Irlanda

Contingut:

Irlanda és una terra amb rica i complexa història de la que convé conèixer una mica abans de visitar-la.

Les primeres evidències de pobladors humans a Irlanda daten sobre el 10500 aC. De l’època posterior existeixen monuments tan sorprenents com el Poulnabrone Dolmen, una tomba megalítica que podria tenir fins a 6.000 anys d’antiguitat.

El poble celta va colonitzar l’illa successives vegades durant l’últim mil·lenni abans de Crist. Aquests van portar importants descobriments com el ferro, la roda i el cavall, així com un gran coneixement culinari, ja que elaboraven cervesa, mantega, mel, pa, etc.

Al contrari que gran part d’Europa, l’Imperi Romà mai va arribar a conquerir Irlanda, pel que la cultura celta es va desenvolupar aquí durant segles.

Els celtes tenien una estructura social basada en petites comunitats i famílies i un món espiritual dominat pels druides i en la que s’establia una especial relació amb la naturalesa (culte a la terra, al cel, a l’aigua, als animals …).

D’aquesta època data la divisió tradicional d’Irlanda en quatre grans regions: Leinster a l’est (Dublin), Munster al sud-oest (Cork), Connacht a l’oest (Galway) i Ulster al nord (Belfast). L’herència celta segueix d’alguna forma viva en l’actualitat i forma part intrínseca de la identitat irlandesa.

A meitats del segle V dC va començar a propagar-se el cristianisme a l’illa, en gran mesura gràcies a l’obra de St Patrick, que es creu que va utilitzar el trèvol de tres fulles (símbol avui d’Irlanda) com a metàfora de la Santíssima Trinitat.

La religió cristiana no va tardar en imposar-se, tot i que impregnada de les creences paganes ancestrals. Potser la millor proba d’això són les boniques creus celtes que salpiquen fins a l’últim racó d’Irlanda. Aquestes creus mostren una iconografia cristiana (crucifixió, judici final, etc.) però amb una ornamentació típicament celta.

De les primeres construccions cristianes es conserva l’excepcional Gallarus Oratory, realitzada amb una gran destresa constructiva a la Península de Dingle.

Durant els segles IX i X els víkings van desembarcar en nombroses ocasions a l’illa i van acabar per establir-se en diferents punts de la costa.

La invasió del rei Henry II d’Anglaterra i les seves tropes normandes al 1169 va determinar la dominació anglesa de l’illa durant vuit segles. Els petits regnes irlandesos van estar sotmesos per la superioritat de l’exèrcit normand que en poc temps va controlar quasi tota l’illa. Tot i que amb el pas del temps, els irlandesos van anar recuperant part de les seves terres i els normands van adoptar costums de l’illa.

No va ser fins a segles més tard, al 1536, que Henry VIII d’Anglaterra va decidir conquerir de facto l’illa. El rei anglès va confiscar bens i terres als nobles irlandesos i va dissoldre les ordres monàstiques. També va trencar amb l’autoritat papal i es va erigir un cap de la nova església, separada de la fe catòlica que professava la majoria de la població irlandesa.

A finals del segle XVI van succeir diversos aixecaments d’irlandesos contra la dominació anglesa. Potser el més important va ser conegut com la Guerra dels Nou Anys, capitanejada al nord per Hugh O’Neil, rei de l’Ulster. Aquest va demanar ajuda al monarca catòlic Felipe III de Castella, tradicional enemic d’Anglaterra que va enviar 4.000 hores, la coneguda “Armada Española”.

La batalla definitiva, guanyada per Anglaterra, va tenir lloc a Kinsale (1601) després d’aquesta va venir la rendició dels rebels.

A l’abril de 1916 republicans irlandesos es van rebel·lar a Dublin, prenent diversos edificis públics, el més simbòlic va ser l’Oficina de Correu. No obstant, la insurrecció va ser xafada i el líders ajusticiats.

Dos anys més tard, al 1918, el partit republicà del Sinn Féin va guanyar per una gran majoria i poc després va declarar la independència d’Irlanda. Això va donar pas a una guerra de guerrilles entre l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) i les forces britàniques que es va saldar amb més de 2.000 morts, molts d’ells civils. Varis dels seus líders van ser empresonats a Kilmainham Gaol, una presó dublinesa.

El Tractat Anglo-irlandès va posar fi al conflicte i es va dividir l’illa en dos. Gran part de la regió de l’Ulster amb majoria protestant va seguir pertanyent al Regne Unit.

Una part de l’IRA no va acceptar la partició de l’illa i Irlanda es va veure immersa en una guerra civil entre 1922 i 1923, que va provocar més morts que inclús la Guerra Anglo-irlandesa o Guerra d’Independència Irlandesa i en la que va morir un dels considerats herois irlandesos: Michael Ó Coileáin o Michael Collins.

Situat en ple centre de la ciutat, O’Connell és la principal artèria de Dublín. El carrer comença al riu Liffey, al pont O’Conell (un pont més ample que llarg) i acaba a Parnell Street.

És una avinguda molt agradable per passejar degut a les seves àmplies voreres i acostuma a estar plena de gent a qualsevol hora.

També és una de les principals zones comercials de la ciutat, ja que des d’ella es pot accedir a carrers com Henry Street o Parnell Street, dos importants carrers de botigues de Dublín.

A O’Connell es poden trobar diversos monuments entre els que destaca un dels més recents, el conegut com The Spire (L’Espiral), una gran agulla que s’eleva 120 metres fonent-se amb el blau o gris cel. The Spire va ser construït al 2003 al lloc on es trobava el monument Nelson’s Pillar, que va ser destruït durant una dels atacs de l’IRA (Irish Republican Army).

The Spire

Altres que destaquen són l’estàtua del nacionalista del segle XIX que va donar nom al carrer, Daniel O’Connell, o les estàtues de Sir John Gray, James Larkin, Charles Stewart Parnell i el pare Theobald Mathew, fundador del moviment Pioner per l’Abstinència.

L’edifici de  General Post Office (Oficina Central de Correus), construïda al 1818, està considerat com un dels millors monuments d’O’Connell. Aquest emblemàtic edifici té un gran valor històric ja que va ser el lloc on es va proclamar la República d’Irlanda després de la sublevació de 1916.



Oficina Central de Correus de Dublín

Tot i que després de l’Alçament de 1916 i la Guerra Civil Irlandesa molts edificis d’O’Connell van quedar destruïts i van ser reemplaçats, encara conserven alguns edificis antics com l’Hotel Gresham, de 1817, o el magatzems Clery’s  Quarter que daten del 1822.

A O’Connell hi ha l’Oficina de Turisme

Grafton Street està situat en ple cor de Dublín, entre la Universitat Trinity College i el Parc St Stephens Green, és un dels carrers per a vianants més importants i més concorreguts de tota la ciutat, a més d’una de les millors zones de compres.

La música de desenes de músics i artistes de carrer recorre Grafton Street.

Grafton Street

Al nord de Grafton Street, a la intersecció amb Nassau Street (on acaba la zona per a vianants), es troba l’estàtua de bronze de la mítica venedora ambulant Molly Mallone, una dona que de dia es dedicava a vendre peix amb el seu carretó i de nit practicava la prostitució.

Al 1880, James Yorkston va compondre la cançó “Cockles and Mussels” (Escopinyes i Musclos) en honor a Molly, i avui en dia, la cançó s’ha convertit en un himne per a tots els ciutadans irlandesos.

L’estàtua va ser traslladada a Suffolk Street, degut a un període d’obres perllongat a Grafton Street i actualment continua estant allí, just al costat de l’Església de St. Andrew.

Molly Malone

Al centre de Dublín hi ha el Temple Bar, un barri amb molta personalitat i encant. Aquest districte està ple de restaurants i els típics pubs irlandesos.

Els estrets carrers de llambordes de Temple Bar conserven la més pura essència de la ciutat i constitueix el centre cultural i d’oci més gran de Dublín.

La zona de Temple Bar, situada entre Dame Street i el riu Liffey deu el seu nom a Sir William Temple, que va adquirir els terrenys a l’any 1600.

A partir de 1800 van començar a instal·lar-s’hi petites empreses, però el barri es trobava en ple declivi i els terrenys van ser adquirits per a la construcció d’una estació d’autobusos. Finalment el projecte va ser abandonat i els artistes i comerciants van decidir continuar a la zona. Temple Bar va començar a transformar-se en un lloc pròsper, sobre tot a partir de 1991, després de l’elecció de Dublín com a Capital Europea de la Cultura.

Avui en dia, Temple Bar està considerat com un dels barris més atractius de Dublín, disposant diferents espais culturals amb desenes de bars i pubs típics irlandesos.

El barri és conegut sobretot per la seva vida nocturna, les estrets carrers plens de pubs i restaurants que sempre estan plens de turistes i locals.

Un dels pubs més famosos de Temple Bar

A més de ser un dels principals eixos de la vida nocturna de Dublín, Temple Bar acull durant el dia diferents mercats com el Food Market (Mercat de menjar), o el Book Market (Mercat de llibres de segona mà). La zona també és l’escollida per vàries associacions culturals, galeries d’art i algunes botigues de moda alternativa.

Establida al 1592 per la reina Isabel I, Trinity College és la universitat més antiga d’Irlanda ubicada al centre urbà de la ciutat.

Situada en ple cor de Dublín i construït sobre un antic monestir agustí, el campus ocupa una superfície de 190.000 m2 que conformen un oasi per als estudiants.

Tot i que en els seus inicis era un lloc exclusiu per als protestants, a partir de 1793 va començar l’admissió d’alumnes catòlics.

Al llarg de la història, el Trinity College  ha vist passar per les seves aules algunes avantatjats alumnes que es van convertir en grans personalitats com Samuel Beckett, Bram Stoker, Oscar Wilde o Edmund Burke.

Trinity College

La Biblioteca del Trinity College posseeix la col·lecció més gran de manuscrits i llibres impresos d’Irlanda. Des de 1801 rep un exemplar de totes les obres publicades a Irlanda i Gran Bretanya, gràcies a això, actualment disposa de quasi 3 milions de llibres repartits en vuit edificis.

L’edifici de l’Antiga Biblioteca, construït entre 1712 i 1732, és el més antic dels que es conserven. La sala principal coneguda com “Long Room” (Habitació Llarga), té 65 metres de llarg i conté  més de 200.000 dels llibres més antics de la biblioteca.

Sala principal de l’Antiga Biblioteca

Les infinits prestatges plens de llibres inunden l’ambient amb la seva olor de fusta antiga mentre desenes de bustos de marbre vigilen l’estança. En una vitrina s’exposa l’arpa més antiga que es conserva d’Irlanda, realitzada en roure i saüc amb cordes de bronze.

Llibre de Keys

El Llibre de Kells, la joia de la biblioteca, conté un text en llatí de quatre evangelis escrits amb una cal·ligrafia molt ornamentada, realitzada amb acoloris pigments.

Es creu que el Llibre de Kells va ser creat pels monjos de Iona a principis del segle IX. Després de saqueig de Iona a mans dels víkings, a l’any 806 dC, els monjos que van sobreviure es van traslladar a Kells.

Cents d’anys després,  per raons de seguretat, el llibre va ser enviat a Dublín i va arribar a mans del Trinity College al 1661. Avui, es troba situat a l’Antiga Biblioteca acompanyat d’una exposició que explica a fons el seu contingut.

Web oficial

Ubicació: College Green, Dublín 2, Irlanda

Horari: De dilluns a divendres de 9:00 a 17:00 hores.

Preu: Antiga Biiblioteca i Llibre de Kells:

  • Adults: 25 €.
  • Estudiants i majors de 60 anys Ç: 20 €.
  • Joves d’entre 13 i 17 anys: 19 €.
  • Nens d’entre 6 i 12 anys: 13,50 €.
  • Menors de 6 anys: Gratis.
  • Família (2 adults i 2 nens): 65 €.

Transport: Grafton St. Línia 51D; Trinity College, línies 51X, 70B, 70X i 92.

La Christ Church Cathedral, també coneguda com la Cathedral of the Most Holy Trinity (Catedral de la Santíssima Trinitat) és la més antiga de les dos catedrals protestants de Dublín (juntament amb la St. Patrick Cathedral).

Tot i que a Dublin hi ha una gran quantitat d’esglésies, la Christ Church Cathedral destaca com dels temples més importants de la ciutat, pel que no és necessari ser creient ni buscar la pau espiritual per atorgar-li una visita.

Va començar essent un petit temple de fusta creat pel cabdill víking Sitric Cáech a l’any 1038. Posteriorment, al 1172 va començar la construcció de l’actual església de pedra, un procés que es va allargar fins al segle XII.

Al 1562 la volta de la catedral va caure, emportant-se també la part sud de la nau, que va ser reconstruïda durant el segle XVII.

La catedral va ser restaurada pràcticament tota entre 1871 i 1878 i, tot i que es va intentar conservar al màxim el seu aspecte medieval, l’església va patir molts canvis tant a l’interior com a l’exterior, finalitzat amb un estil neogòtic.

Christ Church Cathedral
Interior de la Christ Church Cathedral

Sota la Christ Church Cathedral hi ha una enorme cripta del segle XII que constitueix l’estructura més antiga de Dublín que encara es manté de peu. En ella es poden veure algunes exposicions a part de prendre alguna cosa en una peculiar cafeteria.

Cripta de la Christ Church Cathedral

A la capella de St Laurence O’Toole es pot veure un petit reliquiari en el que es conserva el seu cor.

Des de la part exterior es pot veure un petit pont, construït al 1870, que comunica la catedral amb Synod Hall, el lloc on es troba el museu d’exposicions vikingues de Dublinia.

Web oficial

Ubicació: Christchurch Pl, Wood Quay, Dublín, D08 TF98, Irlanda.

Horari:

  • De dilluns a dijous de 9:30 a 17:30 hores.
  • Divendres i dissabtes de 9:30 a 17:00 hores.
  • Diumenges de 12:30 a 15:00 hores.

Preus:

  • Adults: 12 €.
  • Estudiants i majors de 65 anys: 10 €.
  • Nens de 5 a 12 anys: 3,50 €.
  • Menors de 4 anys: entrada gratuïta.
  • Famílies: 26 €.

Transport: Bus: Christchurch Place, línies 49X, 50X, 54A i 78A.

Erigida en honor al patró d’Irlanda, la St. Patrick Cathedral és una de les dues catedrals que pertanyen a l’Església d’Irlanda, juntament amb la Christ Church Cathedral.

St. Patrick Cathedral és la església més gran d’Irlanda, va ser erigida al costat del pou en el que St. Patrick va batejar als conversos al voltant de l’any 450.

El lloc on es troba la catedral va ser on hi havia un petit temple de fusta des del segle V. A l’any 1991, els normands van construir una església de pedra al mateix lloc i a principis del segle XIII va ser reconstruïda per passar a ser l’edifici actual.

Al 1730 la catedral va patir les conseqüències d’un incendi i la torre occidental va haver de ser reconstruïda. Posteriorment, al 1749 es va afegir una agulla a la torre.

Després de patir diferents incendis, profanacions i abandonaments, la catedral va ser restaurada a partir de 1860 gràcies a una generosa donació de Sir Benjamin Guinness.

St. Patrick Cathedral

L’interior de la catedral allotja infinitat d’aspectes interessants que reflecteixen diferents moments històrics viscuts durant la seva existència, com és el cas de “La Porta del Capítol”, que commemora la fi de les disputes entre els comtes d’Ormond i Kildare els quals, a través d’un forat realitzat en aquesta porta, van donar-se la mà per a restaurar la pau perduda.

Al llarg del temple se situen un gran nombres de bustos, monuments sepulcrals i plaques mortuòries que pretenen commemorar a alguns dels ciutadans més cèlebres de la història irlandesa, com Douglas Hyde, Turlough O’Carolan o Jonathan Swift.

Un altre dels elements que destaca l’interior de la gran catedral degut a la seva antiguitat és el baptisteri que es conserva en perfectes condicions des de la creació durant l’època medieval.

Interior de la St. Patrick Cathedral

Web oficial

Ubicació: St Patrick’s Close, Dublín, D08 H6X3, Irlanda

Horari:

  • De dilluns a divendres de 9:30 a 17:00 hores.
  • Dissabtes de 9:00 a 17:00 hores.
  • Diumenges de 9:00 a 14:30 hores.

Preus:

  • Adults: 11 €.
  • Estudiants i majors de 60 anys: 10 €.
  • Nens de 6 a 12 anys: 5,50 €.
  • Menors de 6 anys: entrada gratuïta.
  • Famílies: 31 €.

Transport: Bus: Patrick St. (Dean St.), línies 49, 49A, 54A, 77A i 150.

Guinness Storehouse (Magatzem de Guinness) va ser construït al 1904 per a ser utilitzat com a lloc de fermentació de la cervesa Guinness. L’edifici va complir la seva tasca fins al 1988 i a l’any 2000 va obrir les seves portes al públic per a mostrar les seves exposicions.

Guinness Storehouse

Per començar bé la visita, a la planta baixa de l’edifici principal (amb forma d’enorme pinta de cervesa) es pot veure una còpia del contracte de lloguer de la cerveseria per 9.000 anys. Va ser signat per Arthur Guinness al 1759.

Avançant cap a l’interior del magatzem es pot contemplar una exposició sobre els quatre ingredients que composen la cervesa. Simplement aigua, llúpol, ordi i llevat combinats a la perfecció són capaços d’aconseguir un sabor tan especial.

A la primera planta l’audioguia acompanya als visitants a través del procés d’elaboració de la cervesa. Una gran sala conté l’antiga maquinària que s’utilitzava a la fàbrica: un molí, un torrador, un alambí i barrils gegants de fusta. També es pot observar el món dels transport que rodeja la cervesa Guinness des del passat, quan els barrils eren transportats riu amunt en vaixell. Una gran zona està destinada als mestres tonelers, un ofici de gran importància però ple de sacrificis.

A la segona planta es pot fer un recorregut per les campanyes publicitàries de Guinness al llarg de la història. Una de les campanyes més famoses va ser la realitzada al 1916 en la que es van tirar mils d’ampolles amb els seus respectius missatges al mar. Desenes d’anys després, les ampolles continuaven apareixent per sorpresa dels que les trobaven.

A la tercera planta s’ofereix als visitants la possibilitat de provar els seus coneixements sobre l’alcohol a través de diferents jocs interactius.

Avançant una planta més, a la quarta planta, una exposició relata la història de l’edifici des de l’any 1904 fins a la seva conversió en un centre de visitants l’any 2000.

La visita finalitza al terrat, el conegut com a Gravity Bar, un agradable lloc des del que es poden admirar les vistes de la ciutat degustant una pinta, cortesia de la casa.

Interior de la Guinness Storehouse
Edifici Guinness Storehouse amb el Gravity Bar

Edifici Guinness Storehouse amb el Gravity Bar

Com a curiositats: l’arpa, actual símbol d’Irlanda, és una marca registrada de Guinness. Quan el govern va voler utilitzar-la com a símbol nacional va haver de fer-ho col·locant-la de forma invertida. I com a segona curiositat: el conegut Llibre Guinness dels Records també té una relació amb la companyia cervesera, va tenir els seus inicis en una petita disputa sobre quin ocell volava més ràpid.

Web oficial

Ubicació: St. James’s Gate, Dublín 8, D08 VF8H, Irlanda

Horari:

  • De dilluns a divendres de 10:00 a 17:00 hores.
  • Dissabtes de 9:30 a 18:00 hores.
  • Diumenges de 9:30 a 17:00 hores.

Preus:

  • Adults: 20 €.
  • Estudiants i majors de 65 anys: 17 €.
  • Nens de 5 a 17 anys: 10 €.
  • Menors de 5 anys: entrada gratuïta.
  • Famílies: 51 €.

Transport: Bus: Thomas St./(Watling St.), línies 123, 51B i 78A.

Transformat en museu, Kilmainham Gaol és una antiga presó. Inaugurada al 1796, ha estat la llar de molts dels personatges implicats en la lluita per la independència d’Irlanda durant més de 100 anys. Avui es poden veure les cel·les i les zones comunes que es mantenen impassibles davant les innumerables execucions.

La presó continua tenint un lloc molt especial en la memòria dels irlandesos ja que gràcies a la lluita dels valents patriotes que van ser empresonats i assassinats, Irlanda va aconseguir la independència.

A la presó s’empresonava tot tipus de presoners al mateix lloc, ja fossin dones, homes o nens amb petits delictes de furts. Les fosques cel·les en la que estaven empresonats només s’il·luminaven amb la tènue llum d’una vela, fons de calor insuficient per un lloc tant humit i fred.

Amb l’arribada de la fam de 1848, mils de persones es van veure obligades a robar per a poder menjar i això va empitjorà la vida a la presó, fent que els presos malvisquessin amuntegats. Tot i això, eren molts els que s’alegraven de trobar-se en presó per poder menjar alguna cosa.

L’últim pres  va ser alliberat al 1924, poc abans del tancament de la presó. Es tractava d’Éamon de Valera, que posteriorment arribaria a ser president d’Irlanda.

Tot i que avui en dia, la presó del Kilmainham no alberga presos, encara continua essent un lloc carregat d’història.

La visita guiada al Kilmainham Gaol comença a la capella de la presó, on Joseph Plunkett es va casa amb Crace Gifford poc abans de ser afusellat per participar en l’Alçament de Pasqua.

El recorregut continua pels passadissos que donen a les antigues i lúgubres cel·les, i finalitza al pati en els que es portaven a terme les execucions. Un cop finalitzada la visita guiada es pot visitar el museu de la presó, en el que es mostres diferents objectes que van pertànyer als presos.

Interior de la Kilmainham Gaol

La visita guiada és només amb anglès.

Web oficial

Ubicació: Inchicore Rd, Kilmainham, Dublín 8, D08 RK28, Irlanda

Horari: Tots els dies de 10:30 a 17:15 hores.

Preus:

  • Adults: 8 €.
  • Majors de 60 anys: 6 €.
  • Estudiants i nens de 12 a 17 anys: 4 €.
  • Menors de 12 anys: entrada gratuïta.
  • Famílies: 20 €.

Transport: Bus: Old Kilmainham, línies 78A i 206; Emmet Rd. (Kilmainham Cross), línies 51B, 51C, 78A i 206.

L’antiga destil·leria Jameson fundada al 1780, va ser durant quasi 200 anys el lloc on es va portar a terme la creixent producció de whisky Jameson. Avui en dia la petita destil·leria  alberga un museu en el que es desvela el procés artesà de l’elaboració dels whisky irlandès.

La visita comença amb un vídeo introductori, després del qual es realitza un recorregut a través del procés d’elaboració del whisky irlandès. Es passa per la mòlta, la maceració, la fermentació, la destil·lació i la maduració.

Després del llarg procés de fabricació del whisky arriba el moment de la degustació, es poden tastar diferents tipus de whisky per comparar-los amb Jameson.

Interior The Old Jameson Destillery

La visita només és amb anglès.

Web oficial

Ubicació: Bow St, Smithfield, Dublín 7, D07 N9VH, Irlanda

Horari:

  • De dilluns a dijous d’11:00 a 17:30 hores.
  • Divendres i dissabtes d’11:30 a 18:30 hores.
  • Diumenges de 12:00 a 17:30 hores.

Preus:

  • Adults: 26 €.
  • Estudiants i majors de 65 anys: 23 €.
  • Joves de 13 a 17 anys: 12 €.
  • Menors de 12 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Bus: Arran Quay, línies 39 i 39A; Christian Youth Church, línies 37, 39B, 39C, 70 i 70A.
  • Tramvia: Smithfiled, línia vermella.

Situat en ple cor de la ciutat, el Dublin Castle ha complert múltiples i diferents funcions al llarg de la seva història.

Antigament va ser utilitzat com a lloc d’assentament dels víkings, fortalesa militar, residència reial, seu del Tribunal de Justícia Irlandès i seu de l’Administració Anglesa a Irlanda, Dublin Castle és avui utilitzat per a celebracions de les recepcions estatals.

Tot i que després de l’incendi produït al 1684 la fortalesa va haver de ser reconstruïda i exteriorment no presenta l’aspecte que caldria esperar d’un castell, l’interior conserva en perfecte estat i les estances que van ser utilitzades per la Família Reial estan decorades al detall, amb precioses catifes, mobles i làmpades.

Dublin Castle

El castell es pot conèixer a través d’una visita guiada de 45 minuts durant la qual es recorren gran part de les estances, començant pel Replà de la Destrals de Guerra, lloc on se situava la guàrdia reial per a protegir l’entrada del Saló del Tro.

Durant el recorregut pels apartaments reials, es visita la Sala de James Connelly, el Saló Granard, les habitacions del Rei i la Reina i el Saló del Tro.

Després de la visita interior es canvia d’escenari per conèixer alguns aspectes de la ciutat del segle X, a la Torre de la Pólvora. Al soterrani es pot viatjar a través del temps per completar les restes del que un dia van ser els carrers de llambordes de la ciutat.

Les visites només es fan amb anglès.

Web oficial

Ubicació: Dame St, Dublín 2, Irlanda

Horari: Tots els dies de 9:45 a 17:45 hores.

Preus:

  • Adults: 8 €.
  • Estudiants i majors de 60 anys: 6 €.
  • Joves de 12 a 17 anys: 4 €.
  • Menors de 12 anys: entrada gratuïta.
  • Famílies: 20 €.

Transport: Bus: Werburgh St., línies 50X, 56A, 77, 77A, 77X, 150 i 151.

La City Hall és un dels exponents de l’arquitectura georgiana de la ciutat. Construït entre 1769 i 1779 pel gremi de mercaders, l’edifici va ser creat com a seu de la Cambra de Comerç.

Al 1840 la Cambra de Comerç va tancar l’activitat quasi per complet i l’edifici va caure en abandonament fins que, al 1851, va ser adquirit per l’Ajuntament de Dublín.

L’edifici va funcionar com a centre de l’administració municipal de Dublín fins al 1995, i des de llavors s’utilitza per a celebrar sessions del Consell Municipal.

City Hall

A l’entrada de l’edifici es troba la Rotonda, un ampli espai circular cobert per una cúpula sostinguda per 12 columnes. La Rotonda és una estança elegant decorada amb estàtues, algunes de les més antigues esculpides al 1772.

El soterrani de l’Ajuntament acull una exposició multimèdia que explica la història de Dublín des del període anterior a la invasió anglonormanda de 1170 fins a l’actualitat. La història es mostra a través d’una exposició d’objectes de diferents èpoques, pel·lícules d’arxiu i ordinadors previstos de programes interactius.

Resulta interessant passejar per la Rotonda per contemplar l’esplendor neoclàssic de l’edifici, però l’exposició sobre la història de la ciutat resulta bastant llarga i tediosa.

Web oficial

Ubicació: Dame St, Dublín 2, Irlanda

Horari: De dilluns a dissabte de 10:00 a 16:00 hores.

Preus: Entrada a l’edifici és gratuïta. El preu de les exposicions varien.

Transport: Bus: Parliament St., línies 37, 39, 39A, 39C, 70 i 70A.

Dublinia és un museu ubicat al Synod Hall, un edifici neogòtic construït al 1875 sobre l’església medieval de St. Michel.

Dublinia

Totes les exposicions de Dublinia compten amb recreacions de les escenes quotidianes a mida natural, capaces de transportar-te a una altra època. La visita està dividida en tres parts ben diferenciades: Dublín víking, Dublín medieval i una zona denominada “History hunters” (Caçadors d’històries).

  • Dublín Víking: Retrocedint fins a l’any 800 és possible conèixer la manera de viure dels víkings endinsant-se a les cases i als vaixells per escoltar les seves obres poètiques, provar-se la seva roba, convertir-se en un guerrer víking o en un esclau.
  • Dublín medieval: No es té molt sovint l’oportunitat d’entrar a la casa d’un ric comerciant de Dublín de l’Edat Mitja, poder veure els productes que s’oferien als mercats, o passejar pels carrers bruts de Dublín de fan cents d’anys.
  • History hunters: Aquesta part compte amb arxius històrics.

Al final de les exposicions és possible pujar a la torre medieval de 96 escales que va pertànyer a l’església de St. Michel, però les vistes no valen la pena.

Els panells estan escrits en anglès, però a l’entrada s’entrega uns fullets que ho expliquen en castellà.

Web oficial

Ubicació: St Michaels Hill Christ Church, Dublín 8, Irlanda

Horari: Tots els dies de 9:45 a 17:45 hores.

Preus:

  • Adults: 15 €.
  • Estudiants i majors de 60 anys: 13,50 €.
  • Nens de 3 a 12 anys: 8,50 €.
  • Menors de 3 anys: entrada gratuïta.
  • Famílies: 27 €.

Transport: Bus: Christchurch Place, línies 49X, 50X, 54A i 78A.

Dissenyat per Sir William Chambers com a casa d’esbarjo per al primer comte de Charlemont, James Caulfeild, el Casino of Marino és un dels edificis neoclàssics del segle XVIII més destacats d’Europa.

Casino of Marino

Es pot visitar el Casino of Marino a través d’una visita guiada en anglès, en el qual es pot veure la cuina, el vestíbul, el saló i els dormitoris, fins a un total de 16 estances ricament decorades que formen part de la fantasia creada pel l’arquitecte.

L’edifici del Casino of Marino amaga molts trucs sorprenents utilitzats per a conservar l’aparent simplicitat del disseny de l’edifici. D’aquesta forma, les columnes que rodegen l’exterior funcionen com a canonades ocultes, mentre que les urnes romanes del terrat amaguen xemeneies d’un manera estètica.

Web oficial

Ubicació: Cherrymount Cres, Marino, Dublín 3, Irlanda

Horari: Els tours guiats es realitzen a les 10:00, a les 12:00, a les 14:00 i a les 16:00 hores.

Preus:

  • Adults: 5 €.
  • Jubilats: 4 €.
  • Estudiants: 3 €.
  • Famílies: 13 €.

Transport: Bus: Malahide Rd. (Donnycarney Church), línies 20B, 27, 27B, 27C, 127 i 129.

El National Museum of Ireland – Archaeology de Dublín ofereix exposicions arqueològiques que expliquen l’evolució de la civilització irlandesa des de l’arribada dels primers habitants al Mesolític fins a la Irlanda Medieval.

El museu, obert al 1890, exhibeix objectes que daten des de l’any 7000 aC ordenats al llarg de set galeries.

National Museum of Ireland – Archaeology

A la planta baixa s’exposen objectes procedents de l’època prehistòrica a Irlanda: armes i eines de pedra, bronze i acer, a part de reconstruccions de petites granges i algunes tombes del període Neolític. A la mateixa planta també es poden veure una gran quantitat d’objectes realitzats en or durant l’Edat de Bronze, algunes mostres d’art irlandès creat després de l’arribada dels celtes a la illa, o bé alguns recipients de ceràmica i vidre provinents de l’Edat de Bronze a l’antic Xipre.

A la planta superior s’exhibeixen diferents recreacions que documenten la vida dels víkings després de la seva arribada a Irlanda a l’any 795 dC, a part de la situació d’Irlanda durant l’època medieval.

Al museu també es tracten alguns temes externs a Irlanda, com és el cas de l’exposició sobre l’Antic Egipte, en la que es poden veure objectes utilitzats durant les cerimònies religioses i les pràctiques d’enterraments, a més d’algunes mòmies.

Interior del National Museum of Ireland – Archaeology

A la planta baixa s’exposen objectes procedents de l’època prehistòrica a Irlanda: armes i eines de pedra, bronze i acer, a part de reconstruccions de petites granges i algunes tombes del període Neolític. A la mateixa planta també es poden veure una gran quantitat d’objectes realitzats en or durant l’Edat de Bronze, algunes mostres d’art irlandès creat després de l’arribada dels celtes a la illa, o bé alguns recipients de ceràmica i vidre provinents de l’Edat de Bronze a l’antic Xipre.

A la planta superior s’exhibeixen diferents recreacions que documenten la vida dels víkings després de la seva arribada a Irlanda a l’any 795 dC, a part de la situació d’Irlanda durant l’època medieval.

Al museu també es tracten alguns temes externs a Irlanda, com és el cas de l’exposició sobre l’Antic Egipte, en la que es poden veure objectes utilitzats durant les cerimònies religioses i les pràctiques d’enterraments, a més d’algunes mòmies.

Tot i que els objectes del museu estiguin exposats d’una manera una mica caòtica i és difícil seguir el fil de les exposicions, aquestes són bastant interessants i l’arquitectura de l’edifici també val la pena. Que l’entrada sigui gratuïta és un altre al·licient per a visitar-lo.

Web oficial

Ubicació: 35A Kildare St, Dublín 2, D02 YK38, Irlanda

Horari:

  • De dimarts a dissabtes de 10:00 a 17:00 hores.
  • Diumenges i dilluns de 13:00 a 17:00 hores.
  • Els dijous del 4 de juliol al 12 de setembre de 10:00 a 20:00 hores.

Preus: Entrada gratuïta.

Transport: Bus: Kildare St., línies 7B, 7D, 10, 10A, 11, 11A, 11B, 14, 15, 20B, 25X, 27C, 33X, 39B, 40A, 41X, 46A, 51D, 58C, 70B, 74, 92, 116, 127, 145, 172 i 746.

Ubicat al centre de Dublín, la National Gallery of Ireland alberga una col·lecció d’art irlandès i europeu des de l’Edat Mitja fins al segle XX.

El museu va ser inaugurat al 1864, però degut a l’impressionant augment de la col·lecció, l’edifici va haver de ser ampliat al 1903, 1968 i 2002 successivament.

National Gallery of Ireland

La Galeria compta amb 54 sales en les quals s’exposen més de 800 obres d’art ordenades de forma geogràfica, història i temàtica.

A la primera planta es troben les obres que pertanyen a autors anglesos i irlandesos a més de la Galeria Nacional de Retrats.

La planta superior i l’entresòl són les parts més interessants i mostren obres de procedència italiana i espanyola a més d’algunes exposicions temporals.

Alguns dels grans mestres que compten amb obres seves exposades al llarg del museu són Caravaggio, Rembrandt, Monet, Velázquez, Picasso, Goya o Van Gogh.

Les exposicions estan distribuïdes de forma clara i organitzada, cosa que facilita la visita.

Web oficial

Ubicació: Merrion Square W, Dublín 2, D02 K303, Irlanda

Horari:

  • De dimarts a dissabtes de 9:15 a 17:30 hores. Dijous fins a les 20:30 hores.
  • Diumenges i dilluns d’11:00 a 17:30 hores.

Preus: Entrada gratuïta.Transport: Bus: Merrion Sq., línies 15X, 44, 44B, 44C, 48A, 50X, 65X i

El museu està ubicat als imponents edificis neoclàssics de l’antiga caserna militar Collins Barracks, construït al 1702.

El museu està organitzat de forma temàtica, pel que resulta senzill veure les exposicions. Al llarg de tres plantes del bloc sud, les galeries exposen una important col·lecció de plata irlandesa, a més de diferents peces de mobiliari irlandès de l’època, objectes construïts pels artesans de la fusta, i els més preuats instruments científics.

National Museum of Ireland – Collins Barracks

A les galeries del bloc oest es mostra el material de diferents tipus i períodes a través del qual es pretén donar a conèixer la història cultural nacional, a més de la del museu, en aquesta part destaca l’exposició “Com vestíem”, en la que es mostren els estils de les peces de vestir d’Irlanda entre els segles XVIII i XX.

Probablement una de les parts més importants del museu sigui l’exposició “Soldiers and Chiefs” (Soldats i comandaments), en la que es recórrer la vida militar d’Irlanda des de 1550 fins al segle XXI, a través dels ulls dels soldats.

El museu està allunyat del centre i la informació del museu només està amb anglès, no obstant, les exposicions són clares i còmodes de veure. El propi edifici val la pena.

Web oficial

Ubicació: Collins Barracks, Benburb St, Stoneybatter, Dublín, D07 XKV4, Irlanda

Horari:

  • De dimarts a dissabtes de 10:00 a 17:00 hores.
  • Diumenges i dilluns de 13:00 a 17:00 hores.

Preus: Entrada gratuïta.

Transport:

  • Tramvia: Museu, línia vermella.
  • Bus: línies 90, 25, 25A, 66 i 67.

Aquesta església, declarada monument nacional, va ser construïda entre 1181 i 1212 i és una de les esglésies medievals més antigues d’Irlanda.

Dedicada a St Audoen, bisbe de Rouen i patró de Normandia al segle VII, avui en dia l’església de St Audoen’s continua complint amb les seves funcions eclesiàstiques tot i el pas del temps.

Després de la seva mort a l’any 684, Audoen, bisbe de Rouen, va ser enterrat al terreny que anys més tard ocuparia l’església que se li va dedicar. Després de la seva construcció, l’església va començar a cobrar gran importància en la vida eclesiàstica i civil de la ciutat.

Al segle XIV va ser una època de prosperitat per a l’església que, al veure incrementat considerablement el nombre de fidels de la seva parròquia, es va decidir augmentar les dimensions de l’església al segle XV. Es van crear llavors la Capella de Sta Anna i la Capella de la Beneïda Verge Maria.

Al 1773, degut a la disminució de la congregació, van decidir treure el sostre d’una de les zones de l’església. Cinquanta anys més tard li va passar el mateix a la Capella de Sta Anna, que també va quedar a la intempèrie.

Després de tants anys, avui en dia la St Audoen’s Church continua essent el lloc recolliment dels fidels de la parròquia, a més d’oferir als turistes un interessant recorregut a través de la seva memòria.

St Audoen’s Catholic Church

Només entrar a l’església es pot veure una exposició en la que es mostra com la petita església del segle XII va anar ampliant-se fins a convertir-se en una important temple medieval.

Al llarg de l’exposició es poden veure diferents mostres dels objectes medievals trobats als terrenys de l’església, a més d’un tros d’un dels camins empedrats que travessaven la ciutat de Dublín durant els segles XII i XIII.

Tot i que hi ha parts de l’església que no van suportar bé el pas dels anys, encara conserven algunes de les parts més antigues com la nau o tres campanes que van ser creades al 1423.

Capella en ús de la St Audoen’s Catholic Church
Ruïnes de la St Audoen’s Catholic Church

Web oficial

Ubicació: High St, The Liberties, Dublín, Irlanda

Horari: De març a novembre, tots els dies de 9:30 a 17:30 hores.

Preus: Entrada gratuïta.

Transport: Bus: High St., línies 51B i 51C.

Coneguda per les seves misses cantades en llatí, la St Mary Pro Cathedral, anomenada també “La Pro”, va ser construïda entre 1815 i 1825 sobre l’antiga Abadia Cistercenca de Santa Maria.

Perquè és una pro-catedral? Doncs perquè després de la seva construcció, Christ Church va obtenir el títol de catedral catòlica, el qual continua ostentant avui en dia tot i portar segles convertida en un temple protestant. Com que en cada ciutat només hi pot haver una catedral, La Pro només es podrà convertir en catedral quan el Papa revoqui el designi original i Christ Church deixi de ser-ho.

L’estil neoclàssic de La Pro ofereix un gran contrast amb la majoria d’esglésies de la ciutat, construïdes en un estil gòtic. L’exterior està inspirat en el temple atenès de Teseo, portant sis imponents cultures dòriques.

St Mary Pro Cathedral

L’interior de l’església també és completament diferent al de les dues catedrals i la resta d’esglésies de la ciutat. Amb una mescla d’estil grec i romà, l’església ha estat objecte de controvertides opinions en les que se la catalogava tant de joia artística, com d’una monstruositat.

Interior de St Mary Pro Cathedral

Web oficial

Ubicació: Pro-Cathedral House, 83 Marlborough Pl, North City, Dublín 1, D01 TX49, Irlanda

Horari:

  • De dilluns a divendres de 9:30 a 17:00 hores.
  • Dissabtes de 9:30 fins al final de la missa de la tarda a les 18:00 hores.
  • Diumenges de 9:30 a 13:00 i de 16:30 fins al final de la missa de la tarda a les 18:00 hores.

Preus: Entrada gratuïta.

Transport:

  • Bus: Marlborough St., línies 20B i 32X.
  • A peu des de O´Connell Street.

Aquest parc va ser construït al 1664 i és un dels parcs públics més antics d’Irlanda. Es troba situat en ple centre de Dublín, al final de Gafton Street.

Vista aèria de St Stephen’s Green

Fins al 1663, la zona es trobava fora de la ciutat i s’utilitzava per anar a pastar el ramat. Aquest mateix any el govern va decidir construir un parc. Al seu voltant es van construir edificis d’estil georgià que van atreure a l’alta societat fins a la zona.

Els jardins van ser dissenyats al segle XIX amb un estil victorià que conserven actualment. El terreny rectangular ocupa aproximadament 9 hectàrees, en les quals s’estén un preciós estanc habitat per cignes i gavines.

St Stephen’s Green

El parc St Stephen’s Green compta amb zones arbrades, infinites praderes, una font central i alguns monuments en honor a importants personatges irlandesos. Una de les zones més curioses és el parc per a cecs, que compta amb plantes aromàtiques que estan etiquetades amb Braille.

Web oficial

Construït al 1795 al costat del riu Tolka, és el millor centre botànic i d’agricultura de tota Irlanda. El terreny que ocupa el jardí avarca 20 hectàrees sobre les que hi ha més de 17.000 espècies de plantes.

El National Botanic Gardens de Dublín conté plantes de totes les parts del món, incloent-hi 300 espècies en perill d’extinció i algunes que ja s’han extingit al món salvatge. També posseeix una gran quantitat d’hivernacles de ferro forjat, construïts entre 1843 i 1869, que protegeixen les plantes més especials de les inclemències meteorològiques de la ciutat.

Per conèixer el jardí, el millor és perdre’s caminant pels seus senders que, rodejats per tot tipus d’arbres, portes fins alguns llocs especials com el Jardí de les roses, la Casa de les orquídies, el Jardí xinès, el Jardí de les roques o l’Hort.

National Botanic Gardens

Web oficial

Ubicació: Glasnevin, Dublín 9, D09 VY63, Irlanda

Horari:

  • D’octubre a febrer: De dilluns a divendres de 9:00 a 16:30 hores. Caps de setmana i festius de 10:00 a 16:30 hores.
  • De març a octubre: De dilluns a divendres de 9:00 a 17:00 hores. Caps de setmana i festius de 10:00 a 18:00 hores.

Preus: Entrada gratuïta.

Transport: Bus: Botanic Avenue, línies 4, 13, 13A, 19 i 83.

Slieve League Cliffs (Slibh Liag en gaèlic) són els penya-segats més alts d’Europa, arribant fins a l’altura de 601 metres.

Quan s’està arribant als penya-segats hi ha una tanca que talla la carretera, aqueta tanca només és per evitar que s’escapin les ovelles, pel que es pot obrir i passar amb el cotxe, i tornar-la a tancar. Al costat de la tanca hi ha un aparcament on es pot deixar el cotxe, però des del l’aparcament fins als penya-segats hi ha 2 km de pujada, pel que és recomanable seguir fins a dalt amb el cotxe, i a dalt hi ha un altre aparcament on es pot deixar el cotxe i gaudir de les vistes increïbles.

Accés a Slieve League Cliffs

Des de l’aparcament superior només hi ha uns metres fins al lloc més fotogènic dels penya-segats, el conegut com Bunglass Point.

Slieve League Cliffs

Si s’és més aventurer i el temps ho permet, des d’aquí surten diferents senders que permeten recórrer més la zona.

Pàgina web

Ubicació: Bunglas Road, Lergadaghtan, Teelin, Co. Donegal, F94 EV52, Irlanda

Horari: Tots els dies de 10:00 a 16:30 hores.

Preu: Entrada gratuïta

Achill Island és la illa més gran d’Irlanda, amb 24 km de llarg per 19 d’ample. Connectada per un pont l’illa és accessible amb cotxe. Aquest baluard de la cultura i la llengua gaèlica encanta per les seves impressionants vistes, platges i pobles.

També és un dels pocs llocs d’Irlanda on es pot banyar o practicar esports aquàtics, les millors platges són Keem, Doogort, Dooega, Dooagh i Dooiver.

Mapa de recorregut d’Achill Island

El viatge més pintoresc a Achill Island és l’Atlantic Drive, una carretera que ascendeix per les escarpades muntanyes que les travessa i acaba als majestuosos penya-segats de Menawn Cliffs.

És aconsellable començar pel Michael Davitt Bridge, la ruta està ben senyalitzada. La carretera de Cloughmore a Dooega ofereix alguns dels paisatges costers més espectaculars d’Irlanda.

A l’illa deshabitada de Achillbeg hi ha el fort promontori de Dún na Glais, el Kildawnit Castle, una majestuosa torre del segle XV i antiga fortalesa de la reina dels pirates, Grace o’Malley, i finalment Clare Island al fons, abans de pujar l’empinada costa per admirar la rocosa badia de Ashleam, un famós punt de referència d’Achill.

A la costa sud de l’illa es troben les rareses arquitectòniques de les Cathedral Rocks, mentre que els Cliffs of Croaghaun descendeixen espectacularment per un precipici de 2.000 peus fins al mar. Les espectaculars vistes de la Keel Beach i Keem Beach són la última parada abans de completar el recorregut.

Un dels millors miradors d’Achill Island està als majestuosos Menawn Cliffs. Des de dalt, es pot gaudir d’unes vistes espectaculars de tota l’illa d’Achill, la Clare Island i Keel Strand més avall.

Els Menawn Cliffs, a només 8 km de Dooega, s’eleven fins als 466 metres i es pot arribar a ells per un empinat camí de terra que condueix a un aparcament al cim.

Si el temps ho permet, hi ha un sender que porta encara més amunt dels penya-segats, on es troben làpides i ruïnes d’habitatges del segle XIX.

Menawn Cliffs

Una de les vistes que més captiva és la de la immensa Keel Beach: castigada pel vent, encaixada entre les muntanyes, brillant sota el sol amenaçant núvols negres, aquesta extensió d’arena proporciona una emoció estupenda. Poca gent arriba fins aquí, té un aire d’autèntica frontera, poblada pels pocs habitants, els surfistes i un pintoresc supermercat que fa també de botiga de comestibles, pub i oficina de correus.

Keel Beach

La Keem Beach és una petita platja protegida rodejada d’alts penya-segats. Es troba al principi d’una vall entre els penya-segats de Benmore, a l’oest, i el mont Croaghaun, a l’est. Per arribar a la badia cal seguir l’Atlantic Drive, abans de girar cap al nord, cap a Golden Strand.

La carretera acaba aquí, després d’una sèrie de corbes tancades amb vistes al mar, es té la sensació d’haver arribat a la fi del món, l’únic que acompanya és la badia d’aigües turqueses i el silenci.

La Keem Beach és molt popular per practicar esports aquàtics i hi ha escoles de surf a la zona. La platja està vigilada durant la temporada de bany.

Keem Beach

Els fabulosos penya-segats de Croaghaun s’eleven fins a una altura de 687 metres. Són els tercers més alts d’Europa després de Hornelen a Noruega (860 m.) i el cap Enniberg a les Illes Feroe (754 m.).

Per admirar-los, cal seguir un sender que comença a la Keem  Beach i tarda unes dues hores en completar-se. El sender és per a caminants experimentats i en bona forma física, ja que la primera part del camí, que no sempre està assolellada, implica una pujada empinada. I un cop s’arriba al cim, cal caminar al costat dels penya-segats sense cap tipus de barrera, cal prestar molta atenció a les condicions meteorològiques, que canvien bruscament, i especialment al vent.

Pàgina web

Ubicació: Keel West, Co. Mayo, Irlanda

Cliffs of Croaghaun

Aquest poble està format per una col·lecció de cases de camp que semblen haver quedat congelades en el temps i són recordatoris de dies passats i de les penúries suportades pel poble d’Irlanda.

A la vessant sud del mont Slievemore, entre 80 i 100 casetes de pedra van ser abandonades i van caure en la ruïna. Es creu que la gent que va viure aquí durant més de 5.000 anys, fins a meitats del segle XIX. Tot i que les raons de l’abandonament no es coneix del tot, és possible que la terra fos presa per un tercer, cosa que hagués pogut provocar el desallotjament dels propietaris de les casetes.

Slievemore Deserted Village

Situada a la zona occidental del comtat de Galway, Connemara (Chonamara en gaèlic) és un món quasi oníric, compost per eterns murs de pedra que divideixen terres on hi ha ovelles, llacs, pantans d’aigües fosques, carreteres que serpentegen entre els pobles, platges d’una arena blanca sorprenent i planes colpejades pel vent i la pluja.

El seu cor vibra de veracitat gaèlica, és una terra dura, afectada per la climatologia i pels temps durs, però també bucòlica, i com deis Oscar Wilde “d’una bellesa salvatge”.

Dog’s Bay és una platja que apareix en els llistats de les millors platges d’Irlanda. En forma de ferradura, arena blanca i fina, aigües tranquil·les i clares, rodejada de penya-segats verds, aquesta badia és un enclavament natural meravellós.

Ubicació: Errisbeg West, Roundstone, Co. Galway, Irlanda

Dog’s Bay

Connemara National Park (Pairc Náisiúnta Chonamara) és un dels 6 parcs Nacionals d’Irlanda i dels més populars i visitats, gràcies als seus paisatges naturals, la seva biodiversitat i els nombrosos senders aptes per a tots els nivells d’exigència. En aquest espai es troben els Twelve Bens (Beanna Beola), la serralada més alta del Comtat de Galway (i això que només arriben a 700 metres).

Una de les caminades més accessibles i transitades és el de Diamond Hill, que inicia al Centre de Visitants i puja fins al cim d’aquest turó de quasi 450 metres. Un cop a dalt, la recompensa és enorme: davant hi ha els Twelve Bens , la costa atlàntica i les seves illes, en unes esplèndides vistes panoràmiques. En total es recorregut és d’uns 7 km. Track de la ruta.

Pàgina web

Ubicació: Letterfrack, Co. Galway, Irlanda

Diamond Hill

L’abadia és troba a la riba del riu Pollacapull i només pel preciós entorn val la pena visitar-la. Però a més, aquesta abadia és molt bonica, i la seva història també.

Mitchell Henry, un empresari anglès, va construir l’impressionant Kylemore Castle com a acte d’amor per la seva muller Margaret que s’havia enamorat d’aquesta zona anys enrere. Juntament amb els seu fills, van viure felices al castell, però el destí els tenia preparat un final amarg. Margaret va morir de disenteria al  1874, després d’un viatge a Egipte. En la seva memòria, Mitchell va construir una petita però bonica església neogòtica a prop del castell i va sepultar a Margaret en un mausoleu al bosc. Quan l’empresari va morir al 1910, les seves restes van ser col·locades a prop de la seva estimada perquè estiguessin sempre junts.

Des de llavors, el castell va passar per diferents propietats, fins a convertir-se en un convent benedictí al 1920, quan un grup de monges belgues el van comprar després de fugir de la seva nació a causa dels bombardejos alemanys. Al 1923 van obrir un internat per a nenes (Kylemore Abbey School ) i, tot i que l’escola no va tancar al 2010, les monges continuen vivint a l’abadia (en una zona privada).

En la visita es pot veure la part oberta al públic, així com els jardins, l’església i el mausoleu. Si es vol veure l’església des de fora, hi ha un punt panoràmics prop de l’aparcament des d’on es poden fer bones fotografies.

Pàgina web

Ubicació: Pollacappul, Co. Galway, Irlanda

Horaris: Tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preu:

  • Adults: 18 €.
  • Menors de 17 anys, estudiants i majors de 65 anys: 15,50 €.
  • Menors de 13 a 16 anys: 9€.
  • Menors de 13 anys: Entrada gratuïta.
  • Famílies (2 adults + fins a 6 menors de 16 anys): 45 €.
Kylemore Abbey

El Barri Llatí correspon al cor del casc antic de Galway i és una de les àrees més vibrants i pintoresques de la ciutat, amb els seus carrers de llambordes, edificis històrics, cafeteries, boutiques, pubs i galeries d’art.

Imatges de The Latin Quarter

El seu nom evoca la rica història de la ciutat durant l’Edat Mitja, quan Galway es va erigir com un important port comercial Aquest apel·latiu es deu a la diversitat de comerciants que freqüentaven aquests carrers, incloent-hi aquells provinents de països de parla llatina, com França, Espanya i Itàlia.

El millor consell és oblidar-se del Google Maps i perdre’s entre els carrerons, gaudint de cada racó sense haver de mirar el rellotge. Però també cal assegurar-se de passar per dos llocs concrets, els més importants d’aquest barri: la St Nicholas’ Collegiate Church (Eaglais Choláisteach San Nioclás en gaèlic), una de les més antigues de la ciutat i de vital importància durant l’Edat Mitja (es diu que va ser visitada per Cristòfol Colom al 1477), i el Spanish Arch.

St Nicholas’s Collegiate Church

El Spanish Arch va ser construït en pedra calcària al segle XVI com un punt de defensa més de l’antiga muralla. S’anomena així perquè era en aquesta zona on els comerciants i vaixells espanyols solien atracar.

Spanish Arch

Webs:

Ubicació:

  • The Latins Quarter: 22 High St, Galway, H91 VX4E, Irlanda
  • St Nicholas’ Collegiate Church: St. Nicholas Collegiate Church, Lombard St, Galway, H91 PY20, Irlanda
  • Spanish Arch: 2 The Long Walk, Galway, Irlanda

Horari de St Nicholas’ Collegiate Church:

  • Dilluns, dimarts, dijous i divendres: de 10:00 a 17:30 hores. Última entrada a les 17:00 hores.
  • Dimecres de 11:00 a 17:30 hores. Última entrada a les 17:00 hores.
  • Caps de setmana tancat.

Preus: 5 €. Menors de 12 anys entrada gratuïta.

The Long Walk (An Siúlán Fada en gaèlic) és una zona pintoresca que es troba prop del port de Galway, aquí hi ha cases acolorides d’estil georgià (segles (XVIII – XIX), que queden molt maques, i des d’aquí s’arriba al Galway Docks, els molls plens de vaixells i iots.

The Long Walk

El conjunt monàstic de Clonmacnoise, fundat al segle VI, va ser durant un llarg temps un dels centres religiosos i polítics més importants d’Irlanda.

Les ruïnes que es conserven avui en dia pertanyen a una desena d’esglésies i torres construïdes entre els segles X i XVII. Fer fet, a Clonmacnoise es conserven dues torres circulars, un element arquitectònic d’Irlanda i que només podem trobar en altres conjunts medievals com Rock of Castle.

Clonmacnoise

Mentre que dins dels murs del monestir hi ha moltes lloses i creus celtes. Però més enllà de la seva transcendència històrica, Clonmacnoise es troba en un idíl·lic enclavament de suaus i verds turons a la riba del riu Shannon.

En els primers segles de la nostra era, el cristianisme s’havia assentat poc a poc a Irlanda, sobre tot arrel de l’aparició de St Patrick, conegut com l’apòstol d’Irlanda.

Aquest va predicar l’Evangeli, adaptant-se a les costums i tradicions locals i creant una sort de clergat local a meitats del segle V, que barrejaria símbols cristians amb altres celtes i pagans.

Al 545 St Ciarán juntament amb un petit grup de monjos va fundar l’abadia de Clonmacnoise a meitat de l’illa d’Irlanda.

Segons la llegenda Diarmait mac Cerbaill considerat el primer gran rei d’Irlanda que es va convertir al cristianisme, el va ajudar a aixecar la primera església.

Aquest lloc està considerat un dels enclavaments més importants de l’arquitectura cristiana primitiva a Irlanda, juntament potser amb els que hi ha a la Península de Dingle. La ubicació escollida per a construir el temple va ser tremendament estratègica. Aquest lloc es trobava a la riba del riu Shannon, el més llarg de tota l’illa i que servia de via de comunicació entre el nord i el sud. Clonmacnoise se situava també a la ruta que unia la costa oest amb l’est. De fet, segueix estant a pocs quilòmetres de l’autopista que uneix Dublin amb Galway (la capital i la ciutat més gran de la costa occidental).

El riu Shannon marcava els límits naturals entre els antics regnes de Connacht (Connaught) i Meath (Tara) pel que el monestir era no només un encreuament de camins, sinó també un concorregut enclavament fronterer.

Gràcies a les excavacions realitzades s’ha sabut que hi havia gran quantitat d’edificis laics, tot i que al ser construïts de fusta no es conserven vestigis.

En el moment de màxim esplendor (entre els segles VIII i XII) Clonmacnoise devia tenir l’entitat de ciutat medieval amb no menys de 1.500 o 2.000 habitants.

Els edificis religiosos van començar a construir-se de pedra. El més preeminent d’ells va ser la catedral construïda al 909 per l’abat Colmán i el rei Flann de Tara.

Tot això va propiciar que es convertís en un centre religiós de gran importància i d’igual forma un focus comercial, artesà i cultural. Va arribar a tenir tal rellevància que durant segles va ser el lloc de sepultura dels grans reis Tara i Coonaught.

La prosperitat de Clonmacnoise no va passar desapercebuda i va ser saquejada en nombroses vegades per irlandesos, normands i víkings. I cap al segle XII el conjunt monàstic va començar a declinar, es especial pel desenvolupament uns quilòmetres més al nord de la ciutat d’Athlone, que va atreure les rutes comercials.

L’humit clima irlandès, amb les freqüents pluges i vents ha obligat a posar a resguard a bona part de les peces més valuoses del complex monàstic. Per això es va crear el petit però interessant Centre d’Interpretació que es troba al costat de la recepció del lloc arqueològic. En qualsevol cas, a l’exterior hi ha rèpliques de gran qualitat de les creus celtes, situades a la seva ubicació original. Les sales expositives tenen una forma circular i una cuidada il·luminació per donar més preeminència a les grans creus celtes de Clonmacnoise. D’entre elles destaca l’extraordinària Creu de les Escriptures, amb una imponent altura de més de 4 metres. Aquesta creu celta està considerada una de les més boniques i millor conservades del país. Gran part d’ella va ser tallada en un bloc de gres a principis del segle X i mostra uns delicats relleus per ambdós costats. Una de les cares mostra escenes bíbliques com la Crucifixió i el Judici Final, mentre que al revers pot veure’s a un monjo i a un guerrer. Es creu que representen a l’abat Colmán i al rei Flann impulsors de la construcció de la catedral de Clonmacnoise.

Creus Celtes a Clonmacnoise

A altres sales es pot admirar la Creu del Sud amb una bonica ornamentació abstracta i la Creu del Nord la més antiga de totes (datada de l’any 800) i de la que només es conserva la base i el peu.

Al Visitors Centre també s’exposa un bon nombre d’esteles i làpides celtes. La majoria d’elles hi ha tallades creus celtes acompanyades de la inscripció “Or do” que significa “una oració per …”.

Visitors Centre de Clonmacnoise

Un sender enllosat porta fins a les ruïnes del complex monàstic que, tot i haver transcorregut molt de temps des del seu abandonament per part del monjos, conserva encara un aire solemne.

La Catedral de Clonmacnoise

El visitant troba davant de la catedral, un lloc central dins del recinte. Aquesta ha perdut la coberta i les voltes que la cobrien, però aguanten la resta dels seus murs.

La catedral es va aixecar a principis del segle X, tot i que d’aquesta època només es conserva el mur nord. La senzilla porta oest pertany al romànic tardà, però és la portada nord la que posseeix uns preciosos i deteriorats relleus gòtics.

A l’entorn de la catedral hi ha cinc petits temples de diverses èpoques. Entre els que es pot destacar el senzill i robust Temple de Dowling del segle XI i el Temple de Ciarán, on se suposa que va ser enterrat el fundador de l’abadia.

Tombes de la Catedral de Clonmacnoise

Escampades per tot el terreny cobert d’herba es troben cents de creus celtes, lloses i làpides cobertes de molsa i líquens. Però aquest com altres cementiris irlandesos no és un lloc tètric ni ombrívol sinó que està ple de calma i bellesa.

Les Torres Circulars

Al costat del mur nord del recinte, a tocar al riu Shannon, es conserven algunes de les edificacions més rellevants del monestir. En primer lloc, la robusta Torre Circular que en el seu dia hauria d’haver estat el campanar de l’església avui desapareguda. Va ser construïda al 1124 i pot veure’s encara la seva porta a pocs metres d’altura, ja que com en el cas de les torres de Rock of Cashel o de la Kilkenny Cathedral, en el seu dia segurament hi devia haver una escala exterior.

Torre Circular de Clonmacnoise

El Temple de Connor és l’única església que té teulada ja que l’Església d’Irlanda l’ha mantingut en ús des de fa tres segles. Està molt remodelat, però conserva alguns vestigis que fan pensar que l’edificació original devia ser del segle XII.

Però la construcció amb més encant de Clonmacnoise, podria ser el Temple de Finghin. I això que a dures penes es conserva part del cor, els presbiteri i una bonica porta romànica.

Al costat d’ells s’alça l’elegant Torre Circular coronada per una teulada cònica. Tot això amb un paisatge bucòlic de fons en el que el riu Shannon serpenteja entre camps verds.

Pagina web

Ubicació: Clonmacnoise, Co. Offaly, N37 V292, Irlanda

Horaris:

  • De novembre a gener: de 10:00 a 17:00 hores. Última entrada a les 16:00 hores.
  • De març a maig: de 10:00 a 18:00 hores. Última entrada a les 17:15 hores.
  • De juny a agost: de 9:00 a 18:30 hores. Última entrada a les 18:00 hores.
  • De setembre a octubre: de 10:00 a 18:00 hores. Última entrada a les 17:30 hores.
  • Febrer tancat.

Preus:

  • Adult: 8 €.
  • Major de 65 anys: 6 €.
  • Menors d’edat i estudiants: 4 €.
  • Família: 20€.

Corcomroe Abbey és una joia medieval del segle XIII. Unes ruïnes romàntiques amb cementiri. Entre les escultures de pedra de les tombes més nobles destaca la del rei Conor na Siudane Ua Briain, qui va manar construir aquest centre monàstic poc abans de morir, al 1267. Durant segles l’abadia va està habitada per monjos cistercencs fins que l’ocupació anglesa va obligar a desmantellar totes les construccions catòliques. A partir del segle XVII Corcomroe es va abandonar.

Pàgina web

Ubicació: Corcomroe Rd, Abbey West, Co. Clare, Irlanda

Preu: Entrada gratuïta.

Corcomroe Abbey

De les més de 90 tombes megalítiques que s’han datat en aquest parc natural, el Poulabrone Dolmen és el més impressionant. Construït fa uns 6.000 anys, enormes lloses de pedra se superposen formant una gran taula, sota la que es va trobar un cementiri prehistòric. Les excavacions arqueològiques van descobrir ossos de 25 persones, a més de restes ceràmiques i primitives joies. La seva aparença solitària, en mig d’una plataforma rocosa i coberta de gebre a l’hivern, li dóna un aspecte més fred.

Pàgina web

Ubicació: Poulnabrone, Co. Clare, Irlanda

Preu: Entrada gratuïta.

Poulnabrone Dolmen

Els Cliffs of Moher modelats per segles d’erosió, s’aixequen majestuosament fins a arribar a l’altura de 214 metres sobre les aigües de l’Atlàntic. I no només són alts, sinó que també són extensos, ocupen una franja de 8 km de litoral.

Des del curiós centre de visitants, amagat sota un turó, surten varis senders sobre els penya-segats que es poden recórrer i que ofereixen vistes panoràmiques impressionants. La ruta principal porta fins a Torre O’Brien a la que es pot accedir, i passa per diferents punts panoràmics. A més de per la seva sobre acollidora bellesa natural, són un important santuari d’aus marines (com frarets, mascarells atlàntics i gavines).

Des de el Centre de Visitants fins a la Torre O’Brien hi ha un camí asfaltat de 800 metres que va passant per diferents plataformes i miradors. Però la xarxa de senders és més àmplia, de fet s’estén a ambdós costats d’aquest punt, oferint perspectives diferents. Són perfectament accessibles per a qui estigui una mica en forma, però cal recordar respectar simple els límits marcats.

Cliffs of Moher
Recorreguts que es poden fer des de Cliffs of Moher

El pàrquing està a l’altre costat de la carretera i es convenient reservar amb antelació per aconseguir un petit descompte, però caldrà seleccionar la data i hora concreta de la visita. En l’actualitat només es cobra l’aparcament, però el preu és per persona, potser convé fer una parada prèvia uns metres abans per tal que la resta dels passatges baixin del cotxe i no paguin.

Pàgina web

Ubicació: Cliffs of Moher, Lislorkan North, Liscannor, Co. Clare, V95 KN9T, Irlanda

Horaris:

  • Gener, febrer, novembre i desembre: de 9:00 a 17:00 hores.
  • Març, abril, setembre i octubre: de 8:00 a 19:00 hores.
  • De maig a agost: de 8 a 21:00 hores.

Preu: Entrada gratuïta

Aran Islands és un arxipèlag de tres illes principals: Inishmore, Inishmaan i Inishheer, que enamoren per la seva bellesa natural, una rica història i la seva herència de la cultura gaèlica. Es troben molt a prop de les costes de Galway, pel que arribar-hi és senzill (hi ha ferris durant tot el dia).

Pel que respecta a cadascuna d’elles:

Inishmore (Inis Mór en gaèlic) és la més gran de les tres, és un mosaic de paisatges dramàtics, des de penya-segats escarpats fins a prats esquitxats d’antics monuments de pedra, com la fortalesa prehistòrica de Dún Aonglhasa.

Fortalesa prehistòrica de Dún Aonglhasa a l’Illa d’Inishmore

Inishmaan (Inis Meáin) és més tranquil·la i menys desenvolupada, ofereix un refugi de pau i serenitat, amb la seva costa agresta i cases de pedra tradicionals.

Inishmaan

Inisheer (Inis Oírr) és la més petita de les tres, és un paradís coster on el temps sembla que no hagi passat. Si es busca desconnexió, aquest serà com fer una teràpia de silenci i pau.

Inisheer

L’Aïllament d’aquest lloc ha permès que s’hagin preservat els enclavaments arqueològics i construccions medievals úniques al món. Aquí es poden trobar forts prehistòrics en escarpats penya-segats o misterioses esglésies i oratoris de la fosca Edat Mitja.

Tots els estius arriben a la península mils de turistes, però la regió ha aconseguit mantenir intacte tot el seu encant i autenticitat. De fet, aquest és un dels reductes on encara es pot escoltar de forma habitual l’irlandès o el gaèlic. Sense cap mena de dubte, la Península de Dingle (Corca Dhuibhne en gaèlic) és un territori que cal explorar-lo amb calma.

Península de Dingle

Ubicat en una badia natural, Dingle és amb tan sols 2.000 habitants censats, la localitat més gran de tota la península. No obstant, a l’estiu multiplica la seva població i es converteix en un poble molt animat, sense cap dubte d’això contribueix l’enorme quantitat de pubs que hi ha.

A part d’això, Dingle sempre ha estat un petit poble coster en el que els seus habitants vivien de la pesca i la ramaderia i en els últims anys també del turisme. Per això no té grans monuments ni museus, ni falta que li fa.

Un passeig per Dingle pot ser agradable, en especial si es fa pel port, amb els seus petits vaixells amarrats al moll i els seus pubs de colors de cara al mar.

Dingle

També val la pena recórrer la Green Street on hi ha diversos dels llocs més significatius de la localitat, entre ells algunes botigues pintoresques i la St Mary Church. Al seu costat hi ha An Diseart, un centre cultural instal·lat en un imponent edifici neogòtic. Aquesta institució estudia i promou l’idioma, el folklore irlandès i la cultura celta en totes les seves facetes.

L’anomenada Slea Head Drive és una ruta circular que transita per les estretes i sinuoses carreteres de  l’extrem occidental de la península. Aquesta ofereix un esplèndid recorregut per precipicis que cauen al mar, amb importants restes arqueològiques i preciosos enclavaments que han servit d’escenari a famoses pel·lícules.

Es tracta d’una rota perfecta per a un road trip, ja que la millor manera de recorre-la és amb cotxe o autocaravana i també és possible fer-la amb bicicleta. Es recomana, circular en sentit de les agulles del rellotge, donada que és estreta en alguns trams, per evitar topar-se amb grans vehicles en direcció contrària.

A l’estiu, inclús, és possible recórrer aquest circuit amb bus turístic, tot i que no és molt aconsellable. La millor manera de gaudir la bellesa de la Slea Head Drive és tenint la total llibertat d’aturar-se en qualsevol lloc, mirador o per fer alguna petita ruta a peu.

La Slea Head Drive ronda els 60 km i pot fer-se perfectament amb mig dia o un dia (en cotxe) depenent de la tranquil·litat en que es visiti.

Aquest recorregut forma part, a més, de la coneguda Wild Atlantic Way, una ruta turística que voreja tota la costa occidental irlandesa des del pintoresc poble de Kinsale al sud fins la frontera amb Irlanda del Nord.

Alguns trams de la Wild Atlantic Way s’han convertit en circuits turístics molt concorreguts, com el conegut Ring of Kerry (Anell de Kerry) situat a la propera Península d’Iveragh.

Dunbeg Fort

A 5 km del poble de Ventry es troba el Dunbeg Fort (An Dún Beag) una fortificació probablement de l’Edat de Ferro. Tot i que la seva data és incerta i alguns historiadors la situen en una època molt posterior.

Dunbeg Fort

En tota Irlanda s’han classificat unes 200 fortificacions d’aquest tipus, tot i que aquest és probablement el que es va construir en un lloc més impressionant. Dunbeg Fort s’assenta sobre un penya-segat rocós que cau sobre el mar. Els seus pobladors es van instal·lar aquí per a poder-se defendre millor dels atacs enemics.

A l’apropar-se a les ruïnes arqueològiques es travessen rases i terraplens defensius, abans d’arribar a un llarg mur de pedra que cobreix de costat a costat el premonitori. Darrere del mur, quasi al precipici es troba una construcció de pedra i base circular amb forma de rusc. No costa molt pensar, que la vida d’aquests homes havia de ser molt dura, obligats a viure en un lloc tan inclement.

Als voltants pot trobar-se altres construccions en forma de rusc conegudes com “clocháns” i que també es poden visitar.

La cabana de pedra del Dunbeg Fort ha perdut, però, la volta superior, probablement a l’estar exposada als vents. De fet, al 2017 part del conjunt arqueològic es va precipitar al mar, com a conseqüència de fortes tempestes. Pel que aquest monument nacional va haver d’estar tancat durant mesos en que es va portar a terme les obres de reparació i la instal·lació de noves tanques de seguretat.

A l’altre costat de la carretera, al Dún Beag Fort Visitor Centre es troben les taquilles, una petita botiga i a la sala adjacent es pot veure també un vídeo explicatiu.

Pàgina web

Ubicació: Fahan, Dingle, Co. Kerry, Irlanda

Preu:

  • Adult: 3,50 €.
  • Estudiant: 2,50 €.
  • Menor: 1,50 €.

Dunmore Head i Balsket Islands

El tram de carretera d’un 5 km que discórrer entre el Dunberg Fort i Dunmore Head és potser el més bonic de tota la Península de Dingle. L’estreta i sinuosa carretera s’agafa a la vessant de la muntanya, mentre que a l’altre costat un penya-segat rocós cau sobre l’oceà. Cal conduir amb precaució.

Hi ha diversos miradors, en alguns casos simples eixamplaments de la calçada, que permeten contemplant amb calma l’espectacular bellesa del litoral. Un cop més enllà, la Coumeenoole Beach ofereix un dels escassos recers de la zona als banyistes que no temen les baixes temperatures. Sobre la platja emergeix la imponent silueta de Dumore Head, un ondulat penyal cobert d’herba, assotant sense descans pels vents. Val la pena trepar per aquesta estreta franja de terra mentre es contempla el mar al sud, al nord i a l’oest.

Des de dalt del premonitori , on el vendaval és continuo s’estén un panorama excepcional, amb les Blasket Islands en primer terme. Aquest petit arxipèlag avui només el poblen aus marines, els conills i algunes ovelles, però va està habitat fins a l’any 1953.

Dunmore Head amb les Basket Islands

La història d’aquestes illes i la petita comunitat que aquí residia resulta tan interessant que existeix un museu dedicat a elles, uns 4 km al nord, al pobre de Dunquin. D’abril a setembre una empresa local de ferris realitza els trajecte entre el moll de Dunquin i la Great Basket.

També el cinema s’ha sentit atret per la bellesa de l’abrupta costa d’aquesta zona de la Península de Dingle. David Lean va rodar aquí el seu clàssic “La filla de Ryan” del 1970, i més recentment també es van filmar algunes escenes de la nova saga de pel·lícules de “Star Wars”. De fet, en diversos llocs es poden veure cartells que recorden el pas de l’equip del rodatge d’aquesta gran superproducció per aquestes terres.

Pàgina web

Ubicació: Coumeenoole North, Co. Kerry, Irlanda

Preu: Entrada gratuïta.

Reask Monsatic Settlement

En el seu tram nord la Slea Head Drive s’allunya del mar i s’endinsa en una zona d’una riquesa arqueològica inigualable i uns paisatges coberts de prats i murs de pedra, propis de la Irlanda rural.

La majoria d’aquestes construccions són vestigis d’un cristianisme primitiu o (paleocristianisme) que s’ha conservat durant més de mil anys, gràcies al relatius aïllament de la península.

Perdut entre prats verds i camins comarcals es troba el lloc monàstic de Reask, les ruïnes d’aquest antic monestir del segle VI, en que només queden en peu la part baixa de les construccions. No obstant, tenen un gran valor històric ja que mostren una estructura ben definida. En una part hi havia l’oratori i el cementiri, mentre que a l’altre costat d’un mur se situaven les barraques de pedra o clocháns on vivien els monjos. L’element més singular que s’ha conservat és la Pedra de Reask, una enorme llosa de 1,64 metres d’alçada amb inscripcions i gravats en espiral.

Ubicació: Reask, Ballyferriter Village, Co. Kerry, Irlanda

Preu: Entrada gratuïta.

Pedra de Reask

Gallarus  Oratory

L’oratori Gallarus, està considerada una de les construccions del cristianisme primitiu més importants d’Irlanda. Els estudiosos consideren que va poder ser una petita església, un oratori o inclús una capella funerària.

Es creu que l’oratori Gallarus pot tenir entre 900 i 1.200 anys d’antiguitat, per això sorprèn el seu excepcional estat de conservació. Tot i que, el més sorprenent és la seva senzillesa i a la vegada mestria amb que va ser construït.

L’edifici que recorda a la quilla invertida d’un vaixell, té 8 metres de llarg per 5 d’ample. Però potser l’element més interessant, és el rebaix progressiu dels murs fins a formar 5 metres d’altura un espècies de terrat a dues aigües que permetés que l’aigua o la neu no s’acumulés sobre l’oratori.

Els seus murs estan formats per grans lloses de pedra que encaixen unes amb les altres de forma admirable i sense que s’utilitzés cap classe de morter.

Pàgina web

Ubicació: Gallarus, Co. Kerry, V92 Y028, Irlanda

Horari: Tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preu: 3 €

Oratori Gallarus

Kilmalkedar Church

A tan sols 3 km de l’oratori Gallarus es troba una altra modesta joia medieval. La Kilmalkedar Churchés una petita església amb característiques pròpies del romànic irlandès i que va poder estar inspirada en la preciosa Capella Cornac de Rock of Cashel.

Destaca la singular portada romànica amb una decoració geomètrica i un cap humà tallat a l’alt de les arquivoltes.

Tot i que la teulada va enfonsar-se en algun temps, l’edifici en línies generals s’ha preservat en bon estat. No es pot marxar d’aquí sense penetrar en ella i admirar els preciosos arcs i la finestra de doble esqueixada del seu interior.

Al voltant de Kilmalkedar Church hi ha un caòtic cementiri amb làpides de diferents èpoques. El ell destaca una pedra Ogham amb inscripcions celtes i també una enorme creu de roca ambdues probablement anteriors a l’església.

Pàgina web

Ubicació: Kilmalkedar, Dingle, Co. Kerry, Irlanda

Preu: Entrada gratuïta.

Kilmalkedar Church i cementiri

A part de la ruta costera Slea Head Drive i el poble de Dingle, la península té diversos atractius.  

Entre ells destaca el Conor Pass, una sinuosa carretera que ascendeix fins al cim d’aquest bell port de muntanya (456 metres), considerat el més alt d’Irlanda. En dies assolellats les vistes des del Conor Pass són espectaculars, no obstant, la boira acostuma a ser habitual en aquest turó tan proper al mar.

Conor Pass

A la meitat de la península, lluny de qualsevol assentament humà i carreteres amples, es troba el Glanteenassig Forest Park, un preciós enclavament molt apreciat pels senderistes ple de turons suaus, boscos espessos i llacs foscos.

Pàgina web

Ubicació: Glanteenassig, Co. Kerry, Irlanda

Horaris:

  • Estiu de 8:00 a 22:00 hores.
  • Hivern de8:00 a 18:00 hores.

Preu: Entrada gratuïta.

Glanteenassig Forest Park

Molt més accessibles és la Inch Beach situada al costat de la carretera que circula per la costa sud de la península. Aquest extraordinari braç d’arena, creat per l’acció del mar té 7 km de llarg i una franja de dunes pràcticament verges ja que no s’ha edificat en tota la zona.

No és difícil veure alguns surfistes quan el vent és propici i forma gran ones. També es van rodar aquí algunes escenes de pel·lícules com “La filla de Ryan” dirigida per David Lean, o “Un horitzó molt llunyà” dirigida per Ron Howard amb intèrprets com Tom Cruise i Nicole Kidman.

Ubicació: Co. Kerry, Irlanda

Inch Beach

Les Skellig Islands, Patrimoni Mundial per la UNESCO, en realitat es tracta de poc més que unes roques, això si d’important mida, que sorgeixen del mar com a pics de muntanyes afilades a uns 12 km de la costa de la península d’Iveragh.

Skellig Islands

Des del segle VII al XIII una comunitat de monjos eremites, guiats segons la tradició per St. Finian, va habitar l’illa més gran, Skellig Michael (Sceilig Mhichíl).

Avui en dia perviuen les escales originals que els monjos van esculpir per arribar des del mar fins al monestir paleocristià, formant les clocháns, unes cabanes de pedra amb forma de rusc bastant primitives que se semblen els iglús. Les quasi 600 escales van ser un camí de plata pel invasors víkings que en successives rapinyes raptaren als monjos, i robaven les relíquies i objectes valuosos. Delmats, només va ser qüestió de temps que les durs hiverns acabessin per minvar la comunitat del monjos, arribant a desaparèixer al segle XII quan els pocs supervivents es van mudar a Ballinskellings davant de l’onada de freda coneguda com Petita Edat de Gel.

Escales cap al Monestir de l’illa Micahel Skellig

La vida secreta dels monjos era la de l’oració, la pesca i la subsistència, formant-se una comunitat monàstica que segons s’explica va cristianitzar alguns víkings com Olav Tryggvason sobre l’any 1000, que seria rei de Noruega.

Després de l’abandonament del recinte, durant segles es van fer pelegrinatges fins al monestir de les Skellig.

Després de les 600 escales, s’arriba a més de 200 metres sobre el nivell del mar, amb unes vistes excel·lents. Aquí hi ha les edificacions de pedra i una terrassa amb orientació cap al sud-est per aprofitar al màxim la llum i la calor del sol, i bordejada amb gruixuts murs de pedra que protegien el conjunt del fort vent. Algunes de les cabanes actuaven com a capella, refectori on menjaven els monjos o com a cel·les per a dormir. La població del monestir era molt modesta, i es pensa que podia constar d’uns 12 monjos.

Cel·les dels monjos medievals de Michael Skellig

Una creu que hi ha prop de l’oratori suposadament indicava el lloc on s’havia enterrat al fundador del monestir.

Si les Skelling Rocks ja eren de per si un dels destins favorits del sud d’Irlanda, l’estrena del Capítol VII de Star Wars ha situat aquestes illes com un destí massiu. I no només pels fans de la saga galàctica.

La tirada de Star Wars ha fomentat l’arribada del turisme a les Skelling Islands. L’escena final de la pel·lícula “El despertar de la Força” quan els protagonistes ascendeixen les escales de pedra fins a trobar-se amb un home encaputxat a l’estil monjo medieval (Luck Skywalker) genera un clima interestelar que sense dubte quedarà com un dels millors moments de la saga.

A part, les aus que troben refugi a les parets verticals de les Skellig Islands amb una densitat i concentració vertaderament inusual, és poden veure foques, balenes i delfins solcant les aigües.

L’accés a Skellig Islands està controlat i regulat per que el nombre de turistes que la visiten sigui sostenible i respectuós amb l’entorn i amb la colònia d’aus que l’habiten. Per això la única forma d’arribar-hi és amb vaixells que surten de Portmagee, el poble mariner molt característic per les cases de colors que formen una paleta en contrast amb el dur clima, o dels ports de Valentia i Ballinskelligs.

La sortida dels vaixells només és operativa des de maig a setembre, amb sortides de vegades a l’abril i a l’octubre en funció del temps i l’estat del mar.

Les empreses que operen el recorregut en vaixell són San Feehan des de Ballinskelligs, John O’Shea des de Caherdaniel, Sean Murphy des de Portmagee, i Michael O’Sullivan també des de Portmagee. Les sortides són al matí, entre les 10:00 i les 11:00 hores.

És aconsellable fer la reserva amb antelació, especialment si es vol visitar a l’estiu, perquè a l’estar limitat el nombre diari d’accessos, ens podríem trobar amb la desagradable sorpresa de que no hi hagi més visites aquell dia.

Rock of Cashel va ser un centre de poder dels reis de Munster. Aquest regne ocupava tota la zona sud-est de l’illa i va perdurar més de 1.000 anys arribant a ser el més pròsper de l’illa.

Van ser els reis de la dinastia dels Eóganacht, cap al segle V els que van instal·lar aquí la seva seu, en una imponent fortalesa construïda sobre un turó. Segons conta la llegenda, el mateix St Patrick va batejar als nets de Conall Corc, un dels reis més importants de la dinastia. Precisament a Rock of Cashel es pot contemplar la preuada Creu de St Patrick del segle XII.

Al segle X el clan dels Dál gCais va derrocar Eóganacht i es va fer amb el poder del regne. Alguns anys més tard aquesta família en una decisió estratègica, va entregar Rock of Cashel a l’església. Aconseguint el favor d’aquesta i privant a  la família rival del seu antic tro reial.

De fet, la major part dels edificis que es conserven en l’actualitat són de caràcter religiós, pertanyents als segles XII i XIII.

Al 1152, Cashel va passar a ser un dels quatre arquebisbats d’Irlanda, pel que va seguir essent un centre de poder, però eclesiàstic, a partir de llavors.

Rock of Cashel va seguir utilitzant-se al culte durant segles, fins que es va abandonar definitivament a meitats del segle XVIII. Al 1869 va passar a formar part del patrimoni irlandès declarat Monument Nacional.

El preciós turó de Rock of Cashel és visible des de qualsevol lloc del poble de Cashel i es troba pràcticament dins del casc urbà.

Horari: de 9:00 a 17:00 hores.

Preu: 8 €.

Un cop passades les taquilles es pot optar per entrar al petit museu instal·lat a la Sala de la Coral dels Vicaris. Aquestes estances han estat restaurades i al soterrani es pot contemplar l’autèntica Creu de St Patrick, resguardada aquí de les inclemències del temps.

Sortint a l’exterior hi ha una rèplica d’aquesta creu, als peus de les imponents ruïnes de la catedral. Els seus murs de pedra fosca i les seves línies gòtiques resulten d’una enorme elegància, tot i els trossos enfonsats d’alguns murs i la quasi total absència de la teulada.

La catedral es va construir a meitats del segle XIII amb una estructura cruciforme, encaixonada entre tres construccions ja existents. Per un costat la Cormac’s Chapel i al nord, la Torre Rodona i un Aljub.

Val la pena recórrer el seu interior, atiat per la pluja i el fred, a l’haver desaparegut la coberta. Els seus murs desolats conserven les delicades finestres amb arcs apuntats i al transsepte sud hi ha restes de pintures murals.

La pèrdua de les voltes que cobrien la catedral ofereixen punts de vista curiosos, que permeten, per exemple, contemplar la Torre Rodona des de l’interior de la catedral.

Al costat del pòrtic d’entrada es troba el conegut com Castell o Torre Residencial, que tot i ser la construcció més moderna està parcialment enfonsat.

Adossada als murs de la catedral hi ha la Cormac’s Chapel, un edifici del segle XII i potser el més excepcional de Rock of Cashel.

La capella té relleus singulars al pòrtic nord, en els que destaca un centaure llançant fletxes a un lleó, a més de diversos motius celtes. Les parets de l’interior aixopluguen precioses pintures que representen el baptisme de Crist i els Reis Mags.

La capella ha estat recentment restaurada i degut a la fragilitat dels seus frescos només es permet l’accés a un nombre restringit de persones al dia.

Vorejant la catedral a través de les làpides i boniques creus celtes s’arriba fins al peu de la Torre Rodona. Construïda probablement al primer terç del segle XII, és l’edifici més antic de Rock of Cashel. D’ella sorprèn la porta, situada a 3,5 metres del terra.

Les torres rodones eren campanars independents de les esglésies i són un element arquitectònic únic a Irlanda. S’han preservat unes poques torres rodones d’entre els segles X-XII, tot i que la de Rock of Cashel és de les poques que es conserva íntegra, incloent-hi la seva teulada cònica.

Finalment tot el recinte es troba protegit per un mur exterior construït sobre la mateixa roca despullada del cim del turó.

Pàgina web

Ubicació: St. Patricksrock, Cashel, Co. Tipperary, Irlanda

Horaris:

  • De meitats de març a meitats d’octubre: de 9:00 a 17:30 hores. Última visita a les 16:45 hores.
  • De meitats d’octubre a meitats de març: de 9:00 a 16:30 hores. Última visita a les 15:45 hores.

Preu:

  • Adult: 8 €
  • Majors de 65 anys: 6 €
  • Menors i estudiants: 4 €
  • Família: 20 €
Rock of Cashel amb la Catedral, Torre Rodona i la Cormac’s Chapel

Tot i que la gran atracció de la localitat és Rock of Cashel, es pot aprofitar per visitar les boniques ruïnes de Hore Abbey.

Aquestes es troben en un lloc quasi idíl·lic, rodejat de prats verds on pastures ramats de vaques i amb unes vistes al Rock of Cashel.

Aquesta abadia va ser construïda pels monjos benedictins al 1266, però pocs anys més tard, l’arquebiste McCarvill els va expulsar i li va entregar a l’ordre cistercenca. L’arquebisbe també va donar als monjos cistercencs molins i altres terrenys que pertanyien al poble, cosa que va provoca un gran rebuig social.

Tot i que la construcció de l’abadia original data del segle XIII, dos segles després es van realitzar importants reformes, per això es seu aspecte general és d’estil gòtic.

Hore Abbey ha estat abandonada molts segles pel que la gran part d’ella s’ha enfonsat. Pot veure’s com les esquerdes entre les pedres ha estat aprofitades com a refugi d’algunes plantes. No obstant, encara segueix en peu gran part de la nau central i la imponent torre de creuer de l’església.

Lamentablement no queda gran cosa del claustre, aquest tenia de particular de que era l’únic monestir cistercenc irlandès amb el claustre situat al nord.

Ubicació: G492+FQ, Horeabbey, Cashel, Co. Tipperary, Irlanda

Preu: Entrada gratuïta.

Hore Abbey

A principis del segle XIII, un noble normand, William Marshall comte de Pembroke, va aixecar en aquest emplaçament un castell de pedra aprofitant la torre ja existent.

El comte de Pembroke va ser un dels cavallers més rellevants del seu temps. Va servir a quatre reis d’Anglaterra, entre ells Ricard I Cor de Lleó i Joan I. William Marshall va arribar a ser regent del fill del rei Joan I, quan aquest va accedir al tro amb 9 anys.

Al 1360 la poderosa família Butler de Ormond, d’origen també normand, es va fer amb la propietat del castell, que ostentaria durant 600 anys. El comtat d’Ormond va arribar a ser un dels més extensos i pròspers d’Irlanda i era controlat pel senyor de Kilkenny Castle.

Durant els anys en que va pertànyer a Butler, el castell va patir nombroses reformes i afegits pel que en l’edifici es poden trobar diversos estils arquitectònics. De fet, la fortalesa va passar a ser més aviat un luxós palau.

Al 1967 un dels últims marquesos d’Ormond es va deslligar dels castell que es trobava quasi en ruïnes, adquirint-lo l’estat irlandès per 50 £. Ja dècades abans la família l’havia abandonat com habitatge i havia venut el mobiliari i els sumptuosos interiors.

A partir d’aquest moment, el Kilkenny Castle Restoration Committee es va encarregar de portar a terme la caríssima reconstrucció de les teulades, murs i terres molt deteriorats per problemes estructurals i d’humitat. Mentre que va mantenir tots els elements que es conservaven en un estat acceptable com portes, finestres, xemeneies, paviments, etc.

Kilkenny Castle

Després d’una impecable restauració, la visita al Kilkenny Castle resulta una parada més que recomanable. El recorregut per les sumptuoses estances pot tardar-se a fer 1,5 hores. Els ciments medievals del segle XIII encara es conserven i d’aquesta planta inferior destaca sobretot la base de la torre oest, que permet veure el gruix dels murs del castell.

Més amunt hi ha les luxoses habitacions com el menjador d’estat o la sala dels tapissos. Però és a les sales superiors on estan les estances més interessants. En primer lloc, la Biblioteca coberta de prestatgeries amb llibres antics, entre ells un ”Don Quijote” o al costat de l’escala un immens arbre genealògic de la família.

 A l’ala nord del castellà hi ha la immensa i elegant Galeria de pintures, construïda a principis del segle XIX, en la que destaca el sostre de fusta bellament decorada. Es tracta segurament de la sala més impressionant del castell i tot i que tingui poc de medieval, val la pena detenir-se a contemplar les bigues. Aquestes acaben en remats amb formes d’àliga, de llop i altres animals que sostenien la coberta de fusta pintada amb motius celtes i figures que tretes d’una pintura prerafaelita.

Galeria de les pintures del Kilkenny Castle

No és pot marxar sense fer un tomb pels jardins que envolten el castell i veure el riu Nore com serpenteja just als seus peus.

Pàgina web

Ubicació: The Parade, Dukesmeadows, Kilkenny, R95 YRK1, Irlanda

Horaris:

  • D’octubre a març: de 9:30 a 17:00 hores.
  • D’abril a setembre: de 9:15 a 17:30 hores.

Preus:

  • Adult: 8€. Visita guiada en anglès: 12 €
  • Major de 60 anys: 6 €. Visita guiada: 10 €
  • Menors de 12 a 17 anys i estudiants: 4 €. Visita guiada: 6 €
  • Menors de 12 anys:  Entrada gratuïta.
  • Família (2 adults i 3 menors de 12 anys): 20 €. Visita guiada: 30 €

Sobre el segle VI es va construir a un turó proper al riu Nore, una església que segons la tradició la va aixecar el propi Sant Canice, aquest va ser un conegut abat irlandès que va predicar el cristianisme a Irlanda i Escòcia.

El primer assentament eclesiàstic va atreure a la població que més tard va donar lloc a una pròspera localitat mercantil. Però va ser precisament aquest temple el que va donar nom a la ciutat ja que Kilkenny procedeix de l’irlandès “Cill Chainnigh”, que significa església de Canice.

Poc queda d’aquella església original, en el seu lloc, avui es pot admirar una catedral d’estil gòtic anglès de pedra fosca i imponent.

Al seu exterior impressiones els portals i finestrals que s’estiren fins a culminar en els típics arcs ogivals gòtics.

A un costat, al costat mateix del transsepte es conserva una alta torre cilíndrica del període cristià celta del segle IX, i que és una de les poques torres d’aquestes característiques a les que encara es permet pujar-hi.

Al voltant de la catedral s’amuntonen làpides grises cobertes de floridura.

A l’interior del temple no és menys impressionant, ja que és la segona catedral més llarga d’Irlanda, després de la St. Patrick Cathedral de Dublin. En varis monuments funeraris que conté, ressalta una efígie de marbre negre del segle XVI del comte d’Ormond i la seva muller.

St Canice’s Cathedral
Interior de la St Canice’s Cathedral

Pàgina web

Ubicació: Coach Rd, Gardens, Kilkenny, Irlanda

Horaris:

  • D’octubre a abril: de dilluns a dissabte de 10:00 a 17:00 hores. Última entrada a les 16:30 hores.
  • De maig a setembre: de dilluns a dissabte de 9:00 a 18:00 hores. Diumenges de 13:00 a 18:00 hores. Última entrada a les 17:30 hores.

Preus:

  • Catedral: 7,50 €. Amb visita guiada 12 €.
  • Torre: 7 €.
  • Catedral + Torre: 12 €. Amb visita guiada 16 €

Irlanda del Nord

Contingut:

El 1919, quan encara tota l’illa d’Irlanda es manté sota sobirania britànica, els 73 diputats del Sinn Féin, partit independentista majoritari a Irlanda, deixen els seus escons buits al Parlament Britànic, tal com havien anunciat, mentre que al mateix temps, s’impulsa el Dáil Éireann, que nomenà un govern irlandès presidit per De Valera. Ni l’assemblea ni aquest govern són reconeguts pel Govern Britànic, però de fet, serà un autogovern que la gran majoria d’irlandesos aproven i legitimen. El Govern britànic, veient com la situació se li escapa de les mans, decideix enviar un exèrcit de mercenaris a combatre la desobediència. Aquests mercenaris seran coneguts com a “Black and tans” (‘Negres i marrons’) gràcies als colors del seu uniforme i seran els responsables d’autèntiques barbaritats i crims contra la població irlandesa. Es produeixen dos anys de guerra entre Black and tans i l’IRA. Finalment, el 1921, una representació del Sinn Féin, amb Michael Collins al capdavant i el govern britànic negocien una treva. Els britànics no podien controlar la situació de cap manera i el problema irlandès començava a tenir uns costos econòmics massa elevats. Gran Bretanya just acabava de sortir de la Primera Guerra Mundial, amb el desgast que això suposa i la guerrilla irlandesa causava veritables estralls. La població donava suport en massa a l’IRA. Es signa un pacte entre les dues parts amb els següents punts principals:

  • Gran Bretanya reconeix la sobirania irlandesa sobre tota l’illa, però exigeix la creació d’un estat transitori que comprendrà els sis comtats del nord, de majoria protestant. Aquest estat transitori, haurà de decidir si s’incorpora a Irlanda o pel contrari a Gran Bretanya, cosa que fa l’any següent, deixant a milers d’irlandesos “abandonats” sota sobirania britànica. L’antic “Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda”, passa a denominar-se “Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord”.
  • Per altra banda, la nova Irlanda serà reconeguda com una Monarquia Constitucional de 26 comtats, on el monarca britànic regnarà sota el títol de Rei d’Irlanda. Irlanda haurà de formar part de la Commonwealth i es crea la figura del Governador General (col·locat pels britànics) i el Primer Ministre (escollit mitjançant sufragi). També es redacta una constitució pròpia.

Quan el tractat és conegut per la comunitat irlandesa, les opinions estan molt dividides. A la Dáil Éireann es produeixen fortes discussions sobre els resultats de la negociació. Finalment, la votació obté 64 vots favorables al tractat i 57 en contra.

La major part de l’IRA es mostra totalment en contra del tractat i no l’accepta. L’IRA ocupa l’edifici de Four Courts a Dublín i el 22 de juny de 1922, l’exèrcit de l’Estat Lliure, aprovisionat per les forces britàniques obre foc contra l’edifici, fent esclatar diversos artefactes. Aquest fet serà l’inici de la Guerra Civil, que acabarà causant més morts que la Guerra d’Independència. Alguns destacats membres del bàndol anti-tractat seran executats com Liam Mellows al desembre del mateix any. També morirà Michael Collins a mans de la guerrilla anti-tractat durant una emboscada al comtat de Cork. La guerra acaba quan Eamon De Valera, que s’havia posicionat contrari al tractat, l’abril de 1923, fa una crida a aturar les accions armades, d’un i altre costat, de manera urgent i definitiva. A partir d’aquest moment, els camins dels 26 comtats del sud aniran separats del camí que seguiran els 6 comtats de l’Ulster sota dominació britànica.

Després de l’aplicació del tractat i de la partició, la comunitat irlandesa dels sis comtats que romandran sota dominació britànica se sent abandonada per la resta d’Irlanda, el moviment republicà caurà en una profunda crisi de la qual no en sortiran fins a alguns anys posteriors. La comunitat protestant de l’Ulster, per la seva banda, s’encoratja davant el triomf de la seva permanència al Regne Unit i s’estableix un sistema polític, social i econòmic que clarament marginarà la comunitat catòlica i/o irlandesa. Es crea, en paraules de James Craig “un parlament protestant per a una comunitat protestant”, sense el més mínim interès per integrar la comunitat irlandesa. Electoralment, s’impulsa un sistema electoral conegut com a “Gerrymandering”, en què només poden votar els propietaris dels habitatges i on els propietaris de les empreses tenen la possibilitat de votar fins a 4 o 5 vegades en unes mateixes eleccions segons els impostos pagats. Aquest sistema, no cal dir-ho, sobrerepresenta la comunitat protestant i feia que cada ajuntament tingués batlle unionista, fins i tot en aquells municipis on la majoria de la població era catòlica. Al mateix temps, es crea el RUC (Royal Ulster Constabulary), que serà la Policia d’Irlanda del Nord. Els membres d’aquest cos policial seran recrutats entre els sectors unionistes i protestants més radicals (entre un 90 i un 95% dels seus membres), creant d’aquesta manera una força policial totalment polititzada i parcial.

El 1925 es forma una comissió “independent” que haurà d’elaborar un informe on s’haurà de delimitar la frontera definitiva entre La República d’Irlanda i Irlanda del Nord. Molts republicans posen esperances en què aquesta comissió inclogui dins la Irlanda del Sud a alguns territoris que han quedat al nord i que són majoritàriament catòlics, però aquesta comissió acaba dictaminant que les fronteres no hauran d’ésser objecte de modificació. Al mateix temps el govern irlandès (Fine Gael) signava un document garantint que els sis comtats de l’Ulster pertanyen al Regne Unit. El 1937, com ja s’ha dit, amb De Valera a la presidència del govern irlandès, es publica una nova constitució per a Irlanda on es reconeix com a territori nacional la totalitat de l’Illa d’Irlanda, article que romandrà vigent fins als acords de pau de finals dels noranta.

Els primers anys de crisi republicana van tocant la seva fi quan la repressió per part dels governs britànic i irlandès vers alguns membres de l’IRA empresonats torna a despertar la consciència d’alguns sectors. Així, el 1940, Peter Barnes és penjat a Anglaterra, mentre que Tom D’Arcy i Seán McNeela moriran després de la realització d’una llarga vaga de fam reclamant el seu estatus com a “Prisoners of War” (Presoners de Guerra). El 1942, un altre membre de l’IRA, Tom Williams torna a ser penjat i a aquest li seguiran d’altres. Els funerals d’aquests activistes són multitudinaris a Dublín i reactiven l’adormit esperit de lluita i protesta. El 1948 un nou diari republicà, “The United Irishmen”, comença a circular. El 1951, activistes de l’IRA assalten una caserna a Derry, coincidint amb la visita oficial de la família reial britànica. El 1954, l’IRA assalta una caserna de l’exèrcit britànic a Armagh, apropiant-se d’un nombrós arsenal. A les eleccions de 1955, el Sinn Féin es recupera i obté 12 representants al parlament britànic. El 1956, l’IRA inicia l’operació Harvest, consistent en l’atac a casernes i oficines que les forces d’ocupació britàniques tenen a Irlanda del Nord.

L’autoritat britànica respon a l’augment d’activitat per part de l’IRA i la resistència irlandesa procedint a la il·legalització del Sinn Féin, fet que s’acaba produint el 1957 i que durarà fins al 1974. Alhora, el RUC (Policia nordirlandesa) augmenta la seva duresa en la seva repressió. El mateix any 1957 Seán Sabhat i Fergal O’Hanlon són morts per l’actuació d’aquest cos policial. També el RUC, a partir d’aquell mateix any de 1957, seguint les directrius de les autoritats britàniques, començaran a aplicar la pràctica del “internment without trial”, és a dir, empresonament sense judici. Circulen uns documents entre els membres del RUC on es diu que tota persona sospitosa de voler acabar amb l’autoritat britànica a la zona podrà ser empresonada de manera “preventiva”. El 1958, James Crossan, membre del Sinn Féin és disparat i assassinat pel RUC sense que cap agent fos imputat per cap mena de conducta inapropiada. El 1965, el Sinn Féin decideix variar la seva estratègia i decideix ocupar els escons al parlament de Dublín i d’Irlanda del Nord. Això provoca una escissió en el si de l’IRA el 1969. Mentre l’ala oficial decidirà optar per declarar una treva, sorgeix també l’IRA Provisional, que mantindrà vigent la lluita armada.

Diversos agents socials de la població civil irlandesa/catòlica de l’Ulster es comencen a mobilitzar per acabar amb les injustícies i les desigualtats que afecten a aquest sector de la població d’Irlanda del Nord. El moviment s’organitza en la “Northern Ireland Civil Rights Association” (NICRA), que aconsegueix aglutinar a diversos sectors republicans i fins i tot algun de protestant. Es produeixen multitudinàries manifestacions, que pressionen el govern britànic. Es reclama la fi del Gerrymandering (sistema electoral discriminatori) sota el lema: “One man, one vote” (Un home, un vot), la fi del sectarisme, el final de la discriminació laboral i la fi de l’empresonament sense judici. Les marxes que es van anar succeint durant la segona part de la dècada dels seixanta, varen culminar en la gran marxa de 1968 a Derry, la qual va ser durament reprimida per la policia. Aquesta repressió, que va afectar membres de la premsa, va acabar jugant en contra de l’autoritat britànica, ja que les dures imatges de la repressió a una manifestació pacífica van ser objecte de comentari a multitud de mitjans de comunicació arreu del món.

Encara que mai ha estat reconeguda oficialment com a “guerra” els anys que van des de finals de la dècada dels seixanta fins als acords de pau als noranta han sigut una guerra de facto entre dues societats fortament enfrontades a Irlanda del Nord.

A Derry, després de la dura repressió a la manifestació pels drets civils del 1968, el moviment republicà es radicalitza encara més. El 1969, es produeix una autèntica revolta al barri catòlic del Bogside, que acabarà sent popularment conegut com “The Battle of the Bogside”. La “batalla” durarà un any i es desencadena després que el RUC assassinara dos civils al barri. La comunitat republicana aixecà enormes barricades al Bogside i als barris catòlics veïns (Brandywell i Creggan) impedint l’entrada de les forces policials. El RUC inicia llavors una ofensiva per recuperar el control de la zona però aquesta ofensiva fracassarà degut a la resistència veïnal que durant tres dies i tres nits impedeixen l’entrada de la policia. Nombrosos membres del RUC resultaran ferits i la policia es veurà obligada a retrocedir. Uns dies més tard, el govern britànic decideix posar fi a la revolta enviant els B Specials, que era una secció del RUC exclusivament protestant. Aquests també seran testimonis de la “rebuda” del Bogside i finalment, un any després, és el mateix exèrcit britànic l’encarregat de posar punt final a la revolta emprant un contingent de 5000 soldats recolzats amb carros de combat.

El mateix any (1969), a Belfast, es produeix una autèntica batalla entre barris catòlics i protestants. Carrers de transició entre barris són escenari de trets i explosions i serà famosa una “incursió” d’unionistes a Bombay Street (barri catòlic) on els protestants aniran cremant impunement les cases del carrer, tot mostrant l’Union Flag (bandera oficial del Regne Unit).

El 1972, a Derry la NICRA promou una nova manifestació per tornar a incidir en la reclamació dels drets civils per a tothom. La manifestació recorre els carrers del Bogside, aplega 20.000 persones reclamant el final de l’internament sense judici, la discriminació laboral, etc. però la marxa serà finalment recordada com a Bloody Sunday, ja que el cos de paracaigudistes de l’exèrcit britànic reprimirà la manifestació amb foc real, matant 14 persones. Després d’aquells fets cap militar britànic va ésser inhabilitat. L’excusa va ser que els manifestants van atacar els militars amb foc real i bombes i que l’exèrcit es va veure obligat a respondre, però no és això el que testimonien els nombrosos presents i fotografies. Cap soldat britànic va resultar ferit aquell dia. Les famílies dels morts encara esperen avui (35 anys després) una investigació oficial sobre aquells fets que pugui servir per jutjar els responsables.

L’internament sense judici va ser una pràctica habitual entre el RUC i resta de forces d’ordre britàniques, sent més de 2000 persones afectades per aquesta pràctica instaurada fins a 1975.

El 1972, a Belfast 5 civils són morts després de trets del RUC. L’IRA provisional realitza accions contra diversos interessos britànics durant la dècada dels setanta, com la bomba que va esclatar a la presó de Mountjoy, però en l’augmentar també la repressió a la República d’Irlanda, també actua a l’altre costat de la frontera, atemptant contra comissaries de la Garda (Policia de la República d’Irlanda) i altres objectius. El 1974, es produeix un motí a la presó de Maze, a prop de la ciutat de Lisburn, per part dels presoners polítics de l’IRA, la revolta serà reprimida durament. L’autoritat britànica decideix optar per l’estratègia del càstig al republicanisme radical i la negociació amb el republicanisme més moderat, representat per l’SDLP (Social Democratic and Labour Party). El 1979, es produeix a Belfast un meeting realment massiu on diversos oradors demanen enèrgicament la retirada de l’autoritat britànica d’Irlanda. El 1980 diverses presoneres polítiques irlandeses asseguren haver patit diversos maltractes i vexacions a les presons.

El 19 de desembre de 1980, els presoners del Bloc H (màxima seguretat) de la presó de Maze finalitzen una vaga de fam, ja que existeixen indicis d’una possible negociació amb les autoritats. Els presoners rebutgen vestir amb l’uniforme de la presó, ja que el consideren un uniforme criminal, a canvi, van despullats amb una manta al voltant del cos. Esperen que se’ls deixi portar la seva pròpia roba i millorar algunes de les pèssimes condicions en les quals es troben (manca de tota l’aigua necessària, manca de matalassos per dormir…). Les negociacions fracassen i els presos es revolten a les seves cel·les, trencant tot allò que tenen a l’abast. A partir de març de 1981, els presos decideixen tornar a començar una vaga de fam, aquest cop fins a les darreres conseqüències. El primer presoner a posar-se en vaga és Bobby Sands i els altres aniran entrant gradualment. La situació és molt delicada, les autoritats es neguen a negociar i les famílies dels presos pateixen moltíssim amb la situació. Davant l’immobilisme britànic, el Sinn Féin i els presos decideixen que una bona estratègia de pressió seria proposar a Bobby Sands com a candidat al comtats de Tyrone i Fermanagh en les properes eleccions. La candidatura de Sands mou a moltíssima gent en la seva campanya electoral i s’aconsegueix que els altres partits republicans no es presentin separant el vot catòlic. Finalment, el 30 d’abril de 1981, Sands guanya les eleccions a Fermanagh i Tyrone (30.492 vots contra 29.046 del candidat unionista) convertint-se en diputat del parlament britànic. L’alegria de la victòria contrasta amb la ràbia i tristor que provoca l’immobilisme britànic en el tema de les presons. Finalment, molt poc després de les eleccions, Sands mor i després d’ell, nou presos més seguiran el seu camí. Algunes famílies decideixen posar fi a la dramàtica situació i autoritzar l’alimentació forçosa. La mort dels 10 presos provoca un impacte brutal en la societat republicana, produint-se bullangues a algunes localitats. Els funerals seran multitudinaris.

Es segueixen més de 10 anys de tensions i conflicte on es produeixen diverses morts d’un i altre costat. El 1983 es produeix la fugida de 38 presos del bloc H de la presó de Maze, El govern britànic emprarà molts dels seus recursos en la detenció del fugits. Es fan tristament famoses les escenes de cops de porra d’antiavalots als cementiris. El 1988 tres membres de l’IRA desarmats són disparats a Gibraltar per soldats britànics, causant-los la mort. El funeral d’un dels membres serà atacat amb granades i trets per part de paramilitars unionistes, matant a tres persones més i ferint-ne unes quantes. El mateix any, el Sinn Féin i l’SDLP emprenen unes primeres converses amb la finalitat de poder crear un “escenari de pau”. El 1989, al mateix temps que queia el mur de Berlín, diversos activistes, desafiant les forces policials i militars britàniques, procedeixen al desbloquejament i la reobertura de les carreteres, tallades anys enrere amb terra, runa i deixalles, entre la República i Irlanda del Nord.

Serà a partir de la dècada del noranta quan comença el final de l’activitat armada d’ambdós bàndols a Irlanda del Nord. El 1994, l’IRA declara una treva després de l’evolució de diversos contactes secrets amb el govern britànic. Un mes després, les principals organitzacions armades unionistes també s’afegeixen a l’alto el foc. S’apropen presos des de presons angleses i el Sinn Féin veu reconegut el seu paper com a actor polític imprescindible, tant al Nord com al sud d’Irlanda. Aquelles negociacions es van acabar truncant i el 1996 l’IRA anuncia la represa de la seva activitat armada, fent dos atemptats a zones de negoci de Londres i Manchester que causaran unes pèrdues econòmiques brutals pel Regne Unit. El Sinn Féin torna a quedar exclòs per la resta de forces polítiques, tot i que les darreres eleccions li donen el 16% dels vots. Durant els anys següents es produeixen violents enfrontaments quan en les celebracions del 12 de juliol, les marxes orangistes insisteixen a desfilar també pels barris catòlics. Finalment, el 1997, ja amb Tony Blair com a Primer Ministre, l’IRA anuncia un segon alto el foc. A partir d’aquí, per primera vegada des de 1921, republicans i catòlics s’asseuen a una mateixa taula per negociar el futur d’Irlanda del Nord. També serà la primera vegada, des que Michael Collins negocià el tractat d’independència d’Irlanda (del sud) en què un Primer Ministre britànic rebrà públicament a un representant del Sinn Féin.

Les negociacions entre totes les forces polítiques i els governs britànic i irlandès comencen des d’aquest moment. Finalment, la setmana santa de 1998 s’arriba a un acord que passarà a la història com “the Good Friday Agreement” (l’Acord de Divendres Sant).[4] Aquest acord té força ambigüitats, cosa que permet sortir amb el cap alt a totes les forces. Aquestes ambigüitats, però, hauran d’ésser concretades en els anys posteriors. L’acord estableix la creació de tres noves institucions:

  1. Un parlament propi per a Irlanda del Nord amb 108 escons. Aquest parlament tindrà certs poders legislatius i executius, s’escollirà un president i 10 ministres sortits de tots els partits de la província. Això obliga a tots els partits a “conviure” a l’executiu amb la resta de forces de tots dos costats.
  2. Un Consell que relacionarà Irlanda del Nord i la República d’Irlanda amb relació a certs àmbits (agricultura, turisme, pesca, transports…). Per primera vegada algunes decisions que afecten a Irlanda del Nord són preses des de Dublín.
  3. Un altre Consell que relacionarà Irlanda del Nord, Escòcia, Gal·les i Anglaterra on es tindrà l’objectiu d’afavorir les relacions entre aquests territoris.

A part d’aquestes noves institucions, es pacten una sèrie de voluntats per part de totes les parts: El respecte a la voluntat del poble d’Irlanda del Nord en les eleccions democràtiques. El compromís amb la pau de totes les forces polítiques representades. Cercar el desarmament dels diversos grups armats. L’alliberament de la majoria de presos d’aquelles organitzacions que respecten l’alto el foc. La modificació de la demanada constitucional irlandesa sobre Irlanda del Nord (La constitució de la República d’Irlanda modifica el seu segon punt on es reconeixia com a territori nacional a la totalitat de l’illa). Finalment, també es reconeix el gaèlic com a idioma oficial d’Irlanda del Nord.

Durant els anys posteriors, s’ha anat avançant, encara que amb molts entrebancs, cap al compliment d’alguns dels diversos acords, molts altres, deu anys després continuen sense cap avenç. L’autonomia norirlandesa ha estat suspesa per Londres a causa de les pressions del DUP, partit unionista més radical i majoritari, contrari a la negociació, si aquesta inclou el Sinn Féin. Així, el DUP es negà a governar al costat del Sinn Féin. Finalment, però, el 2007 es tornen a produir eleccions i, després d’alguns mesos de negociació, s’arriba a un acord entre el DUP i el Sinn Féin per a restablir el Parlament nordirlandès. El reverent Ian Paisley (DUP) governarà com a primer ministre, mentre que Martin McGuinness (Sinn Féin) serà escollit vice-primer ministre.

A la banda republicana, diversos sectors s’han sentit traïts per la deriva reformista que està prenent el Sinn Féin. No veuen amb bons ulls les negociacions amb els britànics i totes les cessions que s’estan fent. Així, hi ha hagut diverses escissions, com el sector anomenat Republican Sinn Féino el 32 Counties Sovereignty Movement (Moviment per la sobirania dels 32 comtats), que es mantenen favorables a mantenir la lluita armada, juntament amb l’IRSP (Irish Republican Socialist Party), tot considerant la negociació com a l’inici de la derrota i l’acceptació de la llei britànica a Irlanda.

Inaugurat al 2012, l’arquitecte Eric Kuhne va voler recordar amb formes angulars les proes dels vaixells, tot i que hi ha qui suggereix que sembla més un iceberg. Revestit amb 3.000 fragments d’alumini de plata. Cada moviment de la llum aconsegueix que l’edifici sembli que llisqui per les antigues drassanes Harland & Wolff generant un efecte meravellós, no només visual sinó de cara la que és la nova Belfast representada en el seu barri dedicat a l’embarcació més famosa del segle XX, i probablement de la història, el Titanic.

Construit sobre les mateixes graderies en les que es va construir el famós buc fa més de 100 anys, el Titanic Exhibitiion Centre és molt més que un museu, és una experiència. El vistós exterior de la que ha estat nombrada principal atracció turística del món en el premis World Travel Awards conté nou galeries repartides en sis pisos que reprodueixen l’alçada del Titanic, així com exposicions interactives, un cinema submarí i una exposició sobre les drassanes. El centre narra la història completa des del somni fins a la tragèdia.

Utilitza les noves tecnologies com a tècnica narrativa sense oblidar les cabines, els salons i inclús les hores de treball i suor dels treballadores que van treure a flota una enorme ciutat flotant que es va enfonsar en el seu primer viatge la nit del 14 al 15 d’abril de 1912.

No fa falta haver vist la pel·lícula Titanic cinquanta vegades ni haver seguit fins a l’extenuació el naufragi més i millor descrit dels que han existit. Titanic Exhibition Centre és una obra d’art en si mateixa, contenidora de la història.

Titanic Exhibitiion Centre

Cal tenir en compte que es necessitaran unes 3 hores per a veure tota la mescla d’imatges en moviment, efectes especials i reconstruccions.

Ubicació: 17 Queens Rd, Belfast BT3 9DU, Regne Unit

Preus i horaris: pàgina web

Els pitjors anys del conflicte armat entre unionistes protestants i republicans catòlics pot veure’s reflectit en forma de murals a Shankill Road i a Falls Road, dues zones situades a l’oest de la ciutat i separades per un mur.

Els murals es poden visitar per lliure tot i que és recomanable descarregar-se el mapa per no perdre’s cap important entre els més de 2.000 murals que es troben repartits per aquests dos barris.

Si la ruta comença pel barri  dels republicans catòlics de Falls Road, els murals més famosos són els del Mur Internacional i el dedicat a Bobby Sands, pres de l’IRA que va morir en una vaga de fam al 1984.

Un cop recorregut aquest carrer, una opció és apropar-se al Mur de la Pau, situat a Cupar Way i que dividia els dos barris. Aquest mur és el més llarg de la ciutat i es poden veure els missatges de pau de diferents líders polítics i espirituals.

Després de creuar el mur s’arriba a la part unionista protestant de Shankill Road, on es veuen murals més relacionats amb el Regne Unit i els seus combatents.

Mural dedicat a Bobby Sands

Construït en pedra blanca i marbre italià a finals del segle XIX, quan la reina Victoria I va assignar l’estatus de ciutat a Belfast, aquest edifici té una impressionant façana d’estil clàssic renaixentista de la que sobresurt una enorme cúpula central verda d’uns 53 metres d’alçada, flanquejada per dues altres cúpules més petites.

Val la pena entrar a l’interior i seguir una vista gratuïta d’uns 45 minuts amb guia amb anglès, que permet conèixer algunes de les seves sales més representatives com la Council Chamber (Sala del Consell) o el Gran Saló, adornat amb bells vitralls amb imatges de mites i llegendes celtes que conten la història de la ciutat. Es pot consultar els horaris dels tours guiats gratuïts a la pàgina web oficial. Cal tenir en compte que no es pot reservar amb antelació, pel que s’aconsella apropar-se a l’entrada 20 minuts abans de que comenci el tour per poder aconseguir lloc.

Ubicació: Belfast BT1 5GS, Regne Unit

Al sortir hi ha els jardins del City Hall que alberguen escultures i monuments com el Titanic Memorial Garden, que rendeix honor a les 1.512 persones que van perdre la vida a bord del Titanic i que estan inscrits els seus noms en unes plaques de bronze.

City Hall
Escales interiors del City Hall
Council Chamber

St George’s Market és un mercat cobert d’estil victorià construït al 1890 en maó roig, que impressiona pel seu sostre de vidre i les productes de qualitat de les seves paradetes, que l’han situat com un dels millors de tot el Regne Unit.

De dilluns a divendres el mercat obre de 6 a 14 hores, i reuneix a més de 200 paradetes que venen de tot tipus d’articles de roba, antiguitats, productes de menjar, entre els que destaquen les parades de peix.

El dissabte obre de de 9 a 15:30 hores, en que es pot trobar bons productes de menjar, plantes i escoltar música en directe.

El diumenge obre de 10 a 16 hores i és perfecte par anar a menjar-hi, escoltar música i trobar alguna artesania local.

Ubicació: Belfast BT1 3NQ, Regne Unit

St George’s Market

Dels pubs més històrics de Belfast, destaca The Crown Liquor Saloon, d’estil victorià. Aquest pub tradicional, construït a finals del segle XIX, enamora per la seva decoració de fusta tallada per artesans italians, apartats privats, làmpades de gas, vitralls i rajoles, que el converteixen en un dels locals més bonics del món.

Ubicació: County Antrim, 46 Great Victoria St, Belfast BT2 7BA, Regne Unit

The Crown Liquor Saloon
Interior de The Crown Liquor Saloon

Un altres dels més famosos és White’s Tavern, conegut com la taberna més antiga de Belfast, en que té els seus orígens al 1630. En aquest lloc es pot sentir la història a les seves parets de maó ennegrides pel fum de la xemeneia mentre es gaudeix d’un bon estofat irlandès acompanyat amb una Guinness i música en directe.

Ubicació: 2-4 Winecellar Entry, Belfast BT1 1QN, Regne Unit

White’s Tavern

Queen’s University és la universitat més important d’Irlanda del Nord. Fundada al 1845 i oberta al 1849, aquesta universitat destaca pel seu famós edifici central d’estil victorià anomenat Lanyon, que recorda al Col·legi Hogwards de Harry Potter.

Val la pena apropar-s’hi especialment a la tarda i fer un passeig pels seus jardins i entrar a l’interior en el que es troba un bonic claustre i grans sales entre les que destaca la biblioteca.

Ubicació: University Rd, Belfast BT7 1NN, Regne Unit

Queen’s University

El Botanic Gardens està situat al costat de Queen’s University, és un dels pulmons verds de la ciutat. Allí es pot gaudir d’un agradable i tranquil passeig pels seus senders mentre s’observen nombroses varietats de plantes i arbres de tot el món.

També hi ha un estanc i un jardí de roses, el lloc més interessant però, és l’hivernacle de la Casa de les Palmeres, un dels primers construïts amb arquitectura curvilínia  i que té al seu interior nombroses plantes de diferents parts del món.

Ubicació: College Park Ave, Botanic Ave, Belfast BT7 1LP, Regne Unit

Pàgina web

Botanic Gardens

Aquest museu ubicat en edifici històric que data del 1821, és el museu més gran del Museus Nacionals d’Irlanda del Nord i permet per un passeig per la història, la naturalesa i l’art d’aquest país, des de la prehistòria fins a temps actuals.

Ubicació: Belfast BT9 5AB, Regne Unit

Horari: de dimarts a diumenge de 10:00 a 17:00 hores.

Pàgina web

Ulster Museum

Crumlin Road, també conegut com a “The Crum” va tancar al 1996 després de 150 anys en funcionament i s’ha convertit en un museu.

Aquesta presó, per la que van passar més de 25.000 presos, entre ells nens de famílies desafavorides i presos polítics, i que recorda a la Kilmainham Gaol de Dublin, permet conèixer la història de varis convictes i observar les macabres instal·lacions on van ser executades diverses persones.

Es pot fer visita autoguiada explorant la immensa Ala C, la cel·la del condemnat i la cel·la d’execució, acompanyats de suport audiovisual, així com entrevistes a antics presos.

Ubicació: 53-55 Crumlin Rd, Belfast BT14 6ST, Regne Unit

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:30 hores, l’últim accés és a les 16:00 hores.

Preu:

  • Adults: 14,50 £
  • Menors d’entre 5 i 15 anys: 8 £
  • Estudiants i majors de 60 anys: 13 £
  • Famílies (2 adults i 2 nens): 40 £

Pàgina web

Crumlin Road Gaol
Interior de la Crumlin Road Gaol

Belfast Castle, situat en el magnífic entorn natural de Cave Hill i amb bones vistes de la ciutat, és un edifici de gres que va ser construït al 1870 a les afores de la ciutat pel Marquès de Donegal, i  que tot i semblar més una mansió escocesa que un castell, val la pena apropar-s’hi, tot i els 6 km que es separen del centre de Belfast.

A part de veure l’exterior que sembla un castell de conte de fades, es pot entrar de forma gratuïta a l’interior, passejar pels seus jardins ben cuidats i veure la magnífica escala exterior de la part del darrera.

Si el dia és assolellat, es pot pujar fins al Napoleon’s Nose, un turó ubicat a 368 metres sobre el nivell del mar i amb una fantàstiques vistes panoràmiques de Belfast.

Ubicació: Antrim Rd, Belfast BT15 5GR, Regne Unit

Horari:  De dilluns a dissabtes de 9:00 a 22:00 hores. Els diumenges tanca a les 18:00 hores.

Pàgina web

Belfast Castle

La Giant’s Causeway dona nom a una de les millors rutes per carretera que es poden portar a terme per les costes d’Europa: Giant’s Causeway Coastal Route que uneix Belfast amb Derry, les dures principals ciutats nordirlandeses. A través de 190 km va molt més enllà dels que suposa arribar a Giant’s Causeway doncs toca amb castells tipus Carrickfergus (al poc de sortir de Belfast) o Dunluce o paisatge imponents com les del Port de Ballintoy, els quals porten de nou a les localitzacions de Joc de Trons.

Giant’s Causeway és un sender de grans pedres hexagonals de basalt. Aquest monument natural, el més visitat i fotografiat d’Irlanda del Nord, va néixer per l’efecte del refredament de la lava volcànica al toca l’aigua al mar. Tot i que la seva pròpia llegenda, habitava a la zona un gegant anomenat Finn McCool que va voler enfrontar-se a una altre gegant com ell que hi havia a la costa escocesa i que s’anomenava Berdonner. Amb l’objectiu de posar-se enfront ell i poder lluitar va tirar grans roques al mar per fer una calçada amb la que pogués salvar la distància que els posava l’oceà. Però il·lús d’ell, quan ho va aconseguir es va donar compte que el seu enemic Bernadonner era molt més gran i més fort, pel que va fugir. Així que l’escocès, enfadat, va fer el camí a la costa nordirlandesa, però McCool, sabent que tindria una derrota segura, es va amagar a casa de la seva muller, qui va planejar un pla a la desesperada. Va disfressar al seu marit de nadó, així quan Bernadonner va arribar, li va dir que estava sola i que només es trobava amb el seu petit fill. Aquest, al veure al nadó amb proporcions semblants, va pensar que el seu pare seria molt més gran, així que va retornar a Escòcia destruint la calçada.

Giant’s Causeway

Avui en dia, el paisatge de la Giant’s Causeway és Patrimoni de la Humanitat. A ningú el deixa indiferent aquesta Col·lecció de 40.000 columnes de basalt nascudes fa 60 milions d’anys.

Una part d’aquest recorregut coster, és The Gobbins. Situat a l’abrupta i escarpada península de Islandmagee, en un paisatge format per penya-segats i formacions rocoses, que es va crear fa un segle un sender turístic amb passarel·les, túnels i ponts penjats que va acabar essent una de les grans atraccions d’Irlanda del Nord, per sobre inclús que la famosa Giant’s Causeway. Es tracta d’una vertiginosa ruta pedestre pels que viatjaven en tren de vapor des de Belfast cap al nord que seria tristament abandonada als anys 1950. Però al 2015 el sender va ser restaurat i es va obrir de nou als visitants, que s’aproximen a ell no amb tren, sinó que en vehicles propis.

A The Gobbins es possible fer un passeig de 3 km al fil dels penya-segats i gaudir d’un dels paisatges més radiants de les costes nordirlandeses.

The Gobbins

La ruta comença al Centre de Visitants de The Gobbins a Isalandmagee (Midle Road BT40 3SX), a la qual s’arriba molt fàcilment en cotxe des de Belfast. Està molt pròxim al punt de partida de la Giant’s Causeway Coastal Route. L’entrada es reserva amb antelació per la pàgina web i un cop és el dia i hora, des del Centre de Visitants et traslladen amb una furgoneta al punt de sortida. Abans s’explica detalladament en que consisteix la ruta, adverteixen d’alguns riscos possibles (no són molts, bàsicament que es requereix una mínima exigència física i que existeix la possibilitat que algunes aus marines se’t caguin a sobre) i et proporcionen un casc que s’ha de portat posat en tot moment. Hi ha un guia assignat durant tota l’excursió.

The Gobbins funciona de marça a novembre i es fan sortides (sempre guiades ) cada mitja hora. La duració de la ruta dura unes 2,5 hores, i es fa amb grups de màxim 15 persones.

Preu:

  • Adults: 20 £
  • Menors de 16 o pensionistes: 14,50 £

Irlanda del Nord ha servit com escenari real per a multitud de capítols de la sèrie Joc de Trons. Ha influït, per suposat, que es gravi al Titanic Studios de Belfast (dels més importants d’Europa), però els paisatges i monuments del territori han resultat idonis per a ubicar Ponent. S’ha aprofitat aquest fil per marcar les localitzacions utilitzades en el rodatge de diverses temporades de Joc de Trons (sobretot les tres primeres), i són molts els mils de visitants que acudeixen seguint les petjades dels Stark o dels Lannister. Fe fet es pot afirma sense equivocar-se que existeix la ruta de Joc de Trons a Irlanda del Nord. De fet parteixen excursions d’un dia des de Belfast.

Ruta dels escenaris de Joc de Trons a Irlanda del Nord

La localització més important i reconeixible és Castle Ward a l’extrem sud-est, on es troba Invernàlia. És un dels patis de la finca (és enorme i es pot recórrer amb cotxe, bicicleta o a peu) es van gravar els exterior del Fort dels Stark i es pot practicar in situ el tir amb arc utilitzant la vestimenta hivernal de Jon Neu. Molt a prop quedaria l’abadia abandonada de Inch Abbey així com el bosc de Tollymore Forest Park, també utilitzats en el rodatge.

Un altre escenari espectacular i extremadament fotogènic de Joc de Trons és The Dark Hedges, un sender flanquejat per faigs que s’abracen formant un túnel d’arbres molt propi d’universos fantasiosos com els de la sèrie. Per aquest s’escapa Arya Stark després de la mort del seu pare, essent part de la en la ficció seria El camí reial.



The Dark Hedges o Camí reial

Les Cushendun Caves (en plena Giant’s Causeway Coastal Route) van servir perquè Melisandre, la dama roja, engendrés la criatura demoníaca que acabaria amb la vida de Renly Baratheon, postulant fallit al tro de ferro. Sense sortir de la Giant’s Causeway Coastal Route, al Ballintoy Harbour es pot admirar un horitzó rocós que a Joc de Trons serien les Illes del Ferro. També comunicant amb la Giant’s Causeway Coastal Route estaria el Dunluce Castle o dels Greyjoy, del que queden les ruïnes però llur emplaçament aconsella una visita.

Cushendun Caves
Illes del Ferro

Sense sortir de la Giant’s Causeway Coastal Route, tot i que prop d’arribar al final, hi ha un altre escenari de Joc de Trons. Des de Downhill Strand (a Castlerock) les parets dels penya-segats mostra el que era Rocadragón. Dita platja va servir a més per gravar com Melisandre i els seus acompanyants (entre els que es trobaven Stannis Baratheon i Sir Davos) prenien foc a les estàtues dels set déus per a honrar al Senyor de la Llum.

És aconsellable veure-ho des de dalt pujant a la Mansió del Bisbe de Derry, Frederick Augustus Hervey, i arribant fins al penya-segat on pràcticament penja un temple circular, el (Mussenden) modelat a la imatge del temple romà de Vesta. Els jardins que hi ha a l’entrada són extraordinaris i les vistes valen la pena, així com comprovar el que queda de la mansió fortificada del Bisbe, que va ser danyada a la II Guerra Mundial.

Downhill Strand

Derry és la segona ciutat d’Irlanda del Nord, Derry o Londonderry, és un símbol de la nou pau que es respira a Ulster, després de anys de conflicte, les anys del Bloody Sunday (diumenge sagnant) o de la “Free Derry”. Però és molt més. També és la única ciutat emmurallada conservada a Irlanda i el lloc on es va construir la primera catedral protestant en territori Britànic des de la Reforma. Una ciutat plena de vida i de pubs.

La ciutat està dividida en dues ànimes: la catòlica i la protestant. Aquesta divisió es reflecteix inclús en el seu nom- Derry, el que utilitzen els republicans catòlics, deriva del gaèlic Doire. Londonderry, nom oficial de la ciutat de Regne Unit des de la colonització de l’Ulster i que recorda la seva connexió amb la capital, Londres, és el que solen utilitzar els unionistes protestants. Avui en dia, encara s’utilitzen els dos noms junts, tot i que el més utilitzat és Derry.

Es va intentar canviar el nom oficial a Derry portant-ho als tribunals, el jutge es va apartar del cas al·legant que havia estat la casa reial el que havia donat el nom i havia de ser ella qui el canviés. Van decidir escriure a la reina Elisabeth II i encara estan esperant la resposta des de fa 10 anys.

Mural de benvinguda a Free Derry

Al segle XVIII van tenir lloc el conegut com a “plantations” durant els que mils d’habitants de Gran Bretanya va arribar a l’Ulster, una província històrica d’Irlanda formada per nou comtats, sis dels quals avui formen Irlanda del Nord, amb la promesa de terres mes drets que els habitants irlandesos. La idea era acabar amb els habitants irlandesos i la seva religió. L’error de càlcul de la quantitat de les terres disponibles per als colons va fer que l’operació no fos un èxit i aquí va començar tot: guerres, setges, intents de rebel·lió, independència frustrada, etc.

Tres segles després les coses no havien millorat gaire i els republicans catòlics de Derry van crear una zona d’exclusió a les forces de l’ordre britàniques als seus barris: Bogside i Creggan, l’autodenominat “Free Derry”. Encara avui hi ha el mural de Benvinguda a Free Derry.

Mural de Derry

Irlanda del Nord era un polvorí amb les lluites entre unionistes protestants i republicans catòlics amb els atemptats de l’IRA, amb les incursions de l’exèrcit, els denominats The Troubles (els problemes). Els republicans catòlics se senten més irlandesos que britànics i renegaven del fet que Irlanda del Nord formés part del Regne Unit. Els unionistes protestants se senten més britànics que irlandesos i estan orgullosos de pertànyer al Regne Unit. republicans catòlics i unionistes protestants ha “conviscut“, entre cometes, perquè els seus barris sempre han estat separats, durant segles.

El 30 de gener de 1972, dia del Bloddy Sunday, en una manifestació convocada pels republicans catòlics per reclamar els seus drets civils i contra la llei que permetia l’empresonament sense judici previ als sospitosos de pertànyer a l’IRA, l’anomenat internment, va acabar en enfrontament. La manifestació no podia abandonar el barri catòlic de Bogside, i no ho va fer, però alguns van començar a tirar objectes contra la brigada de paracaigudistes que havia estat enviada des de Gran Bretanya per a mantenir l’ordre. Es van defensar amb pots de fum, pilotes de goma, aigua a pressió, etc. i després els paracaigudistes van obrir foc i van matar a 13 persones, i una més que va morir als pocs dies per les ferides.

Mural dels 14 morts del Bloody Sunday

Al 1998, el dia de divendres sant, va començar el procés de pau amb la signatura d’un acord entre el govern del Regne Unit i el d’Irlanda que es va ratificar posteriorment amb un referèndum a Irlanda del Nord i un altre a Irlanda. El primer ministre britànic va demanar perdó pels fets d’aquell 30 de gener, les postures es van apropar i es va començar a parlar. Van acabar els problemes, però la separació entre republicans catòlics i unionistes protestants segueix existint: barris separats, murs aixecats, portes que bloquegen carrers i es tanquen a la nit, banderes que onegen orgulloses per indicar les idees dels amos de les cases, etc.

Derry es va fer tristament famosa pel Bloody Sunday. Els tristos successos d’aquest dia van ser més notoris durant els anys de The Troubles (els problemes) del conflicte a Irlanda del Nord entre unionistes protestants i republicans catòlics. El record d’aquesta època és manté el Free Derry Corner i els murals de Derry al barri catòlic Bogside, en el mateix barri hi ha també el Museum of Free Derry, on recordar la història de The Troubles o del Bloody Sundayperquè no es repeteixi.

Els murals a les parets recordant víctimes d’aquell diumenge, els morts per vagues de fam a les presons, els enfrontaments amb els militars britànics, però també recordant el setge que van patir els unionistes protestants per part dels republicans catòlics a finals del segle XVII, banderes de Gran Bretanya, la cara de la reina, etc. Perquè els murals de Derry no són només d’una banda.

Tres zones en les que trobar el murals són el barri de Bogside, a les afores de la ciutat emmurallada, condensa tots els murals republicans catòlics. The Fountain, un dels barris unionistes protestants, el més pròxim a la ciutat emmurallada, compta amb els primers murals unionistes protestants que es van veure a la ciutat. El barri és perfectament reconegut perquè les voreres i les faroles estan pintades amb els colors de la bandera del Regne Unit: blanc, blau i vermell. Els altres murals unionistes protestants estan a Waterside, a l’altre costat del riu.

Hi ha vàries associacions que es dediquen a pintar aquests murals, es continuen pintant avui en dia: The Bogside Artists a la part dels republicans catòlics, i BSCA i Attitude Artwork a la part dels unionistes protestants.

Murals de Derry

Guidhall és com l’Ajuntament, aquí es reuneixen els consellers dels districtes unificats de Derry i Strabane. El seu nou deriva de “City & Guilds of London” (ciutat i gremis de Londres), i recorda la fundació pels londinencs de la ciutat. Els edificis del Guildhall han tingut una història complicada. El primer edifici, construït al segle XVII, la fundació anglesa de la ciutat, es va cremar a l’època victoriana. El segon va obrir al 1890, també va ser danyat per un incendi i només va sobreviure el rellotge de la torre, inspirat en el Big Ben. L’actual, obert al 1912, va ser objecte d’atacs terroristes durant l’època de The Troubles en més d’una ocasió. Al 1972 dues bombes el van danyar molt greument.

A la planta baixa hi ha una petita exposició sobre la història de Derry des de la Plantation, el procés de colonització britànic del segle XVII. A  la part de dalt hi ha la Gran Sala, la joia de la corona, amb un enorme òrgan i les seves vitralls que representen des de pescadors a músics donades pels diferents gremis de Londres que van fundar la ciutat. S’utilitza per actes.

Guildhall
Interior del Guidhall

En aquest museu situat en una torre, hi ha dues exposicions permanents. Una sobre la història de Derry des de la seva formació geològica fins als nostres dies, passant per la Plantation i The Troubles. L’altra sobre el preu de la Trinitat Valencera, un dels bucs de l’Armada Invencible, trobat al 1971 a la badia de Kinnagoe, al nord de Derry.

Derry Tower Museum

St Columb’s Cathedral és la primera catedral protestant construïda després de la Reforma en terres britàniques i l’únic edifici de principis del segle XVII que es conserva a Derry. El seu estil és gòtic tardà portat amb la Plantation.

El perfil de la seva torre, amb quasi 70 metres d’alçada, es veu des de tots els punts de la ciutat. Al seu interior hi ha molts objectes que recorden la història de Derry, incloent-hi The Siege, el gran setge de 1689 per part dels irlandesos, que va acabar amb la mort de la meitat de la població britànica.

St Columb’s Cathedral

Pels amants del senderisme i de la bicicleta, les muntanyes de Mourne són tot un paradís, al ser les més altes del país. Entre elles destaca la Slieve Donard, amb 850 metres i unes visites increïbles sobre la badia de Murloough i Newcastle. Aquestes muntanyes de granit considerades com “Àrea de Bellesa Natural Excepcional” situades al sud-est d’Irlanda del nord es poden recórrer a través de la Mourne Mountains Cycle Loop, una ruta que porta pel passeig de Spelga, passant per les ruïnes del segle XIV de Greencastle. Però admirar la bellesa d’aquesta zona també es pot fer una ruta amb cotxe pels pobles costers. Sostingut únicament per la gravetat es troba el mur de pedra de Mourne, que recórrer 15 muntanyes i que la seva construcció va tardar 18 anys.

Mourne Mountains

A Rathlin Island es pot arribar a través d’un ferri des de la petita ciutat costers de Ballycastle, i en 25 minuts s’arriba a Church Bay, a l’illa. El temps canvia dues o tres vegades durant el dia, potser una mica extrem per als visitants, però res nou pels habitants de Rathlin.

Rathlin Island

Una comunitat de 150 persones viuen en aquesta illa que forma de “L”, d’uns 6 km de llarg per 4 d’ample. Les acolorides façanes de les seves cases donen la benvinguda en un port tranquil, només interromput per l’arribada i partida dels vaixells de turistes. Però no ha estat sempre així.

L’illa ha estat poblada durant mils danys, va ser aquí on , a finals del segle VIII, els temibles víkings va descarregar el seu primer cop sobre Irlanda que no sabia el que els venia a sobre.

A principis del segle XIV, l’escocès Robert the Bruce, vençut per les tropes de l’anglès Edward I, fugia a amagar-se a la cova de Rathlin. Segons s’explica, allí va observar durant mesos, l’incansable treball d’una aranya que reparava, un i una altra vegada, la seva tela trencada pel vent. Això li faria veure que el que necessitaven per a derrotar als anglesos era teixir una aliança indestructible entre diferents clans escocesos. Amb aquesta idea partiria de nou cap a la batalla, derrotant als seus enemics a Bannockburn per a proclamar-se rei d’Escòcia.

A finals del segle XIX Rathlin va patir una gran fam, quan gran part de la població, llavors hi vivien mils de persones, van emigrar en busca de millor fortuna.

Foca descansant a Rathlin Island

Els descendents dels valents que es van quedar, ara viuen del turisme, la pesca, l’agricultura i la ramaderia. També de l’art, doncs no són pocs els artistes que s’han traslladat a aquest lloc, tan bucòlic i extrem, que ajuda a la creativitat.

Els ramaders de Rathlin recorren els verds prats amb les seves vaques i ovelles, però la major part dels animals de l’illa es troben en estat salvatge.

Es pot comprovar només arribar al port, on diverses foques comunes solen esperar les molles dels pescadors. Altres foques diferents, les grises, naden a mar obert i patrullen l’accidentada i bella costa de Rathlin en busca d’aliment i refugi. Ningú les molesta, doncs en aquesta reserva natural es troben totalment protegides.

Cada any, centenars d’ornitòlegs de tot el món viatgen a Rathlin per gaudir d’una població d’aus que arriba a 100.000. Amb els seus potents teleobjectius, treuen fotos de llaurats comuns, fulmars, gavines i altres desenes d’espècies, però sobretot, als curiosos i adorables frarets.

La colònia de frarets que habita a les parets dels tallants penya-segats de Rathlin arriben a tenir desenes de milers d’individus. El millor moment per admirar-los és entre abril i juliol, coincidint amb la seva temporada d’aparellament i cria.

Frarets a Rahtlin

Els frarets, amb el seu pic ataronjat i els seus expressius ulls, són aus monògames i ambdós pares cuiden a l’únic ou que posa la femella. El millor lloc de l’illa per a observar aquest meravellós fenomen natural és el West Light Seabird Centre. Aquest antic far, reconvertit en centre d’observació d’aus i museu es troba a ple cor de la colònia d’aus.

Columnes basàltiques properes al West Light Seabird Centre plenes de gavines i diferents aus

Des d’uns miradors perfectament ubicats, es pot admirar a desenes de mils d’aus en constant moviment, entre el mar, el cel i les parets dels penya-segats.

Aquest espectacle, es pot complementar a la perfecció amb una vista al far en que es mostra com era la vida de dura dels farers de l’illa.

Per a explorar Rathlin i els seus bells secrets, es pot optar per agafar un dels tours d’autobus que surten des del port de Church Bay i pugen fins al West Light Seabird Centre, o caminar pels 8 senders de l’illa. A més durant l’estiu, es poden llogar bicicletes a Soerneog View Hostel.

Especialment interessant és la caminada del Roonivoolin Trail, que porta per l’àrea menys visitada de Rathlin (just costat oposat del West Light Seabird Centre) i permet gaudir, quasi en solitari, d’extensos prats verds, penya-segats (els més alts de l’illa arriben a tenir una alçada de de 70 metres) coberts de vegetació, ruïnes d’antics coberts i cases de pedra i una vida animal que aquí té poc contacte amb el ser humà.

Si es visita Rathlin a la primavera o estiu, a tots els atractius anteriors cal afegir-hi una acolorida manta de flors silvestres que s’estenen per tota l’illa, un espectacular festival de música i tradicions (el Rathlin Festival, que se celebra al juliol) i unes platges en que només els més atrevits decideixen banyar-se.

Sota aquestes aigües de color blau fosc, existeix una vida submarina, pel que també s’organitzen activitats de busseig. I tot que hi ha delfins i altres peixos, el tresor més apreciat dels bussejadors que viatgen a Rathlin és el HMS Drake, un dels creuers insígnia de la Gran Flota Britànica que va participar a la Primera Guerra Mundial.

El buc va ser tocat i enfonsat al 1917, per un submarí alemany i les seves restes es troben a Church Bay, enfonsades a menys de 20 metres de la superfície i en unes aigües clares que permeten una visibilitat realment bona.