Continguts:
- Torino
- Lago Maggiore
- Lago d’Orta
- Venaria Reale
- Sacra di San Michele
- Usseaux
- Palazzina di Caccio di Stupinigi (Pavelló de Caça de Stupinigi)
Torino
- Via Roma
- Piazza Castello
- Museo Egizio
- Mole Antonelliana
- Real Chiesa di San Lorenzo
- Porta Palatina
- Parco del Valentino
- Piazza Vittorio Veneto
- Basilica di Superga
Via Roma
Situada al casc històric de Torino, aquesta avinguda uneix la Piazza Castello amb la Piazza San Carlo. El primer que crida l’atenció són els porxos amb columnes de marbre, és el racó més bonic de la ciutat. Aquests porxos protegeixen de la pluja als aparadors de les exclusives botigues de les plantes baixes.
És recomanable entrar a les precioses galeries San Federico i Subalpina.
A part de passejar per la Via Roma, és recomanable apropar-se a la Via Po, on s’ubiquen les dues esglésies bessones de Torino, la Chiesa de Santa Cristina i la Chiesa de San Carlo Borromeo.
Piazza Castello
La Piazza Castello, a la part oposada de la Piazza San Carlo. Lloc on hi ha edificis històrics com el Palazzo Madama i del Palazzo Reale, pot presumir de ser un dels epicentres de la història de la capital de Piamonte.
El Palazzo Madama és una joia del barroc i compta amb la particularitat de que segons es miri d’un costat o d’un altre mostra dues façanes completament diferents.
El Palazzo Madama és un palau amb dos mil anys d’història. Al segle I és la porta d’Augusta Taurinorum (antiga Torino), al segle XIII un castell medieval, al segle XVIII obra mestra del barroc europeu, al segle XIX un observatori astronòmic i després el senat del regne que decreta Itàlia unida i Roma capital.
El Palazzo Madama avui consta de 75.000 obres capaces de narrar la història d’una ciutat i el seu territori amb característiques úniques, es tracta del Museo Civico di Arte Antica, i està distribuït en quatre plantes: a la planta subterrània hi ha el Lapidari Medieval, a la planta baixa hi ha obres del gòtic i del renaixement, a la primera planta hi ha art barroc, i a la segona planta h i ha la col·lecció d’Arts Decoratives.
El Palazzo Reale, tot i el seu sobri exterior, enamora per la bellesa del seu interior. Antiga residència principal de la Casa de Savoia, que van convertir Torino en la primera capital de la Itàlia moderna, aquesta palau alberga al seu interior un excel·lent armeria i salons plens de luxós mobiliari de l’època.
A dins del palau s’ubica el Musei Reali Torino
El 1563, el duc Emanuele Filiberto va establir la capital del Ducat de Savoya a Torí, instal·lant la cort a l’antic palau episcopal de la ciutat. El 1584, per ordre de Carlo Emanuele I, el projecte per a la construcció d’un nou palau va ser confiat a l’arquitecte Ascanio Vitozzi i, en els anys següents al 1643, la direcció de les obres va passar a Amedeo di Castellamonte i després de nou a Carlo Morello.
Les habitacions del primer pis estan enriquides amb sostres tallats i grans llenços al·legòrics de Jan Miel i Charles Dauphin que exalten les virtuts del sobirà.
El 1688, Daniel Seyter va ser cridat des de Roma per pintar al fresc la sumptuosa galeria amb vistes als jardins i va treballar amb el genovès Bartolomeo Guidobono també als apartaments de la planta baixa. Amb la conquesta del títol reial (1713), Vittorio Amedeo II va confiar a Filippo Juvarra la creació de la “zona de comandament” formada per les Secretaries, el Teatre Regio i l’Arxiu Estatal. El paper de primer arquitecte reial va passar llavors a Benedetto Alfieri, que va dissenyar l’aparell decoratiu del segon pis i va instal·lar les noves sales de l’Arxiu, pintades al fresc per Francesco De Mura i Gregorio Guglielmi.
Durant l’època de Carlo Alberto I (1831-1849) moltes habitacions van ser radicalment renovades sota la direcció de Pelagio Palagi i el 1862 va prendre forma la nova gran escala. Amb el trasllat de la capital de Torino a Florència (1864) i després a Roma, el palau va perdre gradualment les seves funcions com a residència i amb el naixement de la República Italiana (1946) va passar a ser propietat estatal.
Museo Egizio
El Museo Egizio conté quatre plantes plenes d’estàtues, sarcòfags, papirs i mòmies impressionants. De fet és el segon més gran del món dedicat a l’Antic Egipte, després del de El Caire.
Entre les més de 3.000 peces exposades destaquen les imponents estàtues de Amenofis I, Ramses I, Tutmosis II, el Sarcòfag de Duaenra, el Temple d’Ellesiya i el Canó Reial de Torino i un increïble papir.
Mole Antonelliana
La Mole Antonelliana, símbol que durant molts anys va ser l’edifici més alt de la ciutat, és visible des gran part de la ciutat gràcies a la seva gran cúpula de base quadrada i coronada per un templet, alberga al seu interior el Museo Nazionale del Cine.
A part de repassar la història del cinema mundial, recorda que Torino és el bressol del cinema italià, a través de cèlebres objectes i pel·lícules, val la pena pujar al seu ascensor panoràmic amb parets transparents que porta fins a la part superior de la cúpula per gaudir d’unes increïbles vistes de 360º de ka ciutat.
Real Chiesa di San Lorenzo
Aquesta església catòlica octogonal d’estil barroc va ser edificada entre els anys 1634 i 1680 és un fidel reflex de l’esplendor que va viure la capital de Piamonte durant l’època dels Savoia. La seva cúpula és uns dels tresors que amaga, llur forma recorda l’art califal cordovès.
Porta Palatina
La Porta Palatina, antiga port d’accés a la ciutat romana de Iulia Augusta Taurinorum, és una de les restes romanes millors conservades de Torino.
Està flanquejada per dues torres amb merlets de l’època medieval, disposa de dues entrades per a vianants i dues entrades per a carros, molt utilitzats en l’època romana. A pocs metres d’aquesta porta es troba el Mercato di Porta Palazzo considerat el mercat a l’aire lliure més gran d’Europa amb quasi 1.000 parades que venen tot tipus de productes de menjar i articles de la llar.
Si la visita coincideix amb dissabte, a prop d’aquesta zona, a Borgo Dora, es munta el Mercato Balon, especialitzat en antiguitats, que es transforma en un més gran (Gran Balon), el segon diumenge de cada més.
A part de visitar el mercat, també és recomanable passejar pel Quadrilatero Romano, la zona més antiga de Torino.
Parco del Valentino
El Parco del Valentino, a la riba del riu Po, a part de fer un tranquil passeig per la naturalesa, dins del parc es troben varis monuments com la Fontana dei Dodici Mesi i el Arco dei Valentino, i interessants edificis com el Castello del Valentino, una altra de les residències de la Casa de Savoia, i el curiós Borgo Medievale, una fantàstica reproducció d’una vil·la medieval construïda per a l’exposició universal de 1884.
Piazza Vittorio Veneto
Caminant per la Via Po, un carrer ple de petites parades on venen tot tipus de llibres a preus assequibles, boutiques vintage o pastisseries en les que tastar les famosíssimes trufes de Gianduja, hi ha la Piazza Vittorio Veneto, que és la plaça emporxada més gran d’Itàlia.
Construida al segle XVII per ser el pati d’armes, és un dels llocs preferits pels locals per a reunir-se. La plaça connecta a traves del Ponte Vittorio Emanuele I, pont arquejat de pedra, inaugurat al 1813, per a vianants i vehicles, amb grans vistes al riu,amb l’enorme Chiesa della Gran Madre de Dio, un imponent temple d’estil neoclàssic de 1831 i flanquejada per dures grans estàtues.
La perspectiva de l’església en arribar a la Piazza Vittorio Veneto és una de les estampes més imponents de Torino, ja que la sensació d’austera grandesa mostra a la perfecció la petjada que va quedar a la ciutat que va ser capital d’Itàlia.
Basilica di Superga
Ubicada a les afores de Torino, edificada en un turó homònim, la Basilica di Superga va ser encarregada per Amedeo II de Savoia com agraïment a la Verge Maria per la seva victòria contra els francesos, està considerat per molts com la joia arquitectònica. La seva cúpula barroca, els campanars simètrics, la cripta de les Tombes Reials de la Casa de Savoia i les increïbles vistes que es poden apreciar de Torino i dels Alps des del seu balcó exterior la converteixen amb una imprescindible.
Lago Maggiore
El Lago Maggiore, en català: Llac Major, és un llac alpí que es troba al nord d’Itàlia i al sud de Suïssa. És el segon llac més gran d’Itàlia, després del Lago di Garda.
Al costat del llac dominen els cantons de Ticino a Suïssa i arriben les províncies de Varese, Novara i Verbania di Cuisio Ossola a Itàlia, banyat per dues regions d’Itàlia: Piamonte i Lombardia.
Compta amb 212 km2 de superfície i 65 km de llarg. El Lago Maggiore està rodejat d’encantadors poblets i encantadores illes. Al trobar-se prop de Milano i de l’aeroport de Malpensa, és ideal visitar-lo en un dia.
La seva bellesa, l’arquitectura dels pobles i la seva tranquil·litat el fan el lloc perfecte per unes vacances. El Lago Maggiore té origen glaciar i al nord està rodejat pels Alps Lepontinos, comptant amb cims de més de 2.000 metres.
La major forma de conèixer-lo és recorrent a través de la carretera perimetral que el rodeja. El recorregut és de 170 km, també es pot recórrer en tren o utilitzant el ferri que connecta a vàries localitats que el rodegen. A l’estiu és recomanable deixar el cotxe en un dels pobles i moure’s en tren o ferri, per evitar trànsit.
- Isola Bella
- Isola Madre
- Isola del Pescatori
- Angera
- Cannobio
- Verbania
- Stresa
- Arona
- Ermita de Santa Caterina del Sasso
Isola Bella
Les Illes Borromeas o arxipèlag Borromeu (la Isola Madre, la Isola Bella, la Isola dei Pescatori, la Isola di San Giovanni i la Scoglio della Malghera són les més famoses de tot el Lago Maggiore i potser del nord d’Itàlia.
La més famosa de les Illes Borromeas és la Isola Bella. El seu principal atractiu és el palau barroc de la família Borromeo conegut com el Palazzo Borromeo. Aquest té uns magnífics jardins que van ser dissenyats pels millors artistes. Hi ha terrasses, fonts, grutes i plantes exòtiques. Durant la visita es poden veure 10 terrasses que cauen cap al llac i que són una autèntica meravella.
Isola Bella és un antic poble de pescadors que es va convertir en un paradís per al turista degut a la seva bellesa. Aquí va viure Napoleó Bonaparte i Benito Mussolini.
Isola Bella en l’antiguitat s’anomenava “illa inferior” i era poc més que un illot que albergava un poble de pescadors. Posteriorment, quan aquesta zona del Lago Maggiore va passar a mans de la família Borromeo (al segle XV), va néixer la idea de crear alguna cosa espectacular i memorable en aquesta illa. La idea va començar a posar-se en pràctica a partir de 1632, amb la construcció del Palazzo Borromeo i la illa va passar a anomenar-se Isola Bella. Carlo III Borromeo va ser el demandant de la construcció, amb la intenció de cedir l’edifici a la seva esposa Isabella d’Adda.
Al 1671 es van inaugurar els jardins d’Isola Bella i es va portar a terme una remodelació, que va donar a la illa la forma d’un vaixell, on el Palazzo Borromeo era la proa i els jardins la popa.
A Isola Bella es pot arribar amb ferri des de Stresa. El trajecte és de pocs minuts, solen vendre el bitllet que inclou altres illes.
L’entrada a Isola Bella costa 20€ per persona. Els nens paguen 11€. La visita pot fer-se en dues hores, segons el ritme. Cal considerar que el palau és molt bonic i ric de sales decorades.
Horari d’obertura: de 10 a 18:30, la última entrada entra a les 17:30. El palau tanca a les 18 i els jardins a les 18:30.
Isola Madre
Isola Madre, anteriorment anomenada Isola di San Vittore, és l’illa més gran de les Illes Borromeas, amb una amplada de 220 metres i una longitud de 330 metres. En ella es troba un bonic palau que va pertànyer als Borromeo i un jardí amb plantes exòtiques en el que concorren en llibertat blancs paons, faisans i lloros. Aquí es troben les palmeres més altes d’Itàlia.
El Palazzo Borromeo va ser construït sobre les restes de l’església d’àpside i planta quadrada. En ell es troben valuosos quadres familiars en harmonia amb les porcellanes i llibreries, tapissos i suggeridors baldaquins, exponents de la vida cortesana i genealogies aristocràcies trobades especialment en els segles XVI i XVII.
L’entrada per visitar Isola Madre costa 17€ per persona, els nens 8,5€. I està oberta de 10 a 18 (última entrada a les 17:30).
A l’igual que lsola Bella, es consideren unes dues hores per visitar-la.
Isola del Pescatori
Isola dei Pescatori (illa dels pescadors) o Isola Superiore (perquè es troba més al nord que la resta d’illes) té un caràcter més popular que les altres illes veïnes. L’illa és un gran poblat miner en el qual hi ha molts restaurants per degustar la gastronomia local.
És la més petita de les tres illes Borromeo, ja que mesura només 100 metres d’ample per 350 de llarg. De les tres és la única habitada i no circules vehicles a motor. Només hi ha dos carrers: un corre al llarg del llac, i l’altre serpenteja a través de petites botigues i patis del poble.
Els carrerons estrets i sinuosos es poden creuar fàcilment a peu, passant per les botigues d’artesania, restaurants de peix i meravelloses vistes al llac.
Dins del poble es poden admirar les cases antigues construïdes en varis pisos i connectades per llargs balcons on s’assecava el peix. La pesca segueix sent l’activitat principal de l’illa, tot i que el turisme és ara una part important per l’economia dels seus habitants.
La petita i antiga Chiesa di San Vittore, que data del segle XI i està situada en ple centre de l’illa, mereix una visita. D’origen romànic, va ser ampliada en estil gòtic al Renaixement i encara conserva frescos del segle XVI.
Isola dei Pescatori és una petita illa, però no falten trattories i posades per a tots els pressupostos que serveixen principalment peix del llac i plats tradicionals del llac. També hi ha un característic mercat on comprar la típica artesania local.
A l’estiu és recomanable reserva amb antelació si es desitja menjar en un restaurant amb vistes al llac, ja que solen estar plens. També hi ha diverses geladeries i bars on prendre un aperitiu.
L’illa es recorre en poc temps, però atrapa la seva bellesa, els seus carrerons com trets d’uns altres temps, com les seves cases antigues. És una illa senzilla i al mateix temps màgica, perquè és una illa “real” que ha viscut, a diferència de les altres dues on et queda la sensació d’un lloc perfecte, però fora d’aquest món real.
Per sort, aquesta illa és gratuïta.
Angera
Angera és un altre poble recomanat del Lago Maggiore, conegut per la seva famosa Rocca Borromeo o també conegut com el Castello Borromeo amb els seus jardins medievals. Es tracta d’un antic fort que es troba en un lloc suggestiu, a dalt d’un turó, al costat del llac. Aquesta magnífica fortalesa medieval disposa de torres, corredors, patis i sales decorades amb pintures.
A aquesta roca es pot visitar el Museo della Bambola (museu de la nina) que, estranyament, està entre els museu d’aquest tipus més gran del continent europeu. Hi ha més de 1.000 peces entres joguines i nines, molts daten del segle XVIII.
Al voltant del castell es pot gaudir de les seves muralles, jardins i vistes panoràmiques.
Altres llocs d’interès històric i artístic que visitar a Angera són el Museo Diffuso amb més de 50 obres difoses pel centre històric i les fraccions properes, el Santuario della Madonna della Riva, la Sala della Mioliche i el Museo Archeologico.
A Angera es poden recorre alguns senders per visitar els punts panoràmics més pintorescos, com per exemple: l’Anello di San Quirico, un preciós passeig d’uns 7 km que serpenteja entre boscos, vinyes i ofereix precioses vistes del llac. La ruta està ben senyalada, transcorre pels voltants del Monte San Quirico i passa pels municipis de Ranco i Angera. Al cim de la muntanya es troba la característica Chiesa di San Quirico Martire.
A pocs passos del casc antic d’Angera, es pot visitar l’Oasis Bruschera, hàbitat de rèptils, amfibis, aus i mamífers. Un lloc meravellós pels amants de la naturalesa.
A l’estiu es pot gaudir de les platges d’Angera: la spiagge de la Noce i la spiagge de la Nocciola. La primera compta amb més serveis, inclús un parc infantil, mentre que la segona és més salvatge.
A Laveno és possible arribar pujant al seu funicular que porta directament a Sasso del Ferro, el punt amb més altitud. Fins al cim hi ha més de 1.000 metres d’altura, pel que es pot gaudir d’una vista privilegiades dels voltants, amb una panoràmica única dels Alps i el llac. Aquesta encantadora localitat compta amb un port des d’on surten els ferris que recorren el llac.
Laveno posseeix l’únic port natural del Lago Maggiore.
Cannobio
Cannobio es troba a la llera oest del Lago Maggiore, a la regió de Piamonte. Cannobio té encantadors carrerons, vistes sobre el llac i excel·lents restaurants. També hi ha una petita platja, coneguda com Bandiera Azzurra.
Verbania
Verbania és un conjunt de pobles que amb el temps han quedat sota la mateixa alcaldia. De fet, compta amb 2 diferents fraccions.
La principal atracció de Verbania és la Villa Taranto, amb el seu famosíssim Giardini Bonanici (Jardí Botànic). De fet és un dels jardins més bonics del Lago Maggiore, amb més de 20.000 varietats de plantes, petits insectes i fauna típica.
La següent zona recomanable és la fracció d’Intra, essent la més gran del municipi de Verbania. El seu centre històric es caracteritza per nombrosos carrerons, i petits patis que tanquen bars i botigues característics. Piazza Ranzoni, ubicada a pocs passos de la llera del llac, és la plaça principal d’Intra. Aquesta plaça alberga diversos bars i discoteques que també ofereixen taules a l’aire lliure.
Des de la Piazza Ranzoni és possible arribar en pocs minuts a la part alta de la ciutat, on es troba la basílica de San Vittore, patró d’Intra.
Verbania és coneguda com “Giardi Lago Maggiore”, gràcies als seus exuberants parcs, jardins i les seves elegant vil·les.
Stresa
Stresa és un petit poble amb vistes al Lago Maggiore, caracteritzat per nobles vil·les, bonics jardins i un increïble paisatge amb el panorama dels Alps i la vista de les Illes Borromeas.
Stresa és una encantadora aldea que ha atret a nombrosos personatges famosos des de fa molts anys, entre ells, l’escriptor Ernest Hemingway. Es pot recorre els seus carrers, on també es van gravar diversos films coneguts. Un dels atractius de Stresa són les seves boniques vil·les, com la Villa Dicale, la més coneguda de Stresa, que data de les últimes dècades del segle XVIII.
En aquest poble hi ha un telefèric que condueix fins al cim del monte Mottarone en 20 minuts. En els últims anys tristament conegut pel desastre del telefèric. En aquest lloc es troba l’estació d’esquí i d’esports d’hivern, amb vistes impressionants.
Stresa és un dels pobles més visitats del Lago Maggiore, gràcies a ser proper amb les Illes Borromeas, i el fet que des de Stresa es poden agafar els petits ferris que porten a aquestes illes: Bella, Madre i Pescatori.
A Stresa es pot arribar fàcilment des de Milano en tren, en tan sols una hora. El bitllet costa unes 6€.
Arona
A l’extrem sud-occidental del llac es troba el poble d’Arona, un dels més grans del Lago Maggiore, ja que compta amb més de 10.000 habitants fixos, que augmenten durant l’estiu o els períodes vocacionals d’Itàlia. Arona posseeix jaciments que demostres el seu origen preromà.
Arona s’ubica a la província de Novara, al costat piemontès del Lago Maggiore. Es pot arribar fàcilment des de Milano o Torino, és una ciutat amb un encant única, que es troba en un context de grans atractius artístic-naturalistes.
És un típic poble de llac amb cases acolorades, carrers estres i empedrats, amb racons plens d’encant, punts des dels quals admirar el llac i els seus colors. Aquí es pot visitar la Collegiata di Santa Maria que data del segle XV, portada de marbre del segle XV i campanar romànic del segle XII. La Chiesa di Santi Martiri (o de San Graziano), que data del segle X, on es conserven les restes dels màrtirs patrons d’Arona.
La preciosa Piazza del Popolo a la ribera del llac és el cor d’Arona, una de les principals places de la ciutat, ideal per a prendre un aperitiu o menjar alguna cosa amb vistes al Lago Maggiore.
La seva principal atracció és la famosa estàtua coneguda com “El Coloso di San Carlo Borromeo”, també conegut amb el sobrenom de “Sancarlone”, es tracta d’una monumental estàtua que data del segle XVII. Aquesta enorme estàtua està dedicada a San Carlo Borromeo, ja cardenal, qui va ser uns dels reformadors de l’església. L’estàtua mesura més de 35 metres, convertint-la en la seva estàtua de més alçada d’Itàlia, i mundialment la segona, després de l’estàtua de la Llibertat de New York.
Una de les coses que es veuen durant la visita són les 10 boniques terrasses que arriben fins al llac.
Ermita de Santa Caterina del Sasso
L’ermita està ubicada al poble de Leggiuno. Per arribar a l’ermita des dels aparcament es pot utilitzar una escalinata de pedra on es pot anar admirant el llac, o prendre un particular ascensor de 55 metres d’altura construït a l’interior d’un pou (1€). La visita és gratuïta.
La història de l’Eremo di Santa Caterina del Sasso prové d’un comerciant que es trobava navegat pel Lago Maggiore i va ser sorprès per una tempesta, naufragant el seu vaixell. El mercader va aconseguí sobreviure i arribar fins aquest punt on va decidir entregar-se a la Verge Santa Caterina d’Alexandria i dedicar-se a la vida ascètica, construint aquesta ermita i posterior monestir.
L’estampa més bonica s’obté des de l’arcada que avantposa a l’església (particularment per la tarda). El temple està ple de frescos i al fons es troba la capella originària; també conté el cos momificat del comerciant, Alberto Besozzi.
Lago d’Orta
- Santuario Madonna della Bocciola
- Orta San Giulio
- Isola di San Giulio
- Sacro Monte di Orta
- Santuario Madonna del Sasso
- Pella
Santuario Madonna della Bocciola
Al Santuari Madonna della Bocciola hi ha un mirador des d’on s’ofereix unes vistes panoràmiques del Lago d’Orta. El Santuari és una bonica i acolorida església de façana neoclàssica, on al seu interior hi ha una gran col·lecció de frescos sobre diferents paisatges religiosos.
Orta San Giulio
Orta San Giulio és el centre neuràlgic del Lago d’Orta. Ubicada sobre una petita península dins del llac, aquest poble emana una atmosfera que sembla que ha sobreviscut intacte al llarg del temps amb els seus edificis d’aspecte decadent, carrerons empedrats.
El poble es vertebra al voltant de la Piazza Motta, rodejada d’edificis històrics, dels que es destaca el bonic i singular Palazzo della Comunità. Aquí es concentren un bon nombre de terrasses i restaurants, a part de comptar amb els molls des d’on parteixen els vaixells que es dirigeixen a la propera Isola di San Giulio i que realitzen recorreguts per altres punts del llac.
A partir, és recomanable recórrer els carrers que s’estenen pel casc antic, on es poden descobrir antics palaus i cases amb les seves finestres de colors llurs façanes relaten el pas del temps i inunden de romanticisme l’ambient. Aquests carrers acaben portant a accessos bonics a peu del llac.
També hi ha la possibilitat de caminar per la riba del Lago d’Orta al llarg d’un extens i tranquil passeig empedrat que rodeja la península i passa per espectaculars vil·les i inclús alguna zona de bany.
Isola di San Giulio
A 500 metres davant de Orta San Giulio es troba la única llista d’aquest llac i un dels llocs més emblemàtics del Lago d’Orta. És només un petit tros de terra on s’alça esvelta la romànica Basilica di San Giulio. Aquest fantàstic monument alberga un monestir benedictí, la tomba del sant i presumeix de frescos al seu interior.
L’illa és visitable, tot i que més enllà de la Basílica i alguns habitatges i jardins, no té molt més per a oferir.
Sacro Monte di Orta
Es tracta d’un santuari inclòs a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO dins dels nou Sacri Monti de Piamonte i Llombardia. Es tracta d’un total de 20 boniques capelles distribuïdes al llarg de tot el turó, però el millor està a l’interior. Cadascuna d’elles narra diversos capítols de la vida i obra de San Francesco d’Assis a través d’espectaculars frescos i escultures de terracota. La cuidada vegetació i els arbres que rodegen aquest patrimoni artístic durant tot el recorregut creen un ambient d’acolliment.
Es pot accedir caminant uns 15 minuts des del centre d’Orta San Giulio. Cal reservar almenys una hora per a realitzar tot el recorregut amb calma perquè val la pena. A part, a la part alta del turó i davant al convent franciscà, hi ha un mirador amb excel·lents vistes al Lago d’Orta.
Santuario Madonna del Sasso
En un promontori rocós s’erigeix aquest impressionant Santuari construït al segle XVIII. L’edifici de l’església és bonic, però l’interior és al·lucinant, està ple de frescos de colors vius.
A més del propi santuari, des de la plaça enjardinada protegida amb un muret que hi ha davant, les vistes del llac i el seu entorn són increïbles.
Pella
El primer que crida l’atenció és la torre de la Chiesa di San Albino, llur silueta acompanya en tot moment mentre es camina pels carrers del poble. Des d’allí, és una bona opció caminar cap al passeig que transita al costat de les aigües del llac i recorre’l fins arribar a l’embarcador, just en aquest punt s’obté la vista més bonica del conjunt de cases de tons pastís i l’antiga torre medieval.
Venaria Reale
Venaria Reale és un municipi prop de Torino on es troba el famós Palazzo Reale (Reggia di Venaria) també coneguda com el Palau de Versalles d’Itàlia, on hi ha també I Giardini, Il Castello della Mandria, Il Borgo Antico.
La Reggia
La Reggia di Venaria és un grandiós complex amb 80.000 m2 d’edifici monumental i 60 hectàrees de jardins, propietats adjacents al centre històric de Venaria del segle XVII i del parc precintat de La Mandria de 3.000 hectàrees. És u na obra mestra de l’arquitectura i de paisatge, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1997 i oberta al públic al 2007 després d’haver estat l’obra de restauració més important d’Europa pel patrimoni artístic.
L’edifici monumental compta amb algunes de les més altes expressions del barroc universal: l’encantador escenari de la Sala di Diana projectada per Amedeo di Castellamonte, la solemnitat de la Galleria Grande i la Cappella di Sant’Uberto amb l’immens complex de les Escuderie juvarriane, obres del segle XVIII de Filippo Juvarra, les decoracions sumptuoses, l’espectacular Fontana del Cervo amb la Cort d’Honor representen el marc ideal del Tiatro di Storia e Magnificenza, l’exposició dedicada als Savoia acompanya al visitant pels quasi 2.000 metres de recorregut, entre el subsòl i la planta noble del palau.
El Tiatro di Storia e Magnificenza es divideix en dues parts:
La història: El soterrani , amb les seves fascinants sales que abans s’utilitzaven per als serveis de la cort, està dissenyat per inspirar i reflexionar sobre els esdeveniments històrics, els temes i les vicissituds de la dinastia Savoia, des dels seus orígens mitològics l’any 1000 fins a la primera meitat del segle XIX, quan la branca principal de la Casa de Savoia es va extingir.
Les sales finals, abans de pujar al Piano Nobile, despleguen la història de les transformacions del Palau a partir del disseny de Castellamonte i una fascinant “història d’idees inacabades”, que detalla com hauria estat el palau segons els plànols mai completats de Garove, Juvarra i Alfieri.
La Magnificència: Al nivell superior, el Piano Nobile , es narra el Palau de Diana del segle XVII, continuant al llarg del gran Promenade à la cour a través dels apartaments del duc i la duquessa, els del rei i la reina, la Galleria Grande , el Rondò Alfieri, fins a la Cappella di Sant’Uberto , la grandiosa “ruta cerimonial” que caracteritzava el Palau del segle XVIII, recreada perfectament, que permet als visitants moure’s lliurement pels vastos espais del Palau i admirar les seves fantàstiques perspectives arquitectòniques.
Més de 500 obres, algunes autèntiques obres mestres, com ara pintures, escultures, tapissos, mobles, canelobres, catifes, banderes, coberts de plata, caixes de tabac, rellotges i instruments musicals evoquen els mobles perduts i recreen l’atmosfera i el gust de la cort antiga dels segles XVII i XVIII.
A la tardor del 2019, la Sagristia de la Cappella di Sant’Uberto va ser reinaugurada amb una distribució renovada que realça la seva naturalesa i funció sacra. Des del 2021, també s’exposa temporalment una valuosa pintura de Palma il Giovane (1548/50 – 1628) dedicada a la Celebració de la Victòria a la Batalla de Lepant el 7 d’octubre de 1571.
La Regia Scuderia (Estables Reials) amb el Bucintoro i les Carruatges Reials completen la visita al Palau.
Arquitectura restaurada impressionant, visions i perspectives reimaginades, ambients, tapissos i contextos històrics revisitats: ara com llavors, acompanyen els visitants a l’atmosfera màgica de la vida cortesana per a un viatge extraordinari a través de la cultura i l’oci d’ahir i d’avui.
I Quadri de Re (Les pintures del rei)
A les habitacions de l’ apartament del segle XVII de la princesa Ludovica , adjacent a la Sala di Diana, s’exhibeix un grup d’obres prestigioses dels segles XVI i XVII, préstecs de la Galleria Sabauda del Musei Reali di Torino.
Pintures precioses de mestres cèlebres com Guido Reni i Giovanni Francesco Guercino: una exposició refinada que ofereix una ullada a la magnífica “pinacoteca del Palau Reial”, amb pintures que van pertànyer als sobirans de Savoia.
La Regia Scuderia (Estables Reials). El Bucintoro i els Carrozze Regali (Carruatges Reials)
La visita al Palazzo Reale conclou al complex dels Scuderie juvarriane (Estables de Juvarra), un dels espais més impressionants de Venaria i de l’arquitectura barroca europea.
Dins de l’Scuderia Grande hi ha l’esplèndid Bucintoro , construït a Venezia per Vittorio Amedeo II entre 1729 i 1731. Avui dia, és l’únic exemplar original que queda al món. Es presenta en una exhibició espectacular, amb el famós vaixell completament equipat amb pal, rems i veles.
També s’exhibeixen alguns dels carruatges cerimonials més sumptuosos utilitzats per la Casa de Savoia al segle XIX, inclòs el Berline Dorata, cedit pel Palazzo del Quirinale di Roma.
El Bucintoro i els Carruatges es presenten en un únic i fascinant recorregut com a obres mestres integrals i representatives de les activitats de la Regia Scuderia de la Cort, entesos com les altes funcions responsables dels viatges del Sobirà i el seu seguici.
L’entrada als Regia Scuderia està inclosa en l’entrada de la Reggia i en tot en un del Palazzo Reale.
I Giardini
Els Jardins del Palazzo Reale s’han convertit en una barreja extraordinària d’antic i modern, un diàleg virtuós entre jaciments arqueològics i obres contemporànies. Al Parc Inferior, el Jardí d’Escultures Fluides de Giuseppe Penone s’estén al llarg de 500 metres, el que hi ha 14 escultures. Al Parc Superior, el centre del Gran Parterre de Juvarra, s’alça l’evocadora instal·lació de l’artista Giovani Anselmo: sis lloses de granit gravades amb les paraules “Dove le stelle si avvicinano di una spanna in più” (on les estrelles s’acosten un pam més).
Tot això emmarcat per una vista incomparable de l’infinit entre els jardins italians i la immensitat del panorama natural envoltat pels boscos del Parco di Mandria i la serralada alpina.
Il Castello della Mandria
Envoltat de 3.000 hectàrees de prats i boscos del Parc natural, el Castello della Mandria es troba a 2,5 km del Palazzo Reale de Venaria.
Vinculat al destí i la història de la Reggia di Venaria fins al segle XIX, el Castello della Mandria va ser designat per a l’ús exclusiu i privat de Vittorio Emanuele II de Savoia.
Davant del castell, el més important dels edificis del territori del Parco di Mandria, es van crear les habitacions que encara avui constitueixen els bells Appartamenti Reali. Una mostra perfecta de les eleccions i gustos del sobirà, les més de 20 habitacions, obertes al públic, mostren al visitant tot l’encant d’un gran protagonista del Risorgimento italià que va compartir part de la seva vida privada, just al Castello della Mandria, amb la seva muller morganàtica Rosa Vercellana (coneguda com a Bela Rosin), nomenada comtessa de Mirafiori i Fontanafredda.
Els apartaments reials han sobreviscut fins als nostres dies completament moblats amb preciosos objectes, obres d’art, teixits, mobles i ornaments de les antigues col·leccions de Savoia.
Per a facilitar la connexió amb la Reggia di Venaria, des d’abril fins a finals d’octubre, també es pot arribar al Castello della Mandria amb bicicleta directament des dels Giardini della Reggia. Hi ha un punt de lloguer al Patio dei Giardini i s’arriba al Parco della Mandria i al Castello della Mandria prenent el Viale Carlo Emanuele II. er a més informació, visiteu la pàgina de lloguer de bicicletes.
Es recomana reservar i comprar l’entrada amb antelació, triant el dia i l’hora.
Il Borgo Antico
Il Borgo Antico va ser pensat a mitjans del segle XVII per ser una part integral del projecte d’Amedeo di Castellamonte per a la construcció de Venaria.
El disseny del pla reprodueix Il Collare dell’Annunziata, el màxim honor de la Casa de Savoia. Corresponent al medalló, Castellamonte va dissenyar una plaça circular adornada a dreta i esquerra per esglésies bessones. La plaça esta dedicada a la Santissima Anunziata.
Dissenyat com un pati menor davant de la façana del gran palau, el Borgo del segle XVII obria el llarg cerimonial que conduïa els visitants a la Corte d’Onore (Pati d’Honor) i després els acompanyava fins a l’entrada de la Sala di Diana.
Avui, com llavors, il Borgo Antico acull als visitants amb la seva arquitectura antiga, la seva perspectiva i la seva història majestuosa.
Deu panells multimèdia situats per tot el centre històric de Venaria il·lustren les fites històriques, els personatges clau, els llocs arquitectònics i els esdeveniments més emblemàtics del poble.
Sacra di San Michele
Aquesta abadia benedictina no només ofereix vistes boniques sobre els Alps i la explanada piemontesa, sinó també una fascinant història que barreja llegenda, espiritualitat i naturalesa.
Construïda entre els segles X i XII, la Sacra di San Michele s’aixeca al cim del Monte Pirchiriano, dominant el paisatge com un verdader castell medieval. És un lloc amb una energia molt especial.
S’accedeix a l’abadia per la monumental Escala dels Morts i el Portal del Zodiac, això ja és una experiència que transporta al passat. No obstant, el regal per a la vista és des de les terrasses exteriors on es pot contemplar els Alps i la Vall de Susa, i en dies assolellats, tota la explanada piemontesa. És un lloc ideal per desconnectar i gaudir de la pau.
Els principals punts d’interès de la Sacra di San Michele són:
Il Sepulcro dei Monaci (El Sepulcre del Monjos)
Es tracta de les restes d’un antic temple, anomenat Sepulcro dei Monaciperquè es considerava un panteó. La construcció, purament cristiana, es remunta al segle X.
Scalone dei Morti e il Portale dello Zodiaco (Escalinata del morts i el Portal del Zodíac)
Des del nivell de l’entrada s’arriba a l’església a través de l’àmplia Scalone dei Morti, construïda a meitats del segle XII. Després de les primeres escales, queda a l’esquerra un pilar de més de 18 metres que sosté el paviment de l’església situada damunt; a la dreta sorgeix un espigó de roca que es perd en el mur situat davant.
Al nínxol central ii fins al 1936 es custodiaven alguns esquelets de monjos, d’aquí el nom de Scalone dei Morti. Aquest atri va ser utilitzat un temps com a sepultura d’homes il·lustres, abats i persones meritòries del monestir. Algunes de les tombes que albergava, estaven cobertes de marbre i d’altres pintades.
Un cop s’arriba a dalt de l’escalinata es travessa el Portale dello Zodiaco (1128-30), obra romànica. S’anomena d’aquesta manera perquè els estípits de la façana orientada cap a l’escalinata, estan esculpits en la part dreta amb dotze signes zodiacals i a la part esquerra amb les constel·lacions australs i boreals.
Històricament la part més important és la zona centre de l’estípit dret segons es puja, al costat d’una escena de caça a la llebre, hi ha dos versos escrits en llatí i que acaben amb la signatura de l’autor.
De gran valor són els capitells històrics i simbòlics:
- Caín i Abel.
- Tres persones enfadades que s’estiren mútuament del cabell.
- Les aventures de Samsó.
- Dues dones que donen el pit a quatre serps.
- Quatre falcons en cercle.
- El lleó enfurismat.
- Tres tritons (bustos humans amb cues de peix).
Són també significatives les bases de les columnes: tres lleons que es persegueixen i dos grifons que piquen el cap d’un home.
Archi Rampanti e Portale di Ingreso
Un cop creuat el Portale dello Zodiaco hi ha l’última rampa per pujar a l’església. Es tracta d’una solemne escala de pedra verda situada sota el joc de quatre imponents contraforts.
A finals del segle XIX, aquesta zona estava completament ocupada per altres construccions, pel que el Portale dello Zodiaco no donava accés a una terrassa oberta, sinó a ambients coberts pels que es transitava per arribar a l’església.
Un ampli replà permet observar l’artístic portal romànic de pedra gris i verda que porta fins a l’església.
Els diferents arcs del porta estan sostinguts per columnes amb capitells florals. Damunt del portal hi ha un caneló que acaba a la seva part dreta amb el cap d’un monjo encaputxat, i a la part esquerra (que falta en l’actualitat) amb el cap d’un jove.
Les portes del noguer, realitzats al 1826. Mostren les armes de San Michele i el diable en forma de serp amb rostre humà.
A la part alta a l’esquerra del portal hi ha encaixada un làpida funerària romana de Surio Clemente, que data del segle I aC, i testimonia la presència d’una estació romana en aquesta muntanya.
Chiesa di San Michele
La basílica romànica-gòtica que acull avui als visitants va ser realitzada i modificada al llarg de diversos segles. S’aprecien tres gèneres arquitectònics: un romànic a la part de l’absis, orientada exactament cap el punt en que surt el sol el dia de festa de San Michele (29 de setembre), a la primera arcada i relatives finestres i columnes; un romànic de transició en les successives dues arcades amb els pilars fasciculats i arts apuntats, i un gòtic de l’escola de Piacenza en la decoració de la gran finestra de l’absis central i en les dues finestres de les naus menors.
L’inici de les obres de construcció de l’església és difícil de datar, tot i que se suposa que van començar per encàrrec de l’abat Stefano (1148 – 1170).
A l’interior de l’església hi ha imponents columnes, nombroses columnetes, pilastres, etc., tot coronat amb suggestius i simbòlics capitells, se’n compten 139.
És de particular interès el primer pilar a l’esquerra de la nau central, sota el qual sobresurt 15 cm el cim del Monte Pirchiriano.
Les tres absis es distingeixen pel color vermell dels maons que els revesteixen i als costats del central s’obren dos espaiosos nínxols amb pròpia finestra romànica i sobre aquestes, es troba profundament excavada al mur, una creu grega.
Al fons de la nau central de l’església s’obre una àrea irregular denominada “Cor Vell”. És que resta de l’església d’Ugone, lloc en el que abunden les obres pictòriques de finals del 400 i inicis del 500.
En el dia d’avui acull deu dels setze sarcòfags de pedra que contenen els cossos dels prínceps de Savoia traslladats des de la Catedral de Torino el 25 d’octubre de 1836, quan el rei Carlo Alberto I els va entregar en custòdia.
Torre della Bella Alda
A la part nord-oest de la muntanya es troben imponents acumulacions de pedres, pilars, arcs i barbacanes: són les anomenades Ruïnes del Monestir Nou, edificat entre els segles XII i XIV en el moment de màxima expansió de la comunitat monàstica.
El grandiós edifici de cinc pisos, al que es va afegir cap al nord, una nova construcció que acabava amb la denominada Torre della Bella Alda, es va enfonsar a causa de sismes, guerres i abandonaments. En tota la zona de les ruïnes es van realitzar obres de restauració, conservació i accessibilitat durant els anys 1999-2002. Entre les ruïnes del monestir nou es distingeix una caseta construïda a finals de 1800, utilitzada per l’exèrcit com a estació per al telègraf òptic. Aquest sistema, utilitzant el codi Morse, i emetent raigs de llum, permetia la transmissió de missatges i la comunicació entre Torino i les fortaleses militars de la Triple Aliança.
La paret perimetral de les ruïnes acaba amb la Torre della Bella Alda, i agafa aquest nom d’una llegenda. Alda era una jove aldeana que va arribar a la Sacra a resar contra els mals de la guerra; desgraciadament és sorpresa pels soldats enemics, i intenta fugir d’ells, però no trobant cap altra via de fuga, es llença al buit pel barranc invocant l’ajuda de Sant Miquel i del Verge. Se salva i queda totalment il·lesa al fons del precipici.
No obstant es va utilitzar malament aquest favor celestial: per vanitat i diners creu poder saltar una segona vegada i ofereix el vol als incrèduls aldeans, però troba una mort horrible on abans havia trobat una inesperada salvació.
Antiche Sale di Casa Savoia (Antiga Sala de la Casa Savoia)
Durant els anys 800 la Sacra va suscitar l’interès i una atenció particular de la Casa Savoia, ja que va ser identificada com a lloc simbòlic però també de valor diplomàtic i polític.
Els signes de tal atenció s’evidencien amb la decoració de les sales d’estar, recepció i representació amb adornaments i mobiliari de l’època, la sala de les ratlles i la sala de Carlo Alberto I al Monestir Vell, i amb la preparació d’un apartament reial, amb terrassa panoràmica recolzada sobre els murs del Monestir Nou.
La Bibioteca
“Tinc dues sales plenes de llibres i encara no les he llegit tots, però ho estudio cada dia. No existeix un llibre a la Terra que jo no tingui …”.
Això deia el prior de San Michele, Benedetto, als representants de les grans abadies benedictines d’Europa reunits en concili a Limoges a l’any 1031.
Aquestes paraules són la traça més antiga de la ben prevista biblioteca abacial, que després de la supressió del 1622, desapareix, probablement dispersa per tot el món. La biblioteca actual neix a l’octubre del 1836, amb l’arribada el Mont Pirchiriano dels pares rosminians.
Va ser el mateix Rosmini, dos dies després de l’arribada dels primers religiosos, qui va enviar una carta des d’Stresa amb la llista dels llibres per comprar.
Al principi la biblioteca contenia prop de 300 volums dels segles XVII i XVIII i, amb el temps, s’ha acumulat un patrimoni important de textos, fins arribar a la xifra de quasi 10.000 toms tots registrats i classificats, segons el sistema de la biblioteca vaticana, gràcies al pacient i contant treball d’un grup de voluntaris.
Museo del Quotidiano
Es tracta d’un local situat al pis de l’entrada del Monestir Vell, utilitzat en el passat com a llenyera i després com a magatzem. Avui és la seu d’un petit museu que acull objectes d’època i instruments de treball quotidià ja oblidats i en desús, utilitzats ara per a recrear ambients de treball com un taller de fusteria i una ferreria.
Usseaux
Al cor del Alps de Cottian, Usseaux és un petit poble piemontès que sembla tret d’una postal. Està inclòs entre els pobles més bonics d’Itàlia, impressiona per la seva autenticitat, les cases de pedra, els murals pintats a les parets i l’atmosfera de temps passats.
El poble principal està rodejat per varis pobles alpins, com Balboutet, Laux, Pourrieres i Fraisse, que formen part del mateix municipi.
El paisatge està dominat per boscos densos, pastures verdes a l’estiu i extensions nevades a l’hivern, tot això emmarcat per un silenci que desprèn pau i autenticitat.
Visitar Usseaux és com fer un pas enrere en el temps. Les seves cases de pedra amb teulades de pissarra, estrets carrers de llambordes i fonts de fusta.
Però no només és un destí pels amants de la muntanya. Usseaux és un exemple viu de cultura alpina, perfectament conservada, on cada racó amaga alguna cosa per descobrir.
I Murales di Usseaux
Passejant pels seus carrers et trobes murals que acoloreixen les façanes de les cases, transformant el poble en un autèntic museu a l’aire lliure. Compta amb més de 40 murals que decoren el centre històric. Aquesta iniciativa va néixer als anys90 amb l’objectiu d’explicar Usseaux d’una manera original, transformant les parets amb llenços que poguessin expressar la història del poble, el vincle amb la naturalesa i amb el treball al camp. Cada mural té un significat molt específic, es poden veure escenes de la vida quotidiana, com ordenar vaques, fer pa en forns comunitaris, tallar fenc, però també personatges de contes de fades, animals alpins i símbols del món rural.
Forno di Comunità
A Usseaux, la tradició del pa és molt més que un simple ritual alimentari, és un símbol de vida comunitària, de compartir i d’identitat cultural. Els forns comunitaris estan repartits per les aldees properes. Avui en dia, aquests forns de pedra s’utilitzen durant celebracions i aniversaris per a fornejar el típic pa negre de muntanya, elaborat segons les antigues receptes transmeses de generació en generació.
En el passat, cada família portava la seva pròpia massa, normalment feta amb farina de sègol i cereals locals, al forn comú i participava en la cocció en un ambient de col·laboració i intercanvi. Era un moment important en la vida social del poble, la gent amassava junta, esperava el seu torn per a conserva i inclús compartia la llenya per alimentar el foc. En un context on els recursos eren escassos i preciosos, el forn era un lloc d’unió, diàleg i recolzament mutu.
Inclús avui, passejant pels carrers del poble, es pot observar forns restaurats i en funcionament, normalment acompanyats de plaques explicatives que conten la seva història.
A llarg de tot l’any, especialment en els mesos d’estiu i durant esdeveniment locals, es pot presenciar com s’encenen de nou els forns i com es prepara el pa com abans. Aquesta és una experiència autèntica i atractiva, que permet experimentar la cultura local de primera mà i tastar productes amb un sabor antic.
Pobles Alpins al voltant d’Usseaux
Al voltant del poble principal d’Usseaux es troben cinc pobles alpins que formen part del mateix municipi (Usseaux i quatre més). Cadascun té la seva pròpia identitat, una història particular i un paisatge únic.
Balboutet
Es potser el més conegut, situat al gran altiplà, és famós com “la ciutat al sol” per la seva posició lluminosa i oberta.
Aquí l’ambient és quasi de conte de fades, amb verds prats i graners de fusta, quadres encara en ús i un ritme de vida profundament lligat a la ramaderia i l’agricultura. Durant l’estiu, Balboutet també és un punt de partida ideal per a fer excursions.
Laux
És més aviat una petita joia amb vistes a un llac d’origen glaciar. La seva ubicació és espectacular, rodejat de boscos d’alerços i avets.
Aquí es pot visitar un antic molí d’aigua, encara en funcionament, que representa un dels símbols més autèntics de a cultura serrana.
Pourrieres
Té un caràcter històric particular, vinculat a la presència, en el passat, de guarnicions militars. El poble conserva un encant del vell món, amb edificis de pedra i vistes panoràmiques a la vall.
Fraisse
El més alt, és un petit conjunt de cases rodejades de vegetació, un punt de partida pels amants del senderisme més desafiant.
A l’estiu, és un oasis de frescor. A l’hivern, està tot nevat i silenciós, transformant-se en un lloc encantat. Aquí el contacte amb la naturalesa és total, essent freqüent trobar-se animals salvatges al llarg dels camins.
Palazzina di Caccio di Stupinigi (Pavelló de Caça de Stupinigi)
Residència dedicada a la caça i les festes, edificada a partir de 1729 amb projecte de Filippo Juvarra, la Palazzina di Caccia di Stupinigi és una de les joies monumentals de Piemonte.
Construïda en els terrenys de la primera donació d’Emanuelle Filiberto a la Ordre dels Sants Mauricio i Lázaro (1573), actualment és propietat de la Fondaciones Ordine Mauriziano (Fundació Ordre Mauriciana), un ens governamental que es dedica a la conservació i valoració. Obert al públic després d’importants obres de restauració, la Palazzina di Caccia di Stupinigi és un dels complexos més extraordinaris del segle XVIII amb la seva decoració original, les seves pintures, les obres mestres d’ebenisteria i disseny del territori.
Considerada l’obra mestra de Filippo Juvarra, que la va convertir en un model internacional per a les residències de loisir (temps lliure), va ser construïda per voluntat de Vittorio Amedeo II per a l’entreteniment de la cort al centre d’una vasta reserva de caça, instaurant una relació privilegiada amb l’ambient circumstant.
Filippo Juvarra va concebi, per a l’edifici principal, una estructura amb forma de creu de Sant Andreu en llurs braços, projectats cap als jardins, se situaven les cambres destinats a la família reial. Al centre de la creu, eix de l’esquema geomètric en el que es basa el plantejament del projecte, se situa el gran saló el·líptic creat com un espectacular espai per a celebració de festes. Completament decorat amb arquitectura fingida pels pintors bolonyesos Domenico I Giuseppe Valeriani especialitzats en pintures murals arquitectòniques, amalgamades per la llum que entra per les àmplies finestres. El fil conductor dels frescos, el mobiliari i les escultures que ornen les habitacions de la residència és la caça, escollit per al centre de la volta del saló amb la Apoteosis de Diana, juntament al tema de la naturalesa.
Carlo Emanuelle III (successor de Vittorio Amedeo II), al 1740 va encarregar a Benedetto Alfieri l’ampliació del palauet amb dues noves cambres destinades als fills dels nous reis, el duc de Savoia i el duc de Chiablese. L’interior estava caracteritzat per la decoració rococó centrada en la fascinació dels miralls i el gust exòtic, com salons amb parets revestides de papers importats de la Xina. Amb el 1798 i l’ocupació francesa van acabar-se les ampliacions que havien durant tot un segle; durant el segle XIX, el palauet va tornar a decorar-se vàries vegades per albergar als sobirans que el van escollir com a lloc de vacances, com Carlo Felice I i Maria Cristina de Bourbon i, encara al segle XX, Margherita de Savoia.
Al 1919 la Palazzina di Cacci di Stupinigi, va ser entrada a l’Ordine Mauriziano (ordre mauricians) i es va convertir en la seu del Museo dell’Arredamento (Museu d’art i Mobiliari).
La visita comença a les Scuderia Juvarriana (quadres de Juvarra), amb la seva galeria de retrats de nobles de Savoia i, sobretot l’escultura original de bronze, coure i pa d’or d’un cérvol, creada al 1766 per Francesco Ladatte. Després d’una visita a la Biblioteca i Anti Biblioteca, la visita a la Salone Centrale i continua pels Appartamenti del Re e della Regina i la Cappella de Sant’Uberto. La parada final de la visita és l’Appartament di Levante.
Al 2024, la Carrozza di Napoleone, un testimoni històric significatiu de la presència de Napoleó a Itàlia. Un tipus de carruatge molt popular a principis del segle XIX, va ser creat al 1805 per famós carrosser parisenc Jean-Ernest-Auguste Getting, un dels principals proveïdors de la Scuderie Imperiali di Napoleone.
El carruatge, que presenta l’escut d’armes napoleònic a les portes, probablement va formar part de la processó que va portar Napoleó a Milano al 1805 per a la seva coronació com a rei d’Itàlia, amb una parada inicial a Stupinigi, on es va allotjar amb la seva esposa Josefina. El carruatge va passar a la seva segona muller, Maria Luigia d’Àustria, duquessa de Parma, Piacenza i Guastalla a partir de 1816, com ho demostra d’escut que substitueix la insígnia napoleònica original. Al 1845, el carruatge va ser comprat per Antonio Delavo, un farmacèutic apassionat per la història napoleònica, que el va afegir al museu dedicat a la Batalla de Marengo que es troba a la seva vil·la. El 1947, quan es va vendre la residència, el carruatge va passar a l’antiquari Edilio Cavanna, que el va guardar sense cap cura especial en un cobert utilitzat com a magatzem.
Al 1853, el famós psíquic Gustavo Adolfo Roi va decidir comprar el carruatge i restaurar-lo a Torino. El carruatge va ser enviat a la Palazzina di Caccia di Stupinigi el 3 de juny de 1955.
Moisès 