Contingut:
Història de Letònia
Dels països bàltics, Letònia, és el país intermedi. Tant per la seva localització geogràfica, com pel seu nombre d’habitants i superfície. Ni tan poblat ni extens com el seu veí del sud, Lituània, ni tan petit com Estònia.
L’idioma letó, és juntament amb el lituà, la única llengua bàltica existent avui en dia. Però, metre que Lituània, es relaciona estretament amb Polònia, la història de Letònia està més lligada a la d’Estònia.
Durant segles, els destins de les tribus bàltiques i finlandeses que habitaven ambdós territoris van quedar a la mercè dels seus ocupants. I no va ser fins al 1920 que les fronteres entres aquest dos països van ser dibuixades i el nom de les seves respectives nacions reconegut, després de segles de dependència dels grans imperis circumdants.
Són quatre les regions històriques i culturals de Letònia i llurs escuts d’armes es poden apreciar en les monedes de 2€ d’aquest país: Kurzeme, Latgale, Vidzeme i Zemgale.
Tanmateix podem considerar que Letònia és la suma de dos ens històrics desapareguts: Curlàndia i el sud de Livònia (la part nord formarà part d’Estònia), amb un punt d’unió a Riga, la seva capital.
La història de Letònia comença oficialment en 1920 amb la creació de la primera república de Letònia. Tanmateix, la regió acull els seus primers ocupants des de la fi de l’última era glacial.
Els pobles bàltics arriben cap al 3000 aC i cap al 800 aC; s’estructuren en diverses tribus: curonians, latgalians, selonis i semigalians.
Al començament del segle XIII, els territoris que voregen el sud de la Mar Bàltic constitueixen una de les últimes contrades paganes d’Europa. Les Croades Bàltiques dutes a terme pels Germans Livonians de l’Espasa representen la conquesta i la cristianització de la regió. La ciutat de Riga és fundada el 1201 en el riu Daugava, principal via comercial entre Rússia i l’Europa occidental, consolidant així el monopoli dels marxants de la Lliga Hanseàtica. S’estableix un Estat dominat conjuntament per prínceps-bisbes i l’orde dels monjos soldats, que ocupava alhora els territori d’Estònia i de Letònia actuals, amb dues classes ben diferents: d’una banda, una minoria d’origen alemanya que constitueix l’elit política, militar, religiosa, intel·lectual i que monopolitza el comerç i la propietat predial; d’altra banda, els pagesos letons, l’estatut dels quals es degrada al llarg dels segles. Entre 1418 i 1562, la regió forma la Confederació Livònia.
Al començament del segle XVI el país, tocat per la Reforma Protestant, opta pel luteranisme. És el teatre de conflictes que l’oposen a veïns cada vegada més poderosos. Al final de les guerres en les quals intervenen Rússia, Lituània, Polònia i Suècia, aquests dos últims Estats es reparteixen el territori letó. El 1710, l’Imperi Rus, en plena expansió, el conquereix al seu torn en el transcurs de la Gran Guerra del Nord.
Al segle xviii, la noblesa predial germanòfona, a qui els dirigents russos concedeixen una gran autonomia, manté els pagesos letons en el servatge, que no és abolit més que al començament de segle xix. Una part de l’elit germanòfona s’interessa per la llengua, la cultura i la història autòctones. Els intel·lectuals prenen el relleu fent un treball de recopilació de la memòria popular i afinant la llengua, el que afavoreix l’aparició de les primeres obres en letó. Al final del segle apareixen els primers partits polítics letons, les reivindicacions dels quals es limita a una autonomia limitada i a la igualtat d’estatut amb els germanòfons. Riga esdevé el tercer centre industrial de l’Imperi Rus, mentre que Liepāja es converteix en el port d’amarratge de la flota russa de la Bàltica.
La Primera Guerra Mundial devasta la regió. El 1920, la dissolució de l’Imperi Rus permet a Letònia guanyar-se la seva independència després de diversos episodis militars alhora contra l’Exèrcit Roig i les tropes alemanyes. Les terres agrícoles són redistribuïdes als pagesos i s’hi estableix un règim parlamentari. Però durant la Gran depressió, amenaçat per la pujada d’un moviment populista, es transforma el 1934 en un règim semiautoritari.
En vigílies de la Segona Guerra Mundial, el Pacte Mólotov-Ribbentrop permet a la Unió Soviètica d’ocupar Estònia. El país és destrossat per l’ocupant. Les elits germanòfones s’exilien en massa per respondre a la crida de les autoritats nazis. El país és envaït a l’estiu 1941 per l’Alemanya Nazi. Els nazis exterminen la forta comunitat jueva instal·lada la regió de Riga, i fan 90.000 víctimes. Letònia és represa el 1944 per les tropes soviètiques. Una part de la població se’n va definitivament del país. Letònia, malgrat una llarga resistència clandestina, és transformada en una república socialista integrada en l’URSS. La societat letona i la seva economia són profundament transformades. Nombroses indústries són instal·lades i l’agricultura és col·lectivitzada. Hi arriba una important minoria russa.
L’esclat de la Unió soviètica el 1991 permet a Letònia de recobrar la seva independència. El nou Estat es transforma ràpidament gràcies a un fort creixement de l’economia i la posada en funcionament d’institucions polítiques i econòmiques modernes. Preocupada per conservar la seva independència de cara al seu veí rus, Letònia s’adhereix a l’OTAN i s’integra a la Unió Europea el 2004.
Riga
- Rïgas Doms (Catedral de Riga)
- Doma Laukums (Plaça Dome)
- Rīgas Centrāltirgus (Mercat Central)
- Latvijas Nacionālā bibliotēka (Biblioteca Nacional de Letònia)
- Barri Art Nouveau
- Trīs Brāļi (Casa dels Tres Germans)
- Pulvertornis (Torre de la Pólvora ) i Kara Muzejs (Museu de la Guerra)
- Līvu Laukums (Plaça Livu)
- Kristus Piedzimšanas pareizticīgo katedrāle (Catedral de la Nativitat de Crist)
- Melngalvju Nams (La Casa dels Caps Negres)
- Brīvības piemineklis (Monument a la Llibertat)
Rïgas Doms (Catedral de Riga)
Construïda al 1211, ostenta el títol de l’església més gran de les repúbliques bàltiques. Amb estil romànic, gòtic i barroc, barrejat segons l’època de la seva construcció i restauració, aquest impressionant edifici pot semblar auster per dins seguint els cànons luterans.
Cal ressaltar l’impressionant òrgan, construït al segle XIX i que era considerat el més gran del món en la seva època. Tot i està a la part més alta de la catedral és fàcilment visible i encara que sembli una exageració, consta de 6.718 tubs. Els concerts són quasi a diari i tenen un cost d’aproximadament 10€. A part de poder escoltar aquest monstre sonar, els cors solen acompanyar-se en totes les sessions musicals.
Preu: 5€.
Doma Laukums (Plaça Dome)
A les faldilles de les muralles de la Gran Catedral de Riga, hi ha aquest fantàstic lloc per a passejar. Al Nadal és on es muntar el gran mercat nadalenc amb el seu gegantesc arbre, amb desenes de parades de menjar, vi calent i música que anima les gèlides velades.
A la plaça també hi ha restaurants i bars.
Rīgas Centrāltirgus (Mercat Central)
Considerat com el més gran d’Europa, aquest mercat està ubicat en uns antics hangars que van ser utilitzats per a l’emmagatzematge de zepelins durant la Primera Guerra Mundial.
Fàcilment visible i enganxat a l’Estació Central d’autobusos, és tot un imprescindible per a conèixer els productes letons com làctics, peixos fumats i càrnics.
També es pot degustar a la zona de restaurants, menjar local i beure cervesa artesanal. Pels amants dels records, aquí es troben vàries botigues per a comprar regals.
És interessant mencionar, que a fora el Mercat Central, es munta un altre gegantesc mercat a l’aire lliure que és un annex al cobert, on es venen fruites, verdures, roba i tot tipus de coses.
Latvijas Nacionālā bibliotēka (Biblioteca Nacional de Letònia)
Visible des de la riba del riu Daugava, travessant el pont Vasu Tilts en direcció oest, hi ha aquest modern edifici que impressiona per les seves dimensions.
Amb uns tints futuristes des de l’exterior i un interior caracteritzat per les escales laberíntiques. La seva importància al país és molt significativa i combina a la perfecció en diverses sales, exposicions i enormes espais de lectura. Es tota una aventura endinsar-se a l’interior.
Barri Art Nouveau
Tot un referent de la capital letona, aquest barri, creuant el Monument a la Llibertat, és un aire fresc a una ciutat que l’assimilem només amb la part medieval.
Aquest barri va esta construït entre meitats del segle XIX i el segle XX amb un estil modernista. La importància de Riga a Rússia la va situar com a tercera ciutat en importància després de Moscou i Sant Petersburg generant fons per a gestar una febre per aixecar grans edificis acolorits i decorats amb extravagants escultures.
No es va escatimar i es van fer uns 750 edificis. Actualment aquí hi ha ambaixades, habitatges o edificis governamentals. Però passejar-hi farà gaudir dels detalls incrustats entre les parets i balcons.
Trīs Brāļi (Casa dels Tres Germans)
Típica a Riga. Aquestes representatives cases antigues contínues, s’han conservat i restaurat amb cert gust després de la Segona Guerra Mundial. Una d’elles és accessible i gratuïta per a poder observar com eren per dins. No és una cosa prioritària, però forma part de la història d’una ciutat comercial essent cada una d’una època diferent. Es podria dir, que en la mateixa façana es veu l’evolució arquitectònica de dos segles (XV i XVII). Aquestes cases eren utilitzades com habitatges i magatzems comercials.
Pulvertornis (Torre de la Pólvora ) i Kara Muzejs (Museu de la Guerra)
La Torre de la Pólvora és un símbol de la ciutat de Riga, i a més a prop de la Porta Sueca, essent l’accés a un dels carrers més bonics de Riga, Troksnu Iela, i de l’interessant Museu de la Guerra.
De les 27 torres que tenia la ciutat originalment, aquesta és la única que queda en peu.
El Museu de la Guerra, recull una interessant exposició de tots els períodes bèl·lics que ha patit la ciutat durant tota la seva història, fent més èmfasi en el període de la Segona Guerra Mundial, on els nazis i soviètics, van arrasar pràcticament tot el país.
Līvu Laukums (Plaça Livu)
Aquesta plaça és un punt de referència i trobada per als locals, ja que vuit carrers van a morir aquí. Aquest ampli espai en ple centre medieval és tot un referent per a la vida de la ciutat, mostrant en els períodes estiuencs cerveseries a l’aire lliure per a que la gent es refresqui.
També és cert que a l’hivern, passa més desapercebuda degut a les gèlides temperatures.
La plaça, tot i que va ser construïda després de la Segona Guerra Mundial, no està exempta d’història, albergant autèntics edificis de diversos gremis, construïts a meitat del segle XIX.
Kristus Piedzimšanas pareizticīgo katedrāle (Catedral de la Nativitat de Crist)
Com ja s’ha comentat, les esglésies luteranes deixen molt a desitjar per la seva senzillesa en els interiors, i només les grans esglésies ortodoxes permeten gaudir tant del seu peculiar estil extern com de la riquesa interior.
Aquesta catedral és un exemple de típica església ortodoxa, on crida l’atenció veure-la des de l’exterior i el seu accés gratuït mereix una visita. És la més gran de tota la ciutat.
Melngalvju Nams (La Casa dels Caps Negres)
No hi ha en tota la ciutat un edifici més emblemàtic i conegut, la Casa dels Caps Negres està a la Plaça de l’Ajuntament (Ratslaukums) i al costat del Museu Modernista de l’Ocupació.
La seva entrada no genera massa interès, però per 6€ es pot entrar. Aquest edifici és un dels més fotografiats del país, i el seu significat és lligat a una germandat de navegants solters d’una sola embarcació. La seva presència es va fer notar també a Tallinn i el seu patró era Sant Maurici.
Com a curiositats, només s’admetien a solters i que les marxes que es muntaven erren llegendàries. Si et casaves, podies seguir treballant amb ells, però se’t denegava l’entrada a pernoctar allí.
L’edifici data del segle XIV, i en principi era molt comuna la seva façana. L’aparença d’ara ha estat fidel reflex del mim que van posar aquests comerciants durant motles generacions. Evidentment durant la Segona Guerra Mundial els alemanys el van bombardejar, per a posteriorment donar-li l’estocada finals els soviètics, deixant-lo fet miques i obligant posteriorment a una exhaustiva restauració per complet, intentant això si, conservar i mostrar com va ser realment en el passat.
Brīvības piemineklis (Monument a la Llibertat)
Construït al 1935 amb fons del poble letó, aquest monument és respectat perquè simbolitza la independència del país i la seva construcció va ser finançada pel mateix poble. És un punt freqüent d’actes i es pot dir que separa el casc antic amb la resta de la ciutat. La guàrdia que el vigila és un afegit més si es té la sort de coincidir amb el canvis.
El seu simbolisme són tres estrelles que indiquen les tres regions que formen el país de Letònia sostingudes per l’escultura d’una dona, tot i que la Unió Soviètica va adoptar una altra versió, afirmant que aquestes estrelles simbolitzen les tres recent creades repúbliques soviètiques: Lituania, Letònia i Estònia, i que l’escultura que les sosté era la Mare Russa (aquesta versió va ser un fake total).
Rundāles pils muzejs (Palau de Rundāle)
El Palau de Rundāle és l’exponent més important de l’arquitectura barroca a Letònia. I un dels complexos palatins més bonics del Bàltic.
Es troba a 80 km de Riga.
Història del Palau de Rundāle
El Palau es va construir a meitats del segle XVIII per ordre del Duc de Curlàndia, un personatge no precisament molt estimat a Rússia ni a Curlàndia (oest de l’actual Letònia).
El Duc, Ernst Johan von Biron, s’havia casat amb una dama d’honor d’Anna Ivànovna, filla del tsar de Rússia. I quan Anna Ivànovna es va convertir en emperadriu al 1730, Ernst Johan von Biron ja era el seu amant i el seu poderós assessor.
Pocs anys després, Ernst Johan von Biron va aconseguir que se li entregués el títol de Duc de Curlàndia i inclús que l’emperadriu el nombrés regent de Rússia poc abans de la seva mort al 1740. No obstant, poques setmanes després va ser capturat per un rival i condemnat a mort, tot i que finalment se li va commutar la perna per l’exili.
No va ser fins al cap de 22 anys després que Caterina II de Rússia li va restituir el ducat i va tornar a Curlàndia. Finalment va morir al seu Palau de Jelgava, molt a prop d’aquí, als 82 anys.
Al 1736 després de demolir l’anterior castell que existia, l’arquitecte italià Francesco Bartolomeo Rastrelli va començar les obres del sumptuós palau barroc. Aquesta va ser una de les primeres obres de Rastrelli, que va desenvolupar la major part de la seva activitat a Rússia, on va construir uns quants palaus, entre ells el bonic Palau d’Hivern de Sant Petersburg.
Tot i els 12 forns de maons que es van instal·lar i els més de 260 paletes que van arribar a treballar a Rundāle, l’obra va avançar lentament. Degut en gran mesura a que els durs hiverns obligaven a parar durant mesos i també perquè el Duc va prioritzar la construcció del seu Palau de Jelgava.
Després de la caiguda en desgràcia de Ernst Johan von Biron la construcció es va paralitzar totalment durant més de dues dècades. Al 1763, al duc li van tornar els seus antic títols i va decidir completar la construcció del seu palau d’estiu. Per això va contractar de nou a Rastrelli, però també a altres arquitectes que van enriquir la varietat estilística del complex palatí.
El mestre berlinès Johan Michael Graff.i el seu equip es van encarregar de crear els estuc que decoren les opulentes estances del palau. Aquesta decoració barroca i recarregada amb abundants daurats és sense dubte, un dels aspectes més impactants de Rundāle. Destaca la arrebossant decoració amb paons, angelots i garlandes del Saló Daurat i el Saló Blanc, molt a l’estil versallesc.
La construcció del palau es va completar al 1770, dos anys després de la mort del Duc de Curlàndia.
Els conflictes posteriors ocorreguts en aquesta part d’Europa no van tracta bé al Palau de Rundāle. En la Guerra franco-russa (1812), les tropes franceses van utilitzar el palau com a hospital, la biblioteca va quedar destruïda i altres parts també van patir importants danys.
Durant la Guerra Civil Russa (1917-1923) el palau va ser ocupat per l’exèrcit alemany i en la seva retirada de Bermondt-Avalov que lluitaven contra els bolxevics, el van cremar.
Les autoritats van reconstruir gran part dels edificis, però amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial es va utilitzar com a magatzem de gra, cosa que va tornar a danyar greument el palau.
Per fi, al 1972 es va crear el Museu del Palau de Rundāle que tenia com a missió principal, restaurar el complex. Les obres es van dilatar durant dècades i es van donar per acabades al 2014.
Visita del Palau de Rundāle
Al Palau de Rundāle s’accedeix travessant una porta, una alta reixa flanquejada de dos columnes nívies rematades per dos lleons. El pati d’armes, l’edifici rebel·la la seva inequívoca estructura en forma de “U”.
Existeixen varis tipus de visita: la curta (short route) que inclou les Sales d’Estat, i la ruta llarga (long route) en la que es visita també les estances privades dels ducs. Per últim també és possible accedir als jardins.
El bitllet combinat que permet veure tot el conjunt costa 13€ en temporada alta. Mentre que a l’hivern és més econòmic i els gardins menys vistosos, en aquesta època de l’any, poden visitar-se gratuïtament.
Les Sales d’Estat
A l’ala est del palau es troben les conegudes Sales d’Estat, que estaven destinades per a les recepcions i els grans actes socials dels ducs. Aquestes són les estances més àmplies i luxoses de tot el complex.
D’entre elles destaca el Saló Daurat que el Duc va utilitzar com a saló del tro. Les parets es troben cobertes de marbre de dos colors i per sobre s’escampen els estucs pintats d’or que donen nom a la sala. Val la pena detenir-se davant de la arrebossant decoració de flors, aus i gerres plenes de pomes i cereals típics de la zona.
Travessant la llarguíssima Gran Galeria que es va utilitzar com a sals de banquets s’arriba al Saló Blanc. Aquest àmplia estança pintada d’un blanc immaculat també posseeix una profusa decoració, en especial sobre les finestres. Però l’ús d’aquest únic color li atorga una elegància particular.
No es pot perdre’s les decoracions d’estuc que narren diferents escenes campestres, les quatre estacions i els elements del món. Les escenes amb cert aire teatral mostres alguns angelots realitzant diverses activitats com recol·lectant fruits, caçant animals salvatges o tacant instruments musicals.
Les Estances Privades
La dotzena d’habitacions privades del Duc es troben a l’edifici central. Tot i que no tenen la magnificència de les Sales d’Estat, resulta molt interessant admirar els dormitoris, banys i vestidors de la noblesa del segle XVIII.
Els banys es van cobrir amb ceràmica holandesa de Delft molt apreciada en l’època i mostraven escenes bíbliques i en el camp pintades en blau cobalt.
Es conserva part del mobiliari original, entre elles sis grans estufes de porcellana (de les 80 que hi va haver en el seu moment) i també el terra de fusta d’aquestes estances.
Els Apartaments de la Duquesa ocupen l’ala oest de l’edifici. Tot i que no es conserva la decoració original de la majoria de les habitacions, aquestes han estat reconstruïdes acuradament.
El Jardí Francès
Al darrera de la construcció palatina es localitza el Jardí Francès, que podria haver estat inspirat pels Jardins de Versalles. Tot i que el jardí letó es molt més petit, tan sols 10 hectàrees. Va ser obra també del propi arquitecte Rastrelli i es va portar a terme mentre es construïa el palau, potser per això el conjunt posseeix una gran harmonia. L’italià va dissenyar un jardí d’estructura geomètrica amb una xarxa de senders, tanques vegetals, parterres i fonts.
Mantenir en excel·lents condicions un jardí d’aquestes característiques suposa una gran labor i un enorme esforç econòmic. Cosa que explica que puguin veure’s algunes zones amb males herbes i la gespa una mica descuidada.
El Jardí de Roses
El Jardí de les Roses és un ambiciós projecte iniciat al 2005 en el que es van crear més de 50 zones en les que treballen diferents cultivadors de roses de 17 països diferents.
El visitant pot admirar com les roses s’han agrupat per varietats i colors. El projecte inclou el cultiu de més de 600 varietats de roses històriques de gran valor que només floreixen de maig a juny.
Moisès 