajuntament)
L’Ajuntament, ubicat a la Plaça de l’Ajuntament (Raekoda Plats) és un dels pocs monuments que es manté en peu després del bombardeig de 1944.
Hermanni Kindlus
Al sud de la Plaça de l’Ajuntament, al costat occidental del riu Narva, s’aixeca el Castell emplaçat just davant a la Fortalesa de Ivangorod que està a l’altre costat del riu, ja en territori rus.
La construcció primigènia del castell va ser construïda pels danesos al segle XIII. Més tard se li va afegir la característica torre de plants quadrangular popularment coneguda com Pikk Hermann o “Germà el Llarg”.
Narva-Joesuu
És una petita localitat balneari d’estiueig a 14 km de Narva, en la desembocadura del riu Narva al golf de Finlàndia.
Al poble conserva algunes pintoresques cases típiques de fusta construïdes entre els segles XIX i XX, quan la localitat era freqüentada per la burgesia de Narva.
El poble compta també amb una platja de 7 km.
Moisès 