Escòcia

Contingut:

Informació pràctica

Documentació necessària

Per viatjar al Regne Unit és necessari un visat que s’ha de tramitar a https://www.gov.uk/check-uk-visa i el passaport en vigor.

El temps

El temps a Londres varia constantment durant el dia, i tot i que no hi ha temperatures extremes, en un dia és habitual veure núvols, pluja, fres i sol.

Les pluges al Regne Unit són freqüents durant tot l’any, pel que sempre és important portar un paraigua o capelina.

Tot i que les pluges són freqüents, sempre queda el consol de que no acostuma a ploure de forma abundant, sinó que el més normal és que es presenti en forma de plugim suau però constant.

Moneda

La moneda oficial del Regne Unit és la lliura esterlina (GBP, £), en anglès, pound sterling. Cada lliura està dividida en 100 penics.

Els bitllets més comuns tenen un valor de 5, 10, 20, 50, i 100 lliures esterlines. També és possible trobar bitllets de 1£, però són realment rars de trobar, ja que només s’imprimeixen a Escòcia.

Les monedes en circulació són de 1, 2, 5, 10, 20 i 50 penics i de 1 i 2 lliures. De vegades surten edicions especials de monedes de 5£ però, igual que passa a Espanya amb aquestes sèries, la seva circulació és merament teòrica.

Arrel de la mor de la reina Elisabet II al setembre de 2022, els nous bitllets amb el rostre del rei Charles III han entrat en circulació. Aquest nous bitllets només substituiran els que estiguin gastats i els de la imatge de la difunta reina es podran seguir utilitzant amb normalitat, pel que serà habitual veure ambdós dissenys compaginats.

Per estalviar diners en comissions, la millor opció és pagar amb targeta de crèdit sempre que es pugui. Quan es paga amb targeta el tipus de canvi és l’actual i la comissió màxima, depenent del banc emissor, acostuma a ser del 1%.

Per canviar diners, la forma més econòmica i la més recomanable es treure diners directament dels caixers automàtics, tot i que sempre hi ha altres opcions:

Treure diners dels caixers automàtics: la comissió habitual per treure diners en moneda estrangera és del 4%, el millor és que abans del viatge consultar al banc la comissió que apliquen per treure diners en divisa estrangera. D’aquesta forma es pot valorar l’opció de treure diners durant el viatge.
Canviar diners abans de viatjar: sempre hi ha qui prefereix canviar diner abans de viatjar. Per això hi ha dues opcions: es pot fer en un banc, tot i que les comissions són abusives per norma general (pot arribar al 10%), o bé fer-ho en una empresa especialitzada.
Canviar diners en destí: si es prefereix canviar els diners un cop allí, es pot fer tant als bancs com a les cases de canvi. Recordar comparar tant el tipus de canvi com la comissió, o bé preguntar directament quantes lliures entregaran a canvi dels euros que es volen canviar.

Tipus de canvi: 1£ = 1,21€.

Informació d’interès

Els endolls del Regne Unit tenen tres clavilles (tipus G), pel que es necessita un adaptador pels aparells elèctrics. El millor és comprar-lo a Espanya perquè acostuma a ser més barat, tot i que sempre hi ha la possibilitat de demanar-ne un de prestat a l’hotel.

Si es té previst arribar al Regne Unit en cotxe o llogar un allí per moure’s, amb el carnet de conduir espanyol n’hi ha suficient. Això si, no oblidar-se que al Regne Unit es condueix per l’esquerra.

L’hora oficial del Regne Unit és GMT+0. Durant tot l’any és una hora menys que a Espanya.

Telèfons d’interès:

Emergències: 999.
Emergències (mòbil) 112.
Ambaixada d’Espanya de Londres: +44 020 7235 5555.
Consulat Espanyol d’Edinburgh: +44 131 220 1843
El prefix del Regne Unit: 0044 o +44

Història d’Escòcia

La història d’Escòcia comença al voltant de fa 10.000 anys, quan els éssers humans actuals van començar a habitar Escòcia després de la fi de la glaciació de Würm, l’última era del gel. De les civilitzacions de l’edat de pedra, edat del bronze i edat del ferro que van existir, en queden molts artefactes, però pocs registres escrits.

La història escrita d’Escòcia comença amb l’arribada de l’Imperi Romà a la Gran Bretanya, quan els romans van ocupar el que és actualment Anglaterra i Gal·les, administrant-ho com la província romana de Britannia. Cap al nord era territori no governat pels romans, Caledònia. El seu poble eren els pictes. Des d’un punt de vista històric clàssic, Escòcia semblava un país perifèric, lent per a aconseguir avenços que es filtraven de la font de la civilització mediterrània, però com que el nostre coneixement del passat creix, sembla que alguns desenvolupaments eren més primitius o més avançats del que es creia anteriorment i que els mars van ser molt importants per a la història escocesa. Des del començament del segle viii fins al segle xiii van ser els celtes els qui estaven a càrrec de la corona escocesa; el primer rei escocès va ser Kenneth MacAlpin, que començà a governar el 840, i l’últim va ser Alexandre III, que va finalitzar el seu regnat el 1249. Després de la colonització normanda, van ser ells qui van dominar el país (1286-constitució del vot).

A causa de l’orientació geogràfica d’Escòcia i la seva forta confiança en les rutes comercials marítimes, aquesta tenia vincles propers al sud i aquest amb els països bàltics, i amb França a través d’Irlanda i el continent europeu. Després de l’Acta d’Unió i la subseqüent Revolució industrial i Il·lustració escoceses, Escòcia es va convertir en una de les potències comercials, intel·lectuals i industrials d’Europa. El seu declivi industrial seguit de la II Guerra Mundial va ser particularment agut, però en dècades recents el país ha gaudit d’una mica de renaixement cultural i econòmic, alimentat en part per un ressorgiment dels serveis financers, els ingressos del petroli i gas del mar del Nord i, més recentment, un parlament retornat.

Prehistòria

Restes d’un assentament neolític a Skara Brae, a les illes Orcades

S’ignora si Escòcia va estar habitada durant el paleolític, ja que les successives glaciacions que van cobrir el seu actual territori han destruït totes les proves d’assentaments humans anteriors al període mesolític. Es creu que els primers grups de caçadors recol·lectors van arribar-hi fa uns 11.000 anys, quan els gels de la primera glaciació van començar a retirar-se cap al nord. Els primers assentaments van aparèixer al territori escocès fa aproximadament 9.500 anys, i els primers pobles fa uns 6.000. D’aquest període data, per exemple, l’assentament de Skara Brae, a la més gran de les Illes Orcades, que es troba en molt bon estat de conservació, així com altres restes d’habitatges, soterraments i centres rituals del neolític trobats sobretot a les illes escoceses. Aquesta abundància de construccions que han sobreviscut al pas del temps pot haver-se degut a l’absència d’arbres a la zona, que va permetre als pobladors primitius crear construccions a la mateixa roca local.

Edat del bronze (c. 1800 aC – 700 aC)

Cista funerària de l’edat del bronze, a Cairnpapple, West Lothian

Els cairn (en gaèlic, ‘túmul de roques’) o túmuls i els monuments megalítics s’hi van continuar construint entrada l’edat del bronze, una etapa que va introduir l’ús dels metalls com un material addicional més que no pas com un substitut del sílex. Tanmateix, es va produir un declivi tant en la construcció de noves grans estructures com en les àrees de cultiu des del 2500 aC.

El cairn de Clava i els menhirs que hi ha prop d’Inverness mostren alineaments complexos geomètrics i astronòmics amb petites tombes ―potser individuals― en comptes de tombes comunes pròpies del neolític. D’altra banda, s’han descobert mòmies datades del 1600 aC al 1300 aC a Cladh Hallan, a Uist del Sud.

A més, durant aquest període es van construir els primers castres, tals com Eildon hill, prop de Melrose, al comtat de Scottish Borders, que es remunta al 1000 aC i va reunir centenars de cases en un turó fortificat. Les excavacions al castell d’Edimburg van mostrar restes de l’edat del bronze datades des del 850 aC.

Edat del ferro (c. 1200 aC – 400 aC)

Des dels volts del 700 aC fins a l’època romana, per tot Escòcia hi havia esquitxats diversos forts i castres, cosa que dona suport a la imatge de tribus bel·ligerants i petits regnes feta palesa pels romans.

La llengua i cultura britones (o pritèniques), de la branca cèltica, es va estendre al sud d’Escòcia en un moment posterior al segle viii aC, probablement per contacte cultural i no pas per invasió, de manera que es va desenvolupar tot un sistema de petits regnes celtes que constituïen el territori escocès.

Es van estendre els grans assentaments fortificats, com la fortalesa dels botons de Traprain Law, a East Lothian, que tenia la mida d’un poble. Es van construir un gran nombre de duns (terme gaèlic per a designar els forts), castres i ringforts (assentaments circulars fortificats) en qualsevol penya-segat o turó idonis per a aquestes construccions. També és el període d’aixecament dels brochs, el més impressionant dels quals és el broch complet de Mousa, a les Illes Shetland. Tot i que es van construir molts corredors subterranis, el seu objectiu encara es desconeix. Finalment, els assentaments a les illes, units a una calçada en terra ferma, els crannogs, van esdevenir populars i es creu que la seva funció era bàsicament defensiva.

Edat antiga

La història escrita d’Escòcia comença amb la romanització del centre-sud de la Gran Bretanya (les actuals Gal·les i Anglaterra, que formaven la província de Britannia). Els romans van anomenar inicialment Caledònia (‘Terra de caledonis‘) a Escòcia, per l’immens bosc de pins caledonis que s’estenia de nord a sud i d’est a oest per tota la zona. El principal poble assentat en aquella època a la regió escocesa era el dels pictes, anomenats així, aparentment, pel seu costum de pintar-se el cos. Els escots, per la seva banda, eren un poble d’origen irlandès, que es va establir a l’oest d’Escòcia. Durant aquest període existien, per tant, dos regnes diferenciats: el de l’oest d’Escòcia i el Regne picte de l’est, Alba.

La romanització d’Escòcia va ser un llarg procés amb una multitud d’interrupcions: l’any 83 aC, el general Gneu Juli Agrícola va derrotar els caledonis en la batalla del mont Graupi, la qual cosa va permetre la construcció d’una cadena de fortificacions coneguda com a Gask Ridge, a prop de la falla de les Highlands (sense endinsar-se, pel que sembla, més al nord); poc després, no obstant això, els romans es van retirar als Southern Uplands (‘Planes del Sud’), és a dir, al terç més meridional d’Escòcia, i van començar la construcció del mur d’Adrià per a controlar les tribus de la zona. Aquesta línia va marcar durant gairebé tot el període d’ocupació romana el límit septentrional de l’Imperi romà, malgrat la construcció, més al nord encara, del mur d’Antoní. Aquesta frontera només va poder ser defensada durant breus períodes, dels quals el més tardà va tenir lloc entre els anys 208 i 210, durant el mandat de l’emperador Septimi Sever. En general, l’ocupació d’aquestes zones d’Escòcia per part dels romans es va estendre durant no més de 40 anys, encara que la influència llatina a la part més meridional, sobretot entre les tribus d’origen bretó, va ser més duradora.

Edat mitjana

El Regne dels pictes (amb seu a Fortriu cap al segle vi) va experimentar un important desenvolupament durant l’edat mitjana, potser com a resposta al mateix imperialisme romà i partint des del seu territori originari a l’est d’Escòcia, al nord del fiord de Forth i al sud del riu Oykel, el Regne picte va aconseguir controlar les terres del nord i del sud, incloent-hi gran part del Hen Ogledd. Una fita important en aquesta lluita per la supervivència i l’ampliació va ser la batalla de Dunnichen (685), en la qual els pictes van derrotar les tribus de Northumbria durant el regnat de Bridei III (671-693). El regnat d’Óengus I (732-761) va ser igualment un període de consolidació per al Regne picte.^[10]

La influència víking a Escòcia va començar a finals del segle VIII i, encara que no hi ha dubte que la dinastia Uí Ímair va tenir un paper destacat en aquest primer període, els registres de les dates i els detalls dels governants són especulatius fins a mitjans del segle X. A partir del 793 es registren incursions repetides de víkings a les illes britàniques i l’illa d’Iona a les Hèbrides Interiors fou saquejada el 802 i 806. L’any 839 dC, una gran flota nòrdica va envair a través del riu Tay i el riu Earn, tots dos altament navegables, i va arribar al cor del regne picte de Fortriu. Van derrotar a Eóganan mac Óengusa, rei dels pictes, al seu germà Bran, i al rei dels escocesos de Dál Riata, Áed mac Boanta, juntament amb molts membres de l’aristocràcia picta a la batalla de 839. El sofisticat regne que s’havia construït es va ensorrar, igual que el lideratge picte, que s’havia mantingut estable durant més d’un segle des de l’època d’Óengus mac Fergusa, i l’ascens de Cináed mac Ailpín com a rei tant dels pictes com dels escocesos es pot atribuir a les conseqüències d’aquest esdeveniment, i s’establí el mite de l’ascendència irlandesa de la dinastia reial de Cináed mac Ailpín.

Diversos líders víkings que probablement estaven basats a Escòcia, apareixen als anals irlandesos: Soxulfr in 837, Turges el 845 i Hákon el 847. Hi havia un rei de l’Escòcia vikinga l’hereu del qual, Thórir, va portar un exèrcit a Irlanda el 848. Al segle ix, apareixen les primeres referències als Gallgáedil individus d’ascendència i/o cultura mixta escandinava-celta que es van convertir en dominants al sud-oest d’Escòcia, parts del nord d’Anglaterra i les illes. Segons la Saga Orkneyinga, cap a l’any 872 Harald Fairhair es va convertir en rei d’una Noruega unida i molts dels seus oponents van fugir a les illes d’Escòcia incloses les Hèbrides de la costa oest i les illes del nord. Harald va perseguir els seus enemics i va incorporar les Illes del Nord al seu regne l’any 875 i després, potser una mica més d’una dècada més tard, també les Hèbrides. L’any següent els caps víkings locals de les Hèbrides es van rebel·lar. Aleshores, Harald va enviar Ketill Flatnose per sotmetre’ls, cosa que va fer ràpidament, però després es va declarar “rei de les illes” independent, un títol que va conservar per a la resta de la seva vida, però no va deixar cap successor i hi ha poc registre de les quatre dècades següents.

Els processos culturals i econòmics iniciats al segle xii van fer que durant la baixa edat mitjana Escòcia es transformés. El principal impuls a aquesta transformació es va produir durant el regnat de David I d’Escòcia, que va iniciar el que es coneix com la revolució davidiana. Aquesta és l’època en la qual s’introdueix el feudalisme a Escòcia, es reorganitzen les formes de govern i es funden les primeres ciutats i pobles amb furs propis (els anomenats burghs). Aquestes institucions, així com la immigració de cavallers i de clergat francesos i anglofrancesos, van facilitar un procés d’«osmosi cultural», durant el qual els territoris meridionals i costaners del Regne d’Alba es van convertir en angloparlants, com ja ho eren moltes de les terres tot just conquerides al sud; la resta del regne, en canvi, va seguir conservant la llengua gaèlica.

L’hostilitat entre els reis de les illes i els governants del Regne de Dublín, Dál Riata i Alba, i la intervenció de la corona de Noruega directament o a través del seu vassall el comte d’Orkney van ser temes recurrents. Una invasió de Magne III de Noruega a en 1098 va donar lloc a un breu període de domini noruec directe sobre el regne, però aviat els descendents de Godred Crovan van tornar a establir un altre període de domini en gran manera independent fins que va esclatar una guerra civil entre Godred Olafsson i Somerled, que es van repartir el regne en 1156 després de la batalla de la Epifania, fins que el 1164 amb la mort de Somerled en la batalla de Renfrew va col·lapsar i fragmentar el regne durant dècades d’inestabilitat, i les illes van passar a formar part del Regne d’Escòcia després que el rei Haakon IV fos derrotat per les tropes d’Alexandre III d’Escòcia en la batalla de Largs el 1263 quan intentava restablir la sobirania noruega i Magnus VI signés el tractat de Perth de 1266 que tancava la guerra escocesonoruega.

Estàtua de Robert the Bruce a l’entrada del castell de Stirling

La mort d’Alexandre III el 1286, seguida per la de la seva neta Margarida I, va trencar la línia successòria de la dinastia regnant. Això va portar a la intervenció d’Eduard I d’Anglaterra, que va posar al tron el seu protegit Joan de Balliol. Quan la seva relació es deteriorà, es va produir un intent de conquesta per part d’Anglaterra, que fou rebutjat per William Wallace (Braveheart) en les guerres d’independència d’Escòcia. Per la seva banda, Robert the Bruce, comte de Carrick, es va proclamar rei d’Escòcia amb el nom de Robert I d’Escòcia. La guerra amb Anglaterra va durar dècades, i la guerra civil entre els partidaris de la dinastia de Robert the Bruce (que assegurava ser descendent de David I) i els partidaris dels Balliol, recolzats per Anglaterra, durà fins a inicis del segle xiv. Malgrat que la dinastia Bruce va ser-ne la vencedora, l’absència de descendents de David II va permetre al seu nebot, Robert II, ascendir al tron i situar-hi la dinastia Stuart.

Edat moderna

Retrat de la reina Anna d’Anglaterra, que es convertiria en Anna de la Gran Bretanya després de la signatura de l’Acta d’Unió

L’edat moderna es va obrir en la història escocesa amb el Rough Wooing o ‘seguici violent’ (1544 – 1551), una sèrie d’ofensives militars intermitents mitjançant les quals Anglaterra pretenia forçar un casament entre Maria I Stuart i Eduard VI d’Anglaterra, objectiu que finalment no va aconseguir. A més, el segle xvi és el segle de la Reforma protestant, encapçalada a Escòcia per figures com John Knox i recolzada des d’Anglaterra.

El 1603, Jaume VI d’Escòcia va heretar el tron d’Anglaterra i es va convertir en Jaume I d’Anglaterra, sent executat el 30 de gener de 1649 durant la Guerra Civil anglesa. Amb l’excepció d’un breu període conegut com el Protectorat, Escòcia continuà sent un estat independent, encara que sacsejat per constants enfrontaments entre la corona i els covenanters, sobre la forma de govern de l’Església. Després de la Revolució Gloriosa i el derrocament del catòlic Jaume VII d’Escòcia per Guillem III d’Anglaterra i la seva esposa Maria II (1688), Escòcia va amenaçar de triar un rei protestant diferent al d’Anglaterra. El 1707, però, després de les amenaces angleses de tancar el comerç amb Escòcia, es va signar l’Acta d’Unió, que certificava la creació del Regne de la Gran Bretanya.

Malgrat aquesta unificació dels dos regnes, els defensors de la casa Stuart, coneguts com a jacobites, seguien tenint influència a les Highlands i a la zona nord-est del país, especialment entre els no presbiterians. No obstant això, els aixecaments jacobites produïts el 1715 i 1745 no van aconseguir apartar del tron britànic la casa de Hannover. Aquests aixecaments van servir, a més, com a excusa per al desplaçament massiu dels habitants de les Highlands, en el que es coneix com a Highland Clearances.

Després de la Il·lustració i la Revolució industrial, Escòcia es va transformar en un dels centres comercials, intel·lectuals i culturals d’Europa. Glasgow i Edimburg, sobretot, es van desenvolupar ràpidament a finals del segle xviii, i durant el segle xix el sorgiment de la indústria pesant a les riberes del riu Clyde va transformar Glasgow en la «segona ciutat de l’Imperi britànic» després de Londres.

La situació va empitjorar després de la Primera Guerra Mundial, en la qual van morir un gran nombre d’escocesos, provinents sobretot de les Highlands, però especialment després de la Segona Guerra Mundial, després de la qual la situació econòmica d’Escòcia empitjorà ràpidament, amb la desaparició d’un gran nombre d’indústries que ja no eren competitives en el mercat internacional. Només en les últimes dècades del segle xx el país va aconseguir una petita recuperació econòmica i cultural, gràcies al sorgiment de nous serveis financers i del sector electrònic (en el que es coneix com a Silicon Glen), així com als beneficis del petroli i del gas del mar del Nord. El 1998 el Govern del Regne Unit va concedir més nivells de sobirania a Escòcia amb la Scotland Act 1998, restablint el Parlament Escocès i retornant a Edimburg, simbòlicament, la Pedra de Scone.

L’independentisme escocès

L’independentisme escocès és una aspiració de diferents partits polítics i agents socials escocesos de dissoldre el Regne Unit i aconseguir convertir Escòcia en un territori independent com ja ho era fins al 1707. Els partidaris de la independència d’Escòcia argumenten que la impossibilitat d’aquesta nació de decidir de manera absoluta sobre els seus afers, de forma nacional i internacional, va en detriment dels interessos escocesos. Segons aquests agents, donat que el govern del Regne Unit actua en benefici del conjunt de l’estat (del qual Anglaterra és la part més poblada) no és beneficiós per a Escòcia romandre dins del regne. Els detractors de la independència d’Escòcia argumenten que seguir units amb la resta de territoris del Regne Unit beneficia els escocesos, ja que d’aquesta manera formen part d’una potència major que tampoc posa en compromís la seva identitat nacional.

El govern escocès convocà un referèndum per la independència d’Escòcia la tardor de 2014.

Entre els anys 843 i 1707 el Regne d’Escòcia i el Regne d’Anglaterra foren dos territoris independents. L’any 1707 amb la firma de l’Acta d’Unió i la creació del Regne de la Gran Bretanya els dos regnes es fusionaren i els respectius parlaments es dissolgueren, creant el Parlament de la Gran Bretanya que n’aglutinava funcions de tots dos. La creació del Partit Nacional Escocès l’any 1934 marca un punt important en la història de l’independentisme escocès. Aquest partit aposta obertament per la independència, obté representació de forma continuada des de les eleccions de 1967 i ocupa la majoria absoluta del Parlament escocès des de l’any 2011.

L’independentisme escocès visqué un ressorgiment a partir dels anys 1970 com a conseqüència d’una crisi econòmica i un procés de desindustrialització. Aquests processos sumats al descobriment de jaciments petroquímics al mar del Nord retornaren al centre del debat polític la necessitat de gestionar els propis recursos. L’any 1979 se celebrà un referèndum per la recuperació de l’autogovern. El resultat fou afirmatiu malgrat que la norma no entrà en vigor per una polèmica clàusula que obligava que els vots afirmatius fossin més del 40% del total del cens. El Parlament escocès i el govern escocès entraren en funcions finalment després de la celebració d’un nou referèndum l’any 1997, que es va celebrar després de la victòria de Tony Blair a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1997, que ho duia en el seu programa. En el referèndum es preguntà novament sobre la necessitat de restaurar el parlament i sobre si aquest havia de tenir la potestat de legislar sobre impostos. El resultat en fou afirmatiu en tots dos casos.

El debat sobre la independència s’ha mantingut en el centre del debat polític des que l’any 2009 el Partit Nacional Escocès presidit per Alex Salmond plantejà una sèrie de converses amb diferents agents socials sobre el tema. La qüestió s’ha mantingut al centre de l’ideari del partit i ha estat una qüestió principal en les propostes per la campanya de les eleccions de 2011 en les quals guanyaren per majoria absoluta. Alex Salmond proposà el gener de 2012 la celebració d’un referèndum per a la tardor de 2014. El govern del Regne Unit presidit per David Cameron acceptà que el referèndum fos vinculant.

Història

La Lliga Nacional Escocesa (Scots National League), formada el 1921, era un grup inicialment establert a Londres que lluitava per la independència d’Escòcia, altament influenciat pel Sinn Féin irlandès. Va crear el periòdic Scots Independent el 1926 i el 1928 van col·laborar amb l’Associació Nacionalista Escocesa de la Universitat de Glasgow (Glasgow University Scottish Nationalist Association) a crear el Partit Nacional d’Escòcia (National Party of Scotland), favorable a un estat independent escocès. Un dels fundadors en fou Hugh MacDiarmid, un poeta que havia començat a promoure la literatura escocesa, al costat d’altres relacionats amb el Partit Laborista.

Van cooperar amb el Partit Escocès (Scottish Party), una organització autonomista formada el 1932 per antics membres del Partit Conservador, i el 1934 es van unir per formar el Partit Nacional Escocès, el qual, encara que inicialment era autonomista, posteriorment va passar a donar suport a la independència. El partit va sofrir un descens de suport en la dècada de 1930, quan la paraula nacionalisme va començar a associar-se al nacionalsocialisme alemany, però van aconseguir el seu primer diputat en una elecció parcial el 1945, encara que el van perdre en les eleccions generals tres mesos després.

El Partit Nacional Escocès va tenir un notable èxit electoral en la dècada de 1960, i quan es va trobar petroli al mar del Nord el 1970, va poder contrarestar els temors sobre la viabilitat econòmica d’una possible independència amb el lema “És petroli d’Escòcia”. Van argumentar que els beneficis d’aquest petroli, recaptats per la hisenda britànica, havien beneficiat poc a Escòcia, en comparació amb altres parts del Regne Unit (com Anglaterra).

El Renaixement de la dècada de 1970

En les eleccions generals del Regne Unit de febrer de 1974, els votants escocesos van triar set membres del Partit Nacional Escocès, que van augmentar a onze en les eleccions d’octubre de 1974. Això va donar poder al moviment independentista amb propostes més avançades en la Cambra dels Comuns del Regne Unit, on el Partit Laborista va formar un govern minoritari amb el suport del Partit Liberal.

Com havien promès, els laboristes van fer propostes per a un Parlament Escocès amb una assemblea escocesa semiautònoma amb poders per controlar alguns aspectes de política interna. Però mentre que la mesura tenia el suport del Partit Laborista Escocès, alguns membres (majoritàriament anglesos) es van oposar a un canvi constitucional sense un mandat clar, i el parlament va decidir celebrar un referèndum, requerint un 40% o més de l’electorat a favor en comptes de requerir una simple majoria dels vots en el referèndum. Efectuat el referèndum, un 33% va votar a favor i un 31% en contra, amb una abstenció del 36%, per la qual cosa la proposta no va veure la llum. Els progressos de l’independentisme es van veure frenats quan el Partit Nacional Escocès va recolzar una moció de censura contra el govern i va forçar unes eleccions generals el 1979 que van donar la victòria a la gran adversària de la independència, Margaret Thatcher.

Devolució

Els partidaris de la independència escocesa continuaven tenint opinions contraposades sobre l’autonomia, un moviment que incloïa molts partidaris de continuar amb la unió, si bé en un marc de descentralització dins del Regne Unit. Dins del camp independentista, alguns van veure l’autonomisme com un pas cap a la independència, mentre que uns altres desitjaven arribar immediatament a la separació.

En els anys de govern conservador va tenir lloc la Campanya per una Assemblea Escocesa, que va desembocar en la convocatòria el 1989 de la Convenció Constitucional Escocesa, la qual va aconseguir un cert consens a l’entorn d’unes bases creades per diversos partits per a la devolució de poder polític a Escòcia, a pesar que el Partit Conservador va rebutjar cooperar-hi i el Partit Nacional Escocès es va retirar del debat quan es va veure clar que la convenció no estava disposada a negociar la independència d’Escòcia com una opció constitucional. El Partit Laborista de Tony Blair va guanyar les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1997 i Donald Dewar, com a secretari d’estat per a Escòcia va executar les promeses del seu partit sobre la creació d’un Parlament Escocès; convocà un referèndum al setembre d’aquest any, en el qual un 75% dels votants es va pronunciar a favor de la devolució de poders. El parlament llavors va aprovar la Llei d’Escòcia per crear un Parlament escocès triat directament pels escocesos amb poders sobre la majoria de les polítiques regionals. Al maig de 1999 Escòcia va tenir les primeres eleccions per al parlament retornat i al juliol el Parlament escocès va celebrar la primera sessió, per primera vegada des que el parlament previ havia estat dissolt el 1707. El parlament escocès tenia cent trenta-nou membres triats per un sistema de representació proporcional. Donald Dewar es va convertir en el primer ministre d’Escòcia amb el govern de coalició entre el Partit Laborista Escocès i el Partit Liberal Demòcrata, mentre que el Partit Nacional Escocès esdevingué el primer partit de l’oposició.

Durant la dècada del 1980 i el 1990 les polítiques neoliberals suposaren una desigualtat dels ingressos i major desocupació, la qual cosa suposà un problema de consum drogues amb resultats fatals, especialment per a les persones de sexe masculí.

Amb l’aprovació de tots els partits, la cançó de lletra igualitària de Robert Burns A Man’s A Man for A’ That va ser cantada per l’activista Sheena Wellington en la inauguració del Parlament escocès. Aquesta cançó va ser adoptada com l’himne no oficial modern del moviment independentista escocès.

D’una manera similar, la inauguració de la reina Isabel II del nou edifici del Parlament escocès va ser acompanyada de la cançó d’Aaron Copland Fanfare for the Common Man.

No obstant això, encara que els escocesos van aconseguir la devolució i competències sobre la majoria dels seus assumptes, els nacionalistes continuen reclamant-ne la independència total.

Glasgow

La ciutat més gran d’Escòcia, que va créixer a base de drassanes i fàbriques, és de tot menys gris. Al contrari, és alternativa, multicultural, vibrant i musical, i destil·la un bon rotllo que atrapa des del primer minut. Es pot comprovar passejant pels carrers del centre entre edificis victorians i animades avingudes, prenent una pinta en qualsevol pub, a les sales dels museus, en les seves alternatives lanes, en cada mural que la vesteix de color i exprimint la seva potent vida nocturna.

Contingut:

Glasgow Cathedral
The Glasgow Necropolis
George Square
Kelvingrove Art Gallery and Museum
West End
Mackintosh
Ruta de Murals
Glasgow Botanic Gardens

Glasgow Cahedral

LaCatedral, ubicada on la ciutat va començar a agafar forma, és un dels exemples d’arquitectura medieval d’Escòcia i, per tant, un imprescindible per visitar Glasgow. Aquesta impressionant obra gòtica, dedicada a Sant Magnus, va començar a construir-se al segle XII i va sobreviure quasi intacta a la Reforma Protestant.

Catedral de Sant Magnus, un *must-see* de Glasgow

No oblidar-se de baixar a la cripta per veure la tomba del sant patró de la ciutat, admirar els seus vitralls contemporanis i localitzar el sepulcre del bisbe Wishart que va ser un gran aliat de Robert the Bruce, l’heroic rei que va assumir el lideratge de la lluita per la independència d’Escòcia iniciada per Wiliam Wallace.

Castle Street. Entrada gratuïta (audiogia: £2).

Consulta els horaris d’obertura a la web de Historic Environment Scotland.

The Glasgow Necropolis

Just darrera de la Catedral, i en plena harmonia amb l’entorn, es tracta de la Necrópolis, un preciós cementiri victorià inspirat en el famós Père Lachaise de París. I és que el concepte és el mateix: un gran parc que, com si d’un museu a l’aire lliure es tractés, congrega arquitectura, escultura i història.

Obert tots els dies de 7:00 a 16:30 hores.

Ja que la Necròpolis està a l’East End, és recomanable apropar-se a Barras Market, el mercat alternatiu de Glasgow que se celebra els caps de setmana. S’hi pot trobar articles únics i roba sostenible (244 Gallowgate).

George Square

El cor de Glasgow batega amb força a George Square, la principal plaça de la ciutat. Tot i que està rodejada d’edificis senyorials i decorada amb escultures de personatges il·lustres, la mirada se centrarà en el monumental i preciós edifici que alberga les City Chambers (hi ha visites guiades gratuïtes de dilluns a divendres).

A partir d’aquí desplega les seves ales Merchant City, el centre històric, medieval i vital de Glasgow. És recomanable recorre’l sense pressa i mirar de tant en tant cap amunt perquè congrega alguns dels millors exemples d’arquitectura victoriana del Regne Unit. En aquest passeig es troben les places com Royal Exchange Square i avingudes de vianants com Buchanan Street, el principal eix comercial de l’anomenada Style Mile que continua en Sauchiehall Street i Argyle Street. Botigues, bars, restaurants, artistes de carrer, locals d’oci…

Recomanable apropar-se a Merchant Square, un animat pati cobert ple de bars i restaurants que els caps de setmana alberga una fira d’artesania (71 Albion Street).

Les icòniques City Chambers de George Square

Kelvingrove Art Gallery and Museum

La Galeria d’Art i Museu Kelvingrove, que va obrir les portes al 1901, és una de les atraccions culturals més interessants d’Escòcia. Està ubicada en un preciós palau victorià i compta amb 22 galeries temàtiques en les que es pot admirar, entre altres, el disseny innovador de Mackintosh, peces de l’Antic Egipte i obres mestres d’impressionistes francesos, així com L’Anunciació de Sandro Botticelli, el Crist de Sant Joan de la Creu de Salvador Dalí, així com pintures de grans mestres com Van Gogh o Rembrandt. També hi ha una zona dedicada a les Ciències Naturals.

Interior del Kelvingrove Art Gallery and Museum

El Museu Kelvingrove és el museu més visitat de tot el Regne Unit fora de Londres.

Argyle Street. Entrada lliure.

Horari: De dilluns a dissabte de 10:00 a 17:00 hores i diumenges d’11:00 a 17:00h.

Altres espais museístics gratuïts a tenir en compte són la Col·lecció Brurrel, situada al cor del Pollok Country Park i que inclou una de les col·leccions més grans del món de Degas; la Galeria d’Art Modern (GoMA) ubicada al Royal Schange Square, i el People’s Palace, perfecte per conèixer la ciutat i la vida dels seus habitants dels últims segles (Glasgow Green).

West End

El West End de Galsgow està considerat un dels barris més cool del Regne Unit. Galeries d’art com la Kelvingrove, botigues independents, ambient bohemi, parcs.

Ashton Lane: un pintoresc carrer de llambordes ple de restaurants i pubs, entre els locals més recomanats hi ha el restaurant Ubiquitous Chip, i per prendre una copa i escoltar música en directe el pub Jinty Mcguinty’s.

Hidden Lane: les millors compres alternatives es donen cita en aquesta comunitat d’artistes i dissenyadors ubicada al núm. 1103 de Argyle Street.

University of Glasgow: L’antiga universitat que el seu origen se situa al 1451, té diverses joies destacades en el seu interior com el meravellós claustre gòtic, el Museu Hunterian i la casa de Mackintosh situada dins d’edifici de la Biblioteca. Competeix amb la George Heriot’s School d’Edinburgh per ser la inspiració de Hogwarts. Sigui com sigui, no és difícil imaginar a Harry Potter caminant entre els magnífics edificis neogòtics del seu campus. Horari de visita: de dilluns a divendres de 7:00 a 22:50 hores, caps de setmana de 9:00 a 19:20 hores.

Riverside Museum: un impressionant edifici dissenyat per la gran Zaha Gadid, situat a l’encreuament dels rius Kelvin i Clyde, que explora la història dels transport de Glasgow (entrada gratuïta).

Mackintosh

Charles Rennie Mackintosh és un dels arquitectes més importants del segle XX. Conegut com un dels pares del modernisme i del Glasgow Style, el seu llegat està present en molts racons de la seva ciutat natal.

Les obres que es poden veure de Mackintosh són: The Lighthouse, un curiós far amb vistes a la ciutat amb dos rius però sense mar; la Mackintosh House, que reprodueix la seva llar al museu Hunterian de la Universitat; la Glasgow School of Art, la House for an Art Lover ubicada a Bellahouston Park, i molts més perquè la creativitat del màxim exponent de l’art nouveau a Escòcia va marcar el camí a seguir i la seva impremta està molt present a les façanes i racons del centre.

Cal fer una menció especial a Mackintosh at the Willow, l’únic saló de te dissenyat per aquest geni de les formes i volums que ha arribant fins avui en dia. Aquí es pot gaudir d’una experiència única: prendre un afternoon tea en una de les precioses Willow Tea Rooms que es conserven com estaven quan es van inaugurar al 1903. També és recomanable visitar la seva exposició interactiva que s’endinsa al Glasgow de finals del segle XIX i en la història d’aquest espai Mackintosh (2015-2017 Sauchjiehall Street).

Ruta de Murals

Glasgow és la meca del street art, tant que el propi ajuntament va crear al 2014 el City Centre Mural Trail per a donar-lo a conèixer i impulsar la creació de nous murals.

Mapa de murals

El resultat és una trentena d’obres de diferents estils firmades com Smug (Saint Mungo, Generation Green, St. Enoch and Child), Rogue-One (The Wolrd’s Most Economical Taxi, Wind Power, Bubbles), Recoat i Ali Wylie (Space Man), James Klinge (Study of a Woman in Black) i molts més.

Saint Mungo (Smug) The World’s Most Economical Taxi (Rogue-One)

Spaceman (Recoat i Ali Wylie) Study of a Woman in Black (James Klinge)

Glasgow Botanic Gardens

El Jardí Botànic, un parc públic d’unes 11 hectàrees creat al 1817, és perfecte per a fer un passeig i desconnectar del soroll del centre de la ciutat.

Aquest parc té un preciós hivernacle victorià, Kibble Palace, de ferro forjat i vidre, al seu interior es barregen les estàtues amb plantes tropicals i flores provinents de tots els racons del món.

Quan fa bon temps, sobretot a la primavera i estiu, els locals aprofiten el parc per a passejar pels seus senders, fer un pícnic rodejat d’esquirols o practicar esport.

Loch Lomond & The Trossachs National Park

Contingut:

Loch Lomond
The Trossachs National Park
Luss
Balloch

Loch Lomond

Quan es parla sobre els llacs d’Escòcia, el primer que ve al cap és el Llac Ness, i no és d’estranyar per la llegenda de Nessie, no obstant, el Loch Lomond el supera en extensió i també amb bellesa, el Loch Lomond és un cos d’aigua dolça de 70 km² de superfície que se situa entre la falla que separa les Lowlands i les Highlands.

El Loch Lomond es caracteritza per la seva extensió, pel que prop d’ell es troben diversos pobles construïts al votant de la seva riba.

Arribant-hi amb cotxe s’arriba agafant la carretera A82 que el voreja i es pot parar en diversos llocs o pobles per observar-lo des de diversos punts.

Els primers assentaments al Loch Lomond es remunten a fa aproximadament 5.000 anys, durant el Neolític. La presència d’ocupants primigenis d’aquesta àrea d’Escòcia va deixar els anomenats crannogs, illes artificials fortificades típiques de l’època prehistòrica d’Escòcia, Irlanda i Gales, les quals més endavant serien utilitzades com a punt de reunió dels clans escocesos.

Tot i que molt menys coneguda que la del llac Ness, el llac Lomond també compta amb la seva pròpia llegenda relacionada amb l’existència d’una criatura monstruosa a les seves aigües. Alguns testimonis descrivien la bèstia d’una marea semblant a Nessie, mentre que d’altres asseguraven que es tractava d’un cocodril gegant. La única possible prova de la seva existència arribaria al 1997, quan un grup d’amics reunits a la riba del llac van veure un animal de grans dimensions traient el cap per la superfície per a devorar els ànecs del llac que flotaven sobre ella, amb la sort de poder capturar-ho en vídeo.

La gravació va ser realitzada per Nick Taylor, un periodista freelance que no només assegura haver filmat un, sinó dos monstres: el del Loch Lomont i el de Llyn Aled a Gales. Les imatges d’ambdues criatures van ser emeses per la televisió, sorprenent a l’audiència per la claredat de les figures i la naturalitat dels seus moviments. Avui en dia, per desgràcia, només es troba per internet una fotografia poc nítida d’aquell succés, cosa que dificulta comprovar la veracitat del mateix.

De totes formes, s’ha de mencionar que dita gravació va arribar fins a la taula del Dr. Andrew Kitchener, zoòleg del Reial Museu d’Escòcia, que va admetre que, en efecte, l’aparença del ser s’assemblava a la d’un cocodril, No obstant, va deixar clar que aquest tipus d’animal no seria capaç de sobreviure en les condicions del Loch Lomond, pel que el misteri segueix sense resoldre’s a dia d’avui.

The Trossachs National Park

Una extensíssima àrea natural que reuneix boscos, muntanyes, i per suposat, llacs, essent un d’ells el propi Loch Lomond. A part de servir d’abric pel famós llac, en aquest parc hi ha altres joies de la geografia escocesa, com els pobles de Aberfoyle i Callender o Dumbarton. Recórrer-lo sencer pot comportar més d’un dia.

Aberfoyle és una de les poblacions principals del Parc Nacional. Constitueix el punt de reunió per aquells que vulguin descobrir els Trossachs i visitar els seus principals atractius. A part, les seves nombroses botigues i serveis el converteixen en el punt ideal de partida per a rutes a peu, bicicleta o cotxe. Callander és una de les poblacions principals del Parc Nacionak. A diferència d‘Aberfoyle, aquest no està tant concorregut tot i que és un típic lloc de cap de setmana pels escocesos. També és un excel·lent lloc per a poder observar amb tranquil·litat les famoses vaques peludes de les Highlands.

Dumbarton és una població que es coneix per la unió del seu castell i la gran roca. El castell de Dumbarton va ser on William Wallace, famós heroi nacional, va està empresonat abans de partir cap a Londres, on va ser torturat i condemnat a mort.

Luss

Aquest encantador poble escocès es troba al costat oest del Loch Lomond, des d’on es poden obtenir unes vistes privilegiades des del seu moll.

A Luss hi ha, a part de les seves botigues i restaurants, preciosos cottages restaurats que en la seva època van pertànyer als treballadors del molí i de la cantera de la zona. El pintoresc poble també compta ama una església del segle XIX construïda al més pur estil victorià. Es coneix que aquesta localitat, famosa per ser el territori del clan Colguhon, va patir un saqueig per part dels víkings al segle XIII, pel que quasi tot el que es veu pertany als segles posteriors. No obstant, al cementiri de la parròquia local hi ha algunes tombes antigues, incloent-hi una làpida vikinga del segle XI.

Balloch

Si es vol conèixer el riu per la part sud, un altre pobles interessant per a visitar al costat sud del lla Lomond és Balloch. Conegut per servir com a entrada a les Trossachs, aquesta localitat és habitualment comparada amb Luss, i tot i que es digui que aquest últim tingui més bellesa, el que es cert és que Balloch compta amb una sèrie d’atractius difícils d’ignorar.

La seva atracció més famosa és el Balloch Castle Country Park un parc que rodeja un castell a l’extrem oriental del poble. Aquest castell va servir de fortalesa per a una de les famílies medievals més poderoses d’Escòcia, els comtes de Lennox. La construcció original pertanyia al segle XIII, essent renovada al 1808 per donar lloc a la mansió d’estil gòtic que és avui en dia.

Als voltants del parc hi ha un paisatge dissenyat durant els segles XVIII i XIX ple d’elements naturals, com els boscos ornamentals, jardins emmurallats i avingudes d’arbres, on es pot seguir alguna ruta de senderisme.

Altres atraccions de Balloch són elLoch Lomond Bird of Prey Centre, un centre d’aus rapaces i el Sea Life de Loch Lomond, un aquari on es pot observar llúdrigues, cavallets de mar i taurons.

Glencoe

Contingut:

Aquesta profunda vall glaciar rodejada de grans muntanyes està situada a les Highlands i és d’origen volcànic. Ha aparegut en pel·lícules com Skyfall de James Bond i en vàries de Harry Potter, tot i que no és famós per això, sinó també per ser un dels millors llocs per practicar senderisme i esports de muntanya.

És un conjunt format per altes muntanyes formades per explosions volcàniques i glaciars de gel, amb rius amb cascades.

A aquest lloc se l’anomena “vall de les llàgrimes”, el motiu es troba en l’episodi més dramàtic de la història d’aquesta vall: la massacre de Glencoe. Aquest lloc on regna la naturalesa i el silenci, era en algun temps, el lloc de residència del clan Mac Donald, que feien vida normat en aquesta zona, i a més controlaven el lloc. El 13 de febrer de 1692, un centenar de soldats, que venien de part del rei Guillem, van assassinar a 38 membres del clan MacDonald. El pitjor és el moment, doncs ho van fer després que haguessin donat refugi de forma temporal a les seves llars, seguint la tradició d’ajudar als que pensaven que eren els seus aliats, durant 15 dies en els que regnava la fraternitat. Clar que aquesta matança no es va fer perquè si, era un càstig del rei que no va veure en bons ulls que el clan MacDonald li jurés lleialtat amb varis dies de retràs. El sobrenom de “vall de les llàgrimes” ve d’aquesta tragèdia.

Abans d’anar a conèixer la profunditat dels racons d’aquesta vall, és recomanable apropar-se al Glencoe Visitor Centre (Centre del Visitant), aquí es pot saber més sobre els orígens i la història, incloent, per suposat, la massacre del clan MacDoland. Aquí també aconsellen quines rutes es poden fer.

The Three Sisters

Les Three Sisters es troben a Bidean nam Bian, una muntanya de la zona sud del Glencoe. Es reconeix fàcilment, doncs les tres crestes empinades destaquen sobre el paisatge. Cada una de les Three Sisters té el seu propi nom: Gearr Aonach, que significa cresta curta; Aonach Dubh, cresta negra; i Beinn Fhada, turó llarg. La primera i la tercera estan separades per un glen al que anomenn Hidden o Lost Valley, tot i que els escocesos també el coneixen com Coire Gahail. Quan es coneixen, t’adones ràpidament el perquè d’aquestes denominacions.

Buachaille Evite Mòr

Aquí hi ha la que provablement sigui la muntanya que millor coincideixi amb la definició que tots coneixem de muntanya, doncs aquesta compta amb una forma piramidal quasi perfecta, fins i tot amb els seus més de mil metres d’altura. Es reconeix inclús sense haver-la buscat abans, doncs Buachaille Metive Mòr és protagonista de múltiples llibres i postals d’Escòcia.

The Meeting of Three Waters

Com no podria ser d’una altra forma en un paisatge en el que la naturalesa és l’única protagonista, els riuets també van part d’aquest entorn tan majestuós en el que també es poden veure cascades, una de les més recomanables de visitar és The Meeting of Three Waters, un impressionant lloc en el que s’uneixen diversos rius de la zona.

Loch Actriochtan

Glencoe compta amb molts racons meravellosos dignes d’una visita que faran que els 20 minuts que es tarda en recórrer-lo amb cotxes es converteixen en molt més temps al voler parar i gaudir de cada un d’ells. El Loch Actriochtan és un d’aquets llocs màgics. Si es té la sort de veure’l un dia assolellat , els colors del lloc reflectits a l’aigua, com si fos un mirall, no deixen indiferent a ningú.

Glencoe Village

Aquesta població no arriba als 400 habitants, això si, tot i no tenir grans dimensions, si que té molt d’encant, sobretot pels cottages (cabanes) que el conformen.

Per una altra part, en ple cor d’aquest poble, hi ha el Glencoe & North Lorn Folk Museum, just a l’interior d’una cabana tradicional que data del segle XVIII. Aquest museu ajuda a entendre una mica millor com es viu en aquesta zona i es poden veure objectes que s’ocultaven a les cases dels membres del clan MacDonald abans de la tragèdia.

Interior del Glencoe & North Lorn Folk Museum

Glenfinnan Viaduct

El Glennfinan Viaduct és un viaducte de 21 arcs que es va construir al 1898 per permetre el pas dels trens. Avui en dia, per ell circulen els trens de West Highland Line, un dels recorreguts ferroviaris més importants d’Escòcia, que connecta Glagow amb Mallaig.

Tot i que si s’agafa qualsevol tren d’aquesta línia fins a Mallaig es passa pel viaducte, el més emblemàtic és la locomotora de vapor Jacobite … ¿o hauríem de dir Hogwarts Express?

Aquest tren turístic, que uneix Fort William i Mallaig des de la primavera fins a principis de la tardor, va interpretar el Hogwarts Express a les pel·lícules de Harry Potter.

Per viatjar a bord del Jacobite i gaudir de les Highlands a través de la finestra, cal tenir en compte:

El bitllet inclou el trajecte d’anada i tornada entre Fort William i Mallaig, amb una parada de dues hores a Mallaig abans de tornar.
Circula des de meitats d’abril fins a finals d’octubre.
És recomanable comprar els bitllets amb antelació a través de la web oficial.
A bord venen menjar i beure, però bastant car.

Si els bitllets pel Jacobite surten de pressupost o no se’n troben, és pot fer el mateix recorregut amb cotxe, amb calma i parant on es vulgui per gaudir del paisatge. Veure’l passar i fotografiar-lo també és emocionant.

Recomanacions per contemplar el tren des de prop:

El primer que cal fer és consultar l’horari a la web per saber quan passarà. Al centre de visitants també hi ha un panell amb les hores exactes dels dos viatges diaris.
Caldrà arribar mitja hora abans per poder apropar-se al viaducte. Aquest destí s’ha fet molt popular, així que és recomanable arribar amb temps per poder trobar aparcament.
Al centre de visitants hi ha un aparcament que costa 2£ i té bastantes places, però si es passa de llarg n’hi ha un altre més petit però gratuït, d’un a l’altre hi ha 1 minut caminant. Doncs des de l’aparcament gratuït surt un camí que en 10 minuts s’arriba a veure el viaducte.
Allí es pot buscar un lloc elevat, tot i que el que fa la majoria de gent és creuar-lo per sota i agafar el primer sender a l’esquerra (hi ha una porta petita d’entrada).
Cal pujar pel sender i buscar lloc, segons va arribant l’hora, es va omplint de gent.

Skye Island

L’Illa de Skye és segurament la més popular de les Highlands i de tot el país.

Contingut:

Fairy Pools
Neist Point
Dunvegan Castle
The Fairy Glen
Quiraing
Kilt Rock & Mealt Falls
Old Man of Storr
Portree

Fairy Pools

Les fades de la Illa de Skye no només tenen la seva vall, també tenen les seves piscines naturals, les més famoses de la illa i en les quals, a més, cauen unes petites cascades des del riu Brittle.

A les Fairy Pools s’hi arriba fàcilment per una ruta d’uns 3 km des de l’aparcament.

Neist Point

Conegut com la fi del món escocès, és un lloc en el que se circula per carreteres d’un sol carril esquivant ovelles i, molt de tant en tant, algun cotxe. Una illa solitària i difícil d’oblidar.

Només arribar a Neist Point es pot pujar un petit turó i assentar-se al penya-segat, des d’on es gaudeix d’unes impressionants vistes a la llengua del mar que la separa de les illes Outer Hebrides. En aquest punt també és troba un far preciós que encara fa el lloc més memorable.

Dunvegan Castle

El castell escocès és el més antic habitat de forma continuada i llar del cap de clan MacLeod des de fa 800 anys. A part de visitar les diferents estances i sales del castell: menjadors, habitacions, estudis … també s’hi troben molt objectes històrics del clan, com l’espasa de Dunvegan.

La paraula que molts castell d’Escòcia tenen davant és dun, això és perquè dun s’utilitza per a designar a una fortalesa medieval en gaèlic.

A part del castell, hi ha un jardí molt bonic i es pot fer una excursió amb vaixell per veure les foques.

The Fairy Glen

A la mateixa península de Trotternish, literalment és “vall de les fades”, uns paisatges amb un verd molt intens, amb formacions rocoses que semblen castells (com el Castle Esen) i amb monticles cònics que semblen miniturons de xocolata. Això, si els cercles de pedra són cosa dels humans. S’explica que existia la tradició de fer espirals i túmuls de pedra com ofrena per a les fades i així van començar, però no, no és veritat.

Quiraing

Els paisatges de la illa són brutals, i potser el Quiraing és el més bonic, aquesta serralada s’aixeca a la mateixa península en la que es troba Portree, la península de Trotternish. Aquests vistes cap al mar, aquests pinacles rocosos, les tonalitats de verd …

Hi ha una ruta de senderisme de 6,5 km, unes 3 o 4 hores, tot i que si no es vol fer tota la ruta, al principi de la ruta les vistes són impressionants.

Kilt Rock & Mealt Falls

A la península de Trotternish són els penya-segats de Kilt Rock i la cascada de Mealt. Una cascada creada pel desbordament del Loach Mealt que cau directament al mar des de 55 metres d’altura. Un racó espectacular.

Old Man of Storr

A la mateixa península de Trotternish hi ha un dels símbols de la Illa de Skye i una de les formacions més curioses: el Old Man of Storr. Per arribar-hi cal fer una ruta de 4,5 km, unes dues hores.

Si no es disposa de temps per fer la ruta, es pot veure el Old Man of Storr des de la carretera A855, la que uneix l’aparcament amb Portree. Una altra vista emblemàtica , que no requereix ruta de senderisme , es la que s’obté des del Loch Fada, també a la carretera, entre l’aparcament i Portree. Només cal seguir la senyal fishing zone.

Portree

Portree és la capital de l’Illa de Skye, en realitat és un petit poble pesquer de poc més de 2.000 habitants. Però només per veure el port i les seves casetes de colors val la pena.

Portree en gaèlic significa “el port del rei” en honor a una visita de Jacob V d’Escòcia al 1540. Aquí s’han rodat diferents pel·lícules: “La boda de la meva nòvia” o en les conegudes novel·les de Harry Potter, on apareix l’equip de Quidditch “l’orgull de Portree”.

Eilean Donan Castle

Situat a les Highlands, en una petita illa del llac Duich, és únicament accessible per un petit pont de pedra, cosa que el fa encara més escènic.

Les millors fotografies es poden fer des de la riba del llac i després de la visita, des de la part alta posterior. En una ruta per Escòcia es passa prop quan es creua el pont per anar o venir de l’illa de Skye, així que pot ser un bon moment per incloure’l a la ruta.

El castell d’Eilean Donan és una fortalesa situada sobre la petita illa del mateix nom que s’aixeca al costat del llac Duich, al nord est d’Escòcia, el qual està comunicat amb el proper oceà Atlàntic a través del llac Alsh.

El castell va començar a construir-se al 1220 per ordre d’Alexandre II d’Escòcia sobre les ruïnes d’un antic fort utilitzat pels pictes, com a defensa davant les incursions vikingues. Els pictes eren una confederació de tribus celtes que habitaven el nord i centre d’Escòcia, al nord dels rius Forth i Clyde, almenys des de l’Imperi Romà fins al segle X. Es diu que va ser un dels refugis utilitzats per Robert the Bruce (rei d’Escòcia entre 1306 i 1329) quan s’escapava de les invasions angleses d’Edward I. Posteriorment el castell es va convertir en residència del clan MacRae abans de quedar abandonat poc després de la unió entre Escòcia i Anglaterra.

Al 1719 va ser ocupar per una expedició espanyola que tenia com a objectiu aixecar militarment als escocesos contra la Corona anglesa. Després d’un més d’ocupació, tres fragates angleses van penetrar al llac Alsh i des d’allí ban bombardejar massivament la fortalesa fins que les tropes espanyoles es van rendir i se les van fer presoneres. El castell d’Eilean Donan va quedar abandonat en estat de ruïna fins que el tinent coronel John MacRae-Gilstrap el va restaurar entre 1912 i 1932. Avui és una dels llocs més visitats pels turistes que cada estiu visiten Escòcia, i continua essent la residència oficial del clan MacRae.

Al voltant del castell han estat escollits per vàries pel·lícules en els últims anys, és així que el castell apareix en diverses tomes de El Senyor de Ballantrae (1953), La vida privade de Sherlock Holmes (1970), Els immortals (1986), Llac Ness (1995), Braveheart (1995), Amb el món no n’hi ha prou (1999) i La Boda de la meva nòvia (2008), i és la imatge del whisky escocès Cardhu.

El bonic del castell és l’exterior, però si es vol visitar cal saber que a l’interior no es poden fer fotografies.

Horari de visita: de febrer a octubre de les 10:00 a les 18:00. D’octubre a desembre de 10:00 a 16:00. Gener tancat.

Més informació

Loch Ness & Urquhart Castle

El llac Ness és possiblement el lloc més famós d’Escòcia gràcies a la llegenda del monstre Nessie, tot i que cal dir que no és el més bonic, tot i així és una de les vistes imprescindibles d’Escòcia.

Primera fotografia de Nessie al Loch Ness

Aquest profund llac d’aigües fosques està situat a les Terres Altes i va començar a ser famós al 1933 amb una fotografia d’albirament del monstre, tot i que després es va demostrar que era falsa, tot i que la llegenda, el misteri i el negoci al voltant del llac no va parar, i de la que es pot veure un vídeo al centre de visitants amb el que s’obté una idea més àmplia de la llegenda del Llac Ness.

El Loch Ness Centre & Exhibition (Centre d’exposicions del Llac Ness) va ser fundat al 1980, però reformat al 2000. Està situat a Drumnadrochit, molt a prop del Castell de Urquhart. Al seu interior, a part de la llegenda de Nessie, es poden veure una gran varietat d’exposicions. Aquí és cop conèixer el passat geològic del llac i la biodiversitat. Hi ha panells informatius amb 11 idiomes.

Horaris del Loch Ness Centre & Exhibition: d’abril a juny i de setembre a octubre de 10:00 a 17:00 hores, juliol i agost de 9:30 a 18:00 hores, entre novembre i març de 10:00 a 15:00 hores. Obre tota la setmana, de dilluns a diumenge.

Potser el lloc més bonic són les ruïnes de Urquhart Castle, situat al costat del llac. El Castell de Urquhart es troba a la riba oest i vigila el Loch Ness des del segle XIII, això si, la primera referència històrica d’ocupació data del segle VI.

Es creu que els que el van construir van ser els membres de la família Durward sobre el 1229. A partir d’aquest moment, es van anar succeint diversos amos, ja que va ser assetjat, capturat, perdut i recuperat en innumerables ocasions. Va ser destruït al 1692 per les tropes angleses amb la finalitat d’evitar que els jacobites es fessin amb ell.

Avui en dia està en ruïnes, formant un complex arquitectònic que, gràcies a la seva localització exclusiva, es converteix en un espai molt agradable per a visitar.

Al 2001, Historic Scotland va condicionar el castell i hi va posar un centre d’interpretació per als visitants.

Horaris de visita de Urquhart Castle: d’abril a setembre de 9:30 a 18:00. Octubre de 9:30 a 17:00. De novembre a març de 9:30 a 16:30.

Culloden Battlefield

El camp de batalla de Culloden és un dels llocs històrics que es pot visitar a la ciutat de Inverness. Va ser el lloc on va ocórrer la última batalla campal britànica lliurada al 1746, després de la derrota de l’aixecament jacobita.

El terreny es troba ubicat a l’extrem sud-est de la regió i és un camp de llargues hectàrees. Al segle XVIII es caracteritzava per no tenir abundant vegetació i tenir poques cases al seu voltant.

Actualment, el centre de visitants del Culloden Battlefield ofereix una sèrie de recorreguts per la zona per mostrar al públic els personatges històrics, relatar el succés i caminar pels punts de concentració.

L’aixecament jacobita es va originar amb la finalitat de tornar el tro a Jacob II d’Anglaterra. Des de 1688 els jacobites van ocasionar una sèrie de revoltes i rebel·lions a les illes britàniques. Va ser fins al 16 d’abril de 1746 que el Duc de Cumberland va decidir batallar, juntament amb el seu exèrcit de quasi 8.000 homes.

Van marxar des de la ciutat de Nairn fins al camp de batalla i es van desplegar en dues files, allí el jacobites esperaven ja formats. El flanc esquerra britànic va resguardar en un mur de pedra que vorejava per tot el llarg del camp i delimitava amb el Culloden Park.

Aproximadament a la una del migdia l’artilleria jacobita va obrir foc contra les soldats del govern, que aquests van respondre amb canons i van iniciar la batalla de Culloden. Van bombardejar als seus enemics i amb les seves tàctiques, elaborades segons les condicions climàtiques del lloc, van impugnar les seves espases. Els jacobites van perdre estabilitat i els supervivents van decidir escapar-se.

La batalla de Culloden va ser curta per als estàndards europeus, però, va ser una guerra sagnant que va ocasionar la mort de més de 1.800 jacobites. Aquesta guerra va marcar la història d’Escòcia i Gran Bretanya perquè va ser la última guerra que van guanyar a casa.

Llocs simbòlics del Camp de Batalla de Culloden:

Al racó oriental del camp hi ha la Cumberland Stone (Pedra de Cumberland), una enorme roca que marca el lloc on el duc de Cumberland va dirigir la batalla.

La maresma de Culloden demostra la humitat de l’ecosistema, al mirar de nord a sud s’observa el bosc de Culloden Park i el mur de pedra que va utilitzar l’exèrcit britànic com a part de la seva estratègia campal.

L’antiga casa Leanach va sobreviure a la batalla i va ser restaurada diverses vegades per mantenir el seu estil de granja. El sostre està dissenyat amb palla i bruc; una coberta de vegetació seca que guarda l’artesania tradicional de la muntanya.

A l’oest del Camp de Batalla hi ha algunes tombes dels clans, són foses comuns on van enterrar els caiguts. Hi ha una pedra que simbolitza el lloc on va caure el líder del clan de Chattan, Alexander MacGillivray de Dunmaglass.

El Centre de Visitants de Culloden té una nova seu inaugurada l’any 2007, ja que l’antiga seu estava ubicada en un terreny utilitzat per les tropes britàniques durant la batalla. Aquesta investigació va ser realitzada pel National Trust for Scotland a través d’un estudi arqueològic i històric.

La nova instal·lació es més ampla, hi ha botigues pels turistes on venen productes locals de la ciutat. També hi ha un restaurant amb una àmplia varietat de plats per a tots els gustos.

Constantment el centre del camp de Batalla de Culloden té exposicions oberta per tal que els visitant revisquin la batalla de forma interactiva i didàctica gràcies als avenços tecnològics de les sales. Hi ha curts documentals que mostren la terrible guerra, àudios i mapes topogràfics que expliquen la seqüència dels esdeveniments en aquesta ciutat. També realitzen recorreguts guiats per senders reconstruïts, els guies paren als llocs simbòlics i narren les estratègies utilitzades per les tropes.

Horari de Culloden Battlefield: de juny a agost, tots els dies de 9:00 a 18:00 hores. Setembre i octubre de 9:00 a 17:30 hores. Novembre i desembre de 10:00 a 16:00 hores.

Preus: Adults 11£. Grups familiars 26£.

Elgin Cathedral

Aquesta catedral fundada al 1224 a les afores d’Elgin, també coneguda com “La llanterna del Nord”, era utilitzada pels bisbes de Moray per a influenciar sobre el destí dels habitants d’un ampli territori.

Al segle XVI va ser abandonada a favor del temple protestant de St Giles i amb el pas dels temps, va anar degradant-se fins acabar en un estat ruïnós, tot i que no excent de l’encant que presenta avui en dia.

Val la pena observar la impressionant façana principal d’estil gòtic, els arcs ogivals, les escultures repartides per la nau principal i les torres campanar.

Horari: tots els dies de 10:00 a 16:00 hores.

Destil·leria Glenfiddich

Cal tenir en compte que aquest país és una terra de whisky i visitar alguna de les 108 destil·leries s’ha convertit en una de les grans atraccions turístiques d’Escòcia. Existeix una ruta de whisky pels amants d’aquesta beguda. Tot i que pels no aficionats és interessant visitar almenys una destil·leria.

La destil·leria Glenfiddich és una de les més conegudes, en la que es pot aprendre tot el procés d’elaboració del Whisky de malta i fer un petit tast de diversos tipus de whisky. A més, es pot comprar alguna ampolla de record.

Horari: de dilluns a dissabte de 10:00 a 17:00 hores. Els diumenges de 11:00 a 16:00 hores.

Pàgina web oficial

Dunnotar Castle

Dunnotar Castle és una fortalesa en ruïnes s’eleva en un penya-segat de la costa est d’Escòcia sobre les aigües del mar del Nord i quasi inexpugnable de no ser per un estret sender que serpenteja fins a la part alta.

Quant s’arriba al castell de Dunnottar, es nota que el termòmetre es desploma, el vent pica fort i l’onatge respon amb força. Aquest enclavament donava poder defensiu, per un costat les habitants controlaven les rutes marítimes i s’asseguraven de que l’enemic no ataqués per mar (a no ser que l’enemic estigués disposat a escalar les escarpades parets del penya-segat. Per un altre costat, Dunnottar, es trobava a la única ruta terrestre que en el passat conduïa a Aberdeen.

Les ruïnes daten dels segles XIV i XV, i tot i que en aquest lloc passaren pictes i víkings, entre altres, poc es coneix l’origen de Dunnottar com a fortalesa.

La història que si es coneix ens transporta al segle XIV, quan Dunnottar es va convertir en la llar dels Keith, comtes de Marischal. La poderosa família va restaurar i ampliar la fortalesa amb un nou palau al segle XVI perquè fos més còmoda, però també més luxosa. De fet, els Keith rebien hostes de la talla del futur rei Carles II o de la reina Mary, Queen of Scots, que va passar pel castell en dues ocasions: al 1562 i al 1564.

Al 1715, any fallit de l’aixecament jacobita del Vell Pretendent, els contes de Marischal havien prestat la seva ajuda a la causa jacobita i, després de la derrota, considerats traïdors, van perdre el castell a mans del govern anglès.

En els segles posteriors, la fortalesa va canviar d’amo diverses vegades, desintegrant-se de mica en mica. Fins que, al 1925, Dunnottar va caure en mans d’una família disposada a restaurar-lo i a obrir-lo al públic, els Cowdray. Gràcies a ells, avui en dia el podem visitar.

El Castell de Dunnottar a aparegut a la gran pantalla com escenari de Hamlet, amb Mel Gibson i Glenn Close, i de Victor Frankesnstein, amb Daniel Radcliffe i James McAvoy. També va servir d’inspiració per al castell de DunBroch a la pel·lícula Brave, de Disney.

El castell està format per una desena d’edificis en ruïnes. Tot i que la vegetació entapissa el penya-segat, el temps (i vàries restauracions) han respectat els murs de la majoria dels edificis, posant-ho fàcil per imaginar com hauria de ser la vida a Dunnottar uns segles enrere.

La capella, la forja, els estables, les bodegues o el palau són algunes de les estances en les que es pot entrar.

El castell de Dunnottar és un dels més embruixats d’Escòcia, el seu fantasma més cèlebre és la Green Lady, una dona vestida de verd que ronda l’habitació on es destil·lava la cervesa.

Més enllà de les llegendes. Dunnottar també guarda episodis històrics tenyits de tragèdia. Un dels llocs que cal visitar és la masmorra Whigs’ Vault, un dels racons més ombrívols del castell.

Al 1685, per deixar espai a les presons d’Edinburgh, van traslladar 200 covenanters (integrants d’un moviment religiós nascut del presbiterianisme) al castell de Dunnottar. Només 167 presos van arribar amb vida a la Whigs’ Vault, on els esperava un captiveri de 9 setmanes sense cap higiene, menjar i aigua molts escasses i només una finestra al mar com a únic contacte amb l’exterior. Alguns van morir intentant escapar, i altres, durant el viatge a les Antilles en el que van embarcar als supervivents.

Un altre dels episodis claus en la història del castell de Dunnotar té a veure amb els Honors d’Escòcia, les Joies de la Corona Escocesa: la Corona, el Ceptre i l’Espasa de l’Estat. Al 1651, Carles II es va coronar rei d’Escòcia a Scone, i per a l’ocasió, els Honors d’Escòcia van viatjar fins allí des d’Edinburgh Castle. No obstant, dos anys abans, Oliver Cromwell (líder polític i militar anglès)havia ordenat executar al seu pare, el rei Carles I d’Anglaterra i d’Escòcia, abolint així la monarquia i instaurant una república. En el moment de la coronació de Carles II, Cromwell i les seves tropes ja havien arribat a Escòcia, disposats a posar fi també al regnat d’aquest monarca i a destruir qualsevol símbol de la reialesa. Era impossible tornar els Honors d’Escòcia al Castell d’Edinburgh en tan escàs temps, així que els van amagar al Castell de Dunnottar. Però la sorpresa va ser que després de 8 mesos de setge a la fortalesa, quan Dunnottar va sucumbir, Cromwell no va trobar ni rastre de les joies. Les havien tret dissimuladament, entre sacs, i les havien enterrat al cementiri de Kinnef. La Corona, el Ceptre i l’Espasa van sobreviure a aquell episodi, i avui en dia es poden veure al Castell d’Edinburgh.

La foto més emblemàtica del Castell de Dunnottar fonent-se amb el penya-segat es pot fer abans d’arribar al castell, des de la part alta del sender d’accés.

I per no quedar-se només amb al castell, també és recomanable baixar fins a les platges que el rodegen, i pot ser que es vegi alguna de les foques que les freqüenten.

Centre de St Andrews

El centre de St. Andrews està format per tres carrers comercials paral·lels: South Street, Market Street i North Street. Entre els tres, aglutinen tot tipus de botigues: a South Street abunden els restaurants i botigues de poble, a Market Street són més freqüents les cadenes i a North Stree hi ha pubs i cafeteries.

Gaudir del plaer de passejar per aquesta zona, que té un aire de ciutat medieval encantador, i utilitza els estrets carrers entre edificis per moure’s d’un carrer a un altre.

St Andrews Cathedral

A l’extrem est de South St i North St hi ha el millor punt de partida per visitar St Andrews: la seva catedral.

Traslladant-nos al 742, quan la zona encara estava habitada pels pictes, conta una llegenda, que mentre Sant Regulo transportava les restes de l’apòstol Sant Andreu des del Mediterrani cap al nord, va naufragar just on avui s’aixeca la ciutat de St Andrews. Amb el temps, en aquest mateix lloc es van aixecar diverses esglésies, i les relíquies de Sant Andreu van romandre varis segles en aquesta zona. St Andrews va adoptar el nom del sant i, a partir de 1140, va anar agafant forma i creixent com a localitat.

Al 1160, el bisbe de St Andrews va encarregar la construcció d’una enorme catedral, en aquest lloc, St. Andrews Cathedral. Tal era la seva magnitud que, quan es va consagrar, al 1318, era l’església més gran d’Escòcia, i aviat va convertir St Andrews en capital eclesiàstica del país i una de les ciutats més importants.

No obstant, de la catedral, a la que a la seva època d’esplendor viatjaven peregrins de tots els racons del continent, avui en dia només es pot contemplar les ruïnes. Tot i que són unes ruïnes evocadores, plenes de sepulcres i assotades pels vendavals del proper mar del Nord. Els vents i les tempestes mai li van posar fàcil a la catedral, tot i que va haver d’entrar en joc la turbulenta Reforma Escocesa perquè els danys fossin massa elevats per reconstruir-la.

La catedral i les relíquies de Sant Andreu es van perdre, i amb ells, els temps de bonança per la ciutat. Però és fàcil imaginar la seva època d’esplendor passejant entre les ruïnes dels murs, les torres i el claustre, totes envoltades de cents de tombes. També sobreviu una torre d’una església més antiga, la St Rule’s Tower, a la qual es pot pujar per gaudir d’unes bones vistes de la ciutat i de la costa.

Visitar les ruïnes és gratuït.

Preus i horaris per visitar la St Rule’s Tower

St Andrews Castle

Des de l’antiga fortalesa destaquen els túnels subterranis, construïts per a defensar el castell dels setges, i els calabossos.

El recinte de St. Andrews Castle és petit, i les ruïnes són menys espectaculars que altres castells escocesos, així que si es disposa de poc temps, es pot veure des de fora.

Preus i horaris del St. Andrews Castle

University of St Andrews

St Andrews és una ciutat universitària en el sentit més ampli, ja que les facultats de la University of St Andrews, la més antiga d’Escòcia, no estan confinades en un edifici, sinó integrades al centre de la ciutat.

Tot i que la majoria d’edificis són privats, es pot entrar al St Salvator’s Quadrangle, el pati històric de la Universitat, conegut també com The Quad.

Kate Middleton i el príncep Guillem de Gales van començar a festejar quan ambdós estudiaven Història de l’Art a la University of St Andrews. La tranquil·litat de la petita ciutat escocesa va ser l’escenari ideal per la seva relació, i avui en dia, en cap botiga de St Andrews falten postals i records de la parella reial i la seva família.

Vista aèria de la University of St Andrews

West Sands

L’escena a càmera lenta per una platja mentre de fons sona l’èpica banda sonora de Vangelis de la pel·lícula Carros de Foc (2010) és a la platja West Sands.

Al 2012, de nou va tornar a saltar a la fama durant la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Londres, quan l’actor Rowan Atkinson (Mr. Bean) i varis estudiants de la University of St Andrews van recrear l’escena.

Dunfermline Abbey

Les ruïnes de la Dunfermline Abbey alberguen un mausoleu de monarques escocesos on reposa el cos, sense cor, de l’estimat rei Robert de Bruce.

L’abadia es remunta al 1128. Va ser llavors quan el monarca David I va aixecar a la categoria d’abadia el petit monestir benedictí que la seva mare, Santa Margarida d’Escòcia, havia fundat al 1070 en l’enclavament on ella i el rei Malcolm III es van casar.

Sota el regnat de Malcolm III i Santa Margarida, Dunfermline es va convertir en la capital del regne d’Escòcia, un estatus que es va mantenir fins al 1437.

David I va encarregar la construcció d’una majestuosa església per a la nova abadia de Dunfermline, la Old Church.

To i que només ens ha arribat alguns vestigis, com la nau, es tracta d’una construcció preciosa d’estil romànic. Des de l’exterior sembla que tot és el mateix edifici, però l’interior està format per dues esglésies diferents:

La Old Church, on es troba l’església medieval, forma part de l’atracció històrica, i per visitar-la cal comprar l’entrada a l’Abadia i el Palau de Dunfermline. Obre tot l’any, la web de Historic Scotland.
La New Church és una església posterior, construïda al segle XIX sobre part de l’antiga església, en la que avui en dia s’oficialitzen misses i bodes. Aquesta té entrada gratuïta i allí és on descansa el rei Robert the Bruce, tot i que no està sempre oberta, es pot consultar el horaris a la web.

Culross

Culross està ubicat a la riba del fiord de Forth, aquest pintoresc poble de menys de mil habitants, que va ser un important centre de la indústria minera entre els segles XVI, i XVII, sembla congelat en el temps ja que no ha patit cap canvi remarcable des de temps immemorables.

Passejar pels seus carrers empedrats rodejats de casetes blanques, que han servit d’escenari per la sèrie Outlander, s’arriba a alguns dels seus punts d’interès com el Palau i l’Abadia de Culross, les places Mercat Cross i Town House i el bonic carrer Tanhous Brae.

The Kelpies

The Kelpies són dues enormes escultures d’acer que representen un cap de cavall de 30 metres d’alçada i s’han convertit en un reclam d’Escòcia.

Dissenyats per l’escultor Andy Scott i obertes al públic a l’abril del 2014, aquestes escultures estan inspirades en la mitologia escocesa i fan referència a un esperit de l’aigua amb forma de cavall o figura humana, el qual habita als llacs i estancs d’Escòcia.

Es pot deixa el cotxe al pàrquing de pagament situat al costat i fer una visita guiada per l’interior, o simplement gaudir de les vistes des de fora i des del canal de Forth i Clyde.

Stirling Castle

Stirling Castle és una de les fortaleses més grans i importants de tot el Regne Unit. El castell està situat sobre un penyal que un altre temps va ser un volcà. El seu aspecte és imponent, sobretot pels escarpats precipicis que el rodegen. Només es pot accedir a través del poble per una pendent no massa pronunciada.

El castell rep als visitants amb una àmplia explanada, allí hi ha els monuments dedicats a dos del herois més commemorats i reconeguts d’Escòcia: el rei Robert the Bruce i William Wallace. L’entrada al recinte del castell té un afegit del segle XVIII, però la resta daten del segle XII.

Durant segles seria testimoni de múltiples batalles, es convertiria en residència reial a partir de 1216 i en defensa jacobita al 1746.

Al seu interior hi ha el Palau Renaixentista de Jacob V, en que el seu gran saló és considerat un dels més grans atractius del castell. La seva façana groga és inconfusible i està ple de mobles de l’època.

També compta amb el Museu del Regiment dels Higlanders, que va ser una unitat d’elit que va arribar a combatre a la Guerra de Crimea i a la famosa Batalla de Normandia de la II Guerra Mundial.

Juntament amb el castell hi ha l’Old Town Cemetery, es troba just abans d’accedir a la fortalesa. L’entrada és lliure.

Edinburgh

Royal Mile

La Royal Mile és el carrer més important de la ciutat, que uneix el l’Edinburgh Castle amb el Palace of Holyroodhouse.

En aquest carrer de llambordes, que creua tot el casc històric i té exactament 1,8 km, l’equivalent a una milla escocesa “Royal mile”, és una successió d’edificis històrics, carrers adjacents amb encant com el Cockburn Street, antigues esglésies com la Higland Tolbooth Kirk, que destaca per la seva agulla octogonal de més de 70 metres, o la curiosa Tron Kirk, que alberga un mercat de productes artesanals. Tot i que si es vol comprar algun souvenir més típic com la faldilla escocesa (kit) o algun jersei de llana és aconsellable entrar a la Tartan Weaving Mill and Exhibitiion, Canongate Jersey & Craft o Ye Olde Christmas Shoppe, aquesta última especialitzada en productes nadalencs.

A part d’aquests punts d’interès, aquí també es troben alguns pubs més llegendaris com el Deacon Brodie’s Tavern i el World’s End, on es pot provar els plats típics d’Escòcia com el haggis, el fish and chips o el pudding, acompanyats de una bona pinta de cervesa negra.

Edinburgh Castle

Amb tres dels ses costats protegits per escarpats penya-segats, la única via d’accés al castell és l’empinada Castlehill, al principi de la Royal Mile.

El castell està format per un extens recinte que necessita vàries hores per visitar-lo.

Canó de la una en punt
Capella de Santa Margarida
Honours of Scotland
Memorial de la Guerra d’Escòcia
Mons Meg
Presons de Guerra
Museu Nacional de la Guerra
Altres espais de l’Edinburgh Castle
Horaris i preus

Canó de la una en punt

Tots els dies a la una del migdia (excepte els diumenges) passa un cosa molt especial al castell que reuneix a tots els visitants per observar una curiosa tradició que es porta a terme des de 1861.

A la una, amb una impressionat puntualitat britànica, el General d’Artilleria acudeix per disparar un modern canó. En els seus inicis, el tret indicava l’ha als mariners i a la gent del poble, per tal que poguessin sincronitzar els rellotges. Un altre dels dispositius públics utilitzats amb aquesta finalitat era la bola del temps que es va instal·lar al Monument Nelson al 1861, però en dies de boira no era eficaç.

Capella de Santa Margarida

Construïda en memòria de la mare de David I, es tracta d’una petita capella que, a part de constituir la zona més antiga de la fortalesa, també és l’edifici més antic d’Edinburgh.

Honours of Scotland

Les Joies de la Corona, conegudes com “Honours of Scotland” estan compostes per la Corona, l’Espasa de l’Estat i el Ceptre, que conserven en perfecte estat com un dels conjunts d’atributs reials més antics de la cristiandat.

A l’exposició també es pot veure la Pedra del Destí, un símbol molt valuós per Escòcia sobre el que es coronava als reis escocesos. La pedra va ser robada pel rei Edward I d’Anglaterra al 1296 i va estar a Londres durant 700 anys. Va ser recentment, al 1996, quan el preuat símbol va tornar a Escòcia.

Memorial de la Guerra d’Escòcia

Es tracta d’un edifici erigit en memòria d’aquells que van perdre la vida en els conflictes ocorreguts des de la I Guerra Mundial.

Memorial Nacional de la Guerra d’Escòcia

Mons Meg

Aquest enorme canó de setge del segle XV és mostra de la potència de foc que posseïa la imponent fortalesa durant el regnat de Jacob II d’Escòcia. Va ser utilitzat durant la guerra contra els anglesos.

Presons de Guerra

A través de la recreació de les presons de guerra es pot observar com malvivien amuntegats al soterrani del castell els presoners que van ser capturats.

Museu Nacional de la Guerra

Aquest museu fa un repàs als més de 400 anys d’història militar del país, una història que, degut a la situació estratègica del país, ha estat molt moguda.

La col·lecció del museu exhibeix armes, armadures, quadres, roba tradicional escocesa utilitzada durant les batalles, objectes personals i cartes enviades a casa pels soldats escocesos que estaven en missions de llarga distància.

També hi ha una secció dedicada a la II Guerra Mundial i a la importància de la dona durant el conflicte. Cal recordar que van ser les dones les que van reconstruir ciutats com Berlin.

A l’exterior del museu hi ha altres exhibicions relacionades: The Royal Scots Regimental Museum, centrat en els uniformes de la infanteria, i The Regimental Museum of the Royal Scots Draggon Guards, que té com objecte la cavalleria.

Interior del The Royal Scots Regimental Museum

The Regimental Museum of the Royal Scots Draggon Guards

Altres espais de l’Edinburgh Castle

També es poden veure les habitacions del Palau Reial, la Presó militar i un petit cementiri en el que s’enterraven als gossos de l’exèrcit.

Horaris i preus

Horaris:

Des de l’1 de abril a el 30 de setembre: tots els dies de 9:30 a 18:00 hores. (Última entrada a les 17:00 hores)

Des de l’1 d’octubre a el 31 de març: tots els dies de 9:30 a 17:00 hores. (Última entrada a les 15:30 hores)

Preus:

Adults: 19,50 £ (23,54 €).
Menors de 7 a 15 anys: 11,40 £ (13,76 €).
Majors de 65 anys: 15,50 £ (18,71 €).
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.
Famílies: des de 38,50 £ (46,49 €).

Victoria Street

Si es passeja per l’Old Town, s’acaba arribant a un carrer de conte que es reconeix aviat pel seu color: Victoria Street. Amb una pendent en forma de C, que connecta el George IV Bridge amb Grassmarket, per molts el carrer més bonic d’Edinburgh.

Tot i que Victoria Street es va dissenyar al segle XVIII per crear un accés cap a la Royal Mile des de l’oest d’Edinburgh, West Bow, la part inferior del carrer, es remunta a temps medievals.

Alguns racons, com les escales que pugen cap a Lawnmarket i la Royal Mile, encara conserven part del traçat antic.

Es pot veure un costat del carrer està estructurat en dos nivells diferents. El superior, amb terrasses de restaurants i edificis més alts, desemboca a la Royal Mile, així quehi ha dues maneres d’arribar a Victoria Street: a través de la Royal Mile o través del George IV Bridge. A més del doble nivell d’edificis, el més inconfusible de Victoria Street són les façanes de colors de la part baixa, que acullen al seu interior moltes petites botigues independents, així com bars i restaurants.

No és difícil imaginar, baixant per Victoria Street, perquè diuen que J. K. Rowling es va inspirar en aquest carrer per crear el bulliciós Carreró Diagon dels llibres de Harry Potter, ple de comerços per als mags.

Grassmarket

Grassmarket va ser la seu d’un mercat de bestiar des dels segle XV fins a principis del segle XX i sempre ha tingut molta importància i rellevància de la Old Town. Aquesta plaça, avui alegre i bulliciosa era antigament la principal zona i escenari d’execucions públiques i de linxaments.

Al seu extrem oest, on exactament estaves les forques, existeix un monument als més de 100 covenanters que allí van patir martiri. Els covenanters era el nom amb els que es coneixien als partidaris del “Pacte escocès” portat a terme durant el segle XVII i que consistien en una protesta contra les innovacions eclesiàstiques de l’Església escocesa imposades a Edinburgh i subscrites per varis nobles, ministres i burgesos. Els que van signar el Covenant o Pacte escocès van jurar defensar les seves creences religioses enfront qualsevol canvi no decidit per les assembles lliures i pel parlament escocès.

En un dels carrerons de la part oest que desemboca a aquesta plaça tenien la guarida un parell de bandits i assassins Burke i Hare que, es dedicaven per una banda a exhumar cadàvers i per una altra a assassinar per després vendre els cossos a un conegut metge, el Dr. Robert Knox. Finalment van ser capturats i executats en aquesta mateixa plaça.

En l’actualitat Grassmarket, flanquejada per edificis alts i presidida pel castell, està plena d’animats pubs i restaurants, com per exemple el White Hart Inn, que antigament va regentar el poeta escocès Robert Burns i que resumeix de ser el pub en actiu més antic de la ciutat, des del 1516.

Calton Hill

Abans de que es faci fosc, és recomanable pujar al turó de Calton Hill per veure una bona posta de sol.

Calton Hill és un turó a l’est de New Town, just on acaba Princes Street, en aquest turó es troben diversos monuments que fan que Calton Hill rebi el sobrenom de “l’Atenes del Nord”.

National Monument
Nelson Monument
Old Calton Cemetery

National Monument

Situat a escassa distància del Monument Nelson, el Monument Nacional va ser dissenyat per a homenatjar als caiguts en les Guerres Napolòniques, però mai es va veure acabat per la falta de fons.

Tot i que l’ambiciós projecte només consta de 12 columnes, es pot percebre en ell un aire grandiós a l’estil Panteó d’Atenes. Tot i que en un principi els ciutadans li van posar el nom de “la vergonya d’Edinburgh”, avui en dia s’ha convertit en unes restes molt apreciades.

Nelson Monument

Construït entre 1807 i 1815, el Monument a Nelson va ser erigit en honor al Vicealmirall Nelson després de la victòria i mort a la Batalla de Trafalgar.

Al 1853 es va instal·lar una bola del temps a la part superior de la torre amb la finalitat d’indicar als mariners l’arribada de la una del migdia, igual que el Canó de la una en punt de l’Edinburgh Castle.

Després de pujar les 170 escales de la torre es pot observar la ciutat des del punt més alt, però realment, les vistes no es diferencien molt de les que s’obtenen des del turó.

Old Calton Cemetery

A la baixada es pot entrar al Old Calton Cemetery, lloc de descans de diversos escocesos cèlebres com el filòsof David Hume o el científic John Playfair, per veure les seves làpides.

Scotch Whisky Experience

Scotch Whisky Experience està situat a la mateixa Royal Mile, és un lloc perfecte per conèixer les diferents etapes de l’elaboració del famós whisky de malta escocès. Durant la visita interactiva, que acostuma a durar una hora, també es pot veure una de les col·leccions de whisky de malta més increïbles del món amb més de 3.500 ampolles, a part d’aprendre una mica sobre com distingir per l’olor els diferents tipus d’aquesta beguda alcohòlica que es produeix en diferents regions dels país i degustar-lo en un petit tast, segons el tipus de tour que s’esculli.

Horari: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.

Mary King’s Close

Al llarg de la Royal Mile hi ha diversos closes, carrerons coberts en els que es retrocedeix en el temps fins al segle XVII, que condueixen a altres carrers o a patis interior.

Entre els més famosos hi ha el Mary King’s Close, situat al costat de la St. Giles’ Cathedral, que està format per un laberint de carrerons que van quedar oblidats durant segles fins a la seva reobertura al 2003, mostra la misèria que regnava en aquest inframón entre els segles XVI i XVII. Allí sorgeixen les històries de víctimes de les plagues, assassins i assassinats, avui convertits en fantasmes de llegenda.

Durant el recorregut es visiten diferents estances en les que es mantenien en vida a dures penes pels ciutadans més pobres d’Edinburgh, mentre esperaven que la pesta o algun malejant acabés amb el patiment.

Després de visitar l’escenari d’un crim i les cases d’alguns dels habitants de Mary King, hi ha el gust de conèixer a Annie, una nena petita que plorar desconsolada perquè ha perdut la seva nina fa cents d’anys. Molts dels visitants acostumen a portar nines, llaminadures o joguines per a consolar a Annie i que deixi de vaguejar pels carrerons.

Com a punt curiós i amable d’aquesta trista història és que totes les nines i joguines que porten els visitants són donats als nens que més els necessiten.

Durant el tour de Mary King’s Close no hi ha disfresses de fantasmes ni gent disposada a fer por, sinó que es pot sentir un autèntic calfred produït per la humitat de l’ambient i les esgarrifoses històries que tracten sobre persones reals, que van viure, treballar i morir allí.

El recorregut no és recomanable per a persones amb problemes de claustrofòbia o a les que no els hi agradin els llocs foscos. Això si, si s’espera que la visita doni por, probablement decepcioni.

Horaris:

Agost: tots els dies de 9:00 a 22:00 hores.
Del 2 al 6 de setembre: tots els dies de 9:00 a 21:00 hores.
Del 8 de setembre al 9 d’octubre: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.
Del 10 d’octubre al 31 d’octubre: tots els dies de 9:00 a 21:00 hores.
De novembre a juliol: tots els dies de 9:30 a 21:30 hores.

Preus:

Adults: 25 £ (30,18 €)
Menors de 5 a 15 anys: 19 £ (22,94 €)

Altres closes que val la pena recórrer són el Tweeddale Court, Dunbar’s Close, Lady Stair’s Close, Bakehouse Close, White Horse Close y el Old Fishmarket Close.

St Giles Cathedral

La St. Giles Cathedral, situada a la meitat de la Royal Mile, va ser construïda sobre un antic santuari del segle IX per ser consagrada al patró dels leprosos.

Després de la Reforma, l’edifici va ser objecte de contínues remodelacions i avui en dia es contemplen les restes de diferents èpoques. La reforma es va portar a terme després de que l’església patís un incendi provocat pels anglesos al 1385, després del qual, al segle XV, va ser reconstruïda en estil gòtic.

Un detall curiós: tot i que és coneguda com la Catedral d’Edinburgh, en realitat l’església no ostenta aquest títol, ja que no té bisbe.

Un cop a l’interior, resulten curiosos els diferents colors i textures dels sostres, que deixen constància de que l’església està feta de retalls que li aporten un aspecte encantador.

Tot i que en els seus inicis la catedral presentava una planta de creu, la posterior construcció de les capelles laterals va acabar ocultant aquesta forma.

Un dels detalls que solen cridar l’atenció a l’interior són les precioses vidrieres que projecten una acollidora llum sobre el temple des de que van ser col·locades al segle XIX.

A la nau central es pot veure una estàtua de John Knox, líder de la Reforma escocesa i important predicador que es va convertir en el primer pastor protestant de la catedral.

En un racó allunyat de la porta, es troba situada una de les parts més importants de la catedral, coneguda com la Thistle Chapel (Capella de Card). Construïda sota les ordres dels Cavallers de la Ordre del Card entre 1909 i 1911, es tracta d’una acollidora i elegant capella realitzada en un estil gòtic molt peculiar.

Rodejant el sostre de la catedral es poden veure angelets tocant diferents instruments, i com no podria ser de cap altra forma a Edinburgh, un d’ells apareix tocant la gaita.

Horaris: de dilluns a divendres de 9:00 a 18:00 hores, dissabtes de 9:00 a 17:00 hores i diumenges de 13:00 a 17:00 hores.

Entrada gratuïta. Permís per fer fotografies: 2 £ (2,41 €).

Com a curiositat, davant de la Catedral, es troba un cor de granit conegut com Heart of Midlothian, que indica el punt on es trobava l’antiga presó de la ciutat.

Gladstone’s Land

La casa que va ser propietat d’un comerciant del segle XVII proporciona una perfecta visió de la vida del vell Edinburgh de fa més de 400 anys.

La casa va ser construïda al 1550, va ser salvada d’enderrocament pel National Trust d’Escòcia per a mostrar al públic sis de les seves habitacions que encara conserven diferents objectes quotidians i gran part de la decoració del segle XVII.

A la planta baixa de l’edifici es pot veure la reconstrucció d’un petit taller artesà de 1620, mentre que a la primera planta es dóna a conèixer l’estil de vida que portava una família de classe alta del segle XVII. Convé destacar els intactes mobles de l’època i un espectacular sostre pintat que es conserva en prefectes condicions des de 1620.

Una altra de les sales principals de la casa és l’habitació verda, a través de la qual es poden apreciar els canvis tecnològics que van fer la vida més fàcil i agradable als habitants que la van ocupar durant el segle XVIII.

Horari: Tots els dies de 10:00 a 22:00 hores.

Preus:

Adults: 10 £ (12,11 €).
Estudiants: 8,50 £ (10,29 €).
Menors de 5 anys: 6 £ (7,26 €).
Família: 27 £ (32,70 €)

Palace of Hollyroodhouse

El Palau de Holyroodhouse és una joia de l’arquitectura clàssica amb una impressionant decoració barroca al seu interior.

Situat en un dels extrems de la Royal Mile, el Palau de Holyroodhouse, conegut com el Palau de Holyrood, continua essent avui en dia la residència oficial de la monarquia anglesa a Escòcia.

Va ser a partir de l’Edat Mitja quan els reis van canviar el fred Castell d’Edinburgh per la confortable abadia de Holyrood. Al 1503 Jacob IV va ordenar la construcció de la primera residència, i anys després, Jacob V va fer construir la torre en la que viuria la Reina Mary Stuart I d’Escòcia entre els anys 1561 i 1567.

Va ser un segle més tard quan Carles II d’Anglaterra i d’Escòcia el va transformar en un dels palaus més admirats d’Escòcia.

Durant la visita al palau es delecten les sumptuoses sales de cerimònia que precedeixen els apartaments reials.

La decoració del Palau de Holyroodhuse exhibeix una gran riquesa gràcies als mobles d’època, els preuats tapissos i diferents retrats reials, abans d’arribar a l’imponent dormitori reial, que encara s’utilitza.

Una de les sales del palau que destaca per la seva mida és la “Great Gallery” amb 44 metres de longitud, en la que es conserven 96 retrats dels membres de la dinastia. Aquest gran saló encara s’utilitza per realitzar les recepcions oficials.

A la part més antiga del palau es pot visitar la torre en la que es troben els apartaments de Mary Stuart I d’Escòcia.

La Hollyrood Abbey, l’abadia agustina de Holyrood està edificada als terrenys del Palau de Hoyrood i en tot i que en l’actualitat es troba en ruïnes, continua sent un lloc romàntic i misteriós. En aquesta abadia es van coronar diversos reis escocesos.

Horaris:

Des de l’1 de novembre fins al 31 de març: Tots els dies de 9:30 a 16:30 hores.
Des de l’1 d’abril fins al 31 d’octubre: Tots els dies de 9:30 a 18:00 hores.

Preus:

Adults: 20 £ (24,17 €).
Entre 18 i 24 anys: 13 £ (15,71 €).
Entre 5 a 17 anys: 10 £ (12,08 €).
Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

Autobús: Scottish Parliament, línia 36; Abbeyhill Crescent, línia 35.

La Reina Elisabeth II amb el Papa Benet XVI al 2010 al Palace of Holyroodhouse

Princes Street Gardens

Creats al 1820 després de drenat el North Loch, avui en dia aquests jardins separen la New Town de la Old Town.

Els Princes Street Gardens són el parc urbà més important del centre d’Edinburgh, tenen unes dimensions de més de 150.000 m² i estan dividits en dues parts per The Mound, un turó artificial que comunica ambdues parts de la ciutat i on es troba la National Galery of Scotland.

La superfície que ara ocupen els jardins va ser durant segles el llac més important d’edinburgh: el Nor Loch (North Loch o Llac Nord). Aquest llac, inicialment una maresma, va ser utilitzat com a defensa natural de la ciutat per a complementar la labor defensiva del Castell d’Edinburgh. Amb la part nord i oest protegides, Edinburgh només necessitava muralles a la part sud i est.

Des de l’Edat Mitja fins al segle XIX, el Nor Loch va ser utilitzat per fer proves de bruixeria, per a fer desaparèixer cadàvers, com abocador d’aigües residuals i, com no, com a font d’aigua “potable”. Aquest va ser un dels principal motius de la insalubritat de la ciutat i de les contínues malalties que minvaven la població.

Durant tot l’any els jardins de Princes Street són un dels punts de reunió més importants d’Edinburgh, essent la font Ross el monument més important del lloc. Aquesta font va ser instal·lada al 1872 després d’haver-se exposat a la Gran Exhibició de Londres de 1862.

Scott Monument

Inaugurat al 1846, el Monument a Scott és una construcció d’estil gòtic que es va erigir en honor a l’escriptor escocès Sir Walter Scott. Està situat a Princes Street, just a l’est de Princes Street Gardens, té un color ennegrit que li aporta un aspecte sinistrament bonic. L’enorme agulla gòtica està decorada amb 64 personatges de les novel·les creades per l’escriptor.

Com a contrapunt a la fosca construcció, a la part baixa del monument es pot veure una estàtua de Sir Walter Scott realitzada en marbre blanc que brilla amb llum pròpia.

L’ascens fins a la cúspide del monument es realitza a través de 287 escales dividides en quatre nivells en els que es pot parar per descansar o per mirar. A mesura que s’ascendeix per l’escala de cargol es va fent més complicat pujar, ja que les parets s’estrenyen i es va inclinant. Tot i que durant el camí es maldigui diverses vegades a l’arquitecte del monument, un cop a dalt, l’esforç haurà valgut la pena, i es pot gaudir d’unes boniques vistes del centre de la ciutat.

Horaris:

D’abril a octubre: tots els dies de 10:00 a 16:30 hores (tancat de 12:30 a 13:45).
De novembre a març: tots els dies de 10:00 a 15:30 hores (tancat de 12:30 a 13:45).

Preus:

Adults: 8 £ (9,69 €).
Nens i estudiants: 6 £ (7,26 €).
Pack familiar (2 adults i 2 nens o 1 adult i 3 nens): 20 £ (24,22 €).

Transport:

Autobús: Princes Street, línies 19, 29, 36, 37, 41, 42, 43, 47, 129, X4, X29, X43 i X47.

Royal Botanic Garden

El Royal Botanic Garden d’Edinburgh va ser creat al 1670 per dos metges que cultivaven plantes medicinals. Tot i que inicialment es trobava ubicat a Holyrood, al 1820 va ser traslladat a Inverleith amb la finalitat d’allunyar-lo de la contaminació de la ciutat.

El jardí botànic consta de 28 hectàrees de terreny i cada una de les zones està dedicada a un tipus de vegetació, tot i que totes estan especialment cuidades, entre les zones que tenen més èxit entre els visitants destaquen el Jardí Xinès, el Jardí Commemoratiu de la Reina Mare, el Jardí Arbrat o el Jardí de la Roca.

Els hivernacles són la única part de pagament, val la pena visitar els hivernacles (Glasshouses), ja que alberguen més de 2.400 plantes molt especials de diferents llocs, que composen un veritable paradís. En un moment es pot passejar per llocs tan diferents com les muntanyes d’Indonèsia, els boscos australians, els deserts aràbics o la selva de l’Amazones.

Horaris

De novembre a gener: de 10:00 a 16:00 hores.
Octubre i febrer: de 10:00 a 17:00 hores.
De març a setembre: de 10:00 a 18:00 hores.

Preus

Jardí Botànic: Entrada gratuïta.
Hivernacles:
- Adults: 7 £ (8,46 €).
- Estudiants: 6 £ (7,25 €).
- Menors de 15 anys: Entrada gratuïta.

Transport:

Autobús: Royal Botanic Garden, línies 8, 23 i 27.

Pàgina web

Barri Stockbridge

El barri Stockbridge s’estén al nord d’Edinburgh, contigu a la New Town i a la vora del riu Water of Leith.

Tot i que aquest antic poble moliner va ser engolit per l’expansió d ela ciutat al segle XIX, dècades després encara conserva un aire de poble, que es filtra pels carrerons de llambordes.

Stockbridge significa “pont de fusta”, tot i que el pont principal del barri es va construir de pedra al 1786. Als anys 1970, els lloguers econòmics van atraure al barri artistes i estudiants, que li van donar un aire bohemi que segueix perdurant.

Avui en dia, Stockbridge és una de les àrees residencials més cobejades d’Edinburgh, i no és d’estranyar. És un bon lloc per viure, alguns dels seus residents més cèlebres són el premi Nobel de física Peter Higgs o Shirley Manson, la cantant de Garbage. Una dècada enrere, un jove Sean Connery repartia cada matí les ampolles de llet entre els veïns. A part de les botigues independents, Stockbridge encara conserva edificis i carrerons que li atorguen un aura de petit poble.

New Town

Tot i que el seu nom, New Town, no és tant nova, ja que es va construir a finals del segle XVIII al nord del nucli antic de ela ciutat, més enllà del que avui alberga els Princes Street Garden.

En aquella època, Edinburgh, limitada al reduït espai de la Old Town, patia superpoblació. La New Town es va plantejar com una forma d’expandir els confins de la ciutat i pal·liar el problema, tot i que no per tot el món.

Projectat per James Craig i considerada una obra mestra de plantejament urbanístic, la New Town va néixer com a suburbi residencial al que aviat es van mudar els ciutadans més adinerats.

Avui en dia, aquesta part d’Edinburgh segueix essent residencial, però allotja també àrees comercials i d’oficines. Es reconeix per les fileres d’elegants construccions d’estil neoclàssic i georgià, conegudes com a “terraces”, distribuïdes en nítides quadrícules i mitges llunes.

Són característiques les façanes decorades amb columnes i portes de colors, les escales, els soterranis accessibles des del carrer.

Els carrers principals de la New Town són de sud a nord, tres carrers paral·lels que travessen la New Town:

Princes Street: el carrer comercial per excel·lència d’Edinburgh, acompanyada del pulmó verd de Princes Street Garden.
George Street: amb comerços més exclusius, i també pubs i restaurants.
Queen Street: molt més tranquil i vorejat pels jardins privats Queen Street Gardens.

Aquests tres carrers estan flanquejats per dues àmplies places, a l’est, l’animada St. Andrew Square, i a l’oest, la tranquil·la Charlotte Square, on cada estiu té lloc el Edinburgh International Book Festival.

Royal Yacht Britannia

El Royal Yacht Britannia ha estat el buc de la Casa Reial Britànica durant quatre dècades i és una de les embarcacions més insignes del món.

El Britannia va ser botat a Escòcia al 1953 i, des de llavors, ha servit a la Família Reial en 968 viatges oficials, navegat a través de més d’un milió de milles marines per fer escala a 600 ports, repartits en més de 135 països.

Sempre que la reina viatjava pel món en el Britannia se setia com a casa. Encara es poden veure penjades de les parets les fotos dels seus fills, alguns objectes personals i diferents regals que li feien al llocs que visitava.

Al 1997, després de prestar 44 anys de servei, el buc va ser retirat i des de llavors es manté armat al port de Leith, on els turistes poden saciar la curiositat coneixent els secrets de l’impressionant vaixell.

La visita al Britannia comença a la segona planta del centre comercial Ocean Terminal, al centre de visitants del Royal Yacht Britannia. Allí es pot realitzar un recorregut pel passat de l’impressionant nau a través d’una exposició de fotografies històriques.

Abans de pujar al vaixell s’entrega una audioguia (hi ha amb espanyol).

Començant pel pont de comandament, durant la visita hi ha l’oportunitat de conèixer els salons oficials, el lloc en el que s’allotjava la tripulació, el dormitori de la reina, i inclús la lluent sala de màquines.

La cambra de la reina sorprèn per la seva senzillesa, no obstant altres detalls del vaixell ho fan per sumptuositat, com és el cas del Rolls Royce que hi ha allotjat al garatge del buc.

Horaris:

De gener a març: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.
D’abril a agosto tots els dies de 09:30 a 18:00 hores.
Setembre: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.
Octubre: tots els dies de 10:00 a 17:30 hores.
Novembre i desembre: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preus:

Adults: 19,50 £ (23,60 €).
Entre 5 i 17 anys: 9,25 £ (11,19 €).
Estudiants: 13,50 £ (16,34 €).
Menors de 5 anys: entrada gratuïta.
Família (2 adults y fins a 3 nens): 50 £ (60,52 €).

Transport:

Autobús: Ocean Terminal, línies 11, 22, i 35.

Pubs d’Edinburgh

A Edinburgh hi ha cents de bars i pubs en els que es pot prendre una bona cervesa, un whisky o menjar alguna cosa ràpida. Hi ha locals per tots els gustos i són molts els turistes que escullen menjar en un pub. Tot i que els horaris dels pubs d’Edinburgh acostumen a ser més restrictius que els dels restaurants (la majoria de pubs tanquen la cuina a les 20:30 hores), els pubs però, acostumen a ser més econòmics.

Begudes típiques i populars:

Whisky escocès

Fabricat en un principi per les seves propietats medicinals, la fabricació de whisky s’ha convertit en una de les indústries més poderoses d’Escòcia. Existeixen diferents tipus de whisky depenent de la matèria prima utilitzada en l’elaboració:

Single malt (whisky de malta): només conté gra d’ordi maltejat.
Single grain (whisky de gra): pot contenir gra d’ordi no maltejat a part d’altres cereals com el blat o el blat de moro.
Blended malt: compost per una barreja de whisky de malta de diferents edats procedent de vàries destil·leries.
Blended: una barreja de whisky de malta i whisky de gra. El 90% del whisky produït a Escòcia pertany a aquest tipus. Algunes de les marques més conegudes són Dewar’s, Johnnie Walker, Cutty Shark, J&B, Chivas Regal.

Les principals regions productores de whisky són les Lowlands, Campbeltown, Isay i les Highlands. El sabor i l’aroma del whisky varien d’una regió a una altra, que que es pot aprendre visitant la Scoth Whisky Experience.

És convenient recordar que a Escòcia el whisky no es barreja amb res, se serveix sol i normalment sense gel, si que es pot barrejar amb una mica d’aigua.

Cervesa escocesa

La cervesa tradicional escocesa es classifica utilitzant el sistema de shillings, utilitzat des de 1870, que assigna un valor a cada barril de cervesa depenent del seu contingut. Com més elevat és el número de shillings, més graduació té la cervesa.

Les grans cerveseries escocès són McEwan’s i Tennents, tot i que sempre es pot provar una cervesa procedent de petites empreses com Caledonian Brewery, la única supervivent de les 40 que funcionaven a Edinburgh durant el segle XIX.

Bars famosos d’Edinburgh

Sense tenir en compte la qualitat dels seus plats, alguns dels pubs més interessants són els següents:

The Elephant House: Situada al barri de la universitat. The Elephant House (21, George IV Bridge) és una de les cafeteries més famoses de la ciutat degut a que va ser el lloc en el que l’escriptora J.K. Rowling va passar infinites hores donant forma al seu exitós Harry Potter.

Deacon Brodie’s Tavern: Probablement Deacon Brodies sigui el pub més famós de la Royal Mile (435, Lawnmarket). Inaugurat al 1806, deu el seu nom a William Brodie, un respectable ciutadà durant el dia que per la nit es convertia en el més temible dels lladres.

L’escriptor Robert Louis Stevenson, inspirat pel comportament de William Brodie, es basar en la seva història per escriure la novel·la “L’estrany cas del Doctor Jekyll i Mr. Hide”.

The Dome: L’imponent edifici d’un antic banc (14, George Street) és avui un concorregut bar amb una excel·lent decoració que encarna el luxe i l’opulència. Una enorme cúpula de vidre s’aplana sobre l’edifici projectant una llum especial sobre les columnes gregues i els mosaics que decoren l’estança.

Tot i que els preus són lleugerament elevats, val la pena prendre un cafè per gaudir d’un ambient tan especial. Si hi ha sort de que faci bon temps, la terrassa a Rose Street també val la pena.

Museum of Edinburgh

El Museum of Edinburgh és troba en un entorn de luxe, una enorme mansió del segle XVI coneguda com Huntly House. La casa també és coneguda com “The Speaking House” (La Casa Parlant) per les inscripcions en llatí que presenta la façana.

L’enorme edifici del museu alberga diferents objectes relacionats amb la història d’Edinburgh, com algunes peces de cristall, ceràmica i plata, a part d’alguns objectes extraordinaris com els plànols originals de la New Town o una maqueta de la Old Town que data de l’època de Mary Stuart (Mary I d’Escòcia).

Existeix una petita exposició dedicada al famós gos Greyfriars Bobby. Bobby, un gos de raça Skye Terrier, va ser el millor amic del policia John Gray fins a la seva mort per tuberculosi al 1858. Després de que el seu amo fos enterrat al cementiri de Greyfriars, Bobby no es va moure del costat de la tomba mai més (per aquesta raó se’l coneix com Greyfriars Bobby). Durant els 14 anys següents Bobby per està amb el seu amo mentre els habitants d’Edinburgh es van encarinyar amb ell i li portaven menjar. Al 1872, va morir Bobby i a la fi va descansar en pau al costat de la tomba del seu estimat amo.

Horaris: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport: Autobús: Canongate Kirk, línia 35.

National Museum of Scotland

Durant el recorregut per les seves set plantes es fa un extens repàs a la història d’Escòcia a través de més de 10.000 objectes que van des de la prehistòria fins a l’època actual, per acabar en una terrassa amb vistes a la ciutat. Entre les peces més curioses es troba la famosa ovella Dolly, el primer mamífer clonat.

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport: Autobús: Museum of Scotland, línies 24, 35, 41, X54 i X61.

National Gallery of Scotland

Situat sobre un turó conegut com The Mound, l’elegant edifici d’estil neoclàssic va ser dissenyat per William Henry Playfair i es va inaugurar al 1859.

La National Gallery of Scotland està dividida en tres plantes en les quals es mostres valuoses obres d’art sobre parets de colors cridaners, que fan destacar encara més les exposicions.

La planta baixa i la planta superior (zona sud) són les més interessants, on es poden veure multitud d’obres de grans mestres europeus des del segle XVI al XIX, a part d’alguns pintors impressionistes. Alguns dels artistes destacats són Tiziano, El Greco, Velázquez, Rembrandt, Rubens, Van Gogh, Monet, Cezanne o Gauguin.

A la planta superior (zona nord) s’exposen les col·leccions de pintors italians i dels Països Baixos anteriors al 1530. A aquesta zona es poden trobar algunes obres de Raffaelllo, com “La Verge i el Nen”.

El soterrani és probablement la part menys important, on s’ubica la col·lecció d’art escocès a més d’algunes exposicions temporals. D’aquesta zona destaca l’obra de Sir Henry Reaburn “El reverend Robert Walker patinant a Duddin”.

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Rosslyn Chapel

La història de la Rosslyn Chapel es remunta a 1446, quan els treballs de construcció van començar. Va ser Guillem St Clair, primer comte de Caithness i tercer príncep d’Orkney, qui va manar construir la capella com a un espai sagrat per a la seva família, el clan de nobles escocesos St Clair. No obstant, degut a la complexitat de la decoració, les obres es van estendre al llarg de 40 anys. I és possible que el comte hagués imaginat que mai la veuria completada, ja que la seva mort, al 1484.

Durant la Reforma Escocesa, el culte catòlic a la capella va cessar. Es van destruir els altars i, de mica en mica, aquest lloc sagrat va caure ne l’oblit. De fet, al 1650, quan Oliver Cromwell i les seves tropes van saquejar el castell veí, el Rosslyn Castle, van utilitzar la capella com a estable pels cavalls. Tot i que per sort, no van arribar a destruir la capella amb la violència que caracteritzava els seus assalts. Això va ser possible que l’estructura de la Rosslyn Chapel sobrevisqués, recoberta per la vegetació que es colava per cada forat i devorava la pedra. Als nobles i poetes del segle XIX els semblava una imatge molt romàntica, i poc a poc, va sorgir l’interès en recuperar la capella per a la prosperitat.

A l’any 1862, després d’una restauració, el culte a la capella va tornar per primera vegada en 200 anys. I des de llavors, s’han portat a terme diverses renovacions importants. Tot i que el que va catapultar a la Rosslyn Chapel a la fama més enllà d’Escòcia va ser la publicació de l a novel·la de ficció “ El Codi da Vinci” de Dan Brown (i la posterior pel·lícula), en el que la capella juga un paper crucial. Gràcies a l’efecte da Vinci, la capella va rebre els fons necessaris per a construir un centre de visitants i transformar-se en una de les atraccions turístiques més visitades d’Edinburgh i dels voltants.

En la visita a la capella, la primera part transcórrer al centre de visitants, on es descobreix un mica més la història de la capells i del clan St Clair. Després de les exposicions, es pot sortir a l’exterior. Allí es veu un edifici que sorprèn des del primer moment: molt més petit del que s’espera, de formes singulars, i sobretot, ple de petites figures tallades a la pedra i de gàrgoles a cada racó. Cada raconet de pedra està ocupat per símbols i relleus, alguns salten a la vista, altres costa distingir-los, degradats pel pas del temps o ocults per les mans expertes que els van tallar. Les escenes bíbliques , com la crucifixió o l’expulsió del Jardí de l’Edèn contrasten amb les escultures paganes. En especial, el Green Man, un estrany rostre rodejat de vegetació que simbolitza el cicle de la vida i que, a la Rosslyn Chapel, està present en més de 100 ocasions.

Imatges de la façana de la Rosslyn Chapel

Als vitralls també hi ha imatges ocultes, com per exemple un camell, una dansa d’esquelets, un àngel tocant la gaita o el rostre de Robert the Bruce, a part del que segons asseguren alguns, són panotxes de blat de moro tallades abans de la conquesta del Nou Món.

De l’origen dels símbols ha sobreviscut poca informació, i el desconeixement ha propiciat que sorgeixin cents d’especulacions i interpretacions. Hi ha qui assegura que els cavallers templers, que van deixar d’existir molt abans de la fundació de la Rosslyn Chapel, van sobreviure i fugir d’Escòcia, on van construir una capella per amagar el tresor en una cripta segellada que mai ha tornat a obrir-se. En la complexa ornamentació de l’edifici hi ha les claus per accedir al tresor. Altres inclús relacionen els relleus amb un portal a una altra dimensió, i a la capella no li falten, tampoc, històries de fantasmes de monjos que resen en la foscor.

Pilar de l’aprenent de la Rosslyn Chapel

Després de localitzar els relleus més especials, la joia de la Rosslyn Chapel és el Pilar de l’aprenent, un dels tres pilars que separen el cor de l’ala central de la capella. Segons una llegenda, la persona encarregada de la construcció del pilar va marxar a Roma en busca d’inspiració per tallar-lo. Mentrestant, el seu aprenent va tenir un somni on li va revelar el pilar acabat, així que es va posar a tallar-lo ell. I ho va fer amb tal perfecció, que quan el mestre va tornar i el va contemplar, envaït per la enveja, va matar a l’aprenent d’un cop de mall. La història però, va més enllà, un temps més tard els rostres del mestre i l’aprenent es van tallar en un racó de la capella, de tal manera que el mestres està obligat a veure el Pilar de aprenent, nit i dia, durant tota l’eternitat. No se sap si la llegenda és certa o no, però els dracs nòrdics devorant la base del Pilar de l’aprenent són raó suficient per no apartar la vista d’aquesta obra.

A través d’unes escales al costat del Pilar de l’aprenent es pot accedir a una petita cripta que, segons les teoria, amaga una cambra oculta dels templers.

Però a les escales s’aprecia un petit cercle blanc que res té de llegendari: és conseqüència del rodatge de la pel·lícula El Codi da Vinci (Ron Howard, 2006). Els protagonistes, Tom Hanks i Audrey Tatou, van visitar la Rosslyn Chapel per gravar algunes escenes. Tot i que el llibre va treure aquest lloc de l’anonimat, quan es va estrenar la pel·lícula una gran quantitat de persones van començar a arribar al poblet de Rosslyn per visitar la Rosslyn Chapel.

Horaris i preus a la pàgina web oficial (audioguia en espanyol).

Sota la Rosslyn Chapel s’estén el cementiri, carregat de solemnitat i falgueres.

Melrose Abbey

La Melrose Abbey va ser un dels primers monestirs cistercencs a Escòcia que es va convertir en un important centre de la vida religiosa i cultural d’aquesta zona durant l’època medieval fins que es va abandonar.

Melrose Abbey va ser fundada per David I al 1136, per la seva proximitat amb la frontera amb Anglaterra, va patir la destrucció per part de les tropes angleses en més d’una ocasió.

Amb la Reforma Protestant d’Escòcia al 1560 i la mort de l’últim monjo al 1590, la construcció es va oblidar quasi per complet.

Val la pena pujar a la part alta d’una de les torres per tenir unes vistes úniques de les ruïnes i contemplar la gàrgola d’un porc tocant la gaita, i apropar-se a una pedra circular on al 1996 es va descobrir un petit cofre de plom amb una placa que diu que hi ha guardat un cor, que se suposa que correspon a Robert the Bruce d’Escòcia, tot i que no s’ha pogut comprova, però és part del misticisme de l’abadia. El cos del rei està enterrat a Dunfermline Abbey.

Les audioguies són gratuites i estan en espanyol.