Lituània

Contingut:

Els primers pobladors van ser els balts o estis, entre llurs tribus s’incloïen també els prussians originals i els letons. Van ser una ètnia d’origen indoeuropeu única, fortament influïts pels germànics, però també van tenir llaços comercials amb l’Imperi Romà. Les primeres referències conegudes sobre Lituània com a nació (Litua) provenen dels anyals del Monestir de Quedlinburg, datats el 19 de febrer de 1009.

El territori que actualment correspon a Lituània es remunta al segle XIII com a Estat medieval. Va ser primer un gran ducat independent. Es considera que la data de la constitució del primer Estat lituà va ser la coronació oficial de Mindaugas, el 6 de juliol de 1253 a Vilnius, que va unir als ducs lituans rivals en un únic Estat. Durant el segle XIII el regne va ser envaït vàries vegades pels reis mongols de l’Horda d’Or. Els mongols van ser derrotats al 1377 a “Aigües Blaves”. Al 1385 es va unir a Polònia després de la coronació com a rei de Ladislau II Jagelló.

 Al 1401 Vytautas, primer de la Dinastia Jagelló, es va proclamar Gran Duc de Lituània i es va dissoldre la unió dels dos països. Gràcies a la cooperació d’ambdós països, els exèrcits lituà i polonès van vèncer a l’Ordre Teutònica a la Batalla de Grunwald al 1410. Va ser la batalla més gran en terra europea lliurada en tot el segle XV.

Més tard va ser de nou annexionada a Polònia formant la República de les Dues Nacions en virtut de la unió dinàstica dels estats al 1569, convertint-se així amb el país més gran d’Europa. Segons el sistema d’unió dels dos països, Lituània va poder conservar un autogovern. Posteriorment va ser incorporada a Rússia al 1795 sota el regnat de Caterina II de Rússia, després d’un procés de desintegració que va durar tot el segle XVIII (particions de Polònia).

A finals del segle XVIII i fins el començament de la Primera Guerra Mundial, Lituània va recobrar la seva autonomia, tot i que va seguir formant part de l’Imperi Rus. La repressió dels governants russos contra el poble i la cultura lituana va provocar dures revoltes al 1836 i al 1863. Després l’Aixecament de Gener de 1863, van ser prohibits els llibres, els diaris i l’ensenyament en general en idioma lituà durant els següents 40 anys. Amb la finalitat d’exercir un major control, les autoritats russes van substituir l’alfabet llatí del lituà per l’alfabet ciríl·lic.

Durant la Primera Guerra Mundial, entre 1914 i 1918, Lituània va estar ocupada per Alemanya, declarant una altra vegada la seva independència el 16 de febrer de 1918. Entre 1918 i 1921 va lliurar una guerra contra la recent proclamada Segona República de Polònia, que havia intentat annexionar-se l’Estat Lituà. La guerra es va saldar amb la pèrdua del 20% del territori lituà, amb la capital Vilnius inclosa, pel que la capital es va traslladar provisionalment a Kaunas.

Al juny de 1940 les tropes de la Unió Soviètica van ocupar el país, i a l’agost d’aquest any va ser annexionada, convertint-se en la República Socialista Soviètica de Lituània, però des de 1941 al 1944 l’Alemanya nazi va expulsar l’Exèrcit Roig, pel que una part de la societat lituana va percebre als alemanys com a els seus alliberadors davant l’imperialisme bolxevic, Lituània va passar a forma part de la Unió Soviètica, després d’haver-se a cordat a la Conferència de Potsdam al 1945.

Al 1988 es va formar el Moviment Lituà per la Sąjūdis, que va triomfar a les eleccions de 1989 al Seimas Lituà, encara pertanyent Lituània a la Unió Soviètica. Al 1990 Vytautas Landsbergis va ser escollit president, proclamant la independència de Lituània l’1 de març de 1990, recolzat per l’anomenada Revolució Cantant. Tot i que aquesta independència no va ser reconeguda internacionalment fins al 1991.

Juntament en normalitzar les relacions amb els països veïns, passa a formar part de l’OTAN, de la Unió Europea i de l’euro. Lituània prossegueix actualment la se política de reafirmació nacional, en la que s’inclou les manifestacions culturals, la reconstrucció de llocs històrics, l’èmfasi  dels seus herois nacionals, etc.

A diferència dels seus veïns bàltics, a Lituània no existeixen tensions relatives a les minories. La política polonesa, la primera del país, està perfectament integrada i representada. Els voltants de Vilnius segueixen poblats majoritàriament per polonesos-parlants (o “lituans pol·linitzats”, com consideren les autoritats).

La capital cultural del país, Kaunas, és coneguda també com la ciutat lituana amb més percentatge de lituà-parlants, representen el 94% del total censat, mentre que a Vilnius aquesta xifra es redueix al 63%. La portuària ciutat Kláipeda, l’antiga Memel prussiana, és la tercera ciutat de Lituània. En ella segueix residint una important minoria russa.

Vilnius, la capital de Lituània posseeix un encantador casc històric, compacte i no massa gran, en el que resulta encantador perdre’s per ell. I aquest és precisament el seu major encant, passejar-hi i topar-se amb alguna de les esglésies barroques i palauets que s’ubiquen al casc antic.

Curiosament el centre històric de les tres capitals bàltiques (Tallin, Riga i Vilnius) van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, però la capital lituana potser és la més desconeguda d’elles.

El centre històric s’articula al voltant a l’eix de Pilies gatve i Didžioji gatve. Aquests dos carrers, prolongació un de l’altre, connecten amb la Plaça de l’Ajuntament (Rotušės aikštė).

Plaça de l’Ajuntament

Pilies gatve podria considerar-se el cor turístic de Vilnius, plena de restaurants, hotels i botigues de souvenirs. No obstant això, és un carrer empedrat molt agradable, pràcticament tot per a vianants, per pocs vehicles que s’aventuren fins aquí. I en el que no és difícil trobar músics de carrer i cafeteries acollidores.

Si es vol sortir del bullici, només cal desviar-se cap algun carrer adjacent, hi ha uns carrerons perpendiculars amb molt d’encant com Bernardinu o Skapo.

Per la seva part, Didžioji gatve voreja l’Ajuntament a meitat del seu recorregut. Podria ser el carrer més elegant de la ciutat, flanquejat d’edificis senyorials, esglésies i museus.

L’esplèndida Plaça de l’Ajuntament (Rotušės aikštė), àmplia i amb una forma curiosament triangular es troba rodejada de bonics edificis d’influència barroca, sense que cap d’aquests edificis trenqui l’harmonia del conjunt.

A la planta baixa de l’Ajuntament hi ha l’oficina de Turisme.

La Plaça de la Catedral es podria considerar el lloc de referència de Vilnius. Allí on convergeixen la Ciutat Vella i la Ciutat Nova o on se situen alguns dels edificis més importants de la capital. No obstant, la Catedral de Vilnius no és ni molt menys una de les esglésies més boniques. Es tracta d’un edifici neoclàssic bastant insuls, amb un aspecte de museu vuitcentista, on estaca únicament la Capella de Sant Casimir d’estil barroc.

Davant de la façana es situa un campanar exempt de 57 metres d’altura, que realment era una de les torres de l’antiga muralla i que compta amb deu grans campanes dels segles XVI i XVIII. El vertader valor d’aquest lloc resideix en el que al 1251 el rei Mindaugas va fer construir aquí una catedral després de convertir-se al cristianisme. Sembla ser que en aquest emplaçament hi hagut una catedral des de llavors. Però la catedral gòtica i posteriorment la barroca van ser destruïdes i van haver de tornar-les a reconstruir.

Catedral de Vilnius

Al seu costat, també molt restaurant el Palau dels Grans Ducs de Lituània (Nacionalinis muziejus Lietuvos Didžiosios Kunigaikštystės valdovų rūmai) alberga al seu interior el Museu Nacional de Lituània amb una gran col·lecció sobre la història del país.

Palau dels Grans Ducs de Lituània

A la plaça destaca també l’Estàtua Eqüestre de Gediminas, considerat el fundador del Gran Ducat de Lituània i que les seves conquestes van engrandir l’imperi al segle XIV. A l’estiu, els turistes competeixen per aconseguir l’ombra projectada per l’estàtua, en la que curiosament el Gran Duc marxa a peu davant del cavall.

Estàtua Eqüestre de Gediminas

Darrera del palau, sobre un turó cobert de verd i de grava, es troba la Torre Gediminas (Gedimino pilies bokštas), una modesta torre de maó. Tot i això es tracta d’una de les construccions més simbòliques de la ciutat. Ja que en el seu dia aquí s’aixecava el castell de la capital de Lituània.

Torre de Gediminas

Situada molt a prop del riu Vilnius, que va donar nom a la ciutat, es troba l’Església de Santa Anna (Šv. Onos bažnyčia), potser la més bonica de totes. Aquesta petita església gòtica construïda enterament de maó té una façana espectacular amb torres altes i agulles calades. Segons sembla va ser construïda amb més de 30 tipus de maons i tot i això el conjunt té una encantadora harmonia.

L’interior és breu, en comparació amb l’artificiosa entrada, però el sostre relativament baix, per una església gòtica, permet veure de prop la bellesa de les seves voltes de creus.

Just darrera, el Monestir de Bernardins (šv. Pranciškaus Asyžiečio (Bernardinų) parapija) també construït gran part d’ell amb maó, sembla que abraci a l’Església de Santa Anna. Aquest conjunt eclesiàstic aixecat al costat d’un meandre del riu i rodejat de jardins és un dels llocs amb més encant de la ciutat.

L’Església de Santa Anna amb el Monestir de Bernardins al darrera

L’altre grup arquitectònic de gran interès és la Universitat de Vilnius. Fundada al 1579 sobre la base d’un col·legi jesuïta, va constituir un dels gran focus culturals de la República de les Dues Nacions de Polònia i Lituània. No obstant, no es poder mantenir aliena a les vicissituds polítiques del país. Al 1832, el tsar Nicolau I de Rússia la va clausurar i durant l’ocupació nazi a la Segona Guerra Mundial també es va veure obligada a tancar les portes.

Durant el règim soviètic entre 1944 i 1990, es va mantenir operativa, però supeditada als dictats de Moscou. Amb la independència de Lituània la Universitat va tornar a gaudir d’un règim d’autonomia i en l’actualitat acull a més de 23.000 alumnes i uns quants turistes que passegen pels seus erudits passadissos i patis.

Universitat de Vilnius
Església de Sant Joan

La Universitat actual és un complex d’edificis interconnectats entre si per tretze patis i diversos passatges. El Pati Major és el més imponent de tots, no només per la seva mida, sinó també pels frescos que es conserven en dues de les façanes i perquè a ell s’ajup la façana de l’Església dels Sants Joans. Una bonica església barroca de meitats del segle XVIII, on destaquen els seus recarregats confessionaris pintats i els seus cementiris.

No es pot perdre’s els molt recents frescos pintats per l’artista Petras Repšys al Centre d’Estudis Lituans. Les pintures críptiques i evocadores al mateix temps beuen de la mitologia lituana i semblen tenir influències naïf i surrealistes.

Al sud del Centre Històric perviu la Porta de l’Alba o de l’Aurora (Aušros vartai), l’última de les portes de la ciutat que es conserva de les antigues muralles. El seu exterior sobri contrasta amb la Capella de la Mare de la Misericòrdia que es troba a l’interior. Aquesta sobrecarregada capella té unes parets cobertes de plaques metàl·liques de sota relleu, mostrant escenes religioses. Aquest és el lloc amb la imatge de la verge al centre és un dels més venerats del país, pel que està habitualment ple de flors.

Capella de l’Alba
Pintura de la Beneïda Verge Maria

La pintura de la Beneïda Verge Maria datada al segle XVII, es reverenciada tant pels catòlics i ortodoxos com pels uniates (església catòlica oriental). Curiosament és una de les poques representacions de la Verge en la que apareix sola, sense el nen.

Seguint el carrer Aušros Vartų en direcció a l’Ajuntament cal està atent per trobar un arc apuntat de dóna accés  a un petit jardí. Allí hi ha l’artificiosa i acolorida Església Ortodoxa del Sant Esperit (Šv. Dvasios cerkvė). La cripta guarda les restes de varis màrtirs, però el més destacable és l’altar barroc pintat d’un refulgent verd maragda.

Església Ortodoxa del Sant Esperit
Altar verd de l’Església del Sant Esperit

Caminant per aquesta part de Vilnius es pot troba una altra església molt més modesta i sobre per amb un enorme encant. Sant Nicolau (Sv. Mikalojaus), construïda al segle XIV en estil gòtic és una de les esglésies més antigues del país. Destaca la seva façana plana amb hastial escalonat i boniques voltes estrellades a l’interior. Lluny de l’enrenou d’altres esglésies  més turístiques, Sant Nicolau transmet un enorme assossec.

Església de Sant Nicolau

Des de la catedral, en direcció als barris nous, neix l’avinguda més imponent de Vilnius, Gedimino Prospektas, ampla, senyorial i flanquejada per edificis ostentosos. Que pot recordar en alguns trams al Camí Reial de Varsòvia, una ciutat amb la que evidentment guarda no poques afinitats històriques i culturals. Ambdues formaren part del la República de les Dues Nacions durant mes de dos segles (1569-1795).

El Museu de les Víctimes del Genocidi de Vilnius es va obrir al 1992 (tant sols un any després de la independència de la URSS) a l’antiga seu de l’Agència de Seguretat Soviètica, més coneguda com a KGB.

L’edifici una mica atrotinat i allunyat quasi no ha canviat el seu aspecte, cosa que contribueix a crear un ambient opressiu i desassossegant. Al llarg de petites sales es van desgranant diferents aspectes de les brutals represàlies que va patir el poble lituà sota el poder soviètic, les detencions massives, les deportacions, els camps de treball (gulags), la guerra dels partisans, etc.

Museu de les Víctimes del Genocidi

Una exposició impressionant que compta amb una feina de documentació absolutament brutal, amb fotografies, documents i objectes de gran valor.

La part més sinistra de l’edifici són els soterranis on hi havia la presó de la KGB. I que es mostra tal com la va deixar la Policia secreta quan va desallotjar el lloc al 1991. Posar-se en alguna de les cel·les i recórrer l’humit i pervers passadís és capaç de congelar la sant a qualsevol.

Interior del Museu de les Víctimes del Genocidi

Creuant el riu Vilnius, un ja és conscient d’endinsar-se en un altre món. No pel cartell entre desfiant i hippies de la República d’Užupis, sinó sobretot pels suggerits murals i l’indissimulat ambient bohemi del barri.

La majoria de turistes es limiten a apropar-se al carrer Paupio on penjar dels murs la peculiar i de vegades absurda Constitució d’Užupis. S’ha traduït a 14 idiomes pel que els turistes juguen buscant el cartell en el seu propi idioma per a fotografiar-se amb ella.

Un altre punt de referència d’Užupis és la plaça amb l’escultura de l’Àngel d’Užupis. Un bon lloc, si el temps ho permet, on prendre alguna cosa a una de les terrasses de les seves cafeteries i restaurants. No obstant, potser la gran part més genuïna d’Užupis són les nombroses galeries d’art alternatiu i els seus grafittis, alguns dels quals són realment espectaculars.

Entrada a la República d’Užupis

Kaunas és la segona ciutat lituana en importància, el seu principal atractiu és el casc antic, situat a la península formada per la confluència dels dos rius Niemen i Neris. Val la pena passejar perla ciutat vella, descobrint les seves esglésies, les seves places i els seus animats cafès.

Els primers documents escrits que citen la ciutat de Kaunas daten de 1362 tot i que és probable que existís almenys dos segles abans.

A principis del segle XV Vytuatas el Gran li va atorgar enormes privilegis i una mica més tard es va reconstruir el castell que s’havia destruït durant la invasió de l’Ordre Teutònica.

Kaunas es va unir al 1441 a la Lliga Hanseàtica, una federació comercial de les ciutats més riques i pròsperes del nord d’Europa, tot això va propiciar una esplendor per a la ciutat.

No obstant, la situació privilegiada i estratègica de Kaunas a la riba del navegable riu Niemen (Nemunas en lituà) va fer que fos cobejada per moltes altres potències europees en segles posteriors. Es té constància de que Kaunas va ser destruïda almenys una dotzena de vegades entre els segles XVII i XIX, ja sigui pels russos, els suecs o les tropes napoleòniques.

Al 1919 els bolxevics van envair la capital lituana Vilnius, tot i que finalment Polònia que es van annexionar aquesta ciutat i tota la regió circumdant. Per això la recent declarada independent Lituània va haver de buscar una altra capital i aquesta va ser Kaunas. Condició que va ostentar fins al 1940 quan tot el país va ser de nou envaït per la Unió Soviètica a principis de la Segona Guerra Mundial i la capitalitat va ser tornada a Vilnius.

Tot i que Kaunas pot ser l’eterna segons ciutat de Lituània, és considerada per molts el vertader paradigma de l’ànima lituana. Potser perquè la regió de Vilnius posseeix una important minoria de polonesos i russos mentre que Kaunas és pràcticament lituana en tota la seva totalitat. I a més, és la seu d’un dels símbols del país, el seu llegendari equip de Basket Žalgiris Kaunas.

La plaça principal de Kaunas, la Plaça de l’Ajuntament (Rotušės aikštė), és un bonic espai quasi quadrat que es va utilitzar com a mercat i en que destaca l’imponent Ajuntament.

Des de la seva posició exempta i a prop del centre de la plaça, l’enorme edifici blanc i la seva enorme torre frontal atreu a totes les mirades. L’Ajuntament de Kaunas va ser construït originalment al segle XVI, tot i que l’edifici actual té una barreja dels estils barroc i neoclàssic.

Al llarg de la seva història ha estat utilitzat com a teatre, església o presó i en l’actualitat acull el Museu de Ceràmica, el Registre Civil i l’Oficina de Turisme.

En un dels costats de la Plaça de l’Ajuntament hi ha un altre bonic edifici barroc, l’Església de Sant Francesc Xavier (Šv. Pranciškaus Ksavero) i el seu monestir jesuïta annex. De la façana destaquen les seves torres a les que es pot pujar i contemplar una de les millors vistes de la ciutat.

La resta de la plaça es troba amb diferents edificis dels segles XVII i XVIII, molts d’ells són antigues construccions dels gremis hanseàtics. Com per exemple el de otušės aikštė num.2 ara convertit en un bar-discoteca.

Plaça de l’Ajuntament (Rotušės aikštė) amb l’Ajuntament al centre i l’Església de Sant Francesc Xavier a l’esquerra
Casa de Perkunas

A només dos passos de la plaça hi ha alguns dels edificis més antics de Kaunas. Si s’agafa Aleksoto gatve es troba la Casa de Perkunas (Perkūno namas), un bonic edifici gòtic de maó roig. Anomenat així perquè en ell es va troba la imatge de Perkūnas, el deu del tro pagà de la mitologia bàltica. En realitat, va ser probablement un magatzem de comerciants hanseàtics, però tot i la seva modèstia es tracta d’un dels edificis més bonics de la ciutat. En especial per la seva fina ornamentació gòtica flamígera de la part alta de la façana.

Quasi davant de la Casa de Perkunas hi ha l’Església de Vytautas (Švč. Mergelės Marijos Ėmimo į dangų), aixecada pels franciscans al segle XV, i també construïda en maó, potser el que més crida l’atenció d’ella sigui l’afilada torre. Es troba al costat del riu Niemen, just abans d’ajuntar-se amb el Neris.

Església de Vytautas

Si s’abandona la Plaça de l’Ajuntament pel costat nord hi ha les restes del Castell de Kaunas (Kauno Pilis). No queda gran cosa de l’antiga fortalesa original del segle XIV, més enllà d’un gran mur i una torre que s’ha reconstruït recentment. No obstant, l’enclavament s’ha convertit en una zona verda al costat del riu i resulta molt agradable.

Castell de Kaunas

Al carrer principal del casc antic, Vilniaus gatvė, connecta amb la Plaça de l’Ajuntament amb la Ciutat Nova i conserva alguns edificis històrics. Una agradable zona habilitada per a vianants. És un dels carrers més animats de la ciutat i es troba ple de restaurants, cafeteries i botigues.

Al principi del Vilniaus gatvė, visible des de la pròpia Plaça de l’Ajuntament, s’alça la Catedral de Sant Pere i Sant Pau (Šv. apaštalų Petro ir Povilo arkikatedra). L’església més important de Kaunas és també l’edifici gòtic més gran de Lituània. El seu auster exterior de maó contrasta poderosament amb el seu esplèndid interior gòtic de voltes blanques i daurades. Tot i que té afegits posteriors renaixentistes i barrocs, és possiblement un dels temples més bonics del país, amb el permís d’algunes esglésies de Vilnius.

Catedral de Sant Pere i Sant Pau
Interior de la Catedral de Sant Pere i Sant Pau

Cap al final de Vilniaus gatvė hi ha un petit jardí, al que s’accedeix a través d’una petita reixa i allí hi ha l’Històric Palau Presidencial (Istorinė Prezidentūra), que va servir de seu del govern lituà en el període d’entre guerres. Tot un orgull per a la ciutat. Al jardí es poden veure les escultures dels tres presidents lituans d’aquella època.

Palau Presidendial

La Ciutat Nova compta amb menys al·licients, tot i que pot ser un lloc per una tarda de compres o veure algun museu. Al límit del casc antic, el Vilniaus gatvé es converteix en un bulevard més ample ple de comerços i per a vianants amb el nom de Laisvės Alėja o Carrer de la Llibertat.

Els amants de l’esport segur que voldran emportar-se un record de l’equip de Basket local, el Žalgiris Kaunas. Una de les seves botigues oficials està molt a prop, en un carrer perpendicular, St. Daukanto gatvé 8.

Aquesta concorreguda avinguda recent reformada i engalanada té quasi 2 km de longitud i va a morir a la Plaça de la Independència. Aquí es troba la bonica Església de Sant Miquel Arcàngel (Šv. arkangelo Mykolo), en origen era una església ortodoxa russa aixecada al 1893, però en l’actualitat s’utilitza per al culte catòlic.

Església de Sant Miquel Arcàngel
Museu del Diable (Velnių muziejus)

Molts visitants acudeixen al curiós Museu del Diable (Velnių muziejus) que mostra una heterodoxa col·lecció de representacions del diable de múltiples procedències.

Tot i que el museu més destacable és el Museu d’Art Mikalojus Konstantinas Čiurlionis, dedicat a un dels artistes lituans més importants de la historia. Čiurlionis es recordat sobretot per les seves simbòliques properes a l’Art Noveau, tot i que també va composar prop de 250 obres musicals.

Museu d’Art Mikalojus Konstantinas Čiurlionis

Trakai és un petit poble de casetes baixes instal·lat en un estret tros de terra rodejat de tres llacs.

Durant el segle XIII Trakai sembla que va ser capital del Gran Ducat de Lituània durant un breu període de temps. I també va ser el lloc de naixement de Vytautas el Gran, un dels governants més renombrats d’aquella època. Es van construir importants esglésies, un castell a la península i un altre a una illa del llac Galvé.

El famós Castell de Trakai és quest últim, el qual atrau a milers de turistes tots els anys per la seva bucòlica estampa. Amb la situació enmig del llac i el seu llarg pont de fusta mostra la icònica imatge dels castells de conte.

En realitat poc queda ja del bonic castell gòtic acabat al 1409. Les diverses invasions i guerres el van devastar deixant-lo reduït a poc més que els ciments i alguns murs en peu.

El castell que es pot veure en l’actualitat pertany a una profunda reconstrucció realitzada als anys 1960 per especialistes lituans i polonesos. De fet a la veïna Polònia es troba el Castell de Malbork, una fortalesa gòtica construïda pels Cavallers Teutònics molt semblant al Castell de Trakai.

La fortalesa alberga el Museu Històric de Trakai, amb una col·lecció bastant heterogènia d’armes, porcellanes i altres objectes de la regió. Així com algunes sales que mostren les diverses fases de la profunda reforma del castell.

Castell de Trakai

Lituània té una població de fortes creences catòliques i alguns dels llocs de pelegrinatge molt concorreguts. El més singular d’ells és el Turó de les Creus.

Al mig de la plana lituana, no molt lluny de Letònia, i a tant sols 10 km de la ciutat de Šiauliai es troba el conegut Turó de les Creus. Un nom que descriu aquest turó assolat pels vents i cobert de milers de creus.

Una de les tradicions més ancestrals de Lituània és la talla de la fusta per a esculpir icones i figures religioses. En el seu origen, probablement, va sorgir com a ofrena a deus i les talles s’acompanyaven d’altres elements com mocadors de colors o aliments.

Més tard la costum pagana va se assimilada pel cristianisme que es va assentar en aquestes terres molt tard. Ja que no va ser fins a meitats del segle XIII, que el rei Mindaugas (considerat el fundador de l’estat lituà) es va batejar. I finalment al 1387 el cristianisme es va adoptar com a religió oficial del país. A Lituània la talla de creus i icones religioses es va convertir en un símbol d’identitat religiosa i nacional que inclús ha estat reconegut per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immateiral.

Hi ha algunes talles tradicionals lituanes com el Rūpintojėlis (o Crist pensatiu) i el Koplytstulpis una espècie de pal coronat per un terrat que guarda a Crist o a un sant. Al turó de Šiauliai poden veure’s moltes versions d’aquestes creus amb terrat.

L’origen d’aquest simbòlic turó és incert. Algunes fonts asseguren que aquest enclavament era el lloc de culte pagà, abans inclús de que el cristianisme s’estengués pel país. I que més tard es va cobrir de símbols cristians.

Altres versions asseguren que les primeres creus van sorgir a meitats del segle XIX, quan es van clavar en honor als caiguts per la repressió tsarista. Al 1831 i 1863 es van produir aixecaments contra l’ocupació de Rússia tsarista que van ser durament aixafats. I potser aquesta va ser la causa de que alguns familiars dels morts col·loquessin creus per a recordar-los en aquest emplaçament.

Posteriorment sota la denominació comunista es va prohibir la col·locació de creus al turó. La Unió Soviètica va imposar per la força un estat aconfessional a una població com la lituana que era purament catòlica.

Les creus van ser arrasades al 1961, es van tallar els camins d’accés i es can cavar rases. No obstant, el dia següent van aparèixer de nou algunes creus col·locades. El turó era un símbol no només religiós sinó també d’identitat nacional i resistència.

Fins a la dissolució de la URSS el turó va estar escombrat per les autoritats soviètiques en diverses ocasions, però les creus tornaven a aparèixer al poc temps.

Des de la independència de Lituània, al 1991, el nombre de creus es va multiplicar, i en l’actualitat es calcula que hi pot haver prop de mig milió.

El Museu de la Guerra Freda (Cold War Museum en anglès o Šaltojo karo muziejus en lituà) es troba ubicat a una antiga base subterrània soviètica per al llançament de míssils termo-nuclears.

L’Exèrcit soviètic va començar a construir aquesta infraestructura al 1960, en plena Guerra Freda contra els Estats Units i el bloc capitalista. L’emplaçament escollit va ser una zona poc habitada, prop del llac Plateliai i coberta de boscos de l’oest de Lituània.

A la base de Plokstine es van excavar quatre sitges subterrànies que van albergar míssils nuclears. Al centre, a mode de búnquer es van construir també les diferents sales de control i cambres elèctriques i de ràdio.

Aquestes instal·lacions van estar operatives en les dècades de 1960 i 1970. I van tenir una intervenció destacada en la crisi dels míssils de Cuba al 1962, entre les potències d’EEUU i la URSS.

Des d’aquí els míssils balístics SS-4 soviètics podien arribar a qualsevol ciutat d’Europa occidental. I tot i que mai es va llançar cap míssil si que van suposar una amenaça real per als països occidentals.

En l’actualitat, a l’antiga base de míssils es troba el cor del Parc Nacional de Žemaitija, una reserva coberta de boscos i que inclou l’enorme llac Plateliai, el segon més profund del país.

La desintegració de la Unió Soviètica i la independència de les repúbliques bàltiques va ocórrer en només uns mesos convulsos entre 1990 i 1991. I tot indica que moltes de les instal·lacions militars soviètiques es van abandonar precipitadament. Això va succeir en l’acollidor Museu del Genocidi de Vilnius, l’antiga seu de la KGB a Lituània.

Aparentment, alguna cosa semblant va passar a la base de Plokstine, ja que un cop retirades les armes nuclears, la resta d’infraestructures es mantenen i poden ser visitades. De fet es tracta de la única base de míssils soviètica al món que pot ser visitada.

El Museu de la Guerra Freda es realitza amb un guia (en lituà o anglès), pel que convé informar-se amb antelació dels horaris. Les sitges només sobresurten uns metres sobre la superfície, amb la seva estructura totalment oxidada pel temps i la seva cúpula gris que a l’obrir-se permetia el tret del míssil.

Baixar al búnquer d’aquesta antiga base de míssils nuclears resulta emocionant per a tot aquell interessat en la història del segle passat.

Durant la Guerra Freda es va establir un fràgil equilibri de forces entre les dues potències i bases militars com aquesta de Plokstine van tenir un paper molt rellevant.

Les sales expositives del Museu de la Guerra Freda conserven amb encert una certa aparença de base secreta dels anys 1960.

La primera estança ha estat habilitada per a mostrar una interessant exposició que descriu el context històric de la Guerra Freda. Recolzada amb nombroses fotografies en blanc i negre, textos explicatius i vídeos. A l’altra sala s’incideix en la propaganda política i l’enorme quantitat de cartells que es van confeccionar per a manipular als ciutadans.

Tot i que potser la part que més crida l’atenció de l’exposició, és la que descriu l’evolució de la tecnologia de míssils. Que mostra diversos components, fotografies, maquetes i una rèplica exacta del míssil SS-4.

El recorregut continua a la zona on es produïa l’energia elèctrica necessària pel funcionament de tot el complex. On destaca un enorme generador de quasi 10 metres de longitud.

Finalment es visita un de les sitges d’uns 30 metres de profunditat, on s’allotjava un dels quatre míssils balístics que es guardaven a la base.

Museu de la Guerra Freda
Museu de la Guerra Freda

Letònia

Contingut:

Dels països bàltics, Letònia, és el país intermedi. Tant per la seva localització geogràfica, com pel seu nombre d’habitants i superfície. Ni tan poblat ni extens com el seu veí del sud, Lituània, ni tan petit com Estònia.

L’idioma letó, és juntament amb el lituà, la única llengua bàltica existent avui en dia. Però, metre que Lituània, es relaciona estretament amb Polònia, la història de Letònia està més lligada a la d’Estònia.

Durant segles, els destins de les tribus bàltiques i finlandeses que habitaven ambdós territoris van quedar a la mercè dels seus ocupants. I no va ser fins al 1920 que les fronteres entres aquest dos països van ser dibuixades i el nom de les seves respectives nacions reconegut, després de segles de dependència dels grans imperis circumdants.

Són quatre les regions històriques i culturals de Letònia i llurs escuts d’armes es poden apreciar en les monedes de 2€ d’aquest país: Kurzeme, Latgale, Vidzeme i Zemgale.

Escuts de les quatre regions històriques de Letònia en les monedes de 2€ encunyades pel país bàltic

Tanmateix podem considerar que Letònia és la suma de dos ens històrics desapareguts: Curlàndia i el sud de Livònia (la part nord formarà part d’Estònia), amb un punt d’unió a Riga, la seva capital.

Les quatre regions històriques que conforme Letònia
Les tribus bàltiques del segle XII

La història de Letònia comença oficialment en 1920 amb la creació de la primera república de Letònia. Tanmateix, la regió acull els seus primers ocupants des de la fi de l’última era glacial.

Els pobles bàltics arriben cap al 3000 aC i cap al 800 aC; s’estructuren en diverses tribus: curonianslatgaliansselonis i semigalians.

Al començament del segle XIII, els territoris que voregen el sud de la Mar Bàltic constitueixen una de les últimes contrades paganes d’Europa. Les Croades Bàltiques dutes a terme pels Germans Livonians de l’Espasa representen la conquesta i la cristianització de la regió. La ciutat de Riga és fundada el 1201 en el riu Daugava, principal via comercial entre Rússia i l’Europa occidental, consolidant així el monopoli dels marxants de la Lliga Hanseàtica. S’estableix un Estat dominat conjuntament per prínceps-bisbes i l’orde dels monjos soldats, que ocupava alhora els territori d’Estònia i de Letònia actuals, amb dues classes ben diferents: d’una banda, una minoria d’origen alemanya que constitueix l’elit política, militar, religiosa, intel·lectual i que monopolitza el comerç i la propietat predial; d’altra banda, els pagesos letons, l’estatut dels quals es degrada al llarg dels segles. Entre 1418 i 1562, la regió forma la Confederació Livònia.

Al començament del segle XVI el país, tocat per la Reforma Protestant, opta pel luteranisme. És el teatre de conflictes que l’oposen a veïns cada vegada més poderosos. Al final de les guerres en les quals intervenen Rússia, Lituània, Polònia i Suècia, aquests dos últims Estats es reparteixen el territori letó. El 1710, l’Imperi Rus, en plena expansió, el conquereix al seu torn en el transcurs de la Gran Guerra del Nord.

Al segle xviii, la noblesa predial germanòfona, a qui els dirigents russos concedeixen una gran autonomia, manté els pagesos letons en el servatge, que no és abolit més que al començament de segle xix. Una part de l’elit germanòfona s’interessa per la llengua, la cultura i la història autòctones. Els intel·lectuals prenen el relleu fent un treball de recopilació de la memòria popular i afinant la llengua, el que afavoreix l’aparició de les primeres obres en letó. Al final del segle apareixen els primers partits polítics letons, les reivindicacions dels quals es limita a una autonomia limitada i a la igualtat d’estatut amb els germanòfons. Riga esdevé el tercer centre industrial de l’Imperi Rus, mentre que Liepāja es converteix en el port d’amarratge de la flota russa de la Bàltica.

La Primera Guerra Mundial devasta la regió. El 1920, la dissolució de l’Imperi Rus permet a Letònia guanyar-se la seva independència després de diversos episodis militars alhora contra l’Exèrcit Roig i les tropes alemanyes. Les terres agrícoles són redistribuïdes als pagesos i s’hi estableix un règim parlamentari. Però durant la Gran depressió, amenaçat per la pujada d’un moviment populista, es transforma el 1934 en un règim semiautoritari.

En vigílies de la Segona Guerra Mundial, el Pacte Mólotov-Ribbentrop permet a la Unió Soviètica d’ocupar Estònia. El país és destrossat per l’ocupant. Les elits germanòfones s’exilien en massa per respondre a la crida de les autoritats nazis. El país és envaït a l’estiu 1941 per l’Alemanya Nazi. Els nazis exterminen la forta comunitat jueva instal·lada la regió de Riga, i fan 90.000 víctimes. Letònia és represa el 1944 per les tropes soviètiques. Una part de la població se’n va definitivament del país. Letònia, malgrat una llarga resistència clandestina, és transformada en una república socialista integrada en l’URSS. La societat letona i la seva economia són profundament transformades. Nombroses indústries són instal·lades i l’agricultura és col·lectivitzada. Hi arriba una important minoria russa.

L’esclat de la Unió soviètica el 1991 permet a Letònia de recobrar la seva independència. El nou Estat es transforma ràpidament gràcies a un fort creixement de l’economia i la posada en funcionament d’institucions polítiques i econòmiques modernes. Preocupada per conservar la seva independència de cara al seu veí rus, Letònia s’adhereix a l’OTAN i s’integra a la Unió Europea el 2004.

Construïda al 1211, ostenta el títol de l’església més gran de les repúbliques bàltiques. Amb estil romànic, gòtic i barroc, barrejat segons l’època de la seva construcció i restauració, aquest impressionant edifici pot semblar auster per dins seguint els cànons luterans.

Cal ressaltar l’impressionant òrgan, construït al segle XIX i que era considerat el més gran del món en la seva època. Tot i està a la part més alta de la catedral és fàcilment visible i encara que sembli una exageració, consta de 6.718 tubs. Els concerts són quasi a diari i tenen un cost d’aproximadament 10€. A part de poder escoltar aquest monstre sonar, els cors solen acompanyar-se en totes les sessions musicals.

Preu: 5€.

Catedral de Riga
Plaça Dome amb la Catedral al fons

A les faldilles de les muralles de la Gran Catedral de Riga, hi ha aquest fantàstic lloc per a passejar. Al Nadal és on es muntar el gran mercat nadalenc amb el seu gegantesc arbre, amb desenes de parades de menjar, vi calent i música que anima les gèlides velades.

A la plaça també hi ha restaurants i bars.

Considerat com el més gran d’Europa, aquest mercat està ubicat en uns antics hangars que van ser utilitzats per a l’emmagatzematge de zepelins durant la Primera Guerra Mundial.

Fàcilment visible i enganxat a l’Estació Central d’autobusos, és tot un imprescindible per a conèixer els productes letons com làctics, peixos fumats i càrnics.

També es pot degustar a la zona de restaurants, menjar local i beure cervesa artesanal. Pels amants dels records, aquí es troben vàries botigues per a comprar regals.

Mercat Central de Riga
Interior del Mercat Central de Riga

És interessant mencionar, que a fora el Mercat Central, es munta un altre gegantesc mercat a l’aire lliure que és un annex al cobert, on es venen fruites, verdures, roba i tot tipus de coses.

Visible des de la riba del riu Daugava, travessant el pont Vasu Tilts en direcció oest, hi ha aquest modern edifici que impressiona per les seves dimensions.

Amb uns tints futuristes des de l’exterior i un interior caracteritzat per les escales laberíntiques. La seva importància al país és molt significativa i combina a la perfecció en diverses sales, exposicions i enormes espais de lectura. Es tota una aventura endinsar-se a l’interior.

Biblioteca Nacional de Letònia

Tot un referent de la capital letona, aquest barri, creuant el Monument a la Llibertat, és un aire fresc a una ciutat que l’assimilem només amb la part medieval.

Aquest barri va esta construït entre meitats del segle XIX i el segle XX amb un estil modernista. La importància de Riga a Rússia la va situar com a tercera ciutat en importància després de Moscou i Sant Petersburg generant fons per a gestar una febre per aixecar grans edificis acolorits i decorats amb extravagants escultures.

No es va escatimar i es van fer uns 750 edificis. Actualment aquí hi ha ambaixades, habitatges o edificis governamentals. Però passejar-hi farà gaudir dels detalls incrustats entre les parets i balcons.

Barri Art Nouveau

Típica a Riga. Aquestes representatives cases antigues contínues, s’han conservat i restaurat amb cert gust després de la Segona Guerra Mundial. Una d’elles és accessible i gratuïta per a poder observar com eren per dins. No és una cosa prioritària, però forma part de la història d’una ciutat comercial essent cada una d’una època diferent. Es podria dir, que en la mateixa façana es veu l’evolució arquitectònica de dos segles (XV i XVII). Aquestes cases eren utilitzades com habitatges i magatzems comercials.

Cases dels Tres Germans

La Torre de la Pólvora és un símbol de la ciutat de Riga, i a més a prop de la Porta  Sueca, essent l’accés a un dels carrers més bonics de Riga, Troksnu Iela, i de l’interessant Museu de la Guerra.

De les 27 torres que tenia la ciutat originalment, aquesta és la única que queda en peu.

El Museu de la Guerra, recull una interessant exposició de tots els períodes bèl·lics que ha patit la ciutat durant tota la seva història, fent més èmfasi en el període de la Segona Guerra Mundial, on els nazis i soviètics, van arrasar pràcticament tot el país.

Torre de la Pólvora i darrera el Museu de la Guerra

Aquesta plaça és un punt de referència i trobada per als locals, ja que vuit carrers van a morir aquí. Aquest ampli espai en ple centre medieval és tot un referent per a la vida de la ciutat, mostrant en els períodes estiuencs cerveseries a l’aire lliure per a que la gent es refresqui.

També és cert que a l’hivern, passa més desapercebuda degut a les gèlides temperatures.

La plaça, tot i que va ser construïda després de la Segona Guerra Mundial, no està exempta d’història, albergant autèntics edificis de diversos gremis, construïts a meitat del segle XIX.

Plaça Livu

Com ja s’ha comentat, les esglésies luteranes deixen molt a desitjar per la seva senzillesa en els interiors, i només les grans esglésies ortodoxes permeten gaudir tant del seu peculiar estil extern com de la riquesa interior.

Aquesta catedral és un exemple de típica església ortodoxa, on crida l’atenció veure-la des de l’exterior i el seu accés gratuït mereix una visita. És la més gran de tota la ciutat.

Catedral de la Nativitat de Crist
Interior de la Catedral de la Nativitat de Crist

No hi ha en tota la ciutat un edifici més emblemàtic i conegut, la Casa dels Caps Negres està a la Plaça de l’Ajuntament (Ratslaukums) i al costat del Museu Modernista de l’Ocupació.

La seva entrada no genera massa interès, però per 6€ es pot entrar. Aquest edifici és un dels més fotografiats del país, i el seu significat és lligat a una germandat de navegants solters d’una sola embarcació. La seva presència es va fer notar també a Tallinn i el seu patró era Sant Maurici.

Com a curiositats, només s’admetien a solters i que les marxes que es muntaven erren llegendàries. Si et casaves, podies seguir treballant amb ells, però se’t denegava l’entrada a pernoctar allí.

L’edifici data del segle XIV, i en principi era molt comuna la seva façana. L’aparença d’ara ha estat fidel reflex del mim que van posar aquests comerciants durant motles generacions. Evidentment durant la Segona Guerra Mundial els alemanys el van bombardejar, per a posteriorment donar-li l’estocada finals els soviètics, deixant-lo fet miques i obligant posteriorment a una exhaustiva restauració per complet, intentant això si, conservar i mostrar com va ser realment en el passat.

Casa dels Caps Negres
Monument a la Llibertat

Construït al 1935 amb fons del poble letó, aquest monument és respectat perquè simbolitza la independència del país i la seva construcció va ser finançada pel mateix poble. És un punt freqüent d’actes i es pot dir que separa el casc antic amb la resta de la ciutat. La guàrdia que el vigila és un afegit més si es té la sort de coincidir amb el canvis.

El seu simbolisme són tres estrelles que indiquen les tres regions que formen el país de Letònia sostingudes per l’escultura d’una dona, tot i que la Unió Soviètica va adoptar una altra versió, afirmant que aquestes estrelles simbolitzen les tres recent creades repúbliques soviètiques: Lituania, Letònia i Estònia, i que l’escultura que les sosté era la Mare Russa (aquesta versió va ser un fake total).

El Palau de Rundāle és l’exponent més important de l’arquitectura barroca a Letònia. I un dels complexos palatins més bonics del Bàltic.

Es troba a 80 km de Riga.

El Palau es va construir a meitats del segle XVIII per ordre del Duc de Curlàndia, un personatge no precisament molt estimat a Rússia ni a Curlàndia (oest de l’actual Letònia).

El Duc, Ernst Johan von Biron, s’havia casat amb una dama d’honor d’Anna Ivànovna, filla del tsar de Rússia. I quan Anna Ivànovna es va convertir en emperadriu al 1730, Ernst Johan von Biron ja era el seu amant i el seu poderós assessor.

Pocs anys després, Ernst Johan von Biron va aconseguir que se li entregués el títol de Duc de Curlàndia i inclús que l’emperadriu el nombrés regent de Rússia poc abans de la seva mort al 1740. No obstant, poques setmanes després va ser capturat per un rival i condemnat a mort, tot i que finalment se li va commutar la perna per l’exili.

No va ser fins al cap de 22 anys després que Caterina II de Rússia li va restituir el ducat i va tornar a Curlàndia. Finalment va morir al seu Palau de Jelgava, molt a prop d’aquí, als 82 anys.

Al 1736 després de demolir l’anterior castell que existia, l’arquitecte italià Francesco Bartolomeo Rastrelli va començar les obres del sumptuós palau barroc. Aquesta va ser una de les primeres obres de Rastrelli, que va desenvolupar la major part de la seva activitat a Rússia, on va construir uns quants palaus, entre ells el bonic Palau d’Hivern de Sant Petersburg.

Tot i els 12 forns de maons que es van instal·lar i els més de 260 paletes que van arribar a treballar a Rundāle, l’obra va avançar lentament. Degut en gran mesura a que els durs hiverns obligaven a parar durant mesos i també perquè el Duc va prioritzar la construcció del seu Palau de Jelgava.

Després de la caiguda en desgràcia de Ernst Johan von Biron la construcció es va paralitzar totalment durant més de dues dècades. Al 1763, al duc li van tornar els seus antic títols i va decidir completar la construcció del seu palau d’estiu. Per això va contractar de nou a Rastrelli, però també a altres arquitectes que van enriquir la varietat estilística del complex palatí.

El mestre berlinès Johan Michael Graff.i el seu equip es van encarregar de crear els estuc que decoren les opulentes estances del palau. Aquesta decoració barroca i recarregada amb abundants daurats és sense dubte, un dels aspectes més impactants de Rundāle. Destaca la arrebossant decoració amb paons, angelots i garlandes del Saló Daurat i el Saló Blanc, molt a l’estil versallesc.

La construcció del palau es va completar al 1770, dos anys després de la mort del Duc de Curlàndia.

Els conflictes posteriors ocorreguts en aquesta part d’Europa no van tracta bé al Palau de Rundāle. En la Guerra franco-russa (1812), les tropes franceses van utilitzar el palau com a hospital, la biblioteca va quedar destruïda i altres parts també van patir importants danys.

Durant la Guerra Civil Russa (1917-1923) el palau va ser ocupat per l’exèrcit alemany i en la seva retirada de Bermondt-Avalov que lluitaven contra els bolxevics, el van cremar.

Les autoritats van reconstruir gran part dels edificis, però amb l’arribada de la Segona Guerra Mundial es va utilitzar com a magatzem de gra, cosa que va tornar a danyar greument el palau.

Per fi, al 1972 es va crear el Museu del Palau de Rundāle que tenia com a missió principal, restaurar el complex. Les obres es van dilatar durant dècades i es van donar per acabades al 2014.

Al Palau de Rundāle s’accedeix travessant una porta, una alta reixa flanquejada de dos columnes nívies rematades per dos lleons. El pati d’armes, l’edifici rebel·la la seva inequívoca estructura en forma de “U”.

Existeixen varis tipus de visita: la curta (short route) que inclou les Sales d’Estat, i la ruta llarga (long route) en la que es visita també les estances privades dels ducs. Per últim també és possible accedir als jardins.

El bitllet combinat que permet veure tot el conjunt costa 13€ en temporada alta. Mentre que a l’hivern és més econòmic i els gardins menys vistosos, en aquesta època de l’any, poden visitar-se gratuïtament.

A l’ala est del palau es troben les conegudes Sales d’Estat, que estaven destinades per a les recepcions i els grans actes socials dels ducs. Aquestes són les estances més àmplies i luxoses de tot el complex.

D’entre elles destaca el Saló Daurat que el Duc va utilitzar com a saló del tro. Les parets es troben cobertes de marbre de dos colors i per sobre s’escampen els estucs pintats d’or que donen nom a la sala. Val la pena detenir-se davant de la arrebossant decoració de flors, aus i gerres plenes de pomes i cereals típics de la zona.

Saló Daurat Palau de Rundāle

Travessant la llarguíssima Gran Galeria que es va utilitzar com a sals de banquets s’arriba al Saló Blanc. Aquest àmplia estança pintada d’un blanc immaculat també posseeix una profusa decoració, en especial sobre les finestres. Però l’ús d’aquest únic color li atorga una elegància particular.

Saló Blanc Palau de Rundāle

No es pot perdre’s les decoracions d’estuc que narren diferents escenes campestres, les quatre estacions i els elements del món. Les escenes amb cert aire teatral mostres alguns angelots realitzant diverses activitats com recol·lectant fruits, caçant animals salvatges o tacant instruments musicals.

La dotzena d’habitacions privades del Duc es troben a l’edifici central. Tot i que no tenen la magnificència de les Sales d’Estat, resulta molt interessant admirar els dormitoris, banys i vestidors de la noblesa del segle XVIII.

Els banys es van cobrir amb ceràmica holandesa de Delft molt apreciada en l’època i mostraven escenes bíbliques i en el camp pintades en blau cobalt.

Estances Privades del Palau de Rundāle

Es conserva part del mobiliari original, entre elles sis grans estufes de porcellana (de les 80 que hi va haver en el seu moment) i també el terra de fusta d’aquestes estances.

Els Apartaments de la Duquesa ocupen l’ala oest de l’edifici. Tot i que no es conserva la decoració original de la majoria de les habitacions, aquestes han estat reconstruïdes acuradament.

Al darrera de la construcció palatina es localitza el Jardí Francès, que podria haver estat inspirat pels Jardins de Versalles. Tot i que el jardí letó es molt més petit, tan sols 10 hectàrees. Va ser obra també del propi arquitecte Rastrelli i es va portar a terme mentre es construïa el palau, potser per això el conjunt posseeix una gran harmonia. L’italià va dissenyar un jardí d’estructura geomètrica amb una xarxa de senders, tanques vegetals, parterres i fonts.

Mantenir en excel·lents condicions un jardí d’aquestes característiques suposa una gran labor i un enorme esforç econòmic. Cosa que explica que puguin veure’s algunes zones amb males herbes i la gespa una mica descuidada.

Jardí Francès i el Palau de Rundāle

El Jardí de les Roses és un ambiciós projecte iniciat al 2005 en el que es van crear més de 50 zones en les que treballen diferents cultivadors de roses de 17 països diferents.

El visitant pot admirar com les roses s’han agrupat per varietats i colors. El projecte inclou el cultiu de més de 600 varietats de roses històriques de gran valor que només floreixen de maig a juny.

Jardí de les Roses del Palau de Rundāle

Estònia

Contingut:

Els primers assentaments a Estònia es remunten 10.000 anys enrere, prop de l’actual Pärnu es van trobar eines de l’Edat de Pedra. Uns segles més tard (probablement sobre el 3500 aC) van arribar les tribus ugrofineses procedents de l’est (segurament dels Urals), es van barrejar amb les comunitats neolítiques i van fundar les actuals Estònia, Finlàndia i Hongria. Van fixar la seva residència i van renunciar a la vida nòmada que va caracteritzar a la majoria dels pobles europeus durant els següents 4.000 anys.

Durant els segles IX i X dC, els estonians eren conscients de l’amenaça dels víkings, que semblaven més interessats en les rutes comercials a Kiev i Istanbul que en conquerir el seu territori. Els invasors cristians del sud van suposar la primera amenaça real per a la seva llibertat.

Atenent als discursos papals en pro d’una creuada contra els pagans del nord, les tropes daneses i els cavallers germànics van envair Estònia i van conquerir la fortalesa de Otepää (sud d’Estònia) al 1208. Van tardar més de 30 anys en controlar totalment el territori perquè els estonians van resistir amb ungles i dents. A meitats del segle XIII, els danesos ocupaven el nord d’Estònia mentre l’Ordre Teutònic germana controlava el sud.

Els conqueridors van aixecar ciutats noves i van cedir bona part del poder als bisbes. A finals del segle XIII es van construir catedrals a Tallinn i Tartu, més o menys al mateix temps que les ordres religioses dels cistercencs i els dominics construïen monestirs per adoctrinar i batejar (o com a mínim intentar-ho) als locals. Mentrestant, els estonians seguien rebel·lant-se.

L’alçament més significatiu va començar la nit de Sant Jordi de 1343. Va començar al nord d’Estònia, controlat pels danesos, quan els estonians van saquejar el monestir cistercenc de Padise i van assassinar tots els seus monjos. Acte seguit, després d’assetjar Tallinn i el castell del bisbe a Haapsalu, van demanar ajuda als suecs, els quals van enviar reforços pel gol però van arribar massa tard i es van veure obligats a replegar-se. Tot i la determinació, al 1345 la rebel·lió va ser sufocada. No obstant, els danesos, ja farts, van vendre la seva part d’Estònia a l’Ordre Livonià (una ramificació de l’Ordre Teutònic).

Al segle XIV van aparèixer els primers gremis i associacions mercantils i moltes ciutats (Tallin, Tartu, Vijandi i Pärnu) van prosperar com a socis comercials de la Lliga Hanseàtica (un gremi mercantil medieval). No obstant, en aquestes ciutats es viva sobretot dels comerciants alemanys, mentre que els estonians es veien relegats a treballar al camp.

Els estonians van seguir practicant el culte a la naturalesa i bodes i funerals pagans, però al segle XV aquests ritus ja s’havien fusionat amb el catolicisme i es començar a utilitzar noms cristians.

A la dècada de 1520, la Reforma va arribar a Estònia des d’Alemanya i els primers en arribar van ser els predicadors luterans. A meitats del segle XVI, la reorganització eclesiàstica va deixar les esglésies en mans dels luterans i va tancar monestirs.

Durant el segle XVI, per l’est s’apropava l’amenaça contra Livònia (ara nord de Letònia i sud d’Estònia), Ivan IV el Terrible, autoproclamat primer tsar rus al 1547, volia expandir-se cap a l’oest. Al 1558, les tropes russes, encapçalades per la ferotge cavalleria tàrtara, van atacar les immediacions de la regió de Tartu. L’enfrontament va ser sense pietat, donat que els invasors anaven deixant un enorme destrucció al seu pas. Polònia, Dinamarca i Suècia es van sumar a la refrega. Les lluites intermitents es van allargar durant tot el segle XVII, quan Suècia es va proclamar vencedora.

Com en totes les guerres, qui més va patir va ser la població civil. Durant dues generacions de guerres (aproximadament de 1552 a 1629), la meitat de la població rural va morir i es van abandonar tres de cada quatre granges; les malalties (com la pesta), la pèrdua de collites i les subsegüents fams van afegir més morts a les guerres. Excepte Tallinn, es van saquejar o destruir tots els castells i ciutats fortificades del país, inclús el castell de Vijandi, en el seu dia una de les fortaleses més poderoses del nord d’Europa. Algunes poblacions van quedar literalment esborrades del mapa.

Després de la guerra, Estònia, en mans sueques, va entrar en un període de pau i prosperitat. Tot i que la situació de la pagesia no millorava molt, les ciutats, estimulades pel comerç, van créixer i van prosperar i van ajudar a una ràpida recuperació econòmica. Per primera vegada en la seva història, tota Estònia estava regida pel mateix governant; aquest període està considerat com un episodi il·lustrat de la llarga història d’opressió estrangera al país.

El rei suec va garantir a l’aristocràcia bàltica-germànica un cert grau d’autogovern i inclús, en un acte de generositat, se’ls va concedir algunes terres abandonades durant la guerra. Tot i que el primer llibre imprès en estonià data de 1535, la publicació de llibres no es va iniciar fins a la dècada de 1630, quan el clero suec va fundar escoles a les aldees i va ensenyar-los a llegir i escriure. La fundació de la Universitat de Tartu al 1632 va donar l’empenta a l’educació.

No obstant, a meitats del segle XVII tot va començar a deteriorar-se. Un brot de pesta i després la Gran Fam (1695-1697) es van cobrar 80.000 víctimes, quasi el 20% de la població. Els camperols, que per una vegada gaudien de més llibertat d’acció, aviat van perdre els seus privilegis. Per la seva part, el rei suec, Karl XI, volia abolir el vassallatge a les cases senyorials reials estonianes (els camperols eren lliures a Suècia), però els barons bàltic-germànics de la zona van lluitar a mort per conservar el llegat de la servitud de la gleba.

Aviat Suècia es va encarar amb l’amenaçadora anti-sueca Polònia, Dinamarca i Rússia, que volien recuperar les terres perdudes en la guerra de Livònia. Al 1700 va estellar la Gran Guerra del Nord i després d’algunes victòries (inclosa la derrota dels russos a Narva), els suecs van començar a acovardir-se en diferents fronts. Al 1708 Tartu havia estat destruïda i tots els seus servents deportats a Rússia. Amb la capitulació de Tallinn al 1710, els suecs van fugir en desbandada.

La dominació russa va perjudicar greument als camperols estonians. La guerra i la pesta de 1710 van deixar milers de morts. Pere I de Rússia va anul·lar les reformes sueques i va destruir qualsevol esperança de llibertat per als serfs supervivents. Les actituds conservadores cap a les classes més baixes d’Estònia no van canviar fins al Segle de les Llums, a finals del segle XVIII.

Entre els més influenciats per la Il·lustració es comptava Caterina II la Gran  de Rússia (1762-1796), qui va posar fre als privilegis de l’elit mentre iniciava reformes quasi democràtiques. No obstant, això va haver d’esperar-se fins al 1816 per a que els camperols fossin alliberats: podien posar-se un cognom, gaudir de més llibertat de moviments i inclús d’un accés limitat al autogovern. A la segona meitat del segle XIX, els camperols van començar a comprar finques i a guanyar-se un sou amb els guanys de les collites, entre altres, de patates i lli (l’últim es va vendre a preus especialment alts durant la Guerra de Successió Estatunidenca i la posterior caiguda de l’exportació de cotó americà a Europa).

A finals del segle XIX i encapçalat per una nova elit estoniana, el país va iniciar el seu camí per a construir-se com a nació. El primer diari en estonià, Pärnu Postimees, va aparèixer al 1857. El va publicar Johan Voldemar Jannsen, un dels primers en utilitzar el terme “estonians” en lloc de maarahvas (gent de país). Entre altres pensadors influents es comptava amb Carl Robert Jakobson, que va lluitar per la igualtat dels drets polítics per als estonians i va funda Sakala, el primer diari polític d’Estònia.

Van néixer moltes societats estonianes i al 1869 es va celebrar el primer festival de la cançó. El riquíssim folklore nacional també va sortir a la llum, especialment amb la publicació de Kalevipoeg (Fill de Kalev), l’epopeia èpica de Friedrich Reinhold Kreutzwald que recopilava centenars de llegendes i contes de la tradició estoniana. Altres poemes, en especial les obres de Lydia Koidula, van ajudar a donar forma a la consciència nacional, marcada per set segles d’esclavitud.

Les acaballes del segle XIX van experimentar una industrialització desenfrenada, marcada pel traçat d’una extensa xarxa ferroviària que comunicava Estònia amb Rússia i per la construcció de grans fàbriques. El socialisme i els descontentament acompanyaven aquests tètrics llocs de treball, amb manifestacions i vagues instigades pels nous partits dels treballadors. Estònia es contagiava de Rússia, i al gener de 1905, quan una insurrecció armada va creuar la frontera, els obrers estonians es van sumar a les trifurques. La tensió va anar creixent fins a la tardor d’aquest any quan uns 20.000 treballadors es van declarar en vaga. Les tropes tsaristes van respondre amb contundència, matant i ferint a 200 persones.

La resposta del tsar Nikolai II de Rússia va provocar encara més als rebels estonians, que van seguir destruint les propietats de la vella guàrdia. Rússia va enviar a mils de soldats a sufocar aquests aixecaments; es va executar a 600 estonians i centenars van ser deportats a Sibèria. Es van tancar sindicats, diaris i organitzacions progressistes, i els líders polítics van fugir del país.

Plans més dràstics per a sotmetre a Estònia (com colonitzar el país amb milers de camperols russos) mai va arribar a realitzar-se. Al tsar de Rússia li acuitava una altra prioritat, la Primera Guerra Mundial. Estònia va pagar cara la intervenció de Rússia; es van reclutar 100.000 homes, dels quals van morir 10.000 al front. Molts estonians van lluitar amb la idea de que si ajudaven a Rússia a derrotar a Alemanya, Rússia els recompensaria amb la independència. Però Rússia no albergava cap intenció al respecte. Al 1917 tal qüestió va deixar de ser competència del tsar. A Sant Petersburg, Nikolai II de Rússia va ser obligat a abdicar i els bolxevics van agafar el poder. Mentre el caos s’apoderava de Rússia. Estònia va aprofitar el moment i el 24 de febrer es va autoproclamar independent.

Estònia es va encarar a les amenaces de Rússia i dels barons bàltic-germànics més reaccionaris. La guerra va estellar quan l’Exèrcit Roig, que avançava a marxes forçades, va ocupar la meitat del país al gener de 1919. Estònia es va oposar amb tenacitat i, amb l’ajuda dels bucs de guerra britànics i de les tropes finlandeses, daneses i sueques, va derrotar al sempitern enemic. Al desembre Rússia va acordar una treva i el 2 de febrer de 1920 va signar el Tractat de Pau de Tartu, amb el que Rússia renunciava als seus drets de sobirania sobre el territori estonià per a sempre. Per primera vegada en la seva història. Estònia era totalment independent.

El període d’independència va ser una època daurada en molts sentits. La noblesa, majoritàriament bàltic-germànica, va poder arreglar els seus assumptes abans de que les cases senyorials es nacionalitzessin i les seves propietats es repartissin entre el poble estonià. Per primera vegada molts grangers podien posseir i treballar les seves pròpies terres.

L’economia va progressar ràpidament, Estònia utilitzava els seus recursos naturals i va atraure inversions estrangeres. La Universitat de Tartu es va convertir en una universitat per als estonians i l’estonià en la llengua vehicular en tots els aspectes de la vida pública, creant noves oportunitats en esferes professionals i acadèmiques. L’educació secundària també va millorar (el nombre d’estudiants per càpita va superar a bona part dels països europeus) i es va forjar una important indústria editorial, amb 25.000 títols publicats entre 1918 i 1940 (un cop més superant a quasi tots els països europeus en llibres per càpita).

En altres fronts, sobretot en el polític, la independència va resultar positiva. La por a les subversions comunistes (com el fallit cop d’Estat dels bolxevics al 1924) va decantar al Govern cap a la dreta. Al 1934 Konstantin Päts, líder del govern de transició, juntament amb Johan Laidoner, comandant en cap de l’Exèrcit estonià, van violar la Constitució i es van fer amb el poder amb el pretext de protegir la democràcia de les faccions extremistes. Va començar la ”era del silenci”, una època d’autoritarisme que va atrapar a la jove república fins a la Segona Guerra Mundial.

El destí d’Estònia va quedar segellat quan l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica van signar un pacte secret al 1939 pel que Estònia era cedida a Ióssif Stalin. El Pacte Mólotov-Ribbentrop, un acord de no agressió entre la Unió Soviètica l’Alemanya nazi, va dividir secretament Europa de l’Est en esferes d’influència soviètiques i alemanyes. Estònia va caure a l’esfera soviètica. Amb l’esclat de Segona Guerra Mundial, Estònia es va declarar neutral però Moscou la va obligar a signar un acord d’assistència mútua. Conseqüentment van arribar milers de soldats russos amb les seves bases militars terrestres, navals i aèries. El Partit Comunista d’Estònia va orquestrar una falsa rebel·lió a través de la qual “el poble” demanava formar part de la Unió Soviètica. El president Konstantin Päts, el general Johan Laidoner i altres líders van ser destituïts i enviats a camps de presoners russos, es va crear un govern de palla i el 6 d’agost de 1940, el Soviet Suprem de la Unió Soviètica va acceptar la “petició” d’Estònia de pertinença a la Unió Soviètica.

Les deportacions i la Segona Guerra Mundial van devastar al país. Milers d’estonians van ser reclutats no per a lluitar sinó per a treballar (i quin morir) en camps de treball del nord de la Unió Soviètica. Milers de dones i nens van se deportats als gulags.

Quan la Unió Soviètica va fugir davant l’avançament alemany, molts estonians van rebre als nazis amb els braços oberts; 55.000 estonians es van sumar a les unitats de defensa nacional i als batallons de Wehrmacht Ost. No obstant els nazis no van reconèixer Estònia com un estat sinó com a un simple territori ocupar per la Unió Soviètica. Tota esperança es va perdre quan els alemanys van començar a executar a col·laboracionistes comunistes (uns 7.000 ciutadans estonians van ser afusellats) i aquells jueus estonians que encara no havien marxat del país (uns 1.000). Per a escapar de les files alemanyes (se’n van reclutar a quasi 40.000), mils van fugir a Finlàndia i es van unir l regiment estonià de l’Exèrcit finlandès.

A principis del 1944, els soviètics van bombardejar Tallin, Narva, Tartu i altres ciutats. El casc antic barroc de Narva va ser destruït quasi per complet. Els nazis es van retirar al setembre de 1944. Davant la por de l’avançament de l’Exèrcit Roig, molts estonians també van fugir i 70.000 van arribar a Occident. Al final, un de cada deu estonians vivia l’estranger. El país havia perdut a més de 280.000 compatriotes en la guerra (una quarta part de la seva població). A més d’aquells que van emigrar, 30.000 van morir al front i altres van ser executats, deportats als gulags o exterminats en camps de concentració.

Immediatament després de la guerra, Estònia va ser annexionada a la Unió Soviètica i va començar la depriment època de la repressió estalinista, amb milers d’estonians empresonats i altres 19.000 executats. Els grangers es van veure obligats a col·lectivitzar les seves granges i van arribar milers d’immigrants procedents d’altres regions de la Unió Soviètica. Entre 1945 i 1989 el percentatge de natius estonians va baixar del 97% al 62% de la població.

La resistència es va plasmar en un gran moviment autodenominat Metsavennad (Germans del Bosc). Uns 14.000 estonians es van abastir d’armes, van passar a la clandestinitat i van operar petits grups per tot el país. Les guerrilles van afectar poc a l’Exèrcit soviètic i, al 1956, el moviment ja havia estat desmantellat.

Tot i que es van viure certs moments d’optimisme (sobretot durant el desgel de Jrushchov, amb l’exposició pública dels crims de Stalin), es va haver d’esperar fins a la dècada de 1980, amb la perestroika (reestructuració) i la glásmost (obertura) del líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov per a que els canvis semblessin possibles.

El moviment dissident d’Estònia va cobrar impuls i durant el 50è aniversari del Pacte Molotov-Ribbentrop de 1939 es va celebrar un míting massiu a Tallinn. En els mesos posteriors es van succeir les protestes que reclamaven la restauració de la independència. Els festivals de la cançó es van convertir en un potent vehicle de protesta. El més gran va tenir lloc al 1988 quan 300.000 estonians es van citar als Jardins del Festival de la Cançó de Tallinn i van atraure l’atenció internacional.

Al novembre de 1989 el Soviet Suprem estonià va declarar els successos de 1940 un acte il·legal d’agressió militar. Estònia va desobeir a Moscou, va convocar eleccions lliures al 1990 i va recuperar la seva independència al 1991.

Al 1992 es van celebrar les primeres eleccions generals amb la nova Constitució, amb molts partits de nous. El partit Unió Pro Pàtria va guanyar amb escassa majoria amb el seu eslògan “Netejant a casa”, que feia referència a apartar del poder a aquells personatges vinculats amb el passat comunista. El seu líder, Mart Laar, historiador de 32 anys, es va convertir en primer ministre.

Laar va començar a treballar per convertir Estònia en una economia de lliure mercat, va introduir la corona estoniana com a moneda i va negociar la retirada total de l’Exèrcit rus. Al 1994, quan van marxar les últimes guarnicions soviètiques, els estonians es van sentir alleujats. Tots i els èxits de Laar, se la considerava una persona impetuosa i al 1994 va ser destituït després de perdre la confiança del Riigikogu (Consell Nacional).

Al setembre del 2003 es va convocar un referèndum en el que un 60% dels estonians va votar a favor de l’ingrés a la Unió Europea. A la primavera del 2004, el país es va unir oficialment a la Unió Europea i a l’OTAN. A això li va seguir la seva afiliació a l’OCDE al desembre del 2010 i l’adopció de l’euro en lloc de l’efímera corona estoniana a principis del 2011.

Després de l’adhesió a la Unió Europea, els temes recurrents són l’economia, la creixent desigualtat de les rendes i les tenses relacions amb Rússia, sobretot amb la nombrosa comunitat rus parlant d’Estònia.

La història de Tallinn, és fascinant, barrejant èpoques de glòria amb temps molt foscos, on el país va caure en un règim soviètic que quasi li treu la personalitat.

En contra del que molts pensen, Estònia pertany més als països escandinaus i no té res a veure amb Letònia o Lituània, on tot i ser conegudes com les ciutats bàltiques, l’únic que les uneix són dues coses, el mar que comparteixen i el règim soviètic al que estaven sotmeses.

Mentre Lituània i Letònia miren cap a Europa, Estònia sempre s’ha vist unida cap als seus veïns escandinaus, essent la seva llengua uràlica amb tints finlandesos molt independent caracteritzant-se per la seva complexitat.

De les tres ciutats, pot ser que Tallinn sigui la més coneguda, la més fàcil de veure i per a molts que han vist les tres capitals, la més bonica.

El seu casc antic, està ben senyalitzat, tenint en compte com a referència a la cúspide, la Catedral d’Alexander i el Parlament, a la resta és senzill ubicar-se.

El Castell de Tallinn es va començar a construir al 1222 per l’Ordre Teutònica i va ser ampliat pels danesos al 1238. Més tard el conjunt d’edificis es va anar fortificant, emmurallant i es va anar afegint construccions com un monestir. En l’actualitat només es conserven els murs septentrionals i occidentals.

La zona del castell es troba a la part alta d’un turó, en una part de la ciutat anomenada Toompea, la zona de la ciutat reservada als aristòcrates i nobles des d’on es podia controlar la ciutat, per això el castell es coneix com “Toompea Loss”.

Castell de Toompea

A la zona, per una part estan les restes medievals amb l’alta torre en un extrem i per una altra la part més moderna, d’estil barroc aixecada durant el regnat de la tsarina Caterina II de Rússia i on en l’actualitat té la seu el Parlament d’Estònia en un edifici de façana blanc i rosada que dóna a la Loss Plats.

Davant de l’edifici del Parlament, a l’altre costat de la Loss Plats hi ha la Catedral Alexander Nebski amb les seves característiques cúpules de ceba. Per la plaça passa el carrer Toomkooli Tänav, que és l’eix principal del turó i on es poden trobar altres edificis d’interès com la Catedral o “Toomkirik”.

La torre es contempla en un extrem de la muralla del castell i es coneix com Pikk Herman. Té 50 metres d’alçada i el seu nom ve de l’alemany “Lange Hermann” (Germà el llarg) que ve a significar com a “cap” i fa referència a un heroi medieval. Data de finals del segle XIV i al 1991 va ser testimoni de l’enfrontament entre els estonians que havien col·locat la bandera a la part alta de la torre i els russos que van tractar d’evitar-ho.

Torre Pikk Herman

Es conserva en l’actualitat un tram de quasi 2 km de les muralles originals, reforçades per les característiques torres de vigilància de planta circular que protegien antigament la capital estoniana.

La muralla va ser construïda en diferents fases entre els segles XIII i XVI i estava originalment fortificada per 35 torres. D’elles, les 25 que s’han conservat, visibles des del mar i des de qualsevol part de la ciutat, marquen amb les seves inconfusibles cobertes el perfil de la ciutat.

Muralles de Tallinn

El recorregut de la muralla i de les torres comença descendint des de Toompea cap al sud-est. La Neitsitorn, construïda al segle XIV, és una de les poques de planta quadrada, irònicament anomenada “Torre de la Donzella” per haver estat utilitzada com a presó per a prostitutes. Al seu interior té un cafè molt freqüentat pels turistes.

Neitsitorn

La següent torre és una de les més famoses: la torre Kiek in de Kök, que en dialecte alemany que encara es parla a la localitat hanseàtica volia dir “vigilant de la cuina” perquè des dels seus 45 metres d’alçada es veien totes les teulades de la ciutat i les cuines dels habitatges. La torre, llur aspecte actual es remunta a finals del segle XVII, va ser construïda entre 1475 i 1481 per a emmagatzemar canons i municions.

Kiek in de Kök

Fora de les muralles s’obre, al sud de la plaça principal de la ciutat moderna, Vadabuse Väljak, a l’est hi ha l’església gòtica de Jaani Kirik i al sud el teatre rus Vene Draamateater.

Jaani Kirik
Interior del Vene Draamateater

Després de la Munkadetagune torn o “Torre dels Monjos” es troba la Bremen torn, on la muralla queda interrompuda per continuar després amb la Rattorpe-tagune torn.

Bremen Torn

La via continua cap la Suur Rannavärava o “Gran Porta de la Costa”, una de les sis entrades que en els seus orígens donaven accés a Vanalinn. Reconstruïda al 1518, va ser reformada poc després amb la torre  Packs Margareeta o “Margarida la Grossa” que s’anomena així pel seu insòlit diàmetre de 24 metres i pels 4 metres d’espessor que té el mur en aquest punt. Construïda com a torre d’artilleria, alberga des de 1935 l’Eesti Meremuuseum (Museu de la Marina d’Estònia).

Suur Rannavärava
Packs Margareeta
Interior del Meremuuseum

El recorregut continua per l’interior del cinturó i s’arriba a un tram on comença la part millor conservada amb les torres Grusbeke-tagune torn i Epingi torn. La Plate torn en el passat servia per a controlar l’entrada a Vannalinn des de la Suurtuki tänav, la següent torre és la Köismäe torn, del segle XIV.

Grusbeke-tagune torn
Õismäe torn

Sobre el carrer Kooli Tänav continuen la Loewenschede torn i la Nunnadetagune torn o “Torre de la Cama d’Or”, de començaments del segle XIV. Saunatorn o “Torre de la Sauna” i Nunnatorn estan unides per una passarel·la de fusta recentment restaurada i oberta al públic.

Loewenschede torn i Nunnadetagune torn
Nunnatorn

La Catedral d’Alexander Nevski és la principal catedral russa de Tallinn. La seva espectacular estructura en forma de cúpula de ceba es troba al cim del turó de Toompea. A més, és l’església ortodoxa més gran i opulenta de Tallin.

Va ser construïda al 1900 quan Estònia formava part de l’Imperi Rus i originalment es va concebre com un símbol de domini de l’Imperi, tant religiós com polític, sobretot en aquest territori bàltic cada cop més ingovernable.

La catedral va ser dedicada al príncep Novgorod, Alexander Yaroslavich Nevski, qui va dirigir la famosa batalla del gel al llac Peipus al 1242 i que va detenir l’avançament cap a l’est de les creuades alemanyes.

La catedral es va ubicar deliberadament en aquest lloc prominent, just davant del Castell de Toompea, en el mateix lloc on una estàtua de Martí Luter havia estat prèviament per a mostrar als locals, principalment als luterans, que estaven al càrrec.

En l’actualitat, amb la controvèrsia desavinguda fa molt de temps, el que queda és simplement una obra mestra arquitectònica. Dissenyada pel reputat arquitecte de Sant Petersburg, Mikhail Preobrazhenski, la catedral és ricament decorada en un estil historicista mixt. El seu interior ple de mosaics i icones mereix una visita.

Les torres de la catedral sostenen el conjunt de campanes de l’església més poderós de Tallinn amb 11 campanes, inclosa la més gran de la ciutat, que pesa 15 tones. Es pot escoltar tot el conjunt tocant abans de cada servei religiós.

Catedral Alexander Nevski
Interior de la Catedral Alexander Nevski
Interior de la Catedral Alexander Nevski

A prop del Castell de Toompea, segons s’avança pel carrer Toomkooli es troba la Catedral de Santa Maria. Originalment establerta a la Verge Maria, i des de la Reforma Protestant es va convertir en la seu de l’Església Luterana d’Estònia, va ser construïda a partir de 1229 en el lloc en que al 1219 hi havia un edifici de fusta.

L’aspecte actual de l’edifici és el resultat de nombroses reformes. A la primigènia església d’estil gòtic, se li va afegir la decoració barroca al seu interior al 1684 després de l’incendi de Toompea al mateix any.

La torre del costat occidental, coronada per una agulla barroca, es va aixecar al 1779.

A l’interior del temple es troba una gran quantitat de làpides i sepultures de personatges il·lustres com els sarcòfags que es troben a l’ala esquerra de l’edifici.

Altres obres d’art notables també a l’interior són el púlpit de 1686, l’altar de 1696, un òrgan barroc i algunes pintures.

L’horari per accedir a l’interior del temple és de 9:00 a 16:00 hores. Els dilluns està tancada.

Toomkirik
Interior de Toomkirik

El Carrer Pikk o “Cama llarga” creua pràcticament tota la part baixa, pel que és el més llarg de la ciutat emmurallada i on habitaven els comerciants més rics que feien arribar fins a ells les mercaderies des del port creuant quasi tota la ciutat.

Casa del Gremi Major

Al núm. 17 d’aquest carrer, en una espècie de placeta anomenada Surrgilde plats, es troba aquesta casa construïda al 1410, un dels exemples més bells d’estil gòtic-tardà a la ciutat i que actualment acull el Museu d’Història Nacional (Ajaloomuuseum), fundat al 1864.

El Gremi Major va ser fundat al 1325 amb la finalitat d’agrupar als comerciants locals i al 1410 van construir aquest edifici que va tenir un paper en la història de la ciutat ja que quan al 1820 l’incendi de l’Església de Sant Olaf, els serveis religiosos van continuar-se aquí; quan al 1855 un nou incendi va destruir el teatre les funcions se celebraven aquí i també a les seves ales va tenir lloc la primera projecció cinematogràfica a Tallinn.

Gremi de Sant Canut

Si es continua caminant pel carrer i després de deixar la placeta Suurgilde plats es passa pel cafè Maiasmookk, la pastisseria més famosa de Tallinn, fundada a la dècada de 1930.

Al núm. 20 es troba la seu del Gremi de Sant Canut. Era la seu dels artesans més senzills com carnissers, pelleters, fusters, etc. i era el lloc on aquests acordaven els preus a cobrar.

L’edifici actual data del segle XVI tot i que la façana és ja d’estil modernista.

Casa dels Caps Negres

Al núm. 26 es troba el que era la seu de la confraternitat de comercials cèlibes llur protector, Sant Maurici, era un àrab convertit a la fe cristiana i que va ser martiritzat a Suïssa al segle III.

Als frontons de les finestres de la planta baixa de la façana hi ha representats els bustos de Segimon III de Suècia i de la reina Anna d’Habsburg així com també els símbols d’altres quatre ciutats de la Hansa: Londres, Bergen, Nóvgorod i Bruges.

La societat dels Caps Negres existia igualment a la veïna Letònia.

A l’alçada del núm. 71 hi ha el conjunt dels tres edificis coneguts com “Tres Germanes”, contraposats als “Tres Germans” de Riga.

La casa que fa xamfrà amb el carrer Tolli, la primera de les tres, és la més interessant, la façana és l’original del segle XV.

Casa de les Tres Germanes

Finalment, el Pikk tänav acaba en una de les portes de la muralla de Tallin, rematada per la torre Packs Margareeta o “Margarida la Grossa”. El nom de Margarida la Grossa es diu que fa referència a uns dels canons que es trobaven a la torre per a defensar la ciutat.

Arribats en aquest punt, ens trobem amb la confluència amb el carrer Lai que condueix, a mà esquerra, a l’Església de Sant Olaf.

Packs Margareta

Entre els carrers Pikk i Lai es va aixecar a finals del segle XII aquesta església, mencionada per primera vegada en un document al 1267 i dedicada al rei noruec Sant Olaf Havaldsson.

Vàries vegades ha estat reconstruïda, el seu aspecte neogòtic que presenta avui es deu a la restauració que es va fer entre els anys 1829 i 1840.

Es diu que l’església va ser construïda per un misteriós artesà que va prometre treballar gratuïtament si els ciutadans descobrien el seu nom.

Compta amb una gran torre coronada per una agulla elevant-se en total fins als 124 metres, conformant part així del perfil de la ciutat. D’abril a octubre, es pot pujar a la part superior de la part de pedra de la torre i gaudir de magnífiques vistes del casc antic, el turó de Toompea i la zona del port.

St. Olaf

Al carrer Lai, que és on dóna la façana de l’Església de Sant Olaf, al llarg del carrer, es munten algunes terrasses i conserva un estil particular de carrer d’antics comerciants, per exemple la casa del núm. 23 és un edifici d’estil gòtic amb una politja a la seva façana que s’utilitzava per pujar les mercaderies. A la sala d’entrada és on estava la botiga del propietari, i al fons a l’esquerra es troba una gran cuina de l’època.

Al núm. 29 hi ha el Loodusmuuseum, el Museu d’Història Natural, sobre la fauna i la flora d’Estònia.

Loodusmuuseum

La Plaça de l’Ajuntament amb les seves terrasses, restaurants i quioscos, és un dels llocs amb més activitat de la part baixa de la ciutat. La plaça està tancada pel costat meridional per l’Ajuntament (Raekoda) que avui és un dels pocs edificis civils que estil gòtic que es conserva a Europa del Nord.

Ajuntament (Raekoda)

Sobre l’edifici de l’Ajuntament s’aixeca una torre octogonal de 61 metres i està inspirada en l’estil dels minarets islàmics i a la que a començaments del segle XVII se li va afegir una agulla barroca, coronada per una banderola, en la que es va representar un soldat medieval, conegut popularment amb el sobrenom de “Vana Toomas” (el soldat Toomas) i que és un símbol de la ciutat. Avui una còpia substitueix a la banderola original que es guarda al Museu Municipal.

A l’interior de l’edifici de l’Ajuntament es pot visitar algunes sales. Al primer pis la Sala de les Assemblees Cíviques o la Sala del Consell, que servia a més com a Tribunal de Justícia i que conserva els seients de fusta originals dels membres del Consell.

A l’extrem nord-est de la plaça, al núm. 11, hi ha la Raeapteegi hoone, una farmàcia fundada al 1422 i que es va mantenir com a tal fins al 1996. La farmàcia està considerada la més antiga d’Europa, i era famosa perquè el tsar de Rússia hi comprava. A la farmàcia també es venien productes com melmelades, vi, te, massapà .Es pot visitar o comprar productes moderns i veure la sala on s’exposa una barreja de diferents objectes mèdics dels segles XVI al XX.

Als pintorescos carrerons de la ciutat vella de Tallinn es troba el passatge de St. Catherine, que uneix els carrers Vene i Müürivahe, per darrera de l’Església de Santa Caterina. En aquest passatge d’escales hi ha nombroses botigues d’artesania típica d’Estònia, així com tallers.

Passatge de Santa Caterina

Es troba també a la ciutat vella, i està dedicat als artesans, ja que l’artesania tenia i té molta importància a la ciutat. Allí es pot trobar tot tipus d’objectes d’artesania, visitar exposicions d’art i prendre alguna cosa a les agradables cafeteries i xocolateries.

Pati dels Artesans
Túnels de Tallinn

Tallinn està ple de túnels subterranis, com totes les ciutats medievals. Els túnels subterranis defensius construïts en l’època de domini suec (segle XVII) poden visitar-se. Es troben sota les torres i muralles situades a l’exterior de la ciutat fortificada. Alguns van ser descoberts al 2003, altres eren coneguts, com els que estan sota el turó de Harju i el turó de Linda, construïts a la dècada de 1670, que van servir sobretot per abrigar-se dels bombardejos durant la Segona Guerra Mundial. En l’època soviètica es van condicionar amb electricitat, aigua corrent, ventilació i telèfon.

Túnels de Tallinn
Vistes des del Mirador de Patkuli

A la ciutat de Tallinn hi ha nombrosos miradors que ofereixen una panoràmica magnífica del casc antic, amb les seves teulades medievals, les muralles i les torres. Alguns dels més recomanats són: el mirador de Patkuli, l’Església St. Olav i el seu campanar, la Catedral de Santa Maria, la plataforma Piiskopi, el Passeig de Pirita, la Torre de la Televisió de Tallin (a les afores de la ciutat), entre altres.

Plataforma Piiskopi

El Mirador de Patkuli es troba a la cara nord del turó de Toompea, de manera que quan es passeja pel casc antic, s’hi arriba fàcilment. Hi ha vistes dels barris de Kalamaja, Pelgulinn, les muralles i les torres defensives de la ciutat. El mar i el port al que arriben els ferris de Hèlsinki al fons.

El barri de Kalamaja és un barri poc conegut pels turistes, però amb un encant indubtable. Situat al costat de la ciutat vella, destaca per les seves cases de fusta de colors. Antic port de pesca de la ciutat, va ser barri de pescadors i constructors de vaixells dins al 1870, quan Tallin s’uneix amb Sant Petersburg per tren, comença a construir-se fàbriques, convertint Kalamaja en un barri obrer.

Actualment, Kalamaja és un barri jove, bohemi i avantguardista en el qual s’hi van instal·lar nous creadors, això es reflecteix en els nombrosos i originals restaurants locals. El barri encara conserva aquestes encantadores cases de fusta de colors construïdes en les dècades de 1920 i 1930. També s’han conservat les infraestructures industrials antigues, com la fàbrica de Pianos Estonia, altres es va reconvertir per a oferir espais culturals i artístics.

Kalamaja
Kalamaja
Kalamaja

És un barri modern que existeix des del segle XIX i que es troba entre el port, la ciutat vella i el centre comercial Viru Keskus. En ell es van instal·lar les fàbriques Rotermann, de materials de construcció. Durant l’època soviètica el barri no tenia molta importància, però al 2001 es va fer un projecte de renovació que va rebre molts premis, es va aconseguir barrejar el nou amb l’antic de forma perfecta.

Rotermann City

Al Al barri de Rotermann hi ha botigues de moda, restaurants, cafès i la Casa del Disseny de Tallinn. Al barri destaca el Camí de Stalker on es troba l’antic ascensor per a gra reconvertit, on hi ha cafès i restaurants.

Aconsellable visitar la botiga de xocolates Kalev, el Museu de l’Arquitectura d’Estònia, situat a l’antic magatzem de sal, l’Hotel Viru amb el Museu de la KGB o el Museu dels Bombers d’Estònia.

A l’est de la ciutat, segons se surt de Tallinn, a la dreta de l’avinguda Narva Mantee, s’estén aquesta gran àrea verda que es coneix com el Parc Kadriorg, obert al públic des de 1721.

Al parc més gran de Tallinn es troba el Palau Kadriorg (Kaidrioru Loss), el gran palau que va fer construir el tsar Pere I el Gran de Rússia, fundador de Sant Petersburg, per a la seva dona Caterina II després de conquerir Estònia. De fet, el nom del parc és una derivació a l’idioma estonià del nom de la tsarina.

Després de la mort del tsar Pere I el Gran de Rússia al 1725 els treballs de construcció van avançar molt lentament i inclús es va haver d’esperar a les primeres dècades del segle XX per acabar algunes de les sales de l’edifici.

El palau és d’estil barroc decorat amb una façana de color vermella i blanca. L’edifici alberga el Museu d’Art Estranger. Darrera l’edifici hi ha els jardins del palau amb un estanc i a l’altre extrem es troba la residència del President de la República.

Palau de Kadriorg
Interior del Palau de Kadriorg

Molt a prop del Palau Kadriorg, a la zona arbrada, es troba l’antiga casa de camp en la que el tsar Pere I el Gran de Rússia s’allotjava quan venia a Tallinn a principis del segle XVIII i encara no estava construït el Palau Kadriorg.

La casa és ara un museu, es tracta d’una casa senzilla de dues plantes i encara conserva el mobiliari i objectes de l’època.

Casa de Camp del Tsar Pere

Al nord-est del Parc Kadriog i a l’altre costat de l’avinguda Narva Maantee es troba Lauluväljak. Es tracta d’un enorme amfiteatre a l’aire lliure construït al 1960 que té un aforament de fina a quasi 300.000 persones i on cada cinc anys entre juny i juliol se celebra l’esdeveniment més important de Tallinn, el Festival de la Cançó i Dansa, on actuen milers de ballarins i musics procedents d’arreu del món.

Amb l’ocasió del festival de 1989 en aquest lloc es van reunir 250.000 persones que protagonitzarien una de les més grans exhibicions anti-soviètiques que més tard conduirien a la independència del país, aquest esdeveniment es va acabar anomenant la “Revolució Cantant”.

Lauluväljak

Haapsalu (Hapsal o Gapsal en rus) és una petita ciutat (12.000 habitants) a l’oest d’Estònia. La ciutat va ser fundada als anys 1270. És famosa des de l’antiguitat per les propietats curatives de l’aigua marina i el fang termal i pel seu ambient tranquil. A principis del segle XIX, Haapsalu es va convertir en un famós balneari i centre estiuenc aristocràtic per a les vacances terapèutiques. Els tsars russos anaven a aquests balnearis, pel qual va ser construïda una especial línia de ferrocarril des de Sant Petersburg, juntament amb els tsars, hi anava tota la noblesa russa, artistes, pintors, compositors, incloent-hi Piotr Ilitx Txaikovski. Ara l’antiga estació de ferrocarril (de l’any 1907) amb els trens antics funciona com a museu.

El centre de Haapsalu està compost per uns carrers tranquils i pintorescos amb cases acolorides de fusta d’un o dos pisos, que es conserven des de principis del segle XX.

Atraccions turístiques principals de Haapsalu són: Castell de Haapsalu (Haapsalu Linnus) i l’Estació de tren de Haapsalu.

El Castell de Haapsalu té la llegenda de la “Dama Blanca”. Segons aquesta llegenda, per les nits de lluna plena a l’agost, a l’interior de la capella del castell apareix una dona. La llegenda diu que a l’Edat Mitja un canònic es va enamorar d’una noia estoniana i sota un secret la va portar al castell. La noia es va disfressar de nen del cor i va estar al castell durant molt de temps. Però quan la va veure el bisbe, es va fixa amb la jove cantant i va voler esbrinar el seu sexe. Al veure que es tractava d’una dona, el bisbe va convocar al seu consell i van decidir que la noia havia de ser enterrada en una de les parets del castell i que el canònic havia d’entrar a presó, on va morir. Els encarregats de portar a terme la pena, van deixar una cavitat al mur i la noia va ser enterrada allí amb un tros de pa i una gerra d’aigua. Durant un temps es van escoltar els seus crits demanant ajuda. La seva ànima no pot trobar la pau i per això apareix a la finestra del baptisteri per a plorar la pèrdua del seu estimat. A l’agost se celebra un festival anomenat “Dies de la Dama Blanca”, que rep el nom en honor a aquesta llegenda.

Castell de Haapsalu

És l’illa més gran de les illes estonianes i la segona del Bàltic, després de l’illa de Gotland a Suècia.

Illa de Saaremaa

L’Illa de Hiiumaa té uns 12.000 habitants i amb 45 km de nord a sud i 60 km d’est a oest és la segona extensió d’Estònia després de l’Illa de Saaremaa. Es troba a 25 km de la costa i és accessible en vaixell des de Rohukülla que fa la ruta fins Heletermaa.

Degut a la poca fertilitat del terra, l’illa no està densament poblada i els seus habitants s’han dedicat a la pesca i últimament al turisme. El paisatge es caracteritza per grans extensions de boscos de coníferes i alguns pantans.

La població més important és Käina que té 4.000 habitants i a prop d’aquesta s’ha instaurant una reserva per a les aus.

Far de l’Illa de Hiiumaa

Rakvere, antigament coneguda pel seu nom alemany Wesenberg és una petita població d’uns 15.000 habitants situada a 100 km a l’est de Tallinn.

El poble és un dels més interessants d’Estònia gràcies al seu imponent castell de l’època de la invasió dels danesos.

En un alt aïllat a les afores de la ciutat s’aixeca el Castell de Rakvere. La seva història comença als segles V i VI quan hi havia una fortalesa de fusta. Al segle XV els danesos van construir en aquest lloc una fortalesa de pedra i al cap dels anys passaria a mans de l’Ordre Teutònica i més tard a l’Ordre de Livònia.

Després de ser l’escenari d’alguns enfrontaments al 1605 entre els russos i els suecs el castell es va anar abandonant i no seria fins al 1959 que es va iniciar la seva recuperació, essent en l’actualitat un lloc en el que se celebren diverses activitats festives i culturals.

Castell de Rakvere

El que fa interessant aquest carrer són alguns edificis i habitatges de fusta antics que es troben al llarg d’ell.

A l’altura del núm. 28 es troba una església dels segle XV i reformada al segle XVII i a la que al 1856 se li va afegir una torre. L’interior és el típic de les esglésies protestants, destacant el púlpit decorant amb pintures.

Pikk amb l’església al fons

Creat en un habitatge de 1870, es reconstrueixen costums i escenes de la vida quotidiana des de l’Edat Mitja.

La reserva natural de Lahemaa es troba a uns 20 km de Rakvere en direcció al nord-est. Amb extensos boscos i llacs el Parc de Lehemaa és una de les últimes zones verges del Bàltic.

A 70 km per la carretera E20 a l’est de Tallin es troba la petita localitat de Vittna. Aquí es troba l’oficina d’informació del primer Parc Nacional estonià.

El parc va ser creat al 1971 i va ser el primer parc nacional instituït en el territori de la URSS. Lahemaa s’estén al costat del Bàltic i té una superfície de 1.120 km2 en una costa retallada en la que hi ha petites penínsules i illots. De fet Lahemaa significa precisament “terra de badies”, unes badies que han sorgit de llacs que van acabar ajuntant-se amb el mar.

En l’actualitat prop del 18% del parc forma part d’una reserva per a l’estudi de la flora i fauna, pel que l’accés al públic està restringit. Entre els interessos que té el parc no només hi ha el paisatge, sinó també els pobles de la zona, jaciments arqueològics o castells. L’oficina d’informació de Viitna organitza excursions guiades.

Parc Nacional de Lahemaa
Parc Nacional de Lahemaa

Des dels temps de la Unió Soviètica aquesta ciutat d’uns 50.000 habitants i ubicada a les costes del Golf de Riga atreia de vacances a mils de visitants de la URSS per a descansar, i es que Pärnu era una estació balneària, i encara avui en dia és la més important d’Estònia.

Desgraciadament els bombardejos de la Segona Guerra Mundial sobre la ciutat van esborrar gran part del seu passat hanseàtic medieval. No obstant, si que es conserven restes del seu elegant passat termal com les extenses àrees verdes, mansions i llargs carrers arbrats.

Aquest carrer de vianants és el lloc on els habitants de la ciutat surten a passejar. Aquí es troba el Museu Municipal (al núm. 53) que compta amb col·leccions d’història i folklore de la regió.

Per aquí també es troba el que es coneix com la “Torre Roja” o Punane torn. Anomenada així pel color dels maons que es utilitzar per a la seva construcció al segle XV.

En un carrer perpendicular a la Rüütli tänav, al carrer Nikolai tänav hi ha Elisabethi kirik, una església luterana d’estil barroc construïda pel letons.

Rüütli tänav

Obres d’art a l’aire lliure al Parc d’Escultures de Pärnu, que exhibeix una col·lecció d’escultures contemporànies d’artistes estonians i internacionals.

Escultura del Parc d’Escultures de Pärnu

Situada a la part sud-oriental del país i amb una mica més de 105.000 habitants, Tartu és la segona ciutat més important d’Estònia.

A part de ser el centre cultural del país gràcies a la seva important Universitat, el que li dóna també a la ciutat un ambient jove amb els estudiants durant el curs acadèmic.

La ciutat compta amb un casc històric ben conservat en el que domina l’estil neoclàssic construït després de l’incendi que va assolar la ciutat al 1775.

Aquesta àmplia plaça d’estil neoclàssic està plena de terrasses i botigues, està al centre de la ciutat i on es troba l’Ajuntament (Raekoda).

Plaça de l’Ajuntament

Darrera de l’edifici de l’Ajuntament i als peus d’un turó es troba el carrer Ülikooli on es troba l’edifici principal de la Universitat de Tartu.

Universitat de Tartu
Jaani Kirik

Al carrer Jaani tänav, a continuació del carrer Ülikooli, hi ha l’Església de Sant Joan Baptista (Jaani kirik), construïda en maó al segle XIV i rematada per una torre quadrada a la façana.

És el turó que es troba darrera de la Plaça de l’Ajuntament. Si es puja fins allí pel carrer Loosi tänav es passa per sota del “Pont dels Àngels” fins arribar a les ruïnes del Toomkirik, la catedral dedicada als sants Pere i Pau, construïda al segle XIII, devastada en l’època de la Reforma Protestant i on avui es troba el Museu Històric de Tartu.

Ruïnes de Toomkirik

A uns 20 km a l’est de Tartu es troba el llac Peipus que, amb 3.550 km2 de superfície és el sisè més gran d’Europa. Marca la frontera amb Rússia i està comunicat amb el Bàltic a través del riu Narva.

La riba estoniana, més rica en platges que la riba russa, té més platges. Al sud del llac viu la minoria Setu, una població d’origen estonià que des del segle XI va està sota el domina de la ciutat russa de Pskov pel que va acabar desenvolupant la seva llengua i tradicions pròpies. La localitat on es troba és Pechery, en territori rus, però cada estiu se celebra un festival de música a Värskä, a Estònia.

Alatskivi és una localitat a 20 km al nord-est de Tartu, es troba a la Reserva Natural de Hirvead, a la riba del Peipus. Aquí es troba el Castell d’Alatskivi (Alatskivi Loss), una construcció de finals del segle XIX.

Castell d’Alatskivi

La tercera ciutat d’Estònia és més russa que estoniana, ja que dels seus aproximadament 85.000 habitants la majoria són russos. Narva està a la frontera amb Rússia i inclús més a prop de Sant Petersburg (uns 150 km) que de Tallinn (220 km).

Al llarg de la història va ser un lloc disputat per varis pobles. Al 1581 va ser conquerida pels suecs, després de la Guerra del Nord, al 1704, la ciutat cau en mans de l’Imperi Rus i, al finalitzar la Segona Guerra Mundial i ja incorporat el territori d’Estònia a la URSS, Stalin va obligar a molts ciutadans russos a establir-se a aquesta localitat, creant les bases del conflicte ètnic que hi ha en l’actualitat.

Entre les més afectades pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, Narva en l’actualitat té un aspecte completament modern marcat per la presència contaminant de centrals elèctriques i per la seva ràpida industrialització.

L’Ajuntament, ubicat a la Plaça de l’Ajuntament (Raekoda Plats) és un dels pocs monuments que es manté en peu després del bombardeig de 1944.

Ajuntament de Narva

Al sud de la Plaça de l’Ajuntament, al costat occidental del riu Narva, s’aixeca el Castell emplaçat just davant a la Fortalesa de Ivangorod que està a l’altre costat del riu, ja en territori rus.

La construcció primigènia del castell va ser construïda pels danesos al segle XIII. Més tard se li va afegir la característica torre de plants quadrangular popularment coneguda com Pikk Hermann o “Germà el Llarg”.

Hermanni Kindlus

És una petita localitat balneari d’estiueig a 14 km de Narva, en la desembocadura del riu Narva al golf de Finlàndia.

Al poble conserva algunes pintoresques cases típiques de fusta construïdes entre els segles XIX i XX, quan la localitat era freqüentada per la burgesia de Narva.

El poble compta també amb una platja de 7 km.

Platja de Narva-Joesuu