Anglaterra

Contingut:

Anglaterra és el territori més extens i més poblat del Regne Unit. Habitada per pobles celtes des del segle V aC, Anglaterra va ser colonitzada pels romans entre el 43 dC i principis del segle v. A partir de llavors va començar la invasió d’una sèrie de pobles germànics (angles, saxons i juts) que van anar expulsant als celtes, parcialment romanitzats, cap a les actuals regions de Gal·les, Escòcia, Cornualla i la Bretanya. Al segle x, després de resistir una sèrie d’atacs vikings, Anglaterra es va unificar políticament. Després de l’ascensió de Jaume VI d’Escòcia al tron d’Anglaterra el 1603 i l’annexió d’Escòcia per Anglaterra el 1707 és menys apropiat diferenciar la història d’Anglaterra de la de la resta del Regne Unit.

Stonehenge (2300 aC)

El continent europeu té, al nord-oest, un conjunt d’illes conegudes antigament com les Bretanyes, sent la Gran Bretanya la més important per la seva grandària, la que li dona nom. L’illa era relativament insignificant en la història de la civilització occidental. Es conserven pocs indicis de l’idioma o de la civilització dels primers habitants, tan sols monuments megalítics, com ara Stonehenge, que daten de l’edat del bronze (cap al 2300 aC).

Els celtes van arribar a les Illes Britàniques cap al segle v aC, procedents del continent europeu. Els primers exploradors estrangers que van aconseguir arribar a l’arxipèlag van ser grecs procedents de Massilia (avui Marsella), cap al 330 aC Abans de l’arribada dels romans, la totalitat dels pobles de les Illes Britàniques eren de llengua cèltica.

Després de la conquesta de la Gàl·lia, el general romà Juli Cèsar va decidir fer en el 55 aC una expedició de reconeixement a l’illa, que va anomenar Britànnia. A l’any següent va tornar a Anglaterra amb un exèrcit més important i, després de derrotar a una confederació de tribus del sud-est del país, va sotmetre a part d’Anglaterra a reconèixer la supremacia de Roma, pagant alguns tributs i apropant-la a l’òrbita d’influència romana. No obstant això, no va ser fins a l’any 43, sota el regne de l’emperador Claudi, que els romans van fer el moviment decisiu de convertir Britànnia en una província romana.

Quatre legions van anar conquerint el sud-est i el centre de l’illa, sense trobar grans resistències. No obstant això, la conquesta de Gal·les i del nord i de l’oest d’Anglaterra va presentar majors problemes a l’avanç romà. En el 61 la rebel·lió d’una tribu cèltica, comandada per la seva reina Boudica, va arrasar Londínium (Londres) i altres ciutats. Aquesta rebel·lió va ser ofegada brutalment. Posteriorment, el mandat del governador Agrícola entre el 78 i el 85 va ser especialment brutal, eixamplant les fronteres de la província després d’exterminar a diverses tribus celtes.

En el 115, els nadius es van revoltar contra els seus conqueridors i van arrasar la guarnició romana de York. Com a resultat, l’emperador Hadrià va fer construir una muralla de 117 km, anomenada muralla d’Hadrià, que marcaria el límit nord del domini romà. Posteriorment, els romans avançarien posicions en els lowlands escocesos, construint una nova muralla 50 km al nord. No obstant això, seria abandonada al 161, marcant la muralla d’Hadrià la frontera nord de l’Imperi Romà durant els següents dos-cents anys, un període de pau relativa.

Així, la Britànnia romana consistia grosso modo en les actuals Anglaterra i Gal·les. Els habitants de Britànnia a penes van tenir participació en la vida política de Roma. D’altra banda ni el blat que produïen ni els minerals que oferien les seves mines cobrien els enormes costos de l’ocupació. Hi va haver a Britànnia una notable romanització a tenir en compte, especialment a les ciutats, però no va arribar a ser mai com la d’Hispània o la de la Gàl·lia.

Distribució dels angles (rosa), dels saxons (vermell), dels juts (taronja) i dels britànics nadius (groc) a la Gran Bretanya de l’any 600

Els segles V i VI de la història de la Gran Bretanya han estat denominats com l’«edat fosca» perquè és certament molt poc el que se sap d’aquest període històric. El seu caràcter fosc és no obstant això veritablement crucial en la formació de les nacions britàniques, perquè és el moment en què se succeeixen en pocs anys dos fets radicals: l’abandó romà de l’illa i la invasió dels anglesjuts i saxons, liderats pels llegendaris germans Hengist i Horsa. El període conclou amb una supremacia absoluta de l’anglosaxó, una reculada imparable del celta i una desaparició del llatí. L’escassetat de fonts històriques ha servit d’esperó per deixar volar la imaginació per a aquests segles, escenari temporal del cicle artúric.

Els normands, vikings assentats a Normandia (Regne de França) i que havien adoptat el francès com a llengua, van conquerir Anglaterra el 1066. Guillem el Conqueridor, que tenia drets sobre el tron anglès, va vèncer al rei saxó Harold a la batalla de Hastings i va ser coronat rei. La dinastia normanda duraria fins al 1189, en què van ser succeïts pels Plantagenet.

L’anarquia d’Anglaterra és un període durant el qual va tenir lloc una guerra civil, sota l’inestable regnat del rei Esteve de Blois (1135 – 1154), el nebot del rei Enric I (1100 – 1135). rei Enric I va nomenar a la seva filla Matilde d’Anglaterra com la seva successora en el tron però, a la mort d’Enric I, Esteve s’autoproclamà com a rei. Una situació d’inseguretat i agitació es va perllongar durant el regnat d’Esteve I. El fill de Matilde d’Anglaterra , el que seria més tard Enric II d’Anglaterra, havia arribat a Anglaterra amb la intenció de conquerir-la. Llavors Esteve I, cansat de lluitar, va decidir signar el Tractat de Wallingford el 1153, reconeixent a Enric II com el seu successor en el tron. Esteve I va morir un any després i Enric II va assumir el tron, posant fi a dues dècades d’anarquia reial.

Durant els últims anys del segle XII ocupa el tron d’Anglaterra Ricard Cor de Lleó. Aquest és un període d’inestabilitat política. Ricard I Cor de Lleó va marxar a combatre en la Tercera Croada, i va caure presoner del duc d’Àustria el 1192. Tot i això, el procés de centralització del poder va prosseguir. El 1199 va pujar al tron Joan Sense Terra. Joan havia usurpat el tron durant la captivitat de Ricard I Cor de Lleó i comptava amb l’animadversió de la noblesa anglesa. No era un bon guerrer i va perdre els dominis francesos de la corona davant Felip II de França. La rebel·lió dels nobles contra ell el va obligar a signar, el 1215, la Carta Magna, per mantenir-se en el poder.

L’enfortiment de la noblesa es va produir durant l’absència de Ricard I Cor de Lleó. La seva unió li va servir per imposar a Joan Sense Terra la Carta Magna i el va obligar a complir-la, malgrat els seus intents de derogar-la. Però no només l’alta noblesa s’havia independitzat, sinó també la noblesa mitjana, que es va aliar amb la burgesia urbana i amb les ciutats. Tots ells aspiraven a limitar el poder del rei i a tenir una major representació al govern del regne. La Carta Magna va ser condemnada, i anul·lada pel papa Innocenci III, el que li va servir a Joan Sense Terra perquè no entrés en vigor.

El 1216 va morir Joan Sense Terra i va pujar al tron el seu fill Enric III d’Anglaterra, menor d’edat, i es va restaurar la Carta Magna. El regnat d’Enric III d’Anglaterra tampoc no és brillant. Cau derrotat davant dels francesos i es va sotmetre al papat. El 1258 va esclatar la crisi entre Enric III d’Anglaterra i la Cúria. Els llegats pontificis van demanar diners i tropes a Enric III d’Anglaterra per conquerir Itàlia. Enric III d’Anglaterra va convocar una reunió extraordinària de la Cúria, el parlament (d’on sortiria el terme parlament), i va sol·licitar a cada membre de la Cúria un terç dels seus béns. La noblesa, encapçalada per Simó de Montfort, es va rebel·lar i va prendre el poder. Enric III d’Anglaterra es va sotmetre a la tutela d’una comissió de 24 membres, 12 elegits pel rei i 12 pels nobles. Aquesta comissió va imposar al rei les Provisions d’Oxford, segons les quals els alts funcionaris serien nomenats amb el consentiment del Parlament, es reunirien tres cops l’any, i es creava un consell financer de 24 membres. També hi haurà un control ministerial de 15, i una comissió permanent de 12. Naixia, així, el Parlament.

Enric III d’Anglaterra va tractar d’anul·lar els acords amb l’ajuda del papa i de sant Lluís, però no va ser capaç de sotmetre a la noblesa, el que va conduir a una guerra civil. El 1264 Simó de Montfort va fer presoner a Enric III d’Anglaterrai es va lliurar el poder a tres electors i a nou consellers reials. El poder va quedar, de fet, en mans de Montfort, que va exercir una dura dictadura, com a senescal d’Anglaterra. El 1265 va reunir a un nou parlament, en el qual va convocar a la noblesa, al clergat i als comtats, Londres i els ports, amb el que el tercer estat entrava al Parlament. Però el 1265, Montfort va ser derrotat i mort pel príncep hereu Eduard I d’Anglaterra. Enric III d’Anglaterrava ser restaurat i va anul·lar el Parlament.

Al febrer de 1328 va morir Carles IV de FrançaEduard III d’Anglaterra tenia drets per ser nebot de Carles, però els nobles francesos van preferir a Felip VI de Valois, qui va regnar amb el nom de Felip VI. Entre 1331 i 1334, en el marc de la guerra civil escocesa, Eduard III d’Anglaterra va donar suport a Eduard Balliol, coronat el 1334. David II d’Escòcia, rival de Eduard Balliol, va buscar refugi a França i va retre homenatge a Felip VI.

El 1337 Felip VI va confiscar el ducat d’Aquitània. Això va acabar per desencadenar la guerra oberta entre Anglaterra i França que s’anomenaria Guerra dels Cent Anys. Les primeres victòries van ser per als anglesos, superiors militarment: el 1340 en la batalla naval de Sluys, el 1346 a Crécy, i el 1347 a Calais. Aquesta ciutat romandrà en poder dels anglesos fins al 1558.

El 1341 David II d’Escòcia va tornar a Escòcia. Els anglesos el van derrotar a Neville Cross a l’octubre del 1346 i el van mantenir presoner onze anys. La pau es va establir mitjançant el Tractat de Berwick.

Al juliol del 1348 Anglaterra va patir la pesta negra.

El fill d’Eduard, del mateix nom que el seu pare, però conegut per la història com el Príncep Negre, va assolar el Comtat d’Armanyac el 1355. Va arribar fins a la Mediterrània i va tornar arrasant tot el que va trobar al seu pas. El 1356 va obtenir una gran victòria davant dels francesos a Poitiers, fent presoner a Joan II de França.

El 1360 Eduard III va signar la Pau de Brétigny, per la qual es reduïa el rescat per Joan II de França, els anglesos passaven a dominar el territori que va des dels Pirineus fins al riu Loira i Eduard renunciava als seus drets sobre la corona francesa.

Els anglesos van fer costat al rei Pere I de Castella en la lluita contra el seu germà Enric de Trastàmara. El 1367 el Eduard de Woodstock, el Príncep Negre va vèncer a Nájera. El 1369 Pere I de Castella va ser assassinat pel seu germà. L’hereva de Pere I de Castella era la seva filla Constança de Castella que es va casar amb Joan de Gantduc de Lancaster, fill d’Eduard III. El 1372 la flota castellana va vèncer a l’anglesa a La Rochelle.

El 1369 els francesos van tornar a assetjar Aquitània i el 1375 es va signar una treva de dos anys a Bruges. Anglaterra mantenia solament Calais i una estreta franja des de Bordeus fins a Baiona.

Eduard de Woodstock, el Príncep Negre va morir el 1376. Des del 1369 estava malalt i des del 1371 retirat. Eduard III va morir en 1377, afectat d’una senilitat que no li va permetre controlar la Cort i les intrigues de la seva amant Alice Perrers.

Va pujar al tron Ricard II d’Anglaterra (1377 – 1399), fill del Príncep Negre, als deu anys. El 1381 es va instituir un impost per defensar-se d’una potencial invasió francesa. Això va causar una revolta dels pagesos de la zona més rica d’Anglaterra. Ricard s’hi va enfrontar amb valentia: el 14 de juny va acudir amb la Cort a Mile End, on va abolir la servitud. Els rebels van ser derrotats el 28 de juny a Billericay. John Ball i altres líders van ser condemnats a mort. A partir de 1381, Ricard va triar els seus propis consellers. Estimava la literatura, era autoritari i vel·leïtós, i es va guanyar l’enemistat dels nobles.

El 1387 els comtes d’ArundelWarwickDerby i Nottingham van acusar de traïció a alguns favorits del rei. Se’ls va unir Enric Bolingbroke, comte de Derby, fill de Joan de Gant i cosí del rei Ricard II. El 1388 Ricard II es va veure obligat a acceptar les exigències del parlament, conegudes com a Merciless Parliament, entre elles l’execució o l’exili dels seus principals partidaris.

El 1396 Ricard II va signar una treva amb França.

El 1397 – 1398, Ricard va ordenar l’execució d’Arundel i va exiliar a Warwick, Bolingbroke i Nottingham. El 1399 va morir Joan de Gant, duc de Lancaster, immensament ric: Ricard II va exiliar de per vida a Bolingbroke, fill i hereu de Joan, i va repartir les seves propietats. Ricard va anar a Irlanda per sufocar una rebel·lió, cosa que va aprofitar Bolingbroke per tornar a Anglaterra i fer-se amb gran part del país. A la tornada, Ricard va ser capturat. El Parlament va coronar Bolingbroke, amb el nom d’Enric IV d’Anglaterra (1399 – 1413), donant inici a la dinastia reial de la casa de Lancaster.

El 1400 Enric IV va ordenar la mort de Ricard II. Fins al 1408, va haver de fer front a diverses revoltes dels nobles, executant Tomàs Percy, comte de Worcester, i Scrope, arquebisbe de York. El comte de Northumberland, Enric Percy, va acabar la seva revolta assassinat a Bramham Moor el 1408.

El 1400 els rebels gal·lesos van proclamar príncep de Gal·les a Owain Glyndŵr, qui entre 1403 – 1405 va arrasar diverses ciutats fidels a Anglaterra, però la seva marxa a Worcester va fracassar i el 1407 els anglesos van recuperar els castells perduts i Owain Glyndŵr va fugir.

El 1407 els anglesos i els francesos van signar una nova treva.

Fill d’Enric IVEnric V (1413 – 1422) va confirmar els seus drets al tron francès i va reactivar la guerra. El 1415 va obtenir la victòria d’Azincourt i el 1417 va prendre Caen. El 1420 es va signar el Tractat de Troyes, pel qual Enric V d’Anglaterra es casava amb Caterina de Valois, filla del rei de França. Enric era reconegut a més hereu al tron francès. Enric V d’Anglaterra va morir el 1422, abans que el rei Carles VI de França.

Sota la regència de Joan, duc de Bedford, germà Enric V d’Anglaterra, els anglesos van arribar al 1429 fins a Orleans. Però el 4 de maig Santa Joana d’Arc, al capdavant dels cavallers francesos, va aixecar el setge. Carles VII de França va ser coronat rei de França a Reims.

Un nen de pocs mesos va pujar al tron anglès com Enric VI d’Anglaterra (1422 – 1461, 1470 – 1471). Va ser coronat rei de França a París, al desembre del 1431. El 1435 Borgonya es va reconciliar amb França. Els francesos van prendre París i el 1444 es va signar una treva de cinc anys. Entre 1449 – 1453, Carles VII de França, va atacar Normandia i Gascunya i el 1450 va anihilar l’exèrcit anglès a Fromigny. El 1453 va prendre Bordeus, dominant tota França excepte Calais, i rematant la Guerra dels Cent Anys.

Enric VI d’Anglaterra era impressionable, manejable, educat i piadós. No li interessava el govern ni la cavalleria, la seva política exterior va ser desastrosa i la seva generositat i liberalitat van arruïnar la Hisenda.

El 1450 es va produir la rebel·lió de Jack Cade, qui va arribar a prendre Londres i va executar diversos cortesans. Va ser mort després de ser capturat.

La rosa vermella de la Casa de Lancaster i la blanca de la Casa de York

La Guerra de les Dues Roses (1455-1485) va ser el conjunt de conflictes intermitents en la guerra civil que va enfrontar als membres i partidaris de la Casa de Lancaster contra els de la Casa de York, pretendents del tron d’Anglaterra. Ambdues famílies reials tenien origen comú a la Casa Reial de Plantagenet, com a descendents del rei Eduard III. El nom «Guerra de les Dues Roses” o “Guerra de les Roses” no va ser utilitzat en la seva època, però procedeix dels emblemes d’ambdues cases reials. D’una banda estava la rosa vermella dels Lancaster i per altre la rosa blanca de York, que van ser utilitzades com emblemes pels adherents de cadascuna de les faccions.

La guerra es va donar principalment entre els membres de l’aristocràcia terratinent i exèrcits de senyors feudals. El suport a cada un dels bàndols va dependre en gran manera dels matrimonis dinàstics entre la noblesa. El patriarca de la casa de Lancaster, Joan de Gant va tenir com a primer títol el de Comte de Richmond, el mateix que ostentaria Enric VII al final de la guerra. El líder de la casa de York va ser Edmund de Langley, que tenia el Senyoriu de Cambridge. Més tard, durant els regnats dels Tudor i dels Estuard, Richmondshire i Cambridgeshire es transformarien en focus principals de recusants i puritans, respectivament. Cal destacar que la baralla entre les faccions es va perllongar més enllà de l’època d’Enric VII, ja que els monarques que van seguir van impulsar la continuïtat dels enfrontaments.

La Guerra de les Dues Roses va provocar en gran manera la caiguda dels Plantagenet, ja que va produir un altíssim nombre de morts entre la noblesa, a més de generar gran descontentament social. Aquest període va marcar el declivi de la influència anglesa en el continent europeu, el debilitament dels poders feudals dels nobles i, en contrapartida, l’augment d’influència per part dels comerciants, i el creixement i enfortiment d’una monarquia centralitzada sota els Tudor. Aquesta guerra assenyala la fi de l’era feudal anglesa i el començament del Renaixement.

La monarquia anglesa a l’edat mitjana es caracteritza pel seu gran patrimoni, capacitat d’influència, poder i control sobre la noblesa. La burocràcia era incipient. L’organització territorial es basava en els comtats i era sòlida i eficaç. No existien exèrcit o policia regulars. El Parlament era feble, amb preponderància de la Cambra dels Comuns sobre la Cambra dels Lords. L’Església estava subjecta al poder reial, era rica, mantenidora de la cultura i benefactora social. Estructurada en parròquies. El clergat era poc instruït i de moral relaxada. El Cister va arribar al Regne d’Anglaterra el 1128, els dominics el 1221, els franciscans el 1224 i els carmelites el 1240.

L’únic moviment herètic aparegut a Regne d’Anglaterra en aquest període va ser el dels lolards. John Wyclif va atacar algunes de les doctrines fonamentals de l’Església i l’autoritat papal, basant-se en la suprema autoritat de la Bíblia. Els seus deixebles van traduir a l’anglès les seves idees i la Bíblia. Van ser perseguits des del 1401. El 1414, dirigits per John Oldcastle, van intentar enderrocar Enric V. La seva derrota va implicar la seva definitiva clandestinitat i la seva progressiva extinció.

El saxó occidental va ser la llengua d’Anglaterra fins a la conquesta normanda. Va rebre influències del llatí, del normand i del francès. Aquesta llengua va ser la dominant de la Cort, l’administració, la justícia, etc. del Regne d’Anglaterra fins al 1350, quan va començar a ser substituït per l’anglès.

L’esclavitud va desaparèixer abans del 1300 i la servitud el 1485. El 1086 la població aconseguia arribar al milió i mig d’habitants, el 1300 als quatre milions.

Els anys de 1315, 1316, 1320 i 1321 van ser anys de males collites i el 1319 i el 1321 es van produir epidèmies en el bestiar oví i boví. Es va generalitzar la fam i el preu del gra es va duplicar.

La pesta negra va arribar a Regne d’Anglaterra el 1348 i va reduir la població a la meitat. Se’n van patir cinc nous brots entre 1361 i 1397. Amb el declivi demogràfic, va pujar el nivell de vida dels camperols. El govern va intentar controlar el mercat laboral en benefici dels patrons i el 1351 va aprovar l’Estatut dels Treballadors sobre preus i salaris.

Londres era el centre comercial del regne i terminal del comerç. El 1500 tenia fins a 100.000 habitants. La Ciutat de Westminster era la seu de la Cort i del Parlament. De les altres ciutats angleses només Norwich superava el 1500 els 10.000 habitants. Els burgesos que regien les ciutats estaven organitzats en gremis.

A l’edat mitjana Anglaterra va passar d’un model econòmic colonial, exportador de matèries primeres i importador de productes manufacturats i de luxe, a exportar draps, afavorit per la immigració de teixidors flamencs.

El rei Enric VIII, qui va trencar amb l’Església Catòlica Romana i es va establir com a principal autoritat de l’Església d’Anglaterra

En aquest període Enric VIII va trencar els vincles que li lligaven al Vaticà. Amb la ruptura, el monarca es va instituir com a màxima autoritat de l’Església anglesa. Aquesta ruptura es va consolidar amb el seu fill i hereu del tron, Eduard VI sota el regnat del qual, entre altres mesures, es va deixar d’exigir el celibat als clergues i es van retirar les imatges dels temples religiosos. Algunes mesures d’Eduard VI van provocar multitud de conflictes entre l’estat i moltes parròquies. Aquesta situació va permetre a Maria I d’Escòcia accedir al tron el 1554 restaurant de nou el catolicisme. Tanmateix, en morir sense descendència el 1558, Elisabet I d’Anglaterra va convertir Anglaterra definitivament en un país de preponderància protestant.

Els reis d’Anglaterra eren poderosos, però no disposaven d’exèrcit regular i els seus ingressos eren limitats. Van tractar de trobar fons sense haver de dependre del Parlament. Anglaterra era un país clarament protestant i qualsevol moviment que es pogués interpretar com un intent de restablir el catolicisme era objecte d’una violenta resposta. La incapacitat de Carles I de donar resposta a aquests problemes va originar la guerra civil.

Quan Jaume I va pujar al tron anglès, ja havia estat rei d’Escòcia durant 36 anys, i havia après a sobreviure. D’una banda, era flexible i voluntariós per arribar a acords i per un altre era rude i indecorós. Era bisexual i entre 1618-1628 el seu favorit, George Villiers I duc de Buckingham, va ser l’home més important del Regne d’Anglaterra després del mateix rei.

Jaume va pretendre la coexistència de totes les religions, però un grup de catòlics a la Conspiració de la Pólvora del 5 de novembre de 1605 van atemptar contra el govern, van ser executats. En endavant, els catòlics van ser considerats possibles traïdors. Jaume va heretar un deute que va incrementar gastant molts diners amb els seus favorits. Va acabar la guerra amb Espanya i va mantenir el Regne d’Anglaterra al marge de la Guerra dels Trenta Anys. La corona va donar suport a la colonització de l’Ulster. Els càrrecs a Irlanda exigien jurar la Llei de Supremacia, el que significava l’exclusió dels catòlics. D’aquesta manera els anglesos es van fer amos del Parlament irlandès. Els colons van ser majoria a l’Ulster, mentre a la resta d’Irlanda només representaven una minoria combativa.

Retrat del Rei Carles I, pintat per Anthony van Dyck el 1636

Carles I era llepafils i retret, bon pare i bon marit, però sense qualitats negociadores. Es va enfrontar a Espanya en la Guerra dels Trenta Anys. Va fracassar en el seu atac a Cadis i en el seu intent d’alliberar els hugonots francesos. El 1628 va demanar diners al Parlament, que a canvi va redactar la Petició de Dret contra l’arrest arbitrari, l’impost extraparlamentari, el reclutament de tropes gratuït i la llei marcial. Carles I va fingir acceptar la petició, però va deixar de respectar-la al cap de poc temps, i va dissoldre el Parlament el 1629. Van començar llavors els onze anys de govern absolutista. El 1629 Carles I va signar la pau amb el Regne de França i el 1630 la pau amb Espanya. El 1637 estava en el cim del seu poder, amb el pressupost equilibrat.

No obstant això la seva política religiosa disgustava als seus súbdits: en el seu suport a l’anglicanisme davant del calvinisme molts veien una restauració del papat. Al Regne d’Escòcia va intentar imposar a l’Església presbiteriana. El 1638 els escocesos van formar una Aliança Nacional i Carles I va enviar un exèrcit contra ella. És el començament de les anomenades Guerres dels tres regnes, una successió de conflictes interconnectats que se succeirien al Regne d’Escòcia, Irlanda i Regne d’Anglaterra fins al 1651, entre els quals s’inclouen la Guerra Civil Anglesa amb les seves tres fases.

Al començament de les Guerres dels Bisbes (1639 – 1649), Carles no va aconseguir formar un exèrcit amb garanties i es va veure obligat a signar la pau el 1639. El 1640 va patir una derrota i els escocesos van envair Regne d’Anglaterra, vencent a Newcastle upon Tyne i ocupant la zona nord-oriental del país. Al novembre del 1640 Carles I, sense diners, va convocar al Parlament, que ja no s’havia de dissoldre en vida del monarca en el que es coneix com el Parlament Llarg. El 1641 es va arribar a un acord pacífic amb els escocesos.

La primera sessió del Parlament Llarg va durar fins a l’agost del 1641. Es van abolir les mesures financeres de la Corona establertes en la dècada anterior i els tribunals de prerrogativa reial. Carles I va acceptar, però el Parlament no el va creure. El Parlament va atacar llavors als principals ministres: Strafford i Llaüt van ser executats. El Parlament va aprovar la Llei Triennal, que obligava a reunir el Parlament cada tres anys, la seva dissolució només es produiria per acord dels seus membres.

L’octubre del 1641 es va produir una nova rebel·lió a Irlanda. Molts protestants van ser assassinats. Els catòlics anglesos van fer costat als irlandesos. La Confederació Catòlica, amb el seu propi Parlament, va estar liderada per Owen Roe O’Neill. El Parlament va témer que Carles I utilitzés l’exèrcit format per sufocar la rebel·lió contra els seus propis súbdits. La Gran Protesta va exigir el nomenament de ministres amb la confiança del Parlament, el permís a les pràctiques calvinistes i la supervisió per part del Parlament de l’exèrcit destinat a Irlanda. Carles I va rebutjar la sol·licitud, animat per l’escàs marge de vots amb el qual havia estat aprovada.

El 3 de gener del 1642 Carles I va enviar al fiscal general a la Cambra dels Lords per a incoar un procés per alta traïció a diversos Comuns. L’intent d’arrest va precipitar la guerra civil: a Londres es van produir manifestacions i altercats públics. Al maig el Parlament va assumir el poder de realitzar nomenaments militars. Al juliol el Parlament va constituir el seu propi exèrcit i a l’agost el rei va formar el seu a Nottingham.

La guerra civil va dividir a les famílies, mentre els estrats baixos van reaccionar amb apatia. Va ser una guerra de setges i escaramusses i no de grans batalles. El Parlament comptava amb avantatge a llarg termini en disposar dels recursos humans i econòmics de Londres i de l’ajuda de 20.000 escocesos. Per això van procurar esgotar als reialistes, el principal general va ser el príncep Rupert, nebot de Carles I. El 25 d’octubre del 1642 va tenir lloc la inconclusa batalla d’Edgehill. Carles va tenir l’oportunitat de prendre Londres però es va retirar incomprensiblement. A la primavera del 1643 els reialistes van gaudir de diverses victòries, però esgotada la munició, Carles I va retrocedir. L’hivern va portar a un estancament.

Abans de la seva mort a finals del 1643 el líder del Parlament, Pym, va signar la Solemne Lliga i Aliança, per la qual els escocesos van col·laborar amb 20.000 homes a canvi d’una reforma religiosa al Regne d’Escòcia d’acord amb els principis presbiterians.

Al juliol del 1644 va tenir lloc a Marston Moor la major batalla de la guerra, amb victòria dels parlamentaristes, qui van ocupar després York i van assegurar el control del nord. Les disputes entre els generals parlamentaristes van impedir rematar llavors la guerra. Al setembre els reialistes van prendre Cornualla. Després de la batalla de Newbury els dos exèrcits van quedar exhausts.

Per resoldre les lluites internes entre els generals parlamentaristes, es va dictar l’ordenança autoexcloent, per la qual els membres del Parlament no podien exercir autoritat militar. Només Oliver Cromwell en va quedar exempt. Les tropes van ser reunides en el nou exèrcit model, manat per Sir Thomas Fairfax. Carles es va veure obligat a retrocedir cap al nord, però al juliol del 1645, a la batalla de Naseby, la victòria reialista va desequilibrar definitivament la guerra.

El 1644 i el 1645 els catòlics escocesos, ajudats pels irlandesos, van aconseguir espectaculars victòries al Regne d’Escòcia, però al setembre del 1645 van ser aixafats per l’Aliança. Carles es va rendir als escocesos al maig del 1646. Es va negar a negociar de debò, mentre els seus oponents mantenien les diferències entre ells. Es va produir una revolta popular en contra de la violència i la destrucció regnants. El comerç es va enfonsar i es va patir una depressió econòmica.

El Parlament estava dividit en episcopalians, presbiterians i independents. Els episcopalians tenien la majoria i pretenien una organització religiosa jerarquitzada, encapçalada pels bisbes. Els presbiterians desitjaven organitzar una Església d’Anglaterra governada des de les bases, a partir de les congregacions, amb un paper important per als laics. Els independents s’oposaven als presbiterians.

El 1646 es va reformar l’Església d’Anglaterra d’acord amb els principis presbiterians, segons havia acordat el Parlament amb els escocesos, però el poble va seguir practicant els ritus anglicans que coneixia.

El poble va reclamar la reducció d’impostos i la desmobilització de l’exèrcit, en què va anar penetrant un moviment radical, que es va oposar a l’arbitrarietat del Parlament i dels presbiterians.

Al desembre del 1646 la City de Londres va sol·licitar al Parlament la dissolució de l’exèrcit. Al febrer i març del 1647 es van reduir les atribucions de l’exèrcit, al mateix temps que seguia sense rebre les seves pagues. Quan el Parlament va pretendre desmantellar la infanteria, l’exèrcit va prendre la iniciativa. Al juny va capturar a Carles IOliver Cromwell es va erigir en líder dels militars. L’agost del 1647 l’exèrcit va presentar al rei un catàleg de propostes que va ser rebutjat. El novembre del 1647 Carles I va fugir. Al desembre va signar un compromís amb els escocesos, en el qual acceptava establir el presbiterianisme a Regne d’Anglaterra a canvi d’ajuda militar. Entre l’abril i el juny del 1648 es van succeir les revoltes contra el Parlament a Regne d’Anglaterra, però van ser controlades per l’exèrcit. Oliver Cromwell va derrotar els escocesos al juliol i va envair el Regne d’Escòcia.

Un petit grup de l’exèrcit estava convençut de la impossibilitat d’arribar a un acord amb Carles I, però el Parlament era partidari de negociar. El cop militar instigat per Oliver Cromwell, organitzat pel general Henry Ireton i dut a terme pel coronel Thomas Pride va purgar el Parlament, de manera que només van quedar alguns membres, en el que es va conèixer com el Parlament Romanent o Rump Parliament. El Rump va nomenar un tribunal que va acusar Carles I de traïdor i va manar decapitar-lo el 30 de gener del 1649.

El Parlament Romanent va abolir la monarquia i va eliminar la Cambra dels Lords, declarant a Regne d’Anglaterra com la Commonwealth. El país va acceptar el canvi a contracor, molts jutges van dimitir i el govern local es va fer impossible. Fairfax va dimitir i el camí va quedar expedit per Oliver Cromwell, que es va convertir en Capità General de l’Exèrcit.

Els anivelladors van pretendre el vot per a tots els homes majors de 21 anys, la convocatòria anual del Parlament, l’eliminació del delme i la simplificació de la Llei. El líder del moviment, John Lilburne, va atacar al Govern exigint-li reformes radicals per a la redistribució de la riquesa. Va instar als soldats a prendre el poder en nom del poble. Va ser arrestat però va resultar absolt. Un altre grup opositor, els diggers, va pretendre la propietat comuna dels béns. Va desaparèixer tota forma de censura i els radicals es van infiltrar en la religió i en la política, ocasió que van aprofitar els mil·lenaristes i les sectes. Alguns grups demanaven l’abolició dels delmes i la participació de les dones en la predicació i en el govern de l’Església. El 1647 George Fox va constituir la Societat d’Amics, els membres van ser coneguts com els quàquers. La seva doctrina es basava en la consciència individual i estaven implicats en el radicalisme polític. Una altra secta, els ranters, creien que qui rebien la Gràcia divina no podien cometre errors ni havien d’observar les lleis humanes.

La rebel·lió irlandesa no estava completament aixafada i el Parlament Romanentva decidir recobrar el control d’Irlanda i venjar la mort de protestants. Oliver Cromwell va atacar a Drogheda a un exèrcit reialista i a Wexford als catòlics. La brutalitat de la repressió va provocar que els irlandesos defensessin aferrissadament el seu territori. El 1652 es va arribar a un acord pel qual els terratinents irlandesos van ser substituïts per protestants, excepte a la província de Connacht. Molts irlandesos van ser morts o exiliats i Irlanda va ser declarada part de la Commonwealth.

El 1650 Oliver Cromwell va atacar el Regne d’Escòcia, que havia coronat Carles II. Després de la victòria de Dunbar molts escocesos van ser assassinats i fets presoners. Oliver Cromwell va ocupar Edimburg i Glasgow. El 1651 Oliver CromwellLambert van derrotar a les restes de l’exèrcit reialista a Worcester. Tot el que es va poder arrencar d’Escòcia va ser traslladat a Regne d’Anglaterra. La unió efectiva amb Escòcia es va realitzar el 1654. Es van construir o es van reparar 77 grans vaixells i es va constituir una flota permanent.

El 1651 es va aprovar la Llei de Navegació per tallar el comerç holandès amb Amèrica del Nord. Va esclatar llavors la Primera Guerra Anglo-Holandesa (1652 – 1654). El 1652 Blake va ser derrotat per l’holandès Tromp, però el 1653 va vèncer a Portland i a Beachy Head. Amb els vaixells holandesos capturats Regne d’Anglaterra va poder duplicar les xifres del seu comerç.

El Parlament Romanent era molt impopular a l’exèrcit i a tot el país. Oliver Cromwell no va aconseguir les reformes que pretenia i el va dissoldre el 20 d’abril del 1653.

Oliver Cromwell va decidir atorgar l’autoritat suprema a una assemblea de 140 homes fidels. La majoria eren moderats, amb una minoria de radicals. Després de cinc mesos d’altercats, els moderats van retornar el poder a Oliver Cromwell. L’exèrcit va prendre el comandament, però Oliver Cromwell es va negar a presidir el govern i va encarregar a Lambert una nova constitució. L’Instrument de Govern de 1653 va instituir un Govern compost pel Lord Protector (Oliver Cromwell, amb tot el poder executiu) del Parlament i del Consell. Oliver Cromwell va rebutjar el títol de rei. L’Instrument va garantir la llibertat de culte a tots menys als catòlics i els episcopalians, encara que van deixar de ser perseguits oficialment i fins i tot els jueus van ser readmesos. El poder del Protector estava sotmès a nombroses restriccions que el mateix Oliver Cromwell aprovava. En el Consell sempre hi va haver majoria de civils. La mida de l’Exèrcit va anar reduint-se progressivament. En les eleccions, els presbiterians van aconseguir molts escons i la situació es va fer inviable. El sistema legal i els governs locals no es van alterar pràcticament i es va defensar l’ordre social vigent.

Finalitzada la guerra contra Holanda, Oliver Cromwell va atacar les colònies d’Espanya del Carib. Anglaterra es va fer amb Jamaica, però les baixes van ser grans i l’intent es va considerar un gran fracàs. Es van nomenar generals encarregats d’executar les lleis que prohibien beure, blasfemar, jurar, etc. Van durar menys d’un any i van ser detestats per tots.

Oliver Cromwell va governar de manera arbitrària, empresonant a gent sense judici previ. Després de fracassar en l’intent que financés la guerra contra Espanya, va dissoldre el Parlament. La seva salut es va deteriorar ràpidament i va nomenar successor al seu fill Richard Cromwell; va morir el 3 de setembre de 1658.

Entre el setembre del 1658 i el desembre del 1659 el caos polític i econòmic es va ensenyorir del país, mentre els grups polítics eren incapaços d’arribar a un acord. A l’hivern de 1659 – 1660 tots es van adonar que la restauració de la monarquia era l’única manera d’aconseguir l’estabilitat. Richard Cromwell era incapaç de sostenir el govern. El Parlament va despullar a l’exèrcit de poder polític a l’abril del 1659. Richard Cromwell va dissoldre el Parlament. El general Monck va entrar en negociacions amb el príncep Carles II. El 1660 la República es va ensorrar.

Carles II era encantador, amant del plaer, intel·ligent i indolent. Va mostrar un enorme valor i va construir un règim d’àmplia base. Va repartir el poder entre els diferents partits. Exiliat a Holanda, va signar la Declaració de Breda. Es concedia una amnistia general. El Parlament s’encarregaria del problema de l’expropiació de terres, el que implicava per als reialistes l’esperança de la seva recuperació. Els independents podien confiar en una tolerància religiosa. Per tot això, la rebuda de Carles II a Londres va ser multitudinària.

Mitjançant la Llei d’Amnistia i Oblit, el Parlament va amnistiar a tots, excepte el que havia signat la sentència de mort de Carles I. El cap de Cromwell va ser exposat durant 25 anys en un pal davant del Parlament. Onze persones van ser executades públicament. L’Exèrcit va ser desmantellat, després de pagar-li el que se li devia. Els valors de la Cambra i els bisbes van tornar als seus llocs, incloent l’episcopat escocès. Les terres de l’Església i de la Corona van ser retornades.

Malgrat les intencions de tolerància del rei, el Parlament va restaurar la supremacia anglicana. El 1661, la Llei de Corporació va establir la despossessió dels funcionaris no anglicans. Aquesta Llei va continuar vigent fins al 1828. La Llei d’Uniformitat de 1662 va exigir que els clergues fossin ordenats per bisbes i que en els serveis religiosos s’utilitzés només el Devocionari. La Llei dels Conventícols de 1664 va prohibir els serveis religiosos que no fossin anglicans (a partir de 1670 aquesta Llei es va deixar de complir). La Llei de les Cinc Milles de 1665 va prohibir que els clergues dissidents visquessin en un radi de cinc milles de les ciutats.

Els anglesos van pugnar amb els holandesos per la preponderància comercial. Des del 1663 les colònies angleses solament podien importar béns europeus des d’Anglaterra i en vaixells anglesos. El 1664 els anglesos van prendre Nova Amsterdam, denominant-la Nova York. El 1665 Jaume, duc de York i germà de Carles II, va derrotar l’esquadra holandesa a Lowestoft. Al juny de 1666 la Batalla dels Quatre Dies va suposar enormes pèrdues per a anglesos i holandesos. En aquest mateix any Londres es va veure atacat per la pesta, que es va endur a 56.000 persones. La va seguir el gran incendi de Londres. La Corona es va veure en la fallida. Carles II va començar les negociacions de pau amb els holandesos al maig de 1667 i va reunir la flota a Chatham (Kent). L’almirall holandès De Ruyter va aprofitar l’ocasió: va incendiar tres bucs i va capturar el Royal Charles, vaixell insígnia. La guerra va concloure amb el Tractat de Breda, i Anglaterra es va fer de forma definitiva amb Nova York i Nova Jersey, territoris sense importància per aquell temps.

Quan Lluís XIV va envair els territoris espanyols dels Països Baixos, Anglaterra es va aliar amb els holandesos. Però Carles II i Lluís XIV van signar el Tractat de Dover. Carles II rebia un subsidi anual mentre durés la guerra i es feia amb part de l’imperi holandès. En les clàusules secretes, Carles II es va comprometre a permetre el catolicisme. En efecte, Carles II va declarar la guerra als holandesos i va signar la Declaració d’Indulgència que permetia els ritus catòlics en privat.

Al març del 1672 el Parlament va obligar a Carles II a cancel·lar la Declaració i va aprovar la Llei de Prova, per la qual tots els que ocupaven un lloc oficial havien de combregar d’acord amb l’Església d’Anglaterra i negar la transsubstanciació (va regir fins al 1828). El Parlament es va negar a concedir més diners per a la guerra i Carles va signar la pau amb els holandesos el 1674. El 1678 es va produir un suposat complot papista: 35 innocents van ser executats. El Parlament va voler excloure de la successió al duc de York, catòlic, i Carles II el va dissoldre. La Cambra dels Comuns del següent Parlament va aprovar un projecte de llei en el mateix sentit, que va ser rebutjat per la Cambra dels Lords. El Parlament va quedar novament dissolt. Els exclusionistes es van anomenar més tard whigs i els que s’oposaven a l’exclusió tories. Carles no va convocar el Parlament entre 1681 – 1685. Després del frustrat complot de la Casa de Rye, que va pretendre l’assassinat de Carles II i Jaume, van ser executats alguns dels seus oponents. Carles II es va convertir al catolicisme en el llit de mort.

Jaume II no va tenir problemes per accedir al tron, després de prometre governar respectant la legislació i mantenint la independència de l’Església d’Anglaterra. Era catòlic gelós i va procurar que els catòlics romans poguessin celebrar la seva litúrgia obertament i que poguessin participar en la vida política. La seva filla Maria II, de religió protestant i casada amb el calvinista holandès Guillem III d’Orange, era l’hereva.

Al juny de 1685, el duc de Monmouth, fill bastard de Carles I, va envair Anglaterra des d’Holanda. Va convèncer els artesans de l’oest del país, on la indústria tèxtil estava deprimida. Va reunir un exèrcit de 3.000 soldats inexperts, i va intentar un atac per sorpresa a Sedgemoor (Somerset). Després de la derrota, va ser executat. Aquesta va ser l’última rebel·lió popular a Anglaterra, famosa per la sagnant repressió. Van ser condemnats a mort 300 rebels i molts més van ser deportats.

Jaume II va pretendre suprimir la Llei de Prova, però el Parlament no ho va admetre. Llavors, va recórrer a la seva prerrogativa per eximir a alguns individus de les lleis penals. Va substituir la meitat dels jutges i a 250 jutges de pau per catòlics, va integrar a quatre catòlics en el seu Consell Privat i va nomenar oficials catòlics en l’exèrcit. A Irlanda va aplicar la mateixa política. Mentrestant, arribaven a Anglaterra protestants perseguits a Regne de França.

A l’abril de 1688, Jaume II va promulgar la Declaració d’Indulgència, per la qual es van suprimir les lleis penals contra els catòlics i els dissidents. Al maig va obligar a la lectura de la Declaració en les esglésies. L’arquebisbe Sancroft i sis bisbes s’hi van negar a això i van ser jutjats, però van absolts pel jurat.

El 10 de juny, la reina Maria II va donar a llum a Jaume Francesc Estuard, obrint així la possibilitat d’una successió catòlica.

Líders protestants van escriure a Guillem III d’Orange oferint el seu suport si envaïa Anglaterra. Va desembarcar a Devon amb 20.000 homes i 500 vaixells. L’exèrcit professional de Jaume era també de 20.000 homes i tenia a més una milícia de similar nombre. Jaume es va traslladar a Salisbury on va embogir. John Churchill i el duc de Grafton es van passar a les forces de Guillem III d’Orange. Jaume II va fugir a França. Tots els whigs i la majoria dels tories van donar suport a la concessió del tron a Guillem III d’Orange i Maria II.

La bandera del Regne Unit representa la unió dels regnes

La política de la reina Anna d’Anglaterra seria realitzar una integració més profunda. La proposta de la Unió va començar el 1706 amb les negociacions entre Anglaterra i Escòcia. Les circumstàncies de l’acceptació de la proposta són encara discutides. Els opositors creien que en no acceptar la proposta se’ls imposaria la Unió en termes molt menys favorables. Després de molt temps de debats el parlament hi va accedir.

El 1707 l’Acta d’Unió va rebre l’aprovació reial, abolint els regnes separats d’Anglaterra i Escòcia i van crear el Regne Unit de la Gran Bretanya amb un parlament únic. Anna seria la primera reina del tron britànic; Escòcia enviaria 45 representants al parlament de Westminster que s’havia transformat en el Parlament de la Gran Bretanya. Això també va significar que Escòcia i Anglaterra podien gaudir d’un del lliure comerç entre elles. No obstant això, algunes institucions escoceses i angleses no es van unificar: les lleis escoceses i angleses seguirien separades així com llurs monedes; l’Església d’Escòcia i l’Església d’Anglaterra no serien afectades per la Unió.

La invasió normanda d’Irlanda el 1170 va produir segles de lluites. Els reis d’Anglaterra volien conquerir tot el territori. Durant el segle xvii es va produir un assentament anglès i escocès a Irlanda. Possiblement influenciada per la guerra d’independència nord-americana, una força de voluntaris irlandesos va utilitzar la seva influència per a promoure la independència del parlament irlandès, la qual els va ser atorgada el 1782, acompanyada de lliure comerç entre les dues nacions. la Societat dels Irlandesos Units, conformat pels presbiterians de Belfast i catòlics i anglicans de Dublín van demanar la fi de la dominació britànica. Llur líder, Theobald Wolfe Tone va treballar amb la convenció Catòlica de 1792, la qual demanava la fi de les lleis penals. Sense aconseguir el suport del govern britànic, va viatjar a París on va sol·licitar el suport de les forces navals franceses en la insurrecció. Les forces independentistes van ser derrotades per les forces britàniques. El primer ministre William Pitt el Jove va concloure que l’única solució al problema seria acabar amb la independència irlandesa completament.

La unió legislativa de la Gran Bretanya i Irlanda va concloure l’1 de gener del 1801 sota l’Acta d’Unió (1800), i canviant el nom de l’estat a “Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda”. Irlanda va enviar 100 representants a la Cambra dels Comuns del Regne Unit del Parlament de Westminster, electes només pels irlandesos protestants, i d’aquests els pars irlandesos elegien un nombre limitat per representar-los a la Cambra dels Lords.

L’ampliació del sufragi restringit de 1832 va obligar el Partit Conservador d’Edward Smith-Stanley i Benjamin Disraeli a popularitzar les seves propostes i dur a terme la seva pròpia expansió del dret de vot en 1867. El partit inicialment es va oposar a una nova expansió de l’electorat, però finalment va permetre l’aprovació d’una nova reforma de 1884 del liberal William Ewart Gladstone, que el 1886 va negociar amb el Partit Parlamentari Irlandès una certa autonomia, dins del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda que fou derrotat per l’aliança dels conservadors amb el nou Partit Liberal Unionista de Spencer Cavendish i Joseph Chamberlain, escindit del Partit Liberal, i els governs de coalició dirigits per Robert Gascoyne-Cecil i Arthur Balfour es van mantenir el poder durant disset dels següents els vint anys, dirigint la Segona Guerra Bòer abans de patir una forta derrota a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1906 quan es va dividir per les seves posicions sobre el lliure comerç, fins que es va acordar la fusió completa dels dos partits el maig de 1912.

La lluita armada per la independència d’Irlanda va continuar esporàdicament durant el segle xix. Finalment, una república d’Irlanda es va autoproclamar a Dublín el 1916 i aprovada el 1919 pel Dáil Éireann, el parlament auto-declarat. Una guerra anglo-irlandesa va tenir lloc entre les forces de la corona i l’exèrcit republicà d’Irlanda des del gener de 1919 al juny de 1921. El tractat anglo-irlandès de 1921, negociat entre els representants de la Gran Bretanya i Irlanda, i aprovat per tres parlaments, va establir l’Estat Lliure Irlandès, que va sortir del Commonwealth britànic convertint-se en una república independent després de la Segona Guerra Mundial sense cap enllaç constitucional amb el regne britànic. No obstant això, sis comtats majoritàriament protestants del nord d’Irlanda van escollir romandre com a part del Regne Unit.

Al començament de la Primera Guerra Mundial, les colònies britàniques es van veure obligades a entrar en la guerra als costat del Regne Unit.

A la Declaració Balfour de 1926 de la Conferència Imperial, la Gran Bretanya i les colònies britàniques que havien obtingut l’estatus de “domini britànic” van acordar que eren “en igualtat de condicions, sense camp mena de subordinació en qualsevol aspecte dels seus afers interns o externs, però units per la lleialtat comú a la Corona i lliurement associats com a membres de la Mancomunitat Britànica de Nacions”. Aquests aspectes de la relació entre Gran Bretanya i les seves colònies i ex-colònies es van formalitzar finalment a l’Estatut de Westminster de 1931 que creava la Commonwealth. Tot estat membre de la Commonwealth és independent, però, roman dintre de la influència política internacional del Regne Unit. El mateix any, per mitjà de l’estatut de Westminster el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda van entrar al Commonwealth, però Terranova no ho va fer mai i el 1949 va esdevenir una província del Canadà.

Havent obtingut una certa autonomia, els estats de la Commonwealth no estan obligats a entrar a cap guerra amb el Regne Unit. Amb el començament de la Segona Guerra Mundial l’1 de setembre, 1939, el Regne Unit va entrar a la guerra el 3 de setembre, seguit d’Austràlia, Nova Zelanda i l’Índia. Caldria esperar sis mesos perquè Sud-àfrica entrés a la guerra i set dies més pel Canadà. L’Índia i Pakistan es van independitzar el 1947 que simbolitzaria la fi de l’Imperi. No obstant això, els territoris d’ultramar britànics (Bermudes, Gibraltar i les Illes Malvines entre altres) van preferir conservar l’enllaç orgànic amb el Regne Unit. Avui dia la Commonwealth compten 53 estats.

Els ideals victorians van continuar durant les primeres dècades del segle xx, i el que realment va canviar la societat britànica va ser el començament de la Primera Guerra Mundial. L’exèrcit mai no havia estat massa gran, amb només 247.432 soldats al començament de la guerra. Les reformes socials de les últimes dècades del segle xix van continuar el segle xx i van incloure la formació del Partit Laborista (Regne Unit) (Labour Party) el 1900.

Mentre que els liberals al govern estaven majoritàriament en contra de la guerra fins a la invasió alemanya de Bèlgica, els líders conservadors estaven fermament a favor d’ajudar França i aturar l’Imperi Alemany. El partit liberal tenia el control total del govern fins que la seva mala gestió de l’esforç de guerra durant la crisi de municions va ferir molt la seva reputació i el maig de 1915 es va formar un govern de coalició de tots els partits. A finals de 1916, el liberal David Lloyd George es va convertir en primer ministre, però els liberals aviat veure immersos en una divisió de la que mai es van recuperar i els conservadors van dominar el govern.

El sistema electoral a Gran Bretanya i Irlanda de 1918 ampliava el dret de vot als homes majors de 21 anys, posseïssin propietats o no, i el sufragi femení les dones de més de 30 anys amb certes condicions econòmiques, i va entrar en vigor a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1918. La reforma electoral protegir la base de votants conservadors a l’Anglaterra rural.

El 1918, l’exèrcit tenia ja 5 milions de soldats, i la nounada força aèria tenia la mateixa grandària que l’exèrcit abans de la guerra. Les gairebé tres milions de morts durant la guerra van ser conegudes com la “generació perduda”, i aquest nombre inevitablement va afectar la societat.

Les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1918 es van convocar immediatament després de l’Armistici de Compiègne que va posar fi a la Primera Guerra Mundial, i la coalició de govern del primer ministre liberal David Lloyd George, que va enviar cartes de suport als candidats als que donaven suport, va obtenir una victòria massiva. La signatura del tractat Angloirlandès de 1921 la proclamació de l’Estat Lliure d’Irlanda el 1922 i el suport que el Regne Unit donà a Grècia durant la guerra amb Turquia, van ser rebutjades pels conservadors, els quals decidiren abandonar el govern de coalició el 1922, després d’impulsar i atendre la Conferència de Gènova per resoldre la crisi del patró or i David Lloyd Georgees va veure forçat a convocar eleccions.

A finals de 1922 creixia la desafecció al partit conservador per la seva coalició amb el partit liberal de David Lloyd Georgei en octubre va abandonar la coalició, tot i els desigs contraris de la major part dels líders del partit. De resultes de tot això Andrew Bonar Law, el nou líder conservador es va convertir en primer ministre i convocà noves eleccions en les què els conservadors tornaren a adquirir la majoria parlamentària i va dur a terme algunes mesures com baixar els impostos directes sobre la renda. Al maig de 1923 es va veure obligat a deixar el govern a causa d’un càncer i va dimitir el 22 de maig, sent substituït pel canceller d’Hisenda, Stanley Baldwin. Amb les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1923 va arribar al poder el primer govern laborista de la història, en minoria i liderat per James Ramsay MacDonald. Els conservadors van recuperar el poder el 1924 en unes noves eleccions convocades quan MacDonald va perdre una moció de confiança però van ser derrotats el 1929 quan un govern laborista en minoria va prendre possessió. El 1931, després de l’enfonsament del govern de la minoria laborista, va entrar en una altra coalició liderada per Ramsay MacDonald, que estava dominada pels conservadors amb cert suport de faccions tant del Partit Liberal com del Partit Laborista (Nacional Laboral i Nacional Liberals).

El 1935, Stanley Baldwin va substituir Ramsay MacDonald com a primer ministre i va guanyar les eleccions generals de 1935 amb una altra gran majoria. Durant aquest temps, va supervisar l’inici del rearmament britànic i la Crisi per l’abdicació d’Eduard VIII. El tercer govern de Stanley Baldwin va veure una sèrie de crisis en els afers exteriors, inclòs l’enrenou públic pel Pacte Hoare-Laval, la crisi de Renània i l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Stanley Baldwin va renunciar el 1937 i va ser succeït per Neville Chamberlain.

El 3 de setembre de 1939 el Regne Unit declarà la guerra a Alemanya i el 10 de juny de 1940, hores abans de la invasió de França a través d’un veloç avanç pels Països Baixos, era clar que, després del fracàs a Noruega, el país no tenia confiança en com Chamberlain conduïa la guerra, i aquest dimití i el rei Jordi VI demanà a Winston Churchill, el Primer Lord de l’Almirallat que fos Primer Ministre que formés un Govern Nacional format per tots els partits. que va passar la Segona Guerra Mundial. Durant aquest temps, Anthony Eden fou el líder del Partit Laborista a la Cambra dels Comuns, però sempre es mantingué en un segon pla dins del partit. La seva situació personal (depressiu a causa del seu divorci i la desaparició d’un fill a la guerra) i la seva lleialtat a Winston Churchill van fer que mai es decidís a agafar les regnes del partit.

Adolf Hitler creia que la Gran Bretanya es rendiria, però Winston Churchill va decidir continuar lluitant fins al final. Per tant, els nazis van preparar un pla per a la invasió de l’illa, per al que primer s’havia d’aconseguir superioritat aèria sobre el cel britànic. La batalla d’Anglaterra va començar l’agost de 1940 amb Adlertag i els pilots britànics, a pesar d’estar en inferioritat numèrica, van oposar més resistència de l’esperada. Després d’unes quantes setmanes i de veure que no s’aconseguia un resultat clar, els nazis van decidir canviar d’estratègia i van començar a bombardejar Londres. Amb això esperaven atreure molts avions britànics i així poder destruir-los, però va tenir l’efecte contrari i va donar un respir a la RAF, que va poder recuperar-se de les pèrdues i el 17 de setembre Adolf Hitlerr va ajornar la invasió de Gran Bretanya que ja no es va tornar a preparar mai més.

L’any 1945, el Regne Unit era molt pobre i depenia força dels préstecs dels Estats Units per reconstruir la seva infraestructura danyada i la victòria del Partit Laborista portà als conservadors a l’oposició quan el partit va perdre contundentment les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1945 enfront davant un ressorgent Partit Laborista basat en el programa de justícia social i les polítiques d’esquerra com ara la creació del Servei de Sanitat Nacional i la provisió dels consells d’habitatge (council housing).

El Regne Unit havia perdut el seu estatus com a superpotència i ja no podia mantenir el seu imperi. Aquesta situació va dur a la descolonització dels territoris. Amb el triomf conservador a les eleccions generals de 1951 Churchill tornà a ser primer ministre, frenant el procés de descolonització que havien iniciat els laboristes i que havia donat pas a la Llei d’Independència de l’Índia de 1947, enviant tropes britàniques per lluitar a la Rebel·lió de Mau Mau a Kenya i contra l’emergència Malaia. El seu govern va fer front a polèmiques fruit de la Guerra Freda cada cop més evident com l’alliberament de presoners nazis com Albert Kesselring o Erich von Manstein per qüestions de salut, mediant entre França i el Vietnam a la Conferència de Ginebra, que segellà la pau entre ambdues el 1954, i organitzant la Conferència de Londres, que determinà l’estatus de l’Alemanya Occidental. En retirar-se en 1955 Anthony Eden el rellevà, havent d’intervenir en la esclat de la Crisi de Suez però el seu estat de salut empitjorà amb diverses infeccions en poc temps i presentà la seva dimissió a principis de 1957 retirant-se de la vida política, i Harold Macmillan fou nomenat Primer Ministre, càrrec des del qual reprengué el procés de descolonització i hagué de fer front a la crisi del canal de Suez i a l’expulsió de Sud-àfrica de la Commonwealth a causa de l’apartheid. En octubre de 1963, Harold Macmillan, en mig de l’escàndol sexual de John Profumo que implicava un ministre de Defensa, i el Partit Conservador, al poder des de 1951 en un país en declivi econòmic que no havia aconseguit incorporar-se a la Comunitat Econòmica Europea semblava dirigir-se a una forta derrota electoral, va emmalaltir i renunciar com a primer ministre i Alec Douglas-Home fou l’escollit per succeir-lo.

La dècada de 1960 seria una dècada pròspera i el començament de la modernització de l’Estat. Durant la dècada de 1970 el Regne Unit es va incorporar a la Comunitat Econòmica Europea (anteriorment França havia rebutjat el seu ingrés). Aquesta seria una dècada d’altes taxes d’atur i de desindustrialització de la manufactura tradicional.

Després de les primeres manifestacions en defensa dels drets civils i els enfrontaments amb la població protestant a Irlanda del Nord de 1969 convocades per la Northern Ireland Civil Rights Association, atacades per forces combinades del Royal Ulster ConstabularyUlster Special Constabulary i legalistes. L’exèrcit britànic arribà el 14 d’agost i provà d’interposar-se entre les faccions enfrontades. Dos dies més tard, surt a la llum el balanç dels disturbis: nou morts, tots ells civils, majoritàriament republicans, 500 cases incendiades i 1820 famílies que han fugit de casa seva.

Margaret Thatcher es va convertir en primer ministre després de guanyar les Eleccions al Parlament del Regne Unit de 1979 i va introduir polítiques econòmiques destinades a revertir l’alta inflació i les lluites britàniques arran de l’hivern del descontentament i la recessió que s’aproximava. La seva filosofia política i polítiques econòmiques van emfatitzar la desregulació, especialment del sector financer, la privatització d’empreses de propietat estatal i la reducció del poder i la influència dels sindicats. La seva popularitat en els primers anys al càrrec va disminuir enmig de la recessió i l’augment de l’atur, fins a la victòria a la Guerra de les Malvines de 1982 i la recuperació de l’economia que va provocar un ressorgiment del suport i la seva reelecció a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1983. Va sobreviure a un intent d’assassinat de l’IRA Provisional en l’atemptat del Grand Hotel de Brighton de 1984 i va aconseguir una victòria política contra la Unió Nacional de Treballadors Miners a la vaga de miners de 1984–85. Margaret Thatcher va ser reelegida per a un tercer mandat amb un altre victòria contundent a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1987, però el seu posterior suport al Poll Tax va ser àmpliament impopular, i les seves opinions cada cop més euroescèptiques sobre la Comunitat Econòmica Europea no van ser compartides per altres membres del seu gabinet i va dimitir com a primera ministra i líder del partit l’any 1990, després que es va llançar un repte al seu lideratge.

La situació canviaria durant la dècada de 1990, que seria un període de creixement econòmic continuat que ha perdurat fins a l’actualitat.

Un 51,89% dels britànics va votar a favor d’abandonar la Unió Europea en un referèndum el 23 de juny de 2016 convocat pel primer ministre David Cameron. La sortida es va fer efectiva el 31 de gener de 2020, encara que el país va seguir formant part de la Unió Duanera i del mercat interior durant un període de transició que va acabar el 31 de desembre. El 29 de març de 2017 Theresa May, successora de David Cameron, es va invocar l’article 50 del Tractat de la Unió Europea i anuncia que el Regne Unit en sortirà dos anys després, el 29 de març del 2019. Tot i això, la data no s’acomplirà i Theresa May perd la majoria absoluta en les eleccions de 2017 i finalment és rellevada per Boris Johnson el 24 de juliol de 2019. Johnson promet fixa el 31 d’octubre d’aquell any com a data de sortida i ha de demanar una tercera pròrroga. La sortida es va fer efectiva el 31 de gener de 2020, encara que el país va seguir formant part de la Unió Duanera i del mercat interior durant un període de transició que va acabar el 31 de desembre. En aquesta transició, les negociacions van arrencar el març, però la pandèmia de la COVID-19 provoca una aturada fins al 15 d’abril, quan es reprenen les reunions de forma telemàtica. Els acords de pesca i sobre els serveis als mercats financers van els principals esculls durant les negociacions, que es van arribar a suspendre el 16 d’octubre per part de Boris Johnson, que va acusar la Unió Europea de no ser prou seriosa després d’una cimera que va acabar sense acord en matèria pesquera. Finalment, el 29 de novembre de 2020 es van reprendre les converses presencials i l’acord comercial es va assolir el 24 de desembre.

A les eleccions al Parlament del Regne Unit de 2019, el vot als laboristes va caure fins al 32% i una pèrdua de 60 escons, que va quedar amb 202, el menor des de les eleccions generals de 1935, i Jeremy Corbyn va anunciar la seva renúncia al liderat del partit, Boris Johnson va dimitir el 7 de juliol del 2022 per l’escàndol polític que va suposar el Partygate, sobre festes i altres reunions del personal del govern i del Partit Conservador celebrades durant la pandèmia de COVID-19 el 2020 i 2021, quan les restriccions de salut pública van prohibir la majoria de les reunions. El setembre de 2022, Liz Truss va succeir Boris Johnson i nomenada primer ministre per la reina Isabel II dos dies abans de la seva mort, i quan el govern va anunciar retallades d’impostos i préstecs a gran escala, es va produir una gran inestabilitat financera que va fer revertir la major part de les mesures. Davant les creixents crítiques i la pèrdua de confiança en el seu lideratge, Liz Truss va anunciar la seva dimissió com a líder del Partit Conservador el 20 d’octubre. Rishi Sunak va ser proclamat nou líder del partit el 24 d’octubre de 2022.

Les eleccions al Parlament del Regne Unit de 2024 suposaren els pitjors de la història del partit conservador. i el laborista Keir Starmer es va convertir en el nou primer ministre.

Per viatjar al Regne Unit és necessari un visat que s’ha de tramitar a https://www.gov.uk/check-uk-visa i el passaport en vigor.

El temps a Anglaterra varia constantment durant el dia, i tot i que no hi ha temperatures extremes, en un dia és habitual veure núvols, pluja, fres i sol.

Les pluges a Londres són freqüents durant tot l’any, pel que sempre és important portar un paraigua o capelina.

Tot i que les pluges són freqüents, sempre queda el consol de que no acostuma a ploure de forma abundant, sinó que el més normal és que es presenti en forma de plugim suau però constant.

Londres presenta un clima temperat pel que no és habitual que hi hagi temperatures extremes. Els mesos més freds estan compresos entre desembre i març, quan les temperatures mitges estan entre 0 i 8 graus. Els mesos més càlids són juliol i agost, durant els quals es pot arribar a 17 graus de temperatura mitja.

La moneda oficial del Regne Unit és la lliura esterlina (GBP, £), en anglès, pound sterling. Cada lliura està dividida en 100 penics.

Els bitllets més comuns tenen un valor de 5, 10, 20, 50, i 100 lliures esterlines. També és possible trobar bitllets de 1£, però són realment rars de trobar, ja que només s’imprimeixen a Escòcia.

Les monedes en circulació són  de 1, 2, 5, 10, 20 i 50 penics i de 1 i 2 lliures. De vegades surten edicions especials de monedes de 5£ però, igual que passa a Espanya amb aquestes sèries, la seva circulació és merament teòrica.

Arrel de la mor de la reina Elisabet II al setembre de 2022, els nous bitllets amb el rostre del rei Charles III han entrat en circulació. Aquest nous bitllets només substituiran els que estiguin gastats i els de la imatge de la difunta reina es podran seguir utilitzant amb normalitat, pel que serà habitual veure ambdós dissenys compaginats.

Per estalviar diners en comissions, la millor opció és pagar amb targeta de crèdit sempre que es pugui. Quan es paga amb targeta el tipus de canvi és l’actual i la comissió màxima, depenent del banc emissor, acostuma a ser del 1%.

Per canviar diners, la forma més econòmica i la més recomanable es treure diners directament dels caixers automàtics, tot i que sempre hi ha altres opcions:

  • Treure diners dels caixers automàtics: la comissió habitual per treure diners en moneda estrangera és del 4%, el millor és que abans del viatge consultar al banc la comissió que apliquen per treure diners en divisa estrangera. D’aquesta forma es pot valorar l’opció de treure diners durant el viatge.
  • Canviar diners abans de viatjar: sempre hi ha qui prefereix canviar diner abans de viatjar. Per això hi ha dues opcions: es pot fer en un banc, tot i que les comissions són abusives per norma general (pot arribar al 10%), o bé fer-ho en una empresa especialitzada.
  • Canviar diners en destí: si es prefereix canviar els diners un cop allí, es pot fer tant als bancs com a les cases de canvi. Recordar comparar tant el tipus de canvi com la comissió, o bé preguntar directament quantes lliures entregaran a canvi dels euros que es volen canviar.

Tipus de canvi: 1£ = 1,21€.

Contingut:

Tot i que el preu dels hotels i el transport a Londres és una mica excessiu, la ciutat presenta important avantatges pels turistes, ja que els principals museus de la ciutat tenen l’entrada gratuïta.

Alguns preus de Londres:

  • Menjar i beguda:
    • Una cafè amb llet: 3 £ (3,56 €)
    • Una pinta de cervesa: 4 £ (5,93 €)
    • Sopar per a dos en un restaurant: 50 £ (59,35 €) (com a mínim, sense vi)
  • Transports:
    • Bitllet senzill de metro (zones 1-3): 7,70 £ (9,14 €)
    • Travel Card per un dia en hora punta (zones 1-2): 14,40 £ (17,09 €)
    • London Pass amb dos dies de validesa: 93 £ (110,39 €)
  • Allotjament:
    • Una nit d’hotel al centre: des de 100 £ (118,70 €)

El Regne Unit té 8 dies festius a l’any, coneguts com a Bank Holidays. Tenint la informació abans, és possible conèixer els dies que tanquen els museus o altres llocs d’interès.

Dies festius a Londres:

  • Any nou: 1 de gener.
  • Divendres Sant: (data variable).
  • Dilluns de Pasqua: (data variable).
  • Dia del Treball: 1 de maig.
  • Festa de la Primavera: últim dilluns de maig.
  • Festa de l’Estiu: últim dilluns d’agost.
  • Nadal: 25 de desembre.
  • Boxing Day (St. Stephens Day): 26 de desembre. Durant el segle XIX la classe alta anglesa tenia la costum d’entregar als seus servents els regals que els agradaven el dia després de Nadal. Avui en dia el Boxing Day marca l’inici de les rebaixes més importants de tot l’any.

Metro

Londres està dividit en 9 zones radials que comencen al casc històric. El 95% de les atraccions turístiques es troben a la zona 1 i 2, que cobreixen el centre de Londres. L’aeroport es troba a la zona 6.

A l’hora de comprar un bitllet de metro és necessari saber en quina zona es troba la parada d’origen i de destí.

Les tarifes depenen de la zona d’origen i destí. Els següents bitllets són vàlids en totes les zones indicades. Per exemple, el de la zona 1-3 permet agafar el metro a la zona 3 i sortir a la zona 1. Preu per trajecte en bitllet senzill:

  • Zones 1-3: 4,90 £ (5,89 €)
  • Zones 1-5: 5,50 £ (6,62 €)
  • Zones 1-6: 6 £ (7,22 €)

Donat que els bitllets senzills tenen un preu bastant elevat, és recomanable l’ús de la targetes Oyster o Travelcard, amb les quals es pot estalviar bastant en el transport de Londres. També es pot pagar amb targeta contactless, en que el seu funcionament és similar a aquestes targetes però sense necessitat de carregar-les.

Targeta Oyster

La targeta Oyster és una targeta magnètica recarregable que simplifica el pagament als mitjans de transport públic. A part d’agilitzar el procés, els preus dels diferents mitjans de transport són menors utilitzant la targeta Oyster que quan es compren bitllets senzills.

El saldo de la targeta Oyster pot utilitzar-se de dues formes: pagament per ús (pay as you go) o amb abonament de trasnport (Travelcard). Ambdues modalitats es poden utilitzar en ambdues targetes. Per exemple, es pot tenir una Travelcard de zones 1-3 i també pagar un bitllet senzill de les zones 1-6.

Si el viatge és de 3 dies o menys, la millor opció és recórrer al sistema de pagament per ús, donat que el límit diari és el cost que tindria la Travelcard equivalent (6,50 £ (7,85 €). Per estances de més de 4 dies, és recomanable comprar la Travelcard de 7 dies, ja que el cost és menor que el de comprar 4 dies per separat.

En ambdues opcions cal tenir en compte que, si es vol beneficiar-se dels descomptes 2×1, cal comprar la Travelcard en paper (no la Oyster) als mostradors de National Rail a les estacions de tren.

Tarifes de pagament per ús, la tarifa Peak (hora punta) s’aplica els dies de diari entre les 6:30 a4 les 9:30 hores i entre kes 16:00 i 19:00 hores. La tarifa Off Peak s’aplica a la resta d’horaris, els festius i els caps de setmana.

Tarifes de metro, DLR i London Overground:

El preu de la tarifa en efectiu correspon al pagament sense la targeta.

Tarifes d’autobusos i tramvies:

Amb cada adult pot viatjar de forma gratuïta fins a 4 nens d’entre 5 i 10 anys. No hi ha límit de menors de 4 anys.

Els nens d’11 a 15 anys amb la targeta Oyster només paguen 0,70 £ (0,84 €) (Peak) o 0,65 £ (0,78 €) (Off Peak) per trajecte a les zones 1-6.

Tarifes d’ús limitat: aquestes tarifes serien les mateixes que les de la Travelcard equivalent, però cal afegir 5 £ (6,04 €) per targeta.

La targeta Oyster es pot adquirir a les taquilles de les estacions de metro i London Overground, a les màquines expenedores d’Oyster que hi ha en algunes estacions i a les taquilles de National Rail. Es poden recarregar als mateixos llocs i també als quioscos de premsa.

La targeta pot retornar-se als mateixos llocs on es pot adquirir. Al tornar-la, ens reintegraran tot el saldo no consumit i les 5 £ (6,04 €) que es paguen per adquirir la targeta.

Travelcard

La targeta Travelcard permet utilitzar-la il·limitadament durant un temps determinat, és la millor opció pels turistes.

Actualment es venen Travelcard de 24 hores i de 7 dies de duració, pel que l’elecció depèn dels dies que s’hagin de passar a Londres. També hi ha Travelcard mensuals i anuals, però estan destinades a residents de Londres.

La Travelcard de 24 hores es pot adquirir Peak (permet viatjar abans de les 9:30 hores) i Off Peak (només pot ser utilitzada a partir de les 9:30 hores).

Preus de la Travelcard d’un dia:

Preus de la Travelcard de 7 dies:

Amb cada adult pot viatjar de forma gratuïta fins a 4 nens d’entre 5 i 10 anys. No hi ha límit de menors de 4 anys.

La Travelcard es pot adquirir a les parades de metro, als llocs d’informació turística, a les estacions de National Rail i inclús en algunes botigues de premsa.

Depenent del lloc de compra s’adquireixen en un format o un altre. A les estacions de metro, al comprar la Travelcard de 7 dies, es rep precarregada en una Targeta Oyster. Si la compra es fa al mostrador de National Rail es rep com un bitllet imprès i amb símbol de National Rail, cosa molt important si es vol aprofitar els descomptes 2×1.

Tot i que al final ambdues targetes són similars, de fet la Travelcard es pot adquirir dins de la Oyster, des del punt de vista turístic hi ha dues diferències:

  • Per a un turista pot resultar més incòmoda la Targeta Oyster: cal adquirir-la, recarregar-la i finalment retornar-la.
  • Si s’adquireix la Travelcard en paper en un lloc del National Rail es pot aconseguir descomptes 2×1 en les principals atraccions.

Autobús

Els famosos autobusos de dos pisos de Londres no són el mitjà de transport més ràpid de la ciutat. No obstant, són una suggestiva forma de recórrer el centre de Londres.

La xarxa d’autobusos de Londres està formada per quasi 400 línies i més de 15.000 parades, pel que tractar d’orientar-se no és senzill.

Tot i que la millor opció és mirar a les pròpies parades les línies que paren i quin és el seu destí, també es pot mirar el plànol d’autobusos del centre de Londres aquí.

El preu d’un bitllet d’autobús senzill de Londres és de 2,20 £ (2,64 €) i per abonar-lo cal una targeta de crèdit contactless, una targeta Oyster o bé la Travelcard. Actualment ja no s’admet el pagament en efectiu.

L’horari i la freqüència dels autobusos diürns depenen de la línia i del dia de la setmana. El més habitual és que, igual que el metro, les principals línies operin entre les 5:00 i  les 24:00 hores.

Londres és una ciutat que mai dorm i les principals línies d’autobús circulen les 24 hores del cia.

A part de les línies 24 hores, moltes línies diürnes tenen continuïtat per la nit i s’identifiquen amb la lletra “N” (per exemple l’autobús 15 passa a ser el N15). A diferència de les línies 24 hores, les línies “N” poden tenir lleugeres modificacions de les rutes respecte a les diürnes.

La freqüència dels autobusos nocturns depenen del dia de la setmana. Les nits dels divendres i dissabtes, aquesta pot ser de només 10 o 15 minuts.

Es pot mirar el plànols d’autobusos nocturns aquí.

Londres és la ciutat més gran d’Europa i una de les més grans del món, compta amb 8,8 milions d’habitants a l’àrea urbana i més de 14 milions a l’àrea metropolitana.

Els endolls de Londres tenen tres clavilles (tipus G), pel que es necessita un adaptador pels aparells elèctrics. El millor és comprar-lo a Espanya perquè acostuma a ser més barat, tot i que sempre hi ha la possibilitat de demanar-ne un de prestat a l’hotel.

Si es té previst arribar a Londres en cotxe o llogar un allí per moure’s, amb el carnet de conduir espanyol n’hi ha suficient. Això si, no oblidar-se que al Regne Unit es condueix per l’esquerra.

L’hora oficial del Regne Unit és GMT+0. Durant tot l’any és una hora menys que a Espanya.

L’horari comercial de Londres és de 10:00 a 18:00, tot i que alguns supermercats i grans magatzems tanquen més tard. Es poden trobar alguns supermercats oberts fins a les 23:00 hores.

Telèfons d’interès:

  • Emergències: 999.
  • Emergències (mòbil) 112.
  • Prefix de Londres: 020.
  • Ambaixada d’Espanya: 020 7235 5555.
  • El prefix del Regne Unit: 0044 o +44

La ciutat no apareix fins després de la conquesta romana. El domini romà es va estendre des del segle I dC fins al segle V, en que va caure l’imperi. Al segle III, Londinium, amb el seu port, era un important nucli de població amb uns 50.000 habitants.

Arruïnada per les invasions anglosaxones del segle V, al segle VII es va convertir en la capital del petit regne Essex, i va ser seu episcopal.

Al segle IX va patir incursions escandinaves, la implantació dels colons danesos en el veïnat va fomentar l’esperit d’empresa i l’afany de comerç, cosa que al va convertir en el primer centre urbà del país. La serva riquesa va atraure als reis escandinaus i danesos que van assetjar la ciutat i la van obligar a pagar tribut.

Des de 1067 la ciutat va tenir els mateixos drets que un comtat i només va dependre de l’autoritat reial. D’aquesta època data la Torre de Londres.

Al 1191 la ciutat va constituir-se com a municipi (corporation) al canviar l’alcalde al primer ministre (portreeve). Al 1215, Londres va tenir el privilegi d’escollir al seu alcalde cada any.

Durant un llarg temps, Anglaterra no tenia una capital fixa. A partir del segle XIII, Westminster, lloc proper a Londres, es va convertir en una de les principals seus del Govern. A més, el creixement del comerç europeu va constituir un altre estimulant per convertir Londres en capital del regne.

Durant el segle XIV el port de Londres es va convertir en centre de distribució de mercaderies. Aquesta activitat va ser reforçada al segle XV per una poderosa indústria tèxtil.

Des del segle XVI i fins a meitats del segle XVIII, Londres es va beneficiar de la centralització política i de l’expansió del comerç marítim desenvolupada pels Tudor i continuada pels Stuart. Durant el regnat d’Enric VIII la ciutat comptava amb uns 100.000 habitants. A meitats del segle XVII ascendien a 500.000.

Al 1665, tot i que els grans plans d’urbanisme ja havien començat, la major part de la ciutat es trobava tancada dins de l’antiga muralla, cosa que va propiciar una greu epidèmia de pesta que va causar 70.000 víctimes. A l’any següent, un gegantesc incendi va destruir quatre cinquenes parts de la ciutat. La reconstrucció de la ciutat, base de l’àrea coneguda avui com la City, va tenir en compte les necessitats urbanístiques, i les obres mestres de l’arquitecte Wren van embellir el nou Londres. La ciutat es va convertir en el centre de la vida social angles, amb els seus palaus i salons, es teatres, les societats culturals (Royal Society, 1662) i els museus (Museu Britànic, 1753).

El creixement de Londres va ser impulsat amb la fundació, al 1694, del Banc d’Anglaterra.

Gran part del Londres actual pertany a l’època victoriana. Fins a principis del segle XIX, la capital estava reduïda als límits de la ciutat romana originària, més Westminster i Mayfair, rodejada de camps. La industrialització va atraure un creixent nombre de persones que van omplir aquests espais verds. Aquesta ràpida expansió va causa greus problemes com l’epidèmia de còlera de 1832, o la “gran pestilència”, al 1858, causada per la pudor del Tamesis que va obligar a suspendre les sessions parlamentàries.

Des de 1750 la població va passar de 700.000 habitants a més de 4.500.000 al 1901 (6.600.000 amb zones suburbanes). A finals del segle XIX Londres s’havia convertit en la capital de les finances i del comerç internacionals.

Les necessitats administratives d’un centre de tanta activitat comercial van impulsar a crear al 1888 una nova unitat territorial autònoma, el comtat de Londres, governat pel “London County council”. Aquest comtat va ser dividit en 29 unitats electorals (la ciutat i 28 burgs metropolitans), però l’expansió progressiva es va desbordar aviat fora dels límits del comtat al formar-se un zona suburbana de molt ràpid desenvolupament. Després d’un període estacionari, la població de la capital va començar a disminuir a l’acabar la I Guerra Mundial i va descendir per sota dels 3.500.000 cap al 1950. Com a contrapartida, l’àrea suburbana ha crescut sense parar.

Al 1963 es va portar a terme una nova divisió de l’aglomeració londinenca, que comprendria el casc antic i 32 burgs metropolitans.

Palace of Westminster, conegut també com House of Parliament (Casa del Parlamanent), és un edifici gòtic victorià que alberga les dues Cambres que composen el Parlament Britànic.

A l’octubre de 1834, un assolador incendi va destruir l’antic palau que havia allotjat el Parlament des de 1512. L’edifici també havia servit com a residència reial a Londres des de l’època de Guillem el Conqueridor.

De l’antic palau només es va poder salvar una ínfima part, composada pel Westminster Hall, els claustres i la cripta de St. Stephen i la Jewel Tower, una construcció del segle XIV en la que es guardaven les joies d’or.

Dels 97 projectes presentats per a la construcció del nou edifici, els guanyadors del concurs van ser els arquitectes Charles Barry i Augustus Welby Pugin. Al 1847 l’edifici es veia pràcticament acabat amb la construcció de 1.200 habitacions, 11  patis i 3,5 km de passadissos.

L’ostentosa façana de l’edifici ofereix un bell panorama mentre els pinacles daurats i les estàtues dels reis es reflecteixen al riu. El palau es troba flanquejat per la Victoria Tower, una important torre que reuneix les còpies de totes les lleis del Parlament des de 1497, i també per la carismàtica torre de Big Ben.

Palace of Westminster només es pot visitar durant els mesos d’estiu. Al tractar-se d’un dels principals llocs per veure de Londres, acostuma a haver-hi grans cues per comprar les entrades pel palau, pel que per comoditat, el més recomanable és comprar-les per atalentat.

Horaris:

  • Visites guiades: dissabtes de 9:15 a 16:30 hores.
  • Agost: Dilluns de 13:15 a 17:30 hores. De dimarts a divendres de 9:15 a 16:30 hores.
  • Setembre: De dimarts a divendres de 9:15 a 16:30 hores.
  • Sessions parlamentàries: Dilluns de 14:30 a 22:30 hores. Dimecres de 11:30 a 19:30 hores. Dijous de 10:30 a 18:30 hores.

Preus: web oficial

  • Adults:  29 £ (34,92 €).
  • Entre 16 i 18 anys: 24,50 £ (29,50 €).
  • Entre 5 i 15 anys: 13 £ (15,65 €).

Transport:

  • Metro: Westminster Station, línies Circle, District i Jubilee.
Palace of Westminster
Parlament Britànic

L’Abadia de Westminster és el temple més antic de la ciutat, és la seu de les coronacions i acull les tombes dels monarques i figures històriques britàniques dels últims mil anys.

És una abadia, construïda en estil romànic, que va ser consagrada l’any 1065 per donar acollida als monges benedictins. Entre 1245 i 1517 va ser reconstruïda en un estil gòtic i durant el segle XVIII va patir la transformació més gran, la construcció de les dues torres de l’entrada principal.

Tot i que l’abadia va ser incautada per Enric VIII durant la dissolució dels monestirs al 1534 i clausurada al 1540, es va salvar de ser destruïda gràcies a que es trobava sota el control directe de la Corona d’Anglaterra, fora de la jurisdicció de l’església. Aquests forts llaços amb la corona també van servir per salvar l’abadia dels atacs produïts pels iconoclastes durant el 1640.

Des de la coronació de Guillem el Conqueridor a l’any 1066, tots els monarques anglesos han estat coronats a l’Abadia de Westminster utilitzant un tro de coronació medieval del segle XI que encara es conserva.

Els murs de l’abadia guarden alguns dels millors exemples de l’arquitectura medieval londinenca. Amb una impressionant col·lecció de tombes i mausoleus de grans personalitats britàniques, l’abadia ocupa un lloc privilegiat en la consciència nacional britànica.

Westminster Abbey

L’abadia posseeix nombrosos llocs d’interès al seu interior, tots convenientment explicats a través del recorregut que es realitza amb l’audioguia. Aquest són alguns dels llocs més destacables de l’interior:

Lady Chapel
  • Lady Chapel: una de les capelles més impressionants de l’abadia, Lady Chapel, conserva un superb sostre i el carreu del cor des de l’any 1552.

Racó dels poetes

Tro de St Edward
  • Tro de Sant Eduard: El tro de coronació medieval, que data del segle XI, és el mateix en el que s’asseuen els sobirans per a ser coronats per l’Arquebisbe de Canterbury.

  • Claustres: els preciosos claustres construïts entre els segles XIII i XIV uneixen l’església de l’abadia amb la resta de les dependències.
Claustre de Westminster Abbey
Sala Capitular
  • Sala Capitular: la sala amb una estructura octogonal encara conserva el terra del mosaic del segle XIII.

Collage Garden
  • Collage Garden: amb més de 900 anys d’antiguitat, el Collage Garden és el parc més antic d’Anglaterra.

Tot i que el preu de l’entrada és elevat, val la pena recórrer l’interior per descobrir les impressionants meravelles decoratives i arquitectòniques que conserva a pesar dels segles. L’audioguia inclosa en el preu de l’entrada resulta de gran utilitat per recórrer l’abadia d’un forma interessant, coneixent els detalls de la seva història.

Horaris:

  • De dilluns a divendres de 9:30 a 15:30 hores.
  • Dissabtes de 9:00 a 15:30 hores.
  • Diumenge tancat als turistes.

Preus: web oficial

  • Adults: 25 £ (30,26 €).
  • Majors de 65 anys i estudiants: 22 £ (26,63 €).
  • Entre 6 i 17 anys: 11 £ (13,31 €).
  • Menors de 6 anys: entrada gratuïta.
  • Entrada gratuïta amb London Pass.

Transport:

  • Metro: Westminster Station, línies Circle, District i Jubilee; St James’ Park, línies Circle i District.
  • Autobús: línies 3, 11, 12, 24, 29, 53, 70, 77, 77A, 88, 109, 148, 159, 170 i 211.
Big Ben

La Torre del Big Ben, construïda al 1858 al costat del Palace of Westminster és un peculiar edifici de 106 metres d’alçada construït en un estil gòtic que alberga quatre enormes rellotges a les seves cares.

Tot i que generalment, quan parlem del Big Ben ens referim a la Torre del Rellotge de l’edifici del Palace of Westminster, aquesta denominació no és del tot exacta, ja que el Big Ben realment és una enorme campana de 14 tones que es troba a l’interior de la torre.

El rellotge de la Torre del Big Ben, compost per un rellotge de 7 metres de diàmetre a cada una de les seves cares, es va posar en marxa al maig del 1859. Avui en dia s’ha convertit en un símbol de la nació i les seves campanades són retransmeses a diari per la cadena de ràdio de la BBC.

Es tracta d’un dels rellotges més fiables que existeixen, ja que és capaç de suportar les inclemències meteorològiques com la neu o el vent, i inclús a suportat els bombardejos alemanys durant la II Guerra Mundial, mantenint intacta la seva puntualitat.

Tot i que són poques les ocasions en que el Big Ben ha patit incidències en la seva puntualitat, els ciutadans anglesos no podran oblidar aquell Cap d’Any de 1962 en la que van entrar amb 10 minuts de retràs a l’any nou degut a unes averies tècniques produïdes al Big Ben.

Transport:

  • Metro: Westminster, líniés Circle, District i Jubilee.

Picadilly Circus és la plaça escollida per molts londinencs i turistes com a punt de trobada gràcies a la situació privilegiada que té i a l’enorme oferta d’oci que existeix a la zona.

La plaça és coneguda pels seus lluminosos, encesos des de 1908, i la Font d’Eros situada al centre, que s’ha convertit en una icona de Londres.

L’oferta d’oci de Piccadilly Circus és molt extensa, des d’una gran quantitat de botigues, cinemes i teatres, fins a restaurants per tos els gustos. A part també es pot fer una visita al Trocadero, una enorme sala de màquines plena de tot tipus de jocs.

En les immediacions de la plaça abunden les relacions públiques que ofereixen entrades amb descompte pels locals de moda.

Transport:

  • Metro: Piccadilly Circus, líneas Piccadilly i Bakerloo
Piccadilly Circus

Construïda sota el regnat de William I, la Tower of London és una enorme fortificació que ha funcionat al llarg de la història com a residència reials, fortalesa i presó.

Durant més de 900 anys la Tower of London va ser sinònim de terror degut a que es tractava del lloc en que erren tancats tots aquells que ofenien al monarca. La majoria de presos van malviure en condicions espantoses i no van sortir amb vida, o van ser torturats abans de ser executats a la propera Tower Hill (Turó de la Torre).

Van ser molts els personatges de gran rellevància que van tenir la desgràcia de patir entres les partes de la Tower of London, entre els que es van incloure alguns reis derrocats, aristòcrates i clergues acusats de traïció. Alguns dels personatges més destacats entre els que van ser executats a la Torre Verda van ser la reina consort Anne Boleyn, la reina Jane Grey, el baró  William Hastings, o el pensador i escriptor Thomas More.

Tower of London

Què es pot veure dins de la Tower of London:

Crown Jewels (Joies de la Corona): compostes per corones, espases i ceptres d’incalculable valor tant material, com històric i religiós, la col·lecció de les Joies de la Corona és una de les atraccions preferides pels visitants.

White Tower (Torre Blanca): coneguda com la Tower of London, és l’edifici central i el més antic de la Tower of London, a part del que dona nom a la fortificació. Construïda entre els anys 1078 i 1100, la White Tower ha funcionat com a residència reial, armeria i presó.

Corbs de la Tower of London

Ravens (els Corbs): els corbs són els residents més famosos de la Tower of London. Segons la llegenda, si els corbs desapareixen es desplomaria la torre, i amb ella el regne. Amb l’objectiu d’evitar la catàstrofe, un dels guàrdies que protegeix la torre, conegut com Ravenmaster (Mestre dels Corbs), cuida els corbs i els hi talla l’extrem d’una de les ales per evitar que s’escapin.

Medieval Palace (Palau Medieval): a part de ser una imponent fortalesa, la torre també va constituir un confortable llar pels membres de la reialesa. A la zona del Medieval Palace encara es conserven algunes restes del mobiliari que mostren un luxe i l’opulència que en el seu dia va regnar a la torre.

Chapel Royal of St Peter ad Vincula (Capella Reial de St Pere i Vincula): construïda al 1520, la capella de la torre és el lloc en que es conserven les restes dels presoners més famosos que van ser executats a la torre. Avui en dia la capella continua essent el lloc d’oració de les més de 150 persones que viuen a la torre.

Chapel Royal of St Peter ad Vincula

Horari: De 9:00 a 15:30 hores.

Preu: web oficial

  • Adults: 35,80 £ (43,33 €).
  • Entre 5 i 15 anys acompanyats d’un adult i joves de 16-17 anys: 17,90 £ (21,66 €).
  • Estudiants i majors de 65 anys: 28,50 £ (34,50 €).
  • Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Tower Hill, línies Circle, District i DLR.
  • Autobús: 8, 9, 11, 15, 15B, 22B, 25, 133 i 501.

Tower Bridge és un vistós pont llevadís, construït en estil victorià que es troba al costat de la Tower of London.

Tower of Bridge

A mesura que Londres s’anava expandint, va ser necessària la construcció de diversos ponts que unissin els dos costats del Tamesis.

El primer pont que es va construir va ser el London Bridge (Pont de Londres), al que li van seguir molts altres que es van situar a l’oest del mateix per no molestar la zona del port.

Durant el segle XIX es va produir un gran creixement a la zona de London Bridge i es va fer necessària la construcció d’un nou pas. Per no afectar al creixent trànsit fluvial, es va prendre la decisió de crear un pont llevadís accionat per màquines de vapor, que es veuria finalitzat al 1894, després de 8 anys de construcció.

Al 1910, les passarel·les elevades del pont van ser tancades al públic, ja que la majoria de la gent optava per esperar a que el pont baixés de nou. I al 1982, es van cobrir les passarel·les i des de llavors format part de l’exposició que ofereix l’interior del Tower Bridge.

La resta de l’exposició s’ocupa de destacar la importància del Tower Bridge en la història de la ciutat. Al llarg de les passarel·les superiors també es pot veure les fotografies dels ponts més emblemàtics del món entre els que hi ha la Tower Bridge.

Tower Bridge és un dels símbols més emblemàtics de Londres i acostuma a convertir-se en el blanc de les càmeres de fotos de tots els turistes. La visita a l’interior narra alguns aspectes interessants sobre la construcció del pont, però és una visita prescindible.

És molt comú confondre Tower Bridge amb London Bridge, un pont més auster, situat a l’est de Tower Bridge, que va ser el primer en construir-se per unir els dos costats del Tamesis.

Horari: de 9:30 a 18:00 hores.

Preus: web oficial

  • Entrada a l’exposició: 13,40 £ (16,22 €).
  • Majors de 60 anys, estudiants i discapacitats: 10,10 £ (12,22 €).
  • Entre de 5 i 15 anys: 6,70 £ (8,11 €).
  • Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Tower Hill, línies Circle, District i DLR.
  • Autobús: 8, 9, 11, 15, 15B, 22B, 25, 133 i 501.

Amb una alçada de 110 metres, la St Paul’s Cathedral (Catedral de Sant Pau) és la segona més gran del món, just pel darrera de la Basílica de Sant Pere de Roma. Aquesta catedral és l’obra mestra de Christopher Wren.

St Paul’s Cathedral

L’emplaçament en el que es troba la St Paul’s Cathedral ha estat ocupat per edificis religiosos des de temps immemorables, ja que va ser el lloc escollit per col·locar un domen i posteriorment un temple grec. El temple va ser reemplaçat per l’església més antiga d’Anglaterra, construïda al 604 en fusta, va ser un dels molts edificis afectats per l’incendi de 1666, i va caldre reconstruir-la en diferents ocasions fins arribar a convertir-se en l’impressionant edifici actual erigit entre 1676 i 1710.

La St Paul’s Cathedral és un dels llocs principals de Londres ja que des de la seva construcció ha estat el lloc de celebracions d’importants esdeveniments, com el funeral de Winston Churchil o la boda del rei Charles III i Diana de Gal·les

La catedral és un enorme temple amb planta en forma de creu que presenta una vistosa decoració, sobretot en els preciosos sostres decorats amb pintures al fresc.

Convé realitzar la visita amb l’ajuda d’una audioguia gratuïta que s’entrega a l’entrada, ja que narra tots els detalls d’interès de cada racó de la catedral.

Interior de la St Paul’s Cathedral

Probablement l’atractiu més gran és la cúpula, composta per tres galeries circulars. Després d’un ascens de 257 escales s’arriba a la primera d’elles, la Galeria del Susurros, situada a 30 metres d’alçada. Es tracta d’un lloc amb una increïble acústica en el que es pot escoltar el més mínim soroll produït a l’extrem oposat de la cúpula.

Després de pujar 376 escales més s’arriba a la Galeria de Pedra, on ofereix agradables vistes des de l’exterior de la cúpula, tot i que aquestes són superades per les de la Galeria Daurada, situada a 85 metres d’altura.

Les entranyes de la catedral es troben perforades formant una gran cripta en la que es conserven alguns fragments dels anterior temples i diferents monuments i memorials, a part de les restes d’alguns grans personatges britànics.

Horari: de dilluns a dissabte de 8:30 a 16:30 hores. Els dimecres de 10:00 a 16:30 hores.

Preu: web oficial

  • Adults: 26 £ (31,04 €).
  • Estudiantes i majors de 60 anys: 23,50 £ (28,05 €).
  • Entre 6 i 17 anys: 10 £ (11,93 €).
  • Packs familiars: dos adults i dos o tres nens 62 £ (74,02 €).
  • Entrada gratuïta amb London Pass.

Transport:

  • Metro: St Paul´s, línia Central.
  • Autobús: línies 4, 11, 15, 23, 25, 26, 100 i 242.

Coneguda com Millenium Whel (Roda del Mileni), el London Eye és una fita de disseny i enginyeria, construït al llarg de set anys per cents de treballadors provinents de cinc països diferents. Es va inaugurar al 2000.

El London Eye va ser la roda de fira més gran del món fins al 2006, amb 135 metres d’alçada, quan va ser superada per l’Estrella de Nachang de la Xina. Al 2008, els 165 metres del Singapure Flyer van marcar un altre record.

London Eye

L’impressionant estructura està composta per 32 cabines de vidre, cada una de 10 tones de pes i amb una capacitat per a 25 persones. L’estructura gira constantment a una velocitat lenta per permetre que la gent pugui pujar sense parar-se. El recorregut per les altures de la ciutat dura aproximadament uns 30 minuts.

Cabina del London Eye

El London Eye ofereix unes vistes panoràmiques impressionats, tant de la ciutat com del camp. Els dies clars és possibles visualitzar a 40 km a la rodona, tot i que si hi ha massa sol, la claredat impedeix veure algunes parts de la ciutat.

Amb l’entrada s’inclou l’accés a la “4D Experience”, un petit curt en tres dimensions sobre la ciutat.

Com a punts negatius, el principal és que el preu és bastant elevat. Un altre problema és que en determinades èpoques les cues per pujar-hi poden ser de més d’una hora, tot i que això se soluciona reservant l’entrada de forma anticipada.

Horari: de 10:00 a 20:00 hores.

Preu: El preu pot variar segons el dia Consultar la web.

Transport:

  • Metro: Westminster (línies Circle, Center i Jubilee) i Waterloo (línies Bakerloo, Jubilee, Northern i Waterloo & City).
  • Autobús: línies 211, 77 i 381.

El terreny del parc, més de 14 hectàrees, va pertànyer antigament a la Westminster Abbey fins que, al 1536, les terres van ser expropiades per Henry VIII i es va obrir com a parc públic al segle XVII.

El parc va ser seu de la Gran Exposició de 1851, per la qual es va construir el Palau de Vidre, però, al finalitzar l’Expo, el palau va ser retirat del parc degut a la pressió exercida pels ciutadans.

Hyde Park està considerat com el parc més antic de la ciutat i des de la seva creació ha estat escenari de duels, manifestacions i concerts. Des de fa anys hi ha la tradició de celebrar els aniversaris relacionats amb la Casa Reial disparant 41 trets de canons al migdia.

A part de passejar entre els camins verds i oblidar-se del soroll, a Hyde Park és possible realitzar múltiples activitats com prendre el sol, patinar, muntar en bicicleta i alguns altres esports. Una de les activitats preferides tant dels turistes com dels londinencs, és llogar una barca de rems al llac central anomenat Serpentine, un petit oasis habitat per una variada fauna aquàtica. Durant l’estiu, al parc se celebren múltiples actes, la majoria musicals.

Vist aèria de Hyde Park

A racó nord-est de Hyde Park es troba Speakers’ Corner, un curiós lloc en el que els diumenges al matí es reuneixen personatges (oradors i excèntrics) per fer discursos sobre diferents temes, tant religiosos com polítics. Es tracta d’un verdader espectacle al que la gent acudeix per escoltar, aplaudir o escridassar.

Els Speaker’s Corner es va fer famós durant la II Guerra Mundial, ja que era l’únic lloc en el que la gent podia defensar a Hitler o criticar a Churchill sense por a represàlies. Avui en dia a Speakers’ Corner és possible parlar de qualsevol tema, sempre i quan no vagi contra la llei.

Transport:

  • Metro: Knightsbridge i Hyde Park Corner, línia Piccadilly; Lancaster Gate, Queensway i Marble Arch, línia Central.
  • Autobús: línies 2, 6, 7, 8, 9, 10, 14, 15, 16, 19, 22, 30, 36, 38, 52, 73, 74, 82, 137, 148, 274, 390, 414 i 436.

Conegut pel seu mercat i la seva atmosfera alternativa, Camden Town és un lloc popular del barri de Camden. Durant el dia, la zona de Camden està plena de turistes i és una visita obligada, però durant la nit es converteix en una zona poc recomanada pel públic en general.

Camden Town

Al mercat hi ha molts llocs per menjar, les paradetes que es munten a la plaça, bastant més cars però amb millor aspecte (i on el menjar és bastant més bo), i els llocs fixos que hi ha als porxos, llocs de múltiples nacionalitats amb menjar de tot tipus, en els que venen safates de menjar per 4 £ (4,84 €). És curiós comprovar com, a mesura que passa el matí, van baixant els preus del menjar i acaben venent les safes a 1 £ (1,21 €).

Degut als seus peculiars habitants, la majoria de locals que ocupen el carrer són botigues de roba gòtica o de tatuatges i piercings.

Dins del propi mercat es poden trobar coses més interessants pel públic en general. A l’edifici de llocs de menjar hi ha moltes botigues i paradetes amb objectes curiosos.

Per anar a Camden Town cal reservar almenys un matí sencer, ja que és una zona bastant gran i molt diferent a les altres, que ningú queda indiferent. Si es pot escollir, el millor dia per anar-hi és el diumenge.

A Camden Town hhi ha moltes botigues curioses, entre les que pot cridar més l’atenció una botiga anomenada Cyberdog, en la que hi ha Dj, gogós, música techno a tot volum i roba molt curiosa, que avarca des de roba amb implants cibernètics fins a vestits d’astronauta.

Transport:

  • Metro: Camden Town, línia Northern.
Camden Town

Buckingham Palace és la residència de la Família Reial Britànica a Londres des de 1837. És el centre de celebracions nacional i reials, així com la cerimònia habitual del Canvi de Guàrdia.

Construït al 1703 pel duc de Buckingham, l’edifici va ser adquirit pel rei George III al 1762 per ser utilitzat com a residència privada. Des de la seva construcció ha anat ampliant-se i remodelant-se en diferents ocasions.

Durant les dues Guerres Mundials el palau va sobreviure de manera exemplar. En la I Guerra Mundial va tenir sort de no ser atacat, però durant la II Guerra Mundial, va ser bombardejat en diferents ocasions. El bombardeig més important va destruir la capella reial al 1940.

Buckingham Palace

Buckingham Palace només permet visites a l’interior durant unes poques setmanes a l’any cada estiu, compreses entre meitats de juliol i setembre. Existeixen dos tipus d’entrades diferents: una de les modalitats permet visitar els Salons d’Estat i l’altra inclou també les Cotxeres Reials i la Galeria del Rei.

Saló d’Estat
Cotxeres Reials
Galeria del Rei

A part de les visites a l’interior, al llarg de tot l’any se celebra el Canvi de Guàrdia davant del palau, un acte capaç d’atraure mils de visitants.

El Canvi de Guàrdia dura aproximadament 45 minuts, en els quals, els guàrdies, coronats per enormes barrets de pel, realitzen la desfilada a ritme de diferents temes musicals, tant militars, com d’altres estils més actuals. Durant la cerimònia, que se celebra a l’entrada principal, els guàrdies que s’ocupen de la seguretat del palau són rellevats d’un manera molt especial, acompanyats per una banda musical militar.

El Canvi de Guàrdia es porta a terme diàriament a les 11:00 els mesos de juny i juliol. La resta de l’any es realitza cada dos dies (dilluns, dimecres, divendres i diumenge), exceptuant els dies de pluja en els que l’espectacle acostuma a cancel·lar-se.

Tot i que el Canvi de Guàrdia és una de les atraccions turístiques més grans de Londres, cal dir que es tracta d’una cerimònia una mica llarga i monòtona, sobretot després de portar una hora esperant per aconseguir un bon lloc per veure-la. Si es té planejat assistir a la cerimònia, el millor és arribar amb bastanta antelació i intentar situar-se a prop de l’enreixat del Buckinham Palace.

Canvi de Guàrdia

Horari de Buckingham Palace:

  • Des del 10 de juliol al 31 d’agost: de 9:30 a 19:30 hores.
  • Des de l’1 de setembre fins al 28 de setembre: de 9:30 a 18:30 hores.

Preus de Backingham Palace: web oficial

  • Adults: 32 £ (38,52 €)
  • Joves d’entre 18 i 24 anys: 20,50 £ (24,68 €)
  • Nens entre 5 i 17 anys: 16 £ (19,26 €)
  • Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Green Park, línies Jubilee, Piccadilly i Victoria.
  • Autobús: línies 11, 211, C1 i C10.

Kensington Palace, dissenyat per Christopher Wren, ha estat el lloc de residència de la monarquia britànica des de fa més de 300 anys.

Aquesta enorme casa de camp construït de maó va ser reformada al 1689 per convertir-se en la llar de la monarquia durant vàries generacions.

Kensington Palace

El palau permet recórrer les antigues estances privades de la reialesa, mostra del luxe i l’exuberància en que van viure. Amb tota la seva atractiva estructura perfectament conservada, les parets del palau guarden històries que es mostres a través de les exposicions de cartes, joies, vestits, tapissos i nombrosos articles guardats amb recel.

Interior de Kensington Palace

El palau, de recent restauració, compta amb una nova exposició sobre la reina Victoria I i un petit apartat dedicat a la princesa Diana de Gal·les. Els jardins del palau són un petit oasis de tranquil·litat enmig de la ciutat, mentre que l’Orangery ofereix la possibilitat de prendre un té al més pur estil londinenc.

Horari: dillums i dimarts: tancat. De dimecres a divendres de 10:00 a 16:00 hores. Dissabtes i diumenges de 10:00 a hores a 18:00 hores.

Preus:

  • Adults: 24,70 £ (29,92 €)
  • Discapacitats i majors de 65 anys: 20 £ (24,22 €)
  • Entre 5 i 17 anys: 12,40 £ (15,02 €)
  • Entrada gratuïta amb London Pass.

Transport:

  • Metro: High Street Kensington, línies District i Circle; Queensway, línia Central.
  • Autobús: línies 9, 10, 49, 52, 70, 94, 148, 390 i 452.

Trafalgar Square és una de les places més importants de Londres. Va ser creada al 1830 per commemorar la victòria de l’armada britànica enfront a l’espanyola i la francesa a la Batalla de Trafalgar.

Trafalgar Square

Al centre de la plaça s’alça la majestuosa Columna de Nelson, construïda al 1843 en honor a l’Almirall Nelson mort mentre es trobava al comandament de l’armada britànica a la Batalla de Trafalgar.

La columna de granit de quasi 50 metres d’alçada està coronada per una estàtua de l’Almirall Nelson i rodejada per quatre lleons de grans dimensions, construïts a partir del bronze fos dels canons de la flota francesa.

A la part alta de la Plaça s’aixeca la majestuosa National Gallery i davant d’ella se situen dues grandioses fonts que s’il·luminen quan cau la nit

A la plaça es poden veure vàries estàtues de personatges cèlebres entre les que destaca la de George Washington. Aquesta estàtua, regal de l’estat de Virgínia, es troba situada sobre el sòl importat dels Estats Units, ja que Washington va jurar no tornar a posar un peu sobre terra britànica.

Com a mostra d’agraïment del poble noruec pel seu recolzament durant la II Guerra Mundial, des de 1947 és tradició que Oslo doni un avet perquè es col·loqui com a arbre de Nadal a Trafalgar Square.

La Trafalgar Square es troba animada i concorreguda a qualsevol hora del dia.

Transport:

  • Metro: Charing Cross, línies Northern i Bakerloo.

La història de l’actual plaça de Covent Garden va començar al segle XVII, quan el terreny va passar de mans dels monjos de Westminster a ser propietat dels comtes de Bedford. Al 1631 van començar les obres per a convertir la zona de cultiu en una plaça pública.

A l’any 1660 es va crear un gran mercat de flors, fruites i verdures que va fer famós el barri i, a principis del segle XIX, l’aspecte de la plaça es va veure modificat per la construcció de tres pavellons coberts que van passar a allotjar el mercat.

Al 1974 l’edifici del mercat va ser rehabilitat per a transformar-lo en un superfície comercial que s’ha mantingut fins a l’actualitat, atraient tant a turistes com a londinencs amb el seu aire bohemi i acollidor.

Covent Garden

Ara, el Covent Garden continua sent un barri molt especial, animat a qualsevol hora del dia. A la zona es pot gaudir de les botigues de moda situades a Floral Street, o bé dels petits llocs dels mestres artesans de la superfície comercial coberta.

També és recomanable visitar Covent Garden per passar una tarda agradable prenent un cafè a qualsevol dels múltiples locals, acudir a una de les funcions de la Royal Opera House. I si es pot visitar en dijous, la plaça està plena de paradetes de dolços i pastissos artesans.

Transport:

  • MetroCovent Garden, línia Piccadilly.
  • Autobús: línies 9, 13, 15, 23, 129, 153 i RV1.

Chinatown és el barri xinès de Londres, situat al barri de Soho. Es caracteritza pels seus restaurants, botigues i el seu ambient únic.

Chinatown

La zona original es trobava a la part est de Londres, on van començar a concentrar-se mils de mariners xinesos a finals del segle XVIII. Aquests havien estat contractats a la Xina però, per raons diverses,  van haver de quedar-se a viure a Londres.

A l’any 1914, ja havien obert 30 negocis xinesos a Limehouse, la majoria per provenir als propis mariners. Durant la II Guerra Mundial la zona va quedar destruïda i trobar treball a la marina era missió impossibles pels estrangers.

A meitat del segle XX els xinesos que quedaven a Londres patien sèries penúries. Per sort per a ells, els soldats que tornaves d’Àsia arribaven amb ganes de seguir degustant menjar asiàtic. En aquesta època es van obrir els primers restaurants a Gerrard Street, un carrer amb molta reputació gastronòmica internacional.

La popularitat dels restaurants xinesos va atreure a grans emprenedors asiàtics que van convertir la zona en l’actual Chinatown de Londres.

Per menys de 10 £ (11,93 €) es pot fer un menú en la majoria dels restaurants de la zona. El menjar de Chinatown és bastant autèntic que la dels restaurants d’Espanya.

Transport:

  • Metro: Leicester Square, línies Northern i Piccadilly.
    Autobús: línies 14, 19, 38, N19 i N38

L’estadi de Stamford Bridge és un dels camps més importants i icònics del món. Llar del Chelsea FC des de 1905, va arribar a ser també l’estadi amb més capacitat d’Anglaterra a principis del segle XX.

Stamford Bridge

“The Bridge” com es coneix comunament, data de 1977 quan va ser concebut per a ser utilitzat pel Fulham FC, un altre dels clubs de la capital anglesa. Degut a l’oposició d’aquest a mudar-se, es va crear London Athletics, club que anys més tard acabaria adoptant el nom de Chealsea Football Club.

A part d’haver patit múltiples reformes i la seva capacitat ha anat variant amb els anys. Actualment disposa de 41.841 seients, cosa que el converteix en el desè estadi més gran de la Premier League. Però si ens remuntem als anys 1930, quan la seva capacitat era molt superior i enlloc de seients, les persones veien el partit dempeus, va arribar a la xifra de 82.905 persones assistint a un Chelsea FC contra Arsenal FC. A dia d’avui, aquesta xifra segueix sent la segona major assistència de la història a un partit de futbol anglès.

Stamford Bridge ha estat escenari d’un centenar de partits èpics, remuntades d’infart i gols a l’últim minut. Pel túnel de vestidors han desfilat llegendes “blues” com Frank Lampard, Didier Drogba, John Terry o Gianfranco Zola.

Però a part de grans noms, el Chelsea FC també té en el seu haver una gran quantitat de títols que el converteixen en un dels clubs més llorejats d’Anglaterra. Entre tots els seus triomfs destaquen les dues Champions League aconseguides al 2012 enfront al Bayer de Munich i al 2021 enfront el Manchester City. Altres títols pels que destaquen els de Londres són 6 Premier Leagues, 8 FA Cups, 2 UEFA Europa Leagues, un Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs.

El tour per l’estadi del Chelsea és un dels més visitats i populars de tota Anglaterra, durant el recorregut es pot visitar alguna de les zones més importants i exclusives de l’estadi, com la sala de premsa, el túnel d’entrada al camp o inclús els vestuaris. Amb l’afegit de que es pot sortir a la gespa.

Gràcies a l’experiència multimèdia, els visitants poden sentir el que viuen els jugadors minuts abans de saltar ala gespa, gaudir d’imatges històriques i visitar el museu del club, un lloc en el que descansen tots els títols obtinguts en competicions nacionals i internacionals.

L’impressionant museu del Chelsea està decorat amb multitud d’imatges d’arxiu i vídeos de les grans gestes del club, tot això acompanyat per equipacions i pilotes històriques utilitzats per llegendes com Hernan Crespo, Michael Ballack o  Petr Čech.

Horari:

  • Tots els dies de 10:00 a 16:00 hores.
  • Museu: de 9:30 a 17:00 hores (fins a les 19:00 juliol i agost).

Preu: Tour de l’estadi (clàssic):

Adults: 42 £ (50,58 €)

  • Adults: 42 £ (36,13 €)
  • Entrada reduïda: 30 £ (36,13 €)
  • Nens de 5 a 15 anys: 29 £ (34,92 €)
  • Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

Metro: Fulham Broadway, línia District.
Autobús: línies 14, 211 i 414.

L’Emirates Stadium és un dels estadis més impressionants i imponents de tota Anglaterra. És la llar de l’Arsenal FC des de la seva inauguració al 2006, amb 60.361 espectadors, és el quart estadi amb més capacitat d’Anglaterra, per darrera de Wembley, Old Traford i el Tottenham Stadium.

El recinte compta amb la categoria de 4 estrelles atorgada per la UEFA, cosa que significa que pot albergar grans esdeveniments com la Champions League, l’Europe League i l’Eurocopa. A més, la instal·lació i tots els espais han estat creats i dissenyats seguint les tècniques més modernes i avantguardistes en la construcció de complexos esportius.

Emirates Stadium

Els “gunners, que és com es coneixen els seguidors de l’Arsenal FC, el club més llorejat de Londres, amb un total de 13 Premier Leagues, 14 FA Cups, 2 Copes de la Lliga i una Recopa d’Europa.

El tour de l’Emirates Stadium és un dels més populars i aclamats d’Europa, no només pel seu estadi, sinó per múltiples espais i sales interactives de les que disposa al llarg del seu recorregut. El recorregut passa pels vestuaris de l’equip, el túnel d’accés al camp i inclús per la sala on s’ofereixen les rodes de premsa.

Durant la visita es compta amb una audioguia en espanyol.

Les estàtues de grans noms de la història de l’Arsenal FC decoren els voltants de l’estadi i són sense dubte un dels principals atractius del Emirates. Aquest passeig de llegendes compta amb jugadors coneguts internacionalment, com el davanter Thierry Henry o el centrecampista neerlandès Dennis Bergkamp.

El passeig de la fama et transporta per diferents etapes de la història d’un dels clubs més importants del Regne Unit, des dels anys 1920 amb Herbert Chapman i l’Arsenal de les quatre lligues en cinc anys, fins als 1980 i 1990  amb Tony Adams, la mítica llegenda “gunner” que va passar un total de 19 temporades al club.

Horari: Tours auto-guiats:

  • De dilluns a divendres: de 09:30 a 17:00 hores.
  • Dissabtes: de 9:30 a 17:00 hores.
  • Diumenges: de 10:00 a 16:00 hores.

Preus:

  • Adults: 30 £ (36,34 €)
  • Estudiants, discapacitades i majors de 65 anys: 25 £ (30,28 €)
  • Entre 5 i 15 anys: 20 £ (24,22 €)
  • Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Arsenal, línia Piccadilly.

L’Estadi de Wembley és un dels temples futbolístics més importants del món. Seu de finals de la Champions League i de Copa del Món, actualment és l’estadi amb més capacitat de tot el Regne Unit.

Wembley Stadium

Un dels millors futbolistes de tota la història, Pelé, va posar-li un sobrenom de “Catedral del Futbol” degut a l’atmosfera i ambient, ambdós únics al món.

Wembley va ser la seu de la final de la Copa del Món de l’any 1966 i amés va albergar fins a cinc finals de la Champions League, entre aquestes destaquen els campionats de dues del FC Barcelona, una de l’AC Milan, del Manchester United i de l’Ajax d’Amsterdam.

Però a part del futbol, també es coneix el vell Wembley en tot el món per ser la seu principal dels Jocs Olímpics de 1948, i per albergar algun dels concerts més importants de la història de la música. En aquest recinte ha citat al llarg de la història a bandes i artistes tan icònics com Queen, Guns N’Roses, Michael Jackson o Céline Dion.

A l’any 2002 o després de multituds d’esdeveniments i celebracions, es va procedir a  la demolició, per a reconstruir al mateix lloc el que avui en dia és l’estai més gran del Regne Unit.

Amb una capacitat de més de 90.000 espectadors, el nou Wembley és de llarg el complex més gran esportiu de tot el Regne Unit, i el segon d’Europa darrera el Camp Nou de Barcelona.

Actualment és propietat de la Federació Anglesa i és el lloc on la Selecció Nacional juga els seus partits com a local. A més de ser seu de la final de la FA Cup i altres tornejos anglesos, ha acollit les finals de la Champions League al 2011, 2013 i 2024, acull cada any partits de futbol americà i ´s escenari d’excepció per actuacions musicals dels artistes més importants del moment.

El tourde Wembley és una de les més interessants, passejant per les seves instal·lacions espot entrar als vestuaris, la sala de premsa, la llotja presidencial i el túnel d’entrada al terreny de joc, així com el museu de Wembley, una autèntica col·lecció de relíquies entres les que destaquen trofeus, camisetes i fotografies úniques en la història de l’esport.

Horari: de 9:30 a 15:30 hores.

Preus:

  • Adults: 25 £ (30,28 €)
  • Estudiants, majors de 65 anys i nens de 5 a 16 anys: 18 £ (21,80 €).
  • Família: 70 £ (84,80 €)
  • Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Wembley Park Station, línies Jubilee i Metropolitan.
  • Autobús: línies 18, 83, 92 i 224.

El museu es va crear al 1753 i es va obrir definitivament al públic al 1759. Els orígens del British Museum van units al físic i col·leccionista Hans Sloane, que desitjava que la seva col·lecció de més de 80.000 articles perduressin després de la seva mort. Entre els objectes de la col·lecció estaven inclosos més de 40.000 llibres i antiguitats procedents de Grècia, Roma, Egipte, Orient Mitjà i Amèrica.

La primera ubicació del British Museum va ser la Casa Montagu, una mansió del segle XVI que va començar a quedar-se petita degut al ràpid creixement de les col·leccions, tant per les compres realitzades pel museu, com per les diferents donacions.

Al 1782 va augmentar considerablement la col·lecció de peces d’origen grec i romà i, després d’això, al 1802 el museu va adquirir una gran quantitat d’antiguitats egípcies, entre les que s’inclou la impressionant Pedra Rosetta (gràcies a la qual s’han pogut traduir els jeroglífics egipcis). Al 1823 el rei George IV va donar la biblioteca del seu pare ne tota la seva totalitat, pel que l’edifici del museu va començar a quedar-se petit.

Al 1852 va finalitzar la construcció del nou edifici del British Museum, que és el que es manté avui.

British Museum

Al 1887, degut a la falta d’espai, la col·lecció d’objectes naturals es va traslladar al Natural History Museum (Museu d’Història Natural), i al 1973 el British Library (Biblioteca Britànica) es va independitzar el museu.

Els més de 7 milions d’objectes procedents de tots els continents que posseeix el museu, es troben ordenats segons el lloc de procedència. El museu té tal extensió, que per visitar-lo tot sense pressa es necessari dedicar-hi més d’un dia, però per veure el més important, un matí és suficient.

Una de les grans parts que val la pena destaca és el Gran Atri al centre del museu, un enorme espai amb una coberta de vidre en la que es troba la sala de lectura de la British Library.

Al llarg de les diferents sales es possible trobar qualsevol tipus d’objecte, des de porcellana xinesa, fins a antiguitats prehistòriques i medievals, o monedes i medalles de diferents períodes. Les parts més vistoses del museu són la secció de l’Antic Egipte (la millor després de la del Museu Egipci del Caire), i la de l’Antiga Grècia.

El British Museum és el museu més entretingut de la ciutat per aquells als que no li agradin massa els quadres i prefereixin culturitzar-se d’una altra forma. El museu rep més de 5 milions de visites anuals, cosa que el converteix en el tercer museu més visitat del món, per darrera del Louvre de París i del Metropolitan Museum de New York.

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores. Divendres fins a les 20:30 hores (algunes galeries)

Preu: Entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Holborn, línies Central y Piccadilly; Tottenham Court Road, línies Northern i Central.
  • Autobús: línies 1, 7, 8, 10, 14, 19, 24, 25, 29, 38, 55, 73, 98, 134, 242 i 390.

Els inicis de la National Gallery es remunten al 1824, quan l’estat britànic va comprar 38 quadres de la col·lecció privada del banquer John Julius Angerstein per 57.000 £ (68.891,24 €). A partir d’aquest moment, la galeria va començar un important i ràpid desenvolupament i actualment compta amb més de 2.300 pintures, de les que dos terços són donacions privades.

Des de la creació i degut al ràpid creixement en nombre d’obres, la galeria s’ha vist obligada a canviar de localització diverses vegades. Actualment, la galeria es troba situada en la seva tercera ubicació, un edifici de notables extensions creat per William Wilkins, al nord de Trafalgar Square.

National Gallery

La National Gallery de Londres exposa obres pictòriques de procedència europea, des de 1250 fins al 1900. La col·lecció permanent està composta per més de 2.300 pintures, entre les que destaquen algunes obres de Rembrandt, Tiziano, Velázquez, Van Gogh i Michelangelo.

Tot i que la National Gallery posseeix una mida més reduïda que altres galeries de renom com el Louvre, és un museu de notable qualitat i varietat artística que avarca la pràctica totalitat de la història de la pintura al món occidental, essent possible observar l’evolució dels estils pictòrics des del Renaixement fins al Postimpressionisme. Al contrari que d’altres museus d’art, la National Gallery no disposa d’objectes decoratius o escultures, sinó que les seves col·leccions estan centrades en el món de la pintura.

National Gallery

Horari: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores. (divendres fins les 21:00 hores).

Preu: Entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Charing Cross, línies Northern i Bakerloo; Leicester Square, línies Northern i Piccadilly.

Autobús: línies 3, 6, 9, 11, 12, 13, 15, 23, 24, 29, 53, 77A, 88, 91, 139, 159, 176 i 453.

L’Imperial War Museum té com a finalitat afavorir l’anàlisi dels grans conflictes bèl·lics produïts al llarg de la història, atorgant gran importància als efectes de la guerra sobre la població civil.

Imperial War Museum

L’Imperial War Museum (Museu Imperial de la Guerra) va obrir les portes al públic al 1920 al Palau de Vidre de Sydenham Hill. Al 1936 es va traslladar a l’actual ubicació a l’antic hospital psiquiàtric de Bethlem.

Amb el començament de la II Guerra Mundial el museu va experimentar un ràpid creixement de les col·leccions, les quals van començar la seva expansió cap a altres seus situades a Londres, com el Buc de Guerra HMS Belfast i el Museu Churchill, i cap algunes altres fora de la ciutat.

Les extenses col·leccions del museu inclouen documents oficials, materials de vídeo i fotogràfic, vehicles militars, avions i armament militar. Tot i que el museu té una visió global del món bèl·lic, presta especial atenció a les guerres en les que ha format part el Regne Unit.

Recorrent les sis plantes del museu s’arriba a prendre consciència de la gran magnitud dels efectes de la guerra sobre la població civil.

El soterrani del museu resulta especialment interessant ja que conté peces originals de les dues guerres mundials, a part de les reconstruccions d’alguns escenaris bèl·lics, a través dels quals és possible experimentar la sensació dels militars que es trobaven a les trinxeres. Una petita exposició dedicada als nens durant la guerra, deixa patent el modus vivendi que van arribar a tenir els més petits i com tractaven d’evadir-se de la realitat convertint el terror en un joc.

La planta baixa és la més vistosa perquè conté grans mostres de l’armament pesat, com alguns tancs o coets. A la primera planta val la pena destacar l’exposició dedicada a la guerra secreta, un espai dedicat a mostrar els materials que van ser utilitzats per a les tasques relacionades amb l’espionatge. La segona i la tercera planta del museu mostren una exposició bastant dura que narra els horrors que es van viure durant l’Holocaust, a través de materials i objectes originals.

L’Imperial War Museum de Londres és un dels millors que existeixen a nivell mundial. Les exposicions no només ofereixen la possibilitat de contemplar de prop la carcassa d’una bomba atòmica, un torpede humà, tancs o avions militars, sinó que també mostren les experiències personals de personal militar que va participar en les guerres i les dels ciutadans que van patir les conseqüències.

Horari: tots els dies de 10:00 a 18: hores.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Lambeth North, línia Bakerloo; Waterloo, línies Bakerloo, Northern i Jubilee; Southwark, línia Jubilee; Elephant & Castle, línies Bakerloo i Northern.
  • Autobús: línies 1, 3, 12, 45, 53, 59, 63, 68, 100, 159, 168, 171, 172, 176,188, 344, 360, 453 i C10.

La Wallace Collection (Col·lecció de Wallace), fundada a partir de la col·lecció privada de Sir Richard Wallace, va obrir les portes al públic al 1900. La col·lecció alberga una variada gama de belles arts i arts decoratives des dels segle XV fins al XIX.

Wallace Collection

L’extensa Wallace Collection conté més de 5.000 objectes que van ser recopilats al llarg dels anys per quatre generacions de la família Hertford. Alguns elements més destacables de la col·lecció són els articles realitzats en porcellana de Sèvres, una àmplia recopilació d’obres pictòriques franceses o el mobiliari original de la casa, que també constitueix una gran mostra artística.

La Wallace Collections posseeix grans tresors com algunes pintures de Tiziano, Rembrandt, Rubens, Van Dyck, Velázquez i Canaletto, una impressionant col·lecció d’armes i armadures, escultures medievals i renaixentistes, a més d’alguns objectes de vidre, bronze i or ordenats al llarg de 25 galeries.

A part de les exposicions, val la pena conèixer la preciosa mansió del segle XVIII en la que s’ubiquen.

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Bond Street, línies Central y Jubilee; Baker Street, línies Circle, District, Hammersmith & City, Jubilee i Metropolitan; Oxford Circus, línies Bakerloo, Central i Victoria.
  • Autobús: línies 2, 10, 12, 13, 30, 74, 82, 94, 113, 137 i 274.

L’escultora Marie Tussaud, va establir la seva primera exposició de figures de cera a Londres l’any 1835, oferint l’entrada a 6 penics. Després de convertir-se en un èxit, al 1884, el museu es va traslladar a l’edifici en el que es troba en l’actualitat. Posteriorment es van estendre per diferents llocs com Amsterdam, Bangkok, Berlin, Blackpool, Hollywood, Hong Kong, Las Vegas, New York, Shanghai, Washington i Viena.

Madame Tussauds

El Madam Tussauds té diferents exposicions que ordenen les figures en diferents categories. Aquestes són algunes de les seccions preferides per molts visitants:

Les figures del museu estan realitzades amb tot luxe de detalls, mostrant una gran qualitat enfront altres museus de cera.

Tot i els preus excessius, el museu Madame Tussauds és un dels museus més visitats de Londres i hi acostuma ha haver-hi massa gent a qualsevol hora del dia. Per evitar les aglomeracions, el millor és tractar d’arribar a primera hora del dia o durant l’hora de dinar.

Horari: tots els dies de 9:00-10:00 a 16:00-18:00. (depenent de la data l’horari pot variar).

Preus:

  • Adults: 29 £ (35,04 €)
  • Nens entre 2 i 15 anys: 26 £ (31,42 €)
  • Menors de 2 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Metro: Baker Street, línies Jubilee, Bakerloo, Metropolitan, Hammersmith and City i Circle.

El Museu Nacional Britànic d’Art Modern, més conegut com Tate Modern, exposa i conserva obres de caràcter internacional que aparquen des de l’any 1900 fins a l’actualitat. El Tate Modern és el museu d’art modern més visitat del món, superant el MoMA de New York i al Museo Reina Sofía de Madrid.

Tate Modern

Un detall que fa especial al Tate Modern és la seva ubicació a la reformada Central Elèctrica de Bankside. Aquest emplaçament es va inaugurar l’11 de maig del 2000 després de quatre anys d’obres i encaixa perfectament amb la temàtica del museu. Gràcies a l’ampliació del museu ha estat possible dota de més espai a les exposicions fotogràfiques i de vídeo, a més de les exposicions temporals.

La col·lecció permanent del Tate Modern, situada entre la tercera i cinquena planta de l’edifici, és una de les més completes del món ja que conté obres de la majoria d’artistes més rellevants del segle XX, com Pablo Picasso, Andy Warhol, Salvador Dalí, Mark Rothko o Edvuard Munch. “The Sick Child” és la pintura de Munch que alberga el Tate Modern, ja que la major de les obres de l’artista noruec es troben al Museu Munch d’Oslo.

Tot i que no es sigui amant de l’art modern, el Tate Modern s’ubica en un curiós i ampli edifici molt fàcil de recórrer, ben situat, i l’entrada és gratuïta. Constitueix una de les principals atraccions de la ciutat.

Horari: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport:

Metro: Southwark, línia Jubilee.
Autobús: RV1, 45, 63 100, 381 i 344.

La història del transport de Londres va lligada estretament a la vida social i al creixement i l’evolució de la capital, ja que alguns districtes de la ciutat van començar a desenvolupar-se amb l’arribada del metro i altres mitjans de transport.

Des de 1980 el museu es troba a l’antic edifici del mercat de flors de Covent Garden, una enorme construcció d’estil victorià construïda amb ferro forjat i vidre.

London Transport Museum

Les exposicions del London Transport Museum avarquen una gran varietat d’elements, des de fotografies antigues que mostren l’evolució dels diferents mitjans de transport, fins als primers cartells publicitaris amb els que es tractava de convèncer a la societat per utilitzar-los.

Tots els objectes es troben exposats de forma cronològica, pel que les exposicions són molt clares i permeten conèixer l’evolució dels mitjans de transport de la ciutat o al llarg de la història.

Al museu es poden veure algunes relíquies com l’autobús urbà més antic de Londres, que funcionava tirat per cavalls, la primer màquina locomotora que es va utilitzar després de la construcció del tren suburbà, o els models més antics dels autobusos de dos pisos de Londres.

El Transport Museum és un lloc educatiu, entretingut i interactiu en el que es pot contemplar els mitjans de transport que van revolucionar la ciutat en el passat. Per contrapartida és un museu de pagament i el preu de l’entrada és elevat.

Horari: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.

Preus:

  • Adults: 24,50 £ (29,19 €)
  • Estudiants i majors de 60 anys: 23,50 £ (28 €)
  • Menors de 18 anys: entrada gratuïta.
  • Entrada gratuïta amb London Pass.

Transport:

Metro: Covent Garden, línia Piccadilly.
Autobús: Strand o Aldwych, línies RV1, 9, 11, 13, 15, 23 i 139.

Aquest museu inaugurat al 1990 és un centre expositiu dedicat a la vida del cèlebre detectiu Sherlock Holmes.

The Sherlock Holmes Museum

Segons les històries del novel·lista Sir Arthur Conan Doyle, la casa victoriana situada al Baker Street que ocupa el Sherlock Holmes Museum, va ser la casa dels principals personatges de les seves exitoses novel·les, Sherlock Holmes i el Doctor Watson, en companyia de la seva mestressa de claus, la Mrs. Hudson.

La casa té tres plantes en les que es van allotjar els detectius entre 1881 i 1904 es troba en condicions que descriuen los relats, repleta de mobles i objectes decoratius que ocupaven cada una de les habitacions fa més de 100 anys.

La primera planta és la més vistosa perquè és en la qual es troba el dormitori de Sherlock Holmes, a part del despatx que compartia amb el Doctor Watson per combatre el crim.

A la segona planta se situen les habitacions del Doctor Watson i Mrs. Hudson, en els quals es poden observar les pertinences dels personats amb tot preparat, com si fossin a tornar en qualsevol moment.

La tercera planta es troba ocupada per diverses figures de cera que representen alguns dels personatges dels casos més importants als que es va enfrontar l’arriscat detectiu.

Resulta interessant recórrer l’edifici decorat amb mobles de l’època, on cada petit detall encaixa a la perfecció amb els escrits de l’afamat novel·lista. És recomanable la visita especialment als amants de les novel·les de misteri, sobretot als que van créixer amb Sherlock Holmes, ja que es tracta d’una oportunitat única d’introduir-se en una de les seves històries.

Horari: tots els dies de 9:30 a 18:00 hores.

Preus:

  • Adults: 19 £ (23 €)
  • Estudiants i majors de 65 anys: 17 £ (20,58 €)
  • Menors de 16 anys: 14 £ (16,94 €)
  • Menors de 6 anys: entrada gratuïta

Transport:

Metro: Baker Street, línies Bakerloo, Circle, Jubilee, Metropolitan i Hammersmith & City.

El Harry Potter Studio són els estudis de Harry Potter de Londres són un destí imprescindible per cada amant de la saga creada per FK Rowling. Situats a les afores de la capital anglesa, aquests estudis ofereixen una experiència única als visitants i permet submergir-se en el món màgic amb la possibilitat de veure de prop els sets, disfresses i els objectes que van donar vida a les pel·lícules. Aquesta experiència ofereix una mirada única a la màgia del cinema i a la creació d’exitosa franquícia.

Harry Potter Studios

Els estudis es troben a Leavesden, a 32 km de Londres. Solen obrir tots els dies de l’any, però és recomanable comprovar que els horaris no hagin patit alguns modificació segons la temporada estival o per esdeveniments especials que puguin produir-se. Per la mateixa raó és aconsellable comprar les entrades amb antelació, doncs acostumen a esgotar-se en temporada alta.

El tour pels Estudis de Harry Potter permet conèixer mols dels elements i escenaris que van ser utilitzats per crear aquest món màgic en les diferents 8 pel·lícules de la saga. Entre els decorats, atrezzo, vestuari i curiositats aquests són alguns dels punts més destacats que es poden veure:

  • El Gran Menjador de Hogwarts: un dels llocs més icònics de la saga, doncs aquí celebren els estudiants de Hogwarts els banquets.
  • L’Estació de Kings Cross i l’Andana 9 ¾: la plataforma 9 ¾ que també pot visitar-se per Londres, és una de les escenes més emocionants i recordades pels fans d’aquesta saga. Es pot fer una fotografia a l’andana empenyent el carro cap a la paret, just com a la pel·lícula.
  • La Casa dels Weasly o el Bosc Prohibit: dos sets molts especial, on alguns dels objectes màgics i on és possible veure com es van crear alguns dels efectes visuals més impressionants.
  • Diagon Alley: es pot caminar pels carrers de Diagons Alley i veure algunes de les botigues de màgia o explorar el món màgic tal i com el descriuen els llibres.

Durant les dates més importants de l’any, els estudis ofereixen exposicions temàtiques i esdeveniments especials. Per Nadal es munta un gran arbre al Gran Menjador i per Halloween els visitants poden gaudir de decoracions especials.

Existeixen vàries formes d’arribar als estudis des del centre de Londres:

  • Excursió: una forma i la més còmoda per arribar als Estudis de Harry Potter des de Londres. D’aquesta manera no cal preocupar-se de res més que d’estar a l’hora indicada al punt de partida. L’excursió als Estudis Harry Potter des de Londres.
  • Tren: una de les formes més ràpides d’arribar-hi és des de l’estació London Euston fins a l’estació Watford Junction. El trajecte aproximat és de 20 minuts i des de l’estació es pot agafar un autobús llançadora directe als estudis que està inclòs amb l’entrada.
  • Autobús: hi ha diverses opcions d’autobusos que des del centre de Londres et porten directament als estudis.
  • Cotxe: també es pot acudir conduint i aparcar al cotxe a l’aparcament gratuït que hi ha pels visitants de l’estudi.

Preus i horaris a la pàgina web oficial de Warner Bros Studio de Londres.

Contingut:

Windsor Castle es va originar al segle XI, després de la conquesta normanda d’Anglaterra per Guillem I el Conqueridor. Des de temps d’Enric I d’Anglaterra (100-1135) ha estat habitat per tots els monarques britànics, això el converteix en la segona residència reial europea d’ocupació més antiga darrera del Real Alcázar de Sevilla.

Era la llar de cap de setmana preferit per la reina Elisabet II del Regne Unit, essent la seva última residència oficial permanent des de 2021 fins a la seva mort. A més de conegut per la seva espectacular arquitectura, és famós per fites històriques com l’enterrament de Enric VIII o la boda del príncep Harry i la seva esposa Meghan Markle.

Windsor Castle
Round Tower

Es troba dins el recinte, i és una de les parts més antigues del castell, doncs data del segle XII, tot i que va ser reconstruïda al segle XIX.

La bandera indicava si la reialesa estan o no a Windsor. Si hi ha la bandera britànica, indica que no hi són. Si hi ha l’estàndard reial, amb set lleons i l’arpa d’Irlanda, vol dir que si que hi són.

Els State Rooms són una de les zones més interessants, ja que es tracta de les estances reials quan la Reina Elisabet II i família es trobaven al palau. Són impressionants, així que és aconsellable consultar horaris abans d’anar-hi ja que aquesta zona de vegades està tancada.

Les instal·lacions del castell inclouen la Biblioteca Reial, famosa per les seves col·leccions de dibuixos de Leonardo da Vinci i Michelangelo Buonarrotti.

Royal Library

La St George Chapel: d’estil gòtic, la seva construcció va començar al 1475, quan el rei Enric VII estava de monarca. Alberga les tombes de 10 monarques, però el que és realment conegut és per haver acollit bodes reals, la última i més mediàtica la del príncep Harry i la seva esposa Meghan Markle.

A la Capella de St George es troba l’Ordre de la Lliga, una ordre de cavallers que es remunten al regnat d’Eduard III, l’any 1348.

Capella de St George
Interior de la St George Chapel

Als membres de la Guàrdia se’ls pot veure marxar carrer amunt per High Street i entrar als murs del Windsor Castle. La cerimònia a l’interior del recinte es fa fora de l’habitació de la guàrdia al pati adjacent a la St George Chapel. Per veure la cerimònia a l’interior cal tenir l’entrada al castell. Veure al grup de soldats marxar des de High Street comporta 10 minuts i veure tota la cerimònia murs endins comporta mitja hora.

Canvi de Guàrdia de Windsor Castle

Horari

Windsor Castle està tancat els dimarts i dimecres. I els seus horaris d’obertura varien en funció de l’època de l’any en que es visita. Entre l’1 de març i el 31 d’octubre, obre de 10:00 a 17:15 hores, la última admissió és a les 16:00 hores. De l’1 de novembre al 28 de febrer l’horari és de 10:00 a 16:15 hores, amb la última entrada a les 15:00 hores.

No obstant és important consultar la pàgina web oficial per veure si el dia que es vol visitar està obert o no.

Preus

  • Adults: 31£.
  • Entre 18 i 24 anys: 20£.
  • Entre 5 i 17 anys: 15,5£.
  • Menors de 5 anys: Entrada gratuïta.

Contingut:

El lloc on s’ubica Dover va ser un important nucli de comunicacions durant l’imperi romà, coneguda com a Dubris. Dober està col·locada estratègicament, pel que ha estat lloc de desembarcaments de molts pobles per invair-la. Ja sigui per Guillem el Conqueridor, Napoleó o Hitler. Per tant, sempre ha estat una ciutat amb un important caràcter militar i compte d’això és el seu imponent castell que ha guardat la ciutat durant molt de temps.

Com a curiositat, al 1914 seria el primer lloc anglès bombardejat per un avió alemany.

Dober Castle, també conegut com “La Clau d’Anglaterra” per la seva proximitat a França, és la fortalesa més gran i més antiga d’Anglaterra. Va ser construïda al segle XII per Henry II per satisfer les demandes de les guerres i és visible des de quasi tota la localitat. En el seu interior ens podem trobar amb una gran quantitat de salons recreats amb els colors que es creu que tenia.

Mapa de Dover Castle

També es poden visitar les diferents torres per gaudir de les vistes de tota la ciutat i del Canal de la Manxa.

Al segle XIII, el rei John va ordenar construir uns túnels subterranis connectats al port per sorprendre a les tropes atacants. Aquests túnels (es poden veure amb 45 minuts) va ser utilitzats durant la II Guerra Mundial com a centre de comandament militar. Dins dels terrenys del castell hi ha també un far romà i una església saxona.

I és que el castell ha estat molt important durant la II Guerra Mundial i va ser testimoni de l’evacuació de Dunkerque que s’ha pogut veure al cinema de la mà de Christopher Nolan. Al castell també s’han rodat pel·lícules com “Hamlet” protagonitzada per Mel Gibson (1990).

Horaris i preus a la Pàgina web oficial

És una de les estampes més conegudes de la ciutat amb els seus 106 metres d’alçada en algunes parts. Aquest criden l’atenció pel seu color blanc produït per la creta, una roca sedimentada blanca similar al guix.

Des del Visitor Center Langdom (National Trust – The White Cliffs of Dover), hi ha una indicació que porta a un sender per poder veure els penya-segats des de dalt. Aquest passeig és de 12 km, però es pot fer el tros que es vulgui.

Si es té temps, és aconsellable anar des del Visitor Center Langdom (National Trust – The White Cliffs of Dover) fins a South Foreland Lighthouse passant pel punt escènic de White Cliffs of Dover.

Pàgina web oficial

Recorregut de The White Cliffs of Dover

Aquesta església està ubicada al centre de la ciutat, el lloc d’uns antics banys romans. Va ser construïda al segle XII i més tard va servir per albergar als pelegrins que anaven a Canterbury Cathedral.

Pàgina web oficial

St Mary’s Church

Contingut:

North Laine és una zona formada per petits i estrets carrers, amb façanes pintades de colors vius i decorades algunes amb art de carrer.

Els carrers recomanats són Kensington Gardens, Gloucester Road i Gardner Street, on hi ha botigues de tot tipus i alguns restaurants i cafeteries.

Kensington Gardens és un carrer estret ple de botigues als dos costats, on es pot trobar des de souvenirs fins a roba de segona mà.

Kensington Gardens

Gardner Street és un carrer més ample també ple de botigues, on destaca el club Komedia.

Gardner Street

Un cop al New Road, a l’esquerra hi ha l’entrada dels jardins de l’edifici més emblemàtic de la ciutat: Royal Pavilion.

Aquest palau d’arquitectura estil hindú, va ser construït al segle XIX, per ser el lloc d’estiueig del rei George IV qui, recomanat pels seus metges, va escollir Brighton per estar prop del mar.

Royal Pavilion

Tot i que sempre es relaciona el palau amb el rei George IV, cal mencionar que també va ser utilitzat com a residència reial pel seu germà, el rei William IV, qui el va ampliar.

A la seva mort, va ser succeït al tro per la seva neboda, la reina Victoria, qui va visitar el palau, però que, al no sentir-se còmoda per falta d’espai, el va vendre a la ciutat de Brighton pel mòdic preu de 50.000 £ (de l’època es clar).

Al llarg de la seva història, també va ser utilitzat com edifici civil, hospital i centre de rehabilitació durant la I Guerra Mundial.

Es pot visitar quasi totes les seves sales seguint un recorregut marcat a través de les 3 plantes.

Com a destacable la sala de banquets i la sala de música (no es poder realitzar fotografies).

Music Room del Royal Pavilion

Horaris:

  • Tots els dies d’octubre a març: de 10:00 a 17:15 hores.
  • Tots els dies d’abril a setembre: de 9:30 a 17:45 hores.

Preus:

  • Adults: 13 £.
  • Menors d’entre 5 i 15 anys: 7,40 £.
  • Menors de 5 anys: entrada gratuïta.
  • Audioguia: 2 £.

Pàgina web oficial

Entre North Street i East Street, s’estén un laberint de carrers estrets que un dia foren el centre del poble pesquer de Brighthelmstone.

The Lanes

Avui en dia, està ple de botigues d’antiguitats, joieries, boutiques, cafeteries i restaurants.

Per els amants de la xocolata, es pot visitar la botiga Choccywoccydoodah a Meeting House Lane. I pels amants dels donuts i els cronuts, la botiga Dum Dum a Brighton Square.

Choccywoccydoodah
Dum Dum

El passeig marítim de Brighton, a part de tenir un accés a una de les platges urbanes més famoses del món, és un bon lloc per passejar i té vàries atraccions que no es poden perdre: Brighton Pier, British Airways i360 i l’aquari Sea Life.

La platja de Brighton és de pedres, pel que és recomanable portar escarpins.

Brighton Beach

Situat a la part central del passeig marítim, és el lloc més conegut de Brighton, juntament amb el Royal Pavilion.

L’edifici principal, on es troba una gran sala de jocs recreatius, es va inaugurar al 1997 però el moll va ser construït i inaugurat a finals del segle XIX.

No va ser fins a la dècada de 1980, quan es van afegir els llocs de menjar, incloent-hi els tradicionals fish & chips i es van posar les famoses hamaques de fusta que, avui en dia, es poden seguir utilitzant de forma gratuïta.

Darrera de l’edifici, hi ha el parc d’atraccions, al que, si es té la intenció de pujar a alguna d’elles, és recomanable anar-hi en cap de setmana, ja que algunes de dilluns a divendres no funcionen.

Horaris:

  • Tots els dies de novembre a març: de 11:00 a 17:00 hores.
  • Tots els die d’abril a octubre: de 10:00 a 22:00 hores.

Pàgina web de Brighton Pier

Brighton Pier

Situat a un dels costats del passeig marítim, hi ha la torre mirador-mòbil més alta del món amb 162 metres.

Dissenyat pels arquitectes del London Eye, consta d’una gran cabina circular totalment envidriada, des de la que es pot veure la ciutat de Brighton i els voltants.

Es puja molt lent per poder veure i fer fotografies sense problemes, dura 30 minuts.

Al seu interior hi ha un bar, però els preus són bastant cars, i a la base també hi ha un cafè/restaurant i una botiga de regals creats per artistes locals.

Horaris: consultar la pàgina web oficial.

Preus:

  • Adults: 16,50 £.
  • Menors d’entre 4 i 15 anys: 8,25 £.
  • Menors de 4 anys: entrada gratuïta.

Situat molt a prop del Brighton Pier, és l’aquari en funcionament més antic del món, ja que va ser construït al 1872 i encara conserva tota l’arquitectura victoriana original.

Sea Life

Cal destacar la zona dedicada a la selva i als seus habitants, el túnel de taurons i la Victorian Arcade (una zona amb grans arcs originals de l’època victoriana, plena de petits aquaris).

Tampoc es pot perdre el vaixell amb el terra de vidre, on es veuen taurons, tortugues i mantes nadar sota els peus. Aquesta part de l’aquari, només es pot reservar a taquilla, a l’arribada, ja que només poden entrar 12 persones a la vegada. L’entrada al vaixell costa entre 2 i 4 £ depenent de l’hora i del dia, i abans cal descalçar-se o cobrir les sabates amb protectors de plàstic per tal d’evitar fer malbé el terra del vaixell.

Horaris:

  • Tots els dies de setembre a maig de 10:00 a 17:00 hores.
  • Tots els dies de juny a agost de 10:00 a 18:00 hores.

Preus: 19, 50 £. Menors de 3 anys entrada gratuïta. És recomanable comprar entrades a la pàgina web, ja que ofereixen diversos tipus de passes amb descomptes del 25% al  40%. L’entrada és vàlida per tot el dia, així que es pot entrar o sortir quan es vulgui.

Contingut:

Tot i que es tracta d’un dels monuments més emblemàtics, Stonehenge està a menys de 200 metres de  la carretera nacional A303 que uneix Londres amb Cornualles. A més, al passar prop del monument, la carretera es redueix a un sol carril, això unit a que tothom que passa per allí vol veure Stonehenge, provoca unes retencions grans.

En realitat, Stonehenge està a Amesbury, al comtat de Wiltshire, a 2 hores de Londres amb cotxe.

En l’actualitat, els visitants de Stonehenge consideren aquest monument una meravella de l’antiguitat i un símbol del misteri. No obstant, Stonehenge es va construir com un temple: un lloc dedicat a cerimònies, enterraments i celebracions.

De fet, al principi (fa uns 5.000 anys) es tractava d’una simple fosa i terraplè ambdós circulars, amb pals de fusta o pedres verticals (no se sap amb seguretat). Posteriorment, cal al 2500 aC es porten pedres més grans i també altres blaves mol més petites. Després, passen uns 800 anys de construcció i modificacions que van des de l’Edat de Bronze, quan es comencen a fabricar les primeres eines i armes de metall. Llavors, Stonehenge s’havia convertit en el temple més important de la Gran Bretanya.

La interpretació més acceptada actualment és la que va ser un centre ritual prehistòric alineat amb el moviment del Sol. Per això, tant al solstici d’hivern com al solstici d’estiu, quan el Sol arriba al punt més alt, la llum travessa de forma perfecta i simètrica els immensos blocs de pedra de més de 25 tones cadascun. Per això, aquests dies de l’any, mils de persones acudeixen a Stonehenge a celebrar-ho en aquest lloc tan especial.

En efecte, l’alineació de Stonehenge amb els solstici d’estiu permet concloure que es degué aixecar per acollir una activitat ritual o festivals estacionals relacionats amb l’observació del Sol i possiblement de la Lluna. De fet, es més que probable que aquestes cerimònies representessin idees sobre la fecunditat, la vida, la mort i el més enllà. En conseqüència, Stonehenge ha inspirat nombrosos estudis i interpretacions al llarg dels segles. Per exemple, els escriptors medievals recorrien a la màgia per a explicar la seva construcció, alguns l’atribuïen al Mag Merlí i altres estudiosos consideraven que havia estat construït per druides.

De qualsevol forma, a data d’avui se segueix sense trobar resposta a algunes preguntes fonamentals sobre Stonehenge: com i quan s’ha construït, qui el va construir i fins ara la més difícil de totes, perquè es va construir.

Stonehenge

Horaris:

  • Del 16 de març al 5 de setembre: de 9:30 a 19:00 hores.
  • Del 6 de setembre a 15 de març: de 9:30 a 17:00 hores.
  • L’última entrada de visitants tanca 2 hores abans del tancament.

Preus:

L’entrada general a Stonehenge costa 33 £ (39,13 €). És recomanable comprar-les amb antelació ja que es venen fins a completar l’aforament. A més reservar la visita on line a la web oficial de English Heritage fan un descompte del 15%, costant 25 £ (29,64 €). Hi ha descomptes per estudiants i els menors de 5 anys entres gratuïtament. No s’accepta l’entrada de gossos.

També es pot contemplar les pedres de Stonehenge sense pagar des de l’exterior, tot i que només es veu un lateral. Per veure-ho així cal caminar 2 km des del centre de visitants (el bus llançadora està inclòs al comprar l’entrada) seguint el Stonehenge public path way. Es pot veure la cara nord del monument. L’entrada de pagament permet donar-li tota la volta, passant molt més a prop de les pedres.

L’entrada al monument es troba al Centre de visitants on hi ha un museu amb projeccions audiovisuals i objectes trobats en les excavacions arqueològiques. Dins del complex també hi ha botiga de souvenirs, una cafeteria i la representació d’una aldea neolítica inspirada en l’època en la que es va construir Stonehenge.

Aldea neolítica de Stonehenge

A part de Stonehenge, els voltants compten amb altres formacions neolítiques, que si es disposa de temps, també es poden visitar. Per exemple, quan es van portar les primeres pedres a Stonehenge, s’estaven construint als voltants altres “henges” i el de més dimensió era Durrington Walls, un immens recinte de més de 470 metres de diàmetre.

Tot i la seva mida, és difícil distingir-lo des del nivell del terra, però les excavacions recents des de 2004 van demostrar que, a l’igual que Stonehenge, Durrington té una avinguda en una de les seves quatre entrades al recinte. De fet, l’avinguda està alineada amb els solsticis, marcant la posta de sol a la meitat de l’estiu i la sortida de sol a meitat de l’hivern.

A més, s’ha descobert restes del neolític, les primeres que s’han trobat al sud de Gran Bretanya. Es més, al descobrir-se estructures similars a altres punts indica que poden haver existit centes de cases abans de construir-se el recinte, cosa que convertiria l’assentament neolític més gran de la Gran Bretanya i Irlanda.

Durrington Walls

Es tracta d’un nou “cromlech” (traducció fidel de “henge” i que es defineix com a “monument megalític consistent en una sèrie de pedres o menhirs que creen un curt espai de terra plana i de forma el·líptica o circular”) que va ser descobert per primera vegada gràcies a fotografies aèries al 1925. D’igual manera, les incògnites al voltant d’aquest monument són innumerables. Al contrari que Stonehenge, Woodhenge va ser construït a voltants del 2500 aC i els formats en cercles contenien pals de fusta enlloc de pedra.

Tanmateix, Woodhenge està administrat per English Heritage i es pot accedir lliurement. A més compta amb aparcament i en l’actualitat els forats per als pals que s’han excavat estan marcats per pilars de ciment de diferents colors.

Woodhenge

A la mateixa zona a l’oest de Woodhenge, hi ha la Pedra Cocko o Cuckold. Les excavacions al voltat de la Pedra Cuckoo revelaren que aquesta estava aquí originalment. A més, sembla que en algun moment del neolític va ser col·locada verticalment i després, utilitzada per a realitzar sepultures per cremació i posteriorment rituals.

Pedra Cuckoo

Cotswolds és una regió rural del sud-est d’Anglaterra de quasi 2.000 km2 que ha estat designada com “àrea d’extraordinària bellesa natural”, un reconeixement que més que merescut pels seus idíl·lics paisatges. Els Cotswolds alberguen extensos prats de flors silvestres, turons plens d’ovelles que pasten, frondosos boscos d’un verd intens, castells de conte, imponents abadies i alguns dels pobles més bonics d’Anglaterra. Els Cotswolds travessen 5 comtats d’Anglaterra: Gloucestershire, Oxfordshire, Warwickshire, Wiltshire i Worcerstershire. Tot i que no té un límits exactes, es pot dir que s’estén des de Bath (al sud) fins a Stratford Upon Avon (al nord). Estan situats a una hora i mitja de Londres, pel que és una escapada perfecta, és una regió pintoresca d’Anglaterra, en la que predomina el turisme local, i a la que encara no ha arribat el turisme massiu.

El seu nou es tradueix literalment com “turons de les ovelles”, doncs Cots significa ovelles i wolds significa turons. És per això, que durant l’Edat Mitja, el comerç de llana a aquesta regió era el motor econòmic principal, i la va convertir en una zona molt pròspera.

A Cotswolds s’hi ha rodat diverses sèries i pel·lícules com “The Bridgerton”, “Downton Abbey” o “Harry Potter“. Aquí les presses no existeixen, la vida es pren amb calma i es gaudeix dels petits plaers prenent un te en alguna de les coquetes cases de te o una pinta en els tradicionals pubs. Els pobles són molt petits i es recorren en menys de mitja hora, per aquest motiu, aquí no es visiten monuments, sinó que es passeja i s’entra a les botigues d’antiguitats i llanesi  es recorren els mercats.

Contingut:

Ubicat a les afores dels Cotswolds, Lacock és un dels pobles més antics d’Anglaterra. Aquí es pot passejar per High Street per contemplar les cases tradicionals (algunes daten del segle XV), visitar la St Cyriac Church, menjar al pub “Red Lion” “que compta amb una bonica decoració d’estil georgià, gaudir d’una xocolata artesanal a “The Chocolate Barn” o d’un te a “John’s Hunting Lodge”.

El poble de Lacock va saltar a la fama per ser l’escenari de rodatge d’algunes pel·lícules de “Harry Potter”, la casa dels pares de Harry i l’amagatall del professor Slughorn es trobaven aquí; però també s’han rodat escenes de “Downton Abbey” i d’”Orgull i Prejudici”.

Tot i que la preciosa Lacock Abbey, la que fa incloure aquest poble a la llista de pobles imprescindibles dels Cotswolds. Va ser fundada al segle XIII i utilitzada posteriorment com a residència de la família Talbot, durant varis segles. Es necessiten un parell d’hores per visitar els seus preciosos claustres medievals, els jardins i el Fox Talbot Museum, dedicat al pioner de la fotografia William Henry Fox Talbot.

La Lacock Abbey obre tots els dies de 10:00 a 17:00 hores, la última admissió és ales 15:45 hores. I el preu de l’estrada és de 20 £.

Lacock Abbey

Situat a uns 15 minuts de Lacock, aquest poble està ubicat en una vall en que sembla que el temps s’hagi parat durant segles, de fet la seva construcció més moderna data del segle XVI i no hi ha ni un sol cable ni una antena parabòlica, que ens recorda que estiguem al segle XXI.

Castle Combe és un poble de postal, que sembla tret d’un conte de fades. És un carrer ple de tradicionals cases amb teulades de palla que es recórrer en 15 minuts. També es pot visitar la St Andrew Church, la plaça del mercat on se celebrava el mercat setmanal al segle XIV i passejar pels carrers per tracta de conèixer els escenaris d’algunes pel·lícules com “Dr. Dolittle”, “Poirot” o “Stardust”.

St Andrew Church

Però la imatge més idíl·lica del poble s’obté des del pont de pedra que creua sobre el riu Bybrook.

També es pot menjar al pub The White Heart que compta amb cinc segles d’antiguitat o el pintoresc “Castle Inn” o prendre alguna cosa a “Old Stable Tea Rooms”.

Molt a prop de Castle Combe es troba Malmesbury, de la que diuen que és la ciutat més antiga d’Anglaterra, que ha estat habitada de forma continua.

Es pot començar la visita per la Market Cross, la plaça central del poble. Molt a prop es troba Malmesbury Abbey, que va ser construïda al segle XII i es pot visitar de forma gratuïta. Al seu costat es troba la Abbey House, que alberga uns preciosos jardins amb una de les col·leccions de roses més grans d’Anglaterra.

Malomesbury Abbey

Tetbury és el segon poble més gran de Cotswolds, un lloc en el qual diversos actors britànics ha establert la seva segona residència.

Passejar pels carrers Long Street i Church Street i anar parant pels aparadors de les botigues d’antiguitats és una autèntica delícia.

Long Street

Hi ha varis llocs d’interès a Tetbury com la casa del mercat que al llarg de la història ha estat seu de l’administració i una presó, però que actualment ha recuperat la seva funció original com un mercat setmanal d’agricultors i artesans.

El poble també compta amb un parell d’esglésies, entre les que destaca la St Mary Virgin Church, amb un agulla de 186 peus que és la quarta més alta del país.

Però el principal reclam turístic de Tetbury es troba la Highgrove House, la residència oficial del Príncep de Gal·les i la Duquesa de Cornuallles, llurs jardins es poden recórrer amb una visita guiada.

Highgrove House

Conegut com “la reina dels Cotswolds”, Painswick és un dels pobles medievals millor conservats d’Anglaterra.

És famós per la seva església de St Mary Church i pels 99 teixos que la rodegen. Antigament era molt comú plantar teixos als cementiris i al segle XVIII es van plantar 99 teixos al voltat d’aquesta església, doncs s’explica que existia una maledicció en la que el diable no permetia créixer el teix número 100. Amb l’arribada del nou mil·lenni, a l’any 2000 es va plantar un altre teix però al 2007 una tempesta el va destruir.

St Mary

A l’interior de l’església hi ha més de 300 reclinatoris artesanals, en que els seus dibuixos representen escenes de la bíblia i de la ciutat.

Després de la visita a l’església es pot passejar per Bisley Street i contemplar les antigues cases de teixidors amb portes especialment grans, que permetien que els ases entressin carregats amb les cistelles de llana.

Recomable també la New Street en la que destaca el Falcon Inn, una posada que va obrir les seves portes per primera vegada al segle XVI i que segueix funcionant com a pub i com a hotel. Alberga el Painswick Falcon Bowls Club, la bolera més antiga del país.

Si el clima ho permet (una mica complicat perquè a Cotswolds plou quasi tots els dies) és pot arribar fins als jardins rocosos ubicats a les afores del poble.

Bilbury

Bilbury ha estat escollit diverses vegades com el poble més bonic d’Anglaterra. Pot resultar familiar si s’ha vist la pel·lícula de “El diari de Bridget Jones”.

El poble no té més de tres carrers, però la filera de cases de pedra de color mel de Arlington Row és un dels llocs més fotografiats de Cotswolds, són una icona nacional, inclús apareixen al passaport britànic.

Aquestes cases van se construïdes a finals del segle XIV, com a magatzems de llana, posteriorment, es van transformar en habitatges dels teixidors, i avui en dia, són cases particulars. El paisatge de les cases reflectides sobre les aigües del riu Coln sembla tret d’un quadre, tot i que és un lloc massificat que acaba perdent el seu encant, pel que és aconsellable visitar-les abans de les 8 del matí, per gaudir-les amb tranquil·litat.

Davant de les casses de Arlington Row es veu The Rach Ise, una petita illa al riu Coln, connectada per un pont, on s’estenien les llanes durant l’Edat Mitja per assecar-les.

Chedworth és un poble rodejat de turons i prats amb ovelles i cavalls al que quasi no hi arriben turistes. Només són un parell de carrers amb les típiques cases de pedra de color mel de la zona i una pintoresca església, St. Andrew Church.

És famós perquè a un parell de quilòmetres del poble hi ha una de les vil·les romanes millor conservades d’Anglaterra, Roman Villa. Allí es poden veure les restes de mosaics, uns antics banys romans i un museu amb les troballes arqueològiques de la zona. El preu de l’entrada és de 13 £.

Chedworth Roman Villa

Es tracta d’un poble més gran que els anteriors amb una àmplia oferta d’allotjaments, botigues i restaurants. El carrer The Hill és una bonica zona residencial, que continua amb High Street, un transitat carrer amb galeries d’art, botigues de roba i artesanies, pastisseries, etc.

High Street de Burford

Al final del carrer hi ha un pont medieval de pedra sobre el riu Windruschy, un racó pintoresc en el que es pot contemplar uns quants signes i ànecs nadant.

Burford també té l’església de St John Baptist Church, una de les més visitades del Regne Unit amb uns impressionants vitralls.

Cirencester està considerada la capital dels Cotswolds. Tot i que aquest poble no és ni molt menys, el poble amb més encant dels Cotswolds, val la pena visitar-lo. Aquí es pot recórrer el pintoresc Cecily Hill, un carrer de castes amb portes de fusta verdes i blaves decorades amb torretes amb flors de tots els colors. També és pot fer un relaxat passeig per Cirencester Park, visitar la Cirencester Abbey, o comprar en un dels seus mercats dels dissabtes o menjar en algun dels restaurants o cafeteries de Blackjack Street.

Cirencester

Chipping Campden és conegut com el poble dels artesans dels Cotswolds i si hi ha alguna cosa que no falta aquí són les botigues de productes e llana de la zona.

El carrer principal del poble és High Street, en el que es troba l’antic mercat de pedra cobert que va ser construït al segle XVII i que encara està en funcionament. Sota el seu sostre es munten algunes paradetes de pell i altres productes artesans.

Un altre dels carrers que cal veure és Sleep Street, al final del qual hi ha alguns dels tradicionals cottages de la zona amb les seves teulades de palla.

Sleep Street de Chipping Campden

L’església de St James Church és una altra de les visites obligatòries del poble. Està rodejada d’un antic cementiri, i al seu interior, hi ha un dels tapissos més antics d’Anglaterra.

Conegut com “La Joia dels Cotswolds”, Broadway és un dels pobles més populars dels Cotswolds i potser el segon més bonic, només per darrera de Castle Combe.

El seu High Street és un carrer de conte que cal fer-lo de principi a fi. Es pot començar per la part més allunyada del centre, on es troba una zona residencial plena de cases de pedra daurada amb façanes recobertes de vegetació i flors que daten dels segles XVI i XVII. Si es continua caminant s’arriba a la plaça principal del poble, plena de boutiques de moda, botigues de productes gourmet, botigues de decoració, restaurants, etc.

High Street de Broadway

Molt a prop es troba l’església de Broadway, la Broadway Church i com a dada curiosa, cada dissabte es converteix en una cafeteria.

Un dels principals atractius turístics de Broadway és la torre de Broadway, la Broadway Tower Highest Little Castle, que es troba a pocs quilòmetres de distància del poble. Es tracta d’una torre gòtica d’uns 20 metres d’alçada, construïda a finals del segle XVIII.

Broadway Tower Highest Little Castle

La història de la torre és bastant curiosa, ja que es va construir com a residència però ningú hi va viure mai. Al llarg dels anys ha tingut diversos usos: com impremta, com a lloc de reunió d’artistes i inclús coma búnquer nuclear.

Actualment és un museu en el que s’han recreat diverses estances decorades com mobles de l’època en la que va ser construïda i que alberga el millor mirador dels Cotswolds.

La torre de Broadway obre tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

El preu de l’entrada a la torre de Broadway és de 14 £. Si només es vol accedir al recinte cal pagar 4 £. I el preu del pàrquing és de 3 £.

Snowshill és un poblet de postal, que rep molt poc turisme. És un dels pobles més alts dels Cotswolds i el primer que es cobreix de neu si neva a la regió. D’aquí el seu nou. El poble està construït al voltant de St Barnabas Church, que està rodejada de les tradicionals cottages. Allí es van roda algunes de les escenes de “El diari de Bridget Jones”.

St Barnabas Church
Carrer de Snowshill

També és pot visitar la imponent mansió Snowshill Manor, que va pertànyer a la reialesa durant diversos segles i que avui en dia és un museu, en el que s’exposen una col·lecció d’artefactes (escuts d’armes, uniformes de samurais, instruments musicals, armes, etc) que van pertànyer al seu últim propietari.

A un parell de quilòmetres del poble es troben alguns camps de lavanda, entre els que destaquen la granja Cotswolds Lavender, que es pot visitar pagant una entrada de 7,50 £.

Cotswolds Lavender

Al costat del riu Isbourne s’estén el poble de Wichcombe famós per tenir un dels castells més bonic d’Anglaterra, el Sudeley Castle.

Sudeley Castle

Aquest castell és l’únic de propietat privada del país que té enterrada una reina d’Anglaterra als seus terrenys i és que a la seva capella hi ha el cos del Catherine Howard, l’última muller de Henry VIII. El castell es pot visitar, així com els seus jardins i el museu que alberga al seu interior.

El Sudeley Castle obre tots els dies de 10:00 a 16:00 hores. I el preu és de 22 £.

El poble també compta amb un carrer pintoresc, Vineyard, i St Peter Church.

Vineyard Wichcombe

Unides per la Copse Hill Road, els poblets de Upper Slaughter i Lower Slaughter són dos bucòlics i tranquils pobles dels Cotswolds.

Es pot anar caminant d’un a l’altre en menys de mitja hora, mentre es gaudeix del paisatge del que diuen que és el carrer més romàntic d’Anglaterra.

A Upper Slaughter es pot visitar la St Peter’s Church i passejar per les casetes de pedra calcària ubicades a la riba del diu i rodejades de turons, en les que es troben moltes ovelles pasturant.

Upper Slaughter

El Lower Slaughter està travessat pel riu Eye, al voltat del qual creien les flors silvestres i els salzes ploraners i les precioses cotteges de pedra que reflecteixen a l’aigua. Passejant per aquí es pot veure un pintoresc molí d’aigua, que actualment és un museu en el que es pot conèixer el funcionament de l’antic molí. Una altra cosa que es pot veure al poble és la St Mary’s Church, rodejada d’un antic cementiri.

Lower Slaughter

Bourton on the Water és un pintoresc poble travessat pel riu Windrush, que és conegut com “la Venècia dels Cotswolds”.

Bourton on the Water

A part de passejar pel poble, hi ha diversos museus per visitar, com el Motoring and Toy Museum (amb una exposició de cotxes antics) o el Model Village que és un rèplica del poble en miniatura.

Motoring and Toy Museum
Una miniatura del Model Village

A Bourton on the Water hi ha un munt de restaurants i vàries botigues molt coquetes com la botiga de llaminadures “Candy Shop” o la botiga d’ornaments de Nadal “The Victorial Christmas Shop”.

És un dels pobles més visitats dels Cotswolds, pel que és recomanable evitar anar-hi en cap de setmana.

Un dels llocs més famosos dels Cotswolds és la famosa porta de l’església de St Edward Church de Stow on the Wold. Aquesta porta flanquejada per dos arbres va servir d’inspiració a Tolkien per les portes de Durin al Senyor dels Anells. És una fantasia de lloc en el que els turistes van cua per fer-se una fotografia, així que cal tractar anar-hi a primera hora del matí o a última de la tarda per no trobar massa gent.

St Edward Church

També hi ha altres coses a Stow on the Wold, com visitar la coqueta plaça del mercat, rodejada d’antigues posades, salons de te, galeries d’art i botigues d’antiguitats.

Aquest potser és el més prescindible de tots els pobles dels Cotswolds, però està inclòs en aquesta llista de pobles per la seva gran importància històrica, ja que durant la guerra civil anglesa del segle XVII el rei Charles I es va allotjar aquí en dues ocasions, en concret a l’Hotel White Hart Royal.

Moreton in Marsh

Si es passa pel High Street es poden veure importants edificis històrics del segle XVII i XVIII com el Redesdale Hall i la Torre del Toc de Queda amb el seu rellotge i campana originals.

Els fans de El Senyor del Anells no es poden perdre el pub “The Bell Inn”, en el que, segons diuen, es va inspirar Tolkien per a recrear la posada de “Prancing Pony” i el “Four Shire Stone”, situat a les afores del poble que va inspirar el “Three Farting Stone” de la novel·la.

Declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i situada a uns 150 km de Londres, aquesta coqueta ciutat agrada gràcies a la seva preciosa arquitectura georgiana, les ruïnes romanes, els seus parcs molt ben cuidats, la varietat de museus i sobretot pel pont Pulteney sobre el riu Avon, considerat un dels més bonics del món.

A part de conèixer aquestes meravelles i prendre una bona pinta en alguna de les seves tradicionals tavernes, Bath ofereix l’oportunitat també de seguir els passos de l’escriptora Jane Austen per la ciutat en la que va viure cinc anys i va inspirar alguna de les seves obres més famosos. A més, si s’és un amat de “The Bidgerton”, buscar escenaris d’aquesta popular sèries, serà un altre al·licient per visitar la ciutat.

Contingut:

Situades en ple casc antic, aquests banys tenen el seu origen al segle IX aC en la civilització celta, tot i que no va ser fins segles més tard, amb la invasió l’Imperi Romà, que els banys van adquirir una dimensió considerable i es van crear les zones d’aigua calenta, tèbia i freda.

Després de la fugida dels romans, les termes es van abandonar fins que van ser recuperades al segle XII pel bisbe de Bath per a utilitzar-les per a sanejar malalts. No va ser fins més tard, al segle XIII, quan l’arquitecte John Wood i fill li van donar el disseny que tenen en l’actualitat i que les van convertir en un  lloc molt sol·licitat per la burgesia de l’època.

Durant la visita a les termes romanes, que inclou una audioguia, es pot repassar i aprendre la seva història a part de recórrer els principals punts d’interès com la Font Sagrada on es pot comprovar com flueix l’aigua a 46º de temperatura. Altres llocs que s’inclouen en la visita són el museu amb mosaics de l’antic temple romà i l’espectacular Gran Bany, una piscina rectangular emporxada plena d’aigua calenta que flueix des del font i que es pot apreciar des de la magnífica terrassa que la rodeja.

Horari: tots els dies de 9:00 a 18:00 hores (última entrada a les 17:00 hores. A l’estiu el seu horari s’amplia fins a les 22:00 hores).

Pàgina web oficial

The Roman Baths

La Bath Abbey situada davant de les Termes, és un dels millors exemples d’estil gòtic perpendicular del país.

Aquesta església anglicana i antic monestir benedictí té els seus orígens al segle VII tot i que el seu aspecte actual, en el que destaca la seva façana amb escultures d’àngels que pugen al cel per dues escales de pedra (anomenada “Escala dels Àngels”) és de 1499.

Bath Abbey

A l’interior hi ha una espectacular volta de pedra en forma de ventall, grans vitralls, la capella familiar de William Birde i diversos memorials de guerra i monuments a personatges cèlebres de Bath.

Interior de la Bath Abbey

Tot i que l’entrada és gratuïta, cal pagar un petit import si es vol pujar les 212 escales que porten a la part alta de la torre de l’abadia i des d’on es gaudeix de les vistes panoràmiques de la ciutat.

Horari: de dilluns a dissabte de 9:00 a 17:30 hores i diumenges de 13:00 a 14:30 hores i de 16:30 a 17:30 hores.

Pàgina web oficial

Des de la Bath Abbey es pot fer un passeig pel centre històric que enamora a primera vista pels nombrosos edificis d’estil neoclàssic i arquitectura georgiana construïts amb un tipus de pedra de color mel característica de la zona.

Entre els seus carrers hi ha artistes de carrer, galeries d’art, llibreries, salons de te, emblemàtiques tavernes, parcs per relaxar-se i racons amb encant com Queen Square i Abbey Green, una preciosa plaça amb un vell plàtan al centre.

El Pulteney Bridge que travessa el riu Avon, és un dels cinc ponts habitats que queden al món. Dissenyat per Robert Adam, un arquitecte escocès que es va inspirar amb el Ponte Vecchio de Florència i el Ponte Rialto de Venècia, aquesta meravella finalitzada al 1773 té vàries botigues al llarg d’ambdós marges que li dones un aspecte senyorial en sintonia amb l’arquitectura victoriana i georgiana dels edificis del voltants.

Cal observar-lo amb una mica de perspectiva des del presa per veure la seva arquitectura, els Parade Gardens són un bon lloc.

I recomanable també fer-li una ullada a la farmàcia que hi ha al final del pont, és una de les més antigues del país i la posada en escena és total.

Pulteney Bridge

Aquest museu  de quatre plantes ofereix una experiència única i immersiva de la fascinant, i al mateix temps, tràgica vida de la novel·lista anglesa Mary Shelley que la va inspirar a crear al 1816, mentre vivia a Bath, a un dels personatges més famosos de la ciència ficció.

L’edifici compta també amb un bar amb temàtica de terror, el joc Body in a Suitcase, una escape room i un soterrani adaptat al terror.

Aquesta plaça circular va ser començada per John Wood pare al 1754, que va morir tres mesos després, pel que el seu fill, John Wood el Jove, va completar el disseny al 1768.

El complex consta de 3 segments corbs de cases adossades formant un cercle amb tres entrades i el mateix diàmetre que Stonehenge, ja que l’arquitecte considerava que Bath era lloc de druides i éssers mitològics, per això molts dels edificis tenen estranys símbols fets en pedra.

The Circus

Com a curiositat, es pot dir que si s’observa des del cel, forma amb Gay Street i Queen  Square, la figura maçònica d’una clau amb la que Wood adornava molts dels seus edificis.

The Circus

Les Assembly Rooms són unes antigues sales de ball i reunió dissenyades pel  John Wood el Jove al segle XVIII i que han estat escenari de la popular sèrie “The Bridgerton.

Aquestes quatre sales públiques són: octàgon, sala de ball, sala de cartes i sala de te, van ser epicentre de la glamourosa vida social i de l’època georgiana de Bath quan se celebraven sumptuosos balls i esdeveniments per a l’alta societat.

Bath Assemby Rooms

Aquesta ciutat fundada fa més de 2.800 anys pel rei Badud, pare del rei Lear, té a The Royal Crescent una altra de les joies destacades de l’arquitectura georgiana.

The Royal Crescent

Aquest enorme complex dissenyat per John Wood el Jove, està format per un conjunt de 30 cases construïdes al segle XVIII i disposades en una corba el·líptica al voltat de la gran plaça privada coberta de gespa.

En l’actualitat, al The Royal Crescent, s’hi ubica un luxós hotel de cinc estrelles, “The Royal Crescent & Spa”, varis habitatges privats i al nombre 1, un museu en el que es pot visitar una magnífica mansió georgiana del segle XVIII i que s’ha conservat el mobiliari de l’època, quan s’allotjaven rics que anaven a Bath a relaxar-se a les seves aigües termals.

Museu de la Nº 1 de Royal Crescent

A més, aquest museu és la casa de la família Featherington a la sèrie de “The Bridgerton i permet observar el luxe en el que vivien les família adinerades en aquesta època.

La princesa Victoria, la futura reina, va arribar a Bath al 1830, amb només 11 anys, per a inaugurar oficialment el Royal Victoria Park. Tot i això, també cal dir que la reina no va tornar mai a aquesta ciutat ja que es conta que un local va fer un comentari despectiu sobre els turmells que va arribar a l’oïda i la va descartar de futures visites.

En l’actualitat, el parc és un gran espai verd amb diversos jardins botànics, camps de tennis, un minigolf i atraccions per a nens, que s’omple de locals i de turistes, sobretot en cap de setmana, quan arriba el bon temps per a fer pícnic, practicar esport o simplement passejar.

Royal Victoria Park

Una de les coses més curioses del parc és la coneguda com Great Dell, on es troba una col·lecció d’arbre originaris, inclosos algunes coníferes d’Amèrica del Nord.

Great Dell al Royal Victoria Park

Aquest jardí està ubicat a 2 km del centre, des d’on s’obtenen unes magnífiques vistes de tota la ciutat.

Prior Park és un jardí paisatgístic, construït al segle XVIII per Ralph Allen, seguint els consells de l’influent poeta Alexander Pope, hi ha un preciós pont d’estil pal·ladià, un dels quatre que es conserven al món, a més d’una casa de camp d’estil neoclàssic.

Pont paladià al Prior Park

Oxford és coneguda per ser la seu de la University of Oxford, una de les institucions educatives més prestigioses del món.

Contingut:

Christ Church és un dels colleges més famosos i visitats de la Universitat d’Oxford. Es tracta d’un fantàstic edifici d’estil gòtic fundat a l’any 1525, famós per haver estat l’escenari d’algunes pel·lícules de Harry Potter. Potser el més curiós sigui que el Christ Church alberga a més, la Christ Church Cathedral, el principal temple religiós de cort anglicà de la ciutat. Va ser fundat a finals del segle XII, cosa el converteix en un dels edificis religiosos més antics del país, per la seva construcció es van necessitar quasi 40 anys.

Pàgina web oficial

Christ Church
Interior del Christ Church College
Christ Church Cathedral
Tom Tower

Christ Church compta amb uns jardins preciosos, Christ Church Memorial Gardens i Christ Church Meadow.

També és recomanable apropar-se a la Tom Tower (entrada principal) per escoltar la Grat Tom, una gegantesca campana de sis tones que sona 101 vegades totes les nits a les 21:05 hores.

Sobre una antiga fortificació de fusta es va aixecar a finals del segle XI un gran castell d’estil romà normand que va fer vàries vegades de presó fins ben entrat el segle XX, va tancar al 1996 per a convertir-se en una atracció turística.

La millor opció per conèixer-lo és fer la visita guiada que es realitza tots els dies de 10:00 a 17:00 hores cada 25 minuts, i que permet conèixer la presó interior del segle XVIII, la cripta, el Mound i St George’s Tower.

Pàgina web oficial

Oxford Castle

El Ashmolean Museum va ser fundat al 1683, cosa que el converteix en el museu més antic del Regne Unit. Es troba sobre un preciós edifici del segle XIX que va patir una extensa reforma al 2009 i al seu interior s’hi troba una extensa col·lecció d’arqueologia (sobretot d’objectes i sarcòfags egipcis), tot i que també disposa d’art europeu com quadres de Picasso, van Dyck, Rubens i Turner.

Entrada gratuïta.

Pàgina web oficial

Ashmolean Museum
Interior del Ashmolean Museum

Pitt Rivers Museum és un museu en honor d’un soldat britànic que es va convertir en el principal benefactor de la col·lecció. Alberga una important col·lecció de més de 500.000 objectes centrats en l’arqueologia i l’etnografia que van des de fotografies a artefactes medievals, instruments musicals, caps reduïts o armes.

Entrada gratuïta.

Pàgina web oficial

Interior del Pitt Rivers Museum

És un museu de caràcter científic en el que els espècimens de dinosaures, la biologia i l’arqueologia desenvolupen un paper fonamental.

A part és d’admirar el fabulós edifici on està ubicat el museu, doncs és un edifici d’estil neogòtic que per si sol ja és una atracció.

Entrada gratuïta.

Pàgina web oficial

Oxford University Museum of Natural History
Interior del Oxford University Museum of Natural History

El Covered Market, com el seu nom indica, és un extens mercat cobert situat a les entranyes de la ciutat, amb no massa turistes, que compta amb un gran nombre de comerços i alguns llocs per menjar. El més curiós es que va obrir al 1773 i segueix essent un dels llocs més bonics i vibrants de la ciutat.

The Covered Market

A part de ser el més antic del Regne Unit, compta amb una extensa selecció de més de 6.000 espècies de plantes, flors, arbres de pràcticament tots els llocs del planeta.

Al costat del Oxford Botanic Garden, la University of Oxford gestiona des de meitats del segle XX el Harcourt Arboretum, que compta amb una col·lecció de més de 150 plantes coníferes.

Pàgina web oficial

Oxford Botanic Garden

Al carrer New College Ln hi ha el famós The Bridge of Sigh (el Pont dels Sospirs), un dels llocs més curiosos d’Oxford. Es tracta d’una construcció del 1913 per l’arquitecte britànic Thomas Jackson amb l’objectiu d’unir dos edificis que formen part del Hertford College (de la Unniversity of Oxford). El seu nom oficial és Hertford Bridge, però degut a la seva similitud amb el Ponte dei Sospiri de Venècia, se’l coneix popularment amb aquest nom.

També hi ha una teoria que afirma que deu el seu nom a que els estudiants sospiraven al passar durant l’època d’exàmens.

The Bridge of Sigh

La University Church of St Mary the Virgin (Església Universitària de Sta. Maria la Verge) és un temple religiós del segle XV d’estil gòtic que alberga diferents instàncies i edificis de la University of Oxford. Al seu costat és troba la Radcliffe Camera, una fantàstica biblioteca de forma rodona que s’ha convertit en un dels símbols de la ciutat d’Oxford.

Pàgina web de la University Church of St Mary the Virgin

Pàgina web de la Radcliffe Camera

University Church of St Mary the Virgin
Interior de la University Church of St Mary the Virgin
Radcliffe Camera

Es tracta d’un preciós edifici d’estil barroc declarat Patrimoni Universal de la Humanitat per la UNESCO a l’any 1996, famós per ser el lloc de naixement de Winston Churchill. No està a la ciutat, sinó a uns 20 minuts (es pot arribar amb autobús fàcilment).

El més destacable del palau potser és el Gran Saló i sobretot, les més de 80 hectàrees de parcs i jardins.

Preus:

  • Adults: 27 £
  • Majors de 60 anys: 24 £
  • Menors: 15,50 £

Pàgina web oficial

Blenheim Palace
Interior del Blenheim Palace

Contingut:

El Fitzwilliam Museum és el principal conjunt museístic de Cambridge i compta amb una gran important col·lecció de més de 600.000 objectes dividida en 5 grans blocs (món antic, arts aplicades, monedes i medalles, manuscrits i llibres impresos, i pintures, dibuixos i gravats) que van ser donades al segle XVIII pel Vescomte Fitzwilliam. Fitzwilliam Museum està afiliat a la University of Cambridge.

És el monument més visitat de la ciutat i l’entrada és gratuïta.

Pàgina web oficial

Fitzwilliam Museum

Possiblement l’estampa més icònica de Cambridge, el King’s College no només és una de les facultats més conegudes de la University of Cambridge, ja que també és un dels exemple d’arquitectura gòtica més famosos i destacats del món. En ell s’hi troba la King’s College Chapel, un fantàstic temple aixecat a meitats del segle XV que alberga al seu interior la volta de ventall més gran del món i una impressionant pantalla de fusta situada a l’òrgan, regal del rei Henry VIII en celebració amb del seu matrimoni amb Ana Boleda.

King’s College Chapel

Els orígens de Great’s St Mary es remunten al segle XI. L’edifici actual però, data del segle XV i mostra una impressionant barreja d’arquitectura gòtica perpendicular.

L’església ha tingut diverses restauracions i renovacions al llarg dels segles. Al segle XIX, l’església va ser restaurada pel famós arquitecte George Gilbert Scott.

L’arquitectura de Great’s St Mary és una obra mestra del disseny gòtic. L’interior de l’església és també impressionant, amb un altíssim sostre de voltes, els seus vitralls i les talles ornamentades. L’altar major, amb els seus detalls, és el punt central de l’església.

L’església també alberga una sèrie d’interessants artefactes històrics, inclosos monuments commemoratius a personatges famosos de Cambridge com Sir Isaac Newton i Charles Darwin. La biblioteca alberga una valuosa col·lecció de manuscrits i llibres antics.

Horaris i preus a la pàgina web oficial

Great’s St Mary
Interior de la Great’s St Mary

Liverpool es va fundar al segle XIII, tot i que la seva època d’esplendor no arribaria fins quasi 300 anys després, quan es va establir com a ciutat portuària de vital importància en el comerç amb Amèrica. No obstant, aquest passat està ple de llum i d’ombra. Tant és així que gran part de la prosperitat econòmica de la ciutat va arribar del comerç d’esclaus que sortien d’aquest port rumb a les colònies americanes.

Liverpool va ser també una de les ciutats britàniques més importants en temps de la Revolució Industrial, però, també, va ser greument afectada a la II Guerra Mundial. Amb el declivi de la indústria en l’últim terç del segle XX, va haver de canviar el motor econòmic i es va iniciar una nova etapa de prosperitat centrada en el turisme i l’esperit jove gràcies a la irrupció de The Beatles.

Contingut:

Royal Albert Dock és l’epicentre de l’anomenada ciutat marina i mercantil. Aquesta zona, a part d’oferir un passeig agradable, té antics magatzems i molls que són el reflex del passat d’aquestes terres.

L’estructura dels edificis, construïts de maó vermell i amb columnes de ferro fos, és un autèntic símbol de l’enginyeria civil que va convertir Liverpool en un dels ports més importants del món. De fet, va ser la primera construcció britànica que no va utilitzar fusta en les seves bigues, cosa ideal per a prevenir els incendis. En l’actualitat, aquesta zona compta amb nombrosos espais culturals i d’oci que atrauen a turistes i locals a diari.

Royal Albert Dock

La Liverpool Anglical Cathedral és un dels monuments més emblemàtics de la ciutat, és la catedral més gran del Regne Unit i la cinquena del món. La seva construcció va començar al 1904 i no va ser completada fins al 1978 degut a les seves dimensions. Sorprèn per la seva alçada i per la seva façana de gres vermell, les torres bessones s’aixequen més de 100 metres, essent una vertadera obra mestra de l’arquitectura gòtica moderna.

Al seu interior, es pot admirar impressionants voltes, vidrieres molt acolorides i escultures que adornen aquest espai sagrat a la perfecció. A més, la catedral anglicana alberga l’òrgan Willis, un dels més grans del món.

Entrada gratuïta.

Pàgina web de la Liverpool Anglical Cathedral

Liverpool Anglical Cathedral
Interior de la Liverpool Anglical Cathedral

Per un altre costat, Liverpool també compta amb la Liverpool Metropolitan Cathedral, erigida per a la població catòlica de la ciutat. Tot i que més austera que la Catedral Anglicana, presta l’atenció per la seva nau circular en lloc de la tradicional forma de creu llatina.

Pàgina web de la Liverpool Metropolitan Cathedral

Liverpool Metropolitan Cathedral
Interior de la Liverpool Metropolitan Cathedral

Per a completar aquesta religiosa ruta, prop d’aquí es troba l’església de St Luke, la St Luke Bombed Out Church, de la que només es conserva la façana ja que va ser durament bombardejada durant la II Guerra Mundial.

Pàgina web de la St Luke Bombed Out Church

St Luke Bombed Out Church

Si tractem del patrimoni arquitectònic de Liverpool, uns dels edificis més bonics i emblemàtics és el St George’s Hall. Aquesta construcció, estil neoclàssic, es va aixecar al segle XIX als terrenys que antigament ocupava un hospital. Aquest monument ha tingut diferents usos al llarg de la història, des de servir com a sala de concerts i exposicions, fins a ser la seu dels jutjats de la ciutat.

L’interior del St. George’s Hall és un perfecte exemple de l’ostentació del Liverpool victorià i, a més, compta amb una fosca i ombrejada zona que en el passat va servir com a cel·les per als presos que esperaven ser jutjats.

Pàgina web oficial

St George’s Hall
Interior del St George’s Hall

Anfield és un autèntic santuari pels aficionats al futbol, aquest és l’estadi del Liverpool FC.

El tour per Anfield Stadium es fa recorrent l’estadi per descobrir la llegendària història del club anglès, es visita els vestuaris dels jugadors, la sala de premsa, l’emblema This is Anfield, també es pot trepitjar el camp on han jugat llegendes del futbol com Phil Neal, Steve Gerrard, Ian Rush o Mohamed Salah. En el mateix tour també es visita el LFC Story Museum per veure els trofeus del Liverpool FC.

Pàgina web oficial

Anfield Stadium

Com tothom sap, Liverpool és la ciutat on va néixer a un dels quartets més importants de la música, The Beatles, per això no existeix millor lloc per a descobrir el món dels “Fab four” que un dels museus més destacats de Liverpool, The Beatles Story. Aquest alberga una de les exposicions més completes del món sobre els quatre de Liverpool.

The Beatles Story ofereix un contingut explicat pels familiars d’aquests quatre joves que es van convertir en el grup de rock més cèlebre de tots els temps.

Els visitant poden conèixer altres aspectes de la història convencional narrada des de la perspectiva de Julia Baird, la germana de John Lennon. És una audiguia (disponible en espanyol), anomenada Living History, que de forma amena viatja pel temps.

Horari:

  • D’abril a octubre de 9:00 a 19:00 hores. Última admissió a les 18:00 hores.
  • De novembre a març de 10:00 a 18:00 hores. Última admissió a les 17:00 hores.

Preus:

  • Adults: 20 £
  • Majors de 60 anys: 16 £
  • Menors d’entre 5 i 15 anys: 11 £
  • Menors de 4 anys: entrada gratuïta.

Pàgina web oficial

The Beatles Story

York té orígens romans, i es que aquí es va assentar aquest poble al segle I dC i la denominar Eboracum. De fet, aquí va ser nombrat emperador Constantí I el Gran al 306 i va arribar a ser una de les dues capitals de la Britannia Romana.

Segles més tard, a finals del segle IX, va ser presa pels víkings, i rebatejada com Jorvik. La van dominar durant tot un segle i el seu rastre encara és patent.

Ja a l’Edat Mitja va viure un gran auge al convertir-se en un punt comercial clau i aprofitant la circumstància, en ella es va assentar enormement el poder de l’Església. Va tenir fins a 10.000 habitants i unes 40 esglésies, per fer-se una idea del poder religiós.

Molt del patrimoni de York en l’actualitat està lligat a la Casa York, implicada en la Guerra de les Dues Roses que va enfrontar al segle XV al Tudor (roses blanques) amb els Lancaster (roses vermelles), i de fet és comú distingir emblemes amb la rosa blanca pels seus carrers avui en dia.

Després d’un passat industrial al segle XIX, en l’actualitat aquesta localitat de 150.000 habitants viu de dos grans motors, el turisme i la universitat.

Contingut:

La York Minster, o més fàcil, la Catedral de York i Església Metropolitana de Sant Pere és el monument més important de York. Es tracta d’una de les catedrals gòtiques més grans d’Europa (la més gran és la de Sevilla). Mesura 72 metres d’alçada i es va construir entre 1230 i 1472.

La seva nau central immensa és impressionant, així com alguns dels seus elements més característics: els vitralls, destacant les conegudes com Les Cinc Germanes i la Gran Finestra de l’Est, l’entrada al Cor, amb 15 escultures de reis d’Anglaterra, l’Undercroft (on es pot veure una autèntic desaigües romà encara en funcionament), la Chapter House i els Mausoleus de celebritats antigues.

 Per aconseguir les millors vistes cal pujar a la seva torre de 275 escales. A més, des de finals del 2022, a lla façana principal de la catedral han afegit una escultura de la desapareguda Reina Elisabet II, i dins hi ha una exposició relativa a ella bastant interessant.

Pàgina web oficial

York Minster
Escultura de la reina Elisabet II d’Anglaterra

Se sap que ja en temps romans aquesta ciutat estava fortificada. Però la resta dels murs de quasi 3,5 km que es conserven en l’actualitat pertanyen al període medieval, segle XIII (de fet són coetànies a la Catedral) i són les més llargues i millors preservades de tota Anglaterra.

Per pujar-hi només cal accedir-hi des d’algunes de les torres o bar (portes d’entrada a la vil·la) que encara estan en peu. Les més famoses són Monk Bar, Micklegate o Walmgate Bar.

Es tarda un hora llarga en donar-li la volta, però cal saber en determinades ocasions les tanquen. Per exemple, quan hi ha el risc de gel.

Monk Bar

És el carrer més bonic de York i sempre està ple de yorkesos i curioses, així que és aconsellable acudir d’hora per poder-ho gaudir.

La paraula “Shambles” va néixer al segle XIV i els seu nom prové de Fleshammels, un terme que fa referència als flesh-shelves, unes vitrines de les carnisseries on exposaven el producte. I no és d’estranyar,, perquè al 1885 només en aquest petit tram van arribar a coexistir fins a 31 de diferents. I per cert, si, a York va néixer el pernil de York, diuen que el va inventar al 1860 el carnisser Robert Burrow Atkinson, qui curava al seu soterrani el pernil per a exportar-lo a Europa.

The Shambles

A The Shambles hi ha també el Shambles Market, un mercadet de paradetes d’artesanies i alguns food trucks boníssims on menjar alguna cosa.

Aquest centre que recrea la vida en l’època vikinga s’ha instaurat sobre unes restes trobades al 1972 (dels pocs que es conserven) del període víking.

Primer es pot caminar sobre els ciments de les cases i comerços del segle XI passant per un gran vidre. Després, comença el recorregut en el que es munta en una espècie de carretó d’atracció i va portant per una reproducció de la York vikinga (Jorvik) passejant pel port, els diferents gremis, llars, hospital, etc.

Horaris i preus a la pàgina web oficial

Jorvik, el museu víking

Aquesta torre sobre un turó verd és un reducte que es conserva del Castell de York. Va ser construïda per William I el Conqueridor, primer rei d’Anglaterra d’origen normand al 1068.

Al segle XII va ser coneguda per servir de refugi a un grup de jueus que estaven fugint i que finalment van practicar un suïcidi col·lectiu en aquesta torre. Avui és un mirador bastant agradable.

Torre Clifford

Situat a les afores de York (25 km), aquest castell va acollir als comtes de Howard, que encara resideixen aquí. Realment no es tracta d’un castell, ja que es va construir en una època posterior als edificis amb funcions militars o defensives pròpiament.

Castle Howard

Aquest palau va començar a erigir-se al 1699 fins al 1712. La mansió ha estat la llar de la família Howard durant més de 300 anys i ho continua sent, i tot i que bona part és visitable pels turistes, és curiós, que enmig de les obres d’art que retraten als avantpassats de la família, es troben també fotografies actuals de nens i adults que avui en dia formen part de Howard.

Destaca del palau la seva arquitectura i el contingut artístic i decoratiu, que inclou quadres de Cannaletto, Annibale Carracci, Thomas Gainsborough, etc. En la visita, que es pot fer  amb un petit fullet en castellà i amb les amables explicacions dels vigilants, es descobreix l’escalinata, vàries estances nobles, el Gran Hall amb la cúpula, la capella, la Galeria Llarga, la sala de música, etc.

Interior de Castle Howard

També es dediquen algunes habitacions a exposar el procés de construcció i de reconstrucció després d’un gran incendi (que va enfonsar la cúpula que atorga el perfil particular del castell), així com les pel·lícules i sèries de televisió que s’han rodat aquí: “Brideshead”, “Retorn a Brideshead”, “Barry Lyndon”.

Un lloc que també va tenir hostes il·lustres, com la reina Victoria I durant la seva visita al 1850 i que va poder gaudir dels frescos, els mobles, les làmpades, la vaixella, les antiguitats i tot un entorn de luxe amb excel·lents vistes als jardins.

Com a curiositat, la capella d’estil prerafaelita, que és anglicana i segueix en ús, té uns preciosos vitralls elaborats per la prestigiosa companyia anglesa “Morris & Co” al 1870.

El paisatge que rodeja al castell és exquisit, esquitxat de monuments, temples, llacunes i fins i tot un mausoleu. En les més de 400 hectàrees destaca la gran font d’Atlas, dedicada al mite, llurs aigües flueixen incansables amb el palau de fons.

Font d’Atlas
Mausoleu i llacuna de Castle Howard

També és especial el jardí amb roses, amb diferents laberints entre tanques vegetals, racons que conviden a descansar, fonts amb peixos de colors i la casa del jardiner. De les llacunes que hi ha, una que és més gran es pot passejar amb barca.

No tot són jardins, també hi ha un bosc, ara amb senders marcats. Ocupa tot un turó i s’hi troben espècies de diferents parts del món i inclús una piràmide d’origen indígena americà.

En definitiva, és més bonic els jardins i tot el que envolta al castell, que no pas el propi castell.

Horaris i preus a la pàgina web oficial

Hadrian’s Wall

Al nord d’Anglaterra, entre les regions de Cumbria i Northumerland, s’estén la frontera més al nord de l’Imperi Romà, més de 117 km que van de punta a punta del Regne Unit i que porten en peu 2.000 anys.

La última frontera de l’Imperi Romà és Patrimoni Mundial per la UNESCO des del 1987. George R.R. Martin es va inspirar en ell per a crear “el mur” que separa “Ponent” de les “Terres Salvatges” i de “Els Altres” en la seva saga “Cançó de Gel i Foc”.

Hadrian’s Wall aixecat en menys de 10 anys, es va començar a construir l’any 122 dC i avui en dia és la frontera millor conservada de l’Imperi Romà. Construït sota el mandat de l’Emperador Adrià, és el testimoni del gran treball de l’exèrcit romà. Al llarg dels 117 km les tropes van aconseguir erigir en temps record un mur de carreus de pedra amb un gruix de 2,4 a 3 metres i una altura de 3,6 a 4,8 metres. Com a mesura extra de seguretat, al nord del mur els romans van cavar una fosa profunda, mentre que al sud el recorria un camí militar. A part d’un altra fosa més al sud amb dos terraplens de terra per protegir-lo de possibles atacs.

El mur comptava amb 14 forts militars principals i 80 fortins amb guarnicions cada millar romana (uns 1.500 metres, aproximadament). Algunes d’aquestes fortificacions s’han conservat sorprenentment bé i avui es poden visitar, com Housesteads o Birdoswald, a Nortumbria. Podien albergar entre 500 i 1.000 soldats i, en total, es calcula que el mur estava protegit per 10.000 tropes (entre cavalleria i infanteria).

Tot i que hi ha moltes teories al respecte, aquesta meravella de l’antiguitat es va construir per a defendre la província romana de Britannia contra els “salvatges” pictes escocesos, unes tribus conegudes pel seu caràcter indomable. Però el mur també tenia com objectiu crear condicions de pau i estabilitat política i econòmica al territori, a més de marcar la fi dels dominis de Roma al nord.

A la mort d’Adrià, a l’any 142 dC Antonino Pio va decidir portar la frontera una mica més al nord, a Escòcia, entre Firth of Forth (a l’oest d’Edinburgh) i el Firth of Clyde (a Glasgow). Però per un motiu o un altre (possiblement per la hostilitat de les tribus locals caledònies) el Mur d’Antonino només va esta en ús 8 curts anys. Les tropes es van replegar i van tornar a ocupar el Hadrian’s Wall, molt millor equipat, més robust i més resistent.

Hadrian’s Wall

Tot i això, els pictes van aconseguir travessar-lo en tres ocasions: al 197, al 296 i al 367. Poc després, a l’any 383, quan Roma va abandonar Britannia per sempre el mur es va buidar de vida. Però les seves pedres van seguir tallant el paisatge verd i de turons suaus del nord d’Anglaterra mentre el temps (i l’home) erosionaven les seves arestes.

A part de passejar entre les pedres, admirar les ondulacions del terreny i gaudir de les vistes, és aconsellable apropar-se a un dels forts romans que es conserven. Un dels més accessibles és el de Housesteads, tota una joia per a qualsevol amant de l’Antiga Roma.

A Housesteads, la fortificació amb vistes a la vall del Tyne a Northumberland i als Borders d’Escòcia és un exemple complet i millor conservat d’un fort romà a Britania.

Hadrian’s Wall

Housesteads, l’antic “Vercovicium” ocupa una superfície de 2,2 hectàrees i esta situat en un entorn en que el paisatge ondula i es plega sota els ulls que l’observa. Fins al seu abandonament al segle IV la principal unitat acantonada aquí va ser “Cohors I Tungrorum”, una unitat auxiliar formada per soldats d’aquesta tribu belga. El mur es desplega a ambdós costats, mentre que al nord una profunda fosa el fa difícil d’atacar pel costat septentrional.

El fort Housesteads, com tots, segueix un patró típic. Estava rodejat per una muralla de pedra (que es conserva en bona part) amb quatre grans portes d’accés que encara imposen respecte. Un cop dins, al centre hi havien les cases del comandant, la caserna general i les dependències com un graner enorme o un hospital. Al seu voltant i seguint una planta de quadrícula es distribuïen 10 blocs de barracons en els que vivien els soldats. Els romans eren uns genis de l’enginyeria i exportaven el seu estil de vida allà on anaven, així que no podien faltar uns banys i unes latrines comunals (amb aigua corrent) que són les que estan en millor estat de tot l’Imperi.

A les afores del campament s’ha trobat restes d’un assentament civil i d’un temple dedicat al déu Mitra.

Des de 2012 Housesteads té un petit museu bastant interessant en el que s’explica com era la vida aquí en l’època dels romans. I en el que es mostren alguns dels objectes que s’han anat trobant en les excavacions arqueològiques.

Hadrian’s Wall

Gran part de l’estat de conservació del Hadrian’s Wall se li deu a John Clayton, un funcionari de Newcastle de principis del segle XIX fascinat per aquesta gran muralla. Per evitar que els agricultors locals seguissin saquejant-lo com si fos una cantera va comprar alguns dels terrenys pels que passa el mur. A més, va portar a terme algunes de les primeres excavacions arqueològiques i es va encarregar de reconstruir alguns dels segments. Ja al segle XX, el National Trust el va comprar i ara el gestiona English Heritage.

Horaris:

  • D’abril a setembre: de 10:00 a 18:00 hores.
  • Octubre: de 10:00 a 17:00 hores.
  • De novembre a març: de 10:00 a 16:00 hores.

Preus:

  • Adults: 6,40 £.
  • Menors: 3,80 £.

Pàgina web de Housesteads

Pàgina web de Hadrian’s Wall

Escòcia

Contingut:

Per viatjar al Regne Unit és necessari un visat que s’ha de tramitar a https://www.gov.uk/check-uk-visa i el passaport en vigor.

El temps a Londres varia constantment durant el dia, i tot i que no hi ha temperatures extremes, en un dia és habitual veure núvols, pluja, fres i sol.

Les pluges al Regne Unit són freqüents durant tot l’any, pel que sempre és important portar un paraigua o capelina.

Tot i que les pluges són freqüents, sempre queda el consol de que no acostuma a ploure de forma abundant, sinó que el més normal és que es presenti en forma de plugim suau però constant.

La moneda oficial del Regne Unit és la lliura esterlina (GBP, £), en anglès, pound sterling. Cada lliura està dividida en 100 penics.

Els bitllets més comuns tenen un valor de 5, 10, 20, 50, i 100 lliures esterlines. També és possible trobar bitllets de 1£, però són realment rars de trobar, ja que només s’imprimeixen a Escòcia.

Les monedes en circulació són  de 1, 2, 5, 10, 20 i 50 penics i de 1 i 2 lliures. De vegades surten edicions especials de monedes de 5£ però, igual que passa a Espanya amb aquestes sèries, la seva circulació és merament teòrica.

Arrel de la mor de la reina Elisabet II al setembre de 2022, els nous bitllets amb el rostre del rei Charles III han entrat en circulació. Aquest nous bitllets només substituiran els que estiguin gastats i els de la imatge de la difunta reina es podran seguir utilitzant amb normalitat, pel que serà habitual veure ambdós dissenys compaginats.

Per estalviar diners en comissions, la millor opció és pagar amb targeta de crèdit sempre que es pugui. Quan es paga amb targeta el tipus de canvi és l’actual i la comissió màxima, depenent del banc emissor, acostuma a ser del 1%.

Per canviar diners, la forma més econòmica i la més recomanable es treure diners directament dels caixers automàtics, tot i que sempre hi ha altres opcions:

  • Treure diners dels caixers automàtics: la comissió habitual per treure diners en moneda estrangera és del 4%, el millor és que abans del viatge consultar al banc la comissió que apliquen per treure diners en divisa estrangera. D’aquesta forma es pot valorar l’opció de treure diners durant el viatge.
  • Canviar diners abans de viatjar: sempre hi ha qui prefereix canviar diner abans de viatjar. Per això hi ha dues opcions: es pot fer en un banc, tot i que les comissions són abusives per norma general (pot arribar al 10%), o bé fer-ho en una empresa especialitzada.
  • Canviar diners en destí: si es prefereix canviar els diners un cop allí, es pot fer tant als bancs com a les cases de canvi. Recordar comparar tant el tipus de canvi com la comissió, o bé preguntar directament quantes lliures entregaran a canvi dels euros que es volen canviar.

Tipus de canvi: 1£ = 1,21€.

Els endolls del Regne Unit tenen tres clavilles (tipus G), pel que es necessita un adaptador pels aparells elèctrics. El millor és comprar-lo a Espanya perquè acostuma a ser més barat, tot i que sempre hi ha la possibilitat de demanar-ne un de prestat a l’hotel.

Si es té previst arribar al Regne Unit en cotxe o llogar un allí per moure’s, amb el carnet de conduir espanyol n’hi ha suficient. Això si, no oblidar-se que al Regne Unit es condueix per l’esquerra.

L’hora oficial del Regne Unit és GMT+0. Durant tot l’any és una hora menys que a Espanya.

Telèfons d’interès:

  • Emergències: 999.
  • Emergències (mòbil) 112.
  • Ambaixada d’Espanya de Londres: +44 020 7235 5555.
  • Consulat Espanyol d’Edinburgh: +44 131 220 1843
  • El prefix del Regne Unit: 0044 o +44

La història d’Escòcia comença al voltant de fa 10.000 anys, quan els éssers humans actuals van començar a habitar Escòcia després de la fi de la glaciació de Würm, l’última era del gel. De les civilitzacions de l’edat de pedra, edat del bronze i edat del ferro que van existir, en queden molts artefactes, però pocs registres escrits.

La història escrita d’Escòcia comença amb l’arribada de l’Imperi Romà a la Gran Bretanya, quan els romans van ocupar el que és actualment Anglaterra i Gal·les, administrant-ho com la província romana de Britannia. Cap al nord era territori no governat pels romans, Caledònia. El seu poble eren els pictes. Des d’un punt de vista històric clàssic, Escòcia semblava un país perifèric, lent per a aconseguir avenços que es filtraven de la font de la civilització mediterrània, però com que el nostre coneixement del passat creix, sembla que alguns desenvolupaments eren més primitius o més avançats del que es creia anteriorment i que els mars van ser molt importants per a la història escocesa. Des del començament del segle viii fins al segle xiii van ser els celtes els qui estaven a càrrec de la corona escocesa; el primer rei escocès va ser Kenneth MacAlpin, que començà a governar el 840, i l’últim va ser Alexandre III, que va finalitzar el seu regnat el 1249. Després de la colonització normanda, van ser ells qui van dominar el país (1286-constitució del vot).

A causa de l’orientació geogràfica d’Escòcia i la seva forta confiança en les rutes comercials marítimes, aquesta tenia vincles propers al sud i aquest amb els països bàltics, i amb França a través d’Irlanda i el continent europeu. Després de l’Acta d’Unió i la subseqüent Revolució industrial i Il·lustració escoceses, Escòcia es va convertir en una de les potències comercials, intel·lectuals i industrials d’Europa. El seu declivi industrial seguit de la II Guerra Mundial va ser particularment agut, però en dècades recents el país ha gaudit d’una mica de renaixement cultural i econòmic, alimentat en part per un ressorgiment dels serveis financers, els ingressos del petroli i gas del mar del Nord i, més recentment, un parlament retornat.

Restes d’un assentament neolític a Skara Brae, a les illes Orcades

S’ignora si Escòcia va estar habitada durant el paleolític, ja que les successives glaciacions que van cobrir el seu actual territori han destruït totes les proves d’assentaments humans anteriors al període mesolític. Es creu que els primers grups de caçadors recol·lectors van arribar-hi fa uns 11.000 anys, quan els gels de la primera glaciació van començar a retirar-se cap al nord. Els primers assentaments van aparèixer al territori escocès fa aproximadament 9.500 anys, i els primers pobles fa uns 6.000. D’aquest període data, per exemple, l’assentament de Skara Brae, a la més gran de les Illes Orcades, que es troba en molt bon estat de conservació, així com altres restes d’habitatges, soterraments i centres rituals del neolític trobats sobretot a les illes escoceses. Aquesta abundància de construccions que han sobreviscut al pas del temps pot haver-se degut a l’absència d’arbres a la zona, que va permetre als pobladors primitius crear construccions a la mateixa roca local.

Cista funerària de l’edat del bronze, a Cairnpapple, West Lothian
 

Cairn de Clava

Els cairn (en gaèlic, ‘túmul de roques’) o túmuls i els monuments megalítics s’hi van continuar construint entrada l’edat del bronze, una etapa que va introduir l’ús dels metalls com un material addicional més que no pas com un substitut del sílex. Tanmateix, es va produir un declivi tant en la construcció de noves grans estructures com en les àrees de cultiu des del 2500 aC.

El cairn de Clava i els menhirs que hi ha prop d’Inverness mostren alineaments complexos geomètrics i astronòmics amb petites tombes ―potser individuals― en comptes de tombes comunes pròpies del neolític. D’altra banda, s’han descobert mòmies datades del 1600 aC al 1300 aC a Cladh Hallan, a Uist del Sud.

A més, durant aquest període es van construir els primers castres, tals com Eildon hill, prop de Melrose, al comtat de Scottish Borders, que es remunta al 1000 aC i va reunir centenars de cases en un turó fortificat. Les excavacions al castell d’Edimburg van mostrar restes de l’edat del bronze datades des del 850 aC.

Vista interior del broch de Mousa

Broch de Mousa

Des dels volts del 700 aC fins a l’època romana, per tot Escòcia hi havia esquitxats diversos forts i castres, cosa que dona suport a la imatge de tribus bel·ligerants i petits regnes feta palesa pels romans.

La llengua i cultura britones (o pritèniques), de la branca cèltica, es va estendre al sud d’Escòcia en un moment posterior al segle viii aC, probablement per contacte cultural i no pas per invasió, de manera que es va desenvolupar tot un sistema de petits regnes celtes que constituïen el territori escocès.

Crannog reconstruït al Loch Tay

Es van estendre els grans assentaments fortificats, com la fortalesa dels botons de Traprain Law, a East Lothian, que tenia la mida d’un poble. Es van construir un gran nombre de duns (terme gaèlic per a designar els forts), castres i ringforts (assentaments circulars fortificats) en qualsevol penya-segat o turó idonis per a aquestes construccions. També és el període d’aixecament dels brochs, el més impressionant dels quals és el broch complet de Mousa, a les Illes Shetland. Tot i que es van construir molts corredors subterranis, el seu objectiu encara es desconeix. Finalment, els assentaments a les illes, units a una calçada en terra ferma, els crannogs, van esdevenir populars i es creu que la seva funció era bàsicament defensiva.

La història escrita d’Escòcia comença amb la romanització del centre-sud de la Gran Bretanya (les actuals Gal·les i Anglaterra, que formaven la província de Britannia). Els romans van anomenar inicialment Caledònia (‘Terra de caledonis‘) a Escòcia, per l’immens bosc de pins caledonis que s’estenia de nord a sud i d’est a oest per tota la zona. El principal poble assentat en aquella època a la regió escocesa era el dels pictes, anomenats així, aparentment, pel seu costum de pintar-se el cos. Els escots, per la seva banda, eren un poble d’origen irlandès, que es va establir a l’oest d’Escòcia. Durant aquest període existien, per tant, dos regnes diferenciats: el de l’oest d’Escòcia i el Regne picte de l’est, Alba.

La romanització d’Escòcia va ser un llarg procés amb una multitud d’interrupcions: l’any 83 aC, el general Gneu Juli Agrícola va derrotar els caledonis en la batalla del mont Graupi, la qual cosa va permetre la construcció d’una cadena de fortificacions coneguda com a Gask Ridge, a prop de la falla de les Highlands (sense endinsar-se, pel que sembla, més al nord); poc després, no obstant això, els romans es van retirar als Southern Uplands (‘Planes del Sud’), és a dir, al terç més meridional d’Escòcia, i van començar la construcció del mur d’Adrià per a controlar les tribus de la zona. Aquesta línia va marcar durant gairebé tot el període d’ocupació romana el límit septentrional de l’Imperi romà, malgrat la construcció, més al nord encara, del mur d’Antoní. Aquesta frontera només va poder ser defensada durant breus períodes, dels quals el més tardà va tenir lloc entre els anys 208 i 210, durant el mandat de l’emperador Septimi Sever. En general, l’ocupació d’aquestes zones d’Escòcia per part dels romans es va estendre durant no més de 40 anys, encara que la influència llatina a la part més meridional, sobretot entre les tribus d’origen bretó, va ser més duradora.

El Regne dels pictes (amb seu a Fortriu cap al segle vi) va experimentar un important desenvolupament durant l’edat mitjana, potser com a resposta al mateix imperialisme romà i partint des del seu territori originari a l’est d’Escòcia, al nord del fiord de Forth i al sud del riu Oykel, el Regne picte va aconseguir controlar les terres del nord i del sud, incloent-hi gran part del Hen Ogledd. Una fita important en aquesta lluita per la supervivència i l’ampliació va ser la batalla de Dunnichen (685), en la qual els pictes van derrotar les tribus de Northumbria durant el regnat de Bridei III (671-693). El regnat d’Óengus I (732-761) va ser igualment un període de consolidació per al Regne picte.[10]

La influència víking a Escòcia va començar a finals del segle VIII i, encara que no hi ha dubte que la dinastia Uí Ímair va tenir un paper destacat en aquest primer període, els registres de les dates i els detalls dels governants són especulatius fins a mitjans del segle X. A partir del 793 es registren incursions repetides de víkings a les illes britàniques i l’illa d’Iona a les Hèbrides Interiors fou saquejada el 802 i 806. L’any 839 dC, una gran flota nòrdica va envair a través del riu Tay i el riu Earn, tots dos altament navegables, i va arribar al cor del regne picte de Fortriu. Van derrotar a Eóganan mac Óengusa, rei dels pictes, al seu germà Bran, i al rei dels escocesos de Dál Riata, Áed mac Boanta, juntament amb molts membres de l’aristocràcia picta a la batalla de 839. El sofisticat regne que s’havia construït es va ensorrar, igual que el lideratge picte, que s’havia mantingut estable durant més d’un segle des de l’època d’Óengus mac Fergusa, i l’ascens de Cináed mac Ailpín com a rei tant dels pictes com dels escocesos es pot atribuir a les conseqüències d’aquest esdeveniment, i s’establí el mite de l’ascendència irlandesa de la dinastia reial de Cináed mac Ailpín.

Diversos líders víkings que probablement estaven basats a Escòcia, apareixen als anals irlandesos: Soxulfr in 837, Turges el 845 i Hákon el 847. Hi havia un rei de l’Escòcia vikinga l’hereu del qual, Thórir, va portar un exèrcit a Irlanda el 848. Al segle ix, apareixen les primeres referències als Gallgáedil individus d’ascendència i/o cultura mixta escandinava-celta que es van convertir en dominants al sud-oest d’Escòcia, parts del nord d’Anglaterra i les illes. Segons la Saga Orkneyinga, cap a l’any 872 Harald Fairhair es va convertir en rei d’una Noruega unida i molts dels seus oponents van fugir a les illes d’Escòcia incloses les Hèbrides de la costa oest i les illes del nord. Harald va perseguir els seus enemics i va incorporar les Illes del Nord al seu regne l’any 875 i després, potser una mica més d’una dècada més tard, també les Hèbrides. L’any següent els caps víkings locals de les Hèbrides es van rebel·lar. Aleshores, Harald va enviar Ketill Flatnose per sotmetre’ls, cosa que va fer ràpidament, però després es va declarar “rei de les illes” independent, un títol que va conservar per a la resta de la seva vida, però no va deixar cap successor i hi ha poc registre de les quatre dècades següents.

Els processos culturals i econòmics iniciats al segle xii van fer que durant la baixa edat mitjana Escòcia es transformés. El principal impuls a aquesta transformació es va produir durant el regnat de David I d’Escòcia, que va iniciar el que es coneix com la revolució davidiana. Aquesta és l’època en la qual s’introdueix el feudalisme a Escòcia, es reorganitzen les formes de govern i es funden les primeres ciutats i pobles amb furs propis (els anomenats burghs). Aquestes institucions, així com la immigració de cavallers i de clergat francesos i anglofrancesos, van facilitar un procés d’«osmosi cultural», durant el qual els territoris meridionals i costaners del Regne d’Alba es van convertir en angloparlants, com ja ho eren moltes de les terres tot just conquerides al sud; la resta del regne, en canvi, va seguir conservant la llengua gaèlica.

L’hostilitat entre els reis de les illes i els governants del Regne de Dublín, Dál Riata i Alba, i la intervenció de la corona de Noruega directament o a través del seu vassall el comte d’Orkney van ser temes recurrents. Una invasió de Magne III de Noruega a en 1098 va donar lloc a un breu període de domini noruec directe sobre el regne, però aviat els descendents de Godred Crovan van tornar a establir un altre període de domini en gran manera independent fins que va esclatar una guerra civil entre Godred Olafsson i Somerled, que es van repartir el regne en 1156 després de la batalla de la Epifania, fins que el 1164 amb la mort de Somerled en la batalla de Renfrew va col·lapsar i fragmentar el regne durant dècades d’inestabilitat, i les illes van passar a formar part del Regne d’Escòcia després que el rei Haakon IV fos derrotat per les tropes d’Alexandre III d’Escòcia en la batalla de Largs el 1263 quan intentava restablir la sobirania noruega i Magnus VI signés el tractat de Perth de 1266 que tancava la guerra escocesonoruega.

Estàtua de Robert the Bruce a l’entrada del castell de Stirling

La mort d’Alexandre III el 1286, seguida per la de la seva neta Margarida I, va trencar la línia successòria de la dinastia regnant. Això va portar a la intervenció d’Eduard I d’Anglaterra, que va posar al tron el seu protegit Joan de Balliol. Quan la seva relació es deteriorà, es va produir un intent de conquesta per part d’Anglaterra, que fou rebutjat per William Wallace (Braveheart) en les guerres d’independència d’Escòcia. Per la seva banda, Robert the Bruce, comte de Carrick, es va proclamar rei d’Escòcia amb el nom de Robert I d’Escòcia. La guerra amb Anglaterra va durar dècades, i la guerra civil entre els partidaris de la dinastia de Robert the Bruce (que assegurava ser descendent de David I) i els partidaris dels Balliol, recolzats per Anglaterra, durà fins a inicis del segle xiv. Malgrat que la dinastia Bruce va ser-ne la vencedora, l’absència de descendents de David II va permetre al seu nebot, Robert II, ascendir al tron i situar-hi la dinastia Stuart.

Retrat de la reina Anna d’Anglaterra, que es convertiria en Anna de la Gran Bretanya després de la signatura de l’Acta d’Unió

L’edat moderna es va obrir en la història escocesa amb el Rough Wooing o ‘seguici violent’ (1544 – 1551), una sèrie d’ofensives militars intermitents mitjançant les quals Anglaterra pretenia forçar un casament entre Maria I Stuart Eduard VI d’Anglaterra, objectiu que finalment no va aconseguir. A més, el segle xvi és el segle de la Reforma protestant, encapçalada a Escòcia per figures com John Knox i recolzada des d’Anglaterra.

El 1603, Jaume VI d’Escòcia va heretar el tron d’Anglaterra i es va convertir en Jaume I d’Anglaterra, sent executat el 30 de gener de 1649 durant la Guerra Civil anglesa. Amb l’excepció d’un breu període conegut com el Protectorat, Escòcia continuà sent un estat independent, encara que sacsejat per constants enfrontaments entre la corona i els covenanters, sobre la forma de govern de l’Església. Després de la Revolució Gloriosa i el derrocament del catòlic Jaume VII d’Escòcia per Guillem III d’Anglaterra i la seva esposa Maria II (1688), Escòcia va amenaçar de triar un rei protestant diferent al d’Anglaterra. El 1707, però, després de les amenaces angleses de tancar el comerç amb Escòcia, es va signar l’Acta d’Unió, que certificava la creació del Regne de la Gran Bretanya.

Malgrat aquesta unificació dels dos regnes, els defensors de la casa Stuart, coneguts com a jacobites, seguien tenint influència a les Highlands i a la zona nord-est del país, especialment entre els no presbiterians. No obstant això, els aixecaments jacobites produïts el 1715 i 1745 no van aconseguir apartar del tron britànic la casa de Hannover. Aquests aixecaments van servir, a més, com a excusa per al desplaçament massiu dels habitants de les Highlands, en el que es coneix com a Highland Clearances.

Després de la Il·lustració i la Revolució industrial, Escòcia es va transformar en un dels centres comercials, intel·lectuals i culturals d’Europa. Glasgow i Edimburg, sobretot, es van desenvolupar ràpidament a finals del segle xviii, i durant el segle xix el sorgiment de la indústria pesant a les riberes del riu Clyde va transformar Glasgow en la «segona ciutat de l’Imperi britànic» després de Londres.

La situació va empitjorar després de la Primera Guerra Mundial, en la qual van morir un gran nombre d’escocesos, provinents sobretot de les Highlands, però especialment després de la Segona Guerra Mundial, després de la qual la situació econòmica d’Escòcia empitjorà ràpidament, amb la desaparició d’un gran nombre d’indústries que ja no eren competitives en el mercat internacional. Només en les últimes dècades del segle xx el país va aconseguir una petita recuperació econòmica i cultural, gràcies al sorgiment de nous serveis financers i del sector electrònic (en el que es coneix com a Silicon Glen), així com als beneficis del petroli i del gas del mar del Nord. El 1998 el Govern del Regne Unit va concedir més nivells de sobirania a Escòcia amb la Scotland Act 1998, restablint el Parlament Escocès i retornant a Edimburg, simbòlicament, la Pedra de Scone.

L’independentisme escocès és una aspiració de diferents partits polítics i agents socials escocesos de dissoldre el Regne Unit i aconseguir convertir Escòcia en un territori independent com ja ho era fins al 1707. Els partidaris de la independència d’Escòcia argumenten que la impossibilitat d’aquesta nació de decidir de manera absoluta sobre els seus afers, de forma nacional i internacional, va en detriment dels interessos escocesos. Segons aquests agents, donat que el govern del Regne Unit actua en benefici del conjunt de l’estat (del qual Anglaterra és la part més poblada) no és beneficiós per a Escòcia romandre dins del regne. Els detractors de la independència d’Escòcia argumenten que seguir units amb la resta de territoris del Regne Unit beneficia els escocesos, ja que d’aquesta manera formen part d’una potència major que tampoc posa en compromís la seva identitat nacional.

El govern escocès convocà un referèndum per la independència d’Escòcia la tardor de 2014.

Entre els anys 843 i 1707 el Regne d’Escòcia i el Regne d’Anglaterra foren dos territoris independents. L’any 1707 amb la firma de l’Acta d’Unió i la creació del Regne de la Gran Bretanya els dos regnes es fusionaren i els respectius parlaments es dissolgueren, creant el Parlament de la Gran Bretanya que n’aglutinava funcions de tots dos. La creació del Partit Nacional Escocès l’any 1934 marca un punt important en la història de l’independentisme escocès. Aquest partit aposta obertament per la independència, obté representació de forma continuada des de les eleccions de 1967 i ocupa la majoria absoluta del Parlament escocès des de l’any 2011.

L’independentisme escocès visqué un ressorgiment a partir dels anys 1970 com a conseqüència d’una crisi econòmica i un procés de desindustrialització. Aquests processos sumats al descobriment de jaciments petroquímics al mar del Nord retornaren al centre del debat polític la necessitat de gestionar els propis recursos. L’any 1979 se celebrà un referèndum per la recuperació de l’autogovern. El resultat fou afirmatiu malgrat que la norma no entrà en vigor per una polèmica clàusula que obligava que els vots afirmatius fossin més del 40% del total del cens. El Parlament escocès i el govern escocès entraren en funcions finalment després de la celebració d’un nou referèndum l’any 1997, que es va celebrar després de la victòria de Tony Blair a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1997, que ho duia en el seu programa. En el referèndum es preguntà novament sobre la necessitat de restaurar el parlament i sobre si aquest havia de tenir la potestat de legislar sobre impostos. El resultat en fou afirmatiu en tots dos casos.

El debat sobre la independència s’ha mantingut en el centre del debat polític des que l’any 2009 el Partit Nacional Escocès presidit per Alex Salmond plantejà una sèrie de converses amb diferents agents socials sobre el tema. La qüestió s’ha mantingut al centre de l’ideari del partit i ha estat una qüestió principal en les propostes per la campanya de les eleccions de 2011 en les quals guanyaren per majoria absoluta. Alex Salmond proposà el gener de 2012 la celebració d’un referèndum per a la tardor de 2014. El govern del Regne Unit presidit per David Cameron acceptà que el referèndum fos vinculant.

La Lliga Nacional Escocesa (Scots National League), formada el 1921, era un grup inicialment establert a Londres que lluitava per la independència d’Escòcia, altament influenciat pel Sinn Féin irlandès. Va crear el periòdic Scots Independent el 1926 i el 1928 van col·laborar amb l’Associació Nacionalista Escocesa de la Universitat de Glasgow (Glasgow University Scottish Nationalist Association) a crear el Partit Nacional d’Escòcia (National Party of Scotland), favorable a un estat independent escocès. Un dels fundadors en fou Hugh MacDiarmid, un poeta que havia començat a promoure la literatura escocesa, al costat d’altres relacionats amb el Partit Laborista.

Van cooperar amb el Partit Escocès (Scottish Party), una organització autonomista formada el 1932 per antics membres del Partit Conservador, i el 1934 es van unir per formar el Partit Nacional Escocès, el qual, encara que inicialment era autonomista, posteriorment va passar a donar suport a la independència. El partit va sofrir un descens de suport en la dècada de 1930, quan la paraula nacionalisme va començar a associar-se al nacionalsocialisme alemany, però van aconseguir el seu primer diputat en una elecció parcial el 1945, encara que el van perdre en les eleccions generals tres mesos després.

El Partit Nacional Escocès va tenir un notable èxit electoral en la dècada de 1960, i quan es va trobar petroli al mar del Nord el 1970, va poder contrarestar els temors sobre la viabilitat econòmica d’una possible independència amb el lema “És petroli d’Escòcia”. Van argumentar que els beneficis d’aquest petroli, recaptats per la hisenda britànica, havien beneficiat poc a Escòcia, en comparació amb altres parts del Regne Unit (com Anglaterra).

En les eleccions generals del Regne Unit de febrer de 1974, els votants escocesos van triar set membres del Partit Nacional Escocès, que van augmentar a onze en les eleccions d’octubre de 1974. Això va donar poder al moviment independentista amb propostes més avançades en la Cambra dels Comuns del Regne Unit, on el Partit Laborista va formar un govern minoritari amb el suport del Partit Liberal.

Com havien promès, els laboristes van fer propostes per a un Parlament Escocès amb una assemblea escocesa semiautònoma amb poders per controlar alguns aspectes de política interna. Però mentre que la mesura tenia el suport del Partit Laborista Escocès, alguns membres (majoritàriament anglesos) es van oposar a un canvi constitucional sense un mandat clar, i el parlament va decidir celebrar un referèndum, requerint un 40% o més de l’electorat a favor en comptes de requerir una simple majoria dels vots en el referèndum. Efectuat el referèndum, un 33% va votar a favor i un 31% en contra, amb una abstenció del 36%, per la qual cosa la proposta no va veure la llum. Els progressos de l’independentisme es van veure frenats quan el Partit Nacional Escocès va recolzar una moció de censura contra el govern i va forçar unes eleccions generals el 1979 que van donar la victòria a la gran adversària de la independència, Margaret Thatcher.

Hemicicle del Parlament escocès

Els partidaris de la independència escocesa continuaven tenint opinions contraposades sobre l’autonomia, un moviment que incloïa molts partidaris de continuar amb la unió, si bé en un marc de descentralització dins del Regne Unit. Dins del camp independentista, alguns van veure l’autonomisme com un pas cap a la independència, mentre que uns altres desitjaven arribar immediatament a la separació.

En els anys de govern conservador va tenir lloc la Campanya per una Assemblea Escocesa, que va desembocar en la convocatòria el 1989 de la Convenció Constitucional Escocesa, la qual va aconseguir un cert consens a l’entorn d’unes bases creades per diversos partits per a la devolució de poder polític a Escòcia, a pesar que el Partit Conservador va rebutjar cooperar-hi i el Partit Nacional Escocès es va retirar del debat quan es va veure clar que la convenció no estava disposada a negociar la independència d’Escòcia com una opció constitucional. El Partit Laborista de Tony Blair va guanyar les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1997 i Donald Dewar, com a secretari d’estat per a Escòcia va executar les promeses del seu partit sobre la creació d’un Parlament Escocès; convocà un referèndum al setembre d’aquest any, en el qual un 75% dels votants es va pronunciar a favor de la devolució de poders. El parlament llavors va aprovar la Llei d’Escòcia per crear un Parlament escocès triat directament pels escocesos amb poders sobre la majoria de les polítiques regionals. Al maig de 1999 Escòcia va tenir les primeres eleccions per al parlament retornat i al juliol el Parlament escocès va celebrar la primera sessió, per primera vegada des que el parlament previ havia estat dissolt el 1707. El parlament escocès tenia cent trenta-nou membres triats per un sistema de representació proporcional. Donald Dewar es va convertir en el primer ministre d’Escòcia amb el govern de coalició entre el Partit Laborista Escocès i el Partit Liberal Demòcrata, mentre que el Partit Nacional Escocès esdevingué el primer partit de l’oposició.

Durant la dècada del 1980 i el 1990 les polítiques neoliberals suposaren una desigualtat dels ingressos i major desocupació, la qual cosa suposà un problema de consum drogues amb resultats fatals, especialment per a les persones de sexe masculí.

Amb l’aprovació de tots els partits, la cançó de lletra igualitària de Robert Burns A Man’s A Man for A’ That va ser cantada per l’activista Sheena Wellington en la inauguració del Parlament escocès. Aquesta cançó va ser adoptada com l’himne no oficial modern del moviment independentista escocès.

D’una manera similar, la inauguració de la reina Isabel II del nou edifici del Parlament escocès va ser acompanyada de la cançó d’Aaron Copland Fanfare for the Common Man.

No obstant això, encara que els escocesos van aconseguir la devolució i competències sobre la majoria dels seus assumptes, els nacionalistes continuen reclamant-ne la independència total.

La ciutat més gran d’Escòcia, que va créixer a base de drassanes i fàbriques, és de tot menys gris. Al contrari, és alternativa, multicultural, vibrant i musical, i destil·la un bon rotllo que atrapa des del primer minut. Es pot comprovar passejant pels carrers del centre entre edificis victorians i animades avingudes, prenent una pinta en qualsevol pub, a les sales dels museus, en les seves alternatives lanes, en cada mural que la vesteix de color i exprimint la seva potent vida nocturna.

Contingut:

LaCatedral, ubicada on la ciutat va començar a agafar forma, és un dels exemples d’arquitectura medieval d’Escòcia i, per tant, un imprescindible per visitar Glasgow. Aquesta impressionant obra gòtica, dedicada a Sant Magnus, va començar a construir-se al segle XII i va sobreviure quasi intacta a la Reforma Protestant.

Catedral de Sant Magnus, un must-see de Glasgow

No oblidar-se de baixar a la cripta per veure la tomba del sant patró de la ciutat, admirar els seus vitralls contemporanis i localitzar el sepulcre del bisbe Wishart que va ser un gran aliat de Robert the Bruce, l’heroic rei que va assumir el lideratge de la lluita per la independència d’Escòcia iniciada per Wiliam Wallace.

Castle Street. Entrada gratuïta (audiogia: £2).

Consulta els horaris d’obertura a la web de Historic Environment Scotland.

Just darrera de la Catedral, i en plena harmonia amb l’entorn, es tracta de la Necrópolis, un preciós cementiri victorià inspirat en el famós Père Lachaise de París. I és que el concepte és el mateix: un gran parc que, com si d’un museu a l’aire lliure es tractés, congrega arquitectura, escultura i història.

Obert tots els dies de 7:00 a 16:30 hores.

Ja que la Necròpolis està a l’East End, és recomanable apropar-se a Barras Market, el mercat alternatiu de Glasgow que se celebra els caps de setmana. S’hi pot trobar articles únics i roba sostenible (244 Gallowgate).

The Glasgow Necropolis

El cor de Glasgow batega amb força a George Square, la principal plaça de la ciutat. Tot i que està rodejada d’edificis senyorials i decorada amb escultures de personatges il·lustres, la mirada se centrarà en el monumental i preciós edifici que alberga les City Chambers (hi ha visites guiades gratuïtes de dilluns a divendres).

A partir d’aquí desplega les seves ales Merchant City, el centre històric, medieval i vital de Glasgow. És recomanable recorre’l sense pressa i mirar de tant en tant cap amunt perquè congrega alguns dels millors exemples d’arquitectura victoriana del Regne Unit. En aquest passeig es troben les places com Royal Exchange Square i avingudes de vianants com Buchanan Street, el principal eix comercial de l’anomenada Style Mile que continua en Sauchiehall Street i Argyle Street. Botigues, bars, restaurants, artistes de carrer, locals d’oci…

Recomanable apropar-se a Merchant Square, un animat pati cobert ple de bars i restaurants que els caps de setmana alberga una fira d’artesania (71 Albion Street).

Les icòniques City Chambers de George Square

La Galeria d’Art i Museu Kelvingrove, que va obrir les portes al 1901, és una de les atraccions culturals més interessants d’Escòcia. Està ubicada en un preciós palau victorià i compta amb 22 galeries temàtiques en les que es pot admirar, entre altres, el disseny innovador de Mackintosh, peces de l’Antic Egipte i obres mestres d’impressionistes francesos, així com L’Anunciació de Sandro Botticelli, el Crist de Sant Joan de la Creu de Salvador Dalí, així com pintures de grans mestres com Van Gogh o Rembrandt. També hi ha una zona dedicada a les Ciències Naturals.

Kelvingrove Art Gallery and Museum
Interior del Kelvingrove Art Gallery and Museum

El Museu Kelvingrove és el museu més visitat de tot el Regne Unit fora de Londres.

Argyle Street. Entrada lliure.

Horari: De dilluns a dissabte de 10:00 a 17:00 hores i diumenges d’11:00 a 17:00h.

Altres espais museístics gratuïts a tenir en compte són la Col·lecció Brurrel, situada al cor del Pollok Country Park i que inclou una de les col·leccions més grans del món de Degas; la Galeria d’Art Modern (GoMA) ubicada al Royal Schange Square, i el People’s Palace, perfecte per conèixer la ciutat i la vida dels seus habitants dels últims segles (Glasgow Green).

El West End de Galsgow està considerat un dels barris més cool del Regne Unit. Galeries d’art com la Kelvingrove, botigues independents, ambient bohemi, parcs.

Ashton Lane: un pintoresc carrer de llambordes ple de restaurants i pubs, entre els locals més recomanats hi ha el restaurant Ubiquitous Chip, i per prendre una copa i escoltar música en directe el pub Jinty Mcguinty’s.

Ashton Lane

Hidden Lane: les millors compres alternatives es donen cita en aquesta comunitat d’artistes i dissenyadors ubicada al núm. 1103 de Argyle Street.

Hidden Lane

University of Glasgow: L’antiga universitat que el seu origen se situa al 1451, té diverses joies destacades en el seu interior com el meravellós claustre gòtic, el Museu Hunterian i la casa de Mackintosh situada dins d’edifici de la Biblioteca. Competeix amb la George Heriot’s School d’Edinburgh per ser la inspiració de Hogwarts. Sigui com sigui, no és difícil imaginar a Harry Potter caminant entre els magnífics edificis neogòtics del seu campus. Horari de visita: de dilluns a divendres de 7:00 a 22:50 hores, caps de setmana de 9:00 a 19:20 hores.

University of Glasgow

Riverside Museum: un impressionant edifici dissenyat per la gran Zaha Gadid, situat a l’encreuament dels rius Kelvin i Clyde, que explora la història dels transport de Glasgow (entrada gratuïta).

Riverside Museum

Charles Rennie Mackintosh és un dels arquitectes més importants del segle XX. Conegut com un dels pares del modernisme i del Glasgow Style, el seu llegat està present en molts racons de la seva ciutat natal.

The Lighthouse

Les obres que es poden veure de Mackintosh són: The Lighthouse, un curiós far amb vistes a la ciutat amb dos rius però sense mar; la Mackintosh House, que reprodueix la seva llar al museu Hunterian de la Universitat; la Glasgow School of Art, la House for an Art Lover ubicada a Bellahouston Park, i molts més perquè la creativitat del màxim exponent de l’art nouveau a Escòcia va marcar el camí a seguir i la seva impremta està molt present a les façanes i racons del centre.

Cal fer una menció especial a Mackintosh at the Willow, l’únic saló de te dissenyat per aquest geni de les formes i volums que ha arribant fins avui en dia. Aquí es pot gaudir d’una experiència única: prendre un afternoon tea en una de les precioses Willow Tea Rooms que es conserven com estaven quan es van inaugurar al 1903. També és recomanable visitar la seva exposició interactiva que s’endinsa al Glasgow de finals del segle XIX i en la història d’aquest espai Mackintosh (2015-2017 Sauchjiehall Street).

The Mackintosh House

Glasgow és la meca del street art, tant que el propi ajuntament va crear al 2014 el City Centre Mural Trail per a donar-lo a conèixer i impulsar la creació de nous murals.

Mapa de murals

El resultat és una trentena d’obres de diferents estils firmades com Smug (Saint Mungo, Generation Green, St. Enoch and Child), Rogue-One (The Wolrd’s Most Economical Taxi, Wind Power, Bubbles), Recoat i Ali Wylie (Space Man), James Klinge (Study of a Woman in Black) i molts més.

Saint Mungo (Smug)                                                  The World’s Most Economical Taxi (Rogue-One)
Spaceman (Recoat i Ali Wylie)                             Study of a Woman in Black (James Klinge)

El Jardí Botànic, un parc públic d’unes 11 hectàrees creat al 1817, és perfecte per a fer un passeig i desconnectar del soroll del centre de la ciutat.

Glasgow Botanic Gardens amb l’hivernacle Kibble Palace

Aquest parc té un preciós hivernacle victorià, Kibble Palace, de ferro forjat i vidre, al seu interior es barregen les estàtues amb plantes tropicals i flores provinents de tots els racons del món.

Interior del Kibble Palace

Quan fa bon temps, sobretot a la primavera i estiu, els locals aprofiten el parc per a passejar pels seus senders, fer un pícnic rodejat d’esquirols o practicar esport.

Contingut:

Quan es parla sobre els llacs d’Escòcia, el primer que ve al cap és el Llac Ness, i no és d’estranyar per la llegenda de Nessie, no obstant, el Loch Lomond el supera en extensió i també amb bellesa, el Loch Lomond és un cos d’aigua dolça de 70 km2 de superfície que se situa entre la falla que separa les Lowlands i les Highlands.

Loch Lomond

El Loch Lomond es caracteritza per la seva extensió, pel que prop d’ell es troben diversos pobles construïts al votant de la seva riba.

Arribant-hi amb cotxe s’arriba agafant la carretera A82 que el voreja i es pot parar en diversos llocs o pobles per observar-lo des de diversos punts.

Els primers assentaments al Loch Lomond es remunten a fa aproximadament 5.000 anys, durant el Neolític. La presència d’ocupants primigenis d’aquesta àrea d’Escòcia va deixar els anomenats crannogs, illes artificials fortificades típiques de l’època prehistòrica d’Escòcia, Irlanda i Gales, les quals més endavant serien utilitzades com a punt de reunió dels clans escocesos.

Tot i que molt menys coneguda que la del llac Ness, el llac Lomond també compta amb la seva pròpia llegenda relacionada amb l’existència d’una criatura monstruosa a les seves aigües. Alguns testimonis descrivien la bèstia d’una marea semblant a Nessie, mentre que d’altres asseguraven que es tractava d’un cocodril gegant. La única possible prova de la seva existència arribaria al 1997, quan un grup d’amics reunits a la riba del llac van veure un animal de grans dimensions traient el cap per la superfície per a devorar els ànecs del llac que flotaven sobre ella, amb la sort de poder capturar-ho en vídeo.

La gravació va ser realitzada per Nick Taylor, un periodista freelance que no només assegura haver filmat un, sinó dos monstres: el del Loch Lomont i el de Llyn Aled a Gales. Les imatges d’ambdues criatures van ser emeses per la televisió, sorprenent a l’audiència per la claredat de les figures i la naturalitat dels seus moviments. Avui en dia, per desgràcia, només es troba per internet una fotografia poc nítida d’aquell succés, cosa que dificulta comprovar la veracitat del mateix.

Gravació del mostre del Loch Lomond

De totes formes, s’ha de mencionar que dita gravació va arribar fins a la taula del Dr. Andrew Kitchener, zoòleg del Reial Museu d’Escòcia, que va admetre que, en efecte, l’aparença del ser s’assemblava a la d’un cocodril, No obstant, va deixar clar que aquest tipus d’animal no seria capaç de sobreviure en les condicions del Loch Lomond, pel que el misteri segueix sense resoldre’s a dia d’avui.

Una extensíssima àrea natural que reuneix boscos, muntanyes, i per suposat, llacs, essent un d’ells el propi Loch Lomond. A part de servir d’abric pel famós llac, en aquest parc hi ha altres joies de la geografia escocesa, com els pobles de Aberfoyle i Callender o Dumbarton. Recórrer-lo sencer pot comportar més d’un dia.

Aberfoyle és una de les poblacions principals del Parc Nacional. Constitueix el punt de reunió per aquells que vulguin descobrir els Trossachs i visitar els seus principals atractius. A part, les seves nombroses botigues i serveis el converteixen en el punt ideal de partida per a rutes a peu, bicicleta o cotxe. Callander és una de les poblacions principals del Parc Nacionak. A diferència d‘Aberfoyle, aquest no està tant concorregut tot i que és un típic lloc de cap de setmana pels escocesos. També és un excel·lent lloc per a poder observar amb tranquil·litat les famoses vaques peludes de les Highlands.

Vaques peludes de Callander

Dumbarton és una població que es coneix per la unió del seu castell i la gran roca. El castell de Dumbarton va ser on William Wallace, famós heroi nacional, va està empresonat abans de partir cap a Londres, on va ser torturat i condemnat a mort.

Castell i la gran roca de Dumbarton

Aquest encantador poble escocès es troba al costat oest del Loch Lomond, des d’on es poden obtenir unes vistes privilegiades des del seu moll.

A Luss hi ha, a part de les seves botigues i restaurants, preciosos cottages restaurats que en la seva època van pertànyer als treballadors del molí i de la cantera de la zona. El pintoresc poble també compta ama una església del segle XIX construïda al més pur estil victorià. Es coneix que aquesta localitat, famosa per ser el territori del clan Colguhon, va patir un saqueig per part dels víkings al segle XIII, pel que quasi tot el que es veu pertany als segles posteriors. No obstant, al cementiri de la parròquia local hi ha algunes tombes antigues, incloent-hi una làpida vikinga del segle XI.

Cementiri de Luss

Si es vol conèixer el riu per la part sud, un altre pobles interessant per a visitar al costat sud del lla Lomond és Balloch. Conegut per servir com a entrada a les Trossachs, aquesta localitat és habitualment comparada amb Luss, i tot i que es digui que aquest últim tingui més bellesa, el que es cert és que Balloch compta amb una sèrie d’atractius difícils d’ignorar.

La seva atracció més famosa és el Balloch Castle Country Park un parc que rodeja un castell a l’extrem oriental del poble. Aquest castell va servir de fortalesa per a una de les famílies medievals més poderoses d’Escòcia, els comtes de Lennox. La construcció original pertanyia al segle XIII, essent renovada al 1808 per donar lloc a la mansió d’estil gòtic que és avui en dia.

Als voltants del parc hi ha un paisatge dissenyat durant els segles XVIII i XIX ple d’elements naturals, com els boscos ornamentals, jardins emmurallats i avingudes d’arbres, on es pot seguir alguna ruta de senderisme.

Balloch Castle

Altres atraccions de Balloch són elLoch Lomond Bird of Prey Centre, un centre d’aus rapaces i el Sea Life de Loch Lomond, un aquari on es pot observar llúdrigues, cavallets de mar i taurons.

Au rapaç del Loch Lomond of Prey Centre
Sea Life de Loch Lomond

Contingut:

Aquesta profunda vall glaciar rodejada de grans muntanyes està situada a les Highlands i és d’origen volcànic. Ha aparegut en pel·lícules com Skyfall de James Bond i en vàries de Harry Potter, tot i que no és famós per això, sinó també per ser un dels millors llocs per practicar senderisme i esports de muntanya.

És un conjunt format per altes muntanyes formades per explosions volcàniques i glaciars de gel, amb rius amb cascades.

A aquest lloc se l’anomena “vall de les llàgrimes”, el motiu es troba en l’episodi més dramàtic de la història d’aquesta vall: la massacre de Glencoe. Aquest lloc on regna la naturalesa i el silenci, era en algun temps, el lloc de residència del clan Mac Donald, que feien vida normat en aquesta zona, i a més controlaven el lloc. El 13 de febrer de 1692, un centenar de soldats, que venien de part del rei Guillem, van assassinar a 38 membres del clan MacDonald. El pitjor és el moment, doncs ho van fer després que haguessin donat refugi de forma temporal a les seves llars, seguint la tradició d’ajudar als que pensaven que eren els seus aliats, durant 15 dies en els que regnava la fraternitat. Clar que aquesta matança no es va fer perquè si, era un càstig del rei que no va veure en bons ulls que el clan MacDonald li jurés lleialtat amb varis dies de retràs. El sobrenom de “vall de les llàgrimes” ve d’aquesta tragèdia.

Abans d’anar a conèixer la profunditat dels racons d’aquesta vall, és recomanable apropar-se al Glencoe Visitor Centre (Centre del Visitant), aquí es pot saber més sobre els orígens i la història, incloent, per suposat, la massacre del clan MacDoland. Aquí també aconsellen quines rutes es poden fer.

Les Three Sisters es troben a Bidean nam Bian, una muntanya de la zona sud del Glencoe. Es reconeix fàcilment, doncs les tres crestes empinades destaquen sobre el paisatge. Cada una de les Three Sisters té el seu propi nom: Gearr Aonach, que significa cresta curta; Aonach Dubh, cresta negra; i Beinn Fhada, turó llarg. La primera i la tercera estan separades per un glen al que anomenn Hidden o Lost Valley, tot i que els escocesos també el coneixen com Coire Gahail. Quan es coneixen, t’adones ràpidament el perquè d’aquestes denominacions.

The Three Sisters

Aquí hi ha la que provablement sigui la muntanya que millor coincideixi amb la definició que tots coneixem de muntanya, doncs aquesta compta amb una forma piramidal quasi perfecta, fins i tot amb els seus més de mil metres d’altura. Es reconeix inclús sense haver-la buscat abans, doncs Buachaille Metive Mòr és protagonista de múltiples llibres i postals d’Escòcia.

Buachaille Etive Mòr

Com no podria ser d’una altra forma en un paisatge en el que la naturalesa és l’única protagonista, els riuets també van part d’aquest entorn tan majestuós en el que també es poden veure cascades, una de les més recomanables de visitar és The Meeting of Three Waters, un impressionant lloc en el que s’uneixen diversos rius de la zona.

The Meeting of the Three Waters

Glencoe compta amb molts racons meravellosos dignes d’una visita que faran que els 20 minuts que es tarda en recórrer-lo amb cotxes es converteixen en molt més temps al voler parar i gaudir de cada un d’ells. El Loch Actriochtan és un d’aquets llocs màgics. Si es té la sort de veure’l un dia assolellat , els colors del lloc reflectits a l’aigua, com si fos un mirall, no deixen indiferent a ningú.

Loch Actriochtan

Aquesta població no arriba als 400 habitants, això si, tot i no tenir grans dimensions, si que té molt d’encant, sobretot pels cottages (cabanes) que el conformen.

Per una altra part, en ple cor d’aquest poble, hi ha el Glencoe & North Lorn Folk Museum, just a l’interior d’una cabana tradicional que data del segle XVIII. Aquest museu ajuda a entendre una mica millor com es viu en aquesta zona i es poden veure objectes que s’ocultaven a les cases dels membres del clan MacDonald abans de la tragèdia.

Glencoe & North Lorn Folk Museum
Interior del Glencoe & North Lorn Folk Museum

El Glennfinan Viaduct és un viaducte de 21 arcs que es va construir al 1898 per permetre el pas dels trens. Avui en dia, per ell circulen els trens de West Highland Line, un dels recorreguts ferroviaris més importants d’Escòcia, que connecta Glagow amb Mallaig.

Tot i que si s’agafa qualsevol tren d’aquesta línia fins a Mallaig es passa pel viaducte, el més emblemàtic és la locomotora de vapor Jacobite … ¿o hauríem de dir Hogwarts Express?

Aquest tren turístic, que uneix Fort William i Mallaig des de la primavera fins a principis de la tardor, va interpretar el Hogwarts Express a les pel·lícules de Harry Potter.

Glenfinnan Viaduct amb el Jacobite

Per viatjar a bord del Jacobite i gaudir de les Highlands a través de la finestra, cal tenir en compte:

  • El bitllet inclou el trajecte d’anada i tornada entre Fort William i Mallaig, amb una parada de dues hores a Mallaig abans de tornar.
  • Circula des de meitats d’abril fins a finals d’octubre.
  • És recomanable comprar els bitllets amb antelació a través de la web oficial.
  • A bord venen menjar i beure, però bastant car.

Si els bitllets pel Jacobite surten de pressupost o no se’n troben, és pot fer el mateix recorregut amb cotxe, amb calma i parant on es vulgui per gaudir del paisatge. Veure’l passar i fotografiar-lo també és emocionant.

Recomanacions per contemplar el tren des de prop:

  • El primer que cal fer és consultar l’horari a la web per saber quan passarà. Al centre de visitants també hi ha un panell amb les hores exactes dels dos viatges diaris.
  • Caldrà arribar mitja hora abans per poder apropar-se al viaducte. Aquest destí s’ha fet molt popular, així que és recomanable arribar amb temps per poder trobar aparcament.
  • Al centre de visitants hi ha un aparcament que costa 2£ i té bastantes places, però si es passa de llarg n’hi ha un altre més petit però gratuït, d’un a l’altre hi ha 1 minut caminant. Doncs des de l’aparcament gratuït surt un camí que en 10 minuts s’arriba a veure el viaducte.
  • Allí es pot buscar un lloc elevat, tot i que el que fa la majoria de gent és creuar-lo per sota i agafar el primer sender a l’esquerra (hi ha una porta petita d’entrada).
  • Cal pujar pel sender i buscar lloc, segons va arribant l’hora, es va omplint de gent.

L’Illa de Skye és segurament la més popular de les Highlands i de tot el país.

Contingut:

Les fades de la Illa de Skye no només tenen la seva vall, també tenen les seves piscines naturals, les més famoses de la illa i en les quals, a més, cauen unes petites cascades des del riu Brittle.

A les Fairy Pools s’hi arriba fàcilment per una ruta d’uns 3 km des de l’aparcament.

Fairy Pools

Conegut com la fi del món escocès, és un lloc en el que se circula per carreteres d’un sol carril esquivant ovelles i, molt de tant en tant, algun cotxe. Una illa solitària i difícil d’oblidar.

Només arribar a Neist Point es pot pujar un petit turó i assentar-se al penya-segat, des d’on es gaudeix d’unes impressionants vistes a la llengua del mar que la separa de les illes Outer Hebrides. En aquest punt també és troba un far preciós que encara fa el lloc més memorable.

Nest Point

El castell escocès és el més antic habitat de forma continuada i llar del cap de clan MacLeod des de fa 800 anys. A part de visitar les diferents estances i sales del castell: menjadors, habitacions, estudis … també s’hi troben molt objectes històrics del clan, com l’espasa de Dunvegan.

La paraula que molts castell d’Escòcia tenen davant és dun, això és perquè dun s’utilitza per a designar a una fortalesa medieval en gaèlic.

Dunvegan Castle

A part del castell, hi ha un jardí molt bonic i es pot fer una excursió amb vaixell per veure les foques.

Foques a la Platja de Dunvegan Castle

A la mateixa península de Trotternish, literalment és “vall de les fades”, uns paisatges amb un verd molt intens, amb formacions rocoses que semblen castells (com el Castle Esen) i amb monticles  cònics que semblen miniturons de xocolata. Això, si els cercles de pedra són cosa dels humans. S’explica que existia la tradició de fer espirals i túmuls de pedra com ofrena per a les fades i així van començar, però no, no és veritat.

The Fairy Glen

Els paisatges de la illa són brutals, i potser el Quiraing és el més bonic, aquesta serralada s’aixeca  a la mateixa península en la que es troba Portree, la península de Trotternish. Aquests vistes cap al mar, aquests pinacles rocosos, les tonalitats de verd …

Hi ha una ruta de senderisme de 6,5 km, unes 3 o 4 hores, tot i que si no es vol fer tota la ruta, al principi de la ruta les vistes són impressionants.

Quiraing

A la península de Trotternish són els penya-segats de Kilt Rock i la cascada de Mealt. Una cascada creada pel desbordament del Loach Mealt que cau directament al mar des de 55 metres d’altura. Un racó espectacular.

Kilt Rock & Mealt Falls

A la mateixa península de Trotternish hi ha un dels símbols de la Illa de Skye i una de les formacions més curioses: el Old Man of Storr. Per arribar-hi cal fer una ruta de 4,5 km, unes dues hores.

Si no es disposa de temps per fer la ruta, es pot veure el Old Man of Storr des de la carretera A855, la que uneix l’aparcament amb Portree. Una altra vista emblemàtica , que no requereix ruta de senderisme , es la que s’obté des del Loch Fada, també a la carretera, entre l’aparcament i Portree. Només cal seguir la senyal fishing zone.

Old Man of Storr

Portree és la capital de l’Illa de Skye, en realitat és un petit poble pesquer de poc més de 2.000 habitants. Però només per veure el port i les seves casetes de colors val la pena.

Portree en gaèlic significa “el port del rei” en honor a una visita de Jacob V d’Escòcia al 1540. Aquí s’han rodat diferents pel·lícules: “La boda de la meva nòvia” o en les conegudes novel·les de Harry Potter, on apareix l’equip de Quidditch “l’orgull de Portree”.

Portree

Situat a les Highlands, en una petita illa del llac Duich, és únicament accessible per un petit pont de pedra, cosa que el fa encara més escènic.

Les millors fotografies es poden fer des de la riba del llac i després de la visita, des de la part alta posterior. En una ruta per Escòcia es passa prop quan es creua el pont per anar o venir de l’illa de Skye, així que pot ser un bon moment per incloure’l a la ruta.

El castell d’Eilean Donan és una fortalesa situada sobre la petita illa del mateix nom que s’aixeca al costat del llac Duich, al nord est d’Escòcia, el qual està comunicat amb el proper oceà Atlàntic a través del llac Alsh.

El castell va començar a construir-se al 1220 per ordre d’Alexandre II d’Escòcia sobre les ruïnes d’un antic fort utilitzat pels pictes, com a defensa davant les incursions vikingues. Els pictes eren una confederació de tribus celtes que habitaven el nord i centre d’Escòcia, al nord dels rius Forth i Clyde, almenys des de l’Imperi Romà fins al segle X. Es diu que va ser un dels refugis utilitzats per Robert the Bruce (rei d’Escòcia entre 1306 i 1329) quan s’escapava de les invasions angleses d’Edward I. Posteriorment el castell es va convertir en residència del clan MacRae abans de quedar abandonat poc després de la unió entre Escòcia i Anglaterra.

Al 1719 va ser ocupar per una expedició espanyola que tenia com a objectiu aixecar militarment als escocesos contra la Corona anglesa. Després d’un més d’ocupació, tres fragates angleses van penetrar al llac Alsh i des d’allí ban bombardejar massivament la fortalesa fins que les tropes espanyoles es van rendir i se les van fer presoneres. El castell d’Eilean Donan va quedar abandonat en estat de ruïna fins que el tinent coronel John MacRae-Gilstrap el va restaurar entre 1912 i 1932. Avui és una dels llocs més visitats pels turistes que cada estiu visiten Escòcia, i continua essent la residència oficial del clan MacRae.

Al voltant del castell han estat escollits per vàries pel·lícules en els últims anys, és així que el castell apareix en diverses tomes de El Senyor de Ballantrae (1953), La vida privade de Sherlock Holmes (1970), Els immortals (1986), Llac Ness (1995), Braveheart (1995), Amb el món no n’hi ha prou (1999) i La Boda de la meva nòvia (2008), i és  la imatge del whisky escocès Cardhu.

El bonic del castell és l’exterior, però si es vol visitar cal saber que a l’interior no es poden fer fotografies.

Horari de visita: de febrer a octubre de les 10:00 a les 18:00. D’octubre a desembre de 10:00 a 16:00. Gener tancat.

Més informació

Eilean Donan Castle

El llac Ness és possiblement el lloc més famós d’Escòcia gràcies a la llegenda del monstre Nessie, tot i que cal dir que no és el més bonic, tot i així és una de les vistes imprescindibles d’Escòcia.

Primera fotografia de Nessie al Loch Ness

Aquest profund llac d’aigües fosques està situat a les Terres Altes i va començar a ser famós al 1933 amb una fotografia d’albirament del monstre, tot i que després es va demostrar que era falsa, tot i que la llegenda, el misteri i el negoci al voltant del llac no va parar, i de la que es pot veure un vídeo al centre de visitants amb el que s’obté una idea més àmplia de la llegenda del Llac Ness.

El Loch Ness Centre & Exhibition (Centre d’exposicions del Llac Ness) va ser fundat al 1980, però reformat al 2000. Està situat a Drumnadrochit, molt a prop del Castell de Urquhart. Al seu interior, a part de la llegenda de Nessie, es poden veure una gran varietat d’exposicions. Aquí és cop conèixer el passat geològic del llac i la biodiversitat. Hi ha panells informatius amb 11 idiomes.

Horaris del Loch Ness Centre & Exhibition: d’abril a juny i de setembre a octubre de 10:00 a 17:00 hores, juliol i agost de 9:30 a 18:00 hores, entre novembre i març de 10:00 a 15:00 hores. Obre tota la setmana, de dilluns a diumenge.

Loch Ness

Potser el lloc més bonic són les ruïnes de Urquhart Castle, situat al costat del llac. El Castell de Urquhart es troba a la riba oest i vigila el Loch Ness des del segle XIII, això si, la primera referència històrica d’ocupació data del segle VI.

Es creu que els que el van construir van ser els membres de la família Durward sobre el 1229. A partir d’aquest moment, es van anar succeint diversos amos, ja que va ser assetjat, capturat, perdut i recuperat en innumerables ocasions. Va ser destruït al 1692 per les tropes angleses amb la finalitat d’evitar que els jacobites es fessin amb ell.

Avui en dia està en ruïnes, formant un complex arquitectònic que, gràcies a la seva localització exclusiva, es converteix en un espai molt agradable per a visitar.

Al 2001, Historic Scotland va condicionar el castell i hi va posar un centre d’interpretació per als visitants.

Horaris de visita de Urquhart Castle: d’abril a setembre de 9:30 a 18:00. Octubre de 9:30 a 17:00. De novembre a març de 9:30 a 16:30.

Urquhart Castle

El camp de batalla de Culloden és un dels llocs històrics que es pot visitar a la ciutat de Inverness. Va ser el lloc on va ocórrer la última batalla campal britànica lliurada al 1746, després de la derrota de l’aixecament jacobita.

El terreny es troba ubicat a l’extrem sud-est de la regió i és un camp de llargues hectàrees. Al segle XVIII es caracteritzava per no tenir abundant vegetació i tenir poques cases al seu voltant.

Actualment, el centre de visitants del Culloden Battlefield ofereix una sèrie de recorreguts per la zona per mostrar al públic els personatges històrics, relatar el succés i caminar pels punts de concentració.

L’aixecament jacobita es va originar amb la finalitat de tornar el tro a Jacob II d’Anglaterra. Des de 1688 els jacobites van ocasionar una sèrie de revoltes i rebel·lions a les illes britàniques. Va ser fins al 16 d’abril de 1746 que el Duc de Cumberland va decidir batallar, juntament amb el seu exèrcit de quasi 8.000 homes.

Van marxar des de la ciutat de Nairn fins al camp de batalla i es van desplegar en dues files, allí el jacobites esperaven ja formats. El flanc esquerra britànic va resguardar en un mur de pedra que vorejava per tot el llarg del camp i delimitava amb el Culloden Park.

Aproximadament a la una del migdia l’artilleria jacobita va obrir foc contra les soldats del govern, que aquests van respondre amb canons i van iniciar la batalla de Culloden. Van bombardejar als seus enemics i amb les seves tàctiques, elaborades segons les condicions climàtiques del lloc, van impugnar les seves espases. Els jacobites van perdre estabilitat i els supervivents van decidir escapar-se.

La batalla de Culloden va ser curta per als estàndards europeus, però, va ser una guerra sagnant que va ocasionar la mort de  més de 1.800 jacobites. Aquesta guerra va marcar la història d’Escòcia i Gran Bretanya perquè va ser la última guerra que van guanyar a casa.

Llocs simbòlics del Camp de Batalla de Culloden:

Al racó oriental del camp hi ha la Cumberland Stone (Pedra de Cumberland), una enorme roca que marca el lloc on el duc de Cumberland va dirigir la batalla.

Cumberland Stone

La maresma de Culloden demostra la humitat de l’ecosistema, al mirar de nord a sud s’observa el bosc de Culloden Park i el mur de pedra que va utilitzar l’exèrcit britànic com a part de la seva estratègia campal.

L’antiga casa Leanach va sobreviure a la batalla i va ser restaurada diverses vegades per mantenir el seu estil de granja. El sostre està dissenyat amb palla i bruc; una coberta de vegetació seca que guarda l’artesania tradicional de la muntanya.

Antiga casa de Leanach

A l’oest del Camp de Batalla hi ha algunes tombes dels clans, són foses comuns on van enterrar els caiguts. Hi ha una pedra que simbolitza el lloc on va caure el líder del clan de Chattan, Alexander MacGillivray de Dunmaglass.

Tombes a Culloden Battlefield

El Centre de Visitants de Culloden té una nova seu inaugurada l’any 2007, ja que l’antiga seu estava ubicada en un terreny utilitzat per les tropes britàniques durant la batalla. Aquesta investigació va ser realitzada pel National Trust for Scotland a través d’un estudi arqueològic i històric.

La nova instal·lació es més ampla, hi ha botigues pels turistes on venen productes locals de la ciutat. També hi ha un restaurant amb una àmplia varietat de plats per a tots els gustos.

Constantment el centre del camp de Batalla de Culloden té exposicions oberta per tal que els visitant revisquin la batalla de forma interactiva i didàctica gràcies als avenços tecnològics de les sales. Hi ha curts documentals que mostren la terrible guerra, àudios i mapes topogràfics que expliquen la seqüència dels esdeveniments en aquesta ciutat. També realitzen recorreguts guiats per senders reconstruïts, els guies paren als llocs simbòlics i narren les estratègies utilitzades per les tropes.

Horari de Culloden Battlefield: de juny a agost, tots els dies de 9:00 a 18:00 hores. Setembre i octubre de 9:00 a 17:30 hores. Novembre i desembre de 10:00 a 16:00 hores.

Preus: Adults 11£. Grups familiars 26£.

Aquesta catedral fundada al 1224 a les afores d’Elgin, també coneguda com “La llanterna del Nord”, era utilitzada pels bisbes de Moray per a influenciar sobre el destí dels habitants d’un ampli territori.

Al segle XVI va ser abandonada a favor del temple protestant de St Giles i amb el pas dels temps, va anar degradant-se fins acabar en un estat ruïnós, tot i que no excent de l’encant que presenta avui en dia.

Val la pena observar la impressionant façana principal d’estil gòtic, els arcs ogivals, les escultures repartides per la nau principal i les torres campanar.

Horari: tots els dies de 10:00 a 16:00 hores.

Elgin Cathedral

Cal tenir en compte que aquest país és una terra de whisky i visitar alguna de les 108 destil·leries s’ha convertit en una de les grans atraccions turístiques d’Escòcia. Existeix una ruta de whisky pels amants d’aquesta beguda. Tot i que pels no aficionats és interessant visitar almenys una destil·leria.

La destil·leria Glenfiddich és una de les més conegudes, en la que es pot aprendre tot el procés d’elaboració del Whisky de malta i fer un petit tast de diversos tipus de whisky. A més, es pot comprar alguna ampolla de record.

Horari: de dilluns a dissabte de 10:00 a 17:00 hores. Els diumenges de 11:00 a 16:00 hores.

Pàgina web oficial

Destil·leria Glenfiddich
Interior de la Destil·leria Glenfiddich

Dunnotar Castle és una fortalesa en ruïnes s’eleva en un penya-segat de la costa est d’Escòcia sobre les aigües del mar del Nord i quasi inexpugnable de no ser per un estret sender que serpenteja fins a la part alta.

Quant s’arriba al castell de Dunnottar, es nota que el termòmetre es desploma, el vent pica fort i l’onatge respon amb força. Aquest enclavament donava poder defensiu, per un costat les habitants controlaven les rutes marítimes i s’asseguraven de que l’enemic no ataqués per mar (a no ser que l’enemic estigués disposat a escalar les escarpades parets del penya-segat. Per un altre costat, Dunnottar, es trobava a la única ruta terrestre que en el passat conduïa a Aberdeen.

Dunnotar Castle

Les ruïnes daten dels segles XIV i XV, i tot i que en aquest lloc passaren pictes i víkings, entre altres, poc es coneix l’origen de Dunnottar com a fortalesa.

La història que si es coneix ens transporta al segle XIV, quan Dunnottar es va convertir en la llar dels Keith, comtes de Marischal. La poderosa família va restaurar i ampliar la fortalesa amb un nou palau al segle XVI perquè fos més còmoda, però també més luxosa. De fet, els Keith rebien hostes de la talla del futur rei Carles II o de la reina Mary, Queen of Scots, que va passar pel castell en dues ocasions: al 1562 i al 1564.

Al 1715, any fallit de l’aixecament jacobita del Vell Pretendent, els contes de Marischal havien prestat la seva ajuda a la causa jacobita i, després de la derrota, considerats traïdors, van perdre el castell a mans del govern anglès.

En els segles posteriors, la fortalesa va canviar d’amo diverses vegades, desintegrant-se de mica en  mica. Fins que, al 1925, Dunnottar va caure en mans d’una família disposada a restaurar-lo i a obrir-lo al públic, els Cowdray. Gràcies a ells, avui en dia el podem visitar.

El Castell de Dunnottar a aparegut a la gran pantalla com escenari de Hamlet, amb Mel Gibson i Glenn Close, i de Victor Frankesnstein, amb Daniel Radcliffe i James McAvoy.  També va servir d’inspiració per al castell de DunBroch a la pel·lícula Brave, de Disney.

El castell està format per una desena d’edificis en ruïnes. Tot i que la vegetació entapissa el penya-segat, el temps (i vàries restauracions) han respectat els murs de la majoria dels edificis, posant-ho fàcil per imaginar com hauria de ser la vida a Dunnottar uns segles enrere.

La capella, la forja, els estables, les bodegues o el palau són algunes de les estances en les que es pot entrar.

El castell de Dunnottar és un dels més embruixats d’Escòcia, el seu fantasma més cèlebre és la Green Lady, una dona vestida de verd que ronda l’habitació on es destil·lava la cervesa.

Habitació on es destil·lava la cervesa

Més enllà de les llegendes. Dunnottar també guarda episodis històrics tenyits de tragèdia. Un dels llocs que cal visitar és la masmorra Whigs’ Vault, un dels racons més ombrívols del castell.

Al 1685, per deixar espai a les presons d’Edinburgh, van traslladar 200 covenanters (integrants d’un moviment religiós nascut del presbiterianisme) al castell de Dunnottar. Només 167 presos van arribar amb vida a la Whigs’ Vault, on els esperava un captiveri de 9 setmanes sense cap higiene, menjar i aigua molts escasses i només una finestra al mar com a únic contacte amb l’exterior. Alguns van morir intentant escapar, i altres, durant el viatge a les Antilles en el que van embarcar als supervivents.

Un altre dels episodis claus en la història del castell de Dunnotar té a veure amb els Honors d’Escòcia, les Joies de la Corona Escocesa: la Corona, el Ceptre i l’Espasa de l’Estat. Al 1651, Carles II es va coronar rei d’Escòcia a Scone, i per a l’ocasió, els Honors d’Escòcia van viatjar fins allí des d’Edinburgh Castle. No obstant, dos anys abans, Oliver Cromwell (líder polític i militar anglès)havia ordenat executar al seu pare, el rei Carles I d’Anglaterra i d’Escòcia, abolint així la monarquia i instaurant una república. En el moment de la coronació de Carles II, Cromwell i les seves tropes ja havien arribat a Escòcia, disposats a posar fi també al regnat d’aquest monarca i a destruir qualsevol símbol de la reialesa. Era impossible tornar els Honors d’Escòcia al Castell d’Edinburgh en tan escàs temps, així que els van amagar al Castell de Dunnottar. Però la sorpresa va ser que després de 8 mesos de setge a la fortalesa, quan Dunnottar va sucumbir, Cromwell no va trobar ni rastre de les joies. Les havien tret dissimuladament, entre sacs, i les havien enterrat al cementiri de Kinnef. La Corona, el Ceptre i l’Espasa van sobreviure a aquell episodi, i avui en dia es poden veure al Castell d’Edinburgh.

La foto més emblemàtica del Castell de Dunnottar fonent-se amb el penya-segat es pot fer abans d’arribar al castell, des de la part alta del sender d’accés.

I per no quedar-se només amb al castell, també és recomanable baixar fins a les platges que el rodegen, i pot ser que es vegi alguna de les foques que les freqüenten.

Platja del Dunnotar Castle

El centre de St. Andrews està format per tres carrers comercials paral·lels: South Street, Market Street i North Street. Entre els tres, aglutinen tot tipus de botigues: a South Street abunden els restaurants i botigues de poble, a Market Street són més freqüents les cadenes i a North Stree hi ha pubs i cafeteries.

Gaudir del plaer de passejar per aquesta zona, que té un aire de ciutat medieval encantador, i utilitza els estrets carrers entre edificis per moure’s d’un carrer a un altre.

A l’extrem est de South St i North St hi ha el millor punt de partida per visitar St Andrews: la seva catedral.

Traslladant-nos al 742, quan la zona encara estava habitada pels pictes, conta una llegenda, que mentre Sant Regulo transportava les restes de l’apòstol Sant Andreu des del Mediterrani cap al nord, va naufragar just on avui s’aixeca la ciutat de St Andrews. Amb el temps, en aquest mateix lloc es van aixecar diverses esglésies, i les relíquies de Sant Andreu van romandre varis segles en aquesta zona. St Andrews va adoptar el nom del sant i, a partir de 1140, va anar agafant forma i creixent com a localitat.

Al 1160, el bisbe de St Andrews va encarregar la construcció d’una enorme catedral, en aquest lloc, St. Andrews Cathedral. Tal era la seva magnitud que, quan es va consagrar, al 1318, era l’església més gran d’Escòcia, i aviat va convertir St Andrews en capital eclesiàstica del país i una de les ciutats més importants.

No obstant, de la catedral, a la que a la seva època d’esplendor viatjaven peregrins de tots els racons del continent, avui en dia només es pot contemplar les ruïnes. Tot i que són unes ruïnes evocadores, plenes de sepulcres i assotades pels vendavals del proper mar del Nord. Els vents i les tempestes mai li van posar fàcil a la catedral, tot i que va haver d’entrar en joc la turbulenta Reforma Escocesa perquè els danys fossin massa elevats per reconstruir-la.

La catedral i les relíquies de Sant Andreu es van perdre, i amb ells, els temps de bonança per la ciutat. Però és fàcil imaginar la seva època d’esplendor passejant entre les ruïnes dels murs, les torres i el claustre, totes envoltades de cents de tombes. També sobreviu una torre d’una església més antiga, la St Rule’s Tower, a la qual es pot pujar per gaudir d’unes bones vistes de la ciutat i de la costa.

Visitar les ruïnes és gratuït.

Preus i horaris per visitar la St Rule’s Tower

St Andrews Cathedral

Des de l’antiga fortalesa destaquen els túnels subterranis, construïts per a defensar el castell dels setges, i els calabossos.

El recinte de St. Andrews Castle és petit, i les ruïnes són menys espectaculars que altres castells escocesos, així que si es disposa de poc temps, es pot veure des de fora.

Preus i horaris del St. Andrews Castle

St Andrews Castle

St Andrews és una ciutat universitària en el sentit més ampli, ja que les facultats de la University of St Andrews, la més antiga d’Escòcia, no estan confinades en un edifici, sinó integrades al centre de la ciutat.

Tot i que la majoria d’edificis són privats, es pot entrar al St Salvator’s Quadrangle, el pati històric de la Universitat, conegut també com The Quad.

Kate Middleton i el príncep Guillem de Gales van començar a festejar quan ambdós estudiaven Història de l’Art a la University of St Andrews. La tranquil·litat de la petita ciutat escocesa va ser l’escenari ideal per la seva relació, i avui en dia, en cap botiga de St Andrews falten postals i records de la parella reial i la seva família.

Vista aèria de la University of St Andrews

L’escena a càmera lenta per una platja mentre de fons sona l’èpica banda sonora de Vangelis  de la pel·lícula Carros de Foc (2010) és a la platja West Sands.

Al 2012, de nou va tornar a saltar a la fama durant la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de Londres, quan l’actor Rowan Atkinson (Mr. Bean) i varis estudiants de la University of St Andrews van recrear l’escena.

Vista aèria de West Sand de St Andrews

Les ruïnes de la Dunfermline Abbey alberguen un mausoleu de monarques escocesos on reposa el cos, sense cor, de l’estimat rei Robert de Bruce.

L’abadia es remunta al 1128. Va ser llavors quan el monarca David I va aixecar a la categoria d’abadia el petit monestir benedictí que la seva mare, Santa Margarida d’Escòcia, havia fundat al 1070 en l’enclavament on ella i el rei Malcolm III es van casar.

Sota el regnat de Malcolm III i Santa Margarida, Dunfermline es va convertir en la capital del regne d’Escòcia, un estatus que es va mantenir fins al 1437.

David I va encarregar la construcció d’una majestuosa església per a la nova abadia de Dunfermline, la Old Church.

To i que només ens ha arribat alguns vestigis, com la nau, es tracta d’una construcció preciosa d’estil romànic. Des de l’exterior sembla que tot és el mateix edifici, però l’interior està format per dues esglésies diferents:

  • La Old Church, on es troba l’església medieval, forma part de l’atracció històrica, i per visitar-la cal comprar l’entrada a l’Abadia i el Palau de Dunfermline. Obre tot l’any, la web de Historic Scotland.
  • La New Church és una església posterior, construïda al segle XIX sobre part de l’antiga església, en la que avui en dia s’oficialitzen misses i bodes. Aquesta té entrada gratuïta i allí és on descansa el rei Robert the Bruce, tot i que no està sempre oberta, es pot consultar el horaris a la web.
Dumferline Abbey
Interior de la Dumferline Abbey

Culross està ubicat a la riba del fiord de Forth, aquest pintoresc poble de menys de mil habitants, que va ser un important centre de la indústria minera entre els segles XVI, i XVII, sembla congelat en el temps ja que no ha patit cap canvi remarcable des de temps immemorables.

Passejar pels seus carrers empedrats rodejats de casetes blanques, que han servit d’escenari per la sèrie Outlander, s’arriba a alguns dels seus punts d’interès com el Palau i l’Abadia de Culross, les places Mercat Cross i Town House i el bonic carrer Tanhous Brae.

Carrer de Culross

The Kelpies són dues enormes escultures d’acer que representen un cap de cavall de 30 metres d’alçada i s’han convertit en un reclam d’Escòcia.

Dissenyats per l’escultor Andy Scott i obertes al públic a l’abril del 2014, aquestes escultures estan inspirades en la mitologia escocesa i fan referència a un esperit de l’aigua amb forma de cavall o figura humana, el qual habita als llacs i estancs d’Escòcia.

Es pot deixa el cotxe al pàrquing de pagament situat al costat i fer una visita guiada per l’interior, o simplement gaudir de les vistes des de fora i des del canal de Forth i Clyde.

The Kelpies

Stirling Castle és una de les fortaleses més grans i importants de tot el Regne Unit. El castell està situat sobre un penyal que un altre temps va ser un volcà. El seu aspecte és imponent, sobretot pels escarpats precipicis que el rodegen. Només es pot accedir a través del poble per una pendent no massa pronunciada.

El castell rep als visitants amb una àmplia explanada, allí hi ha els monuments dedicats a dos del herois més commemorats i reconeguts d’Escòcia: el rei Robert the Bruce i William Wallace. L’entrada al recinte del castell té un afegit del segle XVIII, però la resta daten del segle XII.

Durant segles seria testimoni de múltiples batalles, es convertiria en residència reial a partir de 1216 i en defensa jacobita al 1746.

Stirling Castle

Al seu interior hi ha el Palau Renaixentista de Jacob V, en que el seu gran saló és considerat un dels més grans atractius del castell. La seva façana groga és inconfusible i està ple de mobles de l’època.

Interior del Stirling Castle

Al seu interior hi ha el Palau Renaixentista de Jacob V, en que el seu gran saló és considerat un dels més grans atractius del castell. La seva façana groga és inconfusible i està ple de mobles de l’època.

També compta amb el Museu del Regiment dels Higlanders, que va ser una unitat d’elit que va arribar a combatre a la Guerra de Crimea i a la famosa Batalla de Normandia de la II Guerra Mundial.

Juntament amb el castell hi ha l’Old Town Cemetery, es troba just abans d’accedir a la fortalesa. L’entrada és lliure.

Old Town Cemetery

La Royal Mile és el carrer més important de la ciutat, que uneix el l’Edinburgh Castle amb el Palace of Holyroodhouse.

En aquest carrer de llambordes, que creua tot el casc històric i té exactament 1,8 km, l’equivalent a una milla escocesa “Royal mile”, és una successió d’edificis històrics, carrers adjacents amb encant com el Cockburn Street, antigues esglésies com la Higland Tolbooth Kirk, que destaca per la seva agulla octogonal de més de 70 metres, o la curiosa Tron Kirk, que alberga un mercat de productes artesanals. Tot i que si es vol comprar algun souvenir més típic com la faldilla escocesa (kit) o algun jersei de llana és aconsellable entrar a la Tartan Weaving Mill and Exhibitiion, Canongate Jersey & Craft o Ye Olde Christmas Shoppe, aquesta última especialitzada en productes nadalencs.

A part d’aquests punts d’interès, aquí també es troben alguns pubs més llegendaris com el Deacon Brodie’s Tavern i el World’s End, on es pot provar els plats típics d’Escòcia com el haggis, el fish and chips o el pudding, acompanyats de una bona pinta de cervesa negra.

Royal Mile

Amb tres dels ses costats protegits per escarpats penya-segats, la única via d’accés al castell és l’empinada Castlehill, al principi de la Royal Mile.

El castell està format per un extens recinte que necessita vàries hores per visitar-lo.

Edinburgh Castle

Tots els dies a la una del migdia (excepte els diumenges) passa un cosa molt especial al castell que reuneix a tots els visitants per observar una curiosa tradició que es porta a terme des de 1861.

A la una, amb una impressionat puntualitat britànica, el General d’Artilleria acudeix per disparar un modern canó. En els seus inicis, el tret indicava l’ha als mariners i a la gent del poble, per tal que poguessin sincronitzar els rellotges. Un altre dels dispositius públics utilitzats amb aquesta finalitat era la bola del temps que es va instal·lar al Monument Nelson al 1861, però en dies de boira no era eficaç.

Canó de la una en punt

Construïda en memòria de la mare de David I, es tracta d’una petita capella que, a part de constituir la zona més antiga de la fortalesa, també és l’edifici més antic d’Edinburgh.

Capella de Santa Margarida

Les Joies de la Corona, conegudes com “Honours of Scotland” estan compostes per la Corona, l’Espasa de l’Estat i el Ceptre, que conserven en perfecte estat com un dels conjunts d’atributs reials més antics de la cristiandat.

Honours of Scotland

A l’exposició també es pot veure la Pedra del Destí, un símbol molt valuós per Escòcia sobre el que es coronava als reis escocesos. La pedra va ser robada pel rei Edward I d’Anglaterra al 1296 i va estar a Londres durant 700 anys. Va ser recentment, al 1996, quan el preuat símbol va tornar a Escòcia.

La Pedra del Destí

Es tracta d’un edifici erigit en memòria d’aquells que van perdre la vida en els conflictes ocorreguts des de la I Guerra Mundial.

Memorial Nacional de la Guerra d’Escòcia

Aquest enorme canó de setge del segle XV és mostra de la potència de foc que posseïa la imponent fortalesa durant el regnat de Jacob II d’Escòcia. Va ser utilitzat durant la guerra contra els anglesos.

Mons Meg

A través de la recreació de les presons de guerra es pot observar com malvivien amuntegats al soterrani del castell els presoners que van ser capturats.

Presons de Guerra d’Edinburgh Castle
Museu Nacional de la Guerra

Aquest museu fa un repàs als més de 400 anys d’història militar del país, una història que, degut a la situació estratègica del país, ha estat molt moguda.

La col·lecció del museu exhibeix armes, armadures, quadres, roba tradicional escocesa utilitzada durant les batalles, objectes personals i cartes enviades a casa pels soldats escocesos que estaven en missions de llarga distància.

També hi ha una secció dedicada a la II Guerra Mundial i a la importància de la dona durant el conflicte. Cal recordar que van ser les dones les que van reconstruir ciutats com Berlin.

A l’exterior del museu hi ha altres exhibicions relacionades: The Royal Scots Regimental Museum, centrat en els uniformes de la infanteria, i The Regimental Museum of the Royal Scots Draggon Guards, que té com objecte la cavalleria.

The Royal Scots Regimental Museum
Interior del The Royal Scots Regimental Museum
The Regimental Museum of the Royal Scots Draggon Guards

També es poden veure les habitacions del Palau Reial, la Presó militar i un petit cementiri en el que s’enterraven als gossos de l’exèrcit.

Interior del Palau Reial
Cementiri de gossos

Horaris:

Des de l’1 de abril a el 30 de setembre: tots els dies de 9:30 a 18:00 hores. (Última entrada a les 17:00 hores)

Des de l’1 d’octubre a el 31 de març: tots els dies de 9:30 a 17:00 hores. (Última entrada a les 15:30 hores)

Preus:

Adults: 19,50 £ (23,54 €).
Menors de 7 a 15 anys: 11,40 £ (13,76 €).
Majors de 65 anys: 15,50 £ (18,71 €).
Menors de 7 anys: entrada gratuïta.
Famílies: des de 38,50 £ (46,49 €).

Si es passeja per l’Old Town, s’acaba arribant a un carrer de conte que es reconeix aviat pel seu color: Victoria Street. Amb una pendent en forma de C, que connecta el George IV Bridge amb Grassmarket, per molts el carrer més bonic d’Edinburgh.

Victoria Street

Tot i que Victoria Street es va dissenyar al segle XVIII per crear un accés cap a la Royal Mile des de l’oest d’Edinburgh, West Bow, la part inferior del carrer, es remunta a temps medievals.

Alguns racons, com les escales que pugen cap a Lawnmarket i la Royal Mile, encara conserven part del traçat antic.

Es pot veure un costat del carrer està estructurat en dos nivells diferents. El superior, amb terrasses de restaurants i edificis més alts, desemboca a la Royal Mile, així quehi ha dues maneres d’arribar a Victoria Street: a través de la Royal Mile o través del  George IV Bridge. A més del doble nivell d’edificis, el més inconfusible de Victoria Street són les façanes de colors de la part baixa, que acullen al seu interior moltes petites botigues independents, així com bars i restaurants.

No és difícil imaginar, baixant per Victoria Street, perquè diuen que J. K. Rowling es va inspirar en aquest carrer per crear el bulliciós Carreró Diagon dels llibres de Harry Potter, ple de comerços per als mags.

Grassmarket va ser la seu d’un mercat de bestiar des dels segle XV fins a principis del segle XX i sempre ha tingut molta importància i rellevància de la Old Town. Aquesta plaça, avui alegre i bulliciosa era antigament la principal zona i escenari d’execucions públiques i de linxaments.

Grassmarket
Monument als covenenters

Al seu extrem oest, on exactament estaves les forques, existeix un monument als més de 100 covenanters que allí van patir martiri. Els covenanters era el nom amb els que es coneixien als partidaris del “Pacte escocès” portat a terme durant el segle XVII i que consistien en una protesta contra les innovacions eclesiàstiques de l’Església escocesa imposades a Edinburgh i subscrites per varis nobles, ministres i burgesos. Els que van signar el Covenant o Pacte escocès van jurar defensar les seves creences religioses enfront qualsevol canvi no decidit per les assembles lliures i pel parlament escocès.

En un dels carrerons de la part oest que desemboca a aquesta plaça tenien la guarida un parell de bandits i assassins Burke i Hare que, es dedicaven per una banda a exhumar cadàvers i per una altra a assassinar per després vendre els cossos a un conegut metge, el Dr. Robert Knox. Finalment van ser capturats i executats en aquesta mateixa plaça.

En l’actualitat Grassmarket, flanquejada per edificis alts i presidida pel castell, està plena d’animats pubs i restaurants, com per exemple el White Hart Inn, que antigament va regentar el poeta escocès Robert Burns i que resumeix de ser el pub en actiu més antic de la ciutat, des del 1516. 

Abans de que es faci fosc, és recomanable pujar al turó de Calton Hill per veure una bona posta de sol.

Calton Hill és un turó a l’est de New Town, just on acaba Princes Street, en aquest turó es troben diversos monuments que fan que Calton Hill rebi el sobrenom de “l’Atenes del Nord”.

Calton Hill

Situat a escassa distància del Monument Nelson, el Monument Nacional va ser dissenyat per a homenatjar als caiguts en les Guerres Napolòniques, però mai es va veure acabat per la falta de fons.

Tot i que l’ambiciós projecte només consta de 12 columnes, es pot percebre en ell un aire grandiós a l’estil Panteó d’Atenes. Tot i que en un principi els ciutadans li van posar el nom de “la vergonya d’Edinburgh”, avui en dia s’ha convertit en unes restes molt apreciades.

National Monument
Nelson Monument

Construït entre 1807 i 1815, el Monument a Nelson va ser erigit en honor al Vicealmirall Nelson després de la victòria i mort a la Batalla de Trafalgar.

Al 1853 es va instal·lar una bola del temps a la part superior de la torre amb la finalitat d’indicar als mariners l’arribada de la una del migdia, igual que el Canó de la una en punt de l’Edinburgh Castle.

Després de pujar les 170 escales de la torre es pot observar la ciutat des del punt més alt, però realment, les vistes no es diferencien molt de les que s’obtenen des del turó.

A la baixada es pot entrar al Old Calton Cemetery, lloc de descans de diversos escocesos cèlebres com el filòsof David Hume o el científic John Playfair, per veure les seves làpides.

Old Calton Cemetery

Scotch Whisky Experience està situat a la mateixa Royal Mile, és un lloc perfecte per conèixer les diferents etapes de l’elaboració del famós whisky de malta escocès. Durant la visita interactiva, que acostuma a durar una hora, també es pot veure una de les col·leccions de whisky de malta més increïbles del món amb més de 3.500 ampolles, a part d’aprendre una mica sobre com distingir per l’olor els diferents tipus d’aquesta beguda alcohòlica que es produeix en diferents regions dels país i degustar-lo en un petit tast, segons el tipus de tour que s’esculli.

Horari: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.

Interior del Scotch Whisky Experience

Al llarg de la Royal Mile hi ha diversos closes, carrerons coberts en els que es retrocedeix en el temps fins al segle XVII, que condueixen a altres carrers o a patis interior.

Entre els més famosos hi ha el Mary King’s Close, situat al costat de la St. Giles’ Cathedral, que està format per un laberint de carrerons que van quedar oblidats durant segles fins a la seva reobertura al 2003, mostra la misèria que regnava en aquest inframón entre els segles XVI i XVII. Allí sorgeixen les històries de víctimes de les plagues, assassins i assassinats, avui convertits en fantasmes de llegenda.

Durant el recorregut es visiten diferents estances en les que es mantenien en vida a dures penes pels ciutadans més pobres d’Edinburgh, mentre esperaven que la pesta o algun malejant acabés amb el patiment.

Després de visitar l’escenari d’un crim i les cases d’alguns dels habitants de Mary King, hi ha el gust de conèixer a Annie, una nena petita que plorar desconsolada perquè ha perdut la seva nina fa cents d’anys. Molts dels visitants acostumen a portar nines, llaminadures o joguines per a consolar a Annie i que deixi de vaguejar pels carrerons.

Com a punt curiós i amable d’aquesta trista història és que totes les nines i joguines que porten els visitants són donats als nens que més els necessiten.

Durant el tour de Mary King’s Close no hi ha disfresses de fantasmes ni gent disposada a fer por, sinó que es pot sentir un autèntic calfred produït per la humitat de l’ambient i les esgarrifoses històries que tracten sobre persones reals, que van viure, treballar i morir allí.

El recorregut no és recomanable per a persones amb problemes de claustrofòbia o a les que no els hi agradin els llocs foscos. Això si, si s’espera que la visita doni por, probablement decepcioni.

Horaris:

  • Agost: tots els dies de 9:00 a 22:00 hores.
  • Del 2 al 6 de setembre: tots els dies de 9:00 a 21:00 hores.
  • Del 8 de setembre al 9 d’octubre: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.
  • Del 10 d’octubre al 31 d’octubre: tots els dies de 9:00 a 21:00 hores.
  • De novembre a juliol: tots els dies de 9:30 a 21:30 hores.

Preus:

Adults: 25 £ (30,18 €)
Menors de 5 a 15 anys: 19 £ (22,94 €)

Mary King’s Close
Mary King’s Close

Altres closes que val la pena recórrer són el Tweeddale Court, Dunbar’s Close, Lady Stair’s Close, Bakehouse Close, White Horse Close y el Old Fishmarket Close.

La  St. Giles Cathedral, situada a la meitat de la Royal Mile, va ser construïda sobre un antic santuari del segle IX per ser consagrada al patró dels leprosos.

Després de la Reforma, l’edifici va ser objecte de contínues remodelacions i avui en dia es contemplen les restes de diferents èpoques. La reforma es va portar a terme després de que l’església patís un incendi provocat pels anglesos al 1385, després del qual, al segle XV, va ser reconstruïda en estil gòtic.

Un detall curiós: tot i que és coneguda com la Catedral d’Edinburgh, en realitat l’església no ostenta aquest títol, ja que no té bisbe.

Un cop a l’interior, resulten curiosos els diferents colors i textures dels sostres, que deixen constància de que l’església està feta de retalls que li aporten un aspecte encantador.

Tot i que en els seus inicis la catedral presentava una planta de creu, la posterior construcció de les capelles laterals va acabar ocultant aquesta forma.

Un dels detalls que solen cridar l’atenció a l’interior són les precioses vidrieres que projecten una acollidora llum sobre el temple des de que van ser col·locades al segle XIX.

A la nau central es pot veure una estàtua de John Knox, líder de la Reforma escocesa i important predicador que es va convertir en el primer pastor protestant de la catedral.

St Giles Cathedral
Interior de St Giles Cathedral

En un racó allunyat de la porta, es troba situada una de les parts més importants de la catedral, coneguda com la Thistle Chapel (Capella de Card). Construïda sota les ordres dels Cavallers de la Ordre del Card entre 1909 i 1911, es tracta d’una acollidora i elegant capella realitzada en un estil gòtic molt peculiar.

Thistle Chapel
Angelet tocant la gaita

Rodejant el sostre de la catedral es poden veure angelets tocant diferents instruments, i com no podria ser de cap altra forma a Edinburgh, un d’ells apareix tocant la gaita.

Horaris: de dilluns a divendres de 9:00 a 18:00 hores, dissabtes de 9:00 a 17:00 hores i diumenges de 13:00 a 17:00 hores.

Entrada gratuïta. Permís per fer fotografies:  2 £ (2,41 €).

Heart of Midlothian

Com a curiositat, davant de la Catedral, es troba un cor de granit conegut com Heart of Midlothian, que indica el punt on es trobava l’antiga presó de la ciutat.

La casa que va ser propietat d’un comerciant del segle XVII proporciona una perfecta visió de la vida del vell Edinburgh de fa més de 400 anys.

La casa va ser construïda al 1550, va ser salvada d’enderrocament pel National Trust d’Escòcia per a mostrar al públic sis de les seves habitacions que encara conserven diferents objectes quotidians i gran part de la decoració del segle XVII.

A la planta baixa de l’edifici es pot veure la reconstrucció d’un petit taller artesà de 1620, mentre que a la primera planta es dóna a conèixer l’estil de vida que portava una família de classe alta del segle XVII. Convé destacar els intactes mobles de l’època i un espectacular sostre pintat que es conserva en prefectes condicions des de 1620.

Una altra de les sales principals de la casa és l’habitació verda, a través de la qual es poden apreciar els canvis tecnològics que van fer la vida més fàcil i agradable als habitants que la van ocupar durant el segle XVIII.

Horari: Tots els dies de 10:00 a 22:00 hores.

Preus:

  • Adults: 10 £ (12,11 €).
  • Estudiants: 8,50 £ (10,29 €).
  • Menors de 5 anys: 6 £ (7,26 €).
  • Família: 27 £ (32,70 €)
Interior de la Gladstone’s Land
Interior de la Gladstone’s Land

El Palau de Holyroodhouse és una joia de l’arquitectura clàssica amb una impressionant decoració barroca al seu interior.

Situat en un dels extrems de la Royal Mile, el Palau de Holyroodhouse, conegut com el Palau de Holyrood, continua essent avui en dia la residència oficial de la monarquia anglesa a Escòcia.

Va ser a partir de l’Edat Mitja quan els reis van canviar el fred Castell d’Edinburgh per la confortable abadia de Holyrood. Al 1503 Jacob IV va ordenar la construcció de la primera residència, i anys després, Jacob V va fer construir la torre en la que viuria la Reina Mary Stuart I d’Escòcia entre els anys 1561 i 1567.

Va ser un segle més tard quan Carles II d’Anglaterra i d’Escòcia el va transformar en un dels palaus més admirats d’Escòcia.

Durant la visita al palau es delecten les sumptuoses sales de cerimònia que precedeixen els apartaments reials.

La decoració del Palau de Holyroodhuse exhibeix una gran riquesa gràcies als mobles d’època, els preuats tapissos i diferents retrats reials, abans d’arribar a l’imponent dormitori reial, que encara s’utilitza.

Una de les sales del palau que destaca per la seva mida és la “Great Gallery” amb 44 metres de longitud, en la que es conserven 96 retrats dels membres de la dinastia. Aquest gran saló encara s’utilitza per realitzar les recepcions oficials.

A la part més antiga del palau es pot visitar la torre en la que es troben els apartaments de Mary Stuart I d’Escòcia.

La Hollyrood Abbey, l’abadia agustina de Holyrood està edificada als terrenys del Palau de Hoyrood i en tot i que en l’actualitat es troba en ruïnes, continua sent un lloc romàntic i misteriós. En aquesta abadia es van coronar diversos reis escocesos.

Hollyrood Abbey

Horaris:

  • Des de l’1 de novembre fins al 31 de març: Tots els dies de 9:30 a 16:30 hores.
  • Des de l’1 d’abril fins al 31 d’octubre: Tots els dies de 9:30 a 18:00 hores.

Preus:

  • Adults: 20 £ (24,17 €).
  • Entre 18 i 24 anys: 13 £ (15,71 €).
  • Entre 5 a 17 anys: 10 £ (12,08 €).
  • Menors de 5 anys: entrada gratuïta.

Transport:

  • Autobús: Scottish Parliament, línia 36; Abbeyhill Crescent, línia 35.
Palace of Holyroodhouse
Interior del Palace of Holyroodhouse
La Reina Elisabeth II amb el Papa Benet XVI al 2010 al Palace of Holyroodhouse

Creats al 1820 després de drenat el North Loch, avui en dia aquests jardins separen la New Town de la Old Town.

Els Princes Street Gardens són el parc urbà més important del centre d’Edinburgh, tenen unes dimensions de més de 150.000 m2 i estan dividits en dues parts per The Mound, un turó artificial que comunica ambdues parts de la ciutat i on es troba la National Galery of Scotland.

La superfície que ara ocupen els jardins va ser durant segles el llac més important d’edinburgh: el Nor Loch (North Loch o Llac Nord). Aquest llac, inicialment una maresma, va ser utilitzat com a defensa natural de la ciutat per a complementar la labor defensiva del Castell d’Edinburgh. Amb la part nord i oest protegides, Edinburgh només necessitava muralles a la part sud i est.

Princes Street Gardens

Des de l’Edat Mitja fins al segle XIX, el Nor Loch va ser utilitzat per fer proves de bruixeria, per a fer desaparèixer cadàvers, com abocador d’aigües residuals i, com no, com a font d’aigua “potable”. Aquest va ser un dels principal motius de la insalubritat de la ciutat i de les contínues malalties que minvaven la població.

Durant tot l’any els jardins de Princes Street són un dels punts de reunió més importants d’Edinburgh, essent la font Ross el monument més important del lloc. Aquesta font va ser instal·lada al 1872 després d’haver-se exposat a la Gran Exhibició de Londres de 1862.

Font Ross al Princes Street Gardens
Scott Munument

Inaugurat al 1846, el Monument a Scott és una construcció d’estil gòtic que es va erigir en honor a l’escriptor escocès Sir Walter Scott. Està situat a Princes Street, just a l’est de Princes Street Gardens, té un color ennegrit que li aporta un aspecte sinistrament bonic. L’enorme agulla gòtica està decorada amb 64 personatges de les novel·les creades per l’escriptor.

Com a contrapunt a la fosca construcció, a la part baixa del monument es pot veure una estàtua de Sir Walter Scott realitzada en marbre blanc que brilla amb llum pròpia.

L’ascens fins a la cúspide del monument es realitza a través de 287 escales dividides en quatre nivells en els que es pot parar per descansar o per mirar. A mesura que s’ascendeix per l’escala de cargol es va fent més complicat pujar, ja que les parets s’estrenyen i es va inclinant. Tot i que durant el camí es maldigui diverses vegades a l’arquitecte del monument, un cop a dalt, l’esforç haurà valgut la pena, i es pot gaudir d’unes boniques vistes del centre de la ciutat.

Horaris:

  • D’abril a octubre: tots els dies de 10:00 a 16:30 hores (tancat de 12:30 a 13:45).
  • De novembre a març: tots els dies de 10:00 a 15:30 hores (tancat de 12:30 a 13:45).

Preus:

  • Adults: 8 £ (9,69 €).
  • Nens i estudiants: 6 £ (7,26 €).
  • Pack familiar (2 adults i 2 nens o 1 adult i 3 nens): 20 £ (24,22 €).

Transport:

  • Autobús: Princes Street, línies 19, 29, 36, 37, 41, 42, 43, 47, 129, X4, X29, X43 i X47.

El Royal Botanic Garden d’Edinburgh va ser creat al 1670 per dos metges que cultivaven plantes medicinals. Tot i que inicialment es trobava ubicat a Holyrood, al 1820 va ser traslladat a Inverleith amb la finalitat d’allunyar-lo de la contaminació de la ciutat.

El jardí botànic consta de 28 hectàrees de terreny i cada una de les zones està dedicada a un tipus de vegetació, tot i que totes estan especialment cuidades, entre les zones que tenen més èxit entre els visitants destaquen el Jardí Xinès, el Jardí Commemoratiu de la Reina Mare, el Jardí Arbrat o el Jardí de la Roca.

Els hivernacles són la única part de pagament, val la pena visitar els hivernacles (Glasshouses), ja que alberguen més de 2.400 plantes molt especials de diferents llocs, que composen un veritable paradís. En un moment es pot passejar per llocs tan diferents com les muntanyes d’Indonèsia, els boscos australians, els deserts aràbics o la selva de l’Amazones.

Hivernacle de Royal Botanic Garden

Horaris

  • De novembre a gener: de 10:00 a 16:00 hores.
  • Octubre i febrer: de 10:00 a 17:00 hores.
  • De març a setembre: de 10:00 a 18:00 hores.

 

Preus

  • Jardí Botànic: Entrada gratuïta.
  • Hivernacles:
    • Adults: 7 £ (8,46 €).
    • Estudiants: 6 £ (7,25 €).
    • Menors de 15 anys: Entrada gratuïta.

 Transport:

  • Autobús: Royal Botanic Garden, línies 8, 23 i 27.

Pàgina web

Royal Botanic Garden

El barri Stockbridge s’estén al nord d’Edinburgh, contigu a la New Town i a la vora del riu Water of Leith.

Tot i que aquest antic poble moliner va ser engolit  per l’expansió d ela ciutat  al segle XIX, dècades després encara conserva un aire de poble, que es filtra pels carrerons de llambordes.

Stockbridge significa “pont de fusta”, tot i que el pont principal del barri es va construir de pedra al 1786. Als anys 1970, els lloguers econòmics van atraure al barri artistes i estudiants, que li van donar un aire bohemi que segueix perdurant.

Avui en dia, Stockbridge és una de les àrees residencials més cobejades d’Edinburgh, i no és d’estranyar. És un bon lloc per viure, alguns dels seus residents més cèlebres són el premi Nobel de física Peter Higgs o Shirley Manson, la cantant de Garbage. Una dècada enrere, un jove Sean Connery repartia cada matí les ampolles de llet entre els veïns. A part de les botigues independents, Stockbridge encara conserva edificis i carrerons que li atorguen un aura de petit poble.

Stockbridge

Tot i que el seu nom, New Town, no és tant nova, ja que es va construir a finals del segle XVIII al nord del nucli antic de ela ciutat, més enllà del que avui alberga els Princes Street Garden.

En aquella època, Edinburgh, limitada al reduït espai de la Old Town, patia superpoblació. La New Town es va plantejar com una forma d’expandir els confins de la ciutat i pal·liar el problema, tot i que no per tot el món.

Projectat per James Craig i considerada una obra mestra de plantejament urbanístic, la New Town va néixer com a suburbi residencial al que aviat es van mudar els ciutadans més adinerats.

Avui en dia, aquesta part d’Edinburgh segueix essent residencial, però allotja també àrees comercials i d’oficines. Es reconeix per les fileres d’elegants construccions d’estil neoclàssic i georgià, conegudes com a “terraces”, distribuïdes en nítides quadrícules i mitges llunes.

Són característiques les façanes decorades amb columnes i portes de colors, les escales, els soterranis accessibles des del carrer.

Els carrers principals de la New Town són de sud a nord, tres carrers paral·lels que travessen la New Town:

  • Princes Street: el carrer comercial per excel·lència d’Edinburgh, acompanyada del pulmó verd de Princes Street Garden.
  • George Street: amb comerços més exclusius, i també pubs i restaurants.
  • Queen Street: molt més tranquil i vorejat pels jardins privats Queen Street Gardens.

Aquests tres carrers estan flanquejats per dues àmplies places, a l’est, l’animada St. Andrew Square, i a l’oest, la tranquil·la Charlotte Square, on cada estiu té lloc el Edinburgh International Book Festival.

New Town

El Royal Yacht Britannia ha estat el buc de la Casa Reial Britànica durant quatre dècades i és una de les embarcacions més insignes del món.

El Britannia va ser botat a Escòcia al 1953 i, des de llavors, ha servit a la Família Reial en 968 viatges oficials, navegat a través de més d’un milió de milles marines per fer escala a 600 ports, repartits en més de 135 països.

Sempre que la reina viatjava pel món en el Britannia se setia com a casa. Encara es poden veure penjades de les parets les fotos dels seus fills, alguns objectes personals i diferents regals que li feien al llocs que visitava.

Al 1997, després de prestar 44 anys de servei, el buc va ser retirat i des de llavors es manté armat al port de Leith, on els turistes poden saciar la curiositat coneixent els secrets de l’impressionant vaixell.

La visita al Britannia comença a la segona planta del centre comercial Ocean Terminal, al centre de visitants del Royal Yacht  Britannia. Allí es pot realitzar un recorregut pel passat de l’impressionant nau a través d’una exposició de fotografies històriques.

Abans de pujar al vaixell s’entrega una audioguia (hi ha amb espanyol).

Començant pel pont de comandament, durant la visita hi ha l’oportunitat de conèixer els salons oficials, el lloc en el que s’allotjava la tripulació, el dormitori de la reina, i inclús la lluent sala de màquines.

La cambra de la reina sorprèn per la seva senzillesa, no obstant altres detalls del vaixell ho fan per sumptuositat, com és el cas del Rolls Royce que hi ha allotjat al garatge del buc.

Horaris:

  • De gener a març: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.
  • D’abril a agosto tots els dies de 09:30 a 18:00 hores.
  • Setembre: tots els dies de 10:00 a 18:00 hores.
  • Octubre: tots els dies de 10:00 a 17:30 hores.
  • Novembre i desembre: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preus:

  • Adults: 19,50 £ (23,60 €).
  • Entre 5 i 17 anys: 9,25 £ (11,19 €).
  • Estudiants: 13,50 £ (16,34 €).
  • Menors de 5 anys: entrada gratuïta.
  • Família (2 adults y fins a 3 nens): 50 £ (60,52 €).

Transport:

  • Autobús: Ocean Terminal, línies 11, 22, i 35.
Interior del Royal Yacht Britania

A Edinburgh hi ha cents de bars i pubs en els que es pot prendre una bona cervesa, un whisky o menjar alguna cosa ràpida. Hi ha locals per tots els gustos i són molts els turistes que escullen menjar en un pub. Tot i que els horaris dels pubs d’Edinburgh acostumen a ser més restrictius que els dels restaurants (la majoria de pubs tanquen la cuina a les 20:30 hores), els pubs però, acostumen a ser més econòmics.

Begudes típiques i populars:

Whisky escocès

Fabricat en un principi per les seves propietats medicinals, la fabricació de whisky s’ha convertit en una de les indústries més poderoses d’Escòcia. Existeixen diferents tipus de whisky depenent de la matèria prima utilitzada en l’elaboració:

  • Single malt (whisky de malta): només conté gra d’ordi maltejat.
  • Single grain (whisky de gra): pot contenir gra d’ordi no maltejat a part d’altres cereals com el blat o el blat de moro.
  • Blended malt: compost per una barreja de whisky de malta de diferents edats procedent de vàries destil·leries.
  • Blended: una barreja de whisky de malta i whisky de gra. El 90% del whisky produït a Escòcia pertany a aquest tipus. Algunes de les marques més conegudes són Dewar’s, Johnnie Walker, Cutty Shark, J&B, Chivas Regal.

Les principals regions productores de whisky són les Lowlands, Campbeltown, Isay i les Highlands. El sabor i l’aroma del whisky varien d’una regió a una altra, que que es pot aprendre visitant la Scoth Whisky Experience.

És convenient recordar que a Escòcia el whisky no es barreja amb res, se serveix sol i normalment sense gel, si que es pot barrejar amb una mica d’aigua.

Cervesa escocesa

La cervesa tradicional escocesa es classifica utilitzant el sistema de shillings, utilitzat des de 1870, que assigna un valor a cada barril de cervesa depenent del seu contingut. Com més elevat és el número de shillings, més graduació té la cervesa.

Les grans cerveseries escocès són McEwan’s i Tennents, tot i que sempre es pot provar una cervesa procedent de petites empreses com Caledonian Brewery, la única supervivent de les 40 que funcionaven a Edinburgh durant el segle XIX.

Bars famosos d’Edinburgh

Sense tenir en compte la qualitat dels seus plats, alguns dels pubs més interessants són els següents:

The Elephant House: Situada al barri de la universitat. The Elephant House (21, George IV Bridge) és una de les cafeteries més famoses de la ciutat degut a que va ser el lloc en el que l’escriptora J.K. Rowling va passar infinites hores donant forma al seu exitós Harry Potter.

The Elephant House

Deacon Brodie’s Tavern: Probablement Deacon Brodies sigui el pub més famós de la Royal Mile (435, Lawnmarket). Inaugurat al 1806, deu el seu nom a William Brodie, un respectable ciutadà durant el dia que per la nit es convertia en el més temible dels lladres.

L’escriptor Robert Louis Stevenson, inspirat pel comportament de William Brodie, es basar en la seva història per escriure la novel·la “L’estrany cas del Doctor Jekyll i Mr. Hide”.

Deacon Brodie’s Tavern

The Dome: L’imponent edifici d’un antic banc (14, George Street) és avui un concorregut bar amb una excel·lent decoració que encarna el luxe i l’opulència. Una enorme cúpula de vidre s’aplana sobre l’edifici projectant una llum especial sobre les columnes gregues i els mosaics que decoren l’estança.

Tot i que els preus són lleugerament elevats, val la pena prendre un cafè per gaudir d’un ambient tan especial. Si hi ha sort de que faci bon temps, la terrassa a Rose Street també val la pena.

The Dome

El Museum of Edinburgh és troba en un entorn de luxe, una enorme mansió del segle XVI coneguda com Huntly House. La casa també és coneguda com “The Speaking House” (La Casa Parlant) per les inscripcions en llatí que presenta la façana.

L’enorme edifici del museu alberga diferents objectes relacionats amb la història d’Edinburgh, com algunes peces de cristall, ceràmica i plata, a part d’alguns objectes extraordinaris com els plànols originals de la New Town o una maqueta de la Old Town que data de l’època de Mary Stuart (Mary I d’Escòcia).

Existeix una petita exposició dedicada al famós gos Greyfriars Bobby. Bobby, un gos de raça Skye Terrier, va ser el millor amic del policia John Gray fins a la seva mort per tuberculosi al 1858. Després de que el seu amo fos enterrat al cementiri de Greyfriars, Bobby no es va moure del costat de la tomba mai més (per aquesta raó se’l coneix com Greyfriars Bobby). Durant els 14 anys següents Bobby per està amb el seu amo mentre els habitants d’Edinburgh es van encarinyar amb ell i li portaven menjar. Al 1872, va morir Bobby i a la fi va descansar en pau al costat de la tomba del seu estimat amo.

Horaris: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport: Autobús: Canongate Kirk, línia 35.

Museum of Edinburgh

Durant el recorregut per les seves set plantes es fa un extens repàs a la història d’Escòcia a través de més de 10.000 objectes que van des de la prehistòria fins a l’època actual, per acabar en una terrassa amb vistes a la ciutat. Entre les peces més curioses es troba la famosa ovella Dolly, el primer mamífer clonat.

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

Preu: Entrada gratuïta.

Transport: Autobús: Museum of Scotland, línies 24, 35, 41, X54 i X61.

National Museum of Scotland

Situat sobre un turó conegut com The Mound, l’elegant edifici d’estil neoclàssic va ser dissenyat per William Henry Playfair i es va inaugurar al 1859.

La National Gallery of Scotland està dividida en tres plantes en les quals es mostres valuoses obres d’art sobre parets de colors cridaners, que fan destacar encara més les exposicions.

La planta baixa i la planta superior (zona sud) són les més interessants, on es poden veure multitud d’obres de grans mestres europeus des del segle XVI al XIX, a part d’alguns pintors impressionistes. Alguns dels artistes destacats són Tiziano, El Greco, Velázquez, Rembrandt, Rubens, Van Gogh, Monet, Cezanne o Gauguin.

A la planta superior (zona nord) s’exposen les col·leccions de pintors italians i dels Països Baixos anteriors al 1530. A aquesta zona es poden trobar algunes obres de Raffaelllo, com “La Verge i el Nen”.

El soterrani és probablement la part menys important, on s’ubica la col·lecció d’art escocès a més d’algunes exposicions temporals. D’aquesta zona destaca l’obra de Sir Henry Reaburn “El reverend Robert Walker patinant a Duddin”.

Horari: tots els dies de 10:00 a 17:00 hores.

National Gallery of Scotland

La història de la  Rosslyn Chapel es remunta a 1446, quan els treballs de construcció van començar. Va ser Guillem St Clair, primer comte de Caithness i tercer príncep d’Orkney, qui va manar construir la capella com a un espai sagrat per a la seva família, el clan de nobles escocesos St Clair. No obstant, degut a la complexitat de la decoració, les obres es van estendre al llarg de 40 anys. I és possible que el comte hagués imaginat que mai la veuria completada, ja que la seva mort, al 1484.

Rosslyn Chapel

Durant la Reforma Escocesa, el culte catòlic a la capella va cessar. Es van destruir els altars i, de mica en mica, aquest lloc sagrat va caure ne l’oblit. De fet, al 1650, quan Oliver Cromwell i les seves tropes van saquejar el castell veí, el Rosslyn Castle, van utilitzar la capella com a estable pels cavalls. Tot i que per sort, no van arribar a destruir la capella amb la violència que caracteritzava els seus assalts. Això va ser possible que l’estructura de la Rosslyn Chapel sobrevisqués, recoberta per la vegetació que es colava per cada forat i devorava la pedra. Als nobles i poetes del segle XIX els semblava una imatge molt romàntica, i poc a poc, va sorgir l’interès en recuperar la capella per a la prosperitat.

A l’any 1862, després d’una restauració, el culte a la capella va tornar per primera vegada en 200 anys. I des de llavors, s’han portat a terme diverses renovacions importants. Tot i que el que va catapultar a la Rosslyn Chapel a la fama més enllà d’Escòcia va ser la publicació de l a novel·la de ficció “ El Codi da Vinci” de Dan Brown (i la posterior pel·lícula), en el que la capella juga un paper crucial. Gràcies a l’efecte da Vinci, la capella va rebre els fons necessaris per a construir un centre de visitants i transformar-se en una de les atraccions turístiques més visitades d’Edinburgh i dels voltants.

En la visita a la capella, la primera part transcórrer al centre de visitants, on es descobreix un mica més la història de la capells i del clan St Clair. Després de les exposicions, es pot sortir a l’exterior. Allí es veu un edifici que sorprèn des del primer moment: molt més petit del que s’espera, de formes singulars, i sobretot, ple de petites figures tallades a la pedra i de gàrgoles a cada racó. Cada raconet de pedra està ocupat per símbols i relleus, alguns salten a la vista, altres costa distingir-los, degradats pel pas del temps o ocults per les mans expertes que els van tallar. Les escenes bíbliques , com la crucifixió o l’expulsió del Jardí de l’Edèn contrasten amb les escultures paganes. En especial, el Green Man, un estrany rostre rodejat de vegetació que simbolitza el cicle de la vida i que, a la Rosslyn Chapel, està present en més de 100 ocasions.

Imatges de la façana de la Rosslyn Chapel

Als vitralls també hi ha imatges ocultes, com per exemple un camell, una dansa d’esquelets, un àngel tocant la gaita o el rostre de Robert the Bruce, a part del que segons asseguren alguns, són panotxes de blat de moro tallades abans de la conquesta del Nou Món.

Vitralls de la Rosslyn Chapel

De l’origen dels símbols ha sobreviscut poca informació, i el desconeixement ha propiciat que sorgeixin cents d’especulacions i interpretacions. Hi ha qui assegura que els cavallers templers, que van deixar d’existir molt abans de la fundació de la Rosslyn Chapel, van sobreviure i fugir d’Escòcia, on van construir una capella per amagar el tresor en una cripta segellada que mai ha tornat a obrir-se. En la complexa ornamentació de l’edifici hi ha les claus per accedir al tresor. Altres inclús relacionen els relleus amb un portal a una altra dimensió, i a la capella no li falten, tampoc, històries de fantasmes de monjos que resen en la foscor.

Pilar de l’aprenent de la Rosslyn Chapel

Després de localitzar els relleus més especials, la joia de la Rosslyn Chapel és el Pilar de l’aprenent, un dels tres pilars que separen el cor de l’ala central de la capella. Segons una llegenda, la persona encarregada de la construcció del pilar va marxar a Roma en busca d’inspiració per tallar-lo. Mentrestant, el seu aprenent va tenir un somni on li va revelar el pilar acabat, així que es va posar a tallar-lo ell. I ho va fer amb tal perfecció, que quan el mestre va tornar i el va contemplar, envaït per la enveja, va matar a l’aprenent d’un cop de mall. La història però, va més enllà, un temps més tard els rostres del mestre i l’aprenent es van tallar en un racó de la capella, de tal manera que el mestres està obligat a veure el Pilar de aprenent, nit i dia, durant tota l’eternitat. No se sap si la llegenda és certa o no, però els dracs nòrdics devorant la base del Pilar de l’aprenent són raó suficient per no apartar la vista d’aquesta obra.

A través d’unes escales al costat del Pilar de l’aprenent es pot accedir a una petita cripta que, segons les teoria, amaga una cambra oculta dels templers.

Però a les escales s’aprecia un petit cercle blanc que res té de llegendari: és conseqüència del rodatge de la pel·lícula El Codi da Vinci (Ron Howard, 2006). Els protagonistes, Tom Hanks i Audrey Tatou, van visitar la Rosslyn Chapel per gravar algunes escenes. Tot i que el llibre va treure aquest lloc de l’anonimat, quan es va estrenar la pel·lícula una gran quantitat de persones van començar a arribar al poblet de Rosslyn per visitar la Rosslyn Chapel.

Horaris i preus a la pàgina web oficial (audioguia en espanyol).

Sota la Rosslyn Chapel s’estén el cementiri, carregat de solemnitat i falgueres.

Cementiri sota la Rosslyn Chapel

La Melrose Abbey va ser un dels primers monestirs cistercencs a Escòcia que es va convertir en un important centre de la vida religiosa i cultural d’aquesta zona durant l’època medieval fins que es va abandonar.

Melrose Abbey

Melrose Abbey va ser fundada per David I al 1136, per la seva proximitat amb la frontera amb Anglaterra, va patir la destrucció per part de les tropes angleses en més d’una ocasió.

Amb la Reforma Protestant d’Escòcia al 1560 i la mort de l’últim monjo al 1590, la construcció es va oblidar quasi per complet.

Val la pena pujar a la part alta d’una de les torres per tenir unes vistes úniques de les ruïnes i contemplar la gàrgola d’un porc tocant la gaita, i apropar-se a una pedra circular on al 1996 es va descobrir un petit cofre de plom amb una placa que diu que hi ha guardat un cor, que se suposa que correspon a Robert the Bruce d’Escòcia, tot i que no s’ha pogut comprova, però és part del misticisme de l’abadia. El cos del rei està enterrat a Dunfermline Abbey.

Les audioguies són gratuites i estan en espanyol.

Gàrgola d’un porc tocant la gaita a Melrose Abbey