Andalusia

Publicat el per

Continguts:

SEVILLA

Sevilla  està dividia pel riu Guadalquivir, la capital d’Andalusia enamora a primera vista quan es passeja pels carrerons dels seus barris amb més encant, com el de Santa Cruz o Triana, visitant la Catedral o l’Alcázar, passejant pel Parque de María Luisa o veien un espectacle de flamenc en un tablao.

Per conèixer tots els llocs interessants de Sevilla es necessita un mínim de tres dies, tot i que és recomanable invertir una mica més de temps per gaudir de Sevilla amb més tranquil·litat i provar els seus plats més típics com els soldaditos de pavía, el pescaíto frito o el famós gaspacho a més de visitar zones del voltat de la ciutat com l’antiga ciutat romana de Itálica.

La millor època per viatjar a Sevilla és a la primavera o a la tardor, quan la temperatura no supera els 40º dels mesos d’estiu i poder passejar pels seus carrers sense la por a patir cap cop de calor ni haver-se de protegir del sol a l’interior d’una església o un centre comercial. En el cas de voler viatjar al març o a l’abril cal tenir en compte que si coincideix amb la tradicional Setmana Santa o la Feria de Abril, la ciutat estarà  molt massificada i els preus dels hotels estaran pels núvols.

Catedral

La Catedral és el temple gòtic més gran del món, declarat al 1987, juntament amb el Real Alcázar i l’Archivo de Indias, Patrimoni de la Humanitat.

Tot i que no hi ha documents escrits que ho confirmin, es creu que la Catedral de Sevilla va començar a construir-se al 1401 després de la demolició de la Mezquita aljama de Sevilla, construïda per ordre del califa almohade Ady Yacub Jusuf, de la que a dia d’avui es conserva el minaret, que és l’actual Giralda i el pati, que és el Patio de los Naranjos.

Com a curiositats és important saber que un dels primera arquitectes de la Catedral de Sevilla va ser Charles Galser de Normandia, ja que en aquella època a Espanya no hi havia reconeguts mestres d’obres i la pedra utilitzada en la construcció es va obtenir de més de 20 canteres essent la principal la de la serra de San Cristóbal del Puerto de Santa María, que no és especialment duradora ni forta i d’aquí les contínues rehabilitacions que s’ha fet i es fan actualment.  A part d’això, un altra dada rellevant, a part de totes les fantàstiques obres que es troben a l’interior, és que al temple descansen les restes mortals de Cristóbal Colón, confirmat després d’estudiar les restes que es van trobar a la tomba, a més dels reis de Castella com Pedro I el Cruel, Fernando III el Santo i Alfonso X el Sabio.

Entrades, preus i horaris

Catedral de Sevilla

Exteriors de la Catedral

Abans d’accedir a l’interior de la Catedral és recomanable rodejar-la per poder gaudir de la seva arquitectura exterior en la que es poden contemplar diferents portes, entre les que destaquen les dues de la capçalera i una en cada braç del creuer a més d’una altra que dóna accés al Patio de los Naranjos i una altra que dóna pas a la Iglesia del Sagrario.

Façana oest dels peus: Portada del Bautismo, Portada Principal o de la Asunción i Portada de San Miguel o del Nacimiento

Façana sud: Puerta de San Cristóbal o del Príncipe.

Façana nord: Puerta del Lagarto, Puerta de la Concepción, Puerta del Perdón i Puerta del Sagrario.

Façana est de la capçalera: Puerta de Campanillas i Puerta de Palos.

Interior de la Catedral

Amb 116 metres de llarg i 76 d’ample, la Catedral de Sevilla té la particularitat de no tenir una capçalera típica del gòtic, ja que les seves cinc naus ocupen el lloc que ocupava antigament la Mezquita almohade i es van aprofitar aquestes en la transformació del temple.

Nau Central

Dins de la Nau Central hi ha el Cor, en el que es poden veure diversos òrgans i una selleria espectacular a part de la Capilla Mayor, en la que destaquen les reixes renaixentistes que es poden veure a la part frontal a més de les voltes que són les més altes de la Catedral, amb 37 metres.

Retaule Major

A part dels elements anterior, a la Nau Central trobem les Capillas de los Alabastros, construïda al 1515 i que deuen el seu nom al material en que es van construir. Aquestes estan formades per la Capilla de la Inmaculada, la Capilla de la Virgen de la Estrella, la Capilla de la Encarnación i la Capilla de San Gregorio.

Capelles

A part dels llocs mencionats, altres característiques arquitectòniques principals de la Catedral de Sevilla són les seves capelles, repartides per tot el temple:

Zona est:

  • Altar de la Magdalena: aquesta capella es va construir gràcies a Pedro García de Villadiego i la seva dona Catalina Rodríguez que van manar realitzar al 1537 el preciós retaule que es veure avui en dia amb pintures d’un pupil anònim d’Alejo Fernández.
  • Altar de la Asunción: un dels punts més destacats d’aquesta capella és el seu retaule en el que es pot veure al centre un relleu de l’Asunción de la Virgen.
  • Capilla de San Pedro: en aquesta capella descansen les restes mortals de Diego de Deza, bisbe de Sevilla que va defendre a Colón davant dels Reis Catòlics.
  • Capilla Real: aquesta és una de les capelles més important de la Catedral de Sevilla, on es troba la imatge d’estil gòtic de la Virgen de los Reyes, que és la patrona de la ciutat. A part de la capella es troben el panteó amb una urna de plata del rei San Fernando, els sepulcres d’Alfonso X de Castilla i la reina Beatriz de Suabia, mare d’alfonso X de Castilla. També es pot veure la cripta amb la tomba del rei Pedro I de Castilla i la reina María de Padilla, la seva muller, a part d’altres membre de la reialesa.
  • Capilla de la Concepción Grande: curiosament aquesta capella es va utilitzar antigament com a lloc de descans dels cossos sense vida dels homes que van acompanyar a San Fernando en la conquesta de Sevilla. A part d’això, a la capella destaquen un retaule barroc, el sepulcre de l’arquebisbe de Sevilla, Francisco Javier Cienfuegos Jovellanos i ser el lloc en el que es trobava la genial obra de Murillo, El nacimiento de la Virgen, abans de ser robada.
  • Altar de Santa Bárbara: d’aquesta capella és destacable el quadre que representa a Santa Justa i a Santa Rufina.
  • Altar de Santa Justa i Santa Rufina: aquesta capella es va construir gràcies als germans Bécquer i aquí es troba una escultura dedicada a les dues santes.

Zona sud:

  • Capilla del Mariscal: aquesta capella es va construir gràcies a Diego Caballero, mariscal de la Isla de la Española des de 1536 i d’aquí el nom de la mateixa. A part aquest va ser qui va encarregar l’impressionant retaule pictòric que es pot veure actualment i que és una de  les joies renaixentistes de la Catedral de Sevilla.
  • Capilla de los Dolores: aquí destaca una imatge de la Virgen de los Dolores i la pintura de Valdés Leal, Los Desposorios de la Virgen y San José.
  • Capilla de San Andrés: aquí es pot veure la imatge única del barroc del Cristo de la Clemencia també coneguda com El Cristo de los Cálices pel lloc en la que estava ubicada a  la Catedral.
  • Altar de la Piedad: la principal obra d’aquesta capella és el retaule, en el qual destaca la seva pintura central d’Alejo Fernández.
  • Altar de la Concepción: impressionant retaule de Luís de Vargas, en que destaca la seva pintura principal, coneguda com La Genealogía de Cristo.
  • Capilla de l a Virgen de la Antigua: aquí destaca el retaule, en el que es pot veure una pintura de la Virgen de la Antigua, que segons conta la llegenda, es va aparèixer al rei San Fernando quan aquest va ser conduit abans de la conquesta de Sevilla a l’interior de la Mezquita per un àngel.
  • Capilla de San Hermenegildo: on es troba el sepulcre del cardenal Cervantes i un retaule de Manuel García de Santiago.
  • Capilla de San José: en aquesta capella es troba el sepulcre del cardenal Manuel Joaquín Tarancón y Morón, que va ser arquebisbe de Sevilla, i entre diversos quadres, el de Frans Francken el Joven, conegut com La Cena del rey Baltasar.
  • Capilla de San Laureano: en aquesta capella, la primera que es va construir a la Catedral de Sevilla, en la qual es pot troba el sepulcre de l’arquebisbe Alonso de Egea.

Zona oest:

  • Altar del Nacimiento: aquí destaca el seu retaule i la seva pintura central, coneguda com La Adoración de los Pastores.
  • Altar de Nuestra Señora de la Cinta: en el que estaca una escultura de la Virgen de la Cinta, coneguda per portar una cinta al voltant de la cintura, que es relaciona amb la protecció.
  • Capilla de San Isidoro: en aquesta capella és important el retaule, amb imatges de San Isidoro i la reixa que es pot veure a la part frontal.
  • Altar de la Virgen del Madroño: aquesta capella està dedicada a la Virgen del Madroño i en ella es pot veure una escultura de la verge amb el nen.
  • Capilla de San Leandro: la primera de les coses que destaca d’aquesta capella és la preciosa portada i a l’interior, el retaule de Manuel de Escobar.
  • Altar de Nuestra Señora de la Alcobilla: aquí es pot veure, al retaule principal, l’escultura de La Piedad.
  • Capilla de los Jácomes: aquesta capella destaca pel retaule de Francisco Dionisio de Ribas, en el qual a la part central es pot veure La Piedad.

Zona nord:

  • Capilla de San Antonio: també coneguda com la Capilla Bautismal de la Catedral de Sevilla que destaca per la pila baptismal renaixentista i per la pintura de Murillo, La Visión de San Antonio, que és una de les joies del temple.
  • Capilla de Scalas: aquí es troba el sepulcre de Baltasar del Río, bisbe de Scalas.
  • Capilla de Santiago: Aquí hi ha el sepulcre de l’arquebisbe Gonzalo de Mena, d’estil gòtic i realitzat en alabastre i un llenç de Juan de Roelas, que està al retaule principal.
  • Capilla de San Francisco: on es pot veure el quadre La Apoteosis de San Francisco.
  • Capilla de los Evangelistas: aquesta és una capella funerària i destaquen al seu interior diverses obres de Hernando de Esturmio.
  • Capilla de la Virgen del Pilar: en aquesta capella es poden veure dos altars, essent un d’ells el lloc en el que es pot veure la valuosa escultura de la Virgen del Pilar de Pedro Millán.

La Giralda

La coberta també es pot visitar i gaudir d’unes vistes úniques de la ciutat de Sevilla i la Giralda.

Amb 104 metres d’altura, aquesta es va començar a construir al 1184 a imatge del minaret de la Mezquita Koutoubia de Marrakech, tot i que l’actual campanar és d’estil renaixentista i a l’interior es troba la rampa de pujada, que permetia inclús pujar els cavalls i que actualment és l’accés i pujada a la part superior.

Les obres van finalitzar l’any 1198 col·locant 4 esferes de bronze a la part superior, que es van perdre durant el terratrèmol de 1365. Posteriorment, al segle XVI, es van afegir les campanes i una escultura que representa la Fe i que amb el temps, s’ha acabat coneixent com el Giraldillo.

Giralda de la Catedral de Sevilla

Patio de los Naranjos

Com a patio de abluciones en els seus orígens, el Patio de los Naranjos és un pati de planta rectangular, té el seu accés des de l’exterior a través de la Puerta del Perdón i després de la conquesta de la ciutat pels cristians, el lloc va passar a tenir unes altres utilitats com cementiri i inclús com a lloc de celebracions.

Posteriorment, al 1618 es va destruir la zona oest per construir la Iglesia del Sagrario, essent aquesta la modificació més significativa del Patio de los Naranjos des de la seva edificació.

Patio de los Naranjos

Iglesia del Sagrario

D’estil barroc, aquesta església es va manar construir després d’eliminar part del Patio de los Naranjos i com a un lloc de culte integrat totalment a la Catedral. A l’interior destaquen el retaule major i vàries talles del Pedro Roldán.

Interior de la Iglesia del Sagrario

Real Alcázar

Declarat Patrimoni de la Humanitat al 1987 juntament amb la Catedral i l’Archivo de Indias, el Real Alcázar de Sevilla o Reales Alcázares, es un conjunt de palaus amb una història que s’estén per vàries etapes històriques a part de ser actualment un dels principals atractius de la ciutat, visitat per més de 2 milions de persones a l’any.

La història d’aquest lloc es dilata en el temps, passant per vàries etapes històriques, cadascuna d’elles amb les seves pròpies característiques, no només històriques sinó també arquitectòniques, cosa que es pot veure actualment en les diferents estàncies. En les que es pot identificar elements amb estil mudèjar, renaixentista o gòtic entre altres.

Període preislàmic: etapa que es remunta al segle XIII a.C., ja que en aquest lloc en el que actualment es troba l’Alcázar s’han aixecat diferents vestigis que corroboren aquestes dates. Entre aquests hi ha les restes d’un edifici romà del segle I, una església paleocristiana, construïda sobre l’edifici romà, que segons es creu va ser la Basílica de San Vicente, que tanmateix, en època visigoda, va ser un dels temples més importants de la ciutat. A més, d’aquesta es van aprofitar algunes dels seus elements per la construcció posterior del Palacio de Pedro I.

Etapa islàmica: aquest període comença al 914 quan el Califa de Córdoba, Abderramán III, ordena la construcció d’una Alcazaba a la ciutat, que en part, aprofitava les antigues muralles de la ciutat.

Posteriorment, quan la dinastia abadí va prendre la ciutat després de la caiguda del califat, l’anterior Alcazaba comença a patir diferents ampliacions, entre les que destaca la del segle XI, amb la que pràcticament es duplica la seva extensió original.

A més també es comencen a modificar i ampliar els interiors, edificant diferents edificis palatins fins que al segle XII els almohades  decideixen realitzar una reforma completa, ampliant l’interior amb palaus nous i més grans, creant un nou sistema de muralles amb finalitats defensives, que van finalitzar al segle XIII amb la construcció de la Torre del Oro.

Període cristià: aquesta etapa la situem després de la conquesta de la ciutat al 1248 per Fernando III que no va modificar cap aspecte de l’Alcázar. Posteriorment per ordre d’Alfonso X es va construir el Palacio Gòtico a la zona principal de l’Alcazaba, això després del terratrèmol del 1356. Pedro I, va fer construir l’impressionant Palacio Mudéjar. A partir de 1477 entren en escena el reis Catòlics que visiten la ciutat després d’anys sense fer-ho i és la reina Isabel I la que després de veure el deteriorament de l’edifici, decideix ordenar una gran restauració.

Etapa recent: ja en l’actualitat, el Real Alcázar i els seus jardins van ser cedits a la ciutat després d’un decret signat per Indalecio Prieto.

Horaris, preus i entrades

Real Alcázar de Sevilla

Puerta de León

Ubicada a la part de la muralla exterior, aquesta porta és la porta principal del Real Alcázar, antigament era coneguda com la Montería ja que segons s’explica, aquesta era la porta que utilitzava el rei quan anava de caça amb els munters.

Darrera de la Puerta de León i just davant, es troba el Palacio de la Montería separat per part de la zona de la muralla interior.

Puerta de León del Real Alcázar de Sevilla

Sala de la Justicia

Aquesta sala antigament va ser part del palau musulmà i d’aquí que es conservi part de la seva arquitectura d’estil mudèjar, tot i ser construïda posteriorment per Alfonso X, per fer les labors d’espai en el que reunir al consell, cosa que es realitzava també en els orígens de l’estància.

Sala de la Justicia del Real Alcázar de Sevilla

Patio de Yeso

Ubicat justa al costat de la Sala de la Justicia i amb accés directe des d’aquesta, aquest pati és de finals del segle XII i en l’actualitat és una de les poques coses almohades que es mantenen a l’Alcázar.

Patio de Yeso del Real Alcázar de Sevilla

Tot i que s’ha restaurant i reestructurat en diferents ocasions, el Patio de Yeso conserva un petit safareig i diversos arcs i columnes.

Patio de la Montería

A l’any 1503 els reis Catòlics van crea aquí la Casa de Contratación de Indias per controlar tota la documentació important i rellevant que tenia a veure amb el comerç, la navegació del país, a part de la recepció i enviament de mercaderies.

Posteriorment i ja al 1717 la Casa de Contratación es portà a Cádiz i al 1793 desapareix.

Palacio de la Montería del Real Alcázar de Sevilla

Palacio Mudéjar o de Pedro I

Aquest és un dels llocs més bonics de l’Alcázar de Sevilla i un dels seus símbols. Construït per Alfonso X al segle XIV inspirant-se en l’arquitectura andalusí, aquest va patir vàries remodelacions, essent la més important la que es va fer sota l’ordre dels reis Catòlics.

Palacio Mudéjar del Real Alcázar de Sevilla

Entre els punts i estàncies més importants del Palacio de Mudéjar es troben:

Portada: aquesta és la porta principal i es troba al Patio de la Montería.

Patio de la Muñecas: tot i que no hi ha cap constància escrita, es creu que aquest lloc estava destinat a la reina i podia tenir aquest nom per ser el lloc en que es realitzava la criança dels nens o per unes figures de nenes que es troben a la zona dels arcs.

Cuarto del Príncipe: segons se sap per escrits de l’època, en aquesta sala va néixer el príncep Juan, fill de la reina Isabel.

Patio de la Doncelllas: aquesta és una de les estances més belles del Palacio Mudéjar, i aquí destaca el safareig que es troba a la part central a més dels arcs, bellament decorats, que el rodegen.

Alcoba Real: Coneguda també com a dormitorio de los Reyes Moros, aquests és una altra de les estances més boniques del palau.

Salón del Techo de Carlos V: tot i que tampoc es té constància escrita, es creu que aquesta estança va funcionar com a capella per la inscripció que es pot veure a la porta i en cas d’haver estat així, provablement, l’Alcoba Real, que està just al costat, hauria estat antigament el presbiteri.

Salón de Embajadores: Aquest és u n altre dels llocs més coneguts de l’Alcázar, a part de ser un dels més ostentosos i ricament decorats. En ell es pot veure una cúpula daurada que és una autèntica meravella de la únicament existeixen dues similars al país.

Palacio Gótico

Edificat per Alfons X en estil gòtic, hi destaquen la capella, on abans hi havia esta la Capilla de San Clemente, el Gran Salón, conegut també com Sala de la Bóvedas i el Salón de los Tapices, que rep el seu nom per esta decorat amb sis tapissos espectaculars.

Salón de los Tapices del Palacio Gótico del Real Alcázar de Sevilla

Jardines del Alcázar de Sevilla

Considerats els més antics de la ciutat, els jardins de l’Alcázar són un altre dels elements més importants del recinte.

Jardines del Real Alcázar de Sevilla

Entre els seus jardins i patis més destacables hi ha:

Estanque de Mercurio: el nom d’aquest jardí està relacionat amb l’estàtua de bronze del déu Mercuri que es troba al centre de l’estanc.

Jardín de la Danza: ubicat just al costat de l’anterior, aquest jardí rep el seu nom per les dues figures que antany es trobaven aquí, una nimfa i una sàtir ballant i que a dia d’avui han desaparegut.

Galería del Grutesco: aquesta galeria és un dels punts més coneguts dels jardins i està enganxada a l’antiga muralles.

Jardín del Príncipe: aquest és un altre dels jardins més bonics de l’Alcázar i deu el seu nom a estar ubicat just al costat del Cuarto del Príncipe del que ja he parlat anteriorment.

A part dels anteriors, és recomanable no perdre’s el Jardín de las Damas, el Pabellón de Carlos V, el Cenador del León, el Jardín Inglés, el Jardín del Marqués de la Vega-Inclán i el Jardín de los Poetas.

Santa Cruz

El barri de Santa Cruz està situat en ple cor del centre històric, els seus laberíntics carrers condueixen a places, patis interior, edificis històrics, antigues esglésies i bars de tapes on es descobreix la verdadera essència de la ciutat.

Una ruta pel barri pot començar a la Plaza de Santa Marta i la Calle Mateos Gago amb unes vistes a la Giralda, i anar passant per llocs com la Casa de Salinas, la Calle Mesón del Moro, fins arribar a la famosa Calle Cruces, que té tres creus de forja sobre columnes de marbre, i a la Iglesia de Santa María la Blanca, una antiga sinagoga.

Altres racons que no es pot perdre són la Plaza de Santa Cruz amb el popular tablao flamenc Los Gallos, el Callejón del Agua, la Calle Pimienta, la Plaza de Doña Elvira, la Calle Reinoso, el Patio de Banderas, la Plaza de los Refinadores i l’hospital de los Venerables Sacerdotes.

I després de la visita i per recuperar forces, res millor que degustar algunes de les delicioses tapes de la bodega la Columnas, la taberna Álvaro Peregil o el Bar las Teresas, tots considerats pels visitants com alguns dels millors restaurants de Sevilla.

Racó del barri de Santa Cruz

Casa de Pilatos

La Cas de Pilatos és un preciós palau que combina estil renaixentista italià i el mudèjar espanyol. Aquesta antiga residència dels Duques de Medinaceli, té al voltant dels seus dos patis d’estil andalús, tos dos igual de bonics, nombroses obres d’art com pintures, bustos d’emperadors romans, tapissos i dues estàtues de la deessa Palas.

Horari: tots els dies de 9: a 18:00. Gratuït els dilluns de 15:00 a 17:30.

web oficial

Casa Pilatos

Basílica de la Macarena

Un mica més allunyada del centre de Sevilla, la Basílica de la Macarena guarda al seu interior la Virgen de la Esperanza Marcarena, molt especial pels sevillans i la Setmana Santa.

Al costat de l’església, es troba l’Arco de la Macarena, que és juntament amb el Postigo del Aceite i la Puerta de Córdoba, els tres únics accessos que es conserven de les antigues muralles de Sevilla.

És recomanable fer un passeig, de 20 minuts des de la Catedral ja que permet observar altres barris de la ciutat i passar per davant de la Iglesia de San Luís de los Franceses, una joia barroca del segle XVIII.

De tornada al centre es pot apropar-se a la Plaza de San Lorenzo per veure la Basílica de Jesús del Gran Poder i menjar unes delicioses croquetes a Casa Ricardo.

web oficial

Basílica de la Macarena
Interior de la Basílica de la Macarena

Plaza de España

Construïda per l’Exposición Iberoamericana de 1929 i situada al Parque de María Luisa, és la plaça més important de Sevilla.

En aquest enorme espai monumental de més de 50.000m2 sobresurt un gran edifici central flanquejat per dues torres d’estil barroc i un canal de més de 500 metres de longitud, que es pot recórrer amb barca.

També hi ha els banc amb rajoles que representen a cada una de les províncies d’Espanya, també es pot passejar per les galeries porticades, que compten amb un excel·lent enteixinat als seus sostres i bones vistes des de la segona planta, i creuar alguns dels quatre ponts del canal, que representen els antics regnes d’Espanya.

Plaza de España
Plaza de España

Prop de la plaça hi ha varis edificis històrics amb precioses façanes com el de La Real Fábrica de Tabacos, el Palacio de San Telmo i l’Hotel Alfonso XIII.

Parque María Luisa

Parque María Luisa

Aquest parc és perfecte per desconnectar de la ciutat descobrint espais naturals rodejats d’arbres i estancs combinats amb escultures, grans avingudes, monuments com el dedicat a Gustavo Adlofo Bécquer, fons a l’estil àrab i fins i tot zones de gespa per poder fer un pícnic.

Un dels llocs més destacats del parc és la Plaza de América, en la que es troba el Museo Arqueológico i en que es pot fer un repàs de la història de Sevilla, a més del Museo de Artes y Costumbre Populares, situat al preciós Pabellón Mudéjar.

L’horari habitual d’aquests museus és de dimarts a dissabte de 9:00 a 21:00 i diumenges de 9:00 a 15:00.

Museo de Bellas Artes

Considerada la segona pinacoteca més important d’Espanya, només per darrera del Museo del Prado, el Museo de Bellas Artes és l’imponent edifici de l’antic Convento de la Merced Calzada, al seu interior es poden trobar obres de grans mestres com Goya i El Greco, a part d’una important col·lecció de Murillo.

Horaris, preus i entrades

Museo de Bellas Artes

Torre del Oro

La Torre del Oro, situada a la riba esquerra del riu Guadalquivir i aixecada pels àrabs al 1220 és un altre emblema de Sevilla.

Amb 36 metres d’alçada aquesta torre albarrana estava unida a la Torre de la Plata formant una part important de la muralla que protegia a la ciutat dels atacs dels pirates per mar i tot i que la seva primera finalitat era defensiva, al llarg del temps ha tingut diferents usos com presó de nobles o magatzem de pólvora. En l’actualitat alberga el petit Museo Marítimo de Sevilla i té unes excel·lents vistes de la ciutat i el riu des de la seva terrassa.

La millor perspectiva de la torre s’obté des del Puente de San Telmo o donant un agradable passeig al capvespre per la riba del Guadalquivir, moment en que l’aura daurada de la torre es reflexa al riu i li dona un encant màgic, o al vespre quan s’il·lumina.

Horaris: de dilluns a divendres de 9:30 a 18:45; dissabtes i diumenges de 10:30 a 18:45. Els dilluns l’entrada és gratuïta.

Torre del Oro

Metropol Parasol

Conegut com Las Setas i amb l’estructura de fusta del món. Un cops s’arriba a la popular Plaza de la Encarnació, es pot veure les dimensions i la poca conjunció amb l’entorn, cosa que va fer que no fos ben acollit pels veïns, tot i que quan es puja a la part alta del mirador s’obtenen les millors vistes de la ciutat.

A la part inferior es troba un important jaciment amb restes romanes i àrabs que també es poden visitar.

Horaris: de diumenge a dijous de 9:30 a 23:00; divendres i dissabtes de 9:30 a 23:30.

Metropol Parasol

Archivo de Indias

L’archivo de Indias situat en un magnífic edifici renaixentista i construït al 1584 pel rei Felipe I, és un altre del Patrimonis de la Humanitat.

Aquest edifici conserva antics documents com mapes, tractats i dibuixos que fan referència a la conquesta d’Amèrica i l’administració de les colònies espanyoles a part dels seus més de 43000 llegats, 80 milions de pàgines i 8.000 mapes i dibuixos, aquí hi ha textos de Cristóbal Colón, Fernando de Magallanes, Hernán Cortés o Francisco Pizarro.

L’entrada és gratuïta.

web oficial

Archivo de Indias

Palacio de la Condesa de Lebriga

Aquesta palau amagat a la concorreguda Calle Cuna va ser construït al segle XVI i amb una façana d’estil andalús, no va agafar el seu màxim esplendor fins a l’any 1901 quan la comtessa de Lebrija el va reformar i hi va albergar la seva gran col·lecció d’antiguitats com els seus increïbles mosaics romans que decoren la planta baixa.

Horaris, preus i entrades

Palacio de la Condesa de Lebrija

Triana

Creuant el Guadalquivir pel Puente de Triana s’arriba a un dels barris amb més encant i millor ambient de Sevilla, el barri de Triana.

Aquest antic barri de mariners i bressol de nombrosos artistes de flamenc, és perfecte per perdre’s pels seus carrers més famosos com la Calle Betis, Pureza o Rocío, on es poden contemplar façanes de colors i antigues esglésies com la Iglesia de Santa Ana i la Capilla de los Marineros, fins arribar al seu famós mercat, tocant al Castillo de San Jorge i al Callejón de la Inquisición.

A part dels passejos, al barri també es pot veure com es conserva una llarga tradició d’artesania que es reflexa en els diferents tallers de terrissers repartits per la Calle Alfarería i el Centro Cerámica Triana.

Per acabar la ruta, una opció és apropar-se a Las Golondrinas per provar unes delicioses tapes com la de xampinyons amb allioli i altres restaurants como el Sol y Sombra, Blanca Paloma i el Vega 10, que és un dels favorits de la ciutat.

Plaza San Francisco

La Plaza San Francisco és una plaça ideal per prendre alguna cosa a les terrasses que té. Situada al cor de la ciutat i rodejada d’importants edificis com la Antigua Audiencia, el Banco de España, el Bar Laredo i sobretot, el fantàstic Ajuntament.

Calle Sierpes

El carrer comercial per excel·lència de Sevilla, juntament amb la Calle Tetuán i Calle Cuna.

Aquest concorregut carrer de vianants que va des de la Plaza San Francisco fins la Plaza de la Campana, concentra des de botigues de marques internacionals fins a emblemàtics negocis locals.

Plaza del Cabildo

Situada davant de la Catedral i l’amplia Avenida de la Constitución, és un oasis de pau dins del centre històric. Un cops s’ha accedit per un dels tres passatges a aquesta plaça semicircular amb una gran font al centre, es descobreix un racó ple d’encant amb edificis d’àmplies balconades i una sèrie d’arcades recolzades sobre columnes de marbre. Als baixos hi ha vàries botigues de numismàtica, filatèlia i antiguitats i els diumenges se celebra un mercat d’aquestes especialitats.

Plaza del Cabildo

Palacio de las Dueñas

Propietat de la rica i poderosa Casa de Alba, el Palacio de la Dueñas enamora a primera vista pel seu estil gòtic-mudèjar i renaixentista, a part d’albergar valuoses obres d’art amb mobiliari antic i pintures que ha anat acumulant aquest família al llarg dels segles.

Un altre dels punts d’interès són els patis i jardins amb milers de plantes i arbres fruiters com tarongers i llimoners.

web oficial

Palacio de las Dueñas

Iglesia del Salvador

La Iglesia Colegial del Divino Salvador, construïda sobre la primitiva Mezquita Mayor, és un dels grans exemples del barroc andalús.

El segon temple religiós més gran de Sevilla després de la Catedral, alberga al seu interior un òrgan barroc del segle XVIII i impressionants retaules com el Retablo Mayor i el retaule portada de la capella sacramental.

Horaris: de dilluns a dissabte d’11:00 a 17:30; diumenges de 15:00 a 19:00.

Iglesia del Salvador

Itálica

Ubicada a Santiponce, a 10 km del centre, aquesta ciutat romana fundada al 206 a.C. va ser la primera a Hispania i també fora d’Itàlia, tot i que existeixen indicis que confirmen que anteriorment la zona va estar ocupada per argàrics i grecs.

Fundada per Publio Cornelio Escipión el Africano, Itálica va néixer després de la Batalla de Ilipa contra els 70.000 soldats d’infanteria cartaginesos, un nombre en aquell moment molt superior al romà, però molt menys estratègic, després de la qual i després d’haver guanyat, l’Africano va decidir crear un destacament de soldats a la zona, en la que ja existia una població turdetana des del segle IV aC., i que tot i que en principi van conviure de forma pacífica, no va passar molt de temps perquè els romans imposessin els seus modes socials i polítics.

Passats uns anys, la ciutat es va transformar en metròpoli, després de créixer d’una manera important arribant a convertir-se al segle II en el lloc de naixement dels emperadors romans Adriano i Trajano,a amb una extensió de 52 hectàrees.

Finalment i després de dos segles, la ciutat va entrar en decadència, coincidint amb la primera etapa del declivi de Roma.

Horaris i entrades

L’entrada és gratuïta pels ciutadans de la Unió Europea.

Itálica

Una cosa importat a tenir en compte és que hi ha moltes coses per veure a Itálica, pel que tot seguir s’enumeren:

Muralles

Les primeres dades històriques que es tenen de les muralles d’Itálica, edificades com a defensa de la ciutat, es tenen de meitats del segle I a.C., però no és fins al segle II d.C., quan aquestes no tenen el perímetre màxim, que és de més de 3.000 metres i una grossor d’1,5 metres.

Muralles d’Itálica

Amfiteatre

Conegut per ser un dels símbols i icona de la ciutat romana, també és l’edifici civil més antic del recinte arqueològic. Va tenir una capacitat per a 25.000 espectadors i tres nivells de graderies, pràcticament el doble del que es pot veure avui en dia, l’amfiteatre és un dels més grans de l’imperi dels que es tenen constància. Sota el terra es troba una fosa que s’utilitzava pels gladiadors i bèsties, abans dels seus espectacles i que encara es poden veure actualment.

L’amfiteatre estava ubicat fora de la ciutat i s’accedia a través de la Puerta Triunfal, per la que arribaven els gladiadors abans de la lluita i com a curiositat és interessant saber que en aquesta zona es van rodar escenes de la famosíssima sèrie Joc de Trons.

Amfiteatre d’Itálica

Teatre

Construït entre els segles I a. C. i l’I d.C., el teatre va estar en funcionament fins al segle V, moment en el que la ciutat entra en declivi i aquest s’abandona totalment, cosa que amb el pas del temps provoca que els locals converteixin el lloc en corrals i magatzems i inclús en lloc d’enterraments durant l’època medieval.

Tot i l’abandonament, es té constància de l’edifici i la seva ubicació per escrits del segle XVIII i és a l’any 1940 quan part de les seves graderies queden descobertes gràcies a les obres en una de les cases del turó, però no és fins al 1970 quan es comencen a fer petits estudis que finalitzen al 1980 i que després de vàries fases de restauració, treuen a la llum el Teatre.

Teatre d’Itàlica

Les Termes

En aquest cas estaven formades per dos complexos, las Termas Mayores o Termas de la Reina Mora, ubicades a la ciutat vella i les Termas Menores o Termas de Trajano, ubicades a la ciutat nova, que lamentablement en el seu moments va ser la zona més espoliada de la ciutat.

Ambdues comptaven amb diferents estàncies entres les que estaven les piscines d’aigua calenta, les d’aigua freda i les d’aigua tèbia a més del sudari i la sala d’exercici.

Termas Mayores d’Itàlica

Aqüeductes

Aqüeducte d’Itálica

 Tot i que inicialment es tenia constància d’un primer aqüeducte a la ciutat, que portava l’aigua des de Tejada la Nueva a Itálica, a través de 37 km, gràcies a alguns escrits i diverses restes visibles, i després d’uns treballs per part de la Confederación Hidrográfica del Guadalquivir al 1974, es van trobar algunes restes del que es pensava que era l’únic aqüeducte i que era el que portava aigua a la coneguda com a ciutat vella.

Posteriorment i després de la construcció de la ciutat nova i necessitant més aigua, es va construir una ampliació que permetia abastir d’aigua aquesta nova zona de la ciutat.

Les cases

En l’època de màxima esplendor d’Itálica es van construir a la ciutat cases per a famílies riques i personalitats importants, que seguien l’arquitectura tradicional romana i incloïen patis interiors, fent gala de l’estètica hel·lenística, famosa d’aquella època.

Tot i que en tot el recinte arqueològic es poden veure moltes d’elles, les domus més importants que veure a Itálica són:

Casa de la Exedra: aquesta és una cases més grans amb quasi 4.000 m2. Tot i que no se sap exactament la funció que tenia, se li ha donat la classificació de casa per la seva arquitectura tot i que per les seves dimensions es creu que va poder ser un edifici públic en el que possiblement hi visquessin els amos.

Casa de la Exedra

Casa de Neptuno: considerat també un edifici semipúblic per les seves dimensions de pràcticament 6.000 m2.

Mosaic de la Casa Neptuno

Casa de Hylas: aquesta és una altra de les cases més luxoses d’Itálica i tot i que no s’ha excavat per complet, pel que no se sap en quin lloc es trobava l’entrada, si que s’ha trobat un pati ubicat a la zona nord que comunica amb una avantsala que comunica a la vegada amb una habitació en la que es troba el fantàstic mosaic Hylas, que dona nom a la casa.

Casa de Hylas

Casa de los Pájaros: aquesta és una de les més importants per diversos motius entre ells pel seu bon estat de conservació, ser la primera casa que es va excavar totalment al jaciment i se el lloc en el que s’ubiquen varis mosaics preciosos, entre les que destaquen un  mosaic en el que es poden veure diferents aus i que també dona nom a la casa.

Mosaic de la Casa de los Pájaros

Casa del Planetario: coneguda per ser una de les cases més luxoses i importants d’Itálica, aquesta es construeix entre els anys 117 i 118, té 1.600 m2 i està feta pels nobles de la ciutat, cosa que se sap pels acabats de l’habitatge i la ubicació de la mateixa, que està entre les millors de la ciutat. Una altra característica és que el mosaic que es troba en una de les sales i que dona nom a la casa i representa a les divinitats planetàries que donen nom a cada un dels dies de la setmana en el calendari romà.

Mosic de la Casa del Planetario

CARMONA

Carmona és una població amb una llarga història en que els seus orígens es remunten al neolític. Va ser una ciutat ibèrica arribant a tenir un paper important en la guerra púnica. Més tard va està romanitzada, inclús aquí es va arribar a encunyar la moneda romana. A més, per aquí va passar la famosa Via Augusta, de la que es conserven algunes restes i un pont d’origen romà.

Durant l’època musulmana, va arribar a ser la capital de Taifas. Al 1247 es va rendir a Fernando III el Santo, qui la va repoblar. El seu fill Afonso X el Sabio, va realitzar el repartiment i delimitació dels seu terme municipal.

Durant el regnat de Pedro el Cruel, Carmona va ser una de les seves residències favorites i a l’any 1630, Felipe IV li va atorgar el títol de ciutat.

Gràcies als més de 5.000 anys d’ocupació i a la proximitat amb la capital, Carmona és un dels principals llocs per visitar prop de Sevilla.

A la web oficial de Turisme de Carmona s’estableixen quatre rutes que recullen tots els llocs per visitar: Ruta Bàsica, Ruta Barrio de San Felipe, Ruta Antigua Judería i Ruta Arrabal.

Aquests recorreguts es troben marcats al terra pel que només cal seguir les marques.

Puerta de Sevilla i Alcázar

La Puerta de Sevilla dona la benvinguda al turista al casc històric i va formar part de les muralles que van rodejar la ciutat.

Un complex defensiu quasi inexpugnable erigit en una de les zones més accessibles de Carmona, la zona baixa, pel que és conegut també com Alcázar de Abajo, ja que a la part més alta de la ciutat es troba l’Alcázar del Rey Don Pedro.

Aquesta és una construcció que durant els segles XIV i XV va patir importants canvis. Va ser restaurada entre 1973 i 1975 i posteriorment es va habilitar per la celebració d’actes culturals i turístics. En l’actualitat es pot visitar i el seu interior acull l’oficina de Turisme de Carmona, des de la que caldrà pujar unes escales per iniciar la visita.

El primer que veu només entrar a l’Alcázar és la Terraza de los Anexos, on es pot contemplar des de dalt la part interior de la Puerta de Sevilla i el Muro de la Cortina, anomenat així perquè el ells s’aprecia la part cartaginesa dels carreus encoixinats i la zona romana.

Després de travessar la porta situada al Muro de la Cortina s’arriba al Patio del Aljibe, amb un peu al centre i sis llumeneres al voltant. La cisterna subterrània d’aquest pati arriba a 15 metres de profunditat.

A la part esquerra del mateix, s’alça la imponent Torre del Homenaje, a la que no es pot accedir i que conserva intactes els carreus encoixinats. Just al costat hi ha unes petites escales per baixa a una terrassa des de la que s’obtenen unes imatges precioses de la Parròquia de San Pedro i la Giraldilla al fons.

Al costat oposat a la Torre del Homenaje hi ha la porta des de la qual s’accedeix al Salón de los Presos Bajo, lloc on s’ubica l’habitatge de l’alcaide i que va servir de presó per a la noblesa. Actualment es troba destinat a activitats culturals.

Des del pati, pujant unes escales s’accedeix a la Torre del Oro, des d’on es pot contemplar una vista panoràmica de Carmona. Aquesta zona de l’Alcázar també disposa de diverses sales.

Horari:

  • De dilluns a dissabte de 10:00 a 18:00.
  • Diumenges i festius de 10:00 a 15:00.

Preu:

  • General 2€.
  • Reduïda (menors de 16 anys, jubilats i estudiants acreditats): 1€.
  • Dilluns entrada gratuïta.
Puerta de Sevilla i Alcázar de Carmona

Parroquia de San Pedro

Ubicat davant de la Puerta de Sevilla, es tracta d’un temple construït al segle XV sobre el solar de la primitiva ermita de la Virgen de la Antigua i que més tard va ser reformat atorgant-li un aspecte barroc.

El principal atractiu d’aquesta església és la seva cúpula barroca i la seva torre campanar acabada al 1783 i que culmina amb el Giraldillo, molt semblant al penell de la Giralda de Sevilla.

A l’interior de la parròquia hi destaca el cor, situat al final de la nau central i la Capilla Sacramental, que és una còpia de la que hi ha a la Iglesia de San Luis de Sevilla.

Horari: De 10:00 a 14:00 i de 16:00 a 18:00. Tancat els dimarts, dimecres i diumenges.

Preu: 1€.

Iglesia de San Bartolomé

Aquest temple construït al segle XV en estil gòtic, ha tingut diverses remodelacions durant el segle XVIII, època d’auge del barroc, en que es va acabar la bonica façana.

De l’interior cal ressaltar el retaule major del segle XVIII i una important col·lecció de pintures entre les que destaca la que representa a Santa Catalina de Alejandría, situada la prestiberi.

A part, aquesta església acull algunes de les imatges més populars de Carmona com un Nazareno minierista del 1607 i la Virgen de los Dolores, de la popular confraria de “El Silencio” que fa la seva sortida el Divendres Sant. Aquest temple també és la seu de les imatges de laHermandad del Santo Entierro, que processionen el Dissabte Sant des de la Iglesia del Divino Salvador.

Retaule de la Iglesia de San Bartolomé de Carmona

Plaza San Fernando

Aquesta plaça és el centre neuràlgic de la ciutat. Aquí és on se situaven el fòrum romà i el lloc en el que se celebraven espectacles com les corridas de toros. 

Les construccions més antigues d’aquesta plaça es troben al flanc oest i pertanyen al segle XVI, es tracta d’una casa d’estil mudèjar decorada amb rajoles de Cuenca, en que als seus baixos s’ubica actualment el popular bar Goya, el Convento de la Madre de Dios i l’antiga Audiencia, en la que sobresurt el balcó galeria amb quatre columnes de marbre blanc i que en el seu interior, just davant de la porta, h ha un retaule ceràmic que commemora la visita de Miguel de Cervantes a la ciutat al 1590.

A la part oposada a la plaça es troba l’Ajuntament que alberga un antic pati claustral, en el que es pot admirar el Mosaico de la Medusa, una de les més importants de Carmona, trobat al casc antic de la ciutat.

Com a curiositat, en un carreró situat a l’esquerra de la plaça, una hi un forat que ha quedat entre dues cases, es troba un petit pati amb restes de columnes a que es pensa que formaven part del fòrum romà de Carmona.

Plaza del Mercado de Abastos

A pocs passos de la Plaza San Fernando se situa la Plaza del Mercado de Abastos, construïda al segle XIX sobre el solar en que antigament hi havia estat el Convento de Santa Catalina.

Aquesta plaça dissenyada per Ramón del Toro a l’estil neoclàssic de les places majors castellanes, amb porxos i llotges pels llocs dels comerciants, tot i que una part de les galeries són de l’antic claustre del convent.

En aquesta plaça hi ha diferents bars per poder prendre alguna cosa.

Plaza del Mercado de Abastos de Carmona

Iglesia del Divino Salvador

Si des de la Plaza San Fernando, s’agafa la Calle El Salvador, s’arriba a la Plaza de Cristo Rey, on hi ha la Iglesia del Divino Salvador. De la primitiva església, un antic temple mudèjar que va haver de ser enderrocat després del terratrèmol de Lisboa de 1755, no queda res. L’imponent edifici actual es va aixecar sobre les restes d’una antiga ermita dedicada a San Teodomiro, del que es pot destacar la seva torre inacabada a l’angle nord-est.

El més destacable del seu interior és la decoració del tambor de la cúpula amb imatges dels evangelistes, el retaule major del segle XVIII i la única rèplica exacta autoritzada del famós Jesús del Gran Poder de Sevilla.

Interior de la Iglesia del Divino Salador

Museo de Carmona

El Museo de Carmona ubicat en un palau del segle XVI, la Casa del Marqués de la Torres. En aquest museu es pot conèixer la història de la ciutat des dels seus orígens fins a l’actualitat en una exposició ordenada cronològicament.

Entre les seves obres més destacades es troben Mesas Rojas, conegudes com “terra sigillata”, fragments de les lloses de pedra que pavimentaven els carrers principals, bases de columnes, mosaics, així com una col·lecció pictòrica amb obres de J. Arpa, Rodríguez Jaldón o Valverde Lasarte.

Horari:

  • De l’1 de setembre al 15 de junt: de dimarts a diumenge d’11:00 a 19:00; dilluns d’11:00 a 14:00.
  • Del 16 de juny al 31 d’agost de 10:00 a 14:00.

Preu:

  • Entrada general: 2,5€.
  • Entrada reduïda: 1,2€.
  • Visita gratuïta: menors de 18 anys, majors de 65 anys, jubilats i persones amb minusvàlua de més del 33%, tots els dimarts, el Día de Andalucía, el Dia Internacional dels Museus, el Dia Internacional del Turisme i el dia que se celebren les Jornades Europees de Patrimoni.

web oficial

Iglesia de Santa María

Aixecada sobre el solar de  l’antiga Mezquita major, de la que actualment es conserva el pati de la ablucions, la Iglesia de Santa María va ser edificada durant els segles SV i SVI en dues fases seguint el model de la Catedral de Sevilla.

El temple posseeix una planta de saló amb tres naus i capelles laterals entre els contraforts. Al seu interior es pot veure un retaule major de 1563 d’estil plateresc que al·ludeix a la vida de Jesús i la seva mare Maria i obres d’orfebreria com l’obra de 1300 que representa a la Virgen de Gracia, patrona de la ciutat, la custòdia processional, realitzada per Francisco Alfaro entre 1579 i 1584 o a Inmaculada tallada per Pedro Duque Cornejo al 1724, situada abans de la sagristia.

Horari:

  • De dimarts a divendres de 10:00 a 13:30 i de 17:00 a 19:00.
  • Dissabtes de 10:00 a 13:30 i de 18:00 a 19:00.
  • Diumenges de 10:00 a 11:00 i de 18:00 a 19:00.
  • Dilluns tancat.

Entrada gratuïta.

Iglesia de Santa María de Carmona

Convento de Santa Clara

Fundat al 1460 aquest convent de clausura de les monges franciscanes de l’ordre de Santa Clara posseeixes una església i un claustre que són dels millors exemples de l’arquitectura mudèjar andalusa de principis del segle XVI.

El temple barreja els estils mudèjar, barroc i renaixentista, en que a més de poder visitar l’església i el claustre, es pot veure un museu, pujar a la torre mirador del segle XVIII, accedir al cor o comprar dolços artesanals elaborats per les monges.

Horari: de dijous a dilluns d’11:00 a 14:00 i de 16:30 a 18:30.

Preu:

  • Entrada general: 2€.
  • Menors de 18 anys, estudiants i jubilats: 1€.
Interior del Convento de Santa Clara de Carmona
Claustre del Convento de Santa Clara de Carmona

Puerta de Córdoba

Localitzada al pas natural d’una depressió, a la sortida de la Via Augusta, en direcció a la ciutat de Córdoba. Una construcció aixecada entre finals del segle I a.C. i principis del segle I d.C., que és, juntament amb la de Sevilla, la única porta que es conserva de les quatre que formaven part de l’antiga muralla de la ciutat.

Es tracta d’una porta amb una finalitat defensiva pel que en els seus inicis era bastant austera, amb el temps se li van realitzar diferents remodelacions fins arribar a la seva fisonomia actual adquirida entre 1786 i 1800.

Puerta de Córdoba de Carmona

Parador de Carmona

Ubicat a la part més alta de la ciutat. L’establiment es troba situat en un alcázar construït possiblement al segle XII durant la dominació musulmana.

Al segle SIV, el rei Pedro I va ordenar a artesans de Sevilla edificar vàries torres i la porta exterior. A més va donar indicacions per ornamentar l’interior, pel que la fortalesa es va convertir en un sumptuós palau. Per desgràcia, degut a diversos terratrèmols, entre ells els de Lisboa de 1755, aquesta ornamentació no ha arribat als nostres dies ja que va quedar destruïda provocant l’abandonament de l’alcázar.

Avui en dia, en un dels angles de la fortalesa es troba el Parador de Carmona, construït amb una estètica similar a la mudèjar.

Parador de Carmona
Clustre del Parador de Carmona

OSUNA

La Colegiata

És el monument estrella d’Osuna, és el principal temple religiós i va ser construïda entre 1531 i 1535, tot i que l’aspecte és bastant auster, en contrast amb el seu ric interior.

Alberga l’impressionant Panteón Ducal, obra mestra del renaixement andalús amb sorprenents columnes d’estil nassarita, en que descansa l’aristocràcia de l’època, la Sagristia, on es pot veure vàries obres de José Ribera “El Españoleto” com “El Calvario”, “El Martirio de San Bantolomé” o “El Martirio de San Esteban”, el retaule de l’Alar Major i les capelles, destacant el Santo Sepulcro i la del Cristo Misericordioso.

Des de l’exterior, tres portes flanquegen el pas. La més impressionant és la Puerta del Sol, que domina la ciutat i ofereix unes vistes increïbles a les cases blanques en contrast abm els ocres dels àrids dels camps que la rodegen.

Panteón de los Duques

La Universidad

La Universitat va impartir en els seus orígens Teologia, Dret i Medicina, pel segle XVI. A pesar de l’ambient senyorial de l’edifici, encara avui es donen classes, diferents, en col·laboració amb la Universidad de Sevilla. Es tracta d’un gran edifici rectangular que envolta un pati central, i amb els racons decorats amb torrasses rematades amb ceràmica.

Horari:

  • De 16 de setembre a 15 de juny, visites guiades els caps de setmana i festius, a les 10:15, 11:15, 12:15 i 13:15.
  • De 16 de juny a 15 de setembre, visites guiades els caps de setmana i festius, a les 11:30, 12:30 i 13:30. Els divendres a les 19:15 i 20:15.
Universidad d’Osuna

Monasterio de la Encarnación

El Monasterio de la Encarnación es va aixecar al 1549 com Hospital de la Encarnación del Hijo de Dios. Al 1612 el van ocupar els jesuïtes i al 1626 la Duquesa de Osuna funda, al solar de l’antic hospital, el Monasterio que havien de regir les religioses de la Reial i Militar Orden de la Merced.

La façana està realitzada amb maó, emmarcant-se la va d’entrada per pilastres i rematant-se amb un frontó partit.

L’interior de l’església és d’una sola nau coberta amb voltes de canó i forats. El retaule major és barroc, destacant en la fornícula principal una escultura de la Virgen de la Merced.

A través de l’església s’accedeix a un pati amb porxos amb esplèndides rajoles del segle XVIII, destacant també el seu retaule major de 1724, En ell es troben les imatges com la del Cristo de la Misericordia del segle XVI, la Dolorosa de Francisco Meneses i una magnífica col·lecció de Niño Jesús del segle XVII i XVIII. A la planta baixa s’accedeix al denominat cor baix amb selleria del segle XVII.

Tot i que està obert a visites turístiques, es tracta d’un convent de clausura.

Horari:

  • De 15 de setembre a 15 de juny, visites guiades de dimarts a diumenge de 10:00 a 14:30 i de 16:00 a 18:00.
  • De 16 de juny a 14 de setembre, visites guiades de dimarts a diumenge de 9:30 a 14:30 i de 19:00 a 21:00.
Interior del Monasterio de la Encarnación
Claustre del Monasterio de la Encarnación

Joc de Trons

Algunes escenes de la sèrie Joc de Trons es van rodar, com en d’altres llocs d’Andalusia, també a Osuna.

El Museo de Osuna està ubicat al Palacio de los Hermanos Arjona y Cubas del segle XVII. Entre les seves sales es pot viatjar per la història de la ciutat, començant per la funció agrícola original de l’edifici (va ser la Cámara Agrícola Local) i arribant als nostres dies, fins i tot acull algunes sales amb exposicions de Jocs de Trons.

La història d’Osuna acaba amb la Sala Fuego y Hielo, de dedicada a la sèrie de HBO Joc de Trons. En aquest espai, a part de les inevitables fotografies autografiades dels actors, es pot examinar alguns vestits de la sèrie i inclús una reproducció del Caminants Blancs. Un espai decididament inusual que dóna una idea de la influència que va tenir a Osuna aquesta gravació.

Una altra part d’Osuna top que va servir pel rodatge va ser la Plaza de Toros, de 1904 dissenyada per Aníbal González, fàcilment localitzable a l’episodi 5×09 “The Dance of Dragons” com la Fosa de Daznak a Meereen.

Museo de Osuna

MÁLAGA

Málaga va ser fundada pels fenicis al segle VIII a.C., situada a la costa Mediterrània, disposa d’un gran patrimoni cultural i arquitectònic concentrat al seu centre històric, a part de les extenses platges, interessants museus, ambient encantador, centenars de bar i restaurants.

Una bona època per viatjar a Málaga sense passar molta calor és primavera i tardor, tot i que si es coincideix amb la Setmana Santa cal estar preparat per veure els carrers replets de gent, i sobretot reservar allotjament amb la màxima antelació ja que els preus es disparen i la disponibilitat disminueix considerablement.

La Alcazaba

L’Alcazaba és una fortificació de l’època romana construïda al segle XI, amb una funció militar, aquesta ciutadella es va convertir en una de les construccions que millor van resistir els setges durant la Reconquesta gràcies a les seves gran muralles de merlets, altres torres, dobles portes i arqueres.

A l’interior hi ha un preciós complex de palaus, jardins, fonts i patis, entre els que destaquen la Puerta de los Arcos, la Plaza de Armas i la Torre del Homenaje, i la joia que son els Cuartos de Granada, lloc on vivien els reis, que enamoren per una detallada decoració en estil nassarita d’estances reials i patis.

Horaris, preus i entrades

Alcazaba de Málaga
Plaza de las Armas de l’Alcazaba de Málaga

Calle Larios

Marqués de Larios és una de les vies comercials més elegants i cares d’Espanya, és el carrer més famós de Málaga.

Finançat per la poderosa família malaguenya Larios i inaugurat al 1891, aquest carrer ample i flanquejat per imponents edificis simètrics i cantons en corba, s’omple cada dia de turistes i locals amants de les compres o que busquen una taula en la que prendre alguna cosa en els seus nombrosos bars.

Alguns del moments màxims que tenen com a protagonista aquest carrer son Nadal, amb la seva il·luminació, i la Feria de Málaga, en la que se situa la Portada i es viu un gran ambient.

Plaza de la Constitución

Ubicada en un dels extrems de Calle Larios, la Plaza de la Constitució ha estat un dels punts neuràlgics de la vida malaguenya des del segle XV.

Rodejada d’edificis històrics com la Escuela de San Telmo i la Casa del Consulado, aquesta antiga plaça destaca per la bellesa de la Fuente de Génova, construïda en marbre al segle XVI, i per les terrasses de bars i restaurants.

Fuente Génova a la Plaza de la Constitución

Museo Carme Thyssen

A pocs metres de la Plaza de la Constitución, a la Calle Compañía, es troba el Museo Carmen Thyssen, que alberga una de les col·leccions més importants de pintura espanyola del segle XIX i principis del XX.

Ubicat al Palacio de Villalón, una antiga casa senyorial del segle XVI, aquest museu té més de 250 obres que procedeixen de la col·lecció personal de Carmen Thyssen-Bornemisza entre les que destaquen la “Santa Marina” de Francisco de Zurbarán i “La Buenaventura” de Julio Romero de Torres, entre moltes.

Horaris, preus i entrades

Entrada del Museo Carmen Thyssen

Catedral

La Catedal o la Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación, una de les meravelles arquitectòniques renaixentistes d’Andalusia.

Situada ala barroca Plaza del Obispo, la seva construcció es va perllongar de 1525 a 1782 i per problemes de finançament van quedar varis elements sense acabar com el terrat, la sagristia major i sobretot, la segona torre, d’aquí que es coneguda popularment com La Manquita.

Tot i tots els contratemps, val la pena apropar-se per observar la seva impressionant façana barroca i les seves portades renaixentistes, mentre que al seu interior alberga l’Altar Mayor i la Sillería del Coro de Pedro Mena, dues autèntiques obres mestres. Per gaudir de bones vistes de la catedral, el lloc més idoni és a Calle Císter.

Horaris, preus i entrades

Catedral de Málaga
Interior de la Catedral de Málaga
Sillería del Coro de la Catedral de Málaga

Palacio Episcopal

Davant mateix de la Catedral, es troba el Palacio Episcopal, seu del Museo Diocesano del Arte Sacro de Málaga i una joia arquitectònica de meitats del segle XVIII.

Aquest edifici barroc sorprèn pels colors ocres i la imatge de la Virgen de las Angustias a la façana, mentre que a l’interior destaquen l’escala de tipus imperial de doble tir i dos patis interiors.

Horaris i preus

Palacio Episcopal de Málaga

Castillo de Gibralfaro

Es pot pujar caminant el sender que va des de La Alcazaba al Castillo de Gibrafaro i anar parant en els diferents miradors naturals tot i que una altra opció menys cansada és agafar l’autobús 35 que surt des del Paseo del Parque.

La fortalesa àrab va ser construïda al segle XIV i va resistir diversos setges de les tropes dels Reis Catòlics, es pot recórrer la murallar passant per les 8 torres entre les que destaca la Torre Mayor, de 17 metres d’alçada, i gaudir de les millors vistes de la ciutat amb el mar Mediterrani al fons.

Castillo Gibralfaro

Museo Picasso

El Museo Picasso, situat al Palacio de Buenavista de la ciutat natal del pintor. En el seu interior d’aquest edifici renaixentista del segle XVI es pot veure fins a 285 obres d’aquest pintor que va aportar tècniques revolucionàries com el cubisme, que el van situar com un dels grans mestres de la història de l’art.

Entre les obres més importants que va donar el pintor al museu es troben “Mujer con los brazos levantados”, “Niño con una pala”, “Acróbata”, “Bañista”, “Las tres gracias” i “Naturaleza muerta con gallo y cuchillo”.

Horaris, preus i entrades

Museo Picasso de Málaga

Teatro Romano

El Teatro Romano, situat a la part baixa del turó de La Alcazaba, és el principal monument que es conserva de l’època romana.

Construït al segle I per ordre de l’emperador Augusto, aquest teatre ha romàs amagat durant segles fins al 1951, gràcies a la construcció d’un edifici nou, va sortir a la llum i es va convertir en un altre dels punts turístics de Málaga.

Durant la seva visita gratuïta es pot veure gran part de les graderies originals, vàries plaques de marbre a la zona de l’orquestra i el púlpit.

Horari: de dimarts a dissabte de 10:00 a 18:00; diumenges de 10:00 a 16:00.

Teatro Romano de Málaga

Centro Pompidou

El Centre Pompidou és una de les seus del Centro Nacional de Arte y Cultura Georges Pompidou de París, està ubicada al principi del Muelle 1.

És un cridaner cub de vidre de colors que decora l’entrada al museu, es baixa per unes escales, que ja són una obra d’art per si soles, per descobrir una important col·lecció d’art modern en la que destaquen pintures de Pablo Picasso, Joan Miró, Salvador Dalí i Kandinsky.

Horaris, preus i entrades

Centro Pompidou de Málaga
Exposició del Centro Pompidou de Málaga

Paseo Reding

El Paseo Reding té 450 metres i va des la vessant del Monte Gibralfaro al mar. Aquest passeig , que rep el nom del militar suïs Teodoro Reding, guanyador de la batalla de Bailén contra els invasors francesos a la Guerra de la Independencia Española, hi ha imponents edificis de la burgesia del segle XIX com el Palacio Miramar, las Casas Félix Sáenz i el Palacio de la Tinta, a part d’altres atractius turístics com el Cementerio Inglés i el Museo del Patrimonio Municipal.

RONDA

En plena Serralada de Ronda, just al límit occidental de la província de Málaga i proper a la província de Cádiz, Ronda és un bellíssim poble de cases blanques, encaixant entre valls i penya-segats, i en perfecta comunió amb l’entorn natural. Tot i que més que d’un poble, el correcte seria parlar d’una petita ciutat de poc més de 30.000 habitants.

Del que no hi ha dubte és que Ronda és la joia de la corona malaguenya per excel·lència i un dels punts més visitats d’Andalusia.

Ronda és una localitat nombrada Conjunto Histórico-Artístico des de l’any 1966. Habitada des de la prehistòria, aquí hi ha aparegut fenicis, grecs, romans, musulmans i cristians. I és que, la seva espectacular localització va fer de Ronda un objectiu molt desitjable durant l’antiguitat.

Plaza de la Duquesa de Parcent

En aquest enjardinat i ampli espai  que ocupa el lloc de l’antiga Plaza Mayor de la medina musulmana, es troben alguns edificis importants del casc antic com l’Ajuntament (antic cuartel de Milicias Provinciales), el Convento de la Caridad, el Convento de Clarisas de Santa Isabel de los Ángeles, la Iglesia de María Auxiliadora i el Castillo, un col·legi situat a l’alcazaba de la ciutat.

Tot i que l’edifici més interessant és la Iglesia de Santa María la Mayor, que va ser elevada a col·legiata pel rei Fernando el Católico i es va construir sobrer una antiga Mezquita de la ciutat, de la que encara es conserven al seu interior restes del mihrab i del mur. A part d’aquestes restes i el seu passat, aquest temple combina de forma harmoniosa l’estil renaixentista, gòtic i barroc que es pot apreciar en elements com el cor de dues plantes, les columnes i la façana, que destaca per la seva original galeria de tres pisos i una alta torre de maons.

Plaza de la Duquesa de Parcent de Ronda

Puerta de Almocábar

Fou la principal entrada de la ciutat en l’època musulmana. Aquesta monumental entrada, la més gran de la ciutat, que està formada per tres portes i dues torres semicirculars, va ser aixecada pels àrabs al segle XIII i modificada en temps de l’emperador Carlos V.

Un cop s’ha creuat la porta et trobes amb una coqueta plaça amb diversos restaurants, i a pocs metres d’aquesta plaça es troba la Iglesia del Espíritu Santo, una sòbria església construïda per ordre dels reis Catòlics al segle XV, sobre una antiga Mezquita musulmana.

Puerta del Almocábar

Puente Nuevo

Tot i el seu nom, es va demorar anys en la construcció finalitzant-se les obre l’any 1793. La finalitat d’aquesta obra d’enginyeria no és altra que la de salvar el desnivell del Tajo de Ronda. Es traca d’una profunda gola d’uns 100 metres de profunditat excavada per les aigües del riu Guadalevín que separa el barri històric de la ciutat moderna.

Va ser el pont més alt del món durant vàries dècades, i a les seves instal·lacions es troba el Parador de Ronda, que es pot aprofitar per entrar a la cafeteria i prendre alguna cosa, ja que té unes vistes molt boniques.

Puente Nuevo del Tajo de Ronda

Palacio Mondragón

A pocs metres de la Plaza María Auxiliadora es troba aquest palau, un edifici que barreja l’arquitectura mudèjar amb la renaixentista,¡ i va ser l’antiga residència del rei benimerí Abd al Malik, fill d’un sultà de Marroc, abans de convertir-se en residència dels reis Catòlics, després de la reconquesta de Ronda. En l’actualitat, aquest palau que compta amb tres bonics patis interiors, alberga al seu interior el Museo Municipal de Ronda que exposa una col·lecció sobre la història de la ciutat i la comarca.

Horari: de dilluns a divendres de 10:00 a 18:00; a l’estiu tanca a les 19:00; caps de setmana de 10:00 a 15:00.

Interior del Palacio de Mondragón

Casa de Juan Bosco

Prop de la Plaza María Auxiliadora també es troba la Casa de Juan Bosco, un palauet modernista construït a inicis del segle XX i situat a la cornisa del Tajo, destaca pels seus preciosos jardins amb vistes al Puente Nuevo i decorats amb rajoles nassarites, a més d’una valuosa col·lecció de ceràmiques, tapissos del segles XIX i un molt ben cuidat mobiliari realitzat en fusta de noguer.

Horari: tots els dies de 9:30 a 17:30; a l’estiu tanca a les 19:00.

Casa de Juan Bosco

Paseo de los Ingleses

Un cop creuat el Puente Nuevo s’arriba a la Plaza España, des de la que es pot recórrer el bonic Paseo de los Ingleses, que voreta un penya-segat de més de 100 metres d’altura. Durant el recorregut es pot gaudir d’unes vistes de tot l’entorn natural que rodeja la ciutat com el Tajo i la Serranía de Ronda, sobretot des del Mirador de Ronda, situar sobre un sortit del penya-segat.

Casa del Rey Moro

Casa del Rey Moro

Un cop es creua el Puente Viejo, d’origen àrab, i es puja un petit tram de la Cuesta de Santo Domingo, es pot entrar a la Casa del Rey Moro.

Aquest palau, construït pels àrabs al segle XIV, comptava amb una mina d’aigua que abastia d’aigua tota la ciutat de forma segura en casos de setge, mitjançant una gran núria situada en una de les seves sales. Els cristians, coneixedors d’aquesta debilitat, van centrar els atacs a la núria, causant la rendició de la ciutat als pocs dies i convertint aquest palau en un lloc clau a la història de la Reconquesta.

Durant la visita al palau, a part de baixa per l’interior d’aquesta impressionant obra d’enginyeria fis arribar al riu Guadalevín, des d’on es gaudeix d’unes increïbles vistes del congost, és aconsellable passejar pels bonics jardins i observar des de fora la casa d’estil Neomudéjar, projectada per la Duquesa de Parcent.

Horari: tots els dies de 10:00 a 21:30.

Baños Árabes

Construïts a finals del segle XIII i situats a l’antic call jueu, són les termes d’aquest tipus millor conservades d’Espanya. Seguint l’exemple dels banys romans, el recinte compta amb una sala freda, una tèbia i una altra calenta, que s’utilitzaven per a la purificació dels cosses abans d’entrar a la Medina i per a les relacions socials dels locals.

En l’actualitat es conserven tres sales, en la que destaca la centre que compta amb diversos arcs de ferradura i boniques lluernes en forma d’estrella, a més de tot el sistema hidràulic i la caldera que s’utilitzava per escalfar l’aigua.

Horari: de dimarts a dissabte de 10:00 a 14:00 i de 15:00 a 18:00; diumenge i dilluns de 10:00 a 15:00.

Baños Árabes

Alminar de San Sebastián

Aquest va ser un minaret d’una antiga Mezquita per a convertir-se posteriorment en la torre de la desapareguda Iglesia de San Sebastián de Ronda. En l’actualitat aquesta torre té tres cossos d’altura, els dos primers són de construcció àrab i el més alt es va afegir per part dels cristians després de la reconquesta per col·locar les campanes.

A pocs metres del Aminar es troba la Casa del Gigante, un altre exemple de l’arquitectura nassarita dels segles XIII i XIV, que alberga un centre d’interpretació de la vida quotidiana a l’Espanya musulmana.

Alminar de San Sebastián

EL CAMINITO DEL REY

A la part més occidental de la Cordillera Bética es troba un congost amb les parets de fins a 300 metres d’altura, anomenat Desfiladero de los Gaitanes o com tots coneixen el Caminito del Rey, I al seu interior, enganxat a les parets de pedra calcària i dolomies, es va construir un conjunt de passarel·les conegut com Caminito del Rey.

Aquest camí, que s’inicia al terme municipal de Ardales, travessa el d’Antequera, i conclou a El Chorro (Álora), permet admirar el congost en tota la seva grandesa al llarg de 3 km.

El Desfiladero de los Gaitanes es va formar per l’acció de les aigües del riu Guadalhorce, que els seus salts eren aprofitats per la generació d’electricitat. A principis dels XX, la Sociedad Hidroeléctrica del Chorro, propietària del Salto del Gaitanejo i del Salto del Chorro, necessitava crear un pas que unifiqués ambdues cascades, i així va néixer el Caminito del Rey, ja que va ser inaugurada oficialment al 1921 amb la presència del rei Alfons XIII, des d’aquest moment es va començar a dir-li el Caminito del Rey.

Desfiladero de los Gaitanes

Va tenir una època d’abandonament, i va acabar essent impracticable, però a partir del 2014, la Diputación de Málaga es va encarregar d’arreglar-lo, reobrint-se al públic al 2015.

També es va crear un centre de recepció de visitants des del que s’organitzen visites guiades per un preu de 18€ per persona.

En les seves parets es pot observar una vintena de cavitats, algunes d’elles penjades vàries desenes de metres per damunt del curs del riu, i les pròpies roques presenten una estratificació vertical molt visible i espectacular. Al Caminito del Rey es poden observar en algunes de les formacions de conglomerats i calcarenites, sediments amb presència de fòssils d’animals aquàtics, entre ells balenes.

La millor època per recórrer el congost és a la primavera, amb la rica flora de la zona en el seu millor moment. L’entorn està cobert per boscos de pins blancs, savines, eucaliptus, salzes i freixes. També es pot observar moltes aus, entre les quals el falcó pelegrí, l’àliga percidera, el voltor, el martí pescador, el corb marí o la garsa comuna i mamífers com el porc senglar, la cabra salvatge o incús la llúdria, més complicada de trobar.

Un cop s’arriba al Centro de Recepción de Visitantes, s’inicia la verdadera visita al Caminito del Rey, que comença amb una visió espectacular del congost de la Presa de Gaitanejo des d’un mirador circular proper a l‘antiga subestació elèctrica.

Presa de Gaitanejo y casas cueva

Es tracta d’una construcció projectada per Rafelo Benjumea i construïda al 1927, que va ser pionera perquè incloïa la central elèctrica al seu interior i disposava de murs de pavesos des dels quals es podia observar el salt de l’aigua, de 20 metres. Avui en dia no s’utilitza només que per emmagatzemar aigua que s’entuba fins la Central de Nuevo Chorro.

Des del mateix mirador es poden observar les cases-cova de Sierra Parda, just davant de la subestació, que es van utilitzar per allotjar als obrers que van construir el complex hidroelèctric.

En aquest punt es troba també la placa de la inauguració del Caminito del Rey, que curiosament té la data malament. A la placa de marbre posa “La rehabilitación del Caminito del Rey fue inaugurada el 26 de marzo de 2015 …”, però en realitat fa ser inaugurada el dia 28. El dia 24, dos dies abans de la inauguració tal i com estava prevista, es van declarar 3 dies de dol oficial per les víctimes de l’accident de German Wings, cosa que va endarrerir l’acte, però es va mantenir la placa original.

Presa de Gaitanejo

Presa de Cambutas

Després de deixar el mirador, es baixa per unes escales fins arribar al sender des del que s’admiren les restes de la Presa de Cambutas, anterior a la de Gaitanejo. Des d’aquesta zona també es pot veure, a la paret de rocs de l’altre costat del canal, vàries plaques que senyalen el punt màxim de les aigües en diferents crescudes.

En aquest punt, es creua el torn d’entrada al Caminito del Rey i s’accedeix a les passarel·les. Aquestes arriben fins al Mirador de Rocas Llanas. Una mica més endavant, comença el segon tram de passarel·les.

Presa de Cambutas

Marmitas

Durant tot el recorregut, i molt especialment durant els primers metres, es pot veure un dels fenòmens geològics més espectaculars del Desfiladero de Gaitanejo, les Marmitas, són un conjunt de petites cavitats, càrcaves o conques naturals (anomenades marmitas o cambutas) creades per l’erosió per efecte de l’aigua sobre la pedra calcària.

El Soto

Una mica més endavant, a la conjunció dels Cañones del Tajo de las Palomas i el Desfiladero del Gaitanejo, es pot accedir a l’obertura anomenada El Soto. A aquesta zona les passarel·les de fusta són substituïdes per una estructura ondulatòria i descendent de formigó anomenada la Escalera de Mantequilla. Baixant per ella ens situem quasi a nivell del riu i es pot observar vàries cavitats en les que s’ha trobat restes prehistòriques.

Puente del Rey, Cueva del Toro i Mirador de Rocas Llanas

Ja dins del Tajo, ens trobem amb el Puente del Rey, anomenat així perquè el monarca Alfonso XIII al 1921 el va creuar, i que uneix ambdues vessants del canal, es tracta d’una passarel·la de formigó tensada amb cables d’acer que es va construir per facilitar el trànsit de treballadors i materials, i des d’ell es poden veure oberts per quadrilles de treballadors.

Des del Mirador del Puente, a la seva dreta, es pot observar el Túnel nº 7 “Rocas Llanas” de la línia Córdoba-Málaga. Aquí es va construir un viaducte per salvar el barranc de la Cañada del Lobo.

S’arriba a la Cueva del Toro, una gran cavitat càrstica. Més endavant hi ha el Mirador de Rocas Llanas on se situa un panell informatiu sobre la fauna del lloc. El mirador és un punt molt apreciat per fer-se fotografies, ja que domina una espectacular vista de la zona.

Cueva del Toro

Valle del Hoyo

Durant quasi un quilòmetre es recórrer el Valle del Hoyo, una espècies de forat circular rodejat per muntanyes. Aquesta zona sorprès pel verd que és, pler de pinedes que reflecteixen al riu donant-li un to verd maragda.

Aquest tram no té passarel·les, ja que discórrer per camins de terra. En aquest punt hi ha la Charca del Sapito Pintojo, que marca més o menys la meitat del camí, des d’aquí, el camí ascendeix.

Valle del Hoyo

Viaducto del Canal i Cueva de los Murciélagos

Viaducto del Canal

El pont de 35 metres construït entre dues passarel·les per travessar l’aigua. Actualment aquest pont continua fent la seva funció, tot i que l’aigua va canalitzada.

A aquesta zona s’ha rehabilitat un antic túnel de servei per a crear un espai segur pels ratpenats, que el fan servir per hivernar. Òbviament no es pot entrar.

Tercer Congost

L’últim tram de la ruta és realment acollidor, ja que es realitza per una passarel·la que esta penjada a uns 100 metres sobre el canal. Però els caminants van subjectats a un cable de vida per evitar caigudes.

Des d’aquí es pot veure la nova Central Hidroeléctrica del Chorro, i es pot admirar la verticalitat dels estrats muntanyosos a ambdós costats de l’aigua. Des del canal els cims més alts que el rodegen superen els 250 metres.

A aquesta zona també hi ha les Cuevas del Peñón del Cristo, que poden ser visitades amb la tècnica del ràpel. També es poden observar les fornícules de San Cristóbal, una espècie de nínxols en els que es veuen moltes aus, especialment voltors. I pels amants de les alçades, aquí hi ha també el Balcón de Cristal, amb terra transparent, que permet sentir l’altura.

Puente Colgante

Puente Colgante

Prop ja del final de la ruta, cal travessar el Puente Colgante, una passarel·la metàl·lica ancorada amb tirants. Després de creuar-la, la resta de la ruta es realitza sobre unes escales i passarel·les que passen per sobre de la Central del Chorro.

Sortida del Caminito del Rey

Com en l’entrada al Caminito del Rey, sortir d’ell i tornar requereix una caminada d’uns 2 quilòmetres fins a l’estació del Chorro.

Inicialment cal pujar uns esglaons que ascendeixen i després descendeixen fins a un replà o punt de trobada on hi ha un panell informatiu de la geologia del lloc, després rodejar el turó anomenat Majada de la Cebolleta, i des d’aquí s’agafa una passarel·la fins a la zona de sortida.

Informació pràctica del Caminito del Rey

  • No és apta per cotxets de nadons.
  • No és apta per persones amb mobilitat reduïda
  • Distància recorreguda: 8 km.
  • Desnivell: 300 metres.
  • Tipus de ruta: Circular.
  • Dificultat: Fàcil.
  • Temps estimat: 2,5 hores (sense comptar parades).
  • Preu del pàrquing: 2€.
  • A part de l’aparcament, cal pagar l’autocar llançadora.
  • Estan prohibits els trípodes, pals de selfies o qualsevol cosa que sigui extensible, o pugui molestar el camí de qualsevol usuari.
  • És apta per nens, sempre que estiguin controlats per adults.

CÓRDOBA

Córdoba és una ciutat amb una història en la que destaca la convivència durant un llarg període de temps de cristians, jueus i musulmans, deixant un llegat extraordinari de valor patrimonial i cultural que s’ha mantingut fins avui.

La millor època per visitar Córdoba és a la primavera i tardor, mesos en que s’evita la sufocant calor, a part, a la primavera pot coincidir el viatge amb la floració dels patis.

Mezquita-Catedral

La Mezquita de Córdoba està declarada Patrimoni de la Humanitat al 1984 i és un dels més valuosos llegats d’al-Ándalus a Espanya. També és el monument més important de tot l’occident islàmic. En la seva història es resumeix l’evolució completa de l’estil omeia a Espanya, a part dels estils gòtic, renaixentista i barroc de la construcció cristiana.

El lloc que avui ocupa la Mezquita-Catedral ha estat en l’antiguitat dedicat al culte de diferents divinitats, a la dominació visigoda es va construir en aquest mateix solar la Basílica de San Vicente, sobre la que es va edificar, després del pagament d’una part del solar, la primitiva Mezquita. Aquesta basílica, de planta rectangular va ser compartida pels cristians i musulmans durant un temps. Quan la població musulmana va anar creixent, la basílica va ser adquirida totalment per Abderraman I i destruïda per a la definitiva construcció de la primera Mezquita Alhama o principal de la ciutat. En l’actualitat alguns elements constructius de l’edifici visigot es troben integrats en el primer tram d’Abderraman I.

Horaris, preus i entrades

La gran Mezquita consta de dues zones diferenciades, el Pati o Sahn emporxat, on s’aixeca el minaret (sota la torre renaixentista), única intervenció d’Abd al-Rahman III, i la Sala de Oración o Haram. L’espai interior es disposa sobre un concert de columnes i arcades bicolors de gran efecte cromàtic. Cinc són les zones en les que es divideix el recinte, corresponen cada una a les diferents ampliacions que s’han portat a terme.

Mezquita de Abderraman I

El primitiu temple d’Abderraman  I (785) estava format per onze naus longitudinals en direcció nord-sud. En aquesta part crida l’atenció la reutilització de fustes i capitells d’origen romà o visigot situat a diferents alçades degut a la fixació de la línia constructiva sobre la teulada enlloc de sobre el terreny. Un fet particular d’aquesta primera Mezquita i de les posteriors ampliacions en la seva orientació sud, a l’igual que la Mezquita de Damasc.

Aquesta circumstància pot explicar-se de diferents maneres, si bé sembla probable que fossin els terrenys arenosos del Guadalquivir els que van impossibilitar l’orientació ortodoxa cap a La Meca. A l’interior el nínxol de les oracions es converteix en punt focal.

L’element més nou és l’ús dels arcs de ferradura procedent de l’art visigot i que l’Islam adoptarà com a propi i símbol de la seva arquitectura. Les arcades que divideixen les naus són dobles en alçada. La inferior, un arc de ferradura, i la posterior de mig punt. L’alternança de pedra i maó confereix a la Mezquita una singular bicromia que assentarà base per a construccions posteriors. Aquesta doble arcada proporciona una major elevació de la coberta i  una millor il·luminació dels interiors. L’origen d’aquest singular model constructiu a doble altura sembla ser un aqüeducte romà de Los Milagros (Mérida).

A AbderramanI el succeeix el seu fill Hixem I, encarregat d’aixecar el primer minaret de la Mezquita, de planta quadrangular. El propi Hixem va ser també l’encarregat de construir les galeries del pati per a l’oració de les dones i la primera Pila de Abluciones. Així quedava configurada la primera i principal Mezquita de la ciutat. En temps futurs, amb motiu de l’increment de fidels o degut als desitjos de monumentalitat dels governants, la Mezquita viurà nombroses ampliacions i transformacions fins arribar a l’estat actual.

Primera ampliació (821-852)

Abderraman II (8252) va ampliar la Sala de Oración en vuit trams cap al sud, amb una clara influència abbassí en la decoració, fruit dels contactes polítics amb el califat orienta i de l’arribada de personatges d’orient de la península. Mohamed I dóna forma definitiva a la Puerta de San Esteban, de la que es desconeix el seu veritable origen, si bé, sembla clara la seva posició estètica entre l’art visigot i el califat cordovès. A l’anterior emir el succeeix Al-Mundir i Abd-Allah. El primer aixecar la Sala del Tesoro, de la que no es coneix l’emplaçament definitiu. El segon construirà un passadís secret o sabat que uniria l’Alcázar Califal amb el Mihrab.

Segona ampliació (segle X)

A l’any 929, Abderraman III es proclama califa, passant a ser Córdoba la capital del més gran i influent regne islàmic d’occident. La única intervenció de l’Alhama va ser un nou minaret i l’ampliació del pati. El minaret es converteix en el primer d’occident. Així mateix Abderraman III es va veure obligat a reforçar els arcs que comuniquen l’oratori cobert amb el Patio de la Abluciones, deformat per l’empenta de les naus. A la porta principal d’entrada al temple des del pati col·loca un gran arc de ferradura sobre el preexistent i construeix una volta de canó entre ambdós. Al mateix segle, essent califa Alhaken II, es va fomentar considerablement la cultura i el conjunt de les arts estètiques i literàries. Tanmateix en aquest període s’incrementen els contactes polítics i culturals amb la gran capital oriental de Bizancio.

Alhakem II afegeix dotze trams més, aproximant-se encara més cap al curs del Guadalquivir, arribant la definitiva profunditat d’avui en dia. Tots el materials que es van utilitzar són ex professo per a l’obra. S’alternen fustes de marbre rosat i blaus i es realitzen capitells denominats de pencas, resultant ser una esquematització de les ordres clàssiques. Al qibla o mur final de la construcció, es troba el mihrab o nínxol al que es dirigeixen les oracions. Aquest mur, degut a les pressions suportades, es va construir de forma doble, cosa que assegura la solidesa de la construcció. Just al mateix mur, com a àrea principal del conjunt monumental, es troba la maqsura o espai davant el mihrab. En ell, degut a la falta de lluminositat, es col·loquen una sèrie de voltes que, gràcies a uns lucernaris, permeten la il·luminació del sector més sobresortit del lloc.

Aquestes voltes estan formades per gruixuts i grans nervis deixant un espai obert entre ells. Aquesta solució constructiva serà molt utilitzada posteriorment per l’art mudèjar, denominant-se volta de nervis califal. La maqsura està decorada amb sòcols  llaurats en marbre ornamentats amb motius d’origen siri i amb mosaics de tessel·les vítries, dotant a aquest espai d’un acolorit similar a les construccions bizantines. L’interior del mihrab és de planta octogonal, tancat per una majestuosa cúpula en forma de venera.

Tercera ampliació (987)

L’última gran ampliació la va portar a terme el visir Almanzor a finals del segle X. La imminent caiguda del califat s’albira en la pobresa de materials utilitzats en aquesta zona. Davant la impossibilitat de realitzar un augment cap al sud, degut a la pròxima ubicació del riu Gualdalquivir, Almanzor opta per afegir vuit naus més en direcció est.

La Catedral

La Catedral cordovesa impacta tant per la seva bellesa com per la seva ubicació. Al segle XVI el bisbe Manrique aconsegueix que Carlos V li doni permís per construir a l’interior de la Mezquita. Tant el bisbe com el rei coincideixen en la necessitat de respectar l’ampliació d’Alhaken II. D’aquesta manera, al 1523, va ser projectada i començada per Hernán Ruiz I la Catedral de Córdoba, escollint-se per a la seva ubicació les intervencions d’Abderraman I i Almanzor. Després de la mort de l’arquitecte, continuaran l’edificació el seu fill, el seu net i Juan de Ocha. D’aquesta forma, es resumeixen en una mateixa construcció quasi dos segles d’evolució arquitectònica. La planta, de creu llatina, alberga voltes gòtiques juntament amb altres protobarroques i una cúpula renaixentista. El retaule major realitzar amb marbre es conclou al segle XVII. Del segle XVIII són els majestuosos púlpits a ambdós costats de l’arc toral, de marbre i caoba, obra de l’escultor Miguel Verdiguer. D’aquest mateix segle i obra del mestre sevillà Pedro Duque Cornejo és la imponent selleria del cor, elaborada en caoba, es troba tota tallada i esculpida amb diversos temes. Paral·lel en bellesa a la selleria, es troba el Tresor. Després de passar la Capilla del Cardenal Salazar, es pot apreciar la col·lecció catedralícia formada per peces de marfil i plata dels segles XV al XX, entre les que destaca l’espectacular Custodia del Corpus Christi, realitzada al segle XVI per Enrique de Arfe.

Torre

El minaret aixecat per Abderraman III es conserva a l’interior de l’actual torre de campanes. El Cabildo Catedralicio pren la iniciativa d’arreglar-a al 1593, ja que havia quedat deteriorada a causa d’una tempesta. El projecte el porta a cap Hernán Ruiz II qui va enderrocar en part l’antic minaret i conclou el cos de campanes. Continuen les obres al segle XVII, quan Juan Sequero de Matilla construeix el cos del rellotge. A finals d’aquest segle se pavimenta per reforçar-la, per perill de ruïna. El campanil és obra de Gaspar de la Peña que el va realitzar al 1664. L’escultura de San Rafael sobre la torre correspon als escultors Bernabé Gómez i Pedro de la Paz.

Patio de los Naranjos

El seu aspecte ha anat canviant i evolucionant al llarg de la història. Un dels canvis més importants va ser el desenvolupament cap al nord, en època d’Abd al-Rahman III, enderrocant-se l’antic minaret d’Hixem I i l’ampliació lateral cap a l’est per Almanzor. En època islàmica funcionava com a lloc de realització d’activitats públiques (administració de justícia, ensenyament). Els arcs de l’oratori al pati estaven oberts. Des d’un primer moment es va dissenyar el pati emporxat (les galeries van començar a construir-se amb Agderraman I i es conclouen amb Hixem I, qui construeix el primer minaret i la Sala d’Abluciones). Els claustres actuals són producte d’una remodelació total portada a terme en les primeres dècades del segle XVI pel bisbe Martín Fernández de Angulo, sota la direcció de l’arquitecte Hernán Ruiz I. Sota els tarongers existeix un ampli aljibe que assegurava l’aigua necessària per les purificacions dels musulmans. Ja al segle XIII hi havia plantades palmeres, i des del segle XV se sap l’existència de tarongers. Al segle XVIII es van afegir les oliveres i els xiprers.

Medina Azahara

Declarada Patrimoni de la Humanitat al 2018. La fastuosa i misteriosa ciutat que Abd al-Rahman III va manar construir als peus de Sierra Morena a 8 km de Córdoba capital, tanca, inclús en el seu nom, històries llegendàries. La tradició popular afirma que, autoproclamat Abd al-Rahman III califa al 929, i després de 8 anys de regnat, va decidir edificar una ciutat palatina en honor a la seva favorita, Azahara. No obstant, recents estudis aporten fortes evidències que la causa que va impulsar al califa a fundar Medina Azahara. Una renovada imatge del recent creat Califato Independiente de Occidente, fort i poderós, un dels més grans regnes medievals d’Europa, s’accepta com origen més probable de la nova Medina.

Es disposa d’una ciutat en tres terrasses rodejades per una muralla, situat l’Alcázar Real a la part més superior i la intermèdia. La zona més baixa es va reservar per habitatges i la Mezquita, edificada extramurs. Les fonts històriques apunten a la participació d’unes 10.000 persones que treballaven diàriament en la seva construcció. Abd al-Rahman no va escatimar en materials per aconseguir l’efecte buscat: una insígnia del poderós regne que governava. Rics marbres violacis i vermells, or i pedres precioses, a part del curat treball artesanal dels millors picapedrers i les llegendàries contribucions bizantines, van ajudar al realçament del preuat projecte.

Part de l’alcázar havia de ser públic i era on hi havia les visites oficials. A la part més alta se situa el Salón Alto, disposat en cinc naus arcades. Mes avall es troba el Salón Rico, l’estança es divideix en tres naus amb arcs de marbre vermell i blau, essent les laterals cegues i oberta la central. La decoració de ataurique (motius vegetals llaurats) i la riquesa i els materials han configurat el nom de l’engalonat recinte, completat amb banys i obert al Jardín Alto, de gran bellesa. Aquest jardí es desenvolupa aquesta jardí en quatre zones, quedant el punt d’intersecció ocupar per un pavelló i quatre safarejos, un d’aquests, el que està enfrontat al Salón Rico ha passat a la llegenda per aixoplugar al seu interior mercuri i banyar el grandiós recinte amb llampades de diferents colors. Un complex de carrers en rampa empinada condueixen al gran pòrtic oriental, per on accedien gran ambaixades que rebia el califa. Davant del mateix s’obria una gran plaça en la que es concentraven les tropes i el personal de les cerimònies protocol·làries. A extramurs de la medina es va emplaçar la Mezquita, aixecada en poc més d’un mes.

Medina Azahara

Aquest solemne recinte va patir grans destrosses a través de les successives guerres que van assolar al-Andalus a principis del segle XI, transformant en ruïnes Madinat al-Ahara (Medina Azahara). L’esforç per crear una ciutat ideal només va durar 70 anys, efímera vida per la que va ser favorita del primer califa.

Horaris, preus i fullet informatiu

Medina Azahara

Alcázar de los Reyes Católicos

L’Alcázar de los Reyes Cristianos, fortalesa i palau de sòlids murs, tanca en el seu interior gran part de l’evolució arquitectònica de Córdoba.

Restes romanes i visigodes conviuen amb les d’origen àrab en aquest majestuós lloc, ja que va ser el lloc predilecte dels diferents governants de la ciutat. Quan Córdoba va ser conquerida al 1236 per Fernando III el Santo, l’edifici, que formava part de l’antic Palacio Califal, estava totalment destrossat. Alfonso X el Sabio comença la seva restauració, completada durant el regnat d’Alfonso XI. Al llarg de la història se li ha donat múltiples usos, com Sede del Santo Oficio a la Inquisició, o presó en la primera meitat del segle XIX.

El visitant que per primera vegada entra a aquesta fortalesa se sorprèn davant d’una construcció quasi rectangular amb extensos murs de carreus petris i quatre torres que perfilen els angles (la de Los Leones, la del Homenaje, la de La Inquisición i la de Las Palomas). Dins, les diferents dependències s’articulen en torn als patis amb exòtiques i belles flors, herbes aromàtiques i frondosos arbres. Les estances i corredors es tanquen amb cúpules gòtiques de pedra.

En una de les galeries d’accés s’exhibeix un sarcòfag pagà del primer quart del segle III. Al front es mostra un altrelleu sobre una al·legoria del pas dels difunts cap al més enllà a través d’una porta entreoberta.

Ressalta, de totes les sales una petita capella barroca: el Salón de los Mosaicos, en la que s’exposen peces romanes d’aquest tipus procedents dels subsòl de la Corredera. Sota aquesta estança es troben els banys, d’inspiració àrab, dividits en tres sales de voltes amb lluernes estrellades. Aquestes comuniquen amb la caldera situada sota la Torre del homenaje.

Dels dos patis, el Mudéjar crida l’atenció per la seva bellesa, amb enllosat de marbre, el xiuxiueig de l’aigua que corre pels canals i alberques refresca l’ambient i relaxa al visitant. Els extensos jardins que tanquen el conjunt donen mostra de la monumentalitat i esplendor d’aquest Alcázar cordovès.

Alcázar de los Reyes Cristianos

Sinagoga

Única a Andalusia i tercera millor conservada de l’època medieval de tota Espanya, la Sinagoga de Córdoba està situada al barri de la Judería. Construïda entre els anys 1314 i 1315 segons les inscripcions trobades a l’edifici, va servir de temple fins la definitiva expulsió dels jueus. A través del pati s’accedeix a un petit vestíbul. A la dreta d’aquest es pugen unes escales que donen accés a la zona femenina. Al davant s’obre l’estança principal. De planta quadrangular, es troba decorada amb ataurics mudèjars. El mur que suporta la tribuna de les dones s’obre ne tres arcs ornamentats amb guixeres de gran bellesa. Al 1492 els jueus són expulsats, utilitzant-se el temple com a hospital, essent després ermita de San Crispín i, per últim, escola infantil. A finals del segle XIX es declara Monument Nacional.

Preu: Gratuït

Horaris

Sinagoga de Córdoba

Puente Romano

El conjunt de la Mezquita-Catedral, el riu, la Puerta del Puente i el mateix Puente Romano, conformen una de les visites més exquisides de la ciutat, sobretot al capvespre, en aquella hora incerta en la que els últims raigs de sol dauren les superfícies.

El citat pont, aixecat al segle I a.C, ha patit diverses remodelacions al llarg de la història. L’estructura principal data de l’edat mitja, essent la intervenció més recent de 1876. Consta de 16 arcs, quatre apuntalats i la resta de mig punt, en el que el centre de l’ampit hi ha una escultura de San Rafael, obra del segle XVI, realitzada per Bernabé Gómez del Río.

Puente Romano

Torre de Calahorra

A l’extrem sud del Puente Romano s’aixeca la Torre de Calahorra, enclavament de control i defensa des de l’antiguitat, mencionada en alguna font àrab sobre al-Andalus, i en nombroses referències històriques des de la conquesta cristiana de Córdoba fins a l’actualitat.

La seva arquitectura reflexa les successives remodelacions, l’arc de ferradura funcionaria com a porta annexa al pont, i el seu recinte rectangular flanquejat per torres es reforçaria al segle XII.

A principis del segle XX va ser declarada monument històric artístic. Després de diversos usos, en l’actualitat acull el Museo Vivo de al-Andalus, sobre la convivència entre les cultures jueva, cristiana i musulmana.

Torre de Calahorra

Caballerizas Reales

Felipe II, el rei en que en el seu imperi no es ponia el sol, va fundar al 1572 les Caballerizas Reales de Córdoba. L’encarregat de la construcció va ser D. Diego López de Haro, Caballerizo Mayor.

L’edifici es va alçar al costat de l’Alcázar de los Reyes Cristianos, on avui segueix existint, ininterrompudament utilitzat per a la cria del cavall cordovès. Des de 1842 i fins al 1995, va passar a ser el Cuartel de Caballería, destinat a la reproducció equina, instal·lant-se allí l’important 7º Depósito de Sementales del Ejercito. A les seves instal·lacions van arribar a cuidar-se més d’un centenar de cavalls andalusos i àrabs d’excel·lent qualitat, utilitzats per als carruatges, per a la doma i per a inseminar eugues, tant de propietat militar com civil.

Al 1734 es van incendiar i l’edifici va quedar totalment arrasat, salvant-se únicament les façanes exterior i interiors. La seva reconstrucció, no va ser fins 11 anys més tard, sota el mandat de Fernando VI. Es va mantenir l’estructura interior i exterior de l’edifici a excepció de l’escut d’armes de Carlos III que es va col·locar a la porta principal.

Del gran edifici destaca la quadra, a la que García Lorca va comparar amb una “Catedral para Caballos”, organitzada en tres naus de terra enxinat amb volta d’aresta, suportades per arcs de maó i columnes de pedra delimitant els boxes situats a ambdós costats.

Actualment les Caballerizas Reales acullen i són escenari del Espectáculo Ecuestre “Pasión y duende del Caballo Andaluz”, recomanat per tot tipus de públic.

Caballerizas Reales

Templo Romano

Dedicat al culte imperial, i de grans dimensions, va formar part del Foro Provincial juntament amb un circ. Originalment estava elevat sobre un podi i comptava amb sis columnes exemptes de tipus corinti a l’entrada. Davant d’aquesta s’aixecava l’ara o altar. La reconstrucció, portada a terme per l’arquitecte Félix Hernández, ha aportat a Córdoba una mostra més de la grandiositat d’aquesta urbs en època romana. Algunes de les peces originals del temple es troben exposades al Museo Arqueológico o en inusuals i bells racons de la ciutat, com la columna estriada de la Plaza de la Doblas.

Templo Romano

Palacio de Viana

Palacio de Viana

A la Plaza de Don Gome s’aixeca aquest palau, llurs dependentes es desenvolupen en torn a 12 magnífics patis i un fantàstic jardí. Les diferents espècies florals decoren i perfumen cada racó del museu. La última marquesa de Viana, Sofía de Lancaster, va saber mantenir l’exquisit origen d’aquesta palau del segle XIV.

Les múltiples dependències del Palacio de Viana acullen nombroses col·leccions de tot tipus (pintures, vaixelles, mosaics, tapissos, rajoles, armes de foc). Les fabuloses obres d’art que s’exhibeixen en aquest recinte fan d’aquesta visita una de les més constructives de Córdoba. Destaquen la col·lecció de guadamecías i la gran biblioteca dels segles XVI i XVIII.

Pati del Palacio de Viana

Calleja de las Flores

Situat en ple barri de la Judería, a prop de la Mezquita, és un dels carrers amb més encant de Córdoba. Rodejat de torretes de geranis i balcons enreixats replets de flors, aquest estret carrer forma una de les estampes més boniques de Córdoba amb la torre de la Mezquita-Catedral de fons.

Calleja de las Flores

CÁDIZ

Una bona època per visitar Cádiz sense passar massa calor són els mesos de maig, juny, setembre i octubre, tot i que no et lliuraràs de les fortes ventades degut a la seva situació geogràfica. Una altra bona època per visitar-la és durant la celebració del seu famós carnaval i les seves chirigotas, tot i que els preus dels allotjaments es disparen i la ciutat està molt massificada.

Barrio del Pópulo

Aquest petit barri es troba delimitat pels arcs de La Rosa, Los Blancos i El Pópulo, que corresponen a antigues portes d’accés a la ciutat emmurallada medieval i entre les seves joies destaquen la bonica Plaza de San Martín presidida per l’imponent palau la Casa del Almirante, la façana blanca de la Iglesia de Santa Cruz o Catedral Vieja i la Posada del Mesón, una de les millors conservades de la ciutat. Al mateix carrer de la posada es troba l’emblemàtic Café Teatro Pay-Pay, on artistes gaditans ensenyen el seu art, convertint-se en un dels locals que més ambienten l’animada nit d’aquest barri.

Un altre dels llocs interessants d’aquest barri i de Cádiz és el Teatro Romano que es va descobrir l’any 1980 i que a part és el segon teatre més gran i el més antic de la Hispania romana.

Barrio del Pópulo
Teatro Romano
Interior de la Iglesia de Santa Cruz o Catedral Vieja

Catedral

Coneguda com “Santa Cruz sobre el mar” i construïda entre 1722 i 1838. Aquest edifici, en el que es barregen estils barroc i neoclàssic, destaca per les seves enormes dimensions amb una façana principal emmarcada per dues gran torres i una portada principal d’estil barroc realitzada amb marbre blanc.

A l’interior s’observen nombroses columnes corínties i fins a 16 capelles entre les que destaquen la de San Servando y San Germán, patrons de la ciutat, i la de San Sebastián. Altres imprescindibles de l’interior és l’altar major, un preciós cor i una cripta, en la que estan enterrats varis gaditans cèlebres com el compositor Manuel de Falla.

Horari, preus i entrades

Catedral de Cádiz
Interior de la Catedral de Cádiz

Torre de Tavira

Torre Tavira

Amb els seus 45 metres d’altura, s’ha convertit en el millor mirador de la ciutat. Situada dins de la casa-palau de los marqueses de Recaño, aquesta torre és una de les més de 100 repartides per tota la ciutat, que recorden el seu passat comercial amb les Índies. Quan era un port estratègic i els comerciants necessitaven controlar l’arribada dels vaixells plens de valuoses mercaderies, pujants a les seves pròpies torres.

A part de gaudir de les vistes panoràmiques des de la seva terrassa, a l’interior de la torre, es troba la Cámara Oscura, un sistema òptic que reflecteix en un pantalla escenes de l’interior a temps real.

Aquestes torres amb el pas del temps s’han anat convertint en un element arquitectònic característic de Cádiz i entre les més destacades, a part de la Torre de Tavira, hi ha la de Las 5 Torres, La 4 Torres i La Bella Escondida.

Horari: d’octubre a abril de 10:00 a 18:00, la resta de mesos tanca a les 20:00.

Gran Teatro Falla

Deu el seu nom al fill predilecte de Cádiz, Manuel de Falla. Aquest edifici d’estil neomudéjar, situat a la Plaza Fragela davant mateix de la Casa de las Viudas, impressiona per la seva façana de maó vermell amb tres grans portes d’arc de ferradura.

Durant els mesos de febrer, aquí se celebra el famós Concurso de Agrupacions del Carnaval de Cádiz, que amb el seu art i ocurrències diverteixen a més de 1.200 espectadors.

Gran Teatro Falla

Castillo de Santa Catalina

Una fortificació construïda al segle XVII sobre uns esculls de roca que s’endinsen al mar. Situat en un dels extrems de la popular Playa de La Caleta, aquesta moderna fortificació de planta estrellada protegia el front nord-oest dels atacs dels pirates, tot i que posteriorment va ser destinada a presó militar.

En l’actualitat es pot visitar el castell que alberga un espai cultural amb diferents exposicions sobre la històrica de Cádiz, diferents tallers i botigues artesanals.

Horari: tots els dies d’11:00 a 19:30; a l’estiu tanca a les 20:30.

Castillo de Santa Catalina

Playa de La Caleta

El lloc ideal per veure una posta de sol, presidida per l’antic Balneario de La Palma i flanquejada pels castells de San Sebastián i Santa Catalina. En aquesta platja de 450 metres d’arena i aigües tranquil·les  es reuneixen moltes famílies gaditanes del barri de La Viña, situat just darrera. Un dels inconvenients és que al ser la única platja de casc antic, està sempre plena, sobretot quan puja la marea i escurçar l’espai per deixar la tovallola.

Playa de La Caleta

Castillo de San Sebastián

Ubicat en un dels extrems de la Playa de La Caleta, sobre un petit illot. Construït a principis del segle XVII per a protegir el front nord de la ciutat, aquesta fortificació ha patit diverses remodelacions com la construcció d’un moll que connecta l’illa amb el centre i casamates a l’interior.

Castillo de San Sebastián

Barrio de la Viña

posterior de la Playa de La Caleta, entre la Calle de la Rosa i la Calle Sagasta, és un barri amb molt d’ambient. D’origen mariner, aquest preciós barri enamora pels seus carrers estrets i cases tradicionals gaditanes, a  més de la seva excel·lent oferta gastronòmica en la que predomina el peix. Entre els millors llocs per anar a sopar estan La Tabernita, El Faro de Cádiz on pots provar la tortilla de camarones i sobretot, les delicioses  tapes de Casa Manteca.

Carrer del Barrio de la Viña

Paseo Marítimo

Si es disposa de més temps, és aconsellable invertir un matí en recórrer tot el Paseo Marítimo des de la Playa de La Caleta fins les extenses platges d’arena daurada de Santa María del Mar, la Playa de la Victoria i la Playa de la Cortadura.

Aquest passeig de poc  més de 2 km fins a Santa María del Mar i 6 km  fins a la Playa de la Cortadura, té unes fantàstiques vistes de la costa gaditana i de la ciutat, de la sobresurt la imponent Catedral.

Un cop a la platja no hi ha problema per trobar lloc per la tovallola, sobre tot a la Playa de la Victoria que compta amb 3 km de longitud i està considerada una de les millors platges urbanes d’Europa. A part, aquestes platges són perfectes per passar un dia en família o amics al disposar de tots els serveis i tenir a prop alguns dels restaurants més recomanats per menjar peix fresc com Arsenio Manila, La Pepa Arroz Bar o Bebo Los Vientos.

Paseo Marítimo de Cádiz

PLAYA BOLONIA

Aquesta platja és una platja quasi salvatge situada al municipi de Tarifa, a uns 15 minuts d’aquesta localitat.

Bolonia és més que una platja, és un entorn natural amb paratges plens de naturalesa quasi verge, arena fina i blanca, aigües cristal·lines i una agradable brisa marina. És una platja molt neta i les seves aigües són les més transparents de la zona. Els que la visiten entenen que és un entorn natural únic i el respecten. La platja té uns 4 km de llarg per uns 70 metres d’ample.

La platja es troba als límits del Parque Natural del Estrecho, el qual assegura la preservació de l’entorn, i evita la proliferació de promotors urbanístics.

Playa de Bolonia

Bolonia és un conjunt format per la platja, amb la seva impressionant duna i pinedes, la zona de ruïnes romanes de Baelo Clauda i el petit nucli urbà conegut com El Lentiscal on es troben els restaurants, bars, chiringuitos i allotjaments. Aquest conjunt és un espai petit que es pot recórrer caminant fàcilment, tot i que la platja s’estén varis quilòmetres.

Hi ha una zona central que està més concorreguda per estar a prop dels aparcaments i per tant és una zona més familiar. A la dreta hi ha la impressionant duna, molt fotografiada. Per veure la duna, a l’haver de fer un passeig, hi ha menys gent. I més al sud, per la zona coneguda com El Lentiscal, hi ha una sèrie de caletes naturals enclavades als penya-segats bastant solitàries i tranquil·les.

La duna és el principal atractiu de Bolonia. Es tracta d’una formació immensa que el vent va acumulant i que va canviant progressivament. De fet segons l’època, la duna està diferent.

Duna de Bolonia

El segon gran atractiu són les ruïnes romanes de Baelo Claudia. Val molt la pena la visita que es descobreix unes ruïnes en un entorn únic. Es pot veure tots els elements típics d’una ciutat romana, les vies, el Templo del Emperador, el Foro, la Curia, los Tribunales, etc. També hi ha tabernes, habitatges, un mercat amb botigues, així com restes de la indústria local, que eren unes piscines en les que s’encarregaven dels productes del mar. El Teatro es potser una de les construccions més espectaculars, amb un aforament de 2.000 persones.

Ruïnes romanes de Baelo Claudia
Teatro de Baelo Claudia

PUEBLOS BLANCOS

Pobles de postal penjats a les vessants de les muntanyes, aquestes localitats enamoren a primera vista per les cases decorades amb flors colors vius.

Tot i que la ruta oficial està formada per 19 pobles, aquí s’exposen els més destacats. Cal informar que aquesta ruta cal fer-la amb cotxe, ja que permetrà parar als miradors naturals i no està subjecte als horaris fixos del transport públic. A part de traçar una línia sortint de Málaga i acabant a Cádiz o al revés. Aquí s’exposaran els pobles fent la ruta des de Málaga a Cádiz.

La millor època ver fer la ruta dels Pueblos Blancos és a la primavera o tardor, quan ressalten més els colors de la naturalesa i les temperatures són més agradables, evitant l’extrem calor de l’estiu.

web oficial

Setenil de las Bodegas

Si es comença la ruta pels Pueblos Blancos per Málaga, el primer poble recomanat és Setenil de las Bodegas. Aquest poble, aixecat al voltant d’un congost excavat per les aigües del riu Guadalporcún, es caracteritza per les seves increïbles cases-cova construïdes sota de grans roques i el seu preciós casc antic ple d’empinats carrers.

El més recomanable és deixar el cotxe al Paseo Federico García Lorca i començar la visita per la Calle Cuevas al Sol, situada a la part baixa del poble. Aquest carrer, que rep aquest nom per tenir sol pràcticament tot el dia, és el més conegut i transitat del poble i destaca per les seves casa-cova construïdes sota grans roques que les protegeixen del sol durant gran part del dia i per les nombroses terrasses de bars i restaurants. Cal tenir en compte que les millors vistes de les fileres de cases blanques i de la gran roca s’obté des dels diferents ponts que creuen el riu Trejo i des d’alguns punts de la Calle de la Sombra, com des de la terrassa del Bar Sol y Sombra.

Calle Cuevas al Sol

La Calle Cuevas de la Sombra, es caracteritza per estar coberta per una gran roca suspesa entre dues fileres de cases que no deixa passar cap raig de sol. Durant el passeig d’aquest fotogènic carrer, situat a la vora del riu Trejo, just davant de la Calle de Cuevas al Sol, hi ha amb vàries botigues de souvenirs.

Calle Cuevas a la Sombra

Olvera

Situat a una vessant de la Sierra Norte de Cádiz i declarat conjunt Històric i Artístic al 1983, aquest poble d’origen musulmà té cases emblanquinades i decorades amb flors i carrerons empinats que condueixen a un impressionant conjunt monumental, des d’on es veu Olvera i tot l’oceà d’oliveres que el rodeja.

La Calle Calzada és el carrer més fotografiat del poble, a l’estar rodejat de façanes pintades de color blanc impol·lut amb torretes de flors a ambdós costats i la imponent Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación al fons.

Calle Calzada amb la Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación al fons

Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación

L’església fou construïda a finals del segle XVIII per encàrrec dels ducs d’Osuna. A aquest temple d’estil neoclàssic es venera la Virgen Nuestra Señora de los Remedios, patrona de la localitat, i destaca per les seves magnífiques dues torres bessones, mentre que a l’interior cobert de marbre italià hi ha varis altars de confraries penitencials de Setmana Santa com la del Santo Entierrro, la de Jesús Nazareno o la de la Veracruz.

Horari: de dimarts a diumenge d-11:00 a 13:00 i de 16:00 a 18:00.

Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación

Castillo Árabe

Declarat Bé d’Interès Cultural al 1985 i situat sobre una roca a 623 metres sobre el nivell del mar, aquesta fortalesa consta d’una Torre del Homenaje, una muralla, dos torrasses, una sala subterrània i un pou. Des de la part alta de la Torre del Homenaje i part de la muralla es pot gaudri de la millor vista panoràmica del poble amb la Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación en primer pla i vistes de fins a tres províncies diferents, Cádiz, Sevilla i Málaga.

Horari: tots els dies de 10:30 a 20:30.

Castillo Árabe

Zahara de la Sierra

Situat al cor del Parque Natural de la Sierra de Grazalema, aquest poble amb un mosaic de cases blanques enfilades sobre la faldilla de la Sierra del Jaral i l’embassament de Zahara-el Gastor d’aigües turqueses als seus peus, a part de tenir un preciós entramat de carrerons empedrats que conserven el seu traçat nassarita, va ser declarat Conjunt Històric i Artístic.

El primer que es pot fer és aparcar el cotxe al Mirador de Zahara de la Sierra, que està situat just a l’entrada, des d’on es poden obtenir unes vistes fantàstiques del poble blanc enfilant en una vessant de la muntanya i coronat per un castell. Des d’aquest mirador també s’obtenen vistes de l’embassament.

Vistes des del Mirador de Zahara de la Sierra amb l’embassament de Zahara-el Gastor

Des del mirador es pot anar a la Plaza Lepanto, aquesta plaça abans era coneguda com la Alameda, compta amb una font al centre realitzada amb pedra de molí d’oli i un mirador amb vistes a una part del poble i al Parque Natural de Grazalema.

Plaza Lepanto
Capilla San Juan de Letrán

Des d’aquesta plaça es pot baixar per la Calle Ronda, la més bonica de Zahara de la Sierra, que porta fins a la Capilla de San Juan de Letrán. A més aquest carrer empedrat gaudeix d’un impol·lut blanc de cases enfilades amb balcons i patis plens de flors de colors vius, a més de vàries terrasses on prendre alguna cosa o tapejar.

Abans d’arribar a la Capilla de San Juan de Letrán, és recomanable desviar-se pocs metres per la Calle Boquete San Juan i veure la Torre del Reloj. Aquesta torre campanar del segle XVI, és la única que es conserva de l’antiga ermita i deu el seu nom a un rellotge de pèndul situat a la part superior que encara es pot veure pujant unes estretes escales de cargol.

La Torre del Reloj està adossada a la Capilla de San Juan de Letrán, construïda al 1958, sobre el terreny que va ocupar anteriorment l’ermita del mateix nom. Aquesta capella té u na arquitectura típica andalusa, destaca per una colorista façana amb un arc de mig punt coronat per tres espadanyes que acullen una campana cadascuna, mentre que a l’interior es pot veure un valuós retaule barroc amb imatges de sants del segle XVI i de finals del segle XVII.

A la Capilla de San Juan Letrán comença la Calle San Juan, la més transitada i amb més terrasses i bars del poble, que porta fins a la Plaza del Rey i la Iglesia de Santa María la Mesa. A part de l’església, a aquesta bonica plaça es troba l’Ajuntament, una font al centre i un balcó amb unes fantàstiques vistes de l’embassament de Zahara-el Gastor i la part baixa del poble. La Iglesia de Santa María la Mesa disposa d’un retaule major tallat de fusta, ple d’ornaments i elements daurats, a part de l’òrgan i el cor. A l’exterior, aquest temple de meitats del segle XVIII, impressiona per la serva portada barroca de marbre rosa, el cimbori cobert de teules vidriades i la torre del campanar.

Iglesia de Santa María la Mesa

Des de la Plaza del Rey es pot pujar per una empinada Calle El Fuerte que porta fins a l’entrada del Castillo de Zahara de la Sierra, des d’on s’obtenen unes vistes de tot el poble.

Després d’una forta pujada s’arriba a l’antiga fortalesa de l’època del regne nassarita de Granada en la que es conserven llenços de la muralla i la Torre del Homenaje, situada a més de 600 metres sobre el nivell del mar.

Zhara de la Sierra amb el Castillo

Zahara de la Sierra també compta amb una plaça artificial creada a la llera d’un riu i rodejada d’un fantàstic entorn natural del Parque Nacional Sierra de Grazalema, és perfecta per passar el dia, ja que compta amb tots els serveis, a part de nombroses taules de pícnic, un restaurant, un quiosc i inclús una zona de barbacoes.

Grazalema

El primer que es pot fer a Grazalema és parar el cotxe en un dels miradors naturals situats a la mateixa carretera d’accés i gaudir d’una panoràmica completa del poble i de l’entorn. Un cop s’arriba al cotxe, es pot aparcar al pàrquing gratuït de la Plaza Asomaderos, que compta amb el millor mirador a la Sierra de Grazalema i al vall del riu Guadalete.

A Grazalema també es pot visitar la Iglesia de Nuestra Señora de la Encarnación, construïda després de la Reconquesta, a finals del segle XV, sobre un antic temple mudèjar. La façana destaca pel seu campanar i una doble portada, mentre que a l’interior es troben la Capilla de Nuestro Padre Jesús de Nazareno i les imatges dels misteri de la Encarnación de la Virgen i San Atanasio  obispo, patró del poble. Al costat de l’església hi ha la Plaza Pequeña, un racó molt bonic que està considerat com una de les places més boniques del poble.

Iglesia de Nuestra Señora de la Encarnación

Des d’aquesta plaça es pot recórrer la Calle Agua, un carrer estret que passa per una placeta plena de terrasses, fins arribar a la Plaza de España, la més important per visitar a Grazalema i on es concentra gran part de l’activitat social.

Aquest espai urbà rectangular i allargat està flanquejat per l’Ajuntament i la Iglesia de la Aurora, un preciós temple realitzat en estil renaixentista de transició al barroc, al segle SVII.

Arcos de la Frontera

Des de Grazalema hi ha quasi una hora de trajecte fins a Arcos de Frontera, el poble més gran de la Sierra Gaditana.

Arcos de la Frontera és un poble assentat sobre un turó tallat per un impressionant tall del riu Guadalete i rodejada dels paisatges de la Campiña Jerezana i la Serranía de Cádiz.

Plaza del Cabildo

La Plaza del Cabildo, on es pot començar a recórrer el fantàstic centre històric ple de carrerons per a perdre’s i hereu de l’època musulmana, la plaça està rodejada per tres dels seus costats, per importants edificis com la Basílica de Santa María de la Asunción, l’Ajuntament, el Castillo Ducal i el Parador de Turismo, que va ser l’antiga casa del Corregidor, mentre que al quart costat es troba el Balcón de la Peña Nueva, un mirador sobre una roca tallada a casi 100 metres d’altura, amb unes increïbles vistes del corbat riu Guadalete i la Campiña Jerezana.

Basílica de Santa María de la Asunción

La Basílica de Santa María de la Asunción va ser aixecada sobre les restes d’una Mezquita àrab i declarada Monument Nacional al 1931, és el temple més antic i important d’Arcos de la Frontera. Construïda durant els segles XIV i XV en estil mudèjar, el temple ha patit durant varis segles grans reformes que l’han convertit en una església amb un interior gòtic, que alberga un magnífic retaule major de 1585, metre que a l’exterior es barregen elements renaixentistes i barrocs, destacant la portada d’estil gòtic plateresc i la torre del campanar d’estil neoclàssic.

Horari: de dilluns a divendres de 10:00 a 13:00 i de 15:30 a 18:30; dissabtes de 10:00 a 14:00.

Basílica de Santa María de la Asunción

Castillo Ducal

El Castillo Ducal, antic alcázar militar durant l’època musulmana i residència dels Duques de Arcos, després de la Reconquesta, va ser construït al segle XI, aquesta fortalesa va patir una important remodelació que el va convertir en un castell medieval de planta quadrangular i 4 torres amb merlets als seus racons, tot i que encara es conserva un gran arc de ferradura i un llenç de muralla de la seva època nassarita.

Actualment el castell es de propietat privada i no es permet l’accés, pel que només es pot observar des de l’exterior.

Castillo Ducal

Palacio del Mayorazgo

Palacio del Mayorazgo

El Palacio del Mayorazgo va ser construït al segle XVII, impressiona per la seva façana d’estil herrerià composta per dos cosses i un gran escut d’armes, mentre que a l’interior té dos patis amb columnes, varis salons amb preciosos artesanats i un jardí andalusí.

En l’actualitat alberga la Pinacoteca Municipal i diferents exposicions temporals i permanents.

Horari: de dilluns a divendres de 10:30 a13:30 i de 16:30 a 19:30; dissabtes i diumenges d’11:00 a 14:00.

Iglesia de San Pedro

La Iglesia de San Pedro és un dels millors exemples d’arquitectura religiosa de finals del gòtic. Aquest edifici del segle XVI destaca per la seva majestuosa torre-façana d’estil barroc, mentre que a l’interior es troben harmonioses capelles laterals, un cor barroc del segle XVII i sobretot, un excel·lent retaule major del segle XVI, amb elements gòtics i renaixentistes.

Interior de la Iglesia de San Pedro

Vejer de la Frontera

Enfilat a la part alta d’un turó, a la vora del riu Barbate, aquest poble declarat Conjunto Histórico Artístico enamora per les seves cases emblanquinades decorades amb flors, el laberint entramat de carrerons i patis nassarites, que recorden el seu passat àrab.

Si a aquest preciós centre històric ple de racons amb encant li sumes que està a només 8 km de la Playa El Palmar, una de les millors platges d’Andalusia, i que té una fantàstica gastronomia amb plats com el pescaíto frito, la tonyina vermella o el lomo con mantecá colorá, en aquest lloc hi ha una dels pobles favorits dels turistes que visiten el sud d’Espanya.

Iglesia del Divino Salvador

L’església parroquial ubicada a la part més alta, sobre una antiga Mezquita àrab, és el temple més important de Vejer de la Frontera.

A l’exterior de l’edifici es pot observar que està construït de dues formes diferents, el primer tram pertany a l’estil gòtic de principis del segle XVI, mentre que el segon, fins a ala capçalera, és de l’anterior temple mudèjar.

També val la pena entrar al seu interior per veure les boniques columnes de marbre coronades per capitells romànics i les votes encreuades, a la zona gòtica.

Iglesia del Divino Salvador

Plaza de España

Rodejada de palmeres i cases blanques d’arquitectura típica andalusa, està presidida al centre per una preciosa font ornamental entapissada de rajoles sevillanes i decorada amb motius aquàtics.

Aquest ampli espai conegut també com la Plaza de los Pescaitos, és el centre neuràlgic del poble i punt de trobada de turistes i locals, a part d’albergar l’Ajuntament i nombrosos bars i restaurants. Un dels restaurants recomanats de la plaça és el Jardín del Califa, on es pot provar menjar marroquí al pati interior, i després pujar a la teteria de la terrassa i gaudir d’un tè amb fantàstiques vistes de les cases blanques del poble.

Plaza de España

Castillo de Vejer de la Frontera

Situat a l apart més alta del recinte emmurallat i declarat Monument Nacional al 1931, aquesta fortalesa construïda entre els segles X i XI durant el regnat d’Abderraman I, destaca per tenir la porta d’accés amb un arc de ferradura, un pati d’armes i tres torres a la que es pot pujar per obtenir una panoràmica del poble.

Castillo de Vejer de la Frontera

A pocs metres del castell es troba el Convento de la Monjas Concepcionistas del segle XI, que impressiona per una portada principal d’estil renaixentista, vàries capelles i criptes , a part d’albergar el Museo de la Tradiciones y Costumbres de Vejer.

GRANADA

Situada als peus de la Sierra Nevada, Granada va ser durant molt de temps la capital d’Al-Ándalus i la última conquesta pels reis Catòlics al 1492, deixant una gran marca que encara hi és en molts edificis i monuments com la incomparable Alhambra, una de les meravelles del món.

Tot i que Granada té múltiples opcions, perdre’s pels seus carrers i places dels seus barris amb més encant com el d’Albaicín, visitar esglésies antigues, fer-se un massatge en un Hamman àrab, assistir a un espectacle de flamenc, pujar al vespre a algun dels seus miradors o fer una ruta de tapes, són algunes de les coses que han convertit a aquesta ciutat en una de les favorites dels viatgers que visiten el sud d’Espanya.

La millor època per viatjar a Granada és a la primavera i tardor, ja que durant els mesos d’estiu la temperatura puja per sobre dels 30º i es fan difícils les visites a les nores centrals el dia. També cal tenir en compte que dins de la millor època, si es prefereix recórrer la ciutat amb menys gent i evitar pagar massa en allotjament, és recomanable evitar la Setmana Santa, ja que és una de les festivitats més importants d’Andalusia.

Alhambra

Situat a la part alta del turó al-Sabika amb la Sierra Nevada al fons, a la part esquerra del riu Darro, l’Alhambra es va construir amb finalitats defensives, ja que la seva ubicació privilegiada i les seves muralles permetien controlar la totalitat de la ciutat i dels voltants.

Amb evidències clares de que la zona ja estava ocupada amb anterioritat, possiblement des de l’època romana, es té constància escrita d’aquesta primera vegada al segle IX quan Sawwar be Hamdun es va refugiar a l’Alcazaba i va haver de restaurar algunes zones degut a les batalles que havia mantingut el Califat cordovès, al que pretenia Granada en aquell moment.

Després de restauracions la zona va començar a créixer, tot i que els primers monarques ziriens fixen la seva residència a  la zona que actualment és l’Albaicín i posteriorment al segle XI,, s’incorpora al recinte el castell de l’Alhambra, cosa que converteix aquest lloc en una zona purament defensiva.

Passen segles fins que Muhammad ben Al-Hamar fa de l’Alhambra la seva residència, moment en que s’inicia el període de màxim esplendor amb diferents millores i construccions com la Torre de la Vela i la Torre del Homenaje, diversos magatzems a més de la construcció del palau i la zona emmurallada, que continuaren Mohamed II i Mohamed III, que va ser qui va ordenar construir la Mezquita, sobre la se es va construir la Iglesia de Santa María, que podem veure avui.

Posteriorment, a finals del segle XII, Mohamed V continua l’ampliació de l’Alhambra, a part de realitzar diverses reformes com la de l’Alcazaba i els palaus, reforma també diferents sales i els famós Patio de los Leones, que és un dels llocs més coneguts per veure a l’Alhambra.

Al 1238 i després de la reconquesta cristiana va passar d’allotjar a l’emir i la cort del regne nassarita, a convertir-se en residència reial castellana, a més de fer-hi vàries reformes i ampliacions, en les que destaca la demolició d’una zona del conjunt per construir el Palacio de Carlos V, tot i que el posterior abandonament de l’Alhambra a partir del segle XVIII, la destrucció d’algunes zones durant el domini francès i a partir del segle XIX, la restauració ii conservació de l’Alhambra, fan fet d’ella un dels llocs més impressionants d’Espanya.

Alhambra

Cal tenir en compte que l’Alhambra és un dels imprescindibles de la ciutat i d’Andalusia, i com a tal, té una gran afluència de turisme, pel que sobretot en temporada alta, les entrades acostumen a esgotar-se ràpid.

Per evitar això és recomanable reservar entrades amb antelació a la pàgina oficial i així assegurar-se l’entrada pel dia que es vulgui visitar.

Alacazaba

Ubicada a la zona oest del cerro, aquesta és l’edificació més antiga de l’Alhambra, la zona militar des d’on es realitzava la vigilància i defensa.

Dins de l’Alcazaba ens trobem en diferents construccions i elements entre els que destaquen:

  • Terraza de la torre del Cubo: construïda sobre el 1586, aquesta torre és actualment un dels millors miradors de l’Alhambra.
  • Torre de la Plaza de Armas: va ser aquí on Ismail I, al segle XIV va construir un altre accés a l’Alhambra, restaurant i demolint part de les cavallerisses que hi havia en aquesta zona.
  • Torre de los Hidalgos: amb caràcter defensiu, aquesta torre no es visita.
  • Torre de la Vela: aquesta és la torre de defensa més important de l’Alcazaba i es va construir entre 1238 i 1273.
  • Torre del Homenaje: amb 26 metres d’alt, aquesta és la torre més gran d’aquesta zona de l’Alcazaba i es creu que aquí va ser on va viure Al-Ahmar, el fundador de l’Alhambra.
L’Alcazaba de l’Alhambra

Palacios Nazaríes

Aquests són la joia de la corona de l’Alhambra de Granada i probablement les estances que criden més l’atenció.

Per entendre la seva conservació hem de remuntar-nos a l’època dels reis Catòlics i el moment en que aquests van decidir fer d’aquests palaus la seva residència a Granada, cosa que va permetre, que aquests es conservessin, al contrari que la majoria de palaus que es van construir a l’Alhambra i que es van anar reformant o substituint pels diferents sultans i que durant l’ocupació francesa, van ser destruïts.

Palacios Nazaríes de l’Alhambra
Palacios Nazaríes de l’Alhambra

Palacio de Comares

Aquest és un dels palaus que trobem al recinte dels Palacios Nazaríes. Es va construir durant el regnat d’Ismail I, al voltant del Patio de los Arrayanes i que tot i que aquest morís assassinat, va continuar l’obra Muhammad V al 1370.

Entre les sales més increïbles hi ha el Salón de los Embajadores que és una de les més belles de l’Alhambra.

Palacio de Comares de l’Alhambra

Palacio de los Leones

Amb quasi 2.000 m1 i ocupant els jardins del Palacio de Comares, aquest recinte es va construir durant el govern de Muhammad V, i com a característica principal, es pot veure que totes les estances rodegen el Patio de los Leones, que dona nom al palau i a un dels llocs més famosos i coneguts de l’Alhambra.

Al voltat del pati i la font, de la que flueix l’aigua i es reparteix per tot el recinte, trobem la Sala de los Mocárabes, la Sala de Abencerrajes, la Sala de los Reyes i la Sala de la Dos Hermanas, totes elles conegudes per la seva bella ornamentació.

Patio de los Leones de l’Alhambra

Habitaciones del Emperador

A l’oest del Palacio de los Leones hi ha les habitacions de l’Emperador que són sis sales construïdes per Carlos I.

Habitaciones del Emperador de l’Alhambra

Convento de San Francisco

Construït per Muhammad III i reformat per Yusuf I i Muhammad V el que fou antany palau i es va convertir en el convent després de la conquesta i ser donat als franciscans, és en l’actualitat un parador, que serveis d’allotjament d’hostes en l’interior de Granada.

Convento de Sant Francisco de l’Alhambra

Palacio de Carlos V

Construït per Carlos V al 1526, aquest palau es va idear per servir i realitzar les funcions representatives necessàries del regnat, ja que Carlos V va planificar la seva residència privada a la zona del Patio de los Leones.

Després de diferents problemes, entre els que es trobaven desacords de disseny i finançament, al 1572 les obres van quedar pràcticament parades per la rebel·lió de les Alpujarras per a posteriorment, al 1637 abandonar-les de forma definitiva quan el palau encara no estava acabat.

Va ser al 1923 quan Leopoldo Torres Balbás, un arquitecte i restaurador, es va interessar pel lloc i va iniciar un procés de recuperació que va finalitzar al 1958.

Palacio de Carlos V de l’Alhambra

Iglesia de Santa María de la Encarnación

Iglesia de Santa María de la Encarnación de l’Alhambra

Aquesta església, ubicada al lloc del Palacio de Carlos V va començar a construir-se al 1581, i va finalitzar l’obra al 1618, destaca pel seu altar barroc i la imatge de la Virgen de las Angustias, que és obra de Torcuato Ruiz del Peral.

Generalife

Un altre lloc per veure a l’Alhambra és el Generalife, especialment els seus jardins, que antany van ser el lloc que va utilitzar la reialesa pel seu descans. Aquest és d’estil hispano-àrab nassarita i la seva construcció la va iniciar el rei Muhammad III al segle XIV. A part dels jardins, una altra cosa per visitar és els Albercones, el Palacio de Dar al-Arusa, la Alberca Rota i la Silla del Moro, que estan al mateix recinte.

Generalife de l’Alhambra

El Albaicín

Declarat Patrimoni de la Humanitat, és el barri més antic de Granada. Aquest barri s’estén des del turó de San Miguel fins a la Calle Elvira, és ideal per perdre’s pels seus laberíntics carrerons en els que perdura l’essència àrab.

Una bona ruta seria començar a la Plaza Nueva, per després recórrer tota la carrera del riu Darro, el carrer més bonic de la ciutat, fins arribar als Baños Árabes el Bañuelo, el monument més antic de la ciutat. Després es pot pujar fins a la Casa Zafra, una mansió nassarita que impressiona per la seva detallada decoració.

Després de recórrer el Paseo de los Tristes es pot pujar un estret carrer per visitar la Casa del Horno del Oro, un altre bell exemple de la construcció moresca del segle XVI i amb un preciós patí andalusí.

Després de la visita es pot començar una ruta pels carrers del barri començant a la Calle San Juan de los Reyes i anar pujant fins al famós mirador de San Nicolás, que té les millors vistes de l’Alhambra i que és perfecte per veure-ho al capvespre, o al matí per evitar la contrallum.

Barrio El Albaicín

Paseo de los Tristes

Ubicat l’Alhambra i el Albaicín, vorejant el riu Darro, tot i que oficialment és el Paseo del Padre Manjón, se’l coneix popularment com el Paseo de los Tristes per ser antigament el camí cap al cementiri de San José.

Paseo de los Tristes

Casa de Chapiz

Ubicada en un dels extrems del barri El Albaicín, és un original edifici, declarat Bé d’Interès Cultural i compost per dos habitatges moriscos (segle XVI) llurs propietaris, un d’ells Lorenzo de Chapiz, es van reconvertir a cristians després de la reconquesta de Granada, se situa la Escuela de Estudios Árabes de Granada que té una interessant biblioteca.

En l’interior es barregen els elements àrabs i cristians, destacant l’antiga alberca i el preciós pati de columnes de marbre blanc.

Horari: tots els dies de 9:00 a 14:30 i de 17:00 a 20:30.

Casa de Chapiz

Barrio del Sacramonte

Conegut com el barri dels gitanos. Una de les grans experiències que ofereix aquest barri és entrar al capvespre a una de les seves famoses coves per gaudir d’una zambra, una festa gitana en la que es canta i es balla flamenc.

A part de la zambra, també es pot fer un passeig per aquest barri de cases blanques, que es va formar al segle XIV, quan un grup de musulmans, jueus i els nòmades gitanos van començar a ocupar les coves situades a la vessant d’un turó, escapant del control administratiu. Un cop establerts, els gitanos van crear la seva pròpia identitat i cultura, convertint aquest barri en un dels bressols del flamenc.

Un altre lloc destacat d’aquest barri és l’Abadía del Sacramonte, un temple de finals del segle XVI que meravella per les seves santes coves i per la seva col·lecció de llibre plumbis, unes places de plom escrites en àrab que es van trobar en uns forns de l’època romana.

Horari de visita de l’Abadia: del 15 d’octubre al 14 de març tots els dies de 10:00 a 18:00; la resta de dies tanca a les 20:00.

Casa del Barrio del Sacramonte
Cova del Barrio del Sacramonte

Arco de Pesas

Des del Mirador de San Nicolás, mirador des d’on s’obtenen les millors vistes de l’Alhambra, es pot pujar una mica més fins al Arco de las Pesas, un dels punts d’accés de l’antiga muralla zirí, que separava El Albaicín del barri de la Alcazaba Qadima. Abans d’arribar a aquesta porta és recomanable perdre’s pels carrerons que van des del Mirador de San Nicolás, passant per la Iglesia Parroquial de Nuestro Salvador, d’estil mudèjar i construïda sobre l’antiga Mezquita Mayor de Granada, fins a la bonica Plaza Larga.

Arco de Pesas
Vistes de l’Alhambra des del Mirador de San Nicolás

Palacio Dar-al-Horra

A El Albaicín alt, situat dins de l’antiga Alcazaba Qadima, es troba el Palacio Dar-al-Horra, primera residència del fundador de la dinastia nassarita, Muhammad I. Construït al segle XIV sobre un palau zirí del segle XI, va ser la residència oficial d’Aixa la-Horra, dona de Muley Hacén i mare de l’últim emir granadí, tot i que després de la reconquesta va passar a mans d’Hernando de Zafra qui el va convertir en la seva residència.

Posteriorment es va integrar dins del Monasterio de Santa Isabel la Real i va passar  a ser Bé d’Interès Cultural, gràcies a la seva fantàstica arquitectura palatina en la que destaca un pati amb alberca i un mirador amb boniques vistes de Granada.

Palacio Dar-al Horra

Catedral

La Catedral, situada en ple centre històric i construïda entre 1523 i 1706, sobre una antiga Mezquita, és el principal temple religiós. La façana principal disposa d’una barreja d’estils entre els que predomina el barroc mentre que l’interior impressiona per les enormes dimensions, les seves altes columnes clàssiques i les belles capelles, entre les que destaca la Capilla Mayor, tot i que la més bonica és la Capilla Real (no es permeten fotografies), situada en un annex a la Catedral i en la que descansen els sepulcres dels reis Católics, la filla hereva Juana la Loca, el seu marit Felipe el Hermoso i l’infant Miguel de la Paz.

Horaris:

  • La Catedral: de dilluns a dissabte de 10:00 a 18:30; diumenge de 15:00 a 17:45.
  • La Capilla Real: de dilluns a dissabte de 10:15 a 18:30; diumenge d’11:00 a 18:00.

Preu: 5€ (audioguia inclosa). La Catedral és gratuïta els diumenges de 15:15 a 16:30. La Capilla Real és gratuïta els dimecres de 14:30 a 17:30.

Catedral de Granada
Capilla Real

Palacio de la Madraza

Situat davant mateix de la Capilla Real, va ser la primera universitat pública d’Al-Alandalus, i la única que es conserva de forma parcial.

Construïda al 1349 per ordre del rei nassarita Yusuf I de Granada, en aquesta escola musulmana d’estudis superiors s’impartien classes de dret, medicina, matemàtiques i altres ciències per grans mestres com Ibn al-Jatib o Ibn Zamrak, llurs poemes decoren les partes i fonts de l’Alhambra.

Després de vàries reformes que li han donat un aspecte més barroc, encara conserva de l’època nassarita l’oratori amb el seu mihrab i la cúpula octogonal, tot i que la portada original de marbre va ser traslladada al Museo Arqueológico de Granada.

Val la pena pujar també al pis de dalt per veure el Salón de los Caballeros Venticuatro que alberga magnífiques armadures mudèjars i el valuós quadre de la Virgen de la Rosa.

Horari: de dilluns a divendres de 9:00 a 18:00; dissabte i diumenge d’11:00 a 14:00.

Palacio de la Madraza

Alcaicería

És un antic zoco àrab d’estrets carrers on es fabricava i venia la seda en l’època àrab.

En l’actualitat, en aquest laberint de carrers es troben les botigues de souvenirs i artesania on es pot comprar la popular ceràmica de Fajalauza o la incrustació de fusta o taracea (una tècnica artesanal aplicada al revestiment de paviments, parets, mobles, escultures i altres objectes artístics).

Carrer de l’Alcaicería

Monasterio de la Cartuja

Situat a 2 km del centre, aquesta joia barroca construïda a partir del 1506, impressiona per la recarregada decoració de les seves capelles i racons plens  d’encant com el pati, el refectori, la sala capitular, la sagristia i la Iglesia de la Asunción.

Transport: Bus 8, U1, U2 i U3.

Horari: de dilluns a divendres i diumenge de 10:00 a 20:00; dissabte de 10:00 a 13:00 i de 15:00 a 20:00.

Interior del Monasterio de la Cartuja

Monasterio de San Jerónimo

Un altre important temple religiós allunyat del centre és el Monasterio de San Jerónimo, el primer monestir que es va construir a Granada després de la conquesta de la ciutat pels cristians.

Fundat pels reis Catòlics, abans de la presa de la ciutat, aquest conjunt arquitectònic del Renaixement format per església i monestir destaca pels dos patis i el retaule minerista de la capella major on descansa “el Gran Capitán”, un militar que va destacar per la seva excel·lència a la guerra.

Horari: de març a agost tots els dies de 10:00 a 13:00 i de 16:00 a 19:30; la resta de mesos obre de dilluns a dissabte de 10:00 a 13:00 i de 15:00 a 18:30.

Interior del Monasterio de San Jerónimo
Pati del Monasterio de San Jerónimo

PARQUE NATURAL DE SIERRA NEVADA

El Parque Nacional de Sierra Nevada té gran valor ecològic i cultural. Per aquestes muntanyes han passat romans, visigots i musulmans al llarg de la història. La naturalesa és la protagonista indiscutible, multitud de senders s’introdueixen a la muntanya i ens allunyen de la civilització.

La Sierra Nevada va ser declarada Parque Nacional a finals del segle XX, amb l’objectiu de protegir la flora i fauna que es troba en les seves vessants. Un ecosistema mediterrani de muntanya i alta muntanya amb una rica biodiversitat, pel que és recomanable visitar-la al llarg de tot l’any tot i que és famosa principalment per l’estació d’esquí, el seu bon temps i la proximitat a la Costa del Sol.

Hi ha molt per fer a Sierra Nevada i voltants, durant l’hivern les activitats relacionades amb la neu agafen protagonisme; des d’esquí de travessa i descens amb trineu a passeig amb trineus estirats per gossos i per suposat la pràctica d’esquí i d’snowboard. La resta de l’any es pot gaudir de fantàstiques rutes de senderisme, muntanyisme, escalada, parapent i rutes a cavall.

La Alpujarra

A la zona sud de Sierra Nevada ens trobem amb La Alpujarra, una comarca històrica de Granada i llur nom prové de l’àrab. Es tenen dades històriques d’aquest municipi als peus de la serra des de l’any 711, amb l’arribada dels àrabs.

Cases típiques de La Alpujarra

L’aigua és un element clau de La Alpujarra, a uns 2600 metres d’altitud, està banyada per rius i fonts.

Què es pot veure a La Alpujarra:

Órgiva

És la població més gran de la comarca juntament amb Lanjarón i el lloc escollit per a retirar-se per Boabdill, l’últim rei musulmà abans de la caiguda de Granada al 1492.

A l’arribar al poble, dues coses són les que criden més l’atenció. Una és la Iglesia Parroquial Nuestra Señora de la Expectación, un bonic edifici construït al segle XI i remodelat al segle XVIII, en el que destaquen les seves dues torres bessones i per una altre costat l’ambient hippies, que envaeix la població, degut a que en les seves immediacions s’assenta una de les comunitats hippies més grans d’Espanya.

En un recorregut pels estrets carrers es pot visitar el barrio Alto, la ermita de San Sebastián, construïda sobre les restes d’una fortalesa visigoda, la cèntrica Plaza de la Alpujarra o la Casa Palacio de los Conde de Sástago, un edifici del segle XVI seu en l’actualitat de l’Ajuntament.

Barrio Alto de Órgiva

Lanjarón

Quan escoltem Lanjarón, el primer que ens ve al cap és aigua, doncs és cert, en aquest lloc es pot beure de nombroses fonts de les que brota aigua amb propietat medicinals o gaudir del seu meravellós balneari, però també en aquest municipi es pot visitar llocs com el Museo del Agua, la Plaza del Ayuntamiento amb la seva “Fuente Viva”, on s’uneixen passat i futur representats per nens jugant i una parella d’ancians descansant a la font agafats de la mà o el barrio del Hondillo, un dels més bonics de La Alpujarra amb racons en els que es poden fer moltes fotografies.

A part, a Lanjarón es troben frases de poemes de Federico García Lorca per tots els llocs, principalment a les seves nombroses fonts.

Si es viatja a la població durant el més de juny, no es pot perdre la Fiesta del Agua que se celebra el dia de Sant Joan.

Plaza del Ayuntamiento de Lanjarón amb la “Fuente Viva”

Soportújar

Potser el lloc idoni i més important per visitar a La Alpujarra amb nens és Soportújar, doncs aquest poble ha sabut treure partit de les famílies galleges cristianes que el van ocupar després de l’expulsió dels moriscos i s’ha convertit en un autèntic parc temàtic de bruixes o meigas.

És aconsellable deixar el cotxe a l’inici del poble i passejar pels diferents punts d’interès de Soportújar, com per exemple:

  • La Cueva del Ojo de la Bruja, on segons la llegenda es reunien les bruixes per realitzar els seus conjurs i el Puente Encantado, que es troba molt abans d’arribar al poble, pels que és aconsellable aparcar al lateral de la carretera i després prosseguir  amb el cotxe fins a l’inici del municipi on es troba el següent punt d’interès.
  • La Cabeza de la Bruja Baba, una bruixa menja nens que dóna la benvinguda a aquest racó.
  • A la Plaza de los Abastos, a part de l’Ajuntament i la Iglesia de María Mayor es troben dos punts d’aquest recorregut màgic; el Mirador del Embrujo en el que hi ha una font amb dues bruixes i una caldera i des del que s’obté una de les millors vistes de La Alpujarra i la “Cápsula del Tiempo”.
  • La Fuente del Dragón llur aigua es diu que té propietats afrodisíaques.
  • La Escoba Mágica, un lloc per fer fotografies molt xules.
  • Calle Zanjilla, que tot i no ser el carrer més bonic d’Espanya, si que és dels més estrets amb 48 cm d’ample en algun dels seus trams.
  • Centro Temático de la Brujería de Soportújar, localitzat al col·legi municipal.
  • Mirador del Aquelarre (Era de los Aquelarres), es tracta d’un mirador a la zona alta del poble des d’on es pot contemplar la vall de Órgiva i el mar Mediterrani. Aquí es poden veure vàries figures relacionades amb la bruixeria, com una caldera, una bruixa, una gat negre, etc. A part hi ha una creació d’una casa de bruixa.
Soportújar

Centro Budista O Sel Ling

O Sel Ling és un centre budista, en que el seu nom significa “lloc de llum clara”, localitzat, amb el propòsit d’afavorir la meditació, a 1.600 metres d’altitud.

Es va construir fa 25 anys, essent el primer centre budista a Espanya i està afiliat a la Fundación para la Preservación de la Tradición Mahayana, organització internacional fundada per Thubten Yeshe, un lama tibetà. Poc després de la seva creació va ser visitat pel mateix Dalai Lama que va ser qui el va batejar.

Un cop al centre budista, a part de contemplar les vistes del Barranco de Poqueira i la Vall de Órgiva, sereu ben rebuts per una roda d’oracions des de la que neix un sender, completament gratuït, que es pot recórrer a peu, visitant diferents estàtues de buda, la Font de la Diosa Tara, mare de la saviesa, un centre de visitants i una estupa blanca

És possible realitzar visites, així com cursos de mediació i iniciació al budisme al llarg de tot l’any. També es pot veure algues parts del centre de forma guiada.

Horari:

  • De juny a setembre de 17:00 a 19:30.
  • D’octubre a maig: de15:30 a 18:00.

web oficial

O Sel Ling

Pampaneira

Un lloc, que igual que la resta de poblacions de la comarca, conserva la seva estructura mozàrab amb carrers estrets i empinats, solcats per petites sèquies d’aigua i construccions blanca amb terraos (terrats plans) dels que sobresurten xemeneies cilíndriques rematada amb una llosa de pissarra i tinaos (passatges que comuniquen els carrers).

Pampaneira

Pampaneira forma conjuntament amb Bubión i Capileira Conjunto Histórico Artístico del Barranco de Poqueira des de 1982, la zona més bella de La Alpujarra pel que gaudeix d’una especial protecció.

A part de passejar pels seus carrers visitant racons i llocs com la Plaza Principal, el barrio Bajo, la Fuente de San Antonio o la Iglesia de Santa Cruz, no es pot perdre marxar de Pampaneira sense comprar algun producte elaborat a la zona com per exemple la xocolata de la Abuela ili Chocolate, vi, chacina o melmelada, entre altres.

A Pampaneira també es pot comprar un jarapa, es a dir, catifes, mantes, cobrellits o cortines multicolors, de totes les mides i preus que estan confeccionats amb teixits gruixuts, fets de llana o draps vells retorçats, amb ordit de cotó o fibra sintètica.

Capileira

Situat a 1.436 metres d’altitud questa població és la més alta del Barranco de Poqueira, d’aquí el seu nom, ja que Capileira prové del llatí Capillaria que significa cabellera.

Capileira està compost per tres barris amb cases blanques d’arquitectura tradicional alpujarreña caracteritzades per l’ús de la fusta, la pedra, el guix i la pissarra.

A més de perdre’s pels seus encantadors carrers, es pot gaudir de la vista de tot el Barranco de Poqueira, entre altre miradors, des del Mirador de Capileira o del Perchel i dels cims del Veleta i el Mulhacen des del Mirador de Sierra Nevada o Era de Aldeire.

Els principals llocs per veure a Capileira són la Plaza de la Iglesia on es troba la Iglesia de la Virgen de la Cabeza, la Plaza del Calvario i la Plaza del Panteón Viejo, així com diverses fonts com la Fuente del Cerezo y els rentadors, també es pot visitar la Casa-Museo Pedro Antonio de Alarcón i conèixer l’obra del novel·lista.

Capileira

Monachil

Tant si es visita Sierra Nevada durant la temporada de neu com durant l’estiu o primavera, no es pot perdre’s la visita a aquest poble on es troba l’estació d’esquí. El seu nom prové de l’àrab i significa Monestir.

Dins de Monachill ens trobem amb una de les rutes més populars entre els senderistes que visiten Granada, la ruta de lo Cahorros. També ens trobem amb la popular localitat de Pradollano, al costat de l’estació d’esquí.

Pradollano té el seu origen lligat a la creació de l’estació d’esquí al 1964. Es troba a la zona més baixa i rodejada de muntanyes, pel que és un destí ideal i ofereix multitud d’activitats tant pels qui volen gaudir de les pistes d’esquí com pels que volen realitzar altres activitats.

A Pradollano hi ha botigues, restaurants i accés al telecabina que dóna accés a la pista d’esquí de Borreguiles. A part, també hi ha un centre d’activitats anomenat Mirlo Blanco en el que hi ha tobogans i trineus, pel que és una visita recomanable si es viatja amb nens.

Pradollano

Pels amants a la naturalesa es pot visitar Los Cahorros, un paratge espectacular dins de Sierra Nevada. Rutes de senderisme per fer en família, ponts penjants i un entorn natural.

Los Cahorros són un congost que s’ha anat creant amb el pas del riu Monachil, tallant roques al seu pas al llarg dels segles.

Pont penjant de la ruta de Los Cahorros

Esquiar a Sierra Nevada

Hoya de la Mora

En total hi ha més de 110 km esquiables distribuïts en 131 pistes amb el major desnivell esquiable d’Espanya. Al llarg de la temporada, es realitzen nombroses esdeveniments, des de campionats regionals fins a mundials.

Tot i que no tot són pistes d’esquí, també es pot gaudir de la neu gratis a Sierra Nevada. A Hoya de la Mora, es bastant comú trobar-se famílies i amics que van divertir-se tirant-se amb trineus improvisats per llargues pistes naturals de neu.

L’accés és a través de la carretera de la Hoya de la Mora i és un lloc bastant peculiar, especialment durant la temporada alta i caps de setmana. Aquí hi ha botigues on comprar o llogar trineus, llocs per menjar, pel que es pot passar tot el dia a la neu si es vol.

Parque Natural i el Mulhacen

A aquest parc natural es troba el Mulhacen, amb 3.479 metres sobre el nivell del mar, entre la fauna destaca l’àmplia presència de la cabra salvatge , així com teixons i gats salvatges.

Dins del parc és pot trobar diferents espais naturals: el Jardín Botánico de la Cortijuela i el Centro Botánico Hoya de Pedraza.

El Mulhacen prové de l’àrab Mulay Hasán, que va ser el penúltim rei de Granada i del que es diu va ser enterrat en aquesta muntanya.

Antigament es permetia pujar a motor, però en l’actualitat només és possible fer-ho a peu, a cavall o en bicicleta. L’ascens per la cara nord és impracticable degut a la forta inclinació, pel que cal prendre la ruta des del sud d’aquesta muntanya. Si interessar arribar al cim, la millor època per fer-ho és durant l’estiu ja que la falta de neu facilita l’ascens, tot i que al llarg de la ruta es va trobant neu.

Es pot arribar al cim el mateix dia des de les poblacions de Trévelez o Capileira. Hi ha serveis de mini bus des de Capileira al Mirador de Trévelez a 2.600 metres, des d’on s’arriba al cim.

No es recomana l’ascens durant l’hivern, ja que els canvis meteorològics poden arribar a ser mortalment perillosos.

JAÉN

Catedral

La Santa Iglesia Catedral de la Asunción de la Virgen és la Catedral de Jaén. No va ser aquesta la primera Catedral, doncs l’actual s’alça sobre un temple gòtic que vàries vicissituds i particularment després de l’esfondrament del cimbori al 1525, va acabar sucumbint. En aquest moment en que pren rellevància l’arquitecte Andrés de Vandelvira, considerat com un dels més important arquitectes renaixentistes espanyols, i del que coneixerem part de la seva obra en les monumentals Úbeda i Baeza.

El primera que crida l’atenció de la Catedral és la seva esplendorosa façana que va ser executada a la segona meitat del segle XVII ja d’estil barroc. Destaquen les grans columnes corínties que sustenten el segon cos de la façana, així com l’enorme quantitat d’escultures, unes de fornícules, altres sobre pedestals: San Pedro u San Pablo al cos inferior i diferents sants de l’església sobre la balustrada superior. Les torres campanar tanquen la façana principal pels seus extrems.

També cal anomenar els diversos balcons existents a la part superior del primer cos de la façana. És quelcom que es repetirà a l’interior de la nau.

Catedral de Jaén

Entre els tresors que es troben en la visita a la Catedral de Jaén val la pena ressaltar la Capilla Mayor o del Santo Rostro, amb el seu retaule neoclàssic, a aquesta capella es guarda una relíquia principal de l’església: el Santo Rostro, o el que es el mateix, el drap amb el que Verónica va netejar la faç de Crist durant el seu últim trajecte per la Via Dolorosa de Jerusalem.

Retaule de la Catedral de Jaén
Cor de la Catedral de Jaén

També cal destacar l’enorme cor que està compost per 148 setials, el preciós rerecor dissenyat de marbre i dedicat a la Sagrada Familia o la sala capitular i la sagristia, ambdues obres projectades per Andrés de Vandelvira i considerades com un dels grans moments del Renaixement a Espanya.

Rerecor de la Catedral de Jaén

Baños Árabes i Palacio de Villadompardo

Els Baños Árabes han resistit el pas del temps perquè quan el Condes de Villadompardo van alçar sobre el mateix lloc el seu palau, al segle XVI, no van destruir els vells banys si no que simplement van reomplir el forats amb abundant terra per permetre pavimentar la seva nova mansió.

De fet, no va ser fins al 1913 en que els banys van ser redescoberts i a partir de 1936 va ser quan es van començar els treball de restauració, amb la finalitat de treure a la llum aquest important llegat. Cosa que no confluirà fins al 1984, gràcies a un treball dirigit per l’arquitecte Luis Berges Roldán, que va ser guanyador del Premio Europa Nostra, que premia la excel·lència a la conservació del patrimoni cultural.

Baños Árabes

El cert és que aquests banys, que probablement tenien el seu origen al segle XI, són una autèntica meravella. Amb raó estan considerats com els millor conservats d’Espanya, podent-se distingir perfectament les diferents sales de bany (freda, tèbia i calenta) amb les habituals lluernes en estrella, així com el vestíbul.

Baños Árabes

Iglesia de Santa Magdalena

Situada molt a prop de los Baños Árabes, l’església va ser aixecada sobre una Mezquita antiga.

El vestigi musulmà es troba al pati de l’església. L’alberca que es troba al centre del mateix va ser la existent al pati d’ablucions de la Mezquita islàmica. De fet, també la única torre campanar de l’església va ser en el seu temps el minaret de temple musulmà.

Façana de la Iglesia de Santa Magdalena
Pati interior de la Iglesia de Santa Magdalena

Museo Íbero

El Museo Íbero va ser inaugurat a finals del 2017 i té la pretensió de convertir-se en referent nacional. El recorregut a través del museu permet conèixer les més de 1.600 peces exposades, entre elles, algunes tan fascinants com el conjunt escultòric de Porcuna, procedents del jaciment de Cerrillo Blanco a Porcuna. El Guerero de la doble armadura o el Oso de Porcuna, són dues de les escultures ibèriques més fascinants del museu.

Museo Íbero
El Guerrero de la doble armadura, Museo Íbero
El Oso de Porcuma, Museo Íbero

Castillo de Santa Catalina

Se sap que el turó de Santa Catalina porta essent ocupat des de fa varis mil·lennis. Aquí s’han trobat vestigis de l’Edat de Bronze, per exemple. No obstant, un primer recinte defensiu hauria estat edificat pels ibers, per tal de continuar amb funcions similars en temps de fenicis i romans.

Castillo de Santa Catalina

No obstant, el que es pot visitar avui en dia fa referència a l’Alcázar Nuevo erigit en temps cristians, que hauria substituït a l’Alcázar Viejo, que hauria estat l’edificació existent en l’època islàmica i que s’hauria localitzat on avui es troba el Parador de Turismo.

Tot i que el francesos va ocupar, modificar i finalment volar part del Castillo de Santa Catalina durant l’ocupació napoleònica, entre la part recuperada i el part restaurada, el cert és que la visita resulta interessant.

En el recorregut pel Castillo de Santa Catalina es pot passar pe l’adarb que recorre tota la muralla, a més de la presó o masmorra, la Torre Albarrana que avui alberga la Capilla de Santa Catalina o la Torre del Homenaje.

Presó o Masmorra del Castillo de Santa Catalina

Des del Castillo de Santa Catalina surt un sender de no més de 200 metres que porta fins a la Cruz del Castillo. La història conta que quan Fernando III va conquerir la ciutat als àrabs, va manar col·locar al punt més alt de la ciutat una creu cristiana. Pel vist, la primera creu havia estat la mateixa espasa que el rei hauria clavat al lloc.

El cert és que la creu actual és bastant recent, de meitats del segle XX, que hauria substituït a l’anterior, bastant més petita. Tanmateix val la pena apropar-se aquí, no per la creu, si no per les meravelloses vistes de tota la ciutat i els voltants. De fet és l’únic lloc del turó des d’on es pot observar la Catedral. A la dreta, es pot observar la Sierra Mágina, un parc natural de Jaén. S’explica que en dies clars, es pot veure Sierra Nevada.

Vistes de Jaén des de la Cruz del Castillo

ÚBEDA

Situada la cor de la província de Jaén, davant de la Sierra Mágina i rodejada d’un mar d’oliveres, Úbeda està considerada com la ciutat més antiga d’Europa occidental, amb 6.000 anys d’antiguitat, a part d’una meravella tant pels seus impressionants edificis d’estil renaixentista com pels elements que es conserven i recorden el seu passat romà, musulmà i barroc. Úbeda va ser declarada Patrimoni de la Humanitat.

A part de perdre’s pels seus carrers de la part antiga i trobar racons amb més encant, val la pena entrar en algun dels seus antics palaus, esglésies, museus i sobretot, provar l’oli de Jaén, una de les majors fonts d’ingressos de tota la província.

Palacio de la Vega de los Cobos

En arribar és pot deixar el cotxes al pàrquing gratuït de la Plaza de Santa Clara per començar la visita al Palacio de Vela de los Cobos, situat a pocs metres.

Aquest palau renaixentista, construït al segle XVI per l’afamat arquitecte Andrés de Vandelivira, es conserva en perfecte estat, destacant per la seva façana de pedra amb una porta endintalada entre columnes corínties, mentre que en la segona planta sobresurten una sèrie de balcons amb columnes coronades amb un frontó.

A l’interior, alberga precioses habitacions com el Salón Francés i el Comedor de Gala, decorades amb mobles, escultures i pintures de l’època, a més d’una interessant Biblioteca i un arxiu històric.

En aquest edifici va viure durant molts anys la família de Francisco Vela de los Cobos, regidor d’Úbeda i secretari d’Estat de Carlos V, que va obtenir una gran fortuna i va ser un dels homes poderosos del país.

Interior delPalacio de Vega de los Cobos

Sinagoga del Agua

A pocs metres del Palacio de Vela de los Cobos es troba l’antiga Sinagoga del Agua, construïda a l’Edat Mitja i descoberta per casualitat durant unes obres al 2007, que fa ser oberta al públic al 2010.

Durant la visita guiada d’uns 30 minuts en grups reduïts per l’interior es descobreixen sis estances úniques entres les que destaca el Mikveh, que s’utilitzava per a realitzar el bany ritual de purificació, tan habitual en la cultura jueva.

Una altra de les sales més interessants és la Galeria de las Mujeres, un espai reservat perquè les dones i nens poguessin assistir a les cerimònies religioses.

Sinagoga del Agua

Museo Arqueológico de Úbeda

Sortint de la Sinagoga del Agua, passant per la Calle Roques Rojas s’arriba al Museo Arqueológico. Situat en un preciós edifici mudèjar del segle XIV.

Per entrar de forma gratuïta a aquest edifici cal creuar un porxo amb una arcs que porta cap al pati central des del qual s’accedeix a quatre galeries on es troben des de restes prehistòriques, esteles funeràries de l’època romana, fins a peces medievals i mudèjars.

Horari: dimarts de 14:30 a 20:30; de dimecres a dissabtes de 9:00 a 20:30; i diumenges de 9:00 a 14:30.

Museo Arqueológico de Úbeda

Iglesia de San Pablo

Construïda al segle XIII sobre una antiga Mezquita, aquest temple medieval és un dels més antics de la ciutat i impressiona per la seva barreja d’estils entre els que es troba una portada romànica, coneguda com Puerta de los Carpinteros, una façana lateral d’estil renaixentista i un interior d’estil gòtic tardà amb vàries capelles funeràries com la del Camarero Vago.

Iglesia de San Pablo

Sacra Capilla del Salvador del Mundo

És l’edifici més important per visitar a Úbeda. Mandat construir al 1536, sota el patrocini de Francisco de los Cobos, per albergar el panteó familiar, aquest temple funerari projectat per Diego de Siloé i completat per Andrés de Vandelvira, és una obra mestra de l’art renaixentista.

Després de veure la façana plateresca amb els escuts de la família, val la pena pagar els 5€ que costa l’entrada per veure el seu altar major que alberga un fantàstic retaule de fusta representant la transfiguració, l’estàtua de San Juanito esculpida en marbre i atribuïda a Miguel Ángel, i la sagristia, considerada com una de les principals obres del Renaixement espanyol.

Horari: de dilluns a dissabte de 9:30 a 14:00 i de 17:00 a 19:00; diumenge d’11:30 a 14:00 i de 17:00 a 20:00.

Sacra Capilla del Sal Salvador del Mundo
Interior de la Sacra Capilla del Salvador del Mundo

Palacio del Deán Ortega

Al costat de la Sacra Capilla del Salvador del Mundo, a l’emblemàtica Plaza Vázquez de Molina, es troba el Palacio del Deán Ortega, un altre palau renaixentista.

Parador Nacional de Turismo des del 1930, aquest edifici que es pot visitar tot i no està allotjat en ell, va ser construït al segle XVI per Fernando Ortega, primer capella de la Sacra Capilla del Salvador del Mundo i deixant enrere la seva sòbria façana en la que sobresurt la seva portada principal flanquejada per dues columnes dòriques, es pot veure l’interior per veure un elegant pati central renaixentista de dos nivells i emporxat amb esveltes columnes de marbre.

Palacio del Deán Ortega
Pati central del Palació del Deán Ortega

Palacio de las Cadenas

També a la Plaza Vázquez de Molina, hi ha el Palacio de las Cadenas, que es pot visitar de forma gratuïta, actualment és la seu de l’Ajuntament.

Construït al 1562 per Andrés de Vandelvira i finançat per Juan Vázquez de Molina, secretari d’estat de Carlos V i secretari de cambra de Felipe II, aquests edifici impressiona per la seva façana de tres pisos decorada amb columnes, balcons amb frontons i ulls de bou, mentre que l’interior gira al voltant d’un pati emporxat per columnes de marbre i una preciosa font central, a més d’albergar a la planta superior el Archivo Municipal, que compta amb un artesanat de fusta d’estil mudèjar.

Horari: de dilluns a divendres de 8:00 a 14:30.

Palacio de las Cadenas

Altres edificis de la plaça són el Palacio del Marqués de Mancera, construït al segle XVI, i la Cárcel del Obispo, un edifici que es va convertir en una presó de religiosos.

Iglesia de Santa María de los Reales Alcázares

Just davant del Palacio de las Cadenas, a la Plaza Vázquez de Molina, hi ha la imponent Iglesia de Santa María de los Reales Alcázares. Declarada Monument Nacional i part del conjunt Patrimoni de la Humanitat, aquesta col·legiata es va aixecar sobre les restes de la Mezquita Mayor i meravella per la superposició d’estils com el gòtic, mudèjar, renaixentista, barroc i neogòtic, que mostren com ha anat evolucionant l’arquitectura.

A la façana destaca la portada renaixentista presidida per les dues sobresortides espadanyes i un relleu de la Adoración de los Pastores, a més de la portada lateral per la que surt la estimada Cofradía del Nuestro Padre Jesús de Nazareno el matí del divendres sant, mentre que a l’interior d’estil gòtic-mudèjar, es troba un claustre i vàries capelles nobiliàries.

Horari: de dilluns a dissabte de 10:00 a 14:00 i de 17:00 a 20:00; diumenges d’11:00 a 14:00 i de 17:00 a 20:00.

Iglesia de Santa María de los Reales Alcázares

Puerta de Granada

La Puerta de Granada és un dels accessos millor conservats a l’antiga ciutat emmurallada àrab. Aquesta porta de mig punt que porta part de la muralla del segle X i situada al costat d’un pilar abeurador, servia de sortida cap a l’antic camí reial de Granada i diuen que va ser creuada per la reina Isabel la Católica, quan va partir cap a la conquesta de Baeza.

Com a curiositat, conta una llegenda que si ets capaç de menjar-te una magrana sota la llinda de la porta sense que et caigui cap gra, trobarà un valuós tresor.

Puerta de Granada

Hospital de Santiago

L’Hospital de Santiago està considerat una de les grans obres d’arquitectura assistencial del Renaixement a Espanya.

Aquest imponent edifici, construït entre 1562 i 1575, va ser un hospital per a pobre malalts, així com església, panteó i palau, tot i que actualment s’utilitza com a centre cultural.

Del seu interior sorprèn el pati central emporxat amb columnes de marbre de Carrara, una escala de tipus imperial i una bella capella amb frescos i un retaule de fusta.

L’entrada és gratuïta.

Hospital de Santiago
Pati interior de l’Hospital de Santiago

BAEZA

Aquesta ciutat immortalitzada en versos d’Antonio Machado va ser declarada Patrimoni Històric de la Humanitat al 2003 pel seu impressionant llegat renaixentista concentrat en el seu preciós centre històric, replet de carrerons empedrats, els quals et traslladen a segles enrere.

Paseo de las Murallas

Cal recordar que durant l’època musulmana la ciutat estava fortificada per un Alcázar i dos recintes emmurallats, que es van anar ampliant després de la reconquesta i sumant-hi la seva posició elevada, la feien quasi inexpugnable. En l’actualitat es conserven varis trams de muralla al Paseo de las Murallas i d’Antonio Machado, a més de vàries portes d’entrada, que permeten fer-se una idea de com era tot el recinte emmurallat a l’Edat Mitja.

Paseo de las Murallas

Puerta de Úbeda

Puerta de Úbeda

Aquesta porta , que conduïa al camí d’Ubeda, comptava amb tres arcs, dels que només se’n conserva un, després que els altres dos fossin destruïts per la reina Isabel al 1476, per acabar amb les disputes de la noblesa local. Juntament amb l’arc de mig punt es troba la magnífica Torrassa, construïda en maçoneria i un escut dels reis Catòlics al front exterior, que alberga en el seu interior el Centro de Interpretación Baeza Medieval, on es pot conèixer la història medieval de la ciutat i tot el seu sistema defensiu.

Catedral

La Catedral de la Natividad de Nuestra Señora, construïda sobre les restes d’una antiga Mezquita, pertany al conjunt històric-monumental de la Plaza de Santa María, aquest temple va ser construït en estil gòtic, tot i que unes profundes reformes al segle XVI li van aportar elements renaixentistes com la seva fantàstica façana.

Altres punts destacats de l’exterior són la Puerta de la Luna, situada a la façana oest i el que pertany al gòtic-mudèjar del segle XIII, la torre, que va ser l’antic minaret de la Mezquita, mentre que a l’interior sobresurten unes fantàstiques voltes, un púlpit de de ferro forjat, una reixa obra del mestre Bartolomé, un preciós retaule major d’estil barroc i sobretot, la bonica Capilla Dorada.

Horari: de dilluns a divendres de 10:00 a 14:00 i de 16:00 a 19:00 ; dissabte de 10:00 a 19:00 i diumenges de 10:00 a 18:00.

Interior de la Catedral de Baeza

Plaza de Santa María

A part de la Catedral, a la plaça es troben diversos edificis històrics com les Casas Consistoriales Altas, el Seminario de San Felipe Neri, i al centre, la Fuente de Santa María.

Les Casas Consistoriales van ser un dels edificis més importants de la ciutat, ja que va ser seu del Consejo de Baeza a principis del segle XVI i tot i que  no es pot visitar el seu interior, val la pena observar la seva façana gòtica amb diversos escuts d’armes com el de Juana laLoca i Felipe el Hermoso.

El Seminario de San Felipe Neri va ser fundat al 1660 pel bisbe Fernando de Andrade i destaca per les seves dues façanes de selleria on hi ha inscrits nombroses crítiques socials de l’època medieval, que serien equivalents als grafitis actuals.

La Fuente de Santa María, construïda pel Concejo l’any 1564 per commemorar l’arribada de l’aigua a la ciutat, destaca pel seu arc de triomf i els escuts de Baeza i del rei Felipe II.

La Plaza de Santa María amb la Catedral de Baeza al fons i la Fuente de Santa María al davant

Palacio de Jabalquinto

Aquest palau, actual seu de la Universidad Internacional de Andalucía, va ser construït a finals del segle XV i enamora per la seva façana decorada amb puntes de diamant i preciosos finestrals, mentre que a l’interior ressalta el pati amb dos pisos d’arcades de mig punt sobre columnes de marbre i una impressionant escala barroca.

A pocs metres d’aquest palau es troba la Antigua Universidad, un dels pocs edificis d’estil manierista que hi ha a Baeza i que gira al voltant d’un pati amb doble arcada.

Horari: de dilluns a divendres de 9:00 a 14:00.

Palacio Jabalquinto
Pati de l’Antigua Universidad

Iglesia de Santa Cruz

Davant del Palacio de Jabalquinto es troba aquesta església, una de les poques esglésies romàniques de tot Andalusia. Aixecada al segle XIII, després de la conquesta del Valle Alto del Guadalquivir per Fernando III, la seva façana principal va se coberta per estructures neoclàssiques, mentre que l’interior està dividit en tres naus amb artesanat de fusta sostingudes per columnes de pedra i una àbsida semicircular cobert per pintures al fresc de principis del segle XVI.

Iglesia de Santa Cruz

Plaza del Pópulo

A part del Arco de Villalar i la Puerta de Jaén, aquesta plaça anomenada també Plaza de los Leones, té varis edificis i monuments amb gran valor històric com les Antiguas Carnicerías, la Casa del Pópulo i la fantàstica Fuente de los Leones.

L’Arco de Villalar va ser aixecat al 1522 per commemorar la victòria de l’exèrcit de Carlos I sobre els rebels comuners a la Batalla de Villalar, metre que la Puerta de Jaén, situada just al costat, era un dels accessos més importants de la ciutat medieval emmurallada.

Les Antiguas Carnicerías, un edifici d’arquitectura civil construït al 1547 surant el regnat de Carlos V, tenia a l’Edat Mitja una escorxador a la planta baixa i la zona de venda al pis superior.

La Casa del Pópulo, un edifici d’estil plateresc amb dos pisos, l’inferior amb sis portes (una per cada Escribanía Pública) i un pis superior que estava ocupat per l’Audiencia.

Per últim, la Fuente de los Leones, que va arribar procedent de la ciutat iberoromana de Cástulo al segle XVI, compta amb diversos elements ornamentals entre els que meravella la Imilce, una figura femenina que es diu que va ser la princesa ibera de Cástulo i muller del general cartaginès Aníbal Barca.

Plaza del Pópulo

Torre de los Aliatares

Des de la Plaza del Pópulo es recomanable fer un agradable passeig per la Plaza de la Constitución, que va ser un antic mercat medieval i en l’actualitat és una plaça amb porxos plena de botigues i bars, que té a l’edifici de la Alhóndiga, el principal punt d’interès.

Aquest passeig porta fins a la Plaza de España, que alberga la Torre de los Aliatares, una de les torres més importants que es conserven de l’antiga muralla musulmana del segle XII. Aquesta torre de base quadrada, coneguda com la Torre del Reloj, està realitzada amb selleria i impressiona pels 25 metres que té d’alçada culminats amb merlets.

Torre de los Aliatares

Antonio Machado

El gran poeta sevillà Antonio Machado va viure de 1912 a 1919 a Baeza, exercint de professor de gramàtica francesa a l’Institut de Batxillerat de la ciutat i essent una de les seves etapes literàries més prolífiques.

Seguint la petjada que va deixar a la ciutat, es pot visitar l’aula on impartia classe, situada a l’Antigua Universidad i en la que es conserva el mateix mobiliari de quan impartia classes l’autor de Campos de Castilla.

Un altre dels punts de la ruta és la Calle San Pablo que alberga una bonica estàtua del poeta assegut en un banc i la casa on Machado va passar els primers dies a la ciutat, tot i que va ser en una casa situada entre les Calle Gaspar Becerra i la Calle Prado de la Cárcel, en que va passar més temps i en la seva façana es pot llegir “aquí vivió el poeta D. Antonio Machado”.

Estàtua d’Antonio Machado

PARQUE NATURAL DE LA SIERRA DE CAZORLA

Si es busca tranquil·litat, paisatges naturals i plens de vida, la Sierra de Cazorla és l’espai natural més gran de la península i el segon d’Europa. Les seves àmplies dimensions agafen les serres de Cazorla, Segura i les Villas. En total més de 214.000 hectàrees de naturalesa viva. Ubicat al nord-est de la província de Jaén alberga l’extensió més gran de pinedes de tot Espanya que juntament amb els seus mars d’oliveres i els seus paisatges de naturalesa càrstica donen lloc a enclavaments de gran bellesa.

El parc natural és una font inesgotable de pobles sorprenents, rutes de senderisme, miradors, cascades i punts de gran interès històric i cultural.

Declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO al 1983 i zona de protecció per les aus migratòries al 1988, el parc natural compta amb una fauna característica de cérvols, porcs seglars, voltors i àligues reials que amb tanta precisió va gravar Fèlix Rodríguez de la Fuente.

Cazorla

El poble que dóna nom a la serra resum totes les meravelles del lloc i necessàriament és el punt de partida. Un encantador poble blanc encastat contra la muntanya, un castell vigilant, vestigis d’èpoques remotes, un mirador sensacional, un entorn natural verd que convida a ser recorregut pels múltiples senders que disposa i variades possibilitats per degustar la gastronomia local i l’adquisició de productes típics.

Els caòtics carrerons empinats i els diversos monuments van propiciar la declaració del poble de Cazorla com Conjunt Històric Artístic al 1972. De primeres ens trobem amb les ruïnes de la Iglesia de Santa María, que mai va acabar de construir-se per l’impacte de les contínues crescudes del riu. La seva extrema singularitat es va convertir en un escull insuperable: es tracta de la única església a Europa construïda sobre un riu. La visita de l’obra d’enginyeria creada per salvar-ho, la Bóveda del Río Cerezuelo, no et deix indiferent.

Molt recomanable l’ascens a la torre de l’església a través d’una escala de cargol per poder obtenir una bella panoràmica de la Plaza de Santa María i del Castillo de la Yedra.

Deambulant pels carrers es pot passar per la popular Casa de las Bicicletas amb les desenes de acolorides bicicletes penjades a la seva façana.

Encarant la penya de los Halcones i amb la mirada al cel s’arriba al Castillo de Yedra, un impressionant fortalesa del segle XI que s’alça majestuosament al cor de Cazorla, que en l’actualitat acull el Museo de Artes y Costumbres del Alto Guadalquivir.

I per tenir les millors vistes del poble, cal accedir al Balcón del Pintor Zabaleta, sobretot a la nit amb tot el poble il·luminat.

Cazorla

Segura de la Sierra

Aquest poble declarat Conjunt Històric Artístic al 1972 és una petita vil3la composada per un ventall de cases arremolinades al voltant d’un castell. Impressiona la seva verticalitat de les cases que, vistes de lluny, sembla que s’hagin de precipitar al buit.

El Mirador de los Hermanos Esplá, en les immediacions del castell que corona la localitat, presenta una panoràmica excepcional cap al cim d’El Yelmo, la muntanya màgica de la Sierra de Segura. Al seus peus es poden apreciar cases senyorials, una font imperial del segle XVI, diverses torres del vell recinte emmurallat, una església de planta parroquial i fins i tot banys àrabs de l’època.

Segura de la Sierra

Hornos de Segura

La gesta arquitectònica del castell sobre la roca a La Iruela es multiplica quan un poble sencer s’allotja en una gran roca. Hornos de Segura és d’aquests pobles que es divisen des la llunyania. Aquestes cases que han conquerit un terreny hostil precisament per a servir com a protecció dels antics habitants d’invasions estrangeres.

El Castell de Hornos, un castell musulmà amb tres torres, en que en l’actualitat hi alberga el Cosmolarium Castillo Hornos, que és el centre de divulgació de l’astronomia que consta d’un planetari digital, amb cúpula de 8 metres de diàmetre que mostra produccions audiovisuals, completes sales d’exposicions sobre l’Univers, espais per a tallers i jocs educatius, així com una terrassa per a observacions astronòmiques.

A part del castell, Hornos de Segura també disposa de la Iglesia de la Asunción, en que a la seva torre del campanar s’accedeix per una escala de cargol per veure unes interessants gàrgoles gòtiques.

Hornos de Segura

Quesada

Quesada és un encantador poble blanc també encaixat en un turó, respectant l’ensenya d’identitat de la zona, en el que es pot veure la Iglesia de San Pedro y San Pablo.  A Quesada es pot fer un agradable passeig pels carrerons.

Per ressaltar de Quesada, compta amb el Museo Rafael Zabaleta, que porta el nom del fill predilecte del poble i eminent pintor avantguardista. La col·lecció amb la que compta el museu es compon de nombroses pintures a l’oli, aquarel·les i dibuixos, i per altres col·leccions d’art modern. Artistes de prestigi com Miró, Percebal o Tàpies van donar obres al museu.

L’entorn natural de Quesada cobra especial esplendor. A prop d’on neix el riu Guadalquivir hi ha el Valle de los Tejos Milenarios, on sobreviuen teixos exemplars des de l’època dels romans. A una mitja hora del nucli urbà i entre dues muntanyes es troba rodejat el Santuario de Tíscar.

Imprescindible en època de desgel la Cueva del Agua, una gruta que escup aigua a torrents creant unes espectacular cascades.

Quesada

La Iruela

Colindant amb el poble de Cazorla s’ubica La Iruela, la porta d’entrada al Parque Nacional de Sierras de Cazorla, Segura y las Villas. Possiblement a La Iruela es percep en més mesura l’accidentada topografia que caracteritza les poblacions de la comarca.

També es troba en una vessant coronada per un castell, però en aquest cas compta amb la singularitat de que penja d’una gran roca que li atorga una espectacularitat especial. Mal la pena enfilar-nosa les restes del castell templer per gaudir de les vistes d’aquests camps d’oliveres i pins. A l’interior de la fortalesa hi ha les ruïnes de la Iglesia de Santa Domingo de Silos, incendiada al 1810 per les tropes franceses com a represàlia per l’oposició del poble a l’invasor.

Castell de La Iruela

Almendral

A l’Almendral hi ha el Parque Cinegético Collado, que es visita a través d’una visita guiada amb tren turístic per un recorregut de 5 km. Els visitants poden veure animals en semi llibertat com cérvols i daines dins d’un paratge natural de 100 hectàrees. Compta també amb u na ruta a peu d’1,5 km que inclou la parada en dos miradors amb vistes al Pantano del Tranco, on es troben les instal·lacions d’exposició i observació d’aus rapinyaires.

Parque Cinegético Collado

Rutes de senderisme de la Sierra de Cazorla

Hi ha més de 40 rutes habilitades, no obstant a continuació es detallen les que estan valorades com les millors rutes:

Ruta per la Cerrada de Elías i Nacimiento del Río Borosa

Ruta circular de 21 km i una duració aproximada de 7 hores. Principi i final al Centro de Interpretació de Torre del Vinagre, que compta amb un museu i un jardí botànic. Si no es vol fer tota la ruta, hi ha l’opció de tornar als 4 km quan s’arriba a la Cerrada de Elías, un congost del riu Borosa salvat per unes plataformes de fusta.

La Cerrada de Elías

Ruta de Félix Rodríguez de la Fuente

Ruta circular de 18 km. Principi i fi al Mirador de Félix Rodríguez de la Fuente situat al Pantano del Tranco. La ruta segueix el passos del naturalista durant el rodatge de la mítica sèrie “El hombre i la tierra”. Al llarg del recorregut es pot veure una mostra completa de la fauna i flora de la riba del Guadalquivir i inclús pot hi ha l’ocasió de visitar el Parque de Fauna Silvestre Collado del Almendral, on es pot troba cérvols, cabres salvatges, muflons i daines en situació de semi llibertat. La ruta també es pot fer amb cotxe, disposa de cinc miradors perfectament condicionats i dotats de panells interpretatius del territori.

Imatge de posta de la Ruta de Félix Rodríguez de la Fuente

Ruta per la Cerrada del Utrero i la Cascada de Linarejos

Sender de 1,6 km, pel que el converteixen en una perfecta opció per aquells amb ambicions menors. Es tracta d’un congost estret i profund llaurat pel Guadalquivir que desemboca en una de les principals atraccions del parc natural: la Cascada de Linarejos, també coneguda com Cola de Caballo per la seva apreciable altura de 60 metres i l’escassa amplada. Aquesta zona és especialment sobrevolada per voltors lleonats i altres aus rupícoles.

Cascada de Linarejos

ALMERÍA

Alcazaba

Dominant sobre el que va ser l’antiga medina. Declarada Bé d’Interès General, la Alzazaba és el principal monument d’Almería. Després de l’Alhambra de Granada, és la construcció àrab més gran d’Espanya.

Abderraman III va ordenar la seva construcció al segle X, després de la fundació d’Almería. És una fortalesa que té tres recintes, dels que dos són musulmans i un cristià. Aquest últim es va construir després de la conquesta de la ciutat pels reis Catòlics al 1489.

En el primer recinte, d’època musulmana, hi ha una gran zona enjardinada, amb aljubs. Al segon recinte, es trobava la residència reial i també hi ha aljubs califals del segle X, i inclús un arc cristià del segle XVI, una ermita mudèjar i uns banys públics. A l’últim recinte, d’època cristiana, hi ha un castell, amb un gran pati d’armes, i les Torres del Homenaje, la Noria y la Pólvora.

Als peus de l’Alcazaba es trobava la Medina d’Almería, que es va construir al 955 i que s’estenia des de les actuals Avenida del Mar fins a la Calle de la Reina. Des de l’Alcazaba surt la muralla àrab que arriba fins al Cerro de San Cristóbal. Al cerro hi ha un mirador amb el Sagrado Corazón de Jesús.

Alcazaba

Catedral de la Encarnación

La Catedral es va construir al segle XVI, sobre la antiga Mezquita major. Combina estil renaixentista i barroc.

Té un aspecte de fortalesa perquè es va construir tant com a temple de culte religiós com per a refugiar la població dels atacs de pirates barbarescos.

Preu: 6€.

Catedral de la Encarnación

PARQUE NATURAL DEL CABO DE GATA

Situat al sud-est d’Espanya, a la província d’Almería, al Cabo de Gata, lliure d’urbanisme i la massificació turística, es troba des d’imponents i abruptes penya-segats a torres i baluards que van protegir la comarca dels atacs dels pirates, platges salvatges d’aigües turqueses i un ric fons marí a part de petits pobles costers de casetes blanques plens d’encant.

La millor forma de conèixer tots els atractius turístics de Cabo de Gata, concentrats en un escarpat litoral, és fer la ruta vorejant la costa, des de Mojácar fins Almería capital.

La millor època per gaudir dels paisatges i platges del Parque Natural del Cabo de Gata és d’abril a octubre, evitant els mesos de juliol i agost, ja que durant aquests dos mesos fa més calor, hi ha més gent i els preus dels allotjaments són més cars.

Playa de los Muertos

L’aconsellable és començar la ruta per Mojácar, un poble que tot i està a pocs quilòmetres de l’entrada del parc, val la penca incloure’l en qualsevol ruta a aquesta zona.  Més endavant ja trobareu la guia de Mojácar.

Des de Mojácar a la Playa de los Muertos hi ha uns 30 km, és una de les platges més boniques del parc. Un cop es deixa el cotxe al pàrquing de terra (5€ tot el dia) ens podem apropar a un fantàstic mirador, des d’on s’obtenen unes vistes panoràmiques i completes de la platja i del blau turquesa de les seves aigües. Després cal baixa caminant uns 10 minuts per un camí amb forta pendent, de fet hi ha dos senders per baixar-hi, un és més curt però amb més pendent, i l’altre és no té tanta pendent però és més llarg. La platja té una longitud d’una mica més d’un quilòmetre, i és de pedretes.

Playa de los Muertos

Cal tenir en compte que si no bufa el fort vent de llevant, es pot banyar tranquil·lament, tot i el seu fort desnivell i que no compta amb cap servei, de fet no és recomanable banyar-se si es va en família i nens.

Mesa Roldán

Un dom volcànic amb un cim pla, situat a 2 km de la Playa de los Muertos i amb unes increïbles vistes al mar Mediterrani. Al cim hi ha un far i la Torre Roldán, un baluard construït al segle XVIII, sobre un altre d’origen àrab, que s’utilitzava per vigilar les possibles incursions dels vaixells pirates barbarescos.

Tot i que ja era conegut, en els últims anys s’ha fet famós per rodar-se aquí una escena de la sisena temporada de la popular sèries Joc de Trons en la que apareix un drac posant-se sobre la torre, junt a Daenerys i Tyrion.

Mesa Roldán

Agua Amarga

Agua Amarga és un bonic poble coster vorejat de turons, amb una platja d’aigües cristal·lines, en el que el més recomanable és passejar pels seus carrers rodejats de cases típiques andaluses, de façanes blanques i balcons plens de geranis i buguenvíl·lies, típics dels antics pobles de pescadors, fins arribar a la zona de la platja.

Un cop vist el poble, també es pot fer una ruta de senderisme d’uns 30 minuts fins arribar a la Cala de Enmedio, una de les cales més imprescindibles de Cabo de Gata, amb 150 metres d’arena fina, que enamora per les dunes fossilitzades que han creat formes ondulades de pedra que s’endinsen al mar i contrasten amb l’intens blau de les aigües.

Cala de Enmedio

El Playazo

Abans d’arribar al Playazo, és recomanable passar per les mines d’or abandonades de Rodalquilar, que recorden el passat d’aquest tranquil poble.

Després de visitar les mines, cal agafar el cotxe i apropar-se en pocs minuts a la preciosa platja verge del Playazo, passant abans per davant de la Torre de los Alumbres, construïda en estil renaixentista al 1510.

Un cop a la platja, es pot gaudir dels seus 400 metres d’arena fina i daurada, flanquejada per diversos penya-segats volcànics i el Castillo de San Ramón, una fortalesa d’estil renaixentista per a quatre canons construïda al 1764, en la que es pot gaudir d’un relaxant bany en les seves aigües tranquil·les.

El Playazo
Castillo de San Ramón

Cal remarcar que les millors vistes d’aquesta platja i la contigua Calilla del Playazo s’aconsegueixen des de la Hoya de Rodalquilar, una bonica duna fossilitzada.

Mirador de la Amatista

De camí al poble de la Isleta del Moro, es pot parar al Mirador de la Amatista per gaudir d’unes bones vistes del litoral andalús.

Antic lloc de vigilància de la Guardia Civil, des d’aquest mirador, que té un pàrquing gratuït a només 100 metres, s’obtenen unes fantàstiques panoràmiques de muntanyes d’origen volcànic com el Pico de los Fraires, la més alta del parc amb quasi 500 metres, abruptes penya-segats i aigües de color turquesa.

Mirador de la Amatista

La Isleta del Moro

La Isleta del Moro és una petita població pesquera que conserva l’encant d’antany amb les seves cases blanques i barques reposant sobre l’arena.

Aquest poble al costat d’un penyal i una illeta que rep el seu nom, està rodejat de petites cales entre les que destaca la Playa del Peñón Blanco, que té una roca de color blanc al mig de l’arena.

La Isleta del Moro

Playa del Arco

La Playa del Arco o Playa del esparto, situada a la Barriada de los Escullos, prop de la Isleta del Moro, és una original platja d’arena fina i daurada molt visitada gràcies a les formacions capritxoses que s’han anat creant per erosió al llarg de milions d’anys en una duna fòssil del seu marge dret.

Una altra dels avantatges, sobre tot pels amants del snorkel i el busseig, és que compta amb un fantàstic fons marí ple de boniques formacions rocoses i praderes de Posidònia, on s’amaguen nombrosos peixos i mol·luscos.

Playa del Arco

A pocs metres d’aquesta platja es troba el Castillo de San Felipe, una ben conservada fortificació costera del segle XVIII, construïda sota el regnat de Carlos III.

Castillo de San Felipe

Playa de los Genoveses

Des de la Playa del Arco es pot agafar la carretera general que passa per l’interior, fins a la població de San José, que a part de comptar amb una extensa oferta hotelera i de restauració, està a prop de dues de les millors platges de Cabo de Gata.

Després de visitar l’antic poble pesquer de San José, s’agafa una carretera sense asfaltar que porta fins a la Playa de los Genoveses. Aquesta platja de més d’un quilòmetre de longitud, que ocupa tota una badia, és d’arena fina i d’aigües poc profundes, cosa que la converteixen en ideal per gaudir d’un dia de platja.

Com a curiositat comentar que l’origen del seu nom prové del desembarcament d’una flota genovesa que va ajudar a l’exèrcit castellà en la lluita contra els musulmans.

Playa de los Genoveses

A pocs quilòmetres d’aquesta platja, per la mateixa carretera, es troba la Playa del Mónsul, una altra platja que té una gran roca situada al mig i una duna mòbil en un dels extrems.

Playa del Mónsul

Las Salinas

Després de banyar-se a la Playa de los Genoveses, cal tornar cap a San José per agafar la carretera interior 3201 fins a les Salinas, ja que el camí que voreja la costa està prohibit pels cotxes particulars.

A part de produir unes 40.000 tones anuals de sal, aquestes salines són la llar de multitud d’espècies vegetals i animals, sobretot aus, com flamencs rosats, que es poden observar, tot i que és aconsellable portar uns binocles.

Las Salinas
Flamencs rosats de Las Salinas

Just davant d’aquestes s’estén la platja més llarga del parc natural, amb 5 km de longitud que va des de Torreón de San Miguel fins al far del cap i des d’on, just a la meitat es pot veure la Iglesia de Las Salinas.

Arrecife de las Sirenas

Aquest escull, que deu el seu noma l’antiga presència de foques monjo i que els navegants confonien amb sirenes, és una de les visites més icòniques de tot el Parque Natural del Cabo de Gata, que s’obtenen des del Mirador de las Sirenas, situat al costat del far de Cabo de Gata.

Aquest far construït al 1961 sobre les ruïnes del Castillo de San Francisco de Paula, forma juntament a l’escull, la Torre de la Vela Blanca i Playa del Corralete, un paisatge de somni.

Arrecife de las Sirenas

NÍJAR

En ple cor de Níjar, a l’ambientada Plaza La Glorieta, es troba la Iglesia de Santa María de la Asunción que conserva el seu estil mudèjar, construïda al segle XVI, aixecada sobre una torre-fort que li dóna una aspecte de fortalesa. Recentment ha estat restaurada, descobrint-se al seu interior un valuós fresc i la cantera original.

Plaza La Glorieta

Pujant la costa que comença des de l’església, s’arriba al casc històric de Níjar, la part més pintoresca del poble. El passat àrab de Níjar perdura en el temps a través de llocs captivadors com el Barrio del Portillo i el Barrio de la Atalaya.

Es descobreix l’essència andalusí passejant entre els empedrats carrers i cases blanques i cuidades façanes. Un blanc impol·lut amb torretes de flors, buguenvíl·lies i gessamins, així com acolorides portes i finestres que aporten un bell cromatisme al lloc.

Carrer de Níjar

Un dels llocs més destacables del casc antic és el Museo del Agua, situat a l’antiga Plaza del Mercado, on es troba la Fuente de 3 Caños i els centenaris arbres de la plaça.

Museo del Agua
Fuente de 3 Caños

Després de la pujada pels carrers del casc antic, al final del poble, hi ha La Atalaya, es tracta d’una gran icona de Níjar, una torre vigia que ha sobreviscut el pas dels segles i que és l’últim llegat que queda en peu del que va ser una antiga fortalesa àrab.

Es pot pujar al Mirador de la Atalaya, des d’on s’obtenen les millors vistes panoràmiques del poble de Níjar i dels seus horts.

Tot i que un dels principals atractius de Níjar són les seves botigues d’artesania, al més pur estil tradicional, conservant l’estil artístic de vàries generacions d’artesans, terrissers i teixidors. Níjar és el bressol d’Almería de l’art de la terrissa i el pintat a mà sobre la ceràmica, on es pot veure tot tipus de creacions en plats, cantis, gerres i elements decoratius. També són molt típiques les xaropes (jarapas), teixits de colors d’aspecte rústic, ideals per decorar, i objectes d’espart com làmpades, miralls o estoretes, entre altres coses. Tot fet a mà, seguint tècniques molt antigues.

Botiga de ceràmica de Níjar

A Níjar també trobem el Mariposario de Níjar, amb més de 300 papallones exòtiques que viuen en llibertat. Per consultar horaris i preus: web oficial

Mariposario de Níjar

En una de les sortides del poble, al Camino del Campo, hi ha el Jardín Botánico Cactus Níjar, un lloc pels amants dels cactus. Aquest projecte es va iniciar de la mà del botànic austríac Toni Brugger i la seva muller Ingrid, i l’escultora alemanya Anne Kampschulte.

Jardín Botánico Cactus Níjar

MOJÁCAR

Penjat d’un turó a 170 metres sobre el nivell del mar, als contraforts de la Sierra Cabrera, aquest poble de passat àrab i cases blanques típicament andaluses, és perfecte per perdre’s pels seus carrerons empinats.

Museo Casa de la Canana

Aquesta casa ha estat restaurada amb mobles i utensilis antics per recrear de forma minuciosa l’ambient d’una antiga casa tradicional de Mojácar de la primera meitat del segle XX, on durant la visita, transporta al passat mentre es recórrer la planta baixa i el soterrani, dedicat aquest últim a l’activitat agrícola i a la cria d’animals.

Interior del Museo Casa de la Canana

Plaza Parterre

Al sortir del museu es pot recórrer l’estreta i bonica Calle Enmedio, repleta de torretes amb flors i colors vius, fins arribar a la Plaza Partere, situada al costat dels murs posterior de la Iglesia de Santa María, aquesta antiga necròpolis àrab és un dels espais més concorreguts del poble pels turistes i pels locals gràcies a la seva gran terrassa. Una altra de les característiques d’aquest espai obert és el seu emporxat i que és un dels racons on es pot observar una reproducció exacta d’una de les escenes de la Reconquesta.

Plaza Parterre

La Iglesia de Santa María construïda a finals del segle XVI, sobre una antiga Mezquita àrab, és un temple que va ser utilitzat tant pel culte religiós com a fortalesa, d’aquí que estigui construïda amb grans carreus de pedra que li donen un aspecte exterior sobri. A l’interior hi ha una pintura realitzada per Michael Sucker, que va viure nou anys al poble i les imatges de la Virgen del Rosario i San Agustín, patrons de la ciutat.

Plaza del Ayuntamiento

Situada a pocs metres de la Plaza Parterre, és perfecta per a relaxar-se i observar un arbre centenari portat des de les Amèriques per un emigrant i bonics mosaics amb el símbol de l’Indalo dibuixat.

Aquest Indalo, que porta segles a les façanes i portes de les cases de Mojácar, és un antiga pintura rupestre que es va trobar a la Cueva de los Letreros a Vélez-Blanco, al nord de la província d’Almería, que està considerada com un portador de bona sort. Durant el pas dels anys aquesta figura, que es creu que era un deu prehistòric subjectant l’Arc de San Martí, s’ha convertit en el símbol més representatiu de tot Almería a part de ser un bon souvenir per emportar-se de record.

Plaza del Ayuntamiento

Barrio del Arrabal

És un antic barri jueu, construït al segle XVII, fora del recinte emmurallat, aquest pintoresc barri regal algunes de les estampes més boniques del poble amb els seus estrets carrers, els contrastos de façanes blanques i el color de les flors.

Carrer del Barrio del Arrabal

Mojácar Playa

Mojácar compta amb 17 km de costa que alberguen platges fantàstiques com la Playa de la Marina de la Torre, las Ventánicas, la Cueva del Lobo, la Piedra Villazar i las Macenas, famosa per seu bonic castell del segle XVIII i lloc de pas per accedir a la Torre del Pirulico.

Cal dir que les platges estan a uns 5 minuts amb cotxe des del nucli urbà de Mojácar.

Playa la Macenas amb la Torre Pirulico

Deixa un comentari