Moisès

Iglesia de Santiago

Aquesta església es va començar a construir a principis del segle XVII per substituir a l’antic temple que s’ubicava tocant a la muralla, anomenat Santiago El Viejo.

La façana és molt austera compaginant-se perfectament l’estil barroc i el neoclassicisme. Al centre d ela mateix, sorprèn una fornícula de mig punt amb una imatge de Santiago apòstol presidint sota un frontó corbat.

L’interior és el d’una majestuosa església barroca, molt sòbria, de tres naus de la mateixa alçada i planta de creu llatina. Té capelles entre els contraforts. Als braços de l’encreuament s’obren dues capelles cruciformes cobertes amb cúpules sobre petxines.

Horari: tots els dies de 10:00 a 20:30.

Santuario del Carmen

Situat a les afores de la ciutat, a l’altre costat del riu Cidacos.

En els seus orígens era el Convent de los Carmelitas Descalzos, fundat al 1603. La construcció tant de les dependències com de l’església va ser dirigida pels propis carmelites.

El seu estat actual difereix de l’església original, ja que va ser ampliada a la segona meitat del segle XVIII amb la construcció de les naus laterals.

Afectat per la desamortització, desapareixen algunes obres artístiques i van haver de vendre’s alguns retaules per poder finançar les obres de reparació a meitats del segle XX.

La façana de tipologia carmelitana, consta de tres cossos amb el central més alt, units per aletons, i corona el conjunt un frontó recte rematat per piles i boles.

El seu interior posseeix un gran retaule classicista del segle XVII, obra de tracistes de l’Ordre, amb una Virgen del Carmen barroca atribuïda a Gregorio Fernández. Aquesta imatge va ser coronada canònicament com a Reina de la Ribera al 1957. La última capella de la dreta Tal com s’entra) conserva la làpida del bisbe Alfonso de Mena y Borja, anomenat El Obispo Incrédulo, ja que no es creia que els monjos s’aixequessin a mitjanit per resar les matines. Una nit, va baixar de secret al convent, al comprovar que era cert que els monjos resaven a aquestes hores, es va excusar públicament i va demanar ser enterrat en aquest temple al lloc on el xafessin els monjos a l’entrar a resar. I així es va fer, tot i que la làpida sepulcral es troba a la paret i no al terra, ja que molestava el pas.

Horari: tots els dies de 8:00 a 20:00.

Museo de la Verdura

Aquest museu és un centre interactiu i didàctic, pel que està dotat amb noves tecnologies, pantalles tàctils i audiovisuals que presenten diferents aspectes de les verdures més importants de Calahorra, des de la terra i l’agricultura fins a la gastronomia, i la importància dels productes agrícoles en una alimentació sana i saludable.

El centre consta amb sis espais expositius:

El territorio y el hombre: característiques de la terra i del treball dels agricultors de Calahorra i La Rioja Baja.
La agricultura y la huerta: evolució dels sistemes d’explotació agrícola, els sistemes de regadiu, la maquinària i apers al llarg de la història.
Nuestras verduras: presentació del cultiu i elaboració de set verdures característiques de les horta de Calahorra, carxofa, cardo, ceba, coliflor, espàrrec, enciam i pebrot.
La conserva: desenvolupament del sector conserver a Calahorra a través de l’exposició d’antigues etiquetes de conserves i diversos documentals.
Otros sistemes de conservación: les verdures com a productes de quarta i cinquena gama, netes, precuinades i congelades.
Todo para comer: Gastronomia de la verdura, la cuina al llarg de la història i utensilis necessaris per cuinar.

Horari:

De dijous a dissabte: d’11:00 a 13:00 i de 17:00 a 19:00.
Diumenge i festius: d’11:00 a 14:00.
De dilluns a dimecres: tancat.

Preu:

General 3€.
Amb Carnet Jove: 10 % de descompte.
Amb Carnet d’Estudiant: Gratuït.
Dijous Gratuït.
Menors de 14 anys i majors de 65: 50 % de descompte.

Catedral de Santa María

El temple actual és el resultat de diverses construccions realitzades des del segle XV fins al XVIII. Tot i això, la impressió general és unitària i coherent degut a l’estil gòtic tardà amb el que s’ha edificat al llarg dels segles, mantenint les estructures originals.

Està formada per tres naus. La central més ampla i elevada, separada de les altres per sis robustos pilars. En l’esquema general destaca l’estructura de creu llatina formada per la capella major, creuer i nau central que es manifesta en amplada i sobre tot el traçat.

Al llarg del recorregut per l’interior es poden admirar 16 capelles amb els seus corresponents retaules que presenten varietat d’estils i formes diferents.

Destaca a l’interior, a part de la seva classicista i austera façana, la Puerta de san Jerónimo, situada al costat nord de l’edifici. Construïda al llarg del segle XVI, combina diferents estils en els seus tres cossos: plateresc, gòtic, renaixentista i manierista.

La seva original ubicació al costat del riu es deu al lloc en el que va ocórrer el martiri de San Emeterio i San Celedonio.

Horari:

Hivern: de 10:00 a 13:00 i de 16:00 a 18:00.
Estiu: de 10:00 a 13:00 i de 17:00 a 20:00.

Preu: Visites guiades (Catedral + Museu Diocesano + Sacristía) 2€.

SENDA DE LOS DINOSAURIOS

Al jaciments es troben cents d’icnites, que són petjades fossilitzades de dinosaures de fa més de 100 milions d’anys, recordant que aquests enormes vertebrats terrestres xafaven amb força les toves argiles, quedant enterrades després per sediments fins que tornaven a veure la llum per moviments de terra.

Un dels grans jaciments que es pot visitar es troba a la comarca d’Enciso amb més de 1.400 icnites, situades entre les millors conservades d’Europa. Durant el recorregut d’uns 6 km, que surt des de la localitat d’Enciso i és conegut com la Senda de los Dinosauriios, es passa per tres importants jaciments com el de la Virgen del Campo, el de La Senoba i el de Valdecillo.

Destrés de la ruta es pot completar l’experiència i ampliar els coneixements al Centro Paleontológico de Enciso i al Barranco Perdido, un parc de paleoaventura ple de divertides activitats per a grans i petits.

Petjades de dinosaures a la Senda de los Dinosauros

CUEVA DE LOS 100 PILARES DE ARNEDO

Aquesta cova està situada a la preciosa vall del Cidacos, a la població d’Arnedo. Aquest extens e intricat entramat de coves van ser excavades sota el Cerro de San Miguel pels locals com a cementiri o per amagar-se dels atacs que es produïen durant l’Edat Mitja, per després utilitzar-se com a frescos habitatges, estables, bodegues i centres religiosos.

Durant la visita per l’interior d’aquestes muntanyes vermelloses de terra argilosa i plenes de forats, s’arriba a la famosa Cueva de los 100 Pilares.

A part d’aquestes cavitats, a Arnedo, la tercera ciutat en població de La Rioja, hi ha altres imprescindibles com les esglésies de Santo Tomás, Santa Eulalia i San Cosme y San Damián, el Museo del Calzado i les vistes des del Castillo i el Cerro de San Miguel.

SANTO DOMINGO DE LA CALZADA

Santo Domingo, el fundador del poble, va aixecar un pont per creuar el riu Oja, un alberg i un hospital de pelegrins, en torn al qual va créixer aquesta localitat a partir del segle XII, fins a convertir-se en una de les més interessants de la regió.

Catedral de Santo Domingo

Consagrada l’any 1106, es va convertir en catedral l’any 1232. La planta és de creu llatina, seguint el model d’església de pelegrinatge. Construïda en selleria, consta de tres naus, capelles entre els contraforts, doble creuer, capçalera de cinc panys amb capelles. Compte a més amb cor baix, sagristia de l’any 1602 i claustre del segle XIV. La portada principal s’obre al sud i està formada per tes cossos.

Al seu interior hi ha el retaule construït per Damián Forment, el sepulcre del sant en el braç de creuer al costat de l’epístola, davant hi ha el galliner, que conté un gall i una gallina vius, que recorden el miracle del Camino de Santiago.

Sota el sepulcre es troba una cripta amb relleus encastats de San Juan Evangelista i un mostrari d’obres des del segle XIII fins al XV. De la catedral destaquen les capelles i la Torre Exenta, la torre està separada de l’edifici principal de la catedral. Es coneix com exempta per aquesta raó. A part de la seva alçada, la torre crida molt l’atenció per la seva decoració barroca. L’edifici actual és del segle SVIII i es possible pujar fins a la part més alta, on es tenen bones vistes de tot l’entorn de Santo Domingo de la Calzada. A més alberga un petit museu de campanes i rellotges.

Segons la llegenda, un matrimoni alemany viatjava amb el seu fill cap a Santiago de Compostela. A l’arribar a Santo Domingo de la Calzada es van hostatjar i la filla de l’hostal es va enamorar del jove pelegrí. Como que no va ser volguda pel jove, la noi va decidir venjar-se posant una copa de plata entre les pertinences del noi i denunciar el robatori a les autoritats. Quan va ser registrat en abandonar el poble va ser condemnat a mori a la forca per haver robat la copa.

Els pares van seguir el viatge i, a la tornada, van trobar encara al seu fill viu, doncs Santo Domingo de la Calzada li sostenia els peus. Van anar corrent a explicar el succés al corregidor, qui no s’ho va creure, i els va assegurar que el noi estava tan viu com el gall i la gallina rostits que anava a menjar-se en aquell moment. De sobte, les aus van recuperar el vol en senyal de la realitat del miracle. És per aquesta llegenda que va sorgir la dita “Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada”.

Antiguo Hospital de Peregrinos

Sense sortir de la Plaza del Santo, hi ha un altre edifici per conèixer. Es tracta del Parador de Santo Domingo de la Calzada, construït sobre el que va ser l’hospital de pelegrins que va aixecar el sant al segle XI, d’aquell hospital poc queda, tot i que els que s’allotgen a l’hotel poden recórrer les seves estances adornades amb arcs gòtics, artesanats de fusta i una decoració que et transporta a una altra època.

Centro Histórico

Com es pot imaginar, la Plaza del Santo és un bon punt de partida per explorar la resta del casc històric de la localitat. Des d’allí es pot començar a recórrer la Calle Mayor, que és la principal via d’aquesta zona del poble. Allí s’ubicaven en el passat moltes de les cases de famílies nobles, com la Casa Trastámara, on va viure i morir el rei Enrique II de Castilla i l’edifici civil més antic de la localitat, o la Casa de Lorenzo de Tejada, amb una bonica façana blasonada.

Val la pena recórrer, a part, altres carrers veïns i fixar-se en les antigues façanes, que donen compte de la importància del poble en el passat. Queden també algunes restes de les muralles de Santo Domingo de la Calzada, tot i que la major part d’elles van desaparèixer o es van utilitzar per a construir altres edificis. Per exemple, l’Ajuntament està aixecat sobre una part d’aquella muralla.

TERMAS DE ARNEDILLO

Són tres piscines naturals situades a la riba del riu Cidacos, emanen aigües de fins a 50º de temperatura amb propietats curatives al contenir diferents minerals com soci, calci i magnesi.

Aquestes basses estan obertes tot l’any, les 24 hores del dia, pel que si es pot gaudir d’un increïble bany nocturn en una nit estrellada d’estiu. A pocs metres d’aquestes termes es troba el Balneario de Armadillo.

Toledo

Publicat el febrer 25, 2024 per mferrete

Respon

Toledo és una parada obligatòria pels amants de la història, al conviure pacíficament durant segles cristians, musulmans i jueus, respectant les seves costums. Gràcies a aquest gran exemple, Toledo és tolerància, coneguda com la Ciudad de las Tres Culturas, a part de conservar un gran llegat d’edificis i elements arquitectònics.

Contingut:

Catedral
Sinagoga de Santa María la Blanca
Museo Sefardí – Sinagoga del Tránsito
Monaterio de San Juan de los Reyes
Puente de Alcántara
Puente de San Martín
Alcázar
Puerta de Bisagra
Mezquita del Cristo de la Luz
Plaza Zocodover

Catedral

La Catedral de Toledo, també anomenada Catedral Primada de España es va iniciar al 1226. Sota el regnat de Fernando III el Santo, en temps de l’arquebisbe Rodrigo Jiménez de Rada. Es va edificar sobre els ciments d’una església visigoda del segle VI, utilitzada com a Mezquita en època musulmana. Les últimes aportacions es fan fer als segle XV quan al 1493 es van tancar les voltes dels peus de la nau central, en temps dels reis Catòlics. Durant els segles posteriors es van fer diferents reformes puntuals, com les façanes al segle XVIII o la construcció de l’última porta d’accés des del carrer, anomenada La Llana, al 1800.

L’estructura de l’edifici té influència del gòtic francès del segle XIII, mesurant 12 metres de longitud i 59 metres de llarg. Consta de 5 naus més el creuer i la doble girola. Les naus externes són una mica més amples que les anteriors; totes tenen cobertes amb voltes quadripartites excepte en el creuer i la capella major que es reforcen amb tercelets.

La part més antiga del temple és la capçalera que manté alguns dels triforis originals, d’origen mudèjar, que s’estenien al llarg de les naus. La resta van ser substituïts, en època del gòtic, per grans vitralls.

Una sèrie de capelles menors s’obren a les naus laterals i girola del temple, que es van solucionar amb plantes alternatives de rectangles i triangles, cosa que va fer que cadascuns d’elles fossin de diferent mida. Entre les mes rellevants hi ha la Capilla Mozárabe, la de Santiago, la de los Reyes Nuevos, la de la Virgen del Sagrario, la de San Pedro i la del Tesoro o San Juan. A la capçalera de la nau central se situa la Capilla Mayor i la Capilla de la Descensión als peus de la nau de l’evangeli.

El temple posseeix tres zones d’accés principals i altres tres accessòries. Entre les primeres destaca el conjunt de tres portes de la façana occidental que donen a la Plaza del Ayuntamiento, anomenades del Perdón, la del Juicio Final i la del Infierno, d’estil gòtic. A la façana nord s’obre la Puerta del Reloj, datada del segle XIV; a la façana sud apareix la Puerta de los Leones o Puerta Nueva, datada de finals del segle XV i principis del XVI. Com accessòries es troba la Puerta Llana, oberta a la calle Cardenal Cisneros i ja a l’interior del temple, comunicant l’església amb el claustre, s’obren la Puerta de Santa Catalina d’estil gòtic i la Puerta de la Presentación d’estil plateresc.

La torre, situada al costat nord-est de la façana principal és d’estil gòtic-flamíger. Va començar a construir-se al 1380. Té una altura de 92 metres, exteriorment, el seu cos quadrat es divideix en sis trams desiguals. El primer és llis, de planta quadrada, amb estreps als angles. El segon ressalta un fris de pissarra negra sobre el que apareixen els escuts de l’arquebisbe Martínez Contreras. El tercer es remata amb un fris d’arquets cecs apuntats amb rajola valenciana de Manises en blau i blanc. El quart continua amb els ressalts de tram anterior coronant-se amb un fris d’enfilall de boles i caps sobresortits al davant. Al 1432 arriba el cinquè tram, en el que s’obren un parell de finestres en cadascun dels quatre costats. Un últim tram és el més petit i té forma octogonal, ressaltant en aquest els escuts de l’arquebisbe Juan Cerezuela (1434-1442). Corona la torre un capitell metàl·lic en forma de prisma piramidal de vuit costats, realitzat al segle XIV.

Entrades, preus i horaris

Sinagoga de Santa María la Blanca

Situada al barri jueu de la ciutat, aquest edifici religiós mudèjar construït al 1180, va ser utilitzat durant més de 200 anys com a sinagoga, fins que va ser reconvertida en església sobra l’advocació de la verge al 1411.

Destaca el seu sobri exterior que contrasta amb un preciós interior de parets blanques, pilars octogonals i arcs de ferradura, que han servit com a model per altres sinagogues de tot el món.

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:45.

Museo Sefardí – Sinagoga del Tránsito

El Museo Sefardí està ubicat a la Sinagoga del Tránsito o Sinagoga de Samuel ha-Leví, considerada la més bella sinagoga medieval conservada al món. L’exposició permanent té om objectiu donar a conèixer la història dels jueus a Espanya, la seva arribada a la Península Ibérica en època romana, la seva edat d’or cultural durant l’Edat Mitja, la seva expulsió pels reis Catòlics al 1492, el fenomen de la conversió i la seva persecució per la Inquisició. El guió expositiu arriba fins a l’actualitat, posant el focus a l’exili i el desenvolupament de les comunitats sefardites per tot el món.

Horaris i preus

Monasterio de San Juan de los Reyes

Construït al 1476 per ordre del reis Catòlics, d’estil gòtic isabelí, aquest edifici franciscà, impressiona pel claustre de dos pisos ple d’escultures i elements decoratius a part de pel seu interior en que es troba una església amb diferents escuts i símbols dels reis Catòlics, així com un preciós retaule.

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:45.

Puente de Alcántara

Creuar el pont és la forma més habitual d’entrar a la ciutat emmurallada de Toledo. Aquest antic pont romà de quasi 200 metres de llarg, va ser construït sobre el riu Tajo entre els anys 103 i 104.

El pont sostingut per 5 pilars, que arriben a un màxim de 25 metres d’altura, té en el seu arc central dedicat a Trajano i als pobles de la zona que van ajudar a la construcció, l’element més decoratiu.

Va ser declarat Monument Nacional al 1921.

Puente de San Martín

Un altre pont que creua el Tajo és el Puente de San Martín, construït al segle XIV, substituint un altres de barques ubicat en les immediacions.

Destruït durant la guerra fratricida entre Pedro I i Enrique II, va ser reedificat per ordre el bisbe Pedro Tenorio, és de 5 arcs apuntats sobre robustos pilars i compta amb dues torrasses hexagonals als seus extrems. L’entrada a la ciutat està presidida per una gran escut imperial amb els seus corresponents reis sedents.

Va ser declarat Monument Nacional al 1921.

Alcázar

L’Alcázar és una fortalesa medieval situada a la part més alta de la ciutat. Aquest enorme edifici rectangular té els seus orígens en l’època romana, tot i que no va ser fins al 1525 quan el rei Carlos I va portar la seva cort a aquesta ciutat i va reconstruir l’edifici amb la forma que es pot veure avui en dia.

La visita interior és prescindible, ja que a dins hi ha el Museo del Ejército, si però que val la pena apropar-s’hi per gaudir dels seu exterior i entrar a la Biblioteca de Castilla-La Mancha, de manera gratuïta, amb bones vistes de la ciutat i una de les quatre torres des de la última planta, on està la cafeteria.

Horari: de dijous a dimarts d’11:00 a 17:00.

Puerta de Bisagra

Aquesta porta és un dels accessos principals a la ciutat emmurallada en l’època medieval, és d’origen musulmà, totalment remodelada sota els regnats de Carlos V i de Felipe II, es caracteritza per està composta per dos cosses amb dos alts murs amb minares que els uneixen, formant un bonic pati entre ells.

Entre els seus elements destaca l’escut imperial de Toledo, amb la seva àliga bicèfala i flanquejat per dues grans torrasses.

Mezquita del Cristo de la Luz

Prop de la Puerta de Bisagra es troba aquesta ermita o església, que va ser construïda al 999 com una Mezquita i està considerada com l’edifici millor conservat de l’època musulmana de la ciutat degut que tot i la conquesta cristiana de Toledo al segle XII i algunes remodelacions posteriors, s’ha respectat en part el conjunt arquitectònic podent observar els arcs de ferradura típics de l’art musulmà.

Horari: tots els dies de març a octubre de 10:00 a 17:45.

Preu: 4€.

Interior de la Mezquita del Cristo de la Luz

Plaza Zocodover

La Plaza Zocodover és el centre neuràlgic i una plaça major durant molts segles. Aquesta plaça rectangular amb porxos, llur nom prové de l’àrab, està rodejada d’edificis d’arquitectura castellana ii té diversos accessos d’entrada entre els que destaca l’Arco de la Sangre.

A part, aquesta plaça és un bon lloc per provar els típics massapans a alguna de les botigues que la rodegen, comprar algun souvenir o prendre alguna cosa en alguna terrassa.

Andalusia

Publicat el febrer 23, 2024 per mferrete

Respon

Continguts:

SEVILLA

Catedral
Real Alcázar
Santa Cruz
Casa Pilatos
Basílica de la Macarena
Plaza de España
Parquie María Luisa
Museo de Bellas Artes
Torre del Oro
Metropol Parasol
Archivo de Indias
Palacio de la Condesa de Lebriga
Triana
Plaza San Francisco
Calle Sierpes
Plaza del Cabildo
Palacio de las Dueñas
Iglesia del Salvador
Itálica

Sevilla està dividia pel riu Guadalquivir, la capital d’Andalusia enamora a primera vista quan es passeja pels carrerons dels seus barris amb més encant, com el de Santa Cruz o Triana, visitant la Catedral o l’Alcázar, passejant pel Parque de María Luisa o veien un espectacle de flamenc en un tablao.

Per conèixer tots els llocs interessants de Sevilla es necessita un mínim de tres dies, tot i que és recomanable invertir una mica més de temps per gaudir de Sevilla amb més tranquil·litat i provar els seus plats més típics com els soldaditos de pavía, el pescaíto frito o el famós gaspacho a més de visitar zones del voltat de la ciutat com l’antiga ciutat romana de Itálica.

La millor època per viatjar a Sevilla és a la primavera o a la tardor, quan la temperatura no supera els 40º dels mesos d’estiu i poder passejar pels seus carrers sense la por a patir cap cop de calor ni haver-se de protegir del sol a l’interior d’una església o un centre comercial. En el cas de voler viatjar al març o a l’abril cal tenir en compte que si coincideix amb la tradicional Setmana Santa o la Feria de Abril, la ciutat estarà molt massificada i els preus dels hotels estaran pels núvols.

Catedral

La Catedral és el temple gòtic més gran del món, declarat al 1987, juntament amb el Real Alcázar i l’Archivo de Indias, Patrimoni de la Humanitat.

Tot i que no hi ha documents escrits que ho confirmin, es creu que la Catedral de Sevilla va començar a construir-se al 1401 després de la demolició de la Mezquita aljama de Sevilla, construïda per ordre del califa almohade Ady Yacub Jusuf, de la que a dia d’avui es conserva el minaret, que és l’actual Giralda i el pati, que és el Patio de los Naranjos.

Com a curiositats és important saber que un dels primera arquitectes de la Catedral de Sevilla va ser Charles Galser de Normandia, ja que en aquella època a Espanya no hi havia reconeguts mestres d’obres i la pedra utilitzada en la construcció es va obtenir de més de 20 canteres essent la principal la de la serra de San Cristóbal del Puerto de Santa María, que no és especialment duradora ni forta i d’aquí les contínues rehabilitacions que s’ha fet i es fan actualment. A part d’això, un altra dada rellevant, a part de totes les fantàstiques obres que es troben a l’interior, és que al temple descansen les restes mortals de Cristóbal Colón, confirmat després d’estudiar les restes que es van trobar a la tomba, a més dels reis de Castella com Pedro I el Cruel, Fernando III el Santo i Alfonso X el Sabio.

Exteriors de la Catedral

Abans d’accedir a l’interior de la Catedral és recomanable rodejar-la per poder gaudir de la seva arquitectura exterior en la que es poden contemplar diferents portes, entre les que destaquen les dues de la capçalera i una en cada braç del creuer a més d’una altra que dóna accés al Patio de los Naranjos i una altra que dóna pas a la Iglesia del Sagrario.

Façana oest dels peus: Portada del Bautismo, Portada Principal o de la Asunción i Portada de San Miguel o del Nacimiento

Façana sud: Puerta de San Cristóbal o del Príncipe.

Façana nord: Puerta del Lagarto, Puerta de la Concepción, Puerta del Perdón i Puerta del Sagrario.

Façana est de la capçalera: Puerta de Campanillas i Puerta de Palos.

Interior de la Catedral

Amb 116 metres de llarg i 76 d’ample, la Catedral de Sevilla té la particularitat de no tenir una capçalera típica del gòtic, ja que les seves cinc naus ocupen el lloc que ocupava antigament la Mezquita almohade i es van aprofitar aquestes en la transformació del temple.

Nau Central

Dins de la Nau Central hi ha el Cor, en el que es poden veure diversos òrgans i una selleria espectacular a part de la Capilla Mayor, en la que destaquen les reixes renaixentistes que es poden veure a la part frontal a més de les voltes que són les més altes de la Catedral, amb 37 metres.

A part dels elements anterior, a la Nau Central trobem les Capillas de los Alabastros, construïda al 1515 i que deuen el seu nom al material en que es van construir. Aquestes estan formades per la Capilla de la Inmaculada, la Capilla de la Virgen de la Estrella, la Capilla de la Encarnación i la Capilla de San Gregorio.

Capelles

A part dels llocs mencionats, altres característiques arquitectòniques principals de la Catedral de Sevilla són les seves capelles, repartides per tot el temple:

Zona est:

Altar de la Magdalena: aquesta capella es va construir gràcies a Pedro García de Villadiego i la seva dona Catalina Rodríguez que van manar realitzar al 1537 el preciós retaule que es veure avui en dia amb pintures d’un pupil anònim d’Alejo Fernández.
Altar de la Asunción: un dels punts més destacats d’aquesta capella és el seu retaule en el que es pot veure al centre un relleu de l’Asunción de la Virgen.
Capilla de San Pedro: en aquesta capella descansen les restes mortals de Diego de Deza, bisbe de Sevilla que va defendre a Colón davant dels Reis Catòlics.
Capilla Real: aquesta és una de les capelles més important de la Catedral de Sevilla, on es troba la imatge d’estil gòtic de la Virgen de los Reyes, que és la patrona de la ciutat. A part de la capella es troben el panteó amb una urna de plata del rei San Fernando, els sepulcres d’Alfonso X de Castilla i la reina Beatriz de Suabia, mare d’alfonso X de Castilla. També es pot veure la cripta amb la tomba del rei Pedro I de Castilla i la reina María de Padilla, la seva muller, a part d’altres membre de la reialesa.
Capilla de la Concepción Grande: curiosament aquesta capella es va utilitzar antigament com a lloc de descans dels cossos sense vida dels homes que van acompanyar a San Fernando en la conquesta de Sevilla. A part d’això, a la capella destaquen un retaule barroc, el sepulcre de l’arquebisbe de Sevilla, Francisco Javier Cienfuegos Jovellanos i ser el lloc en el que es trobava la genial obra de Murillo, El nacimiento de la Virgen, abans de ser robada.
Altar de Santa Bárbara: d’aquesta capella és destacable el quadre que representa a Santa Justa i a Santa Rufina.
Altar de Santa Justa i Santa Rufina: aquesta capella es va construir gràcies als germans Bécquer i aquí es troba una escultura dedicada a les dues santes.

Zona sud:

Capilla del Mariscal: aquesta capella es va construir gràcies a Diego Caballero, mariscal de la Isla de la Española des de 1536 i d’aquí el nom de la mateixa. A part aquest va ser qui va encarregar l’impressionant retaule pictòric que es pot veure actualment i que és una de les joies renaixentistes de la Catedral de Sevilla.
Capilla de los Dolores: aquí destaca una imatge de la Virgen de los Dolores i la pintura de Valdés Leal, Los Desposorios de la Virgen y San José.
Capilla de San Andrés: aquí es pot veure la imatge única del barroc del Cristo de la Clemencia també coneguda com El Cristo de los Cálices pel lloc en la que estava ubicada a la Catedral.
Altar de la Piedad: la principal obra d’aquesta capella és el retaule, en el qual destaca la seva pintura central d’Alejo Fernández.
Altar de la Concepción: impressionant retaule de Luís de Vargas, en que destaca la seva pintura principal, coneguda com La Genealogía de Cristo.
Capilla de l a Virgen de la Antigua: aquí destaca el retaule, en el que es pot veure una pintura de la Virgen de la Antigua, que segons conta la llegenda, es va aparèixer al rei San Fernando quan aquest va ser conduit abans de la conquesta de Sevilla a l’interior de la Mezquita per un àngel.
Capilla de San Hermenegildo: on es troba el sepulcre del cardenal Cervantes i un retaule de Manuel García de Santiago.
Capilla de San José: en aquesta capella es troba el sepulcre del cardenal Manuel Joaquín Tarancón y Morón, que va ser arquebisbe de Sevilla, i entre diversos quadres, el de Frans Francken el Joven, conegut com La Cena del rey Baltasar.
Capilla de San Laureano: en aquesta capella, la primera que es va construir a la Catedral de Sevilla, en la qual es pot troba el sepulcre de l’arquebisbe Alonso de Egea.

Zona oest:

Altar del Nacimiento: aquí destaca el seu retaule i la seva pintura central, coneguda com La Adoración de los Pastores.
Altar de Nuestra Señora de la Cinta: en el que estaca una escultura de la Virgen de la Cinta, coneguda per portar una cinta al voltant de la cintura, que es relaciona amb la protecció.
Capilla de San Isidoro: en aquesta capella és important el retaule, amb imatges de San Isidoro i la reixa que es pot veure a la part frontal.
Altar de la Virgen del Madroño: aquesta capella està dedicada a la Virgen del Madroño i en ella es pot veure una escultura de la verge amb el nen.
Capilla de San Leandro: la primera de les coses que destaca d’aquesta capella és la preciosa portada i a l’interior, el retaule de Manuel de Escobar.
Altar de Nuestra Señora de la Alcobilla: aquí es pot veure, al retaule principal, l’escultura de La Piedad.
Capilla de los Jácomes: aquesta capella destaca pel retaule de Francisco Dionisio de Ribas, en el qual a la part central es pot veure La Piedad.

Zona nord:

Capilla de San Antonio: també coneguda com la Capilla Bautismal de la Catedral de Sevilla que destaca per la pila baptismal renaixentista i per la pintura de Murillo, La Visión de San Antonio, que és una de les joies del temple.
Capilla de Scalas: aquí es troba el sepulcre de Baltasar del Río, bisbe de Scalas.
Capilla de Santiago: Aquí hi ha el sepulcre de l’arquebisbe Gonzalo de Mena, d’estil gòtic i realitzat en alabastre i un llenç de Juan de Roelas, que està al retaule principal.
Capilla de San Francisco: on es pot veure el quadre La Apoteosis de San Francisco.
Capilla de los Evangelistas: aquesta és una capella funerària i destaquen al seu interior diverses obres de Hernando de Esturmio.
Capilla de la Virgen del Pilar: en aquesta capella es poden veure dos altars, essent un d’ells el lloc en el que es pot veure la valuosa escultura de la Virgen del Pilar de Pedro Millán.

La Giralda

La coberta també es pot visitar i gaudir d’unes vistes úniques de la ciutat de Sevilla i la Giralda.

Amb 104 metres d’altura, aquesta es va començar a construir al 1184 a imatge del minaret de la Mezquita Koutoubia de Marrakech, tot i que l’actual campanar és d’estil renaixentista i a l’interior es troba la rampa de pujada, que permetia inclús pujar els cavalls i que actualment és l’accés i pujada a la part superior.

Les obres van finalitzar l’any 1198 col·locant 4 esferes de bronze a la part superior, que es van perdre durant el terratrèmol de 1365. Posteriorment, al segle XVI, es van afegir les campanes i una escultura que representa la Fe i que amb el temps, s’ha acabat coneixent com el Giraldillo.

Patio de los Naranjos

Com a patio de abluciones en els seus orígens, el Patio de los Naranjos és un pati de planta rectangular, té el seu accés des de l’exterior a través de la Puerta del Perdón i després de la conquesta de la ciutat pels cristians, el lloc va passar a tenir unes altres utilitats com cementiri i inclús com a lloc de celebracions.

Posteriorment, al 1618 es va destruir la zona oest per construir la Iglesia del Sagrario, essent aquesta la modificació més significativa del Patio de los Naranjos des de la seva edificació.

Iglesia del Sagrario

D’estil barroc, aquesta església es va manar construir després d’eliminar part del Patio de los Naranjos i com a un lloc de culte integrat totalment a la Catedral. A l’interior destaquen el retaule major i vàries talles del Pedro Roldán.

Real Alcázar

Declarat Patrimoni de la Humanitat al 1987 juntament amb la Catedral i l’Archivo de Indias, el Real Alcázar de Sevilla o Reales Alcázares, es un conjunt de palaus amb una història que s’estén per vàries etapes històriques a part de ser actualment un dels principals atractius de la ciutat, visitat per més de 2 milions de persones a l’any.

La història d’aquest lloc es dilata en el temps, passant per vàries etapes històriques, cadascuna d’elles amb les seves pròpies característiques, no només històriques sinó també arquitectòniques, cosa que es pot veure actualment en les diferents estàncies. En les que es pot identificar elements amb estil mudèjar, renaixentista o gòtic entre altres.

Període preislàmic: etapa que es remunta al segle XIII a.C., ja que en aquest lloc en el que actualment es troba l’Alcázar s’han aixecat diferents vestigis que corroboren aquestes dates. Entre aquests hi ha les restes d’un edifici romà del segle I, una església paleocristiana, construïda sobre l’edifici romà, que segons es creu va ser la Basílica de San Vicente, que tanmateix, en època visigoda, va ser un dels temples més importants de la ciutat. A més, d’aquesta es van aprofitar algunes dels seus elements per la construcció posterior del Palacio de Pedro I.

Etapa islàmica: aquest període comença al 914 quan el Califa de Córdoba, Abderramán III, ordena la construcció d’una Alcazaba a la ciutat, que en part, aprofitava les antigues muralles de la ciutat.

Posteriorment, quan la dinastia abadí va prendre la ciutat després de la caiguda del califat, l’anterior Alcazaba comença a patir diferents ampliacions, entre les que destaca la del segle XI, amb la que pràcticament es duplica la seva extensió original.

A més també es comencen a modificar i ampliar els interiors, edificant diferents edificis palatins fins que al segle XII els almohades decideixen realitzar una reforma completa, ampliant l’interior amb palaus nous i més grans, creant un nou sistema de muralles amb finalitats defensives, que van finalitzar al segle XIII amb la construcció de la Torre del Oro.

Període cristià: aquesta etapa la situem després de la conquesta de la ciutat al 1248 per Fernando III que no va modificar cap aspecte de l’Alcázar. Posteriorment per ordre d’Alfonso X es va construir el Palacio Gòtico a la zona principal de l’Alcazaba, això després del terratrèmol del 1356. Pedro I, va fer construir l’impressionant Palacio Mudéjar. A partir de 1477 entren en escena el reis Catòlics que visiten la ciutat després d’anys sense fer-ho i és la reina Isabel I la que després de veure el deteriorament de l’edifici, decideix ordenar una gran restauració.

Etapa recent: ja en l’actualitat, el Real Alcázar i els seus jardins van ser cedits a la ciutat després d’un decret signat per Indalecio Prieto.

Puerta de León

Ubicada a la part de la muralla exterior, aquesta porta és la porta principal del Real Alcázar, antigament era coneguda com la Montería ja que segons s’explica, aquesta era la porta que utilitzava el rei quan anava de caça amb els munters.

Darrera de la Puerta de León i just davant, es troba el Palacio de la Montería separat per part de la zona de la muralla interior.

Puerta de León del Real Alcázar de Sevilla

Sala de la Justicia

Aquesta sala antigament va ser part del palau musulmà i d’aquí que es conservi part de la seva arquitectura d’estil mudèjar, tot i ser construïda posteriorment per Alfonso X, per fer les labors d’espai en el que reunir al consell, cosa que es realitzava també en els orígens de l’estància.

Patio de Yeso

Ubicat justa al costat de la Sala de la Justicia i amb accés directe des d’aquesta, aquest pati és de finals del segle XII i en l’actualitat és una de les poques coses almohades que es mantenen a l’Alcázar.

Tot i que s’ha restaurant i reestructurat en diferents ocasions, el Patio de Yeso conserva un petit safareig i diversos arcs i columnes.

Patio de la Montería

A l’any 1503 els reis Catòlics van crea aquí la Casa de Contratación de Indias per controlar tota la documentació important i rellevant que tenia a veure amb el comerç, la navegació del país, a part de la recepció i enviament de mercaderies.

Posteriorment i ja al 1717 la Casa de Contratación es portà a Cádiz i al 1793 desapareix.

Palacio de la Montería del Real Alcázar de Sevilla

Palacio Mudéjar o de Pedro I

Aquest és un dels llocs més bonics de l’Alcázar de Sevilla i un dels seus símbols. Construït per Alfonso X al segle XIV inspirant-se en l’arquitectura andalusí, aquest va patir vàries remodelacions, essent la més important la que es va fer sota l’ordre dels reis Catòlics.

Palacio Mudéjar del Real Alcázar de Sevilla

Entre els punts i estàncies més importants del Palacio de Mudéjar es troben:

Portada: aquesta és la porta principal i es troba al Patio de la Montería.

Patio de la Muñecas: tot i que no hi ha cap constància escrita, es creu que aquest lloc estava destinat a la reina i podia tenir aquest nom per ser el lloc en que es realitzava la criança dels nens o per unes figures de nenes que es troben a la zona dels arcs.

Cuarto del Príncipe: segons se sap per escrits de l’època, en aquesta sala va néixer el príncep Juan, fill de la reina Isabel.

Patio de la Doncelllas: aquesta és una de les estances més belles del Palacio Mudéjar, i aquí destaca el safareig que es troba a la part central a més dels arcs, bellament decorats, que el rodegen.

Alcoba Real: Coneguda també com a dormitorio de los Reyes Moros, aquests és una altra de les estances més boniques del palau.

Salón del Techo de Carlos V: tot i que tampoc es té constància escrita, es creu que aquesta estança va funcionar com a capella per la inscripció que es pot veure a la porta i en cas d’haver estat així, provablement, l’Alcoba Real, que està just al costat, hauria estat antigament el presbiteri.

Salón de Embajadores: Aquest és u n altre dels llocs més coneguts de l’Alcázar, a part de ser un dels més ostentosos i ricament decorats. En ell es pot veure una cúpula daurada que és una autèntica meravella de la únicament existeixen dues similars al país.

Palacio Gótico

Edificat per Alfons X en estil gòtic, hi destaquen la capella, on abans hi havia esta la Capilla de San Clemente, el Gran Salón, conegut també com Sala de la Bóvedas i el Salón de los Tapices, que rep el seu nom per esta decorat amb sis tapissos espectaculars.

Jardines del Alcázar de Sevilla

Considerats els més antics de la ciutat, els jardins de l’Alcázar són un altre dels elements més importants del recinte.

Entre els seus jardins i patis més destacables hi ha:

Estanque de Mercurio: el nom d’aquest jardí està relacionat amb l’estàtua de bronze del déu Mercuri que es troba al centre de l’estanc.

Jardín de la Danza: ubicat just al costat de l’anterior, aquest jardí rep el seu nom per les dues figures que antany es trobaven aquí, una nimfa i una sàtir ballant i que a dia d’avui han desaparegut.

Galería del Grutesco: aquesta galeria és un dels punts més coneguts dels jardins i està enganxada a l’antiga muralles.

Jardín del Príncipe: aquest és un altre dels jardins més bonics de l’Alcázar i deu el seu nom a estar ubicat just al costat del Cuarto del Príncipe del que ja he parlat anteriorment.

A part dels anteriors, és recomanable no perdre’s el Jardín de las Damas, el Pabellón de Carlos V, el Cenador del León, el Jardín Inglés, el Jardín del Marqués de la Vega-Inclán i el Jardín de los Poetas.

Santa Cruz

El barri de Santa Cruz està situat en ple cor del centre històric, els seus laberíntics carrers condueixen a places, patis interior, edificis històrics, antigues esglésies i bars de tapes on es descobreix la verdadera essència de la ciutat.

Una ruta pel barri pot començar a la Plaza de Santa Marta i la Calle Mateos Gago amb unes vistes a la Giralda, i anar passant per llocs com la Casa de Salinas, la Calle Mesón del Moro, fins arribar a la famosa Calle Cruces, que té tres creus de forja sobre columnes de marbre, i a la Iglesia de Santa María la Blanca, una antiga sinagoga.

Altres racons que no es pot perdre són la Plaza de Santa Cruz amb el popular tablao flamenc Los Gallos, el Callejón del Agua, la Calle Pimienta, la Plaza de Doña Elvira, la Calle Reinoso, el Patio de Banderas, la Plaza de los Refinadores i l’hospital de los Venerables Sacerdotes.

I després de la visita i per recuperar forces, res millor que degustar algunes de les delicioses tapes de la bodega la Columnas, la taberna Álvaro Peregil o el Bar las Teresas, tots considerats pels visitants com alguns dels millors restaurants de Sevilla.

Casa de Pilatos

La Cas de Pilatos és un preciós palau que combina estil renaixentista italià i el mudèjar espanyol. Aquesta antiga residència dels Duques de Medinaceli, té al voltant dels seus dos patis d’estil andalús, tos dos igual de bonics, nombroses obres d’art com pintures, bustos d’emperadors romans, tapissos i dues estàtues de la deessa Palas.

Horari: tots els dies de 9: a 18:00. Gratuït els dilluns de 15:00 a 17:30.

Basílica de la Macarena

Un mica més allunyada del centre de Sevilla, la Basílica de la Macarena guarda al seu interior la Virgen de la Esperanza Marcarena, molt especial pels sevillans i la Setmana Santa.

Al costat de l’església, es troba l’Arco de la Macarena, que és juntament amb el Postigo del Aceite i la Puerta de Córdoba, els tres únics accessos que es conserven de les antigues muralles de Sevilla.

És recomanable fer un passeig, de 20 minuts des de la Catedral ja que permet observar altres barris de la ciutat i passar per davant de la Iglesia de San Luís de los Franceses, una joia barroca del segle XVIII.

De tornada al centre es pot apropar-se a la Plaza de San Lorenzo per veure la Basílica de Jesús del Gran Poder i menjar unes delicioses croquetes a Casa Ricardo.

Plaza de España

Construïda per l’Exposición Iberoamericana de 1929 i situada al Parque de María Luisa, és la plaça més important de Sevilla.

En aquest enorme espai monumental de més de 50.000m² sobresurt un gran edifici central flanquejat per dues torres d’estil barroc i un canal de més de 500 metres de longitud, que es pot recórrer amb barca.

També hi ha els banc amb rajoles que representen a cada una de les províncies d’Espanya, també es pot passejar per les galeries porticades, que compten amb un excel·lent enteixinat als seus sostres i bones vistes des de la segona planta, i creuar alguns dels quatre ponts del canal, que representen els antics regnes d’Espanya.

Prop de la plaça hi ha varis edificis històrics amb precioses façanes com el de La Real Fábrica de Tabacos, el Palacio de San Telmo i l’Hotel Alfonso XIII.

Parque María Luisa

Aquest parc és perfecte per desconnectar de la ciutat descobrint espais naturals rodejats d’arbres i estancs combinats amb escultures, grans avingudes, monuments com el dedicat a Gustavo Adlofo Bécquer, fons a l’estil àrab i fins i tot zones de gespa per poder fer un pícnic.

Un dels llocs més destacats del parc és la Plaza de América, en la que es troba el Museo Arqueológico i en que es pot fer un repàs de la història de Sevilla, a més del Museo de Artes y Costumbre Populares, situat al preciós Pabellón Mudéjar.

L’horari habitual d’aquests museus és de dimarts a dissabte de 9:00 a 21:00 i diumenges de 9:00 a 15:00.

Museo de Bellas Artes

Considerada la segona pinacoteca més important d’Espanya, només per darrera del Museo del Prado, el Museo de Bellas Artes és l’imponent edifici de l’antic Convento de la Merced Calzada, al seu interior es poden trobar obres de grans mestres com Goya i El Greco, a part d’una important col·lecció de Murillo.

Torre del Oro

La Torre del Oro, situada a la riba esquerra del riu Guadalquivir i aixecada pels àrabs al 1220 és un altre emblema de Sevilla.

Amb 36 metres d’alçada aquesta torre albarrana estava unida a la Torre de la Plata formant una part important de la muralla que protegia a la ciutat dels atacs dels pirates per mar i tot i que la seva primera finalitat era defensiva, al llarg del temps ha tingut diferents usos com presó de nobles o magatzem de pólvora. En l’actualitat alberga el petit Museo Marítimo de Sevilla i té unes excel·lents vistes de la ciutat i el riu des de la seva terrassa.

La millor perspectiva de la torre s’obté des del Puente de San Telmo o donant un agradable passeig al capvespre per la riba del Guadalquivir, moment en que l’aura daurada de la torre es reflexa al riu i li dona un encant màgic, o al vespre quan s’il·lumina.

Horaris: de dilluns a divendres de 9:30 a 18:45; dissabtes i diumenges de 10:30 a 18:45. Els dilluns l’entrada és gratuïta.

Metropol Parasol

Conegut com Las Setas i amb l’estructura de fusta del món. Un cops s’arriba a la popular Plaza de la Encarnació, es pot veure les dimensions i la poca conjunció amb l’entorn, cosa que va fer que no fos ben acollit pels veïns, tot i que quan es puja a la part alta del mirador s’obtenen les millors vistes de la ciutat.

A la part inferior es troba un important jaciment amb restes romanes i àrabs que també es poden visitar.

Horaris: de diumenge a dijous de 9:30 a 23:00; divendres i dissabtes de 9:30 a 23:30.

Archivo de Indias

L’archivo de Indias situat en un magnífic edifici renaixentista i construït al 1584 pel rei Felipe I, és un altre del Patrimonis de la Humanitat.

Aquest edifici conserva antics documents com mapes, tractats i dibuixos que fan referència a la conquesta d’Amèrica i l’administració de les colònies espanyoles a part dels seus més de 43000 llegats, 80 milions de pàgines i 8.000 mapes i dibuixos, aquí hi ha textos de Cristóbal Colón, Fernando de Magallanes, Hernán Cortés o Francisco Pizarro.

L’entrada és gratuïta.

Palacio de la Condesa de Lebriga

Aquesta palau amagat a la concorreguda Calle Cuna va ser construït al segle XVI i amb una façana d’estil andalús, no va agafar el seu màxim esplendor fins a l’any 1901 quan la comtessa de Lebrija el va reformar i hi va albergar la seva gran col·lecció d’antiguitats com els seus increïbles mosaics romans que decoren la planta baixa.

Triana

Creuant el Guadalquivir pel Puente de Triana s’arriba a un dels barris amb més encant i millor ambient de Sevilla, el barri de Triana.

Aquest antic barri de mariners i bressol de nombrosos artistes de flamenc, és perfecte per perdre’s pels seus carrers més famosos com la Calle Betis, Pureza o Rocío, on es poden contemplar façanes de colors i antigues esglésies com la Iglesia de Santa Ana i la Capilla de los Marineros, fins arribar al seu famós mercat, tocant al Castillo de San Jorge i al Callejón de la Inquisición.

A part dels passejos, al barri també es pot veure com es conserva una llarga tradició d’artesania que es reflexa en els diferents tallers de terrissers repartits per la Calle Alfarería i el Centro Cerámica Triana.

Per acabar la ruta, una opció és apropar-se a Las Golondrinas per provar unes delicioses tapes com la de xampinyons amb allioli i altres restaurants como el Sol y Sombra, Blanca Paloma i el Vega 10, que és un dels favorits de la ciutat.

Plaza San Francisco

La Plaza San Francisco és una plaça ideal per prendre alguna cosa a les terrasses que té. Situada al cor de la ciutat i rodejada d’importants edificis com la Antigua Audiencia, el Banco de España, el Bar Laredo i sobretot, el fantàstic Ajuntament.

Calle Sierpes

El carrer comercial per excel·lència de Sevilla, juntament amb la Calle Tetuán i Calle Cuna.

Aquest concorregut carrer de vianants que va des de la Plaza San Francisco fins la Plaza de la Campana, concentra des de botigues de marques internacionals fins a emblemàtics negocis locals.

Plaza del Cabildo

Situada davant de la Catedral i l’amplia Avenida de la Constitución, és un oasis de pau dins del centre històric. Un cops s’ha accedit per un dels tres passatges a aquesta plaça semicircular amb una gran font al centre, es descobreix un racó ple d’encant amb edificis d’àmplies balconades i una sèrie d’arcades recolzades sobre columnes de marbre. Als baixos hi ha vàries botigues de numismàtica, filatèlia i antiguitats i els diumenges se celebra un mercat d’aquestes especialitats.

Palacio de las Dueñas

Propietat de la rica i poderosa Casa de Alba, el Palacio de la Dueñas enamora a primera vista pel seu estil gòtic-mudèjar i renaixentista, a part d’albergar valuoses obres d’art amb mobiliari antic i pintures que ha anat acumulant aquest família al llarg dels segles.

Un altre dels punts d’interès són els patis i jardins amb milers de plantes i arbres fruiters com tarongers i llimoners.

Iglesia del Salvador

La Iglesia Colegial del Divino Salvador, construïda sobre la primitiva Mezquita Mayor, és un dels grans exemples del barroc andalús.

El segon temple religiós més gran de Sevilla després de la Catedral, alberga al seu interior un òrgan barroc del segle XVIII i impressionants retaules com el Retablo Mayor i el retaule portada de la capella sacramental.

Horaris: de dilluns a dissabte d’11:00 a 17:30; diumenges de 15:00 a 19:00.

Itálica

Ubicada a Santiponce, a 10 km del centre, aquesta ciutat romana fundada al 206 a.C. va ser la primera a Hispania i també fora d’Itàlia, tot i que existeixen indicis que confirmen que anteriorment la zona va estar ocupada per argàrics i grecs.

Fundada per Publio Cornelio Escipión el Africano, Itálica va néixer després de la Batalla de Ilipa contra els 70.000 soldats d’infanteria cartaginesos, un nombre en aquell moment molt superior al romà, però molt menys estratègic, després de la qual i després d’haver guanyat, l’Africano va decidir crear un destacament de soldats a la zona, en la que ja existia una població turdetana des del segle IV aC., i que tot i que en principi van conviure de forma pacífica, no va passar molt de temps perquè els romans imposessin els seus modes socials i polítics.

Passats uns anys, la ciutat es va transformar en metròpoli, després de créixer d’una manera important arribant a convertir-se al segle II en el lloc de naixement dels emperadors romans Adriano i Trajano,a amb una extensió de 52 hectàrees.

Finalment i després de dos segles, la ciutat va entrar en decadència, coincidint amb la primera etapa del declivi de Roma.

Horaris i entrades

L’entrada és gratuïta pels ciutadans de la Unió Europea.

Una cosa importat a tenir en compte és que hi ha moltes coses per veure a Itálica, pel que tot seguir s’enumeren:

Muralles

Les primeres dades històriques que es tenen de les muralles d’Itálica, edificades com a defensa de la ciutat, es tenen de meitats del segle I a.C., però no és fins al segle II d.C., quan aquestes no tenen el perímetre màxim, que és de més de 3.000 metres i una grossor d’1,5 metres.

Amfiteatre

Conegut per ser un dels símbols i icona de la ciutat romana, també és l’edifici civil més antic del recinte arqueològic. Va tenir una capacitat per a 25.000 espectadors i tres nivells de graderies, pràcticament el doble del que es pot veure avui en dia, l’amfiteatre és un dels més grans de l’imperi dels que es tenen constància. Sota el terra es troba una fosa que s’utilitzava pels gladiadors i bèsties, abans dels seus espectacles i que encara es poden veure actualment.

L’amfiteatre estava ubicat fora de la ciutat i s’accedia a través de la Puerta Triunfal, per la que arribaven els gladiadors abans de la lluita i com a curiositat és interessant saber que en aquesta zona es van rodar escenes de la famosíssima sèrie Joc de Trons.

Teatre

Construït entre els segles I a. C. i l’I d.C., el teatre va estar en funcionament fins al segle V, moment en el que la ciutat entra en declivi i aquest s’abandona totalment, cosa que amb el pas del temps provoca que els locals converteixin el lloc en corrals i magatzems i inclús en lloc d’enterraments durant l’època medieval.

Tot i l’abandonament, es té constància de l’edifici i la seva ubicació per escrits del segle XVIII i és a l’any 1940 quan part de les seves graderies queden descobertes gràcies a les obres en una de les cases del turó, però no és fins al 1970 quan es comencen a fer petits estudis que finalitzen al 1980 i que després de vàries fases de restauració, treuen a la llum el Teatre.

Les Termes

En aquest cas estaven formades per dos complexos, las Termas Mayores o Termas de la Reina Mora, ubicades a la ciutat vella i les Termas Menores o Termas de Trajano, ubicades a la ciutat nova, que lamentablement en el seu moments va ser la zona més espoliada de la ciutat.

Ambdues comptaven amb diferents estàncies entres les que estaven les piscines d’aigua calenta, les d’aigua freda i les d’aigua tèbia a més del sudari i la sala d’exercici.

Aqüeductes

Tot i que inicialment es tenia constància d’un primer aqüeducte a la ciutat, que portava l’aigua des de Tejada la Nueva a Itálica, a través de 37 km, gràcies a alguns escrits i diverses restes visibles, i després d’uns treballs per part de la Confederación Hidrográfica del Guadalquivir al 1974, es van trobar algunes restes del que es pensava que era l’únic aqüeducte i que era el que portava aigua a la coneguda com a ciutat vella.

Posteriorment i després de la construcció de la ciutat nova i necessitant més aigua, es va construir una ampliació que permetia abastir d’aigua aquesta nova zona de la ciutat.

Les cases

En l’època de màxima esplendor d’Itálica es van construir a la ciutat cases per a famílies riques i personalitats importants, que seguien l’arquitectura tradicional romana i incloïen patis interiors, fent gala de l’estètica hel·lenística, famosa d’aquella època.

Tot i que en tot el recinte arqueològic es poden veure moltes d’elles, les domus més importants que veure a Itálica són:

Casa de la Exedra: aquesta és una cases més grans amb quasi 4.000 m². Tot i que no se sap exactament la funció que tenia, se li ha donat la classificació de casa per la seva arquitectura tot i que per les seves dimensions es creu que va poder ser un edifici públic en el que possiblement hi visquessin els amos.

Casa de Neptuno: considerat també un edifici semipúblic per les seves dimensions de pràcticament 6.000 m².

Casa de Hylas: aquesta és una altra de les cases més luxoses d’Itálica i tot i que no s’ha excavat per complet, pel que no se sap en quin lloc es trobava l’entrada, si que s’ha trobat un pati ubicat a la zona nord que comunica amb una avantsala que comunica a la vegada amb una habitació en la que es troba el fantàstic mosaic Hylas, que dona nom a la casa.

Casa de los Pájaros: aquesta és una de les més importants per diversos motius entre ells pel seu bon estat de conservació, ser la primera casa que es va excavar totalment al jaciment i se el lloc en el que s’ubiquen varis mosaics preciosos, entre les que destaquen un mosaic en el que es poden veure diferents aus i que també dona nom a la casa.

Casa del Planetario: coneguda per ser una de les cases més luxoses i importants d’Itálica, aquesta es construeix entre els anys 117 i 118, té 1.600 m² i està feta pels nobles de la ciutat, cosa que se sap pels acabats de l’habitatge i la ubicació de la mateixa, que està entre les millors de la ciutat. Una altra característica és que el mosaic que es troba en una de les sales i que dona nom a la casa i representa a les divinitats planetàries que donen nom a cada un dels dies de la setmana en el calendari romà.

Carmona és una població amb una llarga història en que els seus orígens es remunten al neolític. Va ser una ciutat ibèrica arribant a tenir un paper important en la guerra púnica. Més tard va està romanitzada, inclús aquí es va arribar a encunyar la moneda romana. A més, per aquí va passar la famosa Via Augusta, de la que es conserven algunes restes i un pont d’origen romà.

Durant l’època musulmana, va arribar a ser la capital de Taifas. Al 1247 es va rendir a Fernando III el Santo, qui la va repoblar. El seu fill Afonso X el Sabio, va realitzar el repartiment i delimitació dels seu terme municipal.

Durant el regnat de Pedro el Cruel, Carmona va ser una de les seves residències favorites i a l’any 1630, Felipe IV li va atorgar el títol de ciutat.

Gràcies als més de 5.000 anys d’ocupació i a la proximitat amb la capital, Carmona és un dels principals llocs per visitar prop de Sevilla.

A la web oficial de Turisme de Carmona s’estableixen quatre rutes que recullen tots els llocs per visitar: Ruta Bàsica, Ruta Barrio de San Felipe, Ruta Antigua Judería i Ruta Arrabal.

Aquests recorreguts es troben marcats al terra pel que només cal seguir les marques.

Puerta de Sevilla i Alcázar

La Puerta de Sevilla dona la benvinguda al turista al casc històric i va formar part de les muralles que van rodejar la ciutat.

Un complex defensiu quasi inexpugnable erigit en una de les zones més accessibles de Carmona, la zona baixa, pel que és conegut també com Alcázar de Abajo, ja que a la part més alta de la ciutat es troba l’Alcázar del Rey Don Pedro.

Aquesta és una construcció que durant els segles XIV i XV va patir importants canvis. Va ser restaurada entre 1973 i 1975 i posteriorment es va habilitar per la celebració d’actes culturals i turístics. En l’actualitat es pot visitar i el seu interior acull l’oficina de Turisme de Carmona, des de la que caldrà pujar unes escales per iniciar la visita.

El primer que veu només entrar a l’Alcázar és la Terraza de los Anexos, on es pot contemplar des de dalt la part interior de la Puerta de Sevilla i el Muro de la Cortina, anomenat així perquè el ells s’aprecia la part cartaginesa dels carreus encoixinats i la zona romana.

Després de travessar la porta situada al Muro de la Cortina s’arriba al Patio del Aljibe, amb un peu al centre i sis llumeneres al voltant. La cisterna subterrània d’aquest pati arriba a 15 metres de profunditat.

A la part esquerra del mateix, s’alça la imponent Torre del Homenaje, a la que no es pot accedir i que conserva intactes els carreus encoixinats. Just al costat hi ha unes petites escales per baixa a una terrassa des de la que s’obtenen unes imatges precioses de la Parròquia de San Pedro i la Giraldilla al fons.

Al costat oposat a la Torre del Homenaje hi ha la porta des de la qual s’accedeix al Salón de los Presos Bajo, lloc on s’ubica l’habitatge de l’alcaide i que va servir de presó per a la noblesa. Actualment es troba destinat a activitats culturals.

Des del pati, pujant unes escales s’accedeix a la Torre del Oro, des d’on es pot contemplar una vista panoràmica de Carmona. Aquesta zona de l’Alcázar també disposa de diverses sales.

Horari:

De dilluns a dissabte de 10:00 a 18:00.
Diumenges i festius de 10:00 a 15:00.

Preu:

General 2€.
Reduïda (menors de 16 anys, jubilats i estudiants acreditats): 1€.
Dilluns entrada gratuïta.

Parroquia de San Pedro

Ubicat davant de la Puerta de Sevilla, es tracta d’un temple construït al segle XV sobre el solar de la primitiva ermita de la Virgen de la Antigua i que més tard va ser reformat atorgant-li un aspecte barroc.

El principal atractiu d’aquesta església és la seva cúpula barroca i la seva torre campanar acabada al 1783 i que culmina amb el Giraldillo, molt semblant al penell de la Giralda de Sevilla.

A l’interior de la parròquia hi destaca el cor, situat al final de la nau central i la Capilla Sacramental, que és una còpia de la que hi ha a la Iglesia de San Luis de Sevilla.

Horari: De 10:00 a 14:00 i de 16:00 a 18:00. Tancat els dimarts, dimecres i diumenges.

Preu: 1€.

Iglesia de San Bartolomé

Aquest temple construït al segle XV en estil gòtic, ha tingut diverses remodelacions durant el segle XVIII, època d’auge del barroc, en que es va acabar la bonica façana.

De l’interior cal ressaltar el retaule major del segle XVIII i una important col·lecció de pintures entre les que destaca la que representa a Santa Catalina de Alejandría, situada la prestiberi.

A part, aquesta església acull algunes de les imatges més populars de Carmona com un Nazareno minierista del 1607 i la Virgen de los Dolores, de la popular confraria de “El Silencio” que fa la seva sortida el Divendres Sant. Aquest temple també és la seu de les imatges de laHermandad del Santo Entierro, que processionen el Dissabte Sant des de la Iglesia del Divino Salvador.

Retaule de la Iglesia de San Bartolomé de Carmona

Plaza San Fernando

Aquesta plaça és el centre neuràlgic de la ciutat. Aquí és on se situaven el fòrum romà i el lloc en el que se celebraven espectacles com les corridas de toros.

Les construccions més antigues d’aquesta plaça es troben al flanc oest i pertanyen al segle XVI, es tracta d’una casa d’estil mudèjar decorada amb rajoles de Cuenca, en que als seus baixos s’ubica actualment el popular bar Goya, el Convento de la Madre de Dios i l’antiga Audiencia, en la que sobresurt el balcó galeria amb quatre columnes de marbre blanc i que en el seu interior, just davant de la porta, h ha un retaule ceràmic que commemora la visita de Miguel de Cervantes a la ciutat al 1590.

A la part oposada a la plaça es troba l’Ajuntament que alberga un antic pati claustral, en el que es pot admirar el Mosaico de la Medusa, una de les més importants de Carmona, trobat al casc antic de la ciutat.

Com a curiositat, en un carreró situat a l’esquerra de la plaça, una hi un forat que ha quedat entre dues cases, es troba un petit pati amb restes de columnes a que es pensa que formaven part del fòrum romà de Carmona.

Plaza del Mercado de Abastos

A pocs passos de la Plaza San Fernando se situa la Plaza del Mercado de Abastos, construïda al segle XIX sobre el solar en que antigament hi havia estat el Convento de Santa Catalina.

Aquesta plaça dissenyada per Ramón del Toro a l’estil neoclàssic de les places majors castellanes, amb porxos i llotges pels llocs dels comerciants, tot i que una part de les galeries són de l’antic claustre del convent.

En aquesta plaça hi ha diferents bars per poder prendre alguna cosa.

Iglesia del Divino Salvador

Si des de la Plaza San Fernando, s’agafa la Calle El Salvador, s’arriba a la Plaza de Cristo Rey, on hi ha la Iglesia del Divino Salvador. De la primitiva església, un antic temple mudèjar que va haver de ser enderrocat després del terratrèmol de Lisboa de 1755, no queda res. L’imponent edifici actual es va aixecar sobre les restes d’una antiga ermita dedicada a San Teodomiro, del que es pot destacar la seva torre inacabada a l’angle nord-est.

El més destacable del seu interior és la decoració del tambor de la cúpula amb imatges dels evangelistes, el retaule major del segle XVIII i la única rèplica exacta autoritzada del famós Jesús del Gran Poder de Sevilla.

Interior de la Iglesia del Divino Salador

Museo de Carmona

El Museo de Carmona ubicat en un palau del segle XVI, la Casa del Marqués de la Torres. En aquest museu es pot conèixer la història de la ciutat des dels seus orígens fins a l’actualitat en una exposició ordenada cronològicament.

Entre les seves obres més destacades es troben Mesas Rojas, conegudes com “terra sigillata”, fragments de les lloses de pedra que pavimentaven els carrers principals, bases de columnes, mosaics, així com una col·lecció pictòrica amb obres de J. Arpa, Rodríguez Jaldón o Valverde Lasarte.

Horari:

De l’1 de setembre al 15 de junt: de dimarts a diumenge d’11:00 a 19:00; dilluns d’11:00 a 14:00.
Del 16 de juny al 31 d’agost de 10:00 a 14:00.

Preu:

Entrada general: 2,5€.
Entrada reduïda: 1,2€.
Visita gratuïta: menors de 18 anys, majors de 65 anys, jubilats i persones amb minusvàlua de més del 33%, tots els dimarts, el Día de Andalucía, el Dia Internacional dels Museus, el Dia Internacional del Turisme i el dia que se celebren les Jornades Europees de Patrimoni.

Iglesia de Santa María

Aixecada sobre el solar de l’antiga Mezquita major, de la que actualment es conserva el pati de la ablucions, la Iglesia de Santa María va ser edificada durant els segles SV i SVI en dues fases seguint el model de la Catedral de Sevilla.

El temple posseeix una planta de saló amb tres naus i capelles laterals entre els contraforts. Al seu interior es pot veure un retaule major de 1563 d’estil plateresc que al·ludeix a la vida de Jesús i la seva mare Maria i obres d’orfebreria com l’obra de 1300 que representa a la Virgen de Gracia, patrona de la ciutat, la custòdia processional, realitzada per Francisco Alfaro entre 1579 i 1584 o a Inmaculada tallada per Pedro Duque Cornejo al 1724, situada abans de la sagristia.

Horari:

De dimarts a divendres de 10:00 a 13:30 i de 17:00 a 19:00.
Dissabtes de 10:00 a 13:30 i de 18:00 a 19:00.
Diumenges de 10:00 a 11:00 i de 18:00 a 19:00.
Dilluns tancat.

Entrada gratuïta.

Convento de Santa Clara

Fundat al 1460 aquest convent de clausura de les monges franciscanes de l’ordre de Santa Clara posseeixes una església i un claustre que són dels millors exemples de l’arquitectura mudèjar andalusa de principis del segle XVI.

El temple barreja els estils mudèjar, barroc i renaixentista, en que a més de poder visitar l’església i el claustre, es pot veure un museu, pujar a la torre mirador del segle XVIII, accedir al cor o comprar dolços artesanals elaborats per les monges.

Horari: de dijous a dilluns d’11:00 a 14:00 i de 16:30 a 18:30.

Preu:

Entrada general: 2€.
Menors de 18 anys, estudiants i jubilats: 1€.

Interior del Convento de Santa Clara de Carmona

Claustre del Convento de Santa Clara de Carmona

Puerta de Córdoba

Localitzada al pas natural d’una depressió, a la sortida de la Via Augusta, en direcció a la ciutat de Córdoba. Una construcció aixecada entre finals del segle I a.C. i principis del segle I d.C., que és, juntament amb la de Sevilla, la única porta que es conserva de les quatre que formaven part de l’antiga muralla de la ciutat.

Es tracta d’una porta amb una finalitat defensiva pel que en els seus inicis era bastant austera, amb el temps se li van realitzar diferents remodelacions fins arribar a la seva fisonomia actual adquirida entre 1786 i 1800.

Parador de Carmona

Ubicat a la part més alta de la ciutat. L’establiment es troba situat en un alcázar construït possiblement al segle XII durant la dominació musulmana.

Al segle SIV, el rei Pedro I va ordenar a artesans de Sevilla edificar vàries torres i la porta exterior. A més va donar indicacions per ornamentar l’interior, pel que la fortalesa es va convertir en un sumptuós palau. Per desgràcia, degut a diversos terratrèmols, entre ells els de Lisboa de 1755, aquesta ornamentació no ha arribat als nostres dies ja que va quedar destruïda provocant l’abandonament de l’alcázar.

Avui en dia, en un dels angles de la fortalesa es troba el Parador de Carmona, construït amb una estètica similar a la mudèjar.

OSUNA

La Colegiata
La Universidad
Monasterio de la Encarnación
Joc de Trons

La Colegiata

És el monument estrella d’Osuna, és el principal temple religiós i va ser construïda entre 1531 i 1535, tot i que l’aspecte és bastant auster, en contrast amb el seu ric interior.

Alberga l’impressionant Panteón Ducal, obra mestra del renaixement andalús amb sorprenents columnes d’estil nassarita, en que descansa l’aristocràcia de l’època, la Sagristia, on es pot veure vàries obres de José Ribera “El Españoleto” com “El Calvario”, “El Martirio de San Bantolomé” o “El Martirio de San Esteban”, el retaule de l’Alar Major i les capelles, destacant el Santo Sepulcro i la del Cristo Misericordioso.

Des de l’exterior, tres portes flanquegen el pas. La més impressionant és la Puerta del Sol, que domina la ciutat i ofereix unes vistes increïbles a les cases blanques en contrast abm els ocres dels àrids dels camps que la rodegen.

La Universidad

La Universitat va impartir en els seus orígens Teologia, Dret i Medicina, pel segle XVI. A pesar de l’ambient senyorial de l’edifici, encara avui es donen classes, diferents, en col·laboració amb la Universidad de Sevilla. Es tracta d’un gran edifici rectangular que envolta un pati central, i amb els racons decorats amb torrasses rematades amb ceràmica.

Horari:

De 16 de setembre a 15 de juny, visites guiades els caps de setmana i festius, a les 10:15, 11:15, 12:15 i 13:15.
De 16 de juny a 15 de setembre, visites guiades els caps de setmana i festius, a les 11:30, 12:30 i 13:30. Els divendres a les 19:15 i 20:15.

Monasterio de la Encarnación

El Monasterio de la Encarnación es va aixecar al 1549 com Hospital de la Encarnación del Hijo de Dios. Al 1612 el van ocupar els jesuïtes i al 1626 la Duquesa de Osuna funda, al solar de l’antic hospital, el Monasterio que havien de regir les religioses de la Reial i Militar Orden de la Merced.

La façana està realitzada amb maó, emmarcant-se la va d’entrada per pilastres i rematant-se amb un frontó partit.

L’interior de l’església és d’una sola nau coberta amb voltes de canó i forats. El retaule major és barroc, destacant en la fornícula principal una escultura de la Virgen de la Merced.

A través de l’església s’accedeix a un pati amb porxos amb esplèndides rajoles del segle XVIII, destacant també el seu retaule major de 1724, En ell es troben les imatges com la del Cristo de la Misericordia del segle XVI, la Dolorosa de Francisco Meneses i una magnífica col·lecció de Niño Jesús del segle XVII i XVIII. A la planta baixa s’accedeix al denominat cor baix amb selleria del segle XVII.

Tot i que està obert a visites turístiques, es tracta d’un convent de clausura.

Horari:

De 15 de setembre a 15 de juny, visites guiades de dimarts a diumenge de 10:00 a 14:30 i de 16:00 a 18:00.
De 16 de juny a 14 de setembre, visites guiades de dimarts a diumenge de 9:30 a 14:30 i de 19:00 a 21:00.

Interior del Monasterio de la Encarnación

Claustre del Monasterio de la Encarnación

Joc de Trons

Algunes escenes de la sèrie Joc de Trons es van rodar, com en d’altres llocs d’Andalusia, també a Osuna.

El Museo de Osuna està ubicat al Palacio de los Hermanos Arjona y Cubas del segle XVII. Entre les seves sales es pot viatjar per la història de la ciutat, començant per la funció agrícola original de l’edifici (va ser la Cámara Agrícola Local) i arribant als nostres dies, fins i tot acull algunes sales amb exposicions de Jocs de Trons.

La història d’Osuna acaba amb la Sala Fuego y Hielo, de dedicada a la sèrie de HBO Joc de Trons. En aquest espai, a part de les inevitables fotografies autografiades dels actors, es pot examinar alguns vestits de la sèrie i inclús una reproducció del Caminants Blancs. Un espai decididament inusual que dóna una idea de la influència que va tenir a Osuna aquesta gravació.

Una altra part d’Osuna top que va servir pel rodatge va ser la Plaza de Toros, de 1904 dissenyada per Aníbal González, fàcilment localitzable a l’episodi 5×09 “The Dance of Dragons” com la Fosa de Daznak a Meereen.

MÁLAGA

La Alcazaba
Calle Larios
Plaza de la Constitución
Museo Carmen Thyssen
Catedral
Palacio Episcopal
Castillo de Gibralfaro
Museo Picasso
Teatro Romano
Centro Pompidou
Paseo Reding

Málaga va ser fundada pels fenicis al segle VIII a.C., situada a la costa Mediterrània, disposa d’un gran patrimoni cultural i arquitectònic concentrat al seu centre històric, a part de les extenses platges, interessants museus, ambient encantador, centenars de bar i restaurants.

Una bona època per viatjar a Málaga sense passar molta calor és primavera i tardor, tot i que si es coincideix amb la Setmana Santa cal estar preparat per veure els carrers replets de gent, i sobretot reservar allotjament amb la màxima antelació ja que els preus es disparen i la disponibilitat disminueix considerablement.

La Alcazaba

L’Alcazaba és una fortificació de l’època romana construïda al segle XI, amb una funció militar, aquesta ciutadella es va convertir en una de les construccions que millor van resistir els setges durant la Reconquesta gràcies a les seves gran muralles de merlets, altres torres, dobles portes i arqueres.

A l’interior hi ha un preciós complex de palaus, jardins, fonts i patis, entre els que destaquen la Puerta de los Arcos, la Plaza de Armas i la Torre del Homenaje, i la joia que son els Cuartos de Granada, lloc on vivien els reis, que enamoren per una detallada decoració en estil nassarita d’estances reials i patis.

Plaza de las Armas de l’Alcazaba de Málaga

Calle Larios

Marqués de Larios és una de les vies comercials més elegants i cares d’Espanya, és el carrer més famós de Málaga.

Finançat per la poderosa família malaguenya Larios i inaugurat al 1891, aquest carrer ample i flanquejat per imponents edificis simètrics i cantons en corba, s’omple cada dia de turistes i locals amants de les compres o que busquen una taula en la que prendre alguna cosa en els seus nombrosos bars.

Alguns del moments màxims que tenen com a protagonista aquest carrer son Nadal, amb la seva il·luminació, i la Feria de Málaga, en la que se situa la Portada i es viu un gran ambient.

Plaza de la Constitución

Ubicada en un dels extrems de Calle Larios, la Plaza de la Constitució ha estat un dels punts neuràlgics de la vida malaguenya des del segle XV.

Rodejada d’edificis històrics com la Escuela de San Telmo i la Casa del Consulado, aquesta antiga plaça destaca per la bellesa de la Fuente de Génova, construïda en marbre al segle XVI, i per les terrasses de bars i restaurants.

Fuente Génova a la Plaza de la Constitución

Museo Carme Thyssen

A pocs metres de la Plaza de la Constitución, a la Calle Compañía, es troba el Museo Carmen Thyssen, que alberga una de les col·leccions més importants de pintura espanyola del segle XIX i principis del XX.

Ubicat al Palacio de Villalón, una antiga casa senyorial del segle XVI, aquest museu té més de 250 obres que procedeixen de la col·lecció personal de Carmen Thyssen-Bornemisza entre les que destaquen la “Santa Marina” de Francisco de Zurbarán i “La Buenaventura” de Julio Romero de Torres, entre moltes.

Catedral

La Catedal o la Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación, una de les meravelles arquitectòniques renaixentistes d’Andalusia.

Situada ala barroca Plaza del Obispo, la seva construcció es va perllongar de 1525 a 1782 i per problemes de finançament van quedar varis elements sense acabar com el terrat, la sagristia major i sobretot, la segona torre, d’aquí que es coneguda popularment com La Manquita.

Tot i tots els contratemps, val la pena apropar-se per observar la seva impressionant façana barroca i les seves portades renaixentistes, mentre que al seu interior alberga l’Altar Mayor i la Sillería del Coro de Pedro Mena, dues autèntiques obres mestres. Per gaudir de bones vistes de la catedral, el lloc més idoni és a Calle Císter.

Sillería del Coro de la Catedral de Málaga

Palacio Episcopal

Davant mateix de la Catedral, es troba el Palacio Episcopal, seu del Museo Diocesano del Arte Sacro de Málaga i una joia arquitectònica de meitats del segle XVIII.

Aquest edifici barroc sorprèn pels colors ocres i la imatge de la Virgen de las Angustias a la façana, mentre que a l’interior destaquen l’escala de tipus imperial de doble tir i dos patis interiors.

Horaris i preus

Castillo de Gibralfaro

Es pot pujar caminant el sender que va des de La Alcazaba al Castillo de Gibrafaro i anar parant en els diferents miradors naturals tot i que una altra opció menys cansada és agafar l’autobús 35 que surt des del Paseo del Parque.

La fortalesa àrab va ser construïda al segle XIV i va resistir diversos setges de les tropes dels Reis Catòlics, es pot recórrer la murallar passant per les 8 torres entre les que destaca la Torre Mayor, de 17 metres d’alçada, i gaudir de les millors vistes de la ciutat amb el mar Mediterrani al fons.

Museo Picasso

El Museo Picasso, situat al Palacio de Buenavista de la ciutat natal del pintor. En el seu interior d’aquest edifici renaixentista del segle XVI es pot veure fins a 285 obres d’aquest pintor que va aportar tècniques revolucionàries com el cubisme, que el van situar com un dels grans mestres de la història de l’art.

Entre les obres més importants que va donar el pintor al museu es troben “Mujer con los brazos levantados”, “Niño con una pala”, “Acróbata”, “Bañista”, “Las tres gracias” i “Naturaleza muerta con gallo y cuchillo”.

Teatro Romano

El Teatro Romano, situat a la part baixa del turó de La Alcazaba, és el principal monument que es conserva de l’època romana.

Construït al segle I per ordre de l’emperador Augusto, aquest teatre ha romàs amagat durant segles fins al 1951, gràcies a la construcció d’un edifici nou, va sortir a la llum i es va convertir en un altre dels punts turístics de Málaga.

Durant la seva visita gratuïta es pot veure gran part de les graderies originals, vàries plaques de marbre a la zona de l’orquestra i el púlpit.

Horari: de dimarts a dissabte de 10:00 a 18:00; diumenges de 10:00 a 16:00.

Centro Pompidou

El Centre Pompidou és una de les seus del Centro Nacional de Arte y Cultura Georges Pompidou de París, està ubicada al principi del Muelle 1.

És un cridaner cub de vidre de colors que decora l’entrada al museu, es baixa per unes escales, que ja són una obra d’art per si soles, per descobrir una important col·lecció d’art modern en la que destaquen pintures de Pablo Picasso, Joan Miró, Salvador Dalí i Kandinsky.

Horaris, preus i fullet informatiu

Paseo Reding

El Paseo Reding té 450 metres i va des la vessant del Monte Gibralfaro al mar. Aquest passeig , que rep el nom del militar suïs Teodoro Reding, guanyador de la batalla de Bailén contra els invasors francesos a la Guerra de la Independencia Española, hi ha imponents edificis de la burgesia del segle XIX com el Palacio Miramar, las Casas Félix Sáenz i el Palacio de la Tinta, a part d’altres atractius turístics com el Cementerio Inglés i el Museo del Patrimonio Municipal.

RONDA

Plaza de la Duquesa de Parcent
Puerta de Almocábar
Puente Nuevo
Palacio Mondragón
Casa de Juan Bosco
Paseo de los Ingleses
Casa del Rey Moro
Baños Árabes
Alminar de San Sebastián

En plena Serralada de Ronda, just al límit occidental de la província de Málaga i proper a la província de Cádiz, Ronda és un bellíssim poble de cases blanques, encaixant entre valls i penya-segats, i en perfecta comunió amb l’entorn natural. Tot i que més que d’un poble, el correcte seria parlar d’una petita ciutat de poc més de 30.000 habitants.

Del que no hi ha dubte és que Ronda és la joia de la corona malaguenya per excel·lència i un dels punts més visitats d’Andalusia.

Ronda és una localitat nombrada Conjunto Histórico-Artístico des de l’any 1966. Habitada des de la prehistòria, aquí hi ha aparegut fenicis, grecs, romans, musulmans i cristians. I és que, la seva espectacular localització va fer de Ronda un objectiu molt desitjable durant l’antiguitat.

Plaza de la Duquesa de Parcent

En aquest enjardinat i ampli espai que ocupa el lloc de l’antiga Plaza Mayor de la medina musulmana, es troben alguns edificis importants del casc antic com l’Ajuntament (antic cuartel de Milicias Provinciales), el Convento de la Caridad, el Convento de Clarisas de Santa Isabel de los Ángeles, la Iglesia de María Auxiliadora i el Castillo, un col·legi situat a l’alcazaba de la ciutat.

Tot i que l’edifici més interessant és la Iglesia de Santa María la Mayor, que va ser elevada a col·legiata pel rei Fernando el Católico i es va construir sobrer una antiga Mezquita de la ciutat, de la que encara es conserven al seu interior restes del mihrab i del mur. A part d’aquestes restes i el seu passat, aquest temple combina de forma harmoniosa l’estil renaixentista, gòtic i barroc que es pot apreciar en elements com el cor de dues plantes, les columnes i la façana, que destaca per la seva original galeria de tres pisos i una alta torre de maons.

Puerta de Almocábar

Fou la principal entrada de la ciutat en l’època musulmana. Aquesta monumental entrada, la més gran de la ciutat, que està formada per tres portes i dues torres semicirculars, va ser aixecada pels àrabs al segle XIII i modificada en temps de l’emperador Carlos V.

Un cop s’ha creuat la porta et trobes amb una coqueta plaça amb diversos restaurants, i a pocs metres d’aquesta plaça es troba la Iglesia del Espíritu Santo, una sòbria església construïda per ordre dels reis Catòlics al segle XV, sobre una antiga Mezquita musulmana.

Puente Nuevo

Tot i el seu nom, es va demorar anys en la construcció finalitzant-se les obre l’any 1793. La finalitat d’aquesta obra d’enginyeria no és altra que la de salvar el desnivell del Tajo de Ronda. Es traca d’una profunda gola d’uns 100 metres de profunditat excavada per les aigües del riu Guadalevín que separa el barri històric de la ciutat moderna.

Va ser el pont més alt del món durant vàries dècades, i a les seves instal·lacions es troba el Parador de Ronda, que es pot aprofitar per entrar a la cafeteria i prendre alguna cosa, ja que té unes vistes molt boniques.

Palacio Mondragón

A pocs metres de la Plaza María Auxiliadora es troba aquest palau, un edifici que barreja l’arquitectura mudèjar amb la renaixentista,¡ i va ser l’antiga residència del rei benimerí Abd al Malik, fill d’un sultà de Marroc, abans de convertir-se en residència dels reis Catòlics, després de la reconquesta de Ronda. En l’actualitat, aquest palau que compta amb tres bonics patis interiors, alberga al seu interior el Museo Municipal de Ronda que exposa una col·lecció sobre la història de la ciutat i la comarca.

Horari: de dilluns a divendres de 10:00 a 18:00; a l’estiu tanca a les 19:00; caps de setmana de 10:00 a 15:00.

Casa de Juan Bosco

Prop de la Plaza María Auxiliadora també es troba la Casa de Juan Bosco, un palauet modernista construït a inicis del segle XX i situat a la cornisa del Tajo, destaca pels seus preciosos jardins amb vistes al Puente Nuevo i decorats amb rajoles nassarites, a més d’una valuosa col·lecció de ceràmiques, tapissos del segles XIX i un molt ben cuidat mobiliari realitzat en fusta de noguer.

Horari: tots els dies de 9:30 a 17:30; a l’estiu tanca a les 19:00.

Paseo de los Ingleses

Un cop creuat el Puente Nuevo s’arriba a la Plaza España, des de la que es pot recórrer el bonic Paseo de los Ingleses, que voreta un penya-segat de més de 100 metres d’altura. Durant el recorregut es pot gaudir d’unes vistes de tot l’entorn natural que rodeja la ciutat com el Tajo i la Serranía de Ronda, sobretot des del Mirador de Ronda, situar sobre un sortit del penya-segat.

Casa del Rey Moro

Un cop es creua el Puente Viejo, d’origen àrab, i es puja un petit tram de la Cuesta de Santo Domingo, es pot entrar a la Casa del Rey Moro.

Aquest palau, construït pels àrabs al segle XIV, comptava amb una mina d’aigua que abastia d’aigua tota la ciutat de forma segura en casos de setge, mitjançant una gran núria situada en una de les seves sales. Els cristians, coneixedors d’aquesta debilitat, van centrar els atacs a la núria, causant la rendició de la ciutat als pocs dies i convertint aquest palau en un lloc clau a la història de la Reconquesta.

Durant la visita al palau, a part de baixa per l’interior d’aquesta impressionant obra d’enginyeria fis arribar al riu Guadalevín, des d’on es gaudeix d’unes increïbles vistes del congost, és aconsellable passejar pels bonics jardins i observar des de fora la casa d’estil Neomudéjar, projectada per la Duquesa de Parcent.

Horari: tots els dies de 10:00 a 21:30.

Baños Árabes

Construïts a finals del segle XIII i situats a l’antic call jueu, són les termes d’aquest tipus millor conservades d’Espanya. Seguint l’exemple dels banys romans, el recinte compta amb una sala freda, una tèbia i una altra calenta, que s’utilitzaven per a la purificació dels cosses abans d’entrar a la Medina i per a les relacions socials dels locals.

En l’actualitat es conserven tres sales, en la que destaca la centre que compta amb diversos arcs de ferradura i boniques lluernes en forma d’estrella, a més de tot el sistema hidràulic i la caldera que s’utilitzava per escalfar l’aigua.

Horari: de dimarts a dissabte de 10:00 a 14:00 i de 15:00 a 18:00; diumenge i dilluns de 10:00 a 15:00.

Alminar de San Sebastián

Aquest va ser un minaret d’una antiga Mezquita per a convertir-se posteriorment en la torre de la desapareguda Iglesia de San Sebastián de Ronda. En l’actualitat aquesta torre té tres cossos d’altura, els dos primers són de construcció àrab i el més alt es va afegir per part dels cristians després de la reconquesta per col·locar les campanes.

A pocs metres del Aminar es troba la Casa del Gigante, un altre exemple de l’arquitectura nassarita dels segles XIII i XIV, que alberga un centre d’interpretació de la vida quotidiana a l’Espanya musulmana.

EL CAMINITO DEL REY

A la part més occidental de la Cordillera Bética es troba un congost amb les parets de fins a 300 metres d’altura, anomenat Desfiladero de los Gaitanes o com tots coneixen el Caminito del Rey, I al seu interior, enganxat a les parets de pedra calcària i dolomies, es va construir un conjunt de passarel·les conegut com Caminito del Rey.

Aquest camí, que s’inicia al terme municipal de Ardales, travessa el d’Antequera, i conclou a El Chorro (Álora), permet admirar el congost en tota la seva grandesa al llarg de 3 km.

El Desfiladero de los Gaitanes es va formar per l’acció de les aigües del riu Guadalhorce, que els seus salts eren aprofitats per la generació d’electricitat. A principis dels XX, la Sociedad Hidroeléctrica del Chorro, propietària del Salto del Gaitanejo i del Salto del Chorro, necessitava crear un pas que unifiqués ambdues cascades, i així va néixer el Caminito del Rey, ja que va ser inaugurada oficialment al 1921 amb la presència del rei Alfons XIII, des d’aquest moment es va començar a dir-li el Caminito del Rey.

Va tenir una època d’abandonament, i va acabar essent impracticable, però a partir del 2014, la Diputación de Málaga es va encarregar d’arreglar-lo, reobrint-se al públic al 2015.

També es va crear un centre de recepció de visitants des del que s’organitzen visites guiades per un preu de 18€ per persona.

En les seves parets es pot observar una vintena de cavitats, algunes d’elles penjades vàries desenes de metres per damunt del curs del riu, i les pròpies roques presenten una estratificació vertical molt visible i espectacular. Al Caminito del Rey es poden observar en algunes de les formacions de conglomerats i calcarenites, sediments amb presència de fòssils d’animals aquàtics, entre ells balenes.

La millor època per recórrer el congost és a la primavera, amb la rica flora de la zona en el seu millor moment. L’entorn està cobert per boscos de pins blancs, savines, eucaliptus, salzes i freixes. També es pot observar moltes aus, entre les quals el falcó pelegrí, l’àliga percidera, el voltor, el martí pescador, el corb marí o la garsa comuna i mamífers com el porc senglar, la cabra salvatge o incús la llúdria, més complicada de trobar.

Un cop s’arriba al Centro de Recepción de Visitantes, s’inicia la verdadera visita al Caminito del Rey, que comença amb una visió espectacular del congost de la Presa de Gaitanejo des d’un mirador circular proper a l‘antiga subestació elèctrica.

Presa de Gaitanejo y casas cueva

Es tracta d’una construcció projectada per Rafelo Benjumea i construïda al 1927, que va ser pionera perquè incloïa la central elèctrica al seu interior i disposava de murs de pavesos des dels quals es podia observar el salt de l’aigua, de 20 metres. Avui en dia no s’utilitza només que per emmagatzemar aigua que s’entuba fins la Central de Nuevo Chorro.

Des del mateix mirador es poden observar les cases-cova de Sierra Parda, just davant de la subestació, que es van utilitzar per allotjar als obrers que van construir el complex hidroelèctric.

En aquest punt es troba també la placa de la inauguració del Caminito del Rey, que curiosament té la data malament. A la placa de marbre posa “La rehabilitación del Caminito del Rey fue inaugurada el 26 de marzo de 2015 …”, però en realitat fa ser inaugurada el dia 28. El dia 24, dos dies abans de la inauguració tal i com estava prevista, es van declarar 3 dies de dol oficial per les víctimes de l’accident de German Wings, cosa que va endarrerir l’acte, però es va mantenir la placa original.

Presa de Cambutas

Després de deixar el mirador, es baixa per unes escales fins arribar al sender des del que s’admiren les restes de la Presa de Cambutas, anterior a la de Gaitanejo. Des d’aquesta zona també es pot veure, a la paret de rocs de l’altre costat del canal, vàries plaques que senyalen el punt màxim de les aigües en diferents crescudes.

En aquest punt, es creua el torn d’entrada al Caminito del Rey i s’accedeix a les passarel·les. Aquestes arriben fins al Mirador de Rocas Llanas. Una mica més endavant, comença el segon tram de passarel·les.

Marmitas

Durant tot el recorregut, i molt especialment durant els primers metres, es pot veure un dels fenòmens geològics més espectaculars del Desfiladero de Gaitanejo, les Marmitas, són un conjunt de petites cavitats, càrcaves o conques naturals (anomenades marmitas o cambutas) creades per l’erosió per efecte de l’aigua sobre la pedra calcària.

El Soto

Una mica més endavant, a la conjunció dels Cañones del Tajo de las Palomas i el Desfiladero del Gaitanejo, es pot accedir a l’obertura anomenada El Soto. A aquesta zona les passarel·les de fusta són substituïdes per una estructura ondulatòria i descendent de formigó anomenada la Escalera de Mantequilla. Baixant per ella ens situem quasi a nivell del riu i es pot observar vàries cavitats en les que s’ha trobat restes prehistòriques.

Puente del Rey, Cueva del Toro i Mirador de Rocas Llanas

Ja dins del Tajo, ens trobem amb el Puente del Rey, anomenat així perquè el monarca Alfonso XIII al 1921 el va creuar, i que uneix ambdues vessants del canal, es tracta d’una passarel·la de formigó tensada amb cables d’acer que es va construir per facilitar el trànsit de treballadors i materials, i des d’ell es poden veure oberts per quadrilles de treballadors.

Des del Mirador del Puente, a la seva dreta, es pot observar el Túnel nº 7 “Rocas Llanas” de la línia Córdoba-Málaga. Aquí es va construir un viaducte per salvar el barranc de la Cañada del Lobo.

S’arriba a la Cueva del Toro, una gran cavitat càrstica. Més endavant hi ha el Mirador de Rocas Llanas on se situa un panell informatiu sobre la fauna del lloc. El mirador és un punt molt apreciat per fer-se fotografies, ja que domina una espectacular vista de la zona.

Valle del Hoyo

Durant quasi un quilòmetre es recórrer el Valle del Hoyo, una espècies de forat circular rodejat per muntanyes. Aquesta zona sorprès pel verd que és, pler de pinedes que reflecteixen al riu donant-li un to verd maragda.

Aquest tram no té passarel·les, ja que discórrer per camins de terra. En aquest punt hi ha la Charca del Sapito Pintojo, que marca més o menys la meitat del camí, des d’aquí, el camí ascendeix.

Viaducto del Canal i Cueva de los Murciélagos

El pont de 35 metres construït entre dues passarel·les per travessar l’aigua. Actualment aquest pont continua fent la seva funció, tot i que l’aigua va canalitzada.

A aquesta zona s’ha rehabilitat un antic túnel de servei per a crear un espai segur pels ratpenats, que el fan servir per hivernar. Òbviament no es pot entrar.

Tercer Congost

L’últim tram de la ruta és realment acollidor, ja que es realitza per una passarel·la que esta penjada a uns 100 metres sobre el canal. Però els caminants van subjectats a un cable de vida per evitar caigudes.

Des d’aquí es pot veure la nova Central Hidroeléctrica del Chorro, i es pot admirar la verticalitat dels estrats muntanyosos a ambdós costats de l’aigua. Des del canal els cims més alts que el rodegen superen els 250 metres.

A aquesta zona també hi ha les Cuevas del Peñón del Cristo, que poden ser visitades amb la tècnica del ràpel. També es poden observar les fornícules de San Cristóbal, una espècie de nínxols en els que es veuen moltes aus, especialment voltors. I pels amants de les alçades, aquí hi ha també el Balcón de Cristal, amb terra transparent, que permet sentir l’altura.

Puente Colgante

Prop ja del final de la ruta, cal travessar el Puente Colgante, una passarel·la metàl·lica ancorada amb tirants. Després de creuar-la, la resta de la ruta es realitza sobre unes escales i passarel·les que passen per sobre de la Central del Chorro.

Sortida del Caminito del Rey

Com en l’entrada al Caminito del Rey, sortir d’ell i tornar requereix una caminada d’uns 2 quilòmetres fins a l’estació del Chorro.

Inicialment cal pujar uns esglaons que ascendeixen i després descendeixen fins a un replà o punt de trobada on hi ha un panell informatiu de la geologia del lloc, després rodejar el turó anomenat Majada de la Cebolleta, i des d’aquí s’agafa una passarel·la fins a la zona de sortida.

Informació pràctica del Caminito del Rey

No és apta per cotxets de nadons.
No és apta per persones amb mobilitat reduïda
Distància recorreguda: 8 km.
Desnivell: 300 metres.
Tipus de ruta: Circular.
Dificultat: Fàcil.
Temps estimat: 2,5 hores (sense comptar parades).
Preu del pàrquing: 2€.
A part de l’aparcament, cal pagar l’autocar llançadora.
Estan prohibits els trípodes, pals de selfies o qualsevol cosa que sigui extensible, o pugui molestar el camí de qualsevol usuari.
És apta per nens, sempre que estiguin controlats per adults.

CÓRDOBA

Mezquita-Catedral
Medina Azahara
Alcázar de los Reyes Católicos
Sinagoga
Puente Romano
Torre de Calahorra
Caballerizas Reales
Templo Romano
Palacio de Viana
Calleja de las Flores

Córdoba és una ciutat amb una història en la que destaca la convivència durant un llarg període de temps de cristians, jueus i musulmans, deixant un llegat extraordinari de valor patrimonial i cultural que s’ha mantingut fins avui.

La millor època per visitar Córdoba és a la primavera i tardor, mesos en que s’evita la sufocant calor, a part, a la primavera pot coincidir el viatge amb la floració dels patis.

Mezquita-Catedral

La Mezquita de Córdoba està declarada Patrimoni de la Humanitat al 1984 i és un dels més valuosos llegats d’al-Ándalus a Espanya. També és el monument més important de tot l’occident islàmic. En la seva història es resumeix l’evolució completa de l’estil omeia a Espanya, a part dels estils gòtic, renaixentista i barroc de la construcció cristiana.

El lloc que avui ocupa la Mezquita-Catedral ha estat en l’antiguitat dedicat al culte de diferents divinitats, a la dominació visigoda es va construir en aquest mateix solar la Basílica de San Vicente, sobre la que es va edificar, després del pagament d’una part del solar, la primitiva Mezquita. Aquesta basílica, de planta rectangular va ser compartida pels cristians i musulmans durant un temps. Quan la població musulmana va anar creixent, la basílica va ser adquirida totalment per Abderraman I i destruïda per a la definitiva construcció de la primera Mezquita Alhama o principal de la ciutat. En l’actualitat alguns elements constructius de l’edifici visigot es troben integrats en el primer tram d’Abderraman I.

Horaris, preus i entrades

La gran Mezquita consta de dues zones diferenciades, el Pati o Sahn emporxat, on s’aixeca el minaret (sota la torre renaixentista), única intervenció d’Abd al-Rahman III, i la Sala de Oración o Haram. L’espai interior es disposa sobre un concert de columnes i arcades bicolors de gran efecte cromàtic. Cinc són les zones en les que es divideix el recinte, corresponen cada una a les diferents ampliacions que s’han portat a terme.

Mezquita de Abderraman I

El primitiu temple d’Abderraman I (785) estava format per onze naus longitudinals en direcció nord-sud. En aquesta part crida l’atenció la reutilització de fustes i capitells d’origen romà o visigot situat a diferents alçades degut a la fixació de la línia constructiva sobre la teulada enlloc de sobre el terreny. Un fet particular d’aquesta primera Mezquita i de les posteriors ampliacions en la seva orientació sud, a l’igual que la Mezquita de Damasc.

Aquesta circumstància pot explicar-se de diferents maneres, si bé sembla probable que fossin els terrenys arenosos del Guadalquivir els que van impossibilitar l’orientació ortodoxa cap a La Meca. A l’interior el nínxol de les oracions es converteix en punt focal.

L’element més nou és l’ús dels arcs de ferradura procedent de l’art visigot i que l’Islam adoptarà com a propi i símbol de la seva arquitectura. Les arcades que divideixen les naus són dobles en alçada. La inferior, un arc de ferradura, i la posterior de mig punt. L’alternança de pedra i maó confereix a la Mezquita una singular bicromia que assentarà base per a construccions posteriors. Aquesta doble arcada proporciona una major elevació de la coberta i una millor il·luminació dels interiors. L’origen d’aquest singular model constructiu a doble altura sembla ser un aqüeducte romà de Los Milagros (Mérida).

A AbderramanI el succeeix el seu fill Hixem I, encarregat d’aixecar el primer minaret de la Mezquita, de planta quadrangular. El propi Hixem va ser també l’encarregat de construir les galeries del pati per a l’oració de les dones i la primera Pila de Abluciones. Així quedava configurada la primera i principal Mezquita de la ciutat. En temps futurs, amb motiu de l’increment de fidels o degut als desitjos de monumentalitat dels governants, la Mezquita viurà nombroses ampliacions i transformacions fins arribar a l’estat actual.

Primera ampliació (821-852)

Abderraman II (8252) va ampliar la Sala de Oración en vuit trams cap al sud, amb una clara influència abbassí en la decoració, fruit dels contactes polítics amb el califat orienta i de l’arribada de personatges d’orient de la península. Mohamed I dóna forma definitiva a la Puerta de San Esteban, de la que es desconeix el seu veritable origen, si bé, sembla clara la seva posició estètica entre l’art visigot i el califat cordovès. A l’anterior emir el succeeix Al-Mundir i Abd-Allah. El primer aixecar la Sala del Tesoro, de la que no es coneix l’emplaçament definitiu. El segon construirà un passadís secret o sabat que uniria l’Alcázar Califal amb el Mihrab.

Segona ampliació (segle X)

A l’any 929, Abderraman III es proclama califa, passant a ser Córdoba la capital del més gran i influent regne islàmic d’occident. La única intervenció de l’Alhama va ser un nou minaret i l’ampliació del pati. El minaret es converteix en el primer d’occident. Així mateix Abderraman III es va veure obligat a reforçar els arcs que comuniquen l’oratori cobert amb el Patio de la Abluciones, deformat per l’empenta de les naus. A la porta principal d’entrada al temple des del pati col·loca un gran arc de ferradura sobre el preexistent i construeix una volta de canó entre ambdós. Al mateix segle, essent califa Alhaken II, es va fomentar considerablement la cultura i el conjunt de les arts estètiques i literàries. Tanmateix en aquest període s’incrementen els contactes polítics i culturals amb la gran capital oriental de Bizancio.

Alhakem II afegeix dotze trams més, aproximant-se encara més cap al curs del Guadalquivir, arribant la definitiva profunditat d’avui en dia. Tots el materials que es van utilitzar són ex professo per a l’obra. S’alternen fustes de marbre rosat i blaus i es realitzen capitells denominats de pencas, resultant ser una esquematització de les ordres clàssiques. Al qibla o mur final de la construcció, es troba el mihrab o nínxol al que es dirigeixen les oracions. Aquest mur, degut a les pressions suportades, es va construir de forma doble, cosa que assegura la solidesa de la construcció. Just al mateix mur, com a àrea principal del conjunt monumental, es troba la maqsura o espai davant el mihrab. En ell, degut a la falta de lluminositat, es col·loquen una sèrie de voltes que, gràcies a uns lucernaris, permeten la il·luminació del sector més sobresortit del lloc.

Aquestes voltes estan formades per gruixuts i grans nervis deixant un espai obert entre ells. Aquesta solució constructiva serà molt utilitzada posteriorment per l’art mudèjar, denominant-se volta de nervis califal. La maqsura està decorada amb sòcols llaurats en marbre ornamentats amb motius d’origen siri i amb mosaics de tessel·les vítries, dotant a aquest espai d’un acolorit similar a les construccions bizantines. L’interior del mihrab és de planta octogonal, tancat per una majestuosa cúpula en forma de venera.

Tercera ampliació (987)

L’última gran ampliació la va portar a terme el visir Almanzor a finals del segle X. La imminent caiguda del califat s’albira en la pobresa de materials utilitzats en aquesta zona. Davant la impossibilitat de realitzar un augment cap al sud, degut a la pròxima ubicació del riu Gualdalquivir, Almanzor opta per afegir vuit naus més en direcció est.

La Catedral

La Catedral cordovesa impacta tant per la seva bellesa com per la seva ubicació. Al segle XVI el bisbe Manrique aconsegueix que Carlos V li doni permís per construir a l’interior de la Mezquita. Tant el bisbe com el rei coincideixen en la necessitat de respectar l’ampliació d’Alhaken II. D’aquesta manera, al 1523, va ser projectada i començada per Hernán Ruiz I la Catedral de Córdoba, escollint-se per a la seva ubicació les intervencions d’Abderraman I i Almanzor. Després de la mort de l’arquitecte, continuaran l’edificació el seu fill, el seu net i Juan de Ocha. D’aquesta forma, es resumeixen en una mateixa construcció quasi dos segles d’evolució arquitectònica. La planta, de creu llatina, alberga voltes gòtiques juntament amb altres protobarroques i una cúpula renaixentista. El retaule major realitzar amb marbre es conclou al segle XVII. Del segle XVIII són els majestuosos púlpits a ambdós costats de l’arc toral, de marbre i caoba, obra de l’escultor Miguel Verdiguer. D’aquest mateix segle i obra del mestre sevillà Pedro Duque Cornejo és la imponent selleria del cor, elaborada en caoba, es troba tota tallada i esculpida amb diversos temes. Paral·lel en bellesa a la selleria, es troba el Tresor. Després de passar la Capilla del Cardenal Salazar, es pot apreciar la col·lecció catedralícia formada per peces de marfil i plata dels segles XV al XX, entre les que destaca l’espectacular Custodia del Corpus Christi, realitzada al segle XVI per Enrique de Arfe.

Torre

El minaret aixecat per Abderraman III es conserva a l’interior de l’actual torre de campanes. El Cabildo Catedralicio pren la iniciativa d’arreglar-a al 1593, ja que havia quedat deteriorada a causa d’una tempesta. El projecte el porta a cap Hernán Ruiz II qui va enderrocar en part l’antic minaret i conclou el cos de campanes. Continuen les obres al segle XVII, quan Juan Sequero de Matilla construeix el cos del rellotge. A finals d’aquest segle se pavimenta per reforçar-la, per perill de ruïna. El campanil és obra de Gaspar de la Peña que el va realitzar al 1664. L’escultura de San Rafael sobre la torre correspon als escultors Bernabé Gómez i Pedro de la Paz.

Patio de los Naranjos

El seu aspecte ha anat canviant i evolucionant al llarg de la història. Un dels canvis més importants va ser el desenvolupament cap al nord, en època d’Abd al-Rahman III, enderrocant-se l’antic minaret d’Hixem I i l’ampliació lateral cap a l’est per Almanzor. En època islàmica funcionava com a lloc de realització d’activitats públiques (administració de justícia, ensenyament). Els arcs de l’oratori al pati estaven oberts. Des d’un primer moment es va dissenyar el pati emporxat (les galeries van començar a construir-se amb Agderraman I i es conclouen amb Hixem I, qui construeix el primer minaret i la Sala d’Abluciones). Els claustres actuals són producte d’una remodelació total portada a terme en les primeres dècades del segle XVI pel bisbe Martín Fernández de Angulo, sota la direcció de l’arquitecte Hernán Ruiz I. Sota els tarongers existeix un ampli aljibe que assegurava l’aigua necessària per les purificacions dels musulmans. Ja al segle XIII hi havia plantades palmeres, i des del segle XV se sap l’existència de tarongers. Al segle XVIII es van afegir les oliveres i els xiprers.

Medina Azahara

Declarada Patrimoni de la Humanitat al 2018. La fastuosa i misteriosa ciutat que Abd al-Rahman III va manar construir als peus de Sierra Morena a 8 km de Córdoba capital, tanca, inclús en el seu nom, històries llegendàries. La tradició popular afirma que, autoproclamat Abd al-Rahman III califa al 929, i després de 8 anys de regnat, va decidir edificar una ciutat palatina en honor a la seva favorita, Azahara. No obstant, recents estudis aporten fortes evidències que la causa que va impulsar al califa a fundar Medina Azahara. Una renovada imatge del recent creat Califato Independiente de Occidente, fort i poderós, un dels més grans regnes medievals d’Europa, s’accepta com origen més probable de la nova Medina.

Es disposa d’una ciutat en tres terrasses rodejades per una muralla, situat l’Alcázar Real a la part més superior i la intermèdia. La zona més baixa es va reservar per habitatges i la Mezquita, edificada extramurs. Les fonts històriques apunten a la participació d’unes 10.000 persones que treballaven diàriament en la seva construcció. Abd al-Rahman no va escatimar en materials per aconseguir l’efecte buscat: una insígnia del poderós regne que governava. Rics marbres violacis i vermells, or i pedres precioses, a part del curat treball artesanal dels millors picapedrers i les llegendàries contribucions bizantines, van ajudar al realçament del preuat projecte.

Part de l’alcázar havia de ser públic i era on hi havia les visites oficials. A la part més alta se situa el Salón Alto, disposat en cinc naus arcades. Mes avall es troba el Salón Rico, l’estança es divideix en tres naus amb arcs de marbre vermell i blau, essent les laterals cegues i oberta la central. La decoració de ataurique (motius vegetals llaurats) i la riquesa i els materials han configurat el nom de l’engalonat recinte, completat amb banys i obert al Jardín Alto, de gran bellesa. Aquest jardí es desenvolupa aquesta jardí en quatre zones, quedant el punt d’intersecció ocupar per un pavelló i quatre safarejos, un d’aquests, el que està enfrontat al Salón Rico ha passat a la llegenda per aixoplugar al seu interior mercuri i banyar el grandiós recinte amb llampades de diferents colors. Un complex de carrers en rampa empinada condueixen al gran pòrtic oriental, per on accedien gran ambaixades que rebia el califa. Davant del mateix s’obria una gran plaça en la que es concentraven les tropes i el personal de les cerimònies protocol·làries. A extramurs de la medina es va emplaçar la Mezquita, aixecada en poc més d’un mes.

Aquest solemne recinte va patir grans destrosses a través de les successives guerres que van assolar al-Andalus a principis del segle XI, transformant en ruïnes Madinat al-Ahara (Medina Azahara). L’esforç per crear una ciutat ideal només va durar 70 anys, efímera vida per la que va ser favorita del primer califa.

Alcázar de los Reyes Católicos

L’Alcázar de los Reyes Cristianos, fortalesa i palau de sòlids murs, tanca en el seu interior gran part de l’evolució arquitectònica de Córdoba.

Restes romanes i visigodes conviuen amb les d’origen àrab en aquest majestuós lloc, ja que va ser el lloc predilecte dels diferents governants de la ciutat. Quan Córdoba va ser conquerida al 1236 per Fernando III el Santo, l’edifici, que formava part de l’antic Palacio Califal, estava totalment destrossat. Alfonso X el Sabio comença la seva restauració, completada durant el regnat d’Alfonso XI. Al llarg de la història se li ha donat múltiples usos, com Sede del Santo Oficio a la Inquisició, o presó en la primera meitat del segle XIX.

El visitant que per primera vegada entra a aquesta fortalesa se sorprèn davant d’una construcció quasi rectangular amb extensos murs de carreus petris i quatre torres que perfilen els angles (la de Los Leones, la del Homenaje, la de La Inquisición i la de Las Palomas). Dins, les diferents dependències s’articulen en torn als patis amb exòtiques i belles flors, herbes aromàtiques i frondosos arbres. Les estances i corredors es tanquen amb cúpules gòtiques de pedra.

En una de les galeries d’accés s’exhibeix un sarcòfag pagà del primer quart del segle III. Al front es mostra un altrelleu sobre una al·legoria del pas dels difunts cap al més enllà a través d’una porta entreoberta.

Ressalta, de totes les sales una petita capella barroca: el Salón de los Mosaicos, en la que s’exposen peces romanes d’aquest tipus procedents dels subsòl de la Corredera. Sota aquesta estança es troben els banys, d’inspiració àrab, dividits en tres sales de voltes amb lluernes estrellades. Aquestes comuniquen amb la caldera situada sota la Torre del homenaje.

Dels dos patis, el Mudéjar crida l’atenció per la seva bellesa, amb enllosat de marbre, el xiuxiueig de l’aigua que corre pels canals i alberques refresca l’ambient i relaxa al visitant. Els extensos jardins que tanquen el conjunt donen mostra de la monumentalitat i esplendor d’aquest Alcázar cordovès.

Sinagoga

Única a Andalusia i tercera millor conservada de l’època medieval de tota Espanya, la Sinagoga de Córdoba està situada al barri de la Judería. Construïda entre els anys 1314 i 1315 segons les inscripcions trobades a l’edifici, va servir de temple fins la definitiva expulsió dels jueus. A través del pati s’accedeix a un petit vestíbul. A la dreta d’aquest es pugen unes escales que donen accés a la zona femenina. Al davant s’obre l’estança principal. De planta quadrangular, es troba decorada amb ataurics mudèjars. El mur que suporta la tribuna de les dones s’obre ne tres arcs ornamentats amb guixeres de gran bellesa. Al 1492 els jueus són expulsats, utilitzant-se el temple com a hospital, essent després ermita de San Crispín i, per últim, escola infantil. A finals del segle XIX es declara Monument Nacional.

Preu: Gratuït

Horaris

Puente Romano

El conjunt de la Mezquita-Catedral, el riu, la Puerta del Puente i el mateix Puente Romano, conformen una de les visites més exquisides de la ciutat, sobretot al capvespre, en aquella hora incerta en la que els últims raigs de sol dauren les superfícies.

El citat pont, aixecat al segle I a.C, ha patit diverses remodelacions al llarg de la història. L’estructura principal data de l’edat mitja, essent la intervenció més recent de 1876. Consta de 16 arcs, quatre apuntalats i la resta de mig punt, en el que el centre de l’ampit hi ha una escultura de San Rafael, obra del segle XVI, realitzada per Bernabé Gómez del Río.

Torre de Calahorra

A l’extrem sud del Puente Romano s’aixeca la Torre de Calahorra, enclavament de control i defensa des de l’antiguitat, mencionada en alguna font àrab sobre al-Andalus, i en nombroses referències històriques des de la conquesta cristiana de Córdoba fins a l’actualitat.

La seva arquitectura reflexa les successives remodelacions, l’arc de ferradura funcionaria com a porta annexa al pont, i el seu recinte rectangular flanquejat per torres es reforçaria al segle XII.

A principis del segle XX va ser declarada monument històric artístic. Després de diversos usos, en l’actualitat acull el Museo Vivo de al-Andalus, sobre la convivència entre les cultures jueva, cristiana i musulmana.

Caballerizas Reales

Felipe II, el rei en que en el seu imperi no es ponia el sol, va fundar al 1572 les Caballerizas Reales de Córdoba. L’encarregat de la construcció va ser D. Diego López de Haro, Caballerizo Mayor.

L’edifici es va alçar al costat de l’Alcázar de los Reyes Cristianos, on avui segueix existint, ininterrompudament utilitzat per a la cria del cavall cordovès. Des de 1842 i fins al 1995, va passar a ser el Cuartel de Caballería, destinat a la reproducció equina, instal·lant-se allí l’important 7º Depósito de Sementales del Ejercito. A les seves instal·lacions van arribar a cuidar-se més d’un centenar de cavalls andalusos i àrabs d’excel·lent qualitat, utilitzats per als carruatges, per a la doma i per a inseminar eugues, tant de propietat militar com civil.

Al 1734 es van incendiar i l’edifici va quedar totalment arrasat, salvant-se únicament les façanes exterior i interiors. La seva reconstrucció, no va ser fins 11 anys més tard, sota el mandat de Fernando VI. Es va mantenir l’estructura interior i exterior de l’edifici a excepció de l’escut d’armes de Carlos III que es va col·locar a la porta principal.

Del gran edifici destaca la quadra, a la que García Lorca va comparar amb una “Catedral para Caballos”, organitzada en tres naus de terra enxinat amb volta d’aresta, suportades per arcs de maó i columnes de pedra delimitant els boxes situats a ambdós costats.

Actualment les Caballerizas Reales acullen i són escenari del Espectáculo Ecuestre “Pasión y duende del Caballo Andaluz”, recomanat per tot tipus de públic.

Templo Romano

Dedicat al culte imperial, i de grans dimensions, va formar part del Foro Provincial juntament amb un circ. Originalment estava elevat sobre un podi i comptava amb sis columnes exemptes de tipus corinti a l’entrada. Davant d’aquesta s’aixecava l’ara o altar. La reconstrucció, portada a terme per l’arquitecte Félix Hernández, ha aportat a Córdoba una mostra més de la grandiositat d’aquesta urbs en època romana. Algunes de les peces originals del temple es troben exposades al Museo Arqueológico o en inusuals i bells racons de la ciutat, com la columna estriada de la Plaza de la Doblas.

Palacio de Viana

A la Plaza de Don Gome s’aixeca aquest palau, llurs dependentes es desenvolupen en torn a 12 magnífics patis i un fantàstic jardí. Les diferents espècies florals decoren i perfumen cada racó del museu. La última marquesa de Viana, Sofía de Lancaster, va saber mantenir l’exquisit origen d’aquesta palau del segle XIV.

Les múltiples dependències del Palacio de Viana acullen nombroses col·leccions de tot tipus (pintures, vaixelles, mosaics, tapissos, rajoles, armes de foc). Les fabuloses obres d’art que s’exhibeixen en aquest recinte fan d’aquesta visita una de les més constructives de Córdoba. Destaquen la col·lecció de guadamecías i la gran biblioteca dels segles XVI i XVIII.

Calleja de las Flores

Situat en ple barri de la Judería, a prop de la Mezquita, és un dels carrers amb més encant de Córdoba. Rodejat de torretes de geranis i balcons enreixats replets de flors, aquest estret carrer forma una de les estampes més boniques de Córdoba amb la torre de la Mezquita-Catedral de fons.

CÁDIZ

Barrio del Pópulo
Catedral
Torre de Tavira
Gran Teatro Falla
Castillo de Santa Catalina
Playa de La Caleta
Castillo de San Sebastián
Barrio de la Viña
Paseo Marítimo

Una bona època per visitar Cádiz sense passar massa calor són els mesos de maig, juny, setembre i octubre, tot i que no et lliuraràs de les fortes ventades degut a la seva situació geogràfica. Una altra bona època per visitar-la és durant la celebració del seu famós carnaval i les seves chirigotas, tot i que els preus dels allotjaments es disparen i la ciutat està molt massificada.

Barrio del Pópulo

Aquest petit barri es troba delimitat pels arcs de La Rosa, Los Blancos i El Pópulo, que corresponen a antigues portes d’accés a la ciutat emmurallada medieval i entre les seves joies destaquen la bonica Plaza de San Martín presidida per l’imponent palau la Casa del Almirante, la façana blanca de la Iglesia de Santa Cruz o Catedral Vieja i la Posada del Mesón, una de les millors conservades de la ciutat. Al mateix carrer de la posada es troba l’emblemàtic Café Teatro Pay-Pay, on artistes gaditans ensenyen el seu art, convertint-se en un dels locals que més ambienten l’animada nit d’aquest barri.

Un altre dels llocs interessants d’aquest barri i de Cádiz és el Teatro Romano que es va descobrir l’any 1980 i que a part és el segon teatre més gran i el més antic de la Hispania romana.

Catedral

Coneguda com “Santa Cruz sobre el mar” i construïda entre 1722 i 1838. Aquest edifici, en el que es barregen estils barroc i neoclàssic, destaca per les seves enormes dimensions amb una façana principal emmarcada per dues gran torres i una portada principal d’estil barroc realitzada amb marbre blanc.

A l’interior s’observen nombroses columnes corínties i fins a 16 capelles entre les que destaquen la de San Servando y San Germán, patrons de la ciutat, i la de San Sebastián. Altres imprescindibles de l’interior és l’altar major, un preciós cor i una cripta, en la que estan enterrats varis gaditans cèlebres com el compositor Manuel de Falla.

Horari, preus i entrades

Torre de Tavira

Amb els seus 45 metres d’altura, s’ha convertit en el millor mirador de la ciutat. Situada dins de la casa-palau de los marqueses de Recaño, aquesta torre és una de les més de 100 repartides per tota la ciutat, que recorden el seu passat comercial amb les Índies. Quan era un port estratègic i els comerciants necessitaven controlar l’arribada dels vaixells plens de valuoses mercaderies, pujants a les seves pròpies torres.

A part de gaudir de les vistes panoràmiques des de la seva terrassa, a l’interior de la torre, es troba la Cámara Oscura, un sistema òptic que reflecteix en un pantalla escenes de l’interior a temps real.

Aquestes torres amb el pas del temps s’han anat convertint en un element arquitectònic característic de Cádiz i entre les més destacades, a part de la Torre de Tavira, hi ha la de Las 5 Torres, La 4 Torres i La Bella Escondida.

Horari: d’octubre a abril de 10:00 a 18:00, la resta de mesos tanca a les 20:00.

Gran Teatro Falla

Deu el seu nom al fill predilecte de Cádiz, Manuel de Falla. Aquest edifici d’estil neomudéjar, situat a la Plaza Fragela davant mateix de la Casa de las Viudas, impressiona per la seva façana de maó vermell amb tres grans portes d’arc de ferradura.

Durant els mesos de febrer, aquí se celebra el famós Concurso de Agrupacions del Carnaval de Cádiz, que amb el seu art i ocurrències diverteixen a més de 1.200 espectadors.

Castillo de Santa Catalina

Una fortificació construïda al segle XVII sobre uns esculls de roca que s’endinsen al mar. Situat en un dels extrems de la popular Playa de La Caleta, aquesta moderna fortificació de planta estrellada protegia el front nord-oest dels atacs dels pirates, tot i que posteriorment va ser destinada a presó militar.

En l’actualitat es pot visitar el castell que alberga un espai cultural amb diferents exposicions sobre la històrica de Cádiz, diferents tallers i botigues artesanals.

Horari: tots els dies d’11:00 a 19:30; a l’estiu tanca a les 20:30.

Playa de La Caleta

El lloc ideal per veure una posta de sol, presidida per l’antic Balneario de La Palma i flanquejada pels castells de San Sebastián i Santa Catalina. En aquesta platja de 450 metres d’arena i aigües tranquil·les es reuneixen moltes famílies gaditanes del barri de La Viña, situat just darrera. Un dels inconvenients és que al ser la única platja de casc antic, està sempre plena, sobretot quan puja la marea i escurçar l’espai per deixar la tovallola.

Castillo de San Sebastián

Ubicat en un dels extrems de la Playa de La Caleta, sobre un petit illot. Construït a principis del segle XVII per a protegir el front nord de la ciutat, aquesta fortificació ha patit diverses remodelacions com la construcció d’un moll que connecta l’illa amb el centre i casamates a l’interior.

Barrio de la Viña

posterior de la Playa de La Caleta, entre la Calle de la Rosa i la Calle Sagasta, és un barri amb molt d’ambient. D’origen mariner, aquest preciós barri enamora pels seus carrers estrets i cases tradicionals gaditanes, a més de la seva excel·lent oferta gastronòmica en la que predomina el peix. Entre els millors llocs per anar a sopar estan La Tabernita, El Faro de Cádiz on pots provar la tortilla de camarones i sobretot, les delicioses tapes de Casa Manteca.

Paseo Marítimo

Si es disposa de més temps, és aconsellable invertir un matí en recórrer tot el Paseo Marítimo des de la Playa de La Caleta fins les extenses platges d’arena daurada de Santa María del Mar, la Playa de la Victoria i la Playa de la Cortadura.

Aquest passeig de poc més de 2 km fins a Santa María del Mar i 6 km fins a la Playa de la Cortadura, té unes fantàstiques vistes de la costa gaditana i de la ciutat, de la sobresurt la imponent Catedral.

Un cop a la platja no hi ha problema per trobar lloc per la tovallola, sobre tot a la Playa de la Victoria que compta amb 3 km de longitud i està considerada una de les millors platges urbanes d’Europa. A part, aquestes platges són perfectes per passar un dia en família o amics al disposar de tots els serveis i tenir a prop alguns dels restaurants més recomanats per menjar peix fresc com Arsenio Manila, La Pepa Arroz Bar o Bebo Los Vientos.

PLAYA BOLONIA

Aquesta platja és una platja quasi salvatge situada al municipi de Tarifa, a uns 15 minuts d’aquesta localitat.

Bolonia és més que una platja, és un entorn natural amb paratges plens de naturalesa quasi verge, arena fina i blanca, aigües cristal·lines i una agradable brisa marina. És una platja molt neta i les seves aigües són les més transparents de la zona. Els que la visiten entenen que és un entorn natural únic i el respecten. La platja té uns 4 km de llarg per uns 70 metres d’ample.

La platja es troba als límits del Parque Natural del Estrecho, el qual assegura la preservació de l’entorn, i evita la proliferació de promotors urbanístics.

Bolonia és un conjunt format per la platja, amb la seva impressionant duna i pinedes, la zona de ruïnes romanes de Baelo Clauda i el petit nucli urbà conegut com El Lentiscal on es troben els restaurants, bars, chiringuitos i allotjaments. Aquest conjunt és un espai petit que es pot recórrer caminant fàcilment, tot i que la platja s’estén varis quilòmetres.

Hi ha una zona central que està més concorreguda per estar a prop dels aparcaments i per tant és una zona més familiar. A la dreta hi ha la impressionant duna, molt fotografiada. Per veure la duna, a l’haver de fer un passeig, hi ha menys gent. I més al sud, per la zona coneguda com El Lentiscal, hi ha una sèrie de caletes naturals enclavades als penya-segats bastant solitàries i tranquil·les.

La duna és el principal atractiu de Bolonia. Es tracta d’una formació immensa que el vent va acumulant i que va canviant progressivament. De fet segons l’època, la duna està diferent.

El segon gran atractiu són les ruïnes romanes de Baelo Claudia. Val molt la pena la visita que es descobreix unes ruïnes en un entorn únic. Es pot veure tots els elements típics d’una ciutat romana, les vies, el Templo del Emperador, el Foro, la Curia, los Tribunales, etc. També hi ha tabernes, habitatges, un mercat amb botigues, així com restes de la indústria local, que eren unes piscines en les que s’encarregaven dels productes del mar. El Teatro es potser una de les construccions més espectaculars, amb un aforament de 2.000 persones.

PUEBLOS BLANCOS

Setenil de las Bodegas
Olvera
Zahara de la Sierra
Grazalema
Arcos de la Frontera
Vejer de la Frontera

Pobles de postal penjats a les vessants de les muntanyes, aquestes localitats enamoren a primera vista per les cases decorades amb flors colors vius.

Tot i que la ruta oficial està formada per 19 pobles, aquí s’exposen els més destacats. Cal informar que aquesta ruta cal fer-la amb cotxe, ja que permetrà parar als miradors naturals i no està subjecte als horaris fixos del transport públic. A part de traçar una línia sortint de Málaga i acabant a Cádiz o al revés. Aquí s’exposaran els pobles fent la ruta des de Málaga a Cádiz.

La millor època ver fer la ruta dels Pueblos Blancos és a la primavera o tardor, quan ressalten més els colors de la naturalesa i les temperatures són més agradables, evitant l’extrem calor de l’estiu.

Setenil de las Bodegas

Si es comença la ruta pels Pueblos Blancos per Málaga, el primer poble recomanat és Setenil de las Bodegas. Aquest poble, aixecat al voltant d’un congost excavat per les aigües del riu Guadalporcún, es caracteritza per les seves increïbles cases-cova construïdes sota de grans roques i el seu preciós casc antic ple d’empinats carrers.

El més recomanable és deixar el cotxe al Paseo Federico García Lorca i començar la visita per la Calle Cuevas al Sol, situada a la part baixa del poble. Aquest carrer, que rep aquest nom per tenir sol pràcticament tot el dia, és el més conegut i transitat del poble i destaca per les seves casa-cova construïdes sota grans roques que les protegeixen del sol durant gran part del dia i per les nombroses terrasses de bars i restaurants. Cal tenir en compte que les millors vistes de les fileres de cases blanques i de la gran roca s’obté des dels diferents ponts que creuen el riu Trejo i des d’alguns punts de la Calle de la Sombra, com des de la terrassa del Bar Sol y Sombra.

La Calle Cuevas de la Sombra, es caracteritza per estar coberta per una gran roca suspesa entre dues fileres de cases que no deixa passar cap raig de sol. Durant el passeig d’aquest fotogènic carrer, situat a la vora del riu Trejo, just davant de la Calle de Cuevas al Sol, hi ha amb vàries botigues de souvenirs.

Olvera

Situat a una vessant de la Sierra Norte de Cádiz i declarat conjunt Històric i Artístic al 1983, aquest poble d’origen musulmà té cases emblanquinades i decorades amb flors i carrerons empinats que condueixen a un impressionant conjunt monumental, des d’on es veu Olvera i tot l’oceà d’oliveres que el rodeja.

La Calle Calzada és el carrer més fotografiat del poble, a l’estar rodejat de façanes pintades de color blanc impol·lut amb torretes de flors a ambdós costats i la imponent Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación al fons.

Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación

L’església fou construïda a finals del segle XVIII per encàrrec dels ducs d’Osuna. A aquest temple d’estil neoclàssic es venera la Virgen Nuestra Señora de los Remedios, patrona de la localitat, i destaca per les seves magnífiques dues torres bessones, mentre que a l’interior cobert de marbre italià hi ha varis altars de confraries penitencials de Setmana Santa com la del Santo Entierrro, la de Jesús Nazareno o la de la Veracruz.

Horari: de dimarts a diumenge d-11:00 a 13:00 i de 16:00 a 18:00.

Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación

Castillo Árabe

Declarat Bé d’Interès Cultural al 1985 i situat sobre una roca a 623 metres sobre el nivell del mar, aquesta fortalesa consta d’una Torre del Homenaje, una muralla, dos torrasses, una sala subterrània i un pou. Des de la part alta de la Torre del Homenaje i part de la muralla es pot gaudri de la millor vista panoràmica del poble amb la Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación en primer pla i vistes de fins a tres províncies diferents, Cádiz, Sevilla i Málaga.

Horari: tots els dies de 10:30 a 20:30.

Zahara de la Sierra

Situat al cor del Parque Natural de la Sierra de Grazalema, aquest poble amb un mosaic de cases blanques enfilades sobre la faldilla de la Sierra del Jaral i l’embassament de Zahara-el Gastor d’aigües turqueses als seus peus, a part de tenir un preciós entramat de carrerons empedrats que conserven el seu traçat nassarita, va ser declarat Conjunt Històric i Artístic.

El primer que es pot fer és aparcar el cotxe al Mirador de Zahara de la Sierra, que està situat just a l’entrada, des d’on es poden obtenir unes vistes fantàstiques del poble blanc enfilant en una vessant de la muntanya i coronat per un castell. Des d’aquest mirador també s’obtenen vistes de l’embassament.

Vistes des del Mirador de Zahara de la Sierra amb l’embassament de Zahara-el Gastor

Des del mirador es pot anar a la Plaza Lepanto, aquesta plaça abans era coneguda com la Alameda, compta amb una font al centre realitzada amb pedra de molí d’oli i un mirador amb vistes a una part del poble i al Parque Natural de Grazalema.

Des d’aquesta plaça es pot baixar per la Calle Ronda, la més bonica de Zahara de la Sierra, que porta fins a la Capilla de San Juan de Letrán. A més aquest carrer empedrat gaudeix d’un impol·lut blanc de cases enfilades amb balcons i patis plens de flors de colors vius, a més de vàries terrasses on prendre alguna cosa o tapejar.

Abans d’arribar a la Capilla de San Juan de Letrán, és recomanable desviar-se pocs metres per la Calle Boquete San Juan i veure la Torre del Reloj. Aquesta torre campanar del segle XVI, és la única que es conserva de l’antiga ermita i deu el seu nom a un rellotge de pèndul situat a la part superior que encara es pot veure pujant unes estretes escales de cargol.

La Torre del Reloj està adossada a la Capilla de San Juan de Letrán, construïda al 1958, sobre el terreny que va ocupar anteriorment l’ermita del mateix nom. Aquesta capella té u na arquitectura típica andalusa, destaca per una colorista façana amb un arc de mig punt coronat per tres espadanyes que acullen una campana cadascuna, mentre que a l’interior es pot veure un valuós retaule barroc amb imatges de sants del segle XVI i de finals del segle XVII.

A la Capilla de San Juan Letrán comença la Calle San Juan, la més transitada i amb més terrasses i bars del poble, que porta fins a la Plaza del Rey i la Iglesia de Santa María la Mesa. A part de l’església, a aquesta bonica plaça es troba l’Ajuntament, una font al centre i un balcó amb unes fantàstiques vistes de l’embassament de Zahara-el Gastor i la part baixa del poble. La Iglesia de Santa María la Mesa disposa d’un retaule major tallat de fusta, ple d’ornaments i elements daurats, a part de l’òrgan i el cor. A l’exterior, aquest temple de meitats del segle XVIII, impressiona per la serva portada barroca de marbre rosa, el cimbori cobert de teules vidriades i la torre del campanar.

Des de la Plaza del Rey es pot pujar per una empinada Calle El Fuerte que porta fins a l’entrada del Castillo de Zahara de la Sierra, des d’on s’obtenen unes vistes de tot el poble.

Després d’una forta pujada s’arriba a l’antiga fortalesa de l’època del regne nassarita de Granada en la que es conserven llenços de la muralla i la Torre del Homenaje, situada a més de 600 metres sobre el nivell del mar.

Zahara de la Sierra també compta amb una plaça artificial creada a la llera d’un riu i rodejada d’un fantàstic entorn natural del Parque Nacional Sierra de Grazalema, és perfecta per passar el dia, ja que compta amb tots els serveis, a part de nombroses taules de pícnic, un restaurant, un quiosc i inclús una zona de barbacoes.

Grazalema

El primer que es pot fer a Grazalema és parar el cotxe en un dels miradors naturals situats a la mateixa carretera d’accés i gaudir d’una panoràmica completa del poble i de l’entorn. Un cop s’arriba al cotxe, es pot aparcar al pàrquing gratuït de la Plaza Asomaderos, que compta amb el millor mirador a la Sierra de Grazalema i al vall del riu Guadalete.

A Grazalema també es pot visitar la Iglesia de Nuestra Señora de la Encarnación, construïda després de la Reconquesta, a finals del segle XV, sobre un antic temple mudèjar. La façana destaca pel seu campanar i una doble portada, mentre que a l’interior es troben la Capilla de Nuestro Padre Jesús de Nazareno i les imatges dels misteri de la Encarnación de la Virgen i San Atanasio obispo, patró del poble. Al costat de l’església hi ha la Plaza Pequeña, un racó molt bonic que està considerat com una de les places més boniques del poble.

Des d’aquesta plaça es pot recórrer la Calle Agua, un carrer estret que passa per una placeta plena de terrasses, fins arribar a la Plaza de España, la més important per visitar a Grazalema i on es concentra gran part de l’activitat social.

Aquest espai urbà rectangular i allargat està flanquejat per l’Ajuntament i la Iglesia de la Aurora, un preciós temple realitzat en estil renaixentista de transició al barroc, al segle SVII.

Arcos de la Frontera

Des de Grazalema hi ha quasi una hora de trajecte fins a Arcos de Frontera, el poble més gran de la Sierra Gaditana.

Arcos de la Frontera és un poble assentat sobre un turó tallat per un impressionant tall del riu Guadalete i rodejada dels paisatges de la Campiña Jerezana i la Serranía de Cádiz.

Plaza del Cabildo

La Plaza del Cabildo, on es pot començar a recórrer el fantàstic centre històric ple de carrerons per a perdre’s i hereu de l’època musulmana, la plaça està rodejada per tres dels seus costats, per importants edificis com la Basílica de Santa María de la Asunción, l’Ajuntament, el Castillo Ducal i el Parador de Turismo, que va ser l’antiga casa del Corregidor, mentre que al quart costat es troba el Balcón de la Peña Nueva, un mirador sobre una roca tallada a casi 100 metres d’altura, amb unes increïbles vistes del corbat riu Guadalete i la Campiña Jerezana.

Basílica de Santa María de la Asunción

La Basílica de Santa María de la Asunción va ser aixecada sobre les restes d’una Mezquita àrab i declarada Monument Nacional al 1931, és el temple més antic i important d’Arcos de la Frontera. Construïda durant els segles XIV i XV en estil mudèjar, el temple ha patit durant varis segles grans reformes que l’han convertit en una església amb un interior gòtic, que alberga un magnífic retaule major de 1585, metre que a l’exterior es barregen elements renaixentistes i barrocs, destacant la portada d’estil gòtic plateresc i la torre del campanar d’estil neoclàssic.

Horari: de dilluns a divendres de 10:00 a 13:00 i de 15:30 a 18:30; dissabtes de 10:00 a 14:00.

Castillo Ducal

El Castillo Ducal, antic alcázar militar durant l’època musulmana i residència dels Duques de Arcos, després de la Reconquesta, va ser construït al segle XI, aquesta fortalesa va patir una important remodelació que el va convertir en un castell medieval de planta quadrangular i 4 torres amb merlets als seus racons, tot i que encara es conserva un gran arc de ferradura i un llenç de muralla de la seva època nassarita.

Actualment el castell es de propietat privada i no es permet l’accés, pel que només es pot observar des de l’exterior.

Palacio del Mayorazgo

El Palacio del Mayorazgo va ser construït al segle XVII, impressiona per la seva façana d’estil herrerià composta per dos cosses i un gran escut d’armes, mentre que a l’interior té dos patis amb columnes, varis salons amb preciosos artesanats i un jardí andalusí.

En l’actualitat alberga la Pinacoteca Municipal i diferents exposicions temporals i permanents.

Horari: de dilluns a divendres de 10:30 a13:30 i de 16:30 a 19:30; dissabtes i diumenges d’11:00 a 14:00.

Iglesia de San Pedro

La Iglesia de San Pedro és un dels millors exemples d’arquitectura religiosa de finals del gòtic. Aquest edifici del segle XVI destaca per la seva majestuosa torre-façana d’estil barroc, mentre que a l’interior es troben harmonioses capelles laterals, un cor barroc del segle XVII i sobretot, un excel·lent retaule major del segle XVI, amb elements gòtics i renaixentistes.

Vejer de la Frontera

Enfilat a la part alta d’un turó, a la vora del riu Barbate, aquest poble declarat Conjunto Histórico Artístico enamora per les seves cases emblanquinades decorades amb flors, el laberint entramat de carrerons i patis nassarites, que recorden el seu passat àrab.

Si a aquest preciós centre històric ple de racons amb encant li sumes que està a només 8 km de la Playa El Palmar, una de les millors platges d’Andalusia, i que té una fantàstica gastronomia amb plats com el pescaíto frito, la tonyina vermella o el lomo con mantecá colorá, en aquest lloc hi ha una dels pobles favorits dels turistes que visiten el sud d’Espanya.

Iglesia del Divino Salvador

L’església parroquial ubicada a la part més alta, sobre una antiga Mezquita àrab, és el temple més important de Vejer de la Frontera.

A l’exterior de l’edifici es pot observar que està construït de dues formes diferents, el primer tram pertany a l’estil gòtic de principis del segle XVI, mentre que el segon, fins a ala capçalera, és de l’anterior temple mudèjar.

També val la pena entrar al seu interior per veure les boniques columnes de marbre coronades per capitells romànics i les votes encreuades, a la zona gòtica.

Plaza de España

Rodejada de palmeres i cases blanques d’arquitectura típica andalusa, està presidida al centre per una preciosa font ornamental entapissada de rajoles sevillanes i decorada amb motius aquàtics.

Aquest ampli espai conegut també com la Plaza de los Pescaitos, és el centre neuràlgic del poble i punt de trobada de turistes i locals, a part d’albergar l’Ajuntament i nombrosos bars i restaurants. Un dels restaurants recomanats de la plaça és el Jardín del Califa, on es pot provar menjar marroquí al pati interior, i després pujar a la teteria de la terrassa i gaudir d’un tè amb fantàstiques vistes de les cases blanques del poble.

Castillo de Vejer de la Frontera

Situat a l apart més alta del recinte emmurallat i declarat Monument Nacional al 1931, aquesta fortalesa construïda entre els segles X i XI durant el regnat d’Abderraman I, destaca per tenir la porta d’accés amb un arc de ferradura, un pati d’armes i tres torres a la que es pot pujar per obtenir una panoràmica del poble.

A pocs metres del castell es troba el Convento de la Monjas Concepcionistas del segle XI, que impressiona per una portada principal d’estil renaixentista, vàries capelles i criptes , a part d’albergar el Museo de la Tradiciones y Costumbres de Vejer.

GRANADA

Alhambra
El Albaicín
Paseo de los Tristes
Casa del Chapiz
Barrio del Sacramonte
Arco de los Pesas
Palacio Dar-al-Horra
Catedral
Palacio de la Madraza
Alcaicería
Monasterio de la Cartuja
Monasterio de San Jerónimo

Situada als peus de la Sierra Nevada, Granada va ser durant molt de temps la capital d’Al-Ándalus i la última conquesta pels reis Catòlics al 1492, deixant una gran marca que encara hi és en molts edificis i monuments com la incomparable Alhambra, una de les meravelles del món.

Tot i que Granada té múltiples opcions, perdre’s pels seus carrers i places dels seus barris amb més encant com el d’Albaicín, visitar esglésies antigues, fer-se un massatge en un Hamman àrab, assistir a un espectacle de flamenc, pujar al vespre a algun dels seus miradors o fer una ruta de tapes, són algunes de les coses que han convertit a aquesta ciutat en una de les favorites dels viatgers que visiten el sud d’Espanya.

La millor època per viatjar a Granada és a la primavera i tardor, ja que durant els mesos d’estiu la temperatura puja per sobre dels 30º i es fan difícils les visites a les nores centrals el dia. També cal tenir en compte que dins de la millor època, si es prefereix recórrer la ciutat amb menys gent i evitar pagar massa en allotjament, és recomanable evitar la Setmana Santa, ja que és una de les festivitats més importants d’Andalusia.

Alhambra

Situat a la part alta del turó al-Sabika amb la Sierra Nevada al fons, a la part esquerra del riu Darro, l’Alhambra es va construir amb finalitats defensives, ja que la seva ubicació privilegiada i les seves muralles permetien controlar la totalitat de la ciutat i dels voltants.

Amb evidències clares de que la zona ja estava ocupada amb anterioritat, possiblement des de l’època romana, es té constància escrita d’aquesta primera vegada al segle IX quan Sawwar be Hamdun es va refugiar a l’Alcazaba i va haver de restaurar algunes zones degut a les batalles que havia mantingut el Califat cordovès, al que pretenia Granada en aquell moment.

Després de restauracions la zona va començar a créixer, tot i que els primers monarques ziriens fixen la seva residència a la zona que actualment és l’Albaicín i posteriorment al segle XI,, s’incorpora al recinte el castell de l’Alhambra, cosa que converteix aquest lloc en una zona purament defensiva.

Passen segles fins que Muhammad ben Al-Hamar fa de l’Alhambra la seva residència, moment en que s’inicia el període de màxim esplendor amb diferents millores i construccions com la Torre de la Vela i la Torre del Homenaje, diversos magatzems a més de la construcció del palau i la zona emmurallada, que continuaren Mohamed II i Mohamed III, que va ser qui va ordenar construir la Mezquita, sobre la se es va construir la Iglesia de Santa María, que podem veure avui.

Posteriorment, a finals del segle XII, Mohamed V continua l’ampliació de l’Alhambra, a part de realitzar diverses reformes com la de l’Alcazaba i els palaus, reforma també diferents sales i els famós Patio de los Leones, que és un dels llocs més coneguts per veure a l’Alhambra.

Al 1238 i després de la reconquesta cristiana va passar d’allotjar a l’emir i la cort del regne nassarita, a convertir-se en residència reial castellana, a més de fer-hi vàries reformes i ampliacions, en les que destaca la demolició d’una zona del conjunt per construir el Palacio de Carlos V, tot i que el posterior abandonament de l’Alhambra a partir del segle XVIII, la destrucció d’algunes zones durant el domini francès i a partir del segle XIX, la restauració ii conservació de l’Alhambra, fan fet d’ella un dels llocs més impressionants d’Espanya.

Cal tenir en compte que l’Alhambra és un dels imprescindibles de la ciutat i d’Andalusia, i com a tal, té una gran afluència de turisme, pel que sobretot en temporada alta, les entrades acostumen a esgotar-se ràpid.

Per evitar això és recomanable reservar entrades amb antelació a la pàgina oficial i així assegurar-se l’entrada pel dia que es vulgui visitar.

Alacazaba

Ubicada a la zona oest del cerro, aquesta és l’edificació més antiga de l’Alhambra, la zona militar des d’on es realitzava la vigilància i defensa.

Dins de l’Alcazaba ens trobem en diferents construccions i elements entre els que destaquen:

Terraza de la torre del Cubo: construïda sobre el 1586, aquesta torre és actualment un dels millors miradors de l’Alhambra.
Torre de la Plaza de Armas: va ser aquí on Ismail I, al segle XIV va construir un altre accés a l’Alhambra, restaurant i demolint part de les cavallerisses que hi havia en aquesta zona.
Torre de los Hidalgos: amb caràcter defensiu, aquesta torre no es visita.
Torre de la Vela: aquesta és la torre de defensa més important de l’Alcazaba i es va construir entre 1238 i 1273.
Torre del Homenaje: amb 26 metres d’alt, aquesta és la torre més gran d’aquesta zona de l’Alcazaba i es creu que aquí va ser on va viure Al-Ahmar, el fundador de l’Alhambra.

Palacios Nazaríes

Aquests són la joia de la corona de l’Alhambra de Granada i probablement les estances que criden més l’atenció.

Per entendre la seva conservació hem de remuntar-nos a l’època dels reis Catòlics i el moment en que aquests van decidir fer d’aquests palaus la seva residència a Granada, cosa que va permetre, que aquests es conservessin, al contrari que la majoria de palaus que es van construir a l’Alhambra i que es van anar reformant o substituint pels diferents sultans i que durant l’ocupació francesa, van ser destruïts.

Palacio de Comares

Aquest és un dels palaus que trobem al recinte dels Palacios Nazaríes. Es va construir durant el regnat d’Ismail I, al voltant del Patio de los Arrayanes i que tot i que aquest morís assassinat, va continuar l’obra Muhammad V al 1370.

Entre les sales més increïbles hi ha el Salón de los Embajadores que és una de les més belles de l’Alhambra.

Palacio de los Leones

Amb quasi 2.000 m¹ i ocupant els jardins del Palacio de Comares, aquest recinte es va construir durant el govern de Muhammad V, i com a característica principal, es pot veure que totes les estances rodegen el Patio de los Leones, que dona nom al palau i a un dels llocs més famosos i coneguts de l’Alhambra.

Al voltat del pati i la font, de la que flueix l’aigua i es reparteix per tot el recinte, trobem la Sala de los Mocárabes, la Sala de Abencerrajes, la Sala de los Reyes i la Sala de la Dos Hermanas, totes elles conegudes per la seva bella ornamentació.

Habitaciones del Emperador

A l’oest del Palacio de los Leones hi ha les habitacions de l’Emperador que són sis sales construïdes per Carlos I.

Convento de San Francisco

Construït per Muhammad III i reformat per Yusuf I i Muhammad V el que fou antany palau i es va convertir en el convent després de la conquesta i ser donat als franciscans, és en l’actualitat un parador, que serveis d’allotjament d’hostes en l’interior de Granada.

Convento de Sant Francisco de l’Alhambra

Palacio de Carlos V

Construït per Carlos V al 1526, aquest palau es va idear per servir i realitzar les funcions representatives necessàries del regnat, ja que Carlos V va planificar la seva residència privada a la zona del Patio de los Leones.

Després de diferents problemes, entre els que es trobaven desacords de disseny i finançament, al 1572 les obres van quedar pràcticament parades per la rebel·lió de les Alpujarras per a posteriorment, al 1637 abandonar-les de forma definitiva quan el palau encara no estava acabat.

Va ser al 1923 quan Leopoldo Torres Balbás, un arquitecte i restaurador, es va interessar pel lloc i va iniciar un procés de recuperació que va finalitzar al 1958.

Iglesia de Santa María de la Encarnación

Aquesta església, ubicada al lloc del Palacio de Carlos V va començar a construir-se al 1581, i va finalitzar l’obra al 1618, destaca pel seu altar barroc i la imatge de la Virgen de las Angustias, que és obra de Torcuato Ruiz del Peral.

Generalife

Un altre lloc per veure a l’Alhambra és el Generalife, especialment els seus jardins, que antany van ser el lloc que va utilitzar la reialesa pel seu descans. Aquest és d’estil hispano-àrab nassarita i la seva construcció la va iniciar el rei Muhammad III al segle XIV. A part dels jardins, una altra cosa per visitar és els Albercones, el Palacio de Dar al-Arusa, la Alberca Rota i la Silla del Moro, que estan al mateix recinte.

El Albaicín

Declarat Patrimoni de la Humanitat, és el barri més antic de Granada. Aquest barri s’estén des del turó de San Miguel fins a la Calle Elvira, és ideal per perdre’s pels seus laberíntics carrerons en els que perdura l’essència àrab.

Una bona ruta seria començar a la Plaza Nueva, per després recórrer tota la carrera del riu Darro, el carrer més bonic de la ciutat, fins arribar als Baños Árabes el Bañuelo, el monument més antic de la ciutat. Després es pot pujar fins a la Casa Zafra, una mansió nassarita que impressiona per la seva detallada decoració.

Després de recórrer el Paseo de los Tristes es pot pujar un estret carrer per visitar la Casa del Horno del Oro, un altre bell exemple de la construcció moresca del segle XVI i amb un preciós patí andalusí.

Després de la visita es pot començar una ruta pels carrers del barri començant a la Calle San Juan de los Reyes i anar pujant fins al famós mirador de San Nicolás, que té les millors vistes de l’Alhambra i que és perfecte per veure-ho al capvespre, o al matí per evitar la contrallum.

Paseo de los Tristes

Ubicat l’Alhambra i el Albaicín, vorejant el riu Darro, tot i que oficialment és el Paseo del Padre Manjón, se’l coneix popularment com el Paseo de los Tristes per ser antigament el camí cap al cementiri de San José.

Casa de Chapiz

Ubicada en un dels extrems del barri El Albaicín, és un original edifici, declarat Bé d’Interès Cultural i compost per dos habitatges moriscos (segle XVI) llurs propietaris, un d’ells Lorenzo de Chapiz, es van reconvertir a cristians després de la reconquesta de Granada, se situa la Escuela de Estudios Árabes de Granada que té una interessant biblioteca.

En l’interior es barregen els elements àrabs i cristians, destacant l’antiga alberca i el preciós pati de columnes de marbre blanc.

Horari: tots els dies de 9:00 a 14:30 i de 17:00 a 20:30.

Barrio del Sacramonte

Conegut com el barri dels gitanos. Una de les grans experiències que ofereix aquest barri és entrar al capvespre a una de les seves famoses coves per gaudir d’una zambra, una festa gitana en la que es canta i es balla flamenc.

A part de la zambra, també es pot fer un passeig per aquest barri de cases blanques, que es va formar al segle XIV, quan un grup de musulmans, jueus i els nòmades gitanos van començar a ocupar les coves situades a la vessant d’un turó, escapant del control administratiu. Un cop establerts, els gitanos van crear la seva pròpia identitat i cultura, convertint aquest barri en un dels bressols del flamenc.

Un altre lloc destacat d’aquest barri és l’Abadía del Sacramonte, un temple de finals del segle XVI que meravella per les seves santes coves i per la seva col·lecció de llibre plumbis, unes places de plom escrites en àrab que es van trobar en uns forns de l’època romana.

Horari de visita de l’Abadia: del 15 d’octubre al 14 de març tots els dies de 10:00 a 18:00; la resta de dies tanca a les 20:00.

Arco de Pesas

Des del Mirador de San Nicolás, mirador des d’on s’obtenen les millors vistes de l’Alhambra, es pot pujar una mica més fins al Arco de las Pesas, un dels punts d’accés de l’antiga muralla zirí, que separava El Albaicín del barri de la Alcazaba Qadima. Abans d’arribar a aquesta porta és recomanable perdre’s pels carrerons que van des del Mirador de San Nicolás, passant per la Iglesia Parroquial de Nuestro Salvador, d’estil mudèjar i construïda sobre l’antiga Mezquita Mayor de Granada, fins a la bonica Plaza Larga.

Vistes de l’Alhambra des del Mirador de San Nicolás

Palacio Dar-al-Horra

A El Albaicín alt, situat dins de l’antiga Alcazaba Qadima, es troba el Palacio Dar-al-Horra, primera residència del fundador de la dinastia nassarita, Muhammad I. Construït al segle XIV sobre un palau zirí del segle XI, va ser la residència oficial d’Aixa la-Horra, dona de Muley Hacén i mare de l’últim emir granadí, tot i que després de la reconquesta va passar a mans d’Hernando de Zafra qui el va convertir en la seva residència.

Posteriorment es va integrar dins del Monasterio de Santa Isabel la Real i va passar a ser Bé d’Interès Cultural, gràcies a la seva fantàstica arquitectura palatina en la que destaca un pati amb alberca i un mirador amb boniques vistes de Granada.

Catedral

La Catedral, situada en ple centre històric i construïda entre 1523 i 1706, sobre una antiga Mezquita, és el principal temple religiós. La façana principal disposa d’una barreja d’estils entre els que predomina el barroc mentre que l’interior impressiona per les enormes dimensions, les seves altes columnes clàssiques i les belles capelles, entre les que destaca la Capilla Mayor, tot i que la més bonica és la Capilla Real (no es permeten fotografies), situada en un annex a la Catedral i en la que descansen els sepulcres dels reis Católics, la filla hereva Juana la Loca, el seu marit Felipe el Hermoso i l’infant Miguel de la Paz.

Horaris:

La Catedral: de dilluns a dissabte de 10:00 a 18:30; diumenge de 15:00 a 17:45.
La Capilla Real: de dilluns a dissabte de 10:15 a 18:30; diumenge d’11:00 a 18:00.

Preu: 5€ (audioguia inclosa). La Catedral és gratuïta els diumenges de 15:15 a 16:30. La Capilla Real és gratuïta els dimecres de 14:30 a 17:30.

Palacio de la Madraza

Situat davant mateix de la Capilla Real, va ser la primera universitat pública d’Al-Alandalus, i la única que es conserva de forma parcial.

Construïda al 1349 per ordre del rei nassarita Yusuf I de Granada, en aquesta escola musulmana d’estudis superiors s’impartien classes de dret, medicina, matemàtiques i altres ciències per grans mestres com Ibn al-Jatib o Ibn Zamrak, llurs poemes decoren les partes i fonts de l’Alhambra.

Després de vàries reformes que li han donat un aspecte més barroc, encara conserva de l’època nassarita l’oratori amb el seu mihrab i la cúpula octogonal, tot i que la portada original de marbre va ser traslladada al Museo Arqueológico de Granada.

Val la pena pujar també al pis de dalt per veure el Salón de los Caballeros Venticuatro que alberga magnífiques armadures mudèjars i el valuós quadre de la Virgen de la Rosa.

Horari: de dilluns a divendres de 9:00 a 18:00; dissabte i diumenge d’11:00 a 14:00.

Alcaicería

És un antic zoco àrab d’estrets carrers on es fabricava i venia la seda en l’època àrab.

En l’actualitat, en aquest laberint de carrers es troben les botigues de souvenirs i artesania on es pot comprar la popular ceràmica de Fajalauza o la incrustació de fusta o taracea (una tècnica artesanal aplicada al revestiment de paviments, parets, mobles, escultures i altres objectes artístics).

Monasterio de la Cartuja

Situat a 2 km del centre, aquesta joia barroca construïda a partir del 1506, impressiona per la recarregada decoració de les seves capelles i racons plens d’encant com el pati, el refectori, la sala capitular, la sagristia i la Iglesia de la Asunción.

Transport: Bus 8, U1, U2 i U3.

Horari: de dilluns a divendres i diumenge de 10:00 a 20:00; dissabte de 10:00 a 13:00 i de 15:00 a 20:00.

Monasterio de San Jerónimo

Un altre important temple religiós allunyat del centre és el Monasterio de San Jerónimo, el primer monestir que es va construir a Granada després de la conquesta de la ciutat pels cristians.

Fundat pels reis Catòlics, abans de la presa de la ciutat, aquest conjunt arquitectònic del Renaixement format per església i monestir destaca pels dos patis i el retaule minerista de la capella major on descansa “el Gran Capitán”, un militar que va destacar per la seva excel·lència a la guerra.

Horari: de març a agost tots els dies de 10:00 a 13:00 i de 16:00 a 19:30; la resta de mesos obre de dilluns a dissabte de 10:00 a 13:00 i de 15:00 a 18:30.

PARQUE NATURAL DE SIERRA NEVADA

La Alpujarra
Monachil
Esquiar a Sierra Nevada
Parque Natural i el Mulhacen

El Parque Nacional de Sierra Nevada té gran valor ecològic i cultural. Per aquestes muntanyes han passat romans, visigots i musulmans al llarg de la història. La naturalesa és la protagonista indiscutible, multitud de senders s’introdueixen a la muntanya i ens allunyen de la civilització.

La Sierra Nevada va ser declarada Parque Nacional a finals del segle XX, amb l’objectiu de protegir la flora i fauna que es troba en les seves vessants. Un ecosistema mediterrani de muntanya i alta muntanya amb una rica biodiversitat, pel que és recomanable visitar-la al llarg de tot l’any tot i que és famosa principalment per l’estació d’esquí, el seu bon temps i la proximitat a la Costa del Sol.

Hi ha molt per fer a Sierra Nevada i voltants, durant l’hivern les activitats relacionades amb la neu agafen protagonisme; des d’esquí de travessa i descens amb trineu a passeig amb trineus estirats per gossos i per suposat la pràctica d’esquí i d’snowboard. La resta de l’any es pot gaudir de fantàstiques rutes de senderisme, muntanyisme, escalada, parapent i rutes a cavall.

La Alpujarra

A la zona sud de Sierra Nevada ens trobem amb La Alpujarra, una comarca històrica de Granada i llur nom prové de l’àrab. Es tenen dades històriques d’aquest municipi als peus de la serra des de l’any 711, amb l’arribada dels àrabs.

L’aigua és un element clau de La Alpujarra, a uns 2600 metres d’altitud, està banyada per rius i fonts.

Què es pot veure a La Alpujarra:

Órgiva

És la població més gran de la comarca juntament amb Lanjarón i el lloc escollit per a retirar-se per Boabdill, l’últim rei musulmà abans de la caiguda de Granada al 1492.

A l’arribar al poble, dues coses són les que criden més l’atenció. Una és la Iglesia Parroquial Nuestra Señora de la Expectación, un bonic edifici construït al segle XI i remodelat al segle XVIII, en el que destaquen les seves dues torres bessones i per una altre costat l’ambient hippies, que envaeix la població, degut a que en les seves immediacions s’assenta una de les comunitats hippies més grans d’Espanya.

En un recorregut pels estrets carrers es pot visitar el barrio Alto, la ermita de San Sebastián, construïda sobre les restes d’una fortalesa visigoda, la cèntrica Plaza de la Alpujarra o la Casa Palacio de los Conde de Sástago, un edifici del segle XVI seu en l’actualitat de l’Ajuntament.

Lanjarón

Quan escoltem Lanjarón, el primer que ens ve al cap és aigua, doncs és cert, en aquest lloc es pot beure de nombroses fonts de les que brota aigua amb propietat medicinals o gaudir del seu meravellós balneari, però també en aquest municipi es pot visitar llocs com el Museo del Agua, la Plaza del Ayuntamiento amb la seva “Fuente Viva”, on s’uneixen passat i futur representats per nens jugant i una parella d’ancians descansant a la font agafats de la mà o el barrio del Hondillo, un dels més bonics de La Alpujarra amb racons en els que es poden fer moltes fotografies.

A part, a Lanjarón es troben frases de poemes de Federico García Lorca per tots els llocs, principalment a les seves nombroses fonts.

Si es viatja a la població durant el més de juny, no es pot perdre la Fiesta del Agua que se celebra el dia de Sant Joan.

Plaza del Ayuntamiento de Lanjarón amb la “Fuente Viva”

Soportújar

Potser el lloc idoni i més important per visitar a La Alpujarra amb nens és Soportújar, doncs aquest poble ha sabut treure partit de les famílies galleges cristianes que el van ocupar després de l’expulsió dels moriscos i s’ha convertit en un autèntic parc temàtic de bruixes o meigas.

És aconsellable deixar el cotxe a l’inici del poble i passejar pels diferents punts d’interès de Soportújar, com per exemple:

La Cueva del Ojo de la Bruja, on segons la llegenda es reunien les bruixes per realitzar els seus conjurs i el Puente Encantado, que es troba molt abans d’arribar al poble, pels que és aconsellable aparcar al lateral de la carretera i després prosseguir amb el cotxe fins a l’inici del municipi on es troba el següent punt d’interès.
La Cabeza de la Bruja Baba, una bruixa menja nens que dóna la benvinguda a aquest racó.
A la Plaza de los Abastos, a part de l’Ajuntament i la Iglesia de María Mayor es troben dos punts d’aquest recorregut màgic; el Mirador del Embrujo en el que hi ha una font amb dues bruixes i una caldera i des del que s’obté una de les millors vistes de La Alpujarra i la “Cápsula del Tiempo”.
La Fuente del Dragón llur aigua es diu que té propietats afrodisíaques.
La Escoba Mágica, un lloc per fer fotografies molt xules.
Calle Zanjilla, que tot i no ser el carrer més bonic d’Espanya, si que és dels més estrets amb 48 cm d’ample en algun dels seus trams.
Centro Temático de la Brujería de Soportújar, localitzat al col·legi municipal.
Mirador del Aquelarre (Era de los Aquelarres), es tracta d’un mirador a la zona alta del poble des d’on es pot contemplar la vall de Órgiva i el mar Mediterrani. Aquí es poden veure vàries figures relacionades amb la bruixeria, com una caldera, una bruixa, una gat negre, etc. A part hi ha una creació d’una casa de bruixa.

Centro Budista O Sel Ling

O Sel Ling és un centre budista, en que el seu nom significa “lloc de llum clara”, localitzat, amb el propòsit d’afavorir la meditació, a 1.600 metres d’altitud.

Es va construir fa 25 anys, essent el primer centre budista a Espanya i està afiliat a la Fundación para la Preservación de la Tradición Mahayana, organització internacional fundada per Thubten Yeshe, un lama tibetà. Poc després de la seva creació va ser visitat pel mateix Dalai Lama que va ser qui el va batejar.

Un cop al centre budista, a part de contemplar les vistes del Barranco de Poqueira i la Vall de Órgiva, sereu ben rebuts per una roda d’oracions des de la que neix un sender, completament gratuït, que es pot recórrer a peu, visitant diferents estàtues de buda, la Font de la Diosa Tara, mare de la saviesa, un centre de visitants i una estupa blanca

És possible realitzar visites, així com cursos de mediació i iniciació al budisme al llarg de tot l’any. També es pot veure algues parts del centre de forma guiada.

Horari:

De juny a setembre de 17:00 a 19:30.
D’octubre a maig: de15:30 a 18:00.

Pampaneira

Un lloc, que igual que la resta de poblacions de la comarca, conserva la seva estructura mozàrab amb carrers estrets i empinats, solcats per petites sèquies d’aigua i construccions blanca amb terraos (terrats plans) dels que sobresurten xemeneies cilíndriques rematada amb una llosa de pissarra i tinaos (passatges que comuniquen els carrers).

Pampaneira forma conjuntament amb Bubión i Capileira Conjunto Histórico Artístico del Barranco de Poqueira des de 1982, la zona més bella de La Alpujarra pel que gaudeix d’una especial protecció.

A part de passejar pels seus carrers visitant racons i llocs com la Plaza Principal, el barrio Bajo, la Fuente de San Antonio o la Iglesia de Santa Cruz, no es pot perdre marxar de Pampaneira sense comprar algun producte elaborat a la zona com per exemple la xocolata de la Abuela ili Chocolate, vi, chacina o melmelada, entre altres.

A Pampaneira també es pot comprar un jarapa, es a dir, catifes, mantes, cobrellits o cortines multicolors, de totes les mides i preus que estan confeccionats amb teixits gruixuts, fets de llana o draps vells retorçats, amb ordit de cotó o fibra sintètica.

Capileira

Situat a 1.436 metres d’altitud questa població és la més alta del Barranco de Poqueira, d’aquí el seu nom, ja que Capileira prové del llatí Capillaria que significa cabellera.

Capileira està compost per tres barris amb cases blanques d’arquitectura tradicional alpujarreña caracteritzades per l’ús de la fusta, la pedra, el guix i la pissarra.

A més de perdre’s pels seus encantadors carrers, es pot gaudir de la vista de tot el Barranco de Poqueira, entre altre miradors, des del Mirador de Capileira o del Perchel i dels cims del Veleta i el Mulhacen des del Mirador de Sierra Nevada o Era de Aldeire.

Els principals llocs per veure a Capileira són la Plaza de la Iglesia on es troba la Iglesia de la Virgen de la Cabeza, la Plaza del Calvario i la Plaza del Panteón Viejo, així com diverses fonts com la Fuente del Cerezo y els rentadors, també es pot visitar la Casa-Museo Pedro Antonio de Alarcón i conèixer l’obra del novel·lista.

Monachil

Tant si es visita Sierra Nevada durant la temporada de neu com durant l’estiu o primavera, no es pot perdre’s la visita a aquest poble on es troba l’estació d’esquí. El seu nom prové de l’àrab i significa Monestir.

Dins de Monachill ens trobem amb una de les rutes més populars entre els senderistes que visiten Granada, la ruta de lo Cahorros. També ens trobem amb la popular localitat de Pradollano, al costat de l’estació d’esquí.

Pradollano té el seu origen lligat a la creació de l’estació d’esquí al 1964. Es troba a la zona més baixa i rodejada de muntanyes, pel que és un destí ideal i ofereix multitud d’activitats tant pels qui volen gaudir de les pistes d’esquí com pels que volen realitzar altres activitats.

A Pradollano hi ha botigues, restaurants i accés al telecabina que dóna accés a la pista d’esquí de Borreguiles. A part, també hi ha un centre d’activitats anomenat Mirlo Blanco en el que hi ha tobogans i trineus, pel que és una visita recomanable si es viatja amb nens.

Pels amants a la naturalesa es pot visitar Los Cahorros, un paratge espectacular dins de Sierra Nevada. Rutes de senderisme per fer en família, ponts penjants i un entorn natural.

Los Cahorros són un congost que s’ha anat creant amb el pas del riu Monachil, tallant roques al seu pas al llarg dels segles.

Esquiar a Sierra Nevada

En total hi ha més de 110 km esquiables distribuïts en 131 pistes amb el major desnivell esquiable d’Espanya. Al llarg de la temporada, es realitzen nombroses esdeveniments, des de campionats regionals fins a mundials.

Tot i que no tot són pistes d’esquí, també es pot gaudir de la neu gratis a Sierra Nevada. A Hoya de la Mora, es bastant comú trobar-se famílies i amics que van divertir-se tirant-se amb trineus improvisats per llargues pistes naturals de neu.

L’accés és a través de la carretera de la Hoya de la Mora i és un lloc bastant peculiar, especialment durant la temporada alta i caps de setmana. Aquí hi ha botigues on comprar o llogar trineus, llocs per menjar, pel que es pot passar tot el dia a la neu si es vol.

Parque Natural i el Mulhacen

A aquest parc natural es troba el Mulhacen, amb 3.479 metres sobre el nivell del mar, entre la fauna destaca l’àmplia presència de la cabra salvatge , així com teixons i gats salvatges.

Dins del parc és pot trobar diferents espais naturals: el Jardín Botánico de la Cortijuela i el Centro Botánico Hoya de Pedraza.

El Mulhacen prové de l’àrab Mulay Hasán, que va ser el penúltim rei de Granada i del que es diu va ser enterrat en aquesta muntanya.

Antigament es permetia pujar a motor, però en l’actualitat només és possible fer-ho a peu, a cavall o en bicicleta. L’ascens per la cara nord és impracticable degut a la forta inclinació, pel que cal prendre la ruta des del sud d’aquesta muntanya. Si interessar arribar al cim, la millor època per fer-ho és durant l’estiu ja que la falta de neu facilita l’ascens, tot i que al llarg de la ruta es va trobant neu.

Es pot arribar al cim el mateix dia des de les poblacions de Trévelez o Capileira. Hi ha serveis de mini bus des de Capileira al Mirador de Trévelez a 2.600 metres, des d’on s’arriba al cim.

No es recomana l’ascens durant l’hivern, ja que els canvis meteorològics poden arribar a ser mortalment perillosos.

JAÉN

Catedral
Baños Árabes i Palacio de Villadompardo
Iglesia de Santa Magdalena
Museo Íbero
Castillo de Santa Catalina

Catedral

La Santa Iglesia Catedral de la Asunción de la Virgen és la Catedral de Jaén. No va ser aquesta la primera Catedral, doncs l’actual s’alça sobre un temple gòtic que vàries vicissituds i particularment després de l’esfondrament del cimbori al 1525, va acabar sucumbint. En aquest moment en que pren rellevància l’arquitecte Andrés de Vandelvira, considerat com un dels més important arquitectes renaixentistes espanyols, i del que coneixerem part de la seva obra en les monumentals Úbeda i Baeza.

El primera que crida l’atenció de la Catedral és la seva esplendorosa façana que va ser executada a la segona meitat del segle XVII ja d’estil barroc. Destaquen les grans columnes corínties que sustenten el segon cos de la façana, així com l’enorme quantitat d’escultures, unes de fornícules, altres sobre pedestals: San Pedro u San Pablo al cos inferior i diferents sants de l’església sobre la balustrada superior. Les torres campanar tanquen la façana principal pels seus extrems.

També cal anomenar els diversos balcons existents a la part superior del primer cos de la façana. És quelcom que es repetirà a l’interior de la nau.

Entre els tresors que es troben en la visita a la Catedral de Jaén val la pena ressaltar la Capilla Mayor o del Santo Rostro, amb el seu retaule neoclàssic, a aquesta capella es guarda una relíquia principal de l’església: el Santo Rostro, o el que es el mateix, el drap amb el que Verónica va netejar la faç de Crist durant el seu últim trajecte per la Via Dolorosa de Jerusalem.

També cal destacar l’enorme cor que està compost per 148 setials, el preciós rerecor dissenyat de marbre i dedicat a la Sagrada Familia o la sala capitular i la sagristia, ambdues obres projectades per Andrés de Vandelvira i considerades com un dels grans moments del Renaixement a Espanya.

Baños Árabes i Palacio de Villadompardo

Els Baños Árabes han resistit el pas del temps perquè quan el Condes de Villadompardo van alçar sobre el mateix lloc el seu palau, al segle XVI, no van destruir els vells banys si no que simplement van reomplir el forats amb abundant terra per permetre pavimentar la seva nova mansió.

De fet, no va ser fins al 1913 en que els banys van ser redescoberts i a partir de 1936 va ser quan es van començar els treball de restauració, amb la finalitat de treure a la llum aquest important llegat. Cosa que no confluirà fins al 1984, gràcies a un treball dirigit per l’arquitecte Luis Berges Roldán, que va ser guanyador del Premio Europa Nostra, que premia la excel·lència a la conservació del patrimoni cultural.

El cert és que aquests banys, que probablement tenien el seu origen al segle XI, són una autèntica meravella. Amb raó estan considerats com els millor conservats d’Espanya, podent-se distingir perfectament les diferents sales de bany (freda, tèbia i calenta) amb les habituals lluernes en estrella, així com el vestíbul.

Iglesia de Santa Magdalena

Situada molt a prop de los Baños Árabes, l’església va ser aixecada sobre una Mezquita antiga.

El vestigi musulmà es troba al pati de l’església. L’alberca que es troba al centre del mateix va ser la existent al pati d’ablucions de la Mezquita islàmica. De fet, també la única torre campanar de l’església va ser en el seu temps el minaret de temple musulmà.

Pati interior de la Iglesia de Santa Magdalena

Museo Íbero

El Museo Íbero va ser inaugurat a finals del 2017 i té la pretensió de convertir-se en referent nacional. El recorregut a través del museu permet conèixer les més de 1.600 peces exposades, entre elles, algunes tan fascinants com el conjunt escultòric de Porcuna, procedents del jaciment de Cerrillo Blanco a Porcuna. El Guerero de la doble armadura o el Oso de Porcuna, són dues de les escultures ibèriques més fascinants del museu.

El Guerrero de la doble armadura, Museo Íbero

Castillo de Santa Catalina

Se sap que el turó de Santa Catalina porta essent ocupat des de fa varis mil·lennis. Aquí s’han trobat vestigis de l’Edat de Bronze, per exemple. No obstant, un primer recinte defensiu hauria estat edificat pels ibers, per tal de continuar amb funcions similars en temps de fenicis i romans.

No obstant, el que es pot visitar avui en dia fa referència a l’Alcázar Nuevo erigit en temps cristians, que hauria substituït a l’Alcázar Viejo, que hauria estat l’edificació existent en l’època islàmica i que s’hauria localitzat on avui es troba el Parador de Turismo.

Tot i que el francesos va ocupar, modificar i finalment volar part del Castillo de Santa Catalina durant l’ocupació napoleònica, entre la part recuperada i el part restaurada, el cert és que la visita resulta interessant.

En el recorregut pel Castillo de Santa Catalina es pot passar pe l’adarb que recorre tota la muralla, a més de la presó o masmorra, la Torre Albarrana que avui alberga la Capilla de Santa Catalina o la Torre del Homenaje.

Presó o Masmorra del Castillo de Santa Catalina

Des del Castillo de Santa Catalina surt un sender de no més de 200 metres que porta fins a la Cruz del Castillo. La història conta que quan Fernando III va conquerir la ciutat als àrabs, va manar col·locar al punt més alt de la ciutat una creu cristiana. Pel vist, la primera creu havia estat la mateixa espasa que el rei hauria clavat al lloc.

El cert és que la creu actual és bastant recent, de meitats del segle XX, que hauria substituït a l’anterior, bastant més petita. Tanmateix val la pena apropar-se aquí, no per la creu, si no per les meravelloses vistes de tota la ciutat i els voltants. De fet és l’únic lloc del turó des d’on es pot observar la Catedral. A la dreta, es pot observar la Sierra Mágina, un parc natural de Jaén. S’explica que en dies clars, es pot veure Sierra Nevada.

Vistes de Jaén des de la Cruz del Castillo

ÚBEDA

Palacio de la Vega de los Cobos
Sinagoga del Agua
Museo Arqueológico de Úbeda
Iglesia de San Pablo
Sacra Capilla del Salvador del Mundo
Palacio del Deán Ortega
Palacio de las Cadenas
Iglesia de Santa María de los Reales Alcázares
Puerta de Granada
Hospital de Santiago

Situada la cor de la província de Jaén, davant de la Sierra Mágina i rodejada d’un mar d’oliveres, Úbeda està considerada com la ciutat més antiga d’Europa occidental, amb 6.000 anys d’antiguitat, a part d’una meravella tant pels seus impressionants edificis d’estil renaixentista com pels elements que es conserven i recorden el seu passat romà, musulmà i barroc. Úbeda va ser declarada Patrimoni de la Humanitat.

A part de perdre’s pels seus carrers de la part antiga i trobar racons amb més encant, val la pena entrar en algun dels seus antics palaus, esglésies, museus i sobretot, provar l’oli de Jaén, una de les majors fonts d’ingressos de tota la província.

Palacio de la Vega de los Cobos

En arribar és pot deixar el cotxes al pàrquing gratuït de la Plaza de Santa Clara per començar la visita al Palacio de Vela de los Cobos, situat a pocs metres.

Aquest palau renaixentista, construït al segle XVI per l’afamat arquitecte Andrés de Vandelivira, es conserva en perfecte estat, destacant per la seva façana de pedra amb una porta endintalada entre columnes corínties, mentre que en la segona planta sobresurten una sèrie de balcons amb columnes coronades amb un frontó.

A l’interior, alberga precioses habitacions com el Salón Francés i el Comedor de Gala, decorades amb mobles, escultures i pintures de l’època, a més d’una interessant Biblioteca i un arxiu històric.

En aquest edifici va viure durant molts anys la família de Francisco Vela de los Cobos, regidor d’Úbeda i secretari d’Estat de Carlos V, que va obtenir una gran fortuna i va ser un dels homes poderosos del país.

Interior delPalacio de Vega de los Cobos

Sinagoga del Agua

A pocs metres del Palacio de Vela de los Cobos es troba l’antiga Sinagoga del Agua, construïda a l’Edat Mitja i descoberta per casualitat durant unes obres al 2007, que fa ser oberta al públic al 2010.

Durant la visita guiada d’uns 30 minuts en grups reduïts per l’interior es descobreixen sis estances úniques entres les que destaca el Mikveh, que s’utilitzava per a realitzar el bany ritual de purificació, tan habitual en la cultura jueva.

Una altra de les sales més interessants és la Galeria de las Mujeres, un espai reservat perquè les dones i nens poguessin assistir a les cerimònies religioses.

Museo Arqueológico de Úbeda

Sortint de la Sinagoga del Agua, passant per la Calle Roques Rojas s’arriba al Museo Arqueológico. Situat en un preciós edifici mudèjar del segle XIV.

Per entrar de forma gratuïta a aquest edifici cal creuar un porxo amb una arcs que porta cap al pati central des del qual s’accedeix a quatre galeries on es troben des de restes prehistòriques, esteles funeràries de l’època romana, fins a peces medievals i mudèjars.

Horari: dimarts de 14:30 a 20:30; de dimecres a dissabtes de 9:00 a 20:30; i diumenges de 9:00 a 14:30.

Iglesia de San Pablo

Construïda al segle XIII sobre una antiga Mezquita, aquest temple medieval és un dels més antics de la ciutat i impressiona per la seva barreja d’estils entre els que es troba una portada romànica, coneguda com Puerta de los Carpinteros, una façana lateral d’estil renaixentista i un interior d’estil gòtic tardà amb vàries capelles funeràries com la del Camarero Vago.

Sacra Capilla del Salvador del Mundo

És l’edifici més important per visitar a Úbeda. Mandat construir al 1536, sota el patrocini de Francisco de los Cobos, per albergar el panteó familiar, aquest temple funerari projectat per Diego de Siloé i completat per Andrés de Vandelvira, és una obra mestra de l’art renaixentista.

Després de veure la façana plateresca amb els escuts de la família, val la pena pagar els 5€ que costa l’entrada per veure el seu altar major que alberga un fantàstic retaule de fusta representant la transfiguració, l’estàtua de San Juanito esculpida en marbre i atribuïda a Miguel Ángel, i la sagristia, considerada com una de les principals obres del Renaixement espanyol.

Horari: de dilluns a dissabte de 9:30 a 14:00 i de 17:00 a 19:00; diumenge d’11:30 a 14:00 i de 17:00 a 20:00.

Sacra Capilla del Sal Salvador del Mundo

Interior de la Sacra Capilla del Salvador del Mundo

Palacio del Deán Ortega

Al costat de la Sacra Capilla del Salvador del Mundo, a l’emblemàtica Plaza Vázquez de Molina, es troba el Palacio del Deán Ortega, un altre palau renaixentista.

Parador Nacional de Turismo des del 1930, aquest edifici que es pot visitar tot i no està allotjat en ell, va ser construït al segle XVI per Fernando Ortega, primer capella de la Sacra Capilla del Salvador del Mundo i deixant enrere la seva sòbria façana en la que sobresurt la seva portada principal flanquejada per dues columnes dòriques, es pot veure l’interior per veure un elegant pati central renaixentista de dos nivells i emporxat amb esveltes columnes de marbre.

Pati central del Palació del Deán Ortega

Palacio de las Cadenas

També a la Plaza Vázquez de Molina, hi ha el Palacio de las Cadenas, que es pot visitar de forma gratuïta, actualment és la seu de l’Ajuntament.

Construït al 1562 per Andrés de Vandelvira i finançat per Juan Vázquez de Molina, secretari d’estat de Carlos V i secretari de cambra de Felipe II, aquests edifici impressiona per la seva façana de tres pisos decorada amb columnes, balcons amb frontons i ulls de bou, mentre que l’interior gira al voltant d’un pati emporxat per columnes de marbre i una preciosa font central, a més d’albergar a la planta superior el Archivo Municipal, que compta amb un artesanat de fusta d’estil mudèjar.

Horari: de dilluns a divendres de 8:00 a 14:30.

Altres edificis de la plaça són el Palacio del Marqués de Mancera, construït al segle XVI, i la Cárcel del Obispo, un edifici que es va convertir en una presó de religiosos.

Iglesia de Santa María de los Reales Alcázares

Just davant del Palacio de las Cadenas, a la Plaza Vázquez de Molina, hi ha la imponent Iglesia de Santa María de los Reales Alcázares. Declarada Monument Nacional i part del conjunt Patrimoni de la Humanitat, aquesta col·legiata es va aixecar sobre les restes de la Mezquita Mayor i meravella per la superposició d’estils com el gòtic, mudèjar, renaixentista, barroc i neogòtic, que mostren com ha anat evolucionant l’arquitectura.

A la façana destaca la portada renaixentista presidida per les dues sobresortides espadanyes i un relleu de la Adoración de los Pastores, a més de la portada lateral per la que surt la estimada Cofradía del Nuestro Padre Jesús de Nazareno el matí del divendres sant, mentre que a l’interior d’estil gòtic-mudèjar, es troba un claustre i vàries capelles nobiliàries.

Horari: de dilluns a dissabte de 10:00 a 14:00 i de 17:00 a 20:00; diumenges d’11:00 a 14:00 i de 17:00 a 20:00.

Iglesia de Santa María de los Reales Alcázares

Puerta de Granada

La Puerta de Granada és un dels accessos millor conservats a l’antiga ciutat emmurallada àrab. Aquesta porta de mig punt que porta part de la muralla del segle X i situada al costat d’un pilar abeurador, servia de sortida cap a l’antic camí reial de Granada i diuen que va ser creuada per la reina Isabel la Católica, quan va partir cap a la conquesta de Baeza.

Com a curiositat, conta una llegenda que si ets capaç de menjar-te una magrana sota la llinda de la porta sense que et caigui cap gra, trobarà un valuós tresor.

Hospital de Santiago

L’Hospital de Santiago està considerat una de les grans obres d’arquitectura assistencial del Renaixement a Espanya.

Aquest imponent edifici, construït entre 1562 i 1575, va ser un hospital per a pobre malalts, així com església, panteó i palau, tot i que actualment s’utilitza com a centre cultural.

Del seu interior sorprèn el pati central emporxat amb columnes de marbre de Carrara, una escala de tipus imperial i una bella capella amb frescos i un retaule de fusta.

L’entrada és gratuïta.

BAEZA

Paseo de las Murallas
Puerta de Úbeda
Catedral
Plaza de Santa María
Palacio de Jabalquinto
Iglesia de Santa Cruz
Plaza del Pópulo
Torre de los Aliatares
Antonio Machado

Aquesta ciutat immortalitzada en versos d’Antonio Machado va ser declarada Patrimoni Històric de la Humanitat al 2003 pel seu impressionant llegat renaixentista concentrat en el seu preciós centre històric, replet de carrerons empedrats, els quals et traslladen a segles enrere.

Paseo de las Murallas

Cal recordar que durant l’època musulmana la ciutat estava fortificada per un Alcázar i dos recintes emmurallats, que es van anar ampliant després de la reconquesta i sumant-hi la seva posició elevada, la feien quasi inexpugnable. En l’actualitat es conserven varis trams de muralla al Paseo de las Murallas i d’Antonio Machado, a més de vàries portes d’entrada, que permeten fer-se una idea de com era tot el recinte emmurallat a l’Edat Mitja.

Puerta de Úbeda

Aquesta porta , que conduïa al camí d’Ubeda, comptava amb tres arcs, dels que només se’n conserva un, després que els altres dos fossin destruïts per la reina Isabel al 1476, per acabar amb les disputes de la noblesa local. Juntament amb l’arc de mig punt es troba la magnífica Torrassa, construïda en maçoneria i un escut dels reis Catòlics al front exterior, que alberga en el seu interior el Centro de Interpretación Baeza Medieval, on es pot conèixer la història medieval de la ciutat i tot el seu sistema defensiu.

Catedral

La Catedral de la Natividad de Nuestra Señora, construïda sobre les restes d’una antiga Mezquita, pertany al conjunt històric-monumental de la Plaza de Santa María, aquest temple va ser construït en estil gòtic, tot i que unes profundes reformes al segle XVI li van aportar elements renaixentistes com la seva fantàstica façana.

Altres punts destacats de l’exterior són la Puerta de la Luna, situada a la façana oest i el que pertany al gòtic-mudèjar del segle XIII, la torre, que va ser l’antic minaret de la Mezquita, mentre que a l’interior sobresurten unes fantàstiques voltes, un púlpit de de ferro forjat, una reixa obra del mestre Bartolomé, un preciós retaule major d’estil barroc i sobretot, la bonica Capilla Dorada.

Horari: de dilluns a divendres de 10:00 a 14:00 i de 16:00 a 19:00 ; dissabte de 10:00 a 19:00 i diumenges de 10:00 a 18:00.

Plaza de Santa María

A part de la Catedral, a la plaça es troben diversos edificis històrics com les Casas Consistoriales Altas, el Seminario de San Felipe Neri, i al centre, la Fuente de Santa María.

Les Casas Consistoriales van ser un dels edificis més importants de la ciutat, ja que va ser seu del Consejo de Baeza a principis del segle XVI i tot i que no es pot visitar el seu interior, val la pena observar la seva façana gòtica amb diversos escuts d’armes com el de Juana laLoca i Felipe el Hermoso.

El Seminario de San Felipe Neri va ser fundat al 1660 pel bisbe Fernando de Andrade i destaca per les seves dues façanes de selleria on hi ha inscrits nombroses crítiques socials de l’època medieval, que serien equivalents als grafitis actuals.

La Fuente de Santa María, construïda pel Concejo l’any 1564 per commemorar l’arribada de l’aigua a la ciutat, destaca pel seu arc de triomf i els escuts de Baeza i del rei Felipe II.

La Plaza de Santa María amb la Catedral de Baeza al fons i la Fuente de Santa María al davant

Palacio de Jabalquinto

Aquest palau, actual seu de la Universidad Internacional de Andalucía, va ser construït a finals del segle XV i enamora per la seva façana decorada amb puntes de diamant i preciosos finestrals, mentre que a l’interior ressalta el pati amb dos pisos d’arcades de mig punt sobre columnes de marbre i una impressionant escala barroca.

A pocs metres d’aquest palau es troba la Antigua Universidad, un dels pocs edificis d’estil manierista que hi ha a Baeza i que gira al voltant d’un pati amb doble arcada.

Horari: de dilluns a divendres de 9:00 a 14:00.

Iglesia de Santa Cruz

Davant del Palacio de Jabalquinto es troba aquesta església, una de les poques esglésies romàniques de tot Andalusia. Aixecada al segle XIII, després de la conquesta del Valle Alto del Guadalquivir per Fernando III, la seva façana principal va se coberta per estructures neoclàssiques, mentre que l’interior està dividit en tres naus amb artesanat de fusta sostingudes per columnes de pedra i una àbsida semicircular cobert per pintures al fresc de principis del segle XVI.

Plaza del Pópulo

A part del Arco de Villalar i la Puerta de Jaén, aquesta plaça anomenada també Plaza de los Leones, té varis edificis i monuments amb gran valor històric com les Antiguas Carnicerías, la Casa del Pópulo i la fantàstica Fuente de los Leones.

L’Arco de Villalar va ser aixecat al 1522 per commemorar la victòria de l’exèrcit de Carlos I sobre els rebels comuners a la Batalla de Villalar, metre que la Puerta de Jaén, situada just al costat, era un dels accessos més importants de la ciutat medieval emmurallada.

Les Antiguas Carnicerías, un edifici d’arquitectura civil construït al 1547 surant el regnat de Carlos V, tenia a l’Edat Mitja una escorxador a la planta baixa i la zona de venda al pis superior.

La Casa del Pópulo, un edifici d’estil plateresc amb dos pisos, l’inferior amb sis portes (una per cada Escribanía Pública) i un pis superior que estava ocupat per l’Audiencia.

Per últim, la Fuente de los Leones, que va arribar procedent de la ciutat iberoromana de Cástulo al segle XVI, compta amb diversos elements ornamentals entre els que meravella la Imilce, una figura femenina que es diu que va ser la princesa ibera de Cástulo i muller del general cartaginès Aníbal Barca.

Torre de los Aliatares

Des de la Plaza del Pópulo es recomanable fer un agradable passeig per la Plaza de la Constitución, que va ser un antic mercat medieval i en l’actualitat és una plaça amb porxos plena de botigues i bars, que té a l’edifici de la Alhóndiga, el principal punt d’interès.

Aquest passeig porta fins a la Plaza de España, que alberga la Torre de los Aliatares, una de les torres més importants que es conserven de l’antiga muralla musulmana del segle XII. Aquesta torre de base quadrada, coneguda com la Torre del Reloj, està realitzada amb selleria i impressiona pels 25 metres que té d’alçada culminats amb merlets.

Antonio Machado

El gran poeta sevillà Antonio Machado va viure de 1912 a 1919 a Baeza, exercint de professor de gramàtica francesa a l’Institut de Batxillerat de la ciutat i essent una de les seves etapes literàries més prolífiques.

Seguint la petjada que va deixar a la ciutat, es pot visitar l’aula on impartia classe, situada a l’Antigua Universidad i en la que es conserva el mateix mobiliari de quan impartia classes l’autor de Campos de Castilla.

Un altre dels punts de la ruta és la Calle San Pablo que alberga una bonica estàtua del poeta assegut en un banc i la casa on Machado va passar els primers dies a la ciutat, tot i que va ser en una casa situada entre les Calle Gaspar Becerra i la Calle Prado de la Cárcel, en que va passar més temps i en la seva façana es pot llegir “aquí vivió el poeta D. Antonio Machado”.

PARQUE NATURAL DE LA SIERRA DE CAZORLA

Cazorla
Segura de la Sierra
Hornos de Segura
Quesada
La Iruela
Almendral
Rutes de senderisme de la Sierra de Cazorla

Si es busca tranquil·litat, paisatges naturals i plens de vida, la Sierra de Cazorla és l’espai natural més gran de la península i el segon d’Europa. Les seves àmplies dimensions agafen les serres de Cazorla, Segura i les Villas. En total més de 214.000 hectàrees de naturalesa viva. Ubicat al nord-est de la província de Jaén alberga l’extensió més gran de pinedes de tot Espanya que juntament amb els seus mars d’oliveres i els seus paisatges de naturalesa càrstica donen lloc a enclavaments de gran bellesa.

El parc natural és una font inesgotable de pobles sorprenents, rutes de senderisme, miradors, cascades i punts de gran interès històric i cultural.

Declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO al 1983 i zona de protecció per les aus migratòries al 1988, el parc natural compta amb una fauna característica de cérvols, porcs seglars, voltors i àligues reials que amb tanta precisió va gravar Fèlix Rodríguez de la Fuente.

Cazorla

El poble que dóna nom a la serra resum totes les meravelles del lloc i necessàriament és el punt de partida. Un encantador poble blanc encastat contra la muntanya, un castell vigilant, vestigis d’èpoques remotes, un mirador sensacional, un entorn natural verd que convida a ser recorregut pels múltiples senders que disposa i variades possibilitats per degustar la gastronomia local i l’adquisició de productes típics.

Els caòtics carrerons empinats i els diversos monuments van propiciar la declaració del poble de Cazorla com Conjunt Històric Artístic al 1972. De primeres ens trobem amb les ruïnes de la Iglesia de Santa María, que mai va acabar de construir-se per l’impacte de les contínues crescudes del riu. La seva extrema singularitat es va convertir en un escull insuperable: es tracta de la única església a Europa construïda sobre un riu. La visita de l’obra d’enginyeria creada per salvar-ho, la Bóveda del Río Cerezuelo, no et deix indiferent.

Molt recomanable l’ascens a la torre de l’església a través d’una escala de cargol per poder obtenir una bella panoràmica de la Plaza de Santa María i del Castillo de la Yedra.

Deambulant pels carrers es pot passar per la popular Casa de las Bicicletas amb les desenes de acolorides bicicletes penjades a la seva façana.

Encarant la penya de los Halcones i amb la mirada al cel s’arriba al Castillo de Yedra, un impressionant fortalesa del segle XI que s’alça majestuosament al cor de Cazorla, que en l’actualitat acull el Museo de Artes y Costumbres del Alto Guadalquivir.

I per tenir les millors vistes del poble, cal accedir al Balcón del Pintor Zabaleta, sobretot a la nit amb tot el poble il·luminat.

Segura de la Sierra

Aquest poble declarat Conjunt Històric Artístic al 1972 és una petita vil3la composada per un ventall de cases arremolinades al voltant d’un castell. Impressiona la seva verticalitat de les cases que, vistes de lluny, sembla que s’hagin de precipitar al buit.

El Mirador de los Hermanos Esplá, en les immediacions del castell que corona la localitat, presenta una panoràmica excepcional cap al cim d’El Yelmo, la muntanya màgica de la Sierra de Segura. Al seus peus es poden apreciar cases senyorials, una font imperial del segle XVI, diverses torres del vell recinte emmurallat, una església de planta parroquial i fins i tot banys àrabs de l’època.

Hornos de Segura

La gesta arquitectònica del castell sobre la roca a La Iruela es multiplica quan un poble sencer s’allotja en una gran roca. Hornos de Segura és d’aquests pobles que es divisen des la llunyania. Aquestes cases que han conquerit un terreny hostil precisament per a servir com a protecció dels antics habitants d’invasions estrangeres.

El Castell de Hornos, un castell musulmà amb tres torres, en que en l’actualitat hi alberga el Cosmolarium Castillo Hornos, que és el centre de divulgació de l’astronomia que consta d’un planetari digital, amb cúpula de 8 metres de diàmetre que mostra produccions audiovisuals, completes sales d’exposicions sobre l’Univers, espais per a tallers i jocs educatius, així com una terrassa per a observacions astronòmiques.

A part del castell, Hornos de Segura també disposa de la Iglesia de la Asunción, en que a la seva torre del campanar s’accedeix per una escala de cargol per veure unes interessants gàrgoles gòtiques.

Quesada

Quesada és un encantador poble blanc també encaixat en un turó, respectant l’ensenya d’identitat de la zona, en el que es pot veure la Iglesia de San Pedro y San Pablo. A Quesada es pot fer un agradable passeig pels carrerons.

Per ressaltar de Quesada, compta amb el Museo Rafael Zabaleta, que porta el nom del fill predilecte del poble i eminent pintor avantguardista. La col·lecció amb la que compta el museu es compon de nombroses pintures a l’oli, aquarel·les i dibuixos, i per altres col·leccions d’art modern. Artistes de prestigi com Miró, Percebal o Tàpies van donar obres al museu.

L’entorn natural de Quesada cobra especial esplendor. A prop d’on neix el riu Guadalquivir hi ha el Valle de los Tejos Milenarios, on sobreviuen teixos exemplars des de l’època dels romans. A una mitja hora del nucli urbà i entre dues muntanyes es troba rodejat el Santuario de Tíscar.

Imprescindible en època de desgel la Cueva del Agua, una gruta que escup aigua a torrents creant unes espectacular cascades.

La Iruela

Colindant amb el poble de Cazorla s’ubica La Iruela, la porta d’entrada al Parque Nacional de Sierras de Cazorla, Segura y las Villas. Possiblement a La Iruela es percep en més mesura l’accidentada topografia que caracteritza les poblacions de la comarca.

També es troba en una vessant coronada per un castell, però en aquest cas compta amb la singularitat de que penja d’una gran roca que li atorga una espectacularitat especial. Mal la pena enfilar-nosa les restes del castell templer per gaudir de les vistes d’aquests camps d’oliveres i pins. A l’interior de la fortalesa hi ha les ruïnes de la Iglesia de Santa Domingo de Silos, incendiada al 1810 per les tropes franceses com a represàlia per l’oposició del poble a l’invasor.

Almendral

A l’Almendral hi ha el Parque Cinegético Collado, que es visita a través d’una visita guiada amb tren turístic per un recorregut de 5 km. Els visitants poden veure animals en semi llibertat com cérvols i daines dins d’un paratge natural de 100 hectàrees. Compta també amb u na ruta a peu d’1,5 km que inclou la parada en dos miradors amb vistes al Pantano del Tranco, on es troben les instal·lacions d’exposició i observació d’aus rapinyaires.

Rutes de senderisme de la Sierra de Cazorla

Hi ha més de 40 rutes habilitades, no obstant a continuació es detallen les que estan valorades com les millors rutes:

Ruta per la Cerrada de Elías i Nacimiento del Río Borosa

Ruta circular de 21 km i una duració aproximada de 7 hores. Principi i final al Centro de Interpretació de Torre del Vinagre, que compta amb un museu i un jardí botànic. Si no es vol fer tota la ruta, hi ha l’opció de tornar als 4 km quan s’arriba a la Cerrada de Elías, un congost del riu Borosa salvat per unes plataformes de fusta.

Ruta de Félix Rodríguez de la Fuente

Ruta circular de 18 km. Principi i fi al Mirador de Félix Rodríguez de la Fuente situat al Pantano del Tranco. La ruta segueix el passos del naturalista durant el rodatge de la mítica sèrie “El hombre i la tierra”. Al llarg del recorregut es pot veure una mostra completa de la fauna i flora de la riba del Guadalquivir i inclús pot hi ha l’ocasió de visitar el Parque de Fauna Silvestre Collado del Almendral, on es pot troba cérvols, cabres salvatges, muflons i daines en situació de semi llibertat. La ruta també es pot fer amb cotxe, disposa de cinc miradors perfectament condicionats i dotats de panells interpretatius del territori.

Ruta per la Cerrada del Utrero i la Cascada de Linarejos

Sender de 1,6 km, pel que el converteixen en una perfecta opció per aquells amb ambicions menors. Es tracta d’un congost estret i profund llaurat pel Guadalquivir que desemboca en una de les principals atraccions del parc natural: la Cascada de Linarejos, també coneguda com Cola de Caballo per la seva apreciable altura de 60 metres i l’escassa amplada. Aquesta zona és especialment sobrevolada per voltors lleonats i altres aus rupícoles.

ALMERÍA

Alcazaba
Catedral de la Encarnación

Alcazaba

Dominant sobre el que va ser l’antiga medina. Declarada Bé d’Interès General, la Alzazaba és el principal monument d’Almería. Després de l’Alhambra de Granada, és la construcció àrab més gran d’Espanya.

Abderraman III va ordenar la seva construcció al segle X, després de la fundació d’Almería. És una fortalesa que té tres recintes, dels que dos són musulmans i un cristià. Aquest últim es va construir després de la conquesta de la ciutat pels reis Catòlics al 1489.

En el primer recinte, d’època musulmana, hi ha una gran zona enjardinada, amb aljubs. Al segon recinte, es trobava la residència reial i també hi ha aljubs califals del segle X, i inclús un arc cristià del segle XVI, una ermita mudèjar i uns banys públics. A l’últim recinte, d’època cristiana, hi ha un castell, amb un gran pati d’armes, i les Torres del Homenaje, la Noria y la Pólvora.

Als peus de l’Alcazaba es trobava la Medina d’Almería, que es va construir al 955 i que s’estenia des de les actuals Avenida del Mar fins a la Calle de la Reina. Des de l’Alcazaba surt la muralla àrab que arriba fins al Cerro de San Cristóbal. Al cerro hi ha un mirador amb el Sagrado Corazón de Jesús.

Catedral de la Encarnación

La Catedral es va construir al segle XVI, sobre la antiga Mezquita major. Combina estil renaixentista i barroc.

Té un aspecte de fortalesa perquè es va construir tant com a temple de culte religiós com per a refugiar la població dels atacs de pirates barbarescos.

Preu: 6€.

PARQUE NATURAL DEL CABO DE GATA

Playa de los Muertos
Mesa Roldán
Agua Amarga
El Playazo
Mirador de la Amatista
La Isleta del Moro
Playa del Arco
Playa de los Genoveses
Las Salinas
Arrecife de las Sirenas

Situat al sud-est d’Espanya, a la província d’Almería, al Cabo de Gata, lliure d’urbanisme i la massificació turística, es troba des d’imponents i abruptes penya-segats a torres i baluards que van protegir la comarca dels atacs dels pirates, platges salvatges d’aigües turqueses i un ric fons marí a part de petits pobles costers de casetes blanques plens d’encant.

La millor forma de conèixer tots els atractius turístics de Cabo de Gata, concentrats en un escarpat litoral, és fer la ruta vorejant la costa, des de Mojácar fins Almería capital.

La millor època per gaudir dels paisatges i platges del Parque Natural del Cabo de Gata és d’abril a octubre, evitant els mesos de juliol i agost, ja que durant aquests dos mesos fa més calor, hi ha més gent i els preus dels allotjaments són més cars.

Playa de los Muertos

L’aconsellable és començar la ruta per Mojácar, un poble que tot i està a pocs quilòmetres de l’entrada del parc, val la penca incloure’l en qualsevol ruta a aquesta zona. Més endavant ja trobareu la guia de Mojácar.

Des de Mojácar a la Playa de los Muertos hi ha uns 30 km, és una de les platges més boniques del parc. Un cop es deixa el cotxe al pàrquing de terra (5€ tot el dia) ens podem apropar a un fantàstic mirador, des d’on s’obtenen unes vistes panoràmiques i completes de la platja i del blau turquesa de les seves aigües. Després cal baixa caminant uns 10 minuts per un camí amb forta pendent, de fet hi ha dos senders per baixar-hi, un és més curt però amb més pendent, i l’altre és no té tanta pendent però és més llarg. La platja té una longitud d’una mica més d’un quilòmetre, i és de pedretes.

Cal tenir en compte que si no bufa el fort vent de llevant, es pot banyar tranquil·lament, tot i el seu fort desnivell i que no compta amb cap servei, de fet no és recomanable banyar-se si es va en família i nens.

Mesa Roldán

Un dom volcànic amb un cim pla, situat a 2 km de la Playa de los Muertos i amb unes increïbles vistes al mar Mediterrani. Al cim hi ha un far i la Torre Roldán, un baluard construït al segle XVIII, sobre un altre d’origen àrab, que s’utilitzava per vigilar les possibles incursions dels vaixells pirates barbarescos.

Tot i que ja era conegut, en els últims anys s’ha fet famós per rodar-se aquí una escena de la sisena temporada de la popular sèries Joc de Trons en la que apareix un drac posant-se sobre la torre, junt a Daenerys i Tyrion.

Agua Amarga

Agua Amarga és un bonic poble coster vorejat de turons, amb una platja d’aigües cristal·lines, en el que el més recomanable és passejar pels seus carrers rodejats de cases típiques andaluses, de façanes blanques i balcons plens de geranis i buguenvíl·lies, típics dels antics pobles de pescadors, fins arribar a la zona de la platja.

Un cop vist el poble, també es pot fer una ruta de senderisme d’uns 30 minuts fins arribar a la Cala de Enmedio, una de les cales més imprescindibles de Cabo de Gata, amb 150 metres d’arena fina, que enamora per les dunes fossilitzades que han creat formes ondulades de pedra que s’endinsen al mar i contrasten amb l’intens blau de les aigües.

El Playazo

Abans d’arribar al Playazo, és recomanable passar per les mines d’or abandonades de Rodalquilar, que recorden el passat d’aquest tranquil poble.

Després de visitar les mines, cal agafar el cotxe i apropar-se en pocs minuts a la preciosa platja verge del Playazo, passant abans per davant de la Torre de los Alumbres, construïda en estil renaixentista al 1510.

Un cop a la platja, es pot gaudir dels seus 400 metres d’arena fina i daurada, flanquejada per diversos penya-segats volcànics i el Castillo de San Ramón, una fortalesa d’estil renaixentista per a quatre canons construïda al 1764, en la que es pot gaudir d’un relaxant bany en les seves aigües tranquil·les.

Cal remarcar que les millors vistes d’aquesta platja i la contigua Calilla del Playazo s’aconsegueixen des de la Hoya de Rodalquilar, una bonica duna fossilitzada.

Mirador de la Amatista

De camí al poble de la Isleta del Moro, es pot parar al Mirador de la Amatista per gaudir d’unes bones vistes del litoral andalús.

Antic lloc de vigilància de la Guardia Civil, des d’aquest mirador, que té un pàrquing gratuït a només 100 metres, s’obtenen unes fantàstiques panoràmiques de muntanyes d’origen volcànic com el Pico de los Fraires, la més alta del parc amb quasi 500 metres, abruptes penya-segats i aigües de color turquesa.

La Isleta del Moro

La Isleta del Moro és una petita població pesquera que conserva l’encant d’antany amb les seves cases blanques i barques reposant sobre l’arena.

Aquest poble al costat d’un penyal i una illeta que rep el seu nom, està rodejat de petites cales entre les que destaca la Playa del Peñón Blanco, que té una roca de color blanc al mig de l’arena.

Playa del Arco

La Playa del Arco o Playa del esparto, situada a la Barriada de los Escullos, prop de la Isleta del Moro, és una original platja d’arena fina i daurada molt visitada gràcies a les formacions capritxoses que s’han anat creant per erosió al llarg de milions d’anys en una duna fòssil del seu marge dret.

Una altra dels avantatges, sobre tot pels amants del snorkel i el busseig, és que compta amb un fantàstic fons marí ple de boniques formacions rocoses i praderes de Posidònia, on s’amaguen nombrosos peixos i mol·luscos.

A pocs metres d’aquesta platja es troba el Castillo de San Felipe, una ben conservada fortificació costera del segle XVIII, construïda sota el regnat de Carlos III.

Playa de los Genoveses

Des de la Playa del Arco es pot agafar la carretera general que passa per l’interior, fins a la població de San José, que a part de comptar amb una extensa oferta hotelera i de restauració, està a prop de dues de les millors platges de Cabo de Gata.

Després de visitar l’antic poble pesquer de San José, s’agafa una carretera sense asfaltar que porta fins a la Playa de los Genoveses. Aquesta platja de més d’un quilòmetre de longitud, que ocupa tota una badia, és d’arena fina i d’aigües poc profundes, cosa que la converteixen en ideal per gaudir d’un dia de platja.

Com a curiositat comentar que l’origen del seu nom prové del desembarcament d’una flota genovesa que va ajudar a l’exèrcit castellà en la lluita contra els musulmans.

A pocs quilòmetres d’aquesta platja, per la mateixa carretera, es troba la Playa del Mónsul, una altra platja que té una gran roca situada al mig i una duna mòbil en un dels extrems.

Las Salinas

Després de banyar-se a la Playa de los Genoveses, cal tornar cap a San José per agafar la carretera interior 3201 fins a les Salinas, ja que el camí que voreja la costa està prohibit pels cotxes particulars.

A part de produir unes 40.000 tones anuals de sal, aquestes salines són la llar de multitud d’espècies vegetals i animals, sobretot aus, com flamencs rosats, que es poden observar, tot i que és aconsellable portar uns binocles.

Just davant d’aquestes s’estén la platja més llarga del parc natural, amb 5 km de longitud que va des de Torreón de San Miguel fins al far del cap i des d’on, just a la meitat es pot veure la Iglesia de Las Salinas.

Arrecife de las Sirenas

Aquest escull, que deu el seu noma l’antiga presència de foques monjo i que els navegants confonien amb sirenes, és una de les visites més icòniques de tot el Parque Natural del Cabo de Gata, que s’obtenen des del Mirador de las Sirenas, situat al costat del far de Cabo de Gata.

Aquest far construït al 1961 sobre les ruïnes del Castillo de San Francisco de Paula, forma juntament a l’escull, la Torre de la Vela Blanca i Playa del Corralete, un paisatge de somni.

NÍJAR

En ple cor de Níjar, a l’ambientada Plaza La Glorieta, es troba la Iglesia de Santa María de la Asunción que conserva el seu estil mudèjar, construïda al segle XVI, aixecada sobre una torre-fort que li dóna una aspecte de fortalesa. Recentment ha estat restaurada, descobrint-se al seu interior un valuós fresc i la cantera original.

Pujant la costa que comença des de l’església, s’arriba al casc històric de Níjar, la part més pintoresca del poble. El passat àrab de Níjar perdura en el temps a través de llocs captivadors com el Barrio del Portillo i el Barrio de la Atalaya.

Es descobreix l’essència andalusí passejant entre els empedrats carrers i cases blanques i cuidades façanes. Un blanc impol·lut amb torretes de flors, buguenvíl·lies i gessamins, així com acolorides portes i finestres que aporten un bell cromatisme al lloc.

Un dels llocs més destacables del casc antic és el Museo del Agua, situat a l’antiga Plaza del Mercado, on es troba la Fuente de 3 Caños i els centenaris arbres de la plaça.

Després de la pujada pels carrers del casc antic, al final del poble, hi ha La Atalaya, es tracta d’una gran icona de Níjar, una torre vigia que ha sobreviscut el pas dels segles i que és l’últim llegat que queda en peu del que va ser una antiga fortalesa àrab.

Es pot pujar al Mirador de la Atalaya, des d’on s’obtenen les millors vistes panoràmiques del poble de Níjar i dels seus horts.

Tot i que un dels principals atractius de Níjar són les seves botigues d’artesania, al més pur estil tradicional, conservant l’estil artístic de vàries generacions d’artesans, terrissers i teixidors. Níjar és el bressol d’Almería de l’art de la terrissa i el pintat a mà sobre la ceràmica, on es pot veure tot tipus de creacions en plats, cantis, gerres i elements decoratius. També són molt típiques les xaropes (jarapas), teixits de colors d’aspecte rústic, ideals per decorar, i objectes d’espart com làmpades, miralls o estoretes, entre altres coses. Tot fet a mà, seguint tècniques molt antigues.

A Níjar també trobem el Mariposario de Níjar, amb més de 300 papallones exòtiques que viuen en llibertat. Per consultar horaris i preus: web oficial

En una de les sortides del poble, al Camino del Campo, hi ha el Jardín Botánico Cactus Níjar, un lloc pels amants dels cactus. Aquest projecte es va iniciar de la mà del botànic austríac Toni Brugger i la seva muller Ingrid, i l’escultora alemanya Anne Kampschulte.

MOJÁCAR

Museo Casa de la Canana
Plaza Parterre
Plaza del Ayuntamiento
Barrio del Arrabal
Mojácar Playa

Penjat d’un turó a 170 metres sobre el nivell del mar, als contraforts de la Sierra Cabrera, aquest poble de passat àrab i cases blanques típicament andaluses, és perfecte per perdre’s pels seus carrerons empinats.

Museo Casa de la Canana

Aquesta casa ha estat restaurada amb mobles i utensilis antics per recrear de forma minuciosa l’ambient d’una antiga casa tradicional de Mojácar de la primera meitat del segle XX, on durant la visita, transporta al passat mentre es recórrer la planta baixa i el soterrani, dedicat aquest últim a l’activitat agrícola i a la cria d’animals.

Plaza Parterre

Al sortir del museu es pot recórrer l’estreta i bonica Calle Enmedio, repleta de torretes amb flors i colors vius, fins arribar a la Plaza Partere, situada al costat dels murs posterior de la Iglesia de Santa María, aquesta antiga necròpolis àrab és un dels espais més concorreguts del poble pels turistes i pels locals gràcies a la seva gran terrassa. Una altra de les característiques d’aquest espai obert és el seu emporxat i que és un dels racons on es pot observar una reproducció exacta d’una de les escenes de la Reconquesta.

La Iglesia de Santa María construïda a finals del segle XVI, sobre una antiga Mezquita àrab, és un temple que va ser utilitzat tant pel culte religiós com a fortalesa, d’aquí que estigui construïda amb grans carreus de pedra que li donen un aspecte exterior sobri. A l’interior hi ha una pintura realitzada per Michael Sucker, que va viure nou anys al poble i les imatges de la Virgen del Rosario i San Agustín, patrons de la ciutat.

Plaza del Ayuntamiento

Situada a pocs metres de la Plaza Parterre, és perfecta per a relaxar-se i observar un arbre centenari portat des de les Amèriques per un emigrant i bonics mosaics amb el símbol de l’Indalo dibuixat.

Aquest Indalo, que porta segles a les façanes i portes de les cases de Mojácar, és un antiga pintura rupestre que es va trobar a la Cueva de los Letreros a Vélez-Blanco, al nord de la província d’Almería, que està considerada com un portador de bona sort. Durant el pas dels anys aquesta figura, que es creu que era un deu prehistòric subjectant l’Arc de San Martí, s’ha convertit en el símbol més representatiu de tot Almería a part de ser un bon souvenir per emportar-se de record.

Barrio del Arrabal

És un antic barri jueu, construït al segle XVII, fora del recinte emmurallat, aquest pintoresc barri regal algunes de les estampes més boniques del poble amb els seus estrets carrers, els contrastos de façanes blanques i el color de les flors.

Mojácar Playa

Mojácar compta amb 17 km de costa que alberguen platges fantàstiques com la Playa de la Marina de la Torre, las Ventánicas, la Cueva del Lobo, la Piedra Villazar i las Macenas, famosa per seu bonic castell del segle XVIII i lloc de pas per accedir a la Torre del Pirulico.

Cal dir que les platges estan a uns 5 minuts amb cotxe des del nucli urbà de Mojácar.

Gipuzkoa

Publicat el febrer 7, 2024 per mferrete

Respon

Contingut:

Donostia-San Sebastián
Santuario de Arantzazu
Oñati
Arrasate-Mondragón
Ezkio-Itsaso (Caserío Museo Igartubeiti)
Azpeitia
Mutriku
Zumaia
Getaria
Zarautz
Orio
Hernani
Pasaia
Errenteria
Hondarribia

Donostia-San Sebastián

Situada al golf de Vizcaya i rodejada de muntanyes. Donostia és una ciutat perfecta per fer agradables passejades, ja sigui pels seus carrers del centre històric o per la badia de la Kontxa, la seva platja més famosa.

Però visitar Donostia no és només sinònim de gaudir de la cultura i completar rutes a peu i visitar els seus principals monuments, sinó també és sinònim de gaudir de la gastronomia basca, una de les més delicioses del món.

La Kontxa

Coneguda per tots els visitants per ser un elegant passeig modernista, de més d’un quilòmetre de longitud que finalitza al Miramar Jauregia (Palau de Miramar), aquest destaca per la seva bonica barana blanca salpicada per més d’un centenar d’enormes faroles. A més, compta amb diversos edificis de la Belle Époque, època en que la família reial espanyola i l’alta aristocràcia europea estiuejaven a Donostia. Un dels exemples és la Perla Talaso-Kirol Zentroa (Balneari de La Perla), perfecte per fer-se un capritx amb vistes al mar, i l’Ajuntament situat en un antic casino.

Si es visita Donostia a l’estiu i no es té por de l’aigua freda del Cantàbric, es pot aprofitar per fer una capbussada a la platja de la Kontxa.

Miramar Jauregia (Palau de Miramar)

Entre les platges de la Kontxa Hondartza i Ondarretako Hondratza, sobre un monticle verd, el Miramar Jauregia, un dels edificis més bonics de Donostia. Rodejada d’un jardí, aquesta mansió va ser construïda a finals del segle XIX per la reina regent Maria Cristina com a residència d’estiu per a la monarquia espanyola.

Tot i que el palau d’estil anglès no està obert al públic, si que val la pena apropar-se per relaxar-ser als seus jardins mentre es gaudeix d’unes excel·lents vistes d’Ondarretako Hondratza, de la Kontxa Hondartza i de l’Illa de Santa Klara.

Ondarretako Hondratza

Situada a l’abric del Txubillo (Mont Igeldo), aquesta platja de l’antic barri de pescadors és perfecta per passar una estona tranquil·la en família o amics, ja que està poc massificada.

Des d’aquí també es beu la petita Illa de Santa Klara, situada al mig de la badia de la Kontxa, a la qual es pot arribar en vaixell en pocs minuts.

L’Illa de Santa Klara des d’Ondarretako Hondartza

Haizearen Orrazia (Pinta de Vent)

Situat al final d’Ondarretako Hondartza, és una magnífica obra d’Eduardo Chillida i un altre dels llocs emblemàtics de Donostia. Aquest grup de tres escultures d’acer oxidat, situats en vàries roques, deu el seu nom a la força amb la que entren les ones a aquesta zona, pel que Chillida, en to de broma, que el mar havia d’entrar a Donostia ja pentinat.

Txubillo (Mont Igeldo)

A aquesta muntanya de Donostia es pot pujar amb funicular o amb cotxe, i dalt s’obtenen unes imatges espectaculars de la badia de la Kontxa i de Donostia.

Conegut com el més antic d’Euskadi i el tercer d’Espanya, el funicular d’Igeldo, puja a la muntanya en pocs minuts des de prop del Haizearen Orrazia (Pinta de Vent) fins al cim, situat a 180 metres sobre el nivell del mar, on es troba l’Hotel Mercure, una torrassa del segle XVIII i un parc d’atraccions.

El millor moments per pujar, si es vol gaudir de les vistes de la badia de la Kontxa i de gran part de la costa guipuscoana és a la tarda vespre, ja que es pot veure la posta de sol i com la ciutat es va il·luminant poc a poc.

Artzain Onaren Katedralka (Catedral del Bon Pastor)

La Catedral del Bon Pastor va ser construïda a finals del segle XIX, és el temple religiós més gran i important de Donostia.

Situada al sud del Casc Antic, aquesta catedral d’estil neogòtic i amb una torre de 75 metres, està inspirada en la Catedral de Colònia i a l’interior destaca el mobiliari de la Capella Major, la Cripta, l’enorme òrgan i les precioses vidrieres.

Després de visitar la Catedral es pot fer un passeig per aquest barri, conegut com el centre romàntic pel seu estil parisenc de finals del segle XIX, fins arribar a la bonica Gipuzkoa Plaza, presidida per l’imponent edifici de la Gipuzkoako Foru Aldundia (Diputació Foral de Guipúscoa) i amb una preciosa zona enjardinada.

Horari de visites de la Catedral: tots els dies de 8:30 a 20:00 hores.

Artzain Onaren Katedralka (Catedral del Buen Pastor)

Donostiako Udaletxea (Ajuntament de Donostia)

Al principi de la Kontxa Hondartza, davant dels bonics jardins d’Alderdi Eder, es troba l’imponent edifici de l’Ajuntament de Donostia.

Inaugurat al 1887 amb la presència de la reina Maria Cristina d’Hamburg, va ser originalment un fantàstic casino on es reunia l’alta societat i un important reclam turístic, on se celebraven balls i festes.

Amb la prohibició del joc al 1924, el casino va tancar la seva activitat, i no va ser fins al 1947, quan es va traslladar la seu de l’Ajuntament.

Part Vella de Donostia

La part vella de la ciutat, situada als peus del Mont Urgull i repleta de carrerons empedrats, és el barri amb més encant de Donostia.

Recomano començar la ruta per Kale Nagusia que porta fins la Koruko Andre Mariaren bailika (Basílica de Santa María del Coro) per després continuar per tots els carres adjacents fent una “S” que porta a racons plens d’encant com la Constitución Plaza, el San Telmo Museoa (Museo de San Telmo) o la San Bizente eliza (Iglesia de San Vicente), una de les més antigues i que al seu interior hi ha un bonic retaule de San Vicente de 1586.

A més, en aquesta zona també es concentres alguns dels millors restaurants de pinxos, pel que es recomanable venir en diversos moments del dia i així calmar l’estómac. Fer una ruta de pinxos per Donostia és una de les millors experiències.

Koruko Andre Mariaren bailika (Basílica de Santa María del Coro)

Situada al cor de la Part Vella, aquesta basílica va ser construïda al 1750 sobre una antiga església romànica, aquesta joia arquitectònica enamora a primera vista per la seva portada principal a mode de retaule i d’estil plateresc, sobre la qual es pot observar la figura martiritzada de Sant Sebastià.

A l’entrar a l’interior, que combina elements gòtics, barrocs, xoriguerescos i neoclàssics, es veu al fons l’altar major, on es venera la imatge de la Verge del Cor, patrona de la ciutat de Donostia.

Koruko Andre Mariaren bailika (Basílica de Santa María del Coro)

Constitución Plaza

Aquesta rectangular plaça d’estil neoclàssic, que recorda a la Plaza Nueva de Bilbo, es va construir després del setge i incendi de Donostia al 1813 i es caracteritza pels seus fantàstics porxos que alberguen terrasses i restaurants.

A part de ser un dels punts principals en les celebracions de les festes locals, com la tamborrada de Donostia o la fia del Día de Santo Tomás, val la pena observar l’edifici de l’antic Ajuntament.

San Telmo Museoa

Pels dies plujosos, que no són pocs en aquesta ciutat, es pot entrar al Museu San Telmo, el museu més important de Donostia.

Situat als peus del Mont Urgull, aquest museu va ser un convent gòtic del segle XVI i mostra a través de peces d’etnografia i art, l’evolució al llar de la història de la societat basca.

Entre les obres més important es troben quadres de Sorolla, El Greco o Rubens, a part d’altres cedides pel Museo del Prado i el Museo Reina Sofía de Madrid.

Horari: de dimarts a diumenge de 10:00 a 20:00 hores.

Tour de Pintxos

La gastronomia es tot un art a Euskadi, i com es pot imaginar, a Donostia no és menys. És per això, que després de completar la visita als punts d’interès de la Part Vella, ens podem apropar a la 31 de Agosto kalea o a la mateixa Kale Nagusia (Carrer Major), per començar una ruta pels millors bars de pinxos.

Aquestes petites tapes s’han fet tan populars en els últims temps, que molts d’aquests locals ofereixen menús degustació que permeten provar una àmplia selecció dels seus millors pinxos o simplement demanar els favorits. Una altra de les tradicions és optar pel pintxo-pote, que inclou un pinxo i una beguda a un preu fix. Entre els pinxos més famosos no poden faltar el de truita de patates, de txangurro, de anxova, de xistorra o el de bacallà, entre molts.

Donostia Portua

Aquest port ubicat a l’extrem oriental de la badia de la Kontxa i a peus del Mont Urgull, de forma triangular, disposa d’una zona per a vaixells de pesca i una altra per vaixells d’oci, tot i que el més bonic són les façanes acolorides de les antigues cases de pescadors que guaiten des de la part baixa del Mont Urgull.

Pasealeku Berria (Passeig Nou)

El Passeig Nou rodeja tot el Mont Urgull, vorejant el mar Cantàbric, el recorregut no comporta més d’una hora i es pot fer des del port de Donostia, passant per la desembocadura del Urumea, fins arribar al Zurriolako Zubia (Pont de Zurriola), decorat amb faroles d’estil Art Decó.

Al costat del pont es troba el Kursaal Konfresu Jauregia eta Auditorioa (Palau de Congressos i Auditori Kursaal), famós per ser la principal seu del reconegut Festival de Cinema. A pocs metres hi ha la Zurriola Hondartza, perfecta pels amants al surf.

Tot i que és un passeig molt agradable, cal tenir en compte que si el mar està molt revoltat, les ones poden saltar al passeig i produir situacions de risc, que sempre, cal evitar.

El Pasealeku Berria amb el Palau de Congressos a l’esquerra

Mont Urgull

Es pot pujar fins al Mont Urgull amb una caminada d’uns 20 minuts des del Pasealeku Berria, on a dalt es gaudeix d’unes bones vistes de la Badia de la Kontxa i de la ciutat.

Aquesta muntanya va ser una fortalesa militar des del segle XII i es trobava rodejada de muralles on se situaven el canons que s’utilitzaven per a repel·lir els nombrosos atacs i setges al llar dels anys com el de les tropes franceses de 1813, que va acabar amb la capitulació de Donostia.

El cim del Mont Urgull està coronat pel Motako Gaztelua (Castell de la Mota) del segle XII i per la impressionant estàtua del Jesusen Bihotza estàtua (Sagrat Cor), de més de 12 metres d’alçada, tanmateix durant la pujada també es recomanable parar en diferents miradors i diversos punts d’interès com el Ingelesen Hileria (Cementiri dels Anglesos), l’Anderen Baeria (Bateria de les Dames i la Santiago Bateria.

Hotel María Cristina

Al baixar del Mont Urgull es pot vorejar el riu Urumea fins arribar a l’Hotel María Cristina, un altre dels luxosos edificis relacionats amb l’època de la reialesa i l’aristocràcia europea.

Inaugurat l’any 1912, aquest preciós hotel és el preferit per la majoria d’estrelles de Hollywood per passar uns dies quan venen al Festival de Cine de San Sebastián. A pocs metres de l’hotel, vorejant el riu, es troba el fantàstic Maria Cristina zubia (Puente de María Cristina), que té quatre obeliscos monumentals, ubicats al seus extrems.

Mercat de la Bretxa

Aquest mercat d’estil neoclàssic, construït al 1870, es troba més de 40 llocs de fruites, verdures, peix, marisc i conserves mentre que a l’exterior se situen el llocs coneguts com “las caseras” on venen verdures entre les que destaquen deliciosos espàrrecs i diversos tipus de formatge local, entre els que no pot faltar els Idiazábal.

Horari: de dilluns a dissabte de 8:00 a 21:00 hores.

Arantzazuko Santutegia (Santuari d’Arantzazu)

El Santuari d’Arantzazu és un dels temples més carismàtics i importants d’Euskadi. Aquest complex religiós és un dels elements més representatius de l’art sacre contemporani d’Euskadi. Aquest temple ha estat destruït i construït en tres ocasions (1553, 1622 i 1834), la versió actual del temple (Segle XX) crida l’atenció a experts i inexperts, i no és per menys, les formes i estils de cadascun dels elements que el componen són autèntiques obres d’art.

La verge d’Arantzazu és una de les figures religioses més estimades de Gipuzkoa. A part el Santuari és tota una icona avantguardista artísticament i arquitectònicament parlant, la seva situació, a l’entrada del Aizkorri-Aratz Parke Naturala, el fa més atractiu. Espessos boscos, massissos rocosos i barrancs vertiginosos rodegen el Santuari.

És curiós comprovar que l’origen d’aquest Santuari, és a dir, la història del pastor que va trobar la imatge de la verge protegida entre arços, ha estat fidelment plasmada en l’edificació. L’exemple més palpable es troba a la pròpia façana, on centenars de pedres de forma triangular representen les espines d’aquest arbre.

La basílica d’Arantzazu compta amb una llegenda: un pastor anomenat Rodrigo de Balzategi va trobar a la figura de la verge entre arços, i aquest sorprès li va preguntar a la verge, Arantzan zu? Una frase que en euskera es podria traduir com, tu entre arços? Aquesta trobada amb la verge, va convertir aquest lloc en lloc de pelegrinatge. Aquesta va ser la base de l’impressionant complex religiós que podem veure avui en dia.

La basílica i la cripta de Arantzazu poden ser visitades en visites lliures com en visites guiades. Els franciscans obren les portes del temple a les 9 i la tanquen a les 20 hores, un horari que permet visitar la basílica i la cripta de forma totalment gratuïta. Per les visites guiades és recomanable reservar amb cita prèvia, les visites guiades costen 2,5€.

Les expressions artístiques que es poden apreciar tant a l’exterior com a l’interior de la basílica porten la firma d’alguns dels artistes més importants i reconeguts d’Euskadi. Unes obres d’art que avançades al seu temps, constitueixen un dels complexos més avantguardistes de l’època, entre altres Jorge Oteiza, Nestor Basterretxea o Eduardo Chillida.

En resum, podem dir que els Santuari d’Arantzazu es divideix en tres espais, clarament diferenciats: l’exterior, l’interior i la cripta. A l’exterior, ens trobem una façana plena de formes punxegudes en honor a l’arç que protegia a la verge juntament amb les obres de la pietat i els 14 apòstols, ambdues de Jorge Oteiza. Abans d’endinsar-se en l’interior, la seva entrada ens rep amb les imponents portes de ferro d’Eduardo Chillida. Un cop a l’interior, l’enorme retaule de més de 600 m² i esculpit en fusta crida l’atenció dels visitants. Es tracta de l’obra de Lucio Muñoz. Entre aquests espais, hi ha diferents vidrieres, que, jugant amb la llum i els colors il·luminen el pas. Aquests dissenys són obra de Xabier Álvarez de Eulate. Per últim, a la cripta, ens trobem amb les pintures de Nestor Basterretxea.

Horaris i preus

Retaule del Arantzazuko Santutegia (Santuari d’Arantzazu), de Lucio Muñoz

La cripta del Arantzazuko Santutegia (Santuari d’Arantzazu)

Oñati

La Sancti Spiritus Unibertsitatea (Universitat Esperit Sant) és un dels atractius més importants d’Oñati, però no és l’únic, San Miguel eliza (Església de Sant Miquel) o el Bidaurretako Santa Klara monasterioa (Monestir Santa Clara de Bidaurreta).

Sancti Spiritus Unibertsitatea (Universitat Esperit Sant)

És una de les edificacions més importants d’Euskadi a nivell arquitectònic. Una estructura ubicada juntament a l’actual facultat d’empresarials de la Universitat Mondragón, que va ser construïda al segle XVI pel bisbe Rodrigo Mercado de Zuazola. Aquesta universitat va està en actiu des de 1542 fins al 1901 i ella es van impartir classes de dret, medicina, filosofia o lletres entre altres. Si el seu exterior crida l’atenció, no es queda enrere el claustre o el retaule que guarda al seu interior.

Claustre de la Sancti Spiritus Unibertsitatea (Universitat Esperit Sant)

San Migel eliza (Església de Sant Miquel)

L’església va ser construïda al segle XV i ampliada els segles posteriors. En l’actualitat aquest temple basc compta amb quatre edificacions o naus que reflecteixen l’estil de cada una de les èpoques en les que van ser construïts. Al seu interior, hi ha l’altar, un retaule i una cripta del segle XVII.

Bidaurretako Santa Klara monasterioa (Monestir Santa Clara de Bidaurreta)

Aquest temple religió va ser construït entre els anys 1510 i 1520 per a albergar el sepulcre de Juan López de Lazarraga i la seva muller. Una edificació, habitada per monges de clausura de l’ordre fransicana, de la que cal destacar l’església.

Arrikurtzeko kobak (Cova de Arrikrutz)

Les coves de Arrikrutz es troben a les afores del nucli urbà d’Oñati, juntament amb el Santuari d’Arantzazu. Una cavitat ubicada a l’interior de la serralada de Aizkorri que compta amb el títol honorífic de la cova més extensa de Gipuzkoa. Un espai creat per l’aigua sobre el massís càrstic que va ser coberta per figures d’animals prehistòrics.

Txokolateixia

El Centre d’Interpretació de la xocolata d’Oñati, es troba ubicat a l’antiga seu de la Chocolatería Orbea. Un espai en el que es mostra la tradició xocolatera d’Oñati.

Foruen Enparantza Plaza

Aquesta plaça representa el centre neuràlgic d’Oñati. Un espai de trobada en el que s’ubiquen edificacions de gran importància com l’Ajuntament i San Miguel eliza (Església de San Miguel). Aquesta plaça és obra dels arquitectes Mariano José de Lascurain i Antonio Cortazar.

Arrasate-Mondragón

Arrasate-Mondragón està rodejat de belles muntanyes, als peus del Ulalaitz o Udalatx (1.017 metres d’altura), és ideal pels amants de la naturalesa per la multitud de rutes de senderisme o muntanya que es poden fer en les immediacions. Hi ha opcions per a tots els públics, rutes curtes i senzilles, algunes de més llargues amb més desnivell i d’altres per persones experimentades.

A part Arrasate és coneguda per ser el bressol del moviment cooperativista basc i per la seva indústria serrallera.

*Les tres portes: Portalón, Zurgin-kantoi i Kontzezino.*

El carrer central o Erdiko kale, més aviat recta, travessa tot el casc històric, i per aquí discorria el camí reial cap a Castella. En els ambdós costats l’envolten dos carrers en forma de mitja lluna; Ferrería i Iturriotz. Aquests carrers alberguen palauets amb boniques balconades, cases pairals i edificis antics amb façanes precioses.

Passejant pel poble et trobes amb la Herriko Plaza, se sa que és aquesta plaça perquè està flanquejada per l’Ajuntament, un edifici característic, del segle XVIII i d’estil barroc-rococó, amb l’escut del municipi, un gran balcó i uns porxos molt concorreguts en època de pluja.

I a l’altre costat de la plaça, la parròquia gòtica de San Juan Bautista, que com a curiositat, des de fora mireu cap amunt i observeu la façana de la parròquia, on es poden trobar gàrgoles curioses.

*Parròquia San Juan Bautista de Arrasate-Mondragón.*

Els carrers confrontants a la part vella i els ravals que surten d’aquesta, també tenen el seu encant, amb les seves antigues cases, edificis singulars i alguna que altra plaça concorreguda, com la Seber Altube Plaza, en la que es troba l’Església del Monasterio de San Francisco, fundada al 1578 i d’estil barroc, en la que es pot veure el retaule txurrigueresco fet amb fusta de castanyer i noguer a finals del segle XVII. L’edifici que va albergar el monestir, és avui la casa de cultura “Kulturate”.

A part, el casc històric i voltants, en gran part per a vianants, és una zona amb molt de comerç, bars i ambient.

Ezkio-Itsaso (Caserío Igartubeiti baserria museoa)

El Caserío Igartubeiti va ser adquirit al 1992 per la Diputació Foral de Gipuzkoa per a la seva restauració, és un exponent de l’arquitectura en fusta dels segles XVI i XVII i fidel reflex de l’Edat d’Or del caserío basc.

En l’actualitat ofereix la possibilitat de veure en funcionament un lagar (premsa de poma) complet del segle XVI. A més, aquest caserío permet percebre les olors de la poma premsada, de l’herba, de les pells posades a assecar i del fum. Endinsa al visitant en la penombra de la cuita i la quadra, i els passos fan cruixir el pis de fusta de les golfes.

Però la casa està deshabitada, i no hi ha ningú que pugui explicar les històries que van passar en ella abans i després d’aquella època.

En aquest sentit, al Centre d’Interpretació es reviu la història dels caserío bascos al llarg de més de mil anys. A través de les veus de la família i veïns d’Igartubeiti es descobreix com van anar creixent i evolucionant els antics caseríos, com vivien i treballaven els seus habitants, com es relacionaven entre ells, en què creien, què produïen, com s’alimentaven, de quina manera es divertien i que els feia patir. El museu pertany a la Red de Museos Enogastronómicos de Euskadi.

Horaris, preus, ireserves on line

Interior del Caserío Igartubeiti baserria museoa

Azpeitia

Azpeitia és molt conegut pel Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola), construït a partir de la casa natal de San Ignacio de Loyola (fundador dels Jesuïtes). No obstant, Azpeitia va més enllà, ja que el seu casc urbà és un dels més bonics de la província.

Azpeitia va ser fundada al 1310 per Fernando IV de Castilla, atret per la riquesa de la Vall de Iraurgui. La seva riquesa va ser certament problemàtica, ja que, pràcticament des de la seva fundació, el poble es va veure envoltat en tot tipus de conflictes. Alguns pel seu control, altres perquè no hi havia més remei (com al 1520, quan es van posar del costat comuner a la Guerra de les Comunitats).

Als segles XVI i XVII va experimentar un creixement degut a l’alça de les ferreries (instal·lacions en les que el mineral del ferro es transformava en metall). De fet, a dia d’avui existeix una gran siderúrgica que és hereva directa d’aquest temps.

Tot i els successos històrics o econòmics, el cert és que Azpeitia se situa en un lloc privilegiat del mapa religiós mundial. El poble és el lloc de naixement de Sant Ignasi de Loiola, el fundador de la influent Companyia de Jesús. Es podria dir que és un dels llocs de pelegrinatge obligat per als catòlics de tot el planeta.

Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola)

La principal visita que es pot fer a Azpeitia és el Santuari de Loyola. De fet, la major part dels turistes que van a Azpeitia es limiten a veure aquest conjunt monàstic i segueixen el seu camí. El Santuari està situat a dos quilòmetres d’Azpeitia.

El Santuari és un impressionant conjunt històric-artístic en que una enorme cúpula de 65 metres d’altura és la principal senya d’identitat. L’edifici principal és d’estil barroc, al qual s’accedeix a través d’unes enormes escales imperials. La basílica és del mateix estil.

Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola)

Interior del Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola)

Per cert, també és recomanable passejar pels seus preciosos jardins.

Jardins del Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola)

Azpeitiko Udala (Ajuntament)

Ja al centre del poble, un bon punt de partida per a fer el recorregut és el propi edifici de l’Ajuntament. Es tracta d’un edifici de començaments del segle XVIII, destinat originalment per a un Convent d’Agustins. No obstant, després de la desamortització de Mendizábal va passar a mans municipals, que van decidir convertir-lo en la casa consistorials del poble.

Burnibidearen Euskal Museoa (Museo del Ferrocarril)

En les seves instal·lacions es poden veure desenes de trens diferents, així com tota classe d’objectes relacionats amb la cultura ferroviària: rellotges, documentació, indumentàries, etc. Aquesta antiga estació de Urola, i en dies bons es posa en marxa trens històrics per recórrer petits trams de l’antiga línia que unia Zumaia i Zumárraga.

Soreasuko Sebastian Deunaren Eliza (Església de San Sebastià de Soreasu)

Tot i que el Santuari de Loyola sembla que ho eclipsi tot, al centre d’Azpeitita hi ha lloc per aquest conjunt religiós, Soreasuko Sebastian Deunaren Eliza (Església de San Sebastià de Soreasu), que el seu origen podria ser templer. No obstant, no està del tot clar per les innumerables reformes que s’hi ha realitzat. El més cridaner d’aquesta església és que té fins a 8 capelles, a més de la pila on es va batejar Sant Ignasi de Loiola.

Soreasuko Sebastian Deunaren Eliza (Església de San Sebastián de Soreasu)

Azpeitiako Garbitoki Zaharra (Antic Safareig Municipal)

Al costat de l’Església de San Sebastià de Soreasu es troba l’Antic Safareig Municipal, construït al 1842. Tot i que avui en dia ha perdut el seu ús, durant més d’un segle va ser un dels rentadors més grans de la península, doncs compta amb 20 safarejos i una gran piscina central.

Olazko Amaren Baseliza (Convent de Nostra Senyora de Olatz)

A les afores d’Azpeitia hi ha l’Olazko Amaren Baseliza (Convent de Nostra Senyora de Olatz), un temple del segle XIII que, tot i que viu a l’ombra del Santuari de Loyola, també és realment impressionant.

Mutriku

Mutriku té els seus orígens a principis del segle XIII, al 1209, moment en que a la vora d’una estreta badia del Cantàbric es va establir la vil·la Nueva de Motrico, per ordre del rei Alfonso VIII de Castilla. No obstant, aquestes terres han estat habitades des de la prehistòria, com demostren la gran quantitat de restes arqueològiques que s’han trobat.

Aquest atractiu poble té altes cases pintades en tons acolorits com el blau i el verd, assentades sobre les vessants del mont Arno. Aquestes cases es disposen sobre un complicat entramat urbà compost per empinats carrers amb escales de descendeixen directament cap al port. La típica configuració de poble mariner.

Però Mutriku té més encants que el seu preciós casc antic o el seu bonic port pesquer. I és que Mutriku es troba situat dins del Geopakea de la Costa Basca, un espai que alberga formacions geològiques fascinants que daten de fa més de 60 milions d’anys, amb impressionants flysch i valls càrstiques de gran interès.

A més, aquest poble de mar, té al seu voltant paisatges verds i increïbles valls i boniques muntanyes que ofereixen moltes possibilitats als amants del turisme de muntanya.

Mutriku és conegut per tenir un dels cascs antics medievals millor conservats d’Euskadi.

La vista podria començar a la Txurruca Plaza, als peus de l’Andre Maria Zeruratzea parroquia (Parròquia de Nostra Senyora de l’Assumpció), construïda entre 1803 i 1843. Aquest temple, amb les seves característiques columnes dòriques, és un dels millors exemples de l’arquitectura neoclàssica guipuscoana, essent declarat Monument Nacional.

En aquesta mateixa plaça es poden veure altres interessants edificis. En primer lloc, l’Ajuntament , una construcció de planta rectangular alçada al 1731 i davant de la que s’alça una estàtua d’un home clau en la història de Mutriku, Cosme Damián Churruca.

Mutriku també destaca per la gran quantitat de palaus que salpiquen els seus carrers. Al carrer Conde de Motrico es pot veure el Arrietakua Jauregia (Palau Arrietakua), mentre que al carrer Erdiko Kalea es troba el Zabiel Jauregia (Palau Zabiel) del segle XVI, avui convertit en edifici de Zabiel Kultur Etxea (Casa de Cultura).

Al port de Mutriku es pot contemplar la Confraria de Pescadors i la Torre Berriatua, un important monument d’estil gòtic-renaixentista que va ser l’únic que va resistir a l’incendi de 1553. Aquí mateix també es pot veure un dels edificis més bonics i històrics: la Lonja Zaharra (Antiga Llotja), datada de principis del segle XV i que també és d’estil gòtic-renaixentista.

No obstant, l’edifici més singular de Mutriku es troba a les afores, al barri d’Astigarriblia, és l’Església de San Andrés, datada del segle XI, i per tant, una de les més antigues de tota Gipuzkoa. A més, té la particularitat de ser un temple dins d’un altre, separats ambdós per un passadís.

Geopakea de la Costa Basca

Com ja s’ha comentat, Mutriku està situat en ple Geopakea de la Costa Basca, i això fa que es puguin visitar els famosos flysch, una de les formacions geològiques més estranyes que s’hagin vist mai. És per això que aquesta és una de les zones més fotografiades de la costa basca, també per les nombroses platges i bonics penya-segats.

Si es vol gaudir de la naturalesa salvatge d’aquestes terres i dels seus bonics escenaris geològics, és recomanable La Ruta del Flysch. Aquests itinerari que connecta a peu les localitats de Zummia i Deba, permet veure la meravella geològica dels flysch durant més de 14 km.

Zumaia

Situada en una posició privilegiada al costat del mar Cantàbric i de la badia on conflueixen els rius Urola i Narrondo, aquesta turística localitat és coneguda pel seu impressionant flysch, el seu bonic centre històric de traçat medieval, les seves fantàstiques platges i la San Telmo Ermita, a més de tenir una deliciosa gastronomia a base de peix i marisc fresc, gustoses carns i els seus cèlebres pinxos.

Zumaiako Portua

El millor és deixar el cotxe al pàrquing gratuït del port i començar la visita per aquest punt, assentat a l’estuari del riu Urola, que té molt poca activitat pesquera i l’utilitzen principalment embarcacions recreatives. Després de veure el port, es recomanable fer un passeig per la vora del riu Urola i Narrondo en que es poden veure petites barques de pescadors, un pont de ferro i boniques cases, fins arribar a la zona del far i la Santiago Hondartza.

Casc Antic

Un dels punts més destacats i visibles d’aquesta zona és Zumaiako San Pedro Apostoluaren Eliza Parrokia (Església de Sant Pere Apòstol), construïda al segle XIII en estil gòtic i que alberga un preciós retaule de Juan Antxieta. Al sortir del temple, una opció seria apropar-se a la San Juan Iturri Plaza en la que hi ha una font que recorda a escenes de la pel·lícula “Ocho apellidos vascos”.

Al voltant d’aquesta plaça i el carrer San Jos kalea es troben diversos edificis del segle XVII amb façanes de pedra carreu i balcons de ferro forjat com les cases de Olazábal i Goikotorrede, a més dels palaus de Zumaia, Ubillos i de Foronda, actual casa de Cultura.

Done Joan Itrurria (Font de Joan Iturri)

San Telmo Ermita

Des del casc antic es pot pujar caminant per la San Telmo kalea fins a San Telmo Ermita, situada sobre la Itzurun Hondartza i el penya-segat format pel flysch.

Aquesta petita ermita, dedicada al patró dels mariners, té al seu interior un retaule rococó del segle XVIII realitzat amb fusta, i es va fer famosa per ser l’escenari de la boda dels protagonistes de la pel·lícula “Ocho apellidos vascos”, que la va convertir en visita imprescindible de Zumaia.

Per tenir la millor perspectiva de l’ermita penjada d’un precipici i amb el mar de fons, cal apropar-se al mirador situat al carrer Hondar-Gain Etxetaldea.

Vistes de la costa des de San Telmo Ermita

Itzurun Hondartza

Des del mirador de San Telmo Ermita també s’obtenen unes fantàstiques vistes de la Itzurun Hondartza, una de les millors platges d’Euskadi. Encaixonada entre imponents penya-segats verticals de pedra calcària, amb més de 100 metres d’alçada, aquesta platja d’arena fina i daurada de quasi 300 metres de longitud destaca per les seves aigües cristal·lines que són beneficioses per la salut al tenir grans concentracions de iode i pel ser fort onatge, que la converteixen en perfecta pels amants del surf.

Aquesta platja també es va fer famosa al rodar-se l’escena de desembarcament de Jon Nieve, a la seva visita a Daenerys Targaryenen a la fortalesa de Rocadragón, que surt a la setena temporada de “Joc de Trons”.

Flisch de Zumaia

Al penya-segat de l’extrem dret de la Itzurun Hondartza, es pot veure de forma més clara el fenomen geològic denominat flysch, format durant milers d’anys per l’erosió del mar i que deixa un paisatge que no sembla d’aquest món.

Aquestes capes de roques dures, intercalades amb altres més toves i desgastades, estan per tota la costa d’Euskadi, tot i que en aquest lloc s’han fet tan populars que s’ha creat la coneguda Ruta del Flysch, que discórrer al llarg d’uns 14 quilòmetres fins a Deva, on es troben les formacions més espectaculars tot i que menys accessibles que les de Zumaia.

Si es vol fer aquesta ruta de dificultat mitja, en la qual es pugen i es baixen penya-segats, és important conèixer el moment exacte de marea baixa per gaudir al màxim de l’experiència i un cop s’arribi a Deva puguis tornar amb l’Euskotren a Zumaia.

Si no es vol completar tota la ruta, també es pot fer un tram de la bonica costa per la part de dalt dels penya-segats sortint des de San Telmo Ermita. Una opció molt recomanable per observar aquest paisatge únic en tot el seu esplendor es reservar aquest passeig en vaixell pel Flysch.

Getaria

Zarautz eta Getaria arteko itsas pasealekua (Passeig de Zarautz a Getaria)

Una bona forma d’arribar a Getaria és recorrent els 4,5 km del passeig de vianants que separa Zarautz i Getaria i que voreja la costa. Durant aquest passeig de poc més d’una hora, es pot gaudir de les impressionants vistes als imponents penya-segats erosionats de la costa basca, en que es pot observar el fenomen flysch.

Markorbe Hordantza

Des del Portu kalea situat davant Markorbe Hordantza s’obtenen les millors vistes del poble amb la platja a primer pla, el port i el San Anton Mendia (Muntanya de Sant Anton), conegut pels locals com el ratón de Getaria per la seva forma, al fons.

Getariako Portua

Getaria va tenir durant molts anys un dels majors ports pesquers del nord, cosa que va donar riquesa a la població en gran part per la pesca de balenes. En l’actualitat, en menor mesura, aquest poble encara basa part de la seva economia en la pesca gràcies a les seves modernes instal·lacions, les seves indústries conserveres i als restaurants que serveixen peix fresc acompanyat d’un bon txakoli.

El port destaca per les nombroses barques de colors i una animada activitat diària.

Casc Antic

El recorregut pot començar a Elkano kalea que alberga una estàtua de Juan Sebastian Elcano, des d’on es pot arribar caminant a la Salbatore Deunaren Eliza (Església de Sant Salvador), construïda al segle XIV en estil gòtic i declarada Monument Nacional. Tampoc es pot perdre el Passadís de Katrapona, un carrer sota l’església que uneix el casc antic amb el port pesquer, record del sistema defensiu del poble.

Per acabar la ruta, es pot apropar-se a la torre gòtica de Aldamar i al gran Monumento a Juan Sebastian Elcano, que s’eleva sobre un antic baluard de la muralla de Getaria.

Cristóbal Balenciaga Museoa

Balenciaga va ser un dels més importants dissenyadors de moda de la història. Nascut en una humil família de Getaria al 1895, Balenciaga va treballar a París durant més de tres dècades i es va convertir en un dels grans referents de l’alta costura creant revolucionaris dissenys i vestint a les majors celebritats de l’època.

Al museu, ubicat al Palau Aldemar, on Balenciaga va passar una part de la seva infància, es pot conèixer la història del dissenyador i veure algunes de les seves famoses creacions.

Horari: de dimarts a diumenge de 10 a 19 hores de març a octubre, la resta de mesos de 10 a 15 hores.

Zarautz

Zarautz és un concorregut destí de vacances del nord gràcies a una llarga platja de quasi 3 km de longitud, una extensa oferta d’oci i una deliciosa gastronomia.

Narros Jauregia (Palau de Narros)

Aquest edifici del segle XVI i situat a un dels extrems de la platja, va ser lloc d’estiueig favorits dels aristòcrates i gent de classe alta de l’època. En aquest palau privat es pot observar a la façana un escut familiar amb la inscripció “Zarauz antes que Zarau”, a més d’un jardí d’estil anglès.

Zarautz Hondartza

La platja de Zarautz, de 2,8 km de llarg, coneguda com “La Reina de las Playas”, és una platja d’arena fina i fort onatge, situada entre les millors platges d’Euskadi, és perfecta pels surfistes i els amants d’esports nàutics, a més al seu tram final es troba el Biotipo Protegido de Iñurritza, un lloc protegit format per dunes, aiguamolls i un estuari en el que conviuen diferents espècies, tant de flora com de fauna i que es pot observar des d’una plataforma de fusta.

Si es vol gaudir d’unes bones vistes de la zona, de la Zarautz Hondartza i l’Illa Mollarri, és recomanable pujar al mirador situat a una antiga torre de vigilància al Talaimendiko Harmailak (Mirador de Talaimendi).

Itsas Pasialekua (Passeig Marítim)

La primera parada hauria de ser a la terrassa del restaurant del conegut Karlos Arguiñano, que està situat a un extrem de la platja, en la que és recomanable provar algun dels seus deliciosos pinxos. Aquest local també disposa de servei de menjar.

Passejant pel Itsas Pasialekua es pot gaudir de les vistes de la platja i de les originals escultures realitzades en bronze i acer inoxidable, característiques d’aquesta zona de la localitat.

Casc Antic

Des del Palacio de Narros comença el casc antic de Zarautz, en que ens podem trobar amb Andre Mari Benetazkoaren Parrokia (Parròquia de Santa María la Reial), construïda al segle XV en estil gòtic, en que es pot observar el retaule barroc de l’interior i pujar a la torre-campanar que alberga l’interessant Zarauzko Arte eta Historia Museoa (Museu d’Art i Història).

Al casc antic també podem trobar la bonica Plaça del Mercat presidida per l’Ajuntament que ocupa l’edifici conegut com a Casa de Portu, declarat Monument Històric Artístic per la seva arquitectura.

Per sortir d’aquesta plaça, es pot fer pel carrer Nagusia, en el que es troben edificis històrics com la Torre Luzea del segle XV, la Casa Makatza, el Mercat de Zarautz, fins arribar a la bonica Musika Plaza.

Zarautz eta Getaria arteko itsas pasealekua (Passeig de Zarautz a Getaria)

Una bonica passejada és el passeig de Zarautz a Getaria, que es fa recorrent els 4,5 km del passeig de vianants que separa Zarautz i Getaria i que voreja la costa. Durant aquest passeig de poc més d’una hora, es pot gaudir de les impressionants vistes als imponents penya-segats erosionats de la costa basca, en que es pot observar el fenomen flysch.

Orio

La part vella d’Orio, “Goiko Kale”, data del segle XIII. Parteix des de San Nikolas eliza (Església de Sant Nicolau) i pujar fins a les proximitats de Tours-ko Mattín Deunaren Parrokia (Parròquia de Sant Martí de Tours).

La San Nikolas eliza (Església de Sant Nicolau)va ser acabada a principis del segle XVI i va substituir l’antiga, que era més petita, és d’estil barroc. De la decoració de l’interior cal destacar el retaule de l’altar major, també d’estil barroc, columnes salomòniques subjecten l’element ovalat on es col·loca la imatge de Sant Nicolau de Bari. Aquesta advocació està unida al caràcter mariner de la població, ja que aquest sant és el patró protector dels viatjants per mar i dels pescadors.

Orio és un lloc privilegiat. Està situat en un lloc preciós, on es junta el mar, el riu i la muntanya. Les dues platges del poble són platges molt tranquil·les: Antilla Hordantza és la platja principal i Oribazahar Hordantza és l’altra, una mica més petita.

Durant els segles XII i XIII Orio va desenvolupar un canvi important pel poble directament lligat al Camino de Santiago de la costa. Després de passar Mendizorrotz venint de Donostia, els pelegrins creuaven Orio en direcció a Zarautz.

Avui en dia, Orio segueix essent una població de trànsit de pelegrins de Santiago, estant, tant Tours-ko Mattín Deunaren Parrokia (Parròquia de Sant Martí de Tours), San Nikolas eliza (Església de Sant Nicolau) com el Casc Històric d’Orio, considerat monuments i lloc, respectivament, afectes al Camino de Santiago de la costa.

Tours-ko Mattín Deunaren Parrokia (Parròquia de Sant Martí de Tours)

L’entorn d’Orio és idoni per fer senderisme, pel que es proposen les següents rutes de senderisme que es troben senyalitzades:

Sender de PR Gi-158 Orio-Itxaspe: Aquest recorregut és representatiu de la zona baixa d’Orio i la ria, i al tractar-se d’una ruta de poc desnivell no representa cap dificultat.

Sender PR Gi-159 Lusarbe-Kukuarri: Aquest recorregut surt des de l’Àrea Recreativa de Lusarbe, situat a la carretera Igeldo-Orio, i recupera antics camins que discorren la zona. A través d’ells es pot conèixer la part alta d’Orio, que té la virtut d’oferir vistes inigualables de la costa i de l’interior de Gipuzkoa en un recorregut fàcil.

Ruta Orio-Kukuarri: Aquesta ruta de muntanya, connecta el nucli d’Orio amb la zona més elevada del municipi, el cim Kukuarri, i per això enllaça els dos recorreguts anteriors. Recomanable fer-lo en el sentit de les agulles del rellotge.

Volta a Gipuzkoa. Etapa Orio-Donostia: El sender GR121 recórrer el perímetre de Gipuzkoa en 21 etapes. Segons la guia editada per la Federación Guipuzcoana de Montaña, per Orio discórrer el final de la primera etapa (tram Donostia-Orio, de 15,6 km) i part de la segona (Orio-Zumaia).

Camino de Santiago de la costa: Des de Donostia i Igeldo, el Camino de Santiago de la costa continua fins a Orio. La duració de l’etapa Donostia-Orio és d’unes 4 hores.

Hernani

Hernani és un poble ubicat a només 10 km de Donostia, als peus del mont Sant Bárbara, el qual disposa d’un casc històric emmurallat, que va ser declarat conjunt monumental per la gran col·lecció d’edificacions medievals que conserva.

Tot i que en l’actualitat, Hernani és més conegut per la seva indústria, encara conserva intactes alguns dels seus elements històrics més destacats.

El poble d’Hernani es va originar al segle XIII. En un principi, únicament comptava amb dos carrers (Nagusia kale i Kardaberaz kale) i una plaça (Berria Plaza), però poc a poc es va anar estenent. Tot i que aquest nucli urbà ha perdut part de la seva muralla, segueix mantenint la majoria de carrers i edificacions de l’Edat Mitja.

Hernaniko Udaletxea (Ajuntament)

La casa consistorial original d’Hernani va ser construïda al segle XVII, per desgràcia va ser destruïda durant la última guerra carlista (1875). L’edificació actual va ser construïda a la mateixa ubicació l’any 1899. L’ajuntament formava part de la muralla sud, de fet, és aquí on es troba una de les portes d’entrada a la vil·la emmurallada. Aquest edifici de plata rectangular consta de 7 arcs i 2 cúpules que converteixen aquesta estructura en una d eles més famoses d’aquest nucli.

Done Joan Bataiatzailearen Parrokia (Església de Sant Joan Baptista)

Aquest temple construït entre 1548 i 1595 es troba al cor del casc històric, juntament amb l’Ajuntament. I es que la torre de l’església es troba literalment adossada a la casa consistorial. L’entrada des de Gudarien Plaza compta amb una escalinata que porta a contemplar espais com el retaule, l’òrgan o la tomba de Juan de Urbieta.

Interior de Done Joan Bataiatzailearen Parrokia (Església de Sant Joan Baptista)

San Agustin Komentua (Convent de Sant Agustí)

Aquesta edificació religiosa es troba en un dels accessos d’Hernani, en un dels extrems del casc històric. Aquest convent creat al 1526 va patir múltiples atacs al 1808 fins quedar pràcticament destruït. Després de ser reconstruït al 1825, es va convertir en un dels espais arquitectònics de referència de la localitat. A més del seu claustre, també cal destacar l’església de San Agustín.

Urumea Ibaia (Riu Urumea)

El riu Urumea, també conegut com el riu de la sidra, ofereix un increïble paisatge natural des del seu naixement al poble navarrès de Leitza fins a la seva desembocadura a Donostia. El seu sobrenom de riu de la sidra és conseqüència dels múltiples viatges en vaixell que realitzaven carregats de barrils de sidra des de les localitats d’Astigarraga i Hernani fins a Donostia.

Chillida-Leku

Com el seu nom indica, aquest museu alberga gran part de les obres d’Eduardo Chillida. Pel carrers i places existeixen diverses de les seves obres mestres, entre elles, l’internacional Haizearen Orrazia (Pinta al Vent) de Donostia. Però és aquí, al caserío Zabalaga d’Hernani, en un espai d’11 hectàrees, on es troba la major part de les seves obres (més de 40 escultures a l’aire lliure). A més, a l’interior del caserío es poden contemplar alguns dels seus esbossos.

Arco de Zapa

Aquesta és una de les portes d’entrada a l’antiga vil·la emmurallada. Una de les poques que queden de peu. Una estructura del segle XIV, que va ser restaurada l’any 2002 per poder gaudir d’aquest arc gòtic.

Aierdi Arretxea

Aquesta noble edificació ubicada al nº 15 de Nagusia kalea, va ser construïda al segle XVI. La seva façana crida bastant l’atenció, és pel seu escut, el seu aler i els seus balcons mostren detalls ornamentals de gran riquesa.

Torre de los Gentiles

La casa torre de los Gentiles, també coneguda com la casa Portalondo, es troba al límit del que va ser l’antic traçat medieval. Segons els historiadors, inclús va poder arribar a formar part de l’antic mur defensiu de la vil·la. Aquesta casa-torre va ser esclafada al segle XV. Avui en dia, les seves dues plantes es troben ocupades per locals comercials i habitatges.

Santa Bárbara

El mont de Santa Bárbara és un espai idoni per a realitzar una petita ruta per la naturalesa. Una muntanya de roca calcària que convida a conèixer espais com el Santa Bárbara Gotorlekua (Fort de Santa Bàrbara), l’Ermita de Santa Bárbara i l’escola d’escalada Eskalarzeko.

El Fort és una construcció militar utilitzada durant la primera Guerra Carlista, la segona Guerra Carlista i la Guerra Civil. Avui en dia encara es pot passejar pels seus murs i passadissos.

L’Ermita, que és anterior al Fort, i es que a l’any 1625 ja existien indicis d’aquest temple religiós. Per desgràcia, l’edificació actual es va construir al 1955, poc queda de l’Ermita originària.

Les roques de Santa Bárbara porten escalant-se des dels anys 1950, des d’aquesta data s’han obert més de 120 vies d’escalada d’entre 18 i 28 metros d’altura.

Pasaia

Pasaia, abans es deia Pasajes, és un dels pobles més interessants i acollidors de la costa basca. Una petita localitat que, protegida per les muntanyes Ulía i Jaizkibel, ofereix un dels paratges amb més encant de tots Euskadi. Aquest nucli urbà, a només uns minuts de Donostia, té un clar sabor mariner. Les cases de pescadors, la badia, les traineres, el port, els passejos sobre la costa, la motora i les museus, tot està a Pasaia.

Pasaia és un poble que sempre ha viscut de cara al mar, al costat del port. És aquí, al voltant de la badia, on ens trobem els quatre districtes que formen Pasaia: San Juan (Donibane en euskera), San Pedro, Antxo i Trintxerpe. De tots, San Juan (Donibane) i San Pedro aglutinen la majoria d’atractius del municipi, essent San Juan el més visitat.

L’extens patrimoni cultural i històric de Pasaia és posa en valor als espais com Albaola o Mater, dos museus que han rescatat de l’oblit fets històrics i tradicionals estretament lligats amb Pasaia i Euskal Herria. I es que, tot i l’arquitectura popular i les cases de colors de Pasai Donibane criden l’atenció a primera vista, i no són els únics espais de Pasaia que obren la retina.

Ulía i Jaizkibel, les dos muntanyes que limiten Pasaia, ofereixen una vista singular de la localitat. Una panoràmica que aglutina mar i terra per oferir-nos una vista espectacular.

Com he comentat, la majoria de visitants només es fixen en el districte de San Juan, tots ells compten amb certa importància en el dia a dia d’aquest poble basc.

San Juan (Donibane): Situat a la vessant del Jaizkibel, el districte de San Juan és un dels que tenen més encant. Aquest nucli urbà de pescadors compta amb tots els requisits necessari per seu un d’aquests racons que no s’obliden. Les seves cases de colors, la seva disposició entre la muntanya i el mar, els seus estrets carrers. Aquest districte es troba seccionat per un únic carrer empedrat que recórrer la riba de la badia de Pasaia fins arribar pràcticament a la seva desembocadura. Un passeig molt recomanat.

San Pedro: Situat davant de San Juan, compta amb similars característiques. Un districte, en el que, a l’igual que l’anterior, trobem cases de pescadors al costat de la badia i una bonica ruta costera que porta fins a Albaola. Visita també molt recomanada.

Antxo: Aquí trobem gran part de les infraestructures, és així com Antxo ha evolucionat al costat del ferrocarril, la carretera Madrid-París, el topo (ferrocarril Hendaia-Donostia) el propi port.

Trintxerpe: Degut a la seva proximitat a Donostia, molts confonen Trintxerpe, el districte més poblat de Pasaia, amb un barri més de Donostia. No obstant, es tracta d’una zona residencial per excel·lència d’aquest poble basc. Un espai, que va viure la seva època daurada amb el boom de la indústria pesquera.

Albaloa

Albaola és un museu molt actiu, un espai viu, dinàmic i de gran interès històric. Aquí es poden conèixer les tècniques de construcció que utilitzaven els avantpassats, mitjançant la construcció de la rèplica de la Nao San Juan, un balener basc enfonsat a la costa de Canadà al 1565.

Mater Museoa

Mater, l’últim vaixell pesquer de fusta de Pasaia, ha estat reconvertit en museu. Això si, un museu atípic, i es que igual que Albaola, Mater compta amb un dinamisme difícil de veure en els museus actuals. És així, com aquest Vaixell-museu recórrer els ports d’Euskadi donant a conèixer la cultura marítima, ensenyant a les noves generacions una manera de vida molt arrelada a Euskadi, la pesca.

Horaris, preus i reserves on line

Victor Hugo Etxe Museoa

La casa de Víctor Hugo permet contemplar la Pasaia de l’any 1843 mitjançant la col·lecció permanent “Víctor Hugo, viaje a la memòria”. Una bonica forma de conèixer una de les cases ponts de la localitat mentre es gaudeix del paisatge que va enamorar a l’escriptor. L’interior de la casa ha estat decorat amb mobles de l’època per mostrar al visitant la llar de Víctor Hugo. Aquest petit museu, fa tanmateix d’oficina de turisme.

Horaris, preus i reserves on line

Bocana de Pasaia

L’entrada natural al port és un altre dels espais que enamora de Pasaia. Un estret passeig marítim, que protegit pels penya-segats de Ulía i Jaizkibel dóna la benvinguda als milers de vaixells que vistent aquest port al llarg de l’any.

Platako Itsasargia (Far de la Plata)

El Far de la Plata representa un dels fars més emblemàtics de la costa Guipuzcoana. Una estructura de gran importància, que es troba situada entre Donostia i Pasaia, a la muntanya Ulía. Un entorn de gran bellesa que permet gaudir del mar en tot el seu esplendor.

Rutes de senderisme per anar al Far de la Plata

Motora de Pasaia

La motora de Pasaia és el mitjà de transport més emblemàtic de la localitat. Aquest vaixell que uneix San Juan i San Pedro és essencial pel dia a dia de Pasaia. Un transport, que ofereix rutes regulars a diari i que és útil per moure’s entre els diferents districtes.

Casa Pont

Un tipus d’edificació molt característica de Pasaia Donibane. I que degut a la seva naturalesa, limitada per la badia i la muntanya Jaizkibel, sense espai per a construir cases i carretera, les cases pont representen la millor solució a la problemàtica que la seva geografia representa.

Traineres

La tradició marinera de Pasaia és llegendària, un aspecte que encara perdura, en aquest sentit, les traineres que solquen la badia de Pasaia són testimoni. Valents homes i dones, que, abillats únicament amb la seva tècnica i força, remen contra vent i marea com ho feien els seus ancestres. És així, com la fórmula abans utilitzada per caçar balenes s’ha convertit ara en un esport.

Antiga Casa Consistorial i Santiago Plaza

El casc històric de Pasai Donibane compta amb un espai molt acollidor, un lloc de trobada, la Plaza de Santiago, es tracta de la típica plaça rectangular protegida en tres dels seus laterals mentre que un dels seus costats està obert al mar. És aquí, davant del mar, en mig d’un filera de cases, on es troba l’antic ajuntament de Pasaia, de l’any 1735.

Ajuntament de Pasaia a la Santiago Plaza

Errenteria

En els límits territorials en que es troba avui Errenteria, han existit assentaments humans des de la prehistòria, així ho testifiquen les restes arqueològiques trovades en diferents punts de la població.

L’aldea primitiva i originària del que avui es coneix com Errenteria, es denominava Orereta, un nom que es va modificar per Villanueva de Oiarso quan es va obtenir la carta puebla l’any 1320. Aquest nom, va tornar a modificar-se al 1791 pel de Renteria, i es que, tot i que va rebre la carta puebla amb el nom de Villanueva de Oiarso, popularment era coneguda com Renteria. Segons els historiadors, el nom de Renteria, es troba estretament relacionat amb els tributs reials derivats del comerç marítim. I és que Errenteria, antiga ciutat-port, era el lloc on s’havien de pagar les rendes en aquella època.

L’activitat portuària va convertir Errenteria en un dels nuclis urbans amb més comerç de la zona, una de les localitats més importants de Gipuzkoa. Desgraciadament, l’activitat mercantil va anar caient obligant a la vil·la a reconvertir-se. Va ser així, com en els segles XIX i XX, es van construir múltiples fàbriques al voltant del centre històric. Un entramat industrial, que va fer que el paisatge d’aquesta vil·la es transformés. Avui en dia, seguim descobrint aquella Errenteria de gran valor natural i industrial, envoltada de caseríos pels prats de la vall que protegeixen el nucli urbà.

Al llarg i a l’ample d’Errenteria, repartides pels seus carres i places, ens podem trobar amb una gran col·lecció d’escultures, monuments i vestigis industrials que fan al·lusió al renom amb els que era coneguda Errenteria “pequeña Manchester”. Una bonica excusa per recórrer gran part del nucli urbà.

Casc Històric

El casc històric d’Errenteria conserva intacte l’estructuració i la parcel·lació medieval originària. Un espai que ha estat declarat Bé Cultural. Edificis històrics que ens podem trobar passejant pel casc històric d’Errenteria: Errenteriako Udaletxea (Ajuntament), Andre Mariaren Zeruratzea Parrokia (Església Parroquial de Nostra Senyora de la Assumpció), l’Erromesen Madalena Basilika (Basílica de Maria Magdalena), la Casa-Torre Medieval Torrekua, la Casa-Torre Medieval Morrontxo, el Palau Barroc de Zubiaurre, la Kapitanetxea (Casa Barroca del Capità), el Monestir de la Santíssima Trinitat del segle XVI, la Casa Solar Iturriza del segle XVIIIi el Mikelazulo (és un túnel que s’obre pas sota la torre nova, un element arquitectònic diferent).

Fanderiako Errota Museoa (Molí de Fanderia)

El Molí de Fandería va ser construït al segle XV per aprofitar la força de l’aigua. Un tipus d’energia, que a més de donar vida als enormes mecanismes amb els que es molia el moresc, també va servir com a motor principal de la ferreria i fanderia que va albergar durant cert temps. I es que és bo saber que aquest espai ha albergat al llarg dels anys una ferreria, una fanderia, un molí, una fàbrica de farina i una fàbrica de pinsos, pel que la fa una de les edificacions amb més història d’Errenteria.

Aquests espai va tanca l’activitat a l’any 1966. Avui en dia, aquest lloc, també conegut com la “casa del río de Errenteria”, ens permet contemplar el funcionament del molí conèixer gran part del patrimoni cultural i fluvial d’Errenteria. El molí pot ser visitat de forma regular i gratuïta durant cert moments de l’any, pel que és recomanable consultar els horaris a l’oficina de turisme d’Errenteria.

Per tots aquells que no coneixien el terme fanderia, dir que, es tracta d’espais industrials on es treballava el ferro. Una modalitat industrial, que independitzada de les ferreries al segle XVIII, donava vida a peces de diferents perfils. El molí de fanderia es troba al barri de mateix nom, a les afores del casc històric, a bideforri (via de vianants i ciclistes) que uneix el nucli urbà d’Errenteria amb Oiartzun i el jaciment miner romà de Arditurri.

Fanderiako Errota Museoa (Molí de Fanderia)

Jantziaren Zentroa (Centre del vestit)

Aquest museu ubicat a Kapitanetxea, edifici històric del segle XVII ubicat en ple casc històric d’Errenteria, ens permet conèixer l’evolució dels vestits i la forma de vestir a Euskal Herria a través de l’exposició permanent. El Centre del Vestit d’Errenteria compta amb la col·lecció més gran de vestits bascos del món. Més de 300 peces de diferents períodes històrics, que donen vida a aquest petit, intens i interessant museu.

San Marko Gotorlekua (Fort de Sant Marc)

La seva immillorable ubicació fa que sigui un important i privilegiat mirador de la costa guipuscoana, podent-se divisar des d’aquí les badies de la Kontxa, Pasaia i Txinguidi.

És una construcció militar situada al cim del mont Bizarran a 260 metres d’altitud que va ser construïda durant els segle XIX sobre la població d’Errenteria per a la defensa de la zona. Avui en dia no té cap ús militar, el fort va ser ocupat per l’exèrcit fins a l’any 1970, i avui està integrat dins del Parc Natural de Lau Haizela, formant part de l’espai lúdic i cultural.

S’ha recreat l’espai militar de fa més de 100 anys instal·lant-hi diverses rèpliques: metralletes, canons, soldats, artilleria, etc. A més el visitant pot comptar amb informació sobre el que s’està veient gràcies als panels informatius instal·lats.

Horari: Caps de setmana i festius i cada dia de juliol i agost de 10 a 14 hores i de 16 a 18 hores.

Preu: Gratuït.

San Marko Gotorlekua (Fort de Sant Marc)

Rèpliques al San Marko Gotorlekua (Fort de Sant Marc)

Reserva Forestal del Añarbe

Añarbe és un dels grans enclavaments naturals d’Errenteria. Un hàbitat de gran interès biològic per a la fauna i flora silvestre. Aquesta és la casa de moltes espècies com el porc senglar, el cabirol, el gat salvatge, la geneta o l’esquirol. Un espai natural de gran valor en que perdre’ns i gaudir de la naturalesa amb tota llibertat. En aquest mateix lloc, prop de l’embassament d’Añarbe, també hi ha les Aizpitarte kobazuloak (Coves d’Aizpitarte) i el Aitzetako Txabala Trikuharria (dolmen Aitzetako Txabala), espais interessant per visitar.

Hondarribia

Hondarribia, que antigament s’anomenava Fuenterrabia fins a la dècada de 1980, en aquest sentit, dir que el seu nom oficial és Hondarribia, un terme que s’ha trobat escrit en diversos documents històrics amb altres variants com “Ondarribia” i “Hundarribia”. Aquest nom, pot desglossar-se en dues paraules: “Hondar” i “ibi”, arena i gual en euskera. Així, es pot deduir que el significat és “gual d’arena”.

Hondarribia ostenta el títol de ciutat, un títol que se li va concedir al segle XVII com obsequi per sortir victoriós de les batalles de contenció contra les tropes franceses. Per tant podríem dir que estem a la ciutat del gual d’arena.

Hondarribia és un dels pobles més visitats d’Euskadi. La Badia de Txingudi, formada per les localitats d’Hondarribia, Irun i Hendaia, ofereix un bonic entorn en el qual poder realitzar activitats tant en terra ferma com activitats aquàtiques. La desembocadura del riu Bidasoa, convida a passejar mentre es contempla el mar. Un espai de gran valor paisatgístic.

Un municipi ubicat en plena costa basca, que sorprèn en totes les seves facetes. Un petit i pintoresc nucli urbà ubicat al nord, tocant amb França, banyat per la Badia de Txingudi, amb el seu inconfusible casc històric emmurallat, el seu antic barri de pescadors, la seva impressionant gastronomia i la seva refrescant platja, són alguns dels atractius més importants d’Hondarribia, però no els únics.

Aquest municipi va ser objectiu de múltiples atacs degut a la seva ubicació fronterera, destruint cases, vinyes i altres bens. Amb la única finalitat de defendre el municipi i els seus habitants, es va construir una gran muralla que rodejava el municipi. Avui en dia, aquesta enorme mola de pedra es conserva intacta en alguns punts del seu perímetre. Un espai ple d’història, que és totalment recomanable recórrer a peu. Aquesta muralla, no és l’únic element històric que es conserva d’aquella època, foses i altres elements encara persisteixen el pas del temps.

La proposta per conèixer Hondarribia és senzilla i completa. Començant per la zona alta, pel casc antic, intramurs. Aquí és on es troben espais que criden l’atenció, com la Aizpitarte kobazuloak (Muralla d’Hondarribia), el Castell de Carlos V o l’Andre Mari Atea (Porta de Santa Maria). Per accedir des de la part baixa de la localitat fins aquest punt, hi ha un ascensor ubicat a nivell del mar que porta directament fins a la part del darrera del Castell de Carlos V, còmode, pràctic i gratuït. Un cop a dalt, és totalment recomanable perdre’s pels carrers i places del casc antic, una autèntica meravella.

Un tram de la muralla, òbviament la part millor conservada, és transitable, per que és recomanable no perdre’s aquesta possibilitat de recórrer aquest enclavament històric. Un cop vist aquest espai, es pot baixar caminant fins a l’antic barri de pescadors, el Marina-Portua (barri de la Marina), també conegut com Portu Auzoa, aquí es pot gaudir de les famoses cases de pescadors, plenes de color i de vitalitat.

Avui en dia, la majoria d’elles acull un o varis bars a la planta baixa, plens de pinxos. Després es pot passejar pel Burtron Pasealekua (Passeig Butrón), un espai que recórrer gran part d’una de les ribes de la Badia de Txingudi. Si es realitza aquesta ruta en direcció al mar, en trobarem amb la platja i el port esportiu d’Hondarribia, on hi ha restaurants, bars i diferents serveis marítims de la població.

Si es realitza aquest recorregut en sentit contrari, s’arriba on es pot observar l’aeroport de Donostia, un petit espai aeri que s’ha fet famós per la seva proximitat al mar.

També hi ha alguns espais fora del centre urbà que mereixen una visita: Higerko Itsasargia (Far Higuer), el Guadalupeko Gotorlekua (Fort de Guadalupe), el Guadalupeko Ama Birjinaren Santutegia (Santuario de la Mare de Déu de Guadalupe), el Mont Jaizkibel o la bodega de txakolí Hiruzta.

Aizpitarte kobazuloak (Muralla d’Hondarribia)

Part de la muralla que antigament protegia al poble es manté de peu, i en alguns trams d’aquestes es pot transitar tant per la part superior com per la part inferior.

Andre Mari Atea (Porta de Santa Maria)

La porta de Santa Maria és un dels accessos a l’interior de la muralla que més crida l’atenció dels visitants, potser, un dels accessos més coneguts. És en aquesta porta on es troba l’escultura de “Hatxeroa”, un petit reconeixement a la figura del sapador, el soldat que obria el pas a la resta de la tropa.

San Nikolaseko portoia (Porta de Sant Nicolau)

Aquesta porta representa un altre dels accessos a l’interior de la muralla. En aquest cas, el pont de vianants des del que s’accedeix fins aquesta porta és un dels elements que més importància cobra. Aquest pont, uneix el centre de la localitat amb la zona residencial d’Hondarribia. Un pont que permet deixar el cotxe a les afores del nucli urbà i accedir a al nucli amb total comoditat.

Erreginaren Baluartea (Baluard de la Reina)

Un dels espais més destacats de la muralla, la seva estratègica situació, va fer que durant els diferents atacs que va patir la localitat quedés parcialment danyat. Així i tot, avui en dia, segueix essent un dels espais més visitats de la muralla.

Apezpiku Plaza (Plaça del Bisbe)

El carrer i la Apezpiku Plaza (Plaça del Bisbe) és una de les localitzacions més antigues d’Hondarribia. Aquest enclavament és una picada d’ull a un dels fills cèlebres de la localitat, Don Cristóbal de Roja y Sandoval, arquebisbe de Sevilla, capellà de Carlos V i protector de Santa Teresa entre altres. Una persona, que va viure durant gran part de la seva vida en aquest mateix punt d’Hondarribia.

Nagusia Kalea

Nagusia Kalea, és l’artèria del casc antic d’Hondarribia, un carrer estret, de llambordes i amb certa pendent, que mostra els espais tan interessants com Jasokundeko eta Sagarrondoko Andre Maria Eliza (Església de Santa María de l’Assumpció), El Castell de Carlos V o l’Andre Mari Atea (Porta de Santa Maria).

Gipuzkoa Plaza

Aquesta petita i acollidora plaça està situada a la part baixa del casc històric, molt a prop del barri de la Maria. Les diferents botigues de souvenirs i els bars en ella ubicats, complementen a les edificacions històriques que la rodegen.

Arma Plaza

Espai emblemàtic d’Hondarribia, aquesta plaça ubicada davant del Castell de Carlos V i de l’Andre Maria Eliza (Església de Santa María de l’Assumpció), regala una de les millors vistes de tota la localitat. I no només per la perspectiva que s’obté sobre la Badia de Txingudi, sinó per les precioses cases de colors que la rodegen. És aquí, on està ubicada l’oficina de turisme d’Hondarribia.

Castell de Carlos V

La joia de la corona, una de les edificacions més populars d’Hondarribia. Actualment, el castell alberga el Parador de Turismo de Hondarribia. Desgraciadament, l’interior d’aquest castell és d’ús exclusiu pels hostes de l’hotel.

Andre Maria Eliza (Església de Santa María de l’Assumpció)

Aquesta imponent obra arquitectònica és una de les siluetes més emblemàtiques d’Hondarribia. Visible des de pràcticament qualsevol punt del municipi, l’església és un temple de característiques gòtiques, renaixentistes i barroques construït al segle XVI.

Donostiako Aireportua (Aeroport de Donostia)

L’aeroport de la província de Gipuzkoa se situa a la riba de la Badia de Txingudi, molt a prop de tots els punts d’interès citats. Un aeroport de petites dimensions, que actualment està reforçant la seva oferta de vols perquè les persones que vulguin visitar Gipuzkoa no hagin de desplaçar-se des de l’aeroport de Bilbo.

Marina-Portua

Marina-Portuao és un dels espais més característics i emblemàtics d’Hondarribia. Ubicats a extramurs, les cases de colors, el gran ambient que s’hi crea i la impressionant gastronomia que s’hi troba, converteixen aquest lloc en una dels espais més importants de la ciutat. Aquest barri declarat Monument Històric-Artístic és una de les estampes més conegudes o fotografiades d’Hondarribia.

Mirador del Mont Jaizkibel i Guadalupeko Ama Birjinaren Santutegia Santurari de la Mare de Déu de Guadalupe)

El mirador de Jaizkibel i l’Ermita de la Mare de Déu de Guadalupe composen un dels racons més especials d’aquesta zona. Des de la part alta d’aquesta muntanya s’obté una perspectiva preciosa d’Hondarribia i de les localitats de la rodegen.

Higesrko Itsasargia (Far de Higuer)

Davant de l’Illa d’Amuitz, alertant el perill que ocasionen les roques del cap del mateix nom, es troba el far. Aquest far construït al 1878, substitueix al far que al 1874 va ser destruït per les tropes carlistes. La seva ubicació permet obtenir unes bones vistes panoràmiques del mar i la costa basca.

Noruega

Publicat el febrer 5, 2024 per mferrete

Respon

Continguts:

NORDKAPP

Monument Children of the World
Artico Ice Bar

Conegut com el Sol de Mitjanit, s’ha convertit en un dels llocs més amagats per conèixer i descansar. És el punt més al nord de Noruega on es pot gaudir del sol de mitjanit durant més temps que en qualsevol altre lloc del país, des de 14 de maig fins al 29 de juliol.

Situat a l’illa de Magerøya al nord de Noruega, el qual té accés des de la carretera E69 que acaba al nord del Cap Nord, i aquest compta amb una penya-segat de 307 metres d’altura amb un altiplà, en el qual qui ha el centre de visitants amb vistes panoràmiques, una cafeteria, un restaurant, una oficina de correus, una botiga de records i l’anomenat supervídeo.

La seva geografia se situa dins del Cercle Polar Àrtic, per sobre de la Lapònia i al nord del país veí de Finlàndia.

Com arribar-hi:

En cotxe: Les rutes per carretera, arriben a la població de Bodo o Alta, a través de la carretera E69. Pràcticament és la única carretera que arriba en condicions a Cap Nord. Una altra opció és arribar des del costat finès, en una ruta des de Rovaniemi. La única precaució que hem de tenir, és que les distàncies són llargues, i no són carreteres ràpides. No es pot oblidar, que l’altiplà de Cap Nord està a l’Illa de Magerøya, a la que s’accedeix per un túnel de 200 metres de profunditat.
En bus: Per arribar-hi en bus, la opció més assequible serà des de Honnisvag, on hi ha vàries opcions utilitzant la companyia Snelandia, també es pot viatjar des de Laksely a 3 hores i Alta a 4 hores.
En vaixell: Amb la finalitat de realitzar l’excursió per Cap Nord, es realitza amb el famós creuer Hurtigruten, l’Exprés del Litoral.
En avió: L’aeroport més proper que es reconeix és el de Honnibgsvag, ubicat a 32 km de Cap Nord.

A Cap Nord es pot veure el monument més representatiu, una espècie de globus terrestre que es troba a la cima de món i on aspiren tots els turistes fer la seva anhelada fotografia. A aquest punt es pot accedir a peu, moto o bicicleta on es viu una sensació de plenitud quan es corona el cim.

Monument Children of the World

Escultura dels nens del món, inaugurada l’any 1988 per l’autor Simon Flem Devold, llur inspiració va ser seleccionar set nens entre aquests set països: Tanzània, Brasil, Estats Units, Japó, Tailàndia, Itàlia i Rússia.

La seva obra es basar en donar la llibertat a cada nen de realitzar amb argila que simbolitza l’amistat, l’esperança, l’alegria i el treball en equip i que l’any 1989 es van realitzar discos de bronze davant l’obra del monument “Mare i fill” de l’escultora Eva Rybakken apunta cap als set discos. El monument es troba davant del Nordkapphallen i és una recopilació de dibuixos de set nens de diverses parts del món, va ser construït al 1989 i compta amb nens dels Estats Units i la Unió Soviètica.

Preus:

Per conèixer aquesta part del món cal pagar, el tiquet inclou estacionament i entrada a tots els llocs, inclosos museus, botiges de regals, exposicions, monuments, entre altres. Aquesta entrada però té una durada de 24 hores, pel que es pot sortir i tornar a entrar durant el mateix dia.

Entrada per adults: 285 øre.
Entrada per a menors de 15 anys: 95 øre.
Entrada familiar (2 adults i dos menors): 665 øre.
Entrada per a estudiants i militars: 180 øre..

Horaris:

De 18 de maig a 17 d’agost: d’11 a 01 hores.
De 18 d’agost a 31 d’agost: d’11 a 22 hores.
D’1 de setembre a 17 de maig: d’11 a 15 hores.

Artico Ice Bar

És un bar de gel, on hi ha una pantalla realitzada sobre gel i neu en la que mostren imatges de la zona a l’hivern i aurores boreals. La llum, el so i les imatges transporten als visitants al món polar.

Una experiència que s’ha de viure, es va crear per una empresa turística noruega, i està obert tot l’any.

ILLES SVALBARD

Longyærbyen
Excursió per veure ossos polars
Viatjar en motos de neu i trineus de gossos
Hiorthamn (Mines de Carbó)
Permaforst (Coves de Gel)
Albirament de fauna

Les Illes Svalbard és un arxipèlag ubicat a l’oceà Glacial Àrtic, és el lloc habitat més extrem de la Terra, amb una capa de terra que sempre està congelat. Amb una naturalesa àrtica verge i una fauna única, és un entorn de bellesa pròpia, austera i misteriosa. El nom de Svalbard significa “costes fredes”, en realitat és un arxipèlag que gaudeix d’un clima suau comparat amb altres zones del món de la mateixa latitud.

Una cosa curiosa de Savlbard és que, entre mitjans de novembre i finals de gener, no hi ha sol, pel que les aurores boreals són visibles inclús de dia, mentre que entre maig i setembre és tot el contrari, la llum del sol està present 24 hores.

És la part més septentrional de Noruega, només tres de les seves illes estan habitades: Spitsbergen, Bjørnøya i Hopen. A més habiten en aquesta zona uns 3.000 exemplars d’ossos polars, cosa que la converteix en un dels llocs del món per veure’ls durant tot l’any. Degut a la seva latitud, la terra i la llum formen llums polars que hipnotitzen valls glaciars extenses i per suposat, aurores boreals.

És un lloc al que es va per viure experiències, doncs aquest lloc és bonic i àrtic. No tot el temps es té l’oportunitat d’estar en una dels llocs més remots del planeta. En tot l’arxipèlag només hi ha cinc assentaments, i en dos d’ells únicament hi viuen científics.

A l’arxipèlag de Svalbard només es pot arribar per aire o per mar.

L’aeroport està situat a escassos quilòmetres de Longyærbyen, és l’únic aeroport a l’arxipèlag, aquest al 2017 va perdre la categoria d’internacional, pel que només operen vols regulars des d’Oslo i Tromsø. L’aeroport de Svalbard és el més septentrional del món, això implica que la base sobre la que està construïda la pista sigui de gel. El manteniment de l’asfalt és constant per tal que no afecti la operativitat dels avions.

En aquests moments cap companyia ofereix servei de ferri regular a Svalbard, però si que existeixen moltes companyies de creuers que ofereixen viatges amb parades a diferents localitzacions de l’arxipèlag.

Longyærbyen

És la ciutat més septentrional del planeta i capital de l’arxipèlag de les Illes d’Svalbard, als confins de l’oceà Àrtic. La ciutat, l’assentament habitat de manera contínua més proper al Pol Nord, sembla tret d’una postal.

Una de les coses que més atrauen de Longyærbyen és “The Svalbard Global Seed Vault”, conegut mundialment com el Banc Mundial de les Llavors, es tracta d’un lloc que conté més d’un milió de mostres de llavors emmagatzemades al seu interior, per conservar i emmagatzemar la màxima quantitat de llavors en cas d’una catàstrofe global. Les instal·lacions estan construïdes en una cova excavada a 130 metres de profunditat en una muntanya a la vora de l’aeroport de Longyærbyen com a mesura de protecció davant a possibles fenòmens climàtics.

Excursió per veure ossos polars

Els vaixells que naveguen per aquestes illes són la millor opció per sortir en busca d’ossos polars. Els ossos polars viuen a totes les parts a Svalbard, però costa veure’ls.

La majoria de vegades passen l’estona prop de l’aigua, on solen pescar. A Svalbard sempre s’ha dit que hi ha més ossos que persones, i és cert. Es calcula que resideixen poc més de 2.800 persones, la majoria a Longyærbyen o repartits en estacions científiques com NY-Ǻlesund, així com en mines soviètiques encara en funcionament com Barentsburg. En canvi es calcula que més de 3.000 ossos polars viuen en aquestes illes. La caça d’aquests mamífers està completament prohibida i només és possible abatre’ls com a últim recurs. D’aquí que la seva població sigui més estable i en creixement que en altres zones de l’Àrtic com Alaska o el nord de Rússia.

Viatjar en motos de neu i trineus de gossos

Una excel·lent forma per conèixer, explorar i descobrir les Illes Svalbard és pujant a una moto de neu. Les carreteres regulars acaben a les afores de Longyærbyen. També es poden llogar trineus tirats per gossos durant la temporada de neu. És un activitat que, tot i que no agrada a tot el món, brinda una experiència completa si vols sentir-te com habitant del pol àrtic. Aprendràs a conduir un trineu de huskies, entraràs a les entranyes d’un glaciar i recorreràs la tundra hivernal en moto de neu per muntanyes i fiords congelats.

Hiorthamn (Mines de carbó)

Durant més de 100 anys, s’ha extret carbó a Svalbard, hi ha vàries mines prop de Longyærbyen on es pot baixar i donar un passeig. La major part de l’extracció de carbó restant es va mantenir al territori de Barentsburg, que s’anomena “la ciutat del carbó”.

Barentsburg és un poblat miner localitzat a l’illa de Spitsbergen, a uns 50 km de Longyærbyen. Al voltant de 450 persones resideixen a Barentsburg, d’aquestes 150 són miners. Tot i que les mines no són rentables i sobreviuen gràcies als subsidis del govern rus, pel Kremlin, mantenir aquest tipus d’enclavaments és part de la seva cultura.

De les mines s’extreu al voltant de 140.000 tones anuals de carbó, un 15% d’aquestes es crema a la central elèctrica local, el qual garanteix el subministrament elèctric i calefacció de l’assentament.

La indústria minera del carbó va desenvolupar-se a Svalbard a la dècada de 1870, essent l’activitat econòmica més important durant el segle XX, la mineria finalment es va convertir en la fundació de molts assentaments miners de carbó noruecs i soviètics que encara queden fins ara.

Els paisatges de Svalbard està esculpits de re restes de piles de roques residuals, d’infraestructures de transport i d’edificis industrials. No obstant, a través del fiord de la ciutat de Longyærbyen, es troba la comunitat minera abandonada de Hiorthamn, que ara ha estat restaurada per a usos recreatius.

El millor moment per explorar aquests llocs abandonats és quan hi ha llum del dia, de març a setembre.

Permaforst (Coves de gel)

Svalbard té molts glaciars antics, i de vegades es formen coves llargues i profundes en ells. Una d’elles són les coves de gel de Permafrost, que es tracta d’una capa de gel al terra que mai es desfà. Aquestes formacions es veuen en moltes àrees i són un lloc increïble que dóna una imatge sobre les belleses naturals que ofereixen les Illes Svalbard.

Albirament de fauna

Svalbard és un lloc privilegiat per l’observació d’animals. Les condicions climàtiques locals ha permès que algunes espècies es desenvolupin extremadament bé a la zona. Entre elles, es pot destacar la guineu àrtica, el ren, vàries famílies d’aus, foques, i sobretot, l’impressionant os polar.

TROMSØ

Gamle Tromsø
Tromsdalen (Catedral de l’Àrtic)
Telefèric de Fjellheisen
Museus de Tromsø
Platja de Telegrafbukta
Illes Kvaløya i Sommarøya
Llac Blåisvannet
Albirament de cetacis

Tot i que escoltar parlar de Lapònia o l’Àrtic ens venen imatges de lavvus (botigues sami) en llocs remots, o vasts espais recoberts de neu on no es veu res més que algun ramat de rens, el cert és que, també existeix una ciutat de més de 70.000 habitants, i amb els mateixos serveis que qualsevol ciutat de similar mida en una altra part del món. No obstant, Tromsø és especial. Al situar-se per sobre del paral·lel 69º, és capaç de brindar al visitant dos fenòmens únics: aurores boreals i el sol de mitjanit.

Tromsø és considerada la capital de l’Àrtic i la porta d’entrada a Lapònia noruega. Molts viatgers arriben a Tromsø i es conformen en passar uns dies a la ciutat i voltants

A Tromsø, tot el que es veu pot ser que sigui el més septentrional de la seva espècie, entre dites distincions es troba la universitat més septentrional del continent europeu, que dota a la ciutat d’una atmosfera jove, ambient que ajuda a portar les llargues nits d’hivern. A Tromsø també se la coneix com la París del nord. Aquest símil té el seu origen a meitats del segle XIX, a causa d’un intercanvi de pesa i tela entre ambdós països, va penetrar-se a Tromsø una gran influència de l’estilisme francès, així com vàries costums.

I es que el port natural de Tromsø ha estat de gran importància al nord de Noruega, exercint encara de base per a expedicions àrtiques, o essent parada obligada de creuers, com és el cas del conegut Hurtigruten, que transcórrer entre Bergen i Kirkenes, 2.700 km que alguns cataloguen com el trajecte amb vaixell més bonic del món.

El gruix de la ciutat de Tromsø s’ubica a l’illa de Tromsøya, connectada amb la part continental, coneguda com Tromsdalen, a través del pont de Tromsøbrua, pont construït al 1930 amb altura suficient perquè creui el ja mencionat Hurtigruten.

Vista del pont de Tromsøbrua i la catedral de l’Ártic

Gamle Tromsø

És factible recórrer el centre de Tromsø en un simple passeig d’un matí. Es pot començar pel seu eix principal, el carrer Storgata. Al llarg d’aquest carrer es troben alguns dels edificis més cridaners i importants de la ciutat. Entre ells: el Museu de Fotografia Perpektivet, ubicat en un acolorit edifici històric de fusta o el Verdensteateret, continu a l’anterior i també en un edifici de fusta, però aquest de color groc. Aquest últim és el cinema més antic del nord d’Europa, projectant la seva primera pel·lícula al 1916, encara està en actiu.

Però el millor punt de referència per començar és la plaça Stortoget (plaça del Mercat). I des d’aquí descobrir tant la part sud del casc antic com la zona del port. A aquesta petita plaça hi ha l’estàtua de Fangsmonument (Artic Hunter), en honor als baleners que han perdut a vida a l’àrtic. La imatge mostra un pescador a la seva barca caçant amb un arpó. A la mateixa plaça hi ha un petit quiosc modernista de color groc, semblant als que hi ha a París, es tracta del Raketten Bar (el Bar coet, tot i que el seu nom original és Lokkeskiosken) de l’any 1911. Tot i que es manté de peu a pesar d’haver viscut dos incendis. En realitat és un bar, i possiblement el bar més petit del món. Per cert, serveix uns frankfurts boníssims.

Estàtua de Fangstmonument – Arctic Hunter –

Darrera del quiosc es troba Vår Frue domkirke i Tromsø (l’església de Nostra Senyora), l’església catòlica de la ciutat. Manté un exterior cridaner que no ha patit canvis en quasi dos segles. Pujant una mica més, hi ha l’estàtua del rei Haakon VII de Noruega, i a l’esquerra un edifici de grans vidrieres a la façana que acull l’Ajuntament. Girant més a l’esquerra, pel carrer Gronnegata, i juntament amb l’Ajuntament, es divisa la biblioteca més septentrional del món (Blibliotheek), un edifici de forma ovalada i amb enormes vidrieres, donant un gran protagonisme a la llu, com no podia ser d’una altra forma. El seu interior mereix una visita.

Tornant al carrer principal de Storgata (paral·lela a Gronnegata) i en direcció al sud, hi ha la Tromsø Domkirke, de 1861. Presumeix de ser la catedral protestant situada més al nord, i també de ser la única, en tot Noruega, que ha estat fabricada íntegrament de fusta. Deixant la Catedral a l’esquerra, pel carrer Kirkegata, s’arriba al monument de Ronald Amundsen, l’expedicionari més important de Noruega, i el primer home en estar sobre els dos pols de la Terra.

Des d’aquest punt i paral·lel al mar, es pot retrocedir fins a la zona del port, on crida l’atenció les cases de colors tradicionals noruegues, en aquesta zona es troben part dels museus de la ciutat.

Al nord del port, es troba Skansen, un conjunt d’edificis que daten de finals del segle XVIII, considerats els més antics de Tromsø. A l’estiu acostuma a haver-hi molt ambient.

Tromsdalen (Catedral de l’Àrtic)

La seva distintiva figura s’inspira en la forma d’un iceberg i una casa sami. Com a curiositat: Joan Pau II va dormir aquí en la seva visita a Tromsø al 1989. Tot i que la se coneix amb el sobrenom, el seu nom real és Església de Tromsdalen. I no és una Catedral sinó que és una església parroquial.

Al seu interior se celebren concerts d’òrgan.

Telefèric de Fjellheisen

Les millors vistes d ela ciutat s’obtenen des del mont Storsteinen (de 421 metres sobre el nivell del mar). Per pujar-hi es pot pujar a peu (no recomanat a l’hivern) o en funicular. A dalt hi ha un mirador en que a part de la ciutat de Tromsø, es pot veure l’illa de Kvaløya.

Horaris i preus a la web oficial.

Vistes de Tromsø des del Telefèric de Fjellheisen

Museus de Tromsø

Polarmuseet i Tromsø (Museu Polar)

És acollit per uns dels edificis tradicionals del port que va sobreviure a l’incendi de 1969. Disposa de diferents sales dedicades, a importants exploradors noruecs, com Fridtjof Nansen i Roald Amundsen. Així com del descobridor de l’arxipèlag de Savlabard, l’holandès Willem Barentsz. Altres sales estan dedicades als caçadors de principis del segle XX. És un museu realment pedagògic, amb molts animals dissecats.

De tots els museus que té Tromsø, aquest és l’escollit per la majoria de turistes.

Més informació a la seva pàgina web.

Perspektivet Museum (Museu de Fotografia)

Prop de l’anterior, i al carrer principal de Storgata, es localitza aquest museu de la fotografia. Vàries exposicions de fotografia documental mostren l’evolució de la ciutat. Treballs realitzats per fotògrafs locals i internacionals.

Més informació a la seva página web.

Tromsø Museum (Museu Universitari de Tromsø)

Es troba al sud de l’illa, en aquest museu es pot aprendre sobre la cultura sami, els últims indígenes d’Europa. Així mateix, exposa col·leccions de ciències naturals i arqueologia. La part més popular és la dedicada a explicar perquè i com es produeixen les aurores boreals. Un museu educatiu tant per adults com per a nens.

Més informació a la seva página web.

Platja de Telegrafbukta

Aquesta platja, a la punta sud de l’illa de Tromsøya, és zona de pícnic a l’estiu, i un lloc on poder enfocar fora de les llums de Tromsø, perfecte per feure i fotografia la dama verda. Des de la platja, es pot veure l’illa de Kvaløya i el fiord que separa ambdues illes.

Illes Kvaløya i Sommarøya

L’excursió d’un dia més popular és creuar el pont de Sandnessund per explorar les illes de Kvaløya i Sommarøya. En el recorregut es topa amb platges d’arena blanca i aigües cristal·lines. Alguns dels punts més coneguts són:

Ersfjordbotn, amb una vista plena del fiord. És la millor localització per veure aurores boreals i el sol de mitjanit.

Platja de Grøtfjorden. Una altra opció per veure aurores boreals, així com un acolorit capvespre àrtic.

Trekking Ørnfløya. Una curta caminada t’eleva fins a una vista zenital de l’illa de Sommarøya. Si es vol realitzar a l’hivern és possible que es precisi raquetes de neu.

Sommarøya i Hillesøya. Aquestes dues illes a l’extrem de Kvaløya i unides a aquesta per ponts, és un dels llocs més impactant, platges d’arena finíssima blanca, aigües caribenyes i cases de pescadors que ajuden a la composició de la fotografia.

Llac Blåisvannet

A la península de Lyngen, rodejat de cims muntanyosos i als peus del glaciar Lenangsbreen, es troba el conegut com Llac Blau. Des de Tromsø es tarda unes dues hores i mitja en arribar-hi en cotxe, inclòs el creuament del ferri de Breivikeidet a Svensby, al que s’ha de suma unes altres 2 o 3 hores a peu (anada i tornada) de trekking. Es una ruta perfecta per realitzar-la en família a l’estiu o tardor.

Albirament de cetacis

Entre octubre i febrer és possible albirar balenes geperudes, orques o delfins a les aigües de Tromsø, espècies de migren cap aquí en busca de grans poblacions d’areng.

Hi ha diversos tours per a realitzar aquesta activitat.

ILLA DE SENJA

Plataforma de Bergstotn
Hamn
Platja d’Ersfjord

L’Illa de Senja és un dels llocs més desconeguts de Noruega. Un lloc forjat per muntanyes afilades, estrets fiords, paisatges espectaculars i especialment ideal per la pràctica de senderisme. Arribar aquí no és fàcil, per està allunyada dels nuclis turístics, pel que això fa d’aquest racó un paradís de desconnexió i amor per la muntanya.

L’Illa de Senja es troba a menys de 3 hores en cotxes des de Tromsø. És accessible per ferri des de la localitat de Brenholmen o Andenes (Vesterålen), però aquesta opció només està disponible durant uns mesos a l’any, i mai a l’hivern.

Senja en molts aspectes és similar a l’arxipèlag de les Lofoten, illes petites amb empinades muntanyes que arriben fins al mar, diminuts pobles i carreteres revirades on un ant o un ren se’ns poden creuar, i compte amb això perquè són realment grans, especialment els ants.

La illa és petita, però les seves carreteres són estretes i en moltes ocasions amb moltes corbes. A l’hivern, per anar de punta a punta es pot tarda unes dues hores, pel que és necessari anar-hi amb tranquil·litat i gaudir del paisatge.

Plataforma de Bergsbotn

Excel·lent mirador cap al fiord de Bergsfjord. Es tracta d’una plataforma de 44 metres de longitud on et quedes suspès en direcció a una magnífica vista. El pàrquing està situat al costat de la plataforma i a l’estiu és un lloc concorregut.

Hamn

Hamn és un lloc de platges transparents i hotels d’encant. És potser la zona més freqüentada pels turistes. El principal hotel se situa sobre una petita illa des d’on hi ha boniques rutes de senderisme. Les seves platges són exquisides i és una llàstima que l’aigua estigui tan freda.

Platja d’Ersfjord

Platja d’arena blanca on les aigües són realment gèlides. La localitat d’Ersfjord s’asseu sobre un dels extrems d’unes muntanyes molt afilades, el Tungeneset.

ILLES LOFOTEN

Svolvær
Sakrisøy
Reine
Reinebringen
Henningsvær
Flakstad Beach
Nusfjord
Trollfjorden
Kabelvåg
Hamnøy
Ramberg
Pont de Fredvang
Buksnes Kirke

A Lofoten, muntanyes nevades, aurores boreals, boniques cases de fusts, pobles de pescadors pintorescos, llacs gelats, increïbles platges, el sol de mitjanit, raquetes de neu o trineu de gossos, safari de balenes, orques, kayak, són algunes de les principals atraccions d’aquest racó del món, llurs paisatges són molt més que excepcionals i diferents a tot el conegut.

Les Illes Lofoten estan ubicades al nord de Nourega, a la Lapònia Notuega i en territori de Nordland. Aquest arxipèlag al nord del Cercle Polar Àrtic, està format principalment per cinc illes: Austvagoy, Vestvagoy, Moskenes, Flakstadoya y Gimsoya. A les que cal afegir-hi la punta de Hinnova i dues illes més petites al sud: Vaeroy i Rost.

Aquest lloc de naturalesa verge i salvatge, va ser habitada durant l’època dels víkings, on van establir Vågar com el primer assentament, tot i que hi ha evidències de vida humana des de l’Edat de Ferro i Bronze. Des d’almenys l’any 1210 les Illes han estat habitades de manera continuada, quan el rei Øystein va construir una església i allotjaments per als pescadors prop de Kabelvag, entre escarpades muntanyes, durs hiverns i aurores boreals que acaricien el cel al vespre.

La pesca ha estat i és el sector industrial per excel·lència en aquest arxipèlag de 175 km de llarg. I el bacallà l’estrella de la indústria. És típic trobar-se bacallà penjat als baixos de les casetes de fusta o en algunes estructures de fusta per deixar-lo assecar al sol i al vent polar.

En l’actualitat, ens trobem amb unes illes modernitzades, amb bones estructures, connectades per bonics ponts, però en el seva essència, es segueix conservant les seves arrels, costums i estil de vida. Fer una ruta per les Illes és fer una ruta per una paradís on sembla que el temps s’hagi parat fa moltíssim.

Svolvær

Un dels millors llocs per veure de les Illes Lofoten es Svolvær, una de las poblacions més grans i el centro neuràlgic de l’arxipèlag. Flanquejat per punxegudes muntanes i acariciat pel mar, hi ha un poblet d’uns 9.000 habitants que gira en torn a la pesca i el turisme.

A Svolvær val la pena donar un passeig per la bonica zona del port, així com recórrer els seus carrers replets de cases de colors o visitar Lofoten Krigsminne Museum, on es descobreix el paper de Noruega durant la Segona Guerra Mundial.

Sakrisøy

Ubicada a l’oest de les Illes Lofoten, entre Hamnoy i Reine i situada als peus d’Olstind, hi ha una petita illa connectada per ponts en la que predomina una localitat que sembla treta d’un relat víking. Aquest petit illot compta amb una trentena de casetes grogues, i gaudir d’un bell capvespre amb les seves vistes és meravellós.

Tot i la seva reduïda mida, a Sakrisøy es pot explorar una quantitat de coses i fer moltes activitats. És recomanable fer un passeig entre les seves cases on s’observa als seus baixos com assequen el peix recent portat del mar.

També es pot llogar un kayak i realitzar un recorregut per la badia, així com entrar a Anitas Seafood i veure o provar la quantitat de peix sec que venen en aquesta coqueta botiga. Per últim, creuar el pont que va en direcció a Hamnoy per gaudir d’una de les vistes més boniques d’aquest increïble poble.

Reine

Reine és una altra de les localitats més grans d’aquesta zona de la Lapònia Noruega i que resumeix a la perfecció l’essència de Lofoten: flanquejada per punxegudes muntanyes, juntament amb espectaculars fiords, banyada pel mar i repleta de casetes de colors.

Aquesta petita vil·la de pescadors d’uns 400 habitants es troba al sud-est del bonic poble de Sakrisøy. Aquí, al igual que a Svolvær, ens trobem amb un lloc replet de vida amb bastant oferta de tots els serveis necessaris: restaurants, botiguetes, benzineres, hotels, supermercats, etc.

Reinebringen

Si es vol veure Reine i els seus voltants des d’una altra perspectiva, es pot fer una caminada per Reinebringen, un sender molt bonic, aquesta caminada parteix des de Reine i té un desnivell de 500 metres en escassos 2 km, a base d’escales, pel que és breu.

Això si, un cop a dalt, s’obtenen unes bones panoràmiques de Reine, Rostad, Moskenesoya, així com els pobles de Sakrisøy i Hamnoy connectats per ponts.

Henningsvær

Henningsvær, situat a 20 km de Svolvær, és una petita localitat flanquejada per muntanyes, famosa per la localització del seu increïble camp de futbol, pels seus canals i pel seu bonic port.

La població té uns 500 habitants i s’ubica entre les dures illes de Heimøya i Hellandsøya, pel que s’arriba a través de pontets. Casetes de colors, barquetes de pesca, restaurants, assecats de peix, botiguetes, galeries d’art …

Flakstad Beach

Una de les platges més boniques de les Illes Lofoten és Flakstad Beach, es tracta d’una impressionant platja salvatge ubicada al municipi de Flakstad, a la illa de Flakstadøya, juntament al bonic poble de Ramberg.

Flanquejada per punxegudes muntanyes i banyada per aigua cristal·lina, és el lloc ideal per fer una passeig, Just al costat de la platja hi ha la bonica església de Flakstad, un temple religiós de fusta vermella que va ser aixecat al segle XV.

Nusfjord

Nusfjord està ubicat a l’illa de Flakstadova, és un poble de menys de 100 habitants, amb un increïble fiord a base de muntanyes rocoses, boscos frondosos i gèlides aigües.

Les seves casetes de fusta vermelles sobre les roques, on es pot observar el bacallà assecant-se als seus baixos, és tot un espectacle visual. A més per arribar-hi es circula per unes carreteres molt boniques.

Trollfjorden

El Fiord de Troll és un estret flanquejat per muntanyes rocoses de més de 1.000 metres d’alçada sense connexió terrestre.

Kabelvåg

Kabelvåg és una poble de 1.200 habitants banyat per aigües cristal·lines i amb cents de casetes de colors. Kabelvåg és una parada obligatòria de la ruta per les Illes Lofoten, perquè es creu que va aquest va ser el primer assentament on es van construir casetes pels pescadors i una església, a l’època del rei Øystein.

Kabelvåg destaca entre altres coses per albergar l’església de Vagan, construïda al 1898 sobre una església de l’època del rei Øystein, essent així l’edifici de fusta més gran del nord de Noruega. Al costat de l’església de Vagan es poden observar unes vistes espectaculars de la badia de Kjerkvagen.

Hamnøy

Hamnøy o Hamnøya és un altre adorable i encantador poblet ubica a pocs minuts de Reine y Sakrisøy, ubicat en un illot rocós i connectat per pontets. El poble està arropat per increïbles parets rocoses, acariciat per les gèlides aigües i repleta de casetes vermelles de fusta. La zona més bonica és la zona del port.

Ramberg

Aquesta bonica localitat del municipi de Flakstad, ubicada pròxima al poble de Flakstad i el pont de Fredvang, sorprèn per la seva platja salvatge d’arena blanca i aigües cristal·lines a la vora d’un nucli urbà a base de casetes de colors.

Pont de Fredvang

Es tracta d’un petit poble del nord de l’illa de Moskenesøya, proper a la platja de Kvalvika. De fet des d’aquí es pot caminar fins a la bonica platja de Kvalvika.

Aquesta localitat conforme un altre dels paisatges més bonics de la Lapònia noruega. És recomanable la panoràmica que hi ha des del poble, on es veuen els únics ponts d’accés a aquesta illa i les muntanyes de Flakstadøya.

Buksnes Kirke

Aquest temple religiós ubicat al poble de Gravdal, a l’illa de Vestvågøya de fusta vermella que va ser construïda al 1905 en estil Dragestil, això és estil de drac. Es tracta d’un tipus de disseny i arquitectura originària de Noruega que va ser molt comú durant els anys 1880 i 1910, essent una variant d’estil romàntic nacional.

TRONDHEIM

Nidarosdomen
Erkebispegården (Palau de l’Arquebisbe)
Gamle Bybro (Pont Vell)
Casc Antic i Barri de Bakklandet
Kristiansten Festning (Fortalesa de Kristiansten)
Museus de Trondheim
Illa de Munkholmen (Illa del Monjo)
Tyholttårnet
Pirbadet
Torvet (Town Square)
Norges Teknisk-Naturvitenskapelige Universitet
Nedre Elvehavn

Trondheim, la tercera ciutat més gran de Noruega i la capital tecnològica per excel·lència del país. Situada en un enclavament privilegiat al comtat de Trondelag, es troba rodejada d’aigua i suaus turons. El riu Nidelva desemboca al fiord de Trondheim, dotant a la ciutat d’una bellesa singular.

Després de l’incendi que va destruir la ciutat al segle XVII, Trondheim va ser reconstruïda seguin un pla barroc. S’alça la segona catedral més gran del nord d’Europa, un símbol fonamental de la ciutat i la seva història. A més, Trondheim és una ciutat jove, plena de vida. Els més de 30.000 estudiants que estudien a la prestigiosa universitat li donen frescor i alegria. Antigament la ciutat es deia Nidaros i va ser la capital de Noruega durant els segles X i XI.

Nidarosdomen

És el símbol per excel·lència de la ciutat i la catedral medieval més septentrional del món. Però no només és interessant per la seva arquitectura, sinó també per la història que amaga darrera els seus murs. Aquest santuari romànic i gòtic va ser construït entre el 1070 i el 1300 al lloc on està enterrat Olav II de Noruega, el rei víking que va introduir el cristianisme a Noruega. Un any després de la seva mort (ocorreguda a la Batalla de Nilestad al 1030), va ser canonitzat com a Sant Olav, el sant patró de Noruega. Des d’aquest moment i fins al dia d’avui la seva tomba es va convertir en un lloc de pelegrinatge al qual arriben persones de tot el nord d’Europa.

La façana de la catedral té una decoració tan sòbria i rica que es per perdre-hi temps observant cada detall. Els elements més destacats són les escultures dels sant i reis col·locades al voltant del rosetó, que van ser afegides a la façana durant la restauració del segle XIX. Al seu interior hi ha la cripta amb monuments de tombes que remunten a l’Edat Mitja. I per últim, la torre, on es puja a través de 172 escales, i des d’on obtenen boniques vistes de la ciutat.

La visita a la catedral és una experiència diferent segons l’estació de l’any en que es visita. Durant la tardor i l’hivern es formen mils de petites i grans escultures en esteatita, que donen un toc molt particular. En canvi, a la primavera i estiu l’interior del temple s’il·lumina amb una llum fantàstica amb els ragis de sol travessant l’acolorit rosetó.

Erkebispegården (Palau de l’Arquebisbe)

Just a l’altre costat de la catedral hi ha el Erkebispegården (Palau de l’Arquebisbe), un dels complex arquitectònics millor conservats de la seva època a tot Europa. Al llarg de la seva història, va ser el punt de trobada dels homes més poderosos del país i escenari de reunions importants i grans festes. A més, ha estat la llar de 27 arquebisbes, qui vivien a Nordfloya, la part més antiga del palau. Allí els arquebisbes rebien els seus convidats, recaptaven els impostos i realitzaven grans festes, on les persones eren col·locades d’acord al seu rang. Les més importants se seien prop de l’arquebisbe i gaudien del millor menjar, mentre que els de menys rang havien de mirar i menjar papilles.

El Palau de l’Arquebisbe data de la segona meitat del segle XII, i va ser construït al voltant d’un gran pati, al costat del riu Nidelven. Per accedir a l’interior cal travessar una dura porta gòtica que té portals ogivals.

Darrera dels murs hi ha tres museus diferents. A l’ala oest, a les sales voltades, es pot visitar l’Exposició Nacional de Regalies, on s’exhibeix la corona i altres insígnies noruegues. Per altre costat, el Museu de l’Arquebisbe fa un recorregut de 1.000 anys d’història de la catedral i la seva diòcesi. Allí hi ha escultures originals de la Catedral de Nidaros i les troballes més importants de les excavacions arqueològiques. A la part occidental del palau hi ha una exhibició interessant sobre la història de la defensa al centre de Noruega.

Si no es vol realitzar la visita completa, dedica una mica de temps a recórrer el pati central i comprovar el bon estat de conservació de tot el complex.

Gamle Bybro (Pont Vell)

Aquest pont de color vermell pot recordar una mica, per la seva forma, a l’arquitectura japonesa. Va ser aixecat al 1861 i és conegut per locals com “la porta de la felicitat”. Potser perquè és un dels punts més bonics i fotografiats de la ciutat. Al seus extrems es troba el centre històric de Trondheim i el barri de moda de Bakklandet. A ambdós costats, s’alcen preciosos magatzems pintats en colors brillants que reflecteixen a les aigües tranquil·les del riu Nidelva.

Casc Antic i Barri Bakklandet

El casc antic es caracteritza pels seus edificis construïts de fusta i per albergar diferents zones comercials. Les més famosos són Nordre Gate, Munke Gata i Sondre Gate. El punt neuràlgic és una bonica plaça on s’ubica l’estàtua del rei víking i fundador de la ciutat, Olaf Tryggvasson. Prop d’ella, hi ha la senzilla Església de Nostra Senyora, i prop del temple hi ha Stiftsgarden, una senzilla residència reial que, fins avui, és utilitzada per la monarquia noruega quan visita Trondheim.

A l’altre costat del pont, hi ha cases acolorides de fusta amb flors a les finestres.

Aquest barri modern no perd el seu toc antic, està ple d’edificis pintorescos, restaurants destacats, cafeteries acollidores i botigues. A més, allí es troba el famós ascensor per a bicicletes que et deixarà prop de la fortalesa de Kristiansten.

El CycloCable, abans conegut com a elevador de bicicletes Trampe, és una versió nova i actualitzada de l’ascensor que funciona en aquest lloc des de 1993. Aquesta genialitat va ser idea de Jarle Wanvik, un resident de la ciutat que es va cansar de arribar sempre cansat al treball després de pedalar costa amunt. Avui en dia, aquest sistema nou transporta les bicicletes i als seus ciclistes a l’alt de la Fortalesa Kristiansten. Només cal pressionar un botó d’inici i col·locar-se al punt de recolzament que s’obre a l’altura del terra.

Kristiansten Festning (Fortalesa de Kristiansten)

Si es vol gaudir de les vistes, cal pujar al turó ubicat al marge dret del riu Nidelva per arribar a la Fortalesa de Kristiansten. Després de l’incendi que va patir Trondheim al 1684, aquest edifici va ser el component principal del nou disseny de la ciutat. A més, va servir com a punt de defensa d’un sector vulnerable de la zona. Això es va comprovar al 1718, durant la Gran Guerra del Nord, moment que va servir de defensa davant de l’atac de les forces sueques. Un altre escenari tràgic va passar durant la purga legal a Noruega, durant la qual cents de patriotes noruecs van ser executats pels alemanys.

Actualment, es pot entrar a la torre defensiva espartana, caminar al voltant de les muralles i veure la ciutat i el riu des d’aquí. Dins de l’edifici hi ha una interessant museu sobre la història de la regió i molts racons per explorar.

Museus de Trondheim

La ciutat compta amb diversos museus interessants per visitar, atraient especialment als amants de la història, l’art i la música.

Museu d’Art Folklòric. Situat a les afores de la ciutat. Tècnicament, és un museu a l’aire lliure que va ser construït al voltant d’unes ruïnes del castell medieval del rei Sverre, a srerresbord. Un pla perfecte si es viatja amb nens, tot i que els adults també sabran gaudir-ho. És el més gran d’aquest tipus de tota Noruega i compta amb un bon nombre de construccions típiques i tradicionals de la regió de Trondelag.

Museu Rigve o Museu Nacional de la Música i els Instruments Musicals de Noruega. Mostra una col·lecció de més de 2.000 instruments, flors i arbres de tot el món. A més, la seva ubicació privilegiada sobre un terreny elevat regala vistes de tota la ciutat i el fiord. El Museu Ringve va ser construït sobre una mansió del segle XVIII i és una de les coses més originals per fer a Trondheim.

Museu Rockheim. Un altre temple de la música, situat en un edifici molt modern. El seu interior conta la història del pop i el rock noruec des de la dècada de 1950 fins a l’actualitat. Cada una de les seves sales tracta sobre un dècada diferent i compta amb pantalles tàctils i multimèdia informatives. Cada sala té el seu encant, per exemple, a la sala de hip-hop hi ha tocadiscos i tutorials de breackdance.

Museu Nacional d’Arts Decoratives. Ubicat molt a prop de la Catedral de Nidaros, compta amb una gran quantitat d’arts i oficis acumulats des de la seva fundació al 1893. Allí es pot descobrir, entre altres coses, els coberts Trondelag dels segles XVI i XVII, exemples de la cristalleria noruega dels anys 1700 i els interiors de l’estil Art Nouveau dissenyats a principis del segle XX.

Illa de Munkholmen (Illa del Monjo)

Es tracta d’una petita illa amb una fortificació, al mig del fiord de Trondheim. Aquesta està ubicada prop de la desembocadura del riu Nidelva, és amo d’una llarga història. Al llarg del temps, l’Illa del Monjo va servir per a diversos fins: va ser un monestir, una fortalesa, una presó i escenari de cents d’execucions.

Segons la història, a finals del segle X l’illa va ser utilitzada per primera vegada pels víkings com a lloc per a execucions. Els cossos de les persones assassinades s’exhibien a l’illa a mode d’advertència als visitants, els criminals i els oponents polítics. Després d’això, es va construir un monestir de monjos benedictins, i al segle XVII, es va convertir en un fort, que també va funcionar com a presó. Figures famoses, com Peder Griffenfeld, estadista confident del rei Christian V de Dinamarca, van passar per aquí. En aquest cas, Griffenfeld va està pres 18 anys a l’illa després de ser acusat de traïció.

Avui en dia, visitar aquest edifici és recórrer la seva història, i també gaudir de l’entorn on es troba. A mesura que el vaixell comença a apropar-se a l’illa, es veu les fortificacions de pedra que la rodegen. Una bona opció és agafar un tour guiat a l’Illa del Monjo per conèixer més sobre la seva història i coronar l’experiència menjant alguna cosa al restaurant de l’illa.

Tyholttårnet

Es tracta d’una torre de ràdio construïda al 1985, al sud est de la ciutat, els seus 124 metres d’altura valen el títol de l’edifici més alt de Noruega. Als 74 metres hi ha un restaurant giratori que dona una volta per hora, des d’on es pot apreciar tota la ciutat de Trondheim i el fiord, mentre gaudeixes del menjar. Si no es vol anar al restaurant, al nivell inferior hi ha una plataforma d’observació.

Pirbadet

És el parc aquàtic cobert més gran del país, ubicat davant del fiord de Trondheim i mirant a Munkholmen. Pràcticament totes les seves atraccions es concentres en una sala cavernosa, dissenyada per tal que els adults puguin banyar-se en pau mentre els nens juguen als tobogans i les piscines. El complex compta a més, amb una piscina de benestar, un jacuzzi, saunes i un solàrium.

Torvet (Town Square)

Es tracta de la plaça principal de Trondheim, que ha estat el lloc des de que la ciutat va ser redissenyada després de l’incendi de 1681. Al centre de la plaça hi ha una columna amb una estàtua d’Olav Tryggvason. Aquest monument de l’any 1921 i la columna formen part d’un enorme rellotge de sol amb llambordes. A l’extrem sud de la plaça hi ha un mercat, en el que es ven des de flors i joies fins aliments.

Norges Teknisk-Naturvitenskapelige Universitet

La Universitat Noruega de Ciències i Tecnologia és un dels llocs més importants de la ciutat. D’un gran prestigi, el seu atractiu i la qualitat de la seva educació atreuen a mils d’enginyers, científics i investigadors. Està construïda en pedra i té un estil medieval que la fa molt atractiva.

Nedre Elvehavn

És el lloc ideal per trobar bon menjar, cervesa artesanal i botigues. Es tracta d’una zona d’edificis industrials de maó que s’ha convertit en un lloc d’interès pels artistes bohemis de la ciutat.

ATLANTERHAVSVEIEN

La carretera de l’Atlàntic (Atlanterhavsveien) és una espectacular carretera que des de la costa continental salta d’illa en illa fins arribar a Averøy, en un recorregut fantàstic a través de ponts que es caragolen sobre el mar. No és casualitat que aquesta carretera sigui el segon destí turístic més visitat a Noruega.

La seva construcció va començar al 1983 i va esta marcada per la lluita contra els elements. Durant sis anys que van durar les obres es van registrar fins a 12 tempestes amb categoria d’huracà. Són poc més de 8 km de recorregut que inclouen 8 ponts sobre l’oceà. El punt principal de la carretera és precisament el pont de Storseisundet, el més llarg de tots, de 260 metres, que realitza una corba espectacular.

Tal és la importància d’aquesta carretera que els noruecs la van escollir com la construcció del segle al seu país. A més, el diari anglès The Guardian la va seleccionar com el millor viatge en carretera del món. Des de 2009, la carretera de l’Atlàntic continua des d’Averøy a Kristansund a través d’un túnel de peatge batejat com Atlanterhavstunnelen (túnel de l’Atlàntic).

Es troba a la zona dels fiords occidentals, i en determinades èpoques de l’any poden arribar albirar-se foques o balenes. La pesca és un dels atractius més grans de la zona. Fins al punt que molts els que pesquen als ponts de la carretera, circumstància amb la qual s’ha d’anar en compte al conduir.

La zona també atrau als bussejadors i no falten altres atraccions com la vil·la dels pescadors restaurada en la que hi ha una rèplica d’un vaixell víking. Les tempestes de tardor poden arribar a ser fenomen impressionant tot i que el vent pot arribar a velocitats realment perilloses.

Per recórrer la carretera, el millor és arribar fins a Molde i d’aquí agafar la carretera 64, que és precisament la Atlanterhavsveien.

VINNUFOSSEN

La Cascada Vinnufossen és la sisena més gran del món i la primera d’Europa, mesura 865 metres d’altura. Es troba ubicada a la província de Møre Og Romsdal, Noruega.

Si es circula per la carretera 70, a pocs kilòmetres de Sunndalsøra en direcció a Oppdal, és molt fàcil que la puguis veure des d’allí.

La cascada no és molt poderosa, però si que té una successió de fins a 4 fines caigudes d’aigua que s’alimenten del glaciar Vinnufonna, arribant a un pic de 1.814 metres d’altitud.

Al mes de juliol és possible que es vegi neu al cim de la cascada. La cascada desemboca al riu Driva, ubicat al poble Hoelsand.

Els que visiten la cascada Vinnufossen queden meravellats amb el fluir de torrencial de l’aigua. Tot i que hi ha estacionament per cotxes, el més recomanable és recórrer la cascada a peu, d’aquesta forma es pot gaudir plenament de la naturalesa que la rodeja i sentir la fresca brisa i el soroll relaxant de l’aigua.

ǺLESUND

Ålesundet (Canal d’Ǻlesund)
Mirador d’Aksla

Considerada per molts la ciutat més bonica de Noruega, és curiós que s’hagi d’agrair a un terrible incendi que va passar al 1904, on 850 cases van ser cremades en un dia, el fet de que la ciutat compti amb una de les concentracions d’arquitectura modernista més grans del món. Va ser tal l’obra que al 1907, 400 cases ja havien estat reconstruïdes.

Pel que el que s’ha de fer a Ǻlesund és fixar-se en els diferents adorns i parets de les cases. A més, es veu l’estil art nouveau reflectit també a les tapes del clavegueram o en alguns carrers que encara hi queden llambordes.

El carrer de vianants Kongens Gate és especialment interessant perquè posa de manifest tota la reconstrucció. Per veure les façanes dels números 19, 25 i 28. Com a curiositat, cal fixar-se bé al número 10B, doncs és la casa més estreta de la ciutat.

Ålesundet (Canal d’Ǻlesund)

Un dels punts de la ciutat que fa les delícies de qualsevol. Gaudir dels reflexos de les cases sobre el canal o fer kayak és un plaer.

Les millors vistes s’obtenen des del punt Hellebroa. Allí mateix es pot aprofitar per veure les façanes 1 i 3 de Lorkenesgata (a la dreta del pont mirant cap al canal), intactes des del 1906.

Cap al costat esquerra cal entrar a la farmàcia Svaneapoteket, al nº16 d’Apotekergata. L’interior està pràcticament igual que al 1907 i és una de les institucions més antigues d’Ǻlesund. Avui en dia forma part del centre d’Art Nouveau, inaugurat al 2003 i que val la pena visitar.

Mirador d’Aksla

El mirador d’Aksla està situat a 130 metres sobre el mar. Es pot pujar per 418 escales o pujar-hi en cotxe, però les vistes de la ciutat, conformada per sis illes, són espectaculars. Si s’opta per pujar-hi per les escales, a la meitat del camí hi ha el bonic mirador de Strykerjernet.

TROLLSTIGEN

La carretera de Trollstigen és una de les rutes més espectaculars de Noruega. Es tracta d’una empinada successió d’inversemblants corbes que et deixa sense paraules.

La primera pregunta és evident: una carretera de muntanya és un atractiu turístic que val la pensa ser visitada o simplement és un lloc de pas? Està claríssim que la Trollstigen és un lloc al que cal anar-hi.

La carretera va ser inaugurada al 1936 pel rei Haakon VII, essent un de les fites de l’enginyeria civil del seu temps. Per poder connectar Andalsnes i Valldal a través de les muntanyes van haver de salvar l’empinada vessant d’una muntanya, i per això van ser intrèpids. El resultat va ser un conjunt de res més que onze corbes de 180º amb una inclinació del 90%.

Tot i que no va ser concebuda com una atracció turística, ràpidament es va convertir en un focus d’atracció pels viatgers de tot el món. De fet, avui forma part de les Norwegian Scenic Routes. Poques carreteres del món són com aquestes, pel que l’experiència de travessar-la conduint o visitar-la des de les alçades fa que avui per avui sigui un dels reclams més grans d’aquesta zona de Noruega.

El millor és accedir-hi des d’Andalsnes, des d’aquí s’arriba en uns 20 minuts.

A baix, al principi hi ha una àrea de servei on hi ha souvenirs de trolls. A dalt de la carretera hi ha diversos miradors.

Quan es travessa la carretera s’al·lucina bastant, més enllà de les corbes, es tracta d’un recorregut molt empinat i més aviat estret. De vegades es formen cues (bàsicament quan coincideixen busos en cada sentit).

Però el més turístic és a dalt, s’ha instal·lat un centre de recepció de visitants amb un enorme aparcament, així com dos miradors: un més centrat en la naturalesa (no oblidem que aquí hi ha la cascada Stigfossen) i un altre que posa la carretera en primer pla.

Tant la carretera com l’aparcament són gratuïts, i cal saber que els mesos d’hivern està tancada.

GEIRANGERFJORDEN

Recorregut d’un dia per Geirangerfjorden
Ruta de Skagela i el mirador Knivsflåelvane (cascada de les set germanes)
Ruta fins a Storsæterfossen
Plataforma de Dalsnibba
Mirador de Ørnevegen

El fiord de Geiranger (Geirangerfjorden) conegut com la joia dels fiords noruecs és una paisatge de somni amb enormes muntanyes cobertes de neu i majestuoses cascades, una vegetació verda i un intens blau del fiord.

El fiord Geiranger es troba al districte de Sunmore, a Geiranger, un poble molt petit i tranquil, tot i rebre més de 600.000 turistes a l’any, que serveix de punt d’entrada al fiord.

Són moltes les coses que fan que aquest lloc sigui especial. Per un costat, compta amb la prestigiosa certificació Destí Sostenible, aquest segell de qualitat és atorgat als llocs que treballen per reduir l’impacte mediambiental del turisme. És a dir, llocs on no només s’encarreguen de que els mils de turistes que els visiten queden meravellats, sinó que també es tracta de conservar els seus atractius naturals i culturals. Per un altre costat, la bellesa singular dels seus paisatges l’han fet aconseguir el títol de Patrimoni Mundial de la UNESCO.

L’oest de Noruega és conegut com “la Noruega del fiords”, de fet, Noruega compta amb uns 1.700 fiords identificats, salpicats al llarg de la costa. Durant milions d’anys, el gel i l’aigua han fet el seu treball d’erosió sobre les masses terrestres. Aquest espectacle natural és el principal reclam turístic de Noruega, són part de la seva història i les seves arrels.

Com es forma un fiord?

El fiord és una vall ensorrada sota l’aigua que es forma pel pes dels glaciars. L’entorn natural únic en que està immers el fiord de Geiranger, que va tenir els seus inicis a la última glaciació, lentament, els glaciars van anar enfonsant les valls de la costa fins forma un forat per sota del nivell del mar, al mateix temps que van anar agafant forma les muntanyes. Un cop el gel es va desfer, el forat va ser cobert amb aigua de l’oceà, que es va combinar amb l’aigua dolça dels glaciars, creant un doble ecosistema. L’aigua de l’exterior posseeix menys salinitat i evita que hi hagi fauna marina. No obstant, a les profunditats dels fiords, si que és possible trobar diversitat d’animals.

Gràcies a la càlida Corrent del Golf, els fiords noruecs gaudeixen d’un clima suau, que permet que no es congelin. Gràcies a això, les foques, marsopes i diferents peixos naden a les aigües profundes dels fiords, mentre que les àligues i altres aus volen per sobre d’ells.

Així va néixer el fiord de Geiranger, de 15 km de longitud, 1,5 km d’ample (en el seu punt màxim) i 260 metres de profunditat. En realitat correspon a un braç del Storfjord, conegut com el fiord gran.

Recorregut d’un dia pel Geirangerfjorden

Segurament serà un dia intens, que començarà ben aviat, però que sense dubtes valdrà la pena. El clàssic és navegar pel fiord a través d’un creuer. Les vistes són senzillament espectaculars, amb impressionants muntanyes que rodegen aquesta llengua marina i la multitud de cases de fusta i petites barraques salpicades per les vessants de les muntanyes. L’únic inconvenient és que al ser una activitat molt turística, els vaixells van molt plens de gent, tot i que un cop embarcats, les vistes faran oblidar el bullici del vaixell.

La majoria de creuers realitzen dues escales. La principal és fa al port de Geirangere, situat al final del fiord. L’altra escala és Hellesylt, una altra petita vil·la situada al mateix fiord, però en aquest cas es tracta d’una parada més aviat tècnica. És a dir, no dóna temps a visitar-la.

Al llarg de la seva extensió es poden veure nombroses granges abandonades, essent les més visitades Skagefla, Knivsfla i Blomberg. El fiord té vàries cascades impressionants. Les dues més destacades són “la Cascada de les Set Germanes” i “el Pretendent”, també coneguda com “l’Enamorat”. Ambdues cascades es troben una davant de l’altra (una a cada costat del fiord). El “Vel de la Núvia” és un altre salt d’aigua bonic, i rep aquest nom perquè l’aigua cau delicadament sobre un costat rocós. Quan el sol il·lumina pel darrera simula ser el vel fi sobre les roques.

També val la pena recórrer algunes de les petites aldees ubicades a la vora del fiord, des de les quals es pot observar el fiord des d’una altra perspectiva. A més, aquestes aldees compten un mica d’història del lloc i mostres com els seus habitants encara conserven moltes tradicions antigues. Els amants del senderisme també disposen de diverses rutes per fer, més o menys difícils, que recorren les muntanyes i ofereixen espectaculars panoràmiques des dels miradors.

Ruta de Skagela i el mirador Knivsflåelvane (cascada de les set germanes)

Es tracta d’una de les rutes més panoràmiques de Noruega. La ruta completa en si és bastant exigent, ja que en total són 10 km (entre l’anada i la tornada), si es parteix des de Homlong. És a dir, serà una caminada de 5 hores, com a mínim, que discórrer per un terreny rocós i un sender molt exposat (potser no sigui un activitat apta per a persones que pateixen vertigen). De totes formes, la ruta està molt senyalitzada i equipada, pel que no hauries de presentar-se inconvenients. Al final de la ruta s’arriba a una antiga granja, que va està en ús fins al segle XIX, ubicada a uns 250 metres sobre el fiord de Geiranger. Davant d’ella hi ha la cascada de les Set Germanes, que conforma un paisatge preciós, que compensa qualsevol esforç realitzat.

La cascada de les Set Germanes té una caiguda de 250 metres i està envoltada per una popular llegenda noruega. Segons la mateixa, el nuvi (representat per la cascada del Pretendent) pretenia tenir com a núvies a les set germanes al mateix temps. Al final, rebutjat per totes elles, es va tirar a l’alcohol, per això es diu que la casca té forma d’ampolla.

Una altra forma d’arribar a la granja és agafant un ferri que condueix fins al moll situat als peus de la granja. Des d’aquí, resta pujar les 250 metres de desnivell fins arribar al cim. Pot ser la millor alternativa si només es disposa d’un dia al fiord i no es vol perdre l’experiència.

Ruta fins la cascada de Storsæterfossen

És una altra de les rutes possibles de senderisme per fer al fiord, es tracta d’una caminada d’uns 6 km (anada i tornada) que comença a la part alta del poble de Geiranger. Al final de la ruta s’arriba a una cascada, que per si mateixa no tan impressionant, però el que resulta interessant és que es pot passar per darrera de la cortina d’aigua, el qual és un plus extra a la visita.

La ruta és bastant senzilla. La primera part discórrer per un camí de terra, que també es pot fer en cotxe per estalviar una mica de temps. La segona part de la caminada es realitza a través d’un petit sender, que córrer entre els camps.

Plataforma de Dalsnibba

La muntanya Dalsnibba, de 1.500 metres d’alçada, és un dels cims més impressionats del fiord de Geiranger.

Per arribar fins a la plataforma només cal conduir durant uns 20 minuts des de Geiranger. Si s’arriba al fiord des del port de Dalsnibba, només cal agafar un petit desviament de carretera. Durant l’estiu hi ha un bus turístic que va fins a la plataforma, per un preu aproximat de 35€ per pes rona. L’estacionament per a cotxes particulars costa sobre un 17€.

Mirador de Ørnevegen

És el mirador més famós del fiord de Geiranger. Des d’aquest punt es pot obtenir de les millors vistes d’aquest fiord.

Per accedir-hi en cotxe es fa per la carretera coneguda com Eagle Road (Camí de l’Aliga) i puja per la vessant de la muntanya des de Geiranger fins a Eidsdal, seguint la carretera 63.

El tram més famós i escarpat de la carretera 63 és conegut com l’Escala del Troll o la Trollstigen.

JOSTEDALSBREEN (GLACIAR)

Amb una longitud de més de 60 km i un espessor mig que ronda els 600 metres, els Jostedalsbreen és la massa de gel més gran de l’Europa continental. Per trobar glaciars més gran en territori europeu cal anar a Islàndia i plantar-se als gels perpetus del Vatnajökull. Però aquesta enorme porció d’aigua congelada que es troba a Noruega no es queda curta (uns 487 km² davant els 8.190 km² del gel islandès), la seva situació el fa molt més accessible que altres grans camps glaciars insulars (sense sortir de Noruega, l’Austfonna, situat a l’Arxipèlag de Svalbard és només 70 km² més petit que el gegant islandès). Jostedalbreen és un mite pels viatges per vàries raons. La primera és el fàcil accés, ja que es troba en un dels braços del fiord Sogn (fiord dels somnis) amb una fàcil connexió per cotxe i transbordador des de Bergen. I una altra, que no és menor, és que el parc nacional que l’alberga és un vertader paradís pel senderisme.

Per arribar-hi, si es viatja en cotxe, el punt d’accés al glaciar és la petita localitat de Gjerde, amb només un parell de cases en un prat entre muntanyes cobertes de bosc. La connexió amb la ruta 55 (carretera que recórrer al costat nord del fiord Sogn) es fa a Gaupne, la petita ciutat que ocupa la desembocadura del riu Jostedola (aquí es poden veure algunes de les llengües que venen des dels gels). Des de Bergen, la millor opció es agafar la E-16 fins a Tonjum, i des d’aquí seguir per la carretera 5 fins al moll de Mannheller-Fodnes. Des d’aquí cal seguir per la ruta 5 fins a l’encreuament amb la 55 a Sogndalsfjøra, la petita ciutat que serveix de “capital” del fiord, des d’aquí cal agafar la 604 fins a Gjerge. En total són 265 km per alguns dels paisatges més brutals d’aquesta part del país.

És imprescindible començar la visita pel Centre d’Interpretació de Breheimsenteret (Brevege, 8 – Jostedal) un modern centre museístic que té una doble funció. La més obvia és aportar dades per entendre el funcionament d’aquests tipus d’ecosistemes. Aquí es troba la informació molt fàcil d’entendre del que és Jotedal, com es formen el gels, quin efecte tenen sobre el terreny que ocupen i quina és l’evolució durant els últims anys (està en fracàs retrocés d’almenys 20 metres per any). Però aquest lloc també serveix com a base d’excursions que permeten entrar al regne de gel. Es pot apropar fins a la punta del braç Nigardsbreen després d’una hora de caminar que inclou el costat del llac Nigardsbrevatnet. És interessant, serveix per veure els efectes del gel sobre el terreny i sortejar les grans roques del glaciar. Però si es vol endinsar-se uns quilòmetres a la massa gelada cal contractar una excursió amb guia en la que t’entreguen el material necessari, el preu ronda els 800 øre (uns 80€), ara és una experiència inoblidable.

Una altra de les llengües del glaciar que es poden visitar molt de prop és el braç Bergsetbreen. Per arribar aquí cal agafar un desviament des de les immediacions de Gjerde (carretera fv335) i conduir 6 quilòmetres. Des d’aquí cal una caminada per arriba a les morrenes. El lloc és increïble. Per accedir a la base del gel cal travessar una porció de bosc i l’entorn geològic és brutal. Relativament a prop d’aquí es troba el poble coster de Fjaerland, que només per les seves casetes de fusta pintades de colors ja val la pena, aquí també hi ha un altre museu associat al parc nacional i una curiosa biblioteca a l’aire lliure. Però des d’aquí surt un tram de la ruta 5 que puja fins a les crestes per creuar al veí Nordfjord i que passa just per davant del Glaciar Boyareen, que forma part de la massa de gel. L’altra llengua de gel que pot visitar-se és el Briksdalsbreen, que queda a l’altre costat del Nordfjord. Aquest fiord és un dels més famosos de Noruega i és el destí recurrent dels creuers que visiten aquestes aigües, atraquen al port d’Olden. Per això aquest tram del glaciar és el més visitat de tots. Per anar més tranquils és millor venir des del llac Sogn.

A dues passes de Briksdalsbreen. No tot és gel. Arribar a aquest part del món és una bona oportunitat per veure alguns llocs que són molt importants des del punt de vista cultural, històric o paisatgístic. Venint des de Bergen i poc abans d’arribar a Sogndalsfjøra hi ha el Museu Etnogràfic de Sogn (Manngellervegen, 643) on s’explora la relació de les dones i homes d’aquesta terra amb el fiord. Un element clau d’aquesta cultura són els transbordadors que van i venen unint els dos costats del fiord (cal tenir en compte que aquesta llengua d’aigua penetra uns 200 km a l’interior del territori noruec) i eviten moltes hores de viatge.

SENDER BESSEGGEN AL P.N. JOTUNHEIMEN

El Parc Nacional Jotunheimen és un dels millors destins de Noruega, especialment a l’estiu, quan el temps acompanya per sortir a la muntanya. El parc compta amb 60 glaciars i amb els 29 pics més alts de Noruega. Inclosa la Galdhøpiggen, la muntanya més alta del país amb 2429 metres sobre el nivell del mar. No obstant, si es disposa de poc temps, és aconsellable fer el sender Besseggen, des d’aquest hi ha vistes espectaculars als fiords.

Això si, cal estar preparat, ja que no és una ruta fàcil. Així que si no s’està habituat a la muntanya, millor no fer-lo. En total són 14 km (anada i tornada) amb 900 metres de desnivell. Per a fer l’excursió el millor és agafar un vaixell des de Gjendescheim fins a Memurubu per començar l’excursió des d’allí.

URNES STAVKIRKJE

Patrimoni de la Humanitat des de 1979, Urnes és només un exemple de les famoses petites esglésies medievals que encara es conserven a Noruega. Construïdes en fusta i sense cap clau, han aguantat segles de batalles i temporals. Està situada al municipi de Luster, al comptat de Sogn og Fjordane al centre del país. Segons diferents datacions realitzades a la base de la fusta, els arbres utilitzats per a la construcció podrien datar de l’any 1130, tot i que se sap que en aquest mateix lloc hi havia altres dues esglésies que van ser reutilitzades diferents elements i peces decoratives.

Aquest tipus d’esglésies de fusta van ser un contribució especial a Noruega a l’arquitectura de l’època. I és que les comunitats del país eren tan petites que cada una necessitava crear el seu propi temple. Segons diferents estudis, sobre mitjans del segle XV, a Noruega hi havia un miler d’aquestes per l’arribada de l’epidèmia de pesta, va parar la construcció de noves esglésies. A l’església de fusta d’Urnes, com en la resta, no hi ha ni un sol clau i el seu secret està l’armat flexible d’important força. Les teulades són empinades i cobertes de teula per prevenir els vents dels fiords i que la neu no s’acumuli. Famoses també són les seves talles, amb criatures estilitzades barrejades de fullatge que solen representar animals. Aquesta església marca la transició des dels mètodes de construcció víkings amb la típica ornamentació animal, anomenat “estil d’Urnes” i l’arquitectura cristiana que val la pena tenir en compte si es decideix viatjar a Noruega.

Enclavada a la meitat de grans muntanyes i un bell i verd paisatge, un transbordador creua el riu Lustrahjord des de Solvorn per poder visitar aquesta carismàtica església, símbol de l’arribada del cristianisme a aquesta part del nord d’Europa.

BORGUND STAVKIRKJE

L’església de fusta de Borgund és una de les església més boniques del món, i que al marge de que sigui un edifici religiós, té una construcció realment peculiar. Està situada en un antic temple a la localitat de Borgund. La construcció es va fer al segle XII i avui en dia només funciona com a museu.

Entre els trenta temples medievals tipus stavkirke, aquesta obra mestra és la que millor es conserva. El seu curiós disseny i el sostre escalonat sèxtuple, fan d’ella un lloc extraordinari. A més, a la teulada hi ha diversos elements decoratius en forma de caps de dracs i vegetals, els millors representants de les stavkirke.

Pels més despitats, una stavkirke és una paraula noruega que dóna nom a un tipus concret de temples cristians medievals construïts de fusta. En temps remots podien trobar-se en altres llocs d’Europa del Nord, però avui en dia la majoria es troben a Noruega. Els temples més antics poden tenir més de 800 anys. La característica principal d’aquestes construccions són la seva tècnica a l’hora d’edificar-les, que consisteix en un armat de fusta amb postes grossos circulars, sostinguts per espigues a un marc de soleres de fusta. A més, la construcció es troba construïda sobre ciments de roca, que la protegeix de la humitat.

L’església de fusta de Borgund va ser utilitzada com a tal fins a l’any 1868, i al 1877 va ser comprada per la Societat per la preservació dels Monuments Antics. Des d’aquest moment es va convertir en museu. Va ser també motiu de diverses investigacions arqueològiques, ja que, sota d’ella, es trobaven les restes d’un altre edifici de fusta, possiblement d’una església anterior. El temple consta de nau, cor i àpside, i està envoltada d’una galeria exterior. La nau i el cor tenen una sala amb un sostre elevat que està rodejada per una deambulatori.

En aquesta església hi ha també tres portals. La nau té dos portals orientats cap a occident i cap al sud, i el cor només té un portal orientat cap al sud. El portal occidental té arquivoltes i compta amb una bonica decoració amb forma d’animals i vegetals. En canvi, al portal sud, la decoració és menys protagonista.

L’interior també es troba molt ben conservat, allí hi ha entre altres coses, un altar de pedra i una pila baptismal d’esteatita d’origen medieval. En vista que l’església de Borgund es va convertir en un gran reclam turístic, es va col·locar al 1973 un pis altern per protegir l’original. A més les visites estan restringides només a determinades èpoques de l’any.

L’entrada costa 90 øre (uns 10€), els estudiants 70 øre (uns 7€).

L’església està tancada entre el 30 de setembre i l’1 de maig.

FLǺMSBANA (TREN DE FLǺM)

És un dels trajectes més bonics del món, en menys d’una hora puja des dels peus del fiord fins a l’estació de Myrdal, que es troba a 867 metres d’altitud. Durant el camí es pot observar espectaculars cascades, precioses valls i moltíssimes coses més.

Si es disposa de poc temps, aquesta excursió és perfecta, el tren de Flåm està inclòs, juntament amb un creuer pel Nærøyfjord, considerat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. És un excursió molt completa.

El cost del recorregut és d’unes 1440 øre (unes 150€), és car, però al final del dia, si es valorar tot que el s’ha fet no ho sembla.

MIRADOR STEGASTEIN

El Nærøyfjord és un dels fiords més bonics de Noruega. Com s’ha dit, si es realitza l’excursió mencionada anteriorment, es pot conèixer des de l’aigua. No obstant, també és aconsellable fer-ho des del mirador Stegastein. Està a 650 metres per sobre del fiord, així que es tenen unes vistes espectaculars del fiord d’Aurland i de les muntanyes.

Si no es disposa de cotxe, per arribar aquí hi ha diversos busos des de Flåm.

El preu de l’entrada del mirador és d’uns 325 øre (uns 32€).

BERGEN

Fisketorget
Bryggen
Mariakirken
Det Hanseatiske Museum og Schøtstuene museumsbutikk (Museu Hanseàtic)
Bergenhus Festning
Fløyen Panorama
Bergen Domkirke
Fantoft Stavkirke
Trolltunga
Bergen Kunsthall
KODE Museums
Lepramuseet St Jørgens Hospital
Akvariet i Bergen – Det Nasjonale Akvariet (Aquari de Bergen)
Palau de Gamlehaugen
Troldhaugen
VilVite Bergen Science Center
Julehuset
Osterfjord

Bergen és la segona ciutat més gran de Noruega per població i un dels principal destins del país. Està ubicada a la Vall de les set muntanyes i per aquest motiu compta amb preciosos miradors, el més famós és el Mount Fløyen.

Un altre dels principals atractius és el Bryggen, el barri històric de comerciants, les seves casetes de colors són precioses.

A més Bergen és considerada la porta d’entrada als fiords noruecs, així que des d’aquí es poden recórrer alguns i gaudir de la seva increïble naturalesa.

Si es té previst entrar a la majoria de museus i atraccions de pagament de la ciutat, es recomanable comprar la Bergen Card per estalviar. El transport públic per tot Bergen està inclòs.

Fisketorget

Des del segle XIII, Bergen compta amb un mercat de peix, tot i que en aquells temps no era tan espectacular com el d’ara. A la planta superior del mateix edifici, el modern Torghallen, es troba l’oficina de turisme de Bergen. Allí hi ha tot tipus de peix fresc, inclús viu, sense dubte és un lloc típic de Bergen.

Si us agrada el salmó, aquí us podeu perdre hi ha molta varietat i es nota que és de qualitat, pels més curiosos, també es pot comprar carn de balena, pels que no els agrada el peix, no us preocupeu, et diuen que és un filet de vedella i t’ho creus.

I com a dada curiosa, l’espanyol és la llengua més parlada perquè allí treballen molts espanyols que busquen guanyar unes diners extres per a fer front a l’alt preu de la vida a Noruega.

Bryggen

Possiblement Bryggen és la zona més famosa de Bergen. Aquest barri històric, conegut mundialment per les cases de colors que formen la imatge d ela ciutat, va ser residència dels comerciants de la Lliga Hanseàtica. Amb el pas dels anys, i després de patir diversos incendis, les casetes de fusta s’han anat deteriorant. Tot i això la zona té un encant especial.

Mariakirken

És l’edifici més antic de la ciutat. Aquest temple romànic data del segle XII i es distingeix per les dues grans torres que té. La seva visita és molt interessant, a l’igual que el cementiri annex. Un lloc on respirar pau al mateix moll de Bryggen.

Det Hanseatiske Museum og Schøtstuene museumsbutikk (Museu Hanseàtic)

És un dels edificis de fusta més antic del moll on es pot veure com vivien els comerciants de la Lliga Hanseàtica. De fet, la seva construcció de 1704 és la única que conserva el interior original. El museu consta de tres plantes on es veuen minúsculs dormitoris, les oficines, talles i magatzem.

L’entrada costa 100 øre (11€) i inclou l’accés a altres dos museus. Schøtstuene està a cinc minuts a peu del museu principal, allí és pot veure tres sales de reunions i una cuina. En temporada alta (de maig a setembre) també hi ha una llançadora gratuïta al Museu Noruec de la Pesca.

Bergenhus Festning

Aquesta fortalesa és una de les més ben conservades de Noruega. És un gran complex amb construccions que daten del segle XII, però també altres molt més actuals de després de la II Guerra Mundial. A l’època medieval va ser la residència del rei, després va agafar funcions militars fins que fa algunes dècades es fa servir per fer actes públics com concerts. És un recinte molt extens amb vàries zones enjardinades molt agradables per fer un passeig.

A més, hi ha el Bergenhus Festningsmuseum, un museu gratuït que mostra les diferents fases històriques del complex.

Dins de la fortalesa hi ha dos edificis que destaquen, el primer d’ells és Håkons Hall, aquesta sala construïda al segle XIII, quan regnava el reu Håkon. Llavors, Bergen era el centre polític de Noruega. S’utilitzava per a esdeveniments especials organitzats per la reialesa. Ara és la construcció medieval sense funció religiosa més antiga del país. L’entrada costa 80 øre (8€) per poder veure una reconstrucció de com lluïa per dins en la seva època.

Molt a prop de Håkons Hall hi ha la Torre Rosenkrantz, una imponent torre que va deixar de funcionar com a defensa per convertir-se en un mirador. Va començar essen una altra de les residències reials fins que Eirik Magnusson va morir al 1299. A partir de llavors es va fer famosa per les seves masmorres, on es tancava als habitants més temibles fins al segle XIX. L’entrada per veure les sales antigues i pujar a dalt costa 80 øre (8€).

Fløyen Panorama

Ubicat al nord-est de Bergen, el Mont Fløyen és el més famós dels set que hi ha a Bergen i ofereix unes magnífiques vistes de la ciutat i els seus voltants.

Es pot pujar caminant, tot i que també és pot pujar el Fløibanen, aquest preciós funicular panoràmic puja en tan sols 5 minuts. El bitllet costa 45 øre (4,50€) per trajecte.

Panoràmica de Bergen des de Fløyen Panorama

Bergen Domkirke

En ple centre de la ciutat s’alça una petita catedral d’origen medieval. És una construcció sense masses floritures, amb una façana i interior molt austers. Això si, l’edifici actual és el resultat de diverses reconstruccions al llarg dels segles.

El que perdura a pesar del pas del temps és una marca d’una bala de canó a la seva façana. Va impactar aquí durant una batalla entre bucs anglesos i holandesos al 1665. La catedral està rodejada d’un petit jardí ple de làpides, una petita mostra dels preciosos que són els cementiris de Noruega.

Fantoft Stavkirke

Aquesta preciosa església medieval es troba a mitja hora en transport públic des del centre de Bergen. Es tracta d’una reconstrucció, ja que l’original va ser destruïda al 1992 per un incendi intencionat. És una visita que val la pena, no només per l’edifici, sinó també per l’entorn en general. Està al mig d’un preciós bosc amb diversos camins per passejar i observar l’església des d’una altra perspectiva.

La forma més fàcil per arribar-hi des del centre ce Bergen és agafar el tramvia 1 en direcció a l’Aeroport i baixar a la parada Fantoft, a partir d’aquí, no es tarda més de 10 minuts caminant.

Trolltunga

Juntament amb el Preikestolen i Kjeragbolten, és la ruta més espectacular de Noruega. El camí per arribar a la famosa roca és complicat i exigent i està pensat per a senderistes avançats, en total s’han de recórrer 22 km amb 700 metres de desnivell.

Per pujar i baixar el Trolltunga és tarden unes 10 hores, cosa que complica bastant fer una excursió d’un dia des de Bergen, si no es disposa de cotxe de lloguer, l’opció més convincent és allotjar-se a Odda i agafar el bus que porta fins a principi de la ruta.

La temporada d’ascens al Trolltunga és del 15 de juny al 15 de setembre. A partir d’aquesta data comencen les nevades i es recomana anar-hi amb un guia. Des del 16 d’octubre al 18 de març està prohibit pujar-hi si no ets un expert.

Bergen Kunsthall

Aquesta galeria d’art modern d’artistes noruecs com internacionals va canviant cada mes. Però no és un simple museu, sinó que també serveix com a recintes per a esdeveniments culturals. A més, també té un cafeteria i botiga de llibres. Una parada imprescindible per als amants de l’art contemporani. L’entrada costa 50 øre (5€).

KODE Museums

Si us agrada l’art, no es pot deixar escapar aquests quatre museus diferents. El primer és d’artesania i disseny, el segon està tancat per remodelació, el tercer està dedicat a l’Edat d’Or noruega (especialment Edvard Munch) i el quart està dedicat a l’art contemporani amb obres d’artistes com Picasso o Miró.
L’entrada única per als quatre museus costa 100 øre (10€).

Web oficial en anglès: https://www.kodebergen.no/en

Lepramuseet St Jørgens Hospital

Bergen va tenir la concentració més gran de malalts de lepra d’Europa a la segona meitat del segle XIX. De fet, la dolència també es coneix com a malaltia de Hansen, perquè va ser aquest físic noruec qui va descobrir el seu origen a Bergen. Per això, tres hospitals de la ciutat es van habilitar per atendre als malalts.

L’Hospital de Sant Jordi, el més antic, va tancar les seves portes al 1946 després de la mort dels seus dos pacients. Ara és un museu on es pot aprendre sobre la malaltia en qüestió i l’evolució de la medicina.

L’entrada costa 80 øre (8€).

Akvariet i Bergen – Det Nasjonale Akvariet (Aquari de Bergen)

A uns 20 minuts caminant des del centre de Bergen es pot veure tot tipus de criatures marines. L’aquari té moltes activitat didàctiques dirigides especialment als nens, però interessants per a tots. Hi ha sessions per donar de menjar als pingüins, foques i diversos peixos, així como presentacions de cocodrils o lleons marins.

L’entrada costa 220 øre (24€).

Palau de Gamlehaugen

És la residència dels reis de Noruega quan es troben a Bergen. Com podem saber si hi són? Molt fàcil, només cal mirar si oneja la bandera, això significa que estan allí.
L’edifici és espectacular, es va construir pel que va ser Primer Ministre del país de 1905 al 1907, que el va donar a l’estat després de la seva mort. Tot i que l’interior no es pot visitar, l’ambient és immillorable, està rodejat de jardins molt ben cuidats.

A més el fiord on està és una zona molt popular per banyar-se i prendre el sol a l’estiu.

Troldhaugen

Edvard Grieg va ser un dels habitants més cèlebres de Bergen, el compositor noruec va viure a uns 10 km del centre, en una bonica vil·la. Ara s’ha convertit en museu per mantenir viva la seva memòria. La casa està ubicada al mig de la naturalesa, amb vistes al llac Nordås, un lloc ideal per a inspirar-se i compondre música. A l’interior es pot aprendre sobre la vida i obra de Grieg, així com contemplar el seu estimat piano Steinway.

L’entrada costa 100 øre (11€).

VilVite Bergen Science Center

Una visita molt divertida i didàctica per aprendre sobre la ciència. Hi ha fins a 75 instal·lacions interactives per comprendre temes complexos com l’obtenció de l’energia o la meteorologia. Com la majoria de museus d’aquest tipus, està pensat perquè els nens el gaudeixin.

L’entrada costa 175 øre (19€).

Julehuset

Per als apassionats del Nadal, aquesta botiga és una parada obligatòria. Venen decoracions nadalenques de tot tipus, inclosos el Pare Noel tradicional dels països nòrdics, anomenat nisse. La botiga està a Bryggen.

Osterfjord

No ens oblidem d’una cosa imprescindible, conèixer algun dels fiords que voltegen la ciutat. Osterfjord és un dels més propers i bonics. La forma més senzilla de veure’l és amb un creuer des de Bergen. Dura unes 3 hores i arriba fins a Mostraumen, un canal molt estret per on impressiona passar per ell en vaixell.

Si es disposa de cotxe, una idea genial es dedicar un dia a explorar lliurement els voltants del fiord, el paisatge és preciós.

SKUDENESHAVN

Skudeneshavn és el poble pesquer millor conservat de Noruega. Es troba a l’extrem sud de l’illa de Karmøy. Allí es pot gaudir del port i de centenars de cases blanques de fusta típiques del segle XIX.

Llavors, la pesca de l’arengada estava en un punt àlgid, i això va permetre que la regió prosperés ràpid. En l’actualitat, gràcies a un gran treball de manteniment per part dels seus propietaris, les cases es troben en molt bon estat.

El més bonic del poble és passejar sense pressa i gaudir del paisatge.

Si no es disposa de cotxe, es pot visitar fàcilment des de Haugesund en transport públic, agafant el bus 210.

STAVANGER

Gamle Stavanger (Casc Històric)
Sverd i Fjell
Lysefjord
Preikestolen
Flørlitrappene (escala de Flørli)
Kjeragbolten

Stavanger és la quarta del país per població però una de les més boniques. És coneguda com la ciutat del petroli ja que la seva economia esta centrada en la indústria del petroli. A més és la seu de la companyia Statoil, l’empresa extractora més gran de petroli i gas del món.

Gamle Stavanger (Casc Històric)

La Ciutat Vella o Gamle Stavanger és preciós i passejar-hi a peu és una delícia. Aquí et podràs enamorar de l’assentament més gran de cases de fusta al nord d’Europa.

Sverd i Fjell

Es troba prop d’un barri residencial a les afores de Stavanger, accessible en bus. El monument consta de tres espases de 10 metres d’alt incrustades en una roca. Commemoren la històrica Batalla de Hafrsfjord que va succeir allí l’any 872, quan el rei Harald dominava tota Noruega.

L’espasa més gran representa al victoriós rei Harald, mentre que les altres dues, una mica més petites, representen als reis vençuts. A part de la llegenda, el monument és un símbol de la pau, ja que les espases estan incrustades en roca sòlida, on mai podran ser retirades.

Lysefjord

La millor forma de conèixer els fiords és sempre en un creuer. El Lysefjord és un dels més bonics de Noruega, a part de ser uns dels més accessibles, està a prop de Stavanger. Com s’ha dit abans, el Preikostolen es troba sobre aquest preciós fiord i les vistes des de dalt són increïbles.

Els creuers duren unes 3 hores i es poden veure les coses més espectaculars del fiord, el preu és d’unes 450 øre (uns 48€), però val la pena.

Si es viatja en temporada alta, és millor fer una reserva al creuer. Fora de temporada alta es pot fer la reserva el dia abans, així pot mirar si farà bon temps o no.

Preikestolen

És una de les formacions rocoses més icònica dels fiords noruecs i un atractiu natural. De fet, és l’atracció més visitada de la regió de Stavanger, formada més de 10.000 anys amb el desgel del glaciar. Amb el temps, enormes blocs de roques van ser arrastrats i la naturalesa va anar esculpint aquesta verdadera obra d’art: un altiplà de forma natural quadrat amb una vista espectacular del fiord, que en alguns punts arriba a ser tan profund com l’altura de la muntanya.

Aquesta ruta de senderisme transcórrer per un paisatge empinat, submergit en meravellosos boscos de bedolls, fins arribar a una altura de 604 metres, des d’on es pot veure el Lysefjord. Tot i ser molt famós, és bastant nou. El seu descobriment es deu a un esportista, Thomas Peter Randulff que va descobrir Preikestolen mentre viatjava en vaixell pel Lusefjord. Quan el va veure, es va proposar a pujar-hi. A partir d’aquest fer, el Preikestolen va començar a agafar fama, i les xarxes socials (Instagram, preferentment) el van catapultar a l’estrellat. Avui en dia, són pocs els que visiten Stavanger i no pugen a aquest imperdible mirador.

Per arribar-hi cal bastant esforç físic, tot en comparació amb altres caminades famoses d’aquest país, per exemple el Trolltunga i el Kieragboten són relativament fàcils.

El primer que s’ha de fer és agafar un ferri des de Stavangern fins a Tau, i des d’aquí agafar un dels busos que arriben al punt inicial de la caminada. Un cop aquí comença un sender de quasi 4 km (només d’anada) que presenta un desnivell de 334 metres. El temps en recorre’l dependrà de l’estat físic de cadascú. Si s’està en forma, l’ascens no serà de més de dues hores, No obstant, el millor és pujar-lo amb tranquil·litat, a pas lent, mentre es gaudeix de les vistes. El fiord es veu recent al punt més alt, però fins al cim es travessen valls i llacs preciosos.

Algunes coses a tenir en compte abans de pujar-hi:

Anar ben equipat, és a dir, portar calçat de muntanya i abric, perquè el clima pot canviar bruscament. Tal és així que pots començar l’ascens amb un sol espectacular i al cap d’una estona està dins d’una tempesta.
El camí està molt ben senyalitzat, tot i que en dies de boira hi ha poca visibilitat, pel que caldrà està atent.
Una altra coses necessària es informar-se prèviament de les condicions meteorològiques. Si el pronòstic indica mal temps, millor no pujar-hi. El terreny humit dificulta l’ascens i, per molt que el sender està ben equipat, caldrà tenir el doble de compte. Aquests tipus de travesses són per gaudir i treure-les profit i no per passar un mal moment. Abans de pujar al bus de Tau, el conductor de torn t’aconsellarà si pujar o no, depenent de les condicions. És millor fer-li cas, ells coneixen la zona millor que ningú.
La temporada oficial per fer la ruta és de maig a setembre, tot i que, amb una mica de sort, pot començar a finals de març fins a finals d’octubre (tot dependrà del clima).

Durant els mesos de juliol i agost és quan més gent hi ha fent l’excursió, pel que és recomanable agafar el primer bus, ja que a meitat del sender ja es comença a ompli de gent, i perd part de l’encant.

Flørlitrappene (Escala de Flørli)

Un altre gran desafiament als voltants de Stavanger és pujar les 4444 escales de Flørli, que porten a 741 metres d’altitud.

Les escales de fusta més llarga del món, en que en algunes seccions són angostes i la pendent molt empinada. Però hi ha un cable que serveix de passamà, cal anar en compte i anar a poc a poc. De totes formes hi ha plataformes de descans que són excel·lents per recuperar l’alè i parar per apreciar les vistes, inclús si ten penedeixes, es pot donar la volta i tornar.

Un dels millors punts de vista al camí de Flørli és el telefèric que es troba sobre l’escala número 2.000.

Tot i que les vistes durant la pujada són espectaculars, la verdadera meravella està dalt, la panoràmica des d’aquí es preciosa. Per tornar al poble i al moll, el millor és seguir Rallarstien, que era la ruta utilitzada pels treballadors d ela construcció durant les obres inicials, fins que es va instal·lar el telefèric.

Kjeragbolten

També ubicada al Lysefjord, és la tercera ruta de senderisme més famosa de Noruega, juntament amb el Preikestolen i el Trolltunga. De fet, també es pot observar des de baix, mentre es navega en creuer.

Prop del Preikostolen i Trolltunga, està situat més amunt que el Preikestolen, pel que el recorregut és més complicat i tècnic.

És fàcilment accessible des de Stavanger. Si no es disposa de cotxe, és aconsellable agafar un bus que et deixa directament al punt inicial de la ruta. El trajecte d’anada i tornada costa 630 øre (uns 67€) i et deixa 6 hores per poder fer el recorregut.

El bus només funciona diàriament de juny a agost i els caps de setmana de setembre, fora d’aquestes dates la caminada pot ser més perillosa per les condicions meteorològiques adverses, així que es desaconsella fer-la.

HEDDAL STAVKIRKE

L’església de fusta de Heddal es troba a la petita localitat de Heddal, a unes dues hores en cotxe des d’Oslo. Aquesta església de fusta, que data del segle XIII és la més gran de Noruega construïda amb aquest material.

Avui en dia conserva les funcions litúrgiques de qualsevol temple luterà.

OSLO

Operahuset Oslo
Karl Johans Gate
Oslo Domkirke
Strotinget (Parlament de Noruega)
Rådhuset
Det Kongelige Slott (Palau Reial)
Vigelandsparken
Nasjonalmuseet
Akershus Festning
Oslofjorden
Península de Bygdøy
Norsk Folkemuseum (Museu del Poble Noruec)
Vikingskipshuset (Museu de Vaixells Víkings)
Frammuseet
Botanisk Hage (Naturhistorisk Museum)
Holmenkollen

Si es té pensat entrar a la majoria de museus i atraccions de pagament d’Oslo, és recomanable comprar la Oslo Pass per estalviar-se un diners. El transport públic a tots els llocs d’interès està inclòs, cosa que facilita molt conèixer la ciutat.

Operahuset Oslo

L’edifici més cridaner d’Oslo és el de l’Òpera, inaugurada al 2008. Va ser dissenyada pel prestigiós estudi d’arquitectes noruec Snøhetta. Es van inspirar en blocs de gel, d’aquí la impressió que la construcció surti de l’aigua i els tons freds de marbre. El més especial de l’edifici és que es pot recórrer fins a pujar al terrat. Des d’allí hi ha unes boniques vistes panoràmiques. Els espais interior estan decorats de fusta, al més pur estil nòrdic, així la calidesa de l’interior contrasta amb l’exterior. Té tres sales per a espectacles, tot i que també s’han fet concerts al terrat i en algunes ocasions especials al vestíbul.

Es pot visitar amb un tour guiat en anglès de 50 minuts. Costa 100 øre (uns 11€).

Karl Johans Gate

És el carrer principal d’Oslo, que connecta l’Estació Central amb el Palau Reial. És el centre comercial de la ciutat, amb multitud de botigues, bars i restaurants. A més, en el transcurs d’aquesta avinguda es troben la majoria dels atractius: el Parlament, el Teatre Nacional, la Catedral o la impressionant Universitat. Donar un passeig per aquí és obligatori.

Oslo Domkirke

En plena ciutat s’alça la seva principal catedral, construïda a finals del segle XVII, encara es conserven tres elements originals: el púlpit, el retaule i l’òrgan. Es va fer una gran restauració al 1950 amb la intenció de tornar-li el seu aspecte barroc. Allí ha tingut lloc històricament les bodes i funerals de la família reial i el govern noruec.

Al jardí que la voreja hi ha un detall, una figura amb un cor on posa en noruec i anglès “El més important de tot és l’amor”, és un record a les víctimes dels atemptats que va patí el país al 2011.

Stortinget (Parlament de Noruega)

Van passar uns quants anys des de que es va establir el Parlament de Noruega al 1814 fins que es va trobar un edifici on reunir-se. L’actual Parlament va ser inaugurat al 1866. El seu disseny amb maons grocs destaca per la part semicircular al centre, on també es realitzen les sessions plenàries.

Es fan tours guiats gratuïts cada dissabte a les 10 i a les 11:30 hores. A l’estiu es fan tours diaris. És una bona oportunitat per veure l’interior i conèixer la història de l’edifici i la política noruega. No es necessari reservar, simplement cal estar a la porta del darrera de l’edifici, al carrer Akersgata.

Rådhuset

Un dels edificis més emblemàtics d’Oslo és el seu imponent Ajuntament. Consta d’una estructura central amb dues torres laterals de maó fosc. Allí se celebra cada any la cerimònia d’entrega del Premi Nobel de la Pau. La construcció va començar al 1931, però lamentablement va haver-se d’interrompre per la II Guerra Mundial i no es va inaugurà fins al 1950. Des de llavors, s’ha guanyat l’amor dels habitants de la ciutat. Va ser escollit com estructura del segle en una votació popular. Es pot visitar lliurement per l’interior. A més entre juny i agost es fan visites guiades en anglès per l’edifici, a les 10, 12 i 14 hores sense reserva necessària.

Det Kongelige Slott (Palau Reial)

A un extrem del Karl Johan Gate hi ha l’imponent Palau Reial. La majoria dels membres de la família reial tenen el seu espai de treball a aquest gran edifici. A més és la residència oficial dels reis de Noruega des de 1849.

A l’estiu es realitzen quatre tours guiats al dia en anglès, que cal reservar a partir de l’1 de març a través de Ticketmaster.

La part que està oberta al públic durant tot l’any és el pac de rodeja el Palau. A més, cada dia a les 13:30 es pot veure el canvi de guàrdia.

Vigelandsparken

El parc exposa més de 200 escultures de Gustav Vigeland. Les més destacades són el monòlit format per figures humanes “La roda de la vida” i el en enfadat.

De fet, és el parc més gran del món amb figures d’un sol artista. El propi escultor també va dissenyar l’estructura del parc, que té un gran passeig central de quasi un quilòmetre de llarg.

Es pot arribar a la parada Vigelandparken amb el tramvia 12 des del centre d’Oslo. Està obert 24 hores i l’accés és lliure.

En Nen Enfadat és un símbol de la ciutat d’Oslo

Nasjonalmuseet

L’exposició permanent té obres de pintors noruecs, així com gran figures internacionals des del romanticisme fins a mitjans del segle XIX. L’estrella de la col·lecció és “El crit” d’Edvard Munch. També es troba aquí l’escultura més famosa de Rodin, “El pensador”.

A part de veure una de les obres més famoses del món, també es pot posar a proba els dots artístics, hi ha una sala on pengen dibuixos que els visitants fan inspirant-se en una escultura de Vigeland que hi ha al centre.

L’entrada costa 100 øre (uns 11€), tot i que per als joves és gratuït.

Akershus Festning

La fortalesa es va construir al voltant del 1300 com a residència reial. Està ubicada en una localització estratègica, ideal per a tenir controlat els voltants del fiord d’Oslo. Va se assetjada diverses vegades, però mai va arribar a ser conquerida per cap exèrcit enemic. Actualment hi ha el Museu Noruec de la Defensa i el Museu de la Resistència. També hi ha un espai per al Ministeris de defensa i de Medi Ambient.

A la plaça del davant de la fortalesa hi ha un monument nacional que commemora a les víctimes de la Segona Guerra Mundial.

Oslofjorden

Fent-ho en un vaixell és una forma genial de conèixer la naturalesa que hi ha al voltant de la capital noruega. Hi ha moltes illes i pobles molt bonics. S’omplen de gent a l’estiu, la millora època per passejar en canoa o pescar.

Península de Bygdøy

És una àrea residencial, tot i que la construcció de varis museus han convertit Bygdøy en una de les zones més turístiques d’Oslo. A part del museus, és recomanable dedicar-li un tarda als seus boscos, i si es viatja a l’estiu, les platges.

Tot i que sembla una mica allunyat de la ciutat, es pot arribar fàcilment. Es pot agafar un vaixell al moll de davant de l’Ajuntament per 60 øre (uns 6€) o es pot arribar amb el bus 30.

Norsk Folkemuseum (Museu del Poble Noruec)

Hi ha dues zones diferenciades, una sala d’exposicions coberta que mostra objectes antics i un gran espai exterior amb 155 habitatges tradicionals de diferents parts de Noruega. També hi ha una zona de granja d’animals. No es pot pedrer l’església de fusa medieval que hi ha dins del museu. Es va traslladar aquí des del poble de Gol, al nord d’Oslo.

L’entrada costa 180 øre (uns 18€).

Vikingskipshuset (Museu de Vaixells Víkings)

Es poden descobrir tres embarcacions víkings. i no són tres vaixells qualssevol, sinó que es consideren els millors conservats del món. Es van trobar després de més de 1000 anys enterrats en tres tombes reials per a guiar cap als seus propietaris al regne dels morts.

A part dels vaixells hi ha objectes com teixits o trineus de l’època.

L’entrada costa 100 øre (uns 11€). La mateixa entrada dóna dret a visitar el Museu d’Història les 48 hores següents.

Frammuseet

Després dels vaixells víkings, impressiona veure l’embarcació que ha resistit a vàries expedicions polars. El Fram ha estat tant al Pol Nord com a l’Antàrtida en tres expedicions diferents fins a principis del segle XIX. Ara es poden visitar per dins així com aprendre sobre les exploracions polars més rellevants de Noruega. A més, és un pla divertit per fer a Oslo amb nens, ja que tenen algunes joguines com per exemple comprovar si podrien tirar el pes d’un trineu. L’entrada costa 140 øre (uns 14€).

La nau polar Fram va servir per conèixer millor els pols de la Terra.

Botanisk Hage (Naturhistorisk Museum)

Aquest jardí botànic es va crear al 1814 per fomentar la conservació i la recerca de les plantes. Hi ha més de 550 espècies tant autòctones com d’altres parts del món.

L’entrada és gratuïta.

Holmenkollen

L’esquí és un dels esports més populars de Noruega per raons obvies. Per això hi ha un museu dedicat a la història de l’esquí. Repassa els 4000 anys d’història d’aquesta activitat, amb objectes de vàries expedicions polars. A més allí hi ha l’imponent trampolí d’esquí amb capacitat per a 70.000 espectadors. A l’estar elevat, hi ha bones vistes sobre la ciutat.

Una activitat molt divertida és tirar-se en tirolina per sobre del trampolí d’esquí. Només es pot fer durant els mesos d’estiu.

L’entrada costa 130 øre (uns 14€).

FREDRIKSTAD

Fredrikstad és la sisena ciutat més poblada de Noruega, no obstant, el seu principal atractiu és el seu casc històric, una de les ciutats fortificades millor conservades del nord d’Europa. La ciutat va ser fundada al 1567 per Fredrik II de Dinamarca i en els seus inicis va tenir molta importància en la defensa de Noruega.

Dinamarca

Publicat el febrer 2, 2024 per mferrete

Respon

Continguts:

Història de Dinamarca
Copenhage
Frederiksborg Slot
Kronborg Slot
Møns Klint
Egeskov Slot
Aarhus
Legoland
Skagen
Illes Frisones
Ribe

HISTÒRIA DE DINAMARCA

Les troballes arqueològiques més antigues de Dinamarca daten del 130.000 al 110.000 aC, durant el període Interglacial Riss-Würm. El territori ha estat habitat des del 12500 aC i hi ha proves de la pràctica de l’agricultura des del 3900 aC. L’Edat de bronze nòrdica (1800 al 600 aC) a Dinamarca fou caracteritzada per la construcció de túmuls, els quals deixaren diversos objectes com ara els lurs i el carro solar de Trundholm. Durant l’Edat de ferro preromana (del 500 aC a l’1 dC), els grups nadius començaren a migrar cap al sud, tot i que els primers danesos arribaren al país entre l’Edat de Ferro preromana i l’Edat de Ferro Germànica, durant l’Edat de Ferro romana (1 al 400 dC). Les províncies romanes mantenien relacions i rutes comercials amb les tribus nadiues de Dinamarca; de fet, s’han trobat monedes romanes en territori danès. L’evidència d’una influència cultural celta significativa data d’aquest període i es reflecteix en la troballa del Calderó de Gundestrup. Els historiadors creuen que abans de l’arribada dels precursors dels danesos, que hi arribaren de les illes daneses de l’est (Sjælland i Escània) i parlaven una forma primerenca de germànic septentrional) la major part de Jutlàndia i algunes illes eren habitades pels juts. Aquests foren convidats a emigrar a la Gran Bretanya com a mercenaris del rei britònic Vortigern, i els foren donats els territoris sud-orientals de Kent, l’Illa de Wight, i altres àrees. Foren, posteriorment, absorbits pels invasors angles i saxons. La població juta que romangué a Jutlàndia fou assimilada pels danesos.

Els víkings

Els víkings escandinaus expulsaren els angles i juts de Jutlàndia i s’hi establiren. Els víkings eren guerrers i navegants escandinaus els quals dominaren els mars d’Europa. Exploraren i colonitzaren Islàndia, Groenlàndia, i Vinland. Gràcies a llurs habilitats en la construcció de vaixells, saquejaren i conqueriren regions de França i les Illes Britàniques. També reeixiren en l’establiment de rutes comercials entre les costes i els rius d’Europa, que s’estenien des de Groenlàndia fins a Constantinoble mitjançant els rius russos. Dinamarca així es convertí en una potència nord-europea.

Els danesos s’unificaren i es convertiren oficialment al cristianisme el 965 dC sota el regnat de Harald Blåtand, la història del qual està registrada en les Pedres de Jelling. El seu fill, Sven Tveskæg, conquerí Anglaterra entre el 1013 i el 1014. Knud II estengué el regne, el qual inclogué Noruega i la regió meridional de Suècia. Després de la seva mort, la unió amb Anglaterra i Noruega es dissolgué, i Dinamarca entrà en un període de guerres civils i violència.

Posteriorment, durant els segles xii i xiii els danesos continuaren expandint els seus dominis i conqueriren la major part dels territoris costaners del mar Bàltic, establint un reialme poderós i pròsper. Amb el progrés econòmic, el feudalisme danès arribà al seu zenit i es desenvoluparen la indústria pesquera i la ramaderia, i sorgí un grup de mercaders i artesans important. Tanmateix, les discòrdies entre la noblesa i la corona forçaren el rei, Erik V a signar la Carta Magna danesa, o carta de privilegis, per mitjà de la qual la corona se subordinava a la llei i el Danehof, una assemblea de nobles, es convertia en una institució administrativa.

Durant el regnat de Valdemar IV i la seva filla Margarida I el regne tornà a enfortir-se i, després de la Batalla de Falköping, Margarida I féu que el fill de la seva germana, Erik de Pomerània fos coronat rei de Dinamarca, Noruega i Suècia, en la Unió de Kalmar. Suècia s’independitzà i tornà a unificar-se en diverses ocasions. Davant la repressió brutal de Christian II, la situació es resolgué el 17 de juny de 1532 quan el rei suec Gustav Vasa conquerí la ciutat d’Estocolm, i declarà la independència definitiva de Suècia. Dinamarca i Noruega romangueren en una unió personal fins a la resolució del Congrés de Viena el 1814.

Era moderna

El rei Christian IV de Dinamarca atacà Suècia en la Guerra de Kalmar de 1611 al 1613, però no aconseguí el seu objectiu de forçar Suècia a reunificar-se amb Dinamarca. La guerra no provocà cap canvi territorial, però Suècia fou forçada a pagar una indemnització de guerra d’1 milió de Riksaler de plata, quantitat coneguda com el pagament d’Älvsborg. Christian IV de Dinamarca féu ús dels diners per a fundar diversos pobles i fortaleses, entre els quals, Glückstadt (fundada com a rival d’Hamburg, Christiania (actual Oslo) (després de l’incendi que destruí la ciutat original), Christianshavn, Kristianstad i Kristiansand. Christian IV també construí un gran nombre d’edificis, entre els quals, Børsen, Rundetårn, Nyboder i el Castell de Rosenborg. Inspirat en la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, fundà la Companyia Danesa de les Índies Orientals i planejà prendre Sri Lanka com a colònia, però la companyia només pogué aconseguir Tranquebar en la costa índia.

En la Guerra dels Trenta Anys, Christian IV provà de convertir-se en el líder dels estats luterans d’Alemanya, però fou derrotat en la Batalla de Lutter en la qual un exèrcit catòlic, sota el comandament de Albrecht von Wallenstein ocupà i saquejà Jutlàndia. Dinamarca evità donar cap concessió territorial, però la intervenció del rei suec Gustav II Adolf a Alemanya fou vista com un senyal que el poder militar de Suècia estava creixent mentre que la influència danesa en la regió estava en declivi. El 1643, l’exèrcit suec envaí Jutlàndia i el 1644 Skåne. El 1645, en el Tractat de Brömsebro, Dinamarca cedí Halland, Gotland, les últimes regions d’Estònia, i diverses províncies de Noruega. El 1657, el rei Frederik III declarà la guerra a Suècia i marxà cap a Bremen-Verden. Fou derrotat i els exèrcits de Karl X Gustav conqueriren Jutlàndia i Fiònia, així com la major part de Sjælland (Selàndia) abans de signar el Tractat de Roskilde el febrer de 1658, el qual donà a Suècia el control d’Escània, Blekinge, Trøndelag i l’Illa de Bornholm. Karl X Gustav es penedí de no haver destruït completament Dinamarca, i l’agost de 1658 començà un setge de dos anys de Copenhage però no aconseguí conquerir-la. En el tractat de pau següent Dinamarca aconseguí mantenir la seva independència i reprendre el control de Trøndelag i l’Illa de Bornholm.

Dinamarca assajà de reprendre el control d’Escània en la Guerra d’Escània (1675-1679) però fracassà. Després de la Gran Guerra del Nord (1700-1721), Dinamarca aconseguí restaurar el control d’aquelles regions del Ducat de Schleswig i Holstein governades per la casa de Holstein-Gottorp. Dinamarca prosperà durant les últimes dècades del segle XVIII atesa la seva neutralitat que li permeté comerciar amb tots dos costats en les guerres contemporànies. En les Guerres Napoleòniques, Dinamarca al començament provà de tenir una política de neutralitat per a continuar amb el comerç lucratiu amb el Primer Imperi Francès i amb el Regne Unit, i s’uní a la Segona Lliga de la Neutralitat Armada amb l’Imperi Rus, Suècia i Prússia. El Regne Unit el considerà com a acte hostil i atacà Copenhage el 1801 i 1807. Dinamarca llavors decidí aliar-se amb Napoleó. El control britànic de les rutes marítimes entre Dinamarca i Noruega fou desastrós per a l’economia de la unió, i Dinamarca es declarà en fallida. El Congrés de Viena demandà la dissolució de la unió entre Dinamarca i Noruega, la qual fou confirmada en el Tractat de Kiel de 1814. Dinamarca havia tingut l’esperança de restaurar la unió escandinava el 1809, però aquestes esperances foren destruïdes quan els estaments de Suècia rebutjaren la proposta per a permetre Frederik VI de Dinamarca succeir a Gustaf IV Adolf de Suècia que havia estat deposat, i en comptes, donaren la corona a Karl XIII. Noruega formà una unió amb Suècia que durà fins a 1905. Dinamarca conservà les colònies d’Islàndia, les Illes Fèroe i Groenlàndia. A més de les colònies nòrdiques, Dinamarca mantingué el control de l’Índia Danesa (Tranquebar) de 1620 a 1869, la Costa Daurada Danesa (Ghana) de 1658 a 1850, i les Índies Orientals Daneses (les Illes Verges Americanes) de 1671 a 1917.

El moviment nacional i liberal danès cresqué durant la dècada de 1830, i després de les Revolucions de 1848, Dinamarca es convertí, pacíficament, en una monarquia constitucional el 5 de juny de 1849. Després de la Segona Guerra de Schleswig, el 1864, Dinamarca fou forçada a cedir Slesvig-Holstein a Prússia. Dinamarca retornà a la seva política tradicional de neutralitat, la qual conservà durant la Primera Guerra Mundial.

Segles XX i XXI

Després de la derrota d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial, el Tractat de Versalles oferí la regió, aleshores alemanya, de Slesvig-Holstein a Dinamarca. Amb por d’un irredemptisme alemany, Dinamarca refusà considerar reprendre aquests territoris i insistí a fer un plebiscit per al retorn de Schleswig. Els dos Plebiscits de Schleswig tingueren lloc el 10 de febrer i el 14 de març. El 10 de juliol de 1920, després del plebiscit i la signatura del rei (del 6 de juliol) en el document de reunió, el rei Chirstian X cavalcà cap a la frontera antiga. La reunificació del Nord de Schleswig (Sønderjylland) se celebra cada 15 de juny a Valdemarsdag.

La invasió alemanya de Dinamarca el 9 d’abril de 1940, només tingué dues hores de resistència militar abans que el govern danès es rendís. La cooperació econòmica entre Alemanya i Dinamarca continuà fins al 1943, quan el govern danès refusà continuar cooperant i l’armada danesa enfonsà els seus vaixells i envià la majoria dels seus oficials a Suècia. Durant la guerra, el govern donà molt suport als jueus que vivien dins el país, i la resistència aconseguí fer sortir la majoria dels jueus a Suècia. Dinamarca encapçala moltes operacions internes o de sabotatge en contra de les instal·lacions alemanyes. Islàndia trencà els enllaços polítics amb Dinamarca i es convertí en una república independent. El 1948, les Illes Fèroe reberen autonomia. Després de la guerra, Dinamarca es convertí en un dels membres fundadors de les Nacions Unides i l’OTAN, i el 1973, s’uní a la Comunitat Econòmica Europea (en l’actualitat la Unió Europea) al mateix temps que el Regne Unit i Irlanda, en un referèndum públic. Groenlàndia rebé autonomia el 1979. Ni Groenlàndia ni les Illes Fèroe són membres de la Unió Europea; les illes declinaren fer-se membres el 1973, i Groenlàndia se separà de la comunitat el 1986, a causa de les polítiques pesqueres de la comunitat.

KØBENHAVN

Història de Copenahge
Den Lille Havfrue (La Sireneta)
Canal Nyhavn
Strøget
Kogens Nytory
Christiania
Jardins de Tivoli
Christiansborg Slot
Palau Amalienborg
Rosenborg Slot
Nationalmuseet
Statens Museum for Kunst (Galeria Nacional)
Københavns Rådhus (Ajuntament)
Marmorkirken (Eslésia de Marbre)
Det Kgl. Bibliotek (Biblioteca Reial)
Ny Carlsberg Glyptotek

Història de Copenhage

Els primers signes d’activitat que s’hi han trobat daten del voltant de 4000 aC, però no hi ha indicis d’assentaments permanents en aquell moment.

Les excavacions arqueològiques indiquen que la primera ciutat que hom construí on ara hi ha la ciutat actual es remunta al segle XI i que es componia de dos assentaments, un en la part occidental de la ciutat medieval, envoltat del que avui és el carrer de Mikkel Bryggersgade, Vestergade, Gammeltorv / Nytorv i Løngangsstræde, i un altre assentament més petit en el que avui és Kongens Nytorv. La zona que circumda la platja es componia de prats humits en els quals s’han trobat signes de pasturatge de bestiar. La ciutat probablement tenia un port situat en el que avui és Højbro Plads.

En el segle XII, Copenhage va assolir cada vegada més importància i la ciutat es va fortificar. L’Església Catòlica va erigir catedrals en Roskilde i en Lund (en el que avui és Suècia), fet que va establir les bases per a un major desenvolupament dels centres regionals. Copenhage es troba a mig camí entre les dues ciutats, la qual cosa va augmentar el tràfic i comerç en l’assentament.

El primer escrit esmentant la ciutat es remunta al segle XII, quan Saxo Grammaticus en la Gesta Danorum es refereix a Copenhage com Mercatorum Portus, que es tradueix com a port de comerciants o, en danès de l’època, Købmannahavn. En una carta de 1186, el papa Urbà III es refereix a la ciutat com Hafn, però probablement només es deu tractar d’una versió reduïda del nom complet. El nom actual es deriva de la vella denominació danesa.

Entorn de 1160 Valdemar I el Gran va donar el control de Copenhage a Absalon, el bisbe de Roskilde. Considerant que altres ciutats del regne danès estaven sota el govern directe del rei, Copenhage es va cedir al bisbe de Roskilde, ja que n’era el seu senyor i mestre.

Durant els anys següents, la ciutat va multiplicar la grandària per deu i s’hi van fundar noves esglésies i abadies. L’economia va augmentar a causa dels ingressos procedents d’un gran comerç de pesca de l’areng, que va proporcionar a gran part de l’Europa catòlica, l’areng salat que hom necessitava per poder respectar el precepte quaresmal de no menjar carn.

Copenhage està situada en el punt més estratègic entre la mar Bàltica i el nord de la rica Alemanya, això li permet de ser un centre comercial important, un lloc on conflueixen poder i riquesa i això suposa una amenaça per a la pròpia existència. La ciutat va ser fortificada amb una muralla de pedra en el segle XIII i, des del 1290 fins al segle XIX, tot el tràfic d’entrada i sortida de Copenhage va haver de passar a través d’una de les quatre portes de la muralla. Encara que diverses ciutats daneses tenien muralles en aquell moment, la majoria eren fetes de terra, possiblement amb una palissada en la part superior i un fossat. Copenhage fou la segona ciutat danesa, després de Kalundborg de ser fortificada amb muralla i torres de pedra. Aquest fet és un factor que n’indica seva importància en aquell moment de la història.

La ciutat va ser assetjada diverses vegades, igual que la resta de ciutats de la Lliga Hanseàtica. Alhora, el rei danès va tractar de tenir el control de Copenhage en detriment del bisbe, objectiu que aconseguí el 1416, quan Erik de Pomerània va assumir el control de la ciutat. Des de llavors, Copenhage pertany a la Corona de Dinamarca.

Malgrat segles de lluites i guerres pel poder, la ciutat continua creixent i fent-se més rica. Copenhage va mantenir un comerç molt dinàmic amb amics i enemics a parts iguals: hi van arribar comerciants estrangers i s’hi van establir gremis d’artesania. El 1479 s’hi va fundar la Universitat de Copenhage.

A causa de la invenció dels canons, el 1581 es va fer l’ampliació més gran de les muralles de la història de la ciutat. Aquesta ampliació va ser supervisada per Christopher Valkendorf.

En el moment de la coronació de Christian IV de Dinamarca el 1596, Copenhage es va convertir en una ciutat rica i poderosa. El nou rei va decidir de fer de la ciutat un lloc estratègic important des del punt de vista econòmic, militar, religiós, i un centre cultural per al conjunt de la regió nòrdica. El rei va concedir els primers drets a empreses per tenir l’exclusivitat per comerciar amb països d’ultramar. Amb la finalitat de restringir les importacions, es van crear fàbriques perquè el país pogués fabricar pel seu compte tantes mercaderies com fos possible, per minimitzar la dependència de tercers.

Christian IV de Dinamarca va ampliar Copenhage amb dos nous districtes: Nyboder (Nova Stands) pensat per al gran nombre de personal de l’Armada i dels mercaders i el districte Christianshavn (Port cristià), realitzat prenent com a model Amsterdam. L’ampliació va venir acompanyada de més fortificacions i bastions per augmentar-ne la seguretat.

A més de les noves ampliacions en quantitat de superfície ocupada, Christian IV de Dinamarca va encarregar la construcció de nous grans edificis a arquitectes alemanys i holandesos per millorar així el prestigi de la ciutat. Fins avui dia, aquells edificis de nova creació han marcat el paisatge urbà de Copenhage.

En el moment de la defunció de Christian IV de Dinamarcael 1648, Copenhage ja s’havia convertit en la principal fortificació i port naval de Dinamarca i era el centre administratiu del regne de Dinamarca i un important centre comercial del nord d’Europa.

A les eleccions locals de 2025 els socialdemòcrates de la primera ministra Mette Frederiksen van patir fortes derrotes perdent ciutats clau, inclosa Copenhage, per primera vegada des del 1903.

Den Lille Havfrue (La Sireneta)

La icona indiscutible de Copenhage és la Sireneta de bronze que descansa sobre una roca al port de la capital, a la riba del mar Bàltic. Des del seu naixement al 1913, aquesta curiosa figura ha suscitat tot tipus de llegendes, actes vandàlics i curioses anècdotes. Mesura 125 cm i pesa 180 kg.

La Sireneta va ser dissenyada per encàrrec de Carl Jacobsen, fill del fundador de la marca de cervesa danesa Carlsberg, que va voler regalar-li a la ciutat de Copenhage una escultura única. L’escollit per a fer el seu desig realitat va ser l’escultor danès Edvard Eriksen.

L’objectiu de Jacobsen era homenatjar a l’escriptor de contes Hans Christian Andersen i a la seva obra mestra: La Sireneta. La història d’aquesta jove sirena que va renunciar a la seva vida per estar amb el seu estimat és palpable al rostre de l’escultura, que mira amb melancolia cap al mar.

Des d e1913, la Sireneta ha rebut a milions de visitants que l’han consagrat com el monument més visitat de Copenhage.

A l’any 2010, la Sireneta va viatjar fins a Àsia per a representar a Dinamarca a l’Expo de Shanghai. Durant els sis mesos que va estar fona, una pantalla col·locada a la roca va projectar imatges en directe de la Sireneta des de Shanghai.

La Sireneta ha estat decapitada en dues ocasions, pintada de diversos colors i inclús tirada al mar quan un petit artefacte la va arrancar de la roca. El cap actual de la Sireneta és una rèplica de l’original, que mai va ser recuperada després de ser robada per primera vegada.

La fama de la Sireneta és tal que, des de l’any 2012, compta amb un alter ego masculí a la ciutat danesa de Helsingør. El seu nom és Han i està fabricat amb varis metalls que fan l’efecte de mirall. A més, gràcies a un complex mecanisme, l’estàtua parpelleja cada hora.

Ubicació: Langelinie, 2100 København Ø, Dinamarca

Transport:

Bus: línia 26
Tren: estació Østerport.

Canal Nyhavn

Segurament, després de la Sireneta, la segona imatge que més li ve a tot el món al cap al pensar amb Copenhage són les cases de colors del canal Nyhavn. Aquest paisatge de postal és un dels llocs més visitats de la ciutat pels seus històrics vaixells de fusta, els nombrosos restaurants i l’animat ambient que hi ha sempre a Nyhavn

A pocs metres del canal Nyhavn hi ha una de les escultures més significatives de Copenhage, l’Àncora Memorial (Mindeankeret). Aquesta escultura és un homenatge als marines caiguts a la Segona Guerra Mundial defenent a Copenhage dels atacs i bombardejos alemanys.

L’Àncora Memorial sempre apareix amb flors i veles en honor als més de 1.700 oficials i militars danesos que van perdre la vida en un dels pitjors episodis de la història de Copenhage.

Ubicació: Indre By, Dinamarca

Transport: Metro: línies 1 i 2 fins a Kogens Nytorv.

Strøget

El carrer més famós de Copenhage és Strøget i és el carrer per a vianants més llarg d’Europa, rodejada de botigues i restaurants, mils de persones hi transiten cada dia (en concret, les estadístiques indiquen unes 125.000 persones).

Strøget es va crear als anys 60 del segle XX com a via d’escapament a la intensa circulació de vehicles que estava turmentant al centre de Copenhage. Amb el pretext d’unes vacances de Nadal, l’Ajuntament va tancar el carrer al trànsit i ja l’ha mantingut fins ara. Avui en dia es pot gaudir d’una gran xarxa de carrers per a vianants que el rodegen i que s’han anat estenent per Copenhage des de fa dècades.

Realment, Strøget no és un sol carrer, sinó que posseeix ramificacions de carrers més petits que s’estenen per totes les direccions, com Frederiksberggade, Østergade, Nygade, Vimmelskaftet, Amagertorv.

És casi impossible que visitar Copenhage i no passar per Strøget, ja que aquest limita amb dues places molt transitades: a l’oest per la Rådhuspladsen; i a l’est per la Kongens Nytorv, rodejada per edificis històrics i presidida per l’estàtua de Christian V a cavall.

Al tractar-se d’un carrer molt transitat també per turistes, està plena de botigues de souvenirs on comprar postals o algun record de la ciutat.

Per menjar per aquí, no hi ha problema, doncs hi ha una infinitat de restaurants i cafeteries per a tots els gustos i pressupostos.

El millor de Strøget és l’ambient, la gent que ve i ve, els músics i els artistes que amenitzen el passeig, les terrasses tan acollidores, etc.

Transport: Metro: Kongens Nytorv.

Kogens Nytorv

Una de les places més famoses de Copenhage és la Kongens Nytorv, en ple centre de la ciutat i rodejada d’edificis històrics com el Teatre Reial o l’Hotel d’Anglaterre.

L’Hotel d’Angleterre és un dels edificis històrics de la plaça

La plaça està presidida per l’estàtua eqüestre del rei Christian V, que va ordenar posar-hi llambordes, i d’ella parteixen algunes de les principals artèries de la capital danesa, com el carrer Strøget o el canal de Nyhavn.

Aquesta ubicació no és causal, i de fet el monarca va manar la reconstrucció per la seva posició estratègica, amb fins militars, doncs es trobava a la mateixa distància de totes les muralles de la ciutat.

La estàtua de Christian V, inspirada en l’estàtua de Louis XIII que presideix la Place des Vosges a París, l’estàtua eqüestre de Christian V mostra al monarca vestit com un emperador romà.

Realment, hi hagut dues versions d’aquesta escultura, que originalment, al segle XVII, va ser veta amb plom pel francès Lamoureux. Però per un problema d’estabilitat (un dels peus del cavall estava aixecada i no se sostenia bé) al 1939 es va decidir refondre-la i tornar-la a fer, aquesta vegada amb bronze. La nova versió de l’escultura no veuria la llum fins l’any 1946.

L’estàtua de Christian IV presideix Kongens Nytorv.

Llocs d’interès:

El Palau de Charlottenborg, del segle XVII, i el Palau Thott, actualment ambaixada francesa.
El Teatre Reial, bonic edifici del segle XIX.
Al mes de juny, els estudiants danesos que es graduen a l’institut acudeixen a aquesta plaça per a celebrar-ho.
El Carrer Strøget.
Tots els hiverns, la Kongens Nytorv acull una pista de patinatge sobre gel gratuïta (es poden llogar el patins allí).
El Canal Nyhavn, l’estampa més famosa de Copenhage, amb les seves façanes de maó i els vells vaixells de fusta.
L’Antic quiosc, d’estil neobarroc, amb cafeteria i una agradable terrassa.

Antic quiosc al centre de Kongens Nytorv

Transport: Metro: Kongens Nytorv (M1 y M2).

Christiania

En ple cor de la capital es troba el barri més impactant de Copenhage, Christiania. El barri hippy té una història, un ambient i un estil de vida difícils de troba en qualsevol part del món.

A principis de la dècada de 1970, una zona del barri de Christianshavn utilitzada amb finalitat militars va quedar abandonada. Algunes famílies de Copenhage van decidir instal·lar-s’hi i viure aliens a les normes establertes per la societat. Aviat arribaren famílies atretes per aquesta idea de llibertat i es va crear una autèntica comunitat hippy regida per les seves pròpies normes, Christiania.

Avui en dia, poc més de mil persones viuen a la ciutat de Christiania. Es consideren independents de Dinamarca i de la Unió Europea, tal com dicta el famós cartell de la sortida del barri que anuncia “You are now entering the European Union” Estàs entrant de nou a la Unió Europea).

Al llarg de mig segle de vida, Christiania ha estat un barri autogestionat basat en principis com el reciclatge, l’art a l’aire lliure i la col·laboració entre veïns. Els seus habitants no paguen impostos, pel que els productes aquí són molt més econòmics. Christiania és una zona perfecta per anar de compres a Copenhage i adquirir souvenirs fets a mà pels locals, roba de segona mà o postals en aquarel·la.

Des del seu naixement al 1971, el barri lliure de Christiania es va fer famós per la legalització de la venda i el consum de drogues. Degut a la controvèrsia que això ha generat en els últims anys, la policia de Copenhage ha augmentat la vigilància de la zona i el govern ha prohibit la venda de drogues.

No obstant, a Christiania és fàcil trobar drogues toves com marihuana o haixix. El carrer Pusher, decorat amb fanals vermells, és la principal avinguda de Christiania i concentra nombrosos llocs on comprar marihuana i haixix. A més, a tot el barri hi ha botigues especialitzades en articles per a fumadors.

La única regla del carrer Pusher és que està prohibit fer fotografies.

Christiania és un lloc on val la penar anar-hi, amb un ambient molt hippy, a qualsevol hora es possible prendre alguna cosa, escoltar a gent tocant la guitarra i gaudir del seu ambient únic.

A més, visitar Christiania és totalment segur i no existeixen problemes de violència o vandalisme. Només que s’han de respectar als habitants i anar amb compte amb els cartells que avisen de que està prohibit fer fotografies al carrer Pusher.

Transport:

Bus: línia 9A
Metro: Christianshavn

Jardins de Tivoli

A finals del segle XIX, el diplomàtic Georg Carstensen va convèncer al rei Christian VIII de construir un parc d’atraccions a Copenhage per a que la gent es divertís i no pensés en els problemes polítics que assolaven la corona.

Des de la seva construcció al 1843, el Jardins de Tivoli s’han convertit en un dels llocs favorits dels danesos, ja que combinen la seva essència original amb les atraccions més modernes. L’entrada principal al Tivoli s’ha mantingut intacta des de la seva construcció.

El Tivoli és el segon parc d’atraccions més antic de món, només pel darrera de Dyrehavsbakken, també a Dinamarca. Crida l’atenció que inclús els històrics monuments que rodegen al Tivoli, l’Ajuntament i l’Estació Central, són posteriors a aquest mític parc d’atraccions.

La importància del Tivoli és tal que el mític parc Disneyland París es va inspirar en els Jardins Tivoli per a crear aquest lloc de fantasia.

Els Jardins Tivoli són una atracció turística excel·lent, sobretot si es viatja en família. Passejant pels jardins és possible veure desfilar a la Guàrdia del Tivoli, un grup de guàrdies joves vestits amb un vestit similar al de la Guàrdia Reial del Palau d’Amalienborg.

Els edificis més famosos dels Jardins Tivoli simulen construccions famoses de totes les parts del món, com una pagoda, un palau àrab i inclús una fragata.

Entre els espectacles del Tivoli destaca Pantomima Theatre, varis shows de pantomima i ballet que es representen en diferents escenaris a l’aire lliure. A més, si es té sort, es pot gaudir del Friday Rock. Es tracta d’un festival de rock de bandes daneses que se celebra cada divendres dins del parc.

Les principals atraccions són:

Vertigo: No apta per a persones amb por a les alçades. Aquesta atracció eleva als més valents a més de 10 km/h amb girs de 360º.
Demon: Muntanya russa ambientada en l’Imperi Xinès, amb loopings i caigudes que disparen l’adrenalina. A més, ofereix l’opció de viure l’experiència amb ulleres de realitat virtual.
Fatamorgana: Aquesta torre de 45 metres d’altura ofereix emoció per a totes les edats gràcies als seus tres nivells de velocitat.
Golden Power: És la caiguda lliure del Tivoli, amb més de 60 metres d’altura.
Grand Prix: Aquest circuit d’habilitats està pensat per a divertir a la gent de totes les edats.
La Mina: És la muntanya russa més antiga del parc, una atracció pensada per a totes les edats que està enterament feta de fusta.
The Star Flyer: Un dels millors miradors de Copenhage és el Star Flyer, unes cadenes que s’eleven a més de 80 metres d’alçada.

Ubicació: Vesterbrogade 3, 1630 København V, Dinamarca.

Horari: D’abril a setembre, de diumenge a dijous d’11:00 a 22:00 hores. Divendres i dissabte d’11:00 a 24:00 hores. Tancat la resta de l’any excepte per Halloween i Nadal.

Preu:

Entrada als Jardins Tivoli: 140 kr (18,74€).
Un cop dins dels Jardins Tivoli, el preu de cada atracció es paga per separat (el preu és d’uns 90 kr (12,05€). També es pot comprar un abonament per tot el dia, que costa uns 259 kr (34,68€).

Transport:

Tren: Estació Central København H.
Bus: línies 2A, 12, 26 i 33.

Christiansborg Slot

Els orígens del Palau de Christiansborg es remunten al segle XII, quan el bisbe guerrer Absalon, fundador de Copenhage, va manar construir un enorme palau on fixar la seva residència. Des de llavors, la família reial danesa ha viscut a Chritiansborg durant segles, fins que al 1974, un terrible incendi va obligar a mudar-se al Palau d’Amelienborg.

Al 1884, un segon incendi va arrasar gran part de Christiansborg. Després de la tercera reedificació, els arquitectes van decidir col·locar tres corones a la cúspide de la torre per a simbolitzar les diferents reconstruccions del palau.

En l’actualitat, el palau està al servei de l’Estat. És la seu del Parlament de Dinamarca i dels poders judicial i executiu; cosa que el converteix en l’únic edifici del món en albergar els tres poders de l’Estat.

Què es pot veure al Palau de Christiansborg?

Les ruïnes del palau

A les ruïnes de Christiansborg és pot veure les restes de les dues construccions anteriors, el Palau d’Absalon de 1167 i el palau aixecat després de l’incendi de 1794. L’exposició també alberga restes de l’antiga muralla i la fossa, cosa que permet recórrer els quasi nou segles d’història del Palau de Christiansborg.

Les estances reials

Les estances reialsLa part més interessant de la visita es endinsar-se a les estances reials i imaginar com era la vida de la reialesa va varis segles. Els passadissos del palau estan decorats amb retrats de la família reial de Dinamarca i cada habitació compleix una funció determinada.

A part de l’habitació del rei i de la reina, destaquen la biblioteca reial, la sala del tro, la sala del banquet i la impressionant sala de tapissos. Aquesta última habitació pot albergar a més de 400 convidats i és la que més crida l’atenció, pel que fa que la reina Margarida II la utilitzi per a celebrar elegants actes internacionals.

Els estables i les cavallerisses

Les cavallerisses reials alberguen antics carruatges d’època que han estat utilitzats per la família reial danesa al llarg de la història. Als estables també es possible veure els cavalls de la Corona, al servei de la Guàrdia Reial.

A meitats del segle XVIII, els estables del Palau de Christiansborg van arribar a albergar més de 250 cavalls.

Mirador de la Torre de Christiansborg

Hi ha molts miradors a la capital, però pujar a la torre de Christiansborg és una visita imprescindible de Copenhage. A més, és gratis. L’entrada a la torre de Christiansborg va romandre en secret durant quasi un segle, quan només alguns membres de la reialesa podien accedir a la torre més alta de Copenhage.

Avui en dia, la torre alberga vàries sales que exposen escultures i objectes històrics, un restaurant i fotografies que recorren la història del Palau de Christiansborg. Les vistes des de dalt permeten veure Christiansborg des d’una perspectiva diferent i gaudir d’una imatge panoràmica de Copenhage.

Gràcies a les tres corones que rematen la cúspide, la torre de Christiansborg és la més alta de Copenhage, seguida molt de prop per la torre de l’Ajuntament.

Ubicació: Prins Jørgens Gård 5, 1218 København, Dinamarca

Horari: Tots els dies de 10:00 a 17:00 hores. D’octubre a març tanca els dilluns. Juliol i agost tanca a les 18:00 hores.

Preu:

Adults: 215 kr (28,79€)
Estudiants: 140 kr (18,74€)
Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Palau Amalienborg

Aquest complex palatí en ple centre de Copenhage està compost per quatre palaus construïts al voltant d’una plaça. Al centre d’aquest quatre palaus es troba l’estàtua eqüestre del monarca que va ordena construir-los, Frederik V.

No obstant, el pas de la família reial per Amalienborg va començar essent temporal, quan un terrible incendi va arrasar el Palau de Christiansborg i van haver de fixar aquí la seva nova residència. Els quatre palaus són d’estil rococó i van ser construïts a meitats del segle XVIII.

Palau de Frederick VIII: És la residència reial rei de Dinamarca, Frederik X, i la seva família.
Palau de Christian VII: No està habitat i s’utilitza per a la celebració d’actes oficials i l’acollida de convidats d’honor de la reina. Va ser el més car dels quatre palaus.
Palau de Christian VIII: És l’únic palau obert al públic i alberga el Museu d’Amalienborg.
Palau de Christian IX: És el palau on resideix la reina Margarida II de Dinamarca. Si la bandera està hissada, significa que la reina està a casa.

Un dels atractius més destacables és el canvi de la Guàrdia Reial. Aquest canvi es produeix tots els dies a mig matí i és tot un espectacle.

Els soldats reials comencen el recorregut des del Castell de Rosenborg a les 11:30 i desfilen pel barri llatí de Copenhage, Ostergade, Kongens Nytory, i acaben al Palau d’Amalienborg per a fer el canvi de guàrdia.

A part, hi ha el Museu d’Amalienborg, ubicat al Palau de Christian VIII, el qual exposa la història de la monarquia danesa a través d’estances reials, fotografies i retrats, així com també es poden veure mobles històrics i eines de l’època. A més, també es pot veure la Sala de Piano i sortir al Hall principal, on avui en dia se segueixen celebrant gales i la reina rep a nobles internacionals.

Ubicació: Amalienborg Slotsplads. 1257 København K, Dinamarca

Horari:

De dimarts a divendres de 10:00 a 15:00 hores.
Dissabte i diumenge de 10 a 17:00 hores.
Dilluns tancat.

Preu:

Adults: 125 kr (16,73€)
Estudiants: 80 kr (10,71€)
Menors de 18 anys: entrada gratuïta

Transport:

Metro: parada Kongens Nytorv.
Bus: línies 1A, 20E i 26.

Rosenborg Slot

Els orígens del Castell de Rosenborg es remunten al 1606, quan el rei danès Christian IV va manar construir-lo per a residir-hi a l’estiu.

Tot i que la construcció del castell va tardar 30 anys en finalitzar-se, Rosenborg aviat es va convertir en el castell preferit del monarca. Tant és així, que abans de morir, el rei Christian IV va demanar que el portessin allí a passar els seus últims dies.

El Castell de Rosenborg va servir de residència reial fins al 1710, quan Frederik IV va canviar la seva residència d’estiu a un palau més modern. En aquest moment Rosenborg va passar a albergar la col·lecció reial de joies i altres objectes de valor, que s’exposen a les estances que s’han mantingut intactes des del segle XVIII.

Visitar el Rosenborg és recórrer 400 anys d’història. Les alcoves reials estan decorades amb mobiliari original del segle XVIII, quadres històrics i pomposa ornamentació.

Entre les estances reials de Rosenborg destaquen el Saló del Tro, custodiat per tres lleons de plata, la Sala del Tapissos Reials, que alberga peces que narren les guerres sueques-daneses; i un tro amb wàter incorporat.

La part més valuosa del castell és la col·lecció de joies de la Casa Reial de Dinamarca. Entre aquests petits tresors es troben les corones originals de diversos monarques danesos, ceptres, arracades i anells de diamants i altres pedres precioses. La reina Margarida II utilitza algunes d’aquestes joies en ocasions molt especials.

Kongens Have (Jardins del Rei) són els jardins que rodegen Rosenborg. Aquest parc creat al segle XVII és el més antic de Dinamarca. Aquests jardins reials van servir com a zona d’esbarjo del rei i els seu convidats que arribaven a Rosenborg, i van ser utilitzats com a hort per alimentar a la cort del castell.

Aquests jardins estan plens d’escultures curioses, la més famosa és la de l’escriptor de contes danès Hans Christian Andersen.

Als jardins també es troba el Pavelló d’Hèrcules, un bonic pavelló de pedra blanca que es troba al final del parc i que alberga una bonica cafeteria.

Durant pràcticament tot l’any, els Jardins del Rei acullen actes culturals, actuacions i concerts.

Ubicació: Øster Voldgade 4A, 1350 København, Dinamarca

Horari:

Horari d’hivern: tots els dies de 10:00 a 16:00 hores.
Horari d’estiu: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preu:

Adults: 140 kr (18,74)
Estudiants: 90 kr (12,05€)
Menors de 18 anys: entrada gratuïta

Transport:

Bus: línies 6A, 14, 42, 43, 184 i 185.
Metro i tren: Estació Nørreport.

Nationalmuseet

El Nationalmuseet (Museu Nacional de Dinamarca) és el més important del país i recórrer la història i la cultura danesa pràcticament des dels seus inicis fins als nostres dies. La majoria dels objectes exposats al museu provenen de la col·lecció privada que el rei Frederik III guardava a la seva residència al segle XVII.

Entre els objectes més valuosos del Museu Nacional destaquen el carro solar de Trunholm, joies de l’època vikinga i la famosa noia Egtvet. Un dels tresors del Museu Nacional eren les banyes d’or vikingues, que van ser robades al 1802 i substituïdes per una rèplica menys valuosa.

La col·lecció del museu no només avarca la història de Copenhage i Dinamarca, sinó que permet viatjar a altres cultures del món: la Polinèsia, l’Àrtic, Japó, etc.

L’extensa col·lecció del Museu Nacional es divideix en períodes històrics:

La prehistòria danesa: S’exposen eines utilitzades durant l’Edat de Bronze, joies, vaixelles, armes i moltes altres eines claus en la prehistòria. A part, hi ha una interessant col·lecció d’animals prehistòrics.
L’Edat Mitja i el Renaixement danès: Els víkings van ser els exponents més grans de la cultura danesa en els primers segles de l’Edat Mitja. Aquí s’exposen vestits, armes i altres utensilis utilitzats per aquest poble navegant i conqueridor.
Històries de Dinamarca: L’exposició repassa la història del cristianisme a Dinamarca, un gran mapa amb les colònies dels país quan era una gran potència i recreacions de dependències reials decorades com al segle XVIII.
Col·lecció reial de monedes i medalles: Es tracta d’una vasta col·lecció de monedes utilitzades al llarg de la història de Dinamarca.
Antiguitats del món clàssic i el Pròxim Orient: L’atractiu més gran d’aquesta exposició són les mòmies d’Egipte, així com blocs de terra amb inscripcions egípcies. També hi ha diversos mosaics romans.
Col·lecció etnogràfica: A través de recreacions de persones i ambients, aquesta col·lecció permet al visitant viatjar a altres civilitzacions de tot el món i conèixer les costums i la cultura de cada racó.

Ubicació: Ny Vestergade 10, 1471 København K, Dinamarca

Horari: Tots els dies de 10:00 a 17:00 hores. De novembre a març tanca els dilluns.

Preu:

Adults: 140 kr (18,74€)
Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Transport: Bus: línies 1A, 6A i 26.

Exposició de vestits al Museu Nacional de Dinamarca

Statens Museum for Kunst (Galeria Nacional)

La Galeria Nacional de Dinamarca o SMK (Statens Museum for Kunst) és un dels edificis més bonics de Copenhage i la col·lecció d’art més important del país. El museu consta de dos edificis, un d’estil renaixentista i una altre modern, connectats per una galeria plena d’escultures i un escenari. És bastant freqüent que el SMK organitzi concerts, exhibicions de dansa o exposicions puntals en aquest espai.

Més de 9.000 pintures i escultures conforme la col·lecció de la Galeria Nacional. Moltes d’aquestes obres han estat adquirides o cedides per la monarquia danesa al llarg dels últims segles. D’aquesta forma, al SMK es pot gaudir de l’art danès des del Renaixement fins a l’Edat Contemporània.

La col·lecció més destacable del SMK es podria dividir en quatre àrees:

Art Europeu (1300 – 1800): El SMK reuneix una important col·lecció de pintures d’artistes internacionals de renom com Rembrandt, Rubens o Cranach. L’ala est del segon pis del museu està dedicat a aquestes pintures de caràcter mitològic i religiós. Entre les obres més famoses destaquen “Melancolia” de Cranach el Vell; “La caiguda dels titans” de Cornelis van Haarlem; i “The Crusadeer” de Rembrandt.
Art danès i nòrdic (1750 – 1900): Els pintors nòrdics més destacats de la Galeria Nacional són Hammershøi, Eckersberg i Krøyer. Els seus quadres retraten respectivament paisatges d’interior amb dones d’esquena, ports i naus, i escenes de la vida quotidiana a la platja. La col·lecció del SMK alberga obres de la denominada “Edat d’Or” de la pintura danesa, al segle XIX.
Art francès (1900 – 1930): La Galeria Nacional dedica una exposició d’art parisenc de principis del segle XX, amb quadres de Matisse, Derain o Picasso. La majoria de les obres d’aquest últim pintor es troben al Museu Picasso de Barcelona.
Art danès i internacional (de 1900 endavant): La pintura modernista ocupa el tercer pis de la Galeria Nacional. L’exposició combina autors danesos i internacionals, donant lloc a una col·lecció bastant completa amb obres d’artistes com Jorn, Kirkeby i Roepstorff, entre altres.

Ubicació: Sølvgade 48-50, 1307 Indre By, Dinamarca

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00 hores. Els dimecres fins a les 20:00 hores. Els dilluns tancat.

Preu:

Adults: 13 kr (17,40€)
Menors de 27 anys: 95 kr (12,72€)
Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Transport:

Bus: línies 6A, 26 i 42.
Tren: Estació Nørreport.

Københavns Rådhus (Ajuntament)

L’Ajuntament de Copenhage va ser inaugurat al 1905 seguint el disseny de l’arquitecte danès Martin Nyrop, que va idear una decoració carregada de “picades d’ullet” a la història de Copenhage. A la façana descansa la figura del fundador de Copenhage, el bisbe guerrer Absalon. En aquest cas, apareix vestit de religiós, tot i que en altres llocs cèntrics de Copenhage se’l pot veure representat amb armadura muntat a un cavall.

L’ornamentació de l’Ajuntament també fa referència a la flora i la fauna de la capital. Es poden trobar meduses, algues, gavines, corbs i fins i tot ossos polars, que no representen el gèlid temps de Copenhage sinó l’annexió de Groenlàndia.

El Hall principal és l’estança més bonica de l’Ajuntament, i aquesta està decorada amb banderes de Dinamarca i bustos de personatges rellevants de la història de Copenhage, com Andersen o el propi Nyrop.

Un cosa interessant de l’Ajuntament és el Rellotge Mundial de Jeans Olsen, aquest històric rellotge dissenyat del serraller danès Jens Olsen va començar a funcionar al 1955, quan el rei Frederik IX li va donar corda per primera vegada. Es tracta d’un complex sistema format per més de 15.000 peces capaç d’assenyalar els eclipses lunars i solars, la posició dels astres, les zones horàries i molt més.

La part més atractiva és la Torre de l’Ajuntament, pujar-hi ofereix unes magnífiques vistes de la ciutat a més de 100 metres d’alçada. Val la pena pujar les 300 escales que porten fins aquest mirador, des d’on es pot contemplar els Jardins Tivoli, l’Església de Sant Salvador o el canal Nyhan.

La pujada a la torre inclou una exposició sobre la història del consistori.

La Rådhuspladsen (Plaça de l’Ajuntament) és la part més cèntrica de la ciutat i un dels punts de trobada més freqüents entre els habitants de la capital. A la Rådhuspladsen és possible veure les restes de l’antiga muralla de Copenhage, la Font del Drac o l’Estàtua dels víkings tocant el Iur.

Ubicació: Rådhuspladsen 1, 1553 København, Dinamarca

Horari:

De dilluns a divendres: 10:00 hores – Visita guiada en danès. 13:00 hores – Visita guiada en anglès. 15:00 hores – Visita guiada en danès.
Dissabtes: 10:00 hores – Visita guiada en anglès. 11:00 hores – Visita guiada en danès.

Preu: Visita guiada: 70 kr (9,37€)

Transport: Bus: línies 10, 12, 14, 26, 28 i 33.

Marmorkirken (Església de Marbre)

L’església de Marbre o Església de Frederik és el millor exemple d’arquitectura barroca a Copenhage. Es troba just davant del Palau d’Amalienborg i està inspirada en la cúpula de la Basílica de Sant Pere del Vaticà.

L’Església de Marbre va començar a construir-se per ordre del rei Frederik V al 1749, però les obres es van parar 20 anys per falta de pressupost. L’arquitecte inicial, Nicolai Eigtved, havia dissenyat una església d’estil rococó que va acabar essent de pur estil barroc quan es va acabar de construir 150 anys després.

La cúpula verda de l’església destaca sobre la resta dels monuments de Copenhage, marcats per l’austeritat típica de l’arquitectura danesa.

La cúpula de marbre de l’església és la part més vistosa del temple. Amb els seus 31 metres de diàmetre i els seus 50 metres d’altura, és la cúpula més gran d’Escandinàvia.

Al seu interior, la cúpula de marbre està decorada amb pintures dels dotze apòstols intercalades amb medallons que representen els sagraments del catolicisme. A part, val la pena pujar a la cúpula i gaudir de les vistes que ofereix del Palau d’Amalienborg i del centre de Copenhage.

Ubicació: Frederiksgade 4, 1265 København, Dinamarca

Horari:

De dilluns a dijous: de 10:00 a 17:00 hores.
Divendres: de 12:00 a 17:00 hores.
Dissabte: de 10:00 a 17 hores.
Diumenge: de 12:30 a 17:00 hores.
Tours a la torre i visites a la cúpula: Caps de setmana a les 13:00 hores.

Preu:

Església: entrada gratuïta.
Cúpula: Adults: 50 kr (6,69€). Menors de 12 anys: entrada gratuïta.
Tours a la torre: Adults: 50 kr (6,69€). Menors de 12 anys: entrada gratuïta.

Transport: Bus: línies 1A i 26.

Det Kgl. Bibliotek (Biblioteca Reial)

El rei Frederik III va fundar al 1648 la primera biblioteca de Dinamarca, amb l’objectiu de reunir sota el mateix sostre la seva col·lecció d’obres d’autors europeus. Amb el pas dels anys, aquesta recopilació de llibres va anar creixent i finalment la biblioteca es va associar amb la Universitat de Copenhage. En l’actualitat, la Biblioteca Reial compta amb més de 30 milions de documents.

El nou edifici de la Biblioteca Reial, construït al 1999, és una autèntica obra d’enginyeria i disseny coneguda com el “Diamant Negre” per les seves parets de marbre fosc que reflecteixen el mar i el cel.

El Diamant Negre és troba a Christianshavn, a pocs metres del port, i és la biblioteca més gran d’Escandinàvia. Al hall principal un quadre de 200 m² decora el sostre.

Ubicació: Søren Kierkegaards Pl. 1, 1221 Indre By, Dinamarca

Horari:

De dilluns a divendres: de 8:00 a 20:00 hores.
Dissabtes: de 9:00 a 18:00 hores.
Diumenges: de 10:00 a 16:00 hores.

Transport:

Metro: estació Kongens Nytorv
Bus: línies 2A, 9A i 40.

Ny Carlsberg Glyptotec

Des de la seva inauguració al 1888, la gliptoteca ha anat recollint obres de prestigiosos artistes fins a reunir la gran col·lecció que alberga avui en dia.

El fundador de la Gliptoteka Ny Carlsberg, és el fill del fundador de la prestigiosa marca de cervesa danesa Carlsberg, el mateix que va finançar la construcció de la Sireneta.

La gliptoteca alberga una col·lecció molt valuosa d’escultures de diferents períodes històrics, com l’Imperi Romà, l’Antic Egipte o l’Edat Moderna. En total més de 10.000 obres d’art.

La col·lecció consta de :

Sala d’escultura antiga: Acull bustos i caps de líders i deus romans, així com làpides funeràries en molt bon estat de conservació. La gliptoteca també exposa escultures egípcies d’animals, màscares faraòniques, taules inscrites i esfinxs.
Sala d’escultura modernista: Exposició d’obres de períodes més recents, on destaquen escultors com Meunier, Klinger, Picasso i Giacometti.
Pintura: Entre les pintures més destacades hi ha “Young Ladys” de Renoir, “Paisatge de Saint-Rémy” de Van Gogh, “Dona espanyola amb mirinyac” de Picasso, i “Tres dones banyant-se” de Cézanne. El museu alberga també obres d’artistes com Manet o Delacroix i d’artistes danesos com Eckersberg, Købke i Lundbye.

Ubicació: Dantes Plads 7, 1556 København, Dinamarca

Horari: De dimarts a diumenge d’11:00 a 17:00 hores. Els dijous tanca a les 21:00 hores. Els dilluns tancat.

Preu:

Adults: 150 kr (20,08€)
Estudiants i menors de 27 anys: 120 kf (16,06€)
Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Transport:

Tren: estació København H.
Bus: línies 1A, 2A, 9A, 12, 33 i 40.

FREDERIKSBORG SLOT

El Castell de Frederiksborg (Frederiksborg Slot) és un imponent castell renaixentista construït en tres illots del llac Slotsseoen. Situat a Hillerød, és la icona més reconeguda de la ciutat danesa al nord de Copenhage. A més, des de 1882 és el Museu Danès d’Història Nacional.

Originalment, aquest castell era conegut com a Hillerødsholm. Propietat de la família noble Gøyes, era de proporcions més reduïdes. No va ser fins l’any 1550 quan el rei Frederik II va adquirir aquesta propietat al intercanviar-la per una altra a la seva propietària, Birgitte Gøye. El gust del rei pel castell radicava en seu interès por la caça del cérvol, abundant en aquesta regió de la illa de Selàndia.

Aquest mateix rei va ser qui va iniciar l’ampliació del castell amb un caràcter purament recreatiu, canviant-li es seu nou a l’actual. Fins aquell moment, tots els castell danesos es trobaven pròxims als ports marítims i sempre van tenir un caràcter defensiu.

El rei Christian IV de Dinamarca, que havia nascut al Frederiksborg, va heretar del seu pare el castell. L’any 1599, el jove rei el va demolir per complet i va ordenar reconstruir-lo seguint l’estil renaixentista flamenc. En acabar-se l’any 1620 es va convertir en l’edifici renaixentista més gran de tota Escandinàvia.

El castell va ser utilitzat principalment com a escenari de les coronacions de la major part dels reis danesos fins al 1840. La Catedral de Roskilde, a 40 km de distància, va servir pel contrari, de panteó de la família reial danesa. Degut a la seva importància, el castell va ser capturat i saquejat pels suecs l’any 1659, arribant a ser usat com a pavelló de caça per la reina de Suècia.

Al desembre de 1859, mentre s’hi allotjava el rei Frederik VII, es va iniciar un gran incendi. En poc temps es va arruïnar la major part de l’edifici, tot i que algunes sales importants, com la capella, van salvar-se juntament amb més de 300 pintures i obres d’art. La reconstrucció va ser finançada pel rei, l’estat i mecenes com J.C. Jacobsen, que van permetre que a l’any 1878 el castell es reobrís, però com a Museu d’Història Nacional de Dinamarca.

El castell actual ocupa la superfície de l’illot nord del llac Slotssoen. Segueix l’estil renaixentista flamenc holandès, destacant per l’ús de maons vermells combinat amb gres blanc. El conjunt està format per tres grans ales, que independents entre si s’uneixen per formar part d’un complex destinat a glorificar al rei Christian IV. L’escut del rei i el de la serva esposa Anna Katharina de Brandenburg presideixen la gran porta de l’entrada al castell.

Pati central del castell de Frederiksborg

Escuts de Christian IV i Anna Katharina de Brandenburg

Cada una de las tres ales principals (anomenades del Rei, de la Capella i de la Princesa) és de tres pisos d’altura. Existeix una quarta ala, la de la Terrassa només d’una planta i decorada amb escultures mitològiques.

Totes les cantonades del castell estan rematades per una torre, entre elles destaquen:

La torre Mønttårnet es troba al sector oest i mira cap al llac. És una planta octogonal. La torre Jægerbakkettårnet: es troba a l’est i mira cap al llac. És una planta octogonal.
La torre de la capella és la més alta i impressionant, doncs la seva part superior està recoberta de coure i decorada amb esferes daurades i obeliscs.

Per últim, existeixen unes altres dues torres més la planta rodona, mirant ambdues cap a l’illot central.

Font de Neptú

El pati exterior del castell està decorat amb una multitud d’escultures de deus clàssics, però només la Font de Neptú es considera una obra mestra, aquesta font, realitzada en bronze, és obra de l’escultor Adrian de Vries, qui la va fondre a Praga entre els anys 1620 i 1622.

La font representa el paper preponderant de Dinamarca com a potència naval entre els països nòrdics durant el segle XVII, concretament, l’escultura central de Neptú representa al rei Christian IV. La font original es troba a Estocolm, doncs al 1659 el castell va ser pres pels suecs, que van desmantellar la font. Actualment es pot veure a Frederiksborg una còpia de la font feta per Heinrich Hansen al 1888.

Museu d’Història Nacional de Frederiksborg

El Museu Frederiksborg va ser fundat per un decret reial al 1878 i es va obrir al públic poc després. La col·lecció original es va compondre de les pintures que s’havien salvat del gran incendi. Gràcies al mecenatge de J.C. Jacobsen, la col·lecció es va ampliar per incloure altres pintures i mobles. Avui en dia és un autèntic registre de retrats de les figures més importants de la història danesa, des de l’Edat Mitja fins als nostres dies. Tant l’ala del Rei, l’ala de la Princesa i la Sala de l’Audiència estan incloses en la visita del museu.

La Capella

La capella del palau es va consagrar al 1617. Des del regnat de Christian IV s’ha utilitzat com a església parroquial. És la part millor conservada del palau renaixentista i està formada per una llarga nau de dos pisos que s’estén al llarg de l’ala oest. El sostre està ricament decorat amb estucs. Per la seva part, els pilars i les galeries van ser decorades amb frescos amb motius bíblics a la dècada de 1960, durant el regnat de Frederik III de Dinamarca.

L’element més destacat de la capella és l’òrgan, construït per E. Compenius al 1610, i ricament decorat amb banús, marfil i plata.

Altar de plata a la Capella de Frederiksborg

Sala dels Cavallers

El Gran Saló o Sala dels Cavallers es troba a l’ala oest del castell, just sobre la capella. Tot i que es va destruir durant l’incendi del 1859, es va reconstruir per complet. El cassetonat del sostre està profusament decorat, arribant-se a usar segments preservats de l’incendi. Les parets estan decorades amb tapissos que representen al rei Christian IV i quadres que representen a membres de la família reial del segle XIX. En un dels costats del Gran Saló es troba una tarima elevada, en la que es col·loquen els músics durant els balls de gala.

Sala de les Audiències

Detall de la gran làmpada de la Sala d’Audiències de Frederiksborg

És una altra de les poques habitacions que es van salvar del gran incendi. Va ser decorada durant el regnat de Christian V, combinat amb estils renaixentistes i barrocs. El sostre està decorat amb pintures al·legòriques dels continents: una reina cristiana per Europa, un negre per Àfrica, un turc per Àsia i un natiu americà per Amèrica. El centre de la sala està presidit per la gran làmpada, en la que hi ha una escultura d’un cérvol tallat per Hans Ocksen. La cadira al racó nord-est permetia al rei accedir a la sala des de l’entrada de l’edifici.

El Jardí Barroc

Els jardins del palau es troben al nord i oest del castell. L’origen d’aquests jardins es troba en un vedat de caça de cérvols establert per Christian IV, amb un pavelló pel té anomenat Sparepenge. Aquest pavelló fou derivat just abans de que al 1720 Frederik IV encarregués el disseny d’un nou jardí d’estil barroc. Al costat d’aquest jardí s’hi va construir un de caràcter romàntic al 1800 per Frederik VII.

Vista dels bonics jardins barrocs, amb el castell al fons

El jardí barroc va quedar en desús i abandonat fins a finals del segle XVIII, però va ser recreat a l’última dècada del segle XIX. Un element destacat del jardí són les cascades, per les que flueix l’aigua des del complex central. Avui en dia els jardins estan oberts al públic de manera totalment gratuïta.

Ubicació: Frederiksborg Slot 10, 3400 Hillerød, Dinamarca

Horari:

D’abril a octubre: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.
De novembre a març: de dilluns a divendres de 10:00 a 15:00 hores. Caps de setmana de 10:00 a 17:00 hores.

Preu:

Adults: 115 kr (15,39€)
Estudiants i majors de 65 anys: 95 kr (12,72€)
Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Transport:

Bus: línia 301 i 302 fins a Frederiksborg Slot.
Tren: des de l’Estació Central de Copenhage, línia A fins a Hillerød i caminar uns 15 minuts.

KRONBORG SLOT

El Castell de Kronborg, ubicat en una ciutat costera de Helsingør, és un dels pocs monuments de Dinamarca declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

A principis del segle XV, el rei danès Erik de Pomerània va decidir construir una fortalesa al nord del país per a cobrar peatge a tots els vaixells de mercaderies que volguessin creuar el mar Bàltic.

El dramaturg més famós de tots els temps, William Shakespeare, es va inspirar en el Castell de Kronborg per ambientar una de les seves obres més famoses, “Hamlet”. Val la pena visitar les habitacions i els corredors on el fantasma del difunt rei li revela a Hamlet qui va ser el seu assassí. Tots els estius es representa Hamlet al Castell de Kronborg.

Estàtua Holger Danske (Kronborg Slot/Helsingør)

A més, a Kronborg també es pot visitar l’armeria, el gran Saló del banquet, l’església i els passadissos subterranis. Aquí descansa l’estàtua del mític heroi danès Holger, Danske que només es despertarà quan Dinamarca estigui en guerra i necessita la seva ajuda.

Avui en dia, el Castell de Kronborg segueix complint la seva funció de residència reial. En ocasions molt especials, la reina Margarida II rep als convidats internacionals a Kronborg i els obsequia amb el regal de poder allotjar-se al Castell de Hamlet. A part, els històrics canons de Kronborg se segueixen disparant en l’actualitat cada vegada que passa el iot de la reina.

Quan Dinamarca va presidir la Unió Europea al 2012, la reina Margarida II va celebrar un cimera amb 25 primers ministres europeus al Castell de Kronborg. Les habitacions no tenen llum elèctrica i les principals sales no disposen de bany, pel que va ser una estada al més pur estil medieval.

Les sales més impressionants són el Gran Saló, de 62 metres, la Cambra del Rei, llur sostre va ser pintat per l’artista holandès Gerrit van Honthorst i que va arribar a ser el més llarg d’Europa. Es va acabar al 1582 i esta decorat amb quadres procedents del Rosenborg Slot. Les làmpades són del segle XVII. La bella Lille Sal llueix se tapissos (només s’han conservat aquests dels 40 originals encarregats per Frederik II al voltant de l’any 1580) en els que apareixen reis danesos i versos sobre les seves gestes. De les parets de la Sala de Ball pengen una sèrie de grans pintures que es van fer originalment des de 1618 fins 1631 pel Gran Saló del Castell de Rosenborg, a Copenhpague. La Slotkirken, la capella, llueix un bonic altar, bancs de roure amb intricades talles, un balcó reial i un òrgan que data del segle XVIII. Les estances reials presenten sostres ornamentats i xemeneies de marbre. Les parets van estar cobertes per cuir repujat d’or. El pati del castell va tenir l’aparença actual quan el Rei Frederik II va convertir el castell medieval de Krogen en l’actual castell (1574 1585). El petit pou al centre pati va ser erigit al 1934, on abans s’alçava una magnífica font construïda l’any 1583.

Ubicació: Kronborg, 3000 Helsingør, Dinamarca

Horari:

Del 2 de gener al 31 de març: de dimarts a diumenge d’11:00 a 16:00 hores.
De l’1 d’abril al 31 de maig: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.
De l’1 de juny al 31 d’agost: tots els dies de10:00 a 18:00 hores.
De l’1 de setembre al 31 d’octubre: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.
De l’1 de novembre al 30 de desembre: de dimarts a diumenge de 10:00 a 16:00 hores.

Preu:

Adults: 145 kr (19,41€)
Estudiants: 125 kr (16,73€)
Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

MØNS KLINT

Els penya-segats de Møns Klint, de pedra calcària coberts de frondosa vegetació, s’estenen al llarg de varis quilòmetres de la costa de l’illa de Møn, al sud-est de Dinamarca, ja que constitueix la matèria prima de moltes indústries daneses. Stege és part del municipi de Vordingborg, a Selàndia, que alguna vegada va ser un port pesquer, actualment es destaca pel seu desenvolupament turístic. La ciutat es troba aproximadament al centre de la illa, on la llacuna Stege es comunica directament amb el mar.

Els penya-segats arriben a mesurar els 128 metres en el seu punt més alt, són producte de la sedimentació glaciar i l’erosió marítima i es pot arribar fins a la vora mateix a través de sendes del bosc. A les platges sota els penya-segats abunden el fòssils. Aquests impressionants penya-segats van començar a formar-se fa 70 milions d’any, quan el paisatge de Dinamarca era molt diferent a l’actual, de fet tota la zona estava sota un mar càlid i ple de vida microscòpica, com algues calcàries que van anar dipositant-se unes sobre altres durant milers d’anys, formant una gruixuda capa de guix al fons del mar.

En algun moment, aquest fons marí de color rosa va sortir de les profunditats, es va plegar sobre si mateix en capes de 50 metres d’espessor, i després durant els següents 4.000 anys, el mar es va dedicar a tallar aquests magnífics penya-segats.

Cada any desapareix una capa d’entre 20 i 40 cm de penya-segat, i es preveu que dins de 10.000 anys hauran estat devorats pel mar.

Per saber-ho tot dels penya-segats de Stege, el millor és visitar el GeoCenter Møns Klint, un espai d’exposicions que compta amb vàries sales d’exhibició de la naturalesa, ecologia, fauna i flora del lloc, a més de l’exposició de la “Cova dels artistes” on es mostren les obres de cinc pintors inspirades en aquest paisatge. El GeoCenter és una bella obra arquitectònica, que reprodueix tots els sentits i elements escenogràfics imaginables.

Ubicació: Stengårdsvej 8, 4791 Borre, Dinamarca

Horari GeoCenter: De 10:00 a 17:00 hores. Del 27 de juny al 9 d’agost de 10:00 a 18:00 hores.

Preu GeoCenter:

Adults 145 kr (19, 41€)
Entre 3 i 11 anys: 90 kr (12,04€)
Pàrquing: 45 kr (6,02€)

EGESKOV SLOT

El Castell d’Egeskov és un dels millors castells conservats d’estil renaixentista de Dinamarca. Aquest castell té el seu origen en una casa senyorial adquirida per Frands Brockenhuus al 1545 a través del seu matrimoni amb Anne Tinhus i que, posteriorment, després d’augmentar la seva extensió, va passar a ser l’actual castell al 1554.

El castell va obrir les seves portes al públic al 1986 per la família Ahlefeldt-Laurvig-Bille, si bé la primera entrada de visitants va ser al 1960 per la mateixa família. Actualment és un dels pocs castells de Dinamarca habitats que estan oberts al públic.

El disseny actual del castell és de 1883 – 1884, tot i que encara es poden observar mostres de l’època d ela guerra civil danesa de 1534 – 1536 en la que es va construir. El castell està construït com una verdadera fortificació amb una fossa d’uns 5 metres i una entrada principal (en aquell moment única) a la que s’accedeix mitjançant un pont llevadís, actualment existent.

El Castell d’Egeskov destaca entre els diferents castells de Dinamarca per estar rodejat d’aigua i pel seus pilars de roure. De fet, segons conta la llegenda es deu el seu nom a Egeskov, que en danès significa “bosc de roures”, a que es va necessitar un bosc sencer de roures per a construir els pilars.

Aquest castello està format per dos edificis que s’uneixen mitjançant un mur que alberga una escala que permet desplaçar-se sense ser vist entre la bodega i la primera planta, essent de gran utilitat en l’època d’incertesa de la seva construcció per anar d’un edifici a un altre i poder escapar-se en cas de guerra.

A la planta baixa es troba la sala de caça on no destaca només la passió per la caça, sinó també els objectes etnogràfics dels seus nombrosos viatges amb joies i armes, entre altres.

A més es troben a la planta baixa, la sala groga d’estil barroc tardà del segle XVIII amb el seu mobiliari de porcellana de Meissen de 1740 i la torre de l’escala amb els retrats familiar i la porta tallada que alberga el muntacàrregues.

Per l’altre costat, a la primera planta hi ha 6 sales diferents:

La Sala de les Cerimònies posa de manifest els dos edificis sobre els que es va construir el castell.
La Sala de Rigborg destaca entre tots els castells de Dinamarca per exposar “El Palau de Titania”, casa de nines cedida pel fons LEGO i construïda com a regal d’un pare a la seva filla perquè poguessin viure elfs que havia vist al jardí al 1907.

La Sala de Música.
La Sala Vuitcentista d’estil victoriana amb objectes de finals del segle XIX.
La Sala del majordom, actualment, sala de convidats, amb el seu llit amb dosser i cobertor de mosaic.
La Sala de la Ceràmica en la que exposen objectes del segle XIX, en especial objecte de pisa.

A més de les diferents sales, a la primera planta es pot veure el passadís de caça amb trofeus de caça del comte i la fletxa amb la que foren abatuts i l’art llarg més antic de Dinamarca.

També poden veure’s en aquesta planta, la Torre del Nord on destaquen les vistes als jardins, i la torre del Sud amb un gran armari i el llit amb dosser.

Com a curiositat el Castell d’Egeskov és conegut com “L’home de fusta”, a l’aigua sota la torre, hi ha un home de fusta dormint, i segons conta la llegenda, si es mou, el castell s’enfonsarà a la fossa a la Nit de Nadal, per això mai s’ha celebrat el Nadal al castell.

El castell de més de 20 hectàrees compta, a més, amb un antic parc d’unes 1150 hectàrees amb diferents laberints, museus, parc de jocs amb tirolines, ponts entre els arbres per a nens, etc. Pel que el converteix en un dels castells més atractius de Dinamarca dels que poder gaudir.

Així, destaquen els 4 laberints i val la pena senyalar el de bambú que, no només és el més modern sinó que a més, és el més gran del món construït amb aquestes plantes.

Per un altre costat, entre els diferents jardins, es pot trobar varis tipus com el jardí renaixentista amb les seves fonts i figures d’art topiari, l’anglès o el de verdures, el que més sorprèn és el jardí de les fúcsies que amb més de 104 espècies diferents, fa d’aquest castell un dels més important a nivell d’aquesta espècie, a més, compta amb un rellotge solar construït l’any 1986 pel famós poeta i matemàtic Piet Hein.

Finalment, a diferència d’altres castells de Dinamarca, el Castell d’Egeskov compta amb diferents museus i exposicions a l’exterior. Així, per exemple, una de les que més sorprèn és el Museu de Joguines d’època amb la col·lecció de nines.

També cal destaca el Museu de Vehicles que inclou un Cadillac del rei Christian X o les motos i avions..

Inclús a l’exterior del museu, al mig del no res, es pot veure alguns dels avions de l’època, una cosa que et deixa totalment sorprès, ja que està al mig de la intempèrie.

A més dels museu de vehicles normals, també es pot gaudir d’un altre museu de vehicles d’emergència i rescat, on no et pot perdre l’ambulància del Museu Falck.

També hi ha el Museu dels Comestibles, amb nombrosos detalls, o el de la Roba d’època que pertanyia a Maria Antonieta.

Ubicació: Egeskov Gade 22, 5772 Kværndrup, Dinamarca

Horari: Poden variar segons l’època, millor consultar la web.

Preu:

Adults: 265 kr (35,47€)
Entre 4 i 12 anys: 160 kr (21,41€)

AARHUS

Aarhus Domkirke
ARoS Aarhus Art Museum
Tivoli Friheden

Aarhus Domkirke

La construcció de la Catedral d’Aarhus es va iniciar al segle XII, una magnífica basílica romànica, va ser un projecte gegantesc, que no es va acabar fins aproximadament al 1350. Es van utilitzar maons vermells, un material que no s’utilitzava a Dinamarca abans del 1160. Els murs exteriors de la catedral i les boniques capelles al llarg de la paret oriental són els únics elements romànics sobrevivents en l’actualitat.

La catedral tal com és avui, és el resultat d’una reconstrucció radical amb estil gòtic, realitzada des de 1449 fins al 1500, transformant el pesat edifici en una catedral gòtica, inspirada en les grans esglésies contemporànies de les ciutats hanseàtiques del voltant del mar Bàltic. Es va agregar una altura considerable completada amb voltes en creu i una estrella a la nau, així com passadissos i el creuer. Però la culminació va ser el presbiteri completament reconstruït i ampliat, ara amb tres naus de la mateixa alçada, un ambulatori i 13 finestres altes i punxegudes que donen cascades de llum a aquest espai brillant.

Amb una longitud de 93 metres, la Catedral d’Aarhus és l’església més llarga de Dinamarca i té una capacitat per a 1.200 persones. Des del principi es va dedicar a St. Climent, el sant patró dels mariners.

Els Frescos

Fins la Reforma, la majoria de parets de la catedral estaven decorades amb frescos, molts d’ells han desaparegut, però la Catedral d’Aarhus és l’església de Dinamarca amb l’àrea total més gran de parets i arcs coberts per frescos, inclòs un de 220 m2, el més gran de Dinamarca. Representa a St. Cristòfol i St. Climent. Uns altres frescos inclouen St. Jordi i el Drac, una imatge de tres nivells que representa el Purgatori, El dia del Judici, St. Miquel Pescador de les Ànimes i molts més. Tots els frescos es van fer entre 1470 i 1520, excepte el que rodeja l’anomenada finestra de lepra al racó nord-oest de la catedral, va ser pintat sobre l’any 1300, i és l’obra d’art més antiga de la catedral, la única que queda de l’església romànica.

La Font

La font està feta de bronze i fosa a Flensburg al 1481 pel fundador de la campana Peter Hansen.

El bisbe Jens Iversen Lange, que ja havia donat un magnífic retaule nou, dos anys abans, el va donar. La font té la forma d’un con truncat i descansa sobre els quatre evangelistes. Aquestes són figures extraordinàries: conserven els seus cossos humans, però estan coronades amb caps simbòlics d’animals: St. Joan amb cap d’àliga, St. Marc amb cap de lleó i St. Lluc amb cap de bou. En un arc gòtic es representen quatre escenes: el baptisme, la crucifixió, Crist al dia del judici i la coronació de Maria. Entre aquestes escenes es representen nou apòstols de peu sobre petites mènsules,. Es possible identificar a Peter amb la seva esquadra i a Barholomew amb la pell penjant del braç. La identitat de la resta és incerta. Durant els primers dos segles, la font estava oberta, el sacerdot batejava als nens submergint-los tres vegades a l’aigua. La font ara està coberta per un plat de llaura, i als batejos per un plat de plata de 300 anys.

El Púlpit

Després de la Reforma, el danès es va convertir en obligatori com idioma de l’església i el sermó es va convertir en la part central del servei. El públic actual constituït per Michael van Groningen va ser erigit al 1588. És una obra molt fina d’estil renaixentista, tallada en roure, amb nou relleus que representen nou motius de l’Antic i el Nou Testament, començant amb la Caiguda, després amb l’Anunciació, el Naixement a Betlem i l’Últim Sopar.

En aquest últim, els apòstols són representats com a individus, movent vigorosament els caps sobre colls llargs i fibrosos. Segons la costum, St. Joan està assegut sobre la falda de Jesús quan era nen. Més notablement, Judes és molt original concebut: pel general, es mostra aïllat dels altres apòstols amb una expressió malvada i fosca, però aquí és part de la comunitat, fàcilment recognoscible per la bossa a la mà. Se’l veu més a prop de l’espectador, donant mitja volta d’esquena.

En els últims relleus es veu la Crucifixió, la Resurrecció, la Pentecosta i finalment el Dia del Judici Final.

La catedral té cinc portals de gelosia de ferro forjat molt fins, tots fets pel mestre alemany Smith Caspar Fincke. La seva marca, un martell i una clau col·locats un davant de l’altre, generalment es veu en un racó d’un dels grans panells que componen els portals.

El Vaixell Votiu

La Unitat del Vaixell Votiu es remunta al 1720. Es desconeix el seu origen, segons un restaurador experimentat de vaixells votius, va ser construït a Holanda. El tsar rus, Pere el Gran, va regnar sobre grans extensions de terra, també volia governar els mars, llavors va ordenar bucs de guerra d’Holanda, que era una nació de constructors navals molt experimentats. En lloc de dibuixos, l’enginyer va fer un model que havia de ser enviat a Rússia, pel camí a Rússia, el vaixell que transportava el model va trobar una violenta tempesta a Skagen, el vaixell va naufragar però aquesta maqueta va arribar a terra quasi sense danys. En una subhasta, alguns pescadors d’Aarhus van comprar el model, el van donar a la catedral. Amb els seus 2,65 m de llarg i 3,50 m d’alçada, és el vaixell votiu més gran de qualsevol església danesa. Els vaixells que pengen de les esglésies simbolitzen la navegació de l’home des del bressol fins a la tomba.

L’Altar

Per Pasqua del 1479 es va inaugurar el retaule major. És el tresor més preuat de la catedral. Va ser realitzat en un taller del mestre artesà Bernt Notke a Lübeck. És un anomenat pentatich amb tres conjunts de panells, els panells del dia de la Festa estan en exhibició des del matí de Nadal fins el dimecres de Cendra, els panells de la marea de la passió són visibles des del dimecres de Cendra fins el matí de Pasqua, els panells del dia de Festa tornen a ser visibles i el retaule està en aquesta posició fins l’Advent. El primer diumenge d’Advent es revela el tercer i últim grup de panells, els panells d’Advent, que es poden veure fins la nit de Nadal.

L’Òrgan

L’òrgan fa ser construït al 1730 pel constructor d’òrgans alemany, Lambert Daniel Kastens, alumne de Schnitger a Hamburg. Al 1876, l’instrument va ser ampliat pel constructor d’òrgans amb seu a Aarhus, J.A. Demant, que li va proporcionar amplitud més romàntica de so. També ha tingut una ampliació l’any 1927 per Theodor Frobenius. I a l’any 1981 es va restaurar.

Veient la longitud de l’acústica de la catedral, a la dècada de 1960 es va decidir construir un altre òrgan, que s’utilitzaria per bodes i altres serveis, Bruno & Sons va construir l’òrgan al 1970, i és un exemple típic d’un instrument neobarroc.

Ubicació: Store Torv, 8000 Aarhus, Dinamarca

Horari:

De maig a setembre: de dilluns a dissabte de 9:30 a 16:00 hores.
D’octubre a abril: de dilluns a dissabte de 10:00 a 15:00 hores.

Preu: entrada gratuïta

ARoS Aarhus Art Museum

L’edifici es composa de 8 plantes en total, i a la última hi ha un pati exterior en el que es pot divisar el centre d’Aarhus, ja que el museu està en un lloc cèntric.

ARoS és el museu amb major col·lecció d’art disponible fora de Copenhage. Destaca la terrassa panoràmica i multicolor, obra de l’artista danès Olafur Eliasson. Entre les obres d’art que s’esposen es troba una col·lecció de pintura danesa del segle XVIII i obres de representants, com Eckersberg o Købke, de l’Edat Daurada del segle XIX. També, entre les obres modernes, hi ha treballs de Rude o Landstrom.

Aquest museu compta amb sales infantils, un cafè i una interessant llibreria

Ubicació: Aros Allé 2, 8000 Aarhus, Dinamarca

Horari:

Dimarts i dimecres de 10:00 a 20:00 hores.
Dijous i divendres de 9:00 a 20:00 hores.
Dissabtes i diumenges de 9:00 a 17:00 hores.
Dilluns tancat.

Preu:

Menors de 18 anys: entrada gratuïta.
Adults 27€
Estudiants i menors de 31 anys: 22€

Tivoli Friheden

El Tivoli Friheden es troba entre els arbres del bell bosc de Marselisborg, a un passeig de la ciutat. Entre les més de 40 atraccions i parades de fira del parc, destaquen:

La Cobra Picadora: la millor muntanya russa del parc.
L’Sky Tower: un salt al buit d’uns 40 metres d’altura.
La Bille By: una ciutat sencera dedicada a les famílies amb fills petits.
Cinemàgic 5D: un cine en 5D que projecta unes pel·lícules que també són jocs d’habilitat.

A més, entre els mesos d’abril i octubre, també s’organitzen concerts i esdeveniments culturals.

Ubicació: Skovbrynet 5, 8000 Aarhus, Dinamarca

Horari: D’abril a setembre de 10:00 a 23:00 hores.

Preu:

Majors de 7 anys: 180 kr (24,09€)
Entre 3 i 7 anys: 90 kr (12,04€)

LEGOLAND

Legoland és un parc molt accessible per un dia, no és com d’altres parcs que sembla que hagis d’anar a contrarellotge per veure el màxim de coses. El parc està dividit en nou zones diferents.

Muniland

Aquesta zona és la primera que et trobes només entrar. Aquí hi ha rèpliques de ciutats, carrers i monuments més famosos del món. Està fet amb més de 20 milions de peces de LEGO. Aquí també hi ha el Lego Torre amb més de 36 metres d’alçada per poder veure tot el parc des de dalt.

Atraccions destacades d’aquesta zona:

Escola de trànsit SEAT per a nens de 7 a 12 anys.
LEGO Safari, viatge en Jeep entre animals salvatges.
Miniland: Rèplica d’edificis i monuments.
Monorail: Un passeig pel parc a 4 metres d’alçada.

Duploland

Aquesta zona està pensada pels més petits.

Atraccions destacables d’aquesta zona:

Legonlod: una sínia per als més petits.
Cases de jocs Duplo: poden escollir ser policies, botigues o grangers.
Duplo Express: Mini tren elèctric.

Zona d’Imaginació

Viure l’experiència de NINJAGO en el cine 4D més gran d’Escandinàvia.

Lego Ninjago World

Aquesta zona és per posar a prova les habilitats de Ninja. Endinsar-se en el laberint de Lloyd’s Laser. En aquesta zona també es pot fer escalada o pujar The Rider per a prendre a dominar els quatre elements.

Legoredo

Visitar l’oest, el poble indi, molt popular entre les famílies amb nens.

A Legoldmine et converteixen en buscador d’or. La Casa Encantada amb una decoració de fantasmes fets amb construccions LEGO. I també hi ha les canoes de ràpids i salts d’aigua.

Recomanacions d’aquesta zona:

LEGO Canoe: un passeig en canoa per ràpids i agües braves.
Àliga Voladora: novetat del 2018. Una muntanya russa de vertigen.
La Casa Encantada: per perseguir fantasmes, monstres i vampirs.

Knights Kingdom

Legoland també té el seu castell de princeses i cavallers. La diferència és que aquí hi ha també víkings. Des del castell es pot fer el recorregut per veure el seu interior i acaba en una muntanya russa. Els víkings estan a la zona de l’aigua.

Atraccions destacades d’aquesta zona:

Vikings River Splash: un vaixell víking que es precipita 8 metres d’alçada.
La muntanya russa del Drac Medieval: un recorregut pel castell encantat en una muntanya russa trepidant.

Terra d’aventura

Aquesta és una altra de les zones de Legoland on l’aigua és la protagonista. La competició a la brigada de bombers és per grups o famílies en les que s’estimula el treball en equip.

Atraccions recomanables d’aquesta zona:

Brigada de bombers: competicions amb altres famílies a veure qui apaga abans el foc.
Corredors de la selva: velocitat i evitar mullar-te amb les bombes d’aigua.

Terra Pirata

Una de les coses que més sorprèn de les atraccions de Legoland Billund és que hi ha moltes atraccions relacionades amb aigua, tot i que aquí el clima no convida a mullar-se. Però si el sol no calenta massa, hi ha uns assecadors gegants a la sortida d’algunes atraccions d’aquesta part del parc. Són de pagament, així que cal portar monedes soltes.

Un dels plats forts d’aquesta zona és fer una guerra d’aigua entre grups. Un dels equips està al vaixell pirata i l’altre està al voltant de l’aigua. La qüestió és acabar el més mullat possible.

Atraccions destades:

Trencaones pirata: s’inclina i gira com un autèntic vaixell pirata.
Pirata Splash Battle: El lema es disparar primer i evitar mullar-se.

Terra Polar

Atraccions recomanades d’aquesta zona:

Polar X-Plorer: una muntanya russa amb una caiguda de 5 metres.
Badia de pingüins: per aprendre sobre diferents colònies de pingüins.

Informació pràctica

Ubicació: Nordmarksvej 9, 7190 Billund, Dinamarca

Horari:

El parc està tancat des de finals de Halloween fins a març.
Per Setmana Santa el parc obre de 10:00 a 20 h, i les atraccions fins a les 18 hores.
Abril, maig i primeres setmanes de juny, l’horari és de 10:00 a 18:00 hores, les atraccions estan obertes fins a les 17:00 hores. Els caps de setmana i festius funciona com la Setmana Santa.
Juliol és l’estrella del parc, entre setmana obre de 10:00 a 21:00 hores, les atraccions fins a les 20:00 hores. Curiosament aquests caps de setmana Legoland tanca abans.
Agost, els horaris semblants als de juliol.
Setembre: els nens comencen el col·legi a finals d’agost, pel que hi ha dies de setembre que està tancat entre setmana.

Preu: 349 kr (49,39€)

Menjar a Legoland de Billund

Hi ha diversos restaurants, pizzeries, hamburgueseries, bufet. El preu pot costar uns 16 € sense beguda.
El parc permet portar-se el dinar i fer pícnic, és més hi ha una zona habilitada per poder-ho fer amb taules i cadires.

SKAGEN

Leuchtturm Skagen (Far de Skagen)
Råbjerg Mile

Leuchtturm Skagen (Far de Skagen)

La majoria de gent que ve aquí és per veure xocar els dos mars. La llarga platja que va des del Far Grus (Skagen Fyr), un imponent edifici que domina tot el paisatge, fins la punta de Grenen, està contínuament picat pel vent, rodejat d’unes cobertes de canyís i salpicat per enormes búnquers de la Segona Guerra Mundial. A la tardor i hivern les tempestes són freqüents i el mar està molt enfurismat, amb ones xocant amb força, i el cel gris cobert de núvols, augmentes la sensació d’estar a la fi del món.

Búnquers de la Segona Guerra Mundial a Grenen

A l’impressionant paisatge cal afegir-li que aquesta és una importantíssima zona de pas d’aus migratòries, així com un perfecte hàbitat per a aus marines. Però és que, també la fauna és molt rica i fàcil de veure, de fet es quasi segur, que amb una mica de sort, a la punta d’arena es pugui trobar foques comuns descansant o prenent el sol,, a les que es pot apropar-se fins quedar a uns dos metres (sempre respectant la distància per no molestar als animals, que indiquen uns cartells col·locats a tal efecte).

Råbjerg Mile

A uns pocs km al sud del poble d’Skagen es troba una de les majors dunes migratòries d’Europa, que cada any es desplaça varis metres. A l’estiu és visitat per molta gent, però fora d’aquesta època hi ha un gegantesc arenal per vosaltres sols. El lloc impressiona per trobar-se un paisatge aparentment desèrtic aquí, i per tenir la sensació d’aïllament, de naturalesa salvatge, comences a caminar per la duna i arriba un moment que pots sentir-te perdut en mig del desert (però tranquils, que caminant una mica es veu el final). A més els voltants de les dunes hi ha torberes entollades, plenes de molsa, líquens i plantes carnívores.

DANSKE VADEHAVSØER (ILLES FRISONES)

Fanø
Rømø
Mandø

Una de moltes joies secretes de Dinamarca es troba a la part occidental de la costa danesa i en part del Mar de Wadden. L’arxipèlag que s’estén des dels Països Baixos, a través d’Alemanya i fins a Dinamarca és conegut com les Illes Frisones.

Un grup més petit d’illes daneses per Rømø, Fanø i Mandø, que estan situades en una proximitat bastant propera a la terra ferma. Aquesta regió d’illes, especialment Fanø, és més coneguda per les seves aus, foques i ostres.

Fanø

Fanø està situat a la part nord del Parc Nacional del Mar de Wadden i està inscrit a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. També va ser classificat com el millor lloc natural de tota Dinamarca al 2017.

Fanø és coneguda per la seva naturalesa i vida animal, principalment aus i foques, però també per la seva àmplia gama d’esdeveniments que es fan al llarg de l’any. Aquests esdeveniments són el safari de foques, un festival de teixit, una reunió internacional d’estels, un festival internacional de libèl·lules, un torneig internacional de golf, etc.

Fanø també és conegut per les boniques platges d’arena, que tenen un quilòmetre d’ample, que les converteix en un excel·lent destí per viure un estiu danès L’Illa de Fanø té una població al voltant de 500 foques, que descansen sobre el banc d’arena de les platges al sud-est de l’illa.

També es pot reservar una excursió d’ostres, durant la qual es té l’oportunitat d’aprendre més sobre la vida de les ostres i la seva presència al Mar de Wadden, i per suposat, degustar-les.

Una altra gran activitat que es pot fer a l’illa és recorre-la en bicicleta a través de petits senders i la naturalesa pintoresca de l’illa, fins arribar a les dures d’arena de la platja. També pots trobar-te alguns cérvols, entre ells el cérvol vermell. A la illa es lloguen bicicletes. A Nordby, ciutat principal de la illa hi ha l’oficina de turisme on disposen de mapes de l’illa per poder-la fer en bicicleta.

Mentre caminis per la platja, cal mantenir els ulls oberts per veure si hi ha ambre, especialment al voltant de les algues marines i en aigües poc profundes. Durant el temps ventós i les tempestes, el mar neteja aquest preciós fòssil, que quan és llimat i polit, és un material de fama mundial per a la fabricació de joies.

Rømø

L’Illa de Rømø forma part del parc Nacional del Mar de Wadden a la que s’arriba a través d’un dic de 9 km. És una petita illa habitada, abans dedicada a la pesca i ara bàsicament del turisme.

La part oest de l’illa és pràcticament una platja, una de les més extenses del nord d’Europa, amb quasi 10 km d’extensió. A aquesta platja es pot accedir en cotxe fins a la mateixa platja. A més té un Food track al mig de la platja.

A la illa no es pot pernoctar, només té un càmping.

La Platja de Lakolk és molt plana, pel que les diferències de marea alta i baixa són molt grans.

L’arena està plena d’estels, aquí fa vent i se sol practicar windsurf i surf.

La resta d ela illa són espais naturals i zones de pastura i es poden veure les vaques de terres altes i cases típiques, amb herbes als terrats.

Al sud de l’illa està l’oficina de turisme a Havneby. Aquí també hi ha el port, restaurants i alguna botiga. A més, al mig de l’illa hi ha on parar, poder fer pícnic i inclòs banyar-se.

Des d’aquí es pot agafar un ferri fins a l’illa alemanya de Sylt, la més gran de les Illes Frisones.

Mandø

Probablement una de les illes més tranquil·les de Dinamarca, la raó principal es deu a les marees, amb marea alta l’illa està fora de la connexió amb terra ferma.

L’Illa de Mandø està situada al mig del Mar Wadden entre Farø i Rømø, i forma part del municipi de Ribe. Per poder accedir a l’illa és necessari que la marea sigui baixa, per tant serà la marea qui decideixi quan es pot entra o sortir de l’illa, de manera general els accessos s’inunden dos cops al dia. Per accedir a l’illa hi ha dos maneres: una a través d’una carretera asfaltada i pública i que només és recomanable utilitzar si es coneixen les marees i, altra a través d’un camí de grava col·locada a uns 60cm per sobre del fons del mar, perfectament senyalitzat pel que transita el traktorbus. La distància a recórrer són uns 6 km.

Actualment l’illa està molt poc poblada, uns 30 habitants. L’illa compta amb un supermercat, botigues de souvenirs i una oficina d’informació turística.

RIBE

Ribe Domkirke
Museet Ribes Vikinger

Ribe Domkirke

Ribe és una ciutat danesa amb molta història i un dels seus atractius és conèixer la seva catedral. Es tracta d’una construcció coneguda com la Catedral de Nostra Senyora Maria, ubicada a Torvet, a 5 minuts de l’oficina de turisme.

És un temple històric degut a que va ser en l’època dels víkings quan es va fundar la catedral com la primera església cristiana de la zona, concretament va ser un monjo d’Hamburg. Té un estil romànic molt definit i es conserva en perfecte estat, en el seu interior és interessant destacar alguns aspectes importants a l’hora de conèixer la catedral.

La catedral va tenir canvis importants al llarg del segle XII a causa d’un gran incendi, pel que bona part de la seva estructura és més moderna que la resta, reconstruint-se amb maons vermells. Es pot apreciar una volta d’estil gòtic i una porta principal feta de fusta i la última restauració del segle XX va deixa una porta de bronze realitzada per Anne Marie Carl-Nielsen.

Es poden apreciar alguns mobles antics i les torres de la catedral, amb sis campanes en total. També es pot apreciar el retaule realitzat per Ebbe lo Jehn Petersen, així com un vaixell que és una obra de B.Cl. Jensen.

Ubicació: Ribe Domkirke, Torvet 19, 6760 Ribe, Dinamarca

Museet Ribes Vikinger

.El Museu Víking de Ribe és on es pot conèixer la vida dels víkings a aquesta zona de Dinamarca, un museu prop del Riu Ribe de la ciutat.

És un museu que permet veure una escenificació de la vida dels víkings a Dinamarca, les seves costums, la seva forma de viure, tot a través de les excavacions arqueològiques que s’han produït i de les troballes en forma d’objectes, a més de fer un viatge també per l’Edat Mitja. El museu ofereix exposicions temporals i permanents, amb nombrosos objectes reals i una recreació d’un vaixell víking, entre altres elements.

A més ofereix una pel·lícula relacionada amb els víkings i una zona on els visitants poden viatjar a l’Edat Mitja i vestir-se com un cavaller medieval, a més de conèixer una casa típica de l’època amb els diferents elements decoratius en el seu interior.

També té una botiga amb souvenirs relacionats amb els víkings, en la qual es pot trobar llibres, joies artesanals, algunes pintures, plats, etc.

titlis@titlis.ch
titlis.ch

Ubicació: Odins Pl. 1, 6760 Ribe, Dinamarca

Horari:

De març a octubre: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.
De novembre a febrer: de dilluns a diumenge de 10:00 a 16:00 hores.

Preu:

Adults: 110 kr (14,72€)
Estudiants: 95 kr (12,72€)
Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Suïssa

Publicat el gener 30, 2024 per mferrete

Respon

Continguts:

BASEL

Rathaus

L’Ajuntament (Rathaus) de color vermell i or és una de les icones i un dels llocs per veure a Basilea. Aquest edifici d’estil renaixentista, amb un bonic rellotge a la façana i varis escuts dels diferents cantons, serveix actualment com a seu per a les reunions del Parlament Cantonal i el Govern Cantonal. En el seu pati interior hi ha pintures i escultures.

L’Ajuntament es troba a la bonica Markplatz, una plaça plena d’edificis històrics i amb un mercat de formatges, fruites i flors que es munta cada matí i que també mereix la pena visitar-lo.

Rhein

El Rhein que separa el casc antic de la part nova de la ciutat, és un dels puts de trobada de locals i turistes, sobretot a l’estiu, a més d’un dels llocs per visitar.

Durant l’estiu és molt habitual veure com els locals s’apropen a prendre alguna cosa al costat del riu i es banyen, portant bosses impermeables en les que guarden la roba i que actuen també com a flotadors.

A part de passejar pel costat del casc històric, és recomanable passar a l’altre costat del riu, creuant per algun dels ponts o en algun dels quatre originals transbordadors, unes barques que es troben subjectes per una corda i s’impulsen per la corrent del riu.

Basler Münster (Catedral)

La Catedral Basler Münster, reconstruïda a finals del segle XIV després d’un terratrèmol, és un altre dels edificis més representatius. Aquesta església es caracteritza per la seva façana de gres vermell i les dues torres de més de 60 m d’alçada, que permeten gaudir d’una vista magnífica de la ciutat.

A més, en el seu exterior, és recomanable visitar l’interior de l’església que como en la majoria d’esglésies de Suïssa, són sense pintures religioses i s’utilitzen també per a fer concerts, on es pot veure la tomba de l’humanista Erasmus de Rotterdam, icona del programa d’intercanvi d’alumnes Erasmus. Per la part del darrera de la catedral es pot accedir a un patit claustre i al mirador Pfalz, que té unes magnífiques vistes del Rin i de la part nova de la ciutat, des d’on es pot baixar al Rin.

La plaça de la catedral (Münsterplatz) també es preciosa, amb les seves cases blanques de dos pisos i contrafinestres i finestres de colors.

Museus de Basel

Basilea té 40 museus, una de las ciutats culturals més importants d’Europa. Entre els museus més famosos, destaquen: el Museu d’Art (Kunstmuseum), que té diversos Picasso, donació del propi autor en reconeixement a l’admiració que li tenien els seus habitants. Altres museus destacats de la ciutat són: el Museu d’Anatomia, el Museu de Paper, el Museu de l’Antiguitat, el Museu de Jean Tinguely, el Museu de Joguines, el Museu d’Història Natural i el Museu de les Cultures.

Spalentor

Spalentor és la porta més important de les tres que es conserven de la muralla que rodejava la ciutat medieval. Aquest imponent porta, situada en una enorme torre quadrada, decora amb tres escultures religioses del segle XV, té unes altres dues torres més estretes i rodones a les seves cantonades, llur finalitat era defensiva i s’utilitzava també per a vigilar el transport de mercaderies provinents d’Alsàcia, una regió al nord de França.

Tinguely-Brunnen

Una piscina d’aigua amb figures de ferro en moviment, aquest font, obra de l’artista suïs Jean Tingely es va construir al 1977, en el lloc on es trobava l’escenari de l’antic teatre de Basilea. Per a mantenir l’esperit del teatre, l’autor va dissenyar un sistema, que gràcies a la força dels rajos d’aigua, les figures de l’estany continuen ballant com ho feien els actors en el passat.

Offene Kirche Elisabethen

L’església de Santa Isabel, dedicada a la patrona de la caritat. Aquest edifici neogòtic del segle XIX, amb una torre de 71 m d’alçada, va ser la primera església protestant construïda a la ciutat després de la Reforma.

Mittlere Brücke

El Mittlere Brücke, inaugurat al 1226 i reconstruït al 1905 per habilitar el pas del tramvia. Des d’aquest pont, un dels més antics sobre el Rin, hi ha unes fantàstiques vistes de les cases situades al costat del riu i de les torres de la catedral. A més de les vistes, també es pot veure la reproducció de l’antiga capella de fusta que estava en el primer pont, situada a la meitat del pont.

RHEINFALL

Aquest espectacular salt d’aigua, el més gran d’Europa, va sorgir aproximadament fa un 15.000 anys durant la última era glacial, quan el Rin va canviar el seu curs. Les cataractes tenen 150 m d’ample i 23 m d’alt i una mitja de cabdal de 700 m³/min. Estan situades a Shaffhausen, està ben indicada la sortida “Rheinfall”, hi ha un pàrquing gratuït.

El preu és de 5 CHF.

Les entrades es compren al Schloss Laufen, que és un castell amb més de 1.000 anys d’història, i s’aixeca damunt de les cataractes. Aquesta fortalesa d’estil renaixentista avui funciona com a restaurant, hotel i alberg per a joves, i des d’ell permet veure el salt d’aigua des de diferents nivells al marge del riu, hi ha diversos miradors.

Hi ha un sender, els Belverdere, per baixar fins a les cataractes, normalment hi ha molta gent. Els miradors més espectaculars són els dos últims, en un travesses una petita cova i pots tocar i escolar el soroll de l’aigua, i l’altre, el Känzeli Viewpoint, sembla que et caurà tot el riu a sobre, és aconsellable portar capelina.

A part de deambular pels diferents punts d’observació del salt, es pot accedir a la Rheinfallsfelsen, una gran roca amb un mirador a la meitat de les cataractes. Per arribar-hi es pot fer a través d’uns vaixells que tarden 5 minuts des de qualsevol dels costats del riu (Laufen Schloss o Wörth Schloss), el preu és de 10 CHF per viatge.

SCHAFFHAUSEN

El casc medieval de Shaffhausen és dominat per la impressionant fortalesa del Munot. Les cases del casc antic són adornades abundantment amb voladissos i unes façanes pintades. La ciutat ubicada al Rin Superior entre la Selva Negra (Alemanya) i el Llac de Constança i rodejada de vinya, és un popular destí d’excursions i vacances.

Vistes de Shaffhausen des de la Fortalesa Munot

Schaffhausen té moltes cases gremials i burgeses que es remunten a l’època gòtica o barracó. L’animat casc antic ofereix nombroses possibilitats de compres. El nucli de la ciutat solia ser el mercat al carrer (Strassenmarkt) en l’actual Vordergasse. Aquí es troba l’església gòtica de Sant Joan amb unes característiques acústiques extraordinàries.

Des de lluny es pot veure el monument de la ciutat, la fortalesa Munot. El baluard circular va ser construït entre 1564 i 1589 conforme un concepte elaborat per Albercht Dürer. Des de les seves merlets es gaudeix d’una vista espectacular. Cada nit, a les 21 hores, la guàrdia del Munot que viu a la torre d ela fortalesa, fa sonar la petita campana “Munotglöcklein”, senyal de tancament de les portes de la ciutat i de les tavernes.

Als voltants de Schaffhausen, al nord del Randen i en les vinyes del Klettgau, poden fer-se excursions a peu o en bicicleta, gaudint a la vegada d’un aromàtic vi Blauburgunder. En el camí d’excursió, de vi Trasandinger o en el museu de la viticultura a Hallau es pot informar sobre la història del vi.

El paisatge fluvial del Rin convida a fer excursions en bicicleta, a peu o en vaixell. El popular recorregut des de l’Untersee pel Rhein, de Schaffhausen a Kreuzlingen, té una llargada de 50 km. La part del riu entre Schaffhausen i la petita i ben conservada ciutat medieval de Stein amb Hein amb els seus frescos i Georgen allotja el museu del monestir. La ciutat és dominada pel Castell Hohenkingen.

Contacte

Schaffhauserland Tourismus
Herrenacker 15
8200 Schaffhausen

info@schaffhauserland.ch
Pàgina web

ZURICH

Zurich és la ciutat més gran del país, i la segona amb més qualitat de vida, segons l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics), és el motor financer i centre cultural de Suïssa i és el quart país més ric del món, segons el seu PIB.

Zurich és seu de la FIFA, màxim organisme del futbol a escala mundial, i de la UEFA, màxim organisme del futbol europeu; i també és la seu del COI, màxim organisme encarregat de la realització dels Jocs Olímpics, i de la FIDE, màxim organisme d’escacs en l’àmbit mundial ( en l’antic barri Altstadt es pot jugar en un escaquer gegant en ple carrer).

Passejar per la Bahnhofstrasse (la milla d’or) és trobar-se nombrosos i avantguardistes bancs, botigues de luxe i moderns bars i cafès.

Lindenhof, Altstadt, Schipfe i Niederdorf

Són barris que es troben prop de Bahnhofstrasse, a l’entorn del riu Limmat, i és una espècie de districte històric ple de carrers medievals, les esglésies més belles de Zurich (Grossmunster, Fraunmunster i St. Peter), botigues d’artesaniai fins i tot un turó amb ruïnes romanes i esplèndides vistes de tota la ciutat. També hi ha l’Ajuntament (Rathaus) i places, com Paradeplatz, on pots contemplar la vida dels suïssos.

El Llac de Zurich

El llac de Zuritz és un dels símbols de la ciutat. Des de Sechseläutenplatz, on es troba l’Òpera, o Bürkiplatz es pot contemplar els Alps i la conca de glaciars.

Café Odeon

Fa més de cent anys, al mig d’una Europa agitada per la I Guerra Mundial, Zurich es va convertir en refugi per artistes i intel·lectuals, cosa que es reflexa als carrers.

El dadaisme, probablement l’inici del Punk, és la corrent més artística més subversiva, dissident i revolucionària dins de l’art modern. Aquesta corrent també es reflexa en llocs locals que van ser importants per al dadaistes, com el Cafè Odeon, una cafeteria que recorda a les de Viena, on es reunien intel·lectuals, artistes i polítics.

Universität Zürich

La Universitat de Zurich es troba a la zona alta, compta amb un jardí botànic, on hi ha un espai verd replet d’espècies de flora nativa i exòtica, des de flors d eles neus fins a plantes carnívores.

A la Universitat de Zurich hi ha estudiat 21 premis Nobel, entre ells, Albert Einstein.

Museus de Zurich

Landesmuseum (Museu Nacional): es troba al costat de l’estació central i és el més visitat, per fora sembla un castell i per dins recull la vida dels habitants del territori suïs des de la prehistòria fins als nostres dies.

Kunsthaus (Museu d’Art): Alberga una de les col·leccions d’art més importants de Suïssa i d’Europa, des de l’Edat Mitja fins l’art contemporani.

Museu Rietberg: És el menys visitat dels tres, però si hi ha temps, val la pena visitar-lo. És gran i té un agradable parc al voltant. Allí s’exhibeix art de cultures no europees (asiàtiques, africanes, americanes i oceàniques).

Uetliberg

Aquest cim és un dels símbols de la ciutat i del país, Mirar cap avall des de l’altíssima muntanya i contemplar els terrats de Zurich.

S’hi arriba amb tren, la línia S10, i el preu és de 16 CHF.

LUCERN

El centre històric de Lucerna és un dels més bells i interessants del país. Potser la imatge més coneguda és la dels seus bells ponts de fusta, coberts, sobre el riu Reuss, com el Kapellbrücke. Més enllà d’això, és un bon lloc on perdre per belles placetes.

Mont Pilatus

El llac dels Quatre Cantons és una de les meravelles naturals de Suïssa, i de tot Europa. Muntanyes de més de 2.000 metres cauen en picat a les aigües del llac, creant un paisatge únic. Una d’aquestes muntanyes és el Pilatus, un dels trens més famosos del món per les increïbles pendents que ha de pujar.

El Mont Pilatus és una muntanya dels Prealps suïssos situada molt a prop de Lucerna. Si és un símbol de les excursions de muntanya de Suïssa, no és per la seva modesta alçada de 2.132 metres, sinó pel tren cremallera que arriba fins allí, salvant pendents de fins a un 48%.

El seu nom ve de la llegenda que diu que Poncio Pilatus està enterrat al cim, encara més llegendària és la creença que al Pilatus i als monts del voltant habitaven dracs. Com podreu comprovar, un drac és la imatge del Pilatus.

Història del tren cremallera del Pilatus

El 4 de juny de 1889 va ser inaugurat el tren cremallera del Pilatus, l’inici de la línia respon al creixent turisme que rebia Suïssa i les seves muntanyes. Eduard Locher-Freuler va aconseguir portar un ferrocarril al cim de la muntanya per un terreny abrupte i escarpat que va requerir les tècniques més enginyoses i innovadores per a poder fer del projecte una realitat. De fet el si

El primer tren funcionava a vapor, avui en dia l’electricitat ha substituït al vapor.

Eduard Locher, a més d’un magnífic enginyer, va ser un visionari de l’època al donar-se compte del potencial turístic del Pilatus, hi així s’ha demostrat. Només cal veure la quantitat de gent que pua al cim per contemplar tota la regió dels llacs.

Com arribar al Pilatus

Per pujar-hi hi ha dues vies principals d’accés:

Via Aplnachstad: es la forma més famosa de pujar al cim, ja que es fa amb el famós tren cremallera. L’estació inferior té un gran aparcament per a cotxes i també es pot arribar-hi en tren de de l’estació central de Lucerna en un trajecte de 20 minuts. Una altra opció molt famosa és arribar-hi en vaixell des de Lucerna, cosa que permet admirar la bellesa del llac des de dins.
Via Kriens; Tambés és possible pujar-hi des de l’altra vessant de la muntanya, encara que en aquest cas es fa en telefèric. Des de Lucerna s’agafa el bus 1 que surt a l’estació central de Lucerna, després d’un viatge de 15 minuts, cal baixar a la parada Kriens, i des d’aquí s’ha de caminar 5 minuts fins a l’estació del telefèric.

El trajecte del tren cremallera dura 40 minuts i puja primer per un bosc d’avets, que de tant en tant, permet contemplar les aigües del llac dels Quatre Cantons i una rosa flotant gegant on se celebren concerts i altres activitats culturals.

Després de creuar diversos túnels i poder contemplar els prats verds, s’arriba al cim del Pilatus. La primera sensació és una mica estranya, perquè el tren desemboca a l’interior de l’Hotel Bellevue, la publicitat, els cartells i les botigues de souvenirs són el primer que es veu només sortir del tren, i la veritat és que descol·loca una mica. De seguida te n’adones que és un lloc molt turístic i precisament no serà un d’aquests llocs solitaris, amb l’encant propi de la muntanya.

Què fer al Pilatus

Quant surts a la gran terrassa exterior que uneix l’Hotel Bellevue amb l’Hotel Pilatus Kulm també es veuen riuades de gent pujant per les escales, aquestes porten als diferents miradors com el Oberhaupt, des del qual hi ha unes vistes molt boniques dels llacs i els Alps.

Hi ha diversos miradors que s’accedeix per les escales, caldrà fer una bona pujada durant uns 10 minuts, així que si vols anar al gra i visitar només un mirador, el millor és de d’Essel, que està a l’Hotel Bellevue, la vista dels llacs i els Alps és espectacular i també ho és la panoràmica de tot el recinte del Pilatus i com aquest s’asseu en la irregular orografia.

Abans d’abandonar el cim, també es pot fer el Drakenweg (el camí dels dracs) que passa per una galeria rocosa amb magnífiques vistes.

És recomanable arribar fins al Tomlishorn, el punt culminant de tot l’entorn Pilatus, amb els seus 2.132 metres. El camí és fàcil i senzill i es fa per un sensacional camí ubicat entre la roca i l’abisme. Són els dominis dels corbs i dels valents que practiquen parapent en un entorn inoblidable.

Una altra parada recomanable és un dels highlights, el tobogan de muntanya situat a l’estació intermitja de Fräkmüntegg (1.416 m) i a la qual s’arriba des de l’espectacular i futurista telefèric panoràmic que surt des de la planta subterrània de l’Hotel Bellevue.

El telefèric en forma de trapezi i amb grans finestres arriba en 5 minuts a l’estació intermèdia, el primer que es veu és un parc de cordes, on els nens i adults poden desplaçar-se entre els arbres, hi ha diversos nivells de dificultat.

Per arribar al tobogan cal seguir les indicacions i prendre un camí que en 10 minuts et deixa a la sortida del tobogan més llarg de Suïssa amb els seus 1.350 metres de baixada.

El recorregut és espectacular i agafa molta velocitat, però s’ha de seguir al peu de la lletra les instruccions de seguretat i sobretot frenar quan vegis la indicació.

Després és pot baixar fins a Krienseregg (1.026 m) amb uns telefèrics petits i que et porten a un bosc on es troba un fantàstic parc infantil, el Pilu.

El Pilu Land fa referència a la mascota del Pilatus, el drac Pilu i el parc està inspirat en els contes de cavallers i dracs. La visió aèria des del telefèric és perfecta, ja que es pot apreciar el parc en forma de castell.

El castell està molt aconseguit i només falta que els nens portin espases de fusta i arcs de plàstic per imaginar-te una batalla medieval. Hi ha diversos gronxadors, cordes, riuets, túnels i cabanyes.

Preus

Tant des d’Alpnachstad como des de Kriens, el preu és de 72 CHF adults i 36 CHF els nens. Amb la targeta Half Fare Card el preu és de 36 CHF.

Horaris

Des d’Alpnachstad el primer tren surt a les 7:59 h. I l’últim tren per baixar surt a les 18:45 h.

Pàgina oficial: https://www.pilatus.ch

BERN

Berna té una estructura tan particular i uns aires tan medievals a cada racó que la fan una ciutat única. Berna és Patrimoni de la Humanitat amb un casc antic molt singular.

Casc Històric

La ciutat de Berna té prop de 1.000 anys, però al 1405 la ciutat va patir un incendi i gran part es va haver de reconstruir. Són diversos els llocs per veure en aquest casc històric, como caminar per un passeig de fins a 6 km ple d’arcades, botigues, bars i restaurants. A més, durant el passeig vas trobant nombroses fonts curioses amb estàtues que representen figures al·legòriques.

Zytgloggeturm (Torre del Rellotge)

Un dels monuments més importants de tota la ciutat és el seu espectacular Torre del Rellotge. Hi ha vàries torres amb rellotge, però n’hi ha una més especial que les altres, ja que té un rellotge astronòmic que és del segle XVI. Pels amants del temps, aquest rellotge es posa en moviment 4 minuts abans de l’hora completa.

Aquesta torre és tan vella com la ciutat, ja que és del 1191. Aquesta torre ha tingut diversos usos, com per exemple, durant un temps va ser una presó per a dones.

Bundesplatz Bern (Parlament de Suïssa)

Un altre dels monuments de Berna Bundeshaus (Parlament de Suïsa). L’edifici no passa desapercebut en cap moment, es troba al Bundesplatz en ple casc històric. Berna és la capital de Suïssa des del 1848 i es en aquest edifici on està la seu del govern federal de Suïssa. L’arquitectura d’aquest edifici va ser dissenyat per un arquitecte molt important de l’època. Es va tardar uns 8 anys en construir-la i es van invertir uns 100 milions de CHF. Al parlament de Suïssa es fan visites guiades.

Einsteinhaus (Casa-Museu Einstein)

Un dels llocs més curiosos de Berna és la Casa d’Einstein, la casa és realment petita, disposa de dues habitacions a la primera planta i a la segona una petita exposició, i no es poden fer fotografies.

Berner Münster

La Catedral de Berna és troba ubicada a Münsterplatz, en ple casc històric. Aquesta catedral té dues coses úniques, per un costat és que és l’edifici de l’època del gòtic tardà més impressionant de la ciutat, per un altre costat, la seva torre fa que es converteixi en l’edifici religiós més alt de tot el país.

Detall de pla portada de la Berner Münster

Rosengarten Park

El Jardí de Roses que es troba a la part alta de la ciutat permet tenir unes vistes estupendes del casc vell de Berna, i també a la primavera i estiu permet fer un passeig entre les roses, hi ha 223 tipus de roses diferents, i a més hi ha altres tipus de flors.

Freibad Marzili

Aquestes piscines són les piscines públiques de la ciutat, i és el lloc perfecte per relaxar-se durant una tarda d’estiu.

Aquestes piscines són gratuïtes i estan obertes a tot el públic, cosa estranya a Suïssa, on es paga per tot. Al ser gratuïta fa que hi hagi molta gent.

Estan ubicades al costat del riu Aar, riu que travessa la ciutat de Berna, també es possible banyar-se al riu, hi ha una part senyalitzada que indica en quin tram es pot banyar-se, això si, cal anar en compte, ja que la corrent és bastant ràpida i si es passa el tram és perillós.

THUNERSEE

El llac Thun està al límit nord dels Alps, en mig de Berner Oberland. Té un casc antic medieval, un castell i una atractiva zona peatonal.

Niesen (2.362 m), Stockhorn (2.190 m) i Niederhorn (1.950 m) són noms de muntanyes panoràmiques més famoses ubicades al voltant del llac Thun i a les que s’accedeix mitjançant un ferrocarril de muntanya.

Per a refrescar-se hi ha les platges i els llocs aptes per a nadar del llac. Els senders al costa del llac més concorreguts són els que porten des de Thun a Hünibach o des de Spiez a Faulensee. Al costat nord del llac passa el Camí de Santiago, aquest camí també porta a la cova de Sant Beatus-Höle, que són unes impressionants coves càrstiques amb enormes formacions calcàries, segons la llegenda, St. Beatus va viure allí al segle VI.

St. Beatus-Höhlen

Es diu que fa 1900 anys, un terrible drac feia de les seves a una cova al costat del llac Thun fins que hi va arribar Beatus, un monjo errant provinent d’Irlanda que va aconseguir expulsar-lo definitivament d’allí. Ara és possible visitar el meravellós món de les cavernes amb tota tranquil·litat i sense perill.

Les coves de St. Beatus, ubicades al costat nord oriental del llac Thun, s’introdueixen profundament en l’interior de l’imponent massís del Niederhorn. Camins de fàcil accés i il·luminades amb electricitat permeten endinsar-se fins 1 km en les profunditats, enmig del murmuri de les cascades subterrànies, petits passadissos i cavernes amb estalagmites i estalactites.

També es pot visitar una exhibició sobre un assentament prehistòric i la cel·la de St. Beatus. Es recomana planificar el temps suficient per visitar el museu de les coves, ubicat a l’entrada de lla cova.

Temporada: De maig a octubre.

Temps necessari: De 2 a 4 hores.

Preu: 18 CHF

Contacte

Beatushöhlen-Genossenschaft
Staatsstrasse 974
3800 Sundlauenen

info@beatushoehlen.ch
beatushoehlen.swiss

Schloss Oberhofen

Al costat del riu Thun hi ha un impressionant castell del segle XIII. Al seu interior hi ha un complet museu amb obres d’art, armadures, sales d’armes i una capella, que encara acull bodes i esdeveniments.

A fora hi ha uns extensos jardins molt ben cuidats.

Preu: 15 CHF

Davant mateix del Schloss Oberhofen hi ha el llac Thunersee on els dies de calor serveix per a poder-se refrescar, cal dir que l’aigua, ni que faci calor està freda.

INTERKAKEN

Interlaken està ubicada a Berner Oberland en un terreny entre els llacs de Thun i Brienz i dominada pels tres colossals de pedra, el mont Eiger, Mönch i Jungfrau. La ciutat és el punt de partida de nombroses activitats. Realment, Interlaken és un poble de 6.000 habitants.

A l’hivern Interlaken destaca per ser cèntrica per esquiar a Junfrau top Ski Region (Mürren/Schilthorn, Kleine Scheidegg/Männlichen und First) o la regió familiar d’esquí de Beatenberg i Axalp-Brienz. Més de 45 ferrocarrils de muntanya, telefèrics aeris, telecadires i telesquis porten als esportistes a més de 200 km de pistes. També els esquiadors de fons i els aficionats als trineu tenen moltes ofertes atractives i properes.

A l’estiu, des de l’estació de ferrocarril surten els trens a la regió de Jungfrau cap a Grindelwald i Lauterbrunnen amb enllaç als ferrocarrils a Mürren i a Schilthon, com a via de kleine Scheidegg al Jungfraujoch. Als llacs de Thun i Brienz naveguen vaixells d’excursions, inclòs un històric de vapor de rodes. Interlaken es troba a la línia ferroviària panoràmica “Golden Pass” des de Montreux, pel Llac Leman, passant per l’elegat centre de vacances Gstaad, fina a Interlaken i el port Brünigpass a Lucerna.

A només 10 km d’Interlaken es troba, en una vessant assolellada Beatenberg-Niederhorn, El Dorado per als ala-deltistes. També l’excursionista es troba amb una extensa xarxa de rutes. Al Niederhorn, a una alçada de 1.950 metres, es troben cabres munteses, isards i marmotes.

A Interlaken es troben llocs energètics màgics entre la muntana i la vall. La naturalesa intacta, les aigües cristal·lines i els cims nevats són un regal de benestar.

Centrant-nos en l’últim mapa, hi ha 4 zones diferenciades:

La de Lauterbrunnen – Stechelberg – Mürren – Schilthorn (la zona dreta del mapa, que realment és l’est dels alps).
La de Lauterbrunnen – Wengen – Mäanlichen – Kleine Scheidegg (la part del centre),
I la zona de Grindelwald-First (la part esquerra del mapa, i que seria l’est dels Alps).
El Jungfrau.

Oficina de Turisme d’Interlaken

Interlaken Tourismus
Marktgasse 1
Postfach
3800 Interlaken

mail@interlakentourism.ch
Pàgina web

Harder Kulm

Harder Kulm és un mirador molt accessible des d’Interlaken. Hi ha un funicular que puja fins la muntanya Harder Kulm (1.322 m) en només 10 minuts. Des del mirador es veuen perfectament els llacs Brienz i Thun rodejats de muntanyes. Hi ha una plataforma suspesa amb part del terra de vidre.

També es pot pujar a peu per un camí bastant empinat, i es tarda més de 2 hores.

Preu funicular: 20 CHF

MONT TITLIS

El trajecte al Titlis (3.062 m) és una verdadera experiència. Primer l’estació intermèdia amb telecabina TITLIS Xpress, després el TITLIS Rotair, el primer telefèric giratori del món, que va girant lentament fins a completar la volta sencera mentre puja i es gaudeix de tot l’esplendor i, al final, al cim.

Des de dalt hi ha una panoràmica impressionant, diferents restaurants amb terrassa, una cova glaciar (amb entrada gratuïta), el Titlis Cliff Walk (el pont penjant amb més altitud d’Europa), i per suposat, neu i gel.

Informació tècnica

Punt de partida: Engelberg, estació de la vall i en telecabina i telefèric fins al Titlis.

Temporada: Tot l’any.

Durada: 30 minuts fins al cim.

Punts d’interès: Cova glaciar, pont penjant, telecadira del glaciar, parc d’activitats Trübsee, barquetes de rem al llac Trübsee, la Jochpass Trail és una flow trail apta tant per a ciclistes principiants com per a veterans, patinet trotti bike des de Gerschnialp i excursió pels 4 llacs fins a Engstlenalp i Melchsee Frutt.

Temps necessari: 4 a 8 hores.

Perfecte per a nens amb una edatde: 0 a 5 anys, 6 a 9 anys, 10 a 13 anys i més de 14 anys.

Contacte

Bergbahnen Engelberg-Trübsee-Titlis AG
Poststrasse 3
Postfach 88
6391 Engelberg
Suíssa

TRIFT GLACIER

El pont Trift és un dels ponts penjants per a vianants més espectaculars dels Alps. Amb 100 metres d’alçada i 170 metres de llarg, està sobre la regió del glaciar Trift, amb vistes espectaculars garantides.

El escalfament global està causant la fusió dels glaciars, alguns, com el glaciar Trift, especialment ràpid. Fa només uns anys es podia arribar a peu al Trift a través de la llengua glaciar.

Al 2004 es va construir el pont penjant, ja que el glaciar ja no era suficientment alt per a què els visitants poguessin accedir a la cabanya. El pont Trift, inspirat en els ponts de filferro alt del Nepal, va resultar ser molt turístic i va ser canviat al 2009 per un de més segur i accessible, que es considera un dels ponts penjants per a vianants més llargs i alts dels Alps.

Un telefèric que va ser construït originalment com una gòndola de càrrega porta als passatgers a l’àrea prop del pont. El viatge allí és verdaderament una aventura.

Després de caminar 1,30 hores fins al Pont Trift, les impressionants vistes del llac glaciar blau turquesa i la llengua glaciar són més que una àmplia recompensa.

Un recorregut agradable inclou la planificació acurada de la mateixa, cal informar-se amb anticipació al centre d’informació local sobre la ruta i les condicions climàtiques. Depenent de la temporada i les condicions climàtiques, aquesta ruta pot bloquejar-se o interrompre’s.

Informació tècnica:

Punt de partida: Trift gòndola estació superior.
Direcció: Viatge d’anada i tornada.
Altitud: 1.885 m.
Ascens: 695 m.
Descens:695 m.
Distància: 6 km.
Durada: 3 h 20 min.
Requeriments tècnics: Mitja.
Requeriments físics; Mitja.
Adequat per: Majors de 14 anys.

Contacte:

Kraftwerke Oberhasli AG
Grimselwelt
3862 Innertkirchen
Suïssa
welcome@grimselwelt.ch
grimselwelt.ch

AARE GORGE

Per gaudir del sender hi ha dues entrades: la primera se situada a la sortida de Mriringen i la segona, abans d’arribar a Innertkirchen. No importa per un s’entri, perquè es pot fer el recorregut d’anada i després tornar pel mateix camí. Si es prefereix no repetir la ruta, es pot entrar per una entrada i sortir per l’altra, i després tornar al punt de partida amb bus o tren, no obstant això, s’inverteix més temps esperant el transport públic que fent-ho a peu.

El sender és molt assequible, ja que està perfectament preparat amb passarel·les de fusta. La veritat que el barranc té llocs certament estrets, on les dues parets de la gos s’acosten menys d’un parell de metres, fins gairebé enfosquir el tram. A banda i banda, les parets calcàries s’eleven, en ocasions, fins als 200 metres.

El riu transcorre per sota de la passarel·la, generalment bastant tranquil tot i que a estones més enfurismat. El seu color, que recorda al verd jade, el fa realment espectacular. Com no podria ser d’altra manera en aquest País de les Cascades, a mig camí ens trobem amb una d’elles. El recorregut no arriba ni a 1,5 km de longitud. Les goles estan adaptades per a ser recorregudes per nens i grans.

Preu: Adults 9 CHF, menors d’entre 6 i 16 anys 5 CHF.

REICHENBACH

Després de visitar la Gola del Aare, cal tornar a Meiringen, on s’ubiquen les Reichenbachfalls o Cataractes Reichenbach. Es tracta d’unes cascades especialment literàries doncs va ser aquí on Sir Arthur Conan Doyle, l’escriptor que va donar vida a Sherlock Holmes, va situar la mort del cèlebre detectiu a mans del professor Moriaty.

Per arribar fins a les cataractes, hem de prendre un petit funicular, un altre dels clàssics d’aquest muntanyós país que està ple de trens de muntanya, funiculars i telefèrics. En uns 7 minuts salvarem 244 metres d’altura amb una vertiginosa pendent de prop del 40%. Amb l’entrada conjunta a les Gorges del Aare s’inclou el funicular en qüestió, una autèntica relíquia que va ser inaugurada el 1899. És un altre al·licient més per visitar Cascades Reichenbach, especialment per als més nostàlgics.

En arribar a dalt, gaudim de la ingent quantitat d’aigua que es precipita muntanya avall. Es tracta d’una caiguda realment violenta i espectacular. Curiosament, un estel marcat a la roca ens indica el punt exacte on es van barallar Sherlock Holmes i el professor Moriaty.

Val la pena prendre el sender que parteix de la mateixa cascada i es dirigeix muntanya amunt. En 20 minuts s’arriba a la part superior de les cataractes, oferint unes boniques vistes, tant de la caiguda d’aigua com de les muntanyes que hi ha davant, amb les diferents tonalitats de verd. Els senders que parteixen des d’aquest lloc són diversos, estan perfectament senyalitzats i són de fàcil accés i recorregut.

Preu combinat Aare Gorgue i Cataractes Reichenbachfalls: 16 CHF adults, menors d’entre 6 i 16 anys 11 CHF.

BACHALPSEE

Bachalpsee, el llac del fons de pantalla de Windows.

Es pot arribar-hi des de Grindelwald. Un cop allà agafar un telefèric a First, i des d’aquí hi ha un camí bastant fàcil (50 minuts).

El telefèric costa 66 CHF anada i tornada.

GRINDELWALD

Grindelwald, és un poble de l’Eiger, a l’Oberland Bern, on es troba aquesta vall, davant de l’impressionant escenari alpí amb la paret nord de l’Eiger i el Wetterhorn. Gràcies a aquest escenari i als nombrosos miradors i activitats, Grindelwald és un dels destins més populars i cosmopolites de vacances i excursions de Suïssa i el centre d’esquí més gran de la regió del Jungfrau.

Les dues zones d’esquí First i Kleine Scheidegg ofereixen 160 km de pistes amb unes 30 instal·lacions a una altura de 2.500 m. La pista més espectacular de la regió és el descens Lauberhornalfahrt, prop de Wengen, conegut per les carreres de la Copa del Món.

Al voltant de Grindelwald hi ha 300 km de camins per fer excursions. L’excursió d’altura des de Grindelwald-First pel llac Bachalpsee fins a l’hotel de muntanya Faulhorn i després fins a l’altiplà Scynige Platte és de les excursions més belles de la regió. Des de Männlilchen a Kleine Scheidegg hi ha un passeig còmode amb vistes fantàstiques de les muntanyes Eiger, Mönch i Jungfrau.

Gletscherschlucht Rosenlaui (Gola Glaciar)

Al vall Rosenlauital, al peu de les muntanyes Engelhörner, Dossen, Welhorn i Wetterhorn es troba tot el que es precisa per a un impressionant paisatge alpí, aurons vells i enormes, estables i refugis alpins negres pel sol, roques salvatges i glaciars. I a més, una gola glaciar que entusiasma des de fa cent anys a aficionats a la naturalesa romàntica.

Baixant al glaciar, el torrent del Weissenbach va tallar el camí per les roques calcàries i de pissarra. Un estret sender, en parts enganxat a la roca, acompanya, escala a escala, al torrent salvatge. El cel es converteix en una ratlla fina i en alguns llocs, les roques calcàries polides a la brillantor s’apropen tant que sembla que formin un túnel. L’aigua remolina en cavitats glaciars, convertint-se la naturalesa en escultor, hi ha llocs on sembla veure el perfil d’una cara coneguda, en altres punts sembla que estiguis en una catedral.

Horaris

La gola està oberta al públic des de finals de maig fins a finals d’octubre, diàriament de 10 a 17 hores, de juny a setembre de 9 a 18 hores.

Com arribar-hi

En tren des de Interlaken, via Meiringen. En cotxe fins a la gola glaciar “Gletscherschlucht” Rosenlaui

Contacte

Haslital Tourismus
Bahnhofplatz 12
3860 Meiringen
Suïssa

info@haslital.swiss
haslital.swiss

Pfingstegg (Pista de trineu d’estiu)

La pista de trineu d’estiu permet gaudir especialment de les vistes. En una llargada de 736 m i amb una diferència d’altura de 58 metres, s’arriba a una velocitat màxima de 40 km/h. Una sensació amb abundant adrenalina.

Obert de maig a octubre.

Preu telefèric:

Adults 18 CHF, nens 9 CHF. Amb la Half Fare Card descompte del 50 %.

Preu pista de trineu:

Adults 6 viatges 30 CHF

Nens 6 viatges 20 CHF

Contacte

Luftseilbahn Grindelwald-Pfingstegg AG
Rybigässli 25
3818 Grindelwald
Suiza

info@pfingstegg.ch
pfingstegg.ch

LAUTERBRUNNEN

Lauterbrunnen (només fonts) és una vall de les més impressionants del Alps, amb 72 cascades i racons acollidors.

Passeigs per Lauterbrunnen

Passeig des de Lauterbrunnen fins a Stechelberg: un trajecte quasi pla, que dura 1,30 hores i passa per unes quantes cascades. Al mapa apareix com “Wasserberg”.

Si es perllonga una mica més la caminada, s’acaba arribant a les cascades de Trümmelbach.

Passeig des de Lauterbrunnen fins a Männlichen: 5 hores de caminada amb bastanta pendent.

A Lauterbrunnen, a 5 minuts de l’estació de trens hi ha una piscina climatitzada a una temperatura de 23º. L’entrada costa 6 CHF.

Pàrquing a Lauterbrunnen

La millor opció és deixar el cotxe al pàrquing de l’entrada del poble, just abans de l’estació de trens, costa 3 CHF per 2 hores, i partir de les 2 hores, 2 CHF cada hora.

També hi ha un pàrquing a Stechelberg, gratis la primera hora, 4 CHF menys de 2 hores i 6 CHF menys de 4 hores.

Trümmelbach

Són uns salts d’aigua, considerats com la cascada subterrània més gran d’Europa.

Trümmelbach són unes cataractes interiors de la muntanya Schwarzer Mönch, amagades darrera de les parets rocoses. Té 10 salts d’aigua.

Trümmelbach és la única cascada d’origen glacial amb accés subterrani. Estan connectats amb l’exterior a través d’un ascensor, galeries, un túnel, senders i plataformes. Els seus salts condueixen les aigües dels desglaç provinents del Jungfrau cap a la vall amb un cabdal que pot arribar als 20 m³/s. La seva corrent, a part de l’aigua, també arrossega anualment més de 20.000 tones de pedres i còdols provocant un estrèpit en tota la muntanya.

Staubbachfall

Cascada que cau casi 300 metres des d’una paret rocosa, una de les cataractes de caiguda lliure més grans d’Europa.

El poeta Wolfgang von Goethe va visitar la vall al 1779, va inspirar-se per escriure “Cant dels esperits sobre les aigües”.

SCHILTHORN

El Schilthorn (2.970 m) sedueix amb unes vistes panoràmiques de 360º dels paisatge suïs amb el Eiger, El Mönch i el Jungfrau.

De Stechelberg es puja en un telefèric en 4 trams, els visitants poden seguir els passos de James Bond en l’exposició interactiva Bond World o el nou 007 Walk of Fame. L’Skyline Walk i el Thrill Walk ofereixen una perspectiva amb vistes al buit a l’estació intermitja de Birg.

Telefèric Stechelberg-Schilthorn 102 CHF (51 CHF nens).
Good Morning ticket: Sortint abans de les 9h el preu és de 82 CHF (41 CHF nens).
Des de Interlaken calculeu entre 112 CHF i 130 CHF.
La Junior Card és vàlida.

La Half Fare Care: descompte del 50 %.

Durada: 32 minuts.

BLAUSEE

Aquest llac és de conte de fades. Especialment si es visita a la tardor, irreal. Es troba bastant a prop d’Interlaken. Cal agafar un tren fins a Frutigen, i allí el bus 230 et deixarà a l’entrada del llac.

Preu: 5 CHF

OESCHINENSEE

Aquest llac alpí té un color blau immaculat. S’alimenta dels glaciars que es fonen a més de 3.000 metres d’alçada, per això la puresa de l’aigua. A l’estiu és un paradís on fer pícnic, prendre el sol, llogar una barqueta o banyar-se. A l’hivern el gel s’apodera del lloc, però segueix essent molt divertit.

L’entorn transmet una pau increïble, fins i tot per adormir-se als peus del llac.

S’arriba caminant durant una hora, des de l’estació de tren de Kandersteg, però també es pot pujar amb un telefèric que costa 28 CHF anada i tornada.

JUNGFRAU

El Jungfraujoch és l’estació ferroviària més alta d’Europa.

Hi ha una parada intermitja per poder observar ben d’aprop un glaciar. Impressiona molt veure tan de gel, i sobre tot, la mida de les esquerdes. Un cop dalt, no només podràs gaudir d’unes bones vistes de totes les muntanyes del voltant, també hi ha varis atractius interiors, com un impressionant túnel de gel amb estructures de gel, també hi ha diversos restaurants, una botiga de xocolates i la tenda de rellotges més alta del món, un parc d’activitats sobre gel. Es pot esquiar, fer snowboard, tirar-se en tirolina o per un tobogan de neu.

El tren que arriba al com surt des de Keine Scheidegg, es pot arribar fins allí des de les estacions de Grindelwald o Lauterbrunnen. El viatge d’Interlaken fins a aquests dos pobles està inclòs en el Swiss Travel Pass i es paga la meitat del preu fins al cim. El trajecte de Lauterbrunnen al Jungfraujoch passant per Kleine Scheidegg costa 200 CHF anada i tornada.

En un dia clar, des del Jungfraujoch es veu el glaciar més gran dels Alps, amb milers de tones de gel i 23 km de longitud, el glaciar Aletsch.

Una recomanació és pujar per Lauterbrunnen i baixar per Grindelwald.

Durant la pujada el paisatge és cada cop més verd, és com un conte, tots els tòpics es compleixen: el riu blavós, amb els prats verdosos i els diferents xalets de muntanya aquí i allà; les diverses cascades que es precipiten des dels turons veïns i a la llunyania les neus perpètues cap on ens dirigim. El tren va poc a poc, amb temps per assaborir el paisatge.

Quan s’arriba a dalt, cal canviar de tren, que surt al cap de pocs minuts, dirigint-se a Wengen. El que es veu per les finestres és cada vegada més encisador. La vall de Lauterbrunen es presenta majestuosa a mesura que guanyem metres. Les cascades que contínuament es veuen deixen al·lucinats a qualsevol. A baix, el petit poblet, és cada vegada més minúscul.

Quan s’arriba a Kleine Scheidegg (2.100 m.), es troba els tres grans colossos: l’Eiger, amb la seva increïble cara de pedra (un mite pels escaladors més experts), el Mönch i el Jungfrau.

A Kleine Scheidegg, cal tornar a canviar novament de tren, després es passa per l’estació d’Eigercgletscher, és a dir, de la glacera de l’Eiger. Majestuosa. Allí hi ha un petit alberg de muntanya.

Ara queda el més dur, passar dels 2.100 metres fins els 3.454 metres, és a dir, l’estació de tren més alta d’Europa. Per això, l’Eiger s’ha perforat amb un túnel per on hi passa el tren. Abans d’arribar a dalt de tot, es fan dues parades d cinc minuts, on hi ha uns miradors per uns vitralls, la primera a Eigerwand (a la mateixa paret d’Eiger) i la segona, a la glacera d’Eismer. És increïble, però hi ha gent que no baixa del tren.

En fi, que en poca estona més s’arriba a dalt de tot, al Jungfraujoch. La glacera d’Aletsch neix en aquest punt i comença a fer camí, en una increïble vall que la portarà fins més de 23 km s enllà. Hi ha un ascensor que porta a la Sphinx, 110 metres més amunt en pocs segons, on hi ha un mirador.

També hi ha un Palau de gel, que els suïssos han excavat dins la roca. Hi ha també una sèrie de figures de gel. Dins aquests passadissos, encara hi fa més fred.

A la baixada, un cop a Kleine Scheidegg, es pot escollir baixar per Lauterbrunen o per Grindelwald.

ALETSCH

El Gran Glaciar Aletsch és la major congesta dels Alps, i també el més popular degut al seu fàcil accés i a que està ubicat en un lloc òptim pera realitzar excursions, esports d’hivern i passeigs per la naturalesa.

La zona d’Aletsch és part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, i només perquè el gran glaciar sigui, amb els seus 11.000 tones de gel, el més gran dels Alps. Les masses de gel s’extenen des de les parets nord de l’Eiger, el Mönch i el Jungfrau en direcció al vall fins arribar a Valais i les seves aigües flueixen per la inhòspita gola Massa fins al Ròdano. Tota la regió constitueix un hàbitat natural de rares espècies de plantes i animals, per exemple el bosc d’Aletsch, en les immediacions es troba també el centre de protecció de la naturales de Pro Natura.

A la baixada, un cop a Kleine Scheidegg, es pot escollir baixar per Lauterbrunen o per Grindelwald.

Innumerables miradors permeten gaudir d’unes bones vistes del glaciar, per exemple el Bettmerhorn, més amunt de Bettmeralp.

Des del municipi de Fiesh surt el telefèric que arriba a Fiescheralp (2.212 m) i un segon telefèric que arriba a la cresta. Des d’aquí es gaudeix d’una vista panoràmica de 360ª, però no es pot deixar de recórrer a peu el trajecte fins al cim principal (2.926 m), aquest trajecte dura uns 15 minuts.

Senders de muntanya baixen des de l’estació de muntanya de tornada a Fiescheralp, al llac Märjelen o al Bettmerhorn.

Contacte

Pro Natura Zentrum Aletsch
Riederfurka
3987 Riederalp

aletsch@pronatura.ch

BHUTANBRÜCKE

L’erosió va ser el que va donar lloc a l’immens circ de roques de color groc pàl·lid que cada any creix de forma dinàmica.

Aquesta breu excursió de senderisme comença a l’estació de tren de Leuk i passa per davant de l’antiga font Ziehbrunnen fins a la plaça Hexenplatz. Al sender forestal li segueix una impressionant falla, la Illgraben, per la qual l’aigua segueix deixant profundes marques. A una alçada de 855 metres, per damunt de la falla Illgraben, s’estén el pont Bhutanbrücke, de 134 metres de llarg. La passarel·la penjant uneix el Baix Valais amb l’Alt Valais, i simbolitza la construcció de ponts entre cultures alienes.

Val la pena ascendir un mica més endavant de la falla Güetji per gaudir de les imponents vistes que ofereix des del seu interior. Per això, s’ha d’abandonar la ruta de senderisme oficial i girar cap a la dreta en l’encreuament just després del pont.

El camí de tornada, després de creuar el pont Bhuthanbrücke, passa pel costa esquerra de la falla travessant el bosc Pfynwald en direcció a Obere Abschlacht i de tornada a l’estació de tren de Leuk.

Una ruta plena de diversió requereix una planificació acurada. Consulta amb l’oficina d’informació local amb antelació per conèixer la ruta i les condicions meteorològiques. Depenent de l’estació de l’any i les condicions meteorològiques, aquesta ruta pot estar bloquejada o interrompuda.

Informació tècnica

Lloc de partida: Leuk-Susten, estació de tren de Leuk.
Direcció: Ruta circular.
Altitud: 941 m.
Ascens: 343 m.
Descens: 343 m.
Distància: 8 km.
Durada: 2 h 30 min.
Nivell d’exigència tècnica: Fàcil.
Nivell d’exigència física: Mitja.
Temporada adequada: Abril – Novembre.
Perfecte per a nens de: 10 a 13 anys i més de 14 anys.

Contacte

Leuk Tourismus
Bahnhof 6
3952 Susten
Suïssa
info@leuk.ch
leuk.ch

CHARLES KUONEN (HÄNDERBRÜCKE)

Després de tancat l’antic pont (114 m) per problemes d’estabilitat al 2010, al juliol del 2017 es va inaugurar el pont de Charles Luonen, una autèntica obra d’enginyeria, que es coneix com el Pont d’Europa (494 m de llarg), avui en dia és el pont penjant per a vianants més llarg del món, per davant del de la Xina a Zhanjiajie, que construït sobre plataformes de vidre té una longitud de 430 m, encara que el de Xina està suspès sobre 260 m d’alçada i el suïs sobre 85 m-

El pont està a 20 minuts de Zermatt en cotxe, concretament està a Randa. Aparcar a Randa no és fàcil, tot el poble és amb pujades i els carrers són molt estrets i empedrats. Està prohibit aparcar, només hi ha un pàrquing al costat de l’oficina de turisme que costa 7 CHF per dia, estiguis l’estona que estiguis.

Oficina de Turisme de Randa, el pàrquing és l’esplanada de la dreta

S’ha de pagar el pàrquing a l’oficina de turisme o deixar els diners del ticket en un sobre prop de la pista de bàsquet, els suïssos es fien.

Un cop aparcats, totes les indicacions del poble de Randa et dirigeixen al pont o Hängerbrücke (pont penjant en alemany).

Està pensat per ser un recorregut circular, creuant el pont, d’uns 7 km, però el cert és que freqüentment hi ha una part tancada pel mal temps, i al final acabis tornant pel mateix lloc, a més la baixada per l’altre costat és més costosa, tot i que és més curta.

El camí és tot de pujada, i està ple de pedres amuntegades unes damunt de les altres, s’ha de pujar un gran desnivell, pel que és imprescindible calçat de muntanya i està tota l’estona mirant al terra per veure on poses el peu. S’aconsella fer servir els pals de trekking

La pujada fins al pont és d’1,30 hores.

Són quasi 500 metres de pont penjat i es tarda uns 15 min a pas lent en creuar-lo.

Normalment fa una mica de vent i es mou tot el pont, això és l’adrenalina del Charles Kuonen.

Al pont hi ha un zona de pícnic.

SAAS-FEE

Fins al segle XIV hi havia només una comuna a Saastal (Vall de Saas): Saas. Dels 4 pobles que van sorgir d’ella, el més conegut és Saas-Fee, també anomenat la “Perla dels Alps”. El poble del glaciar (1.800 m) està rodejat de 13 cims amb alçades superiors als 4.000 m.

La Perla dels Alps està ubicada en un altiplà alpí de la Vall de Saas, per sobre de les altres tres comunitats de Saas. Saas-Grund, en el centre de la vall, és el punt de partida ideal pels camins d’alçada, metre que a Saas-Almagells està la presa natural Mattmark, l’atracció principal del lloc. A Saas-Balen està emplaçada la Rundkirche (Església Rodona), erigida a l’estil barroc tardà i d’importància nacional. Aquí també corre el riuet Fellbach, que les seves sorolloses aigües passen pel mig del poble.

La vall de Saas té 350 km de senders temàtics i d’excursions, així com programes d’activitats especials per a famílies i nens. L’estació d’esquí ofereix 150 km de pistes amb neu, que normalment està assegurada, de tots els graus de dificultat. A més, disposa de 22 ferrocarrils de muntanya, entre ells el conegut Metro Alpin, que porta al restaurant giratori ubicat a més altura del món.

A Abentuerwald (Bosc d’aventures) a Saas-Fee, les persones que no tinguin vertigen poden recórrer diferents trajectes en lianes o per ponts penjants d’un arbre a un altre o baixar a tota velocitat pel bosc, tan a l’hivern com a l’estiu, a la pista de trineu Feeblitz.

Contacte

Saas-Fee/Saastal Tourismus
Am Dorfplatz
3905 Saas-Almagell

info@saas-almagell.ch
Pàgina web

Eispavillon (Interior del Glaciar)

Molt per damunt de Saas-Fee, a 3.500 m d’altitud, es troba la porta d’accés a l’interior del glaciar de Fee. El pavelló de gel es va reformar per complet al 2016 i ara inclou una escenificació de allaus amb efectes de llum i una impressionant ona expansiva que percep tot el cos.

Per arribar a la cova de gel més gran del món, s’accedeix a través d’una galeria de 70 metres que porta pels gels mil·lenaris del glaciar Fee. La cova de més de 5.500 m² d’extensió, ubicada prop de l’estació Mittellalin del Metro Alpin (3.456 m) ofereix una profunda mirada a l’interior del glaciar. Diverses escultures de gel, exposicions temporals i esdeveniments converteixen la cova de gel en un lloc on viure una experiència inoblidable.

Informació tècnica

Temps necessari: 2 a 4 hores.

Perfecte per a nens de: 6 a 9 anys, de 10 a 13 anys i més de 14 anys.

Preu: 8 CHF.

Idiomes: Alemany, anglès i francès.

Escalada de gel a Saas-Fee

A les cascades de gel de Saas-Fee els visitants aprenen la tècnica de l’assegurament i pujada abans d’atrevir-se a abordar la paret en companyia d’un guia de muntanya. Gràcies a la seva ubicació darrera de l’aparcament, els participants estan resguardats del vent i de les inclemències meteorològiques.

Informació tècnica

Temps necessari: 2 a 4 hores.

Preu: 8 CHF.

Idiomes: Alemany, anglès i francès.

Mida del grup: 1 a 6 persones.

Preu: 105 CHF, amb l’equipament 120 CHF.

info@zermatt.ch
zermatt.ch

Rope Park

En recorreguts de dificultats vairades, es pot viure la naturalesa d’una forma nova i excitant. Salta d’arbre a arbre i superar diferents obstacles a través de ponts de corda, tirolines i lianes.

Hi ha 3 possibles itineraris:

Recorregut d’iniciació (d’uns 15 min.), aquest recorregut inclou 9 obstacles i és obligatori per a tots els visitants. El recorregut serveix pera conèixer les normes de seguretat i maneig del material.
Recorregut de descobriment (aprox. 1 hora), amb 15 obstacles per a petits aventureres (a partir de 1,10 m d’alçada i més de 5 anys d’edat). Aquest recorregut permet als nens superar els obstacles amb els seus pares o guies adults.
Gran recorregut (aprox. 2 hores), aquest recorregut compta amb 3 nivells de dificultat per a nens (de més de 1,40 m i més d’11 anys d’edat) i adults.

La tirolina més llarga d’Europa. El nucli del bosc d’aventura són les dos espectaculars tirolines sobre el buit del barranc de Fee. La més llarga dispara adrenalina amb 280 m a una alçada de vertigen. La més curta , utilitzada per tornar, també imposa bastant de respecte amb 210 m.

El parc està tancat en cas de mal temps, informació a l’oficina de turisme de Saas-Fee.

Els nens menors de 16 anys només poden visitar el bosc d’aventura en companyia d’un adult.

Informació tècnica

Temporada: Juny – Setembre.

Temps necessari: 2 a 4 hores.

Perfecte per nens de més de 6 anys.

Idiomes: Francès i anglès.

Gorge Alpine

Avui en dia, l’escarpat congost que uneix Saas-Fee i Saas-Grund es pot creuar tanta l’hivern com a l’estiu i garanteix una impressionant vivència en la naturalesa.

Durant segles, les habitants només podien mirar respectuosament cap a la profunditat de la Gorge Alpine, Avui en dia, però es diverteixen saltant de roca en roca i d’una paret a una altra, i ho fan sense mullar-se, penjant del cables, passant per ponts penjants o viatjant en seients pendulars, i també en una tirolina.

No requereix coneixements previs, això si, no es pot tenir vertigen. Només es possible amb grups guiats, s’ofereix durant tot l’any, fins i tot quan fa mal temps.

Informació tècnica

Temps necessari: 2 a 4 hores.

Idiomes: Francès i anglès.

Mida del grup: 4 – 14 persones.

Preu: 80 CHF.

ZERMATT

Gornergrat

El tren més alt d’Europa està situat davant de l’estació de Zermatt.

La primera part del trajecte és sensacional ja que a mesura que el tren va agafant altura, les vistes de Zermatt són magnífiques.

A mesura que s’allunya del barri de Winkelmatten i va pujant, les panoràmiques passen a ser del Matterhorn entre avets.

En 8 minuts s’arriba a la primera estació Findelbach (1.774 m), des d’on parteixen meravelloses excursions com per exemple la que port al Findeln.

Després ve l’estació de Riffelapl (2.211 m) on s’hi arriba en 14 minuts. Al sortir de l’estació hi ha un tramvia vermell que porta fins a Riffelalp Resort, costa 2 CHF, no val la pena agafar-lo perquè el passeig és de 5 minuts a peu.

Quan s’arriba, el Matterhorn es veu per sobre d’una capella. L’entrada al ressort és triomfal, sembla que estiguis en una plaça de poble, però amb unes vistes d’alta muntanya espectaculars.

El tramvia vermell arribant a Riffelalp Resort

Després si es continua el viatge en tren passa per l’estació de Riffelberg (2.582 m), 8 minuts més separen ambdues estacions i sense temps per empassar-se el que s’ha vist a Riffelalp, et trobes una altra vegada davant d’una panoràmica excepcional.

Des d’aquí es pot fer una excursió al Riffelsee, un dels llacs més bonics de Suïssa. Està perfectament senyalitzat, només sortir de l’estació, i el camí és senzill, dura uns 50 minuts. En aquest llac es pot veure reflectit el Matterhorn sobre l’aigua.

En aquestes alçades, ja només queda la última parada. En poc més de 30 minuts es puja de Zermatt a Gornergrat, per això val la pena i fer parades i gaudir de la jornada pausadament.

En l’últim trajecte fins a Gornergrat, les vistes tornen a ser sobervies, amb el glaciar Gorner, les muntanyes bessones del Castor i el Pollux, el Liskam o el Monterorsa, tots ells són 4.000 amb els cims nevats.

Al fons, solitari i majestuós i per damunt del Kulm Hotel, surt el Matterhorn. Varis punts d’avistament permeten fotografiar-lo des de diferents perspectives a cada qual és més espectacular.

El Matterhorn des de la terrassa del Kulm Hotel

A la dreta del Matterhorn es pot contemplar altres muntanyes mítiques, com el Weisshorn (4.505 m), la Dent Blanche (4.356 m.) o el Zinalrothorn (4.221 m.).

Preus

Adulto 114 CHF (juliol i agost), nens de 6 a 16 anys 57 CHF. Amb la Junior Card els nens entren gratis. Aquesta costa uns 30 CHF però serveix para casi tots els trens. Amb la Swiss Half Fare Card i el Swiss Pass hi ha descomptes del 50%.

Horaris

Del juny a octubre el primer tren surt de Zermatt a les 7 h. I l’últim surt de Gornergrat a les 20 h.

Gornerschlucht

La gola del Gorner (Gornerschlucht) és una fascinant bellesa natural de Zermatt, està ubicada a 20 minuts caminant des del límit sud del poble i és de fàcil accés.

La gola es va formar degut a l’acció mil·lenària de les aigües del Gorner i es caracteritza per les seves formes estranyes i els espectaculars salts d’aigua. Un camí degudament assegurat et porta a llarg del barranc a través de galeries i passarel·les.

La durada és aproximadament de 15 min. També es pot fer un recorregut de 3 o 4 hores per la gola acompanyats d’un guia de muntanya.

Contacte

Zermatt Tourismus
Bahnhofplatz 5
3920 Zermatt
Suïssa

Matterhorn

El Matterhorn, considerat com el rei de les muntanyes, la muntanya perfecta, és també el cim més fotografiat del món. Mite i emblema per a alpinistes i fotògrafs per igual, així com el monument natural més famós i el símbol de Suïssa. La història de la conquesta del Matterhorn va paral·lela a la història de l’evolució de l’alpinisme i el turisme de muntanya.

Durant molts anys, la seva conquesta va enfrontar personalitats del món dels esports de muntanya, aristòcrates, guies i aventurers, Noms com poden ser Tyndall, Carrel o Whymper, es van fer famosos a Zermatt, fins que el seu cim va ser aconseguit el 14 de juliol de 1865. La tragèdia durant el descens de la primera ascensió, en la que van morir 4 alpinistes, va arribar fins a la reina d’Anglaterra, qui va intentar prohibir la seva escalada. La història va convertir ràpidament al Matterhorn en un referent mundial en el que l’alpinisme es refereix, obrint-se noves vies d’ascens. Noms com Walter Bonatti, Ulrich Inderbinen, Andreas Steindl o Ueli Steck ja formen part de la història de la muntanya.

El Matterhorn glaciar paradise i la seva plataforma d’observació (3.883 m) s’han convertit al llarg dels temps en un de les grans icones de Zermatt-Matterhorn, gràcies al telefèric més alt d’Europa (i tercer del món).

La construcció del telefèric i de les instal·lacions al Klein Matterhorn va ser realment àrdua. Els treballs es van iniciar a l’agost de 1976, el més complicat va ser treballar a casi 4.000 m, doncs les condicions meteorològiques van ser extremes: temperatures a -40º, al desembre del 1978 es van instal·lar el 4 cables del telefèric i totes les operacions restants es van completar a la primavera de 1979. A la tardor de 1979 es posar les cabines, i finalment es va inaugurar el 23 de desembre de 1979.

Actualment, al cim del Matterhorn glaciar paradise es troba la cova de gel més alta del mon, l’ascensor més alt del món (3.883 m) i el punt de partida per esquiar durant tot l’any. També es fa servir el Klein Matterhorn i el seu telefèric com a base per pujar al Breithorn (4.164 m), el Castor, Pollux i per a realitzar diverses travessies per la neu i gel.

Palau glaciar

Brillants cristalls de gel i escultures de gel, un ascensor porta als visitants 15 metres sota la superfície del glaciar a un palau de conte de fades. Un túnel de gel a través del glaciar a llocs com una esquerda glaciar i una pista de trineu de gel.

5-SEENWEG

Fent aquest camí descobriràs alguns dels llocs més espectaculars per veure a Suïssa. Com indica el seu nom, és una ruta que permet veure 5 llacs preciosos amb vistes estupendes al Matterhorn. En total són 9,3 km i no és complicat, es pot fer en família, a un ritme normal es tarda aproximadament 2,30 h.

L’ideal és començar el sender a Blauherd i acabar-lo a Sunnega. En aquesta direcció el camí és mes fàcil. El bitllet combinat per a fer la caminada costa 39 CHF, inclou viatge de Zermatt a Blauherd i de Sunnega a Zermatt.

Un dels llacs de la ruta dels 5-Seenweg, a prop de Zermatt

MATTERHORN

Palau glaciar

GRUYÈRES

Un petit poble de muntanya, d’aquests que es recorren en una horeta, famós per haver donat nom a un dels formatges més famosos de Suïssa i del món sencer. Es tracta d’un poblet de vianants, empedrat, que gairebé sembla un decorat irreal. Al final del poble hi ha un petit castell on es domina tot el burg. Val la pena pujar fins Moleson Sud Gruyères, a 5 quilòmetres, un lloc bucòlic en plena natura que suposa el lloc ideal per gaudir d’una fondue de formatge, plat estrella de la regió.

Museu HR Giger, un museu dedicat al pintor que hi havia darrera de l’alienígena filmat a la pel·lícula Alien.

CHÂTEAU DE CHILLON

Són diversos els castells que cal veure a Suïssa, però de tots ells el de Chillon és el més bell de tots. El curiós és que no es localitza a la part alta d’un turó sinó a la vora del llac Leman. Es tracta d’un castell gòtic alçat sobre una estructura anterior, del segle X. Un lloc històricament important doncs va exercir, durant els segles XV i XVI, una funció primordial en temps de les guerres entre la casa de Savoia i els confederats. Finalment, aquests últims es van fer amb el castell.

El castell de Chillon és una fortalesa ovalada del segle XIII, és un laberint de patis, torres i salons replets de mobles d’època, obres d’art i armes.

La part que dóna a la muntanya del castell és la més fortificada, mentre que la que dóna al llac és la que presenta la seva cara més amable.

La major part del Castell de Chillon va ser construïda per la Casa de Saboya i amb la derrota de Vaud contra Berna, va passar a mans dels governadors de Berna.

La fortalesa va agafar fama al 1816, quan Byron va escriure “El presoner de Chillon”, un poema sobre Boniivard, tancat al calabós per les seves idees independentistes i alliberat per l’exèrcit bernès al 1536. Byron va tallar el seu nom en un pilar en el que, suposadament, va està encadenat Bonivard.

Durada de la visita: 1,30 hores.

Idioma dels fullets: Castellà.

Preu: 12,50 CHF.

El Castell disposa de Wifi amb bona senyal.

GÉNEVE

Jet d’Eau

És el lloc més emblemàtic de Ginebra. És un enorme raig d’aigua al que es pot apropar, tot i que acabareu xops.

Per veure’l no cal buscar-lo massa, ja que fa una alçada de 140 m i una velocitat de més de 200 km/h.

Rellotge de Flors

El jardí anglès està és un dels parcs més bonics de la ciutat, Le Jardin Anglais, és un parc petit però amb moltes coses per fer.

Catedral de Ginebra

Es va construir al segle XII com una església catòlica, però amb l’arribada de Calvino i el Protestantisme es va convertir a aquest moviment religiós.

Està oberta tots els dies de 10 a 19:30 hores i l’entrada és gratuïta. Pujar a la torre costa 5 CHF.

Palau de Nacions Unides i la Cadira Trencada

Ginebra alberga una dels 4 seus de la ONU, i la segona més important després de la de New York.

Està una mica apartada del centre de la ciutat, però si pot arribar amb el tramvia 15. Per cert, el transport públic de Ginebra és completament gratuït.

L’altre símbol de la ciutat és la famosa Cadira Trencada. Aquesta busca conscienciar als líders polítics i a la societat en el refús a les mines antipersones i a les bombes raïm per mitjà d ela Convenció d’Otawa, del que Espanya i tots els països d’Amèrica Llatina són signants.

Aquesta cadira mesura 12 m d’alçada.

Swatch Museum

Museu que la marca de rellotges Swatch té al Pont de la Machine.

L’entrada és completament gratuïta, i es possible fer un recorregut per diferents models que la marca ha anat traient al mercat.

Pont Mont Blanc

El Pont Mont Blanc és el pont més famós de la ciutat. Creua el Rodano, en el pont hi ha desplegades les banderes de Suïssa i dels diferents cantons que conformen el país.

Des del pont es pot veure la Ile Rousseau, una espècie d’illa amb arbres construïda al segle XVI que alberga una estàtua del famós Rousseau, fill de Ginebra.

Quai Gustave-Ador i la Platja de Ginebra

Recorrent el passeig del llac Leman te n’adones com diferents nacionalitats conviuen a la ciutat: cadascú va parlant en diferents idiomes, un munt de persones estrangeres, de parelles interculturals, etc.

Un altre dels llocs més interessants de la ciutat és la Platja de Ginebra, una zona de gespa i sorra artificial al costat del llac Leman, on és possible banyar-se.

Això si, cal pagar per banyar-se, està oberta del 15 de maig al 15 d setembre i val 7 CHF els adults i 3,5 CHF els nens.

Monument de Brunswick

Una cop creuat el Pont Mont Blanc i just davant del Jet d’Eau es troba en un petit parc de gespa, el Munument de Brunswick, és el petit mausoleu en honor a Carles II, Duc de Brunswick.

Monument Internacional de la Reforma

Va ser construït a principis del segle XX en honor al quart centenari de Calvino, i en ell es representen les figures més importants del Protestantisme.

Està situat en ple Parc de Bastions i al costat de la Universitat de Ginebra, és una zona estupenda per passejar, descansar i fer un pícnic.

Suècia

Publicat el gener 26, 2024 per mferrete

Respon

Continguts:

HISTÒRIA DE SUÈCIA
STOCKHOLM
DROTTNINGHOLMSSLOT
SMÖGEN
GÖTEBORG
MALMÖ
LUND
ALES STENAR
KIRUNA
JUKKASJÄRVI
PARC NACIONAL D’ABISKO

HISTÒRIA DE SUÈCIA

14.000 anys abans de Crist, Suècia estava coberta per un immens casquet glaciar que en ocasions s’elevava a més de 3.000 metres d’altura.

Després del desgel progressiu, Suècia va anar poblant-se de tribus nòmades que vivien de la caça, de la pesca i de la recol·lecció. La majoria procedien de Dinamarca i van anar pujant gradualment fins al nord amb el pas del temps. Tot i que els rens ja eren animals molt importants en aquella època (del 12.000 al 6.000 aC) també van aparèixer les primeres eines.

Durant l’Edat de Pedra (del 6.000 a 1.800 aC), els pobles que habitaven a Suècia van continuar desenvolupant noves tècniques. També van anar cultivant poc a poc algunes terres. Durant l’Edat de Bronze (del 1.800 al 500 aC), els intercanvis amb les tribus de la resta d’Europa van ser cada vegada més nombroses. Per exemple, a Suècia s’han trobat peces romanes, i la societat s’estructurava per clans. En l’època de l’Edat de Ferro, també anomenada Vendel o de les migracions, l’agricultura es va desenvolupar encara més.

Dels Víkings a Kalmar

Després, el període víking (800 – 1050) va ser molt important per als nòrdics. Les expedicions es van multiplicar i els víkings originaris de Suècia, també denominats varegs, es van dirigir cap a l’est. La seva idea era enriquir-se a través del comerç. Els varegs es desplacen cap a l’actual Rússia, on tenen trobades amb nombroses poblacions eslaves. L’expansió continua després cal al sud, i es desenvolupen estretes relacions comercials entre els víkings, Constantinoble i Bagdad. No obstant, tot i que els varegs van tenir influència allí, només es van integrar al cap d’algunes generacions.

Al segle IX, la cristianització de Suècia va anar agafant forma lentament. El regne s’unifica més a finals del segle X i Suècia s’annexiona Finlàndia al segle XIII. Al segle XV, la influència de la Hansa i de Lübeck es fa més fort, es creen nombroses ciutats i l’agricultura es transforma encara més. No obstant, la pesta negra causa estralls. La Unió de Kalmar neix al 1397: els regnes de Dinamarca, Noruega i Suècia van esta sota el mandat de la Reina Margarida I de Dinamarca, però les lluites internes es van multiplicar i algunes revoltes burgeses o camperoles. El “Bany de sang d’Estocolm” de 1520 va posar fi a la Unió de Kalmar al 1521.

Dels Vasa fins a la Segona Guerra Mundial

Després, la dinastia Vasa va pujar al poder i va assentar les bases de l’estat suec. La Reforma Protestant estava en marxa i es va instaurar la monarquia hereditària. En aquesta època, i fins al 1658, el Regne de Suècia es va fer cada cop més influent. Es va estendre més enllà del mar Bàltic, va vèncer al Regne de Dinamarca en vàries ocasions i va formar part de la Guerra dels Trenta Anys, recuperant molts territoris. Era l’apogeu del Regne de Suècia.

El declivi va està marcat per una derrota a la Gran Guerra del Nord (1700-1721) i la pèrdua de Finlàndia a les Guerres Napoleòniques. Més endavant, Suècia es va unir igualment a Noruega de 1814 al 1905.

Així doncs, al segle XIX, Suècia era una societat camperol i pobre. A meitats del segle XIX, l’agricultura sueca va patir una successió de males collites. No hi havia menjar per a tothom i la gent passava fam. Molts van optar per abandonar el país en busca d’una vida millor. Entre 1820 i l’inici de la Primera Guerra Mundial al 1914 van emigrar als Estats Units un milió de suecs. Això representava més del 20% de la població. No obstant, aquells que no disposaven de recursos per emigrar es van quedar a Suècia.

Per aquella època eren molts els que consideraven que l’església sueca concentrava massa poder i que les antiquades idees i valors eren injustes i desfasades. També hi havia qui pensava que el rei tenia massa poder. Al segle XIX eren els homes qui havien de tenir quasi tot el poder, tant a la societat com dins de la família. Aquells que no acceptaven aquest estat de coses podien patir el refús d’amics i familiars.

L’església sueca ha exercit influència en molts àmbits, per exemple, en la disposició de bastants lleis del país. Bona part de les costums i tradicions tenen origen en l’església.

A finals del segle XIX Suècia va experimentar un període d’industrialització, en particular als voltants de les principals ciutats: Estocolm, Göteborg i Malmö. Els obrers, que solien tenir sous baixos i jornades de treball molts llargues, se sentien descontents i van entrar en conflicte amb els patrons. Els treballadors aspiraven a canviar la situació, però no era senzill. Els propietaris de les empreses tenien molts diners i molt poder. No obstant, els obrers eren més i van pensar que junts també serien més forts. Així doncs, es van organitzar i van crear sindicats i partits polítics. D’aquesta manera van poder començar a canviar les condicions de vida dels treballadors.

A principis del segle XX, Suècia va començar a intensificar els seus intercanvis amb altres països. El comerç internacional va augmentar i la gent podia viatjar entre els països sense necessitat de passaport.

A la primera meitat del segle XX va haver dues grans guerres. Al 1914 es va iniciar la Primera Guerra Mundial, en que van participar molts països europeus. Quatre anys després, al 1918, es va imposar de nou la pau. Suècia no va participar a la Primera Guerra Mundial, però es va veure afectada per ells. Durant la guerra va escassejar el menjar. Moltes persones van manifestar el seu descontentament a través de disturbis i enfrontaments en diversos punts del país, sobretot a les ciutats. Tot i que eren molts els que creien que els obrers suecs iniciarien una revolució, els polítics finalment es van veure obligats a escoltar al poble, aprovant varis canvis transcendentals. Al 1919, el parlament suec va establir que la jornada laboral no podia superar les vuit hores, i aquest mateix any les dones van aconseguir el dret a vot a les eleccions parlamentàries.

A la dècada de 1920 van millorar les condicions de vida per bona part de la població sueca. La gent volia exercir la seva influència dins de la societat i va començar a unir-se per diferents causes, per exemple, mer a la millora de la situació de l’habitatge. Molts vivien en apartaments precaris i sense calefacció i exigien als propietaris que els milloressin les condicions. Llavors es va fundar també un bon nombre d’universitats populars i associacions d’estudis a les que tot el món podia assistir. Això va permetre formar a una gran part de la població, i no només aquells que disposaven de recursos i possibilitats per a estudiar en escoles superiors i universitats. La gent va comprendre que podia determinar no només el seu propi futur, sinó també el del país, cosa que va ajudar a promoure la democràcia del país.

Alguns científics sostenien que els éssers humans podien classificar-se en races i que algunes eren superiors a les altres. Cert sector de la població els va creure, i a Suècia les principals víctimes del racisme i la discriminació derivats d’aquests pensaments van ser els jueus, els samis i els romanís.

Al 1922 es va establir a Suècia un institut estatal de biologia racial, la seva funció consistia en trobar les causes de la delinqüència, l’alcoholisme, els trastorns mentals i altres fenòmens considerats problemàtics per a la societat sueca. Al 1934 es va aprovar una llei que establia que no totes les persones podien tenir fills. Milers de persones van ser esterilitzades per la força. Això significa que van ser operades contra la seva voluntat per impedir que tinguessin descendència. Avui en dia ja no existeix aquest institut de biologia racial. Al 1976 es va prohibir l’esterilització de persones a Suècia.

Suècia no va participar a la Segona Guerra Mundial. El Govern no volia que Suècia participés, però al començament de la guerra, Suècia va accedir a moltes de les exigències de l’Alemanya nazi. Per exemple, va detenir als jueus alemanys que tractaven de buscar refugi a Suècia. No obstant, Suècia també va ajudar durant la guerra a opositors de l’Alemanya nazi, també va ajudar a la veïna Finlàndia, entre altres coses, permetent que famílies sueques acollissin a 70.000 nens finlandesos que no podien seguir vivint amb les seves famílies.

La Postguerra

Al no haver participat a la Segona Guerra Mundial, Suècia no va tenir danys estructurals, pel que les seves empreses van poder tornar a fabricar ràpidament i vendre béns i serveis. Un gran nombre de països volien comercialitzar amb Suècia i les companyies sueques van obtenir importants beneficis. En aquesta època es va aconseguir un nivell d’atur molt reduït. Suècia es va convertir en un país ric i el Govern va introduir nombrosos canvis polítics. Es va aprovar el dret a l’atenció mèdica a tots els ciutadans. Els treballadors van aconseguir tenir quatre setmanes de vacances pagades. També es va atorgar a les dones que cuidaven els fills a casa una subvenció estatal i es va desenvolupar un xarxa de guarderies públiques per afavorir a les dones grans possibilitats de treballar fora de casa. L’Estat va assumir la responsabilitat de que el poble tingués una bona economia, una bona salut, bons habitatges, etc. La pobresa va disminuir i Suècia es va convertir en el que s’acostuma a denominar estat del benestar.

STOCKHOLM

Estocolm, en suec Stockholm, és la capital de Suècia i la ciutat més gran de Suècia, en la que resideixen gairebé un milió de persones i gairebé 2,5 milions a la seva àrea metropolitana. La ciutat està composta per 14 illes on el llac Mälaren desemboca al mar Bàltic. A l’est de la ciutat i al llarg de la costa, es troba la cadena d’illes conegudes com l’Arxipèlag d’Estocolm.

Història d’Estocolm
Gamla Stan (Ciutat Vella)
Stadhuset (Ajuntament)
Kungliga slottet (Palau Reial)
Riddarholmskyrkan
The ABBA Museum
Vasamuseet
Storkyrkan (Catedral de Sant Nicolau)
Nationalmuseum
Riksdagshuset (Parlament de Suècia)
Nobelprismuseet (Museu Nobel)
Södermalm
Kungsträdgården
Metro

Història d’Estocolm

La primera menció de la ciutat en els manuscrits sobre la història va ser a meitats del segle XIII. Prèviament, hi havia hagut assentaments víkings en l’antiga ciutat de Birka, que més tard va ser abandonada per a fundar una nova ciutat. A l’any 1252, el rei suec Birger I de Suècia va fundar Estocolm a l’actual Gamla Stan (Ciutat Vella), amb l’objectiu d’establir un nucli defensiu per a protegir a Suècia d’invasions estrangeres.

La ubicació escollida per aquesta ciutat emergent va ser clau en el desenvolupament d’Estocolm, que es troba entre el llac Mälaren i el mar Bàltic. La població d’aquesta nova ciutat va créixer ràpidament i es va anar expandint per les petites illes de l’arxipèlag. Avui en dia, Estocolm s’aixeca sobre 14 illes connectades per 57 ponts.

Però el veritable auge d’Estocolm com a ciutat va ser quan va ingressar a la Lliga Hanseàtica, juntament amb altres ciutats comercials d’Escandinàvia com Oslo o Copenhaguen. Al 1436, Estocolm es va convertir en la capital Sueca.

L’Edat Moderna a Estocolm va estar marcada per la successió de reis i les contínues guerres amb els altres països escandinaus. Al segle XV, els regnes de Suècia, Noruega i Dinamarca estaven units sota la figura del mateix monarca a l’anomenada Unió de Kalmar. Al 1448, Suècia va intentar independitzar-se d’aquesta coalició, cosa que va provocar la invasió de les tropes noruegues.

El rei danès Christian II va organitzar un banquet al Palau Reial per a celebrar la seva recent coronació i va convidar als nobles, religiosos i polítics més destacats d’Estocolm. El que havia de ser un plàcid sopar per a honrar al nou rei va resultar ser una trampa, i Christian II va executar sense pietat a tots els seus convidats en una nit coneguda com el “Bany de sang d’Estocolm”. Els cadàvers van ser amuntegats a la plaça de Stortorget durant dies, i la pluja i la sang van tenyir de vermell els carrers de Gamla Stan.

No obstant, el fill d’un dels nobles assassinats va aconseguir escapar de Suècia i reunir un exèrcit que, anys més tard, va tornar a Estocolm i va derrotar a les tropes daneses. El 6 de juny de 1523, Suècia va obtenir la seva independència. El dia nacional de Suècia és festiu a Estocolm per a commemorar aquests esdeveniments que van marcar el passat d’Estocolm.

Des dels seus orígens, la ciutat d’Estocolm ha estat lligada a la reialesa. La monarquia sueca va establir a la capital la seva residència, que es manté allí en l’actualitat. El rei Gustav Vasa, que va recuperar Suècia de les mans del Christian II el Tirà, va iniciar una època de prosperitat i desenvolupament que va marcar l’Edat Moderna a la història d’Estocolm.

Avui en dia, la família reial sueca viu al Palau Reial d’Estocolm, on celebren molts actes oficials. L’Ajuntament d’Estocolm es una altra de les seus en les que la monarquia de Suècia rep les seves visites més selectes. A més, aquí se celebra cada any el banquet dels Premis Nobel des de que, al 1986, l’inventor de la dinamita Alfred Nobel donés la seva fortuna a la creació d’aquests guardons.

A meitats dels anys 1950 es va començar a construir el metro d’Estocolm, que aviat es convertiria en la galeria d’art més llarga del món gràcies a les estacions ambientades en paisatges de somni.

Uns anys més tard, Estocolm va tornar a ser notícia gràcies al rescat de l’històric buc Vasa de les aigües del port de la ciutat. Les restes d’aquesta nau del segle XVII s’exposen al Museu Vasa, un dels millors museus de la capital.

Entre els esdeveniments més destacables del segles XX i XXI, destaca l’assassinat del primer ministre Olof Palme al 1986, metre passejava pel centre d’Estocolm. L’any 2003, la tragèdia va tornar a colpejar a la ciutat quan la ministra d’Assumptes Externs Anna Lindh va ser assassinada en un centre comercial d’Estocolm.

L’afluència de bicicletes i espais verda de la capital van convertir Estocolm en la primera Capital Verda Europea al 2010. A més, la ciutat ha seguit creixent en els últims anys, sobretot gràcies a l’arribada d’immigrants de diferents països, que han fet de la multiculturalitat un símbol distintiu d’Estocolm.

Gamla Stan (Ciutat Vella)

Els primers assentaments a Estocolm es van produir al segle XII en l’actual barri Gamla Stan, Avui en dia, la Ciutat Vella s’aixeca principalment sobre l’illa de Stadsholmen, tot i que s’ha anat estenent per les illes veïnes: Riddarholmen, Helgeandsholmen i Strömsborg.

Gamla Stan Condensa la història d’Estocolm amb els seus empedrats i estrets carrers, les places amb cases antigues i monuments. És la zona mes bona d’Estocolm, plena de cafeteries i restaurants. A Gamla Stan també hi ha moltes botigues d’artesania i antiguitats.

Que veure a Gamla Stan:

Stortorget: La plaça més bonica de Gamla Stan és una de les imatges més pintoresques i famoses d’Estocolm. El seu principal atractiu són les cases medievals de colors que van pertànyer a l’antiga noblesa de Suècia. Stortorget també està plena d’història, ja que aquí va tenir lloc el famós “Bany de sang d’Estocolm”.

Museu Nobel: A la plaça Stortorget es troba l’antic edifici de la Borsa, actual seu de l’Acadèmia Sueca i que avui alberga el Museu dels Premis Nobel.

Catedral de Sant Nicolau: És la principal catedral d’Estocolm i alberga l’escultura de Sant Jordi lluitant contra el drac.

Palau Reial: Un dels edificis més impressionants d’Estocolm, el majestuós Palau Reial es troba a l’entrada de Gamla Stan i constitueix la porta de benvinguda a la Ciutat Vella.

Marten Trotzigs Gränd: És un dels carrers més estrets del món i es troba a Gamla Stan i és possible recorre’l, fa menys d’un metre d’amplada.

Ubicació: Illa de Stadsholmen

Transport:

Bus: línies 3 i 53.
Metro: parada Gamla Stan

Stadhuset (Ajuntament)

L’Ajuntament d’Estocolm és un elegant edifici de maó vermell que s’erigeix sobre l’illa Kungsholmen, i la seva arquitectura recorda als palaus venecians.

L’agulla de les tres corones que decora la Torre de l’Ajuntament es pot veure des de pràcticament tots els punts d’Estocolm. Per aquest motiu, per la història que amaga i pel seu embruixat interior, l’Ajuntament és un dels edificis favorits dels habitants de la ciutat. De fet, cada dissabte se celebren unes 50 bodes, que no sobrepassen els 6 minuts de durada.

L’Ajuntament alberga dues estances d’una bellesa excepcional: El Saló Blau i el Saló Daurat. La idea original de l’arquitecte Ragnar Östber va ser decorar la sala principal amb rajoles blaves i grans finestrals que reflecteixen el cel. No obstant, el temps a Estocolm no es caracteritza per tenir el cel destapat, pel que finalment la sala va quedar amb maons vermells, però mantenint el nom original, Saló Blau. L’òrgan del Saló Blau és el més gran d’Escandinàvia.

Cada mes de desembre, les mirades de tot el món es bolquen cap a Estocolm gràcies a la celebració dels Premis Nobel. El banquet d’aquesta prestigiosa cerimònia té lloc al Saló Blau de l’Ajuntament, on els premiats, els nominats, el jurat i la reialesa de Suècia es reuneixen per sopar i ballar en aquest escenari únic. El ball té lloc al Saló Daurat, la sala més impressionant de l’Ajuntament. Les seves parets estan decorades amb 18 milions de rajoles d’or que narren la història d’Estocolm.

Un dels principals atractius de l’Ajuntament és pujar a la torre i gaudir d’una vista panoràmica de la ciutat sueca des de 160 metres d’altura. Des de dalt, el skyline d’Estocolm es fon amb el mar i el seu sobrenom de “la Venècia del Nord” és més palpable que mai.

Tot i que és possible visitar-lo, es tracta d’un edifici institucional i no d’un monument turístic. Per això, l’única manera de visitar-lo és unir-se a les visites guiades que el propi Ajuntament organitza cada dia en diversos idiomes, especialment en suec i anglès. Els horaris de les visites poden canviar en funció de la temporada, pel que és recomanable consultar amb antelació la web oficial.

Ubicació: Hantverkargatan 1, 111 52 Stockholm, Suècia.

Horari: Normalment les visites guiades en angles són cada hora des de les 10:00 a les 15:00 hores.

Preu:

Adults:150 kr (14,13€)
Estudiants i jubilats: 130 kr (12,24€)
Entre 7 i 19 anys: 60 kr (5,65€)
Menors de 6 anys: Entrada gratuïta

Transport:

Bus: línies 3 i 53.
A 5 minuts caminant des de l’Estació Central.

Kungliga slottet (Palau Reial)

El Palau Reial es va construir a finals del segle XVIII sobre les restes d’un antic castell medieval que va ser arrasat per un incendi. L’estil del palau actual és barroc italià, i les més de 600 estances el converteixen en una de les residències reials més grans d’Europa.

Es troba a l’entrada de Gamla Stan, a pocs metres del Parlament de Suècia. Tot i que avui en dia no és la residència oficial de la monarquia, el rei de Suècia treballa des del Palau Reial i manté allí les oficines de la Cort.

Que veure al Palau Reial:

Apartament reials: Ocupen la gran part de les estances del palau, habitacions, sales de recepció i apartaments per a convidats. Els apartaments reials representen el luxe i la decoració ostentosa de la monarquia sueca.

Saló dels Banquets: Com tot palau reial, la sala dels banquets és una de les estances més grans i elegants de l’edifici. Avui en dia, se segueixen celebrant aquí els banquets de les bodes reials.

Biblioteca Bernadotte: La majestuosa biblioteca del Palau Reial alberga volums històrics que conformen la col·lecció reial de llibres, uns 100.000 aproximadament.

Capella Reial: Aquesta elegant capella decorada amb or i marbre data de finals del segle XVII. El majestuós òrgan capta l’atenció a tots els visitants, així com escultures, estàtues i frescos al sostre.

Saló d’Estat (Rikssalen): Alberga el tro de la reina Cristina, protegit per teles de vellut blau, i dues estàtues gegants a ambdós costats.

Carruatges: A les cavallerisses del Palau Reial es guarden els carruatges històrics que han servit a la família reial de Suècia durant moltes generacions.

Museu Tre Kronor: Aquest museu ressuscita l’antic palau reial que va ser arrasat per un incendi al 1697. A través de maquetes i objectes de l’època, Tre Kronor ofereix un recorregut pel palau des dels seus inicis com a fortalesa medieval fins a la consolidació com a residència reial.

El Tresor: Al Palau Reial s’exposen les joies més valuoses de la monarquia sueca. La majoria dels objectes exposats són corones d’or i plata decorades amb pedres precioses que s’utilitzen en comptades ocasions. A la sala “El Tresor” també s’exposa l’espasa del monarca Gustav Vasa (1496-1560), el ceptre del rei Erik XIV i la font baptismal de plata que encara utilitza la família reial.

Museu d’Antiguitats del rei Gustav III: A la sala est del Palau Reial s’ubica un dels museus més antics d’Estocolm, la col·lecció privada d’art del rei Gustav III. L’exposició, present des de 1794, alberga més de 200 escultures de bronze i marbre portades d’Itàlia i altres països d’Europa, entre les que destaca “Endymion”.

El canvi de Guàrdia: Se celebra tots els dies davant de l’explanada del Palau Reial a les 12:15 hores a l’hivern i a les 11:45 hores a l’estiu. Els diumenges i festius es realitza una hora més tard. Durant 40 minuts, els guàrdies desfilen al ritme de la Banda Reial. Es recomana arribar-hi en temps suficient per l’afluència de gent, sobretot en temporada alta.

Ubicació: Kungliga slottet, 107 70 Stockholm, Suècia.

Horari:

D’octubre a abril: tots els dies de 10:00h a 16:00h.
De maig a setembre: tots els dies de 10:00h a 17:00h.

Preu:

Adults: 230 kr (21,67€)
Estudiants: 210 kr (19,78€)
Entre 7 i 17 anys: 100kr (9,42€)
El preu augmenta amb l’opció de visita guiada.

Transport:

Tramvia: parada Gamla Stan.
Bus: línies 2, 55, 57, 76, 96, 191 i 192.

Riddarholmskyrkan

En les immediacions del Palau Reial es troba l’Església de Riddarholmen, que ha servit de panteó de la monarquia sueca des del segle XVII. Es tracta d’un dels monuments d’Estocolm més antics de la capital i la única abadia medieval de la ciutat.

L’Església de Riddarholmen es va construir a finals del segle XIII i la seva torre d’agulla és visible des de pràcticament tots els punts d’Estocolm. La seva façana de maó vermell va ser tot un avenç per a l’època, símbol de modernitat i progrés en l’arquitectura que imperava Suècia en el moment.

Des de Gustav II Adolf (segle XVII), tots els reis suecs han estat enterrats a l’església, a excepció de la reina Cristina, que descansa a la Basílica de Sant Pere del Vaticà.

L’Església de Riddarholmen només obre de maig a setembre, donat que en l’actualitat no funciona com a temple religiós, l’església només ofereix visites guiades i permet l’entrada entre maig i setembre.

Ubicació: Birger Jarls Torg 2, 112 28 Stockholm, Suècia.

Horari: De maig a setembre, tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preu:

Adults: 65 kr (6,09€)
Estudiants: 45 kr (4,21 €)
Entre 7 i 17 anys: 30 kr (2,81 €)

Transport:

Metro: estació Gamla Stan.
Bus: línies 3 i 53.

The ABBA Museum

Al 1974, la banda sueca va guanyar el certamen d’Eurovisió amb la cançó “Waterloo”. A partir d’aquest moment, els èxits d’aquest grup no van parar de créixer i aviat es convertirien en la banda de pop més famosa.

Més que un museu, és un centre de culte a la banda sueca. A ABBA The Museum és recórrer per la vida d’Agnetha, Björn, Benny i Anni-Frid des de la seva infància a Estocolm fins a l’aterratge al món de la música.

En diferents sales del museu s’exposen vídeos de les seves actuacions, fotografies inèdites, guitarres, objectes personals, recreacions dels seus despatxos i també una reproducció del Polar Studio on van gravar molts dels seus temes.

La part més valuosa del museu és la col·lecció de vestits originals i discos d’or d’ABBA. L’exposició inclou els seus acolorits vestits amb els que es van donar a conèixer a Eurovisió, els vestits utilitzats en el musical “Mamma Mia” i altres estrambòtics vestits que van marcar l’estil d’ABBA.

A través de les fotografies, retalls de premsa i fragments d’entrevistes, es pot segui la petjada dels seus integrants d’ABBA a l’actualitat. Què va ser d’ells després de la desaparició del grup? A ABBA The Museum es pot conèixer els camins de cadascun dels seus integrants en solitari.

ABBA The Museum és un museu molt interactiu. Els visitants poden sentir-se com Meryl Streep passejant pels escenaris de “Mamma Mia”, ballar amb hologrames dels quatre artistes, gravar-se actuant o provant els seus coneixements del grup al quiz-test d’ABBA.

Entre els objectes més especials, destaquen un telèfon Ring-Ring del que només coneixen el número d’ABBA i un piano de la casa de Benny.

Ubicació: Djurgårdsvägen 68, 115 21 Stockholm, Suècia.

Horari: Tots els dies de 10:00 a 20:00 hores.

Preu:

Adults: 239-299 kr (28,02€)
Jubilats: 200-260 kr (24,36€)
Estudiants: 200-260 kr (24,36€)
Nens d’entre 7 i 15 anys: 100-120 kr (11,24€)
Famílies: 499-699 kr (65,51€)
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.

Transport:

Bus: línia 67
Tramvia: línia 7

Vasamuseet

El Museu Vasa és un dels millors museus d’Estocolm. En aquest gran recinte ubicat a l’illa de Djurgården s’exposa un vaixell de guerra del segle XVII rescatat del fons del mar després d’haver-hi estat 333 submergit.

Al 1626, el rei suec Gustav II Adolf va ordenar construir un gran buc de guerra per blindar l’armada sueca. L’embarcació resultant va batre tots els rècords de l’època: 64 canons, 1.200 tones i un màstil capaç de portar 10 veles.

El 10 d’agost de 1628, el Vasa es disposava a partir des del port d’Estocolm. Els canons disparaven la senyal de celebració i totes les comportes estaven obertes. A mesura que el Vasa abandonava el port, el vent es va tornar més intens i va vorejar el vaixell, provocant que entrés aigua per les canoneres. El vaixell no va suportar el seu propi pes i el Vasa es va enfonsar o molt pocs metres del port d’Estocolm.

La història del Vasa va cridar l’atenció del tècnic marí suec Anders Franzen, que després de dos anys de busca va localitzar el Vasa a l’estiu de 1956. Finalment, el Vasa va ser rescatat del fons del mar i va tornar a la llum 333 anys després.

Avui en dia, el Vasa és la nau del segle XVII millor conservada del món. Manté el 98% de les peces originals i cents d’escultures tallades en la fusta. El Vasamuseet es va construir amb l’únic propòsit d’albergar aquest gegant marí o oferir als visitants una idea concisa de la navegació de l’època.

Al museu hi ha una maqueta del Vasa tal i com lluïa al segle XVII, una col·lecció d’objectes originals trobats a bord i imatges de les restes d’humans al buc. El Museu Vasa també projecta una pel·lícula de 15 minuts que mostra la història del Vasa i el seu resat.

Ubicació: Galärvarvsvägen 14, 115 21 Stockholm, Suècia.

Horari:

De setembre a maig: tots els dies de 10:00 a 17:00, els dimecres fins a les 20:00 hores.
De juny a agost: tots els dies de 8:30 a 18:00 hores.

Preu:

Adults:195-230 kr (21,67€)
Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Transport:

Bus: línies 67,69 i 76.
Tramvia: línia 7.tegrada en nombroses obres d’art, inclús en murals moderns.

Storkyrkan (Catedral de Sant Nicolau)

La Catedral de Sant Nicolau va ser la primera església d’Estocolm, i apareix per primera vegada en els escrits històrics cap al 1279. Es tracta de la catedral més important de la ciutat, coneguda com Storkyrkan (que en suec significa “gran església”).

Al seu interior de maó s’han celebrat coronacions, bodes reials i altres actes de gran calat històric. Gràcies a la seva excel·lent ubicació a pocs metres del Palau Reial, la catedral ha estat la més transitada per la monarquia sueca.

La Catedral de Sant Nicolau alberga la famosa escultura medieval de fusta i Sant Jordi i el Drac, que simbolitza la victòria sueca sobre Dinamarca. A més, a l’interior de la catedral es troba la pintura més antiga d’Estocolm, Vädersolstavlan, que representa un peculiar fenomen astronòmic de l’Edat Mitja.

Ubicació: Trångsund 1, 111 29 Stockholm, Suècia (Gamla Stan).

Horari: Tots els dies de 9:30 a 17: hores.

Preu:

Adults: 120 kr (11,30 €)
Jubilats: 90 kr (8,47 €)
Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Transport:

Metro: línies verda i vermella.
Bus: línies 3 i 53.

Nationalmuseum

Al costat del mar, a la península de Blasieholmen, s’erigeix un majestuós edifici renaixentista que alberga la galeria d’art més important de Suècia, el Museu Nacional. En aquest edifici de tres plantes s’exposen quadres, escultures, peces de ceràmica i dibuixos gravats que daten del segle XVI al segle XX.

Gran part de les obres d’art que s’exposen han estat donades per membres de la noblesa sueca i pel rei Gustav III. Entre les pintures més importants, destaquen obres de Rembrant (El jurament dels bàtaus), Goya (La veritat, el temps i la història, Zurbaran (La Verònica), Manet (Jove pelant una pera) i molts més.

A part de la seva col·lecció de pintura, el Museu Nacional també exposa una important mostra d’escultures clàssiques al pati interior del museu. A més, la galeria dedica vàries sales a objectes de porcellana, tapissos, fotografies, gravats i obres d’art de l’últim segle.

Les pròpies parets del museu estan decorades amb frescos que representen la història de l’art a Suècia.

El Museu Nacional d’Estocolm és la galeria d’art més important de Suècia, no es pot deixar de visitar-lo i gaudir no només amb la seva col·lecció d’art, sinó també amb l’arquitectura interior.

Ubicació: Södra Blasieholmshamnen 2, 111 48 Stockholm, Suècia.

Horari: De dimarts a diumenge: d’11:00 a 17:00 hores. Els dijous fins a les 20:00 hores. Els dilluns tancat.

Preu:

Adults: 160 kr (15,07€)
Última hora: 80 kr (7,53€)
Entrada gratuïta a menors de 20 anys i els dijous de 17:00 a 20:00 hores.

Transport: Bus: línies 2, 55, 57, 65 i 76.

Riksdagshuset (Parlament de Suècia)

L’actual edifici del Parlament Suec va ser inaugurat al 1905. La necessitat d’espai i renovació va provocar que al 1983 es fusionés amb l’antic edifici del Banc de Suècia, amb vistes al mar. Avui en dia, el Parlament Suec ocupa l’illa de Helgeandsholmen quasi en la seva totalitat.

Set dels edificis governamentals del Riksdag estan comunicats per conductes subterranis. Un dels passadissos és conegut com a la “pista de carreres”, perquè els diputats corren cada vegada que sona la senyal de la votació.

Estances de la Cambra:

Sala de Plens: És el centre de la democràcia sueca. Es tracta de la cambra on es debaten i es prenen decisions nacionals. Com a curiositat, els diputats electes es col·loquen en els escons per circumscripció territorial, i no per afiliació política, cosa que fomenta la comunicació.

Gran Escala: Aquesta bonica escala de marbre és la via d’accés al Riksdag per al rei i altres visites importants. El passadís que envolta l’escala està decorat amb bustos i medalles de diferents presidents que ha tingut Suècia.

Vestíbul del Banc: Aquest bonic vestíbul de marbre ha mantingut el nom que tenia quan servia al Banc de Suècia. És el lloc de pas dins del Parlament, ja que connecta vàries estances. A més, ofereix restaurants, oficina de correus i punts d’informació.

Comissió d’Hisenda: L’antiga biblioteca del Riksdag i sala de lectura alberga avui les reunions de la Comissió d’Hisenda. En les seves estanteries descansen toms enquadernats de totes les sessions del Parlament.

Sala de la Segona Cambra: És potser la sala més bonica del Parlament, gràcies als frescos que decoren les parets i a la volta envidriada que il·lumina l’espai. La seva estructura octogonal és original del 1905.

Corredor de Comunicació: Aquesta galeria de 45 metres de longitud servia per a que els diputats poguessin debatre després de cada ple i intercanviar impressions. Avui en dia s’utilitza com la gran sala de festes del Rikstag.

La única forma de visita el Parlament de Suècia és unir-se a les visites guiades que organitza el propi Parlament. El Riksdag és visitat per més de 100.000 persones a l’any i s’ha convertit en una de les principals atraccions turístiques d’Estocolm. Es poden consultar els horaris de cada temporada a l’entrada del Parlament.

Ubicació: Riksgatan 1, 100 12 Stockholm, Suècia.

Horari: Consulta la web

Preu: Entrada gratuïta.

Transport:

Metro: Gamla Stan
Bus: línies 57 i 65.

Nobelprismuseet (Museu Nobel)

En ple cor d’Estocolm, en la concorreguda plaça Stortorget de Gamla Stan, es troba el Museu Nobel, un lloc on descobrir la importància d’aquest certamen i l’origen dels premis.

El museu s’ubica a la planta baixa de l’antic edifici de la Borsa, que alberga també la seu de l’Acadèmia Sueca, la institució encarregada d’escollir als guanyadors anuals dels Premis Nobel.

El famós inventor Alfred Nobel va néixer a Estocolm al 1833 i es va consolidar com un dels més innovadors enginyers en el camp de l’armament. L’invent més famós d’Alfred Nobel va ser la dinamita.

Al donar-se compte del mal que podria haver causat a la humanitat inventant aquest explosiu, Alfred Nobel va decidir canviar el seu testament i dedicar tota la seva fortuna a una societat que premiés cada any a les persones que desenvolupessin beneficis per al món en els àmbits de la física, la literatura, la pau, la ciència, etc. Els Premis Nobel acabaven de néixer.

El Museu Nobel aprofundeix en la història dels premis, des de la vida del seu creador Alfred Nobel, fins a objectes personals d’alguns dels premiats més destacats. A la col·lecció s’exposen articles de valor incalculable, com les eines de Marie Curie, una de les primeres mostres de penicil·lina de Fleming o una rèplica del testament de Nobel.

A la sala principal del museu s’exposen vídeos, imatges i objectes que descriuen la carrera dels premiats més rellevants i de les seves aportacions en cada matèria. A través de pantalles tàctils, els visitants poden escollir a quin premi Nobel escollir.

Ubicació: Stortorget 2, 103 16 Stockholm, Suècia.

Horari:

Abril i maig: dimarts, dimecres si dijous d’11:00 a 17:00 hores; divendres d’11:00 a 21:00 hores; dissabte i diumenge de 10:00 a 18:00 hores; dilluns tancat.
De juny a agost: de dissabte a dijous de 10:00 a 19:00 hores; divendres de 10:00 a 21:00 hores.
De setembre a març: de dissabte a dijous d’11:00 a 17:00 hores; divendres d’11:00 a 21:00 hores; dilluns tancat.

Preu:

Adults: 150 kr (14,05€)
Menors de 18 anys: entrada gratuïta.
Estudiants i majors de 65 anys: 110 kr (10,30€)

Transport:

Bus: línies 2, 3, 55, 47, 59 i 76.
Metro: Gamla Stan.

Södermalm

Al sud de Gamla Stan es troba l’illa de Södermalm, que alberga un barri homònim que s’ha convertit en la zona més alternativa d’Estocolm. Al barri hipster de Södermalm es concentren nombroses botigues i restaurants que combinen avantguarda i tradició.

L’ambient bohemi de Södermalm és palpable en tots els carrers. El que va començar essent un barri obrer de gent humil s’ha convertit en bressol dels dissenyadors i artistes. Aquest escenari tan singular ha fet que molts comparin Södermalm amb el SoHo de Nova York.

Entre les cases antigues perfectament escalonades, les avingudes amb pujades i els nombrosos espais verds es colen escenaris de novel·la. Pels amants de la saga “Millennium”, Södermalm és una visita imprescindible d’Estocolm. El famós escriptor suec Stieg Larsson es va inspirar en aquest barri d’Estocolm per ambientar la seu de la revista i l’habitatge dels protagonistes.

Coses que es poden veure a Södermalm:

Excel·lents miradors: La ubicació privilegiada de Södermalm al sud de Gamla Stan permet gaudir d’unes excel·lents vistes de la Ciutat Vella. Per això, el barri compta amb dos miradors de somni: l’Ascensor Katarina i el Sky View. L’elevador de metall es troba al costat del riu i te un preu simbòlic de 10 kr. Si es busca una experiència més completa, l’esfèric mirador Sky View de l’Ericsson Globe ofereix un recorregut de mitja hora per la cúpula d’aquest estadi per a contemplar amb calma Estocolm des de les altures.

Museus: Al barri més hipster de la capital s’ubiquen dos dels millors museus d’Estocolm: el Museu de la Ciutat d’Estocolm i el Museu de Fotografia.

Botigues i restaurants: Södermalm és una de les millors zones on menjar d’Estocolm. Juntament amb els restaurants d’avantguarda, hi ha cafeteries i bars on degustar els productes típics de Suècia. A part, les compres a Södermalm són una para imprescindible si es busca articles de disseny i botigues alternatives.

Ubicació: Södermalm, Estocolm, Suècia. (Al sud de Gamla Stan).

Transport:

Tren: línies 40 i 44 fins a Stockholms södra.
Metro: línies vermella i verda fins a Slussen.
Bus: línies 57, 66, 193 i 194.

Küngsträdgärden

Davant del moll de Strömgatan es troba el parc més visitat d’Estocolm, a més de centre d’oci i punt de trobada a la ciutat, Kungsträdgärden és un parc conegut col·loquialment com a Kungsan i concentra nombroses cafeteries i restaurants, així com galeries d’art.

Degut a la proximitat amb el Palau Reial, va funcionar com a Jardí del Rei i va servir de zona d’esbarjo per als monarques i hort durant el segle XVI. Més tard, Kungsträdgärden es va convertir en parc d’entrenament de l’exèrcit.

La millor època per a visitar-lo és a la primavera, en aquests mesos, s’omple de color gràcies als cirerers amb flor del parc. No obstant a l’estiu, s’hi fan concerts diaris al parc, ballarins i altres actes culturals. A l’hivern, es converteix en una pista de gel, amb cents de locals i turistes patinant a totes hores. A més, al parc s’instal·len adornaments de Nadal.

Ubicació: Jussi Björlings allé, 111 47 Stockholm, Suècia.

Transport:

Bus: línies 2, 55, 57, 65, 76, 96, 191 i 192.
Tramvia: línia 7.

Metro

El metro d’Estocolm va començar a construir-se al 1944, al final de la Segona Guerra Mundial. Des de llavors, la xarxa de metro s’ha anat ampliant fins cobrir pràcticament tota la ciutat. Les parades apareixen senyalades amb una lletra “T” blanca i blava.

Actualment, el metro d’Estocolm consta de 7 línies i més de 100 estacions, algunes d’elles decorades com autèntiques obres d’art.

Tot i que no es tingui previst utilitzar aquest mitjà de transport per moure’s per la ciutat, val la pena visitar les estacions més boniques del metro. Des de va varis anys, els artistes locals es dediquen a pintar els túnels del metro i a esculpir formes fantàstiques a les estacions i donar-li a cadascuna d’elles una temàtica pròpia.

T-Centralen: Plena de rajoles blanques i blaves que formen autèntiques trepadores al sostre i a les parets, l’estació que serveis d’engranatge per a les principals línies del centre d’Estocolm és una de les que més criden l’atenció.

Kungsträdgärden: És un veritable jardí subterrani. El sostre està pintat de verd i el terra combina varis tons i formes que la converteixen en una de les estacions més boniques d’Estocolm.

Rådhuset: Una autèntica cova s’amaga en aquesta estació. Les parets de terra i el sostre abrupte simulen una autèntica cova vikinga. És l’estació més sorprenent del metro d’Estocolm.

Thorildsplan: És l’estació favorita dels amants del videojocs. Les rajoles de les parets simulen figures del “comecocos” i altres jocs de la dècada de 1980.

Horari: Tots els dies de 5:00 a 00:30 hores, durant els caps de setmana durant tot el dia.

DROTTNINGHOLMSSLOT

El palau de Drottningholm és un dels palaus reials de Suècia, residència de la família reial. Declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El palau està ubicat a l’illa de Lovön.

El palau pren nom al 1580 durant el regnat de Joan III de Suècia. El rei havia decidit construir un palau per la seva esposa la reina Catalina Jagellon. De fet Drottningholm significa “illot de la reina”.

Al 1661 el palau va passar a mans de la reina Eduviges Leonor, i es va incendiar el 30 de desembre d’aquell mateix any. Llavors la reina va encarregar la reconstrucció a l’arquitecte Nicodemus Tessin el Vell, qui no va poder concloure l’obra, deixant-la al seu fill Nicodemus Tessin el Jove. Eduviges Leonor formava part del govern com a Regenta a causa de la minoria d’edat del seu fill Karl XI i va planificar un edifici fastuós acord amb el paper de gran potència que havia adquirit Suècia a Europa posterior de la Pau de Westfalia. L’obra dels Tessin estava influïda principalment pel neoclassicisme de França i els Països Baixos.

El palau va ser obsequiat al 1744 a la princesa de l’època Lluïsa Ulrica com a regal de boda. Durant el temps de Lluïsa Ulrica, l’interior del palau va ser remodelat i transformat a un estil rococó francès. Al 1762 es va incendiar el teatre del palau, relativament modest, i la reina Luisa Ulrica va decidir construir un de nou de gran fastuositat. Conservat en perfecte estat, actualment és una de les joies del teatre barroc on es realitzen representacions amb la maquinària escènica original. Tanmateix es va construir una ala per contenir la biblioteca i una galeria de retrats. La reina va vendre Drottningholm a l’Estat suec al 1777.

Per molt de temps, el palau va està en un relatiu abandonament i el deteriorament va ser patent durant el segle XIX. Entre 1907 i 1911 es va realitzar una restauració significativa, en que es va posar electricitat, drenatge, xarxa d’aigua i calefacció. A partir de 1977 es va començar una altra restauració artística del palau, que va acabar al 2002.

Des de 1981. El Palau de Drottningholm és una de les residències oficials de la família reial sueca.

http://www.ibps.nl/en/hehuahome.htm

Ubicació: Drottningholm Palace, 178 93 Drottningholm, Suècia.

Horari:

D’octubre a abril: dissabtes i diumenges de 10:00 a 16:00 hores.
De maig a setembre: tots els dies de 10:00 17:00 hores..

Preu:

Drottningsholmsslott + Kina Slot:

Adult: 250 kr (23,58€)
Estudiant: 230 kr (21,70€)
Entre 7 i 17 anys: 125 kr (11,79€)
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.

Drottningsholmsslott:

Adult: 170 kr (16,04€)
Estudiant: 150 kr (14,15€)
Entre 7 i 17 anys: 85 kr (8,02€)
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.

Transport:

Metro: fins estació Brommaplan, després busos 301, 323, 177 o 178 fins a Drottningholm.
Ferri: des de Stadshuskajen fins Drottningholm.

Drottningholms Slottsteater

El teatre de Drottningholm és una de las joies teatrals del món on es realitza el festival d’òpera homònim a l’estiu amb preferència d’òperes barroques i de Haydn, Händel, Gluck i Mozart, amb èmfasis en representacions informades històricament o de període.

La sala per a 400 espectadors va ser dissenyada en estil barroc entre 1664 i 1703 pels arquitectes Nicodemus Tessin , el Vell i el Jove, inaugurant-se al 1766.

Interior del Drottningholms Slottsteater

La Capella

El disseny de la Capella del palau va fer-se a càrrec de Nicodemus Tessin el Vell, i seria completat pel seu fill Nicodemus Tessin el Jove al maig de 1746. Al seu interior hi ha un òrgan de 1730 encara en funcionament. Destaquen també els tapissos de temps de Gustau V. En l’actualitat és utilitzada per gent del municipi de Lovön, que acudeixen al culte l’últim diumenge de cada mes.

Els Jardins

El jardí barroc

El traçat més antic dels jardins va ser creat a finals del segle XVI per la reina Eduviges Leonor. Els Tessin va projectar avingudes que conduïssin a l’entrada principal del palau, rodejades per arbres. Les estàtues de bronze que adornen les avingudes van ser dissenyades per l’artista renaixentista Adrien de Vries. El jardí va experimentar la decadència del palau durant el segle XIX, però va ser arreglat per iniciativa del rei Gustau VI Adolf.

El jardí anglès

Deu el seu origen al rei Gustau III. Localitzat al nord del jardí barroc, consisteix en àmplies àrees de gespa, junt amb arbres distribuïts en avingudes, dos estancs amb canals i ponts que els creuen. La majoria de les estàtues del jardí són d’antigues peces de marbre portades des d’Itàlia pel propi Gustau III, i es troben en certa manera amagades entre els arbres, una disposició que té la finalitat de sorprendre al caminant.

Kina Slott (El Pavelló xinès)

Dins dels límits del parc existeix un altre palau de dimensions més petites, satèl·lit del Palau de Drottningholm. La seva construcció va ser encarregada per la reina Lluïsa Ulrica a partir de 1769. D’estil rococó francès, incorpora decoració basada en l’art xinès. La seva aparença exòtica respon a una moda artística del segle XVIII.

SMÖGEN

Smögen és un poble de la costa oest de Suècia, de fet, Smögen està situat en una illa, connectada al continent per un pont que ofereix vistes espectaculars del mar i del paisatge de la costa.

El principal atractiu de Smögen és el moll, que s’estén al llarg d’aproximadament un quilòmetre. Aquest pintoresc moll està vorejat d’acolorides cases de pescadors, botigues, restaurants, cafeteries.

hSmögen és famós per la seva vida marina. Els aficionats a bussejar, snorkel o navegació poden trobar un paisatge sota l’aigua, amb una rica biodiversitat i aigües sorprenentment clares. Els penya-segats i formacions rocoses que rodegen l’illa són perfectes pels aventurers que volen fer escalada i senderisme, oferint vistes panoràmiques del mar i les illes circumdants.

Però si el que es pretén es relaxar-se, Smögen compta amb vàries platges encantadores on prendre el sol o nada en les aigües fresques del Mar del Nord. Les platges de Vallevik i Sandö són especialment populars. Durant l’estiu, aquest punt de Suècia cobra vida amb nombrosos actes i festivals, incloent-hi concerts a l’aire lliure i mercats locals que ofereixen productes artesanals i frescos del mar.

De fet, Smögen ha estat profundament lligat a la pesca i a la navegació. Des del segle XVI, la localitat ha estat un important centre pesquer, i els seus habitants han viscut del mar. Les cases de fusta pintades de colors vius que voregen el port daten d’aquesta època, i molts d’elles han estat preservades per a mantenir el caràcter històric del poble.

A part del seu patrimoni pesquer, Smögen també té un rica tradició cultural. Durant l’estiu, la població es converteix en un centre cultural amb nombroses galeries d’art, exposicions i actuacions musicals.

El Museu de Smögen ofereix una visió fascinant de la vida a l’illa al llarg dels segles, amb exposicions sobre pesca, la navegació i la vida quotidiana dels habitants locals.

Així doncs, Smogen és un paradís per als amants de la naturalesa i les activitats a l’aire lliure. Les illes i l’arxipèlag circumdant ofereixen innumerables oportunitats per a explorar en kayak o barca. Les aigües del voltant de Smögen són ideals per navegar, i hi ha vàries empreses locals que ofereixen lloguer de barques i excursions guiades.

Pels senderistes, la ruta Soteleden, que s’estén al llarg de la costa, ofereix senders que serpentegen a través de boscos, penya-segats i platges. Aquests senders permeten gaudir de la bellesa natural de la regió i descobrir la fauna i flora locals, incloent-hi aus marines i foques.

GÖTEBORG

Götaplatsen
Göteborgs skärgård (Arxipèlag de Göteborg)
Liseberg
Slottsskogen
Universeum
Volvo Museum
Haga

Göteborg és la segona ciutat de Suècia, després de la capital. També està considerada com la ciutat més feliç del món. A part és u na ciutat tan cosmopolita com Estocolm.

Götaplatsen

Un espai neuràlgic de la ciutat és la plaça Götaplatsen. Ella serà el punt de partida si es vol passejar per llocs de Göteborg. És una plaça on es pot sentir el pols de Göteborg, a més gaudeix d’estar propera amb el Teatre de Göteborg, la Sala de Concerts i el Museu d’Art.

Aquest lloc va ser inaugurat durant l’Exposició Commemorativa de Göteborg a l’any 1923, des de llavors, és una de les zones més destacades. La plaça Götaplatsen alberga un dels símbols de la ciutat que roba totes les mirades, l’Estàtua de Posseïdor, obra del destacat artista Carl Miles. Per un altre costat, aquesta plaça és l’escenari de nombrosos esdeveniments culturals durant diferents èpoques de l’any.

Göteborgs skärgård (Arxipèlag de Göteborg)

L’arxipèlag de Göteborg és una de les grans fascinacions d’aquesta ciutat sueca. De fet, la majoria de turistes arriben fins a Göteborg per veure la seva bellesa i esplendor. Es tracta d’un conjunt d’illes de Suècia localitzades en aigües del Skagerrak, estan dividides en dos grups (Nord i Sud) i cada una posseeix nombroses illes impressionants.

Les illes més famoses de l’arxipèlag Sud són Brännö, Asperö, Stursö i Vrångö, llur proximitat amb la ciutat és un gran avantatge. No obstant, arribar a cada una de les illes restants és bastant senzill. Per la seva part, les illes de l’arxipèlag Nord competeixen en bellesa, recomanables són Björkö, Källö-Knippla, Öckerö i Fotö.

Liseberg

És un divertidíssim parc d’atraccions construït al 1923. Té més de 20 atraccions diferents que desperten emocions a grans i petits. A més, es considera que Liseberg és el parc més gran d’Escandinàvia.

Una muntanya russa d’acer i una muntanya russa de fusta són les favorites de tots. A l’any s’estima que rep prop de 3 milions de visitants.

Slottsskogen

Slottsskogen té les característiques d’un jardí anglès amb gespa i arbres. És un bonica forma de connectar amb la naturalesa i passar una estona, és una de les àrees de pau de Göteborg.

En el passat era un bosc que pertanyia a l’antiga fortalesa de Ǻlvsborg, no obstant, avui ofereix moltes possibilitats, per exemple hi ha una àrea de jocs, on les persones practiquen frisbee, futbol i golf. Inclús pots conèixer molt de prop pingüins i foques, que es troben al zoològic, són moltíssims els animals que hi ha.

El Slottsskogen és la seu del Festival Way Out West, que es realitza anualment.

Universeum

L’any 2001 va obrir les portes el Museu Universeum, un centre científic públic i museu dividit en sis seccions. Totes les àrees són diferents i l’experiència serà molt més gratificant si es coneix cada una d’elles.

En aquest sentit, al Dödliga Skönheter hi ha rèptils verinosos, però no es preocupis, es totalment segur per apropar-s’hi a una distància prudent. Mentre que al Kelejdo hi ha una exhibició sobre investigació criminal. Al Regnskogen et sentiràs en una selva tropical, ja que hi ha animals tropicals.

Per la seva part, a Explora i Akvariehellen es troba un departament d’experiments sobre humans i un Ocean Tank de 1.400.000 litres amb taurons i altres animals marins.

Volvo Museum

Al barri d’Arendal, a l’illa de Hisingen, a pocs quilòmetres de la ciutat de Göteborg, hi ha el Volvo Museum. Aquí els amants dels vehicles estaran extasiats perquè disposa d’informació detallada sobre la companyia d’automòbils Volvo, des del primer model fins als més actuals.

Una altra curiositat que es pot veure és l’escriptori conjunt dels primers pioners de la companyia, Assar Gabrielsson i Gustaf Larson.

Es pot visitar de dimarts a diumenge, excepte els dies festius de Suècia.

Haga

Carrers de llambordes i edificis de fusta fan de Haga, el districte més trendy de Göteborg. Un estil sofisticat i chic fan que aquest barri destaqui entre tots els altres, tot i que cal saber que té una connotació històrica. Haga no sempre va desbordar bon estil, sinó que anteriorment era un barri obrer.

La de Haga història s’inicia al 1840 quan diferents famílies obreres van decidir establir les seves llars a Haga. Ells van fer cases improvisades de fusta, el material més abundant i econòmic de l’època. També van combinar la fusta amb les roques per evitar que el foc consumís les seves cases.

Això va cridar l’atenció als agents immobiliaris, que van observar el potencial de la zona i van obrir restaurants, antiquaris i boutiques de les principals firmes de moda. I mica en mica, la zona va anar guanyant popularitat i es va transformar en un barri de luxe. En l’actualitat es poden veure pintoresques botigues de regals, boniques cafeteries i desenes de basars on els dissenyadors més aclamats venen les seves confeccions.

MALMÖ

Stortorget (Centre de Malmö)
Parcs de Malmö
Malmöshus Slott (Castell de Molöhus)
Ribergsborg (Platja de Malmö)

La ciutat va començar el seu desenvolupament a finals del segle XVIII, quan la construcció del port, i va prosseguir fins a finals del segle XIX, quan es va convertir en una de les ciutats industrials més importants del nord d’Europa. En l’actualitat, ha perdut gran part del seu protagonisme a Suècia a favor d’Estocolm o Göteborg, però no deixa de ser la tercera ciutat i la capital més important del sud de Suècia amb molta diferència. Malmö és una ciutat viva i agradable, amb parcs i zones per passejar i relaxar-se, i no per això deixa de banda l’aspecte comercial i d’oci.

No obstant, la construcció del pont d’Øresund, que va ser inaugurat l’any 2000, va canviar el caràcter de la ciutat, la va apropar a Copenhague, de la que només la separa ara 40 minuts en tren, i li va donar un sentit com a segona ciutat més important de la regió que comparteix Dinamarca i Suècia.

Stortorget (Centre de Malmö)

El punt central de la ciutat és l’Stortorget, situada a només 400 metres de l’estació de ferrocarrils, en la que està situat l’Ajuntament i d’on surten també el carrer comercial de Malmö. La història de la plaça remunta al segle XVI, quan Malmö era encara part de Dinamarca, i es va convertir en la plaça més gran de mercat d’Escandinàvia. L’edifici principal del conjunt és l’Ajuntament, un edifici de maó vermell que va ser construït en temps de dominació danesa, però que va ser reformat completament a mitjans del segle XIX fins donar-li l’aparença que té avui. A la seva dreta està l’edifici, també de maons, de la Farmàcia del Lleó, que destaca per la seva façana i, que en un dels seus murs laterals, conserva curiosos anuncis de productes i serveis de finals del segle XIX i principis del segle XX.

A més, a la mateixa plaça, que al centre té una estàtua eqüestre del rei Karl X Gustav, té altres edificis dignes de menció, com la casa de l’antic magnat alemany Joergen Kock, en una cantonada, que avui alberga un hotel, a més de l’edifici de façana de color crema de la residència del governador, del segle XVIII. A més per temes pràctics, a la plaça hi ha l’oficina local de l’entitat Øresund Direkt, en la que es pot trobar informació pràctica per viure o estudiar a la zona.

Darrera de l’Ajuntament, hi ha la Sankt Petri kyrka, que és l’edifici més antic de Malmö. Es va construir al segle XIV, sota la influència de les esglésies del nord d’Alemanya, tot i que la torre no és tan antiga, ja que al llarg de la història s’ha esfondrat almenys dues vegades, pel que la que es pot contemplar ara data de la reconstrucció realitzada al 1890. L’interior és curiós, tot i que segueix la mateixa línia austera de les esglésies protestants de la zona, les parets blanques i, com a decoració principal, el retaules situat darrera de l’altar i un púlpit elevat al centre de l’església.

De l’Stortorget es passa en tan sols 100 metres a un dels llocs més pintorescos de la ciutat, la Lilla Torg, en la que hi ha bastants edificis baixos amb façana de maons i de fusta i on hi ha també molts restaurants i terrasses freqüentades pels turistes que visiten la ciutat, especialment a l’estiu.

L’Stortoget és també el començament del Södergatan, el carrer comercial principal de Malmö que s’omple de vida quan el temps acompanya. El carrer creua tota la part central de Malmö, la Gamla Stad, i segueix com a carrers per a vianants fins al sud un cop travessa la plaça Gustav Adolf i el canal que delimita el centre, fins a la plaça Triangeln i el seu centre comercial.

A partir d’aquí, cap al sud, apareixen barris més residencials que comercial, tot i que algun, com l’intercultural Möllevången, té una vida i una manera de ser especial.

Parcs de Malmö

Malmö és una ciutat que compta amb un bon nombre de parcs dels que, sense dubte, el més interessant és la zona que queda a l’oest del centre de la ciutat en la que els parcs de Kungsparken i Slottsparken creen un pulmó verd al centre de Malmö, ofereixen un magnífic passeig rodejat d’arbres, jardins i canals que envolten la Fortalesa i Castell de la Malmöhus que alberga el museu de Malmö. A l’entrada d’aquests parcs està l’edifici de la Biblioteca Municipal, que combina l’edifici de maó antic, que alberga en l’actualitat el Museu de la regió d’Skaane, amb una ampliació de disseny modern. A la zona d’Slottsparken es pot trobar també interessants escultures.

Malmöshus Slott (Castell de Molöhus)

El Castell de Malmöhus té el seu origen al 1434, quan Erik de Pomerània va ordenar la construcció de la fortalesa que va acabar sent la base del castell actual. El castell és el més antic d’estil renaixentista d’Escandinàvia i recorda a la fortalesa de la propera Landskrona. La major part del que avui es conserva, no obstant, procedeix del segle XVI, Al segle XVIII es va convertir en una presó i als anys 30 del segle XX es va convertir, un cop reformat, en el principal museu de la ciutat, que inclou petites col·leccions d’Art, amb especial importància de les obres escandinaves i russes dels últims cent anys.

Ribergsborg (Platja de Malmö)

Una de les sorpreses de Malmö es troba al nord-oest del parc i el castell, a la costa, es troba el començament de la platja de Ribergsborg, una de les més grans dins de la ciutat escandinava amb els seus casi 3 km d’arena, precedit per un parc en el que les praderes de gespa permeten asseure’s al sol els dies que ho permet, i en que si ens apropem a la riba del mar, podem trobar una vista excepcional en la que es pot contemplar el pont del Øresund i la major part d ela zona de la costa danesa propera a Copenhague, una de les millors vistes que es pot trobar en tota la regió.

LUND

Lunds Domkyrka (Catedral)
Historiska museet vid Lunds universite
Kungshuset
Lunds Universitet
Hökeriet
Konsthall
Saluhallen
Drottens Kyrkoruin

Lund és una de les ciutats més antigues i principals de Suècia, amb més de 1000 anys d’història. És un important centre industrial, científic i educatiu, gràcies a la seva universitat i al parc científic Ideon.

Està situada a 18 km al nord-est de Malmö, i a uns 40 minuts en tren de Copenhague.

És una ciutat petita que es veu amb un matí o una tarda.

Lunds Domkyrka (Catedral)

És un temple luterà acabat de construir al segle XII, encara que la primera pedra es va posar l’any 1002, no es va acabar fins al 1145.

És potser, l’obra romànica més significativa dels països nòrdics. D’ella destaquen les seves torres franquejant l’entrada.

El seu interior, mereix una visita, encara que només sigui per veure el fantàstic Rellotge Astronòmic del segle XIV que donar l’hora dures vegades al dia, a les 12 i a les 3 de la tarda.

La part superior és el Rellotge Astronòmic pròpiament dit que mostra, entre altres coses, les diferents fases de la lluna i la posició del sol.

La part inferior és un calendari, mitjançant el qual es pot calcular la data en la que cauran diferents fases religioses o en quin dia de la setmana caurà una data determinada.

També és recomanable visitar la seva gran cripta subterrània amb nombrosos pilars, entres els que destaca una columna que té un relleu d’un home abraçant-la.

Segons la llegenda, la figura de l’home representa al gegant Finn, que hauria construït la catedral. Prop d’ella, es troba una altra amb una figura molt similar, però una dona, que representa la muller de Finn.

Historiska museet vid Lunds universite

Està situat darrera de la Domkyrka i és el segon museu arqueològic més gran de Suècia. En ell es poden veure nombroses restes de l’Edat de Ferro i de l’Edat de Bronze.

Kungshuset

Segons la traducció literal és “la casa del rei”. Va ser manat construir pel rei Frederick II de Dinamarca perquè servís com allotjament del bisbe de la Domkyrka, situada just davant.

Poc després de fundar-se la Universitat de Lund, el rei Karl XI de Suècia va donar a la Universitat per a utilitzar-lo com a edifici principal i biblioteca.

Lunds Universitet

La Universitat de Lund és una de les més antigues i prestigioses del nord d’Europa. Està constantment considerada coma una de la 100 millors universitats del món.

Els seus orígens es remunten a l’any 1425 quan un Studiom Generale franciscà va ser fundat a un costat de la Catedral de Lund, el que la convertiria en la institució d’educació superior més antiga d’Escandinàvia.

Encara que la universitat en la seva forma actual no va ser fundada fins al 1666, després del Tractat de Roskilde per a promoure la cultura sueca a les províncies daneses.

Hökeriet

És una antiga botiga que es conserva en un edifici construït sobre l’any 1815. Avui es poden comprar menjars i alguns productes artesanals o relaxar-se fent una fika en la seva petita saleta que fa de cafeteria.

Els suecs tenen la costum de fer una fika, és a dir, una pausa, quasi obligada per prendre cafè, relaxar-se o xarrar. A aquesta petita pausa se li atribueix el secret de la productivitat sueca.

Livets Museum (Museu de la Vida)

El Livets Museum explica el cos humà utilitzant les noves tecnologies. Però també fent ús dels objectes històrics per a il·lustrar aspectes de la salut, les malalties i la medicina, des de temps passats fins a l’actualitat.

Saluhallen

El mercat de Lund i un lloc de trobada per a menjar des de 1909, en el que es poden trobar unes de les millors botigues de menjar, beguda i delicatessen de la ciutat.

És molt acollidor i el menjar de les diferents parades està bé de preu (per ser Suècia). També hi ha diversos bars i restaurants, si es vol alguna cosa més sofisticada.

Drottens Kyrkoruin

Són les ruïnes de l’Església de Drotten, la segona església medieval més gran de Lund, que data de l’any 1050. L’entrada és gratuïta i s’accedeix a ella a través d’un restaurant.

ALES STENAR

Ales Stenar és el nom d’un conjunt megalític de 67 metres de longitud que es troba prop d’Ystar, a la regió d’Scania, concretament al terme de Kåseberga, mirant al mar Bàltic. Està format per 59 blocs de granit alineats en forma de vaixell.

Segons el folklore de la regió, sota el monument es troba enterrat el llegendari rei Ale el Fort. Les estimulacions més fiables realitzades mitjançant la tècnica de carbó situen la seva creació fa uns 1.400 anys, cap al final de l’Edat de Ferro nòrdica, a l’any 600 aproximadament.

A finals del 2012, noves excavacions realitzades prop del conjunt van descobrir, a uns 50 metres de distància, les restes d’un dolmen de 22 per 10 metres que data del 2580-2460 aC i que possiblement hagués estat destruït posteriorment per ser utilitzat per formar part del conjunt.

Com quasi qualsevol monument megalític hi hagut bastanta especulació sobre el seu origen i el significat. La majoria de les construccions tipus vaixell es consideren monuments funeraris, i en molts dels jaciments d’aquest tipus que hi ha a Escandinàvia s’han trobat tombes d’una o vàries persones. Tot i això, a l’àrea que rodeja les pedres d’Ales en la que s’han realitzat excavacions arqueològiques no s’ha identificat de manera totalment certa cap tomba.

Una teoria és que si el monument es forma de vaixell no fos un lloc d’enterrament podria haver estat construït en honor a la tripulació d’algun vaixell que s’enfonsés al mar. Una altra teoria diu que el vaixell va ser construït com a calendari, per determina les dates certes al llarg de l’any. L’alineació de les pedres en relació al sol és tal que el sol es posa sobre la punta del nord-est del monument durant l’estiu i surt per la punta oposada a l’hivern.

Durant les excavacions per intentar datar científicament l’origen del monument, al 1989, els arqueòlegs van trobar dins de la forma del vaixell un atuell decorat de fang i amb restes d’óssos humans calcinats al seu interior.

Es pensa que els óssos provenen d’una pira i que van ser col·locats a l’atuell en una data posterior a l’origen del monument. De fet els continguts de l’atuell pertanyen a vàries èpoques; hi ha material datat entre el 330 i 540 dC i també hi ha restes d’entre el 540 i 650 dC.

KIRUNA

Kiruna Kyrka
Kirunagruvan (Mina de Ferro)
Museu Hjalmar Lundbohmsgården
Aurora Boreal

Kiruna Kyrka

Es conta que Hjalmar Lundbohn, fundador de la ciutat de Kiruna al segle XIX, li va demanar a l’arquitecte que construís un església a imatge d’un kota-tipi sani. El principal temple és una pintoresca església construïda al segle XX de fusta de color vermell fosc. D’estil Art Noveau i amb el campanar separat de la nau, és una de les joies arquitectòniques d’aquesta regió de l’àrtic. Sota el sostre de vidre de l’església és on comença la trama de l’assassinat d’un religiós a la novel·la “Aurora Boreal”, primera entrega de la popular sèrie d’Asa Larsson. Autora que, per cert, va créixer a Kiruna.

L’interior de l’església és bastant sobri, com acostuma a passar amb els temples luterans. Una llarga catifa vermells condueix la mirada fins al fons, on destaca el retaule inspirat en el paradís, realitzat pel príncep Eugen. Aquest, aficionat a l’art i la pintura, va ser l’últim fill del rei de Suècia Oskar II.

Kirunagruvan (Mina de Ferro)

Parlar de Kiruna és sinònim de la Companyia minera LKAB, la ciutat està vinculada des del seu naixement a l’extracció d’aquest mineral en el seu subsòl, el principal recurs de la regió. I és que el gegantesc jaciment produeix gran part de ferro que s’utilitza a Europa, es carrega en vagons de tren rumb a Narvik, el gran port de l’Àrtic a Noruega, des d’on surten vaixells a Alemanya, França, Anglaterra. La mina de Kiruna, amb 1.600 metres de profunditat, és la més gran de ferro del món.

Museu Hjalmar Lundohmgården

El geòleg JJohan Olof Hjalmar Lundbohm va ser el primer gerent de la mina, càrrec que va exercir durant la meitat de la seva vida. Es diu que ell va fundar també la ciutat de Kiruna com tal a l’any 1900 i va fer grans aportacions per a millorar la qualitat de vida dels lapons. Testimoni d’aquesta època és la seva casa familiar, una gran mansió de fusta convertida en el Museu Hjalmar Lundbohmsgården.

L’entrada és lliure i a dins es conserven objectes i fotografies en blanc i negre i a color d’aquells primers anys de Kiruna, els seus habitants i els miners. Un lloc històric i curiós de Kiruna per poder conèixer com era la vida a principis d’aquesta ciutat de la Lapònia sueca.

Aurora Boreal

La Lapònia sueca és dels millors llocs del món per veure l’Aurora Boreal. Només cal visitar Kiruna a la tardor, hivern o primavera. I és que per a contemplar aquest màgic fenomen es necessita foscor, per això a l’estiu no són visibles, perquè hi ha el sol de mitjanit.

Per a veure les aurores boreals el millor és allunyar-se del centre de la ciutat, buscant forats sense núvols.

Aurora Boreal vista des de la Lapònia sueca

JUKKASJÄRVI

Márkanbáiki (Museu del Poble Sami)
Jukkasjärvi Kyrka
Hotel de Gel de Jukkasjärvi

Márkanbáiki (Museu del Poble Sami)

A 14 km de Kiruna, a la localitat de Jukkasjärvi, hi ha diversos emplaçaments imperdibles. El primer d’ells és Márkanbáiki (Museu del poble Sami)

Kiruna en llengua sami s’anomena Giron. La població actual a Suècia s’estima entre 20.000 i 40.000 persones, concentrades fudamentalment al nord del país. És un didàctic recorregut amb panells, objectes, tipis i inclús una finca amb un ramat de rens, es pot aprendre sobre aquest poble original de Lapònia: els samis. Com eren, i que són en l’actualitat, els habitants autòctons d’aquesta regió històrica del nord d’Europa, territori compartit amb Noruega, Finlàndia i Rússia més enllà de les fronteres. Els seus costums, hàbits, forma de vida en aquest clima tan dur.

L’entrada costa 230 SEK, però en alguns allotjaments del poble les regalen.

Més informació del poble sami, en anglès web oficial

Jukkasjärvi Kyrka

Tornant a les novel·les d’Åsa Larsson, la segona entrega protagonitzada per l’advocada Rebecka Martinsson comença a la petita església de Jukkasjärvi, a només uns passos del museu local. A “Sang derramada” un terrible assassinat a una pastora es perpetra a aquesta senzilla construcció de fusta vermella, a peu del llac, commocionant a tota la ciutat.

Construïda al segle XVII, es tracta de l’església de fusta més antiga que es conserva a la Lapònia. Al fons hi ha el cementiri local. Al seu interior hi ha un òrgan decorat amb motius samis i una lluna blava destaca al sostre, connectant amb l’antiga religió politeista dels pobles lapons, que adoraven als esperits i elements de la naturalesa

Hotel de Gel de Jukkasjärvi

Aquest allotjament és un autèntic palau gelat amb obres d’art que cada any es renoven, ja que durant l’estiu es desglaça, és l’hotel de gel més gran del món. Amb una capella on se celebren bodes íntimes al costat del llac, cada habitació té un disseny diferent. També té un bar on prendre alguna consumició, esculpir el teu propi bloc de gel, etc. I dormir a -5ºC. Una experiència extrema i única.

Pel qui no s’atreveixi o no vulgui gastar-se tants diners per dormir en un iglú, és bastant car dormir-hi, es pot pagar l’entrada de 25€ i accedir a les hores que els hostatges han deixat l’habitació (de les 11:00 a les 14:00 hores). La veritat és que el lloc és dels més curiosos per veure.

Habitació de l’Hotel de Gel de Jukkasjärvi

PARC NACIONAL D’AVISKO

El Parc Nacional d’Abisko és el santuari de la naturalesa més important de Suècia, està compost per muntanyes, llacs com el Tornesträsk, cascades i paisatges molt bonics. Es tracta d’un espai protegit al ser la llar dels óssos, alces, linxs boreals, guineus àrtiques, lemmings i altres espècies autòctones. Està només a una hora en cotxe o tren de Kiruna. I si per si fos poc, és un lloc ideal amb la major possibilitat de veure l’Aurora Boreal, estadísticament. De fet, a Abisko es troba l’Aurora Sky Station.

Ruta Njakajaure

Hi ha diverses rutes de senderisme que recorren aquest parc nacional, de diferents nivells i dificultats. Cal tenir en compte que hi acostuma a haver bastanta neu i gel, pel que cal portar un bon calçat (botes de muntanya) amb sola resistent i de gore-tex perquè no cali el peu. La ruta Njakajaure és senzilla i de les més populars. Es tracta d’un sender circular de 5 km que comença al pàrquing de l’Estació Turística d’Abisko. Discórrer cal a l’interior de la muntanya, per la riba del riu Torne fins al petit llac de Njakajaure. La ruta del Wikiloc: Ruta Njakajaure.

Està molt ben senyalitzat, pel que no té pèrdua. La ruta té espectaculars vistes a la muntanya i zones de passarel·les de fusta, sobre les partes més penjades o pantanoses. Amb un mica de sort, es pot veure la fauna salvatge com ramats d’alces pasturant pels prats.

Ruta de senderisme pel Parc Nacional d’Abisko

Ruta Trollsjön

Referent a la ruta de senderisme més popular d’Abisko, és el sender que va a Trollsjön, només està obert a l’estiu. El conegut com el llac del Trolls és el més clar i cristal·lí de Suècia. Allí hi ha una bonica cascada: Laktajakk Vattenfall, bastant accessible depenent de la quantitat de neu. Per arribar a la cascada cal estacionar el cotxe en un apartat de la carretera principal i caminar pel sender seguint les indicacions de Laktajakk, una àrea de descans i pícnic. Creuar les vies del tren i pujar un petit sender costa amunt. L’esforç mal la pena per les vistes.

Canyó d’Abisko

Aquesta gola de roca i aigua és un dels enclavaments més fotografiats d’Abisko. Està només a uns passos de l’Estació Turística i té passarel·les de fusta per poder contemplar el forat per on rugeix el desglaç fins a desembocar al llac Tornesträk. Aquesta cascada no és natural: la van fer els obrers durant la construcció de la línia fèrria que va a Noruega, responsable de transportar el carbó que s’extreu a les mines de Kiruna al port Àrtic a Narvik.

Pel camí del Canyó hi ha un parell d’edificis històrics: una casa de fusta anomenada The Annex, construïda al 1902 ja per a fins turístics. I el Border Defense Museum, edifici destinat a la Segona Guerra Mundial, quan en aquest emplaçament es va instal·lar una de les defenses sueques per frenar als nazis. I és que a l’altre costat de les muntanyes, a Narvik, es van lliurar cruels batalles pel control de l’Àrtic.

Des del Canyó d’Abisko hi ha un sender que porta fins al llac Tornesträk, on hi ha la petita sauna i espai d’esbarjo de l’hotel. Val la pena contemplar la seva mansa superfícies, d’aigües transparents: aquest llac amb aparença de fiord té 185 metres de profunditat, el segon del país.

Aurora Sky Nation

Sobre el mont Nuolja s’ha instal·lat la Aurora Sky Station,, una estació turística a quasi 1.000 d’altura. Es pot pujar amb cotxe o en telecadira i té impressionants vistes sobre el Parc Natural d’Abisko. A més de mirador i restaurant, ofereixen diferents activitats per a gaudir de les nits àrtiques i les llums de nord. Cal tenir en compte que l’Aurora Sky Station té dues temporades, hivern i estiu. Obre de novembre a març, i a l’estiu quan ofereixen activitats especials per fer a Abisko, com una caminada guiada sota el sol de mitjanit.

Portugal

Publicat el gener 25, 2024 per mferrete

Respon

Portugal, oficialment la República Portuguesa, és un estat europeu situat al sud-oest d’Europa, en la regió occidental de la península Ibèrica, i inclou arxipèlags de l’oceà Atlàntic nord. Té una àrea total de 92.391 km² i és el país més occidental del continent europeu. El territori portuguès limita al nord i a l’est amb Espanya; i al sud i a l’oest, amb l’oceà Atlàntic; i inclou els arxipèlags de les Açores i de Madeira.

El territori portuguès ha estat testimoni durant els passats 3.100 anys d’un constant flux de civilitzacions: fenicis, celtes, cartaginesos, romans, bàrbars i àrabs hi han deixat la seva empremta. Durant els segles XV i XVI Portugal va esdevenir una potència econòmica, política i cultural. Els territoris d’ultramar i colònies es van estendre per tot el globus. En l’actualitat és un país desenvolupat, i econòmicament pròsper; és un dels vint països del món amb millor qualitat de vida.

Continguts:

HISTÒRIA DE PORTUGAL
PORTO
AMARANTE
AVEIRO
BRAGA
GUIMARÃES
PARQUE NACIONAL PENEDA-GERÊS
LISBOA
SINTRA
BOCA DO INFERNO
ÓBIDOS
ÉVORA
CARVOEIRO
FARO
LAGOS
SAGRES
SILVES

HISTÒRIA DE PORTUGAL

La història de Portugal té els seus orígens que es remunten a la baixa edat mitjana, ampliant els seus territoris durant l’Era de l’exploració fins a crear un vast Imperi Portuguès, i convertint-se en una potència mundial entre els segles xv i xvi. Portugal va entrar en decadència perdent gran part de la seva riquesa i estatus, començant per la pèrdua de la seva força militar i naval a la Batalla d’Alcazarquivir, i de la seva flota, que va ser incorporada a l’Armada Espanyola, que no va permetre que el país defensés les seves possessions d’ultramar. Va tornar a patir una altra sotragada el 1755 amb la destrucció gairebé total de la seva capital pel terratrèmol de Lisboa de 1755, a començaments del segle xix amb les Guerres Napoleòniques i el 1822 amb la independència de la seva gran colònia, el Brasil. Una revolució el 1910 va deposar la monarquia, però la República va ser incapaç de solucionar els problemes d’un país immers en una conflictivitat social, la corrupció i els enfrontaments amb l’església. El 1926 un cop d’Estat va donar pas a una dictadura que es mantindria en el poder fins al 1974, quan una revolució de militars d’esquerres va imposar la democràcia. A l’any següent, Portugal va declarar la independència de totes les seves colònies d’Àfrica. És soci-fundador de l’OTAN, de l’OECD i l’EFTA. El 1986 va ingressar a la CEE, actual Unió Europea.

Molt abans que Portugal hagués aconseguit la seva independència, ja hi havia hagut diversos intents per a assolir una autonomia major, i fins i tot la independència, promoguda pels comtes que governaven les terres del Regne de Galícia i Portucale. Per tal d’acabar amb aquest desig independentista de la noblesa local en relació amb el domini lleonès, el rei Alfons VI de Castella entregà el comtat de Galícia, que aleshores incloïa les terres de Portucale al comte Ramon de Borgonya. Després de molts fracassos militars de Ramon contra els moros, Alfons VI decidí donar el 1096 al seu cosí, Enric de Borgonya, el govern de les terres al sud del regne de Galícia, formant així el Primer Comtat de Portugal. Sota el govern d’Enric, el comtat conegué no només una política militar més eficaç en la lluita contra els moros, ans també una política independentista més activa, malgrat no haver-la aconseguit. Després de la seva mort, quan el seu fill Alfons, pujà al poder, Portugal aconseguí la seva independència amb la signatura del Tractat de Zamora, al mateix temps que conquistava localitats importants com ara Santarém, Lisboa, Palmela i Évora. Tan bon punt acabà la Reconquesta del territori portuguès el 1249, la independència del nou regne fou posada a prova diverses vegades pel Regne de Castella. Primerament, amb la crisi de successió de Ferran I de Portugal, que culminà amb la batalla d’Aljubarrota, el 1385.

Amb la fi de la guerra, Portugal inicià el procés d’exploració i expansió conegut que començà l’era dels descobriments portuguesos, amb figures quimèriques com ara Enric el Navegador, i el rei Joan II. Ceuta fou conquerida el 1415; el cap Bojador el 1434, i l’exploració de la costa africana, prosseguí fins que Bartolomeu Dias el 1488 comprovà que existia una comunicació entre els oceans Atlàntic i Índic, i fundà el Cap de Bona Esperança a l’extrem meridional del continent. Poc després de descobrir-se les terres de Nord-amèrica pels espanyols, foren descobertes les terres del Brasil i el camí marítim a l’Índia, durant el regnat de Manuel I l’Afortunat. Així, començà a crear-se l’Imperi Portuguès, les conquestes de Goa, Malaca i Ormus en Orient per Afonso de Albuquerque, i durant la primera meitat del segle xvi s’inicià la colonització del Brasil durant el regnat de Joan III.

El país tingué el seu “segle d’or” en aquest període. Tanmateix, en la Batalla de Kasr al-Kabir (1578) el jove rei Sebastià i part de la noblesa portuguesa van morir. Pujà al tron Enric, que morí dos anys després, per la qual cosa comença la segona crisi de successió, que es resol amb la pujada al tron portuguès de Felip II d’Espanya, el primer dels tres reis espanyols. Aquest domini acabà l’1 de desembre del 1640 gràcies a la noblesa nacional que després d’haver vençut la guàrdia reial en un sobtat cop d’Estat, coronà Joan IV com a rei de Portugal.

Després de la restauració de la independència de Portugal, l’Estat entrà en guerra contra Espanya, que acabaria el 1668, amb la signatura del Tractat de Lisboa en què Espanya reconeixia definitivament la restauració de Portugal.

A finals del segle xvii i la primera meitat del segle xviii començà l’exploració minera del Brasil i s’hi descobriren pedres precioses que feren de les corts de Joan V una de les més riques d’Europa. Aquestes riqueses servien, sovint, per a pagar els productes importats, principalment d’Anglaterra (per exemple, gairebé no existia la indústria tèxtil al regne, i tots els teixits eren importats d’Anglaterra). El comerç internacional es basava en la indústria vinícola i el desenvolupament econòmic del regne fou impulsat, durant el regnat de Josep de Portugal gràcies als esforços del marquès de Pombal, ministre entre 1750 i 1777. Implantà diverses reformes mercantils per tal de revertir la situació econòmica. Fou en aquest regnat que el terratrèmol de 1755 devastà Lisboa i Algarave l’1 de novembre, 1755.

Per tal de no trencar amb l’aliança amb Anglaterra i en refusar adherir-se al Bloqueig Continental, Portugal fou envaït pels exèrcits napoleònics el 1807. Les Corts i la família reial portugueses es refugiaren al Brasil, i la capital es traslladà a Rio de Janeiro fins al 1821, quan Joan VI—des de 1816 el rei del “Regne Unit de Portugal, el Brasil i l’Algarve”, retornà a Lisboa per a jurar la primera constitució portuguesa. L’any següent, el seu fill, Pere IV fou proclamat emperador del Brasil, tot i que l’Imperi del Brasil i el Regne de Portugal seguiren units durant gairebé deu anys; després se n’independitzà.

Portugal visqué, la resta del segle xix, períodes de gran pertorbació política i social (com ara la guerra civil i d’altres revoltes i aixecament militars incloent-hi la Revolució de Setembre) que acabaren amb l’Acta Addicional a la constitució, el 1852. Inicià llavors, una política de foment protagonitzada per Fontes Pereira de Melo. A finals del segle xix les ambicions colonials portugueses xocaren amb les angleses. Després de cedir a les exigències britàniques, i a causa dels problemes econòmics creixents, la monarquia quedà desacreditada, i Carles I i el príncep Lluís Felip foren assassinats l’1 de febrer, 1908.

La República fou instaurada poc després, en la Revolució del 5 d’octubre de 1910, i el rei Manuel II s’exilià a Anglaterra. Després de diversos anys d’inestabilitat política, amb lluites constants de treballadors, homicidis polítics i crisis financeres —problemes agreujats per la participació en la Primera Guerra Mundial— l’Exèrcit prengué el poder el 1926. El règim militar designà com a ministre de Finances António de Oliveira Salazar (1928), professor de la Universitat de Coimbra, i poc després el designà com a President del Consell de Ministres (1932). Al mateix temps que les finances eren restaurades, s’instituí l’Estat Nou, règim autoritari de corporativisme d’Estat, amb un partit únic i sindicats estatals, amb afinitats al feixisme des de 1945. El 1968 el succeí Marcelo Caetano.

El règim rebutjà la descolonització de les Províncies Ultramarines, la qual cosa portà a la guerra colonial portuguesa, començant a Angola (1961) i seguida de Guinea Bissau (1963) i Moçambic (1964). Malgrat de les crítiques d’alguns dels oficials més antics de l’Exèrcit, entre ells el general António de Spínola, el govern semblava determinat a continuar amb aquesta política. Amb el seu llibre “Portugal e o Futuro” (“Portugal i el Futur”), defensava la insustentabilitat d’una solució militar en les guerres d’Ultramar, Spínola fou destituït, la qual cosa agreujà el malestar creixent dels oficials joves de l’Exèrcit, que desencadenà en la Revolució dels Clavells.

El 25 de novembre de 1975 diversos sectors de l’esquerra radical, provocats per les notícies d’una possible instauració d’una dictadura comunista, donaren un cop d’Estat. Tanmateix no tenien cap líder clar. El Grup dels Nou reaccionà i posà en pràctica un pla militar de resposta encapçalat per António Ramalho Eanes. Triomfà i l’any següent es consolidà la democràcia. El mateix Ramalho Eanes és elegit com a primer President de la República. S’aprovà una constitució democràtica i es restabliren els poders polítics locals i els governs autònoms de les Illes.

La primera fase després de la revolució va ser la unió d’un corrent conservador dels militars al voltant d’António de Spínola i un vessant socialista al voltant del primer ministre vasco Gonçalves, així com el general Francisco da Costa Gomes i Otelo Saraiva de Carvalho i Salgueiro Maia, que eren membres del MFA (Moviment de les Forces Armades). Una vegada establert el corrent socialista, van començar les nacionalitzacions i la reforma agrària. La Constitució de 1976 definia el pas al socialisme amb la destinació de l’Estat. El general Spínola va ser obligat a marxar a l’exili al Brasil.

Quan en les primeres eleccions presidencials després de la Constitució de 1976 el general António Ramalho Eanes es va imposar clarament a Otelo, es van establir les bases per crear un model d’Estat parlamentari a la manera de l’Europa occidental. Eanes i el representant del Partit Socialista, Mário Soares (primer ministre des del 1976 fins al 1978 i des del 1983 fins al 1985, president de la República entre 1986 i 1996) van apropar el país a la Comunitat Europea, sent l’ingrés el 1986, al costat del d’Espanya, les negociacions del qual havien estat més problemàtiques.

El 1979 va guanyar les eleccions parlamentàries, per primera vegada després de la Revolució dels Clavells, un grup polític situat en el centredreta, (govern de Francisco de Sá Carneiro i Francisco Pinto Balsemão). El govern es va posar d’acord amb l’oposició socialista per dur a terme una reforma constitucional. La nova Constitució, que va entrar en vigor el 1982 va eliminar algunes institucions que havien sorgit després de la Revolució, entre elles el Consell Revolucionari, i va crear un Tribunal Constitucional a l’estil dels països democràtics. El 1985 Aníbal Cavaco Silva es converteix en primer ministre pel Partit Socialdemòcrata de tall conservador. Dos anys més tard el partit va aconseguir la majoria absoluta. Cavaco Silva es va mantenir en el poder fins al 1995, impulsant una política econòmica neoliberal i privatitzant aquelles empreses que s’havien nacionalitzat després de la revolució. Des del 1995 fins al 2002, el govern va estar en mans del socialista António Guterres. Macau, l’última colònia d’Àsia, va ser retornada a la sobirania xinesa el 20 de desembre de 1999.

En les eleccions parlamentàries del 17 de març de 2002 la dreta portuguesa va tornar a aconseguir la majoria dels vots. Amb un 62,3% dels vots escrutats, el PSD sota la direcció de José Manuel Durão Barroso hauria aconseguit un 40,1% dels vots, seguit pel Partit Socialista i els conservadors del Partit Popular amb un 37,9% i un 8,8% respectivament. Barroso va formar una coalició en la qual el líder del Partit Popular, Paulo Portes va rebre la cartera de Justícia, Treball i Assumptes Socials. Els socialistes van mantenir a les seves mans la Presidència de la República a causa que el successor de Soares va ser Jorge Sampaio.

El 2004 Barroso va ser nomenat successor de Romano Prodi com a president de la Comissió Europea. El seu successor en el càrrec de primer ministre, Pedro Santana Lopes, només va governar durant un curt període, ja que al novembre d’aquest any l’Assemblea Nacional es va dissoldre per triar un nou primer ministre. Al febrer de 2005 van tenir lloc les eleccions i en elles el Partit Socialista va aconseguir per primera vegada en la seva història una majoria absoluta. José Sócrates va ser nomenat primer ministre.

El 22 de gener de 2006 els votants portuguesos van triar a Aníbal Cavaco Silva com a nou President de la República. Va aconseguir majoria absoluta en la primera volta, per la qual cosa no es va haver d’enfrontar en una segona volta amb el seu principal rival, el candidat socialista renegat Manuel Alegre que va quedar davant del candidat oficial del partit socialista Mário Soares.

PORTO

Ponte Lúis I
Palácio da Bolsa
Mercado do Bolhão
Capela das Almas
El McDonald’s més bonic de Portugal
Livraria Lello
Torre dos Clérigos
Sé do Porto
Igreja de São Francisco
Casa da Música
Castelo do Queijo
Farolim de Felgueiras

Ponte Luís I

Aquest pot és la icona de Porto. Inaugurat l’any 1886, aquest pont metàl·lic creua el Duero fins al barri de Vila Nova de Gaia. Es pot creuar per dalt, on passa un tramvia, i per sota, on ho fan el cotxes. Tant des de dalt com des de baix, hi ha unes vistes espectaculars de la ciutat.

Com a curiositat, el govern va refusar el projecte de Gustave Eiffel, l’arquitecte que va dissenyar la Torre Eiffel, finalment es va acabar decantant pel seu soci, Théophile Seurig.

El més bonic no és creuar el pont, sinó observar-lo amb la ciutat al fons. Si es vol tenir unes vistes privilegiades, una bona idea és apropar-se fins al Monestir de la Serra Pilar. El mirador és totalment gratuït i les vistes no tenen preu, sobre tot quan el sol comença a amagar-se darrera de Porto.

Palácio da Bolsa

Aquest edifici neoclàssic està considerat Monument Nacional de Portugal, a més de ser reconegut com a Patrimoni Mundial per la UNESCO, és espectacular tant per dins com per fora. Va ser construït al segle XVIII sobre un convent de franciscans que va ser destruït per un incendi.

L’entrada per adults costa 8,50 € i es pot reservar per internet.

Mercado do Bolhão

Aquest mercat és el més bonic de la ciutat, ubicat en ple centre de Porto, la seva edificació neoclàssica accentua la seva bellesa. Allí hi ha de tot, des de fruita fresca a un preu immillorable fins a alguns souvenirs.

Capela das Almas

Just al costat del famós mercat es troba aquesta curiosa capella coberta de rajoles blanques i blaves, d’estil neoclàssic, va ser construïda al segle XVIII, encara que les rajoles es van incorporar l’any 1929.

Esta composta per 16.000 rajoles que val la pena ser contemplades amb detall, il·lustracions religioses de la vida de Santa Catalina i Sant Francesc d’Assís, els sants als que està dedicada aquesta església.

El McDonald’s més bonic de Portugal

A la Praça da Liberdade, el lloc de l’històric Cafè Imperial, es troba el McDonald’s més bonic de Portugal. Està construït sobre l’antic Cafè Imperial, un edifici dels anys 30. El seu interior mereix una visita per apreciar la bellesa de l’estil Art Déco combinada amb la modernitat de la cadena americana.

Livraria Lello

Aquesta llibreria està considerada una de les més boniques del món. De fet, es diu que les famoses escales de l’edifici van ser la inspiració de Hogwarts als llibres de Harry Potter. Pot tenir sentit, ja que la seva autora va viure a Porto durant alguns anys.

Des de 2015, davant l’afluència de turistes, l’entrada és de pagament i costa 5,50 €.

Torre dos Clérigos

No pots marxar de Porto sense pujar les 240 escales de la Torre dos Clérigos. Aquest edifici barroc de 76 metres d’alçada és un dels monuments més reconeguts del Skyline de la ciutat. Des de la part superior s’obtenen unes vistes estupendes de Porto.

L’entrada a la torre i el museu costa 4 €, mentre que l’església és gratuïta.

Sé de Porto

La Catedral de Porto és molt curiosa, ubicada a la zona de Batalha, aquesta està rodejada de les antigues muralles que van protegir la ciutat. A més, la pròpia catedral té aspecte de fortalesa. El més curiós és que després de quasi 1.000 anys d’existència, ha passat per tantes reconstruccions que té diversos estils.

No obstant, l’imprescindible és visitar el seu claustre.

L’entrada és gratuïta, però si es vol visitar el claustre costa 3 €.

Igreja de São Francisco

A Porto hi ha moltes esglésies, però pocs interiors tan espectaculars com el de l’església barroca de São Francisco, aquesta està coberta d’or. Té tant d’or, que fa uns anys va ser tancada al culte per ser massa ostentosa per la pobresa que la rodejava.

Visitar-la costa 4 €.

Casa da Música

Ubicat a Boavista, aquest edifici dissenyat per Rem Koolhas li queda com anell al dit al modern barri, el seu disseny es trencador i ha estat comparat amb el de la Filharmònica de Berlin o el del Walt Disney Concert Hall de Los Ángeles. Mal la pena apropar-se i gaudir de la seva arquitectura.

Castelo do Queijo

La fortificació va ser construïda al segle XV sobre l’estructura primitiva que ja existia. El rei Joan IV de Portugal va ordenar la construcció d’una nova fortalesa al 1643, dissenyada per l’enginyer militar francès Michael de l’École.

Dins es pot conèixer la història militar de Porto, comprar artesanies i gaudir de la platja i les seves vistes.

Farolim de Felgueiras

Ubicat en un passeig marítim de la ciutat, s’endinsa a l’aigua amb un petit espigó. Es tracta d’una instal·lació en desús, però amb molt d’encant. Les vistes són magnífiques i es molt agradable caminar fins al final i veure les ones feroces de l’oceà Atlàntic. Inclús en un dia relativament tranquil, es pot veure la força del mar colpejant contra aquest antic far. És emocionant i amb molta probabilitat de mullar-se mentre l’aigua de l’oceà salpica la paret.

AMARANTE

Ponte de São Gonçalo
Igreja e Mosteiro de São Gonçalo de Amarante
Igreja de São Domingos
Igreja de São Pedro
Solar dos Magalhães
Museu Municipal Amadeo de Souza-Cardoso
Parque Aquático de Amarante

Amarante és una ciutat lligada a un pont, una població heroica que va defendre la seva morada fins a la última gota de suor i sang. És una ciutat discreta i fotogènica perla del nord de Portugal que reclama el seu merescut lloc. A 60 km. de Porto i al costat del riu Támega està molt ben situada al costat de l’autovia A4.

És recomanable no entrar al casc històric amb cotxe, per molt que tinguem la sensació de creuar el Ponte de São Gonçalo, millor fer-ho a peu i aparcar a l’avinguda Alexandre Herculano, que transita en paral·lel al Támega. Un cop aparcat, creuar a peu el pont que va representar la lluita heroica del poble d’Amarante contra l’invasor francès.

Ponte de São Gonçalo

El “vull i no puc” es va convertir en l’efímera invasió francesa que Portugal al 1808 va tenir a Amarante i al pont de São Gonçalo com a escenari més èpic. Després de saquejar Porto, les tropes franceses van començar la retirada fins a topar-se amb Amarante. Buscaven un pas sobre el riu i allí el van trobar. El problema per ells és que la població de la ciutat es va unió per impedir el seu pas. Després d’una defensa numantina, els gals van imposar la seva força i es van venjar arrasant tota la ciutat. El que no es va ressentir va ser el pont de São Gonçalo, havia estat aixecat tan sols 20 anys abans després de que l’original del segle XIII es va enfonsar per una crescuda del riu Támega.

Igreja e Mosteiro de São Gonçalo de Amarante

La panoràmica del pont de São Gonçalo es completa amb l’església i el monestir del mateix nom. Es poden visitar de 8 a 18 hores amb entrada lliure. Es tracta d’una construcció que té estils renaixentistes, barrocs, manieristes i vuitcentistes. Del primes és el pòrtic decorat amb estàtues de sants i que s’assemblen als d’una església italiana. Al costat hi ha una galeria voltada presidida per les estàtues dels reis que van governar Portugal durant la construcció del monestir, João III i la seva esposa Catalina d’Àustria, que van ser els que el van iniciar, però també, Sebastiao i Felipe I.

A l’interior hi ha un altar barroc daurat, els seus claustres i l’enteixinat de la sagristia. També es pot visitar la toma de São Gonçalo, presidida per una estàtua del sant totalment desgastada, quin és el motiu? La tradició diu que per trobar amor s’ha de donar “mimos” al Sant Valentí portuguès. Una d’aquestes costums tontes que l’únic de fan es danyar el patrimoni.

Igreja de São Domingos

Un carrer empinat empedrat que surt just a l’església i el monestir de São Gonçalo permet contemplar amb major amplitud i claredat. Sense solució de continuïtat i immersos en l’encant de la ciutat ens topem amb un altre dels imprescindibles d’Amarante, la diminuta església de São Domingos. Aquest temple és d’estil barroc del segle XVIII, el Crist que presideix l’altar està fet de paper maixé.

Igreja de São Pedro

Aquesta església d’estil barroc amb una imponent torre, imprescindible entrar a la sagristia i admirar el sostre de fusta de castanyer.

Solar dos Magalhães

No és més que ruïnes, però gràcies a elles ens podem imaginar la majestuositat de la casa pairal que hi havia abans de l’entrada com elefant en terrisseria de les tropes de Napoleó Bonaparte en Amarante. El Solar dos Magalhães es troba molt a prop de l’estació de ferrocarrils i una tanca obliga a contemplar-lo des de la distància. Es va aixecar al segle XVII i va acabar calcinada després de que els amarantins es refugiessin en ella durant el brutal pas dels soldats francesos. Com el seu nom indica, va pertànyer a la família Magalhães.

Museu Municipal Amadeo de Souza-Cardoso

Amarante compta amb un dels museus més importants de Portugal, està dedicat al artista Amadeo de Souza-Cardoso, amarantí i rellevant artista portuguès dels segle XX. El museu ha obert un espai en uns claustres del monestir de São Gonçalo. El ell ens podem trobar retrats, esbossos, vinyetes i alguns quadres que porten la signatura d’aquest peculiar artista.

L’entrada al museu té el preu d’1 € i està obert de dimarts a diumenge de 10 a 12:30 hores i de 14 a 17:30 hores.

Parque Aquático de Amarante

El parc és molt popular en aquesta zona de Portugal on a l’estiu les temperatures augmenten considerablement. Està a 2 km. del centre d’Amarante i compta amb 3 tobogans, vàries piscines i un ampli espai per a descansar i prendre el sol.

L’entrada és de 13 € per als adults i 7 € per als nens. Està obert de juny a setembre de 10:30 a 19 hores.

AVEIRO

Igreja Paroquial de Nossa Senhora da Glória
Bairro Beira Mar
Praia da Costa Nova
Museu de Aveiro
Igreja da Misericórdia de Aveiro
Canais de Aveiro
Praça da República
Museu de Arte Nova
Parque Infante Dom Pedro
Salinas de Aveiro

Igreja Paroquial de Nossa Senhora da Glória

Entrar a la catedral, situada en un antic convent dominic, al cor del centre històric, és una de les millors coses que fer a Aveiro. El seu exterior impressiona pel seu magnífic portal barroc amb dues columnes salomòniques a cada costat i un fris amb elements vegetals, mentre que a l’interior hi ha vàries obres interessants com un retaule de la capella de la Visitació i sobre tot, un creuer gòtic del segle XV situat a l’atri.

Horari de vista: tots els dies de 9 a 19 hores.

Igreja Parroquial de Nossa Senhora da Glória

Bairro Beira Mar

Una de les zones més visitades de la ciutat és el barri Beira Mar. Aquest barri de passat mariner i dividit per canals, enamora pels seus vells magatzems de sal, pintoresques cases de façanes de colors i edificis senyorials.

La ruta pot començar a la Praça do Peixe, una animada plaça rodejada de terrasses que té el mercat del peix, obre tots els matins, i que és el seu principal reclam. A partir d’aquest punt es pot perdre’s pels carrers estrets plens d’encant en els que es barregen edificis elegants amb altres decadents, petites esglésies i algun que altre grafit.

Praia da Costa Nova

La praia do Costa Nova, famosa per les cases pintades de colors vius i ratlles blanques, situades en un passeig marítim. Aquests antics magatzems d’utensilis dels pescadors, actualment s’han convertit en pintoresques cases de fusta, ideals per a passar unes fantàstiques vacances a pocs metres del mar.

La platja d’arena fina és àmplia i de diversos quilòmetres de longitud, pel que no hi ha problema de trobar lloc, això si, cal anar en compte amb el fortes onades i la temperatura freda de l’aigua, que solen ser característiques d’aquesta zona.

Al costat nord es troba la praia da Barra, perfecta per donar un passeig a través d’una passarel·la de fust i veure un imponent far, el més alt de Portugal.

Museu de Aveiro

El Museu de la ciutat, situat en un antic Convent de Jesús de l’Ordre Femenina Dominicana del segle XV, és un altre lloc per visitar a Aveiro. Aquest museu repassa la història, l’art i la cultura de la ciutat gràcies a les peces recollides en cases i centres religiosos. Tot i que el que més impressiona del museu és el propi edifici en el que destaquen la tomba i el cor amb túmul de la Princesa Joana, el claustre amb vàries capelles, la sala del Capítol, el cor alt ricament decorat i sobre tot, l’església de Jesús amb una magnífica talla daurada i rajoles. Horari de visita: de dimarts a diumenge de 10 a 12: hores i de 13:30 a 18 hores.

Igreja da Misericórdia de Aveiro

L’Església de la Misericòrdia, finalitzada al 1653 i situada a la Plaça de la República, és un altre dels temples religioses d’Aveiro. La seva façana plena de rajoles i una portada d’estil clàssic i una imatge de la Verge de la Misericòrdia, situada entre quatre columnes corínties, mentre que a l’interior alberga magnífiques rajoles amb dibuixos del segle XVI, vàries talles, la capella major i un retaule que reprodueix la façana de l’església.

Canais de Aveiro

També es pot passejar pels Canals d’Aveiro pujat a “moliceiro”, unes barques típiques semblants a les gòndoles que s’utilitzaven en el passat per portar el “moliço”, una espècie d’alga que s’utilitzava coma adob.

Durant el recorregut, de poc menys d’una hora, es té la perspectiva única de les cases plenes de color al costat del canal i l’antiga fàbrica de ceràmica, un imponent edifici de color vermell amb una gran xemeneia.

Praça da República

Situada al cor del centre històric, l’emblemàtica i elegant Praça de la República, té al mig una escultura dedicada al polític José Esteva, aquesta està rodejada d’importants edificis com el Teatre Aveirense, l’Església de la Misericòrdia i l’Ajuntament del segle XVIII, que té una torre del rellotge amb l’escut d’armes d’Aveiro.

Al costat de la plaça es troba la Confeiteria Peixinho, una de les millors cafeteries per provar els “ovos moles”, uns dolços realitzats amb rovell d’ou, sucre i bastant a prop també es troba la Praça del Marques de Pombal, una altra de les places principals de la ciutat, amb diverses construccions destacades com la casa de Santa Zita, l’Església de les Carmelites i el palauet dels vescomtes Almeidinha. Aquesta zona també és perfecta per provar alguna de les especialitats lusitanes en algun restaurant.

Museu de Arte Nova

El Museu de l’Art Nouveau, situat a l’espectacular Casa do Major Pessoa és conegut pels amants d’aquesta renovació artística també coneguda com a Modernisme.

A més de ser el centre interpretatiu dels 28 edificis d’estil Art Nouveau repartits per la ciutat, a l’interior hi ha una gran col·lecció de rajoles pintades a mà, un saló de te, un jardí i una exposició sobre el modernisme.

Horari: de dimarts a divendres de 9:30 a 12:30 hores i de 14 a 18 hores; dissabtes i diumenges de 14 a 18 hores.

Parque Infante Dom Pedro

Construït al 1862 al costat del Convent de Sant Antoni, aquest parc es beneficia del pas d’un riu per a crear un paisatge romàntic d’estancs i fonts, ideals per a relaxar-se o fer un pícnic.

Salinas de Aveiro

L’economia d’aquesta ciutat i gran part de la regió ha estat des de fa segles molt lligada a l’extracció de sal i encara que aquesta activitat s’ha anat reduint, encara avui en dia es pot veure la recol·lecció artesanal. Cal tenir en compte que aquesta sal marina és de gran valor ja que no té additius i és rica en elements naturals.

BRAGA

Sé de Braga
Bom Jesus do Monte
Centro Histórico
Santuário de Nossa Senhora do Sameiro
Castelo da Dona Chica

Sé de Braga

És la Catedral o La sé, la més antiga de Portugal amb quasi 1.000 anys d’antiguitat. Aquest temple que barreja diversos estils arquitectònics com el romànic, el gòtic, el manuelí i el barroc, va rivalitzar durant l’Edat Mitja en importància religiosa amb la Catedral de Santiago de Compostela.

A l’actualitat segueix mantenint les mateixes joies com les dues torres i un arc romànic a l’exterior, mentre que a l’interior es pot veure la Capella de Sant Gerald, decorada en talla barroca i rajoles, la Capella del Reis, que té les tombes dels pares del primer Rei de Portugal, i la Capella de Nostra Senyora de la Glòria, d’estil gòtic i decorada amb rajoles.

Horaris: tots els dies de 9:30 a 12:30 hores i de 14:30 a 17:30 hores (a l’estiu tanca a les 18:30 hores).

Bom Jesus do Monte

El santuari del Bom Jesus do Monte està situat a 5 km. del centre històric a sobre d’un pujol, aquest complex està format per una església d’estil neoclàssic i una espectacular escalinata barroca, a més de ser un dels centres de pelegrinatge més importants del país.

Mentre es puja per les escales de zig-zag es veuen les fonts per a la purificació de l’ànima, estacions de viacrucis, fonts al·legòriques, capelles i diferents estàtues.

Un cop a l’església, a més de veure la talla de fusta del Senyor del Passos, situada a l’altar major, es pot gaudir d’unes vistes espectaculars de la ciutat.

Horaris: tots els dies de 8 a 20 hores.

Centro Histórico

Passejar per la Rua do Souto que creua el casc històric. L’arc de Porta Nova que té els seus orígens en una antiga porta medieval, va ser reconstruït al segle XVIII a l’estil barroc i destaca per l’escut d’armes del l’arquebisbe Jose de Bragança.

Mentre que la Plaça de la República amb una bonica arcada, és el punt de partida dels principals carrers de la ciutat i està plena de terrasses i restaurants i històrics cafès com Astoria, el Vianna o el A Brasileira. A més té varis edificis interessants com el Convent dels Congregats, l’Església de Nostra Senyora de Lapa i la Torre Managem, que són les restes d’un antic palau medieval.

A l’avinguda de la Llibertat, avinguda comercial de Braga, es troben elegants edificis com el magnífic Teatre Circ.

Santuário de Nossa Senhora do Sameiro

Situat a 7 km. de Braga. Aquest temple marià que atreu molts pelegrins d’aquesta branca del cristianisme, va ser construït al segle XIX a l’estil neoclàssic i es troba rodejat per un jardí amb fonts, capelles i altres edificis religiosos.

A l’interior es troba la escultura del sant patró i un tabernacle de plata situat a l’altar major. Tot i que els seu valor històric i artístic no és tan valuós com el de d’altres esglésies, el bonic és el seu entorn i les seves increïbles vistes de tota la regió.

Horaris: de dilluns a dissabte de 7:30 a 17:30 hores, i diumenges de 6:30 a 17:30 hores (a l’estiu tanca a les 19 hores).

Castelo da Dona Chica

Està situat a 5 km. al nord de la ciutat. Dissenyat per l’arquitecte Ernesto Korrodi al 1915 per a vivenda d’un matrimoni brasiler, aquest edifici en el que es barregen diferents estils està rodejat d’un jardí exòtic, que va quedar sense acabar al 1919, per divorci de la parella.

La propietat va anar canviant de mans fins que es va completar l’obra al 1991, tot i que en l’actualitat, després d’una sèrie de disputes legals, es troba en un estat d’abandonament i deteriorament que no li resta encant.

GUIMARÃES

Castelo de Guimarães
Paço dos Duques de Bragança
Igreja de São Miguel do Castelo
Centro Histórico

Guimarães és una de les ciutats més turístiques del nord de Portugal.

“Aquí va néixer Portugal” és el que es pot llegir en un dels trossos de muralla que rodegen el centre de Guimarães. Portugal va aconseguir la seva independència l’any 1128. Guimarães és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 2001.

Castelo de Guimarães

El Castell de Guimarães està considerat un monument nacional. El seu origen és del segle X o segle XI encara que després ha anat tenint bastantes modificacions. Ha estat el punt clau de moltes batalles portugueses i com anècdota es conta que aquí va néixer Alfons I, primer rei de Portugal.

Les muralles del castell es poden visitar gratis, però si que hi ha un recinte i la torrassa principal cal pagar entrada. El castell des de fora té una imatge molt bonica, de castell medieval, per dins no ofereix més que muralles, però si es visita Guimarães és un dels llocs per veure.

Paço dos Duques de Bragança

El Palau del Ducs de Bragança es troba molt a prop del castell, pel que les visites poden fer-se seguides. És un palau del segle XV, encara que després va passar a ser una caserna militar. En l’actualitat és un museu, i una part del palau està reservada com a residència oficial del president de Portugal.

Igreja de São Miguel do Castelo

L’església de Sant Miquel està just al costat del castell, és molt petita pel que sembla més una ermita se suposa que aquí es ser batejat Alfons I, primer rei de Portugal.

Centro Histórico

El casc antic és petit, però hi ha alguns carrers estrets amb molt d’encant, també és bonica la Plaça de Oliveira, amb cases amb bacons d’estil medievals. També és curiosa l’Església de Nossa Senhora da Oliveira per l’estructura que es troba a la porta, es tracta del Padrão de Salado, es va construir en honor a una batalla contra el nord d’Àfrica al segle XIV.

PARQUE NACIONAL PENEDA-GERÊS

Sojao
Ponte de Ladeira
Santuário de Nossa Senhora da Peneda
Castro Laboreiro
Lindoso
Santuário de São Bento da Porta Aberta
Gerês
Ponte do Diablo

El Parc Nacional de Peneda-Gerês serveix per endinsar-se a la naturalesa, ja sigui fent senderisme, esports aquàtics o observant animals, entre la fauna autòctona es troben cérvols, llops, àguiles reials, petits cavalls salvatges anomenats “garranos”, entre altres.

El parc ocupa una àrea de més de 700 km² i en la serralada estan ubicades diversos llogarets encantadors. Algunes d’aquests són: Laboreiro, Pedena, Soajo, Amarela, Gerês i Pisco.

També hi ha vàries cascades, miradors i ponts que es poden veure mentre es va de vila en vila. Això si, tot i que tot sembla que estigui a prop, cal saber que al conduir per carreteres de muntanya les distàncies es fan més llargues. Per això és recomanable dedicar-li més d’un dia només per fer turisme pels llogarets i dedicar-li temps a algunes rutes caminant per la naturalesa per arribar a les cascades.

Sojao

Diuen que aquest llogaret és un dels més bonics del parc, a l’igual que els altres, les seves cases són de pedra i la població no passa dels mil habitants. Una cosa molt característica d’aquí són els graners de granit, essent el més antic de l’any 1782. Aquest s’utilitzen com a magatzem i assecat del moresc. Cada família té el seu i es reparteixen a parts iguals.

Ponte de Ladeira

A uns 900 metres dels graners de Soajo es troba aquest pont de pedra construït fa uns 500 anys. Per arribar-hi només cal agafar el sinuós caminho da Ladeira, acompanyat per la vegetació i en poc temps es veu el frondós paisatge que envolta al pont.

Santuário de Nossa Senhora da Peneda

Aquest és un dels llocs més importants i visitats del nord de Portugal. El Santuário da Peneda es va començar a construir a finals del segle XVII i la seva església es va acabar al 1875. Un cop es pugen les escales de 300 metres, tens als peus la sorprenent vista de les casetes de Peneda, les muntanyes als costats i fins i tot una cascada

Castro Laboreiro

Aquest llogaret destaca per les ruïnes cal castell, el qual és provable que anteriorment fos una fortalesa. Tot i que avui en dia només es poden veure algunes muralles, es creu que tenia cinc torres. A Castro Laboreiro també es poden visitar els ponts de pedra, l’aqüeducte, esglésies medievals i molins.

Com a curiositat, cal mencionar que hi ha una raça de gos anomenada Castro Laboreiro que és originar d’aquest llogaret.

Lindoso

Lindoso és un altre llogaret d’agricultors i pastors dins del Parc Nacional. Aquí encara s’aixeca un castell que data del 1278 i, per suposat, també es poden veure els graners de granits tan propis de la zona.

Santuário de São Bento da Porta Aberta

Al 1615, es va construir primer una petita ermita en aquest lloc, fins que al 1880 es va reconstruir el santuari que es veu avui en dia. El seu nom ve de l’ermita que sempre ha tingut les portes obertes per a rebre els viatgers.

Gerês

Aquest és un llogaret ubicat a la vall del riu Gerês, que a part es conegut per les seves termes. Per banyar-se al balneari es pot visitar Termas do Gerês o el spa de l’hotel Aguas do Gerês, ideal per acabar un llarg dia d’excursió. També hi ha el Parc das Termas, que per 1,5 € es pot caminar entre la naturalesa i fer un passeig en vaixell pel llac.

Des de Gerês surten varis senderons fins a vàries cascades, tals com la cascada do Tahiti, la cascada do Pinçães o la cascada do Arado.

Ponte do Diablo

També conegut com Ponte da Mizarela, aquest creua el riu Rabagão. Va ser construït a l’Edat Mitja amb un únic arc i una altura de 13 metres. Però per si no fos suficient, el paisatge que el rodeja encara el fa destacar més.

LISBOA

Elevador da Bica
Torre de Belém
Convento do Carmo
Praça Dom Pedro IV
Rua Augusta
Pastéis de Belém
Mosteiro dos Jerónimos
Santuário del Cristo Rei
Bairro Chiado
Castelo de São Jorge
Sé de Lisboa
Padrão dos Descobrimentos
Praça do Comércio
Parque das Nações

Elevador da Bica

Per arribar-hi cal dirigir-se al barri Alto, i un cop allí, amagat entre estretes façanes i balcons amb roba estesa, es troba la Rua da Bica, on el groc elevador puja i baixa cada 15 minuts els 200 metres de recorregut que té. El preu és de 3,80€, i si s’agafa anada i tornada es pot utilitzar la tornada per altres elevadors de la ciutat com Lavra o Gloria.

Al llarg del recorregut es passa pel costat de tabernes, portes de cases on el veïns parlen, balcons plens de flors i els famosos cordills plens de roba estesa.

Torre de Belém

Possiblement el lloc més famós de Lisboa, aquesta torre, que més que una torre és un fortalesa, s’ubica al barri que porta el seu nom, el barri de Belem, i és un dels llocs Patrimoni de la Humanitat de Lisboa.

La dada curiosa és que els seus balcons i cúpules tenen influencia àrab. El seu arquitecte, Francisco de Arruda, va viure un gran temps al Marroc i on va néixer la seva influencia àrab.

L’entorn de la torre també és meravellós, donar un passeig i seure’s una estona en els coneguts Jardins de la Torre de Belem és una recomanable, així com entrar en ella, on la targeta Lisboa Card inclou aquesta entrada a la torre i als canyons que defenien el Tajo d’invasors al segle XVI.

Convento do Carmo

En ple barri de Chiado es troba el Convent do Carmo, un dels llocs en que es va veure afectat pel terratrèmol que va destruir quasi tot Lisboa l’any 1755 i que en aquest cas va deixar el convent fet pols.

Després el terratrèmol, el convent va començar a reconstruir però en mig de la seva reconstrucció, l’ordre dels monjos que l’habitava es va extingir i expulsar i les obres es van paralitzar deixant a mitges la seva construcció, donant com a resultat una església a mig fer, que avui en dia queda com a record d’aquell fatídic terratrèmol que va acabar amb 60.000 persones i que es va sentir en mitja Europa.

Praça Dom Pedro IV

Una de les places més famoses i boniques de Lisboa és la praça Dom Pedro IV o coneguda també com la praça de Rossio. Lloc de trobada dels lisbonesos i lloc perfecte per prendre un cafè en un dels llocs més cèlebres de la ciutat: el famós cafè da Nicola, de 200 anys d’antiguitat, que va ser llibreria i avui en dia també restaurant. Un clàssic de Lisboa.

Però per a recomanable, molt a prop de Rossio, el Restaurant Uma… tot un plaer per a tots els sentits don el plat estrella és l’arròs caldós de marisc.

El restaurant és molt petit, molt humil i el porta un senyor gran. És un clàssic de la ciutat, així que és recomanable reservar.

Rua Augusta

El carrer que va des de la plaça de Rossio fins a la plaça del Comerç és la coneguda com Rua Augusta, possiblement el carrer més famós per veure a Lisboa, on hi ha molt d’ambient de restaurants i cafeteries.

Per aquest carrer es passa moltes vegades, ja que és una artèria principal del barri de Baixa, on es troben la majoria de llocs per visitar.

En aquest carrer hi ha la mítica Casa Portuguesa del Pastís de Bacallà, són com unes croquetes de bacallà i formatge que estan molt bones.

Un dels protagonistes del carrer és l’Arc da Augusta, creuar aquest arc i topar-se amb la plaça del Comerç, pletòrica, plena de llum i amb el Tajo al fons és bestial.

Des de 2013, per 2,50€, es pot pujar dalt de l’arc i tenir una de les vistes de la plaça i la Rua Augusta. Aquesta entrada no està inclosa a la Lisboa Card.

Pastéis de Belém

La pastisseria Pastéis de Belém, un lloc per als més golosos, per menys de 3€ es poden provar els mítics pastissets de Belem.

Aquests pastissets són com una barreja de flam i crema però calents i coberts de pasta de full.

Mosteiro dos Jerónimos

Amb un espectacular interior, el Monestir de los Jerónimos i el seu preciós claustre replet de rajoles i impressionants arcs, llur dada més al·lucinant és que va ser construït en el mateix lloc on el descobridor Vasco de Gama i la seva tripulació resaven abans dels seus viatges a les amèriques. D’aquí la seva ubicació, al costa del Tajo.

El monestir es va finançar al 100% amb els diners ingressats per les colònies al nou continent, es va fer per commemorar la tornada del descobridor Vasco de Gam i entre aquestes parets no només es va inventar la recepta dels famosos pastissets de Belem, sinó que al 2007 es fa signar el tractat de Lisboa que va donar origen a la Unió Europea.

El preu de l’entrada al monestir és de 10€, gratuït amb la Lisboa Card.

Santuário del Cristo Rei

El gegantesc crist de 28 metres d’alçada, inspirat en el Cristo Rei de Rio de Janeiro, des d’on es tenen unes vistes imponents.

Per arribar-hi es pot fer perfectament amb cotxe o amb transport públic, pel que cal creuar el Tajo de la parada de ferri de Casi do Sodre fins Cacilhas, i un cop allí agafar el bus 101 que deixa a la porta.

Bairro Chiado

Si es vol descobrir llocs alternatius que estiguin fora de la ruta, allunyats de les masses de turistes i que conservin alguna mica d’essència. El barri de Chiado és adequat, lloc de poetes i escriptors, on carrerons com el Beco da Ricarda us esperen.

L’epicentre d’aquest barri és la famosa Rua Garret, un dels carrers imprescindibles de Lisboa, on es troba el mític Café A Brasileira, un dels cafès més antics de Lisboa on el típic es demanar-se un pastisset de nata, i per suposat, la Livraria Bertrand, la més antiga del món.

Castelo de São Jorge

Antigament conegut com Castelo dos Mouros, una altra visita 100% imprescindible que s’ha d’incloure com a prioritària és pujar en elevador des de la Baixa fins als 52 metres d’altura del turó de San Jorge on es troba el morisc Castillo de San Jorge i la seva impressionant muralla d’ilmenites àrabs que semblen de pel·lícula.

De les 11 torres que té, no es pot deixar la torre Ulises, on es troba el periscopi da Vinci amb visites 360º a la ciutat.

Dins de la fortalesa hi ha jardins, una petita cafeteria, el museu arqueològic i una impressionant càmera fosca.

El preu és de 10€, però amb la Lisboa Card: 7,50€.

Sé de Lisboa

A l’entrada de la Catedral de la Sé es pot veure el taüt de San Vicente, patró de la ciutat, llur llegenda conta que quan va morir, a aquest fèretre el van acompanyar dos corbs. Per aquesta raó l’escut de la ciutat té aquests dos animals.

L’entrada a la catedral és gratuïta.

Padrão dos Descobrimentos

El Monument als Descobriments té 52 metres d’alçada i forma de caravel·la, es va fer als anys 60 i es va fer per commemorar els 500 anys dels descobriments portuguesos.

En ell hi ha 33 personatges importants de l’era dels descobriments liderats pel Rei Manuel I, que apareix al davant i que de fet va ser qui va abanderar i acoquinar tots els descobriments dels portuguesos a recòndits llocs de la Índies o Amèrica.

La visita es pot fer per 4,80 € amb la Lisboa Card, i des de dalt del monument hi ha un extraordinari mirador des d’on es pot veure una gegantesca rosa dels vents que hi ha dibuixada al terra als peus del monument.

Praça do Comércio

Al centre de la plaça hi ha el cavall del Rei José I, monarca que estava al tro el dia del famós terratrèmol que va arrasar la ciutat i va donar origen a aquesta plaça.

El terratrèmol va destruir el Palau Reial i la seva reconstrucció es va reemplaçar per la plaça llur ubicació exacta era el lloc exacte que ocupava el palau.

Al final de la plaça, al costat del Tajo, hi ha el moll de les Columnes, on antigament desembarcaven els reis per entrar a Palau. Avui en dia és un moll de vaixells, preciós, amb una de les millors vistes de la ciutat.

Parque das Nações

La zona més moderna de Lisboa és el Parque das Naçoes. Es va crear als 90 per albergar l’Exposició Mundial de 1998. Un gran complex d’entreteniment molt lligat a la cultura, ideal per passar-hi un dia.

Hi ha un museu de la ciència i tecnologia, un gran aquari o la moderna església de Nostra Senyora dels Navegants, inaugurada al 2014, crida l’atenció la seva arquitectura tan actual, que contrasta amb les altres parts de la ciutat.

SINTRA

Palácio Nacional da Pena
Castelo dos Mouros
Palácio de Monserrate
Poço Iniciático do Quinta Regaleira
Convento dos Capuchos
Chalet e Jardim da Condessa d’Elda

Palácio Nacional da Pena

El Palau de Pena de Sintra està declarat coma de les set meravelles oficials de Portugal. I això que ens els seus inicis van ser més humils, va començar essent un monestir al segle XV però un raig i un terratrèmol el van destruir.

Al segle XIX, el poderós (i extravagant) Ferran II de Portugal, va decidir comprar el terreny i va edificar aquest preciós palau d’estiu per a la família reial. És obra del famós enginyer prussià Ludwig von Eschwege. Per a fer-lo es va inspirar en els estils manuelins i moriscos, així com en els grans castells del Rin.

L’entrada als exterior costa 7,50 €, mentre que si es vol entrar a l’interior del palau costa 14 €. Però si veus que el castell és preciós i només havies pagat l’entrada exterior, no et preocupis. A l’interior podràs pagar la diferència i accedir al castell, una de les meravelles arquitectòniques de Portugal.

El parc en si ja val la pena visitar-lo, amb camins secrets i preciosos jardins, albergar més de 500 espècies d’arbres de tot el mon.

Una zona del Parc da Pena molt bonica és la Vall dels Llacs, està a 15 minuts caminant des del castell. Allí es pot gaudir d’un paisatge de conte.

Castelo dos Mouros

Com diu el seu nom, va ser construït al segle IX com a fortificació estratègica per les seves vistes sobre el mar i la regió.

Després de la invasió de Portugal central per les creuades cristianes al segle XII, el castell va perdre popularitat i va caure en mal estat. El castell es va deteriorar encara més després de l’incendi i dels terratrèmols dels segles XVII i XVIII. Afortunadament, el castell va ser restaurant al segle XIX i en l’actualitat es un altre atractiu a la zona.

Castelo dos Mouros vist des del Palácio Nacional da Pena

Palácio de Monserrate

El Palau de Monserrate és una mansió del segle XIX finançada per Sir Francis Cook, l’home més ric d’Anglaterra en aquells temps. És el millor exemple d’esplendor de l’arquitectura d’estil islàmic a Sintra. Combina influències gòtiques, índies i mudèjars.

L’entrada per adult costa 8 €, l’entrada també inclou l’accés al parc, el seu principal atractiu.

Els principals atractius del parc són els seus jardins tranquils, contenen plantes exòtiques. Les espècies botàniques de tot el mon estan distribuïdes per àrees geogràfiques.

Poço Iniciático do Quinta Regaleira

Una de les visites més fotogèniques de Sintra és la Quina da Regaleira. Es tracta d’una mansió gòtica rodejada de jardins, grutes i llacs que semblen de conte. Un dels punts més bonics és el Pou de la Iniciació, una galeria subterrània a la s’accedeix per una escala espiral. Es diu que va ser usada per rituals maçònics.

Tot i ser un dels atractius turístics més bonics de Sintra, no està tan massificat com altres llocs.

L’entrada costa 6 €.

Convento dos Capuchos

Contrasta amb les elaborades construccions de Sintra, i el seu principal atractiu és l’ambient tranquil que es respira. Es tracta d’un monestir franciscà que es fusiona a la perfecció amb el bosc que el rodeja. Les cel·les on vivien els monjos són molt austeres, fetes únicament de pedra i suro.

L’entrada costa 7 €.

Chalet e Jardim da Condessa d’Edla

II el va manar construir per a que la seva muller, la Comtessa d’Edla, se sentís el més a prop possible de la seva terra. Per això l’arquitecte va agafar com a models xalets alpins, afegint-hi molts elements decoratius com rajoles, pintures murals i suro. Al voltant de la mansió hi ha un bonic jardí amb diversos tipus de vegetació.

L’entrada costa 9,50 €.

BOCA DO INFERNO

Aquesta meravella natural, situada entre petits penya-segats erosionats i creats per la força de l’oceà Atlàntic, abans era una cova marina, fins que es va derruir i va quedar un enorme arc de pedra.

Es seu nou es deu al soroll de l’aigua que provoquen les ones quan es parteixen entres les roques durant les tempestes.

La millor hora per apropar-s’hi és al vespre per poder veure la posta de sol.

ÓBIDOS

Castelo de Óbidos
Muralha de Óbidos
Rua Direita
Igreja de Santa Maria
Aqueduto de Óbidos

El petit poble de Óbidos va se declarat Patrimoni Nacional gràcies al seu atractiu medieval, els seus carrers empedrats, les seves cases tradicionals emblanquinades, la seva muralla, el seu castell i la seva gran riquesa històrica ¡ cultural.

Castelo de Óbidos

El castell està situat a sobre d’un pujol i els seus murs mesuren 13 metres d’alt. El castell es va construir al segle XII i va ser declarat Monument Nacional al 2007, a més d’estar considerat una de les 7 meravelles de Portugal. Actualment el castell funciona com un hotel, La Pousada do Castelo, ideal per una escapada, però si no tenim pressupost, sempre podem visitar la cafeteria i els jardins.

El més destacable del castell és el seu excel·lent grau de conservació i la seva integració perfecta amb la muralla principal. Això és el que ha portat a ser reconegut coma un dels pobles més bonics de Portugal i un dels millors exemples de ciutat emmurallada tradicional del país.

Muralha de Óbidos

La muralla de Óbidos, tenen un perímetre de 1.500 metres, entre torres de planta circular i quadrada. Es pot accedir a la muralla a través de quatre portes i dos porticons. La porta més famosa és la Porta da Vila, en que hi ha una capella decorada amb rajoles blaves i és un dels símbols de la població.

Des de la porta hi ha unes escales que pugen a la muralla, que data del segle XIV, des d’on hi ha unes vistes panoràmiques. A més, es pot donar un passeig rodejant la ciutat, una ruta d’1,5 km. que té una durada de 2 hores aproximadament. Es recomana realitzar el recorregut amb precaució perquè no hi ha seguretat en la ruta.

Rua Direita

Des de la Porta da Vilaes travessa la muralla i s’accedeix a l’interior de la vila, només entre hi ha la Rua Direita, el carrer principal de Óbidos.

És un carrer empedrat, amb cases tradicionals blanques i pintades amb tons blaus i mostassa. En tot el carrer es troben botigues d’artesania i souvenirs i en algunes es pot degustar licor, dolços típics o xocolata.

Igreja de Santa Maria

L’Església principal de Óbidos és la de Santa Maria, d’estil renaixentista, que data del segle XII. El senzill exterior contrasta amb l’interior que està bastant carregat i decorat, ple de rajoles pintades.

Davant de l’església hi ha la plaça de Santa Maria, on es troba el pelourinho, una columna de pedra on se sentenciava als criminals, se’ls lligava i se’ls apedregava.

Aqueduto de Óbidos

L’aqüeducte de Óbidos està a les afores de Óbidos i té 3 km. de longitud. Està molt ben conservat.

ÉVORA

Igreja e Mosteiro de São Francisco e Capela dos Ossos
Jardim Público de Évora e Palácio de Dom Manuel
Palácio Cadaval e Igreja de São João Evangelista / Igreja dos Lóios
Termas Romanas de Évora
Templo Romano de Diana
Sé Catedral de Évora
Universidade de Évora
Aqueduto da Água da Prata
Cromeleque dos Almendres

Una coqueta ciutat que fa de capital de tot l’Antelejo portuguès. Està declarada Patrimoni de la Humanitat.

Évora es recorre perfectament en un dia i es pot anar caminant a tots els monuments. Per començar la visita, el millor és deixar el cotxe fora de les muralles.

Avui per avui és la localitat amb més monuments nacionals després de Lisboa. S’ha de tenir en compte que la història de la ciutat. Va viure una època d’esplendor durant l’antiguitat i va entra en decadència durant l’època visigoda fins que els musulmans la van revitalitzar de nou. Amb la Reconquesta va està dominada per diverses dinasties portugueses que també van deixar petjada.

Igreja e Mosteiro de São Francisco e Capela dos Ossos

És un antic convent que amb una desamortització va quedar abandonat per passar, posteriorment a mans privades. Val la pena per la Capella dels ossos, el major atractiu de la ciutat.

Al seu interior també es troba un petit museu d’art sacre i una col·lecció de pessebres.

Un cop acabada la visita del convent, s’ha de baixa a veure la Capella dels ossos, una habitació totalment coberta d’ossos de calaveres. Va ser decorada per un monjo franciscà amb l’objectiu de transmetre un missatge sobre l’efímer i transitori de la vida. Data del segle XVI i es van utilitzar uns 5.000 esquelets que van ser traslladats de tots els cementiris dels voltants.

L’entrada a la Capella dels ossos costa 3 € i val la pena. És un lloc tant macabre per que surt de l’habitual i és curiós.

Jardim Público de Évora e Palácio de Dom Manuel

Al sortir del Convent de Sant Francesc et trobes a mà esquerra amb el Jardí Públic d’Evora, és un parc i allí es troba el Palau de Dom Manuel, lloc de descans dels reis de Portugal durant varis segles, del que crida l’atenció els arcs d’estil mudèjar.

Tant el parc com el Palau són gratuïts.

Palácio Cadaval e Igreja de São João Evangelista / Igreja dos Lóios

L’interior de l’Església de Sant Joan Evangelista està completament revestit de rajoles pintades a mà del segle XVIII.

Interior de la Igreja de São João Evangelista

El Palácio Cadaval és petit i no té res que ressalti especialment, de fet es més bonic des de l’exterior que des de l’interior.

L’entrada conjunta de l’Església i el Palau és de 3 €.

Termas Romanas de Évora

Ubicades en una bonica plaça, només es poden veure una petita cavitat però està en molt bon estat de conservació.

L’entrada és gratuïta.

Templo Romano de Diana

Just davant del Palácio Cadaval està el Templo Romano de Diana, les restes romanes més importants que hi ha a Évora i un altre dels símbols de la ciutat.

Sé Catedral de Évora

És uns dels símbols de l’època de la Reconquesta i que data dels segle XII. Està situada a la part més alta de la ciutat i es conserva quasi tota la seva estructura de granit de l’època medieval, tot i que ha tingut bastants modificacions posteriors.

Hi ha varis tipus d’entrada, però val la pena la que inclou la visita al claustre i al terrat de l’edifici, costa 4 € i permet veure la Catedral al complet.

Universidade de Évora

La Universitat de Évora es va funda l’any 1559 i és un edifici amb forma quadrada en el que el visitant es barreja amb els estudiants. Al principi estava gestionada pels jesuïtes, fins que van ser expulsats de Portugal i va està tancada durant 200 anys. Oberta de nou al 1973 s’ha convertit en una institució de referència a Portugal.

El conjunt parteix d’un gran pati central on els estudiants fan vida i que té pel darrera una edificació més moderna. Es recomanable que un cop vist el pati, es pugi al pis de dalt des d’on es poden fer fotos del mateix pati.

L’entrada a la Universitat d’Évora costa 3 €.

Aqueduto da Água da Prata

La construcció de l’Aqüeducte da Água de Prata es va iniciar per ordre de Dom João III, al 1532. Sota la direcció de l’arquitecte regi Francesc de Arruda, es van fer 18 km. d’aqüeducte.

Les arcades de granit renaixentista s’asseuen , molt probablement, sobre l’antic aqüeducte romà. Acabat l’any 1537.

Cromeleque dos Almendres

El recinte megalític dels Almendres és el major monument megalític de la península ibèrica i un dels més antics del planeta. Aquest monument és 2.000 anys més antic que el conegut Stonehenge de Gran Bretanya. Va ser construït fa 7.000 anys, quan la humanitat feia la transició, a Europa Occidental, de caçadors recol·lectors per a pastors i agricultors. Avui en dia consta d’aproximadament 100 monòlits.

CARVOEIRO

Existeix a l’Algarve un poble tranquil, però no avorrit, compost per casetes blanques salpicades de colors alegres, i amb uns penya-segats de pel·lícula. On sona la banda sonora de les ones de l’Atlàntic, i en el que la trama principal no serà altra cosa que un passeig entre escarpades costes, coves i els bonics paisatges típics de l’Algarve.

Tan sols aparcar el cotxe i caminar entre els carrerons de Carvoeiro es veu l’encant natural. Carvoeiro no s’ha deixat endú per l’urbanisme descontrolat, continua sent petit, no hi ha grans hotels, no hi ha edificis alts, no hi ha cadenes de fast food, aquí encara es respira la tranquil·litat dels pobles mariners.

El primer que cal fer és un passeig pels carrers del poble, des de la Praia de Carvoeiro passant per la Rua do Paraiso, el mirador Alto da Praia do Carvoeiro, i pel camí cal deixar-se emportar per les vistes i les casetes.

També es pot recórrer el Broadwalk, una passarel·la de fusta que passar pels penya-segats i formacions rocoses que voregen el poble. El Broadwalk comença al costat del Forte de Nossa Senhora da Encarnação, tot i que primer s’ha de passar pel mirador del mateix nom, que ofereix la perspectiva de la platja des d’un altre angle.

El Broadwalk et portarà a conèixer un dels tresors millor guardats de Carvoeiro: Algar Seco, es tracta d’un parc coster ple de coves, arcs i formacions rocoses.

Carvoeiro està rodejat de les millors platges de l’Algarve, de totes, sense dubte la més famosa és la Praoa de Benagil, amb la seva enorme cova en forma de cúpula foradada. La platja és accessible amb cotxe, però per arribar a la zona de les coves només es possible fer-ho amb vaixell. El passeig amb vaixell passa per l’Algar Seco, el Far de Alfazina i la Praia de Benagil.

Una altra platja de postal és la Praia da Marinha, una de les postals més típiques de Portugal, gràcies als seus peculiars penyals rocosos i les aigües cristal·lines. En aquest cas, es pot arribar en cotxe, però també es recomanable el tour que inclou les visites a l’Algar Seco, la Praia de Benagil per acabar navegant entre els arcs de la Praia da Marinha.

Porta sabates còmodes ja que la superfície rocosa pot resultar incòmoda i van amb xancles.

FARO

Ilha Deserta
Praia de Faro

Ilha Deserta

En realitat s’anomena Ilha Barreta, però s’ha guanyat el sobrenom d’Ilha Deserta per la seva tranquil·litat. És un lloc ideal per passejar i prendre el sol en la seva extensa platja de 7 km.

L’arena és molt fina, amb petxines i caragols de mar al costat de l’aigua cristal·lina. Hi ha molts turistes, però al ser tan extensa, no és gens aclaparadora. A la illa només hi ha un restaurant i bastant car comparat amb els estàndards portuguesos. Es pot accedir-hi amb vaixell des del port de Faro per 10 € anada i tornada. Es tarda uns 40 minuts en arribar-hi.

Praia de Faro

Tocant a l’Ilha Deserta hi ha la platja de Faro, es tracta d’una altra platja llarguíssima similar a l’anterior. Hi ha una gran varietat de bars i restaurants al llarg del passeig marítim. Aquesta acostuma ha està més massificada que l’Ilha Deserta, però també és molt bonica.

Costa 3 € anar i tornar amb vaixell des del port de Faro. També s’hi pot arribar amb cotxe a través d’un estret pont que connecta la platja amb la ciutat de Faro, però t’hauràs d’arma de paciència per aparcar en temporada alta.

LAGOS

Ponta de Piedade
Praia Dona Ana
Avenida dos Descobrimentos

Ponta da Piedade

Ponta da Piedade és la principal icona de Lagos. Aquest monument natural és impressionant pels seus increïbles penya-segats i les seves formacions rocoses. Com indica el seu nom és un cap i s’hi pot accedir caminant fins a la punta. Des d’aquí s’obtenen unes vistes espectaculars de la costa i en dies clars es pot veure fins a Sagres. No obstant, la millor manera d’apreciar les coves i el seu contrast amb l’aigua turquesa es des d’un vaixell.

Praia Dona Ana

La platja Dona Ana és considerada una de les més pintoresques de tot l’Algarve, normalment està molt plena.

Avenida dos Descobrimentos

Una altra activitat interessant és passejar pel passeig marítim a la tarda. Hi ha moltes parades on venen des d’imitacions fins a precioses artesanies.

SAGRES

Fortaleza de Sagres
Cabo São Vicente

Aquí és on al segle XII es pensava que s’acabava el món.

Fortaleza de Sagres

Per arribar-hi cal travessar el poble de Sagres i seguint la carretera fins al final s’arriba a la Fortalesa de Sagres, hi ha un gran pàrquing gratuït.

Abans d’entrar a la fortalesa val la pena donar un passeig pels penya-segats. Amb molt de compte, doncs la zona és un camp de rasclers, inclòs en l’interior de la fortalesa. Els rasclers són canals que el pas de l’aigua crea a la superfície de la roca, com es pot veure en paisatges càrstics de roca calcària. Si es camina cap a la dreta es pot veure el cap de São Vicente, el far i la praia do Tonel, cal a l’esquerra hi ha els penya-segats i la praia da Mareta. Un cop a l’interior de la fortalesa, el millor que es pot fer és recórrer tot el perímetre, és un passeig molt bonic directament sobre els penya-segats, doncs la única part construïda és la que defensava la fortalesa per terra. També es pot veure algun bastió durant el recorregut, però no és el més interessant.

Per la porta da Praça s’accedeix a l’interior de la fortalesa. Quasi tot és un reconstrucció del segle XVIII ja que la fortalesa va quedar molt malmesa durant el saqueig del corsari Francis Drake a finals del segle XVI. Per si fos poc, un tsunami provocat pel terratrèmol del 1755 va acabar de destrossar la fortalesa. En el passat hi va haver una fosa i un pont llevadís, elements que avui han desaparegut.

Als dos costats de l’entrada es troben els bastions Santa Bàrbara i Sant Antoni. Des d’aquí es podia defensar per terra el fort i avui són un magnífic mirador tant de l’interior com de l’exterior del recinte.

A la dreta de l’entrada és impossible no veure la Igreja Nossa Senhora da Graça, aquesta petita església pintada de blanc immaculat. Diuen que el seu campanar està construït sobre l’antic ossari del cementiri de la fortalesa. Està oberta als visitants i en l’interior destaca l’altar cobert de les típiques rajoles portugueses i el seu retaule daurat.

Més o menys al centre de la fortalesa, rodejada de rasclers, es troba la Cambra Sonora. Des de l’exterior sembla un laberint, sorprèn el so del mar des de dins, és tan intens el so de l’aigua contra les roques com si estiguessis en un penya-segat.

L’entrada a la fortalesa és de pagament. Hi ha diferents tarifes, i els diumenges a partir de les 14 hores, l’accés és gratuït per a els europeus. Entra general: 3 €.

Horaris:

De maig a setembre: de 9:30 a 20 hores.

D’octubre a abril: de 9:30 a 17:30 hores.

A l’interior de la fortalesa hi ha una botiga de souvenirs, lavabos i restaurant.

Cabo São Vicente

El Cabo de São Vicente és el punt més sud-occidental de l’Europa continental. Per allí van passar fa segles molts navegants rumb cap aquestes terres que havien estat descobertes poc abans i que van deixar clar que la fi del mon no estava ni a Finisterre ni en aquest cap portuguès.

Són molts els que visiten aquest lloc per la tarda. La posta de sol és de les més boniques de l’Algarve.

SILVES

Praça Al-Mutamid
Praça do Município
Igreja da Misericórdia de Silves
Sé Catedral de Silves
Castelo de Silves
Casa da Cultura Islâmica e Mediterrânica

Un cop s’arriba a Silves, no hi ha problema per recórrer la ciutat a peu. El seu centre medieval és compacte.

Silves va ser fundada pels romans, però sota el domini àrab va ser quan la ciutat va aconseguir el seu màxim esplendor. Al segle XIII van rendir la ciutat al regne de Portugal. Al tallar-se en aquest moment les rutes comercials amb el nord d’Àfrica, va començar la decadència de la ciutat, la qual es va veure malmesa pel terratrèmol de 1755. Avui en dia la ciutat recorda amb els seus edificis el pas de diferents cultures que han convertit a Silves en la ciutat que avui podem visitar.

Praça Al-Mutamid

Aquesta àmplia plaça rendeix homenatge al passat musulmà de Silves. En concret a Al-Mutamid, el rei poeta educat en aquesta ciutat portuguesa que més tard va governar el regne taifa de Sevilla al substituir al seu pare. La plaça és un gran espai rectangular, amb molts arbres, en que destaca un colorit mural en que es fa referència a la història de la ciutat, al pas dels àrabs i també dels cristians.

En un dels extrems de la plaça hi ha una font decorada amb grans escultures que representen a homes i dones que van viure a Silves en l’època de Al-Mutamid. Cada una de les set figures que decoren el monument està tallada en una pedra diferent, totes es recolzen sobre bases d’acer. A més hi ha quatre plaques sobre l’aigua inscrites amb textos àrabs.

Praça do Município

Al final de la plaça anterior cal dirigir-se a la dreta per arribar a una altra plaça, la praça do Município. És un petit espai amb arbres en que destaca una font, un quiosc i una part de l’antiga muralla de la ciutat. Al nivell superior està l’edifici que allotja el Centre d’Interpretació del Patrimoni Islàmic.

A la dreta de la plaça es conserva una de les portes que donaven accés a la medina. Es tracta de la Porta da Cidade de Silves. És la més ben conservada de l’antiga muralla i destaca per la seva mida i aquesta entrada en forma de colze tan característica de les portes almohades. Annexa a la porta està la torre que en el seu moment es va allotjar l’Ajuntament de Silves.

Igreja da Misericórdia de Silves

Es troba en un atractiu i fotogènic racó en que s’uneixen la seva façana blanca i l’entrada a la Catedral amb cases blanques cobertes de buguenvíl·lees

L’exterior de l’església és senzill, excepte un detall que s’ha de buscar pel lateral, una fantàstica porta manuelina, aquesta està decorada amb motius aquàtics, pinyes i caps. No està a l’entrada principal, ni tan sols en una entrada, doncs està construïda per sobre del nivell del carrer. En quan a l’interior cal fixar-se en els set panels del retaule, en cada un s’il·lustra una de les obres de misericòrdia.

Sé Catedral de Silves

La Catedral de Silves és una de les més importants de l’Algarve. Va ser construïda al segle XII als peus del castell, sobre una Mezquita. Un segle més tard, es va reconstruir, i ha estat restaurada en vàries ocasions després dels danys de de diversos terratrèmols. L’interior, d’estil gòtic romana pràcticament inalterat, i tot i que poc té a veure amb les grans esglésies gòtiques d’Europa, si que és un bon exemple d’aquest estil arquitectònic del sud de Portugal.

L’accés costa 1,5 € i permet veure les vidrieres, les voltes del sostre i les tombes, entre les que es troba la del rei João II.

Castelo de Silves

Quan s’arriba a Silves, des de la carretera s’obtenen les millors perspectives de la ciutat dominada pel castell.

Davant la porta del castell de color vermell espera al visitant una escultura del rei Sancho I, monarca que va assetjar Silves durant més de tres mesos aconseguint la primera victòria dels portuguesos a l’Algarve. Després de creuar les primeres torres d’aquest castell, un dels millors conservants de l’Algarve, es troba l’oficina i la botiga.

En aquest lloc hi va haver inicialment una construcció visigoda. Sobre ella, els àrabs van aixecar el seu castell, el qual va ser convertit en fortalesa davant de l’assetjament constant dels cristians. L’aspecte actual data de la minuciosa restauració del segle XX.

El més atractiu del castell és el recorregut pel passeig de ronda, des d’aquest lloc la perspectiva de la ciutat, l’entorn i l’interior de la pròpia fortalesa és magnífica. Es distingeixen les ruïnes excavades del palau almohade. Sobre elles s’ha realitzat una petita recreació de com devia ser l’interior de les estàncies del palau en temps dels àrabs.

Unes escales porten al gran aljub que data del segle XII. El subjecten vàries columnes i totes les parets estan emblanquinades. On abans s’emmagatzemava aigua ara s’hi realitzen excavacions temporals.

L’entrada costa 2,80 €.

Casa da Cultura Islâmica e Mediterrânica

A l’antic Escorxador de Silves, un excel·lent exemplar de l’arquitectura neoàrab de la regió, construït al 1914, funciona actualment com la Casa de la Cultura Islàmica i Mediterrània, on els visitants poden assistir a conferències i visitar exposicions d’arts plàstiques.

Països Baixos

Publicat el gener 22, 2024 per mferrete

Respon

Contingut:

INFORMACIÓ D’INTERÈS

Capital

Amsterdam.

Capital legislativa: La Haya

Bandera

Tres franges horitzontals d’igual amplada vermella, blanca i blava de dalt cap baix.

Extensió

41.526 km2.

Situació geogràfica

Situada a Europa Occidental, limita a l’Est amb Alemanya, al Sud amb Bèlgica i està banyada al Nord i a l’Oest pel mar del Nord. Hi ha tres regions molt ben diferenciades: al Nord i Nord-est s’estén una zona pantanosa, a l’Oest es troba una zona formada per terres baixes pantanoses (pòlders), terra arravatada al mar o a llacs protegits per dics. El 38% de la superfície es troba per sota el nivell del mar. Els dics protegeixen les regions més poblades. Al gran braç marítim del Nord hi ha un extens dic de 30 km de llarg on s’ha format el llac Ijssel. Hi ha una gran xarxa fluvial formada pels rius Rin, Mosa i Esalda que connecten les principals ciutats entre si. Al Nord es troben les Illes Frísia occidentals connectades amb les Illes Frísia orientals alemanyes.

Població

15.254.000 habitants.

Idioma

Neerlandès i Frisó (parlat pels habitants de la província de Friesland).

També es parla el flamenc, l’anglès i l’alemany.

Sabies que …

Que la quarta part d’Holanda està per sota l’aigua?
Que el Palau de Justícia i el Tribunal Penal Internacional està a La Haya
Que Holanda continua tenint avui uns mil dels vells molins funcionant?
Que Holanda és el tercer exportador agrícola tot i tenir només un 3% de la població que treballa en l’agricultura?
Que en el país no hi ha més de 15.000 km. de senders per a bicicletes?
Que la província de Flevoland va ser creada al 1986 després de guanyar terreny al Zuider Zee?
Que els holandesos són les persones més altes d’Europa?
Que la ciutat d’Amsterdam està construïda tota sobre estaques?
Que cada holandès té una bicicleta i que hi ha el doble de bicicletes que de cotxes?
Que Holanda és el país amb més concentració de museus del món, i que només a Amsterdam hi ha 42 museus?
Que Holanda va ser un dels sis membres fundadors de la Comunitat Econòmica Europea?
Que el punt més alt del país s’eleva a 323 metres sobre el nivell del mar i que els holandesos li denominen muntanya?
Que la capital és Amsterdam però el govern està a La Haya?
Que el punt més baix d’Holanda està a 6,7 metres sota el nivell del mar?
Que l’aeroport de Schiphol està a per metres sota el nivell del mar?
Que Holanda compta amb més de 4.400 km de rius navegables, canals i llacs?

Breu història

Els Països Baixos estan poblats des d’èpoques llunyanes. Fins als romans no es té notícia d’ells, però aquests no van deixar petjades perceptibles. A principis de l’Edat Mitja, els frisons ocupen les costes, desconeixent-se tot fins a la creació de l’Imperi Carolinge. Els danesos l’ocupen durant el segle IX, però amb la pèrdua del seu poder apareixen els principis feudals que constitueixen les classes de l’actual estat. Neix entre elles el Comtat d’Holanda, que al 1229 passa a la casa de Habsburg. Al segle XVI, són súbdits de Carles V d’Alemanya i i I d’Espanya qui amplia el nombre de províncies i els hi concedeix l’autonomia. Guillem d’Orange es rebel·la contra els espanyols i aconsegueix que les províncies nòrdiques proclamin la independència. Durant el segle XVII es converteixen en primera potència comercial del món, expandint-se pel mateix, Vénen les guerres amb Napoleó i França que els hi resulten molt costoses. La Revolució Francesa i Napoleó derroquen a Guillem V i queden annexats a l’Imperi. A principis del segle XIX s’integren sense convenciment amb Bèlgica i Luxemburg als Països Baixos. La unió és poc duradora. A la 1ª Guerra Mundial es manté neutral, però a la 2ª és ocupada per Alemanya. Actualment pertany a la Unió Europea i a la OTAN.

Clima

Es caracteritza per la proximitat del mar i menys per la seva situació nòrdica. El resultat són hiverns suaus i estius no molt calorosos. A l’este i sud-est del país els hiverns són més freds i els estius més calorosos.

TEMPERATURES MITGES PER MESOS, I VESTIMENTA RECOMENADA
MESOS	MÀXIMA	MÍNIMA	DIES DE PLUJA	TIPUS DE VESTIT
GENER	5	1	14	H
FEBRER	5	1	11	H
MARÇ	9	3	9	H/E
ABRIL	13	6	9	E
MAIG	17	9	9	E/V
JUNY	20	12	9	E/V
JULIOL	22	15	11	E/V
AGOST	22	15	11	E/V
SETEMBRE	19	12	12	E/V
OCTUBRE	14	8	12	E
NOVEMBRE	9	5	14	E/H
DESEMBRE	6	2	13	H

Temperatures mitges per mesos i vestimenta recomanada

Les temperatures màximes i mínimes són la mitja mensual dels últims 25 anys.

Les pluges reflexen numèricament el promig de les mateixes, per cada mes.

Les anotacions en vestuari reflexen el tipus de roba a ser usada. Aquestes indicacions són merament indicatives, i s’ha de tenir en compte les informacions que es poden tenir en relació a la climatologia de la zona en els dies anteriors al viatge, i a la altitut dels llocs que es volen visitar. Els codis utilitzats indiquen:

H = Utilitzar roba d’hivern de la que s’utilitza als llocs freds del nostre pais.

E = Utilitzar roba d’entretemps, amb algún abric per les nits.

V = Utilitzar vestuari d’estiu.

Horaris del comerç

De dilluns a divendres de les 08:30 a les 17:30 hores. Alguns dijous o divendres fins a les 21 hores.

Dissabtes fins les 16 o 17 hores.

Quasi totes les botigues tanquen un matí o una tarda.

Horaris dels bancs

De dilluns a divendres de les 09 a les 16 o 17 hores, de vegades fins a les 20 hores.

Dissabtes tancats.

Horaris dels restaurants

Dinars de les 12 h. a les 14 h.

Sopars de les 18:30 h. a les 22 h.

Cobertura de la Seguretat Social espanyola

Existeix. Per a l’assistència mèdica cal dirigir-se a qualsevol metge de la Seguretat de la Malaltia i presentar el formulari E 111. En aquest cas es rebrà assistència mèdica gratuïta. Referent als medicaments, s’ha de presentar la recepta en qualsevol farmàcia, juntament amb una fotocòpia del seu formulari E 111. Si es precisa hospitalització, el metge sol·licita autorització de la Caixa Mútua General (ANOZ). Si s’acudeix directament a l’hospital, cal presentar el formulari E 111 a l’administració del mateix i sol·licitar que es posin en contacte amb ANOZ. Si hi hagut despeses per assistència sanitària de caràcter urgent, cal presentar les factures originals i el formulari E 111 a la Caixa Mútua General de la Seguretat de la Malaltia (ANOZ) i si aquesta ho considera procedent es reintegraran part de les despeses.

Farmàcies (Compra de medicaments)

A les farmàcies Drogisterij es venen fàrmacs que no necessiten recepta. Per als que la necessiten s’ha d’acudir a un Apotheek que és administrat per farmacèutics diplomats.

Estan obertes de dilluns a divendres de les 8 o 9 a les 17:30 h. Existeix servei de guàrdia.

Compres d’artesania

Formatges, flors i bulbs, ceràmica pintada a mà, porcellana blava de Fles a Delft, porcellana de Makkum, xocolata i esclops de fusta.

Gastronomia: plats típics

Sopa de pèsols: Cremós puré de pèsols secs als que se’ls afegeix patata, pastanaga i trossets de pernil.

Hutpsot: Guisat de carn de vedella, ceba, patata i pastanaga.

Stampot: Salsitxa remullada amb col.

Zuurkool met spek: Salsitxa, xucrut i bacon.

Peix fresc: Gall, llenguado, bacallà, salmó, llobarro i també musclos, gambes i ostres.

També és costum menjar arengada crua acompanyada amb cebetes i anguila fumada.

Diversions

Les ciutats holandeses, sobretot les grans, ofereixen un programa complet d’activitat lúdic-culturals, trobades d’orquestres, ballets, òperes i també discoteques, clubs de jazz i música en viu. A excepció d’Amsterdam on la vida nocturna adquireix caràcter propi, a la resta del país solen acabar a les dues de la matinada.

Transport ferroviari

Holanda compta amb una important xarxa ferroviària, amb uns equips molt moderns que circulen per tot el país. Existeix connexió ferroviària ràpida entre l’aeroport de Schiphol d’Amsterdam i les ciutats més importats. Fins i tot per la nit, hi ha un trec cada hora entre Utrecht, Amsterdam, l’aeroport de Schiphol, La Haya, Rotterdam i viceversa. Hi ha una xarxa intercity, un sistema nacional de trens exprés entre les grans ciutats, que també paren en totes les grans estacions. Els trens tramvia realitzen el servei a localitats petites i intermèdies. Quasi totes les línies tenen servei cada mitja hora com a mínim. En els trens nacionals no es necessita fer reserva.

Transport amb autocar

Les parades d’autobusos es troben com a norma general prop de les estacions de tren i uneixen els pobles i ciutats del voltant, en les ciutats el transport públic el realitzen els autobusos municipals.

Xarxa viària

Les carreteres d’Holanda estan en perfecte estat, són excel·lents, molt planes i amb poques corbes. La xarxa d’autopistes uneix les principals ciutats del país. Estan exemptes de peatge. A les carreteres de segona ordre podem trobar transbordadors per a creuar els rius i canals. A Holanda es paga un peatge en alguns ponts i túnels com el de Kiltunnel i el pont Prins Willem Alexander.

Conducció

Se circula per la dreta. La velocitat màxima permesa a les autopistes és de 120 Km/h. Fora del casc urbà la velocitat màxima és de 80 Km/h. I dins és de 50 Km/h.

Cal tenir el permís nacional i la documentació oficial del vehicle, de l’ITV espanyol i de la carta verda. Els cotxes han de portar distintiu internacional.

Seguretat ciutadana

Les zones més problemàtiques són Amsterdam i Rotterdam, on els robatoris són freqüents. Però les possibilitats de ser víctimes d’un robatori no són superiors a les d’altres grans ciutats europees. S’aconsella prendre les mesures normals de prevenció com no freqüentar llocs solitaris, no deixar objectes de valor dins del cotxe, aparcar-lo en un aparcament vigilat, vigilar el bolso i la cartera, no mostrar joies ni bitllets en públic, etc.

Representació diplomàtica espanyola

TIPUS: Ambaixada.

DIRECCIÓ: Lange Voorhout, 50.

LOCALITAT: 25514 EG – LA HAYA.

TELÈFON / FAX: +31 (70) 302 49 99 / +31 (70) 361 79 59

A tenir en compte

Les drogues toves són legals a Holanda, fins al punt de que en alguns coffee shops ofereixen un “menú d’herbes”, amb diferents preus.

Al conduir cal tenir cura dels ciclistes que abunden per tot el país. Els Països Baixos són un autèntic paradís per a ells. Si no disposa de bicicleta és molt fàcil llogar-ne una.

AMSTERDAM

Amsterdam, ciutat petita, però amb personalitat pròpia. Amb menys d’un milió d’habitants, no deixa indiferent a ningú. És una capital especial, en la qual es respira una alt sentit de llibertat i una gran consciència pel medi ambient. Les xifres ho demostren, és una de les ciutats del món amb major concentració de ciclistes. Qualsevol època de l’any és ideal per a visitar la ciutat. Durant l’estiu, quan les temperatures són més agradables, es poden realitzar moltes activitats a l’aire lliure. A l’hivern, és un plaer veure la ciutat dels canals coberts de neu i una parada-refugi als coffee shops serà inevitable. És el moment ideal per recórrer els seus carrers ja que les baixes temperatures fan que el nombre de turistes disminueixi considerablement.

El recorregut sol iniciar-se a l’Estació Central de trens, punt neuràlgic del transport de la capital. El primer que es troba el visitant és un mar de bicicletes, l’aigua del curs del riu Ij i una preciosa torre defensiva de l’Edat Mitja, coneguda com la Torre de les Lamentacions (Schereierstoren), denominada així perquè segons la llegenda, les dones dels mariners ploraven aquí als seus marits devorats pel mar. I en aquest context, al Port d’Amsterdam hi ha potser el barri més famós del món, el Red Light District (Barri Vermell), el barri baix de la capital, un aparador sexual on s’amaga el sistema més proteccionista del món amb les treballadores del sexe, les quals posseeixen tots els beneficis de la seguretat social holandesa.

A l’altre costat del Barri Vermell, trobem l’antic Barri Jueu, el Jordaan. Actualment és un barri bohemi d’Amsterdam, ple d’estudiants, coffee shops i petites botigues.

Dam (Plaça Dam)

La plaça Dam és un d’aquests llocs tan emblemàtics que probablement no serà un dels teus preferits d’Amsterdam. I en canvi la plaça Dam no és un lloc per desmerèixer. Dam Square està rodejada per edificis tan interessants com el Palau Reial, la Nieuwe Kerk, l’edifici de la borsa, Beurs Van Berlage, el centre comercial del Bijenkorf i el museu de cera Madame Tussauds, tots a l’abast d’una mirada.

A uns metres de la famosa Centraal Station d’Amsterdam, centre de comunicacions ferroviàries d’Holanda, la Plaça Dam, és una de les més transitades d’Amsterdam. Una plaça en la que es pot trobar una fira com un partit de futbol platja, on hi ha artistes al carrer.

Al costat d’aquesta plaça de llambordes es pot veure el Palau Reial (Koninkleijk Paleis), que va ser erigit com Ajuntament per a la ciutat, i més tard Lluís Bonaparte va transformar-lo en palau. Ara, aquest edifici de grans dimensions és la residència oficial de la monarquia holandesa quan està de visita a la ciutat (normalment viuen a La Haya) i està obert al públic com a museu. Una visita al seu interior és recomanable.

També a la mateixa plaça s’alça el famós Monument Dam, una gran obelisc de 22 metres d’alt, que va ser aixecat en honor a l’alliberament de l’ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial.

Sense moure’s de la mateixa plaça, es pot visitar Nieuwe Kerk, o església nova, el Museu de la Cera Madame Tussauds, fer algunes compres al Bijenkorf o al centre comercial de Magna Plaça, situat en un carrer darrera de la plaça, en el que va ser l’antic edifici de correus de la ciutat.

A la plaça Dam podràs trobar franktfurts, algun restaurant i les principals avingudes d’oci i comerç de la ciutat, entre elles Damrak, Rokin o Karlverstraat, el carrer de les botigues d’Amsterdam. Dam és una plaça monumental però recollida, amb aquest punt de lloc petit que tota ciutat té.

Les cases més estretes d’Amsterdam

En una ciutat famosa per la seva exquisida arquitectura, les estretes cases que voregen els canals d’Amsterdam constitueixen un dels seus exemples més inoblidables. Hi ha tres cases que destaquen per ser les més estretes de totes. Amb poc més de dos metres d’ample, els habitants poden quasi tocar ambdues parets estirant els braços.

Les cases més antigues d’Amsterdam, amb les seves ornamentals façanes, són un tresor nacional. Molts d’aquests impressionants exemples arquitectònics, que voregen el sistema de canals de la ciutat, daten de l’Edat d’Or holandesa, quan l’impost sobre els immobles es calculava a partir de l’amplada de la façana dels edificis. Existeix un debat sobre quines cases són les més estretes d’Amsterdam, i del del món. En qualsevol cas, l’exemple més destacat està a Singel 7, Oude Hoogstraat 22 i Klovenierburgwal 26.

Quasi una presó

La casa considerada com la més estreta d’Amsterdam es va construir als voltants de l’any 1600 al carrer Oude Hoogstraat 22. Mesura només 2,02 metres d’ample i 5 metres de profunditat, amb una petita habitació a cada pis. Ara la casa està oberta al públic com “el saló més petit d’Amsterdam”. A la planta baixa hi ha un botiga que ven te a granel i dolços, i al primer pis se serveixen esmorzars i high teas a grups d’hostes molt reduïts, és important reservar amb antelació. Les parets estan cobertes de fotografies i il·lustracions que mostren el passat de la casa.

La façana més estreta

La casa a Singel 7 té una estructura única, amb una façana de poc més d’un metre d’ample. La casa està entre dues cases molt més grans, i és el lloc perfecte per a fer-se una fotografia impressionant amb els braços estirats davant d’ella. De totes formes, aquesta és només la part del darrera de la casa, la part davantera és considerablement més ampla.

Compara la casa més ampla d’Amsterdam amb una de les més estretes

La Trippenhuis, a Klovoniersburgwal 29, és la casa més ampla d’Amsterdam, construïda entre 1660 i 1662 pels germans Lodewijk i Hendrick Trip. Aquest edifici va albergar el Rijkmuseum entre 1816 i 1885, abans de que és mudés a la seva ubicació actual a la plaça Museumplein. Però la seva impressionant arquitectura neoclàssica és similar a la d’una casa extremadament estreta a l’altre costat del carrer. Segons diu la història, els germans van encarregar la construcció de la segona casa per al seu xofer després que aquest comentés que estaria encantat amb una casa que fos igual d’ampla que la porta de la casa del seu amo.

Koninklijk Paleis Amsterdam (Palau Reial)

El Palau Reial (Koninkleijk Paleis) o antic Ajuntament d’Amsterdam presideix la Plaça Dam, va ser construït l’any 1648 ja que l’edifici anterior havia quedat petit i no representava la grandesa d’Amsterdam, que en aquella època vivia la seva Edat d’Or. El disseny va ser de l’arquitecte Jacob van Campen, que el va esculpir en línies d’estil clàssic, on reina la simetria i els ornaments, que podrien ser dignes d’un temple romà.

La sala principal de l’edifici, és la més bonica de totes, és la Burgerzaal i era d’accés públic. Així es fàcil imaginar-se el concurrida que era aquesta estància. Es tracta d’una sala decorada amb marbre, que ocupa uns 34 metres d’alt. Després hi havia estàncies privades pels jueus i les diferents secretàries. Fins al moment el palau no era seu de la reialesa, sinó la casa del poble, l’Ajuntament.

Va ser més endavant, al 1808, quan el germà de Napoleó, Lluís Napoleó, va ser declarat rei d’Holanda i va fer d’aquest Ajuntament el seu palau reial. Construint habitacions addicionals i decorant les estàncies amb un estil més de palau, va convertir l’Ajuntament d’Amsterdam en el palau que avui coneixem. Avui en dia, el palau està obert a diari per a visites, però també acull alguns esdeveniments de la família reial així com entregues de premis i recepcions.

Per la seva mida, proporcions i decoració, la sala principal, coneguda també com Burgerzaal o sala dels ciutadans, és la més interessant del palau i al seus voltants es poden veure exposicions que van canviant al llarg de l’any. La visita guiada (amb audioguia) comença amb un vídeo que explica la història del palau i les diferents sales que es poden veure. Un cop vist el vídeo es puja per les escales cap a la sala principal, on es poden veure les constel·lacions i el món al terra, figures tallades a les parets i llums d’aranya que pengen del sostre de quasi 27 metres d’alt.

Horaris i preus de la visita

El Palau Reial d’Amsterdam està obert a diari (amb excepció dels esdeveniments reials) entre les 11 i les 17 hores. L’entrada per adult és de 10 € i gratis pels menors de 18 anys. Amb l’entrada es pot agafar una audioguia (sempre que estiguin disponibles) que anirà explicant la història de cada sala del palau. També hi ha audioguies especials per nens.

Com arribar al Palau Reial

El Palau Reial d’Amsterdam està situat a la plaça Dam. Es troba a uns metres de l’Estació Central de trens, i en ella hi paren els tramvies 4, 9 16, 24 i 25.

Nieuwe Kerk (Església Nova)

A la mateixa plaça Dam, es troba una monumental església, es tracta de la Nieuwe Kerk oberta al públic a diari i situada al costat del Palau Reial.

L’església funciona com a museu i quan no hi ha exhibicions es pot passejar lliurement per la seva nau principal i comprar tot tipus de records a la seva botiga-museu. Acostumats a ornaments a les esglésies catòliques, la Nieuwe Kerk d’Amsterdam destaca per la seva lluminositat, amplis vitralls, parets blanques i magnífics llums d’aranya.

Al fons, on podria està l’altar, lluiex un espectacular òrgan, també sorprèn la falta de bancs, cosa que també es pot veure en d’altres esglésies holandeses.

L’església és utilitzada com a centre d’exposicions, amb exhibicions d’objectes i cultures de tot el món. A més, s’organitzen regularment concerts d’òrgan. Encara que ja no se celebren misses en aquesta església, si que es fa ús d’ella per a cerimònies reials com han estat la coronació de la reina d’Holanda o bodes reials.

Horaris: de 10 a 18 hores.

Preus: Adult: 4 €, gratis amb la targeta I Amsterdam Card.

Direcció: Plaça del Dam, Amsterdam.

Mercats d’Amsterdam

Mercat Albert Cuyp

El mercat més famós d’Amsterdam és sense dubte l’Albert Cuyp. Les botigues del carrer Albertcuypstraat treuen les seves millors gales juntament amb els altres venedors ambulants des de fa més de 100 anys.

El mercat es va legalitzar per primera vegada al 1905, encara que per aquell temps només se celebrava un dia a la semana, els dissabtes. Uns anys més tard, al 1922, el mercat va començar a celebrar-se de dilluns a dissabte, una tradició que es manté encara.

És un mercat típic, com els de casa, allí s’hi pot trobar parades de peix, formatges, pans, fruites i verdures i també parades de roba interior a pocs euros. No poden faltar les parades de bicicletes i al mig de les parades sempre hi ha algun lloc per prendre alguna cosa. El menjar és molt divers, es pot menjar un haring tradicional o una stroopwaffel feta al moment, com decantar-se per un xurros o un aperitiu vietnamita.

Aquest mercat és ideal per a visitar-lo mentre es visita la zona del Pijp. El millor són els sucs de fruites naturals (i barats) i poder provar una típica stroopwaffel recent sortida de la planxa. En el mateix Albert Cuyp es troba el restaurant Bazaar, que també pot ser un lloc per a menjar.

Direcció: Albertcuypstraat, Amsterdam. Es pot arribar amb els tramvies 16 i 24 (direcció Ferdinand Bolstraat) i baixant a la parada Albertcyupstraat. També es pot arribar amb el Canal Bus (línia groga).
Horaris: De dilluns a dissabte, de les 9 a les 17 hores.
Web oficial: http://www.albertcuypmarkt.nl

Waterlooplein

El millor mercat tipus encants d’Amsterdam està situat a Waterlooplein, darrera de l’edifici de l’òpera i al costat de la sinagoga portuguesa. Al mercat de Waterloo s’hi pot trobar discos, roba vintage, ulleres de segona mà, cadenats per a la bicicleta, eines, roba hippie, etc.

Aquest és un dels millors llocs per a comprar la primera bicicleta a l’Holanda. Tenen una bona selecció de segona mà a preus raonables (i es pot regatejar). A més, també es poden trobar gangues úniques.

Direcció: Waterlooplein 2, 1011 NZ – Amsterdam. Si estàs passejant pel centre d’Amsterdam podràs arribar fàcilment a aquest mercat donant un passeig tranquil. Hi té parada els tramvies 9 i 14 (baixant a la parada de Waterlooplein) i també hi para el metro, línies 53 i 54. També para a prop del mercat el Canal Bus
Horaris: De dilluns a dissabte de 9 a 18 hores.
Web oficial: http://www.waterloopleinmarkt.nl

El mercat de flors flotant (Bloemenmarkt)

A la vora del canal Singel, entre Muntplein i Koningsplein, s’extén un dels mercats més famosos d’Amsterdam, es tracta del Mercat de les Flors (Bloemenmarkt). Aquí es pot trobar durant tot l’any una gran varietat de bulbs i flors de tot tipus.

El mercat de les flors d’Amsterdam va ser fundat al 1862 i és curiós perquè les seves parades de flors es troben literalment ubicats al canal, convertint-lo en un mercat flotant.

En una quinzena de parades es venen també tot tipus de plantes, especialment famosos són els seus bulbs de tulipes, però també hi ha llavors i bulbs de moltes altres flors. Per la seva fama mundial, és impossible passejar pel mercat de les flors sense donar-se cops amb la gent de tots els continents. A les parades es venen tant flors com souvenirs.

Horaris: De dilluns a dissabte, de 9 a 17:30 hores. Els diumenges, d’11 a 17.30.

Noordermarkt

Els dilluns al matí, a la plaça de Noorddermarkt s’acull un mercat de segona mà, on es pot trobar antiguitats, llibres, roba o accessoris per la llar. Però aquest no és el mercat que fa famosa la Noordermarkt, el més conegut és el mercat dels dissabtes, un mercat de productes orgànics i productes de l’hort, conegut a Holanda com Boerenmarkt, igual que el barri on s’allotja. És una mica elitista i els preus dels seus productes són cars.

El mercat de productes orgànics de Noordermakt va començar a celebrar-se al 1987 per iniciativa d’un dels propietaris d’una cafeteria de la zona per atreure a més clients. Amb el pas del temps s’ha convertit en un mercat popular tant entre la gent del barri com de la resta de la ciutat.

En les seves parades es pot trobar formatges, pa, ous, bolets … però també espècies, fruits secs, tortells casolants.

La Noordermarkt està situada a uns 10 minuts de la Westerkerk i la casa de Anna Frank.

Direcció: Noordermarkt, 1015 MV Amsterdam. Si està passejant pel centre d’Amsterdam podrà arribar-hi fàcilment donant una passeig. Tenen parada aquí els tramvies 3 i 10 (baixant a la parada de Marnixbad).
Horaris: Obert els dilluns de 9 a 14 i els dissabtes entre les 9 i les 17.
Web oficial: http://www.noordermarkt-amsterdam.nl

Mercat Ten Kate

Amb més de cent paradetes venen ingredients frescos, flors, plantes, teles, sabates i més, aquest acollidor mercat és el cor latent d’ Ámsterdam West. El mercat obre tots els dies de 9 a 18 hores, excepte els diumenges i festius.

Mercat Dapper

El Dappermarkt és un mercat situat a la zona est d’Amsterdam, prop d’Estació de Trens de Muiderspoortstation. Aquesta zona d’Amsterdam es caracteritza per l’aspecte multicultural, i aquest mercat ho transmet plenament. Essent un lloc on conviuen una gran varietat de cultures.

El Dappermarkt ha estat nombrat diverses vegades com el millor mercat d’Holanda, però que té aquest mercat que no tinguin els altres? A priori, sembla un simple mercat de barri, però si t’endinses més comprovaràs que el seu èxit radica en la barreja de cultures i l’ambient que s’hi respira.

En aquest mercat s’hi venen fruites i verdures, però també roba i altres objectes variats. Aquest mercat és ideal per trobar productes a bon preu, pel que atreu a molts visitants, i és exemple de convivència. Parades surinameses al costat d’ofertes turques o productes importats directament de l’Europa de l’Est.

Prop del Dappermarkt hi ha la famosa cerveseria del molí Browerij het Ij i el museu dels tròpics (Tropenmuseum) al Oosterpark.

Direcció: Dapperstraat, 1093 BT Amsterdam. Amb transport públic podràs arribar al Dappermarkt amb les línies de tramvia 9, 14, 3 i 7. També para a prop l’autobus 22 i la parada de trens de Muidepoort queda a un parell d’illes.
Horaris: De dilluns a dissabte de 9 a 17 hores.
Web oficial: http://www.dappermarkt.nl

Nieuwmarkt

La plaça de Nieuwmarkt és una de les preferides d’Amsterdam. Està situada al barri més antic de la capital holandesa i envoltada de bars i restaurants, a més de comptar amb el magnífic edifici de De Waag.

De dilluns a divendres, es troba en aquesta plaça un mercat molt petit on es venen flors, formatge i algunes verdures. Cada dissabte, però, el mercat creix i dóna lloc a un mercat de productes orgànics, des de sucs de fruites i verdures orgàniques fins a espelmes, cosmètics i alguna para de dolços com poffertjes o crêppes.

Tot i ser un mercat relativament desconegut, en aquesta plaça s’hi celebra el mercat des del segle XVII, quan els grangers arribaven a la ciutat a vendre els seus productes, just al costat de l’entrada de la ciutat emmurallada.

Durant els mesos d’estiu també se celebra un mercat a la Nieuwmarkt cada diumenge o es pot trobar antiguitats i roba.

Direcció: Nieuwmarkt, Amsterdam. Si estàs passejant pel centre d’Amsperdam podràs arribar-hi fàcilment. Hi paren els tramvies 3 i 10 baixant a la parada de Marnixbad.
Horaris: De dilluns a divendres de 9 a 18, dissabtes de 9 a 17, i els diumenges d’estiu de 9 a 17.

El Bazaar, un antic mercat negre

És el mercat interior més gran d’Europa. Es tracta d’un mercat que antigament era il·legal i en qual s’hi pot trobar de tot, des de mobles i productes d’electrònica fins a moda i cosmètics. Passejar pel mercat oriental et transportarà a l’Orient.

El Bazaar es trova a les afores d’Amsterdam, a la ciutat de Beverwijk. Per arribar-hi es pot fer a través d’un vaixell darrera l’Estació Central D’Amsterdam. Si necessites indicacions per arribar-hi, pregunta pel zwarte markt. El mercat De Bazaar està obert els dissabtes i diumenges.

He Hua Tempel (Temple Budista de He Hua)

Molt a prop del Barri Vermell s’extenen una sèrie de carrers plens de restaurants i botigues xineses. El Barri Xinès d’Amsterdam no és especialment conegut pel turisme, però darrera dels cartells bilingües es troba una riquesa cultural única.

El màxim exponent del Barri Xinès d’Amsterdam, a part dels seus restaurants i salons de massatges, és el temple xinès budista de He Hua. Aquest temple va ser inaugurat l’any 2000 i dedicat a la reina Beatriu dels Països Baixos. Ara aquest temple és el temple budista més gran d’Europa, encara que pugui semblar petit.

Si es vol veure per dins, el temple està obert a diari des de les 10 dins a les 17 hores (els dilluns tancat), i l’entrada és gratuïta, un cartell a l’entrada informa que podem visitar-lo amb calçat, fer fotografies i menjar, només si és menjar vegetarià. També pots animar-te a encendre un insens al seu Déu i admirar tranquil·lament l’opulència de les seves llums i parets daurades. S’organitzen visites guiades els dissabtes a les 14, 15 i 16 hores.

Una visita recomanable per a tots aquells que estiguin donant un passeig per la part més antiga de la ciutat. El temple de He Hua, o Fo Guang Shan He Hua queda molt a prop del famós edifici del restaurant In de Waag del carrer Zeedijk.

Per més informació sobre el temple, pots consultar la seva pàgina web oficial:

NEMO (Museu de la Ciència)

Un dels edificis que destaquen al port d’Amsterdam és el NEMO, el museu de la ciència de la ciutat. NEMO emergeix del riu Ij com una gran construcció de color verd, amb un espectacular disseny arquitectònic de la mà de Reni Piano. En el seu interior un món de ciència i tecnologia per a descobrir, al terrat una enorme plaça que fa funcions de platja urbana.

NEMO és el museu de la ciència més gran dels Països Baixos, va ser inaugurat al 1997 per la reina Beatriu i compta amb 4 plantes on es pot explorar una fàbrica de pilotes de plàstic, un gran laboratori científic on es fan els tests amb ADN o barrejant vitamina C amb diferents substàncies, La ment humana, els secrets de l’ADN i molts més secrets que esperen ser descoberts.

NEMO és sinònim de 5.000 m² d’exhibició amb materials educatius i interactius que desperten qualsevol ment, un museu molt indicat per a qui viatgi amb nens. De les seves 4 plantes, la última està reservada a la cafeteria i una zona de jocs per a nens

Visiten el museu unes 400.000 persones l’any. La piazza al terrat del NEMO és un lloc ideal per a gaudir d’un dia de sol.

Al costat del museu es troba el vaixell de vela The Amsterdam, una rèplica del vaixell original que va navegar els mars al segle XVIII. Amb una entrada combinada pots veure ambdós museus en un dia. A més, NEMO està situat a tan sols 15 minuts caminant des de l’Estació Central, el museu és fàcilment accessible a peu des del centre de la ciutat.

Horaris

Obert de dimarts a dissabte de 10 a 17. La terrassa està oberta de dimarts a diumenge de 10 a 17.30 i l’entrada és gratuïta.

Per més informació sobre els horaris pots visitar la pàgina Web oficial de NEMO.

Preu: El preu per a majors de 4 anys és de 17,50 €.

Direcció Ooterdak, 2

Jordaan (Barri Jordaan)

És un barri on tots els viatgers llestos es perden entre els seus carrers, es deixen conquerir amb l’oferta gastronòmica més desconeguda, cultural, de disseny… un barri que s’ha de conèixer (en holandès; Maak kennis met…). Jordaan és un barri al que com a les millors persones, se li ha de donar temps perquè poc a poc t’obrirà les portes i t’ajudarà a descobrir alguns dels millors secrets d’Amsterdam.

El barri va ser afegit a Amsterdam al 1612, llavors era un districte per als emigrants i la classe obrera, més endavant, al segle XIX el barri va començar a empobrir-se i deteriorar-se, una situació que no va millorar amb l’ocupació nazi dels anys 40 i 50 del segle XX. El barri es va convertir en un lloc on ningú hi volia viure.

Afortunadament, el barri de Jordaan es va recuperar i va començar la seva modernització a la dècada dels 70. Com a passat en moltes altres ciutats, va ser en aquest moment quan el Jordaan va ser redescobert per artistes, estudiants i joves emprenedors, convertint-lo en un dels barris més cars de la ciutat i del país. Avui en dia, els preus de lloguer i de compra d’habitatge al Jordaan posarien els cabells de punta als seus primers veïns.

A part de trobar restaurants, cafeteries, terrasses, boutiques i botigues d’antiguitats, de disseny, cinemes alternatius i tot tipus d’oferta cultural, a Jordaan també es pot visitar alguns monuments i museus, entre ells el conegut museu de la casa d’Anna Frank. Així val la pena visitar la casa d’Anna Frank i la veïna Westerkerk (l’entrada és gartuïta), l’església, molt sòbria, és interessant de veure, encara més rellevant és la seva torre, la Westertooren que data del 1631 i s’eleva 85 metres, oferint unes vistes panoràmiques del centre d’Amsterdam.

Una altra església famosa de Jordaan és la Noorderkerk, construïda al segle XVII com la segona església protestant d’Holanda. Al costat d’aquesta església se celebra el mercat de Noordermarkt.

La millor forma de descobrir el Jordaan és deixant-se perdre pels seus carrers, parant a prendre un cafè i un applegekak en una de les seves acollidores cafeteries, mirant les botigues i les galeries d’art de la zona de 9 straatjes i deixant-se conquerir pels ponts, canals i la pintoresca arquitectura d’un dels barris més famosos d’Amsterdam. També pots embarcar-te en una aventura pels canals d’Amsterdam a bord d’una barca de pedal que es lloguen prop de la Westerkerk. També s’ofereixen tours amb guia pel barri, per conèixer millor la seva història i anècdotes.

6 curiositats sobre el barri de Jordaan:

Rembrandt va viure els seus últims anys de la seva vida a Jordaan (al canal de Rozengracht) i va ser enterrat a Westerkerk.
El que va començar essent un barri obrer al segle XVII és ara una de les millors localitzacions més desitjades d’Holanda.
Es diu que el seu nom vé de la paraula francesa Jardin (i a més molts dels seus carrers tenen nom de plantes i arbres).
A Jordaan hi ha una gran quantitat de Hofjes (patis interiors). Durant l’estiu alguns patis obren els diumenges i ofereixen concerts gratuïts.
Fixant-hi bé, es pot veure que en moltes cases hi ha una pedra a la façana que indica la professió de la família i el símbol dels seus habitants.
La música és un element clau d’aquest barri, que ha allotjat grans noms de la música local. Cada any se celebra aquí el Jordaanfetibal.

Barri de Pijp

De Pijp és una de les zones més animades d’Amsterdam. En aquest districte tot gira al voltant de l’Albert Cuyp, on es troba el mercat a l’aire lliure més gran d’Europa.

De Pijp també és famós per la Heineken Experience, que es troba a l’antiga fàbrica de cervesa Heineken. Aquesta zona és també la de major densitat de cafeteries i restaurants d’Holanda. Pel seu ambient artístic i multicultural, De Pijp és a Amsterdam el que el Barrio Latino és a París.

Barri Vermell

El Barri Vermell està situat a prop del centre i s’ha guanyat la mala fama. Dona’t una volta per a veure els aparadors de noies.

Chinatown

Sembla cada vegada més que totes les ciutats del món tenen un barri xinès. Amsterdam també, encara que bastant petit i és poc conegut pels turistes, el Barri Xinès d’Amsterdam és un dels més antics d’Europa. Aquest barri, situat al centre històric d’Amsterdam i tocant amb el famós Barri Vermell, s’estén a la zona de Zeedijk, prop de la plaça de Nieuwmarkt.

Aquí trobaràs molts restaurants xinesos, són fàcils de detectar per les seves decoracions com pels seus plats que pengen darrera una finestra, A la zona hi ha també restaurants d’altres sabors asiàtics com tailandesos, indonesis, etc., i una gran varietat de botigues de souvenirs i d’objectes orientals. Es diu que el primer restaurant xinès d’Amsterdam va obrir les portes l’any 1928.

Alguns dels restaurants més coneguts d’aquest barri són el restaurant Nam Kee (Zeedijk 11-13) o el restaurant tailandès Bird (Zeedijk 72-74) entre d’altres.

Sabràs que estàs al Barri Xinès perquè els noms dels carrers comencen a està escrits en xinès i holandès. Uns passos més endavant, trobaràs restaurants amb decoració que et transportaran a la Xina i, al mig del barri, el Temple Budista de He Hua.

Amsterdam-Zuid (Barri Zuid)

Format pels barris de Oud Zuid, de Pijp i Zuidoost, el sud d’Amsterdam és un districte ple de vida que representa el cor artístic de la ciutat. Aquesta zona alberga museus emblemàtics, locals de música de categoria mundial, botigues d’alta gama i restaurants innovadors.

Típic d’Amsterdam Zuid

En aquest barri, la història es fusiona amb la cultura contemporània. Gran part de les atraccions culturals d’Amsterdam es concentren al sud de la ciutat, igual que les millors botigues i locals gastronòmics.

El barri de Oud Zuid reuneix els famosos Rijksmuseum, Museu Van Gogh, Stedelijk Museum (Museu Municipal) i Moco Museum en una plaça amb l’apropiat nom de Museumplein, un espai públic cobert de gespa i replet de visitants fent fotografies. Just al costat dels museus està l’Orquestra Reial del Concertgebouw, un prestigiós local de música clàssica que també convida al públic a assistir a concerts gratuïts tots els dimecres durant l’hora de dinar. El proper parc Vondelpark és un oasis de jardins i zones verdes al centre de la ciutat en el que els habitants gaudeixen passejant a peu o en bicicleta. Hi ha vàries cafeteries amagades pel parc, i a l’estiu hi ha actuacions gratuïtes a l’aire lliure al Teatre a l’Aire Lliure.

Els barris Oud Zuid i De Pijp són uns llocs ideals per anar de compres. Mentre que el carrer P.C. Hooftstraat d’Oud Zuid està dedicada a marques de disseny d’alta qualitat, De Pijp és conegut per les seves boutiques independents, botigues especialitzades i el mercat Albert Cuyp. Just a la volta hi ha el Heineken Experience.

Al sud-est hi ha Amsterdam Zuid, una zona on reina l’oci. AFAS Live (conegut antigament com Heineken Musical Hall) i el proper Ziggo Dome donen la benvinguda regularment a grans músics i artistes. Els seus programes replets de concerts, festes de dansa i festivals atreuen a multitud de totes parts d’Holanda. El fans del club de futbol de l’Ajax vénen a victorejar al seu equip a l’Amsterdam Arena, una gran atracció en la que pots veure las sessions d’entrenament especial i també fer un recorregut per les zones exclusives de l’estadi.

Spiegelkwartier (Barri dels Miralls)

Si s’interessen les galeries d’art i les botigues d’antiguitats, cal visitar el Spiegelwartier (barri dels miralls).

Està situat darrera del Rijksmuseum de Amsterdam.

Jodenhuurt (Barri Jueu)

En aquest barri es troba el Museu Histèric Jueu, el Hollandsche Schouwburg (el Teatre Holandès) i la Sinagoga Portuguesa, i tots elles mereixen ser visitats.

Rijksmuseum

Aquest museu situat en ple centre de la ciutat, acull una col·lecció meravellosa d’objectes històrics i d’art holandesos.

Els visitants poden fer un viatge pel temps i experimentar així un sentiment de bellesa i una idea del temps.

La col·lecció del Rijksmuseum presenta la història d’Holanda en un context internacional, des de l’any 1100 fins als nostres dies.

Les icones holandeses, tan històriques com culturals, que no et pots deixar perdre són:

La ronda de la nit (de Nachtwacht) de Rembrandt, que et deixarà bocabadat.
Pintures dels grans Mestres del segle XVII, com Frans Hals, Jan Steen, Vermeer i Rembrandt.
Cases de nines, la més antiga de les quals remonta al 1676.
La porcelana més fina de Delft, des de jocs de té fins a grans gerros.

El Rijksmuseum és parada obligatòria per a totes aquelles persones que visiten Amsterdam, per breu que sigui la seva estància. Assegura’t d’anar-hi pel matí, per evitar multituds. Combina la visita al Rijksmuseum amb una altra de les atraccions culturals properes, com el Museu van Gogh.

Direcció: Museumstraat 1
Horaris: De dilluns a diumenge de 9 a 17 hores
Preus: Adults 21 € – Menors de 18 anys gratuït

Van Gogh Museum

Vincent van Gogh va ser el pintor postimpressionista holandès del segle XIX. Les seves obres van tenir una gran influència en l’art del segle XX. En vida no va rebre reconeixement. Només va aconseguir vendre una de les seves obres d’art. En l’actualitat, el Museu van Gogh atreu aproximadament a 2 milions de visitants cada any.

Vida i obra de Vincent van Gogh

No hi ha un altre lloc del món que reuneixi sota els mateix sostre tants quadres de Vincent van Gogh. La col·lecció es com de 200 llenços, 500 dibuixos i 750 documents escrits.

Les peces més destacades del Museu van Gogh són: Autoretrats de Van Gogh, Els gira-sols, Els menjadors de patates, L’habitació d’Arles. A més de l’obra de Vincent van Gogh, el museu posseeix una col·lecció relacionada amb la vida de van Gogh i l’obra d’artistes amb els que mantenia amistat o que va influir-los.

Deixa que van Gogh t’enlluerni amb la seva fascinant obra i descobreix com va influir en la història de l’art.

Consell: Als matins és quan hi ha menys multituds de gent al Museu.

Ubicació, horaris i preus

Direcció: Museumplein 6
Horaris: De dilluns a diumenge de 9 a 17 hores, els divendres tanca a les 21 hores
Preus: Adults 21€ – Menors de 17 anys gratuït

Johan Cruijff Arena

El Johan Cruijff Arena (antigament anomenat Amsterdam Arena) és l’estadi de futbol de l’Ajax, el famós club de futbol holandès. L’estadi va obrir les portes l’any 1996 i és l’estadi més gran d’Holanda amb més de 54.000 seients. L’estadi oficialment renombrat com a Johan Cruijff Arena l’any 2018 en honor al famós futbolista i ciutadà d’Amsterdam Johan Cruijff.

Arquitectura

L’Arena va ser dissenyat per l’arquitecte Rob Schuurman. A Schuurman li agradava treballar amb associacions. L’estadi té l’aspecte d’un plat volador. Els forats de les escales estan connectats els uns amb els altres diagonalment, com els cordons de les botes de futbol. Quan fa mal temps, el sostre es tanca. El Johan Cruijff Arena és juntament amb GelreDome d’Arnhem, l’únic estadi holandès que pot fer això.

Homenatge

Johan Cruijff, mort al març del 2016, va se futbolista professional que va començar la seva carrera al club de l’Ajax d’Amsterdam. Al 1999, va se escollit per la Federació Internacional d’Història i Estadística de Futbol com futbolista europeu del segle.

Altres esdeveniments

A més de molts partits de futbol, també s’han celebrat aquí actuacions famoses d’artistes com Michel Jackson, U2, Bruce Springsteen, Madonna, Pavarotti i molts més. També es va celebrar les bodes del rei Guillem Alexandre i Màxima.

Direcció: Arena Boulevard 1
Horaris: De dilluns a diumenge de 09.30-16.30 hores. Entrada cada 20 minuts
Preus: Adults 16,95 € – De 5 a 12 anys 11€

Oosterpark

Al costat del Tropenmuseum hi ha el Oosterpark, un parc ideal per a fer un pícnic, descansar a la gespa o simplement fer un passeig.

A l’estiu són molts els que s’apropen a aquest parc per prendre el sol, descansar o fer un passeig. El parc compta amb nombroses zones de gespa on podràs caminar al teu ritme.

Hi ha un estany i alguns monuments com el Monument de la història de l’esclavitud, que commemora la abolició de l’esclavitud. Aquest és un parc tranquil bàsicament freqüentat pels veïns d’aquest barri, gent de la Índia, Surinam, Tailàndia, Turquia, Marroc i altres orígens.

Browerij’t Ij

A més d’una bona cerveza artesanal, el local és famós per formar part d’un típic molí de vent holandès. Així, que si vols prendre una cervesa a la seva terrassa un dia amb sol, és difícil trobar lloc. La cervesa és totalment orgànica i es fabrica al mateix lloc on ‘t Ij té el pub, i que també la pots trobar en algunes botigues de Jordaan.

Aquesta cerveseria va obrir l’any 1983 i molts la coneixen com “El Molí”. Es poden degustar 10 tipus diferents de cervesa amb noms com la Natte (una doble de color vermellós), la Ijwit (cerveza blanca disponible tot l’any) la Paasij o la Ijbok (només están disponibles alguns mesos de l’any).

Direcció: Funenkade 7, 1018 AL Amsterdam

Com arribar a la cerveseria: El tramvia 14 (des de Dam Square) para molt a prop, baixada a la parada de Pontanustraat.

Pàgina Web: Browerij ‘t Ij

Cerveseria del molí d’Amsterdam Browerirj‘t Ij

Flevopark

El Flevopark es troba a l’est d’Amsterdam, a la zona d’Indische Buurt, i a més d’una bona zona verda, amb gespa i bosc, restaurant i llac, compta també amb unes piscines a l’aire lliure, obertes des d’abril fins a setembre, on podràs refrescar-te durant els mesos d’estiu.

El parc de Flevopark destaca per la tranquil·litat, a l’estar allunyat de las masses de turistes i és especialment atractiu a l’estiu per les seves piscines.

Per arribar-hi es pot fer amb el tramvia 14 (directament des de Dam Square) o el tramvia 7 (que té parada també a Liedseplein)

Amstelpark

A les afores de la ciutat, vorejant el riu Amstel hi ha un dels parcs més populars d’Amsterdam, l’Amstelpark.

Aquest parc és ideal per anar-hi en família, i és un dels millors cuidats de la ciutat. Les bicicletes es queden a fora, així que és un lloc perfecte per passejar. Es pot donar una volta al parc amb un petit tren elèctric, que funciona durant els mesos d’estiu, i gaudir dels seus bars o de la zona de mini-golf. Conté també la galeria d’art Het Glazen Huis.

Al centre hi ha un llac amb un salt d’aigua, moltes zones de gespa i diversos jardins de diferents temàtiques (jardins de roses, de papallones, el laberint d’arbustos, el jardí oriental).

El seu laberint, de mida mitjana però de difícil pèrdua, és ideal per a gaudir amb nens. A més, hi ha una zona de granja amb cabres i ovelles, i els més petits poden donar un tomb amb poni.

El parc data del 1972 i està situat al llarg del riu Amstel. Així que si vols passejar també podràs sortir del parc i caminar pel costat del riu a la mateixa zona on Rembrandt dibuixava els seus paisatges.

Horaris: El parc és de entrada gratuïta i està obert cada dia.
Com arribar-hi: La parada de metro RAI queda a prop del parc, de les línies del metro 50 i 51 com del tramvia 4.

Amsterdamse Bos

El parc més gran d’Amsterdam és el Amsterdamse Bos o Bosc d’Amsterdam. Situat entre les ciutats d’Amsterdam i Aalsmeer, aquest parc ocupa una superfície de 1.000 hectàrees, on hi ha camins senyalitzats, carrils bici, estanys i restaurants.

El bosc d’Amsterdam és visitat cada any per més de 4 milions de persones, al parc hi ha uns 50 ponts, diversos llacs on es pot llogar una barca i opcions d’oci per a tots els gustos.

El parc va ser reforestat des del 1934 fins al 1967, quan es va plantar l’últim arbre. Així, la ciutat va donar treball a unes 20.000 persones en temps de crisi. Ara, aquest parc és la llar de molts animals com esquirols, granotes, conills i una gran varietat d’aus.

Tot i que hi ha una gran quantitat de camins per a vianants, si vols veure bé el parc, és millor fer-ho en bicicleta, a l’entrada principal en lloguen, també és poden llogar canoes o barquetes de pedal.

Durant els mesos de juliol i agost es realitzen unes representacions teatrals del Openluchttheater (Teatre a l’aire lliure) o fer un recorregut en el mític tramvia Museum Tram, a més de poder navegar en ferry pel parc.

Hi ha zones de bany, fins i tot una reservada per a nudistes.

Més informació de l’Amsterdamse Bos (en anglès)

Pàgina oficial de Amsterdamse Bos (amb el mapa del parc)
Article de l’ Amsterdamse Bos en Amsterdam.info

Frankendael Park

La història d’aquest parc es remonta als segles XVII i XVIII quan les famílies acomodades d’Amsterdam s’allunyaven del centre urbà per a poder gaudir de més propietats. El centre de la ciutat, és molt compacte i en aquell moment el preu de l’habitatge era car, així que les famílies que volien gaudir d’una casa més gran es van mudar a les afores.

El parc de Frankendael, té zones de gespa i els seus edificis històrics, dins del parc es troben dos jardins històrics que han estat restaurats a principis del segle XX per part de l’Ajuntament.

Just a l’entrada del parc es troba la magnífica casa Huize Frankendael. Aquesta era la propietat on vivia la família que es va fer dissenyat el parc i ara és un restaurant i un centre cultural, amb sala d’exhibicions i sala de concerts.

A més, un altre dels punts forts d’aquest parc és el luxós restaurant De Kas, situat en un antic hivernacle, que data de principis del segle XX, i que ofereix cuina d’autor preparada amb productes del seu hort.

Direcció: Middenweg 72; 1097 BS Amsterdam. Amb transport públic: el tramvia 9 que surt de la Centraal Station i passa per Dam.

Platja d’Amsterdam

Potser sorprèn però Amsterdam té platges, Strand Zuid, Dok i Sloterplas es troben al voltant d’Amsterdam, i totes elles amb platja, aigua i arena.

Strand Zuid

La platja Strand Zuid es troba entre el centre d’exposicions Amsterdam RAI i el Beatrixpark (Europaplei 22), i ofereix més de 2.000 m² de platja creada per l’home. Strand Zuid està considerada com una platja de luxe i, a l’estiu, a la classe alta d’Amsterdam li agrada anar a aquesta platja a relaxar-se, prendre cóctels, veure als altres i deixar-se veure. Però no et deixis intimidar per la imatge de Strand Zuid. La platja ofereix hamaques, i tumbones, també hi ha una pista de voleibol. Encara que no disposa d’instal·lacions per banyar-se, compta amb dutxes per si necessites refrescar-te. També hi ha una àmplia varietat d’activitats per als nens.

Pllek

Puja a bord d’un transportador que et portarà pel riu Ij des de l’Estació Central i arribaràs a la platja urbana de l’antic edifici industrial Pllek. Els ciutadans d’Amsterdam vénen des del centre fins al barri de Noord especialment per a gaudir d’aquesta agradable platja en la que gaudiràs del sol i de les vistes sobre el Ij.

Platja de bany Sloterplas

Sloterplass és una platja de bany del barri de West, ha estat convertida en una meravellosa platja urbana. Aquí hi ha de tot: voleibol, programes esportius i de jocs, beure i menjar, i de vegades s’hi fan espectacles i festivals.

Dok Amsterdam

Aquest exclusiu lloc està fora del centre, a la vora del Ij. Aquí pots prendre unes tapes i un beure mentre gaudeixes de la música o les històries al voltant d’una foguera.

MONNICKENDAM

Monnickendam és un petit poble de pescadors situat a la província d’Holanda Septentrional, a escassos quilòmetres d’Amsterdam. És un poble que forma la ruta del Waterland i està molt a prop també de mites holandesos com Volendam, Edam o Marken. Dels quatre és el menys conegut, però també el menys concorregut i que en bellesa no té res que envejar als primers.

Aquest petit poble d’aspecte tranquil i ritme lent no denota per a res la intensa activitat que va viure en segles passats, on va ser un important port pesquer del nord d’Holanda. Avui Monnickendam, a la vora del llac interior Ijsselmeer, segueix essent un port de pescadors, però amb menor activitat comercial i industrial, el lloc ideal per a visitar l’Holanda d’una altra època i poder admirar l’arquitectura típica holandesa.

Monnickendam està al nord d’Amsterdam, a uns 20 km. Arribar en cotxe és molt fàcil. Amb transport públic, des de l’estació central parteixen autocars (línies 312 i 316) cap a Monnickendam i altres pobles turístics de la comarca del Waterland. També hi ha un tiquet que costa 10 € i que permet recórrer il·limitadament durant un dia els pobles d’aquesta ruta i tornar a Amsterdam.

Al costat de la carretera principal que recórrer el Waterland, hi ha una gran església d’obra vista vermella, doncs al costat hi ha un pàrquing.

Des de l’església surt un carrer que porta cap al centre de Monnickendam. Durant els primers passos, ja es pot apreciar que la tranquil·litat és la nota predominant. Belles cases d’obra vista condueixen cap al campanar del 1591, la torre Speel i cap a la cas del pesatge (Waaghuis) del segle XVII, senyals de l’esplendor de temps pretèrits.

Però el gran atractiu del poble és el seu canal i el port pesquer. El canal és preciós, ja que a ambdues vores hi ha les cases típiques i desenes de bombetes de colors, que donen un aspecte molt pintoresc a la nit.

També hi ha estàtues que il·lustren la fundació del poble, com la d’un monjo que ens recorda l’origen etimològic de Monnickendam.

Si se segueix cap avall, es creua un dels típics ponts elevats, de fusta blanca, molt característics de la comarca del Waterland, i es poden contemplar els vaixells i sobretot el verdader ambient pesquer de Monnickendam.

El poble és ideal per seure a una terrassa i deixar passar la tarda mentre es pren una cervesa o les famoses biterballen (croquetes gegants, versió holandesa de les especialitats de peix de la comarca).

VOLENDAM

Volendam és un dels pobles més bonics d’Holanda, i per suposat visita obligada en qualsevol ruta per Holanda. Està al top 3, i la seva fama és totalment merescuda.

Volendam està situat als peus del llac Ijseel, que tot i ser un llac, dóna la sensació de que sigui un port de mar i es que fins al 1932 el llac era el Zuiderzee (mar del sud) que continuava amb el mar del nord. Però degut a la poca profunditat de les seves aigües i al fang, es va anar produint la dessecació fins al seu taponament definitiu.

Des del segle XIV Volendam va ser la sortida natural al mar dels habitants de la veïna Edam, cosa que va fer que molts agricultors visquessin aquí.

Passeig marítim de Volendam

Quan s’arriba a Volendam, pots optar per aparcar al centre, o desviar-te abans i aparcar a la zona del port (Haven)

El passeig per arribar al port dura uns 5 minuts que es veuen amenitzats per les cases que es troben al carrer de l’accés. Totes estan molt cuidades, la gespa perfecta, la col·locació de les cadires, l’ordre. Tot sembla de conte.

Però a l’arribar al port, et tornes boig amb la càmera, és realment preciós, però per poder tenir un record inesborrable, s’aconsella arribar abans de les 10:30 hores.

El passeig marítim és encantador, amb cases amb teulades punxegudes i de diferents colors. Les façanes solen ser d’obra vista vermella, no són totes exactament iguals, però destil·len una harmonia i una simetria com si ho fossin. A l’altre costat, les barques comencen a poblar el moll de Volendam.

El lloc és preciós, però també és cert que està consagrat al tursime i està ple de botigues de souvenirs, productes típics d’Holanda i restaurants. Però si s’hi va aviat o després de les 18 està quasi buit.

Cal probar el peix arrebossat o cru en algun dels llocs ambulants, és típic i barat.

El passeig és curt, però quan passes la part de botigues i terrasses, el passeig segueix el seu curs, amb molta menys gent i amb cases igual o més boniques que les anteriors.

Un altre passeig que no et pots perdre, és vorejar el moll des d’on podràs veures unes fascinants panoràmiques de les cases de Volendam amb les barques davant.

Des de Volendam també parteixen vaixells cap a Marken, un altre poble de conte.

La Volendam desconeguda

De vegades per trobar llocs bucòlics i més bonics d’un lloc només cal abandonar el carrer principal. Agafeu algun dels carrers que torcen a l’esquerra i trobareu la Volendam més secreta, la que està pràcticament buida, encara que sigui a 50 metres del bullici i la gent.

Es poden adminar els típics ponts holandesos, un canal amb cignes i ànecs i més cases de conte. Si poguéssim escollir entre una Volendam i l’altra no sabríem en quina quedar-se.

En una hora és suficient per mirar aquesta zona, ja que és petita.

EDAM

Edam és una petita ciutat ubicada a la província de Holanda Septentrional. La seva proximitat a Amsterdam la fa ideal per visitar-la, juntament a altres pobles de la regió del Waterland, com són Volendam i Marken.

La seva fama internacional es deu a l’afamat formatge que es produeix aquí des de fa segles, però la petita població té un casc antic bonic, amb canals i terrasses, ponts penjants i esglésies i cases amb façanes de fusta que formen part de la llista de monuments nacionals d’Holanda.

Va ser fundada al segle XII. Fins al segle XVI va desenvolupar-se econòmicament per la potent industria naviliera, cosa que la va convertir en un dels ports més importants del nord d’Holanda, juntament amb Amsterdam, Hoorn i Enkhuizen. La introducció d’escluses per evitar les freqüents inundacions va generar més seguretat a la població però paradoxalment va contribuir a la sedimentació del port i va suposar el declivi de l’activitat portuària com a motor de la ciutat.

Afortunadament per a la ciutat, el floriment de la industria del formatge al segle XVI va contribuir a mantenir la riquesa de la ciutat. El genuí formatge d’Edam es va veure beneficiat per diverses mesures, entre les que destaca la concessió reial per a celebrar un mercat setmanal, tradició que es manté fins ben entrat el segle XX.

A Edam, a partir de les 18 no queda quasi ningú, és el millor moment per visitar-la, a més el parquing ja és gratuït.

Només aparcar es creua per un poc penjant típic d’Holanda. Un canal i les primeres barques són la primera targeta de presentació de la ciutat. Més endavant i en pocs minuts s’arriba a la Damplein, la plaça principal i centre del casc històric de la ciutat. És un lloc molt curiós perquè la plaça sembla més bé una teulada que una plaça. A un costat hi ha una preciosa panoràmica amb l’Ajuntament a l’esquerra i el museu Artimare a la dreta.

L’Ajuntament d’Edam es va construir al 1737 i té una torre de fusta que queda perfectament a la foto amb l’altra torre que té l’edifici neo-renaixentista que alberga el museu Artimare.

A l’altre costat es pot admirar precioses cases amb façanes d’obra vista, al més pur estil holandès. També algunes botigues de souvenirs i de formatges d’Edam.

La següent parada és la plaça on se celebra el tradicional mercat de formatges d’Edam. Hi ha una estàtua dels portadors de formatges d’Edam.

Si esteu interessats en el folklore de la venda de formatges, esteu d’enhorabona perquè des de 1989 s’ha refet aquesta tradició per als turistes perquè puguin veure com es feia en el passat. Aquesta representació es fa els dimecres a les 10:30 hores durant el juliol i agost.

Des de la plaça gireu cap a la dreta i trobareu el barri on està l’església de la Verge Maria, tot i que va ser construïda al segle passat, la seva torre data del segle XV i és d’estil gòtic tardà. Els habitants de la ciutat la coneixen com el Carrilló (Speeltoren)

Després es recomanable seguir el curs del canal, amb un passeig de 5 minuts per arribar a l’església de Sant Nicolau, també coneguda com Grote Kerk. Es tracta d’un impressionant edifici d’obra vista vermella, construït al segle XV i que té la peculiaritat que està edificada sobre pilons.

MARKEN

Marken, juntament amb Giethoorn es pot vanagloriar de ser un dels pobles més bonics d’Holanda. Marken desprèn un ambient singular i és que el seu origen com a poble de pescadors ha arribat pràcticament intacte fins ben entrat el segle XX, si bé actualment a cedit el protagonisme al turisme, encara que sostenible i sense perdre l’esperit d’encant de poble.

Al segle XIII una tempesta va separar el poble del continent, cosa que va provocar que es convertís en un poble pesquer. La Marken actual va canviar amb la construcció del dic Zeedijk, que la va convertir en una península on podien arribar el cotxes. A partir d’aquí es va anar obrint més al món exterior i a les terrasses i restaurants.

A Marken es pot arribar per la carretera del Dic s’arriba al poble i el cotxe es deixa a un gran aparcament, que a partir de mitja tarda es gratis. Un passeig de 5 minuts, en el qual es pot començar a admirar les cases de color verd, ens portarà al port i un dels racons més bonics de Marken.

Molta gent es queda amb la visita del port i se’n va sense saber que a l’interior de Marken és on millor podreu apreciar i admirar les cases típiques del poble. Aquestes revelen molts detalls de la vida tradicional d’aquesta part d’Holanda, també es poden veure les marques de les innundacions freqüents que patia el poble abans de la construcció del dic.

També hi ha un monument a un grup d’aviadors britànics de la II Guerra Mundial, que van ser abatuts per Luftwaffe alemanya just a la costa del poble.

El Far de Marken és una altra visita obligatòria d’aquest poble. Està situat a la part més oriental de la illa i va ser finalitzat l’any 1837, tot i que els treballs de construcció van començar el segle anterior.

A diferència d’altres grans fars europeus, llargs i estilitzats, el de Marken destaca perquè juntament amb ell hi ha un casa adossada. Motiu pel qual se’l coneix com a Paard, cavall en holandès, ja que amb una mica d’imaginació podem identificar la silueta d’un equí.

Els 16 metres d’altitut de la torre i els 16 km de distància des de la qual es pot veure la llum del far ha no tenen un ús regular, havent quedat restringit a ocasions especials.

Des del pàrquing hi ha mitja hora per una estreta franja que el connecta a terra, és ideal per anar-hi en bicicleta i poder contemplar el paisatge.

NAARDEN

La ciutat de Naarden, a la regió verda “de Gooi”, és un destí destacat per fer una excursió amb nens. Durant la visita es poden conèixer edificis històrics com l’Església de Sant Vito (Grote Kerk) o passejar per les seves muralles centenàries, considerades unes de les millors conservades d’Europa.

Naarden es pot visitar en un dia o menys, l’ideal és combinar la visita amb altres localitats com Weesp o Muiden. El seu centre històric, rodejat per la fosa en forma d’estrella és molt compacte i es pot passejar en unes poques hores. Al centre, val la pena entrar a la Grote Kerk, una església del segle XV d’estil gòtic i una de les més antigues d’Holanda que va sobreviure la invasió espanyola de 1572 i la crema de la ciutat. En aquesta església se celebren alguns concerts d’òrgan i es poden veure algunes exposicions temporals de fotografia, per exemple el Festival de fotografía de Naarden (bianual) i una selecció de fotos del Word Press Photo.

Tornant a la invasió espanyola de Naarden del segle XVI, potser vulguis guardar el DNI per entrar a un dels atractius turístics de Naarden, la Casa d’Espanya. En aquest edifici una placa commemora la massacre que va tenir lloc allí l’any 1572 quan les tropes espanyoles van massacrar a 700 habitants que hi havia congregats al lloc per escoltar una proposta de pau, deixant la ciutat quasi sense habitants de peu. Després de la massacre, les tropes van prendre foc a la ciutat.

Al 1616, quan la ciutat començava a recuperar-se, es va construir al lloc dels fets l’Ajuntament de Naarden i una part de l’edifici es va cedir a la casa de pesatges, De Waag. Avui en dia aquest edifici històric és el Weegschaal Museum.

Veuràs que tret de l’església de Sant Vito i un parell d’edificis interessants al centre, el que més destaca de Naarden és la seva fortificació. Encara que a ras del terra és difícil fer-se una idea precisa de la mateixa, es pot visitar el Museu de la fortificació, situat en un dels bastons de l’estrella, en el que es pot visitar el subterrani i veure material audiovisual de la fortificació. Finalment Naarden també compta amb el Museu-mausoleu de Comenius, filòsof xec conegut com el pare de la pedagogia.

HAARLEM

Grote Markt
Molen de Adriaan (Molí de Vent d’Adriaan)

És una ciutat bastant gran, però el millor és el seu centre històric. Té diversos museus interessants i una església preciosa. Com d’altres ciutats holandeses, és perfecta per perdre’s pels seus carrers i canals.

Com a curiositat, comentar que l’any 1658 els holandesos van donar en honor a aquest municipi el nom de Nieuw Haarlem (Nova Haarlem) a la localitat de Manhattan, Nova York. Al 1664, quan els britànics van prendre el control de la colònia la van batejar amb el seu nom actual, Nova York. A dia d’avui hi ha un barri en aquesta ciutat amb aquest nom.

Grote Markt

La plaça principal de Haarlem àmplia i lluminosa, està rodejada pels edificis més emblamàtics de la ciutat. Allí també es troba l’estàtua d’un les cèlebres inventors de la impremta: Laurens Janszoon Coster.

A la plaça Grote Markt de Haarlem, hi ha l’església més important de la ciutat. Sant Bavó i el Vlesshal. També es troba un antic edifici que era l’escenari del mercat de carn i data de 1600, ara és el museu d’Arquelogia i una sala d’exposicions, ambdós recomanats de visitar. També és interessant visitar l’Església de Sant Bavó, d’estil modernista, construïda a finals del segle XIX amb un encant particular.

Molen de Adriaan (Molí de Vent d’Adriaan)

Holanda és famosa pels seus molins, però el que molts turistes desconeixen és que l’estil dels molins holandesos provenen d’aquest molí ubicat a Haarlem, és el molí De Adriaan, i té un encant particular que molts altres no tenen, el molí va ser construït al 1779 i era conegut per la seva capacitat productiva, ja que creava l’energia d’una important fàbrica de ciment. De totes maneres, l’any 1932 va ser devastat per un incendi i no va ser reconstruït fins l’any 2002.

ZAANSE SCHANS

Zaanse Schans és un museu a l’aire lliure situat a la població de Zaantad, a tan sols 20 km d’Amsterdam. El conjunt de molins de Zaanse Schans recrea la vida d’Holanda dels segles XVII, XVIII i XIX. Aquest espai està basat en la realitat, ja que en el seu dia va ser la primera regió industrial del món gràcies als 600 molins que hi havia.

En l’actualitat queden 8 molins principals, alguns d’ells construïts en ple segle XX però realitzats segons els plànols de l’època i respectant totalment les construccions originals. Els que daten del segle XVII estan totalment pintats i restaurats, cosa que dota al conjunt d’una gran bellesa i sobre tot molt fotogènics.

Com arribar a Zaanse Schans

Hi ha tres opcions per arribar a Zaanse Schans:

En cotxe, cal dirigir-se cap al nord d’Amsterdam per la S116 i per la A8, 28 km i tans sols mitja hora de camí.

En tren: agafar el ferrocarril a l’estació central d’Amsterdam i parar a Zaandijk-Zaanse Schans. El trajecte dura 17 minuts. Des de l’estació caldrà caminar uns 15 minuts fins a Zaanse Schans.

En bus: el trajecte és més llarg, dura 40 minuts i cal pujar al Rnet-bus 391 que surt des de l’estació central d’Amsterdam. Addicionalment i només al juliol i agost el Rnet-bus 817 enllaça Zaanse Schans amb els pobles turístics de Volendam i Edam.

La visita a Zaanse Schans

El recorregut del museu comença per diferents usos que se li podia donar als molins i sobre tot els diferents productes que es podies obtenir gràcies a ells.

Després el museu es converteix en una mostra dels usos i costums de la regió en els segles passats gràcies a la seva interessant col·lecció de quadres, roba, estris i objectes d’èpoques pretèrites.

Per finalitzar, hi ha la fàbrica de xocolata de la marca Verkade, la més famosa d’Holanda, i es poden veure les màquines i els processos que s’utilitzaven per fabricar la xocolata.

Si no es disposa de temps per visitar Saanse Schans i es vol fer una foto de l’Skyline dels molins, només cal arribar al poble i aparcar prop del pont. Des d’allí es pot gaudir d’una fantàstica vista de 5 molins i de les seves cases pintoresques que hi ha al costat del riu Zaan.

Què fer a Zaanse Schans

Passejar

Encara que sembli mentida, segurament el més bonic que es pugui fer. El lloc és preciós: cases típiques holandeses, canals, flors i sobretot molins amb les seves aspes movent-se gràcies a l’acció del vent. El paisatge és màgic per fer fotografies, i a més, és gratis, no s’ha de pagar per entrar a Zaanse Schans, pots arribar de matinada i admirar la sortida del sol o arribar a última hora i fotografiar la posta de sol.

Entrar als molins

Si a part de contemplar i fotografiar estampes típiques holandeses us interessa el funcionament dels molins, es poden entrar a visitar-los. En aquest cas cal pagar 3,50 € els adults i 2 € els nens. Un dels curiosos d’entrar és el molí serra, per veure les enormes serres accionades per la força del vent. Hi ha altres molins que produeixen aliments i que pots catar els productes, com per exemple, n’hi ha un que produeix mostassa, d’altres produeixen pigments o oli.

Si us fa molta il·lusió entrar als molins, es recomanable adquirir la Zaanse Schans Card, que permet entrar gratuïtament a un molí i disposar d’un descompte del 50% a la resta. A més també hi ha descompte per al pàrquing i botigues de souvenirs, i per suposat, l’entrada al museu és gratuïta. El preu és de la Zaanse Schans Card és de 15 € per adult i 10 € per menors d’entre 4 i 17 anys.

Visitar les botigues de productes locals

Encara que soni turístic, la veritat és que són llocs molt ben cuidats i estètics. Primer perquè estan ubicats en cases tradicionals holandeses i segon perquè dins són un espectacle pels sentits.

En una botiga, per exemple, hi havia desenes de varietats de formatges que podies anar provant. Menció especial als que estan marinats amb mostassa o herbes, a la mateixa botiga també es poden provar exquisides xocolates.

ALKMAAR

Hofje van Paling en Van Foreest
Oude Kerk (Església de Sant Llorenç)
The Beatles Museum
Hollands Kaasmuseum (Museu de Formatge)

Més al nord, hi ha Alkmaar, molt bonica. Fundada l’any 939, aquesta localitat està rodejada d’aigua i conserva el seu casc històric en perfecte estat. Passejar pels seus carrers és tot un plaer. Quasi no hi ha turisme i l’ambient és molt tranquil.

Alkmaar és famosa com “la ciutat del formatge” holandesa, però això només és la punta de l’iceberg, perquè aquesta ciutat de la província d’Holanda del Nord té molt més per oferir. Un meravellós centre antic ple de monuments, una agradable zona de botigues, terrasses, cafeteries, restaurants de tot tipus i per a totes les butxaques. Té el museu Municipal, el museu de la Cervesa, el museu del Beatles, i naturalment, el museu del Formatge.

Hofje van Paling en Van Foreest

El Hofje van Paling en van Foreest (o Provenhuis Paling en van Foreest) és un lloc especial d’Alkmaar. És el “hofje” més antic de la ciutat, construït l’any 1540 per encàrrec de Pieter Claez Paling i la seva muller, Josina van Foreest.

En principi, aquesta casa de beneficiència (provenhuis) estava destinada únicament a les dames catòliques, però a partir de 1670 es va permetre viure allí també a dones que pertanyessin a l’Església Reformada. Les dones catòliques vivien en cases del carrer “De Geest”, i les reformistes a Kanisstrat, i no tenien porta al jardí, actualment si que hi ha accés.

Avui en dia encara viuen allí únicament dones, i un matrimoni de conserges. També es pot admirar la col·lecció de quadres de la Prevenhuis al Museu Municipal d’Alkmaar.

El Hofje van Paling en van Foreest està situat a Steijnstraat 14-70.

Oude Kerk (Església de Sant Llorenç)

L’ Església de Sant Llorenç (Oude Kerk) és un imponent edifici medieval al centre d’Alkmaar. Aquesta basílica d’estil gòtic de Brabant caracteritza des de fa segles la imatge de la ciutat.

L’església, presumptament construïda per l’arquitecte Malinas Anthonius Kelderman entre 1440 i 1512, estava dedicada a Sant Llorenç. Té 26 columnes autoportants que suporten les voltes i el creuer.

Òrgans famosos

L’església de Sant Llorenç té dos òrgans del segle XVI de gama mundial, el van Covelens i el van Hagerbeer/Schnitger, que s’utilitzen en els concerts que s’hi celebren a l’estiu.

The Beatles Museum

És un museu que porten uns fanàtics del grup, tenint en compte que la primera guitarra de John Lenon va ser fabricada a Alkmaar.

En aquest museu trobaràs la col·lecció d’aquests dos seguidors del Beatles, per exemple el contracte discogràfic original que els Beatles van signar l’any 1967. Des de fa uns anys el museu ha canviat i ara és una sala d’exposicions de 100 m².

Al soterrani hi ha una exposició sobre la presumpta mort de Paul McCartney, i l’herència musical de George Harrison i John Lenon.

Ubicació: Pettemerstraat 12A

Preu: 5 €

Horaris: de 11 a 16:30 hores. Diumenges: de 12 a 16:30 hores

Hollands Kaasmuseum (Museu del Formatge)

En el segon i tercer pis de la casa de pesatge d’Alkmaar, es troba el museu del formatge holandès. Des d’aquí es pot contemplar l’impressionat paisatge sobre la Waagplein.

Admira també la preciosa arquitectura per dins.

Horaris: de dilluns a dissabte de 10 a 16 hores. Els divendres mercat del formatge de 10 a 16 hores.

Preus: Adults: 5 €, menors de 12 anys: 2 €.

El mercat del formatge d’Alkmaar és el més antic del món.

Des de les 7 del matí, els portadors de formatge comencen la seva tasca, amb l’exposició dels formatges perquè siguin examinats i la negociació del preu. A partir de les 10 del matí ja es pot assistir a la demostració fins a les 12 hores. Unes 27 tones de formatge tipus Gouda s’exposen a la plaça, els portadors van portant els formatges a la casa dels pesatges de la ciutat, De Waag, i d’allí cap als carros per que tornin a ser portats als camions, on es distribuiran per tot Holanda

MUIDERSLOT (CASTELL DE MUIDEN)

El Muiderslot és un dels castells medievals més característics d’Holanda. Amb una llarga i rica història, avui el castell és el museu nacional obert al públic per a explorar les seves impressionants habitacions (restaurades tal i com es trobaven al segle XVII), així com la seva col·lecció d’armes i armadures i una bonica col·lecció de pintures de l’Edat d’Or holandesa.

Aquesta fortalesa està situada a la desembocadura del riu Vecht i va ser construïda pels voltants del 1280 pel Comte Floris V. Poc després, al 1296, el castell va ser destruït pel bisbe Willem van Mechelen. Al 1930 es va tornar a construïr sobre les antigues runes. Avui en dia el castell està en perfectes condicions.

En el passat Muiderslot va ser un jutjat, una presó i la residència oficial dels castellans del castell. Un dels castellans més famosos va ser l’autor i poeta P.C. Hooft, un home que molts coneixen i associen amb P. C. Hoffstraat, l’exclusiu carrer de botigues d’Amsterdam. P. C. Hooft va viure al castell del 1609 ak 1674. Durant aquest període, Muiderslot va ser un important centre per a la ciència i l’art i el lloc de reunió d’un grup de ciutadans coneguts com el Muiderkring.

El Muiderslot està rodejat per una fosa. Al castell s’exposen obres d’art i estris quotidians de l’època en que va viure Hooft. El castell està obert als visitants, i hi ha vàries rutes a seguir, tant dins com al voltant del mateix. També un jardí d’herbes aromàtiques.

Ubicació: Herengracht, 1. Muiden

Preus: Adults: 15,50 €, menors de 4 a 11 anys: 9 €

Horaris: de 10 a 17 hores.

UTRECHT

Rietveld Schröderhuis (Casa Rietveld-Schröder)
Domtoren (Torre Dom)
Kasteel de Haar
Mercats d’Utrecht
Trajectum Lumen
DOMunder

La ciutat d’Utrecht, vital i activa, és l’autèntic cor d’Holanda. Està construïda al voltant de la torre del Dom, omnipresent des de tots els punts del cacs urbà. Amb aquesta referència és impossible perdre’s al seu centre peatonal. Utrecht té canals originals, amb soterranis a nivell de l’aigua, plens de cafès i terrasses. A més de la torre del Dom, Utrecht compta amb molts monuments que doten a aquesta antiga ciutat universitària d’un ambient especial.

Utrecht és una ciutat magnífica per passejar pels seus carrers, l’ Església Dom, situada en el mateix centre, domina tota la ciutat amb la seva alçada. Utrecht és també una ciutat universitària, potser un dels motius del seu dinamisme.

Utrecht va ser fundada l’any 48 a.C. pels romans.

Els hospicis del centre d’Utrecht són complexos formats per petites residències que es coneixen amb el nom de “cambres”, ja que consten d’una única sala. En el seu origen, els hospicis eren habitatges per a viudes o treballadores pobres, i van ser finançats (en part) per organitzacions benèfiques. En l’actualitat, els residents són ciutadans particulars i els habitatges són edificis protegits pel seu interès històric i arquitectònic. La visita dura uns 90 minuts, i es pot apuntar a l’oficina de turisme per visitar-los.

Rietveld Schröderhuis (Casa Rietveld-Schröder)

Dissenyada al 1924 per l’arquitecte holandès Gerrit Rietveld (1888-1964), la Casa Rietveld-Schröder a Utrecht és ara Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, considerada l’obra mestra arquitectònica del moviment artístic modern de Stijl, en que Rietveld era membre.

La Casa Rietveld-Schröder a Utrecht va ser encarregada per la viuda i mecenes de l’art Truus Schröder-Schrader, qui admirava les obres de Rietveld i li va demanar que dissenyés una casa familiar. Una composició tridimensional i asimètrica que juga amb la transició harmoniosa entre dins i fora, un esquema de colors primaris, audaç i espais habitables flexibles transformats per ports lliscants.

Ara propietat del Centraal Museum d’Utrecht, la casa ha estat restaurada minuciosament al seu estat original i moblada amb vàries peces de Rietveld, incloses la Cadira Blava i Vermella (1917) i la Cadira Zigzag (1934)

Un dels principals membres del moviment artístic De Stijl, Gerrit Rietveld va nèixer a Utrecht al 1888, fill d’un fuster. A l’any 1917 Rietveld ja tenia la seva pròpia fusteria a Utrecht, la qual va dissenyar la icònica Cadira Vermella i Blava. Amb la intenció de que es fabriqués en massa, la cadira incorporava simplesa en la seva elaboració, finalment utilitzant l’esquema de colors primaris del De Stijl al 1919

Al 1924, Rietveld va ser convidat a exposar al Bathaus i va fer incursions a l’arquitectura, dissenyant la Casa Rietveld-Schröder. Aquest edifici es va convertir en el model arquitectònic del De Stijl, amb una similitut a una tridimensional a escala real d’una concepció de Piet Mondrian. La casa és reconoguda mundialment com una de las vivendes més influents de l’Edat Moderna pel seu enfoc radical en el disseny i ús de l’espai. La seva influència duradera es palpa actualment encara en l’arquitectura.

Moltes de les obres de Rietveld, inclosa la Cadira Vermella i Blava es poden veure al Centraal Museum i a la Casa Rietveld-Schröder, qual alberga la col·lecció d’objectes de Rietveld més gran del món.

Domtoren (Torre Dom)

La torre de l’església Dom és la més alta i més antiga d’Holanda i és el principal símbol d’Utrecht. La torre va ser construïda entre 1321 i 1382 i té 112 metres d’alt. Té 13 campanes que pesen entre 400 i 8.200 kg.

La Torre Dom està oberta al públic i ofereix una visita excel·lent d’Utrecht i els voltants. Té 465 escales, si es dia i està clar, des de dalt es pot veure els campanars de les esglésies d’Amersfoort, Rhenen, Montfoort, Oudewater, Woerden i Amsterdam.

La Torre Dom va quedar separada de la catedral després que un tornado va afectar a l’església al 1647. Combina la visita a la Torre Dom amb la Catedral i veuràs el gòtic francès, els frescos del segle XV i el pati medieval.

Kasteel de Haar

El Castell de Haar és una visita imprescindible si estàs a Utrecht. És a les afores de la ciutat, a uns 30 minuts amb cotxe o a 1 hora amb transport públic.

És un castell molt ben cuidat i visitable i a més habitat fins fa pocs anys. Té un aspecte característic de “castell de conte de fades”, amb les seves torres rodones que culminen amb una copa punxeguda.

El Castell de Haar ha estat sempre de la mateixa família, la família van Zuylen. És el castell més gran dels Països Baixos i un dels més importants a nivell europeu. Però no sempre va ser així. L’origen de l’emplaçament data del segle XIII, la primera construcció no era un castell com l’actual ni tampoc d’aquestes dimensions, era una casa gran, més bé un mansió en la que s’allotjava la família van Zuylen, de la noblesa Belga-Holandesa.

Durant els segles XVIII i sobretot durant el segle XIX la casa va caure abandonada i pràcticament destruïda. Fins que l’hereu de la família, Etienne van Zuylen van Nyevelt van der Haar, es va casar amb Helene de Rothschild, membre de la famosa família de banquers germano-jueus Rotschild. Això va suposar una clara millora de la posició econòmica de la família van Zuylen i permetre a Etienne reconstruir la casa de la família, només que en lloc de reconstruir-la, va iniciar un projecte completament nou i el resultat va ser el Castell de Haar.

Els diners no era precisament un dels inconvenients, així que va encarregar a l’arquitecte que havia dissenyat el Rijksmuseum i la Centraal Station el disseny del castell, Pierre Cuypers. El projecte de reconstrucció-reforma va durar 20 anys i va destacar per ser un dels més importants i sobretot únic de la seva época. El projecte de reforma ho va englobar tot, no només el castell o l’estructura, també l’interior del castell, els jardins i la capella.

El Castell de Haar està rodejat d’aigua i sembla que des de l’inici, el seu disseny ja estava pensat per a l’ús que se li donaria en un futur. Atendre convidats per a impressionar-los. No està rodejat d’aigua per motius defensius sinó per ressaltar i destacar la magnificència del castell.

Als anys 60 el Castell de Haar va adquirir relevància internacional perquè era aquí on la baronesa Marie Helene van Zuylen venia durant un mes als estius. Eren famoses les festes que organitzava i a elles acudien com a convidants els membres de la noblesa i la jet set de l’època com Coco Chanel, Maria Callas, Gregory Peck, Roger moore, Yves Saint Laurent, Joan Collins o Brigitte Bardot.

És recomanable passejar pels jardins, són molt tranquils, a més de veure els cèrvols que estan en semillibertat o fer un picnic a algunes de les taules que hi ha mig amagades.

Quan s’entra a l’interior del castell, la primera estància és el hall central o hall principal. Era l’antic pati de la casa, però durant la reforma i la restauració es va construïr una teulada de fusta que és una preciositat, passant a formar part de l’interior. El hall té 18 metres d’alçada i sembla una combinació de disseny entre una catedral gòtica i un hotel de luxe, és francament interessant.

El Castell de Haar s’havia dissenyat per atendre convidats, i aquest era el hall on es donava la benvinguda als convidats, se’ls oferia una beguda, un lloc de descans mentre portaven l’equipatge o on esperaven a que arribés el transport si anaven d’excursió.

També es pot visitar el menjador on s’organitzaven els sopars, en aquest menjador hi ha un model del Castell de Haar que és de sucre. En aquest menjador es pot veure algunes fotografies dels convidats famosos i de renom.

Direcció: Kasteellan 1, Utrecht

Preus: Adults 17 €, de 4 a 12 anys 11 €

Horari: De 11 a 17 hores.

Mercat d’Utrecht

Utrecht és una ciutat on pots anar a un mercat diferent cada dia de la semana, al centre de la ciutat se celebren tres grans mercats: el Lapjesmarkt (mercat tèxtil), el Bloemenmarkt (mercat de flors) i el gran mercat situat a Vredenburg.

El mercat tèxtil d’Utrecht

El Lapjesmarkt de Utrecht és el mercat tèxtil més gran i més antic d’Holanda. Existeix des de fa 400 anys. Cada dissabte al carrer Breedstraat es pot trobar teles i ropa que necessitis entre les 8 i les 13 hores.

El mercat de flors d’Utrecht

El Bloemenmarkt de Utrecht se celebra en dos llocs diferents. Els dissabtes, de 7 a 17 hores a la plaça Janskerkhof. Ofereixen flors i bulbs.

Al mateix temps té lloc un altre mercat de flors al canal Oudegracht i el pont Bakkerbrug, compost per unes 12 parades, els productes oferts són principalment flors i rams.

El mercat de Vredenburg

El mercat més gran d’Utrech és el mercat general que es fa Vredenburg. Aquí es pot comprar peix, carn, verdures, fruita, pa, cinturons, jaquetes, accessoris o produtes d’electrònica.

Es fa els dimecres, divendres i dissabtes.

Trajectum Lumen

Trajectum Lumen és una ruta pedestre nocturna pel centre històric d’Utrech que passa per prestigioses obres d’art de llum d’importants artistes nacionals o internacionals. Segueix les obres artístiques de llum de Trajectum Lumen i descobriràs Utrecht des d’una nova perspectiva. Coneguts edificis, ponts, carrers pels que no passaries, formen un espectacle de llum. Es fa cada dia de l’any fins a mitjanit.

Segueix el rastre de les llums del terra, aconsegueix un mapa de ruta gratis a l’oficina municipal de turisme (Plaça Domplein), aquesta oficina té inscripcions obertes tots els dissabtes per la tarda, però també es pot fer la ruta amb un guia privat. Els passeigs es fan en alemany, francès, holandès, anglès i espanyol.

DOMunder

DOMunder és un centre turístic únic sota la plaça Domplein, on podràs veure els 2.000 anys d’història que allí s’amaguen com si fossis un arqueòleg.

Amb DOMunder podràs veure la plaça Domplein des d’una perspectiva totalment nova, amb les seves èpoques de resplendor, però també de decadència. Des de l’any 45, quan els romans van construir aquí el seu “Castellum Traiectum”, fins a la catedral gòtica destruïda durant el temporal de 1674.

AMESFOORT

Petit i pintoresc poble medieval, un lloc tranquil sense quasi turisme. És el lloc per a passejar pels seus carrers i canals i descobrir el seu cas històric a ritme pausat.

Amersfoort té un nucli històric bastant compacte, encara que compta amb quasi 400 monuments nacionals, entre antigues portes de muralla, museus, esglésies i alguna sinagoga.

Què veure a Amersfoort

La torre Onze Lieve Vrowetoren, és una torre de 98 metres d’alçada que s’alça prop del centre de la ciutat. Es pot fer una visita guiada per ella i pujar les més de 300 escales per contemplar una vista panoràmica d’Amersfoort.

La Koppelpoort, és una porta de l’antiga muralla que protegia Amersfoort al passat i que es pot contemplar des del tren. És una porta d’entrada tan terrestre com fluvial que li dóna a la ciutat un aire medieval. Existeixen encara un parell de portes a la ciutat que encara es conserven, són la Monnikendam i la Kemperbinnenpoort.

Davant de la Koppelpoort hi ha un edifici on té la seu el Museu de Flehite, l’edifici és de l’any 1540, aquest museu compta amb una bona col·lecció d’objectes que relaten la història d’Amersfoort.

Un altre atractiu són les Muurhuizen, antigues cases construïdes on s’alçava la muralla que rodejava la ciutat durant l’època medieval.

Antigues cases de la muralla (Muurhuizen)

HET NATIONALE PARK DE HOGE VELUWE

El Museu Kröller-Müller es troba al Parc Nacional Hoge Veluwe, és un autèntic luxe de lloc. A l’arribar a l’entrada del parc, es pot decidir si aparcar el cotxe al costat del museu, o deixar-lo allí i agafar un bicicleta gratuïta que té a disposició dels visitants.

La distància fins al museu és d’un 7 km que es fan còmodament, deixes la bicicleta juntament amb la resta i comences la visita a l’interior del museu, on trobaràs una bona col·lecció d’art, després pots passejar per l’immens jardí per admirar les seves 185 escultures de grans Mestres del segle XX.

El Veluwe és famós per la seva variada fauna silvestre, entre la que destaquen cérvols i senglars, així com abundants plantes originàries de terrenys arenosos.

Horaris: De dimarts a diumenge de 10 a 17 hores, el jardí de les escultures fins a les 16:30 hores.

Preus: Entrada combinada parc i museu: Adults 19 €, menors de 12 anys 10 €.

Aparcament: Dins al parc 7,05 € / Fora del parc 3,55 €

Direcció: Museu Kröller-Müller. Houtkampweg 6. 6731 AW Otterlo

ARNHEM

Nederlands Openluchtmuseum (Museu a l’Aire Lliure)
Burgers’ Zoo
Nederlands Watermuseum (Museu de l’Aigua)
De Eusebius – Glazen balkons (Església de Sant Eusebi)

Arnhem, situada al costat del Rin, és la ciutat més gran de la província de Güeldres. Gosa d’una excel·lent reputació pel que respecta a la moda. A més, Arnhem és cèlebre per la serva gran quantitat d’atraccions i museus, així com el Parc Nacional de Hoge Veluwe.

Nederlands Openluchtmuseum (Museu a l’Aire Lliure)

El Museu a l’Aire Lliure està compost per 80 cases, granges i molins històrics, El conjunt transmet com era la vida real dels holandesos de peu als segles més recents.

El Museu a l’Aire Lliure exposa una magnífica col·lecció de fotografies, roba, joguines i molts altres objectes del passat. Però no és en absolut un museu normal. El roder, el ferrer, el pescador, el moliner i molts grangers, pots treballar com ells i també pots provar plats i begudes tradicionals d’Holanda.

D’una forma divertida i activa, el museu ensenya als nens com es vivia a Holanda fa pocs segles. Els adults poden deixar que els seus fills s’entretinguin amb les atraccions mentre ells gaudeixen d’un cafè o una cervesa.

Burgers’ Zoo

Quan Johan Burgers va obrir el zoològic al 1913 volia fer una cosa diferent. En lloc de presentar animals en gàbies, volia mostrar-los en el seu habitat natural. 100 anys després, el Burgers’ Zoo segueix sense presentar els animals de la manera tradicional. Hauràs de penetrar en el seu habitat.

Lleons, renoceronts, zebres, girafes, micos, tigres, serps de cascavell, tortugues, taurons, llangardaixos i tot tipus d’espècies d’ocells viuen en el que s’anomenen “expositors ecològics”. En aquests entorns vitals de grans mides es permet que els animals i plantes es mantinguin en l’entorn adecuat. Els diferents expositors ecològics del Burgers’ Zoo són: Bush, Desert, Ocean, Mangrove, Safari i Rimba.

Durant la visita al Burgers’ Zoo, segurament te n’adonaràs de que es valoren molt l’educació, la conservació, la investigació i la durabilitat. Hi ha moltes possibilitats de que puguis gaudir de tot tipus d’impressions i experiències que no has viscut mai.

Al Burgers’ Zoo trobaràs el manglar cobert més gran del món, basat en els manglars de Belice. Els manglars viuen en un entorn extremadament salat en el que poques espècies de plantes poden sobreviure. La marea crea contínuament condicions diferents. Pots veure sirenis del Carib gràcies a la gran finestra panoràmica de 12 metres de llarg per 1,8 metres d’alt, i observa com els crancs violinistes surten durant la marea baixa.

Preus: Adults 22,50 €, de 4 a 9 anys 19,50 €

Pàgina web: https://www.burgerszoo.com

Direcció: Antoon van Hooffplein 1, 6816 SH Arnhem

Nederlands Watermuseum (Museu de l’Aigua)

El Museu de l’Aigua és un museu modern i interactiu que ho explica tot sobre l’aigua dolça. A més de centrar-se en la importància de l’aigua per a Holanda, presenta un valor d’aquest preciós líquid des de la perspectiva universal.

El Museu de l’Aigua compta amb diferents seccions que t’aproparan al món de l’aigua:

Laboratori de l’aigua: anima als nens d’entre 6 i 12 anys a realizar tot tipus d’experiments amb aigua (només els caps de semana).
Un món d’aigua: més de 50 expositors ensenyen com utilitzen l’aigua persones de tot el món.
Centre d’informació sobre l’aigua: una biblioteca amb totes les respostes a les teves preguntes sobre l’aigua.
Cinema sobre l’aigua: Documentals sobre la gestió de l’aigua i la importància d’aquest líquid en altres parts del món.

Visitar aquest museu és una experiencia agradable i educativa per a tota la família. Et farà ser conscient de la importància de l’aigua.

Preus: Adult 9,50 €, de 4 a 12 anys 6,50 €

Horaris: De dimarts a diumenge de les 11 a les 17 hores.

Direcció: Zijpendaalseweg 26-28, 6814 CL Arnhem

De Eusebius – Glazen balkons (Església de Sant Eusebi)

Un dels edificis més representatius d’Arnhem és l’Església Gran o Església de Sant Eusebi, amb una torre de 93 metres d’alçada. La construcció d’aquesta església va començar al 1450, i va durar més d’un segle. L’església es va construir seguint el model de la catedral alemanya de Xanten, en estil gòtic-holandès.

L’Església de Sant Eusebi té forma de basílica cruciforme de tres naus, i compta amb un enorme carilló com el segon rellotge més pesat d’Holanda. Al 1578 es va instaurar la Reforma a Arnhem, i l’edifici va psasar a formar part de l’Església Reformada.

A la II Guerra Mundial l’església va ser destruïda en gran part durant la batalla d’Arnhem. Deprés del conflicte, l’església va ser restaurada al seu estat original, i després es van fer també vàries restauracions addicionals. Avui en dia, l’església s’utilitza principalment per a exposicions, i només una vegada al mes com a lloc de culte.

Horaris: De dilluns a dissabte de 10 a 17 hores. Diumenges de 12 a 17 hores.

Preus: Ascensor, balcons de vidre i nau: Adults 9 €. Mesors de 6 a 16 anys 6 €.

Pàgina web: http://eusebius.nl/en

Direcció: Kerkplein 1, Arnhem

BREDA

Mercats de Breda
Kasteel Bouvigne

Breda és una acollidora ciutat del sud d’Holanda. Visita els monuments històrics de l’època Nassau: l’Església Gran, el Beateri i el Castell de Breda.

Mercats de Breda

Quasi tots els dies hi ha un mercat a Breda, els millors són:

El mercat general a la plaça Grote Markt (al centre de Breda), tots els dimarts i divendres de 9 a 13 hores.
El mercat de productes ecològics i de la terra a Veemarkstraat (al centre de Breda) tots els dimarts de 9 a 13 hores.
El mercat de segona mà a Het Ginneken, els dissabtes de 10 a 16 hores.

Kasteel Bouvigne

Un palau de conte de fades al sud de Breda, amb tres extraordinaris jardins i un hort d’arbres fruiters. El palau data oficialment de 1554, encara que porta el nom de Bouvigne des de l’any 1802. Els preciosos jardins estan oberts al públic.

Des de 1614 el palau ha estat en mans de vuit prínceps, i des de 1930 és propietat de l’Estat. A la finca també hi ha una capella, les capallerisses i el Hof van Bouvigne. El Hof van Bouvigne funciona avui en dia com la seu de Waterschap Brabanse Delta (propietaris de la finca des de 1972).

Els jardins de la finca es van crear al 1913. Aquests preciosos jardins s’inspiren en les modes de l’època. Hi ha jardins d’estil anglès, francès i alemany. A destacar: la col·lecció d’escultures i les nombroses varietats fúcsies. Al costat sud de la finca hi ha l’hort d’arbres fruiters.

Es pot visitar els jardins, però el palau i les seves dependències no estan obertes al públic, però poden admirar-se des de l’exterior.

Preus: Gratuït.

Horaris: De dilluns a divendres de 9 a 16 hores.

LEIDEN

Mercat de Leiden
Centrum Leiden (Centre Històric)
Canals de Leiden
Japan Museum SieboldHuis (Casa Siebold)
Hortus Botanicus
Zijlpoort (Porta Zijl)

Leiden és una ciutat universitària coneguda sobretot per ser el lloc de naixement de Rembrandt. Aquí va donar els primers passos el famós mestre de la pintura. Però Leiden té molt més per veure…

Leiden és una bella ciutat holandesa on podràs trobar l’essència dels Països Baixos, Amb pocs més de 100.000 habitants, aquesta ciutat és un important centre universitari i compta amb la universitat més antiga d’Holanda, fundada l’any 1575. Creuada pel riu Rin, el símbol d’aquesta ciutat són dues claus creuades que ja són mencionades en documents del segle XIII.

Passejar pel voltant dels petits canals que surquen el centre de Leiden és tot un plaer. També podràs admirar edificis tan interessants com l’Ajuntament, Stadhuis, que compta amb la façana més ampla dels Països Baixos, o la casa dels Pesos (De Waag), a més de varis molins.

Un altre atractiu de la ciutat són les seves esglésies, la més antiga és la de Pieterkerk, que data del segle XIV, però la més famosa és la Hooglandse Kerk, construïda entre els segles XIV i XVI, que compta amb la nau transversal gòtica més gran del món. Les millors vistes de la catedral les aconseguiràs pujant a la fortificació de Burcht.

Deixa’t seduïr per l’ambient de Leiden, des dels seus 12 museus, passant per l’antiga Universitat fins als poemes escrits als murs de Leiden, diuen que estan amb tots els idiomes, en castellà i català entre ells.

Leiden és cuna de personatges famosos com el pintor Rembrandt, que va nèixer aquí, i a la seva Universitat van estudiar cervells tan prestigiosos com el d’Albert Einstein.

Mercat de Leiden

Leiden té un dels mercats més agradables d’Holanda. Tots els dissabtes s’instal·la al centre de la ciutat un fantàstic mercat a l’aire lliure, visita les desenes de parades que es monten a la ribera del canal (Nieuwe Rijn, Vismarkt i Boermarkt)

Centrum Leiden (Centre Històric)

El centre de Leiden és una atracció en si mateix, un entorn únic amb 88 canals rodejats de cents de mansions, monuments i esglésies.

Leiden és una ciutat de canals, ponts i vaixells, després d’Amsterdam, Leiden és la ciutat holandesa amb més vies fluvials al centre. A l’estiu pots recórrer els canals amb un vaixell de passeig, una canoa o una barca amb rems.

A més, el centre històric de Leiden està ple de monuments, més de 2.800 des de “hofjes” i molins fins a esglésies i ports, que adornen la ciutat des de fa segles.

Canals de Leiden

Els canals de Leiden es van incorporar al disseny de la ciutat al segle XVII. El canal extern es va excavar per a protegir la ciutat. El centre històric de la ciutat està rodejat per una fosa pde 6 km de llarg. Els canals de Leiden formen una part de les estructures defensives intactes més grans de tot Europa. Els canals de Leiden creuen la ciutat i tenen molls flanquejats per arbres, on es poden amarrar els vaixells.

Leiden és també un punt de partida perfecte per qualsevol excursió. Navega als Kagerplassen, més coneguts com “De Kaag”. De Kaag és una extensa zona de llacs, a menys de mitja hora en vaixell des del centre de Leiden, amb desenes de molins i granges velles al costat dels canals, és una de les rutes en vaixell més boniques del país.

Suggerència: Demana un cistell de picnic quan lloguis un vaixell.

Japan Museum SieboldHuis (Casa Siebold)

La Casa Siebold rep aquest nom pel primer occidental que va ensenyar medicina a Japó. Siebold treballava com a metge a la colònia comercial holandesa, i durant la seva estància al Japó va reunir cents d’objetes i una fantàstica col·leció botánica de Leiden, i la seva col·lecció de preciosos tresors artístics, naturals i culturals es van guardar a la Casa Siebold. Des del segle XIX la Casa Siebold rep visitants del món sencer ansiosos per adminar la seva col·lecció permanent.

Holanda té una relació comercial singular amb Japó. Va ser la primera potència occidental autoritzada a comercialitzar amb Japó a través de la Companyia Neerlandesa de les Indies Orientals (VOC). Siebold era un investigador i metge nascut a Alemanya que va viure i treballar a Leiden. Durant la seva estància a Japó entre 1823 i 1829 es va dedicar a col·leccionar objectes diversos, fins que al 1829 les autoritats japoneses el van acusar d’intentar enviar a Occident varis mapes de Japó. Siebold va ser jutjat per espionatge i expulsat del pais. No obstant, la relació comercial entre Japó i Holanda es va seguir mantenint.

La Casa Siebold és un tros de Japó conservat en una mansió holandesa de Leiden. A la Casa Siebold s’organitzen regularment exposicions d’art modern holandès i japonès. Situada a la ribera del preciós canal Rapenburg.

Hortus Botanicus

Al casc històric de Leiden es troba el jardí botànic més antic d’Holanda, l’Hortus Botanicus. Aquest fabulós jardí posseeix una àmplia col·lecció d’espècies de plantes procedents de l’Àsia, Europa meridional i el sud d’Àfrica.

L’Hortus Botanicus porta quatre segles col·leccionant plantes de tot el món i investigant sobre elles. Més de 10.000 plantes i dotzenes d’espècies d’aus habiten als jardins japonès, històric, d’hivern, de roses, de falgueres, de plantes medicinals i de fruits secs, així com l’hivernacle tropical.

Zijlpoort (Porta Zijl)

A l’Edat Mitja, Leiden tenia 8 portes d’entrada. De totes elles avui només queda la Porta de Mors i la Porta Zjil. La porta Zjil està a la part est de la ciutat.

La Porta Zjl recorda als arcs de triomf romans, amb els dos lleons amb les armes de Leiden o les figures mitològiques de Mart i Medusa, i molts altres escuts i artefactes militars. La Porta Zijl va ser un projecte del segles XVII per donar prestigi a la ciutat.

DEN HAAG (LA HAYA)

Madurdoam
Het Vredespaleis (Palau de la Pau)
Parc d’Atraccions de Drievliet
Binnenhof (Parlament dels Països Baixos)
Paleis Noordeinde
Escher Het in Paleis
Places de la Haya

La Haya és una de les ciutats més especials d’Holanda. No perquè és la seu del govern, sinó també pels monuments i barris històrics i per la ubicació privilegiada al costat de la costa.

Canal de la Haya amb el Binnenhof a la dreta

Madurodam

El parc en miniatura Madurodam de La Haya és el lloc per excel·lència per descobrir perquè Holanda és un pais singular: les cases dels canals, camps de tulipans, el mercat del formatge, molins de vent, el Palau de la Pau, el Pla Delta: tot això ho trobaràs a Madurodam.

A Madurodam, les miniatures i les històries que ens narren cobren vida. Madurodam compta amb instal·lacions multimedia que expliquen la història d’Holanda i la de cada un dels edificis en miniatura. Madurodam és interactiu: pots accionar la barrera contra les tormentes de l’estuari Oosterchelde, carregar contenidors en un buc de càrrega del port de Rotterdam, fer enlairar un avió des de l’Aeroport de Schiphol i pujar a la subasta de flors.

L’atracció interior Waterwolf és una lluita autèntica contra l’aigua. Aquí trobaràs una rèplica de la famosa estació de bombeig de De Cruquius amb la que, juntament amb altres visitants, lluitaràs contra l’aigua i dessecareu l’enorme llac Haarlemmermeer durant un espectacle emocionant.

A través de les pantalles de videos sabràs més sobre els relats que s’amaguen darrera els edificis que veus a Madurodam.

Madurodam ofereix una perfecta combinació d’entre parc d’atraccions, patrimoni històric i naturalesa de primera classe. Amb més de 5.500 arbres en miniatura i 55.000 llits de flors que floreixen durant totes les estacions, el parc és conegut per la seva bellesa escènica.

Des de la seva obertura al 1952, Madurodam ha estat un dels llocs més emblemàtics dels Països Baixos. Està al top 5 dels parcs d’atraccions més visitats del pais i és el lloc perfecte per anar d’excursió sense importar l’edat.

Direcció: George Maduroplein 1, La Haya

Horari: De 9 a 19 hores

Preu: 19,50€.

Het Vredespaleis (Palau de la Pau)

Het Vredespaleis (El Palau de la Pau) de La Haya es va construïr sobre la base dels ideals de pacifisme i pau mundial, a finals del segle XIX, aquests principis estaven en plena ebullició, com mai abans s’havia vist. Quan es va finalitzar la construcció del Palau de la Pau al 1913, era tan grandiós com la idea de la pau mundial.

Ninguna altra ciutat del món és més apropiada per albergar el Palau de la Pau que La Haya, la ciutat de la pau i la justícia. Avui en dia l’edifici encara l’utilitza la Cort Internacional de Justícia, la Cort Permanent d’Arbitratge, la Biblioteca del Palau de la Pau i l’Acadèmia de Dret Internacional de La Haya.

Parc d’Atraccions de Drievliet

El parc d’atraccions Drievliet és un parc temàtic dedicat a tota la família, aquest parc ofereix activitats familiars i infantils, atraccions i espectacles màgics.

El parc Drievliet compta amb innumerables atraccions espectaculars que et faran volar surcant l’aire, viure una immersió en caiguda lliure, girar i girar i sortir disparat a una velocitat de 70 km/h.

A més de muntanyes russes emocionants i parcs infantils pels més petits, també podràs veure espectacles impressionants i divertits.

Preu: 24,50€.

Binnenhof (Parlament dels Països Baixos)

Durant segles, el Binnenhof de La Haya (El parlament) ha estat el centre neuràlgic de la política d’Holanda. Tots els assumptes polítics i d’estat es debatien i sigueixen debatent-se aquí.

Ridderzaal (Sala dels Cavallers)

L’edifici més atractiu del Binnenhof és la Ridderzaal, aquest edifici monumental es va construïr entre els segles XIII i XIV com a castell pels Comtes d’Holanda, però el seu aspecte actual data de finals del segle passat. L’edifici, que estava en un estat ruinós, es va restaurà llavors. L’enorme sostre de fusta fa ser reconstruït sota la direcció de l’arquitecte estatal C.H. Peters. P.J.H. Cuypers va participar com a consultor en les obres de restauració i també va dissenyar la Font per la Ridderzaal amb una estàtua del Comte d’Holanda i Rei de Romans Guillem II.

Luistervinken

La Ridderzaal es va construïr originalment com una sala enorme per celebrar festes de caça pel Comte d’Holanda, i també judicis. Els “Luistervinkers” (escoltes en holandès), que daten d’aquestes dates, són estranyes cares de fusta amb una enorme orella a un costat, col·locades als costats de les vigues. Durant els judicis se li deia a la gent que digués la veritat, ja que tot el que es deia ho escoltava un poder diví a través d’aquestes orelles enormes.

Visita guiada

El centre de visitants del Binnenhof permet realizar una visita guiada a través del Ridderzaal i conèixer el Senat o el Congrès del Parlament. El tour comença amb un vídeo introductori que explica la història del Parlament holandès i dels edificis que composen el complex. Convé reservar amb antelació.

Es realitzen visites guiades tot l’any, no obstant, si la visita coincideix amb alguna reunió política, no podràs accedir a totes les sales del Binnenhof. El moment idoni per visitar el Binnenhof és el tercer dimarts de setembre, quan tots els polítics i membres de la Família Reial es reuneixen per presentar el pressupost de l’any següent.

Paleis Noordeinde

El Palau Noordeinde pertany a la Casa Reial des de 1609, quan l’estat el va entregar com a obsequi a la vídua de Guillem d’Orange. En l’actualitat, el Rei d’Holanda l’utilitza com a lloc de treball.

El Palau Noordeinde està ubicat al centre de La Haya, al carrer que porta el seu nom, es poden fer fotografies des del carrer, però el palau no està obert al públic.

Jardí del Palau i els Estables Reials

A l’altre costat del palau Noordeinde podràs gaudir de moments de pau i tranquil·litat al jardí del palau. Es tracta d’un petit parc d’entrada gratuïta. Just al costat del parc es troben els estables reials, on es guarden els cavalls i els carruatges de la Casa Reial.

Escher Het in Paleis

Maurits Cornelis Escher va ser un artista gràfic que va viure entre 1898 i 1972, va ser l’amo i senyor creant situacions impossibles i il·lusions òptiques en gravats de fusta i litografies. Escher in het Paleis és una exposició permanent que està oberta al públic a l’antic palau de la Família Reial situat al casc històric de La Haya.

Imagina dibuixos amb aigua que flota cap amunt, escales que no tenen fi, rèptils que s’arrastren formant cercles viciosos entre objectes d’un escriptori, que escapen del paper en el que estan dibuixants i es dibuixen a si mateixos…

Els dibuixos confonen i diverteixen als visitants, en la planta multimedia del museu podràs comprendre millor aquests il·lusions òptiques i fins i tot crear les teves pròpies.

Direcció: Lange Voorhout 74. La haya

Preu: Adult 10 €, menors de 7 a 15 anys 6,5 €

Horari: De dimarts a diumentge, de 11 a 17 hores

Temps de la visita: 1,30 hores

Places de La Haya

La Haya també compta amb moltes places boniques carregades d’història.

Binnenhof

El Binnenhof porta segles essent el centre neuràlgic de la política d’Holanda. Els edificis del Binnenfog, el Ridderzaal, el Senat, el Congrès del Parlament i la “Petita Torre” on viu el primer ministre.

Buitenhof

La plaça Buitenhof està just al costat del Binnenhof i és el lloc excel·lent per a gaudir d’una copa o prendre alguna cosa de menjar.

Plein

Està situada a l’altre costat del Binnenhof, aquesta plaça és histórica i està rodejada de magnífics edificis, i ofereix una gran quantitats de tavernes i restaurants durant el dia, i a la nit, aquests mateixos establiments es converteixen en bars i discoteques. Plein és un dels principals focos de vida nocturna de La Haya.

Plaats

Plaats és una de les més petites de La Haya, es troba just davant del llac Hofvijver i té diversos restaurants, tavernes i botigues. Aquesta plaça va ser testimoni de nombrosos fets històrics, ja que allí hi ha l’antiga presó.

Lange Voorhout

La plaça Lange Voorhout ofereix imatges precioses durant tot l’any, és un lloc molt fotogènic, destaquels els til·lers, l’Hotel Des Indes i l’antic Palau Reial, que avui en dia acull la col·lecció de Escher. A la primavera, les flors de safrà pinten el color d’aquesta plaça.

Grote Markt

Amb el pas dels segles, la plaça del mercat de La Haya s’ha transformat en una gran cafeteria a l’aire lliure, rodejada de bars i discoteques. A aquesta plaça sempre hi ha gent passant una bona estona, des de primera hora del matí fins ben entrada la nit. Durant l’estiu, a la Grote Markt solen celebrar-se molts concerts.

KINDERDIJK

Kinderdijk és Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Els 19 molins que actualment composen l’estampa de Kinderdijk us portaran a l’Holanda més clàssica i més autèntica i sobretot a l’essència d’aquest pais que durant mil anys porta lluitant contra el mar i s’aferren, irreductibles, al seu tros de terra.

En certa manera recorden als gals d’Asterix i Obelix, i es que s’ha de tenir molt d’enginy, força i coratge per mantenir l’aigua a ratlla.

Kinderdijk està al costat de Rotterdam, de fet hi ha ferrys que et porten fins aquí des de la ciutat. Si es vol arribar en cotxe, autopista A16 i després A15 creuar el riu gràcies a un transbordador que hi ha a l’alçada de Krimpen i costa 5 € per trajecte.

Quan traieu l’entrada, entrareu per l’avinguda dels molins i realment és el que sembla, aquest Camps Elísis a l’holandesa consisteixen en un camí i un carril bici franquejat a la dreta pels pòlders de Nederwaard i a l’esquerra pels de Overwaard. A ambdós costats els molins es van succeïnt i composant el paissatge típicament holandès.

Passeig amb la barca per visitar els molins de Kinderdijk

Després de caminar menys de 10 minuts i després de creuar un bucòlic pont, hi ha el molí museu. El seu interior evoca els anys 50 i la vida d’aquesta època. Destaquen els llits empotrats i la cuina menjador, únic punt del molí que es mantenia calent.

Es pot seguir caminant durant 5 minuts més per aquest camí fins arribar a un petit moll on un petit vaixell recull la gent que vol conèixer des de l’aigua aquest preciós lloc (5,5 € per adult per un viatge de mitja hora).

Des d’aquest punt també hi ha una vista del conjunt de molins i sobretot el molí Blokker Wipmolen, el molí que destaca entre els altres per la seva forma peculiar. Situat en prolongació dels canals de la conca de drenatge, està elevat sobre un base de maçoneria i segons els estudiosos, data del segle XVI, les teules cobreixen la part inferior, metre que la fusta negra és el material utilitzat a la part superior.

A la tornada, al costat contrari a la guixeta, es pot visitar el centre del visitant Wisboom, i just al costat també hi ha una estació de bombeig que es pot visitar per entendre millor el funcionament de tot aquest sistema de molins, conques de drenatge, sèquies i esclusses.

Kinderdijk és la contrapartida de Zaanse Schans, que també és bonic, però està preparat pel turisme de masses. La bellesa de Kinderdijk és la fusió entre els molins i l’entorn natural. Terra guanyada a l’aigua, esclusses, canals, herba fèrtil i aspes girant.

Preu: Adults 8 €, menors de 4 a 12 anys 5,5 €. Si es reserva online, gaudireu d’un descompte d’1,5 € en cada bitllet.

GOUDA

Gouda, la ciutat històrica de la província d’Holanda del Sud, és famosa pel formatge de Gouda, les veles i els stroopwafels. Però a Gouda hi ha moltes més coses per veure.

Gouda té un dels centres antics més bonics d’Holanda. Admira els seus edificis històrics, i passeja per la ribera dels canals centenaris.

L’edifici més famós de Gouda és l’Ajuntament que dóna a la plaça del mercat. També en aquesta plaça es troba l’edifici del pessatge de Gouda, el Waag. Els dijous s’hi fa el mercat de formatges, de 10 a 13 hores.

La façana de l’ajuntament de Gouda destaca pel seu estil gòtic i per ser en aquest àmbit, un dels més antics dels Països Baixos, amb una data de construcció entre els anys 1448 i 1450. La façana de l’ajuntament de Gouda és potser una de les imatges més difoses d’aquesta ciutat. Un altre edifici d’interès és l’Església de Sant Baptista (Sint Janskerk) amb impressionants vitralls cromats que daten dels segles XVI i XVII i una nau de 123 metres, que la converteixen en la més llarga d’Holanda.

ROTTERDAM

Kubuswoningen (Cases Cúbiques)
Erasmusbrug (Pont Erasmus)
Euromast
Dic Mòbil

Rotterdam és una ciutat amb mil cares: ciutat portuària, ciutat de moda, per sortir, elegant ciutat comercial i ciutat artística a la última. Però Rotterdam és sobretot la ciutat de l’arquitectura d’Holanda, amb la innovació com a punt central i la silueta urbana en constant canvi. Són moltes les coses que es poden fer entre els gratacels de Rotterdam, anar de compres, menjar com un rei, visitar tot tipus de museus i atraccions al voltant del centre.

Kubuswoningen (Cases Cúbiques)

Les Cases Cúbiques (Kubuswoningen) de Rotterdam són una de les atraccions més emblemàtiques de la ciutat. Dissenyades per l’arquitecte holandès Piet Blom, aquesta urbanització és única ja que les seves cases són literalment cubs, inclinades a 45º. Els visitants curiosos poden aprendre més sobre aquests apartaments explorant la casa museu Kijk-Kubus, o completar un viatge inolvidable al port de la ciutat allotjant-se una nit en una de les cases cúbiques.

Les Cases Cúbiques van ser dissenyades assimètricament per semblar un bosc abstracte, cada sostre triangular representava la copa d’un arbre. Els edificis es van construïr sobre pilars de formigó amb un entramat de fusta. Amb una alçada de tres pisos, la planta baixa és l’entrada, la primera té una cuina oberta i una saló, la segona el bany i dos dormitoris i, en alguns casos, el pis superior s’utilitza com a golfa ajardinada. Un cop dins, al primer en que t’has d’acostumar és a les parets inclinades, mentre vagis passant a la meitat superior de l’estructura tindrà la sensació d’haver de prestar atenció a no colpejar-te el cap.

Les Cases Cúbiques estan en un lloc cèntric al costat de l’estació de trens Rotterdam Blaak. Aquestes cases també van ser dissenyades tenint en compte a la comunitat. A més d’actuar com un pont peatonal, la zona peatonal que connecta els cubs inclou un petit parc per a nens, a més de petites oficines i estudis.

Després de tanta molestia causada pels visitants curiosos, un propietari va obrir la seva casa museu Kijk-Kubus, que brinda l’oportunitat als visitants de visitar una Casa Cúbica completament emmoblada. També es pot veure alguns problemes quotidiants que tenen els residents, com comprar i col·locar mobles en una estructura sense parets rectes.

Al 2009, l’estudi d’arquitectura Personal Adchitecture BNA de Rotterdam va remodelar un dels cubs més grans per a una cadena hotelera, avui en dia és l’hostal Stayokay Hostel Rotterdam.

Erasmusbrug (Pont Erasmus)

El Pont d’Erasmus és una sorprenent meravella d’enginyeria i un monument imprescindible de Rotterdam. El pont i els seus voltants ofereixen l’històric Delfshaven, el futurístic Kop van Zuid com a gratacels, l’Hotel New York i el museu de fotografia Nederlands Fotomuseum. El pont d’Erasmus és també l’escernari de diversos esdeveniments espectaculars.

El Pont d’Erasmus, de 800 metres de llard, és un vista impressionant amb la seva estructura d’acer de color blau, la seva torre de només un pilar que s’eleva cap al cel amb els seus 40 cables d’acer que sobrevolen les aigües. El pont s’alça 139 metres fins al punt més alt. Va ser dissenyat per Ben van Berkel i inaugurat per la reina Beatriu al 1996.

Un riu espectacular que creua Rotterdam

El Pont d’Erasmus, creua el riu Nou Mosa i forma una connexió important entre les zones del sud i del nord de la ciutat.

Kop van Zuid és un barri de Rotterdam que està experimentant una frenètica regeneració, a la vegada que conserva el seu llegat industrial. En ell trobaràs l’imponent de Rotterdam de Rem Koolhaas, un premiat gratacels residencial anomenat Edifici Montevideo, i la torre Maastoren, l’edifici més alt d’Holanda. L’Hotel New York per l’altre costat és l’edifici que verdaderament representa la història de la zona. Aquest edifici modernista solia ser la seu de l’empresa de creuers Holland America Line.

Creua el Pont d’Erasmus i entra en un món totalment diferent: el Veerhaven amb els seus elegants edificis i vaixells històrics, i una mica més enllà l’antic Delfshaven, una agradable barri històric que permet al visitant gaudir de l’ambient de Rotterdam anterior a la guerra.

Euromast

Una de les torres més altes de Rotterdam, l’arquitecte Maaskant va dissenyar la torre específicament per a l’exposició mundial d’horticultura, la Floriade. Els visitants poden pujar amb l’ascensor i gaudir d’una vista espectacular.

Admira la ciutat de Rotterdam des dels 185 metres d’alçada.
En dies clars es pot veure Ambers, que està a 80 km de distància.

L’Euromast es va dissenyar al 1960 per la Floriade d’aquest any. Amb 100 metres d’alçada anava a ser l’estructura més alta de Rotterdam, un parell d’anys després un altre edifici va obtener aquest títol, amb el que es va decidir ampliar l’alçada de l’Euromast, afegint 85 metres més a l’estructura. Actualment l’Euromast no és l’estructuta més alta d’Holanda, aquest títol el té l’antena de transmissió a Lopik; la Gerbrandytoren medeix 361 metres d’alçada.

La vista des de la torre és espectacular. Amb l’entrada podràs tenir accés a la plataforma situada a 100 metres d’alçada i a l’Erospoop, a 185 metres d’alçada. El restaurant es troba a 100 metres d’alçada.

Direcció: Parkhaven 20. Rotterdam

Preu: Adults 10,25 €. De 4 a 11 anys 6,75 €

Horari: De 9:30 a 22:00 hores.

Dic Mòbil

En els plans originals no estava contemplada aquesta estructura, perquè volia preservar-se l’accés dels ports de Rotterdam i Ambers, però quan es va fer evident que els dics planificats no eren suficientment alts per a protegir la població, es va decidir construïr un dic móbil de defensa contra l’aigua.

Les enormes comportes del dic són pontons flotants que poden omplir-se d’aigua i formen unes enormes barreres protectores. Quan ha passat el perill, es buiden i es trasladen a una zona tancada, tot el procés es gestiona a través d’ordinador. Aquest és un altre exemple més de l’enginyeria holandesa amb la qual es manté l’aigua sota control.

DELFT

Markt (Plaça del Mercat)
Vermeer Centrum
Ceràmica Blava de Delft
Mercats de Delft
Ajuntament

Delft és una de les ciutats més boniques d’Holanda gràcies a la gran quantitat d’atractius del centre històric: tres espectaculars esglésies, un ajuntament que és pura filigrana, una de les places més grans d’Europa, romàntics canals i desenes de cases senyorials composen una oferta irresistible pel visitant.

Delft és famosa per la seva relació amb Johannes Vermeer, la ceràmica blava de Delft i la Casa Reial.

Delft està a la província d’Holanda meridional, al sudest d’Holanda i al mig de La Haya i Rotterdam, té uns 100.000 habitants, és ideal per visitar en un dia. Tot i que va ser fundada al segle XIII, la seva fama vé del segle XVII, quan es va desenvolupar la indústria de la porcellana blava i amb l’aparició posterior del mestre de la llum holandesa, el pintor Johannes Vermeer. Va ser l’autèntica Edat d’Or de la ciutat.

Markt (Plaça del Mercat)

La delicada i coqueta Delft té la paradoxa de tenir una de les places més grans d’Europa, de planta rectangular alberga l’Església Nova (Nieuwe Kerk) i l’Ajuntament (Stadhius), ambdós estan davant per davant i franquejata per les típiques cases holandeses i desenes de terrasses i restaurants.

Aquesta plaça del segle XIII acull cada dimecres un important mercat agrícola, la resta de dies continua essent el centre neuràlgic i d’oci de la ciutat. En el passat també ho era, tot i que per aquells temps, l’oci consisitia en divertir-se en les execucions públiques que es feien a la Markt.

Però per apreciar millor les vistes, es recomana pujar a la torre de l’església nova, la segona més alta d’Holanda amb 108,75 metres i només superada pel Dom d’Utrecht que té 112 metres.

Fins al cim de la torre hi ha vàries parades intermitges des d’on es pot treure unes fantàstiques panoràmiques de la plaça i de Delft. A un costat es pot contemplar perfectament la planta de l’Esglesia Maria van Jesse. Davant es pot admirar la magnificiència de la plaça i les cases i els canals de Delft. En dies amb bona visibilitat es pot veure La Haya i l’Skyline de Rotterdam. Des d’aquí també es pot veure l’Església Vella.

La pujada es una odisea, ja que les escales d’accés són molt estretes i es puja i es baixa pel mateix lloc.

Pels devots de les monarquies europees, també es veu des de dalt la Casa Orange, lloc on són enterrats els membres de la monarquia holandesa.

L’altre gran emblema de la plaça és el Stadhuis, l’Ajuntament de la ciutat està ubicat en un edifici d’estil renaixentista amb una torre gòtica i amb un rellotge de l’any 1536. Actualment acull el Museu de Tortura de Delft.

Vermeer Centrum

Johannes Vermeer és un dels artistes més coneguts d’Holanda, va viure entre 1632 i 1675 i va pasar tota la vida a Delft. Vermeer només va pintar 37 quadres, en els que va crear el seu propi món, tots són d’una qualitat excepcional.

L’exposició del Centre Vermeer

Entra en la vida de Johanes Vermer i apren més sobre ell, els seus mentors, la seva ciutat i els missatges d’amor ocults en la seva obra, esbrina com aquest pintor del segle XVII va acabar convertint-se en el mestre que domina la “llum holandesa”.

El Centre Vermeer disposa d’imatges de mida real i d’altíssima qualitat de tota l’obra d’aquest mestre, també tindràs l’oportunitat de visitar el seu estudi, on va crear La jove de la perla, La lletera i unes de les millors vistes de la ciutat de tots els temps, Vista de Delft.

Entrada combinada Vermeer

Una forma fantástica de conèixer més a Vermeer és recorrer els carrers per on ell solia passejar. Amb l’entrada combinada Vermeer tindràs accés al Centre Vermeer, el Museu de la Prinsenhof, l’Església Vella i l’Església Nova, a més rebràs un mapa amb l’itinerari de Vermeer per Delft.

Ceràmica Blava de Delft

La famosa cerámica blava de Delft, que en neerlandès s’anomena Delfts Blauw, s’elabora a la ciutat des del segle XVI, entre 1600 i 1800 aquesta ceràmica va gaudir de popularitat entre les famílies més acaudalades, que s’ensenyen mútuament les seves col·leccions de Delfts Blauw. Tot i que els terrissaires de Delft preferien anomenar a la seva cerámica “porcellana”, no era res més que una més barata que l’autèntica porcellana xinesa. La ceràmica blava de Delft no s’elaborava amb el caolí típic de la porcellana, sinó amb un caolí que es cobria amb vidriat de plom després de passar pel forn. Tot i això, la cerámica de Delft va agafar una tremenda popularitat i va arribar a tenir 33 fàbriques a la ciutat. De totes ara només en queda una, la Royal Delft.

L’ascens de la Delfts Blauw

Amb el pas dels segles s’han anat donant diverses modes al mercat de la ceràmica. Al 1550, la ceràmica Majolica d’Espanya i Itàlia marcaven la pauta. Molts terrissaires d’Ambers van copiar aquestes ceràmiques populars fins al 1585 i es van veure obligats a abandonar la ciutat fugint dels conqueridors espanyols. Els terrissaires es van reagrupar a Delft, on a partir del 1602 es van concentrar en reproduïr la última moda en ceràmica, marcada per la porcellana xinesa. A partir d’aquest moment, sempre s’ha associat a la ciutat de Delft amb la seva ceràmica blava.

La ceràmica blava de Delft en l’actualitat

La única fàbrica que ha seguit en funcionament des del 1653 és Koninklijke Porceleyne Fles / Royal Delft, coneguda com la Ceràmica de la Casa Reial Holandesa, una empresa sque egueix elaborant ceràmica blava de Delft conforme els mètodes tradicionals.

Visita la Porceleyne Fles

El millor lloc per admirar la ceràmica blava de Delft, és la Porceleyne Fles, la última fàbrica de porcellana de Delft encara oberta. Durant la visita guiada veuràs com encara es pinten a mà aquestes ceràmiques, i aprendràs tot sobre la història i el procés de fabricació de la ceràmica blava de Delft.

Mercats de Delft

El mercat general i el mercat de flors

Els dijous és dia de mercat a Delft, unes 150 parades s’acumulen en el mercat general, entre l’edifici de l’Ajuntament i l’Església Nieuwe Kerk, la plaça s’anomena De Markt (Plaça del Mercat), aquí pots comprar formatge, peix, verdura, pa, fruits secs i altres aliments, a més de productes frescos, els comerciants també venen roba, accessoris per bicicletes i articles electrònics.

El mercat de flors està al Brabantse Turfmarkt, a 5 minuts caminant del mercat general. Cada dijous, la ciutat es transforma en un colorit paissatge ple de parades amb mils de flors. El dissabte se celebra en el mateix lloc una versió més petita del mercat general, amb unes 50 paradetes.

El mercat d’antiguitats

El mercat setmanal d’art i antiguitats és el lloc idoni per trobar candelabres, ceràmica antiga o l’obra d’algun artista desconegut. Està obert els dijous i els dissabtes, des d’abril fins a l’octubre, ambdós inclosos, els dissabtes el mercat és més gran i inclou mercat de llibres. S’extén pel Voldersgracht i els canals dels carrers Hippolytusbuurt i Wijnhaven.

Stadhuis (Ajuntament de Delft)

L’Ajuntament de Delft, a la plaça del Mercat (De Markt), va ser dissenyat per l’arquitecte municipal Hendrick de Keyser (1565-1621) al segle XVII, després de l’incendi que va destruïr l’edifici vell medieval al 1618. De Keyser estava considerat un dels millors arquitectes de l’època. Va deixar dos edificis emblemàtics a Delft: la tomba del Príncep Guillem d’Orange a l’Església Nieuwe Kerk i l’Ajuntament. Avui en dia l’Ajuntament, davant de l’Església Nieuwe Kerk, segueix essent un dels monuments més característics de la ciutat.

Arquitectura de l’Ajuntament

L’Ajuntament de Delft, completat l’any 1620 és un edifici d’estil renaixentista perfectament equilibrat i pràcticament simètric. Es va construïr al voltant de la vella Torre del Comte, d’estil gòtic tardà, que data del segle XIII. La torre segueix essent clarament visible darrera de l’edifici. “Het Steen” com se la coneix, s’utilitzava com a presó. En el seu interior encara hi ha una presó medieval amb instruments de tortura que pot visitar-se amb un guia, però cal cita prèvia.

Història de l’Ajuntament

En aquest mateix ajuntament va ser on es van publicar les amonestacions (ondertrouw) per al matrimoni del pintor Johannes Vermeer amb la seva futura esposa, Catherine Bolnes. A l’Edat Mitja el mercat estava darrera de l’ajuntament. Al carrer Markt 17 està la Stadsboterhuis, on es comercialitzava la mantega holandesa, la mantega era un dels principals productes d’exportació de la ciutat. I al número 11 del mateix carrer hi ha la casa de pesatge (Stadswaag) en la que es pesaven tots els articles de més de 5 kg. Al segle XVIII a l’Stadswaag estaven també el gremi d’orfebrers i argenters i el gremi d’apotecaris. Avui en dia està ocupat per un pub, però les plaques commemoratives de les façanes davantera i del darrera segueixen recordant a aquests gremis.

ALFSLUIDIJK

Es diu que Holanda està feta per la mà de l’home i no els hi fa falta raó als holandesos, doncs al llarg de la seva història han hagut de lluitar contra les inclemències del temps i guanyar terra al mar. Una de les meravelles arquitectòniques d’Holanda és el Gran Dic, situat a Oosterchelde, al nord del país.

Alguns diuen que aquest dic de 32 km de llarg és la vuitena meravella del món, el que si que és cert és que la seva funcionalitat és irreprotxable. Amb els seus 90 metres d’ample i una alçada de més de 7 metres sobre el nivel del mar, aquest dic protegeix als holandesos de possibles inundacions. Es pot atrevessar el dic en cotxe, ja que és creuat per una autopista i els més esportistes poden fer-ho en bicilceta, ja que a Holanda no hi podia faltar un bon carril bici.

El dic es va construïr tirant al mar grans quantitats de sorra que es va compactar fins aconseguir una muntanya que seria molt difícil de derribar. Els holandesos volien evitar les catàstrofes que l’aigua havia causat, des d’inundacions que danyaven camps i pobles, fins una terrible catàstrofe que va acabar amb la vida de moltes persones. Ara, aquest magnífic dic compta amb un sistema de comportes que regulen el nivell de l’aigua i permeten el pas dels vaixells.

El Gran Dic d’Holanda (Afsluitdijk) va començar a construir-se a principis del segle XX, quan la informàtica encara no s’havia desenvolupat, així que es considera una obra mestra de la enginyeria civil. El seu treball va durar diversos anys i gran part es va haver de fer en vaixell.

Ara aquest dic regula el nivel del mar de Wadden i el mar interior d’Holanda, el Ijsselmeer. A meitat de camí hi ha una àrea de descans que compta amb una petita botiga de records i un museu petit, a més es pot creuar l’ample del dic gràcies a un pont peatonal.

GIETHOORM

Giethoorn, coneguda com la Venècia del nord o Venècia d’Holanda, és potser el poble més bonic d’Holanda, és una meravella descobrir els seus canals, ponts de fusta i cases amb teulades de palla.

Giethoorn està situat a la província de Overijssel, al nord d’Holanda, a 1,30 hores d’Amsterdam. Forma part del Parc Nacional de Weerribben-Wieren, una extensa zona de terra i aigua conviuen en un caòtic ordre.

L’autopista A6 porta directament al poble, per arribar a la zona dels canals, cal seguir algunes de les indicacions de rental boats.

Orígen de Giethoorn

Giethoorn neix al segle XIII però el seu veritable auge és als segles XVI i XVII amb l’activitat econòmica de l’extracció de la torva, un combustible orgànic molt utilitzat en aquella època. Per a facilitar el transport d’aquest material, es van construir canals i la mateixa extracció va crear desenes de llacs i tolls que conformen el paratge pantanós sobre el que s’assenta la població.

En aquest batibull de trossos de terra i aigua, els teballadors van anar construint les seves cases i granges sobre munts de terra rodejats d’aigua, veient-se obligats a a utilitzar barques per moure’s pel poble.

Aquestes barques s’anomenen punter, degut al pal que utilitzaven per impulsar-les per les poc profundes aigües del canal, el punterboom. Avui en dia els més valents poden utilitzar aquest mètode tradicional per moure’s pel poble, encara que es recomana les barques amb un petit motor elèctric, molt més fácil de portar i sobretot molt més còmodes.

Visitant Giethoorn des de l’aigua

Com és de suposar, aquí no hi ha cotxes, només es veuen peatons passejant pel costat dels canals, alguna bicicleta i sobretot barques, un dels negocis turístics del poble. Hi ha varis llocs on es lloguen, i bastanta gent utilitzant-les, però no us espanteu, no hi ha molta gent navegant pels canals.

Hi ha varis preus, poden sortir per un 15 € per una hora per una barca amb un petit motor elèctric i fàcil de portar.

Al principi hi ha unes quantes barques, que potser que xoquis amb alguna, però no hi ha problema perquè van molt lentes i no és perillós i a més li agafes el truc enseguida. La ruta consisteix en navegar plàcidament pels canals del poble, veient les cases amb uns jardins de conte i nombrosos pontets de fusta, molts d’ells construïts pels antics propietaris per poder creuar a les seves vivendes.

Les rutes amb barca són d’1 hora o 2 hores, les de 2 hores surts a un llac bastant gran, amb zones de joncs i vorejant algun càmping. Després al tornar cal estar atent a agafar el canal central i tornar la barca al punt acordat.

DOKKUM

Una petita ciutat frísia amb molt d’encant. Es destaca l’Ajuntament, el seu canal i els seus ponts llevadissos i els vaixells d’època que surten a visitar les veïnes illes frísies i per suposat els molins i les seves cases tradicionals.

Situada al nord dels Països Baixos hi ha Dokkum, una bonica ciutat que pertany al municipi de Dongeradeel, de la província de Frisia.

Darrera les muralles, o millor dit, de les restes de les muralles, es troba aquesta part de la història del pais, una ciutat que va ser saquejada durant la Guerra dels 80 anys per mercenaris al servei de la monarquia espanyola, i que posteriorment va jugar un paper realment important en la Unió d’Utrecht per la seva ubicació estratègica i la del seu port, i en aquella època el port de la ciutat estava encara més connectat al mar, posteriorment les vies marítimes es van anar sedimentant, cosa que va forçar la construcció del canal de Frisia.

Dokkum també compta amb altres esdeveniments històrics relacionats aquesta vegada amb persones, aquí va ser on Sant Bonifaci va ser martiritzat o on va nèixer el cèlebre matemàtic Gemma Frisius.

Va ser construïda sobre un turó artificial i compta amb un sistema de fortificacions del segle XVI realment ben conservat que mereix la pena visitar-lo.

Dins de les muralles hi ha l’Ajuntament, es tracta d’un edifici molt bonic del segle XVII que compta amb un petit campanar de color blanc. Cal destacar que al segle XIX la façana d’aquest edifici va ser reconstruïda en l’estil neoclàssic. No obstant, val la pena visitar-lo i observar també les tres cases amb pinyó escalonat de principis del segle XVII que han estat restaurades davant d’aquest edifici.

També cal destacar la Capella de Sant Bonifaci, aquí descansa una estàtua del sant que protegeix el seu cap amb una Bíblia.

Altres monuments religiosos són: l’Església Major o de Sant Martí, aquesta església és actualment protestant i és d’estil gòtic que crida molt l’atenció.

El Museum Het Admiraliteitshuis és un museu regional que ocupa una casa antiga amb un preciós pòrtic renaixentista. En el seu interior hi ha objectes antics dels habitants de la població, des d’objectes de plata, de fusta tallada, armadures antigues o objectes d’excavacions que evidencien la vida més enllà d’aquest assentament.

TEXEL

Platges de Texel
Far de Texel
Ecomare

Aquest fascinant paradís natural és una de les cinc illes frisies que pertanyen als Països Baixos, conegudes com Waddeneilanden. De les cinc, és la més gran, tot i que la seva mida sigui petita, només té 20 km de llarg i 8 d’ample. Tot i està al mar de Frisia pertany a la província d’Holanda Septentrional i té molt fàcil accés des de Den Helder, el continent.

De les cinc illes és la més occidental i la que menys allunyada està del continent, els ferris de la companyia TESO transporten centenars de passatgers des de primera hora del matí i l’últim vaixell que parteix des de Texel a Den Helder ho fa a les 21:30 hores, així que es pot visitar amb un sol dia fent anada i tornada.

Els preus són barats, el bitllet d’anada i tornada ronda els 3 €, i els menors de 4 anys no paguen, si s’embarca el cotxe, té un cost d’uns 35 €, depenent de l’hora i el dia, ja que els preus varien segons els dies i les hores.

Texel és un paradís pels amants dels ocells i dels animals, Aquí hi ha una raça exclusiva de corder, que té un sabor especial i més salat a l’alimentar-se de la herba dels pòlders. Però l’animal estrella és el cavall, de raça frisia, que es caracteritza pel seu color negre atzabeja i per ser atlètic i estilitzat. Tan famosos són que constitueixen una important font d’ingressos de l’illa i la seva fama és molt coneguda en el món de l’equitació

Òbviament d’esports aquàtics tenen el seu espai a Texel, surf o kite surf.

Texel és un dels paradisos que encara manté un turisme no invasiu i tremendament respectuós amb el medi natural.

Platges de Texel

Una de les platges més boniques de l’illa és la Paal 15. Paal significa pal en neerlandès i totes les platges tenen un número. Als mapes estan indicades, així és fàcil trobar-les. En aquest cas, cal agafar el camí de Rozendijk.

Com en gran part de l’illa, les platges són de sorra i amb dunes, l’arena és blanca i no fa falta molta calor perquè la gent es banyi. Amb una mica de sol es posen a l’aigua.

Tres elements aliens a les nostres platges: un, no hi ha pràcticament paraigües i si paviments. Dos, moltes famílies porten carros de quatre rodes per transportar els nens, pilotes, neveres i tots les que es poden portar a una platja, i per últim les casetes, ubicades a l’abric de les dunes i que donen un toc nostàlgic a les platges. La gent guarda aquí les seves coses, i alguns fins i tot tenen una petita tanca amb torretes i tot.

Després hi ha la Paal 17, considerada la més bonica de l’illa, que està molt a prop de l’Ecomare i de la Paal 15 que he comentat. Passat Den Burg cal agafar el desviament pel camí de Californiëweg. Aquest camí porta a un gran pàrquing tant per cotxes com per bicicletes, i és que és la platja més concorreguda de l’illa, però cal dir que la platja és enorme, no es té la sensació de que no hi cap ni una agulla, és espaiosa.

Tocant la barrera de les dues, hi ha un pavelló, que no deixa de ser un xiringuito, que tot i ser molt gran, està ple de gent.

Com en el cas anterior hi ha gent que té comprades o llogades les seves corresponents casetes i molts aprofiten per prendre el sol allí mateix.

La platja, com en la majoria de l’illa, és d’arena blanca i molt suau. Això si, cal tenir en compte les advertències, que si ja són importants en qualsevol platja, més al mar del Nord. En aquesta en concret hi ha franges de mar en les que no et pots posar, són determinats punts en els que hi ha corrents més fortes i poden ser perilloses. No cal preocupar-se, està perfectament senyalitzat i si no te’n dones compte, un dels nombrosos socorristes que hi ha us demanaran que un mogueu uns metres cap a un altre costat, per sortir de la zona especialment perillosa.

L’aigua està fresqueta, més aviat freda, però aquí tot el món es banya.

Far de Texel

Al nord de l’illa de Texel hi ha el far de Texel, és un dels més fotogènics, en part gràcies al seu voltant, ja que hi ha unes casetes amb teulades ataronjades que fan que la fotografia surti perfecta.

Òbviament es pot pujar al far de 150 anys d’edat i gaudir d’unes vistes meravelloses de les marees del mar de Wadden i de la propera Illa de Vlieland. Cal dir que el far no està sempre obert.

Al costat del far hi ha la Paal 31, que està sota mateix del far. Aquesta platja té unes marees molt fortes, cal col·locar les coses bastant lluny de l’aigua, perquè en poc temps, la marea puja. El capvespre aquí és inoblidable.

Ecomare

Ecomare és un centre de recuperació de foques i catxalots que fa un treball excel·lent pels animals ferits o perduts que arriben a les costes holandeses, a més, saben mostrar el seu treball de forma interessant.

A diferents hores del dis, mostren com donen de menjar a les foques, descriuen les seves activitats, donen dades de cada exemplar, perfecte per visitar amb nens i fer-lis entendre el valor de la naturalesa.

El centre també disposa d’un museu on explica la vida dels animals. Es poden trobar, bàsicament foques, algun delfí o tauró, i altres anivals ferits.

Preus i horaris a la pàgina web

EFTELING

Existeix un lloc que farà que t’oblidis momentàniament del món que et rodeja, en un moment estaràs flotant entre trolls i elfs, a l’atracció en familia Droomvlucht, perquè després lluitis contra el drac a la doble muntanya russa de Joris en de Draak. On els més petits s’embarquen en un viatge amb Jokie i Jet en el festival de carnaval i els temeraris sumergeixen a la mina d’or de Baron 1898 a 90 km/h. I on podràs deslliçar-t’he pels passadíssos secrets i les sales màgiques de Symbolica Palace of Fantasy.

No existeix un lloc com Efteling. Cada atracció compta amb la seva pròpia història, basades sobretot, en llegendes locals o contes de fades. Puja al llegendari “Holandès Errant” o intenta excavar or a la mina de Baron 1898 abans que t’atrapi la Dama Blanca.

Baron 1989

Explica la història del baró Gustave Hoogmoed i l’or maleït per les Witte Wieven (dames blanques), aquesta muntanya russa de caiguda vertical no només t’endinsa en la història de les cues, sinó també en alguns trams del recorregut caus en un forat ple de fum blanc per sota del terra.

És un de les atraccions més populars, la història explica que el baró Gustave Hoogmoed, que va descubrir un filó d’or protegit per les Wite Wieven (dames blanques), segnons la llegenda, qui toqués l’or patiria el torment dels esperíts durant tota la seva vida, així el baró va acceptar no explorar la mina. No obstant, va contractar a gent del poble perquè ho fés i així no patir ell les conseqüències. Laars, un capataç de la mina, va decidir alliberar als treballadors perquè no patissin la maldició, per això va construir uns vehicles especials que permetien escapar ràpidament de les mines, però just quan ja havia activat la maquinària de fugida, van aparèixer les Witte Wieven i van desatar la fúria.

Característiques de l’atracció:

Obertura: 1 de juny de 2015
Fabricant: Bolliger & Mabillard
Alçada: 30 m
Velocitat màxima: 90 km/h
Alçada de la primera caíiguda: 37,5 m
Inversions: 2
Longitud: 501 m
Durada: 2 minuts 10 segons
Trens: 3
Capacitat per tren: 18 persones
Capacidad teòrica: 1.000 persones per hora
Restricció d’alçada: mínim 1,40 m

De Vliegende Hollander

La llegenda de l’Holandès Errant es fa realitat en aquesta atracció que combina un tram de recorregut fosc i tenebrós en barca, amb una part de muntanya russa amb splash final al llac.

Pot sembla que mulli, però en realitat només esquitxarà unes gotes ja que l’splash final és cap a fora, et recomanem pujar-hi entcara que no siguis d’atraccions fortes ja que tota l’experiència des de que entres val la pena i la baixada no és molt intensa.

De Vliegende Hollander és una combinació que tècnicament s’anomena Dark Ride i Water Coaster en que els passatgers se sumergeixen amb la història de Willen van der Decken, capità de la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals que es va convertir en pirata.

Degut a la seva sed de riquesa, va partir en diumenge de Pasqua, prohibit tradicionalment pels navegants. Des de llavors, ell i tota la tripulació estan obligats a navegar pels set mars sense poder xafar terra.

Característiques de l’atracció:

Obertura: 4 de gener de 2007
Fabricant: Kumbak
Alçada: 22,50 m
Velocitat màxima: 70 km/h
Inversions: 0
Longitud: 420 m
Durada: 3 minuts i 45 segons
Trens: 11
Capacitat per tren: 14 persones
Capacitat teòrica: 1.900 persones per hora
Restricció d’alçada: mínim 1,20 m

Fata Morgana

Aquesta atracció familiar i tranquil·la s’endinsa en els contes tradicionals de Les mil i una nits orientals. A través de les botes, els passatgers recorren 10 escenes poblades per 140 animatrònics, que inclouen la jungla, els barris baixos de la Ciutat Prohibida i el Palau de Sultà.

Característiques de l’atracció:

Obertura: 1986
Fabricant: Intamin
Velocitat màxima: 2 km/h
Durada: 6 minuts
Capacitat per tren: 16 persones
Capacitat teòrica: 1.800 persones per hora
Restricció d’alçada: nens per sota de 1,20 m han d’anar acompanyats

Joris en de Draak

Una muntanya russa de fusta, de doble via, inspirada en la llegenda de Sant Jordi i el Drac, en que els dos trens copetiran. En Joris en el Draak i els cavallers d’aigua i foc competeixen contra el drac que atemoritza el regne. Un recorregut molt divertit i intens, sense grans alçades però trepidant. Pels que no s’atreveixin, es pot passaejar per fora pels punts del recorregut més fotogènics.

La tematització de l’atracció inclou un drac animatrònic de 12 metres d’alçada.

Característiques de l’atracció:

Obertura: 1 de juliol de 2010
Fabricant: Great Coasters International
Alçada: 22,10 m
Velocitat màxima: 75 km/h
Alçada de la primera caiguda: 22,10 m
Inversions: 0
Longitud: 788 m
Durada: 2 minuts
Trens: 4 (2 per cada un dels recorreguts)
Capacitat per tren: 24 persones
Capacitat teòrica: 1.750 persones per hora
Restricció d’alçada: mínim 1,20 m ( de 1,10 a 1,20 m acompanyat d’un adult)

Symbolica

Symbolica. Situada al final del passeig principal del parc, es tracta d’una meravellosa Dark ride (atracció de recorregut) familiar d’última generació. Symbolica està protagonitzada pel personatge principal del parc, Pardoes de Tovernar, i recrea un fantàstic Palau de la Imaginació a dalt d’una roca amb cataractes. Segons el parc alberga passadissos màgics, sorpreses i molta màgia a l’interior inspirada en les llegendes i contes de vàries generacions i nacionalitats.

El protagonista de la història de Symbolica és un nen bufó que va nèixer al Regne de la Imaginació, considerat el guardià de la fantasia. Pardoes va viure al Castell del rei Pardulfus i va ser gran amic de la princesa Pardajin. Actualment va ser enviat al món dels mortals, per a protegir el Regne de la Fantasia, anomenat Symbolica, de les fosques sombres…

Té 3 rutes diferents a elecció dels visitants.
Symbolica corona el 65è aniversari d’Efteling.
És l’atracció més cara de la història d’Efteling.
Els vehicles de Symbolica són tracks, sense rail.
La cúpula del palau pesa unes 2 tonelades.
La construcció es va iniciar l’11 de gener de 2016.
Symbolica ha estat dissenyada pels dissenyadors Sander De Brujin i Karel Willemen.
És la 4ª Dark ride del park, després de 25 anys des de la última.

Bob

Si t’agrada volar a 60 km/h, deslliça’t per les corbes entre els arbres i sent el vent a la cara. És una muntanya russa que es deslliça sense rail per uns semi cilindres.

Bob va ser inaugurada al 1985 essent la primera muntanya russa d’aquest tipus a Europa, des de llavors, els trens han sofert alguns canvis per adaptar-se a les noves normatives i oferir més capacitat.

Al 1996, les rodes dels tres originals van ser canviades per unes de goma, ja que produien massa soroll. Al 2005, es van canviar els trens per disminuïr el temps d’espera, que solia rondar sobre els 90 minuts. Així els passatgers van passar a estar disposats en línia un rera un altre a sentar-se en parelles doblant la capacitat.

Característiques de l’atracció:

Obertura: 1985
Fabricant: Intamin
Alçada: 22 m
Velocitat màxima: 60 km/h
Inversions: 0
Longitud: 542 m
Durada: 2 minuts i 10 segons
Trens: 8
Capacitat per tren: 6 persones
Capacitat teòrica: 750 persones per hora
Restricció d’alçada: nens per sota d’1,20 m acompanyats d’un adult

Piranya

Piranya és una atracció clàssica de ràpids, però amb una gran immersió temàtica pre-colombiana. Van ser els primers ràpids d’Europa (1983) però es conserven fantàsticament.

Tenen molts elements que fan que tots els passatgers es quedin empapats. Fonts, cascades, oles.

Característiques de l’atracció:

Obertura: 1983
Fabricant: Intamin
Velocitat màxima: 20 km/h
Longitud: 350 m
Durada: 5 minuts i 30 segons
Botes: 35
Capacitat per bota: 6 persones
Capacitat teòrica: 2.000 persones per hora
Restricció d’alçada: nens per sota d’1 m acompanyats d’un adult

Python

Python va ser la primera atracció d’adrenalina del parc. Una muntanya russa petita i simple, amb uns trens renovats i moderns, que a pesar de la seva aparença fan que el trajecte sigui agradable i emocionant.

Quan va obrir l’any 1913 va ser la muntanya russa d’acer més llarga de l’Europa continental.

Característiques de l’atracció:

Obertura: 1913
Fabricant: Vekoma
Alçada: 29 m
Alçada de la primera caiguda: 22 m
Velocitat màxima: 75 km/h
Inversions: 4
Longitud: 750 m
Durada: 2 minuts
Trens: 2
Capacitat per tren: 28 persones
Capacitat teòrica: 1.400 persones per hora
Restricció d’alçada: mínim 1,20 m

Direcció, preus i horaris

Direcció: Europalaan 1. Kaatsheuvel

Preu: 40 €

Horari: De 10 a 18 hores

EINDHOVEN

Mapa d’Eindhoven

Markt
Van Abbemuseum
Sint Catharinakerk
Philips Museum
DAF Museum
Philips Stadion

Tot i que rarament s’inclou en els itineraris turístics, Eindhoven és una ciutat moderna que val la pena visitar per seu clima animat, els nombrosos museus i la seva especial història. Els orígens d’Eindhoven es remunten al 1232, quan el duc Enrich I el Brabant li va concedir els drets de ciutat que, amb el pas dels anys, es va convertir cada cop més, en un parada estratègica de la ruta comercial d’Holanda a Lieja (Bèlgica).

Durant molt temps, Eindhoven va ser coneguda com “Lichtstad” (ciutat de la llum), doncs aquí va ser on va néixer l’empresa Philips, que va iniciar la seva activitat a finals del segle XIX comercialitzant bombetes incandescents. La història d’Eindhoven al segle XX va esta marcada en gran mesura pel seu desenvolupament industrial, no només pel ràpid progrés de l’empresa Philips, sinó també pel creixement del sector de l’automòbil, en concret, es van establir diverses fàbriques, entre elles l’empresa de fabricació de camions, automòbils i vehicles militars coneguda com a Van Doorne’s Aanhangwagenfabriek (DAF).

Avui en dia, tot i que moltes indústries han desaparegut, Eindhoven continua essent un centre tecnològic molt important que alberga una prestigiosa universitat i moltes altres empreses punteres. A part, des de finals del segle XX, degut al tancament de moltes fàbriques, la ciutat s’ha reinventat com a capital del disseny neerlandès.

Tot i que Eindhoven és una ciutat mil·lenària, ha quedat molt poc de la seva història més antiga degut als bombardejos de la Segona Guerra Mundial que van afectar molts barris. La reconstrucció de postguerra es va caracteritzar en gran mesura per plans urbanístics i dissenys arquitectònics moderns que no van tenir en compte el patrimoni històric destruït.

Markt

El cor de la vida de la ciutat és la plaça Markt, on nombrosos cafès i restaurants són també un punt de trobada de molts locals. Des d’aquesta plaça surten els cèntrics carrers de Stratumseind, Dommelstraat i Wilhelminaplei, plens de botigues i edificis moderns. La ciutat és pot explorar fàcilment a peu, ja que els principals punts d’interès estan tots a poca distància.

Van Abbemuseum

El Van Abbemuseum és un museu d’art modern i contemporani construït al 1936 per l’arquitecte A. J. Kropholler per albergar obres d’art neerlandeses contemporànies (Hedenaagsche Nederlandse Kunst), i promocionar aquestes creacions entre la població local. El nom del recinte procedeix del fabricant de puros H. J. Van Abbe, que inicialment va finançar l’edifici i va aportar una gran quantitat per al funcionament del museu. Al 2003, el Van Abbemuseum es va ampliar amb la construcció d’una ala més moderna que va permetre l’exposició de moltes obres.

Avui es pot admirar al seu interior una col·lecció de compta amb 1.000 escultures, 700 pintures i nombroses creacions sobre paper. Entre els artistes més famosos es troben Pablo Picasso, Georges Braque, Wassily Kandinsky, Fernand Léger i Piet Mondrian, així com artistes de postguerra com Joseph Beuys, Marcel Broodthaers, Rebecca Horn i Sigmar Polke. Però una de les seccions més importants del museu és l’extensa col·lecció de creacions de l’avantguardista rus El Lissitzky.

Ubicació: Stratumsedijk 2, 5611 ND Eindhoven, Països Baixos

Horari: De dimarts a diumenge d’11:00 a 17:00 hores.

Preu:

Adults: 16 €.
Menors de 12 anys: Gratuït.
Entrada familiar (2 adults i 3 nens): 32 €.

Sint Catharinakerk

Prop de la Markt, aquesta església va ser construïda en estil gòtic a meitats del segle XX per a substituir a una església anterior d’origen medieval. L’edifici, que porta el nom de Santa Catalina d’Alexandria, té una elegant façana rodejada per dues torres de 73 metres d’alçada; una d’elles s’anomena torre masculina i està dedicada a David, mentre que l’altra s’anomena torre femenina i està dedicada a Maria.

Nombrosos rosetons i altres decoracions interiors fan eco de la “roda” que recorda la passió de Santa Catalina, que va morir després de ser torturada lligada a una roda. També és bonic el carilló original donat als anys 1960 per Philips, llurs campanes segueixen marcant les hores durant el dia.

Ubicació: Catharinaplein 1, 5611 DE Eindhoven, Països Baixos

Philips Museum

El Museu Museum està situat en una antiga fàbrica de la companyia. Aquí es pot descobrir la història de la marca fundada pels germans Gerard i Anton Philips, però també es pot descobrir una inseparable relació amb la ciutat, tant ara com en segles passats.

El museu no és molt gran, però compta amb un itinerari que recorre les etapes més importants de Philips: des del seu naixement fins a la seva transformació en una multinacional de l’electrònica. En concret, aquí es pot descobrir com va passar de ser una petita fàbrica de bombetes a un fabricant d’articles tecnològics i innovadors exportats a tot el món. Entre els artefactes més famosos posats al mercat per Philips, aquí es recull l’evolució de productes com ràdios, televisors, afaitadores, CD, màquines de ressonància magnètica entre altres.

A part del tradicional recorregut de descobriment, les zones del museu estan dissenyades per a entretenir a visitants de totes les edats amb activitats interactives, jocs i preguntes educatives.

Ubicació: Emmasingel 31, 5611 AZ Eindhoven, Països Baixos

Preu:

Adults: 12,50 €.
Menors de 4 a 17 anys: 6 €.
Menors de 3 anys: Gratuït.

Horari: Tots els dies d’11:00 a 17:00 hores.

DAF Museum

DAF són les sigles de Van Doorne’s Aanhangwagenfariek, un fabricant de camions, tractors, tancs i vehicles militars fundat al 1928 a Eindhoven pels germans Van Doren. El museu presenta la història de l’empresa, els seus productes més famosos i la seva evolució al llarg dels anys.

A la planta baixa també hi ha una reconstrucció de com era aquesta zona als anys 1930, amb la reproducció no només de la fàbrica i l’oficina dels germans Van Doren, sinó també de la petita plaça, les botigues veïnes, el pub i el garatge de l’època. Pujant les escales es pot admirar una extraordinària col·lecció de cotxes, inclosos alguns prototips que mai van arribar a fabricar-se.

Ubicació: Tongelresestraat 27, 5613 DA Eindhoven, Països Baixos

Preu:

Adults: 12,50 €.
Estudiants: 8 €.
Menors de 5 a 15 anys: 6 €.
Menors de 5 anys: Gratuït.

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 17:00 hores.

Philips Stadion

El famós Philips Stadion es va inaugurar al 1913 i posteriorment es va renovar al 1995 per albergar partits de l’equip local PSV Eindhoven. Té un aforament de més de 35.000 localitats i està equipat amb modernes instal·lacions i serveis, com un museu del futbol, la botiga oficial del club i nombrosos bars i restaurants.

Els aficionats al futbol que visiten l’estadi del PSV poden participar en visites guiades que permeten explorar les zones dels jugadors, com els vestuaris i el túnel d’accés al camp, així com admirar la vista panoràmica de l’estadi des dels seients de la tribuna.

Ubicació: Frederiklaan 10A, 5616 NH Eindhoven, Països Baixos

MAASTRICHT

Mapa de Maastricht

Vrijthof
Stadhuis (Ajuntament)
Basiliek van Onze Lieve Vrouwe (Basílica de Nostra Senyora)
Grotten Sint Pietersberg (Coves de Sant Pere)
Bonnefantenmuseum

Maastricht és la ciutat més al sud dels Països Baixos, i és la capital de la província de Limburg. Se situa al riu Maas, prop de Bèlgica i afirma amb orgull ser la ciutat més antiga dels Països Baixos, un estatus que comparteix amb Nijmegen.

El seu nom es va fer popular al 1992, quan va ser signat aquí el Tractat de Maastricht amb el qual els membres de l’antiga CEE (Comunitat Econòmica Europea) van establir els paràmetres i regles que els Estats membres havien de complir per formar part de la Unió Europea naixent.

Avui en dia Maastricht és un lloc ideal per passar el temps lliure; la ciutat alberga alguns edificis magnífics com cases antigues i edificis, catedrals precioses i un casc antic espectacular. La ciutat també és coneguda per la seva bona cuina, les excel·lents botigues i l’ambient multicultural.

Maastricht és una ciutat molt animada, amb un centre històric acollidor i d’escala humana que és un goig descobrir a peu. Aquí, passejant pels seus carrers empedrats, es pot admirar les restes de les muralles de la ciutat, nombroses places, diverses esglésies i edificis històrics. La zona més animada potser és la Markt, que alberga el Stadhuis (Ajuntament), diversos mercats i nombrosos clubs.

Vrijthof

Vrijthof és una de les places principals de Maastricht, on es troben dues esglésies importants: Basiliek van Sint Servaas (Basílica de Sant Servaci) i la Sint-Janskerk (Església de Sant Joan Baptista). La plaça ha estat popular des de l’Edat Mitja, ja que nombrosos peregrins venien aquí a visitar la tomba de Sant Servaci, que es troba a l’església del mateix nom.

La plaça de llambordes està rodejada d’arbres i és un lloc animat on es troben molts bars, cafès, hotels i on s’organitzen nombrosos festivals i esdeveniments al llarg de l’any. La zona alberga també varis edificis històrics, com la “Casa del Gobierno Español” del segle XVI, la Hoofdwacht (Casa de la Guàrdia Militar) del segle XVIII i la Generaalshuis (Casa del General) de principis del segle XIX.

La Sint-Janskerk va ser erigida sobre l’any 1200 pel Capítol de Sant Servaci per acollir als nombrosos fidels que visitaven la ciutat en peregrinació i no podien allotjar-se tots a la Basílica de Sant Servaci. A l’interior de l’edifici religiós es pot admirar un extraordinari púlpit que data del 1780, lloses sepulcrals i vàries pintures murals del segle XV. En vàries èpoques de l’any, l’església acull concerts de música clàssica gràcies a l’impressionant òrgan Binvignat del segle XVIII. No obstant, el símbol indiscutible de l’església és el seu campanar vermell de quasi 70 metres d’alçada, que es pot visitar per dins, pujar-hi proporcionar una vista meravellosa de la ciutat i els seus voltants.

Ubicació: 6211 LC Maastricht, Països Baixos

Stadhuis (Ajuntament)

L’Ajuntament de la ciutat s’alça a la plaça Markt i va ser construït als anys 1659-1664 i dissenyat per l’arquitecte Pieter Post. A l’any 1684 es va afegir la torre central, que alberga un carilló de 49 campanes que encara toca regularment per marcar les hores. El seu interior es conserven valuoses decoracions i obres, com valuosos tapissos a les parets, elegants treballs d’estuc, pintures i majestuoses xemeneies.

Ubicació: Maastricht Town Hall, Markt 78, 6211 CL Maastricht, Països Baixos

Basiliek van Onze Lieve Vrouwe (Basílica de Nostra Senyora)

Hi ha constància de la presència d’una petita església en aquesta zona ja al segle V, quan es va construir un edifici religiós sobre les restes d’un temple romà anterior dedicat a Júpiter. De fet, les notícies que se saben fins ara conten que un edifici anterior va ser destruït per construir la Basiliek van Onze Lieve Vrouwe o “Slevrouwe”, segons també la coneixen els locals, és un exemple perfecte d’arquitectura romànica i es va construir entre els segles XI i XII.

Al segle XIV també es va erigir al costat una altra església parroquial de modestes dimensions, dedicada a Sant Nicolau, però va ser demolida en gran part al 1838. Exteriorment, la façana està emmarcada per dues altes torres i ostenta una portada gòtica del segle XIII reconstruïda al segle XV. Al seu interior, es poden admirar vàries obres d’art de gran valor i una Sala del Tresor que alberga un gran nombre d’artesanies eclesiàstiques, relíquies, articles religiosos de plata i estàtues.

Ubicació: Onze Lieve Vrouweplein 7, 6211 HD Maastricht, Països Baixos

Preu: Gratuït

Grotten Sint Pietersberg (Coves de Sant Pere)

Aquestes coves són un conjunt de cavernes i passadissos subterranis que es van formar al llarg dels segles durant el procés d’extracció de marga, una pedra molt estesa a la zona. Durant molt de temps es van utilitzar equips d’homes per extreure blocs de pedra amb els que posteriorment es construirien nombrosos edificis de la regió.

S’ha demostrat que en l’actualitat existeix una espècie de laberint subterrani que compta amb més de 20.000 passadissos, coves i túnels. Els obrers que han treballat aquí des de l’antiguitat han deixat les seves petjades, com diverses inscripcions, dibuixos i signatures a les parets. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial, les coves van resultar útils als ciutadans com a refugi durant els setges que van assolar la ciutat de Maastricht.

Ubicació: Luikerweg 80a, 6212 NH Maastricht, Països Baixos

Preu: 9,75 €.

Bonnefantenmuseum

Per a qui gaudeixi passejant no pot perdre’s el passeig fora del centre, al llarg del riu, des de St. Servaasbrug (el pont de pedra proper a l’entrada de la ciutat) fins al pont JFK, que travessa el parc més gran de Maastricht. Creuant el pont, s’arriba al museu d’art modern de Maastricht: el Bonnefantenmuseum.

El Bonnefantenmusuem és el museu d’art antic i contemporani més important de la província de Limburg. Al seu interior, es descobreixen grans noms d’art flamenc dels segles XVI i XVII, com Peter Paul Ruben, Jacob Jordaens i Anthony van Dyck. La secció d’art contemporani també té una zona dedicada a artistes internacionals, com el pintor conceptual estatunidenc Sol Lewitt.

Ubicació: Avenue Ceramique 250, 6221 KX Maastricht, Països Baixos

Preu: 17,50 €.