Contingut:
- Història de Lituània
- Vilnius
- Kaunas
- Trakai Pilis (Castell de Trakai)
- Kryžių Kalnas (Turó de les Creus)
- Šaltojo karo muziejus (Museu de la Guerra Freda)
Història de Lituània
Els primers pobladors van ser els balts o estis, entre llurs tribus s’incloïen també els prussians originals i els letons. Van ser una ètnia d’origen indoeuropeu única, fortament influïts pels germànics, però també van tenir llaços comercials amb l’Imperi Romà. Les primeres referències conegudes sobre Lituània com a nació (Litua) provenen dels anyals del Monestir de Quedlinburg, datats el 19 de febrer de 1009.
El territori que actualment correspon a Lituània es remunta al segle XIII com a Estat medieval. Va ser primer un gran ducat independent. Es considera que la data de la constitució del primer Estat lituà va ser la coronació oficial de Mindaugas, el 6 de juliol de 1253 a Vilnius, que va unir als ducs lituans rivals en un únic Estat. Durant el segle XIII el regne va ser envaït vàries vegades pels reis mongols de l’Horda d’Or. Els mongols van ser derrotats al 1377 a “Aigües Blaves”. Al 1385 es va unir a Polònia després de la coronació com a rei de Ladislau II Jagelló.
Al 1401 Vytautas, primer de la Dinastia Jagelló, es va proclamar Gran Duc de Lituània i es va dissoldre la unió dels dos països. Gràcies a la cooperació d’ambdós països, els exèrcits lituà i polonès van vèncer a l’Ordre Teutònica a la Batalla de Grunwald al 1410. Va ser la batalla més gran en terra europea lliurada en tot el segle XV.
Més tard va ser de nou annexionada a Polònia formant la República de les Dues Nacions en virtut de la unió dinàstica dels estats al 1569, convertint-se així amb el país més gran d’Europa. Segons el sistema d’unió dels dos països, Lituània va poder conservar un autogovern. Posteriorment va ser incorporada a Rússia al 1795 sota el regnat de Caterina II de Rússia, després d’un procés de desintegració que va durar tot el segle XVIII (particions de Polònia).
A finals del segle XVIII i fins el començament de la Primera Guerra Mundial, Lituània va recobrar la seva autonomia, tot i que va seguir formant part de l’Imperi Rus. La repressió dels governants russos contra el poble i la cultura lituana va provocar dures revoltes al 1836 i al 1863. Després l’Aixecament de Gener de 1863, van ser prohibits els llibres, els diaris i l’ensenyament en general en idioma lituà durant els següents 40 anys. Amb la finalitat d’exercir un major control, les autoritats russes van substituir l’alfabet llatí del lituà per l’alfabet ciríl·lic.
Durant la Primera Guerra Mundial, entre 1914 i 1918, Lituània va estar ocupada per Alemanya, declarant una altra vegada la seva independència el 16 de febrer de 1918. Entre 1918 i 1921 va lliurar una guerra contra la recent proclamada Segona República de Polònia, que havia intentat annexionar-se l’Estat Lituà. La guerra es va saldar amb la pèrdua del 20% del territori lituà, amb la capital Vilnius inclosa, pel que la capital es va traslladar provisionalment a Kaunas.
Al juny de 1940 les tropes de la Unió Soviètica van ocupar el país, i a l’agost d’aquest any va ser annexionada, convertint-se en la República Socialista Soviètica de Lituània, però des de 1941 al 1944 l’Alemanya nazi va expulsar l’Exèrcit Roig, pel que una part de la societat lituana va percebre als alemanys com a els seus alliberadors davant l’imperialisme bolxevic, Lituània va passar a forma part de la Unió Soviètica, després d’haver-se a cordat a la Conferència de Potsdam al 1945.
Al 1988 es va formar el Moviment Lituà per la Sąjūdis, que va triomfar a les eleccions de 1989 al Seimas Lituà, encara pertanyent Lituània a la Unió Soviètica. Al 1990 Vytautas Landsbergis va ser escollit president, proclamant la independència de Lituània l’1 de març de 1990, recolzat per l’anomenada Revolució Cantant. Tot i que aquesta independència no va ser reconeguda internacionalment fins al 1991.
Juntament en normalitzar les relacions amb els països veïns, passa a formar part de l’OTAN, de la Unió Europea i de l’euro. Lituània prossegueix actualment la se política de reafirmació nacional, en la que s’inclou les manifestacions culturals, la reconstrucció de llocs històrics, l’èmfasi dels seus herois nacionals, etc.
A diferència dels seus veïns bàltics, a Lituània no existeixen tensions relatives a les minories. La política polonesa, la primera del país, està perfectament integrada i representada. Els voltants de Vilnius segueixen poblats majoritàriament per polonesos-parlants (o “lituans pol·linitzats”, com consideren les autoritats).
La capital cultural del país, Kaunas, és coneguda també com la ciutat lituana amb més percentatge de lituà-parlants, representen el 94% del total censat, mentre que a Vilnius aquesta xifra es redueix al 63%. La portuària ciutat Kláipeda, l’antiga Memel prussiana, és la tercera ciutat de Lituània. En ella segueix residint una important minoria russa.
Vilnius
Vilnius, la capital de Lituània posseeix un encantador casc històric, compacte i no massa gran, en el que resulta encantador perdre’s per ell. I aquest és precisament el seu major encant, passejar-hi i topar-se amb alguna de les esglésies barroques i palauets que s’ubiquen al casc antic.
Curiosament el centre històric de les tres capitals bàltiques (Tallin, Riga i Vilnius) van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, però la capital lituana potser és la més desconeguda d’elles.
- Senamiestis (Centre Històric)
- Katedros aikštė (Plaça de la Catedral)
- Šv. Onos bažnyčia (Església de Santa Anna)
- La Universitat
- Capella de l’Alba i altres esglésies
- Voltants del Centre
- Okupacijų ir laisvės kovų muziejus (Museu del Genocidi)
- República d’Užupis
Senamiestis (Centre Històric)
El centre històric s’articula al voltant a l’eix de Pilies gatve i Didžioji gatve. Aquests dos carrers, prolongació un de l’altre, connecten amb la Plaça de l’Ajuntament (Rotušės aikštė).
Pilies gatve podria considerar-se el cor turístic de Vilnius, plena de restaurants, hotels i botigues de souvenirs. No obstant això, és un carrer empedrat molt agradable, pràcticament tot per a vianants, per pocs vehicles que s’aventuren fins aquí. I en el que no és difícil trobar músics de carrer i cafeteries acollidores.
Si es vol sortir del bullici, només cal desviar-se cap algun carrer adjacent, hi ha uns carrerons perpendiculars amb molt d’encant com Bernardinu o Skapo.
Per la seva part, Didžioji gatve voreja l’Ajuntament a meitat del seu recorregut. Podria ser el carrer més elegant de la ciutat, flanquejat d’edificis senyorials, esglésies i museus.
L’esplèndida Plaça de l’Ajuntament (Rotušės aikštė), àmplia i amb una forma curiosament triangular es troba rodejada de bonics edificis d’influència barroca, sense que cap d’aquests edificis trenqui l’harmonia del conjunt.
A la planta baixa de l’Ajuntament hi ha l’oficina de Turisme.
Katedros aikštė (Plaça de la Catedral)
La Plaça de la Catedral es podria considerar el lloc de referència de Vilnius. Allí on convergeixen la Ciutat Vella i la Ciutat Nova o on se situen alguns dels edificis més importants de la capital. No obstant, la Catedral de Vilnius no és ni molt menys una de les esglésies més boniques. Es tracta d’un edifici neoclàssic bastant insuls, amb un aspecte de museu vuitcentista, on estaca únicament la Capella de Sant Casimir d’estil barroc.
Davant de la façana es situa un campanar exempt de 57 metres d’altura, que realment era una de les torres de l’antiga muralla i que compta amb deu grans campanes dels segles XVI i XVIII. El vertader valor d’aquest lloc resideix en el que al 1251 el rei Mindaugas va fer construir aquí una catedral després de convertir-se al cristianisme. Sembla ser que en aquest emplaçament hi hagut una catedral des de llavors. Però la catedral gòtica i posteriorment la barroca van ser destruïdes i van haver de tornar-les a reconstruir.
Al seu costat, també molt restaurant el Palau dels Grans Ducs de Lituània (Nacionalinis muziejus Lietuvos Didžiosios Kunigaikštystės valdovų rūmai) alberga al seu interior el Museu Nacional de Lituània amb una gran col·lecció sobre la història del país.
A la plaça destaca també l’Estàtua Eqüestre de Gediminas, considerat el fundador del Gran Ducat de Lituània i que les seves conquestes van engrandir l’imperi al segle XIV. A l’estiu, els turistes competeixen per aconseguir l’ombra projectada per l’estàtua, en la que curiosament el Gran Duc marxa a peu davant del cavall.
Darrera del palau, sobre un turó cobert de verd i de grava, es troba la Torre Gediminas (Gedimino pilies bokštas), una modesta torre de maó. Tot i això es tracta d’una de les construccions més simbòliques de la ciutat. Ja que en el seu dia aquí s’aixecava el castell de la capital de Lituània.
Šv. Onos bažnyčia (Església de Santa Anna)
Situada molt a prop del riu Vilnius, que va donar nom a la ciutat, es troba l’Església de Santa Anna (Šv. Onos bažnyčia), potser la més bonica de totes. Aquesta petita església gòtica construïda enterament de maó té una façana espectacular amb torres altes i agulles calades. Segons sembla va ser construïda amb més de 30 tipus de maons i tot i això el conjunt té una encantadora harmonia.
L’interior és breu, en comparació amb l’artificiosa entrada, però el sostre relativament baix, per una església gòtica, permet veure de prop la bellesa de les seves voltes de creus.
Just darrera, el Monestir de Bernardins (šv. Pranciškaus Asyžiečio (Bernardinų) parapija) també construït gran part d’ell amb maó, sembla que abraci a l’Església de Santa Anna. Aquest conjunt eclesiàstic aixecat al costat d’un meandre del riu i rodejat de jardins és un dels llocs amb més encant de la ciutat.
La Universitat
L’altre grup arquitectònic de gran interès és la Universitat de Vilnius. Fundada al 1579 sobre la base d’un col·legi jesuïta, va constituir un dels gran focus culturals de la República de les Dues Nacions de Polònia i Lituània. No obstant, no es poder mantenir aliena a les vicissituds polítiques del país. Al 1832, el tsar Nicolau I de Rússia la va clausurar i durant l’ocupació nazi a la Segona Guerra Mundial també es va veure obligada a tancar les portes.
Durant el règim soviètic entre 1944 i 1990, es va mantenir operativa, però supeditada als dictats de Moscou. Amb la independència de Lituània la Universitat va tornar a gaudir d’un règim d’autonomia i en l’actualitat acull a més de 23.000 alumnes i uns quants turistes que passegen pels seus erudits passadissos i patis.
La Universitat actual és un complex d’edificis interconnectats entre si per tretze patis i diversos passatges. El Pati Major és el més imponent de tots, no només per la seva mida, sinó també pels frescos que es conserven en dues de les façanes i perquè a ell s’ajup la façana de l’Església dels Sants Joans. Una bonica església barroca de meitats del segle XVIII, on destaquen els seus recarregats confessionaris pintats i els seus cementiris.
No es pot perdre’s els molt recents frescos pintats per l’artista Petras Repšys al Centre d’Estudis Lituans. Les pintures críptiques i evocadores al mateix temps beuen de la mitologia lituana i semblen tenir influències naïf i surrealistes.
Capella de l’Alba i altres esglésies
Al sud del Centre Històric perviu la Porta de l’Alba o de l’Aurora (Aušros vartai), l’última de les portes de la ciutat que es conserva de les antigues muralles. El seu exterior sobri contrasta amb la Capella de la Mare de la Misericòrdia que es troba a l’interior. Aquesta sobrecarregada capella té unes parets cobertes de plaques metàl·liques de sota relleu, mostrant escenes religioses. Aquest és el lloc amb la imatge de la verge al centre és un dels més venerats del país, pel que està habitualment ple de flors.
La pintura de la Beneïda Verge Maria datada al segle XVII, es reverenciada tant pels catòlics i ortodoxos com pels uniates (església catòlica oriental). Curiosament és una de les poques representacions de la Verge en la que apareix sola, sense el nen.
Seguint el carrer Aušros Vartų en direcció a l’Ajuntament cal està atent per trobar un arc apuntat de dóna accés a un petit jardí. Allí hi ha l’artificiosa i acolorida Església Ortodoxa del Sant Esperit (Šv. Dvasios cerkvė). La cripta guarda les restes de varis màrtirs, però el més destacable és l’altar barroc pintat d’un refulgent verd maragda.
Caminant per aquesta part de Vilnius es pot troba una altra església molt més modesta i sobre per amb un enorme encant. Sant Nicolau (Sv. Mikalojaus), construïda al segle XIV en estil gòtic és una de les esglésies més antigues del país. Destaca la seva façana plana amb hastial escalonat i boniques voltes estrellades a l’interior. Lluny de l’enrenou d’altres esglésies més turístiques, Sant Nicolau transmet un enorme assossec.
Voltants del Centre
Des de la catedral, en direcció als barris nous, neix l’avinguda més imponent de Vilnius, Gedimino Prospektas, ampla, senyorial i flanquejada per edificis ostentosos. Que pot recordar en alguns trams al Camí Reial de Varsòvia, una ciutat amb la que evidentment guarda no poques afinitats històriques i culturals. Ambdues formaren part del la República de les Dues Nacions durant mes de dos segles (1569-1795).
Okupacijų ir laisvės kovų muziejus (Museu del Genocidi)
El Museu de les Víctimes del Genocidi de Vilnius es va obrir al 1992 (tant sols un any després de la independència de la URSS) a l’antiga seu de l’Agència de Seguretat Soviètica, més coneguda com a KGB.
L’edifici una mica atrotinat i allunyat quasi no ha canviat el seu aspecte, cosa que contribueix a crear un ambient opressiu i desassossegant. Al llarg de petites sales es van desgranant diferents aspectes de les brutals represàlies que va patir el poble lituà sota el poder soviètic, les detencions massives, les deportacions, els camps de treball (gulags), la guerra dels partisans, etc.
Una exposició impressionant que compta amb una feina de documentació absolutament brutal, amb fotografies, documents i objectes de gran valor.
La part més sinistra de l’edifici són els soterranis on hi havia la presó de la KGB. I que es mostra tal com la va deixar la Policia secreta quan va desallotjar el lloc al 1991. Posar-se en alguna de les cel·les i recórrer l’humit i pervers passadís és capaç de congelar la sant a qualsevol.
República d’Užupis
Creuant el riu Vilnius, un ja és conscient d’endinsar-se en un altre món. No pel cartell entre desfiant i hippies de la República d’Užupis, sinó sobretot pels suggerits murals i l’indissimulat ambient bohemi del barri.
La majoria de turistes es limiten a apropar-se al carrer Paupio on penjar dels murs la peculiar i de vegades absurda Constitució d’Užupis. S’ha traduït a 14 idiomes pel que els turistes juguen buscant el cartell en el seu propi idioma per a fotografiar-se amb ella.
Un altre punt de referència d’Užupis és la plaça amb l’escultura de l’Àngel d’Užupis. Un bon lloc, si el temps ho permet, on prendre alguna cosa a una de les terrasses de les seves cafeteries i restaurants. No obstant, potser la gran part més genuïna d’Užupis són les nombroses galeries d’art alternatiu i els seus grafittis, alguns dels quals són realment espectaculars.
Kaunas
Kaunas és la segona ciutat lituana en importància, el seu principal atractiu és el casc antic, situat a la península formada per la confluència dels dos rius Niemen i Neris. Val la pena passejar perla ciutat vella, descobrint les seves esglésies, les seves places i els seus animats cafès.
Els primers documents escrits que citen la ciutat de Kaunas daten de 1362 tot i que és probable que existís almenys dos segles abans.
A principis del segle XV Vytuatas el Gran li va atorgar enormes privilegis i una mica més tard es va reconstruir el castell que s’havia destruït durant la invasió de l’Ordre Teutònica.
Kaunas es va unir al 1441 a la Lliga Hanseàtica, una federació comercial de les ciutats més riques i pròsperes del nord d’Europa, tot això va propiciar una esplendor per a la ciutat.
No obstant, la situació privilegiada i estratègica de Kaunas a la riba del navegable riu Niemen (Nemunas en lituà) va fer que fos cobejada per moltes altres potències europees en segles posteriors. Es té constància de que Kaunas va ser destruïda almenys una dotzena de vegades entre els segles XVII i XIX, ja sigui pels russos, els suecs o les tropes napoleòniques.
Al 1919 els bolxevics van envair la capital lituana Vilnius, tot i que finalment Polònia que es van annexionar aquesta ciutat i tota la regió circumdant. Per això la recent declarada independent Lituània va haver de buscar una altra capital i aquesta va ser Kaunas. Condició que va ostentar fins al 1940 quan tot el país va ser de nou envaït per la Unió Soviètica a principis de la Segona Guerra Mundial i la capitalitat va ser tornada a Vilnius.
Tot i que Kaunas pot ser l’eterna segons ciutat de Lituània, és considerada per molts el vertader paradigma de l’ànima lituana. Potser perquè la regió de Vilnius posseeix una important minoria de polonesos i russos mentre que Kaunas és pràcticament lituana en tota la seva totalitat. I a més, és la seu d’un dels símbols del país, el seu llegendari equip de Basket Žalgiris Kaunas.
Casc Antic
La plaça principal de Kaunas, la Plaça de l’Ajuntament (Rotušės aikštė), és un bonic espai quasi quadrat que es va utilitzar com a mercat i en que destaca l’imponent Ajuntament.
Des de la seva posició exempta i a prop del centre de la plaça, l’enorme edifici blanc i la seva enorme torre frontal atreu a totes les mirades. L’Ajuntament de Kaunas va ser construït originalment al segle XVI, tot i que l’edifici actual té una barreja dels estils barroc i neoclàssic.
Al llarg de la seva història ha estat utilitzat com a teatre, església o presó i en l’actualitat acull el Museu de Ceràmica, el Registre Civil i l’Oficina de Turisme.
En un dels costats de la Plaça de l’Ajuntament hi ha un altre bonic edifici barroc, l’Església de Sant Francesc Xavier (Šv. Pranciškaus Ksavero) i el seu monestir jesuïta annex. De la façana destaquen les seves torres a les que es pot pujar i contemplar una de les millors vistes de la ciutat.
La resta de la plaça es troba amb diferents edificis dels segles XVII i XVIII, molts d’ells són antigues construccions dels gremis hanseàtics. Com per exemple el de otušės aikštė num.2 ara convertit en un bar-discoteca.
A només dos passos de la plaça hi ha alguns dels edificis més antics de Kaunas. Si s’agafa Aleksoto gatve es troba la Casa de Perkunas (Perkūno namas), un bonic edifici gòtic de maó roig. Anomenat així perquè en ell es va troba la imatge de Perkūnas, el deu del tro pagà de la mitologia bàltica. En realitat, va ser probablement un magatzem de comerciants hanseàtics, però tot i la seva modèstia es tracta d’un dels edificis més bonics de la ciutat. En especial per la seva fina ornamentació gòtica flamígera de la part alta de la façana.
Quasi davant de la Casa de Perkunas hi ha l’Església de Vytautas (Švč. Mergelės Marijos Ėmimo į dangų), aixecada pels franciscans al segle XV, i també construïda en maó, potser el que més crida l’atenció d’ella sigui l’afilada torre. Es troba al costat del riu Niemen, just abans d’ajuntar-se amb el Neris.
Si s’abandona la Plaça de l’Ajuntament pel costat nord hi ha les restes del Castell de Kaunas (Kauno Pilis). No queda gran cosa de l’antiga fortalesa original del segle XIV, més enllà d’un gran mur i una torre que s’ha reconstruït recentment. No obstant, l’enclavament s’ha convertit en una zona verda al costat del riu i resulta molt agradable.
Al carrer principal del casc antic, Vilniaus gatvė, connecta amb la Plaça de l’Ajuntament amb la Ciutat Nova i conserva alguns edificis històrics. Una agradable zona habilitada per a vianants. És un dels carrers més animats de la ciutat i es troba ple de restaurants, cafeteries i botigues.
Al principi del Vilniaus gatvė, visible des de la pròpia Plaça de l’Ajuntament, s’alça la Catedral de Sant Pere i Sant Pau (Šv. apaštalų Petro ir Povilo arkikatedra). L’església més important de Kaunas és també l’edifici gòtic més gran de Lituània. El seu auster exterior de maó contrasta poderosament amb el seu esplèndid interior gòtic de voltes blanques i daurades. Tot i que té afegits posteriors renaixentistes i barrocs, és possiblement un dels temples més bonics del país, amb el permís d’algunes esglésies de Vilnius.
Cap al final de Vilniaus gatvė hi ha un petit jardí, al que s’accedeix a través d’una petita reixa i allí hi ha l’Històric Palau Presidencial (Istorinė Prezidentūra), que va servir de seu del govern lituà en el període d’entre guerres. Tot un orgull per a la ciutat. Al jardí es poden veure les escultures dels tres presidents lituans d’aquella època.
Naujamiestis (Ciutat Nova)
La Ciutat Nova compta amb menys al·licients, tot i que pot ser un lloc per una tarda de compres o veure algun museu. Al límit del casc antic, el Vilniaus gatvé es converteix en un bulevard més ample ple de comerços i per a vianants amb el nom de Laisvės Alėja o Carrer de la Llibertat.
Els amants de l’esport segur que voldran emportar-se un record de l’equip de Basket local, el Žalgiris Kaunas. Una de les seves botigues oficials està molt a prop, en un carrer perpendicular, St. Daukanto gatvé 8.
Aquesta concorreguda avinguda recent reformada i engalanada té quasi 2 km de longitud i va a morir a la Plaça de la Independència. Aquí es troba la bonica Església de Sant Miquel Arcàngel (Šv. arkangelo Mykolo), en origen era una església ortodoxa russa aixecada al 1893, però en l’actualitat s’utilitza per al culte catòlic.
Molts visitants acudeixen al curiós Museu del Diable (Velnių muziejus) que mostra una heterodoxa col·lecció de representacions del diable de múltiples procedències.
Tot i que el museu més destacable és el Museu d’Art Mikalojus Konstantinas Čiurlionis, dedicat a un dels artistes lituans més importants de la historia. Čiurlionis es recordat sobretot per les seves simbòliques properes a l’Art Noveau, tot i que també va composar prop de 250 obres musicals.
Trakai Pilis (Castell de Trakai)
Trakai és un petit poble de casetes baixes instal·lat en un estret tros de terra rodejat de tres llacs.
Durant el segle XIII Trakai sembla que va ser capital del Gran Ducat de Lituània durant un breu període de temps. I també va ser el lloc de naixement de Vytautas el Gran, un dels governants més renombrats d’aquella època. Es van construir importants esglésies, un castell a la península i un altre a una illa del llac Galvé.
El famós Castell de Trakai és quest últim, el qual atrau a milers de turistes tots els anys per la seva bucòlica estampa. Amb la situació enmig del llac i el seu llarg pont de fusta mostra la icònica imatge dels castells de conte.
En realitat poc queda ja del bonic castell gòtic acabat al 1409. Les diverses invasions i guerres el van devastar deixant-lo reduït a poc més que els ciments i alguns murs en peu.
El castell que es pot veure en l’actualitat pertany a una profunda reconstrucció realitzada als anys 1960 per especialistes lituans i polonesos. De fet a la veïna Polònia es troba el Castell de Malbork, una fortalesa gòtica construïda pels Cavallers Teutònics molt semblant al Castell de Trakai.
La fortalesa alberga el Museu Històric de Trakai, amb una col·lecció bastant heterogènia d’armes, porcellanes i altres objectes de la regió. Així com algunes sales que mostren les diverses fases de la profunda reforma del castell.
Kryžių Kalnas (Turó de les Creus)
Lituània té una població de fortes creences catòliques i alguns dels llocs de pelegrinatge molt concorreguts. El més singular d’ells és el Turó de les Creus.
Al mig de la plana lituana, no molt lluny de Letònia, i a tant sols 10 km de la ciutat de Šiauliai es troba el conegut Turó de les Creus. Un nom que descriu aquest turó assolat pels vents i cobert de milers de creus.
Una de les tradicions més ancestrals de Lituània és la talla de la fusta per a esculpir icones i figures religioses. En el seu origen, probablement, va sorgir com a ofrena a deus i les talles s’acompanyaven d’altres elements com mocadors de colors o aliments.
Més tard la costum pagana va se assimilada pel cristianisme que es va assentar en aquestes terres molt tard. Ja que no va ser fins a meitats del segle XIII, que el rei Mindaugas (considerat el fundador de l’estat lituà) es va batejar. I finalment al 1387 el cristianisme es va adoptar com a religió oficial del país. A Lituània la talla de creus i icones religioses es va convertir en un símbol d’identitat religiosa i nacional que inclús ha estat reconegut per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immateiral.
Hi ha algunes talles tradicionals lituanes com el Rūpintojėlis (o Crist pensatiu) i el Koplytstulpis una espècie de pal coronat per un terrat que guarda a Crist o a un sant. Al turó de Šiauliai poden veure’s moltes versions d’aquestes creus amb terrat.
L’origen d’aquest simbòlic turó és incert. Algunes fonts asseguren que aquest enclavament era el lloc de culte pagà, abans inclús de que el cristianisme s’estengués pel país. I que més tard es va cobrir de símbols cristians.
Altres versions asseguren que les primeres creus van sorgir a meitats del segle XIX, quan es van clavar en honor als caiguts per la repressió tsarista. Al 1831 i 1863 es van produir aixecaments contra l’ocupació de Rússia tsarista que van ser durament aixafats. I potser aquesta va ser la causa de que alguns familiars dels morts col·loquessin creus per a recordar-los en aquest emplaçament.
Posteriorment sota la denominació comunista es va prohibir la col·locació de creus al turó. La Unió Soviètica va imposar per la força un estat aconfessional a una població com la lituana que era purament catòlica.
Les creus van ser arrasades al 1961, es van tallar els camins d’accés i es can cavar rases. No obstant, el dia següent van aparèixer de nou algunes creus col·locades. El turó era un símbol no només religiós sinó també d’identitat nacional i resistència.
Fins a la dissolució de la URSS el turó va estar escombrat per les autoritats soviètiques en diverses ocasions, però les creus tornaven a aparèixer al poc temps.
Des de la independència de Lituània, al 1991, el nombre de creus es va multiplicar, i en l’actualitat es calcula que hi pot haver prop de mig milió.
Šaltojo karo muziejus (Museu de la Guerra Freda)
El Museu de la Guerra Freda (Cold War Museum en anglès o Šaltojo karo muziejus en lituà) es troba ubicat a una antiga base subterrània soviètica per al llançament de míssils termo-nuclears.
L’Exèrcit soviètic va començar a construir aquesta infraestructura al 1960, en plena Guerra Freda contra els Estats Units i el bloc capitalista. L’emplaçament escollit va ser una zona poc habitada, prop del llac Plateliai i coberta de boscos de l’oest de Lituània.
A la base de Plokstine es van excavar quatre sitges subterrànies que van albergar míssils nuclears. Al centre, a mode de búnquer es van construir també les diferents sales de control i cambres elèctriques i de ràdio.
Aquestes instal·lacions van estar operatives en les dècades de 1960 i 1970. I van tenir una intervenció destacada en la crisi dels míssils de Cuba al 1962, entre les potències d’EEUU i la URSS.
Des d’aquí els míssils balístics SS-4 soviètics podien arribar a qualsevol ciutat d’Europa occidental. I tot i que mai es va llançar cap míssil si que van suposar una amenaça real per als països occidentals.
En l’actualitat, a l’antiga base de míssils es troba el cor del Parc Nacional de Žemaitija, una reserva coberta de boscos i que inclou l’enorme llac Plateliai, el segon més profund del país.
La desintegració de la Unió Soviètica i la independència de les repúbliques bàltiques va ocórrer en només uns mesos convulsos entre 1990 i 1991. I tot indica que moltes de les instal·lacions militars soviètiques es van abandonar precipitadament. Això va succeir en l’acollidor Museu del Genocidi de Vilnius, l’antiga seu de la KGB a Lituània.
Aparentment, alguna cosa semblant va passar a la base de Plokstine, ja que un cop retirades les armes nuclears, la resta d’infraestructures es mantenen i poden ser visitades. De fet es tracta de la única base de míssils soviètica al món que pot ser visitada.
El Museu de la Guerra Freda es realitza amb un guia (en lituà o anglès), pel que convé informar-se amb antelació dels horaris. Les sitges només sobresurten uns metres sobre la superfície, amb la seva estructura totalment oxidada pel temps i la seva cúpula gris que a l’obrir-se permetia el tret del míssil.
Baixar al búnquer d’aquesta antiga base de míssils nuclears resulta emocionant per a tot aquell interessat en la història del segle passat.
Durant la Guerra Freda es va establir un fràgil equilibri de forces entre les dues potències i bases militars com aquesta de Plokstine van tenir un paper molt rellevant.
Les sales expositives del Museu de la Guerra Freda conserven amb encert una certa aparença de base secreta dels anys 1960.
La primera estança ha estat habilitada per a mostrar una interessant exposició que descriu el context històric de la Guerra Freda. Recolzada amb nombroses fotografies en blanc i negre, textos explicatius i vídeos. A l’altra sala s’incideix en la propaganda política i l’enorme quantitat de cartells que es van confeccionar per a manipular als ciutadans.
Tot i que potser la part que més crida l’atenció de l’exposició, és la que descriu l’evolució de la tecnologia de míssils. Que mostra diversos components, fotografies, maquetes i una rèplica exacta del míssil SS-4.
El recorregut continua a la zona on es produïa l’energia elèctrica necessària pel funcionament de tot el complex. On destaca un enorme generador de quasi 10 metres de longitud.
Finalment es visita un de les sitges d’uns 30 metres de profunditat, on s’allotjava un dels quatre míssils balístics que es guardaven a la base.
Moisès 