Els primers pobladors van ser els balts o estis, entre llurs tribus s’incloïen també els prussians originals i els letons. Van ser una ètnia d’origen indoeuropeu única, fortament influïts pels germànics, però també van tenir llaços comercials amb l’Imperi Romà. Les primeres referències conegudes sobre Lituània com a nació (Litua) provenen dels anyals del Monestir de Quedlinburg, datats el 19 de febrer de 1009.
El territori que actualment correspon a Lituània es remunta al segle XIII com a Estat medieval. Va ser primer un gran ducat independent. Es considera que la data de la constitució del primer Estat lituà va ser la coronació oficial de Mindaugas, el 6 de juliol de 1253 a Vilnius, que va unir als ducs lituans rivals en un únic Estat. Durant el segle XIII el regne va ser envaït vàries vegades pels reis mongols de l’Horda d’Or. Els mongols van ser derrotats al 1377 a “Aigües Blaves”. Al 1385 es va unir a Polònia després de la coronació com a rei de Ladislau II Jagelló.
Al 1401 Vytautas, primer de la Dinastia Jagelló, es va proclamar Gran Duc de Lituània i es va dissoldre la unió dels dos països. Gràcies a la cooperació d’ambdós països, els exèrcits lituà i polonès van vèncer a l’Ordre Teutònica a la Batalla de Grunwald al 1410. Va ser la batalla més gran en terra europea lliurada en tot el segle XV.
Més tard va ser de nou annexionada a Polònia formant la República de les Dues Nacions en virtut de la unió dinàstica dels estats al 1569, convertint-se així amb el país més gran d’Europa. Segons el sistema d’unió dels dos països, Lituània va poder conservar un autogovern. Posteriorment va ser incorporada a Rússia al 1795 sota el regnat de Caterina II de Rússia, després d’un procés de desintegració que va durar tot el segle XVIII (particions de Polònia).
A finals del segle XVIII i fins el començament de la Primera Guerra Mundial, Lituània va recobrar la seva autonomia, tot i que va seguir formant part de l’Imperi Rus. La repressió dels governants russos contra el poble i la cultura lituana va provocar dures revoltes al 1836 i al 1863. Després l’Aixecament de Gener de 1863, van ser prohibits els llibres, els diaris i l’ensenyament en general en idioma lituà durant els següents 40 anys. Amb la finalitat d’exercir un major control, les autoritats russes van substituir l’alfabet llatí del lituà per l’alfabet ciríl·lic.
Durant la Primera Guerra Mundial, entre 1914 i 1918, Lituània va estar ocupada per Alemanya, declarant una altra vegada la seva independència el 16 de febrer de 1918. Entre 1918 i 1921 va lliurar una guerra contra la recent proclamada Segona República de Polònia, que havia intentat annexionar-se l’Estat Lituà. La guerra es va saldar amb la pèrdua del 20% del territori lituà, amb la capital Vilnius inclosa, pel que la capital es va traslladar provisionalment a Kaunas.
Al juny de 1940 les tropes de la Unió Soviètica van ocupar el país, i a l’agost d’aquest any va ser annexionada, convertint-se en la República Socialista Soviètica de Lituània, però des de 1941 al 1944 l’Alemanya nazi va expulsar l’Exèrcit Roig, pel que una part de la societat lituana va percebre als alemanys com a els seus alliberadors davant l’imperialisme bolxevic, Lituània va passar a forma part de la Unió Soviètica, després d’haver-se a cordat a la Conferència de Potsdam al 1945.
Al 1988 es va formar el Moviment Lituà per la Sąjūdis, que va triomfar a les eleccions de 1989 al Seimas Lituà, encara pertanyent Lituània a la Unió Soviètica. Al 1990 Vytautas Landsbergis va ser escollit president, proclamant la independència de Lituània l’1 de març de 1990, recolzat per l’anomenada Revolució Cantant. Tot i que aquesta independència no va ser reconeguda internacionalment fins al 1991.
Juntament en normalitzar les relacions amb els països veïns, passa a formar part de l’OTAN, de la Unió Europea i de l’euro. Lituània prossegueix actualment la se política de reafirmació nacional, en la que s’inclou les manifestacions culturals, la reconstrucció de llocs històrics, l’èmfasi dels seus herois nacionals, etc.
A diferència dels seus veïns bàltics, a Lituània no existeixen tensions relatives a les minories. La política polonesa, la primera del país, està perfectament integrada i representada. Els voltants de Vilnius segueixen poblats majoritàriament per polonesos-parlants (o “lituans pol·linitzats”, com consideren les autoritats).
La capital cultural del país, Kaunas, és coneguda també com la ciutat lituana amb més percentatge de lituà-parlants, representen el 94% del total censat, mentre que a Vilnius aquesta xifra es redueix al 63%. La portuària ciutat Kláipeda, l’antiga Memel prussiana, és la tercera ciutat de Lituània. En ella segueix residint una important minoria russa.
Vilnius
Vilnius, la capital de Lituània posseeix un encantador casc històric, compacte i no massa gran, en el que resulta encantador perdre’s per ell. I aquest és precisament el seu major encant, passejar-hi i topar-se amb alguna de les esglésies barroques i palauets que s’ubiquen al casc antic.
Curiosament el centre històric de les tres capitals bàltiques (Tallin, Riga i Vilnius) van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, però la capital lituana potser és la més desconeguda d’elles.
El centre històric s’articula al voltant a l’eix de Pilies gatve i Didžioji gatve. Aquests dos carrers, prolongació un de l’altre, connecten amb la Plaça de l’Ajuntament (Rotušės aikštė).
Plaça de l’Ajuntament
Pilies gatve podria considerar-se el cor turístic de Vilnius, plena de restaurants, hotels i botigues de souvenirs. No obstant això, és un carrer empedrat molt agradable, pràcticament tot per a vianants, per pocs vehicles que s’aventuren fins aquí. I en el que no és difícil trobar músics de carrer i cafeteries acollidores.
Si es vol sortir del bullici, només cal desviar-se cap algun carrer adjacent, hi ha uns carrerons perpendiculars amb molt d’encant com Bernardinu o Skapo.
Per la seva part, Didžioji gatve voreja l’Ajuntament a meitat del seu recorregut. Podria ser el carrer més elegant de la ciutat, flanquejat d’edificis senyorials, esglésies i museus.
L’esplèndida Plaça de l’Ajuntament (Rotušės aikštė), àmplia i amb una forma curiosament triangular es troba rodejada de bonics edificis d’influència barroca, sense que cap d’aquests edificis trenqui l’harmonia del conjunt.
A la planta baixa de l’Ajuntament hi ha l’oficina de Turisme.
Katedros aikštė (Plaça de la Catedral)
La Plaça de la Catedral es podria considerar el lloc de referència de Vilnius. Allí on convergeixen la Ciutat Vella i la Ciutat Nova o on se situen alguns dels edificis més importants de la capital. No obstant, la Catedral de Vilnius no és ni molt menys una de les esglésies més boniques. Es tracta d’un edifici neoclàssic bastant insuls, amb un aspecte de museu vuitcentista, on estaca únicament la Capella de Sant Casimir d’estil barroc.
Davant de la façana es situa un campanar exempt de 57 metres d’altura, que realment era una de les torres de l’antiga muralla i que compta amb deu grans campanes dels segles XVI i XVIII. El vertader valor d’aquest lloc resideix en el que al 1251 el rei Mindaugas va fer construir aquí una catedral després de convertir-se al cristianisme. Sembla ser que en aquest emplaçament hi hagut una catedral des de llavors. Però la catedral gòtica i posteriorment la barroca van ser destruïdes i van haver de tornar-les a reconstruir.
Catedral de Vilnius
Al seu costat, també molt restaurant el Palau dels Grans Ducs de Lituània(Nacionalinis muziejus Lietuvos Didžiosios Kunigaikštystės valdovų rūmai) alberga al seu interior el Museu Nacional de Lituània amb una gran col·lecció sobre la història del país.
Palau dels Grans Ducs de Lituània
A la plaça destaca també l’Estàtua Eqüestre de Gediminas, considerat el fundador del Gran Ducat de Lituània i que les seves conquestes van engrandir l’imperi al segle XIV. A l’estiu, els turistes competeixen per aconseguir l’ombra projectada per l’estàtua, en la que curiosament el Gran Duc marxa a peu davant del cavall.
Estàtua Eqüestre de Gediminas
Darrera del palau, sobre un turó cobert de verd i de grava, es troba la Torre Gediminas (Gedimino pilies bokštas), una modesta torre de maó. Tot i això es tracta d’una de les construccions més simbòliques de la ciutat. Ja que en el seu dia aquí s’aixecava el castell de la capital de Lituània.
Torre de Gediminas
Šv. Onos bažnyčia (Església de Santa Anna)
Situada molt a prop del riu Vilnius, que va donar nom a la ciutat, es troba l’Església de Santa Anna (Šv. Onos bažnyčia), potser la més bonica de totes. Aquesta petita església gòtica construïda enterament de maó té una façana espectacular amb torres altes i agulles calades. Segons sembla va ser construïda amb més de 30 tipus de maons i tot i això el conjunt té una encantadora harmonia.
L’interior és breu, en comparació amb l’artificiosa entrada, però el sostre relativament baix, per una església gòtica, permet veure de prop la bellesa de les seves voltes de creus.
Just darrera, el Monestir de Bernardins(šv. Pranciškaus Asyžiečio (Bernardinų) parapija) també construït gran part d’ell amb maó, sembla que abraci a l’Església de Santa Anna. Aquest conjunt eclesiàstic aixecat al costat d’un meandre del riu i rodejat de jardins és un dels llocs amb més encant de la ciutat.
L’Església de Santa Anna amb el Monestir de Bernardins al darrera
La Universitat
L’altre grup arquitectònic de gran interès és la Universitat de Vilnius. Fundada al 1579 sobre la base d’un col·legi jesuïta, va constituir un dels gran focus culturals de la República de les Dues Nacions de Polònia i Lituània. No obstant, no es poder mantenir aliena a les vicissituds polítiques del país. Al 1832, el tsar Nicolau I de Rússia la va clausurar i durant l’ocupació nazi a la Segona Guerra Mundial també es va veure obligada a tancar les portes.
Durant el règim soviètic entre 1944 i 1990, es va mantenir operativa, però supeditada als dictats de Moscou. Amb la independència de Lituània la Universitat va tornar a gaudir d’un règim d’autonomia i en l’actualitat acull a més de 23.000 alumnes i uns quants turistes que passegen pels seus erudits passadissos i patis.
Universitat de Vilnius
Església de Sant Joan
La Universitat actual és un complex d’edificis interconnectats entre si per tretze patis i diversos passatges. El Pati Major és el més imponent de tots, no només per la seva mida, sinó també pels frescos que es conserven en dues de les façanes i perquè a ell s’ajup la façana de l’Església dels Sants Joans. Una bonica església barroca de meitats del segle XVIII, on destaquen els seus recarregats confessionaris pintats i els seus cementiris.
No es pot perdre’s els molt recents frescos pintats per l’artista Petras Repšys al Centre d’Estudis Lituans. Les pintures críptiques i evocadores al mateix temps beuen de la mitologia lituana i semblen tenir influències naïf i surrealistes.
Capella de l’Alba i altres esglésies
Al sud del Centre Històric perviu la Porta de l’Alba o de l’Aurora (Aušros vartai), l’última de les portes de la ciutat que es conserva de les antigues muralles. El seu exterior sobri contrasta amb la Capella de la Mare de la Misericòrdia que es troba a l’interior. Aquesta sobrecarregada capella té unes parets cobertes de plaques metàl·liques de sota relleu, mostrant escenes religioses. Aquest és el lloc amb la imatge de la verge al centre és un dels més venerats del país, pel que està habitualment ple de flors.
Capella de l’Alba
Pintura de la Beneïda Verge Maria
La pintura de la Beneïda Verge Maria datada al segle XVII, es reverenciada tant pels catòlics i ortodoxos com pels uniates (església catòlica oriental). Curiosament és una de les poques representacions de la Verge en la que apareix sola, sense el nen.
Seguint el carrer Aušros Vartų en direcció a l’Ajuntament cal està atent per trobar un arc apuntat de dóna accés a un petit jardí. Allí hi ha l’artificiosa i acolorida Església Ortodoxa del Sant Esperit (Šv. Dvasios cerkvė). La cripta guarda les restes de varis màrtirs, però el més destacable és l’altar barroc pintat d’un refulgent verd maragda.
Església Ortodoxa del Sant EsperitAltar verd de l’Església del Sant Esperit
Caminant per aquesta part de Vilnius es pot troba una altra església molt més modesta i sobre per amb un enorme encant. Sant Nicolau (Sv. Mikalojaus), construïda al segle XIV en estil gòtic és una de les esglésies més antigues del país. Destaca la seva façana plana amb hastial escalonat i boniques voltes estrellades a l’interior. Lluny de l’enrenou d’altres esglésies més turístiques, Sant Nicolau transmet un enorme assossec.
Església de Sant Nicolau
Voltants del Centre
Des de la catedral, en direcció als barris nous, neix l’avinguda més imponent de Vilnius, Gedimino Prospektas, ampla, senyorial i flanquejada per edificis ostentosos. Que pot recordar en alguns trams al Camí Reial de Varsòvia, una ciutat amb la que evidentment guarda no poques afinitats històriques i culturals. Ambdues formaren part del la República de les Dues Nacions durant mes de dos segles (1569-1795).
Okupacijų ir laisvės kovų muziejus (Museu del Genocidi)
El Museu de les Víctimes del Genocidi de Vilnius es va obrir al 1992 (tant sols un any després de la independència de la URSS) a l’antiga seu de l’Agència de Seguretat Soviètica, més coneguda com a KGB.
L’edifici una mica atrotinat i allunyat quasi no ha canviat el seu aspecte, cosa que contribueix a crear un ambient opressiu i desassossegant. Al llarg de petites sales es van desgranant diferents aspectes de les brutals represàlies que va patir el poble lituà sota el poder soviètic, les detencions massives, les deportacions, els camps de treball (gulags), la guerra dels partisans, etc.
Museu de les Víctimes del Genocidi
Una exposició impressionant que compta amb una feina de documentació absolutament brutal, amb fotografies, documents i objectes de gran valor.
La part més sinistra de l’edifici són els soterranis on hi havia la presó de la KGB. I que es mostra tal com la va deixar la Policia secreta quan va desallotjar el lloc al 1991. Posar-se en alguna de les cel·les i recórrer l’humit i pervers passadís és capaç de congelar la sant a qualsevol.
Interior del Museu de les Víctimes del Genocidi
República d’Užupis
Creuant el riu Vilnius, un ja és conscient d’endinsar-se en un altre món. No pel cartell entre desfiant i hippies de la República d’Užupis, sinó sobretot pels suggerits murals i l’indissimulat ambient bohemi del barri.
La majoria de turistes es limiten a apropar-se al carrer Paupio on penjar dels murs la peculiar i de vegades absurda Constitució d’Užupis. S’ha traduït a 14 idiomes pel que els turistes juguen buscant el cartell en el seu propi idioma per a fotografiar-se amb ella.
Un altre punt de referència d’Užupis és la plaça amb l’escultura de l’Àngel d’Užupis. Un bon lloc, si el temps ho permet, on prendre alguna cosa a una de les terrasses de les seves cafeteries i restaurants. No obstant, potser la gran part més genuïna d’Užupis són les nombroses galeries d’art alternatiu i els seus grafittis, alguns dels quals són realment espectaculars.
Kaunas és la segona ciutat lituana en importància, el seu principal atractiu és el casc antic, situat a la península formada per la confluència dels dos rius Niemen i Neris. Val la pena passejar perla ciutat vella, descobrint les seves esglésies, les seves places i els seus animats cafès.
Els primers documents escrits que citen la ciutat de Kaunas daten de 1362 tot i que és probable que existís almenys dos segles abans.
A principis del segle XV Vytuatas el Gran li va atorgar enormes privilegis i una mica més tard es va reconstruir el castell que s’havia destruït durant la invasió de l’Ordre Teutònica.
Kaunas es va unir al 1441 a la Lliga Hanseàtica, una federació comercial de les ciutats més riques i pròsperes del nord d’Europa, tot això va propiciar una esplendor per a la ciutat.
No obstant, la situació privilegiada i estratègica de Kaunas a la riba del navegable riu Niemen (Nemunas en lituà) va fer que fos cobejada per moltes altres potències europees en segles posteriors. Es té constància de que Kaunas va ser destruïda almenys una dotzena de vegades entre els segles XVII i XIX, ja sigui pels russos, els suecs o les tropes napoleòniques.
Al 1919 els bolxevics van envair la capital lituana Vilnius, tot i que finalment Polònia que es van annexionar aquesta ciutat i tota la regió circumdant. Per això la recent declarada independent Lituània va haver de buscar una altra capital i aquesta va ser Kaunas. Condició que va ostentar fins al 1940 quan tot el país va ser de nou envaït per la Unió Soviètica a principis de la Segona Guerra Mundial i la capitalitat va ser tornada a Vilnius.
Tot i que Kaunas pot ser l’eterna segons ciutat de Lituània, és considerada per molts el vertader paradigma de l’ànima lituana. Potser perquè la regió de Vilnius posseeix una important minoria de polonesos i russos mentre que Kaunas és pràcticament lituana en tota la seva totalitat. I a més, és la seu d’un dels símbols del país, el seu llegendari equip de Basket Žalgiris Kaunas.
Casc Antic
La plaça principal de Kaunas, la Plaça de l’Ajuntament (Rotušės aikštė), és un bonic espai quasi quadrat que es va utilitzar com a mercat i en que destaca l’imponent Ajuntament.
Des de la seva posició exempta i a prop del centre de la plaça, l’enorme edifici blanc i la seva enorme torre frontal atreu a totes les mirades. L’Ajuntament de Kaunas va ser construït originalment al segle XVI, tot i que l’edifici actual té una barreja dels estils barroc i neoclàssic.
Al llarg de la seva història ha estat utilitzat com a teatre, església o presó i en l’actualitat acull el Museu de Ceràmica, el Registre Civil i l’Oficina de Turisme.
En un dels costats de la Plaça de l’Ajuntament hi ha un altre bonic edifici barroc, l’Església de Sant Francesc Xavier (Šv. Pranciškaus Ksavero)i el seu monestir jesuïta annex. De la façana destaquen les seves torres a les que es pot pujar i contemplar una de les millors vistes de la ciutat.
La resta de la plaça es troba amb diferents edificis dels segles XVII i XVIII, molts d’ells són antigues construccions dels gremis hanseàtics. Com per exemple el de otušės aikštė num.2 ara convertit en un bar-discoteca.
Plaça de l’Ajuntament (Rotušės aikštė) amb l’Ajuntament al centre i l’Església de Sant Francesc Xavier a l’esquerra
Casa de Perkunas
A només dos passos de la plaça hi ha alguns dels edificis més antics de Kaunas. Si s’agafa Aleksoto gatve es troba la Casa de Perkunas(Perkūno namas), un bonic edifici gòtic de maó roig. Anomenat així perquè en ell es va troba la imatge de Perkūnas, el deu del tro pagà de la mitologia bàltica. En realitat, va ser probablement un magatzem de comerciants hanseàtics, però tot i la seva modèstia es tracta d’un dels edificis més bonics de la ciutat. En especial per la seva fina ornamentació gòtica flamígera de la part alta de la façana.
Quasi davant de la Casa de Perkunas hi ha l’Església de Vytautas (Švč. Mergelės Marijos Ėmimo į dangų), aixecada pels franciscans al segle XV, i també construïda en maó, potser el que més crida l’atenció d’ella sigui l’afilada torre. Es troba al costat del riu Niemen, just abans d’ajuntar-se amb el Neris.
Església de Vytautas
Si s’abandona la Plaça de l’Ajuntament pel costat nord hi ha les restes del Castell de Kaunas (Kauno Pilis). No queda gran cosa de l’antiga fortalesa original del segle XIV, més enllà d’un gran mur i una torre que s’ha reconstruït recentment. No obstant, l’enclavament s’ha convertit en una zona verda al costat del riu i resulta molt agradable.
Castell de Kaunas
Al carrer principal del casc antic, Vilniaus gatvė, connecta amb la Plaça de l’Ajuntament amb la Ciutat Nova i conserva alguns edificis històrics. Una agradable zona habilitada per a vianants. És un dels carrers més animats de la ciutat i es troba ple de restaurants, cafeteries i botigues.
Al principi del Vilniaus gatvė, visible des de la pròpia Plaça de l’Ajuntament, s’alça la Catedral de Sant Pere i Sant Pau (Šv. apaštalų Petro ir Povilo arkikatedra). L’església més important de Kaunas és també l’edifici gòtic més gran de Lituània. El seu auster exterior de maó contrasta poderosament amb el seu esplèndid interior gòtic de voltes blanques i daurades. Tot i que té afegits posteriors renaixentistes i barrocs, és possiblement un dels temples més bonics del país, amb el permís d’algunes esglésies de Vilnius.
Catedral de Sant Pere i Sant PauInterior de la Catedral de Sant Pere i Sant Pau
Cap al final de Vilniaus gatvė hi ha un petit jardí, al que s’accedeix a través d’una petita reixa i allí hi ha l’Històric Palau Presidencial (Istorinė Prezidentūra), que va servir de seu del govern lituà en el període d’entre guerres. Tot un orgull per a la ciutat. Al jardí es poden veure les escultures dels tres presidents lituans d’aquella època.
Palau Presidendial
Naujamiestis (Ciutat Nova)
La Ciutat Nova compta amb menys al·licients, tot i que pot ser un lloc per una tarda de compres o veure algun museu. Al límit del casc antic, el Vilniaus gatvé es converteix en un bulevard més ample ple de comerços i per a vianants amb el nom de Laisvės Alėja o Carrer de la Llibertat.
Els amants de l’esport segur que voldran emportar-se un record de l’equip de Basket local, el Žalgiris Kaunas. Una de les seves botigues oficials està molt a prop, en un carrer perpendicular, St. Daukanto gatvé 8.
Aquesta concorreguda avinguda recent reformada i engalanada té quasi 2 km de longitud i va a morir a la Plaça de la Independència. Aquí es troba la bonica Església de Sant Miquel Arcàngel (Šv. arkangelo Mykolo), en origen era una església ortodoxa russa aixecada al 1893, però en l’actualitat s’utilitza per al culte catòlic.
Església de Sant Miquel Arcàngel
Museu del Diable (Velnių muziejus)
Molts visitants acudeixen al curiós Museu del Diable (Velnių muziejus) que mostra una heterodoxa col·lecció de representacions del diable de múltiples procedències.
Tot i que el museu més destacable és el Museu d’Art Mikalojus Konstantinas Čiurlionis, dedicat a un dels artistes lituans més importants de la historia. Čiurlionis es recordat sobretot per les seves simbòliques properes a l’Art Noveau, tot i que també va composar prop de 250 obres musicals.
Museu d’Art Mikalojus Konstantinas Čiurlionis
Trakai Pilis (Castell de Trakai)
Trakai és un petit poble de casetes baixes instal·lat en un estret tros de terra rodejat de tres llacs.
Durant el segle XIII Trakai sembla que va ser capital del Gran Ducat de Lituània durant un breu període de temps. I també va ser el lloc de naixement de Vytautas el Gran, un dels governants més renombrats d’aquella època. Es van construir importants esglésies, un castell a la península i un altre a una illa del llac Galvé.
El famós Castell de Trakai és quest últim, el qual atrau a milers de turistes tots els anys per la seva bucòlica estampa. Amb la situació enmig del llac i el seu llarg pont de fusta mostra la icònica imatge dels castells de conte.
En realitat poc queda ja del bonic castell gòtic acabat al 1409. Les diverses invasions i guerres el van devastar deixant-lo reduït a poc més que els ciments i alguns murs en peu.
El castell que es pot veure en l’actualitat pertany a una profunda reconstrucció realitzada als anys 1960 per especialistes lituans i polonesos. De fet a la veïna Polònia es troba el Castell de Malbork, una fortalesa gòtica construïda pels Cavallers Teutònics molt semblant al Castell de Trakai.
La fortalesa alberga el Museu Històric de Trakai, amb una col·lecció bastant heterogènia d’armes, porcellanes i altres objectes de la regió. Així com algunes sales que mostren les diverses fases de la profunda reforma del castell.
Castell de Trakai
Kryžių Kalnas (Turó de les Creus)
Lituània té una població de fortes creences catòliques i alguns dels llocs de pelegrinatge molt concorreguts. El més singular d’ells és el Turó de les Creus.
Al mig de la plana lituana, no molt lluny de Letònia, i a tant sols 10 km de la ciutat de Šiauliai es troba el conegut Turó de les Creus. Un nom que descriu aquest turó assolat pels vents i cobert de milers de creus.
Una de les tradicions més ancestrals de Lituània és la talla de la fusta per a esculpir icones i figures religioses. En el seu origen, probablement, va sorgir com a ofrena a deus i les talles s’acompanyaven d’altres elements com mocadors de colors o aliments.
Més tard la costum pagana va se assimilada pel cristianisme que es va assentar en aquestes terres molt tard. Ja que no va ser fins a meitats del segle XIII, que el rei Mindaugas (considerat el fundador de l’estat lituà) es va batejar. I finalment al 1387 el cristianisme es va adoptar com a religió oficial del país. A Lituània la talla de creus i icones religioses es va convertir en un símbol d’identitat religiosa i nacional que inclús ha estat reconegut per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immateiral.
Hi ha algunes talles tradicionals lituanes com el Rūpintojėlis (o Crist pensatiu) i el Koplytstulpis una espècie de pal coronat per un terrat que guarda a Crist o a un sant. Al turó de Šiauliai poden veure’s moltes versions d’aquestes creus amb terrat.
L’origen d’aquest simbòlic turó és incert. Algunes fonts asseguren que aquest enclavament era el lloc de culte pagà, abans inclús de que el cristianisme s’estengués pel país. I que més tard es va cobrir de símbols cristians.
Altres versions asseguren que les primeres creus van sorgir a meitats del segle XIX, quan es van clavar en honor als caiguts per la repressió tsarista. Al 1831 i 1863 es van produir aixecaments contra l’ocupació de Rússia tsarista que van ser durament aixafats. I potser aquesta va ser la causa de que alguns familiars dels morts col·loquessin creus per a recordar-los en aquest emplaçament.
Posteriorment sota la denominació comunista es va prohibir la col·locació de creus al turó. La Unió Soviètica va imposar per la força un estat aconfessional a una població com la lituana que era purament catòlica.
Les creus van ser arrasades al 1961, es van tallar els camins d’accés i es can cavar rases. No obstant, el dia següent van aparèixer de nou algunes creus col·locades. El turó era un símbol no només religiós sinó també d’identitat nacional i resistència.
Fins a la dissolució de la URSS el turó va estar escombrat per les autoritats soviètiques en diverses ocasions, però les creus tornaven a aparèixer al poc temps.
Des de la independència de Lituània, al 1991, el nombre de creus es va multiplicar, i en l’actualitat es calcula que hi pot haver prop de mig milió.
Turó de les Creus (Kryžių kalnas)
Šaltojo karo muziejus (Museu de la Guerra Freda)
El Museu de la Guerra Freda (Cold War Museum en anglès o Šaltojo karo muziejus en lituà) es troba ubicat a una antiga base subterrània soviètica per al llançament de míssils termo-nuclears.
L’Exèrcit soviètic va començar a construir aquesta infraestructura al 1960, en plena Guerra Freda contra els Estats Units i el bloc capitalista. L’emplaçament escollit va ser una zona poc habitada, prop del llac Plateliai i coberta de boscos de l’oest de Lituània.
A la base de Plokstine es van excavar quatre sitges subterrànies que van albergar míssils nuclears. Al centre, a mode de búnquer es van construir també les diferents sales de control i cambres elèctriques i de ràdio.
Aquestes instal·lacions van estar operatives en les dècades de 1960 i 1970. I van tenir una intervenció destacada en la crisi dels míssils de Cuba al 1962, entre les potències d’EEUU i la URSS.
Des d’aquí els míssils balístics SS-4 soviètics podien arribar a qualsevol ciutat d’Europa occidental. I tot i que mai es va llançar cap míssil si que van suposar una amenaça real per als països occidentals.
En l’actualitat, a l’antiga base de míssils es troba el cor del Parc Nacional deŽemaitija, una reserva coberta de boscos i que inclou l’enorme llac Plateliai, el segon més profund del país.
La desintegració de la Unió Soviètica i la independència de les repúbliques bàltiques va ocórrer en només uns mesos convulsos entre 1990 i 1991. I tot indica que moltes de les instal·lacions militars soviètiques es van abandonar precipitadament. Això va succeir en l’acollidor Museu del Genocidi de Vilnius, l’antiga seu de la KGB a Lituània.
Aparentment, alguna cosa semblant va passar a la base de Plokstine, ja que un cop retirades les armes nuclears, la resta d’infraestructures es mantenen i poden ser visitades. De fet es tracta de la única base de míssils soviètica al món que pot ser visitada.
El Museu de la Guerra Freda es realitza amb un guia (en lituà o anglès), pel que convé informar-se amb antelació dels horaris. Les sitges només sobresurten uns metres sobre la superfície, amb la seva estructura totalment oxidada pel temps i la seva cúpula gris que a l’obrir-se permetia el tret del míssil.
Baixar al búnquer d’aquesta antiga base de míssils nuclears resulta emocionant per a tot aquell interessat en la història del segle passat.
Durant la Guerra Freda es va establir un fràgil equilibri de forces entre les dues potències i bases militars com aquesta de Plokstine van tenir un paper molt rellevant.
Les sales expositives del Museu de la Guerra Freda conserven amb encert una certa aparença de base secreta dels anys 1960.
La primera estança ha estat habilitada per a mostrar una interessant exposició que descriu el context històric de la Guerra Freda. Recolzada amb nombroses fotografies en blanc i negre, textos explicatius i vídeos. A l’altra sala s’incideix en la propaganda política i l’enorme quantitat de cartells que es van confeccionar per a manipular als ciutadans.
Tot i que potser la part que més crida l’atenció de l’exposició, és la que descriu l’evolució de la tecnologia de míssils. Que mostra diversos components, fotografies, maquetes i una rèplica exacta del míssil SS-4.
El recorregut continua a la zona on es produïa l’energia elèctrica necessària pel funcionament de tot el complex. On destaca un enorme generador de quasi 10 metres de longitud.
Finalment es visita un de les sitges d’uns 30 metres de profunditat, on s’allotjava un dels quatre míssils balístics que es guardaven a la base.
Dels països bàltics, Letònia, és el país intermedi. Tant per la seva localització geogràfica, com pel seu nombre d’habitants i superfície. Ni tan poblat ni extens com el seu veí del sud, Lituània, ni tan petit com Estònia.
L’idioma letó, és juntament amb el lituà, la única llengua bàltica existent avui en dia. Però, metre que Lituània, es relaciona estretament amb Polònia, la història de Letònia està més lligada a la d’Estònia.
Durant segles, els destins de les tribus bàltiques i finlandeses que habitaven ambdós territoris van quedar a la mercè dels seus ocupants. I no va ser fins al 1920 que les fronteres entres aquest dos països van ser dibuixades i el nom de les seves respectives nacions reconegut, després de segles de dependència dels grans imperis circumdants.
Són quatre les regions històriques i culturals de Letònia i llurs escuts d’armes es poden apreciar en les monedes de 2€ d’aquest país: Kurzeme, Latgale, Vidzeme i Zemgale.
Escuts de les quatre regions històriques de Letònia en les monedes de 2€ encunyades pel país bàltic
Tanmateix podem considerar que Letònia és la suma de dos ens històrics desapareguts: Curlàndia i el sud de Livònia (la part nord formarà part d’Estònia), amb un punt d’unió a Riga, la seva capital.
Les quatre regions històriques que conforme Letònia
Les tribus bàltiques del segle XII
La història de Letònia comença oficialment en 1920 amb la creació de la primera república de Letònia. Tanmateix, la regió acull els seus primers ocupants des de la fi de l’última era glacial.
Al començament del segle XIII, els territoris que voregen el sud de la Mar Bàltic constitueixen una de les últimes contrades paganes d’Europa. Les Croades Bàltiques dutes a terme pels Germans Livonians de l’Espasa representen la conquesta i la cristianització de la regió. La ciutat de Riga és fundada el 1201 en el riu Daugava, principal via comercial entre Rússia i l’Europa occidental, consolidant així el monopoli dels marxants de la Lliga Hanseàtica. S’estableix un Estat dominat conjuntament per prínceps-bisbes i l’orde dels monjos soldats, que ocupava alhora els territori d’Estònia i de Letònia actuals, amb dues classes ben diferents: d’una banda, una minoria d’origen alemanya que constitueix l’elit política, militar, religiosa, intel·lectual i que monopolitza el comerç i la propietat predial; d’altra banda, els pagesos letons, l’estatut dels quals es degrada al llarg dels segles. Entre 1418 i 1562, la regió forma la Confederació Livònia.
Al començament del segle XVI el país, tocat per la Reforma Protestant, opta pel luteranisme. És el teatre de conflictes que l’oposen a veïns cada vegada més poderosos. Al final de les guerres en les quals intervenen Rússia, Lituània, Polònia i Suècia, aquests dos últims Estats es reparteixen el territori letó. El 1710, l’Imperi Rus, en plena expansió, el conquereix al seu torn en el transcurs de la Gran Guerra del Nord.
Al segle xviii, la noblesa predial germanòfona, a qui els dirigents russos concedeixen una gran autonomia, manté els pagesos letons en el servatge, que no és abolit més que al començament de segle xix. Una part de l’elit germanòfona s’interessa per la llengua, la cultura i la història autòctones. Els intel·lectuals prenen el relleu fent un treball de recopilació de la memòria popular i afinant la llengua, el que afavoreix l’aparició de les primeres obres en letó. Al final del segle apareixen els primers partits polítics letons, les reivindicacions dels quals es limita a una autonomia limitada i a la igualtat d’estatut amb els germanòfons. Riga esdevé el tercer centre industrial de l’Imperi Rus, mentre que Liepāja es converteix en el port d’amarratge de la flota russa de la Bàltica.
La Primera Guerra Mundial devasta la regió. El 1920, la dissolució de l’Imperi Rus permet a Letònia guanyar-se la seva independència després de diversos episodis militars alhora contra l’Exèrcit Roig i les tropes alemanyes. Les terres agrícoles són redistribuïdes als pagesos i s’hi estableix un règim parlamentari. Però durant la Gran depressió, amenaçat per la pujada d’un moviment populista, es transforma el 1934 en un règim semiautoritari.
En vigílies de la Segona Guerra Mundial, el Pacte Mólotov-Ribbentrop permet a la Unió Soviètica d’ocupar Estònia. El país és destrossat per l’ocupant. Les elits germanòfones s’exilien en massa per respondre a la crida de les autoritats nazis. El país és envaït a l’estiu 1941 per l’Alemanya Nazi. Els nazis exterminen la forta comunitat jueva instal·lada la regió de Riga, i fan 90.000 víctimes. Letònia és represa el 1944 per les tropes soviètiques. Una part de la població se’n va definitivament del país. Letònia, malgrat una llarga resistència clandestina, és transformada en una república socialista integrada en l’URSS. La societat letona i la seva economia són profundament transformades. Nombroses indústries són instal·lades i l’agricultura és col·lectivitzada. Hi arriba una important minoria russa.
L’esclat de la Unió soviètica el 1991 permet a Letònia de recobrar la seva independència. El nou Estat es transforma ràpidament gràcies a un fort creixement de l’economia i la posada en funcionament d’institucions polítiques i econòmiques modernes. Preocupada per conservar la seva independència de cara al seu veí rus, Letònia s’adhereix a l’OTAN i s’integra a la Unió Europea el 2004.
Construïda al 1211, ostenta el títol de l’església més gran de les repúbliques bàltiques. Amb estil romànic, gòtic i barroc, barrejat segons l’època de la seva construcció i restauració, aquest impressionant edifici pot semblar auster per dins seguint els cànons luterans.
Cal ressaltar l’impressionant òrgan, construït al segle XIX i que era considerat el més gran del món en la seva època. Tot i està a la part més alta de la catedral és fàcilment visible i encara que sembli una exageració, consta de 6.718 tubs. Els concerts són quasi a diari i tenen un cost d’aproximadament 10€. A part de poder escoltar aquest monstre sonar, els cors solen acompanyar-se en totes les sessions musicals.
Preu: 5€.
Catedral de Riga
Doma Laukums (Plaça Dome)
Plaça Dome amb la Catedral al fons
A les faldilles de les muralles de la Gran Catedral de Riga, hi ha aquest fantàstic lloc per a passejar. Al Nadal és on es muntar el gran mercat nadalenc amb el seu gegantesc arbre, amb desenes de parades de menjar, vi calent i música que anima les gèlides velades.
A la plaça també hi ha restaurants i bars.
Rīgas Centrāltirgus (Mercat Central)
Considerat com el més gran d’Europa, aquest mercat està ubicat en uns antics hangars que van ser utilitzats per a l’emmagatzematge de zepelins durant la Primera Guerra Mundial.
Fàcilment visible i enganxat a l’Estació Central d’autobusos, és tot un imprescindible per a conèixer els productes letons com làctics, peixos fumats i càrnics.
També es pot degustar a la zona de restaurants, menjar local i beure cervesa artesanal. Pels amants dels records, aquí es troben vàries botigues per a comprar regals.
Mercat Central de RigaInterior del Mercat Central de Riga
És interessant mencionar, que a fora el Mercat Central, es munta un altre gegantesc mercat a l’aire lliure que és un annex al cobert, on es venen fruites, verdures, roba i tot tipus de coses.
Latvijas Nacionālā bibliotēka (Biblioteca Nacional de Letònia)
Visible des de la riba del riu Daugava, travessant el pont Vasu Tilts en direcció oest, hi ha aquest modern edifici que impressiona per les seves dimensions.
Amb uns tints futuristes des de l’exterior i un interior caracteritzat per les escales laberíntiques. La seva importància al país és molt significativa i combina a la perfecció en diverses sales, exposicions i enormes espais de lectura. Es tota una aventura endinsar-se a l’interior.
Biblioteca Nacional de Letònia
Barri Art Nouveau
Tot un referent de la capital letona, aquest barri, creuant el Monument a la Llibertat, és un aire fresc a una ciutat que l’assimilem només amb la part medieval.
Aquest barri va esta construït entre meitats del segle XIX i el segle XX amb un estil modernista. La importància de Riga a Rússia la va situar com a tercera ciutat en importància després de Moscou i Sant Petersburg generant fons per a gestar una febre per aixecar grans edificis acolorits i decorats amb extravagants escultures.
No es va escatimar i es van fer uns 750 edificis. Actualment aquí hi ha ambaixades, habitatges o edificis governamentals. Però passejar-hi farà gaudir dels detalls incrustats entre les parets i balcons.
Barri Art Nouveau
Trīs Brāļi (Casa dels Tres Germans)
Típica a Riga. Aquestes representatives cases antigues contínues, s’han conservat i restaurat amb cert gust després de la Segona Guerra Mundial. Una d’elles és accessible i gratuïta per a poder observar com eren per dins. No és una cosa prioritària, però forma part de la història d’una ciutat comercial essent cada una d’una època diferent. Es podria dir, que en la mateixa façana es veu l’evolució arquitectònica de dos segles (XV i XVII). Aquestes cases eren utilitzades com habitatges i magatzems comercials.
Cases dels Tres Germans
Pulvertornis (Torre de la Pólvora ) i Kara Muzejs (Museu de la Guerra)
La Torre de la Pólvora és un símbol de la ciutat de Riga, i a més a prop de la Porta Sueca, essent l’accés a un dels carrers més bonics de Riga, Troksnu Iela, i de l’interessant Museu de la Guerra.
De les 27 torres que tenia la ciutat originalment, aquesta és la única que queda en peu.
El Museu de la Guerra, recull una interessant exposició de tots els períodes bèl·lics que ha patit la ciutat durant tota la seva història, fent més èmfasi en el període de la Segona Guerra Mundial, on els nazis i soviètics, van arrasar pràcticament tot el país.
Torre de la Pólvora i darrera el Museu de la Guerra
Līvu Laukums (Plaça Livu)
Aquesta plaça és un punt de referència i trobada per als locals, ja que vuit carrers van a morir aquí. Aquest ampli espai en ple centre medieval és tot un referent per a la vida de la ciutat, mostrant en els períodes estiuencs cerveseries a l’aire lliure per a que la gent es refresqui.
També és cert que a l’hivern, passa més desapercebuda degut a les gèlides temperatures.
La plaça, tot i que va ser construïda després de la Segona Guerra Mundial, no està exempta d’història, albergant autèntics edificis de diversos gremis, construïts a meitat del segle XIX.
Plaça Livu
Kristus Piedzimšanas pareizticīgo katedrāle (Catedral de la Nativitat de Crist)
Com ja s’ha comentat, les esglésies luteranes deixen molt a desitjar per la seva senzillesa en els interiors, i només les grans esglésies ortodoxes permeten gaudir tant del seu peculiar estil extern com de la riquesa interior.
Aquesta catedral és un exemple de típica església ortodoxa, on crida l’atenció veure-la des de l’exterior i el seu accés gratuït mereix una visita. És la més gran de tota la ciutat.
Catedral de la Nativitat de CristInterior de la Catedral de la Nativitat de Crist
Melngalvju Nams (La Casa dels Caps Negres)
No hi ha en tota la ciutat un edifici més emblemàtic i conegut, la Casa dels Caps Negres està a la Plaça de l’Ajuntament (Ratslaukums) i al costat del Museu Modernista de l’Ocupació.
La seva entrada no genera massa interès, però per 6€ es pot entrar. Aquest edifici és un dels més fotografiats del país, i el seu significat és lligat a una germandat de navegants solters d’una sola embarcació. La seva presència es va fer notar també a Tallinn i el seu patró era Sant Maurici.
Com a curiositats, només s’admetien a solters i que les marxes que es muntaven erren llegendàries. Si et casaves, podies seguir treballant amb ells, però se’t denegava l’entrada a pernoctar allí.
L’edifici data del segle XIV, i en principi era molt comuna la seva façana. L’aparença d’ara ha estat fidel reflex del mim que van posar aquests comerciants durant motles generacions. Evidentment durant la Segona Guerra Mundial els alemanys el van bombardejar, per a posteriorment donar-li l’estocada finals els soviètics, deixant-lo fet miques i obligant posteriorment a una exhaustiva restauració per complet, intentant això si, conservar i mostrar com va ser realment en el passat.
Casa dels Caps Negres
Brīvības piemineklis (Monument a la Llibertat)
Monument a la Llibertat
Construït al 1935 amb fons del poble letó, aquest monument és respectat perquè simbolitza la independència del país i la seva construcció va ser finançada pel mateix poble. És un punt freqüent d’actes i es pot dir que separa el casc antic amb la resta de la ciutat. La guàrdia que el vigila és un afegit més si es té la sort de coincidir amb el canvis.
El seu simbolisme són tres estrelles que indiquen les tres regions que formen el país de Letònia sostingudes per l’escultura d’una dona, tot i que la Unió Soviètica va adoptar una altra versió, afirmant que aquestes estrelles simbolitzen les tres recent creades repúbliques soviètiques: Lituania, Letònia i Estònia, i que l’escultura que les sosté era la Mare Russa (aquesta versió va ser un fake total).
Rundāles pils muzejs (Palau de Rundāle)
El Palau de Rundāle és l’exponent més important de l’arquitectura barroca a Letònia. I un dels complexos palatins més bonics del Bàltic.
El Palau es va construir a meitats del segle XVIII per ordre del Duc de Curlàndia, un personatge no precisament molt estimat a Rússia ni a Curlàndia (oest de l’actual Letònia).
Pocs anys després, Ernst Johan von Biron va aconseguir que se li entregués el títol de Duc de Curlàndia i inclús que l’emperadriu el nombrés regent de Rússia poc abans de la seva mort al 1740. No obstant, poques setmanes després va ser capturat per un rival i condemnat a mort, tot i que finalment se li va commutar la perna per l’exili.
No va ser fins al cap de 22 anys després que Caterina II de Rússia li va restituir el ducat i va tornar a Curlàndia. Finalment va morir al seu Palau de Jelgava, molt a prop d’aquí, als 82 anys.
Al 1736 després de demolir l’anterior castell que existia, l’arquitecte italià Francesco Bartolomeo Rastrelli va començar les obres del sumptuós palau barroc. Aquesta va ser una de les primeres obres de Rastrelli, que va desenvolupar la major part de la seva activitat a Rússia, on va construir uns quants palaus, entre ells el bonic Palau d’Hivern de Sant Petersburg.
Tot i els 12 forns de maons que es van instal·lar i els més de 260 paletes que van arribar a treballar a Rundāle, l’obra va avançar lentament. Degut en gran mesura a que els durs hiverns obligaven a parar durant mesos i també perquè el Duc va prioritzar la construcció del seu Palau de Jelgava.
Després de la caiguda en desgràcia de Ernst Johan von Biron la construcció es va paralitzar totalment durant més de dues dècades. Al 1763, al duc li van tornar els seus antic títols i va decidir completar la construcció del seu palau d’estiu. Per això va contractar de nou a Rastrelli, però també a altres arquitectes que van enriquir la varietat estilística del complex palatí.
El mestre berlinès Johan Michael Graff.i el seu equip es van encarregar de crear els estuc que decoren les opulentes estances del palau. Aquesta decoració barroca i recarregada amb abundants daurats és sense dubte, un dels aspectes més impactants de Rundāle. Destaca la arrebossant decoració amb paons, angelots i garlandes del Saló Daurat i el Saló Blanc, molt a l’estil versallesc.
La construcció del palau es va completar al 1770, dos anys després de la mort del Duc de Curlàndia.
Els conflictes posteriors ocorreguts en aquesta part d’Europa no van tracta bé al Palau de Rundāle. En la Guerra franco-russa (1812), les tropes franceses van utilitzar el palau com a hospital, la biblioteca va quedar destruïda i altres parts també van patir importants danys.
Durant la Guerra Civil Russa (1917-1923) el palau va ser ocupat per l’exèrcit alemany i en la seva retirada de Bermondt-Avalov que lluitaven contra els bolxevics, el van cremar.
Les autoritats van reconstruir gran part dels edificis, però amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial es va utilitzar com a magatzem de gra, cosa que va tornar a danyar greument el palau.
Per fi, al 1972 es va crear el Museu del Palau de Rundāle que tenia com a missió principal, restaurar el complex. Les obres es van dilatar durant dècades i es van donar per acabades al 2014.
Visita del Palau de Rundāle
Al Palau de Rundāle s’accedeix travessant una porta, una alta reixa flanquejada de dos columnes nívies rematades per dos lleons. El pati d’armes, l’edifici rebel·la la seva inequívoca estructura en forma de “U”.
Existeixen varis tipus de visita: la curta (short route) que inclou les Sales d’Estat, i la ruta llarga (long route) en la que es visita també les estances privades dels ducs. Per últim també és possible accedir als jardins.
El bitllet combinat que permet veure tot el conjunt costa 13€ en temporada alta. Mentre que a l’hivern és més econòmic i els gardins menys vistosos, en aquesta època de l’any, poden visitar-se gratuïtament.
Les Sales d’Estat
A l’ala est del palau es troben les conegudes Sales d’Estat, que estaven destinades per a les recepcions i els grans actes socials dels ducs. Aquestes són les estances més àmplies i luxoses de tot el complex.
D’entre elles destaca el Saló Daurat que el Duc va utilitzar com a saló del tro. Les parets es troben cobertes de marbre de dos colors i per sobre s’escampen els estucs pintats d’or que donen nom a la sala. Val la pena detenir-se davant de la arrebossant decoració de flors, aus i gerres plenes de pomes i cereals típics de la zona.
Saló Daurat Palau de Rundāle
Travessant la llarguíssima Gran Galeria que es va utilitzar com a sals de banquets s’arriba al Saló Blanc. Aquest àmplia estança pintada d’un blanc immaculat també posseeix una profusa decoració, en especial sobre les finestres. Però l’ús d’aquest únic color li atorga una elegància particular.
Saló Blanc Palau de Rundāle
No es pot perdre’s les decoracions d’estuc que narren diferents escenes campestres, les quatre estacions i els elements del món. Les escenes amb cert aire teatral mostres alguns angelots realitzant diverses activitats com recol·lectant fruits, caçant animals salvatges o tacant instruments musicals.
Les Estances Privades
La dotzena d’habitacions privades del Duc es troben a l’edifici central. Tot i que no tenen la magnificència de les Sales d’Estat, resulta molt interessant admirar els dormitoris, banys i vestidors de la noblesa del segle XVIII.
Els banys es van cobrir amb ceràmica holandesa de Delft molt apreciada en l’època i mostraven escenes bíbliques i en el camp pintades en blau cobalt.
Estances Privades del Palau de Rundāle
Es conserva part del mobiliari original, entre elles sis grans estufes de porcellana (de les 80 que hi va haver en el seu moment) i també el terra de fusta d’aquestes estances.
Els Apartaments de la Duquesa ocupen l’ala oest de l’edifici. Tot i que no es conserva la decoració original de la majoria de les habitacions, aquestes han estat reconstruïdes acuradament.
El Jardí Francès
Al darrera de la construcció palatina es localitza el Jardí Francès, que podria haver estat inspirat pels Jardins de Versalles. Tot i que el jardí letó es molt més petit, tan sols 10 hectàrees. Va ser obra també del propi arquitecte Rastrelli i es va portar a terme mentre es construïa el palau, potser per això el conjunt posseeix una gran harmonia. L’italià va dissenyar un jardí d’estructura geomètrica amb una xarxa de senders, tanques vegetals, parterres i fonts.
Mantenir en excel·lents condicions un jardí d’aquestes característiques suposa una gran labor i un enorme esforç econòmic. Cosa que explica que puguin veure’s algunes zones amb males herbes i la gespa una mica descuidada.
Jardí Francès i el Palau de Rundāle
El Jardí de Roses
El Jardí de les Roses és un ambiciós projecte iniciat al 2005 en el que es van crear més de 50 zones en les que treballen diferents cultivadors de roses de 17 països diferents.
El visitant pot admirar com les roses s’han agrupat per varietats i colors. El projecte inclou el cultiu de més de 600 varietats de roses històriques de gran valor que només floreixen de maig a juny.
Els primers assentaments a Estònia es remunten 10.000 anys enrere, prop de l’actual Pärnu es van trobar eines de l’Edat de Pedra. Uns segles més tard (probablement sobre el 3500 aC) van arribar les tribus ugrofineses procedents de l’est (segurament dels Urals), es van barrejar amb les comunitats neolítiques i van fundar les actuals Estònia, Finlàndia i Hongria. Van fixar la seva residència i van renunciar a la vida nòmada que va caracteritzar a la majoria dels pobles europeus durant els següents 4.000 anys.
La invasió cristiana
Durant els segles IX i X dC, els estonians eren conscients de l’amenaça dels víkings, que semblaven més interessats en les rutes comercials a Kiev i Istanbul que en conquerir el seu territori. Els invasors cristians del sud van suposar la primera amenaça real per a la seva llibertat.
Atenent als discursos papals en pro d’una creuada contra els pagans del nord, les tropes daneses i els cavallers germànics van envair Estònia i van conquerir la fortalesa de Otepää (sud d’Estònia) al 1208. Van tardar més de 30 anys en controlar totalment el territori perquè els estonians van resistir amb ungles i dents. A meitats del segle XIII, els danesos ocupaven el nord d’Estònia mentre l’Ordre Teutònic germana controlava el sud.
Els conqueridors van aixecar ciutats noves i van cedir bona part del poder als bisbes. A finals del segle XIII es van construir catedrals a Tallinn i Tartu, més o menys al mateix temps que les ordres religioses dels cistercencs i els dominics construïen monestirs per adoctrinar i batejar (o com a mínim intentar-ho) als locals. Mentrestant, els estonians seguien rebel·lant-se.
L’alçament més significatiu va començar la nit de Sant Jordi de 1343. Va començar al nord d’Estònia, controlat pels danesos, quan els estonians van saquejar el monestir cistercenc de Padise i van assassinar tots els seus monjos. Acte seguit, després d’assetjar Tallinn i el castell del bisbe a Haapsalu, van demanar ajuda als suecs, els quals van enviar reforços pel gol però van arribar massa tard i es van veure obligats a replegar-se. Tot i la determinació, al 1345 la rebel·lió va ser sufocada. No obstant, els danesos, ja farts, van vendre la seva part d’Estònia a l’Ordre Livonià (una ramificació de l’Ordre Teutònic).
Al segle XIV van aparèixer els primers gremis i associacions mercantils i moltes ciutats (Tallin, Tartu, Vijandi i Pärnu) van prosperar com a socis comercials de la Lliga Hanseàtica (un gremi mercantil medieval). No obstant, en aquestes ciutats es viva sobretot dels comerciants alemanys, mentre que els estonians es veien relegats a treballar al camp.
Els estonians van seguir practicant el culte a la naturalesa i bodes i funerals pagans, però al segle XV aquests ritus ja s’havien fusionat amb el catolicisme i es començar a utilitzar noms cristians.
A la dècada de 1520, la Reforma va arribar a Estònia des d’Alemanya i els primers en arribar van ser els predicadors luterans. A meitats del segle XVI, la reorganització eclesiàstica va deixar les esglésies en mans dels luterans i va tancar monestirs.
La Guerra de Livònia
Durant el segle XVI, per l’est s’apropava l’amenaça contra Livònia (ara nord de Letònia i sud d’Estònia), Ivan IV el Terrible, autoproclamat primer tsar rus al 1547, volia expandir-se cap a l’oest. Al 1558, les tropes russes, encapçalades per la ferotge cavalleria tàrtara, van atacar les immediacions de la regió de Tartu. L’enfrontament va ser sense pietat, donat que els invasors anaven deixant un enorme destrucció al seu pas. Polònia, Dinamarca i Suècia es van sumar a la refrega. Les lluites intermitents es van allargar durant tot el segle XVII, quan Suècia es va proclamar vencedora.
Com en totes les guerres, qui més va patir va ser la població civil. Durant dues generacions de guerres (aproximadament de 1552 a 1629), la meitat de la població rural va morir i es van abandonar tres de cada quatre granges; les malalties (com la pesta), la pèrdua de collites i les subsegüents fams van afegir més morts a les guerres. Excepte Tallinn, es van saquejar o destruir tots els castells i ciutats fortificades del país, inclús el castell de Vijandi, en el seu dia una de les fortaleses més poderoses del nord d’Europa. Algunes poblacions van quedar literalment esborrades del mapa.
L’Era sueca
Després de la guerra, Estònia, en mans sueques, va entrar en un període de pau i prosperitat. Tot i que la situació de la pagesia no millorava molt, les ciutats, estimulades pel comerç, van créixer i van prosperar i van ajudar a una ràpida recuperació econòmica. Per primera vegada en la seva història, tota Estònia estava regida pel mateix governant; aquest període està considerat com un episodi il·lustrat de la llarga història d’opressió estrangera al país.
El rei suec va garantir a l’aristocràcia bàltica-germànica un cert grau d’autogovern i inclús, en un acte de generositat, se’ls va concedir algunes terres abandonades durant la guerra. Tot i que el primer llibre imprès en estonià data de 1535, la publicació de llibres no es va iniciar fins a la dècada de 1630, quan el clero suec va fundar escoles a les aldees i va ensenyar-los a llegir i escriure. La fundació de la Universitat de Tartu al 1632 va donar l’empenta a l’educació.
No obstant, a meitats del segle XVII tot va començar a deteriorar-se. Un brot de pesta i després la Gran Fam (1695-1697) es van cobrar 80.000 víctimes, quasi el 20% de la població. Els camperols, que per una vegada gaudien de més llibertat d’acció, aviat van perdre els seus privilegis. Per la seva part, el rei suec, Karl XI, volia abolir el vassallatge a les cases senyorials reials estonianes (els camperols eren lliures a Suècia), però els barons bàltic-germànics de la zona van lluitar a mort per conservar el llegat de la servitud de la gleba.
La Gran Guerra del Nord
Aviat Suècia es va encarar amb l’amenaçadora anti-sueca Polònia, Dinamarca i Rússia, que volien recuperar les terres perdudes en la guerra de Livònia. Al 1700 va estellar la Gran Guerra del Nord i després d’algunes victòries (inclosa la derrota dels russos a Narva), els suecs van començar a acovardir-se en diferents fronts. Al 1708 Tartu havia estat destruïda i tots els seus servents deportats a Rússia. Amb la capitulació de Tallinn al 1710, els suecs van fugir en desbandada.
El Segle de les Llums
La dominació russa va perjudicar greument als camperols estonians. La guerra i la pesta de 1710 van deixar milers de morts. Pere I de Rússia va anul·lar les reformes sueques i va destruir qualsevol esperança de llibertat per als serfs supervivents. Les actituds conservadores cap a les classes més baixes d’Estònia no van canviar fins al Segle de les Llums, a finals del segle XVIII.
Entre els més influenciats per la Il·lustració es comptava Caterina II la Gran de Rússia (1762-1796), qui va posar fre als privilegis de l’elit mentre iniciava reformes quasi democràtiques. No obstant, això va haver d’esperar-se fins al 1816 per a que els camperols fossin alliberats: podien posar-se un cognom, gaudir de més llibertat de moviments i inclús d’un accés limitat al autogovern. A la segona meitat del segle XIX, els camperols van començar a comprar finques i a guanyar-se un sou amb els guanys de les collites, entre altres, de patates i lli (l’últim es va vendre a preus especialment alts durant la Guerra de Successió Estatunidenca i la posterior caiguda de l’exportació de cotó americà a Europa).
Despertar nacional
A finals del segle XIX i encapçalat per una nova elit estoniana, el país va iniciar el seu camí per a construir-se com a nació. El primer diari en estonià, Pärnu Postimees, va aparèixer al 1857. El va publicar Johan Voldemar Jannsen, un dels primers en utilitzar el terme “estonians” en lloc de maarahvas (gent de país). Entre altres pensadors influents es comptava amb Carl Robert Jakobson, que va lluitar per la igualtat dels drets polítics per als estonians i va funda Sakala, el primer diari polític d’Estònia.
Van néixer moltes societats estonianes i al 1869 es va celebrar el primer festival de la cançó. El riquíssim folklore nacional també va sortir a la llum, especialment amb la publicació de Kalevipoeg (Fill de Kalev), l’epopeia èpica de Friedrich Reinhold Kreutzwald que recopilava centenars de llegendes i contes de la tradició estoniana. Altres poemes, en especial les obres de Lydia Koidula, van ajudar a donar forma a la consciència nacional, marcada per set segles d’esclavitud.
Rebel·lió i Primera Guerra Mundial
Les acaballes del segle XIX van experimentar una industrialització desenfrenada, marcada pel traçat d’una extensa xarxa ferroviària que comunicava Estònia amb Rússia i per la construcció de grans fàbriques. El socialisme i els descontentament acompanyaven aquests tètrics llocs de treball, amb manifestacions i vagues instigades pels nous partits dels treballadors. Estònia es contagiava de Rússia, i al gener de 1905, quan una insurrecció armada va creuar la frontera, els obrers estonians es van sumar a les trifurques. La tensió va anar creixent fins a la tardor d’aquest any quan uns 20.000 treballadors es van declarar en vaga. Les tropes tsaristes van respondre amb contundència, matant i ferint a 200 persones.
La resposta del tsar Nikolai II de Rússia va provocar encara més als rebels estonians, que van seguir destruint les propietats de la vella guàrdia. Rússia va enviar a mils de soldats a sufocar aquests aixecaments; es va executar a 600 estonians i centenars van ser deportats a Sibèria. Es van tancar sindicats, diaris i organitzacions progressistes, i els líders polítics van fugir del país.
Plans més dràstics per a sotmetre a Estònia (com colonitzar el país amb milers de camperols russos) mai va arribar a realitzar-se. Al tsar de Rússia li acuitava una altra prioritat, la Primera Guerra Mundial. Estònia va pagar cara la intervenció de Rússia; es van reclutar 100.000 homes, dels quals van morir 10.000 al front. Molts estonians van lluitar amb la idea de que si ajudaven a Rússia a derrotar a Alemanya, Rússia els recompensaria amb la independència. Però Rússia no albergava cap intenció al respecte. Al 1917 tal qüestió va deixar de ser competència del tsar. A Sant Petersburg, Nikolai II de Rússia va ser obligat a abdicar i els bolxevics van agafar el poder. Mentre el caos s’apoderava de Rússia. Estònia va aprofitar el moment i el 24 de febrer es va autoproclamar independent.
La Guerra per la Independència
Estònia es va encarar a les amenaces de Rússia i dels barons bàltic-germànics més reaccionaris. La guerra va estellar quan l’Exèrcit Roig, que avançava a marxes forçades, va ocupar la meitat del país al gener de 1919. Estònia es va oposar amb tenacitat i, amb l’ajuda dels bucs de guerra britànics i de les tropes finlandeses, daneses i sueques, va derrotar al sempitern enemic. Al desembre Rússia va acordar una treva i el 2 de febrer de 1920 va signar el Tractat de Pau de Tartu, amb el que Rússia renunciava als seus drets de sobirania sobre el territori estonià per a sempre. Per primera vegada en la seva història. Estònia era totalment independent.
Una Independència efímera
El període d’independència va ser una època daurada en molts sentits. La noblesa, majoritàriament bàltic-germànica, va poder arreglar els seus assumptes abans de que les cases senyorials es nacionalitzessin i les seves propietats es repartissin entre el poble estonià. Per primera vegada molts grangers podien posseir i treballar les seves pròpies terres.
L’economia va progressar ràpidament, Estònia utilitzava els seus recursos naturals i va atraure inversions estrangeres. La Universitat de Tartu es va convertir en una universitat per als estonians i l’estonià en la llengua vehicular en tots els aspectes de la vida pública, creant noves oportunitats en esferes professionals i acadèmiques. L’educació secundària també va millorar (el nombre d’estudiants per càpita va superar a bona part dels països europeus) i es va forjar una important indústria editorial, amb 25.000 títols publicats entre 1918 i 1940 (un cop més superant a quasi tots els països europeus en llibres per càpita).
En altres fronts, sobretot en el polític, la independència va resultar positiva. La por a les subversions comunistes (com el fallit cop d’Estat dels bolxevics al 1924) va decantar al Govern cap a la dreta. Al 1934 Konstantin Päts, líder del govern de transició, juntament amb Johan Laidoner, comandant en cap de l’Exèrcit estonià, van violar la Constitució i es van fer amb el poder amb el pretext de protegir la democràcia de les faccions extremistes. Va començar la ”era del silenci”, una època d’autoritarisme que va atrapar a la jove república fins a la Segona Guerra Mundial.
La Invasió Soviètica i la Segona Guerra Mundial
El destí d’Estònia va quedar segellat quan l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica van signar un pacte secret al 1939 pel que Estònia era cedida a Ióssif Stalin. El Pacte Mólotov-Ribbentrop, un acord de no agressió entre la Unió Soviètica l’Alemanya nazi, va dividir secretament Europa de l’Est en esferes d’influència soviètiques i alemanyes. Estònia va caure a l’esfera soviètica. Amb l’esclat de Segona Guerra Mundial, Estònia es va declarar neutral però Moscou la va obligar a signar un acord d’assistència mútua. Conseqüentment van arribar milers de soldats russos amb les seves bases militars terrestres, navals i aèries. El Partit Comunista d’Estònia va orquestrar una falsa rebel·lió a través de la qual “el poble” demanava formar part de la Unió Soviètica. El president Konstantin Päts, el general Johan Laidoner i altres líders van ser destituïts i enviats a camps de presoners russos, es va crear un govern de palla i el 6 d’agost de 1940, el Soviet Suprem de la Unió Soviètica va acceptar la “petició” d’Estònia de pertinença a la Unió Soviètica.
Les deportacions i la Segona Guerra Mundial van devastar al país. Milers d’estonians van ser reclutats no per a lluitar sinó per a treballar (i quin morir) en camps de treball del nord de la Unió Soviètica. Milers de dones i nens van se deportats als gulags.
Quan la Unió Soviètica va fugir davant l’avançament alemany, molts estonians van rebre als nazis amb els braços oberts; 55.000 estonians es van sumar a les unitats de defensa nacional i als batallons de Wehrmacht Ost. No obstant els nazis no van reconèixer Estònia com un estat sinó com a un simple territori ocupar per la Unió Soviètica. Tota esperança es va perdre quan els alemanys van començar a executar a col·laboracionistes comunistes (uns 7.000 ciutadans estonians van ser afusellats) i aquells jueus estonians que encara no havien marxat del país (uns 1.000). Per a escapar de les files alemanyes (se’n van reclutar a quasi 40.000), mils van fugir a Finlàndia i es van unir l regiment estonià de l’Exèrcit finlandès.
A principis del 1944, els soviètics van bombardejar Tallin, Narva, Tartu i altres ciutats. El casc antic barroc de Narva va ser destruït quasi per complet. Els nazis es van retirar al setembre de 1944. Davant la por de l’avançament de l’Exèrcit Roig, molts estonians també van fugir i 70.000 van arribar a Occident. Al final, un de cada deu estonians vivia l’estranger. El país havia perdut a més de 280.000 compatriotes en la guerra (una quarta part de la seva població). A més d’aquells que van emigrar, 30.000 van morir al front i altres van ser executats, deportats als gulags o exterminats en camps de concentració.
De tornada a la URSS
Immediatament després de la guerra, Estònia va ser annexionada a la Unió Soviètica i va començar la depriment època de la repressió estalinista, amb milers d’estonians empresonats i altres 19.000 executats. Els grangers es van veure obligats a col·lectivitzar les seves granges i van arribar milers d’immigrants procedents d’altres regions de la Unió Soviètica. Entre 1945 i 1989 el percentatge de natius estonians va baixar del 97% al 62% de la població.
La resistència es va plasmar en un gran moviment autodenominat Metsavennad (Germans del Bosc). Uns 14.000 estonians es van abastir d’armes, van passar a la clandestinitat i van operar petits grups per tot el país. Les guerrilles van afectar poc a l’Exèrcit soviètic i, al 1956, el moviment ja havia estat desmantellat.
Tot i que es van viure certs moments d’optimisme (sobretot durant el desgel de Jrushchov, amb l’exposició pública dels crims de Stalin), es va haver d’esperar fins a la dècada de 1980, amb la perestroika(reestructuració) i la glásmost (obertura) del líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov per a que els canvis semblessin possibles.
El moviment dissident d’Estònia va cobrar impuls i durant el 50è aniversari del Pacte Molotov-Ribbentrop de 1939 es va celebrar un míting massiu a Tallinn. En els mesos posteriors es van succeir les protestes que reclamaven la restauració de la independència. Els festivals de la cançó es van convertir en un potent vehicle de protesta. El més gran va tenir lloc al 1988 quan 300.000 estonians es van citar als Jardins del Festival de la Cançó de Tallinn i van atraure l’atenció internacional.
Al novembre de 1989 el Soviet Suprem estonià va declarar els successos de 1940 un acte il·legal d’agressió militar. Estònia va desobeir a Moscou, va convocar eleccions lliures al 1990 i va recuperar la seva independència al 1991.
La Segona Independència d’Estònia
Al 1992 es van celebrar les primeres eleccions generals amb la nova Constitució, amb molts partits de nous. El partit Unió Pro Pàtria va guanyar amb escassa majoria amb el seu eslògan “Netejant a casa”, que feia referència a apartar del poder a aquells personatges vinculats amb el passat comunista. El seu líder, Mart Laar, historiador de 32 anys, es va convertir en primer ministre.
Laar va començar a treballar per convertir Estònia en una economia de lliure mercat, va introduir la corona estoniana com a moneda i va negociar la retirada total de l’Exèrcit rus. Al 1994, quan van marxar les últimes guarnicions soviètiques, els estonians es van sentir alleujats. Tots i els èxits de Laar, se la considerava una persona impetuosa i al 1994 va ser destituït després de perdre la confiança del Riigikogu (Consell Nacional).
Al setembre del 2003 es va convocar un referèndum en el que un 60% dels estonians va votar a favor de l’ingrés a la Unió Europea. A la primavera del 2004, el país es va unir oficialment a la Unió Europea i a l’OTAN. A això li va seguir la seva afiliació a l’OCDE al desembre del 2010 i l’adopció de l’euro en lloc de l’efímera corona estoniana a principis del 2011.
Després de l’adhesió a la Unió Europea, els temes recurrents són l’economia, la creixent desigualtat de les rendes i les tenses relacions amb Rússia, sobretot amb la nombrosa comunitat rus parlant d’Estònia.
Tallinn
La història de Tallinn, és fascinant, barrejant èpoques de glòria amb temps molt foscos, on el país va caure en un règim soviètic que quasi li treu la personalitat.
En contra del que molts pensen, Estònia pertany més als països escandinaus i no té res a veure amb Letònia o Lituània, on tot i ser conegudes com les ciutats bàltiques, l’únic que les uneix són dues coses, el mar que comparteixen i el règim soviètic al que estaven sotmeses.
Mentre Lituània i Letònia miren cap a Europa, Estònia sempre s’ha vist unida cap als seus veïns escandinaus, essent la seva llengua uràlica amb tints finlandesos molt independent caracteritzant-se per la seva complexitat.
De les tres ciutats, pot ser que Tallinn sigui la més coneguda, la més fàcil de veure i per a molts que han vist les tres capitals, la més bonica.
El seu casc antic, està ben senyalitzat, tenint en compte com a referència a la cúspide, la Catedral d’Alexander i el Parlament, a la resta és senzill ubicar-se.
El Castell de Tallinn es va començar a construir al 1222 per l’Ordre Teutònica i va ser ampliat pels danesos al 1238. Més tard el conjunt d’edificis es va anar fortificant, emmurallant i es va anar afegint construccions com un monestir. En l’actualitat només es conserven els murs septentrionals i occidentals.
La zona del castell es troba a la part alta d’un turó, en una part de la ciutat anomenada Toompea, la zona de la ciutat reservada als aristòcrates inobles des d’on es podia controlar la ciutat, per això el castell es coneix com “Toompea Loss”.
Castell de Toompea
A la zona, per una part estan les restes medievals amb l’alta torre en un extrem i per una altra la part més moderna, d’estil barroc aixecada durant el regnat de la tsarina Caterina II de Rússia i on en l’actualitat té la seu el Parlament d’Estònia en un edifici de façana blanc i rosada que dóna a la Loss Plats.
Davant de l’edifici del Parlament, a l’altre costat de la Loss Plats hi ha la Catedral Alexander Nebski amb les seves característiques cúpules de ceba. Per la plaça passa el carrer Toomkooli Tänav, que és l’eix principal del turó i on es poden trobar altres edificis d’interès com la Catedral o “Toomkirik”.
La torre es contempla en un extrem de la muralla del castell i es coneix com Pikk Herman. Té 50 metres d’alçada i el seu nom ve de l’alemany “Lange Hermann” (Germà el llarg) que ve a significar com a “cap” i fa referència a un heroi medieval. Data de finals del segle XIV i al 1991 va ser testimoni de l’enfrontament entre els estonians que havien col·locat la bandera a la part alta de la torre i els russos que van tractar d’evitar-ho.
Torre Pikk Herman
Muralla Medieval
Es conserva en l’actualitat un tram de quasi 2 km de les muralles originals, reforçades per les característiques torres de vigilància de planta circular que protegien antigament la capital estoniana.
La muralla va ser construïda en diferents fases entre els segles XIII i XVI i estava originalment fortificada per 35 torres. D’elles, les 25 que s’han conservat, visibles des del mar i des de qualsevol part de la ciutat, marquen amb les seves inconfusibles cobertes el perfil de la ciutat.
Muralles de Tallinn
El recorregut de la muralla i de les torres comença descendint des de Toompea cap al sud-est. La Neitsitorn, construïda al segle XIV, és una de les poques de planta quadrada, irònicament anomenada “Torre de la Donzella” per haver estat utilitzada com a presó per a prostitutes. Al seu interior té un cafè molt freqüentat pels turistes.
Neitsitorn
La següent torre és una de les més famoses: la torre Kiek in de Kök, que en dialecte alemany que encara es parla a la localitat hanseàtica volia dir “vigilant de la cuina” perquè des dels seus 45 metres d’alçada es veien totes les teulades de la ciutat i les cuines dels habitatges. La torre, llur aspecte actual es remunta a finals del segle XVII, va ser construïda entre 1475 i 1481 per a emmagatzemar canons i municions.
Kiek in de Kök
Fora de les muralles s’obre, al sud de la plaça principal de la ciutat moderna, Vadabuse Väljak, a l’est hi ha l’església gòtica de Jaani Kirik i al sud el teatre rus Vene Draamateater.
Jaani KirikInterior del Vene Draamateater
Després de la Munkadetagune torn o “Torre dels Monjos” es troba la Bremen torn, on la muralla queda interrompuda per continuar després amb la Rattorpe-tagune torn.
Bremen Torn
La via continua cap la Suur Rannavärava o “Gran Porta de la Costa”, una de les sis entrades que en els seus orígens donaven accés a Vanalinn. Reconstruïda al 1518, va ser reformada poc després amb la torre Packs Margareeta o “Margarida la Grossa” que s’anomena així pel seu insòlit diàmetre de 24 metres i pels 4 metres d’espessor que té el mur en aquest punt. Construïda com a torre d’artilleria, alberga des de 1935 l’Eesti Meremuuseum (Museu de la Marina d’Estònia).
Suur RannaväravaPacks MargareetaInterior del Meremuuseum
El recorregut continua per l’interior del cinturó i s’arriba a un tram on comença la part millor conservada amb les torres Grusbeke-tagune torn i Epingi torn. La Plate torn en el passat servia per a controlar l’entrada a Vannalinn des de la Suurtuki tänav, la següent torre és la Köismäe torn, del segle XIV.
Grusbeke-tagune torn
Õismäe torn
Sobre el carrer Kooli Tänav continuen la Loewenschede torn i la Nunnadetagune torn o “Torre de la Cama d’Or”, de començaments del segle XIV. Saunatorn o “Torre de la Sauna” i Nunnatorn estan unides per una passarel·la de fusta recentment restaurada i oberta al públic.
Loewenschede torn i Nunnadetagune torn
Nunnatorn
Catedral d’Alexander Nevski
La Catedral d’Alexander Nevski és la principal catedral russa de Tallinn. La seva espectacular estructura en forma de cúpula de ceba es troba al cim del turó de Toompea. A més, és l’església ortodoxa més gran i opulenta de Tallin.
Va ser construïda al 1900 quan Estònia formava part de l’Imperi Rus i originalment es va concebre com un símbol de domini de l’Imperi, tant religiós com polític, sobretot en aquest territori bàltic cada cop més ingovernable.
La catedral va ser dedicada al príncep Novgorod, Alexander Yaroslavich Nevski, qui va dirigir la famosa batalla del gel al llac Peipus al 1242 i que va detenir l’avançament cap a l’est de les creuades alemanyes.
La catedral es va ubicar deliberadament en aquest lloc prominent, just davant del Castell de Toompea, en el mateix lloc on una estàtua de Martí Luter havia estat prèviament per a mostrar als locals, principalment als luterans, que estaven al càrrec.
En l’actualitat, amb la controvèrsia desavinguda fa molt de temps, el que queda és simplement una obra mestra arquitectònica. Dissenyada pel reputat arquitecte de Sant Petersburg, Mikhail Preobrazhenski, la catedral és ricament decorada en un estil historicista mixt. El seu interior ple de mosaics i icones mereix una visita.
Les torres de la catedral sostenen el conjunt de campanes de l’església més poderós de Tallinn amb 11 campanes, inclosa la més gran de la ciutat, que pesa 15 tones. Es pot escoltar tot el conjunt tocant abans de cada servei religiós.
Catedral Alexander NevskiInterior de la Catedral Alexander NevskiInterior de la Catedral Alexander Nevski
Toomkirik (Catedral de Santa Maria)
A prop del Castell de Toompea, segons s’avança pel carrer Toomkooli es troba la Catedral de Santa Maria. Originalment establerta a la Verge Maria, i des de la Reforma Protestant es va convertir en la seu de l’Església Luterana d’Estònia, va ser construïda a partir de 1229 en el lloc en que al 1219 hi havia un edifici de fusta.
L’aspecte actual de l’edifici és el resultat de nombroses reformes. A la primigènia església d’estil gòtic, se li va afegir la decoració barroca al seu interior al 1684 després de l’incendi de Toompea al mateix any.
La torre del costat occidental, coronada per una agulla barroca, es va aixecar al 1779.
A l’interior del temple es troba una gran quantitat de làpides i sepultures de personatges il·lustres com els sarcòfags que es troben a l’ala esquerra de l’edifici.
Altres obres d’art notables també a l’interior són el púlpit de 1686, l’altar de 1696, un òrgan barroc i algunes pintures.
L’horari per accedir a l’interior del temple és de 9:00 a 16:00 hores. Els dilluns està tancada.
ToomkirikInterior de Toomkirik
Pikk Tänav
El Carrer Pikk o “Cama llarga” creua pràcticament tota la part baixa, pel que és el més llarg de la ciutat emmurallada i on habitaven els comerciants més rics que feien arribar fins a ells les mercaderies des del port creuant quasi tota la ciutat.
Al núm. 17 d’aquest carrer, en una espècie de placeta anomenada Surrgilde plats, es troba aquesta casa construïda al 1410, un dels exemples més bells d’estil gòtic-tardà a la ciutat i que actualment acull el Museu d’Història Nacional (Ajaloomuuseum), fundat al 1864.
El Gremi Major va ser fundat al 1325 amb la finalitat d’agrupar als comerciants locals i al 1410 van construir aquest edifici que va tenir un paper en la història de la ciutat ja que quan al 1820 l’incendi de l’Església de Sant Olaf, els serveis religiosos van continuar-se aquí; quan al 1855 un nou incendi va destruir el teatre les funcions se celebraven aquí i també a les seves ales va tenir lloc la primera projecció cinematogràfica a Tallinn.
Gremi de Sant Canut
Gremi de Sant Canut
Si es continua caminant pel carrer i després de deixar la placeta Suurgilde plats es passa pel cafè Maiasmookk, la pastisseria més famosa de Tallinn, fundada a la dècada de 1930.
Al núm. 20 es troba la seu del Gremi de Sant Canut. Era la seu dels artesans més senzills com carnissers, pelleters, fusters, etc. i era el lloc on aquests acordaven els preus a cobrar.
L’edifici actual data del segle XVI tot i que la façana és ja d’estil modernista.
Mustpeade Vennaskond (Casa dels Caps Negres)
Casa dels Caps Negres
Al núm. 26 es troba el que era la seu de la confraternitat de comercials cèlibes llur protector, Sant Maurici, era un àrab convertit a la fe cristiana i que va ser martiritzat a Suïssa al segle III.
Als frontons de les finestres de la planta baixa de la façana hi ha representats els bustos de Segimon III de Suècia i de la reina Anna d’Habsburg així com també els símbols d’altres quatre ciutats de la Hansa: Londres, Bergen, Nóvgorod i Bruges.
La societat dels Caps Negres existia igualment a la veïna Letònia.
Komeks Oeks (Casa de les Tres Germanes)
A l’alçada del núm. 71 hi ha el conjunt dels tres edificis coneguts com “Tres Germanes”, contraposats als “Tres Germans” de Riga.
La casa que fa xamfrà amb el carrer Tolli, la primera de les tres, és la més interessant, la façana és l’original del segle XV.
Casa de les Tres Germanes
Packs Margareta (Torre Margarida la Grossa)
Finalment, el Pikk tänav acaba en una de les portes de la muralla de Tallin, rematada per la torre Packs Margareeta o “Margarida la Grossa”. El nom de Margarida la Grossa es diu que fa referència a uns dels canons que es trobaven a la torre per a defensar la ciutat.
Arribats en aquest punt, ens trobem amb la confluència amb el carrer Lai que condueix, a mà esquerra, a l’Església de Sant Olaf.
Packs Margareta
Oleviste Kirik (Església de Sant Olaf)
Entre els carrers Pikk i Lai es va aixecar a finals del segle XII aquesta església, mencionada per primera vegada en un document al 1267 i dedicada al rei noruec Sant Olaf Havaldsson.
Vàries vegades ha estat reconstruïda, el seu aspecte neogòtic que presenta avui es deu a la restauració que es va fer entre els anys 1829 i 1840.
Es diu que l’església va ser construïda per un misteriós artesà que va prometre treballar gratuïtament si els ciutadans descobrien el seu nom.
Compta amb una gran torre coronada per una agulla elevant-se en total fins als 124 metres, conformant part així del perfil de la ciutat. D’abril a octubre, es pot pujar a la part superior de la part de pedra de la torre i gaudir de magnífiques vistes del casc antic, el turó de Toompea i la zona del port.
St. Olaf
Al carrer Lai, que és on dóna la façana de l’Església de Sant Olaf, al llarg del carrer, es munten algunes terrasses i conserva un estil particular de carrer d’antics comerciants, per exemple la casa del núm. 23 és un edifici d’estil gòtic amb una politja a la seva façana que s’utilitzava per pujar les mercaderies. A la sala d’entrada és on estava la botiga del propietari, i al fons a l’esquerra es troba una gran cuina de l’època.
Al núm. 29 hi ha el Loodusmuuseum, el Museu d’Història Natural, sobre la fauna i la flora d’Estònia.
Loodusmuuseum
Raekoja Plats (Plaça de l’Ajuntament)
La Plaça de l’Ajuntament amb les seves terrasses, restaurants i quioscos, és un dels llocs amb més activitat de la part baixa de la ciutat. La plaça està tancada pel costat meridional per l’Ajuntament (Raekoda) que avui és un dels pocs edificis civils que estil gòtic que es conserva a Europa del Nord.
Ajuntament (Raekoda)
Sobre l’edifici de l’Ajuntament s’aixeca una torre octogonal de 61 metres i està inspirada en l’estil dels minarets islàmics i a la que a començaments del segle XVII se li va afegir una agulla barroca, coronada per una banderola, en la que es va representar un soldat medieval, conegut popularment amb el sobrenom de “Vana Toomas” (el soldat Toomas) i que és un símbol de la ciutat. Avui una còpia substitueix a la banderola original que es guarda al Museu Municipal.
A l’interior de l’edifici de l’Ajuntament es pot visitar algunes sales. Al primer pis la Sala de les Assemblees Cíviques o la Sala del Consell, que servia a més com a Tribunal de Justícia i que conserva els seients de fusta originals dels membres del Consell.
A l’extrem nord-est de la plaça, al núm. 11, hi ha la Raeapteegi hoone, una farmàcia fundada al 1422 i que es va mantenir com a tal fins al 1996. La farmàcia està considerada la més antiga d’Europa, i era famosa perquè el tsar de Rússia hi comprava. A la farmàcia també es venien productes com melmelades, vi, te, massapà .Es pot visitar o comprar productes moderns i veure la sala on s’exposa una barreja de diferents objectes mèdics dels segles XVI al XX.
Katarina Käik (Passatge de Santa Caterina)
Als pintorescos carrerons de la ciutat vella de Tallinn es troba el passatge de St. Catherine, que uneix els carrers Vene i Müürivahe, per darrera de l’Església de Santa Caterina. En aquest passatge d’escales hi ha nombroses botigues d’artesania típica d’Estònia, així com tallers.
Passatge de Santa Caterina
Meistrite Hoov (Pati dels Artesans)
Es troba també a la ciutat vella, i està dedicat als artesans, ja que l’artesania tenia i té molta importància a la ciutat. Allí es pot trobar tot tipus d’objectes d’artesania, visitar exposicions d’art i prendre alguna cosa a les agradables cafeteries i xocolateries.
Pati dels Artesans
Raidkivimuuseum (Túnels subterranis)
Túnels de Tallinn
Tallinn està ple de túnels subterranis, com totes les ciutats medievals. Els túnels subterranis defensius construïts en l’època de domini suec (segle XVII) poden visitar-se. Es troben sota les torres i muralles situades a l’exterior de la ciutat fortificada. Alguns van ser descoberts al 2003, altres eren coneguts, com els que estan sota el turó de Harju i el turó de Linda, construïts a la dècada de 1670, que van servir sobretot per abrigar-se dels bombardejos durant la Segona Guerra Mundial. En l’època soviètica es van condicionar amb electricitat, aigua corrent, ventilació i telèfon.
Túnels de Tallinn
Miradors de Tallinn
Vistes des del Mirador de Patkuli
A la ciutat de Tallinn hi ha nombrosos miradors que ofereixen una panoràmica magnífica del casc antic, amb les seves teulades medievals, les muralles i les torres. Alguns dels més recomanats són: el mirador de Patkuli, l’Església St. Olav i el seu campanar, la Catedral de Santa Maria, la plataforma Piiskopi, el Passeig de Pirita, la Torre de la Televisió de Tallin (a les afores de la ciutat), entre altres.
Plataforma Piiskopi
El Mirador de Patkuli es troba a la cara nord del turó de Toompea, de manera que quan es passeja pel casc antic, s’hi arriba fàcilment. Hi ha vistes dels barris de Kalamaja, Pelgulinn, les muralles i les torres defensives de la ciutat. El mar i el port al que arriben els ferris de Hèlsinki al fons.
Barri de Kalamaja
El barri de Kalamaja és un barri poc conegut pels turistes, però amb un encant indubtable. Situat al costat de la ciutat vella, destaca per les seves cases de fusta de colors. Antic port de pesca de la ciutat, va ser barri de pescadors i constructors de vaixells dins al 1870, quan Tallin s’uneix amb Sant Petersburg per tren, comença a construir-se fàbriques, convertint Kalamaja en un barri obrer.
Actualment, Kalamaja és un barri jove, bohemi i avantguardista en el qual s’hi van instal·lar nous creadors, això es reflecteix en els nombrosos i originals restaurants locals. El barri encara conserva aquestes encantadores cases de fusta de colors construïdes en les dècades de 1920 i 1930. També s’han conservat les infraestructures industrials antigues, com la fàbrica de Pianos Estonia, altres es va reconvertir per a oferir espais culturals i artístics.
KalamajaKalamajaKalamaja
Rotermann City
És un barri modern que existeix des del segle XIX i que es troba entre el port, la ciutat vella i el centre comercial Viru Keskus. En ell es van instal·lar les fàbriques Rotermann, de materials de construcció. Durant l’època soviètica el barri no tenia molta importància, però al 2001 es va fer un projecte de renovació que va rebre molts premis, es va aconseguir barrejar el nou amb l’antic de forma perfecta.
Rotermann City
Al Al barri de Rotermann hi ha botigues de moda, restaurants, cafès i la Casa del Disseny de Tallinn. Al barri destaca el Camí de Stalker on es troba l’antic ascensor per a gra reconvertit, on hi ha cafès i restaurants.
Aconsellable visitar la botiga de xocolates Kalev, el Museu de l’Arquitectura d’Estònia, situat a l’antic magatzem de sal, l’Hotel Viru amb el Museu de la KGB o el Museu dels Bombers d’Estònia.
Kadrioru Park (Parc de Kadriorg)
A l’est de la ciutat, segons se surt de Tallinn, a la dreta de l’avinguda Narva Mantee, s’estén aquesta gran àrea verda que es coneix com el Parc Kadriorg, obert al públic des de 1721.
Al parc més gran de Tallinn es troba el Palau Kadriorg (Kaidrioru Loss), el gran palau que va fer construir el tsar Pere I el Gran de Rússia, fundador de Sant Petersburg, per a la seva dona Caterina II després de conquerir Estònia. De fet, el nom del parc és una derivació a l’idioma estonià del nom de la tsarina.
Després de la mort del tsar Pere I el Gran de Rússia al 1725 els treballs de construcció van avançar molt lentament i inclús es va haver d’esperar a les primeres dècades del segle XX per acabar algunes de les sales de l’edifici.
El palau és d’estil barroc decorat amb una façana de color vermella i blanca. L’edifici alberga el Museu d’Art Estranger. Darrera l’edifici hi ha els jardins del palau amb un estanc i a l’altre extrem es troba la residència del President de la República.
Palau de KadriorgInterior del Palau de Kadriorg
Peeter I Maja (Casa de Camp del Tsar Pere)
Molt a prop del Palau Kadriorg, a la zona arbrada, es troba l’antiga casa de camp en la que el tsar Pere I el Gran de Rússia s’allotjava quan venia a Tallinn a principis del segle XVIII i encara no estava construït el Palau Kadriorg.
La casa és ara un museu, es tracta d’una casa senzilla de dues plantes i encara conserva el mobiliari i objectes de l’època.
Casa de Camp del Tsar Pere
Lauluväljak
Al nord-est del Parc Kadriog i a l’altre costat de l’avinguda Narva Maantee es troba Lauluväljak. Es tracta d’un enorme amfiteatre a l’aire lliure construït al 1960 que té un aforament de fina a quasi 300.000 persones i on cada cinc anys entre juny i juliol se celebra l’esdeveniment més important de Tallinn, el Festival de la Cançó i Dansa, on actuen milers de ballarins i musics procedents d’arreu del món.
Amb l’ocasió del festival de 1989 en aquest lloc es van reunir 250.000 persones que protagonitzarien una de les més grans exhibicions anti-soviètiques que més tard conduirien a la independència del país, aquest esdeveniment es va acabar anomenant la “Revolució Cantant”.
Haapsalu (Hapsal o Gapsal en rus) és una petita ciutat (12.000 habitants) a l’oest d’Estònia. La ciutat va ser fundada als anys 1270. És famosa des de l’antiguitat per les propietats curatives de l’aigua marina i el fang termal i pel seu ambient tranquil. A principis del segle XIX, Haapsalu es va convertir en un famós balneari i centre estiuenc aristocràtic per a les vacances terapèutiques. Els tsars russos anaven a aquests balnearis, pel qual va ser construïda una especial línia de ferrocarril des de Sant Petersburg, juntament amb els tsars, hi anava tota la noblesa russa, artistes, pintors, compositors, incloent-hi Piotr Ilitx Txaikovski. Ara l’antiga estació de ferrocarril (de l’any 1907) amb els trens antics funciona com a museu.
El centre de Haapsalu està compost per uns carrers tranquils i pintorescos amb cases acolorides de fusta d’un o dos pisos, que es conserven des de principis del segle XX.
Atraccions turístiques principals de Haapsalu són: Castell de Haapsalu (Haapsalu Linnus) i l’Estació de tren de Haapsalu.
Haapsalu Linnus (Castell de Haapsalu)
El Castell de Haapsalu té la llegenda de la “Dama Blanca”. Segons aquesta llegenda, per les nits de lluna plena a l’agost, a l’interior de la capella del castell apareix una dona. La llegenda diu que a l’Edat Mitja un canònic es va enamorar d’una noia estoniana i sota un secret la va portar al castell. La noia es va disfressar de nen del cor i va estar al castell durant molt de temps. Però quan la va veure el bisbe, es va fixa amb la jove cantant i va voler esbrinar el seu sexe. Al veure que es tractava d’una dona, el bisbe va convocar al seu consell i van decidir que la noia havia de ser enterrada en una de les parets del castell i que el canònic havia d’entrar a presó, on va morir. Els encarregats de portar a terme la pena, van deixar una cavitat al mur i la noia va ser enterrada allí amb un tros de pa i una gerra d’aigua. Durant un temps es van escoltar els seus crits demanant ajuda. La seva ànima no pot trobar la pau i per això apareix a la finestra del baptisteri per a plorar la pèrdua del seu estimat. A l’agost se celebra un festival anomenat “Dies de la Dama Blanca”, que rep el nom en honor a aquesta llegenda.
Castell de Haapsalu
Illa de Saaremaa
És l’illa més gran de les illes estonianes i la segona del Bàltic, després de l’illa de Gotland a Suècia.
Illa de Saaremaa
Illa de Hiiumaa
L’Illa de Hiiumaa té uns 12.000 habitants i amb 45 km de nord a sud i 60 km d’est a oest és la segona extensió d’Estònia després de l’Illa de Saaremaa. Es troba a 25 km de la costa i és accessible en vaixell des de Rohukülla que fa la ruta fins Heletermaa.
Degut a la poca fertilitat del terra, l’illa no està densament poblada i els seus habitants s’han dedicat a la pesca i últimament al turisme. El paisatge es caracteritza per grans extensions de boscos de coníferes i alguns pantans.
La població més important és Käina que té 4.000 habitants i a prop d’aquesta s’ha instaurant una reserva per a les aus.
Far de l’Illa de Hiiumaa
Rakvere
Rakvere, antigament coneguda pel seu nom alemany Wesenberg és una petita població d’uns 15.000 habitants situada a 100 km a l’est de Tallinn.
El poble és un dels més interessants d’Estònia gràcies al seu imponent castell de l’època de la invasió dels danesos.
En un alt aïllat a les afores de la ciutat s’aixeca el Castell de Rakvere. La seva història comença als segles V i VI quan hi havia una fortalesa de fusta. Al segle XV els danesos van construir en aquest lloc una fortalesa de pedra i al cap dels anys passaria a mans de l’Ordre Teutònica i més tard a l’Ordre de Livònia.
Després de ser l’escenari d’alguns enfrontaments al 1605 entre els russos i els suecs el castell es va anar abandonant i no seria fins al 1959 que es va iniciar la seva recuperació, essent en l’actualitat un lloc en el que se celebren diverses activitats festives i culturals.
Castell de Rakvere
Pikk Tänav
El que fa interessant aquest carrer són alguns edificis i habitatges de fusta antics que es troben al llarg d’ell.
A l’altura del núm. 28 es troba una església dels segle XV i reformada al segle XVII i a la que al 1856 se li va afegir una torre. L’interior és el típic de les esglésies protestants, destacant el púlpit decorant amb pintures.
Pikk amb l’església al fons
Linnakodaniku Majamuuseum (Museu Etnogràfic)
Creat en un habitatge de 1870, es reconstrueixen costums i escenes de la vida quotidiana des de l’Edat Mitja.
Lehemaa Rahvuspark (Parc Nacional de Lahemaa)
La reserva natural de Lahemaa es troba a uns 20 km de Rakvere en direcció al nord-est. Amb extensos boscos i llacs el Parc de Lehemaa és una de les últimes zones verges del Bàltic.
A 70 km per la carretera E20 a l’est de Tallin es troba la petita localitat de Vittna. Aquí es troba l’oficina d’informació del primer Parc Nacional estonià.
El parc va ser creat al 1971 i va ser el primer parc nacional instituït en el territori de la URSS. Lahemaa s’estén al costat del Bàltic i té una superfície de 1.120 km2 en una costa retallada en la que hi ha petites penínsules i illots. De fet Lahemaa significa precisament “terra de badies”, unes badies que han sorgit de llacs que van acabar ajuntant-se amb el mar.
En l’actualitat prop del 18% del parc forma part d’una reserva per a l’estudi de la flora i fauna, pel que l’accés al públic està restringit. Entre els interessos que té el parc no només hi ha el paisatge, sinó també els pobles de la zona, jaciments arqueològics o castells. L’oficina d’informació de Viitna organitza excursions guiades.
Parc Nacional de LahemaaParc Nacional de Lahemaa
Pärnu
Des dels temps de la Unió Soviètica aquesta ciutat d’uns 50.000 habitants i ubicada a les costes del Golf de Riga atreia de vacances a mils de visitants de la URSS per a descansar, i es que Pärnu era una estació balneària, i encara avui en dia és la més important d’Estònia.
Desgraciadament els bombardejos de la Segona Guerra Mundial sobre la ciutat van esborrar gran part del seu passat hanseàtic medieval. No obstant, si que es conserven restes del seu elegant passat termal com les extenses àrees verdes, mansions i llargs carrers arbrats.
Aquest carrer de vianants és el lloc on els habitants de la ciutat surten a passejar. Aquí es troba el Museu Municipal (al núm. 53) que compta amb col·leccions d’història i folklore de la regió.
Per aquí també es troba el que es coneix com la “Torre Roja” o Punane torn. Anomenada així pel color dels maons que es utilitzar per a la seva construcció al segle XV.
En un carrer perpendicular a la Rüütli tänav, al carrer Nikolai tänav hi ha Elisabethi kirik, una església luterana d’estil barroc construïda pel letons.
Rüütli tänav
Parc d’Escultures
Obres d’art a l’aire lliure al Parc d’Escultures de Pärnu, que exhibeix una col·lecció d’escultures contemporànies d’artistes estonians i internacionals.
Escultura del Parc d’Escultures de Pärnu
Tartu
Situada a la part sud-oriental del país i amb una mica més de 105.000 habitants, Tartu és la segona ciutat més important d’Estònia.
A part de ser el centre cultural del país gràcies a la seva important Universitat, el que li dóna també a la ciutat un ambient jove amb els estudiants durant el curs acadèmic.
La ciutat compta amb un casc històric ben conservat en el que domina l’estil neoclàssic construït després de l’incendi que va assolar la ciutat al 1775.
Aquesta àmplia plaça d’estil neoclàssic està plena de terrasses i botigues, està al centre de la ciutat i on es troba l’Ajuntament (Raekoda).
Plaça de l’Ajuntament
Ülikooli Peahoone
Darrera de l’edifici de l’Ajuntament i als peus d’un turó es troba el carrer Ülikooli on es troba l’edifici principal de la Universitat de Tartu.
Universitat de Tartu
Jaani Kirik (Església de Sant Joan Baptista)
Jaani Kirik
Al carrer Jaani tänav, a continuació del carrer Ülikooli, hi ha l’Església de Sant Joan Baptista (Jaani kirik), construïda en maó al segle XIV i rematada per una torre quadrada a la façana.
Toomemägi
És el turó que es troba darrera de la Plaça de l’Ajuntament. Si es puja fins allí pel carrer Loosi tänav es passa per sota del “Pont dels Àngels” fins arribar a les ruïnes del Toomkirik, la catedral dedicada als sants Pere i Pau, construïda al segle XIII, devastada en l’època de la Reforma Protestant i on avui es troba el Museu Històric de Tartu.
Ruïnes de Toomkirik
Llac Peipus
A uns 20 km a l’est de Tartu es troba el llac Peipus que, amb 3.550 km2 de superfície és el sisè més gran d’Europa. Marca la frontera amb Rússia i està comunicat amb el Bàltic a través del riu Narva.
La riba estoniana, més rica en platges que la riba russa, té més platges. Al sud del llac viu la minoria Setu, una població d’origen estonià que des del segle XI va està sota el domina de la ciutat russa de Pskov pel que va acabar desenvolupant la seva llengua i tradicions pròpies. La localitat on es troba és Pechery, en territori rus, però cada estiu se celebra un festival de música a Värskä, a Estònia.
Alatskivi és una localitat a 20 km al nord-est de Tartu, es troba a la Reserva Natural de Hirvead, a la riba del Peipus. Aquí es troba el Castell d’Alatskivi (Alatskivi Loss), una construcció de finals del segle XIX.
Castell d’Alatskivi
Narva
La tercera ciutat d’Estònia és més russa que estoniana, ja que dels seus aproximadament 85.000 habitants la majoria són russos. Narva està a la frontera amb Rússia i inclús més a prop de Sant Petersburg (uns 150 km) que de Tallinn (220 km).
Al llarg de la història va ser un lloc disputat per varis pobles. Al 1581 va ser conquerida pels suecs, després de la Guerra del Nord, al 1704, la ciutat cau en mans de l’Imperi Rus i, al finalitzar la Segona Guerra Mundial i ja incorporat el territori d’Estònia a la URSS, Stalin va obligar a molts ciutadans russos a establir-se a aquesta localitat, creant les bases del conflicte ètnic que hi ha en l’actualitat.
Entre les més afectades pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, Narva en l’actualitat té un aspecte completament modern marcat per la presència contaminant de centrals elèctriques i per la seva ràpida industrialització.
L’Ajuntament, ubicat a la Plaça de l’Ajuntament (Raekoda Plats) és un dels pocs monuments que es manté en peu després del bombardeig de 1944.
Ajuntament de Narva
Hermanni Kindlus
Al sud de la Plaça de l’Ajuntament, al costat occidental del riu Narva, s’aixeca el Castell emplaçat just davant a la Fortalesa de Ivangorod que està a l’altre costat del riu, ja en territori rus.
La construcció primigènia del castell va ser construïda pels danesos al segle XIII. Més tard se li va afegir la característica torre de plants quadrangular popularment coneguda com Pikk Hermann o “Germà el Llarg”.
Hermanni Kindlus
Narva-Joesuu
És una petita localitat balneari d’estiueig a 14 km de Narva, en la desembocadura del riu Narva al golf de Finlàndia.
Al poble conserva algunes pintoresques cases típiques de fusta construïdes entre els segles XIX i XX, quan la localitat era freqüentada per la burgesia de Narva.
L’origen de Roma és encara desconegut. Les diverses teories es basen en la informació dels autors antics i en els diferents tipus de troballes arqueològiques trobades a Roma.
Per aquests motius, aquesta etapa inicial de la història de Roma s’ha vingut situant més en el terreny de la llegenda que en el de la història. Inclús es va arribar a posar en dubte l’existència del període monàrquic.
Els historiadors dels segles XIX i de bona part del XX van desestimar la tradició i la història dels primers reis de Roma (Romulus, Numa Pompilius, Tullus Hostilius) així com la data fundacional, (753 aC), i ambdues es van catalogar com a merament llegendes.
Ha estat ja avançat el segle XX quan, gràcies a l’arqueologia i a altres ciències, s’ha aconseguit revaloritzar la tradició sostraient-la de molts elements llegendaris i d’interpretacions sospitoses.
Possiblement, els primers habitants de Roma procedien de diverses parts i no tenien ni el desenvolupament econòmic ni cultural dels seus veïns del nord, els etruscs, ni del sud, els sabins i els llatins.
En el Palatinus els arqueològics van trobar restes d’un primitiu poblat del segle VIII aC amb enterraments als seus peus. Sembla ser que, partint d’un nucli, la població es va anar estenent per les vessants dels turons més pròxims i, al segle següent, per la vall que hi havia entre elles.
Llegenda de Romulus i Remus
Les tradicions romanes van adornar el sorgiment de la ciutat de Roma amb diverses llegendes que van ser recollides principalment per l’historiador romà Titus Livius.
Diu la llegenda que Ascani (Άσκάνιος), fill de l’heroi troià Aeneas (Αἰνείας), fill de Venus o Afrodita i d’Anquises (Άγχίσης), hauria fundat la ciutat d’Alba Longa sobre la riba dreta del riu Tiber. Sobre aquesta ciutat llatina van regnar molts dels seus descendents fins arribar a Numitor i al seu germà Amulius. Aquest va destronar Numitor i, perquè no pogués tenir descendència que li disputés el tro, va condemnar a la seva filla, Rhēa Silvĭa, a ser sacerdotessa de la deessa Vesta (Ἑστία) per que es mantingues verge.
A pesar d’això, Mart, el deu de la guerra, va engendrar a Rea Silvia amb els bessons Romulus i Remus. Quan aquests van néixer, per salvar-los, van ser posats al Tiber dins d’una cistella que va encallar en un una zona dels set turons situada a prop de la desembocadura del Tiber.
Una lloba, anomenada Luperca, es va apropar a beure aigua i els va recollir i alletar a la seva guarida del Monte Palatinus fins que, finalment, els va trobar i rescatar un pastor llur muller els va criar. Ja adults, els bessons van reposar a Numitor al tro d’Alba Longai van fundar com a colònia d’aquesta, una ciutat a la ribera dreta del Tiber, al lloc on havien estat alletats per la lloba, per ser els reis.
Es diu que la lloba que va alletar a Romulus i Remus va ser la seva mare adoptiva humana. El terme lloba, en llatí lupa, també era utilitzat, en sentit despectiu, per a les prostitutes de l’època.
La llegenda també explica com Romulus va matar a Remus. Prop de la desembocadura del Tiber hi havia set turons: els monts de Aventinus, Capitolinus, Caelius, Esquilinus, Palatinus,Quirinalis i Viminalis. Romulus i Remus van discutir sobre el lloc en el qual fundar la ciutat i van decidir consultar el vol de les aus, de manera etrusca. Romulus va veure dotze voltors volant sobre el Monte Palatinus i Remus només en va veure sis en un altre turó. Llavors Romulus, per a delimitar la nova ciutat, va traçar un requadre amb una arada a la part alta del Monte Palatinusi va jurar que mataria a qui gosés traspassar-lo. Remus el va desobeir i va creuar amb menyspreu la línia, pel que el seu germà el va matar i va quedar com a únic i primer rei de Roma. Aquest fet va ocórrer l’any 754 aC, segons la versió oficial de l’Antiga Roma.
Origen Grec
Segons altres fonts antigues, la fundació de la ciutat es relaciona amb el món grec, ja que els fundadors tenien ascendència troiana. Aquesta llegenda presenta a Eneas, príncep troià, com a avantpassat directe de Romulus i Remus, el qual, al casar-se amb la filla del rei llatí, es va convertir en rei.
Aquesta interpretació la trobem no només en historiadors grecs, sinó també es va defensar en el món itàlic davant a altres tradicions que li atribuïen un origen arcadi, relacionades amb el mite d’Evandre (Εὔανδρος) , vinculada amb el d’Odysseus (Ὀδυσσεύς) o Ulises. D’aquesta forma, la historiografia grega va atribuir un origen diví i grec a la fundació de Roma, versió assumida posteriorment per aquesta.
No obstant, no es pot considerar admissible la tradició d’un origen troià de Roma si es compara amb la data de la destrucció de Troia (1200 aC) amb les restes arqueològiques del poblament del Latium i el Septimontium, semblant a altres pobles del Bronze Final d’Itàlia i que es distància molt de ser un poble important, i molt menys una ciutat.
On està la lloba Capitolina
Existeixen infinitat d’estàtues que rendeixen homenatge a la llegenda de Romulus i Remus en diferents parts del món. No obstant, l’escultura original de Luperca es troba als Museus Capitolins.
L’estàtua de Luperca feta en bronze i, encara que tradicionalment s’ha considerat que és d’origen etrusc, noves investigacions han assegurat que aquesta obra d’art data de l’Edat Mitja. Es creu que va ser esculpida entre el segle XI o XII, però les petites estàtues de Romulus i Remus van ser afegides varis cents d’anys després durant el Renaixement.
La Monarquia (753 aC – 509 aC)
La data de la fundació de Roma l’any 753 aC es la més acceptada, qualsevol que fos en aquesta època la seva denominació i que estigués organitzada en forma de ciutat o fos un conjunts d’aldees.
Que la primera forma d’organització política va ser de tipus monàrquic ho confirmen les restes arqueològiques i la tradició. En les excavacions portades a terme a la Regia (casa on vivia el rei) del Foro Romano, va aparèixer un got de bucchero datat a meitats del segle VII aC, amb la inscripció Rex. Tanmateix es troba la paraula regei inscrita al Lapis Niguer Pedra Negra), cipo del Foro, que conté una llei sagrada.
També pot deduir-se l’antiguitat de la monarquia d’altres institucions del Lazio, com la del rex nemorensis (rei del bosc), sacerdot que s’encarregava dels boscos consagrats a Diana des del segle VI aC fins a l’època de l’imperi.
La particularitat romana de mantenir qualsevol institució ens porta a trobar en la república al sacerdot-rei, rex sacrorum, com una pervivència de la reialesa tot i que amb funcions únicament religioses.
Diuen les fonts que Romulus, després de fundar la ciutat, va buscar incrementar el nombre dels súbdits per dos mètodes: obrint un refugi sobre el turó del Capitolinus, on es van implantar comerciants estrangers i gent marginada d’altres comunitats, i raptant dones sabines. El rei del poble de Curi, Titus Tacius, va atacar Roma i es va fer amb el Capitolinus. Posteriorment, ambdues aldees es van unir i es van constituir en una sola ciutat amb dos reis fins a mort de Titus Tacius.
La llista canònica dels set reis de Roma, o vuit, si s’inclou a Titus Tacius, és la següents: Romulus, Numa Pompilius, Tulllus Hostilius, Ancus Martius, Lucius Tarquinius Priscus, Servius Tullius i Lucius Tarquininus Superbus. Cap historiador posa en dubte l’existència dels tres últims ja que la documentació arqueològica confirma textos dels historiadors antics i també per les característiques d’aquests tres monarques, similar a la dels tirans grecs. Tampoc existeixen arguments que facin pensar que els primers reis siguin falsos.
Hi ha historiadors que sostenen que ja existia la llista dels reis quan els primers historiadors romans, al segle III aC, van escriure sobre els orígens de Roma, cosa que confirmaria l’existència dels mateixos.
La República (509 aC – 27 aC)
Segons la tradició, a l’any 509 aC es van produir una sèrie de fets essencials en la història de Roma: es va expulsar a l’últim monarca, Roma va ser presa per l’exèrcit de Porsenna, es va signar el Tractat entre Roma i Cartago, es van iniciar els Fastos Consulars i es va consagrar el temple de Júpiter Capitolinus. Semblen molts esdeveniments per tan poc temps. L’únic que pertany amb seguretat a l’any 509 aC és la dedicatòria del temple de Júpiter. Les restants poden haver succeït més tard, tot i que amb poca diferència de temps.
Els Fastos Consulars (llistes amb els noms dels cònsols que servien com a referència per a datar esdeveniments importants) resulten bàsics per l’estudi de la República a partir del 503 aC, data en que es considera que ja són dignes de credibilitat.
Un altre sistema utilitzat es basa en el ritual del clavus annalis. Aquesta pràctica es va iniciar l’any següent de la dedicatòria del temple de Júpiter Capitolinus i consistia en clavar un clau al mur de la cella de Minerva cada aniversari d’aquesta dedicatòria. El primer clau va ser clavat al 508 aC. Un any després de la seva consagració. El temple de Júpiter Capitolinus constava a més, de la cella de Júpiter, de altres dues annexes: la de Minerva i la de Juno.
La dècada que va seguir al 509 aC (data de la conspiració contra l’últim rei de Roma, Lucius Tarquininus Superbus, quan estava fora de Roma assetjant la ciutat d’Ardea) és un període fosc del que només es coneixen fets aïllats.
Transició de la Monarquia a la República
La transició política de la Monarquia a la República va ser seguida de greus tensions socials internes que van ser aprofitades pels pobles veïns per a reduir el control territorial de Roma i aconseguir la seva desaparició. D’aquí que, durant els primers 70 anys de la República, Roma tingués que ratificar la seva identitat en moltes ocasions.
Els primers anys de la República són d’incertesa com a conseqüència de la confusió política existent. Hi havia partidaris de la Monarquia, de la República, de Porsenna i de la Foedus Latinum (Lliga Llatina), entre altres. El que van conjurar al 509 aC no tenien prevista cap fórmula institucional per a substituir a la monarquia.
Tots els historiadors estan d’acord en que el Consolat-Magistratura doble i col·legiada durant tota la República, no va sortir immediatament després de l’expulsió de Lucius Tarquininus Superbus.
La tesis més generalitzada pressuposa que en la transició de la Monarquia al consolat es va passar per una fase intermèdia en la que es designava un praetor maximus per un any i que, més tard, desdoblaria les seves funcions. Tot i que s’apropava el sistema binari dels cònsols, aquests seguien designant-se com a pretors almenys fins al 449 aC, amb la llei Valeria Horatia.
Sembla que les supremes magistratures no van ser monopolitzades pels patres (persones que controlaven el Senat, l’exèrcit i els sacerdocis des de l’inici de la història de Roma) ja que es coneixen casos de plebeus que van ocupar el consolat fins a l’any 485 aC. El clima de tensions i enfrontaments dels inicis de la República portaria a les faccions més fortes a formalitzar compromisos i aliances entre elles.
A partir del 485 aC es va produir la intransigència del patriciat passant a controlar totes les magistratures civils i religioses i excloent als plebeus de qualsevol tipus de responsabilitat al govern.
El dret romà
A més de per les lluites entre patricis i plebs, la República es va caracteritzar per l’expansió del poder de Roma a tota la Itàlia peninsular, per la promulgació de la Llei de les XII Taules al 450 aC i per les guerres civils per la igualtat. La Llei de les XII Taules, anomenada així perquè estava escrita en dotze taules, és el codi més antic del dret romà. Es va establir aplacar les demandes dels plebs.
Fins que es va redactar aquest codi el dret romà havia tingut un caràcter sagrat, per haver estat unit a la monarquia i al col·legi dels pontificis. Amb un la seva redacció el dret romà es dessacralitza constituint la base del dret del món occidental. Per l’historiador Titus Livius, les XII Taules eren la font de tot el dret romà, tan públic com privat.
Entre els anys 133 i 27 aC es va desenvolupar una etapa molt convulsa en la història de Roma degut a una complexa situació econòmica, social i política que va portar a moments de tensió, com els viscuts amb els Gracos o les guerres socials entre nobles i plebs.
La Dictadura: la transició de la República a l’Imperi Romà
El gran pas cap a un sistema polític en el que el poder s’acumulés en mans d’una sola persona el va donar Lucius Corneliu Sulla (dictador als anys 82 aC – 79 aC). La sistematització de Lucius Cornelius Sulla va ser important i una de les conseqüències que va tenir, i que va influir en gran mesura en la política i en el propi final de la República, radicà en el fet que van concentrar tot el poder polític en mans del Senat, fet que no va succeir amb el poder executiu.
Això va donar lloc a que el Senat tingués que confiar l’executiu a un home fort, a un general que, a més, fos polític. En el mateix temps, els populars també volien ocupar el poder provocant un enfortiment del poder personal a l’hora de governar. L’enfortiment del personalisme va conduir als triumvirats i a les dictadures de Caesar o Augustus, i va suposar la fi de la República i el principi d’una nova etapa, l’Imperi.
L’Imperi Romà (27 aC – 476 dC)
L’Imperi és el sistema en el que el poder polític real estava en mans d’un sol individu, l’emperador. Es va inaugurar amb l’emperador Augustus. El Senat va quedar limitat a ser un òrgan de recolzament d’aquest poder polític.
El poder absolut de Roma, capital de l’Imperi, es va anar debilitant amb el temps. Entre els anys 235 i 300 la única prioritat de Roma va ser la defensa de les fronteres de l’Imperi dels continus atacs dels pobles bàrbars i dels que provenien de l’Imperi sassànida de Pèrsia. La pressió d’aquests pobles va motivar que l’exèrcit assumís el poder a partir del 235, moment que es coneix com Anarquia militar i que va durar uns 50 anys. Aquests emperadors soldats tenien com a única finalitat la lluita contra els enemics de l’Imperi.
La conseqüència d’aquestes guerres va ser l’encariment del manteniment de l’exèrcit i l’alt grau d’endeutament per a mantenir-lo, cosa que va portar a l’empobriment de la població i a la pèrdua de la seva identitat i els seus valors un aspecte de la seva pèrdua d’identitat va ser la crisi religiosa, per la invasió de les noves religions orientals.
La persecució dels cristians per Diocletianus, també anomenada Gran Persecució, no va ser més que un intent d’eliminar els perills als que s’enfrontava l’Imperi.
A l’any 284 una revolta militar va salvar l’Imperi, proclamant-se Diocletianus emperador. Durant el seu govern es va instaurar la Tetrarquia, sistema pel qual l’Imperi es repartia entre dos augustus i dos caesars.
Diocletianus va abdicar l’any 305 de mostrant la ineficàcia dels sistema tetrarquic sense algú de pes que el dirigís.
Baix Imperi Romà (305 – 476)
Des de l’abdicació de Diocletianus, al 305, hi va haver una sèrie de lluites que es van prolongar fins al 312, quan Constantinus I el Gran es va convertir en únic emperador d’Occident i últim emperador de l’imperi unificat. Va instituir el cristianisme com a religió oficial de l’Imperi.
En aquesta etapa es produeix el trasllat de la capitalitat de l’Imperi a l’antiga ciutat de Βυζάντιον (Bizanci), reconstruïda i ampliada per decisió de l’emperador. Bizanci, des del 8 de novembre del 324 (data de la seva inauguració) va passar a denominar-se Constantinoble.
Des de que la capital de l’Imperi d’Orient va ser traslladada a Constantinoblea i el que quedava de l’Imperi d’Occident va ser portat a Ravena. Roma va perdre el seu poder quedant com única autoritat la del Papa que va consolidar el seu poder amb l’ajuda dels llombards i de Carlemany.
Fins al 751, quan va ser envaïda pel llombards, Roma formava part de l’Imperi Bizantí. Al 756, Pipinus el Breu va atorgar al Papa el poder sobre les regions pròximes a Roma, sorgint els Estats Pontificis.
El desenvolupament de l’antic cristianisme va fer que el Bisbe de Roma adquirís gran rellevància tant religiosa com política i que portés a establir a Roma com a centre del cristianisme. Fins que es va annexionar al Regne d’Itàlia al 1870, Roma va ser la capital dels Estats Pontificis.
Fins al segle XIX el poder papal es va mantenir sempre en una constant lluita amb l’Imperi Sacro Germànic i altres poders d’Europa. A pesar d’això, Roma es va enriquir i va arribar a tenir un gran pes internacional.
Per aconseguir aquest creixement es van donar una sèries de fets que van contribuir a això: la ciutat va ser el centre més gran de peregrinació durant l’Edat Mitja, la institució del Jubileu, al 1300, els concilis, el mecenatge papal convertint-se en focus del renaixement substituint a Florència i la seva influència cultural.
La Revolució Francesa va acabar amb el poder papal. Amb la revolució de 1848 Roma es va incorporar a la nova Itàlia i, després de la Batalla de Porta Pia al 1870 (batalla portada a terme pel papa Pius IX per a mantenir la seva sobirania sobre els Estats Pontificis), Roma es va convertir en la nova capital d’Itàlia.
Roma com a capital d’Itàlia
El Papa no va acceptar la unificació d’Itàlia i es va refugiar al Vaticà donant lloc a l’anomenada “qüestió romana”, disputa política que va tenir lloc des del l’any 1861 fins al 1929 entre el govern italià i el papat. L’11 de febrer de 1929 el papa Pius XI i Mussolini van signar el Pacte de Laterà pel que es reconeixia l’Estat Vaticà.
Mussolini, aliat de l’Alemanya nazi, havia pres Roma al 1922 i l’havia declarat com a Imperi. Per a recuperar l’antiga grandesa de Roma, va fer instaurar els seus principals monuments i la va convertir com a centre de l’administració, amb el que la seva població va passar de 212.000 habitants que tenia durant la unificació a més d’un milió. (En època de l’Imperi va arribar a tenir més de 2 milions d’habitants).
Durant la Segona Guerra Mundial, Roma va patir escassos bombardejos i va estar poc danyada. Cap dels bàndols del conflicte va voler atemptar contra la vida del papa Pius XII. El 4 de juny de 1944, Roma va ser presa pels Aliats.
Al 1946, mitjançant un referèndum, es va abolir la monarquia i es va instaurar la república. Els anys 1950 i 1960 són per a Roma els anys de la Dolce Vita. Els anys 1980 va arribar a tenir 2.800.000 habitants.
Actualment, Roma compta amb un impressionant centre històric que reflexa el seu passat. Caminant per la ciutat es poden trobar restes de la Roma Antiga, de l’Edat Mitja, palaus renaixentistes, places, fonts i esglésies barroques i molts exemples d’estils artístics del segle XIX i XX.
Com a capital d’Itàlia, Roma té la major part dels edificis polítics del país. La població ha crescut de forma exponencial i actualment compta amb 2,8 milions d’habitants.
Colosseo
A l’any 72 dC, l’emperador Titus Flavius Caesar Vespasianus va fer construir aquest amfiteatre a Roma, amb capacitat per a 65.000 espectadors. La construcció del Colosseo va durar vuit anys i es va finalitzar amb el botí del saqueig de Jerusalem. El Colosseo, també anomenat Amphitheatrum Flavium, va ser inaugurat per l’emperador Titus Flavius Caesar Vespasianus amb jocs i festejos que van durar 100 dies i pels que van matar més de 5.000 animals. L’emperador Flavius Domicianus, successor de Titus Flavius Caesar Vespasianus, va ampliar posteriorment l’amfiteatre amb un pis addicional i vàries sales sota el Colosseo. El Colosseo és, per tant, l’amfiteatre més gran de la història romana i està considerat com una de les set meravelles del món.
Colosseo
El principal objectiu del Colosseo era entretenir al poble (i d’aquesta manera incrementar la popularitat de l’emperador) amb combats de gladiadors, de vegades en combinació amb animals salvatges com elefants i tigres. Era costum que els “bestiari” celebressin lluites d’animals salvatges pel matí. Com a programa intermedi, sovint es tiraven presos condemnats a enfrontar-se als animals salvatges, i per la tarda se celebraven combats entre gladiadors. A mesura que el cristianisme va anar adquirint importància, els jocs bàrbars van acabar sent prohibits per l’emperador Flavius Honorius a l’any 404 dC. El linxament públic d’un monjo que volia posar fi a la lluita entre gladiadors va ser la gota que va culminar el got. Fins l’any 523 només es van realitzar representacions amb animals salvatges.
Durant l’Edat Mitja, diversos terratrèmols van destruir greument el Colosseo i, en segles posteriors, les ruïnes van ser buidades pels papes i altres per a reutilitzar les pedres com a material de construcció d’esglésies i palaus a Roma. Aquest saqueig va cessar al 1749 sota el pontificat del papa Benedictus XIV (Benet XIV), qui, degut a la importància del Colosseo, va considerar sagrat el sòl de l’amfiteatre, en aquest sòl s’han derramat la sang de molts màrtirs cristians.
A l’amfiteatre s’accedia a través de 80 arcs d’entrada i el nom de “Colosseo” procedeix de l’estàtua colossal de l’emperador Nero Claudius Caesar Augustus Germanicus (Neró) que s’erigia a l’amfiteatre en aquella època. La circumferència total de l’amfiteatre és de 527 metres i l’altura màxima és de 48,50 metres. Com a materials de construcció es va utilitzar pedra calcària (1ª fila dels arcs), maó (2ª i 2ª fila dels arcs) i formigó, però l’exterior es va rematar amb un travertí extret dels turons propers a Tibur (actual Tívoli). Es va utilitzar el marbre pels seients i el revestiment de les parets interiors. L’arena en la qual tenia lloc les batalles mesurava 76 per 44 metres i estava rodejada per un mur de 4 metres d’alçada. Es calcula que entre 300.000 i 500.000 persones van morir a l’arena del Colosseo.
Les grades de l’amfiteatre estaven dividides en quatre zones. Els llocs més propers a l’arena eren pels senadors, magistrats i altres personalitats. Així, l’emperador tenia el seva pròpia llotja amb la seva pròpia entrada. La segona i tercera galeria eren pels espectadors masculins, dels quals aquells de classe socialment alta ocupava els més propera a l’arena. Les galeries superiors i quarta estaven destinades a les mullers de senadors i cavallers. En aquella època, el Colosseo també podia cobrir-se amb un tendal tèxtil, anomenat Velarium. Segons la llegenda, es van necessitar mil mariners per estendre la pantalla sobre els 240 màstils.
L’arena de l’amfiteatre de Romà
Sota el regnat de l’emperador Flavius Domicianus, el Colosseo es va ampliar per a incloure, entre altres coses, un hipogeu. Es tractava d’un laberint subterrani amb vàries trapes i ascensors, per exemple, per pujar animals grans a l’arena. Aquí és trobaven les estances dels gladiadors, els corrals dels animals salvatges i, a més, un passadís que comunicava amb la més gran escola de gladiadors de Roma.
Ubicació: Piazza del Colosseo, 1, 00184 Roma RM, Itàlia
La Fontana de Trevi de quasi 30 metres d’alçada, està construïda contra la part del darrera de l’edifici del Palazzo Poli i al centre, sobre l’arc triomfal es troba l’estàtua del déu del mar Neptú, que és arrossegat cap al mar amb el seu carruatge en forma de petxina per dos cavalls amb ales i tritons (joves déus dels mar). Mentre que un dels cavalls es tranquil i obedient, l’altre és impetuós i turbulent. Simbolitzen així les marees canviants del mar. Les dues estàtues als nínxols (realitzades per Pilippo della Valle) ubicats a ambdós costats de Neptú representen l’Abundància a l’esquerra i la Salut a la dreta. El nom de Trevi deriva de “tre via” (tres camins). En el passat, confluïen tres camins al lloc on avui s’ubica la font.
Segons la tradició, s’ha de tirar una moneda a la font (cal fer-ho amb els ulls tancats i tirant una moneda a l’aigua amb la mà dreta sobre l’espatlla esquerra). Així, qui tiri la moneda tornarà a Roma algun dia. I si es tiren dues monedes, llavors es trobarà l’amor a Roma. Si et vols casar o divorciar, llavors cal tirar tres monedes. Cada setmana l’Ajuntament de Roma neteja la font i dóna gran part dels beneficis (1.400.000 € a l’any) a una organització benèfica que ajuda a famílies pobres.
Ubicació: Piazza di Trevi, 00187 Roma RM, Itàlia
Transport: Metro: Línia A, Parada Barberini (després caminar uns 500 metres).
Pantheon
El Panteó d’Agrippa és un dels edificis romans més característics del centre de Roma. La construcció del Panteó va començar l’any 27 aC sota la direcció de Marcus Visanius Agrippa, i és un dels pocs edificis de l’antiga Roma que es mantenen completament intactes. El temple actual i la seva característica cúpula rodona no es van construir fins al segle II, sota el mandat de l’emperador Publius Aelius Traianus Hadrianus (Hadrià), després de que l’edifici construït per Marcus Visanius Agrippa resultés malmès per dos incendis, un l’any 80 dC i l’altre provocat per un llamp al 110 dC. A la façana es troba el text en bronze “M.AGRIPPA.L.F.COS.TERTIUM. FECIT”, que significa “Marcus Visanius Agrippa, Fill de Luci Vipsani, cònsol per tercera vegada, va construir això”. Aquest text va ser col·locat en un lloc destacat per ordre de l’emperador Publius Aelius Traianus Hadrianus (Hadrià).
Pantheon
Curiosament, encara no se sap molt bé per a què servia originalment l’edifici del Panteó. El nom Panthē̆on (Πάνθειον) procedeix del grec i significa “dedicat a tots els deus”. El Panteó d’Agrippa no es va utilitzar fins a l’any 608, quan l’emperador Flavius Phocas va regalar aquest edifici al papa Bonifacius IV (Bonifaci IV). L’església llavors va rebre el nom de “Santa Maria ad Martyres”. Amb el pas del temps, es van anar afegint altars i tombes, com la de diversos reis italians i la del famós pintor Raffaello. Aquestes tombes es troben en els set nínxols que rodegen l’espai central.
La cúpula del Panteó té un diàmetre de 8,7 metres i proporciona una llum molt especial al recinte. Aquest “oculus” es va incloure en el disseny de Publius Aelius Traianus Hadrianus (Hadrià), no només com a font de llum sinó perquè, a més, els visitants del temple poguessin tenir contacte directe amb el cel. La cúpula total te un diàmetre de 44,4 metres i és la cúpula més gran feta de formigó no armat. La mida del diàmetre és notable perquè aquesta és també l’altura des del terra fins a l’òcul. La cúpula té un gruix de més de 7 metres a les vores i està formada per roca pesada, mentre que el gruix de la cúpula a prop de l’òcul segueix essent de només 1,2 metres i està formada principalment per pedra tosca lleugera. Originalment, el sostre del Panteó estava recobert de bronze. No obstant, les plaques de bronze van ser foses per odre del papa Urbanus VIII (Urbà VIII) i es rumoreja que Bernini les va utilitzar per a fer el baldaquí sobre la tomba de Sant Pere (a la Basilica di San Pietro), Però sembla que això no va ocórrer ja que Bernini no confiava en l’aliatge.
L’oculus del PantheonInterior del Pantheon
Ubicació: Piazza della Rotonda, 00186 Roma RM, Itàlia
Transport: Metro, Línia A, Parada Barberini (després caminar uns 8 minuts).
Basilica di San Pietro
Des de 1929, la Ciutat del Vaticà és el centre espiritual de l’Església Catòlica i també la residència del Papa. La Ciutat del Vaticà és un estat independent de només 44 hectàrees i té el seu propi servei de seguretat, la Guàrdia Suïssa.
La “Basilica di San Pietro in Vaticano” es va construir entre 1506 i 1626 sobre una església de l’època de l’emperador Constantinus I el Gran (324). Aquesta església, segons la tradició, contenia la tomba de Sant Pere. Degut al llarg període de construcció, diversos dissenyadors van treballar successivament a la basílica, com Bramante, Raffaello, Antonio da Sangallo, Michelangelo i Carlo Maderno. Moltes de les decoracions de la basílica són obra de Gian Lorenzo Bernini. Les seves dimensions en particular (136 metres d’alçada i 186 x 123 metres d’amplada) fan que la basílica sigui impressionant.
Basilica di San Pietro in Vaticano
Que veure a la Basilica di San Pietro:
Una de les atraccions és “La Pietat”, aqueta obra d’art de 1499 és la única signada per Michelangelo, i es troba a la primera capella lateral de la dreta. L’estàtua representa a Maria carregant a Jesús ja mort entre els seus braços.
El gegantesc baldaquí de bronze de Bernini de 1633, col·locat sobre la presumpta tomba de Pere. Presumiblement, pel revestiment es va utilitzar el bronze del terrat del Panteó.
La estàtua de bronze de Pere, llur peu es nota molt desgastat degut a que els peregrins el besaven en massa. Aquesta estàtua es troba al peu d’una de les quatre grans columnes que sostenen la cúpula.
La “Catedral di San Pietro” de 1655 al cor, aquesta cadira de fusta revestida de bronze ha de ser transportada per quatre persones. Es diu a més que Sant Pere es va asseure una cop en ella.
La tomba d’Alexandre VII Chigi (nau esquerra) també és obra de Bernini. Aquí un esquelet daurat amb un rellotge d’arena representa teatralment el pas del temps i la mort apropant-se.
Amb una entrada independent, es pot visitar les criptes amb els 148 mausoleus (catacumbes) dels papes.
Altar de la Basilica di San Pietro
També és possible pujar a la cúpula, des d’on, després de 550 escales, s’obtenen unes magnífiques vistes de Roma i el Vaticà. Després de passar el control de seguretat, a la dreta de la basílica hi ha una taquilla on es poden comprar les entrades per a la cúpula (8 €, si es puja per les escales o 10 € s es puja una part del tram en ascensor).
Sota el Vaticà es troben les excavacions de l’antiga necròpolis. Al dia, només un grup selectiu de 250 persones pot visitar aquestes excavacions del cementiri romà amb al tomba de l’apòstol Pere (Sant Pere). No recomanable per a gent amb claustrofòbia.
La Piazza di San Pietro que és la plaça principal del Vaticà és coneguda sobretot pels discursos “Urbi et Orbi” del Papa per Pasqua o Nadal. A més, tots els dimecres (amb bon temps i si el Papa és a Roma) se celebra aquí un ofici religiós oficiat pel Papa. L’enorme plaça va ser dissenyada per Bernini al segle XVII a instàncies del papa Alexandre VII. Els edificis en forma d’el·lipse simbolitzen als braços de l’Església, que acullen a fidels en el regne celestial.
Si es va a la plaça en diumenge al migdia, el Papa dóna la seva benedicció des de la finestra del seu estudi.
Ubicació: Piazza San Pietro, 00120 Città del Vaticano, Ciutat del Vaticà
Els Museus Vaticans són un dels museus més grans del món, amb una enorme col·lecció que avarca des de tresors artístics de l’antiguitat romana i egípcia, passant per objectes religiosos, sales bellament pintades i inclús art modern. Ubicats en un complex de diversos palaus apostòlics, els 26 museus diferents del Vaticà són, amb diferència, els museus més populars de Roma, en part per la seva famosa Capella Sistina. Durant la visita es pot gaudir davant dels nombrosos tresors que diversos papes des del segle XVI ha reunit aquí i repartit en 54 sales.
Musei Vaticani
El punt més culminant de l’itinerari pel Museu Vaticà és la visita a la Capella Sistina. El nom deriva del fundador de la capella, el papa Sixt IV. L’impressionant sostre d’aquesta capella del segle XV va ser pintat per Michelangelo al segle XVI i representa, entre altres coses, la història de la creació i el Diluvi. Les parets laterals són igualment boniques, amb pintures sobre la vida de Jesús realitzades per Ghirlandaio, Botticelli, Perugino i Pinturricchio, entre altres. A més, a la paret del darrera de l’altar hi ha un quadre del Judici Final de Michelangelo. La Capella Sistina és coneguda principalment per ser l’espai on els cardenals es reuneixen en conclau per a escollir al nou Papa. Durant l’elecció d’un nou Papa, surt fum de la xemeneia de la paella dos cops al dia. Fum blanc quan s’escull al nou Papa, fum negre quan els cardenals no han aconseguit un acord.
Capella Sistina
Si es vol veure les Museus Vaticans d’una forma ràpida, a part de la Capella Sistina, les sales i obres més importants són:
Stanza della Segnatura: Situada a la segona planta i originalment biblioteca del papa Julius II, aquesta sala es va utilitzar posteriorment com a tribunal eclesiàstic. Aquesta sala destaca en el Vaticà per les pintures de Raffaello.
Stanze di Raffaello: Aquestes sales del primer pis van ser decorades per Raffaelloa instàncies del papa Julius II. Les pintures que aquí es mostres representen la teologia, la filosofia, la poesia i el dret. Per exemple, el famós quadre de la “Escola d’Atenes” de 1509 representa la filosofia, amb imatges des filòsofs Πλάτων (Plató) i Ἀριστοτέλης (Aristòtil) destacant al centre.
Grupo de Loacoonte: Grup escultòric de marbre que data del 40 al 20 aC, i que representa el sacerdot troià Laocoonte i els seus fills. Conta la llegenda que e sacerdot volia impedir que la ciutat admetés l’entrada del Cavall de Troia. A l’estàtua s’aprecia com Laocoonte és estrangulat per les serps de Ποσειδῶν (Poseidó).
La Galleria delle Carte geografiche: A la primera planta es troba la galeria de mapes dels segle XVI, amb enormes mapes topogràfics il·lustrats en les parets i el sostre. Els impressionants panells murals (40 en total) són obra d’Ignazio Danti.
La Pinacoteca Vaticana: A la planta baixa es troba una gran col·lecció de tapissos i pintures del Vaticà, incloent-t’hi obres de grans mestres como Caravaggio, Leonardo da Vinci, Tiziano i Raffaello.
Interior del Musei VaticaniInterior del Musei Vaticani
Degut a la gran afluència de públic al Museu de la Ciutat del Vaticà, és necessari reservar ales entrades amb antelació.
Transport: Metro: Línia A, Parada Cipro-Musei Vaticani.
Foro Romano
Les excavacions al centre de l’Imperi Romà, als peus del Capitolium, no van començar fins a finals del segle XIX. En temps de l’emperador Augustus (27 aC – 14 dC), vivien a l’antiga Roma més d’un milió de romans, essent el Forum Romanum el centre polític, jurídic i religiós de l’Imperi Romà.
Foro Romano
Durant la visita, es passa per nombroses ruïnes del Forum Romanum. Lamentablement, després del segle XII, molts edificis van resultar danyats per terratrèmols o saquejos per a la construcció d’esglésies com la Basílica di San Pietro i altres palaus. No obstant, les excavacions segueixen explicant molt sobre la història de l’Imperi Romà.
S’accedeix al Foro Romano per la Via Sacra, la via més antiga i famosa de Roma. El nom de “Carrer Sant” es deu als nombrosos temples i santuaris allí ubicats. Alguns exemples són el Temple rodó de Vesta, el Temple de Saturn, la Basílica de Maxenci i les residències del pontífex maximus, l’arc triomfal de Septimus Severus i el Rex sacrorum. També es troba les restes d’arcs triomfals, la tribuna d’oradors, pavellons de mercats i molt més.
Excavacons del Forum Romanum
Com a consell, des del turó Capitolium, s’obté una magnífica vista del Fòrum que permet fer-se una millor idea del conjunt, bellament il·luminat per les nits.
Cap al segle VII aC, el lloc entre els turons de Capitolium , el Palatinus i l’Esquilinus era un gran pantà. En aquella època s’utilitzava com a cementiri, però no va ser fins després del segle VII aC quan es va drenar el pantà a través d’una construcció de la claveguera Màxima. Entre els primers edificis que es van construir en aquesta època de la plaça es trobaven el Temple de Saturn i el Temple de Dioscurs. Al segle II aC, el desenvolupament del Fòrum es va accelerar després de creixement del poder de l’Imperi Romà en el Mediterrani. Juntament al Fòrum, a partir de l’any 54 aC, van sorgir els anomenats Fori Imperiali (Fòrums Imperials), destinats a immortalitzar la fama dels emperadors de l’època. Els fòrums més coneguts (llurs restes continuen existint sota les construccions veïnes) són:
Els Mercati de Traiano formen un complex semicircular de més de 150 botigues i oficines construïdes en l’època de l’emperador Traianus, ubicat al costat del Foro de Traiano. Situats a la vessant del turó del Quirinalis, a Roma, els mercats constaven de cinc plantes on es comercialitzava amb productes agrícoles, espècies, oli, vi, entre altres.
Posteriorment, el complex va tenir diverses funcions. Així, va formar part de les fortificacions al segle XIII. De fet, la torre quadrada (Torre dei Milizie) encara sobresurt darrera del complex com a part d’aquest període. Posteriorment, al segle XVI, es va construir un monestir sobre les restes dels Mercatis di Traiano. Quan el monestir va ser enderrocat a principis del segle XX, les restes del mercat van tornar a ser visibles.
El complex ha estat objecte d’una important restauració en els últims anys i des de 2007 alberga el “Museo di Fori Imperiali”. Aquesta museu es poden veure, entre altres coses, escultures, antecedents i reconstruccions dels Fòrums Imperials (Foro di Augustus, Foro di Caesar, Foro di Nerva, Foro de Traianoi el Temple de la Pau. A més té una gran vista des de les terrasses panoràmiques del Foro de Traiano.
Mercati de Traiano
Ubicació: Salita del Grillo, 37, 00187 Roma RM, Itàlia
Horari: Tots els dies de 9:30 a 19:30 hores.
Preu: 14,50 €. Lloguer de Videoguia: 6 €.
Transport: Metro: Línia B, Parada Colosseo. Després caminar uns 10 minuts.
Piazza Navona
La Piazza Navona és una de les places més boniques i famoses del centre de Roma. A l’any 86 dC, l’emperador Titus Flavius Domitianus (Domicià) va manar construir aquesta plaça amb la seva característica forma allargada. Aquesta forma es deu a la seva funció original d’estadi per a competicions d’atletisme (Circus Agonalis) amb grades per a 20.000 espectadors. El papa Inocenci va arribar a organitzar els anomenats “Jocs de l’aigua” en els calorosos mesos d’estiu, inundant tota la plaça. Després de la caiguda de l’Imperi Romà, es van construir cases en l’emplaçament de les tribunes, per l’allargat del camp d’atletisme va quedar sense urbanitzar, lloc en el que més tard es va formar la Piazza Navona.
Fontana dei Quattro Fiumi amb l’església de Sant’Agnese in Agone
A part d’aquesta font, la Piazza Novana conta amb altres dues fonts més petites, obra de Giacomo della Porta, deixeble de Michelangelo. Anomenades Fontana del Moro i Fontana de Nettuno.
Fontana del Moro
Cinc metres per sota del nivell del carrer, s’han realitzat diverses excavacions en el primitiu Estadio di Domiziano; també es poden visitar aquestes excavacions. Les excavacions obren tots els dies de 10 a 19 hores i l’entrada costa 8,50 €. La visita amb audioguia dura uns 40 minuts. Pàgina web de l’Estadio di Domiziano.
Avui, el Palazzo Braschi, el palau de la plaça, alberga el Museo di Roma. Aquí s’explica la història de Roma a través dels temps mitjançant nombroses pintures, gravats i altres obres d’art antigues El museu obre de dimarts a diumenge de 10 a 19 hores i l’entrada costa 8 €. Pàgina web del Museo di Roma.
Avui la plaça s’ha convertit en un lloc vibrant, amb nombroses cafeteries, terrasses o on es donen cita artistes de carrer i fotògrafs. I durant l’època de Nadal, aquesta plaça es transforma en un gran mercat nadalenc.
Ubicació: 00186 Roma, Província de Roma, Itàlia
Transport: Metro: Línia A, Parada Spagna. Després cal caminar un quilòmetre.
Castel Sant’Angelo
El Castel di Sant’Angelo va ser construït al segle II com a mausoleu per encàrrec de l’emperador Publius Aelius Traianus Adrianus (Hadrià). No va ser fins a l’any 590 quan el nom de l’Arcàngel Miquel es va vincular a aquest mausoleu, després de que durant una epidèmia de pesta el papa de l’època, Gregorius I (Gregori I el Gran) va veure a l’Arcàngel Miquel a la part alta del mausoleu envaïnant la seva espasa com a senyal de que l’epidèmia havia acabat. Més tard, el papa Pius II, va ordenar construir una capella al lloc on es diu que va aparèixer l’arcàngel. La impressionant estàtua de bronze de l’Arcàngel Miquel va ser realitzada al 1753 per Pieter Antoon Verschaffelt. El Castel di Sant’Angelo va cobrar molta notorietat després de l’adaptació cinematogràfica del llibre “El Misteri de Bernini” de Dan Brown, en la que el castell servia com amagatall als Illuminati.
Castel Sant’Angelo
El mausoleu es va transformar en fortalesa al 280 dC, quan es va construir al seu voltant la muralla aureliana. El castell tenia una posició estratègica ideal sobre el riu Tiber. Tot i això, el castell va ser saquejat en dues ocasions, al 410 i al 537, i es van destruir els capitells de la majoria d’urnes. Donat que posteriorment el Vaticà va quedar fora de la ciutat emmurallada i resultava difícil de defendre, es va decidir connectar el castell al Vaticà mitjançant un túnel al 1722. Així doncs, la fortalesa va servir d’amagatall al Papa i al tresor, protegint els costosos artefactes eclesiàstics en cas d’atac al Vaticà i a la Basílica di San Pietro. Durant segles, el castell es va utilitzar també com a presó i lloc d’execució. Aquest edifici té 6 plantes i 58 habitacions. Al 1870, el Vaticà va cedir el Castel di Sant’Angelo a l’exèrcit italià, que va decidir obrir-lo al públic com a museu. En les seves diverses plantes es pot trobar:
Planta baixa: plaça amb exposició d’armes medievals.
1ª planta: el mausoleu amb les tombes originals de l’emperador Hadrià, que lamentablement van ser saquejades posteriorment.
2ª planta: la presó.
3ª planta: el museu, que inclou mobles, ceràmiques, armes i pintures renaixentistes.
4ª planta: els pisos on els papes podien refugiar-se en cas d’atac al Vaticà.
5ª planta: la terrassa amb l’estàtua de bronze de l’Arcàngel Miqueli unes vistes impressionants de Roma.
El Castel di Sant’Angelo està connectat amb l’altre costat del riu pel Ponte Sant’Angelo o Pont del Àngels. A ambdós costats del pont hi ha cinc àngels esculpits per alumnes de Bernini. Els àngels porten objectes relacionats amb la Passió de Jesús.
Castel Sant’Angelo i el Ponte Sant’Angelo
Ubicació: Lungotevere Castello, 50, 00193 Roma RM, Itàlia
Aquest museu només permet l’entrada a 360 visitants per cada franja horària de dues hores i les entrades solen esgotar-se amb dies d’antelació.
En els voltants de les instal·lacions de la Galleria Borghese, al turó del Pincio, es troba l’antiga finca, propietat de l’adinerada família Borghese des de 1580. Per ordre del cardenal Scipione Borghese, la vinya es va convertir en parc. La construcció de la Villa Borghese Pinciana es va acabar al 1633. Incloïa altres edificis, com una pardalera i un hivernacle. Al segle XIX, el parc va ser objecte d’una important reforma i reconstruït a l’estil anglès amb diversos estancs i fonts. Finalment, al 1903, el parc va ser adquirit per l’ajuntament de Roma i se li va donar una funció de parc públic. Avui en dia, és el parc més gran de Roma.
A part de la Galleria Borghese, la Villa Borghese és un parc de 80 hectàrees d’extensió, a part de nombroses vil·les, pavellons, fonts, estàtues, aquests són els monuments més famosos del parc i els seus voltants:
Villa Giulia: residència d’estiu del papa Julius III al segle XVI. Avui és un museu d’art etrusc (període anterior a l’època romana).
Villa Medici: mansió del segle XVI construïda pel Gran Duc de Toscana i actual seu de l’Acadèmia di França a Roma. Hi ha visites guiades a aquest edifici.
Bioparco: el zoològic de Roma amb més de cent anys d’antiguitat. En el seu moment va ser un zoo progressista, sense petits corrals ni reixes, però amb molta vegetació i espai pels animals.
A la Viale delle Belle Arti hi ha alguns pavellons del que va ser l’Exposició Mundial de 1911, a l’igual que el museu de la Galleria Nazionale d’Arte Moderna. Aquest museu d’art modern i contemporani (segles XIX i XX) d’artistes principalment italians, amb una col·lecció de més de 5.000 pintures i escultures repartides en 75 sales.
Tempio di Esculapio: aquest temple del segle XVIII dedicat al deu de la medicina es troba al llac del parc, on inclús es poden llogar barques de rems.
Tempio di Esculapio
Ubicació: Piazzale Scipione Borghese, 5, 00197 Roma RM, Itàlia
La Basilica Papale di Santa Maria Maggiore és la més gran de les 80 esglésies marianes de Roma. Construïda per ordre del papa Sixt III l’any 432 sobre el turó de l’Esquilinus, és una de les set esglésies de pelegrinatge i una de les quatre basíliques papals de Roma (les altres són San Pietro, San Giovanni in Laterano i San Paolo Fuori le Mura). La basílica es va construir on la verge Maria es va aparèixer al papa Liberi, i on un 5 d’agost, una manta de neu va aparèixer cobrint el turó en ple estiu. Aquest dia es commemora cada any amb pètals blancs que descendeixen del sostre arremolinant-se al caure.
Archibasilica Papale di Santa Maria Maggiore
Molts dels mosaics de la basílica (inclosos els de la nau i els de l’arc triomfal) procedeixen de la seva construcció original. Els grans pilars de marbre de la basílica són encara més antics i es presumeix que provenen d’un antic edifici romà. En l’església destaca l’enteixinat d’or, encarregat pel controvertit papa Alexandre VI a partir del primer carregament d’or portat d’Amèrica per Cristòfol Colom.
A part, amb els seus 75 metres d’alt, el campanar que data del segle XIV és el més alt de Roma. A més, sota l’altar hi ha estelles de fusta del pessebre de Jesús (Sacra Culla). I la Porta Santa es troba a l’esquerra de l’entrada principal. Si un travessa les quatre portes santes de Roma en un any de Jubileu (en un sol dia) s’ha guanyat una indulgència i els seus pecats queden absolts.
En la basílica patriarcal també es troben les tombes dels papes Climent IX, Pau V i Nicolau IV. També estan enterrats aquí altres reconeguts catòlics, com Sant Jeròni i l’artista Bernini. A més, la basílica compta amb un museu on es pot aprendre més sobre la història de l’església i contemplar antigues obres mestres.
Altar de l’Archibasilica Santa Maria MaggioreSostre de l’Archibasilica Santa Maria MaggioreCúpula de l’Archibasilica Santa Maria Maggiore
Ubicació: Piazza di Santa Maria Maggiore, 00100 Roma RM, Itàlia
A l’altre costat del riu Tiber, al sud del Vaticà, hi ha el pintoresc barri de Trastevere. El nom Trastevere es deriva del llatí Transtiberim, que significa “a l’altre costat del Tiber” Aquest antic barri obrer de carrerons estrets i cases medievals es transforma en un lloc especialment animat a les nits (en part degut als nombrosos turistes) amb nombrosos restaurants, trattories i pizzeries.
En temps de l’emperador Augustus, Trastevere era un dels 14 districtes de la ciutat, i per tant formava part de la zona emmurallada. Diversos romans importants es van instal·lar en aquest barri, com Julius Caesar. L’encantador caràcter del districte, amb el seu laberint de nombrosos carrers estrets i sinuosos, es va originar a l’Edat Mitja.
El principal atractiu de l’antic barri és aquest ambient italià que es respira per tots els costats, passejar pels seus carrerons. No obstant algunes de les atraccions per visitar són:
Piazza i Basilica di Santa Maria in Trastevere
Piazza di Santa Maria in Trastevere: és el cor del barri. Aquesta plaça, amb l’església del mateix nom i una font, és un lloc de trobada pels trasteverini. Per la nit, els voltants d’aquesta plaça es converteixen en el barri nocturn de Roma.
Basílica di Santa Maria in Trastevere: aquesta és la basílica mariana més antiga de Roma i la principal atracció del barri. Després de vàries restauracions, la basílica conserva el seu caràcter medieval, en part pels seus nombrosos mosaics autèntics.
A Porta Portese se celebra tots els diumenges al matí, fins a les 14 hores, el mercat més popular de Roma (al voltant de Via Portuense i Via Ippolito Nievo), es troba de tot, des d’antiguitats fins a roba.
Villa Farnesina: una bonica mansió del segle XVI amb obres de Raffaello i Peruzzi, i rodejada de jardins simètrics. Des de l’exterior, la mansió sembla bastant austera, però el seu interior està brillantment decorada en estil renaixentista. La vil·la és una de les joies encara no tan turístiques de Roma. Està ubicada a Villa della Lungara 230, i oberta al públic de dilluns a dissabte de 9:00 a 14:00 hores i cada segons diumenge de mes. L’entrada costa 9 €. Més informació a Villa Farnesina.
Interior de la Basilica di Santa Cecilia in Trastevere
Transport: Trastevere no està ben situat per arribar-hi en metro. La millor opció és el bus (Línia 116).
Piazza di Sapgna
La Scalinata de la Piazza di Spagna van ser construïdes en estil rococó entre 1723 i 1726, és l’escalinata que va des de la Piazza di Spagna fins a l’església del monestir francès Trinità dei Monti (construït entre 1502 i 1587). L’escalinata consta de 135 escales i tres terrasses diferents, en referència a la Trinità (Santíssimia Trinitat). A la part alta de l’escalinata, prop de l’obelisc egipci, i en mig d’una multitud de turistes, es gaudeix d’una magnífica vista. La denominació de l’escalinata és potser una mica confusa, ja que la seva construcció va ser encarregada pels francesos (Lluís XII). Però al segle XVII, la plaça al peu de l’escalinata, la Piazza di Spagna albergava l’ambaixada espanyola, d’aquí el nom de “Escalinata Espanyola”. En realitat, el nom oficial de l’escalinata és Scalinata della Trinità dei Monti.
Scalinata de la Piazza di Spagna amb la Trinità dei Monti
La Piazza di Spagna alberga també una font de Pietro Bernini (pare del cèlebre Gian Lorenzo Bernini) anomenada “Fontana della Barcaccia”. Que significa literalment “font de la barcassa lletja”. Això no es refereix a que l’estàtua sigui lletja, sinó a la història que la inspira: el riu Tiber es va desbordar al 1598 i, com a conseqüència d’aquesta gran inundació, la barqueta lletja que en ella es representa, va encallar en aquest lloc. Aquesta història va ser la font d’inspiració per a Bernini. Al 2015, aqueta font va ser desgraciadament notícia per actes vandàlics portats a terme per seguidors del Feyenoord. No obstant, ells no van ser els causants dels tristos dolls d’aigua que emanen de la font; aquests es deuen a la falta de pressió de l’aigua de l’aqüeducte d’alimentació. Si pels francesos hagués estat, també s’hauria erigit a l’escalinata un gran estàtua del rei francès Lluís XII. No obstant, el Papa de l’època no ho va permetre, cosa que va provocar alguns retards en la construcció. Avui en dia, els voltants de la Piazza di Spagna són una zona comercial de luxe que culmina a la Via Condotti.
Fontana della Barcaccia
Per la celebració de l’aniversari de Roma, a finals d’abril, la Scalinata di Spagna es decora amb una mar de flors de azalea. Però també a la primavera i el 8 de desembre (Immaculada Concepció de Maria), l’estàtua de Maria al peu de la Piazza di Spagna, es cobreix de flors. Aquest dia el Papa visita la Scalinata de la Piazza di Spagna, com a part d’una tradició.
A la Piazza Venezia es troba el monument blanc en honor al primer rei d’Itàlia, Vittorio Emanuele II. Entre els italians, el Monument a Vittorio Emanuele II també es coneix com “Il Vittoriano” i “Altare della Patria” (Altar de la Pàtria). El monument commemora la unificació d’Itàlia del 1861 i el seu primer rei associat. Tot i que aquest monument honra la seva mort, ell no està enterrat aquí, sinó al Phanteon.
Construït entre 1895 i 1911 a la part alta del turo de Capitolinus, l’impressionant edifici va ser dissenyat per Giuseppe Sacconi, en el qual es va utilitzar marbre blanc de la regió de Brescia. Degut a la seva colossal forma (135 metres d’ample i 70 d’alt), l’edifici també ha rebut diversos noms, des de “tortell nupcial”, “dents” i màquina d’escriure”.
La gran estàtua eqüestre de bronze de Vittorio Emanuele II, al centre del monument. Aquesta estàtua és obra de l’escultor Enrico Chiradia, que va treballa en ella quasi dues dècades.
A la part alta de l’edifici, tant a l’esquerra com a la dreta, hi ha dues estàtues de la deessa Victòria sobre quatre cavalls.
A l’esquerra, l’estàtua en honor a la Unitat, obra de Carlo Fontana. A la dreta, l’estàtua en honor a la Llibertat, obra de Paolo Bartolini.
L’edifici conserva diversos relleus. Aquests representen ciutats italianes importants.
Sota l’estàtua de la deessa Roma es troba la “Tomba del Soldat Desconegut”, també reconeguda per la flama eterna custodiada per dos soldats. Aquest monument de guerra, que representa la tomba d’un soldat desconegut de la Primera Guerra Mundial, rendeix homenatge a tots els soldats caiguts desconeguts.
Museo del Risogimento: aquest museu al que es pot accedir en ascensor per la part del darrera, explica la història de la unificació d’Itàlia. El museu està dirigit principalment a visitants italians.
A espatlles del monument es troba la pintoresca església de Santa Maria in Aracoeli. El monument es va construir connex a aquesta església antiga.
Es pot utilitzar un ascensor per a visitar la terrassa panoràmica del monument (12€) i gaudir d’unes impressionants vistes de Roma, es pot accedir a l’ascensor a través de la cafeteria situada a la part del darrera del monument.
Interior de la Basilica di Santa Maria in Aracoeli
Ubicació: Piazza Venezia, 00186 Roma RM, Itàlia
Horaris:
Museu: Tots els dies de 9:30 a 19:30 hores, l’últim accés és a les 18:00 hores.
Transport: Metro: Línia B, Parada Colosseo. Després cal caminar 1 quilòmetre.
Basilica di San Giovanni in Laterano
L’Arcibasilica Papale di San Giovanni in Laterano va ser fundada l’any 313 sota les ordres de l’emperador Constantí I el Gran. L’emperador va ser qui, amb l’Edicte de Milano al 313, va permetre la llibertat religiosa a l’Imperi Romà, i per tant, el cristianisme. L’església va tenir també originalment la funció de residència papal. En part degut als incendis, l’església va perdre aquesta funció després de la tornada papal d’Avignon (1309-1377). No obstant, l’església va conservar la seva funció com una de les quatre esglésies papals de Roma juntament amb la Basilica di San Pietro, Santa Maria Maggiore i San Paolo Fuori le Mura. Tot i això, cal mencionar que aquesta església és la catedral de la diòcesi de Roma, pel que la converteix en l’església més important de Roma.
Basilica di San Giovanni in LateranoInterior de la Basilica di San Giovanni in Laterano
La basílica és l’edifici eclesiàstic més antic de Roma, però poc queda de la versió original afectada per un fort terratrèmol al 896. No va ser fins al 1650 per encàrrec del papa Inocenci X, quan l’arquitecte Borromini va reconstruir a fons l’església per a donar-li l’aspecte barroc actual. Ja al segle XVIII l’església va obtenir aquesta magnífica façana amb 15 estàtues d’Alessandro Galilei. L’única resta medieval de l’església és el baptisteri octogonal que data del segle V. El nom “Laterano” deriva del cognom “Lateranusa”. De fet, l’església es va construir als jardins de l’antic palau de la noble família de Prautius Lateranus. L’emperador Neró el va condemnar a mort per permetre que els cristians s’amaguessin al seu palau, i el va confiscar. Tres segles més tard, l’emperador Constantí I el Gran va tornar el palau al papa Milciades, i llavors es va començar a utilitzar com a residència del papa.
A la Piazza San Giovanni in Laterno s’alça un dels obeliscs més gran i antics de Roma. A més, davant de la basílica es troba la Scala Santa. Es diu que l’escala formava part originalment del palau de Pontius Pilatus a Jerusalem. Es diu que Jesús mateix va caminar sobre ella i que més tard va ser traslladada a Roma com a relíquia. Aquestes escales a Roma condueixen al “Santuari dels Sants” i els creients pugen a genolls, esperant obtenir indulgència plenària, com ho va establir el papa Pius VII.
Al costat de la basílica es troba el Palazzo in Laterano. El palau va servir com a residència dels papes a principis de l’Edat Mitja abans de traslladessin la seva seu al Vaticà. El palau va ser construït originalment al segle I dC, però va tenir vàries renovacions i reconstruccions al llarg del temps. Té una història rica com a seu del poder papal, i sovint, ha estat l’escenari d’esdeveniments importants en la història de l’església, com concilis i coronacions. El Palazzo in Laterano també és conegut pel seu esplendor arquitectònic i la seva importància històrica.
Ubicació: Piazza. San Giovanni In Laterano, 00184 Roma RM, Itàlia
Horaris:
Basílica: de 7:00 a 18:30 hores.
Sagristia: de 8:00 a 12:00 i de 16:00 a 18:00 hores.
Convent: de 9:00 a 18:00 hores.
Museu de la Basílica: de 10:00 a 17:30 hores.
Palazzo Lateranense: de 9:300 a 18:00 hores (tancat els diumenges i els dimecres).
La Via Appia Antica és una de les vies més antigues de Roma i en el seu moment va ser una important via d’accés a la ciutat. Originalment, la Via Appia arribava fins a Brundisium, l’actual Brindisi, al taló d’Itàlia. La calçada empedrada deu el seu nom al cònsol Apius Claudius Caecus, que va ordenar la seva construcció l’any 312 aC. En aquella època, la seva principal finalitat era el trasllat més ràpid de tropes durant la Segona Guerra Samnita, però servia també per al transport diari de mercaderies entre Roma i Campania.
Via Appia
La calçada empedrada rep també el sobrenom de “Regina viarium” (Reina de les calçades), això es deu a l’enorme importància de la via, però també a la bellesa del paisatge pel que discórrer la Via Appia. Part del camí (des de la làpida de Cecilia Metella) conserva les antigues llambordes, en les que encara s’aprecia clarament el desgast i les petjades dels carretons. La Via Appia té encara un aire quasi romàntic, amb els xiprers verds i les nombroses ruïnes al llarg de la calçada.
Des de Roma, la Via Appia parteix de la Porta San Sebastiano. Aquí al costat dret, encastat en un mur es troba la primera fita. Aquestes fites no només diuen alguna cosa sobre les distàncies i destins, sinó també, per exemple, sobre el principi fonamental de la construcció.
Porta San Sebastiano
Més endavant, es troba l’església “Domine Quo Vadis”. Segons la llegenda, Jesús s’hauria trobat aquí amb Pere. Pere estava fugint de Roma en aquest moment, però després de conèixer a Jesús, va decidir tornar a Roma. L’església té inclús una pedra en la que es diu que hi havia una petjada de Jesús.
A continuació, hi ha diverses Catacumbes i cementiris. Com en l’època romana estava prohibit enterra als morts dins de les muralles de la ciutat, es van col·locar varis cementiris al llarg de les vies arterials. Es pot visitar el més impressionant d’aquests cementiris subterranis (Catacombe di San Callisto), aquest cementiri compta amb més de 170.000 tombes. Una altra catacumba famosa és la Catacombedi San Sebastiano, a la que s’accedeix a través de l’església Basílica di San Sebastiano. Aquesta és una de les set església de pelegrinatge més importants de Roma.
Catacombe di San Callisto
Després d’uns dos quilòmetres, hi ha la part millor conservada de la Via Appia. Aquí també es pot veure les restes del Circo de Majencio, un antic hipòdrom. L’obelisc que originalment estava davant del circ es va traslladar a la Piazza Navona.
Des d’aquest punt, van apareixen més tombes, probablement perquè els emplaçaments més allunyats de la ciutat eren més econòmics. La més famosa i gran és la Tomba di Cecilia Metella, a uns cinc quilòmetres de la ciutat. Era filla d’un important general de l’emperador Caesar. La tomba està tancada els dilluns.
Tomba di Cecilia Metella
Un mica més lluny es troba Villa Quintili, es tracta d’una vil·la molt luxosa, residència de l’emperador Marcus Aurelius Commodus, que era un amant de la vida tranquil·la. Aquesta vil·la tanca els dilluns.
Villa Quintili
Transport:
Bus 218 des de la Piazza San Giovanni in Laterano (un cada hora).
Bus 118 des del Colosseo o des de Piazza Venezia (3 cops cada hora). Aquest bus recórrer part de la Via Appia, inclosa u na parada a la Catacombe di San Callisto
Bus hop on hop off, parada Terme di Caracalla i caminar uns 800 metres.
La Piazza del Popolo és una de les places més famoses de Roma, tot i que en realitat el nom deriva dels àlbers que s’erigien al voltant de la plaça ovalada. La funció original d’aquesta plaça d’estil neoclàssic, dissenyada entre 1811 i 1822, era donar la benvinguda als visitants i pelegrins que entraven a la ciutat de Roma per la Via Flaminia des del nord.
Els edificis més destacats de la plaça són dues esglésies bessones barroques quasi idèntiques allí ubicades: Santa Maria dei Miracoli i Santa Maria in Montesanto. Estan ubicades una davant de l’altra, i separades per la Via del Corso.
Piazza del Popolo amb les dues esglésis barroques (Santa Maria dei Miracoli i Santa Maria in Montesanto)
A l’altre costat de la plaça hi ha la Basilica Santa Maria del Popolo, una església que data del segle XV. Els principals atractius d’aquesta església són les 12 capelles laterals, com la Capella Cerasi, amb pintures de Caravaggio: la “Conversió de Pau” i la “Crucifixió de Pere”. La Capella Chigi, amb mosaics sobre la creació del món, també va ser dissenyada per Raffaello.
Interior de la Basilica Santa Maria del Popolo
Al costat de l’església hi ha la “Porta del Popolo”, entrada a la ciutat de la Muralla Aureliana. La porta de la ciutat data de 1561 i va ser dissenyada per l’arquitecte Nanni di Baccio Bigio. L’interior de la porta va ser decorat posteriorment per Bernini amb motiu de l’arribada de la reina Cristina de Suècia.
Ambdós costats de la plaça, els murs laterals incorporen una font. La Fontana del Nettuno mostra a Neptú acompanyant tritons. La Fontana della dea di Roma se centre en la dea de Roma. Als seus peus hi ha una estàtua de Romulus i Remus (fundadors de Roma) essent alletats per la lloba.
Un dels monuments més vistosos de la plaça és l’obelisc egipci de 36 metres d’altura. L’obelisc construït sobre l’any 1300 aC procedia del Temple del Sol de Heliopolis, i va ser traslladat a Roma per l’emperador Augustus per a ser col·locat al Circus Maximus. L’obelisc va ser restaurat i traslladat a aquesta plaça al 1589 per ordre del papa Sixte V.
Es pot pujar al turó del Pincio utilitzant les escales que hi ha. Aquí, des del balcó de la Piazza Napoleone, es gaudeix d’una magnífica vista de la plaça i de Roma.
Terrassa del Turó del Pincio
Ubicació: Piazza del Popolo, 00187 Roma RM, Itàlia
Transport: Metro: Línia A, Parada Flaminio.
Domus Aurea
Després d’un gran incendi a Roma l’any 64 dC, l’emperador Neró va manar construir a Roma l’enorme complex palatí Domus Aurea (Casa Daurada). Inclús es rumoreja que el propi Neró va provocar aquest incendi per a crear espai per al seu palau. En aquella època, el complex de 80 hectàrees i més de 150 habitacions, amb molt de marbre, marfil i parets de pa d’or, era el palau més vistós i car de Roma. Des del Foro Romanum, el palau tenia u na impressionant entrada amb una columnata i, en el seu moment, una estàtua de 35 metres d’altura del propi Neró.
Neró es va suïcidar l’any 68 dC, pel que mai va veure el seu palau acabat. El seu successor, Marcus Salvius Otho, es va encarregar de finalitzar-lo. Donat que Neró com emperador no era precisament molt estimat pel poble, els emperadors posteriors van decidir demolir part de la Domus Aurea per esborrar el record de Neró i van construir sobre ella altres edificis, com les Termes de Traiano. El palau estava rodejat de grans jardins i un llac artificial, en aquest llac es va construir el Colosseo.
A voltants del segle XV es va realitzar una altra busca d’obres d’art antigues, destacant entre elles el famós grup escultòric de Laocoon que avui es troba als Museus Vaticans. La Domus Aurea no va poder visitar-se durant molts anys per motius de seguretat, però des de 2014 algunes de les sales i frescos s’ha obert al públic de nou.
Domus Aurea
La visita a Domus Aurea només és possible en petits grups acompanyats per un guia. De vegades, inclús hi ha un recorregut en el que es pot veure com és el Palau de Neró amb ulleres VR. Els tours només són possibles durant el cap de setmana, ja que durant la setmana el procés de restauració de la Domus Aurea segueix en ple apogeu.
Ubicació: Vle della Domus Aurea, 00184 Roma RM, Itàlia
El Palazzo Colonna és un dels palaus privats més antics i grans de Roma, i la Galleria Colonna, que l’acompanya. La construcció del Palazzo Colonna es va iniciar al segle XIV a demanda de la família Colonna. Mentre que a l’exterior del palau sembla renaixentista i probablement no es noti en el paisatge urbà, l’interior es tot barroc gràcies als arquitectes que allí van treballar, com Bernini, Carlo Fontana, Johan Paul Schor i el primer arquitecte Antonio el Gran. Vuit segles després, la família Colonna segueix vivint en aquest palau proper a la Piazza Venezia.
De 1300 a 1500 el palau es mostrava com una fortalesa de la família. Oddone Colonna, escollit com a papa Martí V al 1417, va designar el palau com a seu papal i va viure allí del 1420 a 1431. Aquest Papa va assentar les bases d’un renaixement cultural, urbanístic i administratiu de la ciutat. Al 1527, durant el saqueig de Roma per les tropes de l’emperador Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic, el Palazzo Colonna va ser un dels pocs edificis que no van ser destruïts. Això és degut a la bona relació de la família amb l’imperi.
Palazzo Colonna
La Galleria Colonna va ser annexionada al segle XVII per ordre del cardenal Girolano Mattei. En les seves ales s’exposen les col·leccions d’art de la família, amb les seves escultures, frescos, mobles preciosos, però sobretot pintures dels principals artistes italians i estrangers dels segles XV i XVI. Es troben a la Galleria Colonna obres de Pinturicchio, Tintoretto, Cosmè Tura, Carracci, Guido Reni, Salvator Rosa, Bronzino, Guercino i Vanvitelli, entre altres. A l’entrada al museu es posa a disposició del públic un follet en el que es poden consultar les seves 270 obres.
Galleria Colonna
Ubicació: Via della Pilotta, 17, 00187 Roma RM, Itàlia. A 15 minuts a peu des del Colosseo.
Els Caputxins es van separar dels Franciscans al 1525 per viure més autènticament l’esperit de Sant Francesc. La seva idea era tornar a l’essencial. Portaven sandàlies sense mitjons i una túnica amb caputxa per a cobrir-se el cap. El nom de Caputxins deriva de caputxa.
Aquesta cripta anomenada Santa Maria della Concezione dei Cappuccini va ser construïda entre 1626 i 1631 per odre del papa Urbà VIII, ja que el seu germà Barberini era monjo caputxí. Com a cardenal, Barberini va fer excavar les restes de mils de Caputxins al monestir de Via dei Lucchesi i va ordenar col·locar el ossos al llarg de les partes de la cripta com una espècie d’obres d’art i símbols. Al veure això, els monjos van començar a posar a disposició les seves restes per a que fossin exhibits a la cripta, pel que aquesta alberga les restes d’uns 3.600 monjos enterrats entre 1500 i 1870.
Cripta dei Frati Cappuccini
La visita comença pel museu de la Cripta dels Caputxins. Aquí s’explica la història dels caputxins i les seves criptes. Aquest museu inclou una obra de Caravaggio en la que es representa a Sant Francesc. A continuació, es visita la cripta, aquesta cripta poc il·luminada consta de cinc capelles, cada una decorada amb ossos, cranis i a vegades inclús esquelets complets, i una capella sense ossos que correspon a l’altar. El recorregut acaba a la última capella en la que es llegeix “Quello che voi siete nou eravamo, quello che noi siamo voi sarete” (Exactament el que tu ets ara, nosaltres ho vam ser una vegada; el que nosaltres son ara, és el que tu arribaràs a ser). Després, també es pot visitar l’església adjunta, la Santa Maria della Concezione dei Cappuccini.
Interior de Santa Maria della Concezione dei Capuccini
Ubicació: Via Vittorio Veneto, 27, 00187 Roma RM, Itàlia
La moneda oficial de Txèquia és la Corona Checa (CZK). El seu nom amb txec és (Kč).
Bitlletes i monedes
A Praga hi ha bitllets de 100, 200, 500, 1.000, 2.000 i 5.000 corones. Les monedes en circulació són de 1, 2, 5, 10, 20 i 50 corones i de 50 hellers (h). 1 corona es divideix en 100 hellers (haleres).
Caixers automàtics i bancs
Al centre Praha no hi ha cap problema per trobar bancs i caixers automàtics. Si es necessita entrar en una oficina bancària, l’horari és de dilluns a divendres de 8 a 17 hores.
Com pagar?
La millor forma de estalviar-se comissions és pagar amb targeta de crèdit sempre que sigui possible. Al pagar amb targeta el tipus de canvi és a l’instant actual i la comissió màxima, depenent de l’entitat emissora de la targeta, acostuma a ser del 1%.
On canviar diners?
El millor tipus de canvi el sol tenir les cases de canvi properes al centre de Praha.
Al canviar diners en una casa de canvi, és important preguntar quantes corones ens donaran per tants euros. El cartell de 0% de comissió o la taxa de canvi indicada a vegades oculta alguna informació.
El canvi mig acostuma a estar en 25 corones per 1€.
Història de la República Txeca
La història txeca és representativa de la de l’est d’Europa. Els grans canvis històrics (ocupacions estrangeres, conflictes religiosos i reconfiguracions territorials) ajuden a entendre el paisatge urbà de les grans ciutats i la cultura dels seus habitants.
A principis de la nostra era, Bohèmia i Moràvia estaven ocupades per poblacions protoceltes, els Boyos, d’on procedeix el nom de Bohèmia. Al segle V arriben pobles eslaus i, posteriorment, al segle VIII, arriben els missioners bizantins Ciril i Metodi, els creadors de l’alfabet ciríl·lic, que porten amb ell la cristianització i l’alfabetització de la regió. L’església catòlica seguirà essent durant molts segles l’únic vector de desenvolupament de material escrit.
A partir de l’any 907, la invasió hongaresa prediu l’escissió entre els eslovacs i els txecs (aquests últims continuaven independents). Durant els anys següents, Venceslau I de Bohèmia (Václav I) ostenta el poder fins que el perd a mans del seu germà i assassí, Boleslau I. Venceslau I de Bohèmia és beatificat i es va convertir en el patró de Bohèmia.
La ciutat de Praha es converteix en el centre del poder a finals d’aquest mateix segle, al segle XIV, Carles es converteix en el rei Carles I de Bohèmia i en Carles IV emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, del que forma part la regió. Praha, que passa a ser capital de l’Imperi, adquireix gran belles i esplendor. Es construeix la universitat (la primera universitat d’Europa Central), el Pont de Carles, la Ciutat Nova (Nove Mesto), el Castell i la Catedral de Sant Vito.
Després d’aquest període, la regió es veu afectada per conflictes religiosos. El teòleg de Praha Jean Hus, que va acudir per a defensar la reforma de l’Església al Concili de Constança, va ser condemnat a la foguera per heretge, cosa que va provocar la revolta dels hussites, que es van enfrontar als catòlics en una guerra civil molt sagnant. La repressió austríaca es va traduir a la Guerra dels Trenta Anys, període fosc, per als txecs. Els protestants van ser obligats a convertir-se. Es comença a construir multitud d’esglésies a Praha i monestirs a la resta del país. El domini austríac es perpètua fins al segle XIX, tot i les revolucions europees de 1848, que insuflen esperances d’independència i autodeterminació de les identitats nacionals.
El txecoslovacs hauran d’esperar fins al 1918, quan cau Alemanya i poder per fi aconseguir la seva independència. Però això només representa el 50% de la població, composta també per alemanys, hongaresos i polonesos, cosa que afavoreix a la població alemanya de Hitler al 1938, que recupera la regió dels Sudetes, majoritàriament alemanya. Al 1939, ocupa la part txeca del país. La República Eslovaca proclama la seva autonomia.
Al 1945, el país recupera les seves fronteres originals. S’expulsa a les minories alemanyes i hongareses i es confisquen els seus bens. Al 1948, prenen el poder el Partit Comunista de Txecoslovàquia. Clement Gottwalt instaura el culte a la personalitat del líder. L’episodi de la Primavera de Praha al 1968 suposa una nova etapa d’esplendor de Praha a Europa, que dóna esperances a altres repúbliques de la Unió Soviètica que busquen un socialisme amb tints més humans, un moviment que serà penalitzat per la invasió dels exèrcits del Pacte de Varsòvia.
Un any després, Txecoslovàquia es converteix en un estat federat dividit en dues regions. La caiguda del bloc comunista es viu a Praha en la Revolució del Vellut de 1989 a la que la segueix el Divorci del Vellut (la dissolució de Txecoslovàquia) entre els txecs i els eslovacs. Deu anys després, els txecs aproven per referèndum l’entrada a la Unió Europea, una decisió que entra en vigor al 2004. No obstant, la República Txeca conserva la seva moneda, la corona txeca.
El Pont de Carles és el monument més famós de Praha i comunica la Ciutat Vella (Staré Město) amb Ciutat Petita (Malá Strana).
Pont de Carles
Amb més de 500 metres de llarg i 10 d’ample, al seu dia va tenir quatre carrils destinats al pas de carruatges. Actualment és per a vianants.
El Pont de Carles rep el seu nom del seu creador, Carles IV, que va posar la primera pedra al 1357 per substituir al Pont de Judit, que es va destruir per una inundació.
Les estàtues del Pont de Carles
Al llarg del pont es troben 30 estàtues situades a ambdós costats, moltes de les quals són còpies ja que les originals es troben al Národní muzeum (Museu Nacional) de Praha i a Vyšehrad i van ser construïdes a principis del segle XVIII.
La primera estàtua que es va afegir al 1683 va ser la de Sant Joan Nepomucè, que va ser tirant al riu al 1393 per ordre de Venceslau IV i al segle XVIII va ser santificat.
Al lloc on va ser tirat a l’aigua Sant Joan Nepomucèes troba la seva estàtua. Es diu que qui demani un desig posant la mà esquerra a la representació del seu martiri (a la base de l’estàtua), aquest se li serà concedit.
Staroměstské náměstí (Plaça de la ciutat vella)
La Plaça de la Ciutat Vella és un dels indrets més agradables de Praha. Des de l’Edat Mitja ha estat un centre d’agregació social.
Plaça de la Ciutat Vella
Durant el segle XI, les edificacions es van anar estenent des del Castell fins al costat dret del riu Moldava. A finals d’aquest segles es menciona per primera vega l’existència d’un mercat a la plaça actual. Al llarg dels dos segles següents, Praha va continuar creixent i al segle XIII va adquirir el títol de ciutat. L’Ajuntament va començar a funcionar a meitats del segle XIV.
La plaça és acollidora i antiga, està rodejada per interessants carrerons pel que resulta un autèntic plaer passejar. La plaça està repleta d’edificis d’interès entre els que destaquen Chrám Matky Boží před Týnem (Església de Nostra Senyora de Týn), Malostranský chrám sv. Mikuláše (Església de Sant Nicolau) i Staroměstská radnice (Ajuntament de la Ciutat Vella).
Chráml Matky Boží před Týnem (Església de Nostra Senyora de Týn)
Construïda al segle XIV sobre una antiga església romànica, l’Església de Nostra Senyora de Týnés una impressionant església d’estil gòtic tardà que compta amb dues de les afilades torres que dominen el cel de Praha.
Fosa entre les cases i estrets carrerons del centre de la ciutat, l’Església de Týn és el símbol d’estil gòtic de Praha i un edifici amb una important història. L’església compta amb 52 metres de llarg per 28 d’ample, encara que la seva part més important són les torres que superen els 80 metres d’alçada.
Staroměstská radnice (Ajuntament de la Ciutat Vella)
L’Ajuntament de la Ciutat Vellaés un dels edificis de la Plaça Vella que més mirades atreu gràcies a que en ell es troba l’impressionant Pražský orloj (Rellotge Astronòmic).
L’edifici, utilitzat com a Ajuntament fins a finals del segle XVIII, destaca per la seva torre gòtica de 60 metres d’altura des de la que es pot contemplar el centre de la ciutat a vista d’ocell.
Pražský orloj (Rellotge Astronòmic)
Rellotge Astronòmic
El Rellotge Astronòmic de Praha és un cèlebre rellotge ubicat a la paret sud de la Staroměstská radnice (Ajuntament de la Ciutat Vella), és el rellotge medieval més famós del món. Va ser construït al 1410 pel mestre rellotger Hanus i perfeccionat per Jan Taborsky al segle XVI. La llegenda diu que perquè Hanus no repetís l’obra, el regidors el van deixar cec.
El rellotge es composa de tres parts:
El calendari de Josef Mánes: L’esfera inferior de la Torre del Rellotge representa els mesos de l’any mitjançant pintures realitzades per Manés. També es pot apreciar els signes de l’horòscop i, al centre, l’Escut d’Armes de la Ciutat Vella. El calendari té quatre petites escultures: un filòsof, un àngel, un astrònom i un orador.
El rellotge astronòmic: L’esfera superior de la Torre de Rellotge Astronòmic pròpiament dit, la seva funció no era donar l’hora, sinó representar les òrbites del Sol i la Lluna.
Les figures animades: El principal atractiu del rellotge és la desfilada dels dotze apòstols que es produeix cada vegada que el rellotge marca les hores. Aquesta desfilada es produeix a les finestres superiors del Rellotge Astronòmic. A més dels apòstols es troben també figures addicionals: El Turc, l’Avarícia, Al Vanitat i la Mort, un esquelet que tirant la corda marca l’inici de la desfilada.
Horari de la desfilada dels apòstols: cada hora de 9 a 21 hores. Preu per pujar a la torre: Tarifa bàsica: 250 Kč (9,60 €).
Pražský hrad (Castell de Praha)
El Castell de Praha, construït al segle IX, és un dels castells més grans del món i monument important d ela República Txeca.
Castell de Praha
Allunyat de la idea de castell medieval amb aspecte fortificat, el Castell de Praha està compost per un conjunt de palaus i edificis connectada per petits i pintorescos carrerons.
Es pot dir que la història de Praha comença amb la construcció del castell, la seva situació estratègica aviat el va convertir en un centre del territori i es va constituir com la residència del Reis de Bohèmia des de la seva fundació pel príncep Borivoj.
Al 1918 el Castell de Praha es va convertir en la residència dels president d ela República Txeca i des de llavors el president té allí el seu despatx.
El castell compta amb una infinitat d’edificis amb un important valor històric i artístic, aquests són alguns dels més destacats:
Katedrála sv Vita (Catedral de Sant Vito)
Una important història i notable valor artístic, la Catedral de Sant Vito és el símbol de Praha i de tota la República Txeca.
La seva construcció va començar al 1344 per ordre de Joan de Luxemburg i, després de vàries èpoques i arquitectes diferents, es va acabar finalment als segles XIX i XX. La Catedral de Sant Vito va obrir les portes al públic a finals del 1929.
La catedral alberga la tomba de Wenceslao IV (El Rei Bo), les Joies de la Corona, i és el lloc de coronació dels reis de Bohèmia.
Es pot pujar a la torre de la catedral per les seves escarpades escales de cargol. Des de dalt hi ha una visió magnífica del Pont de Carles, Staré Město i Malá Strana.
Catedral de Sant Vito
Zlatá ulička (Carreró de l’Or)
El petit Carreró de l’Or és un dels racons més acollidors de l’interior del recinte del castell. Ocupar per casetes de color que en altres temps van acollir els orfebres, en l’actualitat la zona compta amb interessants botigues d’artesans. Les cases de color es van construir a finals del segle XVI i en principi eren per acollir als 24 guardians del castell. Un segle més tard de ser construïdes, el gremi d’orfebres va ocupar les cases i les van modificar, hi van viure varis segles. Al segle XIX van ser habitades per sense sostres i delinqüents de Praha, que al segle XX van ser desallotjats i s’han convertit en botigues d’artesania.
Carreró de l’Or
El Carreró de l’Or és especialment conegut perquè a la casa nº 22 hi va viure Franz Kafka, un dels escriptors més influents del segle XX, entre 1916 i 1917.
Starý královský palác (Antic Palau Reial)
Creat al segle IX com un primitiu palau de fusta, l’antic palau va patí importants canvis fins a convertir-se en l’impressionant edifici que es conserva en l’actualitat.
Antic Palau Reial
Bazilika a Kláštersvatého Jiří (Basílica i Convent de Sant Jordi)
Fundada l’any 920, l’antiga basílica va ser ampliada al 973 amb la construcció del convent, que en l’actualitat acull la col·lecció d’art bohemi del segle XIX de la Národní galerie Praha (Galeria Nacional de Praha).
Basílica de Sant Jordi
Daliborka věž (Torre Daliborka)
Famosa presó de la ciutat que en els seus inicis albergava als membres de la noblesa, però que més tard va passar a convertir-se en una presó comú.
Černá věž (Torre Negra)
Coneguda sota aquest nom degut a un incendi que la va deixa negra, aquesta torre va funcionar com a presó dels deutors presos que comptaven amb nombrosos privilegis.
Bílá věž (Torre Blanca)
Torre utilitzada com a presó per als membres de la noblesa.
Prašná brána (Torre de la Pólvora)
Construïda al segle XV com a part de la fortificació del castell, la Torre de la Pólvora va acabar convertida en el laboratori dels alquimistes del rei Rodolf II.
La Torre de la Pólvora: és una ennegrida torre gòtica localitzada a l’entrada de la Ciutat Vella. Un pont cobert uneix la tenebrosa torre amb la brillant Casa Municipal, amb la que forma un peculiar contrast.
La torre va ser construïda al 1475 com una de l es 13 portes de la muralla fortificada que donaves accés a la ciutat. Al 1541 va ser destruïda per un devastador incendi, però en qüestió de poc temps va ser reconstruïda. Anys més tard, durant el segle XVII, la torre va començar a utilitzar-se com a lloc d’emmagatzematge de la pólvora, degut al qual va adquirir el seu nom actual.
Existeix la possibilitat d’accedir a l’interior per contempla la “Ciutat de les Cent Torres” des de part superior d’una de les més especials. Al seu interior alberga una exposició sobre la història de Praha i les seves torres.
La Plaça Venceslau és el centre de la Ciutat Nova i un lloc que ha presenciat molts esdeveniments de la història recent de Praha i de la República Txeca.
La plaça té forma allargada i mesura 750 metres de llarga per 60 d’ampla. Els edificis que la rodegen són en majoria hotels, restaurants i botigues de moda. Antigament el mercat de cavalls fundat al 1348 s’ubicava en aquesta plaça.
L’edifici més famós de la plaça és el Národní muzeum (Museu Nacional), edifici acabat al 1890.
L’esdeveniment més important que s’ho donat cita a la Plaça de Venceslau va succeir al novembre de 1989, quan una manifestació contra la brutalitat policial va iniciar la Revolució del Vellut i la caiguda del comunisme.
Tot i que aquesta plaça és històrica, tampoc és especialment bonica, ja que no és per a vianants i més aviat sembla una avinguda. A la nit, l’ambient no és molt agradable.
Plaça de Wanceslau
Starý židovský hřbitov (Antic Cementiri Jueu)
Situat al barri jueu, aquest famós i antic cementiri sorprèn. S’estima que hi ha més de 100.000 cossos enterrats.
L’antic Cementiri Jueu de Praha és un lloc acollidor, que té la seva pròpia història. Va ser durant més de 300 anys l’únic lloc on estava permès enterrar als jueus a Praha.
Aquest cementiri es va crear al 1439 (així data la primera làpida d’Avigdor Karo) i, encara que va anar creixent al llarg dels anys, no es va estendre el necessari i actualment es pot apreciar tot el seu caràcter intacte. Degut a la falta d’espai, els cossos s’enterraven uns damunt d’uns altres (arribant a més de 10 apilats). A dia d’avui es poden veure més de 12.000 làpides.
Si hi ha molta cua al cementiri, es pot comprar l’entrada directament a qualsevol sinagoga jueva i després tornar i accedir-hi directament. La entrada és combinada i és vàlida per ambdós llocs.
Informació pràctica
Horaris: Des novembre a març de 9 a 16:30 hores. Des d’abril a octubre de 9 a 18 hores. Dissabtes tancat.
L’Òpera Estatal de Praha és una de les òperes més conegudes d’Europa. Ha estat oferint espectacles d’òpera i ballet des de 1888 en el mateix lloc que ocupava el Teatre de la ciutat Nova. En els seus inicis es va dir Nou Teatre Alemany, nom que es va mantenir fins 1945 quan va adoptar-se la denominació actual.
L’edifici va ser remodelat als anys 80 per ha conservat intactes alguns elements des de la seva creació: el vellut vermell, els canelobres i els estucs daurats daten de finals del segle XIX.
Òpera Estatal
Per visitar l’Òpera Estatal no s’ofereixen tours guiats, pel que, per poder visitar l’edifici cal comprar una entrada per alguna representació.
Quasi tots els dies s’ofereixen espectacles d’òpera o ballet i, depenent de l’obra i dels tipus de seient, es poden aconseguir entrades des de 100 Kč (3,80 €).
Informació pràctica
Ubicació: Wilsonova 4. Praha 1.
Horari: Depèn de l’obra, l’hora més comú es a les 19 hores. En algunes ocasions hi ha sessions matinals a les 11 hores.
Preu: Des de 100 Kč (3,80 €) fins 1.100 Kč (42 €). Hi ha descomptes amb carnet d’estudiant.
El Monestir Strahov pertany a l’ordre dels Mostenses i va ser fundat per Vladislau II al 1143. L’aspecte barroc actual data de finals del segle XVII. Durant la història ha estat necessari reformar-los diverses vegades per arreglar les destrosses produïdes per les incursions enemigues.
A l’interior del monestir es troba la Nanebevzetí Panny Marie Na Strahově (Església de l’Assumpció de la Verge Maria). En ella es guarden les restes de Sant Norbert, el fundador de l’ordre Mostense, així com un òrgan en el que va tocar Mozart vàries vegades en les seves visites a Praha. A l’església només es pot accedir durant l’horari de culte.
La majoria de les sales només s’obren al públic durant exposicions i no poden ser visitades. Les sales que sempre estan obertes són la biblioteca i la pinacoteca.
La Biblioteca compta amb dues sales, que en certa mesura recorden a la biblioteca barroca del Clementinum: la Sala Teològica Barroca i la Sala Filosòfica Classicista. En elles es conserven llibres i manuscrits de l’Edat Mitja, il·lustracions i globus terraqüis..
La Pinacoteca és de les més importants d’Europa Central en el seu gènere.
Monestir StrahovBiblioteca del Monestir Strahov
Klementinum
El Klementinum és el segon complex arquitectònic més extens de la ciutat per darrera del Castell de Praha.
Klementinum
En els seus orígens el Klementinum va ser la seu del col·legi jesuïta i de la universitat.
La fundació Klementinum data del segle XI. A l’any 1232 els dominics van ocupar l’església de Sant Climent (de la que hereta el seu nom) i van construir el seu monestir. Al 1556 van arribar a Praha el jesuïtes i, després de comprar l’edifici, van començar una ampliació que duraria quasi 200 anys.
Des de fa més de dos segles el Klementinum alberga en el seu interior la Biblioteca Nacional. Actualment també ofereix concerts d’òrgan i música clàssica.
Biblioteca del Klementinum
La visita guiada compon de tres parts: la Biblioteca Barroca, la Sala dels Meridians i la Torre Astronòmica.
La Capella dels Miralls rep el seu nom de les desenes de miralls que hi ha incorporats al sostre i penjats de les parets. La capella té diverses pintures i en ella es troba l’òrgan original del segle XVIII que va toca W. A. Mozart.
La Torre Astronòmica va ser utilitzada com a mirador, des de la meitat del segle XVIII va ser utilitzada per científics com Josef Stepling per realitzar observacions astronòmiques. Amb 68 metres d’altura la torre ofereix una vista de 360º sobre el centre històric de Praha.
Al pujar a la torre es passa per la Sala del Meridians, sala amb dos grans quadrants que van servir per mesurar l’altura de les estrelles i els moviments celestes. Aquesta sala també era utilitzada per saber quan era migdia i comunicar-ho als habitants de Praha.
Ubicat en un dels edificis més representatius d ela ciutat, el Museu Nacional de Praha és el museu més important de la capital txeca. L’edifici del museu, d’estil neo renaixentista, va ser construït entre 1885 i 1891 per Josef Schulz, el mateix arquitecte que va liderar la construcció de l’ÒperaEstatal.
A més d’exposicions temporals que es fan de forma habitual. El museu té les següents col·leccions permanents:
Prehistòria de Bohèmia, Moràvia i Eslovàquia.
Exhibició mineralògica i litològica.
Paleontologia, osteologia i antropologia.
Zoologia.
Decoració i medalles de països europeus.
Tot i que el museu és molt generalista i les col·leccions són molt similars a les que es poden veure en moltes ciutats europees, el fantàstic interior de l’edifici fa que la visita valgui la pena. Si es visita amb nens, la secció de zoologia és molt extensa i els agradarà.
Museu Nacional
Informació pràctica
Ubicació: Vaclavske namesti 68, Praha 1. A l’extrem sud de la Plaça Venceslau.
Kutná Hora compta amb tants llocs d’arquitectura majestuosa, amb tantes esglésies decorades ostentosament, perquè duran l’Edat Mitja va ser la segona ciutat més poderosa de Txèquia, i sobretot, la més rica, gràcies a les mines de plata en les seves proximitats.
A partir del segle XVI, successius desastres naturals, l’epidèmia de la pesta que va afectar a bona part del centre d’Europa i l’extinció de les mines degut a una inundació van portar a la ciutat en un declivi que mai més es recuperaria.
Avui resulta senzill apropar-se al passat esplendorós de Kutná Hora fent un tomb pel seu casc antic, que a part de les seves casetes de colors, compta amb un bon nombre de parades d’interès turístic.
Kutná Hora és una ciutat petita de uns 20.000 habitants, pel que es pot visitar a peu en un dia.
Katedrála Nanebevzetí Panny Marie a sv. Jana Křtitele (Església de Nostra Senyora de l’Assumpció i Sant Joan Baptista)
L’església, que per les seves dimensions podria exercir com a catedral. És un dels millors exemples del Gòtic a la regió de Bohèmia, i a més va ostentar el títol d’edifici religiós més alt de la República Txeca fins a la construcció de la Katedrála sv. Víta (Catedral de Sant Vito) de Praha. També és una de les esglésies més antigues del país, doncs la seva fundació es remunta al segle XIII i està lligada a l’ordre del Císter.
Església de Nostra Senyora de l’Assumpció i Sant Joan Baptista
Al seu interior no hi ha una església gòtica plena de vitralls i d’ambient fosc; aquí, els interiors van ser restaurats i predomina un estil simple i auster amb parets i sostres molt poc decorats i de color beix.
I situat a 5 minuts a peu de la Katedrála Nanebevzetí Panny Marie a sv. Jana Křtitele (Església de Nostra Senyora de l’Assumpció i Sant Joan Baptista) hi ha Kostnice Sedlec (Ossari de Sedlec) està ubicat sota la Capella de Tots Sants, és exactament un soterrani decorat amb ossos humans. Cents de mils, per ser exactes: des de l’Edat Mitja, es creu que els monjos del Císter, habitants del proper monestir, van portar de Jerusalem un grapat de terra procedent de Gólgota (lloc on es va produir la Crucifixió) i la van escampar al lloc on s’ubica la capella. Des d’aquest moment, les persones que volien ser enterrades en aquest lloc considerat sagrat van començar a comptar-se per mils i els ossos es van començar a amuntegar en un cementiri que no parava de créixer.
Sobre el cementiri es va erigir, durant l’Edat Mitja, una església gòtica, cosa que va impedir aixecar bona part del cementiri, pel que es va decidir fer una capella a la part inferior per a custodiar tots els ossos desenterrats.
Però a finals del segle XIX, l’acumulació d’ossos humans era tal que es va encarregar a un tallista, František Rint, que dissenyés un espai pensat per a col·locar-los ordenats i de forma més estètica.
Així que, al visitar avui Kostnice Sedlec ens trobem en un lloc tètric per alguns, simplement curiós per a d’altres, on les parets, els sostres, les làmpades, tot està fet d’ossos.
La visita a l’Ossari cal reservar-la a la pàgina web
Ossari de SedlecOssari de Sedlec
Chrám svaté Barbory (Església de Santa Bàrbara)
Ja al centre de Kutná Hora, s’aixeca la Catedral, imponent i bonica, i un dels millors punts des d’on fer fotos de Kutna Horá.
Església de Santa Bàrbara
Tot i que les seves dimensions no són molt grans, l’interior és impressionant, sobre tot els sostres decorats amb motius vegetals, també vitralls fets a mà.
Un altre mirador és l’antic Jezuitská kolej (Col·legi Jesuïta), llur arquitectura crida més l’atenció per la seva forma i dimensions que per la seva estètica, de línies simples i sense massa ornament (típica de les construccions jesuïtes). Té tocs barrocs, però el més curiós és la seva forma, perquè imita la lletra F, en honor als reis d’Habsburg Ferdinand II i Ferdinanda.
Avui en dia ja no funciona com a col·legi, sinó que és un museu i galeria, amb una mostra d’obres d’art.
Col·legi Jesuïta
České muzeum stříbra (Museu de la Plata)
Amb el nom de Castellet de Plata s’ha batejat el museu dedicat a aquest material que durant segles va ser fonamental pel desenvolupament econòmica de la zona. Recorrent el museu es pot aprendre les tècniques d’extracció de la plata i conèixer en profunditat l’estreta relació entre les mines i la ciutat de Kutná Hora.
Aquesta font situada en ple casc històric, és un dels monuments favorits de Kutná Hora per la integració de l’arquitectura gòtica, que recorda un templet, i la seva funció pràctica, doncs proveïa d’aigua potable a la població durant els períodes d’explotació més intensiva de les mines de plata, que dificultaven trobar aigua que fos salubre.
Construïda a finals del segle XV, va ser finançada íntegrament per les classes altes de la ciutat, igual que la Kostel sv. Jakuba (Esglésiade Sant Jaume), i d’aquí la seva rica decoració.
Font de Pedra Gòtica
Kamenný dům (Casa de Pedra)
Casa de Pedra
A Kutná Hora hi ha un predomini del gòtic en els seus edificis, doncs els període de més riquesa a la ciutat va coincidir amb l’auge d’aquest estil arquitectònic.
La Casa de Pedra és un dels seus millors exemples: es tracta de l’antiga residència d’una família burgesa (com podien ser de rics per a construir-se un habitatge que recorda a una minicatedral), decorada amb elements típics del gòtic al se exterior (tot i que s’ha restaurat diverses vegades durant els segles posteriors).
El seu interior alberga una completa exposició associada al České muzeum stříbra (Museu de la Plata), i que conté mobiliari, joies, vaixelles i altres objectes d’ús quotidià, inclús la seva pròpia bodega.
Aquesta columna barroca erigida en una cèntrica plaça de la ciutat quan la pesta va ser erradicada de forma definitiva (i això no va succeir fins al segle XVIII). Amb una altura de quasi 20 metres i coronada per una escultura de la Verge Maria, recorda a les 6.146 víctimes de la pesta a aquesta ciutat.
Kostel sv. Jakuba (Església de Sant Jaume)
Església de Sant Jaume
La torre del campanar és visible des de qualsevol punt de la ciutat, i és que l’Església de Sant Jaume, que data del segle XIV, és una de les més riques de la zona, doncs va ser un projecte de les classes nobles de la ciutat, que van finançar la seva construcció. Està consagrada a Sant Jaume, el patró dels miners.
Com a dada curiosa: el seu disseny original comptava amb dues torres iguals, però la segona torre no va arribar a construir-se degut a la inestabilitat del terreny, ple de zones buides per la proximitat a la mina de plata.
Vlašský dvůr (Cort Italiana)
La Vlašský dvůr (Cort Italiana) és un dels llocs especials de Kutná hora, per la seva arquitectura i per la seva funció que va exercir durant segles com a Casa de la Moneda: aquí era on s’encunyaven les monedes de plata extreta de les mines, també on s’allotjava el rei quan viatjava a la ciutat per a tractar assumptes polítics.
Batejada com a Cort Italiana pels experts en encunyació de moneda florentins que el rei Venceslau II de Bohemia (Václav II) va manar portar a la ciutat, va ser el centre econòmic d’una ciutat que va ser la més rica de la zona durant el segle XIII.
En l’actualitat es pot veure a l’interior una exposició de monedes antigues, i també visitar algunes de les seves antigues estances.
Cort Italiana
Plzeň
Plzen és coneguda per la fàbrica de la cervesa Pilsner Urquell, convertida en el lloc més important de Plzeň. I és que Plzeň és una de les capitals mundials de la cervesa, i no és únicament perquè a aquesta ciutat es vingui elaborant cervesa des de l’Edat Mitja, si Plzeň és sinònim de cervesa es degut a que el mètode d’elaboració de baixa fermentació establert aquí per primera vegada al 1842 es va expandir per tot el món, fins al punt que un 70% de les cerveses s’elabora avui en dia amb aquest sistema. Reben el nom de cerveses Pilsener, Pils o Pilsner.
Pivovar Plzeňský Prazdroj (Fàbrica de Cervesa Pilsner Urquell)
Per començar cal avisar que és recomanable fer la reserva de la visita per antelació, perquè del contrari, en determinades dates és possible que no es pugui visitar sense reserva.
La Pilsner Urquell no és una fàbrica qualsevol, el seu mètode de baixa fermentació és el que utilitzen el 70% de les cerveses del món en l’actualitat. En aquest sentit, la cervesa Pils (així s’anomena aquest tipus de cervesa en honor a la ciutat on es va desenvolupar el mètode d’elaboració) és la cervesa més comuna en tot el món, de manera que es pot trobar en quasi tots els països.
Les visites a la fàbrica es realitzen en anglès i tenen una durada de 90 minuts. Durant el recorregut es visita la sala de cocció antiga i la sala actual, també es parla dels quatre ingredients necessari per a l’elaboració de la cervesa: aigua, ordi que es convertirà en malta, llúpol i ferments. Tots autòctons del país.
Finalment es passar per les galeries subterrànies situades a 9 metres de sota el nivell del terra. Aquí era on antigament fermentava i reposava la cervesa, per a convertir-se en producte final, després de 42 dies de procés.
Tot això en barriques velles de roure de les que s’ha conservat unes quantes d’elles, en aquest cas es pot tastar la cervesa extreta de la barrica.
És la plaça més bonica de Plzeň i una de les més gran de Txèquia. Molt a l’estil centreeuropeu, té unes dimensions de 200 x 140 metres, just al centre d’alça de Katedrála svatého Bartoloměje (Catedral de Sant Bartomeu).
La Plaça de la República està rodejada de preciosos edificis històrics, molts d’ells ornamentats amb bellíssimes façanes de diferents colors.
Al centre de la plaça crida l’atenció l’existència de tres grans fonts modernes obra de l’artista txec Ondřej Císler, el disseny representa un àngel, un galgo i un camell, que són motius de l’emblema de Plzen.
Radnice města Plzně (Ajuntament de Plzeň) és l’edifici més important del perímetre de la Plaça de la Concòrdia és l’Antic Ajuntament d’estil renaixentista. Va ser dissenyat per un arquitecte italià a meitats del segle XV i a la façana destaquen els seus esgrafiats.
Plaça de la República
Katedrála svatého Bartoloměje (Catedral de Sant Bartomeu)
És l’edifici religiós més important de Plzeň. La Catedral de Sant Bartomeu va ser consagrada com a tal fa pocs anys, per Joan Pau II, concretament al 1993, això si, l’església és molt anterior, doncs es tracta d’un edifici gòtic de finals del segle XIII.
L’agulla de la Torre és la més alta de la República Txeca, arribant als 103 metres.
Visitar la catedral és gratuït, la pujada a la torre si que és pagant. Es tracta d’un temple gòtic de tres naus, però amb ornamentació de tot tipus. La capella més bonica és la funerària dels Sternberg, on crida l’atenció l’existència d’una altar d’estil art déco.
Aquesta Sinagoga és la segona més gran d’Europa, després de la Sinagoga de Budapest. Rep el nom de Gran Sinagoga i va ser construïda a finals del segle XIX, es tracta d’un temple bastant més modern que la majoria de sinagogues del barri jueu de Praga.
Aquest temple ha estat recentment restaurat, està considerat una meravella arquitectònica. En el seu moment, va donar cobertura religiosa ala quasi 2.000 jueus que residien a la Plzeň de l’època.
Barreja diversos estils, però principalment recordant al neo-morisc, les seves torres culminades amb les habituals cúpules bulboses de les esglésies ortodoxes, fan creure que es tracta d’un temple cristià, no obstant, l’enorme estrella de David de la façana ens dona la pista de que es tracta d’un temple hebreu.
Cal tenir en compte que els dissabte, la sinagoga està tancada.
Karlovy Vary és una ciutat balneari situat molt a prop de la frontera alemanya. Es tracta d’un lloc amb una arquitectura rococó molt característica, enclavat enmig d’un entorn bosc de gran bellesa.
Va ser l’emperador Carles IV qui va fundar la ciutat al segle XIV i qui li va donar el seu nom. Ja llavors es coneixien les propietats de les aigües termals de la zona, que compta amb més de 80 fonts, cosa que va convertir a Karlovy Vary en un destí molt sol·licitat durant segles.
Quan el ferrocarril des de Praga va quedar inaugurat al segle XIX, aquesta ciutat balneari va acabar de consolidar-se com a destí predilecte de l’aristocràcia europea. Durant aquesta època daurada es va construir la majoria d’edificis que es poden veure avui.
En totes les parts de Karlovy Vary venen tasses per provar les aigües termals o com a record, aquesta aigua calenta té un regust metàl·lic (moltes són fons sulfuroses).
Hi ha una gran comunitat russa establerta a Karlovy Vary, des dels temps de la URSS, que enviava als seus funcionaris a descansar a la ciutat balneari. És freqüent veure cartells en ciríl·lic.
Creuant el pont sobre el riu Teplá s’accedeix al que podríem anomenar la ciutat balneària. A partir d’aquí es troben clíniques i hotels-balneari, consultes de fisioterapeutes, massatgistes i llocs on es venen productes curatius fets a partir de les aigües de Karlovy Vary.
Ciutat Balneari de Karlovy Vary
Columnates
Tornant a creuar el riu Teplá hi ha una successió de columnates, algunes erigides en metall, altres de fusta i altres de pedra, que són uns dels emblemes de la ciutat.
També es troben vàries desenes de fonts termals públiques, és quasi preceptiu comprar una tassa de balneari, amb la finalitat d’anar degustant les diferents fonts termals, en que les aigües surten a diferents temperatures, la més calenta surt a 72ºC.
Aquestes tasses de balneari, habitualment de ceràmica, permeten que l’aigua accedeixi a la part superior de la boca sense passar per les dents. Es tracta d’un invent del segle XIX, necessari quan els visitants es van adonar que les propietats altament ferruginoses de les aigües medicinals tacaven les dents. Una de les columnates més boniques és la Sadová kolonáda (Columnata del Parc), construïda en metall, d’estil neobarroc. Aquí es poden tastar les primeres aigües calentes de Karlovy Vary.
Columnata del Parc
Una altra de les columnates destacades és la Mlýnská kolonáda (Columnata del Molí), és la més gran de tota la ciutat, amb més de 130 metres de longitud. Aquesta columnata, edificada en pedra, és una obra de Josef Zítek, un important arquitecte txec que és també qui va dissenyat el Teatre Nacional de Praga. La Columnata del Molí es va construir en estil neorrenaixentista a partir del 1871. L’obra inclou 12 escultures que representen els mesos de l’any i 5 fonts d’aigua termal.
Columnata del Molí
Molt a prop es troba la Tržní kolonáda(Columnata del Mercat), construïda en fusta pintada de color blanc. Aquí es troben dues fonts termals més. Quasi davant mateix, s’alça la Columna de la Pesta, d’estil barroc i dedicada a la Santíssima Trinitat. Pel vist, la ciutat es va lliurar de la plaga.
Columnata del Mercat
La última de les columnates és també la més moderna de totes. Es coneguda com la Vřídelní kolonáda (Columnata Termal). Va ser construïda al 1975, en formigó armat vidriat, en estil funcionalista, sota el disseny de Jaroslav Otruba. El més interessant d’aquest pavelló (perquè més que una columnata, en aquest cas es tracta d’un pavelló) és el guèiser que emana aigua a 72ºC de temperatura, de forma contínua. El doll arriba fins als 12 metres d’alçada.
Columnata Termal
Grand Hotel Pupp
Potser el més luxós de Karlovy Vary, llur origen és de 1701.
S’ha anat renovant en vàries ocasions i el seu interior és una autèntica meravella, propi dels grans palauets europeus. Val la pena fer-li un cop d’ull.
El Grand Hotel Pupp és on s’allotgen les celebrities que acudeixen al Festival Internacional de Cinema.
Grand Hotel Pupp
Rozhledna Diana (Torre de Diana)
Torre de Diana
A dos minuts del Grand Hotel Pupp hi ha l’estació inferior del funicular que porta fins Rozhledna Diana (Torre de Diana).
Aquest funicular, en funcionament des de 1909, fa el trajecte cada 15 minuts, permeten arribar en molts pocs minuts al cim d’aquest turó des del que s’obtenen unes excel·lents vistes de Karlovy Vary i els seus voltants. Concretament des de la Rozhledna Diana (Torre de Diana), una torre d’observació de 40 metres d’altura.
Chrám sv. apoštolů Petra a Pavla (Església de Sant Pere i Sant Pau)
És una església ortodoxaciutat bal russa. Des del segle XIX eren molts els visitants russos que acudien a Karlovy Vary per gaudir de les propietats curatives de les seves aigües.
Ells van ser els responsables de recaptar els diners suficients per erigir aquesta preciosa església russa d’estil bizantí i cúpules bulboses.
L’església segueix en funcionament, de manera que es pot visitar el seu interior.
Església de Sant Pere i Sant Pau
Národní park České Švýcarsko (Parc Nacional de la Suïssa Bohèmia)
La Suïssa Bohèmia és una regió pintoresca situada al nord-est de la República Txeca. Aquesta regió és va convertir en Parc Nacional al 2001 i fa frontera amb el Parc Nacional de la Suïssa Saxona a Alemanya.
Perquè es diu Suïssa Bohèmia si està a la República Txeca? Doncs els seu nom va ser inspirat pels artistes suïssos Adrian Zingg i Anton Graff al recordar-los aquesta regió la geografia del nord de Bohèmia a la seva terra natal.
Cal dir que per fer la ruta per compte propi, només cal pagar l’accés al complex de Pravčice Gate (el qual té una petita botiga, WC, un restaurant i poca cosa més) i pel passeig en vaixell per les goles. Amb aquest dos llocs cal tenir precaució ja que estan subjectes a un horari i a unes dates. Aquesta és la web oficial per més seguretat.
Un cop s’arriba Hrensko hi ha tres aparcaments. Un al principi i dos més endavant. Si es vol fer la ruta circular completa (18 km)és aconsellable aparcar al segon. Si no es vol fer la ruta circular completa cal anar a Mezní Louka i des d’allí començar la ruta (6 km) fins la Porta Pravčická.
La ruta no té complicació. És recomanable portar calçat còmode i adequat per a muntanya, ja que degut a la humitat el terra rellisca. És una zona de pluges i bastant humida, doncs no està de més portar una capelina.
Conforme es va pujant les vistes són més espectaculars. I pas a pas per aquesta ruta s’arriba al Niu de Falcó i a la Porta Pravčická. Aquí es pot fer un descans. Des d’aquí surten diferents petites rutes a miradors i balcons, alguns d’ells de prohibida circulació degut al perill de caiguda.
Porta Pravčická
Un cop visitar i recorreguda la zona es comença a baixar per continuar la ruta i arribar a la Edmundova soutěska Kamenice (Goles d’Edmund i Wild). Quan s’arriba aquí es hi ha un petit moll a la riba del riu on hi ha unes barques llargues verdes. El tiquet es compra allí mateix i es puja a una d’aquestes barques.
Goles d’Edmund i Wild
Státní hrad Karlštejn (Castell de Karlštejn)
El Castell de Karlštejn va ser fundat al 1348 per l’emperador Carles IV, qui el va manar construir com a fortalesa per guardar les joies de la corona del Regne de Bohèmia i del Sacre Imperi Romano Germànic, així com un gran nombre de relíquies que havia anat acumulant. I com que havia de ser com la caixa fort de l’imperi, es va construir sobre un turó rodejat de boscos a la regió de Bohèmia Central.
Des d’aquella torre de Carles IV, fins als tres edificis dins de la muralla que composa avui els castell de Karlštejn, han passat molts segles i molts senyors. Els tresors van sortir del castell a meitats del segle XV, tot i que els del Regne de Bohèmia van tornar poc després. Però durant la Guerra dels Trenta Anys, al 1619, es van traslladar definitivament a Praha. Després de la reconquesta sueca de meitats del segle XVII, el castell es va abandonar. L’aspecte actual, neogòtic, es deu a una restauració de finals del segle XIX.
Castell de Karlštejn
És important saber que la visita al castell de Karlštejn es compon en tres tipus de visita que es pot decidir quina es prefereix:
La Residència Imperial de Carles IV: tour bàsic de 55 minuts, 300 CZK.
Les Capelles del Castell de Karlštejn: 100 minuts, 640 CZK.
El tour complet al Castell: 3 hore, 1.800 CZK.
Es pot consultar horaris i preus i fer reserva anticipada a la pàgina web.
No hi ha visites guiades amb espanyol, no obstant és pot llogar un audioguia en espanyol.
El Castell de Karlštejn està format per tres edificis principals, cada un amb una funció diferent i varis nivells: El Palau Imperial, la Torre de Maria i la Gran Torre amb la Capella de la Santa Creu. Un extra fora del tour que es pot visitar per compte propi i gratuïtament és la Torre del Pou.
El Palau Imperial
Aquesta va ser la residència de l’emperador Carles IV. Aquí hi ha la sala més gran del castell, amb armaris de 500 anys d’antiguitat dels cavallers/soldats que protegien a l’emperador. A la segona planta, les habitacions reials, només Carles IV i el seu fill Venceslau IV van passar per elles, amb bany, xemeneia i capella. A més de la Sala del Tro i la Sala d’Espera, decorada amb frescos.
Residència Imperial
La Torre Maria
A la Torre de Maria es conserva l’objecte més antic del Castell de Karlštejn: una pedra del segle I amb un cap tallat de Medusa, en teoria, un regal del mateix Petrarca a Carles IV. Tot i que, el que de veritat impressiona és l’Esglésiade la Verge amb la Capella de Santa Catalina. Frescos amb Carles IV i amb escenes de la Apocalipsis, a més d’un sostre de fusta restaurat, a l’església, i decoració de pedres semiprecioses a la capella cobrint frescos de sant.
També hi ha una rèplica de la corona del Regne de Bohèmia, que avui es conserva a la Catedral de Sant Vito de Praha.
La Gran Torre i la Capella de la Santa Creu
Cadascun dels edificis estava connectat al següent a través de ponts o passarel·les de fusta que podien destruir-se en cas d’atac, la única que es conserva avui en dia és la que uneix la Torre de Maria amb la Gran Torre, l’últim edifici que es visita. La Gran Torre era l’espai més segur, l’últim bastió de defensa, a la part més alta del Castell de Karlštejn. Aquí és on Carles IV va manar aixecar la Capella de la Santa Creu, amb murs de fins a 7,5 metres de gruix.
I la pujada a la part alta de la torre, on està la capella, hi ha molts frescos que decoren els sostres de fusta. Però un cop s’ha arribat a la capella, és un es pot observar el sostre daurat amb vidres de Murano, les imatges dels sants, la galeria de pintures medievals mes gran del món (amb 129 retrats), la reixa i els forats de les relíquies.
Capella de la Santa Creu
La Torre del Pou
L’inexpugnable Castell de Karlštejn tenia també un accés a través de la Torre del Pou, en la que hi ha un pou de més de 80 metres, en que els turistes hi tiren monedes i demanen un desig. La Torre del Pou no es visita, hi ha una cafeteria. Això si la vista del castell amb les torres i la muralla des d’aquí és una de les millors. Cap a l’altre costat, el bosc que rodeja el castell apareix als peus. Com ja s’ha comentat, aquesta part, juntament amb el pati, és gratuïta.
Hluboká Castle
Hluboká Castle és un bonic Castell-palau romàntic d’estil anglès. Hluboká té uns segles d’història i moltes reformes a les seves espatlles. Essent un palau més que un castell, aquestes reformes no han estat a causa de guerres, invasions o incendis, sinó a canvis de gustos dels seus diferents amos. Va néixer com a Castell Reial al segle XIII i després es va convertir en Palau. Palau renaixentista, més tard barroc, i finalment, a meitats del segle XIX, va agafar l’aspecte actual, romàntic.
Hluboká Castle
Al 1661 va ser l’any que el palau va passar a mans dels Schwarzenberg. Ells van ser els que van portar a terme les dues grans reformes: la barroca a principis del segle XVIII i la romànica a meitats del segle XIX.
Al 1838 va ser l’any de la coronació de reina Victòria I del Regne Unit. Que té a veure la reina Victòria en un palau txec? Ella directament res, però és que dos dels convidats que van acudir a gran acte de la seva coronació eren Joan Adolf II de Schwarzenberg i la seva muller, la princesa Eleonora. Van ser ells, en especial la princesa, qui, enamorats de Windsor Castle, es van inspirar en ell per manar reformar el seu palau en estil Tudor.
Interior de Hluboká Castle
Els últims Schwarzenberg que van viure al palau van ser Adolf i la seva muller Hilda, els quals van haver d’abandonar Txecoslovàquia ocupada pels nazis. El palau va ser pres per la Gestapo i, després de la guerra, al 1947, va ser nacionalitzat i avui continua sent de l’Estat.
Durant la visita al palau es va coneixent alguns dels grans Schwarzenberg retratats en quadres i estàtues. A la sala d’armes, per exemple, hi ha estàtues de dos dels més il·lustres personatges de la família. La petita és de Carles Felip de Schwarzenberg, qui al 1813, va lluitar a la batalla de Leipzig contra Napoleó, fins i tot té una plaça a Viena. I l’estàtua gran és d’Adolf I de Schwarzenberg, qui al 1598, va guanyar als turcs a Győr, actual Hongria.
A Adolf I de Schwarzenberg i a aquesta batalla es deu el cap de turc amb un corb traient-li un ull que hi ha a l’escut de la família. Segons la llegenda, després de la batalla, Adolf va col·locar el cap d’un general turc sobre una llança. Més tard, va arribar un corb a treure-li els ulls. Aquesta imatge li haurà agradat tant a Adolf que l’hauria afegit a l’escut familiar. Més enllà de la llegenda, el nom de Győr en alemany és Raab, semblant a rabe, corb.
Per a visitar el castell cal saber que el palau és enorme, hi ha desenes de sales visitables, des de les luxoses sales de representació a les íntimes habitacions privades dels últims amos, els prínceps Adolf i Hilda. També es pot baixar al soterrani per a visitar les cuines i pujar a la torre.
El problema és que com tot bon palau o castell, hi ha molts tours diferents que es poden fer, només es pot visitar amb tours guiats, i clar, cal escollir si no es vol passar tot el dia a Hluboká.
Les visites són cinc:
Sales de representació: 55 minuts.
Apartaments privats: 60 minuts.
Habitacions de convidats: 70 minuts.
Cuines: 35 minuts.
Torres: es puja per lliure.
Les recomanacions són: almenys fer les sales de representació, si es té un mica més de temps, baixar també a les cuines, i si es pot pujar a la torre, genial. Les habitacions dels convidats també són boniques, així com els apartaments privats, però cal dir que tants tours seguits es fa bastant pesat. Cal saber també, que es pot fer en anglès, i en espanyol per a grups, és el de les sales de representació. Els altres són en txec, i tot i que hi ha fulletons explicatius en diferents idiomes, també en espanyol, les visites no són tan senzilles.
Sales de representació
Com ja s’ha comentat, les sales de representació són les més espectaculars del palau, el que més crida l’atenció són els treball d’ebenisteria, les talles de fusta que cobreixen els sostres i les parets de moltes sales són verdaderes obres mestres.
També les parets cobertes de cuir i terres originals, quadres de grans mestres europeus, mobles antics i decoració de tot tipus, incloent-hi tapissos flamencs, cristalls de Bohèmia, lambades de cristall de Murano, porcellana xinesa o ceràmica de Delft, una de les col·leccions d’armes més riques de la República Txeca, i 10.723 llibres a la biblioteca del palau, el més valuós: una primera edició completa de l’enciclopèdia de Diderot.
Alguns detalls que es poden veure són la porta amagada al vestidor d’Eleonora de Schwarzenbert pel que s’arribava al servei amb la roba de la princesa, la còpia de Venus Victrix de Cànova a la sala del clarejar, o les petaques de pólvora de les sales d’armes. Inclús una aspiradora de principis de segle XX. L’electricitat va arribar aquí al 1909 i es pot veure com els amos estaven a la última en tot.
Sales de representació
Les Cuines
Si es vol rebaixar un mica el nivell de luxe, cal baixar a les cuines. Es van reformar, com la resta del palau, a meitats del segle XIX i s’han conservat perfectament, es van utilitzar fins a meitats del segle XX.
Sorprenen més que la resta d’habitacions, per un costat, per l’enorme mida, estaven dividides en cuina calenta, cuina freda i pastisseria, a més de comptar amb un despatx per al cap de cuina i una bodega, i per una banda, per les modernes que eren i la quantitat d’aparells que tenien, incloent-hi un muntacàrregues de propulsió hidràulica, sistemes de comunicació amb les altres plantes, ventilació, un rostidor que girava sol, un nevera … Per no parlar de les vaixelles i motlles de tot tipus i origen. El toc elegant el donen les rajoles blanques i blaves: els colors heràldics dels Schwarzenberg.
Les Cuines
Les habitacions dels convidats
Les habitacions dels convidats s’utilitzaven sobretot durant la temporada de caça. Els Schwarzenberg eren molt amants a la caça i cada any organitzaven gran caceres al palau. També compten amb molt de luxe. Es visiten també les habitacions del xofer (els cotxes es compraven amb xofer), o la del capellà amb la seva capella i per dormitoris més elegants els dels convidats nobles. Una de les habitacions més curioses és el Saló Tegetthoff, decorada amb parts de la fragata Schwarzenberg en la que va servir Fèlix Schwarzenberg a les ordres del almirall Tegetthoff. El tour acaba amb el Stříbrnice, una col·lecció de plateria de la família Schwarzenberg.
Habitacions dels convidats
Els apartaments privats
Al tour dels apartaments privats es visita el menjador de caça, l’estudi i les habitacions del servei, a més dels dormitoris dels amos amb els seus banys originals.
Apartaments privats
La pujada a la torre, l’exterior i el parc
Vistes del parc
De la pujada a la torre poc hi ha per explicar més enllà de la vista que es gaudeix. No són moltes escales i val la pena.
Molt important és rodejar el palau de Hluboká, fixar-se en totes les façanes i en tots els detalls, i tampoc es pot deixar de fer un tomb pel seu gran parc.
Informació pràctica
El Castell de Hluboká obre:
De novembre a març: de dimarts a diumenge, de 10:00 a 12:00 i de 12:30 a 16:00 hores.
Abril, setembre i octubre: de dimarts a diumenge, de 9:00 a 12:00 i de 12:30 a 16:30 hores.
Maig i juny: de dimarts a diumenge, de 9:00 a 17:00 hores.
Juliol i agost: tots els dies, de 9:00 a 17:00 hores.
Els horaris varien un mica segons les sales que es vulguin visitar, es poden consultar a la seva pàgina web.
A l’hivern no es pot visitar tot, hi ha un tour més reduït.
Per consultar els preus, es pot fer a la seva pàgina web
Holašovice
Aquest poble té una vida de 800 anys i al llarg d’aquests ha tingut sempre el mateix nombre de cases, increïble però cert, cosa que pot resultar insòlit, doncs podem veure com les ciutats i els pobles creixen amb el pas del anys, doncs Holašovice guarda tota la seva essència dels seus principis.
A les seves façanes se les anomena façanes d’encaix, doncs la seva forma i harmonia entre elles formen un paisatge coreogràfic.
A la seva plaça es van fer façanes de colors, tot i que originalment era molt pobre, gràcies a elles s’ha convertit en un dels punts turístics més forts de la localitat.
Però Holašovice no és un museu, doncs quasi totes les cases estan habitades i els seus inquilins porten una vida normal.
Hi ha algunes vil·les que es poden visitar per conèixer una mica més la història d’aquest espectacular poble. Aquest és el cas de la vil·la nº 6, al seu conegut Pati Rústic es pot aprendre com era la vida rural i l’administració que es portava a terme antigament.
També es pot tenir una tassa o una gerra o qualsevol altra peça de ceràmica amb detalls d’estil de Bohemia amb el teu nom, el nombre de la casa o el nom de Holašovice.
Holašovice
Si es vol tenir una experiència única en la qual sentir una energia especial, cal visitar el Stonehenge de Holašovice, un cercle de pedres que són una cosa especial, i a part obtenir unes bones vistes del lloc gràcies a l’alt enclavament en que està situat.
Stonehenge de Holašovice
Ceské Budejovic
Ceské Budejovice és la capital de Bohemia del Sud.
Qui és Přemysl Otakar II? Doncs Ottokar II de Bohèmia, el rei que va fundar Ceské Budejovice al 1265 en la confluència dels rius Moldava i Malše. Des de llavors aquesta plaça quadrada ha estat el cor de la ciutat.
Al centre hi ha el símbol de Ceské Budejovice, la Samsonova kašna (Font de Samsó). I entre els 48 edificis que rodegen la plaça hi ha uns quants que criden l’atenció. Un és el neorrenaixentistaPalác Včela, al racó amb el carrer Carles IV. Davant d’ell, el gran edifici gris, amb una façana barroca, sense escuts, les seves tres torres i les seves grans estàtues a la balustrada, és Magistrát města České Budějovice (l’Ajuntament) . Com a curiositat, el llistó de ferro incrustat al pilar del racó té la longitud d’un colze vienès, 77 cm., i que s’utilitzava com a unitat de mesura per a la venda de teles al mercat.
Náměstí Přemysla Otakara II (Plaça Major)
Katedrála svatého Mikuláše (Catedral de Sant Nicolau)
Piaristické náměstí (Plaça dels Escolapis)
Plaça Major de Céske Budejovice
Katedrála svatého Mikuláše (Catedral de Sant Nicolau)
El més interessant de la Catedral és la seva torre campanar que ni tant sols forma part del mateix edifici, està separada, cosa poc comú a Txèquia, però els mestres constructors que la van aixecar a meitats del segle XVI eren italians.
La torre en qüestió és la Černá věž T(orre Negra), una torre de més de 72 metres amb una doble funció. Per una banda era el campanar de l’església, continua tenint les campanes, la més gran és la Bummerin, de 3,5 tones i la més “jove”, de 1995, Budvar. I per una banda, era una torre de vigilància contra incendis, el guàrdia vivia aquí amb la seva família.
Es pot pujar fins al mirador, les vistes de Ceské Budejovice i voltants són espectaculars, això si cal pujar 225 escales.
Catedral de Sant Nicolau
Piaristické náměstí (Plaça dels Escolapis)
El nom li dóna Dominikánský klášter (Monestir Dominic) que es va començar a construir el mateix any de la fundació de la ciutat, al 1265, i formava part de la seva fortificació. L’església del monestir, la Kostel Obětování Panny Marie (Església del Sacrifici de la Verge Maria) església gòtica, amb els seus frescos dels segles XIV i XV, incloent-hi figures de sants de deu metres d’alçada, i el seu claustre enjardinat, és un dels llocs recomanables per visitar.
Monestir Dominic
Magatzem de Sal
A la mateixa plaça dels Escolapis crida l’atenció un enorme edifici blanc amb teulada a dues aigües molt pronunciat i petites finestres. Es l’antic magatzem de sal, el Solnice. Es va construir a principis del segle XVI en estil gòtic, i abans de ser magatzem de sal, va ser arsenal, dipòsit de pólvora i graner. A la façana hi ha tres cares de pedra que, segons la llegenda, són dels tres lladres que van intentar roba a l’església al 1724. Van ser decapitats, però han passat a la història.
Český Krumlov
Český Krumlov és un poble medieval situat a la riba del riu Moldava, i en que el seu casc històric està declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
La millor manera de fer turisme a Český Krumlov és deixar-se portar pel cas antic, recórrer a peu els seus carrers per descobrir alguns dels racons que amaga i passejar al costat del riu Modava al caure la nit.
Per arribar-hi cal travessar el pont que creua el riu Moldava.
Castell de Český Krumlov
El Otáčivé hlediště (Teatre Giratori),situatdins dels jardins del castell). És un dels teatres millor conservats d’Europa, que s’ha mantingut intacte des del segle XVIII.
Teatre Giratori
Al voltant del complex del castell, que per cert és el segons més gran del país, després del Castell de Praha, s’estenen carrerons, antigues cases burgeses i nombroses tabernes.
Es pot entrar gratis als exteriors del castell i als jardins, però per a visitar les antigues estances reials cal pagar l’entrada de 200 CZK.
El centre neuràlgic del casc antic és la Náměstí Svornosti (Plaça de la Concòrdia), una pintoresca plaça quasi quadrada, rodejada d’edificis renaixentistes de colors pastís, molt habituals al sud de Bohèmia. També compta amb una columna de la Verge del segle XVIII.
Plaça de la Concòrdia
El carrer principal, ple de palauets, restaurants i botigues és la Horní ulice (Carrer Alt), en aquest carrer a prop del Museu Municipal es pot trobar el millor mirador de la ciutat, des d’on es pot contemplar el barri de Latran i el castell
Molt a prop d’aquí es troba un dels edificis més singulars de Český Krumlov, Kostel svatého Víta (Església de Sant Vito), que sobresurt airosa entre les teulades dels edificis circumdants, alta i estreta, Sant Vito és un magnífic exemple de gòtic txec, mentre que al seu interior destaca el seu recarregat altar barroc.
Església de Sant Vito
En una altre dels carrers més transitats del centre, Široká, es troba l’EgonSchiele Art Centrum, u na fundació privada que promou l’art contemporani que curiosament porta el nom del gran pintor expressionista Egon Schiele. L’artista es va instal·lar aquí, a ciutat natal de la seva mare, però les seves pintures de caire sensual i obscè no van agradar als habitants d’aquesta petita ciutat, pel que es va veure obligat a marxar al cap d’un any.
Katedrála svatých Petra a Pavla (Catedral de Sant Pere i Sant Pau)
El temple principal de Brno està situat en una posició protagonista, sobre el turó Petrov. Tot i que inicialment era romànica, l’aspecte actual de la catedral de Brno és fruit d’una reconstrucció neogòtica al 1909, després d’haver ballat amb estils barroc i gòtic amb anterioritat. El seu interior combina el barroc en decoració i vitralls amb la senzillesa de parets llises.
Des del segle XIII fins al 1935 va funcionar com a casa consistorial de Brno. Va ser dissenyat per l’arquitecte Anton Pilgram, un arquitecte molt graciós.
La torre de l’antic Ajuntament de Brno és el millor mirador de la ciutat i a més és gratuït. Els seus 63 metres d’alçada regalen una imatge a 360º suficientment alta com per a divisar amb profunditat, però el bastant a prop per sentir-se dins els caliu del cas antic.
A més té un avantatge, que es divisa la catedral, perspectiva que es perd des del campanar d’aquesta.
Més enllà del descrit, la construcció alberga algunes curiositats fascinants:
Torre de l’Antic Ajuntament
Pinacle tort
En primer lloc, abans de creuar l’arc d’accés es troba un arc decoratiu amb cinc esvelts pinacles, el del centre està totalment tort.
Aquesta és una de les gracietes de l’arquitecte, que no va quedar conforme amb el pagament pel seu disseny (segons ell li van donar menys de l’acordat) i es va agafar la justícia per la mà amb una sèrie de petites venjances com aquest desperfecte.
Brněnský drak (El Drac de Brno)
Travessant l’arc cap al pati central es troba penjat del sostre del passadís un cocodril enorme.
Es diu que a l’Edat Mitjana un cocodril (de tals dimensions que es deia amb que era un drac) va començar a atemorir als veïns que s’apropaven a la zona del riu. Un Carnicer va tenir la idea d’omplir una vaca amb calç i donar-li d’esquer, per tal que al beure aigua, li fes reacció i explotés.
Diuen que el que penja de la galeria és el mateix drac recosit i dissecat, exposat per que se sàpiga que a Brno no tenen por a res.
Cocodril de Brno
Brněnský orloj (Rellotge Astronòmic)
A la Nám. Svobody (Plaça de la Llibertat), una de les més concorregudes de Brno, es troba el monòlit de granit negre amb forats que ràpidament crida l’atenció. Es tracta d’un rellotge de 6 metres d’alçada.
La curiositat d’aquest Rellotge Astronòmic, de l’any 2010, és que té un mecanisme que s’activa cada matí a les 11 hores, rememorant la victòria contra les suecs) i que fa que caigui del seu interior una boca de vidre, una espècie de bola grossa decorada, que només poden aconseguir els més ràpids. Tal és l’expectació que es formen cues.
A Brno les campanes del migdia sonen a les 11 del matí, això és així perquè en una batalla de la Guerra del Trenta Anys (Segle XVII), l’exèrcit txec va descobrir que l’invasor, cansat, havia decidit retirar-se si no guanyaven abans del migdia. Van aprofitar aquesta informació per fer sonar les campanes de la catedral una hora abans fingint ser les 12, aconseguint que els suecs es retiressin.
Rellotge Astronòmic
Kostel sv. Jakuba (Església de Sant Jaume) Kostnice u sv. Jakuba (Ossari de Sant Jaume)
L’Església de Sant Jaume és obra d’Anton Pilgram, l’arquitecte graciós. En aquesta ocasió va amagar un home traient el cul per una finestra apuntant a l’església veïna.
Església de Sant Jaume
Però la part que val la pena és un ossari sota terra. S’estima que conté els ossos d’unes 50.000 persones. Molta gent diu que experimenta coses allí baix, i la veritat és que l’ambient que se sent és com espès.
Ossari de Sant Jaume
Horaris i preus de l’Església de Sant Jaume: Pàgina web
Horaris i preus de l’Ossari de Sant Jaume: Pàgina web
Socha markraběte Jošta Lucemburského (Estàtua Eqüestre de Jobst de Luxembourg)
Amb els seus 8 metres d’alçada, aquest príncep a cavall és l’escultura més curiosa de Brno, o almenys la més divertida. Es diu que les cames llargues són un símil de valentia dels habitants de Brno, però el que realment impressiona és la perspectiva que s’aconsegueix si es passa per sota, del darrera cap endavant.
Estàtua Eqüestre de Jobst de Luxemburg
Vodojemy Žlutý kopec (Cisternes de Žlutý kopec)
Durant el recorregut per les cisternes es pot visitar tres estances diferents, cadascuna amb la seva particularitat. La primera és molt àmplia i està bastant entollada, cosa que provoca reflexos màgics. La segona és de forma ovalades i té un efecte infinit molt bonic. I la tercera té la qualitat de generar un eco de fins a un minut.
La cripta és realment una tomba comunitària situada al soterrani del Kapucínský Klášter (Monestir dels Caputxins) de Brno que data del segle XVII. Allí és pot trobar el cos de molts monjos, però el fort és que per les condicions climatològiques de l’estança, estan perfectament momificats.
Els orígens del Hrad Špilberk són del segle XIII i la seva ubicació sobre un turó ofereix unes vistes panoràmiques del casc històric inoblidables.
Va ser un important baluard militar i defensiu des de l’època medieval, i també va albergar entre els seus murs una enorme presó.
El castell fa diferents visites com són: la torre campanar, el Museu de la Ciutat de Brno, la Capella de la Santíssima Trinitat (Barroca), el Temple de Pedra (amb una col·lecció d’escultures medievals) i la Presó, potser la més interessant.
Les cel·les de la presó s’assenten al llarg de les casamates (voltes de maó) i ofereixen un recorregut molt complet per diferents estances rellevants. Per cert, durant la Segona Guerra Mundial, la Gestapo les va utilitzar com a centre de tortures.
Una xarxa de coves de pedra calcària formades fa més de 350 milions d’anys per l’efecte corrosiu de les aigües subterrànies.
Dels 12 km d’aquesta cova només 3 estan oberts al públic. A través de diversos passadissos i escales es recorren vàries galeries que acaben desembocant a la part baixa de l’Abisme de Machoca. Un cop arribat a la part més baixa, per sortir de la cova cal navegar amb unes petits barques per riu Punkva.
Per tot això són les coves més visitades de la regió, pel que és recomanable reservar amb antelació, especialment si es vol visitar en època estiuenca. Només es pot accedir a la cova amb una visita guiada (cal reserva dia i hora) que són sempre amb txec i dura aproximadament una hora.
Si es decideix realitzar la visita, cal saber que la temperatura interior acostuma a ser de 5ºC.
La Vall d’Aosta està ubicada als Alps Occidentals al nord-est d’Itàlia limitant amb França i Suïssa.
La seva fisonomia es caracteritza per l’abundància de cims elevats, que la fa una regió ideal per a l a pràctica d’esquí, esports d’hivern, senderisme, entre altres.
Aquesta regió posseeix tants atributs en tan pocs quilòmetres que realment sorprèn. Els magnífics paisatges naturals caracteritzats per les majestuoses i imponents cims del Monte Bianco o l’espectacular Monte Rosa són part dels seus atractius. Sense oblidar els seus castells medievals, rics d’història.
Entre les atraccions naturals que es poden visitar es troben les reserves naturals de la regió, a més del Parco Narurale del del Mont Avic i el Parco Nazionale Gran Paradiso, dos parcs que val la pena visitar, sigui estiu o hivern.
És una petita localitat que es troba a 1.270 metres d’altura, a la Via Francigena, a la part mitja de la Vall de Gran Bernardo. Étroubles està a la llista de “i borghi più belli d’Italia”.
Durant l’hivern les teulades de les seves cases cobreixen de neu convertint aquest poble en una bonica postal. Durant l’estiu la vegetació verda es deixa veure i els raigs de sol fan que el recorregut per aquesta encantadora aldea medieval sigui una experiència agradable.
Étroubles
Durant el passeig pel poble no pot faltar una visita a la fortalesa medieval que alberga un museu. Però, el sol fet de caminar pels seus carrerons ja és una experiència en si, perquè hi ha boniques fons d’aigua, antigues cases de pedra, un vell campanar del segle XV, entre altres racons encantadors.
Étroubles compta amb algunes festivitats, com el Carnaval de Comba Fréide o Dijous de Carnaval, on els personatges porta el rostre cobert amb màscares de fusta i les seves disfresses recorden uniformes de colors dels soldats napoleònics que portaven al maig del 1800.
La Veillà que es realitza a l’agost, consisteix en una mostra dels antics oficis com l’elaboració de formatge fontina, la trilla del blat, la cria d’ovelles i la confecció de landzette (vestits de carnaval). La festivitat s’efectua al llarg del carrer principal.
La Bataille des Reines, es realitza durant el mes de juliol, i és una festivitat on les vaques de la Vall d’Aosta amb taques negres i castanyes s’enfronten a cops de banyes per competir pel títol de reina.
No es pot deixar Étroubles sense tastar la seva sopa amb fontina i pa negre, fet amb sègol i blat, el pa encara es prepara al forn de llenya comunitari un cop a l’any. Al mes de novembre, i es manté per llarg temps als rateli, que són unes graelles que permeten assecar-lo.
La Salle
La Salle és un poble de conte, està situat a la zona de Valdigne i és un dels principals destins turístics de la regió. Situat a 1.000 metres d’altitud, és reconegut pels increïbles paisatges que el rodegen, amb moltes rutes per fer caminades.
La muntanya més important és el Paramont, caracteritzat per la presència de neu perenne, la Croix du Foillet i la Grande Rochere, el més alt de la zona amb 3.326 metres, tots accessibles a peu a través de llargs senders.
A l’interior del bosc de Derby hi ha la cascada de Lenteney, una bonica caiguda d’aigua alimentada per les aigües provinents dels glaciars del cim de Paramont.
La zona de la Salle compta amb una sèrie d’importants edificis històrics que són dignes de mencionar-los aquí. La Casa dels Gerbollier que data del segle XVI, aquesta casa s’utilitza per a la realització de diversos actes culturals durant l’estiu.
Un atractiu arquitectònic és Chiesa Parrocchiale di San Cassiano, en que en el seu interior hi ha un magnífic òrgan i un museu d’art sacre. En les proximitats es pot trobar el Castello di Châtelard, un dels símbols de la zona.
Interior de la Chiesa Parrocchiale di San Cassiano
La Salle també és conegut per la producció de Bland de Morgex et de La Salle, un excel·lent D.O.C. obtenint raïm recol·lectat en les vinyes de la zona.
Verrès
Castello de Verrès
Verrès és un petit poble que troba a quasi 400 metres d’altitud, just on conflueixen el Dora i Evançon, si bé el poble és molt petit, és de gran importància degut a la seva situació cèntrica.
El poble està dominat per un magnífic castell medieval que està sobre una roca, el Castello di Verrès. En simetria quasi perfecta amb aquest castell es troba la Collegiata di Saint-Gilles, just al centre del poble.
Collegiata di Saint-Gilles
Molt a prop hi ha Chiesa di Sant’Egidio, construïda sobre les restes d’una antiga església romànica.
Chiesa di Sant’Egidio
La Granja Murasse és un edifici que data de l’any 1512 i que en la seva època va ser la cavalleria de la família de Challant, un lloc que val la pena visitar. També es poden conèixer les capelles de l’Addolorata, de la Madonna delle Grazie, de San Grato i de San Rocco.
Si de festivitats es tracta, el primer diumenge deles mesos de juny, juliol, agost i setembre es realitza al centre històric el “Mercatino verreziese dello scambio e dell’occasione”. De molt atractiu també, és la Festa Medieval que es realitza l’última setmana de juliol, les velades enogastronòmiques de San Rocco, el 16 d’agost i e Sant’Agostino, el 28 d’agost
Gressoney-Saint-Jean
Situat als peus del Monte Rosa, a la Vall de Lys. És un lloc on es pot trobar frondosos pinars, muntanyes i una bonica arquitectura. Es poden veure des de edificis de pedra i fusta fins a grans vil·les del segle XIX d’estil bavarès. Aquest poble és famós pel Castello Savoia tret d’un conte de fades.
Castello Savoia
Una dada important és que a aquest lloc es parla un dialecte alemany, el Greschòneytitsch o simplement Titsch. A més de ser un poble trilingüe italià-francès-alemany, al territori de Gressoney-Saint-Jean part de la població parla el patois Francoprovenzale valdostano. A part, gràcies a la seva proximitat geogràfica amb les veïnes Valsesia i Canavese, la població local també coneix el piemontès.
Un altre lloc d’interès és el centre històric el qual compta amb dues places, la Ondre Platz (Plaça Inferior) que està rodejada de restaurants i petites botigues que es troben albergades en cases dels segles XVII i XVIII. I la Obre Platz (Plaça Superior) que posseeix edificis més recents, a aquesta plaça hi ha l’antiga Chiesa di San Giovanni Battista.
Chiesa di San Giovanni Battista
Molt prop del casc històric es troba el Museo Alpenfaun Beck Peccoz (Museu Regional de Fauna Alpina). La seva col·lecció consta d’unes 2.000 peces, inclosos astes i banyes de cabres munteses, i 90 armes.
Imprescindible és un recorregut pel Lago Gover on s’obté una vista privilegiada del Monte Rosa. El llac es converteix en una pista de patinatge durant l’hivern. A més, el llac compta amb un parc infantil, una cavallerissa i, a l’hivern, una pista d’esquí de fons.
Lago Gover
Courmayeur
Courmayeur s’estén als peus del Monte Bianco, rodejat de boscos de coníferes, muntanyes i glaciars. Aquest poble conserva la seva atmosfera alpina tant característica.
Durant la visita hi ha moltes coses per veure, com per exemple, El Santuario de Notre-Dame de la Guérison als peus del glaciar de la Brenva. És una petita església en la que es troben muletes i regals entregats pels creients que han rebut algun miracle.
Santuario de Notre-Dame de la Guérison
També es pot visitar la Chiesa di San Pataleone, amb el seu bonic campanar, a l’interior hi ha una alta major de marbre negre.
Interior de la Chiesa di San Pataleone
Les dues valls laterals són paradisos naturals. Durant l’època hivernal l’àrea d’esquí alpí de Courmayeur és visita obligada d’esquiadors. També compta amb una pista de patinatge sobre gel.
Una de les seves atraccions d’estiu és una piscina climatitzada a 1.750 metres, als verda prats de Plan Chécrouit, a la que es pot arribar caminant o utilitzant un telefèric.
Cogne
Si es busca la naturalesa i la tranquil·litat, Cogne és el lloc ideal. Ubicat a 1.534 metres d’altitud i al límit del Prato di Sant’Orso, aquest poble impressiona per les seves àmplies praderes, caigudes d’aigua i boscos de pins.
És un lloc ideal per amants del trekking que busquen una extensa xarxa de senders per a recórrer, així com traçats de neu. Tot això està reunit en un sol lloc, el Parco Nazonale Gran Paradiso, el més antic d’Itàlia, o on, a més es poden realitzar excursions en trineu arrastrat per cavalls.
Parco Nazionale Gran Paradiso
A Cogne encara es practiquen esports tradicionals característics de la Vall d’Aosta com el fiolet, el tsan, rabatta i el palet.
Una visita imprescindible és el Giardino Botanico Paradisia que compta amb més de 1.000 espècies florals dels Alps i té un jardí de papallones.
Giardino Botanico Paradisia
Un dels principals monuments de Cogne és el Castello di Aymavilles, situat al centre del poble al costat de la Chiesa di Sant’Orso. És un monument nacional italià, però que avui en dia no es pot visitar.
Castello di AymavillesInterior de la Chiesa di Sant’Orso
Morgex
Morgex és un bonic poblet situat a 923 metres d’altitud, aquest idíl·lic lloc de les muntanyes és on s’obté el famós vi D.O.C. “Blanc de Morgex et de La Salle”.
Recorrent el seu centre històric es pot veure la Tour de l’Archet, que data dels segles X i XI, un lloc que en l’antiguitat albergava als prínceps de Savoia. Si es continua el recorregut es pot visitar l’església del poble, la Chiesa di Santa Maria Assunta, on es pot apreciar un campanar romànic, i a l’interior un magnífic altar barroc, frescos dels segles XV i XVI i un interessant museu d’art sacre.
Morgex és un lloc perfecte per practicar Rafting.
Tour de l’Archet
La Thuile
La Thuile es troba emplaçat a l’extensió de l’autopista que uneix França amb la Vall d’Aosta a través del Col du Petit Saint-Bernard.
Es troba ubicat en una àmplia conca amb rius i rodejada de densos boscos. Les muntanyes glaciars són el marc d’aquest bonic lloc ple de meravellosos paisatges.
Una de les coses més interessants que es poden veure és Cromlech, un singular cercle compost per 46 pedres de molt antiga data.
Cromlech
La Chiesa di San Nicola és un altre punt d’interès, ja que al seu interior hi ha un crucifix que data del segle XV, a part del tabernacle del segle XVIII. També hi ha un museu d’art sacra on es poden veure estàtues que daten d’un període que va des del segle XIII al segle XIX.
Un altra visita és la Maison-Musée Berton on es troba una interessant col·lecció que inclou 200 objectes d’artesania, elements arquitectònics, estampes, dibuixos i objectes d’art sacra, a part de més de 4.000 llibres, principalment de literatura de la Vall d’Aosta.
Maison-Musée Berton
Com a poble de muntanya, La Thuile té moltes opcions, com durant l’estiu, amb les rutes de senderisme, que impressionen per les seves cascades; el Jardin Botanique Alpin Chanousia, que acull les espècies vegetals més típiques de la zona; les antigues infraestructures de les mines de carbó i plata; el vast Bike Park internacional; els recorreguts de cross-country i enduro.
Jardin Botanique Alpin Chanousia
A l’hivern l’esquí de descens i de fons són els protagonistes. També hi ha lloc pels freeriders, els snowkiters i els aficionats snowboard.
Champoluc
Entre els llocs més famosos de la Valle di Ayas es troba Champoluc des d’on es poden admirar impressionants vistes del glaciar Monte Rosa.
Champoluc és un reconegut destí de vacances ja sigui hivern om estiu i és el punt de partida ideal pera excursions. És essencialment el centre turístic més gran de la zona de Monte Rosa. Hi ha una gran zona d’esquí coneguda com les “Tres Valls” d’Itàlia. Aquest bonic lloc està rodejat de boscos. Des de Champoluc s’obtenen les millors vistes cap els glaciars i muntanyes de la regió.
Champoluc
Bard
Bard, és un dels pobles més bonics d’Itàlia. Estrets carrers empedrats, cases medievals, antigues ruïnes, arcs i finestres plens de flors.
L’estrella del poble és el Forte di Bard, entre els castells més bonics de la Vall d’Aosta, el qual sobresurt sobre el premonitori rocós que domina Bard i el curs del riu Dora Baltea. Aquest fort va ser construït pels Savoia.
A peus de la fortalesa s’emplaça el Borgo Medievale, al llarg del carrer principal, on encara flueix l’antic canal de la Furiana, construït pels romans, es poden veure les cases dels segles XV i XVI construïdes sobre antigues parets romanes, entre elles destaquen la Casa Urbana, la Casa Challant i la Casa Valperga.
Borgo Medievale amb el Forti di Bard i el Museo delle Alpi al fons
Prop de la Fortalesa hi ha un important jaciment arqueològic amb gravats. Al seu interior s’ubica el circuit principal del Museo delle Alpi, amb exposicions multimèdia dels Alps. Bard està enmig d’un congost entre les muntanyes i el Forti.
Forti di Bard i el Museo delle Alpi
Bard és un lloc que impressiona més enllà de la seva bellesa, ja que es troba al centre d’un estret congost, a més situat entre la roca sobre la que s’asseu el famós Fort i la muntanya al començament de la Vall di Champorcher.
Els arqueòlegs han descobert vàries pedres grans gravades al voltat de l’àrea i incisions a les roques que daten de l’Edat de Ferro. També hi ha un geolloc important amb visites a al districte de Bard que compta amb “marmitte dei gigantica” (olles gegants), que són cavitats formades a la roca degut a la força erosiva de les aigües sublaciars.
Fénis
Fénis s’ubica a 541 metres d’alçada i està construït en una zona lleugerament elevada, rodejat d’un bosc de castanyers, a esquenes del poble hi ha la Vall de Clavalité.
A Fénis es pot admirar el magnífic Castello di Fénis que era la seu administrativa i la residència senyorial de la família Challant, més que una fortalesa defensiva. El castell impressiona, no només per les seves dimensions, sinó pel ben conservat que està, de fet, és el millor conservat d’Itàlia. És una edificació magnífica amb les seves torres i murs empedrats.
Per a visitar l’interior cal creuar una torre quadrada i accedir primera a la planta baixa, entre la Sala d’Armes, el refectori i les cuines. Les estances senyorials estan a la planta principal a l’igual que la capella que conté bonics frescos.
Castello di FénisInterior del Castello di Fénis
Saint-Pierre
Saint Pierre es troba en una suau pendent a 731 metres d’altitud rodejat de camps florits, muntanyes i pomeres. Per damunt del poble s’alça el Castello di Saint-Pierre, que des de la part alta d’una formació rocosa domina el paisatge amb el seu magnífic aspecte.
Aquest increïble castell té nou habitacions i pertany al la Municipalitat de Saint-Pierre servint com a seu del Museo Regionale di Scienze Naturali Efisio Noussan.
Castello di Saint-Pierre i Museo Regionale di Scienze Naturali Efisio Noussan
Una altra de les atraccions és el Castello Sarriod de la Tour que es troba a l’oest del poble. Va estar habitat fins al 1922 i té una capella que conté pintures que daten de 1470.
Castello Sarriod de la Tour
La Chiesa dei Santi Pietro e Paolo va ser construïda al 1871 sobre unes ruïnes, té una sèrie d’obres d’art, com la decoració de l’alta major, atribuïdes als germans Artari. Altres obres que hi ha al seu interior són: un bonic llenç de Stornone, que data de 1889, col3locat en un marc de l’escultor Comoletti, un púlpit tallat en noguer del segle XVIII amb panells que representen la vida de Sant Pere, una creu de coure del segle XIV, una creu platejada del segle XV i un reliquiari de plata del segle XVI. El seu campanar és del segle XII.
Chiesa dei Santi Pietro e Paolo
Altres llocs per a visitar són el Priorat de San Jaqueme, la petita Chiesa di Saint Jacques, la Capella di Rumiod i la Capella di Vetan.
Situada al casc històric de Torino, aquesta avinguda uneix la Piazza Castello amb la Piazza San Carlo. El primer que crida l’atenció són els porxos amb columnes de marbre, és el racó més bonic de la ciutat. Aquests porxos protegeixen de la pluja als aparadors de les exclusives botigues de les plantes baixes.
És recomanable entrar a les precioses galeries San Federico i Subalpina.
Porxos de la Via Roma
A part de passejar per la Via Roma, és recomanable apropar-se a la Via Po, on s’ubiquen les dues esglésies bessones de Torino, la Chiesa de Santa Cristina i la Chiesa de San Carlo Borromeo.
Esglésies bessones de Torino
Piazza Castello
La Piazza Castello, a la part oposada de la Piazza San Carlo. Lloc on hi ha edificis històrics com el Palazzo Madamai del Palazzo Reale, pot presumir de ser un dels epicentres de la història de la capital de Piamonte.
Piazza Castello amb el Palazzo Madama al centre
El Palazzo Madama és una joia del barroc i compta amb la particularitat de que segons es miri d’un costat o d’un altre mostra dues façanes completament diferents.
El Palazzo Madamaés un palau amb dos mil anys d’història. Al segle I és la porta d’Augusta Taurinorum (antiga Torino), al segle XIII un castell medieval, al segle XVIII obra mestra del barroc europeu, al segle XIX un observatori astronòmic i després el senat del regne que decreta Itàlia unida i Roma capital.
Palazzo Madama
El Palazzo Madamaavui consta de 75.000 obres capaces de narrar la història d’una ciutat i el seu territori amb característiques úniques, es tracta del Museo Civico di Arte Antica, i està distribuït en quatre plantes: a la planta subterrània hi ha el Lapidari Medieval, a la planta baixa hi ha obres del gòtic i del renaixement, a la primera planta hi ha art barroc, i a la segona planta h i ha la col·lecció d’Arts Decoratives.
Interior del Museo Civico di Arte Antica al Palazzo Madama
El Palazzo Reale, tot i el seu sobri exterior, enamora per la bellesa del seu interior. Antiga residència principal de la Casa de Savoia, que van convertir Torino en la primera capital de la Itàlia moderna, aquesta palau alberga al seu interior un excel·lent armeria i salons plens de luxós mobiliari de l’època.
El 1563, el duc Emanuele Filiberto va establir la capital del Ducat de Savoya a Torí, instal·lant la cort a l’antic palau episcopal de la ciutat. El 1584, per ordre de Carlo Emanuele I, el projecte per a la construcció d’un nou palau va ser confiat a l’arquitecte Ascanio Vitozzi i, en els anys següents al 1643, la direcció de les obres va passar a Amedeo di Castellamonte i després de nou a Carlo Morello.
Les habitacions del primer pis estan enriquides amb sostres tallats i grans llenços al·legòrics de Jan Miel i Charles Dauphin que exalten les virtuts del sobirà.
El 1688, Daniel Seyter va ser cridat des de Roma per pintar al fresc la sumptuosa galeria amb vistes als jardins i va treballar amb el genovès Bartolomeo Guidobono també als apartaments de la planta baixa. Amb la conquesta del títol reial (1713), Vittorio Amedeo II va confiar a Filippo Juvarra la creació de la “zona de comandament” formada per les Secretaries, el Teatre Regio i l’Arxiu Estatal. El paper de primer arquitecte reial va passar llavors a Benedetto Alfieri, que va dissenyar l’aparell decoratiu del segon pis i va instal·lar les noves sales de l’Arxiu, pintades al fresc per Francesco De Mura i Gregorio Guglielmi.
Durant l’època de Carlo Alberto I (1831-1849) moltes habitacions van ser radicalment renovades sota la direcció de Pelagio Palagi i el 1862 va prendre forma la nova gran escala. Amb el trasllat de la capital de Torino a Florència (1864) i després a Roma, el palau va perdre gradualment les seves funcions com a residència i amb el naixement de la República Italiana (1946) va passar a ser propietat estatal.
Interior del Musei Reali Torino al Palazzo Reale
Museo Egizio
El Museo Egizio conté quatre plantes plenes d’estàtues, sarcòfags, papirs i mòmies impressionants. De fet és el segon més gran del món dedicat a l’Antic Egipte, després del de El Caire.
Entre les més de 3.000 peces exposades destaquen les imponents estàtues de Amenofis I, Ramses I, Tutmosis II, el Sarcòfag de Duaenra, el Temple d’Ellesiya i el Canó Reial de Torino i un increïble papir.
La Mole Antonelliana, símbol que durant molts anys va ser l’edifici més alt de la ciutat, és visible des gran part de la ciutat gràcies a la seva gran cúpula de base quadrada i coronada per un templet, alberga al seu interior el Museo Nazionale del Cine.
A part de repassar la història del cinema mundial, recorda que Torino és el bressol del cinema italià, a través de cèlebres objectes i pel·lícules, val la pena pujar al seu ascensor panoràmic amb parets transparents que porta fins a la part superior de la cúpula per gaudir d’unes increïbles vistes de 360º de ka ciutat.
Aquesta església catòlica octogonal d’estil barroc va ser edificada entre els anys 1634 i 1680 és un fidel reflex de l’esplendor que va viure la capital de Piamonte durant l’època dels Savoia. La seva cúpula és uns dels tresors que amaga, llur forma recorda l’art califal cordovès.
Interior de la Real Chiesa di San Lorenzo
Porta Palatina
La Porta Palatina, antiga port d’accés a la ciutat romana de Iulia Augusta Taurinorum, és una de les restes romanes millors conservades de Torino.
Porta Palatina
Està flanquejada per dues torres amb merlets de l’època medieval, disposa de dues entrades per a vianants i dues entrades per a carros, molt utilitzats en l’època romana. A pocs metres d’aquesta porta es troba el Mercato di Porta Palazzo considerat el mercat a l’aire lliure més gran d’Europa amb quasi 1.000 parades que venen tot tipus de productes de menjar i articles de la llar.
Si la visita coincideix amb dissabte, a prop d’aquesta zona, a Borgo Dora, es munta el Mercato Balon, especialitzat en antiguitats, que es transforma en un més gran (Gran Balon), el segon diumenge de cada més.
A part de visitar el mercat, també és recomanable passejar pel Quadrilatero Romano, la zona més antiga de Torino.
Parco del Valentino
El Parco del Valentino, a la riba del riu Po, a part de fer un tranquil passeig per la naturalesa, dins del parc es troben varis monuments com la Fontana dei Dodici Mesi i el Arco dei Valentino, i interessants edificis com el Castello del Valentino, una altra de les residències de la Casa de Savoia, i el curiós Borgo Medievale, una fantàstica reproducció d’una vil·la medieval construïda per a l’exposició universal de 1884.
Borgo MedievaleCastello del Valentino
Piazza Vittorio Veneto
Caminant per la Via Po, un carrer ple de petites parades on venen tot tipus de llibres a preus assequibles, boutiques vintage o pastisseries en les que tastar les famosíssimes trufes de Gianduja, hi ha la Piazza Vittorio Veneto, que és la plaça emporxada més gran d’Itàlia.
Construida al segle XVII per ser el pati d’armes, és un dels llocs preferits pels locals per a reunir-se. La plaça connecta a traves del Ponte Vittorio Emanuele I, pont arquejat de pedra, inaugurat al 1813, per a vianants i vehicles, amb grans vistes al riu,amb l’enorme Chiesa della Gran Madre de Dio, un imponent temple d’estil neoclàssic de 1831 i flanquejada per dures grans estàtues.
La perspectiva de l’església en arribar a la Piazza Vittorio Veneto és una de les estampes més imponents de Torino, ja que la sensació d’austera grandesa mostra a la perfecció la petjada que va quedar a la ciutat que va ser capital d’Itàlia.
Piazza Vittorio Veneto amb el Ponte Vittorio Emanuele I i la Chiesa della Gran Madre de Dio al fons
Basilica di Superga
Ubicada a les afores de Torino, edificada en un turó homònim, la Basilica di Superga va ser encarregada per Amedeo II de Savoia com agraïment a la Verge Maria per la seva victòria contra els francesos, està considerat per molts com la joia arquitectònica. La seva cúpula barroca, els campanars simètrics, la cripta de les Tombes Reials de la Casa de Savoia i les increïbles vistes que es poden apreciar de Torino i dels Alps des del seu balcó exterior la converteixen amb una imprescindible.
Basilica di Superga
Lago Maggiore
El Lago Maggiore, en català: Llac Major, és un llac alpí que es troba al nord d’Itàlia i al sud de Suïssa. És el segon llac més gran d’Itàlia, després del Lago di Garda.
Al costat del llac dominen els cantons de Ticino a Suïssa i arriben les províncies de Varese, Novara i Verbania di Cuisio Ossola a Itàlia, banyat per dues regions d’Itàlia: Piamonte i Lombardia.
Compta amb 212 km2 de superfície i 65 km de llarg. El Lago Maggiore està rodejat d’encantadors poblets i encantadores illes. Al trobar-se prop de Milano i de l’aeroport de Malpensa, és ideal visitar-lo en un dia.
La seva bellesa, l’arquitectura dels pobles i la seva tranquil·litat el fan el lloc perfecte per unes vacances. El Lago Maggiore té origen glaciar i al nord està rodejat pels Alps Lepontinos, comptant amb cims de més de 2.000 metres.
La major forma de conèixer-lo és recorrent a través de la carretera perimetral que el rodeja. El recorregut és de 170 km, també es pot recórrer en tren o utilitzant el ferri que connecta a vàries localitats que el rodegen. A l’estiu és recomanable deixar el cotxe en un dels pobles i moure’s en tren o ferri, per evitar trànsit.
Les Illes Borromeas o arxipèlag Borromeu (la Isola Madre, la Isola Bella, la Isola dei Pescatori, la Isola di San Giovanni i la Scoglio della Malghera són les més famoses de tot el Lago Maggiore i potser del nord d’Itàlia.
La més famosa de les Illes Borromeas és la Isola Bella. El seu principal atractiu és el palau barroc de la família Borromeo conegut com el Palazzo Borromeo. Aquest té uns magnífics jardins que van ser dissenyats pels millors artistes. Hi ha terrasses, fonts, grutes i plantes exòtiques. Durant la visita es poden veure 10 terrasses que cauen cap al llac i que són una autèntica meravella.
Isola Bella és un antic poble de pescadors que es va convertir en un paradís per al turista degut a la seva bellesa. Aquí va viure Napoleó Bonaparte i Benito Mussolini.
Isola Bella en l’antiguitat s’anomenava “illa inferior” i era poc més que un illot que albergava un poble de pescadors. Posteriorment, quan aquesta zona del Lago Maggiore va passar a mans de la família Borromeo (al segle XV), va néixer la idea de crear alguna cosa espectacular i memorable en aquesta illa. La idea va començar a posar-se en pràctica a partir de 1632, amb la construcció del Palazzo Borromeo i la illa va passar a anomenar-se Isola Bella. Carlo III Borromeo va ser el demandant de la construcció, amb la intenció de cedir l’edifici a la seva esposa Isabella d’Adda.
Al 1671 es van inaugurar els jardins d’IsolaBella i es va portar a terme una remodelació, que va donar a la illa la forma d’un vaixell, on el Palazzo Borromeo era la proa i els jardins la popa.
A Isola Bella es pot arribar amb ferri des de Stresa. El trajecte és de pocs minuts, solen vendre el bitllet que inclou altres illes.
L’entrada a Isola Bella costa 20€ per persona. Els nens paguen 11€. La visita pot fer-se en dues hores, segons el ritme. Cal considerar que el palau és molt bonic i ric de sales decorades.
Horari d’obertura: de 10 a 18:30, la última entrada entra a les 17:30. El palau tanca a les 18 i els jardins a les 18:30.
Isola Madre
Isola Madre, anteriorment anomenada Isola di San Vittore, és l’illa més gran de les Illes Borromeas, amb una amplada de 220 metres i una longitud de 330 metres. En ella es troba un bonic palau que va pertànyer als Borromeo i un jardí amb plantes exòtiques en el que concorren en llibertat blancs paons, faisans i lloros. Aquí es troben les palmeres més altes d’Itàlia.
El Palazzo Borromeo va ser construït sobre les restes de l’església d’àpside i planta quadrada. En ell es troben valuosos quadres familiars en harmonia amb les porcellanes i llibreries, tapissos i suggeridors baldaquins, exponents de la vida cortesana i genealogies aristocràcies trobades especialment en els segles XVI i XVII.
L’entrada per visitar Isola Madre costa 17€ per persona, els nens 8,5€. I està oberta de 10 a 18 (última entrada a les 17:30).
A l’igual que lsola Bella, es consideren unes dues hores per visitar-la.
Isola Madre – Illes Borromeas
Isola del Pescatori
Isola dei Pescatori (illa dels pescadors) o Isola Superiore (perquè es troba més al nord que la resta d’illes) té un caràcter més popular que les altres illes veïnes. L’illa és un gran poblat miner en el qual hi ha molts restaurants per degustar la gastronomia local.
És la més petita de les tres illes Borromeo, ja que mesura només 100 metres d’ample per 350 de llarg. De les tres és la única habitada i no circules vehicles a motor. Només hi ha dos carrers: un corre al llarg del llac, i l’altre serpenteja a través de petites botigues i patis del poble.
Els carrerons estrets i sinuosos es poden creuar fàcilment a peu, passant per les botigues d’artesania, restaurants de peix i meravelloses vistes al llac.
Isola dei Pescatori al Llac Maggiore
Dins del poble es poden admirar les cases antigues construïdes en varis pisos i connectades per llargs balcons on s’assecava el peix. La pesca segueix sent l’activitat principal de l’illa, tot i que el turisme és ara una part important per l’economia dels seus habitants.
La petita i antiga Chiesa di San Vittore, que data del segle XI i està situada en ple centre de l’illa, mereix una visita. D’origen romànic, va ser ampliada en estil gòtic al Renaixement i encara conserva frescos del segle XVI.
Isola dei Pescatori és una petita illa, però no falten trattories i posades per a tots els pressupostos que serveixen principalment peix del llac i plats tradicionals del llac. També hi ha un característic mercat on comprar la típica artesania local.
A l’estiu és recomanable reserva amb antelació si es desitja menjar en un restaurant amb vistes al llac, ja que solen estar plens. També hi ha diverses geladeries i bars on prendre un aperitiu.
L’illa es recorre en poc temps, però atrapa la seva bellesa, els seus carrerons com trets d’uns altres temps, com les seves cases antigues. És una illa senzilla i al mateix temps màgica, perquè és una illa “real” que ha viscut, a diferència de les altres dues on et queda la sensació d’un lloc perfecte, però fora d’aquest món real.
Per sort, aquesta illa és gratuïta.
Angera
Rocca di Angera vista des del Lago Maggiore
Angera és un altre poble recomanat del Lago Maggiore, conegut per la seva famosa Rocca Borromeo o també conegut com el Castello Borromeo amb els seus jardins medievals. Es tracta d’un antic fort que es troba en un lloc suggestiu, a dalt d’un turó, al costat del llac. Aquesta magnífica fortalesa medieval disposa de torres, corredors, patis i sales decorades amb pintures.
A aquesta roca es pot visitar el Museo della Bambola (museu de la nina) que, estranyament, està entre els museu d’aquest tipus més gran del continent europeu. Hi ha més de 1.000 peces entres joguines i nines, molts daten del segle XVIII.
Al voltant del castell es pot gaudir de les seves muralles, jardins i vistes panoràmiques.
Altres llocs d’interès històric i artístic que visitar a Angera són el Museo Diffuso amb més de 50 obres difoses pel centre històric i les fraccions properes, el Santuario della Madonna della Riva, la Sala della Mioliche i el Museo Archeologico.
A Angera es poden recorre alguns senders per visitar els punts panoràmics més pintorescos, com per exemple: l’Anellodi San Quirico, un preciós passeig d’uns 7 km que serpenteja entre boscos, vinyes i ofereix precioses vistes del llac. La ruta està ben senyalada, transcorre pels voltants del Monte San Quirico i passa pels municipis de Ranco i Angera. Al cim de la muntanya es troba la característica Chiesa di San Quirico Martire.
A pocs passos del casc antic d’Angera, es pot visitar l’OasisBruschera, hàbitat de rèptils, amfibis, aus i mamífers. Un lloc meravellós pels amants de la naturalesa.
A l’estiu es pot gaudir de les platges d’Angera: la spiagge de la Noce i la spiagge de la Nocciola. La primera compta amb més serveis, inclús un parc infantil, mentre que la segona és més salvatge.
A Laveno és possible arribar pujant al seu funicular que porta directament a Sasso del Ferro, el punt amb més altitud. Fins al cim hi ha més de 1.000 metres d’altura, pel que es pot gaudir d’una vista privilegiades dels voltants, amb una panoràmica única dels Alps i el llac. Aquesta encantadora localitat compta amb un port des d’on surten els ferris que recorren el llac.
Laveno posseeix l’únic port natural del Lago Maggiore.
Cannobio
Cannobio vista panoràmica
Cannobio es troba a la llera oest del Lago Maggiore, a la regió de Piamonte. Cannobio té encantadors carrerons, vistes sobre el llac i excel·lents restaurants. També hi ha una petita platja, coneguda com Bandiera Azzurra.
Verbania
Verbania Lago Maggiore
Verbania és un conjunt de pobles que amb el temps han quedat sota la mateixa alcaldia. De fet, compta amb 2 diferents fraccions.
La principal atracció de Verbania és la Villa Taranto, amb el seu famosíssim Giardini Bonanici (Jardí Botànic). De fet és un dels jardins més bonics del Lago Maggiore, amb més de 20.000 varietats de plantes, petits insectes i fauna típica.
La següent zona recomanable és la fracció d’Intra, essent la més gran del municipi de Verbania. El seu centre històric es caracteritza per nombrosos carrerons, i petits patis que tanquen bars i botigues característics. Piazza Ranzoni, ubicada a pocs passos de la llera del llac, és la plaça principal d’Intra. Aquesta plaça alberga diversos bars i discoteques que també ofereixen taules a l’aire lliure.
Des de la Piazza Ranzoni és possible arribar en pocs minuts a la part alta de la ciutat, on es troba la basílica de San Vittore, patró d’Intra.
Verbania és coneguda com “Giardi Lago Maggiore”, gràcies als seus exuberants parcs, jardins i les seves elegant vil·les.
Stresa
Stresa és un petit poble amb vistes al Lago Maggiore, caracteritzat per nobles vil·les, bonics jardins i un increïble paisatge amb el panorama dels Alps i la vista de les Illes Borromeas.
Stresa és una encantadora aldea que ha atret a nombrosos personatges famosos des de fa molts anys, entre ells, l’escriptor Ernest Hemingway. Es pot recorre els seus carrers, on també es van gravar diversos films coneguts. Un dels atractius de Stresa són les seves boniques vil·les, com la Villa Dicale, la més coneguda de Stresa, que data de les últimes dècades del segle XVIII.
En aquest poble hi ha un telefèric que condueix fins al cim del monte Mottarone en 20 minuts. En els últims anys tristament conegut pel desastre del telefèric. En aquest lloc es troba l’estació d’esquí i d’esports d’hivern, amb vistes impressionants.
Stresa és un dels pobles més visitats del Lago Maggiore, gràcies a ser proper amb les Illes Borromeas, i el fet que des de Stresa es poden agafar els petits ferris que porten a aquestes illes: Bella, Madre i Pescatori.
A Stresa es pot arribar fàcilment des de Milano en tren, en tan sols una hora. El bitllet costa unes 6€.
Stresa
Arona
A l’extrem sud-occidental del llac es troba el poble d’Arona, un dels més grans del Lago Maggiore, ja que compta amb més de 10.000 habitants fixos, que augmenten durant l’estiu o els períodes vocacionals d’Itàlia. Arona posseeix jaciments que demostres el seu origen preromà.
Arona s’ubica a la província de Novara, al costat piemontès del Lago Maggiore. Es pot arribar fàcilment des de Milano o Torino, és una ciutat amb un encant única, que es troba en un context de grans atractius artístic-naturalistes.
És un típic poble de llac amb cases acolorades, carrers estres i empedrats, amb racons plens d’encant, punts des dels quals admirar el llac i els seus colors. Aquí es pot visitar la Collegiata di Santa Maria que data del segle XV, portada de marbre del segle XV i campanar romànic del segle XII. La Chiesa di Santi Martiri (o de San Graziano), que data del segle X, on es conserven les restes dels màrtirs patrons d’Arona.
La preciosa Piazza del Popolo a la ribera del llac és el cor d’Arona, una de les principals places de la ciutat, ideal per a prendre un aperitiu o menjar alguna cosa amb vistes al Lago Maggiore.
La seva principal atracció és la famosa estàtua coneguda com “El Coloso di San Carlo Borromeo”, també conegut amb el sobrenom de “Sancarlone”, es tracta d’una monumental estàtua que data del segle XVII. Aquesta enorme estàtua està dedicada a San Carlo Borromeo, ja cardenal, qui va ser uns dels reformadors de l’església. L’estàtua mesura més de 35 metres, convertint-la en la seva estàtua de més alçada d’Itàlia, i mundialment la segona, després de l’estàtuade laLlibertat de New York.
Arona
Una de les coses que es veuen durant la visita són les 10 boniques terrasses que arriben fins al llac.
Ermita de Santa Caterina del Sasso
L’ermita està ubicada al poble de Leggiuno. Per arribar a l’ermita des dels aparcament es pot utilitzar una escalinata de pedra on es pot anar admirant el llac, o prendre un particular ascensor de 55 metres d’altura construït a l’interior d’un pou (1€). La visita és gratuïta.
La història de l’Eremodi Santa Caterina del Sasso prové d’un comerciant que es trobava navegat pel Lago Maggiore i va ser sorprès per una tempesta, naufragant el seu vaixell. El mercader va aconseguí sobreviure i arribar fins aquest punt on va decidir entregar-se a la Verge Santa Caterina d’Alexandria i dedicar-se a la vida ascètica, construint aquesta ermita i posterior monestir.
Eremo di Santa Caterina del Sasso al Lago Maggiore
L’estampa més bonica s’obté des de l’arcada que avantposa a l’església (particularment per la tarda). El temple està ple de frescos i al fons es troba la capella originària; també conté el cos momificat del comerciant, Alberto Besozzi.
Cos momificat del mercader a l’Eremo di Santa Caterina del Sasso
Al Santuari Madonna della Bocciola hi ha un mirador des d’on s’ofereix unes vistes panoràmiques del Lago d’Orta. El Santuari és una bonica i acolorida església de façana neoclàssica, on al seu interior hi ha una gran col·lecció de frescos sobre diferents paisatges religiosos.
Santuario Madonna della Bocciola
Orta San Giulio
Orta San Giulio és el centre neuràlgic del Lago d’Orta. Ubicada sobre una petita península dins del llac, aquest poble emana una atmosfera que sembla que ha sobreviscut intacte al llarg del temps amb els seus edificis d’aspecte decadent, carrerons empedrats.
El poble es vertebra al voltant de la Piazza Motta, rodejada d’edificis històrics, dels que es destaca el bonic i singular Palazzo della Comunità. Aquí es concentren un bon nombre de terrasses i restaurants, a part de comptar amb els molls des d’on parteixen els vaixells que es dirigeixen a la propera Isola di San Giulio i que realitzen recorreguts per altres punts del llac.
A partir, és recomanable recórrer els carrers que s’estenen pel casc antic, on es poden descobrir antics palaus i cases amb les seves finestres de colors llurs façanes relaten el pas del temps i inunden de romanticisme l’ambient. Aquests carrers acaben portant a accessos bonics a peu del llac.
Orta San Giulio
També hi ha la possibilitat de caminar per la riba del Lago d’Orta al llarg d’un extens i tranquil passeig empedrat que rodeja la península i passa per espectaculars vil·les i inclús alguna zona de bany.
Isola di San Giulio
A 500 metres davant de Orta San Giulio es troba la única llista d’aquest llac i un dels llocs més emblemàtics del Lago d’Orta. És només un petit tros de terra on s’alça esvelta la romànicaBasilica di San Giulio. Aquest fantàstic monument alberga un monestir benedictí, la tomba del sant i presumeix de frescos al seu interior.
L’illa és visitable, tot i que més enllà de la Basílica i alguns habitatges i jardins, no té molt més per a oferir.
Isola di San Giulio
Sacro Monte di Orta
Es tracta d’un santuari inclòs a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO dins dels nou Sacri Monti de Piamonte i Llombardia. Es tracta d’un total de 20 boniques capelles distribuïdes al llarg de tot el turó, però el millor està a l’interior. Cadascuna d’elles narra diversos capítols de la vida i obra de San Francesco d’Assis a través d’espectaculars frescos i escultures de terracota. La cuidada vegetació i els arbres que rodegen aquest patrimoni artístic durant tot el recorregut creen un ambient d’acolliment.
Una de les 20 capelles del Sacro MonteEscultures i frescos a l’interior d’una capella
Es pot accedir caminant uns 15 minuts des del centre d’OrtaSan Giulio. Cal reservar almenys una hora per a realitzar tot el recorregut amb calma perquè val la pena. A part, a la part alta del turó i davant al convent franciscà, hi ha un mirador amb excel·lents vistes al Lago d’Orta.
Santuario Madonna del Sasso
En un promontori rocós s’erigeix aquest impressionant Santuari construït al segle XVIII. L’edifici de l’església és bonic, però l’interior és al·lucinant, està ple de frescos de colors vius.
A més del propi santuari, des de la plaça enjardinada protegida amb un muret que hi ha davant, les vistes del llac i el seu entorn són increïbles.
Santuario della Madonna del Sasso
Pella
El primer que crida l’atenció és la torre de la Chiesa di San Albino, llur silueta acompanya en tot moment mentre es camina pels carrers del poble. Des d’allí, és una bona opció caminar cap al passeig que transita al costat de les aigües del llac i recorre’l fins arribar a l’embarcador, just en aquest punt s’obté la vista més bonica del conjunt de cases de tons pastís i l’antiga torre medieval.
Pella
Venaria Reale
Venaria Reale és un municipi prop de Torino on es troba el famós Palazzo Reale (Reggia di Venaria) també coneguda com el Palau de Versalles d’Itàlia, on hi ha també I Giardini, Il Castello della Mandria, Il Borgo Antico.
La Reggia di Venaria és un grandiós complex amb 80.000 m2 d’edifici monumental i 60 hectàrees de jardins, propietats adjacents al centre històric de Venaria del segle XVII i del parc precintat de La Mandria de 3.000 hectàrees. És u na obra mestra de l’arquitectura i de paisatge, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1997 i oberta al públic al 2007 després d’haver estat l’obra de restauració més important d’Europa pel patrimoni artístic.
La Reggia di Venaria
L’edifici monumental compta amb algunes de les més altes expressions del barroc universal: l’encantador escenari de la Sala di Diana projectada per Amedeo di Castellamonte, la solemnitat de la Galleria Grande i la Cappella di Sant’Uberto amb l’immens complex de les Escuderie juvarriane, obres del segle XVIII de Filippo Juvarra, les decoracions sumptuoses, l’espectacular Fontana del Cervo amb la Cort d’Honor representen el marc ideal del Tiatro di Storia e Magnificenza, l’exposició dedicada als Savoia acompanya al visitant pels quasi 2.000 metres de recorregut, entre el subsòl i la planta noble del palau.
El Tiatro di Storia e Magnificenza es divideix en dues parts:
La història: El soterrani , amb les seves fascinants sales que abans s’utilitzaven per als serveis de la cort, està dissenyat per inspirar i reflexionar sobre els esdeveniments històrics, els temes i les vicissituds de la dinastia Savoia, des dels seus orígens mitològics l’any 1000 fins a la primera meitat del segle XIX, quan la branca principal de la Casa de Savoia es va extingir.
Les sales finals, abans de pujar al Piano Nobile, despleguen la història de les transformacions del Palau a partir del disseny de Castellamonte i una fascinant “història d’idees inacabades”, que detalla com hauria estat el palau segons els plànols mai completats de Garove, Juvarra i Alfieri.
La Magnificència: Al nivell superior, el Piano Nobile , es narra el Palau de Diana del segle XVII, continuant al llarg del gran Promenade à la cour a través dels apartaments del duc i la duquessa, els del rei i la reina, la Galleria Grande , el Rondò Alfieri, fins a la Cappella di Sant’Uberto , la grandiosa “ruta cerimonial” que caracteritzava el Palau del segle XVIII, recreada perfectament, que permet als visitants moure’s lliurement pels vastos espais del Palau i admirar les seves fantàstiques perspectives arquitectòniques.
Galleria Grande
Interior de la Cappella di Sant’Uberto
Més de 500 obres, algunes autèntiques obres mestres, com ara pintures, escultures, tapissos, mobles, canelobres, catifes, banderes, coberts de plata, caixes de tabac, rellotges i instruments musicals evoquen els mobles perduts i recreen l’atmosfera i el gust de la cort antiga dels segles XVII i XVIII.
A la tardor del 2019, la Sagristia de la Cappella di Sant’Uberto va ser reinaugurada amb una distribució renovada que realça la seva naturalesa i funció sacra. Des del 2021, també s’exposa temporalment una valuosa pintura de Palma il Giovane (1548/50 – 1628) dedicada a la Celebració de la Victòria a la Batalla de Lepant el 7 d’octubre de 1571.
Cappella di Sant’Uberto
La Regia Scuderia (Estables Reials) amb el Bucintoro i les Carruatges Reials completen la visita al Palau.
Arquitectura restaurada impressionant, visions i perspectives reimaginades, ambients, tapissos i contextos històrics revisitats: ara com llavors, acompanyen els visitants a l’atmosfera màgica de la vida cortesana per a un viatge extraordinari a través de la cultura i l’oci d’ahir i d’avui.
I Quadri de Re (Les pintures del rei)
A les habitacions de l’ apartament del segle XVII de la princesa Ludovica , adjacent a la Sala di Diana, s’exhibeix un grup d’obres prestigioses dels segles XVI i XVII, préstecs de la Galleria Sabauda del Musei Reali di Torino.
Pintures precioses de mestres cèlebres com Guido Reni i Giovanni Francesco Guercino: una exposició refinada que ofereix una ullada a la magnífica “pinacoteca del Palau Reial”, amb pintures que van pertànyer als sobirans de Savoia.
Sala di Diana
La Regia Scuderia (Estables Reials). El Bucintoro i els Carrozze Regali (Carruatges Reials)
La visita al Palazzo Reale conclou al complex dels Scuderie juvarriane (Estables de Juvarra), un dels espais més impressionants de Venaria i de l’arquitectura barroca europea.
Dins de l’Scuderia Grande hi ha l’esplèndid Bucintoro , construït a Venezia per Vittorio Amedeo II entre 1729 i 1731. Avui dia, és l’únic exemplar original que queda al món. Es presenta en una exhibició espectacular, amb el famós vaixell completament equipat amb pal, rems i veles. També s’exhibeixen alguns dels carruatges cerimonials més sumptuosos utilitzats per la Casa de Savoia al segle XIX, inclòs el Berline Dorata, cedit pel Palazzo del Quirinale di Roma.
El Bucintoro i els Carruatges es presenten en un únic i fascinant recorregut com a obres mestres integrals i representatives de les activitats de la Regia Scuderia de la Cort, entesos com les altes funcions responsables dels viatges del Sobirà i el seu seguici.
L’entrada als Regia Scuderia està inclosa en l’entrada de la Reggia i en tot en un del Palazzo Reale.
Els Jardins del Palazzo Reale s’han convertit en una barreja extraordinària d’antic i modern, un diàleg virtuós entre jaciments arqueològics i obres contemporànies. Al Parc Inferior, el Jardí d’Escultures Fluides de Giuseppe Penone s’estén al llarg de 500 metres, el que hi ha 14 escultures. Al Parc Superior, el centre del Gran Parterre de Juvarra, s’alça l’evocadora instal·lació de l’artista Giovani Anselmo: sis lloses de granit gravades amb les paraules “Dove le stelle si avvicinano di una spanna in più” (on les estrelles s’acosten un pam més).
Jardí de les Escultures de Giuseppe PenoneParc SuperiorGran ParterreLloses de Giovanni Anselmo
Tot això emmarcat per una vista incomparable de l’infinit entre els jardins italians i la immensitat del panorama natural envoltat pels boscos del Parco di Mandria i la serralada alpina.
Il Castello della Mandria
Envoltat de 3.000 hectàrees de prats i boscos del Parc natural, el Castello della Mandria es troba a 2,5 km del Palazzo Reale de Venaria.
Imatge aèria del Castello della Mandria
Vinculat al destí i la història de la Reggia di Venaria fins al segle XIX, el Castello della Mandria va ser designat per a l’ús exclusiu i privat de Vittorio Emanuele II de Savoia.
Davant del castell, el més important dels edificis del territori del Parco di Mandria, es van crear les habitacions que encara avui constitueixen els bells Appartamenti Reali. Una mostra perfecta de les eleccions i gustos del sobirà, les més de 20 habitacions, obertes al públic, mostren al visitant tot l’encant d’un gran protagonista del Risorgimento italià que va compartir part de la seva vida privada, just al Castello della Mandria, amb la seva muller morganàtica Rosa Vercellana (coneguda com a Bela Rosin), nomenada comtessa de Mirafiori i Fontanafredda.
Els apartaments reials han sobreviscut fins als nostres dies completament moblats amb preciosos objectes, obres d’art, teixits, mobles i ornaments de les antigues col·leccions de Savoia.
Per a facilitar la connexió amb la Reggia di Venaria, des d’abril fins a finals d’octubre, també es pot arribar al Castello della Mandria amb bicicleta directament des dels Giardini della Reggia. Hi ha un punt de lloguer al Patio dei Giardini i s’arriba al Parco della Mandria i al Castello della Mandria prenent el Viale Carlo Emanuele II. er a més informació, visiteu la pàgina de lloguer de bicicletes.
Es recomana reservar i comprar l’entrada amb antelació, triant el dia i l’hora.
Sala de les Audiències dels Appartamenti RealiDormitori de Rosa Vercellana
Il Borgo Antico
Il Borgo Antico
Il Borgo Antico va ser pensat a mitjans del segle XVII per ser una part integral del projecte d’Amedeo di Castellamonte per a la construcció de Venaria.
El disseny del pla reprodueix Il Collare dell’Annunziata, el màxim honor de la Casa de Savoia. Corresponent al medalló, Castellamonte va dissenyar una plaça circular adornada a dreta i esquerra per esglésies bessones. La plaça esta dedicada a la Santissima Anunziata.
Dissenyat com un pati menor davant de la façana del gran palau, el Borgo del segle XVII obria el llarg cerimonial que conduïa els visitants a la Corte d’Onore (Pati d’Honor) i després els acompanyava fins a l’entrada de la Sala di Diana.
Avui, com llavors, il Borgo Antico acull als visitants amb la seva arquitectura antiga, la seva perspectiva i la seva història majestuosa.
Deu panells multimèdia situats per tot el centre històric de Venaria il·lustren les fites històriques, els personatges clau, els llocs arquitectònics i els esdeveniments més emblemàtics del poble.
Piazza dell’Annunziata
Sacra di San Michele
Aquesta abadia benedictina no només ofereix vistes boniques sobre els Alps i la explanada piemontesa, sinó també una fascinant història que barreja llegenda, espiritualitat i naturalesa.
Construïda entre els segles X i XII, la Sacra di San Michele s’aixeca al cim del Monte Pirchiriano, dominant el paisatge com un verdader castell medieval. És un lloc amb una energia molt especial.
S’accedeix a l’abadia per la monumental Escala dels Morts i el Portal del Zodiac, això ja és una experiència que transporta al passat. No obstant, el regal per a la vista és des de les terrasses exteriors on es pot contemplar els Alps i la Vall de Susa, i en dies assolellats, tota la explanada piemontesa. És un lloc ideal per desconnectar i gaudir de la pau.
Es tracta de les restes d’un antic temple, anomenat Sepulcro dei Monaciperquè es considerava un panteó. La construcció, purament cristiana, es remunta al segle X.
Des del nivell de l’entrada s’arriba a l’església a través de l’àmplia Scalone dei Morti, construïda a meitats del segle XII. Després de les primeres escales, queda a l’esquerra un pilar de més de 18 metres que sosté el paviment de l’església situada damunt; a la dreta sorgeix un espigó de roca que es perd en el mur situat davant.
Al nínxol central ii fins al 1936 es custodiaven alguns esquelets de monjos, d’aquí el nom de Scalone dei Morti. Aquest atri va ser utilitzat un temps com a sepultura d’homes il·lustres, abats i persones meritòries del monestir. Algunes de les tombes que albergava, estaven cobertes de marbre i d’altres pintades.
Un cop s’arriba a dalt de l’escalinata es travessa el Portale dello Zodiaco (1128-30), obra romànica. S’anomena d’aquesta manera perquè els estípits de la façana orientada cap a l’escalinata, estan esculpits en la part dreta amb dotze signes zodiacals i a la part esquerra amb les constel·lacions australs i boreals.
Històricament la part més important és la zona centre de l’estípit dret segons es puja, al costat d’una escena de caça a la llebre, hi ha dos versos escrits en llatí i que acaben amb la signatura de l’autor.
De gran valor són els capitells històrics i simbòlics:
Caín i Abel.
Tres persones enfadades que s’estiren mútuament del cabell.
Les aventures de Samsó.
Dues dones que donen el pit a quatre serps.
Quatre falcons en cercle.
El lleó enfurismat.
Tres tritons (bustos humans amb cues de peix).
Són també significatives les bases de les columnes: tres lleons que es persegueixen i dos grifons que piquen el cap d’un home.
Un cop creuat el Portale dello Zodiaco hi ha l’última rampa per pujar a l’església. Es tracta d’una solemne escala de pedra verda situada sota el joc de quatre imponents contraforts.
A finals del segle XIX, aquesta zona estava completament ocupada per altres construccions, pel que el Portale dello Zodiaco no donava accés a una terrassa oberta, sinó a ambients coberts pels que es transitava per arribar a l’església.
Un ampli replà permet observar l’artístic portal romànic de pedra gris i verda que porta fins a l’església.
Els diferents arcs del porta estan sostinguts per columnes amb capitells florals. Damunt del portal hi ha un caneló que acaba a la seva part dreta amb el cap d’un monjo encaputxat, i a la part esquerra (que falta en l’actualitat) amb el cap d’un jove.
Les portes del noguer, realitzats al 1826. Mostren les armes de San Michele i el diable en forma de serp amb rostre humà.
A la part alta a l’esquerra del portal hi ha encaixada un làpida funerària romana de Surio Clemente, que data del segle I aC, i testimonia la presència d’una estació romana en aquesta muntanya.
La basílica romànica-gòtica que acull avui als visitants va ser realitzada i modificada al llarg de diversos segles. S’aprecien tres gèneres arquitectònics: un romànic a la part de l’absis, orientada exactament cap el punt en que surt el sol el dia de festa de San Michele (29 de setembre), a la primera arcada i relatives finestres i columnes; un romànic de transició en les successives dues arcades amb els pilars fasciculats i arts apuntats, i un gòtic de l’escola de Piacenza en la decoració de la gran finestra de l’absis central i en les dues finestres de les naus menors.
L’inici de les obres de construcció de l’església és difícil de datar, tot i que se suposa que van començar per encàrrec de l’abat Stefano (1148 – 1170).
A l’interior de l’església hi ha imponents columnes, nombroses columnetes, pilastres, etc., tot coronat amb suggestius i simbòlics capitells, se’n compten 139.
És de particular interès el primer pilar a l’esquerra de la nau central, sota el qual sobresurt 15 cm el cim del Monte Pirchiriano.
Les tres absis es distingeixen pel color vermell dels maons que els revesteixen i als costats del central s’obren dos espaiosos nínxols amb pròpia finestra romànica i sobre aquestes, es troba profundament excavada al mur, una creu grega.
Al fons de la nau central de l’església s’obre una àrea irregular denominada “Cor Vell”. És que resta de l’església d’Ugone, lloc en el que abunden les obres pictòriques de finals del 400 i inicis del 500.
En el dia d’avui acull deu dels setze sarcòfags de pedra que contenen els cossos dels prínceps de Savoia traslladats des de la Catedral de Torino el 25 d’octubre de 1836, quan el rei Carlo Alberto I els va entregar en custòdia.
A la part nord-oest de la muntanya es troben imponents acumulacions de pedres, pilars, arcs i barbacanes: són les anomenades Ruïnes del Monestir Nou, edificat entre els segles XII i XIV en el moment de màxima expansió de la comunitat monàstica.
El grandiós edifici de cinc pisos, al que es va afegir cap al nord, una nova construcció que acabava amb la denominada Torre della Bella Alda, es va enfonsar a causa de sismes, guerres i abandonaments. En tota la zona de les ruïnes es van realitzar obres de restauració, conservació i accessibilitat durant els anys 1999-2002. Entre les ruïnes del monestir nou es distingeix una caseta construïda a finals de 1800, utilitzada per l’exèrcit com a estació per al telègraf òptic. Aquest sistema, utilitzant el codi Morse, i emetent raigs de llum, permetia la transmissió de missatges i la comunicació entre Torino i les fortaleses militars de la Triple Aliança.
La paret perimetral de les ruïnes acaba amb la Torre della Bella Alda, i agafa aquest nom d’una llegenda. Alda era una jove aldeana que va arribar a la Sacra a resar contra els mals de la guerra; desgraciadament és sorpresa pels soldats enemics, i intenta fugir d’ells, però no trobant cap altra via de fuga, es llença al buit pel barranc invocant l’ajuda de Sant Miquel i del Verge. Se salva i queda totalment il·lesa al fons del precipici.
No obstant es va utilitzar malament aquest favor celestial: per vanitat i diners creu poder saltar una segona vegada i ofereix el vol als incrèduls aldeans, però troba una mort horrible on abans havia trobat una inesperada salvació.
Durant els anys 800 la Sacra va suscitar l’interès i una atenció particular de la Casa Savoia, ja que va ser identificada com a lloc simbòlic però també de valor diplomàtic i polític.
Els signes de tal atenció s’evidencien amb la decoració de les sales d’estar, recepció i representació amb adornaments i mobiliari de l’època, la sala de les ratlles i la sala de Carlo Alberto I al Monestir Vell, i amb la preparació d’un apartament reial, amb terrassa panoràmica recolzada sobre els murs del Monestir Nou.
“Tinc dues sales plenes de llibres i encara no les he llegit tots, però ho estudio cada dia. No existeix un llibre a la Terra que jo no tingui …”.
Això deia el prior de San Michele, Benedetto, als representants de les grans abadies benedictines d’Europa reunits en concili a Limoges a l’any 1031.
Aquestes paraules són la traça més antiga de la ben prevista biblioteca abacial, que després de la supressió del 1622, desapareix, probablement dispersa per tot el món. La biblioteca actual neix a l’octubre del 1836, amb l’arribada el Mont Pirchiriano dels pares rosminians.
Va ser el mateix Rosmini, dos dies després de l’arribada dels primers religiosos, qui va enviar una carta des d’Stresa amb la llista dels llibres per comprar.
Al principi la biblioteca contenia prop de 300 volums dels segles XVII i XVIII i, amb el temps, s’ha acumulat un patrimoni important de textos, fins arribar a la xifra de quasi 10.000 toms tots registrats i classificats, segons el sistema de la biblioteca vaticana, gràcies al pacient i contant treball d’un grup de voluntaris.
Es tracta d’un local situat al pis de l’entrada del Monestir Vell, utilitzat en el passat com a llenyera i després com a magatzem. Avui és la seu d’un petit museu que acull objectes d’època i instruments de treball quotidià ja oblidats i en desús, utilitzats ara per a recrear ambients de treball com un taller de fusteria i una ferreria.
Museo del Quotidiano
Usseaux
Al cor del Alps de Cottian, Usseaux és un petit poble piemontès que sembla tret d’una postal. Està inclòs entre els pobles més bonics d’Itàlia, impressiona per la seva autenticitat, les cases de pedra, els murals pintats a les parets i l’atmosfera de temps passats.
Usseaux
El poble principal està rodejat per varis pobles alpins, com Balboutet, Laux, Pourrieres i Fraisse, que formen part del mateix municipi.
El paisatge està dominat per boscos densos, pastures verdes a l’estiu i extensions nevades a l’hivern, tot això emmarcat per un silenci que desprèn pau i autenticitat.
Visitar Usseaux és com fer un pas enrere en el temps. Les seves cases de pedra amb teulades de pissarra, estrets carrers de llambordes i fonts de fusta.
Però no només és un destí pels amants de la muntanya. Usseaux és un exemple viu de cultura alpina, perfectament conservada, on cada racó amaga alguna cosa per descobrir.
Passejant pels seus carrers et trobes murals que acoloreixen les façanes de les cases, transformant el poble en un autèntic museu a l’aire lliure. Compta amb més de 40 murals que decoren el centre històric. Aquesta iniciativa va néixer als anys90 amb l’objectiu d’explicar Usseaux d’una manera original, transformant les parets amb llenços que poguessin expressar la història del poble, el vincle amb la naturalesa i amb el treball al camp. Cada mural té un significat molt específic, es poden veure escenes de la vida quotidiana, com ordenar vaques, fer pa en forns comunitaris, tallar fenc, però també personatges de contes de fades, animals alpins i símbols del món rural.
Murals d’UsseauxMurals d’Usseaux
Forno di Comunità
A Usseaux, la tradició del pa és molt més que un simple ritual alimentari, és un símbol de vida comunitària, de compartir i d’identitat cultural. Els forns comunitaris estan repartits per les aldees properes. Avui en dia, aquests forns de pedra s’utilitzen durant celebracions i aniversaris per a fornejar el típic pa negre de muntanya, elaborat segons les antigues receptes transmeses de generació en generació.
En el passat, cada família portava la seva pròpia massa, normalment feta amb farina de sègol i cereals locals, al forn comú i participava en la cocció en un ambient de col·laboració i intercanvi. Era un moment important en la vida social del poble, la gent amassava junta, esperava el seu torn per a conserva i inclús compartia la llenya per alimentar el foc. En un context on els recursos eren escassos i preciosos, el forn era un lloc d’unió, diàleg i recolzament mutu.
Inclús avui, passejant pels carrers del poble, es pot observar forns restaurats i en funcionament, normalment acompanyats de plaques explicatives que conten la seva història.
A llarg de tot l’any, especialment en els mesos d’estiu i durant esdeveniment locals, es pot presenciar com s’encenen de nou els forns i com es prepara el pa com abans. Aquesta és una experiència autèntica i atractiva, que permet experimentar la cultura local de primera mà i tastar productes amb un sabor antic.
Forno di comunità
Pobles Alpins al voltant d’Usseaux
Al voltant del poble principal d’Usseaux es troben cinc pobles alpins que formen part del mateix municipi (Usseaux i quatre més). Cadascun té la seva pròpia identitat, una història particular i un paisatge únic.
Balboutet
Es potser el més conegut, situat al gran altiplà, és famós com “la ciutat al sol” per la seva posició lluminosa i oberta.
Aquí l’ambient és quasi de conte de fades, amb verds prats i graners de fusta, quadres encara en ús i un ritme de vida profundament lligat a la ramaderia i l’agricultura. Durant l’estiu, Balboutet també és un punt de partida ideal per a fer excursions.
Balboutet
Laux
És més aviat una petita joia amb vistes a un llac d’origen glaciar. La seva ubicació és espectacular, rodejat de boscos d’alerços i avets.
Aquí es pot visitar un antic molí d’aigua, encara en funcionament, que representa un dels símbols més autèntics de a cultura serrana.
Laux
Pourrieres
Té un caràcter històric particular, vinculat a la presència, en el passat, de guarnicions militars. El poble conserva un encant del vell món, amb edificis de pedra i vistes panoràmiques a la vall.
Pourrieres
Fraisse
El més alt, és un petit conjunt de cases rodejades de vegetació, un punt de partida pels amants del senderisme més desafiant.
A l’estiu, és un oasis de frescor. A l’hivern, està tot nevat i silenciós, transformant-se en un lloc encantat. Aquí el contacte amb la naturalesa és total, essent freqüent trobar-se animals salvatges al llarg dels camins.
Fraisse
Palazzina di Caccio di Stupinigi (Pavelló de Caça de Stupinigi)
Residència dedicada a la caça i les festes, edificada a partir de 1729 amb projecte de Filippo Juvarra, la Palazzina di Caccia di Stupinigi és una de les joies monumentals de Piemonte.
Construïda en els terrenys de la primera donació d’Emanuelle Filiberto a la Ordre dels Sants Mauricio i Lázaro (1573), actualment és propietat de la Fondaciones Ordine Mauriziano (Fundació Ordre Mauriciana), un ens governamental que es dedica a la conservació i valoració. Obert al públic després d’importants obres de restauració, la Palazzina di Caccia di Stupinigi és un dels complexos més extraordinaris del segle XVIII amb la seva decoració original, les seves pintures, les obres mestres d’ebenisteria i disseny del territori.
Considerada l’obra mestra de Filippo Juvarra, que la va convertir en un model internacional per a les residències de loisir (temps lliure), va ser construïda per voluntat de Vittorio Amedeo II per a l’entreteniment de la cort al centre d’una vasta reserva de caça, instaurant una relació privilegiada amb l’ambient circumstant.
Filippo Juvarra va concebi, per a l’edifici principal, una estructura amb forma de creu de Sant Andreu en llurs braços, projectats cap als jardins, se situaven les cambres destinats a la família reial. Al centre de la creu, eix de l’esquema geomètric en el que es basa el plantejament del projecte, se situa el gran saló el·líptic creat com un espectacular espai per a celebració de festes. Completament decorat amb arquitectura fingida pels pintors bolonyesos Domenico I Giuseppe Valeriani especialitzats en pintures murals arquitectòniques, amalgamades per la llum que entra per les àmplies finestres. El fil conductor dels frescos, el mobiliari i les escultures que ornen les habitacions de la residència és la caça, escollit per al centre de la volta del saló amb la Apoteosis de Diana, juntament al tema de la naturalesa.
Carlo Emanuelle III (successor de Vittorio Amedeo II), al 1740 va encarregar a Benedetto Alfieri l’ampliació del palauet amb dues noves cambres destinades als fills dels nous reis, el duc de Savoia i el duc de Chiablese. L’interior estava caracteritzat per la decoració rococó centrada en la fascinació dels miralls i el gust exòtic, com salons amb parets revestides de papers importats de la Xina. Amb el 1798 i l’ocupació francesa van acabar-se les ampliacions que havien durant tot un segle; durant el segle XIX, el palauet va tornar a decorar-se vàries vegades per albergar als sobirans que el van escollir com a lloc de vacances, com Carlo Felice I i Maria Cristina de Bourbon i, encara al segle XX, Margherita de Savoia.
Al 1919 la Palazzina di Cacci di Stupinigi, va ser entrada a l’Ordine Mauriziano (ordre mauricians) i es va convertir en la seu del Museo dell’Arredamento (Museu d’art i Mobiliari).
Palazzina di Caccia di StupinigiPlànol de la Palazzina di Caccia di Stupinigi
La visita comença a les Scuderia Juvarriana (quadres de Juvarra), amb la seva galeria de retrats de nobles de Savoia i, sobretot l’escultura original de bronze, coure i pa d’or d’un cérvol, creada al 1766 per Francesco Ladatte. Després d’una visita a la Biblioteca i Anti Biblioteca, la visita a la Salone Centrale i continua pels Appartamenti del Re e della Regina i la Cappella de Sant’Uberto. La parada final de la visita és l’Appartamentdi Levante.
Escultura del Cérvol de Francesco LadatteInterior de la Palazzina di Cacci di Stupinigi
Al 2024, la Carrozza di Napoleone, un testimoni històric significatiu de la presència de Napoleó a Itàlia. Un tipus de carruatge molt popular a principis del segle XIX, va ser creat al 1805 per famós carrosser parisenc Jean-Ernest-Auguste Getting, un dels principals proveïdors de la Scuderie Imperiali di Napoleone.
El carruatge, que presenta l’escut d’armes napoleònic a les portes, probablement va formar part de la processó que va portar Napoleó a Milano al 1805 per a la seva coronació com a rei d’Itàlia, amb una parada inicial a Stupinigi, on es va allotjar amb la seva esposa Josefina. El carruatge va passar a la seva segona muller, Maria Luigia d’Àustria, duquessa de Parma, Piacenza i Guastalla a partir de 1816, com ho demostra d’escut que substitueix la insígnia napoleònica original. Al 1845, el carruatge va ser comprat per Antonio Delavo, un farmacèutic apassionat per la història napoleònica, que el va afegir al museu dedicat a la Batalla de Marengo que es troba a la seva vil·la. El 1947, quan es va vendre la residència, el carruatge va passar a l’antiquari Edilio Cavanna, que el va guardar sense cap cura especial en un cobert utilitzat com a magatzem.
Al 1853, el famós psíquic Gustavo Adolfo Roi va decidir comprar el carruatge i restaurar-lo a Torino. El carruatge va ser enviat a la Palazzina di Caccia di Stupinigi el 3 de juny de 1955.
Irlanda és una terra amb rica i complexa història de la que convé conèixer una mica abans de visitar-la.
Prehistòria
Les primeres evidències de pobladors humans a Irlanda daten sobre el 10500 aC. De l’època posterior existeixen monuments tan sorprenents com el Poulnabrone Dolmen, una tomba megalítica que podria tenir fins a 6.000 anys d’antiguitat.
Els Celtes
El poble celta va colonitzar l’illa successives vegades durant l’últim mil·lenni abans de Crist. Aquests van portar importants descobriments com el ferro, la roda i el cavall, així com un gran coneixement culinari, ja que elaboraven cervesa, mantega, mel, pa, etc.
Al contrari que gran part d’Europa, l’Imperi Romà mai va arribar a conquerir Irlanda, pel que la cultura celta es va desenvolupar aquí durant segles.
Els celtes tenien una estructura social basada en petites comunitats i famílies i un món espiritual dominat pels druides i en la que s’establia una especial relació amb la naturalesa (culte a la terra, al cel, a l’aigua, als animals …).
D’aquesta època data la divisió tradicional d’Irlanda en quatre grans regions: Leinster a l’est (Dublin), Munster al sud-oest (Cork), Connacht a l’oest (Galway) i Ulster al nord (Belfast). L’herència celta segueix d’alguna forma viva en l’actualitat i forma part intrínseca de la identitat irlandesa.
El cristianisme
A meitats del segle V dC va començar a propagar-se el cristianisme a l’illa, en gran mesura gràcies a l’obra de St Patrick, que es creu que va utilitzar el trèvol de tres fulles (símbol avui d’Irlanda) com a metàfora de la Santíssima Trinitat.
La religió cristiana no va tardar en imposar-se, tot i que impregnada de les creences paganes ancestrals. Potser la millor proba d’això són les boniques creus celtes que salpiquen fins a l’últim racó d’Irlanda. Aquestes creus mostren una iconografia cristiana (crucifixió, judici final, etc.) però amb una ornamentació típicament celta.
De les primeres construccions cristianes es conserva l’excepcional Gallarus Oratory, realitzada amb una gran destresa constructiva a la Península de Dingle.
Durant els segles IX i X els víkings van desembarcar en nombroses ocasions a l’illa i van acabar per establir-se en diferents punts de la costa.
La dominació anglesa
La invasió del rei Henry II d’Anglaterra i les seves tropes normandes al 1169 va determinar la dominació anglesa de l’illa durant vuit segles. Els petits regnes irlandesos van estar sotmesos per la superioritat de l’exèrcit normand que en poc temps va controlar quasi tota l’illa. Tot i que amb el pas del temps, els irlandesos van anar recuperant part de les seves terres i els normands van adoptar costums de l’illa.
No va ser fins a segles més tard, al 1536, que Henry VIII d’Anglaterra va decidir conquerir de facto l’illa. El rei anglès va confiscar bens i terres als nobles irlandesos i va dissoldre les ordres monàstiques. També va trencar amb l’autoritat papal i es va erigir un cap de la nova església, separada de la fe catòlica que professava la majoria de la població irlandesa.
A finals del segle XVI van succeir diversos aixecaments d’irlandesos contra la dominació anglesa. Potser el més important va ser conegut com la Guerra dels Nou Anys, capitanejada al nord per Hugh O’Neil, rei de l’Ulster. Aquest va demanar ajuda al monarca catòlic Felipe III de Castella, tradicional enemic d’Anglaterra que va enviar 4.000 hores, la coneguda “Armada Española”.
La batalla definitiva, guanyada per Anglaterra, va tenir lloc a Kinsale (1601) després d’aquesta va venir la rendició dels rebels.
La independència
A l’abril de 1916 republicans irlandesos es van rebel·lar a Dublin, prenent diversos edificis públics, el més simbòlic va ser l’Oficina de Correu. No obstant, la insurrecció va ser xafada i el líders ajusticiats.
Dos anys més tard, al 1918, el partit republicà del Sinn Féin va guanyar per una gran majoria i poc després va declarar la independència d’Irlanda. Això va donar pas a una guerra de guerrilles entre l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) i les forces britàniques que es va saldar amb més de 2.000 morts, molts d’ells civils. Varis dels seus líders van ser empresonats a Kilmainham Gaol, una presó dublinesa.
El Tractat Anglo-irlandès va posar fi al conflicte i es va dividir l’illa en dos. Gran part de la regió de l’Ulster amb majoria protestant va seguir pertanyent al Regne Unit.
Una part de l’IRA no va acceptar la partició de l’illa i Irlanda es va veure immersa en una guerra civil entre 1922 i 1923, que va provocar més morts que inclús la Guerra Anglo-irlandesa o Guerra d’Independència Irlandesa i en la que va morir un dels considerats herois irlandesos: Michael Ó Coileáin o Michael Collins.
Situat en ple centre de la ciutat, O’Connell és la principal artèria de Dublín. El carrer comença al riu Liffey, al pont O’Conell (un pont més ample que llarg) i acaba a Parnell Street.
És una avinguda molt agradable per passejar degut a les seves àmplies voreres i acostuma a estar plena de gent a qualsevol hora.
També és una de les principals zones comercials de la ciutat, ja que des d’ella es pot accedir a carrers com Henry Street o Parnell Street, dos importants carrers de botigues de Dublín.
A O’Connell es poden trobar diversos monuments entre els que destaca un dels més recents, el conegut com The Spire (L’Espiral), una gran agulla que s’eleva 120 metres fonent-se amb el blau o gris cel. The Spire va ser construït al 2003 al lloc on es trobava el monument Nelson’s Pillar, que va ser destruït durant una dels atacs de l’IRA (Irish Republican Army).
The Spire
Altres que destaquen són l’estàtua del nacionalista del segle XIX que va donar nom al carrer, Daniel O’Connell, o les estàtues de Sir John Gray, James Larkin, Charles Stewart Parnell i el pare Theobald Mathew, fundador del moviment Pioner per l’Abstinència.
L’edifici de General Post Office (Oficina Central de Correus), construïda al 1818, està considerat com un dels millors monuments d’O’Connell. Aquest emblemàtic edifici té un gran valor històric ja que va ser el lloc on es va proclamar la República d’Irlanda després de la sublevació de 1916.
Oficina Central de Correus de Dublín
Tot i que després de l’Alçament de 1916 i la Guerra Civil Irlandesa molts edificis d’O’Connell van quedar destruïts i van ser reemplaçats, encara conserven alguns edificis antics com l’Hotel Gresham, de 1817, o el magatzems Clery’sQuarter que daten del 1822.
A O’Connell hi ha l’Oficina de Turisme
Grafton Street
Grafton Street està situat en ple cor de Dublín, entre la Universitat Trinity College i el Parc St Stephens Green, és un dels carrers per a vianants més importants i més concorreguts de tota la ciutat, a més d’una de les millors zones de compres.
La música de desenes de músics i artistes de carrer recorre Grafton Street.
Grafton Street
Al nord de Grafton Street, a la intersecció amb Nassau Street (on acaba la zona per a vianants), es troba l’estàtua de bronze de la mítica venedora ambulant Molly Mallone, una dona que de dia es dedicava a vendre peix amb el seu carretó i de nit practicava la prostitució.
Al 1880, James Yorkston va compondre la cançó “Cockles and Mussels” (Escopinyes i Musclos) en honor a Molly, i avui en dia, la cançó s’ha convertit en un himne per a tots els ciutadans irlandesos.
L’estàtua va ser traslladada a Suffolk Street, degut a un període d’obres perllongat a Grafton Street i actualment continua estant allí, just al costat de l’Església de St. Andrew.
Molly Malone
Temple Bar
Al centre de Dublín hi ha el Temple Bar, un barri amb molta personalitat i encant. Aquest districte està ple de restaurants i els típics pubs irlandesos.
Els estrets carrers de llambordes de Temple Bar conserven la més pura essència de la ciutat i constitueix el centre cultural i d’oci més gran de Dublín.
La zona de Temple Bar, situada entre Dame Street i el riu Liffey deu el seu nom a Sir William Temple, que va adquirir els terrenys a l’any 1600.
A partir de 1800 van començar a instal·lar-s’hi petites empreses, però el barri es trobava en ple declivi i els terrenys van ser adquirits per a la construcció d’una estació d’autobusos. Finalment el projecte va ser abandonat i els artistes i comerciants van decidir continuar a la zona. Temple Bar va començar a transformar-se en un lloc pròsper, sobre tot a partir de 1991, després de l’elecció de Dublín com a Capital Europea de la Cultura.
Avui en dia, Temple Bar està considerat com un dels barris més atractius de Dublín, disposant diferents espais culturals amb desenes de bars i pubs típics irlandesos.
El barri és conegut sobretot per la seva vida nocturna, les estrets carrers plens de pubs i restaurants que sempre estan plens de turistes i locals.
Un dels pubs més famosos de Temple Bar
A més de ser un dels principals eixos de la vida nocturna de Dublín, Temple Bar acull durant el dia diferents mercats com el Food Market (Mercat de menjar), o el Book Market (Mercat de llibres de segona mà). La zona també és l’escollida per vàries associacions culturals, galeries d’art i algunes botigues de moda alternativa.
Trinity College
Establida al 1592 per la reina Isabel I, Trinity College és la universitat més antiga d’Irlanda ubicada al centre urbà de la ciutat.
Situada en ple cor de Dublín i construït sobre un antic monestir agustí, el campus ocupa una superfície de 190.000 m2 que conformen un oasi per als estudiants.
Tot i que en els seus inicis era un lloc exclusiu per als protestants, a partir de 1793 va començar l’admissió d’alumnes catòlics.
Al llarg de la història, el Trinity College ha vist passar per les seves aules algunes avantatjats alumnes que es van convertir en grans personalitats com Samuel Beckett, Bram Stoker, Oscar Wilde o Edmund Burke.
Trinity College
La Biblioteca del Trinity College posseeix la col·lecció més gran de manuscrits i llibres impresos d’Irlanda. Des de 1801 rep un exemplar de totes les obres publicades a Irlanda i Gran Bretanya, gràcies a això, actualment disposa de quasi 3 milions de llibres repartits en vuit edificis.
L’edifici de l’AntigaBiblioteca, construït entre 1712 i 1732, és el més antic dels que es conserven. La sala principal coneguda com “Long Room” (Habitació Llarga), té 65 metres de llarg i conté més de 200.000 dels llibres més antics de la biblioteca.
Sala principal de l’Antiga Biblioteca
Les infinits prestatges plens de llibres inunden l’ambient amb la seva olor de fusta antiga mentre desenes de bustos de marbre vigilen l’estança. En una vitrina s’exposa l’arpa més antiga que es conserva d’Irlanda, realitzada en roure i saüc amb cordes de bronze.
Llibre de Keys
El Llibre de Kells, la joia de la biblioteca, conté un text en llatí de quatre evangelis escrits amb una cal·ligrafia molt ornamentada, realitzada amb acoloris pigments.
Es creu que el Llibre de Kells va ser creat pels monjos de Iona a principis del segle IX. Després de saqueig de Iona a mans dels víkings, a l’any 806 dC, els monjos que van sobreviure es van traslladar a Kells.
Cents d’anys després, per raons de seguretat, el llibre va ser enviat a Dublín i va arribar a mans del Trinity College al 1661. Avui, es troba situat a l’Antiga Biblioteca acompanyat d’una exposició que explica a fons el seu contingut.
Horari: De dilluns a divendres de 9:00 a 17:00 hores.
Preu: Antiga Biiblioteca i Llibre de Kells:
Adults: 25 €.
Estudiants i majors de 60 anys Ç: 20 €.
Joves d’entre 13 i 17 anys: 19 €.
Nens d’entre 6 i 12 anys: 13,50 €.
Menors de 6 anys: Gratis.
Família (2 adults i 2 nens): 65 €.
Transport: Grafton St. Línia 51D; Trinity College, línies 51X, 70B, 70X i 92.
Christ Church Cathedral
La Christ Church Cathedral, també coneguda com la Cathedral of the Most Holy Trinity (Catedral de la Santíssima Trinitat) és la més antiga de les dos catedrals protestants de Dublín (juntament amb la St. Patrick Cathedral).
Tot i que a Dublin hi ha una gran quantitat d’esglésies, la Christ Church Cathedral destaca com dels temples més importants de la ciutat, pel que no és necessari ser creient ni buscar la pau espiritual per atorgar-li una visita.
Va començar essent un petit temple de fusta creat pel cabdill víkingSitric Cáech a l’any 1038. Posteriorment, al 1172 va començar la construcció de l’actual església de pedra, un procés que es va allargar fins al segle XII.
Al 1562 la volta de la catedral va caure, emportant-se també la part sud de la nau, que va ser reconstruïda durant el segle XVII.
La catedral va ser restaurada pràcticament tota entre 1871 i 1878 i, tot i que es va intentar conservar al màxim el seu aspecte medieval, l’església va patir molts canvis tant a l’interior com a l’exterior, finalitzat amb un estil neogòtic.
Christ Church CathedralInterior de la Christ Church Cathedral
Sota la Christ Church Cathedral hi ha una enorme cripta del segle XII que constitueix l’estructura més antiga de Dublín que encara es manté de peu. En ella es poden veure algunes exposicions a part de prendre alguna cosa en una peculiar cafeteria.
Cripta de la Christ Church Cathedral
A la capella de St Laurence O’Toole es pot veure un petit reliquiari en el que es conserva el seu cor.
Des de la part exterior es pot veure un petit pont, construït al 1870, que comunica la catedral amb Synod Hall, el lloc on es troba el museu d’exposicions vikingues de Dublinia.
Transport: Bus: Christchurch Place, línies 49X, 50X, 54A i 78A.
St Patrick Cathedral
Erigida en honor al patró d’Irlanda, la St. Patrick Cathedral és una de les dues catedrals que pertanyen a l’Església d’Irlanda, juntament amb la Christ Church Cathedral.
St. Patrick Cathedral és la església més gran d’Irlanda, va ser erigida al costat del pou en el que St. Patrick va batejar als conversos al voltant de l’any 450.
El lloc on es troba la catedral va ser on hi havia un petit temple de fusta des del segle V. A l’any 1991, els normands van construir una església de pedra al mateix lloc i a principis del segle XIII va ser reconstruïda per passar a ser l’edifici actual.
Al 1730 la catedral va patir les conseqüències d’un incendi i la torre occidental va haver de ser reconstruïda. Posteriorment, al 1749 es va afegir una agulla a la torre.
Després de patir diferents incendis, profanacions i abandonaments, la catedral va ser restaurada a partir de 1860 gràcies a una generosa donació de Sir Benjamin Guinness.
St. Patrick Cathedral
L’interior de la catedral allotja infinitat d’aspectes interessants que reflecteixen diferents moments històrics viscuts durant la seva existència, com és el cas de “La Porta del Capítol”, que commemora la fi de les disputes entre els comtes d’Ormond i Kildare els quals, a través d’un forat realitzat en aquesta porta, van donar-se la mà per a restaurar la pau perduda.
Al llarg del temple se situen un gran nombres de bustos, monuments sepulcrals i plaques mortuòries que pretenen commemorar a alguns dels ciutadans més cèlebres de la història irlandesa, com Douglas Hyde, Turlough O’Carolan o Jonathan Swift.
Un altre dels elements que destaca l’interior de la gran catedral degut a la seva antiguitat és el baptisteri que es conserva en perfectes condicions des de la creació durant l’època medieval.
Ubicació: St Patrick’s Close, Dublín, D08 H6X3, Irlanda
Horari:
De dilluns a divendres de 9:30 a 17:00 hores.
Dissabtes de 9:00 a 17:00 hores.
Diumenges de 9:00 a 14:30 hores.
Preus:
Adults: 11 €.
Estudiants i majors de 60 anys: 10 €.
Nens de 6 a 12 anys: 5,50 €.
Menors de 6 anys: entrada gratuïta.
Famílies: 31 €.
Transport: Bus: Patrick St. (Dean St.), línies 49, 49A, 54A, 77A i 150.
Guiness Storehouse
Guinness Storehouse (Magatzem de Guinness) va ser construït al 1904 per a ser utilitzat com a lloc de fermentació de la cervesa Guinness. L’edifici va complir la seva tasca fins al 1988 i a l’any 2000 va obrir les seves portes al públic per a mostrar les seves exposicions.
Guinness Storehouse
Per començar bé la visita, a la planta baixa de l’edifici principal (amb forma d’enorme pinta de cervesa) es pot veure una còpia del contracte de lloguer de la cerveseria per 9.000 anys. Va ser signat per Arthur Guinness al 1759.
Avançant cap a l’interior del magatzem es pot contemplar una exposició sobre els quatre ingredients que composen la cervesa. Simplement aigua, llúpol, ordi i llevat combinats a la perfecció són capaços d’aconseguir un sabor tan especial.
A la primera planta l’audioguia acompanya als visitants a través del procés d’elaboració de la cervesa. Una gran sala conté l’antiga maquinària que s’utilitzava a la fàbrica: un molí, un torrador, un alambí i barrils gegants de fusta. També es pot observar el món dels transport que rodeja la cervesa Guinness des del passat, quan els barrils eren transportats riu amunt en vaixell. Una gran zona està destinada als mestres tonelers, un ofici de gran importància però ple de sacrificis.
A la segona planta es pot fer un recorregut per les campanyes publicitàries de Guinness al llarg de la història. Una de les campanyes més famoses va ser la realitzada al 1916 en la que es van tirar mils d’ampolles amb els seus respectius missatges al mar. Desenes d’anys després, les ampolles continuaven apareixent per sorpresa dels que les trobaven.
A la tercera planta s’ofereix als visitants la possibilitat de provar els seus coneixements sobre l’alcohol a través de diferents jocs interactius.
Avançant una planta més, a la quarta planta, una exposició relata la història de l’edifici des de l’any 1904 fins a la seva conversió en un centre de visitants l’any 2000.
La visita finalitza al terrat, el conegut com a Gravity Bar, un agradable lloc des del que es poden admirar les vistes de la ciutat degustant una pinta, cortesia de la casa.
Interior de la Guinness StorehouseEdifici Guinness Storehouse amb el Gravity Bar
Edifici Guinness Storehouse amb el Gravity Bar
Com a curiositats: l’arpa, actual símbol d’Irlanda, és una marca registrada de Guinness. Quan el govern va voler utilitzar-la com a símbol nacional va haver de fer-ho col·locant-la de forma invertida. I com a segona curiositat: el conegut Llibre Guinness dels Records també té una relació amb la companyia cervesera, va tenir els seus inicis en una petita disputa sobre quin ocell volava més ràpid.
Ubicació: St. James’s Gate, Dublín 8, D08 VF8H, Irlanda
Horari:
De dilluns a divendres de 10:00 a 17:00 hores.
Dissabtes de 9:30 a 18:00 hores.
Diumenges de 9:30 a 17:00 hores.
Preus:
Adults: 20 €.
Estudiants i majors de 65 anys: 17 €.
Nens de 5 a 17 anys: 10 €.
Menors de 5 anys: entrada gratuïta.
Famílies: 51 €.
Transport: Bus: Thomas St./(Watling St.), línies 123, 51B i 78A.
Kilmainham Gaol
Transformat en museu, Kilmainham Gaol és una antiga presó. Inaugurada al 1796, ha estat la llar de molts dels personatges implicats en la lluita per la independència d’Irlanda durant més de 100 anys. Avui es poden veure les cel·les i les zones comunes que es mantenen impassibles davant les innumerables execucions.
La presó continua tenint un lloc molt especial en la memòria dels irlandesos ja que gràcies a la lluita dels valents patriotes que van ser empresonats i assassinats, Irlanda va aconseguir la independència.
A la presó s’empresonava tot tipus de presoners al mateix lloc, ja fossin dones, homes o nens amb petits delictes de furts. Les fosques cel·les en la que estaven empresonats només s’il·luminaven amb la tènue llum d’una vela, fons de calor insuficient per un lloc tant humit i fred.
Amb l’arribada de la fam de 1848, mils de persones es van veure obligades a robar per a poder menjar i això va empitjorà la vida a la presó, fent que els presos malvisquessin amuntegats. Tot i això, eren molts els que s’alegraven de trobar-se en presó per poder menjar alguna cosa.
L’últim pres va ser alliberat al 1924, poc abans del tancament de la presó. Es tractava d’Éamon de Valera, que posteriorment arribaria a ser president d’Irlanda.
Tot i que avui en dia, la presó del Kilmainham no alberga presos, encara continua essent un lloc carregat d’història.
El recorregut continua pels passadissos que donen a les antigues i lúgubres cel·les, i finalitza al pati en els que es portaven a terme les execucions. Un cop finalitzada la visita guiada es pot visitar el museu de la presó, en el que es mostres diferents objectes que van pertànyer als presos.
Transport: Bus: Old Kilmainham, línies 78A i 206; Emmet Rd. (Kilmainham Cross), línies 51B, 51C, 78A i 206.
The Old Jameson Destillery
L’antiga destil·leria Jameson fundada al 1780, va ser durant quasi 200 anys el lloc on es va portar a terme la creixent producció de whisky Jameson. Avui en dia la petita destil·leria alberga un museu en el que es desvela el procés artesà de l’elaboració dels whisky irlandès.
La visita comença amb un vídeo introductori, després del qual es realitza un recorregut a través del procés d’elaboració del whisky irlandès. Es passa per la mòlta, la maceració, la fermentació, la destil·lació i la maduració.
Després del llarg procés de fabricació del whisky arriba el moment de la degustació, es poden tastar diferents tipus de whisky per comparar-los amb Jameson.
Bus: Arran Quay, línies 39 i 39A; Christian Youth Church, línies 37, 39B, 39C, 70 i 70A.
Tramvia: Smithfiled, línia vermella.
Dublin Castle
Situat en ple cor de la ciutat, el Dublin Castle ha complert múltiples i diferents funcions al llarg de la seva història.
Antigament va ser utilitzat com a lloc d’assentament dels víkings, fortalesa militar, residència reial, seu del Tribunal de Justícia Irlandès i seu de l’Administració Anglesa a Irlanda, Dublin Castle és avui utilitzat per a celebracions de les recepcions estatals.
Tot i que després de l’incendi produït al 1684 la fortalesa va haver de ser reconstruïda i exteriorment no presenta l’aspecte que caldria esperar d’un castell, l’interior conserva en perfecte estat i les estances que van ser utilitzades per la Família Reial estan decorades al detall, amb precioses catifes, mobles i làmpades.
Dublin Castle
El castell es pot conèixer a través d’una visita guiada de 45 minuts durant la qual es recorren gran part de les estances, començant pel Replà de la Destrals de Guerra, lloc on se situava la guàrdia reial per a protegir l’entrada del Saló del Tro.
Durant el recorregut pels apartaments reials, es visita la Sala de James Connelly, el Saló Granard, les habitacions del Rei i la Reina i el Saló del Tro.
Després de la visita interior es canvia d’escenari per conèixer alguns aspectes de la ciutat del segle X, a la Torre de la Pólvora. Al soterrani es pot viatjar a través del temps per completar les restes del que un dia van ser els carrers de llambordes de la ciutat.
La City Hall és un dels exponents de l’arquitectura georgiana de la ciutat. Construït entre 1769 i 1779 pel gremi de mercaders, l’edifici va ser creat com a seu de la Cambra de Comerç.
Al 1840 la Cambra de Comerç va tancar l’activitat quasi per complet i l’edifici va caure en abandonament fins que, al 1851, va ser adquirit per l’Ajuntament de Dublín.
L’edifici va funcionar com a centre de l’administració municipal de Dublín fins al 1995, i des de llavors s’utilitza per a celebrar sessions del Consell Municipal.
City Hall
A l’entrada de l’edifici es troba la Rotonda, un ampli espai circular cobert per una cúpula sostinguda per 12 columnes. La Rotonda és una estança elegant decorada amb estàtues, algunes de les més antigues esculpides al 1772.
El soterrani de l’Ajuntament acull una exposició multimèdia que explica la història de Dublín des del període anterior a la invasió anglonormanda de 1170 fins a l’actualitat. La història es mostra a través d’una exposició d’objectes de diferents èpoques, pel·lícules d’arxiu i ordinadors previstos de programes interactius.
Resulta interessant passejar per la Rotonda per contemplar l’esplendor neoclàssic de l’edifici, però l’exposició sobre la història de la ciutat resulta bastant llarga i tediosa.
Web oficial
Ubicació: Dame St, Dublín 2, Irlanda
Horari: De dilluns a dissabte de 10:00 a 16:00 hores.
Preus: Entrada a l’edifici és gratuïta. El preu de les exposicions varien.
Dublinia és un museu ubicat al Synod Hall, un edifici neogòtic construït al 1875 sobre l’església medieval de St. Michel.
Dublinia
Totes les exposicions de Dublinia compten amb recreacions de les escenes quotidianes a mida natural, capaces de transportar-te a una altra època. La visita està dividida en tres parts ben diferenciades: Dublín víking, Dublín medieval i una zona denominada “History hunters” (Caçadors d’històries).
Dublín Víking: Retrocedint fins a l’any 800 és possible conèixer la manera de viure dels víkings endinsant-se a les cases i als vaixells per escoltar les seves obres poètiques, provar-se la seva roba, convertir-se en un guerrer víking o en un esclau.
Dublín medieval: No es té molt sovint l’oportunitat d’entrar a la casa d’un ric comerciant de Dublín de l’Edat Mitja, poder veure els productes que s’oferien als mercats, o passejar pels carrers bruts de Dublín de fan cents d’anys.
History hunters: Aquesta part compte amb arxius històrics.
Al final de les exposicions és possible pujar a la torre medieval de 96 escales que va pertànyer a l’església de St. Michel, però les vistes no valen la pena.
Els panells estan escrits en anglès, però a l’entrada s’entrega uns fullets que ho expliquen en castellà.
Ubicació: St Michaels Hill Christ Church, Dublín 8, Irlanda
Horari: Tots els dies de 9:45 a 17:45 hores.
Preus:
Adults: 15 €.
Estudiants i majors de 60 anys: 13,50 €.
Nens de 3 a 12 anys: 8,50 €.
Menors de 3 anys: entrada gratuïta.
Famílies: 27 €.
Transport: Bus: Christchurch Place, línies 49X, 50X, 54A i 78A.
Casino of Marino
Dissenyat per Sir William Chambers com a casa d’esbarjo per al primer comte de Charlemont, James Caulfeild, el Casino of Marino és un dels edificis neoclàssics del segle XVIII més destacats d’Europa.
Casino of Marino
Es pot visitar el Casino of Marino a través d’una visita guiada en anglès, en el qual es pot veure la cuina, el vestíbul, el saló i els dormitoris, fins a un total de 16 estances ricament decorades que formen part de la fantasia creada pel l’arquitecte.
L’edifici del Casino of Marino amaga molts trucs sorprenents utilitzats per a conservar l’aparent simplicitat del disseny de l’edifici. D’aquesta forma, les columnes que rodegen l’exterior funcionen com a canonades ocultes, mentre que les urnes romanes del terrat amaguen xemeneies d’un manera estètica.
El National Museum of Ireland – Archaeology de Dublín ofereix exposicions arqueològiques que expliquen l’evolució de la civilització irlandesa des de l’arribada dels primers habitants al Mesolític fins a la Irlanda Medieval.
El museu, obert al 1890, exhibeix objectes que daten des de l’any 7000 aC ordenats al llarg de set galeries.
National Museum of Ireland – Archaeology
A la planta baixa s’exposen objectes procedents de l’època prehistòrica a Irlanda: armes i eines de pedra, bronze i acer, a part de reconstruccions de petites granges i algunes tombes del període Neolític. A la mateixa planta també es poden veure una gran quantitat d’objectes realitzats en or durant l’Edat de Bronze, algunes mostres d’art irlandès creat després de l’arribada dels celtes a la illa, o bé alguns recipients de ceràmica i vidre provinents de l’Edat de Bronze a l’antic Xipre.
A la planta superior s’exhibeixen diferents recreacions que documenten la vida dels víkings després de la seva arribada a Irlanda a l’any 795 dC, a part de la situació d’Irlanda durant l’època medieval.
Al museu també es tracten alguns temes externs a Irlanda, com és el cas de l’exposició sobre l’Antic Egipte, en la que es poden veure objectes utilitzats durant les cerimònies religioses i les pràctiques d’enterraments, a més d’algunes mòmies.
Interior del National Museum of Ireland – Archaeology
A la planta baixa s’exposen objectes procedents de l’època prehistòrica a Irlanda: armes i eines de pedra, bronze i acer, a part de reconstruccions de petites granges i algunes tombes del període Neolític. A la mateixa planta també es poden veure una gran quantitat d’objectes realitzats en or durant l’Edat de Bronze, algunes mostres d’art irlandès creat després de l’arribada dels celtes a la illa, o bé alguns recipients de ceràmica i vidre provinents de l’Edat de Bronze a l’antic Xipre.
A la planta superior s’exhibeixen diferents recreacions que documenten la vida dels víkings després de la seva arribada a Irlanda a l’any 795 dC, a part de la situació d’Irlanda durant l’època medieval.
Al museu també es tracten alguns temes externs a Irlanda, com és el cas de l’exposició sobre l’Antic Egipte, en la que es poden veure objectes utilitzats durant les cerimònies religioses i les pràctiques d’enterraments, a més d’algunes mòmies.
Tot i que els objectes del museu estiguin exposats d’una manera una mica caòtica i és difícil seguir el fil de les exposicions, aquestes són bastant interessants i l’arquitectura de l’edifici també val la pena. Que l’entrada sigui gratuïta és un altre al·licient per a visitar-lo.
Ubicat al centre de Dublín, la National Gallery of Ireland alberga una col·lecció d’art irlandès i europeu des de l’Edat Mitja fins al segle XX.
El museu va ser inaugurat al 1864, però degut a l’impressionant augment de la col·lecció, l’edifici va haver de ser ampliat al 1903, 1968 i 2002 successivament.
National Gallery of Ireland
La Galeria compta amb 54 sales en les quals s’exposen més de 800 obres d’art ordenades de forma geogràfica, història i temàtica.
A la primera planta es troben les obres que pertanyen a autors anglesos i irlandesos a més de la Galeria Nacional de Retrats.
La planta superior i l’entresòl són les parts més interessants i mostren obres de procedència italiana i espanyola a més d’algunes exposicions temporals.
El museu està ubicat als imponents edificis neoclàssics de l’antiga caserna militar Collins Barracks, construït al 1702.
El museu està organitzat de forma temàtica, pel que resulta senzill veure les exposicions. Al llarg de tres plantes del bloc sud, les galeries exposen una important col·lecció de plata irlandesa, a més de diferents peces de mobiliari irlandès de l’època, objectes construïts pels artesans de la fusta, i els més preuats instruments científics.
National Museum of Ireland – Collins Barracks
A les galeries del bloc oest es mostra el material de diferents tipus i períodes a través del qual es pretén donar a conèixer la història cultural nacional, a més de la del museu, en aquesta part destaca l’exposició “Com vestíem”, en la que es mostren els estils de les peces de vestir d’Irlanda entre els segles XVIII i XX.
Probablement una de les parts més importants del museu sigui l’exposició “Soldiers and Chiefs” (Soldats i comandaments), en la que es recórrer la vida militar d’Irlanda des de 1550 fins al segle XXI, a través dels ulls dels soldats.
El museu està allunyat del centre i la informació del museu només està amb anglès, no obstant, les exposicions són clares i còmodes de veure. El propi edifici val la pena.
Aquesta església, declarada monument nacional, va ser construïda entre 1181 i 1212 i és una de les esglésies medievals més antigues d’Irlanda.
Dedicada a St Audoen, bisbe de Rouen i patró de Normandia al segle VII, avui en dia l’església de St Audoen’s continua complint amb les seves funcions eclesiàstiques tot i el pas del temps.
Després de la seva mort a l’any 684, Audoen, bisbe de Rouen, va ser enterrat al terreny que anys més tard ocuparia l’església que se li va dedicar. Després de la seva construcció, l’església va començar a cobrar gran importància en la vida eclesiàstica i civil de la ciutat.
Al segle XIV va ser una època de prosperitat per a l’església que, al veure incrementat considerablement el nombre de fidels de la seva parròquia, es va decidir augmentar les dimensions de l’església al segle XV. Es van crear llavors la Capella de Sta Anna i la Capella de la Beneïda Verge Maria.
Al 1773, degut a la disminució de la congregació, van decidir treure el sostre d’una de les zones de l’església. Cinquanta anys més tard li va passar el mateix a la Capella de Sta Anna, que també va quedar a la intempèrie.
Després de tants anys, avui en dia la St Audoen’s Church continua essent el lloc recolliment dels fidels de la parròquia, a més d’oferir als turistes un interessant recorregut a través de la seva memòria.
St Audoen’s Catholic Church
Només entrar a l’església es pot veure una exposició en la que es mostra com la petita església del segle XII va anar ampliant-se fins a convertir-se en una important temple medieval.
Al llarg de l’exposició es poden veure diferents mostres dels objectes medievals trobats als terrenys de l’església, a més d’un tros d’un dels camins empedrats que travessaven la ciutat de Dublín durant els segles XII i XIII.
Tot i que hi ha parts de l’església que no van suportar bé el pas dels anys, encara conserven algunes de les parts més antigues com la nau o tres campanes que van ser creades al 1423.
Capella en ús de la St Audoen’s Catholic ChurchRuïnes de la St Audoen’s Catholic Church
Horari: De març a novembre, tots els dies de 9:30 a 17:30 hores.
Preus: Entrada gratuïta.
Transport: Bus: High St., línies 51B i 51C.
St Mary Pro Cathedral
Coneguda per les seves misses cantades en llatí, la St Mary Pro Cathedral, anomenada també “La Pro”, va ser construïda entre 1815 i 1825 sobre l’antiga Abadia Cistercenca de Santa Maria.
Perquè és una pro-catedral? Doncs perquè després de la seva construcció, Christ Church va obtenir el títol de catedral catòlica, el qual continua ostentant avui en dia tot i portar segles convertida en un temple protestant. Com que en cada ciutat només hi pot haver una catedral, La Pro només es podrà convertir en catedral quan el Papa revoqui el designi original i Christ Church deixi de ser-ho.
L’estil neoclàssic de La Pro ofereix un gran contrast amb la majoria d’esglésies de la ciutat, construïdes en un estil gòtic. L’exterior està inspirat en el temple atenès de Teseo, portant sis imponents cultures dòriques.
St Mary Pro Cathedral
L’interior de l’església també és completament diferent al de les dues catedrals i la resta d’esglésies de la ciutat. Amb una mescla d’estil grec i romà, l’església ha estat objecte de controvertides opinions en les que se la catalogava tant de joia artística, com d’una monstruositat.
Ubicació: Pro-Cathedral House, 83 Marlborough Pl, North City, Dublín 1, D01 TX49, Irlanda
Horari:
De dilluns a divendres de 9:30 a 17:00 hores.
Dissabtes de 9:30 fins al final de la missa de la tarda a les 18:00 hores.
Diumenges de 9:30 a 13:00 i de 16:30 fins al final de la missa de la tarda a les 18:00 hores.
Preus: Entrada gratuïta.
Transport:
Bus: Marlborough St., línies 20B i 32X.
A peu des de O´Connell Street.
St Stephen’s Green
Aquest parc va ser construït al 1664 i és un dels parcs públics més antics d’Irlanda. Es troba situat en ple centre de Dublín, al final de Gafton Street.
Vista aèria de St Stephen’s Green
Fins al 1663, la zona es trobava fora de la ciutat i s’utilitzava per anar a pastar el ramat. Aquest mateix any el govern va decidir construir un parc. Al seu voltant es van construir edificis d’estil georgià que van atreure a l’alta societat fins a la zona.
Els jardins van ser dissenyats al segle XIX amb un estil victorià que conserven actualment. El terreny rectangular ocupa aproximadament 9 hectàrees, en les quals s’estén un preciós estanc habitat per cignes i gavines.
St Stephen’s Green
El parc St Stephen’s Green compta amb zones arbrades, infinites praderes, una font central i alguns monuments en honor a importants personatges irlandesos. Una de les zones més curioses és el parc per a cecs, que compta amb plantes aromàtiques que estan etiquetades amb Braille.
Construït al 1795 al costat del riu Tolka, és el millor centre botànic i d’agricultura de tota Irlanda. El terreny que ocupa el jardí avarca 20 hectàrees sobre les que hi ha més de 17.000 espècies de plantes.
El National Botanic Gardens de Dublín conté plantes de totes les parts del món, incloent-hi 300 espècies en perill d’extinció i algunes que ja s’han extingit al món salvatge. També posseeix una gran quantitat d’hivernacles de ferro forjat, construïts entre 1843 i 1869, que protegeixen les plantes més especials de les inclemències meteorològiques de la ciutat.
Per conèixer el jardí, el millor és perdre’s caminant pels seus senders que, rodejats per tot tipus d’arbres, portes fins alguns llocs especials com el Jardí de les roses, la Casa de les orquídies, el Jardí xinès, el Jardí de les roques o l’Hort.
Slieve League Cliffs (Slibh Liag en gaèlic) són els penya-segats més alts d’Europa, arribant fins a l’altura de 601 metres.
Quan s’està arribant als penya-segats hi ha una tanca que talla la carretera, aqueta tanca només és per evitar que s’escapin les ovelles, pel que es pot obrir i passar amb el cotxe, i tornar-la a tancar. Al costat de la tanca hi ha un aparcament on es pot deixar el cotxe, però des del l’aparcament fins als penya-segats hi ha 2 km de pujada, pel que és recomanable seguir fins a dalt amb el cotxe, i a dalt hi ha un altre aparcament on es pot deixar el cotxe i gaudir de les vistes increïbles.
Accés a Slieve League Cliffs
Des de l’aparcament superior només hi ha uns metres fins al lloc més fotogènic dels penya-segats, el conegut com Bunglass Point.
Slieve League Cliffs
Si s’és més aventurer i el temps ho permet, des d’aquí surten diferents senders que permeten recórrer més la zona.
Achill Island és la illa més gran d’Irlanda, amb 24 km de llarg per 19 d’ample. Connectada per un pont l’illa és accessible amb cotxe. Aquest baluard de la cultura i la llengua gaèlica encanta per les seves impressionants vistes, platges i pobles.
També és un dels pocs llocs d’Irlanda on es pot banyar o practicar esports aquàtics, les millors platges són Keem, Doogort, Dooega, Dooagh i Dooiver.
El viatge més pintoresc a Achill Island és l’AtlanticDrive, una carretera que ascendeix per les escarpades muntanyes que les travessa i acaba als majestuosos penya-segats de Menawn Cliffs.
És aconsellable començar pel Michael Davitt Bridge, la ruta està ben senyalitzada. La carretera de Cloughmore a Dooega ofereix alguns dels paisatges costers més espectaculars d’Irlanda.
A l’illa deshabitada de Achillbeg hi ha el fort promontori de Dún na Glais, el Kildawnit Castle, una majestuosa torre del segle XV i antiga fortalesa de la reina dels pirates, Grace o’Malley, i finalment Clare Island al fons, abans de pujar l’empinada costa per admirar la rocosa badia de Ashleam, un famós punt de referència d’Achill.
A la costa sud de l’illa es troben les rareses arquitectòniques de les Cathedral Rocks, mentre que els Cliffs of Croaghaun descendeixen espectacularment per un precipici de 2.000 peus fins al mar. Les espectaculars vistes de la Keel Beach i KeemBeach són la última parada abans de completar el recorregut.
Menawn Cliffs
Un dels millors miradors d’Achill Island està als majestuosos Menawn Cliffs. Des de dalt, es pot gaudir d’unes vistes espectaculars de tota l’illa d’Achill, la Clare Island i Keel Strand més avall.
Els Menawn Cliffs, a només 8 km de Dooega, s’eleven fins als 466 metres i es pot arribar a ells per un empinat camí de terra que condueix a un aparcament al cim.
Si el temps ho permet, hi ha un sender que porta encara més amunt dels penya-segats, on es troben làpides i ruïnes d’habitatges del segle XIX.
Menawn Cliffs
Keel Beach
Una de les vistes que més captiva és la de la immensa Keel Beach: castigada pel vent, encaixada entre les muntanyes, brillant sota el sol amenaçant núvols negres, aquesta extensió d’arena proporciona una emoció estupenda. Poca gent arriba fins aquí, té un aire d’autèntica frontera, poblada pels pocs habitants, els surfistes i un pintoresc supermercat que fa també de botiga de comestibles, pub i oficina de correus.
Keel Beach
Keem Beach
La Keem Beach és una petita platja protegida rodejada d’alts penya-segats. Es troba al principi d’una vall entre els penya-segats de Benmore, a l’oest, i el mont Croaghaun, a l’est. Per arribar a la badia cal seguir l’AtlanticDrive, abans de girar cap al nord, cap a Golden Strand.
La carretera acaba aquí, després d’una sèrie de corbes tancades amb vistes al mar, es té la sensació d’haver arribat a la fi del món, l’únic que acompanya és la badia d’aigües turqueses i el silenci.
La KeemBeach és molt popular per practicar esports aquàtics i hi ha escoles de surf a la zona. La platja està vigilada durant la temporada de bany.
Keem Beach
Cliffs of Croaghaun
Els fabulosos penya-segats de Croaghaun s’eleven fins a una altura de 687 metres. Són els tercers més alts d’Europa després de Hornelen a Noruega (860 m.) i el cap Enniberg a les Illes Feroe (754 m.).
Per admirar-los, cal seguir un sender que comença a la KeemBeach i tarda unes dues hores en completar-se. El sender és per a caminants experimentats i en bona forma física, ja que la primera part del camí, que no sempre està assolellada, implica una pujada empinada. I un cop s’arriba al cim, cal caminar al costat dels penya-segats sense cap tipus de barrera, cal prestar molta atenció a les condicions meteorològiques, que canvien bruscament, i especialment al vent.
Aquest poble està format per una col·lecció de cases de camp que semblen haver quedat congelades en el temps i són recordatoris de dies passats i de les penúries suportades pel poble d’Irlanda.
A la vessant sud del mont Slievemore, entre 80 i 100 casetes de pedra van ser abandonades i van caure en la ruïna. Es creu que la gent que va viure aquí durant més de 5.000 anys, fins a meitats del segle XIX. Tot i que les raons de l’abandonament no es coneix del tot, és possible que la terra fos presa per un tercer, cosa que hagués pogut provocar el desallotjament dels propietaris de les casetes.
Slievemore Deserted Village
Connemara
Situada a la zona occidental del comtat de Galway, Connemara (Chonamara en gaèlic) és un món quasi oníric, compost per eterns murs de pedra que divideixen terres on hi ha ovelles, llacs, pantans d’aigües fosques, carreteres que serpentegen entre els pobles, platges d’una arena blanca sorprenent i planes colpejades pel vent i la pluja.
El seu cor vibra de veracitat gaèlica, és una terra dura, afectada per la climatologia i pels temps durs, però també bucòlica, i com deis Oscar Wilde “d’una bellesa salvatge”.
Dog’s Bay és una platja que apareix en els llistats de les millors platges d’Irlanda. En forma de ferradura, arena blanca i fina, aigües tranquil·les i clares, rodejada de penya-segats verds, aquesta badia és un enclavament natural meravellós.
Connemara National Park (Pairc Náisiúnta Chonamara) és un dels 6 parcs Nacionals d’Irlanda i dels més populars i visitats, gràcies als seus paisatges naturals, la seva biodiversitat i els nombrosos senders aptes per a tots els nivells d’exigència. En aquest espai es troben els Twelve Bens (Beanna Beola), la serralada més alta del Comtat de Galway (i això que només arriben a 700 metres).
Una de les caminades més accessibles i transitades és el de Diamond Hill, que inicia al Centre de Visitants i puja fins al cim d’aquest turó de quasi 450 metres. Un cop a dalt, la recompensa és enorme: davant hi ha els Twelve Bens , la costa atlàntica i les seves illes, en unes esplèndides vistes panoràmiques. En total es recorregut és d’uns 7 km. Track de la ruta.
L’abadia és troba a la riba del riu Pollacapull i només pel preciós entorn val la pena visitar-la. Però a més, aquesta abadia és molt bonica, i la seva història també.
Mitchell Henry, un empresari anglès, va construir l’impressionant Kylemore Castle com a acte d’amor per la seva muller Margaret que s’havia enamorat d’aquesta zona anys enrere. Juntament amb els seu fills, van viure felices al castell, però el destí els tenia preparat un final amarg. Margaret va morir de disenteria al 1874, després d’un viatge a Egipte. En la seva memòria, Mitchell va construir una petita però bonica església neogòtica a prop del castell i va sepultar a Margaret en un mausoleu al bosc. Quan l’empresari va morir al 1910, les seves restes van ser col·locades a prop de la seva estimada perquè estiguessin sempre junts.
Des de llavors, el castell va passar per diferents propietats, fins a convertir-se en un convent benedictí al 1920, quan un grup de monges belgues el van comprar després de fugir de la seva nació a causa dels bombardejos alemanys. Al 1923 van obrir un internat per a nenes (Kylemore Abbey School ) i, tot i que l’escola no va tancar al 2010, les monges continuen vivint a l’abadia (en una zona privada).
En la visita es pot veure la part oberta al públic, així com els jardins, l’església i el mausoleu. Si es vol veure l’església des de fora, hi ha un punt panoràmics prop de l’aparcament des d’on es poden fer bones fotografies.
El Barri Llatí correspon al cor del casc antic de Galway i és una de les àrees més vibrants i pintoresques de la ciutat, amb els seus carrers de llambordes, edificis històrics, cafeteries, boutiques, pubs i galeries d’art.
Imatges de The Latin Quarter
El seu nom evoca la rica història de la ciutat durant l’Edat Mitja, quan Galway es va erigir com un important port comercial Aquest apel·latiu es deu a la diversitat de comerciants que freqüentaven aquests carrers, incloent-hi aquells provinents de països de parla llatina, com França, Espanya i Itàlia.
El millor consell és oblidar-se del Google Maps i perdre’s entre els carrerons, gaudint de cada racó sense haver de mirar el rellotge. Però també cal assegurar-se de passar per dos llocs concrets, els més importants d’aquest barri: la St Nicholas’ Collegiate Church (Eaglais Choláisteach San Nioclás en gaèlic), una de les més antigues de la ciutat i de vital importància durant l’Edat Mitja (es diu que va ser visitada per Cristòfol Colom al 1477), i el Spanish Arch.
St Nicholas’s Collegiate Church
El Spanish Arch va ser construït en pedra calcària al segle XVI com un punt de defensa més de l’antiga muralla. S’anomena així perquè era en aquesta zona on els comerciants i vaixells espanyols solien atracar.
The Latins Quarter: 22 High St, Galway, H91 VX4E, Irlanda
St Nicholas’ Collegiate Church: St. Nicholas Collegiate Church, Lombard St, Galway, H91 PY20, Irlanda
Spanish Arch: 2 The Long Walk, Galway, Irlanda
Horari de St Nicholas’ Collegiate Church:
Dilluns, dimarts, dijous i divendres: de 10:00 a 17:30 hores. Última entrada a les 17:00 hores.
Dimecres de 11:00 a 17:30 hores. Última entrada a les 17:00 hores.
Caps de setmana tancat.
Preus: 5 €. Menors de 12 anys entrada gratuïta.
The Long Walk
The Long Walk (An Siúlán Fada en gaèlic) és una zona pintoresca que es troba prop del port de Galway, aquí hi ha cases acolorides d’estil georgià (segles (XVIII – XIX), que queden molt maques, i des d’aquí s’arriba al Galway Docks, els molls plens de vaixells i iots.
The Long Walk
Clonmacnoise
El conjunt monàstic de Clonmacnoise, fundat al segle VI, va ser durant un llarg temps un dels centres religiosos i polítics més importants d’Irlanda.
Les ruïnes que es conserven avui en dia pertanyen a una desena d’esglésies i torres construïdes entre els segles X i XVII. Fer fet, a Clonmacnoise es conserven dues torres circulars, un element arquitectònic d’Irlanda i que només podem trobar en altres conjunts medievals com Rock of Castle.
Clonmacnoise
Mentre que dins dels murs del monestir hi ha moltes lloses i creus celtes. Però més enllà de la seva transcendència històrica, Clonmacnoise es troba en un idíl·lic enclavament de suaus i verds turons a la riba del riu Shannon.
En els primers segles de la nostra era, el cristianisme s’havia assentat poc a poc a Irlanda, sobre tot arrel de l’aparició de St Patrick, conegut com l’apòstol d’Irlanda.
Aquest va predicar l’Evangeli, adaptant-se a les costums i tradicions locals i creant una sort de clergat local a meitats del segle V, que barrejaria símbols cristians amb altres celtes i pagans.
Al 545 St Ciarán juntament amb un petit grup de monjos va fundar l’abadia de Clonmacnoise a meitat de l’illa d’Irlanda.
Segons la llegenda Diarmait mac Cerbaill considerat el primer gran rei d’Irlanda que es va convertir al cristianisme, el va ajudar a aixecar la primera església.
Aquest lloc està considerat un dels enclavaments més importants de l’arquitectura cristiana primitiva a Irlanda, juntament potser amb els que hi ha a la Península de Dingle. La ubicació escollida per a construir el temple va ser tremendament estratègica. Aquest lloc es trobava a la riba del riu Shannon, el més llarg de tota l’illa i que servia de via de comunicació entre el nord i el sud. Clonmacnoise se situava també a la ruta que unia la costa oest amb l’est. De fet, segueix estant a pocs quilòmetres de l’autopista que uneix Dublin amb Galway (la capital i la ciutat més gran de la costa occidental).
El riu Shannon marcava els límits naturals entre els antics regnes de Connacht (Connaught) i Meath (Tara) pel que el monestir era no només un encreuament de camins, sinó també un concorregut enclavament fronterer.
Gràcies a les excavacions realitzades s’ha sabut que hi havia gran quantitat d’edificis laics, tot i que al ser construïts de fusta no es conserven vestigis.
En el moment de màxim esplendor (entre els segles VIII i XII) Clonmacnoise devia tenir l’entitat de ciutat medieval amb no menys de 1.500 o 2.000 habitants.
Els edificis religiosos van començar a construir-se de pedra. El més preeminent d’ells va ser la catedral construïda al 909 per l’abat Colmán i el rei Flann de Tara.
Tot això va propiciar que es convertís en un centre religiós de gran importància i d’igual forma un focus comercial, artesà i cultural. Va arribar a tenir tal rellevància que durant segles va ser el lloc de sepultura dels grans reis Tara i Coonaught.
La prosperitat de Clonmacnoise no va passar desapercebuda i va ser saquejada en nombroses vegades per irlandesos, normands i víkings. I cap al segle XII el conjunt monàstic va començar a declinar, es especial pel desenvolupament uns quilòmetres més al nord de la ciutat d’Athlone, que va atreure les rutes comercials.
L’humit clima irlandès, amb les freqüents pluges i vents ha obligat a posar a resguard a bona part de les peces més valuoses del complex monàstic. Per això es va crear el petit però interessant Centre d’Interpretació que es troba al costat de la recepció del lloc arqueològic. En qualsevol cas, a l’exterior hi ha rèpliques de gran qualitat de les creus celtes, situades a la seva ubicació original. Les sales expositives tenen una forma circular i una cuidada il·luminació per donar més preeminència a les grans creus celtes de Clonmacnoise. D’entre elles destaca l’extraordinària Creu de les Escriptures, amb una imponent altura de més de 4 metres. Aquesta creu celta està considerada una de les més boniques i millor conservades del país. Gran part d’ella va ser tallada en un bloc de gres a principis del segle X i mostra uns delicats relleus per ambdós costats. Una de les cares mostra escenes bíbliques com la Crucifixió i el Judici Final, mentre que al revers pot veure’s a un monjo i a un guerrer. Es creu que representen a l’abat Colmán i al rei Flann impulsors de la construcció de la catedral de Clonmacnoise.
Creus Celtes a Clonmacnoise
A altres sales es pot admirar la Creu del Sud amb una bonica ornamentació abstracta i la Creu del Nord la més antiga de totes (datada de l’any 800) i de la que només es conserva la base i el peu.
Al Visitors Centre també s’exposa un bon nombre d’esteles i làpides celtes. La majoria d’elles hi ha tallades creus celtes acompanyades de la inscripció “Or do” que significa “una oració per …”.
Visitors Centre de Clonmacnoise
Clonmacnoise Abbey
Un sender enllosat porta fins a les ruïnes del complex monàstic que, tot i haver transcorregut molt de temps des del seu abandonament per part del monjos, conserva encara un aire solemne.
La Catedral de Clonmacnoise
El visitant troba davant de la catedral, un lloc central dins del recinte. Aquesta ha perdut la coberta i les voltes que la cobrien, però aguanten la resta dels seus murs.
La catedral es va aixecar a principis del segle X, tot i que d’aquesta època només es conserva el mur nord. La senzilla porta oest pertany al romànic tardà, però és la portada nord la que posseeix uns preciosos i deteriorats relleus gòtics.
A l’entorn de la catedral hi ha cinc petits temples de diverses èpoques. Entre els que es pot destacar el senzill i robust Temple de Dowling del segle XI i el Temple de Ciarán, on se suposa que va ser enterrat el fundador de l’abadia.
Tombes de la Catedral de Clonmacnoise
Escampades per tot el terreny cobert d’herba es troben cents de creus celtes, lloses i làpides cobertes de molsa i líquens. Però aquest com altres cementiris irlandesos no és un lloc tètric ni ombrívol sinó que està ple de calma i bellesa.
Les Torres Circulars
Al costat del mur nord del recinte, a tocar al riu Shannon, es conserven algunes de les edificacions més rellevants del monestir. En primer lloc, la robusta Torre Circular que en el seu dia hauria d’haver estat el campanar de l’església avui desapareguda. Va ser construïda al 1124 i pot veure’s encara la seva porta a pocs metres d’altura, ja que com en el cas de les torres de Rock of Cashel o de la Kilkenny Cathedral, en el seu dia segurament hi devia haver una escala exterior.
Torre Circular de Clonmacnoise
El Temple de Connor és l’única església que té teulada ja que l’Església d’Irlanda l’ha mantingut en ús des de fa tres segles. Està molt remodelat, però conserva alguns vestigis que fan pensar que l’edificació original devia ser del segle XII.
Però la construcció amb més encant de Clonmacnoise, podria ser el Temple de Finghin. I això que a dures penes es conserva part del cor, els presbiteri i una bonica porta romànica.
Al costat d’ells s’alça l’elegant Torre Circular coronada per una teulada cònica. Tot això amb un paisatge bucòlic de fons en el que el riu Shannon serpenteja entre camps verds.
Corcomroe Abbey és una joia medieval del segle XIII. Unes ruïnes romàntiques amb cementiri. Entre les escultures de pedra de les tombes més nobles destaca la del rei Conor na Siudane Ua Briain, qui va manar construir aquest centre monàstic poc abans de morir, al 1267. Durant segles l’abadia va està habitada per monjos cistercencs fins que l’ocupació anglesa va obligar a desmantellar totes les construccions catòliques. A partir del segle XVII Corcomroe es va abandonar.
De les més de 90 tombes megalítiques que s’han datat en aquest parc natural, el Poulabrone Dolmen és el més impressionant. Construït fa uns 6.000 anys, enormes lloses de pedra se superposen formant una gran taula, sota la que es va trobar un cementiri prehistòric. Les excavacions arqueològiques van descobrir ossos de 25 persones, a més de restes ceràmiques i primitives joies. La seva aparença solitària, en mig d’una plataforma rocosa i coberta de gebre a l’hivern, li dóna un aspecte més fred.
Els Cliffs of Moher modelats per segles d’erosió, s’aixequen majestuosament fins a arribar a l’altura de 214 metres sobre les aigües de l’Atlàntic. I no només són alts, sinó que també són extensos, ocupen una franja de 8 km de litoral.
Des del curiós centre de visitants, amagat sota un turó, surten varis senders sobre els penya-segats que es poden recórrer i que ofereixen vistes panoràmiques impressionants. La ruta principal porta fins a Torre O’Brien a la que es pot accedir, i passa per diferents punts panoràmics. A més de per la seva sobre acollidora bellesa natural, són un important santuari d’aus marines (com frarets, mascarells atlàntics i gavines).
Des de el Centre de Visitants fins a la Torre O’Brien hi ha un camí asfaltat de 800 metres que va passant per diferents plataformes i miradors. Però la xarxa de senders és més àmplia, de fet s’estén a ambdós costats d’aquest punt, oferint perspectives diferents. Són perfectament accessibles per a qui estigui una mica en forma, però cal recordar respectar simple els límits marcats.
Cliffs of MoherRecorreguts que es poden fer des de Cliffs of Moher
El pàrquing està a l’altre costat de la carretera i es convenient reservar amb antelació per aconseguir un petit descompte, però caldrà seleccionar la data i hora concreta de la visita. En l’actualitat només es cobra l’aparcament, però el preu és per persona, potser convé fer una parada prèvia uns metres abans per tal que la resta dels passatges baixin del cotxe i no paguin.
Gener, febrer, novembre i desembre: de 9:00 a 17:00 hores.
Març, abril, setembre i octubre: de 8:00 a 19:00 hores.
De maig a agost: de 8 a 21:00 hores.
Preu: Entrada gratuïta
Aran Islands
Aran Islands és un arxipèlag de tres illes principals: Inishmore, Inishmaan i Inishheer, que enamoren per la seva bellesa natural, una rica història i la seva herència de la cultura gaèlica. Es troben molt a prop de les costes de Galway, pel que arribar-hi és senzill (hi ha ferris durant tot el dia).
Pel que respecta a cadascuna d’elles:
Inishmore (Inis Mór en gaèlic) és la més gran de les tres, és un mosaic de paisatges dramàtics, des de penya-segats escarpats fins a prats esquitxats d’antics monuments de pedra, com la fortalesa prehistòrica de Dún Aonglhasa.
Fortalesa prehistòrica de Dún Aonglhasa a l’Illa d’Inishmore
Inishmaan (Inis Meáin) és més tranquil·la i menys desenvolupada, ofereix un refugi de pau i serenitat, amb la seva costa agresta i cases de pedra tradicionals.
Inishmaan
Inisheer (Inis Oírr) és la més petita de les tres, és un paradís coster on el temps sembla que no hagi passat. Si es busca desconnexió, aquest serà com fer una teràpia de silenci i pau.
Inisheer
Corca Dhuibhne (Península de Dingle)
L’Aïllament d’aquest lloc ha permès que s’hagin preservat els enclavaments arqueològics i construccions medievals úniques al món. Aquí es poden trobar forts prehistòrics en escarpats penya-segats o misterioses esglésies i oratoris de la fosca Edat Mitja.
Tots els estius arriben a la península mils de turistes, però la regió ha aconseguit mantenir intacte tot el seu encant i autenticitat. De fet, aquest és un dels reductes on encara es pot escoltar de forma habitual l’irlandès o el gaèlic. Sense cap mena de dubte, la Península de Dingle (Corca Dhuibhne en gaèlic) és un territori que cal explorar-lo amb calma.
Ubicat en una badia natural, Dingle és amb tan sols 2.000 habitants censats, la localitat més gran de tota la península. No obstant, a l’estiu multiplica la seva població i es converteix en un poble molt animat, sense cap dubte d’això contribueix l’enorme quantitat de pubs que hi ha.
A part d’això, Dingle sempre ha estat un petit poble coster en el que els seus habitants vivien de la pesca i la ramaderia i en els últims anys també del turisme. Per això no té grans monuments ni museus, ni falta que li fa.
Un passeig per Dingle pot ser agradable, en especial si es fa pel port, amb els seus petits vaixells amarrats al moll i els seus pubs de colors de cara al mar.
Dingle
També val la pena recórrer la Green Street on hi ha diversos dels llocs més significatius de la localitat, entre ells algunes botigues pintoresques i la St Mary Church. Al seu costat hi ha An Diseart, un centre cultural instal·lat en un imponent edifici neogòtic. Aquesta institució estudia i promou l’idioma, el folklore irlandès i la cultura celta en totes les seves facetes.
Slea Head Drive
L’anomenada Slea Head Drive és una ruta circular que transita per les estretes i sinuoses carreteres de l’extrem occidental de la península. Aquesta ofereix un esplèndid recorregut per precipicis que cauen al mar, amb importants restes arqueològiques i preciosos enclavaments que han servit d’escenari a famoses pel·lícules.
Es tracta d’una rota perfecta per a un road trip, ja que la millor manera de recorre-la és amb cotxe o autocaravana i també és possible fer-la amb bicicleta. Es recomana, circular en sentit de les agulles del rellotge, donada que és estreta en alguns trams, per evitar topar-se amb grans vehicles en direcció contrària.
A l’estiu, inclús, és possible recórrer aquest circuit amb bus turístic, tot i que no és molt aconsellable. La millor manera de gaudir la bellesa de la Slea Head Drive és tenint la total llibertat d’aturar-se en qualsevol lloc, mirador o per fer alguna petita ruta a peu.
La Slea Head Drive ronda els 60 km i pot fer-se perfectament amb mig dia o un dia (en cotxe) depenent de la tranquil·litat en que es visiti.
Aquest recorregut forma part, a més, de la coneguda Wild Atlantic Way, una ruta turística que voreja tota la costa occidental irlandesa des del pintoresc poble de Kinsale al sud fins la frontera amb Irlanda del Nord.
Alguns trams de la Wild Atlantic Way s’han convertit en circuits turístics molt concorreguts, com el conegut Ring of Kerry (Anell de Kerry) situat a la propera Península d’Iveragh.
Dunbeg Fort
A 5 km del poble de Ventry es troba el Dunbeg Fort (An Dún Beag) una fortificació probablement de l’Edat de Ferro. Tot i que la seva data és incerta i alguns historiadors la situen en una època molt posterior.
Dunbeg Fort
En tota Irlanda s’han classificat unes 200 fortificacions d’aquest tipus, tot i que aquest és probablement el que es va construir en un lloc més impressionant. Dunbeg Fort s’assenta sobre un penya-segat rocós que cau sobre el mar. Els seus pobladors es van instal·lar aquí per a poder-se defendre millor dels atacs enemics.
A l’apropar-se a les ruïnes arqueològiques es travessen rases i terraplens defensius, abans d’arribar a un llarg mur de pedra que cobreix de costat a costat el premonitori. Darrere del mur, quasi al precipici es troba una construcció de pedra i base circular amb forma de rusc. No costa molt pensar, que la vida d’aquests homes havia de ser molt dura, obligats a viure en un lloc tan inclement.
Als voltants pot trobar-se altres construccions en forma de rusc conegudes com “clocháns” i que també es poden visitar.
La cabana de pedra del Dunbeg Fort ha perdut, però, la volta superior, probablement a l’estar exposada als vents. De fet, al 2017 part del conjunt arqueològic es va precipitar al mar, com a conseqüència de fortes tempestes. Pel que aquest monument nacional va haver d’estar tancat durant mesos en que es va portar a terme les obres de reparació i la instal·lació de noves tanques de seguretat.
A l’altre costat de la carretera, al Dún Beag Fort Visitor Centre es troben les taquilles, una petita botiga i a la sala adjacent es pot veure també un vídeo explicatiu.
El tram de carretera d’un 5 km que discórrer entre el Dunberg Fort i Dunmore Head és potser el més bonic de tota la Península de Dingle. L’estreta i sinuosa carretera s’agafa a la vessant de la muntanya, mentre que a l’altre costat un penya-segat rocós cau sobre l’oceà. Cal conduir amb precaució.
Hi ha diversos miradors, en alguns casos simples eixamplaments de la calçada, que permeten contemplant amb calma l’espectacular bellesa del litoral. Un cop més enllà, la Coumeenoole Beach ofereix un dels escassos recers de la zona als banyistes que no temen les baixes temperatures. Sobre la platja emergeix la imponent silueta de Dumore Head, un ondulat penyal cobert d’herba, assotant sense descans pels vents. Val la pena trepar per aquesta estreta franja de terra mentre es contempla el mar al sud, al nord i a l’oest.
Des de dalt del premonitori , on el vendaval és continuo s’estén un panorama excepcional, amb les Blasket Islands en primer terme. Aquest petit arxipèlag avui només el poblen aus marines, els conills i algunes ovelles, però va està habitat fins a l’any 1953.
Dunmore Head amb les Basket Islands
La història d’aquestes illes i la petita comunitat que aquí residia resulta tan interessant que existeix un museu dedicat a elles, uns 4 km al nord, al pobre de Dunquin. D’abril a setembre una empresa local de ferris realitza els trajecte entre el moll de Dunquin i la Great Basket.
També el cinema s’ha sentit atret per la bellesa de l’abrupta costa d’aquesta zona de la Península de Dingle. David Lean va rodar aquí el seu clàssic “La filla de Ryan” del 1970, i més recentment també es van filmar algunes escenes de la nova saga de pel·lícules de “Star Wars”. De fet, en diversos llocs es poden veure cartells que recorden el pas de l’equip del rodatge d’aquesta gran superproducció per aquestes terres.
En el seu tram nord la Slea Head Drive s’allunya del mar i s’endinsa en una zona d’una riquesa arqueològica inigualable i uns paisatges coberts de prats i murs de pedra, propis de la Irlanda rural.
La majoria d’aquestes construccions són vestigis d’un cristianisme primitiu o (paleocristianisme) que s’ha conservat durant més de mil anys, gràcies al relatius aïllament de la península.
Perdut entre prats verds i camins comarcals es troba el lloc monàstic de Reask, les ruïnes d’aquest antic monestir del segle VI, en que només queden en peu la part baixa de les construccions. No obstant, tenen un gran valor històric ja que mostren una estructura ben definida. En una part hi havia l’oratori i el cementiri, mentre que a l’altre costat d’un mur se situaven les barraques de pedra o clocháns on vivien els monjos. L’element més singular que s’ha conservat és la Pedra de Reask, una enorme llosa de 1,64 metres d’alçada amb inscripcions i gravats en espiral.
Ubicació: Reask, Ballyferriter Village, Co. Kerry, Irlanda
Preu: Entrada gratuïta.
Pedra de Reask
Gallarus Oratory
L’oratori Gallarus, està considerada una de les construccions del cristianisme primitiu més importants d’Irlanda. Els estudiosos consideren que va poder ser una petita església, un oratori o inclús una capella funerària.
Es creu que l’oratori Gallarus pot tenir entre 900 i 1.200 anys d’antiguitat, per això sorprèn el seu excepcional estat de conservació. Tot i que, el més sorprenent és la seva senzillesa i a la vegada mestria amb que va ser construït.
L’edifici que recorda a la quilla invertida d’un vaixell, té 8 metres de llarg per 5 d’ample. Però potser l’element més interessant, és el rebaix progressiu dels murs fins a formar 5 metres d’altura un espècies de terrat a dues aigües que permetés que l’aigua o la neu no s’acumulés sobre l’oratori.
Els seus murs estan formats per grans lloses de pedra que encaixen unes amb les altres de forma admirable i sense que s’utilitzés cap classe de morter.
A tan sols 3 km de l’oratori Gallarus es troba una altra modesta joia medieval. La Kilmalkedar Churchés una petita església amb característiques pròpies del romànic irlandès i que va poder estar inspirada en la preciosa Capella Cornac de Rock of Cashel.
Destaca la singular portada romànica amb una decoració geomètrica i un cap humà tallat a l’alt de les arquivoltes.
Tot i que la teulada va enfonsar-se en algun temps, l’edifici en línies generals s’ha preservat en bon estat. No es pot marxar d’aquí sense penetrar en ella i admirar els preciosos arcs i la finestra de doble esqueixada del seu interior.
Al voltant de Kilmalkedar Church hi ha un caòtic cementiri amb làpides de diferents èpoques. El ell destaca una pedra Ogham amb inscripcions celtes i també una enorme creu de roca ambdues probablement anteriors a l’església.
A part de la ruta costera Slea Head Drive i el poble de Dingle, la península té diversos atractius.
Entre ells destaca el Conor Pass, una sinuosa carretera que ascendeix fins al cim d’aquest bell port de muntanya (456 metres), considerat el més alt d’Irlanda. En dies assolellats les vistes des del Conor Pass són espectaculars, no obstant, la boira acostuma a ser habitual en aquest turó tan proper al mar.
Conor Pass
Glanteenassig Forest Park
A la meitat de la península, lluny de qualsevol assentament humà i carreteres amples, es troba el Glanteenassig Forest Park, un preciós enclavament molt apreciat pels senderistes ple de turons suaus, boscos espessos i llacs foscos.
Molt més accessibles és la Inch Beach situada al costat de la carretera que circula per la costa sud de la península. Aquest extraordinari braç d’arena, creat per l’acció del mar té 7 km de llarg i una franja de dunes pràcticament verges ja que no s’ha edificat en tota la zona.
Les Skellig Islands, Patrimoni Mundial per la UNESCO, en realitat es tracta de poc més que unes roques, això si d’important mida, que sorgeixen del mar com a pics de muntanyes afilades a uns 12 km de la costa de la península d’Iveragh.
Skellig Islands
Des del segle VII al XIII una comunitat de monjos eremites, guiats segons la tradició per St. Finian, va habitar l’illa més gran, Skellig Michael (Sceilig Mhichíl).
Avui en dia perviuen les escales originals que els monjos van esculpir per arribar des del mar fins al monestir paleocristià, formant les clocháns, unes cabanes de pedra amb forma de rusc bastant primitives que se semblen els iglús. Les quasi 600 escales van ser un camí de plata pel invasors víkings que en successives rapinyes raptaren als monjos, i robaven les relíquies i objectes valuosos. Delmats, només va ser qüestió de temps que les durs hiverns acabessin per minvar la comunitat del monjos, arribant a desaparèixer al segle XII quan els pocs supervivents es van mudar a Ballinskellings davant de l’onada de freda coneguda com Petita Edat de Gel.
Escales cap al Monestir de l’illa Micahel Skellig
La vida secreta dels monjos era la de l’oració, la pesca i la subsistència, formant-se una comunitat monàstica que segons s’explica va cristianitzar alguns víkings com Olav Tryggvason sobre l’any 1000, que seria rei de Noruega.
Després de l’abandonament del recinte, durant segles es van fer pelegrinatges fins al monestir de les Skellig.
Després de les 600 escales, s’arriba a més de 200 metres sobre el nivell del mar, amb unes vistes excel·lents. Aquí hi ha les edificacions de pedra i una terrassa amb orientació cap al sud-est per aprofitar al màxim la llum i la calor del sol, i bordejada amb gruixuts murs de pedra que protegien el conjunt del fort vent. Algunes de les cabanes actuaven com a capella, refectori on menjaven els monjos o com a cel·les per a dormir. La població del monestir era molt modesta, i es pensa que podia constar d’uns 12 monjos.
Cel·les dels monjos medievals de Michael Skellig
Una creu que hi ha prop de l’oratori suposadament indicava el lloc on s’havia enterrat al fundador del monestir.
Si les Skelling Rocks ja eren de per si un dels destins favorits del sud d’Irlanda, l’estrena del Capítol VII de Star Wars ha situat aquestes illes com un destí massiu. I no només pels fans de la saga galàctica.
La tirada de Star Wars ha fomentat l’arribada del turisme a les Skelling Islands. L’escena final de la pel·lícula “El despertar de la Força” quan els protagonistes ascendeixen les escales de pedra fins a trobar-se amb un home encaputxat a l’estil monjo medieval (Luck Skywalker) genera un clima interestelar que sense dubte quedarà com un dels millors moments de la saga.
A part, les aus que troben refugi a les parets verticals de les Skellig Islands amb una densitat i concentració vertaderament inusual, és poden veure foques, balenes i delfins solcant les aigües.
L’accés a Skellig Islands està controlat i regulat per que el nombre de turistes que la visiten sigui sostenible i respectuós amb l’entorn i amb la colònia d’aus que l’habiten. Per això la única forma d’arribar-hi és amb vaixells que surten de Portmagee, el poble mariner molt característic per les cases de colors que formen una paleta en contrast amb el dur clima, o dels ports de Valentia i Ballinskelligs.
La sortida dels vaixells només és operativa des de maig a setembre, amb sortides de vegades a l’abril i a l’octubre en funció del temps i l’estat del mar.
Les empreses que operen el recorregut en vaixell són San Feehan des de Ballinskelligs, John O’Shea des de Caherdaniel, Sean Murphy des de Portmagee, i Michael O’Sullivan també des de Portmagee. Les sortides són al matí, entre les 10:00 i les 11:00 hores.
És aconsellable fer la reserva amb antelació, especialment si es vol visitar a l’estiu, perquè a l’estar limitat el nombre diari d’accessos, ens podríem trobar amb la desagradable sorpresa de que no hi hagi més visites aquell dia.
Rock of Cashel va ser un centre de poder dels reis de Munster. Aquest regne ocupava tota la zona sud-est de l’illa i va perdurar més de 1.000 anys arribant a ser el més pròsper de l’illa.
Van ser els reis de la dinastia dels Eóganacht, cap al segle V els que van instal·lar aquí la seva seu, en una imponent fortalesa construïda sobre un turó. Segons conta la llegenda, el mateix St Patrick va batejar als nets de Conall Corc, un dels reis més importants de la dinastia. Precisament a Rock of Cashel es pot contemplar la preuada Creu de St Patrick del segle XII.
Al segle X el clan dels Dál gCais va derrocar Eóganacht i es va fer amb el poder del regne. Alguns anys més tard aquesta família en una decisió estratègica, va entregar Rock of Cashel a l’església. Aconseguint el favor d’aquesta i privant a la família rival del seu antic tro reial.
De fet, la major part dels edificis que es conserven en l’actualitat són de caràcter religiós, pertanyents als segles XII i XIII.
Al 1152, Cashel va passar a ser un dels quatre arquebisbats d’Irlanda, pel que va seguir essent un centre de poder, però eclesiàstic, a partir de llavors.
Rock of Cashel va seguir utilitzant-se al culte durant segles, fins que es va abandonar definitivament a meitats del segle XVIII. Al 1869 va passar a formar part del patrimoni irlandès declarat Monument Nacional.
El preciós turó de Rock of Cashel és visible des de qualsevol lloc del poble de Cashel i es troba pràcticament dins del casc urbà.
Horari: de 9:00 a 17:00 hores.
Preu: 8 €.
Un cop passades les taquilles es pot optar per entrar al petit museu instal·lat a la Sala de la Coral dels Vicaris. Aquestes estances han estat restaurades i al soterrani es pot contemplar l’autèntica Creu de St Patrick, resguardada aquí de les inclemències del temps.
Sortint a l’exterior hi ha una rèplica d’aquesta creu, als peus de les imponents ruïnes de la catedral. Els seus murs de pedra fosca i les seves línies gòtiques resulten d’una enorme elegància, tot i els trossos enfonsats d’alguns murs i la quasi total absència de la teulada.
La catedral es va construir a meitats del segle XIII amb una estructura cruciforme, encaixonada entre tres construccions ja existents. Per un costat la Cormac’s Chapel i al nord, la Torre Rodona i un Aljub.
Val la pena recórrer el seu interior, atiat per la pluja i el fred, a l’haver desaparegut la coberta. Els seus murs desolats conserven les delicades finestres amb arcs apuntats i al transsepte sud hi ha restes de pintures murals.
La pèrdua de les voltes que cobrien la catedral ofereixen punts de vista curiosos, que permeten, per exemple, contemplar la Torre Rodona des de l’interior de la catedral.
Al costat del pòrtic d’entrada es troba el conegut com Castell o Torre Residencial, que tot i ser la construcció més moderna està parcialment enfonsat.
Adossada als murs de la catedral hi ha la Cormac’s Chapel, un edifici del segle XII i potser el més excepcional de Rock of Cashel.
La capella té relleus singulars al pòrtic nord, en els que destaca un centaure llançant fletxes a un lleó, a més de diversos motius celtes. Les parets de l’interior aixopluguen precioses pintures que representen el baptisme de Crist i els Reis Mags.
La capella ha estat recentment restaurada i degut a la fragilitat dels seus frescos només es permet l’accés a un nombre restringit de persones al dia.
Vorejant la catedral a través de les làpides i boniques creus celtes s’arriba fins al peu de la Torre Rodona. Construïda probablement al primer terç del segle XII, és l’edifici més antic de Rock of Cashel. D’ella sorprèn la porta, situada a 3,5 metres del terra.
Les torres rodones eren campanars independents de les esglésies i són un element arquitectònic únic a Irlanda. S’han preservat unes poques torres rodones d’entre els segles X-XII, tot i que la de Rock of Cashel és de les poques que es conserva íntegra, incloent-hi la seva teulada cònica.
Finalment tot el recinte es troba protegit per un mur exterior construït sobre la mateixa roca despullada del cim del turó.
Ubicació: St. Patricksrock, Cashel, Co. Tipperary, Irlanda
Horaris:
De meitats de març a meitats d’octubre: de 9:00 a 17:30 hores. Última visita a les 16:45 hores.
De meitats d’octubre a meitats de març: de 9:00 a 16:30 hores. Última visita a les 15:45 hores.
Preu:
Adult: 8 €
Majors de 65 anys: 6 €
Menors i estudiants: 4 €
Família: 20 €
Rock of Cashel amb la Catedral, Torre Rodona i la Cormac’s Chapel
Hore Abbey
Tot i que la gran atracció de la localitat és Rock of Cashel, es pot aprofitar per visitar les boniques ruïnes de Hore Abbey.
Aquestes es troben en un lloc quasi idíl·lic, rodejat de prats verds on pastures ramats de vaques i amb unes vistes al Rock of Cashel.
Aquesta abadia va ser construïda pels monjos benedictins al 1266, però pocs anys més tard, l’arquebiste McCarvill els va expulsar i li va entregar a l’ordre cistercenca. L’arquebisbe també va donar als monjos cistercencs molins i altres terrenys que pertanyien al poble, cosa que va provoca un gran rebuig social.
Tot i que la construcció de l’abadia original data del segle XIII, dos segles després es van realitzar importants reformes, per això es seu aspecte general és d’estil gòtic.
Hore Abbey ha estat abandonada molts segles pel que la gran part d’ella s’ha enfonsat. Pot veure’s com les esquerdes entre les pedres ha estat aprofitades com a refugi d’algunes plantes. No obstant, encara segueix en peu gran part de la nau central i la imponent torre de creuer de l’església.
Lamentablement no queda gran cosa del claustre, aquest tenia de particular de que era l’únic monestir cistercenc irlandès amb el claustre situat al nord.
A principis del segle XIII, un noble normand, William Marshall comte de Pembroke, va aixecar en aquest emplaçament un castell de pedra aprofitant la torre ja existent.
El comte de Pembroke va ser un dels cavallers més rellevants del seu temps. Va servir a quatre reis d’Anglaterra, entre ells Ricard I Cor de Lleó i Joan I. William Marshall va arribar a ser regent del fill del rei Joan I, quan aquest va accedir al tro amb 9 anys.
Al 1360 la poderosa família Butler de Ormond, d’origen també normand, es va fer amb la propietat del castell, que ostentaria durant 600 anys. El comtat d’Ormond va arribar a ser un dels més extensos i pròspers d’Irlanda i era controlat pel senyor de Kilkenny Castle.
Durant els anys en que va pertànyer a Butler, el castell va patir nombroses reformes i afegits pel que en l’edifici es poden trobar diversos estils arquitectònics. De fet, la fortalesa va passar a ser més aviat un luxós palau.
Al 1967 un dels últims marquesos d’Ormond es va deslligar dels castell que es trobava quasi en ruïnes, adquirint-lo l’estat irlandès per 50 £. Ja dècades abans la família l’havia abandonat com habitatge i havia venut el mobiliari i els sumptuosos interiors.
A partir d’aquest moment, el Kilkenny Castle Restoration Committee es va encarregar de portar a terme la caríssima reconstrucció de les teulades, murs i terres molt deteriorats per problemes estructurals i d’humitat. Mentre que va mantenir tots els elements que es conservaven en un estat acceptable com portes, finestres, xemeneies, paviments, etc.
Kilkenny Castle
Després d’una impecable restauració, la visita al Kilkenny Castle resulta una parada més que recomanable. El recorregut per les sumptuoses estances pot tardar-se a fer 1,5 hores. Els ciments medievals del segle XIII encara es conserven i d’aquesta planta inferior destaca sobretot la base de la torre oest, que permet veure el gruix dels murs del castell.
Més amunt hi ha les luxoses habitacions com el menjador d’estat o la sala dels tapissos. Però és a les sales superiors on estan les estances més interessants. En primer lloc, la Biblioteca coberta de prestatgeries amb llibres antics, entre ells un ”Don Quijote” o al costat de l’escala un immens arbre genealògic de la família.
A l’ala nord del castellà hi ha la immensa i elegant Galeria de pintures, construïda a principis del segle XIX, en la que destaca el sostre de fusta bellament decorada. Es tracta segurament de la sala més impressionant del castell i tot i que tingui poc de medieval, val la pena detenir-se a contemplar les bigues. Aquestes acaben en remats amb formes d’àliga, de llop i altres animals que sostenien la coberta de fusta pintada amb motius celtes i figures que tretes d’una pintura prerafaelita.
Galeria de les pintures del Kilkenny Castle
No és pot marxar sense fer un tomb pels jardins que envolten el castell i veure el riu Nore com serpenteja just als seus peus.
Ubicació: The Parade, Dukesmeadows, Kilkenny, R95 YRK1, Irlanda
Horaris:
D’octubre a març: de 9:30 a 17:00 hores.
D’abril a setembre: de 9:15 a 17:30 hores.
Preus:
Adult: 8€. Visita guiada en anglès: 12 €
Major de 60 anys: 6 €. Visita guiada: 10 €
Menors de 12 a 17 anys i estudiants: 4 €. Visita guiada: 6 €
Menors de 12 anys: Entrada gratuïta.
Família (2 adults i 3 menors de 12 anys): 20 €. Visita guiada: 30 €
St Canice’s Cathedral
Sobre el segle VI es va construir a un turó proper al riu Nore, una església que segons la tradició la va aixecar el propi Sant Canice, aquest va ser un conegut abat irlandès que va predicar el cristianisme a Irlanda i Escòcia.
El primer assentament eclesiàstic va atreure a la població que més tard va donar lloc a una pròspera localitat mercantil. Però va ser precisament aquest temple el que va donar nom a la ciutat ja que Kilkenny procedeix de l’irlandès “Cill Chainnigh”, que significa església de Canice.
Poc queda d’aquella església original, en el seu lloc, avui es pot admirar una catedral d’estil gòtic anglès de pedra fosca i imponent.
Al seu exterior impressiones els portals i finestrals que s’estiren fins a culminar en els típics arcs ogivals gòtics.
A un costat, al costat mateix del transsepte es conserva una alta torre cilíndrica del període cristià celta del segle IX, i que és una de les poques torres d’aquestes característiques a les que encara es permet pujar-hi.
Al voltant de la catedral s’amuntonen làpides grises cobertes de floridura.
A l’interior del temple no és menys impressionant, ja que és la segona catedral més llarga d’Irlanda, després de la St. Patrick Cathedral de Dublin. En varis monuments funeraris que conté, ressalta una efígie de marbre negre del segle XVI del comte d’Ormond i la seva muller.
St Canice’s CathedralInterior de la St Canice’s Cathedral
El 1919, quan encara tota l’illa d’Irlanda es manté sota sobirania britànica, els 73 diputats del Sinn Féin, partit independentista majoritari a Irlanda, deixen els seus escons buits al Parlament Britànic, tal com havien anunciat, mentre que al mateix temps, s’impulsa el Dáil Éireann, que nomenà un govern irlandès presidit per De Valera. Ni l’assemblea ni aquest govern són reconeguts pel Govern Britànic, però de fet, serà un autogovern que la gran majoria d’irlandesos aproven i legitimen. El Govern britànic, veient com la situació se li escapa de les mans, decideix enviar un exèrcit de mercenaris a combatre la desobediència. Aquests mercenaris seran coneguts com a “Black and tans” (‘Negres i marrons’) gràcies als colors del seu uniforme i seran els responsables d’autèntiques barbaritats i crims contra la població irlandesa. Es produeixen dos anys de guerra entre Black and tans i l’IRA. Finalment, el 1921, una representació del Sinn Féin, amb Michael Collins al capdavant i el govern britànic negocien una treva. Els britànics no podien controlar la situació de cap manera i el problema irlandès començava a tenir uns costos econòmics massa elevats. Gran Bretanya just acabava de sortir de la Primera Guerra Mundial, amb el desgast que això suposa i la guerrilla irlandesa causava veritables estralls. La població donava suport en massa a l’IRA. Es signa un pacte entre les dues parts amb els següents punts principals:
Gran Bretanya reconeix la sobirania irlandesa sobre tota l’illa, però exigeix la creació d’un estat transitori que comprendrà els sis comtats del nord, de majoria protestant. Aquest estat transitori, haurà de decidir si s’incorpora a Irlanda o pel contrari a Gran Bretanya, cosa que fa l’any següent, deixant a milers d’irlandesos “abandonats” sota sobirania britànica. L’antic “Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda”, passa a denominar-se “Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord”.
Per altra banda, la nova Irlanda serà reconeguda com una Monarquia Constitucional de 26 comtats, on el monarca britànic regnarà sota el títol de Rei d’Irlanda. Irlanda haurà de formar part de la Commonwealth i es crea la figura del Governador General (col·locat pels britànics) i el Primer Ministre (escollit mitjançant sufragi). També es redacta una constitució pròpia.
Quan el tractat és conegut per la comunitat irlandesa, les opinions estan molt dividides. A la Dáil Éireann es produeixen fortes discussions sobre els resultats de la negociació. Finalment, la votació obté 64 vots favorables al tractat i 57 en contra.
La Guerra civil irlandesa
La major part de l’IRA es mostra totalment en contra del tractat i no l’accepta. L’IRA ocupa l’edifici de Four Courts a Dublín i el 22 de juny de 1922, l’exèrcit de l’Estat Lliure, aprovisionat per les forces britàniques obre foc contra l’edifici, fent esclatar diversos artefactes. Aquest fet serà l’inici de la Guerra Civil, que acabarà causant més morts que la Guerra d’Independència. Alguns destacats membres del bàndol anti-tractat seran executats com Liam Mellows al desembre del mateix any. També morirà Michael Collins a mans de la guerrilla anti-tractat durant una emboscada al comtat de Cork. La guerra acaba quan Eamon De Valera, que s’havia posicionat contrari al tractat, l’abril de 1923, fa una crida a aturar les accions armades, d’un i altre costat, de manera urgent i definitiva. A partir d’aquest moment, els camins dels 26 comtats del sud aniran separats del camí que seguiran els 6 comtats de l’Ulster sota dominació britànica.
Després de l’aplicació del tractat i de la partició, la comunitat irlandesa dels sis comtats que romandran sota dominació britànica se sent abandonada per la resta d’Irlanda, el moviment republicà caurà en una profunda crisi de la qual no en sortiran fins a alguns anys posteriors. La comunitat protestant de l’Ulster, per la seva banda, s’encoratja davant el triomf de la seva permanència al Regne Unit i s’estableix un sistema polític, social i econòmic que clarament marginarà la comunitat catòlica i/o irlandesa. Es crea, en paraules de James Craig “un parlament protestant per a una comunitat protestant”, sense el més mínim interès per integrar la comunitat irlandesa. Electoralment, s’impulsa un sistema electoral conegut com a “Gerrymandering”, en què només poden votar els propietaris dels habitatges i on els propietaris de les empreses tenen la possibilitat de votar fins a 4 o 5 vegades en unes mateixes eleccions segons els impostos pagats. Aquest sistema, no cal dir-ho, sobrerepresenta la comunitat protestant i feia que cada ajuntament tingués batlle unionista, fins i tot en aquells municipis on la majoria de la població era catòlica. Al mateix temps, es crea el RUC (Royal Ulster Constabulary), que serà la Policia d’Irlanda del Nord. Els membres d’aquest cos policial seran recrutats entre els sectors unionistes i protestants més radicals (entre un 90 i un 95% dels seus membres), creant d’aquesta manera una força policial totalment polititzada i parcial.
El 1925 es forma una comissió “independent” que haurà d’elaborar un informe on s’haurà de delimitar la frontera definitiva entre La República d’Irlanda i Irlanda del Nord. Molts republicans posen esperances en què aquesta comissió inclogui dins la Irlanda del Sud a alguns territoris que han quedat al nord i que són majoritàriament catòlics, però aquesta comissió acaba dictaminant que les fronteres no hauran d’ésser objecte de modificació. Al mateix temps el govern irlandès (Fine Gael) signava un document garantint que els sis comtats de l’Ulster pertanyen al Regne Unit. El 1937, com ja s’ha dit, amb De Valera a la presidència del govern irlandès, es publica una nova constitució per a Irlanda on es reconeix com a territori nacional la totalitat de l’Illa d’Irlanda, article que romandrà vigent fins als acords de pau de finals dels noranta.
El renaixement del moviment republicà
Els primers anys de crisi republicana van tocant la seva fi quan la repressió per part dels governs britànic i irlandès vers alguns membres de l’IRA empresonats torna a despertar la consciència d’alguns sectors. Així, el 1940, Peter Barnes és penjat a Anglaterra, mentre que Tom D’Arcy i Seán McNeela moriran després de la realització d’una llarga vaga de fam reclamant el seu estatus com a “Prisoners of War” (Presoners de Guerra). El 1942, un altre membre de l’IRA, Tom Williams torna a ser penjat i a aquest li seguiran d’altres. Els funerals d’aquests activistes són multitudinaris a Dublín i reactiven l’adormit esperit de lluita i protesta. El 1948 un nou diari republicà, “The United Irishmen”, comença a circular. El 1951, activistes de l’IRA assalten una caserna a Derry, coincidint amb la visita oficial de la família reial britànica. El 1954, l’IRA assalta una caserna de l’exèrcit britànic a Armagh, apropiant-se d’un nombrós arsenal. A les eleccions de 1955, el Sinn Féin es recupera i obté 12 representants al parlament britànic. El 1956, l’IRA inicia l’operació Harvest, consistent en l’atac a casernes i oficines que les forces d’ocupació britàniques tenen a Irlanda del Nord.
La resposta britànica
L’autoritat britànica respon a l’augment d’activitat per part de l’IRA i la resistència irlandesa procedint a la il·legalització del Sinn Féin, fet que s’acaba produint el 1957 i que durarà fins al 1974. Alhora, el RUC (Policia nordirlandesa) augmenta la seva duresa en la seva repressió. El mateix any 1957 Seán Sabhat i Fergal O’Hanlon són morts per l’actuació d’aquest cos policial. També el RUC, a partir d’aquell mateix any de 1957, seguint les directrius de les autoritats britàniques, començaran a aplicar la pràctica del “internment without trial”, és a dir, empresonament sense judici. Circulen uns documents entre els membres del RUC on es diu que tota persona sospitosa de voler acabar amb l’autoritat britànica a la zona podrà ser empresonada de manera “preventiva”. El 1958, James Crossan, membre del Sinn Féin és disparat i assassinat pel RUC sense que cap agent fos imputat per cap mena de conducta inapropiada. El 1965, el Sinn Féin decideix variar la seva estratègia i decideix ocupar els escons al parlament de Dublín i d’Irlanda del Nord. Això provoca una escissió en el si de l’IRA el 1969. Mentre l’ala oficial decidirà optar per declarar una treva, sorgeix també l’IRA Provisional, que mantindrà vigent la lluita armada.
La lluita pels drets civils
Diversos agents socials de la població civil irlandesa/catòlica de l’Ulster es comencen a mobilitzar per acabar amb les injustícies i les desigualtats que afecten a aquest sector de la població d’Irlanda del Nord. El moviment s’organitza en la “Northern Ireland Civil Rights Association” (NICRA), que aconsegueix aglutinar a diversos sectors republicans i fins i tot algun de protestant. Es produeixen multitudinàries manifestacions, que pressionen el govern britànic. Es reclama la fi del Gerrymandering (sistema electoral discriminatori) sota el lema: “One man, one vote” (Un home, un vot), la fi del sectarisme, el final de la discriminació laboral i la fi de l’empresonament sense judici. Les marxes que es van anar succeint durant la segona part de la dècada dels seixanta, varen culminar en la gran marxa de 1968 a Derry, la qual va ser durament reprimida per la policia. Aquesta repressió, que va afectar membres de la premsa, va acabar jugant en contra de l’autoritat britànica, ja que les dures imatges de la repressió a una manifestació pacífica van ser objecte de comentari a multitud de mitjans de comunicació arreu del món.
Els “troubles“, o els 30 anys de conflicte armat
Encara que mai ha estat reconeguda oficialment com a “guerra” els anys que van des de finals de la dècada dels seixanta fins als acords de pau als noranta han sigut una guerra de facto entre dues societats fortament enfrontades a Irlanda del Nord.
A Derry, després de la dura repressió a la manifestació pels drets civils del 1968, el moviment republicà es radicalitza encara més. El 1969, es produeix una autèntica revolta al barri catòlic del Bogside, que acabarà sent popularment conegut com “The Battle of the Bogside”. La “batalla” durarà un any i es desencadena després que el RUC assassinara dos civils al barri. La comunitat republicana aixecà enormes barricades al Bogside i als barris catòlics veïns (Brandywell i Creggan) impedint l’entrada de les forces policials. El RUC inicia llavors una ofensiva per recuperar el control de la zona però aquesta ofensiva fracassarà degut a la resistència veïnal que durant tres dies i tres nits impedeixen l’entrada de la policia. Nombrosos membres del RUC resultaran ferits i la policia es veurà obligada a retrocedir. Uns dies més tard, el govern britànic decideix posar fi a la revolta enviant els B Specials, que era una secció del RUC exclusivament protestant. Aquests també seran testimonis de la “rebuda” del Bogside i finalment, un any després, és el mateix exèrcit britànic l’encarregat de posar punt final a la revolta emprant un contingent de 5000 soldats recolzats amb carros de combat.
El mateix any (1969), a Belfast, es produeix una autèntica batalla entre barris catòlics i protestants. Carrers de transició entre barris són escenari de trets i explosions i serà famosa una “incursió” d’unionistes a Bombay Street (barri catòlic) on els protestants aniran cremant impunement les cases del carrer, tot mostrant l’Union Flag (bandera oficial del Regne Unit).
El 1972, a Derry la NICRA promou una nova manifestació per tornar a incidir en la reclamació dels drets civils per a tothom. La manifestació recorre els carrers del Bogside, aplega 20.000 persones reclamant el final de l’internament sense judici, la discriminació laboral, etc. però la marxa serà finalment recordada com a Bloody Sunday, ja que el cos de paracaigudistes de l’exèrcit britànic reprimirà la manifestació amb foc real, matant 14 persones. Després d’aquells fets cap militar britànic va ésser inhabilitat. L’excusa va ser que els manifestants van atacar els militars amb foc real i bombes i que l’exèrcit es va veure obligat a respondre, però no és això el que testimonien els nombrosos presents i fotografies. Cap soldat britànic va resultar ferit aquell dia. Les famílies dels morts encara esperen avui (35 anys després) una investigació oficial sobre aquells fets que pugui servir per jutjar els responsables.
L’internament sense judici va ser una pràctica habitual entre el RUC i resta de forces d’ordre britàniques, sent més de 2000 persones afectades per aquesta pràctica instaurada fins a 1975.
El 1972, a Belfast 5 civils són morts després de trets del RUC. L’IRA provisional realitza accions contra diversos interessos britànics durant la dècada dels setanta, com la bomba que va esclatar a la presó de Mountjoy, però en l’augmentar també la repressió a la República d’Irlanda, també actua a l’altre costat de la frontera, atemptant contra comissaries de la Garda (Policia de la República d’Irlanda) i altres objectius. El 1974, es produeix un motí a la presó de Maze, a prop de la ciutat de Lisburn, per part dels presoners polítics de l’IRA, la revolta serà reprimida durament. L’autoritat britànica decideix optar per l’estratègia del càstig al republicanisme radical i la negociació amb el republicanisme més moderat, representat per l’SDLP (Social Democratic and Labour Party). El 1979, es produeix a Belfast un meeting realment massiu on diversos oradors demanen enèrgicament la retirada de l’autoritat britànica d’Irlanda. El 1980 diverses presoneres polítiques irlandeses asseguren haver patit diversos maltractes i vexacions a les presons.
Vaga de fam de 1981
El 19 de desembre de 1980, els presoners del Bloc H (màxima seguretat) de la presó de Maze finalitzen una vaga de fam, ja que existeixen indicis d’una possible negociació amb les autoritats. Els presoners rebutgen vestir amb l’uniforme de la presó, ja que el consideren un uniforme criminal, a canvi, van despullats amb una manta al voltant del cos. Esperen que se’ls deixi portar la seva pròpia roba i millorar algunes de les pèssimes condicions en les quals es troben (manca de tota l’aigua necessària, manca de matalassos per dormir…). Les negociacions fracassen i els presos es revolten a les seves cel·les, trencant tot allò que tenen a l’abast. A partir de març de 1981, els presos decideixen tornar a començar una vaga de fam, aquest cop fins a les darreres conseqüències. El primer presoner a posar-se en vaga és Bobby Sands i els altres aniran entrant gradualment. La situació és molt delicada, les autoritats es neguen a negociar i les famílies dels presos pateixen moltíssim amb la situació. Davant l’immobilisme britànic, el Sinn Féin i els presos decideixen que una bona estratègia de pressió seria proposar a Bobby Sands com a candidat al comtats de Tyrone i Fermanagh en les properes eleccions. La candidatura de Sands mou a moltíssima gent en la seva campanya electoral i s’aconsegueix que els altres partits republicans no es presentin separant el vot catòlic. Finalment, el 30 d’abril de 1981, Sands guanya les eleccions a Fermanagh i Tyrone (30.492 vots contra 29.046 del candidat unionista) convertint-se en diputat del parlament britànic. L’alegria de la victòria contrasta amb la ràbia i tristor que provoca l’immobilisme britànic en el tema de les presons. Finalment, molt poc després de les eleccions, Sands mor i després d’ell, nou presos més seguiran el seu camí. Algunes famílies decideixen posar fi a la dramàtica situació i autoritzar l’alimentació forçosa. La mort dels 10 presos provoca un impacte brutal en la societat republicana, produint-se bullangues a algunes localitats. Els funerals seran multitudinaris.
Es segueixen més de 10 anys de tensions i conflicte on es produeixen diverses morts d’un i altre costat. El 1983 es produeix la fugida de 38 presos del bloc H de la presó de Maze, El govern britànic emprarà molts dels seus recursos en la detenció del fugits. Es fan tristament famoses les escenes de cops de porra d’antiavalots als cementiris. El 1988 tres membres de l’IRA desarmats són disparats a Gibraltar per soldats britànics, causant-los la mort. El funeral d’un dels membres serà atacat amb granades i trets per part de paramilitars unionistes, matant a tres persones més i ferint-ne unes quantes. El mateix any, el Sinn Féin i l’SDLP emprenen unes primeres converses amb la finalitat de poder crear un “escenari de pau”. El 1989, al mateix temps que queia el mur de Berlín, diversos activistes, desafiant les forces policials i militars britàniques, procedeixen al desbloquejament i la reobertura de les carreteres, tallades anys enrere amb terra, runa i deixalles, entre la República i Irlanda del Nord.
Serà a partir de la dècada del noranta quan comença el final de l’activitat armada d’ambdós bàndols a Irlanda del Nord. El 1994, l’IRA declara una treva després de l’evolució de diversos contactes secrets amb el govern britànic. Un mes després, les principals organitzacions armades unionistes també s’afegeixen a l’alto el foc. S’apropen presos des de presons angleses i el Sinn Féin veu reconegut el seu paper com a actor polític imprescindible, tant al Nord com al sud d’Irlanda. Aquelles negociacions es van acabar truncant i el 1996 l’IRA anuncia la represa de la seva activitat armada, fent dos atemptats a zones de negoci de Londres i Manchester que causaran unes pèrdues econòmiques brutals pel Regne Unit. El Sinn Féin torna a quedar exclòs per la resta de forces polítiques, tot i que les darreres eleccions li donen el 16% dels vots. Durant els anys següents es produeixen violents enfrontaments quan en les celebracions del 12 de juliol, les marxes orangistes insisteixen a desfilar també pels barris catòlics. Finalment, el 1997, ja amb Tony Blair com a Primer Ministre, l’IRA anuncia un segon alto el foc. A partir d’aquí, per primera vegada des de 1921, republicans i catòlics s’asseuen a una mateixa taula per negociar el futur d’Irlanda del Nord. També serà la primera vegada, des que Michael Collins negocià el tractat d’independència d’Irlanda (del sud) en què un Primer Ministre britànic rebrà públicament a un representant del Sinn Féin.
Les negociacions entre totes les forces polítiques i els governs britànic i irlandès comencen des d’aquest moment. Finalment, la setmana santa de 1998 s’arriba a un acord que passarà a la història com “the Good Friday Agreement” (l’Acord de Divendres Sant).[4] Aquest acord té força ambigüitats, cosa que permet sortir amb el cap alt a totes les forces. Aquestes ambigüitats, però, hauran d’ésser concretades en els anys posteriors. L’acord estableix la creació de tres noves institucions:
Un parlament propi per a Irlanda del Nord amb 108 escons. Aquest parlament tindrà certs poders legislatius i executius, s’escollirà un president i 10 ministres sortits de tots els partits de la província. Això obliga a tots els partits a “conviure” a l’executiu amb la resta de forces de tots dos costats.
Un Consell que relacionarà Irlanda del Nord i la República d’Irlanda amb relació a certs àmbits (agricultura, turisme, pesca, transports…). Per primera vegada algunes decisions que afecten a Irlanda del Nord són preses des de Dublín.
Un altre Consell que relacionarà Irlanda del Nord, Escòcia, Gal·les i Anglaterra on es tindrà l’objectiu d’afavorir les relacions entre aquests territoris.
A part d’aquestes noves institucions, es pacten una sèrie de voluntats per part de totes les parts: El respecte a la voluntat del poble d’Irlanda del Nord en les eleccions democràtiques. El compromís amb la pau de totes les forces polítiques representades. Cercar el desarmament dels diversos grups armats. L’alliberament de la majoria de presos d’aquelles organitzacions que respecten l’alto el foc. La modificació de la demanada constitucional irlandesa sobre Irlanda del Nord (La constitució de la República d’Irlanda modifica el seu segon punt on es reconeixia com a territori nacional a la totalitat de l’illa). Finalment, també es reconeix el gaèlic com a idioma oficial d’Irlanda del Nord.
Durant els anys posteriors, s’ha anat avançant, encara que amb molts entrebancs, cap al compliment d’alguns dels diversos acords, molts altres, deu anys després continuen sense cap avenç. L’autonomia norirlandesa ha estat suspesa per Londres a causa de les pressions del DUP, partit unionista més radical i majoritari, contrari a la negociació, si aquesta inclou el Sinn Féin. Així, el DUP es negà a governar al costat del Sinn Féin. Finalment, però, el 2007 es tornen a produir eleccions i, després d’alguns mesos de negociació, s’arriba a un acord entre el DUP i el Sinn Féin per a restablir el Parlament nordirlandès. El reverent Ian Paisley (DUP) governarà com a primer ministre, mentre que Martin McGuinness (Sinn Féin) serà escollit vice-primer ministre.
A la banda republicana, diversos sectors s’han sentit traïts per la deriva reformista que està prenent el Sinn Féin. No veuen amb bons ulls les negociacions amb els britànics i totes les cessions que s’estan fent. Així, hi ha hagut diverses escissions, com el sector anomenat Republican Sinn Féino el 32 Counties Sovereignty Movement (Moviment per la sobirania dels 32 comtats), que es mantenen favorables a mantenir la lluita armada, juntament amb l’IRSP (Irish Republican Socialist Party), tot considerant la negociació com a l’inici de la derrota i l’acceptació de la llei britànica a Irlanda.
Inaugurat al 2012, l’arquitecte Eric Kuhne va voler recordar amb formes angulars les proes dels vaixells, tot i que hi ha qui suggereix que sembla més un iceberg. Revestit amb 3.000 fragments d’alumini de plata. Cada moviment de la llum aconsegueix que l’edifici sembli que llisqui per les antigues drassanes Harland & Wolff generant un efecte meravellós, no només visual sinó de cara la que és la nova Belfast representada en el seu barri dedicat a l’embarcació més famosa del segle XX, i probablement de la història, el Titanic.
Construit sobre les mateixes graderies en les que es va construir el famós buc fa més de 100 anys, el Titanic Exhibitiion Centre és molt més que un museu, és una experiència. El vistós exterior de la que ha estat nombrada principal atracció turística del món en el premis World Travel Awards conté nou galeries repartides en sis pisos que reprodueixen l’alçada del Titanic, així com exposicions interactives, un cinema submarí i una exposició sobre les drassanes. El centre narra la història completa des del somni fins a la tragèdia.
Utilitza les noves tecnologies com a tècnica narrativa sense oblidar les cabines, els salons i inclús les hores de treball i suor dels treballadores que van treure a flota una enorme ciutat flotant que es va enfonsar en el seu primer viatge la nit del 14 al 15 d’abril de 1912.
No fa falta haver vist la pel·lícula Titanic cinquanta vegades ni haver seguit fins a l’extenuació el naufragi més i millor descrit dels que han existit. Titanic Exhibition Centre és una obra d’art en si mateixa, contenidora de la història.
Titanic Exhibitiion Centre
Cal tenir en compte que es necessitaran unes 3 hores per a veure tota la mescla d’imatges en moviment, efectes especials i reconstruccions.
Ubicació: 17 Queens Rd, Belfast BT3 9DU, Regne Unit
Els pitjors anys del conflicte armat entre unionistes protestants i republicans catòlics pot veure’s reflectit en forma de murals a Shankill Road i a Falls Road, dues zones situades a l’oest de la ciutat i separades per un mur.
Els murals es poden visitar per lliure tot i que és recomanable descarregar-se el mapa per no perdre’s cap important entre els més de 2.000 murals que es troben repartits per aquests dos barris.
Si la ruta comença pel barri dels republicans catòlics de Falls Road, els murals més famosos són els del Mur Internacional i el dedicat a Bobby Sands, pres de l’IRA que va morir en una vaga de fam al 1984.
Un cop recorregut aquest carrer, una opció és apropar-se al Mur de la Pau, situat a Cupar Way i que dividia els dos barris. Aquest mur és el més llarg de la ciutat i es poden veure els missatges de pau de diferents líders polítics i espirituals.
Després de creuar el mur s’arriba a la part unionista protestant de Shankill Road, on es veuen murals més relacionats amb el Regne Unit i els seus combatents.
Mural dedicat a Bobby Sands
City Hall (Ajuntament)
Construït en pedra blanca i marbre italià a finals del segle XIX, quan la reina Victoria I va assignar l’estatus de ciutat a Belfast, aquest edifici té una impressionant façana d’estil clàssic renaixentista de la que sobresurt una enorme cúpula central verda d’uns 53 metres d’alçada, flanquejada per dues altres cúpules més petites.
Val la pena entrar a l’interior i seguir una vista gratuïta d’uns 45 minuts amb guia amb anglès, que permet conèixer algunes de les seves sales més representatives com la Council Chamber (Sala del Consell) o el Gran Saló, adornat amb bells vitralls amb imatges de mites i llegendes celtes que conten la història de la ciutat. Es pot consultar els horaris dels tours guiats gratuïts a la pàgina web oficial. Cal tenir en compte que no es pot reservar amb antelació, pel que s’aconsella apropar-se a l’entrada 20 minuts abans de que comenci el tour per poder aconseguir lloc.
Ubicació: Belfast BT1 5GS, Regne Unit
Al sortir hi ha els jardins del City Hall que alberguen escultures i monuments com el Titanic Memorial Garden, que rendeix honor a les 1.512 persones que van perdre la vida a bord del Titanic i que estan inscrits els seus noms en unes plaques de bronze.
City HallEscales interiors del City HallCouncil Chamber
George’s Market
St George’s Market és un mercat cobert d’estil victorià construït al 1890 en maó roig, que impressiona pel seu sostre de vidre i les productes de qualitat de les seves paradetes, que l’han situat com un dels millors de tot el Regne Unit.
De dilluns a divendres el mercat obre de 6 a 14 hores, i reuneix a més de 200 paradetes que venen de tot tipus d’articles de roba, antiguitats, productes de menjar, entre els que destaquen les parades de peix.
El dissabte obre de de 9 a 15:30 hores, en que es pot trobar bons productes de menjar, plantes i escoltar música en directe.
El diumenge obre de 10 a 16 hores i és perfecte par anar a menjar-hi, escoltar música i trobar alguna artesania local.
Ubicació: Belfast BT1 3NQ, Regne Unit
St George’s Market
Pubs Històrics
Dels pubs més històrics de Belfast, destaca The Crown Liquor Saloon, d’estil victorià. Aquest pub tradicional, construït a finals del segle XIX, enamora per la seva decoració de fusta tallada per artesans italians, apartats privats, làmpades de gas, vitralls i rajoles, que el converteixen en un dels locals més bonics del món.
Ubicació: County Antrim, 46 Great Victoria St, Belfast BT2 7BA, Regne Unit
The Crown Liquor SaloonInterior de The Crown Liquor Saloon
Un altres dels més famosos és White’s Tavern, conegut com la taberna més antiga de Belfast, en que té els seus orígens al 1630. En aquest lloc es pot sentir la història a les seves parets de maó ennegrides pel fum de la xemeneia mentre es gaudeix d’un bon estofat irlandès acompanyat amb una Guinness i música en directe.
Ubicació: 2-4 Winecellar Entry, Belfast BT1 1QN, Regne Unit
White’s Tavern
Queen’s Market
Queen’s University és la universitat més important d’Irlanda del Nord. Fundada al 1845 i oberta al 1849, aquesta universitat destaca pel seu famós edifici central d’estil victorià anomenat Lanyon, que recorda al Col·legi Hogwards de Harry Potter.
Val la pena apropar-s’hi especialment a la tarda i fer un passeig pels seus jardins i entrar a l’interior en el que es troba un bonic claustre i grans sales entre les que destaca la biblioteca.
Ubicació: University Rd, Belfast BT7 1NN, Regne Unit
Queen’s University
Botanic Gardens
El Botanic Gardens està situat al costat de Queen’s University, és un dels pulmons verds de la ciutat. Allí es pot gaudir d’un agradable i tranquil passeig pels seus senders mentre s’observen nombroses varietats de plantes i arbres de tot el món.
També hi ha un estanc i un jardí de roses, el lloc més interessant però, és l’hivernacle de la Casa de les Palmeres, un dels primers construïts amb arquitectura curvilínia i que té al seu interior nombroses plantes de diferents parts del món.
Ubicació: College Park Ave, Botanic Ave, Belfast BT7 1LP, Regne Unit
Aquest museu ubicat en edifici històric que data del 1821, és el museu més gran del Museus Nacionals d’Irlanda del Nord i permet per un passeig per la història, la naturalesa i l’art d’aquest país, des de la prehistòria fins a temps actuals.
Ubicació: Belfast BT9 5AB, Regne Unit
Horari: de dimarts a diumenge de 10:00 a 17:00 hores.
Crumlin Road, també conegut com a “The Crum” va tancar al 1996 després de 150 anys en funcionament i s’ha convertit en un museu.
Aquesta presó, per la que van passar més de 25.000 presos, entre ells nens de famílies desafavorides i presos polítics, i que recorda a la Kilmainham Gaol de Dublin, permet conèixer la història de varis convictes i observar les macabres instal·lacions on van ser executades diverses persones.
Es pot fer visita autoguiada explorant la immensa Ala C, la cel·la del condemnat i la cel·la d’execució, acompanyats de suport audiovisual, així com entrevistes a antics presos.
Ubicació: 53-55 Crumlin Rd, Belfast BT14 6ST, Regne Unit
Horari: tots els dies de 10:00 a 17:30 hores, l’últim accés és a les 16:00 hores.
Belfast Castle, situat en el magnífic entorn natural de Cave Hill i amb bones vistes de la ciutat, és un edifici de gres que va ser construït al 1870 a les afores de la ciutat pel Marquès de Donegal, i que tot i semblar més una mansió escocesa que un castell, val la pena apropar-s’hi, tot i els 6 km que es separen del centre de Belfast.
A part de veure l’exterior que sembla un castell de conte de fades, es pot entrar de forma gratuïta a l’interior, passejar pels seus jardins ben cuidats i veure la magnífica escala exterior de la part del darrera.
Si el dia és assolellat, es pot pujar fins al Napoleon’s Nose, un turó ubicat a 368 metres sobre el nivell del mar i amb una fantàstiques vistes panoràmiques de Belfast.
Ubicació: Antrim Rd, Belfast BT15 5GR, Regne Unit
Horari: De dilluns a dissabtes de 9:00 a 22:00 hores. Els diumenges tanca a les 18:00 hores.
Giant’s Causeway Coastal Route (Ruta Costera de la Calçada del Gegant)
La Giant’s Causeway dona nom a una de les millors rutes per carretera que es poden portar a terme per les costes d’Europa: Giant’s Causeway Coastal Route que uneix Belfast amb Derry, les dures principals ciutats nordirlandeses. A través de 190 km va molt més enllà dels que suposa arribar a Giant’s Causeway doncs toca amb castells tipus Carrickfergus (al poc de sortir de Belfast) o Dunluce o paisatge imponents com les del Port de Ballintoy, els quals porten de nou a les localitzacions de Joc de Trons.
Giant’s Causeway és un sender de grans pedres hexagonals de basalt. Aquest monument natural, el més visitat i fotografiat d’Irlanda del Nord, va néixer per l’efecte del refredament de la lava volcànica al toca l’aigua al mar. Tot i que la seva pròpia llegenda, habitava a la zona un gegant anomenat Finn McCool que va voler enfrontar-se a una altre gegant com ell que hi havia a la costa escocesa i que s’anomenava Berdonner. Amb l’objectiu de posar-se enfront ell i poder lluitar va tirar grans roques al mar per fer una calçada amb la que pogués salvar la distància que els posava l’oceà. Però il·lús d’ell, quan ho va aconseguir es va donar compte que el seu enemic Bernadonner era molt més gran i més fort, pel que va fugir. Així que l’escocès, enfadat, va fer el camí a la costa nordirlandesa, però McCool, sabent que tindria una derrota segura, es va amagar a casa de la seva muller, qui va planejar un pla a la desesperada. Va disfressar al seu marit de nadó, així quan Bernadonner va arribar, li va dir que estava sola i que només es trobava amb el seu petit fill. Aquest, al veure al nadó amb proporcions semblants, va pensar que el seu pare seria molt més gran, així que va retornar a Escòcia destruint la calçada.
Giant’s Causeway
Avui en dia, el paisatge de la Giant’s Causeway és Patrimoni de la Humanitat. A ningú el deixa indiferent aquesta Col·lecció de 40.000 columnes de basalt nascudes fa 60 milions d’anys.
Sender The Gobbins
Una part d’aquest recorregut coster, és The Gobbins. Situat a l’abrupta i escarpada península de Islandmagee, en un paisatge format per penya-segats i formacions rocoses, que es va crear fa un segle un sender turístic amb passarel·les, túnels i ponts penjats que va acabar essent una de les grans atraccions d’Irlanda del Nord, per sobre inclús que la famosa Giant’s Causeway. Es tracta d’una vertiginosa ruta pedestre pels que viatjaven en tren de vapor des de Belfast cap al nord que seria tristament abandonada als anys 1950. Però al 2015 el sender va ser restaurat i es va obrir de nou als visitants, que s’aproximen a ell no amb tren, sinó que en vehicles propis.
A The Gobbins es possible fer un passeig de 3 km al fil dels penya-segats i gaudir d’un dels paisatges més radiants de les costes nordirlandeses.
The Gobbins
La ruta comença al Centre de Visitants de The Gobbins a Isalandmagee (Midle Road BT40 3SX), a la qual s’arriba molt fàcilment en cotxe des de Belfast. Està molt pròxim al punt de partida de la Giant’s Causeway Coastal Route. L’entrada es reserva amb antelació per la pàgina web i un cop és el dia i hora, des del Centre de Visitants et traslladen amb una furgoneta al punt de sortida. Abans s’explica detalladament en que consisteix la ruta, adverteixen d’alguns riscos possibles (no són molts, bàsicament que es requereix una mínima exigència física i que existeix la possibilitat que algunes aus marines se’t caguin a sobre) i et proporcionen un casc que s’ha de portat posat en tot moment. Hi ha un guia assignat durant tota l’excursió.
The Gobbins funciona de marça a novembre i es fan sortides (sempre guiades ) cada mitja hora. La duració de la ruta dura unes 2,5 hores, i es fa amb grups de màxim 15 persones.
Preu:
Adults: 20 £
Menors de 16 o pensionistes: 14,50 £
Escenaris de Joc de Trons
Irlanda del Nord ha servit com escenari real per a multitud de capítols de la sèrie Joc de Trons. Ha influït, per suposat, que es gravi al Titanic Studios de Belfast (dels més importants d’Europa), però els paisatges i monuments del territori han resultat idonis per a ubicar Ponent. S’ha aprofitat aquest fil per marcar les localitzacions utilitzades en el rodatge de diverses temporades de Joc de Trons (sobretot les tres primeres), i són molts els mils de visitants que acudeixen seguint les petjades dels Stark o dels Lannister. Fe fet es pot afirma sense equivocar-se que existeix la ruta de Joc de Trons a Irlanda del Nord. De fet parteixen excursions d’un dia des de Belfast.
Ruta dels escenaris de Joc de Trons a Irlanda del Nord
La localització més important i reconeixible és Castle Ward a l’extrem sud-est, on es troba Invernàlia. És un dels patis de la finca (és enorme i es pot recórrer amb cotxe, bicicleta o a peu) es van gravar els exterior del Fort dels Stark i es pot practicar in situ el tir amb arc utilitzant la vestimenta hivernal de Jon Neu. Molt a prop quedaria l’abadia abandonada de Inch Abbey així com el bosc de Tollymore Forest Park, també utilitzats en el rodatge.
Un altre escenari espectacular i extremadament fotogènic de Joc de Trons és The Dark Hedges, un sender flanquejat per faigs que s’abracen formant un túnel d’arbres molt propi d’universos fantasiosos com els de la sèrie. Per aquest s’escapa Arya Stark després de la mort del seu pare, essent part de la en la ficció seria El camí reial.
The Dark Hedges o Camí reial
Les Cushendun Caves (en plena Giant’s Causeway Coastal Route) van servir perquè Melisandre, la dama roja, engendrés la criatura demoníaca que acabaria amb la vida de Renly Baratheon, postulant fallit al tro de ferro. Sense sortir de la Giant’s Causeway Coastal Route, al Ballintoy Harbour es pot admirar un horitzó rocós que a Joc de Trons serien les Illes del Ferro. També comunicant amb la Giant’s Causeway Coastal Route estaria el DunluceCastle o dels Greyjoy, del que queden les ruïnes però llur emplaçament aconsella una visita.
Cushendun CavesIlles del Ferro
Sense sortir de la Giant’s Causeway Coastal Route, tot i que prop d’arribar al final, hi ha un altre escenari de Joc de Trons. Des de Downhill Strand (a Castlerock) les parets dels penya-segats mostra el que era Rocadragón. Dita platja va servir a més per gravar com Melisandre i els seus acompanyants (entre els que es trobaven Stannis Baratheon i Sir Davos) prenien foc a les estàtues dels set déus per a honrar al Senyor de la Llum.
És aconsellable veure-ho des de dalt pujant a la Mansió del Bisbe de Derry, Frederick Augustus Hervey, i arribant fins al penya-segat on pràcticament penja un temple circular, el (Mussenden) modelat a la imatge del temple romà de Vesta. Els jardins que hi ha a l’entrada són extraordinaris i les vistes valen la pena, així com comprovar el que queda de la mansió fortificada del Bisbe, que va ser danyada a la II Guerra Mundial.
Downhill Strand
Derry
Derry és la segona ciutat d’Irlanda del Nord, Derry o Londonderry, és un símbol de la nou pau que es respira a Ulster, després de anys de conflicte, les anys del Bloody Sunday (diumenge sagnant) o de la “Free Derry”. Però és molt més. També és la única ciutat emmurallada conservada a Irlanda i el lloc on es va construir la primera catedral protestant en territori Britànic des de la Reforma. Una ciutat plena de vida i de pubs.
La ciutat està dividida en dues ànimes: la catòlica i la protestant. Aquesta divisió es reflecteix inclús en el seu nom- Derry, el que utilitzen els republicans catòlics, deriva del gaèlic Doire. Londonderry, nom oficial de la ciutat de Regne Unit des de la colonització de l’Ulster i que recorda la seva connexió amb la capital, Londres, és el que solen utilitzar els unionistes protestants. Avui en dia, encara s’utilitzen els dos noms junts, tot i que el més utilitzat és Derry.
Es va intentar canviar el nom oficial a Derry portant-ho als tribunals, el jutge es va apartar del cas al·legant que havia estat la casa reial el que havia donat el nom i havia de ser ella qui el canviés. Van decidir escriure a la reina Elisabeth II i encara estan esperant la resposta des de fa 10 anys.
Al segle XVIII van tenir lloc el conegut com a “plantations” durant els que mils d’habitants de Gran Bretanya va arribar a l’Ulster, una província històrica d’Irlanda formada per nou comtats, sis dels quals avui formen Irlanda del Nord, amb la promesa de terres mes drets que els habitants irlandesos. La idea era acabar amb els habitants irlandesos i la seva religió. L’error de càlcul de la quantitat de les terres disponibles per als colons va fer que l’operació no fos un èxit i aquí va començar tot: guerres, setges, intents de rebel·lió, independència frustrada, etc.
Tres segles després les coses no havien millorat gaire i els republicans catòlics de Derry van crear una zona d’exclusió a les forces de l’ordre britàniques als seus barris: Bogside i Creggan, l’autodenominat “Free Derry”. Encara avui hi ha el mural de Benvinguda a Free Derry.
Mural de Derry
Irlanda del Nord era un polvorí amb les lluites entre unionistes protestants i republicans catòlics amb els atemptats de l’IRA, amb les incursions de l’exèrcit, els denominats The Troubles (els problemes). Els republicans catòlics se senten més irlandesos que britànics i renegaven del fet que Irlanda del Nord formés part del Regne Unit. Els unionistes protestants se senten més britànics que irlandesos i estan orgullosos de pertànyer al Regne Unit. republicans catòlics i unionistes protestants ha “conviscut“, entre cometes, perquè els seus barris sempre han estat separats, durant segles.
El 30 de gener de 1972, dia del Bloddy Sunday, en una manifestació convocada pels republicans catòlics per reclamar els seus drets civils i contra la llei que permetia l’empresonament sense judici previ als sospitosos de pertànyer a l’IRA, l’anomenat internment, va acabar en enfrontament. La manifestació no podia abandonar el barri catòlic de Bogside, i no ho va fer, però alguns van començar a tirar objectes contra la brigada de paracaigudistes que havia estat enviada des de Gran Bretanya per a mantenir l’ordre. Es van defensar amb pots de fum, pilotes de goma, aigua a pressió, etc. i després els paracaigudistes van obrir foc i van matar a 13 persones, i una més que va morir als pocs dies per les ferides.
Al 1998, el dia de divendres sant, va començar el procés de pau amb la signatura d’un acord entre el govern del Regne Unit i el d’Irlanda que es va ratificar posteriorment amb un referèndum a Irlanda del Nord i un altre a Irlanda. El primer ministre britànic va demanar perdó pels fets d’aquell 30 de gener, les postures es van apropar i es va començar a parlar. Van acabar els problemes, però la separació entre republicans catòlics i unionistes protestants segueix existint: barris separats, murs aixecats, portes que bloquegen carrers i es tanquen a la nit, banderes que onegen orgulloses per indicar les idees dels amos de les cases, etc.
Derry es va fer tristament famosa pel Bloody Sunday. Els tristos successos d’aquest dia van ser més notoris durant els anys de The Troubles (els problemes) del conflicte a Irlanda del Nord entre unionistes protestants i republicans catòlics. El record d’aquesta època és manté el Free Derry Corner i els murals de Derry al barri catòlic Bogside, en el mateix barri hi ha també el Museum of Free Derry, on recordar la història de The Troubles o del Bloody Sundayperquè no es repeteixi.
Els murals a les parets recordant víctimes d’aquell diumenge, els morts per vagues de fam a les presons, els enfrontaments amb els militars britànics, però també recordant el setge que van patir els unionistes protestants per part dels republicans catòlics a finals del segle XVII, banderes de Gran Bretanya, la cara de la reina, etc. Perquè els murals de Derry no són només d’una banda.
Tres zones en les que trobar el murals són el barri de Bogside, a les afores de la ciutat emmurallada, condensa tots els murals republicans catòlics. The Fountain, un dels barris unionistes protestants, el més pròxim a la ciutat emmurallada, compta amb els primers murals unionistes protestants que es van veure a la ciutat. El barri és perfectament reconegut perquè les voreres i les faroles estan pintades amb els colors de la bandera del Regne Unit: blanc, blau i vermell. Els altres murals unionistes protestants estan a Waterside, a l’altre costat del riu.
Guidhall és com l’Ajuntament, aquí es reuneixen els consellers dels districtes unificats de Derry i Strabane. El seu nou deriva de “City & Guilds of London” (ciutat i gremis de Londres), i recorda la fundació pels londinencs de la ciutat. Els edificis del Guildhall han tingut una història complicada. El primer edifici, construït al segle XVII, la fundació anglesa de la ciutat, es va cremar a l’època victoriana. El segon va obrir al 1890, també va ser danyat per un incendi i només va sobreviure el rellotge de la torre, inspirat en el Big Ben. L’actual, obert al 1912, va ser objecte d’atacs terroristes durant l’època de The Troubles en més d’una ocasió. Al 1972 dues bombes el van danyar molt greument.
A la planta baixa hi ha una petita exposició sobre la història de Derry des de la Plantation, el procés de colonització britànic del segle XVII. A la part de dalt hi ha la Gran Sala, la joia de la corona, amb un enorme òrgan i les seves vitralls que representen des de pescadors a músics donades pels diferents gremis de Londres que van fundar la ciutat. S’utilitza per actes.
GuildhallInterior del Guidhall
Derry Tower Museum
En aquest museu situat en una torre, hi ha dues exposicions permanents. Una sobre la història de Derry des de la seva formació geològica fins als nostres dies, passant per la Plantation i The Troubles. L’altra sobre el preu de la Trinitat Valencera, un dels bucs de l’Armada Invencible, trobat al 1971 a la badia de Kinnagoe, al nord de Derry.
Derry Tower Museum
St Columb’s Cathedral
St Columb’s Cathedral és la primera catedral protestant construïda després de la Reforma en terres britàniques i l’únic edifici de principis del segle XVII que es conserva a Derry. El seu estil és gòtic tardà portat amb la Plantation.
El perfil de la seva torre, amb quasi 70 metres d’alçada, es veu des de tots els punts de la ciutat. Al seu interior hi ha molts objectes que recorden la història de Derry, incloent-hi The Siege, el gran setge de 1689 per part dels irlandesos, que va acabar amb la mort de la meitat de la població britànica.
St Columb’s Cathedral
Mourne Mountains
Pels amants del senderisme i de la bicicleta, les muntanyes de Mourne són tot un paradís, al ser les més altes del país. Entre elles destaca la Slieve Donard, amb 850 metres i unes visites increïbles sobre la badia de Murloough i Newcastle. Aquestes muntanyes de granit considerades com “Àrea de Bellesa Natural Excepcional” situades al sud-est d’Irlanda del nord es poden recórrer a través de la Mourne Mountains Cycle Loop, una ruta que porta pel passeig de Spelga, passant per les ruïnes del segle XIV de Greencastle. Però admirar la bellesa d’aquesta zona també es pot fer una ruta amb cotxe pels pobles costers. Sostingut únicament per la gravetat es troba el mur de pedra de Mourne, que recórrer 15 muntanyes i que la seva construcció va tardar 18 anys.
Mourne Mountains
Rathlin Island
A Rathlin Island es pot arribar a través d’un ferri des de la petita ciutat costers de Ballycastle, i en 25 minuts s’arriba a Church Bay, a l’illa. El temps canvia dues o tres vegades durant el dia, potser una mica extrem per als visitants, però res nou pels habitants de Rathlin.
Rathlin Island
Una comunitat de 150 persones viuen en aquesta illa que forma de “L”, d’uns 6 km de llarg per 4 d’ample. Les acolorides façanes de les seves cases donen la benvinguda en un port tranquil, només interromput per l’arribada i partida dels vaixells de turistes. Però no ha estat sempre així.
L’illa ha estat poblada durant mils danys, va ser aquí on , a finals del segle VIII, els temibles víkings va descarregar el seu primer cop sobre Irlanda que no sabia el que els venia a sobre.
A principis del segle XIV, l’escocès Robert the Bruce, vençut per les tropes de l’anglès Edward I, fugia a amagar-se a la cova de Rathlin. Segons s’explica, allí va observar durant mesos, l’incansable treball d’una aranya que reparava, un i una altra vegada, la seva tela trencada pel vent. Això li faria veure que el que necessitaven per a derrotar als anglesos era teixir una aliança indestructible entre diferents clans escocesos. Amb aquesta idea partiria de nou cap a la batalla, derrotant als seus enemics a Bannockburn per a proclamar-se rei d’Escòcia.
A finals del segle XIX Rathlin va patir una gran fam, quan gran part de la població, llavors hi vivien mils de persones, van emigrar en busca de millor fortuna.
Foca descansant a Rathlin Island
Els descendents dels valents que es van quedar, ara viuen del turisme, la pesca, l’agricultura i la ramaderia. També de l’art, doncs no són pocs els artistes que s’han traslladat a aquest lloc, tan bucòlic i extrem, que ajuda a la creativitat.
Els ramaders de Rathlin recorren els verds prats amb les seves vaques i ovelles, però la major part dels animals de l’illa es troben en estat salvatge.
Es pot comprovar només arribar al port, on diverses foques comunes solen esperar les molles dels pescadors. Altres foques diferents, les grises, naden a mar obert i patrullen l’accidentada i bella costa de Rathlin en busca d’aliment i refugi. Ningú les molesta, doncs en aquesta reserva natural es troben totalment protegides.
Cada any, centenars d’ornitòlegs de tot el món viatgen a Rathlin per gaudir d’una població d’aus que arriba a 100.000. Amb els seus potents teleobjectius, treuen fotos de llaurats comuns, fulmars, gavines i altres desenes d’espècies, però sobretot, als curiosos i adorables frarets.
La colònia de frarets que habita a les parets dels tallants penya-segats de Rathlin arriben a tenir desenes de milers d’individus. El millor moment per admirar-los és entre abril i juliol, coincidint amb la seva temporada d’aparellament i cria.
Frarets a Rahtlin
Els frarets, amb el seu pic ataronjat i els seus expressius ulls, són aus monògames i ambdós pares cuiden a l’únic ou que posa la femella. El millor lloc de l’illa per a observar aquest meravellós fenomen natural és el West Light Seabird Centre. Aquest antic far, reconvertit en centre d’observació d’aus i museu es troba a ple cor de la colònia d’aus.
Columnes basàltiques properes al West Light Seabird Centre plenes de gavines i diferents aus
Des d’uns miradors perfectament ubicats, es pot admirar a desenes de mils d’aus en constant moviment, entre el mar, el cel i les parets dels penya-segats.
Aquest espectacle, es pot complementar a la perfecció amb una vista al far en que es mostra com era la vida de dura dels farers de l’illa.
Per a explorar Rathlin i els seus bells secrets, es pot optar per agafar un dels tours d’autobus que surten des del port de Church Bay i pugen fins al West Light Seabird Centre, o caminar pels 8 senders de l’illa. A més durant l’estiu, es poden llogar bicicletes a Soerneog View Hostel.
Especialment interessant és la caminada del Roonivoolin Trail, que porta per l’àrea menys visitada de Rathlin (just costat oposat del West Light Seabird Centre) i permet gaudir, quasi en solitari, d’extensos prats verds, penya-segats (els més alts de l’illa arriben a tenir una alçada de de 70 metres) coberts de vegetació, ruïnes d’antics coberts i cases de pedra i una vida animal que aquí té poc contacte amb el ser humà.
Si es visita Rathlin a la primavera o estiu, a tots els atractius anteriors cal afegir-hi una acolorida manta de flors silvestres que s’estenen per tota l’illa, un espectacular festival de música i tradicions (el Rathlin Festival, que se celebra al juliol) i unes platges en que només els més atrevits decideixen banyar-se.
Sota aquestes aigües de color blau fosc, existeix una vida submarina, pel que també s’organitzen activitats de busseig. I tot que hi ha delfins i altres peixos, el tresor més apreciat dels bussejadors que viatgen a Rathlin és el HMS Drake, un dels creuers insígnia de la Gran Flota Britànica que va participar a la Primera Guerra Mundial.
El buc va ser tocat i enfonsat al 1917, per un submarí alemany i les seves restes es troben a Church Bay, enfonsades a menys de 20 metres de la superfície i en unes aigües clares que permeten una visibilitat realment bona.
Anglaterra és el territori més extens i més poblat del Regne Unit. Habitada per pobles celtes des del segle V aC, Anglaterra va ser colonitzada pels romans entre el 43 dC i principis del segle v. A partir de llavors va començar la invasió d’una sèrie de pobles germànics (angles, saxons i juts) que van anar expulsant als celtes, parcialment romanitzats, cap a les actuals regions de Gal·les, Escòcia, Cornualla i la Bretanya. Al segle x, després de resistir una sèrie d’atacs vikings, Anglaterra es va unificar políticament. Després de l’ascensió de Jaume VI d’Escòcia al tron d’Anglaterra el 1603 i l’annexió d’Escòcia per Anglaterra el 1707 és menys apropiat diferenciar la història d’Anglaterra de la de la resta del Regne Unit.
Prehistòria
Stonehenge (2300 aC)
El continent europeu té, al nord-oest, un conjunt d’illes conegudes antigament com les Bretanyes, sent la Gran Bretanya la més important per la seva grandària, la que li dona nom. L’illa era relativament insignificant en la història de la civilització occidental. Es conserven pocs indicis de l’idioma o de la civilització dels primers habitants, tan sols monuments megalítics, com ara Stonehenge, que daten de l’edat del bronze (cap al 2300 aC).
Els celtes van arribar a les Illes Britàniques cap al segle v aC, procedents del continent europeu. Els primers exploradors estrangers que van aconseguir arribar a l’arxipèlag van ser grecs procedents de Massilia (avui Marsella), cap al 330 aC Abans de l’arribada dels romans, la totalitat dels pobles de les Illes Britàniques eren de llengua cèltica.
Britànnia romana
Després de la conquesta de la Gàl·lia, el general romàJuli Cèsar va decidir fer en el 55 aC una expedició de reconeixement a l’illa, que va anomenar Britànnia. A l’any següent va tornar a Anglaterra amb un exèrcit més important i, després de derrotar a una confederació de tribus del sud-est del país, va sotmetre a part d’Anglaterra a reconèixer la supremacia de Roma, pagant alguns tributs i apropant-la a l’òrbita d’influència romana. No obstant això, no va ser fins a l’any 43, sota el regne de l’emperador Claudi, que els romans van fer el moviment decisiu de convertir Britànnia en una província romana.
Quatre legions van anar conquerint el sud-est i el centre de l’illa, sense trobar grans resistències. No obstant això, la conquesta de Gal·les i del nord i de l’oest d’Anglaterra va presentar majors problemes a l’avanç romà. En el 61 la rebel·lió d’una tribu cèltica, comandada per la seva reina Boudica, va arrasar Londínium (Londres) i altres ciutats. Aquesta rebel·lió va ser ofegada brutalment. Posteriorment, el mandat del governador Agrícola entre el 78 i el 85 va ser especialment brutal, eixamplant les fronteres de la província després d’exterminar a diverses tribus celtes.
En el 115, els nadius es van revoltar contra els seus conqueridors i van arrasar la guarnició romana de York. Com a resultat, l’emperador Hadrià va fer construir una muralla de 117 km, anomenada muralla d’Hadrià, que marcaria el límit nord del domini romà. Posteriorment, els romans avançarien posicions en els lowlands escocesos, construint una nova muralla 50 km al nord. No obstant això, seria abandonada al 161, marcant la muralla d’Hadrià la frontera nord de l’Imperi Romà durant els següents dos-cents anys, un període de pau relativa.
Així, la Britànnia romana consistia grosso modo en les actuals Anglaterra i Gal·les. Els habitants de Britànnia a penes van tenir participació en la vida política de Roma. D’altra banda ni el blat que produïen ni els minerals que oferien les seves mines cobrien els enormes costos de l’ocupació. Hi va haver a Britànnia una notable romanització a tenir en compte, especialment a les ciutats, però no va arribar a ser mai com la d’Hispània o la de la Gàl·lia.
Alta edat mitjana
Distribució dels angles (rosa), dels saxons (vermell), dels juts (taronja) i dels britànics nadius (groc) a la Gran Bretanya de l’any 600
Els segles V i VI de la història de la Gran Bretanya han estat denominats com l’«edat fosca» perquè és certament molt poc el que se sap d’aquest període històric. El seu caràcter fosc és no obstant això veritablement crucial en la formació de les nacions britàniques, perquè és el moment en què se succeeixen en pocs anys dos fets radicals: l’abandó romà de l’illa i la invasió dels angles, juts i saxons, liderats pels llegendaris germans Hengist i Horsa. El període conclou amb una supremacia absoluta de l’anglosaxó, una reculada imparable del celta i una desaparició del llatí. L’escassetat de fonts històriques ha servit d’esperó per deixar volar la imaginació per a aquests segles, escenari temporal del cicle artúric.
Baixa edat mitjana
Els Normands
Els normands, vikings assentats a Normandia (Regne de França) i que havien adoptat el francès com a llengua, van conquerir Anglaterra el 1066. Guillem el Conqueridor, que tenia drets sobre el tron anglès, va vèncer al rei saxó Harold a la batalla de Hastings i va ser coronat rei. La dinastia normanda duraria fins al 1189, en què van ser succeïts pels Plantagenet.
L’anarquia d’Anglaterra és un període durant el qual va tenir lloc una guerra civil, sota l’inestable regnat del rei Esteve de Blois (1135 – 1154), el nebot del rei Enric I (1100 – 1135). rei Enric I va nomenar a la seva filla Matilde d’Anglaterra com la seva successora en el tron però, a la mort d’Enric I, Esteve s’autoproclamà com a rei. Una situació d’inseguretat i agitació es va perllongar durant el regnat d’Esteve I. El fill de Matilde d’Anglaterra , el que seria més tard Enric II d’Anglaterra, havia arribat a Anglaterra amb la intenció de conquerir-la. Llavors Esteve I, cansat de lluitar, va decidir signar el Tractat de Wallingford el 1153, reconeixent a Enric II com el seu successor en el tron. Esteve I va morir un any després i Enric II va assumir el tron, posant fi a dues dècades d’anarquia reial.
Durant els últims anys del segle XII ocupa el tron d’Anglaterra Ricard Cor de Lleó. Aquest és un període d’inestabilitat política. Ricard I Cor de Lleó va marxar a combatre en la Tercera Croada, i va caure presoner del duc d’Àustria el 1192. Tot i això, el procés de centralització del poder va prosseguir. El 1199 va pujar al tron Joan Sense Terra. Joan havia usurpat el tron durant la captivitat de Ricard I Cor de Lleó i comptava amb l’animadversió de la noblesa anglesa. No era un bon guerrer i va perdre els dominis francesos de la corona davant Felip II de França. La rebel·lió dels nobles contra ell el va obligar a signar, el 1215, la Carta Magna, per mantenir-se en el poder.
L’enfortiment de la noblesa es va produir durant l’absència de Ricard I Cor de Lleó. La seva unió li va servir per imposar a Joan Sense Terra la Carta Magna i el va obligar a complir-la, malgrat els seus intents de derogar-la. Però no només l’alta noblesa s’havia independitzat, sinó també la noblesa mitjana, que es va aliar amb la burgesia urbana i amb les ciutats. Tots ells aspiraven a limitar el poder del rei i a tenir una major representació al govern del regne. La Carta Magna va ser condemnada, i anul·lada pel papa Innocenci III, el que li va servir a Joan Sense Terra perquè no entrés en vigor.
Creació del Parlament
El 1216 va morir Joan Sense Terra i va pujar al tron el seu fill Enric III d’Anglaterra, menor d’edat, i es va restaurar la Carta Magna. El regnat d’Enric III d’Anglaterra tampoc no és brillant. Cau derrotat davant dels francesos i es va sotmetre al papat. El 1258 va esclatar la crisi entre Enric III d’Anglaterra i la Cúria. Els llegats pontificis van demanar diners i tropes a Enric III d’Anglaterra per conquerir Itàlia. Enric III d’Anglaterra va convocar una reunió extraordinària de la Cúria, el parlament (d’on sortiria el terme parlament), i va sol·licitar a cada membre de la Cúria un terç dels seus béns. La noblesa, encapçalada per Simó de Montfort, es va rebel·lar i va prendre el poder. Enric III d’Anglaterra es va sotmetre a la tutela d’una comissió de 24 membres, 12 elegits pel rei i 12 pels nobles. Aquesta comissió va imposar al rei les Provisions d’Oxford, segons les quals els alts funcionaris serien nomenats amb el consentiment del Parlament, es reunirien tres cops l’any, i es creava un consell financer de 24 membres. També hi haurà un control ministerial de 15, i una comissió permanent de 12. Naixia, així, el Parlament.
Enric III d’Anglaterra va tractar d’anul·lar els acords amb l’ajuda del papa i de sant Lluís, però no va ser capaç de sotmetre a la noblesa, el que va conduir a una guerra civil. El 1264 Simó de Montfort va fer presoner a Enric III d’Anglaterrai es va lliurar el poder a tres electors i a nou consellers reials. El poder va quedar, de fet, en mans de Montfort, que va exercir una dura dictadura, com a senescal d’Anglaterra. El 1265 va reunir a un nou parlament, en el qual va convocar a la noblesa, al clergat i als comtats, Londres i els ports, amb el que el tercer estat entrava al Parlament. Però el 1265, Montfort va ser derrotat i mort pel príncep hereu Eduard I d’Anglaterra. Enric III d’Anglaterrava ser restaurat i va anul·lar el Parlament.
El 1337 Felip VI va confiscar el ducat d’Aquitània. Això va acabar per desencadenar la guerra oberta entre Anglaterra i França que s’anomenaria Guerra dels Cent Anys. Les primeres victòries van ser per als anglesos, superiors militarment: el 1340 en la batalla naval de Sluys, el 1346 a Crécy, i el 1347 a Calais. Aquesta ciutat romandrà en poder dels anglesos fins al 1558.
El 1341 David II d’Escòcia va tornar a Escòcia. Els anglesos el van derrotar a Neville Cross a l’octubre del 1346 i el van mantenir presoner onze anys. La pau es va establir mitjançant el Tractat de Berwick.
Al juliol del 1348 Anglaterra va patir la pesta negra.
El fill d’Eduard, del mateix nom que el seu pare, però conegut per la història com el Príncep Negre, va assolar el Comtat d’Armanyac el 1355. Va arribar fins a la Mediterrània i va tornar arrasant tot el que va trobar al seu pas. El 1356 va obtenir una gran victòria davant dels francesos a Poitiers, fent presoner a Joan II de França.
El 1360 Eduard III va signar la Pau de Brétigny, per la qual es reduïa el rescat per Joan II de França, els anglesos passaven a dominar el territori que va des dels Pirineus fins al riu Loira i Eduard renunciava als seus drets sobre la corona francesa.
El 1369 els francesos van tornar a assetjar Aquitània i el 1375 es va signar una treva de dos anys a Bruges. Anglaterra mantenia solament Calais i una estreta franja des de Bordeus fins a Baiona.
Eduard de Woodstock, el Príncep Negre va morir el 1376. Des del 1369 estava malalt i des del 1371 retirat. Eduard III va morir en 1377, afectat d’una senilitat que no li va permetre controlar la Cort i les intrigues de la seva amant Alice Perrers.
Va pujar al tron Ricard II d’Anglaterra (1377 – 1399), fill del Príncep Negre, als deu anys. El 1381 es va instituir un impost per defensar-se d’una potencial invasió francesa. Això va causar una revolta dels pagesos de la zona més rica d’Anglaterra. Ricard s’hi va enfrontar amb valentia: el 14 de juny va acudir amb la Cort a Mile End, on va abolir la servitud. Els rebels van ser derrotats el 28 de juny a Billericay. John Ball i altres líders van ser condemnats a mort. A partir de 1381, Ricard va triar els seus propis consellers. Estimava la literatura, era autoritari i vel·leïtós, i es va guanyar l’enemistat dels nobles.
El 1387 els comtes d’Arundel, Warwick, Derby i Nottingham van acusar de traïció a alguns favorits del rei. Se’ls va unir Enric Bolingbroke, comte de Derby, fill de Joan de Gant i cosí del rei Ricard II. El 1388 Ricard II es va veure obligat a acceptar les exigències del parlament, conegudes com a Merciless Parliament, entre elles l’execució o l’exili dels seus principals partidaris.
El 1397 – 1398, Ricard va ordenar l’execució d’Arundel i va exiliar a Warwick, Bolingbroke i Nottingham. El 1399 va morir Joan de Gant, duc de Lancaster, immensament ric: Ricard II va exiliar de per vida a Bolingbroke, fill i hereu de Joan, i va repartir les seves propietats. Ricard va anar a Irlanda per sufocar una rebel·lió, cosa que va aprofitar Bolingbroke per tornar a Anglaterra i fer-se amb gran part del país. A la tornada, Ricard va ser capturat. El Parlament va coronar Bolingbroke, amb el nom d’Enric IV d’Anglaterra (1399 – 1413), donant inici a la dinastia reial de la casa de Lancaster.
El 1400 Enric IV va ordenar la mort de Ricard II. Fins al 1408, va haver de fer front a diverses revoltes dels nobles, executant Tomàs Percy, comte de Worcester, i Scrope, arquebisbe de York. El comte de Northumberland, Enric Percy, va acabar la seva revolta assassinat a Bramham Moor el 1408.
El 1400 els rebels gal·lesos van proclamar príncep de Gal·les a Owain Glyndŵr, qui entre 1403 – 1405 va arrasar diverses ciutats fidels a Anglaterra, però la seva marxa a Worcester va fracassar i el 1407 els anglesos van recuperar els castells perduts i Owain Glyndŵr va fugir.
El 1407 els anglesos i els francesos van signar una nova treva.
Fill d’Enric IV, Enric V (1413 – 1422) va confirmar els seus drets al tron francès i va reactivar la guerra. El 1415 va obtenir la victòria d’Azincourt i el 1417 va prendre Caen. El 1420 es va signar el Tractat de Troyes, pel qual Enric V d’Anglaterra es casava amb Caterina de Valois, filla del rei de França. Enric era reconegut a més hereu al tron francès. Enric V d’Anglaterra va morir el 1422, abans que el rei Carles VI de França.
Un nen de pocs mesos va pujar al tron anglès com Enric VI d’Anglaterra (1422 – 1461, 1470 – 1471). Va ser coronat rei de França a París, al desembre del 1431. El 1435 Borgonya es va reconciliar amb França. Els francesos van prendre París i el 1444 es va signar una treva de cinc anys. Entre 1449 – 1453, Carles VII de França, va atacar Normandia i Gascunya i el 1450 va anihilar l’exèrcit anglès a Fromigny. El 1453 va prendre Bordeus, dominant tota França excepte Calais, i rematant la Guerra dels Cent Anys.
Enric VI d’Anglaterra era impressionable, manejable, educat i piadós. No li interessava el govern ni la cavalleria, la seva política exterior va ser desastrosa i la seva generositat i liberalitat van arruïnar la Hisenda.
El 1450 es va produir la rebel·lió de Jack Cade, qui va arribar a prendre Londres i va executar diversos cortesans. Va ser mort després de ser capturat.
La Guerra de les Dues Roses (1455-1485) va ser el conjunt de conflictes intermitents en la guerra civil que va enfrontar als membres i partidaris de la Casa de Lancaster contra els de la Casa de York, pretendents del tron d’Anglaterra. Ambdues famílies reials tenien origen comú a la Casa Reial de Plantagenet, com a descendents del rei Eduard III. El nom «Guerra de les Dues Roses” o “Guerra de les Roses” no va ser utilitzat en la seva època, però procedeix dels emblemes d’ambdues cases reials. D’una banda estava la rosa vermella dels Lancaster i per altre la rosa blanca de York, que van ser utilitzades com emblemes pels adherents de cadascuna de les faccions.
La guerra es va donar principalment entre els membres de l’aristocràcia terratinent i exèrcits de senyors feudals. El suport a cada un dels bàndols va dependre en gran manera dels matrimonis dinàstics entre la noblesa. El patriarca de la casa de Lancaster, Joan de Gant va tenir com a primer títol el de Comte de Richmond, el mateix que ostentaria Enric VII al final de la guerra. El líder de la casa de York va ser Edmund de Langley, que tenia el Senyoriu de Cambridge. Més tard, durant els regnats dels Tudor i dels Estuard, Richmondshire i Cambridgeshire es transformarien en focus principals de recusants i puritans, respectivament. Cal destacar que la baralla entre les faccions es va perllongar més enllà de l’època d’Enric VII, ja que els monarques que van seguir van impulsar la continuïtat dels enfrontaments.
La Guerra de les Dues Roses va provocar en gran manera la caiguda dels Plantagenet, ja que va produir un altíssim nombre de morts entre la noblesa, a més de generar gran descontentament social. Aquest període va marcar el declivi de la influència anglesa en el continent europeu, el debilitament dels poders feudals dels nobles i, en contrapartida, l’augment d’influència per part dels comerciants, i el creixement i enfortiment d’una monarquia centralitzada sota els Tudor. Aquesta guerra assenyala la fi de l’era feudal anglesa i el començament del Renaixement.
Estat, religió i economia durant la baixa edat mitjana
La monarquia anglesa a l’edat mitjana es caracteritza pel seu gran patrimoni, capacitat d’influència, poder i control sobre la noblesa. La burocràcia era incipient. L’organització territorial es basava en els comtats i era sòlida i eficaç. No existien exèrcit o policia regulars. El Parlament era feble, amb preponderància de la Cambra dels Comuns sobre la Cambra dels Lords. L’Església estava subjecta al poder reial, era rica, mantenidora de la cultura i benefactora social. Estructurada en parròquies. El clergat era poc instruït i de moral relaxada. El Cister va arribar al Regne d’Anglaterra el 1128, els dominics el 1221, els franciscans el 1224 i els carmelites el 1240.
L’únic moviment herètic aparegut a Regne d’Anglaterra en aquest període va ser el dels lolards. John Wyclif va atacar algunes de les doctrines fonamentals de l’Església i l’autoritat papal, basant-se en la suprema autoritat de la Bíblia. Els seus deixebles van traduir a l’anglès les seves idees i la Bíblia. Van ser perseguits des del 1401. El 1414, dirigits per John Oldcastle, van intentar enderrocar Enric V. La seva derrota va implicar la seva definitiva clandestinitat i la seva progressiva extinció.
El saxó occidental va ser la llengua d’Anglaterra fins a la conquesta normanda. Va rebre influències del llatí, del normand i del francès. Aquesta llengua va ser la dominant de la Cort, l’administració, la justícia, etc. del Regne d’Anglaterra fins al 1350, quan va començar a ser substituït per l’anglès.
L’esclavitud va desaparèixer abans del 1300 i la servitud el 1485. El 1086 la població aconseguia arribar al milió i mig d’habitants, el 1300 als quatre milions.
Els anys de 1315, 1316, 1320 i 1321 van ser anys de males collites i el 1319 i el 1321 es van produir epidèmies en el bestiar oví i boví. Es va generalitzar la fam i el preu del gra es va duplicar.
La pesta negra va arribar a Regne d’Anglaterra el 1348 i va reduir la població a la meitat. Se’n van patir cinc nous brots entre 1361 i 1397. Amb el declivi demogràfic, va pujar el nivell de vida dels camperols. El govern va intentar controlar el mercat laboral en benefici dels patrons i el 1351 va aprovar l’Estatut dels Treballadors sobre preus i salaris.
Londres era el centre comercial del regne i terminal del comerç. El 1500 tenia fins a 100.000 habitants. La Ciutat de Westminster era la seu de la Cort i del Parlament. De les altres ciutats angleses només Norwich superava el 1500 els 10.000 habitants. Els burgesos que regien les ciutats estaven organitzats en gremis.
A l’edat mitjana Anglaterra va passar d’un model econòmic colonial, exportador de matèries primeres i importador de productes manufacturats i de luxe, a exportar draps, afavorit per la immigració de teixidors flamencs.
En aquest període Enric VIII va trencar els vincles que li lligaven al Vaticà. Amb la ruptura, el monarca es va instituir com a màxima autoritat de l’Església anglesa. Aquesta ruptura es va consolidar amb el seu fill i hereu del tron, Eduard VI sota el regnat del qual, entre altres mesures, es va deixar d’exigir el celibat als clergues i es van retirar les imatges dels temples religiosos. Algunes mesures d’Eduard VI van provocar multitud de conflictes entre l’estat i moltes parròquies. Aquesta situació va permetre a Maria I d’Escòcia accedir al tron el 1554 restaurant de nou el catolicisme. Tanmateix, en morir sense descendència el 1558, Elisabet I d’Anglaterra va convertir Anglaterra definitivament en un país de preponderància protestant.
Les dues revolucions del segle xvii (1603-1707)
Els reis d’Anglaterra eren poderosos, però no disposaven d’exèrcit regular i els seus ingressos eren limitats. Van tractar de trobar fons sense haver de dependre del Parlament. Anglaterra era un país clarament protestant i qualsevol moviment que es pogués interpretar com un intent de restablir el catolicisme era objecte d’una violenta resposta. La incapacitat de Carles I de donar resposta a aquests problemes va originar la guerra civil.
Jaume I (1603-1625)
Quan Jaume I va pujar al tron anglès, ja havia estat rei d’Escòcia durant 36 anys, i havia après a sobreviure. D’una banda, era flexible i voluntariós per arribar a acords i per un altre era rude i indecorós. Era bisexual i entre 1618-1628 el seu favorit, George Villiers I duc de Buckingham, va ser l’home més important del Regne d’Anglaterra després del mateix rei.
Jaume va pretendre la coexistència de totes les religions, però un grup de catòlics a la Conspiració de la Pólvora del 5 de novembre de 1605 van atemptar contra el govern, van ser executats. En endavant, els catòlics van ser considerats possibles traïdors. Jaume va heretar un deute que va incrementar gastant molts diners amb els seus favorits. Va acabar la guerra amb Espanya i va mantenir el Regne d’Anglaterra al marge de la Guerra dels Trenta Anys. La corona va donar suport a la colonització de l’Ulster. Els càrrecs a Irlanda exigien jurar la Llei de Supremacia, el que significava l’exclusió dels catòlics. D’aquesta manera els anglesos es van fer amos del Parlament irlandès. Els colons van ser majoria a l’Ulster, mentre a la resta d’Irlanda només representaven una minoria combativa.
Carles I era llepafils i retret, bon pare i bon marit, però sense qualitats negociadores. Es va enfrontar a Espanya en la Guerra dels Trenta Anys. Va fracassar en el seu atac a Cadis i en el seu intent d’alliberar els hugonots francesos. El 1628 va demanar diners al Parlament, que a canvi va redactar la Petició de Dret contra l’arrest arbitrari, l’impost extraparlamentari, el reclutament de tropes gratuït i la llei marcial. Carles I va fingir acceptar la petició, però va deixar de respectar-la al cap de poc temps, i va dissoldre el Parlament el 1629. Van començar llavors els onze anys de govern absolutista. El 1629 Carles I va signar la pau amb el Regne de França i el 1630 la pau amb Espanya. El 1637 estava en el cim del seu poder, amb el pressupost equilibrat.
No obstant això la seva política religiosa disgustava als seus súbdits: en el seu suport a l’anglicanisme davant del calvinisme molts veien una restauració del papat. Al Regne d’Escòcia va intentar imposar a l’Església presbiteriana. El 1638 els escocesos van formar una Aliança Nacional i Carles I va enviar un exèrcit contra ella. És el començament de les anomenades Guerres dels tres regnes, una successió de conflictes interconnectats que se succeirien al Regne d’Escòcia, Irlanda i Regne d’Anglaterra fins al 1651, entre els quals s’inclouen la Guerra Civil Anglesa amb les seves tres fases.
Al començament de les Guerres dels Bisbes (1639 – 1649), Carles no va aconseguir formar un exèrcit amb garanties i es va veure obligat a signar la pau el 1639. El 1640 va patir una derrota i els escocesos van envair Regne d’Anglaterra, vencent a Newcastle upon Tyne i ocupant la zona nord-oriental del país. Al novembre del 1640 Carles I, sense diners, va convocar al Parlament, que ja no s’havia de dissoldre en vida del monarca en el que es coneix com el Parlament Llarg. El 1641 es va arribar a un acord pacífic amb els escocesos.
La primera sessió del Parlament Llarg va durar fins a l’agost del 1641. Es van abolir les mesures financeres de la Corona establertes en la dècada anterior i els tribunals de prerrogativa reial. Carles I va acceptar, però el Parlament no el va creure. El Parlament va atacar llavors als principals ministres: Strafford i Llaüt van ser executats. El Parlament va aprovar la Llei Triennal, que obligava a reunir el Parlament cada tres anys, la seva dissolució només es produiria per acord dels seus membres.
L’octubre del 1641 es va produir una nova rebel·lió a Irlanda. Molts protestants van ser assassinats. Els catòlics anglesos van fer costat als irlandesos. La Confederació Catòlica, amb el seu propi Parlament, va estar liderada per Owen Roe O’Neill. El Parlament va témer que Carles I utilitzés l’exèrcit format per sufocar la rebel·lió contra els seus propis súbdits. La Gran Protesta va exigir el nomenament de ministres amb la confiança del Parlament, el permís a les pràctiques calvinistes i la supervisió per part del Parlament de l’exèrcit destinat a Irlanda. Carles I va rebutjar la sol·licitud, animat per l’escàs marge de vots amb el qual havia estat aprovada.
El 3 de gener del 1642 Carles I va enviar al fiscal general a la Cambra dels Lords per a incoar un procés per alta traïció a diversos Comuns. L’intent d’arrest va precipitar la guerra civil: a Londres es van produir manifestacions i altercats públics. Al maig el Parlament va assumir el poder de realitzar nomenaments militars. Al juliol el Parlament va constituir el seu propi exèrcit i a l’agost el rei va formar el seu a Nottingham.
Primera Guerra Civil (1642-1649)
La guerra civil va dividir a les famílies, mentre els estrats baixos van reaccionar amb apatia. Va ser una guerra de setges i escaramusses i no de grans batalles. El Parlament comptava amb avantatge a llarg termini en disposar dels recursos humans i econòmics de Londres i de l’ajuda de 20.000 escocesos. Per això van procurar esgotar als reialistes, el principal general va ser el príncep Rupert, nebot de Carles I. El 25 d’octubre del 1642 va tenir lloc la inconclusa batalla d’Edgehill. Carles va tenir l’oportunitat de prendre Londres però es va retirar incomprensiblement. A la primavera del 1643 els reialistes van gaudir de diverses victòries, però esgotada la munició, Carles I va retrocedir. L’hivern va portar a un estancament.
Abans de la seva mort a finals del 1643 el líder del Parlament, Pym, va signar la Solemne Lliga i Aliança, per la qual els escocesos van col·laborar amb 20.000 homes a canvi d’una reforma religiosa al Regne d’Escòcia d’acord amb els principis presbiterians.
Al juliol del 1644 va tenir lloc a Marston Moor la major batalla de la guerra, amb victòria dels parlamentaristes, qui van ocupar després York i van assegurar el control del nord. Les disputes entre els generals parlamentaristes van impedir rematar llavors la guerra. Al setembre els reialistes van prendre Cornualla. Després de la batalla de Newbury els dos exèrcits van quedar exhausts.
Per resoldre les lluites internes entre els generals parlamentaristes, es va dictar l’ordenança autoexcloent, per la qual els membres del Parlament no podien exercir autoritat militar. Només Oliver Cromwell en va quedar exempt. Les tropes van ser reunides en el nou exèrcit model, manat per Sir Thomas Fairfax. Carles es va veure obligat a retrocedir cap al nord, però al juliol del 1645, a la batalla de Naseby, la victòria reialista va desequilibrar definitivament la guerra.
El 1644 i el 1645 els catòlics escocesos, ajudats pels irlandesos, van aconseguir espectaculars victòries al Regne d’Escòcia, però al setembre del 1645 van ser aixafats per l’Aliança. Carles es va rendir als escocesos al maig del 1646. Es va negar a negociar de debò, mentre els seus oponents mantenien les diferències entre ells. Es va produir una revolta popular en contra de la violència i la destrucció regnants. El comerç es va enfonsar i es va patir una depressió econòmica.
Pau, Segona Guerra Civil i execució de Carles I (1646-1649)
El Parlament estava dividit en episcopalians, presbiterians i independents. Els episcopalians tenien la majoria i pretenien una organització religiosa jerarquitzada, encapçalada pels bisbes. Els presbiterians desitjaven organitzar una Església d’Anglaterra governada des de les bases, a partir de les congregacions, amb un paper important per als laics. Els independents s’oposaven als presbiterians.
El 1646 es va reformar l’Església d’Anglaterra d’acord amb els principis presbiterians, segons havia acordat el Parlament amb els escocesos, però el poble va seguir practicant els ritus anglicans que coneixia.
El poble va reclamar la reducció d’impostos i la desmobilització de l’exèrcit, en què va anar penetrant un moviment radical, que es va oposar a l’arbitrarietat del Parlament i dels presbiterians.
Al desembre del 1646 la City de Londres va sol·licitar al Parlament la dissolució de l’exèrcit. Al febrer i març del 1647 es van reduir les atribucions de l’exèrcit, al mateix temps que seguia sense rebre les seves pagues. Quan el Parlament va pretendre desmantellar la infanteria, l’exèrcit va prendre la iniciativa. Al juny va capturar a Carles I. Oliver Cromwell es va erigir en líder dels militars. L’agost del 1647 l’exèrcit va presentar al rei un catàleg de propostes que va ser rebutjat. El novembre del 1647 Carles I va fugir. Al desembre va signar un compromís amb els escocesos, en el qual acceptava establir el presbiterianisme a Regne d’Anglaterra a canvi d’ajuda militar. Entre l’abril i el juny del 1648 es van succeir les revoltes contra el Parlament a Regne d’Anglaterra, però van ser controlades per l’exèrcit. Oliver Cromwell va derrotar els escocesos al juliol i va envair el Regne d’Escòcia.
Un petit grup de l’exèrcit estava convençut de la impossibilitat d’arribar a un acord amb Carles I, però el Parlament era partidari de negociar. El cop militar instigat per Oliver Cromwell, organitzat pel general Henry Ireton i dut a terme pel coronel Thomas Pride va purgar el Parlament, de manera que només van quedar alguns membres, en el que es va conèixer com el Parlament Romanent o Rump Parliament. El Rump va nomenar un tribunal que va acusar Carles I de traïdor i va manar decapitar-lo el 30 de gener del 1649.
El Parlament Romanent (1649-1653)
El Parlament Romanent va abolir la monarquia i va eliminar la Cambra dels Lords, declarant a Regne d’Anglaterra com la Commonwealth. El país va acceptar el canvi a contracor, molts jutges van dimitir i el govern local es va fer impossible. Fairfax va dimitir i el camí va quedar expedit per Oliver Cromwell, que es va convertir en Capità General de l’Exèrcit.
Els anivelladors van pretendre el vot per a tots els homes majors de 21 anys, la convocatòria anual del Parlament, l’eliminació del delme i la simplificació de la Llei. El líder del moviment, John Lilburne, va atacar al Govern exigint-li reformes radicals per a la redistribució de la riquesa. Va instar als soldats a prendre el poder en nom del poble. Va ser arrestat però va resultar absolt. Un altre grup opositor, els diggers, va pretendre la propietat comuna dels béns. Va desaparèixer tota forma de censura i els radicals es van infiltrar en la religió i en la política, ocasió que van aprofitar els mil·lenaristes i les sectes. Alguns grups demanaven l’abolició dels delmes i la participació de les dones en la predicació i en el govern de l’Església. El 1647 George Fox va constituir la Societat d’Amics, els membres van ser coneguts com els quàquers. La seva doctrina es basava en la consciència individual i estaven implicats en el radicalisme polític. Una altra secta, els ranters, creien que qui rebien la Gràcia divina no podien cometre errors ni havien d’observar les lleis humanes.
La rebel·lió irlandesa no estava completament aixafada i el Parlament Romanentva decidir recobrar el control d’Irlanda i venjar la mort de protestants. Oliver Cromwell va atacar a Drogheda a un exèrcit reialista i a Wexford als catòlics. La brutalitat de la repressió va provocar que els irlandesos defensessin aferrissadament el seu territori. El 1652 es va arribar a un acord pel qual els terratinents irlandesos van ser substituïts per protestants, excepte a la província de Connacht. Molts irlandesos van ser morts o exiliats i Irlanda va ser declarada part de la Commonwealth.
El 1650 Oliver Cromwell va atacar el Regne d’Escòcia, que havia coronat Carles II. Després de la victòria de Dunbar molts escocesos van ser assassinats i fets presoners. Oliver Cromwell va ocupar Edimburg i Glasgow. El 1651 Oliver Cromwell i Lambert van derrotar a les restes de l’exèrcit reialista a Worcester. Tot el que es va poder arrencar d’Escòcia va ser traslladat a Regne d’Anglaterra. La unió efectiva amb Escòcia es va realitzar el 1654. Es van construir o es van reparar 77 grans vaixells i es va constituir una flota permanent.
El 1651 es va aprovar la Llei de Navegació per tallar el comerç holandès amb Amèrica del Nord. Va esclatar llavors la Primera Guerra Anglo-Holandesa (1652 – 1654). El 1652 Blake va ser derrotat per l’holandès Tromp, però el 1653 va vèncer a Portland i a Beachy Head. Amb els vaixells holandesos capturats Regne d’Anglaterra va poder duplicar les xifres del seu comerç.
El Parlament Romanent era molt impopular a l’exèrcit i a tot el país. Oliver Cromwell no va aconseguir les reformes que pretenia i el va dissoldre el 20 d’abril del 1653.
Protectorat (1653-1658)
Oliver Cromwell va decidir atorgar l’autoritat suprema a una assemblea de 140 homes fidels. La majoria eren moderats, amb una minoria de radicals. Després de cinc mesos d’altercats, els moderats van retornar el poder a Oliver Cromwell. L’exèrcit va prendre el comandament, però Oliver Cromwell es va negar a presidir el govern i va encarregar a Lambert una nova constitució. L’Instrument de Govern de 1653 va instituir un Govern compost pel Lord Protector (Oliver Cromwell, amb tot el poder executiu) del Parlament i del Consell. Oliver Cromwell va rebutjar el títol de rei. L’Instrument va garantir la llibertat de culte a tots menys als catòlics i els episcopalians, encara que van deixar de ser perseguits oficialment i fins i tot els jueus van ser readmesos. El poder del Protector estava sotmès a nombroses restriccions que el mateix Oliver Cromwell aprovava. En el Consell sempre hi va haver majoria de civils. La mida de l’Exèrcit va anar reduint-se progressivament. En les eleccions, els presbiterians van aconseguir molts escons i la situació es va fer inviable. El sistema legal i els governs locals no es van alterar pràcticament i es va defensar l’ordre social vigent.
Finalitzada la guerra contra Holanda, Oliver Cromwell va atacar les colònies d’Espanya del Carib. Anglaterra es va fer amb Jamaica, però les baixes van ser grans i l’intent es va considerar un gran fracàs. Es van nomenar generals encarregats d’executar les lleis que prohibien beure, blasfemar, jurar, etc. Van durar menys d’un any i van ser detestats per tots.
Oliver Cromwell va governar de manera arbitrària, empresonant a gent sense judici previ. Després de fracassar en l’intent que financés la guerra contra Espanya, va dissoldre el Parlament. La seva salut es va deteriorar ràpidament i va nomenar successor al seu fill Richard Cromwell; va morir el 3 de setembre de 1658.
Final de la República (1658-1660)
Entre el setembre del 1658 i el desembre del 1659 el caos polític i econòmic es va ensenyorir del país, mentre els grups polítics eren incapaços d’arribar a un acord. A l’hivern de 1659 – 1660 tots es van adonar que la restauració de la monarquia era l’única manera d’aconseguir l’estabilitat. Richard Cromwell era incapaç de sostenir el govern. El Parlament va despullar a l’exèrcit de poder polític a l’abril del 1659. Richard Cromwell va dissoldre el Parlament. El general Monck va entrar en negociacions amb el príncep Carles II. El 1660 la República es va ensorrar.
Carles II (1660-1685)
Carles II era encantador, amant del plaer, intel·ligent i indolent. Va mostrar un enorme valor i va construir un règim d’àmplia base. Va repartir el poder entre els diferents partits. Exiliat a Holanda, va signar la Declaració de Breda. Es concedia una amnistia general. El Parlament s’encarregaria del problema de l’expropiació de terres, el que implicava per als reialistes l’esperança de la seva recuperació. Els independents podien confiar en una tolerància religiosa. Per tot això, la rebuda de Carles II a Londres va ser multitudinària.
Mitjançant la Llei d’Amnistia i Oblit, el Parlament va amnistiar a tots, excepte el que havia signat la sentència de mort de Carles I. El cap de Cromwell va ser exposat durant 25 anys en un pal davant del Parlament. Onze persones van ser executades públicament. L’Exèrcit va ser desmantellat, després de pagar-li el que se li devia. Els valors de la Cambra i els bisbes van tornar als seus llocs, incloent l’episcopat escocès. Les terres de l’Església i de la Corona van ser retornades.
Malgrat les intencions de tolerància del rei, el Parlament va restaurar la supremacia anglicana. El 1661, la Llei de Corporació va establir la despossessió dels funcionaris no anglicans. Aquesta Llei va continuar vigent fins al 1828. La Llei d’Uniformitat de 1662 va exigir que els clergues fossin ordenats per bisbes i que en els serveis religiosos s’utilitzés només el Devocionari. La Llei dels Conventícols de 1664 va prohibir els serveis religiosos que no fossin anglicans (a partir de 1670 aquesta Llei es va deixar de complir). La Llei de les Cinc Milles de 1665 va prohibir que els clergues dissidents visquessin en un radi de cinc milles de les ciutats.
Els anglesos van pugnar amb els holandesos per la preponderància comercial. Des del 1663 les colònies angleses solament podien importar béns europeus des d’Anglaterra i en vaixells anglesos. El 1664 els anglesos van prendre Nova Amsterdam, denominant-la Nova York. El 1665 Jaume, duc de York i germà de Carles II, va derrotar l’esquadra holandesa a Lowestoft. Al juny de 1666 la Batalla dels Quatre Dies va suposar enormes pèrdues per a anglesos i holandesos. En aquest mateix any Londres es va veure atacat per la pesta, que es va endur a 56.000 persones. La va seguir el gran incendi de Londres. La Corona es va veure en la fallida. Carles II va començar les negociacions de pau amb els holandesos al maig de 1667 i va reunir la flota a Chatham (Kent). L’almirall holandès De Ruyter va aprofitar l’ocasió: va incendiar tres bucs i va capturar el Royal Charles, vaixell insígnia. La guerra va concloure amb el Tractat de Breda, i Anglaterra es va fer de forma definitiva amb Nova York i Nova Jersey, territoris sense importància per aquell temps.
Quan Lluís XIV va envair els territoris espanyols dels Països Baixos, Anglaterra es va aliar amb els holandesos. Però Carles II i Lluís XIV van signar el Tractat de Dover. Carles II rebia un subsidi anual mentre durés la guerra i es feia amb part de l’imperi holandès. En les clàusules secretes, Carles II es va comprometre a permetre el catolicisme. En efecte, Carles II va declarar la guerra als holandesos i va signar la Declaració d’Indulgència que permetia els ritus catòlics en privat.
Al març del 1672 el Parlament va obligar a Carles II a cancel·lar la Declaració i va aprovar la Llei de Prova, per la qual tots els que ocupaven un lloc oficial havien de combregar d’acord amb l’Església d’Anglaterra i negar la transsubstanciació (va regir fins al 1828). El Parlament es va negar a concedir més diners per a la guerra i Carles va signar la pau amb els holandesos el 1674. El 1678 es va produir un suposat complot papista: 35 innocents van ser executats. El Parlament va voler excloure de la successió al duc de York, catòlic, i Carles II el va dissoldre. La Cambra dels Comuns del següent Parlament va aprovar un projecte de llei en el mateix sentit, que va ser rebutjat per la Cambra dels Lords. El Parlament va quedar novament dissolt. Els exclusionistes es van anomenar més tard whigs i els que s’oposaven a l’exclusió tories. Carles no va convocar el Parlament entre 1681 – 1685. Després del frustrat complot de la Casa de Rye, que va pretendre l’assassinat de Carles II i Jaume, van ser executats alguns dels seus oponents. Carles II es va convertir al catolicisme en el llit de mort.
Jaume II (1685-1689)
Jaume II no va tenir problemes per accedir al tron, després de prometre governar respectant la legislació i mantenint la independència de l’Església d’Anglaterra. Era catòlic gelós i va procurar que els catòlics romans poguessin celebrar la seva litúrgia obertament i que poguessin participar en la vida política. La seva filla Maria II, de religió protestant i casada amb el calvinista holandès Guillem III d’Orange, era l’hereva.
Al juny de 1685, el duc de Monmouth, fill bastard de Carles I, va envair Anglaterra des d’Holanda. Va convèncer els artesans de l’oest del país, on la indústria tèxtil estava deprimida. Va reunir un exèrcit de 3.000 soldats inexperts, i va intentar un atac per sorpresa a Sedgemoor (Somerset). Després de la derrota, va ser executat. Aquesta va ser l’última rebel·lió popular a Anglaterra, famosa per la sagnant repressió. Van ser condemnats a mort 300 rebels i molts més van ser deportats.
Jaume II va pretendre suprimir la Llei de Prova, però el Parlament no ho va admetre. Llavors, va recórrer a la seva prerrogativa per eximir a alguns individus de les lleis penals. Va substituir la meitat dels jutges i a 250 jutges de pau per catòlics, va integrar a quatre catòlics en el seu Consell Privat i va nomenar oficials catòlics en l’exèrcit. A Irlanda va aplicar la mateixa política. Mentrestant, arribaven a Anglaterra protestants perseguits a Regne de França.
A l’abril de 1688, Jaume II va promulgar la Declaració d’Indulgència, per la qual es van suprimir les lleis penals contra els catòlics i els dissidents. Al maig va obligar a la lectura de la Declaració en les esglésies. L’arquebisbe Sancroft i sis bisbes s’hi van negar a això i van ser jutjats, però van absolts pel jurat.
El 10 de juny, la reina Maria II va donar a llum a Jaume Francesc Estuard, obrint així la possibilitat d’una successió catòlica.
Líders protestants van escriure a Guillem III d’Orange oferint el seu suport si envaïa Anglaterra. Va desembarcar a Devon amb 20.000 homes i 500 vaixells. L’exèrcit professional de Jaume era també de 20.000 homes i tenia a més una milícia de similar nombre. Jaume es va traslladar a Salisbury on va embogir. John Churchill i el duc de Grafton es van passar a les forces de Guillem III d’Orange. Jaume II va fugir a França. Tots els whigs i la majoria dels tories van donar suport a la concessió del tron a Guillem III d’Orange i Maria II.
El Regne Unit
Naixement del Regne Unit: L’Acta d’Unió de 1707
La bandera del Regne Unit representa la unió dels regnes
La política de la reina Anna d’Anglaterra seria realitzar una integració més profunda. La proposta de la Unió va començar el 1706 amb les negociacions entre Anglaterra i Escòcia. Les circumstàncies de l’acceptació de la proposta són encara discutides. Els opositors creien que en no acceptar la proposta se’ls imposaria la Unió en termes molt menys favorables. Després de molt temps de debats el parlament hi va accedir.
El 1707 l’Acta d’Unió va rebre l’aprovació reial, abolint els regnes separats d’Anglaterra i Escòcia i van crear el Regne Unit de la Gran Bretanya amb un parlament únic. Anna seria la primera reina del tron britànic; Escòcia enviaria 45 representants al parlament de Westminster que s’havia transformat en el Parlament de la Gran Bretanya. Això també va significar que Escòcia i Anglaterra podien gaudir d’un del lliure comerç entre elles. No obstant això, algunes institucions escoceses i angleses no es van unificar: les lleis escoceses i angleses seguirien separades així com llurs monedes; l’Església d’Escòcia i l’Església d’Anglaterra no serien afectades per la Unió.
Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda
La invasió normanda d’Irlanda el 1170 va produir segles de lluites. Els reis d’Anglaterra volien conquerir tot el territori. Durant el segle xvii es va produir un assentament anglès i escocès a Irlanda. Possiblement influenciada per la guerra d’independència nord-americana, una força de voluntaris irlandesos va utilitzar la seva influència per a promoure la independència del parlament irlandès, la qual els va ser atorgada el 1782, acompanyada de lliure comerç entre les dues nacions. la Societat dels Irlandesos Units, conformat pels presbiterians de Belfast i catòlics i anglicans de Dublín van demanar la fi de la dominació britànica. Llur líder, Theobald Wolfe Tone va treballar amb la convenció Catòlica de 1792, la qual demanava la fi de les lleis penals. Sense aconseguir el suport del govern britànic, va viatjar a París on va sol·licitar el suport de les forces navals franceses en la insurrecció. Les forces independentistes van ser derrotades per les forces britàniques. El primer ministre William Pitt el Jove va concloure que l’única solució al problema seria acabar amb la independència irlandesa completament.
La unió legislativa de la Gran Bretanya i Irlanda va concloure l’1 de gener del 1801 sota l’Acta d’Unió (1800), i canviant el nom de l’estat a “Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda”. Irlanda va enviar 100 representants a la Cambra dels Comuns del Regne Unit del Parlament de Westminster, electes només pels irlandesos protestants, i d’aquests els pars irlandesos elegien un nombre limitat per representar-los a la Cambra dels Lords.
La lluita armada per la independència d’Irlanda va continuar esporàdicament durant el segle xix. Finalment, una república d’Irlanda es va autoproclamar a Dublín el 1916 i aprovada el 1919 pel Dáil Éireann, el parlament auto-declarat. Una guerra anglo-irlandesa va tenir lloc entre les forces de la corona i l’exèrcit republicà d’Irlanda des del gener de 1919 al juny de 1921. El tractat anglo-irlandès de 1921, negociat entre els representants de la Gran Bretanya i Irlanda, i aprovat per tres parlaments, va establir l’Estat Lliure Irlandès, que va sortir del Commonwealth britànic convertint-se en una república independent després de la Segona Guerra Mundial sense cap enllaç constitucional amb el regne britànic. No obstant això, sis comtats majoritàriament protestants del nord d’Irlanda van escollir romandre com a part del Regne Unit.
El Regne Unit i la Commonwealth
Al començament de la Primera Guerra Mundial, les colònies britàniques es van veure obligades a entrar en la guerra als costat del Regne Unit.
A la Declaració Balfour de 1926 de la Conferència Imperial, la Gran Bretanya i les colònies britàniques que havien obtingut l’estatus de “domini britànic” van acordar que eren “en igualtat de condicions, sense camp mena de subordinació en qualsevol aspecte dels seus afers interns o externs, però units per la lleialtat comú a la Corona i lliurement associats com a membres de la Mancomunitat Britànica de Nacions”. Aquests aspectes de la relació entre Gran Bretanya i les seves colònies i ex-colònies es van formalitzar finalment a l’Estatut de Westminster de 1931 que creava la Commonwealth. Tot estat membre de la Commonwealth és independent, però, roman dintre de la influència política internacional del Regne Unit. El mateix any, per mitjà de l’estatut de Westminster el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda van entrar al Commonwealth, però Terranova no ho va fer mai i el 1949 va esdevenir una província del Canadà.
Havent obtingut una certa autonomia, els estats de la Commonwealth no estan obligats a entrar a cap guerra amb el Regne Unit. Amb el començament de la Segona Guerra Mundial l’1 de setembre, 1939, el Regne Unit va entrar a la guerra el 3 de setembre, seguit d’Austràlia, Nova Zelanda i l’Índia. Caldria esperar sis mesos perquè Sud-àfrica entrés a la guerra i set dies més pel Canadà. L’Índia i Pakistan es van independitzar el 1947 que simbolitzaria la fi de l’Imperi. No obstant això, els territoris d’ultramar britànics (Bermudes, Gibraltar i les Illes Malvines entre altres) van preferir conservar l’enllaç orgànic amb el Regne Unit. Avui dia la Commonwealth compten 53 estats.
Els ideals victorians van continuar durant les primeres dècades del segle xx, i el que realment va canviar la societat britànica va ser el començament de la Primera Guerra Mundial. L’exèrcit mai no havia estat massa gran, amb només 247.432 soldats al començament de la guerra. Les reformes socials de les últimes dècades del segle xix van continuar el segle xx i van incloure la formació del Partit Laborista (Regne Unit) (Labour Party) el 1900.
Mentre que els liberals al govern estaven majoritàriament en contra de la guerra fins a la invasió alemanya de Bèlgica, els líders conservadors estaven fermament a favor d’ajudar França i aturar l’Imperi Alemany. El partit liberal tenia el control total del govern fins que la seva mala gestió de l’esforç de guerra durant la crisi de municions va ferir molt la seva reputació i el maig de 1915 es va formar un govern de coalició de tots els partits. A finals de 1916, el liberal David Lloyd George es va convertir en primer ministre, però els liberals aviat veure immersos en una divisió de la que mai es van recuperar i els conservadors van dominar el govern.
El sistema electoral a Gran Bretanya i Irlanda de 1918 ampliava el dret de vot als homes majors de 21 anys, posseïssin propietats o no, i el sufragi femení les dones de més de 30 anys amb certes condicions econòmiques, i va entrar en vigor a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1918. La reforma electoral protegir la base de votants conservadors a l’Anglaterra rural.
El 1918, l’exèrcit tenia ja 5 milions de soldats, i la nounada força aèria tenia la mateixa grandària que l’exèrcit abans de la guerra. Les gairebé tres milions de morts durant la guerra van ser conegudes com la “generació perduda”, i aquest nombre inevitablement va afectar la societat.
A finals de 1922 creixia la desafecció al partit conservador per la seva coalició amb el partit liberal de David Lloyd Georgei en octubre va abandonar la coalició, tot i els desigs contraris de la major part dels líders del partit. De resultes de tot això Andrew Bonar Law, el nou líder conservador es va convertir en primer ministre i convocà noves eleccions en les què els conservadors tornaren a adquirir la majoria parlamentària i va dur a terme algunes mesures com baixar els impostos directes sobre la renda. Al maig de 1923 es va veure obligat a deixar el govern a causa d’un càncer i va dimitir el 22 de maig, sent substituït pel canceller d’Hisenda, Stanley Baldwin. Amb les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1923 va arribar al poder el primer govern laborista de la història, en minoria i liderat per James Ramsay MacDonald. Els conservadors van recuperar el poder el 1924 en unes noves eleccions convocades quan MacDonald va perdre una moció de confiança però van ser derrotats el 1929 quan un govern laborista en minoria va prendre possessió. El 1931, després de l’enfonsament del govern de la minoria laborista, va entrar en una altra coalició liderada per Ramsay MacDonald, que estava dominada pels conservadors amb cert suport de faccions tant del Partit Liberal com del Partit Laborista (Nacional Laboral i Nacional Liberals).
El 3 de setembre de 1939 el Regne Unit declarà la guerra a Alemanya i el 10 de juny de 1940, hores abans de la invasió de França a través d’un veloç avanç pels Països Baixos, era clar que, després del fracàs a Noruega, el país no tenia confiança en com Chamberlain conduïa la guerra, i aquest dimití i el rei Jordi VI demanà a Winston Churchill, el Primer Lord de l’Almirallat que fos Primer Ministre que formés un Govern Nacional format per tots els partits. que va passar la Segona Guerra Mundial. Durant aquest temps, Anthony Eden fou el líder del Partit Laborista a la Cambra dels Comuns, però sempre es mantingué en un segon pla dins del partit. La seva situació personal (depressiu a causa del seu divorci i la desaparició d’un fill a la guerra) i la seva lleialtat a Winston Churchill van fer que mai es decidís a agafar les regnes del partit.
Adolf Hitler creia que la Gran Bretanya es rendiria, però Winston Churchill va decidir continuar lluitant fins al final. Per tant, els nazis van preparar un pla per a la invasió de l’illa, per al que primer s’havia d’aconseguir superioritat aèria sobre el cel britànic. La batalla d’Anglaterra va començar l’agost de 1940 amb Adlertag i els pilots britànics, a pesar d’estar en inferioritat numèrica, van oposar més resistència de l’esperada. Després d’unes quantes setmanes i de veure que no s’aconseguia un resultat clar, els nazis van decidir canviar d’estratègia i van començar a bombardejar Londres. Amb això esperaven atreure molts avions britànics i així poder destruir-los, però va tenir l’efecte contrari i va donar un respir a la RAF, que va poder recuperar-se de les pèrdues i el 17 de setembre Adolf Hitlerr va ajornar la invasió de Gran Bretanya que ja no es va tornar a preparar mai més.
Postguerra
L’any 1945, el Regne Unit era molt pobre i depenia força dels préstecs dels Estats Units per reconstruir la seva infraestructura danyada i la victòria del Partit Laborista portà als conservadors a l’oposició quan el partit va perdre contundentment les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1945 enfront davant un ressorgent Partit Laborista basat en el programa de justícia social i les polítiques d’esquerra com ara la creació del Servei de Sanitat Nacional i la provisió dels consells d’habitatge (council housing).
El Regne Unit havia perdut el seu estatus com a superpotència i ja no podia mantenir el seu imperi. Aquesta situació va dur a la descolonització dels territoris. Amb el triomf conservador a les eleccions generals de 1951 Churchill tornà a ser primer ministre, frenant el procés de descolonització que havien iniciat els laboristes i que havia donat pas a la Llei d’Independència de l’Índia de 1947, enviant tropes britàniques per lluitar a la Rebel·lió de Mau Mau a Kenya i contra l’emergència Malaia. El seu govern va fer front a polèmiques fruit de la Guerra Freda cada cop més evident com l’alliberament de presoners nazis com Albert Kesselring o Erich von Manstein per qüestions de salut, mediant entre França i el Vietnam a la Conferència de Ginebra, que segellà la pau entre ambdues el 1954, i organitzant la Conferència de Londres, que determinà l’estatus de l’Alemanya Occidental. En retirar-se en 1955 Anthony Eden el rellevà, havent d’intervenir en la esclat de la Crisi de Suez però el seu estat de salut empitjorà amb diverses infeccions en poc temps i presentà la seva dimissió a principis de 1957 retirant-se de la vida política, i Harold Macmillan fou nomenat Primer Ministre, càrrec des del qual reprengué el procés de descolonització i hagué de fer front a la crisi del canal de Suez i a l’expulsió de Sud-àfrica de la Commonwealth a causa de l’apartheid. En octubre de 1963, Harold Macmillan, en mig de l’escàndol sexual de John Profumo que implicava un ministre de Defensa, i el Partit Conservador, al poder des de 1951 en un país en declivi econòmic que no havia aconseguit incorporar-se a la Comunitat Econòmica Europea semblava dirigir-se a una forta derrota electoral, va emmalaltir i renunciar com a primer ministre i Alec Douglas-Home fou l’escollit per succeir-lo.
La dècada de 1960 seria una dècada pròspera i el començament de la modernització de l’Estat. Durant la dècada de 1970 el Regne Unit es va incorporar a la Comunitat Econòmica Europea (anteriorment França havia rebutjat el seu ingrés). Aquesta seria una dècada d’altes taxes d’atur i de desindustrialització de la manufactura tradicional.
Després de les primeres manifestacions en defensa dels drets civils i els enfrontaments amb la població protestant a Irlanda del Nord de 1969 convocades per la Northern Ireland Civil Rights Association, atacades per forces combinades del Royal Ulster Constabulary, Ulster Special Constabulary i legalistes. L’exèrcit britànic arribà el 14 d’agost i provà d’interposar-se entre les faccions enfrontades. Dos dies més tard, surt a la llum el balanç dels disturbis: nou morts, tots ells civils, majoritàriament republicans, 500 cases incendiades i 1820 famílies que han fugit de casa seva.
Margaret Thatcher
Margaret Thatcher es va convertir en primer ministre després de guanyar les Eleccions al Parlament del Regne Unit de 1979 i va introduir polítiques econòmiques destinades a revertir l’alta inflació i les lluites britàniques arran de l’hivern del descontentament i la recessió que s’aproximava. La seva filosofia política i polítiques econòmiques van emfatitzar la desregulació, especialment del sector financer, la privatització d’empreses de propietat estatal i la reducció del poder i la influència dels sindicats. La seva popularitat en els primers anys al càrrec va disminuir enmig de la recessió i l’augment de l’atur, fins a la victòria a la Guerra de les Malvines de 1982 i la recuperació de l’economia que va provocar un ressorgiment del suport i la seva reelecció a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1983. Va sobreviure a un intent d’assassinat de l’IRA Provisional en l’atemptat del Grand Hotel de Brighton de 1984 i va aconseguir una victòria política contra la Unió Nacional de Treballadors Miners a la vaga de miners de 1984–85. Margaret Thatcher va ser reelegida per a un tercer mandat amb un altre victòria contundent a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1987, però el seu posterior suport al Poll Tax va ser àmpliament impopular, i les seves opinions cada cop més euroescèptiques sobre la Comunitat Econòmica Europea no van ser compartides per altres membres del seu gabinet i va dimitir com a primera ministra i líder del partit l’any 1990, després que es va llançar un repte al seu lideratge.
La situació canviaria durant la dècada de 1990, que seria un període de creixement econòmic continuat que ha perdurat fins a l’actualitat.
Sortida del Regne Unit de la Unió Europea
Un 51,89% dels britànics va votar a favor d’abandonar la Unió Europea en un referèndum el 23 de juny de 2016 convocat pel primer ministre David Cameron. La sortida es va fer efectiva el 31 de gener de 2020, encara que el país va seguir formant part de la Unió Duanera i del mercat interior durant un període de transició que va acabar el 31 de desembre. El 29 de març de 2017 Theresa May, successora de David Cameron, es va invocar l’article 50 del Tractat de la Unió Europea i anuncia que el Regne Unit en sortirà dos anys després, el 29 de març del 2019. Tot i això, la data no s’acomplirà i Theresa May perd la majoria absoluta en les eleccions de 2017 i finalment és rellevada per Boris Johnson el 24 de juliol de 2019. Johnson promet fixa el 31 d’octubre d’aquell any com a data de sortida i ha de demanar una tercera pròrroga. La sortida es va fer efectiva el 31 de gener de 2020, encara que el país va seguir formant part de la Unió Duanera i del mercat interior durant un període de transició que va acabar el 31 de desembre. En aquesta transició, les negociacions van arrencar el març, però la pandèmia de la COVID-19 provoca una aturada fins al 15 d’abril, quan es reprenen les reunions de forma telemàtica. Els acords de pesca i sobre els serveis als mercats financers van els principals esculls durant les negociacions, que es van arribar a suspendre el 16 d’octubre per part de Boris Johnson, que va acusar la Unió Europea de no ser prou seriosa després d’una cimera que va acabar sense acord en matèria pesquera. Finalment, el 29 de novembre de 2020 es van reprendre les converses presencials i l’acord comercial es va assolir el 24 de desembre.
A les eleccions al Parlament del Regne Unit de 2019, el vot als laboristes va caure fins al 32% i una pèrdua de 60 escons, que va quedar amb 202, el menor des de les eleccions generals de 1935, i Jeremy Corbyn va anunciar la seva renúncia al liderat del partit, Boris Johnson va dimitir el 7 de juliol del 2022 per l’escàndol polític que va suposar el Partygate, sobre festes i altres reunions del personal del govern i del Partit Conservador celebrades durant la pandèmia de COVID-19 el 2020 i 2021, quan les restriccions de salut pública van prohibir la majoria de les reunions. El setembre de 2022, Liz Truss va succeir Boris Johnson i nomenada primer ministre per la reina Isabel II dos dies abans de la seva mort, i quan el govern va anunciar retallades d’impostos i préstecs a gran escala, es va produir una gran inestabilitat financera que va fer revertir la major part de les mesures. Davant les creixents crítiques i la pèrdua de confiança en el seu lideratge, Liz Truss va anunciar la seva dimissió com a líder del Partit Conservador el 20 d’octubre. Rishi Sunak va ser proclamat nou líder del partit el 24 d’octubre de 2022.
Per viatjar al Regne Unit és necessari un visat que s’ha de tramitar a https://www.gov.uk/check-uk-visa i el passaport en vigor.
El temps
El temps a Anglaterra varia constantment durant el dia, i tot i que no hi ha temperatures extremes, en un dia és habitual veure núvols, pluja, fres i sol.
Les pluges a Londres són freqüents durant tot l’any, pel que sempre és important portar un paraigua o capelina.
Tot i que les pluges són freqüents, sempre queda el consol de que no acostuma a ploure de forma abundant, sinó que el més normal és que es presenti en forma de plugim suau però constant.
Londres presenta un clima temperat pel que no és habitual que hi hagi temperatures extremes. Els mesos més freds estan compresos entre desembre i març, quan les temperatures mitges estan entre 0 i 8 graus. Els mesos més càlids són juliol i agost, durant els quals es pot arribar a 17 graus de temperatura mitja.
Moneda
La moneda oficial del Regne Unit és la lliura esterlina (GBP, £), en anglès, pound sterling. Cada lliura està dividida en 100 penics.
Els bitllets més comuns tenen un valor de 5, 10, 20, 50, i 100 lliures esterlines. També és possible trobar bitllets de 1£, però són realment rars de trobar, ja que només s’imprimeixen a Escòcia.
Les monedes en circulació són de 1, 2, 5, 10, 20 i 50 penics i de 1 i 2 lliures. De vegades surten edicions especials de monedes de 5£ però, igual que passa a Espanya amb aquestes sèries, la seva circulació és merament teòrica.
Arrel de la mor de la reina Elisabet II al setembre de 2022, els nous bitllets amb el rostre del rei Charles III han entrat en circulació. Aquest nous bitllets només substituiran els que estiguin gastats i els de la imatge de la difunta reina es podran seguir utilitzant amb normalitat, pel que serà habitual veure ambdós dissenys compaginats.
Per estalviar diners en comissions, la millor opció és pagar amb targeta de crèdit sempre que es pugui. Quan es paga amb targeta el tipus de canvi és l’actual i la comissió màxima, depenent del banc emissor, acostuma a ser del 1%.
Per canviar diners, la forma més econòmica i la més recomanable es treure diners directament dels caixers automàtics, tot i que sempre hi ha altres opcions:
Treure diners dels caixers automàtics: la comissió habitual per treure diners en moneda estrangera és del 4%, el millor és que abans del viatge consultar al banc la comissió que apliquen per treure diners en divisa estrangera. D’aquesta forma es pot valorar l’opció de treure diners durant el viatge.
Canviar diners abans de viatjar: sempre hi ha qui prefereix canviar diner abans de viatjar. Per això hi ha dues opcions: es pot fer en un banc, tot i que les comissions són abusives per norma general (pot arribar al 10%), o bé fer-ho en una empresa especialitzada.
Canviar diners en destí: si es prefereix canviar els diners un cop allí, es pot fer tant als bancs com a les cases de canvi. Recordar comparar tant el tipus de canvi com la comissió, o bé preguntar directament quantes lliures entregaran a canvi dels euros que es volen canviar.
Tot i que el preu dels hotels i el transport a Londres és una mica excessiu, la ciutat presenta important avantatges pels turistes, ja que els principals museus de la ciutat tenen l’entrada gratuïta.
Alguns preus de Londres:
Menjar i beguda:
Una cafè amb llet: 3 £ (3,56 €)
Una pinta de cervesa: 4 £ (5,93 €)
Sopar per a dos en un restaurant: 50 £ (59,35 €) (com a mínim, sense vi)
Transports:
Bitllet senzill de metro (zones 1-3): 7,70 £ (9,14 €)
Travel Card per un dia en hora punta (zones 1-2): 14,40 £ (17,09 €)
London Pass amb dos dies de validesa: 93 £ (110,39 €)
Allotjament:
Una nit d’hotel al centre: des de 100 £ (118,70 €)
Dies festius
El Regne Unit té 8 dies festius a l’any, coneguts com a Bank Holidays. Tenint la informació abans, és possible conèixer els dies que tanquen els museus o altres llocs d’interès.
Dies festius a Londres:
Any nou: 1 de gener.
Divendres Sant: (data variable).
Dilluns de Pasqua: (data variable).
Dia del Treball: 1 de maig.
Festa de la Primavera: últim dilluns de maig.
Festa de l’Estiu: últim dilluns d’agost.
Nadal: 25 de desembre.
Boxing Day (St. Stephens Day): 26 de desembre. Durant el segle XIX la classe alta anglesa tenia la costum d’entregar als seus servents els regals que els agradaven el dia després de Nadal. Avui en dia el Boxing Day marca l’inici de les rebaixes més importants de tot l’any.
Transport
Metro
Londres està dividit en 9 zones radials que comencen al casc històric. El 95% de les atraccions turístiques es troben a la zona 1 i 2, que cobreixen el centre de Londres. L’aeroport es troba a la zona 6.
A l’hora de comprar un bitllet de metro és necessari saber en quina zona es troba la parada d’origen i de destí.
Les tarifes depenen de la zona d’origen i destí. Els següents bitllets són vàlids en totes les zones indicades. Per exemple, el de la zona 1-3 permet agafar el metro a la zona 3 i sortir a la zona 1. Preu per trajecte en bitllet senzill:
Zones 1-3: 4,90 £ (5,89 €)
Zones 1-5: 5,50 £ (6,62 €)
Zones 1-6: 6 £ (7,22 €)
Donat que els bitllets senzills tenen un preu bastant elevat, és recomanable l’ús de la targetes Oyster o Travelcard, amb les quals es pot estalviar bastant en el transport de Londres. També es pot pagar amb targeta contactless, en que el seu funcionament és similar a aquestes targetes però sense necessitat de carregar-les.
Targeta Oyster
La targeta Oyster és una targeta magnètica recarregable que simplifica el pagament als mitjans de transport públic. A part d’agilitzar el procés, els preus dels diferents mitjans de transport són menors utilitzant la targeta Oyster que quan es compren bitllets senzills.
El saldo de la targeta Oyster pot utilitzar-se de dues formes: pagament per ús (pay as you go) o amb abonament de trasnport (Travelcard). Ambdues modalitats es poden utilitzar en ambdues targetes. Per exemple, es pot tenir una Travelcard de zones 1-3 i també pagar un bitllet senzill de les zones 1-6.
Si el viatge és de 3 dies o menys, la millor opció és recórrer al sistema de pagament per ús, donat que el límit diari és el cost que tindria la Travelcard equivalent (6,50 £ (7,85 €). Per estances de més de 4 dies, és recomanable comprar la Travelcard de 7 dies, ja que el cost és menor que el de comprar 4 dies per separat.
En ambdues opcions cal tenir en compte que, si es vol beneficiar-se dels descomptes 2×1, cal comprar la Travelcard en paper (no la Oyster) als mostradors de National Rail a les estacions de tren.
Tarifes de pagament per ús, la tarifa Peak (hora punta) s’aplica els dies de diari entre les 6:30 a4 les 9:30 hores i entre kes 16:00 i 19:00 hores. La tarifa Off Peak s’aplica a la resta d’horaris, els festius i els caps de setmana.
Tarifes de metro, DLR i London Overground:
El preu de la tarifa en efectiu correspon al pagament sense la targeta.
Tarifes d’autobusos i tramvies:
Amb cada adult pot viatjar de forma gratuïta fins a 4 nens d’entre 5 i 10 anys. No hi ha límit de menors de 4 anys.
Els nens d’11 a 15 anys amb la targeta Oyster només paguen 0,70 £ (0,84 €) (Peak) o 0,65 £ (0,78 €) (Off Peak) per trajecte a les zones 1-6.
Tarifes d’ús limitat: aquestes tarifes serien les mateixes que les de la Travelcard equivalent, però cal afegir 5 £ (6,04 €) per targeta.
La targeta Oyster es pot adquirir a les taquilles de les estacions de metro i London Overground, a les màquines expenedores d’Oyster que hi ha en algunes estacions i a les taquilles de National Rail. Es poden recarregar als mateixos llocs i també als quioscos de premsa.
La targeta pot retornar-se als mateixos llocs on es pot adquirir. Al tornar-la, ens reintegraran tot el saldo no consumit i les 5 £ (6,04 €) que es paguen per adquirir la targeta.
Travelcard
La targeta Travelcard permet utilitzar-la il·limitadament durant un temps determinat, és la millor opció pels turistes.
Actualment es venen Travelcard de 24 hores i de 7 dies de duració, pel que l’elecció depèn dels dies que s’hagin de passar a Londres. També hi ha Travelcard mensuals i anuals, però estan destinades a residents de Londres.
La Travelcard de 24 hores es pot adquirir Peak (permet viatjar abans de les 9:30 hores) i Off Peak (només pot ser utilitzada a partir de les 9:30 hores).
Preus de la Travelcard d’un dia:
Preus de la Travelcard de 7 dies:
Amb cada adult pot viatjar de forma gratuïta fins a 4 nens d’entre 5 i 10 anys. No hi ha límit de menors de 4 anys.
La Travelcard es pot adquirir a les parades de metro, als llocs d’informació turística, a les estacions de National Rail i inclús en algunes botigues de premsa.
Depenent del lloc de compra s’adquireixen en un format o un altre. A les estacions de metro, al comprar la Travelcard de 7 dies, es rep precarregada en una Targeta Oyster. Si la compra es fa al mostrador de National Rail es rep com un bitllet imprès i amb símbol de National Rail, cosa molt important si es vol aprofitar els descomptes 2×1.
Tot i que al final ambdues targetes són similars, de fet la Travelcard es pot adquirir dins de la Oyster, des del punt de vista turístic hi ha dues diferències:
Per a un turista pot resultar més incòmoda la Targeta Oyster: cal adquirir-la, recarregar-la i finalment retornar-la.
Si s’adquireix la Travelcard en paper en un lloc del National Rail es pot aconseguir descomptes 2×1 en les principals atraccions.
Autobús
Els famosos autobusos de dos pisos de Londres no són el mitjà de transport més ràpid de la ciutat. No obstant, són una suggestiva forma de recórrer el centre de Londres.
La xarxa d’autobusos de Londres està formada per quasi 400 línies i més de 15.000 parades, pel que tractar d’orientar-se no és senzill.
Tot i que la millor opció és mirar a les pròpies parades les línies que paren i quin és el seu destí, també es pot mirar el plànol d’autobusos del centre de Londres aquí.
El preu d’un bitllet d’autobús senzill de Londres és de 2,20 £ (2,64 €) i per abonar-lo cal una targeta de crèdit contactless, una targeta Oyster o bé la Travelcard. Actualment ja no s’admet el pagament en efectiu.
L’horari i la freqüència dels autobusos diürns depenen de la línia i del dia de la setmana. El més habitual és que, igual que el metro, les principals línies operin entre les 5:00 i les 24:00 hores.
Londres és una ciutat que mai dorm i les principals línies d’autobús circulen les 24 hores del cia.
A part de les línies 24 hores, moltes línies diürnes tenen continuïtat per la nit i s’identifiquen amb la lletra “N” (per exemple l’autobús 15 passa a ser el N15). A diferència de les línies 24 hores, les línies “N” poden tenir lleugeres modificacions de les rutes respecte a les diürnes.
La freqüència dels autobusos nocturns depenen del dia de la setmana. Les nits dels divendres i dissabtes, aquesta pot ser de només 10 o 15 minuts.
Es pot mirar el plànols d’autobusos nocturns aquí.
Informació d’interès
Londres és la ciutat més gran d’Europa i una de les més grans del món, compta amb 8,8 milions d’habitants a l’àrea urbana i més de 14 milions a l’àrea metropolitana.
Els endolls de Londres tenen tres clavilles (tipus G), pel que es necessita un adaptador pels aparells elèctrics. El millor és comprar-lo a Espanya perquè acostuma a ser més barat, tot i que sempre hi ha la possibilitat de demanar-ne un de prestat a l’hotel.
Si es té previst arribar a Londres en cotxe o llogar un allí per moure’s, amb el carnet de conduir espanyol n’hi ha suficient. Això si, no oblidar-se que al Regne Unit es condueix per l’esquerra.
L’hora oficial del Regne Unit és GMT+0. Durant tot l’any és una hora menys que a Espanya.
L’horari comercial de Londres és de 10:00 a 18:00, tot i que alguns supermercats i grans magatzems tanquen més tard. Es poden trobar alguns supermercats oberts fins a les 23:00 hores.
Telèfons d’interès:
Emergències: 999.
Emergències (mòbil) 112.
Prefix de Londres: 020.
Ambaixada d’Espanya: 020 7235 5555.
El prefix del Regne Unit: 0044 o +44
Història de Londres
La ciutat no apareix fins després de la conquesta romana. El domini romà es va estendre des del segle I dC fins al segle V, en que va caure l’imperi. Al segle III, Londinium, amb el seu port, era un important nucli de població amb uns 50.000 habitants.
Arruïnada per les invasions anglosaxones del segle V, al segle VII es va convertir en la capital del petit regne Essex, i va ser seu episcopal.
Al segle IX va patir incursions escandinaves, la implantació dels colons danesos en el veïnat va fomentar l’esperit d’empresa i l’afany de comerç, cosa que al va convertir en el primer centre urbà del país. La serva riquesa va atraure als reis escandinaus i danesos que van assetjar la ciutat i la van obligar a pagar tribut.
Des de 1067 la ciutat va tenir els mateixos drets que un comtat i només va dependre de l’autoritat reial. D’aquesta època data la Torre de Londres.
Al 1191 la ciutat va constituir-se com a municipi (corporation) al canviar l’alcalde al primer ministre (portreeve). Al 1215, Londres va tenir el privilegi d’escollir al seu alcalde cada any.
Durant un llarg temps, Anglaterra no tenia una capital fixa. A partir del segle XIII, Westminster, lloc proper a Londres, es va convertir en una de les principals seus del Govern. A més, el creixement del comerç europeu va constituir un altre estimulant per convertir Londres en capital del regne.
Durant el segle XIV el port de Londres es va convertir en centre de distribució de mercaderies. Aquesta activitat va ser reforçada al segle XV per una poderosa indústria tèxtil.
Des del segle XVI i fins a meitats del segle XVIII, Londres es va beneficiar de la centralització política i de l’expansió del comerç marítim desenvolupada pels Tudor i continuada pels Stuart. Durant el regnat d’Enric VIII la ciutat comptava amb uns 100.000 habitants. A meitats del segle XVII ascendien a 500.000.
Al 1665, tot i que els grans plans d’urbanisme ja havien començat, la major part de la ciutat es trobava tancada dins de l’antiga muralla, cosa que va propiciar una greu epidèmia de pesta que va causar 70.000 víctimes. A l’any següent, un gegantesc incendi va destruir quatre cinquenes parts de la ciutat. La reconstrucció de la ciutat, base de l’àrea coneguda avui com la City, va tenir en compte les necessitats urbanístiques, i les obres mestres de l’arquitecte Wren van embellir el nou Londres. La ciutat es va convertir en el centre de la vida social angles, amb els seus palaus i salons, es teatres, les societats culturals (Royal Society, 1662) i els museus (Museu Britànic, 1753).
El creixement de Londres va ser impulsat amb la fundació, al 1694, del Banc d’Anglaterra.
Gran part del Londres actual pertany a l’època victoriana. Fins a principis del segle XIX, la capital estava reduïda als límits de la ciutat romana originària, més Westminster i Mayfair, rodejada de camps. La industrialització va atraure un creixent nombre de persones que van omplir aquests espais verds. Aquesta ràpida expansió va causa greus problemes com l’epidèmia de còlera de 1832, o la “gran pestilència”, al 1858, causada per la pudor del Tamesis que va obligar a suspendre les sessions parlamentàries.
Des de 1750 la població va passar de 700.000 habitants a més de 4.500.000 al 1901 (6.600.000 amb zones suburbanes). A finals del segle XIX Londres s’havia convertit en la capital de les finances i del comerç internacionals.
Les necessitats administratives d’un centre de tanta activitat comercial van impulsar a crear al 1888 una nova unitat territorial autònoma, el comtat de Londres, governat pel “London County council”. Aquest comtat va ser dividit en 29 unitats electorals (la ciutat i 28 burgs metropolitans), però l’expansió progressiva es va desbordar aviat fora dels límits del comtat al formar-se un zona suburbana de molt ràpid desenvolupament. Després d’un període estacionari, la població de la capital va començar a disminuir a l’acabar la I Guerra Mundial i va descendir per sota dels 3.500.000 cap al 1950. Com a contrapartida, l’àrea suburbana ha crescut sense parar.
Al 1963 es va portar a terme una nova divisió de l’aglomeració londinenca, que comprendria el casc antic i 32 burgs metropolitans.
Palace of Westminster
Palace of Westminster, conegut també com House of Parliament (Casa del Parlamanent), és un edifici gòtic victorià que alberga les dues Cambres que composen el Parlament Britànic.
A l’octubre de 1834, un assolador incendi va destruir l’antic palau que havia allotjat el Parlament des de 1512. L’edifici també havia servit com a residència reial a Londres des de l’època de Guillem el Conqueridor.
De l’antic palau només es va poder salvar una ínfima part, composada pel Westminster Hall, els claustres i la cripta de St. Stephen i la Jewel Tower, una construcció del segle XIV en la que es guardaven les joies d’or.
Dels 97 projectes presentats per a la construcció del nou edifici, els guanyadors del concurs van ser els arquitectes Charles Barry i Augustus Welby Pugin. Al 1847 l’edifici es veia pràcticament acabat amb la construcció de 1.200 habitacions, 11 patis i 3,5 km de passadissos.
L’ostentosa façana de l’edifici ofereix un bell panorama mentre els pinacles daurats i les estàtues dels reis es reflecteixen al riu. El palau es troba flanquejat per la Victoria Tower, una important torre que reuneix les còpies de totes les lleis del Parlament des de 1497, i també per la carismàtica torre de Big Ben.
Palace of Westminster només es pot visitar durant els mesos d’estiu. Al tractar-se d’un dels principals llocs per veure de Londres, acostuma a haver-hi grans cues per comprar les entrades pel palau, pel que per comoditat, el més recomanable és comprar-les per atalentat.
Horaris:
Visites guiades: dissabtes de 9:15 a 16:30 hores.
Agost: Dilluns de 13:15 a 17:30 hores. De dimarts a divendres de 9:15 a 16:30 hores.
Setembre: De dimarts a divendres de 9:15 a 16:30 hores.
Sessions parlamentàries: Dilluns de 14:30 a 22:30 hores. Dimecres de 11:30 a 19:30 hores. Dijous de 10:30 a 18:30 hores.
Metro: Westminster Station, línies Circle, District i Jubilee.
Palace of WestminsterParlament Britànic
Westminster Abbey
L’Abadia de Westminster és el temple més antic de la ciutat, és la seu de les coronacions i acull les tombes dels monarques i figures històriques britàniques dels últims mil anys.
És una abadia, construïda en estil romànic, que va ser consagrada l’any 1065 per donar acollida als monges benedictins. Entre 1245 i 1517 va ser reconstruïda en un estil gòtic i durant el segle XVIII va patir la transformació més gran, la construcció de les dues torres de l’entrada principal.
Tot i que l’abadia va ser incautada per Enric VIII durant la dissolució dels monestirs al 1534 i clausurada al 1540, es va salvar de ser destruïda gràcies a que es trobava sota el control directe de la Corona d’Anglaterra, fora de la jurisdicció de l’església. Aquests forts llaços amb la corona també van servir per salvar l’abadia dels atacs produïts pels iconoclastes durant el 1640.
Des de la coronació de Guillem el Conqueridor a l’any 1066, tots els monarques anglesos han estat coronats a l’Abadia de Westminster utilitzant un tro de coronació medieval del segle XI que encara es conserva.
Els murs de l’abadia guarden alguns dels millors exemples de l’arquitectura medieval londinenca. Amb una impressionant col·lecció de tombes i mausoleus de grans personalitats britàniques, l’abadia ocupa un lloc privilegiat en la consciència nacional britànica.
Westminster Abbey
L’abadia posseeix nombrosos llocs d’interès al seu interior, tots convenientment explicats a través del recorregut que es realitza amb l’audioguia. Aquest són alguns dels llocs més destacables de l’interior:
Lady Chapel
Lady Chapel: una de les capelles més impressionants de l’abadia, Lady Chapel, conserva un superb sostre i el carreu del cor des de l’any 1552.
Tro de Sant Eduard: El tro de coronació medieval, que data del segle XI, és el mateix en el que s’asseuen els sobirans per a ser coronats per l’Arquebisbe de Canterbury.
Claustres: els preciosos claustres construïts entre els segles XIII i XIV uneixen l’església de l’abadia amb la resta de les dependències.
Claustre de Westminster Abbey
Sala Capitular
Sala Capitular: la sala amb una estructura octogonal encara conserva el terra del mosaic del segle XIII.
Collage Garden
Collage Garden: amb més de 900 anys d’antiguitat, el Collage Garden és el parc més antic d’Anglaterra.
Tot i que el preu de l’entrada és elevat, val la pena recórrer l’interior per descobrir les impressionants meravelles decoratives i arquitectòniques que conserva a pesar dels segles. L’audioguia inclosa en el preu de l’entrada resulta de gran utilitat per recórrer l’abadia d’un forma interessant, coneixent els detalls de la seva història.
La Torre del Big Ben, construïda al 1858 al costat del Palace of Westminster és un peculiar edifici de 106 metres d’alçada construït en un estil gòtic que alberga quatre enormes rellotges a les seves cares.
Tot i que generalment, quan parlem del Big Ben ens referim a la Torre del Rellotge de l’edifici del Palace of Westminster, aquesta denominació no és del tot exacta, ja que el Big Ben realment és una enorme campana de 14 tones que es troba a l’interior de la torre.
El rellotge de la Torre del Big Ben, compost per un rellotge de 7 metres de diàmetre a cada una de les seves cares, es va posar en marxa al maig del 1859. Avui en dia s’ha convertit en un símbol de la nació i les seves campanades són retransmeses a diari per la cadena de ràdio de la BBC.
Es tracta d’un dels rellotges més fiables que existeixen, ja que és capaç de suportar les inclemències meteorològiques com la neu o el vent, i inclús a suportat els bombardejos alemanys durant la II Guerra Mundial, mantenint intacta la seva puntualitat.
Tot i que són poques les ocasions en que el Big Ben ha patit incidències en la seva puntualitat, els ciutadans anglesos no podran oblidar aquell Cap d’Any de 1962 en la que van entrar amb 10 minuts de retràs a l’any nou degut a unes averies tècniques produïdes al Big Ben.
Transport:
Metro: Westminster, líniés Circle, District i Jubilee.
Piccadilly Circus
Picadilly Circus és la plaça escollida per molts londinencs i turistes com a punt de trobada gràcies a la situació privilegiada que té i a l’enorme oferta d’oci que existeix a la zona.
La plaça és coneguda pels seus lluminosos, encesos des de 1908, i la Font d’Eros situada al centre, que s’ha convertit en una icona de Londres.
L’oferta d’oci de Piccadilly Circus és molt extensa, des d’una gran quantitat de botigues, cinemes i teatres, fins a restaurants per tos els gustos. A part també es pot fer una visita al Trocadero, una enorme sala de màquines plena de tot tipus de jocs.
En les immediacions de la plaça abunden les relacions públiques que ofereixen entrades amb descompte pels locals de moda.
Transport:
Metro: Piccadilly Circus, líneas Piccadilly i Bakerloo
Piccadilly Circus
Tower of London
Construïda sota el regnat de William I, la Tower of London és una enorme fortificació que ha funcionat al llarg de la història com a residència reials, fortalesa i presó.
Durant més de 900 anys la Tower of London va ser sinònim de terror degut a que es tractava del lloc en que erren tancats tots aquells que ofenien al monarca. La majoria de presos van malviure en condicions espantoses i no van sortir amb vida, o van ser torturats abans de ser executats a la propera Tower Hill (Turó de la Torre).
Van ser molts els personatges de gran rellevància que van tenir la desgràcia de patir entres les partes de la Tower of London, entre els que es van incloure alguns reis derrocats, aristòcrates i clergues acusats de traïció. Alguns dels personatges més destacats entre els que van ser executats a la Torre Verda van ser la reina consort Anne Boleyn, la reina Jane Grey, el baró William Hastings, o el pensador i escriptor Thomas More.
Tower of London
Què es pot veure dins de la Tower of London:
Crown Jewels (Joies de la Corona): compostes per corones, espases i ceptres d’incalculable valor tant material, com històric i religiós, la col·lecció de les Joies de la Corona és una de les atraccions preferides pels visitants.
White Tower (Torre Blanca): coneguda com la Tower of London, és l’edifici central i el més antic de la Tower of London, a part del que dona nom a la fortificació. Construïda entre els anys 1078 i 1100, la White Tower ha funcionat com a residència reial, armeria i presó.
Corbs de la Tower of London
Ravens (els Corbs): els corbs són els residents més famosos de la Tower of London. Segons la llegenda, si els corbs desapareixen es desplomaria la torre, i amb ella el regne. Amb l’objectiu d’evitar la catàstrofe, un dels guàrdies que protegeix la torre, conegut com Ravenmaster (Mestre dels Corbs), cuida els corbs i els hi talla l’extrem d’una de les ales per evitar que s’escapin.
Medieval Palace (Palau Medieval): a part de ser una imponent fortalesa, la torre també va constituir un confortable llar pels membres de la reialesa. A la zona del Medieval Palace encara es conserven algunes restes del mobiliari que mostren un luxe i l’opulència que en el seu dia va regnar a la torre.
Chapel Royal of St Peter ad Vincula (Capella Reial de St Pere i Vincula): construïda al 1520, la capella de la torre és el lloc en que es conserven les restes dels presoners més famosos que van ser executats a la torre. Avui en dia la capella continua essent el lloc d’oració de les més de 150 persones que viuen a la torre.
Tower Bridge és un vistós pont llevadís, construït en estil victorià que es troba al costat de la Tower of London.
Tower of Bridge
A mesura que Londres s’anava expandint, va ser necessària la construcció de diversos ponts que unissin els dos costats del Tamesis.
El primer pont que es va construir va ser el London Bridge (Pont de Londres), al que li van seguir molts altres que es van situar a l’oest del mateix per no molestar la zona del port.
Durant el segle XIX es va produir un gran creixement a la zona de London Bridge i es va fer necessària la construcció d’un nou pas. Per no afectar al creixent trànsit fluvial, es va prendre la decisió de crear un pont llevadís accionat per màquines de vapor, que es veuria finalitzat al 1894, després de 8 anys de construcció.
Al 1910, les passarel·les elevades del pont van ser tancades al públic, ja que la majoria de la gent optava per esperar a que el pont baixés de nou. I al 1982, es van cobrir les passarel·les i des de llavors format part de l’exposició que ofereix l’interior del Tower Bridge.
La resta de l’exposició s’ocupa de destacar la importància del Tower Bridge en la història de la ciutat. Al llarg de les passarel·les superiors també es pot veure les fotografies dels ponts més emblemàtics del món entre els que hi ha la Tower Bridge.
Tower Bridge és un dels símbols més emblemàtics de Londres i acostuma a convertir-se en el blanc de les càmeres de fotos de tots els turistes. La visita a l’interior narra alguns aspectes interessants sobre la construcció del pont, però és una visita prescindible.
És molt comú confondre Tower Bridge amb London Bridge, un pont més auster, situat a l’est de Tower Bridge, que va ser el primer en construir-se per unir els dos costats del Tamesis.
Amb una alçada de 110 metres, la St Paul’s Cathedral (Catedral de Sant Pau) és la segona més gran del món, just pel darrera de la Basílica de Sant Pere de Roma. Aquesta catedral és l’obra mestra de Christopher Wren.
St Paul’s Cathedral
L’emplaçament en el que es troba la St Paul’s Cathedral ha estat ocupat per edificis religiosos des de temps immemorables, ja que va ser el lloc escollit per col·locar un domen i posteriorment un temple grec. El temple va ser reemplaçat per l’església més antiga d’Anglaterra, construïda al 604 en fusta, va ser un dels molts edificis afectats per l’incendi de 1666, i va caldre reconstruir-la en diferents ocasions fins arribar a convertir-se en l’impressionant edifici actual erigit entre 1676 i 1710.
La St Paul’s Cathedral és un dels llocs principals de Londres ja que des de la seva construcció ha estat el lloc de celebracions d’importants esdeveniments, com el funeral de Winston Churchil o la boda del rei Charles III i Diana de Gal·les
La catedral és un enorme temple amb planta en forma de creu que presenta una vistosa decoració, sobretot en els preciosos sostres decorats amb pintures al fresc.
Convé realitzar la visita amb l’ajuda d’una audioguia gratuïta que s’entrega a l’entrada, ja que narra tots els detalls d’interès de cada racó de la catedral.
Interior de la St Paul’s Cathedral
Probablement l’atractiu més gran és la cúpula, composta per tres galeries circulars. Després d’un ascens de 257 escales s’arriba a la primera d’elles, la Galeria del Susurros, situada a 30 metres d’alçada. Es tracta d’un lloc amb una increïble acústica en el que es pot escoltar el més mínim soroll produït a l’extrem oposat de la cúpula.
Després de pujar 376 escales més s’arriba a la Galeria de Pedra, on ofereix agradables vistes des de l’exterior de la cúpula, tot i que aquestes són superades per les de la Galeria Daurada, situada a 85 metres d’altura.
Les entranyes de la catedral es troben perforades formant una gran cripta en la que es conserven alguns fragments dels anterior temples i diferents monuments i memorials, a part de les restes d’alguns grans personatges britànics.
Horari: de dilluns a dissabte de 8:30 a 16:30 hores. Els dimecres de 10:00 a 16:30 hores.
Coneguda com Millenium Whel (Roda del Mileni), el London Eye és una fita de disseny i enginyeria, construït al llarg de set anys per cents de treballadors provinents de cinc països diferents. Es va inaugurar al 2000.
El London Eye va ser la roda de fira més gran del món fins al 2006, amb 135 metres d’alçada, quan va ser superada per l’Estrella de Nachang de la Xina. Al 2008, els 165 metres del Singapure Flyer van marcar un altre record.
London Eye
L’impressionant estructura està composta per 32 cabines de vidre, cada una de 10 tones de pes i amb una capacitat per a 25 persones. L’estructura gira constantment a una velocitat lenta per permetre que la gent pugui pujar sense parar-se. El recorregut per les altures de la ciutat dura aproximadament uns 30 minuts.
Cabina del London Eye
El London Eye ofereix unes vistes panoràmiques impressionats, tant de la ciutat com del camp. Els dies clars és possibles visualitzar a 40 km a la rodona, tot i que si hi ha massa sol, la claredat impedeix veure algunes parts de la ciutat.
Amb l’entrada s’inclou l’accés a la “4D Experience”, un petit curt en tres dimensions sobre la ciutat.
Com a punts negatius, el principal és que el preu és bastant elevat. Un altre problema és que en determinades èpoques les cues per pujar-hi poden ser de més d’una hora, tot i que això se soluciona reservant l’entrada de forma anticipada.
El terreny del parc, més de 14 hectàrees, va pertànyer antigament a la Westminster Abbey fins que, al 1536, les terres van ser expropiades per Henry VIII i es va obrir com a parc públic al segle XVII.
El parc va ser seu de la Gran Exposició de 1851, per la qual es va construir el Palau de Vidre, però, al finalitzar l’Expo, el palau va ser retirat del parc degut a la pressió exercida pels ciutadans.
Hyde Park està considerat com el parc més antic de la ciutat i des de la seva creació ha estat escenari de duels, manifestacions i concerts. Des de fa anys hi ha la tradició de celebrar els aniversaris relacionats amb la Casa Reial disparant 41 trets de canons al migdia.
A part de passejar entre els camins verds i oblidar-se del soroll, a Hyde Park és possible realitzar múltiples activitats com prendre el sol, patinar, muntar en bicicleta i alguns altres esports. Una de les activitats preferides tant dels turistes com dels londinencs, és llogar una barca de rems al llac central anomenat Serpentine, un petit oasis habitat per una variada fauna aquàtica. Durant l’estiu, al parc se celebren múltiples actes, la majoria musicals.
Vist aèria de Hyde Park
A racó nord-est de Hyde Park es troba Speakers’ Corner, un curiós lloc en el que els diumenges al matí es reuneixen personatges (oradors i excèntrics) per fer discursos sobre diferents temes, tant religiosos com polítics. Es tracta d’un verdader espectacle al que la gent acudeix per escoltar, aplaudir o escridassar.
Els Speaker’s Corner es va fer famós durant la II Guerra Mundial, ja que era l’únic lloc en el que la gent podia defensar a Hitler o criticar a Churchill sense por a represàlies. Avui en dia a Speakers’ Corner és possible parlar de qualsevol tema, sempre i quan no vagi contra la llei.
Transport:
Metro: Knightsbridge i Hyde Park Corner, línia Piccadilly; Lancaster Gate, Queensway i Marble Arch, línia Central.
Conegut pel seu mercat i la seva atmosfera alternativa, Camden Town és un lloc popular del barri de Camden. Durant el dia, la zona de Camden està plena de turistes i és una visita obligada, però durant la nit es converteix en una zona poc recomanada pel públic en general.
Camden Town
Al mercat hi ha molts llocs per menjar, les paradetes que es munten a la plaça, bastant més cars però amb millor aspecte (i on el menjar és bastant més bo), i els llocs fixos que hi ha als porxos, llocs de múltiples nacionalitats amb menjar de tot tipus, en els que venen safates de menjar per 4 £ (4,84 €). És curiós comprovar com, a mesura que passa el matí, van baixant els preus del menjar i acaben venent les safes a 1 £ (1,21 €).
Degut als seus peculiars habitants, la majoria de locals que ocupen el carrer són botigues de roba gòtica o de tatuatges i piercings.
Dins del propi mercat es poden trobar coses més interessants pel públic en general. A l’edifici de llocs de menjar hi ha moltes botigues i paradetes amb objectes curiosos.
Per anar a Camden Town cal reservar almenys un matí sencer, ja que és una zona bastant gran i molt diferent a les altres, que ningú queda indiferent. Si es pot escollir, el millor dia per anar-hi és el diumenge.
A Camden Town hhi ha moltes botigues curioses, entre les que pot cridar més l’atenció una botiga anomenada Cyberdog, en la que hi ha Dj, gogós, música techno a tot volum i roba molt curiosa, que avarca des de roba amb implants cibernètics fins a vestits d’astronauta.
Buckingham Palace és la residència de la Família Reial Britànica a Londres des de 1837. És el centre de celebracions nacional i reials, així com la cerimònia habitual del Canvi de Guàrdia.
Construït al 1703 pel duc de Buckingham, l’edifici va ser adquirit pel rei George III al 1762 per ser utilitzat com a residència privada. Des de la seva construcció ha anat ampliant-se i remodelant-se en diferents ocasions.
Durant les dues Guerres Mundials el palau va sobreviure de manera exemplar. En la I Guerra Mundial va tenir sort de no ser atacat, però durant la II Guerra Mundial, va ser bombardejat en diferents ocasions. El bombardeig més important va destruir la capella reial al 1940.
Buckingham Palace
Buckingham Palace només permet visites a l’interior durant unes poques setmanes a l’any cada estiu, compreses entre meitats de juliol i setembre. Existeixen dos tipus d’entrades diferents: una de les modalitats permet visitar els Salons d’Estat i l’altra inclou també les Cotxeres Reials i la Galeria del Rei.
Saló d’EstatCotxeres ReialsGaleria del Rei
A part de les visites a l’interior, al llarg de tot l’any se celebra el Canvi de Guàrdia davant del palau, un acte capaç d’atraure mils de visitants.
El Canvi de Guàrdia dura aproximadament 45 minuts, en els quals, els guàrdies, coronats per enormes barrets de pel, realitzen la desfilada a ritme de diferents temes musicals, tant militars, com d’altres estils més actuals. Durant la cerimònia, que se celebra a l’entrada principal, els guàrdies que s’ocupen de la seguretat del palau són rellevats d’un manera molt especial, acompanyats per una banda musical militar.
El Canvi de Guàrdia es porta a terme diàriament a les 11:00 els mesos de juny i juliol. La resta de l’any es realitza cada dos dies (dilluns, dimecres, divendres i diumenge), exceptuant els dies de pluja en els que l’espectacle acostuma a cancel·lar-se.
Tot i que el Canvi de Guàrdia és una de les atraccions turístiques més grans de Londres, cal dir que es tracta d’una cerimònia una mica llarga i monòtona, sobretot després de portar una hora esperant per aconseguir un bon lloc per veure-la. Si es té planejat assistir a la cerimònia, el millor és arribar amb bastanta antelació i intentar situar-se a prop de l’enreixat del Buckinham Palace.
Canvi de Guàrdia
Horari de Buckingham Palace:
Des del 10 de juliol al 31 d’agost: de 9:30 a 19:30 hores.
Des de l’1 de setembre fins al 28 de setembre: de 9:30 a 18:30 hores.
Kensington Palace, dissenyat per Christopher Wren, ha estat el lloc de residència de la monarquia britànica des de fa més de 300 anys.
Aquesta enorme casa de camp construït de maó va ser reformada al 1689 per convertir-se en la llar de la monarquia durant vàries generacions.
Kensington Palace
El palau permet recórrer les antigues estances privades de la reialesa, mostra del luxe i l’exuberància en que van viure. Amb tota la seva atractiva estructura perfectament conservada, les parets del palau guarden històries que es mostres a través de les exposicions de cartes, joies, vestits, tapissos i nombrosos articles guardats amb recel.
Interior de Kensington Palace
El palau, de recent restauració, compta amb una nova exposició sobre la reina Victoria I i un petit apartat dedicat a la princesa Diana de Gal·les. Els jardins del palau són un petit oasis de tranquil·litat enmig de la ciutat, mentre que l’Orangery ofereix la possibilitat de prendre un té al més pur estil londinenc.
Horari: dillums i dimarts: tancat. De dimecres a divendres de 10:00 a 16:00 hores. Dissabtes i diumenges de 10:00 a hores a 18:00 hores.
Trafalgar Square és una de les places més importants de Londres. Va ser creada al 1830 per commemorar la victòria de l’armada britànica enfront a l’espanyola i la francesa a la Batalla de Trafalgar.
Trafalgar Square
Al centre de la plaça s’alça la majestuosa Columna de Nelson, construïda al 1843 en honor a l’Almirall Nelson mort mentre es trobava al comandament de l’armada britànica a la Batalla de Trafalgar.
La columna de granit de quasi 50 metres d’alçada està coronada per una estàtua de l’Almirall Nelson i rodejada per quatre lleons de grans dimensions, construïts a partir del bronze fos dels canons de la flota francesa.
A la part alta de la Plaça s’aixeca la majestuosa National Gallery i davant d’ella se situen dues grandioses fonts que s’il·luminen quan cau la nit
A la plaça es poden veure vàries estàtues de personatges cèlebres entre les que destaca la de George Washington. Aquesta estàtua, regal de l’estat de Virgínia, es troba situada sobre el sòl importat dels Estats Units, ja que Washington va jurar no tornar a posar un peu sobre terra britànica.
Com a mostra d’agraïment del poble noruec pel seu recolzament durant la II Guerra Mundial, des de 1947 és tradició que Oslo doni un avet perquè es col·loqui com a arbre de Nadal a Trafalgar Square.
La Trafalgar Square es troba animada i concorreguda a qualsevol hora del dia.
La història de l’actual plaça de Covent Garden va començar al segle XVII, quan el terreny va passar de mans dels monjos de Westminster a ser propietat dels comtes de Bedford. Al 1631 van començar les obres per a convertir la zona de cultiu en una plaça pública.
A l’any 1660 es va crear un gran mercat de flors, fruites i verdures que va fer famós el barri i, a principis del segle XIX, l’aspecte de la plaça es va veure modificat per la construcció de tres pavellons coberts que van passar a allotjar el mercat.
Al 1974 l’edifici del mercat va ser rehabilitat per a transformar-lo en un superfície comercial que s’ha mantingut fins a l’actualitat, atraient tant a turistes com a londinencs amb el seu aire bohemi i acollidor.
Covent Garden
Ara, el Covent Garden continua sent un barri molt especial, animat a qualsevol hora del dia. A la zona es pot gaudir de les botigues de moda situades a Floral Street, o bé dels petits llocs dels mestres artesans de la superfície comercial coberta.
També és recomanable visitar Covent Garden per passar una tarda agradable prenent un cafè a qualsevol dels múltiples locals, acudir a una de les funcions de la Royal Opera House. I si es pot visitar en dijous, la plaça està plena de paradetes de dolços i pastissos artesans.
Chinatown és el barri xinès de Londres, situat al barri de Soho. Es caracteritza pels seus restaurants, botigues i el seu ambient únic.
Chinatown
La zona original es trobava a la part est de Londres, on van començar a concentrar-se mils de mariners xinesos a finals del segle XVIII. Aquests havien estat contractats a la Xina però, per raons diverses, van haver de quedar-se a viure a Londres.
A l’any 1914, ja havien obert 30 negocis xinesos a Limehouse, la majoria per provenir als propis mariners. Durant la II Guerra Mundial la zona va quedar destruïda i trobar treball a la marina era missió impossibles pels estrangers.
A meitat del segle XX els xinesos que quedaven a Londres patien sèries penúries. Per sort per a ells, els soldats que tornaves d’Àsia arribaven amb ganes de seguir degustant menjar asiàtic. En aquesta època es van obrir els primers restaurants a Gerrard Street, un carrer amb molta reputació gastronòmica internacional.
La popularitat dels restaurants xinesos va atreure a grans emprenedors asiàtics que van convertir la zona en l’actual Chinatown de Londres.
Per menys de 10 £ (11,93 €) es pot fer un menú en la majoria dels restaurants de la zona. El menjar de Chinatown és bastant autèntic que la dels restaurants d’Espanya.
Transport:
Metro: Leicester Square, línies Northern i Piccadilly. Autobús: línies 14, 19, 38, N19 i N38
Stamford Bridge
L’estadi de Stamford Bridge és un dels camps més importants i icònics del món. Llar del Chelsea FC des de 1905, va arribar a ser també l’estadi amb més capacitat d’Anglaterra a principis del segle XX.
Stamford Bridge
“The Bridge” com es coneix comunament, data de 1977 quan va ser concebut per a ser utilitzat pel Fulham FC, un altre dels clubs de la capital anglesa. Degut a l’oposició d’aquest a mudar-se, es va crear London Athletics, club que anys més tard acabaria adoptant el nom de Chealsea Football Club.
A part d’haver patit múltiples reformes i la seva capacitat ha anat variant amb els anys. Actualment disposa de 41.841 seients, cosa que el converteix en el desè estadi més gran de la Premier League. Però si ens remuntem als anys 1930, quan la seva capacitat era molt superior i enlloc de seients, les persones veien el partit dempeus, va arribar a la xifra de 82.905 persones assistint a un Chelsea FC contra Arsenal FC. A dia d’avui, aquesta xifra segueix sent la segona major assistència de la història a un partit de futbol anglès.
Stamford Bridge ha estat escenari d’un centenar de partits èpics, remuntades d’infart i gols a l’últim minut. Pel túnel de vestidors han desfilat llegendes “blues” com Frank Lampard, Didier Drogba, John Terry o Gianfranco Zola.
Però a part de grans noms, el Chelsea FC també té en el seu haver una gran quantitat de títols que el converteixen en un dels clubs més llorejats d’Anglaterra. Entre tots els seus triomfs destaquen les dues Champions League aconseguides al 2012 enfront al Bayer de Munich i al 2021 enfront el Manchester City. Altres títols pels que destaquen els de Londres són 6 Premier Leagues, 8 FA Cups, 2 UEFA Europa Leagues, un Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs.
El tour per l’estadi del Chelsea és un dels més visitats i populars de tota Anglaterra, durant el recorregut es pot visitar alguna de les zones més importants i exclusives de l’estadi, com la sala de premsa, el túnel d’entrada al camp o inclús els vestuaris. Amb l’afegit de que es pot sortir a la gespa.
Gràcies a l’experiència multimèdia, els visitants poden sentir el que viuen els jugadors minuts abans de saltar ala gespa, gaudir d’imatges històriques i visitar el museu del club, un lloc en el que descansen tots els títols obtinguts en competicions nacionals i internacionals.
L’impressionant museu del Chelsea està decorat amb multitud d’imatges d’arxiu i vídeos de les grans gestes del club, tot això acompanyat per equipacions i pilotes històriques utilitzats per llegendes com Hernan Crespo, Michael Ballack o Petr Čech.
Horari:
Tots els dies de 10:00 a 16:00 hores.
Museu: de 9:30 a 17:00 hores (fins a les 19:00 juliol i agost).
L’Emirates Stadium és un dels estadis més impressionants i imponents de tota Anglaterra. És la llar de l’Arsenal FC des de la seva inauguració al 2006, amb 60.361 espectadors, és el quart estadi amb més capacitat d’Anglaterra, per darrera de Wembley, Old Traford i el Tottenham Stadium.
El recinte compta amb la categoria de 4 estrelles atorgada per la UEFA, cosa que significa que pot albergar grans esdeveniments com la Champions League, l’Europe League i l’Eurocopa. A més, la instal·lació i tots els espais han estat creats i dissenyats seguint les tècniques més modernes i avantguardistes en la construcció de complexos esportius.
Emirates Stadium
Els “gunners, que és com es coneixen els seguidors de l’Arsenal FC, el club més llorejat de Londres, amb un total de 13 Premier Leagues, 14 FA Cups, 2 Copes de la Lliga i una Recopa d’Europa.
El tour de l’Emirates Stadium és un dels més populars i aclamats d’Europa, no només pel seu estadi, sinó per múltiples espais i sales interactives de les que disposa al llarg del seu recorregut. El recorregut passa pels vestuaris de l’equip, el túnel d’accés al camp i inclús per la sala on s’ofereixen les rodes de premsa.
Durant la visita es compta amb una audioguia en espanyol.
Les estàtues de grans noms de la història de l’Arsenal FC decoren els voltants de l’estadi i són sense dubte un dels principals atractius del Emirates. Aquest passeig de llegendes compta amb jugadors coneguts internacionalment, com el davanter Thierry Henry o el centrecampista neerlandès Dennis Bergkamp.
El passeig de la fama et transporta per diferents etapes de la història d’un dels clubs més importants del Regne Unit, des dels anys 1920 amb Herbert Chapman i l’Arsenal de les quatre lligues en cinc anys, fins als 1980 i 1990 amb Tony Adams, la mítica llegenda “gunner” que va passar un total de 19 temporades al club.
Horari: Tours auto-guiats:
De dilluns a divendres: de 09:30 a 17:00 hores.
Dissabtes: de 9:30 a 17:00 hores.
Diumenges: de 10:00 a 16:00 hores.
Preus:
Adults: 30 £ (36,34 €)
Estudiants, discapacitades i majors de 65 anys: 25 £ (30,28 €)
L’Estadi de Wembley és un dels temples futbolístics més importants del món. Seu de finals de la Champions League i de Copa del Món, actualment és l’estadi amb més capacitat de tot el Regne Unit.
Wembley Stadium
Un dels millors futbolistes de tota la història, Pelé, va posar-li un sobrenom de “Catedral del Futbol” degut a l’atmosfera i ambient, ambdós únics al món.
Wembley va ser la seu de la final de la Copa del Món de l’any 1966 i amés va albergar fins a cinc finals de la Champions League, entre aquestes destaquen els campionats de dues del FC Barcelona, una de l’AC Milan, del Manchester United i de l’Ajax d’Amsterdam.
Però a part del futbol, també es coneix el vell Wembley en tot el món per ser la seu principal dels Jocs Olímpics de 1948, i per albergar algun dels concerts més importants de la història de la música. En aquest recinte ha citat al llarg de la història a bandes i artistes tan icònics com Queen, Guns N’Roses, Michael Jackson o Céline Dion.
A l’any 2002 o després de multituds d’esdeveniments i celebracions, es va procedir a la demolició, per a reconstruir al mateix lloc el que avui en dia és l’estai més gran del Regne Unit.
Amb una capacitat de més de 90.000 espectadors, el nou Wembley és de llarg el complex més gran esportiu de tot el Regne Unit, i el segon d’Europa darrera el Camp Nou de Barcelona.
Actualment és propietat de la Federació Anglesa i és el lloc on la Selecció Nacional juga els seus partits com a local. A més de ser seu de la final de la FA Cup i altres tornejos anglesos, ha acollit les finals de la Champions League al 2011, 2013 i 2024, acull cada any partits de futbol americà i ´s escenari d’excepció per actuacions musicals dels artistes més importants del moment.
El tourde Wembley és una de les més interessants, passejant per les seves instal·lacions espot entrar als vestuaris, la sala de premsa, la llotja presidencial i el túnel d’entrada al terreny de joc, així com el museu de Wembley, una autèntica col·lecció de relíquies entres les que destaquen trofeus, camisetes i fotografies úniques en la història de l’esport.
Horari: de 9:30 a 15:30 hores.
Preus:
Adults: 25 £ (30,28 €)
Estudiants, majors de 65 anys i nens de 5 a 16 anys: 18 £ (21,80 €).
Família: 70 £ (84,80 €)
Menors de 5 anys: entrada gratuïta.
Transport:
Metro: Wembley Park Station, línies Jubilee i Metropolitan.
El museu es va crear al 1753 i es va obrir definitivament al públic al 1759. Els orígens del British Museum van units al físic i col·leccionista Hans Sloane, que desitjava que la seva col·lecció de més de 80.000 articles perduressin després de la seva mort. Entre els objectes de la col·lecció estaven inclosos més de 40.000 llibres i antiguitats procedents de Grècia, Roma, Egipte, Orient Mitjà i Amèrica.
La primera ubicació del British Museum va ser la Casa Montagu, una mansió del segle XVI que va començar a quedar-se petita degut al ràpid creixement de les col·leccions, tant per les compres realitzades pel museu, com per les diferents donacions.
Al 1782 va augmentar considerablement la col·lecció de peces d’origen grec i romà i, després d’això, al 1802 el museu va adquirir una gran quantitat d’antiguitats egípcies, entre les que s’inclou la impressionant Pedra Rosetta (gràcies a la qual s’han pogut traduir els jeroglífics egipcis). Al 1823 el rei George IV va donar la biblioteca del seu pare ne tota la seva totalitat, pel que l’edifici del museu va començar a quedar-se petit.
Al 1852 va finalitzar la construcció del nou edifici del British Museum, que és el que es manté avui.
British Museum
Al 1887, degut a la falta d’espai, la col·lecció d’objectes naturals es va traslladar al Natural History Museum (Museu d’Història Natural), i al 1973 el British Library (Biblioteca Britànica) es va independitzar el museu.
Els més de 7 milions d’objectes procedents de tots els continents que posseeix el museu, es troben ordenats segons el lloc de procedència. El museu té tal extensió, que per visitar-lo tot sense pressa es necessari dedicar-hi més d’un dia, però per veure el més important, un matí és suficient.
Una de les grans parts que val la pena destaca és el Gran Atri al centre del museu, un enorme espai amb una coberta de vidre en la que es troba la sala de lectura de la British Library.
Al llarg de les diferents sales es possible trobar qualsevol tipus d’objecte, des de porcellana xinesa, fins a antiguitats prehistòriques i medievals, o monedes i medalles de diferents períodes. Les parts més vistoses del museu són la secció de l’Antic Egipte (la millor després de la del Museu Egipci del Caire), i la de l’Antiga Grècia.
Imatges de les exposicions interiors del British Museum
El British Museum és el museu més entretingut de la ciutat per aquells als que no li agradin massa els quadres i prefereixin culturitzar-se d’una altra forma. El museu rep més de 5 milions de visites anuals, cosa que el converteix en el tercer museu més visitat del món, per darrera del Louvre de París i del Metropolitan Museum de New York.
Horari: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores. Divendres fins a les 20:30 hores (algunes galeries)
Preu: Entrada gratuïta.
Transport:
Metro: Holborn, línies Central y Piccadilly; Tottenham Court Road, línies Northern i Central.
Els inicis de la National Gallery es remunten al 1824, quan l’estat britànic va comprar 38 quadres de la col·lecció privada del banquer John Julius Angerstein per 57.000 £ (68.891,24 €). A partir d’aquest moment, la galeria va començar un important i ràpid desenvolupament i actualment compta amb més de 2.300 pintures, de les que dos terços són donacions privades.
Des de la creació i degut al ràpid creixement en nombre d’obres, la galeria s’ha vist obligada a canviar de localització diverses vegades. Actualment, la galeria es troba situada en la seva tercera ubicació, un edifici de notables extensions creat per William Wilkins, al nord de Trafalgar Square.
National Gallery
La National Gallery de Londres exposa obres pictòriques de procedència europea, des de 1250 fins al 1900. La col·lecció permanent està composta per més de 2.300 pintures, entre les que destaquen algunes obres de Rembrandt, Tiziano, Velázquez, Van Gogh i Michelangelo.
Tot i que la National Gallery posseeix una mida més reduïda que altres galeries de renom com el Louvre, és un museu de notable qualitat i varietat artística que avarca la pràctica totalitat de la història de la pintura al món occidental, essent possible observar l’evolució dels estils pictòrics des del Renaixement fins al Postimpressionisme. Al contrari que d’altres museus d’art, la National Gallery no disposa d’objectes decoratius o escultures, sinó que les seves col·leccions estan centrades en el món de la pintura.
National Gallery
Horari: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores. (divendres fins les 21:00 hores).
Preu: Entrada gratuïta.
Transport:
Metro: Charing Cross, línies Northern i Bakerloo; Leicester Square, línies Northern i Piccadilly.
L’Imperial War Museum té com a finalitat afavorir l’anàlisi dels grans conflictes bèl·lics produïts al llarg de la història, atorgant gran importància als efectes de la guerra sobre la població civil.
Imperial War Museum
L’Imperial War Museum (Museu Imperial de la Guerra) va obrir les portes al públic al 1920 al Palau de Vidre de Sydenham Hill. Al 1936 es va traslladar a l’actual ubicació a l’antic hospital psiquiàtric de Bethlem.
Amb el començament de la II Guerra Mundial el museu va experimentar un ràpid creixement de les col·leccions, les quals van començar la seva expansió cap a altres seus situades a Londres, com el Buc de Guerra HMS Belfast i el Museu Churchill, i cap algunes altres fora de la ciutat.
Les extenses col·leccions del museu inclouen documents oficials, materials de vídeo i fotogràfic, vehicles militars, avions i armament militar. Tot i que el museu té una visió global del món bèl·lic, presta especial atenció a les guerres en les que ha format part el Regne Unit.
Recorrent les sis plantes del museu s’arriba a prendre consciència de la gran magnitud dels efectes de la guerra sobre la població civil.
El soterrani del museu resulta especialment interessant ja que conté peces originals de les dues guerres mundials, a part de les reconstruccions d’alguns escenaris bèl·lics, a través dels quals és possible experimentar la sensació dels militars que es trobaven a les trinxeres. Una petita exposició dedicada als nens durant la guerra, deixa patent el modus vivendi que van arribar a tenir els més petits i com tractaven d’evadir-se de la realitat convertint el terror en un joc.
La planta baixa és la més vistosa perquè conté grans mostres de l’armament pesat, com alguns tancs o coets. A la primera planta val la pena destacar l’exposició dedicada a la guerra secreta, un espai dedicat a mostrar els materials que van ser utilitzats per a les tasques relacionades amb l’espionatge. La segona i la tercera planta del museu mostren una exposició bastant dura que narra els horrors que es van viure durant l’Holocaust, a través de materials i objectes originals.
Images de l’interior de l’Imperial War Museum
L’Imperial War Museum de Londres és un dels millors que existeixen a nivell mundial. Les exposicions no només ofereixen la possibilitat de contemplar de prop la carcassa d’una bomba atòmica, un torpede humà, tancs o avions militars, sinó que també mostren les experiències personals de personal militar que va participar en les guerres i les dels ciutadans que van patir les conseqüències.
La Wallace Collection (Col·lecció de Wallace), fundada a partir de la col·lecció privada de Sir Richard Wallace, va obrir les portes al públic al 1900. La col·lecció alberga una variada gama de belles arts i arts decoratives des dels segle XV fins al XIX.
Wallace Collection
L’extensa Wallace Collection conté més de 5.000 objectes que van ser recopilats al llarg dels anys per quatre generacions de la família Hertford. Alguns elements més destacables de la col·lecció són els articles realitzats en porcellana de Sèvres, una àmplia recopilació d’obres pictòriques franceses o el mobiliari original de la casa, que també constitueix una gran mostra artística.
La Wallace Collections posseeix grans tresors com algunes pintures de Tiziano, Rembrandt, Rubens, Van Dyck, Velázquez i Canaletto, una impressionant col·lecció d’armes i armadures, escultures medievals i renaixentistes, a més d’alguns objectes de vidre, bronze i or ordenats al llarg de 25 galeries.
Imatges de l’interior del Wallace Collection
A part de les exposicions, val la pena conèixer la preciosa mansió del segle XVIII en la que s’ubiquen.
Horari: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.
Preu: Entrada gratuïta.
Transport:
Metro: Bond Street, línies Central y Jubilee; Baker Street, línies Circle, District, Hammersmith & City, Jubilee i Metropolitan; Oxford Circus, línies Bakerloo, Central i Victoria.
L’escultora Marie Tussaud, va establir la seva primera exposició de figures de cera a Londres l’any 1835, oferint l’entrada a 6 penics. Després de convertir-se en un èxit, al 1884, el museu es va traslladar a l’edifici en el que es troba en l’actualitat. Posteriorment es van estendre per diferents llocs com Amsterdam, Bangkok, Berlin, Blackpool, Hollywood, Hong Kong, Las Vegas, New York, Shanghai, Washington i Viena.
Madame Tussauds
El Madam Tussauds té diferents exposicions que ordenen les figures en diferents categories. Aquestes són algunes de les seccions preferides per molts visitants:
Zona d’esports: es tracta de la zona en que tenen cita alguns grans esportistes com Tiger Woods o Muhammad Ali.
Cita amb la reialesa: com no podia ser d’una altra manera, al museu és possible tenir una cita amb la reialesa. La reina Elisabet II, el rei Charles III i alguns altres membres de la família reial mostres més propers que mai.
Cambra dels horrors: es tracta d’una zona en la que diversos actors intenten infondre terror als visitants.
L’esperit de Londres: a bord d’un dels taxis de l’atracció és possible viatjar a través del temps per reviure la història de Londres.
Superherois de Marvel en 4D: Alguns dels superherois més coneguts de la factoria Marvel uneixen les seves forces contra el mal en una entretinguda pel·lícula en 4D.
Les figures del museu estan realitzades amb tot luxe de detalls, mostrant una gran qualitat enfront altres museus de cera.
Imatges de l’interior del Madame Tussauds
Tot i els preus excessius, el museu Madame Tussauds és un dels museus més visitats de Londres i hi acostuma ha haver-hi massa gent a qualsevol hora del dia. Per evitar les aglomeracions, el millor és tractar d’arribar a primera hora del dia o durant l’hora de dinar.
Horari: tots els dies de 9:00-10:00 a 16:00-18:00. (depenent de la data l’horari pot variar).
Preus:
Adults: 29 £ (35,04 €)
Nens entre 2 i 15 anys: 26 £ (31,42 €)
Menors de 2 anys: entrada gratuïta.
Transport:
Metro: Baker Street, línies Jubilee, Bakerloo, Metropolitan, Hammersmith and City i Circle.
Tate Modern
El Museu Nacional Britànic d’Art Modern, més conegut com Tate Modern, exposa i conserva obres de caràcter internacional que aparquen des de l’any 1900 fins a l’actualitat. El Tate Modern és el museu d’art modern més visitat del món, superant el MoMA de New York i al Museo Reina Sofía de Madrid.
Tate Modern
Un detall que fa especial al Tate Modern és la seva ubicació a la reformada Central Elèctrica de Bankside. Aquest emplaçament es va inaugurar l’11 de maig del 2000 després de quatre anys d’obres i encaixa perfectament amb la temàtica del museu. Gràcies a l’ampliació del museu ha estat possible dota de més espai a les exposicions fotogràfiques i de vídeo, a més de les exposicions temporals.
La col·lecció permanent del Tate Modern, situada entre la tercera i cinquena planta de l’edifici, és una de les més completes del món ja que conté obres de la majoria d’artistes més rellevants del segle XX, com Pablo Picasso, Andy Warhol, Salvador Dalí, Mark Rothko o Edvuard Munch. “The Sick Child” és la pintura de Munch que alberga el Tate Modern, ja que la major de les obres de l’artista noruec es troben al Museu Munch d’Oslo.
Imatges d’exposicions del Tate Modern
Tot i que no es sigui amant de l’art modern, el Tate Modern s’ubica en un curiós i ampli edifici molt fàcil de recórrer, ben situat, i l’entrada és gratuïta. Constitueix una de les principals atraccions de la ciutat.
La història del transport de Londres va lligada estretament a la vida social i al creixement i l’evolució de la capital, ja que alguns districtes de la ciutat van començar a desenvolupar-se amb l’arribada del metro i altres mitjans de transport.
Des de 1980 el museu es troba a l’antic edifici del mercat de flors de Covent Garden, una enorme construcció d’estil victorià construïda amb ferro forjat i vidre.
London Transport Museum
Les exposicions del London Transport Museum avarquen una gran varietat d’elements, des de fotografies antigues que mostren l’evolució dels diferents mitjans de transport, fins als primers cartells publicitaris amb els que es tractava de convèncer a la societat per utilitzar-los.
Tots els objectes es troben exposats de forma cronològica, pel que les exposicions són molt clares i permeten conèixer l’evolució dels mitjans de transport de la ciutat o al llarg de la història.
Al museu es poden veure algunes relíquies com l’autobús urbà més antic de Londres, que funcionava tirat per cavalls, la primer màquina locomotora que es va utilitzar després de la construcció del tren suburbà, o els models més antics dels autobusos de dos pisos de Londres.
Imatges de l’exposció del London Transport Museum
El Transport Museum és un lloc educatiu, entretingut i interactiu en el que es pot contemplar els mitjans de transport que van revolucionar la ciutat en el passat. Per contrapartida és un museu de pagament i el preu de l’entrada és elevat.
Metro: Covent Garden, línia Piccadilly. Autobús: Strand o Aldwych, línies RV1, 9, 11, 13, 15, 23 i 139.
The Sherlock Holmes Museum
Aquest museu inaugurat al 1990 és un centre expositiu dedicat a la vida del cèlebre detectiu Sherlock Holmes.
The Sherlock Holmes Museum
Segons les històries del novel·lista Sir Arthur Conan Doyle, la casa victoriana situada al Baker Street que ocupa el Sherlock Holmes Museum, va ser la casa dels principals personatges de les seves exitoses novel·les, Sherlock Holmes i el Doctor Watson, en companyia de la seva mestressa de claus, la Mrs. Hudson.
La casa té tres plantes en les que es van allotjar els detectius entre 1881 i 1904 es troba en condicions que descriuen los relats, repleta de mobles i objectes decoratius que ocupaven cada una de les habitacions fa més de 100 anys.
La primera planta és la més vistosa perquè és en la qual es troba el dormitori de Sherlock Holmes, a part del despatx que compartia amb el Doctor Watson per combatre el crim.
A la segona planta se situen les habitacions del Doctor Watson i Mrs. Hudson, en els quals es poden observar les pertinences dels personats amb tot preparat, com si fossin a tornar en qualsevol moment.
La tercera planta es troba ocupada per diverses figures de cera que representen alguns dels personatges dels casos més importants als que es va enfrontar l’arriscat detectiu.
Resulta interessant recórrer l’edifici decorat amb mobles de l’època, on cada petit detall encaixa a la perfecció amb els escrits de l’afamat novel·lista. És recomanable la visita especialment als amants de les novel·les de misteri, sobretot als que van créixer amb Sherlock Holmes, ja que es tracta d’una oportunitat única d’introduir-se en una de les seves històries.
El Harry Potter Studio són els estudis de Harry Potter de Londres són un destí imprescindible per cada amant de la saga creada per FK Rowling. Situats a les afores de la capital anglesa, aquests estudis ofereixen una experiència única als visitants i permet submergir-se en el món màgic amb la possibilitat de veure de prop els sets, disfresses i els objectes que van donar vida a les pel·lícules. Aquesta experiència ofereix una mirada única a la màgia del cinema i a la creació d’exitosa franquícia.
Harry Potter Studios
Els estudis es troben a Leavesden, a 32 km de Londres. Solen obrir tots els dies de l’any, però és recomanable comprovar que els horaris no hagin patit alguns modificació segons la temporada estival o per esdeveniments especials que puguin produir-se. Per la mateixa raó és aconsellable comprar les entrades amb antelació, doncs acostumen a esgotar-se en temporada alta.
El tour pels Estudis de Harry Potter permet conèixer mols dels elements i escenaris que van ser utilitzats per crear aquest món màgic en les diferents 8 pel·lícules de la saga. Entre els decorats, atrezzo, vestuari i curiositats aquests són alguns dels punts més destacats que es poden veure:
El Gran Menjador de Hogwarts: un dels llocs més icònics de la saga, doncs aquí celebren els estudiants de Hogwarts els banquets.
L’Estació de Kings Cross i l’Andana 9 ¾: la plataforma 9 ¾ que també pot visitar-se per Londres, és una de les escenes més emocionants i recordades pels fans d’aquesta saga. Es pot fer una fotografia a l’andana empenyent el carro cap a la paret, just com a la pel·lícula.
La Casa dels Weasly o el Bosc Prohibit: dos sets molts especial, on alguns dels objectes màgics i on és possible veure com es van crear alguns dels efectes visuals més impressionants.
Diagon Alley: es pot caminar pels carrers de Diagons Alley i veure algunes de les botigues de màgia o explorar el món màgic tal i com el descriuen els llibres.
Interior del Harry Potter Studios
Durant les dates més importants de l’any, els estudis ofereixen exposicions temàtiques i esdeveniments especials. Per Nadal es munta un gran arbre al Gran Menjador i per Halloween els visitants poden gaudir de decoracions especials.
Existeixen vàries formes d’arribar als estudis des del centre de Londres:
Excursió: una forma i la més còmoda per arribar als Estudis de Harry Potter des de Londres. D’aquesta manera no cal preocupar-se de res més que d’estar a l’hora indicada al punt de partida. L’excursió als Estudis Harry Potter des de Londres.
Tren: una de les formes més ràpides d’arribar-hi és des de l’estació London Euston fins a l’estació Watford Junction. El trajecte aproximat és de 20 minuts i des de l’estació es pot agafar un autobús llançadora directe als estudis que està inclòs amb l’entrada.
Autobús: hi ha diverses opcions d’autobusos que des del centre de Londres et porten directament als estudis.
Cotxe: també es pot acudir conduint i aparcar al cotxe a l’aparcament gratuït que hi ha pels visitants de l’estudi.
Preus i horaris a la pàgina web oficial de Warner Bros Studio de Londres.
Windsor Castle es va originar al segle XI, després de la conquesta normanda d’Anglaterra per Guillem I el Conqueridor. Des de temps d’Enric I d’Anglaterra (100-1135) ha estat habitat per tots els monarques britànics, això el converteix en la segona residència reial europea d’ocupació més antiga darrera del Real Alcázar de Sevilla.
Era la llar de cap de setmana preferit per la reina Elisabet II del Regne Unit, essent la seva última residència oficial permanent des de 2021 fins a la seva mort. A més de conegut per la seva espectacular arquitectura, és famós per fites històriques com l’enterrament de Enric VIII o la boda del príncep Harry i la seva esposa Meghan Markle.
Windsor Castle
Round Tower (Torre Rodona)
Round Tower
Es troba dins el recinte, i és una de les parts més antigues del castell, doncs data del segle XII, tot i que va ser reconstruïda al segle XIX.
La bandera indicava si la reialesa estan o no a Windsor. Si hi ha la bandera britànica, indica que no hi són. Si hi ha l’estàndard reial, amb set lleons i l’arpa d’Irlanda, vol dir que si que hi són.
State Rooms (Estances d’Estat)
Els State Rooms són una de les zones més interessants, ja que es tracta de les estances reials quan la Reina Elisabet II i família es trobaven al palau. Són impressionants, així que és aconsellable consultar horaris abans d’anar-hi ja que aquesta zona de vegades està tancada.
State Rooms
Royal Library (Biblioteca Reial)
Les instal·lacions del castell inclouen la Biblioteca Reial, famosa per les seves col·leccions de dibuixos de Leonardo da Vinci i Michelangelo Buonarrotti.
Royal Library
St George Chapel
La St George Chapel: d’estil gòtic, la seva construcció va començar al 1475, quan el rei Enric VII estava de monarca. Alberga les tombes de 10 monarques, però el que és realment conegut és per haver acollit bodes reals, la última i més mediàtica la del príncep Harry i la seva esposa Meghan Markle.
A la Capella de St George es troba l’Ordre de la Lliga, una ordre de cavallers que es remunten al regnat d’Eduard III, l’any 1348.
Capella de St GeorgeInterior de la St George Chapel
Cerimònia del Canvi de Guàrdia
Als membres de la Guàrdia se’ls pot veure marxar carrer amunt per High Street i entrar als murs del Windsor Castle. La cerimònia a l’interior del recinte es fa fora de l’habitació de la guàrdia al pati adjacent a la St George Chapel. Per veure la cerimònia a l’interior cal tenir l’entrada al castell. Veure al grup de soldats marxar des de High Street comporta 10 minuts i veure tota la cerimònia murs endins comporta mitja hora.
Canvi de Guàrdia de Windsor Castle
Horaris i preus
Horari
Windsor Castle està tancat els dimarts i dimecres. I els seus horaris d’obertura varien en funció de l’època de l’any en que es visita. Entre l’1 de març i el 31 d’octubre, obre de 10:00 a 17:15 hores, la última admissió és a les 16:00 hores. De l’1 de novembre al 28 de febrer l’horari és de 10:00 a 16:15 hores, amb la última entrada a les 15:00 hores.
No obstant és important consultar la pàgina web oficial per veure si el dia que es vol visitar està obert o no.
El lloc on s’ubica Dover va ser un important nucli de comunicacions durant l’imperi romà, coneguda com a Dubris. Dober està col·locada estratègicament, pel que ha estat lloc de desembarcaments de molts pobles per invair-la. Ja sigui per Guillem el Conqueridor, Napoleó o Hitler. Per tant, sempre ha estat una ciutat amb un important caràcter militar i compte d’això és el seu imponent castell que ha guardat la ciutat durant molt de temps.
Com a curiositat, al 1914 seria el primer lloc anglès bombardejat per un avió alemany.
Dover Castle
Dober Castle, també conegut com “La Clau d’Anglaterra” per la seva proximitat a França, és la fortalesa més gran i més antiga d’Anglaterra. Va ser construïda al segle XII per Henry II per satisfer les demandes de les guerres i és visible des de quasi tota la localitat. En el seu interior ens podem trobar amb una gran quantitat de salons recreats amb els colors que es creu que tenia.
També es poden visitar les diferents torres per gaudir de les vistes de tota la ciutat i del Canal de la Manxa.
Al segle XIII, el rei John va ordenar construir uns túnels subterranis connectats al port per sorprendre a les tropes atacants. Aquests túnels (es poden veure amb 45 minuts) va ser utilitzats durant la II Guerra Mundial com a centre de comandament militar. Dins dels terrenys del castell hi ha també un far romà i una església saxona.
I és que el castell ha estat molt important durant la II Guerra Mundial i va ser testimoni de l’evacuació de Dunkerque que s’ha pogut veure al cinema de la mà de Christopher Nolan. Al castell també s’han rodat pel·lícules com “Hamlet” protagonitzada per Mel Gibson (1990).
White Cliffs of Dover (Penya-segats blancs de Dover)
És una de les estampes més conegudes de la ciutat amb els seus 106 metres d’alçada en algunes parts. Aquest criden l’atenció pel seu color blanc produït per la creta, una roca sedimentada blanca similar al guix.
Des del Visitor Center Langdom (National Trust – The White Cliffs of Dover), hi ha una indicació que porta a un sender per poder veure els penya-segats des de dalt. Aquest passeig és de 12 km, però es pot fer el tros que es vulgui.
Si es té temps, és aconsellable anar des del Visitor Center Langdom(National Trust – The White Cliffs of Dover) fins a South Foreland Lighthouse passant pel punt escènic de White Cliffs of Dover.
Aquesta església està ubicada al centre de la ciutat, el lloc d’uns antics banys romans. Va ser construïda al segle XII i més tard va servir per albergar als pelegrins que anaven a Canterbury Cathedral.
North Laine és una zona formada per petits i estrets carrers, amb façanes pintades de colors vius i decorades algunes amb art de carrer.
Els carrers recomanats són Kensington Gardens, Gloucester Road i Gardner Street, on hi ha botigues de tot tipus i alguns restaurants i cafeteries.
Kensington Gardens és un carrer estret ple de botigues als dos costats, on es pot trobar des de souvenirs fins a roba de segona mà.
Kensington Gardens
Gardner Street és un carrer més ample també ple de botigues, on destaca el club Komedia.
Gardner Street
Un cop al New Road, a l’esquerra hi ha l’entrada dels jardins de l’edifici més emblemàtic de la ciutat: Royal Pavilion.
Royal Pavilion
Aquest palau d’arquitectura estil hindú, va ser construït al segle XIX, per ser el lloc d’estiueig del rei George IV qui, recomanat pels seus metges, va escollir Brighton per estar prop del mar.
Royal Pavilion
Tot i que sempre es relaciona el palau amb el rei George IV, cal mencionar que també va ser utilitzat com a residència reial pel seu germà, el rei William IV, qui el va ampliar.
A la seva mort, va ser succeït al tro per la seva neboda, la reina Victoria, qui va visitar el palau, però que, al no sentir-se còmoda per falta d’espai, el va vendre a la ciutat de Brighton pel mòdic preu de 50.000 £ (de l’època es clar).
Al llarg de la seva història, també va ser utilitzat com edifici civil, hospital i centre de rehabilitació durant la I Guerra Mundial.
Es pot visitar quasi totes les seves sales seguint un recorregut marcat a través de les 3 plantes.
Com a destacable la sala de banquets i la sala de música (no es poder realitzar fotografies).
Music Room del Royal Pavilion
Horaris:
Tots els dies d’octubre a març: de 10:00 a 17:15 hores.
Tots els dies d’abril a setembre: de 9:30 a 17:45 hores.
Entre North Street i East Street, s’estén un laberint de carrers estrets que un dia foren el centre del poble pesquer de Brighthelmstone.
The Lanes
Avui en dia, està ple de botigues d’antiguitats, joieries, boutiques, cafeteries i restaurants.
Per els amants de la xocolata, es pot visitar la botiga Choccywoccydoodah a Meeting House Lane. I pels amants dels donuts i els cronuts, la botiga Dum Dum a Brighton Square.
ChoccywoccydoodahDum Dum
Passeig marítim
El passeig marítim de Brighton, a part de tenir un accés a una de les platges urbanes més famoses del món, és un bon lloc per passejar i té vàries atraccions que no es poden perdre: Brighton Pier, British Airways i360 i l’aquari Sea Life.
La platja de Brighton és de pedres, pel que és recomanable portar escarpins.
Brighton Beach
Situat a la part central del passeig marítim, és el lloc més conegut de Brighton, juntament amb el Royal Pavilion.
L’edifici principal, on es troba una gran sala de jocs recreatius, es va inaugurar al 1997 però el moll va ser construït i inaugurat a finals del segle XIX.
No va ser fins a la dècada de 1980, quan es van afegir els llocs de menjar, incloent-hi els tradicionals fish & chips i es van posar les famoses hamaques de fusta que, avui en dia, es poden seguir utilitzant de forma gratuïta.
Darrera de l’edifici, hi ha el parc d’atraccions, al que, si es té la intenció de pujar a alguna d’elles, és recomanable anar-hi en cap de setmana, ja que algunes de dilluns a divendres no funcionen.
Horaris:
Tots els dies de novembre a març: de 11:00 a 17:00 hores.
Tots els die d’abril a octubre: de 10:00 a 22:00 hores.
Situat a un dels costats del passeig marítim, hi ha la torre mirador-mòbil més alta del món amb 162 metres.
Dissenyat pels arquitectes del London Eye, consta d’una gran cabina circular totalment envidriada, des de la que es pot veure la ciutat de Brighton i els voltants.
Es puja molt lent per poder veure i fer fotografies sense problemes, dura 30 minuts.
Al seu interior hi ha un bar, però els preus són bastant cars, i a la base també hi ha un cafè/restaurant i una botiga de regals creats per artistes locals.
Situat molt a prop del Brighton Pier, és l’aquari en funcionament més antic del món, ja que va ser construït al 1872 i encara conserva tota l’arquitectura victoriana original.
Sea LifeInterior del Sea Life
Cal destacar la zona dedicada a la selva i als seus habitants, el túnel de taurons i la Victorian Arcade (una zona amb grans arcs originals de l’època victoriana, plena de petits aquaris).
Tampoc es pot perdre el vaixell amb el terra de vidre, on es veuen taurons, tortugues i mantes nadar sota els peus. Aquesta part de l’aquari, només es pot reservar a taquilla, a l’arribada, ja que només poden entrar 12 persones a la vegada. L’entrada al vaixell costa entre 2 i 4 £ depenent de l’hora i del dia, i abans cal descalçar-se o cobrir les sabates amb protectors de plàstic per tal d’evitar fer malbé el terra del vaixell.
Horaris:
Tots els dies de setembre a maig de 10:00 a 17:00 hores.
Tots els dies de juny a agost de 10:00 a 18:00 hores.
Preus: 19, 50 £. Menors de 3 anys entrada gratuïta. És recomanable comprar entrades a la pàgina web, ja que ofereixen diversos tipus de passes amb descomptes del 25% al 40%. L’entrada és vàlida per tot el dia, així que es pot entrar o sortir quan es vulgui.
Tot i que es tracta d’un dels monuments més emblemàtics, Stonehenge està a menys de 200 metres de la carretera nacional A303 que uneix Londres amb Cornualles. A més, al passar prop del monument, la carretera es redueix a un sol carril, això unit a que tothom que passa per allí vol veure Stonehenge, provoca unes retencions grans.
En realitat, Stonehenge està a Amesbury, al comtat de Wiltshire, a 2 hores de Londres amb cotxe.
En l’actualitat, els visitants de Stonehenge consideren aquest monument una meravella de l’antiguitat i un símbol del misteri. No obstant, Stonehenge es va construir com un temple: un lloc dedicat a cerimònies, enterraments i celebracions.
De fet, al principi (fa uns 5.000 anys) es tractava d’una simple fosa i terraplè ambdós circulars, amb pals de fusta o pedres verticals (no se sap amb seguretat). Posteriorment, cal al 2500 aC es porten pedres més grans i també altres blaves mol més petites. Després, passen uns 800 anys de construcció i modificacions que van des de l’Edat de Bronze, quan es comencen a fabricar les primeres eines i armes de metall. Llavors, Stonehenge s’havia convertit en el temple més important de la Gran Bretanya.
La interpretació més acceptada actualment és la que va ser un centre ritual prehistòric alineat amb el moviment del Sol. Per això, tant al solstici d’hivern com al solstici d’estiu, quan el Sol arriba al punt més alt, la llum travessa de forma perfecta i simètrica els immensos blocs de pedra de més de 25 tones cadascun. Per això, aquests dies de l’any, mils de persones acudeixen a Stonehenge a celebrar-ho en aquest lloc tan especial.
En efecte, l’alineació de Stonehenge amb els solstici d’estiu permet concloure que es degué aixecar per acollir una activitat ritual o festivals estacionals relacionats amb l’observació del Sol i possiblement de la Lluna. De fet, es més que probable que aquestes cerimònies representessin idees sobre la fecunditat, la vida, la mort i el més enllà. En conseqüència, Stonehenge ha inspirat nombrosos estudis i interpretacions al llarg dels segles. Per exemple, els escriptors medievals recorrien a la màgia per a explicar la seva construcció, alguns l’atribuïen al Mag Merlí i altres estudiosos consideraven que havia estat construït per druides.
De qualsevol forma, a data d’avui se segueix sense trobar resposta a algunes preguntes fonamentals sobre Stonehenge: com i quan s’ha construït, qui el va construir i fins ara la més difícil de totes, perquè es va construir.
Stonehenge
Horaris:
Del 16 de març al 5 de setembre: de 9:30 a 19:00 hores.
Del 6 de setembre a 15 de març: de 9:30 a 17:00 hores.
L’última entrada de visitants tanca 2 hores abans del tancament.
Preus:
L’entrada general a Stonehenge costa 33 £ (39,13 €). És recomanable comprar-les amb antelació ja que es venen fins a completar l’aforament. A més reservar la visita on line a la web oficial de English Heritagefan un descompte del 15%, costant 25£ (29,64 €). Hi ha descomptes per estudiants i els menors de 5 anys entres gratuïtament. No s’accepta l’entrada de gossos.
També es pot contemplar les pedres de Stonehenge sense pagar des de l’exterior, tot i que només es veu un lateral. Per veure-ho així cal caminar 2 km des del centre de visitants (el bus llançadora està inclòs al comprar l’entrada) seguint el Stonehenge public path way. Es pot veure la cara nord del monument. L’entrada de pagament permet donar-li tota la volta, passant molt més a prop de les pedres.
L’entrada al monument es troba al Centre de visitants on hi ha un museu amb projeccions audiovisuals i objectes trobats en les excavacions arqueològiques. Dins del complex també hi ha botiga de souvenirs, una cafeteria i la representació d’una aldea neolítica inspirada en l’època en la que es va construir Stonehenge.
Aldea neolítica de Stonehenge
Durrington Walls
A part de Stonehenge, els voltants compten amb altres formacions neolítiques, que si es disposa de temps, també es poden visitar. Per exemple, quan es van portar les primeres pedres a Stonehenge, s’estaven construint als voltants altres “henges” i el de més dimensió era Durrington Walls, un immens recinte de més de 470 metres de diàmetre.
Tot i la seva mida, és difícil distingir-lo des del nivell del terra, però les excavacions recents des de 2004 van demostrar que, a l’igual que Stonehenge, Durrington té una avinguda en una de les seves quatre entrades al recinte. De fet, l’avinguda està alineada amb els solsticis, marcant la posta de sol a la meitat de l’estiu i la sortida de sol a meitat de l’hivern.
A més, s’ha descobert restes del neolític, les primeres que s’han trobat al sud de Gran Bretanya. Es més, al descobrir-se estructures similars a altres punts indica que poden haver existit centes de cases abans de construir-se el recinte, cosa que convertiria l’assentament neolític més gran de la Gran Bretanya i Irlanda.
Durrington Walls
Woodhenge
Es tracta d’un nou “cromlech” (traducció fidel de “henge” i que es defineix com a “monument megalític consistent en una sèrie de pedres o menhirs que creen un curt espai de terra plana i de forma el·líptica o circular”) que va ser descobert per primera vegada gràcies a fotografies aèries al 1925. D’igual manera, les incògnites al voltant d’aquest monument són innumerables. Al contrari que Stonehenge, Woodhenge va ser construït a voltants del 2500 aC i els formats en cercles contenien pals de fusta enlloc de pedra.
Tanmateix, Woodhenge està administrat per English Heritage i es pot accedir lliurement. A més compta amb aparcament i en l’actualitat els forats per als pals que s’han excavat estan marcats per pilars de ciment de diferents colors.
Woodhenge
A la mateixa zona a l’oest de Woodhenge, hi ha la Pedra Cocko o Cuckold. Les excavacions al voltat de la Pedra Cuckoo revelaren que aquesta estava aquí originalment. A més, sembla que en algun moment del neolític va ser col·locada verticalment i després, utilitzada per a realitzar sepultures per cremació i posteriorment rituals.
Pedra Cuckoo
Cotswolds
Cotswolds és una regió rural del sud-est d’Anglaterra de quasi 2.000 km2 que ha estat designada com “àrea d’extraordinària bellesa natural”, un reconeixement que més que merescut pels seus idíl·lics paisatges. Els Cotswolds alberguen extensos prats de flors silvestres, turons plens d’ovelles que pasten, frondosos boscos d’un verd intens, castells de conte, imponents abadies i alguns dels pobles més bonics d’Anglaterra. Els Cotswolds travessen 5 comtats d’Anglaterra: Gloucestershire, Oxfordshire, Warwickshire, Wiltshire i Worcerstershire. Tot i que no té un límits exactes, es pot dir que s’estén des de Bath (al sud) fins a Stratford Upon Avon (al nord). Estan situats a una hora i mitja de Londres, pel que és una escapada perfecta, és una regió pintoresca d’Anglaterra, en la que predomina el turisme local, i a la que encara no ha arribat el turisme massiu.
El seu nou es tradueix literalment com “turons de les ovelles”, doncs Cots significa ovelles i wolds significa turons. És per això, que durant l’Edat Mitja, el comerç de llana a aquesta regió era el motor econòmic principal, i la va convertir en una zona molt pròspera.
A Cotswolds s’hi ha rodat diverses sèries i pel·lícules com “The Bridgerton”, “Downton Abbey” o “Harry Potter“. Aquí les presses no existeixen, la vida es pren amb calma i es gaudeix dels petits plaers prenent un te en alguna de les coquetes cases de te o una pinta en els tradicionals pubs. Els pobles són molt petits i es recorren en menys de mitja hora, per aquest motiu, aquí no es visiten monuments, sinó que es passeja i s’entra a les botigues d’antiguitats i llanesi es recorren els mercats.
Ubicat a les afores dels Cotswolds, Lacock és un dels pobles més antics d’Anglaterra. Aquí es pot passejar per High Street per contemplar les cases tradicionals (algunes daten del segle XV), visitar la St Cyriac Church, menjar al pub“Red Lion” “que compta amb una bonica decoració d’estil georgià, gaudir d’una xocolata artesanal a “The Chocolate Barn” o d’un te a “John’s Hunting Lodge”.
El poble de Lacock va saltar a la fama per ser l’escenari de rodatge d’algunes pel·lícules de “Harry Potter”, la casa dels pares de Harry i l’amagatall del professor Slughorn es trobaven aquí; però també s’han rodat escenes de “Downton Abbey” i d’”Orgull i Prejudici”.
Tot i que la preciosa Lacock Abbey, la que fa incloure aquest poble a la llista de pobles imprescindibles dels Cotswolds. Va ser fundada al segle XIII i utilitzada posteriorment com a residència de la família Talbot, durant varis segles. Es necessiten un parell d’hores per visitar els seus preciosos claustres medievals, els jardins i el Fox Talbot Museum, dedicat al pioner de la fotografia William Henry Fox Talbot.
La Lacock Abbey obre tots els dies de 10:00 a 17:00 hores, la última admissió és ales 15:45 hores. I el preu de l’estrada és de 20 £.
Lacock Abbey
Castle Combe
Situat a uns 15 minuts de Lacock, aquest poble està ubicat en una vall en que sembla que el temps s’hagi parat durant segles, de fet la seva construcció més moderna data del segle XVI i no hi ha ni un sol cable ni una antena parabòlica, que ens recorda que estiguem al segle XXI.
Castle Combe és un poble de postal, que sembla tret d’un conte de fades. És un carrer ple de tradicionals cases amb teulades de palla que es recórrer en 15 minuts. També es pot visitar la St Andrew Church, la plaça del mercat on se celebrava el mercat setmanal al segle XIV i passejar pels carrers per tracta de conèixer els escenaris d’algunes pel·lícules com “Dr. Dolittle”, “Poirot” o “Stardust”.
St Andrew Church
Però la imatge més idíl·lica del poble s’obté des del pont de pedra que creua sobre el riu Bybrook.
També es pot menjar al pub The White Heart que compta amb cinc segles d’antiguitat o el pintoresc “Castle Inn” o prendre alguna cosa a “Old Stable Tea Rooms”.
Malmesbury
Molt a prop de Castle Combe es troba Malmesbury, de la que diuen que és la ciutat més antiga d’Anglaterra, que ha estat habitada de forma continua.
Es pot començar la visita per la Market Cross, la plaça central del poble. Molt a prop es troba Malmesbury Abbey, que va ser construïda al segle XII i es pot visitar de forma gratuïta. Al seu costat es troba la Abbey House, que alberga uns preciosos jardins amb una de les col·leccions de roses més grans d’Anglaterra.
Malomesbury Abbey
Tetbury
Tetbury és el segon poble més gran de Cotswolds, un lloc en el qual diversos actors britànics ha establert la seva segona residència.
Passejar pels carrers Long Street i Church Street i anar parant pels aparadors de les botigues d’antiguitats és una autèntica delícia.
Long Street
Hi ha varis llocs d’interès a Tetbury com la casa del mercat que al llarg de la història ha estat seu de l’administració i una presó, però que actualment ha recuperat la seva funció original com un mercat setmanal d’agricultors i artesans.
El poble també compta amb un parell d’esglésies, entre les que destaca la St Mary Virgin Church, amb un agulla de 186 peus que és la quarta més alta del país.
Però el principal reclam turístic de Tetbury es troba la Highgrove House, la residència oficial del Príncep de Gal·les i la Duquesa de Cornuallles, llurs jardins es poden recórrer amb una visita guiada.
Highgrove House
Painswick
Conegut com “la reina dels Cotswolds”, Painswick és un dels pobles medievals millor conservats d’Anglaterra.
És famós per la seva església de St Mary Church i pels 99 teixos que la rodegen. Antigament era molt comú plantar teixos als cementiris i al segle XVIII es van plantar 99 teixos al voltat d’aquesta església, doncs s’explica que existia una maledicció en la que el diable no permetia créixer el teix número 100. Amb l’arribada del nou mil·lenni, a l’any 2000 es va plantar un altre teix però al 2007 una tempesta el va destruir.
St Mary
A l’interior de l’església hi ha més de 300 reclinatoris artesanals, en que els seus dibuixos representen escenes de la bíblia i de la ciutat.
Després de la visita a l’església es pot passejar per Bisley Street i contemplar les antigues cases de teixidors amb portes especialment grans, que permetien que els ases entressin carregats amb les cistelles de llana.
Recomable també la New Street en la que destaca el Falcon Inn, una posada que va obrir les seves portes per primera vegada al segle XVI i que segueix funcionant com a pub i com a hotel. Alberga el Painswick Falcon Bowls Club, la bolera més antiga del país.
Si el clima ho permet (una mica complicat perquè a Cotswolds plou quasi tots els dies) és pot arribar fins als jardins rocosos ubicats a les afores del poble.
Bilbury
Bilbury
Bilbury ha estat escollit diverses vegades com el poble més bonic d’Anglaterra. Pot resultar familiar si s’ha vist la pel·lícula de “El diari de Bridget Jones”.
El poble no té més de tres carrers, però la filera de cases de pedra de color mel de Arlington Row és un dels llocs més fotografiats de Cotswolds, són una icona nacional, inclús apareixen al passaport britànic.
Aquestes cases van se construïdes a finals del segle XIV, com a magatzems de llana, posteriorment, es van transformar en habitatges dels teixidors, i avui en dia, són cases particulars. El paisatge de les cases reflectides sobre les aigües del riu Coln sembla tret d’un quadre, tot i que és un lloc massificat que acaba perdent el seu encant, pel que és aconsellable visitar-les abans de les 8 del matí, per gaudir-les amb tranquil·litat.
Davant de les casses de Arlington Row es veu The Rach Ise, una petita illa al riu Coln, connectada per un pont, on s’estenien les llanes durant l’Edat Mitja per assecar-les.
Chedworth
Chedworth és un poble rodejat de turons i prats amb ovelles i cavalls al que quasi no hi arriben turistes. Només són un parell de carrers amb les típiques cases de pedra de color mel de la zona i una pintoresca església, St. Andrew Church.
És famós perquè a un parell de quilòmetres del poble hi ha una de les vil·les romanes millor conservades d’Anglaterra, Roman Villa. Allí es poden veure les restes de mosaics, uns antics banys romans i un museu amb les troballes arqueològiques de la zona. El preu de l’entrada és de 13 £.
Chedworth Roman Villa
Burford
Es tracta d’un poble més gran que els anteriors amb una àmplia oferta d’allotjaments, botigues i restaurants. El carrer The Hill és una bonica zona residencial, que continua amb High Street, un transitat carrer amb galeries d’art, botigues de roba i artesanies, pastisseries, etc.
High Street de Burford
Al final del carrer hi ha un pont medieval de pedra sobre el riu Windruschy, un racó pintoresc en el que es pot contemplar uns quants signes i ànecs nadant.
Burford també té l’església de St John Baptist Church, una de les més visitades del Regne Unit amb uns impressionants vitralls.
Cirencester
Cirencester està considerada la capital dels Cotswolds. Tot i que aquest poble no és ni molt menys, el poble amb més encant dels Cotswolds, val la pena visitar-lo. Aquí es pot recórrer el pintoresc Cecily Hill, un carrer de castes amb portes de fusta verdes i blaves decorades amb torretes amb flors de tots els colors. També és pot fer un relaxat passeig per Cirencester Park, visitar la Cirencester Abbey, o comprar en un dels seus mercats dels dissabtes o menjar en algun dels restaurants o cafeteries de Blackjack Street.
Cirencester
Chipping Campden
Chipping Campden és conegut com el poble dels artesans dels Cotswolds i si hi ha alguna cosa que no falta aquí són les botigues de productes e llana de la zona.
El carrer principal del poble és High Street, en el que es troba l’antic mercat de pedra cobert que va ser construït al segle XVII i que encara està en funcionament. Sota el seu sostre es munten algunes paradetes de pell i altres productes artesans.
Un altre dels carrers que cal veure és Sleep Street, al final del qual hi ha alguns dels tradicionals cottages de la zona amb les seves teulades de palla.
Sleep Street de Chipping Campden
L’església de St James Church és una altra de les visites obligatòries del poble. Està rodejada d’un antic cementiri, i al seu interior, hi ha un dels tapissos més antics d’Anglaterra.
Broadway
Conegut com “La Joia dels Cotswolds”, Broadway és un dels pobles més populars dels Cotswolds i potser el segon més bonic, només per darrera de Castle Combe.
El seu High Street és un carrer de conte que cal fer-lo de principi a fi. Es pot començar per la part més allunyada del centre, on es troba una zona residencial plena de cases de pedra daurada amb façanes recobertes de vegetació i flors que daten dels segles XVI i XVII. Si es continua caminant s’arriba a la plaça principal del poble, plena de boutiques de moda, botigues de productes gourmet, botigues de decoració, restaurants, etc.
High Street de Broadway
Molt a prop es troba l’església de Broadway, la Broadway Church i com a dada curiosa, cada dissabte es converteix en una cafeteria.
Un dels principals atractius turístics de Broadway és la torre de Broadway, la Broadway Tower Highest Little Castle, que es troba a pocs quilòmetres de distància del poble. Es tracta d’una torre gòtica d’uns 20 metres d’alçada, construïda a finals del segle XVIII.
Broadway Tower Highest Little Castle
La història de la torre és bastant curiosa, ja que es va construir com a residència però ningú hi va viure mai. Al llarg dels anys ha tingut diversos usos: com impremta, com a lloc de reunió d’artistes i inclús coma búnquer nuclear.
Actualment és un museu en el que s’han recreat diverses estances decorades com mobles de l’època en la que va ser construïda i que alberga el millor mirador dels Cotswolds.
La torre de Broadway obre tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.
El preu de l’entrada a la torre de Broadway és de 14 £. Si només es vol accedir al recinte cal pagar 4 £. I el preu del pàrquing és de 3 £.
Snowshill
Snowshill és un poblet de postal, que rep molt poc turisme. És un dels pobles més alts dels Cotswolds i el primer que es cobreix de neu si neva a la regió. D’aquí el seu nou. El poble està construït al voltant de St Barnabas Church, que està rodejada de les tradicionals cottages. Allí es van roda algunes de les escenes de “El diari de Bridget Jones”.
St Barnabas ChurchCarrer de Snowshill
També és pot visitar la imponent mansió Snowshill Manor, que va pertànyer a la reialesa durant diversos segles i que avui en dia és un museu, en el que s’exposen una col·lecció d’artefactes (escuts d’armes, uniformes de samurais, instruments musicals, armes, etc) que van pertànyer al seu últim propietari.
A un parell de quilòmetres del poble es troben alguns camps de lavanda, entre els que destaquen la granja Cotswolds Lavender, que es pot visitar pagant una entrada de 7,50 £.
Cotswolds Lavender
Wichcombe
Al costat del riu Isbourne s’estén el poble de Wichcombe famós per tenir un dels castells més bonic d’Anglaterra, el Sudeley Castle.
Sudeley Castle
Aquest castell és l’únic de propietat privada del país que té enterrada una reina d’Anglaterra als seus terrenys i és que a la seva capella hi ha el cos del Catherine Howard, l’última muller de Henry VIII. El castell es pot visitar, així com els seus jardins i el museu que alberga al seu interior.
El Sudeley Castle obre tots els dies de 10:00 a 16:00 hores. I el preu és de 22 £.
Interior del Sudeley Castle
El poble també compta amb un carrer pintoresc, Vineyard, i St Peter Church.
Vineyard Wichcombe
The Slaughters
Unides per la Copse Hill Road, els poblets de Upper Slaughter i Lower Slaughter són dos bucòlics i tranquils pobles dels Cotswolds.
Es pot anar caminant d’un a l’altre en menys de mitja hora, mentre es gaudeix del paisatge del que diuen que és el carrer més romàntic d’Anglaterra.
A Upper Slaughter es pot visitar la St Peter’s Church i passejar per les casetes de pedra calcària ubicades a la riba del diu i rodejades de turons, en les que es troben moltes ovelles pasturant.
Upper Slaughter
El Lower Slaughter està travessat pel riu Eye, al voltat del qual creien les flors silvestres i els salzes ploraners i les precioses cotteges de pedra que reflecteixen a l’aigua. Passejant per aquí es pot veure un pintoresc molí d’aigua, que actualment és un museu en el que es pot conèixer el funcionament de l’antic molí. Una altra cosa que es pot veure al poble és la St Mary’s Church, rodejada d’un antic cementiri.
Lower Slaughter
Bourton on the Water
Bourton on the Water és un pintoresc poble travessat pel riu Windrush, que és conegut com “la Venècia dels Cotswolds”.
Bourton on the Water
A part de passejar pel poble, hi ha diversos museus per visitar, com el Motoring and Toy Museum (amb una exposició de cotxes antics) o el Model Village que és un rèplica del poble en miniatura.
Motoring and Toy MuseumUna miniatura del Model Village
A Bourton on the Water hi ha un munt de restaurants i vàries botigues molt coquetes com la botiga de llaminadures “Candy Shop” o la botiga d’ornaments de Nadal “The Victorial Christmas Shop”.
És un dels pobles més visitats dels Cotswolds, pel que és recomanable evitar anar-hi en cap de setmana.
Stow on the Wold
Un dels llocs més famosos dels Cotswolds és la famosa porta de l’església de St Edward Church de Stow on the Wold. Aquesta porta flanquejada per dos arbres va servir d’inspiració a Tolkien per les portes de Durin al Senyor dels Anells. És una fantasia de lloc en el que els turistes van cua per fer-se una fotografia, així que cal tractar anar-hi a primera hora del matí o a última de la tarda per no trobar massa gent.
St Edward Church
També hi ha altres coses a Stow on the Wold, com visitar la coqueta plaça del mercat, rodejada d’antigues posades, salons de te, galeries d’art i botigues d’antiguitats.
Moreton in Marsh
Aquest potser és el més prescindible de tots els pobles dels Cotswolds, però està inclòs en aquesta llista de pobles per la seva gran importància històrica, ja que durant la guerra civil anglesa del segle XVII el rei Charles I es va allotjar aquí en dues ocasions, en concret a l’Hotel White Hart Royal.
Moreton in Marsh
Si es passa pel High Street es poden veure importants edificis històrics del segle XVII i XVIII com el Redesdale Hall i la Torre del Toc de Queda amb el seu rellotge i campana originals.
Els fans de El Senyor del Anells no es poden perdre el pub “The Bell Inn”, en el que, segons diuen, es va inspirar Tolkien per a recrear la posada de “Prancing Pony” i el “Four Shire Stone”, situat a les afores del poble que va inspirar el “Three Farting Stone” de la novel·la.
Bath
Declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i situada a uns 150 km de Londres, aquesta coqueta ciutat agrada gràcies a la seva preciosa arquitectura georgiana, les ruïnes romanes, els seus parcs molt ben cuidats, la varietat de museus i sobretot pel pont Pulteney sobre el riu Avon, considerat un dels més bonics del món.
A part de conèixer aquestes meravelles i prendre una bona pinta en alguna de les seves tradicionals tavernes, Bath ofereix l’oportunitat també de seguir els passos de l’escriptora Jane Austen per la ciutat en la que va viure cinc anys i va inspirar alguna de les seves obres més famosos. A més, si s’és un amat de “The Bidgerton”, buscar escenaris d’aquesta popular sèries, serà un altre al·licient per visitar la ciutat.
Situades en ple casc antic, aquests banys tenen el seu origen al segle IX aC en la civilització celta, tot i que no va ser fins segles més tard, amb la invasió l’Imperi Romà, que els banys van adquirir una dimensió considerable i es van crear les zones d’aigua calenta, tèbia i freda.
Després de la fugida dels romans, les termes es van abandonar fins que van ser recuperades al segle XII pel bisbe de Bath per a utilitzar-les per a sanejar malalts. No va ser fins més tard, al segle XIII, quan l’arquitecte John Wood i fill li van donar el disseny que tenen en l’actualitat i que les van convertir en un lloc molt sol·licitat per la burgesia de l’època.
Durant la visita a les termes romanes, que inclou una audioguia, es pot repassar i aprendre la seva història a part de recórrer els principals punts d’interès com la Font Sagrada on es pot comprovar com flueix l’aigua a 46º de temperatura. Altres llocs que s’inclouen en la visita són el museu amb mosaics de l’antic temple romà i l’espectacular Gran Bany, una piscina rectangular emporxada plena d’aigua calenta que flueix des del font i que es pot apreciar des de la magnífica terrassa que la rodeja.
Horari: tots els dies de 9:00 a 18:00 hores (última entrada a les 17:00 hores. A l’estiu el seu horari s’amplia fins a les 22:00 hores).
La Bath Abbey situada davant de les Termes, és un dels millors exemples d’estil gòtic perpendicular del país.
Aquesta església anglicana i antic monestir benedictí té els seus orígens al segle VII tot i que el seu aspecte actual, en el que destaca la seva façana amb escultures d’àngels que pugen al cel per dues escales de pedra (anomenada “Escala dels Àngels”) és de 1499.
Bath Abbey
A l’interior hi ha una espectacular volta de pedra en forma de ventall, grans vitralls, la capella familiar de William Birde i diversos memorials de guerra i monuments a personatges cèlebres de Bath.
Interior de la Bath Abbey
Tot i que l’entrada és gratuïta, cal pagar un petit import si es vol pujar les 212 escales que porten a la part alta de la torre de l’abadia i des d’on es gaudeix de les vistes panoràmiques de la ciutat.
Horari: de dilluns a dissabte de 9:00 a 17:30 hores i diumenges de 13:00 a 14:30 hores i de 16:30 a 17:30 hores.
Des de la Bath Abbey es pot fer un passeig pel centre històric que enamora a primera vista pels nombrosos edificis d’estil neoclàssic i arquitectura georgiana construïts amb un tipus de pedra de color mel característica de la zona.
Entre els seus carrers hi ha artistes de carrer, galeries d’art, llibreries, salons de te, emblemàtiques tavernes, parcs per relaxar-se i racons amb encant com Queen Square i Abbey Green, una preciosa plaça amb un vell plàtan al centre.
Pulteney Bridge
El Pulteney Bridge que travessa el riu Avon, és un dels cinc ponts habitats que queden al món. Dissenyat per Robert Adam, un arquitecte escocès que es va inspirar amb el Ponte Vecchio de Florència i el Ponte Rialto de Venècia, aquesta meravella finalitzada al 1773 té vàries botigues al llarg d’ambdós marges que li dones un aspecte senyorial en sintonia amb l’arquitectura victoriana i georgiana dels edificis del voltants.
Cal observar-lo amb una mica de perspectiva des del presa per veure la seva arquitectura, els Parade Gardens són un bon lloc.
I recomanable també fer-li una ullada a la farmàcia que hi ha al final del pont, és una de les més antigues del país i la posada en escena és total.
Pulteney Bridge
Mary Shelley’s House of Frankenstein
Aquest museu de quatre plantes ofereix una experiència única i immersiva de la fascinant, i al mateix temps, tràgica vida de la novel·lista anglesa Mary Shelley que la va inspirar a crear al 1816, mentre vivia a Bath, a un dels personatges més famosos de la ciència ficció.
L’edifici compta també amb un bar amb temàtica de terror, el joc Body in a Suitcase, una escape room i un soterrani adaptat al terror.
Interior del Mary Shelley’s House of Frankenstein
The Circus
Aquesta plaça circular va ser començada per John Wood pare al 1754, que va morir tres mesos després, pel que el seu fill, John Wood el Jove, va completar el disseny al 1768.
El complex consta de 3 segments corbs de cases adossades formant un cercle amb tres entrades i el mateix diàmetre que Stonehenge, ja que l’arquitecte considerava que Bath era lloc de druides i éssers mitològics, per això molts dels edificis tenen estranys símbols fets en pedra.
The Circus
Com a curiositat, es pot dir que si s’observa des del cel, forma amb Gay Street i Queen Square, la figura maçònica d’una clau amb la que Wood adornava molts dels seus edificis.
The Circus
Bath Assembly Rooms
Les Assembly Rooms són unes antigues sales de ball i reunió dissenyades pel John Wood el Jove al segle XVIII i que han estat escenari de la popular sèrie “The Bridgerton”.
Aquestes quatre sales públiques són: octàgon, sala de ball, sala de cartes i sala de te, van ser epicentre de la glamourosa vida social i de l’època georgiana de Bath quan se celebraven sumptuosos balls i esdeveniments per a l’alta societat.
Bath Assemby Rooms
The Royal Crescent
Aquesta ciutat fundada fa més de 2.800 anys pel rei Badud, pare del rei Lear, té a The Royal Crescent una altra de les joies destacades de l’arquitectura georgiana.
The Royal Crescent
Aquest enorme complex dissenyat per John Wood el Jove, està format per un conjunt de 30 cases construïdes al segle XVIII i disposades en una corba el·líptica al voltat de la gran plaça privada coberta de gespa.
En l’actualitat, al The Royal Crescent, s’hi ubica un luxós hotel de cinc estrelles, “The Royal Crescent & Spa”, varis habitatges privats i al nombre 1, un museu en el que es pot visitar una magnífica mansió georgiana del segle XVIII i que s’ha conservat el mobiliari de l’època, quan s’allotjaven rics que anaven a Bath a relaxar-se a les seves aigües termals.
Museu de la Nº 1 de Royal Crescent
A més, aquest museu és la casa de la família Featherington a la sèrie de “The Bridgerton” i permet observar el luxe en el que vivien les família adinerades en aquesta època.
Royal Victoria Park
La princesa Victoria, la futura reina, va arribar a Bath al 1830, amb només 11 anys, per a inaugurar oficialment el Royal Victoria Park. Tot i això, també cal dir que la reina no va tornar mai a aquesta ciutat ja que es conta que un local va fer un comentari despectiu sobre els turmells que va arribar a l’oïda i la va descartar de futures visites.
En l’actualitat, el parc és un gran espai verd amb diversos jardins botànics, camps de tennis, un minigolf i atraccions per a nens, que s’omple de locals i de turistes, sobretot en cap de setmana, quan arriba el bon temps per a fer pícnic, practicar esport o simplement passejar.
Royal Victoria Park
Una de les coses més curioses del parc és la coneguda com Great Dell, on es troba una col·lecció d’arbre originaris, inclosos algunes coníferes d’Amèrica del Nord.
Great Dell al Royal Victoria Park
Prior Park
Aquest jardí està ubicat a 2 km del centre, des d’on s’obtenen unes magnífiques vistes de tota la ciutat.
Prior Park és un jardí paisatgístic, construït al segle XVIII per Ralph Allen, seguint els consells de l’influent poeta Alexander Pope, hi ha un preciós pont d’estil pal·ladià, un dels quatre que es conserven al món, a més d’una casa de camp d’estil neoclàssic.
Pont paladià al Prior Park
Oxford
Oxford és coneguda per ser la seu de la University of Oxford, una de les institucions educatives més prestigioses del món.
Christ Church és un dels colleges més famosos i visitats de la Universitat d’Oxford. Es tracta d’un fantàstic edifici d’estil gòtic fundat a l’any 1525, famós per haver estat l’escenari d’algunes pel·lícules de Harry Potter. Potser el més curiós sigui que el Christ Church alberga a més, la Christ Church Cathedral, el principal temple religiós de cort anglicà de la ciutat. Va ser fundat a finals del segle XII, cosa el converteix en un dels edificis religiosos més antics del país, per la seva construcció es van necessitar quasi 40 anys.
Christ ChurchInterior del Christ Church CollegeChrist Church Cathedral
Tom Tower
Christ Church compta amb uns jardins preciosos, Christ Church Memorial Gardens i Christ Church Meadow.
També és recomanable apropar-se a la Tom Tower (entrada principal) per escoltar la Grat Tom, una gegantesca campana de sis tones que sona 101 vegades totes les nits a les 21:05 hores.
Oxford Castle & Prision
Sobre una antiga fortificació de fusta es va aixecar a finals del segle XI un gran castell d’estil romà normand que va fer vàries vegades de presó fins ben entrat el segle XX, va tancar al 1996 per a convertir-se en una atracció turística.
La millor opció per conèixer-lo és fer la visita guiada que es realitza tots els dies de 10:00 a 17:00 hores cada 25 minuts, i que permet conèixer la presó interior del segle XVIII, la cripta, el Mound i St George’s Tower.
El Ashmolean Museum va ser fundat al 1683, cosa que el converteix en el museu més antic del Regne Unit. Es troba sobre un preciós edifici del segle XIX que va patir una extensa reforma al 2009 i al seu interior s’hi troba una extensa col·lecció d’arqueologia (sobretot d’objectes i sarcòfags egipcis), tot i que també disposa d’art europeu com quadres de Picasso, van Dyck, Rubens i Turner.
Pitt Rivers Museum és un museu en honor d’un soldat britànic que es va convertir en el principal benefactor de la col·lecció. Alberga una important col·lecció de més de 500.000 objectes centrats en l’arqueologia i l’etnografia que van des de fotografies a artefactes medievals, instruments musicals, caps reduïts o armes.
Oxford University Museum of Natural HistoryInterior del Oxford University Museum of Natural History
The Covered Market
El Covered Market, com el seu nom indica, és un extens mercat cobert situat a les entranyes de la ciutat, amb no massa turistes, que compta amb un gran nombre de comerços i alguns llocs per menjar. El més curiós es que va obrir al 1773 i segueix essent un dels llocs més bonics i vibrants de la ciutat.
The Covered Market
Oxford Botanic Garden
A part de ser el més antic del Regne Unit, compta amb una extensa selecció de més de 6.000 espècies de plantes, flors, arbres de pràcticament tots els llocs del planeta.
Al costat del Oxford Botanic Garden, la University of Oxfordgestiona des de meitats del segle XX el Harcourt Arboretum, que compta amb una col·lecció de més de 150 plantes coníferes.
Al carrer New College Ln hi ha el famós The Bridge of Sigh (el Pont dels Sospirs), un dels llocs més curiosos d’Oxford. Es tracta d’una construcció del 1913 per l’arquitecte britànic Thomas Jackson amb l’objectiu d’unir dos edificis que formen part del Hertford College (de la Unniversity of Oxford). El seu nom oficial és Hertford Bridge, però degut a la seva similitud amb el Ponte dei Sospiri de Venècia, se’l coneix popularment amb aquest nom.
També hi ha una teoria que afirma que deu el seu nom a que els estudiants sospiraven al passar durant l’època d’exàmens.
The Bridge of Sigh
University Church of St Mary the Virgin & Radcliffe Camera
La University Church of St Mary the Virgin (Església Universitària de Sta. Maria la Verge) és un temple religiós del segle XV d’estil gòtic que alberga diferents instàncies i edificis de la University of Oxford. Al seu costat és troba la Radcliffe Camera, una fantàstica biblioteca de forma rodona que s’ha convertit en un dels símbols de la ciutat d’Oxford.
University Church of St Mary the VirginInterior de la University Church of St Mary the VirginRadcliffe Camera
Blenheim Palace
Es tracta d’un preciós edifici d’estil barroc declarat Patrimoni Universal de la Humanitat per la UNESCO a l’any 1996, famós per ser el lloc de naixement de Winston Churchill. No està a la ciutat, sinó a uns 20 minuts (es pot arribar amb autobús fàcilment).
El més destacable del palau potser és el Gran Saló i sobretot, les més de 80 hectàrees de parcs i jardins.
El Fitzwilliam Museum és el principal conjunt museístic de Cambridge i compta amb una gran important col·lecció de més de 600.000 objectes dividida en 5 grans blocs (món antic, arts aplicades, monedes i medalles, manuscrits i llibres impresos, i pintures, dibuixos i gravats) que van ser donades al segle XVIII pel Vescomte Fitzwilliam. Fitzwilliam Museum està afiliat a la University of Cambridge.
És el monument més visitat de la ciutat i l’entrada és gratuïta.
Possiblement l’estampa més icònica de Cambridge, el King’s College no només és una de les facultats més conegudes de la University of Cambridge, ja que també és un dels exemple d’arquitectura gòtica més famosos i destacats del món. En ell s’hi troba la King’s College Chapel, un fantàstic temple aixecat a meitats del segle XV que alberga al seu interior la volta de ventall més gran del món i una impressionant pantalla de fusta situada a l’òrgan, regal del rei Henry VIII en celebració amb del seu matrimoni amb Ana Boleda.
King’s College Chapel
Great’s St Mary
Els orígens de Great’s St Mary es remunten al segle XI. L’edifici actual però, data del segle XV i mostra una impressionant barreja d’arquitectura gòtica perpendicular.
L’església ha tingut diverses restauracions i renovacions al llarg dels segles. Al segle XIX, l’església va ser restaurada pel famós arquitecte George Gilbert Scott.
L’arquitectura de Great’s St Mary és una obra mestra del disseny gòtic. L’interior de l’església és també impressionant, amb un altíssim sostre de voltes, els seus vitralls i les talles ornamentades. L’altar major, amb els seus detalls, és el punt central de l’església.
L’església també alberga una sèrie d’interessants artefactes històrics, inclosos monuments commemoratius a personatges famosos de Cambridge com Sir Isaac Newton i Charles Darwin. La biblioteca alberga una valuosa col·lecció de manuscrits i llibres antics.
Liverpool es va fundar al segle XIII, tot i que la seva època d’esplendor no arribaria fins quasi 300 anys després, quan es va establir com a ciutat portuària de vital importància en el comerç amb Amèrica. No obstant, aquest passat està ple de llum i d’ombra. Tant és així que gran part de la prosperitat econòmica de la ciutat va arribar del comerç d’esclaus que sortien d’aquest port rumb a les colònies americanes.
Liverpool va ser també una de les ciutats britàniques més importants en temps de la Revolució Industrial, però, també, va ser greument afectada a la II Guerra Mundial. Amb el declivi de la indústria en l’últim terç del segle XX, va haver de canviar el motor econòmic i es va iniciar una nova etapa de prosperitat centrada en el turisme i l’esperit jove gràcies a la irrupció de The Beatles.
Royal Albert Dock és l’epicentre de l’anomenada ciutat marina i mercantil. Aquesta zona, a part d’oferir un passeig agradable, té antics magatzems i molls que són el reflex del passat d’aquestes terres.
L’estructura dels edificis, construïts de maó vermell i amb columnes de ferro fos, és un autèntic símbol de l’enginyeria civil que va convertir Liverpool en un dels ports més importants del món. De fet, va ser la primera construcció britànica que no va utilitzar fusta en les seves bigues, cosa ideal per a prevenir els incendis. En l’actualitat, aquesta zona compta amb nombrosos espais culturals i d’oci que atrauen a turistes i locals a diari.
Royal Albert Dock
Liverpool Cathedral
La Liverpool Anglical Cathedral és un dels monuments més emblemàtics de la ciutat, és la catedral més gran del Regne Unit i la cinquena del món. La seva construcció va començar al 1904 i no va ser completada fins al 1978 degut a les seves dimensions. Sorprèn per la seva alçada i per la seva façana de gres vermell, les torres bessones s’aixequen més de 100 metres, essent una vertadera obra mestra de l’arquitectura gòtica moderna.
Al seu interior, es pot admirar impressionants voltes, vidrieres molt acolorides i escultures que adornen aquest espai sagrat a la perfecció. A més, la catedral anglicana alberga l’òrgan Willis, un dels més grans del món.
Liverpool Anglical CathedralInterior de la Liverpool Anglical Cathedral
Per un altre costat, Liverpool també compta amb la Liverpool Metropolitan Cathedral, erigida per a la població catòlica de la ciutat. Tot i que més austera que la Catedral Anglicana, presta l’atenció per la seva nau circular en lloc de la tradicional forma de creu llatina.
Liverpool Metropolitan CathedralInterior de la Liverpool Metropolitan Cathedral
Per a completar aquesta religiosa ruta, prop d’aquí es troba l’església de St Luke, la St Luke Bombed Out Church, de la que només es conserva la façana ja que va ser durament bombardejada durant la II Guerra Mundial.
Si tractem del patrimoni arquitectònic de Liverpool, uns dels edificis més bonics i emblemàtics és el St George’s Hall. Aquesta construcció, estil neoclàssic, es va aixecar al segle XIX als terrenys que antigament ocupava un hospital. Aquest monument ha tingut diferents usos al llarg de la història, des de servir com a sala de concerts i exposicions, fins a ser la seu dels jutjats de la ciutat.
L’interior del St. George’s Hall és un perfecte exemple de l’ostentació del Liverpool victorià i, a més, compta amb una fosca i ombrejada zona que en el passat va servir com a cel·les per als presos que esperaven ser jutjats.
Anfield és un autèntic santuari pels aficionats al futbol, aquest és l’estadi del Liverpool FC.
El tour per Anfield Stadium es fa recorrent l’estadi per descobrir la llegendària història del club anglès, es visita els vestuaris dels jugadors, la sala de premsa, l’emblema This is Anfield, també es pot trepitjar el camp on han jugat llegendes del futbol com Phil Neal, Steve Gerrard, Ian Rush o Mohamed Salah. En el mateix tour també es visita el LFC Story Museum per veure els trofeus del Liverpool FC.
Com tothom sap, Liverpool és la ciutat on va néixer a un dels quartets més importants de la música, The Beatles, per això no existeix millor lloc per a descobrir el món dels “Fab four” que un dels museus més destacats de Liverpool, The Beatles Story. Aquest alberga una de les exposicions més completes del món sobre els quatre de Liverpool.
The Beatles Story ofereix un contingut explicat pels familiars d’aquests quatre joves que es van convertir en el grup de rock més cèlebre de tots els temps.
Els visitant poden conèixer altres aspectes de la història convencional narrada des de la perspectiva de Julia Baird, la germana de John Lennon. És una audiguia (disponible en espanyol), anomenada Living History, que de forma amena viatja pel temps.
Horari:
D’abril a octubre de 9:00 a 19:00 hores. Última admissió a les 18:00 hores.
De novembre a març de 10:00 a 18:00 hores. Última admissió a les 17:00 hores.
York té orígens romans, i es que aquí es va assentar aquest poble al segle I dC i la denominar Eboracum. De fet, aquí va ser nombrat emperador Constantí I el Gran al 306 i va arribar a ser una de les dues capitals de la Britannia Romana.
Segles més tard, a finals del segle IX, va ser presa pels víkings, i rebatejada com Jorvik. La van dominar durant tot un segle i el seu rastre encara és patent.
Ja a l’Edat Mitja va viure un gran auge al convertir-se en un punt comercial clau i aprofitant la circumstància, en ella es va assentar enormement el poder de l’Església. Va tenir fins a 10.000 habitants i unes 40 esglésies, per fer-se una idea del poder religiós.
Molt del patrimoni de York en l’actualitat està lligat a la Casa York, implicada en la Guerra de les Dues Roses que va enfrontar al segle XV al Tudor (roses blanques) amb els Lancaster (roses vermelles), i de fet és comú distingir emblemes amb la rosa blanca pels seus carrers avui en dia.
Després d’un passat industrial al segle XIX, en l’actualitat aquesta localitat de 150.000 habitants viu de dos grans motors, el turisme i la universitat.
La York Minster, o més fàcil, la Catedral de York i Església Metropolitana de Sant Pere és el monument més important de York. Es tracta d’una de les catedrals gòtiques més grans d’Europa (la més gran és la de Sevilla). Mesura 72 metres d’alçada i es va construir entre 1230 i 1472.
La seva nau central immensa és impressionant, així com alguns dels seus elements més característics: els vitralls, destacant les conegudes com Les Cinc Germanes i la Gran Finestrade l’Est, l’entrada al Cor, amb 15 escultures de reis d’Anglaterra, l’Undercroft (on es pot veure una autèntic desaigües romà encara en funcionament), la Chapter House i els Mausoleus de celebritats antigues.
Per aconseguir les millors vistes cal pujar a la seva torre de 275 escales. A més, des de finals del 2022, a lla façana principal de la catedral han afegit una escultura de la desapareguda Reina Elisabet II, i dins hi ha una exposició relativa a ella bastant interessant.
Se sap que ja en temps romans aquesta ciutat estava fortificada. Però la resta dels murs de quasi 3,5 km que es conserven en l’actualitat pertanyen al període medieval, segle XIII (de fet són coetànies a la Catedral) i són les més llargues i millors preservades de tota Anglaterra.
Per pujar-hi només cal accedir-hi des d’algunes de les torres o bar (portes d’entrada a la vil·la) que encara estan en peu. Les més famoses són Monk Bar, Micklegate o Walmgate Bar.
Es tarda un hora llarga en donar-li la volta, però cal saber en determinades ocasions les tanquen. Per exemple, quan hi ha el risc de gel.
Monk Bar
The Shambles
És el carrer més bonic de York i sempre està ple de yorkesos i curioses, així que és aconsellable acudir d’hora per poder-ho gaudir.
La paraula “Shambles” va néixer al segle XIV i els seu nom prové de Fleshammels, un terme que fa referència als flesh-shelves, unes vitrines de les carnisseries on exposaven el producte. I no és d’estranyar,, perquè al 1885 només en aquest petit tram van arribar a coexistir fins a 31 de diferents. I per cert, si, a York va néixer el pernil de York, diuen que el va inventar al 1860 el carnisser Robert Burrow Atkinson, qui curava al seu soterrani el pernil per a exportar-lo a Europa.
The Shambles
A The Shambles hi ha també el Shambles Market, un mercadet de paradetes d’artesanies i alguns food trucks boníssims on menjar alguna cosa.
JORVIK Viking Centre
Aquest centre que recrea la vida en l’època vikinga s’ha instaurat sobre unes restes trobades al 1972 (dels pocs que es conserven) del període víking.
Primer es pot caminar sobre els ciments de les cases i comerços del segle XI passant per un gran vidre. Després, comença el recorregut en el que es munta en una espècie de carretó d’atracció i va portant per una reproducció de la York vikinga (Jorvik) passejant pel port, els diferents gremis, llars, hospital, etc.
Aquesta torre sobre un turó verd és un reducte que es conserva del Castell de York. Va ser construïda per William I el Conqueridor, primer rei d’Anglaterra d’origen normand al 1068.
Al segle XII va ser coneguda per servir de refugi a un grup de jueus que estaven fugint i que finalment van practicar un suïcidi col·lectiu en aquesta torre. Avui és un mirador bastant agradable.
Torre Clifford
Castle Howard
Situat a les afores de York (25 km), aquest castell va acollir als comtes de Howard, que encara resideixen aquí. Realment no es tracta d’un castell, ja que es va construir en una època posterior als edificis amb funcions militars o defensives pròpiament.
Castle Howard
Aquest palau va començar a erigir-se al 1699 fins al 1712. La mansió ha estat la llar de la família Howard durant més de 300 anys i ho continua sent, i tot i que bona part és visitable pels turistes, és curiós, que enmig de les obres d’art que retraten als avantpassats de la família, es troben també fotografies actuals de nens i adults que avui en dia formen part de Howard.
Destaca del palau la seva arquitectura i el contingut artístic i decoratiu, que inclou quadres de Cannaletto, Annibale Carracci, Thomas Gainsborough, etc. En la visita, que es pot fer amb un petit fullet en castellà i amb les amables explicacions dels vigilants, es descobreix l’escalinata, vàries estances nobles, el Gran Hall amb la cúpula, la capella, la Galeria Llarga, la sala de música, etc.
Interior de Castle Howard
També es dediquen algunes habitacions a exposar el procés de construcció i de reconstrucció després d’un gran incendi (que va enfonsar la cúpula que atorga el perfil particular del castell), així com les pel·lícules i sèries de televisió que s’han rodat aquí: “Brideshead”, “Retorn a Brideshead”, “Barry Lyndon”.
Un lloc que també va tenir hostes il·lustres, com la reina Victoria I durant la seva visita al 1850 i que va poder gaudir dels frescos, els mobles, les làmpades, la vaixella, les antiguitats i tot un entorn de luxe amb excel·lents vistes als jardins.
Com a curiositat, la capella d’estil prerafaelita, que és anglicana i segueix en ús, té uns preciosos vitralls elaborats per la prestigiosa companyia anglesa “Morris & Co” al 1870.
El paisatge que rodeja al castell és exquisit, esquitxat de monuments, temples, llacunes i fins i tot un mausoleu. En les més de 400 hectàrees destaca la gran font d’Atlas, dedicada al mite, llurs aigües flueixen incansables amb el palau de fons.
Font d’AtlasMausoleu i llacuna de Castle Howard
També és especial el jardí amb roses, amb diferents laberints entre tanques vegetals, racons que conviden a descansar, fonts amb peixos de colors i la casa del jardiner. De les llacunes que hi ha, una que és més gran es pot passejar amb barca.
No tot són jardins, també hi ha un bosc, ara amb senders marcats. Ocupa tot un turó i s’hi troben espècies de diferents parts del món i inclús una piràmide d’origen indígena americà.
En definitiva, és més bonic els jardins i tot el que envolta al castell, que no pas el propi castell.
Al nord d’Anglaterra, entre les regions de Cumbria i Northumerland, s’estén la frontera més al nord de l’Imperi Romà, més de 117 km que van de punta a punta del Regne Unit i que porten en peu 2.000 anys.
La última frontera de l’Imperi Romà és Patrimoni Mundial per la UNESCO des del 1987. George R.R. Martin es va inspirar en ell per a crear “el mur” que separa “Ponent” de les “Terres Salvatges” i de “Els Altres” en la seva saga “Cançó de Gel i Foc”.
Hadrian’s Wall aixecat en menys de 10 anys, es va començar a construir l’any 122 dC i avui en dia és la frontera millor conservada de l’Imperi Romà. Construït sota el mandat de l’Emperador Adrià, és el testimoni del gran treball de l’exèrcit romà. Al llarg dels 117 km les tropes van aconseguir erigir en temps record un mur de carreus de pedra amb un gruix de 2,4 a 3 metres i una altura de 3,6 a 4,8 metres. Com a mesura extra de seguretat, al nord del mur els romans van cavar una fosa profunda, mentre que al sud el recorria un camí militar. A part d’un altra fosa més al sud amb dos terraplens de terra per protegir-lo de possibles atacs.
El mur comptava amb 14 forts militars principals i 80 fortins amb guarnicions cada millar romana (uns 1.500 metres, aproximadament). Algunes d’aquestes fortificacions s’han conservat sorprenentment bé i avui es poden visitar, com Housesteads o Birdoswald, a Nortumbria. Podien albergar entre 500 i 1.000 soldats i, en total, es calcula que el mur estava protegit per 10.000 tropes (entre cavalleria i infanteria).
Tot i que hi ha moltes teories al respecte, aquesta meravella de l’antiguitat es va construir per a defendre la província romana de Britannia contra els “salvatges” pictes escocesos, unes tribus conegudes pel seu caràcter indomable. Però el mur també tenia com objectiu crear condicions de pau i estabilitat política i econòmica al territori, a més de marcar la fi dels dominis de Roma al nord.
A la mort d’Adrià, a l’any 142 dC Antonino Pio va decidir portar la frontera una mica més al nord, a Escòcia, entre Firth of Forth (a l’oest d’Edinburgh) i el Firth of Clyde (a Glasgow). Però per un motiu o un altre (possiblement per la hostilitat de les tribus locals caledònies) el Mur d’Antonino només va esta en ús 8 curts anys. Les tropes es van replegar i van tornar a ocupar el Hadrian’s Wall, molt millor equipat, més robust i més resistent.
Hadrian’s Wall
Tot i això, els pictes van aconseguir travessar-lo en tres ocasions: al 197, al 296 i al 367. Poc després, a l’any 383, quan Roma va abandonar Britannia per sempre el mur es va buidar de vida. Però les seves pedres van seguir tallant el paisatge verd i de turons suaus del nord d’Anglaterra mentre el temps (i l’home) erosionaven les seves arestes.
A part de passejar entre les pedres, admirar les ondulacions del terreny i gaudir de les vistes, és aconsellable apropar-se a un dels forts romans que es conserven. Un dels més accessibles és el de Housesteads, tota una joia per a qualsevol amant de l’Antiga Roma.
A Housesteads, la fortificació amb vistes a la vall del Tyne a Northumberland i als Borders d’Escòcia és un exemple complet i millor conservat d’un fort romà a Britania.
Hadrian’s Wall
Housesteads, l’antic “Vercovicium” ocupa una superfície de 2,2 hectàrees i esta situat en un entorn en que el paisatge ondula i es plega sota els ulls que l’observa. Fins al seu abandonament al segle IV la principal unitat acantonada aquí va ser “Cohors I Tungrorum”, una unitat auxiliar formada per soldats d’aquesta tribu belga. El mur es desplega a ambdós costats, mentre que al nord una profunda fosa el fa difícil d’atacar pel costat septentrional.
El fort Housesteads, com tots, segueix un patró típic. Estava rodejat per una muralla de pedra (que es conserva en bona part) amb quatre grans portes d’accés que encara imposen respecte. Un cop dins, al centre hi havien les cases del comandant, la caserna general i les dependències com un graner enorme o un hospital. Al seu voltant i seguint una planta de quadrícula es distribuïen 10 blocs de barracons en els que vivien els soldats. Els romans eren uns genis de l’enginyeria i exportaven el seu estil de vida allà on anaven, així que no podien faltar uns banys i unes latrines comunals (amb aigua corrent) que són les que estan en millor estat de tot l’Imperi.
A les afores del campament s’ha trobat restes d’un assentament civil i d’un temple dedicat al déu Mitra.
Des de 2012 Housesteads té un petit museu bastant interessant en el que s’explica com era la vida aquí en l’època dels romans. I en el que es mostren alguns dels objectes que s’han anat trobant en les excavacions arqueològiques.
Hadrian’s WallRestes del graner a HousesteadsRestes del Fort Romà de Housesteads
Gran part de l’estat de conservació del Hadrian’s Wall se li deu a John Clayton, un funcionari de Newcastle de principis del segle XIX fascinat per aquesta gran muralla. Per evitar que els agricultors locals seguissin saquejant-lo com si fos una cantera va comprar alguns dels terrenys pels que passa el mur. A més, va portar a terme algunes de les primeres excavacions arqueològiques i es va encarregar de reconstruir alguns dels segments. Ja al segle XX, el National Trust el va comprar i ara el gestiona English Heritage.
Moisès 