Arxiu de l'autor: mferrete

Polònia

Publicat el per
Respon

Continguts:

INTRODUCCIÓ

Història de Polònia

Polònia està situada  l’Europa centre-oriental i té frontera amb Alemanya, Txèquia, Eslovàquia, Ucraïna, Bielorússia, Lituània i Rússia (districte de Kaliningrad). Compta amb una 38 milions d’habitants. Els polonesos són eslaus, com els txecs, els eslovacs, els ucraïnesos o els russos, pel que les llengües de totes aquestes nacions s’assemblen bastant, així com la seva cuina, les tradicions i les costums. Durant els seus 1000 anys d’existència, l’estat polonès ha modificat moltes vegades les seves fronteres, ha participat en diverses guerres i ha experimentat moments àlgids i dolents. La història de Polònia, com la de qualsevol país europeu, ha contribuït a crear la imatge del continent i segueix fent-ho avui en dia.

Els inicis de l’Estat Polonès

Tot i que el moment de naixement de Polònia normalment es considera des de la cristianització oficial de l’any 966, les terres poloneses havien estat poblades per cultures desenvolupades molt abans. En el territori polonès es construïen assentaments emmurallats com el de Biskupin. Durant els segles següents no hi va haver un estat comú i només la meitats del segle X, després de la unificació d’algues tribus eslaves, va néixer, primer el Principat i després el Regne de Polònia. La conversió oficial al cristianisme va permetre a l’Estat Polonès entrar en l’àmbit de la cultura de l’occident europeu. Fins llavors, la religió professada havia estat el culte eslau que venerava les forces de la naturalesa i permetia la poligàmia.

En la primera meitat del segle XII els contrastos en el si de la dinastia regent van provocar una fragmentació política de l’estat, que es va convertir en un mosaic de petits principats amb sobirans dèbils però independents. Només després de quasi 200 anys el príncep de Cracòvia, Władysław Łokietek, va aconseguir unificar sota el seu poder algunes terres poloneses i coronar-se rei. El seu fill Kazimierz Wielki, va seguir els passos del pare i durant el seu regnat Polònia va entrar en un període d’intens floriment.  Al 1364 va ser fundada la Universitat de Cracòvia, una de les més antigues d’aquesta part d’Europa. A més, el rei va promoure el desenvolupament de les ciutats, pel que els historiadors posteriors van dir d’ell que “va trobar una Polònia de fusta i va deixar una Polònia de maó”. Lazimierz Wielki va ser l’últim dels monarques de la dinastia Piast, fundadora de l’Estat Polonès.

Les guerres contra l’Ordre Teutònica

L’Edat Mitja va ser l’època dels cavallers, que lluitaven per la seva pàtria, per la glòria, pels botins i per la religió. Va ser llavors quan van néixer les ordres de caràcter religiós-militar (meitat monjos i meitat guerrers) que dedicaven la seva vida a la defensa de la fe: els misteriosos templers, l’ordre de Malta i, a Espanya, les ordres de Calatrava i d’Alcántara. Al 1226 el príncep polonès Konrad va convidar a les seves terres als cavalles teutònics (ordre fundada uns 30 anys abans i formada en la seva majoria per alemanys) per tal que l’ajudessin en la lluita contra els pagans prussians del Nord i del Nord-Est. Gràcies a la seva perfecta organització i formació militar, aquests cavalles van vèncer al prussians en pocs anys, conquerint així grans territoris per crear el seu propi estat. En breu, van començar a créixer en diversos llocs imponents castells de maó vermell, símbol del poder teutònic.

L’ordre es va convertir en un rival perillós per a Polònia i, de fet, des del segle XIV, els dos països lluitaven entre ells. Durant una d’aquestes guerres va tenir lloc una de les més grans batalles de l’Europa medieval. El 15 de juliol de 1410 es van enfrontar als camps de Grunwald més de 50.000 guerrers d’ambdós bàndols. Després d’un llarg dia de batalla, van guanyar els polonesos, recolzats per l’exèrcit lituà, mentre que el Gran Mestre i molts Cavallers importants de l’Ordre van morir. Tot i la greu derrota, l’Estat Teutònic va sobreviure encara un segle més. Al 1525 l’últim Gran Mestre va reconèixer al rei polonès com al seu monarca i va dissoldre l’Ordre Teutònica.

L’època dels Jagellons

A finals del segle XIV la reina de Polònia era Eduviges, una jove de la dinastia Angevina que es va casa amb el príncep lituà Jagiełło. Aquest matrimoni va donar origen a una nova dinastia que duraria al tro polonès quasi 200 anys: els Jagellons. Va ser una època de creixement ràpid per al Regne de Polònia i per al Gran Ducat de Lituània, units al principi en la persona del mateix sobirà i, des de 1569, per l’acte oficial de la Unió de Lublin sota el nom de la República de les Dues nacions. En les primeres dècades del segle XVII l’Estat Polonès va arribar a la seva màxima extensió territorial: quasi un milió de metres quadrats, des del Mar Bàltic fins al Mar Negre La cas Jagellònica va intentar també rivalitzar amb els Àustries en la política dinàstica, aconseguint durant vàries dècades tenir membres als trons de Bohèmia i d’Hongria, a més de en els de Polònia i Lituània.

L’època del govern dels Jagellons, especialment al segle XVI, es considera unànimement el Segle d’Or de Polònia: el seu moment de màxima riquesa, poder i floriment cultural. És també l’època de l’augment de la importància de la noblesa, que va aconseguir guanyar importants privilegis econòmics i polítics. Aquest últim, gràcies sobretot al paper especial portat a terme pel Parlament (escollit per la noblesa entre els membres de la mateixa) en el sistema polític de l’Estat polonès-lituà. L’ideal de la llibertat nobiliària va troba també el seu reflex en la tolerància religiosa. En una època de persecucions i guerres religioses, Polònia era “un país sense fogueres”, únic en tota Europa, on els catòlics, els protestants, els ortodoxos, els jueus i els musulmans tàrtars vivien junts.

Les tres capitals

Durant la història, Polònia ha tingut tres capitals en tres regions diferents. La primera va ser Gniezno a Wielkopolska (la Gran Polònia), famosa per la porta de la seva catedral que compta amb una rica decoració escultòrica. La següent capital va ser Cracòvia a Małopolska (la Petita Polònia), seu de la cort reial des del segle XIV fina a finals del segle XVI. Durant tot aquest temps la ciutat va créixer, es va enriquir i es va embellir, i degut a les seves nombroses esglésies (elegants i sumptuoses, sovint construïdes per arquitectes estrangers al servei dels reis polonesos) ha rebut el sobrenom de la “Roma polonesa”. Al 1596 la capital de Polònia va ser traslladada a Varsòvia, a la regió central de Mazovia, fet que va facilitar l’administració d’un país que en aquell temps era el més gran de tota l’Europa catòlica.

El difícil segle XVII

La mort de Segismón August, l’últim rei Jagellònic, va provocar un canvi dins del sistema polític de l’Estat Polonès. Des de llavors, el monarca tenia que ser escollit per una assemblea general de tota la noblesa, requisit impossible de realitzar a la pràctica donat que en els comicis (que tenint lloc a les afores de Varsòvia) participaven gairebé 20.000 nobles. El règim de Polònia va ser llavors únic a Europa i tenint el mateix temps elements de la monarquia i de la república, era sorprenentment modern. No obstant, una sèrie d’esdeveniments desafortunats van debilitar poc a poc al país. Les guerres amb Rússia i Suècia, les rebel·lions dels Cosacs i les invasions turques resultaren perjudicials per a Polònia. La debilitat del poder reial a costa del creixement dels magnats locals, representants de la noblesa més rica, va conduir a una llibertat abusiva i al deteriorament de l’estat. No obstant, encara al 1683 el rei Joan III Sobieski va ser declarat salvador de l’Europa cristiana després de la càrrega victoriosa dels hússars alats durant el setge turc de Viena. Aquests hússars eren una formació típica polonesa: una cavalleria pesada d’elit, armada amb llances llargues i cuirasses adornades amb ales de plomes. La victòria a Viena, por molt brillant que fos, va significar el cant del cigne de la grandesa polonesa. Mentre Polònia s’anava debilitant, creixia la potència dels seus veïns: Àustria, Rússia i Prússia.

L’ocàs de l’Estat Polonès i les reparticions

Al segle XVIII i l’època de la Il·lustració, quan es van assentar les bases de la present cultura europea, va ser un període trist per a Polònia. Els intents d’una reforma interna de l’estat, així com de reforçar la seva posició internacional, van resultar insuficients. La situació no va canviar ni tan sols amb l’aprovació de la Constitució del 3 de maig de 1791, la segona constitució moderna de la història mundial, precedida només per l’americana. La dèbil i apàtica Polònia es va convertir en un blanc fàcils per als seus veïns (Àustria, Rússia i Prússia), qui, després d’haver-se annexionat dues vegades varis territoris polonesos en l’últim quart de segle, finalment al 1795, es van repartir entre ells el que quedava de Polònia. D’aquesta manera, l’Estat Polonès independent desapareixia dels mapes d’Europa duran més d’un segle.

El segle XIX: sobreviure en una realitat difícil

La desaparició de Polònia no va significar la fi de la societat polonesa, que no va oblidar la seva herència quasi mil·lenària. Al segle XIX, quan una part dels polonesos vivia sota el poder de Prússia (la futura Alemanya), una altra sota el d’Àustria i una altra sota el de Rússia, va ser una de les èpoques més difícils de la història de Polònia. Els tres països van adoptar vàries polítiques, de vegades molt dures, davant la població polonesa. Tot i això, els polonesos van mantenir la seva identitat nacional cuidant la seva llengua i les seves tradicions. Poetes, escriptors, músics, pintors i escultors intentaven subratllar, sempre que podien, les seves arrels poloneses.

Aquesta lluita intel·lectual per mantenir viva la identitat nacional va esta acompanyada algunes vegades de la lluita armada. Al 1830-1831 i al 1863-1864 van tenir lloc insurreccions que, no obstant, van fracassar. Les derrotes militars van demostrar la impossibilitat d’aconseguir la independència a través de les armes i van confirmar la necessitat de preservar, sobre tot, la memòria de les tradicions i la cultura. Molts polonesos van emigrar, entre ells intel·lectuals i científics, mantenint viu el record de Polònia i del seu poble a través de les seves accions.

El període d’Entreguerres

La Primera Guerra Mundial va aportar un canvi important. Després de 123 anys d’absència, la Polònia independent va tornar al mapa d’Europa. La derrota dels imperis alemanys i austro-hongarès, així com els conflictes interns de la Rússia revolucionària, van permetre la reconstrucció de l’Estat Polonès a la tardor del 1918. Els primers mesos van resultar extremadament difícils: per un costat, s’estaven creant les bases de l’estructura estatal, unint de nou les terres separades des de feia més d’un segle; per un altre, Polònia havia de lluitar en defensa de les seves fronteres (serveixi com exemple la important batalla que va tenir lloc al 1920 a les afores de Varsòvia contra les forces soviètiques, que intentaren annexionar-se Polònia i convertir-la en un dels seus territoris dependents). La Segona República Polonesa, com oficialment s’anomenava l’estat, era un país multicultural i multi ètnic on coexistien, com segles enrere, vàries cultures i minories: la ucraïnesa, jueva, bielorussa i alemanya. El període d’Entreguerres va ser un moment d’explosió per a la cultura, la ciència i la indústria polonès, fins feia poc frenades pels països que se l’havien repartit. La Segons República Polonesa, com tota l’Europa d’Entreguerres, sobreviuria només 20 anys.

Polònia durant la Segona Guerra Mundial

L’1 de setembre de 1939 l’Alemanya Nazi va atacar Polònia, després d’haver-se assegurat la complicitat de la Unió Soviètic. Va ser l’inici de la Segona Guerra Mundial, el més sagnant i el més tràgic conflicte de la història de la humanitat, que duraria quasi sis anys. Polònia, després d’haver resistit 35 dies, es va rendir. La majoria del seu territori es va trobar llavors sota l’ocupació alemanya, mentre que la resta del seu territori de l’Est van ser annexionats per la Unió Soviètica, que va envair Polònia el 17 de setembre. Segons la ideologia nazi, els polonesos, com eslaus, eren considerats subhomes i per això van patir moltes persecucions i repressions. Els intents de la guerrilla no van tenir èxit i a més fan ser castigats cruelment pels alemanys, amb centenars de polonesos a diari executats o enviats als camps de concentració. Encara pitjor sort van patir el ciutadans polonesos d’origen jueu, que van ser objecte d’un ferma política d’eliminació física als camps d’extermini, construïts pels nazis als territoris ocupats.

A les regions sota l’ocupació soviètica, al situació de la població polonesa va ser realment millor, però també molt difícil i no exempta de persecucions, sobretot els primers anys. Més de 25.000 membres de la elit polonesa (militars, funcionaris, professors, intel·lectuals, etc.) van ser classificats com enemics de la classe obrera i assassinats per ordre de Stalin al 1940, fet negat durant dècades per les autoritats soviètiques. A més, vàries desenes de mils de polonesos van ser enviats als camps de treball situats en els més remots i inaccessibles racons de la Unió Soviètica. Només després de la ruptura de no-agressió per part de Hitler al 1941 i després de l’atac del Tercer Reich a Rússia, va canviar el sistema d’aliances i els polonesos es van convertir de presoners a aliats. Des del 1939 fins al 1945 els soldats polonesos lluitaren pràcticament en tots els fronts de la guerra contra Hitler, entre altres, a Noruega, Anglaterra, Itàlia, Egipte i la URSS, essent el quart poder aliat en quan a nombre d’habitants. En total, durant la guerra va morir el 15% de la població que Polònia tenia al 1939: 6 milions de ciutadans polonesos dels quals 3 milions eren d’origen jueu.

Polònia després del 1945

Després de 1945 el futur de Polònia es va decidir per via dels acords entre les grans potències vencedores: EEUU, URSS, i en menys grau Gran Bretanya. D’aquesta manera, juntament a altres països de l’Europa Centre-Oriental, com Txecoslovàquia, Hongria o Romania, Polònia es va trobar a la zona d’influència Soviètica. Tot i que oficialment independent, en realitat estava supeditada a les decisions que es prenien a Moscou. La implantació dels sistema declarat com socialista i la oficial presa de poder per part del poble (de fet el nou nom del país va ser la República Popular de Polònia) eren meres aparences per amagar un règim autoritari. L’estat va experimentar nombrosos problemes, i el creixent descontent de la societat va ser reprimit, de vegades de manera brutal, per les forces de l’ordre: la milicja (el nom de la policia polonesa) i l’exèrcit. Els anys de major tensió social van ser 1956, 1970, 1976i 1980. Va ser aquest últim any quan es va formar la unió de treballadors Solidarność (solidaritat), que després es va convertir en la força d’oposició més important i nombrosa, aglutinant a diversos grups socials, des d’obrers, fins intel·lectuals. Al desembre de 1981, per tal de mantenir el control sobre l’estat, el govern va declarar l’estat marcial, que duraria dos anys. A partir dels anys 80, el sistema econòmic i social  de Polònia, juntament amb el de tot el bloc oriental, va començar a esmorronar-se. Al 1989 van tenir lloc els acords de la Taula Rodona (anomenada així per la seva forma, que no afavoria a ninguna de les parts participants) entre el govern i l’oposició, i al junt d’aquest any es van celebrar les primeres eleccions de caràcter democràtic. Així va començar a debilitar-se el sistema imposat al 1945, que ràpidament es va estendre a altres països de l’Europa Centre-Oriental. La República de Polònia, ja sense l’adjectiu “Popular”, va patir una sèrie de profunds canvis polítics, socials i econòmics amb la intenció d’unir-se a l’Europa Occidental, de la que havia estat separada de manera artificial durant quasi 50 anys. la coronació d’aquest procés va ser l’accés a la OTAN al 1999 i a la Unió Europea l’1 de maig de 2004.

Informació pràctica de Polònia

Moneda

La moneda polonesa és el zloty (zł) que significa “or”. 1€ es equivalent aproximadament a 4zł. És molt fàcil canviar diners o pagar amb targeta de dèbit o crèdit. No es pot pagar amb euros.

Un zloty equival a 100 groszy (cèntims del zloty). Les monedes es divideixen en 1, 2 i 5 zloty; 1, 2, 5, 10, 20 i 50 groszy. Els bitllets, per la seva part, en 10, 20 50, 100 i 200 zloty

En totes parts existeixen oficines de canvi anomenades “kantor”, on no cobren comissió. En grans ciutats inclús n’hi ha d’obertes 24 hores del dia.

També es poden canviar en bancs o oficines de correus, no obstant, aquestes si que cobren comissió.

Els bancs obren tots els dies laborables entre les 8 o les 10 fins a les 15 o 18 hores ininterrompudament.

Els caixer automàtics es troben als bancs, grans superfícies comercials, a les estacions de trens i busos, aeroports, etc. Poden ser utilitzat per qualsevol targeta, no obstant, cal consultar amb el teu banc les tarifes que es poden aplicar a l’hora d’utilitzar-los.

L’ús de targetes de crèdit o dèbit és molt popular a Polònia tot i que hi ha llocs en que només es pot pagar en efectiu. S’admeten tot tipus de targetes europees internacionals. Les targetes de dèbit poden ser utilitzades en caixers i grans superfícies comercials, les de crèdit no tenen restriccions.

Seguretat

Polònia en general és un país segur per als turistes en comparació amb molts altres països. Si bé, els delictes violents contra estrangers són estranys, ocorren alguns delictes per motius racials. Cal mantenir sempre els objectes de valor fora de la vista, especialment en àrees turístiques i llocs concorreguts, com estacions de tren i bus. Els delictes menors, com els carteristes, són una preocupació vagis on vagis.

Les companyies de taxi no regulades operen en aeroports i estacions de tren, i sovint cobren de més. Es recomanable utilitzar només taxis oficial. Es poden verificar pel logotip de la companyia de taxis i els nombres de telèfon dels operadors a les portes i a la part superior del cotxe. Tanmateix, cal revisar el rebut de bars, discoteques i restaurants, ja que alguna vegada cobren de més als turistes, sobretot quan es paga en targeta de crèdit.

Temps

Tot i la fascinant història i la impressionant naturalesa de Polònia, no és un destí tropical. Polònia té quatre estacions diferents: hiverns freds i grisos i estius calorosos i plujosos. La primavera i la tardor ofereixen els millors moments per visitar Polònia ja que les temperatures són moderades i hi ha menys multituds.

Menjar típic

Pierogi: unes mandonguilles poloneses fetes d’una massa fina farcida de carn, chucrut, xampinyons, fruita, mató o patates amb ceba fregida. És un plat típic de Nadal.

Bigos: un guisat tradicional polonès que consisteix en chucrut ratllat, cabdells, salsitxes, xampinyons, espècies, prunes, panses i ceba.

Gołąbki: Són rotlles de cabdells bullits envoltats de carn i arròs assaonats i després fornejats amb una salsa de tomàquet lleugera. Els xampinyons o altres tipus de farcits també s’inclouen en moltes receptes.

Nalesniki: Aquestes són la versió polonesa dels Crêpes. Normalment es mengen per esmorzar o berenar; es poden farcir amb el que es vulgui.  El farcits dolços més populars són twaróg (mató dolç lleugerament àcid), melmelades, fruites, mel, Nutella i mató.

Zapiekanki: Es un tros de pa prim amb xampinyons i altres ingredients, és l’aperitiu favorit dels polonesos. És ideal per a festivals o dinars ràpids per endur-se.

GDÁNSK

Situada en el mateix mar bàltic. Gdansk és una ciutat treta d’un conte de fades. Com ocorre amb la resta de ciutats poloneses, després de la II Guerra Mundial, s’ha hagut de reconstruir pràcticament de zero. Això no hauria de ser un inconvenient per apreciar la bellesa de la ciutat, es van esforçar molt per deixar-la com al segle XIX. A l’estar al nord, cal tenir en compte les temperatures extremes sobretot a l’hivern. Si s’hi va a l’estiu, es poden visitar algunes platges dels voltants.

Carrer Ambre

Si ens remuntem a principis del segle XX, aquí ens trobaríem amb Danzig, una ciutat estat independent sota el protectorat polonès. Aquesta situació va durar 20 anys, fins que els alemanys la van incorporar al seu territori al 1939. No era la primera vegada que Gdansk tenia aquest estatus, ja que en temps de Napoleó I ja es parlava d’estat semiautònom. Aquesta dada és bastant rellevant, ja que després de la petició d’Adolf Hitler de l’annexió de Danzig a Alemanya i la posterior negativa d’aquesta ciutat estat, és quan s’inicia la II Guerra Mundial.

Mercat Llarg (Długi Targ)

El Mercat Llarg és considerat el cor de la ciutat. És l’artèria pel que passaràs diverses vegades. És en aquest lloc, entre els vistosos edificis, on es desplega el mercat de la ciutat. Del que avui gaudim és d’un carrer de vianants amb cafès, restaurants i comerços, en el passat va ser el camí en el que l’alta burgesia construïa les seves cases. Alguns dels llocs que més criden l’atenció són la Casa Daurada (Złota Kamienica), el barroc Palau d’Artús (Dwór Artusa. Oddział Muzeum Gdańska) i la fabulosa Font de Neptú (Fontanna Neptuna). Aquest carrer és una de les imatges més conegudes de Gdansk.

Ubicació: Długa, 80-831 Gdańsk, Polònia

Mercat Llarg de Gdánsk

Ajuntament de Gdánsk (Ratusz Staromiejski)

En el mateix carrer del Mercat Llarg (Długi Targ) es troba l’Ajuntament de la ciutat, val la pena una menció apart degut a la seva importància en el passat de Gdansk. Avui es pot visitar com a Museu d’Història (Muzeum Strefa Historyczna Wolne Miasto Gdańsk).

Ubicació: Ratusz Staromiejski, 33/35, Korzenna 33/35, 80-001 Gdańsk, Polònia

Ajuntament de Gdánsk (Edifici del Rellotge)

Palau d’Artús (Dwór Artusa. Oddział Muzeum Gdańska)

Aquest edifici amb nom emblemàtic pot donar ales a la imaginació. Era el lloc de reunió de diferents gremis importants de la ciutat, era aquí on es movia el diner, que a més, era molt, d’aquesta zona del continent. Es tracta d’un edifici gòtic del segle XIV que es pot visitar per una petita contribució de 5 PLN.

Palau d’Artús

La Ruta Reial

El casc antic o la part que més se sembla a un conte de fades està limitat per dues portes. És una bona manera de delimitar el més important de la visita de Gdansk en la coneguda com a Ruta Reial.

Porta verda (Zielona Brama)

Aquesta porta en realitat és taronja i delimita el nord de l’antiga ciutat. Aquesta porta creua el camí reial, un com es passa et trobes amb el riu Stara Motlawa. En els arcs que sostenen aquesta construcció hi ha músics o venedors d’artesania. Com a dada curiosa, la porta es va inspirar amb l’Ajuntament d’Ambers, això li dona un aire més flamenc a tota la ciutat.

Ubicació: Długi Targ 24, 80-828 Gdańsk, Polònia

Porta Daurada (Złota Brama)

Just a l’altre costat del centre històric de Gdansk es troba la Porta Daurada (Zlota Brama). Les vistes des d’aquí impacten, destaca l’Ajuntament i la Font de Neptú.

Ubicació: Długa 1, 22-100 Gdańsk, Polònia

Ruta Reial de Gdásnk
El començament o final de la Ruta Reial

Basílica de Sta. Maria de l’Assumpció de la Santíssima Verge Maria de Gdańsk (Bazylika Mariacka Wniebowzięcia Najświętszej Maryi Panny w Gdańsku)

La Basílica de Sta. Maria de l’Assumpció de la Santíssima Verge Maria de Gdańsk té l’honor de ser la més gran del món construïda amb maons. Com passa en altres enormes temples, es complicat veure-la en tot el seu esplendor, ja que està encaixada entre els estrets carrers de la ciutat. la basílica té una torre de quasi 80 metres que ofereix unes vistes bastant destacades del cas històric de Gdansk. En el seu interior es pot veure el contrast del maó exterior amb el blanc marfil que cobreix les parets interiors.

Ubicació: Podkramarska 5, 80-834 Gdańsk, Polònia

Basílica de Sta. Maria de l’Assumpció de la Santíssima Verge Maria de Gdánsk

Port de Gdansk

Just al sortir per la porta verda es poden divisar molls i el port de la ciutat. si es creua el pont Zielony Most w Gdansku es pot passejar pel costat del riu que ofereix unes vistes espectaculars del frontal de la part antiga de la ciutat. Podríem dir que s’està observant l’skyline si ens traslladem a una època en la que no s’havien inventat els gratacels.

Ubicació: Szeroka 67/68, 80-835 Gdańsk, Polònia

L’skyline medieval de Gdánsk

Antiga Grua de la Ciutat (Brama Żuraw)

Si es passeja per la ribera del riu Motlawa hi ha un edifici que segur que crida l’atenció. Es tracta d’una antiga grua portuària que es veu en tots els llocs amb el nom de Grulla, que es com es coneix en polonès. Es tracta d’una enorme grua de fusta que recorda a alguns molins dels Països Baixos. És a més un símbol de la ciutat. Avui en dia no s’utilitza per a la seva funcionalitat inicial, però es pot visitar el Museu Marítim (Narodowe Muzeum Morskie w Gdańsku) en el seu interior.

Ubicació: Szeroka 67/68, 80-835 Gdańsk, Polònia

Grua de Gdánsk

Torre de la Presó (Zespół Przedbramia)

Es tracta d’un edifici construït al segle XIV que formava part de la fortificació de la ciutat. entre els segles XVII i el XIX es va utilitzar com a presó i avui en dia es poden veure algunes restes del tocó es utilitzava el botxí. Va ser ja al segle XXI quan es va reutilitzar per establir-hi el Museu d’Ambre, una resina-mineral molt vinculada a Gdansk ja que és per aquesta zona on es troben el jaciments més importats d’ambre.

Ubicació: Targ Węglowy 26, 80-836 Gdańsk, Polònia

Antiga presó de Gdánsk

SOPOT

La seva situació idònia al sud del mar Bàltic, al nord de Polònia no va passa desapercebuda a tots aquells que van deixar impremta a la ciutat costera, acotada per boscos i oberta al mar. Des del seu assentament eslau al segle VII, quan era punt d’intercanvi comercial amb els veïns del Bàltic, va travessar per diverses vicissituds històriques. Va ser part de Prússia, època durant la qual magnats i nobles de Gdansk hi van construir els seus palauets.

Més tard, ja a principis del segle XX, va ser lloc de descans del Kaiser Guillem II d’Alemanya i de l’aristocràcia de Varsòvia i Berlín. Trobar aigües subterrànies curatives afegit a les excel·lències topogràfiques van fer que el doctor de les tropes de Napoleó, Jean Gerg Haffner, la convertís en una ciutat balneari. Haffner va manar construir instal·lacions adequades per a canalitzar el benefici de les aigües salades i dolces, fredes i calentes. Els efectes curatius d’aquestes aigües van atraure afluència de públic i la següent construcció de més establiments on rebre’ls, com el Centre Balneològic, veí del moll.

Ubicació de Sopot Molo: Plac Zdrojowy 2, 81-723 Sopot, Polònia

Vista del moll de Sopot, El Molo i la platja
Institut Balneològic de Sopot

Testimoni d’aquests fama són els carrers del poble on es concentres tots els possibles estils d’arquitectura polonesa a través dels segles; la Mansió Espanyola (la residència familiar més antiga de Sopot), edificis medievals convertits en col·legis amb capelles neogòtiques, coquetes cases construïdes sota la influència del renaixement italià, etc. I el bonic Far de Sopot, que va ser construït al 1903 com a part de l’Institut Balneològic. Avui en dia aquest far, serveix per contemplar des de dalt les millors vistes de la ciutat bàltica.

No obstant, l’artèria principal de Sopot és el carrer dels Herois de Monte Cassino, anomenat això en honor a la batalla homònima, on es troba la Casa Torta (Krzywy Domek), obra dels arquitectes Szotunsky i Zaleski, es van inspirar en els còmics de Jan Marcin Szancer (Polonès) i Per Dahlberg (suec), és un exemple avantguardista de l’arquitectura contemporània polonesa. Aquí es troben entre altes llocs d’oci, un centre comercial i Ràdio Muzyka.

Ubicació de la Casa Torta: Bohaterów Monte Cassino 53, 81-767 Sopot, Polònia

Casa Torta

Monte Cassino i els seus carrers adjacents estan adornats per cafès i restaurants per a tos els gustos. El carrer conflueix amb la Tadeusz Kosciuszki, presidida per l’Església de St. Jordi (Kościół św. Jerzego w Sopocie), d’estil neogòtic i lloc estratègic per, després de visitar-la, seguir passejant fins al moll de Sopot, El Molo, que va ser construït com el lloc d’esbarjo i punt d’amarratge per als creuers que arribaven a Gdansk, amb els seus 500 metres de longitud és el moll de fusta més llarg d’Europa.

Paratge imprescindible per veure i deixar-se veure, i contemplar el Bàltic, que passa per diferents tonalitats de blaus fins a tornar-se pràcticament negre en dies de tempesta. També per poder gaudir de les innumerables exposicions de tot tipus que s´hi fan.

El Molo és un observatori de primera per a gaudir de les competicions de vela, de triatló, de moltíssims concerts, i per descomptat, de les paradetes del cotitzat ambre.

El Molo

Al moll l’empara la omnipresència del llegendari Gran Hotel, a l’igual que el Molo, ha estat testimoni i sobrevivent de focs, naufragis i inclemències meteorològiques i econòmiques. A més de viure dues guerres mundials que no van deixar impune a aquesta ciutat balneària.

El Grand Hotel que ara opera, després d’una meticulosa renovació, es va construir al 1924 quan Gdansk era el Danzig alemany. Aixecat com un casino, va ser el no va més d’aquella zona i d’aquella època. També va servir de caserna general de Hitler durant la guerra. Va arribar a ser receptable de reunions secretes i utilitzat per motius molt més lúdics i intel·lectuals.

Ubicació de Grand Hotel: Powstancow Warszawy St, Pomorskie, 81-718 Sopot, Polònia

Façana principal del Grand Hotel

Era el lloc habitual, la llar del gran compositor i polític Ignacy Jan Paderewski que, després dels seus viatges pel món, tornava al Gran Hotel. Aquí la flor i nata de la societat l’esperava per gaudir dels seus concerts i de la seva carismàtica companyia.

A l’hotel s’ha allotjat el món del cinema, encara pengen de les seves parets fotografies de Greta Garbo i Marlene Dietrich. Joséphine Baker i Charles Aznayour van ser alguns dels músics que el van visitar. I entre polítics, estan Herni Kissinger i recentment Vladimir Putin. Científics com Maria Sktodowka, Madame Curie, literats de la talla de Henryk Sienkiewicz, … inclús el rei d’Espanya Alfons XIII i el president de Cuba Fidel Castro.

CASTELL DE MALBORK (ZAMEK W MALBORKU)

El Castell de Malbork és el castell més famós de Polònia, també és el castell més gran del món, si es té en compte la superfície.

El Castell de Malbork, també conegut com el Castell de la Ordre Teutònica de Malbork, traça els seus orígens al segle XIII. Aquesta enorme fortalesa medieval va ser construïda pels Cavallers Teutònics, una ordre d’origen alemany que van dominar la zona de Malbork i Gdansk (que s’anomenava Danzig) fins al 1457, en la Guerra dels Tretze anys, quan va passar a mans del Regne de Polònia.

Al llarg dels següents 500 anys, els castell va canviar de mans diverses vegades, passant en vàries ocasions d’Alemanya a Polònia. Entre altres coses, va ser residència de la família reial polonesa fins a finals del segle XVIII. Durant la II Guerra Mundial el 80 % del castell va ser destruït.

Després de la II Guerra Mundial el castell va tornar a formar part de Polònia. És a partir d’aquest moment quan s’inicien els treballs de restauració i avui és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

Castell de Malbork

Castell baix

El castell baix és la part del Castell per on s’entra. Des d’aquí val la pena admirar les imponents muralles de maó vermell que rodegen tot el recinte i el protegien d’atacs enemics. La porta d’entrada és espectacular i tant ella com el pont llevadís i aquests murs van ser claus en la seva història.

Castell Baix

Castell mig

Per passar del castell baix al castell mig cal creuar diversos ponts i portes fortificades. És genial per fer-te una idea del terriblement ben protegits que estaven els Cavallers de l’Ordre Teutònica. Sabràs que has arribat al castell mig quan acabis en un enorme pati rodejat d’edificis medievals on es troben entre altres coses, el Museu de l’Ambre, la botiga de records i el restaurant. I una gran estructura dels Mestres de la Ordre.

Castell Mig

És en el castell mig on es troba el Palau del Gran Maestre, una de les parts de la fortalesa més impressionants. És una sèrie d’habitacions i sales medievals que es van utilitzar com a residència reial, salons de banquets i llocs de reunió.

Interior del Castell Mig
El Gran Refectori
El Refectori d’Estiu

És també en el castell mig on hi ha també el Museu de l’Ambre i la Terrassa Occidental, que són un jardins prop del Palau del  Gran Maestre que estan enganxats a les muralles.

Castell alt

La joia de la corona del Castell de Malbork i un dels llocs més espectacular. Per entrar al castell alt s’ha de creuar per un altre pont llevadís. Aquesta és la part més antiga del Castell de Malbork.

Aquí hi ha el Pati Central, és el cor del castell alt i una delícia, al centre hi ha un pou que es va instal·lar aquí en temps de l’Ordre Teutònica per tal que els cavallers teutònics poguessin tenir accés a aigua fresca.

Pati Central del Castell Alt

Les vistes de la torres (Wiezna Glowna) són les millors, però no ho mencionen a l’audioguia, així que quan s’està a la segona planta del castell, cal comprar una altra entrada a part. És molt barata.

No es pot perdre tampoc l’Església de la Santíssima Verge Maria, a la que està dedicat el castell. És la única part de la fortalesa que  no s’ha restaurat i visitar-la és essencial per entendre en quin estat estava el lloc abans que comencessin a reconstruir-lo.

Museu de l’Ambre de Malbork

És millor aquest Museu de l’Ambre que el que hi ha a la ciutat de Gdansk. En unes sales del castell mig, tènuement il·luminades hi ha el Museu de l’Ambre. Hi ha des de fragments d’aquest material natal fins a elaborades peces i objectes d’art i joieria elaborats amb ell.

Pipa de fumar del Museu de l’Ambre del Castell de Malbork
Museu de l’Ambre del Castell de Malbork

Informació de la visita al Castell de Malbork

El castell està ple d’habitacions i espais museïtzats, alguns connectats per escales antigues i estretes, altres per espais enjardinats entre les muralles.

Per veure’l bé s’hi ha de dedicar unes 3,5 hores.

La visita del castell per lliure és possible i molt fàcil. Es recomanable agafar una audioguia que ve amb l’entrada. L’audioguia porta un GPS i sap on estàs, així no tindràs que prémer cap botó per escoltar-ho. Quan s’entra a les habitacions s’activa l’àudio d’aquesta sala. I quan acaba d’explicar-te la història del lloc on ets, et diu cap on has d’anar per descobrir més.

El Castell de Malbork està obert tot l’any, la temporada d’estiu dura de l’1 de maig al 30 de setembre. La temporada d’hivern va de l’1 d’octubre al 30 d’abril.

Ubicació: Staroscinska 1, 82-200 Malbork, Polonia

Pàgina web oficial

Horaris: de 9 a 19 h (temporada d’estiu) i 10 a 16h (temporada d’hivern).

Preu: L’entrada al Castell de Malbork costa a partir de 47 zlotis (uns 10 €) l’entrada normal, 37 zlotis (uns 8 €) l’entrada reduïda per jubilats, etc. Los billetes pel Castell de Malbork inclouen sempre el preu de l’audioguia. Com a consell, si pots, reserva’ls per internet amb antelació a la sevapàgina web oficial. T’estalviaràs una gran cua.

  • Els dilluns l’entrada és gratis però s’ha de pagar 10 zlotis (uns 2 €) per l’audioguia. Però, no totes les sales estan obertes. Hi ha més informació aquí (en anglès).
  • També hi ha tours per la nit, quan el castell està il·luminat i el guia va vestit de cavaller teutó. No estan disponibles sempre però et pots informar aquí.

LEBA

Lluny dels canons de població costera mediterrània, Leba té un encant paral·lel al de les seves platges i ofereix un bell parc natural amb quilòmetres de platges verges, llacs, enormes dunes, pinars fins a la mateixa platja i un poble molt bonic i animat.

En els mesos d’estiu, Leba té molta activitat, el centre de la població és també el port, un llarg canal amb vàries ramificacions.

Els carrers del centre estan plens de botigues de records, menjar per emportar, bars, restaurants, supermercats, a preus molt econòmics. Hi ha moltes paradetes de bijuteria, artesania, joguines, dolços, etc.

És recomanat provar el peix fumat típic de la zona, molt gustós i molt econòmic.

Leba

Una altra opció divertida és el laberint, el Leva Lavirynt (Wspólna), un llarg traçat on perdre’s i passar una bona estona.

El laberint natural és el principal atractiu del parc, destinat només a persones valents amb bona orientació. El laberint principal ocupa una àrea de 5.000 m2, amb plataformes d’observació i 4 objectius per conquerir en el camí cap a la sortida. Un conqueridor hàbil pot completar el laberint en uns 20 minuts.

Atraccions addicionals:

  • Laberints clàssics, camins per confondre als que caminen, només té camí que va des de l’entrada al centre.
  • Boule, un joc de festa tradicional francès amb elements d’arcade.
  • Jardí màgic i jocs de fusta de gran format, varis jocs d’habilitat, lògica i trencaclosques, tots en format XXL.
  • Family place, jocs d’arcade, jocs mentals, jocs per a nens i adults.

Horari:

  • Maig, juny, setembre i octubre (fins al dia 10):  10 a 17 h.
  • Juliol i agost:  10  a 20 h. 

Preus:

  • Entrada normal: PLN 35 per majors de 4 anys.
  • Entrada amb descompte: 27 PLN per joves que estudien fins als 25 anys i jubilats amb la presentació d’una identificació vàlida.
  • Entrada de grup: 20 PLN / persona per a grups organitzats (nens i adolescents amb tutors) de més de 15 persones amb reserva prèvia. 
  • Nens fins a 4 anys: Gratis. 
    Labyrinth map: Gratis.

Ubicació: 84-360 Łeba, Polònia

 www.lebalabirynt.pl

Leva Lavirynt (Wspólna)

PARC NACIONAL SLOWINSKI (SLOWINSKI PARK NARODOWY)

El Parc Nacional Slowinski és l’espai natural que fa especial a Leba, cal pagar per entrar-hi, com en totes les reserves naturals poloneses, i les zones més accessibles estan molt massificades, però si surts del camí trobaràs espais verges, totalment solitaris i relaxants, amb unes vistes al mar Bàltic esplèndides i si tens valor, et pots banyar (l’aigua està bastant freda, inclús a l’agost). Aquesta reserva de la biosfera catalogada per la UNESCO té una gran massa boscosa i unes enormes dures que la protegeixen.

La curiositat principal d’aquest parc situat al litoral del Bàltic són les grans extensions de dunes mòbils que deixen al descobert en alguns llocs arbres morts, restes de boscos coberts per l’arena. La més alta de les dunes és Lacka Góra de 42 metres. Al parc es troben els llacs Lebsko i Gardno, refugi natural d’aus aquàtiques.

Un valor natural molt particular i interessant del parc és l’heterogeneïtat dels complexos vegetals que creixen a les platges arenoses i les dures. Aquí es poden contemplar boscos de pins, típics de les zones litorals, i vegetació palustre en nombroses torberes, així com la vegetació característica de les zones lacustres. Al parc hi ha presents valuoses espècies d’aus aquàtiques i de materials, entre les quals destaquen el pigargo, el mussol reial, el corb marí i la cigonya negra.

El parc està inscrit en la llista de reserves de la biosfera de la UNESCO i està inclòs en el Conveni Internacional RAMSAR.

Parc Nacional Slowinski

Preus

  • Entrada al parc:6 PLN
  • Aparcament Rąbka –  6 PLN per hora 
  • Aparcament Czołpino Leśny / bosc – 6 PLN per dia
  • Aparcament Czołpino (JW) – 6 PLN per dia 

https://slowinskipn.pl

VARSÒVIA (WARSAWA)

Història de Varsòvia

Origen de Varsòvia

A meitats del segle X, una petita vil·la polonès anomenat Bródno va començar a créixer i a competir comercialment amb les seves ciutats veïnes. Tres segles més tard, la població d’aquesta vil·la es va traslladar a un poble proper anomenat Warszawa (Varsòvia), que més tard es convertiria en ducat de Mazovia.

L’augment de la població de Varsòvia va donar lloc a la construcció d’importants edificis, com l’antic Castell Reial, les muralles, la columna de Zygmunt, la Plaça del Mercat. Aquí es va col·locar u na famosa estàtua de la sirena, que guarda una estreta relació amb la història de Varsòvia.
Al segle XVI, Varsòvia va passar a formar part del regne i es va convertir en capital de Polònia al 1596, quan el rei d’origen suec Zygmunt III va traslladar la cort a la ciutat del Vístula.

Invasions i guerres de Varsòvia

Al segle XVII va ser devastador per a la ciutat, que va patir incendis, epidèmies i invasions que van marcar el passat de Varsòvia. Després de la Guerra de Successió (1733-1738), Polònia va aconseguir expulsar al monarca imposat per Suècia i escollir un rei polonès, August III. El seu successor Stanisław II, va ser l’últim rei de Polònia com a nació independent.

Després de vàries invasions, al 1795, les potències d’Àustria, Prússia i Rússia es van repartir Polònia, que va desaparèixer del mapa durant 123 anys. La ciutat de Varsòvia va quedar annexada a Prússia.
En acabar la Primera Guerra Mundial, Polònia va recuperar la seva independència, tot i que les fronteres van ser dràsticament minvades.

Varsòvia durant la Segona Guerra Mundial

Als pocs dies d’esclatar la Segona Guerra Mundial, Varsòvia va ser envaïda per les tropes alemanyes. Els nazis van cremar edificis històrics, van arrasar llibreries i universitats i un total de 10.000 persones van morir durant els tres mesos de setge.

Amb la victòria dels nazis van venir cinc anys d’invasió alemanya que es va caracteritzar per les purgues constants, els treballs forçosos i la omnipresència de la Gestapo. El detonant de tot això va ser la creació del gueto de Varsòvia al 1940, el gueto més jueu més gran d’Europa. Es calcula que els nazis van cremar a més de 455.000 jueus en un espai de 10 km2 tancats per un mur.

La vida al gueto de Varsòvia era inhumana. La fam, les malalties i la sobrepoblació s’unien a les constants deportacions a camps de concentració i extermini. Durant els tres anys que va durar el gueto de Varsòvia, el 88% de la seva població va morir. La fi va arribar amb l’Alçament del gueto de Varsòvia al 1941, un acte heroic que va durar 15 dies i que va acabar amb més morts i deportacions.

L’1 d’agost de 1944, la ciutat de Varsòvia es va alçar contra el terror nazi. Aquest episodi conegut com l’Alçament de Varsòvia va servir d’exemple per a tot Europa. Avui en dia, cada 1 d’agost a les 17:00 sonen les mateixes sirenes que anunciaven les bombes aquest mateix dia del 1944 i la ciutat es deté com a mostra de respecte.

Tots els successos es plasmen a la perfecció al Museu de la ciutat de Varsòvia, al Museu de l’Alçament i al Museu POLIN a través de fotografies, objectes antics i testimonis reals.

Sota el règim comunista

Mentre l’alçament de Varsòvia arribava a la seva fi i les tropes poloneses es debilitaven, l’Exèrcit Vermell va frenar el seu avançament per l’est i aquest va acampar a pocs quilòmetres de Varsòvia. Aquest fet fa pensar que la idea de Stalin era deixar que l’alçament polonès fracassés per envair Polònia.
I així va ser. L’1 de febrer de 1945 es va establir la República Popular de Polònia, sota el domini de la Unió Soviètica. La història de Varsòvia va iniciar 40 anys de règim comunista. En aquest temps es va reconstruir la ciutat que havia quedat totalment arrasada pels nazis, i les condicions poloneses milloraren, tot i que continuaren vivint sense llibertat fins al 1989.

El Palau de la Cultura i la Ciència de Varsòvia data de la època comunista i va ser construït per ordre del propi Stalin.

Varsòvia en el segle XXI

Varsòvia va portar a terme una important feina de reconstrucció de tota la ciutat, que va ser premiada quan al 1980 la UNESCO va declarar Varsòvia Patrimoni de la Humanitat.

A l’any 2004, Polònia va entrar a la Unió Europea, tot i que la moneda de Polònia segueix sent el Zloty polonès. La capital no ha deixat de créixer i rebre turisme, i avui en dia és la novena ciutat més poblada de la Unió Europea.

La Ciutat Vella (Stare Miasto)

La Ciutat Vella és el barri més antic de la capital, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1980, és un patrimoni completament destruït  durant l’Alçament de Varsòvia (1944 durant la II Guerra Mundial). Per sort, anys més tard va ser reconstruït amb total fidelitat gràcies a un important esforç de tota la societat polonesa.

Per la reconstrucció de la Ciutat Vella de Varsòvia es van utilitzar materials originals, tals com maons i elements decoratius, rescatats dels escombralls que es van col·locar en els llocs originals.

A la Ciutat Vella no ens podem deixar per veure la Plaça del Mercat (Rinek Starego Miasta), la Basílica arxicatedral de Varsòvia Martiri de Sant Joan Baptista (Bazylika Archikatedralna w Warszawie p.w. Męczeństwa św. Jana Chrzciciela) i l’Església i Monestir de l’Assumpció de la Santíssima Mare de Déu de Varsòvia (Cerkiew i monaster Zaśnięcia Najświętszej Marii Panny w Warszawie).

Plaça del Mercat (Rynek Starego Miasta)

És el lloc més emblemàtic de la Ciutat Vella i punt de trobada de molts turistes i de molts varsovians, construïda a finals del segle XIII.

De la plaça destaquen bonics edificis de colors que la rodegen, tots amb una història darrera i l’Estàtua de la Sirena (Syrenka Warszawska), just al mig de la plaça.

Plaça del Mercat

Plaça del Castell i el Mirador de Santa Anna (Taras Widokowy na dzwonnicy kościoła św. Anny)

La Plaça del Castell (Plac Zamkowy, Warszawa) situada davant del Castell Reial (Zamek Królewski w Warszawie) és una gran plaça de forma triangular, en la que es troba la Columna de Zygmunt III Vasa, en honor al monarca d’aspiracions expandidores que va governar Polònia i Lituània durant 44 anys.

Per poc més d’1 € es pot pujar al Mirador del campanar de l’Església de Sta. Anna (Taras Widokowy na dzwonnicy kościoła św. Anny), situat en un dels laterals des del que s’obtenen unes vistes de la mateixa plaça i del centre de Varsòvia.

Plaça del Castell des del Mirador de Santa Anna

Castell Reial de Varsòvia (Zamek Królewski w Warszawie)

Els orígens d’aquest palau barroc es remunten al segle XIV, quan es va construir la Gran Torre en una de les principals places de Varsòvia. Amb el regnat de Zygmunt III, la capital de Polònia es va traslladar a Varsòvia i el monarca va manar ampliar les condicions de la torre i aixecar un gran castell que servís de residència reial.

A partir del segle XVI, una sèries de infortunis van acabat amb l’estructura original del castell: invasions estrangeres, incendis i bombardejos. En l’Alçament de Varsòvia de la II Guerra Mundial va quedar el castell amb escombralls.

El Castell Reial va poder ser reconstruït després del règim comunista gràcies a l’ajuda internacional i va tornar a obrir les portes al  1984. En les estances del palau es poden palpar les diferents funcions del castell, que ha servit com a residència reial, com a seu parlamentària i llar presidencial. És tot un símbol de la independència de Polònia.

Visitar el Castell Reial és endinsar-se en la història de Varsòvia i del país. Les principals estances que es visiten són la Sala d’Audiències, on treballen els senadors; la Capella, que alberga el cor de l’heroi polonès Tadeusz Kosciusko; la Sala de Marbre, la part més antiga del castell; el Saló d’Assemblees, on se celebren grans banquets, la Sala del Tro i la Càmera del Consell.

Les estances del rei i les diferents habitacions d’ús comú estan decorades amb pintures dels monarques i personatges històrics de Polònia, tapissos de Brussel·les, frescos religiosos i quadres amb moments  clau de la història de Varsòvia.

Des d’un dels laterals del castell surt un túnel elevat que comunica amb la Basílica arxicatedral de Varsòvia Martiri de Sant Joan Baptista (Bazylika Archikatedralna w Warszawie p.w. Męczeństwa św. Jana Chrzciciela). Es va construir després de l’intent d’assassinat del rei Zygmunt III mentre anava a missa. A més, l’ala est del castell acull una important col·lecció de pintura que inclou obres de Caneletto  de Rembrandt, com “Nena en un marc” i “Savi al pupitre”.

A l’any 2012, la gran sequera estival va revelar un tresor que havia estat 400 anys al fons del riu Vístula. Es tracta de joies i altres objectes de valor que els suecs van robar del castell al segle XVII, durant la invasió de Polònia.

Horari

Tots els dies: de 10 a 18 hores.
Divendres: de 10 a 20 hores.
Dilluns: tancat. 

Preus

Entrada general: 30 zł (6,50 €)
Entrada reduïda: 20 zł (4,30 €)
Menors de 16 anys: 1 zł (0,20 €)
Dimecres: entrada gratuïta.

Transport

Tramvia: línies 4, 13, 20, 23 i 26.
Bus: línies 160, 190, 527 i 970.

Castell Reial de Varsòvia

Palau de Wilanów (Muzeum Pałacu Króla Jana III w Wilanowi)

Palau d’estil barroc situat a les afores de Varsòvia, construït pel rei Jan III Sobieski (1629-1696) al 1677. És conegut com el Versalles Polonès.

L’entrada val 20 PLN (6 €) i és recomanable visitar els jardins italians traçats amb composicions geomètriques, escultures mitològiques i flors, situats a la part del darrera del palau.

Palau de Wilanów

Palau de l’Illa i el Parc Lazienki (Pałac na Wyspie)

El Parc Lazienki es va construir al segle XVII en pur estil barroc i va ser conegut durant anys pel gran pavelló del llac on es banyava la reialesa (lazienki significa banys en polonès).

Es tracta del parc més gran de Varsòvia. En les seves 76 hectàrees alberga un gran llac, un teatre d’estil romà, l’estàtua més famosa de Chopin, el Palau Belvedere, la Casa Blanca, el Temple de Diana i el Palau Lazienki. Molts d’aquests edificis van haver de ser reconstruïts després dels bombardejos alemanys durant l’Alçament de Varsòvia.

En una illa artificial construïda sobre el llac del parc es troba el majestuós Palau Lazienki, una residència reial d’estil neoclàssic construïda al segle XVII. Degut a la seva màgica ubicació, l’edifici és conegut com el Palau de l’Illa. A més, el Palau Lazienki exposa una col·lecció de vestits de diferents èpoques i estils molt característics.

Horari

Dilluns: tancat.
Divendres: de 10 a 20 hores.
Resta de dies: de 10 a 18 hores.

Preu: entrada gratuïta.

Palau Lazienki

Palau de la Cultura i la Ciència (Pałac Kultury i Nauki)

El Palau de la Cultura i la Ciència de Varsòvia té 42 pisos, 237 metres d’alçada i 3.000 habitacions, va ser durant molts anys el gratacels més alt de Polònia i avui en dia continua essent l’edifici més alt de Varsòvia.

A més de tractar-se de tot un punt de referència per la capital, és el símbol de la Varsòvia moderna. El Palau de la Cultura i la Ciència alberga diversos teatres, museus, cafeteries, un cinema i l’oficina d’informació turística.

Quan la història de Varsòvia passava per la seva etapa comunista, Stalin va voler obsequiar a la capital de Polònia amb un regal del poble rus. Va enviar als seus millors arquitectes a Nova York a estudiar de les noves corrents arquitectòniques i tornar amb idees fresques per construir un edifici sense precedents a Varsòvia.

Al 1955 va acabar la construcció del Palau. Uns 5.000 treballadors van formar part dels equips de construcció d’aquest gratacels que aviat es convertiria en un símbol de la Varsòvia comunista. Durant els primers anys, els varsovians es referien al palau com “l’edifici Salin”

Al principi, l’edifici Stalin va suscitar molta aversió entre els habitants de Varsòvia, que el veien com un símbol comunista. Avui en dia, la presència del Palau de la Cultura i Ciència està més acceptada i s’ha convertit en un símbol de la ciutat.

La seva estructura recorda al Emire State de nova York i a La universitat Estatal de Moscou. Té més de 3.300 sales de reunions i conferències, diversos museus i les dues sales de concerts més importants del país.

Mirador del Palau de la Cultura i Ciència

El mirador del Palau de la Cultura i Ciència és una visita imprescindible a Varsòvia. Des del mirador del pis 30 s’obtenen les millors vistes de la capital. Un ascensor et porta en qüestions de segons a una sala d’estil gòtic que comunica amb la terrassa mirador del gratacels, a 114 metres d’alçada.

Al mirador hi ha una cafeteria, i si es puja de nit, la vista és espectacular.

Ubicació: Plaza Defilad, 1.

Horari

Mirador de la torre: tots els dies de 10 a 20 hores.
Visita nocturna al mirador: divendres i dissabtes de 20 a 23 hores.

Preu

Adults: 20 zł (4,30 €)
Nens i estudiants: 15 zł (3,30 €)

Transport

Metro: estació Centrum (M1).
Tramvia: línies, 4, 15, 18, 35 i 36.
Bus: línies 127, 128 i 171.

Palau de la Cultura i la Ciència

La Barbacana (Barbakan Warszawski)

Al segle XV es van començar a construir les muralles de Varsòvia, amb l’objectiu de protegir la ciutat Vella d’atacs externs. Per això, es va aixecar també un bastió defensiu que servia de torre de vigilància i d’entrada principal de l’accés al centre històric de Varsòvia.

Al 1540, un arquitecte italià del Renaixement va dissenyar aquesta barbacana de 30 metres de llarg. En tota la història de Varsòvia només s’ha utilitzat una vegada, per defendre la ciutat de la invasió de Suècia al 1656.

Durant la II Guerra Mundial, la Barbacana va ser destruïda quasi tota pels bombardejos nazis. Anys després, la barbacana es va reconstruir utilitzant els maons original que es van poder recuperar dels escombralls. Avui en dia, és possible veure una línia fosca a la barbacana i les muralles, que representa l’altura dels ciments originals.

Ubicació: Stare Miasto (Ciudad Vieja).

 
Transport

Bus: línies 116, 178 i 180 fins Stare Miasto.
Tramvia: línies 4, 13, 18, 20, 23, 26 i 28 fins Stare Miasto.

La Barbacana

Museu de l’Alçament (Muzeum Powstania Warszawskiego)

Pocs episodis històrics tenen un museu dedicat a explicat el que va ocórrer en un període tan curt de temps, 63 dies. L’Alçament de Varsòvia va marcar un abans i un després en la història de la capital i serveix d’exemple a tot Europa.

L’Alçament de Varsòvia és considerat una lliçó de humilitat, valentia i noblesa dels ciutadans varsovians, que van se els únics que es van rebel·lar contra els nazis a Europa. L’1 d’agost de 1944 a les 17 hores van començar els disturbis que es van perllongar més de dos mesos.

Durant els primer dies, els alemanys van patir moltes pèrdues i els insurgents van arribar a controlar diversos punts estratègics del centre de Varsòvia, No obstant, els nazis estaven més ben preparats i tenien armes més potents, pel que aviat la balança es va inclinar al seu favor.

Els varsovians van lluitar heroicament durant 63 dies en els que van donar un exemple de resistència a tot Europa amb terribles conseqüències. El 2 d’octubre de 1944 Hitler va donar la ordre de destruït Varsòvia i la ciutat va ser arrasada.

El Museu  de l’Alçament de Varsòvia reuneix 800 objectes relacionats amb l’Alçament i més de 1.000 fotografies que plasmen amb extrema cruesa el que va ocórrer aquells dies. La col·lecció està formada per armes, uniformes, cartes d’amor, gravacions d’àudio, banderes esquinçades i molts més.

Es tracta d’una col·lecció centrada en la gent, els verdaders protagonistes de l’Alçament. El museu reflexa  a la perfecció com es va viure la insurrecció i com la vida dels varsovians va ser truncada per sempre.

Al llarg de museu hi ha repartides 63 pàgines de calendari que resumeixen els esdeveniments viscuts cada dia de la insurrecció. A més, l’última part del museu està dedicada a l’horror que va reemplaçar l’ocupació nazi, el règim comunista.

Ubicació: Grzybowska, 79 (distrito Wola).

Horari

Tots els dies: de 10 a 18 hores.
Dijous: de 10 a 20 hores.
Dimarts: tancat.

Preu

Entrada general: 25 zł (5,40 €)
Entrada reduïda: 20 zł (4,30 €)
L’entrada és gratuïta els diumenges.

Transport

Bus: línies 100 i 102.
Metro: estació Rondo Daszyńskiego.

Monument a l’Alçament

Tomba del soldat desconegut (Grób Nieznanego Żołnierza)

Al parc Ogrod Saski hi ha la Tomba del Soldat Desconegut. A les 12 hores del migdia, tots els dies, es realitza un canvi de guàrdia que homenatja i honra als soldats caiguts durant la guerra.

Ubicació: plac Marszałka Józefa Piłsudskiego 1-3, 00-078 Warszawa, Polònia

Tomba del soldat desconegut

Centre de Ciències Copèrnic (Centrum Nauki Kopernik)

El Centre de Ciències Copèrnic és un museu molt interactiu. Al llarg dels tres pisos, es pot posar a prova els sentits amb simuladors, jocs i experiments que alberga.

A aquest museu, que és un dels centres de ciència més moderns i grans de tot Europa, no només hi ha molt per veure sobre Copèrnic, sinó que tots es pot provar: comprovar la forà d’un terratrèmol, veure com batega el propi cor, sentir el mateix que Neil Armstrong al xafar la Lluna, descobrir propietats ocultes dels miralls i molt més.

L’objectiu del Centre Copèrnic és que tots els visitants es converteixin per un dia en investigadors i científics, des dels més petits als més grans.

Planetari Copèrnic

Junt al Centre de Ciències es troba el Planetari, el denominat El Cel de Copèrnic. A la cúpula del planetari es projecta un increïble cel estrellat i és possible veure en detall estrelles, planetes, sistemes astrals. A més, gràcies a una projecció en 3D, els visitants podran viatjar al fons de l’oceà.

Parc dels Descobridors

En les immediacions del museu científic es troba el Parc dels Descobridors, una zona verda pensada per a que els més petits juguin amb els estímuls de la llum i el so que projecten les canonades repartides pel jardí.

Ubicació: Wybrzeże Kościuszkowskie, 20.

Horari

De setembre a març:
De dilluns a divendres: de 9 a 18 hores.
Dissabte i diumenge: de 10 a 19 hores.

D’abril a juny:
De dilluns a divendres: de 8 a 18 hores.
Dissabte i diumenge: de 10 a 17 hores.

De juny a setembre:
Tots els dies: de 9 a 17 hores.

Preu

Entrada general: 31 zł (6,70 €)
Estudiants acreditats i majors 65 anys: 21 zł (4,60 €)
Menors de 2 anys: entrada gratuïta.

Transport

Bus: línies 185 i 385.
Metro: Centrum Nauki Kopernik (línia 2).

Centre de Ciències Copèrnic de Varsòvia

Mausoleu de la lluita i el martiri (Mauzoleum Walki i Męczeństwa)

Al 1941, la història de Varsòvia va iniciar uns dels seus capítols més foscos degut a l’entrada de les tropes nazis a la capital polonesa. Una de les eines més efectives del nou règim va ser la Gestapo, la policia secreta al servei dels nazis.

L’edifici que avui alberga la seu del Ministeri d’Educació i Assumptes Religiosos de Polònia va ser durant la II Guerra Mundial la caserna de la Gestapo a Varsòvia. En aquestes sales es van cometre tot tipus d’atrocitats que són narrades amb realisme i cruesa en aquest museu, un dels més importants per conèixer la història de Varsòvia.

L’antiga seu de la Gestapo a Varsòvia recrea les diferents sales que la policia nazi utilitzava per a detenir, interrogar i assassinar als sospitosos d’actuar contra el règim.

A les parets de les cel·les es poden veure inscripcions reals dels presoners polonesos detinguts durant la II Guerra Mundial. Podien estar empresonats en aquestes cel·les durant mesos, lligats amb grillons, i eren preguntats durant hores i torturats en funció de la gravetat del delicte.

Aquest mausoleu de la lluita i el martiri també alberga una recreació exacta de l’oficina del cap de la Gestapo a Varsòvia. Es poden veure l’uniforme, els papers sobre l’escriptori i vàries armes i eines utilitzades per a torturar als detinguts.

Aquesta antiga seu també alberga les sales on els detinguts esperaven en condicions inhumanes per ser interrogats. Estaven amuntegats en espais molt petits i podien passar dies sense menjar ni dormir.

La part més impactant del museu és la sala que exposa testimonis reals dels detinguts que van sobreviure a la Gestapo, així com les històries personals dels polonesos arrestats per la policia nazi mentre intentaven ajudar als seus compatriotes.

Tot i que a l’antiga seu de la Gestapo es cometessin verdaderes atrocitats, el museu recrea amb excessiu realisme el patiment i els actes inhumans que es van viure en aquestes sales.

La llum del museu és massa tènue i en el transcurs de la visita s’escolten crits de gent mentre està sent torturada, cosa que resulta bastant sinistre. Tot i que pot fer que tot això sigui molt realista, també el fa una mica desagradable.

Ubicació: Jana Chrystiana Szucha, 25.

Horari: De dimecres a diumenge: de 10 a 17 hores.

Preu

Entrada general: 10 zł (2,20 €)
Entrada reduïda: 5 zł (1,10 €)
Visita guiada: 60 zł (13 €)

Transport

Bus: Línia 222.

Mausoleu de la Lluita i el Martiri de Varsòvia

CRACÒVIA (KRAKOW)

Història de Cracòvia

Els òrígens de Cràcovia

Les restes arqueològiques han mostrat que la zona on s’ubica Cracòvia, juntament amb el mont Wawel i la riba del riu Vistula, ja havia estat habitada durant el Paleolític.

Al segle VI va arribar a Cracòvia el poble vislà o vistulà, una tribu eslava que es van instal·lar al turó de Wawel.

Al segle IX, quan Sant Metodi es trobava evangelitzant als pobles eslaus de la zona, es diu que els vistulans van tenir un mític i poderós governant al que la llegenda li atribueix la fundació de Cracòvia, el legendari cap Krakus.

Està documentat per un escrit d’un viatger sefardí, que a l’any 966 la ciutat de Cracòvia era un important centre de comerç.

Sembla ser que els vistulans van ser els primers, entre els pobles eslaus a la zona, en organitzar-se com estat i que va poder ser el germen de Polònia. El que si que es coneix és que al segle X ja formava part de Polònia i que va ser capital d’un voivodat, que era com es denominaven les divisions territorials a Polònia.

Cracòvia va ser el primer focus cristià de Polònia i al segle XI ja comptava amb un bisbe.

Cracòvia capital de Polònia

A l’any 1038 Casimir I el Renovador va fer de la ciutat de Cracòvia la seva seu, passat a ser capital de Polònia. Al segle XI es va iniciar la construcció de la Catedral de Wawel.

Cracòvia va ser la capital de Polònia des de 1038 fins al 1596, data en que Segismon III Vasa traslladà la capital a Varsòvia.

Al segle XIII la ciutat va patir diverses invasions tàrtares, quedant destruïda i restaurada per colons alemanys.

Al 1257 va rebre la carta de franquícia, acollint-se al dret de Magdeburg, mostra de la important penetració i influència germànica.

Al 1291 els polonesos van escollir per al tro a Wenceslao de Bohemia, proclamant-se rei de Polònia al 1300. Cracòvia va passar a dependre de la dinastia txeca.

Al 1311 i 1312 Cracòvia va aixecar les tropes contra l’ocupació i al 1320 va proclamar com a rei de Polònia a Ladislao Lokietek.

De 1333 a 1370 va governar Polònia el rei Casimir III el Gran, el gran reformador de Polònia. El seu regnat va convertir a Cracòvia en un important centre comercial, polític, cultural i científic. Al 1364 va manar fundar la Universitat de Cracòvia.

Des de 1386 fins al 1572 la dinastia Jagellon, la més important de la història de Polònia, va ocupar el poder. El matrimoni d’una filla de Lluís I el Gran, Eduviges, amb un Jagellon, el gran duc de Lituània, va donar com a fruit la formació de la República de les Dues Nacions.

Polònia i Lituània unides van ser una de les gran potències europees de l’època i van aconseguir un immens poder que s’estenia des del Bàltic fins al Càucas. Cracòvia va ser el centre polític d’aquell estat bicèfal.

Al 1440 es va coronar a Cracòvia a Ladislao III com a rei d’Hongria. Aquest esdeveniment convertiria Cracòvia en un estat catòlic rodejat de germanistes, ortodoxos i islamistes otomans.

Cracòvia va viure contínues lluites contra el poder germànic. Les guerres van debilitar Polònia i, tot i que va parar el perill alemany, va sorgir el rus.

El fet de que el poder econòmic s’anés desplaçant paulatinament cap a Pozan, al nord del país, per un costat, i, per un altre la ansiosa busca d’una sortida al mar Bàltic per la Pomerania, va contribuir que al 1596 el rei Segismon III Vasa traslladés la capital més al centre del país, de Cracòvia a Varsòvia.

Perduda la capital, Cracòvia va mantenir el seu prestigi com ho mostra el fet que la Catedral de Wawel va continuar sent el lloc de coronació dels reis de Polònia.

Caiguda i repartiment de Polònia

Al 1648 van estellar revoltes per la distribució de terres i poder, les anomenades “guerres cosaques”. Un noble polonès, Bogdan Khmelnitski, va derrotar i expulsar a la dinastia Vasa.

Després de la caiguda de la dinastia Vasa, el buit de poder va ser aprofitat pels russos que van ocupar el país. Posteriorment van ser els suecs els que van arribar a ocupar tota Polònia saquejant la pròpia Cracòvia.

Després de les guerres cosaques, Polònia va perdre la seva supremacia europea i va quedar arruïnada. Rússia es va annexa a Ucraïna, que fins llavors era polonesa.

Hi va haver una petita reacció nacional polonesa i nombraren rei a Joan III que passaria a la història per vèncer als turcs que setiaven Viena. La recuperació de la nació va durar poc i, poc després, començarien els repartiments de Polònia.

A partir de llavors, Cracòvia va participar de la trista història de Polònia. Empobrida i despoblada, Cracòvia va patir les conseqüències de les rivalitats entre Suècia, França, Prússia, Àustria i Rússia, i va patir en la seva terra diverses guerres de les grans potències.

Al 1772 es va produir la primera partició de Polònia entre Rússia, Àustria i Prússia. Al 1784 va passar a mans de Prússia.

Al 1792 els russos va envair Cracòvia i van crear la Confederació de Targowica.

Al 1793 Polònia va patir la segona partició, entre Rússia i Prússia, Cracòvia va quedar a mans russes fins al 1794.

Al 1795, després dels tercer repartiment de Polònia, els partícips van decidir suprimir la denominació de Regne de Polònia per a sempre, Polònia va deixar de ser un estat durant 100 anys.

Al 1796 va passar a dependre d’Àustria.

Al 1807, després de la derrota de Prússia, Napoleó va crear el Gran Ducat de Varsòvia al que es va incorporar Cracòvia al 1809. L’arribada de Napoleó va donar aires a les esperances dels polonesos per la seva independència.

Després de la caiguda de Napoleó al Congrés de Viena, es va acordar de nou la divisió de Polònia entre austríacs, prussians i russos. Només Cracòvia es va lliurar i les potències europees van reconèixer a la Ciutat Lliure de Cracòvia que comprenia un petit territori i que formalment, era una república independent.

La Ciutat Lliure de Cracòvia va passar a ser el símbol de l’independentisme polonès, un lloc de pelegrinatge, convertint-se en el centre intel·lectual, cultural i religiós de Polònia.

Al 1846 va esclatà una insurrecció a la Ciutat Lliure de Cracòvia que va ser aprofitada per Àustria per acabar amb la petita república i annexionar-se-la de nou.

Al 1850 Cracòvia va patir un gran incendi.

Cracòvia a la República de Polònia

Durant la I Guerra Mundial, Cracòvia va ser el centre polític de Polònia. Allí es va instal·lar el comitè nacional i els alemanys la van convertir en seva Caserna General creant el germen d’un estat polonès pro alemany.

Després de la I Guerra Mundial, al 1918, Polònia va recuperar la seva sobirania i Cracòvia es va incorporar al nou estat.

Durant la II Guerra Mundial es va establir a Cracòvia el gueto jueu de Podgorze.

Cracòvia va ser alliberada per les tropes soviètiques que no l’abandonarien fins la caiguda de la URSS.

Al 1978 va ser escollit papa l’arquebisbe de Cracòvia, Karol Wojtyla, que dirigia l’església catòlica com  Joan Pau II fins a la seva mort al 2005.

Al 1980 es iniciar a Gdansk les actuacions del Sindicat Solidaritat, que contribuiria a la plena independència de Polònia després de la caiguda de la Unió Soviètica.

Avui, l’antiga capital de Polònia és un lloc de pelegrinatge per a tots els polonesos.

Cracòvia és una ciutat moderna, la tercera més gran de Polònia i una de les ciutats més visitades d’Europa. Mèrits no li falten: durant les dues Guerres Mundials no va patir grans danys i al 1978 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per al UNESCO.

Plaça del Mercat  (Rynek Glowny)

Aquesta famosa plaça amb més de 40.000 m2 d’extensió, no només és la més gran de Polònia i una de les del món, sinó que també és el cor de la ciutat.

Durant segles la plaça va ser el lloc on se celebrava el mercat. També allí s’ha celebrat algunes fires, festivals, desfilades militars i execucions. Durant l’ocupació nazi de Polònia, el nom va canviar, dient-se plaça Adolf Hitler.

Com en pràcticament totes les ciutats poloneses, la Plaça del Mercat està rodejada per precioses façanes a tot color. Construïdes com cases per a nobles i burgesos, actualment la majoria són hotels i restaurants.

Basílica de Santa Maria (Basilika Mariacka)

La Basílica de Santa Maria de Cracòvia va ser construïda a finals del segle XIII, després que fos destruïda la primera parròquia d ela ciutat durant la invasió mongola de Polònia. De totes formes ha tingut vàries reconstruccions.

La seva façana de maó vermell, tan típic a Polònia, és d’estil gòtic. Crida molt l’atenció les seves dues torres, a diferents alçades (69 i 80 metres). La més baixa és el campanar. Des de la última, cada migdia, surt un músic tocant una melodia tradicional polonesa, anomenada Hejnal Maricki, amb la trompeta.

Això es fa des de fa segles. Originalment, per avisar de les invasions o perills que s’apropaven a la Cracòvia medieval. Després, per homenatjar a un d’aquests vigies-trompetistes que va ser assassinat durant un atac tàrtar.

I si l’exterior crida l’atenció, l’interior de la Basílica de Santa Maria encara més, en estil barroc tardà, té vidrieres, pintures, un retaule daurat impressionant i uns arcs de color vermell que porten fins al sostre blau fosc.

Basílica de Santa Maria
Interior de la Basílica de Santa Maria

web oficial de la Basílica (en anglès). 

Ubicació: A la Plaça del Mercat.

Horari

De dilluns a dissabte: de 11:30 a 18:00 hores.
Diumenges: de 14:00 a 18:00 hores.

Preu

Catedral:
Adults: 15 zł (3,20 €).
Estudiants i majors de 65 anys: 8 zł (1,70 €).
Torre:
Adults: 15 zł (3,20 €).
Estudiants: 10 zł (2,20 €).

Llotja dels Draps (Sukiennice)

Tot i que visualment sembli que està a un dels costats, aquesta imponent renaixentista i neogòtica, està just al mig de la plaça, donant un toc original i únic.

La Llotja dels Panys va ser aixecada a mitjans del segle XIII, i restaurada en vàries ocasions. Així, està considerada el primer centre comercial de la història. I és que a finals de l’Edat Mitja, aquest edifici era un dels llocs més importants per comprar i vendre de l’antic continent, especialment gràcies a la sal de les mines de Wieliczka (Kopalnia Soli Wieliczka) i efectivament, als panys.

Avui la cosa és ben diferent. La Llotja és principalment un dels principals monuments de Cracòvia.

La planta baixa és un passeig ple de llocs de souvenirs, mentre que al soterrani i el primer pis són dos museus: El Subterrani (Rynek Podziemny) i la Galeria Sukiennice. Aquesta última forma part del Museu Nacional (Muzeum Narodowe w Krakowie), i té un cafeteria amb terrassa.

web oficial de la Sukiennice

Ubicació: Rynek Główny 1-3.

Horari

De dimarts a diumenge: de 10:00 a 18:00 hores.
Dilluns: tancat.

Preu

Entrada general: 32 zł (6,90 €).
Entrada reduïda: 19 zł (4,10 €).
Diumenges: entrada gratuïta.

Transport

Autobusos: línies 124, 152, 304, 424 i 502.
Tramvia: línies 1, 2, 3, 4, 6, 7, 8, 10, 13, 14, 18, 19, 20, 24 i 52.

Llotja dels Draps (Sukiennice)
Interior de la Llotja dels Draps (Sukiennice)

Torre de l’Ajuntament de Cracòvia (Wieża Ratuszowa)

És un altre atractiu de la plaça, i està just a l’oest de la Llotja dels Draps (Sukiennice).

Construït de maons vermells i d’estil gòtic, té uns 70 metres d’alçada. És l’únic que queda de l’antic Ajuntament de Cracòvia, construït a finals del segle XIII i enderrocat al segle XIX.

Tot i que ha estat la casa consistorial i presó, avui forma part del Museu Històric de Cracòvia (Muzeum Krakowa). També es pot pujar fins a dalt del tot per veure el seu rellotge des de dins i per gaudir de les vistes panoràmiques de Cracòvia.

Ubicació: A la Plaça del Mercat.

Horari

Dilluns: de 10:00 a 15:00 hores.
De dimarts a diumenge: de 10:00 a 18:00 hores.

Preu

Adults: 18 zł (3,90 €).
Estudiants: 14 zł (3 €).
Dilluns: entrada gratuïta.

Altres llocs de la Plaça del Mercat (Rynek Główny)

Estàtua d’Adam Mickiewicz

A l’est de la Llotja dels Draps (Sukiennice) hi ha un temple petit, blanc amb una cúpula verdosa, que sembla que desentoni bastant amb l’estil de la resta de monuments, és l’Església de Sant Adalbert (Kościół Świętego Wojciecha), construïda al segle X especialment per als comerciants que arribaven de tota Europa a treballar al mercat. Avui, se celebren concert de música clàssica.

Entre la Llotja i la Basílica de Santa Maria (Bazylika Mariacka) hi ha l’estàtua d’Adam Mickiewicz, un poeta romàntic del segle XIX que està enterrat a la Catedral de Wawel (Katedra Wawelska). Ell està representat en la figura principal, i les quatre de el rodegen simbolitzen la pàtria, la ciència, el valor i la poesia.

A l’extrem oest, una altra estàtua d’estil totalment diferent: l’Eros Bendato. Aquest enorme cap tombat és obra de l’artista polonès Igor Mitorai i, que al principi va causar controvèrsia, però ara és tremendament popular entre els locals.

Eros Bendato

Col·legi Major (Muzeum Uniwersytetu Jagiellońskiego Collegium Maius)

A uns 200 metres de la Plaça del Mercat (Rynek Główny) hi ha el Col·legi Major, és l’edifici històric de la Universitat Jagellònica. Està considerada com la millor i més antiga de Polònia i una de les més importats d’Europa, i entre els seus alumnes hi ha grans noms de la ciutat, com Mikołaj Kopernik i Karol Wojtyla.

Aquest lloc funciona com a seu de la Universitat des de 1400, tot i que la institució ja existia des de quasi 40 anys abans, quan va ser creada pel mític rei Kazimierz III. L’edifici tal com el coneixem avui és producte d’una remodelació de finals del segle XV, en estil gòtic tardà.

Actualment, l’edifici és un museu. Es pot visitar la biblioteca o la sala de conferències, a més de diferents exposicions de, per exemple, instruments científics antics.

Claustre del Col·legi Major

Ubicació: Jagiellońska 15.

Horari

De dilluns a divendres: amb guia de 10:00 a 13:00 hores i sense guia de 13:00 a 17:00 hores.
Dissabtes: de 10:00 a 15:00 hores (sense guia).

Preu

Exposició permanent sense guia:
Adults: 17 zł (3,70 €).
Estudiants: 10 zł (2,20 €).
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.

Exposició permanent amb guia:
Adults: 26 zł (5,60 €).
Estudiants: 14 zł (3 €).
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.

Exposició completa (només amb guia):
Adults: 31 zł (6,70 €).
Estudiants: 25 zł (5,40 €).
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.

Transport

Tramvia: línies 2, 13, 18 i 69.
Bus: línies 124, 152, 304, 424, 502, 601, 618 i 902.

Kazimierz, el barri jueu

Kazimierz va ser des de l’Edat Mitja, la llar de la comunitat jueva a Cracòvia. Ara per obra i gràcia de la gentrificació, és el típic barri hispter.

L’Holocaust va arrasar gran part de la seva població, quedant la zona en un estat ruïnós i pràcticament abandonada. Tot va canviar ja en els anys 90, quan Steven Spielberg (jueu d’origen rus i ucraïnès) va escollir Kazimierz per rodar part de la seva obra mestra: La llista de Schindler.

De totes les sinagogues que hi van haver, només en queden set, i no totes funcionen com a tal. Les més importants són la Sinagoga Vella (Stara Synagoga), la Kupa (Chabad Lubawicz) i la Remuh (Sinagoga Remuh).

Ubicació: 24, Szeroka Street.

Horari

Dilluns: de 10:00 a 14:00 hores.
De dimarts a diumenges: de 10:00 a 18:00 hores.

Preu

Adults: 18 zł (3,90 €).
Estudiants: 14 zł (3 €).
Dilluns: entrada gratuïta.

Transport: Tramvia: línies 3, 8, 9, 24, 50 i 69.

També relacionat amb aquesta religió hi ha el Museu Jueu de Galicia (Zydowskiw Muzeum Galicja), web del Museu de Galicia (en anglès). Per cert! No té res a veure amb la comunitat autònoma espanyola, sinó que així s’anomenava la regió a la que va pertànyer Cracòvia durant anys.

Ubicació: Dajwór 18.

Horari

Tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.

Preu

Adults: 20 zł (4,30 €).
Jubilats: 17 zł (3,70 €).
Estudiants: 15 zł (3,30 €).
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.

Transport

Tramvia: línies 3, 8, 9, 24, 50 i 69.
Bus: línia 502.

Altres llocs que es poden visitar a Kazimierz són el Carrer Szeroka, el Cementiri Nou, les places Wolnica i Nova (Plac Nowy), en aquesta última hi fan un mercat molt popular.

Carrer Szeroka, amb botigues vintage
Vella Sinagoga de Cracòvia

Sinagoga i cementiri Remuh (Synagoga i Cementarz Remuh)

La Sinagoga Remuh és la més petita i l’única que queda en actiu (juntament amb la de Kupa) al barri.

A l’entrada es veuen plaques d’homenatge als assassinats en l’holocaust. Després a l’interior de la sinagoga hi ha el seu bimah (on es llegeix el Torà), el seu jeial (on es guarda) i poca cosa més.

Fora hi ha el Cementiri Remuh, que és més antic que el temple, com és típic en aquesta religió, les tombes són senzilles, i en lloc de flors hi ha pedretes, el que més crida l’atenció del cementiri és el mur. Els nazis van destruir tant la sinagoga com el cementiri, es van profanar les tombes i van utilitzar les làpides com a llambordes. Després de la guerra, a l’intentar reconstruir el barri, es van posar els trossos que es van poder recuperar a  la paret de l’esquerra del cementiri.

Ubicació: Szeroka 39.

Horari

Tots els dies de 10:00 a 16:00 hores (a l’estiu fins a las 18:00).
Tancat dissabtes i festius.

Preu

Adults: 5 zł (1,10 €).

Transport

Tramvia: línies 3, 8, 9, 24, 50 i 69.

Sinagoga Remuh
El detall de mur de Kasimierz
El cementeri Remuh es tremendament escènic però, recorda, és molt important religiosa i emocionalment per molta gent. Si veus grups resant, observa, però recorda mantenir-te allunyat

Castell de Wawel (Zamek Królewsi na Wawelu)

El Castell o Turó de Wawel és un recinte gran, amb edificis, patis i jardins, fortificat al costat del riu Vístula.

Es creu que és la part més antiga de Cracòvia i el germen de l’actual ciutat. Ha estat reconstruït unes quantes vegades, però podríem dir que l’actual va ser erigit pel mític rei Kazimierz III al segle XIV. De totes formes, les primeres construccions són del segle X, i també s’ha trobat indicis del segle IV.

Durant 500 anys va ser el cor polític del país, tot i que després la capital es va traslladar a Varsòvia, ha seguit sent un important testimoni de la història polonesa. De fet, ja al segle XX va ser la residència del president, i durant la invasió nazi, allí estava el despatx del governador de la Polònia ocupada.

Horari

Generalment de 9:30 a 16:00 o 17:00 hores (cada part del castell té diferents horaris). Els dilluns només obren al matí.

Preu

Sales d’Estay:
Adults: 35 zł (7,60 €).
Reduïda: 25 zł (5,40 €).

Apartaments Reials:
Adults: 25 zł (5,40 €).
Reduïda: 15 zł (3,20 €).

Tresor de la Corona
Adults: 35 zł (7,60 €).
Reduïda: 25 zł (5,40 €)

Armeria:
Adults: 15 zł (3,20 €).
Reduïda: 10 zł (2,20 €)

Art Oriental: 
Adults: 20 zł (4,30 €).
Reduïda: 15 zł (3,20 €).

The Lost Wawel:
Adults: 15 zł (3,20 €).
Reduïda: 10 zł (2,20 €).


Entrada gratuïta: Els dilluns des d’abril fins a octubre de 9:30 a 13:00 hores i els diumenges des de desembre fins a març de 10:00 a 16:00 hores.

Transport: Tramvia: línies 6, 8, 10, 13 i 18.

Castell de Wawel
Pati interior del Castell de Wawel

Tot i que és possible arribar-hi i gaudir dels patis, les vistes i els monuments per fora, és recomanable entrar a visitar tant el museu com la Catedral.

Com en moltes fortaleses d’Europa, el Castell de Wawel és avui un museu que es pot visitar, en el que es combinen les sales conservades com antany i les sales dedicades a més exposicions.

El castell és enorme i té moltes estàncies, distribuïdes del pati central, d’estil renaixentista. Les més rellevants són, potser, els salons d’Estat, els apartaments privats per als reis, i l’Armeria i el Tresor, on estan les Joies de la Corona.

També alberga una col·lecció d’art asiàtic molt bonica i una exhibició sobre la història del castell.

Més informació:  web oficial del Castell de Cracòvia

El Castell (a la dreta) i la Catedral (a l’esquerra) estan dins del recinte del Turó de Wawel

Catedral de Wawel de Cracòvia (Katedra Wawelska)

La Catedral de Wawel es va aixecar originalment al segle X, tot i això, el temple tal com el veiem ara és del segle XIV, igual que el castell. El seu estil és el gòtic, tot i que té alguns tocs renaixentistes i barrocs.

És el temple més important de Polònia, ja que ha estat el lloc de coronació i enterrament dels reis polonesos durant segles. Aquests reposen a la cripta, rodejats pels més importants herois nacionals, com Sant Estanislau, varis poetes, militars o el president Lech Kaczynky.

Tot i que n’hi ha vàries, no et pots perdre la Capella de Zygmunt (Segismón), construïda pel primer rei del mateix nom. Cal fixar-se com ha de ser aquesta, que a més de tenir la seva pròpia cúpula, es diu que és el monument renaixentista toscà més important fora d’Itàlia.

És molt famosa també, per la Campana de Zygmunt. És la més gran de la Catedral i un símbol nacional de Polònia, només toca 25 cops a l’any, sempre en festes assenyalades.

Ja fora, hi ha una estàtua del Papa Joan Pau II, qui va inaugurà el Museu de la Catedral a finals dels anys 1970. En aquest últim s’exposen objectes relacionats amb la història del temple, com joies, armes, vestits de coronació d’alguns reis.

Ubicació: En la Colina de Wawel.

Horari

De dilluns a dissabte: de 9:00 a 16:30 hores.
Diumenges: de 12:00 a 14:30 hores.

Preu

Adults: 22 zł (4,70 €).
Estudiants i pensionistes: 15 zł (3,20 €).

Transport

Tramvia: línies 6, 8, 10, 13 i 18.

Papa Joan Pau II, una de les figures més admirades de Polónia

Cova del Drac (Smok Wawelski)

Després de baixar unes 130 escales, s’arriba a la ribera del riu Vístula. Un cop allí, per rematar, es pot veure una escultura d’un drac, que escup foc. Construïda per un artista local a finals dels anys 1960, és de bronze i mesura 6 metres. Només obre en temporada d’estiu.

Això ve d’una llegenda una mica gore. Al turó vivia un enorme drac que tenia atemorits  als pagesos de la zona. Per a lliurar-se d’ell, un sabater va deixar una ovella farcida de sobre prop de la cova. Al dia següent, quan el drac se la va menjar, va haver de baixar al beure aigua al riu Vístula per a calmar les cremors, i tant va beure que va acabar explotant.

Ubicació: A los pies de la colina de Wawel, a orillas del Vístula.

Horari

Del 22 de abril fins al 29 d’octubre: de 10:30 a 18:00 hores.
Resta de l’any: tancat.

Preu

Entrada general: 9 zł (1,90 €).
Reduïda: 7 zł (1,50 €).

Antiga muralla i la Barbacana (Barbakan Krakowski)

La Muralla es va començar a construir al segle XIII i va arribar a tenir 39 torres, 8 portes i una fosa de 8 metres de profunditat, amb uns murs de 10 metres d’alçada.

Segons anava creixent la ciutat, van començar a enderrocar-la per diferents trams. L’últim va caure al segle XIX i, des de llavors, s’ha conservat. El tram actual mesura una mica més de 3 km i rodeja el centre històric. Afortunadament, dos dels seus principals elements, la Barbacana i la Porta de Sant Florià (Brama Floriańska), s’han mantingut.

La Barbacana de Cracòvia és una de les últimes que queden a Europa. És d’una forma circular molt curiosa, d’estil gòtic i està rodejada per una fosa. A l’estar just a la part exterior de la muralla, la seva funció era sobretot defensiva, tot i que el seu pati interior s’utilitzava també per a controlar l’accés a Cracòvia.

Ubicació: Basztowa, 31-134 (junto a la Puerta de Florian)

Horari: De dimecres a diumenge de 10:00 a 18:00.

Preu

Adults: 16 zł (3,40 €).
Estudiants: 12 zł (2,60 €).
Les entrades inclouen la visita a les muralles de la ciutat.

Transport

Tramvia: línies 2, 4, 14, 20, 24, 64, 69 i 72.
Bus: línies 124, 152, 601, 608, 618 i 902.

La Barbacana de Cracòvia

Porta de Sant Florià (Brama Floriańska)

A més de ser l’accés principal a la ciutat durant segles, allí s’iniciava el Camí Reial, que és el que portava als monarques drets fins al Castell de Wawel (Zamek Królewski na Wawelu).

La porta té una terrassa a la que es pot pujar, i un sota relleu de Sant Florià. Només creuar la porta, al Carrer Florianska, és la principal artèria comercial i una de les vies més boniques i turístiques de Cracòvia. Caminant entre les seves façanes acolorides, de seguida és veuen les torres de la Basílica de Santa Maria (Bazylika Mariacka) i en cinc minuts s’arriba a la Plaça del Mercat (Rynek Główny).

La Porta de Sant Florià és el punt millor conservat de la muralla de Cracòvia
Carrer Florianska

Antic gueto de Cracòvia (Podgorze)

A uns 2,5 km de la Plaça del Mercat (Rynek Główny) està on hi havia el gueto jueu de la ciutat entre el 1941 i 1943.

Per arribar-hi cal creuar un modern pont adornat amb curioses figures humanes fent acrobàcies, enseguida s’arriba a la Plaça dels Herois del Gueto (Plac Bohaterów Getta). Cor del barri, durant anys va ser el lloc on es posava el mercat, però durant la Segona Guerra Mundial es va convertir en l’entrada al gueto.

En aquesta plaça es portaven a terme les famoses seleccions, i va ser l’últim lloc que van xafar milers de persones abans d’acabar a Auschwitz i altres camps de concentració. Avui hi ha 33 cadires grans de ferro que serveixen d’homenatge.

A la mateixa plaça hi ha la famosa Farmàcia de l’Àguila (Apteka pod Orłem), durant l’època del gueto, el seu propietari, Tadeusz Pankiewicz, va amagar i ajudar a molts jueus, inclús va declarar com a testimoni en els Judicis de Nuremberg. Avui, ell és Just Entre les Nacions, i la botiga és un petit lloc però interesantíssim museu.

Ubicació: Plac Bohaterów

Horari: De dimecres a diumenge de 9:00 a 17:00 hores.

Preu

Adults: 18 zł (3,90 €).
Estudiants: 14 zł (3 €).
Dimecres: entrada gratuïta.

Transport

Tramvia: línies 3, 8, 9, 24, 50 i 69.
Bus: línia Z69.

El monument de les Cadires a la Plaça dels Herois del Gueto

La autèntica fàbrica de Schindler (Fabryka “Emalia” Oskara Schindler)

Aquest empresari austríac, afiliat al partit nazi (com molts d’aquesta època), va comprar al 1939 aquesta fàbrica d’olles i vaixelles. Va començar a contractar a jueus per estalviar però, segons va anar obrint els ulls davant de la barbàrie que estava succeint, els seus motius van canviar. Al final, va acabar gastant-se part de la seva fortuna en suborns per salvar dels camps de concentració a unes 1.200 persones, coneguts com Schindlerjuden (els jueus de Schindler), Como no podia ser d’una altra manera, el van nombrar just Entre les Nacions, i està enterrat a Israel.

Després de la guerra, la fàbrica va funcionar com empresa de telecomunicacions fins al 2002. Després, es va rehabilitar com el museu que és avui i que va ser inaugurat l’any 2010. Algunes de les sales s’han mantingut tal qual estaven i també s’exposen objectes i fotografies de l’època.

La Fàbrica de Schindler
“Qui salva una vida, salva el món sencer”

Ubicació: 4, Lipowa.

Horari

Dilluns: de 10:00 a 14:00 hores.
De dimarts a diumenge: de 9:00 a 19:00 hores.

Preu

Adults: 32 zł (6,90 €).
Estudiants: 28 zł (6 €).
Dilluns: entrada gratuïta (excepte primer dilluns del mes).

Transport:

Tramvia: Limanowskiego, línies 6, 13, 23; Bohaterow Getta, línies 3, 9, 19, 24 i 50; Zablocie, línies 11 i 20.

Museu Nacional de Cracòvia (Muzeum Narodowe w Krakowie)

És la institució cultural més important de Cracòvia, i forma part del Museu Nacional de Polònia.

El Museu Nacional de Cracòvia (que també pots veure com MNK) va ser creat al 1879 i té vàries branques. El segon pis de la Llotja dels Draps (Sukiennice) és la més cèntrica i coneguda. Des de la caiguda del comunisme, la seu central és l’Edifici Principal (Gmach Glowny), que està a uns 20 minuts caminant del centre.

Al Museu Nacional de Cracòvia s’exposen més de 750.000 objectes artístics polonesos, que van des de la Prehistòria a l’art contemporani. Es poden veure armes, pintures, joies, instruments, mobles, vidrieres, armadures, roba…

La joia de la corona és La Dama de l’Armini. Aquesta obra de Leonardo da Vinci, pintada a finals del segle XV, representa a Cecilia Gallerani (amant del Duque de Milà) carregant efectivament un armini.

Per horaris web del Museu Nacional de Cracòvia (en anglès), o preguntar a l’oficina de turisme.

Museu Subterrani (Rynek Podziemny)

El museu més original de la ciutat és el Rynek Podziemny o Ryned Underground, com el seu nom indica està just sota la Plaça del Mercat (Rynek Główny), a uns 4 metres de profunditat sota la Llotja dels Panys. A primera vista no sembla que allí hi pugui haver un museu, però tant de misteri té una explicació: és una excavació arqueològica real.

Aquest museu, inaugurat l’any 2010 narra la història de Cracòvia des de la construcció de la Plaça del Mercat, en plena Edat Mitja. Hi h material audiovisual per avorrir, objectes antics, reproduccions, panells i molts altres trastos per tocar.

Ubicació: Rynek Główny 1.

Horari

Dilluns, dimecres i dijous: de 10:00 a 19:00 hores.
Dimarts: de 10:00 a 14:00 hores.
De divendres a diumenge: de 10:00 a 20:00 hores.

Preu

Entrada general: 32 zł (6,90 €).
Entrada reduïda: 28 zł (6 €).
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.
Dimarts: entrada gratuïta.

Transport

A peu des de la Plaça del Mercat.
Autobusos: línies 124, 152, 304, 424 i 502.
Tramvia: línies 1, 2, 3, 4, 6, 7, 8, 10, 13, 14, 18, 19, 20, 24 i 52.

El Museu Subterrani

Església de Sant Pere i Sant Pau (Kościół św. Apostołów Piotra i Pawła)

Construïda pels jesuïtes a principis del segle XVII, va ser la primera construcció d’estil barroc polonès en el país. També és la que més fidels asseguts pot acollir.

L’arquitecte de l’església va ser un jesuïta italià, Bernardoni, qui també va treballar en la construcció de l’Església del Gesú de Roma.

La façana de d’església és simple, de roca dolomita, amb una porta imponent en tons blaus molt original. A cada finestra es veu una estàtua dels principals jesuïtes, entre ells, els espanyols Sant Ignasi de Loiola i Sant Francesc Xavier. Sobre la reixa de l’entrada també hi ha estàtues, en aquest cas dels dotze apòstols. El seu interior és molt blanc, pel que ressalta molt el retaule fosc, a més d’un enorme òrgan.

Ubicació: Grodzka 52.

Horari: Oberta tots els dies de 9:00 a 17:00 hores. Els diumenges des de les 13:30 a les 17 a hores.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport: Tramvia: línies 1, 6, 8, 13, 18 i 69.

L’exterior de l’Església de Sant Pere i Sant Pau

Església de Sant Andreu (Kościół św. Andrzeja w Krakowie)

Enganxada a l’anterior hi ha l’Església de Sant Andreu, construïda durant el segle XI en estil romànic, és de les poques esglésies-fortalesa que queden a Europa. De fet, allí es van refugiar part de la població durant l’atac tàrtar.

Destaca la façana de pedra amb torres i terrasses rematats en verd.

Ubicació: Grodzka 54.

Transport: Tranvía: líneas 1, 6, 8, 13, 18 y 69.

Església de Sant Andreu

Basílica Franciscana de Sant Francesc d’Assis i el Palau Arquebisbal (Bazylika Franciszkanów św. Franciszka z Asyżu a Pałac Arcybiskupi)

La Basílica de Sant Francesc d’Assis va ser construïda durat el segle XIII per l’Ordre dels Franciscans (que van arribar a Cracòvia procedents de Praga). Va ser un dels primers edificis fets amb maons a Polònia.

Tot i que per fora pugui sembla un temple gòtic més, per dins està decorada amb colors molt vius, el sostre d’estil “cel estrellat” recorda la Basílica de Santa Maria (Bazylika Mariacka).

En una de les seva capelles s’exposa una rèplica del sudari de Turí. Aquest temple és el que anava el Papa Joan Pau II quan estava a Cracòvia.

Oberta per a turistes de 6 a 19:30 h. L’entrada és gratuïta.

Davant de la Basílica hi ha el Palau Arquebisbal (Pałac Arcybiskupi), construït al segle XIV, és d’estil renaixentista i el segon edifici més gran de Cracòvia, després del Castell de Wawel (Zamek Królewski na Wawelu).

El Papa Joan Pau II, que va néixer a Wadowice (a 50 km.) i es va mudar als 18 anys a Cracòvia, va passar part de la Segona Guerra Mundial en aquest Palau. També és on es quedava, durant la resta de la seva vida.

Ubicació: Plac Wszystkich Świętych.

Horari: Tots els dies de 6:00 a 19:45 hores.

Preu:Entrada gratuïta.

Transport

Tramvia: línies 1, 6, 8, 13, 18 i 69.
Bus: línia Z69.

El Papa Joan Pau II té un lloc privilegiat a el edifici de l’Arquebisbat

AUSCHWITZ

Auschwitz

El que avui anomenem camp de concentració d’Auschwitz, va ser en realitat un conjunt de tres camps principals (Auschwitz I, Auschwitz II – Birkenau i Auschwitz III – Monowitz) i fins a 47 camps satèl·lit o subcamps. Auschwitz I va ser construït a mitjans del 1940 per l’exèrcit nazi a la proximitat d’Oświęcim, ciutat que renombraren com Auschwitz. Aviat la capacitat del camp es va veure superada, així que a la tardor de 1941 l’exèrcit alemany va enderrocar el poble de Brzezinka, situat a 3 km, per construir Auschwitz II – Bierkenau, probablement el més horrible de tots els que van fer els nazis.

El camp de Birkenau, que en el seu màxim apogeu, va albergar a més de 90.000 presoners, es van instal·lar 4 càmeres de gas que podien exterminar a 2.500 persones en cada torn. La xifra de víctimes d’Auschwitz varia segons la font, però s’accepta la xifra de 1.100.000 de persones (el 90% jueus) van ser assassinades abans que els aliats l’alliberessin el 27 de gener de 1945. A l’estiu del 1947 el Parlament de Polònia va aprovar una llei per al manteniment etern del camp i va inaugurar el museu avui conegut com Museu Estatal d’Auschwitz – Birkenau a Oświęcim, declarat Patrimoni de la Humanitat al 1979.

Abans de visitar-los cal saber que hi ha dos llocs als quals es pot accedir: Auschwitz I i Auschwitz II – Bikernau. Són dos camps diferents ubicats a 3 km l’un de l’altre. L’entrada és gratuïta si es va per lliure, tot i que es recomana la visita guiada per entendre millor la història (hi ha grups en castellà). En temporada alta és recomanable fer la reserva prèvia, inclús si es va per lliure, ja que l’accés a Auschwitz és limitat. De fet no es pot entrar per lliure entre les 10 i les 14 hores (en aquest horari és obligatori apuntar-se a grups guiats). En total, cal guardar-se unes 3,5 hores per la visita completa.

Visita a Auschwitz I

En aquest camp es troben totes les exposicions, en cada barracó s’exhibeixen fotos, objectes dels presoners, documents històrics, vídeos i altres materials que ajuden a comprendre les dimensions de la barbàrie i que fan que un senti dolor i impotència.

Muntanya de sabates d’Auschwitz

Un dels llocs més reconeguts d’aquest camp és la famós entrada amb el cartell “Arbeit macht frei” (el treball allibera), que era una de les primeres coses que els presoners veien quan baixaven del tren i eren conduits cap a l’interior. El camp, amb forma rectangular, és relativament petit. Bàsicament hi ha un carrer perpendicular i tres transversals, amb uns 30 blocs numerats. L’exposició permanent està repartida entre els blocs 4, 5, 6, 7  i 11, tot i que hi ha altres blocs amb exposicions temporals o espais visitables on es poden veure les latrines, lliteres, llisters i altres instal·lacions per als presoners.

Auschwitz

A més de les exposicions, el camp té diversos llocs significatius. El més devastador és la “càmera de gas i el crematori I”, l’únic d’aquest camp. És un lloc fred amb totes les seves sales buides, excepte una: la dels forns crematoris. Impossible assimilar l’ús que van tenir en el seu dia. A uns pocs passos es troba la forca on va ser executat Rudolf Höss, comandant del camp durant quasi tot el període des de la fundació a l’alliberament. També és emotiu i acollidor el paredó de afusellament ubicat entre els blocs 10 i 11. Allí les SS van executar milers de presoners polítics polonesos entre el 1941 i 1943.

Auschwitz
Auschwitz

Un altre lloc simbòlic és la plaça on els nazis passaven llista, un procediment llarguíssim que en els primers temps es realitzava fins a tres vegades al dia i que freqüentment acabava amb arrestos o víctimes mortals. Tampoc es pot perdre’s detall d’altres elements com el perímetre tancat que rodejava tot el camp. El postes de formigó de 3 metres d’alçada, el filat, el sistema d’il·luminació i els llocs de guàrdia van ser pràcticament infranquejables durant aquells 5 anys. Només dos presoners (Jerzy Tabeau i Roman Cieliczko) van aconseguir escapar a través del tancat. En definitiva, un lloc terrible, ple d’històries i records macabres.

Auschwitz

Visita a Auschwitz II – Birkenau

Tot i que a Birkenau es portar a terme les majors atrocitats pels nazis durant el genocidi de la II Guerra Mundial, la seva visita no resulta tan impactant com la d’Auschwitz I, ja que poc es conserva allí a excepció d’uns quants barracons de fusta reconstruïts, les vies del tren, l’entrada principal i les restes de les càmeres de gas i crematoris que els nazis es van encarregar de destruir davant la imminent arribada dels aliats. Això si, l’extensió del camp sobreacull. Tot i està pràcticament buit, o precisament per això, emociona contemplar la seva immensitat i pensar que tot allò va arribar a està ple de persones sobrevivint en condicions infrahumanes.

Via d’entrada d’Auschwitz

El camp d’extermini d’Auschwitz II- Birkenau pràcticament no disposa d’exposicions, a excepció d’algunes fotografies antigues exposades en punts concrets, diversos panells informatius i una zona amb biografies i fotografies de centenars de deportats a l’anomenada “sauna”. A nivell visual potser no és una visita tan dolorosa, però segur que si es visita amb grups guiats escoltareu  històries molts cruels.

Vies d’entrada a Auschwitz

En quant als espais visitables, en destaquen varis. Per exemple, l’entrada amb les vies del tren arribant fins a l’interior del camp, on es trobava la temuda plataforma de selecció. La vida de molta gent es decidia allí mateix, només baixar del tren. A l’esquerra i dreta d eles vies s’estenen hectàrees de terreny quasi buides, però hi ha molts barracons en els que es pot entre i veure com eren les condicions de vida dels presoners.

Sales d’Auschwitz

A la cantonada més allunyada de l’entrada es troben les ruïnes de les càmeres de gas i els crematoris, així com els camps on jeuen les restes dels milers de cadàvers incinerats en aquell període i els barracons d’infermeria, usats moltes vegades per experiments mèdics macabres. També en aquesta zona es troben els banys principals, o el que els nazis anomenaven la “sauna”, el lloc on despullaven als jueus i a la resta de presoners de la seva roba, per després dutxar-los, desinfectar-los, rapar-los i finalment introduir-los al camp. I al final de les vies, no molt lluny de les antigues càmeres de gas, es troba el Monument a les víctimes del feixisme a Auschwitz erigit l’any 1967.

Monument a les víctimes del feixisme a Auschwitz

Horaris i preus d’Auschwitz

Ubicació: Więźniów Oświęcimia 20, 32-603 Oświęcim, Polònia

Horari

  • Hora d’obertura: 07:30h
    • Hora de l’última entrada:
      • 14:00h al desembre
      • 15:00h al gener i novembre
      • 16:00h al febrer
      • 17:00h al març i octubre
      • 18:00h a l’abril, maig i setembre
      • 19:00h al juny, juliol i agost
      •  Després de l’hora de l última de entrada se pot està al recinte 90 minuts més.

Preus

  • Entrada per lliure (sense guia) gratis en ambdós camps.
  • Entrada amb guia en espanyol: 90 zł (19,40 €). Cal reservar-les amb antelació.
  • Excursió a Auschwitz-Birkenau 175 zł (37,60 €)
  • Pàrquing d’Auschwitz I: 8 zloty tot el dia (aprox.)
  • Pàrquing d’Auschwitz II: pàrquing gran 2 zloty/hora. Pàrquing petit, proper a la entrada, gratuït.
  • Bus entre ambdós camps: gratuït

MINA DE SAL DE WIELICZKA (KAPALNIA SOLI WIELICZKA)

Mina de Sal de Wieliczka

Wieliczka forma part de les mines de sal més antigues del món i han estat explotades sense interrupció des del segle XIII fins avui.

Les mines conegudes amb el sobrenom de “la catedral subterrània de la sal de Polònia” compten amb una profunditat de 327 metres i una longitud de més de 300 km de laberints  de galeries al llarg dels quals es troben càmeres i capelles amb boniques figures esculpides que il·lustren la història de la mineria de la sal.

La ruta turística descobreix la interessant història de la mina i permet el recorregut a través de 3,5 km de galeries al llarg de les quals es veuen 22 càmeres amb llacs subterranis, antigues eines i màquines i diferents escultures i baix relleus realitzades pels miners amb blocs de sal.

El moment més sorprenent del recorregut amb la visita a la Capella de St. Kinga, una impressionant sala de 54 metres de longitud que compta amb una exquisida decoració realitzada senzillament amb sal.

Existeixen diferents opcions per conèixer les mines en funció dels gustos del visitant. Aquestes alternatives que només estan disponibles per a grups petits: La ruta dels miners, la ruta del pelegrins, una visita especial per a famílies i una visita que desvetlla els misteris de la Mina Wieliczka.

Ubicació: Daniłowicza 10, 32-020 Wieliczka, Polònia

Horari: Tots els dies de 8:30 a 17:30 hores.

Preu

Adults: 126 zł (27,20 €).
Estudiants menors de 26 anys i jubilats: 116 zł (25 €).
Menors de 4 anys: entrada gratuïta.

Relleu en sal a les Mines de Sal de Wieliczka
Càmera de Copèrnic
Capella de Santa Kinga

CASTELL PIESKOWA SKALA

El castell i el monòlit que desafia la gravetat dominen un pintoresc paisatge de la Vall del Riu Pradnik. El nom Pieskowa Skala prové del polonès antic, es pot traduir com La Roca del Gos Petit, i va ser citat per primera vegada al 1315 pel rei Vladislao I de Polònia.

A Comtat de Cracòvia s’alça un dels castells més bonics de Polònia, construït en estil gòtic pel rei Casimir el Gran al segle XIV per salvaguardar la ruta entre Cracòvia i Silèsia.

Va ser reconstruït més tard, al segle XVI, en estil renaixentista i posteriorment va millorar la seva defensa mitjançant la creació de noves muralles d’estil italià. Durant segles va pertànyer a la poderosa família Szafraniec, responsable de l’ampliació renaixentista del pati i la lògia o galeria exterior sobre columnes.

Al segle XVII el nou propietari del castell, Michal Zebrzydowski va agregar un bastió a les fortificacions i va tancar la muralla exterior.

Al 1966 el castell de Pieskowa Skala va començar a funcionar com a museu i avui en dia es pot visitar. Alberga una col·lecció d’art europeu.

Ubicació: Sułoszowa 5, 32-045 Pieskowa, Polònia

Horaris i preus: Pieskowa Skala

Dilluns és el dia lliure a:

  • Exposicions: Història de Pieskowa Skala, interiors anglesos amb col·lecció de pintures, de 9:00 a 15:00 hores, última entrada a les 14:30 hores.
  • Patis: Visites individuals de 9:00 a 17:00 hores.
Castell de Pieskowa Skala
Pati interior de Pieskowa Skala
Monòlit de Pieskowa Skala

Madrid

Publicat el per
Respon

Contingut:

Història de Madrid

A la segona meitat del segle IX, l’emir Muhammad I (852-886) va manar construir una fortalesa a la vora del riu Manzanares, coneguda en els textos àrabs com “Mayrit”.

La fortalesa va ser construïda al lloc que avui ocupa el Palacio Real amb el propòsit de vigilar els passos de la serra de Guadarrama i ser punt de partida de razzias contra els regnes cristians del nord. Aquesta construcció merament pràctica va acabar essent el punt de partida de la fundació de Madrid.

El significat de “Mayrit” no està clar, tot i que sembla ser l’híbrid de dos topònims: un mossàrabs, matrice, que significa font, i un altre àrab, majrà, que significa llera o llit d’un riu. Ambdós al·ludeixen a l’abundància de rierols i agües subterrànies del lloc.

Al 1739 i 1340 Alfonso XI va reunir les Corts a Madrid, igual que ho va fer Enrique III durant el seu regnat.

No obstant, Madrid no va cobrar verdadera importància fins que Felipe II va traslladar aquí la Cort al 1561. Els inicis de Madrid com a capital de la cort van fer palesa la necessitat de reformes urbanístiques, i aviat van sorgir  ravals fora del recinte medieval que van canviar el rumb de la història de Madrid.

Al temps que augmentava la superfícies urbana, creixia el nombre de residents. La població va passar de 4.000 habitants de l’any 1530 a 37.500 l’any 1594. A l’abril de 1637, a la Cort hi havia 1.300 pobres “legítims i impedits” i 3.300 que demanaven almoina. La major part d’aquest últim grup estava format per estrangers, antics peregrins de Santiago i exsoldats. Aquests constituïen, juntament amb els pícaros (murris) i rufians, la base de la piràmide social. El descontent, per motius de la falta de pa o la pujada de preus, era explotat pels partits per a realitzar motins (Motín de los Gatos de Madrid).

La instal·lació de la Cort i dels organismes centrals polític-administratius a Madrid va fer que es convertís in focus principal de la vida artística i literària espanyola, cosa que va atraure a multitud d’artistes espanyols i estrangers.

Durant els segles XVI i XVIII, període conegut com el “Madrid de los Austrias”, la capital es va omplir d’importants construccions, com la Plaza Mayor, la presó de la Cort i l’Ajuntament, a més de nombroses esglésies.

Al segle XVIII es va obrir la Guerra de Successió a la corona de Carlos II, en la que Madrid es va veure involucrada. Des de 1706. Madrid va pertànyer fidel als Borbons, i en recompensa, els monarques van fer d’ella la capital d’un estat centralitzat amb tots els avantatges que això suposava. Urbanísticament, el “Madrid de los Borbones” va experimentar notables millores.

Durant el regnat de Felipe V es va construir el Puente de Toledo i es va iniciar la construcció del Palacio Real (1737) que havia de substituir a l’alcàsser, incendiat al 1734. Fernando VI, i en especial, Carlos III van posar gran esforç en les obres de sanejament i embelliment de la ciutat: empedrat, neteja dels carrers, enllumenat públic, vigilància nocturna, etc. Carlos IV va seguir amb les reformes, però en menor escala.

A més de transformar la seva fisonomia externa, la ciutat també va variar de contingut social, perdent el seu to bigarrat i multiforme i desenvolupant capes liberals i artesanes. Tot i això, les classes populars continuaven exposades a crisis alimentàries i la seva indignació va continuar essent explotada per foscos complot polítics, tals com el “Motín de Esquilache (1766)” i el “Motín de Aranjuez (1808)”. Poc després, aquestes mateixes classes lluitarien als carrers en contra dels francesos a la jornada coneguda com els “Levantamientos del 2 de mayo”, un dels capítols més famosos de la història de Madrid.

Els esforços realitzats pels Borbons per impulsar el desenvolupament econòmic, urbanístic i cultural de la ciutat es van veure truncats com a conseqüència de les guerres napoleòniques. Madrid no va recuperar el seu ritme fins a la tercera dècada del segle XIX.

Entre 1840 i 1850, molts dels antics convents i finques eclesiàstiques adquirides per comerciants, professionals liberals, terratinents i financers van ser enderrocats amb la desamortització eclesiàstica iniciada per Mendizábal i en el seu lloc es van edificar barris sencers. Tot i això, el recinte urbà era pràcticament el mateix de època dels Àustries.

El creixement demogràfic de Madrid no va ser, com en altres ciutats, al procés de la industrialització (la majoria d’empreses industrials a principis del segle XX eren de caràcter tradicional per a satisfer la demanda local). A partir de 1920, el 46,9 € dels residents havien nascut en altres províncies.

Després de la Segona Guerra Mundial, la capital, a més de ser un important centre de consum, va iniciar un procés de modernització en el que es van crear grans empreses i van començar a desenvolupar-se indústries químic-farmacèutiques, metal·lúrgiques i electromecàniques.

Gran Vía

Fundada entre 190 i 1922, La Gran Vía és el bulevard  més famós de Madrid. Comunica el barri de Salamanca i el de Argüelles i aglutina botigues, restaurants i alguns dels edificis més icònics de la capital.

La Gran Vía és el carrer més conegut de Madrid. Històricament ha rebut molts noms, com Avenida de Rusia o Avenida del Quince y Medio. El més transcendent va ser Avenida de José Antonio, en homenatge a José Antonio Primo de Rivera per la seva victòria a la Guerra Civil.

La història de la Gran Vía de Madrid va tardar a arrencar. Els primers esbossos daten del 1862, època en que es va reformar part del centre històric madrileny, però el disseny final no va arribar fins al 18999, quan els arquitectes José López Salaberry i Francisco Octavio Palacios van presentar el projecte. La construcció de la Gran Vía va durar vàries dècades, les obre van començar al 1910 i van acabar al 1929.

La Gran Vía ha estat una de les obres més transcendents d’Espanya, ja que va caldre demolir més de 300 cases i va afectar a quasi 50 carrers. Gràcies a la Gran Vía es va aconseguir millor comunicació entre el centre de Madrid (Calle Alcalá) i el nord est de la ciutat (Plaza de España).

Actualment a la Gran Vía hi ha bàsicament tres tipus d’establiments: restaurants, botigues i cinemes. Tot i que en l’actualitat ja no es poden trobar tants cinemes com anys enrere, en el seu màxim esplendor, Gran Vía va rebre el sobrenom del Broadway madrileny.

Gran Vía és un dels centres neuràlgics de Madrid i en ella es pot trobar ambient a qualsevol hora del dia durant tot l’any. Alguns dels edificis més famosos d’aquest mític carrer madrileny són el Edificio Metropolis i el Edificio Carrión, coronat pel famós castell de Schweppes que presideix la Plaza del Callao.

Ubicació: A 300 metres de la Puerta del Sol.

Transport:

  • Metro: Gran Vía, línies 1 i 5; Callao, línies 3 i 5.
  • Bus: línies 1,2,46,74 i 146.
Gran Vía

Puerta del Sol

La Puerta del Sol és una de les places més famoses de Madrid i el punt de trobada per excel·lència dels madrilenys i turistes. Alberga alguns dels punts i edificis més significatius de la capital, com el Kilómetro Cero.

La història de la Puerta del Sol de Madrid es divideix en vàries etapes. Va començar amb la construcció de la Casa de Correos a meitats del segle XVIII, l’edifici més antic de la plaça i que avui alberga la seu de la Presidència de la Comunitat de Madrid. Un segle més tard, entre 1857 i 1862, la Puerta del Sol va agafar la seva forma definitiva gràcies als arquitectes Lucio del Valle, Juan Rivera i José Morer, que van dissenyar la resta d’edificis que conformes aquesta històrica plaça. Ja al segle XX, es van afegir els jardins, la font i es va incrementar la zona de vianants.

A la Puerta del Sol hi ha tres llocs molts coneguts a nivell nacional:

Estatua del Oso y el Madroño: a l’entrada de la calle Alcalá es troba la estàtua del símbol de Madrid: El Oso y el Madroño. Va ser construïda al 1967 i és un dels punts de trobada més populars de la capital.

Estàtua del Oso y el Madroño

El Reloj de la Casa de Correos: conegut a tota Espanya per ser el lloc des d’on s’emeten les famoses Campanadas de la Puerta del Sol cada cap d’any des de 1962. A la Puerta del Sol es congreguen cada any milers de persones per menjar el raïm i celebrar el cap d’any.

Relo de la Casa de Correos

Kilómetro Cero: és el punt on comencen totes les carreteres radials espanyoles. El Kilómetro Cero de la Puerta del Sol està senyalitzat i els turistes no abandonen Madrid sense un fotografia sobre ell.

Kilómetreo Cero

La porta del Sol també ha viscut alguns esdeveniments claus en la història de Madrid, entre els que destaca la proclamació de la Segunda República al 1931.

Transport:

  • Metro: Sol, línies 1, 2 i 3.
  • Cercanías: C3 i C4.
  • Bus: línies 3 i 51.

Plaza Mayor

La Plaza Mayor es troba en ple centre de Madrid, a pocs metres de la Puerta del Sol i del Palacio Real.

La Plaza Mayor mesura 129 metres de llarg per 94 metres d’ample i està rodejada per porxos i edificis de maó de tres plantes. Al llarg de la història de Madrid, la Plaza Mayor ha estat un lloc de trobada, anuncis i celebracions de caràcter civil. A més està carregada de plaques commemoratives, llocs històrics i altres símbols de gran valor.

En la seva construcció hi van intervenir diversos arquitectes, entre els que destaquen Juan Herrera o Juan Gómez de Mora, que van ser els verdaders impulsors del projecte. Amb el pas de temps i els diferents incendis patits, la plaça ha estat reconstruïda i reformada en vàries ocasions al llarg de la història. Per arribar a la Plaza Mayor, es poden utilitzar les diferents portes d’accés que rodegen la plaça, cadascuna amb el seu encant especial.

Al segle XV, la Plaza Mayor rebia el nom de Plaza del Arrabal, que va ser substituït per altres noms con: Plaza de la Constitución, Plaza Real i Plaza de la República. El nom actual es conserva des de finals de la Guerra Civil.

Plaza Mayor

El Punts d’interès de la Plaza Mayor són:

Estatua de Felipe III: creada al 1616 per Juan de Bolonia i Pietro Tacca, va ser un regal del Duc de Florència al rei espanyol. Fins a meitats del segle XIX va està a la Casa de Campo.

Estàtua de Felipe III a la Plaza Mayor

Casa de la Panadería: és l’edifici més important i va ser el primer en començar a construir-se al 1590. Inicialment va ser la tahoma més important de Madrid. La façana està decorada per Carlos Franco.

Casa de la Panadería de la Plaza Mayor

Arco de Cuchilleros: aquest arc conforma la més coneguda de les nou portes d’accés que té la Plaza Mayor. El nom ve del carrer amb el que comunica, la calle Cuchilleros.

Des de fa quasi 150 anys, per Nadal la Plaza Mayor de Madrid s’omple de llocs amb articles nadalencs, objectes de broma i disfresses de tot tipus. Tot i que és possible veure botigues a la Plaza Mayor durant tot l’any, en aquesta època tan especial es decoren amb més ganes i adquireixen una bellesa diferent.

Ubicació: A pocs metres a l’oest de la Puerta del Sol.

Transport:

  • Metro: Sol, línies 1, 2 i 3.
  • Bus: línia 3.

Puerta de Alcalá

La Puerta de Alcalá és un dels monuments de Madrid més emblemàtics i fotografiats. Es troba a l’inici de la calle Alcalá, a la Plaza de la Independencia.

La Puerta de Alcalá es va inaugurar al 1778 de la mà de Francisco Sabatini, arquitecte italià que va treballar la major part de la seva vida a Espanya i va deixar el seu segell en llocs tan famosos com els jardins del Palacio Real. La Puerta de Alcalá va ser una de les cinc portes reials d’accés a la vil·la i ha estat testimoni de la història recent de Madrid.

Anteriorment, va existir una altra Puerta de Alcalá de maons, però Carlos III va ordenar el enderroc i la construcció a la Plaza de la Independencia. Es tracta del primer arc de triomf construït a Europa després de la caiguda de l’Imperi Romà. La Puerta de Alcalá és anterior a monuments com l’Arc de Triomf de París o la Porta de Brandembrug de Berlin.

Curiositats:

  • El nom de la Puerta de Alcalá, a l’igual que el del carrer amb mateix nom, ve perquè estan situades al camí que existia per anar a Alcalá de Henares.
  • La denominació de Puerta tampoc va ser una casualitat, ja que en els seus orígens, va ser una de les cinc portes que donaven accés a la vil·la de Madrid. Al 1889 es va convertir en plaça.
  • Víctor Manuel i Ana Belén li van dedicar una cançó al 1986, que es va convertir en tot un himne de la cultura popular.

Per la seva situació, a la cantonada nord est del Parque del Retiro, la visita a la Puerta de Alcalá és una bona oportunitat per endinsar-se al pulmó de Madrid.

Ubicació: Calle Alcalá, Plaza de la Independencia.

Transport:

  • Metro: Retiro, línia 2.
  • Bus: línies 1, 2, 9, 15, 20, 51, 52 i 74.
Puerta de Alcalá

Parque del Retiro

El Retiro és un dels principals parcs de Madrid i, des de la seva inauguració al 1868, s’ha convertit en un recés d’història i pau.

El Retiro és el parc més important de Madrid i un dels llocs preferits pels madrilenys i pels turistes. Es tracta d’un gran espai verd de 118 hectàrees en ple centre de Madrid.

Aquest gran parc urbà es va construir a meitats del segle XVII pel gaudiment del rei Felipe IV. Tot i que va ser parcialment destruït durant la Guerra d’Independència, va recuperar tot el seu encant i elegància i es va convertir en un parc per al poble i la reialesa.

Al Parque del Retiro hi ha cents de racons per visitar i activitats per gaudir: espectacles de marionetes, músics, lectors de mans, endevins i vidents són algunes de les distraccions habituals.

Punts d’interès del Parque del Retiro:

Estanc: l’estanc artificial és una de les primeres imatges que veurem si entrem per la Puerta de Alcalá. En aquest estancs es poden llogar barques de rems o fer un petit tour col·lectiu.

Monument a Alfonso XII: monument impressionant situat en un costat de l’estanc, va ser inaugurat al 1922. Els diumenges hi ha molta gent a prop del monument tocant timbals i altres instruments.

Estanque amb el Monument a Alfonso XII del Parque del Retiro

Palacio de Cristal: construït al 1887 al costat del llac artificial, el Palacio de Cristal és la seu de moltes exposicions temporals. Inicialment es va utilitzar com a hivernacle.

Palacio de Cristal del Parque del Retiro

Paseo de la Argentina: comunament anomenat Paseo de las Estatuas, és un passeig en el que ens podem trobar estàtues dedicades a tots els monarques d’Espanya. En un principi van ser encarregades per Fernando Vi per adornar el Palacio Real.

Paseo de la Argentina del Parque del Retiro

Ubicació: Entre calle Alfonso XII i Menéndez Pelayo.

Horari:

  • D’octubre a març: de 6 a 22 hores.
  • D’abril a setembre: de 6 a 24 hores.

Transport:

  • Metro: Retiro, línia 2.
  • Bus, 1, 2, 15, 19, 20, 26, 28, 51, 52, 61, 63, 68, 74 i 146.

Parque El Capricho

Construït entre 1787 i 1839 sota l’encàrrec de la duquessa de Osuna, el Parque El Capricho és l’únic jardí del romanticisme que es conserva a Madrid. Es tracta d’un dels parcs més bonics de la ciutat, però també és un gran desconegut.

El parc va ser el lloc d’esbarjo de la duquessa de Osuna per allunyar-se de les seves obligacions, va ser gaudit per la propietària abans de completar-se, tot i que no va tenir la sort de veure’l acabat abans de la seva mort.

El Parque El Capricho compta amb una extensió de 14 hectàrees al llarg de les quals s’estenen tres tipus de jardins: el d’estil francès li aporta el seu caràcter refinat, mentre que l’italià li aporta el moviment de l’aigua i la decoració a base de fonts i estàtues; el d’estil anglès és el que marca la major part del parc, mostrant-se salvatge i ple de vida com la naturalesa mateixa.

El parc compta amb un extens terreny ple de racons en els que val la pena perdre’s. Alguns dels punts més destacats són el Casino de Baile, on se celebraven grans festes; el Templete de Baco, un espai rodejat per columnes jòniques que composen un dels racons més romàtics del parc; o el Laberinto, que durant la dècada de 1940 va queda destruït per una avió que va realitzar un aterratge forçós.

Un dels secrets més ben guardats del parc és el búnquer que es va construir durant la Guerra Civil, un enclavament únic que es troba excel·lentment conservat al costat del palau (que es va veure convertit en Caserna General de Defensa de la ciutat).

Tot i que el Parque El Capricho no és tan popular com El Retiro, resulta un autèntic plaer recórrer els seus peculiars racons de la seva frondosa vegetació, especialment durant el calorosos dies d’estiu.

Ubicació: Paseo Alameda de Osuna, 25.

Horari:

  • Des d’octubre a març: dissabtes, diumenges i festius de 9:00 a 18:30 hores.
  • Des d’abril a setembre: Dissabtes, diumenges i festius de 9:00 a 21 hores.
  • 25 de desembre i 1 de gener: tancat.

Preu: Gratuït.

Transport:

  • Metro: El Capricho; línia 5.
  • Bus: línies 101, 105 i 151.
Parque El Capricho

Museo del Prado

El Museo del Prado es el Museo mes conegut de Madrid i un dels museus d’art més importants del món. L’edifici és obra de Juan de Villanueva i es va inaugurar al 1819.

La col·lecció del Museo del Prado es basa principalment en pintures dels segles XVI al XIX. Entre els seu quadres compta amb obres mestres de pintors de la talla de Velázquez, El Greco, Rubens, El Bosco o Goya.

Al museu hi ha quadres que han determinat la història de la pintura i han catapultat als seus autors a llibres d’art. Entre els quadres més importants del Museo del Prado cal destacar els següents:

  • Las Meninas, de Velázquez.
  • El 3 de mayo de 1808 en Madrid: los fusilamientos en la montaña del Príncipe Pío, de Goya.
  • El Caballeros de la Mano en el Pecho, de Greco.
  • Las Tres Gracias, de Rubens.
  • La Maja Desnuda, de Goya.

Ubicació: Paseo del Prado s/n.

Horari:

  • De dilluns a dissabte: de 10 a 20 hores.
  • Diumenges i festius: de 10 a 19 hores.

Preu:

  • Adults: 15 €.
  • Entrada general + exemplar de la Guia del Prado: 24 €.
  • Entrada reduïda: 7,50 €.
  • Menors de 18 anys i estudiants fins als 25 anys: entrada gratuïta.
  • L’entrada inclou l’accés a la col·lecció i les exposicions temporals coetànies el dia de la visita.

Transport:

  • Metro: Banco de España, línia 2 i Atocha, línia 1.
  • Bus: línies 9, 10, 14, 19, 27, 34, 37 i 45.
Museo del Prado

Real Jardín Botánico

Amb més de 5.000 especies de plantes distribuïdes al llarg de quatre nivells de terrasses, el Real Jardín Botánico de Madrid és un agradable pulmó verd localitzat a prop del Museo del Prado.

Fundat a la vora del Manzanares al 1755 sota l’encàrrec de Fernando VI, el Real Jardín Botánico va ser traslladat posteriorment al seu emplaçament actual al costat de l’antic Museo de Ciencia Naturales, on més tard s’instal·laria el Museo del Prado.

Les expedicions científiques al llarg d’Europa van acumular nombroses espècies vegetals diferents, cosa que, unit als intercanvis de plantes que es realitzaven amb altres jardins botànics, el van convertir en un dels jardins botànics més importants d’Europa a principis del segle XIX.

En un inici, el Real Jardín Botánico tenia la funció principal del seu ús en la medicina, tot i que durant els mesos de primavera i estiu es convertia en un lloc fres i agradable freqüentat per l’alta societat, que buscava evadir-se durant els dies més calorosos.

Durant la Guerra de la Independència el jardí va patir anys d’abandonament, fins que al 1857 es van portar a terme importants reformes que van incloure la instal·lació d’un zoològic que més tard seria traslladat al Retiro per a convertir-se en la Casa de Fieras.

En aquest moment el jardí va tornar a patir dècades d’abandonament després de les quals seria declarat Jardín Artístico i Monumento Nacional. Al 1974 van començar les obres de restauració que li tornarien el seu aspecte original.

Actualment el jardí compta amb més de 5.000 espècies de plantes i arbres diferents, i ofereix nombroses exposicions i activitats en les seves instal·lacions.

El jardí compta amb quatre terrasses escalonades al llarg de les quals es distribueixen les diferents espècies. A la zona superior, ubicada darrera del pavelló en el que es realitzen exposicions temporals, es troben algunes de les col·leccions especials com bonsais donats per Felipe González.

La segona terrassa, d’estil romàntic, compta amb un estanc i dos hivernacles, mentre que a la següent terrassa es troba una col·lecció vegetal que mostra un recorregut des de les plantes més primitives fins ales més evolucionades.

Al nivell més baix i més ampli del jardí es troben les plantes més vistoses i ornamentals, a més de les plantes medicinals, aromàtiques i fruiters.

Ubicació: Plaza Murillo, 2.

Horari:

  • De novembre a febrer: de 10 a 18 hores.
  • De maig a agost: de 10 a 21 hores.
  • Abril i setembre: de 10 a 20 hores.

Preu:

  • Adults: 6 €.
  • Estudiants (entre 18 i 25 anys): 4 €.
  • Menors de 18 anys: gratuït.

Transport:

  • Metro: Atocha, línia 1 i Banco de España, línia 2.
  • Bus: línies 1, 2, 3, 4, 5, 6, 9, 10, 14, 15, 19, 20, 26, 26, 32, 34, 37, 45, 51, 52, 53, 59, 85, 86, 202, C1 i C2.
Real Jardín Botánico

Plaza de Cibeles

Situada al centre de la ciutat, a l’encreuament entre el Paseo del Prado i la calle Alcalá.

La Plaza de Cibeles es la plaça més famosa de Madrid, està presidida per una bonica font flanquejada per imponents i representatius edificis construïts entre finals del segle XVIII i principis del segle XX.

La Font de Cibeles va ser edissenyada per l’arquitecte Ventura Rodríguez al 1782, la font representa a la deessa Cibeles sobre un carruatge tirat per lleons. En els seu inicis, la font va complir en abastir d’aigua als madrilenys. Al 1895 va ser traslladada al centre de la plaça i va passar a convertir-se en un element decoratiu.

Les celebracions del Real Madrid a la Cibeles són tot un clàssic del futbol espanyol. També és el lloc escollit per d’altres celebracions esportives, com les de la selecció espanyola de futbol i basquet.

Edificis que rodegen la plaça:

Palacio de Cibeles: el majestuós edifici anteriorment conegut com Palacio de Comunicaciones, és un dels més representatius de la història de Madrid. Inaugurat al 1919, l’edifici va funcionar com a seu central de Correus fins que recentment va ser reformat per albergar l’Ajuntament. Des del mirador i el restaurant de la part superior s’obtenen molt bones vistes del centre.

Palacio de Buenavista: construït al 1777 com a residència dels ducs d’Alba, en l’actualitat el palau rodejat per una zona arbrada és la seu del Cuartel General del Ejército.

Banco de España: inaugurada al 1891, la seu central del Banco de España compta amb un imponent exterior auster, que contrasta amb el seu bonic interior, decorat amb una excel·lent col·lecció de pintures de Goya, Mengs, Maella i Vicente López.

Palacio de Linares: construït al 1900 sota les ordres del marquès de Linares, anys més tard va ser restaurat per convertir-se en la Casa de América, una institució que pretén fomentar les relacions culturals entre Espanya i els països sudamericans.

Ubicació: Entre Paseo del Prado y calle Alcalá.

Transport:

  • Metro: Banco de España, línia 2.
  • Bus: línies 1, 2, 9. 10, 15, 20, 34, 51, 52, 53, 74, 146, 202 i 203.
Plaza de Cibeles

Templo de Debod

El Templo de Debod, originari de l’antic Egipte i amb més de 2.200 anys d’antiguitat, va ser un regal d’Egipte a Espanya per la seva col·laboració en el salvament dels temples de Nubia. Gràcies a l’ajuda internacional, Egipte va aconseguir salvar, entre altres, el Temple d’Abu Simbel, que d’una altra manera hauria quedat sepultat en la construcció de la Gran Presa de Asuan.

El Templo de Debod va ser inaugurat el 20 de juliol de 1972 després de dos anys de reconstrucció. Va ser un procés complicat ja que, a més de no disposar de bons plànols, en el desmantellament del temple i transport es van perdre algunes peces.

Durant les primeres dècades a Madrid, el temple no va ser cuidat com cal i inclús la zona va ser considerada insegura. Actualment, no només s’ha aconseguit garantir la total seguretat del temple i les seves immediacions, sinó que s’ha convertit en un dels monuments més visitats de Madrid.

El temple està rodejat de jardins i hi ha molta gent que aprofita el lloc per fer un pícnic, practicar ioga o relaxar-se a la gespa. La millor hora per visitar-lo és al vespre, quan la posta de sol tenyeix els colors daurats abans que es faci de nit i tingui la seva tènue i agradable il·luminació. Normalment hi ha molts visitants en aquesta hora.

És possible accedir a l’interior del temple en alguns horaris. Tot i que no està tan ben conservat com els temples d’Egipte, l’entrada és gratuïta i val la pena, sobre tot si no se n’ha visitat cap a Egipte. A l’interior hi ha informació sobre la mitologia i la societat egípcia, a més d’interessants explicacions sobre el jeroglífics.

El Templo de Debod té dues plantes, a la planta superior hi ha una maqueta molt interessant on es veuen representats tots els temples que hi havia a Nubia.

Ubicació: Parque de la Montaña

Horari: De 10 a 20 hores. Dilluns tancat. Tancat l’1 i el 6 de gener, l’1 de maig i el 24, 25 i 31 de desembre.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Plaza de España, línies 3 i 10.
  • Bus: línies 25, 33, 39, 46, 74, 75 i 148.
Templo Debod

Palacio Real

Avui en dia, el Palacio Real és utilitzat exclusivament per a recepcions, cerimònies i actes oficials, ja que els reis d’Espanya resideixen al Palacio de la Zarzuela. El Palacio Real també és conegut com el Palacio de Oriente.

La història del Palacio Real va començar al 1738. Les obres es van perllongar durant 17 anys, i un cop acabat, Carlos III va establir-lo com la seva residència habitual al 1764. La ubicació va ser la mateixa que va ocupar el Palacio de Austrias, destruït per un incendi durant la nit de Nadal de 1734.

El palau està rodejat pels jardins del Campo del Moro i pels jardins Sabatini. Els primers, a l’oest, daten de l’Edat Mitja; els segons, es van crear al segle XX i estan al nord. El Campo del Moro es pot visitar durant el dia.

El canvi de guàrdia del Palacio Real es pot veure el primer dimecres de cada mes a les 12 del migdia (excepte gener, agost i setembre). Tot i que pot ser cancel·lat per acte oficials o condicions meteorològiques adverses.

El Palacio Real ofereix visites tant per lliure com guiades durant tot l’any, tancant només durant actes oficials.

L’entrada general dona accés a les següents parts del palau:

Palacio Real

Salones Oficiales: grandiosos, ben conservats i amb molt estil, cada saló té la seva pròpia personalitat. La sala del tro resulta realment impressionant.

Salón de Gasparini
Salón del Trono

Armería Real: armadures, escuts i armes de tot tipus que constitueixen una de les col·leccions més importants del món.

Armería Real

Farmacia Real: Centenars de pots de diferents formes i mides que fan retrocedir en el temps. El millor, la recreació del laboratori.

Farmacia Real

Ubicació: Calle Bailén (Plaza de Oriente).

Horari:

  • D’octubre a març: tots els dies de 10 a 18 hores.
  • D’abril a setembre: tots els dies de 10 a 20 hores.

Preu:

  • Adults: 12 € (visita guiada 16 €).
  • Estudiants, carnet jove, majors de 65 anys i menors de 16 anys: 6 € (visita guiada 10 €).

Transport:

  • Metro: Ópera, línies 2 i 5.
  • Bus: línies 3, 25, 39 i 148.

Estadio Santiago Bernabéu

L’estadi va ser inaugurat al 1947 com el Nuevo Estadio Chamartín i el seu nom actual se li va assignar en honor a Santiago Bernabéu, el que va ser president durant 35 anys.

El camp compta amb una capacitat de més de 80.000 espectadors, cosa que el converteix en un dels camps de futbol amb més aforament d’Espanya, per darrera del Camp Nou de Barcelona. Els espectadors més afortunats tenen la possibilitat de gaudir dels partits des d’alguna de les 245 graderies VIP de l’estadi.

Si es vol conèixer tots els racons de l’estadi, es possible fer-ho a través d’un tour que permet recórrer la graderia presidencial, les banquetes, els vestuaris i inclús xafar el terreny de joc.

Un cop recorregut l’estadi s’arriba a l’exposició de trofeus i objectes pertanyents al club en la que es pot conèixer la història del Real Madrid a través de camisetes, pilotes o fotografies, i una part més interactiva en la que es pot reviure els moments més emocionants de l’equip blanc.

S’està realitzant una important reforma que s’espera que finalitzi a principis del 2024.

Entre els aspectes més important d’aquesta reforma destaca una coberta abatible amb aspecte envoltant que aportarà a l’estadi un sorprenent i atractiu més futurista. La reforma comporta la construcció d’un hotel de luxe a més de la remodelació de l’espai públic que rodeja l’estadi.

Ubicació: Avenida de Concha Espina, 1.

Horari:

  • De dilluns a dissabte de 10:00 a 19:00 hores.
  • Diumenges i festius de 10:30 a 18:30 hores.
  • Els dies de partit l’horari pot modificar-se.

Preu:

  • Adults: 22 €.
  • Infants d’entre 5 i 14 anys: 17 €.
  • Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Santiago Bernabéu, línia 10.
  • Bus: línies 14, 27, 40, 43, 120, 126, 147 i 150.
Estadio Santiago Bernabéu

Estadio Cívitas Metropolitano

L’estadi del Club Atlético de Madrid és un dels recintes esportius més moderns d’Europa.

L’estadi va ser inaugurat al 2017, i el seu nom és un homenatge a l’antic Estadio Metropolitano, lloc on acollia els partits del club matalasser durant l’època de 1960.

El Cívitas Metropolitano compta amb una capacitat per a 67.829 espectadors, xifra que el converteix en el tercer estadi amb més capacitat d’Espanya, per darrera del Camp Nou a Barcelona i de l’Estadio Santiago Bernabéu, també a Madrid.

El nou estadi de l’Atlético de Madrid és un dels llocs amb millor atmosfera futbolística d’Europa, gràcies a la seva acústica, al seu espectacle de llums i a la seva afició.

La graderia principal de l’estadi data de 1996, quan es va inaugurar el complex esportiu de “La Peineta”, un estadi de l’atletisme que va formar part de les candidatures olímpiques de Madrid al 2012, 2016 i 2020, i que la seva estructura es va aprofitar per a la construcció del nou estadi.

A més de la visita al Cívitas Metropolitano i a tot el complex esportiu, els visitants que s’apropen a la Avenida de Luis Aragonés poden gaudir també de les atraccions que el club ha posat a la seva disposició en les immediacions de l’estadi.

La més destacada és el “Paseo de las Leyendas”, una col·lecció de plaques que homenatgen als gran herois de la història passada i recent del club. A més de disposar d’un espai reservat per al palmarès de jugadors que van marcar una època com Milinko Pantic, Luis Aragonès, Diego Pablo Simeone, Fernando Torres o Diego Godin.

El Cívitas Metropolitano compta també amb un gran cartell que resa “Con coraje y corazón”, un dels lemes del club i amb que els aficionats es poden fotografiar ja que es troba justament a l’entrada de la botiga oficial.

Per conèixer l’estadi i molts dels detalls de la història del club, la millor opció és realitzar el tour del Cívitas Metropolitano, que permet recórrer pel seu interior, entrar als vestuaris, visitar la sala de premsa i inclús xafar la gespa.

A més, en el recorregut s’inclou la visita a “Camisetas i títulos de leyenda”, una exposició que farà les delícies als aficionats més passionals amb un recorregut per les peces més emblemàtiques del club.

Ubicació: Avenida de Luis Aragonés, 4.

Horari:

  • De dilluns a dijous de 9 a 19 hores.
  • Divendres de 9 a 15 hores.

Preu:

  • Adults: 23 €.
  • Infants de 5 a 17 anys: 17 €.
  • Menors de 5 anys: entrada gratuïta.
Estadio Cívitas Metropolitano

Catedral de la Almudena

La Catedral de la Almudena és l’edifici religiós més important de Madrid. El dia 15 de juny de 1993 va ser consagrada pel Papa Joan Pau II, convertint-se en la primera catedral consagrada fora de Roma.

La construcció de la Catedral de la Almudena va començar el 4 d’abril de 1883, quan el rei Alfonso XII va posar la primera pedra. L’impulsor del projecte i arquitecte va ser Francisco de Cuba.

L’interior de La Almudena sorprèn per tenir detalls completament diferents a altres catedrals: el sostre i els vitralls deixen de costat l’estil clàssic per a donar pas als colors vius i les línies rectes.

El Museo de la Catedral de la Almudena reuneix desenes d’objectes que narren la història de la diòcesi de Madrid. En les dotze sales amb les que compta el museu es pot veure des de mosaics fins a escuts episcopals i ornament.

Al contrari que en les catedral com Notre-Dame de París, la pujada a l a cúpula no resulta espectacular, i les vistes no són especialment bones. És recomanable pujar-hi només si es vol visitar el museu, ja que l’entrada és combinada.

Ubicació: Plaza de la Almudena.

Horari:

  • Tots els dies de 9:00 a 20:30 hores.
  • Museu i cúpula: de dilluns a dissabte de 10:00 a 14:30 hores.

Preu:

  • Entrada a la catedral: gratuïta.
  • Museu i cúpula: Adults 6 €. Estudiants, grups i pensionistes: 4 €.

Transport:

  • Metro: Ópera, línies 2 i 5.
  • Bus: línies 3, 25, 39 i 148.
Catedral de la Almudena
Columnes de la Cripta de la Catedral de la Almudena

Museo Reina Sofía

Fundat l’any 1992, el Reina Sofía continua les èpoques que no cobreix el Museo del Prado, començant a exhibir obres des de 1881, any del naixement de Pablo Picasso.

Com a curiositat, el museu es troba allotjat a l’antic Hospital de San Carlos, edifici construït a finals del segle XVIII.

El Museo Reina Sofía ofereix àmplies col·leccions de quadres de pintors espanyols tan importants com Pablo Picasso, Salvador Dalí i Joan Miró. El quadre més conegut del museu és el Guernica de Picasso, realitzat en memòria del tràgic bombardeig aeri de Guernica durant la Guerra Civil. Gran part de l’obra d’aquest autor es troba al Museo Picasso de Màlaga.

Ubicació: Calle Santa Isabel, 52.

Horari:

  • De dilluns a dissabte: de 10 a 18 (en funció de l’època de l’any, fins a les 21 hores).
  • Diumenges: de 10 a 19 hores.
  • Dimarts: tancat.

Preu:

  • Entrada general: 12 €.
  • Estudiants menors de 25 anys, carnet jove i menors de 18 anys: entrada gratuïta.
  • Entrada gratuïta: els dilluns, dimecres i dissabtes de 19 a 21 hores i els diumenges de 13:30 a 19 hores.

Transport:

  • Metro: Atocha, línia 1.
  • Bus: línies 27 i 34.
Museo Reina Sofía

Iglesia de San Antonio de los Alemanes

Fundada com a Iglesia de San Antonio de los Portugueses i situada a prop de la Gran Vía, és un altre dels edificis religiosos imprescindibles de Madrid.

Fundada per Felipe III a principis del segle XVII, aquesta església barroca sorprèn per la seva modesta façana que amaga un increïble interior de forma el·líptica que té les parets i la cúpula completament pintades de frescos de gran qualitat.

Ubicació: Corredera Baja de San Pablo, 16

Horari: de dilluns a dissabte de 10 a 14 i de 17 a 19 hores.

Interior de la Inglesia de San Antonio de los Alemanes

Barrio de Malasaña

Malasaña és un barri alternatiu i una mica hipster, que enamora per les seves botigues vintage, mercats, llibreries, teatres independents, bars de disseny, gent jove i animada vida nocturna.

El centre neuràlgic del barri, referent de la Movida Madrileña dels anys 1980, és la Plaza Dos de Mayo, on va tenir lloc un dels focus més importants de l’aláment contra els francesos, a més de les calles Manuela Malasaña i del Pez.

Altres places per les que val la pena passar i prendre alguna cosa amb terrasses són la plaza de la Luna i la Plaza de San Idelfonso, que alberga un bonic mercat on anar de tapes.

Barrio Malasaña

Mercado de San Miguel

Situat en ple centre de Madrid, és un punt de trobada pels amants de la bona gastronomia i un dels mercats més emblemàtics de Madrid.

Aquest mercat cobert es caracteritza per la seva fantàstica arquitectura de ferro i pels seus més de 30 llocs que permeten provar molts productes i plats típics d’Espanya com el pernil ibèric, el marisc de Galícia o els formatges manxecs, tots de màxima qualitat. Tot i que es pot anar a menjar al migdia, el més habitual és al vespres quan hi ha més gent.

Mercado de San Miguel

Navarra

Publicat el per
Respon

Contingut:

Durant el temps de l’Imperi Romà, el nord del territori de Navarra era habitat pels vascons, una tribu preromana del sud dels Pirineus. Aquesta àrea mai no va ser completament subjugada, ni pels romans ni pels àrabs durant la conquesta d’Al-Àndalus. El 778 els navarresos van derrotar l’exèrcit franc en la Batalla de Roncesvalls. El 824, Ènnec Arista va ser coronat rei de Pamplona, la qual cosa seria el fonament del Regne de Navarra. Aquest regne va assolir el seu zenit durant el regnat de Sanç III de Navarra i abastava grans porcions de territori que incloïen els territoris actuals de les comunitats de Navarra, Euskadi, La Rioja, Cantàbria i algunes regions de Castella i Lleó i Aragó. No obstant això, després de la seva mort, el regne va ser dividit entre els seus fills i mai no recuperaria aquesta esplendor.

L’exèrcit de Navarra va participar en la decisiva Batalla de Las Navas de Tolosa, junt els altres regnes espanyols el 1212, després de la qual les possessions musulmanes a la península van reduir-se a un petit territori al sud-est.

La inclinació que sentien els reis navarresos per la política francesa i les negociacions per a casar el seu primogènit, Enric, príncep de Viana, amb una filla de Lluís XII de França, van ser els arguments de Ferran el Catòlic per enviar Fadrique de Toledo, duc d’Alba, a conquerir el Regne de Navarra el 1512. El 25 de juliol, Fadrique de Toledo, va ocupar Pamplona i la família reial navarresa va haver de refugiar-se a la Baixa Navarra i al Bearn. El 23 de març de l’any següent, les Corts de Navarra, amb la presència només dels beaumontesos, van proclamar Ferran el Catòlic com a “rei de Navarra”. El 1515, les Corts de Castella, a Burgos i sense la presència de cap representant navarrès van annexionar l’Alta Navarra a la Corona de Castella. Malgrat les diverses batalles que es van lliurar per recuperar l’Alta Navarra i les revoltes dels habitants, els regnes de Navarra, no ho van assolir, i el territori de la Baixa Navarra va quedar separat de la resta del regne, fins a ser incorporat a França.

Tanmateix, el Regne de Navarra va aconseguir conservar molts privilegis i els seus furs després de la seva incorporació al regne de Castella, molts dels quals ha conservat fins al segle xx. De fet, és en reconeixement d’aquest furs, encara vàlids, que Navarra va accedir a la seva autonomia com a comunitat foral per mitjà d’un procés de millora, o més aviat, actualització del règim foral de Navarra que correspon a la democratització de les seves institucions forals i el seu estatus com a autonomia de l’actual Estat espanyol.

Pamplona / Iruña

El casc antic de Pamplona conserva el seu traçat medieval que va està format pels tres burgs: la Navarrería, San Cernín i la població de San Nicolás, que després de dures batalles, finalment es van unir al 1423 quan Carlos III el Noble va dictar el Privilegio de la Unión. L’Ajuntament de Pamplona està pràcticament al centre i va suposar el nexe d’unió de dits barris.

A la mateixa plaça de l’Ajuntament es troba l’Oficina de Turisme ja que des d’aquí es pot arribar en pocs minuts als llocs més interessants.

Per visitar Pamplona, existeix la possibilitat d’adquirir la Iruña Card. https://www.pamplona.es/turismo/pic

Ayuntamiento

Possiblement l’edifici civil més reconegut de Pamplona. En ple centre neuràlgic de la ciutat, la seva acolorida façana barroca és famosa per ser el lloc del llançament del Chupinazo, que cada anys assenyala l’inici dels Sanfermines.

La Plaza Consistorial on es troba l’Ajuntament és el cor del casc antic de Pamplona, plena de vida, amb botigues i terrasses, a un pas del mercat, i amb un tràfec d’oriünds i turistes.

Ajuntament de Pamplona

Museo de Navarra

Edifici de quatre plantes que guarda tota la història del Reino. La col·lecció del museu té obres de totes les etapes històriques: restes d’arquitectura romana, els capitells romànics de l’antiga catedral, escultures i orfebreria medieval i l’Arqueta de Leyre, considera una de les joies de l’art islàmic.

A la secció de pintura es poden veure retrats sortits dels pinzells d’artistes com Francisco Goya i obres de Jorge Oteiza.

https://www.navarra.es/es/web/museo-de-navarra/

Museo de Navarra

Iglesia de San Saturnino

Iglesia San Saturnino

Edifici gòtic en el que destaquen la portalada i l’espaiós interior de la nau. Els seus elements més distintius són l’atri porticat i el seu penell conegut com el gallico de San Cernín, un emblema de la ciutat. Pel que fa a Saturnino, a més de ser el patró de Pamplona, va ser l’encarregat d’evangelitzar les terres paganes de Navarra. Diuen que va batejar a unes 50.000 persones, entre elles el propi San Fermín amb aigua d’un pou que hi havia just a la porta. Per això, una placa al terra homenatja precisament, el pocico.

http://iglesiasansaturnino.com/

Iglesia de San Nicolás

Església de segle XII que va servir de fortalesa protectora pels habitants de l’antic burg de San Nicolás. Els seus murs gruixuts i les torres de vigilància així ho constaten. No obstant, el seu interior és una delicada mostra de l’arquitectura gòtica.

https://www.pamplona.es/turismo/iglesiasannicolas

Iglesia San Nicolás

Ultreia

A la calle Mayor, a la ruta del Camino de Santiago, es pot endinsar en la història jacobea gràcies al centre d’interpretació. Projeccions audiovisuals i àudio guies ajuden a entendre la gran influència que el pas del Camino de Santiago ha estat per Navarra.

https://www.pamplona.es/turismo/caminodesantiago/ultreia

Palacio Real i Archivo General de Navarra

Antiga residència de reis, deu el seu aspecte a la remodelació feta per l’arquitecte Rafel Moneo. El resultat és una combinació harmònica de la façana original amb elements de l’arquitectura moderna.

Es pot veure la maqueta de la Pamplona del 1900 per comprovar com era el conjunt emmurallat abans de la seva demolició.

https://www.pamplona.es/turismo/palacioreal

Palacio Real

Museo del Violinista Pablo Sarasate

Museo del Violinista Pablo Sarasate

A l’històric Palacio de Condestable, únic edifici civil del segle XVI de la ciutat, a un pas de l’església de San Saturnino, se situa aquest museu que, com no pot ser d’una altra manera, rendeix homenatge al violinista i compositor pamplonès.

L’edifici, condicionat com a centre cívic, és la seu de nombroses activitats culturals.

Alberga també l’exposició amb objectes personals del músic i elements audiovisuals que permeten conèixer la vida del gran mestre.

https://www.pamplona.es/entidades/museo-pablo-sarasate

Catedral de Santa María

Tot i tenir una façana austera de l’estil neoclàssic, al seu interior hi ha unes vertaderes meravelles del gòtic nacional. A la seva nau central, davant de l’altar, hi ha un mausoleu d’alabastre de Carlos III el Noble i la seva muller Leonor I de Castilla, molt finament esculpit.

A mes del carreu del cor, la reixa gòtica, la talla romànica de la Verge, el Cristo de Anchieta, les voltes policromades i el meravellós claustre gòtic.

La visita es pot fer guiada o per lliure, si s’opta per aquesta opció, cal no perdre’s aquestes joies:

Claustre gòtic: si alguna cosa brilla amb llum pròpia a l’accedir a aquest monument és el claustre reconegut com dels millors d’Europa en el seu estil. Cal observar la seva delicada arcada i les seves dues increïbles portes: la Puerta Preciosa i la Puerta del Amparo.

La Torre i la Campana: des d’on es pot gaudir d’unes vistes úniques de la ciutat.

Exposición Occidente: guardonada a New York amb el premi de Millor Exposició del Món, es tracta d’un recorregut per la història i el desenvolupament de la cultura occidental, amb el propòsit de fomentar la reflexió i la trobada. L’exquisida selecció de peces i el seu eix temàtic.

La Catedral Infantil: a través de deu panells ubicats a l’alçada dels més petits, els mostra diversos elements litúrgics i artístics que es troben a la seu. Cadascun d’ells amaga una diminuta campana que hauran de descobrir. Així estan entretinguts.

https://www.catedraldepamplona.com/catedral/

Catedral de Santa María

Recorregut del encierro

El punt de partida són els corralillos de la cuesta de Santo Domingo, en els que passen la nit els bous. A pocs metres es troba la fornícula amb la imatge del Sant on se li canta “A san Fermín pedimos …”.

El següent pas és la Plaza Consistorial, en la que es troba l’Ajuntament, el carrer que porta vins a la curva de Mercaderes que tantes escenes d’angoixa provoca quan el bous rellisquen.

Després ve la mítica calle Estafeta, que manté l’ambient tot l’any gràcies a la gran oferta de bars i comerços de tota la vida. I al final, el prestigiós callejón, en el que de vegades s’amunteguen els mozos abans de l’entrada a la Plaza de Toros.

https://www.pamplona.es/turismo/sanfermin/ruta

Plaza del Castillo

Centre neuràlgic de la ciutat i espai favorit de la majoria de pamplonesos, aquesta plaça suposa la transició del casc antic a la ciutat més moderna. És el punt de trobada per quedar amb la família o els amics i anar a prendre alguna cosa.

Porticada, acolorida, amb el seu quiosc i rodejada d’elegants edificis senyorials, compta amb establiments tan mítics com l’Hotel la Perla o el Café Iruña, de més de 100 anys d’antiguitat, ambdós freqüentats en el seu dia per Hemingway. Aquí se celebren concerts, mercats i tot tipus de representacions culturals.

L’oferta de bars i restaurants és molt variada i degustar pinxos o un menú a les seves terrasses és una autèntica temptació.

Plaza del Castillo

Muralles de Pamplona

Que una ciutat tingui algun vestigi de les seves muralles no és tan especial, però que aquestes es mantinguin pulcrament conservades al llarg de 5 km ja és una altra cosa. És fàcil imaginar-se totes les batalles i tots els setges que han vist des del segle XVI quan Pamplona es va convertir en un lloc avançat de la corona castellana davant de França. I aquí segueixen tan imponents i boniques. Així que no és d’estranyar que les declaressin Monument Nacional, i actualment Bé d’Interès Cultural.

Es pot passejar per ells i gaudir de bonics llocs i vistes panoràmiques durant el recorregut que voreja el casc antic i els Jardines de la Taconera. El passeig arriba fins a la mateixa Ciudadela, una icona de la ciutat. Com que de vegades no es té temps de recórrer tota la muralla, els punts més interessants d’aquesta són:

Ciudadela: aquí hi ha tot tipus de gent passejant, jugant, parlant en un banc o visitant les exposicions de l’interior. Amb el bon temps la programació cultural es multiplica i es transforma en un jardí ple de vida. Fosses, baluards, revellins, fortificacions i més de 280.000 m2 de zona verda. Tot això converteix aquest jardí, que inicialment va tenir forma d’estrella, en un enorme complex defensiu declarat Patrimoni Cultural de la Unió Europea.

https://www.pamplona.es/turismo/parqueciudadela

Murallas de Pamplona

Jardines de la Taconera: a aquest jardí d’aire romàntic i versallesc es pot arribar pel passeig de les muralles o des del casc antic, perquè està situat just al costat. I compta amb molts jardins amb altes dosis d’arbres, flors i elements escultòrics. Però el que fa especial és el petit zoo que alberga a les seves fosses, amb cérvols, ànecs, faisans, cignes i paons reials en estat de semi llibertat.

Jardines de la Taconera

Parque de Yamaguchi: gran jardí oriental que rendeix homenatge a les quatre estacions i a la ciutat japonesa de Yamaguchi, agermanada amb Pamplona. Té un art combinant plantes, arbres, casetes, ponts i cascades. I és una zona amb molt d’ambient a les terrasses de la plaça. I si es disposa de temps, just al costat del parc hi ha el Planetario de Pamplona amb la seva cúpula i el seu Jardín de la Galaxia, una rèplica vegetal a escala de la Via làctia, la mateixa que durant segles va guiar als peregrins en el seu camí a Compostela.

https://www.pamplonetario.org/

Parque de Yamaguchi
Planetario de Pamplona

Museo Universidad de Navarra (MUN)

Tot i que aquest museu està una mica allunyat del centre, si es vol gaudir de la cultura, aquest museu és una bona opció. L’edifici d’aires eteris és obra de Rafael Moneo. La seva exposició permanent presenta obres de Picasso, Kandinsky o Chillida entre altres i ofereix un exclusiu servei de restauració i un petit auditori amb bona oferta d’espectacles.

https://museo.unav.edu/

Museo Univerdidad de Navarra (MUN)

Selva de Irati

La Selva de Irati és una zona amb faigs i avets més grans i millors conservats d’Europa. Un extens bosc que, tot i que s’hagi explotat forestalment des del segle XV, es conserva en plena forma gràcies al respecte que li ha mostrat la ciutadania d’aquestes valls.

Faigs, roures, avets, bedolls, salzes, falgueres, molses, entre altres, serveixen de morada per a cérvols, cabirols, porcs senglars i multitud d’habitants més, que aporten a aquest entorn una gran riquesa mediambiental.

També, la Selva de Irati és una Zona d’Especial Protecció d’Avifauna, amb  moltes races d’ocells i aus rapinyaires com trencalòs, falcons peregrins o l’àliga reial.

Aquesta magnífica conservació i biodiversitat es deu també a les tres zones protegides de la Selva de Irati: les reserves naturals de Mendilatz i de Tristuibartea i la reserva integral de Lizardoia, que contribueixen a la bona salut del bosc.

https://www.visitnavarra.es/es/selva-de-irati

La Selva de Irati a la tardor

Bardenas Reales

Al Parc Natural s’accedeix principalment des de la localitat de Arguedas, tot i que també es pot fer per algun altre pas secundari. I al Parc s’observen tres zones diferenciades:

El Plano: que és el gran altiplà horitzontal de les zones nord i oest dedicada als cultius.

La Negra: al sud, formada per un conjunt de relleus horitzontal cobert de boscos de pi i matoll.

La Blanca:  que és la zona deprimida entres les dues anteriors i la de més erosió. També és la més fotografiada i visitada ja que aquí es troben les formacions més espectaculars, entre les que destaquen Castildetierra i Pisquerra, que segurament sonen d’alguna pel·lícula.

Les Bardenas Reales és un Parc Natural de 42.500 hectàrees declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO, això significa que hi ha un espai de gran riquesa biològica en el que es respecta el desenvolupament sostenible. La seva fauna i flora són més pròpies del continent africà que del nord de la península Ibèrica arribant a ser paradís d’antany de cocodrils i tortugues.

Avui en dia, àligues, voltors, mussols, guineus, gats salvatges, genetes, amfibis i rèptils campen entre els matolls, i saladars. És com trobar un oasi a la meitat del desert.

L’enorme xarxa de pistes i camins, entre les que es troben la Cañada Real de los Roncaleses procedent del Pirineu, permet la pràctica de senderisme i ciclisme en un espai inabastable.

Bardenas Reales

Centre d’Informació de Bardenas Reales

Abans d’endinsar-se en aquest desert fascinant és recomanable que primer es passi pel centre d’informació i acollida. Està situat a la Finca de los Aguilares, a 7 km d’Arguedas, cal agafar un desviament a l’esquerra al sortir del poble.

Aquí informen sobre el recorregut, donen planells del lloc i responen a qualsevol dubte que es tingui sobre l’espai natural.

A més, es pot contemplar el diorama, la petita exposició arqueològica o les reproduccions d’aus de mira real.

Accessos

Sortint de Tudela es pot anar cap:

A la dreta: Arguedas (N-134), s’arriba a la pista perimetral de 25 km que discórrer per la Bardena Blanca i des d’on s’obtenen vistes boniques, Castildetierra inclosa. És una ruta amb cotxe de 2 hores aproximadament i recomanable per qui visiti les Bardenas per primer cop.

A l’esquerra: Ejea de los Caballeros (N-125) o Fustiñana (N-126), des d’on s’accedeix a la Bardena Negra, més vermellosa i amb més vegetació.

I sortint des de Carcastillo, localitat siutada al nord de la Bardenas, s’accedeix al desert per l’entrada coneguda com El Paso. En aquest mateix punt es troba el monument al Pastor, ja que aquí discórrer la Cañada Real de los Roncaleses, per la que baixen els ramats des del Pirineu fins a la vora de l’Ebre a passar l’hivern. No es pot perdre al setembre la festa de la Trashumancia per a commemorar aquesta tradició, és tot un espectacle.

Com recórrer les Bardenas Reales

En cotxe (parlant de turismes, ni esportius ni minis): si s’arriba des d’Arguedas, per la mateixa pista perimetral. I si s’arriba des del Paso des de Carcastillo, per una pista que acaba empalmant amb la perimetral. Aquests són els dos recorreguts principals.

A peu, es disposa de dos passejos molt curts ideals per a visitar els principals punts d’interès: El Fraile (a la Bardena Negra) de quasi 6 km., i Castildetierra i Barranco de las Cortinas (a la Bardena Blanca) 1,15 km.

Amb bicicleta: cal saber que existeixen 9 recorreguts que passen per les pistes agrícoles i que recorren pràcticament tota la Bardena. El millor és informar-se al Centre d’Informació.

Valle de Baztan

Elizondo

Puente de Txocolo a Elizondo

Elizondo és la localitat principal de la vall, la seva arquitectura a base de palauets i cases senyorials reflecteix la riquesa que van portar a la tornada aquelles persones que van emigrar a Amèrica. Serveix com a mostra el palau barroc de Arizkunenea, de 1730, actual casa de la cultura de Baztan, és bonic el seu escut i l’agradable patí del davant. No molt lluny d’aquí hi ha l’Ajuntament, amb el seu bonic porxo, i la Iglesia de Santiago, d’estil barroc.

Passejar sense pressa per la calle Jaime Urrutia i parar-se davant de les imponents façanes de les cases, creuar el Puente de Txocoto, escenari de la intrigant Trilogia del Baztan, i contemplar les façanes amb flors que voregen el riu Bidasoa amb el rumor de l’aigua de la presa de fons.

Elizondo

Ziga

Ziga és un petit poble, típic de postal, amb una església ja no tan típica, la Parroquia de San Lorenzo sorprèn per la seva gran envergadura. Es pot accedir a l’església per l’escalinata que puja des de la plaça. Una plaça que crida l’atenció amb les seves boniques cases de finestres vestides amb flors.

Després de fer un passeig per Ziga, és recomanable apropar-se al Mirador de Baztan, molt a prop de Ziga i amb unes estupendes vistes a la part central de la vall.

Ziga

Cascada de Xorroxin

Cascada de Xorroxin

Es tracta d’un agradable passeig entre fagedes i castanyers al que es pot accedir des del pàrquing de la calle Ubidea del mateix poble de Erratzu. El trajecte és senzill però molt vistós i es tarda poc més de 2 hores en fer-lo.

Amaiur/Maya

Restes del Castell d’Amaiur/Maya

Tot i que petita de mida, aquesta és una vil·la que va jugar un important paper en la història del Reyno. I es que Amaiur/Maya va ser l’últim reducte de resistència contra la conquesta del Reino de Castilla. Tot i que Navarra va perdre la independència del seu regnat al 1512. Vàries tropes fidels a la corona Navarra es van atrinxerar al castell d’Amaiur/Maya i van plantar cara a l’invasor fins que van ser derrotats al 1522.

La localitat presenta una estructura característica de poble-carrer, amb el seu caserío disposat al voltant d’un carrer principal. Un caserío bastant eclèctic, d’aquesta manera es poden veure exemples de tots els tipus d’arquitectura baztanesa en un únic lloc. Per suposat, tampoc li falten palaus, així com el Palacio Arretxea, el Palacio Borda o la Casa Arriada.

Zugarramurdi

Molt a prop de França, al nord del Valle de Baztan, entre paisatges verds-blaus, se situa Zugarramurdi, el famós “Poble de les Bruixes”. Un paisatge conformat per bonics caseríos, vaques pastant i el típic entramat urbà pirinenc perfectament custodiat per la Iglesia de la Asunción. Es tracta d’un poble bastant animat amb serveis i atractius.

Per si alguna cosa distingeix a Zugarramurdi és la popular Cueva de Zugarramurdi; protagonista de llegendes sobre aquelarres i bruixeria i també alguna que altra pel·lícula, com “Las Brujas de Zugarramurdi”, d’Álex de la Iglesia.

Cueva de Zugarramurdi

A tan sols 400 metres del poble, fent un agradable passeig pel bosc que l’acull, hi ha l’accés a la gruta. No hi ha grans estalactites ni pintures rupestres perquè aquesta no és aquest tipus de coves. És una cova que, segons la llegenda, va ser escenari d’aquelarres on cents de persones adoraven al diable. Es necessitava molt d’espai per a celebrar-los, i això és justament el que ofereix la cova. Grans galeries excavades pel transcurs de l’aigua de l’Orabidea al llarg dels segles. Per cert, que la denominació en eusquera del rierol, Infernuko erreka, al·ludeix justament al naixement de les seves aigües, procedent de l’infern.

Les seves dimensions són impressionants: un túnel natural de 120 metres de llarg amb alçades de fins a 12 metres i dues galeries elevades. El lloc perfecte, ampli però allunyat de qualsevol control, per deixar-se endú per la disbauxa pagana al voltant d’una foguera.

El mite de Zugarramurdi es va consolidar al 1610, quan el Tribunal de la Inquisición de Logroño va investigar a 40 dones acusades de bruixeria pels seus veïns. D’elles, 11 van ser condemnades a morir a la foguera, i un panell amb els seus noms les recorda a l’entrada de la cova.

Tot el bagatge converteix la visita a la Cueva de Zugarramurdi en un experiència intrigant.

Informació i entrades: https://www.turismozugarramurdi.com/cueva-de-zugarramurdi/

Cueva de Zugarramurdi
Galeries de la Cueva de Zugarramurdi

Museo de la Brujas

Si es vol arribar a la Cueva de Zugarramurdi amb la ment ben disposada per la fantasia, es pot passar abans pel Museo de las Brujas. Un espai que explorar els orígens socioculturals de les llegendes sobre bruixeria i el paper de la Inquisisió en el seu tràgic final. Personatges de la mitologia local, com Mari i Aker, la pràctica de rituals pagans i el paper de les dones com a sanadores ajuden a comprendre millor el que va significar la cova pels que vivien a Zugarramurdi.

Interior del Museo de las Brujas

Cueva de Urdazubi/Urdax

Cueva de Urdazubi/Urdax

Des de la Cueva de Zugarramurdi surt un sender, el sender de la Pottoka Azul, que discórrer fins a altres coves interessants, les Cuevas de Urdazubi/Urdax.

La gràcia d’aquests coves és que són l’oposat a la cova de les bruixes, aquestes coves estan tancades i aquí es troba un desplegament d’estalactites i estalagmites formades durant milers i milers d’anys.

Cal saber que aquesta cova va servir de refugi durant la Guerra de la Independencia i les conteses carlistes i que aquí es van amagar contrabandistes i bandolers. I ull, que tampoc li falta misteri. I es que les llegendes locals conten que encara avui és morada de les precioses làmies, sers mitològics meitat peix i meitat dona.

La Cueva de Ikaburu, que és com s’anomena la gruta, conforma un dels jaciments prehistòrics del paleolític superior més importants de Navarra. La visita es realitza amb persones guies especialitzades, qui s’asseguren de que tot es mantingui en perfectes condicions.

https://cuevasurdax.com

Cueva de Mendukilo

A la Sierra de Aralar, al poble de Arstitz hi ha la Cueva de Mendukilo. El seu recorregut turístic, que es fa amb guia, revela els misteris de les profunditats de les terres gràcies a la recent disposició de passarel·les flotants i il·luminació multimèdia. La visita transcorre per vàries sales, com la Arzainzulo (Refugi dels pastors), de gran volum i amb abundant llum natural; la Laminosin (Sala dels llacs), repleta de formacions geològiques; i el gran colofó la Herensugearen gotorlekua (Morada del drac), de mida colossal. Aquí és quan el guia prega silenci, i només s’escolta el més profund silenci que la terra ens dona.

I per la gent més atrevida existeix la possibilitat d’apuntar-se al programa d’espeleoaventura, que arriba fins a la Sala del Guerrero, a 70 metres sota terra. Es tracta d’una activitat exigent físicament, d’unes 3 hores, que s’ha de reservar amb antelació.

https://mendukilo.com

Cueva de Mendukilo

Tudela

Tudela va ser fundada l’any 802 sota el domini musulmà tot i que aquí van conviure durant quatre segles musulmans, jueus i mossàrabs, que van aportar un mestissatge cultural que encara avui reflexa als seus carrers. D’aquí que formi part de la Red de Juderías de España – Camino de Sefarad.

Mes tard van arribar el cristians que van rematar la feina convertint la ciutat en una verdadera joia artística.

Catedral de Santa María i Museo de Tudela

Catedral de Santa María

És el principal monument de la ciutat i un dels més notables de Navarra. Declarat Monument Nacional des de 1984, és d’estil gòtic i amb tres imponents portalades, entre les que destaca l’espectacular Portada del Juicio, barreja de romànic i gòtic.

No es pot perdre també el Claustro romànic, un dels espais més rics a nivell històric artístic de la catedral, ni la barroca Capilla de Santa Ana, patrona de la ciutat.

L’accés a aquestes joies artístiques es des del Museo de Tudela, ubicat al Palacio Decanal junt amb la catedral i que a més compta amb una col·lecció d’orfebreria molt interessant.

https://museodetudela.com/visitar-el-museo-de-tudela

Claustro de la Catedral de Santa María
Interior de la Catedral de Santa María

Palacios renaixentistes i barrocs

Palacio del Marqués de San Adrián

El Palacio del Marqués de San Adrián és el millor palau renaixentista de Navarra, i és que té una mica de tot, pati de llums, ràfec espectacular, murals i segles d’història en la que apareix el conegut Goya, que va retratar al marquès i llur obra es pot veure al Museo de Navarra.

I per últim, la Casa del Almirante, un altre edifici renaixentista del que curiosament es desconeix d’on li ve aquest nom.

Museo Muñoz Sola de Arte Moderno

Si s’és aficionat a la pintura, especialment a les obres realitzades durant la segona meitat del segle XIX, cal passar a veure’l. El pintor local César Muñoz Sola, retratista que també va cultivar altres gèneres com el paisatge, el bodegó i les naturaleses mortes, destaca per la seva exquisida qualitat tècnica vinculada al Realisme i de l’Impressionisme francès.

Iglesia Santa Magdalena

Declarada Bé d’Interès Cultura, i ja en van tres, conserva una esvelta torre de 3 cossos, una de les èpoques romàniques del Reyno. La seva increïble portalada romànica dóna l’accés a un interior en el qual es descobreix un bonic retaules plateresc.

També es pot aprofita la visita a l’església per conèixer el barrio de la Judería Nueva i gaudir de l’entramat de sinuosos carrers que giren entorn a la calle San Miguel.

Portalada de la Iglesia Santa Magdalena

Plaza de los Fueros

De parada obligatòria, es tracta del cor de Tudela. El seu cos taurí, disposa de quiosc central i les façanes de les seves cases mostren escuts dels pobles de la Ribera. Està presidida per la Casa del Reloj, testimoni d’excepció de tots els esdeveniments de la ciutat: la Setmana Santa o el Baile de la revoltosa, entre altres.

Plaza de los Fueros

Puente del Ebro

Puente del Ebro

El Puente del Ebro és la primera mostra d’arquitectura civil medieval que es pot trobar a Tudela, entrant per la NA-134 des de Pamplona. Compta amb 17 arcs ogivals de mig punt i 360 metres de longitud i ofereix una de les millors panoràmiques de Tudela. Ha patit múltiples remodelacions per a resistir l’embat de l’Ebre.

La seva importància estratègica va ser tan gran que Tudela l’agafà com a símbol de blasó de la ciutat.

Mirador el Cerro de Santa Bárbara

Tot i que es pot accedir en cotxe, és molt recomanable fer el passeig des del casc antic de Tudela fins al Cerro de Santa Bárbara. Un mirador amb increïbles vistes panoràmiques de la ciutat, al riu Ebre i les hortes de la seva mitjana.

Es tracta d’un jaciment arqueològic dels més complets de Navarra. Aquí és on es va assentar el primer poblament de Tudela, després van arribar els àrabs que van construir la seva alcabassa i per acabar, els cristians el van substituir pel seu castell. Avui es manté la torre principal sobre el que s’assenta l’imponent monument al Sagrado Corazón de Jesús.

Torre Monreal

Antiga torre de defensa del segle XIII des de la que es contemplen unes bones vistes. Es tracta d’un edifici hexagonal de maó que conserva de l’època medieval l’aljibe, un dipòsit subterrani destinat a guardar aigua potable procedent de la pluja.

La última reforma la va convertir en la primera cambra fosca de Navarra i en un centre d’interpretació amb panells explicatius sobre les cultures que han conviscut a l a capital ribera: la jueva, la musulmana i la cristiana.

Torre Monreal

Estella-Lizarra

Una ciutat representada en el seu escut de vuit puntes. Qui sap si la mateixa Via Làctia que guiava al peregrins. U és que palpes del seu ambient jacobeo per totes bandes; peregrins, símbols, ponts, esglésies i palaus per arreu. Potser per això l’anomenen “La Toledo del Norte”. A més, el seu call jueu, va ser el tercer en importància després de les aljames de Tudela i Pamplona, envolta tota la ciutat. Per això també forma part de la Red de Juderías de España – Caminos de Sefarad.

Iglesia de San Pedro de la Rúa

Encarnada a la part alta d’un turó que domina la ciutat, aquest temple disposa d’un bonic pòrtic del segle XIII, d’arcs lobulats d’influència àrab i rica ornamentació, una imponent torre, i un interior que alberga entre altres la Capilla barroca de San Andrés, patró de la ciutat, i un Claustro del segle XII, que està considerat un dels conjunts de més riquesa escultòrica del romànic navarrès.

I no passa envà un capritx excepcional d’una de les crugies d’aquest claustre, que es repeteix a El Burgo de Osma i a Santo Domingo de Silos: les quatre columnes torces entrellaçades en les que es recolza l’arqueria central.

https://visitarestella.com/visita-a-san-pedro-de-la-rua

Iglesia de San Pedro de la Rúa

Palacio de los Reyes de Navarra

A la coqueta plaza de San Martín s’alça el Palacio de los Reyes de Navarra, un dels pocs exemples del romànic civil de Navarra, va ser declarat Monument Nacional al 1931.

És del segle XII i té una bella i harmoniosa façana, articulada en tres cossos: a l’inferior presenta una galeria de robustos arcs de mig punt; al superior, grans finestrals, dividits per quatre arcs recolzats en fines columnes amb capitell. S’observa també els dues torrasses, i a les columnes dels extrems dos capitells historiats, un dels quals representa la lluita de Roldán i el gegant Ferragut.

Després de la restauració realitzada al 1975, el palau es va convertir en la seu del Museo del Pintor Gustavo Maeztu.

https://www.museogustavodemaeztu.com/el-museo

Palacio de los Reyes de Navarra

Iglesia de San Miguel

Ubicada al marge esquerra del riu Ega, al barri de San Miguel, lloc en el que van conviure francs i navarresos, i que va sorgir a Estella-Lizarra a la segona meitat del segle XII.

Destaca per la seva portalada nord, amb un dels conjunts escultòrics més representatius del romànic tardà, en el seu timpà apareix el Cristo en Majestad, rodejat pels símbols dels quatre evangelistes, la Verge i San Juan com intercessors en el moment del Judici.

L’aspecte exterior de l’edifici és grandiós, ofereix volums contraposats, com els de la torre barroca situada a la capçalera i la mola pètria de la torre medieval ubicada als peus de la nau.

http://www.estellaturismo.com/es/que-ver-en-estella/iglesia-de-san-miguel-de-estella-lizarra.php

Iglesia de San Miguel

Olite

Olite és un lloc amb carrers empedrats, cases nobles, galeries medievals i esplèndides esglésies. A tot això cal afegir un bonic castell dominant la vil·la, el Palacio Real, amb impressionants torres, luxoses estances i els jardins més frondosos que es puguin cultiva.

És quasi segur que s’associï el nom d’Olite al seu Palacio Real. És normal que una joia així sigui tan reconeguda. I tot i que es veritat que el palau és el motiu número u pel que la gent s’apropa a Olite, és igual de cert que no hi ha millor escenari perquè el palau brilli que el seu encantador casc antic.

Aquesta petita localitat, de poc més de 3.000 habitants, és un entramat de robustes cases amb imponents blasons a les façanes, muralles romanes, arcades gòtiques i boniques esglésies.

Travessar el portal de la Torre del Chapitel i accedir a la plaza Carlos III, admirar l’Ajuntament, tan senyorial, i prendre un vi a algunes de les seves terrasses donarà més perspectiva fantàstica de la vida a Olite.

Castillo de Olite

Castillo de Olite

Monument Nacional des de 1925, l’antiga cort dels reis navarresos es va establir a Olite, en un dels castells medievals més luxosos d’Europa. La seva construcció es va porta a terme sobre una fortalesa del segle XIII, que a la seva vegada es va erigir sobre unes restes arquitectòniques romanes.

En la seva peculiar configuració es palpa la influència de l’arquitectura francesa i de al decoració mudèjar. D’això es va encarregar, al segle XV, el rei Carlos II el Noble, que va fer que els mestres artesans encarregats de l’obra viatgessin a França i a Castella per a contemplar els palaus més esplèndids del moment.

Aquesta abundància econòmica va resultar en un castell extravagant, d’estil gòtic, a base de torres, estances, galeries, jardins i patis construïts amb els més nobles materials i acabats amb una profusa decoració.

A les seves muralles es va arribar a cultivar un jardí penjant i al seus patis habitaven aus, cignes, gossades de gossos, lleons, un camell, un llop cerval, papagais, búfals i fins i tot una girafa.

Un palau en el que se celebraven grans festes, tornejos de cavalleria, espectacles artístics i corridas de toros.

El castell, per cert, té dues parts diferenciades: el Palacio Viejo, que actualment alberga un Parador Nacional; i el Palacio Nuevo, obert als visitants i que llueix el seu aspecte actual gràcies a una restauració del 1937 després de l’incendi provocat a la Guerra de la Independencia.

Referent a la visita, es pot fer per compte propi amb àudio guia o reservar un tour guiat per les seves instal·lacions. I si es viatja amb nens, també hi ha la visita infantil, la qual inclou material didàctic.

Els següents són els llocs que més destaquen de la visita:

Las Cámaras Reales: al nucli central i al voltant de les quals es distribueix la resta del castell. Destaquen els finestrals de doble esqueixada i el Patio del Naranjo, al que s’accedeix des de la Cámara de la Reina.

Las Torres: s’alcen sobre les Cámaras Reales i d’entre totes, destaquen tres: la del Homenaje, la més alta i espectacular; la de la Tres Coronas, de formes capritxoses; i la de Los Cuatro Vientos, des de la que d’antany s’assistia als tornejos i avui en dia brinda unes boniques vistes del casc urbà i les vinyes que el rodegen.

Los Jardines: tant el principal, a l’entrada del recinte, el Patio del Naranjo, que solia estar ple de tarongers, com el del Pajarera i el de la Morera. En aquest últim hi ha una morera centenària declarada Monument Natural.

Iglesia de Santa María la Real

L’església unida al castell, és un exemple delicadíssim del gòtic de Navarra, al seu interior se celebraven les cerimònies més solemnes de la cort. Precedida per un original atri exempt d’arqueries gòtiques, a la seva façana s’observa la influència dels tallers parisencs. Les seves icones i la policromia original, recuperada després de la restauració, et transporten a escenes bíbliques com l’Anunciació de Maria, el Naixement de Jesús o la Fugida d’Egipte. I a ambdós costats de la porta, relleus de la vida dels apòstols emmarcats per arqueries.

Un altre dels seus elements destacats és el gran rosetó del segon arc ogival. Els seus acolorits mosaics formen patrons abstractes i geomètrics que es pot apreciar millor a l’entrar a la nau.

A l’interior, un retaule renaixentista presidit per una talla gòtica de la Virgen i una imatge del Cristo de la Buena Muerte, en que es perceben les influències de les pintures flamenca i italiana amb escenes de la vida de la Verge i de Jesús.

Iglesia de Santa María la Real

Orreaga/Roncesvalles

La Colegiata de Santa María

L’origen de la Colegiata es remunta a principis del segle XII, quan Alfonso I el Batallador i el Bisbe de Pamplona van ordenar la construcció d’un hospital-monestir a la part alta de Ibañeta per atendre als peregrins. Al cap d’uns anys l’hospital es va traslladar al seu emplaçament actual.

Van ser els reis de Navarra García V Ramírez, Sanho VI el Sabio i Sancho VII el Fuerte, llurs regnats es van succeir de 1134 a 1234, qui van donar l’empenta decisiva al conjunt. Sancho VII el Fuerte va ser artífex de la construcció de la Colegiata, i aquí reposen les seves restes.

Colegiata de Santa María

Iglesia de Santa María

L’església compta amb una talla de la Verge exquisida, amb una llum filtrada pels vitralls i amb una ressonància de so projectat a la volta sobre acull als visitants.

L’accés és lliure, i es realitza la Missa del peregrino.

La Capilla de Santiago

Un petit temple del gòtic primitiu, del segle XIII, en que la seva campana es diu que guiava als peregrins en temps de tempestes o boires.

Silo de Carlomagno

Aquest edifici romànic del segle XII conten que hi van ser enterrats els dotze parells de França, cavallers nebots de Carlomagno que van morir a Roldán l’any 778 a la Batalla de Roncesvalles.

Museo de Orreaga/Roncesvalles

Amb peces de gran valor com el Ajedrez de Carlomagno o la Esmeralda de Miramamolín. De l’escac, es diu que Carlomagno es trobava jugant sobre aquest taulell quan li van anunciar la mort del seu nebot Roldán a la Batalla de Roncesvalles. I la llegenda de la maragda conta que Miramamolín la portava al seu turbant durant la Batalla de la Navas de Tolosa al 1212. El rei Sanho el Fuerte li va arravatar com a part del botí i des de llavors forma part, juntament a les cadenes, de l’escut de Navarra.

Itzandegia

Dins del complex hi ha Itzandegia, un edifici medieval, antic hospital de peregrins, que avui s’utilitza com a sala d’usos múltiples.

https://roncesvalles.es/visita-roncesvalles

Señorío de Bertiz

Prop del Valle de Baztan, a la vora del riu Bidasoa i molt a prop del mar Cantàbric, en un poble anomenat Oieregi, hi ha un dens bosc molt acolorit, en el que la naturalesa i la llegenda es fonen en un. Aquest espai salvatge té una entrada d’un bonic jardí decorat amb delicats motius modernistes i art Nouveau.

És el Señorío de Bertiz, i és un lloc amb molta màgia, que passejant pels seus senders es troba una làmia. Per cert, les làmies eren sirenes que recorrien rius cantant i pentinant-se el cabells amb pintes d’or. Segons la llegenda, la seva tasca era la de protegir els boscos del Valle de Bertizarana. I sembla que van fer un bon treball, perquè el Señorío de Bertiz és un bosc ben considerat i amb una excel·lent biodiversitat.

Parque Natural del Señorío de Bertiz

Bertiz és un espai que gràcies a la protecció de ser un Parc Natural, alberga grans tresors naturals en les seves 2.040 hectàrees. Entre les espècies abunden, faigs, roures i les alisedes. I entre els seus habitants, hi ha cérvols, cabirols, porcs senglars i nombroses espècies d’aus.

Les opcions d’esbarjo donen per vàries visites, però per iniciar-se en els seus encants, n’hi prou en passejar un dia pel parc.

L’oficina de turisme i la caseta d’informació i venda d’entrades s’ubica a l’aparcament, al qual s’accedeix des de Oronoz. A la caseta, a més de fer-se amb els plànols del parc, també es poden comprar entrades pel Jardín Histórico-Artístico.

El jardí, amb més de 100 anys d’antiguitat és la joia del parc. En ell es pot fer un recorregut sensorial a través d’espècies de diferents parts del món: sequoies, tanques, ginkgos, llimoneres, camèlies, azalees, hortènsies, glicines o bambús, en un entorn deliciós amb estancs, ponts, glorietes i miradors en un romàntic estil art Nouveau.

Allí mateix, on hi ha una gran font amb nenúfars, es troba el Palacio de Bertiz, i just al costat, el Centro de Interpretación de la Naturaleza, que és recomanable visitar.

A més, des de l’àrea d’acollida surt una xarxa de senders, de lliure accés, que et pots submergir en les entranyes d’aquest meravellós bosc, amb sort, es pot veure algun cérvol. Es pot escollir des d’un passeig de 1,5 km sense cap dificultat fins a una caminada de 22 km que arriba al cim del Monte Aizkolegi, on es veuen unes ruïnes d’un palauet modernista, passant per uns altres senders entremitjos que revelen els usos tradicionals del bosc.

Les variades opcions senderistes sumades a la zona de pícnic coberta i a l’extensa zona de jocs infantils, fan una jornada especial.

I si el que es vol és fer-se una idea detallada de tot el treball de conservació que es porta a terme al Parque Natural del Señorío de Bertiz, no es pot acabar la visita sense passar pel Centro de Interpretación de la Naturaleza de Bertiz. Gràcies a la informació presentada en ordinadors, maquetes, jocs interactius, material reals i fotografies, es descobreix, de forma amena i didàctica, tota la riquesa que s’amaga en aquest parc.

https://www.parquedebertiz.es/informacion-es/equipamientos/centro-de-interpretacion-de-la-naturaleza.html

Una última recomanació: entorn a l’àrea d’acollida del Parc, a Oieregi, es pot gaudir de la Exposición Señorío de Bertiz. Es tracta d’una mostra de vàries escultures de gran format que, integrades al paisatge, creen un bonic espai per a l’art.

Parque Nacional del Señorío de Bertiz

Balneario de Elgorriaga

El balneari aprofita les aigües mineromedicinals de les seves fonts, les de més salinitat d’Europa, per oferir una àmplia carta termal. Un circuit que inclou piscina, saunes zones de relaxació, i un espai singular, el flotarium, on es pot sentir la mateixa flotabilitat que al mar Mort.

Les seves modernes i relaxants instal·lacions disposen de tractaments de bellesa, gimnàs i l’opció de menjar un menú buffet. Tot això en un envejable entorn natural on es pot passejar, conèixer l’entorn i provar la rica gastronomia de la zona.

https://balnearioelgorriaga.com

Interior del Balneario de Elgorriaga

Astúries

Publicat el per
Respon

Contingut:

HISTÒRIA D’ASTÚRIES

El Principado de Asturias és una comuntat autònoma d’Espanya, amb una població d’un milió d’habitants. Banyada pel nord amb el mar Cantàbric, limita a l’oest amb Galicia, a l’est amb Cantabria, i al sud amb Castilla y León. Rep el nom de Principado per raons històriques, a l’ostentar l’hereu de la corona de Castilla i per extensió, de la corona d’Espanya el títol nobiliari de príncep d’Asturias, establert per Juan I de Castilla l’any 1388. La ciutat d’Oviedo és la capital.

Astúries va està ocupada per grups humans des del Paleolític Inferior i durant el superior es va caracteritzar per les pintures rupestres de l’orient de la Comunitat. Al Mesolític es va desenvolupar una cultura original, l’asturiense. A continuació es van introduir l’Edat de Bronze, caracteritzada pels megàlits i túmuls. Durant l’Edat de Ferro, amb arrels a la tradició local del Bronze, es van desenvolupar un conjunt de comunitats que construïen i habitaven en castros. Aquestes poblacions van evolucionar localment durant tot el primer mil·lenni abans de la nostra era, fins l’arribada dels romans al nord est peninsular, que van percebre aquestes poblacions, com part d’una realitat ètnics (els astures) que no corresponia amb la realitat , ja que difícilment aquestes comunitats mantenien consciència clara de pertànyer a una estructura sociopolítica més enllà de les unitats locals, comarcals, estructurades en unitats territorials com vall o conques fluvials.

La conquesta romana sobre els celtes entre el 29 i 19 a.C. en les guerres càntabres acaba amb la conquesta d’Hispania. Durant aquest període romà van destacar els treballs miners realitzats per l’Estat Romà, amb l’or de l’occident asturià com centre de l’esquema territorial de l’època alt-imperial. L’explotació minera de les riqueses auríferes va decaure als segles II i III d.C. en favor de les mines romanes de la regió de la Dacia, conquerida per l’Imperi (esgotament total de les mines).

Després d’una pobre romanització, els visigots van intentar exercir el control sobre el territori durant el segle VI sense resultat, que va acabar a principis del segle VIII amb la invasió musulmana. El territori, com havia succeït a Roma i Toledo, no va ser fàcil de sotmetre, establint-se al 722 una independència de facto com a Reino de Asturias després de la victòria de Pelayo a la batalla de Covadonga. A partir de llavors, el petit reducte de nobles visigots i astures va començar a recuperar el territori perdut davant la conquesta musulmana de  l’any 711, va incorporar sota la seva òrbita el territori que havia passat a ser terra de ningú des del riu Eo fins al Duero i va crear durant aquest període un art propi, l’art preromànic asturià que es va estendre pels seus dominis, fins al sud de l’actual Galicia. Al segle X el centre de poder es va traslladar des d’Oviedo a León donant lloc al Reino de León. A partir d’aquí l’aïllament propiciat la serralada Cantàbrica, el trasllat dels centres de decisió del Reino i el moviment de la frontera amb els regnes de taifes de l’al-Ándalus fa que les referències històriques siguin escasses. Després de la rebel·lió del fill d’Enrique II de Trastámara, s’estableix el Principado de Asturias. Hi va haver varis intents d’independència, els més coneguts van se el comte Gonzalo Peláez o la reina Urraca que tot i aconseguint importants victòries al final van ser derrotats per les tropes del monarca a través de diferents pactes. Al segle XVI el territori va arribar per primera vegada als 100.000 habitants, nombre que es va doblar amb l’arribada del panís americà al segle següent. A començaments del segle XVII es va fundar la Universidad de Oviedo seguint la idea de Fernando Valdés Salas. Tot i el modest de la institució en els seu primers segles, van passar important noms del moviment il·lustrat com Benito Feijoo, Felipe Ignacio Canga o Jovellanos, a més d’altres polítics destacats del XIX com Agustín Argüelles,

El 8 de maig de 1808, l’antiga antigua Junta general del Principado de Asturias va declarar la guerra a França, i es va proclamar sobirana, creant exèrcit propi i enviant ambaixadors a l’estranger, essent el primer organisme oficial d’Espanya en fer aquest pas. En aquest moment es van formar els cossos militars propis com el Regimiento de Candás Y Luanco. L’1 de gener de 1820 l’oficial Rafael del Riego, oriünd de la parròquia asturiana de Tña, es va revoltar a Càdiz proclamant el retorn de la Constitución de 1812.

A partir de 1830 va començar l’explotació sistemàtica del carbó i es va iniciar la Revolució Industrial a la Comunitat, especialment a la zona centre del Principado. Més tard es van establir potents indústries siderúrgiques a la Felguera (Mieres) i a Gijón al segle XIX, i a Avilés a la segona meitat del segle XX, a més de la indústria naval des del segle XIX.

El 6 d’octubre de 1934 va començar l’alçament revolucionari de la conca minera provocat per la negativa dels revolucionaris a permetre l’entrada de la CEDA al govern. La Revolución de 1934 va tenir a Astúries per escenari com la Universidad que va ser atacada pels revolucionaris i llur biblioteca es guardava fons bibliogràfics que no es van poder recuperar, o el Teatro Campoamor, en aquest cas incendiat per les forces governamentals. La Cámara Santa de la Catedral va ser dinamitada tot i que es van salvar miraculosament les seves joies.

El 25 d’agost de 1937 es va proclamar a Gijón el Consejo Soberano de Asturias y León presidit pel dirigent sindical i socialista Belarmino Tomás, acabant el conflicte el 20 d’octubre de 1937 amb la victòria de les tropes nacionals al front nord.

Després de 20 anys d’estancament econòmic, es va produir la definitiva industrialització d’Astúries a les dècades de 1960 i 1970, durant el milagro económico español (1959-1973). Fortament afectat per la reconversió industrial de la dècada de 1990, el Principado va intentar potenciar els seus abundants recursos paisatgístics i naturals amb vistes al sector turístic, política que continua fins al dia d’avui.

GIJÓN

Gijón o Xixón en asturià, amb més de 250.000 habitants és la localitat més poblada d’Astúries. La seva situació central dins de la línia costera asturiana, la converteixen en un destí turístic de primera categoria.

Playa de San Lorenzo

És impossible començar d’una altra manera, i es que estem davant de la icona per excel·lència de Gijón, una de les millors platges urbanes d’Espanya i motiu d’orgull local. Des de l’Església de San Pedro fins a la desembocadura del riu Piles, un quilòmetre i mig d’arena daurada en forma de mitja lluna i banyada pel Mar Cantàbric amb un onatge especial.

Més enllà de la temporada d’estiu, aquesta platja es degusta en qualsevol època de l’any. És molt bonic passejar pel Passeig de San Lorenzo, paral·lel a l’arenal, i gaudir de les vistes que ofereix sobre bona part del casc històric. Especialment bonic és el punt de vista que ofereix l’anomenada Escalerona, l’accés més monumental de la platja.

Playa San Lorrenzo de Gijón

Plaza Mayor

Entrant al casc històric a través d’un dels punts més reconeguts, la bellíssima Plaza Mayor, de grans mides i rodejada d’edificis porticats, crida l’atenció l’edifici de l’Ajuntament de Gijón. L’origen de la plaça i de la majoria dels seus elegants edificis el situem a meitats del segle XIX.

Plaza Mayor de Gijón

Palacio de Revillagigedo

Un monument de destaca per sobre dels altres, la seva situació al Port Esportiu i l’estàtua de Don Pelayo, i la monumentalitat d’aquest gran palau barroc del segle XVIII la fan brillar amb llom pròpia. En realitat podem parlar d’un conjunt arquitectònic, el propi palau que avui fa funcions de centre cultural i d’exposicions i adossada a aquest la Colegiata de San Juan Bautista. 

Per cert, ja estem al barri de Cimavilla, el més bonic i històric de la ciutat, i això mereix un apartat propi. 

Palacio de Revillagigedo

Barrio de Cimavilla

El barri de Cimavilla és per gaudir-lo en calma, per perdre’s sens rumb pels carrers i places, per parar a reposar forces en algun dels seus bars o sidreries i, també per realitzar algunes de les visites més interessants de Gijón. I es que ens trobem a l’anomenat barri Alto, el cor de la ciutat, un barri de passat mariner que avui ensenyar la seva història a cada pas, a cada casa, palau, casa d’arquitectura tradicional i museu.

I entre aquestes visites de caràcter imprescindible estan les Termes Romanes de Campo Valdes, l’Església de San Pedro i el Museu Casa Natal de Jovellanos (figura clau en la gran expansió urbanística i econòmica de Gijón dels segles XXVIII i XIX, entre altres llocs.

Cerro de Santa Catalina

Un altre dels llocs icònics és el cerro de Santa Catalina, en realitat ens trobem dins de la península de Santa Catalina, la mateixa en la que s’ubica el barri històric de Cimavilla, i davant d’un ampli espai verd ple d’antigues construccions militars.

Però si hi ha alguna cosa que destaca, més enllà de les impressionants vistes de la costa de Gijón, és l’enorme escultura de formigó, obra de Eduardo Chillida, el Elogio del Horizonte. Aquesta curiosa obra de perfil inconfusible es va construir amb el propòsit de ser admirada des de lluny i en distàncies cures gràcies a l’efecte de la reverberació que crea el vent al xocar contra el formigó. Simplement, tanca els ulls i aguditza els sentits.

Cerro de Santa Catalina

La Laboral

Allunyant-se del centre de la ciutat, fa dècades es va erigir amb el propòsit de convertir-se en orfenat miner, avui es mostra radiant com una impressionant Ciutat de la Cultura en el que està considerat l’edifici civil més gran d’Espanya. Etiquetes a part, aquesta construcció impressiona, per una història fascinant, una magnitud inusitada i una bellesa arquitectònica.

A més d’admirar l’edifici per fora de manera completament gratuïta, és recomanable unir-se a les visites guiades que ofereixen.

web oficial de La Laboral

La Laboral

Jardín Botánico Atlántico

Un enorme museu vegetal de 25 hectàrees que recull des de jardins romàntics, rius, estancs, impressionants boscos de diferents espècies. Ens trobem a pocs metres de distància de La Laboral però, per moments, dóna la sensació de trobar-nos molt lluny de la ciutat. 

Això si, calcula bé el temps perquè necessitaràs almenys dues hores per poder passejar de manera relaxada pels millors racons del parc.

Jardín Botánico Atlántico

OVIEDO

Plaza de la Catedral i Catedral de Oviedo

Catedral de San Salvador de Oviedo

A la plaça de la Catedral es troba la Catedral d’Oviedo, la Santa Iglesia Basílica Catedral Metropolitana de San Salvador de Oviedo. D’estil predominant gòtic, l’edifici presenta característiques constructives des del preromànic (a la seva Cámara Santa) fins al barroc.

La Catedral té nombrosos atractius com les portes de fusta de noguer i els seus precisos tallats o el seu majestuós interior. No obstant, l’espai de més valor de tot el conjunt és la mencionada Cámara Santa, en la que es troben diverses relíquies religioses com l’Arca Santa o la Cruz de la Victoria. A la part inferior de la Cámara Santa es troba la Cripta de Santa Leocadia.

Davant de la Catedral, a la plaça hi ha un placa que anuncia el principi dels Caminos de Santiago Primitivo i de la Costa.

Al costat oposat de la plaça es pot veure una de les més de 100 estàtues de que hi ha a Oviedo, la de Ana Ozores (La Regenta), la protagonista de l’obra de Lopoldo Alas (Clarín). I davant de La Regenta, l’interessantíssim Museo de Bellas Artes de Asturias.

Museo de Bellas Artes de Asturias

Situat a la Plaça de la Catedral, el Museu disposa d’una espectacular col·lecció d’obres i autors: El Greco, Dalí, Goya, Picasso, Zurbarán. Una enorme selecció d’autors des del segle XIV fins al segle XXI en un edifici on es poden veure restes de l’Oviedo més antic.

Museo de las Bellas Artes de Asturias

Museo Arqueológico de Asturias

També situat a la plaça de la Catedral, el Museu Arqueológico de Asturias es troba ubicat a l’antic monestir de San Vicente (llur claustre s’ha afegit i integrat a la vista). Per les seves modernes instal·lacions es pot fer un viatge interacció des de la prehistòria fins als tremps del Regne d’Astúries.

Museo Arqueológico de Asturias

Plaza de la Constitución

A 5 minuts a peu des de la catedral es troba la Plaça de la Constitución, aquí hi ha edificis emblemàtics: l’Ajuntament d’Oviedo, construït sobre el que, es pensa, era l’antiga muralla de la ciutat i l’església de San Isidoro, construïda al segle XVI al costat d’un col·legi jesuïta que va se enderrocat al 1873 per construir el mercat de El Fontán.

Plaza de la Constitución

Plaza de Trascorrales

Enganxada a la plaça de la Constitució es troba la plaça de Trascorrales o de la Burra, possiblement, l’espai urbà més bonic que hi ha a Oviedo. Aquesta plaça d’edificis acolorits i ambient relaxat, es poden trobar tres estàtues més: la de la Burra, la Lechera i El Vendedor de Pescado i la Pescadera.

Plaza Trascorrales

Mercado de El Fontán

Mercado de El Fontán

El mercat de Fontán va ser construït a finals del segle XIX sobre el ja mencionat col·legi jesuïta com a solució teulada al preexistent mercat localitzat a la plaça de El Fontán. L’edifici és una bonica estructura envidriada que tanca diverses botigues i establiments per poder degustar de la gastronomia asturiana.

La plaça de El Fontán és el nucli del mercat original, construït al segle XVIII. Després d’una intensa rehabilitació de les seves façanes, la plaça és ara un dels llocs més bonics del casc antic d’Oviedo i segueix acollint paradetes ambulants, així com la plaça de Daoíz y Velarde i els carrers confrontats.

Fragment de la Muralla Vieja

Si caminem pel carrer del Peso des de la plaça de la Constitución podem trobar a mà dreta un fragment de la muralla erigida per Alfonso X al segle XIII. Continuant pel Peso fins al carrer Altamirano arribem a la Universitat d’Oviedo.

Universidad de Oviedo

Al centre del pati de la Universitat d’Oviedo es troba, assegut, el seu precursor, l’arquebisbe Fernando de Valdés Salas. Com a curiositat de la seva història recent, a les parets es poden trobar impactes de bales produïdes durant la revolució dels mines de 1934.

Universidad de Oviedo

Plaza de la Escandalera

La plaça de la Escandalera ja està fora del que es considera antic. Aquesta plaça es pot trobar la placa commemorativa a l’antic carbaió que va està aquí durant segles fins al seu enderroc al 1879. El conjunt d’edifici d’aquest espai i l’estàtua La Maternidad de Fernando Botero fan d’ella un lloc interessant, aquí hi ha també el Teatre Campoamor, lloc en el se celebra la cerimònia dels Premis Princesa d’Astúries.

Plaza de la Escandalera

Teatro Campoamor

Oviedo és sinònim dels Premis Princesa d’Astúries i aquests són sinònims del Teatre Campoamor. Aquest lloc és l’epicentre de l’activitat operística de la ciutat i aquí es pot gaudir d’una extensa programació durant tot l’any. A l’estiu s’afegeixen també visites teatralitzades, en les que es pot gaudir de la bellesa del seu interior, on destaca la làmpada de 900 kg.

Teatro Campoamor

Campo de San Francisco

El parc central d’Oviedo (tot i que als locals els agrada anomenar-lo campo) és el Campo de San Francisco, Es troba molt a prop de la plaça de la Escandalera i l’estàtua de Mafalda, molt similar a la que es troba al passeig de la Historieta de Buenos Aires. Molt a prop del Campo de San Francisco, al carrer Milicias Nacionales es troba una altra estàtua famosa, la de Woody Allen.

Mafalda al Campo San Francisco

Palacio de Exposiciones y Congresos

El Palau de Exposiciones y Congresos és el Calatrava d’Oviedo. Dissenyat pel famós arquitecte, la seva presència no deixa indiferent a ningú. Descomunal i contemporani com impressionant (per bo o per dolent) en les seves línies constructives. El seu interior, dissenyat per a generar una bona acústica és un dels punts més atractius.

Palacios de Exposiciones y Congresos

Iglesia Santa María del Naranco

Aquesta joia preromànica de l’art asturià es troba a 4 km de la ciutat, a la pujada del Monte Naranco. Edificada al segle IX, el seu origen no va ser una església, sinó un palau. Esvelta i proporcionada i amb les seves columnes soquejades (decorades amb motius de sogues) es pot conservar gràcies a la seva transformació en església al segle XII.

Horaris i reserves a Web Santa María del Naranco. 

Iglésia Santa María del Naranco

Iglesia San Miguel de Lillo

Construïda en les mateixes dates que l’església de Santa María del Naranco pel rei Ramiro I, el que avui es veu de San Miguel de Lillo, és la tercera part de l’església completa, la qual va col·lapsar per un moviment de terra al segle X. Al segle XII es va reconstruir parcialment. El seu interior només pot ser visitat amb guia, i allí es realitzen tasques de restauració de frescos en el que apareixen les primeres representacions de figures.

Iglesia San Miguel de Lillo

Iglesia San Julián de los Prados

Algunes dècades més antiga que les dues anterior (tot i que no se sap en exactitud el moment de la seva construcció), l’església de San Julián de los Prados és un altre lloc fonamental pels amants de l’art i la història.

Iglesia San Julián de los Prados

AVILÉS

Casco Antiguo

De totes les coses per veure a Avilés, sense dubte, la principal és el casc antic, de fet per a moltes persones, i no només els natius d’Avilés, és el més bonic d’Astúries.

El casc antic d’Avilés va ser declarat Conjunt Històric-Artístic al 1955 i, entre altres qualitats, té la curiosa dada de ser la segona ciutat amb més porxos d’Espanya, desprès de Santiago de Compostela. L’eix del casc antic és la plaça Pedro Menéndez de Avilés (un dels personatges notables).

Avilés
  • Des de la plaça cap al nord trobarem el barri de Sabugo, el dels mariners.
  • Cap al sudest ens trobarem la plaça i el mercat de Abastos.
  • Cap al sud hi ha l’espai més extens del casc antic i nucli central d’Avilés, amb la Plaça de España, la plaça de Domingo Álvarez Acebal, el Parc de Ferrera i l’emblemàtic carrer Galiana, entre altres punts d’interès.
  • Cap a l’oest hi ha el Centre Niemeyer.

Barrio de Sabugo

El barri de Sabugo és conegut com el barri de mariners. Se situa en un petit promontori, al costat de la ria i el ell destaquen:

  • La plaça Carbayo i l’església de Sabugo o Església Vieja de Sabugo del segle XIII.
  • El petit i fotogènic carrer de Baces Candamo.
  • La imponent església de Santo Tomás de Canterbury.

En un dels seus carrers, el carrer de la Estación, es pot trobar una estàtua que no deixa a ningú indiferent, es tracta de la Monstrua.

La Monstrua era el nom amb el que es coneixia a Eugenia Martínez Vallejo. Eugenia va néixer amb una malaltia congènita que afectava al seu metabolisme, provocant-li una marcada obesitat. Degut a això va ser cridada pel monarca Carlos II per incloure-la entre els servidors coneguts en aquella època com gente de placeer, personatges destinats al divertiment de la cort. Durant aquella època va ser quan el pintor avilès Juan Carreño Miranda la va retratar en dues obres, La Monstrua vestida i la Monstrua desnuda, com a paral·lelisme de las majas de Goya. Al 1997, la vil·la d’Avilés va rendir homenatge a Carreño de Miranda amb la reproducció en bronze de la Monstrua vestida, obra de l’escultor Amado González Hevia.

Mercado de Abastos

A la plaça de Hermanos Orbón es troba el mercat de Las Aceñas o mercat de Abastos, el principal d’Avilés. Va ser construït al segle XIX i restaurat al 2010.

Plaza de Camposagrado

El més destacat d’aquesta plaça és la presència de l’Escuela Superior de Arte del Principado de Asturias, amb la façana d’estil barroc.

Museo de Historia Urbana de Avilés

El lloc ideal per conèixer a fons la història de Avilés, des dels seus orígens com la primera vil·la cantàbrica fins al seu recent passat industrial. Al llard de les seves diferents plantes i amb mitjans audiovisuals es pot entendre millor la identitat de la ciutat.

Horari:

  • De dimarts a divendres: 10:30 a 13:30h / 16:00 a 20:00h
  • Dissabtes:  11:00 a 13:30h / 16:00 a 20:00h
  • Diumenges i festius:  11:00 a 13:30h
  • Dilluns tancat.

Entrada gratuïta

Iglesia de San Antonio de Padua (Antics Padres Franciscanos)

Situada a la plaça Carlos Lobo, davant del Museu de d’Història Urbana, aquesta és una església romànica del segle XII. A aquest lloc es troba la tomba de Pedro Menéndez, l’avançat de la Florida, navegant i fundador de la ciutat més antiga d’Estats Units, San Agustín de la Florida.

Plaza de España o El Parche

La plaça d’España, també coneguda com el Parche, és el centre neuràlgic d’Avilés. Allí es troba l’edifici de l’Ajuntament. Cal destacar la bellesa dels carrers que donen a la plaça, com el carrer de la Ferrería, el carrer de la Cámara o el carrer de Rivero, antiga zona d’artesans i ara lloc habitual de pelegrins en el seu camí cap a Santiago.

Plaza Domingo Álvarez Acebal i Iglesia San Nicolás de Bari 

Un dels espais oberts més bonics d’Avilés és la plaça de Domingo Álvarez Acebal. El conjunt que formen les seves façanes, com la del Palau de Basera i l’església de San Nicolás de Bari, així com el seu parterre enjardinat, preparen pel que és, possiblement, el carrer més bonic de tot Avilés, el carrer Galiana.

A un costat de la plaça es pot trobar la Font de los Caños de San Nicolás, del segle XVII i en la que es representen sis caps humans.

Calle Galiana i Hórreo Carbayedo

El carrer Galiana va ser construït al segle XVII durant l’expansió barroca de la ciutat, amb 252 metres, és el carrer amb porxos més llarg d’Avilés i l’únic de conserva el doble tipus de sòl: la zona empedrada per als ramats i la gent que portava madreñas (el calçat tradicional asturià) i la zona per a la resta de transeünts. A part, als habitatges del carrer, de doble altura, es troba damunt de cada porta, sobre el sostre, un forat quadrat que servia d’espiell per veure qui era el visitant.

Al final del carrer Galiana es troba la plaça Carbayedo amb un gran hórreo al seu centre.

Parque de Ferrera

Aquest lloc va ser durant segles el terreny de gaudiment de diversos marquesos que habitaven el proper Palau de Ferrera. Finalment, va ser convertit en espai públic, inaugurat al 1976. El parc és d’estil anglès, a excepció d’una petita zona, que és d’estil francès.

Centro Niemeyer

El centre Niemeyer es un centre cultural dissenyat per Oscar Niemeyer. Es troba situat al mig de la ria i va ser una donació de l’arquitecte al Principat d’Astúries pel XXV aniversari dels Premis Príncep d’Astúries. Es tracta de la única obra de Niemeyer a Espanya i és, segons paraules del propi arquitecte, la seva obra més important a Europa.

El centre és una barreja entre escultura i arquitectura i pretén ser un oda a la naturalesa. El complex està format per diversos elements, com una enorme plaça, l’auditori (en forma d’ona), la cúpula (que serveix com a centre d’exposicions i simbolitza una muntanya), la torre-mirador (amb forma d’arbre) i l’edifici polivalent. Com element assemblador del conjunt. Niemeyer va dissenyar una passarel·la (no funcional) com si fos un riu que discórrer des de la muntanya fins al mar.

Centro Niemeyer

Cementerio de la Carriona

El cementiri de la Carriona forma part de l’ASCE (Association on Significant Cementeries in Europe), la xarxa europea de cementiris amb interès històric (on també es troba el Cementiri de los Ingleses de la Costa da Morte gallega).

La Carriona destaca, sobretot, per tenir algunes escultures de gran bellesa, convertint-se en tot un museu d’art (i també d’història) a l’aire lliure. A aquest lloc es troba una figura guardonada al 2015 com la millor escultura funerària d’Espanya: l’estàtua de l’Àngel de la tomba de la marquesa de San Juan de Nieva, obra de l’artista d’Oviedo Cipriano Folgueras.

A l’entrada del cementiri es troba un petit centre d’interpretació del cementiri, en el que s’indiquen dades històriques sobre alguns personatges enterrats, i la seva rellevància històrica per a la ciutat d’Avilés.

Cementerio de la Carriona

Museo de Anclas Philippe Cousteau

Tot i que està ubicat a la península de la Peñoña, a Salinas, inclou el museu d’àncores Philippe Cousteau com una altra de les coses per veure als voltants d’Avilés.

Es tracta d’un conjunt monumental a l’aire lliure format per diversos elements:

  • Una coberta de veles i àncores de diferents vaixells històrics (donats per diferents navilieres).
  • Un gran mural ceràmic.
  • Un pont que dóna accés a una mirador voladís sobre el mar.
  • Un bust en bronze de Philippe Cousteau.
Museo de Anclas Philippe Cousteau

Playa de Salinas i playa de El Espartal

Just al costat del museu d’àncores Philippe Cousteau hi ha la platja de Salinas, la més propera a la ciutat d’Avilés. A continuació de la de Salinas es troba la platja de El Espartal, d’especial interès per la zona de dunes, que poden recórrer gràcies a un sistema de passarel·les.

Playa de Salinas amb el Museo d’Anclas Philippe Cousteau

CANGAS DE ONÍS

És una de les imatges més icones de la comunitat, un racó del Parque Nacional Picos de Europa. Un lloc encantador. Des de l’encant de la població de Cangas de Onís i el seu espectacular pont romà, fins a la Basílica de Santa María la Real de Covadonga i la Santa Cueva. Tot un preàmbul que es troba al final d’una preciosa carretera de muntanya: els Llacs de Covadonga, tres llacs d’origen glaciar completament rodejats de muntanyes i de gran bellesa.

Llac de Covadonga

Aquest lloc ha canviat moltíssim amb els anys, la carretera d’accés es troba en perfectes condicions però acostuma a estar molt freqüentada per turistes. Per això, és més recomanable visitar-lo fora dels mesos d’estiu, ponts festius i dies de Setmana Santa. Durant aquestes dates, es talla l’accés de vehicles privats, i s’ha d’utilitzar obligatòriament autobusos habilitats.

Per cert, Cangas de Onís és un lloc ideal per pernoctar diversos dies i descobrir gran part d’aquest parc nacional. Té encant, molt d’ambient i moltes opcions d’allotjament tant al centre com a la perifèria. Perfecte per una escapada d’un cap de setmana o de 3 o 4 dies complets. També és aconsellable visitar Arriondas, a només 8 kilòmetres de distància i amb gran fama per ser punt de partida del Descens Internacional del Sella.

Puente Romano

És el símbol indiscutible de Cangas de Onís i de les imatges més difoses d’Astúries. Tal com succeeix en altres llocs, el pont romà només un sobrenom, ja que en realitat estem davant d’una construcció que data de l’època medieval. També conegut com el Puentón i esvelt com pocs, compta amb tres arcs asimètrics sobre cristal·lines aigües del riu Sella i de del més gran penja la Creu de la Victòria.

Puente Romano

Iglesia de la Asunción

Iglesia de la Asunción

L’Església crida molt l’atenció pel seu exterior de pedra vermella i un esvelt campanar de tres pisos escalonats. A més davant hi ha l’escultura del guerrer Don Pelayo.

Ermita de la Santa Cruz

Ermita de la Santa Cruz

De l’Ermita de Santa Cruz es diu que va ser el primer temple cristià que es va construir a Astúries després de la reconquesta i que albergava al seu interior la famosa creu de fusta que va enarborar Pelayo a la Batalla de Covadonga i que, posteriorment, es va convertir en la Creu de la Victòria. Aquesta  mateixa creu que ja hem vist al Pont Romà. I si per si fos poc, aquest edifici es va construir sobre un dolmen que data del 4.000 a.C.

Centro Histórico

Després de descobrir els monuments més destacats de Cangas de Onís, toca passejar pels carrers del centre històric. No és una zona molt àmplia però si bastant coqueta. Racons amb encant són l’Ajuntament de Cangas de Onís, la Casa Riera d’estil indià i avui reconvertida en oficina de turisme, la preciosa Plaça del Mercat i alguns carrers de vianants replets de negocis com el carrer San Pelayo.

Que Cangas de Onís gaudeix d’ambient pels carrers més cèntrics, especialment durant els  mesos de bon temps, no és cap secret. La seva estratègica situació dins de la comunitat, unida a una gastronomia per llepar-se els dits ha fet la resta. Restaurants recomanats són La Sifoneria (Carrer San Pelayo 28) o el Molín de Pedrera (Carrer Rio Gueña 2), entre d’altres.

Santuario i Lagos de Covadonga

Segurament siguin uns dels paisatges d’alta muntanya més fotografiats d’Espanya. I es que els Llacs de Covadonga ofereixen tot el que es desitja del Picos d’Europa. Una postal idíl·lica en dies de sol i molta càrrega de misticisme en jornades de boira espessa. Un paradís per a muntanyencs, aficionats a senderisme, fotògrafs, o simplement persones que vulguin gaudir d’un entorn inigualable i de fàcil accés.

Des de Cangas de Onís en poc més de 10 minuts en cotxe i a través d ela carretera AS-262 s’arriba a la primera parada. Una cita amb la història  a la Basílica de Santa Maria la Real de Covadonga i el Santuari de Covadonga. Aquesta última tracta d’una petita capella en honor a “La Santina” junt amb la tomba de Don Pelayo.

Després toca emprendre el camí per una carretera de muntanya panoràmica fins al propis Llacs de Covadonga.

Amb la massificació de la temporada alta, es tanca el trànsit de la carretera d’accés (estiu, setmana santa i ponts). La única forma d’arribar-hi és amb el propi vehicle si s’arriba abans del tancament de la carretera a les 8:30 h., o agafant la línia especial d’autobusos que realitzen la ruta Cangas de Onís – Covadonga – Llacs durant tot el dia amb quatre parades intermitges.

En qualsevol cas, l’experiència serà molt més satisfactòria en altres moments de l’any, menys gent, millor facilitat d’accés i més gaudiment dins d’un espai natural únic.

També es poden contractar activitats de turisme actiu o excursions organitzades en 4×4:

Basílica de Santa Maria la Real de Covadonga
Santuario de Covadonga
Lago de Covadonga

Valle de Angón

Valle de Angón

És una vall poc coneguda i està a només mitja hora en Cotxe de Cangas de Onís. El pla és endinsar-se en una bonica vall dins del Parc Nacional Picos d’Europa. I és que la majoria de turistes van directes als Llacs de Covadonga i s’obliden dels racons encantadors com aquest.

El bonic és caminar a través d’una ruta de senderisme senzilla i amb molta recompensa. Cal deixar el cotxe al petit poblet de Portilla de Angón per recórrer a peu un sender d’uns 11 km. (anada i tornada) fins la Jocica i de tres hores de durada aproximada.

Desfiladero de los Beyos i Parque Natural de Ponga

Una altra zona que inexplicablement no atrauen tant al turisme i que és espectacular, es tracta del preciós Parc Natural de Ponga, un espai protegit amb molts llocs naturals visitables que et deixen sense paraules com el Congost de los Beyos, el Congost de Ponga, caminar per l’impressionant Bosc de Peloño i gaudir de l’encant de Sant Juan de Beleño.

Valle de Sajambre

Tornem al Parc Nacional Picos d’Europa per descobrir una de les seves vessants més desconegudes, la Vall lleonesa de Sajambre. Aquest lloc és pura màgia, màgia per l’encant dels seus pobles, per l’espectacularitat dels seus miradors, per l’intens color verd i la frondositat dels seus boscos, i la visió que ofereix de les grans i properes roques dels Picos d’Europa.

Valle de Sajambre a Oseja de Sajambre

La Vall de Sajambre està format per cinc pobles: Oseja de Sajambre, Pío de Sajambre, Ribota de Sajambre, Soto de Sajambre i Vierdes de Sajambre, i el riu Sella més salvatge neix aquí i salva un desnivell de 1.100 metres entre ràpids i cascades abans d’internar-se en territori asturià i formar part de l’espectacular Congost de los Beyos.

El terreny és ideal per a realitzar una ruta de senderisme combinada amb visites a pobles i miradors, aquesta és una proposta de les més senzilles, però hi ha una gran lista de senderos per la zona.

Ruta de Vegabaño al Valle de Sajambre

Aquesta ruta de senderisme per la Vall de Sajambre és senzilla, bonica i amb unes vistes espectaculars del sector lleonès dels Picos d’Europa. Des dels boscos i les espesses praderes que formen el paisatge pel que caminarem, fins a les fantàstiques vistes dels Picos d’Europa que gran part de l’any estan nevats. Resumint, la ruta a Vegabaño és 100% recomanable i apta per a tots els públics.

Dades pràctiques de la ruta:

  • Accés: des del poble de Soto de Sajambre.
  • Recorregut: circular.
  • Dificultat: Baixa.
  • Longitud: 10 km.
  • Ben senyalitzada (en algun tram és fàcil saltar-se algun desviament, pel que és recomanable seguir el track de la ruta).
  • Temps estimat: 3 hores i mitja.
  • Desnivell: 500 metres de desnivell de pujada i baixada.

L’inici de la ruta se situa al mateix poble de Soto de Sajambre. Arribar fins aquí ja és un regal per a la vista. Es passa per alguns miradors molt recomanables com el de Vistalegre. A Soto de Sajambre cal deixar el cotxe aparcat al pàrquing senyalitzat pocs metres abans d’arribar a l’inici del poble.

Un cop dins del poble, es veuen les indicacions de diversos senders, un GR-201 i un PR-PNPE-9, molts atents perquè s’utilitzaran ambdós senders. L’anada es fa a través del PR-PNPE-9, un sender circular de petit recorregut del Parc Nacional de Picos d’Europa, i es fa el tram més curt, l’anomenat Camino Viejo.

Deixant enrere les últimes cases, comencem ascendint suaument guanyant altura entre els extensos prats. Més endavant ens rebrà un espès bosc de fagedes que ens acompanyarà fins al punt més bonic de la ruta, la Majada de Vegabaño. Es tracta d’una gran pradera amb petites cases de pastors de pedra disseminades per tot el terreny. L’entorn, voltejats dels Picos d’Europa és idíl·lic i val la pena una bona parada per gaudir-ho.

Continuem per la mateixa senda per arribar als pocs minuts al Refugi de Vegabaño. El lloc té unes vistes excel·lents.

Per tornar es disposa de dues opcions, realitzar la ruta circular que ofereix el PR-PNPE-9 o tornar, per una altre camí que acaba desembocant a la Senda del Arcediano, o el que és el mateix, el GR-201, llurs indicacions havíem vist a Soto a l’inici de la ruta.

El tram de tornada pel GR-201 és realment bonic i recomanable. També és un mica més complicat, ja que haurem de prendre algunes interseccions i diferents senders com un petit tram del PR-7. Pel que és important descarregar-se el track. El  camí és senzill però també és fàcil prendre desviacions incorrectes i perdre’s.

Ruta de Cares

Considerada com una de les rutes de senderisme més belles d’Espanya, la ruta de Cares ofereix un extens i profund congost excavat per aigües salvatges i cristal·lines del riu Cares.

Conseqüències? Les mateixes que Covadonga, massificació durant els mesos d’estiu i ponts. El sender és estret i resulta molt incòmode creuar-se amb altres senderistes contínuament.

Es tracta d’una ruta lineal súper senzilla de 12 km., amb poc desnivell i una paisatges espectaculars. Es pot iniciar des del poblet de Caín a la província de Lleó, o des de Poncebos a Astúries (a 40 minuts en cotxe des de Cangas de Onís).

Recorda que si no es disposa de vehicle a l’altre extrem de la ruta (o s’ha començat a Poncebos o a Caín) o si no s’ha contractat el servei privat de taxi, caldrà realitzar aquest sender d’anada i tornada. Això suposa caminar 24 km i unes 6 o 7 hores de duració, així que pels que no estiguin acostumats a grans caminades o vulguin aprofitar la jornada al màxim, és recomanable l’excursió des de Cangas de Onís en 4×4 amb ruta del Cares inclosa. Et porten a visitar bonics miradors pel camí, et deixen a Caín i et recullen al final de la ruta a Poncebos. És l’opció més còmoda per  a realitzar des de Cangas i resulta bastant econòmica.

A més si s’està per la zona i es disposa de cotxe, és recomanable apropar-se fins a Sostres i Tresviso. Són dos pobles molt bonics dels Picos d’Europa.

Ruta de Cares

BULNES

Vistes des del Castillo de Bulnes

Aquesta petita localitat asturiana està aïllada dins del Parc Nacional Picos d’Europa. No existeix accés per carretera però, hi ha dues opcions: una ruta de senderisme preciosa o la pujada en funicular.

Abans d’entrar en matèria, per situar-nos, ens trobem dins del Parc Nacional Picos d’Europa, en ple Massís Central a la seva vessant asturiana. Es tracta d’una de les zones més visitades d’aquest espai natural, ja que molt a prop es troba l’inici de la popular Ruta de Cares o llocs emblemàtics com els Llacs de Covadonga. Però Bulnes és un petit poble de poc més de 30 habitants censats i unes quantes cases encaixades entre les roques.

Ruta a Bulnes des de Poncebos a peu

És la opció més bonica de totes. Es tracta d’un petit esforç que tindrà una merescuda recompensa. És un sender fàcil amb una mica de desnivell, que si s’està acostumat a caminar, es pot fer en família.

  • Accés: la ruta s’inicia des de Poncebos (igual que la ruta del Cares).
  • Recorregut: lineal (anada i tornada pel mateix sender).
  • Dificultat: mitja/baixa (compta amb desnivell i molta pedra).
  • Ben senyalitzada.
  • Longitud: 8 km. (anada i tornada).
  • Temps estimat: 2 h 30´ (anada i tornada).
  • Desnivell: 500 metres de pujada i baixada.

El primer que cal fer és aparcar el cotxe, hi ha aparcaments habilitats, però si s’hi va en temporada alta, és difícil trobar algun forat ja que Poncebos també és el punt des del qual s’inicia la ruta de Cares. El millor és matinar el màxim possible tant per trobar aparcament com per caminar amb més tranquil·litat.

Una altra opció és deixar el cotxe a Arenas de Cabrales i agafar uns dels autobusos que surten cap a Poncebos de forma regular. Els horaris canvien cada any, és millor informar-se abans.

Un cop aparcat el cotxe, toca començar a caminar. Des dels aparcaments habilitats se segueix a peu per la carretera fins que, just després de creuar per un túnel, cal agafar un desviament a l’esquerra, que porta directe cap al Pont de la Jaya. A partir d’aquí, el recorregut discórrer pel sender anomenat Canal de Tejo.

La ruta de Bulnes comença a salva desnivell sense descans entre molta pedra solta, i amb sort algun ramat de cabres. Els continus zig-zag i sempre a l’esquerra del rierol que ens acompanyarà durant tota la travessia, la vall per la qual caminem s’obre deixant-nos unes estupendes panoràmiques.

Un cop superat l’ascens pel canal, en breu ens trobem amb la sortida del funicular de Bulnes i un agradable passeig pla fins al propi poble.

Fins a la construcció del funicular, Bulnes es trobava completament aïllada. Sempre ha estat tradicionalment lloc de pas dels muntanyencs que es proposaven arribar al cim del Pico Urriellu.

Rodejat de impressionants roques calcàries, en l’actualitat el poble de Bulnes està encarat cap al turisme. Totes les seves cases estan decorades amb flors i ofereixen des de bars on degustar la seva preuada gastronomia, fins a allotjament rurals i petites botiges d’artesania.

Tot i la seva mida, la localitat de Bulnes es divideix en dos petits barris, la Villa de que estàvem parlant i Bulnes de Arriba, per arribar a aquest últim cal agafar un desviament, val la pena recórrer cada racó.

També es pot accedir al Mirador del Naranjo, el Pico de Uriellu de Bulnes, des de Bulnes està a 10 minuts, només al seguir el mateix sender pel que hem arribat sense creuar el riu, no té pèrdua i està indicat.

Funicular de Bulnes: preu i horaris

En menys de 10 minuts salva la longitud de 2 km i un desnivell de 400 metres sota les entranyes de la muntanya asturiana.

La freqüència en temporada alta és de cada 30 minuts des de les 10 fins les 20 hores (des de l’1 de juny al 12 d’octubre, ponts i festius). Fora d’aquesta temporada només funciona de 10 a 12:30 i de 14 a 18 hores.

És una opció bona pels que no estiguin acostumats a caminar i per dies de pluja o mala meteorologia.

Una bona opció és la combinació de les dues opcions, fer la ruta de pujada a Bulnes a peu i la baixada amb funicular.

Preu:

  • Un trajecte: 17,61€.
  • Anada i tornada: 22,16€.

RIBADESELLA

Puente del Sella

Una construcció que, por cert, marca el final de la carrera internacional de piragües que se celebra cada any a primers d’agosto des d’Arriondas, convertint aquesta petita localitat en epicentre d’una celebració ben regada de sidra.

Abans de trobar el pont al marge oriental del riu hi ha un ampli aparcament on estacionar el cotxe davant de l’anomenat Passeig de los Vencedores del Sella. Es tracta d’un agradable passeig a la vora del riu on es troba una escultura piragüita i el podi històric dels guanyadors de la prova esportiva.

A l’altre costat del riu després de creuar el pont hi ha un petit pac ocupat per un hórreo tradicional asturià (Construcció de fusta aixecada sobre quatre pilars que està destinada a guardar el gra de manera que aquest quedi aïllat de la humitat; és característica del nord est d’España, en especial d’Astúries i Galícia) des del que s’obtenen meravelloses vistes de la desembocadura del Sella.

Centro Histórico

També anomenat Barri de Portiellu, es tracta d’un barri antic de pescadors que ha perdut bona part del seu caràcter a favor de grans palauets i façanes senyorials. Sigui com sigui, encara queden racons on gaudir d’un cert aire mariner pels carrerons estrets amb cases de colors.

Es tracta d’una àrea bastant petita que no té pèrdua. Alguns dels edificis més importants d’aquesta zona són: el Palau de Prieto Cutre (avui ocupat per l’Ajuntament), la Casa de Ardines o el Palau de los Prieto-Mellado.

Imatge del Centre Històric de Ribadesella

Iglesia de Santa María Magdalena

Iglesia de Santa María Magdalena

Al cor del centre històric s’aixeca aquest temple de principis del segle XX. Els seus dos torreons són perfectament visibles des de la llunyania i en el seu interior destaquen quatre pintures murals treballades al fresc per artistes locals.

Playa de la Atalaya

Playa de la Atalaya

Sembla mentida que només cal recórrer uns pocs metres des del centre històric de Ribadesella per topar-se amb una platja d’uns 100 metres de longitud, rocosa i salvatge. Normalment hi ha poca ocupació i disposa d’aparcament.

L’accés de vianants fins a la platja també comporta descobrir la Plaça de la Atalaya en la que s’ubica un impressionant palauet d’estil colonial i la Torre de la Atalaya que data del segle XIX.

Playa de Santa María i cases d’Indianos

Platja de sorra clara, a més al llarg del passeig acompanya bona part de la longitud d’aquesta platja de 1,5 km la filera de vil·les i palauets indians pertanyents a la burgesia de principis del segle XX.

Algunes cases d’Indianos de Ribadesella

Mirador Punta del Pozo

Just al final de la platja de la Marina comença un camí que, en pocs minuts, condueix fins al mirador Punta de Pozo. Des d’aquí no només podrem tenir una altra visió de la platja de Santa Marina en tota la seva extensió, sinó que durant la marea baixa l’àrea pedregosa on es troba el mirador amaga petjades fossilitzades de dinosaure.

Cal recordar que aquesta zona asturiana és molt prolífica en jaciments de icnites. De fet, es coneguda com la Costa de los Dinosauros amb restes arqueològiques de gran importància a la platja de Merón i a la Platja de la Griega, entre altres.

Vistes des del Mirador Punta del Pozo
Vistes des del Mirador Punta del Pozo

Cueva del Tito Bustillo, la Cuevona de Ardines i Centro de Arte Rupestre

La Cova del Tito Bustillo i les seves importantíssimes i excel·lentment conservades pintures rupestres són Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

Tot i que de menor importància, en aquest complex de coves naturals també es pot visitar de manera separada la Cuevona de Ardines, famosa per la seva mida i les seves formacions geològiques.

Per visitar qualsevol de les dues coves, a les que es pot accedir en cotxe o a peu en pocs minuts des del centre de Ribadesella, fa falta reserva, especialment per la del Tito Bustillo.

Cueva del Tito Bustillo
Cuevona de Ardines

Cuevona de Cueves

Es tracta d’una cova natural de 300 metres d’extensió plena d’estalactites i estalagmites, únic punt d’accés des del poble de Cueves.

Cuevona de Cueves

LASTRES

El poble de Lastres és visitable en un matí o una tarda.

Mirador de San Roque

El millor mirador de Lastres i un dels més espectaculars d’Astúries en realitat és una àrea recreativa que mira cap al buit.

Al mirador és un bon lloc per aparcar el cotxe i baixar a peu fins al centre històric de Lastres, ja que no hi ha gaire aparcament a Lastres, i aquesta és un bona zona per aparcar, i a més és gratuït.

Vistes des del Mirador de San Roque

Iglesia de Santa María de Sábada

A la zona alta de Lastres i amb bones vistes sobre el poble i molt a prop del mirador, s’aixeca l’església de Santa María de Sábada. Aquest temple, declarat Monument Històric Artístic i que data del segle XVIII, ens mostra a la seva façana una bonica barreja d’estic neoclàssic i barroc. Al seu interior la talla artística del retaule major i la imatge renaixentista del Crucificat.

Centro Histórico

Continuant la baixada des del mirador per l’intricat de carrerons del casc antic, carrers de vianants empedrats i grans pendents que mostren la bellíssima arquitectura popular de la zona i el marcat caràcter mariner de Lastres. Oblida’t del mapa i el rellotge, només deixa’t emportar.

Lastres

Calle Real

I entre els carrers empedrats, costes i moltes escales, ens trobem amb la Carrer Real, un d’aquests llocs a destacar dins del casc antic. Aquí es pot observar els millors exemples de casetes d’estil mariner. Arquitectura de vius colors rematada per balconades de fusta. Normalment, es tracta de construccions de tres alçades en que a la primera planta hi ha la boda, sigui com sigui, està clar que és un dels carrers més bonics de Lastres.

Torre del Reloj

La Torre del Reloj és un edifici del segle XVIII, de 12 metres d’alçada i un bon exemple del que va suposar l’època de màxim esplendor econòmic de la localitat asturiana. En realitat, el monument es construeix al segle XV com edifici defensiu i és al segle XVIII quan se li dóna la forma actual i se li afegeix un rellotge procedent de Londres.

Altres monuments del centre històric que val la pena visitar són l’Ermita de San José i la Capella del Buen Suceso.

Casas Señoriales

Quan algú es proposa passejar pels carrers d’un poble mariner espera trobar-se amb casetes humils de colors vius, en canvi, Lastres no és com els altres, dins de la zona de vianants es poden trobar nombroses cases i palaus blasonats que, de nou, ens retrotreuen als seus anys de màxim esplendor als segles XVII i XVIII. Algunes d’aquestes cases més boniques són la Casa de los Robledo, la Casa de Don Pedro, la Casona de Don Pedro Suerpérez o el Palau de los Vallados, entre d’altres.

Puerto de Pescadores

Un altre dels llocs més fotogènics de Lastres, amb les seves barquetes de mil colors i els seus dos canons protegint la badia.

A més, al costat del port hi ha una petita platja d’aigües cristal·lines que acostuma a estar salvaguardada de l’onatge i compta amb vistes privilegiades sobre el centre històric.

Vistra de Lastres des del Port

Faro de Lastres

A les afores de Lastres, aproximadament a uns 4 km de distància hi ha el Faro de Lastres. És un d’aquests llocs que desprenen màgia. No hi ha molta gent i és molt relaxant.

Playa de la Griega

Petjades de Dinosaure a la Platja de la Griega

Al mirador de San Roque hi ha unes vistes a la platja de la Griega. Des de la mateixa platja és pot caminar per un sender que en pocs minuts porta fins a un jaciment de incites (petjades de dinosaure), que estan considerades com les més grans del món. També es pot complimentar amb la visita al proper Museu de Jurásico de Asturias.

BUFONES DE PRÍA

Un Bufón és un fenomen geològic ben curiós, l’erosió pot arribar a crear grans coves subterrànies on s’acumula aigua i aire, que sota certes circumstàncies, es comprimeixen i acaben sortint a l’exterior amb una força descomunal. Hi ha alguns bufons que arriben a fer uns 20 metres d’alçada.

Cal deixar el cotxe en un dels aparcaments habilitats a la diminuta localitat de Llames de Pría i recórrer a peu el camí asfaltat que porta fins a la platja de Guadamía, punt d’inici de la ruta. Durant l’estiu és possible que hi hagi problemes d’aparcament a la zona, cal evitar dies i hores de màxima afluència. Si no es pot deixar el cotxe a Llames, ja que la ruta passa per allí, de fet també es coneixen com els Bufons de Llames.

En tot  moment se segueix el sender PR AS-57, però molt de compte perquè està mal senyalitzat i és bastant fàcil perdre’s.

Ens trobem a la platja de Guadamía i es comencen a escoltar sorolls estranys, són els rugits de la naturalesa, són els rugits del bufons.

Pren-te el temps que vulguis, hi ha desenes de bufons per aquests penya-segats. Això si, cal ser prudent i no apropar-se molt. Els bufons tenen força de sobra per emportar-se tot allò que es troben. A més amb fort temporal les ones sobrepassen l’altura dels penya-segats i és perillós.

Bufones de Pría
Vistes de Penya-segats als Bufones de Pría

LLANES

És un dels grans centres turístics de la costa Verde d’Astúries, Llanes compta amb platges meravelloses tant dins del centre urbà com als voltants, un casc històric preciós, extensos passeigs al costat del mar, una gastronomia molt bona i fins i tot una ruta d’arquitectura indiana.

Cubos de la Memoria

Una de les imatges més representatives de Llanes, són blocs de formigó rectangulars, però cada  un és una petita obra d’art creada pel pintor basc Agustín Ibarrola, predominen els colors alegres.

Cubos de la Memoria

Passeo de San Pedro

Es tracta d’un passeig en altura que gaudeix de les millors vistes sobre el casc històric de Llanes i bona part de la costa cantàbrica. El camí, encatifat d’herba d’un verd elèctric, comença just a la platja de El Sablón i voreja un tram espectacular de penya-segats.

Paseo de San Pedro

Palaus de Pel·lícula

Llanes està ple de palauets que donen la benvinguda a l’entrada de la ciutat, a ambdós costats de l’avinguda Concepción, i ens transporten a un altre temps. Cases d’estiu de l’aristocràcia i les grans mansions d’indians. Són una autèntica meravella, malauradament, algunes es troben en evident estat d’abandonament.

En una d’elles es va rodar la pel·lícula El Orfanato, la Villa Parres.

Villa Parres, on es va rodar la pel·lícula de El Orfanato

Playas de Llanes

Tanmateix, la localitat de Llanes té unes quantes platges per escollir. Totes urbanes però amb algunes diferències, compta amb un total de 30 platges, les més boniques són:

Playa de El Sablón

Just al passeig de San Pedro i en ple centre de Llanes, aquesta petita platja d’arena daurada és una de les més boniques i fotogèniques, però també compta amb més ocupació.

Playa de Toró

La platja de Toró és una de les més curioses i fotogèniques de la zona. Es troba a un curt passeig del centre de Llanes i es caracteritza per una gran concentració de roques punxegudes al mig de la platja d’arena molt fina.

Playa de Toró

Playa de Poo

Ja fora del poble de Llanes, però només a 2 km hi ha aquesta fantàstica piscina natural. I es que la platja de Poo quan puja la marea es veu reduïda la seva zona d’arena dràsticament per convertir-se en una autèntica piscina d’aigües poc profundes. Una meravella també per fotografiar-la.

Playa de Poo

CUDILLERO

Diuen que Cudillero és un dels pobles més bonics d’Astúries, amb el pas dels anys i l’augment del turisme no ha perdut gens d’encant.

Cudillero es troba a la costa occidental asturiana. La seva història en fa retrocedir al segle XIII, en aquella època, la població ja estava plenament bolcada a la pesca. I així ha estat durant segles fins a l’actualitat.

Cudillero

Plaza de la Marina i Anfiteatro

El centre neuràlgic i la imatge més reconeguda de la localitat. Segons t’endinses cap al centre és el primer que es veu, la bonica plaça de la Marina amb les seves cases blanques pintades de mil colors.

El més curiós del lloc és la forma d’amfiteatre que recreen les cases disposades en escales sobre la vessant. Es  podria dir que la plaça és un escenari i les cases perfectament apinyades són les llotges.

Plaza de la Marina

Faro de Cudillero

A l’extrem oriental de la localitat ens trobem el far de Cudillero, va ser construït a meitats del segle XIS per evitar els perills d’un litoral rocós i ple de penya-segats. Es pot arribar allí a través d’un passeig de vianants des del centre de Cudillero.

Puerto de Cudillero

És l’essència, la raó de ser de Cudillero. El port encara té l’encant que està perdent la majoria dels antics pobles pesquers. És genial observar com tornen de pescar els típics vaixells de pesca, sempre pintats de mil colors. A més, és molt bonic caminar per l’espigó.

Just a l’entrada del poble hi ha un aparcament gratuït bastant gran.

Playas de Cudillero

Playa de la Concha de Artedo

És una de les platges més extenses de la zona, i tot i ser també una de les més concorregudes, encara guarda aquest aspecte verge i salvatge. Té més de 700 metres de longitud.

L’accés està ben senyalitzat i disposa d’un pàrquing de pagament bastant ampli. Des de l’aparcament surt un sender molt curs que passa entre passarel·les de fusta que porta directament a la desembocadura del riu Uncín al mar Cantàbric.

Playa de la Concha de Artedo

Playas i Alcantilados de Cabo Vidio

Aquest cap forma un penya-segat abrupte de més 80 metres d’altura sobre el mar i regala unes imatges inoblidables.

L’atractiu d’aquesta zona és la senda costera que comença al far de Cabo Vidio (de recent construcció) i condueix per uns paisatges espectaculars fins el que, provablement, sigui un dels bancs amb millors vistes del cantàbric. Durant el recorregut, de només mitja hora a peu, es pot admirar platges tan espectaculars com la platja de Peñadoiro, la platja de la Cueva o la de Vivigo. La transparència de l’aigua d’aquestes platges és increïble.

Cabo Vidio

Playa del Silencio

Una cala de pedres de 500 metres de longitud, amb aigües inusualment cristal·lines i calmades, i rodejada de roques afilades. Com si estiguessin tallades amb ganivet.

Però té un secret que passa inadvertit per a la majoria de visitant, només es pot dir que has d’agafar les teves coses i caminar en direcció oest fins al final de la platja, no paris aquí i continua sortejant les roques fins la següent platja. Només tardaràs 5 minuts i surts a la platja Ribera del Molín, en aquesta platja  hi ha una cascada que mora directament a l’arena, a més està pràcticament deserta. Això si, durant la plenamar pots tenir dificultats per sortejar les ones. Molt millor amb marea baixa.

Playa del Silencio

Playa de Gueirúa

Al passat aquesta platja no estava senyalitzada, sumant-hi l’accés, que és una mica complicat la convertia en un lloc  molt tranquil i poc visitat. Ara ja hi ha senyalització des del poble de Santa Marina. A aquesta localitat s’inicia un sender bastant ample que, en uns 20 minuts a peu, s’arriba als penya-segats a través d’un fort descens mitjançant unes nombroses escales, s’arriba a peu de platja Les vistes des del camí són increïbles i les de la platja encara més.

Playa Guerirúa

LUARCA

Puerto de Luarca

Un port pesquer bonic i a tot color que ha condicionat el desenvolupament urbanístic de la localitat. Ha estat històricament un dels ports més importants del principat. De fet, la seva gran extensió i aquest maremàgnum d’embarcacions de molts colors ens dóna una bona mostra de quina va ser durant segles la principal activitat econòmica de Luarca.

Puerto de Luarca

Faro de Luarca i Capilla de la Atalaya

L’ascens pel barri del Carambal desemboca a dalt d’un promonitori amb vistes privilegiades sobre la localitat asturiana. És el moment de conèixer un dels racons més bonics de Luarca, la Capella de la Atalaya o Ermita de la Virgen de la Blanca, i el blanquíssim far de Luarca. Un conjunt monumental ubicat al penya-segat i visible quasi des de qualsevol punt de Luarca.

Els orígens d’aquesta esvelta ermita consagrada de la Virgen de la Blanca es remunten al segle XIII. El far va ser construït a mitjans del segle XIX i s’asseu sobre el que va ser un antic fort defensiu. Dades històriques a part, les vistes que ofereix la zona són impressionants: a un costat el conjunt urbà luarquès i a l’altre costat la platja salvatge de las Arreas.

Capilla de la Atalaya

Cementerio de Luarca

Agradi o no visitar cementiris, el de Luarca és de parada obligatòria. Entre els meravellosos panteons modernistes, es troba la tomba de Severo Ochoa, el veí més il·lustre de Luarca guardonat amb el Premi Novel de Medicina al 1959.

Jardines de la Fonte Baixa

Un jardí botànic de 20 hectàrees d’extensió.

Tranquil·litat entre fonts, estancs, escultures, miradors, camèlies, bedolls i cents de varietats vegetals de tots els climes.

L’accés a l’entrada principal dels jardins es troba molt a prop de la platja Segunda, a través d’una escalinata que guanya alçada amb rapidesa. A l’entrada t’entreguen una mapa detallat per tal que puguis escollir les rutes que més t’interessin.

Jardines de la Fonte Baixa

Casas de Andianos

El barri de Villar és on hi ha l’arquitectura indiana luarquesa, però abans és aconsellable fer una parada a la plaça de Alfonso X el Sabio en la que destaca el majestuós edifici de l’Ajuntament. En aquesta mateixa plaça hi ha també el Palau de los Marqueses de Gamoneda.

Mansions més destacades són Villa Rosario, Villa Excelsior o Villa La Argentina.

PLAYA DE GULPIYURI

Playa Gulpiyuri

El curiós cas de les platges de l’interior asturianes, i són curioses perquè són capaces d’atraure turistes de qualsevol racó del món només per gaudir del fenomen. Gulpiyuri va saltar a la fama fa bastants anys. I és que, tot i ser d’una mida petita, impacta molt a primera ullada. Una platja sense sortida al mar, d’aigües transparents que es filtren a través d’esquerdes rocoses i arena daurada.

PLAYA DE COBIJERU I BUFONES DE

SANTIUSTE

Tanmateix, no molt lluny de Gulpiyuri es troba una altra joia encara més allunyada del turisme de masses. És la platja d’interior de Cobijeru, a la localitat de Buelna. Un petit arenal que apareix i desapareix segons la taula de les marees. Molt recomanable visitar-lo durant plenamar i al·lucinar amb el bufit d’altres gegants que cohabitaven al mateix lloc, els Bufones de Santiuste.

Platja d’interior de Cobijeru
Bufones de Santiuste

Rohne-Alps

Publicat el per
Respon

Rohne-Alps és la segona regió de França, en extensió, població i potencial econòmic, pel que es tracta d’e la zona més important econòmicament de França, per darrera de l’Île de France. A més, en terme econòmics es la sisena regió europea, cosa que dona una idea de la importància de la indústria i els serveis de Rohne-Alps. Tot i això, tant la seva capital, Lyon, com la resta de la regió no són massa conegudes.

Continguts:

HISTÒRIA DE ROHNE-ALPS

El poblament prehistòric ha deixat mostres del seu pas a les coves ja des de fa 30.000 anys. La naturalesa càrstica de les roques, tan al Massís Central com als Alps, ha creat innumerables grutes, moltes de les quals es poden visitar.

Poblada per gent de les que poc se sap (helvètics, ceutrons, mèduls, etc.) l’arribada dels romans suposarà que la vall del Roina és converteixi en un important ruta de camí de Lutecia (París) i la costa de la Mancha. Fins a principis del segle XIV el riu seria la frontera natural entre els territoris més o menys controlats per la corona francesa i el Sacre Imperi Germànic. Després , el regne creixerà cap al sud i a l’est  amb la regió del Delfinat, el Bugey i el país de Gex, Saboya i certes zones de Suïssa (Valais i Ginerbra) seran annexades durant la Revolució Francesa i després perdudes. Finalment al 1860, els dos departaments de Saboya s’integren a França després de ser cedits per Piamonte a canvi del recolzament de Napoleó III en la independència italiana. Ja des d’aquest segle XIX la regió de Lyon i St. Etienne, destaca per la indústria, pel sector bancari i agrícola que li donarà fama, renom i poder. De totes formes la centralització francesa i la falta de components regionalistes ha evitat que Lyon es converteixi en un contrapoder a la capital. Per això el creixement i el poder lionès es veu complementari i no busca reconeixement, com pot observar-se en el cas espanyol entre la capital Madrid i la resta de zones perifèriques.

ANNECY

A la vora del llac i coneguda com la Venècia dels Alps, considerada una de les ciutats més boniques de França.

Canals de travessen la ciutat, petites i acolorides cases als costats dels canals i carrerons de vianants pels que perdre’s resulta una activitat apassionant.

Palais de l’Île

La primera vegada que es visita Annecy és potser la seva icona més rellevant, el Palais de l’Île (Palau de l’Illa), classificada com monument històric de França tant per la seva bellesa com pel seu llegat històric.

El Palais de l’Île, una de les imatges més típiques d’Annecy

El Palais de l’Île es troba a la meitat del canal de Thiou, el canal més gran i més famós d’Annecy, sobre una petita illa i és visible perfectament des del pont de la Rue Perrière.

La seva espectacular forma fa que sigui un dels llocs més fotografiats de França i per suposat, un lloc imprescindible d’Annecy, tot i que la seva història mereix ser coneguda, doncs es va aixecar al segle XII com a residència del Senyor d’Annecy i posteriorment ha tingut molts usos que van des de Palau de Justícia fins a presó, el seu ús més famós i que més ha calat, doncs en el seu interior es troba un museu que mostra records de l’antiga presó que va ser el Palais de l’Île.

  • Preu: 3,80 € (entrada reduïda 1,70 €).
  • Horari de visita: de juny a setembre, tots els dies de 10:30 a 18 hores, la resta de l’any tanca els dimarts i els migdies.

Château d’Annecy

Hi ha diversos castells al voltant del llac, però el Château d’Annecy és un dels més emblemàtics i visitats de la zona.

Va ser construït entre els segles XII i XIV i es troba sobre un turó de domina la ciutat d’Annecy. De fet, des de l’interior del castell hi ha bones vistes dels casc antic de la ciutat.

Entrada al Château d’Annecy

La història del castell també se les porta, i es que va servir, en els seus orígens, com a residència dels comtes de Ginebra. Després, va passar a ser una caserna i per última instància, un refugi per a persones sense sostre. Fins que va ser adquirit per la ciutat d’Annecy i es va rehabilitar i transformar en el museu que avui es pot visitar.

  • Preu: 5,50 € (entrada reduïda 2,60 €).
  • Horari de visita: de juny a setembre, tots els dies de 10:30 a 18 hores, la resta de l’any tanca els dimarts i els migdies.

Pont Morens

El Pont de Morens és un dels més bonics d’Annecy i uns dels llocs amb una història curiosa. El pont va ser construït, en els seus inicis tocant a les cases i una capella i va ser, en aquell moment, el primer pont de pedra construït a la ciutat, aixecat al segle XIV.

En aquell moment tots els ponts de la ciutat eren de fusta i sovint, els arrasava les inundacions de la zona. Després de la construcció amb pedra, el pont va permetre per primera vegada que, la carretera dels Alps que conduïa des d’Annecy fins a Ginebra creués el Thiou.

Avui, des del pont s’obtenen una de les millors vistes d’Annecy, amb les seves cases acolorides reflectides sobre l’aigua cristal·lina del canal.

Vistes del canal principal des del Pont Morens

Pont des Amours

El Pont des Amours (Ponts dels Amors) es troba al canal du Vassé, que acaba el seu curs al llac, i uneix els jardins d’Europa amb la zona enjardinada de l’altre constat del canal.

La història diu que aquest pont, en un primer moment, va ser construït ràpidament amb fusta per rebre la visita del rei Carles Albert de Saboya al 1845.

No va ser fins al 1859 que el pont es va reconstruir amb ferro, el problema és que era tan aparatós que impedia la bona circulació de les embarcacions pel canal, així que al 1907 es va tornar a reconstruir, aquesta vegada una mica més lleuger i és el que es manté actualment.

La llegenda diu que les parelles que es besin al pont es mantindran unides durant tota la vida.

Curiositat: El Pont des Amours d’Annecy era una de les imatges que presentava Windows 7 com un dels fons de pantalla predeterminats.

Vista del Pont des Amours

Jardins d’Europa

 Jardins d’EuropaLloc de trobada i descans per als locals, els Jardins d’Europa són el lloc ideal per tirar-se a la gespa. Jardins d’Europa

Aquest parc públic és un oasi de pau amb unes vistes al Llac d’Annecy i als propers pics dels Alps francesos. De fet, la imatges des d’aquí és absolutament evocadora.

Durant l’estiu hi acostuma a haver-hi molta gent, pel que si es pot, cal intentar anar-hi a hores que no siguin punta per gaudir una mica més d’aquests jardins.

Jardins d’Europa

Vieille Ville

Vista de la Rue Perrière

És imprescindible passejar pel casc antic de la ciutat. Els seus orígens medievals es veuen durant tota la visita a la ciutat.

Tot i que tos els carrerons de la ciutat tenen el seu encant, la Rue Perrière s’emporta el premi a la més bonica de totes, això si, també la que més gent concentra.

Cases de colors, petites terrasses i botigues de productes locals (i altres records i souvenirs) es barregen en paral·lel als canals dibuixant una bonica imatge d’Annecy.

Tocant a la Rue Perrière hi ha la Rue St. Claire és una altra de les més boniques d’Annecy.

Vista de la Rue St. Claire

Els 5 Campanars d’Annecy

Una cosa que no pot falta en cap ciutat francesa és el component religiós.

En aquest cas, Annecy té una herència religiosa que alberga 5 campanar emblemàtics de la història de França:

  • La Basilique de la Visitation: És una meca del culte salesià que rep cada any mils de peregrins de totes les parts del món.
  • La Notre-Dame de Liesse.
  • L’Église de Saint-Maurice: Es va construir al segle XV i va servir com a temple de l’església dominica.
  • L’Ésglise de Saint François de Sales.
  • La Catedral de Saint-Pierre: És una església catòlica construïda al segle XVI com a capella per a la comunitat franciscana. Durant la revolució francesa, va ser utilitzada com a Temple de la Raó (temple ateu que buscava, entre altres coses, la fi de la monarquia, comandat per Robespierre) i va tornada al catolicisme i nombrada catedral al 1822.
Notre-Dame de Liesse
Basilique de la Visitation
Église de Saint-François de Sales
Église de Saint-Maurice
Catedral de Saint-Pierre

EVIAN

Casino

És curiós que un dels edificis més famosos d’Evian sigui el Casino, al passeig al costat del llac i d’estètica glamurs, com no pot ser d’una altra manera en una ciutat de malgasta encant.

Edifici del Casino d’Evian

Palais Lumière

Es tracta d’una immensa construcció al costat del Llac Leman, fàcil de veure a simple vista i que en els seus inicis van ser banys termals.

Al 1986 va ser declarat monument històric de França i anys més tard es va convertir en el centre de congressos i exposicions, al que val la pena entrar-hi encara que només sigui per veure el seu vestíbul i la seva cúpula.

El monumental Palais Lumière

Villa Lumière

Aquesta vila va ser adquirida per la família Lumière al 1896, que la van convertir en la seva residencia d’estiu. Els seus fills, els germans Lumière, que van viure llargues temporades aquí, van ser els inventors del cinema.

La vila està plena de clares inspiracions renaixentistes. Al 1927 es va convertir en l’Ajuntament i es pot trobar prop del passeig al costat del Llac Leman.

Villa Lumière

Fontane Cachat

Aquí va començar tot, ela famosa font que neix als Alps francesos i en el que s’origina l’aigua Evian, famosa al món sencer, acaba el seu camí a la Fontane Cachat, llur nom prové de l’amo del jardí en que es va trobar, Gabriel Cachat.

Van ser les seves qualitats terapèutiques les que van acabar donant fama mundial a les aigües d’Evian i van ser descobertes quasi per casualitat per Jean-Charles de Lazier, un comte de la regió d’Auvernia que, fugint durant la Revolució Francesa, va passar dos anys a Evian (a la casa de Gabriel Cachat) i després de varis dies bevent l’aigua del jardí, va veure com els seus càlculs renals es van curar sense aparent explicació.

Des d’aquell moment i després d’analitzar-se l’aigua confirmant les qualitats, van aparèixer a la ciutat vàries fonts, tot i que cap tant important com la Fontane Cachat.

Fontane Cacha

Funicular d’Evian

És curiós que en una ciutat tan petita com Evian, existeixi un funicular, que tot i que no molt gran, si que representa el que és aquesta ciutat.

Aquest funicular s’encarregava de portar als visitants que s’allotjaven als hotels de la part alta de la ciutat fins als banys termals, que es trobaven a la zona més propera del llac.

Actualment, el funicular és gratuït i parteix del darrera del Palais Lumière, connectant la part alta de la ciutat.

Funicular d’Evian

YVOIRE

Abans d’arribar a Evian, es troba un dels pobles més bonics del país, l’aldea medieval d’Yvoire.

La visita és molt ràpida, però passejar pels seus carres del casc antic i travessar les muralles i gaudir de la vista amb els colors és com un viatge en el temps. I tot això amb vistes al Llac Leman, sempre a l’horitzó d’aquesta encantadora aldea amb vistes a la veïna Suïssa.

Llac Leman vist des d’Yvoire

Originalment era una petita aldea de pescadors i a principis del segle XIV quan el comte Amadeu V de Saboya va decidir fer d’Yvoire una petita fortalesa, rodejada de muralles i construccions defensives.

En aquest moment, Yvoire fa ser clau per França i va començar a tenir un paper rellevant a la zona durant el segle XIV, quan la ruta comercial que travessava els Alps, els castells i fortificacions medievals al voltant del Llac Leman s’encarregaven de cuidar el benestar dels comerciants i de les mercaderies.

El llegat d’aquella època està molt viu a l’Yvoire que podem trobar en l’actualitat.

Yvoire

La primera impressió es la d’estar en un lloc especial i això es nota en el primer moment en que es passa per l’arbrada avinguda que condueix fins a la porta principal de l’aldea, la Porta de Ginebra.

Porta de Ginebra

A la mateixa Porta de Ginebra comença un laberint de carrers de llambordes que formen el cas antic, i allí mateix comencen a aparèixer els colors, les flors i els infinits racons en els que sembla que es pari el temps.

Un dels llocs més interessants d’Yvoire és l’Església de Saint Pancrace, del segle XI i que destaca en el paisatge de l’aldea gràcies al seu campanar platejat que, per cert és més nou que l’església, és del segle XIX.

Castell d’Yvoire
Yvoire
Yvoire

GORGES DU FIER

A 10 km d’Annecy hi ha les Gorges du Fier, un increïble fenomen natural, accessible a través d’una passarel·la de 252 metres de llarg, suspesa a 25 metres sobre el riu. 

Preu: 5,70 €.

Gorges du Fier

CHAMONIX

El poble en si és un delícia, és un pur poble alpí ubicat al fons d’una antiga vall glacial. Les teulades fosques, els carrers ordenats i adornats amb flors.

Hi ha una gran quantitat de botigues dedicades a la venda de roba i equipament de muntanya a preus molt baixos.

I tot això mentre l’imponent Mont Blanc vigila tots i cadascun dels racons del poble. La seva presència vertical sobre la ciutat et deixa bocabadat a cada moment, i sembla que els glaciars descendeixin i hagin de caure sobre els terrats.

Chamonix

L’Aiguille du Midi

Un dels principals atractius turístics de Chamonix és el Telefèric de l’Aiguille du Midi, aquest telefèric parteix del centre del poble i arriba als 3.842 metres a l’Aiguille du Midi, un dels pics que sobresurten de la cresta que condueix al cim del Mont Blanc, essent un dels telefèrics més empinats del món. A dalt hi ha un museu i un mirador que compta amb una de les millors vistes panoràmiques del planeta

No és apte per a gent amb vertigen. Es recomana evitar les aglomeracions pujant aviat i portar roba d’abric.

Després de l’experiència es pot tornar a Chamonix o continuar la travessia en telefèric cap als pics de la part italiana.

  • Preu: 45 € anada i tornada.
Aiguille du Midi

Glaciar de la Mer de Glace

Mer de Glace

El Glaciar Mer de Glace és el glaciar més gran dels Alps francesos, evidentment per caminar a través d’ell es necessari un equip específic i normalment es fa amb guia, però els accessos als costats del glaciar estan preparats perquè els gaudeixi tot el món. Existeix un tren cremallera que comunica Chamonix amb Montenvers, al peu del glaciar. Tot i això hi ha fantàstics senders a través del bosc que comuniquen els dos llocs (i permet estalviar-se uns diners).

A Montenvers hi ha l’oportunitat de gaudir de les vistes de la quilomètrica llengua de gel, dels Drus i els Grans Jorasses, i recórrer el sender descendent cap al gel mil·lenari de la Mer de Glace, on es troba la gruta de gel que es reconstrueix tots els anys per mostrar al turista el cor del glaciar. Si a algú no se li dóna bé el caminar, també hi ha un telecabina que baixa fins a aquest lloc.

Gruta de Mer de Glace

MEGÈVE

Poble tradicional i radiant de l’Alta Saboya, construït al voltant d’una aldea medieval que es remunta al segle XIV, Megève apareix rodejat de massissos muntanyosos de suaus pendents que ofereixen 445 km de pistes adaptades a tots els nivells.

Megève va néixer com alternativa a la luxosa estació suïssa de Saint-Moritz, quan l’adinerada família Rothschild va començar a passar allí les seves vacances d’hivern després de la decepció i desencant patits amb la luxosa localitat suïssa. Aquest fet va convertir Megève en un destí de primera categoria per a l’aristocràcia francesa i va començar a atraure a celebritats i persones adinerades.

Megève

En l’actualitat, és encara un lloc visitat per famílies poderoses i una de les estacions d’esquí més elegants del món que ha acollit nombrosos campionats esportius relacionats amb l’esquí, la seva principal atracció turística, l’estació de Megève ofereix també altres alternatives esportives com l’snowboard, patinatge, trineu d’estiu, aviació, parapent, senderisme o escalada, etc.

Megève també compta amb un ambiciós patrimoni arquitectònic i cultural ric en història que recorda la importància de la cultura de Saboya. Multitud de santuaris i capelles són mostra del seu esplendor místic i espiritual.

Considerats monuments de caràcter històric mereixen una visita, com la Torre de Demi-Quartier, antiga residència dels senyors de Megève; el Calvari de Megève, construït al segle XIX; l’Església de Megève, llurs parts més antigues daten del segle XIII; o la llar Henry Jacques Le Même, famós arquitecte francès; així com el Museu Le Haut Val d’Arly, ubicat en una antiga casa de cultiu del segle XIX i que ofereix al turista la possibilitat d’aprendre com era la vida rural a les altes muntanyes a través d’una exposició d’objectes d’antany.

CASCADA ROUGET

Coneguda com la “Reina dels Alps”, la Cascada de Rouget és un monument natural excepcional, amb més de 90 metres d’altura i un cabdal que, en temporada de desgel brinda una estampa inigualable, d’una bellesa salvatge i suprema.

L’accés a la cascada és molt fàcil perquè a l’estiu la carretera arriba fins a un pàrquing situat pràcticament als peus de la cascada. L’últim pobles abans de la cascada és Sixt-Fer-à-Cheval.

Molts la consideren una de les cascades més boniques de França i, de fet, al 2009 va ser votada com l amés bonica del país i això la converteix en un lloc imprescindible, d’aquests que tot viatger ha de veure als Alps francesos.

La Cascada Rouget és una de les joies dels Alps

LYON

Lyon és la tercera ciutat més poblada de França, per darrera de París i Marsella, Lyon té una història de més de 2.000 anys durant la que va ser la capital de la Galia durant l’Imperi romà, passant per gran ciutat comercial a l’Edat Mitja, per després acaparar el monopoli de la seda, a partir del segle XVI.

Tota aquesta prosperitat va fer augmentar el seu patrimoni arquitectònic, cosa que va fer que els seus barris més antics fossin declarats Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO.

A més del seu bonic centre històric, la ciutat està banyada pels rius Ródano i Saona, i té una de les millors gastronomies del país amb plats com la cervelle de canut, la quenelle i els bugnes.

Basilique Notre-Dame de Fourvière

Pujar al funicular fins a la Basílica Notre-Dame de Fourvière, construïda entre 1872 i 1896 sobre un turó del barri de Fourvière és una de les atraccions de Lyon.

Aquests església en la que es barregen els estils romànic, gòtic i bizantí, impressiona per la seva ubicació que li permet ser vista des de tots els punts de la ciutat i per la seva façana amb quatre torres principals  i un campanar, coronat per una estàtua daurada de la Verge Maria.

Val la pena entrar a l’interior per veure els mosaics bizantins, vàries estàtues de personatges religiosos, columnes monumentals de marbre de Carrara, magnífiques vidrieres i la cripta dedicada a Sant Josep.

Després de la visita es pot gaudir de les fantàstiques vistes.

Horari de visita: tots los dies de 7h a 19h.

Basilique Notre-Dame de Fourvière

Vieux Lyon

El Vieux Lyon, situat al peu del turó Fourvière, tocant al riu Saona, és el barri més antic i amb més encant de Lyon. Declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, aquest barri d’arquitectura medieval i renaixentista, està dividit a la vegada per altres tres barris: Saint-Georges, Saint-Jean i Saint-Paul, que no es pot deixar de visitar. Una de les millors coses per fer en aquests barris d’acolorides façanes i botigues d’artesania, és perdre’s fins a trobar els seus racons amb més encant com els traboules, uns paisatges que permeten passar d’un carrer a un altre a través de bonics patis interiors, entre els més famosos hi ha el Tour Rose, tot i que n’hi ha més de 500 en tota la ciutat.

Altres llocs destacats d’aquesta zona és la Rue de Saint-Jean, la Place Benoît-Crépu, l’Església de Saint-Georges i l’Església de Saint-Paul.

També cal provar les especialitats gastronòmiques d’aquest barri, com la son la sopa de ceba i la quenelle en un bouchon, tot i que en aquesta zona aquests restaurants tradicionals són més turístics que en altres barris de Lyon, alguns recomanats on menjar-hi són el Bouchon Les Lyonnais i el Bouchon Rouge.

Vieux Lyon

Théâtre Gal-Romà

Dels anys en que aquesta ciutat va ser capital de la Galia i era reconeguda com Lugdunum pels romans, es conseerven alguns monuments importants per visitar com són el Teatre Romà i l’Odèon. 

Construït fa més de 2.000 anys, al turó de Fourvière, el Teatre Romà amb capacitat per a 10.000 persones que manté la seva graderia, s’ha restaurat per acollir espectacles culturals durant l’estiu. Mentre que l’Odèon, construït a l’any 100 d.C. amb capacitat per a 3.000 persones, era un teatre cobert que s’utilitzava per actuacions musicals.

Per conèixer millor la història dels romans a aquesta ciutat i veure algunes peces importants com la Taula Claudiana, els Mosaics i el Calendari Coligny, es pot passar pel Museu Arqueològic Romà Lugdunum, situat just al costat.

Altres vestigis d’aquella època interessants repartits per la ciutat són les Termes Romanes (rue Farges), l’Anfiteatre de les Tres Galies, un Mausoleu (Place Wernert) i l’Église de Saint Irenaeus, que té una cripta amb les restes dels primers màrtirs cristians.

Horaris del Teatre i l’Odèon: tots els dies de 7h a 19h. D’abril a setembre tanca ales 21h.

Horari del Museu Arqueològic: de dimarts a divendres d’11h a 18h; dissabtes i diumenges de 10 a 18h

Théâtre Gal-Romà

Notre-Dame de Lyon

La Catedral de Saint-Jean-Baptiste va ser construïda entre 1180 i 1480, al costat del riu Saona, és el temple religiós més importat de Lyon. En la seva arquitectura es pot apreciar la transició de l’estil romànic al gòtic, a més la seva façana va ser realitzada amb pedra d’antics monuments romans com el Fòrum. Tot i que la verdadera joia és el rellotge astronòmic del segle XVI que es troba a l’interior, en el que també destaquen la sorprenent capell dels Borbons i les magnífiques vidrieres de colors.

Horari de vista: de dilluns a dissabte de 8h a 12 h i de 14h a 19:30h; diumenges de 8h a 19h.

Notre-Dame Siant-Jean-Baptiste

Murals de Lyon

Hi ha més de 150 murals que es troben repartits per la ciutat, a les façanes d’edificis. Aquests obres d’art de carrer pintades que poc tenen a veure amb els típics graffitis, expliquen històries de la ciutat, dels seus personatges més cèlebres i d’escenes quotidianes de la vida diària.

Entre els més famosos hi ha l’impressionant Mur de Canuts de més de 1.200 m2, Le Mur de Cinéma, La Bibliothèque de la Cité i el Mur des Lyonnais, un mural amb 30 persones importants de la història d ela ciutat com els germans Lumière i l’aviador Antoine de Saint-Exupéry, autor de la popular obra El petit Príncep.

Mur des Canuts

Museus de Lyon

Entre els museus més interessants es troben:

  • Institut Lumière: situat a l’antiga casa de la família dels germans Lumière, compta amb la rèplica del cinematògraf que van inventar al 1895 i que va projectar la primera sessió de cinema a través d’imatges en moviment.
  • Museu de les Belles Arts: Aquest museu alberga una de les col·leccions més valuoses del país amb peces de l’Antic Egipte i pintures de mestres com Picasso i Van Gogh.
  • Museu Gadagne: situat en un preciós palau renaixentista està format pel Museu d’Història de Lyon i el Museu de Marionetes del Món.
  • Museu de les Confluències: ubicat a l’interior d’un edifici de vidre i acer, és un passeig per la història natural i la humanitat.

Abans de comprar l’entrada a aquests museus, és recomanable comprovar si surt a compte comprar la Lyon Card que inclou l’entrada a tots ells, tours guiats i el transport a l’aeroport. Per més informació, consultar la pàgina Lyon City Card.

Els museus acostumen a obrir de dimecres a diumenge de 10 h a 18h.

Museu de les Confluències

Place Bellecour

Un altre dels llocs més bonics i animats de Lyon és la Place Bellecour, la plaça de vianants més gran d’Europa amb els seus 62.000 m2. A més és el quilòmetre zero de la ciutat i d’ella surten diversos dels carrers comercials més importants com la Rue Victor Hugo, la Rue de la République i la Rue du Président Édouard Herriot. Entre aquests llocs més importants destaquen les estàtues de Lluís XIV, conegut com el rei Sol i de l’Antoine de Saint-Exupéry, autor del Petit Príncep i natiu de Lyon. A l’hivern es munta una pista de patinatge i una gran sínia.

Place Bellecour de nit

Opéra National de Lyon

L’Òpera Nacional, inaugurada al 1831 i que combina de forma harmoniosa l’estil clàssic amb el modern, és un dels edificis més bonics per veure de Lyon. Redissenyat entre 1985 i 1993 pel reputat arquitecte Jean Nouvel, aquest va decidir mantenir la façana neoclàssica d’aquest espectacular edifici, afegint-hi un sostre voltat de vidre i metall.

Opéra National de Lyon

Place des Terreaux

La place des Tarreaux, situada al barri de Presqu’île és una bonica plaça per a vianants, rodejada de terrasses de cafeteries i bars, està flanquejada per l’imponent Hôtel de Ville de 1651 i el Palau de Belles Arts, i al centre hi ha una preciosa font construïda per l’escultor Bartholdi, famós per realitzar l’Estàtua de la Llibertat de New York.

El millor moment per visitar aquesta plaça és per la nit, quan els 69 dolls d’aigua del terra i la il·luminació creen un ambient màgic.

Place des Terreaux

PÉROUGES

Aquesta ciutat medieval és un dels pobles més bonics de França. Els carrers empedrats i les cases de pedra amb els seus detalls de fusta, les plantes i les flors que decoren les façanes, etc.

Pérouges

Bretanya

Publicat el per
Respon

Durant el viatge també es pot fer una escapada a la regió veïna de Normandia.

Continguts:

HISTÒRIA DE BRETANYA

La història de Bretanya comença amb un poblament que es remunta a la prehistòria, des de fa 7000 anys. El període neolític, que comença a aquestes regions al voltant del 5000 a.C. En el curs de la seva protohistòria, que comença cap a la meitat del tercer mil·lenni a.C., el subsòl ric en estany va permetre el sorgiment d’una indústria que va produir objectes de bronze, així com també circuïts comercials d’exportació cap a altres parts d’Europa.

Durant els segles A.C. va està habitada per cinc pobles gals abans de que aquests territoris fossin conquerits per Juli Cèsar al 57 a.C., i després progressivament romanitzats. La regió, part de la Gàl·lia, va quedar sota l’administració de la província de Gallia Lugdunensis amb capital a Lugdunum, essent cada un dels cinc pobles agrupats en les civitates romanes de Carhaix, Alet,​ Rennes, Vannes i Nantes.

Després la reforma territorial de Dioclecià, aquestes civitates van ser incloses a la diòcesis de Tréveris, província de Lugdunensis tertia, amb capital a Tours. La difusió del cristianisme, iniciada a partir del segle iii a la civitas de Nantes era, cap al segle v, limitada fora de les ciutats, però cada una de les civitates comptava amb un bisbe propi, la seu bisbal (o metròpolis) estava a la capital provincial, Tours.

Formant part de la Armòrica durant el període gal-romà, va veure el desenvolupament de un important comerç marítim en els ports de Nantes, Vannes i Alet, així com plantes de sal al llarg de les seves costes. Quan el poder romà va conèixer les crisis dels segles iii al v, els primers bretons insulars van ser cridats pel poder imperial per ajudar a protegir el seu territori. Des del segle iv,​ soldats procedents de la Britània romana ja havien estat transferits a la Gal·lia, particularment a l’any 383 amb l’expedició del usurpador Magno Clemente Máximo. Aquest episodi històric va ser més tard interpretat en la llegenda de Conan Meriadec, contada per Godofredo de Monmouth al segle xii. Va donar així el començament d’un moviment migratori que va continuar fins al segle vi, fugint de les illes britàniques envaïdes pels anglosaxons i va donar el naixemento a varis regnes a la península: la Cornualles (Kerne) formada pels Cornovii originaris de la Cornualles britànica (Kernow) i Domnonia formada pels Dumnonii originaris de Devon; la Domnonia s’estenia al nord d’Armòrica, entre Dol i l’illa de Ouessant. Llavors, els visigots s’havien instal·lat a les regions meridionals de Gal·lia, al sud del riu Loira. Part d’Armòrica va formar part del regne romà de Siagri, fins al seu sotmetiment francs de Clovodeu al 486.

Per a prevenir les incursions bretones, el veí regne dels francs va crear una marca de Bretanya incorporant el comtat de Rennes i el de Nantes. Els merovingis i després els carolingis van intentar des del segle vi al viii integrar aquesta regió al regne franc, amb un èxit limitat i efímer.

La unitat de la regió sota la forma de regne de Bretanya es va fer al 851 amb el rei Erispoe, fill de Nominoë, però no perdurà degut a les disputes de successió i incursions dels víkings. Des de 939, un ducat de Bretanya va donar lloc a las fronteres quasi definitives, administrades pels ducs de cases bretones de 939 a 1166, abans de que caigués a la esfera d’influència dels Plantagenet i els Capets. La Guerra de Successió de Bretanya va veure enfrontar-se des de 1341 fins el 1364, en el context de la Guerra dels Cent Anys, diferents faccions que van lluitar per apropiar-se del ducat. Un poder autònom va sorgir durant els segles xiv i xv, cosa que va conduir a una política d’independència vis-à-vis del regne de França però que finalment resultà en la unió de Bretanya a França al 1532.

La província bretona integrada al regne francès va conservar una relativa autonomia, beneficiant-se de les seves pròpies institucions. Després d’un període de fort creixement econòmic i demogràfic en els segles xvi i xvii gràcies a la nova pau, Bretanya va conèixer més temps difícils des de finals del segle xvii fins a la Revolució Francesa en 1789. La província va ser dissolta al 1790 i el seu territori dividit entre els cinc departaments de Côtes-du-Nord, Finistère, Ille-et-Vilaine, Loire-inférieure i Morbihan.

Durant «el llarg segle xix» (1789-1914), marca per una modernització de l’agricultura i per una explosió demogràfica, una migració a la resto de França es va desenvolupar. Terra llavors considerada conservadora, no obstant, va veure el desenvolupament  de moviments obrers importants en ciutats como Brest, Lorient o Saint-Nazaire. La Primera Guerra Mundial va constituir un punt d’inflexió pels bretons, que van descobrir llavors altres formes de vida que alguns buscaran integrar de mica en  mica. La qüestió del lloc de l’idioma bretó i les tradicions de la regió es converteixen en l’element central d’un moviment polític bretó que va començar a sorgir al mateix temps. Un llarg procés de modernització s’estén des de la dècada de 1920 fins la de 1970, juntament amb un moviment de reafirmació cultural.

RENNES

La capital de Bretanya és un punt ideal per començar a descobrir la regió i la cultura bretona de la que se senten orgullosos. Al casc històric hi ha animades terrasses, cases d’entramat de fusta, la porta de les antigues muralles i la Catedral de Saint-Pierre. El contrast l’aporten el Palau del Comerç, l’Òpera o el Parlament. A la façana d’aquest últim a l’estiu s’hi projecten al·lucinants imatges que no es poden perdre.

Porte Modelaise

Porte Modelaise

La imponent Porta Mordelesa (Porte Mordelaise) és la única de les quatre portes de l’antic sistema emmurallat de Rennes que es conserva avui en dia. Ocupa aquest emplaçament des del segle III, tot i que l’estructura actual és del segle XV. Era la porta principal d’accés a la ciutat i se la coneixia com la Porta Reial perquè els ducs de Bretanya havien de jurar davant d’aquesta entrada. A l’any 2020 es van reformar per tal de recupera una millor imatge.

Notre-Dame Saint-Pierre

Notre-Dame Saint-Pierre

Aquesta emblemàtica església gòtica va ser erigida al segle XII, tot i que va ser ampliament remodelada degut a l’enderroc de gran part de la seva estructura l’any 1490, per això conté elements de diferents estils arquitectòrincs, incloso les dues torres de la façana principal, d’estil neoclàssic. La catedral va passar per multitud de vicissituds fins que va ser finalment concluida al 1845. Tot i això la aciaga catedral va tornar a patir danys greus durant la II Guerra Mundial.

Interior de la Notre-Dame Saint-Pierre

Ajuntament de Rennes

L’elegant Ajuntament de Rennes està catalogat com Edifici Històric i ocupa un lloc preferencial a la plaça més important de la ciutat. va ser construït a la primera meitat del segle XVIII, després de l’incendi de l’anterior consitori, i posteriorment reformat al segle XX. Està compost per dos senyorials construccions: una d’elles alberga el Saló de la Fama i a l’altra es pot visitar una sala en memòria dels caiguts a les guerres mundials, la d’Argel i la d’Indoxina.

Ajuntament de Rennes

Parlament de Bretanya

Aquest palau és l’edifici més important de Rennes, i des de la seva construcció al 1655 ha estat testimoni de molts esdeveniments rellevants de la ciutat. al 1994, després d’unes brutals revoltes per part dels pescadors a causa del desplom del preu del peix, el complexe va ser cremat, i va haver-se de reconstruir. En la reconstrucció no s’escatimà en despeses i s’utilitzaren els millors materials per lluir esplendorós de nou. Es pot visitar l’interior i contemplar les seves meravelloses sales. La visita lliure és gratuïta.

A l’estiu s’hi fa un espectacle de llums que origina una vista completament diferent. Lumières sur le Parlament tracta d’un espectacle de llums projectat sobre la façana del Parlament bretó.

Horari: Juliol (23:00-24:00) i agost (22:30-23:30).

Parlament de Bretanya
Parlament de Bretanya il·luminat

Opéra de Rennes

Tot i ser la casa d’òpera més petita de França, presumeix d’oferir una programació a l’altura de les sales més importants. Va ser construïda al 1836 i dissenyada en estil italià, seguint la moda de l’època, per això no va agradar inicialment als habitants de Rennes, però amb el temps s’ha convertit en motiu d’orgull.

Es pot fer una visita guiada (5€).

Òpera de Rennes

Palais du Commerce

Aquest majestuós palau va ser originalment la seu de l’antic mercat de valors de Rennes i l’oficina de Correus, però no van ser les úniques funcions, que que des de la seva construcció a finals del segle XIX ha albergat a l’antiga biblioteca municipal, l’Escola de les Belles Arts i altres organismes oficials. Des del 2018, sota el pretensiós nom de “El Renaixement”, està liderant un projecte per a recuperar la grandesa de l’edifici. S’espera que les obres s’acabin al 2025.

Palais du Commerce

Cases típiques d’entramat de fusta

El centre històric té 246 cases típiques amb entramat de fusta. El curiós és que no sempre van tenir les vigues a la vista, antigament es cobrien les façanes amb guix o argamassa per simular se de pedra, però gran part d’aquestes acolorides construccions s’han rehabilitat i s’han convertit en símbol de la ciutat.

La millor forma per observar-les és perdre’s pels carrers estrets del centre i descobrir aquestes centenàries joies, recomanables les pintoresques places de Sainte-Anne i Champ Jacket.

Cases amb entramat de fusta de Rennes

Parc Thabor

Aquest petit oasi de vegetació es troba a pocs minuts caminant des del centre de la ciutat. les seves 10 hectàries alberga jardins (inclòs un jardí botànic), escultures d’estil clàssic, flors de tot el món, cascades i zones fantàstiques d’abres, també disposa d’una cafeteria amb terrassa. Esl diumenges de maig, juny i setembre celebren al quiosc espectacles gratuïts a partir de les 15 hores.

Horari: Estiu, 7:30-20:30h / Hivern: 7:30-18:30h.

Parc Thabor

Marche des Lices

És le mercat de productes frescos de Rennes i presumeix de ser el segon més gran de Francça, tots els dissabtes reuneix a més de 300 venedors locals que a viva veu ofereixen els millors productes de proximitat, fruites, peix, viandes i altres. Un lloc ideal, tant per conèixer de primera mà la vida quotidiana de la ciutat, com per comprar productes de proximitat.

Marché des Lices

Basilique Saint-Saveur

La Basilique de Saint-Sauveur (Sant Salvador) és coneguda també com la Nostra Senyora dels Miracles i les Virtuds, pels suposats miracles que se li atribueixen. Degut a tot això, gaudeix de gran fervor per part dels feligresos de Rennes. Al 2020 es va restaurar.

Basilique Saint-Saveur

Museu de les Belles Arts

La Bretanya es caracterítza per una regió amb moltes pluges, i un bon pla per aquests dies és apropar-se al Museu de Belles Arts. Té una interessant col·lecció i l’accés és gratuït.

Horari: dimarts-divendres de 10:00-17:00h / dissabtes i diumenges de 10:00-18:00h.

Museu de les Belles Arts

Les Champs Libres

Aquest avantguardista centre cultural aglutina el Museu de Bretanya, la Biblioteca de Rennes i l’Espai de les Ciències.

De tots ells, el més interessant és aquest últim, que conté diferents àrees i resulta especialemtn atractiu per veure’l amb infants, ja que disposa d’espais interactius molt divertits.

El Museu de Bretanya fa un repàs de la seva història a través d’objectes més o menys curiosos.

A la última planta de la Biblioteca de sis plantes, hi ha unes cristaleres amb molt bones vistes.

Horari: Dimarts-divendres de 12:00-19:00, dissabtes i diumenges de 14:00-19:00.

Les Champs Libres

Palais Saint-Georges

A escassos metres del Parc de Thabor, hi ha aquest palau del segle XVII i els seus bonics jardins. Va ser construït a l’emplaçament d’una antiga abadia, d’on pren el nom. Durant la Revolució Francesa es va utilitzar com a caserna general i els últims anys s’ha habilitat per acollir diferents serveis municipals. Per la nit s’il·lumina la façana.

Palais Saint-Georges

VITRÉ

Viatjar a Brertanya és sinònim de pobles medievals i espectaculars castells, com el de Vitré. El casc medieval amaga una imponent fortalesa del segle XII en excel·lent estat de conservació. Però la seva imponent figura no aconsegueix eclipsar els carrers empedrats, que alegren la vista al vistant amb centenàries cases d’entremat de fusta. En algunes d’elles, sobretot al llarg de la Rue de la Poteire, hi ha coquetes botigues amb productes regionals i alguns tallers d’artesants.

Fortalesa de Vitré

FOUGÈRES

En aquest petit poble es troba el castell més gran de tota la Bretanya, amb dues hectàries. Les paraules queden curtes per descriure aquest majestuós fortí construït entre el segles XII al XV. En la interessant visita amb audiogia es pot ascendir a les muralles i algunes de les majestuoses torres de defensa. En algunes sales ofereixen vídeos explicatius i es poden veure armes medievals. També es pot visitar les restes del castell medieval del segle XI.

Fougères
Fougères

MONT SAINT-MICHEL

El que avui coneixem com Mont Saint Michel es va anomenar en temps dels celtes Mont Tombe i es creu que va ser en aquella època quan va ser utilitzat com a lloc de culte. Segons el mite, l’Arcàngel Sant Gabriel va aparèixer l’any 708 a Aubert, bisbe de Avranches, i va li va encarrega la construcció d’un santuari en el que a partir d’aquest moment seria Mont Saint Michel. La llegenda diu també que aquell mont havia estat rodejat pel bosc de Scissy fins a març del 709, any en que un tsunami l’hauria destrossat tot i va passar a convertir-se el Mont Saint Michel en una illa. El que sí se sap amb certesa és que corria el Segle X quan els monjos benedictins es van instal·lar a Mont Saint Michel, consolidant-lo ja com important lloc de pelegrinatge. A Mitjants del segle XI es va finalitzar una primera fase de l’abadia sobre les roques i ja formava un petit poble als seus peus.

Amb els segles arribaria la seva fortificació i es convertiria en un símbol de la resistència francesa, doncs va ser assetjada pels anglesos durant la Guerra dels Cent Anys. No obstant, amb la Reforma Protestant, va acabar convertint-se en presó, així va ser fins al 1863, any en que va ser clausurada, poc després, al 1874, l’abadia de Mont Saint Michel va ser declarada Monument Històric i es va sotmetre a un llarg procés de restauració. A principis del segle XX alguns monjos van tornar a instal·lar-se i en els nostres dies encara hi ha uns pocs vivien de forma permanent.

Des de 1979 el Mont Saint Michel i la seva badia formen part del Patrimoni de la Humanitat.

Mont Saint-Michel

Una pregunta que potser es fa el visitant és, que és Mont Saint Michel exactament?, doncs és obvi que es tracta d’un mont rocós, aquest petit mont està rodejat d’aigua del mar per un costat i terra per l’altre, encara que ocasionalment queda cobert per la marea completament i es transforma en una illa. Les terres de la badia que rodegen el mont són completament planes i no hi ha edificacions ni accidents geogràfics notables al seu voltant, pel que Mont Saint Michel destaca des de molt lluny a l’horitzó. I el seu interior? El mont està coronat per l’Abadia del Mont Saint Michel i als peus d’aquesta hi ha un petit poblat amb un carrer principal i uns pocs carrerons.

Carrers Mont Saint-Michel

Al poble hi ha 5 hotels, quasi una desena de bars o restaurants, nombroses botigues de souvenirs o artesanies i alguna petit museu. Tot el poble i les seves muralles poden visitar-se sense cost. En total, poc més de 40 persones viuen allí de forma permanent, essent una quarta part d’ells monjos i monges. Paradoxalment, en un dia de temporada alta fins a 20.000 turistes poden passar per Mont Saint Michel.

Mont Saint-Michel

Més enllà de la zona emmurallada hi ha una zona destinada al turisme anomenada “La Caserne” on es troba el gegantesc aparcament, els grans hotels, el centre de visitants, restaurants, botigues, etc. Aquesta zona és on cal deixar el vehicle per agafar les llançadores gratuïtes si s’està de pas o on hi ha els allotjaments. La Caserne es troba a 2,5 km del mont (30 minuts caminant o menys de 10 minuts en bus).

Per a fer una visita bàsica al Mont Saint Michel cal prendre’s un mínim de 3 hores, tot i que això dependrà de la temporada, el pàrquing es troba a 2,5 km i des d’allí, un bus porta als visitants fins al davant mateix de la muralla de forma gratuïta. Des d’aquest punt, o inclús allunyant-se una mica es poden fer panoràmiques de Mont Saint Michel. Per la nit s’il·lumina l’abadia. Després la millor opció és caminar pel seu carrer principal fins a la porta de l’abadia o pujar per la muralla vorejant-la per fora, és una opció més dificultosa i més cansada, pel que és recomanable fer-ho de baixada.

Quan s’arriba a l’abadia, si es vol visitar cal pagar l’entrada, però val molt la pena la visita, tot i que la majoria de sales són diàfanes o inclús fredes, l’abadia impressiona des de dins tant com ho fa des de fora per les seves dimensions i l’intricat de la seva ubicació sobre les roques. És una obra d’enginyeria digna d’admirar. A més, des de la seva terrassa, el seu claustre i altres sales ens tornem a trobar amb les exquisides vistes de la badia. El recorregut se segueix fàcilment amb el fulletó en castellà que donen a l’entrada, on també hi ha explicacions de les diferents sales.

Interior de l’Església de Mont Saint-Michel
Claustre de l’Església de Mont Saint-Michel
Mont Saint-Michel

Mont Saint Michel: horaris, preus i informació pràctica

  • Ubicació: Le Mont-Saint-Michel, Baixa Normandia, França
  • Com arribar al Mont Sain Michel:
    • Vehicle propi/lloguer. L’accés està al peu del mont està restringit. L’opció majoritària és deixar el vehicle al gran aparcament de pagament situat a 2,5 km al sud, a “La Caserne”, i des d’allí agafar el bus-llançadora gratuït (10 minuts) fins al Mont Saint Michel o seguir a peu (50 minuts).
    • Tren. L’estació més propera està a Pontorson (a 9 km), arriben trens des de París. Des de l’estació de trens hi ha un bus-llançadora (3€ trajecte) fins a la zona de “La Caserne”, des d’aquí amb el bus-llançadora (gratuït) o a peu.
  • Horaris del Mont Saint Michel:
    • Aparcament: tot l’any 24h.
    • Abadia:
      • Tancat: 1 de gener, 1 de maig i 25 desembre.
      • De l’1 de maig al 31 d’agost: de 9:00h a 19:00h.
      • De l’1 de setembre al 30 d’abril: 09:30h a 18:00h.
      • Últimes admissions 1 hora abans del tancament.
  • Preus del Mont Saint Michel:
  • Webs oficials: Oficina de Turisme Mont Saint Michel | Centre d’Informació Turística

COMBOURG

El principal atractiu d’aquest petit poble és el seu castell, catalogat com a Monument Nacional i construït al segle XII. Als carrers de la localitat també es poden veure algunes cases típiques bretones i un llac des del qual s’obtenen magnífiques panoràmiques del pobles i del castell.

Combourg

SAINT-MALO

Saint-Malo és una de les ciutats més boniques de Bretanya, amb platges, animats carrers i un recinte emmurallat amb imponents torres defensives. Es poden veure els principals llocs d’interès en una sola jornada, però indubtablement es gaudeix més de tots els seus encancs si es pernocte al menys una nit. A més, per organitzar-se millor cal saber que a alguns llocs d’interès només s’hi pot accedir amb marea baixa.

Muralles de Saint-Malo

Saint-Malo posseeix un impressionant sistema defensiu que va començar a construir-se al segle XII, però es va anar ampliant durant els segles posteriors. Passejar per les muralles és la millor manera d’ubicar-se i retrocedir fins als temps dels corsaris. De fet, ens podem fer una fotografia amb el mismíssim Surcouf, el rei dels corsaris, que compta amb una estàtua a la Torre Bidouane. Aquesta última és una de les més imponents i millor conservades de Saint-Malo, però no la única. A llarg desl seus quasi dos quilòmetres es pot trobar amb diversos bastions i torres defensives. A més, des de dalt de les seves muralles hi ha exel·lents vistes d’alttres llocs emblemàtics i les platges de Saint-Malo.

Muralles de Saint-Malo

Mole des Noires

Una de les imatges més típiques de Saint-Malo és la del Far de Mole des Noires, situat al final del trencaoles que protegeix el port de la ciutat. Es pot apreciar des de dalt de les muralles, però és recomanable fer un passeig fins al final de la dàrsena.

Mole des Noires

Platges de Saint-Malo

La costa de Bretanya és una zona habitual d’estiuejants, atrets per la bellesa dels seus paisatges i les seves platges. Saint-Malo compta amb diversos atractius arenals. El primer atractiu és la Platja de Sillon, tot i que una mica allunyada del centre històric. Però tocant a les muralles hi ha la Platja de Bon Secours, amb bones vistes de la ciutat i la Illa de Bé. Amb marea alta no hi ha molt d’espai, però quan baixa es converteix en una platja molt gran i inclús es forma una piscina natural.

Platja de Bon Secours

Casc Antic

El centre històric de Saint-Malo va ser totalment reconstruït després de la II Guerra Mundial, i es que, sota l’ampara de les seves muralles, es van proveir soldats alemanys i només van aconseguir alliberar la ciutat amb continus bombardejos que van destruir el 70% dels edificis. No obstant això, han aconseguit recuperar la bellesa dels seus carrers, amb racon realment bells i bulliciosos carrers plens de cafeteries, terrasses i botigues de tot tipus. De fet, és probablement la ciutat més animada de la Bretanya.

El casc antic de Saint-Malo té sis portes d’accés, però n’hi ha dues que criden l’atenció per les seves dimensions. Una és La Porte de Saint Vicent, és imponent i dóna accés al port esportiu, està decorada amb dos escuts gegants de Bretanya i de la pròpia ciutat de Saint-Malo.

Porte de Saint Vicent

Igual que la porta de Saint Vicent, la Grand Porte va aguantar estoicament l’intens bombardeig de la II Guerra Mundial. Tampoc és d’estrenyar per la seva mida descomunal. Avui en dia passa més desparcebuda per la seva ubicació lateral, antigament era la porta principal de la ciutat.

Le Grand Porte

Notre-Dame Saint-Vicent

La catedral gòtica de Saint-Vicent ha regentat la vida dels habitants de Saint-Malo des del cor del casc antic fins al segle XII. Posteriorment, es van realitzar nombroses reformes i ampliacions fins al segle XVII. No obstant, degut als danys ocasionats durant la II Guerra Mundial, la major part de l’edifici va ser restaurat i fins al 1978 no va ser oberta de nou al públic.

Notre-Dame Saint-Vicent

Château de Saint-Malo

Aquesta enorme fortalesa va ser erigida entre els segles XV i XVII pels ducs de Bretanya per a protegir-se de les constants revoltes que hi havia a la ciutat. Una de les torres principals és la coneguda com Quic-en-Grogne, on la duquessa va ordenar posar una amenaçant inscripció: “Qui gemega serà perquè és el meu desig”. Avui en dia alberga l’Ajuntament i el Museu d’Història de Saint-Malo.

Château de Saint-Malo

Île de Grand Be

Aquesta petita illa davant de Saint-Malo està dominada per un antic fort defensiu. Allí mateix, mirant al mar, hi ha també enterrat el famós poeta François-René de Chateaubriand, precursos del romanticisme francès. L’accés a la illa es fa a través d’una passarel·la de formigó només amb la marea baixa. Per tant, cal verificar abans d’accedir, les marees i afegir-hi 1,5 hores abans i després, d’aquesta manera es tenen 3 hores per poder visitar la illa.

Île de Gran Be
Tomba de François-René de Cateaubriand

Fort Nacional

Igual que la Illa de Grand Be, el fort Nacional només és accessible amb marea baixa. Va ser aixecat al 1689 sobre l’illot de Islet per protegir encara més la ciutat de constants atacs dels propis ciutadans bretons. És de titularitat privada i obre als períodes de de vacances i a l’estiu.  Davant de qualsevol dubte, només cal mirar la bandera, si esta isada vol dir que és obert al públic.

Durant l’ocupació alemanya a la II Guerra Mundial, el fort va ser utilitzat com presidi.

Fort Nacional

Fragata Corsària “Etoile du Roy”

Aquest vaixell anclat al port esportiu de Saint-Malo és una fidel reproducció d’un vaixell corsari de l’època, va seer realitzada per una pel·lícula prenent de referència una fragata anglesa de 1754. Mesura 47 metres d’eslora i tenia una capacitat per a 240 persones. Tot i no ser original, resulta interessant.

La visita del vaixell costa 6 € (infants 3€).

Etoile du Roy

Saint Servan i la Torre Solidor

El barri de Saint-Servan, situat a 1,5 km del centre històric de Saint-Malo alberga les ruïnes d’un antic assemptament romà, a més es pot visitar el Memorial 39-45 dedicat a la II Guerra Mundial i el Fort de Alet, construït al segle XVIII i que va servir de defensa a les tropes alemanyes.

I per últim, l’antiga Torre Solidor, en realitat és tracta de tres torres intercomunicades i que van ser aixecades al segle XIV per protegir la badia de Saint-Malo, avui en dia és un museu amb molts objectes, mapes i diversos ensers marins.

Torre Solidor

DINAN

Dinan és una de les localitats més populars de la Bretanya i no és d’extranyar, ja que es podria dir que reuneix tots els atractius que es poden veure al típics pobles d’aquesta regió: un sistema emmurallat medieval en excel·lent estat de conservació culminat amb un impressionant castell, bucòlics carrers amb cases d’entramat de fusta, al·lucinants miradors i un emplaçament al costat del riu. 

Centre de Dinan

Château de Dinan

Aquest principal bastió defensiu de la ciutat va ser declarat Monument històric nacional al 1886, i formava part de tot el recinte emmurallat de Dinan. L’edifici principal del Castell és el Torreó de la Duchesse Anne, deu el seu nom al seu marit, Joan IV i duc de Bretanya, que va manar construir la torre al 1384. Tot i els seus més de 700 anys, s’alça majestuasament i conserva un excelent estat.

Horari: De maig a setembre,  10:30-19:00. Resta de l’any: 13:30-18:30

Preu: 7,50€ (3,50€ reduïda). Nens gratis.

Château de Dinan

Remparts de Dinan (Muralles de Dinan)

Les inexpugnables muralles de Dinan va ser erigides pels ducs de Bretanya entre els segles XIII i XV i constitueixen el millor sistema emmurallat que conserva en l’actualitat a Bretanya. Té una longitud de 2.60 metres i una altura de quasi 10 metres en alguns punts. A més, van aprofitar l’escarpada orografía del terreny i la barrera natural del riu La Rance per fer més efectiva la defensa de la ciutat. Es por recorrer de manera gratuita per la part superior de les muralles, passant per diferents de les 14 torres, mentre es contemplen les excepcionals vistes de l’entorn.

Muralles de Dinan

Église Saint-Malo de Dinan

Aquesta església d’estil gòtic flamíger es va comença a construir al 1490, d’aquesta época gloriosa es conserva el capçal i el creure, posteriorment, es va anar ampliant i reformant, pel que presenta elements d’estil renaixentista. Durant la Revolució Francesa, va allotjar un mercat de moresc, diferents tipus d’espectacles i inclús va funcionar com una caserna.

Église Saint-Malo de Dinan

Torre del Rellotge

Aquesta céntrica torre construida al segle XV pel duc de Bretanya va servir com a punt de vigilancia des dels seus 42 metres d’altura. Posteriorment, al 1506, la duquesa Anna de Bretanya va manar construir un rellotge que ha regit les vides dels habitants durant més de 500 anys.

Des de dalt de la torre s’obtenen unes bones vistes del casc antic de Dinan.

A escasos metres es troba la Maison de La Harpe, que alberga un petit museu del citat instrument, data de 1559, i originalment estaba emplaçada a la localitat de Lanvollon, però davant de la possibilitat de que fós demolida, va ser desmontada al 1933 i traslladada pedra a pedra.

Horari: D’abril a setembre: de dimarts a diumenge, de 13:30-19:30. Dilluns tancat.

Preu: 4€ (reduïda, 3,50€).

Torre del Rellotge i la Maison de La Harpe a la dreta

Basilique Saint-Saveur

Les primeres pedres de la basílica de Saint-Saveur van ser col·locades al segle XII, segons l’estil romànic de l’època, no obstant, degut a successives reconstruccions i el colapse del campanar al segle XV, una gran part del temple posseeix un estil gòtic. Durant la Revolució Francesa va ser utiltitzadea com a Temple de la Raó i inclús com a graner, abans de tornar-li un ús religiós al 1808. Posseeix una sòbria decoració interior, entre les que destaquen les acolorides vidrieres.

Basilique Saint-Saveur

Rue de l’Apport

Aquest és un carrer imprscindible per passejar per observar les seves innumerables cases típiques de fusta. Està molt a prop del carrer de la Torre del Rellotge i a  pocs metres hi ha les famoses Place de Merciers i Place Cordeliers, són a continuación una de l’altra i, a més de les cases típiques, hi ha restaurants, bars, pastisseries i creperies, amb les seves delicioses crêpes, amb les seves variants dolces i salades.

Rue de l’Apport

Rue de Jerzual i Rue du Petit Fort

A pesar de la dura competencia, el carrer Jerzual és la que presumeix de més cases d’entramat de fusta de tota la ciutat, és un carrer empedrat de descendeix des del centre neuràlgic de Dinan fins al port fluvial del riu La Rance. A ambdós costat se succeeixen cases típiques bretones que albergeun tallers artesanals i botigues de productes típics. La més famosa de totes és la coneguda com Casa del Governador.

A partir de la Porte de Jerzual el carrer canvia de nom i es denomina Rue du Petit Fort. Auesta porta va ser construida al segle XIV i va ser dins al segle XVIII el principal accés al casc antic des del port fluvial de la ciutat. La porta està escoltada per dues torres i passa per sota de les muralles de la ciutat. Durant segle va ser la principal via de comunicación pels artesants de la ciutat que transportaven llana, cuir, cereals i altres mercaderies.

Rue de Jerzual
Porte de Jerzual

FORT LA LATTE

Aquesta remota fortificació està en un estat magnífic de conservació, i el seu emplaçament davant del mar fa una estampa molt bonica.

Per arribar-hi cal caminar per un sender durant 10 minuts des de l’aparcament. El fort es pot veure en tan sols mitja hora.

Horaris: Juliol i agost de 10:30 a 19:00h.

Preus: Adults 6,60€ (infants 4,40€).

web oficial

Fort la Latte

CAP FRÉHEL (PLEVENON)

A escasos 4 km del Fort La Latte es troba aquest cap amb impagables vistes a l’oceà Atlàntic i vertiginosos penyasegats de més de 70 metres d’altura. És un espai protegit per la seva biodiversitat de flora i fauna.

Cap Fréhel

ABBAYE BEAUPORT

Els vetustos murs i florits jardins de l’Abadia de Beauport conserven un irresistible atractiu, encara és un lloc poc freqüentat pel turismo, cosa que fa més interessant la visita. Va ser erigida l’any 1202 i va arribar a convertir-se en una pròspera comunitat religiosa fins a la seva desaparició després de la Revolució Francesa. Posteriorment, va ser reconeguda com a monument nacional i a finals del segle XX es va fer una intensa restauració.

Abbaye Beauport

CASTEL MEUR (PLOUGRESCANT)

Arribar a aquest curiós lloc no és fácil, però l’esfoç mereix la pena. El nom de Castel Meur significa Gran Castell, recordant el carácter socarró dels bretons. En realitata, es tracta d’una petita casa de camp escanyada per dues roques i amb infinitat de llegendes recreades per la imaginació dels bretons. Per a la seva construcción, fa 150 anys, els seus propietaris van escollir una ubicació excepcional, rodejada d’illots prop del mar. Tot i que no es pot accedir a la casa, si que es pot fer un petit passeig pels voltants de Castel Meur.

Castel Meur

PLOMANAC’H

La costa de Ploumanac’h, al nord de la localitat de Perros-Guirec és un autèntica joia geológica, amb enormes blocs de granit de color salmó.

És aconsellable fer un passeig pel sender coster, passant pel Far de Men Ruz i deixar-se enlluernar pels seus paisatges, i per acabar també és recomanable un bany a la platja de Saint-Guirec.

Ploumanac’h

MENHIR SAINT-UZEC

Menhir Saint-Uzec

A la Bretanya hi ha una bona col·lecció de monuments megalítics i un dels més importants és el Menhir de Saint-Uzec. Té una antiguitat d’uns 4.000-7.000 anys i pesa 80 tones. Degut a la importancia per a la població local, va ser utilitzat per grabar una creu al 1674, cristianitzant el lloc i evitant el paganisme. Prop d’aquí hi ha també el Domen de Kerguntuil.

MAISON DE GARDE DES AMIETS

Aquest sugerent lloc va ser construit al 1742 amb la finalitat de protegir les costes de Bretanya i funcionar com a duana. Per això van ocultar la costrucció darrera les roques, de dal forma que no poguessin ser vistos des del mar. A ambdós costats està flanquejat per les fascinants Platge des Amiets i la Platge de Kervaliou, aquesta última amb una petita piscina natural.

Maison de Garde des Amiets

BRIGNOGAN-PLAGES

Aquesta franja litora no té la fama de la Costa de Granit Rosa, però compta amb formacions rocoses granítiques de gran bellesa. A més, al no ser tan coneguda, té l’avantatge de rebre menys turistes i disposar de platges més grans i boniques. Un dels racons d’obligada visita és el Far de Pontuval, situat en un entorn privilegieat i franquejat per captivadores platges salvatges, en una d’elles hi ha una piscina natural ideal pera als nens. Altres platges recomanables de la zona són la Plage des Chardons Bleus i la Plage du Garo.

Plage des Chardons Bleus

MENEHAM

Darrera dels titànics blocs de granit, al 1756 es va aixecar un lloc de vigilancia imposible de veure des del mar. D’aquesta manera podien avistar als contrabandistes sense ser vistos, al temps que es protegien per la barrera natural de les roques. Posteriorment, es va ampliar amb un petit destacament de soldats. L’aldea s’ha reconstruit per representar el seu modus vivendi.

Meneham

BREST

Poques ciutats van patir tant durant la II Guerra Mundial com Brest, però encara conserva una impresionant ciudadela fortificada. Degut a la seva estatègica ubicació, ha estat una localitat important des de temps de l’Imperi Romà i al llarg dels segles, va anar ampliant i reforçant-se fins a crear un bastió quasi inexpugnable, avui en dia alberga el Museu de la Marina.

Brest

PENÍNSULA DE CROZÓN

Aquesta remota zona de Bretanya és una àrea de gran valor ecològic per la seva flora i fauna. Es poden realizar passejos seguint les rutes costeres amb penyasegats de vèrtigen i descubrir històrics llocs com el Fort des Capucins, un fortí del segle XIX construit sobre un illot davant de l’oceà Atlàntic.

Hi ha la localitat de Camaret-sur-Mer, una pintoresca localitat de la península. També hi ha platges boniques com la de Pen-Hat.

Península de Crozón

LOCRONAN

Aquest poble va gaudir d’una gran importancia gràcies al comerç i a la confecció de teixits durant el segle XIX, i sembla que s’hagi quedat anclat en aquesta época, amb carrers empedrats i típiques cases de pedra que s’han convertit en hotels, botigues d’artesania i elegants cafeteries, que reben cada dia a cents de turistes.

Locronan

QUIMPER

Quimper és la ciutat més important de la Cornualles i una de les localitats més boniques de la Bretanya, tot i la dura competència que hi ha, encara no és molt coneguda. A més de conservar part del sistema emmurallat, es poden contemplar tradicionals cases d’entramat de fusta, agradables jardins, romàntics ponts decorats amb flots creuan el riu i altres atractius.

Aquesta petita ciutat medieval conserva tota l’esència de Bretanya. És cert que els llocs imprescindibles de Quimper es poden visitar en un dia, però es aconsellable passar-hi una nit per gaudir de l’ambient dels carrers per la tarda i sopar a algún dels seus animants restaurants.

Casc Antic Medieval

Quimper compta amb un casc antic (Vieux Quimper) molt ben conservat, amb infinitat de cases amb entramat de fusta, a l’igual que d’altres ciutats com Vannes o Rennes, moltes d’aquestes han estat restaurades amb la intenció d’atreure al turismo. Al llarg dels carrers del centre històric hi ha confiteries, restaurants i botigues de souvenirs. La Rue de Boucheries i la Rue de Kéréon són dos dels carrers on es poden veure més cases típiques. Altres llocs amb encant són la Place au Beurre i la Rue Elie-Freron.

Centre de Quimper

Notre-Dame Saint-Corentin

Aquesta catedral gòtica va iniciar les seves obres al segle XIII, tot i que no es va acabar definitivament fins al segle XV, no obstant, durant la Revolució Francesa va patit assetjaments i saquejos per part de les masses, però segueix essent un dels temples més bonics de França. En el seu interior destaca per les policormades vidrieres donades per les famílies adinerades de la ciutat. Durant el segle XX i XXI s’han portat a terme tasques de restauració per tornar-li l’esplendor.

Notre-Dame Saint-Corentin

Jardins de la Retraite

Aquest amagat jardí botànic ubicat a les esquenes de les muralles, és un preció racó primorosament ornamentat i organitzat en tres zones. Deu el seu nom a un seminari de les monges de la ordre de Las Dames de la Retraite, que van ocupar el solar fins al 1977. En els diferents espais separats per escalinates es pot contemplar boniques palmeres i altres plantes tropicals. I per últim, també s’han habilitat un espai dedicat a les plantes de terra com aloe vera, iuques i atzavares.

A pocs metres hi ha l’Església dels Jesuites del segle XVII.

Horari: Hivern, 9:00-17:00. Estiu, 9:00-18:00.

Entrada gratuita.

Jardins de la Retraite

Muralles de Quimper

El sistema emmurallat de Quimper va ser erigit al segle XII pels ducs de Bretanya Jean I i Jean II, i es va ampliar durant els dos segles següents fins a configurar un recinte defensiu de 1.500 metres de diàmetre. A més d’aquestes imponents muralles, la ciutat estaba fortmament defensada per una enorme fosa de 1 metres d’ample i vàries torres de defensa. D’aquestes només queda com a testimoni l’esplèndida Torre Nevet. En aquesta secció, annexa al Jardí de la Retraite, es pot accedir a la part superior de les muralles i contemplar les vistes des de dalt.

Una de les seccions més ben conservades es troba al costat del riu Odet, però a més, davant de les muralles, en aquest sector hi ha un petit jardí amb vistoeses flors, i juntament al jardi es troba el petit Museu del Departament de Bretanya, dedicat a la cultura bretona.

Muralles de Quimper
Jardí de les Muralles de Quimper

Marché de les Halles

El mercat de les Halles Saint-François és un mercat que porta quasi dos segles oferint diàriament productes de primera qualitat d’agricultores i ramaders locals, com verdures, formatges i altres viandes. A més, els dimecres també s’instal·len un llocs ambulants d’agricultors i els diumenges s’organitzar el mercat Braden, que a més de productes alimentaris, també es pot comprar roba.

Place Terre-au-Duc

Tot i que és difícil escollir un lloc dins del casc antic de Quimper, la Place Terre-au-Duc probablement s’endú la glòria. Aquesta petita i encantadora plaça amb acolorides construccions de més de 300 anys al voltant d’una Font amb motius decoratius típics de la ciutat.

Place Terre-au-Duc

Museu de Belles Arts

Aquest museu va nèixer gràcies a la labor filantrópica del Comte Jean-Marie de Silguy que va donar la seva important col·lecció d’art a la ciutat. Posteriorment el museu ha anat ampliant i el seu fons pictòric s’ha enriquit amb diverses donacions privades. Entre les seves obres destaquen treballs d’autors principalment francesos.

Museu de Belles Arts

Château de Keriolet

Aquest castell neogòtic del segle XIX, situat a la localitat de Concarneau va ser un regal d’una princesa russa, Zenaida Yusopova, al seu marit, el comte de Chaveneau. No va escatimar diners, ja que va construir un bonic palau enmig de la campinya bretona. Organitzen visites guiades pels seves luxoses sales i els jardins.

Château de Keriolet

JOSSELIN

Resulta difícil trobar tants racons encantadors en un espai tant petit, i es que, Josselin reuneix en pocs carrers de vianants cases multicolors de fusta, animads terrasses, edificis centenaris i un castell al costat del riu, el Château de Josselin, cal dir que la visita del Castell no val la pena, ja que el que s’ensenya és poca cosa i el preu és molt car, no obstant veure’l per l’exterior si.

Château de Josselin
Centre de Josselin

CARNAC

Carnac és el jaciment prehistòric més gran del món, i data dels segles V – III a.C., s’ha trobat mils de menhirs. Té un lloc d’interpreatació on es pot aprendre més sobre aquesta impresionant joia del Neolític.

Menhirs de Carnac

VANNES

Aquesta ciutat de quasi 2.000 anys d’història va arribar a ser l’antiga capital de Bretanya i té un patrimoni molt ben conservat. El seu casc històric està protegit per imponents muralles, alberga quasi 200 típiques cases bretones de fusta, té jardins molts bonics i històrics edificis.

Porta de la Presó

Aquest enorme bastió defensiu va ser aixecat al segle XIII al mateix lloc on es trobaven les muralles romanes, l’entrada té un accés per a vianants i un altre per a carros, que antigament havien de travessar un pont llevadís. Al seus peus es troben dues pintoresques cases d’entramat de fusta molt ben conserades, una d’elles alberga un bar amb una Terrassa molt animada.

Porta de la Presó

Casc Antic

Vannes pot presumir de tenir un dels centres històrics medievals millor conservats de França. Cal destacar les múltiples cases típiques amb entramats de fusta.

Casc Antic de Vannes

Remparts de Vannes (Muralles de Vannes)

Muralles de Vannes

La ciutat de Vannes sembla haver nascut per barallar-se contra assetjaments d’enemics. Des de la seva fundació pels romans al segle I han comptat amb un sistema emmurallat. A l’Edat Mitja aquesta fortaleza va ser refoçada al segle XIV i sobre tot al segle XVI, quan es van afegir els bastions. Les muralles es conserven en un bon estat i es pot pujar-hi per un petit tram a la secció de la muralla que hi ha els jardins, segons s’entra per la Porta de la Presó cal dirigir-se cap a l’esquerra i fàcilment es troben les escales per pujar-hi.

Al perímetre exterior de les muralles hi ha uns preciosos jardins adornats amb flors i bardisses molt ben cuidades, és també un lloc favorit pels seus habitants per a relaxar-se durant la tarda dels dies d’estiu. Les millors vistes del jardí són de dalt de la muralla.

Jardí de les Muralles

Place Henry IV

Aquesta plaça del centre emmurallat de Vannes és tan petita com encantadora i guarda molts dels secreta de la història de la ciutat. Al voltant dels seus 400 m2 s’ubiquen nombroses cases d’entramat de fusta, la majoria daten dels segles XV i XVI i compten amb la denominació d’edificis històrics de França.

A més, des de la plaça es veu el campanar de la Basilique de Saint-Pierre.

Place Henry IV

Notre-Dame de Sant-Pierre

Aquesta església d’estil gòtic es remonta al segle XV, tot i que anteriorment ja debía existir un campanar en aquest mateix lloc, no obstant, el campanar que s’observa actualmente es va aixecar al segle XIX, pel que la conclusió de la catedra es va demorar durant diversos segles, per això es poden percebre diferents estils arquitectònics.

Dins reposen les restes de Saint-Vicente-Ferrer, que va passar els seus últims mesos de la seva vida a Vannes.

L’entrada és lliure i gratuïta.

Interior de la Notre-Dame de Saint Pierre

Château de L’Hermine

El Castell original va ser la residencia oficial dels ducs de Bretanya entre els segles XIV i XV, no obstant, va ser derruït i al seu lloc es va construir, l’any 1785, l’edifici que es pot veure avui. Al segle XIX va ser comprat per l’Ajuntament de Vannes, funcionant des de llavors com edifici públic. Al davant té uns bonics jardins al costat del riu Garenne. La planta baixa acostuma a albergar exposicions temporals.

Château de L’Hermine

Porta de Saint-Vicent

Aquesta entrada a la ciutat emmurallada sembla estar dissenyada per impresionar al visitant. Era l’entrada principal a la ciutat, a la que s’accedia des del port. Deu el seu nom a Saint Vicent-Ferrer i data de finals del segle XVI. Antigament davant d’aquesta porta hi havia un pont. A la part superior s’exhibeix l’escut d’armes de la ciutat en granit i sobre ell, una estàtuta de Sant Vicent-Ferrer amb la mà alçada. Conta la llegenda que quan el sant baixi la mà, la ciutat quedarà engullida per les aigües.

Porta de Saint-Vicent

DéDaLe Rive Gauche

Els amants de l’art alternatiu tenen també un lloc a Vannes, s’anomena DéDaLe Rive Gauche i és un projecte cultural que promou l’art urbà. Aglutina als més creatius artistas locals, com músics i graffiters. Alguns d’ells ha estat encarregats de decorar les diferents sales del local. Té també un bar molt agradable amb una Terrassa al costat del riu freqüentat per hípsters. La seva intensa agenda inclou exposicions gràfiques, audiovisuals i concerts de múnica hip-hop.

DéDaLe Rive Gauche

ROCHEFORT-EN-TERRE

Rochefort-en-Terre és un dels pobles més bonics de França. Aquesta meravella sembla literalment un escenari d’una pel·lícula de Disney. El Castell és l’edifi més destacat però paradoxalment passa quasi desapercebut per un casc urbà plagat de cases centenàries que competeixen per veure quina és més bonica. Als seus baixos, tallers d’artesans, pastisseries, botigues de souvenirs i cafeteries atreuen als visitants que cada vegada més són seduits pels encants de Rochefort-en-Terre.

Rochefort-en-Terre

Midi Pyrenées

Publicat el per
Respon

La regió Midi-Pyrénées ocupa gran part del Sud oest de França, entre l’Atlàntico i el Mediterrani. Consta de 8 departaments: Ariège, Aveyron, Haute-Garonne, Alts Pirineos, el Gers, el Lot, el Tarn i Tarn-et-Garonne. Toulouse, la seva capital amb 437.000 habitants, és la tercera ciutat universitària de França i la cuna d’Airbus, primer constructor d’avions del món.

Contingut:

TOULOUSSE

Toulousse és coneguda com la ciutat rosa del sud de França, això es deu al seu característic color de les façanes de les cases, ja per a construir-les en el seu dia es van utilitzar maons enlloc de pedres.

A Toulousse hi ha nombrosos palauets construïts en l’època d’auge de la producció de la planta coneguda com a pastel (Glasto).

Aquests palauets combinen amb les cases tramades amb façanes de maó que encara queden a la ciutat com a exponent de l’època medieval.

Pont Nou sobre el riu Garona

Palauet d’Assézat

Aquest palauet va ser construït al 1557 i es considera una obra mestra del Renaixement de Toulousse.

El seu propietari era el mercader Pierre de Assézat que havia prosperat amb el comerç de l’herba pastel (glasto).

El més destacat de l’edifici és el seu pati, amb les seves galeries i balconades.

Palauet d’Assézat

Notre-Dame de la Daurade o Sainte-Marie de la Daurade

Notre-Dame de la Daurade o Sainte-Marie de la Daurade (Nostra Senyora de la Daurada), situada al costat del riu Garona. Es tracta d’un edifici que els seus orígens es remunten al segle VI, tot i que la seva façana actual, la qual recorda un temple clàssic, és molt més recent, del segle XIX.

A destacar del seu interior la imatge de la Verge Negra, la qual està vestida amb unes luxoses vestimentes.

També comentar que les parets interiors de l’església, en el seu dia estaven cobertes d’or, d’aquí el nom de la mateixa.

Notre-Dame de la Daurade o Sainte-Marie de la Daurade
La Verge Negra de Notre-Dame de la Daurade

Place de la Daurade

Just davant de l’església hi ha la Place de la Daurade, és una plaça molt popular per als locals. En ella cada juliol se celebra el Festival Tangopostal en el que els balls populars de tango prenen tot el protagonisme en aquesta ciutat.

Amb els balls es commemora el fet de que el famós cantant de tangos Gardel en realitat va néixer en aquesta ciutat.

A l’altre costat del riu s’ubica un barri popular que té el seu origen al segle XIII, i el qual va concentrar molts republicans exiliats d’Espanya durant la Guerra Civil.

Basílica de Saint-Sermin

Basílica de Saint-Sermin

La Basílica està lligada al pelegrinatges del Camí de Santiago francès, essent una de les principals etapes de la zona, juntament amb l’Abadia de Conques.

La Basílica es va començar a construir a finals del segle XI per albergar les relíquies del citat sant, del que la llegenda conta que va morir martiritzat al ser arrastrat per un bou, sobre l’any 250.

Des del punt de vista arquitectònic, no hi ha dubte que sorprèn les seves dimensions, les quals encara impressionen més quan et situes al mig de la plaça.

Construïda principalment de maó, amb elements decoratius de pedra, exteriorment destaca per la seva alta torre octogonal de 64 metres d’altura i amb cinc nivells. Un altre element destacat es la capçalera amb les seves cinc capelles distribuïdes al voltant de l’absis.

De major interès artístic que la porta frontal és la lateral, denominada Porta Miegeville, a la que s’accedeix després de creuar un pòrtic de pedra, i on cal fixar-se amb la riquesa escultòrica del timpà construït al 1110.

Horaris: De juny a setembre, tots els dies de 8:30 a 19 hores; la resta de l’any, de 15 a 18 hores.

Dins d’aquests horaris també es pot visitar la Cripta i el Deambulatori (capelles de la zona posterior de l’absis).

Preu: 2,50€ els adults i gratis per als menors de 15 anys.

Si es vol visitar el recinte de la tomba de Saint-Sernin, només obren el dia 29 de novembre, dia del sant, és l’únic dia que està obert al públic.

Interior de la Basílica de Saint-Sermin

Capitoli

El gran monument de la plaça és el Capitoli, o sigui l’Ajuntament, un edifici amb una façana del segle XVIII d’estil neoclàssic que alterna pedra i maons.

Als salons de gala del Capitoli es mostren pintures i escultures de finals del segle XIX que presentes a personatges i esdeveniments destacats de la història de Toulousse.

Capitoli
Interior del Capitoli

Couvent des Jacobins

El Convent dels Jacobins del segle XIII és un enorme edifici de maó amb el característic estil gòtic meridional. En el destaques les pintures i els vitralls, si bé el que els distingeix en el seu interior és la enorme volta de nervadura coneguda com La Palmera.

Couvent des Jacobins
Claustre del Couvent des Jacobins

Cité de l’Espace

Ja fora del centre històric, i sobretot si es va el viatge amb nens, es pot visitar el parc temàtic Cité de l’Espace.

És un parc reflex de la històrica vinculació de Toulousse des de finals del segle XIX al desenvolupament de la indústria aeronàutica, ciutat que en l’actualitat és seu de la companyia Airbus.

Durant la visita a la Cité de l’Espace es poden veure imponents naus especials, també hi ha representacions multimèdia i diverses atraccions interactives.

Cité de l’Espace

SAINT-LITZIER

Saint-Lizier va ser fundada pel poble Consorani, en època gal·lo-romana, amb el nom de Lugdum Consoranum, convertint-se en capital del territori al segle IV.

Al segle V, degut a esta importància, va ser seu del bisbat de Couserans, un dels seus primers bisbes  va ser Saint-Lizier, que com a miracles va evitar la destrucció de la població pels visigots, i que li donaria nom a la població. L’abolició del Bisbat de Couserans arribaria l’any 1801.

La població va està dividia en dos zones, la ciutadella a la part superior rodejada de muralles i a baix al costat del riu el poble.

A finals del segle IV es va emmurallar la ciutat, d’ella queden les restes de 10 de les 12 torres i llenços d’aquesta, tot i que van ser destruïdes durant el terratrèmol de 1852, també es van utilitzar com a ciments per a construir edificis com el Palau Episcopal.

Passejant per la població es poden veure les antigues residències dels canònics que van viure allí, cases d’entramat de de fusta, amb suports per guarir-se de les inclemències del temps i també es veu la “concha” que indica que és part del Camí de Santiago.

Église Saint-Lizier

L’Església parroquial de Saint-Lizier és d’origen romànic i a més va ser catedral, tot i que va perdre el títol al 1655. Va ser construïda al segle XI utilitzant pedres de les antigues construccions gal·lo-romanes i consagrada al 1117.

Destaca la seva torre vermella de forma octogonal amb merlets al campanar, que recorda molt a la de Toulousse. En el seu interior es poden veure el cor i a l’absis central pintures romàniques del segle XI.

També es pot veure el claustre romànic del segle XII, l’únic claustre d’Ariège. Té dos pisos, el superior es va afegir durant el segle XIV. Conserva les seves quatre pandes i alterna les columnes simples i dobles. I els seus capitells estan decorats amb figures narratives, cistelleries, trenes, palmetes, etc.

Église Saint-Lizier
Claustre de l’église Saint-Lizier

Palais des Évêques (Palau Episcopal)

El Palau Episcopal (Palais des Évêques) és el lloc on residien el bisbes i les seves vistes extraordinàries, després de perdre les seves funcions religioses i abolir-se el bisbat, va ser rehabilitat i després de passar per diferents usos, com una presó, cabildo o inclús un manicomi, alberga el Museu Departamental d’Ariège. Es pot recórrer en quatre nivells la història de Couserans des de l’antiguitat fins a principis del segle XX.

Palais des Évêques

Notre-Dame de la Sêde

Al costat del Palau Episcopal es troba la Catedral de Notre-Dame de la Sède, seu del bisbat a pesar del seva petita mida.

És curiós descobrir que les pintures del seu interior no van aparèixer fins l’any 1992, quan es va desmuntar el cor per ser restaurat, quan es van descobrir aquests magnífics murals. Després es va poder comprovar que hi havia pintures ocultes per la resta de l’església realitzades en ocre, carbó i cal. Les més antigues daten del segle XII i sobretot destaquen les del sostre.

La Catedral va ser catalogada com a Monument Històric al 1994.

Interior de la Notre-Dame de la Sêde

CASTELL DE FOIX

Foix pertany a la Regió d’Occitània i al Departament d’Ariège, del que és capital. Va formar part de la Comunitat de Municipis del Pays de Foix, entitat que geogràficament correspon aproximadament amb l’antic Comtat de Foix. Actualment, aquesta comunitat està fusionada amb la Comunitat del Cantó de Varilhes, amb la que conformen la Comunitat de Aglomeracion Pays Foix-Varilhes.

El lloc on s’assenta el Castell de Foix, en una roca calcària a 60  metres d’altura, està plena de grutes que van ser habitades per l’home en temps prehistòrics. Aquestes coves han estat estudiades per nombrosos arqueòlegs i recorregudes per diverses expedicions espeleològiques.

Tot i que el seu origen més modern es deu, probablement i segons els experts, a un oratori fundat pel mateix Carlemany. Amb el temps, la ciutat es va convertir en la capital del Comtat de Foix. La relació entre Foix i Andorra la Vella es remunta a molts segles enrere.

Una curiositat històrica: Els presidents de la República Francesa són co-prínceps d’Andorra (juntament amb les bisbes de la Seu d’Urgell), com hereus dels últims Comtes de Foix, a través dels reis de França.

Castell de Foix

El Castell de Foix, que ja existia a l’any 987, només va ser pres per les armes un cop en tota la seva història. Va ser al 1496, durant la guerra entre dos clans de la família Foix. Construit a dalt d’un pic rocós, el castell domina la confluència dels rius Ariège i Arget, així com tota la ciutat. Actualment alberga un museu dedicat a la història del Comtat de Foix i òbviament del propi castell. Entre les col·leccions medievals destaques objectes de la vida quotidiana, armes i armadures.

La família del Comtes que va residir al Castell van arribar a ser reis de Navarra i de França. A principis del segle XI, roger, el primer Comte de Carcassona, va llegar el Castell al seu fill Bernard, el primer en utilitzar el títol de Comte de Foix. Va ser la residència principal del Comte fins al 1290. Durant la creuada contra els càtars, Raymond Roger de Foix, senyor del Castell i defensor de la causa càtara, va resistir el setge del cruel Simon de Monfort, el mateix que va participar en el tristament conegut assalt a Béziers (v. Béziers – Mateu-los a tots, Deu reconeixerà als seus).

Col·lecció d’armes medievals del Castell de Foix

Per arribar al castell, cal pujar per un camí d’accés, des del qual a mesura que s’avança es contempla les boniques vistes del municipi.

A la Torre Rodona, del segle XV, es poden veure vàries exposicions distribuïdes en tres plantes. A la primera planta, dedicada al context històric de l’època en que es va edificar la torre, entre altres coses, es pot observar una maqueta de la construcció de la torra. La segona planta està dedicada a Gaston Fébus XI Compte de Foix i Bescompte de Bearne. La tercera planta explica l’estreta relació entre el Comtat de Foix i el Principat d’Andorra. Des de dalt de la torre, es gaudeixen d’unes esplèndides vistes de la ciutat i els seus voltants.

En la Torre redonda (s.XV) podemos ver varias exposiciones distribuidas en tres plantas. En la primera, dedicada al contexto histórico de la época en que se edificó la torre, entre otras cosas podemos observar detenidamente una curiosa maqueta de la construcción de la torre. La segunda planta está dedicada a Gaston Fébus, XI conde de Foix y vizconde de Bearne. En la tercera se explica la estrecha relación entre Foix y el principado de Andorra. Desde lo alto de la torre, disfrutamos de unas espléndidas vistas de la ciudad y sus alrededores.

L’anomenada Torre Central, juntament a l’altra torre quadrada (Torre de l’Arget), són de les construccions més antigues del castell. A la planta baixa hi ha una petita col·lecció d’armadures, escuts, cotes de malla, viseres, etc. La primera planta està reservada a una bonica botiga d’objectes i llibres relacionats amb el castell. La tercera planta, el llit d’Enric IV, un dels objectes més importants del patrimoni històric i artístic de la regió.

Torre Central
Una de les armadures exposades a la Torre Central

L’altra torre quadrada és la Torre de l’Arget, és la més antiga de les torres, del segle IX, coberta amb una teulada de pissarra.

El Cos de Guàrdia: a aquesta dependència es troba informació sobre el Comtat de Foix, des dels seus orígens al 1002 fins al 1594. També hi ha una exposició sobre la història de de l’Abadia de Saint-Volusien des del segle IX fins al segle XVI.

Cos de Guàrdia

MIREPOIX

Un primer Mirepoix es va assentar a la vora esquerra del riu Hers, així ho mostres les àmfores trobades de finals del segle II a.C. i que semblen indicar un petit lloc de comerç prop del riu. Al segle XI s’aixeca el Castell Feudal al marge dret del riu i la ciutat es reagruparà naturalment al peu del mateix. Occitània és llavors una fragmentació de països petits, i l’establiment del sistema feudal implicava molts senyorius.

La pràctica meridional de compartir la terra entre tots els fills dls senyors conduirà a l’empobriment dels petits nobles i els farà menys tolerants davant la riquesa de l’Església de Roma. La fe càtara experimentarà una gran vitalitat en aquests segles, com testimonia Mirepoix. La ciutat, els veïns i els senyors seran partidaris actius de l’heretgia i servirà en vàries ocasions com un lloc de consell per a predicadors càtars, en particular al 1206, on es van unir uns 600 d’ells. Moltes “cases comunes” estaven obertes per a ells i un diaca, Raymond Mercier, que vivia permanentment a Mirepoix.

Place des Couverts

Va començar la creuada albigenca, els càtars es van refugia a Montsegur i l’exèrcit va prendre Mirepoix, entregant el senyoriu a Guy de Lévis, originari de Île de France que va imposar un dels règims feudals més terribles de la regió d’Ariége. Però el pitjor estava per arribar, al 1289, la ciutat és destruïda en gran mesura per una inundació i els habitants li demanaran a Guy III de Lévis que la reconstrueixi en un lloc més segur, el doble decideix escometre un pla regular de les bastides, un desenvolupament concertat urbà, construït amb una finalitat defensiva i d’explotació econòmica. Mirepoix es converteix en assentament d’importants intercanvis comercials, ja que tenia una situació estratègica, perquè estava a meitat de camí entre Foix i Carcassona i es van construir pintoresques cases d’entramat de fusta aixecades del terra.

La Maison des Consuls és la millor transcriu l’atmosféra de l’Edat Mitja i que va ser l’antiga casa dels magistrats municipals. La seva façana està decorada amb escultures de fusta (dones amb tocats, caps barbuts, homes coronats, tortugues, porcs senglars, ossos, etc.

Maison des Consuls

Amb els anys, la ciutat va prosperar, se li va atorgar un bisbat i la petita Notre-Dame Saint-Maurice, construïda al 1298, es va convertir, amb el temps, en una catedral. Tot i que va ser suprimida al 1790, durant la Revolució Francesa per ser integrada a la Arxidiòcesi de Toulousse.

Notre-Dame de Mirepoix

Es va tardar uns sis segles per acabar-la, doncs van haver-hi incidents de renom que van paralitzar les obres, com la Guerra dels Cent Anys i la Pesta. Fins al segle XVI, no s’emprenen obres significatives, quan van demolir les cases enganxades contra la catedral, deixant lliure a l’edifici, i engrandint-lo. També es va reconstruir el campanar, llur fletxa ben afilada, de vuit costat, eleva la creu terminal fins als 60 metres.

La particularitat d’aquest monument és que compta amb una sola nau de 48 metres de llard, 24 d’altura i 22 d’ample, essent la segona catedral més ampla d’Europa després de Santa Maria de Girona.

COVES DE NIAUX

Pintures de la Cova de Niaux

Oculta a la Vall de Vicdessos, a la població de Niaux-sur-Ariège, la cova de Niaux, cèlebre per les seves pintures magdalenianes, és un santuari de l’art parietal.

Al llarg de 800 metres, la visita guiada permet descobrir el Saló Negre, una rotonda natural llurs parets es troben adornades amb un centenar de representacions animals. Amb una antiguitat de més de 12.000 anys, aquestes pintures realitzades amb traços negres representen als més mamífers més grans de la fauna prehistòrica, com visons, cavalls, cérvols i cabres munteses. Un conjunt excepcional magníficament conservat.

Entrada de la Cova de Niaux

ABBAYE DE SAINT-PIERRE DE MOISSAC

L’Abadia de Moissac va ser fundada al segle VII. Va pertànyer a l’Abadia de Cluny al segle XI. L’Abadia de Moissac juntament amb el seu claustre formen part del Camí de Santiago francès.

Destaca el seu impressionant timpà de l’església del segle XII, amb detalls de l’Apocalipsi de Sant Joan.

L’entrada a l’església és gratuïta.

Abbaye de Saint-Pierre de Moissac

A l’altre costat de l’església hi ha el Claustre, que s’entra a través del Centre d’Informació Turística.

 Preu del Claustre:  6,50€.

Claustre de Saint-Pierre de Moissac

MONTAUBAN

Notre-Dame de l’Assomptiom

La Catedral és un edifici construït quasi tota amb pedra blanca. Va ser consagrada al 1736, i la seva façana d’estil clàssic està adornada amb les estàtues dels quatre evangelistes i l’escut d’armes reial a part de dalt.

En l’interior destaca la cadireta del segle XVIII, l’òrgan del segle XVII, el baldaquí d’estil Nopoleó III i una obra d’Ingres “El Vot de Louis XIII” pintada al 1824.

Notre-Dame de l’Assomptiom

Place Nationale

La Plaça Nacional és el centre de comerç des dels orígens de la ciutat a l’any 1144, ha estat renovada en moltes ocasions, les més importants van ser després dels incendis de 1614 i de 1649. Està composta per edificis de maó vermells, amb suports de dues naus paral·leles unides i cobertes per voltes d’encreuament gòtic amb pilars cruciformes i claus de volta a les nervadures.

Place Nationale

Théâtre Olympe de Gouges

El Théâtre Olympe de Gouges es va construir al 1878 seguint la inspiració dels teatres italians, la seva façana posterior és de 1930 i és del mateix estil que la Place Nationale. Els seus quatre baixrellleus representen la poesia, el ball, la música i la comèdia.

Théâtre Olympe de Gouges

Église de Saint-Jaques

De l’original del segle XIII només es conserva el campanar tolosà i part de la nau, això és perquè durant les guerres de religió va patir molts danys, es poden veure marques que van deixar les bombes dels canons del setge de 1624 a la façana. Després de la reconquesta catòlica de 1629, el cardenal Richelieu va ordenar la reconstrucció i va arribar a ser catedral entre 1629 i 1739. El porta d’estil neoromànic està coronat per un mosaic del segle XIX.

Église de Saint-Jaques
Interior de l’Église de Saint-Jaques

Monument als morts de Montauban

A la Place Antoine Bourdelle es troba el Monument als Morts de Montauban, una escultura de 1894 realitzada per Antoine Bourdelle.

Monument als morts de Montauban

Museu Victor Brun

A la mateixa plaça, a l’edifici de l’antic Palau de la Cour de Aides (Tribunal d’Ajudes) s’allotja en la segona planta el Museu d’Història Natural (Museu Victor Brun), inaugurat al 1854.

Disposa de diferents col·leccions d’animals, secció de paleontologia i de mineralogia, el la que destaca un fragment del meteorit de Orgueil, caigut al 1864.

Museu Victor Brun (Museu d’Història Natural)

Museu Ingres

A l’altre costat de la plaça es troba el Museu Inges, situat en un palau construït sobre un castell que mai es va acabar. Al museu hi ha escultures d’Antoine Bourdelle i l’obra d’Ingres i alguns objectes personals. També hi ha una interessant col·lecció de pintures europees d’entre els segles XVII i XVIII.

En el seu interior es conserva una sala gòtica que pertany al castell, denominada la Sala del Príncep Negre.

Museu Ingres
Sala del Príncep Negre del Museu Ingres

CORDES-SUR-CIEL

Prepara les cames, que les cases medievals de l’elegit com a poble més bonic de França guaita en uns carrerons empinats. Aquest poblet rodejat de muralles que abracen un turó rocós pràcticament no ha canviat des de la seva fundació a l’Edat Mitja. Tot i que també li va posar mà, al segle XIX, Violet-le-Duc, el que va restaurar Carcassona i la Notre-Dame de París.

Va ser Raymond VII, Comte de Toulousse, qui va fundar Cordes, si Cordes a seques, sobre el 1222 com a bastide (una vila emmurallada construïda per a protegir la població), per la guerra contra el càtars. Cordes es va fundar per donar una llar als que s’havien quedat sense per les guerres de les religions. I és que la creuada papal contra l’heretgia càtara havia arrasat molts pobles d’aquesta zona.

Cordes va néixer ja fortificada amb dues línies de muralles, va ser un del més grans baluards albigesos fins el final de la creuada, i amb els anys, es van construir fins a quatre línies defensives al seu voltant. Això si, acabada la creuada, al 1229, i després de formar part de França al 1370, sense haver estat mai conquerida, hi va haver un llarg període de pau que la va portar al seu “boom econòmic”

Els artesans i mercaders assentats a la nova ciutat es van convertir en burgesos i van mostrar la seva riquesa i poder amb la construcció d’aquestes grans cases gòtiques que segueixen intacte avui en dia.

El nom original de Cordes és en realitat Còrdoa, en occità antic, en occità modern és Còrdas d’Albigés. Estaria inspirat en Córdoba i es que aquí també sorgia el negoci dels adobers. Sembla que Raymond VII volia construir la Córdoba francesa, tan rica i comerciant com la seva homònima de la Península Ibèrica.

Carrer de Cordes-sur-Ciel

Des del nord d’Europa fins a la pròpia Córdoba, passant per Venècia o Florència; Cordes és un autèntic nus de comunicacions.

Cordes-sur-Ciel no ha canviat de lloc, tot i que tampoc seria el primer poble que es muda, però si que ha canviat el que tenia al voltant, als segles XIII i XIV les vies que comunicaven tota Europa passaven pels voltants del premonitori en que es fundar la vila, amb la intenció de controlar-los i ser un punt d’intercanvi. Avui en dia, les carreteres passen bastant lluny.

La cadena de televisió francesa, France 2, busca cada any el poble més bonic de França, almenys el que més agrada als seus espectadors, en el programa Le village préfere des français. En la seva edició de 2014 va ser Cordes-sur-Ciel l’elegit.

Cordes-sur-Ciel és un poble molt coquet, no hi passen cotxes, no hi ha asfalt, no hi ha ciment, no hi ha pressa, etc.

A diferència del que passa en altres pobles que afegeixe el “de mar” o “de munt” al seu nom pe destingir els que estan a la costa dels que estan a la muntanya, el “sur-Ciel” no marca la diferència amb altre Cordes. És un afegit més comercial, com no podia ser d’una altra manera en una població construida per a comprar i vendre, pur màrqueting, un reclam turístic que fa referència al fet de que el poble s’eleva per sobre la la boira que cobreix la Vall de Cérou als matins de tardor. Va ser a meitats del segle XX quan es va començar a afegir-hi el “sur-Ciel”, així “Cordes sobre el Cel” va nèixer a finals del segle XX sobre un Cordes fundat 700 anys abans.

És difícil dir que veure a Cordes-sur-Ciel perquè cal veure-ho tot. Casi cada una de les llambordes dels seus carrers, les pedres dels seus edificis, les portes i finestres de les seves cases.

No obstant això, a continuació s’anomenen alguns llocs per veure a Cordes-sur-Ciel, el primer que cal veure són les seves Muralles, si es vol entrar al casc històric, es fa per la Porte des Ormeaux.

Les Casones gòtiques i les seves escultures

Els rics comerciants de Cordes-sur-Ciel eren només rics, no hi havia noblesa en els seus cognoms, però poc importava en una ciutat comercial, i va voler demostrar la seva riquesa, i que no era menys que la dels nobles, amb les seves enormes casones. La Maison du Grand Fauconnier (gran falconer): actual Museu d’Art Modern i Contemporani. La Maison du Grand Écuyer (Gran escuder) i la Maison du Grand Veneur (Gran caçador) són les més boniques d’aquestes casones dels segles XIII i XIV. Prenen el nom de la rica decoració, amb estàtues i relleus, de les seves façanes: la del Gran Fauconnier tenia falcons, la del Gran Écuyer tenia cavalls, i la del Gran Veneur tenia escenes de caça.

Maison du Grand Fauconnier
Maison du Grand Écuyer
Maison du Grand Veneur

Place du Marché

La diferència d’aquesta plaça amb d’altres places del Mercat de França és que aquesta està coberta. Protegida per un gran sostre que s’aixeca sobre unes enormes columnes de fusta.

Sota aquest sostre es troba un pou d’uns 113 metres de profunditat, està excavat a la roca. Al seu costat hi ha la creu, que al segle XIV, va fer aixecar el Papa en memòria dels tres inquisidors tirats al pou al 1234 pels càtars.

Segons la llegenda, Cordes es va construir sobre el llom d’un drac adormit. Aquests 113 metres del pou serien la marca de la llança de Sant Miquel colpejant al cor de la bèstia llegendària.

Place du Marché

Altres llocs d’interès de Cordes-sur-Ciel

Les tres casones que s’ha comentat no són les úniques del poble que mereixen una parada, n’hi ha d’altres, com la Maison Gaugiran, que avui és l’oficina de Turisme, i d’altres botigues d’artistes i artesans que també s’han convertit en museus.

A les seves façanes es veu l’evolució del gòtic al llarg dels anys: finestrals, decoració, forma, alçada, etc. Un verdader passeig pel Museu de l’Arquitectura de l’Edat Mitja. Tot entre carrers laberíntics, empedrats i empinats.

Per suposat, tampoc pot faltar l’església del poble, l’Església de Saint-Michel.

Interior de l’Église Saint Michel

GAILLAC

Abbaye Saint-Michel

L’Abadía de Saint-Michel, el monument més important de la ciutat, els seus orígens es remunten al segle X, quan una comunitat de monjos es van assentar allí per explotar les vinyes de la zona i promoure el comerç a través de Tarn. Amb les modificacions que ha patit al llarg dels anys, ara s’alça majestuosa a la ribera del riu i la postal que s’obté de la mateixa des de l’altre costat del riu s’ha convertit en la senyal d’identitat del municipi.

Abbaye Saint-Michel

Maisons des Vins

Al costat de l’abadia es troba la Maison des Vins, una bodega de degustació que cada setmana dona a provar 15 vins diferents de la zona.

Maisons des Vins

Place du Griffoul

Aquí hi ha unes boniques arcades i edificis construïts de maó vermell. La plaça és un dels llocs més importants de la ciutat i porta el nom de la font que hi ha al centre, la Font Griffoul, del segle XVI, coronada per un gall (emblema de la ciutat) i amb quatre personatges entre els que es troba Baco i el seu mestre, Sileno.

El mercat cobert que hi ha a la plaça es va aixecar l’any 1840.

Place du Griffoul

Église de Saint-Pierre

L’Església de Saint-Pierre és una església del segle XIII que va ser mig destruïda pel protestant i posteriorment reconstruïda entre els segles XVII i SVIII i que destaca pel seu portal d’entrada. Al costat es troba un altre edifici històric, l’Hôtel Antoine Portal.

Interior de l’Église de Saint-Pierre

ALBI

Notre-Dame de Ainte-Cecile

Construïda entre els segles XIII i XV és probablement una de les catedrals més boniques de tot França. Per fora té un aire de fortalesa i, a primera vista, destaca l’entrada, ja que està molt més treballada que la resta de l’edifici, construïda amb maons (com tots els edificis antics d’aquesta regió).

Per dins la cosa canvia i atreu a molts visitants el Cor i el Tresor, a més del Gran Mural sota l’Òrgan que representa el Judici Final. Totes les parets conserven les seves pintures en bon estat, així que, en conjunt, aquesta catedral és una meravella. Per això va ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO juntament amb la Ciutat Episcopal d’Albi al 2010.

Notre-Dame de Sainte-Cecile
Interior de la Notre-Dame de Sainte-Cecile

Museu Toulousse-Lautrec

Un dels personatges més famosos que ha donat Albi a la historia és Toulousse-Lautrec. El pintor es va convertir en un dels més famosos cartellistes  de la vida nocturna de París a finals dels segle XIX, i com no, la seva ciutat nata li ha dedicat un museu.

Jardins del Palau de la Berbie

L’edifici que alberga el museu no és menys impressionant que la catedral. Es tracta del Palau de la Berbie, que feia d’aquesta zona el centre social, religiós i econòmica en l’època medieval. La catedral i el Palau de la Berbie conformen la coneguda Ciutat Episcopal d’Albi, que s’ha conservat molt bé amb el pas dels segles.

El museu exposa una col·lecció de pintures i esbossos de Toulousse-Lautrec, repassant la seva vida artística, però a més, es pot visitar també una col·lecció permanent amb obres d’altres artistes coetanis del pintor, com Édouard Vuillard o Pierre Bonnard.

Museu Toulousse-Lautrec

A més del Museu  de Toulousse-Lautrec, no es pot perdre els Jardins del Palau de la Berbie, molt bonics i des dels quals s’obté una bonica vista sobre l’altre costat del riu. Sota aquests jardins discórrer una petita ruta de senderisme al costat del riu Tarn, que també és molt recomanable fer si es té suficient temps.

Col·legiata i Clauste de Saint-Salvi

L’Església va començar a construir-se al segle XI sobre el que es creia que era la tomba del Sant. És l’església més antiga de la ciutat i, a més de visitar-la per dins, cal visitar també el seu claustre.

Interior de la Col·legiata d’Albi

Aquest claustre està una mica amagat entre carrerons, però un cop es troba, és com una petita recompensa. Part del claustre es conserva i s’hi pot observar encara els capitells romànics i gòtics, decorats i esculpits amb personatges bíblics. El més curió és que s’ha convertit en un jardí públic ple de flors i plantes comestibles que qualsevol visitant pot recollir en temporada.

El claustre de Saint-Salvi és un petit oasis a la ciutat.

Claustre de Saint-Salvi

Pont Vell i Barri Madeleine

Pont Vell

Com tot poble medieval, Albi té un Pont Vell de pedra que creua el riu Tarn. És dels més antics de França i des d’ell s’obté una increïble vista, tant del Palau de la Berbie, com de la Catedral de Sainte-Cecile, com de tota la ciutat, com del barri de la Madeleine, a l’altre costat.

Val la pena creuar el pont i fer un tomb per aquest barri. Antigament es va convertir en el barri obrer, doncs moltes fàbriques es van instal·lar allí per utilitzar la corrent de l’aigua del riu. Avui en dia queden alguns vestigis d’aquella època, però és un barri residencial més de la ciutat. Allí es pot visitar l’Església de la Madeleine i gaudir amb les vistes a la ciutat antiga.

Vistes des del barri Madaleine a l’altre costat del riu Tarn

Normandia

Publicat el per
Respon

Situada al nord est de França, Normandia impressiona pels seus paisatges i penya-segats vertiginosos, preciosos pobles mariners i per tenir una de les meravelles del món, el Mont Saint-Michel.

A més de visitar totes aquestes joies, a les seves platges va ocórrer el trascendental Desembarcament de Normandia, un moment històric que va canviar el curs de la Segona Guerra Mundial i del que encara es conserven moltes restes.

Durant la Segona Guerra mundial Normandia fou un dels punts de partida de la reconquesta d’Europa pels aliats contra l’ocupació alemanya. El 6 de juny de 1944 començà l’Overlord, la major operació amfíbia de tota la història militar, duta a terme alhora en diverses platges de Calvados i de Taca, on arribaren tropes dels Estats Units, Regne Unit, Canadà i d’altres estats. Així començà la batalla de Normandia, que acabà el 12 de setembre, amb la capitulació de la guarnició de Le Havre, quan altres zones franceses ja estaven alliberades.

Durant el viatge també es pot fer una escapada a la regió veïna de Bretanya, i gaudir dels llocs bonics d’aquesta regió.

Contingut:

MONT SAINT-MICHEL

El que avui coneixem com Mont Saint Michel es va anomenar en temps dels celtes Mont Tombe i es creu que va ser en aquella època quan va ser utilitzat com a lloc de culte. Segons el mite, l’Arcàngel Sant Gabriel va aparèixer l’any 708 a Aubert, bisbe de Avranches, i va li va encarrega la construcció d’un santuari en el que a partir d’aquest moment seria Mont Saint Michel. La llegenda diu també que aquell mont havia estat rodejat pel bosc de Scissy fins a març del 709, any en que un tsunami l’hauria destrossat tot i va passar a convertir-se el Mont Saint Michel en una illa. El que sí se sap amb certesa és que corria el Segle X quan els monjos benedictins es van instal·lar a Mont Saint Michel, consolidant-lo ja com important lloc de pelegrinatge. A Mitjants del segle XI es va finalitzar una primera fase de l’abadia sobre les roques i ja formava un petit poble als seus peus.

Amb els segles arribaria la seva fortificació i es convertiria en un símbol de la resistència francesa, doncs va ser assetjada pels anglesos durant la Guerra dels Cent Anys. No obstant, amb la Reforma Protestant, va acabar convertint-se en presó, així va ser fins al 1863, any en que va ser clausurada, poc després, al 1874, l’abadia de Mont Saint Michel va ser declarada Monument Històric i es va sotmetre a un llarg procés de restauració. A principis del segle XX alguns monjos van tornar a instal·lar-se i en els nostres dies encara hi ha uns pocs vivien de forma permanent.

Des de 1979 el Mont Saint Michel i la seva badia formen part del Patrimoni de la Humanitat.

Mont Saint-Michel

Una pregunta que potser es fa el visitant és, que és Mont Saint Michel exactament?, doncs és obvi que es tracta d’un mont rocós, aquest petit mont està rodejat d’aigua del mar per un costat i terra per l’altre, encara que ocasionalment queda cobert per la marea completament i es transforma en una illa. Les terres de la badia que rodegen el mont són completament planes i no hi ha edificacions ni accidents geogràfics notables al seu voltant, pel que Mont Saint Michel destaca des de molt lluny a l’horitzó. I el seu interior? El mont està coronat per l’Abadia del Mont Saint Michel i als peus d’aquesta hi ha un petit poblat amb un carrer principal i uns pocs carrerons.

Carrers Mont Saint-Michel

Al poble hi ha 5 hotels, quasi una desena de bars o restaurants, nombroses botigues de souvenirs o artesanies i alguna petit museu. Tot el poble i les seves muralles poden visitar-se sense cost. En total, poc més de 40 persones viuen allí de forma permanent, essent una quarta part d’ells monjos i monges. Paradoxalment, en un dia de temporada alta fins a 20.000 turistes poden passar per Mont Saint Michel.

Mont Saint-Michel

Més enllà de la zona emmurallada hi ha una zona destinada al turisme anomenada “La Caserne” on es troba el gegantesc aparcament, els grans hotels, el centre de visitants, restaurants, botigues, etc. Aquesta zona és on cal deixar el vehicle per agafar les llançadores gratuïtes si s’està de pas o on hi ha els allotjaments. La Caserne es troba a 2,5 km del mont (30 minuts caminant o menys de 10 minuts en bus).

Per a fer una visita bàsica al Mont Saint Michel cal prendre’s un mínim de 3 hores, tot i que això dependrà de la temporada, el pàrquing es troba a 2,5 km i des d’allí, un bus porta als visitants fins al davant mateix de la muralla de forma gratuïta. Des d’aquest punt, o inclús allunyant-se una mica es poden fer panoràmiques de Mont Saint Michel. Per la nit s’il·lumina l’abadia. Després la millor opció és caminar pel seu carrer principal fins a la porta de l’abadia o pujar per la muralla vorejant-la per fora, és una opció més dificultosa i més cansada, pel que és recomanable fer-ho de baixada.

Quan s’arriba a l’abadia, si es vol visitar cal pagar l’entrada, però val molt la pena la visita, tot i que la majoria de sales són diàfanes o inclús fredes, l’abadia impressiona des de dins tant com ho fa des de fora per les seves dimensions i l’intricat de la seva ubicació sobre les roques. És una obra d’enginyeria digna d’admirar. A més, des de la seva terrassa, el seu claustre i altres sales ens tornem a trobar amb les exquisides vistes de la badia. El recorregut se segueix fàcilment amb el fulletó en castellà que donen a l’entrada, on també hi ha explicacions de les diferents sales.

Interior de l’Església de Mont Saint-Michel
Claustre de l’Església de Mont Saint-Michel
Mont Saint-Michel

Mont Saint Michel: horaris, preus i informació pràctica

  • Ubicació: Le Mont-Saint-Michel, Baixa Normandia, França
  • Com arribar al Mont Sain Michel:
    • Vehicle propi/lloguer. L’accés està al peu del mont està restringit. L’opció majoritària és deixar el vehicle al gran aparcament de pagament situat a 2,5 km al sud, a “La Caserne”, i des d’allí agafar el bus-llançadora gratuït (10 minuts) fins al Mont Saint Michel o seguir a peu (50 minuts).
    • Tren. L’estació més propera està a Pontorson (a 9 km), arriben trens des de París. Des de l’estació de trens hi ha un bus-llançadora (3€ trajecte) fins a la zona de “La Caserne”, des d’aquí amb el bus-llançadora (gratuït) o a peu.
  • Horaris del Mont Saint Michel:
    • Aparcament: tot l’any 24h.
    • Abadia:
      • Tancat: 1 de gener, 1 de maig i 25 desembre.
      • De l’1 de maig al 31 d’agost: de 9:00h a 19:00h.
      • De l’1 de setembre al 30 d’abril: 09:30h a 18:00h.
      • Últimes admissions 1 hora abans del tancament.
  • Preus del Mont Saint Michel:
  • Webs oficials: Oficina de Turisme Mont Saint Michel | Centre d’Informació Turística

CEMENTIRI ALEMANY LA CAMBE

La Cambe és el cementiri alemany de la II Guerra Mundial més gran de França, el cementiri de guerra alemany  serveix com a recordatori commovedor de les vides perdudes en ambdós costats de la guerra. És un lloc commovedor, amb creus d’esquists gris i làpides planes i fosques que ofereixen una atmosfera més freda que la dels cementiris estatunidenc i de la Commonwealth propers.

Tot i que inicialment es va fer servir com un cementiri estatunidenc temporal, avui 21.222 soldats de les Forces Armades Alemanyes estan enterrats a la Cambe. Al centre del cementiri, un turó cobert d’herba de 6 metres d’alçada està coronada amb una sola creu i serveix de fossa comuna per a 296 soldats, molts dels quals desconeguts. Just a les afores del cementiri, La Cambe Peace es va inaugurar al 1996 i alberga 1.200 arces, cada un plantat per un individu o organització per a simbolitzar la reconciliació i la pau duradora. Un centre de visitants també es troba a l’entrada del cementiri i ofereix més informació sobre els soldats enterrats en aquest lloc.

Tombes del Cementiri alemany La Cambe

CEMENTIRI ESTATUNIDENC OMAHA BEACH

Aquí, en un espai verd en un penya-segat amb vistes a la platja d’Omaha, quasi 10.000 creus blanques perfectament alineades apunten a Amèrica.

De fet, en més de 70 hectàrees, el cementiri d’Omaha alberga tombes de soldats estatunidencs que van sacrificar les seves vides per la llibertat durant la II Guerra Mundial, durant el primer episodi de la Batalla de Normandia el 6 de juny de 1944.

A més d’Omaha Beach, les platges dels desembarcament de Sword Beach, Juno Beach, Gold Beach i Utah Beach van ser l’escenari de la més gran operació militar aèria de tots els temps.

D’aquest llocs de memòria, Omaha Beach és el lloc on els Aliats van perdre més tropes. També és un petit racó d’Amèrica en terra francesa: cedida als Estats Units, aquestes terres normandes són administrades per l’American Battle Monuments Commissioin.

Tombes del Cementiri estatunidenc Omaha Beach
Estàtua a Omaha Beach

A més d’aquest camp de tombes, Omaha Beach (nom en clau d’un dels 5 sectors del desembarcament dels aliats) alberga un monument semicircular, en que al centre un estàtua de bronze representa l’esperit de la joventut estatunidenca que s’aixeca de les ones.

A pocs quilòmetres de distància, es va erigir una capella i una taula d’orientació que mostrava les platges on les forces aliades desembarcaren al juny del 1944.

També es pot descobrir el museu que mostra la vida quotidiana de tots aquests soldats que van venir a França per a garantir la llibertat. Pel·lícules, reconstruccions, col·leccions d’uniformes, armes i vehicles et submergeixen al cor de la història del desembarcament del Dia D.

ÉTRETAT

Una cosa per poder fer a Normandia és realitzar una ruta de senderisme pels penya-segats d’Étretat. Aquests verticals penya-segats situats a la població d’Étretat són famosos pel seu arc natural de més de 70 metres conegut com l’ull d’agulla que a més han servit com reclam a molts artistes, com Eugène Boudin, Gustave Courbet i Claude Monet, que van quedar meravellats davant d’aquest paisatge. Des de dalt dels penya-segats s’obtenen unes magnífiques vistes de les diferents formacions naturals  rocoses producte de l’erosió del mar com la Manneporte i del Canal de la Manxa.

Després de la ruta per damunt dels penya-segats es pot fer un pícnic a la zona verda situada a una bonica església i baixar a refrescar-se a la seva extensa platja de còdols.

Penya-segats d’Étretat

HONFLEUR

Honfleur, situat a la part sud de l’estuari del riu Sena, és una de les ciutats més boniques de Normandia, en  la que destaca la seva gran joia: el Vieux Bassin, un moll interior de 1681 rodejat de bonics edificis de façanes de colors i vaixelles de vela. A més de fer un tomb pel port, val la pena perdre’s pels seus carrers del barri de pescadors de Sainte-Catherine, ple de precioses cases amb entramats de fusta i acabar a l’Església de Sainte-Catherine de 1468.

Carrers de Honfleur

En època estiuenca la ciutat està a molt plena de gent, amb una animació que li dóna un aire molt més càlid i inclús adorna la ciutat.

CAEN

Abbaye aux Hommes (Abadia dels Homes)

A l’edat de 22 anys, Guillem el Conqueridor, duc de Normandia, va escollir per casar-se a Matilde, la fina del comte de Flandes i neboda del rei de França, no obstant, el seu grau de parentesc (eren cosins), va ser considerat massa proper per al Papa Lleó IX que va prohibí l’enllaç.

Lafranc, prior de l’Abadia Bec-Hellouin i un dels assessors del duc, va ser l’encarregat de defendre el matrimoni davant del Pontifici, que finalment va acceptar a canvi de la construcció de dues abadies a Caen: L’Abadia dels Homes (Saint-Etienne, consagrada al 1077) i l’Abadia de les Dames (Sainte-Trinité, consagrada al 1066).

Matilde de Flandes va escollir dedicar l’Abadia de les Dames a la Santíssima Trinitat, mentre que el seu espòs va fundar l’Abadia dels Homes dedicada a Sant Esteve. El desig de William de ser enterrat a l’Abadia dels Homes va ser respectat i va ser sepultat allí al 1087.

L’arquitectura de l’Abadia dels Homes és típica de les construccions romàniques normandes i va ser una font d’inspiració per a moltes abadies a Anglaterra. L’abadia està construïda en tres nivells, la façana harmònica compta amb dues torres simètriques.

Consagrada al 1077, l’església, llur majoria d’elements daten dels segles XI i XIII, és la part més antiga del conjunt.

El cor, reconstruït al segle XIII, en estil gòtic, alberga la tomba de Guillem el Conqueridor, el duc de Normandia i el rei d’Anglaterra. Tot i que la tomba va ser destruïda durant les guerres de religió i la Revolució Francesa, així que ara només un epígraf modern ho recorda, i un dels seus fèmurs.

El conjunt també comprèn altres edificis com el Palau Ducal, on es rebin als hostes distingits, una bodega, un refectori, una premsa de sidra, un forn de pa i una sala de guàrdia.

Com a curiositat, durant la II Guerra Mundial, l’abadia es va transformar en un hospital. Això va ajudar a l’església i l’abadia no patissin molt durant la guerra: a l’església només es van danyar les torres. Tot i això, es poden veure els impacte de metralla al claustre. Avui en dia, es pot veure, al claustre, una petita exposició que recorda aquests temps.

Horari: Juliol i agost, de dilluns a divendres de 8 a 18:30 hores. Caps de setmana i festius de 9:30 a 18:30. Es tanca la taquilla 30 minuts abans del tancament.

Preu: Accés al claustre: 4€.

Abbaye aux Hommes
Interior de l’Abbaye aux Hommes

Église Saint-Étienne-le-Vieux

Davant de l’Abadia dels Homes, Saint-Étienne, hi ha les ruïnes de Saint-Étienne-le-Vieux, una església dels segles XIII-XVI. Es va bombardejar durant la II Guerra Mundial i no s’ha reconstruït ni restaurat a propòsit per recordar la barbàrie de la guerra.

Église Saint-Étienne-le-Vieux

Abbaye aux Dames (Abadia de les Dames)

Juntament amb l’Abadia dels Homes, és la segona Abadia més important de Caen. Va ser fundada per la reina Matilde a principis del segle XI, poc després de que el seu marit comencés les obres de l’Abadia dels Homes, i es va acabar al segle XII.

La reina Matilde està enterrada sota una llosa de marbre negre al cor.

Els capitells esculpits de l’absis i el cor, un dels quals mostra a Guillem el Conqueridor amb dos lleons lligats, presos com a premi durant la primera creuada.

L’Església és la única part de l’abadia oberta al públic, ja que la resta són oficines governamentals. No obstant, el pati amb arcades i les sales de recepció de la planta baixa es poden veure durant les visites guiades gratuïtes.

Horari: De junt a setembre obert tots els dies de 10 a 19 hores. Última visita a les 18 hores.

Abbaye aux Dames

Château de Caen

El Château de Caen és una de les fortaleses més grans d’Europa.

Aquest enorme castell domina el centre de la ciutat i té unes magnífiques vistes de les moltes agulles de les esglésies repartides per totes parts. Per gaudir d’això només cal travessar una de les seves portes i pujar el camí de ronda.

A més, es poden visitar gratuïtament l’església romànica-gòtica de Saint-George, amb un centre d’interpretació, la romànica Sala del Échiquier (l’antic Tribunal de Comptes de Normandia).

Château de Caen

Église Saint-Pierre

L’Église St-Pierre és un bon exemple de la transició entre les formes gòtiques i renaixentistes. Es va construir al costat sud del Castell de Caen als segles XIII i XIV, i es va afegir un extrem oriental del Renaixement adornat a principis del segle XVI .

La majestuosa església gòtica i renaixentista de Caen és identificada per la seva gran agulla, de 76 metres d’alçada, que va ser restaurada després de ser colpejada per un projectil a la II Guerra Mundial.

L’interior compta amb una elegant nau gòtica i un elaborat absis renaixentista, amb una rica decoració i una inusual volta. Directament sobre l’altar hi ha una escultura de mida natural de Sant Pere, el patró de l’església.

L’església està a la Place Saint-Pierre, plaça que té un monument de Joana d’Arc (1964).

Église Saint-Pierre

Cases amb entramat de fusta

Una de les raons per les que no hi ha tantes cases amb entramat de fusta a Caen com en altres ciutats medievals franceses és que, al 1524 el Parlament de Normandia va abolir aquest estil de construcció, ja que es considerava un perill d’incendi.

Però hi ha exemples dignes de veure:

Prop de l’Església de Saint-Pierre es troba la Maison des Quatrans, amb fusta i cascos sobre una base de pedra. És la casa més antiga de la ciutat i va ser construïda per un ric adober.

Maison des Quatrans

A 52 i 54 de Rue Saint-Pierre, un parell de cases colombianes de quatre pisos del segle XV, ambdues enclavades per botigues del carrer principal però amb talles fabuloses en les seves fustes.

Rue Saint-Pierre, 52-54

Rue du Veugueux, és potser el lloc més encantador, bonic, pintoresc per menjar, prendre un cafè o observar la gent.

Rue du Veugueux

Memorial

El Memorial i Museu de Caen està considerat el millor museu de la II Guerra Mundial a França. El Memorial de Caen es va inaugurar un 6 de juny de 1988, i la data no va ser casual. Un mateix 6 de juny, però de 1944, els aliats van desembarcar a les platges de Normandia.

El museu es va construir sobre l’antic búnquer subterrani dels general alemany Wihelm Richter, encarregat de defendre el litoral. L’entrada a l’edifici és una petita porta en mig d’una enorme façana plana destinada a representar la ruptura dels Aliats de la impenetrable muralla de l’Atlàntic nazi. L’entrada al museu en si, és una escala de cargol descendent cap a un subterrani fosc que simbolitza el descens a l’infern o a la guerra.

El museu cobreix, no només el desembarcament de Normandia, sinó que fa un recorregut més ampli per la contesa: des de l’inici i la globalització de la guerra, els diversos moviments de resistència, el genocidi i la violència massiva, l’alliberament i el final de la guerra fins als successos posteriors.

Entrada al Memorial de Caen

Només entrar al museu hi ha un gran Hall on hi ha exposat un avió Spitfire, un caça monoplaça britànic utilitzat durant la II Guerra Mundial. Aquí comença la visita, que es divideix en dues parts: el món abans de 1945 i el món després de 1945.

  • A través dels panells informatiu, audiovisuals i diferents objectes i fotografies, s’explica com era el món abans de 1945, com es va arribar al conflicte bèl·lic i com es va desenvolupar el desembarcament de Normandia i el posterior alliberament d’Europa.
  • En l’ampliació que es va realitzar al 2022, es mostra que va passar després de  194, què va ser la Guerra Freda, com Berlin es va convertir en símbol d’aquesta època i que va passar abans i després de la caiguda del Mur de Berlin. En aquesta àrea es mostren fragments del Mur de Berlin, que van ser pintats al costat est.

A qui li agradi la història, li encantarà ja que hi ha moltíssim material interessant al llarg de tot el recorregut. El museu mostra un gran nombre d’artefactes històrics, gravacions de vídeo i àudio, noticiaris, accessoris i rèpliques, mapes i molt més. I des de 2016, la nova pel·lícula “El dia D i la Batalla de Normandia” que fa viure durant 19 minuts d’història i emoció, les sessions es passen cada 30 minuts.

A més, compta amb tres jardins commemoratius: El Jardí Estatunidenc, el Jardí Britànic i el Jardí Canadenc, dedicats a les tres nacions aliades principals implicades en l’alliberament de França.

Jardins del Memorial de Caen

BAYEUX

Bayeux, la primera ciutat alliberada pels Aliats després del dia D, és una de les més boniques de Normandia, en la que destaca el seu principal atractiu turístic: el Tapís brodat a mà dels segle XI, que en els seus quasi 70 metres de llarg, compta la conquesta normanda d’Anglaterra per part de Guillem I, el Conqueridor.

Tapís de Bayeux

Un altre dels llocs més visitats és el Museu Memorial de la Batalla de Normandia, que exposa gran informació sobre objectes originals i fotografies d’aquest moment històric i prop de la ciutat, un cementiri de guerra on van ser enterrats cents de soldats aliats.

Museu Memorial de la Batalla de Normandia de Bayeux

El seu casc antic també és bonic, conserva l’arquitectura medieval i té la Catedral de 1077 el seu gran referent.

Antic canal d’aigua de Bayeux

LONGES-SUR-MER

Una de les bateries millor conservades de la II Guerra Mundial és la bateria de Longues-sur-Mer a Normandia, una dels principals bastions del mur Atlàntic. Una visita obligada pels amants de la història bèl·lica.

Els alemanys durant la II Guerra Mundial van construir una línia defensiva anomenada el mur de l’Atlàntic. El seu objectiu principal era evitar qualsevol invasió que arribés a les costes franceses, especialment des de Gran Bretanya.

El va manar construir el mariscal Rommel, un dels oficials més condecorats de la guerra. El mur consistia en elements defensiu a peu de platja, obstacles per evitar desembarcaments, nombrosos nius de metralladores i les bateries. Element destacat llur funció era l’artilleria i amb això enfonsar vaixells que s’apropessin.

La bateria de Longues-sur-Mer jugava un paper fonamental, s’ubica entre les platges Gold i Omaha, platges que van ser clau en el desembarcament i per tant Longues-sur-Mer era objectiu dels Aliats.

Tant és així, que la van bombardejar de manera constant amb molt poca punteria. Després del desembarcament de terra britànic, del Regiment Devonshire, la van prendre el 7 de juny, dos dies després del desembarcament.

Bateria de Longues-sur-Mer al 1944

La bateria de Longues-sur-Mer s’ubica a la localitat amb el mateix nom. Es troba al nord de la ciutat de Bayeux i molt a prop de les platges del desembarcament.

Disposa d’un petit pàrquing i l’entrada i l’accés és gratuït.

Mapa de bateries

Recorre-les és molt senzill, donada la disposició lineal de totes elles des de l’esta  a l’oest. Per tant, només cal sortir del pàrquing i dirigir-nos a la primera de les quatre bateries.

Primera bateria de Longues-sur-Mer

La primera bateria és la que està en pitjor estat i actualment hi ha una vall que impedeix l’accés. Sembla que va ser tocada per l’impacte d’un obús.

Tercera bateria de Longues-sur-Mer

La tercera està encara millor i inclús es pot accedir a l’interior, com en la segona. Això ens posa a la pell dels soldats alemanys.

Interior de la bateria

ARROMANCHES

El port artificial d’Arromanches és un de les grans restes de la II Guerra Mundial que ha dia d’avui està quasi intacte. La seva finalitat va ser clau en el desembarcament de Normandia, al ser utilitzat pel transport d’armes i municions donat que no hi havia cap port aliat a la zona.

Arromanches

A la batalla més important de la II Guerra Mundial, la batalla de Normandia, van desembarcar més de 300.000 homes, 54.000 vehicles i altres tants mils de tones de subministres al port artificial d’Arromanches. Una proesa que es va construir en un obrir i tancar d’ulls el 12 de juny de 1944.

Arromanches va ser una de les ciutats escollides per muntar els famosos ports artificials Mulberries, l’A i el B. Per aquest motiu, dita ciutat no va ser castigada pels bombardejos aliats navals el 6 de juny i el seu casc urbà es manté com era.

Desembarcament de Normadia, Arromanches
Mulberry

El motiu de muntar aquests ports era perquè el aliats no tenien cap port segur a la costa. Tota estava protegida pel famós mur de l’Atlàntic dels alemanys i intentar prendre un port era una tasca impossible. Per tant l’immens desplegament dels soldats necessitaria una via de subministrament ràpid que no depengués dels avions i Arromanches va ser la principal opció.

Avui en dia, queden únicament les restes del B, donat que el port A va ser arrasat per una tempesta. A  la platja es veuen un gegantescos blocs de formigó que amb el pas del temps són visibles quan la marea és baixa.

Arromanches és famosa per tenir un paper clau durant el desembarcament de Normandia, aquest desembarcament es va realitzar en quatre platges: Omaha, Gold, Sword, Utah i Juno, essent Gold on es localitza Arromanches.

Arromanches

POINTE-DU-HOC

A la platja de Utah, es trobava la posició defensiva del mur Atlàntic, coneguda com a Pointe-du-Hoc. Es tractava d’un penya-segat de 30 metres d’alçada sobre llur plataforma superior es trobaven ubicades, a més de l’adequat sistema de búnquers i construccions de defensa i vigilància, 3 peces de l’artilleria antiaèria , i sis canons Hotwitzers de 155 mm. que podien arribar fins a 15 km. de distància, defensats per membres del 726º Règim d’Artilleria Alemanya. Això implicava que aquesta posició defensiva permetia la defensa de tota la platja d’Omaha i Utah, així com el control visual sobre tota la zona de desembarcament; és a dir, permetia bombardejar tota la zona de desembarcament, les cinc platges, les dos annexes a la posició i les tres més retirades, així com establir foc de càstig contra els vaixells de transport de cobertura.

Aquests va ser el motiu pel qual, entre els objectius prioritaris de l’operació Overlord es trobava entre altres com la presa de Caen o Cherburg, la presa de la posició de Pointe-du-Hoc.

Preparació de l’atac

Des de l’alt comandament aliat es tenia constància de la importància de devastar la posició defensiva de Pointe du Hoc prèviament al seu assalt al dia D. Degut a això, la zona va ser sotmesa a intensos bombardejos des del mes de maig que es van intensificar dia i nit amb gran destrucció durant els dies previs al desembarcament. Al voltant d’una hora abans de l’hora H es va suspendre el bombardeig, moment en el que cuirassat USS Texas va descarregar projectils sobre la posició. Des de les 4 d ela matinada els 255 membres del 2º Ràngers que havien de prendre Pointe-du-Hoc havien deixat el seu buc de transport, l’Amsterdam, per a ser traslladats a les LCA’s que els traslladarien amb mar encrespada i tempesta a la zona de desembarcament. Els propis soldats havien de treure l’aigua amb els seus cascos de les llanxes de desembarcament.

Bateria de Pont-du-Hoc

La desorientació dels timoners va portar a les llanxes cap a la zona de desembarcament de la Companyia C, el penya-segat de Pointe-de-la-Percée. Es va aconseguir redirigir a temps i després de fer un recorregut paral·lel a la costa, seguint un blanc fàcil per a les metralladores, fusells i foc de morter alemanys disposats sobre el penya-segat.

Assalt i presa del penya-segat

Tot i això, tres de les cinc llanxes de la Companyia D van aconseguir tocar la base del penya-segat. Inclús la llanxa del capità Harold “Duke” Slater s’havia enfonsat. Subjectes al foc enemic es van baixar les comportes de les llanxes restants i les diferents seccions de la resta de les Companyies D, E i F van arribar a la riba sense espai per maniobrar amb les cordes per l’escalada completament mullades, cosa que acompanyava una paret relliscant per la pluja. Amb gran treball i suportant foc enemic els homes van començar a arribar al cim utilitzant cràters dels bombardejos per evitar el foc alemany. De cràter en cràter, van anar apropant-se fins a comprovar que en si, no hi havia canons de gran calibre, sinó postes de telèfon. Els alemanys havien traslladat els canons a uns altres punts interiors de la costa. Poc a poc van fer retrocedir als alemanys cap a l’interior, per així buscar el segon objectiu de la seva missió, bloquejar l’encreuament de carreteres per evitar que les tropes alemanyes accedissin a la platja d’Omaha.

Bateria de Pont-du-Hoc

L’encreuament de carreteres i els canons: final de la batalla

Els encreuaments estaven protegits pels fusellers i franctiradors alemanys que no van dubtar a utilitzar als ràngers com a objectiu de la seva punteria. Tot i això no van poder deixar d’avançar cap a la carretera degut a que els canons alemanys de 88 mm. de l’interior van començar a escombrar el penya-segat des del mar cap a dins. En un hora van arribar a la carretera. Part de la secció es va endinsar en ella fins a accedir a la carretera secundària, ampla, tot i que camuflada entre els arbres i allí, entre aquests, a poc més d’1,5 quilòmetres de penya-segat, amb la boca cap a dalt, es trobaven cinc dels gegants de gran calibre amb les seves gegantesques rodes i els seus estabilitzadors. Tot preparat per començar el foc, però no van ser utilitzats.

Era senzill, el bombardeig havia destruït el lloc d’observació al risc i els canons havien quedat sols. Els membres de la seva guarnició no s’esperaven l’assalt. Els dos ràngers que els van trobar van optar per utilitzar granades de termites en les parts mòbils dels canons amb l’objecte de que l’alta temperatura que desprèn aquest munició fos els engranatges i així inutilitzés les peces d’artilleria.

Durant dos dies i mig, els ràngers supervivents dels 223 que van iniciar l’assalt, junt amb uns altres 25 del 5º batalló que es van incorporar des de la platja d’Omaha van haver de suportar els contraatacs del 914º Regiment d’Infanteria alemany. Al fina, només 90 ràngers van poder seguir combatent quan van ser rellevats de la seva posició pel 116º Regiment de la 29ª Divisió. Els dos ràngers que van destruir els canons van rebre la Creu de Serveis Distingits, un, i l’Estrella de Plata, l’altre; el 2º Batalló de Ràngers van rebre una Citació Presidencial i els Ràngers ferits van ser guardonats amb Cors Púrpura.

Memorial i Museu

En el pla que culmina el penya-segat es troba el monument memorial al sacrifici de les tropes aliades en la presa de l’escarpada posició. A més, s’ha convertit en un lloc de celebració de l’aniversari del desembarcament. La resta d’instal·lacions alemanyes (llocs de comandament, posicions d’artilleria, búnquers, túnels, trinxeres, passarel·les, casamates, etc.) es poden visitar lliurement qualsevol dia de l’any, menys el lloc d’observació, que només és visitable i està obert durant el dia de celebració. De fet, existeix senyalització museística en les diferents instal·lacions que explica la seva distribució i utilitat.

Pont-du-Hoc
Bateria de Pont-du-Hoc

Eslovènia

Publicat el per
Respon

La República d’Eslovènia (Slovenija en eslovè) és un país de l’Europa central i des de 2004 un estat membre de la Unió Europea. Limita amb Itàlia a l’oest, amb el mar Adriàtic al sud-oest, amb Croàcia al sud i a l’est, amb Hongria al nord-est i amb Àustria al nord.

Té una població de 2.009.000 habitants. Prop de 400.000 eslovens viuen fora del país, principalment a Itàlia, Àustria i els Estats Units.

L’actual Eslovènia es va formar el 25 de juny de 1991 després d’independitzar-se de Iugoslàvia, després d’un breu conflicte armat anomenat Guerra d’Eslovènia que la va oposar a l’exèrcit de l’antiga federació.

El 2004 va unir-se a la Unió Europea. Des de 2009 forma part de l’eurozona, l’àrea Schengen, el Consell d’Europa i està en procés de formar part de l’OCDE.

Continguts:

HISTÒRIA D’ESLOVÈNIA

Eslovènia va ser part de Iugoslàvia des de 1945, i va obtenir-ne la independència el 1991. Va esdevenir membre de la Unió Europea el primer de maig del 2004. És membre, també, del Consell Europeu i de l’OTAN, i té condició d’observador a la Francofonia.

El 1987 i el 1988, una sèrie de xocs entre l’emergent societat civil i el règim comunista culminava amb l’anomenada primavera eslovena. Un massiu moviment democràtic, coordinat pel Comitè per a la defensa dels drets humans, empenyé els comunistes cap a reformes democràtiques. Aquests esdeveniments revolucionaris a Eslovènia, s’avançaren gairebé un any a les Revolucions de 1989 en l’Europa de l’Est, però van passar força inadvertits als observadors internacionals.

Alhora, la confrontació entre els comunistes eslovens i el Partit Comunista Serbi, dominat pel carismàtic líder nacionalista Slobodan Milošević, es convertiren en la lluita política més important a Iugoslàvia. El pobre rendiment econòmic de la Federació (les diferències regionals en entitats supranacionals són una causa freqüent de la seva ruptura), i els emergents xocs entre les diferents repúbliques, creà un brou de cultiu adequat per a l’ascens de les idees secessionistes entre els eslovens, tant anticomunistes com comunistes. El gener de 1990, els comunistes eslovens abandonaren el Congrés del Partit Comunista de Iugoslàvia, en protesta per la dominació del lideratge nacionalista serbi, la qual cosa significà la dissolució del Partit Comunista Iugoslau, l’única institució que encara mantenia unit el país.

L’abril de 1990, se celebraren les primeres eleccions lliures i democràtiques, i l’Oposició Democràtica d’Eslovènia derrotà l’anterior Partit Comunista. Es formà un govern de coalició encapçalat pel demòcrata-cristià Lojze Peterle, i començà reformes econòmiques i polítiques que establiren una economia de mercat i un sistema polític democràtic liberal. Alhora, el govern continuà la independència d’Eslovènia de Iugoslàvia. El desembre de 1990 va tenir lloc un referèndum sobre la independència d’Eslovènia, en el qual la majoria aclaparadora de residents eslovens (al voltant d’un 89%) votaren a favor de la independència d’Eslovènia de Iugoslàvia. Eslovènia esdevingué independent el 25 de juny de 1991. L’endemà al matí va començar una curta Guerra d’Eslovènia, en la qual les forces eslovenes rebutjaren reeixidament la interferència militar iugoslava.[3][5] Al vespre, la independència va ser solemnement proclamada a la Plaça de la República pel President d’Eslovènia Milan Kučan. La Guerra dels Deu Dies es perllongà fins al 7 de juliol de 1991, quan es va signar l’Acord de Brioni. El 26 d’octubre de 1991, marxà d’Eslovènia l’últim soldat iugoslau.

Després de 1990, evolucionà un sistema democràtic estable, amb liberalització econòmica i creixement gradual de la prosperitat. Eslovènia esdevingué membre de l’OTAN el 29 de març de 2004 i de la Unió Europea l’1 de maig de 2004. Eslovènia fou el primer país post-comunista que va exercir la Presidència del Consell de la Unió Europea, durant els primers sis mesos de 2008.

BLED

Un dels atractius d’Eslovènia és Bled, aquesta localitat està situada a la regió de Gorenjska, a menys d’una hora des de la capital Ljubljana. Un cop s’arriba ens dóna la benvinguda el seu castell, ubicat al cim d’un penya-segat d’uns 150 m, i des d’on s’obtenen unes bones panoràmiques del llac turquesa.

Llac de Bled

Castell de Bled

Per arribar al castell hi ha una carretera que porta a un pàrquing proper a l’edifici, i des del qual es pot accedir a l’interior. Des dels seus murs les vistes són impressionants, des de dalt es veuen les típiques barques eslovenes navegant fins a la Illa de l’Assumpció, coronada per la petita església que porta el mateix nom.

Al castell es pot visitar un petit museu que alberga diverses sales amb la història de Bled i els seus voltants, a més de veure algunes demostracions dels tallers de forja o d’impremta. En unes de les estàncies es troba una reconstrucció de la Impremta de Guttemberg, allí es pot veure en funcionament la mateixa, també es pot gravar el teu nom i adquirir-lo com a souvenir.

Interior del Castell de Bled

Llac de Bled

Després d’un passeig pel pati de la Fortalesa, és recomanable tornar a la ribera del llac, i embarcar-se en alguna de les seves “Pletnas”, en les barques poden viatjar unes 10 persones, fins que no s’omplen no surten, també és possible llogar una de les barques i realitzar el viatge sols.

Si s’escull la primera opció, en 20 minuts de travessia pel llac s’arriba a la illa. A la taquilla venen l’entrada que dóna accés per visitar el petit museu, la torre veneciana i l’església, un cop dins del temple és tasca obligatòria tirar de la pesada corda i tocar tres vegades les campanes, diu la tradició que mentre ho fas, cal demanar un desig que segur que es complirà. A la illa hi ha un restaurant en el que es pot adquirir algun  souvenir així com degustar deliciosos postres plens de multitud d’ingredients, cada dia són diferents i ben elaborats.

Existeix una llegenda en que en aquesta illa els habitants adoraven a Ziva, deessa de l’amor i la fertilitat, posteriorment es va convertir en un lloc de pelegrinatge, fins que a principis del segle XX va ser elegida per l’aristocràcia com a destí de benestar i relaxació, convertint-se en ciutat balneari, no és d’estranya ja que és un dels llocs més bonics del país.

És recomanable passejar per la ribera del llac, un passeig d’1,30 hores aproximadament. Des dels seus voltants es poden veure les piscines per a petits i grans que a l’estiu són molts els que es refresquen.

A l’oficina de turisme situada al centre de Bled, al costat del llac es pot sol·licitar un mapa per poder realitzar alguna excursió pels voltant.

A meitats de juliol, el llac es cobreix de llums nocturnes i focs artificials i nombrosos concerts.

Llac de Bled

RADOVLJICA

Radovljica és una població molt dolça, i ho saben molt bé els que els hi agrada la xocolata, ja que aquí se celebra cada any el Festival de la Xolocata, al que acudeixen grans xefs de tota Europa per a elaborar i mostrar la xocolata en totes les seves formes.

Però aquesta població propera a Bled ofereix al visitant molt més. Radovljica és un encantador poble medieval en el que es poden trobar diversos edificis interessants, així com museus i galeries d’art.

A Radovljica cal deixar-se portar, perdre’s pels carrers i deixar-se hipnotitzar per la seva essència. El nucli de la població és la Plaça Linhart, on es pot gaudir d’una arquitectura  de l’època medieval, essent aquests una de les àrees medievals millor conservades d’Eslovènia.

Aquí mateix es pot veure la Mansió Radovljica, antic Castell de Diestricstein, una gran construcció que va pertànyer a la Reina de la ciutat, decorat amb delicats retrats sobre les seves façanes amb estuc, una impressionant exponent del barroc de la ciutat. També hi ha el Museu de l’Apicultura i el Museu de la Ciutat. L’accés a la Mansió és gratuïta.

Plaça Linhart, el cor de la ciutat de Radovljica

L’apicultura és una tradició en aquesta zona, aquí es pot veure la riquesa de la mes eslovena durant tota la seva història i també es pot observar un rusc real amb les seves abelles per veure com es realitza.

El rusc es pot veure al Museu de l’Apicultura

Al costat del Riu Sava va començar el desenvolupament en el segle XIII, essent un punt neuràlgic pel comerç i l’artesania, el seu mercat va tenir un gran auge en tota aquesta zona. Degut a aquesta importància, la ciutat va estar emmurallada en tota la seva totalitat durant gran part de la història, arribant a tenir fins a 16 torres de defensa, tot i que actualment només es conserva una part de la muralla a la zona més occidental del Casc Antic.

Les cases són un gran atractiu visual, edificis de dos o tres nivells amb un estil renaixentista i gòtic, amb petites finestres que se sostenen amb els pilars de les galeries de la planta baixa. Preciosos portals que avui encara conserven tota l’essència medieval.

Al moll, hi ha l’església de St. Peter, i una petita plaça on es pot veure l’esplendor que va tenir aquest lloc. Aquí és on es troba la part de la muralla més antiga i algunes de les seves torres.

No es pot deixar la ciutat sense visitat la Taberna Gòtica, on es pot prendre alguna cosa mentre es descansa.

També sorprèn de Radovljica la gran quantitat de petites galeries d’art, moltes exposen i venen les seves obres als viatgers, fins i tot es pot trobar grans obres d’art d’alguns dels artistes més afamats d’Eslovènia.

Si s’arriba a Radovljica en cotxe, es pot aparcar a les afores de la ciutat en un pàrquing que es gratuït i que no està molt lluny, a uns 5 minuts del centre.

A l’entrada del Casc Antic es troba l’Oficina de Turisme.

VINTGAR GORGE

Un passeig màgic espera quan s’accedeix a les passarel·les de les Goles de Vintgar (Blejski Vintgar), situades a 4 km de Bled. És un congost pel que discorren aigües turqueses entre les estretes parets de les Muntanyes Hom i Borst.

Vintgar Gorge

Quan Jakob Zumer va descobrir aquest increïble lloc mai va pensar que tants turistes anirien a gaudir de la intensa naturalesa.

Un cop s’accedeix al congost cal abonar una petita entrada per a poder ajudar a la conservació de les instal·lacions, després d’un passeig tranquil d’1,5 km i sorollós degut al fluir l’aigua del riu Radovna, els nombrosos salts i petites cascades, ocells voletejant, entre els murs de pedra, el color de l’aigua, tan característic de tota la zona, un intens verd que farà que les nostres fotografies quedin com autèntiques postals.

Contínuament es va anant d’un costat a un altre del congost a través de nombrosos ponts de fusta fins que s’arriba al final del camí, amb un apoteòsic final a la Cascada Sum.

Recorregut de les passarel·les de Vintgar Gorge
Pont de les passarel·les de Vintgar Gorge

SKOFSA LOKA

Skofja Loka és un dels llocs que millor conserven el patrimoni cultural de l’edat mitja.

Es respira art i cultura per tota la ciutat, la ciutat és una riquesa patrimonial impressionant, a pesar de ser una petita localitat. La ciutat està a la Vall de Selska, molt prop de la Ljubljana, direcció a Bled, i són molts els que decideixen visitar-la per gaudir del Castell de Loka que alberga en el seu interior obres de gran importància a la part destinada museu.

Al casc urbà es passejar pel davant de la Casa Homa o l’Antic Graner, llocs molt important pel desenvolupament de la vil·la durant l’edat mitja. Un altre lloc de gran interès és la Biblioteca dels Caputxins i el seu Pont de Pedra.

Pont de Pedra de Skofsa Loka

La pintura a la vall té un especial protagonisme i és que de Skofja Loka sorgeixen durant els segles XIX i XX nombrosos pintors molt rellevants per l’art eslovè, alguns com Ivan Grohar, Anton Azbe i els germans Subic.

En un dels edificis municipals, el Centre d’Arts i Oficis  es pot veure una exhibició dels productes de la zona, també es poden comprar allí.

Skofsa Loka

A nivell europeu es coneix molt aquesta població per la seva representació de la Passió de Jesús, una interpretació religiosa realitzada per la gent de Skofja Loka que prepara durant tot l’any per encarnar als diferents personatges que conformen aquesta obra, un text que presumeix de ser el més antic i millor conservat de l’idioma eslovè. Més de 800 persones protagonitzen pels carrers de la vil·la un espectacle que s’adorna fins al mínim detall perquè reneixi l’essència medieval.

Tot i que molts escullen aquesta zona per gaudir de les seves vacances per la gran possibilitat de practicar qualsevol esport a l’aire lliure i en contacte màxim amb la natura. A la zona cuiden molt les infraestructures per als senderistes i ciclistes, amb nombroses pistes i camins en òptimes condicions per a realitzar rutes amb encant. A més, es practica la pesca als rius Selska i Poljanska Sora.

Skofja Loka té de tot i per a tots, als més atrevits s’ofereix la possibilitat de practicar parapent des d’alguns pujols i muntanyes properes i gaudir d’unes vistes espectaculars de la regió.

També cal prova els panets de mel, típics elaborats pels artesans locals des de fa més de mil anys.

LJUBLJANA

Ljubljana és el cor d’Eslovènia, un lloc on transmet molta tranquil·litat, sobre tot a la zona cèntrica, degut en part a les grans zones de vianants que fan que passejar pels seus carrers sigui un autèntic plaer. Ciutat cosmopolita, té un ambient meravellós que es pot gaudir en tot el seu casc antic així com a la ribera del riu Ljubljanica, ideal per prendre alguna cosa després de visitar la ciutat.

Ljubljana té uns 270.000 habitants, i és la capital d’Eslovènia, una ciutat que té vestigis romans, com la ciutat d’Emona o el pintoresc Casc Antic, en el que es troba el Castell Medieval, la Catredral, l’Església Franciscana de l’Anunciació, edificis de l’època barroca italiana, mostres arquitectòniques de l’Art Nouveau, el Pont del Drac que creua el riu Ljubjanica, l’imponent Parc Tivoli o els Marenys de Ljubljana.

Ljubljana ofereix la Targeta del Turista, una interessant opció per conèixer cada racó, entre els beneficis en portar-la està l’entrada gratuïta als museus i llocs d’interès, visita guiada gratuïta de la ciutat, viatges gratis amb els autobusos, accés 24 hores a Wifree, xarxa inalàmbrica d’Intenet al nucli urbà, creuer pel riu gratuït. El preu de la targeta per un dia és de 23 €, si s’obté on line té un descompte del 10 %. També es pot obtenir a l’Oficina de Turisme.

Una altra comoditat que ofereix Ljubljana és connexió gratuïta a la xarxa Wifree, cada persona pot connectar-se durant 60 minuts diaris a Internet, l’accés permet visitar els llocs web propietat de la ciutat.

Ljublijanki Grad (Castell de Ljubljana)

Pati interior del Castell de Ljubljana

La majoria de visitants acudeixen a la zona del Casc Antic de Ljubljana per a poder visitar alguns d’aquests llocs, començar pel castell és una bona opció, per pujar-hi hi ha dues opcions: fer-ho amb el seu funicular o caminant per un petit sender sense dificultat. Des del castell les vistes de tota la ciutat són immillorables, es pot veure la zona de l’extraradi amb els habitatges i edificis nous i la zona més propera del Casc Antic, aquí ja es pot fer-se un mapa per a idear l’itinerari. En una zona del castell l’accés és lliure, però si es vol accedir a la zona més alta cal pagar l’entrada. A l’interior, molt ben conservat, es pot comprar algun souvenir o prendre alguna cosa a la terrassa del seu restaurant.

El Castell de Ljubljana és un dels símbols de la ciutat, ubicat sobre un congost al centre de la ciutat, Ljubljana ha crescut a partir de les seves muralles.

El castell està ubicat sobre les restes dels primers assentaments que hi va haver a la ciutat al final de l’Edat de Bronze i de Ferro. Un lloc rodejat de boscos i camps per a sembrar, molts animals per a caçar i prop del riu Ljubljana.

Després d’habitar els prehistòrics o els celtes, van ser els romans els que van establir un lloc militar al mateix lloc on ara hi ha el castell. L’any 100 aC Ljubjana era la ciutat romana d’Emonam i es van construir muralles que la rodejaven.

Ja a l’Edat Mitja, quan es denomina a la capital eslovena com Ljubljana o Laibach, és la família Breze Saleski la que es fan amb els terrenys on s’ubica el castell i construeixen una mansió / fortalesa. Al segle XIII el castell va anar canviat de propietaris, en funció del poderosos que eren, fins que al segle XV va arribar la invasió dels turcs, durant aquests anys el castell va tenir moltes modificacions per dotar-lo de més seguretat, es van renovar els murs exteriors i remodelar la seva estètica de mansió a un lloc militar.

Una de les sales del Castell de Ljubljana

El castell de Ljubljana va resistir el terratrèmol que va destrossar la ciutat al 1515, va aguantar les lluites entres camperols i nobles, i mentrestant els seus habitants li van anar afegint zones residencials, salons per a reunions, capelles, etc. Fins que al segle XVII va perdre la seva nominació de fortalesa i va començar a utilitzar-se com a dipòsit militar. Un magatzem en el que es guardava tot tipus de munició, pólvora, armes … tot això portava un perill per a la població ja que estaven exposats a incendis i explosions que podien afectar-los.

L’ocupació francesa de 1979 el va recuperar i de nou el va utilitzar com a caserna i hospital militar, i quan van recuperar la ciutat els austríacs al 1815 el van fer servir com a presó, i així va seguir durant molts anys, fins que al 1905, Ivan Hribar, alcalde de Ljubljana el va comprar i el va utilitzar per a albergar a ciutadans de la ciutat que no trobaven cases.

Preus i horaris (2019)

Les entrades es poden comprar a través de la web oficial del Castell de Ljubljana o en alguns dels punts de venda que hi ha a l’estació del funicular. També es poden adquirir al mateix castell.

Castell, funicular i cafeteria

Gener, febrer, març i novembre: De 10:00 a 20:00 hores
Abril, maig i octubre: De 09:00 a 21:00 hores
Juny, juliol, agost y setembre: De 09:00 a 23:00 hores
Desembre: De 10:00 a 22:00 hores

Entrades castell i funicular (si es compren a la web oficial, 10 % de descompte)

Adults: 13 €

Menors (de 7 a 18 anys), estudiants, pensionistes o grups de 15 persones: 9 €.

Famílies (2 adults i 1 nen, mínim): 31 €.

Entrades castell

Adults: 10 €

Menors (de 7 a 18 anys), estudiants, pensionistes o grups de 15 persones: 7 €.

Famílies (2 adults i 1 nen, mínim): 24 €.

Com arribar-hi

Es pot arribar al castell amb funicular, amb tren turístic, a peu o en bicicleta.

El funicular s’agafa prop de la Plaça Krek, prop del Teatre de Marionetes.

El tren turístic elèctric, realitza una ruta circular des de l’Ajuntament fins al castell, passant pel jardí botànic, la muralla de la ciutat d’Emona, la plaça del Congrès i el carrer Presernova Cesta.

Caminant, des del mercat central surt un sender que porta fins al castell, es tarda aproximadament 10 minuts.

Bicicleta, pel carrer Streliska i girar cap a Cesta Sovneskih Lmeckih, i des d’allí un km aproximadament per una carretera asfaltada, fora del castell hi ha una zona per poder aparcar les bicicletes.

Katedrala Ljubljana (Catedral de St. Nicolau)

Katedrala Ljubljana (Catedral de St. Nicolau)Limítrof al castell  hi ha la Catedral de St. Nicolau, amb el seu imponent òrgan, amb una cúpula de color verd i les torres bessones. L’església actualment barroca però reconstruïda des del seu anterior aspecte gòtic està a la Plaça de St. Ciril·lo molt a prop de l’Ajuntament i del Mercat.

Interior de la Catedral de Ljubljana

Mestna Hisa (Ajuntament)

Situat a la Plaça Mestni, edifici del segle XV, lloc amb molt de trànsit de gent que passeja pels carrers de la vella ciutat de Ljubljana.

Ajuntament de Ljubljana

El Mercat

Es troba a la Plaça Vodnikov, a la part interior hi ha productes com la carn o el peix, així com productes típics d’Eslovènia, però a l’exterior hi ha fruites i verdures així com precioses flors.

Mercat de Ljubljana

Mesarki Most (Ponts de Ljubljana)

El drac, símbol de Ljubljana

Un altre dels atractius de la capital són els seus famosos ponts, així que es recomanable passejar per ambdues riberes del riu Ljubljanica, travessant el ponts, o fer una excursió en vaixell pel riu, un dels més fotografiats és el Pont del Dracs, símbol de la ciutat degut als vincles amb la llegenda de St. Jordi, des d’aquí, seguint una caminada per la ribera travessant el mercat fins arribar al Pont Triple, a costat de l’Oficina de Turisme.

El pont dels Carnissers i dels Sabaters també són molt visitats, el primer per ser visitat per enamorats que posen els seus cadenats a les baranes i el segon per tenir cents de sabates penjades sobre ell, encara que realment el seu nom prové perquè en l’antiguitat era una zona amb nombrosos comerços de sabates.

Art Urbà de Ljubljana

Prop de l’estació de tren hi ha el barri Metelkova Mesto, on en un recinte de cases pintades i decorades amb graffitis i art urbà està el centre cultural Metelkova Mesto. Un dels exponents de l’arquitectura de la capital eslovena és Joze Plecnik, l’artista va plasmar el seu art en nombrosos edificis de la ciutat.

Art urbà
Art urbà

LLAC JASNA

El Llac Jasna (Jesero Jasna) és el nom de dos llacs artificials connectats entre si, que es troben a prop de Kranjka Gora.

A causa de les necessitats del turisme, els llacs estan ordenats al costat de la confluència dels rius Mala Pisnica i Velika Pisnica.

Llac Jasna

Al voltant de Jasna hi ha traçats diversos senders per passejar i aquí comença el camí del bosc pel riu Mala Pisnica, que es troba abandonat des del terratrèmol de l’any 1980. Al voltant del llac hi ha el munyiment a Zlatorog (animal de la mitologia eslovena, un isard amb banyes daurades).

NORDIC CENTER PLANICA

Nordic Center Planica

Aquesta vall és molt coneguda pels aficionats i professionals de l’esquí, situat al nord d’Eslovènia, prop del Parc Natural de Triglav, i un dels entorns més increïbles d’Eslovènia, Planica té les pistes de sal d’esquí més importants del país. Aquí es va fer el primer salt per sobre de 100 metres al 1936, posteriorment, al 1994 es va superar arribant als 200 metres de distància, actualment el record se situa en 239 metres saltats a Planica.

Els Alps Julians i les Muntanyes Karavanke vigilen aquest petit lloc. Es troba molt a prop de Kranjska Gora, pel que fa que molts s’allotgin en aquesta petita localitat.

Més de 50.000 persones acudeixen a les competicions que se celebren al març, és un esdeveniment conegut mundialment.

Nordic Center Planica

Quan no hi ha competicions, aquest lloc és l’elegit per molts per a realitzar rutes de senderisme o esquí de fons si la neu  ho permet. Per accedir al pàrquing cal abonar 3 €, un cop aparcat el vehicle comença na ruta a través d’un camí sense dificultats al voltant d’una hora, després de travessar camins pedregosos, s’arriba a la Vall de Tamar, espectacular, allí hi ha un alberg i una cafeteria. Els més atrevits continuen les seves rutes a través de les muntanyes.

PARC NATURAL TRIGLAV

L’immens Parc Nacional de Triglav, prop de la frontera amb Itàlia i Àustria, és l’únic d’Eslovènia, però un dels més antics creats a Europa (al 1924 es va crear el parc de protecció alpí). El cim més alt (2.864 m) dóna nom a tot el parc reuneix pràcticament tots els Alps Julians en territori eslovè, i reuneix punts de gran atractiu natural, històric i faunístic.

Muntanya Triglav

Per exemple , en aquestes muntanyes es va establir un dels fronts més sagnants de la I Guerra Mundial, amb les llegendàries Batalles de Soca, en una línia de trinxeres que a dures penes avançaven mentre anaven caient varis centenars de mils de soldats italians i austro-húngars. En una de les poblacions de la vessant del Parc Kobarid, es troba el museu que recorda la salvatge i inútil lluita, també hi ha el centre informatiu que ensenya les joies del Parc de Triglav.

El pas de muntanya de Vrsic creua la serralada des de Kranska Gora fins a Bovec, amb vistes increïbles, hi ha possibles treballs forçats que van fer els presoners russos al 1917. La capella de fusta que es troba ascendint recorda i honra els que van morir durant la realització de la carretera que connectava Àustria amb la costa d’Itàlia.

Mapa de Triglav

El territori és exuberant, amb boscos immensos, cavitats de naturals càrstica i llacs glaciars, per no mencionar les nombroses cascades, entre les Savica i Kozjak.

A la part sud del parc estan les poblacions de Bove, Kobarid i Tolmin, cada una amb els seus encants. La primera és el punt de partida per a totes els esports d’aventura de la zona, la segona alberga un dels museus més premiats per la labor de recuperació de la memòria històrica de la Gran Guerra, i Tomin és un centre internacional de Kayak, a més d’un lloc de fabricació dels millors formatges eslovens, sense oblidar les vistes del riu  Soca amb el seu profund i intens color maragda.

El parc ofereix moltes possibilitats per conèixer, la primera proposta pot ser una ruta circular en cotxe que toca els punts més turístics com els llacs Bled i Bohinj, el pas de la muntanya de Vrsic que en apropa a les altures sense baixar del cotxe (però fent les seves 50 famoses corbes), i la Vall de Soca, amb el riu maragda que baixa formant salts i ràpids, on es pot practicar rafting.

Pels que necessiten tocar terra, hi ha camins que pugen des de varis punts als refugis de muntanya entorn al pic de Triglav. Hi ha més de 400 muntanyes de sobrepassen els 2.000 m, entre les que destaquen Mangrt, Jalove, Prisojnik i Spik.

Des de Tolmin es poden fer pujades al pic Triglav (millor comença a Trenta), amb senders que porten fins al pic. També des de Tolmin es pot recórrer la ruta E7 del sender europeu de senderisme o el conegut com el Sender de la Pau, un itinerari històric que passa per punts amb fortificacions conservades des de la I Guerra Mundial i que surten des de Tomin fins al mar Adriàtic.

LLAC BOHINJ

A Eslovènia és difícil dir quin és l’entorn natural més bonic, però segur que un d’ells és  el Bohinj, és una vall glaciar molt visitada per a realitzar qualsevol activitat esportiva, ideal per a realitzar rutes de senderisme, kayak, pesca o alpinisme. Aquest lloc el composen les seves muntanyes però el protagonista és el gran Llac que hi ha al riu Sava.

Llac Bohinj
Capbussada al Llac Bohinj

A només 20 minuts de Bled es troba aquests meravella de la naturalesa que canvia el seu aspecte notablement en funció de l’estació de l’any. Algunes localitats com Studor o Stara Fuzina s’ubiquen en la proximitat del llac, oferint allotjament i menjar, a més a Stara Fuzina hi ha el Museu Làctic Alpí.

Un altre lloc clau d’aquest zona és Vogel, allí hi ha el telefèric de Ukanc, des d’on es pot accedir al cim de la muntanya Vogel, des d’on hi ha panoràmiques de l’immens llac.

Cascada Savica

Però no pots marxar d’aquí sense pujar les escales que porten a la Cascada Savica, de 78 m d’altura, la distància entre la cascada i el riu Sava és de 30 minuts, el seu soroll i la força de l’aigua en les estacions de pluja fan que tothom acabi xop, la cascada té dos salts.

Per accedir-hi cal pagar entrada. Des del mirador que està a la cascada s’obté una impressionant panoràmica del vall amb el llac a l’horitzó, un llac que és el més gran d’Eslovènia, amb uns 4 km de llarg per 1 d’ample a la part més ampla. Tot i ser un reclam turístic, no és un lloc massificat, per això conserva aquesta màgia i transmet la possibilitat de gaudir de la natura i de la tranquil·litat, permet olorar el perfum dels generosos arbres i de la terra humida. Si es viatja a l’estiu, sempre hi ha l’opció de refrescar-se a les aigües tranquil·les i cristal·lines del llac, a més hi ha nombroses barques de pescadors o grups de gent fent kayak. Hi ha una petita platja de pedres que es coneix com la Platja de la Cabra.

VALL DE SOCA

El riu Soca (Isonzo en italià) neix al Parc Nacional de Triglav, al nord-oest d’Eslovènia, pintat der un color maragda com si un pintor hagués volgut buscar la tonalitat perfecta. Durant mils d’anys l’aigua ha corregut des dels nevats cims dels Alps Julians treballant les estretes valls fins a crear congostos per on córrer sempre el torrent del Soca. Hi ha dies que les aigües del Soca (es pronúncia ”Sotxa”) són tan clares i brillants que els seu color maragda fa mal als ulls.

Vista aèrea del riu Soca

Seguint el curs del riu hi ha alguns dels pobles més important de l’oest d’Eslovènia com Bovec, Kobarid, Tolmin o Kanal, amb paisatges de somni que alternen amb el blanc de la neu amb el seu etern verd dels camps.

La vall de Soca va ser testimoni d’una de les batalles més doloroses de la I Guerra Mundial. Aquest paradís de la naturalesa guarda una de les històries més tràgiques del segle XX. El Museu de Kobarid ens  recorda la barbàrie del conflicte que dilapidar la vida de 300.000 soldats de l’imperi Austro-Húngar i d’Itàlia, que en dotze batalles a la frontera, que ja no existeix, es van batre des de maig de 1915 fins al novembre de 1917 quasi de forma continuada.

El viatge del rius comença a Vrsic, conegut com “El pas”, per ser la porta a la Vall d’Isonzo des de Krajska Gora, al costat de les muntanyes. Quan es baixa de Vrsic en cotxe, intentant no sortir-se de la carretera de corbes, es comença a divisar el naixement del riu, a 1.110 m d’alçada, del que no perdrem l’estela pràcticament en ningun punt de la carretera que va cap a la costa.

A l’entrada de Bovec ja s’entén perquè aquesta petita població viu del turisme del riu, gràcies a una immensa varietat d’oportunitats per conèixer la seva natura. El riu Soca ofereix avui en dia l’oportunitat de conèixer els Alps Julians a través de moltes activitats esportives que van des d’esquí, escalada, rappel pel congost i els canons, la tirolina o rafting o descens en canoa pel riu.

No resulta estrany que les aigües maragdes del riu Soca hagin atret a la factoria Disney per a filmar escenes de les Cròniques de Nàrnia, el Príncep Caspi.

Després de 140 km el Soca desemboca a un altre país, a la veïna Itàlia, per on discorre els últims 40 km, portant les seves aigües alpines prop de Monfalcone.

CASCADA BOKA

Cascada Boka

És una de les cascades més altes d’Eslovènia, gràcies als seus dos salts de 106 i 30 metres respectivament. Un altre detall a tenir en compte és que sol tenir molta aigua durant tot l’any i per això és visible des de la carretera que uneix Bovec amb Zaga.

Hi ha dues rutes diferents per poder apropar-se a les cascades. Una que va pel costat esquerra del riu i l’altra pel costat dret. Cada una d’elles parteix des de els extrems del pont que creua el Boka, des de la mateixa carretera principal. Ambdues tenen un fort desnivell i a l’estiu la calor és extenuant. És recomanable fer la que va pel costat esquerra, ja que disposa de millors vistes i millor encara, el trajecte és amb ombra.

JOCA (PONT DE NAPOLÉO)

El Pont de Napoleó, que creua el riu Soca a les afores de Kobarid, és una rèplica del construït per les tropes napoleòniques en el seu camí cap a Pas Predel, i posteriorment destruït per les tropes austríaques durant la I Guerra Mundial. Ubicat en un punt estret del congost, hi ha unes vistes impressionants del canó i el riu.

Pont de Napoleó

TOLMIN GORGES

Les Goles de Tolmin  (Tolminska korita) són les grans oblidades, que difícil és competir amb les goles de Vintgar, ja que aquestes últimes tenen una ubicació privilegiada, a Bled, i a més el seu recorregut és més extens. Però són diferents, així que valen la pena una visita.

Estan situades a 2 km del poble de Tolmin i hi ha una àmplia zona d’aparcamenta l’exterior, on comença el sender per arribar-hi. L’entrada costa 4 € i està tot perfectament senyalitzat, és una ruta molt fàcil però preciosa.

Tolmin Gorges

Els congostos, que formen part del Parc Nacional de Triglav, tenen una longitud de 200 m i una amplitud de 5 a 10 m. Pel recorregut hi ha les Coves de Dante, el cap de l’ós (un dels punts més fotografiats), es tracta d’una enorme pedra que es va desprendre de la muntanya i va quedar travessar a la meitat del congost, i la seva forma recorda el cap d’un ós, també es pot trobar el Pont del Diable, a mb 60 m d’alçada per sobre del riu Tominka.

Tormin Gorges

STANJEL

Situat a l’est de Nova Gorica, i al nord de la ciutat italiana de Trieste i a l’abric de la Vall de Vipava. Stanjel, situat sobre un pujol ens rep amb cases de pedra, amb carrers estrets i empedrats. Aquest lloc amb activitat prehistòrica va ser fortificat posteriorment per a defensar-se dels turcs durant el segle XV. Tot i que encara es conserven bastants edificis i parts de la muralla, durant la II Guerra Mundial va patir bastants danys i algunes partes van ser destruïdes pels bombardejos.

Des del pujol d’Stanjel es pot observar unes panoràmiques impressionants dels Alps, el Bosc de Trnovo, la Vall de Vipava o els Nans. Un entorn rural, natural en el qual es pot veure animals pastant els camps, granges i agricultors cultivant.

Sstanjel

Els edificis d’Stajel mostren a través del gòtic la importància d’aquest lloc així com les restes del Castell d’Stanjel. El castell és un dels punts d’interès d’Stanjel, però també es pot visitar l’Església de Sant Daniel, exponent gòtic tardà, la Torre Kobdilj, la Casa Carsa, una casa típica de la regió, diuen que la més antiga de la zona, a més en el seu interior es pot veure una exposició etnològica el Jardí de Ferrari dissenyat per l’arquitecte Max Fabiani, o el Camí de Fabiani.

Prop de les vies del tren hi ha un cementiri molt peculiar, un monument dedicat als soldats austro-húngars que van morir durant les Batalles d’Isonzo, dissenyat per Max Fabiani.

Jardins de Ferrari, obra de l’arquitecte Fabiani

SKOCJAN CAVES

Les Coves de Skocjan (Škocjanske jame) son un sistema de coves calcàries a la regió de Karst, al sud-est d’Eslovènia, molt a prop de la costa. Les coves tenen uns 8 km de paisatges subterrani amb coves impressionants, un riu subterrani i diverses cascades, És un dels millors llocs del món per l’estudi dels fenòmens kàrstics.

Al 1986, la UNESCO les va incloure a la llista del Patrimoni de la Humanitat, i no és d’estranyar, ja que apareixen degut a un fenomen natural excepcional, el riu Reka flueix durant 55 km per la superfície i després desapareix fins arribar a l’Adriàtic de forma subterrània ja a Itàlia. El recorregut per les galeries que tenen milions d’anys mostren com en el seu interior van habitar-hi els prehistòrics, mentre ens mostren la bellesa de les formacions kàrstiques. El riu Reka va apareixen per moments per dins la cova.

Per accedir-hi cal tenir en compte que s’han de pujar i baixar al voltant d’unes 500 escales, ja que es troba en una cavitat de 200 m de profunditat.

Gruta de les Coves Skocjan
El famós Pont Cerkyenik

Durant la visita, que dura aproximadament 1,30 hores, es veuen alguns llocs com l’anomenat “Òrgan”, un conjunt de formacions que lògicament emulen la forma d’un òrgan, o el Pont Cerkvenik que és espectacular i surt casi 50 m per sobre del riu Reka i mostra la Cova dels Murmuris, tot això en un escenari ple d’estalactites.

Es recomana visitar la cova abrigats, inclòs a l’estiu, si més no amb una jaqueta, ja que a l’interior no s’arriba als 10º

Per completar la visita es pot visitar el Centre d’Informació i el Museu, on es troben mostres sobre la història de les coves.

Preu: 16 € els adults.

CASTELL PREDJAMA

El Castell de Predjama és un dels punts més turístics d’Eslovènia i la proximitat de les coves de Postojna el converteix en un lloc molt transitat, pel que és recomanable anar-hi a primera o a última hora.

Castell Predjama

Clavat com una xinxeta a la muntanya, el Castell de Predjama és una boca a la cova on el misteriós personatge Baró Erazem Luegger (fill del governador de Trieste Nikolai Luegger), narrat a les llegendes eslovenes, s’ocultava després de cometre assalts als comerciants que cobrien la ruta que unia Viena amb Trieste.

La fortalesa ha viscut al llarg de la història múltiples esdeveniments que demostren que a pesar de la seva verticalitat i complicat accés, no sempre va poder defensar-se. Construït al segle XII, quan apareixen el primers testimonis que el mencionen amb el nom de Luegg, mencionat com a propietat dels nobles del Patriarcat d’Aquileia. Al segle XIV els ducs austríacs es van apropiar d’ell, i al 1398 un setge va culminar en un incendi que el va destruir. L’arribada dels cavallers de Lienz al Tirol va donar vida al castell.

El castell es va fer cèlebre gràcies a la llegenda del cavaller Erazem Luegger, enfrontat als Haubsburg per una disputa en la que va matar a un agutzil. Parapetat en el castell, el baró, aliat amb el rei hongarès Matthias Corvinus, atacava els assentaments afins als Haubsburg, i al rei Federic III. El setge del senyor de Trieste Gaspar Ravbar d’un any i dia no va aconseguir treure’l de la fortalesa, i els assetjadors no entenien com podia abastir-se, incloent cireres que tirava des del castell per burlar-se de les tropes que  l’assetjaven. El que desconeixien es la xarxa de coves que permetien (segons la llegenda) sortir a abastir-se a les poblacions de la Vall de Vipava.

Masmorres del Castell Predjama
Interior del Castell Predjama

Desafortunadament pel cavaller, la traïció d’un dels seus servents va posar en safata el seu coll quan el baró va acudir a una zona exposada als canons per anar al bany. El traïdor va donar l’avís, i una canonada va acabar amb  la vida d’Erazem.

L’actual fisonomia del castell és de 1570, obra d’una reconstrucció per part del baró de von Cobenzl (després de la cessió de l’arxiduc d’Àustria), que va ampliar la seva mida original, i mantenint-se en l’estil gòtic centre-europeu fins a l’actualitat.

Després de la II Guerra Mundial el castell va ser confiscat per les autoritats iugoslaves i nacionalitzat.

Val la pena baixar fina al riu Lokva per captar la perspectiva imponent del castell encastat a la roca, lluint màgic, sobre tot a l’hivern quan la neu blanqueja els camps verds. Les aigües del riu són engolides per la terra desapareixen els seu curs.

Entre els mesos de maig i setembre és possible visitar la pintoresca cova del castell, habitada per ratpenats, que a l’hivern hivernen, i no es pot accedir per no pertorbar-los.

La visita del castell es comença per les estances, la capella, l’antic calabós o els estables que eren una part de la cova original, A les parets dels salons hi ha pintures històriques a l’oli i una imatge de la Pietà de l’any 1420.

Una de les parts més curioses és recórrer el corredor que porta a la caverna de la cova natural, des d’on la vista del paratge és preciosa.

Davant del castell se celebren recreacions de justes medievals durant els mesos d’estiu, molt animades i concorregudes, i sobre tot amb un escenari de pel·lícula.

Sala d’Armes del Castell Predjama

COVA POSTOJNA

Postojna és el paradís de les estalactites, els 21 km de galeries ofereixen una experiència única. És el  lloc més visitat d’Eslovènia, en 200 anys han passat més de 35 milions de persones per dins la cova. Al 1818 només es podia visitar 300 m, avui en dia es pot visitar 5 km de galeries i túnels.

La visita dura 1,30 hores aproximadament, es fa un tram amb tren (3,7 km), la segona part de la visita consisteix en un passeig a peu on es veuen les parts més impactants de la cova.

Interior de la Cova Postojna

Història de la Cova Postojna

Tot i que la cova ja era coneguda per la gent que vivia prop i per altres visitants que van deixar la seva estampa amb signatures ja al segle XIII, el primer visitant insigne que va posar el peu a la cova va ser l’arxiduc d’Àustria Ferran I al 1819. Amb  la seva visita es va obrir un període d’obertura turística que segueix 200 anys després.

Un any abans i de forma accidental Lucka Cec, una de les persones que treballava en el condicionament de la cova per la visita de l’emperador, va descobrir un passatge escalant un mur. La troballa treia a la llum un tresor fins llavors desconegut, del que la part coneguda de la cova era només l’iceberg. Tancada fins la visita de Ferran I, la reobertura va posar les bases del turisme modern, amb la instauració de llibres de visita on es podia signar i deixar impressions que produïa. Cinc anys després del descobriment es va formar un comitè de gestió de la cova, que administrava a seva conservació, encarregant-se d’explotar-la turísticament, i establint un preu d’entrada quan es va poder arreglar i il·luminar per conèixer-la.

Grafits del segle XIX de la Cova Postojna

Durant molts anys la cova només es va poder explorar a peu, si bé per la visita de l’emperador al 1857 es van preparar seients còmodes i luxoses per transportar l’emperadriu i la seva cortesia. En aquest període també es va modernitzar l’entorn de la cova amb una línia que connectava amb Viena i Trieste.

L’accés universal de la cova va motivar la necessitat d’aplicar millores, essent la d’utilitzar força motriu d’ases una de les propostes de l’espeleòleg Anton Schmidl, una altra d’aquestes innovacions guardava relació amb la il·luminació, 12.000 llums permeties observar totes les zones de la cova, 1.500 només pel Gran Saló.

Durant els anys 1868 al 1885 i sota la presidència del comitè per part del prefecte Anton Globocnik es van fer importants remodelacions que van permetre col·locar l’estructura de rails pel tren, el pont que creua fins al Gran Saló o la senyalització en diversos idiomes. A més es va assegurar que la propietat de la cova seria sota la tutela de l’Estat, i que la recaptació seria invertida en obres de millora de la cova. Amb la caiguda de l’Imperi Austro-Hungarès aquesta associació va desaparèixer.

La Cova de Postojna s’obria al món, i l’esforç per donar-la a conèixer va ser tal que en les exposicions internacionals de París (1867) i Viena (1973) es van portar a terme presentacions turístiques del tresor tancat a la cova.

Al 1872 es va obrir camí per portar la vagoneta fins a la Gran Muntanya (anteriorment coneguda com Calvari), mitjançant un sistema manual s’empenyia el carruatge de dues places, però el sistema no era viable per l’elevat nombre de visitants, per això al 1924 (tot i que durant la I Guerra Mundial ja s’havia plantejat) es va posar en marxa un sistema mecànic de transport, la locomotora Montania nº 803 va ser la precursora de moltes obres que van servir per moure a la gent des de l’interior fins a la profunditat de la cova. Avui es pot visitar-la al Museu de Postojna, tot i que és molt similar a la Montania S-10 que es pot veure a la plataforma de l’entrada de la cova.

Anys més tard, al 1928 es va aixecar l’edifici Jamski Dvorec, el complex turístic amb l’àrea de recepció i informació, restaurant i allotjament de hostes, un temps abans, al 1883 s’havia contemplat la il·luminació elèctrica i permanent de la cova.

Amb el temps es va fer paler que les velles locomotores de gasolina ja no eren adequades, els gasos de combustió creaven una espècie de boira a la cova que reduïen la visibilitat. Al 1957, amb motiu de l’obertura formal de la nova temporada turística, es passar a posar locomotores que funcionaven amb piles.

A llarg d’aquests anys, el nombre de visitants van anar en constant augment, i amb el creixement de nombre de visitants es feia necessari com solucionar el problema de la mobilitat d’una sola línia i les escasses vies mortes que impedien circular més de tres locomotores simultàniament, per això, al 1964 es va posar doble via, amb la creació d’una terminal als peus de la Gran Muntanya, facilitant el trànsit continu a la cova i agilitzant els temps d’espera.

Ruta per la Cova

L’itinerari està perfectament organitzat, un cop obertes les portes ens condueixen al les vies on s’agafa el tren que ens introdueix a la cova. En aquesta àrea es veu el Passatge de les Velles Signatures, amb algunes del segle XIII, i les vistes del riu Pivka fluint per perdre’s en les profunditats de la terra.

Tren de la Cova Postojna

Al tren no es pot aixecar per no donar-se un cop al cap amb les afilades estalactites. Després de quasi 3 km s’arriba a l’estació on comença la ruta a peu, aquesta part es coneguda com l’Antiga Cova, descoberta al 1818 i on hi ha el Saló dels Congressos, conegut també com el Saló del Ball per les festes que s’hi celebraven. Si se segueix caminant, s’arriba a la Gran Muntanya o Calvari, des d’on comencen les rutes guiades en diferents idiomes. Aquesta roca és en realitat fruit del descoronament del sostre, cosa que es pot captar veient les estalactites del sostre que són més petites i més joves que en altres parts de la cova. Des d’aquí s’obté la primera vista de la majestuositat de la cova, i dels punts següents a visitar, el Pont Rus.

Convé fixar-se bé en aquesta zona, ja que la sortida es farà per un altre lloc. A aquesta zona se la coneix com les Coves Boniques o Belles ja que són impressionants i robustes formacions calcàries formades després d’un procés lent de milions d’anys. Algunes de les més sorprenents les indicarà el guia, com el Saló dels Espaguetis, format per llargs tubs de roca solidificada que semblen espaguetis.

La següent sala es denomina Sala Roja pels seus tons vermellosos de les parets, que són produïts per l’erosió de l’aigua de parts minerals com el ferro i l’argila, combinada amb magnesi, carbó i altres minerals.

Per sota del Pont de Rússia la ruta continua cap a la Sala dels Concerts. A mà esquerra en un passadís ampli, els visitants poden veure el símbol més conegut de la Cova de Postojna, una columna de calcita amb solcs, i al costat una altra de 5 metres d’alt composada per estalagmites blanques que li donen el nom de La Brillant. Les parets del fons compten com cortines de calcita i una cascada de calcita que es coneixen com l’Órgan.

Se segueix fins a la Sala dels Concerts, un dels espais oberts més grans de la cova i amb una capacitat per a varis mils de persones. S’han organitzat concerts a la sala durant més de cent anys en un ambient harmoniós.

La Sala dels Congressos va rebre el seu nom després del Congrès Internacional de Espeologia de l’any 1965, però prèviament es coneixia també com el Saló de Ball ja que des de 1865 se celebraven fastuosos balls d’època amb una iIl·luminació que convidava a gaudir de la música.

Després s’arriba a les vies on es retorna cap a la sortida.

Què més es pot veure a Postojna

El complex de les Coves de Postojna compta a més de la famosa cova, amb altres atractius turístics per tota la família. La col·lecció de papallones del món reuneix més de 7.000 tipus d’espècies que mostren la gran varietat de colors, mides i formes que existeixen.

Però sense dubte, un lloc impactant és el Vivarium Proteus, un espai a 50 metres de l’entrada de la cova, on es recrea la vida i fauna de la cova, amb l’objectiu de mostra que en el més fosc i inhòspit de la terra la vida existeix. El protagonista d’aquest ecosistema es el Proteus Anguinus, conegut com el peix humà, s’han comptabilitzat més de 150 espècies diferents. Aquest peculiar animal de 25 – 30 cm és l’únic vertebrat d’Europa que viu en el subsòl terraqui sense llum i està protegit per la seva raresa i perill d’extinció.

Ja al 1831 Luka Cec, el descobridor de la galeria que mostrava les profunditats de la cova, va troba un escarabat (Leptodirus Hochenwarti), que servia d’iniciador del que avui s’anomena Bioespeleologia. Múltiples espècies s’ha adaptat a les condicions d’absència de llum per sobreviure en condicions extremes, amb una pell sense pigmentació i pàl·lida i els ulls sense desenvolupar.

El Vivarium Proteus consta de dues àrees, una d’investigació i l’altra d’exhibició, la primera amb una laboratori on els científics profunditzen en el coneixement faunístic del món de la cova. L’àrea pública mostra els elements bàsics que serveixen per entendre les formacions del Karst i el món viu que l’habita.

L’entorn de la Cova de Postojna s’ha estructurat amb el màxim detall i respecte per a oferir tots els serveis als visitants, per això a més de la cova, el viver i les diferents exposicions, disposa de restaurants, botigues, aparcament de cotxes i autocaravanes, un hotel on dormir a menys d’1 km, i banys públics.

Mapa del complex de la Cova Postojna

Horaris

IZOLA

Situada a la costa eslovena, la petita localitat pesquera d’Izola s’ha reconvertit en un paradís turístic, aquest antic assentament dels Histris va ser fa mils d’anys un illot que la naturalesa ha volgut unir a terra creant una petita vil·la marinera amb encant.

Amb l’augment del turisme a Croàcia i Eslovènia, aquest lloc ha sabut explotar els seus recursos naturals per atraure visitants que busquen platges sense massificar, entorns màgics, cultura i gastronomia.

Passejar per Izola és passejar per un Casc Antic ple d’encant i tradició, carrers estrets que porten a restaurants de tota la vida i botigues de souvenirs que han proliferat amb l’augment del turisme.

Izola

PIRAN

Piran és una de les ciutats més visitades d’Eslovènia, situada a l’Ístria Eslovena, és un dels llocs més bonics de la zona.

El seu nom prové del grec, i com s’intueix està relacionat amb el foc, la llegenda diu que es deu a les torxes que els seus habitants encenien perquè actuessin com a far pel navegants, és un lloc que sembla tret d’un conte, passejant pel Casc Antic s’observa que es conserva en perfecte estat, essent un dels millors conservats d ela zona. És una ciutat per ser fotografiada, la seva orografia i paisatge enamora als objectius. Perdre’s pels seus carrer o prendre un cafè en les seves placetes és tot un plaer pels viatgers.

Piran s’alça en una petita península que acull orgullosa el Far i el campanar de l’Església de St. Climent. Els seus edificis recorden Venècia, palaus i cases de  l’aristocràcia es mantenen impassibles al nostre pas. Una de les places més conegudes es  la que porta el nom del violinista Giuseppe Tartini,  l’estàtua del compositor acompanya el lloc. Passejar prop de la zona emmurallada, entrar en alguna de les seves deu esglésies, visitar l’aquari, acudir a les salines, la Casa Veneciana o degustar un bon plat de la gastronomia eslovena és un plaer. Dedicar part del nostre temps caminant per les Muralles de Piran és molt bonic, es formen creant dures files paral·leles, construïdes entre els segles VII i XVI.

Vista aèrea de Piran

VALL DE LOGARSKA DOLINA

La vall de Logarska Dolina és una vall on té per vàries raons, sinó, de què estarien en un racó dels seus boscos la casa de Blancaneus, la casa dels Tres Porquets, la casa de Caremel de Hansel i Gretel o el racó de jocs de Pipi Calcesllarges. L’espessor del bosc permet certa intimitat però estan el suficientment a prop uns dels altres per, en 2 hores, fer el recorregut inoblidable a través de 35 contes, tant tradicionals com moderns, que ha trobat lloc a  Pravljični gozd de Lorgarska Dolina.

Són 20.000 m2 de parc fantàstic que serveixen també per fer un primer tast del que poden donar de si uns boscos que a Eslovènia cobreixen el 63% de seu territori.

Això no és l’únic que fa Logarska Dolina, tan fotogènic resulta inevitable parar el cotxe just després de pagar el ticket d’entrada a la vall (l’espectacle és natural però no gratuït), per alguna cosa serà que les verdes praderes salpicades de flors grogues, un parell de granges amb els teulades de fusta i l’apoteòsic taló de fons dels Alps de Kamnik i Savinia està a la portada de molts fullets en que Eslovènia tracta de cridar l’atenció dels amants del turisme verd. Encara poc coneguda fora d’Eslovènia, aquest racó tan semblant al paradís dels contes és sobradament popular entre els amants de racons naturals amb encant eslovens.

Rodejada de muntanyes que superen amb molt els 2.000 m, a les contraforts orientals de la cadena alpina i a la frontera eslovena amb Àustria, l’amfiteatre natural de praderes verdes, apletats boscos i empinades vessants es tan perfecte que als geòlegs els serveix per il·lustrar com és una vall glaciar. Als ecologistes, la història recent de Logarska Dolina per la que els hi dóna és per il·lustrar com es realitza un projecte de desenvolupament turístic sostenible que respecti el medi ambient i aporti prosperitat a la zona. Tant, com que a l’any 2009 aquesta vall va ser escollida per la Unió Europea com destí EDEN (European Destinations of Excellence), una distinció que reconeix els esforços d’una comunitat per tirar endavant projectes que reuneixin el respecte pel medi ambient, preservin la memòria col·lectiva i les costums i ajudin a l’economia local sostenible.

Cova del Drac Lintver

No sempre ha estat així, La vall de Logarska Dolina també presumeix de pionera en el desenvolupament de projectes sostenibles d’Eslovènia. De fet, a mitjans dels anys 80 del segle XX era víctima del seu propi èxit: l’allau de turistes que arribaven atretes per la bellesa generava problemes de brosses, fogates i acampada descontrolada fins al punt de que era un problema pels que habitaven i treballaven a les granges de la vall. El primer pas per frenar aquella degradació va ser obtenir, al 1987 l’estatus de Parc Natural Protegit que avui té 2.430 hectàrees. Després va arribar el pas més polèmic: començar a cobrar per accedir-hi (7 € per cotxes, 5 € per motos i 8 € per caravanes, es paga cada vegada que s’accedeix a la vall, excepte qui estigui allotjat en un allotjament de la vall). Una mesura molt criticada en el seu moment, però que a la llarga, ha servit per moltes coses, principalment per dotar de pressupost a la gestió d’un espai natural que córrer a càrrec, quasi en exclusiva, dels 35 habitants que viuen a Logarska Dolina.

Gràcies a la gestió hi ha Oficina de Turisme (Lagarska Dolina 9, SI-3335  Solčava, Tel.: 03 838 90 04) aquest racó de l’Eslovènia alpina, és una vall de 7 km de longitud i uns 500 m d’amplada, i s’ha convertit en una de les joies de la corona del turisme verd eslovè.

Casa de les Set Cabretes

El més bo és que aquest edèn ordenat i net, a més de gaudir del paisatge i recórrer el bosc dels contes hi ha moltes més coses per fer. Una de les activitats més concorregudes i instructives consta de recórrer els 7 km del sender senyalitzat que la travessa de punta a punta.

Realitzant la ruta de Logarska Dolina
Realitzant la ruta de Logarska Dolina
Realitzant la ruta de tornada

El sender Pot po Logarski dolini comença un km després d’on es compra l’entrada i finalitza en el punt més popular de la vall: al peu de la cascada Rinka, l’espectacular caiguda d’aigua de 105 m que presumeix de ser la segona més alta del país. Tot el recorregut està abalisat amb estaques i panells informatius que mostren els aspectes més significatius de la flora, fauna, el paisatge i la història de la vall detenint-se en racons tan evocadors del que va ser el passat aquí com els que protagonitzen una vella cabanya de llenyataires o les antigues carboneres que produïen el carbó, la font d’energia més utilitzada del segle XX. En funció del temps que s’hi dediqui a les parades, el recorregut pot portar unes dues hores només d’anada. Tot i que els panells donen una visió suficient dels principals punts del sender, la millor forma d’aprofitar-ho és contractar els serveis d’un guia local. El sender té una longitud de 7 km i és totalment ciclable.

La cascada Rinka és la segona més alta de Eslovènia. Té 105 metres

Aquesta vall en forma de “V” es tanca just on es despenja la cascada Rinka. I donat que l’accés a la base de la cascada és també el punt de partida de moltes de les rutes de muntanya que circulen pel massís, hi ha qui prefereix accedir directament en cotxe o bicicleta fins a l’aparcament situat al final de la carretera. Des d’aquí fins a la base del salt d’aigua són 15 minuts de camí senzill però que requereix bon calçat. Qui ja es dóna per satisfet té l’opció de prendre el llarg rest d’escales que condueixen des de la base del salt d’aigua fins a la cabanya ubicada a dalt d’un tallat. És coneguda com el Niu d’Àligues i diuen que des de la seva terrassa, a més de tenir unes estupendes vistes de Rinka, es prenen uns cafès inoblidable. A l’hivern, cal pensar com són els hiverns alpins, l’espectacle es multiplica amb les evolucions dels escaladors de remunten la cascada convertida en un tobogan de gel.

Els que desitgin endinsar-se una mica més en l’impressionant circ muntanyós d’Okrešelj poden continuar el sender senyalitzat que porta en una mica més d’1 hora fins al refugi de muntanya Frischaufov dom na Okrešlju a 1.396 metres d’altitud. Renovat en vàries ocasions. Està obert des de l’1 de maig fins a finals de setembre, ofereix beure i allotjament.

VELIKA PLANINA

Velika Planina és un lloc d’una de les poques aldees sobrevivents de pastors d’alta muntanya d’Europa on la cultura tradicional dels pastors alpins encara està viva. Aquest pintoresc altiplà d’alta muntanya és famosa per la seva impressionant bellesa natural. El seu paisatge caracteritzar per vasts i nombrosos kàrstics com dolines i forats s’encreuen amb una extensa xarxa de rutes de senderisme.

Durant tot l’any es pot accedir a Velika Planina en telefèric. L’estació interior del telefèric es troba a la vall de Kamniška Bistrica, al costat del campament Kamp Alpe, i l’estació superior a l’àrea de Šimnovec de Velika Planina, no molt lluny de la casa d’hostes Skodia.

Cada any, a mitjans de juny, els pastors locals porten els ramats a Velika Planina, es muden a petites cabanyes de pastors cobertes d’herpes zòster i s’estan allí durant els mesos càlids per cuidar el ramat. Els llocs d’interès del poble inclouen Preskar’s Hut (Preskarjeva bajta), on es pot veure una col·lecció del Museu (obert de juny a setembre), i la Capella de Sta. Maria de les Neus. Els pastors ocasionalment venen productes làctics, com també el famós formatge trnič.

A Velika Planina es pot probar el ‘žganci’, un plat típic de farina bullida, esmicolat i empolvorat amb grassa desfeta. La casa d’hostes Zeleni rob, des d’on pots dirigir-te a l’aldea de pastors, es coneguda pels seus deliciosos ‘štruklji’ amb farcit de mató. Les cabanyes alpines Domžalski dom, Jarški dom i Črnuški on també ofereixen una selecció de plats de muntanya, especialment guisats, a l’àrea de Mala planina i la cabanya alpina Dom na Kisovcu.

Velika Planina

Punts de partida per caminades de muntanya a Velika Planina

  • Kranjski rak: 2,10 hores, diferència d’altitud de 660 metres.
  • Kraljev hrib (vall de Kamniška Bistrica): 3 hores, diferència d’altitud de 1.126 metres;.Stahovica (a través de Sv. Primož): 3,40 hores, diferència d’altitud de 1.275 metres.

CELJE

Entre valls i muntanyes se situa Celje, la tercera ciutat més gran d’Eslovènia, un  lloc que emana grans històries medievals, i que avui en dia s’ha convertit en un important destí. Són molts els que peregrinen a Celje en busca de les seves aigües termals, i es que a la ciutat conviuen sis balnearis amb instal·lacions d’última generació que veuen submergir-se en les seves aigües mils de turistes.

A Celje hi ha moltes coses per fer, un cop s’arriba al seu històric Casc Antic s’arriba a la conclusió de que va ser una vil·la rica en la que s’eleven palaus i castells, símbols de la importància d’aquest. Després de l’ocupació celta, Celje es converteix en part de l’Imperi Romà, convertint-se en una de les colònies amb més projecció de l’època, conserva aquest estatus fins a l’època medieval en que les famílies més poderoses de la regió es traslladen a viure aquí, posteriorment, ja al segle XIX comença  a créixer industrialment amb la creació de la línia ferroviària entre Viena i Trieste, amb parada a Celje.

Casc Antic de Celje

Actualment un dels exponents que millor es conserva de les èpoques glorioses de la vil·la és el Castell de Celje, imponent, vigilant des del turó més alt de la zona. La visió és espectacular, s’observa tota la vall de Celje, tot i que el seu interior és menys impactant, allí la història dels senyors de Vovbrzan, posteriorment del Comtes de Celje encarrila a èpoques antigues, recórrer les seves sales, amb la gran entrada principal, la torre Friderikm el aljibe, la zona d’armeria, els habitatges, la fossa interior o altres estàncies demostres que el Castell de Celje és un dels més extensos del país. El gran castell es va construir al segle XIII i es conserva en bon estat encara que actualment s’està restaurant.

A Celje la història parla, i ho fa a través d’edificis com el Palau del Comte, les esglésies de Sta. Maria i Sta. Cecilia, l’Ajuntament que alberga el punt d’informació turística, el Temple d’Hèrcules o el Pont del Caputxins. Un altre dels edificis dignes de visitar és l’Estació del Ferrocarril, lloc on es guarda l’essència. També és bonic el carrer Gregorciceva Glavni Trg on l’ambient és imparable, zona peatonal de caminants que degusten la ciutat. A Celje hi ha espai pels que busquen activitats esportives, una opció és escollir una ruta de senderisme com la que permet accedir al Gran Castell, el camí de Pelkan, i un altre lloc espectacular és la ruta que porta fins a la Cabanya de Celje a la vil·la de Svetina. Als voltants de la ciutat hi ha el Llac artificial més gran d’Eslovènia, allí si realitzen dia a dia esports nàutics de tota classe així com pesca i cicloturisme.

Castell de Celje

MARIBOR

Maribor està a la regió d’Stajerska, pròxima a Àustria, està rodejada de boscos i l’estació d’esquí de Phorje.

Històricament va ser una de les ciutats més importants de la regió durant el segle XII, va formar part de l’Imperi Austro-hongarès fins la seva dissolució, quan va passar a ser membre del regne de Servis, Croats i Eslovens. Va ser una localitat amb molta influència alemanya durant gran part de la seva història, tot i que després de la I Guerra Mundial molts alemanys que l’habitaven emigraren de Maribor provocant una desgermanització de la zona. Anys després, durant la II Guerra Mundial, va ser novament annexionada a Alemanya. Un cop finalitzada la contesa Maribor torna a formar part de Iugoslàvia fins al 1991, moment en que Eslovènia s’independitza.

Spomenik narodnoosvobodilnega boja (NOB), monument de la resistència contra els nazis

Avui en dia Maribor és la segona ciutat en habitants d’Eslovènia, cosmopolita amb una comunitat important d’universitaris i d’estudiants Erasmus, coneguda també pel seu potencial turístic, esportiu i enològic.

Passejar per Maribor és passejar per la Capital Cultural Europea (2012), un indicador de com és aquest nucli urbà. Són molts els esdeveniments que se celebren durant tot l’any, organització de congressos i festivals, alguns com el Festival Lent, el Festival vinícola-gastronòmic Stare Trte, o el Festival musical són algunes de les mostres de caràcter actiu i emprenedor dels seus habitants.

La ciutat és pot veure en un o dos dies, per això l’ideal és optar per un passeig a peu. Una de les seves joies és la Plaça Grajski ja que concentra varis dels seus edificis més rellevants, aquí s’observa el Castell de Maribor (Mestni grad) (segle XV) que alberga la Columna de St. Florià i el Museu Regional.

Un altre dels emplaçaments més importants de Maribor és la Plaça Svobode (Plaça de la llibertat), en ella hi ha un monument a les víctimes de la Guerra Mundial, comunament els seus habitants l’anomenen “Kojak” ja que recorda al protagonista de la sèrie.

També es pot visitar la Bodega Vinag, una de les més grans d’Europa, l’entrada costa 5 €.

A la Plaça Glavni, zona administrativa i principal, s’hi ubica l’Ajuntament i és presidida per la Columna Votiva, un símbol que no oblida la plaga de la pesta que va arrasar Maribor.

Columna Votiva a la Plaça Glavni de Maribor

A la Plaça Slomsek hi conviu el Teatre Nacional, la Universitat, la Seu Central de Correus i la Catedral de St. Joan Baptista (Stolnica svetega Janeza Krstnika) del segle XII. Una altra església bella és l’església dels Franciscans amb maons vermells i campanars a la façana.

Caminant per la ribera del riu Drava ens trobem amb la Torre dels Jueus (Sodnj Stolp), la Sinagoga i la Torre de l’Aigua (Vodni Stolp), avui en dia reutilitzada coma a pinacoteca. Alguns museus de Maribor són la Galeria d’Art, el Teatre de Marionetes, el Museu de la Alliberació i el Museu del Vi.

Torre de l’Aigua (Vodni stolp)

Un dels llocs més fotografiats de Maribor és el Cep més antic del món, compta amb uns 400 anys de vida, segons el llibre Guinness dels Rècords, els seus habitants l’anomenen Stara Trta. Els estudis científics van permetre datar l’edat del cep, que a més apareix en dues pintures de 1657 i 1681. Aquí, a més de realitzar fotografies es pot tastar alguns vins que elaboren a la zona al Museu Old Wine House, l’edifici on es troba el cep formava part de la muralla de la ciutat que protegia la part meridional del riu. A l’interior també es pot veure el mosaic més gran d’Eslovènia, obra de Igor Orešić, amb 35 metres de longitud, on apareix el riu Drava, eix de la vida i comerç de Maribor.

PTUJ

Ptuj

En les extenses planes del riu Drava està des de l’Edat de Pedra la ciutat de Ptuj, situada a la regió de Podravje, un emblema d’Eslovènia amb una riquesa històrica grandiosa. Colonitzada pels romans i anomenada Poetovio, ja que va començar a adquirir importància, essent un enclavament militar i comercial atractiu pels huns, els àvars, tribus eslaves o els francs. Ja en la història més recent és famós per ser un gran camp de batalla i lloc estratègic elegit per l’Alemanya Nazi, germanitzant a la població fins al final de la II Guerra Mundial.

Ptuj és escenari de pactes, trames i traïcions, el Gran Castell de Ptuj ha estat testimoni durant segles. Una joia d’arquitectura que és la cirereta del pastís del ric patrimoni històric de la ciutat. Construït al segle XII, ubicat en un turó que vigilava cada racó de la ciutat, una gran muralla rodejava el castell i els seus edificis reials, avui en dia es pot visitar la zona més nova, ja que en èpoques posteriors es van realitzar construccions que actualment es troben en molt bon estat. En el seu interior existeixen obres d’art i objectes que els nobles van anar recollint durant anys, cal destaca els vestits màscares de Carnaval tradicionals o els instruments, tapissos i pintures.

El Monestir dels Dominics, amb els seus claustres imponents, aquest monestir es va construir al segle XIII i ha estat diverses vegades reconstruït, predominant sempre l’estil barroc en la seva estètica.

Un altre símbol de Ptuj és l’Estàtua de St. Florijan, que es troba a la Plaça de la Ciutat Vella, aquest monument es construeix com a conseqüència dels nombrosos incendis que pateix la ciutat al segle XVIII, els seus habitants van decidir demanar al Sant que els ajudés i per això li dediquen l’estàtua.

Monument Orpheus

El Monument a Orpheus, annex al riu Drava s’erigeixen figures mitològiques de déus grecs, escenes d’animals i de personatges de l’inframón creen una escena que avui en dia és poc reconeixible pels danys que ha patit, ja que durant l’Edat mitja es va utilitzar per entremaliats i es van incrustar dues anelles de ferro que van deteriorar el monument. Al seu costat es troba la Torre de la Ciutat (Mestni Stolp), al 1830 el capellà Simon Povoden va ubicar tots els objectes de valor que albergava les seves parets, creant sense adonar-se’n un museu a l’aire lliure anomenat Muzej Povodnov. A tan sols unes metres està l’Església de St. George, un bonic lloc amb mobiliari del segle XV.

Altres llocs religiosos que composen el mapa d’esglésies de Ptuj: Ptujska Gora,l’Església Barroca de Sveta Trojica, coneguda per les seves impressionants torres, l’Església de St Jordi, il’Església de St. Lawrence.

També és interessant conèixer el Monestir de Minorita que guarda en el seu interior llocs molt rellevants com el Refectori d’estiu, o la Biblioteca, o el Santuari de Mitra, construït a mitjans del segle XX i descobert al 1989, en el que es troben les dotze pedres memorials i representacions.

Les afores de Ptuj estan cobertes de boscos i vinya, extensions de terra on el verd és el protagonista, és un dels llocs més fèrtils d’Eslovènia, es cultiva remolatxa, blat, cebes, arbres fruiters i sobretot viticultura, a més tota la zona és elegida pels amants de la naturalesa per a realitzar excursions, una de les rutes més concurrents està a Haloze, molt conegut també és el Parc Sturmovec, zona protegida en la es realitzen visites educatives.

I pels amants dels vins, existeixen rutes especialitzades, la famosa Ruta del Vi eslovena comprèn llocs de Slovenske, Gorice i Haloze, on es poden degustar els vins més saborosos de la zona, avalats per més de 3 segles de tradició vinícola. I per acompanyar cal provar els plats tradicionals de Ptuj, les sopes cremoses, els embotits secs, pollastre amanit amb verdures com la col, carn de porc, mandonguilles, i postres com el Potica, famós en tota Eslovènia.

Viena

Publicat el per
Respon

Viena, la capital d’Àustria és una ciutat monumental plena de grans avingudes, palaus imperials, fastuoses esglésies, enormes i rics museus i grans teatres. No es d’estranyar, doncs durant segles ha esta la capital del Sacre Imperi Romà Germànic i, posteriorment Regne d’Àustria. Sempre sota el poder dels Habsburg, una de les dinasties més importants que ha tingut Europa en l’últim mil·lenni.

A nivell monumental i patrimonial, Viena està a nivell de París o Londres, és a dir, de les grans ciutats europees. En aquest sentit, hi ha molt per veure a Viena, de manera que com a mínim es necessiten tres dies per descobrir alguns dels llocs imprescindibles de Viena.

Viena està molt a prop de dues ciutats que també són interessants apropar-s’hi des d’aquí, i que podeu descobrir les meravelles que amaguen aquestes ciutats en els posts sobre cadascuna d’elles, Bratislava (capital d’Eslovàquia) que està a una hora i Budapest (capital d’Hongria) que està a 2,30 hores.

Continguts:

Llocs per visitar prop de Viena

HISTÒRIA DE VIENA

Antiguitat

Els primers assentaments humans a l’actual Viena són d’origen celta (al voltant del 500 aC), posteriorment germànics, i amb l’expansió de l’Imperi Romà cap al nord el segle i aC, s’adhereix a aquest l’any 13 aC. El riu Danubi, així com els Alps, serveix llavors de límit natural entre bàrbars i romans, i Vindobona serveix des de llavors i fins a la caiguda de Roma (any 476 dC) com a punt de defensa de l’imperi. La ciutat neix com a campament de l’exèrcit romà, per a controlar la província de Pannonia, en què s’assenten diferents unitats, entre les quals destaca la Legió X Gemina, que hi va romandre des de l’any 106 fins a finals del segle iv, ja que la zona va ser ocupada per pobles germànics en època de Gracià i de Teodosi I.

Edat mitjana

Amb les invasions bàrbares, és ocupada per àvars i magiars. Carlemany conquereix la ciutat el segle ix i la bateja amb el nom d’Ostmark (la marca de l’est). Durant l’alta edat mitjana, Viena és un important aliat de la Ciutat del Vaticà i punt d’abastament d’armes i vitualles per a l’empresa de les croades. El 1237, les muralles de Viena van assolir l’extensió que conservarien fins a la seva desaparició, el 1857.

Al segle xiii, Viena estigué sota l’amenaça de l’Imperi mongol, que s’estenia al llarg de l’actual Rússia i la Xina. Tanmateix, a causa de la mort del seu líder, Ogodei, l’exèrcit mongol retrocedí de la frontera europea, i no va tornar-hi. Va ser capital d’Hongria amb Maties Corví.

Viena va ser la llar de la dinastia Babenberg, i el 1440 es va convertir en la ciutat residència de la dinastia dels Habsburg. Llavors, el temps la va fer créixer fins a convertir-se en la capital del Sacre Imperi Romanogermànic i un centre cultural per a les arts i la ciència, la música i la gastronomia.

Edat moderna

A partir de la caiguda de Constantinoble a mans otomanes (1453), hi ha un interès creixent de l’Imperi turc sobre Viena, ja que era la clau per a conquerir els altres països d’Europa, interès que es fa més notable durant el període del soldà turc Solimà I el Magnífic. Però els seus esforços van fracassar i els austríacs van sortir victoriosos dels diferents setges a què van sotmetre la ciutat, el primer setge el 1529, malgrat que inicialment els defensors de la ciutat només van rebre el suport poc entusiasta dels seus veïns alemanys. L’exèrcit turc estava mal equipat per a un setge i la seva tasca va ser obstaculitzada per la neu i les inundacions. Solimà se’n va retirar a finals d’octubre i no va poder reprendre el setge a la seva tornada el 1532, quan va trobar els defensors amb el suport d’un gran exèrcit sota el comandament de l’emperador Carles V.

Entre el primer i el segon setge turc, les instal·lacions defensives van ser reforçades i es van modernitzar constantment. Això va portar com a conseqüència que s’haguessin d’ampliar una vegada i una altra els espais lliures davant els bastions per utilitzar-los com a camp de tir. El 1529, aquests espais incloïen 90 m que, a partir de 1683, van ser eixamplats a 450 m. Fins al 1858, no es va construir cap edifici en aquesta esplanada.

El segon setge es va produir el 1683 i va marcar el començament del declivi de l’Imperi otomà a Europa. Va ser iniciat pel gran visir Kara Mustafà, que necessitava desesperadament un èxit militar per a reforçar la seva posició inestable i va tractar d’aconseguir-ho en una campanya contra l’emperador Leopold I. Els turcs van avançar amb força aclaparadora, van assetjar la ciutat el 16 de juliol, però la seva falta d’artilleria de setge va permetre a Leopold reunir un exèrcit addicional format per tropes austríaques, alemanyes i poloneses, que van derrotar les forces turques, en una batalla deslliurada davant dels murs de la ciutat el 12 de setembre i que també es coneix com a Batalla de Kahlenberg.

Durant el segle xviii, els Habsburg, que havien convertit la ciutat en la seva capital des de 1556, van veure com la seva importància augmentava amb l’expansió per la vall del Danubi. Es va convertir en el nucli principal del barroc europeu gràcies a la construcció d’importants obres arquitectòniques i creacions musicals. El 1800, abans de les guerres napoleòniques, la ciutat tenia 231.900 habitants.

Des del setge de 1683, moment en què van ser destruïdes nombroses ciutats petites que hi havia a l’exterior de la muralla, al terreny ondulat situat davant la ciutat es van alçar nombrosos palaus amb jardins. El punt de partida va ser el projecte del Palau reial de Schönbrunn, elaborat per Johann Bernhard Fischer von Erlach. Cap al 1720, es comptaven 200 residències rurals. El príncep Eugeni de Savoia havia adquirit el 1693 la parcel·la més bella i una de les més grans amb els primers ingressos que li havien arribat. Allà, després de quaranta anys de treball, va aixecar el Palau Belvedere amb els seus espaiosos jardins.

Era napoleònica

Després de la derrota austríaca en mans de Napoleó Bonaparte el 1809 (Batalla de Wagram), aquest últim s’allotja al Palau de Schönbrunn, a Viena, on -ironies de la història- amb prou feines uns anys enrere s’havien allotjat Lluís XVI i Maria Antonieta, filla de Maria Teresa i Francesc I, emperadors d’Àustria. Durant aquesta estada, França i Àustria s’alien, i Napoleó es casa Maria Lluïsa, també filla dels emperadors d’Àustria.

Metternich, canceller austríac en aquesta època, canvia Àustria al bàndol antinapoleònic després de la derrota francesa a Rússia. Després de la derrota definitiva de Napoleó, s’hi celebra el Congrés de Viena, una conferència internacional convocada per tal de restablir les fronteres d’Europa. La reunió es va dur a terme de l’1 d’octubre del 1814 al 9 de juny del 1815, cosa que permet a Àustria conservar gran part dels seus territoris malgrat haver estat aliada amb Napoleó, i a partir de llavors, Viena, per mitjà del canceller Metternich, es convertiria en l’eix de la política de l’Europa continental durant els següents 30 anys.

Imperi austrohongarès

Durant el segle xix, sobretot en la segona meitat, Viena va iniciar un enlairament demogràfic, acompanyat de reformes urbanístiques, que la van convertir en una gran ciutat, i va multiplicar, en un segle, la seva població per deu.

El 1857, s’enderrocaren les muralles per decret de Francesc Josep I d’Àustria, i s’hi obrí una nova avinguda, la Ringstraße, on es van construir importants edificis, com l’Òpera, la Universitat, l’Ajuntament, el Parlament, la Borsa i els museus d’història d’art i d’història natural.

La derrota d’Àustria en la Guerra austroprussiana el 1866 i la posterior annexió dels estats alemanys a Prússia van convertir la unificada Alemanya en un perill per a Àustria, per la qual cosa aquesta última es va haver d’aliar amb Hongria en el que es coneix com la “política de compensació” o Ausgleichspolitik.

Així doncs, després del Compromís austrohongarès de 1867, Viena es va convertir en la capital de l’Imperi austrohongarès i en un centre cultural, artístic, polític, industrial i financer de primer ordre mundial. Després d’aquesta aliança, Àustria prossegueix sumant-ne d’altres i, a finals del segle xix, l’imperi incloïa els actuals estats d’Àustria, Hongria, Eslovàquia, República Txeca, la Galítsia polonesa, la Transsilvània romanesa, la Bucovina romanesa i ucraïnesa, la Rutènia ucraïnesa, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Eslovènia i el Trentino-Tirol del Sud italià.

Viena assoleix el seu màxim demogràfic el 1916 amb 2.239.000 habitants, i és la tercera ciutat més gran d’Europa. Aquest és el període cultural més gloriós de la monarquia dels Habsburg, amb Francesc Josep I regint l’imperi (període 1848-1916). També és l’època dels sumptuosos valsos vienesos a l’Òpera Nacional de Viena (Wiener Staatsoper), grans carruatges passejant per la Ringstraße i la Kärntner Strasse, així com dels típics cafès vienesos.

De l’època destaquen intel·lectuals com Sigmund Freud en la psicoanàlisi i Otto Bauer en el camp del pensament polític, principal exponent de l’austromarxisme, idees que calarien fort en la societat vienesa, car ja el 1895 el govern municipal estaria en mans del partit socialcristià, precursor del partit socialista. Tampoc no s’ha d’oblidar, en el pla artístic, el moviment modernista, la Secessió de Viena, amb Gustav Klimt com a principal exponent a la pintura, Coloman Moser en el grafisme i Joseph Maria Olbrich i Joseph Hoffman en l’arquitectura. Contrari a aquests, destacaria així mateix Adolf Loos amb el seu racionalisme arquitectònic. Tanmateix, la Primera Guerra Mundial i la posterior derrota austrohongaresa truncarien gran part d’aquesta esplendor.

Després de l’assassinat de l’arxiduc hereu Francesc Ferran i la seva esposa, Sofia Chotek, a Sarajevo, en mans del terrorista serbobosnià Gavrilo Princip, i davant de l’aclaparadora evidència de la participació dels serveis d’intel·ligència serbis en el complot, la monarquia dual declara la guerra a Sèrbia, a la qual s’alien Alemanya i Turquia que, davant de l’oposició de França, Anglaterra i Rússia, esdevé en la Primera Guerra Mundial. A l’octubre de 1918, Àustria-Hongria derrotada i els seus aliats, esclata la revolució a Viena, que demana la dissolució de la monarquia i la independència austríaca; seria el final de la monarquia dels Habsburg que governava el país des de 1278.

República d’Àustria

Viena es va convertir, després del Tractat de Saint-Germain-en-Laye, en la capital de la petita República d’Àustria, reduïda a la seva mida actual, i sofrí un important revés demogràfic, econòmic i polític. Malgrat tot, en aquesta època va continuar l’activitat intel·lectual amb el Cercle de Viena (der Wiener Kreis), considerat per molts el grup d’intel·lectuals més influents del segle xx a Europa, entre els quals destaquen Karl Popper, Moritz Schlick i Ludwig Wittgenstein en la filosofia positivista lògica (Logischer Empirismus).

Durant el període democràtic, que va durar des de la constitució de la República, el 1919, fins a la dictadura d’Engelbert Dollfuss, el 1934, la ciutat va estar governada pel Partit Socialista, la qual cosa li va valer el sobrenom de la “Viena roja”. La ciutat va ser escenari de la Guerra Civil d’Àustria del 1934, quan el canceller Engelbert Dollfuss va enviar l’exèrcit austríac a bombardejar habitatges civils ocupats per la milícia socialista.

Tercer Reich

La importància cultural vienesa es mantindria fins al 1938, en què el país va ser envaït, i posteriorment annexionat per l’Alemanya nazi. L’esmentada annexió, coneguda com a l’Anschluss, estava prohibida en els tractats de pau i va ser la primera de les expansions amb l’objectiu d’unificar en un sol estat tots els alemanys, sota un sol lideratge (ein Volk, ein Reich, ein Führer). A la ciutat, que va passar a ser capital de la província d’Ostmark, Hitler va pronunciar, el 14 de març del 1938, el seu primer gran discurs als vienesos des del balcó central del Palau de Hofburg, discurs que és considerat un dels més “emotius” del dictador i de major aclamació per la seva massiva audiència, a causa de l’eufòria que l’annexió d’Àustria al Tercer Imperi germànic (Drittes Reich) va causar en part de la població. Per legitimar la invasió, es va celebrar un referèndum el 10 d’abril que va resultar favorable a l’Anschluss amb un 99,73%, si bé mancava de garanties democràtiques: el vot no era secret i no es va deixar votar als jueus ni altres minories.

Durant la Segona Guerra Mundial, Viena va sofrir els indiscriminats bombardeigs aeris nord-americans, que van destruir bona part del patrimoni històric (la catedral gòtica de Sant Esteve, l’òpera de Viena, els ponts del Danubi, entre d’altres), el qual va ser reconstruït després de la contesa. El maig del 1945 Viena és presa per l’exèrcit soviètic, el qual, juntament amb francesos, nord-americans i anglesos, després l’ocuparien durant els 10 anys posteriors sota un sistema d’ocupació quadripartit a la ciutat, similar al de Berlín.

Postguerra

Quan el 1948 es va produir el bloqueig de Berlín, Viena es convertí en encara més vulnerable, perquè no tenia cap aeroport al sector occidental. Tanmateix, malgrat els temors, els soviètics no bloquejaren Viena. Alguns han argumentat que això es devia al fet que l’Acord de Potsdam va donar per escrit els drets d’accés al sector occidental, mentre que tal garantia per escrit no s’havia donat respecte a Berlín. La veritable raó, però, sempre continuarà sent una qüestió d’especulació. Durant els 10 anys d’ocupació estrangera, Viena es va convertir en un llit calent per a l’espionatge entre els blocs occidental i oriental. L’atmosfera de quatre poders vienesa és capturada en la novel·la de Graham Greene El tercer home i per la pel·lícula que se’n va fer.

En la dècada del 1970, el canceller d’Àustria Bruno Kreisky inaugurà el Centre Internacional de Viena, una nova àrea de la ciutat creada per albergar les institucions internacionals. Viena ha recuperat una part de la seva antiga rellevància internacional en acollir diverses organitzacions internacionals, com les Nacions Unides (ONUDI, ONUV, OTPCE i ONUDD), l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, l’Organització de Països Exportadors de Petroli i l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa.

WIEN

Llocs per a visitar a Viena

Schloss Schörnbrunn

La visita estrella potser és el Palau de Schönbrunn, que era la residència que els Habsburg es van fer construir al camp proper a Viena, amb la finalitat d’escapar dels calorosos estius de la capital imperial.

El cert és que el creixement demogràfic va acabar per engolir Schönbrunn, llur accés en l’actualitat resulta fàcil amb transport públic.

Hi ha qui anomena al Palau de Schörnbrunn el Versalles de Viena. No és d’estranyar, perquè la veritat és que aquest palau resulta bastant més espectacular que la residència imperial del Hofburg. Tanmateix les comparacions són odioses, perquè els palaus dels Habsburg mai van arribar a ser ornamentats de forma tan excelsa (i excessiva) com els dels monarques absolutistes francesos.

L’origen de Schörnbrunn es troba en uns pavellons de caça erigits en temps de Maximilià II, a mitjans del segle XVI, tot i que, tot el que es pot visitar en l’actualitat es deu als segles XVIII i successius. I de fet, no va ser  fins als temps de Maria Teresa I, quan el Palau de Schönbrunn es va convertir en residència d’estiu oficial.

En fi, que aquí el que es visita són unes quantes desenes d’estàncies de la planta noble, res comparat amb les més de 1.400 de les que disposa el palau. La decoració és bàsicament rococó, amb profusió de daurats, aranyes, miralls, parquets i alguns frescos i pintures al·legòriques que decoren el sostre de vàries de les sales nobles. De totes elles, la Galeria dels Miralls és la més espectacular de totes.

Després de visitar el palau, val la pena visitar els jardins del palau. Són els millors que hi ha per veure a Viena i estan oberts al públic des de que així ho disposés Josep II al 1779. Destaca l’enorme font dedicada a Neptú, situada al final de la perspectiva principal, la decoració a base de tanques i parterres, molt a gust francès, o la glorieta que es localitza a dalt d’una suau lloma.

Palau de Schönbrunn
Interior del Palau de Schönbrunn

També als jardins hi ha un bonic hivernacle, que no és més que un jardí tropical i que anomenen Palmenhaus, també hi ha un petit però atractiu jardí japonès. També es pot gaudir d’un laberint i d’un zoo, llur màxim atractiu recau sobre la presència d’un parell d’ossos panda portats de la Xina.

Palmenhaus

Hofburg (Palau Imperial)

El Hofburg és el Palau Imperial dels Habsburg. És habitualment conegut com el Palau de Sisí perquè aquí va residir la famosa emperadriu durant el seu matrimoni amb Francesc Josep i perquè part de les dependències  palatines  acullen al Museu de Sisí. La història del palau es remunta a varis segles abans de la boda d’Isabel de Baviera amb Francesc Josep de Habsburg, doncs aquesta família va governar l’Imperi Romà Germànic i després l’Austríac des d’aquí, durant més de sis segles.

El Palau de Hofburg és immens, disposa de més de 2.500 estàncies. Lògicament, el que es visita és bastant menys i correspon bàsicament a les habitacions privades que van ocupar Francesc Josep i Isabel de Baviera. Unes estàncies decorades  a l’estil historicista i neobarroc, com correspon al segle XIX i inicis del segle XX, però molt menys espectaculars.

Hofburg

La visita de Hofsburg es divideix en tres parts:

  • Primer es visita la Silverkammer, són les estàncies dedicades a exposar diferents coberteries de la Casa de Habsburg.
  • Després es visita el Museu de Sisí, que rendeix homenatge a la famosa emperadriu, aquí s’explica que res té a veure amb la verdadera Isabel de Baviera amb el personatge creat per la indústria cinematogràfica, pel vist, l’esperit lliure de la princesa bàvara no va assumir gens bé les obligacions que comportava ser la muller d’un dels homes més poderosos del món. Sisí no tenia interès pels assumptes d’estat, de manera que al poc temps de casar-se amb Francesc Josep es va sentir desgraciada. La veritat es que el museu, que se segueix amb una audioguia val la pena.
  • I per últim, es visiten els aparcaments reials utilitzats per Francesc Josep i Isabel de Baviera, que tot i ser esplèndids no resulten tan espectacularment ornamentats com els d’altres palaus reials europeus. Els daurats i querubins són aquí molt menys habituals i els frescos que habitualment decoren els sostres d’aquest tipus d’estàncies palatines brillen per la seva absència.

Österreichische Nationalbibliothek (Biblioteca Nacional d’Àustria)

La Biblioteca Nacional d’Àustria no és només un dels monuments més espectaculars que hi ha per veure a Viena. Es tracta d’una de les més meravelloses biblioteques construïdes mai.

La Sala Prunksaal, que és la sala barroca de la biblioteca va ses construïda al 1726 per ordre de Carles VI. Precisament és l’estàtua de l’emperador que domina el centre de l’estància, rodejant al personatge, dos pisos de prestatgeries barroques de nobles fustes, als costats hi ha columnes culminades per capitells corintis que fan que l’escena sigui més irreal, i tancant la biblioteca, una meravellosa cúpula pintada al fresc per Daniel Gran.

Compta amb més de 200.000 volums custodiats aquí, alguns més rellevants, s’exhibeixen en vitrines.

Biblioteca Nacional d’Àustria

Domkirche St. Stephan (Catedral de Viena)

Púlpit de Pilgram

La Catedral de Viena és el temple més important per visitar a Viena. Es tracta d’una església catòlica erigida al segle XII, d’estil gòtic. Crida l’atenció la seva enorme torre sud, que s’alça fins a 137 metres. Se la coneix com Steffl. També la teuladeta, ornamentada amb rajoles. A l’interior, el que més crida l’atenció és el púlpit de pedra, conegut com Púlpit de Pilgram, meravellosament tallat.

Domkirche St. Stephan
Interior de la Domkirche St. Stephan

Grabenstraße

Després de visitar la Catedral, val la pena recórrer el Graben, una de les avingudes més agradables i senyorials d’aquesta ciutat. Es tracta d’un carrer de vianants amb gran quantitat de restaurants, botigues, confiteries i cafeteries. Al mig se situa la Pestsaule o Columna de la Pesta, erigida per Leopold I per commemorar el final de la Gran Pesta de Viena que es va emportar la vida de més de 75.000 vienesos al 1679.

Grabenstraße

Kunsthistorisches Museum Wien (Museu d’Història de l’Art)

El Museu Història de l’Art o Kunsthistoriches Museum és un dels 10 grans museus del món. Aquest museu s’ubica en un enorme edifici bessó amb el Museu d’Història Natural o Natushistoriches Museum que es localitza just davant. Tots dos estan a la Plaça Maria-Theresien i formen un conjunt més harmònic.

El que s’exposa en aquest museu és una enorme col·lecció de pintura que conté casi tots els grans mestres de la pintura universal. Des dels grans genis del gòtic, incloent-hi Van der Weiden, fins als més importants mestres del barroc, com Caravaggio, Velázquez o Vermmer.

A més, l’edifici en si mateix és una autèntica meravella, amb una gran escala d’accés a la primera planta que sembla pròpia d’un palau i que està dominada per una preciosa escultura de Cánova, Teseu i el Centaure, i culminada per un majestuós fresc. Inclòs Klimt va col·laborar en el disseny de part del conjunt.

A la planta inferior hi ha antiguitats gregues, etrusques, romanes o egípcies.

Museu d’Història de l’Art
Interior del Museu d’Història de l’Art

Café Sacher

Per gaudir d’un pastís Sacher, cal anar on va ser creat aquest pastís, al Cafè Sacher, d’aires vuitcentistes, que se situa als baixos de l’hotel homònim, just darrera de l’Òpera. Cert que el caprici té el seu preu, però val la pena anar-hi.

Diuen que el pastís Sacher, de xocolata i farcit de melmelada d’albercoc  era el favorit de l’emperador Franz Joseph.

Interior del Cafè Sacher

Wiener Staatsope (Òpera de Viena)

Un altre dels altres grans monuments que cal veure a Viena, es tracta d’un dels grans temples operístics del món, potser junt amb l’Scala de Milà.

El cert és que quan va ser construït, pels anys 60 del segle XIX, no va agradar als vienesos, però d’estil neorenaixentista, no s’entendria la ciutat de Viena sense el que és un dels edificis més emblemàtics.

Tot i que diuen que la sala principal és menys espectacular que l’Òpera de Budapest, ja que la de Budapest era la preferida per Sisí.

Una cosa que crida l’atenció, és que mentre a dins es desenvolupa la representació, una enorme pantalla gegant situada a l’exterior retransmet l’espectacle, una idea espectacular que no fa altra cosa que demostrar l’aposta que el poble austríac fa per la cultura.

Òpera de Viena
Interior de l’Òpera de Viena

Leopold Museum

Una altra de les grans col·leccions que s’han de veure a Viena és la que presenta el Leopold Museum, que s’ubica al Museumquartier o Barri dels Museus.

Aquí el que s’exposa és bàsicament pintura austríaca de finals del segle XIX i principis del segle XX. Com no pot ser d’una altra manera, Klimt, Schiele i Kokoschka, les tres grans espases de la pintura austríaca, són els protagonistes principals d’aquesta fenomenal col·lecció reunida per l’oftalmòleg vienès Rudolph Leopold. Al 1994 l’estat austríac va comprar la col·lecció completa, composada per més de 5.000 obres.

Leopold Museum

Hundertwasser

A Viena podem trobar vàries obres del curiós, original i excèntric artista vienès Friedensreich Hundertwasser. El seu nom real era Friedrich Stowasser i el cert és que es tractava d’un artista del més eclèctic, llur obra inclou pintura, escultura i el disseny d’un bon nombre d’edificis, tot i que Hundertwasser no era arquitecte.

A Viena es poden visitar varis llocs que van ser dissenyats per aquest geni. El més famós de tots és la meravellosa i privada Hundertwasserhaus, un conjunt d’apartaments dissenyats utilitzant la corba i el color de forma recurrent, era marca de la casa. La veritat és que tot i que no es pot visitar l’interior de la Hundertwasserhaus són molts els turistes que visiten les seves façanes (es tracta d’un edifici que fa cantonada), una de les més originals de Viena.

Undertwasserhaus

Just davant s’ubica unes galeries comercials que també van ser dissenyades per l’artista, és la Kalke Village, es tracta d’un lloc molt turístic, replet de botigues de records i cafeteries. Però la visita val la pena, i no oblideu de baixar al soterrani i entrar als lavabos, que tot i sent de pagament són una delícia.

Kalke Village

Uns deu minuts a peu separen la Hundertwasserhaus de la KunstHausWien, un altre edifici dissenyat per l’artista, i que en l’actualitat fa de museu de l’artista. El que es visita a l’interior, són sobretot pintures, i destacar la bonica façana d’aquest edifici, a l’estil Hundertwasser.

KunstHausWien

Per últim, si s’agafa el metro fins a l’estació Spittelau Banhof per visitar la planta incineradora de Viena o de Spittelau Banhof. Una planta incineradora convertida en un dels edificis més excèntrics que hi ha per veure a Viena. Una autèntica obra d’art de la mà de Hundertwasser.

Spittelau Banhof

Schloss Belvedere

Un altre dels museus per visitar a Viena és l’existent Palau del Belvedere, i concretament, en el Belvedere Superior, perquè cal saber que a falta d’un, els Palaus del Belvedere són dos: el superior i l’inferior. Palaus que estan separats per un meravellós jardí que és d’accés lliure.

El Belvedere va ser edificat durant el primer terç del segle XVIII pel príncep Eugeni de Saboya. Aquest personatge va ser, per cert, el responsable de vèncer als turcs al 1718. La victòria va evitar que l’exèrcit otomà s’estengués a l’est del Danubi. El Complex està considerat una de les obres mestres de l’arquitectura barroca, particularment el Belvedere Superior, on el príncep residia durant l’estiu, i al Belvedere Inferior hi celebrava les festes.

És aquí on es pot visitar una de les obres més icòniques i cèlebres de la Història de la pintura, el quadre El Petó, de Gustav Klimt. A més, al Belvedere Superior es poden veure moltes altres obres de Klimt, Schiele o Kokoschka. Quasi totes les avantguardes europees estan representades en aquest museu, incloent-hi l’expressionisme, el surrealisme, el cubisme o l’art abstracte.

En el Belverdere Inferior se solen programar exposicions temporals, no obstant, només per conèixer la seva Sala de Marbre ja val la pena la visita.

Palau de Belvedere
Interior del Palau de Belvedere

Prater de Viena i Sínia Gegant

L’històric parc d’atraccions és un parc d’atraccions dels més antics del món. El Prater manté l’autenticitat dels parcs d’atraccions antics, com el barcelonès Tibidabo o el Tívoli de Copenhague, però a diferència d’aquests, no cal pagar entrada si el que es vol es passejar, simplement per les seves dependències.

L’emblema  del parc és la cèlebre sínia, la Reisenrad, protagonista d’una de les més cèlebres escenes del cine, al final de la pel·lícula El Tercer Home. Es tracta d’una sínia històrica, d’aquestes que dona una sola volta i que tarda minuts en completar-se. Les vistes des de dalt agafen tota la ciutat de Viena i els voltants. Però a pesar de tot això, pujar al Riesenrad és tenir la sensació d’haver estat en un lloc certament històric: té quasi 130 anys.

També hi ha atraccions de caràcter infantil i unes sis atraccions fortes.

Prater de Viena, amb la Síni aGegant

SCHLOSS HOF

Vista lateral del Palau Hof

El Palau Hof, casa de camp imperial del príncep Eugeni de Saboya i Maria Teresa, i les 70 hectàrees que avarca el converteixen en el palau més gran d’Àustria. Les majestuoses estances del palau permeten apreciar les estances dels antics propietaris. A l’exterior s’estén un fastuós jardí barroc amb fonts i escultures esplèndides. Juntament al palau imperial, val la pena descobrir l’idíl·lic Gutshof, així como nous i aventurats senders plens d’experiències, jardins temàtics i exòtiques races d’animals domèstics, un lloc d’aventures per descobrir amb el parc aquàtic.

Direcció: Schloss Hof 1, 2294 Schlosshof
web: www.schlosshof.at
Horari: De 10 a 18 hores.

Gran cascada del Palau Hof

SCHLOSS NIEDERWEIDEN

El Palau de Nierderweiden està a només 2 km de distància del Palau Hof. La joia de l’arquitectura barroca va ser construïda al 1693 per Johan Bernhard Fischer von Erlach i el príncep Eugeni de Saboya la va comprar al 1726 per a utilitzar-la en grans reunions de caça. Amb la lleugeresa d’un palau d’esbarjo francès i l’encant d’una vil·la senyorial de l’Alta Itàlia irradia un atractiu molt especial. A la contigua cuina rústica es pot gaudir de la comoditat barroca d’un pesat menú campestre.

Direcció: Niederweiden, 2292 Engelhartstetten
web: www.schlosshof.at/der-standort/schloss-niederweiden               Horari: De 10 a 18 hores.

SCHLOSS ESTERHÁZY

Una de les famílies més importants d’Hongria va ser la família Esterházy, una dinastia que es va iniciar a l’Edat Mitja, i que va ser molt important llavors i al llarg de l’Imperi Habsburg i l’Austro-Hongarès posterior. Els seus membres eren destacats terratinents que, per postres, es van convertir en comtes i prínceps. I van decidir construir les seves elegants residències

A Fertod, Hongria, el príncep Nikolaus Esterházy va ordenar construir el palau i tal és la seva grandiositat que avui se’l coneix com el Versalles hongarès. Poc després de convertir-se príncep, l’any762, va decidir construir el seu propi palau en el mateix lloc on vivia llavors, un lloc de caça situat a Esterháza. I va ser un projecte realment m olt car. I com no podia esperar, es va mudar a la seva nova llar quan encara no s’havia acabat de construir. Fins anys després no es va acabar l’obra.

El palau que avui en dia es pot visitar, es troba al costat del Neusiedler See, en terra pantanosa, i la seva construcció va significar un gran desafiament en l’època perquè l’aigua, era, per aquella època, un risc sanitari considerable. Avui es pot visitar part de les seves 126 habitacions, l’enorme Biblioteca d’estil italià amb un cel ras pintat amb flors i àngels, en que hi ha uns 22.000 llibres, i la Sala del Banquets.

Aquí és on va està treballant Joseph Haydn, el famós compositor, entre 1766 i 1790. Haydn t’hostatjava en un apartament de quatre habitacions en el sector dels servents, no al palau, i era el músic oficial. Cobrava bé, però solia avorrir-se, doncs el palau estava bastant aïllat i la soledat de vegades li pesava massa,

Jardins, parcs extensos, fonts de marbre, reixes de ferro molt elaborades, escalinates majestuoses, tot això i molt més es troba al Palau Esterházy.

Palau Esterházy

STIFT MELK (ABADIA DE MELK)

L’Abadia de Melk (Stift Melk)  és un dels indrets històrics més importants d’Àustria. Si bé, en l’actualitat en aquest recinte té lloc un important museu també ha cobrat gran reconeixement històric degut a la seva arquitectura.

Des de la construcció del país, aquesta abadia ha estat molt important en la història cultural i espiritual d’Àustria. Construïda per Leopold l’any 976 al cim d’un turó de la zona de la Baixa Àustria, en un principi va ser la seva residència, el lloc que també van habitar els seus hereus omplint-la d’objecte i relíquies fins que al 1089 Leopold II va decidir donar-la als monjos benedictins de Lambach.

Des de llavors els religiosos van viure i treballar allí sota les ordres de Sant Benet i inclús al segle XII es va construir una escola que connectava amb el monestir i després una biblioteca, on es conservaren molts manuscrits de l’època.

A partir del segle XV aquest es va impregnar de reformes medievals de l’època i així va ser com de mica en mica es va apropar al món de les humanitats de la Universitat de Viena. Des de llavors l’abadia va cobrar importància, sobretot en l’època barroca. El monestir va partir grans reformes al llarg dels temps i de la mà dels successos històrics. Durant el segle XIX es va realitzar una important extensió i al període d’entreguerres va estar a punt de tancar. Però va sobreviure els embats de les lluites i avui en dia és possible visitar-la i apreciar, no només la seva riquesa arquitectònica, sinó també el seu important llegat històric i artístic.

Allí sobreviu una biblioteca amb més de 100.000 volums de llibres, 1.200 manuscrits dels segle IX al segle XV, 600 manuscrits dels segles XVII i XVIII, i 750 incunables. Per una altra banda, es pot gaudir dels frescos de la cúpula i d’exclusives sales d’estudi.

Abadia de Melk
Biblioteca de l’Abadia de Melk

Jardins de l’Abadia de Melk

Des d’aquest indret es pot tenir una vista espectacular del riu Danubi, ja que està a la part més alta del turó fet de roca.

Aquest indret també conegut com el Parc de l’Abadia i el Jardí del Pavelló i que es pot visitar, i en ell es pot veure amés d’un patrimoni natural espectacular, un lloc dissenyat també d’estil barroc amb algunes petites construccions, senders i fonts.

Els camps dels voltants de l’abadia han estat des de la construcció, però van ser renovats i remodelats en part per la Exhibició de l’Estat de Baixa Àustria fa més o menys una dècada. No obstant, des d’aquesta època va ser la primera vegada que va estar obert al públic, i des de llavors s’ha consolidat com un excel·lent destí per gaudir de la naturalesa.

El Pavelló Barroc d’aquest jardí també es pot una mica d’art, a més del disseny paisatgístic, perquè també hi ha algunes pintures al fres de Johan Wenzel Bergl que decoren diferents llocs d’aquesta edificació.

Hi ha una zona de pícnic.

Jardins de l’Abadia de Melk