Escòcia

Publicat el Març 9, 2025 per mferrete

Contingut:

Informació pràctica

Documentació necessària

Per viatjar al Regne Unit és necessari un visat que s’ha de tramitar a https://www.gov.uk/check-uk-visa i el passaport en vigor.

El temps

El temps a Londres varia constantment durant el dia, i tot i que no hi ha temperatures extremes, en un dia és habitual veure núvols, pluja, fres i sol.

Les pluges al Regne Unit són freqüents durant tot l’any, pel que sempre és important portar un paraigua o capelina.

Tot i que les pluges són freqüents, sempre queda el consol de que no acostuma a ploure de forma abundant, sinó que el més normal és que es presenti en forma de plugim suau però constant.

Moneda

La moneda oficial del Regne Unit és la lliura esterlina (GBP, £), en anglès, pound sterling. Cada lliura està dividida en 100 penics.

Els bitllets més comuns tenen un valor de 5, 10, 20, 50, i 100 lliures esterlines. També és possible trobar bitllets de 1£, però són realment rars de trobar, ja que només s’imprimeixen a Escòcia.

Les monedes en circulació són de 1, 2, 5, 10, 20 i 50 penics i de 1 i 2 lliures. De vegades surten edicions especials de monedes de 5£ però, igual que passa a Espanya amb aquestes sèries, la seva circulació és merament teòrica.

Arrel de la mor de la reina Elisabet II al setembre de 2022, els nous bitllets amb el rostre del rei Charles III han entrat en circulació. Aquest nous bitllets només substituiran els que estiguin gastats i els de la imatge de la difunta reina es podran seguir utilitzant amb normalitat, pel que serà habitual veure ambdós dissenys compaginats.

Per estalviar diners en comissions, la millor opció és pagar amb targeta de crèdit sempre que es pugui. Quan es paga amb targeta el tipus de canvi és l’actual i la comissió màxima, depenent del banc emissor, acostuma a ser del 1%.

Per canviar diners, la forma més econòmica i la més recomanable es treure diners directament dels caixers automàtics, tot i que sempre hi ha altres opcions:

Treure diners dels caixers automàtics: la comissió habitual per treure diners en moneda estrangera és del 4%, el millor és que abans del viatge consultar al banc la comissió que apliquen per treure diners en divisa estrangera. D’aquesta forma es pot valorar l’opció de treure diners durant el viatge.
Canviar diners abans de viatjar: sempre hi ha qui prefereix canviar diner abans de viatjar. Per això hi ha dues opcions: es pot fer en un banc, tot i que les comissions són abusives per norma general (pot arribar al 10%), o bé fer-ho en una empresa especialitzada.
Canviar diners en destí: si es prefereix canviar els diners un cop allí, es pot fer tant als bancs com a les cases de canvi. Recordar comparar tant el tipus de canvi com la comissió, o bé preguntar directament quantes lliures entregaran a canvi dels euros que es volen canviar.

Tipus de canvi: 1£ = 1,21€.

Informació d’interès

Els endolls del Regne Unit tenen tres clavilles (tipus G), pel que es necessita un adaptador pels aparells elèctrics. El millor és comprar-lo a Espanya perquè acostuma a ser més barat, tot i que sempre hi ha la possibilitat de demanar-ne un de prestat a l’hotel.

Si es té previst arribar al Regne Unit en cotxe o llogar un allí per moure’s, amb el carnet de conduir espanyol n’hi ha suficient. Això si, no oblidar-se que al Regne Unit es condueix per l’esquerra.

L’hora oficial del Regne Unit és GMT+0. Durant tot l’any és una hora menys que a Espanya.

Telèfons d’interès:

Emergències: 999.
Emergències (mòbil) 112.
Ambaixada d’Espanya de Londres: +44 020 7235 5555.
Consulat Espanyol d’Edinburgh: +44 131 220 1843
El prefix del Regne Unit: 0044 o +44

Història d’Escòcia

La història d’Escòcia comença al voltant de fa 10.000 anys, quan els éssers humans actuals van començar a habitar Escòcia després de la fi de la glaciació de Würm, l’última era del gel. De les civilitzacions de l’edat de pedra, edat del bronze i edat del ferro que van existir, en queden molts artefactes, però pocs registres escrits.

La història escrita d’Escòcia comença amb l’arribada de l’Imperi Romà a la Gran Bretanya, quan els romans van ocupar el que és actualment Anglaterra i Gal·les, administrant-ho com la província romana de Britannia. Cap al nord era territori no governat pels romans, Caledònia. El seu poble eren els pictes. Des d’un punt de vista històric clàssic, Escòcia semblava un país perifèric, lent per a aconseguir avenços que es filtraven de la font de la civilització mediterrània, però com que el nostre coneixement del passat creix, sembla que alguns desenvolupaments eren més primitius o més avançats del que es creia anteriorment i que els mars van ser molt importants per a la història escocesa. Des del començament del segle viii fins al segle xiii van ser els celtes els qui estaven a càrrec de la corona escocesa; el primer rei escocès va ser Kenneth MacAlpin, que començà a governar el 840, i l’últim va ser Alexandre III, que va finalitzar el seu regnat el 1249. Després de la colonització normanda, van ser ells qui van dominar el país (1286-constitució del vot).

A causa de l’orientació geogràfica d’Escòcia i la seva forta confiança en les rutes comercials marítimes, aquesta tenia vincles propers al sud i aquest amb els països bàltics, i amb França a través d’Irlanda i el continent europeu. Després de l’Acta d’Unió i la subseqüent Revolució industrial i Il·lustració escoceses, Escòcia es va convertir en una de les potències comercials, intel·lectuals i industrials d’Europa. El seu declivi industrial seguit de la II Guerra Mundial va ser particularment agut, però en dècades recents el país ha gaudit d’una mica de renaixement cultural i econòmic, alimentat en part per un ressorgiment dels serveis financers, els ingressos del petroli i gas del mar del Nord i, més recentment, un parlament retornat.

Prehistòria

Restes d’un assentament neolític a Skara Brae, a les illes Orcades

S’ignora si Escòcia va estar habitada durant el paleolític, ja que les successives glaciacions que van cobrir el seu actual territori han destruït totes les proves d’assentaments humans anteriors al període mesolític. Es creu que els primers grups de caçadors recol·lectors van arribar-hi fa uns 11.000 anys, quan els gels de la primera glaciació van començar a retirar-se cap al nord. Els primers assentaments van aparèixer al territori escocès fa aproximadament 9.500 anys, i els primers pobles fa uns 6.000. D’aquest període data, per exemple, l’assentament de Skara Brae, a la més gran de les Illes Orcades, que es troba en molt bon estat de conservació, així com altres restes d’habitatges, soterraments i centres rituals del neolític trobats sobretot a les illes escoceses. Aquesta abundància de construccions que han sobreviscut al pas del temps pot haver-se degut a l’absència d’arbres a la zona, que va permetre als pobladors primitius crear construccions a la mateixa roca local.

Edat del bronze (c. 1800 aC – 700 aC)

Cista funerària de l’edat del bronze, a Cairnpapple, West Lothian

Els cairn (en gaèlic, ‘túmul de roques’) o túmuls i els monuments megalítics s’hi van continuar construint entrada l’edat del bronze, una etapa que va introduir l’ús dels metalls com un material addicional més que no pas com un substitut del sílex. Tanmateix, es va produir un declivi tant en la construcció de noves grans estructures com en les àrees de cultiu des del 2500 aC.

El cairn de Clava i els menhirs que hi ha prop d’Inverness mostren alineaments complexos geomètrics i astronòmics amb petites tombes ―potser individuals― en comptes de tombes comunes pròpies del neolític. D’altra banda, s’han descobert mòmies datades del 1600 aC al 1300 aC a Cladh Hallan, a Uist del Sud.

A més, durant aquest període es van construir els primers castres, tals com Eildon hill, prop de Melrose, al comtat de Scottish Borders, que es remunta al 1000 aC i va reunir centenars de cases en un turó fortificat. Les excavacions al castell d’Edimburg van mostrar restes de l’edat del bronze datades des del 850 aC.

Edat del ferro (c. 1200 aC – 400 aC)

Des dels volts del 700 aC fins a l’època romana, per tot Escòcia hi havia esquitxats diversos forts i castres, cosa que dona suport a la imatge de tribus bel·ligerants i petits regnes feta palesa pels romans.

La llengua i cultura britones (o pritèniques), de la branca cèltica, es va estendre al sud d’Escòcia en un moment posterior al segle viii aC, probablement per contacte cultural i no pas per invasió, de manera que es va desenvolupar tot un sistema de petits regnes celtes que constituïen el territori escocès.

Es van estendre els grans assentaments fortificats, com la fortalesa dels botons de Traprain Law, a East Lothian, que tenia la mida d’un poble. Es van construir un gran nombre de duns (terme gaèlic per a designar els forts), castres i ringforts (assentaments circulars fortificats) en qualsevol penya-segat o turó idonis per a aquestes construccions. També és el període d’aixecament dels brochs, el més impressionant dels quals és el broch complet de Mousa, a les Illes Shetland. Tot i que es van construir molts corredors subterranis, el seu objectiu encara es desconeix. Finalment, els assentaments a les illes, units a una calçada en terra ferma, els crannogs, van esdevenir populars i es creu que la seva funció era bàsicament defensiva.

Edat antiga

La història escrita d’Escòcia comença amb la romanització del centre-sud de la Gran Bretanya (les actuals Gal·les i Anglaterra, que formaven la província de Britannia). Els romans van anomenar inicialment Caledònia (‘Terra de caledonis‘) a Escòcia, per l’immens bosc de pins caledonis que s’estenia de nord a sud i d’est a oest per tota la zona. El principal poble assentat en aquella època a la regió escocesa era el dels pictes, anomenats així, aparentment, pel seu costum de pintar-se el cos. Els escots, per la seva banda, eren un poble d’origen irlandès, que es va establir a l’oest d’Escòcia. Durant aquest període existien, per tant, dos regnes diferenciats: el de l’oest d’Escòcia i el Regne picte de l’est, Alba.

La romanització d’Escòcia va ser un llarg procés amb una multitud d’interrupcions: l’any 83 aC, el general Gneu Juli Agrícola va derrotar els caledonis en la batalla del mont Graupi, la qual cosa va permetre la construcció d’una cadena de fortificacions coneguda com a Gask Ridge, a prop de la falla de les Highlands (sense endinsar-se, pel que sembla, més al nord); poc després, no obstant això, els romans es van retirar als Southern Uplands (‘Planes del Sud’), és a dir, al terç més meridional d’Escòcia, i van començar la construcció del mur d’Adrià per a controlar les tribus de la zona. Aquesta línia va marcar durant gairebé tot el període d’ocupació romana el límit septentrional de l’Imperi romà, malgrat la construcció, més al nord encara, del mur d’Antoní. Aquesta frontera només va poder ser defensada durant breus períodes, dels quals el més tardà va tenir lloc entre els anys 208 i 210, durant el mandat de l’emperador Septimi Sever. En general, l’ocupació d’aquestes zones d’Escòcia per part dels romans es va estendre durant no més de 40 anys, encara que la influència llatina a la part més meridional, sobretot entre les tribus d’origen bretó, va ser més duradora.

Edat mitjana

El Regne dels pictes (amb seu a Fortriu cap al segle vi) va experimentar un important desenvolupament durant l’edat mitjana, potser com a resposta al mateix imperialisme romà i partint des del seu territori originari a l’est d’Escòcia, al nord del fiord de Forth i al sud del riu Oykel, el Regne picte va aconseguir controlar les terres del nord i del sud, incloent-hi gran part del Hen Ogledd. Una fita important en aquesta lluita per la supervivència i l’ampliació va ser la batalla de Dunnichen (685), en la qual els pictes van derrotar les tribus de Northumbria durant el regnat de Bridei III (671-693). El regnat d’Óengus I (732-761) va ser igualment un període de consolidació per al Regne picte.^[10]

La influència víking a Escòcia va començar a finals del segle VIII i, encara que no hi ha dubte que la dinastia Uí Ímair va tenir un paper destacat en aquest primer període, els registres de les dates i els detalls dels governants són especulatius fins a mitjans del segle X. A partir del 793 es registren incursions repetides de víkings a les illes britàniques i l’illa d’Iona a les Hèbrides Interiors fou saquejada el 802 i 806. L’any 839 dC, una gran flota nòrdica va envair a través del riu Tay i el riu Earn, tots dos altament navegables, i va arribar al cor del regne picte de Fortriu. Van derrotar a Eóganan mac Óengusa, rei dels pictes, al seu germà Bran, i al rei dels escocesos de Dál Riata, Áed mac Boanta, juntament amb molts membres de l’aristocràcia picta a la batalla de 839. El sofisticat regne que s’havia construït es va ensorrar, igual que el lideratge picte, que s’havia mantingut estable durant més d’un segle des de l’època d’Óengus mac Fergusa, i l’ascens de Cináed mac Ailpín com a rei tant dels pictes com dels escocesos es pot atribuir a les conseqüències d’aquest esdeveniment, i s’establí el mite de l’ascendència irlandesa de la dinastia reial de Cináed mac Ailpín.

Diversos líders víkings que probablement estaven basats a Escòcia, apareixen als anals irlandesos: Soxulfr in 837, Turges el 845 i Hákon el 847. Hi havia un rei de l’Escòcia vikinga l’hereu del qual, Thórir, va portar un exèrcit a Irlanda el 848. Al segle ix, apareixen les primeres referències als Gallgáedil individus d’ascendència i/o cultura mixta escandinava-celta que es van convertir en dominants al sud-oest d’Escòcia, parts del nord d’Anglaterra i les illes. Segons la Saga Orkneyinga, cap a l’any 872 Harald Fairhair es va convertir en rei d’una Noruega unida i molts dels seus oponents van fugir a les illes d’Escòcia incloses les Hèbrides de la costa oest i les illes del nord. Harald va perseguir els seus enemics i va incorporar les Illes del Nord al seu regne l’any 875 i després, potser una mica més d’una dècada més tard, també les Hèbrides. L’any següent els caps víkings locals de les Hèbrides es van rebel·lar. Aleshores, Harald va enviar Ketill Flatnose per sotmetre’ls, cosa que va fer ràpidament, però després es va declarar “rei de les illes” independent, un títol que va conservar per a la resta de la seva vida, però no va deixar cap successor i hi ha poc registre de les quatre dècades següents.

Els processos culturals i econòmics iniciats al segle xii van fer que durant la baixa edat mitjana Escòcia es transformés. El principal impuls a aquesta transformació es va produir durant el regnat de David I d’Escòcia, que va iniciar el que es coneix com la revolució davidiana. Aquesta és l’època en la qual s’introdueix el feudalisme a Escòcia, es reorganitzen les formes de govern i es funden les primeres ciutats i pobles amb furs propis (els anomenats burghs). Aquestes institucions, així com la immigració de cavallers i de clergat francesos i anglofrancesos, van facilitar un procés d’«osmosi cultural», durant el qual els territoris meridionals i costaners del Regne d’Alba es van convertir en angloparlants, com ja ho eren moltes de les terres tot just conquerides al sud; la resta del regne, en canvi, va seguir conservant la llengua gaèlica.

L’hostilitat entre els reis de les illes i els governants del Regne de Dublín, Dál Riata i Alba, i la intervenció de la corona de Noruega directament o a través del seu vassall el comte d’Orkney van ser temes recurrents. Una invasió de Magne III de Noruega a en 1098 va donar lloc a un breu període de domini noruec directe sobre el regne, però aviat els descendents de Godred Crovan van tornar a establir un altre període de domini en gran manera independent fins que va esclatar una guerra civil entre Godred Olafsson i Somerled, que es van repartir el regne en 1156 després de la batalla de la Epifania, fins que el 1164 amb la mort de Somerled en la batalla de Renfrew va col·lapsar i fragmentar el regne durant dècades d’inestabilitat, i les illes van passar a formar part del Regne d’Escòcia després que el rei Haakon IV fos derrotat per les tropes d’Alexandre III d’Escòcia en la batalla de Largs el 1263 quan intentava restablir la sobirania noruega i Magnus VI signés el tractat de Perth de 1266 que tancava la guerra escocesonoruega.

Estàtua de Robert the Bruce a l’entrada del castell de Stirling

La mort d’Alexandre III el 1286, seguida per la de la seva neta Margarida I, va trencar la línia successòria de la dinastia regnant. Això va portar a la intervenció d’Eduard I d’Anglaterra, que va posar al tron el seu protegit Joan de Balliol. Quan la seva relació es deteriorà, es va produir un intent de conquesta per part d’Anglaterra, que fou rebutjat per William Wallace (Braveheart) en les guerres d’independència d’Escòcia. Per la seva banda, Robert the Bruce, comte de Carrick, es va proclamar rei d’Escòcia amb el nom de Robert I d’Escòcia. La guerra amb Anglaterra va durar dècades, i la guerra civil entre els partidaris de la dinastia de Robert the Bruce (que assegurava ser descendent de David I) i els partidaris dels Balliol, recolzats per Anglaterra, durà fins a inicis del segle xiv. Malgrat que la dinastia Bruce va ser-ne la vencedora, l’absència de descendents de David II va permetre al seu nebot, Robert II, ascendir al tron i situar-hi la dinastia Stuart.

Edat moderna

Retrat de la reina Anna d’Anglaterra, que es convertiria en Anna de la Gran Bretanya després de la signatura de l’Acta d’Unió

L’edat moderna es va obrir en la història escocesa amb el Rough Wooing o ‘seguici violent’ (1544 – 1551), una sèrie d’ofensives militars intermitents mitjançant les quals Anglaterra pretenia forçar un casament entre Maria I Stuart i Eduard VI d’Anglaterra, objectiu que finalment no va aconseguir. A més, el segle xvi és el segle de la Reforma protestant, encapçalada a Escòcia per figures com John Knox i recolzada des d’Anglaterra.

El 1603, Jaume VI d’Escòcia va heretar el tron d’Anglaterra i es va convertir en Jaume I d’Anglaterra, sent executat el 30 de gener de 1649 durant la Guerra Civil anglesa. Amb l’excepció d’un breu període conegut com el Protectorat, Escòcia continuà sent un estat independent, encara que sacsejat per constants enfrontaments entre la corona i els covenanters, sobre la forma de govern de l’Església. Després de la Revolució Gloriosa i el derrocament del catòlic Jaume VII d’Escòcia per Guillem III d’Anglaterra i la seva esposa Maria II (1688), Escòcia va amenaçar de triar un rei protestant diferent al d’Anglaterra. El 1707, però, després de les amenaces angleses de tancar el comerç amb Escòcia, es va signar l’Acta d’Unió, que certificava la creació del Regne de la Gran Bretanya.

Malgrat aquesta unificació dels dos regnes, els defensors de la casa Stuart, coneguts com a jacobites, seguien tenint influència a les Highlands i a la zona nord-est del país, especialment entre els no presbiterians. No obstant això, els aixecaments jacobites produïts el 1715 i 1745 no van aconseguir apartar del tron britànic la casa de Hannover. Aquests aixecaments van servir, a més, com a excusa per al desplaçament massiu dels habitants de les Highlands, en el que es coneix com a Highland Clearances.

Després de la Il·lustració i la Revolució industrial, Escòcia es va transformar en un dels centres comercials, intel·lectuals i culturals d’Europa. Glasgow i Edimburg, sobretot, es van desenvolupar ràpidament a finals del segle xviii, i durant el segle xix el sorgiment de la indústria pesant a les riberes del riu Clyde va transformar Glasgow en la «segona ciutat de l’Imperi britànic» després de Londres.

La situació va empitjorar després de la Primera Guerra Mundial, en la qual van morir un gran nombre d’escocesos, provinents sobretot de les Highlands, però especialment després de la Segona Guerra Mundial, després de la qual la situació econòmica d’Escòcia empitjorà ràpidament, amb la desaparició d’un gran nombre d’indústries que ja no eren competitives en el mercat internacional. Només en les últimes dècades del segle xx el país va aconseguir una petita recuperació econòmica i cultural, gràcies al sorgiment de nous serveis financers i del sector electrònic (en el que es coneix com a Silicon Glen), així com als beneficis del petroli i del gas del mar del Nord. El 1998 el Govern del Regne Unit va concedir més nivells de sobirania a Escòcia amb la Scotland Act 1998, restablint el Parlament Escocès i retornant a Edimburg, simbòlicament, la Pedra de Scone.

L’independentisme escocès

L’independentisme escocès és una aspiració de diferents partits polítics i agents socials escocesos de dissoldre el Regne Unit i aconseguir convertir Escòcia en un territori independent com ja ho era fins al 1707. Els partidaris de la independència d’Escòcia argumenten que la impossibilitat d’aquesta nació de decidir de manera absoluta sobre els seus afers, de forma nacional i internacional, va en detriment dels interessos escocesos. Segons aquests agents, donat que el govern del Regne Unit actua en benefici del conjunt de l’estat (del qual Anglaterra és la part més poblada) no és beneficiós per a Escòcia romandre dins del regne. Els detractors de la independència d’Escòcia argumenten que seguir units amb la resta de territoris del Regne Unit beneficia els escocesos, ja que d’aquesta manera formen part d’una potència major que tampoc posa en compromís la seva identitat nacional.

El govern escocès convocà un referèndum per la independència d’Escòcia la tardor de 2014.

Entre els anys 843 i 1707 el Regne d’Escòcia i el Regne d’Anglaterra foren dos territoris independents. L’any 1707 amb la firma de l’Acta d’Unió i la creació del Regne de la Gran Bretanya els dos regnes es fusionaren i els respectius parlaments es dissolgueren, creant el Parlament de la Gran Bretanya que n’aglutinava funcions de tots dos. La creació del Partit Nacional Escocès l’any 1934 marca un punt important en la història de l’independentisme escocès. Aquest partit aposta obertament per la independència, obté representació de forma continuada des de les eleccions de 1967 i ocupa la majoria absoluta del Parlament escocès des de l’any 2011.

L’independentisme escocès visqué un ressorgiment a partir dels anys 1970 com a conseqüència d’una crisi econòmica i un procés de desindustrialització. Aquests processos sumats al descobriment de jaciments petroquímics al mar del Nord retornaren al centre del debat polític la necessitat de gestionar els propis recursos. L’any 1979 se celebrà un referèndum per la recuperació de l’autogovern. El resultat fou afirmatiu malgrat que la norma no entrà en vigor per una polèmica clàusula que obligava que els vots afirmatius fossin més del 40% del total del cens. El Parlament escocès i el govern escocès entraren en funcions finalment després de la celebració d’un nou referèndum l’any 1997, que es va celebrar després de la victòria de Tony Blair a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1997, que ho duia en el seu programa. En el referèndum es preguntà novament sobre la necessitat de restaurar el parlament i sobre si aquest havia de tenir la potestat de legislar sobre impostos. El resultat en fou afirmatiu en tots dos casos.

El debat sobre la independència s’ha mantingut en el centre del debat polític des que l’any 2009 el Partit Nacional Escocès presidit per Alex Salmond plantejà una sèrie de converses amb diferents agents socials sobre el tema. La qüestió s’ha mantingut al centre de l’ideari del partit i ha estat una qüestió principal en les propostes per la campanya de les eleccions de 2011 en les quals guanyaren per majoria absoluta. Alex Salmond proposà el gener de 2012 la celebració d’un referèndum per a la tardor de 2014. El govern del Regne Unit presidit per David Cameron acceptà que el referèndum fos vinculant.

Història

La Lliga Nacional Escocesa (Scots National League), formada el 1921, era un grup inicialment establert a Londres que lluitava per la independència d’Escòcia, altament influenciat pel Sinn Féin irlandès. Va crear el periòdic Scots Independent el 1926 i el 1928 van col·laborar amb l’Associació Nacionalista Escocesa de la Universitat de Glasgow (Glasgow University Scottish Nationalist Association) a crear el Partit Nacional d’Escòcia (National Party of Scotland), favorable a un estat independent escocès. Un dels fundadors en fou Hugh MacDiarmid, un poeta que havia començat a promoure la literatura escocesa, al costat d’altres relacionats amb el Partit Laborista.

Van cooperar amb el Partit Escocès (Scottish Party), una organització autonomista formada el 1932 per antics membres del Partit Conservador, i el 1934 es van unir per formar el Partit Nacional Escocès, el qual, encara que inicialment era autonomista, posteriorment va passar a donar suport a la independència. El partit va sofrir un descens de suport en la dècada de 1930, quan la paraula nacionalisme va començar a associar-se al nacionalsocialisme alemany, però van aconseguir el seu primer diputat en una elecció parcial el 1945, encara que el van perdre en les eleccions generals tres mesos després.

El Partit Nacional Escocès va tenir un notable èxit electoral en la dècada de 1960, i quan es va trobar petroli al mar del Nord el 1970, va poder contrarestar els temors sobre la viabilitat econòmica d’una possible independència amb el lema “És petroli d’Escòcia”. Van argumentar que els beneficis d’aquest petroli, recaptats per la hisenda britànica, havien beneficiat poc a Escòcia, en comparació amb altres parts del Regne Unit (com Anglaterra).

El Renaixement de la dècada de 1970

En les eleccions generals del Regne Unit de febrer de 1974, els votants escocesos van triar set membres del Partit Nacional Escocès, que van augmentar a onze en les eleccions d’octubre de 1974. Això va donar poder al moviment independentista amb propostes més avançades en la Cambra dels Comuns del Regne Unit, on el Partit Laborista va formar un govern minoritari amb el suport del Partit Liberal.

Com havien promès, els laboristes van fer propostes per a un Parlament Escocès amb una assemblea escocesa semiautònoma amb poders per controlar alguns aspectes de política interna. Però mentre que la mesura tenia el suport del Partit Laborista Escocès, alguns membres (majoritàriament anglesos) es van oposar a un canvi constitucional sense un mandat clar, i el parlament va decidir celebrar un referèndum, requerint un 40% o més de l’electorat a favor en comptes de requerir una simple majoria dels vots en el referèndum. Efectuat el referèndum, un 33% va votar a favor i un 31% en contra, amb una abstenció del 36%, per la qual cosa la proposta no va veure la llum. Els progressos de l’independentisme es van veure frenats quan el Partit Nacional Escocès va recolzar una moció de censura contra el govern i va forçar unes eleccions generals el 1979 que van donar la victòria a la gran adversària de la independència, Margaret Thatcher.

Devolució

Els partidaris de la independència escocesa continuaven tenint opinions contraposades sobre l’autonomia, un moviment que incloïa molts partidaris de continuar amb la unió, si bé en un marc de descentralització dins del Regne Unit. Dins del camp independentista, alguns van veure l’autonomisme com un pas cap a la independència, mentre que uns altres desitjaven arribar immediatament a la separació.

En els anys de govern conservador va tenir lloc la Campanya per una Assemblea Escocesa, que va desembocar en la convocatòria el 1989 de la Convenció Constitucional Escocesa, la qual va aconseguir un cert consens a l’entorn d’unes bases creades per diversos partits per a la devolució de poder polític a Escòcia, a pesar que el Partit Conservador va rebutjar cooperar-hi i el Partit Nacional Escocès es va retirar del debat quan es va veure clar que la convenció no estava disposada a negociar la independència d’Escòcia com una opció constitucional. El Partit Laborista de Tony Blair va guanyar les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1997 i Donald Dewar, com a secretari d’estat per a Escòcia va executar les promeses del seu partit sobre la creació d’un Parlament Escocès; convocà un referèndum al setembre d’aquest any, en el qual un 75% dels votants es va pronunciar a favor de la devolució de poders. El parlament llavors va aprovar la Llei d’Escòcia per crear un Parlament escocès triat directament pels escocesos amb poders sobre la majoria de les polítiques regionals. Al maig de 1999 Escòcia va tenir les primeres eleccions per al parlament retornat i al juliol el Parlament escocès va celebrar la primera sessió, per primera vegada des que el parlament previ havia estat dissolt el 1707. El parlament escocès tenia cent trenta-nou membres triats per un sistema de representació proporcional. Donald Dewar es va convertir en el primer ministre d’Escòcia amb el govern de coalició entre el Partit Laborista Escocès i el Partit Liberal Demòcrata, mentre que el Partit Nacional Escocès esdevingué el primer partit de l’oposició.

Durant la dècada del 1980 i el 1990 les polítiques neoliberals suposaren una desigualtat dels ingressos i major desocupació, la qual cosa suposà un problema de consum drogues amb resultats fatals, especialment per a les persones de sexe masculí.

Amb l’aprovació de tots els partits, la cançó de lletra igualitària de Robert Burns A Man’s A Man for A’ That va ser cantada per l’activista Sheena Wellington en la inauguració del Parlament escocès. Aquesta cançó va ser adoptada com l’himne no oficial modern del moviment independentista escocès.

D’una manera similar, la inauguració de la reina Isabel II del nou edifici del Parlament escocès va ser acompanyada de la cançó d’Aaron Copland Fanfare for the Common Man.

No obstant això, encara que els escocesos van aconseguir la devolució i competències sobre la majoria dels seus assumptes, els nacionalistes continuen reclamant-ne la independència total.

Glasgow

La ciutat més gran d’Escòcia, que va créixer a base de drassanes i fàbriques, és de tot menys gris. Al contrari, és alternativa, multicultural, vibrant i musical, i destil·la un bon rotllo que atrapa des del primer minut. Es pot comprovar passejant pels carrers del centre entre edificis victorians i animades avingudes, prenent una pinta en qualsevol pub, a les sales dels museus, en les seves alternatives lanes, en cada mural que la vesteix de color i exprimint la seva potent vida nocturna.

Contingut:

Glasgow Cathedral
The Glasgow Necropolis
George Square
Kelvingrove Art Gallery and Museum
West End
Mackintosh
Ruta de Murals
Glasgow Botanic Gardens

Glasgow Cahedral

LaCatedral, ubicada on la ciutat va començar a agafar forma, és un dels exemples d’arquitectura medieval d’Escòcia i, per tant, un imprescindible per visitar Glasgow. Aquesta impressionant obra gòtica, dedicada a Sant Magnus, va començar a construir-se al segle XII i va sobreviure quasi intacta a la Reforma Protestant.

Catedral de Sant Magnus, un *must-see* de Glasgow

No oblidar-se de baixar a la cripta per veure la tomba del sant patró de la ciutat, admirar els seus vitralls contemporanis i localitzar el sepulcre del bisbe Wishart que va ser un gran aliat de Robert the Bruce, l’heroic rei que va assumir el lideratge de la lluita per la independència d’Escòcia iniciada per Wiliam Wallace.

Castle Street. Entrada gratuïta (audiogia: £2).

Consulta els horaris d’obertura a la web de Historic Environment Scotland.

The Glasgow Necropolis

Just darrera de la Catedral, i en plena harmonia amb l’entorn, es tracta de la Necrópolis, un preciós cementiri victorià inspirat en el famós Père Lachaise de París. I és que el concepte és el mateix: un gran parc que, com si d’un museu a l’aire lliure es tractés, congrega arquitectura, escultura i història.

Obert tots els dies de 7:00 a 16:30 hores.

Ja que la Necròpolis està a l’East End, és recomanable apropar-se a Barras Market, el mercat alternatiu de Glasgow que se celebra els caps de setmana. S’hi pot trobar articles únics i roba sostenible (244 Gallowgate).

George Square

El cor de Glasgow batega amb força a George Square, la principal plaça de la ciutat. Tot i que està rodejada d’edificis senyorials i decorada amb escultures de personatges il·lustres, la mirada se centrarà en el monumental i preciós edifici que alberga les City Chambers (hi ha visites guiades gratuïtes de dilluns a divendres).

A partir d’aquí desplega les seves ales Merchant City, el centre històric, medieval i vital de Glasgow. És recomanable recorre’l sense pressa i mirar de tant en tant cap amunt perquè congrega alguns dels millors exemples d’arquitectura victoriana del Regne Unit. En aquest passeig es troben les places com Royal Exchange Square i avingudes de vianants com Buchanan Street, el principal eix comercial de l’anomenada Style Mile que continua en Sauchiehall Street i Argyle Street. Botigues, bars, restaurants, artistes de carrer, locals d’oci…

Recomanable apropar-se a Merchant Square, un animat pati cobert ple de bars i restaurants que els caps de setmana alberga una fira d’artesania (71 Albion Street).

Les icòniques City Chambers de George Square

Kelvingrove Art Gallery and Museum

La Galeria d’Art i Museu Kelvingrove, que va obrir les portes al 1901, és una de les atraccions culturals més interessants d’Escòcia. Està ubicada en un preciós palau victorià i compta amb 22 galeries temàtiques en les que es pot admirar, entre altres, el disseny innovador de Mackintosh, peces de l’Antic Egipte i obres mestres d’impressionistes francesos, així com L’Anunciació de Sandro Botticelli, el Crist de Sant Joan de la Creu de Salvador Dalí, així com pintures de grans mestres com Van Gogh o Rembrandt. També hi ha una zona dedicada a les Ciències Naturals.

Interior del Kelvingrove Art Gallery and Museum

El Museu Kelvingrove és el museu més visitat de tot el Regne Unit fora de Londres.

Argyle Street. Entrada lliure.

Horari: De dilluns a dissabte de 10:00 a 17:00 hores i diumenges d’11:00 a 17:00h.

Altres espais museístics gratuïts a tenir en compte són la Col·lecció Brurrel, situada al cor del Pollok Country Park i que inclou una de les col·leccions més grans del món de Degas; la Galeria d’Art Modern (GoMA) ubicada al Royal Schange Square, i el People’s Palace, perfecte per conèixer la ciutat i la vida dels seus habitants dels últims segles (Glasgow Green).

West End

El West End de Galsgow està considerat un dels barris més cool del Regne Unit. Galeries d’art com la Kelvingrove, botigues independents, ambient bohemi, parcs.

Ashton Lane: un pintoresc carrer de llambordes ple de restaurants i pubs, entre els locals més recomanats hi ha el restaurant Ubiquitous Chip, i per prendre una copa i escoltar música en directe el pub Jinty Mcguinty’s.

Hidden Lane: les millors compres alternatives es donen cita en aquesta comunitat d’artistes i dissenyadors ubicada al núm. 1103 de Argyle Street.

University of Glasgow: L’antiga universitat que el seu origen se situa al 1451, té diverses joies destacades en el seu interior com el meravellós claustre gòtic, el Museu Hunterian i la casa de Mackintosh situada dins d’edifici de la Biblioteca. Competeix amb la George Heriot’s School d’Edinburgh per ser la inspiració de Hogwarts. Sigui com sigui, no és difícil imaginar a Harry Potter caminant entre els magnífics edificis neogòtics del seu campus. Horari de visita: de dilluns a divendres de 7:00 a 22:50 hores, caps de setmana de 9:00 a 19:20 hores.

Riverside Museum: un impressionant edifici dissenyat per la gran Zaha Gadid, situat a l’encreuament dels rius Kelvin i Clyde, que explora la història dels transport de Glasgow (entrada gratuïta).

Mackintosh

Charles Rennie Mackintosh és un dels arquitectes més importants del segle XX. Conegut com un dels pares del modernisme i del Glasgow Style, el seu llegat està present en molts racons de la seva ciutat natal.

Les obres que es poden veure de Mackintosh són: The Lighthouse, un curiós far amb vistes a la ciutat amb dos rius però sense mar; la Mackintosh House, que reprodueix la seva llar al museu Hunterian de la Universitat; la Glasgow School of Art, la House for an Art Lover ubicada a Bellahouston Park, i molts més perquè la creativitat del màxim exponent de l’art nouveau a Escòcia va marcar el camí a seguir i la seva impremta està molt present a les façanes i racons del centre.

Cal fer una menció especial a Mackintosh at the Willow, l’únic saló de te dissenyat per aquest geni de les formes i volums que ha arribant fins avui en dia. Aquí es pot gaudir d’una experiència única: prendre un afternoon tea en una de les precioses Willow Tea Rooms que es conserven com estaven quan es van inaugurar al 1903. També és recomanable visitar la seva exposició interactiva que s’endinsa al Glasgow de finals del segle XIX i en la història d’aquest espai Mackintosh (2015-2017 Sauchjiehall Street).

Ruta de Murals

Glasgow és la meca del street art, tant que el propi ajuntament va crear al 2014 el City Centre Mural Trail per a donar-lo a conèixer i impulsar la creació de nous murals.

Mapa de murals

El resultat és una trentena d’obres de diferents estils firmades com Smug (Saint Mungo, Generation Green, St. Enoch and Child), Rogue-One (The Wolrd’s Most Economical Taxi, Wind Power, Bubbles), Recoat i Ali Wylie (Space Man), James Klinge (Study of a Woman in Black) i molts més.

Saint Mungo (Smug) The World’s Most Economical Taxi (Rogue-One)

Spaceman (Recoat i Ali Wylie) Study of a Woman in Black (James Klinge)

Glasgow Botanic Gardens

El Jardí Botànic, un parc públic d’unes 11 hectàrees creat al 1817, és perfecte per a fer un passeig i desconnectar del soroll del centre de la ciutat.

Aquest parc té un preciós hivernacle victorià, Kibble Palace, de ferro forjat i vidre, al seu interior es barregen les estàtues amb plantes tropicals i flores provinents de tots els racons del món.

Quan fa bon temps, sobretot a la primavera i estiu, els locals aprofiten el parc per a passejar pels seus senders, fer un pícnic rodejat d’esquirols o practicar esport.

Loch Lomond & The Trossachs National Park

Contingut:

Loch Lomond
The Trossachs National Park
Luss
Balloch

Loch Lomond

Quan es parla sobre els llacs d’Escòcia, el primer que ve al cap és el Llac Ness, i no és d’estranyar per la llegenda de Nessie, no obstant, el Loch Lomond el supera en extensió i també amb bellesa, el Loch Lomond és un cos d’aigua dolça de 70 km² de superfície que se situa entre la falla que separa les Lowlands i les Highlands.

El Loch Lomond es caracteritza per la seva extensió, pel que prop d’ell es troben diversos pobles construïts al votant de la seva riba.

Arribant-hi amb cotxe s’arriba agafant la carretera A82 que el voreja i es pot parar en diversos llocs o pobles per observar-lo des de diversos punts.

Els primers assentaments al Loch Lomond es remunten a fa aproximadament 5.000 anys, durant el Neolític. La presència d’ocupants primigenis d’aquesta àrea d’Escòcia va deixar els anomenats crannogs, illes artificials fortificades típiques de l’època prehistòrica d’Escòcia, Irlanda i Gales, les quals més endavant serien utilitzades com a punt de reunió dels clans escocesos.

Tot i que molt menys coneguda que la del llac Ness, el llac Lomond també compta amb la seva pròpia llegenda relacionada amb l’existència d’una criatura monstruosa a les seves aigües. Alguns testimonis descrivien la bèstia d’una marea semblant a Nessie, mentre que d’altres asseguraven que es tractava d’un cocodril gegant. La única possible prova de la seva existència arribaria al 1997, quan un grup d’amics reunits a la riba del llac van veure un animal de grans dimensions traient el cap per la superfície per a devorar els ànecs del llac que flotaven sobre ella, amb la sort de poder capturar-ho en vídeo.

La gravació va ser realitzada per Nick Taylor, un periodista freelance que no només assegura haver filmat un, sinó dos monstres: el del Loch Lomont i el de Llyn Aled a Gales. Les imatges d’ambdues criatures van ser emeses per la televisió, sorprenent a l’audiència per la claredat de les figures i la naturalitat dels seus moviments. Avui en dia, per desgràcia, només es troba per internet una fotografia poc nítida d’aquell succés, cosa que dificulta comprovar la veracitat del mateix.

De totes formes, s’ha de mencionar que dita gravació va arribar fins a la taula del Dr. Andrew Kitchener, zoòleg del Reial Museu d’Escòcia, que va admetre que, en efecte, l’aparença del ser s’assemblava a la d’un cocodril, No obstant, va deixar clar que aquest tipus d’animal no seria capaç de sobreviure en les condicions del Loch Lomond, pel que el misteri segueix sense resoldre’s a dia d’avui.

The Trossachs National Park

Una extensíssima àrea natural que reuneix boscos, muntanyes, i per suposat, llacs, essent un d’ells el propi Loch Lomond. A part de servir d’abric pel famós llac, en aquest parc hi ha altres joies de la geografia escocesa, com els pobles de Aberfoyle i Callender o Dumbarton. Recórrer-lo sencer pot comportar més d’un dia.

Aberfoyle és una de les poblacions principals del Parc Nacional. Constitueix el punt de reunió per aquells que vulguin descobrir els Trossachs i visitar els seus principals atractius. A part, les seves nombroses botigues i serveis el converteixen en el punt ideal de partida per a rutes a peu, bicicleta o cotxe. Callander és una de les poblacions principals del Parc Nacionak. A diferència d‘Aberfoyle, aquest no està tant concorregut tot i que és un típic lloc de cap de setmana pels escocesos. També és un excel·lent lloc per a poder observar amb tranquil·litat les famoses vaques peludes de les Highlands.

Dumbarton és una població que es coneix per la unió del seu castell i la gran roca. El castell de Dumbarton va ser on William Wallace, famós heroi nacional, va està empresonat abans de partir cap a Londres, on va ser torturat i condemnat a mort.

Luss

Aquest encantador poble escocès es troba al costat oest del Loch Lomond, des d’on es poden obtenir unes vistes privilegiades des del seu moll.

A Luss hi ha, a part de les seves botigues i restaurants, preciosos cottages restaurats que en la seva època van pertànyer als treballadors del molí i de la cantera de la zona. El pintoresc poble també compta ama una església del segle XIX construïda al més pur estil victorià. Es coneix que aquesta localitat, famosa per ser el territori del clan Colguhon, va patir un saqueig per part dels víkings al segle XIII, pel que quasi tot el que es veu pertany als segles posteriors. No obstant, al cementiri de la parròquia local hi ha algunes tombes antigues, incloent-hi una làpida vikinga del segle XI.

Balloch

Si es vol conèixer el riu per la part sud, un altre pobles interessant per a visitar al costat sud del lla Lomond és Balloch. Conegut per servir com a entrada a les Trossachs, aquesta localitat és habitualment comparada amb Luss, i tot i que es digui que aquest últim tingui més bellesa, el que es cert és que Balloch compta amb una sèrie d’atractius difícils d’ignorar.

La seva atracció més famosa és el Balloch Castle Country Park un parc que rodeja un castell a l’extrem oriental del poble. Aquest castell va servir de fortalesa per a una de les famílies medievals més poderoses d’Escòcia, els comtes de Lennox. La construcció original pertanyia al segle XIII, essent renovada al 1808 per donar lloc a la mansió d’estil gòtic que és avui en dia.

Als voltants del parc hi ha un paisatge dissenyat durant els segles XVIII i XIX ple d’elements naturals, com els boscos ornamentals, jardins emmurallats i avingudes d’arbres, on es pot seguir alguna ruta de senderisme.

Altres atraccions de Balloch són elLoch Lomond Bird of Prey Centre, un centre d’aus rapaces i el Sea Life de Loch Lomond, un aquari on es pot observar llúdrigues, cavallets de mar i taurons.

Glencoe

Contingut:

Aquesta profunda vall glaciar rodejada de grans muntanyes està situada a les Highlands i és d’origen volcànic. Ha aparegut en pel·lícules com Skyfall de James Bond i en vàries de Harry Potter, tot i que no és famós per això, sinó també per ser un dels millors llocs per practicar senderisme i esports de muntanya.

És un conjunt format per altes muntanyes formades per explosions volcàniques i glaciars de gel, amb rius amb cascades.

A aquest lloc se l’anomena “vall de les llàgrimes”, el motiu es troba en l’episodi més dramàtic de la història d’aquesta vall: la massacre de Glencoe. Aquest lloc on regna la naturalesa i el silenci, era en algun temps, el lloc de residència del clan Mac Donald, que feien vida normat en aquesta zona, i a més controlaven el lloc. El 13 de febrer de 1692, un centenar de soldats, que venien de part del rei Guillem, van assassinar a 38 membres del clan MacDonald. El pitjor és el moment, doncs ho van fer després que haguessin donat refugi de forma temporal a les seves llars, seguint la tradició d’ajudar als que pensaven que eren els seus aliats, durant 15 dies en els que regnava la fraternitat. Clar que aquesta matança no es va fer perquè si, era un càstig del rei que no va veure en bons ulls que el clan MacDonald li jurés lleialtat amb varis dies de retràs. El sobrenom de “vall de les llàgrimes” ve d’aquesta tragèdia.

Abans d’anar a conèixer la profunditat dels racons d’aquesta vall, és recomanable apropar-se al Glencoe Visitor Centre (Centre del Visitant), aquí es pot saber més sobre els orígens i la història, incloent, per suposat, la massacre del clan MacDoland. Aquí també aconsellen quines rutes es poden fer.

The Three Sisters

Les Three Sisters es troben a Bidean nam Bian, una muntanya de la zona sud del Glencoe. Es reconeix fàcilment, doncs les tres crestes empinades destaquen sobre el paisatge. Cada una de les Three Sisters té el seu propi nom: Gearr Aonach, que significa cresta curta; Aonach Dubh, cresta negra; i Beinn Fhada, turó llarg. La primera i la tercera estan separades per un glen al que anomenn Hidden o Lost Valley, tot i que els escocesos també el coneixen com Coire Gahail. Quan es coneixen, t’adones ràpidament el perquè d’aquestes denominacions.

Buachaille Evite Mòr

Aquí hi ha la que provablement sigui la muntanya que millor coincideixi amb la definició que tots coneixem de muntanya, doncs aquesta compta amb una forma piramidal quasi perfecta, fins i tot amb els seus més de mil metres d’altura. Es reconeix inclús sense haver-la buscat abans, doncs Buachaille Metive Mòr és protagonista de múltiples llibres i postals d’Escòcia.

The Meeting of Three Waters

Com no podria ser d’una altra forma en un paisatge en el que la naturalesa és l’única protagonista, els riuets també van part d’aquest entorn tan majestuós en el que també es poden veure cascades, una de les més recomanables de visitar és The Meeting of Three Waters, un impressionant lloc en el que s’uneixen diversos rius de la zona.

Loch Actriochtan

Glencoe compta amb molts racons meravellosos dignes d’una visita que faran que els 20 minuts que es tarda en recórrer-lo amb cotxes es converteixen en molt més temps al voler parar i gaudir de cada un d’ells. El Loch Actriochtan és un d’aquets llocs màgics. Si es té la sort de veure’l un dia assolellat , els colors del lloc reflectits a l’aigua, com si fos un mirall, no deixen indiferent a ningú.

Glencoe Village

Aquesta població no arriba als 400 habitants, això si, tot i no tenir grans dimensions, si que té molt d’encant, sobretot pels cottages (cabanes) que el conformen.

Per una altra part, en ple cor d’aquest poble, hi ha el Glencoe & North Lorn Folk Museum, just a l’interior d’una cabana tradicional que data del segle XVIII. Aquest museu ajuda a entendre una mica millor com es viu en aquesta zona i es poden veure objectes que s’ocultaven a les cases dels membres del clan MacDonald abans de la tragèdia.

Interior del Glencoe & North Lorn Folk Museum

Glenfinnan Viaduct

El Glennfinan Viaduct és un viaducte de 21 arcs que es va construir al 1898 per permetre el pas dels trens. Avui en dia, per ell circulen els trens de West Highland Line, un dels recorreguts ferroviaris més importants d’Escòcia, que connecta Glagow amb Mallaig.

Tot i que si s’agafa qualsevol tren d’aquesta línia fins a Mallaig es passa pel viaducte, el més emblemàtic és la locomotora de vapor Jacobite … ¿o hauríem de dir Hogwarts Express?

Aquest tren turístic, que uneix Fort William i Mallaig des de la primavera fins a principis de la tardor, va interpretar el Hogwarts Express a les pel·lícules de Harry Potter.

Per viatjar a bord del Jacobite i gaudir de les Highlands a través de la finestra, cal tenir en compte:

El bitllet inclou el trajecte d’anada i tornada entre Fort William i Mallaig, amb una parada de dues hores a Mallaig abans de tornar.
Circula des de meitats d’abril fins a finals d’octubre.
És recomanable comprar els bitllets amb antelació a través de la web oficial.
A bord venen menjar i beure, però bastant car.

Si els bitllets pel Jacobite surten de pressupost o no se’n troben, és pot fer el mateix recorregut amb cotxe, amb calma i parant on es vulgui per gaudir del paisatge. Veure’l passar i fotografiar-lo també és emocionant.

Recomanacions per contemplar el tren des de prop:

El primer que cal fer és consultar l’horari a la web per saber quan passarà. Al centre de visitants també hi ha un panell amb les hores exactes dels dos viatges diaris.
Caldrà arribar mitja hora abans per poder apropar-se al viaducte. Aquest destí s’ha fet molt popular, així que és recomanable arribar amb temps per poder trobar aparcament.
Al centre de visitants hi ha un aparcament que costa 2£ i té bastantes places, però si es passa de llarg n’hi ha un altre més petit però gratuït, d’un a l’altre hi ha 1 minut caminant. Doncs des de l’aparcament gratuït surt un camí que en 10 minuts s’arriba a veure el viaducte.
Allí es pot buscar un lloc elevat, tot i que el que fa la majoria de gent és creuar-lo per sota i agafar el primer sender a l’esquerra (hi ha una porta petita d’entrada).
Cal pujar pel sender i buscar lloc, segons va arribant l’hora, es va omplint de gent.

Skye Island

L’Illa de Skye és segurament la més popular de les Highlands i de tot el país.

Contingut:

Fairy Pools
Neist Point
Dunvegan Castle
The Fairy Glen
Quiraing
Kilt Rock & Mealt Falls
Old Man of Storr
Portree

Fairy Pools

Les fades de la Illa de Skye no només tenen la seva vall, també tenen les seves piscines naturals, les més famoses de la illa i en les quals, a més, cauen unes petites cascades des del riu Brittle.

A les Fairy Pools s’hi arriba fàcilment per una ruta d’uns 3 km des de l’aparcament.

Neist Point

Conegut com la fi del món escocès, és un lloc en el que se circula per carreteres d’un sol carril esquivant ovelles i, molt de tant en tant, algun cotxe. Una illa solitària i difícil d’oblidar.

Només arribar a Neist Point es pot pujar un petit turó i assentar-se al penya-segat, des d’on es gaudeix d’unes impressionants vistes a la llengua del mar que la separa de les illes Outer Hebrides. En aquest punt també és troba un far preciós que encara fa el lloc més memorable.

Dunvegan Castle

El castell escocès és el més antic habitat de forma continuada i llar del cap de clan MacLeod des de fa 800 anys. A part de visitar les diferents estances i sales del castell: menjadors, habitacions, estudis … també s’hi troben molt objectes històrics del clan, com l’espasa de Dunvegan.

La paraula que molts castell d’Escòcia tenen davant és dun, això és perquè dun s’utilitza per a designar a una fortalesa medieval en gaèlic.

A part del castell, hi ha un jardí molt bonic i es pot fer una excursió amb vaixell per veure les foques.

The Fairy Glen

A la mateixa península de Trotternish, literalment és “vall de les fades”, uns paisatges amb un verd molt intens, amb formacions rocoses que semblen castells (com el Castle Esen) i amb monticles cònics que semblen miniturons de xocolata. Això, si els cercles de pedra són cosa dels humans. S’explica que existia la tradició de fer espirals i túmuls de pedra com ofrena per a les fades i així van començar, però no, no és veritat.

Quiraing

Els paisatges de la illa són brutals, i potser el Quiraing és el més bonic, aquesta serralada s’aixeca a la mateixa península en la que es troba Portree, la península de Trotternish. Aquests vistes cap al mar, aquests pinacles rocosos, les tonalitats de verd …

Hi ha una ruta de senderisme de 6,5 km, unes 3 o 4 hores, tot i que si no es vol fer tota la ruta, al principi de la ruta les vistes són impressionants.

Kilt Rock & Mealt Falls

A la península de Trotternish són els penya-segats de Kilt Rock i la cascada de Mealt. Una cascada creada pel desbordament del Loach Mealt que cau directament al mar des de 55 metres d’altura. Un racó espectacular.

Old Man of Storr

A la mateixa península de Trotternish hi ha un dels símbols de la Illa de Skye i una de les formacions més curioses: el Old Man of Storr. Per arribar-hi cal fer una ruta de 4,5 km, unes dues hores.

Si no es disposa de temps per fer la ruta, es pot veure el Old Man of Storr des de la carretera A855, la que uneix l’aparcament amb Portree. Una altra vista emblemàtica , que no requereix ruta de senderisme , es la que s’obté des del Loch Fada, també a la carretera, entre l’aparcament i Portree. Només cal seguir la senyal fishing zone.

Portree

Portree és la capital de l’Illa de Skye, en realitat és un petit poble pesquer de poc més de 2.000 habitants. Però només per veure el port i les seves casetes de colors val la pena.

Portree en gaèlic significa “el port del rei” en honor a una visita de Jacob V d’Escòcia al 1540. Aquí s’han rodat diferents pel·lícules: “La boda de la meva nòvia” o en les conegudes novel·les de Harry Potter, on apareix l’equip de Quidditch “l’orgull de Portree”.

Eilean Donan Castle

Situat a les Highlands, en una petita illa del llac Duich, és únicament accessible per un petit pont de pedra, cosa que el fa encara més escènic.

Les millors fotografies es poden fer des de la riba del llac i després de la visita, des de la part alta posterior. En una ruta per Escòcia es passa prop quan es creua el pont per anar o venir de l’illa de Skye, així que pot ser un bon moment per incloure’l a la ruta.

El castell d’Eilean Donan és una fortalesa situada sobre la petita illa del mateix nom que s’aixeca al costat del llac Duich, al nord est d’Escòcia, el qual està comunicat amb el proper oceà Atlàntic a través del llac Alsh.

El castell va començar a construir-se al 1220 per ordre d’Alexandre II d’Escòcia sobre les ruïnes d’un antic fort utilitzat pels pictes, com a defensa davant les incursions vikingues. Els pictes eren una confederació de tribus celtes que habitaven el nord i centre d’Escòcia, al nord dels rius Forth i Clyde, almenys des de l’Imperi Romà fins al segle X. Es diu que va ser un dels refugis utilitzats per Robert the Bruce (rei d’Escòcia entre 1306 i 1329) quan s’escapava de les invasions angleses d’Edward I. Posteriorment el castell es va convertir en residència del clan MacRae abans de quedar abandonat poc després de la unió entre Escòcia i Anglaterra.

Al 1719 va ser ocupar per una expedició espanyola que tenia com a objectiu aixecar militarment als escocesos contra la Corona anglesa. Després d’un més d’ocupació, tres fragates angleses van penetrar al llac Alsh i des d’allí ban bombardejar massivament la fortalesa fins que les tropes espanyoles es van rendir i se les van fer presoneres. El castell d’Eilean Donan va quedar abandonat en estat de ruïna fins que el tinent coronel John MacRae-Gilstrap el va restaurar entre 1912 i 1932. Avui és una dels llocs més visitats pels turistes que cada estiu visiten Escòcia, i continua essent la residència oficial del clan MacRae.

Al voltant del castell han estat escollits per vàries pel·lícules en els últims anys, és així que el castell apareix en diverses tomes de El Senyor de Ballantrae (1953), La vida privade de Sherlock Holmes (1970), Els immortals (1986), Llac Ness (1995), Braveheart (1995), Amb el món no n’hi ha prou (1999) i La Boda de la meva nòvia (2008), i és la imatge del whisky escocès Cardhu.

El bonic del castell és l’exterior, però si es vol visitar cal saber que a l’interior no es poden fer fotografies.

Horari de visita: de febrer a octubre de les 10:00 a les 18:00. D’octubre a desembre de 10:00 a 16:00. Gener tancat.

Més informació

Loch Ness & Urquhart Castle

El llac Ness és possiblement el lloc més famós d’Escòcia gràcies a la llegenda del monstre Nessie, tot i que cal dir que no és el més bonic, tot i així és una de les vistes imprescindibles d’Escòcia.

Primera fotografia de Nessie al Loch Ness

Aquest profund llac d’aigües fosques està situat a les Terres Altes i va començar a ser famós al 1933 amb una fotografia d’albirament del monstre, tot i que després es va demostrar que era falsa, tot i que la llegenda, el misteri i el negoci al voltant del llac no va parar, i de la que es pot veure un vídeo al centre de visitants amb el que s’obté una idea més àmplia de la llegenda del Llac Ness.

El Loch Ness Centre & Exhibition (Centre d’exposicions del Llac Ness) va ser fundat al 1980, però reformat al 2000. Està situat a Drumnadrochit, molt a prop del Castell de Urquhart. Al seu interior, a part de la llegenda de Nessie, es poden veure una gran varietat d’exposicions. Aquí és cop conèixer el passat geològic del llac i la biodiversitat. Hi ha panells informatius amb 11 idiomes.

Horaris del Loch Ness Centre & Exhibition: d’abril a juny i de setembre a octubre de 10:00 a 17:00 hores, juliol i agost de 9:30 a 18:00 hores, entre novembre i març de 10:00 a 15:00 hores. Obre tota la setmana, de dilluns a diumenge.

Potser el lloc més bonic són les ruïnes de Urquhart Castle, situat al costat del llac. El Castell de Urquhart es troba a la riba oest i vigila el Loch Ness des del segle XIII, això si, la primera referència històrica d’ocupació data del segle VI.

Es creu que els que el van construir van ser els membres de la família Durward sobre el 1229. A partir d’aquest moment, es van anar succeint diversos amos, ja que va ser assetjat, capturat, perdut i recuperat en innumerables ocasions. Va ser destruït al 1692 per les tropes angleses amb la finalitat d’evitar que els jacobites es fessin amb ell.

Avui en dia està en ruïnes, formant un complex arquitectònic que, gràcies a la seva localització exclusiva, es converteix en un espai molt agradable per a visitar.

Al 2001, Historic Scotland va condicionar el castell i hi va posar un centre d’interpretació per als visitants.

Horaris de visita de Urquhart Castle: d’abril a setembre de 9:30 a 18:00. Octubre de 9:30 a 17:00. De novembre a març de 9:30 a 16:30.

Culloden Battlefield

El camp de batalla de Culloden és un dels llocs històrics que es pot visitar a la ciutat de Inverness. Va ser el lloc on va ocórrer la última batalla campal britànica lliurada al 1746, després de la derrota de l’aixecament jacobita.

El terreny es troba ubicat a l’extrem sud-est de la regió i és un camp de llargues hectàrees. Al segle XVIII es caracteritzava per no tenir abundant vegetació i tenir poques cases al seu voltant.

Actualment, el centre de visitants del Culloden Battlefield ofereix una sèrie de recorreguts per la zona per mostrar al públic els personatges històrics, relatar el succés i caminar pels punts de concentració.

L’aixecament jacobita es va originar amb la finalitat de tornar el tro a Jacob II d’Anglaterra. Des de 1688 els jacobites van ocasionar una sèrie de revoltes i rebel·lions a les illes britàniques. Va ser fins al 16 d’abril de 1746 que el Duc de Cumberland va decidir batallar, juntament amb el seu exèrcit de quasi 8.000 homes.

Van marxar des de la ciutat de Nairn fins al camp de batalla i es van desplegar en dues files, allí el jacobites esperaven ja formats. El flanc esquerra britànic va resguardar en un mur de pedra que vorejava per tot el llarg del camp i delimitava amb el Culloden Park.

Aproximadament a la una del migdia l’artilleria jacobita va obrir foc contra les soldats del govern, que aquests van respondre amb canons i van iniciar la batalla de Culloden. Van bombardejar als seus enemics i amb les seves tàctiques, elaborades segons les condicions climàtiques del lloc, van impugnar les seves espases. Els jacobites van perdre estabilitat i els supervivents van decidir escapar-se.

La batalla de Culloden va ser curta per als estàndards europeus, però, va ser una guerra sagnant que va ocasionar la mort de més de 1.800 jacobites. Aquesta guerra va marcar la història d’Escòcia i Gran Bretanya perquè va ser la última guerra que van guanyar a casa.

Llocs simbòlics del Camp de Batalla de Culloden:

Al racó oriental del camp hi ha la Cumberland Stone (Pedra de Cumberland), una enorme roca que marca el lloc on el duc de Cumberland va dirigir la batalla.

La maresma de Culloden demostra la humitat de l’ecosistema, al mirar de nord a sud s’observa el bosc de Culloden Park i el mur de pedra que va utilitzar l’exèrcit britànic com a part de la seva estratègia campal.

L’antiga casa Leanach va sobreviure a la batalla i va ser restaurada diverses vegades per mantenir el seu estil de granja. El sostre està dissenyat amb palla i bruc; una coberta de vegetació seca que guarda l’artesania tradicional de la muntanya.

A l’oest del Camp de Batalla hi ha algunes tombes dels clans, són foses comuns on van enterrar els caiguts. Hi ha una pedra que simbolitza el lloc on va caure el líder del clan de Chattan, Alexander MacGillivray de Dunmaglass.

El Centre de Visitants de Culloden té una nova seu inaugurada l’any 2007, ja que l’antiga seu estava ubicada en un terreny utilitzat per les tropes britàniques durant la batalla. Aquesta investigació va ser realitzada pel National Trust for Scotland a través d’un estudi arqueològic i històric.

La nova instal·lació es més ampla, hi ha botigues pels turistes on venen productes locals de la ciutat. També hi ha un restaurant amb una àmplia varietat de plats per a tots els gustos.

Constantment el centre del camp de Batalla de Culloden té exposicions oberta per tal que els visitant revisquin la batalla de forma interactiva i didàctica gràcies als avenços tecnològics de les sales. Hi ha curts documentals que mostren la terrible guerra, àudios i mapes topogràfics que expliquen la seqüència dels esdeveniments en aquesta ciutat. També realitzen recorreguts guiats per senders reconstruïts, els guies paren als llocs simbòlics i narren les estratègies utilitzades per les tropes.

Horari de Culloden Battlefield: de juny a agost, tots els dies de 9:00 a 18:00 hores. Setembre i octubre de 9:00 a 17:30 hores. Novembre i desembre de 10:00 a 16:00 hores.

Preus: Adults 11£. Grups familiars 26£.

Elgin Cathedral

Aquesta catedral fundada al 1224 a les afores d’Elgin, també coneguda com “La llanterna del Nord”, era utilitzada pels bisbes de Moray per a influenciar sobre el destí dels habitants d’un ampli territori.

Al segle XVI va ser abandonada a favor del temple protestant de St Giles i amb el pas dels temps, va anar degradant-se fins acabar en un estat ruïnós, tot i que no excent de l’encant que presenta avui en dia.

Val la pena observar la impressionant façana principal d’estil gòtic, els arcs ogivals, les escultures repartides per la nau principal i les torres campanar.

Horari: tots els dies de 10:00 a 16:00 hores.

Destil·leria Glenfiddich

Cal tenir en compte que aquest país és una terra de whisky i visitar alguna de les 108 destil·leries s’ha convertit en una de les grans atraccions turístiques d’Escòcia. Existeix una ruta de whisky pels amants d’aquesta beguda. Tot i que pels no aficionats és interessant visitar almenys una destil·leria.

La destil·leria Glenfiddich és una de les més conegudes, en la que es pot aprendre tot el procés d’elaboració del Whisky de malta i fer un petit tast de diversos tipus de whisky. A més, es pot comprar alguna ampolla de record.

Horari: de dilluns a dissabte de 10:00 a 17:00 hores. Els diumenges de 11:00 a 16:00 hores.

Pàgina web oficial

Dunnotar Castle

Dunnotar Castle és una fortalesa en ruïnes s’eleva en un penya-segat de la costa est d’Escòcia sobre les aigües del mar del Nord i quasi inexpugnable de no ser per un estret sender que serpenteja fins a la part alta.

Quant s’arriba al castell de Dunnottar, es nota que el termòmetre es desploma, el vent pica fort i l’onatge respon amb força. Aquest enclavament donava poder defensiu, per un costat les habitants controlaven les rutes marítimes i s’asseguraven de que l’enemic no ataqués per mar (a no ser que l’enemic estigués disposat a escalar les escarpades parets del penya-segat. Per un altre costat, Dunnottar, es trobava a la única ruta terrestre que en el passat conduïa a Aberdeen.

Les ruïnes daten dels segles XIV i XV, i tot i que en aquest lloc passaren pictes i víkings, entre altres, poc es coneix l’origen de Dunnottar com a fortalesa.

La història que si es coneix ens transporta al segle XIV, quan Dunnottar es va convertir en la llar dels Keith, comtes de Marischal. La poderosa família va restaurar i ampliar la fortalesa amb un nou palau al segle XVI perquè fos més còmoda, però també més luxosa. De fet, els Keith rebien hostes de la talla del futur rei Carles II o de la reina Mary, Queen of Scots, que va passar pel castell en dues ocasions: al 1562 i al 1564.

Al 1715, any fallit de l’aixecament jacobita del Vell Pretendent, els contes de Marischal havien prestat la seva ajuda a la causa jacobita i, després de la derrota, considerats traïdors, van perdre el castell a mans del govern anglès.

En els segles posteriors, la fortalesa va canviar d’amo diverses vegades, desintegrant-se de mica en mica. Fins que, al 1925, Dunnottar va caure en mans d’una família disposada a restaurar-lo i a obrir-lo al públic, els Cowdray. Gràcies a ells, avui en dia el podem visitar.

El Castell de Dunnottar a aparegut a la gran pantalla com escenari de Hamlet, amb Mel Gibson i Glenn Close, i de Victor Frankesnstein, amb Daniel Radcliffe i James McAvoy. També va servir d’inspiració per al castell de DunBroch a la pel·lícula Brave, de Disney.

El castell està format per una desena d’edificis en ruïnes. Tot i que la vegetació entapissa el penya-segat, el temps (i vàries restauracions) han respectat els murs de la majoria dels edificis, posant-ho fàcil per imaginar com hauria de ser la vida a Dunnottar uns segles enrere.

La capella, la forja, els estables, les bodegues o el palau són algunes de les estances en les que es pot entrar.

El castell de Dunnottar és un dels més embruixats d’Escòcia, el seu fantasma més cèlebre és la Green Lady, una dona vestida de verd que ronda l’habitació on es destil·lava la cervesa.

Més enllà de les llegendes. Dunnottar també guarda episodis històrics tenyits de tragèdia. Un dels llocs que cal visitar és la masmorra Whigs’ Vault, un dels racons més ombrívols del castell.

Al 1685, per deixar espai a les presons d’Edinburgh, van traslladar 200 covenanters (integrants d’un moviment religiós nascut del presbiterianisme) al castell de Dunnottar. Només 167 presos van arribar amb vida a la Whigs’ Vault, on els esperava un captiveri de 9 setmanes sense cap higiene, menjar i aigua molts escasses i només una finestra al mar com a únic contacte amb l’exterior. Alguns van morir intentant escapar, i altres, durant el viatge a les Antilles en el que van embarcar als supervivents.

Un altre dels episodis claus en la història del castell de Dunnotar té a veure amb els Honors d’Escòcia, les Joies de la Corona Escocesa: la Corona, el Ceptre i l’Espasa de l’Estat. Al 1651, Carles II es va coronar rei d’Escòcia a Scone, i per a l’ocasió, els Honors d’Escòcia van viatjar fins allí des d’Edinburgh Castle. No obstant, dos anys abans, Oliver Cromwell (líder polític i militar anglès)havia ordenat executar al seu pare, el rei Carles I d’Anglaterra i d’Escòcia, abolint així la monarquia i instaurant una república. En el moment de la coronació de Carles II, Cromwell i les seves tropes ja havien arribat a Escòcia, disposats a posar fi també al regnat d’aquest monarca i a destruir qualsevol símbol de la reialesa. Era impossible tornar els Honors d’Escòcia al Castell d’Edinburgh en tan escàs temps, així que els van amagar al Castell de Dunnottar. Però la sorpresa va ser que després de 8 mesos de setge a la fortalesa, quan Dunnottar va sucumbir, Cromwell no va trobar ni rastre de les joies. Les havien tret dissimuladament, entre sacs, i les havien enterrat al cementiri de Kinnef. La Corona, el Ceptre i l’Espasa van sobreviure a aquell episodi, i avui en dia es poden veure al Castell d’Edinburgh.

La foto més emblemàtica del Castell de Dunnottar fonent-se amb el penya-segat es pot fer abans d’arribar al castell, des de la part alta del sender d’accés.

I per no quedar-se només amb al castell, també és recomanable baixar fins a les platges que el rodegen, i pot ser que es vegi alguna de les foques que les freqüenten.

Centre de St Andrews

El centre de St. Andrews està format per tres carrers comercials paral·lels: South Street, Market Street i North Street. Entre els tres, aglutinen tot tipus de botigues: a South Street abunden els restaurants i botigues de poble, a Market Street són més freqüents les cadenes i a North Stree hi ha pubs i cafeteries.

Gaudir del plaer de passejar per aquesta zona, que té un aire de ciutat medieval encantador, i utilitza els estrets carrers entre edificis per moure’s d’un carrer a un altre.

St Andrews Cathedral

A l’extrem est de South St i North St hi ha el millor punt de partida per visitar St Andrews: la seva catedral.

Traslladant-nos al 742, quan la zona encara estava habitada pels pictes, conta una llegenda, que mentre Sant Regulo transportava les restes de l’apòstol Sant Andreu des del Mediterrani cap al nord, va naufragar just on avui s’aixeca la ciutat de St Andrews. Amb el temps, en aquest mateix lloc es van aixecar diverses esglésies, i les relíquies de Sant Andreu van romandre varis segles en aquesta zona. St Andrews va adoptar el nom del sant i, a partir de 1140, va anar agafant forma i creixent com a localitat.

Al 1160, el bisbe de St Andrews va encarregar la construcció d’una enorme catedral, en aquest lloc, St. Andrews Cathedral. Tal era la seva magnitud que, quan es va consagrar, al 1318, era l’església més gran d’Escòcia, i aviat va convertir St Andrews en capital eclesiàstica del país i una de les ciutats més importants.

No obstant, de la catedral, a la que a la seva època d’esplendor viatjaven peregrins de tots els racons del continent, avui en dia només es pot contemplar les ruïnes. Tot i que són unes ruïnes evocadores, plenes de sepulcres i assotades pels vendavals del proper mar del Nord. Els vents i les tempestes mai li van posar fàcil a la catedral, tot i que va haver d’entrar en joc la turbulenta Reforma Escocesa perquè els danys fossin massa elevats per reconstruir-la.

La catedral i les relíquies de Sant Andreu es van perdre, i amb ells, els temps de bonança per la ciutat. Però és fàcil imaginar la seva època d’esplendor passejant entre les ruïnes dels murs, les torres i el claustre, totes envoltades de cents de tombes. També sobreviu una torre d’una església més antiga, la St Rule’s Tower, a la qual es pot pujar per gaudir d’unes bones vistes de la ciutat i de la costa.

Visitar les ruïnes és gratuït.

Preus i horaris per visitar la St Rule’s Tower

St Andrews Castle

Des de l’antiga fortalesa destaquen els túnels subterranis, construïts per a defensar el castell dels setges, i els calabossos.

El recinte de St. Andrews Castle és petit, i les ruïnes són menys espectaculars que altres castells escocesos, així que si es disposa de poc temps, es pot veure des de fora.

Preus i horaris del St. Andrews Castle

University of St Andrews

St Andrews és una ciutat universitària en el sentit més ampli, ja que les facultats de la University of St Andrews, la més antiga d’Escòcia, no estan confinades en un edifici, sinó integrades al centre de la ciutat.

Tot i que la majoria d’edificis són privats, es pot entrar al St Salvator’s Quadrangle, el pati històric de la Universitat, conegut també com The Quad.

Kate Middleton i el príncep Guillem de Gales van començar a festejar quan ambdós estudiaven Història de l’Art a la University of St Andrews. La tranquil·litat de la petita ciutat escocesa va ser l’escenari ideal per la seva relació, i avui en dia, en cap botiga de St Andrews falten postals i records de la parella reial i la seva família.

Vista aèria de la University of St Andrews

West Sands

L’escena a càmera lenta per una platja mentre de fons sona l’èpica banda sonora de Vangelis de la pel·lícula Carros de Foc (2010) és a la platja West Sands.

Al 2012, de nou va tornar a saltar a la fama durant la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Londres, quan l’actor Rowan Atkinson (Mr. Bean) i varis estudiants de la University of St Andrews van recrear l’escena.

Dunfermline Abbey

Les ruïnes de la Dunfermline Abbey alberguen un mausoleu de monarques escocesos on reposa el cos, sense cor, de l’estimat rei Robert de Bruce.

L’abadia es remunta al 1128. Va ser llavors quan el monarca David I va aixecar a la categoria d’abadia el petit monestir benedictí que la seva mare, Santa Margarida d’Escòcia, havia fundat al 1070 en l’enclavament on ella i el rei Malcolm III es van casar.

Sota el regnat de Malcolm III i Santa Margarida, Dunfermline es va convertir en la capital del regne d’Escòcia, un estatus que es va mantenir fins al 1437.

David I va encarregar la construcció d’una majestuosa església per a la nova abadia de Dunfermline, la Old Church.

To i que només ens ha arribat alguns vestigis, com la nau, es tracta d’una construcció preciosa d’estil romànic. Des de l’exterior sembla que tot és el mateix edifici, però l’interior està format per dues esglésies diferents:

La Old Church, on es troba l’església medieval, forma part de l’atracció històrica, i per visitar-la cal comprar l’entrada a l’Abadia i el Palau de Dunfermline. Obre tot l’any, la web de Historic Scotland.
La New Church és una església posterior, construïda al segle XIX sobre part de l’antiga església, en la que avui en dia s’oficialitzen misses i bodes. Aquesta té entrada gratuïta i allí és on descansa el rei Robert the Bruce, tot i que no està sempre oberta, es pot consultar el horaris a la web.

Culross

Culross està ubicat a la riba del fiord de Forth, aquest pintoresc poble de menys de mil habitants, que va ser un important centre de la indústria minera entre els segles XVI, i XVII, sembla congelat en el temps ja que no ha patit cap canvi remarcable des de temps immemorables.

Passejar pels seus carrers empedrats rodejats de casetes blanques, que han servit d’escenari per la sèrie Outlander, s’arriba a alguns dels seus punts d’interès com el Palau i l’Abadia de Culross, les places Mercat Cross i Town House i el bonic carrer Tanhous Brae.

The Kelpies

The Kelpies són dues enormes escultures d’acer que representen un cap de cavall de 30 metres d’alçada i s’han convertit en un reclam d’Escòcia.

Dissenyats per l’escultor Andy Scott i obertes al públic a l’abril del 2014, aquestes escultures estan inspirades en la mitologia escocesa i fan referència a un esperit de l’aigua amb forma de cavall o figura humana, el qual habita als llacs i estancs d’Escòcia.

Es pot deixa el cotxe al pàrquing de pagament situat al costat i fer una visita guiada per l’interior, o simplement gaudir de les vistes des de fora i des del canal de Forth i Clyde.

Stirling Castle

Stirling Castle és una de les fortaleses més grans i importants de tot el Regne Unit. El castell està situat sobre un penyal que un altre temps va ser un volcà. El seu aspecte és imponent, sobretot pels escarpats precipicis que el rodegen. Només es pot accedir a través del poble per una pendent no massa pronunciada.

El castell rep als visitants amb una àmplia explanada, allí hi ha els monuments dedicats a dos del herois més commemorats i reconeguts d’Escòcia: el rei Robert the Bruce i William Wallace. L’entrada al recinte del castell té un afegit del segle XVIII, però la resta daten del segle XII.

Durant segles seria testimoni de múltiples batalles, es convertiria en residència reial a partir de 1216 i en defensa jacobita al 1746.

Al seu interior hi ha el Palau Renaixentista de Jacob V, en que el seu gran saló és considerat un dels més grans atractius del castell. La seva façana groga és inconfusible i està ple de mobles de l’època.

També compta amb el Museu del Regiment dels Higlanders, que va ser una unitat d’elit que va arribar a combatre a la Guerra de Crimea i a la famosa Batalla de Normandia de la II Guerra Mundial.

Juntament amb el castell hi ha l’Old Town Cemetery, es troba just abans d’accedir a la fortalesa. L’entrada és lliure.

Edinburgh

Royal Mile

La Royal Mile és el carrer més important de la ciutat, que uneix el l’Edinburgh Castle amb el Palace of Holyroodhouse.

En aquest carrer de llambordes, que creua tot el casc històric i té exactament 1,8 km, l’equivalent a una milla escocesa “Royal mile”, és una successió d’edificis històrics, carrers adjacents amb encant com el Cockburn Street, antigues esglésies com la Higland Tolbooth Kirk, que destaca per la seva agulla octogonal de més de 70 metres, o la curiosa Tron Kirk, que alberga un mercat de productes artesanals. Tot i que si es vol comprar algun souvenir més típic com la faldilla escocesa (kit) o algun jersei de llana és aconsellable entrar a la Tartan Weaving Mill and Exhibitiion, Canongate Jersey & Craft o Ye Olde Christmas Shoppe, aquesta última especialitzada en productes nadalencs.

A part d’aquests punts d’interès, aquí també es troben alguns pubs més llegendaris com el Deacon Brodie’s Tavern i el World’s End, on es pot provar els plats típics d’Escòcia com el haggis, el fish and chips o el pudding, acompanyats de una bona pinta de cervesa negra.

Edinburgh Castle

Amb tres dels ses costats protegits per escarpats penya-segats, la única via d’accés al castell és l’empinada Castlehill, al principi de la Royal Mile.

El castell està format per un extens recinte que necessita vàries hores per visitar-lo.

Canó de la una en punt
Capella de Santa Margarida
Honours of Scotland
Memorial de la Guerra d’Escòcia
Mons Meg
Presons de Guerra
Museu Nacional de la Guerra
Altres espais de l’Edinburgh Castle
Horaris i preus

Canó de la una en punt

Tots els dies a la una del migdia (excepte els diumenges) passa un cosa molt especial al castell que reuneix a tots els visitants per observar una curiosa tradició que es porta a terme des de 1861.

A la una, amb una impressionat puntualitat britànica, el General d’Artilleria acudeix per disparar un modern canó. En els seus inicis, el tret indicava l’ha als mariners i a la gent del poble, per tal que poguessin sincronitzar els rellotges. Un altre dels dispositius públics utilitzats amb aquesta finalitat era la bola del temps que es va instal·lar al Monument Nelson al 1861, però en dies de boira no era eficaç.

Capella de Santa Margarida

Construïda en memòria de la mare de David I, es tracta d’una petita capella que, a part de constituir la zona més antiga de la fortalesa, també és l’edifici més antic d’Edinburgh.

Honours of Scotland

Les Joies de la Corona, conegudes com “Honours of Scotland” estan compostes per la Corona, l’Espasa de l’Estat i el Ceptre, que conserven en perfecte estat com un dels conjunts d’atributs reials més antics de la cristiandat.

A l’exposició també es pot veure la Pedra del Destí, un símbol molt valuós per Escòcia sobre el que es coronava als reis escocesos. La pedra va ser robada pel rei Edward I d’Anglaterra al 1296 i va estar a Londres durant 700 anys. Va ser recentment, al 1996, quan el preuat símbol va tornar a Escòcia.

Memorial de la Guerra d’Escòcia

Es tracta d’un edifici erigit en memòria d’aquells que van perdre la vida en els conflictes ocorreguts des de la I Guerra Mundial.

Memorial Nacional de la Guerra d’Escòcia

Mons Meg

Aquest enorme canó de setge del segle XV és mostra de la potència de foc que posseïa la imponent fortalesa durant el regnat de Jacob II d’Escòcia. Va ser utilitzat durant la guerra contra els anglesos.

Presons de Guerra

A través de la recreació de les presons de guerra es pot observar com malvivien amuntegats al soterrani del castell els presoners que van ser capturats.

Museu Nacional de la Guerra

Aquest museu fa un repàs als més de 400 anys d’història militar del país, una història que, degut a la situació estratègica del país, ha estat molt moguda.

La col·lecció del museu exhibeix armes, armadures, quadres, roba tradicional escocesa utilitzada durant les batalles, objectes personals i cartes enviades a casa pels soldats escocesos que estaven en missions de llarga distància.

També hi ha una secció dedicada a la II Guerra Mundial i a la importància de la dona durant el conflicte. Cal recordar que van ser les dones les que van reconstruir ciutats com Berlin.

A l’exterior del museu hi ha altres exhibicions relacionades: The Royal Scots Regimental Museum, centrat en els uniformes de la infanteria, i The Regimental Museum of the Royal Scots Draggon Guards, que té com objecte la cavalleria.

Interior del The Royal Scots Regimental Museum

The Regimental Museum of the Royal Scots Draggon Guards

Altres espais de l’Edinburgh Castle

També es poden veure les habitacions del Palau Reial, la Presó militar i un petit cementiri en el que s’enterraven als gossos de l’exèrcit.

Horaris i preus

Horaris:

Des de l’1 de abril a el 30 de setembre: tots els dies de 9:30 a 18:00 hores. (Última entrada a les 17:00 hores)

Des de l’1 d’octubre a el 31 de març: tots els dies de 9:30 a 17:00 hores. (Última entrada a les 15:30 hores)

Preus:

Adults: 19,50 £ (23,54 €).
Menors de 7 a 15 anys: 11,40 £ (13,76 €).
Majors de 65 anys: 15,50 £ (18,71 €).
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.
Famílies: des de 38,50 £ (46,49 €).

Victoria Street

Si es passeja per l’Old Town, s’acaba arribant a un carrer de conte que es reconeix aviat pel seu color: Victoria Street. Amb una pendent en forma de C, que connecta el George IV Bridge amb Grassmarket, per molts el carrer més bonic d’Edinburgh.

Tot i que Victoria Street es va dissenyar al segle XVIII per crear un accés cap a la Royal Mile des de l’oest d’Edinburgh, West Bow, la part inferior del carrer, es remunta a temps medievals.

Alguns racons, com les escales que pugen cap a Lawnmarket i la Royal Mile, encara conserven part del traçat antic.

Es pot veure un costat del carrer està estructurat en dos nivells diferents. El superior, amb terrasses de restaurants i edificis més alts, desemboca a la Royal Mile, així quehi ha dues maneres d’arribar a Victoria Street: a través de la Royal Mile o través del George IV Bridge. A més del doble nivell d’edificis, el més inconfusible de Victoria Street són les façanes de colors de la part baixa, que acullen al seu interior moltes petites botigues independents, així com bars i restaurants.

No és difícil imaginar, baixant per Victoria Street, perquè diuen que J. K. Rowling es va inspirar en aquest carrer per crear el bulliciós Carreró Diagon dels llibres de Harry Potter, ple de comerços per als mags.

Grassmarket

Grassmarket va ser la seu d’un mercat de bestiar des dels segle XV fins a principis del segle XX i sempre ha tingut molta importància i rellevància de la Old Town. Aquesta plaça, avui alegre i bulliciosa era antigament la principal zona i escenari d’execucions públiques i de linxaments.

Al seu extrem oest, on exactament estaves les forques, existeix un monument als més de 100 covenanters que allí van patir martiri. Els covenanters era el nom amb els que es coneixien als partidaris del “Pacte escocès” portat a terme durant el segle XVII i que consistien en una protesta contra les innovacions eclesiàstiques de l’Església escocesa imposades a Edinburgh i subscrites per varis nobles, ministres i burgesos. Els que van signar el Covenant o Pacte escocès van jurar defensar les seves creences religioses enfront qualsevol canvi no decidit per les assembles lliures i pel parlament escocès.

En un dels carrerons de la part oest que desemboca a aquesta plaça tenien la guarida un parell de bandits i assassins Burke i Hare que, es dedicaven per una banda a exhumar cadàvers i per una altra a assassinar per després vendre els cossos a un conegut metge, el Dr. Robert Knox. Finalment van ser capturats i executats en aquesta mateixa plaça.

En l’actualitat Grassmarket, flanquejada per edificis alts i presidida pel castell, està plena d’animats pubs i restaurants, com per exemple el White Hart Inn, que antigament va regentar el poeta escocès Robert Burns i que resumeix de ser el pub en actiu més antic de la ciutat, des del 1516.

Calton Hill

Abans de que es faci fosc, és recomanable pujar al turó de Calton Hill per veure una bona posta de sol.

Calton Hill és un turó a l’est de New Town, just on acaba Princes Street, en aquest turó es troben diversos monuments que fan que Calton Hill rebi el sobrenom de “l’Atenes del Nord”.

National Monument
Nelson Monument
Old Calton Cemetery

National Monument

Situat a escassa distància del Monument Nelson, el Monument Nacional va ser dissenyat per a homenatjar als caiguts en les Guerres Napolòniques, però mai es va veure acabat per la falta de fons.

Tot i que l’ambiciós projecte només consta de 12 columnes, es pot percebre en ell un aire grandiós a l’estil Panteó d’Atenes. Tot i que en un principi els ciutadans li van posar el nom de “la vergonya d’Edinburgh”, avui en dia s’ha convertit en unes restes molt apreciades.

Nelson Monument

Construït entre 1807 i 1815, el Monument a Nelson va ser erigit en honor al Vicealmirall Nelson després de la victòria i mort a la Batalla de Trafalgar.

Al 1853 es va instal·lar una bola del temps a la part superior de la torre amb la finalitat d’indicar als mariners l’arribada de la una del migdia, igual que el Canó de la una en punt de l’Edinburgh Castle.

Després de pujar les 170 escales de la torre es pot observar la ciutat des del punt més alt, però realment, les vistes no es diferencien molt de les que s’obtenen des del turó.

Old Calton Cemetery

A la baixada es pot entrar al Old Calton Cemetery, lloc de descans de diversos escocesos cèlebres com el filòsof David Hume o el científic John Playfair, per veure les seves làpides.

Scotch Whisky Experience

Scotch Whisky Experience està situat a la mateixa Royal Mile, és un lloc perfecte per conèixer les diferents etapes de l’elaboració del famós whisky de malta escocès. Durant la visita interactiva, que acostuma a durar una hora, també es pot veure una de les col·leccions de whisky de malta més increïbles del món amb més de 3.500 ampolles, a part d’aprendre una mica sobre com distingir per l’olor els diferents tipus d’aquesta beguda alcohòlica que es produeix en diferents regions dels país i degustar-lo en un petit tast, segons el tipus de tour que s’esculli.

Horari: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.

Mary King’s Close

Al llarg de la Royal Mile hi ha diversos closes, carrerons coberts en els que es retrocedeix en el temps fins al segle XVII, que condueixen a altres carrers o a patis interior.

Entre els més famosos hi ha el Mary King’s Close, situat al costat de la St. Giles’ Cathedral, que està format per un laberint de carrerons que van quedar oblidats durant segles fins a la seva reobertura al 2003, mostra la misèria que regnava en aquest inframón entre els segles XVI i XVII. Allí sorgeixen les històries de víctimes de les plagues, assassins i assassinats, avui convertits en fantasmes de llegenda.

Durant el recorregut es visiten diferents estances en les que es mantenien en vida a dures penes pels ciutadans més pobres d’Edinburgh, mentre esperaven que la pesta o algun malejant acabés amb el patiment.

Després de visitar l’escenari d’un crim i les cases d’alguns dels habitants de Mary King, hi ha el gust de conèixer a Annie, una nena petita que plorar desconsolada perquè ha perdut la seva nina fa cents d’anys. Molts dels visitants acostumen a portar nines, llaminadures o joguines per a consolar a Annie i que deixi de vaguejar pels carrerons.

Com a punt curiós i amable d’aquesta trista història és que totes les nines i joguines que porten els visitants són donats als nens que més els necessiten.

Durant el tour de Mary King’s Close no hi ha disfresses de fantasmes ni gent disposada a fer por, sinó que es pot sentir un autèntic calfred produït per la humitat de l’ambient i les esgarrifoses històries que tracten sobre persones reals, que van viure, treballar i morir allí.

El recorregut no és recomanable per a persones amb problemes de claustrofòbia o a les que no els hi agradin els llocs foscos. Això si, si s’espera que la visita doni por, probablement decepcioni.

Horaris:

Agost: tots els dies de 9:00 a 22:00 hores.
Del 2 al 6 de setembre: tots els dies de 9:00 a 21:00 hores.
Del 8 de setembre al 9 d’octubre: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.
Del 10 d’octubre al 31 d’octubre: tots els dies de 9:00 a 21:00 hores.
De novembre a juliol: tots els dies de 9:30 a 21:30 hores.

Preus:

Adults: 25 £ (30,18 €)
Menors de 5 a 15 anys: 19 £ (22,94 €)

Altres closes que val la pena recórrer són el Tweeddale Court, Dunbar’s Close, Lady Stair’s Close, Bakehouse Close, White Horse Close y el Old Fishmarket Close.

St Giles Cathedral

La St. Giles Cathedral, situada a la meitat de la Royal Mile, va ser construïda sobre un antic santuari del segle IX per ser consagrada al patró dels leprosos.

Després de la Reforma, l’edifici va ser objecte de contínues remodelacions i avui en dia es contemplen les restes de diferents èpoques. La reforma es va portar a terme després de que l’església patís un incendi provocat pels anglesos al 1385, després del qual, al segle XV, va ser reconstruïda en estil gòtic.

Un detall curiós: tot i que és coneguda com la Catedral d’Edinburgh, en realitat l’església no ostenta aquest títol, ja que no té bisbe.

Un cop a l’interior, resulten curiosos els diferents colors i textures dels sostres, que deixen constància de que l’església està feta de retalls que li aporten un aspecte encantador.

Tot i que en els seus inicis la catedral presentava una planta de creu, la posterior construcció de les capelles laterals va acabar ocultant aquesta forma.

Un dels detalls que solen cridar l’atenció a l’interior són les precioses vidrieres que projecten una acollidora llum sobre el temple des de que van ser col·locades al segle XIX.

A la nau central es pot veure una estàtua de John Knox, líder de la Reforma escocesa i important predicador que es va convertir en el primer pastor protestant de la catedral.

En un racó allunyat de la porta, es troba situada una de les parts més importants de la catedral, coneguda com la Thistle Chapel (Capella de Card). Construïda sota les ordres dels Cavallers de la Ordre del Card entre 1909 i 1911, es tracta d’una acollidora i elegant capella realitzada en un estil gòtic molt peculiar.

Rodejant el sostre de la catedral es poden veure angelets tocant diferents instruments, i com no podria ser de cap altra forma a Edinburgh, un d’ells apareix tocant la gaita.

Horaris: de dilluns a divendres de 9:00 a 18:00 hores, dissabtes de 9:00 a 17:00 hores i diumenges de 13:00 a 17:00 hores.

Entrada gratuïta. Permís per fer fotografies: 2 £ (2,41 €).

Com a curiositat, davant de la Catedral, es troba un cor de granit conegut com Heart of Midlothian, que indica el punt on es trobava l’antiga presó de la ciutat.

Gladstone’s Land

La casa que va ser propietat d’un comerciant del segle XVII proporciona una perfecta visió de la vida del vell Edinburgh de fa més de 400 anys.

La casa va ser construïda al 1550, va ser salvada d’enderrocament pel National Trust d’Escòcia per a mostrar al públic sis de les seves habitacions que encara conserven diferents objectes quotidians i gran part de la decoració del segle XVII.

A la planta baixa de l’edifici es pot veure la reconstrucció d’un petit taller artesà de 1620, mentre que a la primera planta es dóna a conèixer l’estil de vida que portava una família de classe alta del segle XVII. Convé destacar els intactes mobles de l’època i un espectacular sostre pintat que es conserva en prefectes condicions des de 1620.

Una altra de les sales principals de la casa és l’habitació verda, a través de la qual es poden apreciar els canvis tecnològics que van fer la vida més fàcil i agradable als habitants que la van ocupar durant el segle XVIII.

Horari: Tots els dies de 10:00 a 22:00 hores.

Preus:

Adults: 10 £ (12,11 €).
Estudiants: 8,50 £ (10,29 €).
Menors de 5 anys: 6 £ (7,26 €).
Família: 27 £ (32,70 €)

Palace of Hollyroodhouse

El Palau de Holyroodhouse és una joia de l’arquitectura clàssica amb una impressionant decoració barroca al seu interior.

Situat en un dels extrems de la Royal Mile, el Palau de Holyroodhouse, conegut com el Palau de Holyrood, continua essent avui en dia la residència oficial de la monarquia anglesa a Escòcia.

Va ser a partir de l’Edat Mitja quan els reis van canviar el fred Castell d’Edinburgh per la confortable abadia de Holyrood. Al 1503 Jacob IV va ordenar la construcció de la primera residència, i anys després, Jacob V va fer construir la torre en la que viuria la Reina Mary Stuart I d’Escòcia entre els anys 1561 i 1567.

Va ser un segle més tard quan Carles II d’Anglaterra i d’Escòcia el va transformar en un dels palaus més admirats d’Escòcia.

Durant la visita al palau es delecten les sumptuoses sales de cerimònia que precedeixen els apartaments reials.

La decoració del Palau de Holyroodhuse exhibeix una gran riquesa gràcies als mobles d’època, els preuats tapissos i diferents retrats reials, abans d’arribar a l’imponent dormitori reial, que encara s’utilitza.

Una de les sales del palau que destaca per la seva mida és la “Great Gallery” amb 44 metres de longitud, en la que es conserven 96 retrats dels membres de la dinastia. Aquest gran saló encara s’utilitza per realitzar les recepcions oficials.

A la part més antiga del palau es pot visitar la torre en la que es troben els apartaments de Mary Stuart I d’Escòcia.

La Hollyrood Abbey, l’abadia agustina de Holyrood està edificada als terrenys del Palau de Hoyrood i en tot i que en l’actualitat es troba en ruïnes, continua sent un lloc romàntic i misteriós. En aquesta abadia es van coronar diversos reis escocesos.

Horaris:

Des de l’1 de novembre fins al 31 de març: Tots els dies de 9:30 a 16:30 hores.
Des de l’1 d’abril fins al 31 d’octubre: Tots els dies de 9:30 a 18:00 hores.

Preus:

Adults: 20 £ (24,17 €).
Entre 18 i 24 anys: 13 £ (15,71 €).
Entre 5 a 17 anys: 10 £ (12,08 €).
Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

Autobús: Scottish Parliament, línia 36; Abbeyhill Crescent, línia 35.

La Reina Elisabeth II amb el Papa Benet XVI al 2010 al Palace of Holyroodhouse

Princes Street Gardens

Creats al 1820 després de drenat el North Loch, avui en dia aquests jardins separen la New Town de la Old Town.

Els Princes Street Gardens són el parc urbà més important del centre d’Edinburgh, tenen unes dimensions de més de 150.000 m² i estan dividits en dues parts per The Mound, un turó artificial que comunica ambdues parts de la ciutat i on es troba la National Galery of Scotland.

La superfície que ara ocupen els jardins va ser durant segles el llac més important d’edinburgh: el Nor Loch (North Loch o Llac Nord). Aquest llac, inicialment una maresma, va ser utilitzat com a defensa natural de la ciutat per a complementar la labor defensiva del Castell d’Edinburgh. Amb la part nord i oest protegides, Edinburgh només necessitava muralles a la part sud i est.

Des de l’Edat Mitja fins al segle XIX, el Nor Loch va ser utilitzat per fer proves de bruixeria, per a fer desaparèixer cadàvers, com abocador d’aigües residuals i, com no, com a font d’aigua “potable”. Aquest va ser un dels principal motius de la insalubritat de la ciutat i de les contínues malalties que minvaven la població.

Durant tot l’any els jardins de Princes Street són un dels punts de reunió més importants d’Edinburgh, essent la font Ross el monument més important del lloc. Aquesta font va ser instal·lada al 1872 després d’haver-se exposat a la Gran Exhibició de Londres de 1862.

Scott Monument

Inaugurat al 1846, el Monument a Scott és una construcció d’estil gòtic que es va erigir en honor a l’escriptor escocès Sir Walter Scott. Està situat a Princes Street, just a l’est de Princes Street Gardens, té un color ennegrit que li aporta un aspecte sinistrament bonic. L’enorme agulla gòtica està decorada amb 64 personatges de les novel·les creades per l’escriptor.

Com a contrapunt a la fosca construcció, a la part baixa del monument es pot veure una estàtua de Sir Walter Scott realitzada en marbre blanc que brilla amb llum pròpia.

L’ascens fins a la cúspide del monument es realitza a través de 287 escales dividides en quatre nivells en els que es pot parar per descansar o per mirar. A mesura que s’ascendeix per l’escala de cargol es va fent més complicat pujar, ja que les parets s’estrenyen i es va inclinant. Tot i que durant el camí es maldigui diverses vegades a l’arquitecte del monument, un cop a dalt, l’esforç haurà valgut la pena, i es pot gaudir d’unes boniques vistes del centre de la ciutat.

Horaris:

D’abril a octubre: tots els dies de 10:00 a 16:30 hores (tancat de 12:30 a 13:45).
De novembre a març: tots els dies de 10:00 a 15:30 hores (tancat de 12:30 a 13:45).

Preus:

Adults: 8 £ (9,69 €).
Nens i estudiants: 6 £ (7,26 €).
Pack familiar (2 adults i 2 nens o 1 adult i 3 nens): 20 £ (24,22 €).

Transport:

Autobús: Princes Street, línies 19, 29, 36, 37, 41, 42, 43, 47, 129, X4, X29, X43 i X47.

Royal Botanic Garden

El Royal Botanic Garden d’Edinburgh va ser creat al 1670 per dos metges que cultivaven plantes medicinals. Tot i que inicialment es trobava ubicat a Holyrood, al 1820 va ser traslladat a Inverleith amb la finalitat d’allunyar-lo de la contaminació de la ciutat.

El jardí botànic consta de 28 hectàrees de terreny i cada una de les zones està dedicada a un tipus de vegetació, tot i que totes estan especialment cuidades, entre les zones que tenen més èxit entre els visitants destaquen el Jardí Xinès, el Jardí Commemoratiu de la Reina Mare, el Jardí Arbrat o el Jardí de la Roca.

Els hivernacles són la única part de pagament, val la pena visitar els hivernacles (Glasshouses), ja que alberguen més de 2.400 plantes molt especials de diferents llocs, que composen un veritable paradís. En un moment es pot passejar per llocs tan diferents com les muntanyes d’Indonèsia, els boscos australians, els deserts aràbics o la selva de l’Amazones.

Horaris

De novembre a gener: de 10:00 a 16:00 hores.
Octubre i febrer: de 10:00 a 17:00 hores.
De març a setembre: de 10:00 a 18:00 hores.

Preus

Jardí Botànic: Entrada gratuïta.
Hivernacles:
- Adults: 7 £ (8,46 €).
- Estudiants: 6 £ (7,25 €).
- Menors de 15 anys: Entrada gratuïta.

Transport:

Autobús: Royal Botanic Garden, línies 8, 23 i 27.

Pàgina web

Barri Stockbridge

El barri Stockbridge s’estén al nord d’Edinburgh, contigu a la New Town i a la vora del riu Water of Leith.

Tot i que aquest antic poble moliner va ser engolit per l’expansió d ela ciutat al segle XIX, dècades després encara conserva un aire de poble, que es filtra pels carrerons de llambordes.

Stockbridge significa “pont de fusta”, tot i que el pont principal del barri es va construir de pedra al 1786. Als anys 1970, els lloguers econòmics van atraure al barri artistes i estudiants, que li van donar un aire bohemi que segueix perdurant.

Avui en dia, Stockbridge és una de les àrees residencials més cobejades d’Edinburgh, i no és d’estranyar. És un bon lloc per viure, alguns dels seus residents més cèlebres són el premi Nobel de física Peter Higgs o Shirley Manson, la cantant de Garbage. Una dècada enrere, un jove Sean Connery repartia cada matí les ampolles de llet entre els veïns. A part de les botigues independents, Stockbridge encara conserva edificis i carrerons que li atorguen un aura de petit poble.

New Town

Tot i que el seu nom, New Town, no és tant nova, ja que es va construir a finals del segle XVIII al nord del nucli antic de ela ciutat, més enllà del que avui alberga els Princes Street Garden.

En aquella època, Edinburgh, limitada al reduït espai de la Old Town, patia superpoblació. La New Town es va plantejar com una forma d’expandir els confins de la ciutat i pal·liar el problema, tot i que no per tot el món.

Projectat per James Craig i considerada una obra mestra de plantejament urbanístic, la New Town va néixer com a suburbi residencial al que aviat es van mudar els ciutadans més adinerats.

Avui en dia, aquesta part d’Edinburgh segueix essent residencial, però allotja també àrees comercials i d’oficines. Es reconeix per les fileres d’elegants construccions d’estil neoclàssic i georgià, conegudes com a “terraces”, distribuïdes en nítides quadrícules i mitges llunes.

Són característiques les façanes decorades amb columnes i portes de colors, les escales, els soterranis accessibles des del carrer.

Els carrers principals de la New Town són de sud a nord, tres carrers paral·lels que travessen la New Town:

Princes Street: el carrer comercial per excel·lència d’Edinburgh, acompanyada del pulmó verd de Princes Street Garden.
George Street: amb comerços més exclusius, i també pubs i restaurants.
Queen Street: molt més tranquil i vorejat pels jardins privats Queen Street Gardens.

Aquests tres carrers estan flanquejats per dues àmplies places, a l’est, l’animada St. Andrew Square, i a l’oest, la tranquil·la Charlotte Square, on cada estiu té lloc el Edinburgh International Book Festival.

Royal Yacht Britannia

El Royal Yacht Britannia ha estat el buc de la Casa Reial Britànica durant quatre dècades i és una de les embarcacions més insignes del món.

El Britannia va ser botat a Escòcia al 1953 i, des de llavors, ha servit a la Família Reial en 968 viatges oficials, navegat a través de més d’un milió de milles marines per fer escala a 600 ports, repartits en més de 135 països.

Sempre que la reina viatjava pel món en el Britannia se setia com a casa. Encara es poden veure penjades de les parets les fotos dels seus fills, alguns objectes personals i diferents regals que li feien al llocs que visitava.

Al 1997, després de prestar 44 anys de servei, el buc va ser retirat i des de llavors es manté armat al port de Leith, on els turistes poden saciar la curiositat coneixent els secrets de l’impressionant vaixell.

La visita al Britannia comença a la segona planta del centre comercial Ocean Terminal, al centre de visitants del Royal Yacht Britannia. Allí es pot realitzar un recorregut pel passat de l’impressionant nau a través d’una exposició de fotografies històriques.

Abans de pujar al vaixell s’entrega una audioguia (hi ha amb espanyol).

Començant pel pont de comandament, durant la visita hi ha l’oportunitat de conèixer els salons oficials, el lloc en el que s’allotjava la tripulació, el dormitori de la reina, i inclús la lluent sala de màquines.

La cambra de la reina sorprèn per la seva senzillesa, no obstant altres detalls del vaixell ho fan per sumptuositat, com és el cas del Rolls Royce que hi ha allotjat al garatge del buc.

Horaris:

De gener a març: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.
D’abril a agosto tots els dies de 09:30 a 18:00 hores.
Setembre: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.
Octubre: tots els dies de 10:00 a 17:30 hores.
Novembre i desembre: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preus:

Adults: 19,50 £ (23,60 €).
Entre 5 i 17 anys: 9,25 £ (11,19 €).
Estudiants: 13,50 £ (16,34 €).
Menors de 5 anys: entrada gratuïta.
Família (2 adults y fins a 3 nens): 50 £ (60,52 €).

Transport:

Autobús: Ocean Terminal, línies 11, 22, i 35.

Pubs d’Edinburgh

A Edinburgh hi ha cents de bars i pubs en els que es pot prendre una bona cervesa, un whisky o menjar alguna cosa ràpida. Hi ha locals per tots els gustos i són molts els turistes que escullen menjar en un pub. Tot i que els horaris dels pubs d’Edinburgh acostumen a ser més restrictius que els dels restaurants (la majoria de pubs tanquen la cuina a les 20:30 hores), els pubs però, acostumen a ser més econòmics.

Begudes típiques i populars:

Whisky escocès

Fabricat en un principi per les seves propietats medicinals, la fabricació de whisky s’ha convertit en una de les indústries més poderoses d’Escòcia. Existeixen diferents tipus de whisky depenent de la matèria prima utilitzada en l’elaboració:

Single malt (whisky de malta): només conté gra d’ordi maltejat.
Single grain (whisky de gra): pot contenir gra d’ordi no maltejat a part d’altres cereals com el blat o el blat de moro.
Blended malt: compost per una barreja de whisky de malta de diferents edats procedent de vàries destil·leries.
Blended: una barreja de whisky de malta i whisky de gra. El 90% del whisky produït a Escòcia pertany a aquest tipus. Algunes de les marques més conegudes són Dewar’s, Johnnie Walker, Cutty Shark, J&B, Chivas Regal.

Les principals regions productores de whisky són les Lowlands, Campbeltown, Isay i les Highlands. El sabor i l’aroma del whisky varien d’una regió a una altra, que que es pot aprendre visitant la Scoth Whisky Experience.

És convenient recordar que a Escòcia el whisky no es barreja amb res, se serveix sol i normalment sense gel, si que es pot barrejar amb una mica d’aigua.

Cervesa escocesa

La cervesa tradicional escocesa es classifica utilitzant el sistema de shillings, utilitzat des de 1870, que assigna un valor a cada barril de cervesa depenent del seu contingut. Com més elevat és el número de shillings, més graduació té la cervesa.

Les grans cerveseries escocès són McEwan’s i Tennents, tot i que sempre es pot provar una cervesa procedent de petites empreses com Caledonian Brewery, la única supervivent de les 40 que funcionaven a Edinburgh durant el segle XIX.

Bars famosos d’Edinburgh

Sense tenir en compte la qualitat dels seus plats, alguns dels pubs més interessants són els següents:

The Elephant House: Situada al barri de la universitat. The Elephant House (21, George IV Bridge) és una de les cafeteries més famoses de la ciutat degut a que va ser el lloc en el que l’escriptora J.K. Rowling va passar infinites hores donant forma al seu exitós Harry Potter.

Deacon Brodie’s Tavern: Probablement Deacon Brodies sigui el pub més famós de la Royal Mile (435, Lawnmarket). Inaugurat al 1806, deu el seu nom a William Brodie, un respectable ciutadà durant el dia que per la nit es convertia en el més temible dels lladres.

L’escriptor Robert Louis Stevenson, inspirat pel comportament de William Brodie, es basar en la seva història per escriure la novel·la “L’estrany cas del Doctor Jekyll i Mr. Hide”.

The Dome: L’imponent edifici d’un antic banc (14, George Street) és avui un concorregut bar amb una excel·lent decoració que encarna el luxe i l’opulència. Una enorme cúpula de vidre s’aplana sobre l’edifici projectant una llum especial sobre les columnes gregues i els mosaics que decoren l’estança.

Tot i que els preus són lleugerament elevats, val la pena prendre un cafè per gaudir d’un ambient tan especial. Si hi ha sort de que faci bon temps, la terrassa a Rose Street també val la pena.

Museum of Edinburgh

El Museum of Edinburgh és troba en un entorn de luxe, una enorme mansió del segle XVI coneguda com Huntly House. La casa també és coneguda com “The Speaking House” (La Casa Parlant) per les inscripcions en llatí que presenta la façana.

L’enorme edifici del museu alberga diferents objectes relacionats amb la història d’Edinburgh, com algunes peces de cristall, ceràmica i plata, a part d’alguns objectes extraordinaris com els plànols originals de la New Town o una maqueta de la Old Town que data de l’època de Mary Stuart (Mary I d’Escòcia).

Existeix una petita exposició dedicada al famós gos Greyfriars Bobby. Bobby, un gos de raça Skye Terrier, va ser el millor amic del policia John Gray fins a la seva mort per tuberculosi al 1858. Després de que el seu amo fos enterrat al cementiri de Greyfriars, Bobby no es va moure del costat de la tomba mai més (per aquesta raó se’l coneix com Greyfriars Bobby). Durant els 14 anys següents Bobby per està amb el seu amo mentre els habitants d’Edinburgh es van encarinyar amb ell i li portaven menjar. Al 1872, va morir Bobby i a la fi va descansar en pau al costat de la tomba del seu estimat amo.

Horaris: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport: Autobús: Canongate Kirk, línia 35.

National Museum of Scotland

Durant el recorregut per les seves set plantes es fa un extens repàs a la història d’Escòcia a través de més de 10.000 objectes que van des de la prehistòria fins a l’època actual, per acabar en una terrassa amb vistes a la ciutat. Entre les peces més curioses es troba la famosa ovella Dolly, el primer mamífer clonat.

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport: Autobús: Museum of Scotland, línies 24, 35, 41, X54 i X61.

National Gallery of Scotland

Situat sobre un turó conegut com The Mound, l’elegant edifici d’estil neoclàssic va ser dissenyat per William Henry Playfair i es va inaugurar al 1859.

La National Gallery of Scotland està dividida en tres plantes en les quals es mostres valuoses obres d’art sobre parets de colors cridaners, que fan destacar encara més les exposicions.

La planta baixa i la planta superior (zona sud) són les més interessants, on es poden veure multitud d’obres de grans mestres europeus des del segle XVI al XIX, a part d’alguns pintors impressionistes. Alguns dels artistes destacats són Tiziano, El Greco, Velázquez, Rembrandt, Rubens, Van Gogh, Monet, Cezanne o Gauguin.

A la planta superior (zona nord) s’exposen les col·leccions de pintors italians i dels Països Baixos anteriors al 1530. A aquesta zona es poden trobar algunes obres de Raffaelllo, com “La Verge i el Nen”.

El soterrani és probablement la part menys important, on s’ubica la col·lecció d’art escocès a més d’algunes exposicions temporals. D’aquesta zona destaca l’obra de Sir Henry Reaburn “El reverend Robert Walker patinant a Duddin”.

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Rosslyn Chapel

La història de la Rosslyn Chapel es remunta a 1446, quan els treballs de construcció van començar. Va ser Guillem St Clair, primer comte de Caithness i tercer príncep d’Orkney, qui va manar construir la capella com a un espai sagrat per a la seva família, el clan de nobles escocesos St Clair. No obstant, degut a la complexitat de la decoració, les obres es van estendre al llarg de 40 anys. I és possible que el comte hagués imaginat que mai la veuria completada, ja que la seva mort, al 1484.

Durant la Reforma Escocesa, el culte catòlic a la capella va cessar. Es van destruir els altars i, de mica en mica, aquest lloc sagrat va caure ne l’oblit. De fet, al 1650, quan Oliver Cromwell i les seves tropes van saquejar el castell veí, el Rosslyn Castle, van utilitzar la capella com a estable pels cavalls. Tot i que per sort, no van arribar a destruir la capella amb la violència que caracteritzava els seus assalts. Això va ser possible que l’estructura de la Rosslyn Chapel sobrevisqués, recoberta per la vegetació que es colava per cada forat i devorava la pedra. Als nobles i poetes del segle XIX els semblava una imatge molt romàntica, i poc a poc, va sorgir l’interès en recuperar la capella per a la prosperitat.

A l’any 1862, després d’una restauració, el culte a la capella va tornar per primera vegada en 200 anys. I des de llavors, s’han portat a terme diverses renovacions importants. Tot i que el que va catapultar a la Rosslyn Chapel a la fama més enllà d’Escòcia va ser la publicació de l a novel·la de ficció “ El Codi da Vinci” de Dan Brown (i la posterior pel·lícula), en el que la capella juga un paper crucial. Gràcies a l’efecte da Vinci, la capella va rebre els fons necessaris per a construir un centre de visitants i transformar-se en una de les atraccions turístiques més visitades d’Edinburgh i dels voltants.

En la visita a la capella, la primera part transcórrer al centre de visitants, on es descobreix un mica més la història de la capells i del clan St Clair. Després de les exposicions, es pot sortir a l’exterior. Allí es veu un edifici que sorprèn des del primer moment: molt més petit del que s’espera, de formes singulars, i sobretot, ple de petites figures tallades a la pedra i de gàrgoles a cada racó. Cada raconet de pedra està ocupat per símbols i relleus, alguns salten a la vista, altres costa distingir-los, degradats pel pas del temps o ocults per les mans expertes que els van tallar. Les escenes bíbliques , com la crucifixió o l’expulsió del Jardí de l’Edèn contrasten amb les escultures paganes. En especial, el Green Man, un estrany rostre rodejat de vegetació que simbolitza el cicle de la vida i que, a la Rosslyn Chapel, està present en més de 100 ocasions.

Imatges de la façana de la Rosslyn Chapel

Als vitralls també hi ha imatges ocultes, com per exemple un camell, una dansa d’esquelets, un àngel tocant la gaita o el rostre de Robert the Bruce, a part del que segons asseguren alguns, són panotxes de blat de moro tallades abans de la conquesta del Nou Món.

De l’origen dels símbols ha sobreviscut poca informació, i el desconeixement ha propiciat que sorgeixin cents d’especulacions i interpretacions. Hi ha qui assegura que els cavallers templers, que van deixar d’existir molt abans de la fundació de la Rosslyn Chapel, van sobreviure i fugir d’Escòcia, on van construir una capella per amagar el tresor en una cripta segellada que mai ha tornat a obrir-se. En la complexa ornamentació de l’edifici hi ha les claus per accedir al tresor. Altres inclús relacionen els relleus amb un portal a una altra dimensió, i a la capella no li falten, tampoc, històries de fantasmes de monjos que resen en la foscor.

Pilar de l’aprenent de la Rosslyn Chapel

Després de localitzar els relleus més especials, la joia de la Rosslyn Chapel és el Pilar de l’aprenent, un dels tres pilars que separen el cor de l’ala central de la capella. Segons una llegenda, la persona encarregada de la construcció del pilar va marxar a Roma en busca d’inspiració per tallar-lo. Mentrestant, el seu aprenent va tenir un somni on li va revelar el pilar acabat, així que es va posar a tallar-lo ell. I ho va fer amb tal perfecció, que quan el mestre va tornar i el va contemplar, envaït per la enveja, va matar a l’aprenent d’un cop de mall. La història però, va més enllà, un temps més tard els rostres del mestre i l’aprenent es van tallar en un racó de la capella, de tal manera que el mestres està obligat a veure el Pilar de aprenent, nit i dia, durant tota l’eternitat. No se sap si la llegenda és certa o no, però els dracs nòrdics devorant la base del Pilar de l’aprenent són raó suficient per no apartar la vista d’aquesta obra.

A través d’unes escales al costat del Pilar de l’aprenent es pot accedir a una petita cripta que, segons les teoria, amaga una cambra oculta dels templers.

Però a les escales s’aprecia un petit cercle blanc que res té de llegendari: és conseqüència del rodatge de la pel·lícula El Codi da Vinci (Ron Howard, 2006). Els protagonistes, Tom Hanks i Audrey Tatou, van visitar la Rosslyn Chapel per gravar algunes escenes. Tot i que el llibre va treure aquest lloc de l’anonimat, quan es va estrenar la pel·lícula una gran quantitat de persones van començar a arribar al poblet de Rosslyn per visitar la Rosslyn Chapel.

Horaris i preus a la pàgina web oficial (audioguia en espanyol).

Sota la Rosslyn Chapel s’estén el cementiri, carregat de solemnitat i falgueres.

Melrose Abbey

La Melrose Abbey va ser un dels primers monestirs cistercencs a Escòcia que es va convertir en un important centre de la vida religiosa i cultural d’aquesta zona durant l’època medieval fins que es va abandonar.

Melrose Abbey va ser fundada per David I al 1136, per la seva proximitat amb la frontera amb Anglaterra, va patir la destrucció per part de les tropes angleses en més d’una ocasió.

Amb la Reforma Protestant d’Escòcia al 1560 i la mort de l’últim monjo al 1590, la construcció es va oblidar quasi per complet.

Val la pena pujar a la part alta d’una de les torres per tenir unes vistes úniques de les ruïnes i contemplar la gàrgola d’un porc tocant la gaita, i apropar-se a una pedra circular on al 1996 es va descobrir un petit cofre de plom amb una placa que diu que hi ha guardat un cor, que se suposa que correspon a Robert the Bruce d’Escòcia, tot i que no s’ha pogut comprova, però és part del misticisme de l’abadia. El cos del rei està enterrat a Dunfermline Abbey.

Les audioguies són gratuites i estan en espanyol.

Gàrgola d’un porc tocant la gaita a Melrose Abbey

Lille

Publicat el Octubre 3, 2024 per mferrete

Respon

Mapa de Lille

Contingut:

Beffroi de l’Hôtel Ville (Campanar de l’Ajuntament)
Grand Place
La Vieille Bourse (La Vella Borsa)
Palais de Beaux Arts (Museu de Belles Arts)
Vieux-Lille
Marché de Wazemmes
Citadelle de Lille
Cathédrale Notre-Dame-de-la-Treille (Catedral de l’Arquebisbe)
Maison Coillot
Art de carrer

Beffroi de l’Hôtel Ville (Campanar de l’Ajuntament)

El Beffroi de l’Hôtel Ville domina Lille des d’una altura de 104 metres, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, també és el campanar civil més alt d’Europa, un cop superats les primeres 100 escales, només cal pujar amb ascensor fins a dalt i admirar Lille i els seus voltants amb una vista de 360º. De fet, en un dia clar, es pot veure la Vall de Lys i les muntanyes de Flandes.

El campanar només es considera un símbol de llibertat pels municipis d’Alta França, sinó també un punt de referència de la ciutat. Construït entre les dues guerres, l’ajuntament combina l’arquitectura tradicional flamenca i un material modern, formigó armat.

Ubicació: Pl. Simon Vollant, 59000 Lille

Grand Place

El cor de la ciutat es troba a la Grand Place, també coneguda com la Place du Général de Gaulle, creada a Lille al 1890.

Punt de trobada de tots els habitants de Lille, està dominada per quatre estàtues de dones: la Dehesa del centre que commemora el setge de Lille pels austríacs al 1792, i les tres Gràcies, que coronen l’edifici de la Voix du Nord. Les estàtues representen les tres províncies de la regió: Artois, Flandes i Hainaut.

La Grand Place, fundada a l’Edat Mitja, està dedicada al comerç, del que La Vieille Bourse segueix sent el sumptuós símbol. Durant el període nadalenc, s’instal·len aquí l’enorme sínia i un mercat d’artesania, mentre que durant la resta de l’any és el lloc de trobada dels habitants de Lille. Els seus 10.000 m² estan rodejats de terrasses, bars i bistros.

Ubicació: Pl. du Géneral de Gaulle, 59800 Lille

La Grand Place amb la Vieille Bourse al fons

La Vieille Bourse (La Vella Borsa)

La Vieille Bourse situada entre la Grand Place i la Place du Théâtre és un conjunt d’edificis d’estil renaixentista flamenc. Aquest monument es va construir a petició dels rics comerciants de la regió al 1652. El seu petit pati interior, rodejat per quatre portes i 24 residències idèntiques, és el lloc habitat per la població local, on es pot trobar un mercat de llibres de segona mà, venedors de flors i taules per jugar a escacs.

Hi ha una infinitat de cariàtides que adornen els pilars. La mateixa opulència es troba en la decoració de les finestres, amb timpans de vegades corbats o triangulars, adornats amb enredaderes, garlandes i fruits carnosos, a l’estil renaixentista flamenc. Els lleones de Flandes esculpits als portals recorden la pertinència de Lille als Països Baixos.

Palais des Beaux Arts (Museu de Belles Arts)

Amb nombrosos quadres de prestigi en un luxós edifici de l’estil Belle Époque de 1892, el Museu de les Belles Arts està considerat un dels museus més rics de França. Passejant pels passadissos d’aquest magnífic edifici del segle XIX, es pot admirar diverses col·leccions d’obres europees, sobretot flamenques i neerlandeses: Rubens, Goya, Delacroix, Courbet, però també Rodin i Cladel són alguns dels grans artistes exposats a la col·lecció permanent.

Ubicació: Pl. de la République, 5900 Lille

Vieux-Lille

Vieux-Lille és un barri històric situat al nord de la ciutat i forma part d’un dels seus 12 districtes. És el lloc més encantador i ric de Lille i encara conserva molts carres amb llambordes, vorejats per magnífics edificis d’arquitectura flamenca, que s’estenen al llarg de quasi 2 km, conservant vestigis dels canals que creuaven la ciutat en segles anteriors.

Les seves façanes de maó i pedra testimonien el passat de la ciutat, des del segle XIV fins al XX. El Vieux-Lille és un barri popular no només entre els turistes, sinó sobretot entre la gent de Lille, està ple de galeries d’art, petites boutiques i botigues de luxe, així com famosos cafès, bars i restaurants.

Marché de Wazemmes

Wazemmes és un animat barri de Lille al que la gent hi acudeix tots els dimarts, dijous i diumenges al matí per visitar el seu famós, popular i acolorit mercat, ubicat en un gran edifici de maó vermell, exemple clàssic de l’arquitectura del nord de França.

Tot i que no és un dels mercats més concorreguts de Lille, és una de les millors experiències que es poden viure a la ciutat: els colors i les olors dels productes locals i exòtics en una fabulosa varietat de fruita fresca, carns, embotits i formatges. Es pot provar el millor de la gastronomia local als llocs de menjar al carrer: sense perdre’s la tarte au maroilles, un boníssim pastís de formatge, i els gofres de vainilla, caramel, praliné, castanyes i gerds.

Ubicació: Pl. Nouvelle Aventure 5900 Lille

Citadelle de Lille

Oculta en la verdor del seu parc, la Citadelle de Lille va ser construïda per Vauban, per ordre de Louis XIV, per a protegir la ciutat després de la seva conquesta. Originalment era una petita ciutat rodejada per cinc bastions, formant una estrella, amb una circumval·lació de 2.200 metres. Per construir-la va caldre coure 70.000 milions de maons, extreure 3 milions de blocs de pedra de les canteres i extreure 60.000 peus de gres.

La porta d’entrada reial porta una inscripció en llatí, un vertader elogi a la glòria del rei Sol. La Citadelle formava part d’una doble línia de fortaleses entre Gravelines, Dunkerke i Maubeuge/Rocroi. Era el famós Pré Carré, dissenyat per Vauban, que incloïa 28 ciutats fortificades.

En dies de sol, és un dels llocs favorits dels habitants de Lille per passejar. De fet, el Parc de la Citadelle és l’espai verd més gran de la ciutat, ric en activitats, tant esportives com culturals, gràcies a la valorització del seu patrimoni històric i natural. Està rodejat d’un gran bosc, travessat pel diu Deúle i els seus canals. És un lloc molt popular entre les famílies per la presència d’un zoo i un miniparc d’atraccions pels més petits.

Ubicació: Avenue du 43e regiment d’infanterie, 59800 Lille

Cathédrale Notre-Dame-de-la-Treille (Catedral de l’Arquebisbe)

Aquesta catedral té una història singular, tot i que el pla per la seva construcció, presentat al 1853, era grandiós i tenia l’ambició de donar a la ciutat una immensa estructura religiosa, mai va arribar a materialitzar-se i es va preferir una construcció molt més modesta.

L’església no es va acabar fins al 1990, amb la realització de la façana, pel que existeix una marcada diferència d’estil entre aquesta i altres parts de l’església.

Ubicació: Pl. Gilleson, 59800 Lille

Interior de la Cathédrale Notre-Dame-de-la-Treille

Maison Coillot

La Maison Coillot és una cas d’Art Nouveau dissenyada per Hector Guimard. La casa es va construir amb pedra franca, maó, ferro forjat i ceràmica. Avui consta d’una botiga a la planta baixa i allotjament en tres nivells en el primer apartament. Construïda sobre un terreny amb pendent, té una doble façana asimètrica.

A part del seu exterior, val la pena veure l’interior, l’atri és una obra mestra de Guimard, llur firma està a la porta d’entrada.

Ubicació: 14 Rue de Fleurus, 59000 Lille

Art de carrer

En els últims anys, la ciutat de Lille ha descobert una viva efervescència cultural, que aviat va començar a expressar-se a través de l’art de carrer. La zona on es troben més concentració de murals és el barri de l’estació de Saing-Sauveur, prop del Boulevard Jean-Baptiste Lebas.

Artistes locals i internacionals es reuneixen de forma regular per canviar el vestit dels carrers de Lille, per obtenir mapes actualitzats amb les obres de la ciutat, cal mirar la web, compost per pintors, professors i activistes de l’educació popular.

Ubicació: 17 Bd Jean-Baptiste Lebas, 59800 Lille

Luxembourg

Publicat el Octubre 3, 2024 per mferrete

Respon

Luxembourg té unes quantes peculiaritats, la primera, el nom, el mateix del país del que és capital, tot i que també s’anomena Ciutat de Luxembourg. La segona, hi ha tres idiomes oficials, així que es pot dir Luxembourg o Ville de Luxembourg en francès, Luxembourg o Stadt Luxembourg en alemany, o Lëtzebuerg o Stad Lëdzebuerg en Luxembourgès, a la capital l’idioma més parlat és el francès. La tercera, és una de les ciutats més internacionals del món, amb u n 71% dels habitants estrangers.

Tampoc li falta història: va ser una de les places fortes més importants d’Europa. De fet, les seves fortificacions i barris antics han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. I la seva disposició geogràfica, en una plataforma rocosa tallada sobre el curs natural format per riu Alzette, és espectacular, a part de crear diferents altures amb diferents barris: la Ciutat Alta, la Ciutat Baixa, Clausen, Pfaffenthal, Kirchberg …

Continguts:

Història de Luxembourg
Ville de Luxembourg
Vianden
Echternach
Château de Bourscheid
Château de Clervaux
Les Câteaux de Beaufort

Història de Luxembourg

La fundació de Luxembourg: de fortalesa a dinastia

Els orígens de Luxembourg es remunten a l’Alta Edat Mitja, al cim d’un promontori rocós, Roche du Bock (la roca de Bock), es va construir una petita fortificació, Lucilinburhuc. Adquirida pel comte Sigefroi al 963, la petita fortalesa va donar origen al Comtat de Luxembourg.

Diversos comtes es van anar passant en el desenvolupament del Comtat de Luxembourg. Amb el pas dels anys, el Comtat va anar adquirint cada cop més importància i poder polític.

Sota el regnat de la Casa de Luxembourg, el Comtat va estendre la seva influència territorial i va guanyar importància. Al 1308, el comte Enric VII es va convertir en rei. Després, al 1312, va ser coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. El seu fill Jean l’Aveugle, fundador dels Schueberfouer, es va convertir en rei de Bohèmia.

La Schueberfouer és l’antiga festa popular del Gran Ducat de Luxembourg, es remunta a més de 6 segles. Forma part de l’ànima dels Luxembourguesos i dels nous residents. Autoritzada per primera vegada al 1340 per Jean l’Aveugle, comte de Luxembourg, la Schueberfouer era originalment una fira comercial que se celebrava a l’altiplà de Saint Esprit, al centre de Luxembourg. Va ser llavors un mercat de productes diversos i més tard un mercat de ramats. La fira era una oportunitat per promoure l’economia Luxembourguesa. El país estava idealment situat entre Flandes i Itàlia, i constituïa un lloc privilegiat per al comerç, ja que era una porta d’entrada entre aquest dos grans actors comercials de l’època. Durant la Fira de Luxembourg, els comerciants gaudien de total protecció i se’ls permetia comercialitzar.

Al 1610, la fira es va traslladr al barri de Limpertberg, ocupant el seu emplaçament actual al Champ du Glacis. El “Fouer” oferia llavors menjar i beure, així com balls, jocs d’habilitat i diverses formes d’entreteniment. Va ser amb l’era industrial, al segle XIX, quan apareixen les primeres atraccions.

Tradicionalment, el “Fouer” és anunciat pels carrers de la ciutat per un comparsa de músics. Toquen el “Hämmelsmarsch” (marxa d’ovelles) pels carrers de la ciutat, acompanyats d’ovelles decorades amb cintes per a l’ocasió. L’ovella “Lämmy” és la mascota del Schueberfouer.

El Schueberfouer ha evolucionat fins a convertir-se en el parc d’atracció més gran de la Gran Regió. Cada any atrau a més de 2 milions de visitants.

Aquesta gran fira se celebra a finals d’agost.

Al 1354, el seu descendent Carles IV va elevar el Comtat de Luxembourg a rang de Ducat. Gràcies a nombroses reagrupacions territorials, Luxembourg ocupava ara un vast territori que s’estenia entre els rius Mosa i Mosela. Al 1364, Luxembourg va arribar a una superfície de més de 10.000 km². El territori Luxembourguès estava en el seu apogeu.

Luxembourg, focus d’una turbulenta història a Europa

Degut a la seva situació estratègica entre França, Alemanya i Bèlgica, Luxembourg es va convertir en objecte de cobdícia per a les potències rivals. El territori va canviar de mans diverses vegades. Dels Borgonyons als Habsburg, passant pels espanyols i els francesos, el destí de Luxembourg es va decidir sovint per aliances polítiques i conflictes militars.

Annexió de Luxembourg pels borgonyons i el principat neerlandès

A falta d’hereu masculí, el Ducat de Luxembourg va passar a mans borgonyones al 1443. Va ser annexionat pel duc de Borgonya, Felip III el Bo. El francès es va convertir en la principal llengua administrativa. Luxembourg pertanyia llavors als Països Baixos, com a principat relativament autònom. El seu destí estava lligat a aquest regne.

La Ciutat de Luxembourg, Gibraltar del Nord

Posteriorment, com a resultat de matrimonis reials, Luxembourg va passar a mans dels Habsburg d’Espanya al 1555. Degut a la seva situació estratègica, Luxembourg es va veure envoltat en nombroses guerres entre França i Espanya. Va ser en aquesta època quan la ciutat de Luxembourg es va transformar en una fortalesa de renom. Es va convertir en el “Gibraltar del Nord”.

Cessió de Luxembourg a França i fortificacions de Vauban

El Tractat dels Pirineus de 1659 cedeix el sud de Luxembourg a França. La ciutat de Thionville passa a ser francesa. Més tard, les tropes de Louis XIV van assetjar la ciutat de Luxembourg. Aquesta també va passar a França al 1684. Va ser llavors quan es van construir les fortificacions de Vauban.

Devolució de Luxembourg a Espanya i annexió per Àustria

Al 1697, Luxembourg va tornar a ser espanyola. Els Habsburg van recuperar el Ducat en virtut del Tractat de Ryswick, posant fi als desitjos d’expansió de França. La Guerra de Successió espanyola va entregar Luxembourg a Àustria al 1715.

Pacificació de Luxembourg al segle XVIII

El període austríac va ser finalment pacífic per a Luxembourg. Nombrosos avenços socials i econòmics, com la llibertat religiosa i la igualtat fiscal, van assentar les bases del Luxembourg actual.

Luxembourg, el Departament Forestal francès

No obstant, després del bloqueig de les tropes revolucionàries de 1795, la fortalesa va revertir a França. Sota el regnat de Napoleó, Luxembourg es va convertir en el Departament de Vosgues.

Al 1798 té lloc la Guerra del Camperols “Klëppelkrich” contra el servei militar generalitzat. El Codi Napoleònic es va introduir al 1804. És la base del Codi Civil Luxembourguès.

La caiguda de l’Imperi Napoleònic va portar a una nova divisió d’Europa.

Del Congrés de Viena a la independència de Luxembourg

Luxembourg, territori neutral

Després de tumultuosos anys de la Revolució Francesa i les Guerres Napoleòniques, Luxembourg es va trobar al centre de les negociacions del Congrés de Viena de 1815. Al segle XIX, les gran potències europees buscaven estabilitat. Luxembourg es va convertir en territori neutral i independent sota el regnat de la Casa d’Orange-Nassau. Guillem I d’Orange-Nassau, rei dels Països Baixos, va reclamar el nou Estat a títol personal.

Part del territori Luxembourguès s’assigna a Prússia. Prússia col·loca una guarnició prussiana a la ciutat de Luxembourg.

Amb el Tractat de Londres de 1839, Luxembourg va adquirir la seva independència i la seva forma actual. Part de Luxembourg va ser cedida a Bèlgica (la província de Luxembourg Belga) després de la Revolució Belga.

Luxembourg va adoptar una constitució al 1848

Amb el nou Tractat de Londres de 1867, Luxembourg va adquirir l’estatut d’Estat perpètuament neutral i independent. La fortalesa va ser desmantellada. La guarnicions prussianes abandonen el país.

Luxembourg és una monarquia parlamentària, dirigida per un Cap d’Estat en la persona del Gran Duc.

Història del Luxembourg modern

Industrialització i prosperitat al Luxembourg del segle XX

L’estatus neutral de Luxembourg , combinat amb el ràpid desenvolupament de la seva indústria siderúrgica, ha contribuït al seu creixement econòmic i prosperitat.

A finals del segle XIX i a principis del XX, Luxembourg també va experimentar una revolució industrial amb el desenvolupament de la siderúrgia. El paisatge es va transformar, no només al sud del país, a la regió de Minett, sinó també a la capital.

Els treballadors italians i portuguesos van començar a afluir al país. Era el començament d’una societat multicultural. El país s’urbanitza. En aquest període es van assentar les bases del Luxembourg modern.

Les guerres mundials i l’ocupació alemanya de Luxembourg

Les dues guerres mundials es van cobrar un alt preu a Luxembourg. Un cop més, la seva posició estratègica el va convertir en objectiu de les forces invasores. L’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial va causar considerables patiments i pèrdues humanes. No obstant, els luxembourguesos van demostrar la seva capacitat de resistència i van redescobrir la seva determinació un cop finalitzada la guerra.

La integració europea, el camí de Luxembourg cap a la prosperitat

Des de la postguerra, Luxembourg ha apostat per la diversificació econòmica i la integració europea. Després de Benelux al 1944, Luxembourg es va convertir en membre fundador de la Unió Europea juntament amb França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica i els Països Baixos. Desenvolupa un paer destacat en la configuració d’Europa i és seu de vàries institucions europees clau.

La llegenda de Mélusine a Luxembourg

Mélusine era la muller del comte de Sigefroi, fundador de la ciutat de Luxembourg.

Conta la llegenda que durant una cacera d’ossos entre les ruïnes d’un vell castell quan el comte Sigefroi va ser seduït per la veu d’una bonica jove. Enamorat, va demanar a Mélusine que es casés amb ell. Ella va acceptar, però amb la condició de no abandonar mai el castell, també li va ser prometre que mai l’espiaria quan volgués estar sola.

El comte Sigefroi i la seva muller es van instal·lar en aquell vell castell. Van viure feliços per sempre, però un dia, curiós per veure que feia la seva muller quan estava sola, el comte la va espiar per l’ull del pany. La va veure tombada a la banyera, pentinant-se la seva llarga cabellera, però en lloc de cames, tenia una llarga cua de peix.

Traicionada, Mélusina va desaparèixer per sempre al riu Alzette.

Conta la llegenda que Mélusina reapareix cada 7 anys en forma de serp. Espera que algú l’alliberi del seu encanteri, cus una camisa, afegint una puntada cada 7 anys. Quan la camisa estigui acabada, Mélusine serà alliberada del seu destí, però, a canvi, tots els habitants de Luxembourg desapareixeran amb ella.

L’estàtua de Mélusine es troba a la riba del riu Alzette, en el mateix lloc on es diu que va desaparèixer.

Ville de Luxembourg

Mapa de Luxembourg

Pont Adolphe (Pont d’Adolf)

Aquest pont va ser construït al 1900 i el seu arc de pedra va ser el més gran del món durant molts anys.

El pont va ser restaurat fa pocs anys i, en el seu interior, hi ha una passarel·la per a ciclistes i vianants des de la que s’obtenen unes vistes magnífiques de la Vallée de la Pétrusse (Vall de Pétrusse).

Vallée de la Pétrusse (Vall de Pétrusse)

Des del Pont Adolphe es pot baixar a la Vallée de la Pétrusse, situada a la riba d’un petit riu amb el mateix nom.

És un dels pulmons de la ciutat de Luxembourg, que alberga una gran quantitat de llocs d’interès com jardins, parcs i restes arqueològiques.

Place de la Constitution

Pujant de nou, pel Pont Adolphe, a pocs metres hi ha la Place de la Constitution, en aquesta plaça es troba el Monument du Souvenir Gëlle Fra (Monument del Record), un obelisc amb una figura daurada d’una dona que porta una corona de llorer a les mans, erigit en honor als mils de luxembourguesos caiguts durant la Primera Guerra Mundial.

Per Nadal, aquí es munten un dels millors mercats nadalencs de la ciutat.

Cathédrale Notre-Dame de Luxembourg

Davant de la Place de la Constitution es troba la Cathédrale Notre-Dame, construïda al segle XVII pels jesuïtes en una barreja d’estil gòtic, barroc i renaixentista.

L’entrada és gratuïta, i dins es pot visitar la cripta on es pot veure el Cenotafi de Jean l’Aveugle (Joan el Cec).

Place de Clairefontaine

Per darrera de la Cathédrale Notre-Dame es troba la Place de Clairefontaine, que alberga el monument a la Gran Duquessa Charlotte erigit al 1990.

El nom de la plaça prové d’un refugi que pertany a l’Abadia de Clairefontaine que estava a prop de la frontera belga i que va ser enderrocat.

Aquesta plaça és el centre del districte administratiu de Luxembourg.

Palais Grand-Ducal

A uns pocs metres de la Place de Clairefontaine es troba el Palais Grand-Ducal, la residència oficial dels Ducs de Luxembourg.

En els seus orígens, aquest edifici estava ocupat per l’Ajuntament, a meitats del segle XVIII es va reformar i ampliar per albergar al Congrés. Però des de finals del segle XIX és l’edifici principal de l’estat. Durant l’ocupació alemanya, va ser utilitzat pels nazis com a taverna i sala de concerts, per que va ser molt danyat.

Actualment, és l’edifici principal de la ciutat i un dels llocs més importants de Luxembourg. Al residir els ducs, només pot visitar-se en els mesos de juliol i agost durant les vacances estivals d’aquests. Les visites són guiades i tenen una duració de 75 minuts.

El preu de les visites guiades és de 18 €. Es pot reservar a través de la web

Tot i que no s’hi vagi a l’estiu, és totalment recomanable apropar-s’hi per veure l’edifici per fora i el típic canvi de guàrdia.

Place Guillaume II

A uns pocs metres del Palais Grand-Ducal hi ha la Place de Guillaume II, on es troba l’oficina de turisme de la ciutat i l’Ajuntament. Allí es pot veure l’estàtua eqüestre de Guillaume II.

Per Nadal, en aquesta plaça també es munta un mercat nadalenc.

Chemin de la Corniche

El camí de Wenzel és un preciós passeig de vianants que s’estén per la Vall d’Alzette, sobre les muralles de la Ville-Haute (Ciutat Alta), des del Plateau du Saint Esprit fins al Rocher du Bock.

El passeig circular de Wenzel comença al Chemin de la Corniche, diuen d’ell que és el balcó més bonic d’Europa, les vistes des d’aquí a la Ciutat Baixa del Grund i l’Abbaye Neumünster són impressionants.

Grund

Des del Chemin de la Corniche es pot agafar una baixada per arribar al Grund. El barri de Grund se situa a la part baixa de Luxembourg, on es va iniciar la ciutat. Antigament allí vivien els artesans i hi havia moltes fàbriques i tallers, però avui en dia hi ha un barri ple de carrerons empedrats i racons de conte.

Un lloc amb encant és el pont de la Rue Münster, des d’on es pot gaudir d’una altra perspectiva de les casetes de Grund.

Abbaye Neumünster

Caminant per l’altra part del riu, s’arriba a l’Abbaye Neimënster, es tracta d’un edifici d’una església i quatre ales, que tanquen un pati interior.

Inicialment l’abadia complia una funció religiosa, però al llarg de la seva història ha tingut diversos usos com un hospital militar i una presó.

Després d’un llarg procés de restauració que va durar 10 anys, actualment és un centre cultural, el “Centre Culturel de Rencontre Abbaye de Neimënster”, alberga concerts, actuacions, seminaris i exposicions.

Obre de dilluns a divendres de 8 a 19 hores. Caps de setmana de 10 a 18 hores.

Muralla de Luxembourg

Per darrera de l’Abbaye Neumünster es troba un dels trams de la muralla de Luxembourg que encara es manté en peu.

Es tracta del pont du Stierchen que creua el riu Alzette. Les vistes des d’aquí són precioses.

Klouschtergaart

Creuant el pont s’arriba a Klouschtegaart, un jardí en forma de terrasses als peus de les Casemates du Bock, llur funció es preservar els cultius i plantes rares i oblidades típiques de la regió.

Allí es troba una de les estàtues més curioses de Luxembourg, Mélusina, aquesta sirena de color fúcsia va ser creada mitjançant impressió 3D al 2015.

Casemates du Bock

Una de les coses més curioses de Luxembourg, es tracta d’una sèrie de túnels excavats a les roques amb més de 20 km d’extensió, són un dels complexos de galeries militars més llargs del món.

Van ser construïdes a meitats del segle XVIII per allotjar a les tropes i albergar material defensiu. Al seu interior podien albergar a 1.200 soldats i 50 canons, que gaudien sense sortir del Bock de dormitoris, cuines, despenses i un pou per abastir-se d’aigua.

Les Casemates du Bock i les de la Vall de la Pétrusse es van tornar a utilitzar durant les dues guerres mundials, refugiant fins a 35.000 persones en cas d’alerta.

Es poden visitar de dilluns a diumenge de 10:45 a 15 hores. Són visites autoguiades d’un màxim de 45 minuts. L’entrada a les Casemates du Bock costa 8 €.

Rives de Clausen

És el barri més alternatiu de Luxembourg, a la Rue Emile Mousel, s’ubiquen fàbriques antigues que han estat transformades en restaurants, pubs i discoteques.

Église Saint-Michel

És el temple més antic de Luxembourg, va ser construïda al 987, però destruïda vàries vegades en diferents guerres, pel que el que es veu avui en dia és una reconstrucció de 1688.

Three Towers (Porta de les Tres Torres)

Aquesta porta era una de les antigues portes que donaven accés al casc antic de Luxembourg. La torre central quadrada data del segle XII, però la més antiga va ser construïda al 1050.

Al costat d’aquesta hi ha la Spanischer Turm (Torreta Espanyola), des d’on es poden obtenir precioses vistes de la vall.

Ascenseur Panoramique du Pfaffenthal

Aquest ascensor uneix el barri de Pfaffenthal amb el parc de pescadors de la via alta.

L’ascensor arriba fins a 60 metres d’altura, pel que és recomanable pujar-hi per gaudir de les vistes.

Funciona de les 5:45 a 01:00 hores.

Fort Thüngen

Des del barri de Pfaffenthal es pot pujar per un agradable passeig, tocant a la muralla, fins al barri de Kirchberg. En aquest passeig es van trobant algunes fortaleses que s’han convertit en atractius turístics de la ciutat com Fort Obergrünewald i, finalment, el Fort Thüngen. Aquesta fortalesa va ser construïda al segle XVII i estava rodejada per una profunda fossa, al que només es podia accedir a través d’un túnel subterrani de 169 metres de llarg a través de les roques d’Obergrünewald.

Es coneguda com els Tres Glans pels glans que coronen les seves torres.

Mudam Musée d’Art Moderne

Sobre les restes del Fort Thüngen s’ha construït el Mudam Musée d’Art Moderne del Gran Duc Jean, un modern edifici dissenyat per Ieoh Ming Phi, l’arquitecte que va construir la piràmide del Museu Louvre de París.

El museu alberga més de 200 obres de 100 artistes. Es realitzen exposicions temporals, visites guiades, tallers, etc.

Obre de dijous a dilluns de 10 a 18 hores, dimecres de 10 a 23 hores, i els dimarts tancat.

El preu de l’entrada és de 8 €.

Philharmonie Luxembourg

Al costat del Mudam Musée d’Art Moderne es troba la Philharmonie Luxembourg, aquest preciós edifici rodejat de més de 800 columnes va ser dissenyat per l’arquitecte francès Christian de Portzamparc.

Per visitar el seu interior es pot assistir a un dels seus concerts o realitzar una visita guiada, que té lloc en determinades dates. Es pot reservar a través de la seva web

Parlement Européen

El Parlement Européen és tota una icona de Luxembourg. Allí es troba la secretaria general de Luxembourg. Les vistes a l’edifici Konrad Adenauer es realitzen a través de l’Oficina d’Enllaç del Parlament Europeu a Luxembourg; són gratuïtes i duren aproximadament una hora. Durant la visita es realitza una presentació sobre el Parlament Europeu i la resta de les institucions europees.

És recomanable reservar la vista almenys amb una antelació de dos mesos.

Ja que aquest emplaçament és un edifici administratiu, no es pot visitar l’hemicicle, a diferència de Brusel·les i Estrasburg.

Les visites no es realitzen en dies festius ni durant les sessions plenàries.

Chocolate House Nathalie Bonn

És el lloc ideal per anar a menjar una xocolata desfeta. Aquesta xocolateria és un paradís pels enamorats de la xocolata. Aquí hi ha bombons i figures de xocolata de tot tipus, però el més típic són unes cullerades de xocolata amb diferents porcions de cacau, amb coco, amb mel, amb menta, amb avellana … que es dissolen en un got de llet i estan boníssimes.

També hi ha pastissos i inclús coses salades per menjar.

Luxembourg American Cemetery and Memorial

Luxembourg va ser durament castigada durant la Segona Guerra Mundial, i els seus habitants van patir la invasió nazi al maig del 1940, essent Luxembourg un dels principals escenaris de la cruenta Batalla de les Ardenes a finals del 1944 i principis del 1945.

Hi ha multitud de records d’aquells durs dies per tot Luxembourg, però els més emblemàtics o representatius de tanta infàmia són el Cementiri Militar Alemany de Sandweiler i el Cementiri i Monument Americà de Luxembourg.

A menys de 6 km del centre de la ciutat de Luxembourg, al petit barri de Hamm, es troba aquest últim, el Cementiri i Monument Americà de Luxembourg, on hi ha enterrats 5.076 soldats americans, on la gran majoria van perdre la vida en la citada Batalla de les Ardenes, la més llarga i cruenta en la que participessin els americans.

El cementiri es va establir aquí el 29 de desembre de 1944, tretze dies després de que els alemanys comencessin la seva contraofensiva, mentre la Batalla de les Ardenes continuava lluitant-se.

Té una expansió de 7 hectàrees de gespa rodejades de bosc, i la zona de les tombes es divideix en nou parts separades per passadissos i fonts en una distribució i perfecció geomètrica sobre acollidora.

El 20 de març de 1951 es va signar l’acord pel qual se cedia de forma perpètua l’ús dels terrenys del cementiri als Estats Units, tot i que realment no és part del territori estatunidenc, com passa amb el cementiri de Normandia.

Durant la dècada de 1950 es van reemplaçar les làpides de fusta originals per làpides fetes de marbre blanc de Lasa, dotant d’una frivolitat addicional al lloc.

Com a curiositat, cal dir que hi ha 4.958 creus llatines i 118 estrelles de David (jueus) i 22 grups de germans que descansen un al costat de l’altre en tombes adjacents.

A l’avantsala del cementiri hi ha una capella memorial i dues pedres en record d’on estan inscrits els noms dels 371 desapareguts llurs cossos mai es van arribar a trobar.

Una altra dada curiosa és que el Tercer Exèrcit, al càrrec del General George S. Patton, va mantenir el control del cementiri fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, dons el General Patton va sobreviure a les dos grans guerres, no obstant, tot i no caure en el camp de batalla, està enterrat aquí, dons irònicament va morir d’un accident de trànsit al poc temps d’acabar aquesta última, així que seguint el seu desig de ser enterrat amb els seus homes, descansa eternament mirant cap a ells.

Cimetière Militaire Allemand de Sandweiler

A tant sols 1,5 km d’allí descansen els caiguts del bàndol alemany, al Cementiri Militar Alemany de Sandweiler, amb tombes de 10.913 soldats alemanys (4.829 dels quals estan enterrats en una fossa comú), i tot i que no és tan vistós o impactant com l’anterior cementiri, una visita ràpida val la pena.

Aquest va ser el primer cementiri alemany fora d’Alemanya, i va ser creat per la Volkbund Deutsche Kriegsgräberfürsorge. Existeix un segon cementiri alemany amb 262 cossos que es troba al districte de Clausen.

Cimetière Militaire Allemand de Sandweiler

Vianden

Château de Vianden
Grand Rue

Château de Vianden

Vianden es troba al nord de Luxembourg, quasi a l a frontera amb Alemanya. El seu famós castell es va aixecar sobre un promontori a més de 300 metres d’altura a l’Edat Mitja, entre els segles XI i XIV, es diu que es va construir sobre unes ruïnes d’una altra fortalesa d’origen romà.

En un principi el Castell de Vianden va ser domini dels Comtes del mateix nom, però a inicis del segle XV va passar a formar part de les propietats de la Casa Nassau. Quatre segles més tard, al segle XIX, aquesta fortalesa va perdre importància i va ser venuda peça a peça, literalment. Per sort, el Gran Ducat de Luxembourg va fer-se amb el castell a la dècada del 1970 i el va restaurar, convertint-lo en un dels castells més importants de Luxembourg.

A finals de juliol i principis d’agost s’hi celebra el Festival Medieval, durant aquest període, dins del castell hi ha joglars, demostracions de batalles, talles de cal·ligrafia medieval i molt més.

Web oficial

El castell obre tots els dies de l’any, a excepció d’Any Nou i Nadal, i horaris poden variar segons l’època de l’any, es millor consultar els horaris i preus a la web oficial.

El preu al 2024 és de 10 €, hi ha disponible una audioguia en espanyol per 2 € més.

Cal dir que la fortalesa és més bonica per fora que per dins, ja que els castell està pràcticament buit. De les més de 20 sales que es poden recórrer, més de la meitat no tenen absolutament res, ni un moble, ni un quadre, etc. A part, en moltes de les habitacions, l’únic que es veu per poder saber com era abans, és un petit cartell en el que posa el nom de la sala, ni tan sols hi ha una explicació de la mateixa, en el cas que es vulgui saber més per cada habitacle cal agafar l’audioguia.

Grand Rue

La Grand Rue va des de Vianden Breck fins pràcticament l’entrada del Castell. En aquest gran carrer ple de casetes de colors es troben alguns dels atractius d’aquest poble Luxembourguès, com Trinitarierkirche (Església de la Trinitat), el Stadhous (Ajuntament).

Echternach

Més enllà del primer assentament romà al segle I, que en temps de l’Imperi estava sota el domini de Triers, el naixement d’Echternach se situa al segle VII, a l’Alta Edat Mitja. En concret a l’any 698, quan Saint Sillibrord d’Utrecht, un monjo d’origen anglès, va fundar l’abadia que va arribar a convertir-se en un dels monestirs més influents de la zona, d’aquí que Echternach sigui considerada la població més antiga del Ducat de Luxembourg.

Römervilla Echternach
Place du Marché
Abbaye d’Echternach
Rokoko Pavillon Echternach

Römervilla Echternach (Vil·la Romana)

Un sender voreja el petit llac d’Echternach, de superfície mansa i transparent, rodejat d’arbres de ribera, és un meravellós enclavament per gaudir de la naturalesa de Luxembourg.

Al costat del llac es troba la Vil·la Romana d’Echternach, amb un petit centre d’interpretació per conèixer la història d’aquest assentament erigit fa quasi 2 mil·lennis. Restes de columnes, mosaics i murs són els vestigis de la que probablement fos la rica hisenda d’un patrici que va escollir instal·lar-se a l’altre costat del riu Süre, lluny de Triers.

Place du Marché

La Place du Marché és el centre neuràlgic a cor del poble, ple d’edificis històrics fortificats i un creuer. Entre tots ells destaca la façana neogòtica dels antics Jutjats, avui Hotel de Ville o Ajuntament. I sense dubte, l’edifici més cridaner és l’antiga Llotja Medieval, amb arcs gòtics i estàtues de sant adossats als murs.

Les cases tradicionals pintades de color pastís son braseries i botigues de souvenirs que conformen un conjunt encantador, on molts dels seus habitants es concentren per prendre un cafè en alguna de les seves terrasses.

Abbaye d’Echternach

El monument més important d’Echternach és l’abadia benedictina on Saint Sillibrord de Nordhumbria va fundar aquest monestir que donaria origen a la ciutat. De l’antic temple només queda la cripta, on es guarda el sepulcre del sant i bisbe, abat de la incipient comunitat monàstica fins a la seva mort al 739.

La basílica actual, amb dues torres idèntiques, va ser reconstruïda al segle XVIII, després d’afrontar successives ampliacions i reformes com el gran monestir medieval que va arribar a ser. El ser és que el lloc impressiona: baixar i recórrer la silenciosa cripta, un silenci només interromput pel monòton degoteig de la font natural, fins els sepulcres merovingis.

Rokoko Pavillon Echternach (Pavelló Rococó)

En direcció cap al riu Süre, deixant enrere l’abadia, s’obre un extens parc on els locals passegen i gaudeixen de la naturalesa, allí es troba el Pavelló Rococó, és un petit però bonic edifici d’esbarjo, on antigament, els ducs organitzaven balls i recepcions exclusives.

Château de Bourscheid

El Castell de Bourscheid és el castell més gran de Luxembourg. Encara és possible apreciar l’evolució del castell de principis del segle XI a meitats del segle XV, des de la zona central fins a la porta d’accés.

Cal dir que el castell no ha estat restaurat, pel que no hi ha molt que s’aguanti al terra. El castell es va subhastar peça a peça a principis del segle XIX.

Web oficial

Preu: Adults 7 €. Estudiants 5 €.

Château de Clervaux

Després de la seva reconstrucció, el castell es va convertir en un museu, i no és un museu qualsevol, es tracta de la col·lecció de fotografia The Family of Men d’Edwuard Steichen. Edwuard Steichen era el director de fotografia del MoMA i va crear una col·lecció de fotografies de tot el món amb l’objectiu de representar a la humanitat en totes les fases de la vida, del naixement a la mort. La primera exhibició va ser al MoMA al 1955 i, després, quatre còpies van recórrer el món. Més de 10 milions de persones l’han vist. Després de 8 anys d’exhibicions, les còpies es van guardar i, als anys 1990, van arribar al Château Clervaux, ja que Edwuard Steichen era Luxembourguès i, entre els llocs que se li van oferir, va escollir aquest castell.

Des del 2003, The Family of Men forma part del Registre de la memòria del món de la UNESCO.

Web oficial

Les Châteaux de Beaufort

Beaufort té dos castells. Al segle XI es va aixecar el primer castell. Amb els anys, cert abandonament i degut al material de la seva construcció, el gres, va anar deteriorant-se. El cas és que, a principis del segle XVII, el baró Jean de Beck, governador del Ducat de Luxembourg, el va comprar per traslladar allí la seva residència. Quan va arribar i es va donar compte del dineral que costaria restaurar-lo, va decidir construir-ne un de nou d’estil renaixentista en els terrenys que acabava de comprar.

Així doncs, Beaufort té dos castells, el castell medieval en ruïnes i el castell renaixentista completament moblat, ja que el castell va estar habitat pels seus propietaris fins al 2012. Va ser quan va passar a mans del govern, que l’havia comprat anys enrere amb la propietària com a usufructuària, és més, la criada de la senyora encara viu al castell.

A part de les habitacions, cuines, sales i despatxos, totalment decorats, del castell renaixentista, també es visiten els estables, on hi ha una col·lecció de carruatges; la destil·leria, hi havia una petita producció i venda de licor; la conservera, on s’enllaunaven pèsols i bajoques, i el jardí.

Al castell renaixentista només es pot accedir amb visita guiada.

Web oficial

Bèlgica

Publicat el Setembre 23, 2024 per mferrete

Respon

Contingut:

Mapa de Bèlgica

Història de Bèlgica
Bruxelles (Brussel·les)
Brugge (Bruges)
Gent (Gant)
Leuven (Lovaina)
Antwerpen (Anvers)
Abbaye de Villers (Abadia de Villers)
Namur
Dinant
Durbuy
Mons
Waterloo

Història de Bèlgica

Bèlgica (België en neerlandès, Belgique en francès, Belgien en alemany), oficialment el Regne de Bèlgica (Koninkrijk België en neerlandès, Royaume de Belgique en francès, Königreich Belgien en alemany) és un estat de l’Europa occidental. Situat sobre la frontera cultural entre l’Europa germànica i l’Europa llatina, Bèlgica és la llar de dos grups culturals principals: els flamencs (58% de la població) a Flandes, al nord, i els francoparlants o valons (32%) a Valònia, al sud. La regió de Brussel·les-Capital, tot i que és oficialment bilingüe, és un enclavament majoritàriament francòfon dins de Flandes, i agrupa el 10% de la població. Hi ha una petita comunitat de parla alemanya a la Valònia oriental.

Els romans van conquerir Bèlgica a l’any 57 aC i es va integrar a l’Imperi Romà com a Gallia Belgica. No obstant al segle V, el domini romà es va enfonsar i els francesos van conquerir Bèlgica. La primera capital va ser Tournai. Al segle IX els francesos van governar gran part de l’Europa Occidental, però també es va enfonsar.

Després, al segle XI, Flandes (més o menys la moderna Bèlgica) va sorgir com un poderós regne semi-independent. També es va fer pròspera. Als segles XII i XIII la indústria de la llana a Bèlgica va tenir un auge molt gran (la tela va ser fabricada utilitzant llana d’Anglaterra).

També s’ha seguit comercialitzant amb França, Alemanya, Espanya i Itàlia. Les ciutats flamenques (belgues) com Brugge, Gent i Ypres van créixer molt.

No obstant, les ciutats riques i poderoses de Bèlgica van entrar en conflicte amb els reis de França. El comtes de Bèlgica eren vassalls del rei francès i sovint estava en guerra amb Anglaterra, i Bèlgica depenia de la llana anglesa i els comerciants no estaven disposats a posar-se del costat dels francesos contra el anglesos. A més el rei francès esperava integrar a Bèlgica al seu regne.

La situació va arribar al màxim al 1302 quan els artesans de Brugge es van negar a pagar un nou impost. El rei francès va enviar soldats per controlar la ciutat, no obstant, Pieter De Coninck, teixidor i Jan Breydel, carnisser, van encapçalar una rebel·lió el 18 de maig de 1302.

Mataven a qualsevol que no pogués pronunciar les paraules flamenques shid end vriend. L’aixecament de Brugge es va estendre a la resta de Bèlgica i es va enviar un exèrcit francès per aplanar-la. No obstant, els camperols i artesans belgues van aplanar als francesos a la Batalla dels Esperons d’Or l’11 de juliol de 1302 (els belgues van disfressar un pantà amb matolls i els cavallers francesos van caure a la trampa), després els francesos van recollir 600 esperons d’or. Després de la batalla, França es va veure obligada a reconèixer la independència de Flandes.

Al segle XIV, una zona de la que avui s’anomena Borgonya era un regne poderós. Al 1377 el duc de Borgonya es va casar amb Margarida III de Flandes, l’hereva del comte de Flandes. Després de la mort del comte al 1385, Flandes va passar a formar part del territori de Borgonya.

Sota el domini de Borgonya, el comerç va anar en augment. També va ser una gran època de fites en l’art amb artistes famosos com Jan Van Eyck (1390-1441) i Hans Memling (1440-1494). A més, la Universitat de Leuven va ser fundada al 1425.

Després, al 1477, l’hereva del duc de Borgonya, es va casa amb Maximilià I d’Àustria, així que Bèlgica va queda sota el domini austríac. El net de Maximilià I, Carles I, es va convertir en governant d’Espanya, així com d’Àustria i Bèlgica. No obstant, al 1566 aquest enorme regne fou dividit. El fill Carles Felip, es va convertir en rei d’Espanya i Bèlgica. Així que Bèlgica va quedar sota el domini espanyol.

Mentrestant, al segle XVI, tota Europa va ser afectada per la Reforma Protestant, però la majoria de gent a Bèlgica seguia sent catòlica. Després, a finals del segle XVII, les potències europees van lluitar per Bèlgica. Al 1714, al final de la Guerra de Successió espanyola, Àustria va rebre Bèlgica.

No obstant, al 1794 l’exèrcit francès va ocupar Bèlgica. Al 1795 Bèlgica va ser annexionada per França. Els revolucionaris francesos van introduir una sèrie de reformes, però al 1797 també van introduir el servei militar obligatori. El resultat va ser una rebel·lió al 1798, però els francesos van guanyar i van continuar tenint el control.

A principis del segle XIX Bèlgica va començar a industrialitzar-se. La mineria de carbó es va disparar, també ho van fer els tèxtils i les indústries metal·lúrgiques. No obstant, Napoleó va ser derrotat a Waterloo. Després, les grans potències van redibuixar el mapa d’Europa. Bèlgica i Països Baixos es van unir en un sol país.

No obstant, el sindicat mai funcionaria, ja que Bèlgica i Països Baixos eren massa diferents des del punt de vista econòmic i cultural. El 25 d’agost de 1830 va estellar la rebel·lió i en una conferència al gener de 1831les grans potències van acordar reconèixer la independència belga.

El 21 de juliol de 1831, Leopold I de Saxonia-Coburg es va convertir en rei de Bèlgica i va regnar fins al 1865. Durant el seu regnat, Bèlgica va continuar industrialitzant-se, però la tensió entre els dos grups lingüístics, els flamencs i els valons, va anar en augment.

Leopold II va regnar de 1685 al 1909, esperava fer una Bèlgica més poderosa i al 1885 va prendre el control d’una àrea anomenada Congo Belga. No obstant, els africans van ser tractats amb crueltat i al 1908 el govern belga li va treure el control a Leopold I. Va morir al 1909, però Bèlgica va governar el Congo fins al 1960.

Bèlgica va patir molt durant les dues Guerres Mundials. Al 1914 Bèlgica era neutral, però els alemanys van envair-la de totes formes. Els belgues van resistir valentament, però quasi tot el país va ser envaït i els alemanys els van tractar brutalment.

Bèlgica va ser neutral de nou al 1940, però un cop més els alemanys van tornar a envair el país, no obstant, els aliats van alliberar Bruxelles el 3 de setembre de 1944. Després de la guerra, Bèlgica va quedar devastada.

No obstant, Bèlgica es va recuperar ràpid de la Segona Guerra Mundial i al 1957 va ser un dels membres fundadors de la Unió Europea. Bruxelles és ara la seu de la Unió Europea. A més, Bèlgica es va incorporar a l’euro al 1999. A finals del segle XX, Bèlgica es va convertir en una societat pròspera. La televisió va començar a Bèlgica al 1953.

Avui en dia Bèlgica és un país pròsper, tot i que la desocupació era del 7,3% al 2017. En l’actualitat Bèlgica té una població d’11,5 milions d’habitants.

Bruxelles (Brussel·les)

Bruxelles, més enllà de ser la capital política de la Unió Europea, també és una de les ciutats més boniques de Bèlgica. Ciutat amb passeigs tranquils, parcs ben cuidats, museus interessants, edificis històrics, té a la Grand Place la gran joia del país i el reclam més gran de turistes.

Mapa Bruxelles

Grand Place

La Grand Place és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, i és una plaça que cal veure-la de dia i de nit.

Aquesta plaça de forma rectangular es troba rodejada de fantàstiques cases gremials entre les que destaquen la Maison du Roi (Casa del Rei), que va ser el lloc de residència dels reis i que avui alberga el Musée de la Ville (Museu de la ciutat), Le Pigeon, en el que es va allotjar el cèlebre escriptor francès Victor Hugo; el conjunt neoclàssic de les sis cases de Le Maison des Ducs de Brabant, i les seus gremials de Le Renard, Le Cornet i Le Roy d’Espagne, aquest últim convertit en el mar més popular de la plaça.

Però l’edifici més espectacular és l’Hôtel de Ville (Ajuntament), que data de meitats del segle XV i impressiona per la seva torre de més de 96 metres d’altura. Si es disposa de temps es pot fer una visita guiada per l’interior consultant els horaris a l’Oficina de Turisme de la Grand Place. Diuen que tocar l’estàtua de bronze d’Evarad’t Serclaes, situada a l’esquerra de l’Hôtel de Ville, a la rue Charles Buls porta sort.

Ubicació: Grote Markt, 1000 Brussel, Bèlgica

A part de fer una parada davant d’aquestes cases, és recomanable passar per la plaça en diferents moments del dia, i sobretot per la nit, quan s’il·lumina i llueix impressionant. Cal tenir en compte que els matins dels dilluns, dimecres i divendres es munta un mercat de flors i a l’agost, una vegada cada dos anys, la plaça es cobreix de flors formant una preciosa catifa floral.

Un altre moment ideal per a visitar aquesta plaça és per Nadal, quan s’instal·la un gran arbre i es realitza un espectacle de mapping a les façanes dels principals edificis.

Web oficial Gran Place

Galeries Royales Saint Hubert

Aquest complex està format per tres galeries: la Galeria del Rei, la Galeria de la Reina i la Galeria dels Prínceps, es va convertir en les primeres galeries comercials d’Europa i un punt de reunió dels artistes de l’època.

Entre les seves meravelles destaquen les magnífiques voltes de vidre barrejades amb ferro fos que les sostenen i li donen un encant únic als seus més de 200 metres de recorregut plens de tendes de luxe, xocolateries, alguna joieria i terrasses on els cafès són caríssims.

Ubicació: Galerie du Roi 5, 1000 Brussel, Bèlgica

Web Galeries Royales Saint Hubert

Manneken Pis

Prop de les Galeries Royales Saint Hubert i de la Grand Place, a la Rue de l’Étuve, es troba el Manneken Pis, una petita estàtua de bronze d’un nen orinant que s’ha convertit en una icona de Bruxelles.

A part d’observar els detalls de l’estatueta de mig metre d’alçada realitzada al 1618 (la original de 1388 la van robar), una de les curiositats que més crida l’atenció són els diferents vestits que li posen, té un guarda-roba amb més de 600 vestits que es pot veure al museu situat a la Maison du Roi, a la Rue du Chêne 19.

Una altra de les curiositats d’aquesta estatueta és que, segons la festa o celebració, li posen determinada roba o omplen la font amb cervesa o una altra beguda.

Ubicació: 1000 Brussels, Bèlgica

Web Manneken Pis

Si es visita al migdia o per la nit, als carrerons del voltant d’aquesta estatueta, es concentren nombrosos llocs en els que venen gofres i locals com Maison Dandoy, Gaufres de Bruxelles o Le Funambule, tots ells opcions perfectes per provar aquests exquisits dolços.

Palais de Justice

El Palais de Justice està situat al bonic barri de Sablon. Aquest palau, que va ser durant algun temps, l’edifici més gran d’Europa gràcies als seus 26.000 m² i 104 metres d’alçada, combina la seva façana elements neoclàssics i neobarrocs, mentre que a l’interior (gratuït) té un vestíbul de més de 100 metres d’alçada.

Un altre dels punts favorits de la ciutat està davant mateix del Palau, a la Poelaertplein, que ofereix unes vistes úniques de la ciutat.

Horari de visita del palau: De dilluns a divendres de 8 a 15 hores.

Ubicació: Pl. Poelaert 1, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Barri de Sablon

A part del Palais de Justice, a l’elegant barri de Sablon es troben diversos atractius turístics, començant amb el Jardí de la Place du Petit Sablon, una coqueta plaça rodejada de 48 estàtues de bronze en la que tots els diumenges se celebra un mercat d’antiguitats.

Un altre punt d’interès és l’Église Notre-Dame des Victories au Sablon, construïda al segle XV i considera una de les esglésies gòtiques més boniques de Bèlgica, la qual té uns fantàstics vitralls i un púlpit de fusta treballada a l’interior.

Ubicació de l’Église Notre-Dame des Victories au Sablon: Rue des Sablons, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Web Église Notre-Dame des Victories au Sablon

Interior de l’Église Notre-Dame des Victories au Sablon

També és recomanable fer un passeig pel barri mirant les exclusives boutiques, antiquaris, cafeteries i xocolateries com la Neuhaus, situada a la Place du Grand Sablon, la germana gran de la Petit Sablon.

A més, aquesta zona també és perfecta per provar el plats típics belgues com els moules aves frites (musclos amb patates fregides) o la carn estofada amb cervesa al restaurant C’est Bon C’est Belge o a Les Petits Oignons, considerats dos dels millors restaurants de Bruxelles.

Porte de Hal

Al final del barri de Sablon es troba la Porte de Hal, antiga torre que pertanyia a la segona muralla que rodejava la ciutat en l’època medieval.

Convertida en museu al 1847 després de ser utilitzada com a graner, casa de misericòrdia, presó i arxiu, aquesta casa és l’únic que es conserva d’aquesta antiga muralla, destruïda entre 1818 i 1840 per l’ampliació de la ciutat.

Tot i que la visita del seu interior i les vistes des de la part més alta no són imprescindibles, si que val la pena apropar-s’hi per veure la seva original arquitectura que recorda un petit castell.

Horaris: De dilluns a dijous de 9:30 a 17:00 hores. Caps de setmana i festius de 10:00 a 17:00 hores.

Preu:

Adults: 7 €.
Menor de 18 anys: Gratuit

Ubicació: Bd du Midi 150, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Web Porte de Hal

Jardin du Mont des Arts

Aquest jardí construït de forma temporal per a l’Exposició Internacional de Bruxelles de 1910 i que va agrada tant als seus ciutadans que es va quedar de forma permanent.

El millor d’aquest jardí, dels que sobresurt l’estàtua del Rei Albert I, són les vistes del centre històric coronat per la torre del Stadhuis (Ajuntament), i a l’altre costat l’Église Saint-Jacques-sur Coudenberg (Església de Sant Jaume). En dies clars es pot veure allunyats, l’Atomium i la Basilique Nationale du Sacré-Cœur de Koekelberg (Basílica del Sagrat Cor).

A pocs metres del Jardin du Monts des Arts hi ha el curiós edifici del Old England, una joia de l’Art Nouveau que alberga més de 7.000 instruments musicals de diferents èpoques i que formen el Musée des Instruments de Musique.

Old Engand (Musée des Instruments de Musique)

Parc de Bruxelles

El Parc de Bruxelles, conegut com a “Parc Reial” és el pulmó verd de la capital i té en un dels laterals, l’imponent Palais de Bruxelles o “Palais Royal”.

Aquest antic gual de caça de la reialesa, es va convertir en un jardí d’estil francès al segle XVIII amb varis estancs, fonts, jardins i petits boscos, que s’omplen de locals els caps de setmana i els dies de sol.

Entre els seu edificis més destacats es troben el Quiosc del Vauxhall, el Théâtre Royal du Parc i el Quiosc de Música, a part de 60 escultures que representen la mitologia greco-romana.

Ubicació: Rue Brederode 16, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Palais de Bruxelles

Aquest palau va ser durant molt de temps la residència dels reis belgues, tot i que actualment no és la seva residència oficial, i només és la seu administrativa de la monarquia belga, val la pena entra a l’interior d’aquest palau, construït al 1815, per ordre del rei Guillaume I, per veure la gran escala de marbre blanc i vàries sales com la Sala de Goya, la Sala dels Miralls o la Sala del Tro.

El Palau Reial de Brussel·les és la residència administrativa i el lloc de treball principal del rei. Hi treballa cada dia amb els seus empleats. Al seu despatx del Palau Reial de Bruxelles, el rei rep representants de les institucions polítiques, convidats estrangers (caps d’estat, ambaixadors) i altres convidats.

A més de les oficines del Rei i la de la Reina, el Palau Reial acull també els serveis de la Casa de Sa Majestat el Rei: Despatx del Rei, Secretaria General, Llista Civil, Casa Militar, Servei de Protocol i Secretaria de la Reina. La resta de membres de la família reial i els seus empleats hi tenen un escriptori.

El Palau també disposa de Salons d’excepcional esplendor on s’organitzen diverses activitats del Rei i la Reina (reunions de treball i taules rodones, recepcions, concerts, dinars, etc.) així com apartaments posats a disposició dels caps d’estat durant les visites oficials.

Des de 1965, la tradició és que el Palau Reial de Bruxelles s’obri anualment al públic en general perquè també pugui admirar l’esplendor d’aquests salons històrics. Aquesta visita és possible durant l’estiu, després de la Diada Nacional del 21 de juliol a principis de setembre.

El vestíbul d’honor i l’escala d’honor

Aquest impressionant espai va ser dissenyat per Alphonse Balat, per encàrrec del rei Leopold II. Els clars murs i columnes de pedra, el marbre blanc de l’escala senyorial, el marbre verd de la barana, els impressionants canelobres, les decoracions daurades, els miralls i els grans finestrals, el marbre Minerva contribueixen a l’harmonia del conjunt.

Gran habitació davantera

La Gran Sala del Front data de l’època holandesa, quan el sud i el nord dels Països Baixos es van unir en un sol Regne després de la batalla de Waterloo, amb el rei Guillem I al tron (1815-1830). Aquest rerefons polític està representat en el fris que recorre tota la sala.

Els retrats penjants del príncep Leopold de Saxònia-Coburg (més tard rei Leopold I) i la seva dona, la princesa Carlota de Gal·les, són del pintor anglès George Dawe (1781-1829).

Empire Hall

Palau Reial – el Saló de l’Imperi, l’Empire Hall és una de les parts més antigues del Palau. Aquí hi havia la sala de ball del ministre plenipotenciari austríac. Les decoracions daurades i els baixos relleus amb àngels que ballen i fan música encara són testimoni de l’estil de vida de l’alta societat al final de l’Antic Règim. La sala es va ampliar posteriorment sota el regnat de Guillem I.

Les figures femenines sobre els miralls també daten de la seva època, dissenyades per Jean-Louis Van Geel. En determinades ocasions, es col·loca una bonica catifa Kirman al mig de l’habitació, però no es pot exposar permanentment a la llum. Va ser un regal de Muzaffar al-Din Shah de Pèrsia al rei Leopold II durant una visita d’estat a Bèlgica cap al 1900.

Antigament, en aquest entorn preciós es feien molts concerts, balls de pista i altres cerimònies. Ara encara s’utilitza per organitzar cerimònies. Per exemple, els ambaixadors estrangers són rebuts en aquesta sala quan presenten les seves credencials al Rei.

El saló Klein i Groot Wit

Juntament amb l’Empire Hall, aquests salons van formar l’apartament estatal de la casa del ministre austríac. La decoració original de finals del segle XVIII s’ha conservat amb força fidelitat. Els mobles d’estil Imperi dels dos salons van ser un regal de noces del rei del francès Lluís Felip I a la seva filla Louise-Marie i al rei Leopold I. Els mobles encara conserven la seva tapisseria original de tapís de Beauvais.

El Klein Wit Salon està decorat amb retrats de la reina Luisa Maria i els seus pares, el rei Lluís Felip I i la reina Maria Amelia de Borbó.

Escales de Venècia

Aquesta part del Palau va ser reformada a la segona meitat del segle XIX sota la supervisió de l’arquitecte Alphonse Balat. Les grans pintures a l’oli són obra del pintor Jean-Baptiste van Moer (1819-1884).

El Saló Goya

Aquest saló deu el seu nom als tapissos “The Dance”, “Blindemannetje” i “The Water Carrier”. Aquests tapissos van ser teixits a Madrid segons dissenys del pintor Francisco de Goya (1746-1828). Són un regal de la reina Isabel II d’Espanya al rei Leopold I.

Saló de Coburg

Les pintures d’aquest saló representen el rei Leopold I i els parents dels Coburg: els pares del rei Leopold I, el duc Francesc de Saxònia-Coburg-Saalfeld i Augusta de Reuss-Ebersdorf; els pares de la reina Victòria I d’Anglaterra, Eduard, duc de Kent i Victòria de Saxònia-Coburg que era germana del rei Leopold I. Retrat del príncep Friedrich-Josias de Sajonia-Coburg, oncle avi del rei Leopold I i el retrat estatal de la reina Louise-Marie.

Saló Lluís XVI

Aquest saló, així com el Saló Blau o el Saló de les Pilastres i el Saló del Mariscal, daten de l’època del rei Guillem I. El saló Lluís XVI solia servir d’avantsala. Més tard es va convertir en un saló. A més dels retrats de familiars del rei Leopold I, aquí es reuneixen diverses pintures de la seva col·lecció personal. La representació de la seva difunta primera esposa, Al·legoria de la mort de la princesa Charlotte , és una obra del pintor d’història i retrat anglès Arthur William Devis (1762-1822). Aquest saló es va renovar l’any 2010 i en aquesta ocasió s’hi va afegir l’obra Lakei de Michaël Borremans.

El Saló de les Pilastres

Aquest saló va ser originàriament una sala d’espera i després va servir de menjador per als dignataris de la cort. Les butaques d’estil Imperi formen part del mobiliari utilitzat per Napoleó Bonaparte i Joséphine de Beauharnais. L’arpa probablement la tocava la reina Louise-Marie.

El retrat del rei Leopold I va ser pintat per Franz-Xaver Winterhalter i data de 1846.

El Saló dels Mariscals

Aquest saló va ser originalment el saló d’audiències del rei Guillem I dels Països Baixos. L’any 2010 es va redecorar el Saló i es va instal·lar l’obra de Borremans. Les pintures representen un “lacai” o un missatger de palau en situacions estranyes.

El globus terraqüi Erdglobus für den Weltverkehr (des de 1909) i el taulell de cilindres es trobaven originàriament en l’estudi del rei Albert I. El rellotge és una obra notable del famós rellotger-astrònom de Lierse. Consta de diversos dials, que mostren respectivament l’hora, la data, el dia de la setmana, el mes, el signe del zodíac, etc.

La Sala del Tron

Aquesta sala va ser construïda durant el regnat del rei Leopold II i va ser obra de l’arquitecte Balat. A més de la Sala del Tron (o la Sala de Ball), també va construir la Sala de Marbre, la Gran Galeria i el Saló del Pensador. Balat es va inspirar en l’arquitectura francesa per als edificis. Per a l’escultura, l’arquitecte va recórrer a Auguste Rodin (1840-1917) i Thomas Vinçotte (1850-1925), entre d’altres.

Auguste Rodi va contribuir a la decoració de la part central de la sala. Cada relleu representa dues activitats econòmiques que es practicaven o es practicaven a les diferents províncies belgues: la caça (Luxemburg) i la indústria (Lieja), la pesca (Flandes Occidental) i la indústria tèxtil (Flandes Oriental), el comerç exterior (Anvers) i la ramaderia ( Limburg), mineria (Hainault) i tall de pedra (Namur). La província de Brabant està implícitament present perquè el Palau està situat en sòl brabant.

Els baixos relleus sobre les portes a banda i banda de la Sala del Tron van ser creats per Vinçotte. Representa el Mosa (figura femenina) i l’Escald (figura masculina); símbols de Valònia i Flandes. El parquet de roure i fusta exòtica, els canelobres de bronze i les decoracions daurades donen a la Sala del Tron un caràcter monumental i impressionant.

Sala de marbre

La Sala de Marbre es troba a la part posterior del Palau. L’ús abundant del marbre verd i els retrats eqüestres donen a aquesta sala un caràcter senyorial. Els retrats eqüestres de Godfried Van Bouillon i de l’emperador Carles V són obra de l’artista Louis Gaillait (1870-1887). Es refereixen a les arrels històriques del jove estat belga.

Aquesta sala era originàriament el menjador del rei Leopold II. La cuina principal del Palau es troba als cellers de sota la Sala de Marbre, però ja no s’utilitzen els fogons de la cuina centenària.

La Gran Galeria

Aquesta sala de gala es va construir sota el regnat del rei Leopold II. Avui dia, aquesta sala segueix sent l’espai ideal per a recepcions i sopars. Les pintures del sostre de Charles-Léon Cardon (1850-1921) representen les diferents fases del dia: des de l’alba fins al capvespre. L’artista es va inspirar en l’obra dels pintors de la cort francesa al Louvre i al Palau de Versalles.

El Saló dels Miralls

Aquesta habitació va ser construïda i moblada als primers anys del segle XX . El rei Leopold II volia que aquesta sala se centres en el Congo. Els frontons de sobre de les xemeneies estaven decorats amb un mapa d’Àfrica. El rei Leopold II va morir abans que s’acabessin les obres.

Les obres es van completar encara més sota el rei Albert I. Les escenes al·legòriques inicialment previstes sobre el continent africà van haver de deixar pas als miralls i el sostre no estava decorat.

No va ser fins l’any 2002 que Jan Fabre va tenir l’oportunitat de crear una obra d’art en aquest espai. Tenia el sostre mai acabat i un dels tres canelobres cobert amb gairebé un milió i mig de perles de joia brillants. L’obra es titula ‘Heaven of Delight’ o ‘The Garden of Earthly Delights’. Aquesta sala s’utilitza sovint per a ocasions festives.

Saló del Pensador (Saló quadrat)

Aquesta sala s’anomena el Saló del Pensador en honor al rellotge amb una reproducció en bronze d’ Il Pensieroso (el Pensador) de Miquel Àngel, que adorna la xemeneia.

Quan un membre de la família reial mor, aquesta sala s’utilitza com a capella funerària.

Informació d’interès del Palais de Bruxelles

Horari: De dimarts a diumenge de 10:30 a 15:45; obert només entre finals de juliol i principis de setembre.

Ubicació: Rue Brederode 16, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Web Palais de Bruxelles

Cathédrale Saints-Michel-et-Gudule (Catedral de Sant Miquel i Santa Gúdula)

Aquesta catedral, d’estil gòtic, és l’església més important de Bèlgica. Aquest temple va començar a construir-se al segle XIII i no va ser fins al 1961 que l’església va adquirir el nom de catedral, tot i que a finals del segle XX es va realitzar una profunda restauració pel que llueix esplèndida, essent inclús escenari de noces i coronacions reials.

Val la pena entrar a l’interior per veure el púlpit tallat en fusta d’estil barroc, els grans vitralls acolorits, les estàtues dels apòstols, els confessionaris de roure del segle XVII i un gran òrgan, a part de la Capella del Santíssim Sagrament que guarda els tresors religiosos de la Catedral.

Horari: Tots els dies de 8:00 a 18:00 hores.

Preu:

Cathédrale: 2 €.
Cripta: 4 €.
Tresor: 3 €.

Ubicació: Esp. de la Sainte-Gudule, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Web Cathédrale Saints-Michel-et-Gudule

Interior de la Cathédrale Saints-Michel-et-Gudule

Ruta del Còmic

Bruxelles i el còmic tenen una relació de molts anys, ja que grans autors de còmic com Hergé, autor de “Tintin”, Peyo de “Els Barrufets” o Morris de “Lucky Luke“, van néixer o van passar temps a la ciutat.

Per a promocionar el món del còmic, conegut com el novè art, s’han creat festivals i museus i la imprescindible Ruta del Còmic.

Hi ha fins a tres Rutes del Còmic per Bruxelles a través de les que es pot anar passejant i sorprenent-se al veure façanes d’edificis pintades amb murals dels còmics belgues més famosos com Tintin, Els Barrufets (Smurf Passage), Lucky Luke, Le Petit Spirou o els gals Astèrix i Obèlix, entre altres.

Centre Belge de la Bande Desinée (Museu del Còmic)

Si s’és un gran aficionat al còmic, sobretot de Tintin, es pot visitar aquest museu, ubicat en un bonic edifici d’estil d’Art Nouveau i dissenyat pel famós arquitecte Victor Horta, és perfecte per repassar la història i les obres (conté cents de còmics originals) dels principals dibuixants belgues, a part de conèixer de primera mà el procés de creació de cada tira.

Després de visitar el museu, també hi ha l’opció d’apropar-se a la magnífica llibreria, la més gran del món d’aquesta temàtica, per comprar algun còmic o alguna figureta.

Horari del museu: Tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.

Preu:

Adults: 13 €.
Entre 12 i 25 anys: 10 €.
Entre 6 i 11 anys: 6 €.

Ubicació: Rue des Sables 20, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Web Museu del Còmic

Centre Belge de la Bande Desinée (Museu del Còmic)

Saint Géry

A prop de la Grand Place es troba aquest barri que té un aspecte molt parisenc i que és una de les zones de moda de Bruxelles.

El centre neuràlgic és la Place St. Gery, plena d’ambient i amb una de les icones arquitectòniques de la capital, Les Halles de Saint-Géry, un antic mercat on es combinen els bars amb galeries, a part de realitzar-se tot tipus d’activitats culturals i d’oci.

Ubicació: Pl. Saint-Géry 1, 1000 Bruxelles, Bèlgica

En aquest barri hi ha també l’escultura de bronze del Zinneke Pis, la versió canina del Manneken Pis.

Bourse de Bruxelles (Palau de la Borsa)

El Palau de la Borsa és un edifici neoclàssic construït a la segona meitat del segle XIX, aquest enorme edifici és un punt de trobada entre turistes i locals que aprofiten les seves monumentals escales flanquejades per dos grans lleons per descansar. A més, és una sala d’exposicions temporals que es pot visitar de forma gratuïta.

La seva arquitectura clàssica amb columnes corínties culminades amb un espectacular front i les figures de les cariàtides de l’entrada que representen la Protecció, el Comerç, les Arts i la Victòria, l’han convertit en un dels edificis favorits de Bruxelles.

Ubicació: Pl. de la Bourse, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Jeanneke Pis

Després de conèixer el Manneken Pis i el Zinneke Pis, no es pot perdre la versió femenina coneguda com la Jeanneke Pis.

Situada entre les Galeries Royales Saint Hubert i inaugurada al 1987, aquesta escultura de mida semblant al Manneken Pis i realitzada en pedra calcària blau-grisa, es troba amagada darrera d’una reixa i representa una nena amb el pel recollit, orinant acotxada.

Ubicació: Imp. de la Fidélité 10-12, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Cerveseries de Bruxelles

Amb cents de pubs, bars i cafeteries, que serveixen les delicioses cerveses artesanals de classe mundial que reivindiquen la cultura de la cervesa belga, declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, Bruxelles és el paradís pels amants d’aquest or líquid.

Entre les millors cerveseries de Bruxelles es troben aquestes cinc:

Delirium Café: situada al costat de la Jeanneke Pis, aquest turística cerveseria apareix al llibre Guinness com el local amb més varietats de cervesa del món, prop d’unes 3.000.

La Porte Noire: aquest històric local és perfecte per escoltar música en directe mentre es beu una cervesa artesanat.

Poechnellekelder: aquesta cerveseria amb més de 30 anys d’antiguitat té un catàleg abundant de cerveses que es pot acompanyar amb embotits i formatge.

Moeder Lambic: especialitzada en cerveses artesanals, és un altre bar venerat pels amants de la cervesa.

A la mort subite: aquesta bonica cerveseria ubicada a les Galeries Saint-Hubert, porta més d’un segle servint una gran varietat de cerveses belgues.

Choco-Story Bruxelles (Museu de la Xocolata)

Un dels productes més demanats i de més qualitat de Bruxelles és la famosa xocolata belga, que tot i que el cacau prové de diferents parts del món, el refinat, la barreja i el conxat es realitza completament a Bèlgica.

Un dels llocs imprescindibles per aprendre més dels 5.000 anys d’història del cacau i el procés d’elaboració de la xocolata belga i altres països d’Europa és el Choco-Story (Museu de la Xocolata).

Després de veure com un mestre xocolater elabora alguna de les especialitats belgues com el famós praliné, comença una deliciosa degustació.

Preu:

Adult: 14 €.
De 12 a 26 anys: 12 €.
De 3 a 11 anys: 8 €.

Ubicació: Rue de l’Etuve 41, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Web Choco-Story Bruxelles

Xocolateries de Bruxelles

Aquestes són cinc de les xocolateries més populars de Bruxelles:

Godiva: una de les xocolateries més emblemàtiques de Bruxelles amb nombrosos locals repartits en varis punts de la ciutat com la Grand Place.
Pierre Marcolini: un dels xocolaters més famosos del món que s’ocupa de tots els detalls per vendre les millors xocolates i bombons.
Neuhaus: una de les xocolateries més antigues amb creacions pròpies com el BonBon Crunchy Nut Dark Bulky o el Caprice.
Elisabeth: xocolateria-confiteria que realitza dolços artesanals entres els que destaquen els merengues i els mellow cakes.
Leonidas: amb botigues en tot el món ofereix més de 100 tipus diferents de xocolata belga a bon preu.

Quartier Européen

A Leopold Districte o Quartier Européen es concentren les seus dels principals edificis i institucions de la Unió Europea, incloent-hi el Parlament Europeu.

A part de visitar el Parlament Europeu, de forma gratuïta reservant a la pàgina oficial, és aconsellable visitar per fora l’edifici Berlaymont (Seu oficial de la Comissió Europea) i el Justus Lipsius (Seu del Consell de la Unió Europea).

Berlaymont (Seu oficial de la Comissió Europea)

Ubicació del Parlement Eurpopéen: Rue Wiertz 60, 1047 Bruxelles, Bèlgica

Web de la Unió Europea

Parc du Cinquantenaire

Ocupant més de 30 hectàrees del Quartier Européen es troba el Parc du Cinquantenaire. Construït per albergar l’Exposició Mundial de 1880, va rebre aquest nom en motiu de la commemoració dels 50 anys de la independència de Bèlgica. El seu element principal és el Palais de Cinquantenaire, en les que destaca el seu arc de triomf culminat per una quadriga de bronze.

Ubicació: Parc du Cinquantenaire 10, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Autoworld

Autoworld disposa d’una de les millors col·leccions de cotxes del món amb més de 300 vehicles de diferents èpoques.

Horari: De dilluns a divendres de 10:00 a 17:00 hores. Caps de setmana de 10:00 a 18:00 hores.

Preu: Adults: 15 €.

Ubicació: Parc du Cinquantenaire 11, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Web Autoworld

Musée Magritte

El Musée Magritte està ubicat en un fantàstic palau neoclàssic del segle XVIII, alberga una col·lecció de 250 obres del pintor surrealista belga René Magritte.

Descobreix aquest lloc cultural ineludible al cor de Brussel·les. El Museu Magritte presenta una col·lecció excepcional d’obres del surrealista belga René Magritte (1898-1967), un dels artistes més famosos. La col·lecció, amb més de 200 obres, és la més gran del món. Aquest museu, amb una museografia contemporània de més de 2.500 m², és el centre de referència internacional de l’obra d’aquest artista multidisciplinari.

Horari: De dilluns a divendres de 10:00 a 17:00 hores. Caps de setmana de 10:00 a 18:00 hores.

Preu:

Adults: 10 €.
Estudiants de 19 a 25 anys: 3 €.
Audioguia: 4 €.

Ubicació: Pl. Royale 1, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Web Musée Magritte

Musée Old Masters

Horari: De dilluns a divendres de 10:00 a 17:00 hores, caps de setmana d’11:00 a 18:00 hores.

Preu: 10 €. Combinat Musée Magritte i Musée Old Masters: 15 €.

Ubicació: Rue de la Régence 3, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Web Musée Old Masters

Musée Royal de l’Armée et de l’Histoire Militare

El Musée Royal de l’Armée et de l’Histoire Militare (Museu d’Història Militar) és un dels millors museus de temàtica militar del món amb una enorme col·lecció d’armes, uniformes, canons, tancs i avions.

Horari: De dimarts a diumenge de 9:00 a 17:00 hores.

Preu:

Adults: 12 €.
Entre 6 i 18 anys 9 €.
Menors de 6 anys: Gratis.
Famílies (2 adults i tres menors): 36 €.
El primer dimecres de mes: Gratuit a partir de les 13:00 hores.
Tiquet combinat Cinquantenaire: Musée Royal de l’Armée, Autoworld i Musée d’Art et Histoire: 25 € (vàlid per 3 mesos).

Ubicació: Parc du Cinquantenaire 3, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Web Musée Royal de l’Armée et de l’Histoire Militare

Interior del Musée Royalde l’Armée et de l’Histoire Militare

Musée Wiertz

El Musée Wiertz: Submergeix-te en el món tan especial del pintor, escultor i lletres Antoine Wiertz (1806-1865), un dels artistes romàntics més controvertits. Aquest visionari va fer construir l’impressionant taller l’any 1850, a costa de l’estat belga. Les seves pintures monumentals, inspirades en grans mestres del passat com Rubens, Miquel Àngel i Rafael, s’asseuen al costat dels seus nombrosos petits esbossos.

Horari: De dilluns a divendres de 10:00 a 12:00 i de 12:45 a 17:00 hores.

Preu: Gratuït.

Ubicació: Rue Vautier 62, 1050 Ixelles, Bèlgica

Web Musée Wiertz

Musée Meunier

Injustament desconeguda per al gran públic, la casa-estudi del pintor i escultor Constantin Meunier (1831-1905) d’Ixelles presenta 150 obres, a vegades monumentals, entre elles bronzes de totes mides. Les creacions d’aquest artista, inspirades en l’evolució industrial, política i social de la Bèlgica de finals del segle XIX, donen una visió realista del món laboral i de la indústria.

Horari: De dilluns a divendres de 10:00 a 12:00 i de 12:45 a 17:00 hores.

Preu: Gratuït.

Ubicació: Rue de l’Abbaye 59, 1050 Ixelles, Bèlgica

Web Musée Meunier

Musée Modern

Col·lecció d’Art Modern i Contemporani del RMBAB inclou obres que daten des de finals del segle XVIII amb el famós “La mort de Marat” (Jacques-Louis David, 1748) fins a l’actualitat.

Temporalment està tancat.

Ubicació: Rue de la Régence 3, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Web Musée Modern

Musée Fin-de-Siècle

el Museu Fin-de-Siècle està dedicat als anys 1900, quan Brussel·les, la capital d’Europa, era una cruïlla artística única i la capital de l’Art Nouveau. Aquest santuari de la història cultural acull pintures, dibuixos, aquarel·les, gravats, escultures, fotografies, pel·lícules, maquetes i objectes d’art decoratius.

Temporalment està tancat.

Ubicació: Rue de la Régence 3, 1000 Bruxelles, Bèlgica

Web Musée Fin-de-Siècle

Atomium

L’Atomium representa els nou àtoms d’una molècula de ferro ampliada 165 bilions de vegades, és un dels símbols de Bruxelles.

Construït per a l’Exposició Universal de Bruxelles al 1958, té una altura de més de 100 metres, i tot i que va ser criticat en els primers anys de la seva existència, avui és un dels reclams turístics de la ciutat.

Com a curiositat cal saber que una de les sis esferes recobertes d’acer inoxidable (que es poden visitar), hi ha un restaurant des del que es gaudeix d’unes vistes panoràmiques i llunyanes de la ciutat, mentre les altres alberguen diferents exposicions.

Horari: Tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.

Preu:

Adults: 16 €.
Menors de 17 anys: 8,50 €.
Entrada combinada Atomium i Mini-Europe: Adults: 32,20 €. Entre 12 i 17 anys: 25 €.

Ubicació: Pl. de l’Atomium 1, 1020 Bruxelles, Bèlgica

Web Atomium

Per arribar-hi amb transport públic es pot agafar la línia 6 del metro, la línia 51 del tramvia o les línies 84 i 88 del bus, fins a la parada Heysel.

Mini-Europe

A pocs metres de l’Atomium es troba el divertit parc Mini Europe, en el que es pot gaudir d’una Europa en miniatura.

Les més de 350 maquetes dels monuments més famosos del vell continent, entre les que destaquen la Catedral de Santiago de Compostela, La Grand Place, el Big Ben i una Torre Eiffel de 15 metres d’altura, totes les maquetes estan realitzades cuidant el mínim detall en una esca 1/25 i en algunes s’incorporen elements mòbils per augmentar el ser realisme.

Horari:

De març a juny: de 9:30 a 18:00 hores.
Juliol i agost: de 9:30 a 19:00 hores.
Setembre: de 9:30 a18:00 hores.
D’octubre a gener: de 10:00 a 18:00 hores.

Preu:

Adults: On line: 20 €. A guixeta: 23 €.
Menors: On line: 14,20 €. A guixeta: 16,50 €.
Entrada combinada Atomium i Mini-Europe: Adults: 32,20 €. Entre 12 i 17 anys: 25 €.

Ubicació: Av. du Football 1, 1020 Bruxelles, Bèlgica

Web Mini-Europe

Basilique Nationale du Sacré-Cœur de Koekelberg (Basílica del Sagrat Cor)

Situada una mica més allunyada del centre, al barri de Koekelberg, la Basílica va ser construïda al 1905 per ordre del rei Leopold II per a commemorar el 75 aniversari de la independència de Bèlgica, aquesta joia d’Art Decó és la cinquena església més gran del món amb els seus 167 metres de longitud i 89 metres d’altura.

Mentre que l’exterior destaca per la seva gran cúpula de color verd i les dues torres circulars, a l’interior impressionen els seus vitralls realitzats per grans mestres de Bèlgica. A part, es pot pujar fins a la terrassa per gaudir d’una de les millors vistes de Bruxelles.

Horari: Tots els dies de 8:00 a 18:00 hores a l’estiu i de 8:00 a 17:00 a hores a l’hivern.

Ubicació: Basiliekvoorplein 1, 1083 Brussel, Bèlgica

Web Basilique Nationale du Sacré-Cœur de Koekelberg

Per arribar-hi amb transport públic es pot agafar les línies 2 i 6 metro (parada Simonis) i la línia 19 de tramvia (parada Bossaert-Basilique).

Interior de la Basilique Nationale du Sacré-Cœur de Koekelberg

Brugge (Bruges)

Amb un centre històric ple de canals, carrers empedrats i precioses cases gremials, han convertit a Brugge en Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Brugge és la ciutat més visitada de Bèlgica.

Mapa de Brugge

Grote Markt
Belfort
De Burg
Xocolateries de Brugge
Rozenhoedkaai (Moll del Rosari)
Groenerei
Bonifaciusbrug (Pont de Bonifaci)
Onze-Lieve-Wrouwekerk (Església de Notre-Dame)
Groeningemuseum i Museum Sint-Janshospitaal
Minnerwater Park
Begijnhof
Sint-Salvatorkathedral (Catedral de Sant Salvador)
Frietmuseum (Museu de les Patates Fregides)
Jan van Eyckplein (Plaça de Jan van Eyck)
Cerveseries de Brugge
Portes de Brugge

Grote Markt

La Grote Markt (Plaça Major) és el cor de Brugge i el punt on comencen i acaben moltes de les rutes a peu pel centre històric.

Aquesta plaça està rodejada de cases gremials del segle XVII amb pintoresques façanes i teulades a dues aigües, sobresurt la Torre Campanar Belfort.

Un altre dels edificis més importants de la plaça és el Landhuis, un edifici neogòtic que data del segle XIX, dedicat en el seu dia al comerç de draps i actualment és el Provinciaal Hof (Jutjat Provincial de Flandes).

A la plaça hi ha una estàtua en honor als herois locals Jan Breydel i Pieter de Koninck, que van lluitar contra l’exèrcit francès en el segle XIV per defendre la independència de Flandes ii està situada just al centre.

Als voltants de la plaça hi ha carrers comercials, com la Sint-Jakobsstraat, plena de cafès i botigues, i amb vistes a la Torre Belfort.

Ubicació: Markt, 8000 Brugge, Bèlgica

Belfort

A pocs metres de la Grote Markt es troba l’entrada al Campanar Belfort, una torre de més de 80 metres d’altura, lleugerament inclinada cap a l‘esquerra, i un dels símbols de Brugge.

Des d’aquesta torre d’estil gòtic del segle XIII, situada a la Grote Markt, es pot gaudir d’unes vistes del centre històric, tot i que no cal oblidar-se de pujar a la part alta, on hi ha les famoses 47 campanes de carilló, cal saber que són 366 escales.

Cal saber que la torre és un dels punts més visitats de Brugge i és molt recomanable comprar l’entrada amb antelació a la pàgina oficial.

Al voltant de la torre es troben alguns dels millors restaurants on menjar com Soup, Belgian Pigeon, Mozart More Than Just Ribs i De Gastro.

Horari: Tots els dies de 9 a 20 hores d’abril a octubre, la resta de mesos tanca més aviat.

Preu:

Adult:15 €.
De 7 a 17 anys: 13 €.
Menors de 7 anys: Gratis.

Ubicació: Markt 7, 8000 Brugge, Bèlgica

De Burg

Passejant pel Breidelstraat des de la Grote Markt es passar per davant de Chez Albert, un local on serveixen uns deliciosos gofres (el dolç més típic de Bèlgica), fins arribar a De Burg.

Els edificis històrics que rodegen aquesta plaça són Stadhuis (Ajuntament), Brugse Vrije (Palau de Justícia) o la Basiliek van het Heilig Bloed (Basílica de la Santa Sang), entre altres.

El Stadhuis (Ajuntament) és del segle XIV i està considerat un dels més antics d’Europa. La seva construcció va començar al 1376 i va durar fins al 1421, destaca per un exterior gòtic i per les dues sales interiors: El Saló Gòtic i la Sala Històrica, que val la pena visitar.

Basiliek van het Heilig Bloed (Basílica de la Santa Sang) és del segle XII, i està composta per dues esglésies, una en cada pis, guarda com a relíquia al pis superior una ampolla que diuen, que conté algunes gotes de la sang de Crist.

Mentre que el Brugse Vrije (Palau de Justícia) és una casa senyorial del segle XVIII que meravella per la seva façana amb estàtues daurades.

Horari de la visita del Stadhuis i Palau de Justícia: tots els dies de 9:30 a 17:00 hores.

Horari de visita de la basílica: tots els cap de setmana de 9:30 a 17:00 hores.

Preu combinat Stadhuis i Brugse Vrije:

Adults: 8 €.
De 18 a 25 anys: 7 €.
De 13 a 17 anys: 4 €.
Menors de 13 anys: Gratis.

Ubicació: Burg 12, 8000 Brugge, Bèlgica

Web Stadhuis

Web Burgse Vrije

Xocolateries de Brugge

A De Burg es pot prendre alguna cosa en alguna de les cafeteries o una bona xocolata desfeta a l’emblemàtica Chocolaterie De Burg.

Si s’és un amant de la xocolata, Brugge és el lloc ideal, una ciutat plena de xocolateries amb aparadors que mostres deliciosos pralinés i bombons artesans, entre les que destaquen The Chocolate Line, The Old Chocolate House, Pralinette i Dumon Chocolaterie.

A part de les xocolateries, Brugge compta amb el Choco-Story Museum dedicat íntegrament a la xocolata, on es pot aprendre sobre la història del cacau i l’elaboració de la xocolata belga, a més d’incloure una demostració en viu amb un mestre xocolater i una degustació.

Horari Choco-Story Museum: Tots els dies de 10:00 a 18:00 hores. Última entrada a les 17:00 hores.

Preu:

Adult: 14 €.
De 12 a 18 anys: 12€.
De 3 a 11 anys: 8,50 €.
Estudiants: 12 €.
Majors de 65 anys: 12 €.

Duració de la vista: 1:30 hores.

Ubicació: Wijnzakstraat 2, 8000 Brugge, Bèlgica

Web Choco-Story Brugge

Rozenhoedkaai (Moll del Rosari)

El Rozenhoedkaai (Moll del Rosari) està situat darrera del Stadhuis, que va ser un antic moll de mercaderies durant l’època medieval i és un dels punts més concorreguts de la ciutat.

Si hi ha alguna cosa recomanable per fer al Moll del Rosari, pel que passa el canal Dijver, un dels canals més importants de Brugge, és veure’l de dia i de nit. Des d’on s’obtenen les millors vistes del moll i del canal és des del Pont de Saint Jean Népomucène.

Ubicació Rozenhoedkaai: Rozenhoedkaai 3, 8000 Brugge, Bèlgica

Groenerei

Vorejant el canal Dijver, s’arriba a una altra de les zones favorites de Brugge, carrer de vianants Groenerei, coneguda com el moll verd pel color de les seves aigües i la vegetació que brota al costat del canal.

Des d’aquest passeig arbrat s’obtenen unes vistes increïbles dels vells ponts Meebrug i Peerdenbrug, de l’Onze-Lieve-Vrouwekerk (Església de Notre-Dame) i de la Torre Belfort, a part d’estar rodejat de bonics edificis flamencs a ambdós costats del canal com la Casa De Pelikaan (Casa del Pelicà), un antic hospital construït l’any 1714.

Ubicació: Groenerei, 8000 Brugge, Bèlgica

Bonifaciusbrug (Pont de Bonifaci)

Des de Groenerei es pot arribar al proper Molenbrug (Pont del Molí) que ofereix bones vistes a la ciutat, i després donar un llarg passeig per la riba del Dijver fins al Bonifaciusbrug (Pont de Bonifaci).

Construït al 1910 i situat entre el Palau de Gruuthuse i el Parc Artsenhof, el conegut com a Pont de l’Amor ofereix fantàstiques vistes de la Torre de l’Onze-Lieve-Vrouwekerk (Església de Notre-Dame) i de tot l’entorn rodejat de cases de pedra medievals.

Ubicació: Groeninge 6, 8000 Brugge, Bèlgica

Onze-Lieve-Vrouwekerk (Església de Notre-Dame)

És la segona torre de maó més alta del món. Aquest edifici amb la torre de més de 115 metres, és la segona torre de maons més alta del món.

Dins de l’església hi ha un món ple de tresors artístics: la “Madonna de Brugge” de Micheandelo amb marbre és l’obra mestra per excel·lència. Originalment destinada a l’altar Piccolomini de la Catedral de Siena (Itàlia), l’estàtua va ser comprada per la família de comerciants Moucron, amb seu a Itàlia, i enviada a Brugge. El cor de l’església combina l’imponent “Tríptic de la Passió” del pintor de la cort de Margarida d’Àustria, Bernard Van Orley i les tombes dels segles XV i XVI de Carles I de Borgonya el Temerari i la seva filla, Maria de Borgonya, que tràgicament va morir per un accident.

Horari: De dimarts a dissabte de 9:30 a 17:00 hores. Diumenge de 13:30 a 17:00 hores.

La visita a l’església és gratuïta. Si es vol visitar la part del museu amb la Madonna de Brugge i les tombes cal comprar entrada, amb els següents preus:

Adult: 8 €.
De 18 a 25 anys: 7 €.
De 13 a 17 anys: 4 €.
Menors de 12 anys: Gratis.

Ubicació: Mariastraat, 8000 Brugge, Bèlgica

Web Onze-Lieve-Vrouwekerk

Tríptic de la Passió i Tombes de l’Onze-Lieve-Wrouwekerk

Madonna de Brugge de l’Onze-Lieve-Vrouwekerk

Groeningemuseum i Museum Sint-Janshospitaal

El Groeningemuseum, situat en una zona tranquil·la del centre històric, prop de l’Onze-Lieve-Vrouwekerk (Església de Notre-Dame), és el museu més important de Brugge.

Durant més o menys una hora és pot fer un repàs a diversos segles de la millor pintura belga i els seus grans mestres veien algunes de les seves obres més famoses com la “Verge amb el canònic Van de Paele” de Jan Van Eyck, el “Tríptic de Guillaume Moreel” de Hans Memling o “Mort de la Verge” d’Hugo van der Goes, entre moltes altres.

El Museum Sint-Janshospitaal, situat a l’antic Hospital de Sant Joan, és un dels més antics d’Europa i té un bonic interior en el que es pot visitar la farmàcia, les sales de l’hospital i sobretot, una antiga capella on es conserven 6 fantàstiques pintures de l’artista Hans Memling.

Horari dels museus: De dimarts a diumenge de 9:30 a 17:00 hores.

Preu:

Adults: 15 €.
Entre 18 i 25 anys: 13 €.
Entre 13 i 17 anys: 7 €.
Menors de 12 anys: Gratis.

Ubicació: Dijver 12, 8000 Brugge, Bèlgica

Web de Groeningmuseum

Minnewater Park

Conegut també com el Llac de l’Amor i situat al sud del centre històric. Durant el passeig pel parc, a part dels seus jardins, es pot veure un bonic llac de cignes i varis edificis interessants, com el Castell de la Faille, un antic hospital, un dipòsit de municions o la cas de la reclosa que s’utilitzava per a controla el nivell de l’aigua dels canals.

Begijnhof

Els Beguinatges de Bèlgica, declarats Patrimoni de la Humanitat, es van construir durant l’època medieval per tal que les dones orfes o vídues tinguessin una llar digna per a viure. Aquestes dones conegudes com a beguines, van crear comunitats, al marge de l’església catòlica, dedicant la seva vida a ajudar als més necessitats tot i que no tenien vots perpetus de castedat o clausura, pel que eren lliures de deixar l’associació quan volguessin.

En aquest cas, el Beateri de Brugge, ubicat a prop del Minnewater Park, va ser construït per la comtessa de Flandes al 1245 i actualment, s’allotjaven monges benedictines, tot i que no queda cap beguina.

Val la pena passejar per les zones verdes i creuar un petit bosc d’àlbers per observar una trentena de cases de beguines de color blanc, la majoria daten dels segles XVI, XVII i XVIII, fins a trobar la Begijnhofkerk Sint-Elisabeth (Església de Santa Isabel) i la Casa de la Grand-Dame (superiora de la comunitat), a part de visitar un museu on s’explica la història i forma de vida de les beguines.

L’entrada al Begijnhof és gratuïta, només es paga l’entrada al museu.

Horari de visita: De dilluns a dissabte de 6:30 a 18:30 hores. Diumenges de 14:30 a 17:00 hores.

Ubicació: Begijnhof 30, 8000 Brugge, Bèlgica

Web del Begijnhof

Sint-Salvatorskathedraal (Catedral de Sant Salvador)

Aquesta catedral és la més antiga de Brugge, impressiona la seva torre de 100 metres d’altra del segle XII coronada per una agulla gòtica que competeix amb la de Belfort.

Després d’observar el campanar, es pot entrar a l’interior on destaca el magnífic baptisteri amb diversos murals, una col·lecció de tapissos, pintures flamenques, tombes medievals, un òrgan del segle XVIII i sobretot, una fantàstica selleria del cor de fusta tallada a mà.

Horari de la visita: De dilluns a divendres de 10:00 a 13:00 hores i de 14:00 a 17:30 hores. Dissabtes de 10:00 a 15:30 hores. Diumenges de 14:00 a 17:00 hores.

Ubicació: Steenstraat, 8000 Brugge, Bèlgica

Web de Sint-Salvatorskathedraal

Frietmuseum (Museu de les Patates Fregides)

Si es disposa de temps suficient, una altra cosa curiosa és el Frietmuseum (Museu de les Patates Fregides), dedicat a un dels productes més emblemàtics de la gastronomia belga.

Ubicat en una casa del segle XIV, en ple centre de Brugge, aquest museu permet fer un passeig, ajudat d’una audioguia en espanyol, per la història de la patata fregida des de la seva importació d’Amèrica a l’Edat Mitja fins com va sorgir la idea de fregir-la.

Horari de visita: Tots els dies de 10 a 17 hores, última entrada a les 16:15 hores.

Preu:

Adults: 11 €.
De 3 a 11 anys: 6,5 €.

Entrada combinada amb el Choco-Story Brugge:

Adults: 20 €.
De 3 a 11 anys: 12 €.

Ubicació: Vlamingstraat 33, 8000 Brugge, Bèlgica

Web del Frietmuseum

Jan van Eyckplein (Plaça de Jan van Eyck)

Una altra de les places més boniques de Brugge és la de Jan Van Eyck, construïda en honor a aquest famós pintor flamenc, que no va néixer a la ciutat, va ser la seva residència i taller durant molts anys.

A part d’una escultura de marbre representant el genial pintor i la seva antiga casa, aquesta fotogènica plaça destaca pel bon ambient en el nombrosos cafès i és el punt d’inici del Canal Spiegelrei.

Durant l’època medieval, aquesta plaça era un moll que funcionava com a duana cobrant peatges als vaixells que entraven a Brugge provinents del mar i encara avui en dia, es poden observar alguns antics edificis d’aquells temps com la Poortersloge (Llotja dels Burgesos), amb el famós os de la ciutat a la façana i que actualment és un centre d’art, i el Tolhuis (duana).

Ubicació: Jan van Eyckplein 4, 8000 Brugge, Bèlgica

Cerveseries de Brugge

La cervesa belga és una de les millors del món, amb nombrosos pubs i bars que serveixen cerveses artesanals de classe mundial que reivindiquen la cultura de la cervesa belga, declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, Brugge és un paradís pels amants de l’or líquid.

Entre les millors cerveseries de Brugge es troben aquestes cinc:

La Trappiste: situada en un soterrani d’una antiga casa, es pot escollir una degustació de petites cerveses belgues mentre s’escolta música en directe.

2be Beer: ideal per prendre una cerves belga amb vistes al canal.

De Garre: fabrica la seva pròpia cervesa artesanal, a part de tenir una extensa selecció de les millors cerveses belgues.

‘t Brugs Beertje: local en el es pot demanar una taula de formatges i embotits per acompanyar alguna de les 300 cerveses belgues que ofereixen.

Café Cambrinus: un dels temples de la cervesa pels turistes a Brugge amb una interminable cara i bons plats locals.

Portes de Brugge

Brugge encara conserva quatre portes d’accés de l’època medieval:

Kruispoort (Porta de la Santa Creu): construïda al segle XV i per la que han passat personatges il·lustres com Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic i Napoleó Bonaparte.

Gentpoort: que era la utilitzada pels comerciants que venien de Gent i és la millor conservada de les quatre.

Smedenpoort (Porta dels Ferrers): construïda al 1367.

Ezelpoort (Porta de l’Ase): que rep aquest nom pels ases carregats de mercaderies que la creuaven cada dia.

Gent (Gant)

Gent és una de les ciutats medievals més boniques d’Europa. Sempre a l’ombra de la seva veïna (i massificada) Brugge, aquesta ciutat no té res que envejar-li i nombrosos viatgers la situen inclús per davant en bellesa, confirmant que enamora a primera vista quan s’accedeix al seu centre històric, ple de preciosos edificis d’arquitectura medieval, ponts de pedra, grans canals i un castell de conte de fades.

Mapa de Gent

Moll de Graslei
Moll de Korenlei
Sint-Michielsbrug (Pont de Sant Miquel)
Sint-Michielskerk (Ésglésia de Sant Miquel)
Korenmarkt
Sint-Niklaaskerk (Església de Sant Nicolau)
Torre Belfort
Sint-Baafskathedraal (Catedral de Sant Bavó)
Stadhuis (Ajuntament)
Werregarenstraat
Vrijdagmarkt
Hoffdbrug
Gravensteen (Castell dels Comtes de Flandes)
Barri de Patershol

Moll de Graslei

El Moll de Graslei o Moll de les Herbes, conjuntament amb el veí Moll de Korenlei, ubicat just davant, són dos dels llocs més importants de la ciutat gràcies a que antigament, concentraven gran part de l’activitat comercial de la ciutat en època medieval. Cal tenir en compte que els vaixells que arribaven a aquests molls carregats de gra i herbes, deixaven com impost una quart de la càrrega a la ciutat, cosa que va convertir Gent en una rica ciutat medieval.

Aquesta bonança econòmica es reflecteix en les boniques cases d’estil tradicional dedicades a varis gremis que s’han anat mantenint intactes fins als nostres temps, sobre tot les de la riba de Graslei, que són les més populars de Gent.

Durant el passeig per aquesta riba, recomanable fer-ho a primera hora del matí o a última hora de la tarda, quan la il·luminació de les seves façanes li donen un encant únic, no es poden perdre alguns edificis més bonics com la Casa Gremial dels Navegants (núm. 14), la Casa dels Mesuradors de Gra (núm. 12), la Casa de l’Impost (núm. 11), el Magatzem de Gra (núm. 10) i la Casa de l’Àngel (núm. 8).

Moll de Korenlei

A l’altre costat del riu Lys es troba el Moll de Korenlei o Molls dels Grans, que tot i que no conserva les cases originals medievals, val la pena recorre’l per gaudir de les vistes del Moll de Graslei.

Entre les façanes més destacades es troben la Casa del Navegants (núm. 7) i l’actual Hotel Marriot (núm. 9), que sorprèn pels dos medallons daurats amb dos cignes donant-se l’esquena.

Ubicació: Korenlei, 9000 Gent, Bèlgica

Web Korenlei

Sint-Michielsbrug (Pont de Sant Miquel)

Situat entre els molls de Graslei i Korenlei, en el que des de dalt del pont es pot veure, a part de les precioses façanes d’ambdós costats, les tres torres medievals més famoses del casc antic com la Sint-Baafskathedraal (Catedral de Sant Bavó), Sint-Niklaaskerk (Església de Sant Nicolau) i la Torre Belfort i els vaixells navegant pel canal.

Ubicació: St Michael’s Bridge, Sint-Michielshelling, 9000 Gent, Bèlgica

Web Sint-Michielsbrug

Sint-Michielskerk (Església de Sant Miquel)

Abans de creuar el pont, es pot visitar l’església que porta el mateix nom. Construïda en estil gòtic tardà durant quasi 4 segles, entre 1440 i 1825, i finançada pels comerciants de gra, aquesta església havia de tenir una torre de 134 metres, però per falta de fons i inestabilitat del terra es va quedar en 24 metres.

Horari: De dimarts a diumenge de 14:00 a 17:00 hores.

Preu: Gratis.

Ubicació: Sint-Michielsplein 4, 9000 Gent, Bèlgica

Web Sint-Michielskerk

Korenmarkt

Ubicada molt a prop del Moll de Graslei, antigament, aquesta plaça tenia una gran activitat comercial a l’estar ubicat el mercat de blat, i avui en dia és el lloc perfecte per asseure’s i fer una cervesa en alguna de les seves terrasses.

Aquesta animada plaça compta també amb varis edificis històrics i precioses façanes que recorden el seu passat medieval com la magnífica Sint-Niklaaskerk (Església de Sant Nicolau) i l’edifici de l’Oficina de Correus.

Ubicació: Korenmarkt, 9000 Gent, Bèlgica

Web Korenmarkt

Sint-Niklaaskerk (Església de Sant Nicolau)

Aquesta església va ser construïda al segle XIII i finançada pel poderós gremi de comerciants, al ser Sant Nicolau el seu patró. La seva façana de pedra fosca (típica de l’estil gòtic escaldat), destaca per un alt campanar i vàries torres còniques més petites situades als racons de l’església que li donen un aspecte de castell de conte de fades.

Val la pena entrar a l’interior per observar les seves vidrieres que permeten il·luminar tots els detalls arquitectònics amb llum natural i veure l’òrgan.

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 17:00 hores. Els dilluns de 14:00 a 17:00 hores.

Ubicació: Cataloniëstraat, 9000 Gent, Bèlgica

Web Sint-Niklaaskerk

Al sortir de l’església es passa per davant de la bonica Casa Gremial dels Paletes dels segle XVI que es caracteritza per les sis figures de bufons ballant a la part superior de la façana i el menys bonic Stadshal, un modern edifici utilitzat per a actes i celebracions.

Torre Belfort

Les millors vistes de la Sint-Niklaaskerk (Església de Sant Nicolau) i de tot el centre històric s’obtenen pujant a la Torre Bellfort, un campanar de 91 metres d’alçada.

Aquesta antiga torre de vigilància del segle XIV, coronada per una figura d’un drac daurat, té vàries plantes en el seu interior amb diverses exposicions referents a la història de la torre, essent una d’elles en la que es troba la famosa campana Roland, que s’utilitzava per advertir a la gent que s’apropava l’enemic.

A part de l’interior, una de les coses destacades de la torre són les impressionants vistes panoràmiques de 360º que s’obtenen des de l’última planta.

Horari: Tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.

Si s’és amant de les compres, al sortir de la torre es pot passar pel carrer per a vianants Velstraat i buscar alguna botiga on venguin els curiosos i deliciosos cuberdons, el dolç més famós de Gent.

Ubicació: Sint-Baafsplein, 9000 Gent, Bèlgica

Sint-Baafskathedraal (Catedral de Sant Bavó)

En honor a sant Bavó, patró de Gent, es va construir al segle XIV la Sint-Baafskathedraal, famosa per albergar el retaule de el “Adoració del Corder Místic”, dels germans Van Eyck, una de les obres mestres de la història de l’art i una de les més robades de la història.

Altres joies del seu interior són les pintures “San Bavó entra al convent de Gent” de Rubens i “Les set obres de Misericòrdia” de Michel Coxcie, el púlpit de marbre blanc de Carrara, els enormes vitralls i una caixa d’òrgan.

A l’exterior, les portes de roure i la torre campanar de 90 metres d’altura, són els elements mes remarcables.

Horari: De dilluns a dissabte de 8:30 a 17:30. Diumenges de 13:00 a 17:30 hores.

Preu:

Adults: 16 €.
Menors de 12 anys: 8 €.

Ubicació: Sint-Baafsplein 1, 9000 Gent, Bèlgica

Web Sint-Baafskathedraal

Stadhuis (Ajuntament)

Situat al centre històric, es caracteritza per estar fet en diferents estils arquitectònics producte de més de quatre segles de construcció.

L’edifici, que ocupa una illa tot i que sembli que n’ocupi dues, sorprèn per tenir una façana d’estil renaixentista i una altra gòtica que conté varis nínxols amb estàtues de personatges cèlebres de Bèlgica com els Comtes de Flandes.

A l’interior, es pot recórrer nombroses sales decorades amb tapissos i pintures com la Sala de la Pacificació, la Sala de l’Arsenal, la Sala del Tro i la Capella de Bodes, amb unes boniques vidrieres.

Horari: De dilluns a divendres de 8:00 a 17:00 hores. Dissabtes de 12:00 a 17:00 hores.

Ubicació: Botermarkt 1, 9000 Gent, Bèlgica

Web Stadhuis

Werregarenstraat

La Werregarenstraat, també coneguda com Graffiti Street, és un carrer amb art urbà i té tanta popularitat que l’Ajuntament es va veure quasi obligat a permetre el seu ús en aquest carrer i així alliberar d’aquest art altres carrers més emblemàtics de Gent. A més té la peculiaritat que es permet fer tot tipus de graffitis a qualsevol hora del dia. Tot i que cal dir, que la qualitat dels graffitis no són com ells d’altres racons del món.

Ubicació: Werregarenstraat, 9000 Gent, Bèlgica

Web Werregarenstraat

Vrijdagmarkt

Aquesta plaça rodejada de cases tradicionals flamenques de diferents gremis durant segles ha estat el centre de la vida política, social i cultural de la ciutat, avui en dia els divendres s’instal·la un mercat de segona mà.

Cal advertir que si es visita la plaça quan hi ha el mercat, desllueix una mica al no poder apreciar bé tot el conjunt de cases per les quals es recomana visitar-la.

A pocs metres d’aquesta plaça, a la riba del riu Lys, es troba el popular canó vermell Dulle Griet del segle XV.

Ubicació Dulle Griet: Grootkanonplein, 9000 Gent, Bèlgica

Hoofdbrug

Abans d’arribar al Gravensteen (Castell dels Comtes de Flandes) és recomanable parar al Hoofdbrug, conegut com el Pont de l’Execució. Aquest petit pont de pedra amb unes vistes de posta a un canal de fons, unes fotogèniques cases flamenques, té una història un mica convulsa i és que a l’època medieval, era utilitzat per a executar per decapitació a tot tipus de delinqüents.

Ubicació: Rekelingestraat 1/3, 9000 Gent, Bèlgica

Web Hoofdbrug

Gravensteen (Castell dels Comtes de Flandes)

El Gravensteen és una de les fortaleses defensives millor conservades d’Europa. Construït al segle XII per Philippe I d’Alsace, comte de Flandes, sobre el riu Lys, aquest castell es troba rodejat de imponents muralles i una fossa que el converteixen en quasi inexpugnable.

A part del seu espectacular exterior, es pot accedir a l’interior per veure l’antiga Sala de Tortures i pujar a la Torre de l’Homenatge, des d’on s’obtenen unes fantàstiques panoràmiques de Gent.

Horari: Tots els dies de 10:00 a 18:00 hores. A l’hivern d’11:00 a 17:00 hores.

Preu:

Adults: 13 €.
Entre 19 i 25 anys: 8 €.
Entre 13 i 18 anys: 2,70 €.
Menors de 12 anys: Gratis

Ubicació: Sint-Veerleplein 11, 9000 Gent, Bèlgica

Web Gravensteen

Barri de Patershol

Darrere del Gravensteen (Castell del Comtes de Flandes) hi ha el barri de Patershol, un dels barris més bonics de Gent que conserva l’esplendor medieval dels seus carrers de llambordes rodejats de antigues cases de maó.

Antic barri de teixidors, s’ha convertit en una de les zones més elegants de la ciutat en la que és un plaer passejar mentre s’observen els aparadors de les botigues o es pren un cafè en algun dels seus locals més de moda.

Entre els principals punts d’interès hi ha la Huis van Alijn (Casa de Alijn), un museu que recrea una casa flamenca i on es pot fer un repàs a la forma de vida quotidiana del segle XX, a part de diversos restaurants recomanats com el ‘t Klaverblad o el Roots.

Huis van Alijn:

Preu:

Adults: 9 €.
De 19 a 25 anys: 2,5 €.
Menors de 18 anys: Gratis.

Ubicació: Kraanlei 65, 9000 Gent, Bèlgica

Web Huis van Alijn

Leuven (Lovaina)

La ciutat universitària de Lovaina, que moltes vegades passa desapercebuda per la fama de les altres ciutats flamenques, és una de les grans joies de Bèlgica.

Mapa de Leuven

Stadhuis (Ajuntament)
Universiteitsbibliotheek en Bibliotheektoren (Biblioteca Universitària)
Sint-Pieterskerk (Església de Sant Pere)
Arenbergkasteel (Castell dels Arenberg)
Oude Markt
Escultures de Leuven
Abadies de Leuven
Stella Artois Brewery (Fàbrica de la Stella Artois)

Stadhuis (Ajuntament)

El Stadhuis de Lovaina és un edifici d’estil gòtic i situat a la Grote Markt, el qual impressiona per la seva façana de tres pisos ornamentada amb finestres gòtiques, nombroses estàtues en nínxols i una preciosa escalinata d’entrada, que l’han convertit per molts com l’ajuntament més bonic del món.

A part del seu preciós exterior, val la pena entrar per veure una col·lecció d’obres d’art i diverses sales del segle XIX.

Horari: Tots els dies a les 15 hores amb tour guiat amb holandès i anglès

Ubicació: Grote Markt 9, 3000 Leuven, Bèlgica

Web Stadhuis

Universiteitsbibliotheek en Bibliotheektoren (Biblioteca Universitària)

La Biblioteca d’estil neorenaixentista flamenc és l’edifici més simbòlic de la Universitat. Tot i que els seus orígens es remunten al segle XVII, l’actual edifici va ser construït després de quedat totalment calcinat durant la Primera Guerra Mundial, gràcies als fons nord-americans i durant la Segona Guerra Mundial, l’edifici va tornar a cremar-se i a renéixer poc després, per arribar a l’actualitat al milió de llibres.

Val la pena entrar a l’interior per veure la sala de lectura i pujar a la torre de la biblioteca per tenir les millors vistes de la ciutat.

Horari: De dimarts a divendres de 9:00 a 18:00 hores. De dissabte a dilluns de 10:00 a 18:00 hores.

Preu: 8 €.

Ubicació: Monseigneur Ladeuzeplein 21, 3000 Leuven, Bèlgica

Web Universiteitsbibliotheek Bibliotheektoren

Universiteitsbibliotheek en Bibliotheektoren

Interior de la Universiteitsbibliotheek en Bibliotheektoren

Sint-Pieterskerk (Església de Sant Pere)

La Sint-Pieterskerk (Església de Sant Pere) és l’església més antiga i important de Leuven. En el seu interior destaca el seu campanar inacabat, Patrimoni de la Humanitat, que havia de fer 170 metres d’altura per convertir-se en el més alt de la seva època, però al final es va quedar a una altura menys d’un terç de la projectada.

A l’interior d’aquesta església d’estil gòtic del segle XV es troben obres mestres de l’art com El “Últim Sopar” i “Martiri de Sant Erasme”.

Horari: Tots els dies de 10:00 a 16:00 hores, menys dimecres que està tancada.

Ubicació: Grote Markt 1, 3000 Leuven, Bèlgica

Arenbergkasteel (Castell dels Arenberg)

Aquest castell té els seus orígens al segle XII i està situat a mitja hora caminant des del centre de Leuven, és un palau preciós d’estil renaixentista flamenc construït amb maó i gres que destaca per les seves dues torres coronades per unes àligues bicèfales i tot i que va ser propietat dels ducs d’Arenberg, ara pertany a la Universitat Catòlica de Leuven.

Ubicació: Kardinaal Mercierlaan 94, 3001 Leuven, Bèlgica

Web Arenbergskasteel

Oude Markt

L’Oude Markt és una de les places mes populars de la ciutat i coneguda com la barra de bar més llarga del món. Aquesta bonica plaça del mercat vell està rodejada d’edificis d’estil clàssic reconstruïts després de la Segona Guerra Mundial i com a curiositat, cal dir que quasi totes aquestes cases (més de 40) tenen un bar a la planta baixa, que es dedica a servir bona cervesa artesanal belga.

Quan fa bon temps, cosa no gaire habitual en aquest país, les terrasses s’omplen d’estudiants formant una divertida i interminable barra de bar.

Ubicació: Oude Markt 31, 3000 Leuven, Bèlgica

Web Oude Markt

Escultures de Leuven

Una de les coses que es pot fer a Leuven és trobar les escultures més famoses que es troben repartides per la ciutat. Una de les favorites és la Fons Sapietiae (Font de la Saviesa), situada prop de la Grote Markt i que representa un estudiant adquirint coneixement.

Altres escultures populars són De Kotmadam que representa una casera d’un pis d’estudiants i està situada a l’Oude Markt, la d’Erasmus en honor a Erasmus de Rotterdam, Ballon van de Vriendschap (Globus de l’Amistat) i el Totem, una agulla de 23 metres d’alçada amb un escarabat verd clavat a la punta.

Font Sapietiae: Ubicació: Rector de Somerplein 3, 3000 Leuven, Bèlgica

De Kotmadam Leuven: Ubicació: Oude Markt, 3000 Leuven, Bèlgica

Web De Kotmadam Leuven

Erasmus: Ubicació: Mathieu de Layensplein 3, 3000 Leuven, Bèlgica

Ballon van de Vriendschap: Ubicació: Plein van de vriendschap, 3000 Leuven, Bèlgica

Web Ballon van de Virendschap

Totem: Ubicació: Monseigneur Ladeuzeplein, 3000 Leuven, Bèlgica

Abadies de Leuven

Entre les abadies més recomanables que visitar a Leuven es troben:

Abdij Keizersberg: aquesta imponent abadia, situada en un turó amb bones vistes de la ciutat i rodejada d’un mur, destaca pels seus jardins en els que es pot trobar pous i restes d’edificis antics.

Ubicació: Mechelsestraat 202, 3000 Leuven, Bèlgica

Web Abdij Keizerberg

Sint-Geertruikerk (Església de Santa Gertrudis): situada al Petit Beguinatge impressiona per la seva torre gòtica construïda sense claus.

Ubicació: Sint-Geertruiabdij 1, 3000 Leuven, Bèlgica

Web Sint-Geertruikerk http://www.kerkleuven.be/parleuvgeertrui.php

Abdij van Park (Abadia del Parc): és l’abadia més bonica per veure a Leuven, on es poden veure espais verds, edificis històrics i sobretot, un oasis de pau i tranquil·litat.

Horari:

Museu PARCUM: De dimarts a diumenge de 10:00 a 17:00 hores.
Església de Sant Joan Evangelista: De dimarts a diumenge de 13:30 a 17:00 hores.
Parc de l’Abadia: Tots els dies de 7:00 a 22:00 hores.

Ubicació: Abdij van Park 7, 3001 Leuven, Bèlgica

Web Abdij van Park

Abdij van Vlierbeek: abadia benedictina fundada al 1125 amb una bonica església i un parc on van els locals a relaxar-se o a practicar esport.

Ubicació: Abdij Vlierbeek, 3010 Leuven, Bèlgica

Web Abdij van Vlierbeek

Stella Artois Brewery (Fàbrica de la Stella Artois)

La cervesa a Bèlgica té una gran tradició i la fàbrica de Stella Artois produeix una de les més reconeguda a nivell mundial.

Durant un tour guiat per aquest edifici es pot veure tot el procés productiu d’aquesta cervesa i també ensenyen com tirar bé la cervesa en un got i acaba amb una degustació

Horari: Tots els dies de 9:00 a 19:00 hores.

Ubicació: Aarschotsesteenweg 20, 3000 Leuven, Bèlgica

Web Stella Artois

Antwerpen (Anvers)

Antwerpen és la capital mundial del diamant i en la que Rubens es va convertir en geni. Situada a la vora del riu Escalda, aquesta ciutat va aconseguir un enorme patrimoni històric-cultural a partir del segle XVI, quan es va convertir en un dels centres comercials mes importants i una de les ciutats més riques d’Europa.

Aquests guanys es van utilitzar per construir grans joies d’estil renaixentista com el Stadhuis (Ajuntament) i els edificis de la Grote Markt.

A part d’aquestes meravelles, aquesta ciutat és ideal per fer un agradable passeig pels carrerons del centre històric i pels barris amb més encant.

Mapa d’Antwerpen

Antwerpen-Centraal (Estació Central)
Barri dels Diamants
Rubenhuis (Casa Museu de Rubens)
Meir
Groenplaats
Onze-Lieve-Vrouwekathedral (Catedral de Nostra Senyora)
Vlaeykensgang
Grote Markt
Stadhuis (Ajuntament)
Sint-Carolus Borromeuskerk (Església de Sant Carles Borromeu)
Erfgoedbibliotheek Hendrik Conscience (Biblioteca Henrick Conscience)
Het Steen (Castell de Steen)
Sint-Pauluskerk (Església de Sant Pau)

Antwerpen-Centraal (Estació Central)

Una de les primeres coses que s’ha de fer quan s’arriba a Antwerpen és observar la increïble arquitectura de la Antwerpen-Centraal, una de les estacions ferroviàries més boniques del món. Coneguda com la catedral de les estacions, impressiona pel seu vestíbul amb una cúpula de vidre, les escales de marbre, els magnífics finestrals i una gran façana d’estil barroc.

Ubicació: Koningin Astridplein 27, 2018 Antwerpen, Bèlgica

Barri dels Diamants

Antwerpen és coneguda com la “Capital Mundial dels Diamants” ja que es diu que al voltant del 84% dels diamants en brut i el 50% dels diamants polits del món passen per aquesta ciutat.

Aquest transit de diamants i diners es concentra al Barri del Diamants, ubicat al costat de l’Antwerpen-Centraal i formant pels carrers per a vianants de Pelikaanstraat, Schupstraat, Hoveniersstrat i Rijfstraat, en les que el comerç dels diamants està dominat des dels seus inicis per la comunitat jueva de la ciutat, molt present en aquest barri, en el que tenen diverses sinagogues i nombrosos restaurants kosher com Hoffy’s.

Una bona opció per conèixer tot el procés des de l’extracció de diamants a les mines, el tallat i el polit, fins veure la joia finalitzada, és fent una visita guiada gratuïta a alguna de les botigues-tallers.

Si s’està més interessat amb el tema diamants, es pot visitar el DIVA Museum (Museu dels Diamants), situat al centre històric.

DIVA:

Horari: De dijous a dimarts de 10:00 a 18:00 hores.

Preu:

Adults: 12 €.
Entre 18 i 25 anys: 8 €.
Menors de 18 anys: Gratis.

Ubicació: Suikerrui 17/19, 2000 Antwerpen, Bèlgica

Web DIVA Museum

Rubenshuis (Casa Museu de Rubens)

Peter Paul Rubens (1577-1640), un pintor barroc de l’escola flamenca, va ser considerat un dels més influents de la història de la pintura gràcies al seu estil que combinava de forma harmoniosa el dinamisme, el color i la sensualitat deixant grans obres mestres com “La Assumpció de la Verge Maria”.

A aquesta casa-taller, en la que Rubens va viure durant els seus últims 29 anys, es va restaurar per convertir-se en un museu i va ser construïda amb tot tipus de luxes pel mateix Rubens, inspirant-se en les villes italianes.

Durant la vista amb audioguia, es recórrer vàries instàncies en les que es conserva el mobiliari original, es veuen diverses pintures de Rubens i altres pintors, a part de gaudir de la tranquil·litat en un bonic jardí d’estil italià amb vàries estàtues.

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 17:00 hores.

Preu:

Adults: 12 €.
Entre 18 a 25 anys: 8 €.
Menors de 17 anys: Gratis.

Ubicació: Hopland 13, 2000 Antwerpen, Bèlgica

Web Rubenshuis

Meir

A pocs metres de la Rubenshuis (Casa Museu de Rubens), es troba el carrer Meir, l’artèria comercial més important d’Antwepen i la més cara de Bèlgica.

Durant el passeig per aquest carrer, que connecta amb el Stadhuis (Ajuntament) amb l’Antwerpen-Centraal (Estació Central) i que està rodejat de boniques cases dels segles XVIII i XIX, també es pot gaudir d’actuacions d’artistes de carrer, terrasses per prendre una cervesa artesanal belga i alguna xocolateria com la famosa The Chocolate Line. Aquesta xocolateria es troba als baixos dels edificis més destacats d’aquest carrer, el Koninklijk Paleis o Paleis op de Meir (Palau de Meir), un preciós palau urbà del segle XVIII construït en estil rococó i que va pertànyer a Napoleó, Guillaume I i a la família reial belga. Sense dubte, és un d’aquests llocs que criden l’atenció.

Paleis op de Meir (Koninklijk Paleis)

Ubicació: Meir 50, 2000 Antwerpen, Bèlgica

Web del Koninklijk Paleis / Palais op de Meir

Groenplaatz

Groenplaatz o Plaça Verda, va ser el cementiri principal de la ciutat fins el segle XVIII quan es va eliminar una gran creu que hi havia al centre de la plaça, substituint-la per una estàtua de bronze en agraïment a Rubens, que encara perdura en data d’avui.

En l’actualitat és una de les places més animades d’Antwerpen amb nombroses terrasses de bars, cafès i restaurants, a part d’estar rodejada d’edificis històrics com la Onze-Lieve-Vrouwekathedraal (Catedral de Nostra Senyora), l’Hotel Hilton, els antics magatzems Grand Bazar, la Casa dels Diamants o la del Servei Postal.

Onze-Lieve-Vrouwekathedraal (Catedral de Nostra Senyora)

Aquesta catedral va ser construïda al llarg de quasi dos segles, entre 1352 i 1521, és la més gran de Bèlgica i el principal edifici religió d’Antwerpen.

Situada a la magnífica Groenplaatz, molt a prop de la Grote Markt, aquest temple d’estil gòtic destaca per la seva gran torre campanar de 123 metres d’alçada, tot i que no es pot pujar.

A més del campanar, a l’interior de la catedral es troben quatre obres mestres de Rubens com “El Descendiment de la creu” i “L’Assumpció de la Verge”, unes espectaculars vidrieres de l’any 1537 amb escenes de la Bíblia i dos grans òrgans, motius extra per no perdre’s aquest increïble lloc.

Horari: De dilluns a divendres de 10:00 a 17:00 hores. Dissabtes de 10:00 a 15:00 hores. Diumenges de 13:00 a 16:00 hores.

Preu:

Adults: 12 e.
Menors de 18 anys: Gratis.

Ubicació: Groenplaats 21, 2000 Antwerpen, Bèlgica

Web de l’Onze-Lieve-Vrouwekathedraal

Vlaeykensgang

Vlaeykensgang és u n carreró amagat prop de la Catedral que conserva tot l’encant medieval antic. A dia d’avui, en aquest carrer en el que predomina el blanc de les cases tradicionals del segle XVI, s’han substitut els habitatges per bars i restaurants.

Tot i que costa una mica trobar-lo, val la pena passejar pels seus carrers estrets amb vàries galeries i patis que et transporten a l’època medieval.

Grote Markt

La Grote Markt presidida pel fantàstic Stadhuis (Ajuntament) d’estil renaixentista, és la plaça principal d’Antwerpen. Situada al cor del centre històric i punt de trobada entre turistes, la plaça està rodejada de precioses casses gremials del segle XVI amb les seves façanes de colors i teulades a dues aigües, que alberguen nombroses cafeteries a les seves plantes baixes.

Al centre de la plaça hi ha la Brabofontein (Font de Brabo), que rendeix homenatge al fundador de la ciutat amb una figura de l’heroi romà Brabo llançant la mà del derrotat gegant Antígona al riu Escalda.

Ubicació: Grote Markt, 2000 Antwerpen, Bèlgica

Stadhuis (Ajuntament)

En un dels costats de la Grote Markt s’alça l’espectacular edifici del Stadhuis (Ajuntament), construït entre l’any 1561 i el 1565, reconegut com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1936.

Aquest edifici d’estil renaixentista amb influències flamenques i italianes, es caracteritza per la seva bonica façana decorada amb les banderes dels 27 països que conformen la Unió Europea i altres països amics, a part d’estàtues femenines que representen a la Justícia, la Prudència i a la Verge Maria, i varis escuts.

Horari de visita del Stadhuis: De dilluns a divendres de 8:30 a 17:30 hores.

Preu: Gratis.

Ubicació: Grote Markt 1, 2000 Antwerpen, Bèlgica

Web Stadhuis

Sint-Carolus Borromeuskerk (Església de Sant Carles Borromeu)

Aquesta església ubicada a la coqueta Conseinseplein, fou construïda al segle XVII i reconeguda com la més bonica d’Antwerpen. Considerada l’església barroca més antiga de Flandes, va ser la primera església dedicada al fundador dels jesuïtes, Ignasi de Loyola, tot i que més tard es va dedicar a Sant Carles Borromeo, després de la supressió dels jesuïtes.

Rubens i els seu ajudant Van Dyck li van afegir l’estil barroc a la seva espectacular façana que combina de forma harmoniosa el gres vermell i la pedreria grisa, a més de donar forma a un altar major que sorprèn pel retaules que a través d’un sistema de politges permet canviar els quadres, únic al món.

Per desgràcia, un incendi va destruir les 39 pintures de Rubens que decoraven el sostre de la Capella de la Verge Beneida, tot i això, encara es pot veure alguna de les seves pintures com “El retorn de la Sagrada Família d’Egipte”, ubicada en una dels laterals.

Horari: De dilluns a dissabte de 10:00 a 12:30 i de 14:00 a 17:00 hores.

Preu:

Adults: 5 €.
Menors de 12 anys: Gratis

Ubicació: Hendrik Conscienceplein, 2000 Antwerpen, Bèlgica

Web Sint-Carolus Borromeuskerk

Erfgoedbibliotheek Hendrik Conscience (Biblioteca Hendrik Conscience)

Creuant la Conscienceplein, cal observar les llambordes amb figures al terra i la font, s’arriba a la Erfgoedbibliotheek Hendrik Conscience (Biblioteca Hendrik Conscience). Aquest espai d’estudi i silenci guarda llibres, diaris i revistes sobre la literatura dels Països Baixos i la història de Flandes des de fa més de cinc segles.

El seu principal reclam és la preciosa Sala Nottebohm rodejada de prestatgeries de fusta plenes de llibres i que conserva alguns dels elements més valuosos de la biblioteca, com un ganivet egipci, globus celestes i terrestres de fa més de 400 anys.

Ubicació: Hendrik Conscienceplein 4, 2000 Antwerpen, Bèlgica

Web Erfgoedbibliotheek Hendrik Conscience

Het Steen (Castell de Steen)

Situat al port, davant del riu Escalda, és l’edifici més antic de la ciutat, construït entre 1220 i 1225 per evitar les incursions víkingues durant l’època medieval, aquesta fortalesa militar d’estil neogòtic també va ser utilitzada com a presó, tot i que a l’arribar al segle XIX es van destruir gran part dels seus edificis per a l’ampliació del port.

Abans d’entrar al castell, flanquejat per dues grans torres, es veu una estàtua del gegant Lange Wapper que espantava als habitants de la ciutat per les nits, segons la llegenda.

Just a l’arc de l’entrada del castell, es troba la figura de Semini, déu celta de la fertilitat, mentre que a l’interior es pot aprendre la història d’aquesta fortalesa en un centre de visitants i pujar a la terrassa, amb bones vistes al riu i al port.

Horari: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores. La terrassa panoràmica de 10:00 a 22:00 hores.

Preu:

Adults: 7 €.
Entre 6 i 17 anys: 5 €.

Ubicació: Steenplein 1, 2000 Antwerpen, Bèlgica

Web de Het Steen

Sint-Pauluskerk (Església de Sant Pau)

Aquest antic convent dominic, construït entre 1571 i 1639 i que es caracteritza per la seva combinació de gòtic i barroc, alberga una important col·lecció d’art amb més de 50 quadres de mestres com Rubens, Jordaens i Van Dyck, a part d’una sèrie de quadres sobre la batalla de Lepanto pintats per Jan Peeters.

Entre les seves meravelles també es troben varis altars d’estil barroc, més de 200 escultures i un impressionant òrgan del segle XVII, en el que va tocar Mozart.

També és bonic el Calvarietuin (Jardí del Calvari), un jardí amb nombroses escultures de mida natural i nou sota relleus que representen la resurrecció de Crist.

Horari: Tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Ubicació: Sint-Paulusstraat 22, 2000 Antwerpen, Bèlgica

Web Sint-Pauluskerk

Abbaye de Villers (Abadia de Villers)

Aquesta abadia és un antic monestir cistercenc fundat al 1146, declarat Patrimoni de la Regió de Valònia. El que queda avui en dia són les ruïnes, durant el recorregut que es pot fer amb audioguia o follet en espanyol, es pot conèixer tots els racons del complex i la vida dels monjos a l’Edat Mitja.

Horari:

De novembre a març: Tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.
D’abril a octubre: Tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.
Els caps de setmana de juliol i agost de 10:00 a 20:00 hores.

Preu:

Adults: 10 €.
De 6 a 12 anys: 4 €.

Ubicació: Rue de l’Abbaye 55, 1495 Villers-la-Ville, Bèlgica

Web Abbaye de Villers

Namur

Namur és la capital de la regió de Valònia, situada entre la confluència dels rius Mosa i Sambre, a aquesta ciutat es pot gaudir passejant pels carrers del seu centre històric, entrant en alguna de les botigues boniques tastant plats locals a algun restaurant, abans de pujar a la Citadelle.

Una altra de les meravelles de la ciutat són la Cathédrale Saint-Aubain, la Place d’Armes, el Palais des Congres i l’Eglise Saint-Loup.

Mapa de Namur

Cathédrale Saint-Aubian
Église Saint-Loup
Palais des Congres
Citadelle

Cathédrale Saint-Aubain

Horari: De dimarts a dissabte de 8:00 a 17:00 hores. Diumenges de 9:00 a 19:00 hores.

Ubicació: Pl. Saint-Aubain, 5000 Namur, Bèlgica

Web de la Cathédrale Saint-Aubain

Église Catholique Saint-Loup

Horari: Gener i febrer els dissabtes d’11:00 a 16:00 hores. Resta de l’any els dissabtes d’11:00 a 17:00 hores. De dimarts a divendres tanca de vidre de 10:00 a 16:00 hores. Visites guiades els dissabtes a les 15:00 hores.

Ubicació: Rue du Collège 17, 5000 Namur, Bèlgica

Web Église Saint-Loup

Palais des Congres

Tancat permanentment.

Ubicació: Place d’Armes 1, 5000 Namur, Bèlgica

Place d’Armes amb el Palais des Congres al fons

Citadelle

Ubicació: Av. de la Citadelle, 5100 Namur, Bèlgica

Dinant

La petita ciutat de Dinant, coneguda com la “Filla del Mosa” i situada a la regió de Wallonne és una població que destaca per la seva ubicació privilegiada al llarg del curs del riu Mosa, encaixonada entre formacions rocoses, que li donen un encant màgic.

Com a curiositat, a Dinant va néixer Adolphe Sax, inventor del saxòfon, del que se’n veuen varis en forma d’escultura, en diferents punts de la població.

Entre les millors coses per fer a Dinant hi ha pujar amb telefèric a la Citadelle amb bones vistes del poble i el seu entorn, visitar la Collégiale Notre-Dame i creuar a l’altre costat del riu per tenir una millor perspectiva de la ciutat.

Mapa de Dinant

Citadelle
Collégiale Notre-Dame

Citadelle

Horari:

D’abril a setembre: Tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.
Octubre i novembre: Tots els dies de 10:00 a 17:30 hores.
De desembre a març: Tots els dies menys divendres de 10:00 a 13:30 hores.
Gener: Caps de setmana de 10:00 a 16:30 hores.

Preu:

Adults: 12 €.
Entre 4 i 12 anys: 10 €.

Ubicació: Chem. de la Citadelle 1, 5500 Dinant, Bèlgica

Web de la Citadelle

Collégiale Notre-Dame

Ubicació: Pl. Reine Astrid 1, 5500 Dinant, Bèlgica

Durbuy

Durbuy sembla per la seva mida que sigui un poble, però és una ciutat d’uns 12.000 habitants, es coneguda per ser la ciutat més petita del món.

Aquesta coqueta i cuidada ciutat va rebre el títol de ciutat al 1311 atorgat per Joan I el Cec de Bohemia, llavors era un important centre comercial. Actualment, aquesta ciutat basa la seva economia principalment del turisme.

El centre de Durbuy és tot per a vianants, pel que cal deixar el cotxe en un pàrquing (de pagament).

El que s’ha de veure a Durbuy està repartit als ambdós costats del riu Ourthe, el riu que es pot creuar per dos ponts, pel que és fàcil fer una ruta circular.

Mapa de Durbuy

Château de Durbuy
Anticlinal de Durbuy
Casc Històric de Durbuy

Château de Durbuy

És la construcció més imponent de la ciutat, això si, només és visible des dels murs de l’exterior que el rodegen, ja que es tracta d’una propietat privada i no obre les portes a visitants.

No obstant, des dels carrers del centre i des del costat del riu Ourthe s’obtenen bones vistes d’aquesta construcció aixecada al segle XI i reconstruïda la segle XVII.

Anticlinal de Durbuy

Anticlinal és un plec de la escorça terrestre que presenta els estrats més antics en el seu nucli. A l’Anticlinal de Durbuy se li calculen un 300 milions d’anys i el que es veu quan s’arriba a ell és una sèrie de plecs a la roca sobre un petit estany. Cal imaginar-se que l’escorça terrestre era plana en aquest lloc. Degut a les pressions o desplaçaments provocats pels materials en capes més profundes, aquest terreny es va anar plegant i elevant, fent que els capes més antigues de les roques que allí hi havia sortissin a la superfície, passant de la seva posició horitzontal a una vertical.

Casc Històric de Durbuy

A Durbuy hi ha la Rue de la Prevoté, Rue des Récollectines i Rue Alphonse Eloy, probablement els tres carrers amb més encant de la ciutat, carrers empedrats, cases de pedra, portes pintades de color pastís, heura als murs i plantes adornant les finestres.

Aquests carrers també estan plens de terrasses de cafeteries, restaurants, geladeries i botigues.

Tampoc cal oblidar la Rue Auguste Daufresne de la Chevalerie (que uneix la Rue des Récollectines i la Rue Prevoté), aquest carrer dona nom a un poeta de les Ardenes que va viure aquí al segle XIX, i encara conserva el paviment antic realitzat amb pedres del riu Ourthe.

Segurament passejant per aquests carrers, es troba una parell d’escultures. Una, la d’un home assegut en un banc a la Rue Récollectines. L’altra, la d’un nen assegut al terra, llegint, a la Rue Alphonse Eloy (que és un homenatge a l’antic Festival del Còmic).

Mons

Els orígens de la ciutats de Mons, coneguda com Bergen en neerlandès, es remunten al segle VII amb la creació d’un oratori per part del Vadetrudis. La ciutat valona, capital del famós Doudou, té una rica història i un important patrimoni artístic i cultural. Al 2015 Mons va ser nombrada capital europea de la Cultura.

Mapa de Mons

Grand Place i el Jardin du Mayeur
Musée du Doudou
Beffroi (Campanar de Mons)

Grand Place i el Jardin du Mayeur

La Grand Place de Mons, en forma d’ametlla, és el cor històric de la ciutat. Està presidida per l’Ajuntament, d’estil gòtic, que es troba actualment en restauració, i rodejada d’edificis de diferents èpoques.

Tanmateix, és l’escenari de la llegendària batalla de Sant Jordi contra el drac, coneguda com Lumeçon, que té lloc cada any el diumenge de la Santíssima Trinitat (al 2025 serà el 15 de juny). Es tracta d’un impressionant espectacle folklòric reconegut com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

La Grand Place és el punt de partida ideal per visitar la ciutat. Pel que després de contemplar els edificis de diferents estils arquitectònics de la Grand Place, es pot travessar l’arc de l’Ajuntament per dirigir-se, a través d’un passatge subterrani, al Jardin du Mayeur.

Aquest jardí públic emplaçat a les antigues terres de cultiu de l’Ajuntament, va ser condicionat entre 1930 i 1936. A l’actualitat és un petit lloc de pau situat a pocs metres de la Grand Place.

Musée du Doudou

Al fons d’aquest jardí, en un edifici de maó, es troba el Musée du Doudou, llur visita és fa imprescindible per conèixer la història de la festa més gran folklòrica de Mons.

Entre la realitat i la ficció, de la llegenda de Sant Jordi a l’original batalla del Lumeçon (reconeguda per la UNESCO al 2005), el Musée du Doudou convida a descobrir aquesta història universal, així com el seu excepcional patrimoni, de manera lúdica i interactiva i des de diferents angles: històric, antropològic, científic, artístic, profà o religiós.

Cada any, coincidint amb el diumenge de la Santíssima Trinitat (al 2025 serà el 15 de juny), té lloc a la Grand Place el cèlebre combat de Sant Jordi contra el drac, conegut com “ Lumeçon”. Aquest espectacle folklòric, reconegut per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, posa punt final a una setmana de festes durant la qual els ciutadans de Mons es bolquen en les celebracions.

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00 hores.

Preu: 9€.

Ubicació: Jardin du Mayeur, 7000 Mons

Web oficial

Beffroi (Campanar de Mons)

Patrimoni de la UNESCO des de 1999, aquest campanar de Mons o Beffroi, del segle XVII, té la particularitat de ser l’únic d’estic barroc de tot Bèlgica. Construït sobre un turó, a 87 metres d’alçada, és un símbol de la ciutat de Mons, al que es pot accedir pujant a peu 365 escales o en un ascensor panoràmic. Des de dalt del campanar, s’observen unes impressionants vistes de la ciutat.

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00 hores.

Preu: 9€.

Ubicació: Rampe du Château et rue des Gades, 7000 Mons

Web oficial

Waterloo

La fi de Napoleó es va decidir en una batalla el 18 de juny de 1815, a prop d’questa petita ciutat que va passar a la història gràcies a aquesta batalla.

Waterloo està situat a uns 20 km de Bruxelles, on el que avui és la regió de Valònia, a la frontera amb Flandes.

Com cal imaginar, la batalla res el nom de Waterloo, tot i que va ser coneguda com la Batalla de Mont Saint-Jeoan o com l’Ermosa Aliança.

Aquesta batalla només va durar un dia, el 18 de juny de 1815 i va enfrontar a l’exèrcit del I Imperi francès comandat per Napoleó Bonaparte, i al de la Setena Coalició, que comptava amb tropes del Regne Unit, Països Baixos, Hannover, Brunswick, Nassau i Prússia, i llurs principals comandants eren el duc de Wellington i el mariscal von Blücker.

La Batalla de Waterloo, tot i durar només un dia, va ser molt sagnant, durant més de 10 hores, quasi 200.000 hores es van enfrontar sota el foc de 300 canons i amb 35.000 cavalls. A dia d’avui, es coneix el seu desenvolupament, els moviments de cada exèrcit i els seus moments claus, doncs la victòria no sempre va estar del costat dels aliats, de fet, cap al migdia, pintava molt millor pels francesos. No obstant, l’arribada dels prussians va fer canviar el rumb.

Tot això es reflecteix en diversos llocs que es poden visitar al camp de batalla, que no està igual que abans, però segueix essent el marc perfecte per aprendre sobre el combat, després d’un llarg període bèl·lic, una pau relativa a Europa.

És veritat que a Waterloo no hi ha grans monuments, ni vistes espectaculars, però permet viatjar en el temps i rememorar la batalla que va suposar la derrota final de Napoleó i que va canviar l’ordre d’Europa.

Història de la Batalla de Waterloo
Camp de Batalla

Història de la Batalla de Waterloo

Al 1803, Gran Bretanya va declarar la guerra a França i va formar la Tercera Coalició amb Àustria, Suècia, Rússia i Nàpols. Durant la Batalla de Trafalgar, la flota britànica va derrotar a l’armada franco-espanyola, però al desembre de 1805, Napoleó va derrotar a l’exèrcit aliat rus i austríac, posant fi a la Tercera Coalició.

Al 1806, es va crear la Quarta Coalició, en la que es va incorporar Prússia. No obstant, Napoleó va derrotar als prussians i al russos.

Al 1809, va començar de nou la guerra amb la Cinquena Coalició, aquesta vegada liderada per Àustria, que finalment va ser derrotada.

Napoleó va envair la Península Ibèrica al 1808 i, al 1814, espanyols i portuguesos van aconseguir expulsar als francesos amb el recolzament britànic. Al mateix temps, al 1812, Napoleó va tractar d’envair Rússia, però la campanya va ser un desastre per a la Gran Armada francesa, que va acabar retirant-se.

Aquest derrota va ser un al·licient per a les potències europees que havien estat derrotades anteriorment per Napoleó. Així, Regne Unit, Àustria, Prússia, Suècia i Rússia van formar la Sisena Coalició i van iniciar una nova guerra contra França. Finalment, al 1813, l’exèrcit de la coalició va derrotar Napoleó i va envair França, obligant-li a abdicar.

L’emperador francès va ser exiliat a l’illa d’Elba, però, al febrer de 1815, va aconseguir escapar i de nou va agafar el control de França. En resposta a la seva tornada, els aliats van formar la Setena Coalició, la última aliança militar de les potències europees contra l’emperador francès.

I així es va arribar fins al juny del 1815 i a la Batalla de Waterloo, on es van enfrontar l’exèrcit francès sota el comandament de Napoleó i dos exèrcits de la Setena Coalició: una força liderada per Arthur Wellesley, el duc de Wellington, amb unitats del Regne Unit, Països Baixos, Hannover, Brunswick i Nassau, i l’exèrcit prussià a mans dels mariscal de camp Gebhard Leberrecht von Blücher.

Els exèrcits de Wellington i Blücehr estaven acampats a prop de la frontera francesa i Napoleó volia atacar-los per separat per guanyar-los abans que s’unissin amb altres membre de la coalició.

Així, el 16 de juny, els francesos van derrotar als prussians a la Batalla de Ligny, aconseguint que es retiressin. No obstant, aquests ho van fer amb ordre i sempre dins de la distància de recolzament a Wellington i en comunicació amb ell.

Aquest mateix dia, una part de l’exèrcit francès al comandament del mariscal Ney va participar a la Batalla de Quatre Bras, un encreuament estratègic on van aconseguir bloquejar a l’exèrcit anglo-aliat, que no va poder ajudar als prussians a Ligny.

El 17 de junt, Wellington es va retirar al nord, fins a Waterloo, i Napoleó el va seguir. No obstant, va enviar 33.000 homes comandats pel mariscal Crouchy a perseguir al prussians.

Això va donar lloc a la Batalla de Wavre, que va succeir a uns 15 km de Waterloo els dies 18 i 19 de juny. I tot i que els francesos van sortir victoriosos, no va importar molt, doncs els prussians va impedir que aquestes tropes franceses participessin a la definitiva Batalla de Waterloo, on podrien haver ajudat a Napoleó a canviar el curs de la història.

I per fi, el diumenge 18 de juny de 1815, es va produir l’enfrontament més decisiu de la campanya: la Batalla de Waterloo.

Wellington sabia que l’exèrcit prussià estava de camí per a recolzar-lo, així que va decidir oferir batalla a l’altiplà de Mont-Saint-Jean, a prop de Waterloo.

Durant gran part del dia, l’exèrcit francès va atacar les posicions anglo-aliades, però aquests van aconseguir resistir els repetits atacs, i tot i que la victòria va estar per moments en mans de Napoleó, l’exèrcit de Wellington va ser finalment ajudat per 50.000 prussians que van arribar progressivament. Al final, l’exèrcit francès va ser derrotat.

Com a resultat, Louis XVIII va tornar al tro de França i l’emperador Napoleó Bonaparte es va rendir i va ser exiliat a l’illa de Santa Elena, on va morir al 1821.

La batalla va posar fi també a les contínues guerres que s’havien desenvolupant a Europa des de la Revolució Francesa a finals del segle XVIII, aconseguint un període de pau relativa a Europa continental.

Camp de Batalla

Com és fàcil d’endevinar, la visita principal a Waterloo és el camp de batalla, llur terreny ha estat alterat des de 1815, però encara conserva records d’ella.

De la Batalla de Waterloo es coneixen molt bé els moviments que es van realitzar i les ofensives, així com quan van ocórrer. Tot això es mostra en els diferents llocs del memorial, al qual se sap que s’ha arribat quan es veu el Butte du Lion (Monticle de Lleó).

Museu del Memorial 1815
Panorama
Butte du Lion (Monticle del Lleó)
Musée de la Ferme d’Hougoumont (Museu de la Granja d’Hougoumont)

Museu del Memorial 1815

Panorama

Després es pot passar al Panorama, un edifici circular que alberga un gran quadre panoràmic. Aquest representa la Batalla de Waterloo i va ser pintat al 1912 per Louis Dumoulin. En comparació amb les altres exhibicions, el Panorama pot sembla una mica antiquat, no obstant, té el seu encant a l’estar rodejat per un quadre de 110 metres de circumferència i 12 metres d’alçada decorat, a més, amb escultures i altres objectes i animat amb música.

Butte du Lion (Monticle del Lleó)

Després de la visita, és hora de pujar les 226 escales que permeten arribar a la part alta del Monticle del Lleó, un turó artificial construït amb terra extreta del camp de batalla i coronada per una estàtua d’un lleó que commemora la victòria de les monarquies.

Aquest monument a les víctimes va ser aixecat durant la dècada de 1820 per encàrrec del rei dels Països Baixos Willem I, que volia commemorar el lloc on, se suposa, que va ser ferit el seu fill, el Príncep d’Orange.

Des dels seus 40 metres d’altura, es pot gaudir d’una vista de tot el camp de batalla. A part, hi ha senyals que ajuden a entendre el desenvolupament d’aquesta.

Al costat del Monticle del Lleó s’ha recreat un petit campament, on s’organitzen diferents representacions.

Musée de la Ferme d’Hougoumont (Museu de la Granja d’Hougoumont)

Imatge de la batalla de Waterloo a la Ferme d’Hougoumont

Aquestes vistes es troben molt a prop l’una de l’altra. No obstant, la granja està una mica allunyada, a 1,5 km, pel que cal fer un passeig per un senzill camí que permet veure l’extensió del camp. A l’estiu hi ha un trenet que fa aquest trajecte.

La granja d’Hougoumont és un lloc històric i l’últim testimoni original de la Batalla de Waterloo. Aquesta era una gran casa de camp fortificada que es va convertir en un dels fronts importants durant el 18 de juny de 1815 i la lluita per ella es va convertir en un punt clau del combat.

De fet, el primer atac de Napoleó, que va ser liderat pel seu germà Jérôme Bonaparte, va ser contra aquesta finca, però els seus defensors va resistir tots els atacs del dia i la granja va resistir fins al final sense caure en mans franceses.

Durant la batalla, l’edifici principal va ser incendiat i el que es veu actualment és l’antiga casa del jardiner. Tanmateix, es pot entrar a la capella, on es conserven les restes d’un crucifix que va sobreviure al foc.

A part, de passejar pel que queda de la granja, hi ha un audiovisual molt interessant d’uns 20 minuts que permet aprendre sobre la batalla dins de la batalla.

Frankfurt am Main

Publicat el Juny 2, 2024 per mferrete

Respon

Continguts:

Història de Frankfurt
Römerberg
Goethe-Haus
Main Tower
Alte Oper
Eschenheimer Turm
Börse
Zeil
Kaiserdom St. Bartholomäus
Eisener Steg
Sachsenhausen Viertel
Städel Museum
Liebieghaus
Museum Giersch
Jüdischer Friedhof Battonstraße
Palmengarten

Història de Frankfurt

Frankfurt és la capital de l’estat federal de Hessen, i té una població d’uns 750.000 habitants.

Els primers registres sobre Frankfurt són de l’any 794, en l’època de Carlemany, rei que va habitar en aquesta ciutat durant un llarg temps. En aquests registres es parta d’un lloc anomenat Franovurd o Vadum Francorum (Gual dels Francs), que estava ubicat en un gual del riu Main.

Durant poc temps, entre el 83 i el 260, va formar part de l’Imperi Romà, però després la van ocupar els germànics, fins al 530, i posteriorment el francs. A l’època merovíngia va ser el lloc on vivien els reis francs.

A partir de l’any 843 va funcionar com a Seu del Parlament i era l’estat palatí més important de l’Imperi. A l’any 1220 va adquirir la categoria de ciutat imperial.

Des de 1536 va ser declarada seu permanent de les eleccions imperials i, a partir de 1562 fins al 1792, el lloc on es coronaven als emperadors, a la Kaiserdom. L’últim emperador en ser coronat allí va ser Franz II Habsburg.

Ja en aquesta època Frankfurt era una important ciutat comercial dons s’ubicava a la ruta comercial entre Gènova i els ports del Mar del Nord. Molts mercaders rics es van establir a la ciutat i al 1585 es crear la Borsa de Valors.

Amb la caiguda del Sacre Imperi Romanogermànic, Frankfurt va deixar de ser ciutat imperial i va passar a ser ciutat independent. Al 1810, sota el principat de Karl Theodor von Dalberg, es va convertir en capital del Gran Ducat de Frankfurt, que annexava diversos territoris alemanys.

El ducat va passar a formar part de la Confederació del Rin, formada per Napoleó I al 1806.

Després amb la derrota de Napoleó a Leipzig al 1813 el ducat va deixar d’existir, i al 1815 es va crear la Confederació Germànica, formada per 39 estats alemanys. Frankfurt, que novament havia passat a ser una ciutat independent dins d’Alemanya, es va convertir en seu del Govern Federal.

Al març de 1848 es va produir una revolució generalitzada en tots els estats que formaven la nova Confederació. Frankfurt es va convertir en seu del primer parlament escollit democràticament, es va realitzar la Paulskirche (Església de Sant Pau). Va fracassar al 1849 quan Prússia es va negar a acceptar les noves autoritats. L’enfrontament permanent entre Prússia i Àustria va culminar amb el triomf de Prússia a la Guerra de les Set Setmanes.

La Confederació Germànica es va dissoldre i Frankfurt va passar a ser una ciutat prussiana de l’estat Hessen-Nassau. Al 1867 es va crear la Confederació d’Alemanya del Nord, formada per 22 estats, amb el rei de Prússia com a president.

Al 1871, després de la victòria de Prússia i els seus aliats davant de França a la Guerra Franco-Prussiana, es va crear l’Imperi Alemany.

Entre 1879 i 1929 Frankfurt va ser una ciutat de gran importància dins de l’Imperi Alemany i van aparèixer vertaderes institucions com la Börse, l’Alter Oper, l’Estació Central, la Universität i el primer aeroport.

Durant la Primera Guerra Mundial la ciutat no va patir danys significatius, inclús durant i després de la crisi generada al 1930 Frankfurt va continuar creixent. Però va ser destruïda durant la Segona Guerra Mundial, durant els severs bombardejos patits van morir més de 5.000 persones i els centre històric medieval va desaparèixer per complet.

Al finalitzar la guerra Frankfurt va passar a forma part del nou estat federat de Hessen com part de la República Federal d’Alemanya, en que la capital era Bonn.

Frankfurt és una de les ciutats alemanyes que ràpidament es va recuperar després de la Segona Guerra Mundial, tot i que va perdre la seva tradicional arquitectura en favor d’un estil més simple i modern. Si que es van reconstruir alguns edificis importants segons el seu estil original, com el Römer, la Paulskirche o la Goethe Haus.

Frankfurt va reprendre el seu ceptre de cor financer d’Alemanya. El tradicional Deutsche Bank, que fins aquest moment tenia la seu a Berlin, la va traslladar a Frankfurt. Al 1998 es va convertir en seu del Banc Central Europeu.

El riu Main segueix essent un dels rius comercials més importants d’Europa i l’aeroport de Frankfurt un dels de més trànsit internacional del món.

Actualment Frankfurt és el segon centre financer més important d’Europa, després de Londres.

Römerberg

La Plaça Römerberg està situada al cor del centre històric, és la plaça principal i un fantàstic punt de partida per conèixer tots els atractius turístics de Frankfurt. Rodejada de cases tradicionals del segle XV i XVI, amb el típic entramat de fusta i façanes de colors, aquesta plaça té alguns dels edificis històrics més importants de la ciutat com el Frankfurter Römer (Ajuntament), Paulskirche (Església de Sant Pau), Alte Nikolaikirche (Antiga Església de Sant Nicolau) i la Fountaine of Justice (Font de la Justícia), situada al mig.

Entre aquests edificis reconstruïts després de la Segona Guerra Mundial i fidels al disseny original, destaca el Römer (Ajuntament) aixecat al segle XV i lloc de coronació d’alguns reis i emperadors més importats del país. Es pot entrar al seu interior per veure la bonica sala Kaisersaal.

Altres imprescindibles d’aquesta plaça són la Paulskirche, símbol de la democràcia i de la ciutat, al ser el lloc on es va reunir el primer Parlament escollit democràticament al 1848, i l’Alte Nikolaikirche, un dels pocs edificis que va sobreviure als bombardejos de la Segona Guerra Mundial.

Horari de la Römer: tots els dies de 10:00 a 13:00 i de 14:00 a 17:00.

Preu de la Römer: 2€.

Goethe-Haus

A la Goethe-Haus, casa on va néixer i viure Johan Wolfgang von Goethe, uns dels gran de la història de la literatura i autor de tan cèlebres obres com “Faust” i “Les desventures del jove Werther”.

Tot i quedar destruïda durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, es va aconseguir una impecable restauració i la recuperació de nombrosos objectes originals, retrats de família, pintures i l’escriptori on Goethe va crear algun dels seus grans èxits. Durant la visita a aquesta casa burgesa de tres pisos es pot veure diferents habitacions de la família i espais comuns com la cuita, el menjador i la biblioteca.

Pàgina web

Ubicació: Großer Hirschgraben 23-25, 60311 Frankfurt am Main, Alemanya

Horari: de dilluns a dissabte de 10:00 a 18:00, diumenges de 10:00 a 17:00.

Preu: 7€.

Main Tower

Entre els nombrosos gratacels que salpiquen la ciutat i que li ha valgut el sobrenom de “Mainhattan”, sobresurt la Main Tower de 200 metres d’altura i una dels millors miradors de Frankfurt.

Finalitzada al 1999, aquesta construcció està formada per dos edificis, un de forma circular i un altre cúbica, connectats entre si, i que alberguen 56 pisos de diverses seus de bancs i estudis de televisió.

La Main Tower forma part del districte financer que a part de ser la zona de negocis, concentra els gratacels més alts de la ciutat com l’Europaturm (337 metres), Commerzbank Tower (259 metres) i la Westendtower (208 metres), entre altres.

El millor moment per pujar a la Main Tower és al vespre per veure una impressionant posta de sol des de la seva fantàstica terrassa o sopar al restaurant giratori.

Pàgina web

Ubicació: Neue Mainzer Str. 52–58, 60311 Frankfurt am Main, Alemanya

Horari: de diumenge a dijous de 10:00 a 21:00, divendres i dissabte de 10:00 a 23:00. Els mesos d’hivern tanca dues hores abans.

Preu: 7€.

Alte Oper

Recorrent l’avinguda Neue Mainzer, que rodeja tot el casc històric, s’arriba en pocs minuts a la Opernplatz, presidida per l’imponent edifici de l’Alte Oper (Antiga Òpera).

Pràcticament destruïda per complet durant els bombardejos de 1944, aquest edifici d’estil clàssic va reobrir al 1981 com a sala de concerts i es permet fer visites guiades pel seu interior, per visitar-la cal reserva visita a aquesta pàgina.

Pàgina web

Ubicació: Opernpl. 1, 60313 Frankfurt am Main, Alemanya

Eschenheimer Turm

L’Eschenhaimer Turm és una antiga torre medieval del segle XV que contrasta amb els moderns gratacels ubicant al voltant, formava part de l’entramat de muralles i torres que rodejaven la ciutat per a protegir-se dels atacs d’enemics durant l’època medieval.

Tot i que la majoria de fortaleses van ser destruïdes durant diferents etapes i guerres, l’Eschenhaimer Turm, de 47 metres d’altura, s’ha conservat quasi intacta.

Pàgina web

Ubicació: Eschenheimer Tor 1, 60318 Frankfurt am Main, Alemanya

Börse

La Frankfurter Börse impressiona per la seva façana d’estil neoclàssic i perquè a l’interior es mouen mils de milions d’euros cada any, al ser un dels mercats borsàtils més importants del món.

Per entrar a l’interior d’aquest edifici de 1843 cal fer una reserva a l’Oficina de Turisme o a aquesta pàgina i assistir a algun dels tours gratuïts que es realitzen als matins, de dilluns a divendres.

Ubicació: Börsenpl. 4, 60313 Frankfurt am Main, Alemanya

A pocs metres d’aquest edifici es troben les fotogèniques escultures de Bulle & Bär (l’Os i el Bou), que simbolitzen les baixades i alces de la borsa, respectivament, i que recorden el Bou de Wall Street de New York.

Bulle & Bär davant de la Frankfurter Börse

Zeil

Aquesta avinguda està plena de botigues de marques nacional i internacions, així com centres comercials, com la Zeil Gallerie, que té un mirador a la terrassa de l’últim pis amb vistes a la plaça Hauptwache i a l’Skyline, i My Zeil,un altre centre comercial que sorprès per la seva façana de miralls.

També hi ha en aquesta avinguda el mític Café Hauptwache, que és un edifici del 1730 que va sobreviure a la Segona Guerra Mundial.

Kaiserdom St. Bartholomäus

La Catedral de Frankfurt o Colegiata de Sant Bartomeu va ser construïda entre els segles XIV i XV, i és l’edifici religiós més important i més gran de Frankfurt.

Lloc de coronació de reis i emperadors entre 1356 i 1792, aquesta impressionant església d’estil gòtic destaca per la seva façana de gres vermell i per la seva torre de 95 metres d’alçada, des d’on s’obtenen unes excel·lents vistes del centre històric.

Mentre que a l’interior (gratuït) destaca un retaule gòtic del segle XV a l’altar, la Capella de Santa Maria i la de l’Electorat, lloc on s’escollia a l’emperador.

Pàgina web

Ubicació: Domplatz 1, 60311 Frankfurt am Main, Alemanya

Horari: de dijous a dissabte de 9:00 a 12:00 i de 14:30 a 18:00, diumenges de 14:30 a 18:00.

Horari: Entrada gratuïta.

Eisener Steg

L’Eisener Steg (Pont de Ferro) és un pont molt estimat pels seus ciutadans, aquest pont de vianants de ferro, es va construir al 1868 en estil neogòtic per comunicar-se amb el sud de la ciutat, fins que va ser destruït pels aliats al 1945, juntament amb els altres ponts. Uns anys després es va reconstruir mantenint l’estructura original convertint-se en un dels més imprescindibles de Frankfurt.

Des de l’Eisener Steg, juntament amb el seu veí Alte Brücke, s’obtenen unes magnífiques vistes al riu Main.

Sachsenhausen Viertel

Un cop es creua l’Eisener Steg (Pont de Ferro) ja s’està a Sachsenhausen, el millor barri de Frankfurt per gaudir de l’ambient i el menjar local.

És aconsellable apropar-se a la part més antiga per passejar pels seus carrer de llambordes, amb cases amb entramat de fusta, fonts i nombroses tabernes.

En aquestes tabernes es pot degustar l’apfelwein, un tipus de sidra que és molt típica de la ciutat de Frankfurt, a part de menjar típic alemany. Alguns dels carrers on es concentren aquestes tabernes són Große Rittergasse, Paradiesgasse, Klappergasse, Textortraße, Neuer Wall, Brückenstraße i Schweizer Straße, aquesta última té dos dels locals més antics de Frankfurt: Apfelwein Wagner i Zum Gemalten Haus. Una altra opció més barata és menjar la típica salsitxa (Frankfurten Würstchen) que es venen pels carrers.

Städel Museum

El museu es va fundar l’any 1815 com a fundació del banquer i comerciant Johann Friedrich Städel i es considera com la fundació museística més antiga i prestigiosa d’Alemanya.

La varietat de la col·lecció ofereix una visió general quasi completa de més de 700 anys d’història de l’art europea, des de començaments del segle XIV, passant pel Renaixement, el Barroc i la modernitat clàssica, fins l’actualitat més vigent. En total, la col·lecció del Städel Museum comprèn unes 3.100 pintures, 660 escultures, més de 5.000 fotografies i més de 100.000 dibuixos i il·lustracions.

Els elements més destacats de la col·lecció són obres de Cranach, Dürer, Botticelli, Rembrandt, Vermeer, Monet, Picasso, Kirchner, Beckmann, Giacometti, Bacon, Richter, Tillmans o Wasmuht.

Pàgina web

Ubicació: Schaumainkai 63, 60596 Frankfurt am Main, Alemanya

Horari: tots els dies de 9:00 a 21:00.

Preu: 16€.

Liebieghaus

El Liebieghaus compta amb més de 3.000 obres en uns 1.600 m² d’exposició, que el situen entre els museus internacionals més importants.

La col·lecció reuneix excel·lents escultures, des de l’Antic Egipte fins al Classicisme: amb obres de l’antiguitat egípcia, grega i romana, de l’Edat Mitja i del Renaixement, del Manierisme, del Barroc i del Rococó, del Classicisme, així com de l’Àsia Oriental, ofereix una visió general fonamentada de més de 5.000 anys d’història de l’escultura.

Entre les múltiples obres mestres de la col·lecció s’inclouen, entre altres, l’escultura de marbre d’Atenea (450 aC aprox.) segons el model de Miron, la figura de gres de la Verge (del 1520) de Tilman Riemenschneider i l’altar de terracota creat per Andrea della Robbia (de 1500).

Pàgina web

Ubicació: Schaumainkai 71, 60596 Frankfurt am Main, Alemanya

Horari: Dimarts i dimecres de 12:00 a 18:00. Dijous de 10:00 a 21:00. Dissabte i diumenge de 10:00 a 18:00.

Preu: 8€.

Museum Giersch

El Museu Giersch és una sala d’exposicions amb presentacions temporals.

Està dedicat als múltiples temes de l’art, la cultura i la ciència, amb un enfocament especial a la regió de Rhein-Main-Gebiet (Rin-Meno). El museu es va inaugurar l’any 2000, sota el patrocini de la Fundació Giersxh, i des de 2015, pertany a la Universitat Goethe. Amb les seves exposicions, publicacions i ofertes de formació i didàctics, arriba a un públic molt ampli. Com a entitat universitària, coopera amb socis d’investigació, ensenyament, així com a les col·leccions de la Universitat Goethe de Frankfurt.

La sala d’exposicions es caracteritza per un ambient especial. Té la seva seu en una casa d’estil neoclassicista, protegida com a patrimoni nacional, construïda al segle XX, ubicada a la riba de Sachsenhausen del riu Main.

Pàgina web

Ubicació: Schaumainkai 83, 60596 Frankfurt am Main, Alemanya

Horari: de dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00. Els dijous tanca a les 20:00.

Jüdischer Friedhof Battonnstraße

Una visita imprescindible, és apropar-se al commovedor Jüdischer Friedhof (Cementrir Jueu) per recordar les víctimes de l’Holocaust.

Aquest cementiri està rodejat per un mur amb més d’11.000 plaques que tenen inscrites, en cadascuna d’elles, el nom dels ciutadans jueus de Frankfurt morts als camps de concentració.

A l’interior dels murs es troba el cementiri jueu ple de làpides desordenades, algunes d’elles molt antigues, que es poden observar des d’una porta amb reixes o veure-les de prop si es demana la clau al Museu Jueu, situat a pocs metres.

Ubicació: Battonnstraße 47, 60311 Frankfurt am Main, Alemanya

Palmengarten

El Palmengarten (Jardí de les palmeres) és un parc perfecte per a desconnectar de la ciutat passejant pels seus senders, espais verds i un gran estanc amb una gruta.

Aquest parc va obrir les portes al 1870, té una extensió de 22 hectàrees en el que es poden veure plantes de diferents racons del món, com Àsia, la Patagònia o Nova Zelanda.

Entre els llocs més destacats d’aquest jardí de roses, el jardí de roques, els jardins de bambú, el tropicarium i sobretot el Palmenhaus, en el que sembla que estiguis enmig d’una selva tropical.

Pàgina web

Ubicació: Palmengarten der Stadt, Siesmayerstraße 63, 60323 Frankfurt am Main, Alemanya

Horari: tots els dies de 9:00 a 19:00. A l’hivern tanca a les 17:00.

Preus: Adults 9€, menors de 18 anys gratuït.

Rheinland-Pfalz

Publicat el Juny 1, 2024 per mferrete

Respon

Continguts:

Ruta romàntica dels Castells del Rin
Mainz
Worms
Speyer
Kaiserlautern
Burg Eltz
Cochem
Bernkastel-Kues
Trier
Heidelberg (Baden Wüttemberg)

Ruta romàntica dels Castells del Rin

Un dels paratges més bonics d’Alemanya és la Vall Superior del Mig Rin (Welterbe Kulturlandschaft Oberes Mittelrheintal), declarat Patrimoni de la Humanitat. Aquest tram del Rin, discórrer al llarg de tres Estats, des de Koblenz (Coblença) al nord, fins a Bingen al sud. En l’àmbit turístic configura el cor del que es coneix com la Ruta del Rin Romàntic o també la Ruta dels Castells del Rin, doncs és una regió on la quantitat de castells es compta en desenes.

L’interès per la Vall del Mig Rin va sorgir a inicis del segle XIX, quan els ideals del barroc van perdre força en favor de la corrent romàntica. Poetes com Schlegel, Goethe o Brentano van crear els primers mites relacionats amb el Rin, tot i que van ser les pintures de William Turner les que van acabar donant-li la fama. En elles es representen paisatge d’una bellesa dominats per les ruïnes d’algun castell. Els seus compatriotes britànics, entre els que es trobava Lord Byron, van començar a visitar la vall, que ràpidament va saber adaptar-se a la demanda turística.

Al 1827 es va fundar la naviliera Köln-Düsseldorfer (KD), que segueix essent avui en dia la més important de la regió. A meitats del segle XIX, els seus creuers pel Rin Romàntic (en vaixells de vapor) ja transportaven prop d’un milió de persones a l’any. A part, per tota la regió s’edificaven nous castells imitant l’estètica medieval. Al 2002, la vall del Mig Rin va ser protegida per la UNESCO, augmentant encara més la seva notorietat. Avui en dia existeixen moltes rutes per a turistes, tant de senderisme, com en cotxe, bicicleta, etc.

El recorregut complet va des de Köln (Colònia) fins a Wiesbaden (200 km de riu), tot i que la majoria d’atractius es concentren entre Koblenz (Coblença) i Bingen (65 km de riu).

Cal dir que a la vall hi ha uns 60 castells, alguns convertits en ruïnes i altres reconstruïts com hotels o restaurants. En aquest post s’exposen alguns dels castells més famosos de la vall, en concret 12 castells, un dels quals pertany a l’Estat de Nordrhein-Westfallen (Renània del Nord-Wesfàlia), que és el de Drachenburg, un altre pertany a l’estat de Hessen, que és el de Ehrenfels, i la resta s’ubiquen a l’estat de Rheinland-Pfalz (Renània- Palatinat).

Schloss Drachenburg
Schloss Arenfels
Schloss Stolzenfels
Marksburg
Burg Rheinfels
Burg Katz
Burg Gutenfels
Burg Pfalzgrafenstein
Burg Sooneck
Burg Reichenstein
Burg Rheinstein
Burg Ehrenfels

Schloss Drachenburg

Schloss Drachenburg es troba a uns 15 km al sud de Bonn, elevat sobre el turó Drachenfels, no molt lluny de les ruïnes del Burg Drachenfels, del segle XII. Drachenburg va ser un caprici del banquer Stephan Sarter, qui va planificar la seva residència ideal com una barreja de vil·la , palau i castell. Tot i que es va construir en un temps record, entre 1882 i 1884, Sarter mai va arribar a viure-hi. Després de la seva mort al 1902, el castell va passar per moltes mans i va tenir diferents funcions (incloent-hi un escola de l’elit nazi), fins que va ser adquirit per una fundació estatal, que el va restaurar i el va obrir a les visites turístiques.

No es pot accedir al castell en cotxe, per arribar-hi cal pujar a peu des de Königswinter i utilitzar l’històric Drachenfels Railway.

Pàgina web

Ubicació: Drachenfelsstraße 118, 53639 Königswinter, Alemanya

Horari: d’11:00 a 18:00.

Preu: 8€, menors de 6 anys gratis.

Schloss Arenfels

Schloss Arenfels s’ubicar a 35 km al sud de Bonn, just a mig camí cap a Koblenz. Tot i que els seus orígens es remunten a una fortalesa del segle XIII i a un castell renaixentista posterior, el Schloss Arenfels que es pot veure avui, està totalment reconstruït entre 1849 i 1855 en estil neogòtic. Ernst Friedrich Zwirner, un dels principals arquitectes de la catedral de Köln, va ser escollit pel comte von Westerholt-Gysenberg per portar a terme el seu somni. Actualment Arenfels és un hotel i lloc de celebració de noces, banquets i altres grans esdeveniments.

Pàgina web

Ubicació: Schloss Arenfels 0, 53557 Bad Hönningen, Alemanya

Schloss Stolzenfels

Endinsant-nos ja a la vall del Rin Superior, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. A 10 km al sud de Koblenz es troba el Schloss Stolzenfels, un dels principals castells de la ruta del Rin romàntic. Les seves arrels són del segle XIII, quan es va construir un primer castell amb funcions de peatge. Aquell primer castell va ser destruït durant la guerra al 1689 i no seria fins al 1836 quan es va iniciar la construcció del nou Schloss Stolzenfels. El seu impulsor va ser el rei Friedrich Wilhelm IV de Prússia i el disseny va córrer a càrrec de Schinkel, el gran arquitecte del neoclassicisme alemany.

El Schloss Stolzenfels pertany a l’Estat de Rheinland-Pfalz i pot ser visitat.

Pàgina web

Ubicació: Schlossweg 11, 56075 Koblenz, Alemanya

Horari: de 10:00 a 17:00.

Preu: 5€.

Marksburg

De tots els castells del Rin construïts en temps medievals, Marksburg és un dels dos que mai va ser destruït. Ubicat a uns 6 km al sud de Stolzenfels (tot i que a l’altre costat del riu), Marksburg és mencionat per primera vegada al 1231. Els seus primers propietaris van ser els Eppstein, una poderosa família d’arquebisbes i prínceps electors. Durant quasi tota la seva història el castell Marksburg va pertànyer a diferents nobles fins que al 1900 va ser adquirit per l’Associació Alemanya de Castells, que encara el gestionen.

Pàgina web

Ubicació: 56338 Braubach, Alemanya

Horari: de 10:00 a 17:00.

Preu: 11€.

Burg Rheinfels

Conduint cap al sud durant 27 km, immediatament al nord de la localitat de Sankt Goar, hi ha les ruïnes del Burg Rheinfels. Les seves obres es van iniciar al 1245 per ordre del comte Diether V. Von Katzenelnbogen. Inicialment va complir les funcions de peatge, però amb el temps es va anar ampliant fins a convertir-se en una de les fortaleses més grans del Rin. Part del castell està ocupat avui per un complex turístic format per un hotel, un restaurant i una centre de benestar, tot i que també es realitzen visites guiades.

Pàgina web

Ubicació: Schlossberg 47, 56329 St. Goar, Alemanya

Horari: De 10:00 a 18:00.

Preu: Adults 6€, menors de 6 a 14 anys 3€.

Burg Katz

Burg Katz es troba just al costat oposat del Rin, a la localitat de Sankt Goarhausen. La seva construcció es va iniciar al 1371 pel mandat del comte Wilhelm II von Katzenelnbogen. Juntament amb Rheinfels, va construir un bastió militar sobre el riu Rin. Les tropes napoleòniques el van destruir per complet al 1806, però va ser reconstruït a finals del segle XIX respectant els dissenys originals. En l’actualitat és propietat d’un empresari japonès i no admet visites, però la seva bella estampa pot ser contemplada des de Sankt Goar o des del mirador Schöne Aussicht.

Ubicació: An d. Burg Katz 3, 56346 St. Goarshausen, Alemanya

Burg Gutenfels

A la localitat de Kaub hi ha el Burg Gutenfels. Les primeres mencions d’aquest castell són de 1220, època en que va servi com a peatge. Més tard es va ampliar i fortificar fins a convertir-se en un verdader bastió defensiu, assetjat i pres en nombroses ocasions. Cap al 1808 Gutenfels presentava un aspecte ruïnós, però un arquitecte de Köln el va reconstruir a finals del segle XIX, respectant el disseny original. Avui en dia és un hotel i no es realitzen visites.

Ubicació: 50.087716, 7.765349, 56349 Kaub, Alemanya

Burg Pfalzgrafenstein

Molt a prop de Gutenfels, també a la localitat de Kaub, s’ubica un dels castells més bonics del Rin romàntic, Burg Pfalzgrafenstein. La seva peculiar ubicació, en mig d’un illot del Rin, respon a la seva funció duanera en el moment de la seva construcció, cap al 1326. L’element més antic és la torre de l’homenatge, erigida per ordre de Ludovic IV de Baviera. Més tard s’afegirien les muralles i altres elements com les torres o el bastió d’artilleria. Des de meitats del segle XX, Pfalzgrafenstein pertany a l’Estat de Rheinland-Pfalz, qui l’ha convertit en un museu.

El castell és visitable, però només es pot accedir a traves d’un servei de ferris des de Kaub.

Ubicació: 56349 Kaub, Alemanya

Burg Sooneck

A 20 km al sud de Kaub s’emplaça el Burg Sooneck, també de propietat estatal i obert al turisme. Els escrits mencionen per primera vegada aquest castell al 1271 i es creu que poc després de la seva finalització va ser destruït en un setge. Sooneck seria reconstruït cap a l’any 1346 i aquesta vegada aguantaria en peu fins al 1689, quan va ser destruït (com tants altres) en el context de la Guerra dels Nous Anys o la Guerra del Palatinat. La seva última reconstrucció es va portar a terme entre 1834 i 1861, després de que quatre prínceps prussians compressin les ruïnes.

Pàgina web

Ubicació: Burg Sooneck, 55413 Niederheimbach, Alemanya

Horari: De 10:00 a 18:00.

Preu: 6€.

Burg Reichenstein

5 km més al sud està situat el Burg Reichenstein (també conegut com Falkenburg). La seva història té moltes similituds amb Burg Sooneck, doncs Reichenstein també va ser construït al segle XIII i destruït poc després, però més tard va ser reconstruït, assetjat, abandonat i novament reconstruït a finals del segle XIX. En aquest cas, la reconstrucció va ser més lliure, doncs es va optar per un estil neogòtic-tudor i es van crear nous edificis residencials. Des de 2015 funciona com hotel i lloc de grans celebracions.

Ubicació: Burgweg 24, 55413 Trechtingshausen, Alemanya

Horari: el museu del castell pot visitar-se tots els dies de 9:00 a 17:00.

Preu: 11€.

Burg Rheinstein

El Burg Rheinstein està ubicat 1,5 km al sud del Burg Reichenstein. Aquest preciós castell d’aire medieval, enfilat parcialment sobre un penya-segat, va ser construït al 1323 per encàrrec de l’arquebisbe de Mainz (Magúncia). A aquestes alçades no sorprendrà descobrir que també va ser destruït durant la Guerra dels Nou Anys i que va ser reconstruït en ple fervor romàntic al segle XIX, en aquest cas pel príncep Friedrich de Prússia. Actualment el Rheinstein pertany a la família Hecher i funciona com a restaurant i museu.

Pàgina web

Ubicació: Burg Rheinstein, 55413 Trechtingshausen, Alemanya

Horari: de 10:00 a 18:00.

Preu: 8€. Menors de 14 anys: 4€. Audioguia: 3€.

Burg Ehrenfels

Aquesta ruta dels castells del Rin acaba prop de Bingen, a l’Estat de Hessen. La construcció del Burg Ehrenfels va ser imposada al 1212 per l’arquebisbe de Mainz com a resposta als continus atacs de Henrich V del Palatinat. Més tard va servir de lloc duaner juntament a la Mäuseturm, una torre que encara s’alça avui en dia en un illot proper. Com molts dels castells, Ehrenfels va ser destruït durant la Guerra del Palatinat (1689). Aquesta vegada, però, no va ser reconstruït per cap dels successius propietaris i actualment només queden les ruïnes.

Ubicació: 65385 Rüdesheim am Rhein, Alemanya

Mainz

Història de Mainz
Kirschgarten Platz
Marktplatz
Dom St. Martin
Gutenberg Museum
Liebfrauenplatz
St. Stephan
Gedenkstätte St. Chistoph
Semàfors
Gutenbergplatz
Kurfürstliches Schloss

Història de Mainz

Mainz (Magúncia) és la capital de l’estat federat de Rheiland-Pfalz i al mateix temps, la ciutat més gran de l’estat amb prop de 200.000 habitants.

Mainz és un centre administratiu, cultural i econòmic important. Té universitat des de 1477 i és la seu de la cadena de televisió oficial alemanya ZDF. Manté forta rivalitat amb la ciutat Wiesbaden de l’estat federat de Hessen, situada davant de Mainz a l’altra riba del Rin.

La romana Mainz és una ciutat amb més de 2.000 anys d’història. Els primers llibres europeus impresos amb tipus mòbils van ser fabricats a Mainz per Johannes Gutenberg al 1450.

A l’antiguitat, el seu nom fou Mogontiacum, (Mogon) podria provenir del nom de la divinitat celta Mogon, amb el sufix (acum), és a dir “terra de Mogon”.

Fou la capital de la província romana de la Germània Superior. Els francs van emboscar als vàndals en travessar el Rin, i van matar el seu rei, Godigisel. Els vàndals van ser rescatats pels alans, que sota el seu rei Respendial, van fer retrocedir als francs a la Batalla de Bogontiacum al 406. El pas del Rin va suposar una violació del quer el Limes Germanicus una de les fronteres més segures de l’Imperi Romà tardà i, per tant, va ser un moment crític en el declivi de l’Imperi Romà d’Occident que va desencadenar una onada de destrucció de ciutats romanes i va provocar l’ensorrament de l’ordre cívic romà al nord de la Gàl·lia. Aquests fets també van donar peu a l’alçament dels tres usurpadors a Britànnia, província que es va perdre. Així doncs, els pas del Rin va ser un punt d’inflexió en el transcurs de les invasions bàrbares, durant les quals diverses tribus germàniques van migrar cap a l’oest i cap al sud des del sud d’Escandinàvia i del nord de Germània.

L’arquebisbe de Mainz fou un dels més poderosos prínceps alemanys a l’època del Sacre Imperi Romanogermànic, en ser un dels set prínceps electors.

A Mainz, Johannes Gutenberg va crear la impremta.

En diversos moments històrics ha estat ocupada pels francesos.

Durant la Segona Guerra Mundial va patir forts bombardejos que van destruir el 80% de la ciutat.

Està agermanada amb la ciutat de València des de 1978.

Kirschgarten Platz

El racó més bonic i especial de Mainz és la seva plaça Kirschgarten, es tracta d’un pintoresc espai ple de cases tradicionals alemanyes d’entramat de fusta.

Just al mig de la plaça hi ha una petita font, que està rodejada d’aquestes cases que li donen un toc màgic i especial.

Just al costat d’aquesta plaça hi ha el que segurament és més instagramable de Mainz, la intersecció de diversos carrers amb una casa típica d’entramat de fusta vermella i blanca al centre i la Dom St. Martin (Catedral) al fons.

Casa típica amb la Dom St. Martin al fons.

Ubicació: Liebfrauenpl. 4, 55116 Mainz, Alemanya

Marktplatz

Ubicada en ple cor de la ciutat, la Marktplatz és l’epicentre d’on transcórrer la vida social de Mainz.

A la part central s’eleva una columna de 7 metres anomenada Heunensäule, construïda fa més de 1.000 anys i la Marktbrunnen, una preciosa font renaixentista donada per Albert de Mainz i feta a mà al taller de l’escultor local Hans Backoffen.

És el punt perfecte per a dirigir-se als principals edificis per veure de Mainz, com el Gutenberg Museum o la Dom St. Martin.

Ubicació: Markt, 55116 Mainz, Alemanya

Dom St. Martin

La Dom St. Martin és una autèntica joia de l’arquitectura romànica i una de les més importants d’aquest estil del món. Data del segle X i per a la seva construcció es van basar en l’Església de Pietro de Roma.

Durant anys, ha patit danys per incendis i guerres, pel que ha hagut de ser reconstruïda pràcticament en la seva totalitat. Finalment, es va crear una capa de gres vermell, que és la imatge que presenta actualment aquesta imponent catedral, un dels principals edificis de Mainz i un dels més aclamats d’Alemanya.

Juntament amb les Catedral de Worms i de Speyer, la Catedral de Mainz és una de les que es coneixen com a “Catedrals Imperials”. Si hi ha alguna cosa que caracteritza aquesta edificació, a part del material amb el que es va construir, és la imponent galeria de columnes que voreja tot l’edifici.

La construcció com a tal va començar l’any 975 sota les ordres de Willigis i durant el regnat de Otto II. To i que la inauguració va ser realitzada pel seu successor, el rei Henrich II. Precisament va ser Willigis qui es va encarregar d’una cosa tan sorprenent com la salvació de l’Imperi.

Entre altres qüestions, va ser aplaudit per promoure el comerç a Mainz, però també per prendre la decisió de construir aquesta Catedral, que per sorpresa de molts, va cremar en flames el dia de la seva consagració. No obstant, Willigis va aconseguir que del Papa el dret de presidir tant els sínodes de l’imperi com la coronació del rei.

L’any 1037 va acabar la construcció d’aquesta nova catedral. Aquest mencionat incendi no va ser l’únic moment dramàtic que ha presenciat aquesta construcció religiosa. Un dels instants més crítics va tenir lloc l’any 1973, quan els soldats de monarca Friedrich Wilhelm II de Prússia van aconseguir recuperar tot el territori, a excepció de la fortificada Mainz. Degut a aquest llarg setge, la ciutat va quedar pràcticament destruïda, tot i això, no va ser fins al 1793 quan les tropes del Sacre Imperi van aconseguir fer-se amb el control de la ciutat. Cal destacar, que, radicalment, la República de Mainz va quedar en el passat i els jacobins van ser perseguits fins al 1795.

Després de ser testimoni de nombrosos fets històrics i haver passat pel control de diversos bàndols, en l’actualitat és un santuari doble, que consta de dues estructures. Una de les qüestions a destacar és el seu passadís central, que va ser perfectament construït seguint el patró de la creu anomenada del triple cub.

També cal tenir en compte que, en aquesta ocasió, la Catedral no compta amb una cambra cuirassada. Però tot té una explicació: la quantitat d’obstacles a nivell estructural degut a la magnitud de l’edificació. Per si fos poc, aquesta edificació consta de sis torres, i a més, amb el pas del temps es va prendre la decisió d’incloure a la seva estructura una residència religiosa.

Pàgina web

Horari: de dilluns a divendres de 9:00 a 17:00, diumenges i festius de 13:00 a 17:00.

L’entrada és gratuïta.

Ubicació: Liebfrauenpl. 4, 55116 Mainz, Alemanya

Gutenberg Museum

Gutenberg va ser el creador de la impremta i en el seu honor, es va obrir el museu que porta el seu nom a l’any 1900.

El Gutenberg Museum és tot un homenatge al conegut con “l’home del mil·lenni” i porta per un recorregut per la història de l’escriptura, els llibres i l’impremta. Resulta una visita indispensable i molt reconeguda on es pot veure la tecnologia que s’utilitzava, els llibres de grans escriptors que allí s’exposen, els cartells, grafits, i per suposat, l’obra més destacada del museu, la Biblia de Gutenberg, impresa per ell mateix al 1455.

Pàgina web

Horari: De dimarts a dissabte de 9:00 a 17:00. Diumenges d’11:00 a 17:00.

Preu: Adults 5€. De 8 a 18 anys 2€. Menors de 7 anys gratuït.

Ubicació: Liebfrauenpl. 5, 55116 Mainz, Alemanya

Liebfrauenplatz

El Gutenberg Museum i la Dom St. Martin es troben a Liebfrauenplatz, una de les places més boniques de Mainz, contigua a la Marktplatz i en la que es pot veure la imponent Columna de Claus.

A la Liebfrauenplatz es on munta part del mercat de Nadal, i que la resta de l’any s’hi realitza tres vegades per setmana el Wochenmarkt Mainz Domplatz, un mercat de fruites i productes típics.

St. Stephan

Aquesta església és d’estil gòtic i el seu principal atractiu són les impressionants vidrieres de tons blaus que il·lustres escenes de l’Antic i el Nou Testament. Aquestes van ser realitzades per l’artista jueu Marc Chagall entre els anys 1978 i 1985. Més enllà de l’innegable valor artístic, l’autor va voler simbolitzar la reconciliació entre cristians i jueus.

Aquesta església parroquial patriòtica va ser fundada al 990 per l’arquebisbe Willigis, qui també va construir la Dom St. Martin, està ubicada a la part alta de la ciutat. Willigis volia utilitzar-lo per crear un lloc d’oració per l’imperi. Va ser col·legiata fins al 1803. L’església va albergar originalment un monestir. El rector del monestir administrava un dels arcedians (unitat organitzativa medieval, similar als decanats actuals) de la diòcesis.

No obstant, l’edifici actual data d’una època posterior, iniciat al 1267, es va completar al 1340. No obstant, va mantenir les especificacions de la planta de l’edifici Willigis i, per tant, el disseny com a sistema de cor doble.

Entre 1462 i 1499 es va afegir el claustre al costat sud. En època barroca, l’església estava decorada segons l’estil de l’època. No obstant, al 1857 va explotar una torre de pólvora propera (Mainz era una fortalesa federal al segle XIX), cosa que va provocar que el mobiliari barroc de l’església es perdés. Va patir greus danys durant la Segona Guerra Mundial, en particular, la gran torre oest va haver de ser restaurada mitjançant un complicat procés. No obstant, les voltes de la nau i el cor oest no van ser restaurades i ara han estat substituïdes per un sostre pla de fusta.

En l’actualitat, St. Stephan és una església gòtica de saló de tres naus amb cors a l’est i a l’oest i un campanar octogonal de 65 metres d’alçada sobre el cor oest.

Pàgina web

Ubicació: Kleine Weißgasse 12, 55116 Mainz, Alemanya

Preu: Entrada gratuïta.

Gedenkstätte St. Christoph

St. Chistoph és una església parroquial d’estil gòtic que va ser construïda entre 1292 i 1325.

Mainz va ser una ciutat que va patir molts bombardejos durant la Segona Guerra Mundial de l’exèrcit britànic i estatunidenc. L’atac més significatiu es va produir el 27 de febrer de 1945 i va acabar amb la vida de més de 1.200 persones. L’Església de St. Christoph és un monument a aquelles persones i es va deixar sense restaurar per a recordar aquella barbàrie. És per aquesta raó per la que és un dels temples més venerats i estimats dels habitants de Mainz.

Ubicació: Hintere Christofsgasse 3-5, 55116 Mainz, Alemanya

Semàfors

Els semàfors de la ciutat de Mainz formen una de les imatges més curioses. Quan es recórrer la part antiga, així com la seva Universitat, cal prestar atenció als seus semàfors. En ells es descobreix a Det, un simpàtic follet amb barret punxegut que mostra quan es pot passar o quan s’ha de parar.

Det és un dels personatges més famosos dels dibuixos animats d’Alemanya.

Gutenbergplatz

Gutenbergplatz és una enorme plaça al centre de la ciutat, on es troba el Staatstheater (Teatre de la Ciutat) i l’estàtua de Johannes Gutenberg, una obra del conegut escultor danès Bertel Thorvaldsen.

Kurfürstliches Schloss

El Kurfürstliches Schloss és un dels monuments més emblemàtics de Mainz. És un del edificis d’estil renaixentista més importants d’Alemanya. Està situat al costat del riu Rin, a la part oest de la ciutat i avui en dia és utilitzar com a centre de conferències.

Ubicació: Peter-Altmeier-Allee 9, 55116 Mainz, Alemanya

Worms

Història de Worms
Dom St. Peter
Nibelungenbrücke
Dreifaltigkeitskirche
Nibelungsmuseum
Heiliger Sand
Synagoge i Mikwe
Jüdisches Museum Worms Raschihaus
Lutherdenkmal
Liebfrauenkirche
Schloss Herrnsheim
Hagendenkmal
Fonts de Worms

Història de Worms

Worms és una ciutat situada a la riba del riu Rin, situada a la regió vitivinícola Rheinhessen. Té uns 85.000 habitants. Va ser fundada pels celtes, que la van anomenar Borbetomagus (Prat d’aigua). Més tard va ser conquerida pels vangions germànics. A l’any 14 aC, els romans vam capturar i fortificar la ciutat.

Worms ha estat bisbat catòlic des d’almenys el 614, inclús amb una menció anterior, al 346. En l’imperi franc, la ciutat era la ubicació d’un important palatinat de Carlemany, qui va construir un dels seus molts palaus administratius aquí. Els bisbes administraven la ciutat i el seu territori.

Worms va prosperar durant l’Alta Edat Mitja, havent rebut amplis privilegis del rei Henrich IV (més tard emperador Henrich III), més tard, la ciutat es va convertir en ciutat lliure imperial essent independent de qualsevol governant local i responsable només davant el propi emperador del Sacre Imperi.

També és destacable la comunitat jueva de Worms. La ciutat va ser un cenctre de judaisme asquenazita medieval. Es creu que en l’Alta Edat Mitja vivien més de 1.000 jueus, entre els que es trobaven el rabí Salomó Ben Isaac, o el cèlebre rabí francès Raschi, qui va portar a terme un dels millors comentaris del Torà de l’època i que, segons la documentació, s’ubica a Worms per l’any 1060. La comunitat jueva va ser establerta aquí a finals del segle X, i es va erigir la primera sinagoga de Worms al 1034. Al 1096, 800 jueus van ser assassinats per creuats i la plebea local.

La més important, entre des més de 100 dietes imperials que es van reunir a Worms, és la de 1521 (coneguda habitualment com la dieta de Worms) que va acabar amb l’edicte de Worms, en la que Martin Luther va ser declarat heretge després de refusar retractar-se de les seves creences religioses. Va ser condemnat al desterrament de l’Imperi. Worms va ser també el lloc de naixement de les primers bíblies de la Reforma, tant la bíblia alemanya de Martin Luther com el primer Nou Testament complet en anglès de William Tyndale sobre l’any 1523.

Al 1689 durant la Guerra dels Nou Anys, Worms va ser saquejada per les tropes de Louis XIV de França, tot i que els francesos només conserven la ciutat durant vàries setmanes. Al 1743 es va signar el tractat de Worms, formant una aliança política entre Gran Bretanya, Àustria i el regne de Sardenya. Al 1792 la ciutat va ser ocupada per les tropes de la primera república francesa durant les guerres revolucionàries franceses. Gran part del call jueu va ser destrossat de forma violenta durant els esdeveniments de la Nit dels Vidres Trencats, pel que al finalitzar la Segona Guerra Mundial ja no quedaven jueus a Worms.

Durant la Segona Guerra Mundial, Worms va quedar pràcticament en cendres, després de la guerra la ciutat interior va ser reconstruïda. En la postguerra, Worms es va convertir en part del nou estat de Rheinland-Pfalz, en canvi el barri de Rosengarten, a la riba oriental del Rin, es va perdre en favor de l’estat de Hessen.

La ciutat de Worms és una ciutat dinàmica, però plena d’història, tradicions, mites i llegendes, que formen part de les creences i cultures populars. De fet, aquesta ciutat és la dels enigmàtics Nibelungs , i això és respira en cada racó.

Si no s’és un expert en mitologia germànica, podríem dir que els Nibelungs eren un sers que habitaven a les coves dels boscos que s’estenien al llarg de la riba del Rin. Eren semblants als nans, però de color fosc, i posseïen un enorme tresor que protegien zelosament amb un drac, el drac Siegfried, el qual va ser vençut pel cavaller Sigurt, que més tard es va fer invencible al banyar-se amb la sang derramada pel drac. Sigurt és, en la tradició germànica, tot un heroi nacional que encara avui és venerat.

Dom St. Peter

Es tracta d’una basílica romànica que es va construir entre 1125 i 1181. No obstant ha patit diverses modificacions al llarg dels segles que han deixat petjada, pel que es poden veure decoracions barroques i del gòtic tardà en aquesta obra. A la seva part nord es pot admirar el Portal de l’Emperador i una preciosa representació de la Lluita de les Reines del Cantar dels Nibelungs.

La magnífica basílica té quatre grans torres rodones a les cantonades, dos cúpules i un cor en cada extrem, construïts de gres vermell. El seu gran altar barroc va ser construït per Balthasar Neumann després de la devastació de la ciutat per part de les tropes franceses al 1689. A la fosca i austera cripta descansen fins a cinc generacions de reis germànics.

Pàgina web

Ubicació: Domplatz, 67547 Worms, Alemanya

Nibelungenbrücke

Tot i que sembli un castell en miniatura inspirat en els castells de contes de fades infantils, es tracta del pont de barques més antic construït sobre el Rin, construït al 1897. Aquesta construcció està dividida en vuit plantes, que antigament eren ocupades per un hotel.

Formalment, la superestructura de la carretera segueix el model de l’antiga Porta de Mainz en forma de torre.

Ubicació: Nibelungenstraße, 68623 Worms, Alemanya

Dreifaltigkeitskirche

L’església memorial de la Reforma de la Santíssima Trinitat, construïda entre 1709 i 1725. Aquí es trobava anteriorment la Haus zur Münze (la casa més bonica del món), que va ser destruïda per les tropes de Ludwig XIV durant la Guerra de Successió del Palatinat. L’església es va construir en aquest lloc perquè els habitants de Worms creien que Martin Luther es va presentar aquí davant de l’emperador al 1521. L’església es va cremar després d’un atac amb bomba al 1945 i va ser reconstruïda al 1959.

Al 1733, el pintor de Worms Ludwig Seekatz va crear un quadre monumental per a la recent construïda església de la Trinitat que representa l’escena del Reischtag de 1521. El quadre es va muntar a la paret oest de l’església, damunt de les galeries, i es va col·locar un marc d’estuc.

Segons la seva signatura, procedeix de Johann Martin Seekatz (nascut al 1669 a Grünstadt), pare de Ludwig Seekatz, es va fer càrrec de la pintura de l’església al 1725. Però va morir al 1729. El fill va continuar el treball sota el nom del seu pare. La pintura va ser restaurada al 1817 per Philipp Christian Seekatz, nevot de Ludwig Seekatz.

Es va cremar juntament amb l’església al 1945. Es conserva una aquarel·la (gouache –original 31 x 39 cm). Tot indica que Philip Christian Seekatz va crear aquesta imatge en relació amb els treballs de restauració del gran quadre. Es diferencia del seu model en diversos detalls.

En canvi, el més destacat es pot trobar en l’arquitectura: el gravat de Remshart i en la pintura de l’església, les pilastres de la paret, la cornisa sobre les finestres i el sostre en forma de cúpula estan ricament decorats.

Philip Christian Seekatz ha reduït tot això a línies i formes clàssicament simples. En la reconstruïda església es troba ara al lloc del quadre anterior un mosaic modern de Walter Eglin “Luther davant de l’emperador i l’imperi”. En el mur nord-oriental del cor, hi ha una placa commemorativa que recorda la magnífica “Haus zur Münzen”, que va està aquí i que juntament amb e Bürgerhof formava el districte de l’Ajuntament. La seva destrucció va ser percebuda com a un càstig de Déu, per això durant la reconstrucció es va construir al mateix lloc que l’església.

Worms sobre l’any 1521, àrea de l’actual Dreifaltigkeitskirche, en aquest moment aquí es trobava la “Haus zur Münze”

Avui en dia hi ha lletres d’argila a les parets de l’església que representen el credo dels apòstols i l’explicació de Luther sobre el mateix.

Pàgina web

Horari: A l’estiu de 8:00 a 6:00, i a l’hivern de 9:00 a 5:00.

Ubicació: Marktpl. 12, 67547 Worms, Alemanya

Nibelingsmuseum

Situat a les velles muralles de la ciutat, un marc medieval ideal per albergar la més fantàstica de les llegendes nòrdiques.

En el seu interior hi ha un modern museu multimèdia per a viure la llegenda a través de l’Audiollibre transitable que reprodueix el Cantar dels Nibelungs, un poema èpic del segle XII que narra la història dels enfrontaments dels reines de la zona durant els segles V i XI. Altres sales interessants del museu les ocupen el Laboratori Mitològic i la Tomba de Sigurt.

Pàgina web

Horari:

De dilluns a divendres de 10:00 a 17:00.
Caps de setmana i festius de 10:00 a 18:00.

Ubicació: Fischerpförtchen 10, 67547 Worms, Alemanya

Heiliger Sand

A Worms hi habitava una petita comunitat jueva. Antigament, en l’Alta Edat Mitja, més de mil jueus residien a Worms, però van desaparèixer violentament quan el seu barri va ser arrasat durant la denominada “Nit dels Vidres Trencats”. Aquest esdeveniment, ocorregut al novembre de 1938, va significar el linxament d’una gran part de ciutadans jueus de tot el país, tant a Alemanya com a Àustria, sense deixar de mencionar que molts altres van ser cruelment segrestats i internats als camps de concentració i els seus comerços i habitatges destruïts per la organització militar i de seguretat del partit nazi.

És per això que el cementiri jueu que es trobava a les afores de la ciutat va quedar íntegre després dels atacs. Dit cementiri és considerat com una de les més antigues necròpolis de la comunitat jueva en tot el continent europeu que es troba en conservació.

Actualment és possible visitar aquests cementiri, el qual va ser declarat com a Patrimoni Cultural i compta amb unes 2.500 làpides amb inscripcions en hebreu i traduccions en diverses llengües.

Els visitants masculins han de portar barret.

Pàgina web

Horari:

De novembre a març: de diumenge a divendres de 9:30 a 16:00. Última entrada a les 15:40.
D’abril a octubre: de diumenge a divendres de 9:30 a 18:00. Última entrada a les 17:40.
Dissabtes tancat.

Preu: Entrada gratuïta.

Ubicació: Willy-Brandt-Ring 21, 67547 Worms, Alemanya

Amb respecte al barri jueu, després de la fatídica nit, només es va poder conservar i restaurar una sinagoga i un bany de dones.

Synagoge i Mikwe

’àrea delimitada per l’arc nord-est de la muralla medieval amb les seves típiques cases de diversos pisos va estar habitada per jueus des de finals del segle X. La primera sinagoga registrada a Worms es va construir al 1034. La inscripció del donant, tapiada a l’entrada de l’actual sinagoga romànica tardana, informa sobre les circumstàncies exactes. Diu que Jacob ben David i la seva esposa Raquel van utilitzar la seva riquesa per a construir “una casa”, la sinagoga, i decorar-la amb mobles. Aquesta sinagoga va ser construïda de pedra i es trobava a l’àrea de l’actual casa d’ensenyament Raschi (ieshivà).

Al 1174 es va construir la nova sinagoga, al mateix temps que la nova catedral romànica. La sinagoga va ser reconstruïda pels artesans de les obres de construcció de la catedral. L’ornamentació arquitectònica del portal i dels capitells de les columnes de l’interior és comparable a les formes de la catedral.

La sinagoga és una sala de dues naus orientada a l’est, dividida per dues columnes que sostenen la volta.

A l’Edat Mitja i a l’època moderna, la sinagoga va ser danyada i restaurada vàries vegades, però també va canviar per estils contemporanis. Els pogroms de 1349 i 1615 van tenir un impacte terrible.

Al 1212 es va afegir una sala de dones al nord de la sinagoga. Es tracta d’una sala d’estil gòtic, voltejada i amb suport central. Actualment, la sala serveix, entre altres coses, com a sala commemorativa dels jueus de Worms assassinats durant l’era nazi i com a sala per a festivals i esdeveniments culturals. El portal de l’entrada (avui dins el porxo) té les formes típiques de l’escola de Worms.

Durant la nit del pogrom de 1938, la sinagoga va ser incendiada i les ruïnes van ser objecte de vandalisme durant els anys següents. Degut a l’especial importància històrica i religiosa de la sinagoga, la ciutat, el govern federal i el govern regional van decidir després de la guerra reconstruir-la al 1961 utilitzant components originals de l’antiga sinagoga, tot i que ja no hi havia cap comunitat a Worms.

L’equipament central de la sinagoga:

Aron ha-kodesh (Arca sagrada) al mur est: s’utilitza per guardar els rotlles de la Torà (els cinc llibres de Moisès).
Ner-Tamid (Làmpada Eterna): indica que els rotlles de la Torà estan presents i es pot realitzar l’adoració.
Bima (pedestal): atri per a desenrotllar i llegir la Torà.

Ubicació: Synagogenplatz, 67547 Worms, Alemanya

Jüdisches Museum Worms Raschihaus

La Raschihaus és un important edifici històric situat al barri jueu, està situat a la part sud del districte de les sinagogues, cosa que el converteix en una part central del Worms jueu. Aquest lloc ha estat una part important de la comunitat jueva de Worms durant segles, i la seva rica història es reflexa en l’arquitectura i els objectes exposats.

En l’actualitat, la Raschihaus alberga l’arxiu municipal de Worms i el museu jueu. El museu ofereix una oportunitat única per a explorar la rica història jueva de Worms.

Pàgina web

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 12:30 i de 13:30 a 17:00.

Preu: 2,50€, menors de 18 anys 1,50€.

Ubicació: Hintere Judengasse 6, 67547 Worms, Alemanya

Lutherdenkmal

El 18 d’abril de 1521 el reformador Martin Luther va ser cridat per Karl V a renunciar dels seus ensenyaments, però es va negar a fer-ho. Luther es va defensat amb aquestes paraules “Aquí estic. No puc fer altra cosa. Que Déu m’ajudi. Amén”. La seva decisió va tenir un enorme impacte en la política mundial, començant així un nou capítol en la història dels cristians. L’emperador Del Sacre Imperi Romano-Germànic va declarar a Luther com a traïdor. És per això que Luther es va haver de resguardar amb Friedrich de Sajonia al Castell de Wartburg a Worms.

Al 1868 es va inaugurar a Worms el monument a Luther més gran del món. Aquest monument està inspirat en el cèlebre himne luterà “Una poderosa fortalesa és el nostre Déu”, i va ser dissenyat per Ernst Rietschel. El monument conta la història de la reforma de Luther, amb una estàtua del reformador al centre, i dels seus seguidors asseguts als seus peus.

Ubicació: Lutherring, 67547 Worms, Alemanya

Liebfrauenkirche

L’església va ser construïda al 1276 i acabada al 1465, aquesta és la única església gòtica sobrevivent de Worms. També va ser convent i es coneguda per albergar el timpà dels Reis Mags.

Ubicació: Liebfrauenring, 67547 Worms, Alemanya

Schloss Herrnsheim

La història del castell i del posterior castell de Dalberg es remunta al 1460. Al 1689, l’antic castell va ser destruït durant la Guerra de Successió del Palatinat. Al 1714 es va construir el palau barroc amb jardins barrocs, que va patir greus danys al 1792. El castell actual va ser construït sobre les ruïnes segons els plànols de Mannheim Jakob Friedrich Dyckerhoff. A l’any 1840 es va tornar a canviar.

És un dels castells imperials més destacats de Rheinland-Pfalz.

Sota la direcció del senyor del Castell Wolfgang Heribert von Dalberg, el parc va ser redissenyat cap al 1790 pel famós arquitecte de jardins Friedrich Ludwig Skell, es van crear praderes, zones forestals, estancs i illes en forma de jardí anglès.

Els Dalberg van ocupar alts càrrecs al Tribunal Electoral a Mannheim i van gaudir d’importància política suprarregional. L’últim descendent del castell, el va vendre al 1883 a la família industrial de Worms, els barons von Heyl, qui al 1957 el van vendre a la ciutat de Worms.

Del castell destaca l’Orangerie que data del segle XIX, actualment està habilitat com a cafeteria. Així com també destaca la conservació de la planta baixa, incloses les pintures de les parets i el sostre, destaquem pintures franceses de la primera meitat del segle XIX amb un panorama de París i una escena del Bósfor al primer pis. La torre de la biblioteca és una altre punt destacat.

Actualment s’està portant a terme la renovació del castell en vàries fases de construcció. En la primera fase, llur finalització està prevista per al 2025/2026, es renoven les sales del soterrani i l’entresòl. El pla és tornar a utilitzar l’ala principal amb el Saló Blau per a celebracions i esdeveniments. També s’està considerant visites perllongades i una representació tipus museu de la història del castell.

De moment només es pot visitar el parc i la visita exterior del castell.

Pàgina web

Ubicació: Herrnsheimer Hauptstraße 1, 67550 Worms, Alemanya

Hagendenkmal

El Hagendenkmal és un monument situat al passeig del Rin que recorda a Hagen von Tronje, un heroi del Nibelungenlied. Es diu que va robar el llegendari tresor nibelung i el va enfonsar al riu.

El Hagendenkmal va ser creat al 1906 com a galvanoplàstic per l’escultor de Worms, Johann Hirt, i donat per Cornelius Wilhelm von Heyl zu Herrnsheim. La seva ubicació original va ser fins al 1932 al parc municipal de Bügerweide, però al juny de1932 es va traslladar a la ubicació actual.

Ubicació: 67547 Worms, Alemanya

Fonts de Worms

Siegfriedbrunnen
Schicksalsrad
Winzerbrunnen
Gerechtigkeitsbrunnen
Nibelungenliedbrunenn

Siegfriedbrunnen

La planificació de la font donada per Cornelius Wilhelm von Heyl va començar al 1890. Inicialment es va encarregar el projecte a l’arquitecte municipal Hofmann. El pla era tenir una estructura amb quatre grans imatges que representessin les “quatre trames principals de la saga dels Nibelungs” i coronades per una figura de Siegfried. El lloc escollit per a la reorganització va ser la Hagenstrasse/Marktplatz, al costat de la Dreifaltigkeitskirche. La idea de construir la font no es va reprendre fins molt més tard, tot i que en una escala molt més petita. La Siegfriedbrunnen es va instal·lar al 1921 després dels endarreriments provocats per la guerra.

La Siegfriedbrunnen va sobreviure quasi il·lesa dels atacs de la Segona Guerra Mundial.

Ubicació: Hagenstraße 4, 67547 Worms, Alemanya

Schicksalsrad

A Obermarkt es pot veure els daltabaixos de la llarga i agitada història de Worms a la Roda de la Fortuna. Esdeveniments històrics i gent de la ciutat, alegria de viure i esdeveniments destacats s’incorporen a aquesta obra d’art. Al 1986, el proveïdor regional d’energia EWR la va donar a la ciutat i als seus ciutadans en motiu de l’aniversari de la seva empresa. L’obra d’art en bronze va ser dissenyada per l’artista de Worms, Gustav Nonnenmacher.

No és una imatge fixa típica, la representació canvia constantment.

Ubicació: Obermarkt, 67547 Worms, Alemanya

Winzerbrunnen

Winserbrunnen es considera el centre de la zona de vianants de Kämmererstrasse. Va ser donada al 1983 pel grup d’interès Wonnegauer Weinkeller i realitzada per l’escultor de Worms, Gustav Nonnenmacher. L’obra d’art aborda tant la història cultural viticultora des del pare Noé fins als grecs com el procés de producció del vi.

Ubicació: Am Römischen Kaiser 1, 67547 Worms, Alemanya

Gerechtigkeitsbrunnen

La Gerechtigkeitsbrunnen va ser construïda al 1778 en estil barroc tardà i originalment es trobava en aquest lloc la Siegfriedbrunnen com abeurador. La figura de la Justícia es troba al punt més alt de la font. A un costat hi ha les figures de Neptú i Hèrcules.

Ubicació: Petersstraße 7, 67547 Worms, Alemanya

Nibelungenliedbrunnen

Nibelungenliedbrunnen està situada a Wilhelm-Leuschner-Straße (zona de vianants, també anomenada KW pels habitants de Worms) a la cantonada amb Rathenaustraße

Aquesta font també va ser creada per l’escultor Gustav Nonnenmacher, en ella, l’artista va recrear escenes de la famosa saga dels Nibelungs.

Ubicació: Rathenaustraße 33, 67547 Worms, Alemanya

Speyer

Història de Speyer
Technik Museum
Kaiserdom
Judenbad – Mikwe
Altpörtel
Gedächtniskirche
Dreifaltigkeitskirche
Maximilianstraße

Història de Speyer

Speyer (Espira) té aproximadament uns 50.000 habitants i es troba a la riba del Rin. Va ser fundada pels romans, en l’antiguitat, la zona es coneixia com Noviomagus i Civitas Nemelum, de la tribu teutònica dels nèmetes, que estaven assentats a la zona.

Un factor important en la fundació de Speyer és la seva localització en una de les rutes comercials europees importants al llarg del Rin. Existeixen poques localitzacions entre Basel i Mainz on les riberes del riu siguin suficientment altes com per a prevenir inundacions, però a la vegada suficientment baixes com per permetre l’accés al riu.

Durant l’Edat Mitja, vàries barques creuaven el Rin a l’altura de Speyer, cosa que demostra la seva importància com a lloc de pas. Durant els començaments de la reforma protestant s’organitzaven dietes a la ciutat: 1526 i 1529. A la segona, el moviment de L¡MartinLuther va rebre el nom de protestantisme.

La ciutat i la seva catedral van ser saquejades i incendiades el 31 de maig de 1689 per les tropes franceses comandades per Ezéchiel du Mas, durant la Guerra dels Nou Anys.

Technik Museum

El Technik Museum de Speyer és un museu que explora la tecnologia des de sota l’aigua fins a l’espai, hi podem trobar des de submarins, creuers de rescat, avions, l’òrgan més gran del món, locomotores de vapor, transbordadors espacials, exposicions navals, aeronàutiques, cotxes clàssics d’època, motocicletes de carreres, motors de bombers històrics, instruments musicals mecànics, a part de rareses i modes.

Technik Museum Speyer | Germany (technik-museum.de)

Ubicació: Am Technik Museum 1, 67346 Speyer, Alemania

Horari: Tots els dies de 9:00 a 18:00.

Preu:

Entrada a museu: Adults 22€, de 5 a 14 anys 17€, menors de 5 anys gratuït.
Entrada a museu per un dia + IMAX: 28€, de 5 a 14 anys 23€, menors de 5 anys gratuït.
Entrada a museu per dos dies + IMAX: 50€, de 5 a 14 anys 40€, menors de 5 anys gratuït.
IMAX DOME (no una pel·lícula): Adults 14€, de 5 a 14 anys 10€, menors de 5 anys gratuït.

A continuació s’exposen les exposicions populars que són les peces més populars del Technik Museum, aquestes peces estan repartides per les diferents àrees d’exposició, després s’exposen les àrees d’exposició (Ausstellungsbereiche) en que es divideix el Technik Museum, després s’exposa el Museum Wihelmsbau (àrea inclosa dins el Technik Museum, i per últim l’IMAX DOME Cinema)

EXPOSICIONS POPULARS

Space Shuttle Buran (Transportador espacial Buran)

Un dels punts destacats del museu i part de l’exposició de vols espacials més gran d’Europa és el transbordador espacial Buran de Rússia. Aquest transbordador espacial va ser el resultat d’un dels projectes més ambiciosos de la història dels vols espacial russos. L’enorme llançadora mesura 36 metres de llarg per 16 d’amplada i pesa unes 80 tones. Com va ser el cas del model nord-americà, la reutilització després dels vols espacials propers a la Terra va ser de gran importància. El prototip OK-Buran-GLI mostrat al museu va ser construït al 1984 i es va utilitzar per provar el vol i l’aterratge després de la reentrada a l’atmosfera. Durant aquesta part del projecte, l’OK-GLI va completar 25 vols atmosfèrics entre 1984 i 1989 i va contribuir significativament a l’èxit del vol orbital d’un transbordador Duran al 1988.

A finals de la dècada de 1980 el finançament Buran es va fer cada cop més difícil a causa de problemes econòmics. Després del col·lapse de la Unió Soviètica, es van aturar nous desenvolupament i, finalment, tot el programa es va interrompre al 1993.

Boeing 747

El Boeing 747 porta més de 50 anys volant per tot el món. Va ser el 9 de febrer de 1969 quan el prototip de Jumbo va enlairar-se per primera vegada a reacció més gran del món i va donar forma als vols de passatgers en els anys següents. Només l’Airbus A380 va reemplaçar al jumbo en el paper d’avió de passatgers més gran. No obstant, la fascinació pel Boeing 747 no ha canviat i l’avió de fuselatge ample continuar atraient molt.

El Boeing és accessible per als visitants del museu, i també la bodega de carga i l’ala esquerra també. El revestiment interior es va desmuntar parcialment per donar una idea de la construcció de l’avió.

Antonov AN-22

Mils d’espectadors van acudir a l’aeròdrom de Speyer el 29 de desembre de 1999 per presenciar l’aterratge d’un enorme avió de fuselatge ample, l’Antonov AN-22.

Amb una envergadura de 64 metres i un pes al buit de 114 tones, l’AN-22 és un dels avions d’hèlice més grans del món. Aterrar a la pista de Speyer, de poc menys de 1.300 metres de llarg, va ser un desafiament inclús per als experimentats pilots de proves que es van fer càrrec de l’Antonov a Kiev i van volar sense escales fins a l’aeroport de Karlsruhe/Baden-Baden. No obstant, els meticulosos preparatius, durant els quals per raons de seguretat es va haver de retirar parcialment l’estructura de la teulada d’un edifici al terreny del Technik Museum Speyer, van donar el seu fruit.

Després de només dues aproximacions de prova, els pilots van aterrar l’avió exactament a la pista sense problemes. Transportar-lo al recinte del museu va requerir un treball de precisió.

L’AN-22 va ser dissenyat com un avió de transport civil i militar que podia transportar càrregues de fins a 100 tones inclús a zones intransitables sense una pista sòlida. En cas d’emergència, una pista d’herba sòlida era suficient per l’enlairament i l’aterratge. L’enorme bodega de càrrega, de 33 metres de llarg i 4,4 metres d’ample té una capacitat per a tres camions de grava completament carregats i l’Antonov AN-22 no tindria problemes per enlairar-se amb aquesta càrrega.

Dades tècniques de l’Antonov AN-22: Longitut: 57,31 m; Altura: 12,54 m; Envargadura: 64,40 m; Superfície de l’ala: 345 m²; Pes al buit: 118,727 kg; pes màxim per l’enlairament: 225.000 kg; Velocitat de creuer: 580 km/h; Velocitat màxima: 600 km/h; Velocitat d’aterratge: 240 km/h; Distància de recorregut d’enlairament: 1.450 m; Distància de recorregut d’aterratge: 1.040 m; Autonomia a plena càrrega: 5.000 km; Motors: turbina d’hèlice 4x – Samara / Zuznetsov NK – 12MA: Potència del motor: 14.805 wps; Tripulació: 5.

Seenotrettungskreuzer John T. Essberger (Creuer de Salvament Marítim)

El John Essberger va ser construït al 1975 com el primer gran vaixell de la classe de 44 metres del DGzRS . Els seus tres motors produeixen 72.000 CV i l’acceleren a una velocitat de 26 nusos (aprox. 48 km/h). Com tots els creuers de salvament marítim, el John Essberger és una construcció soldada a prova de bolcs.

El creuer compta amb un vaixell auxiliar, un hospital a bord, un potent sistema d’extinció d’incendis i un drenatge extern, una plataforma per a helicòpters, un bot inflable rígid ràpid addicional, així com àmplies instal·lacions de comunicació, navegació i rescat. En cas de catàstrofe greu al mar, els creuers de salvament d’aquesta mida poden albergar sota coberta a més de 300 nàufrags.

U-Boot U9 (Submarí U9)

Una de la part més destacable del Technik Museum és un submarí original de l’Armada alemanya, que els visitants poden veure per l’interior. El submarí U9 va ser construït per Howaldswerke a Kiel i posat en servei l’11 d’abril de 1967. Pertany a la classe de submarins 205 i, per tant, és la tercera generació de submarins almenys. Pesa 466 tones, mesura 46 metres de llarg per 5 metres d’ample i té un calat de 4 metres. La profunditat d’immersió nominal era de 100 metres i l’armament consistia en vuit tubs llançatorpedes de proa. A part de l’U9, al museu també s’exposen molts microsubmarins.

L’U9, durant el seu servei, va recórrer 174.850 milles nàutiques, el que equival a donar vuit vegades la volta a la Terra. El submarí va estar submergit durant 16.745 hores ii 11 minuts, cosa que correspon a 1 any i 11 mesos sota l’aigua. Gràcies a la forma especial del seu casc, l’U9 agafava una major velocitat quan viatjava sota l’aigua que quan viatjava a la superfície. La tripulació de 21 homes va poder estar sobra l’aigua durant dies amb el modern dispositiu de seguiment submarí i el sistema de snorkel. El submarí estava propulsat per un motor de tracció elèctric (1.500 CV), que s’alimentava d’una bateria de tracció. Aquest, a la vegada, s’alimentava mitjançant dos generadors acoblats permanentment als dos motors dièsel MB de quatre temps. (de 600 CV cadascun).

Hausboot Sean o’Kelley (Casa Flotant)

La família Kelly, que durant molts anys van encapçalar les llistes musicals amb nombrosos èxits. La casa flotant en la que van viure durant molts anys els membres de la família Kelly es pot veure a la zona exterior del Technik Museu. A mesura que la família anava tenint més èxit, i la família va créixer, el vaixell es va quedar petit. Per casualitat, Joey Kelly va conèixer el museu i la seva extensa exposició marina, pel que va decidir posar la casa flotant a disposició del museu com una nova exposició.

Al 2004, el vaixell va ser remodelat des del seu atracament a Bèlgica al costat del Rin, primer a Köln i després a Speyer, i transportant-lo al museu. El vaixell, construït al 1923, fa 34 metres d’eslora per 6,30 metres, té una alçada (calat inclòs) de 6 metres i pesa 185 tones.

Les cobertes de la casa flotant Sean o’Kelley són accessibles pels visitants del museu, i es pot veure l’interior del vaixell a través dels ulls de bou i les finestres.

Red Bull Stratos

A l’octubre de 2012, l’esportista extrem i membre del museu Felix Baumgartner va saltar en paracaigudes des d’una altura de quasi 40 km. Amb aquest projecte, Red Bull va establir nous estàndards. En la càpsula espacial especialment construïda, unida a un globus de gran altitud ple d’heli, Baumgartner va volar una altitud de 38.959 metres i després va saltar protegit únicament per un vestit pressuritzat especialment dissenyat. Durant la caiguda lliure es va arribar a 1.42 km/h, cosa que el va convertir en la primera persona en superar la velocitat del so en caiguda lliure. Després de 4:19 minuts, Baumgartner va treure el paracaigudes i va aterrar com estava previst a Nou Mèxic (Estats Units).

Al museu es pot reviure aquest espectacular esdeveniment no només en seqüències de vídeo: el tràiler original de l’Airstream, que va servir de refugi a Felix abans i després de l’acció, va ser transportat des dels Estats Units a Speyer, especialment després de la missió. La peça central de l’exposició és els vestit pressuritzat original del primer vol de prova, que correspon exactament al vestit utilitzat en el vol final. L’exposició complementa l’extensa col·lecció espacial del museu.

Vestit pressuritzat de Felix Baumgartner

AUSSTELLUNGSBEREICHE (ÀREES D’EXPOSICIÓ)

Raumfarht (Viatges espacials)

Juntament amb Space Consult, el Technik Museum mostra una superfície de més de 5.000 m² al voltant de 700 objectes únics que documenten la història dels viatges espacials des dels seus inicis dels anys 1960 fins a l’actualitat. A part del Transbordador Espacial Buran original, és pot admirar el mòdul de formació del laboratori espacial SPACELAB i una maqueta 1:1 del mòdul d’investigació de Columbus. Valuosos vestits espacials, documents originals, models i moltes altres peces espacials, com una càpsula d’aterratge original de la missió Soyuz TM-19 i una rèplica d’alta qualitat de la nau espacial Vostok 1. Al 2013, l’exposició espacial es va ampliar amb l’àrea temàtica “De Mond (La Lluna)” i ara presenta, a part de maquetes del mòdul lunar EAGLE de l’Apollo 11 i del vehicle lunar “Lunar Roving Vehicle”, una pedra lunar de 3.340 milions d’anys de valor inestimable.

La construcció del mòdul SPACELAB va ser un projecte espacial alemany més ambiciós i exitós dels anys 1980 amb la col·laboració amb l’ESA. En el primer vol amb l’astronauta alemany de l’ESA Ulf Merbold al novembre de 1983 (STS-9). SPACELAB va mantenir-se en funcionament amb èxit gins al 1998 i es va utilitzar en diverses configuracions en 22 missions espacials.

L’exposició espacial més gran d’Europa té una peça especialment valuosa, la càpsula original de la missió Soyuz TM-19, amb la que l’astronauta alemany Ulf Merbold va tornar a la Terra des de l’estació espacial russa MIR al 1994.

Soyuz, unió en rus, és el nom d’una sèrie de naus espacials russes tripulades per a tripulacions de fins a tres persones. La nau espacial Soyuz, desenvolupada als anys 1960 per l’OKB-1 Sergei Korolyov i posteriorment modificada diverses vegades, es va convertir en un ferri tripulat per a les estacions espacials de la sèrie Slyut, més tard per a la MIR i actualment per a l’Estació Espacial Internacional (ISS).

La pedra lunar exposada al Technik Museum va ser extreta d’una roca de basalt a la zona aterratge de Hadley Apennines l’1 d’agost de 1971 pels astronautes de l’Apollo 15 David R. Scott i James B. Irwin, un gran panorama mostra aquest lloc a la Lluna. Després de que la pedra arribés de la Lluna a la Terra, va estar emmagatzemada en un laboratori d’investigació de la NASA a Houston durant quasi 42 anys. El Technik Museum és l’únic museu d’Alemanya que exhibeix una pedra lunar original de l’Apollo.

La primera nau espacial soviètica tripulada, Vostok 1, constava de dos mòduls, la càpsula d’aterratge esfèrica i un equip. L’equipament contenia principalment el motor de frenada i el combustible necessari. L’equipament tècnic i científic de la càpsula d’aterratge estava compost principalment per sistemes de telemetria i comunicació, així com per sensor d’aterratge i el paracaigudes d’aterratge. El cosmonauta va ser lligat a un seient ejectable, que va ser catapultat abans d’aterrar. Degut a la forma esfèrica de la càpsula d’aterratge només es podien fer aterratges balístics. Per al cosmonauta això significava càrregues de fins a 10 G, deu vegades el seu pes corporal, perquè era difícil frenar el suficient la càpsula d’aterratge abans de l’impacte, per tant, calia aterrar per separat amb un paracaigudes.

El primer llançament no tripulat de la nau espacial Vostok va tenir lloc el 15 de maig de 1960 amb el nom de “Korabl Sputnik 1” sense escut tèrmic, sistema de paracaigudes ni seient ejectable. Els dos gossos “Belka” i Strelka”, així com dues rates i 28 ratolins a bord, van volar a l’òrbita terrestre amb la nau espacial “Korabl Sputnik 2”. Per a les probes finals del seient ejectable i del paracaigudes del pilot es va utilitzar un ninot de proba de la mida i pes d’una persona. El vol d’una hora i mitja del Korabl Sputnik 4 el 9 de març de 1961 va transcórrer sense contratemps i el gos “Chernushka” a bord i el ninot es trobaven bé després de l’aterratge.

El 12 d’abril de 1961, el cosmonauta Yuri Gagarin es va convertir en la primera personal en volar a l’òrbita terrestre amb la nau espacial Vostok 1. Va orbitar la Terra una vegada i va aterrar a Kazajstan després d’una hora i 48 minuts. La URSS va llançar un total de sis missions Vostok tripulades entre 1961 i 1963.

La rèplica de la nau espacial Vostok que es mostra a l’exposició espacial del Technik Museu és una rèplica de mida original, en la que s’han reproduït exactament fins els detalls més petits.

El Lunar Roving Vehicle (LRV) era un vehicle de propulsió elèctrica dissenyat per a explorar la superfície lunar en les condicions especials de l’espai i la baixa gravetat de la lluna. Entre 1969 i 1972 es van portar a terme un total de sis allunatges amb un LRV a bord en cada una de les últimes missions, APOLLO 15, 16 i 17. Amb el rover, la ràdio d’acció dels astronautes es podia ampliar significativament en comparació amb els tres allunatges de l’APOLLO 11, 12 i 14.

Feverwehfahrzeuge (Camions de Bombers)

Al Technik Museu és pot admirar una de les col·leccions més grans de camions de bombers històrics d’Europa, que s’estén des dels inicis dels camions de bombers fins a l’actualitat. Una raresa molt especial són les enormes vehicles dels Estats Units, especialment d’Ahrens-Fox, que van ser dissenyats específicament per a l’extinció d’incendis en edificis de gran altura.

A part dels vehicles, en nombroses aparadors s’exposen equips de bombers de tot el món. La col·lecció del Technik Museu també inclou dos vaixells de bombers i un bombarder aquàtic Canadair CL-215.

Musikinstrumente (Instruments musicals)

Una característica especial del Technik Museum són els nombrosos instruments musicals mecànics. A part de l’òrgan de la Welte Philharmonic, a la sala Liller s’exposen molts d’aquests grans instruments. Toquen melodies populars a demanda.

Al Museu Wilhelmsbau, un edifici al terreny del Technik Museum ( i inclòs en el preu de l’entrada) hi ha molts altres òrgans i instruments musicals.

Oldtimer (Cotxes d’època)

El Technik Museum també alberga una extraordinària col·lecció d’automòbils clàssics. La col·lecció cobreix tota la gama de vehicles motoritzats i s’estén des de cotxes antics des dels inicis de la història de l’automòbil fins a l’actualitat. Particularment atractives són les nombroses exposicions especials de vehicles, que garanteixen que sempre hi hagi alguna cosa nova per veure al museu.

Lokomotiven (Locomotores)

A la sala Liller i a la zona exterior es poden veure una vintena de locomotores. Una atracció molt especial és, per exemple, la Qian Jin, llur nom significa progrés, la única locomotora de vapor xinesa a Alemanya.

A part de nombroses locomotores de mida original, també es pot veure sistemes de maquetes i vitrines amb valuós equipament ferroviari.

Flugzeuge (Avions)

L’aviació té una llarga tradició a Speyer, quan es va fundar el Technik Museum, estava clar que els avions serien el centre de l’exposició. Avui en dia, es poden veure més de 70 avions i helicòpters a la Sala Liller i a la zona exterior. A part dels productes més destacats, el Boeing 747 i el Antonov AN-22, també destaquen llegendes com el Junkers JU-52 i els avions de l’equip acrobàtic més famós del món.

El Junkers JU-52 degut a la seva fiabilitat es va convertir als anys 1930 en l’avió estàndard de l’aviació comercial. El JU 52/3m també va desenvolupar un paper com avió militar abans de la Segona Guerra Mundial. Per exemple, va servir com avió de combat i transport durant la Guerra Civil Espanyola. L’avió que es mostra al Technik Museum va volar amb subministres des de Neumünster a Narvik a l’abril de 1940, on va aterrar al gelat llac Hartvigvaan. Tant els avions britànics com els noruecs el van atacar i encara és veuen les senyals. Quan la neu es va desfer, l’avió es va enfonsar al llac i va estar allí a 75 metres de profunditat durant 46 anys. Va ser recuperat al 1986 i posteriorment portat al Technik Museum.

Nutzfahrzeuge (Vehicles comercials)

Al Technik Museum també hi ha vehicles comercials i màquines històriques, des de simples furgonetes de repartiment com el Tempo E 400, passant per camions de grans dimensions, fins a autobusos clàssics. El globus captiu Delahaye utilitzat pels militars també és destacable. Motors de màquines gegants, com una serra de cinta amb motor o un motor dièsel amb generador, així com l’exposició de tecnologia agrícola històrica.

Marine und U-Boot (Marina i submarins)

Al recinte exterior del museu s’ha creat un bonic museu naval, en el qual hi ha vaixells, làmpades, campanes, cordes i xarxes que ofereixen un visió general del transport marítim. El transport marítim està representat en la seva totalitat a través de nombroses exposicions a la zona exterior i a les sales de l’exposició.

Motorräder (Motocicletes)

Al Technik Museum es poden veure nombroses motocicletes històriques, incloses algunes de curioses, el més destacat de l’exposició és una àmplia col·lecció de motocicletes Münch d’alta qualitat, en les que inclou 26 peces úniques, algunes de les quals han estat àmpliament restaurades, dels anys 1967 al 1999.

Friedel Münch va ser el primer fabricant de motocicletes del món que es va atrevir a utilitzar un motor d’automòbil de quatre cilindres i així construir una motocicleta de carer que fins llavors era incomparablement potent, l’anomenada “Big Bike”. Aquesta bicicleta podria arribar a quasi 180 km/h. L’exposició Friedel Münch al Technik Museum mostra una visió única de l’art del disseny de motocicletes de Friedel Münch. S’exposen, entre altres coses, un exemplar del Münch Mammut 2000 i el prototip corresponent, al voltant de 30 dipòsits de motos, tots ells fabricats a mesura i dissenyats individualment per a la màquina i el conductor, dos rares transformacions amb sidecar i un tricicle, que també utilitza peces de Münch. El museu també presenta l’anomenada Daytona Bomber, una moto que va ser desenvolupada i construïda per establir el record mundial de l’hora al Daytona Beach Speedway (Estats Units) al 1970.

MUSEUM WIHELMSBAU

El Museum Wilhelmsbau es troba al mateix recinte que el Technik Museum, a nomes uns passos de l’entrada principal i estar inclòs en el preu de l’entrada. El fascinant ganivet de rares amb mils d’objectes exposats dels segles XIX i XX fa viure a aquestes èpoques. Aquí es pot veure una notable col·lecció de grans orquestres totalment automàtiques, així com valuosos rellotges amb flauta i caixes de música, així com una dels col·leccions més grans d’armes i uniformes històrics. També hi ha vitrines decorades amb roba i nines històriques restaurades, així com la sala Rock’n’Roll, fan que la història cobri vida.

Instruments musicals: Fa més de 100 anys, quan ni tant sols existia el gramòfon, es feien instruments musicals reals, des de bateries que podien tocar-se com per art de màgia utilitzant aire comprimit i una mecànica complicada. El Museum Wilhelmsbau és un dels pocs museus del món on es pot veure tota la varietat d’aquests instruments musicals que es toquen sols. Entre ells podem trobar violins que toquen sols.

Joguines i nines: El Museum Wilhelmsbau és un tresor quasi inesgotable per a tots els amants dels jocs històrics. L’enorme col·lecció de nines, amb mils de nines de diferents estils, que del·laïta per a la vista. També hi ha una col·lecció de joguines històriques.

Uniforme i armes: Un altre punt destacat és l’exposició històrica militar. A part d’una gran varietat d’uniforme, insígnies de rang, medalles i cascos, la col·lecció inclou una gran varietat de pistoles, rifles, sables i moltes altres armes històriques d’època fins a la Primera Guerra Mundial. A la sala de caça situada just al costat es mostren trofeus de caça de tot el món, així com escenes de la vida quotidiana del caçador.

IMAX DOME KINO

L’IMAX DOME Kino és un cinema ubicat al Technik Museum que és lúnic d’aquest estil a Alemanya. A diferència que en altres cinemes, a l’IMAX DOME la pel·lícula no es projecta en una pantalla plana, sinó que es projecta en una enorme cúpula.

Les pel·lícules IMAX es caracteritzen per una qualitat d’imatge i so molt alta, això significa que garanteix una experiència cinematogràfica que cap altre cinema pot oferir.

Pel·lícules que es passen l’IMAX DOME:

Apollo 11: 47 minuts. Documental en anglès.
Wunderwelt Südpazifik (Meravellós món del Pacífic Sud): 45 minuts. Vídeos del Pacífic Suc acompanyat amb música.
Delfine (Dofins): 45 minuts. Vídeos de delfins amb música de Sting
The Magic of Flight (La Màgia del Vol): 45 minuts. Espectacle acrobàtic aeri de l’esquadró volador estatunidenc “The Blue Angels”.

Kaiserdom

Els orígens de la catedral es remunten al 1030, quan l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Conrad II, va manar edificar una catedral en un clar intent de mostra de poder davant del Papa de Roma. La seva impressionant planta està composta per tres naus, quatre torres i dues cúpules, i és un indubtable exponent de la simetria i l’equilibri tan característics de la regió de Rheinland-Pfalz.

El títol de Catedral Imperial (Kaiserdom) se li va atorgar degut a la seva relació amb els emperadors del Sacre Imperi Romano Germànic (amb la notable excepció de Fiedrich I Barbaroja, llurs restes van quedar repartides per mitja Europa). Tant la cripta imperial com les tombes es poden seguir veient avui en dia com part de la visita.

La UNESCO la va incloure al 1981 en la seva llista de Patrimoni de la Humanitat. La clara influència que va exercir la catedral en el desenvolupament de l’arquitectura romànica en Europa, i els impecables mètodes de restauració la van portar a terme després d’un fatídic incendi al 1689 i que van servir d’exemple per a generacions posteriors van ser les principals raons que van motivar aquests inclusió.

En aquesta reconstrucció, el rei bavarès Ludwig I va permetre que es pintés l’interior de la catedral en estil Natzarè.

El tresor de la Kaiserdom es mostra al Historisches Museum der Pfalz, amb la corona funerària de l’emperador Conrad II i altres objectes de valor.

Una visita imperdible és la torre sud de la Kaiserdom, amb un total de 304 escales que porten fins a una altura de 55 metres, amb unes vistes panoràmiques fabuloses de la ciutat de Speyer, el Rin i el Palatinat fins a la veïna ciutat de Baden. En dies de bona visibilitat es pot veure la Selva Negra, a una distància de més de 30 km. L’escala de pujada a la plataforma d’observació és d’acer bona part del camí, un gran contrast amb la pedra vermellosa de la Catedral.

Cal fer un tomb complet per fora de la Kaiserdom per gaudir també dels bonics jardins i el Mont dels Olivers a la part sud, un grup de figures de pedra que representen al Mont dels Olivers a Jerusalem amb l’apressament de Jesús. Les escultures van ser realitzades al segle XIX per l’escultor de Speyer, Gottfried Renn.

Pàgina web

Ubicació: Domplatz, 67346 Speyer, Alemanya

Horari:

Kaiserdom: D’abril a octubre: de dilluns a dissabte de 9:00 a 19:00, diumenges i festius d’11:30 a 17:30. De novembre a març: de dilluns a dissabte de 9:00 a 17:00, diumenges i festius d’11:30 a 17:00.
Cripta i tombes imperials: Obre mitja hora després de la catedral i tanca mitja hora abans.
Torre i Saló Imperial: D’abril a octubre: de dilluns a dissabte de 10:00 a 17:00 (última entrada a les 16:00). Diumenges i festius de 12:00 a 17:00 (última entrada a les 16:00). De novembre a març: estan tancats.

Preu: Entrada combinada de tots els espais 19€.

Judenbad – Mikwe

Els banys jueus van ser instal·lats al segle XII al Pati dels Jueus, centre del call jueu medieval. Una escala condueix a una primera sala coberta amb voltes d’aresta. Per una altra escala en semicercle s’arriba al nivell de la capa freàtica, on es troba el bany pròpiament dit.

Ubicació: Kleine Pfaffengasse 22, 67346 Speyer, Alemanya

Altpörtel

Altpörtel era la porta occidental de la ciutat i part de les fortificacions medievals que incloïen 68 torres de muralla i la porta. Forma l’extrem de Maximilianstraße davant de la catedral.

Es va començar a construir el 1230, a la qual es va afegir 300 anys més tard l’últim pis de la torre amb el parapet de traceria gòtic tardà i els arcs arcats de la galeria. La teulada empinada amb el cimbori data del 1708. Amb 55 metres, és una de les portes de la ciutat més altes i importants d’Alemanya. El costat que dóna a la ciutat està ricament estructurat, les espitlleres del costat oest indiquen la funció defensiva de la torre.

Ubicació: Maximilianstraße 54, 67346 Speyer, Alemanya

Gedächtniskirche

És una bellíssima església evangèlica-luterana d’estil neogòtic construïda al 1529 amb una torre de 100 metres d’altura.

Per dins la llum es manté tènue per destacar al màxim les vitralls.

Ubicació: Martin-Luther-King-Weg 1, 67346 Speyer, Alemanya

Dreifaltigkeitskirche

La construcció de l’església és la resposta creativa a una gran catàstrofe. Al 1689, les tropes franceses del rei Lluís XIV van destruir la ciutat imperial lliure de Speyer a la Guerra de Successió del Palatinat. La ciutat va quedar en cendres, cases i esglésies van patir greus danys o van quedar completament destruïdes. La població va haver d’abandonar la ciutat i va estar exiliada durant deu anys.

La reconstrucció va començar quan les primeres famílies, que en la seva majoria integraven l’Ajuntament, van tornar de l’asil a Frankfurt am Main. Abans de la destrucció hi havia esglésies ne les que es portava a terme la predicació luterana des de meitats del segle XVI, però cap església que pertanyés als luterans, pel que van començar a construir una nova església luterana com a primer edifici públic de la ciutat. L’Ajuntament era el responsable perquè també era el líder religiós dels luterans a Speyer.

Menys de 80 anys després de la seva finalització, la principal església luterana va patir profanacions i robatoris. La Revolució Francesa havia arribat a Speyer i a Rheinland-Pfalz i va fer impossibles els serveis religiosos durant anys. Només amb la victòria de Napoleó i la posterior reorganització dels territoris alemanys va començar a organitzar-se novament la nova vida de l’església. La ciutat va perdre la seva llibertat imperial i es va convertir en la capital del districte del Rin al Regne de Baviera. El rei (catòlic) de Baviera era el responsable dels assumptes religiosos dels luterans reformats. Després de les primeres unions locals, al 1818 els pares de casa de tot el Palatinat van votar una unió de les denominacions protestants, que des de llavors es van unir a l’Església Evangèlica del Palatinat (Església Regional Protestant), la primer unió entre luterans i reformats.

En l’època del nacionalisme en ascens al segle XIX, se suposava que un monument commemoraria el Reichstag de 1529, ja que la protesta d’una minoria al Reichstag de Speyer al 1529 havia donat el seu nom als protestants. Es creia que la Dreifaltigkeitskirche estava molt a prop d’aquest esdeveniment central de la Reforma i, per tant, volia enfonsar la Dreifaltigkeitskirche en favor d’un nou edifici més gran i representatiu d’estil neogòtic. Els ciutadans, per la seva part, van protegir l’església.

Avui en dia quatre quadres de la galeria construïda al 1824 al costat del púlpit recorden la història del Reichstag de 1529 i de la Unió de 1818.

Tot i algunes renovacions i intervencions, el caràcter de l’interior de l’alt barroc luterà es va mantenir quasi sense canvis: una església pictòrica, pintada des del sostre sobre dues galeries, una església de culte, que amb el seu altar, la façana de l’òrgan, el disseny del púlpit i les hòsties els àngels reflecteixen l’esplendor la Dreifaltigkeitskirche

Ubicació: Große Himmelsgasse 4, 67346 Speyer, Alemanya

Horari:

Dimecres de 10:30 a 16:00.
Divendres de 14:00 a 17:00.
Dissabte de 10:30 a 16:00.
Diumenge i festius de 14:00 a 17:00.

Maximilianstraße

Des de la Domplatz, davant mateix de l’entrada central de la Kaiserdom, el carrer principal és Maximilianstraße que condueix fins a l’Altpörtel. En aquest carrer en trobarem amb l’estàtua de Jakobspilger (Pelegrí del Camí de Santiago), una enorme estàtua de bronze amb un cartell que diu “Jakobspilger sobre el camí de Santiago de Compostela. Perquè no tenim aquí una ciutat permanent sinó que busquem la que està per venir. Hebreus 13,14”. L’estàtua té 3 metres d’alçada i és obra de Martin Meyer, essent donada al 1990 per la celebració dels 2.000 anys de la ciutat per part del bisbe de Speyer. En temps medievals, molts pelegrins iniciaven aquí el pelegrinatge cap a Santiago de Compostela i aquesta obra és un homenatge a tots ells.

Si es mira cap a la dreta de l’estàtua hi ha l’església barroca Dreifaltigskeitskirche. Continuant el passeig per la bonica Maximilianstraße podem gaudir dels típics bars alemanys fins arribar a una bonica torre defensiva d’estil medieval alemany, l’Altörtel. Sense cap dubte, en aquesta cèntrica zona de Speyer, se centra tota l’activitat d’oci i turisme.

Kaiserslautern

A Kasiserslautern hi habiten uns 100.000 habitants. A la ciutat al seu districte hi viuen uns 50.000 membres del personal militar de l’OTAN (majoritàriament americans) els quals solen anomenar la ciutat com K-town.

Història de Kaiserslautern

Un assentament prehistòric del 800 aC a l’àrea de l’actual Kaiserslautern va ser descobert. Algunes tombes celtes de 2.500 anys d’antiguitat van ser trobades a Miesau, un poble a 29 kilòmetres a l’oest de Kaiserslautern. Les antiguitats descobertes es troben al Museu d’Història del Palatinat, a Espira (Speyer).

Els primers fets destacables de la història de Kaiserslautern es troben l’any 622, any en què es va fundar el regne de Lutra. Uns 350 anys més tard, el 985, Otó III del Sacre Imperi va concedir a Kaiserslautern els drets de mercat, duana i jurisdicció.

Kaiserslautern era el lloc de caça preferit de l’emperador Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic (Frederic Barbarossa), el qual va governar el Sacre Imperi Romanogermànic des de 1155 fins a 1190. El petit riu Lauter feia de l’antiga part de Kaiserslautern una illa, en temps medievals. Les ruïnes del castell imperial de Kaiserpfalz de Frederic I Barbarossa, construït entre els anys 1152 i 1160, poden encara ser vistes davant la Rathaus (ajuntament). Un segon castell, el Castell de Nanstein, va ser edificat a Landstuhl per protegir la ciutat de les aproximacions per l’oest. A causa de la influència de l’emperador Frederic Barbarossa sobre el poble, aquest és inclòs en les cinc “ciutats Barbarossa”: Sinzig, Gelnhausen, Altenburg, Bad Frankenhausen i finalment Kaiserslautern.

La Stiftkirche, l’església més antiga de Kaiserslautern, va ser aixecada entre els anys 1250 i 1350. L’església de Sant Martí de Tours (St. Martinskirche) va ser construïda des del 1300 al 1350 per un orde religiós. Avui, una secció de la muralla original de la ciutat, encara s’aixeca al claustre de l’església.

Rodolf I d’Habsburg va donar a Kaiserslautern drets de ciutat, i el 1375 va ser inclosa al Kurpfalz (antic Palatinat) i conseqüentment es va tornar part de l’herència de la dinastia Wittelsbach. El 1519, Franz von Sickingen va obtenir la propietat del Castell de Nanstein. Es va convertir al Protestantisme, i el 1522 Nanstein va tornar a ser una fortalesa pels nobles locals que afavorien la Reforma Protestant. Sickingen i els nobles locals van començar la seva batalla contra de l’Arquebisbe de Trèveris; però l’atac va ser un fracàs, i es van retirar a Nanstein. Aquesta fortalesa va ser assetjada per Prínceps Catòlics Germànics. Sickingen va morir després que el castell es rendís, i els nobles protestants del Kurpfalz fossin sotmesos als Prínceps Catòlics.

El comte del Kurpflaz Joan Casimir, anà a Kaiserslautern durant la Guerra dels Trenta Anys (1618–1648). Una dura ocupació espanyola de l’any 1621 al 1632 va finalitzar quan les tropes protestants sueques van alliberar l’àrea. El 1635, tot i això, el cruel exèrcit croat sota les ordres de l’emperador austríac va entrar a Kaiserslautern i va matar 3.000 dels 3.200 habitants en tres dies de saqueig. Aquell mateix any havia sigut construït a Kaiserslautern el palau renaixentista de Joan Casimir. Landstuhl va ser salvada d’un destí semblant rendint-se sense lluitar. Kaiserslautern va tardar 160 anys a repoblar-se.

El conflicte no va acabar amb la Pau de Westfàlia el 1648. El Príncep Elector del Palatinat va tindre dificultats en molts àmbits i va manar que tots els castells, Nanstein inclòs, fossin destruïts. Els francesos envaïen i ocupaven repetidament l’àrea, residint a Kaiserslautern entre els anys 1686 i 1697. Tanmateix, després del Tractat d’Utrecht va ser restaurat com a part del Palatinat. Durant els turbulents episodis del segle xviii, el Palatinat era el camp de batalla entre les tropes franceses i alemanyes de diferents estats. El 1713, els francesos van destruir el castell de Barbarossa i les torres de les muralles de la ciutat. Des de 1793 (a la Batalla de Morlautern) fins que Napoleó va ser derrotat a la Batalla de Waterloo, el 1815, l’àrea va estar sota administració francesa, sent la ciutat de Kaiserslautern la seu de la sotsprefectura.

Mentre el poder francès es reduïa el 1815, Kaiserslautern i el Palatinat es van incorporar com una província a Baviera i van romandre així fins al 1918. Després la Primera Guerra Mundial, els francesos van ocupar de nou el Palatinat.

A la Segona Guerra Mundial, més del 60% de Kaiserslautern va ser destruït per bombes dels avions Aliats. El ferrocarril i moltes carreteres principals eren objectius prioritaris. Els atacs més durs, van succeir el 7 de gener, l’11 d’agost, i el 28 de setembre del 1944. De les 20,000 llars, 11,000 van ser destruïdes parcialment o completament. A la paret del cementiri oposada a la “Kleber Kaserne” encara hi ha peces i marques d’aquells assalts.

El 20 de març del 1945, mentre el Primer Exèrcit dels Estats Units d’Omar Bradley creuava el Rin a Remagen, la 80 Divisió dels Estats Units, la 319 d’Infanteria i part de la 3r Exèrcit de George Patton, van assetjar Kaiserslautern sense resistència. La guerra es va acabar en aquesta àrea, i hi va haver petites reconstruccions el 1948. El ritme de l’economia va ser lent fins al 1952, quan es van construir noves guarnicions de les tropes americanes, cosa que va fer que l’economia creixés a l’àrea.

Spinnrädl

La històrica posada Spinnrädl de Kaiserslautern va ser esmentada per primera vegada al llibre de plànols l’any 1742. És una de les cases d’entramat més antigues que es conserven de la ciutat i es troba al centre de la ciutat, no gaire lluny de Stiftsplatz i Schillerplatz.

Ubicació: Schillerstraße 1, 67655 Kaiserslautern, Alemanya

Fruchthalle

La Fruchthalle no només és considerada la sala de concerts i festivals més bonica de Kaiserslautern al centre del centre de la ciutat, sinó també un dels edificis seculars més importants del Palatinat. És gràcies al disseny grandiós de l’arquitecte August von Voit (1801 – 1870) que aquest edifici va cridar l’atenció des del principi per la seva bellesa arquitectònica. Von Voit va completar part dels seus estudis d’arquitectura a Itàlia. El seu disseny de la Fruchthalle Kaiserslautern es basa en el model de l’arquitectura del palau florentí del primer Renaixement, és a dir, els Palazzi Medici i Strozzi. El 13 de juny de 1843, el rei Lludwig I va posar personalment la primera pedra per a la construcció de la Fruchthalle.

L’edifici deu el seu nom a la necessitat en aquell moment d’una ubicació adequada i resistent a la intempèrie per al mercat de fruites de Kaiserslautern. A més, es necessitava una sala gran per a diferents finalitats públiques. Des dels seus inicis, l’edifici va estar vinculat a la idea d’usos múltiples: des de 1845 fins a 1910, la planta baixa va ser utilitzada com a mercat. La sala de dalt s’ha utilitzat contínuament d’acord amb la seva intenció original des de la seva obertura fins avui. A més, l’edifici va funcionar com a lloc de trobada en el context de la Revolució del Palatinat de 1848/49, fet que li atorga la condició de lloc polític de record de la història de la República Federal d’Alemanya. En temps de guerra estava equipat amb llits de campament com a hospital, s’utilitzava com a punt central de recollida de material reciclable o s’utilitzava per a manifestacions polítiques de poder dels nacionalsocialistes. En la consciència col·lectiva de la gent de Kaiserslautern, la Fruchthalle és un palau de la gent, el centre de la vida social a Kaiserslautern.

Avui tenen lloc els “Concerts de la ciutat de Kaiserslautern” a la sala de ball de setembre a juny. Durant el gran esdeveniment cultural “Llarga Nit de la Cultura”, la Fruchthalle actua com a eix central al cor del centre de la ciutat i, com a part de l’Advent de Lauter, acull el tradicional mercat cultural i artesà de Nadal des de fa més de 30 anys. Les sales de Fruchthalle estan reservades per a tot tipus d’esdeveniments durant tot l’any.

Durant tota la seva existència, la Fruchthalle ha establert un referent per a l’arquitectura a Kaiserslautern. És un edifici catalogat i està considerat l’edifici secular més important del Palatinat.

Pàgina web

El 23er Denkmal (Monument 23^er) va ser erigit durant els anys1930 i 1931 en memòria del 3.963 soldats del 23^er Regiment d’Infanteria de Baviera que van morir a la Primera Guerra Mundial. La cerimònia va tenir lloc el 12 de juny de 1931. El monument va ser dissenyat per l’escultor Stepp Mages. Es troba davant mateix de l’Oficina de Turisme.

Ubicació: Fruchthallstraße 10, 67655 Kaiserslautern, Alemanya

Mikwe

Se sabia que en el segle XIV hi havia una comunitat jueva a l’Altenhof de Kaiserslautern; fonts antigues parlen d’una escola o una sinagoga jueva. No obstant, no va quedar ni un sol testimoni de la història i la cultura jueva a Kaiserslautern després de que la sinagoga d’aspecte oriental del segle XIX va ser demolida durant l’era nazi. Però les excavacions de 1995 van descobrir una troballa sensacional, un bany de culte jueu del segle XIV.

El micvé va ser descobert per casualitat durant les obres d’ampliació de la Kreissparkasse am Altenhof, ja que en aquest context es van fer possibles excavacions en els últims oberts de la vil·la Luthra, és a dir, a l’històric corral al sud de Lauter.

Inclús els historiadors que coneixien l’antiga existència d’una comunitat jueva en aquesta zona van quedar absolutament sorpresos amb el descobriment del micvé: es tracta d’un bany d’immersió ritual jueu del segle XIV, de 2,50 per 2,50 metres, excavat a la roca. Encara avui compta amb el subministrament d’aigua subterrània, però, després de que la comunitat jueva fos expulsada de Kaiserslautern al 1398, es va omplir d’escombralls al voltant de l’any 1400.

Gràcies al compromís financer de Kreissparkasse Kaiserslautern es va poder conservar aquest monument de la cultura jueva, es va assegurar amb una estructura protectora i es pot visitar amb visites guiades.

Ubicació: Am Altenhof 12-14, 67655 Kaiserslautern, Alemanya

Humbergturm

Al 1896, ciutadans compromesos de Lauter van fundar l’Associació Humberg amb l’objectiu d’organitzar la construcció i finançament de la torre d’observació.

La construcció va començar al 1898, la torre, que ja havia arribat a fer 10 metres d’alçada, es va enfonsar al 1899, probablement degut a la mala qualitat del ciment. Després de la reconstrucció, la torre va ser inaugurada al 1900. Al 1909 es va dissoldre l’Associació Humberg. Durant la Segona Guerra Mundial, la torre va servir com a guàrdia aèria d’un batalló de comunicacions. Després de la guerra es va afegir una estructura octogonal de gres i una nova agulla. Al 1963, els George Scouts van instal·lar-hi un taulell d’orientació de llauna, que va ser renovat al 1995.

La Humbergturm es va construir segons els plànols de l’arquitecte Ludwig von Stempel. Es tracta d’un edifici monument de blocs de gres amb tocs neorromànics. La base octogonal té 8,65 metres d’alçada, l’escala del davant té 33 escales i l’escala de cargol de dins de la torre té 130 escales. La plataforma d’observació està a 28,16 metres del terra. L’altura total de la torre és de 35,77 metres.

Des de dalt de la torre s’obté una vista panoràmica de la ciutat.

St. Martins Platz

St. Martin Platz és una de les places més boniques de la ciutat. Es va salvar en gran mesura de la greu destrucció de la segona Guerra Mundial. L’encant d’aquest lloc el formen les boniques cases del segle XVIII i XIX, juntament amb els arbres centenaris i l’animada font. Aquí, a l’entrada del casc antic, es trobaven els grans magatzems, en els que s’emmagatzemaven, entre altres coses, els subministraments dels cereals de la ciutat.

Qualsevol que entri avui en aquesta plaça veurà una casa amb imponent arc al costat nord. Allí està enganxat l’escut d’armes de la família Kaiserslautern Rettig, que mostra un rave a la part inferior i un cap de cérvol a la part superior; el constructor era una guardaboscos. A l’edifici de l’esquerra es trobava antigament l’hotel Zum Donnersberg, on van passar la nit personalitats famoses, com el poeta Víctor Hugo i el rei Ludwig I de Baviera. Napoleó almenys va esmorzar en aquest hotel quan aquí canviaven els cavalls. La casa de la dreta de l’art és l’Alte Stadthaus, que va servir com ajuntament de Kaiserslautern fins al 1968, avui en dia es troba allí l’Escola de Música Emmerich Smola i l’Acadèmia de Música de Kaiserslautern.

Al costat oposat a la plaça hi ha la St. Martinskirche, que avui servei com església parroquial catòlica. Va ser construïda a principis del segle XIV per al monestir franciscà que el rei Rudolf d’Habsburg havia establert a la ciutat. Davant de l’entrada de l’església es pot veure una estàtua de Brückenheiligen Nepomuk.

Ubicació: Steinstraße 10, 67657 Kaiserslautern, Alemanya

Burg Hohenecken

Visible des de lluny, aquest impressionant exemple d’arquitectura es troba a en una cresta muntanyosa. Les ruïnes compostes per un castell superior i inferior, incloent-hi la gossera i la fosa, mesuren 50 per 90 metres. L’empinat camí cap al castell va des del centre de la ciutat, passant per la Capella Rochus, a través d’un antic bosquet, fins un extens altiplà. Tot i que el complex de defensa i residència va ser destruït pels francesos a la Guerra de Successió del Palatinat al 1689, fins a dia d’avui es conserven parts considerables: l’imponent mur d’escuts, de 25 metres d’ample per 11 metres d’alt, amb la resta de la Torre de l’Homenatge pentagonal darrera.

La construcció del castell probablement va començar en la segona meitat del segle XII, després de la fundació del Palatinat a Kaiserslautern er Friedrich Barbarroja, i després es va ampliar al segle XIII. Fins al segle XVII va ser propietat dels Senyors de Hohenecken, una família ministerial llurs membres van ser funcionaris de les corts dels emperadors i reis alemanys a l’Alta Edat Mitja.

Ubicació: Schlossstraße 35A, 67661 Kaiserslautern, Alemanya

Visites:

Punt de trobada: A l’aparcament del castell.
Duració: 1,5 hores.
Preu: 7€.
Inscripció: correu electrònic touristinformation@kaiserslautern.de

Kaiserbrunnen

Amb els seus 12 metres de diàmetre i 5 d’alçada, és impossible passar per alt la Kaiserbrunnen. Els personatge principals de la fons són l’emperador Friedrich Barbaroja i el rei Rudolf d’Habsburg, el peix com animal heràldic llegendari, el Elwedritsche (una criatura mítica regional. Altres símbols de l’àmbit històric son el barret de Napoeló, les armadures dels cavallers que vivien a Ritterberg, els ases i cavalls com a antics animals de càrrega o de transport, el vaixell d’emigrants i el segell de la ciutat. Per exemple, també hi ha un motor Opel i una màquina de cosir Pfaff, així com rodes i claus, són símbols de l’economia regional moderna. I per suposat, a la ciutat dels Diable Vermells no podria faltar un pilota de futbol signada pel ciutadà d’honor i campió del món de 1954, Fritz Walter.

I què signifiquen la resta d’animals? Doncs el mussol és símbol de saviesa per a la llarga tradició de la ciutat escolar i ara també universitària. Els elefants amb les torres de la ciutat simbolitzen la fortalesa de l’antiga muralla de la ciutat. El ratolí és la marca distintiva de l’escultor Rheinland-Pfalz, el professor Gernot Rumpf, que va crear la Kaiserbrunnen a partir de bronze i gres.

Ubicació: Mainzer Tor, 67655 Kaiserslautern, Alemanya

Fried-Walter-Station

L’estadi Fritz Walter s’alça sobre la ciutat. Originalment s’anomenava “Betzenbergstadion”, el nom del turó sobre el qual es troba. L’estadi és la seu del FC Kaiserslautern i és un dels estadis de futbol més bonics i atmosfèrics d’Alemanya.

Aquí hi ha espai per a 49.780 aficionats, que corresponen a gairebé la meitat de la població de la ciutat. Fins a finals de la dècada de 1990, l’estadi va ser un dels pocs estadis de futbol pur de la Bundesliga. La proximitat dels espectadors al camp i la sonoritat de l’afició li van donar la fama de fortalesa difícilment conquerida pels equips visitants. No obstant això.

El FCK es va fundar l’any 1900. Avui dia encara prospera amb el mite dels jugadors il·lustres que defensen els valors esportius tradicionals. L’homònim Fritz Walter ja era una llegenda durant la seva vida. Va ser allà quan la selecció alemanya va aconseguir el “Miracle de Berna” l’any 1954 i va guanyar el títol de campionat del món. Uns bons 30 anys després, el club va batejar l’estadi amb el nom del fill guardonat de la ciutat. Fritz Walter va ser, entre altres coses, el primer capità d’honor de la selecció nacional.

El FCK va ser i és fascinant pels seus màxims espectaculars i mínims devastadors. El que segueix sent inoblidable és guanyar la final de la Copa DFB poc després del descens de la primera divisió el 1996 i, per descomptat, guanyar el trofeu de campionat dos anys després immediatament després de l’ascens, per cert, el quart títol de campionat per al FCK. El club tradicional va tornar a revelar que els “Diables vermells” fan honor al seu nom, el famós nom del club entre els aficionats. Els jugadors porten les samarretes vermelles des del 1948, i van ser presentades, és clar, per Fritz Walter.

Ubicació: Fritz-Walter-Straße 1, 67663 Kaiserslautern, Alemanya

Pfalztheater

Situat a les proximitats immediates de la sorprenent arquitectura de formigó armat de l’ajuntament, s’alça l’imponent edifici de pedra sorrenca del Pfalztheatre, emmarcat per dues màscares fetes amb marbre de Carrara.

La màscara frontal representa el rei africà, la màscara posterior representa l’àngel caigut. Ambdues són obres de l’escultor alemany Gunther Stilling.

El Pfalztheater es va inaugurar el 30 de setembre de 1995 i és un dels teatres de tres parts. Els espectadors podran gaudir de teatre musical (òpera, musical, opereta), teatre i ballet en dos espais (casa gran i escenari taller).

Durant les obres de construcció, durant les excavacions en aquest punt es van trobar parts de les antigues fortificacions de la ciutat i es van descobrir restes d’un assentament neolític, testimoni dels 6.000 anys d’història d’assentaments de la ciutat.

Pàgina web

Ubicació: Willy-Brandt-Platz 4-5, 67657 Kaiserslautern, Alemanya

Friedenskapelle

La Friedenskapelle (Capella de la Pau) és el tanatori de l’antic cementiri, construït entre 1832 i 1835. Hi ha constància que la capella va ser una de les primeres morgues bavareses. Anteriorment, a Baviera i al Rheinland-Pfalz era costum mantenir el difunt a la casa de mort fins a l’enterrament.

Leo von Klenze (1784-1864), com a president del comitè d’art arquitectònic de Munic i, juntament amb Karl Friedrich Schinkel, l’arquitecte més important del classicisme, es va oposar inicialment a parts dels plànols presentats per Ferdinand Beyschlag (Kgl. Bauinspection Kaiserslautern) . Seguint el model de Munic, ell mateix va projectar una nova façana i així va posar les bases d’un exemple destacat d’arquitectura classicista a Kaiserslautern. El 10 de març de 1832 foren retornats els “plànols elaborats pel Comitè d’Arquitectura i aprovats per Sa Reial Majestat (SKM)” amb la disposició “que l’execució d’aquest bell i econòmic projecte no quedarà subjecta a cap propietat”.

Després d’un concurs públic, es va encarregar les obres al mestre paleta Michael Schmeißer de Lauter. Després de les dificultats inicials per supervisar l’obra, el becari Bell se li va assignar com a cap de obra. Els costos de construcció fins a la seva finalització van ser de 7.000 florins.

Després de la seva finalització, el tanatori inicialment no va ser acceptat per la població. Amb l’obertura del nou cementiri de Kahlenberg el 1874, l’antic cementiri es va tornar cada cop menys important. En els anys següents, l’edifici va servir d’apartament per al conserge del cementiri i, després de la instal·lació d’una reixa (1910), com a magatzem de tres cotxes fúnebres de la ciutat.

L’any 1937 es va fer una reforma fonamental de l’interior. Després d’un concurs, els nacionalsocialistes van instal·lar al tanatori l’anomenat “bosc d’honor” per la seva “forma noble i estricta”. Al concurs que la ciutat va convocar es van presentar un total de 27 dissenys. L’interior es va redissenyar després segons els plànols dels dos guanyadors A. Mayer-Caster i K. Anders, tots dos de Ludwigshafen. L’escultor de Kaiserslautern Sepp Mages va ser l’encarregat d’adjuntar la gran àguila imperial com a relleu de pedra sorrenca.

L’últim canvi de nom a “Capella de la Pau” va tenir lloc el 15 de setembre de 1949. El tanatori va ser utilitzat com a església protestant d’emergència durant molts anys, després pels Testimonis de Jehovà. L’any 2001, la congregació baptista de l’Església Lliure Evangèlica també va renunciar a la ubicació. La Capella de la Pau va tornar a estar buida durant 15 anys.

El 2016, el centre d’educació d’adults va crear un lloc de trobada sociocultural en cooperació amb el departament cultural de la ciutat, la regió del futur del Palatinat Occidental i l’Associació per a la Construcció de Cultura i Desenvolupament Urbà. Des de llavors, l’edifici catalogat ha estat àmpliament renovat amb l’ajuda de donacions i inversions personals i es va reobrir a finals de 2023.

Pàgina web

Ubicació: Friedenstraße 42, 67657 Kaiserslautern, Alemanya

Stiftskirche

Històric i notable. Fins i tot sense ser un historiador de l’art o de l’església, es pot veure que la col·legiata de Kaiserslautern és una cosa especial, sobretot la seva “frontera” de Marktstrasse amb la “Bella Font” al davant, que es va mencionar per primera vegada el 1571, és impressionant. De fet, es considera l’església del saló del gòtic tardà més important del sud-oest d’Alemanya i també és el bressol de la “Unió de l’Església de Rheinland-Pfalz”, perquè va ser aquí l’any 1818 on els luterans i els calvinistes del Rheinland-Pfalz es van unir per formar una unitat evangèlica.

Les arrels històriques de la col·legiata es remunten, com no podia ser d’una altra manera a Kaiserslautern, a Barbarroja i a l’orde premonstratenca. El 1158, l’emperador va cridar els religiosos a la seva ciutat palatina perquè poguessin construir un hospital i treballar com a pastors a Kaiserslautern. L’ordre va construir inicialment una basílica romànica de tres naus al lloc de l’actual col·legiata. I després a partir de la dècada de 1250 una nova església gòtica, que va ser consagrada a Santa Maria i Sant Martí. El monestir va ser dissolt per l’orde l’any 1511 i convertit en monestir seglar, que només va existir fins al 1565, però que encara existeix de nom avui dia.
La col·legiata es va construir sobre els murs de diversos edificis anteriors. La més antiga d’aquestes és una petita capella de pedra sorrenca del segle IX. El cor, la fase constructiva més antiga de l’església actual, es va enllestir a finals del segle XIII, mentre que la nau, edifici d’alt gòtic amb naus laterals estretes, es va afegir a principis del segle XIV. Una característica estructural especial són les finestres de dos pisos.
Un monument de marbre del professor Knoll al vestíbul d’entrada del portal principal commemora la fusió políticament significativa de l’església per formar la “Església unida protestant-evangèlica-cristiana”: mostra, entre d’altres, Johannes Calvin, Martin Luther, Philipp Melanchton, Ulrich. Zwingli, Ulrich von Hutten i Franz von Sickingen.

Avui la col·legiata és una església parroquial protestant.

Pàgina web

Ubicació: Marktstraße 13, 67655 Kaiserslautern, Alemanya

Visites:

Durada: 1,5 hores.
Preu: 7€.
Inscripcions al correu touristinformation@kaiserslautern.de

St. Martinkirche

La St. Martinkirche es considera un exemple viu d’església medieval de l’ordre mendicant.

Construïda a principis del segle XIV com a església conventual franciscana, fou ampliada al segle XV i, després d’una història convulsa, finalment fou dissolta pels francesos a finals del segle XVIII. Avui serveix com a església parroquial catòlica.

El focus arquitectònic de l’interior de l’església és el cor amb la seva volta de creueria i una longitud de 21 metres. El sostre barroc data del segle XVIII.

L’estàtua que es troba davant de l’entrada mostra Sant Nepomuc, el sant del pont. Aquesta imatge va ser creada a principis del segle XVIII i solia situar-se a l’anomenada “Scherbrücke”, un pas proper sobre el Lauter, que avui passa sota terra. Darrere d’ell, a la rectoria de l’església, es van col·locar làpides conservades d’antics cementiris. Les restes de la muralla medieval de la ciutat encara avui voregen aquest conjunt.

Pàgina web

Horari: Tots els dies de 9:00 a 18:00.

Ubicació: Klosterstraße 1, 67655 Kaiserslautern, Alemanya

Kleine Kirche – Unionskirche

Aquesta església va ser construïda entre 1711 i 1717 per la comunitat luterana. És un edifici rectangular sense passadís lateral ni cor.

A causa de la destrucció de les esglésies protestants de la ciutat durant la Segona Guerra Mundial, es van celebrar oficis a la petita església Lutherkirche (Església de Luter) fins que la col·legiata va ser reconstruïda el 1950.

Avui la petita església és una església popular per a casaments, oficis de baptisme i actes culturals.

Pàgina web

Ubicació: Unionstraße 2a, 67657 Kaiserslautern, Alemanya

Stadtmuseum

L’actual Museu Theodor Zink porta el nom del professor i historiador local Theodor Zink, qui va posar les bases del Stadtmuseum de Kaiserslautern, que va obrir les seves portes l’octubre de 1934 al que llavors era el Spittelmühle de la Stiftsplatz. Tanmateix, a causa de la Segona Guerra Mundial, el museu va ser tancat l’any 1941 i va reobrir l’any 1978, a l’antiga casa Rheinkreis al final de Steinstrasse. Juntament amb el Wadgasserhof situat davant, el Theodor-Zink-Museum s’ha convertit des d’aleshores en un museu municipal i atrau visitants amb la seva exposició permanent sobre la història de la ciutat, així com exposicions especials canviants sobre una gran varietat de temes.

L’exposició històrica de la planta superior s’estructura cronològicament i està dissenyada en gran part com un recorregut: presenta els fets i èpoques més importants des dels primers vestigis del poblament fins a l’actualitat. El visitant entra a l’exposició i primer torna al passat. Des de la prehistòria i la història primitiva, passa per l’edat del bronze i del ferro, així com l’imperi romà, fins a etapes importants de la història de la ciutat medieval i el primer període modern. A continuació, l’exposició porta el visitant a través del desenvolupament des de la residència del comte palatí Johann Casimir fins a la ciutat industrial.

L’última sala presenta les empreses del segle XX i de Kaiserslautern i els seus productes i tracta les conseqüències dels esdeveniments polítics, desenvolupaments i catàstrofes d’aquell segle per a la ciutat i els seus habitants. El passat recent es presenta de manera associativa i destacada amb fotografies i en un conjunt de béns de consum i duradors del segle XX.

A les sales del Wadgasserhof, es mostren col·leccions de folklore i artesania. Els mobles rurals i de classe mitjana reflecteixen les antigues condicions de vida a la regió. Les exposicions presenten motlles i mètodes de producció tradicionals i de llarga durada que s’han transmès durant generacions.

En un programa en constant canvi, les exposicions especials dels dos edificis del museu il·luminen diversos aspectes de la història de la ciutat o presenten artistes vinculats a la comarca.

Pàgina web

Ubicació: Steinstraße 48, 67657 Kaiserslautern, Alemanya

Pfalzgalerie

L’edifici de Museumsplatz va ser construït entre 1875 i 1880 d’acord amb els plànols de Karl Spatz en estil neorenaixentista i acull una excel·lent col·lecció de pintures i escultures, així com artesania seleccionada a les sales d’exposicions permanents recentment renovades.

Ubicació: Museumspl. 1, 67657 Kaiserslautern, Alemanya

Pàgina web

Horari:

De dimarts i dimecres: 10:00 a 17:00 .
Dijous: 11:00 a 20:00.
De divendres a diumenge: 10:00 a 17:00.

Bachbahnmuseum

Erfenbach és un dels llocs que es va connectar de manera eficient a la xarxa ferroviària general a través de l’anomenada Bachbahn. Aquest mitjà de transport ha tingut un impacte durador en la història econòmica i social de la regió. Tant el transport de productes agrícoles com de productes d’empreses artesanals i industrials de mida mitjana, així com la còmoda connexió per als viatgers a les grans empreses industrials de Kaiserslautern van aportar beneficis econòmics considerables a les ciutats connectades amb Bachbahn. Els testimonis associats a la Bachbahn sobre l’experiència de la tecnologia i els seus canvis en la societat són posats a disposició del públic pel BachbahnMuseum d’Erfenbach amb l’esperit de preservació dels monuments. És un testimoni contemporani de la història econòmica i també de la història social en relació amb el progrés tècnic.

Els detalls s’expliquen mitjançant models que, en particular, representen la situació a l’entorn de totes les estacions de l’antiga Bachbahn i que s’amplien constantment. El sistema d’emmagatzematge i la infraestructura per al transport de mercaderies i persones es dissenyen individualment en el context de les condicions de les respectives ubicacions i s’expliquen als visitants. Utilitzant una maqueta de ferrocarril la línia de Bach es pot tornar a experimentar en miniatura.

El museu es troba al graner i als estables de l’antiga Granja Schermer de 1820, que va ser comprada per la família Götz i així es va salvar de la demolició.

A la planta baixa del museu, a l’antic estable de vaques, hi ha la sala d’exposicions “Haltepunkt Kunst”, amb escultures i quadres de l’artista d’Erfenbach Rudolf Blanz.

A les mateixes sales hi ha l’oportunitat de seure a l’interior original d’un vagó menjador i gaudir d’un romanç ferroviari amb detalls amorosos com ara una rèplica de taquilla.

A principis del 2018 es va construir una fàbrica de cervesa a l’antiga la granja Schermer. Amb la fundació d’aquesta nova fàbrica de cervesa, ha revifat la tradició de les que abans hi havia més de 30 cerveseries a Kaiserslautern, de les quals ja no n’hi ha cap. El dipl. Braumeister Andreas Schlichting, que va aprendre l’ofici de fer cervesa a la BBK i va estudiar a Weihenstephan, elabora aquí una cervesa fosca i naturalment tèrbola a partir dels seus tres tipus de malta preferits. De Märzen el cos, de Bock la fruita i de Bavarian Dark el color. La nota de llúpol prové del Pilsener. A l’estil del Bachbahnmuseum, se serveix com a cervesa Bachbahn. Mentrestant, s’ha reunit una petita col·lecció de rètols de cerveseria, estores de cervesa, gerres de cervesa i estris de cerveseria que s’amplia constantment.

Pàgina web

Ubicació: Siegelbacher Str. 113, 67659 Kaiserslautern, Alemanya

Gartenshau

La primera mostra hortícola estatal de Rheinland-Pfalz amb els seus “Jardins de la diversitat” es va crear l’any 2000 a l’antic guaret de la filatura i escorxador. Des d’aleshores, el Kaiserslautern Garden Show ha emocionat milers de visitants cada any d’abril a octubre amb el seu esplendor floral, nombrosos esdeveniments, ofertes culturals, oportunitats esportives i d’oci i elements inconfusibles com una de les exposicions de dinosaures més grans d’Europa i l’exposició LEGO. .

Cada any, el Kaiserslautern Garden Show presenta una sèrie de noves ofertes que ajuden a mantenir viva la fascinació de l’espectacle del jardí. Fins i tot els visitants habituals sempre poden descobrir coses noves. Per exemple, un camp de golf d’aventura, l’exposició de dinosaures o la impressionant Weidenkirche al Kaiserberg.

Per descomptat, sempre mereixen una visita els mars de flors, les nombroses oportunitats lúdiques i esportives per a grans i petits, així com l’oferta cultural internacional i diversa, des del cinema a l’aire lliure fins al teatre infantil.

Pàgina web

Ubicació: Lauterstraße 51, 67659 Kaiserslautern, Alemanya

Horari: D’abril a octubre de 9:00 a 19:00.

Japanischer Garten

Un tros de l’Extrem Orient al sud-oest… no cal viatjar al Japó per descobrir la bellesa i l’efecte meditatiu d’un jardí japonès, l’any 2000, el jardí japonès de Kaiserslautern va obrir les seves portes a tothom que vulgui treure força i pau de l’harmonia de llum i ombra dissenyada amb art, plantes i pedres, aigua i camins…

Un dels “subproductes” més bonics del contacte de Kaiserslautern amb la seva ciutat bessona japonesa Bunkyo-ku és el Jardí Japonès, que s’ha ampliat i perfeccionat constantment des de la seva obertura. És un dels parcs d’aquest tipus més bells i més grans d’Europa!

Els elements típics dels jardins japonesos inclouen estanys, cascades, paraments de pedra, grava, cases de te, jardins de molsa i llanternes de pedra, la significació cultural original de la qual el visitant europeu no ha de ser necessàriament conscient per sentir l’efecte meditatiu de aquesta instal·lació dissenyada amb art.

El jardí sembla impressionant i “creix”. Això es deu principalment a la ubicació òptima: un antic parc les antigues faigs de roure, els grans avellaners i les rares tulipes es van integrar al jardí japonès de Kaiserslautern i són un autèntic cop de sort per als dissenyadors i també per als visitants.

Els esdeveniments culturals com els cursos de pintura i Ikebana, exposicions i esdeveniments enriqueixen l’oferta del Jardí Japonès de Kaiserslautern.

Pàgina web

Ubicació: Am Abendsberg 1, 67657 Kaiserslautern, Alemanya

Wilkpark Betzenberg

Una experiència animal per a grans i petitsamb entrada gratuïta!

El Wildpark urbà atrau més de 100.000 visitants cada any, inclosos molts convidats habituals que agraeixen molt les activitats a l’aire lliure gratuïtes durant tot l’any. Des de fa més de 50 anys, el Wildpark ha estat un destí d’excursions popular per a grans i petits. Els 115 animals que són autòctons de Kaiserslautern en estat salvatge o abans es poden observar fàcilment en deu recintes . Durant una passejada pel camí circular es poden admirar senglars, cérvols, muflons, daines i cabirols així com cavalls salvatges, gats salvatges, linxs, conills, uros i bisons. Alguns dels animals, com els linxs i els bisons, estan amenaçats d’extinció, per això el parc natural té una funció especial de protecció d’espècies.

La instal·lació ocupa una superfície d’unes 29 hectàrees i s’hi pot accedir a peu tant per la zona residencial de Betzenberg com per l’aparcament davant del restaurant Quack a Entersweiler Straße. El parc està emmarcat per una població d’arbres de 130 anys. L’atracció de visitants més recent, un castell de conte de fades amb seients addicionals, va ser creada el 2021 per l’Associació Forestal del Rheinland-Pfalz.

Ubicació: 67663 Kaiserslautern, Alemanya

Burg Eltz

El Castell d’Eltz és únic per múltiples raons: ha sobreviscut intacte a totes les guerres i ha estat sempre de la mateixa família; té una arquitectura incomparable, i els seus nou segles d’història queden reflectits en gran part del mobiliari que s’ha conservat fins avui; hi ha una Sala del Tresor i armadures amb una col·lecció de peces d’or i plata de gran renom mundial.

El Castell es distingeix per una excepcional arquitectura amb les seves sortides, parets entramades, teulades punxegudes o vuit torrasses de fins a 35 metres d’altura. El seu entorn no és menys excepcional, ja que està rodejat de bosc, enclavat en una vall i lluny de qualsevol edifici modern, és l’exemple perfecte d’un castell medieval.

Sala d’Armes

L’entrada de la Casa Rübenach va ser reconvertida en Sala d’Armes durant l’època romàntica. Aquí es mostren les “fletxes de canó” més antigues conservades i també armes blanques i de foc dels segles XIV i XVIII.

Sala inferior de la Casa Rübenach

Aquesta cambra condicionada al 1311 va ser una sala d’estar utilitzada per la branca Eltz-Rübenach. Conté el quadre de la Verge amb el Nen i un gotim de raïm, obra mestra de Lucas Cranach mundialment coneguda.

Cambra superior de la Casa Rübenach

Aquesta gran habitació, el dormitori principal es distingeix pel seu llit amb dosser de fusta i les pintures murals borgonyeses de 1450.

Oratori del Dormitori

Aquest oratori gòtic situat a l’est del dormitori compta amb vidrieres de 1520 en les que es representa als senyors d’Eltz entre figures de la Història Sagrada.

Vestidor

Al vestidor contigu al dormitori també es poden admirar pintures murals realitzades al 1451 amb diversos ornaments i retrats de peu de Jutta i Lanzelot von Eltz “Vom Silbernen Löwen (El lleó de plata)”.

Escriptori

Al 1881, el comte Karl d’Eltz va encarregar transformar l’estança situada damunt de l’entrada de la Casa Rübenach en un escriptori per la seva muller Ludwine. Destaquen els murals de Eduard Knackfuss, amb motius de sarments neogòtics i retrats del comte, de la comtessa i dels seus dos fills i sis filles, tots ells vestits amb vestits i postures del romanticisme.

Sala dels Prínceps Electors

Aquesta sala rep el seu nom dels prínceps electors de la Casa Eltz: Jakob III, arquebisbe de Trier (1567-1581) i Philipp Karl, arquebisbe de Mainz (1732-1743). La seva decoració reflecteix l’estil en boga dels segles XVII i XVIII.

Sala dels Cavallers

Aquesta sala, construïda al 1520 a l’estil de la Baixa Edat Mitja, era el lloc on es reunien els membres de les tres branques de la Casa Eltz per a celebrar festes. Destaquen les armadures, el friso d’escuts, l’alicatat de l’època, les bigues de roure, les màscares de bufó i les Roses del Silenci.

Sala de l’Àngel

En aquesta sala de forma irregular, també coneguda com “Sala de la Caça”, s’exhibeixen trofeus, armes de caça, exquisit mobiliari i una antiga espitllera dels inicis de la construcció del castell. La sala comunica amb el balcó de la capella, on s’exposa una col·lecció de canons en miniatura.

Sala Wambolt

Aquesta sala porta el nom d’Anna Maria Wambolt de Umstadt, mare del comte Karl (1823-1900). Conté mobles talats i amb incrustacions, retrats de pintors holandesos, un tapís de l’any 1600 i diversos utensilis domèstics dels segles XVII i XVIII, com una filosa, un carret i una premsa per a roba.

Sala de la Comtessa

Aquesta sala, coneguda també com Sala dels Nens, deu el seu nom a que en ella s’exhibeixen retrats dels membres més joves de la família Eltz. Es pot admirar el que potser sigui el llit pintat més antic d’Alemanya.

Sala de les Banderes

Degut a les seves opulentes voltes estrellades, la Sala de les Banderes va ser construïda sobre el 1480, es considerada la més espectacular del castell en termes arquitectònics. Probablement va ser una capella abans de ser integrada a la Casa Rodendorf com a sala d’estar i menjador cap al 1510.

Cuina de la Casa Rodendorf

Aquesta cuina condicionada a finals del segle XV és una de les quatre cuines amb les que comptava el castell. Els utensilis abasten un període que va des del Renaixement fins al segle XX.

Sala del Tresor

La Sala del Tresor del Burg Eltz alberga una de les col·leccions privades més prestigioses del món amb més de 500 peces procedents de nou segles.

Es pot observar peces d’orfebreria fabricades principalment a Augsburg i Nüremberg, així com sumptuosa cristalleria i porcellana, notables joies, armes de guerra i de torneig i diverses curiositats.

La visita al Castell és guiada en alemany, tot i que es poden organitzar visites en francès i anglès prèvia sol·licitud.

La Sala del Tresor no forma part de la visita guiada, però naturalment està inclosa en el preu de l’entrada i es pot visitar durant els horaris d’obertura. Totes les peces exposades compten amb una nota explicativa en alemany, també hi ha un fulletó en diversos idiomes, inclòs el castellà.

Pàgina web

Ubicació: 56294 Wierschem, Alemanya

Horari:

Castell: tots els dies des del 24 de març a l’1 de novembre, de 9:30 a 17:00.
Sala del Tresor: tots els dies de 9:30 a 18:30, cal presentar l’entrada del Castell.

Preu: Adults 14€, estudiants i persones amb discapacitat 7€, entrada familiar (amb menors inferiors a 18 anys) 34€, menors de 6 anys entrada gratuïta.

Cochem

Història de Cochem
Marktplatz
Mosel Pomenade
Reichsburg
Martinstor i Ederttor

Història de Cochem

Cochem és una petita localitat de gairebé 5.00 habitants, que està situada a la vall del riu Mosel, a la faldilla d’un turó coronat per un castell feudal, el Reichsburg.

La primera aparició documentada sobre Cochem correspon a la donació a l’any 866 d’una casa senyorial a “Villa Cuchema”.

Part de l’Electorat de Trier, a la Guerra dels Nou Anys, el rei Louis XIV de França; durant la invasió del ris i el Mosel va prendre el castell de Cochem. Les seves tropes van ocupar la zona i el 19 de maig de 1689 van destruir la fortalesa incendiant-la. No satisfets, la població també va ser destruïda quasi per complet.

Durant el segle XVIII, es va desenvolupar un important negoci en base del comerç pel riu Mosel.

Marktplatz

Situada en ple centre de la ciutat, aquesta plaça es troba rodejada de les peculiars cases alemanyes amb entramats de fusta, botigues de souvenirs i bars.

Al centre de la plaça es pot veure una font amb un genet. Aquí també hi ha el Radhaus, un edifici barroc que data del 1739 i que és realment una autèntica meravella. La Marktplatz és un dels llocs més fotografiats.

Mosel Pomenade

És un dels carrers més populars i imprescindibles de Cochem, aquí prop de l’embarcador, es troba un petit parc des d’on s’obtenen una de les millors postals de Cochem, amb el Reichsburg a la part alta del turó i les casetes de colors estratègicament situades a la vessant. A la part dreta del carrer, direcció cap al castell, hi ha moltes botigues de souvenirs i bars.

Reichsburg

El Reichsburg és un castell situat a la part alta d’un turó, a la riba del riu Mosel, rodejat de vegetació i horts, que fan un enclavament insuperable. A part, des d’aquí es poden obtenir les millors vistes panoràmiques de Cochem. Cal avisar que la pujada és una mica dura ja que té molta pendent.

En quan a la història, els comtes de Bei Rhein van ser els primers que van viure-hi fins que els castell fos destrossat pels francesos al 1689, sobrevivint només l’anomenada Torre de les Bruixes. Posteriorment, al 1875, va ser reconstruït passat a ser d’estil gòtic, i finalment a finals dels segle XIX va passar de gòtic a neogòtic després de la restauració del francès Louis Renevé.

Pàgina web

Horari: Les visites tenen horari fix ja que són guiades. Aquestes acostumen a ser cada hora, depenent de l’horari de tancament a l’hivern i estiu. Normalment l’horari és de 10:00 a 15:00 i a l’estiu de 9:00 a 17:00.

Preu: Adult 8,50€, entre 6 i 17 anys 4,50€, estudiants i discapacitats 7,50€.

Martinstor i Ederttor

Martinstor i Ederttor són les dues portes més importants de Cochem.

La d’Ederttor és la més antiga de les portes medievals, de l’any 1332. Avui en dia encara té una part del que va ser la muralla connectada a ella. Deu el seu nom a que els habitants de Cochem sortien per aquí per arribar a Enderttor que era un poble que es trobava a les muntanyes. Conta la llegenda que els habitants d’Endertal després d’aconseguir obrir aquesta porta van ser enderrocats pels barrils de vi buits que els ciutadans de Cochem havien deixat allí apilats, per a deixar-los clar que a la ciutat no hi havia barrils de vi per saquejar.

La de Martinstor era na porta de peatge al costat del riu Mosel que permetia detenir als vaixells i així forçar a que paguessin la corresponent duana.

Bernkastel-Kues

Marktplatz
Spitzhäuschen
Karlsbader Platz
Pfarrkirche St. Michael
Bärenbrunnen
Burg Landshut

Bernkastel-Kues és una població d’uns 7.000 habitants, que va ser fundada sobre el 1300 a les proximitats del riu Mosel.

Marktplatz

Construïda per la burgesia en l’Edat Mitja, la Marktplatz es tracta d’una plaça molt pintoresca, rodejada de cases amb entramat de fusta de 400 anys d’antiguitat, amb acolorits adornaments i artístics penells . A la plaça es troba el Rathaus renaixentista de 1608 i la preciosa Michaelsbrunnen.

Per Nadal en aquesta plaça s’hi va el bonic mercat nadalenc i s’hi instal·la un gran arbre, a part, les cases decoren de forma exquisida i el Radhaus llueix un calendari d’advent.

Spitzhäuschen

Just al costat de la Marktplatz es troba la Spitzhäuschen, un reflex de la cultura viva de l’Edat Mitja.

Es tracta de la casa més pintoresca de Bernkastel-Kues. Una construcció de 1416 amb forma punxeguda, llur base és més estreta que les plantes superior i que en l’actualitat és un despatx de vins on tastar la gama de més de 50 Riesling i vins negres de la zona.

Pàgina web

Ubicació: Karlstraße 13, 54470 Bernkastel-Kues, Alemanya

Karlsbader Platz

La Karlsbader Platz està situada just darrera de l’oficina de turisme, aquí es troba una font que la ciutat txeca de Karlovy Vary, agermanada amb Bernkastel-Kues, va regalar a la ciutat. Una font que simbolitza la vida eterna, el dia i la nit, la Karlsbader Brunnen. La cara d’una nena representa el dia, mentre que el rostre del nen amb els ulls tancats fa referència a la nit. Les dues serps de la part alta encarnen el poder etern, amb gotims de raïm entre els cossos, i l’aigua cau al cercle etern de la vida.

Com a curiositat, just darrera de la font, en una cantonada, es pot veure les marques que fan referència al nivell on va arribar l’aigua en les diferents inundacions patides a la ciutat.

Karlsbader Platz amb la Karlsbader Brunnen

Pfarrkirche St. Michael

La Pfarrkirche St. Michael va ser construïda al segle XIII en connexió amb les fortificacions de la ciutat en estil romànic. La torre té 56 metres d’alçada, a voltants del 1486, a la torre aplanada es va afegir una agulla de vuit costats coberta de pissarra, rodejada de vuit petites torres. Des de llavors, la torre també alberga les campanes. La campana més antiga de les que hi ha, és més antiga que l’església: la campana de l’Evangeli data del 1300. A la planta baixa de la torre es troba el monument als caiguts en les guerres mundials. Anteriorment a la sala només es podia accedir des de l’exterior i des de 1924, aquesta connecta amb l’interior per una obertura que es va fer quan es va crear la Capella Memorial del Guerrer. El retaule de la capella, de pedra tova de dolor marró groguenc, procedeix de l’escultor de Bernkastel Paul Simon.

A excepció de l’ampliació occidental, a la que el sacerdot Petrus Carove, amant de l’art, li va donar un nou disseny i un magnífic frontó barroc amb estructures de gres al voltant de l’any 1730, al 1870 es va afegir una façana neogòtica. No va ser fins al 1968 que l’antiga façana barroca va ser restaurada sota la direcció de Dean Jonas.

L’interior de la Pfarrkirche és una creació arquitectònica uniforme del gòtic alt, una de les poques que ofereix la vall del Mosel. L’escut d’armes de l’arquebisbe i elector de Trier Kuno von Falkenstein (1361-1388) a la nau lateral indica l’època de la seva construcció. La nau de tres naus, originalment quasi quadrada, inicialment tenia dos trams. Abans de 1645, la nau central es va ampliar cap a l’oest mitjançant el tram junt a la torre de la galeria de l’òrgan. El fullatge bellament dibuixat en les consoles i capitells té alguna cosa de la frescor i la proximitat a la naturalesa del gòtic renà. Les columnes sense capitell de les que sorgeixen els nervis de les voltes anticipen l’estil gòtic tardà. L’edifici de l’església, llur decoració exterior es limita a la bonica porta nord, sembla ser una obra de transició entre dos estils arquitectònics.

La bella distribució espacial de l’església es deu sobretot al seu ric mobiliari. De l’època de la seva construcció daten la casa sacramental al cor i la tomba de Burgrave Reiner de 1372 a la nau sud. Entre ells es troba un quadre de Vespres fer amb argila i una Verge amb una túnica ricament doblegada de principis del segle XV. Una altra de les Vespres de fusta, més gran, a la capella de la torre data de principis del segle XVI. El magnífic grup de la crucifixió a l’altar major és de l’any 1496.

La tomba del degà Friedrich Zorn de 1601 a la sala del cor és obra de l’escultor de Trier Heinrich Hoffmann, fill del famós escultor estatal de Trier, Han Ruprecht Hoiffmann. A la Capella Kneip es troba l’anomenat “Altar de la Pesta”, que la vidua del secretari municipal Johann Meyer va fer erigir al 1631 pel net del vell mestre, un altre Hans-Ruprecht Hoffmann. L’altar recorda la pesta que va patir Bernkastel . Al panell central de l’altar es pot veure una imatge de l’antiga Marktplatz amb el taló de fons de la família orant. A l’altar de St. Nikolaus de 1750 reemplaça a un més antic, també dedicat a St. Nikolaus.

A la part alta del altar es troba Franziscus Xaverus, l’apòstol dels indis, amb un indi i un negre agenollats a la seva dreta i a la seva esquerra, aquestes figures no es van afegir fins tres anys més tard, després de la construcció de l’altar, donat per la mare del jesuïta Franz Anton Meisterburg, el pare de Meisterburg va partir com a missioner a l’Amazones al 1750.. En el curs d’una guerra religiosa, ell i altres jesuïtes van ser deportats a Portugal com a preseoners al 1757, i al 1762 va ser empresonat en horribles masmorres de la fortalesa de Santa Julia a la desembocadura del Tajo. Durant aquest temps, la seva família el va considerar desaparegut. Després d’anys d’agonitzant patiment, no va tornar a la seva ciutat natal fins al 1777, amb la seva anciana mare, i va passar la resta de la seva vida al monestir dels Caputxins.

L’altar Marien de la nau nord també data de 1750, és una obra d’alabastre d’estil rococó de gran valor artístic. A la fornícula central de la petxina es troba Maria vestida com una dona noble i elegant amb un vestit de Mosel, el nen Jesús, de peus al costat d’ella sobre un pedestal, està representat de forma realista com un nen feliç.

Davant de l’altar Marien es troben antigues pintures al fres de l’època de construcció de l’església. El púlpit, els bancs i la façana de l’òrgan son obres del període barroc. Les figures de fusta de les parets van ser col·locades pels gremis de la ciutat. El valuós Via Crucis sota la galeria de 1910 en un marc neogòtic prové del pintor Heinrich Lamers de Kevelaer. En cada una de les imatges l’artista ha immortalitzat motius i personatges de Bernkastel. En aquesta sala amb forma d’habitació també es troba la pila baptismal de marbre vermell clar de 1760.

La Pfarrkirche ja tenia òrgan al 1673, del que només se sap que estava al costat de l’evangèlic del cor. Aquesta obra va ser venuda a Longkam al 1744 per 1.000 Rechstaler. Al 1745, Johann Bernhard Nollet, de Luxemburg, va construir un òrgan amb dos manuals, la façana barroca de l’òrgan prové del tallista de fusta de Bernkastel, Johannes Günster, l’òrgan va ser renovat a fons per la companyia Klais de Bonn sota l’assessorament del Professor Hermann Schroeder de Köln, natural de Bernkastel. Actualment, l’òrgan només es pot tocar de forma limitada, ja que durant la última renovació de l’església es van eliminar grans parts.

Ubicació: Am Kirchhof 6, 54470 Bernkastel-Kues, Alemanya

Bärenbrunnen

La Bärenbrunnen (Font dels Ossos), amb dos ossos de mida natural, els animals heràldics de Bernkastel-Kues, són de bronze i basalt gris, que data de 1968.

Ubicació: Graacher Str. 35, 54470 Bernkastel-Kues, Alemanya

Burg Landshut

El castell va ser aixecat al segle XIII per l’arquebisbe de Trier, Heinrich von Finstingen, després de destruir un més antic del segle XII del comtes de Bieskastel. Anteriorment a aquests dos castells, als voltants de l’any 1000, hi va haver un altre construït sobre les ruïnes d’una assentament tardo romà del segle IV.

El 8 de gener de 1692, Landshut va ser destruït per un incendi i mai s’ha reconstruït. Actualment és propietat de la ciutat i en ell hi ha un restaurant.

Pàgina web

Ubicació: Burg Landshut, 54470 Bernkastel-Kues, Alemanya

Trier

Història de Trier
Hauptmarkt
Porta Nigra
Trierer Dom
Liebfrauenbasilika
Konstantin-Basilika
Kurfürsliches Palais
Thermen am Viehmarkt
Kaiserthermen
Amphitheater
Rheinisches Landesmuseum

Història de Trier

Diuen de Trier que és la ciutat més antiga d’Alemanya, tot i que no està molt clar i altres ciutats com Augsburg reclamen aquest reconeixement. Sigui com sigui, el cert és que del que l’antiga Tréveris po presumir és de tenir un conjunt monumental, record del seu passat romà. Són nou els llocs de Trier i voltants nombrats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

En l’actualitat Trier té uns 110.000 habitants

Tréveris la van fundar els romans l’any 16 AC per August sota el nom d’Augusta dels Trèvers. La tribu gal·la dels trèvers donà nom a la ciutat. No obstant, existeix la creença de que realment va ser Trebeta, filla d’un rei assiri, qui fundaria la ciutat 1.300 anys abans de l’arribada dels romans.

Coneguda com “la segona Roma” per la importància que va arribar a tenir en el baix Imperi Romà.

Des dels segles XII i XIII fins a la Revolució Francesa, l’arquebisbe de Trèveris era un dels prínceps electors del Sacre Imperi Romanogermànic. Durant la Guerra dels Trenta Anys, Trèveris va ser conquerida pels espanyols l’any 1634, provocant l’entra de la guerra del Regne de França contra les Espanyes. Trier també pels francesos l’any 1645 i una altra vegada al 1674 i també al 1688 i, més prolongadament al 1794. L’any 1801 va ser conquerida per França, convertint-se en capital del departament francès de Saarland. Al 1814 va ser presa per Prússia.

Una altra dada significativa de Trier és que va ser la ciutat natal del filòsof d’origen jueu Karl Marx. El palauet barroc en el qual va venir el món es conserva convertit en un museu en el s’esposen documents relacionats amb la seva vida i obra.

Hauptmarkt

Aquesta plaça del mercat és probablement la més bonica de Trier. Rodejada d’edificis gòtics i renaixentistes. La torre de l’Església gòtica de St. Gangolf domina la plaça, per visitar aquesta església cal buscar una porta barroca que porta fins al pati interior en el que es troba l’entra a l’església.

A part dels bonics edificis de la plaça, alguns amb el típic entramat de fusta, a la plaça cal fixar-se amb la font, que data de 1595 i en ella es pot veure Sant Pere i les quatre virtuts.

Porta Nigra

És el monument romà més conegut de Trier, no es tracta del típic arc que un pot imaginar com a monument commemoratiu. Aquesta porta és un gran edifici de dos arcs a nivell de carrer que permetien l’accés a la ciutat a través de les seves muralles. Aixecada al segle II, el seu nom es deu al to ennegrit que la Porta Nigra ha anat adquirint amb el temps.

A part d’observar l’exterior, val la pena entrar dins d’un dels monuments romans millor conservats. Una dada curiosa és que l’únic que la manté en peu és la gravetat i unes grapes de ferro (algunes d’elles es poden veure al visitar l’interior).

Per accedir a la Porta nigra cal entrada. L’accés es realitza per un lateral i des de la taquilla un moderna escala puja fins al quart nivell de l’edificació. El segon i tercer nivell té galeries que permeten rodejar el perímetre interior de la porta i anar d’una torre a una altra. Aquestes galeries, plenes de finestres, van servir de talaia defensiva.

Passats els segles i essent història de l’època romana, la Porta Nigra va ser el refugi de Sant Simeó, un eremita grec que va passar sis anys a la torre oriental, en el seu honor la porta es va convertir en església al segle XII.

Pàgina web

Ubicació: Porta-Nigra-Platz, 54290 Trier, Alemanya

Horari:

Març i octubre: tots els dies de 9:00 a 17:00.
Abril – Setembre: tots els dies de 9:00 a 18:00.
Novembre – Febrer: tots els dies de 9:00 a 16:00.

Preu: Adults 4€, entre 16 i 18 anys 2,50€, menors de 6 anys entrada gratuïta.

Trierer Dom

Situada a la plaça Domfreihof (Plaça de la Catedral). Sembla que els seus orígens es remunten a l’època de l’emperador Constantí. Va ser llavors quan Elena, la seva mare, va regala la seva casa al bisbe. Alguna cosa del cert hi devia haver en això, ja que en una investigació arqueològica es van trobar restes d’una casa sota la Catedral. És sense cap dubte aquest temple cristià un repàs a l’arquitectura alemanya al llarg dels segles. En ella hi ha elements de l’època romana, romànics, gòtics i barrocs.

L’interior de la Trierer Dom és bastant diàfan i compta amb un gran nombre d’altars i sepultures encastats a les parets. D’entre aquestes últimes, la que més crida l’atenció és la del Arquebisbe Baduin de Luxemburg, es pot veure només entrar al temple, pujant les escales que surten des de la nau central.

El que no es pot veure habitualment és el seu tresor més gran: la Santa Túnica, es guarda en una capella darrera de l’altar estesa i protegida per una coberta de vidre. Només es permet l’accés a la capella els coneguts com “Dies de la Santa Túnica” que se celebren cada any una setmana després de Pasqua.

Per una porta de la nau dreta es pot accedir al Claustre, molt cuidat, ofereix boniques vistes de les torres de la Catedral sobre els arcs gòtics que rodegen el pati, aquest és un senzill cementiri, tan senzill que si no s’hi fixa bé, pot ser que ni es vegin les làpides, amagades entre l’herba.

Pàgina web

Ubicació: Liebfrauenstraße 12, 54290 Trier, Alemanya

Horari:

D’abril a octubre de 6:30 a 18:00.
De novembre a març de 6:30 a 17:30.

Liebfrauenbasilika

Al costat de la Trierer Dom es pot veure aquesta església catòlica, la més antiga d’Alemanya aixecada en aquest estil arquitectònic. Tot i que ambdós temples estan units per un claustre i una capella.

L’accés a la Liebfrauenbasilika es fa a través de la porta del carrer, coneguda com la porta del paradís, en els seus brancals es poden veure les escultures que decoren aquesta porta oest de l’església, les escultures són rèpliques, ja que les originals estan al Museum am Dom.

Aquesta església amb una planta en forma de flor que representa a la Nostra Senyora, a ella està dedicada la Liebfrauenbasilika, que a l’igual que la Trierer Dom, forma part del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Construïda al segle XIII, en el seu interior hi ha dotze columnes que simbolitzen als dotze apòstols.

Pàgina web

Liebfrauenstraße 2, 54290 Trier, Alemanya

Konstantin-Basilika

La Konstantin Basilika es va construir al 310 i va ser el Saló del Tro de l’emperador que dona nom a l’edifici. El material utilitzat en l’obra va ser maó i el que més sorprèn de la Basílica són les seves grans dimensions. De fet és la estructura romana de nau única més gran que es conserva en peu.

Pot tenir una gran importància històrica i arquitectònica, però no té cap encant ni per dins ni per fora.

Pàgina web

Ubicació: Konstantinpl. 10, 54290 Trier, Alemanya

Horari:

D’abril a octubre: de dilluns a dissabte de 10:00 a 18:00, diumenges de14:00 a 16:00.
Novembre, gener, febrer i març: de dimarts a dissabte de 10:00 a 12:00, dilluns de 14:00 a 16:00.
Desembre: de dilluns a dissabte de 10 a 12:00 i de 14:00 a 16:00, diumenges de 14:00 a 16:00.

Kurfürsliches Palais

Es tracta d’un edifici rococó de color rosa, blanc i ple d’elements brillants daurats. Una cosa que trenca la visió, és que està al costat de la Basílica de Constantí, la sensació és molt rara.

Els jardins estan molt ben cuidats, amb els seus estancs, parterres i escultures.

Pàgina web

Ubicació: Willy-Brandt-Platz 3, 54290 Trier, Alemanya

Thermen am Viehmarkt

Aquestes restes romanes es van descobrir fa només 30 anys quan s’anava a construir un aparcament en aquest lloc. Sota les restes un monestir del segle XVI, unes vinyes i dels refugis antiaeris de la Segona Guerra Mundial estaven aquestes termes.

Part del que queda d’aquest complex de l’antiga Tréveris es pot veure des del carrer, una gran estructura de vidre protegeix les termes, tot i que hi ha una part que queda oculta al vianants i cal entrar-hi. Durant el recorregut es passar pel que va ser el caldarium, els vestuaris o la piscina. En algunes zones es pot veure alguna recreació de canonades o sistema de circulació de l’aigua.

A menys de 100 metres de les termes hi ha la casa natal de Karl Marx, que es pot visitar, es tracta d’un palauet barroc convertit en museu.

Kaiserthermen

Unes altres termes, les Termes Imperials, aquestes es van començar a construir al segle III, i després d’un temps en que es van parar les obres, l’edifici es va acabar al segle IV. Avui les Kaiserthermen formen part del Patrimoni Mundial de la UNESCO.

Amb un plànol a la mà es pot ubicar el recinte de la palestra, les piscines i altres dels elements típics d’unes termes com el caldarium o el frigidarium.

Després quan es baixa al laberint subterrani, la cosa millora, aquí hi ha les sales de les calderes, les cloaques i els canals de calefacció. També per aquest humits passadissos es podia arribar als diferents banys d’aigua freda i calenta.

Ubicació: Viehmarktpl., 54290 Trier, Alemanya

Amphitheater

Es tracta del monument romà de Tréveris més allunyat de la ciutat. Es pot arribar creuant el carrer ple de grafitis que cobreix els túnels subterranis.

L’Amfiteatre és un altre dels edificis romans de la ciutat que formen part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Aixecat al segle II tenia una capacitat per a 18.000 espectadors. Si bé la grades han desaparegut, encara es poden veure alguns dels vomitorium pels que els espectadors entraven al recinte per veure els combats de gladiadors i les lluites d’animals. També es manté en peu el mur de quatre metres que rodeja l’arena. I el més singular de tot, el soterrani en el que guardaven les feres, presoners i gladiadors abans de sortir en escena.

L’accés a aquest soterrani es realitza per una escala a l’esquerra de l’arena. A baix hi ha una passarel·la que recórrer el que van ser les masmorres i espai per a gàbies.

Pàgina web

Ubicació: Olewiger Str. 25, 54295 Trier, Alemanya

Horari:

D’abril a setembre: tots els dies de 9:00 a 18:00.
Octubre: tots els dies de 9:00 a 17:00.
De novembre a febrer: tots els dies de 9:00 a 16:00.
Març: tots els dies de 9: a 17:00.

Preu: Adults 4€, entre 16 i 18 anys 2,50€, menors de 6 anys entrada gratuïta.

Rheinisches Landesmuseum

Ubicat a pocs metres de les Kaiserthermen i la Basílica, aquest museu és un recorregut per l’art i la vida en l’època romana.

Les seves col·leccions van des de l’Edat de Pedra fins al romans, els francs i el barroc.

El Rheinnisches Landmuseum és un dels museus arqueològics més importants d’Alemanya i documenta 200.000 anys d’història i desenvolupament cultural de tota la regió des de la prehistòria fins a finals del segle XVIII

En una superfície de 3.500 m² s’exposen uns 4.500 objectes, entre ells la col·lecció més gran del nord del Alps de mosaics, les gegantesques tombes de Neumagen amb escenes quotidianes i el més gran tresor romà de monedes d’or del món amb més de 2.300 monedes d’or i un pes de 18,5 kg. A part d’exposicions permanents, en una superfícies addicional de 1.000 m² se celebren exposicions especials d’importància nacional.

Pàgina web

Ubicació: Weimarer Allee 1, 54290 Trier, Alemanya

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 17:00 (última entrada a les 16:30).

Preu:

Adults 8€, entre 7 i 18 anys 4€, menors de 7 anys entrada gratuïta.
Entrada familiar (1 adult amb fins a 4 menors de 18 anys) 8€.
Entrada familiar (2 adults amb fins a 4 menors de 18 anys) 16€.

Heidelberg

Història de Heidelberg
Schloss Heidelberg
Hauptstraße
Universitätmuseum
Studentenkarzer
Marktplatz
Alte Brücke
Karlsplatz
Kornmarkt

Història de Hiedelberg

Heidelberg és una ciutat d’uns 150.000 habitants que pertany a l’estat federal de Baden-Württemberg.

La mandíbula de l’anomenat “Home de Heidelberg”, descoberta al 1907, constitueix una de les primeres proves de la vida humana a Europa fa uns 600.000 anys.

Al segle V aC, existia una fortalesa celta i u n lloc de culte a la Heiligenberg (Muntanya dels Sants).

A l’any 40 dC l’exèrcit romà va ocupar un fort i va construir allí campaments permanents, una torre de senyalització a la ribera del riu Neckar, així com un pont de fusta sobre el riu. Els primers assentaments civils es van desenvolupar sota la protecció del campament. Els romans per està aquí fins al 260 dC, quan el campament va ser conquerit pels pobles germànics.

No obstant, els orígens de la moderna Heidelberg es remunten al segle V, quan l’aldea Bergheim es mencionada per primera vegada en documents datats de l’any 769. Bergheim es va establir al mig de Heidelberg.

Schloss Hiedelberg

El Schloss Heidelberg és una fortalesa del segle XV que s’eleva uns 80 metres sobre la ciutat, l’accés és a través d’un camí una mica empinat, però val la pena, ja que el paisatge és molt bonic i l’esforç dóna la seva recompensa. Si és prefereix, també es pot pujar amb el funicular que et deixa just davant de les portes del Castell i el preu està inclòs amb l’entrada a la fortalesa.

En la visita es visita la part que queda del Castell, ja que gran part va ser destruït pels francesos a finals del segle XVII i per dos raigs caiguts al 1573 i al 1764. Dins posseeix estances molt interessants com el Deutches Apotheken-Museum (Museu de la Farmàcia) dels segles XVII i XVII i el barril més gran del mon amb una capacitat de 22.000 litres, també hi ha un restaurant que compta amb una estrella Michelin i una formidable terrassa a la que s’accedeix a través del Friedrichsbaum, un preciós palau renaixentista. També hi ha un pati gòtic-renaixentista.

Pàgina web

Ubicació: Schlosshof 1, 69117 Heidelberg, Alemanya

Horari: Tots els dies de 9:00 a 18:00.

Preu: 9€ (Inclou el viatge d’anada i tornada amb el funicular, la visita al Castell i al barril gran i entrada al Museu de la Farmàcia).

Hauptstraße

El Hauptstraße recórrer tot el casc antic de quasi 2 km, connectant la plaça Bismark amb el Karlstor (un arc de triomf del segle XVIII). Al Hauptstraße hi ha tot tipus de botigues, bars i restaurants. Anualment, tots els grans esdeveniments de la ciutat discorren aquí, com el popular mercat de Nadal amb la seva pista de gel situada a la Karlplatz, el mercat d’artesania i innumerables actuacions musicals.

Aquest carrer tenia molt de trànsit, sobretot motos i inclús el tramvia, però des del 1969, el carrer va bloquejar tot el trànsit quasi en tota la seva totalitat convertint-se en un dels carrers de vianants més llarg, visitat i antic d’Europa.

En aquests carrer hi ha grans edificis històrics, com el Rathaus, l’Hotel zum Ritter St. Georg, la Haus zum Riesen, la Heiliggeistkirche i altres.

Universitätmuseum

La Universität de Heidelberg és la més antiga d’Alemanya, fundada l’any 1386 i és la principal responsable de l’ambient juvenil a la ciutat.

A l’edifici es troba la Rectoria i el Universitätmuseum que es va crear al 1996.

Pàgina web

Studentenkarzer

Just darrera de la Universitat Vella, en un carrer molt estret, es troba una de les construccions més curioses de Heidelberg, l’antiga presó d’estudiants.

Entre els anys 1778 i 1914 els estudiants que cometien faltes menors com robatoris, baralles o borratxeres eren empresonats aquí.

Aquesta presó es troba a la última planta i pot ser visitada. Els empresonats podien passar a les cel·les dies i inclús setmanes depenent del delicte, càstig que es va fer molt popular entre els estudiants i es va convertir en una espècie de ritus pel qual qualsevol estudiant preuat havia de passar per allà.

La presó està molt ben conservada, mostrant els llits originals fets de ferro, les taules de fusta decorades amb frases i signatures dels estudiants, així com grafitis dels propis universitaris a les seves parets.

Pàgina web

Ubicació: Augustinergasse 2, 69117 Heidelberg, Alemanya

Preu: 6€.

Marktplatz

És la plaça més important de Heidelberg, el seu nom es deu que aquí és un se situava el mercat medieval. En aquesta plaça es troben tres de les seves emblemàtiques construccions com són el Rathaus, la Heiliggeiskirche i la Herkulesbrunnen. A part d’aquests edificis, la Marktplatz té molt d’ambient.

Al Rathaus hi ha ubicada l’oficina de turisme. Aquest edifici es va construir als anys 1701 i 1703, després de la destrucció que va suposar la Guerra de Successió, sobre l’any 1693. Va ser remodelat en diverses ocasions i la part central d’estil barroc.

L’Herkulesbrunnen es va construir en honor al treball de reconstrucció que es va realitzar a la ciutat després de la fatídica Guerra de Successió del Palatinat, entre els anys 1706 i 1709.

Rathaus amb la Herkulesbrunnen a la Marktplatz

La Heiliggeiskirche és un dels edificis que miraculosament s’ha mantingut sense grans danys en la història a pesar de les guerres. Va començar a construir-se al 1398 en estil gòtic i no va ser fins al 1544 que es va donar per acabada. La seva primera construcció no tenia el campanar barroc que es va afegir al 1709, després d’un incendi. No es pot perdre la curiosa vidriera de la Física on es pot veure la coneguda equació d’Einstein i la data de la bomba d’Hiroshima.

Pàgina web de Heiliggeiskirche

Horari: de dilluns a dissabte d’11:00 a 17:00, diumenges de 12:00 a 17:00.

Preu: Entrada gratuïta. Pujada a la torre 2€.

Alte Brücke

Aquest és el pont més conegut i visitat de Heidelberg.

Al un costat del pont es troba des de 1979 una popular estructura d’un mico i uns ratolins de bronze, conegut com “Hochwassermarken” el Mico del Pont. Conta la llegenda que, si et reflexes al mirall que porta el mico, a través d’ell podràs veure un altre mico.

També conta que, si toques els dits del mico, tornaràs a Heidelberg, i si a més toques el mirall, et portarà riquesa i si també toques els ratolins, tindràs molts fills.

L’entrada a la ciutat vella des d’aquest pont és preciosa amb una porta d’origen medieval i dures torres bessones que formaven part de l’antiga fortalesa de la ciutat.

Ubicació: Alte Brücke, 69117 Heidelberg, Alemanya

Karlsplatz

Situada a peus del Schloss Heidelberg, aquesta plaça construïda al 1805 sobre el que va ser originalment un monestir franciscà, té un encant especial, sobretot si es visita Heidelberg per Nadal, doncs és aquí on es realitzar el mercat nadalenc i la pista de gel.

Al mig de la plaça hi ha una font aixecada en honor a Sebastian Münster, cèlebre cosmògraf professor d’hebreu i investigador de principis del segle XVI.

En aquesta plaça també s’hi torba l’Acadèmia de Ciències de Heidelberg i el Palais Boisserée. Aquest últim va ser construït a principis del segle XVIII per Franz von Sickingen, president de la Cort del Palatinat, però es va fer conegut pels germans Sulpiz i Melchio Boisswerée que el van utilitzar per guardar les pintures alemanyes de principis del segle XIX. A part, Johann Wolfgang von Goethe va estar uns anys vivint aquí i li va donar un gran prestigi a l’edifici.

Kornmarkt

Pròxima a la Marktplatz, és un lloc estratègic per gaudir de la bellesa del Schloss Heidelberg i dels bonics edificis de la conformen.

Curiosament, si s’hi fixa bé es pot observar unes línies que dibuixen el recorregut de la capella d’un hospital que existia al segle XVI i que estava dirigit per catòlics. També es pot veure l’estàtua d’una verge de 1718, la Madonna, realitzada pels jesuïtes per promoure el moviment del catolicisme.

Nordrhein-Westfalen

Publicat el Mai 30, 2024 per mferrete

Respon

Contingut:

Münster
Dortmund
Wuppertal
Düsseldorf
Zons am Rhein
Köln
Schloss Augustusburg i Falkenlust
Bonn
Aachen

Münster

Història de Münster
Prinzipalmarkt
Stadt Münster (Ajuntament)
Lambertikirche (Església de Sant Lambert)
St. Paulus Dom (Catedral de Münster)
Überwasserkirche (Església sobre l’aigua)
Schloss Mïnster (Palau Episcopal)
Clemenskirche
Erbdorstenhof
Stadtmuseum (Museu de la ciutat)
Kunstmuseum Pablo Picasso (Museu d’Art Pablo Picasso)
LWL – Museum für Kunst und Kultura (Museu Estatal d’Art i Història Cultural)
Bibelmuseum (Museu de la Bíblia)
Archäologisches Museum
Geomuseum

Història de Münster

Münster va ser fundada al voltant de l’any 793 pel missioner Liudger, que va crear un monestir a la zona de la plaça de la catedral, on estava l’assentament saxó de Mimigernaford. El nom actual de la ciutat ve del nom llatí del monestir, doncs Münster significa catedral.

L’any 805 ja es va convertir en diòcesi, essent Liudger el primer bisbe. Més tard, a la segona meitat del segle XII Hermann II von Katzenelnbogen seria el primer Príncep-Bisbe de Münster.

La ciutat es va convertir en un important centre comercial a Westfàlia i, a l’Edat Mitja, era la ciutat més gran. A part, va ser un de les ciutats més importants de la Lliga Hanseàtica a Westfàlia, a la qual va pertànyer des del segle XIV.

La història de Münster està marcada pels nombrosos conflictes entre el governant, el Príncep-Bisbe, i els ciutadans que intentaven alliberar-se del poder episcopal, especialment, en els primers anys del segle XVI, quan la Reforma recorria el Sacre Imperi Romà, arribant a Münster a la dècade de 1520. I va ser en aquest marc quan hi va haver la Rebel·lió de Münster o Regne anabaptista de Münster. El que va passar al febrer de 1534 és que els anabaptistes es van fer amb el poder de la ciutat, la qual va pertànyer sota el seu control fins al juny de 1535, quan després d’un setge liderat pel bisbe, la ciutat va caure. Els anabaptistes van ser assassinats i els seus tres líders, Jan van Leiden, que s’havia proclamat rei, Bernd Krechting i Bernd Knippoerdolling, van ser torturats i executats. Com avís constant, els seus cossos van ser penjats a les cel·les de ferro a l’església de St. Lamberti (Sant Lambert), que encara estan allí.

Münster va jugar un paper important en la Guerra dels Trenta Anys, doncs la Pau de Westfàlia es va negociar aquí i a la propera Osnabrück, entre 1643 i 1648. Aquest va ser la fi d’aquest episodi bèl·lic a Europa.

A part, en el marc d’aquesta Pau, es va ratificar, al Saló de la Pau de l’Ajuntament de la ciutat, el Tractat de Münster o Pau de Münster, pel que es va posar fi a la Guerra dels 80 Anys entre Països Baixos i Espanya. Gràcies a aquest, els Països Baixos van aconseguir la seva independència.

Al 1802, un any després de la mort de l’últim Príncep-Bisbe, Münster va ser conquerida per Prússia durant les Guerres Napoleòniques. No obstant, uns anys després, al 1806, les tropes de Napoleó van ocupar Münster fins al 1813, quan les tropes prussianes i russes van expulsar als francesos durant les Guerres d’Alliberació.

Després del Congrés de Viena, Münster va pertànyer finalment a Prússia i es va convertir en la capital de la província de Westfàlia.

Durant la Segona Guerra Mundial es van produir 102 atacs aeris a la ciutat, que va ser una de les més danyades del país. Així, prop del 91% de casc antic i el 63% de tota la ciutat va quedar destruït.

El 2 d’abril de 1945. Münster va ser presa sense lluita per les tropes estatunidenques i britàniques, que van trobar el casc antic desert i ple d’escombraries, cosa que va fer que un oficial estatunidenc digués: “Sembla Pompeya”.

Al 1946, Münster passaria a formar part de l’Estat federat de Nordrhein-Wesfalen (Renània del Nord – Westfàlia), però ja no seria la seva capital, doncs aquest paper va declinar per la ciutat de Düsseldorf. A la dècada de 1950 el casc històric va ser reconstruït, mantenint, en gran part, el seu aspecte anterior a la guerra, doncs els ciutadans es van mostrar en contra d’una reconstrucció moderna.

Prinzipalmarkt

A prinzipalmarkt és on hi ha molts dels llocs d’interès de Münster, és un carrer llarg que està definit per característiques cases de comerciants a dues aigües, totes amb façanes diferents i amb suports plens de botigues.

Pla plaça està tancada pel nord per l’església de St. Lamberti i pel sud per la Stadthausturm (torre de la casa de la ciutat), que és l’únic edifici de l’administració de principis del segle XX d’estil neorenaixentista. L’edifici més famós del Prinzipalmarkt és el Stadt Münster (ajuntament).

Aquest carrer ha estat el tradicional centre econòmic i polític de Münster, que va començar a desenvolupar-se a partir del segle XII, al costat del districte de la catedral. Amb algun que altre canvi, la seva estructura s’ha mantingut igual des del segle XVI.

No obstant, després dels greus danys de la Segona Guerra Mundial, els seus edificis van ser reconstruïts utilitzant-se elements originals i materials antics, això si, moltes façanes són ara més senzilles que les originals.

Sigui com sigui, passejant pel Prinzipalmarkt encara es pot recordar part de la història de la ciutat, quan Münster era un important centre comercial membre de la Lliga Hanseàtica.

Prinzipalmarkt amb la Lambertikirchen al fons

Stadt Münster

Un dels símbols de la ciutat és el Stadt Münster. Va ser a meitats del segle XIII, quan es va construir l’ajuntament en aquest lloc, en línia directa amb la catedral i el palau episcopal, una clara provocació per emfatitzar el reclam de l’autogovern dels ciutadans.

L’edifici va anar ampliant-se i modificant-se amb els segles i la seva elaborada façana gòtica, que es creu que és de finals del segle XIV, mostra la riquesa de Münster, que, per aquell temps, va millorar el seu nivell econòmic gràcies a ser membre de la Lliga Hanseàtica.

L’ajuntament es va fer famós durant la Pau de Westfàlia, que va posar fi a la Guerra dels Trenta Anys i va marcar un nou camí per a una ordre de pau europea i per al desenvolupament del dret internacional actual.

Més específicament, a la Cambra del Consell de l’Ajuntament de Münster va tenir lloc el jurament solemne del Tractat de Münster, el 15 de maig de 1648.

Durant la Segona Guerra Mundial, l’ajuntament va ser greument danyat i va haver de reconstruir-se a meitats del segle XX.

Abans d’entrar-hi cal fixar-se en ells capitells de les columnes davant de l’entrada, que tot i que no són les decoracions originals, són interessants, un d’ells representa als líders anabaptistes.

Al vestíbul de l’ajuntament, es pot veure de forma gratuïta un vídeo sobre la Pau de Westfàlia, a part d’alguns fragments originals de la façana de l’ajuntament i objectes sobre la història de la ciutat.

Crida l’atenció una mà empunyant una espasa, doncs, és l’espasa Send, que des de 1578, es col·locar a un racó de l’ajuntament durant la fira Send. Aquesta recorda el dret de mercat i el dret penal més estricte que regia durant aquesta fira, per aquell que osses violar la pau del mercat. L’espasa és una rèplica, i no perquè es destruís durant la Segona Guerra Mundial, sinó perquè va ser robada a l’any 2000.

Al vestíbul hi ha també l’entrada a la Cambra del Consell o Saló de la Pau, un important testimoni dels esforços per la peu i la seguretat a Europa. Degut a la seva importància històrica, s’ha mantingut igual des de la Pau de Westfàlia.

Gran part del seu interior és original, ja que al 1942, es va traslladar al castell de Wöbbel a Lippe. Això si, els vitralls de les finestres o la xemeneia de pedra es van perdre durant la Guerra, no obstant, les que es veuen avui en dia no són una rèplica, sinó que daten de la primera meitat del segle XVII i venen d’un altre edifici, la Krameramtshaus.

La sala està revestida per panells de fusta d’estil renaixentista del segle XVI, decorats, en la seva majoria, amb temàtica religiosa. No obstant, et pots apropar al moble que hi ha darrera de la taula de l’alcalde, ja que té uns 20 panells petits decorats amb motius molt curiosos, com una dona colpejant un os o dos micos barallant-se.

Penjat de la paret, hi ha els retrats dels sobirans i enviats durant les negociacions de la Pau de Westfàlia.

Tanmateix, s’exhibeixen alguns objectes curiosos, com el Gall d’Or de la ciutat, un recipient per a beure de plata daurada, una sabata de meitats del segle XVII i una mà tallada sobre una caixa de roure, llurs orígens són desconeguts.

L’entrada costa 2€ i obre de 10:00 a 17:00 entre setmana i fins a les 16:00 els caps de setmana i festius. Durant la visita hi ha un àudio en alemany que explica la història del lloc, tot i que s’ofereix audioguies en diferents idiomes.

Juntament a l’ajuntament hi ha la bonica Stadtweinhaus, l’antiga bodega de la ciutat, que va construïda al 1615 i és l’únic edifici annex a l’ajuntament que queda dels que es van construir en el passat, tot i que va haver de reconstruir-se després de la Segona Guerra Mundial. Avui es pot recordar el seu antic ús en la vinacoteca de la seva planta baixa.

Al patí del darrera de l’ajuntament hi ha l’escultura “La tolerància a través del diàleg” d’Eduardo Chillida de 1993.

Lambertkirche

L’església gòtica de St. Lambert va ser construïda entre 1375 i 1525 com a església dels ciutadans, gràcies al finançament dels comerciants. A finals del segle XIX, la torre va haver de ser reconstruïda, en aquest cas d’estil neogòtic. Tanmateix, va patir danys durant la Segona Guerra Mundial, pel que va tornar a ser restaurada a meitats del segle XX.

A l’interior hi ha les cel·les on van estar exposats al 1536 els cossos dels líder anabaptistes, diuen que les restes òssies es van poder veure durant 50 anys. Les cel·les van estar danyades per la Segona Guerra Mundial i van ser restaurades.

L’exterior de l’església guarda més elements dignes de veure, com la bonica representació de l’Arbre de Jesse sobre la porta de l’entrada o les 11 estàtues al portal oest que guarden una petita curiositat, si ens fixem amb els rostres dels evangelistes Lluc i Joan, es veu representat a dos famosos alemanys: Goethe i Schiller, respectivament.

L’església és una de les poques d’Alemanya que té una torrassa, i com a tal, té un guardià, que des de 2014 és Martje Thalmann, la primera donar en ocupar aquest lloc. Les seves obligacions estan escrites des de 1383, d’aquesta forma, ha d’advertir dels perills que puguin succeir a la ciutat, com un incendi, i per les nits, a excepció dels dimarts, ha de tocar una tradicional botzina de coure, des de les 9 de la nit fins a mitjanit, cada mitja hora. Aquesta torrassa no està oberta al públic.

L’entrada de l’església de St. Lambert està a la Lambertikirchplatz, que és una plaça bonica amb algunes façanes històriques. Des d’aquesta plaça surt el carrer comercial més antic de Münster, el Salztrasse (Carrer de la Sal), passejant per ell, cal mirar al terra i es pot veure pedres de totes les ciutats hanseàtiques incrustades al paviment.

Interior de la Lambertikirchen Cel·les de la Lambertikirchen

St. Paulus Dom

La Catedral de Sant Pau va ser construïda entre 1225 i 1264. L’edifici actual és la tercera catedral que es va aixecar en aquest lloc i combina elements del romànic i del gòtic. Durant la Segona Guerra Mundial va patir diversos danys, tot i que es va reconstruir mantenint el seu aspecte original, el portal oest va ser reemplaçat per un senzill mur de gres.

Es pot entrar a la Catedral a través del Paradís, un pòrtic bellament decorat amb escultures antigues de diferents segles. Un cop a dins, és difícil no veure l’enorme estàtua de Sant Cristòfol, que està recolzat en n tronc d’arbre. Diuen que veure la imatge d’aquest sant salva de la mort sobtada. També crida l’atenció un Via Crucis de finals del segle XX, que està al deambulatori, en aquest, les figures de bronze representen personatges històrics, com Clemens August von Galen, el Papa Joan Pau II o la Mare Teresa de Calcuta.

Però el seu element més característic és un rellotge astronòmic de meitats del segle XVI, amb un calendari que arriba fins al 2071. El primer, de 1408, va ser destruït durant el Regne dels anabaptistes per incloure imatges bíbliques. Després de diversos canvis i restauracions, el rellotge segueix en funcionament. De dilluns a dissabte al migdia i els diumenges i festius a les 12:30 es posa en moviment.

La Catedral és també el lloc d’enterrament dels bisbes de la diòcesi. La tomba del cardenal Clemens August von Galen, conegut com el “Lleó de Münster”, està en una capella propera al rellotge. El bisbe va criticar algunes de les accions del règim nacionalsocialista en els seus sermons, essent el més important el que va pronunciar al 1941 a l’església de St. Lambert contra el programa d’eutanàsia nazi.

La catedral està a l’antiga zona d’immunitat catedralícia , que tenia jurisdicció pròpia i incloïa la plaça i els edificis del voltant. Caminant per aquesta zona, es veu un placa que marca on acabava l’àrea.

Überwasserkirche

Des de la Domplatz (Plaça de la Catedral) es veu una torre d’una església gòtica, és la Überwasserkirche (Església sobre l’aigua), doncs estava fora de les muralles, a l’altre costat del riu Aa, tot i que també se la coneix com a Liebfrauenkirche.

L’edifici actual d’aquesta església, que és una de les més antigues de la ciutat, va començar a construir-se a meitats del segle XIV. Durant el Regne anabaptista es va enderrocar i es van col·locar canons a la plataforma com a defensa. Tot i que va ser reconstruïda, es va tornar a perdre a causa d’un huracà, i a dia d’avui, sembla que li falti alguna cosa.

Els anabaptistes van retirar també les boniques escultures gòtiques que decoraven la façana i les van utilitzar per a reforçar les muralles. Avui es poden veure al Museu Estatal d’Art i Història Cultural LWL.

El Monestir associat a ella es va fundar al segle XI per dames d’origen noble i va ser abolit a la segona meitat del segle XVIII. Els seus bens es van utilitzar per a la creació d’un seminari, del que va sorgir la Universitat de Münster, que va prendre la imatge del segell de l’abadessa del monestir.

Com tota la ciutat, la Überwasserkirche va patir greus danys durant la Segona Guerra Mundial, però va ser reconstruïda. El seu interior és bastant senzill.

Schloss Münster

El Palau de Münster va ser referència del Príncep-Bisbe fins al 1803 i avui en dia és la seu de la Universitat, una de les més grans d’Alemanya.

El Palau Episcopal va ser construït en estil barroc, a la segona meitat del segle XVIII, per al penúltim Príncep-Bisbe segons els plans de Johann Conra Schlaun (arquitecte que el va dissenyar). El resultat va ser un complex de 91 metres de llarg que combina el gres i el maó vermell, bastant típic a Münster. Durant la Segona Guerra Mundial, l’edifici va patir greus desperfectes, i a meitats del segle XX, va ser reconstruït mantenint el seu aspecte exterior fidel a l’original.

Si es mira el plànol es pot veure que els jardins es troben en una zona amb forma pentagonal. I es que antigament, aquí hi havia la ciutadella. Sigui com sigui, part dels jardins estan ocupats per un jardí botànic de la Universitat, en ell es pot entrar en diferents hivernacles i fer un agradable passeig de forma gratuïta.

Clemenskirche

És una església que sorprèn, doncs aquesta església barroca de maó , que està una mica amagada, guarda un bell interior en el que destaquen elements del rococó. La cúpula està decorada amb un bonic fresc.

A meitats del segle XVIII, el Príncep-Bisbe Clemens August de Baviera va fundar l’hospital de Clemens, que tenia associat aquesta església. L’arquitecte contractat va ser Johann Conrad Schlaun.

Durant la Segona Guerra Mundial, l’església i l’hospital van ser destruïts, quedant en peu només la façana i part dels murs circumdants. A meitats del segle XX la Clemenskirche va ser reconstruïda fidel a l’original.

Erbdorsfenhof

Erbdrostenhof és un palau barroc construït a meitats del segle XVIII segons els plànols de Johann Conrad Schlaun, per al Droste zu Vischering Adlof Heidenreich.

Durant la Segona Guerra Mundial, a l’igual que quasi tota la ciutat, l’edifici va patir danys greus i va haver de ser restaurat.

Al seu interior, on hi ha una col·lecció d’instruments històrics, destaca la Sala de Ball.

Avui en dia, a aquest edifici s’organitzen diferents esdeveniments i es pot visitar. Això si, només es pot veure el vestíbul, que està obert de dilluns a dijous de 8:30 a 17:00 i els divendres fins a les 15:00, i els caps de setmana i festius està tancat.

Stadtmuseum

Molt a prop del Erbdrostenhof hi ha l’edifici de color blanc del Stadtmuseum Münster, que és d’accés gratuït, tot i que les donacions són benvingudes.

Aquest museu consta amb nombroses maquetes i objectes que ajuden a entendre les diferents etapes de la història de la ciutat en 33 espais diferents. Això si, en general la informació està només en alemany.

Horari:

De dimarts a divendres de 10:00 a 18:00.
Dissabtes i diumenges d’11:00 a 18:00.

Pàgina web

Kunstmuseum Pablo Picasso

Aquest museu té la col·lecció més extensa del món de litografies de Pablo Picasso, així com altres fons del pintor, i també grans col·leccions d’artistes com Braque, Chagall, Miró i Matisse. No obstant, el museu no té una exposició permanent, sinó que es basa en exposicions temporals centrades, no només amb Picasso, sinó en artistes de l’època del pintor.

Pel que és recomanable consultar quines exposicions hi haurà. També cal dir que la informació és tota en alemany, tot i que l’entrada inclou audioguies amb diversos idiomes.

Pàgina web

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00.

Preu: 12€.

LWL – Museum für Kunst und Kultur

Aquest museu alberga obres que van des de l’art sacre medieval de Westfàlia, fins al renaixement, el barroc i el segle XIX, passant per obres del modernisme internacional i l’art contemporani.

Pàgina web

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00.

Preus: Adults 9€. Menors de 17 anys entrada gratuïta.

Bibelmuseum

Horari: De dimarts a divendres de 10:00 a 18:00

Preu: Gratuït.

Pàgina web

Archäologisches Museum

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00

Preu: Gratuït.

Pàgina web

Geomuseum

Horari: De dimarts a divendres de 10:00 a 18:00

Preu: Gratuït.

Pàgina web

Dortmund

Història de Dortmund
Alter Markt
Reinolkirche
Stadtkirche Sankt Petri
Friedensplatz
Westenhellweg
Westfalenpark
Signal Iduna Park
Museus de Dortmund

A priori, Dortmund és la ciutat menys interessant de la regió de Nordrhein-Wesfalen, ja que Köln i Düsseldorf són més atractives. No obstant Dortmund és la vuitena ciutat més gran d’Alemanya, i el més conegut és l’equip de futbol Borussia de Dortmund.

Una de les coses que criden més l’atenció de Dortmund és el gran nombre de bicicletes, i és que arriba un punt en que sembla que hi hagi més bicicletes que vianants, això és degut a que Dortmund és una de les ciutats més verdes del país.

La història de Dortmund està lligada íntimament a les mines de carbó i l’acer, ja que té un passat industrial molt marcat. És aquest el motiu pel que es veuen en diversos punts de la ciutat escultures i conjunts d’elles que representen aquest passat orgullós de la ciutat, i per suposat, dels seus habitants.

Història de Dortmund

Per parlar de Dortmund, arranquem a l’època de Carlemany, amb les guerres saxones del 772, és a dir, quan Dortmund encara no existia i tota aquesta àrea era zona de boscos habitats pels seminòmades saxons.

En la seva concepció del nou món, Carlemany volia tornar a construir l’imperi romà i per a tal, amb la complicitat del papat, va començar un seguit de guerres santes per evangelitzar les tribus que havien ocupat el territori de part d’Europa, amb la caiguda de l’imperi romà.

També hem de dir, només per ubicar-nos, que en aquesta època, la ciutat important era Aquisgrà i més pròxim a Dortmund, Paderborn era el centre de domini de Carlemany. Dortmund quedava a mig camí entre Duisburg i Paderborn, així que es va desenvolupar ràpidament.

Després de la caiguda dels francs carolingis, van pujar al poder els francs saxons, amb Heinrichs I com a rei el 919, el qual va donar més rellevància a Dortmund, convertint-se en la ciutat més important de Westfàlia i Hellweg, el camí reial, rebent en nombres ocasions les visites reials.

Evidentment, la ciutat va anar creixent amb comerciants i artesans i a poc a poc, Dortmund va anar convertint-se en un dels grans centre urbans de l’època, amb mercat i renom dins d’Europa.

Després de la Guerra dels Trenta Anys, la ciutat va patir una crisi econòmica i va perdre els seus estatuts de ciutat imperial. El 1808 va formar part dels territoris conquerits per Napoleó i després, va quedar del costat de Prússia, a partir del 1815.

La història de Dortmund va tornar a pegar un cop de timó amb el procés d’industrialització de principis del segle XIX. La ciutat, que havia patit un gran retrocés, va tornar a florir gràcies a la indústria minera del carbó. El ferrocarril del 1847 i el canal Dortmund-Ems amb el port fluvial del 1899, van ser els dos altres factors que van ajudar a convertir a Dortmund en la ciutat important que és avui en dia.

Aquest passat industrial va donar pas a les empreses de tecnologia i es que Dortmund és actualment una de les ciutats més potents d’Alemanya en el sector. Tanmateix, el seu casc històric, petit i bonic ens porta a aquesta essència alemanya que tots coneixem i adorem, i que tant recorda als contes de fades. Per cert, els germans Grimm són de la zona.

Això sí, la ciutat que veiem actualment és, una vegada més, una reconstrucció. Dortmund va patir més de 100 atacs aeris, quedant més del 90% de la ciutat destruïda. El 12 de març de 1945 es calcula que es va bombardejar Dortmund amb més de 4.800 tones de bombes. Queda clar que era un gran centre industrial, que calia eliminar.

Alter Markt

Aquest és el centre neuràlgic del casc antic de la ciutat. Sens dubte és la zona més bonica de Dortmund. En aquesta zona hi ha el més destacat de Dortmund, des de l’Evangelische Stadtkirche St. Reinoldi fins a l’avinguda comercial principal i un gran nombre de bats, restaurants i botigues.

L’estàtua Bläserbrunnen que representa a una persona amb una banya serveix de recordatori, juntament amb la font que hi ha sota seu, de la història de la ciutat i del seu passat rural. Aquesta zona de l’Alter Markt té més de 800 anys d’història. Com acostuma a passar en totes les ciutats, és aquí on solen quedar els habitants de la ciutat o també on se celebren les victòries de l’equip de futbol local, el Borussia de Dortmund.

Reinolkirche

L’església evangelista Reinoldikirche, que data del segle XIII és el més destacat per veure a Dortmund, no només perquè és l’església més antiga de la ciutat, sinó perquè esta dedicada al seu patró, St. Reinoldus. Com és d’esperar, per la seva antiguitat, l’estil és romànic tardà amb influència gòtica. Està situada en ple centre de Dortmund i té una torre molt visible, de més de 100 metres d’alçada, en la qual es pot pujar per tenir unes vistes panoràmiques de la ciutat.

Stadtkirche Sankt Petri

L’estil d’aquesta església, també evangelista, és gòtic, tot i que està bastant reconstruïda ja que va patir molts danys durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, i és que Dortmund va ser una de les més damnificades en aquest aspecte. Si l’església destaca per algun motiu no és precisament per la seva façana, sinó que destaca pel seu interior. A l’altar hi ha més de 600 figures tallades en fusta que daten del segle XVI.

Friedensplatz

El bonic de les ciutats medievals és que estan repletes de places, Dortmund no és una excepció i així ho demostra la Friedensplatz. Aquesta plaça és una de les principals de Dortmund, i està rodejada de molts dels edificis més destacats de la ciutat, essent l’Ajuntament un d’ells.

Tot i que ens trobem al casc històric de la ciutat, l’edifici de l’ajuntament és d’estil neorenaixentista de finals del segle XIX i fet amb gres vermell. Per suposat, abans n’hi havia un altre en el mateix emplaçament, també era l’ajuntament.

Westenhellweg

En aquesta avinguda es troben totes les botigues que es puguin imaginar, així com cafeteries, restaurants, etc. Amb 750 metres de longitud es converteix amb l’avinguda comercial principal de la ciutat i del país. El millor és passejar per aquesta avinguda a mesura que es va descobrint el casc històric de Dortmund.

Westfalenpark

Sortint del centre medieval de Dortmund hi ha el Westfalenpark, un parc de 70 hectàrees, en el que és la zona verda més gran de la ciutat.

Aquí hi ha un llac amb barquetes per navegar per ell. El parc està dividit en diversos jardins, entre els que més destaca és el Deutsches Rosarium que, com el seu nom indica, disposa de molts roser, més de 3.000 espècies.

I si agraden els edificis alts, a Westfalenpark es pot accedir al mirador de 200 metres de la torre de televisió de Dortmund, o Floriantum. La torre data del 1959, és similar a la de Berlin. El Floriantum és una de les torres més altes d’Alemanya, i per suposat, una icona de la ciutat de Dortmund.

Signal Iduna Park

Aquest estadi és un dels més importants d’Alemanya, i a més és un dels més moderns i grans de tota Europa.

Pàgina web

Museus de Dortmund

Museum für Kunst und Kulturgeschichte: museu d’art, obert els dimarts, dimecres, dissabtse i diumenges de 11.00 a 18.00 i els dimarts i divendres fins a les 20.00 amb entrada gratuïta.
Naturmuseum Dortmund: Museu natural. Obert de dimarts a diumenge de 10.00 a 18.00 amb entrada gratuïta.
Museu Hoesch: museu de l’acer. Obert els dimarts i dimecres de 13.00 a 17.00, els dijous obra a partir de les 9.00 i els caps de setmana a les 10.00. L’entrada és gratuïta.
Binarium Museum Dortmund: El museu binari, dels videojocs. Obert de dimecres a diumenge de 10.00 a 17.00. Entrada 8€.
Westfälisches Schulmuseum: museu de l’escola. Obert de dimarts a diumenge de 10.00 a 17.00 amb entrada gratuïta.
Kindermuseum Adlerturm: Museu dels infants. Obert de dimarts a diumenge de 10.00 a 17.00 amb entrada gratuïta.
Brauerei-Museum: museu de la cervesa. Obert de dimarts, dimecres i divendres de 13.00 a 17.00, els dijous de 10.00 a 20.00 i els dissabtes de 12.00 a 17.00 amb entrada gratuïta.
Nahverkehrsmuseum: museu del transport local. Obra només el tercer diumenge de cada mes de 11.00 a 17.00 i l’entrada costa 3€.
Apotheken-Museum: museu de la farmàcia.
Automobil-Museum Dortmund: museu de l’automòbil tot i que actualment està tancat.

Wuppertal

Història de Wuppertal
Von de Heydt – Museum
Schwebebahn (Museu penjant del Ferrocarril)
Stadthalle
Tony Cragg’s Skulpturenpark
Luisenviertel
Neumarkt

Història de Wuppertal

Wuppertal és una ciutat de creació recent, nascuda de l’agregació el 1929 de les ciutats d’Elberfeld, Barmen, Ronsdorf, Cronenberg i Vohwinkel, aleshores amb el nom de Barmen-Elberfeld. El nom actual, escollit per consulta popular el 1930, significa «vall del Wupper», un afluent del Rin que rega la ciutat.

Les primeres evidències que es tenen sobre poblament als nuclis històrics es remunten des de l’any 1000 aC en l’edat de ferro pels vestigis trobats durant l’excavació que es va realitzar l’any 2003. Al lloc d’excavació de 2m x 3m també es van trobar diverses ceràmiques que proven la presència d’un assentament permanent.

Els inicis dels barris que avui en dia formen Wuppertal van començar a poblar-se a la fi del primer mil·lenni. Els seus noms van aparèixer per primera vegada documentats a les següents dates: Cronenberg 1050, Barmen 1070, Elberfeld 1161, Scholl 1182, Ronsdorf 1246, Beyenburg 1298, Langerfeld 1304, Dönberg 1355 i Vohwinkel 1356. Gairebé totes aquestes comunitats eren propietat del ducat de Berg.

El maig i juny del 1943, i el març 1945 durant la Segona Guerra Mundial la ciutat de Wuppertal va ser bombardejada pels aliats, 6500 persones van morir per les bombes o la tempestat de foc i 38% de la superfície urbanitzada va ser aniquilada.

Encara perviuen barris històrics com l’Ölberg «Turó de l’oli», amb cases obreres, restaurades amb molta sol·licitud, i també uns barris més elegants, de cases burgeses. A Wuppertal s’han catalogat més de 4.500 monuments nacionals, de períodes com el Classicisme, el Modernisme – Art Nouveau o la Bauhaus. Un dels monuments més coneguts és la Stadthalle, una sala de concerts inaugurada en 1900 pel kàiser Guillem II. En l’àmbit de l’art modern no és menys important el teatre de la ballarina Pina Bausch.

A Wuppertal hi ha la seu de l’Institut Wuppertal del clima, medi ambient i energia, un dels principals centres per a l’estudi del clima a la Unió Europea.

Von de Heydt – Museum

Amb obres mundialment famoses de la pintura holandesa i del segle XIX, amb pintures de Claude Monet, Franz Marc, Ernst Ludwig Kirchner i Otto Dix, Pablo Picasso i Francis Bacon, el Museu Von de Heydt és un dels museus més importants i de renom internacional. La col·lecció del museu inclou art des del segle XVI fins a l’actualitat. L’atenció se centra en l’impressionisme, el expressionisme i els anys 1920. Al voltant de 3.000 pintures d’alta qualitat, 500 escultures i 30.000 làmines gràfiques formen part de l’inventari, que es presenta en grans exposicions itinerants.

Des dels seus inicis al segle XIX, el museu ha estat influenciat per la burgesia de les ciutats de Barmen i Elberfeld, que es van fusionar per formar “Wuppertal” al 1929. En particular, la família de banquers d’Elberfeld Von der Heydt i els entusiastes de l’art organitzats en l’Associació d’Art Barmer van adquirir obres importants i les van donar al seu museu.

El museu està situat al centre de Wuppertal-Elberfeld. Les obres d’art es presenten a l’antic ajuntament d’Elberfeld, construït entre 1827 i 1842, que va ser reobert després d’una renovació al 1990 amb un nou concepte arquitectònic.

Pàgina web

Horari: de dimarts a diumenge d’11:00 a 18:00.

Preu:

Adults: 12€.
De 7 a 17 anys: 2€.
Menors de 6 anys: Gratuït.
Famílies de 2 adults i fins a4 menors de 17 anys: 24€.

Schwebebahn

No es pot visitar Wuppertal sense un viatge en el ferrocarril penjant de la ciutat, que segueix essent un mitjà de transport habitual i una gran font d’afecte més d’un segle després de la seva construcció.

Creat per l ‘enginyer i empresari Eugen Langen, és el ferrocarril elevat elèctric amb vagons suspesos més antic del món.

La línia és utilitzada per més de 80.000 persones al dia i té 20 estacions; algunes de les quals són un plaer, com l’Art Nouveau Werther Brücke.

Encara millor si s’adquireix un bitllet per a Kaiserwagen de luxe, un tren patrimonial vermell que encara circula en la línia i que porta el nom del Kaiser Wilhelm II, qui el va muntar en la proba reial del 1900.

El tiquet per un dia costa 3€ i és possible recórrer tot el sistema i utilitzar-lo diverses vegades el mateix dia per aquest preu.

Stadthalle

El Stadthalle Vuppertal és una joia arquitectònica, construïda a principis del segle XX en estil d’Art Nouveau i recentment restaurat per mantenir el seu estat original l’edifici té un gran saló amb una acústica comparable a la Musikverein de Viena. El vestíbul que dóna la benvinguda als visitants compta amb columnes de marbre negre, a part de tres sales més petites com la Sla Mayolica. La sala principal s’ha utilitzat per a concerts, teatre musical, fires comercials i altres esdeveniments.

En el jardí que hi ha darrera de l’edifici hi ha una platja artificial durant els mesos d’estiu.

El soterrani alberga un restaurant car.

Els noms dels compositors estan gravats sobre les finestres i la façana se sembla molt a l’edifici del Reichstag de Berlin.

És un lloc únic amb excel·lent acústica i impressionants detalls artístics on es realitzen esdeveniments memorables com el XXL Festival Tango al setembre, l’IHK New Year’s Reception, vàries fires comercials i exposicions, entre molts altres.

Pàgina web

Tony Cragg’s Skulpturenpark

A pocs minuts a l’est de la Hauptbahnhof hi ha un parc de 14 hectàrees, enriquit amb escultures de Sir Tony Cragg i altres escultors importants contemporanis.

El Skulpturenpark es troba en els antics terrenys de Vil·la Herberts, el lloc de l’industrial químic del segle XX, Kurt Herberts.

El parc va ser comprat per Tony Cragg al 2006 i s’ha convertit en un parc paisatgístic anglès, on l’art modern interactua amb boscos de faigs, til·les, roures i castanyers al llarg d’un sender sinuós.

En l’exposició permanent es troben nombroses peces de Cragg, així com de Thomas Schütte, Henry Moore, Jaume Plensa, Richard Deacon i Markus Lüpertz.

Part de la col·lecció s’exhibeix en una sala de cubs de vidre, mentre que també hi ha una cafeteria.

Pàgina web

Horari:

De l’1 de març a 31 d’octubre: de dimarts a diumenge d’11:00 a 18:00.
De l’1 de novembre al 28 de febrer: de divendres a diumenge d’11:00 a 17:00.

Preu:

Adults: 12€.
Menors de 18 anys: Gratuït.

Luisenviertel

Luisenviertel és un casc antic amb un desenvolupament excepcional. Ubicat al centre d’Elberfeld, ofereix nombrosos pubs, restaurants, botigues i boutiques que conviden a explorar la seva història i diversos detalls interessants.

En aquesta zona és una barreja del vell i el nou, amb edificis catalogats i característiques modernes com cafeteries veganes. Els preus són econòmics o raonables per a tots els gustos culinaris. L’ambient és relaxat amb tocs multiculturals i molts esdeveniments per gaudir. Aquí sempre hi ha alguna cosa per a tothom: des d’estudiants universitaris fins a artistes internacionals; des de la processó catòlica del Divendres Sant fins la Kölner Liesel; des de pubs pintorescos fins a cafeteries genials; des de botigues úniques fins a bars amb xerrades felices sense por al contacte.

El Luisenviertel és en definitiva, un lloc que val la pena veure per experimentar el costat més bonic de Wuppertal.

Neumarkt

Neumarkt és la plaça principal de Wuppertal, la plaça es va dissenyar a principis del segle XX quan es va construir el nou Elberfelder Rathaus al costat nord.

A la plaça s’hi realitza un mercat de dilluns a dissabte a partir de les 7:00 amb productes frescs, flors, formatge, pa o pastissos.

Düsseldorf

Mapa de Düsseldorf

Història de Düsseldorf
Basilika St. Lambertus
Altstadt
Stadterhebungsmonument
Johanneskirche
Volksgarten i Südpark
Burgplatz
Marktplatz
Goethe Museum
Königsalle
Kaiserswerth
Museum Kunstsammlung Nordrhein-Wesfalen
Passeig pel Rin
Les cases de Gehry
Rheinturm
Little Tokyo
Schloss Benrath

Düsseldorf és una ciutat que combina història, cultura i modernitat convertint-se en un destí que no deixa diferent a cap viatger. Amb una rica herència com a centre comercial des de l’Edat Mitja, la ciutat ha crescut com a un centre econòmic de la regió. Els seus orígens es remunten al segle VII, quan va ser fundada com a un petit poble pesquer i des de llavors, ha experimentat un creixement significatiu, especialment durant la Revolució Industrial.

Düsseldorf és coneguda per la seva arquitectura contemporània, les seves àmplies avingudes comercials, la seva vibrant vida nocturna, a part d’una varietat de museus de renom i l’Alstadt (casc antic).

Història de Düsseldorf

Les restes més antigues de presència humana a la zona del Rin daten de l’època de l’Imperi Romà.

En els segles VII i VIII es produeixen els primers assentaments a la desembocadura del riu Düssel al Rin.

La primera referència a Düsseldorf es produeix a l’any 1135, moment en que la ciutat és coneguda com a Dusseldorp.

Al 1186 va passar a formar part del Comtat de Berg, del que arribaria a ser la capital (Berg, primer va ser un comtat i amb els anys es convertiria en Ducat. Seria el Comte Adolf V de Berg el que li donaria a Düsseldorf estatus de ciutat, passant aquesta a tenir uns determinats privilegis, que en aquella època anaven des de poder tenir un mercat i formar gremis fins a gaudir de cert autogovern.

En els següents segles es van construir molts dels edificis més representatius de la ciutat.

Del 1690 a 1716, sota el govern de Johann Wilhelm II, més conegut com Jan Wellem, Düsseldorf va viure un important creixement, tot i que amb la seva mort va començar una forta decadència, motivada en gran part pel trasllat de la capitalitat a Munich, però també per les Guerres Napoleòniques.

Quan Napoleó va ser derrotat, Düsseldorf va passar a formar part juntament amb tota Renània del Regne de Prússia.

A partir de la meitat del segle XIX la ciutat va començar a ressorgir gràcies a la Revolució Industrial.

Durant la Segona Guerra Mundial Düsseldorf va ser durament bombardejada, ja que era un blanc estratègic per la importància de la seva indústria i les seves refineries de petroli.

A l’any 1946 va ser nombrada capital de l’Estat de Nordrhein-Westfalen. A partir d’aquest moment Düsseldorf va ser reconstruïda a gran velocitat, aconseguint viure una nova època d’esplendor a nivell industrial i econòmic.

Basilika St. Lambertus

La Basilika St. Lambertus és coneguda per la seva impressionant arquitectura romànica i gòtica, de l’exterior destaca la seva imponent torre que s’alça sobre el casc antic de la ciutat.

L’interior és igualment impressionant, amb alts sostres de voltes, columnes ornamentades i una decoració sacra exquisida. Destaca especialment el seu altar major, decorant amb intricades talles i obres d’art religiós. L’església alberga també una sèrie de capelles laterals, cada una amb el seu propi estil i devoció, oferint una experiència única.

Altstadt

L’Altstadt (casc antic) és el lloc on s’ubiquen molts dels punts forts per veure a la ciutat.

Conegut també com “el bar de cervesa més gran del món” per les seves cerveseries tradicionals, bars i pubs que ofereixen una àmplia varietat de cerveses locals i internacionals, aquesta zona és el lloc amb ambient tant de dia com de nit, on tot el món es reuneix per gaudir de l’animada atmosfera i la rica cultura cervesera de la regió.

A part de la seva reputació com a centre de vida nocturna, l’Alstadt de Düsseldorf també alberga una gran quantitat d’edificis històrics i llocs d’interès cultural, entre ells es troba la Basilika St. Lambertus, nombrosos museus, galeries d’art i boutiques que ofereixen una gran varietat de productes locals i artesanies.

Stadterhebungsmonument

El Stadterhebungsmonument és el monument icònic en ple cor de Düsseldorf que commemora l’estatus de la ciutat a la regió. També conegut com el Monument de l’Elevació de la Ciutat, va ser erigit al 1988 per celebrar el 700 aniversari de la concessió de l’estatus de ciutat a Düsseldorg pel Comte Adolf V de Berg al 1288. Dissenyat per l’artista Bert Gerresheim, el monument és un obra d’art impressionant que representa moments clau de la història de la ciutat.

El monument és composa d’una sèrie d’escultures i relleus que representen escenes històriques i símbols relacionats amb el desenvolupament i la identitat de Düsseldorf.

Johanneskirche

La Johanneskirche és una destacada església protestant construïda a finals del segle XIX en estil neogòtic, aquesta església és una fita arquitectònica que destaca per la seva imponent torre i el seu elegant interior. La construcció de la Johanneskirche va començar al 1875 sota la direcció de l’arquitecte Julius Raschdorff i va ser completada al 1881. Des de llavors, ha estat un important lloc de culte i un símbol de la fe protestant a la ciutat.

L’interior és igualment impressionant per la seva bellesa i solemnitat. Amb sostres alts de voltes, boniques vidrieres i detalls arquitectònics elaborats, aquesta església, a part de la seva funció religiosa, també acull regularment concerts, recitals i altres esdeveniments culturals, atraient a una àmplia audiència interessada en la música sacra i la cultura alemanya.

Volksgarten i Südpark

El Volksgarten i el Südpark són dels parcs més emblemàtics de Düsseldorf i que ofereixen una escapada tranquil·la i natural enmig de la ciutat.

El Volksgarten és un extens parc urbà conegut pels seus jardins, senders i paisatges. Establert al segle XIX, el parc ha estat un refugi popular durant generacions, oferint àrees verdes per a relaxar-se, fer pícnics i gaudir d’activitats a l’aire lliure.

Per l’altre costat, el Südpark, situat al sud de Düsseldorf, és un dels parcs més grans de la ciutat i un important pulmó verd. Amb una extensió d’aproximadament 70 hectàrees, el Südpark compta amb àmplies àries de prats, boscos i llacs, així com senders per caminar i per anar amb bicicleta.

Burgplatz

La Burgplatz és una plaça històrica de Düsseldorf que també serveix com a un important centre cultural i turístic de la ciutat. Situada a la riba del riu Rin, aquesta plaça és coneguda pel seu ric patrimoni històric i la proximitat a diversos llocs d’interès destacats.

A part del castell, la Burgplatz alberga altres punts d’interès notables, com el Museu Schifffahrt (Museu Marítim) i el Schlossturm (Torre del Castell), on es té l’oportunitat d’explorar la rica història de la ciutat i la seva relació amb el riu Rin. La plaça també és el lloc popular per a passejar i relaxar-se, amb amplis espais oberts, bancs a l’ombra dels arbres centenaris i vistes del riu i del casc antic.

Marktplatz

La Marktplatz (Plaça del Mercat) és una històrica plaça ubicada al centre de Düsseldorf que ha estat un punt focal de la vida comercial i cultural de la ciutat durant segles. Rodejada per edificis històrics, la plaça és coneguda pel seu ambient i la seva importància com a centre d’intercanvi comercial des de l’Edat Mitja.

Al centre de la plaça es troba el Jan-Wellem-Reiterdenkmal, un monument eqüestre en honor a Johann Wilhelm, un destacat governant de Düsseldorf del segle XVII, i just darrera hi ha el Rathaus.

Aquesta plaça també alberga una varietat d’esdeveniments i activitats al llarg de l’any, des de mercats a l’aire lliure fins a festivals culturals i concerts, la plaça sempre està plena d’energia i ofereix alguna cosa per a tots els gustos.

Des de la mateixa plaça és pot gaudir d’un passeig pels carrers empedrats que la rodegen, explorant botigues, cafès acollidors i restaurants tradicionals.

Goethe Museum

Un homenatge a l’escriptor alemany Johann Wolfgang von Goethe i la seva connexió amb Düsseldorf. Situat al Palau Jägerhof, una elegant mansió del segle XVIII, el museu alberga una impressionant col·lecció d’art i artefactes relacionats amb la vida i obra de Goethe, oferint l’oportunitat de submergir-se en la vida de l’autor i explorar el seu llegat literari, així com la seva relació amb la ciutat, on va passar un període significatiu de la seva joventut.

El museu presenta una varietat d’exposicions permanents i temporals que exploren diversos aspectes de la vida i obra de Goethe. Es pot explorar manuscrits originals, cartes, pintures i objectes personals de l’escriptor, així com aprendre sobre la seva influència en la literatura alemanya i europea. A part, el Palau Jägerhof es si mateix és una obra mestra arquitectònic, amb les seves sales decorades i el seu jardí barroc.

Pàgina web

Horari: de dimarts a diumenge d’11:00 a 17:00, els dissabtes de 13:00 a 17:00.

Preu: 4€.

Königsalle

La Königsalle, comunament abreviada com Kö, és una de les avingudes més luxoses i exclusives de Düsseldorf, situant-se entre els carrers comercials més famosos del món.

Inaugurada al 1804, aquesta icònica avinguda és coneguda per les seves botigues de dissenyadors, boutiques d’alta gama i elegants cafès a l’aire lliure. S’estén al llarg d’un tram arbrat del canal Stadtgraben i està franquejada per jardins i parcs, cosa que la converteix en un destí de compres verdaderament únic i encantador.

Com es pot imaginar és un paradís pels amants de la moda i el luxe, amb una impressionant varietat de marques internacionals de renom que inclouen des de Louis Vuitton i Gucci fins a Prada i Chanel. A part de les seves exclusives botigues, l’avinguda compta amb elegants galeries comercials com Kö-Galerie i el Sevens Home of Saturn, que ofereixen una experiència de compra de primer nivell.

Això si, tot i que les compres no siguin la intenció principal per visitar Düsseldorf, és recomanable no deixar escapar l’oportunitat de gaudir d’un relaxant passeig al llarg del canal o prendre un cafè en una de les nombroses terrasses.

Kaiserwerth

Kaiserswerth és un dels districtes més coneguts de Düsseldorf per la seva rica història i la seva ubicació propera a l’aeroport.

Famós pel seu cas antic, on es troben edificis històrics, carrers empedrats i encantadores places, aquest districte, que alguna vegada va ser una ciutat independent, és un dels llocs que no deixa indiferent a ningú. Entre els punts destacats es troba el Kaiserswerth Castle, una imponent fortalesa medieval que data del segle XII i que ofereix vistes panoràmiques del riu i els voltants.

A part de la seva riquesa arquitectònica, és conegut pel seu important llegat històric i cultural. El districte és el lloc de naixement de Santa Isabel d’Hongria, qui va fundar un hospital aquí al segle XIII i és venerada com a patrona de la caritat. Aquí també es pot explorar el Stiffung Diakonie Kaiserswerth, un complex històric que inclou l’hospital original, l’església i altres edificis associats amb la vida i obra de la santa.

Museum Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen

Aquest museu és una institució cultural de renom internacional que alberga una impressionant col·lecció d’art modern i contemporani. Fundat al 1961, està compost per tres edificis diferents: K20, K21 i F3 Schmela Haus, cada un dedicat a diferents períodes i estils artístics. La col·lecció del museu inclou obres mestres d’artistes com Pablo Picasso, Salvador Dalí, Andy Warhol i Gerhard Richter, entre altres, oferint una experiència única i diversa en el món de l’art.

El K20, ubicat a Grabbelplatz, se centra en l’art del segle XX i alberga una àmplia gama de pintures, escultures i obres gràfiques d’artistes internacionals de renom. Per un altre costat, el K21, ubicat a Ständehaus, s’enfoca en l’art contemporani i ofereix una plataforma per artistes emergents i experimentals. A part, el F3 Schmela Haus, un edifici històric restaurat, exhibeix exposicions temporals i projectes especials que exploren temes actuals en el món de l’art contemporani.

Passeig pel Rin

El passeig pel Rin és un dels llocs més emblemàtics, estenent-se al llarg d’ambdós costats del Rin, aquest passeig fluvial és un destí perfecte per a passejar, fer exercici o simplement relaxar-se i gaudir de les vistes panoràmiques de l’aigua. Envoltat per parcs, jardins i edificis històrics mentre es recórrer es pot connectar amb la naturalesa mentre s’explora la ciutat.

Les cases de Gehry

Les cases de Gerhy, també conegudes com Neuer Zollhof, són un conjunt de tres edificis residencials ubicats al port MedienHafen i és un dels llocs més fotografiats de Düsseldorf.

Dissenyades per l’arquitecte Frank Gehry, aquestes estructures són un exemple icònic de l’arquitectura contemporània i s’han convertit en un símbol de la ciutat. Construïdes entre 1998 i 1999, les cases de Gerhy presenten formes orgàniques, amb exteriors revestits d’acer inoxidable que es pleguen i es corben de manera única.

Situades en una ubicació privilegiada a la riba del riu Rin, les estructures destaquen entre els edificis més tradicionals del port, creant un contrast sorprenent però harmoniós amb l’entorn.

Rheinturm

Aquesta és una torre de comunicacions que va ser construïda entre 1979 i 1981 i té una altura aproximada de 240 metres, convertint-la en una de les estructures més altes d’Alemanya. A part de la seva funció com a torre de transmissió de senyals de ràdio i televisió també és un mirador espectacular de la ciutat i el Rin des de la seva plataforma d’observació.

Per al turista, a part de les vistes, la característica més distintiva és la seva il·luminació exterior, per la nit, la torre s’il·lumina amb una varietat de colors, convertint-la en un espectacle visual impressionant que es pot veure des de diversos punts de la ciutat.

A part del mirador, a la part alta de la torre hi ha un restaurant giratori, conegut com Top 180, que ofereix l’oportunitat de gaudir del menjar amb vistes panoràmiques en constant canvi de la ciutat i els seus voltants.

Pàgina web

Horari: de 18:00 a 0:00.

Preu:

Adults: 12,50€.
Menors de 6 anys: Gratuït.
Entre 6 i 13 anys: 8€.
Entre 14 i 17 anys: 9€.

Little Tokyo

Aquest districte transporta al Japó i ofereix una autèntica experiència japonesa. És la llar d’una gran comunitat japonesa, el barri compta amb una àmplia varietat de restaurant, botigues i activitats cultural que reflecteixen la rica herència nipona. A part pels amants de la gastronomia, Little Tokyo ofereix una deliciosa selecció de restaurants japonesos autèntics, des de sushi fins a ramen, i inclús, es pot gaudir de l’autèntica cerimònia del té en alguns dels salons de té tradicionals o explorar el mercat japonès per provar dolços i snacks únics.

A part del menjar, Little Tokyo ofereix una sèrie de llocs culturals i activitats per explorar. Si s’és fan de la cultura japonesa es pot visitar la botiga manga i anime per descobrir les últimes novetats en còmics i producte relacionats o visitar alguns dels seus temples.

Schloss Benrath

Aquest palau és una magnífica residència barroca situada a les afores de Düsseldorf. Construït entre 1755 i 1773 sota el patrocini del Príncep Karl Teodor de Baviera, el palau és un destacat exemple de l’arquitectura rococó del segle XVIII. Dissenyat per l’arquitecte Nicolai de Pigage, el palau Benrath consta de tres ales principals que rodegen un impressionant pati central, i està rodejat per jardins i parcs paisatgístics.

El palau alberga una sèrie de sales luxosament decorades i apartaments que mostren l’opulència i l’esplendor de la vida aristocràtica del segle XVIII. A part, compta amb un museu històric que ofereix una visió fascinant de la història i la cultura de la regió.

Pàgina web

Horari: En aquest enllaç

Preu: 14€.

Zons am Rhein

Zons am Rhein situat molt a prop de Düsseldorf i pertanyent a la ciutat de Dormagen, es tracta d’una antiga ciutat de duanes pels vaixells que volien anar cap a Düsseldorf o a Köln, que va construir una fortalesa al seu voltant per a protegir-se dels pirates.

Tot i que és cert que hi ha documents mencionant la ciutat que es remunten al segle VII, no és fins al segle XIV que l’arquebisbe de Köln, Friedrich III de Saawerden, la funda oficialment. Aquest, llur escultura presideix a l’entrada al recinte, va ser l’encarregat de construir el fortificat castell Firedestrom i la conseqüent muralla. La ciutat va sobreviure multitud de catàstrofes, entre elles tres grans incendis, bombardejos durant la guerra dels Trenta Anys i inundacions per part del Rin.

La ciutat també es coneix per Feste Zons, que literalment significa “fortalesa de Zons”. Aquest nom es deu a la muralla que la rodeja, encara en l’actualitat, tota la ciutat sencera. Obviament ara la ciutat és una mica més gran, però encara es conserva el recinte emmurallat en molt bon estat. Tot i això, al 1970 va passar a formar part de la ciutat de Dormagen.

La ciutat és perfecta per fer un passeig, i no cal nombrar les coses per veure-hi, ja que tot està molt a prop i es veu simplement donant un tomb.

Köln

Mapa de Köln

Història de Köln
Kölner Dom
Museum Ludwing
Hogenzollernbrücke
Köln Triangle
Fischmarkt
Groß St. Martin
Kölner Rathaus
Duftmuseum im Farina Haus (Museu del Perfum)
Altstadt
Schildergasse
Schokoladenmuseum
Hahnentor
Belgisches Viertel
Rheinpark

Köln, o Colònia, està situada al costat del riu Rin i amb més de 2.000 anys d’antiguitat, aquesta ciutat universitària destaca pels seus edificis històrics, com la fantàstica Kölner Dom (Catedral), a part de la seva gran oferta cultural, i com no, el caràcter dels locals, que solen ser més oberts que a la resta del país.

Història de Köln

Köln, la quarta ciutat d’Alemanya amb una població d’1 milió d’habitants. Va ser fundada a meitats del segle I aC com a colònia militar pels romans que la van batejar com Oppidum Ubiorum. A l’any 50 aC, l’emperadriu romana Agrippina, muller de l’emperador Claudio i nascuda a Oppidum Ubiorum, eleva la colònia a rang d’una ciutat romana que va començar amb el nom Colonia Claudia Ara Agrippinensium, convertint-se amb Trier (Tréveris) en la ciutat més important que va tenir l’Imperi Romà en terres germanes.

Cap al 450 dC va acabar el domini romà a Köln a causa de la invasió de tribus de germans i va formar part de l’Imperi dels Francs. L’evangelització cristiana, ja molt forta durant l’època romana, s’anava completant i Köln es va convertir en una seu arquebisbal de primera categoria. L’antiga catedral romànica es va començar a construir al segle IX. A l’any 1164, després de conquerir la ciutat rebel de Milano a mode càstig, l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Friedrich Barbaroja, va robar les famoses relíquies dels Tres Reis Mags per entregar-los a l’arquebisbe de Köln. A fi d’acollir en condicions als pelegrins que venien a veure les relíquies miraculoses i llur nombre anava creixent més cada any, el cabildo catedràtic de Köln va decidir construir una nova catedral: gran i en el nou estil francès (gòtic).

A l’any 1248 l’arquebisbe Konrad von Hochstaden va col·locar la primera pedra i fins al 1320, el cor de la catedral va ser acabat completament, incloent-hi les magnífiques vidrieres, quasi totes van ser salvades, amagant-les en un lloc segur durant la Segona Guerra Mundial i han tornat al seu lloc.

Durant el segle XIV, Köln va arribar a ser la ciutat més gran del Sacre Imperi Romanogermànic amb uns 50.000 habitants i el centre de comerç més poderós de l’Europa Central. Políticament, durant tota l’Edat Mitja (i fins la invasió napoleònica de 1794), Köln tenia l’estatus de ciutat arquebisbal lliure, governada pel seu arquebisbe com si fos un príncep secular. L’arquebisbe de Köln, juntament amb el Trier i el de Mainz (Magúncia), va ser un dels tres prínceps clericals que en la junta dels quatre seculars (el rei de Bohèmia, el marcgraviat de Brandenburg, el duc de Sajonia i el comte de Palatinat) tenien el dret d’escollir a l’Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic.

Durant segles, la majoria dels arquebisbes de Köln van dedicar molt de temps a l’ampliació del seu poder polític i a l’acumulació de riqueses que al govern de les ànimes. I la població rebel de Köln, orgullosa del seu poder econòmic, es va aixecar fins a tres ocasions per expulsar l’arquebisbe de la ciutat: al 1704 (fracassat), al 1250 (fracassat) i al 1288 (amb èxit: l’arquebisbe residia fora de la ciutat des d’aquell any i fins al segle XIX, però seguia regnant en l’arquebisbat, tot i que no directament en la ciutat de Köln.

La ciutat va demostrar el seu poder també als camps de la cultura i la ciència. Albertus Magnus (1200-128), potser és el ciutadà de Köln més il·lustre i importantíssim científic, teòleg i filòsof de l’Edat Mitja, va estudiar a la Sorbonne de Paris, on després va desenvolupar una càtedra, abans de tornar a Köln, on va donar important impulsos a la discussió científica i al 1248 va fundar una escola superior al convent dels dominicans que anava a ser la precursora de la Universitat. Al 1388 es va fundar la Universitat de Köln (com primera universitat municipal d’Europa, no eclesiàstica), la tercera més antiga d’Alemanya, després de Heidelberg i Erfurt.

Una altra gran figura de la vida cultural a la Köln medieval va ser el pintor gòtic Stefan Lochner (1400-1451) qui va obtenir fama en tota Alemanya i llurs obres mestres, el Tríptic dels Patrons de la Ciutat (Adoració dels Reis Mags, al cor de la Catedral de Köln) i el Judici Final que es troba junt amb la famosa i encantadora, Verge al Rosal al Wallraff-Richartz-Museum (Museu de Belles Arts de Köln).

Cap al 1520, van paralitzar la construcció de la Catedral, degut a la falta de recursos i també perquè l’estil gòtic ja no estava de moda. La torre sud de la Catedral va quedar a una altura de 60 metres, la torre nord a la meitat més o menys. Al segle XVI dos arquebisbes de Köln es van convertir al protestantisme, intentant d’introduir la llibertat religiosa: el primer va abdicar, el segon, Gebhard Truschsess, va ser derrotat al 1588. Després la seu arquebisbal de Köln va ser ocupada per la dinastia bavaresa dels Wittelsbacher fins al 1761.

L’últim dels arquebisbes bavaresos va ser Clemens August, important mecenes que va manar construir en estil rococó el Palau d’Augustusburg, prop de Köln.

Entre 1794 i 1814 Köln va ser ocupada per les tropes franceses de Napoléo. La influència francesa va arribar a envair molts àmbits de la vida i fins i tot el dialecte de Köln que va adoptar moltes paraules franceses. Després de la derrota de Napoleó, al 1815, Köln, sense massa ganes, va formar part del Regne de Prússia, perdent el seu estatus de ciutat lliure i depenent de les autoritats del rei luterà de Berlin.

Per molts habitants de Köln, una data prou important en la història de la ciutat va ser el 1823 quan per primera vegada es va organitzar el Carnaval (Dilluns de Roses), convertint en oficial les activitats carnavalesques populars que existien ja des de feia molt de temps. En els Carnavals era (i és) molt comú burlar-se de les autoritats, i en el segle XIX, sobretot les noves autoritats prussianes eren el blanc dels atacs humorístics i paròdies durant les Carnavals. Però cal reconèixer també que sense el recolzament reial de Prússia, la Catedral de Köln difícilment hagués estat acabada. Finalment al 1842, l’Ajuntament de Köln va decidir en acord amb les autoritats prussianes concloure la Catedral inacabada, la més gran d’Alemanya que havia de convertir-se en un símbol nacional. A l’any 1880 es va celebrar el remat final de l’obra gegantesca i durant vuit anys (fins que va acabar la Torre Eiffel de París), les dues torres de la Catedral de Köln amb una altura de quasi 160 metres, podien presumir de pertànyer a l’edifici més alt del món.

Entre 1917 i 1933, el futur Canceller d’Alemanya, Konrad Adenauer, va ocupar el càrrec d’alcalde major de Köln i com opositor als nazis va ser expulsat de l’Ajuntament al 1933.

Durant la Segona Guerra Mundial, més del 90% del casc antic de Köln va ser destruït pels bombardejos, només la Catedral es va salva de miracle, essent respectada i només danyada lleument. Però les 12 magnífiques esglésies romàniques (tret de la més petita, St. Maria Lyskirchen) van ser destruïdes en gran part i la seva reconstrucció va durar fins al 1985.

Kölner Dom

La Kölner Dom, Patrimoni de la Humanitat, és el monument més visitat i va ser, fins que va finalitzar la construcció del Monument a Washington al 1884, el monument més alt del món.

A aquestes dades cal afegir que aquesta impressionant església gòtica va tardar més de 600 anys en construir-se, del 1248 a 1880, i tot i que durant la Segona Guerra Mundial la catedral va patir greus destrosses pels bombardejos aliats, la seva estructura es va mantenir intacta.

Tot i que la façana exterior està una mica ennegrida pel color de la pedra a causa del pas del temps i la contaminació, val la pena entrar gratis al seu imponent interior per veure els vitralls i sobretot, un preciós reliquiari de 1225 que guarda els relíquies dels Reis Mags i que va convertir aquesta ciutat, en un dels centres de pelegrinatge més importants de l’època medieval.

Altres relíquies i valuosos objectes religiosos es troben a la Cambra dels Tresors (6€ entrar-hi) com el bastó de Sant Pere, que es diu que va arribar a Köln a finals del segle X i és molt venerat pels locals.

Es pot pujar les 509 escales d’una de les torres (8 €) per gaudir de les millors vistes de la ciutat i el Rin.

Horari: tots els dies de novembre a abril de 6:00 a 19:00, la resta de mesos tanca a les 21:00.

Museum Ludwing

Situat junt amb la Catedral, en un modern edifici que contrasta amb la Catedral i altres edificis antics dels voltants, aquest museu disposa d’una gran varietat d’obres del segle XX i XXI, que van des de l’art abstracte, al surrealisme fins al Pop Art i a més, alberga una de les col·leccions més importants de Pablo Picasso.

Horari: de dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00.

Hogenzollernbrücke

Situat sobre el riu Rin i construït entre els anys 1907 i 1911, amb pilars de formigó i més de 400 metres de longitud, aquest pont metàl·lic va ser volat al 1945 pels propis alemanys per evitar que entressin les tropes aliades a la ciutat i posteriorment reconstruït al 1948.

En l’actualitat té fins a 6 vies de tren i una passarel·la per a vianants que permet creuar-lo i gaudir de les vistes des del pont amb la Catedral al fons., sobretot de nit, quan s’il·luminen ambdós.

Com en altres molts ponts del món, en aquest també és tradició col·locar cadenats com a signe d’amor etern.

Köln Triangle

Un cop es creua el pont de Hollenzollern s’obtenen unes de les millors postes de Köln, tant de dia com de nit, amb el riu Rin i la Catedral de fons, però si es vol tenir unes vistes més completes es aconsellable pujar al Köln Triangle, el millor mirador de la ciutat.

Aquest modern edifici envidriat de més de 100 metres d’alçada, que alberga les oficines i l’Agència Europea de Seguretat Aèria, té una terrassa al pis 28 des de la que es pot gaudir d’unes vistes panoràmiques de 360 º espectaculars de tota la ciutat i en especial de la Catedral, que queda just davant.

Un bon moment per pujar-hi és poc abans del vespre per gaudir d’una magnífica posta de sol sobre la ciutat.

Horari: tots els dies de 12:00 a 20:00, els caps de setmana obre a les 10:00.

Fischmarkt

Després de tornar a creuar el Hohenzollern o el Deutzen, es pot fer un passeig per la riba del Rin fins a la plaça Fischmarkt, una de les més boniques de Köln.

En aquesta antiga plaça de l’època medieval es realitzava la venda de peix fresc procedent del riu, la majoria d’Holanda, i no va ser molt afectada pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, podent conservar els seus colors i fotogèniques cases d’estil gòtic tardà.

Com a curiositat, a la part alta de les cases que la rodegen, es pot veure unes corrioles, a l’estil de les cases d’Amsterdam, que permetia pujar els productes o mobles als pisos més alts a través d’un sistema de politges.

Groß St. Martin

Groß St. Martin (Gran Església de Sant Martí) està considerada l’església romànica més important per visitar a Köln.

Construïda sobre les restes d’una capella romana i transformada posteriorment en un monestir benedictí, no va ser fins, entre 1150 i 1250, que va adquirir el seu aspecte actual, amb una magnífica torre de 75 metres flanquejada per 4 torres més petites, que s’ha convertit en un dels símbols de la ciutat.

Kölner Rathaus

El Radhaus, situat entre les boniques places Alter Markt i Rathausplatz, està considerat l’ajuntament més antic d’Alemanya, amb més de 900 anys d’història, va ser restaurat després de patir greus destrosses durant la Segona Guerra Mundial i en l’actualitat alberga la seu municipal.

En l’exterior hi destaca la torre d’estil gòtic del segle XV i una alçada de 61 metres, decorada amb fins a 124 figures de pedra, i la lògia, una galeria exterior d’estil renaixentista que serveix d’entrada a la sala principal i de balcó de l’ajuntament.

A l’interior es troba la part més antiga de l’ajuntament, conegut com a Saalbau, un saló de reunions que té les escultures de pedra dels Nou de la Fama i l’Emperador, la seva gran joia.

Horari: de dilluns a dijous de 8:00 a 16:00, els divendres de 8:00 a 12:00.

Duftmuseum im Farina Haus (Museu del Perfum)

Davant del Rathaus, es localitza la històrica Casa Farina, on el seu propietari, l’italià Giovanni Maria Farina, va inventar al 1709 la famosa Eau de Cologne, un perfum d’essències molt diferent a tots amb un aroma més dens.

Durant la visita guiada pels seus diferents pisos, que dura uns 45 minuts, es pot descobrir els secrets i curiositats de la fàbrica de perfum més antiga del món, a part dels mètodes de producció i els utensilis originals utilitzats per Farina, que el converteixen en una dels museus més interessants de Köln.

Horari: tots els dies de 10:00 a 18:00.

Alstadt

L’Atlstadt està ple d’antigues esglésies, places amb encant, interessants museus i cases d’estil medieval amb façanes de colors. Tot i que pràcticament el 90% d’aquesta zona va quedar greument danyada durant la Segona Guerra Mundial, la reconstrucció fidel a la seva arquitectura original a partir del 1950 va fer que es conservés tot el seu encant medieval.

Entre els llocs més destacats de l’Altstadt hi ha les monumentals Heinzelmännchenbrunen, Willi Osterman Brunnen (Font d’homenatge al Carnaval), algunes esglésies romàniques i la plaça Heumarkt, presidida per l’estàtua eqüestre de Fredrich Wilhelm III de Prússia. En aquesta enorme plaça, que està plena d’ambient per les tardes, hi ha diversos restaurants ideal per provar plats típics alemanys com el Schnitzel (escalopa) o el Schweinshaxe (braó) acompanyat amb la famosa cervesa Kölsch en l’emblemàtic Gilden im Zims, el Hänneschen und die Pfeffermühle o el Servus Colonia Alpina.

Schildergasse

Per anar de compres és recomanable el carrer comercial Schildergrasse, un dels carrers amb més botigues d’Europa, i que té en l’edifici en forma de balena Weltstadthaus, un dels punts més sorprenents de Köln.

A prop d’aquest carrer també hi ha la botiga Dufthaus 4711, ubicada en un històric edifici i en la que des de 1792 es creen colònies úniques. Val la pena entrar al seu interior per veure la font de perfum i comprar la famosa Eau de Cologne.

Schokoladenmuseum

Pels amants de la xocolata és una visita imprescindible, ubicat en un modern edifici a la riba del Rin, a l’estreta península de Rheinau.

Situat entre els 10 museus més visitats d’Alemanya, amb més de 600.000 visitants a l’any, aquest museu permet conèixer la història de la xocolata, des dels seus orígens en les plantacions de cacau de Llatinoamèrica, als diferents mètodes d’elaboració i comercialització per tot el món.

Entre les seves meravelles es troba una font de xocolata calenta de 3 metres d’alçada on es pot sucar un gofre i degustar aquest menjar.

Horari: tots els dies de 10:00 a 18:00.

Hahnentor

Passant per davant de la Basilika st. Aposteln, una de les esglésies romàniques de la ciutat, s’arriba a Hahnentor, una antiga porta del segle XIII restaurada, que formava part de la muralla defensiva de rodejava en l’època medieval la ciutat.

Flanquejada per dues muralles, aquesta porta té al centre l’escut d’armes de Köln i ha estat utilitzada com a presó.

Belgisches Viertel

A pocs metres de Hahnentor, es troba el Belgisches Viertel (barri belga), un dels barris més alternatius i bohemis de Köln.

Aquesta zona, que gira al voltant de la Brusseler Platz i està situada a ocs quilòmetres del centre, està cada vegada més de moda gràcies als seus imponents edificis neoclàssics que alberguen galeries d’art, botigues de disseny, boutiques, teatres, restaurants, bars i discoteques.

A part de la seva extensa oferta d’oci i cultura, en les parets d’alguns edificis es concentren, juntament a les del barri de Ehrenfeld, les millors mostres d’art urbà de la ciutat.

Rheinpark

Aquest espai verd de 40 hectàrees engloba jardins, senders per passejar i zones per a practicar esports a l’aire lliure, a part d’uns banys públics semblants a unes termes romanes.

En aquest parc té parada el Rheinseilbahn, un telefèric que creua el Rin i des del que es tenen unes vistes magnífiques de la ciutat.

Un altre dels parcs més bonics de Köln, situat davant mateix del Rheinpark, a l’altre costat del Rin, és el Flora und Botanisher Garten (Jardí Botànic), amb quasi 10.000 tipus de plantes.

Schloss Augustusburg i Falkenlust

Augustusburg és un dels primers exemples de l’estil rococó a Alemanya. El palau es troba a la petita ciutat de Brühl a uns 20 km de Köln.

El conjunt està format per dues edificacions: Augustusburg, la major de les dues i residència, i el Falkenlust, antic pavelló de caça. Ambdós es troben connectats per una gran avinguda que travessa els bonics jardins que rodegen aquest espectacular conjunt, només comparable amb altres grans palaus europeus.

Tant el conjunt monumental com els jardins francesos que el rodegen formen part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de 1984.

Des del segle XIII aquest lloc ha estat propietat dels prínceps-arquebisbes de Köln. Primer es va edificar al segle XIII un castell-fortalesa el qual va ser destruït per les tropes franceses al segle XVII. Posteriorment, sobre les ruïnes de l’anterior castell, l’arquebisbe Clement August de Baviera va manar construir al 1725 el majestuós edifici d’estil rococó que ha arribant fins als nostres dies. Sorprenentment, s’ha mantingut en un excel·lent estat de conservació i sense patir grans canvis a pesar dels danys patits durant la Segona Guerra Mundial.

A més, Augustusburg va ser utilitzat per a fins de representació per part del Govern d’Alemanya des de 1948, cosa que va contribuir al bon manteniment del palau i els jardins.

Nombrosos artistes vinguts de tota Europa van contribuir en la creació dels interiors del palau.

La visita discórrer per les Sales d’Hivern, equipades amb luxoses estufes de porcellana xinesa i diferents salons fins arribar al lloc més bell del palau, l’escala monumental.

L’escala era el lloc de recepció de les visites que arribaven en carruatges. Aquesta escala d’estuc i marbre, minuciosament decorada i custodiada per escultures oferia una verdadera exhibició de luxe, elegància i poder del príncep a l’acollida dels il·lustres visitants. Del sostre culminant aquesta original obra, es despenja una bonica làmpada sota els frescos de Carlo Carlone. El disseny de l’elegant escala monumental se li atribueix a Balghasar Neumann.

A continuació, la visita discórrer per les Sales d’Estiu, més lluminoses i amb vistes als jardins. També es passar per la Sala de l’Audiència, la Sala de la Música, el Menjador i el Saló dels Tapissos o l’habitació del príncep. Totes elles luxosament decorades i que recorden a les estàncies dels grans palaus europeus de l’època.

A l’exterior hi ha els jardins francesos, en que val la pena recorre’ls per gaudir-los. En ells hi ha diverses fonts i estàtues així com un canal.

Davant del palau surt una gran avinguda que creua una petita zona boscosa que condueix fins al Falkenlust, que aquest es troba rodejat pel seu propi parc i era l’antic pavelló de caça del príncep. L’edifici consta de dues plantes i està construït a l’estil d’una casa de camp.

Pàgina web

Horari:

De dimarts a divendres de 9:00 a 12:00 i de 13:30 a 16:00.
Cas de setmana i festius de 10:00 a 17:00.
Dilluns tancat.
Desembre i gener tancat.

Preu:

Adults: 8€
Nens i estudiants: 5€.

Bonn

Mapa de Bonn

Història de Bonn
Altes Rathaus
Bonner Münster
Beethoven-Haus
Rheinische Friedrich-Wilhelms-Universität Bonn
Museumsmeile
Sterntor
HARIBO
Schloss Drachenburg i ruïnes de Drachenfels
Poppelsdorfer Schloss i Botanisher Gärten

Història de Bonn

Els romans van construir un pont sobre el riu Rin al voltant de l’any 10 AC prop d’un lloc anomenat Bonna. Es creu que aquest lloc va poder ser creat amb anterioritat pels celtes en llur llengua bonna significa ciutat. Després de la Batalla del Bosc de Teutoburg al 9 aC va ser transformada en un fort que albergava 7.000 legionaris. L’assentament romà de Castre Bonnensia (important en la defensa limítrof de l’imperi)va donar origen a la ciutat.

Durant l’imperi carolingi Bonn es va convertir en un centre religiós. Des del segle XIII fins al 1794, quan va ser ocupada per França, va pertànyer al territori dels arquebisbes electors de Köln, que van establir aquí la seva residència. L’herència d’aquella època de grandesa ha quedat en els seus edificis d’estil barroc, com la seu principal de la Universitat i el Palau Poppelsdorf, i en les cases de finals del segle XIX i les d’estil art nouveau. El compositor Ludwigvan Beethoven (1770-1827) va ser organista de l’últim dels prínceps electors. Al segle XIX, després de la derrota de Napoleó, al gener de 1814 la ciutat va passar a pertànyer al Regne de Prússia.

Després de la Primera Guerra Mundial i fins al 1926, bon va ser ocupada successivament per tropes canadenques, britàniques i franceses. Durant la Segona Guerra Mundial, unes 1.000 persones, principalment jueus, van ser víctimes del nazisme. Uns altres 8.000 van ser deportades a camps de concentració o forçades a l’exili. Al 1945, la ciutat va ser ocupada per les tropes britàniques.

La destrucció de Berlin i la divisió d’Alemanya després de la guerra va portar a l’elecció de Bonn com a nova capital en detriment de les també candidates Frankfurt , Kassel i Stuttgart, donat que Konrad Adenauer, el primer canceller, es va educar aquí, entre altres coses. Va ser capital de la República Federal d’Alemanya des de 1949 fins al 1990, quan com a conseqüència de la reunificació de la República Federal d’Alemanya amb la República Democràtica d’Alemanya es va declarar Berlin ciutat capital d’Alemanya. El trasllat del govern es va fer al 1999.

Tot i no ser capital de l’estat, Bonn conserva la seva personalitat jurídica i diplomàtica. En l’actualitat és la seu d’estaments de l’ONU; és més, al 1999, durant la presidència alemanya al Consell de la Unió Europea, Bonn va acollir tres important cimeres de la Unió Europea que van tractar sobre les relacions polítiques i comercials amb Japó, Canadà i els Estats Units.

Altes Rathaus

En ple cor de Bonn es troba la Bonner Marktplatz, la plaça en la que se celebra el mercat des de temps remots. Al voltant de la plaça hi ha diversos edificis històrics, entre els que sobresurt l’Altes Rathaus (antic ajuntament). Va ser construït al 1738 en estil barroc per Michael Leveilly. El més notable de l’Altes Rathaus són les seves famoses escales, escenari d’importants discursos de presidents alemanys i personalitats com Charles de Gaulle, J. F. Kennedy o Gorbachov en els temps en que Bonn va ser capital de la República Federal d’Alemanya.

Bonner Münster

La Bonner Münster, dedicada a Sant Martí, és la catedral catòlica llur construcció es va iniciar al 1050. La primera fase de les obres es va allargar fins al 1239, motiu pel que es van sumar diversos elements gòtics al projecte final, que seguia els canons romànics. Tot i que aquests estils predominen en l’exterior, la decoració interior és sobretot barroca. A destacar: el claustre del segle XII, l’òrgan, l’agulla de la catedral (que s’eleva fins als 92 metres), la cripta i els altars de marbre.

Altres edificis religiosos que hi ha per veure a Bonn, si es disposa de temps, són la St. Remigius Kirche, de 1307, en la que Beethoven va ser batejat i on va tocar l’òrgan amb només 12 anys; la Doppelkirche, de 1511, amb dues esglésies en una i amb frescos del segle XII; i la Kreuzbergkirche, a les afores de Bonn, decorada amb estil rococó i amb una rèplica de l’Escala Santa de Roma.

Beethoven-Haus

El 16 de desembre de 1770, Ludwig van Beethoven naixia a Bonngasse 20. Allí va passar els seus primers quatre anys de la vida juntament amb la seva família, abans de mudar-se a altres cases que no s’han conservat. En total, Beethoven va viure 22 anys a Bonn (després es va instal·lar a Viena) on va demostrar des de molt petit que era un prodigi de la música. Avui la seva casa natal, convertida en museu, exhibeix retrats, manuscrits, instruments i objectes del dia a dia que parlen de la vida i obra del geni alemany.

Pa petjada de Beethoven a Bonn és molt profunda. A la Münsterplatz, davant de la Bonner Münster, es pot veure l’estàtua de bronze del compositor, realitzada al 1845 per a commemorar el 75 aniversari del seu naixement.

Un altre gran compositor i pianista vinculat a la ciutat és Robert Schumann, que va passar els seus últims anys a Bonn abans de morir al 1856. Es pot visitar la seva última residència (amb biblioteca i memorial), ubicada a les afores de la ciutat.

Rheinische Friedrich-Wilhelms-Universität Bonn

inspirat en l’Escorial. En un lateral destaca la porta de Koblenz, de 1751, d’estil barroc, presidida per l’estàtua daurada del Arcàngel Miquel.

Avui la Universitat de Bonn es troba entre les millors d’Alemanya i és una de les més destacades del món en la branca de les matemàtiques. Entre els seu alumnes es compten 11 premis Nobel i personatges tan il·lustres com Marx, Nietzsche, Thomas Mann, Max Ernst o el papa Benedicte XVI.

Rheinische Friedrich-Wilhelms-Universität Bonn

Junt a la Uniersitat es troba el Hofgarten, un enorme parc que acostuma a estar ple d’estudiants i que ha estat escenari de múltiples manifestacions històriques. En el mateix complex de la Universitat i als voltants del parc hi ha tres museus vinculats a la Universitat de Bonn: l’Akademisches Kunstmuseum, amb una gran mostra d’estàtues gregues i romanes; l’Ägyptisches Museum, un petit museu d’art egipci; i l’Arithmeum, un curiós i modern museu de matemàtiques on s’exhibeix, entre altres coses, una gran col·lecció de calculadores.

Museumsmeile

Cinc dels museus més importants de la ciutat es concentres a l’anomenada Museumsmeile (milla dels museus).

El més popular de tots és el Haus der Geschichte, que està entre els més visitats d’Alemanya. Aquest enorme museu repassa la història recent d’Alemanya, des de 1945 fins als nostres dies, a través d’objectes domèstics, vehicles, fotografies, publicitat, roba, premsa, etc.

El següent museu més rellevant és el Koenig Museum, un museu d’història natural que pot ser ideal si es visita Bonn amb nens. Hi ha quatre plantes plenes de diorames amb diferents hàbitats salvatges.

Si agrada l’art contemporani, el millor museu per visitar és el Kunstmuseum Bonn.

La millar la completen el Bundesckunsthalle (centre d’exposicions) i el Deutsches Museum Bonn (tecnologia moderna).

Sterntor

La ciutat de Bonn va tenir unes muralles medievals amb diverses portes d’entrada. L’únic que queda en peu d’aquelles fortificacions és la Sterntor, construïda al 1244, aquesta porta es trobava originalment a la propera Sternstraße, però al 1898 va ser demolida per donar pas al creixent trànsit. Per sort, només uns anys més tard, va ser reconstruïda en el seu emplaçament actual i avui està protegida com a monument històric.

HARIBO

Més enllà de Beethoven, potser HARIBO sigui la icona més internacional de Bonn. L’empresa va ser creada al 1920 pel pastisser Hans Riegel, que va utilitzar un acrònim per batejar-la: HAns RIegel BOnn. Per aquella època el capital de l’empresa es reduïa a poc més d’un sac de sucre i algunes eines, però avui HARIBO té 16 fàbriques i prop de 7.000 treballadors. Es pot visitar la seva seu (a les afores sud de Bonn) o a la HARIBO Store que hi ha al costat de la Universitat.

Schloss Drachenburg i ruïnes de Drachenfels

Tot i que no es troben dins dels límits de la ciutat, aquests estan situats a 13 km al sud de Bonn.

El Schloss Drachenburg és un palau relativament modern, de l’any 1884, d’estil historicista construït en tan sols dos anys pel corredor de borsa Stephan von Sarter, qui quasi no el va utilitzar. Seguint la tradició romàntica de l’època, l’edifici recorda un castell de conte. Es pot visitar, però val la pena anar-hi encara que només es vegi per fora.

Les ruïnes de Drachenfels, per la seva part, es troben a 650 metres del castell, pujant per un turó homònim. En aquest punt hi va haver una fortalesa defensiva de l’any 1167, de la que avui només queda una torre. El lloc, però, és molt visitat per les llegendes que rodegen a Drachenfels (roca del drac) i per les fantàstiques vistes que ofereix sobre la vall del Rin.

A Königswinter es pot agafar un tren cremallera que té parada en els dos llocs. Una bona opció és pujar amb el cremallera fins a les ruïnes i baixar a peu, ja que pel camí es troba un mirador immillorable sobre el Schloss Drachenburg.

Poppelsdorfer Schloss i Botanisher Gärten

El Palau de Poppelsdorf és una antiga residència del príncep Clement August. Actualment alberga els instituts de biologia i de mineralogia de la Universitat de Bonn, a part d’un museu amb una gran mostra de roques i meteorits.

Davant del palau s’ubica el Botanisher Gärten der Universität Bonn, amb un col·lecció de més d’11.000 espècies de plantes i alguns dels nenúfars més grans del món.

Nenúfars del Botanisher Gärten der Universität Bonn

Aachen

Mapa d’Aachen

Història d’Aachen
Marschiertor
Theater Aachen
Elisenbrunnen
Aachener Dom
Domschatzkammer (Tresor de la Catedral)
Fischmarkt
Domhof (Plaça de la Catedral)
Hof
Katschhof
Rathaus i Marktplatz am Rathaus
Dreiländereck

Història d’Aachen

Per no enredar-se amb els noms de la ciutat, depenent de l’idioma, els alemanys l’anomenen Aache, els francesos Aix la Chapelle, pels seus banys termals i per la Capella Palatina, i en català és Aquisgrà, que se suposa que prové de la font dedicada al deu celta de l’aigua Grannus, és possible que en alguns llocs es vegi escrit Öche, que és el nom en el dialecte de la ciutat, el Öcher Platt.

El seu passat és molt interessant i el seu desenvolupament s’ha vist marcat per les aigües termals, per Carlemany i per la seva situació fronterera.

Durant l’Edat de Ferro, es assentar en aquesta zona els celtes, que van rendir homenatge al deu de l’aigua Grannus. Els van seguir els romans, que, al voltant del naixement de Crist, van aixecar un assentament a l’àrea actual de la ciutat i, aprofitant les fonts calentes i sulfuroses, el van convertir en balneari amb diverses instal·lacions termals.

Als romans els van seguir els francs. I en aquesta època, al 765, quan la primera menció escrita de la ciutat, que tracta de l’estança del rei Pipinus II el Jove a Aquis Villa durant el Nadal i la Pasqua. I va arribar Carlemany, fill i successor de Pipinus, qui va manar construir un magnífic palau basat en models romans i bizantins. Carlemany va passar molt de temps allí i va fer d’Aachen la seva residència. De fet, va morir aquí el 28 de gener de 814 i va ser enterrat a la Capella Palatina. Louis el Pietós, el seu únic fill supervivent, va ser coronat a Aachen i també va escollir la ciutat per viure-hi. L’últim emperador carolingi a Aachen va ser Lotharius I.

Al 936, Otto I va reviure la tradició carolíngia i es va coronar rei d’Aachen. Des d’aquest moment, la ciutat va ser el lloc de coronació de quasi tots els reis alemanys durant quasi 600 anys. La cerimònia tenia lloc a l’actual catedral.

Friedrirch I Barbarroja, que va ser coronat al 1152, va elevar Aachen a ciutat imperial. Gràcies als privilegis otorgats , la població va créixer ràpidament i, a meitats del segle XIV, era una de les ciutats més grans d’Alemanya.

Però tot arriba a la seva fi i l’apogeu d’Aachen com a lloc de coronació va acabar al 1531, amb Ferdinand I. En endavant, Frankfurt seria el lloc de coronació.

La Reforma va portar disturbis religiosos a Aachen, degut al catolicisme de l’emperador i al protestantisme que anava calant al poble. Aquests problemes, van començar al voltant del 1530 i van perdurar fins al 1614, empitjorant significativament l’economia de la ciutat.

Al 1656, un gran incendi va incendiar la ciutat, provocant que es perdessin la majoria d’edificis medievals. Els anys següents, el metge Fronçois Blondel va convertir Aachen en un dels balnearis més moderns d’Europa, que va ser visitat per grans celebritats, com Pere I el Gran de Rússia, Friedrch II el Gran de Prússia o Händel.

Les tropes revolucionàries franceses van ocupar la ciutat al 1794, i al 1802 es va introduir la constitució francesa, amb el que els ciutadans d’Aachen es van convertir en francesos. Durant aquest període, es van secularitzar els monestirs, es van demolir les muralles i es van construir parcs i carreteres.

Napoleó acostumava a venir a Aachen i la seva primera muller, l’emperadriu Josefina també es va beneficiar de les seves aigües. Al 1811, el seu fill va ser batejat al baptisteri de la catedral.

Al 1814, va acabar el període francès i la ciutat es va incorporar al Regne de Prússia. Es van construir nous edificis i es va fundar la Universitat Politècnica al 1870.

Durant les dues Guerres Mundials, degut a la seva estratègica posició, la ciutat va ser un important lloc de reunió de les tropes en el seu camí cap a França a través de Bèlgica.

Després de la Primera Guerra Mundial, Aachen va estar ocupada pels aliats fins al 1930. Durant la postguerra, es va desenvolupar un moviment separatista, que, a l’octubre de 1923, va ocupar l’ajuntament de la ciutat i va proclamar la República Renana. Aquesta no va tenir molt èxit, i després de alguns enfrontaments violents, es va acabar al novembre.

Durant la Segona Guerra Mundial, la ciutat va patir nombrosos atacs que van ocasionar moltes morts i la destrucció de gran part de la ciutat. A l’octubre de 1944, Aachen es va convertir en la primera ciutat alemanya conquerida per les tropes aliades. La regió va ser ocupada primer per tropes estatunidenques i després va formar part de la zona d’ocupació britànica.

Marschiertor

La muralla d’Aachen era de doble anell construït en dues etapes. A partir de 1172 es va construir el mur interior, que era conegut com la muralla de Barbaroja. I és que quan Aachen va ser elevada a ciutat imperial per part de l’emperador, els ciutadans la van protegir amb aquest primer anell d’uns 2,5 km de llarg. Amb el creixement de la ciutat, es va haver d’aixecar un segon anell al voltant del 1300. Amb el temps, les muralles van anar demolint-se i avui en dia no queden moltes restes visibles.

De la muralla Barbaroja es pot veure algunes seccions a Templergraben. La paraula graben significa fossa i és per això que ens podem fer una idea del seu antic recorregut mirant el mapa actual de la ciutat, doncs el casc històric està rodejat per uns pocs carrers que porten aquests terme en el seu nom.

Del mur exterior queden en peu 5 torres de les 23 que tenia, la torre Lavenstein, la torre Llarga, la torre de Maria, la torre Pfaffen i la torre de Adalbert; i dues portes de la ciutat de les 11 que hi havia, la Marschiertor i la Ponttor, que, tot i haver patit danys durant la Segona Guerra Mundial, van ser restaurades. Aquestes eren dues de les quatre portes principals de la ciutat.

La Marschiertor era l’entrada sud, en ella es pot veure l’escultura d’un soldat, que recorda a la Milícia de la Ciutat Imperial que custodiava les entrades a Aachen. Aquests per guanyar més diners, també tallaven agulles de fusta per les soles de les sabates.

La porta ha tingut diversos usos al llarg de la seva història i avui és la seu del Club de Carnaval més antic de la ciutat.

Theater Aachen

Situat en ple casc històric, és un edifici d’estil clàssic inaugurat al 1825. En el seu disseny va treballar-hi el que es diu que va ser l’arquitecte més important de Prússia, Karl Friedrich. Després de la Segona Guerra Mundial es va haver de reconstruir. El teatre es troba en l’antic jardí del Kapuziner Karree (monestir del Caputxins).

Encara quedar algun record d’aquest monestir.

Elisenbrunnen

Just al costat del teatre es troba un dels monuments més coneguts d’Aachen: Elisenbrunnen (la font d’Elisa), un lloc on fa olor a ous podrits degut a les aigües termals que broten d’ella.

A començaments del segle XIX, es va decidir construir una nova font representativa, on els hostes de l’spa poguessin rebre aigua termal de la font de l’emperador. Així va sorgir Elisenbrunnen, que va ser dissenyada en estil clàssic pels arquitectes Johann Peter Cremer i Karl Friedrich Schinkel. La font inaugurada al 1827, porta el nom de la princesa de Prússia Elisabeth Ludovika, filla del rei bàvar Maximilian I.

A la Segona Guerra Mundial, va ser destruïda quasi per complet, però va ser reconstruïda fidel a l’original a meitats del segle XX. I és que la font era molt apreciada pels habitants, tant, que el famós arquitecte Mies van der Rohe, que va néixer i viure a Aachen 19 anys, va aconsellar la seva reconstrucció sense canvis.

L’olor a ous podrits ve de les aigües termals que surten a un 52ºC dels abeuradors amb forma de boca de drac. Aquesta prové de la font de l’emperador i té un alt contingut en sofre, d’aquí la seva olor característica. Aquesta aigua, segons les autoritats sanitàries, no es potable, degut a la seva composició química només es pot veure sota prescripció mèdica.

A les partes de la font es veuen plaques de marbre amb els noms dels personatges importants que han gaudit d’aquestes aigües al llarg de la història.

Elisenbrunnen és un lloc amb molt d’ambient, on s’organitzen alguns esdeveniments, allí hi ha també l’Oficina de Turisme.

Darrera de la font hi ha l’Elisengarten, un petit parc dissenyat a meitats del segle XIX pel conegut arquitecte de jardins prussià Peter Joseph Lenné.

Gràcies a les excavacions arqueològiques, se sap que s’ha construït en aquesta zona des de l’època romana. Així, es van trobar restes d’edificis romans per als visitants de les termes properes. També es van trobar restes de les construccions medievals i restes més modernes del monestir de les Ursulines, demolit a meitats del segle XIX. En una vitrina arqueològica es poden veure algunes troballes d’aquestes. També es poden veure més restes arqueològiques a l’entrada de la botiga de decoració Butlers.

En aquests jardins, si fa bo, hi ha molta gent descansant i gaudint del sol. En un dels costats hi ha botigues i cafeteries, on es pot comprar algun gelat. Els dies de mal temps, sempre es pot entrar a la Xocolateria Didi, on venen trossos de xocolata de diferents gustos incrustats a una cullera de fusta, només cal demanar un got de llet i esperar que es vagi desfent.

Al jardí hi ha la Kreislauf des Geldes (font dels Diners) que representa la circulació dels diners, on estan representats l’estalvi, la cobdícia o l’avarícia. Si fa calor la gent es refresca en aquesta font.

Aachener Dom

L’Aachener Dom (Catedral d’Aachen) és el monument més important de la ciutat, i dins d’ella la Capella Palatina és el més interessant.

Carlemany va decidir, a finals del segle XIII, fer d’Aachen la seu de l’Imperi Franc. Va ser llavors quan va manar construir la Capella Palatina com a part del seu palau. Carlemany va morir l’any 814, i va ser enterrat en ella.

La Capella Palatina es considera l’edifici més representatiu de l’art carolingi, i en el seu moment, va ser l’edifici més alt al nord dels Alps. L’església es va construir sobre les restes d’unes termes romanes i està basada en models bizantins, especialment en l’església de San Vitale a Ravenna. Des de l’any 936 fins al 1531, quasi tots els reis romano-alemanys van ser coronats aquí.

Amb els anys, aquest edifici de planta octogonal va patir diverses remodelacions i ampliacions. Avui en dia, és un edifici heterogeni que s’ha vist influenciat per diversos estils arquitectònics que s’han anat desenvolupant en els seus més de 1.000 anys d’història.

Durant la Segona Guerra Mundial, es van protegir les obres d’art i el propi edifici i es va organitzar un grup de voluntaris que evitaven la propagació d’incendis a l’edifici. Tot i això va patir danys i es van perdre parts del tresor, l’estructura bàsica de la catedral es va mantenir intacta.

L’entrada principal de la catedral es troba a la Porta del Llop, a Domhof o atri de la Catedral. Aquesta port de bronze de l’època carolíngia, al voltant de l’any 800, té dos tiradors de forma de cap d’animal que guarden un petit secret associat a la llegenda del diable i la catedral.

Segons aquesta llegenda, els habitants d’Aachen es van quedar sense diners per acabar l’església. Com que volien fer-ho abans de que Carlemany tornés de les seves campanyes, van arribar a un acord amb el diable, que els va prometre els diners necessaris a canvi de l’ànima del primer que entrés a la catedral. En poc temps la capella va està acabada i el diable es va amagar darrera de la porta de bronze a esperar l’ànima, però els astuts habitants van fer passar primer a una lloba. Quan el diable es va donar compte de l’engany, va sortir furiós i va tancar la porta amb tanta força que va pessigar el dir polze en un dels tiradors i va aparèixer un esquerda a la porta. Així que cal buscar l’esquerda al racó inferior dreta i també el polze que es troba a l’interior del tirador de la porta dreta.

Al vestíbul de l’entrada hi ha dues estàtues antigues de bronze, una representa la lloba i l’altra una pinya. Aquesta s’associen també amb la llegenda, així la lloba seria l’animal al que li arrencar l’ànima, i la pinya és l’ànima.

Dins la catedral és aconsellable seure al octògon i mirar al voltat per descobrir tots els seus tresors, molts d’ells de l’època medieval.

Si es mira amunt, es pot veure el mosaic que decora la cúpula. Aquesta va ser realitzat a finals del segle XIX en base a dibuixos històrics. No és l’únic mosaic per veure, doncs l’església està decorada amb molts que representen motius bíblics i històrics.

Penjant del sostre hi ha la làmpada Barbaroja, que amb els seus 4,16 metres de diàmetre, simbolitza la muralla de Jerusalem celestial. Aquest regal de l’emperador Fredrich I Barbaroja i la seu millor Beatriu de Borgonya data de voltants del 1170 i té un total de 48 veles, que encara s’encenen en ocasions especials.

Cal fixar-se també en la galeria del pis superior, on es veuen columnes antigues. I es que Carlemany va rebre permís del Papa per endur-se antic material de la construcció de Roma i Ravenna. Durant el domini francès, van ser portades a París, i després de la seva devolució parcial al 1815, es van col·locar de nou en la dècada de 1840, algunes restaurades i altres reconstruïdes. A part, les galeries estan separades per reixes de bronze de l’època carolíngia.

A la galeria superior es troba el Tro Reial o de Carlemany, que va erigit per ordre d’aquest emperador al 790. Aquest és una senzilla cadira de marbre que es diu que està feta de les restes del Sant Sepulcre de Jerusalem. Entre 936 i 1531, quasi tots els reis alemanys ascendien a aquest tro després de ser ungits i coronats a l’Altar Major. Això si, Carlemany no va ser coronat rei a Aachen, però es creu que va assistir en aquest tro a les misses a la Capella. El tro ha sobreviscut a totes les modificacions i destruccions de la capella i prop d’ell es pot veure peces originals del terra carolingi. Aquest part de la catedral només es pot veure amb una visita guiada.

L’Altar Major de la Catedral està fet de lloses de marbre de l’època de Carlemany, té un panell daurat magníficament decorat conegut com la Pala d’Or. Aquest va ser realitzat provablement cap a l’any 1020.

Al Cor Gòtic, on només s’entra amb una visita guiada, es poden veure les altes finestres que es troben entre les més altes d’Europa. Tot i que les vidrieres van ser destruïdes durant la Segona Guerra Mundial, es van tornar a realitzar a meitats del segle XX. A part, guarda alguns dels majors tresors de la catedral.

Aquí es troba el púlpit o Ambó de Heinrich II, manat construir per aquest rei i decorat amb pedres precioses, peces antigues dels segles III o IV, relleus de coure i sis relleus de marfil del segle VI, que presenten una original decoració.

Al cor destaquen les dos santuaris-reliquiaris daurats, que són una de les obres d’orfebreria més importants del segle XIII. Un és de Carlemany i l’altre el de Maria.

El Santuari de Carlemany va ser acabat al 1215. Es diu que conté les restes de Carlemany i estudis científics podríem recolzar la seva autenticitat.

El Santuari de Maria va ser acabat al 1239, alberga les quatre grans relíquies d’Aachen i està magníficament decorat.

Horari: De dilluns a dissabte d’11:00 a 19:00 i diumenges de 13:00 a 17:45.

Preu: L’entrada a la càtedra és gratuïta. Per pujar a la galeria superior i entrar al Cor Gòtic només es fa amb visita guiada en anglès o alemany, i costar 5 €.

Domschatzkammer

El Tresor de la Catedral és un dels tresors eclesiàstics més importants del món i inclou gran quantitat d’obres d’art de diferents períodes artístics. Aquí es poden veure treballs d’orfebreria, talles de marfil, manuscrits i treballs tèxtils.

Algunes de les obres més destacades són: el bust de Carlemany, el Sarcòfag de Porserpina, que és un sarcòfag romà de marbre de principis del segle III on es diu que hi podria haver estat enterrat Carlemany, importants reliquiaris, el ganivet de caça de Carlemany del segle XIII, la creu pectoral de Carlemany ,la creu otoniana de Lotarius o la Corona de Margaret de York. També es mostren els panys del Santuari de Maria fabricats especialment per cada pelegrinatge.

Horari: De dimarts a diumenge de 10:00 a 18:00, i els dilluns de 10:00 a 14:00.

Preu: 7€.

Fischmarkt

La Fischmarkt (Llotja del Peix) està situat al costat de la Aachener Dom, i l’edifici més significatiu de la Llotja és la Casa de l’Herba, el primer ajuntament d’Aachen.

A partir del segle XII, els ciutadans més adinerats van exigir més representació en assumptes de govern. Així, a meitats del segle XIII, es va construir aquest ajuntament que, provablement, es troba sobre els ciments de l’època carolíngia. El seu nom vindria d’un espai verd en els que es portaven a terme execucions i festes públiques. L’edifici va acabar quedant petit i, a meitats del segle XIV, es va construir el nou. La Casa de l’Herba va passar a funcionar com a tribunal de justícia i presó. Les escultures del pis superior, que són còpies de les originals, es creu que són les representacions més antigues dels electors reials.

Com en tot Aachen, aquí també hi ha una font, la Fischpüddelchen, que representa un petit nen agafat a dos peixos. La figura és va fondre durant la Segona Guerra Mundial, però es va tornar a recrear. Aquesta es troba davant del Baptisteri de la Catedral, que va ser el lloc on es va batejar, entre altres, al fill de Napoleó. Com a curiositat, en aquella època hi havia un doble portal gòtic que separava l’atri de la catedral de la Llotja del Peix. Amb motiu d’aquest bateig al 1811, l’arc va ser demolit perquè poguessin entrar al pati a cavall.

Domhof

L’estret Spitzgässchen comunica la Llotja del Peix amb la Domhof (Plaça de la Catedral) En aquesta zona encara ens podem imaginar, en certa manera, l’ambient medieval d’Aachen, a part es poden veure dos aparadors perfectament decorats de dues botiges amb molt d’encant, una és la botiga que ven dolços des de 1896 i l’altra és una fàbrica tradicional de veles, que és la fàbrica de les veles de la Làmpada de Barbarroja.

La Plaça de la Catedral està rodejada de boniques façanes i està decorada amb dues fonts. Una és de bronze i és al dels pardals, que està decorada amb aquest ocells. A part, és una de les pocs fonts potables de la ciutat. L’altra està feta en gres de Heilbronn i està dissenyada d’acord a l’estil gòtic del Cor de la Catedral i dels capelles que es allí.

Un altre carrer amb encant prop de la Llotja del Peix és Kockerellstraße, aquí hi ha diversos negocis i en una cantonada es troben les restes de la façana de l’antiga casa Wespien, que era una casa barroca dissenyada per Johann Joseph Couven en la dècada de 1730. El seu propietari era un ric fabricant de teles que va arribar a ser alcalde de la ciutat.

Aquí hi ha l’església catòlica de Sankt Foillan, que està separada de la Catedral per un petit carreró. De fet, la torre d’aquesta església presenta una localització inusual degut a la seva aproximació amb la Catedral i acostuma a passar desapercebuda. És una de les esglésies més antigues d’Aachen, llurs orígens es remunten al segle XII. Després dels danys patits en la Segona Guerra Mundial, va ser reconstruïda en estil neogòtic. A l’interior hi ha vàries escultures antigues.

Hof

Hof és una plaça amb cafeteries, pubs, restaurants, on també hi destaca el Pòrtic Romà, que recorda el passat romà d’Aachen, també s’ha reconstruït la façana dels antics banys termals de San Quirino.

Des de Hof surt un carreró, el Köbergasse, d’aspecte medieval que acaba en una de les escultures més emblemàtiques de la ciutat, la Printenmädchen (Jove de la Printen). Des d’aquí s’observa la font del monstre Bahkauv, una criatura mítica d’Aachen. En aquesta zona, Büchel, hi havia un punt d’aigua que s’utilitzava com a rentador. Segons, la llegenda, aquesta criatura vivia al canal d’aigües residuals de les fonts termals de Büchel i només sortia a la nit a molestar al borratxos que tornaven a casa.

Katschhof

La Katschhof és una plaça molt àmplia amb unes vistes espectaculars de dos dels edificis més famosos, la Catedral i l’Ajuntament.

El nom de Katschhof recorda que aquí estava antigament la picota, fins, aproximadament, finals del segle XVIII. Avui, s’organitzen en ella festivals i mercats, inclòs el mercat de Nadal.

Antigament entre la Catedral i l’Ajuntament, es trobava el Palau Imperial de Carlemany. La Kaschhof era el complex interior entre la Capella Palatina i l’antic saló del rei. Aquest es connectaven per un corredor de pedra a l’oest i per una passarel·la de fusta a l’est. Aquí hi havia un pòrtic que s’utilitzava com a Palau de Justícia i les termes de Carlemany. A partir del segle XII, el paisatge de pedra va donar pas a una Llotja de Draps i a la Casa de la Comèdia. Durant l’època prussiana, es van construir edificis residencials. Després dels danys patits durant la Segona Guerra Mundial, la plaça va ser restaurada com un espai obert seguint el model antic.

Actualment, aquí hi ha el Centre Charlemagne – Neues Stadmuseum Aachen (Centre Carlemany – nou museu de la ciutat) que tracta sobre la història d’Aachen i és també el punt de partida de la Ruta Carlemany, que connecta els llocs més importants de l’antiga ciutat.

Així mateix, també hi ha la Domsinschule, una escola primària de cant de la catedral, llurs orígens es remunten a l’època de Carlemany. De fet, el Cor de la Catedral és un dels més antics d’Alemanya i, com a curiositat, la nadala alemanya més antiga prové d’Aachen. Es diu que data del segle XI i s’anomena Sei uns Wilkommen, Herre Christ (et donem la benvinguda Jesucrist).

Just davant de l’Ajuntament, hi ha el Hühnermarkt (Mercat de Pollastres), on es pot veure la font del lladre de gallines, que representa a un lladre que, per error, s’ha emportat un gall i el seu cant el traeix.

Si es vol descobrir com vivien els burgesos del segle XVIII i principis del segle XIX, es pot entrar al Couvenmuseum, el seu nom recorda als arquitectes de l’època barroca de la ciutat, Johann Joseph i Jakob Couven, pare i fill. El museu es troba en una bonica casa Monheim, la única dissenyada per Jakob Couven que va sobreviure a la Guerra, i les seves habitacions estan decorades amb elements i mobles de l’època.

A l’esquerra: Couvenmuseum. A la dreta Hühnermarkt

Rathaus i Marktplatz am Rathaus

El Rathaus (Ajuntament) gòtic es va construir a la primera meitat del segle XIV, quan la Casa de l’Herba es va quedar petita. L’edifici es va aixecar sobre les restes del Saló del Rei del Palau de Carlemany i va incorporar la Torre Granus, que data de finals del segle VIII i formava part de l’antic palau. Aquest ha patit danys al llarg de la seva història i ha passat per diverses remodelacions. Com era d’espera, també va patir greus desperfectes durant la Segona Guerra Mundial, però va ser restaurat a meitats del segle XX en base a models històrics.

Al seu interior es poden veure sales interessants, com la bonica Sala Blanca o la Sala dels Mestres Artesans, on antigament s’avaluava la qualitat de les teles abans de ser venudes. Però de totes elles, la més interessant és l’àmplia Sala de la Coronació, que en el moment de la seva construcció, era la sala secular més gran del Sacre Imperi Romà Germànic. Les seves parets estan decorades amb murals de meitat del segle XIX amb escenes de la vida de Carlemany i, a part, també alberga còpies del Tresor Imperial, que actualment, està a Viena, però que antigament, es guardava a Aachen. Aquí tenia lloc, fins al 1531, els banquets després de les coronacions reials, i que actualment, és el lloc on s’atorga el Premi Internacional Carlemany, dels qual es pot aprendre durant la visita.

Tanmateix, en l’Ajuntament hi ha informació sobre temes històrics de la ciutat i un vídeo amb imatges d’Aachen després de la Segona Guerra Mundial. I no podem oblidar les magnífiques vistes que s’obtenen de la Kaschhof des d’alguna de les seves finestres.

Horari: Tots els dies de 10:00 a 18:00. La visita s’ha de fer amb audioguia.

Preu: 6€.

Pel que respecta a la Marktplatz am Rathaus, en la mateixa plaça, al centre es troba la Font del Mercat o de Carlemany, que, ja des de 1334, decora aquest lloc, tot i que ha patit diversos canvis al llarg de la seva història. La figura de l’emperador es va incloure en la primera meitat del segle XVII i, a finals del segle XVIII, va acabar a París com a botí de guerra després de l’ocupació francesa, va ser tornada a començaments del segle XIX. Durant la Segona Guerra Mundial, la font va ser desmantellada i no es va tornar a muntar fins al 1948. L’escultura que es veu avui en dia no és l’original, aquesta es troba al Centre Carlemagne.

Una altra part bonica de la plaça és la filera de cases que es troben davant de l’ajuntament. La Casa de l’Unicorn, que avui en dia és un restaurant, va ser mencionada al 1349 i servia com a hotel i posada, a part, tenia estables pels cavalls de la ciutat. La casa no va sobreviure a l’incendi de 1656, pel que va haver de ser reconstruïda a principis del segle XVIII. La Casa del Cigne Daurat, que també alberga un restaurant, ja s’utilitzava cm a posada a meitats del segle XV. Aquesta es va convertir en un popular lloc de reunió, on la gent discutia de política i bevia cervesa. I l’edifici de pedra de la cantonada, la Casa Löwenstein, es va construir al mateix temps que l’Ajuntament i és un dels pocs edificis gòtics que va sobreviure al gran incendi de la ciutat del 1656. No se sap amb certesa quina va ser la seva funció original. Actualment alberga sales de l’Ajuntament i altres institucions.

Un altre edifici de la plaça que crida l’atenció és el Postwagen, actualment un restaurant que es troba en dues cases de finals del segle XIX, que van haver de ser reconstruïdes després de l’incendi, rebent l’aspecte que tenen avui en dia. Després dels danys de la Segona Guerra Mundial, es van reconstruir de nou fidels a l’original. El Postwagen està al costat de la Granusturm (Torre Granus) i sembla que formi part també de l’Ajuntament. Un dels habitants més coneguts de la casa de fusta de la dreta va ser un llibreter que llegia amb dificultat. Per això, descrivia els llibres que venia d’una manera imaginativa, però no del tot realista.

Dreiländereck

Dreiländereck és un lloc on es pot tenir el peu en tres països al mateix temps, Alemany, Bèlgica i Països Baixos. Aquest triangle fronterer ofereix bones vistes dels voltants, doncs es troba a la part alta d’un turó. També hi ha rutes de senderisme i alguna atracció turística, com una torre d’observació o un laberint.

Istanbul

Publicat el Març 16, 2024 per mferrete

Respon

Contingut:

Història d’Istanbul
Informació pràctica
Santa Sofía (Ayasofya Camii)
Mesquita Blava (Sultanahmet Camii)
Palau Topkapi
Cisterna Basílica (Yerebatan Sarnıcı)
Torre Galata (Galata Kulesi)
Església de Sant Salvador de Chora (Kariye Camii)
Parc Gülhane (Gülhane Parkı)
Palau Domabahçe (Dolmabahçe Sarayı)
Pont Galata (Galata Köprüsü)
Plaça Taksim (Gümüşsuyu)
Museu Arqueològic (İstanbul Arkeoloji Müzeleri)
Museu d’Art Turc i Islàmic (Türk ve İslam Eserleri Müzesi)
Hipòdrom de Constantinoble (Sultanahmet Meydanı)
Mesquita Soliman (Süleymaniye Camii)
Mesquita Rüstem Pasha (Rüstem Paşa Camii)
Mesquita Ortakoy (Büyük Mecidiye Camii)
Cafè de les Catifes
Barri Balat
Barri Çukurcuma
Hamam de Çemberlitaş
Hamam de Suleymaniye
Compres a Istanbul
Gran Basar (Kapalıçarşı)
Basar de les Espècies (Mısır Çarşısı)

Història d’Istanbul

Istanbul és la ciutat més gran de Turquia i una de les més grans d’Europa. Així mateix és la capital administrativa de la província d’Istanbul, una de les 81 províncies en les que està dividida Turquia.

Està dividida per l’Estret del Bòsfor en dues parts, una a l’Àsia i l’altra a Europa.

La prodigiosa història d’Istanbul i la seva permanent activitat econòmica és deguda a la seva situació entres dues corrents de civilització: la del Mediterrani al mar Negre i la d’Europa a l’Àsia.

Fins a l’any 330 es va denominar Bizanci i, posteriorment, fins al 1453, Constantinoble. La seva actual denominació, Istanbul, li va ser atorgada el 28 març de 1930.

Istanbul va ser la capital de l’Imperi Romà d’Orient i de l’Imperi Otomà. El 29 d’octubre de 1923 es va establir la República i la capital es va traslladar a Ankara.

La gran majoria de la seva població és de confessió musulmana, amb minories de cristians i de jueus. Des del punt de vista religiós també és la seu del Patriarcat Ecumènic de Constantinoble, cap de l’Església Ortodoxa.

Al 1985 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat.

Origen: Bizanci

Bizanci va ser fundada al costat europeu l’any 667 aC per un colons grecs de Megara, al llarg d’un golf profund i resguardat,: La Banya d’Or.

Al segle V aC va ser ocupada i destruïda pels perses. Al 479 aC, l’espartà Pausanias va començar la reconstrucció. Al 409 aC va passar a mans dels atenesos fins all 405 aC en que, de nou, van ser expulsats pels espartans. El atenesos van tornar a ocupar-la al 390 AC.

Durant el regnat d’Alexandre Magne, 336 a 323 aC, va pertànyer al macedonis. Fins al 2797 aC, en que els celtes li van imposar un tribut, va ser relativament independent.

Imperi Romà

L’any 191 aC va ser reconeguda per Roma com a ciutat lliure, tot i que l’any 100 aC va ser possessionada per la República.

L’any 197 dC l’emperador Septimi Severo la va saquejar i va destruir les seves muralles. Després va decidir reconstruir-la a imatge d’altres colònies occidentals, doblant el recinte emmurallat.

Imperi Bizantí

Constantí I el Gran va començar a erigir la nova Roma a l’any 324 i al 330 va ser quan va ser consagrada sota el nom de Constantinoble, o ciutat de Constantí, convertint-la en capital de l’Imperi Romà a Orient, conegut com l’Imperi Bizantí.

Pels seus habitants va ser sempre una capital romana. Va ser construïda sobre “set turons”, a imatge de Roma, i dividida en 14 regions, deus d’elles es trobaven dins de les muralles. La primera Catedral de Santa Sofia, construïda per Constantí II al costat del Gran Palau i consagrada l’any 360, va patir grans danys al 532, pel que Justinià va aixecar una nova catedral.

Degut a la seva posició estratègica entre Europa i Àsia, Constantinoble controlava tant la ruta entre aquests continents com el pas del Mar Mediterrani al Mar Negre, cosa que va motivar que, durant segles, fos la gran urbe europea medieval mentre que la part occidental de l’Imperi Romà entrava en una profunda crisi política, econòmica, comercial i demogràfica.

La ciutat va passar de 30.000 habitants a l’època de Septimi Severo , fins a 400.000 durant el regnat de Justinià.

Durant els segles VII i VIII l’Imperi va patir una petita crisi. Als segles IX i X, amb el Cisma d’Orient, va tornar una altra època de renaixement. Tot i que amb creuades va començar la decadència de l’Imperi, la ciutat va conservar la seva importància com a centre cultural i comercial del Mediterrani.

Constantí XI, últim emperador de l’Imperi, va morir defensant la ciutat. Se la va denominar Constantinoble fins la caiguda de l’Imperi Romà d’Orient al 1453 i a Europa fins el segle XX enlloc d’Istanbul.

Imperi Otomà

El 29 d’octubre de 1923, la història d’Istanbul va donar un gir important quan Mustafa Kemal Atatürk va establir la República i la capital la va traslladar a Ankara.

Al 1930, Istanbul va adoptar oficialment el nom d’Istanbul. A la dècada dels anys 1950 i 1960 va patir un gran canvi estructural. Un gran nombre de descendents grecs; pertanyents a la nombrosa comunitat grega, van marxar cap a Grècia després de l’assalt a les comunitats armènia, grega i jueva, esdevingut al 1955.

Als anys 1960, sacrificant edificis històrics, es va construir a Istanbul una moderna xarxa de transport públic.

Al 1963 es va signar l’Acord d’Ankara, primer pas en el procés d’integració a la Unió Europea.

Durant els anys 1970, Istanbul va experimentar un important creixement demogràfic degut a l’emigració procedent d’Anatòlia, que buscava treball en moltes fàbriques construïdes a les afores de la ciutat. Això va provocar una explosió immobiliària i que molts dels pobles de la perifèria fossin absorbits per la ciutat.

Informació pràctica

Documentació

Actualment els ciutadans espanyols poden entrar a Turquia amb el passaport o el DNI, indistintament, tan sols és necessari que la validesa sigui d’almenys 6 mesos i l’estància al país no pot superar els 90 dies.

Moneda

Des de l’1 de gener de 2009, la moneda oficial de Turquia és la Lira Turca (TL). La nova moneda substitueix a la Nova Lira Turca que es va implantar al 2005 i que, després de quatre anys d’utilització, ha canviat de nom.

Actualment, a Turquia hi ha bitllets d’1, 5, 10, 50, 100 i 200 TL. Les monedes són d’1 Lira i de 50, 25, 10, 5, i 1 kurus (YKR). 100 UKR = 1TL.

Es pot trobar caixers automàtics per tot Istanbul. Els bancs obren de dilluns a divendres de 9:00 a 17:30.

Tot i que la opció recomanada és sempre treure Lires Turques directament dels caixers automàtics, també es pot canviar euros o dòlars per tenir la moneda d’Istanbul el millor és fer-ho a les cases de canvi. Tenen una taxa de canvi una mica pitjor que els bancs, però no cobren comissió.

Tipus de canvi: 10 TL = 0,30 €.

Tot i que en gran part dels establiments accepten cobrar en euros o dòlars sense cap problema, la millor opció és pagar amb moneda del país. El canvi que acostumen a fer no és mol favorable pel viatger.

Transport

La xarxa de transport públic d’Istanbul funciona bastant bé, tot i que en algunes ocasions es trobi a faltar més freqüència de pas, és bastant puntual.

El jetó és una fitxa que s’utilitza per pagar un trajecte simple en els principals mitjans de transport d’Istanbul. Seria equivalent al bitllet senzill d’altres ciutats. Els jetons es compren als llocs de les diferents estacions i s’utilitzen per passar pels torns.

El preu del jetó és de 5 TL (0,10 €).

Com a curiositat, les jetons eren un tipus de fitxes que es van produir a Europa entre els segles XIIIi XVII, eren utilitzades per a fer comptes i com a substitutes de les monedes en els jocs.

Tramvia

El tramvia d’Istanbul és la forma més còmoda i econòmica de recórrer el centre històric de la ciutat. La xarxa de tramvia compta amb tres línies, dues d’elles normals i una de caràcter turístic (la línia nostàlgica).

Línies:

T1 (Bagcilar – Kabataş): La línia T1 és la línia més interessant. Passa pel Gran Basar, la Mesquita Blava, Santa Sofia, el Basar de les Espècies i molts altres punts d’interès.
T3 (Kadıköy – Moda): Conegut com el tramvia nostàlgic, aquesta línia té un interès turístic.
T4 (Topkapi – Habibler).

L’horari del tramvia d’Istanbul és de 6:00 a 00:00. La freqüència, depenent de l’hora i dels dia de la setmana, oscil·la entre els 5 i 10 minuts.

El preu de les línies normals és d’un jetó. El tramvia nostàlgic té un preu menor i es paga directament al conductor.

Metro

El metro d’Istanbul va ser inaugurat el 16 de setembre del 2000 i compta amb dues línies. És la forma més econòmica d’arribar a l’aeroport.

Línia M1 (Aksaray – Havalimani): Aquesta línia té un interès especial, i és que connecta l’aeroport amb el centre d’Istanbul. Les parades més importants són: Havalimani (a la terminal de l’aeroport de Atatürk), Zeytinburnu (on es pot fer l’intercanvi amb la línia T1 del tramvia) i Aksaray (que és una de les zones amb més hotels).
Línia M2 (Taksim – 4.Levent): Aquesta línia no té massa interès turístic.

A l’igual que el tramvia, el metro d’Istanbul té un horari de 6:00 a 00:00. La freqüència de pas, depenent de l’hora i dels dia, varia entre els 5 i els 10 minuts.

El preu del metro d’Istanbul és d’un jetó.

Funicular

Els funiculars d’Istanbul connecten les parts més baixes de la ciutat amb la Plaça Taksim i les seves proximitats.

A Istanbul hi ha dues línies de funicular:

Funicular Karaköy-Beyoğlu Tünel, aquest és el segon transport suburbà més antic del món per darrere del metro de Londres. La construcció del funicular d’Istanbul va ser una iniciativa de l’enginyer francès Eugene Henri Gavand que va veure la necessitat de connectar dos districtes de negoci de l’època. El Sultà Abdülaziz va concedir el permís de la construcció al 1869 i el funicular es va inaugurar el 17 de gener de 1875.
Funicular Kabataş-Taksim, aquest funicular, bastant més modern que l’anterior, connecta l’última parada del Tramvia T1 amb la Plaça Taksim.

L’horari dels dos funiculars d’Istanbul és de 6:00 a 00:00. La freqüència de pas oscil·la entre els 5 i 10 minuts, depenent de l’hora i el dia de la setmana.

El preu del funicular de Tünel és de 1 TL (0, 02€). El de Kabataş-Taksim és d’un jetó.

Bus

Els busos són el mitjà de transport més barat per desplaçar-se per la ciutat, però utilitzar-los és relativament complicat. A Istanbul hi ha quasi 500 línies, 3.000 busos i 8.000 parades.

Hi ha dos tipus de busos a Istanbul:

Busos normals: Dins d’aquesta categoria es poden trobar busos de titularitat pública i privada. Ambdós realitzen les mateixes rutes i tenen el mateixos preus. Els primers es diferencies pel logotip de la IEET, l’empresa del govern. Els bitllets dels busos es poden adquirir als llocs marcats amb els cartells “I.E.T.T.” o “ Bilet “, llocs que no es troben en totes les parades. Els privats, a part d’acceptar els mateixos bitlles, tenen l’avantatge d’acceptar diners en efectiu. Per saber quin bus és millor agafar és preguntar a l’hotel, ja que només les parades importants tenen informació sobre els busos i les rutes. Web oficial IETT
Minibusos: Són petits autobusos que van recollint gent pel carrer. No hi ha parades i els destí està indicat a la part davantera del bus. Si es vol utilitzar, només cal indicar-li al conductor. El pagament es realitzar en efectiu.

Per la quantitat de mitjans de transport que hi ha la ciutat, la recomanació és no perdre temps tractant d’agafar els busos. La ruta més interessant pels turistes és la que va des de Eminönü a Eyup.

Pels trajectes que no es puguin fer en metro o tramvia, el més recomanable és agafar un taxi.

Vaixells

Els vaixells d’Istanbul són tan importants pels habitants de la ciutat com el metro o els tramvies, i és que els ferris són la morma més ràpida de fer certs trajectes.

Durant els mesos d’estiu, l’empresa que gestiona els vaixells amplia les seves rutes fins a llocs vocacionals com Çınarcık.

A Istanbul existeixen varis molls tant a la part europea com a la part asiàtica.

A la part asiàtica, els molls més importants són: Üsküdar (al nord) i Kadiköy (al sud). A la part europea es troben: Eminönü (al sud del Pont Galata), Karaköy (al nord el Pont Galata) i Beşiktaş (entre els dos ponts del Bòsfor).

Si es decideix creuar en vaixell a la part asiàtica, és recomanable agafar el vaixell que va des de Eminönü fins a Üsküdar. Les vistes de la part europea són magnífiques, especialment al capvespre.

L’horari dels vaixells és més reduït que els altres transports i hi ha línies que acaben a les 21:00. Cal comprovar l’horari als molls abans d’arriscar-se a no poder creuar per mar.

Els preus dels ferris d’Istanbul varien en funció del trajecte. Els vaixells que creuen d’un continent a l’altre tenen un preu de 15 TL (0,40 €), mentre que els vaixells turístics que recorren el Bòsfor comencen a partir de 45 €.

Taxis

Els taxis d’Istanbul són una de les formes més ràpides i econòmiques per desplaçar-se per la ciutat, el preu d’un trajecte normal en taxi pel centre de la ciutat és d’entre 8 TL (0,20 €) i 12 TL (0,30 €).

Com a punt negatiu, alguns taxistes d’Istanbul condueixen de forma esbojarrada i és possible emportar-se un ensurt. Si el taxi condueix molt ràpid, se li pot dir “ yavas gidin” perquè redueixi la velocitat.

Tot i que Istanbul no ´s un dels destins més picarescos, sempre hi ha alguns consells a tenir en compte a l’hora d’agafar un taxi:

Si és possible, demanar el taxi des de l’hotel o restaurant on ens trobem.
Utilitzar només taxis oficials: tots van pintats de groc, amb el cartell Taksi i tenen taxímetres digitals.
Que no oblidin posar el taxímetre: si no l’encenen, el millor és baixar del taxi.
Cal senyalar el destí en un mapa, ja que molts taxistes no parlen anglès.
Cal vigilar el canvi, i si no té canvi, espera que el busqui, molts taxistes diuen que no tenen monedes petites.

La baixada de bandera dels taxis a Istanbul té un preu de 19,17 TL (0,50 €). El preu per quilòmetre és de 12,89 TL, (0,40 €) i si el taxi està detingut durant més de 5 minuts, s’afegiran 2,20 TL (1,10 €) per minut. El preu mínim per trajecte és de 70 TL (2 €). Si en el trajecte es travessen els ponts del Bòsfor, el client ha de pagar el peatge.

Istanbulkart

La targeta Istanbulkart és una targeta moneder que serveix per utilitzar tots els mitjans de transport públic a Istanbul.

Amb la targeta Istanbulkart es pot pagar els busos, el metro, els tramvies, els vaixells i el funicular. En el futur, es planteja que la targeta també serveixi per pagar en altres llocs com parquímetres, taxis i museus.

Els principals avantatges de comprar la Istanbulkart respecte al Jetó són les següents:

Tarifes més barates: Amb la targeta Istanbulkart s’obtenen descomptes en cada viatge i, enlloc de pagar 15 TL (0,40 €) per trajecte, només es paga 7,69 TL (0,20 €), tot i que varia una mica depenent del trajecte.
Transbords més barats: Amb la Istanbulkart es pot fer fins a 5 transbords en diferents mitjans de transport amb descompte.
Més comoditat: No caldrà comprar un Jetó per a cada viatge.

La targeta Istanbulkart es pot comprar a les estacions de metro, als molls i a les estacions de busos més importants.

Per a recarregar-la hi ha màquines en aquests mateixos llocs. També es pot fer en estancs i algunes botigues. Es possible fer la recàrrega amb monedes i bitllets.

Santa Sofía (Ayasofya Camii)

Santa Sofia és el símbol d’Istanbul. Va ser construïda durant el mandat de Justinià entre els anys 532 i 537 i és una de les obres mestres de l’art bizantí.

Entre 1204 i 1261 va ser l’església del Papa. Després va deixar de funcionar com església durant més de 900 anys, al 1453 va ser presa per l’Imperi Otomà i convertida en mesquita. Els otomans la van dotar de minarets, una escola teològica i un menjador públic.

Al 1935, Atatürk va transformar el temple en un museu, fins que, recentment, a l’any 2020 ha estat convertida de nou en una mesquita.

Situada al punt més alt d’Istanbul, Santa Sofia defineix la panoràmica de la ciutat. Els seus quatre minarets i la seva cúpula de més de 30 metres de diàmetre són la imatge més característica de la metròpolis turca.

L’interior de Santa Sofia resulta sobrecollidor: les dimensions de la sala principal (70 per 74 metres), la il·luminació difusa i les columnes monolítiques reben als visitants.

Lamentablement, amb la recent reconversió de Santa Sofia en mesquita, les imatges estan prohibides al temple, pel que s’han col·locat unes cortines per cobrir els històrics mosaics de la segona planta, a part dels enormes medallons que decoraven les instal·lacions.

A la segona planta també es conserva la tomba d’Enric Dandolo, duc venecià que va morir a Constantinoble al 1205.

Web oficial de Santa Sofia

Ubicació: Plaça Sultanahmet.

Horari: És possible visitar-la al llarg de tot el dia excepte durant les 5 resades diàries.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport: Tramvia: Sultanahmet, línia T1.

Mesquita Blava (Sultanahmet Camii)

La Mesquita Blava és la mesquita més important d’Istanbul. El seu nom amb turc és Sultanahmed Camii, Mesquita del Sultà Ahmed, ja que va ser construïda pel Sultà Agmed I entre 1609 i 1616. Va ser inaugurada al 1617 durant el mandat de Mustafa I.

Tot i que a simple vista sembli tenir unes dimensions similars a Santa Sofia, veient les mides reals es pot veure que és aproximadament la meitat. La cúpula central té 23 metres de diàmetre i 43 metres d’alçada.

La Mesquita Blava compta amb sis minarets el que, en el moment de la seva construcció, va provocar molta polèmica, ja que la Meca també en tenia sis. Posteriorment i per apaivagar als fidels, a la Meca es va construir un setè minaret per a marcar la diferència.

A l’entrar s’entén perquè el seu nom: hi ha més de 20.000 rajoles de color blau que adornen la cúpula i pa part superior de la mesquita. Totes les rajoles van ser portades de la ciutat de Iznik (Nícia).

La il·luminació de la mesquita prové de les més de 200 vidrieres i de les làmpades d’aranya que pengen del sostre.

Per entrar a la Mesquita Blava, igual que en la resta de mesquites de la ciutat, cal portar roba apropiada i descalçar-se abans d’entrar. Les dones han de portar les espatlles i el cabell tapat. Si no es disposa de res per tapar-los, a l’entrada deixen tot el que es necessita per entrar.

A part de veure-la de dia, és recomanable apropar-se per la nit a una plaça que hi ha entre la Mesquita Blava i Santa Sofia, per veure ambdues il·luminades. Una altra bona opció es accedir gratis a la terrassa de l’Hotel Seven Hills o sopar al Panoramic Restaurant, el Grace Rooftop i el Mesopotamian Terrace Restaurant, tres dels restaurants on menjar a Istanbul més recomanats, amb vistes a les dues mesquites.

Ubicació: Plaça Sultanahmet.

Horari: Tots els dies de 8:30 a 11:30, de 13:00 a 14:30 i de 15:30 a 16:45.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport: Tramvia: Sultanahmet, línia T1.

Palau Topkapi

El Palau Topkapi és el millor reflex de l’època imperial a Istanbul i simbolitza el poder que va arribar a tenir Constantinoble com a seu de l’Imperi Otomà.

Des d’aquest palau els sultans van governar el seu imperi fins a meitats del segle XIX.

La construcció del Palau Topkapi va començar poc temps després de que Mehmed II prengués Constantinoble. El palau inicial va ser inaugurat al 1465. Durant les dècades següents el palau va ser ampliat pels diferents governants.

Al 1856, el Sultà Abdulmecid va decidir traslladar la seva residència al Palau Dolmabahçe, un palau de cort occidental.

Amb els seus 700.000 m²,, el Palau Topkapi compta amb quatre patis i múltiples edificis en el seu interior: sala d’armes, cuina, estables reials, tresor i molts més.

En el mateix recinte (a l’interior de les seves muralles) es troba el Museu Arqueològic i altres edificis d’interès.

D’entre múltiples parts que té el palau, una de les més importants és el Tresor, que compta amb alguns dels objectes més valuosos del món, com el diamant del cullerer (un diamant de 88 quirats que va pertànyer a Leticia Ramolino, mare de Napoleó) o el punyal topkapi (l’arma més cara del món , construït en or amb maragdes incrustades).

L’Harem era el lloc on residia el Sultà, la seva família i un conjunt d’entre 500 i 800 dones d’alt nivell cultural ensinistrades en certes habilitats. La Reina Mare era la màxima responsable de l’Harem.

Per accedir a l’Harem és necessari adquirir una entrada independent.

Ubicació: Eminönï, 34122 Cankurtaran (Pujant per darrere de Santa Sofia).

Horari: De dimecres a dilluns de 9:00 a 18:00. Dimarts tancat.

Preu:

Palau: 500 TL (14,20 €).
Harem: 225 TL (6,40 €).
Palau + Harem: 650 TL (18,50 €).

Transport: Tramvia: Sultanahmet, línia T1.

Cisterna Basílica (Yerebatan Sarnıcı)

cas de ser atacada.

La Cisterna Basílica va ser construïda en temps de Justinià I (527-565) per abastir al Palau Bizantí. L’emplaçament, al que es deu el seu nom, va ser el subterrani d’una basílica de la que avui no en queda res.

La Cisterna Basílica té unes dimensions de 140 per 70 metres i es calcula que podia emmagatzemar unes 100.000 m³ d’aigua.

La Cisterna Basílica té 336 columnes de 9 metres d’alçada. Els estils de les columnes són molt variats, ja que van ser reutilitzades d’antigues estructures i monuments.

El passeig turístic es fa a través d’unes passarel·les que van per sobre de l’aigua. Aquestes passarel·les van ser col·locades a finals del segle XX, ja que anteriorment el passeig es feia en barca.

Entre les 336 columnes de la cisterna n’hi ha dues que tenen com a base un cap de Medusa, el ser mitològic que convertia en pedra a tothom que el mirés.

Hi ha diverses teories sobre què signifiquen aquests grans caps a l’interior de la cisterna, tot i que la teoria més acceptada és que es van posar aquí per finalitats pràctiques, per se utilitzades com a base de les columnes.

Ubicació: Yerebatan cd, 2 (A l’oest de Santa Sofia).

Horari: Tots els dies de 9:00 a 19:00.

Preu: Adults: 300 TL (8,50 €). Transport: Tramvia: Sultanahmet, línia T1.

Torre Galata (Galata Kulesi)

La Torre Galata és una de les torres més antigues del món. Des de la seva part més alta s’obté una de les millors vistes d’Istanbul.

La primera Torre Galata va ser construïda de fusta a l’any 528 per a servir com a far. Al 1348 va ser reconstruïda pels genovesos amb el nom de Torre de Crist.

Durant la conquesta de Constantinoble al 1453, la torre va ser ocupada pel Sultà Mehmet II.

La seva altura, de tan sols 61 metres, no es el que més crida d’atenció de les seves mides. El que resulta sorprenent és el diàmetre i l’amplada de les parets. El diàmetre de la torre a la base és de 16,5 metres a l’exterior i de 8,9 a l’interior, aquesta diferència indica que els murs tenen una amplada de 3,7 metres a la base. L’amplada dels murs de la Torre Galata va disminuint segons es va ascendint, arribant als escassos 20 cm a la part superior.

Ubicació: Büyük Hendek Cd, Bereketzade.

Horari: Tots els dies de 8:00 a 23:00.

Preu: Adults: 650 TL (18,50 €).

Transport: Tramvia fins a Karakÿ, línia 1. En aquest punt, agafar el funicular de Tünel.

Església de Sant Salvador de Chora (Kariye Camii)

L’Església de Sant Salvador de Chora és un dels millors exponents de l’art bizantí que poden trobar-se al món.

Construïda entre 1316 i 1321 segons els plans de Teodor Metoquines, l’església compta amb espectaculars frescos i mosaics bizantins considerats com els millors conservats del món.

Com a curiositat, Chora significa “fora de la ciutat”, i és que l’església es va construir a la part exterior de les muralles de l’antiga Bizanci.

A l’igual que Santa Sofia, després de la conquesta de Constantinoble per l’Imperi Otomà, Sant Salvador de Chora va ser convertida en mesquita. Al 1948 va començar la seva restauració i 10 anys més tard va ser oberta al públic com a museu.

Durant l’època que va servir de mesquita, els frescos van ser tapats amb guix, un detall que va ajudar en la conservació d’aquests.

Si bé els mosaics i frescos són impressionants, la seva relativa llunyania (no arriba el tramvia ni el metro) fan que, tot i que molta gent la catalogui d’imprescindible, jo no la recomanaria, a no sé que agradi l’art bizantí, llavors Sant Salvador de Chora encantarà.

Ubicació: Keriye Camii Sok.

Horari: Tots els dies de 9:00 a 17:00 hores (a l’estiu fins a les 19:00).

Preu: Adults: 65 TL (1,80 €).

Transport: Bus o Taxi.

Frescos de l’Església de Sant Salvador de Chora

Parc Gülhane (Gülhane Parkı)

El Parc Gülhane és el parc més antic d’Istanbul. Es troba als peus del Palau Topkapi, del que va ser part durant la seva època daurada.

El parc va obrir al públic al 1912, comptava amb diverses atraccions entre les que es trobava un parc zoològic. Durant els últims anys el parc ha estat restaurat i ara acull diversos museus d’Istanbul.

És el lloc ideal per a relaxar-se una estona, a cèntrica ubicació del parc, al cor del centre històric, fa que un passeig entre arbres s’agraeixi.

Ubicació: Als peus del Palau Topkapi.

Transport: Tramvia: Gülhane, línia T1.

Palau Domabahçe (Dolmabahçe Sarayı)

El Palau Domabahçe va substituir al Palau Topkapi com a residencia dels sultans des de 1856 al 1924, any en que es va abolir el califat.

L’estil del palau és una combinació d’estils occidentals barroc, rococó i neoclàssic barrejats amb l’estil tradicional otomà.

El palau va ser construït entre els anys 1843 i 1856 per ordre del Sultà Abdülmecid. En la seva construcció van intervenir quatre arquitectes del Departament Reial d’arquitectura de l’Imperi Otomà. Amb una façana de més de 600 metres i una superfície de 15.000 m², el Palau Domabahçe és l’edifici més gran del país. Té 285 habitacions, 43 sales, 68 lavabos i 6 banys turcs.

Al 1984 va ser convertit en museu.

La visita té quatre parts: Selamlik, Harem, Museu del Rellotge i Pavelló de Vidre. Les parts més importants són les dues primeres.

Selamlik: Aquesta part, que alberga les dependències administratives i els salons oficials, és la part més bonica de tot el palau. Les parts més destacables són l’Escala de Vidre i el Saló del Tro. Aquesta última sala, per les seves dimensions (2.000 m² i 36 metres d’alçada) i l’elegància, (56 columnes i la làmpada d’aranya més gran del palau, és totalment aclaparadora.

Harem: Comprèn les dependències privades del Sultà i la seva família. Aquesta part del palau és menys interessant que l’anterior i la visita dura menys temps.

Per a visitar Selamlik i l’Harem cal fer-ho en grup. Tot i que les visites guiades són només en anglès i turc, hi ha fulletons en altres idiomes (inclòs el castellà) per seguir les indicacions.

Tot i que el Palau Domabahçe té algunes sales boniques, la seva cort Occidental, la relativa llunyania i que només es pugui recórrer en una visita guiada li fan perdre punts. És recomanables si es disposa de temps, per pocs dies a Istanbul hi ha millors coses per veure.

Ubicació: Domabahçe Caddesi.

Horari: De dimarts a diumenge de 9:00 a 16:00 (a l’hivern tanca a les 15:00).

Preu:

Adults: 120 TL (3,40 €).
Harem: 90 TL (2,60 €).

Transport: Kabataş, línea T1.

Pont Galata (Galata Köprüsü)

El Pont Galata és un pont basculant de 490 metres de longitud que es troba ubicat a l’estuari reconegut com la Banya d’Or, unint el vell Istanbul amb la zona més moderna.

El primer pont sobre la desembocadura de la Banya d’Or va ser construït al 1845. Varis anys després, al 1863, l’arribada de Napoleó III va provocar que fos substituït per un pont de fusta. Després d’aquest es van construir dos ponts més al 1875 i 1912, i al 1992 va ser creat el pont actual.

En l’actualitat al nivell inferior el Pont Galata existeixen diversos restaurants i cafeteries en els que, a part de provar el peix més fresc i altres plats típics turcs, resulta molt agradable contemplar l’anada i tornada dels transbordadors mentre els pacients pescadors venen la seva captura als restaurants.

Ubicació: A la Banya d’Or.

Plaça Taksim (Gümüşsuyu)

Considerada el cor de la moderna Istanbul, la Plaça Taksim està situada a la part europea de la ciutat, en un important districte comercial, turístic i d’oci conegut pels seus restaurants, botigues i hotels.

Degut a la gran rellevància de la plaça a la ciutat, és el lloc favorit per a al celebració d’esdeveniments públics i celebracions socials, tot i que també és coneguda com a punt de partida de diferents manifestacions polítiques que en nombroses ocasions van acabar de forma violenta.

El nom de la plaça, Taksim, significa “distribució” en turc, i li va ser donat degut a que era el lloc en el que se centralitzava la distribució d’aigua de la ciutat des de 1732. Fins a principis del segle XX el lloc ocupava l’extrem nord de la ciutat però amb l’ampliació d’aquesta es va anar convertint en el cor del nou Istanbul.

La Plaça Taksim és una zona plena de bars, restaurants i alguns dels hotels més luxosos de la ciutat. En aquesta plaça es conserva el Monument al Aiguader i el Monument a la República.

Des de la plaça surt una de les principals artèries comercials de la ciutat, Istiklal Caddesi (Avinguda de la Independència), una agradable avinguda de vianants que es pot recórrer utilitzant el tramvia nostàlgic (línia T3), que arriba fins a l’estació del Funicular de Tünel.

Museu Arqueològic (İstanbul Arkeoloji Müzeleri)

El Museu Arqueològic d’Istanbul va ser fundat pel pintor i arqueològic turc Osman Hmadi al 1891. El seus orígens es remunten a una reduïda col·lecció d’antiguitats que es van instal·lar al 1846 al Palau Topkapi. Al 1869 es va convertir en el museu de la cort.

Al 1891, el Museu Arqueològic va obrir les portes convertint-se en el primer museu de Turquia. Està situat entre el primer pati del Palau Topkapi i el Parc Gülhane.

La col·lecció del Museu Arqueològic està repartida en tres parts:

Museus Arqueològics: Alberga alguns objectes mundialment coneguts. El més important és la gran col·lecció de sarcòfags, entre els que es troba el Sarcòfag d’Alexandre del segle IV.

Col·lecció d’Art Oriental: En aquesta part es troben sepulcres otomans i troballes de les cultures egípcia, sumèria i accàdia. Els objectes més valuosos de la col·lecció oriental són peces de la Porta Babilònica d’Istar.

Col·lecció de ceràmiques i joies: Aquesta col·lecció està allotjada al Pavelló de les Rajoles, un edifici que va ordenar construir Mehmed II. Hi ha poques sales i potser el més interessant és el propi edifici.

Amb la gran col·lecció de sarcòfags i la seva enorme recopilació d’objectes, el Museu Arqueològic és una delícia pels amants de les antiguitats. El Sarcòfag d’Alexandre i el Sarcòfag de Meleagre són impressionants.

Si hi hagués un punt negatiu, aquest seria l’estat de conservació, algunes sales del museu semblen oblidades i tenen un aspecte bastant lúgubre. Les plantes superiors dels Museus Arqueològics no són tan interessants com la resta del museu.

Ubicació: Entre el Palau Topkai i el Parc Gülhane.

Horari: De dimarts a diumenge de 9:00 a 17:00. Dilluns tancat.

Preu: 60 TL (1,70 €). Menors de 12 anys: entrada gratuïta.

Transport: Tramvia: Gülhane, línia T1.

Museu d’Art Turc i Islàmic (Türk ve İslam Eserleri Müzesi)

El Museu d’Art Turc i Islàmic és un dels museus més importants d’Istanbul. Està ubicat en un palau que conté més de 40.000 objectes i una interessant secció etnològica.

El palau es va construir quan Ibrahim Pasa, visir del Sultà Soliman el Magnífic, es va casar amb la filla d’aquest.

Des de l’assassinat d’Ibrahim Pasa al 1536 (va ser acusat de traïció), l’edifici va ser utilitzat per a diverses finalitats fins que al 1983, i després de descartar altres edificis, es va escollir aquest palau per albergar el museu. La seva ubicació al costat de l’Hipòdrom de Constantinoble i la Mesquita Blava és envejable.

La col·lecció del Museu d’Art Turc i Islàmic està composta en diverses categories: catifes, ceràmiques, escultures, sarcòfags i inclús diverses versions de l’Alcorà i faristols per llegir-los. Un dels objectes que més crida l’atenció és la Porta de la Gran Mesquita de Cizre.

A part de la col·lecció d’objectes, al museu hi ha una petita i interessant secció etnològica on es poden veure recreacions de la vida diària de diferents punts geogràfics i temporals de Turquia.

Si ja s’ha visitat el Museu Arqueològic, el Museu d’Art Turc i Islàmic conté una gran varietat d’objectes, per un altre costat, la secció d’etnologia està molt ben cuidada.

Al pati del museu hi ha una terrassa amb unes fantàstiques vistes a la Mesquita Blava, sense dubte, és un lloc perfecte per prendre un té.

Ubicació: At Meydani 46, Sultanahmet.

Horari:

Des d’abril a octubre: de dimarts a diumenge de 9:00 a 19:00.
Des de novembre a març: dimarts a diumenge de 9:00 a 17:00.

Preu: Adults 60 TL (1,70 €). Menors de 12 anys: entrada gratuïta.

Transport: Tramvia: Sultanahmet, línia T1.

Hipòdrom de Constantinoble (Sultanahmet Meydanı)

Prop de la Cisterna Basílica i la Mesquita Blava es troba l’Hipòdrom de Constantinoble, d’origen romà i amb diversos punts d’interès a tenir en compte.

Construït durant l’any 200 dC com a centre social i d’oci, en aquest ampli espai se celebraven diferents espectacles com les increïbles carreres de carros, tot i que en l’actualitat només queden algunes restes com la columna de Constantí de 32 metres d’alçada, realitzada l’any 330 per a celebrar la designació de Constantinoble com a capital del nou Imperi Romà.

Altres monuments destacables són la columna serpentina que simbolitza la victòria de les ciutats gregues en les Guerres Mèdiques i un Obelisc Egipci, que és el monument més antic d’Istanbul, amb més de 3.500 anys.

Prop d’aquesta plaça hi ha el petit Arasta Basar, un mercat a l’aire lliure ple de llocs d’artesans, joies, catifes i souvenirs.

Mesquita Soliman (Süleymaniye Camii)

Aquesta mesquita del totpoderós Soliman el Magnífic va ser construïda entre els anys 1520 i 1566. És un enorme temple que va rivalitzar en mida amb Santa Sofia, impressiona pel seu exterior amb una enorme cúpula central de 27 metres de diàmetres rodejada per altres més petites i quatre alts minarets, mentre que a l’interior brillen les rajoles d’Iznik per la llum que passa pels seus amplis finestrals i les grans làmpades que disposa, a part de l’espai que ocupa el mimbar i el mihrab, realitzats en marbre blanc.

Al sortir val la pena apropar-se al jardí per veure la tomba de Soliman el Magnífic, la de la seva muller Roxelana i Sinan, l’arquitecte que va realitzar aquesta obra mestra.

Horari: Tots els dies de 9:30 a 16:30; excepte durant el temps d’oració.

Mesquita Rüstem Pasha (Rüstem Paşa Camii)

Abans de creuar el Pont Galata és recomanable apropar-se a l’amagada Mesquita Rüstem Pasha, una de les joies menys conegudes d’Istanbul.

Construïda sobre els suports de l’antic mercat d’Eminönü, entre el 1550 i 1561, aquest temple otomà enamora a primera vista pels seus mosaics de rajoles amb motius florals i geomètrics que revesteixen les parets i columnes interiors, a part de preciosos tapissos que formen l’encatifat.

Mesquita Ortakoy (Büyük Mecidiye Camii)

Sortint per la riba del Bòsfor des del Palau Dolmabahçe s’arriba a la Mesquita Ortakoy, una de les més fotogèniques d’Istanbul.

Aquesta mesquita, aixecada a meitats del segle XIX, enamora a primera vista per la seva façana de pedra blanca, dos alts minarets i una cúpula plena de detalls, mentre que a l’interior es crea un ambient màgic gràcies a la llum que passar a través de les vidrieres acolorides i el color rosa de la cúpula.

Cafè de les Catifes

Una bona opció és acabar el dia prenent un te al Cafè de les Catifes mentre es pon el sol. Per arribar en unes 20 minuts a aquest mirador, situat a la part asiàtica de la ciutat, al tradicional barri d’Üsküdar, cal creuar l’Estret del Bòsfor amb un ferri que es pot agafar al port d’Eminönü.

Si s’arriba a temps és recomanable recórrer una petita part d’aquest barri per observar els edificis d’estil otomà, els mercats de peix i espècies, la bonica Mesquta Yeni Valide i sobretot,, conèixer la forma de vida i costums dels locals, i un cop cap al final de la tarda, comprar refrescs o el te en un quiosc, i asseure’s a la zona de les catifes per veure els colors de la posta de sol sobre l’Estret del Bòsfor.

Després d’aquesta fantàstica experiència es pot tornar amb ferri nocturn que passarà per davant de la Torre de la Donzella i que permetrà veure la ciutat il·luminada.

Barri Balat

El barri Balat, situat a la part europea, a l’anomenat districte de Fatih, i antic barri jueu, és un dels barris més de moda d’Istanbul.

Després de l’expulsió dels jueus sefardites de la península ibèrica, entre el 1492 i 1498, una gran comunitat es va assentar en aquest barri a l’empara del Sultà otomà Beyazid II fins al 1950, quan molts d’ells van emigrar cap a Israel.

El barri va caure en un absolut abandonament fins que la UNESCO va intervenir restaurant gran part de les antigues cases otomanes de fusta i transformant-lo en un barri hípster ple de cafeteries originals, coma la Incir Agacı Kahvesi i Ask-i Ruba Kafe, botigues de moda i artesania, llibreries i galeries d’art.

Un passeig per Balat pot començar recorrent el carrer Vodina, una artèria comercial plena de cafeteries amb encant, fins arribar a al Sinagoga Ahrida (la més antiga d’Istanbul), per després continuar pels carrers Merdivenli Ykş i Kiremit Cadesi, famosos per les seves cases de colors.

Per arribar a Balat es pot caminar uns 40 minuts des de la zona de Sultanagmet, agafar un taxi o un bus des del port d’Eminönü.

Barri Çukurcuma

Si sobra temps, a prop de la Plaça Taskim es troba Çukurcuma, un dels barris més bohemis de la ciutat.

La millor forma e conèixer aquest barri és perdre’s pels seus estrets i empinats carrers que porten fins a racons plens d’encant i nombroses botigues d’antiguitats, fins arribar al Museu de la Innocència, construït pel cèlebre escriptor turc Orhan Pamuk (premi Nobel de Literatura) conjuntament amb la seva novel·la epònima.

Hamam de Çemberlitaş

Localitzat al centre històric de la ciutat, al costat del Gran Basar, el Mamam de Çemberlitaş és probablement el bany turc més conegut d’Istanbul.

El Hamam de Çemberlitaş va ser construït per Sinan al 1584 durant el mandat de la Sultana Nurbanu, nascuda a Venècia a meitats del segle XVI i portada a Istanbul per corsaris otomans. El toc de Sinan s’aprecia al contemplar les cúpules des de l’interior.

Que sigui el bany turc més famós fa proposar l’evidència, és el més car, cosa que no implica un millor servei. Alguns dels viatgers que l’han visitat recentment no han quedat molt contents amb el tracte rebut.

Per un altre costat, Hamam de Çemberlitaş , tot i que admet homes i dones, compta amb diferents sales i els tractaments es fan per separat. Si es vol un bany mixt cal acudir al Hamam de Suleymanioye.

Ubicació: 8 Vezirhan Caddesi, Çemberlitaş.

Horari: De dilluns a dissabte de 6:00 a 00:00.

Preu: Tot i que hi ha una opció que no es rep cap servei, si s’opta pel paquet més comú es rep un massatge i neteja exfoliant de 15 minuts i un massatge amb oli de mitja hora. El preu del servei complet és d’aproximadament 60 €.

Transport: Tramvia: Çemberlitaş, línia T1.

Hamam de Suleymaniye

Amb més de 450 anys d’història, el Hamam de Suleymaniye és un dels banys turcs més antics d’Istanbul.

El Hamam de Suleymaniye es troba a peus de la Mesquita Suleymaniye, de la que es considera una part. Es va construir al 1557 durant el mandat de Suliman el Magnífic. Va ser dissenyat per Sinan com a part del complex que també incloïa la pròpia mesquita i altres edificis com un hospital i una escola de primària.

El Hamam de Suleymaniye és l’únic bany turc mixt d’Istanbul. Sense perdre un àpex del seu encant original es converteix en el hamam preferit per les parelles i famílies. Tots els massatges i tractaments se donen al mateix temps a la parella a la mateixa sala. Com a curiositat , tots els massatgistes són homes.

Ubicació: Mimar Sinan Caddesi, 20.

Horari: Tots els dies de 9:45 a 22:00.

Preu: Aproximadament 40 €. Els preus varien en funció del servei contractat. El preu de l’entrada inclou, a part de les tovalloles, xancles i la roba necessària (un bikini i un pantaló curts per a les dones i un pestemal per als homes, un massatge amb sabó i una neteja exfoliant.

Compres a Istanbul

Istanbul és la capital de les compres, pels seus carres és fàcil trobar cents de botigues d’artesania, moda, productes gastronòmics i inclús falsificacions.

Productes típics d’Istanbul:

Catifes: Les catifes són potser el producte més conegut de Turquia. A Istanbul es pot comprar catifes de tots els preus i qualitats. Per evitar problemes a l’aeroport, no oblidar demanar la factura i portar-la a l’hora de passar per la duana.
Antiguitats: Tot i que la major part dels objectes que s’ofereixen a les botigues d’Istanbul siguin falsos, si es troba un objecte vertader i té més de 100 anys, per treure’l de Turquia cal tenir una llicència d’exportació del Museu Provincial, cosa difícil d’aconseguir.
Falsificacions de roba: Istanbul és un dels paradisos més propers a Europa Occidental per comprar roba falsificada de qualitat. Un dels millors carrers per això és Cadircilar Caddesi, carrer a la que s’arriba per l’oest del Gran Basar i on sembla que les lleis no existeixin.
Delícies turques i Baklavas: Les delícies turques i els blakavas són dos dels postres típics de Turquia. Aquests dolços són bastant econòmics i seran un regal perfecte per comprar a Istanbul.
Altres productes gastronòmics: Fruits secs, te, formatges i espècies són alguns dels ingredients tradicionals de la cuida turca. El safrà és una de les espècies que es poden comprar a Istanbul a preus molts assequibles.

Tot i que caminant pels carreres et pots trobar amb desenes de llocs i mercats, els mercats per comprar a Istanbul que cap visitant pot perdre’s són el Gran Basar i el Basar de les Espècies.

Gran Basar (Kapalıçarşı)

El Gran Basar d’Istanbul és un dels mercats més grans i antics del món. És un dels millors llocs de la ciutat per fer compres d’artesania, joies i roba.

L’àrea coberta on es troba el Gran Basar d’Istanbul té 45.000 m² i en ell treballen unes 20.000 persones. El nombre de visitants diaris oscil·la entre els 300.000 i els 500.000 depenent de l’època.

El Gran Basar compta amb més de 3.600 botigues que es distribueixen en 64 carrers. Per accedir al recinte hi ha 22 portes d’accés.

Els orígens del Gran Basar es remunten a l’època de Mehmed II, quan al 1455 va construir prop del seu palau l’antic basar (Eski Bedesten). A l’igual que en moltes altres ciutats, al voltant d’aquest edifici es van anar instal·lant tallers d’artesans formants carrer gremials.

Amb el temps els edificis van anar creixent en nombre de carrers i van ser coberts. Poc després tot el complex va ser emmurallat.

Visitar Istanbul i no endinsar-se al Gran Basar no és una bona opció. Els seus mils de llocs de colors són un passeig que portarà tot el temps que s’hi vulgui dedicar, cents de venedors estan esperant amb ànsia negociadora. Cal regatejar els preus.

A l’hora de decidir què comprar al Gran Basar, es poden trobar records del viatge a part dels millors productes típics de Turquia, però, sobretot, és viure una apassionant experiència i es poden fer les millors fotografies.

Ubicació: Entre Nurosmaniye, Mercan i Beyazit.

Horari: De dilluns a dissabtes de 8:30 a 19:30. Diumenges tancat.

Transport: Tramvia: Beyazit, línia T1.

Basar de les Espècies (Mısır Çarşısı)

El Basar de les Espècies, també anomenat Basar Egipci (Mısır Çarşısı) és un dels mercats més antics d’Istanbul i un dels llocs de la ciutat per a comprar productes típics com espècies. Es troba a Eminönü, a escassos passos del Pont Galata.

El Basar Egipci està construït en forma de L i compta amb 6 portes d’entrada, és un mercat molt acolorit i els botiguers decorren els seus llocs de tal forma que visitar-lo és un plaer per als sentits.

Els inicis del Basar de les Espècies es remunta al 1663. Es va construir al mateix temps que la Nova Mesquita i adjacent a aquesta amb l’objectiu de mantenir-la econòmicament.

El nom de Basar Egipci prové de quan Istanbul marcava el final de la ruta de la seda i era el centre de distribució de tot Europa, de fet, des del segle XIII ja comercialitzava espècies amb Venècia.

Durant el segle XV, les espècies arribaven a la Índia i al sud-est asiàtic fins a Egipte, i des d’aquí a Istanbul pel mar Mediterrani.

Salvant les distàncies amb el Gran Basar, el Basar de les Espècies és el lloc ideal per comprar dolços, fruits secs, formatges i altres productes típics d’Istanbul. A la seva part exterior hi ha el mercat d’aus i la Nova Mesquita.

Ubicació: Misir Carsisi (al costat del Pont Galata.

Horari: De dilluns a dissabte de 9:00 a 19:00. Diumenge tancat.

Transport: Tramvia: Eminönü, línia T1.

Sant Petersburg (Санкт-Петербург)

Publicat el Març 10, 2024 per mferrete

Respon

Continguts:

Història de Sant Petersburg
Informació pràctica
Plaça del Palau (Дворцовая площадь)
Museu de l’Ermitage (Государственный Эрмитаж)
Kunstkamera (Кунсткамера)
Plaça del Senat (Сенатская площадь)
Catedral de Sant Isaac (Исаакиевский собор)
Església del Salvador sobre la sang vessada (Спас на Крови)
Museu Rus (Русский музей, Михайловский дворец)
Castell Mijailovski (Михайловский замок)
Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau (Петропавловская крепость)
Catedral de Sant Pere i San Pau (Петропавловский собор)
Creuer Aurora (Крейсер Аврора)
Museu Fabergé (Музей Фаберже)
Catedral de Kazan (Казанский кафедральный собор)
Avinguda Nevsky (Невский проспект)
Illa Vasilievski (Васильевский остров)
Palau de Caterina (Екатерининский дворец)
Palau de Peterhof (Государственный музей-заповедник “Петергоф”)
Ponts de Sant Petersburg
Compres

Història de Sant Petersburg

Situada al nord-est d’Europa i coneguda com la “Venècia del nord”, Sant Petersburg és la segona ciutat més important de Rússia tant a nivell històric, com cultural i poblacional. Compta amb més de 5 milions d’habitants.

Creació de Sant Petersburg

Sant Petersburg va ser fundada al 1703 sota el regnat de Pere el Gran amb l’objectiu de crear una ciutat que fos un pont entre Rússia i Europa, un lloc que tindria una gran força a nivell polític i econòmic.

Situada en un entorn estratègic a nivell comercial, Sant Petersburg ha estat motiu de conflicte entre Rússia i Suècia. Localitzada a la sortida del mar Bàltic, va ser escenari de la famosa “guerra del nord” entre ambdós països.

El sobrenom de “Venècia del nord” prové d’aquesta època, quan es va començar a construir la ciutat i es va prendre com a referència el territori italià. Pere I va estudiar els plànols de la ciutat i va decretar la creació de canals per assimilar-se a altres ciutats importants d’Europa com Amsterdam.

Al 1738 va ser també la seu de la primera escola russa de ballet, a part de la primera orquestra filharmònica i el primer conservatori rus de música.

Durant el regnat de Pere el Gran es va portar a terme la construcció de mesquites, esglésies i palaus imperials per posar la ciutat a l’altura de grans centres culturals del món.

Canvi en la capital

Al 1712 es va produir un canvi en la capital del país, desplaçant el centre del poder de Moscou a Sant Petersburg. Aquest succés va permetre l’entrada de més capital a la ciutat, així com l’arribada d’una gran quantitat de ciutadans de Rússia i d’altres països d’Europa.

Aquest no va ser l’únic canvi que viuria Sant Petersburg al llarg de la història, degut a que també es van succeir algunes variacions en el propi nom del territori, el qual va deixar de conèixer com a Sant Petersburg per adoptar altres denominacions.

El primer de tots va ser Petrograd, un nom que en rus vol dia “La ciutat de Pere” en honor a Pere el Gran. Més tard i després de perdre l’estatus de capital, va passar a anomenar-se Leningrad, en honor al líder del país, Vladimir Lenin.

La ciutat revolucionària

Al llarg de la història, la ciutat ha estat epicentre de vàries revolucions que canviarien el rumb de tot el país, posicionant-se a l’avantguarda dels principals moviments socials i polítics del segle XX.

La primera revolució va tenir lloc al 1905, quan el país va assistir entre altres actes al “Diumenge Sagnant”, amb la mort d’una gran quantitat de treballadors i camperols a mans de la guàrdia imperial del Tsar. Tots els aixecaments i revoltes van conduir a la creació del manifest de 1906 i a la proclamació del nou Tsar com a líder suprem i amb tots els poders.

Fruit de la pèssima situació bèl·lica del país i a les continues humiliacions a les que eren sotmesos els soldats soviètics, al febrer de 1917 es va portar a terme una vaga obrera a tota la ciutat (en aquella època Petrograd).

Tot això va provocar l’inici d’una revolució en que el partit bolxevic de Lenin portaria la veu cantant. Es va formar un govern provisional i es va crear el Soviet de Petrograd.

El 25 d’octubre es va realitzar el famós “Assalt al Palau d’octubre”, que va resultar tot un èxit pel partit bolxevic i va concloure amb l’arrest i la detenció de diversos líders del govern.

El partit de Lenin va resultar essent el grup amb més força i influència de la ciutat, cosa que va desencadenar una Guerra Civil russa, successos que es van produir entre 1917 i 1923.

Al 1918 Sant Petersburg va deixar de ser capital de Rússia per tornar a localitzar-se a Moscou. Més tard, al 1924, va passar a denominar-se Leningrad en honor al líder de totes les revoltes socials del moviment bolxevic, Vladimir Lenin.

Segona Guerra Mundial

Durant la Segona Guerra Mundial el gran enemic de Rússia, Alemanya, va començar el seu setge a la ciutat. Van ser un anys molt durs en la història de Sant Petersburg dels quals la població moria de fam i el bloqueig alemany impedia que les assistències arribessin als ciutadans.

L’alliberació de la ciutat no es va produir fins al 1944, gràcies a l’exèrcit rus i a la situació de debilitat que mostrava l’exèrcit alemany després de tres anys de lluita.

Al 1945 se li va concedir el títol de “Ciutat heroica”.

Actualitat

A l’any 1991, just després de la dissolució de la Unió Soviètica, més del 50 % dels ciutadans va decidir per via democràtica restituir el nom original de la ciutat, Sant Petersburg.

Informació pràctica

Documentació necessària

Per entrar a Rússia és obligatori portar el passaport amb una vigència mínima de 6 mesos i sol·licitar un visat.

És possible obtenir aquest visat per a viatjar a Sant Petersburg a l’ambaixada Russa. En el cas de Catalunya, aquest tràmit es realitzar en les centrals de visats russos. A Barcelona a l’Av. Roma, 67.

El visat té un preu de 58 € i el tràmit acostuma a durar uns 10 dies hàbils des de que se sol·licita.

Per a sol·licitar-lo és necessari aportar la següent informació:

Passaport original en vigor.
Carta d’invitació proporcionada per l’hotel.
Assegurança d’assistència mèdica que cobreixi la totalitat del viatge. Només són vàlides les assegurances amb determinades empreses, pel que és necessari consultar-ho a la pàgina del Ministerio de Asuntos Exteriores abans de contractar-lo. Web del Ministerio de Asuntos Exteriores de Rusia
Formulari de sol·licitud imprès i fotografia de carnet.

Temps a Sant Petersburg

Els hiverns a Sant Petersburg són bastant durs, registrant-se temperatures mitges màximes que difícilment superen els -4ºC, i temperatures mínimes que poden arribar a 35ºC durant els mesos de desembre, gener i febrer.

És important tenir en compte que durant els mesos d’hivern no és possible realitzar algunes activitats com els passejos amb vaixell, ja que els rius i canals solen congelar-se, ara com a contrapunt, aquests mesos serveixen per poder gaudir de meravellosos paisatges blancs.

Durant els curts i humits mesos d’estiu, el temps a Sant Petersburg és suau. En cap moment s’arriba a calor, ja que durant els mesos de juliol i agost les temperatures màximes poder arribar als 20ºC.

Les nits blanques són un fenomen que té lloc a Sant Petersburg entre finals de maig i meitats de juliol, quan el sol no es pon per complet en cap moment del dia, oferint bonics capvespres interminables.

Moneda

La moneda oficial de Rússia és el ruble i les seves sigles pera a denominar-la són RUB. Els bitllets són de 5, 10, 50, 100, 500, 1.000, 2.000 i 5.000 rubles i les monedes d’1, 5, 10 i 50 kopeks, i d’1, 2, 5, 10 RUB (100 kopeks = 1 RUB).

El tipus de canvi acostuma a ser més o menys 100 ₽ = 1 €.

Transport

Metro

Si es compara amb Moscou, el metro de Sant Petersburg no és tant extens ni pompós, però és capaç de deixar a altres sistemes subterranis a un nivell molt baix tant per la seva eficiència com per la seva bellesa.

El metro de Sant Petersburg pot arribar a 100 de profunditat essent el més profund del món.

Els plans de construcció del metro de Sant Petersburg van començar al 1899, però es van veure notablement atraçats després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial i la Revolució de 1917. Després d’aquests contratemps, començaria la història del metro unida a la història de Sant Petersburg, ja que les obres es veurien interrompudes amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial.

Després de la guerra, finalment es veuria inaugurada la primera línia de metro al 1955. Des de llavors el sistema ha continuat la seva expansió i actualment compta amb 5 línies compostes amb 69 estacions, amb un total de 120 km.

El Metro funciona tots els dies de la setmana entre les 5:45 i la 0:30. La freqüència de pas durant les hores punta és d’entre 2 i 4 minuts, tot i que varia en funció de la línia i l’horari.

El preu del bitllet senzill per desplaçar-se per tota la ciutat és de 60 ₽ (0,60 €). El sistema de pagament es realitza a través d’un sistema de tokens (zheton) que es poden comprar a les taquilles de totes les estacions. Si s’utilitza el metro vàries vegades es pot adquirir una targeta electrònica de recàrrega, d’aquesta manera el preu per trajecte serà de 41 ₽ (0,41 €).

Les diferents línies del metro de Sant Petersburg són un llibre obert que narra la història de Sant Petersburg a través de les seves instal·lacions, pel que molts turistes decideixen recórrer les estacions més boniques del metro com si es tractés d’un museu.

La línia 1, inaugurada al 1955, és la més antiga i va ser projectada durant el període de Stalin, cosa que es veu amb la seva grandiositat i triomfalisme de les seves estacions.

La línia 2 va ser inaugurada 6 anys després, però a través de les instal·lacions es pot sentir aquest fort canvi polític i ideològic en el que la funcionalitat s’imposa a la bellesa i els elements decoratius.

La resta de línies presenten un aspecte més modern i funcional, tot i que també compta amb algunes estacions peculiarment boniques en les que s’aborden temes tan variats com la història del comunisme, l’antiga Grècia o el mar.

Taxis

Existeixen diferents companyies de taxis a Sant Petersburg i cada una compta amb les seves tarifes. A part dels taxis legals, és molt comú l’ús de cotxes privats sense llicència que s’utilitzen pel transport de passatgers.

Para un cotxe al carrer només és recomanable per aquells que coneguin l’idioma i la ciutat. És important que alguns cotxes porten el cartell de “taxi” al sostre i els conductors poden insistir que es tracta d’un taxi oficial, tot i que en moltes ocasions no és així.

És important no pujar mai en un cotxe que hi hagi més d’una persona, i pel propi benestar és pràcticament imprescindible acordar el preu per avançat mostrant clarament el destí per evitar malentesos i acabar pagant xifres desorbitades.

Els primers taxis van aparèixer a Sant Petersburg al 1906 per conviure amb els cotxes de cavalls que complien la mateixa finalitat. Durant la Revolució de 1917 tots els taxis de Sant Petersburg van ser confiscats per atendre les necessitats del govern i de l’Exèrcit Roig. No seria fins al 1929 quan els taxis podrien tornar a ser utilitzats pels ciutadans.

Després de la Unió Soviètica pràcticament qualsevol podia exercir de taxista. Els vehicles oficials erren pocs i les tarifes bastant elevades, pel que la majoria dels ciutadans locals van optar per les opcions més econòmiques i sense legalitzar.

Actualment els preus dels taxis oficials de Sant Petersburg han baixat notablement però encara existeix un gran nombre de taxis que operen de forma il·legal, pel que si es vol agafar un taxi, el més recomanable és trucar per telèfon i reservar un servei de confiança.

L’augment de les aplicacions mòbils dedicades al servei de transport privat de passatgers ha fet la vida més fàcil als turistes a l’hora de desplaçar-se per les ciutats com Sant Petersburg, on agafar un taxi en ocasions pot ser una mica complicat degut a la barrera idiomàtica.

Una de les opcions més utilitzades tant per turistes com per locals, és Yandex, una empresa similar a Google que domina el mercat del servei de transports privat a Rússia. A través de la seva aplicació és fàcil reservar un vehicle indicant el punt de recollida i el de finalització.

Bus

La xarxa de busos de Sant Petersburg és extensa i cobreix la pràctica totalitat de la ciutat, però des del punt de vista turístic no són la millor opció, ja que les rutes estan indicades en ciríl·lic.

Bus Turístic

El bus turístic de Sant Petersburg és una forma pràctica de recórrer la capital imperial de Rússia. Es pot pujar i baixar en qualsevol de les seves parades per a descobrir la ciutat al vostre aire.

El bus turístic compte amb dues rutes en les que es realitzen 25 parades als principals punts turístics de Sant Petersburg. Durant tot el trajecte a bord del bus descapotable de dues plantes es gaudeix de comentaris gravats en espanyol sobre la història de la ciutat i els llocs que es recorren.

Algunes de les parades imprescindibles del bus turístic de Sant Petersburg són la Catedral de Sant Isaac, la Catedral de Kazan, el Jardí d’Estiu o la Plaça del Palau, on es troben alguns dels monuments més importants de la ciutat: el Palau d’Hivern, el Museu de l’Ermitage i la Catedral de Sant Pere i Sant Pau.

El bitllet vàlid per dos dies té u n preu de 30 € pels adults i 26 pels nens d’entre 7 i 13 anys. Els menors de 6 anys paguen 11 €.

Els horaris:

Línia vermella: des de 9:00 a 19:00, cada 25 minuts. El recorregut complet dura 90 minuts.
Línia verda: des de 9:00 a 19:00, cada 30 minuts. El recorregut complet dura 1 hora.

Plaça del Palau (Дворцовая площадь)

Centre neuràlgic de la ciutat durant l’antic Imperi Rus, la Plaça del Palau és el cor de Sant Petersburg, un majestuós espai de grans dimensions rodejat per elegants construccions que li aporten un caràcter senyorial.

Al llarg dels anys la plaça ha estat testimoni dels principals esdeveniments que marcarien la història russa i la tindrien gran influència en la història mundial.

La Plaça del Palau es troba en un important encreuament de camins entre l’Avinguda Nevsky, una de les grans artèries de la ciutat i el Pont del Palau, que proporciona l’accés a l’Illa de Vasilievski.

A la Plaça del Palau hi ha diversos punts turístics:

Museu de l’Ermitage: Amb una col·lecció formada per més de 3 milions d’obres d’art i un del museu més important del món.

Palau d’Hivern: Amb una imponent façana d’estil barroc de 150 metres de longitud, que ha estat testimoni d’alguns des principals capítols de la història de Sant Petersburg i actualment és l’edifici principal dels edificis que conformen el Museu de l’Ermitage.

Columna d’Alexandre: Al centre de la plaça s’alça la impressionant Columna d’Alexandre que, amb més de 47 metres d’alçada i un pes de 600 tones, és la més gran del món en el seu estil. Sobre la columna de granit vermell es troba col·locat un àngel d’imponents dimensions.

Edifici de l’Estat Major de Sant Petersburg: Construït entre 1819 i 1829 amb un elegant estil neoclàssic, composa una imponent construcció amb un pòrtic format per un gran arc de triomf coronat per majestuoses escultures d’un carruatge tirat per cavalls.

En una ciutat tan gran com Sant Petersburg no és fàcil trobar llocs com la Plaça del Palau, considerada la principal plaça de la ciutat, i un espai agradable per a passejar i gaudir de la calma mentre es contemplen les majestuoses construccions que l’envolten. En termes pràctics, ve a ser per a Sant Petersburg el que la Plaça Roja és per a Moscou.

Transport:

Metro: Admiralteyskaya (Адмиралтейская), Nevsky Prospeckt ( Невский проспект ) i Gostiny Dvor (Гостиный Двор).
Bus: línies 7, 10, 24 i 191.

Plaça del Palau amb el Museu de l’Ermitage al fons

Museu de l’Ermitage (Государственный Эрмитаж)

Amb una col·lecció formada per més de 3 milions d’obres d’art el converteixen en un dels museus més importants del món.

El Museu de l’Ermitage de Sant Petersburg va tenir l’origen amb una petita però important col·lecció adquirida per Caterina la Gran en la que s’incloïen peces d’artistes de la talla de Rubens, Rembrandt, Rafael o Tiziano.

A mesura que la col·lecció va anar creixent, Caterina va encarregar la construcció d’un edifici annex al Palau d’Hivern en el que començarien a exposar-se les seves peces més preuades. Aquesta harmoniosa construcció d’estil neoclàssic es quedaria petita ràpidament, pel que es va encarregar la construcció del Gran Ermitage, un edifici de tres plantes que va ser ampliat amb el pas del temps.

Declarada amant de l’art i la diversió, es diu que Caterina va arribar a adquirir més de 4.000 pintures, uns 10.000 gravats, 10.000 dibuixos, 40.000 llibres i unes 15.000 medalles i monedes al llarg de la seva vida.

El Museu Ermitage compta amb una de les pinacoteques més importants del món, tot i que al llarg de les seves extenses instal·lacions es pot trobar una temàtica molt variada que inclou tot tipus d’exposicions.

Pintura: L’Ermitage compta amb una de les col·leccions pictòriques més importants del món. Entre els seus llenços es poden veure valuoses peces de grans artistes de la talla de Tiziano, Rafael, Carabaggio, Leonardo da Vinci, Tintoretto, El Greco o Goya.

Escultura: Amb una de les col·leccions escultòriques més importants d’Europa, al museu es pot trobar obres d’artistes com Rodin, Antonio Canova o Lorenzo Bartolini.

Arts decoratives: La zona més acolorida de les exposicions està composta per exquisits mobles, joies, treballs en metall, vaixelles, tapissos, vestits i més de 20.000 peces de porcellana entre altres nombrosos elements.

Arsenal: Amb més de 15.000 peces des de l’Edat Mitja fins al segle XX, la col·lecció d’armes i armadures de l’emperador Nicolau I de Rússia està formada per armes de foc, espases, escuts i tot tipus de material procedent tant de Rússia com d’Europa occidental.

Art oriental: Més de 190.000 peces que inclouen monedes, medalles, vaixelles, escultures i tot tipus de peces procedents de diferents èpoques en països orientals.

Cultura russa: Formada per més de 350.000 objectes procedents dels segles X al XX, aquesta col·lecció composta per elements del dia a dia ofereix un fidel retrat de la història del país.

Numismàtica: Amb una de les col·leccions més grans del món en el seu estil, compta amb monedes de nombroses èpoques i diferents zones geogràfiques.

Web oficial

Ubicació: Palace Square (Дворцовая площадь), 2.

Horari: De dimarts a diumenge de 10:30 a 18:00 (dimecres i divendres fins a les 21:00). Dilluns tancat.

Preu:

Edifici principal i palaus: 500 ₽ (5 €).
Estudiants: entrada gratuïta.
Tercer dijous de cada mes: entrada gratuïta.

Transport:

Metro: Admiralteyskaya (Адмиралтейская), Nevsky Prospeckt ( Невский проспект ) i Gostiny Dvor (Гостиный Двор).
Bus: línies 7, 10, 24 i 191.

Palau d’Hivern (Зимний дворец)

Antiga residencia oficial dels tsars russos, el Palau d’Hivern de Sant Petersburg és una important construcció d’estil barroc que en l’actualitat constitueix la par més important del Museu de l’Ermitage.

Al llarg dels anys, el Palau d’Hivern ha estat protagonista d’alguns dels esdeveniments que marcarien el rumb de la història del país. Al 1905 el palau va ser l’escenari de la massacre produïda en l’assalt durant el que passaria a conèixer-se com “Diumenge Sagnant”.

Després de la Revolució de Febrer de 1917 el palau es va convertir en la seu del govern i poc després seria atacat per l’Exèrcit Roig.

El Palau d’Hivern de Sant Petersburg és una important construcció d’estil barroc que reflecteix el poder i la grandesa de la Rússia Imperial. Per fer-se una idea de la magnitud de les instal·lacions, el palau presenta una façana de 150 metres de longitud i compta amb més de 1.700 portes, prop de 2.000 finestres, 1.500 habitacions i més de 100 escales.

Un cop a l’interior ens trobem en diferents estances de majestuoses dimensions decorades amb tot el luxe i detalls.

El Palau d’Hivern és una visita imprescindible de Sant Petersburg, ja que es tracta de l’edifici més important entre els que alberguen les col·leccions del Museu de l’Ermitage. Constitueix un dels llocs més interessants i concorreguts de Sant Petersburg gràcies a les espectaculars obres d’art que composen un elegant i cuidada decoració.

Interior del del Palau d’Hivern al Museu de l’Ermitage

Kunstkamera (Кунсткамера)

Construït a l’Illa Vasilievski al 1727 sota l’encàrrec de Pere el Gran per a convertir-se en el primer museu del país, la Kunstkamera de Sant Petersburg reuneix tot tipus d’exposicions peculiars i poc comunes.

En el moment de la inauguració del museu, les curiositats i rareses naturals despertaven un gran interès entre la societat de l’època, pel que, amb l’excusa de l’adquisició de coneixements, es van anar reunint tant animals com humans amb diferents anomalies anatòmiques.

Durant el recorregut per les exposicions del Museu Kunstkamera ens trobem amb una peculiar i incoherent col·lecció de rareses que van ser recollides en la busca d’elements naturals com un aspecte fora del comú, per a presentar-ho com a accidents de la naturalesa.

Entre les peces més peculiars de la col·lecció (per dir-ho d’una manera”, es troba el cap de Willems Mons, el germà d’una de les amants del tsar.

El museu també compta amb una important col·lecció de minerals i pedres precioses, a part de la secció dedicada a l’antropologia i etnografia que reuneix més de 2 milions d’objectes.

Web oficial

Ubicació: Universitetskaya Naberazhnaya (Университетская набережная), 3.

Horari: de dimarts a diumenge d’11:00 a 18:00. Dilluns tancat.

Preu:

Adults: 300 ₽ (3 €).
Estudiants 100 ₽ (1 €).
Entrada gratuïta: El tercer dijous de cada mes.

Transport: Bus: Línies 7, 10, 24, 47 i 191.

Plaça del Senat (Сенатская площадь)

Inaugurada al segle XVIII per a convertir-se en una de les principals places de sant Petersburg, la Plaça del Senat es troba flanquejada per les imponents construccions de l’edifici de l’Almirallat, el Senat i la Catedral de Sant Isaac.

La Plaça del Senat de Sant Petersburg compta amb diversos espais verds plens de vegetació, pel que resulta un plaer recorre-la sense pressa.

Un dels punts clau de la plaça és el Genet de Bronze, un impressionant monument de 13 metres d’altura en el que es representa a Pere I portant el seu país cap a un futur pròsper.

Si l’escultura impressiona per les seves dimensions i pel seu atractiu disseny, també destaca l’enorme roca de granit vermell sobre la que s’aixeca. Coneguda com la “Pedra del Tro”, es tracta d’una sola peça que pesa més de 1.500 tones. Traslladar-la fins al lloc en que es troba va durar 9 mesos i per fer-ho va caldre el treball de més de 400 homes.

Transport: Bus: Línies 3, 10, 22, 24, 27, 70, 71, 100, 191, K169, i K252.

Catedral de Sant Isaac (Исаакиевский собор)

Construïda sota l’encàrrec de Pere el Gran, la Catedral de sant Isaac de Sant Petersburg és una impressionant joia arquitectònica d’estil neoclàssic, que constitueix un dels temples més grans del món.

Durant la Segona Guerra Mundial la catedral es va convertir en un enorme blanc massa visible durant els bombardejos, pel que van decidir pintar-la de color gris per tal que passés més desapercebuda. Durant aquest període el temple es va utilitzar per a protegir les obres que es van recollir d’altres museus i construccions imperials.

La Catedral de Sant Isaac compta amb quatre façanes d’aspecte grec decorades amb frontons dissenyats amb escultures i relleus, que es troben protegides per enormes columnes de granit que li aporten un caràcter imponent.

Si les cúpules de Sant Isaac impacten des de l’exterior, el seu grandiós interior resulta igual de sorprenent gràcies als impressionants frescos que decoren les voltes amb detallades imatges que pràcticament semblen cobrar vida.

La catedral destil·la brillantor i color gràcies a la seva decoració consistent en mosaics i columnes de pedres semiprecioses i marbre. Crida especialment l’atenció un vitrall localitzat a l’altar central dedicat a “la Resurrecció de Crist”.

Un dels principals atractius de la Catedral de Sant Isaac és la seva impressionant cúpula central de color daurat que resulta visible pràcticament des de tots els punts del centre històric. Pujar a la cúpula ofereix un meravellós panorama de la ciutat, un preuat premi pels que vulguin pujar les 226 escales.

Web oficial

Ubicació: St. Isaac’s Square (Исаакиевская площадь), 4.

Horari: De dijous a dimarts de 10:30 a 18:00 (de maig a setembre fins a les 23:30). Dimecres tancat.

Preu:

Adults: 350 ₽ (3,50 €).
Estudiants: 200 ₽ (2 €).
Joves entre 7 i 18 anys: 100 ₽ (1 €).
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.

Transport:

Metro: Admiralteyskaya (Адмиралтейская).
Bus: Línies 3, 22 i 27.

Església del Salvador sobre la Sang Vessada (Спас на Крови)

Amb una semblança vibrant amb cúpules decorades de colors inimaginables, l’Església del Salvador sobre la Sant Vessada és una majestuosa construcció d’estil rus d’aspecte similar a la Catedral de Sant Basili de Moscou.

La construcció de l’Església del Salvador sobre la Sang Vessada de Sant Petersburg va començar al 1883 sota l’encàrrec d’Alexandre III, que escolliria aquest lloc per rendir homenatge al seu pare, assassinat dos anys abans en aquest mateix punt.

Durant la Revolució de 1917 l’església va patir importants danys i les materials més valuosos va ser saquejats. Al 1932 va ser tancada i va caure en l’abandonament, arribant a plantejar-se inclús el se enderroc.

Durant el bombardejos produïts a la Segona Guerra Mundial l’església patiria la seva desgràcia i fortuna més gran, al ser afectada per una de les bombes que mai arribaria a explotar, quedant amagada a la cúpula principal.

Durant aquest període l’església seria utilitzada com a dipòsit d’aliments, continuant la seva trista història com a magatzem i traster mentre s’allunyava cada cop més la bellesa que la feia brillar en els seus orígens.

Vint anys més tard, la bomba seria localitzada i retirada amb molt de compte. Anys després es portaria a terme una reconstrucció de l’església, que obriria de nou les seves portes al 1997.

Des de l’exterior de l’església impacten les cinc cúpules banyades en coure dotades de colors impossibles que li aporten un caràcter de somni.

Un cop a l’interior, ens trobem amb una impressionant decoració barroca formada per més de 600 mosaics de caràcter monumental que es despleguen com si fossin catifes instal·lades per a cobrir els sostres i parets creant una meravellosa estampa de llum i color.

Web oficial

Ubicació: neberezhnaya kanala Griboyedova (Небережный канал Грибоедова)

Horari: De dijous a dimarts de 10:30 a 18:00 (de maig a setembre fins a les 23:30). Dimecres tancat.

Preu:

Adults: 350 ₽ (3,50 €).
Estudiants: 200 ₽ (2 €).
Joves entre 7 i 18 anys: 100 ₽ (1 €).
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.

Transport:

Metro: Nevsky Prospekt (Невский проспект) línia 2.
Bus: Línies 3, 7, 22 i 27.

Església del Salvador sobre la Sang Vessada

Interior de l’Església del Salvador sobre la Sang Vessada

Museu Rus (Русский музей, Михайловский дворец)

Rivalitzant amb la Galeria Tretiakov de Moscou pel lloc de millor galeria d’art rus del món, el Museu Rus de Sant Petersburg va ser inaugurat al 1898 sota l’encàrrec del tsar Nicolàs II.

El naixement de la col·lecció va començar d’una manera relaxada, quan es va començar a recopilar els regals que rebia la família de l’emperador. Més tard aquest fons va continuar engrandint-se gràcies a les adquisicions del tsar Nicolàs II.

Al 1917, després de la Revolució Russa, un gran nombre de col·leccions privades van ser nacionalitzades per a passar a formar part de les col·leccions del Museu Rus.

En l’actualitat, el Museu Rus compta amb més de 400.000 peces d’art rus que daten des del segle XI fins als nostres dies.

Les exposicions del museu composen un fidel relat de la història de Rússia mostrant des de peces tant valuoses i variades com icones del segle XI, fins a creacions d’artistes contemporanis.

L’edifici principal del museu és el Palau Mikhailovskiy, tot i que compta amb altres interessants seus com el Palau Stroganov, el Castell Mijaillovski i el Palau de Marbre.

A l’interior del Palau Mikhailovskiy encara es conserven algunes de les estances de l’antiga residència reial, com el vestíbul i la Sala Blanca, espais que destaquen no només per l’atractiu dels elements exposats, sinó també per la seva opulenta decoració.

El Museu Rus de Sant Petersburg és un dels millors en el seu estil i els amants de l’art podrien enamorar-se de les seves exposicions, però pels visitants que no disposin de massa temps a la ciutat es tracta d’una temàtica massa específica.

Web oficial

Ubicació: Inzhenernaya Ulitsa (Инженерная улица), 4.

Horari: Dilluns, dimecres, divendres, dissabte i diumenge de 10:00 a 18:00. Dijous de 13:00 a 21:00. Dimarts tancat.

Preu:

Adults: 500 ₽ (5 €)
Estudiants: 250 ₽ (2,50 €)
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.

Transport: Metro: Gostiny Dvor (Гостиный двор) o Nevsky Prospekt (Невский проспект).

Castell Mijailovski (Михайловский замок)

Construït entre 1819 i 1825 sota l’encàrrec de l’emperador Pau I, el Castell Mijailovsky de Sant Petersburg és una majestuosa construcció d’estil neoclàssic en la que s’exposa la galeria de retrats de la col·lecció del Museu Rus.

L’emperador Pau I vivia atemorit amb la idea de que hi hagués plans per assassinar-lo, pel que, com a mesura de seguretat, va ordenar construir un castell que s’elevaria com una petita fortalesa sobre una illa artificial a la que només era possible accedir-hi a través de ponts llevadissos.

El Castell Mijailovski va ser construir amb una peculiar barreja d’estils que reuneix elements gòtics, classicistes i renaixentistes que li aporten un aspecte únic i molt especial, de tal forma que mostra una aparença diferent en funció de l’angle en que es miri.

Desafortunadament per a Pau I, els seus pitjors temors es van veure confirmats poc després de mudar-se al nou castell. L’enemic es trobava dins i un grup d’oficials entestats en fer-lo abdicar van acabar assassinant-lo.

Després de l’assassinat de Pau I, la família es va traslladar de nou al Palau d’Hivern i el castell va caure en l’abandonament fins que al 1823 va ser donat a la Universitat d’Enginyeria de l’Exèrcit.

Al Castell Mijailovski s’exposen les col·leccions del Museu Rus dedicades a la galeria de retrats. Entre les parets del museu es poden veure pintures oficials que van funcionar com a àlbum familiar per a la monarquia russa que es va anar succeint des de finals del segle XVII fins a principis del segle XX.

Web oficial

Ubicació: Sadovaya Ulitsa (Садовая улица), 2.

Horari: Dilluns, dimecres, divendres, dissabte i diumenge de 10:00 a 18:00. Dijous de 13:00 a 21:00. Dimarts tancat.

Preu:

Adults: 500 ₽ (5 €)
Estudiants: 250 ₽ (2,50 €)
Menors de 16 anys: entrada gratuïta.

Transport: Metro: Gostiny Dvor (Гостиный двор) o Nevsky Prospekt (Невский проспект).

Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau (Петропавловская крепость)

Amb una ubicació estratègica a la petita Illa de Zayachi, la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau és una de les principals atraccions turístiques de Sant Petersburg, només superada pel Museu de l’Ermitage.

Al 1703 es va començar l’obra de la fortalesa instal·lant sis bastions que s’unirien amb imponents muralles. Amb el pas dels anys les instal·lacions es van anar ampliant i millorant, tot i que es creu que no haguessin estat efectives en cas d’haver tingut que suportar algun conflicte bèl·lic.

A partir de 1720 la fortalesa es va convertir en caserna general de la policia secreta, a part de les presons més temudes de l’imperi rus per les que van passar nombrosos reaccionaris polítics.

Al 1917 la fortalesa va ser escollida per a bombardejar el Palau d’Hivern. Després de la Revolució d’Octubre, una part de la fortalesa va passar a convertir-se en un laboratori on tindria lloc importants experiments en tecnologia de coets i una altra part es va convertir en museu.

El primer edifici que es va assentar entre les muralles de la fortalesa va ser l’Església de Sant Pere i Sant Pau, una construcció de fusta que seria substituïda per l’actual catedral del segle XVIII.

El principal punt d’interès de la fortalesa és la Catedral de Sant Pere i Sant Pau.

La fortalesa és ara la seu central del Museu Estatal d’Història de Sant Petersburg, mentre que la Casa de la Moneda és l’únic edifici que encara conserva la seva funció principal.

La Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau és un espai amb una situació estratègica que li proporciona boniques vistes de la ciutat. Al costat de la muralla hi ha una inesperada platja.

Web oficial

Ubicació: Illa de Zayachi (Заячий остров).

Horari: de dijous a dimarts de 10:00 a 18:00 (dimarts fins a les 17:00). Dimecres tancat.

Transport:

Metro: Gorkovskaya (Горьковская), línia 2.
Bus: Línia 46.

Exterior de la muralla de la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau

Catedral de Sant Pere i San Pau (Петропавловский собор)

Amb una història fidelment unida a l’evolució de la ciutat i a ala de la dinastia dels Romanov, la Catedral de Sant Pere i Sant Pau és el temple més antic de la ciutat i un dels edificis més alts del cor de Sant Petersburg.

Construïda sota la protecció de les muralles de la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, la catedral va ser dotada d’un estil barroc que constituïa un important punt d’inflexió en un moment en que les esglésies es construïen amb un marcat estil ortodox tradicional.

Al llarg de la seva història, l’estilitzat campanar de 122 metres d’alçada ha tingut una vida plena d’aventures i desventures de les que afortunadament aconseguiria sortir-se airós. Un dels principals incidents va tenir lloc al 1756, quan l’impacte d’un raig va provocar un important incendi després del qual va caldre reconstruir-la.

L’estret campanar està coronat per una impressionant agulla que compta amb l’escultura d’un àngel a la part superior. En el moment de planificar la visitat és important tenir en compte que cada dia a les 12:00 és pot gaudir d’un espectacle en el que les campanes repiquen per fer sonar l’himne nacional.

Un cop a l’interior de la catedral ens trobem amb unes làmpades de cristall i parets profusament decorades amb acolorides pintures en les que narren històries de la Bíblia, tot i que les icones constitueixen el principal focus d’atenció per als visitants del temple.

Un altre dels punts de més expectació són les tombes de gran part dels membres de la dinastia Romanov.

Ubicació: A la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau.

Horari: Tots els dies de 10:00 a 18:00 (dissabtes a partir de les 11:00).

Preu:

Adults: 550 ₽ (5,50 €)
Menors de 18 anys: 300 ₽ (3 €).

Transport:

Metro: Gorkovskaya (Горьковская), línia 2.
Bus: Línia 46.

Interior de la Catedral de Sant Pere i Sant Pau

Creuer Aurora (Крейсер Аврора)

Símbol de la Revolució d’Octubre de 1917, el Creuer Aurora és un imponent buc de guerra que va participar en les dues Guerres Mundials i que en l’actualitat es conserva com un dels museus més especials i carregats d’història de Sant Petersburg.

Com un agradable ancià de 120 anys amb infinitat d’històries a les seves espatlles, el Creuer Aurora compta com va patir el primer atac per part dels russos al ser confós amb un vaixell enemic. Prosseguint el seu camí cap a Japó, realitzaria una escala bastant productiva a l’Àfrica, en la que el vaixell va acabar ple de cocodrils, camaleons i tortugues que es convertirien en importants protagonistes de les aventures i desventures de la tripulació.

L’Aurora tindria un dels papers protagonistes durant alguns dels principals capítols de la història russa, havent participat en la Primera Guerra Mundial i actuant com a metxa que donaria inici a la Revolució d’Octubre amb la canonada que va donar inici a l’assalt al Palau d’Hivern.

Durant la Segona Guerra Mundial el buc va ser bombardejat i acabaria enfonsant-se, aguantant sota l’aigua fins que fos reparat per a convertir-se en un museu carregat de vida i d’històries.

El Creuer Aurora disposa d’una visita dinàmica i entretinguda apta per a tots els públics, oferint la possibilitat de passejar per la coberta i descobrir els cabines de la tribulació entre altres estances. Resulta molt interessant recórrer les instal·lacions del buc tenint en compte el seu important paper en la història de la ciutat.

Web oficial

Ubicació: Embarcador Petrogradskaya (Петроградская пристань).

Horari: De dimecres a diumenge de 10:00 a 18:00. Dilluns i dimarts tancat.

Preu:

Adults: 600 ₽ (6 €)
Estudiants: 400 ₽ (4 €).

Transport:

Bus: Línia 49.
Metro: Gorkovskaya (Горьковская) (línia 2) i Admiralteyskaya (Адмиралтейская) (línia 5).

Museu Fabergé (Музей Фаберже)

Inaugurat l’any 2013 per a mostrar les belles peces fabricades pel joier oficial de la cort imperial russa, el Museu Fabergé de Sant Petersburg ocupa les meravelloses instal·lacions del Palau Shuvalov.

Kark Gustavovich Fabergé va ser un joier rus nascut al 1846 que es va convertir en l’orfebre i joier oficial de la cort imperial russa i d’altres monarquies d’Europa.

Una de les seves peces clau són les Ous Fabergé, coneguts a nivell mundial gràcies als seus dissenys elegants i de gran qualitat en els que es cuida al màxim cada detall.

El tsar Alexandre III va començar a encarregar aquests atractius treballs en miniatura per a la seva muller, tradició que va continuar amb el seu fills Nicolàs II. D’aquesta manera, entre els anys 1885 i 1917 van ser creats 69 ous de pasqua de colors i formes impossibles.

Desafortunadament, l’arribada de la Revolució Russa va posar fi a la tradició i van ser moltes les joies que van desaparèixer. Actualment 8 ous continuen en parador desconegut.

Al Museu Fabergé el continent és tant important com el contingut, ja que el palau va ser restaurat per mostrar el seu antic esplendor com si encara es trobés habitat. L’extensa col·lecció formada per més de 1.500 peces inclou molt més que els coneguts Ous de Fabergé, ja que compta amb altres peces de gran valor que documenten la història de Sant Petersburg, com rellotges, coberts i tot tipus de joies.

La temàtica del Museu Fabergé és bastant específica, pel que no és una opció interessant per a tots els públics, sinó per aquells interessats en les peces de joieria.

Web oficial

Ubicació: Fontanka river embankment, 21.

Horari: Tots els dies de 10:00 a 20:45.

Preu:

Adults: 500 ₽ (5 €)
Estudiants i joves d’entre 7 i 18 anys: 250 ₽ (2,50 €).
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.

Transport:

Metro: Gostiny Dvor (Гостиный двор) (línia 3) i Mayakovskaya (Маяковская) (línia 2).
Bus: Línies 7, 24, 27 i 128.

Catedral de Kazan (Казанский кафедральный собор)

Construïda entre 1801 i 1811, la Catedral de Nostra Senyora de Kazan és un impressionant temple d’aspecte similar a la Basílica de Sant Pere del Vaticà que s’alça imponent sobre l’Avinguda Nevsky, una de les principals artèries del cor de Sant Petersburg.

Després de la Revolució de 1917 la Catedral de Kazan de Sant Petersburg va deixar d’utilitzar-se per als serveis religiosos i va ser convertida en el Museu d’Història de la Religió i l’Ateisme, gràcies a la qual es va salvar la major part de la seva decoració interior.

El punt de vista més conegut del temple és el de l’Avinguda Nevsky, i resulta sorprenent que, tot i la monumentalitat creada per les columnates que envolten la imponent construcció, no es tracti de la seva façana, sinó d’un dels laterals.

Després de travessar la monumental façana de la Catedral de Kazan ens trobem amb un espai d’aspecte sobri amb una escassa il·luminació natural, tot i que profusament decorat. A l es instal·lacions els fidels guarden cua pacientment per apropar-se i besar a la miraculosa icona de la Verge de Kazan, un dels principals símbols de la fe russa.

Essent sincers, l’exterior de la Catedral de Kazan resulta més impactant que el seu interior, però la seva cèntrica ubicació i el seu aspecte la converteixen en una de les visites imprescindibles de Sant Petersburg. L’entrada és gratuïta i això també és un al·licient.

Ubicació Nevsky Prospekt (Невский проспект), 25.

Horari: De dilluns a divendres de 8:30 fins a l’últim servei (pot variar). Dissabte i diumenge de 6:30 fins a l’últim servei.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport: Metro: Nevsky Prospekt (Невский проспект).

Avinguda Nevsky (Невский проспект)

L’avinguda Nevsky (Nevsky Prospekt) és l’ànima de la ciutat i una de les principals artèries de Sant Petersburg. Compta amb una longitud de 4 km a través dels quals es poden veure infantats de contrastos entre les diferents cares de la ciutat.

Al llarg de la seva història l’Avinguda Nevsky ha estat d’alguna manera una espècie de “ciutat sense llei”, una zona d’alliberació allunyada del domini del poder imperial en la que va sorgir una peculiar convivència entre la noblesa i la pobresa més extrema, bohemis en busca d’un ambient relaxat, prostitutes i els seus clients i alguns artesans amb escàs poder adquisitiu.

Aquest panorama va crear un ambient digne de ser retratat, cosa que farien diferents artiste3s de l’època com Gogol, Dostoievski i Tolstoi a través de les seves obres.

Al llarg dels seus 4 km l’Avinguda Nevsky compta amb nombroses botigues, cafeteries, restaurants, museus i llocs d’interès, com la Catedral de Kazan o l’Església del Salvador sobre la Sang Vessada.

Illa Vasilievski (Васильевский остров)

Escollida per Pere el Gran com a lloc ideal per establir el cor administratiu de la ciutat, l’Illa Vasilievski compta amb una ubicació estratègica que li aporta boniques vistes de la ciutat. Pel que va començar la construcció de diferents edificis i monuments. El seu somni no tardaria en convertir-se en el seu pitjor malson quan l’illa va començar a patir grans inundacions, pel que finalment la idea va caure en l’oblit.

L’Illa Vasilievski de Sant Petersburg està plena de llocs d’interès i des d’allí s’obtenen excel·lents vistes de la ciutat des de la distància, aconseguint una majestuosa estampa que inclou el riu Neva, el Palau d’Hivern, el Museu de l’Ermitage i la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau entre altres imponents construccions.

Llocs destacables de l’illa que val la pena visitar:

Moll dels Esfinxs (Сфинксы): Símbol de força i saviesa, aquestes imponents estàtues vigilen la escalinata del Neva. Van ser portades des d’Egipte a bord d’un buc rus en un viatge que duraria un any.

Kunstkamera (Кунсткамера): Inaugurat al 1718 per mostrar la peculiar col·lecció d’objectes reunits per Pere el Gran.

Strelka (Стрелка Васильевского острова): L’extrem més oriental de Vasilievski, conegut com “fletxa”, ocupa la part oriental de l’illa. Allí es trobava l’antic port de la ciutat i reuneix alguns dels llocs de més interès de l’illa, a part d’oferir excel·lents vistes de la ciutat.

Antiga Borsa (Здание Биржи): Imponent edifici antic de la Borsa construït entre 1805 i 1810, actualment acull el Museu Naval que ofereix un recorregut a través de la història de la marina russa.

Palau Menshikov (Дворец Меншикова): Construït com a residència per al príncep Alexander Menshikov, el barroc Palau Menshickov conserva a la perfecció la seva decoració original per albergar el Museu d’Arts Aplicades de Sant Petersburg.

Ubicació: A l’oest de Sant Petersburg.

Transport: Metro: Vasileostrovskaya (Василеостровская) (línia 3) i Admiralteyskaya (Адмиралтейская) (línia 5).

Palau de Caterina (Екатерининский дворец)

Localitzat a la ciutat de Pushkin, a les afores de de Sant Petersburg (a uns 25 km.), el Palau de Caterina és un dels més imponents de Rússia.

A mesura que anava creixent, l’emperadriu Isabel va començar a pensar que la residència de la seva mare era incòmoda i no estava de moda, pel que va encarregar que s’engrandissin les instal·lacions aportant un estil rococó.

Tant l’interior com l’exterior es van tornar més luxosos, arribant a un punt al palau que es construïa i reconstruïa amb un ritme frenètic per tal que estigués sempre a la última moda.

Després de la Segona Guerra Mundial, quan l’exèrcit alemany va abandonar Leningrad, va destruir l’interior del palau, deixant-lo arrasat. La bella Sala Ambre és un dels espais que van sortir pitjor parats, ja que va ser desvalisat per complet i fins avui no ha estat possible esbrinar on estaven les peces robades.

El recorregut pel palau ofereix un viatge en el temps en el que es recorren les supèrbies instal·lacions profusament decorades seguint la moda de l’època. Entre les estances més luxoses hi ha el Saló de Tro, un espai decorat amb tot tipus de luxe de detalls en el que tenien lloc les celebracions més importants, o l’impressionant Saló de Ball, un espai brillant, ple de llum i carregat de màgia.

El màxim de la visita al palau és la reproducció de la impressionant Cambra d’Ambre, un luxós espai decorat amb panells, mobles i tot tipus d’elements realitzats amb ambre, un material que en el seu moment tenia un preu dotze vegades més alt que l’or.

Les habitacions privades de l’emperador, diferents menjadors, despatxos i nombroses estances elegantment decorades completen el recorregut pel palau. Un cop a l’exterior, els jardins també composen un autèntic espectacle, ja que es troben decorats amb belles fonts, petits palauets i zones enjardinades.

Web oficial

Ubicació: Sadovaya Ulitsa (Садовая улица), 7, Pushkin.

Horari: De dimecres a dilluns de 10:00 a 18:00. Dimarts tancat.

Preu:

Adults: 1.200 ₽ (12 €).
Estudiants: 610 ₽ (6,10 €).
Menors de 16 anys: entrada gratuïta.

Transport:

Des de l’estació de metro Kupchino (Купчино): busos 186 o 342 fins la parada del carrer Sadovaya – Palau de Caterina.
Des de l’estació de metro Moskovskaya (Московская): bus 299 fins el carrer Sadovaya – parada Palau Caterina.
Des de l’estació de metro Moskovskaya ((Московская): bus 187 fins la parada Egypt Gate i després caminar 15 minuts.

Palau de Peterhof (Государственный музей-заповедник “Петергоф”)

El Palau de Peterhof està situat a uns 30 km de Sant Petersburg, no obstant s’hi pot arribar amb bus.

Amb una excel·lent barreja entre clàssic estil europeu i la majestuositat que caracteritza les construccions de l’Imperi Rus, el Palau de Peterhof és un dels palaus reials més sumptuosos i bells del món.

Després de dominar el delta del riu Neva, Pere el Gran va encarregar la construcció d’una nova residència d’estiu a la costa. Per això reuniria un equips d’arquitectes i tot tipus d’artistes que donaries vida el seu somni de crear un sumptuós palau amb exuberants jardins.

Un cop finalitzada la construcció, Pere el Gran va realitzar un viatge al Palau de Versalles que l’inspiraria a encarregar l’ampliació del complex, (cosa que faria constantment fins a la seva mort), especialment els espectaculars jardins.

Durant el recorregut pel palau hi ha la possibilitat de conèixer algunes de les estances més emblemàtiques per viatjar en el temps i meravellar-se amb el majestuós Saló de Ball, la Sala dels Retrats, la Sala Xinesa o el sorprenent Saló del Tro.

A l’igual que passa a Versalles, els impressionants jardins cobren tanta importància com el palau. La zona més coneguda del jardí és el Parc Inferior, on es pot veure un sistema format per 18 fonts entre les que destaca la Gran Cascada. Aquesta impressionant font està decorada amb escultures daurades i es troba destruïda en diferents nivells que descendeixen de forma ordenada fins a desembocar al mar.

El Palau de Peterhof és una de les joies arquitectòniques de Rússia i resulta un complet plaer recórrer els seus jardins i submergir-se en la història dels Romanov a través de les majestuoses estances palatines.

És important tenir en compte que les fonts (un dels principals atractius dels jardins del Palau de Peterhof) es congelen durant els mesos d’hivern i només és possible veure-les en funcionament des de maig fins a octubre.

Web oficial

Ubicació: Razvodnaya Ulitsa (Разводная улица), 2.

Horari: Tots els dies de 10:30 a 21:00.

Preu:

Parc interior (jardins i fonts principals): 1.000 ₽ (10 €). Menors de 16 anys: entrada gratuïta.
Palau gran: 1.200 ₽ (12 €). Menors de 16 anys: entrada gratuïta.

Transport: Des de l’estació de metro Artovo (Автово): bus línies 200, 204 i 210.

Ponts de Sant Petersburg

Sant Petersburg és coneguda com la “Venècia del nord”, composta per canals i ponts de diferents estils. La ciutat està formada per 40 illes dividides per 60 canals i unides per prop de 500 ponts.

Cadascun dels ponts té la seva peculiaritat, ja sigui pel seu estil, la seva decoració, o la seva història. Els ponts de sant Petersburg constitueixen un dels principals encants de la ciutat i resulta un autèntic plaer contemplar-los, ja sigui durant un passeig en vaixell, o bé amb els peus a terra ferma.

Durant la nit es porta a terme una de les principals atraccions de Sant Petersburg en la que s’obren tots els ponts llevadissos en una meravellosa barreja d’enginyeria, disseny i història que ofereix un espectacle molt bonic.

Dels 500 ponts que té la ciutat, cal destacar els següents:

Pont del Banc: Construït entre 1825 i 1826, el pont més estret de la ciutat també és un dels més coneguts. En una barreja d’enginyeria i bellesa, aquest pont de terra de fusta està decorat amb grans figures de lleons amb ales daurades que subjecten els tensors de ferro del pont entre les seves goles.

Pont Blau: Amb una amplada de quasi 100 metres, aquest pont va ser pintat de color blau per a facilitar la vida dels ciutadans que no sabien llegir, ja que, d’aquesta manera, no tenien que preocupar-se pel nom del pont. Encara es conserven també el Pont Vermell, el Pont Verd i el Pont Groc.

Pont Anichkov: Decorat amb quatre cavalls i els seus domadors, aquest pont de tres arcs és un dels favorits dels habitants de Sant Petersburg tot i tractar-se d’una reconstrucció.

Pont de la Trinitat: Construït al 1903 amb un atractiu estil Art Nouveau, el Pont de la Trinitat és un dels ponts més llargs de la ciutat.

Pont de l’Ermitage: Construït sobre el Canal d’Hivern, el pont de granit més antic de la ciutat uneix el Teatre de l’Ermitage amb el Museu de l’Ermitage.

Pont del Palau: Símbol de Sant Petersburg i una de les principals artèries de la ciutat, aquest pont de 1.400 tones ofereix un impressionant espectacle durant la seva obertura.

Compres

A continuació s’enumeren els principals productes típics de Sant Petersburg.

Matrioskas: Regna sobre la resta de souvenirs, les matrioskas són conjunt de nines de fusta buides de diferents mides que es col·loquen una dins de les altres. Es troben de tot tipus i en tots els colors al llarg de totes les botigues de Sant Petersburg.
Ous Fabergé: Originalment creats com a peces d’art de valor incalculable per a l’alta noblesa, actualment es poden trobar rèpliques més assequibles d’aquestes joies, dotades de similar bellesa i cuidades al detall.
Ambre: Rússia compta amb la major part de la reserva mundial d’ambre en el seu territori, pel que és possible aconseguit tot tipus de joies i peces d’excel·lent qualitat amb preus molt competitius.
Parament tradicional: L’opció més coneguda són les peces de ceràmica de gzhel, amb peces suaus i ben tractades de colors blau i blanc. També es poden trobar coberts i plats de fusta decorats amb colors vius.
Mocadors i xals: De textura suau, colors vibrants i treballats, els mocadors més populars que es poden trobar són els de Pavlovsky Posad.
Artesania de fusta: Les caixetes de fusta lacades i decorades amb petits detalls són l’opció ideal per a guardar petites joies o tresors personals de petita mida.
Records de l’antiga URSS: Ideals per a col·leccionistes nostàlgics en moltes botigues i mercats es troben insígnies, gorres i tot tipus de productes de l’antiga Unió Soviètica.
Abrics de pell: Símbol d’estatus i utilitzats per a combatre les temperatures extremes de la ciutat durant els durs mesos d’hivern, els abrics de pell més populars que es poden comprar a Sant Petersburg són els de visó, guineu polar i mustela.
Productes gastronòmics: Vodka, caviar, mel, licors d’herbes, etc. molts dels productes típics de Rússia s’empaqueten a la perfecció per als turistes en el viatge de tornada.

Principals zones comercials:

Avinguda Nevsky (Невский проспект): El carrer comercial més famós de Sant Petersburg. Ple de restaurants i botigues de tot tipus. Nevsky Prospekt és una de les principals artèries de la ciutat, a part d’una de les zones comercials més importants.
Plaça Sennaya (сенная площадь): Als voltants de la plaça es pot trobar tot tipus de botigues i restaurants, a part dels centres comercials de Pik i Sennaya.
Centre Comercial Gostiny Dvor (Большой Гостиный Двор): Conegut com “el pati dels comerciants”, aquest centre comercial va ser construït entre 1761 i 1785. Durant aquesta època els incendis estaven a l’ordre del dia, pel que es va edificar bàsicament utilitzant pedra.
Centre Comercial Galeria (ТРЦ Галерея): Aquest enorme centre comercial de 4 plantes compta amb quasi 300 botigues, pel que és possible trobar pràcticament tot allò que es busqui.

Moscou (Москва)

Publicat el Març 9, 2024 per mferrete

Respon

Continguts:

Història de Moscou
Informació pràctica
Kremlin (Московский Кремль)
Plaça Roja (Красная Площадь)
Catedral de Sant Basili (Храм Василия Блаженного)
Museu d’Història Nacional (Государственный исторический музей)
Catedral de Kazan (Казанский собор на Красной площади)
Galeries GUM (ГУМ)
Mausoleu de Lenin (Мавзолей В.И. Ленина на Красной площади)
Teatre Bolshoi (Большой театр)
Monestir Novodévichi (Новодевичий Монастырь)
Torre Ostánkino (Останкинская Телебашня)
Centre Panrus d’Exposicions (Выставка достижений народного хозяйства)
Museu de la Cosmonàutica (Музей космонавтики)
Catedral de Crist Salvador (Храм Христа Спасителя)
Búnquer 42 (Бункер-42)
Torre Spasskaya (Спасская башня)
Estàtua de Pere el Gran (Памятник Петру I)
Carrer Tverskaya (Тверская улица)
Parc de la Victòria (парк победы)
Museu de la Gran Guerra Patriòtica (Музей Победы)
Museu Pushkin (Государственный музей изобразительных искусств имени А.С. Пушкина)
Galeria Tretiakov (Государственная Третьяковская галерея)
Estacions de Metro
Compres

Història de Moscou

Antiga colònia mongola, Moscou és una ciutat plena d’història i històries que amb el pas del temps s’han anat convertint en una de les ciutats amb més riquesa cultural d’Europa, a més de ser una de les capitals més poblades del món.

El nom de la ciutat procedeix del riu que la travessa, denominat Moscova, Moskva en rus antic.

Es desconeix la data exacta de la creació de la ciutat, tot i que per començar a explicar la història de Moscou s’acostuma a utilitzar la data del 4 d’abril de 1147, tot i que nombrosos arqueòlegs i historiadors han demostrat que ja existia una població al segle XI.

Segle XIII

Va ser a principis del segle XIII quan Moscou es va convertir en capital del principal i va adquirir gran importància, acollint la construcció de vàries esglésies i monestirs, llocs que van que la zona creixés social i culturalment.

En aquest moment Moscou va queda com a colònia de l’Imperi Mongol, creixent molt gràcies a la contínua arribada de població de tots i cadascun dels llocs de Rússia.

Expansió global

Moscou va començar un període de creixement a tots els nivells i els avanços científics de l’època van provocar que es posicionés globalment. Un altre punt d’interès va ser la conquesta de Constantinoble per l’Imperi Otomà, que va acabar per convertir-la en una dels centres més importants del cristianisme ortodox en tot el món.

Va ser Ivan III qui al segle XV nombraria a la ciutat capital de totes les rússies, títol que va conservar fins al 1712, quan Pere el Gran va decidir traslladar la capital de l’imperi a Sant Petersburg.

Napoleó i la resistència russa

Al 1812 la ciutat va viure una de les seves grans victòries gràcies a la derrota de Napoleó i les seves tropes en una avançament pel país soviètic. Els moscovites van cremar els camps i totes les zones en les que el seu exèrcit parava a descansar o recollir subministres. Es van veure sols, abandonats i sense res per menjar. Tot això sumat a les temperatures extremes de la zona va provocar un desgast total als sodats francesos, que va fer que perdessin pràcticament la totalitat del seu exèrcit desplaçat.

Revolució Bolxevic

Al 1917 va començar la Revolució Bolxevic, un moviment polític-social que va remoure el país des dels seus ciments. Al 1922 el govern comunista va decidir tornar la capital a Moscou i a més de dotar a la ciutat de tots els avanços de l’època. Autobusos, línies de ferrocarril, metro, i tota una sèrie d’innovacions que la van convertir en una de les més desenvolupades de tot Europa.

Més tard va començar a Moscou un procés de reconstrucció que afectaria a vàries de les esglésies i catedrals de la ciutat, amb un clar missatge d’ateisme lligat a la idea de país que tenia la recent instaurada URSS.

Un exemple d’aquest devastador moviment és la Catedral de Crist Salvador, que va ser demolida al 1931 sota les ordres de les autoritats soviètiques tant sols 48 anys de la seva inauguració.

Història recent de Moscou

Al 1965 va ser declarada com a “ciutat heroica” gràcies a la feina feta per les tropes de l’exèrcit durant la segona Guerra Mundial. En aquest punt de la història de Moscou, la ciutat va ser escenari d’un cop d’estat al 1991, quan membres del govern soviètic no van voler acceptar les reformes portades a terme del primer ministre Mijaíl Gorbachov. La URSS es va dissoldre, però Moscou va continuar essent la capital de la recent creada Federació Russa.

Actualment Moscou és un dels centres polítics més importants de tota Europa, essent una de les ciutats amb més població del continent, amb més de 12 milions d’habitants, només superada per Istanbul i posicionant-se la sisena a nivell mundial.

Informació pràctica

Documentació necessària

Per entrar a Rússia és obligatori portar el passaport amb una vigència mínima de 6 mesos i sol·licitar un visat.

És possible obtenir aquest visat per a viatjar a Moscou a l’ambaixada Russa. En el cas de Catalunya, aquest tràmit es realitzar en les centrals de visats russos. A Barcelona a l’Av. Roma, 67.

El visat té un preu de 58 € i el tràmit acostuma a durar uns 10 dies hàbils des de que se sol·licita.

Per a sol·licitar-lo és necessari aportar la següent informació:

Passaport original en vigor.
Carta d’invitació proporcionada per l’hotel.
Assegurança d’assistència mèdica que cobreixi la totalitat del viatge. Només són vàlides les assegurances amb determinades empreses, pel que és necessari consultar-ho al Ministerio de Asuntos Exteriores abans de contractar-lo.
Formulari de sol·licitud imprès i fotografia de carnet.

Temps a Moscou

Els estius acostumen a ser calorosos, els mesos més càlids són juliol, agost i setembre, arribant a temperatures màximes de 24ºC.

Els hiverns són durs, durant els mesos més freds, com són gener i febrer, acostumen a tenir temperatures mínimes de -9ºC, tot i que es pot arribar a registrar-se temperatures mínimes de -42ºC.

Moneda

La moneda oficial de Rússia és el ruble i les seves sigles pera a denominar-la són RUB. Els preus estan indicats amb ₽. Els bitllets són de 5, 10, 50, 100, 500, 1.000, 2.000 i 5.000 rubles i les monedes d’1, 5, 10 i 50 kopeks, i d’1, 2, 5, 10 RUB (100 kopeks = 1 RUB).

El tipus de canvi acostuma a ser més o menys 100 ₽ = 1 €.

Transport

Metro

El Metro és el millor transport per visitar Moscou. El Metro va ser inaugurat al 1935 durant el període de Stalin, el metro de Moscou és un dels més grans i bonics del món. La bellesa d’algunes de les seves estacions l’han convertit en una de les principal atraccions turístiques.

Conegut com el Palau del Poble per la seva bellesa i majestuositat de les seves instal·lacions, el metro de Moscou connecta diferents punts de la ciutat d’una manera ràpida, econòmica i eficient, desplaçant a més de 7 milions de passatgers cada dia.

El Metro funciona tots els dies de la setmana entre les 5:30 i la 1:00. La freqüència de pas durant les hores punta és d’entre 1 i 3 minuts, tot i que varia en funció de la línia i l’horari.

El preu del bitllet senzill per desplaçar-se per tota la ciutat és de 55 ₽ (0,55 €). Els bitllets senzills permeten canviar de tren tantes vegades com es vulgui, sense límit de distancia ni de temps. També existeix la possibilitat de comprar un bitllet diari per 230 ₽ (2,30 €) o un de 3 dies per 438 ₽ (4,40 €).

El Metro compta amb 14 línies amb una extensió total de 380 km que es divideixen en 222 estacions. Les línies són el millor llibre d’història que es pot trobar a Moscou, ja que a través de la decoració de les seves estacions es narren els principals capítols que marcarien la història de la ciutat.

Un dels detalls curiosos del Metro de Moscou és que, tot i que els anuncis de les parades es realitzen només en rus, quan els tren es dirigeixen cap al centre de la ciutat s’escolta un veu masculina, i quan és des del centre cap a les afores es tracta d’una veu femenina.

A cada estació està escrit el nom de la parada, però, a apart de que apareixen en rus, no són massa visibles des del tren. Pel que és aconsellable anar amb el mapa del Metro i saber quantes parades s’han de realitzar per poder baixar.

Taxis

Existeixen diferents companyies de taxis a Moscou i cada una compta amb les seves tarifes. A part dels taxis legals, és molt comú l’ús de cotxes privats sense llicència que s’utilitzen pel transport de passatgers.

Actualment els preus dels taxis oficials de Moscou han baixat notablement però encara existeix un gran nombre de taxis que operen de forma il·legal, pel que si es vol agafar un taxi, el més recomanable és trucar per telèfon i reservar un servei de confiança.

L’augment de les aplicacions mòbils dedicades al servei de transport privat de passatgers ha fet la vida més fàcil als turistes a l’hora de desplaçar-se per les ciutats com Moscou, on agafar un taxi en ocasions pot ser una mica complicat degut a la barrera idiomàtica.

Bus

Els busos de Moscou són un mitjà de transport còmode per a arribar a les afores, però per general els embussos que es generen a la ciutat el converteixen en un mitjà de transport lent i poc puntual.

Bus Turístic

El bus turístic de Moscou realitza dues rutes amb 42 parades als principals punts turístics de la ciutat. Durant tot el trajecte a bord del bus descapotable es gaudeix de comentaris gravats en espanyol sobre la història i els llocs que es recorren.

Algunes parades del bus turístic de Moscou que val la pena destacar és la Plaça Roja, l’estació de Metro Kropotkinskaya, el Museu Pushkin, la fàbrica Octubre Roig i el Jardí Alexander.

El bitllet vàlid per dos dies té u n preu de 33 € pels adults i 30 pels nens d’entre 7 i 13 anys. Els menors de 6 anys paguen 16 €.

Els horaris:

Línia vermella: des de 10:00 a 18:00, cada 20 minuts. El recorregut complet dura 1 hora.
Línia verda: des de 10:00 a 18:00, cada 40 minuts. El recorregut complet dura 2 hores.

Kremlin (Московский Кремль)

Centre administratiu i religiós d ela ciutat, el Kremlin és el cor de la ciutat, a part de ser una de les atraccions més emblemàtiques no només de Moscou, sinó que de tota Rússia. Es tracta d’un lloc històric únic al món, declarat Patrimoni de la Humanitat.

Construït al segle XII com una ciutat medieval amb instal·lacions de fusta, el Kremlin va anar creixent fins a convertir-se en un recinte majestuós, seu del Principal de Moscou.

La paraula Kremlin significa ciutat fortificada. A Rússia és possible trobar varis kremlin que es conserven al cor d’algunes ciutats medievals que en l’actualitat s’han expandit al voltant de les muralles.

El recinte del Kremlin de Moscou compta amb una superfície total de 27 hectàrees emmarcades per 2.500 metres de muralles unides per 20 torres de fins a 80 metres d’altura.

Els elements més representatius del Kremlin són les muralles vermelles i els penells amb forma d’estrella vermella que es troben sobre les torres.

A l’interior del recinte hi ha museus, que ja en parlaré més endavant, edificis històrics i esglésies, a més d’altres edificis que generalment no es visiten com el Gran Palau del Kremlin, el Palau Estatal del Kremlin i la Residència Presidencial.

Catedral de la Dormició (Успенский собор)

També coneguda com la Catedral de l’Assumpció, la Catedral de la Dormició és un imponent temple construït amb pedra blanca coronat per cúpules daurades, en que l’interior està decorant amb acolorits murals i valuoses icones.

Catedral de l’Anunciació (Благовещенский собор)

Construïda entre els segles SIV i SVIII, la Catedral de l’Anunciació va ser dissenyada i decorada al gust dels tsars que es van anar succeint.

Catedral de l’Arcàngel Miquel (Архангельский собор)

Construïda entre el 1505 i 1508 per a ocupar el lloc d’un altre temple més antic, la Catedral de l’Arcàngel compta amb una intensa decoració formada per bonics frescos dels segles XVI i XVII, a part de cridaneres icones i boniques làmpades.

Museu de l’Armeria (Оружейная палата)

Amb una rica col·lecció composta per tot tipus de tresors reials, l’Armeria del Kremlin és un dels millors museus del món en el seu estil. Tot i el seu nom, l’Armeria del Kremlin, compta amb una col·lecció variada que inclou tot tipus d’objectes:

Peces d’or i de plata

L’art rus compta amb fines peces artesanals amb incrustacions d’or i pedres precioses. Gran part d’elles estan decorades amb enormes safirs blaus, la pedra preferida d’Ivan el Terrible. Entre els elements més preuats podem trobar valuoses icones i alguns dels mítics Ous Fabergé.

Regals dels ambaixadors

Una de les zones més variades del museu és la destinada als regals dels ambaixadors, ja que aquesta comprèn objectes peculiars que inclouen peces realitzades amb ous d’estruç, cocos, marfil, o minerals poc comuns.

Armes i armadures

Com no podria ser d’una altra forma, l’Armeria del Kremlin compta amb una extensa col·lecció de luxoses armes russes decorades amb marfil, or i plata que van ser creades pels millors artesans de l’època.

La col·lecció d’armes del museu no només compta amb peces procedents de Rússia, sinó que posseeix exòtiques peces de diferents països europeus, exposant una variada col·lecció composta per armadures, escuts, dagues i armes de foc,

Carruatges reials

Amb una de les millors col·leccions de carruatges del món, el museu compta amb carruatges reials realitzats pels principals artesans de l’època, boniques peces d’art en les que cada detall és cuidat al màxim.

Arnesos cerimonials i cadires de muntar

Els tsars de l’imperi rus comptaven amb ostentoses cadires de muntar a cavall brodades amb fil d’or i decorades amb pedres precioses. També s’exposen els arnesos dels cavalls, que destil·laven el mateix luxe i riquesa que les cadires.

Informació pràctica del Museu de l’Armeria del Kremlin

Ubicació: Al recinte del Kremlin

Horari: De divendres a dimecres de 10:00 a 18:00. Dijous tancat.

Preu: Adults 1.000 ₽ (10 €). Menors de 16 anys: 500 ₽ (5 €).

Transport: Metro: Biblioteka imeni Lenina (Библиотека им. Ленина), línia 1.

Informació pràctica del Kremlin

Horari:

Des del 15 de maig al 30 de setembre: de 9:30 a 18:00.
Des de l’1 d’octubre al 14 de maig: de 10:00 a 18:00.

Preu:

Conjunt arquitectònic i Plaça de les Catedrals: Adults: 700 ₽ (7 €). Menors de 16 anys: entrada gratuïta.
Armeria: Adults 100 ₽ (10 €). Menors de 16 anys: entrada gratuïta.

Transport: Metro: Biblioteka imeni Lenina Lenina (Библиотека им. Ленина), línia 1.

Plaça Roja (Красная Площадь)

Coneguda a nivell mundial per la seva grandiositat i la bellesa de les seves construccions, la Plaça Roja de Moscou és el cor i ànima de Moscou i de tota Rússia.

És comú pensar que el nom de la plaça prové del color vermell predominant dels seus edificis, o bé del fet de que es tractava del centre neuràlgic del bloc comunista, però la realitat és que la paraula “Krásnaya” significa vermell, però també significa bonic, pel que, de forma molt encertada, es va denominar “plaça bonica”.

Al llarg dels anys la Plaça Roja de Moscou ha mantingut la seva atenta mirada essent testimoni de nombrosos esdeveniments històrics que marcarien el destí del país. Símbol del poder imperial de l’antiga Unió Soviètica, la plaça fou el centre d’un dels conflictes que enfrontarien a dos de les principals potències mundials en una conflicte que marcaria la història de la humanitat.

La plaça està delimitada per quatre imponents construccions. Una de les més destacades i centre de les mirades de tots els visitants és la Catedral de San Basili. Aquest bonic temple de peculiar aspecte i colors inimaginables és el tresor més preuat dels país i la seva imatge més representativa.

Al costat oposat a la Catedral de San Basili es troba l’imponent edifici vermell que ocupa el Museu d’Història Nacional.

Durant el període de la Unió Soviètica la Plaça Roja de Moscou es va convertir en escenari ideal per a les desfilades militars, pel que es van eliminar els obstacles que van aparèixer al pas dels tancs. Entre aquestes construccions afectades i havia la Catedral de Kazan, que desafortunadament va ser demolida per tal que deixés de molestar.

Un dels lateral de la plaça està emmarcat per la muralla del Kremlin, un dels espais més imponents de Moscou en que es troba l’antiga residència del tsar. Just cavant del Kremlin es troben les impressionants Galeries GUM, uns luxosos grans magatzems construïts a finals del període imperial.

L’interessant panorama de la Plaça Vermells de Moscou es completa amb dues construccions de menor mida, però plenes d’interès. Es tracta de la Catedral de Kazan i el peculiar Mausoleu de Lenin, on es pot veure el cos del líder embalsamat.

Plaça Roja amb el Museu d’Història Nacional al fons

Plaça Roja amb la Catedral de Sant Basili al fons

Catedral de Sant Basili (Храм Василия Блаженного)

Construïda entre 1555 i 1561 sota l’encàrrec d’Ivan el Terrible, la Catedral de San Basili és el símbol de Moscou i de tota Rússia, una construcció de somni digna del millor dels contes de fades.

La Catedral de San Basili és una orgullosa supervivent que, aixecant-se majestuosa en mig de les construccions quadriculades i monocromàtiques que caracteritzaren el període comunista, s’ha mantingut en peu refent-se de varis incendis, escapant de la invasió de Napoleó i fugint del cruel pla de demolició de Stalin que va arribar a destruir alguns temples com la Catedral del Crist Salvador.

Cridant l’atenció com un tortell de colors coronada per boniques i acolorides cúpules de diferent disseny, la seva visió és una imatge de postal tant de dia com de nit.

Un cop a l’interior ens trobem amb un temple de reduïdes dimensions compost per un laberint format per nou capelles profusament decorades entres les que es troba una torre central que s’eleva a mode de campanar.

Declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Informació pràctica de la Catedral de Sant Basili

Ubicació: Plaça Roja (Красная Площадь)

Horari: Tots els dies d’11:00 a 17:00.

Preu: Adults 700 ₽ (7 €). Menors de 16 anys: entrada gratuïta.

Museu d’Història Nacional (Государственный исторический музей)

Ocupant un dels edificis més imponents de la mítica Plaça Roja, el Museu d’Història Nacional de Moscou va ser inaugurat al 1872 per a relatar la història dels país a través de les seves exposicions.

Després de la seva imponent façana que contrasta a la perfecció amb la muralla del Kremlin, el Museu d’Història Nacional dóna la benvinguda als visitants amb un majestuós hall decorat amb pintures que detallen l’arbre genealògic de la monarquia russa.

El recorregut continua amb les exposicions dedicades a la història antiga obrint pas a les edats de Pedra, Bronze i Metall. Mentre es va passant per la història russa ens trobem en diferents peces arqueològiques i documents que relaten els principal esdeveniments que marcarien la història del país.

La segona planta del museu està dedicada a la part més recent de la història de Rússia, explicant amb exposicions dedicades als capítols dels segles XVIII, XIX i XX.

El museu tracta una temàtica molt concreta, pel que no és l’opció més recomanable pels visitants que comptin amb un temps limitat per conèixer Moscou. Això si des de fora és espectacular..

Informació pràctica Museu Història Nacional

Ubicació: Plaça Roja (Красная Площадь)

Horari:

Des de setembre a maig: de dimecres a dilluns de 10:00 a 18:00 (divendres i dissabte fins a les 21:00). Dimarts tancat.
Des de juny fins agost: tots els dies de 10:00 a 21:00.

Preu: 500 ₽ (5 €).

Transport: Metro: Okhotny Ryad (Охотный Ряд), Teatralnaya (Театральная) i Ploschad Revolyutsii (Площадь Революции)

Catedral de Kazan (Казанский собор на Красной площади)

Localitzada al costat del Museu d’Història Nacional, a la Plaça Roja, la Catedral de Kazan de Moscou és un temple ortodox de petites dimensions que a primera vista podria passar desapercebut, però l’encant radica especialment en la senzillesa dels seus trets.

La Catedral de Kazan va ser construïda al 1612 per a celebrar el final de la invasió polonesa. En un primer moment va ser construïda de fusta, però, després de quedar destruïda quasi per complet durant un incendi, va ser reconstruïda amb maó.

Anys després, al 1936, Stalin va decidir que les esglésies de la plaça erren una molèstia per a les desfilades militars, pel que va encarregar una neteja que acabaria amb aquest petit temple. Afortunadament, la seva veïna, la Catedral de Sant Basili, va aconseguir salvar-se d’aquest moviment destructiu.

La catedral que es pot veure en l’actualitat va ser reconstruïda amb l’ajuda de les fotografies que es van fer abans de la seva destrucció, pel que no es va aconseguir una imatge bastant fidel a la del temple original.

Amb una bonica façana típica russa decora amb maons en forma d’arcs, la Catedral de Kazan està coronada per petites cúpules i un delicat campanar de petites dimensions.

Un cop dins, hi ha un temple petit i suaument il·luminat en el que les veles i l’encens ofereixen un ambient acollidor que es completa encara més durant les celebracions en les que ressonen els bells càntics del cor.

Galeries GUM (ГУМ)

Localitzades en ple cor de Moscou, a la Plaça Roja, les Galeries GUM, també conegudes com a Magatzems GUM, són el centre comercial més important de Rússia, un espai luxós i elegant.

El centre comercial va ser construït al 1890 i al 1921 es va nacionalitzar sota l’encàrrec de Lenin per convertir-se un dels miralls que reflectirien fidelment la història de Moscou. Temps després de la seva inauguració, les Galeries GUM farien plorar a Stalin en públic per primera vegada, al veure pels seus passadissos a l’elit del Partit Comunista en busca d’articles de luxa. En la seva època d’esplendor va arribar a tenir més de 1.200 botigues a les seves instal·lacions.

Durant el període soviètic el centre comercial va ser nacionalitzat i a les seves instal·lacions es van construir habitatges comunals, però amb la fi de la Unió Soviètica les galeries tornarien a passar a mans privades.

La imponent façana de més de 240 metres de longitud és una de les imatges més representatives de Moscou, però això és l’embolcall que dóna pas als majestuosos interiors.

La major part de les botigues de l’interior són de alta gama i estan fora de l’abat de la majoria de butxaques, però resulta un autèntic plaer passejar per les seves elegants instal·lacions completant els refinats aparadors.

Enmig del luxe de les galeries es poden trobar algunes botigues de souvenirs, així com alguns restaurants totalment assequibles i diversos quioscos en els que serveixen els gelats.

Informació pràctica de les Galeries GUM

Ubicació: Plaça Roja (Красная Площадь)

Horari: tots els dies de10:00 a 22:00.

Mausoleu de Lenin (Мавзолей В.И. Ленина на Красной площади)

Construït durant el període soviètic sota l’encàrrec de Stalin, el Mausoleu de Lenin és un petit monument ubicat a la Plaça Roja en el que es pot veure el cos embalsamat de Lenin.

Tot i el desig exprés de Lenin de ser enterrat amb la seva mare a Sant Petersburg, les ordres de Stalin al respecte van ser clares i contundents. Va encarregar que Lenin fos embalsamat per exposar-lo al públic, conservant el seu cos per tots els mitjans possibles fins al final dels temps.

El Mausoleu compta amb un laboratori amb el seu propi equip d’experts (biòlegs, bioquímics i anatomistes) que s’encarreguen del “servei de manteniment” de Lenin. D’aquesta manera, l’antic líder és reparat una i una altra vegada per mantenir-se en vida per sempre.

Per això, durant dos mesos a l’any es tracta el cos amb una solució màgica i es vesteix al líder amb un vestit nou, tornant a col·locar-lo en el tranquil sarcòfag de vidre per continuar impassible davant dels ulls dels visitants.

Teatre Bolshoi (Большой театр)

Construït al 1825, el mític Teatre Bolshoi compta amb una enorme riquesa artística i cultural que el converteix en el teatre de ballet i òpera més conegut de Rússia, a part d’un dels més importants a nivell mundial.

Tan sols 28 anys després de la seva construcció va patir un devastador incendi que deixaria l’interior reduït a cendres, pel que fa ser necessari un intens treball de reforma i restauració. Aquest no seria l’únic gran incendi que patiria el teatre, ja que va tornar a cremar-se durant més d’una setmana, i va haver de reconstruir-se de nou.

Posteriorment, al llarg dels últims anys s’ha portat a terme importants reformes cuidant al màxim cada detall i treballant de forma artesanal per a convertir-lo en un dels tècnicament millor equipats del món respectant al màxim la seva decoració original.

La imponent façana envolta un interior amb un ambient espaiós i ple de llum i color dotat d’una elegant decoració de vellut vermell i estuc decorat amb un sumptuós mobiliari.

Al llarg de la seva història, l’escenari del Bolshoi ha tingut el plaer de presentar l’estrena d’algunes de les obres clàssiques més prestigioses de la història com són: El Llac dels Cignes, La Bella Dorment, El Trencanous o Romeu i Julieta.

Per conèixer l’interior del teatre, si es disposa de temps i pressupost suficient, el més recomanable és comprar entrades per una funció. Les visites guiades al teatre no són una opció molt recomanable, ja que només es realitzen un cop al dia en anglès o rus.

Ubicació: Theatre Square (Театральная площадь),1

Horari: Dimarts, dimecres i divendres a les 11:30 (visita guiada).

Preu: 2.000 ₽ (20 €).

Transport: Metro: Okhotny Ryad (Охотный Ряд), Teatralnaya (Театральная)

Monestir Novodévichi (Новодевичий Монастырь)

Construït al 1524 per a convertir-se en el convent més ric i important de Rússia, el Convent Novodévichi és un harmoniós conjunt arquitectònic que va funcionar com a lloc de reclusió de nombroses dones de la noblesa que es mostraven rebels, l’excusa ideal d’Ivan el Terrible i de Pere el Gran per alliberar-se de les seves impertinents mullers quan volien desfer-se d’elles.

Anys després el monestir va deixar enrere aquest turbulent passat per a convertir-se en un autèntic oasi allunyat del soroll de Moscou en el que en l’actualitat encara es respira una tranquil·litat inusitada.

El complex del monestir Novodévichi compta amb esglésies de diferents estils arquitectònics compostes per senzilles parets blanques en contrast amb les cridaners cúpules daurades, blaves i verdes.

Les dues construccions més destacades del complex són la Catedral de Nostra Senyora de Smolensk i l’Església de la Intersecció de la Porta.

Al costat del Convent hi ha el bonic Llac dels Cignes, un agradable espai que va servir d’inspiració a Tchaikovsky per a la creació del mític ballet. Desafortunadament, en l’actualitat no està habitat per cignes, no obstant continua essent un lloc emblemàtic.

Al Monestir també hi ha el cementiri més important de Moscou, el Cementiri de Novodévichi. Amb més de 27.000 tombes és el lloc de descans d’alguns personatges que han marcat en la història del país com són l’astronauta Pável Beliáyev, el president Boris Yeltsin o l’escriptor Nikolái Dógol.

Un dels aspectes més sorprenents del peculiar cementiri és la original forma d’algunes de les tombes. La del ministre de comunicacions té forma de telèfon, mentre que la d’un dels comandants de la Segona Guerra Mundial està dissenyada en forma de tanc.

El Monestir Novodévichi és un bonic complex arquitectònic que juntament amb el cementiri va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Es tracta d’una visita agradable, tot i que està allunyat del centre de Moscou, pel que és recomanable si es disposa de temps.

Ubicació: Novodevichy Passage (Новодевичий проезд), 1

Transport: Metro Sportivnaya (Спортивная), línia 1.

Torre Ostánkino (Останкинская Телебашня)

Inaugurada al 1967, la Torre Ostánkino va ser el primer edifici que es va construir amb més de 500 metres d’altura i durant diversos anys va ser l’edifici més alt del món. Es tracta d’una torre de telecomunicacions amb una plataforma d’observació i varis restaurants.

Està localitzada al nord de la ciutat, es va construir per oferir els serveis de televisió i telefonia a més de 15 milions de persones. A la part superior compta amb una mirador situat a 340 metres d’altura.

Just sota de la plataforma d’observació es troba “El setè Cel”, un restaurant circular giratori en el que es pot apreciar de bones vistes.

L’opció de la Torre Ostánkino a la zona nord de Moscou, no és una opció molt recomanable, ja que queda una mica allunyada del centre. En el cas que s’hi vulgui anar, és important tenir en compte que és obligatori portar el passaport i reservar amb antelació. Els menors de 7 anys no hi poden accedir.

Ubicació: Akademika Koroleva St (Академика королева), 15

Horari: tots els dies de 10:00 a 23:00.

Preu: Depenent dels horaris el preu pot variar: entre setmana entre 900 ₽ (9 €) i 1.200 ₽ (12 €). Caps de setmana 1.400 ₽ (14€).

Transport:

Metro: VDNKh (ВДНХ).
Troleibús: línies 13, 69, 73 i 36.

Centre Panrus d’Exposicions (Выставка достижений народного хозяйства)

Inaugurat al 1939, el Centre Panrus d’Exposicions (VDNKh) va ser un dels llocs d’esbarjo de Moscou durant el període soviètic. En un primer moment l’immens recinte va ser construït per albergar una exposició agrícola, però dues dècades més tard va ser profundament transformat per rendir homenatge als èxits econòmics, científics i tecnològics de Rússia.

La falta de finançament per part de l’estat va provocar que a finals de la dècada de 1980 la major part dels pavellons mostressin un terrible aspecte decadent i es veiessin convertits en magatzems, que passarien a convertir-se en un cementiri de luxoses construccions abandonades.

Afortunadament al 2014 començaria una profunda restauració dels pavellons que encara continua en procés per tornar-li el seu majestuós aspecte.

Després de passar per l’enorme arc triomfal de l’entrada ens trobem amb una extensa albereda sobre la que s’obre l’imponent pavelló principal del recinte.

El centre Panrus d’Exposicions de Moscou es troba una mica allunyat del centre, però, si es disposa de temps, val la pena conèixer-lo per fer-se una idea de la majestuositat de les construccions que es van portar a terme durant la Unió Soviètica.

Durant el recorregut pel centre es pot gaudir d’una selecció de cançons més populars del període soviètic, un dels detall que aporta un peculiar caràcter nostàlgic a les instal·lacions.

Si es té planejat visitar el Centre Panrus d’Exposicions es pot aprofitar la visita per conèixer el Museu de la Cosmonàutica, ja que es troba a l’entrada de la fira.

Ubicació: Prospekt Mira (проспект Мира), 19.

Transport: VDNKh (ВДНХ).

Museu de la Cosmonàutica (Музей космонавтики)

Aquest museu compta amb una completa col·lecció de rendeix homenatge a l’important lloc que va ocupar Rússia en la carrera per fer realitat el somni de l’home de conquerir l’espai.

El museu està localitzat sota de l’impressionant obelisc de 100 metres dedicat als Conqueridors de l’Espai que es va construir al 1964 per a celebrar el llançament de l’Sputnik.

El Museu de la Cosmonàutica rendeix un especial homenatge a Yuri Gagarin, considerat un autèntic heroi nacional que va portar a terme la inigualable gesta de ser el primer en orbitar al voltat de la Terra. En les exposicions es pot veure la càpsula espacial en que es va realitzar aquest gran viatge.

El recorregut pel museu porta a un interessant viatge que permet descobrir nombroses peces originals que van ser utilitzades en els viatges espacials al llarg de la història, entre les que es pot veure el primer Sputnik (satèl·lit artificial), o els primers elements de propulsió dels coets, llur tecnologia encara no ha estat superada.

En les exposicions es pot veure l’evolució dels vestits espacials de diferents èpoques, a part de nombrosos elements i documentació gràfica capaç de crear un meravellós relat a través de la història espacial.

Com a dada curiosa, al museu es poden veure alguns gossos que van ser els primers aventurers que van viatjar a l’espai per tornar victoriosos.

El Museu de la Cosmonàutica resulta interessant per conèixer una part tan important per Rússia com és la seva gran carrera en el món espacial.

Abans d’abandonar el museu, és recomanable passar per la botiga, on hi ha tubs de menjar espacial a part de trossets de meteorits amb preus molt assequibles, una oportunitat única d’emportar-se un peculiar record de l’espai.

Ubicació: Prospekt Mira (проспект Мира), 11.

Horari: tots els dies de 10:00 a 19:00 (dijous i dissabtes fins a les 21:00). Dilluns tancat.

Preu: Adults 350 ₽ (3,50 €). Menors d’entre 7 i 18 anys 210 ₽ (2,10 €).

Transport: Metro VDNKh (ВДНХ).

Catedral de Crist Salvador (Храм Христа Спасителя)

Localitzada al cor de Moscou, la Catedral de Crist Salvador és un majestuós temple inspirat en l’Església Sofia d’Estambul que compta amb una història única i plena d’avatars digna dels millors relats.

La Catedral va ser construïda entre 1839 i 1883 sota l’encàrrec del tsar Alexandre I per rendir homenatge als morts en la Guerra Patriòtica de 1812.

Després de la Revolució Russa de 1917 es va portar a terme una persecució religiosa que portaria a la destrucció de nombrosos temples, entre els que es veuria inclosa la Catedral de Crist Salvador.

Al 1931 Stalin va ordenar la destrucció de la Catedral utilitzant explosius, i va decidir que el nou espai disponible fos ocupat pel gratacels més alt del món. La imponent construcció comptaria amb una altura de 415 metres i estaria coronada per una estàtua de Lenin de 100 metres d’altura.

Afortunadament les obres de construcció de l’edifici es veurien interrompudes per la invasió alemanya durant la Segona Guerra Mundial, pel que el projecte mai arribaria a materialitzar-se.

Al 1958, després de l’intent fallit de la construcció del gratacels, es va instal·lar una impressionant piscina que es convertiria (com no pot ser d’una altra manera) amb la més gran del món. Comptava amb aigua calenta, cosa que feia possible gaudir de les instal·lacions durant tot l’any.

Al 1994 la piscina va ser clausurada i un any després començaria la construcció de la Catedral de Crist Salvador seguint el projecte original. Les obres es van portar a terme a passos de gegant, pel que només 5 anys després fou inaugurada.

Amb una imponent façana de pedra i marbre blanc i sota cinc cúpules daurades d’estil bizantí ens trobem amb un temple de dimensions extravagants decorat amb trossos de granit i pedra de tons inimaginables.

Igual que passar amb la resta de temples de la ciutat, la catedral ofereix un relat històric i està decorada amb nombroses icones, imatges i escultures entre les que destaquen les que rendeixen homenatge a aquells que van donar la seva vida pel país durant la guerra de 1812.

Una de les parts més interessant de la visita de la Catedral és la pujada a les cúpules, que comptes amb diverses terrasses exteriors des d’on s’obtenen boniques vistes panoràmiques de la ciutat.

La Catedral de Crist Salvador és el temple ortodox més alt del món i un dels més importants de la ciutat, juntament amb la bonica Catedral de San Basili. Val la pena fer-hi una visita sobre tot per gaudir de les vistes panoràmiques que ofereix.

Ubicació: Ulitsa Volkhonda (Улица Волхонда), 15.

Horari: Tots els dies de 8:00 a 18:00.

Preu: Entrada gratuïta. Pujar a les cúpules 400 ₽ (4 €).

Transport: Kropotkinskaya (Кропоткинская), línia 1.

Interior de la Catedral de Crist Salvador

Búnquer 42 (Бункер-42)

Construït com a lloc de comandament per a les forces nuclears de la Unió Soviètica, el Búnquer 42 permet endinsar-se a la cara més oculta de Moscou per a descobrir un dels secrets més ben guardats de la URSS.

Durant la Guerra Freda russa es va forjar un període de tensió entre els blocs comunista i capitalista, pel que es va començar a témer la llegenda d’un imminent conflicte nuclear, cosa que va portar a la construcció d’aquest búnquer.

En aquest moment, les impressionants instal·lacions es veurien envoltades en històries d’espionatge i missatges creuats que tindrien un important impacte sobre el transcurs de la Guerra Freda.

El búnquer, amb una entrada oculta en un edifici neoclàssic incapaç d’aixecar sospites, el búnquer s’obre pas a través de la terra en mig d’un complex sistema de túnels i diferents estances amb una superfícies de 7.000 m².

Després de baixar més de 50 metres de profunditat a través d’empinades escales del búnquer ens trobem amb un entramat de túnels i estances en les que s’exposen fotografies i objectes que documenten a la perfecció el període de la història en el que les dues principals potències es van veure enfrontades.

Durant el recorregut es descobreix que les instal·lacions comptaven amb un complex sistema de reciclatge d’aire i suficient combustible i aliments per a mantenir a unes 30.000 persones durant 90 dies sense necessitat de sortir al món exterior.

El Búnquer 42 ofereix la possibilitat de realitzar un viatge al passat per a conèixer el refugi des del que Stalin va dirigir l’Exèrcit Rus durant el transcurs de la Segona Guerra Mundial.

Les instal·lacions del búnquer ofereixen una estranya sensació d’angoixosa seguretat, oferint als visitants la possibilitat de gaudir del simulacre d’una explosió d’una bomba nuclear després de la qual s’activen les alarmes i comença a estendre’s el pànic.

Ubicació: Passatge Kotelnicheskiy (Котельнический проезд), 11.

Horari:

Guerra Freda: 11:30, 13:30, 15:30 i 17:30 (excepte els dilluns).
Desclassificat i Secrets del Búnquer: depèn del dia de la visita.

Preu:

Guerra Freda: Adults 2.200 ₽ (22 €). Estudiants 1.300 ₽ (13 €).
Desclassificat: Adults 1.800 ₽ (18 €). Estudiants 1.000 ₽ (10 €).
Secrets del Búnquer: 2.800 ₽ (28 €).

Metro: Taganskaya (Таганская), línia 7.

Torre Spasskaya (Спасская башня)

Localitzada al mur est del Kremlin, a la Plaça Roja, la Torre Spasskaya (Torre del salvador )és la més alta i la més cridanera del recinte. La torre compta amb un enorme rellotge encarregat de marcar l’hora oficial de la ciutat.

La torre va ser construïda al 1491 durant el regnat d’Ivan III. En aquests temps la seva porta constituïa l’entrada principal al recinte del Kremlin. Aquesta entrada només podria utilitzar-la els caps d’estat o els alts càrrecs, però sempre desmuntant els cavalls i traient-se el barret en senyal de respecte.

Anys després de la seva construcció, va ser coronada amb un capitell i després de la creació de la URSS es va eliminar l’àguila imperial de la part superior i en el seu lloc es va instal·lar una estrella vermella que funciona a mode de penell.

La Torre Spasskaya és un dels punts de referència de Moscou. La seva majestuosa ubicació a la Plaça Roja, al costat de la Catedral de San Basili, fa que resulti impossible que passi inadvertida, i tots els visitants tornen a casa amb les seves imatges entre les seves fotografies.

L’enorme rellotge de 6 metres de diàmetre de la part superior de la torre no només marca l’hora oficial de la ciutat, sinó que és l’encarregat d’indicar l’arribada de l’any nou, reunint cada any a mils de ciutadans sota la seva atenta mirada.

Ubicació: Plaça Roja (Красная Площадь).

Transport: Bibioteka imeni Lenina (Библиотека им. Ленина), línia 1.

Estàtua de Pere el Gran (Памятник Петру I)

Estimada per uns i odiada per molts altres, l’Estàtua de Pere el Gran és un impressionant monument de 94 metres d’alt ubicat al riu Moscova que constitueix una de les atraccions més convertides de Moscou.

L’obra és de l’artista rus Zurab Tsereteli, conegut per la creació d’altres peces igual de peculiars. En un primer moment la monumental obra va ser creada com un monument a Cristòfol colom, però no va aconseguir vendre-la, pel que l’artista va substituir el cap per la de Pere el Gran.

En una ocasió un grup terrorista va planejar la destrucció col·locant explosius a la seva base per volar-la pels aires, i posteriorment es va arribar a recollir fons per a realitzar la seva demolició. També s’ha ofert el seu trasllat a Sant Petersburg, però finalment ningú ha aconseguit moure l’estàtua de la seva peculiar ubicació.

Gran part de l’odi dels moscovites cap a l’escultura es deu a la poca estima que li tenen a Pere el Gran, ja que l’emperador va ser el creador de Sant Petersburg i sempre va estar enamorat d’aquesta ciutat, arribant a nombrar-la capital del país mentre arrancava aquest títol de les mans de Moscou.

Tot i que molts no dubten en catalogar-la com una de les escultures més lletges del món, l’estàtua de Pere el Gran de Moscou és un monument que, per bé o no, no deixa a ningú indiferent i genera grans expectació, pel que val la pena fer-li una breu visita per conèixer-la de primera mà.

Ubicació: Krymskaya Naberezhnaya (Крымская набережная).

Carrer Tverskaya (Тверская улица)

Unida a la mítica Plaça Roja, el carrer Tverskaya és l’avinguda més emblemàtica de Moscou i una de les zones comercials més populars de la ciutat. Compta amb nombroses botigues, restaurants i llocs d’interès i està animada a qualsevol hora del dia.

A principis del segle XVIII el carrer Tverskaya es va convertir en una de les zones més populars de la ciutat i de la classe acomodada va començar a instal·lar-se allí. Durant el segle XX el carrer patiria la seva remodelació més gran, quan sota l’encàrrec de Stalin es van enderrocar alguns edificis per ampliar les voreres i proporcionar monumentalitat a l’avinguda.

Durant aquesta peculiar remodelació, alguns edificis que es trobaven dins els plans de Stalin van aconseguir sortir en vida gràcies a un sistema de rails que va aconseguir moure alguns edificis complets sense causar-los cap dany.

El carrer Tverskaya va ser la primera avinguda en comptar amb servei d’enllumenat elèctric i la pionera en permetre el pas de tramvies. Es tracta del carrer amb més història de Moscou.

El carrer Tverskaya és una de les principals artèries de la ciutat, i al llarg dels seus 1.600 metres de longitud és possible trobar nombrosos punts d’interès. A part de comptar amb tot tipus de comerços ideals per fer-se amb algun capritx, val la pena prestar atenció als llocs següents:

Hotel Nacional: Construït a principis del segle XX, l’elegant Hotel Nacional es va convertir en un dels millors hotels de l’època gràcies a que comptava amb les més modernes comoditats, una excel·lent ubicació i una esplèndida decoració.

Duma Estatal: Símbol del immens poder soviètic, aquesta mola de formigó es va col·locar sobre les restes de l’antiga església i diversos edificis del segle XVII que van ser enderrocats per a fer-li lloc a l’edifici del govern.

Club Anglès: Al núm. 2 es troba l’únic palau del carrer que no ha patit cap reconstrucció. Al 1831 es va convertir en un dels edificis més emblemàtics de la zona quan es va instal·lar-hi el Club Anglès, un important club social d’elit. Actualment alberga el Museu d’Història Contemporània de Rússia.

Hostatgeria Savvinskoie: Al núm. 6 hi ha una construcció amb una història feliç. Construït amb un estil modern amb aspecte de palauet, aquest edifici de 23.000 tones va ser desplaçat 50 metres mentre els seus habitants dormien.

Ajuntament de Moscou (Мэрия Москвы): Al núm. 13 s’aixeca un imponent edifici vermell que es va construir al 1782 pel general-governador de Moscou. A l’igual que els seus veïns, aquest edifici també va ser desplaçat 13 metres per permetre l’ampliació del carrer.

Ubicació: Al costat de la Plaça Roja.

Transport: Metro: Tverskaya (Тверская) línia 2, Pushkinskaya (Пушкинская) línia 7, Chekhovskaya (Чеховская) línia 9 i Okhotny Ryad (Охотный Ряд) línia 1.

Parc de la Victòria (парк победы)

Construït com un gran monument a l’aire lliure per commemorar un dels capítols més importants de la història del país, el Parc de la Victòria és una meravellós espai verd que rendeix homenatge a la victòria del poble soviètic durant la Gran Guerra Pàtria.

El parc va ser inaugurat al 1995 per a celebrar el 500 aniversari del final de la segona Guerra Mundial i des de llavors s’ha convertit en un dels espais més estimats pels moscovites, ja que simbolitza el triomf de Rússia sobre l’Alemanya nazi.

El punt que més crida l’atenció del parc és el Monument a la Victòria, un impressionant obelisc triangular que es perd en l’infinit gràcies als seus 150 metres d’alçada. A la part alta de l’obelisc, difícil de divisar-ho, hi ha una escultura de Niké, Dehesa grega de la victòria.

Al parc es pot visitar el Museu de la Gran Guerra Patriòtica, un espai ideal per conèixer la història de la participació de Rússia a la Segona Guerra Mundial.

Davant mateix del museu s’obre la Plaça dels Vencedors i en les immediacions es troba l’albereda central, dividida en cinc terrasses amb fonts que recorden els cinc anys que va durar la guerra. Durant la nit aquestes superfícies es vesteixen de color vermell amb un joc de llums per a recordar la sant vessada durant les contínues batalles.

L’aigua és un dels elements claus del parc, que compta amb 1.418 fonts, xifra que recorda els dies que Rússia va formar part del conflicte.

El Parc de la Victòria ofereix la possibilitat de passejar pels jardins i relaxar-se i reflexionar sobre alguns dels esdeveniments històrics que marcarien el rumb del país.

El dia 9 de maig, Dia de la Victòria, és un dia de celebracions en el que la ciutat es vesteix de les millors gales per transmetre la seva forma de mirar cap al futur amb alegria i optimisme.

Ubicació: Al Mont Poklonnaya (Поклонная гора).

Transport: Metro: Park Pobedy (Парк Победы), línies 3 i 8A.

Museu de la Gran Guerra Patriòtica (Музей Победы)

Amb una completa exposició que narra a la perfecció la participació de Rússia a la Segona Guerra Mundial, el Museu de la Gran Guerra Patriòtica exposa armament, uniformes i diferent documentació relacionada amb aquesta guerra.

Al llarg del recorregut pel museu ens trobem amb nombrosos objectes que constitueixen el millor dels relats sobre la Segona Guerra Mundial. Cartes, armament, uniformes, fotografies, diaris i diferents documents recreen un fidel i tràgic relat sobre la participació russa al conflicte.

La part central del museu és la Sala de la Fama, un espai en el que es rendeix homenatge als herois que van participar a la Gran Guerra Pàtria. La sala compta amb torres de marbre blanc en les que es poden veure tallats els noms de més de 11.000 herois que van donar la vida pel seu país.

A les plantes superiors es poden veure diferents exposicions dedicades a les batalles més importants en que es mostres detalladament els esdeveniments per oferir als visitants un complet viatge en el temps.

El museu documenta alguns dels capítols més importants de la història russa i pot resultar imprescindible pels apassionats per la història, però si no es disposa de massa temps es pot prescindir d’ell.

Ubicació: Ploshchad’ Pobedy (площадь Победы), 3.

Horari:

Dimarts, dimecres i diumenge: de 10:00 a 20:30 hores.
Divendres i dissabte: de 10:00 a 21:30.
Dilluns tancat.

Preu:

Edifici principal: 300 ₽ (3 €).
Entrada a l’exposició a l’aire lliure: 300 ₽ (3 €).
Entrada a l’exposició “Motors de Guerra”: 150 ₽ (1,50 €).
Entrada combinada (edifici principal, exposicions a l’aire lliure i exposició “Motors de Guerra): 400 ₽ (4 €).

Transport: Metro: Park Podeby (Парк Победы), línia 3.

Interior del Museu de la Gran Guerra Patriòtica

Interior del Museu de la Gran Guera Patriòtica

Museu Pushkin (Государственный музей изобразительных искусств имени А.С. Пушкина)

Localitzat al cor de Moscou, el Museu Pushkin és un dels museus de Belles Arts més importants de Rússia. Les seves riques i variades col·leccions agafen obres mestres des de l’antiguitat fins als nostres dies.

El museu deu els seus orígens a Ivan Vladimirovich Tsvestaiev, un professor que tenia la il·lusió de contribuir a l’educació amb la creació d’un museu. Les seves ganes d’aconseguir fer realitat el seu somni el portaria a aconseguir el cèntric terreny en el que s’instal·laria el museu.

Després de la seva inauguració al 1912, el Museu Pushkin a anat evolucionant i creixent a mesura que la ciutat es transformava gràcies als esdeveniments que marcarien la història del país.

La Revolució Socialista d’Octubre marcaria un punt d’inflexió en la història del museu, que després de ser nacionalitzat veuria créixer les seves col·leccions a passos grans a mesura que s’alimentava amb les peces de mansions abandonades i museus precintats.

Darrere de la seva imponent façana d’estil clàssic emmarcada per columnes d’estil jònic, el Museu Pushkin compta amb una col·lecció rica i variada que inclou més de 300.000 obres entre les que es troben dibuixos i gravats, escultures de l’antic Egipte, vaixelles gregues, pintures d’artistes europeus i nombroses icones bizantines.

Monet, Rembrant, Botticelli, Picasso, Van Gogh, Ronoir i Matisse són alguns dels grans mestres llurs peces pengen orgulloses a les parets del museu.

El Museu Pushkin de Moscou és un dels més importants del país juntament amb el Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg, pel que, si durant l’estança a la ciutat es vol dedicar un temps a algun museu, el Museu Pushkin és la millor opció.

Ubicació: Volkhonka (Волхонка улица), 12.

Horari: de dimarts a diumenge d’11:00 a 20:00 (dijous i divendres fins a les 21:00. Dilluns tancat.

Preu:

Adults 500 ₽ (5 €).
Estudiants 250 ₽ ( 2,50 €).
Menors de 6 anys: entrada gratuïta.

Transport: Metro: Kropotkinskaya (Кропоткинская), Borovitskaya (Боровицкая) i Biblioteka imeni Lenina (Библиотека им. Ленина)

Galeria Tretiakov (Государственная Третьяковская галерея)

Inaugurada al 1856 per un comerciant rus il·lusionat amb la idea de crear la seva pròpia col·lecció, la Galeria Tretiakov de Moscou és el museu de belles arts amb la col·lecció d’art més important del món.

L’edifici principal de la Galeria Tretiakov és una de les construccions més boniques de la citat, un autèntic espectacle digne del millor conte de fades.

Amb el pas dels anys el museu ha vist créixer notablement la seva col·lecció i actualment compta amb més de 150.000 peces, pel que s’ha vist obligat a augmentar la mida de les seves instal·lacions adquirint edificis propers.

L’edifici principal compta amb més de 60 sales al llarg de les quals s’estenen les obres més famoses dels principals artistes russos com Ivan Aivazovski, Ivan Argunov, Vasili Surikov, Abran Arkhipov, Andrei Kolkutin, Orest Kiprensk o Valentin Serov.

Durant el recorregut per les sales ens trobem amb una extensa col·lecció composta per icones, pintures i escultures que es dediquen a narra la història de l’art rus d’una manera visual i atractiva.

La Galeria Tretiakov de Moscou compta amb obres de valor incalculable, però per a la majoria dels visitants de la ciutat es tracta d’un museu amb una temàtica massa específica.

Ubicació: Lavrushinsky Lane (Лаврушинский переулок), 10.

Horari:

Dimarts, dimecres i diumenge: de 10:00 a 18:00.
Dijous, divendres i dissabte: de 10:00 a 21:00.
Dilluns tancat.

Preu:

Adults: 500 ₽ (5 €).
Persones amb mobilitat reduïda: 250 ₽ (2,50 €).
Menors de 18 anys: entrada gratuïta.

Transport: Metro: Tretyakovskaya (Третьяковская), línies 6 i 8.

Estacions de Metro

Les estacions del metro de Moscou no són estacions normals i corrents, són una meravella, poden presumir de ser un autèntic museu sota terra. De fet el metro de Moscou és conegut com “El Palau del Poble”. Totes les estacions són precioses, no se’n lliura cap, però clar, algunes destaquen més que les altres.

Per cert, les estacions del metro de Moscou estan en el més profund del subsòl, les escales mecàniques són molt llargues. Així com les connexions que hi ha entre les parades també són llargues.

Les estacions més boniques del Metro de Moscou són:

Kievskaya (Киевская)

Línia marró. És potser una de les més boniques i més elegants. El que destaca d’aquesta estació és la seva forma ovalada i els seus 18 mosaics que commemoren la unió entre Rússia i Ucraïna. Quasi tots els mosaics tenen elements comunistes. Aquesta estació també té connexió amb la línia blau clara i amb la línia blau fosca.

Belorusskaya (Белорусская)

Línia marró. Aquesta estació té els sostres blancs que té gravats i mosaics. La parada de metro també té connexió amb la línia verda, però l’estació més bonica és la que correspon amb la parada de la línia marró.

Komsomolskaya (Комсомольская)

Línia marró. Aquesta estació més que un museu sembla la sala d’un palau barroc. Amb làmpades antigues penjant del sostre que ven bé podria passar per un saló d’un dels luxosos palaus de Sant Petersburg. Aquesta parada també té connexió amb la línia vermella.

Novoslobodskaya (Новослободская)

Línia marró. És una de les estacions de metro que més crida l’atenció per les vidrieres tan acolorides que té i la seva forma de voltes.

Taganskaya (Таганская)

Línia marró. La parada de metro més blava de Moscou. Té connexió també amb la línia lila i la groga.

Ploschad Revolyutsii (Площадь Революции)

Línia blau fosc. És la parada de metro de la Plaça de la Revolució, molt a prop de la Plaça Roja. És una de les més boniques, sembla que estiguis a la sala d’un museu amb les seves 76 estàtues de bronze, de les quals compleixen desitjos. Des d’aquesta estació també hi ha connexió amb la línia vermella i la verda.

Elektrozavodskaya (Электрозаводская)

Línia blau fosc. Aquesta estació crida l’atenció per la seva impressionant il·luminació. Té moltes làmpades circulars al sostre. També té escultures que decores el terra tan bonic que té formant una combinació perfecta.

Park Pobedy (Парк Победы)

Línia blau fosc. És l’estació més profunda del metro de Moscou, i la tercera més profunda del món. Contrasta amb altres estacions de metro ja que aquesta és molt moderna. El terra sembla un taulell d’escacs i la imatge que hi ha al final de l’estació passa perfectament per la sala d’un prestigiós museu.

Slavyansky Bulvar (Славянский бульвар)

Línia blau clar. Té el mateix estil que les estacions de metros de París, amb cartells de color verd i el mateix estil de lletra, només que al metro de Moscou està en ciríl·lic. Té connexió amb la línia vermella i la línia taronja.

Mayakovskaya (Маяковская)

Línia verd fosc. És una estació de metro molt avantguardista. Compta amb un sostre de voltes amb làmpades incrustades i 34 mosaics al sostre amb elements soviètics.

Novokuznetskaya (Новокузнецкая)

Línia verd fosc. La decoració d’aquesta estació gira entorn a la resistència soviètica front la Segona Guerra Mundial i destaca, sobretot, pel contrast que hi ha entre el sostre tan blanc i les parets de marbre. Aquesta estació té connexió amb la línia taronja i la groga.

Compres

Moscou és un destí amb una oferta comercial del més variada on es pot trobar des de acolorides peces de fusta pintada, fins a joies amb peces semiprecioses i deliciosos productes gourmet.

A continuació s’enumeren els principals productes típics de Moscou.

Matrioskas: Regna sobre la resta de souvenirs, les matrioskas són conjunt de nines de fusta buides de diferents mides que es col·loquen una dins de les altres. Es troben de tot tipus i en tots els colors al llarg de totes les botigues de Moscou.
Ous Fabergé: Originalment creats com a peces d’art de valor incalculable per a l’alta noblesa, actualment es poden trobar rèpliques més assequibles d’aquestes joies, dotades de similar bellesa i cuidades al detall.
Ambre: Rússia compta amb la major part de la reserva mundial d’ambre en el seu territori, pel que és possible aconseguit tot tipus de joies i peces d’excel·lent qualitat amb preus molt competitius.
Parament tradicional: L’opció més coneguda són les peces de ceràmica de gzhel, amb peces suaus i ben tractades de colors blau i blanc. També es poden trobar coberts i plats de fusta decorats amb colors vius.
Mocadors i xals: De textura suau, colors vibrants i treballats, els mocadors més populars que es poden trobar són els de Pavlovsky Posad.
Artesania de fusta: Les caixetes de fusta lacades i decorades amb petits detalls són l’opció ideal per a guardar petites joies o tresors personals de petita mida.
Records de l’antiga URSS: Ideals per a col·leccionistes nostàlgics en moltes botigues i mercats es troben insígnies, gorres i tot tipus de productes de l’antiga Unió Soviètica.
Productes gastronòmics: Vodka, caviar, mel, licors d’herbes, etc. molts dels productes típics de Moscou s’empaqueten a la perfecció per als turistes en el viatge de tornada.

A Moscou hi ha diverses galeries comercials i zones de botigues, entre les que val la pena destacar les següents:

GUM (ГУМ): És el centre comercial més important de Rússia i el més visitat de Moscou. Situat en plena Plaça Roja.
TsUM (ЦУМ): Aquests grans magatzems ocupen un bell edifici històric d’estil neogòtic amb una bonic emplaçament al costat del mític Teatre Bolshoi.
Okhotny Ryad Shopping Center (Охотный Ряд): Localitzat en els immediacions de la Plaça Roja, aquest gran centre comercial subterrani compta amb tot tipus de botigues i restaurants.
Carrer Arbat (Арбат улица): Localitzat en ple cor del centre històric de la ciutat, Arbat és un dels principals carrers comercials de Moscou. Al llarg de la història ha constituït un dels llocs més prestigiosos de la ciutat per a viure, pel que els seus edificis es van convertir en la llar de nombrosos artistes i membres de la noblesa.
Mercat de Izmailovo (Измайловский, рынок): Construït com si fos una ciutadella medieval russa, aquest mercat és el lloc ideal per a comprar matrioskas, articles de pell, records de la URSS i tot tipus de productes artesans a millor preu. El mercat es troba una mica allunyat del centre, el més recomanable per arribar-hi és agafar el metro baixant a la parada Partizanskaya.
Eliseevsky (Елисеевский): Inaugurada al 1901 per a convertir-se en la botiga preferida de la noblesa, Eliseevsky ha sobreviscut al pas del temps amb un establiment majestuós en el que es poden comprar productes típics.