Toledo és una parada obligatòria pels amants de la història, al conviure pacíficament durant segles cristians, musulmans i jueus, respectant les seves costums. Gràcies a aquest gran exemple, Toledo és tolerància, coneguda com la Ciudad de las Tres Culturas, a part de conservar un gran llegat d’edificis i elements arquitectònics.
La Catedral de Toledo, també anomenada Catedral Primada de España es va iniciar al 1226. Sota el regnat de Fernando III el Santo, en temps de l’arquebisbe Rodrigo Jiménez de Rada. Es va edificar sobre els ciments d’una església visigoda del segle VI, utilitzada com a Mezquita en època musulmana. Les últimes aportacions es fan fer als segle XV quan al 1493 es van tancar les voltes dels peus de la nau central, en temps dels reis Catòlics. Durant els segles posteriors es van fer diferents reformes puntuals, com les façanes al segle XVIII o la construcció de l’última porta d’accés des del carrer, anomenada La Llana, al 1800.
L’estructura de l’edifici té influència del gòtic francès del segle XIII, mesurant 12 metres de longitud i 59 metres de llarg. Consta de 5 naus més el creuer i la doble girola. Les naus externes són una mica més amples que les anteriors; totes tenen cobertes amb voltes quadripartites excepte en el creuer i la capella major que es reforcen amb tercelets.
La part més antiga del temple és la capçalera que manté alguns dels triforis originals, d’origen mudèjar, que s’estenien al llarg de les naus. La resta van ser substituïts, en època del gòtic, per grans vitralls.
Una sèrie de capelles menors s’obren a les naus laterals i girola del temple, que es van solucionar amb plantes alternatives de rectangles i triangles, cosa que va fer que cadascuns d’elles fossin de diferent mida. Entre les mes rellevants hi ha la Capilla Mozárabe, la de Santiago, la de los Reyes Nuevos, la de la Virgen del Sagrario, la de San Pedro i la del Tesoro o San Juan. A la capçalera de la nau central se situa la Capilla Mayor i la Capilla de la Descensión als peus de la nau de l’evangeli.
El temple posseeix tres zones d’accés principals i altres tres accessòries. Entre les primeres destaca el conjunt de tres portes de la façana occidental que donen a la Plaza del Ayuntamiento, anomenades del Perdón, la del Juicio Final i la del Infierno, d’estil gòtic. A la façana nord s’obre la Puerta del Reloj, datada del segle XIV; a la façana sud apareix la Puerta de los Leones o Puerta Nueva, datada de finals del segle XV i principis del XVI. Com accessòries es troba la Puerta Llana, oberta a la calle Cardenal Cisneros i ja a l’interior del temple, comunicant l’església amb el claustre, s’obren la Puerta de Santa Catalina d’estil gòtic i la Puerta de la Presentación d’estil plateresc.
La torre, situada al costat nord-est de la façana principal és d’estil gòtic-flamíger. Va començar a construir-se al 1380. Té una altura de 92 metres, exteriorment, el seu cos quadrat es divideix en sis trams desiguals. El primer és llis, de planta quadrada, amb estreps als angles. El segon ressalta un fris de pissarra negra sobre el que apareixen els escuts de l’arquebisbe Martínez Contreras. El tercer es remata amb un fris d’arquets cecs apuntats amb rajola valenciana de Manises en blau i blanc. El quart continua amb els ressalts de tram anterior coronant-se amb un fris d’enfilall de boles i caps sobresortits al davant. Al 1432 arriba el cinquè tram, en el que s’obren un parell de finestres en cadascun dels quatre costats. Un últim tram és el més petit i té forma octogonal, ressaltant en aquest els escuts de l’arquebisbe Juan Cerezuela (1434-1442). Corona la torre un capitell metàl·lic en forma de prisma piramidal de vuit costats, realitzat al segle XIV.
Situada al barri jueu de la ciutat, aquest edifici religiós mudèjar construït al 1180, va ser utilitzat durant més de 200 anys com a sinagoga, fins que va ser reconvertida en església sobra l’advocació de la verge al 1411.
Destaca el seu sobri exterior que contrasta amb un preciós interior de parets blanques, pilars octogonals i arcs de ferradura, que han servit com a model per altres sinagogues de tot el món.
Horari: tots els dies de 10:00 a 17:45.
Sinagoga de Santa María la Blanca
Museo Sefardí – Sinagoga del Tránsito
El Museo Sefardí està ubicat a la Sinagoga del Tránsito o Sinagoga de Samuel ha-Leví, considerada la més bella sinagoga medieval conservada al món. L’exposició permanent té om objectiu donar a conèixer la història dels jueus a Espanya, la seva arribada a la Península Ibérica en època romana, la seva edat d’or cultural durant l’Edat Mitja, la seva expulsió pels reis Catòlics al 1492, el fenomen de la conversió i la seva persecució per la Inquisició. El guió expositiu arriba fins a l’actualitat, posant el focus a l’exili i el desenvolupament de les comunitats sefardites per tot el món.
Construït al 1476 per ordre del reis Catòlics, d’estil gòtic isabelí, aquest edifici franciscà, impressiona pel claustre de dos pisos ple d’escultures i elements decoratius a part de pel seu interior en que es troba una església amb diferents escuts i símbols dels reis Catòlics, així com un preciós retaule.
Horari: tots els dies de 10:00 a 17:45.
Monasterio de San Juan de los Reyes
Puente de Alcántara
Puente de Alcántara
Creuar el pont és la forma més habitual d’entrar a la ciutat emmurallada de Toledo. Aquest antic pont romà de quasi 200 metres de llarg, va ser construït sobre el riu Tajo entre els anys 103 i 104.
El pont sostingut per 5 pilars, que arriben a un màxim de 25 metres d’altura, té en el seu arc central dedicat a Trajano i als pobles de la zona que van ajudar a la construcció, l’element més decoratiu.
Va ser declarat Monument Nacional al 1921.
Puente de Alcántara
Puente de San Martín
Un altre pont que creua el Tajo és el Puente de San Martín, construït al segle XIV, substituint un altres de barques ubicat en les immediacions.
Destruït durant la guerra fratricida entre Pedro I i Enrique II, va ser reedificat per ordre el bisbe Pedro Tenorio, és de 5 arcs apuntats sobre robustos pilars i compta amb dues torrasses hexagonals als seus extrems. L’entrada a la ciutat està presidida per una gran escut imperial amb els seus corresponents reis sedents.
Va ser declarat Monument Nacional al 1921.
Puente de San Martín
Alcázar
L’Alcázar és una fortalesa medieval situada a la part més alta de la ciutat. Aquest enorme edifici rectangular té els seus orígens en l’època romana, tot i que no va ser fins al 1525 quan el rei Carlos I va portar la seva cort a aquesta ciutat i va reconstruir l’edifici amb la forma que es pot veure avui en dia.
La visita interior és prescindible, ja que a dins hi ha el Museo del Ejército, si però que val la pena apropar-s’hi per gaudir dels seu exterior i entrar a la Biblioteca de Castilla-La Mancha, de manera gratuïta, amb bones vistes de la ciutat i una de les quatre torres des de la última planta, on està la cafeteria.
Horari: de dijous a dimarts d’11:00 a 17:00.
Alcázar de Toledo
Puerta de Bisagra
Aquesta porta és un dels accessos principals a la ciutat emmurallada en l’època medieval, és d’origen musulmà, totalment remodelada sota els regnats de Carlos V i de Felipe II, es caracteritza per està composta per dos cosses amb dos alts murs amb minares que els uneixen, formant un bonic pati entre ells.
Entre els seus elements destaca l’escut imperial de Toledo, amb la seva àliga bicèfala i flanquejat per dues grans torrasses.
Puerta de Bisagra
Mezquita del Cristo de la Luz
Prop de la Puerta de Bisagra es troba aquesta ermita o església, que va ser construïda al 999 com una Mezquita i està considerada com l’edifici millor conservat de l’època musulmana de la ciutat degut que tot i la conquesta cristiana de Toledo al segle XII i algunes remodelacions posteriors, s’ha respectat en part el conjunt arquitectònic podent observar els arcs de ferradura típics de l’art musulmà.
Horari: tots els dies de març a octubre de 10:00 a 17:45.
Preu: 4€.
Mezquita del Cristo de la Luz
Interior de la Mezquita del Cristo de la Luz
Plaza Zocodover
La Plaza Zocodover és el centre neuràlgic i una plaça major durant molts segles. Aquesta plaça rectangular amb porxos, llur nom prové de l’àrab, està rodejada d’edificis d’arquitectura castellana ii té diversos accessos d’entrada entre els que destaca l’Arcode la Sangre.
A part, aquesta plaça és un bon lloc per provar els típics massapans a alguna de les botigues que la rodegen, comprar algun souvenir o prendre alguna cosa en alguna terrassa.
Sevilla està dividia pel riu Guadalquivir, la capital d’Andalusia enamora a primera vista quan es passeja pels carrerons dels seus barris amb més encant, com el de Santa Cruz o Triana, visitant la Catedral o l’Alcázar, passejant pel Parque de María Luisa o veien un espectacle de flamenc en un tablao.
Per conèixer tots els llocs interessants de Sevilla es necessita un mínim de tres dies, tot i que és recomanable invertir una mica més de temps per gaudir de Sevilla amb més tranquil·litat i provar els seus plats més típics com els soldaditos de pavía, el pescaíto frito o el famós gaspacho a més de visitar zones del voltat de la ciutat com l’antiga ciutat romana de Itálica.
La millor època per viatjar a Sevilla és a la primavera o a la tardor, quan la temperatura no supera els 40º dels mesos d’estiu i poder passejar pels seus carrers sense la por a patir cap cop de calor ni haver-se de protegir del sol a l’interior d’una església o un centre comercial. En el cas de voler viatjar al març o a l’abril cal tenir en compte que si coincideix amb la tradicional Setmana Santa o la Feria de Abril, la ciutat estarà molt massificada i els preus dels hotels estaran pels núvols.
Catedral
La Catedral és el temple gòtic més gran del món, declarat al 1987, juntament amb el Real Alcázar i l’Archivo de Indias, Patrimoni de la Humanitat.
Tot i que no hi ha documents escrits que ho confirmin, es creu que la Catedral de Sevilla va començar a construir-se al 1401 després de la demolició de la Mezquita aljama de Sevilla, construïda per ordre del califa almohade Ady Yacub Jusuf, de la que a dia d’avui es conserva el minaret, que és l’actual Giralda i el pati, que és el Patio de los Naranjos.
Com a curiositats és important saber que un dels primera arquitectes de la Catedral de Sevilla va ser Charles Galser de Normandia, ja que en aquella època a Espanya no hi havia reconeguts mestres d’obres i la pedra utilitzada en la construcció es va obtenir de més de 20 canteres essent la principal la de la serra de San Cristóbal del Puerto de Santa María, que no és especialment duradora ni forta i d’aquí les contínues rehabilitacions que s’ha fet i es fan actualment. A part d’això, un altra dada rellevant, a part de totes les fantàstiques obres que es troben a l’interior, és que al temple descansen les restes mortals de Cristóbal Colón, confirmat després d’estudiar les restes que es van trobar a la tomba, a més dels reis de Castella com Pedro I el Cruel, Fernando III el Santo i Alfonso X el Sabio.
Abans d’accedir a l’interior de la Catedral és recomanable rodejar-la per poder gaudir de la seva arquitectura exterior en la que es poden contemplar diferents portes, entre les que destaquen les dues de la capçalera i una en cada braç del creuer a més d’una altra que dóna accés al Patio de los Naranjos i una altra que dóna pas a la Iglesia del Sagrario.
Façana oest dels peus: Portada del Bautismo, Portada Principal o de la Asunción i Portada de San Miguel o del Nacimiento
Façana sud: Puerta de San Cristóbal o del Príncipe.
Façana nord: Puerta del Lagarto, Puerta de la Concepción, Puerta del Perdón i Puerta del Sagrario.
Façana est de la capçalera: Puerta de Campanillas i Puerta de Palos.
Interior de la Catedral
Amb 116 metres de llarg i 76 d’ample, la Catedral de Sevilla té la particularitat de no tenir una capçalera típica del gòtic, ja que les seves cinc naus ocupen el lloc que ocupava antigament la Mezquita almohade i es van aprofitar aquestes en la transformació del temple.
Nau Central
Dins de la Nau Central hi ha el Cor, en el que es poden veure diversos òrgans i una selleria espectacular a part de la Capilla Mayor, en la que destaquen les reixes renaixentistes que es poden veure a la part frontal a més de les voltes que són les més altes de la Catedral, amb 37 metres.
Retaule Major
A part dels elements anterior, a la Nau Central trobem les Capillas de los Alabastros, construïda al 1515 i que deuen el seu nom al material en que es van construir. Aquestes estan formades per la Capilla de la Inmaculada, la Capilla de la Virgen de la Estrella, la Capilla de la Encarnación i la Capilla de San Gregorio.
Capelles
A part dels llocs mencionats, altres característiques arquitectòniques principals de la Catedral de Sevilla són les seves capelles, repartides per tot el temple:
Zona est:
Altar de la Magdalena: aquesta capella es va construir gràcies a Pedro García de Villadiego i la seva dona Catalina Rodríguez que van manar realitzar al 1537 el preciós retaule que es veure avui en dia amb pintures d’un pupil anònim d’Alejo Fernández.
Altar de la Asunción: un dels punts més destacats d’aquesta capella és el seu retaule en el que es pot veure al centre un relleu de l’Asunción de la Virgen.
Capilla de San Pedro: en aquesta capella descansen les restes mortals de Diego de Deza, bisbe de Sevilla que va defendre a Colón davant dels Reis Catòlics.
Capilla Real: aquesta és una de les capelles més important de la Catedral de Sevilla, on es troba la imatge d’estil gòtic de la Virgen de los Reyes, que és la patrona de la ciutat. A part de la capella es troben el panteó amb una urna de plata del rei San Fernando, els sepulcres d’Alfonso X de Castilla i la reina Beatriz de Suabia, mare d’alfonso X de Castilla. També es pot veure la cripta amb la tomba del rei Pedro I de Castilla i la reina María de Padilla, la seva muller, a part d’altres membre de la reialesa.
Capilla de la Concepción Grande: curiosament aquesta capella es va utilitzar antigament com a lloc de descans dels cossos sense vida dels homes que van acompanyar a San Fernando en la conquesta de Sevilla. A part d’això, a la capella destaquen un retaule barroc, el sepulcre de l’arquebisbe de Sevilla, Francisco Javier Cienfuegos Jovellanos i ser el lloc en el que es trobava la genial obra de Murillo, El nacimiento de la Virgen, abans de ser robada.
Altar de Santa Bárbara: d’aquesta capella és destacable el quadre que representa a Santa Justa i a Santa Rufina.
Altar de Santa Justa i Santa Rufina: aquesta capella es va construir gràcies als germans Bécquer i aquí es troba una escultura dedicada a les dues santes.
Zona sud:
Capilla del Mariscal: aquesta capella es va construir gràcies a Diego Caballero, mariscal de la Isla de la Española des de 1536 i d’aquí el nom de la mateixa. A part aquest va ser qui va encarregar l’impressionant retaule pictòric que es pot veure actualment i que és una de les joies renaixentistes de la Catedral de Sevilla.
Capilla de los Dolores: aquí destaca una imatge de la Virgen de los Dolores i la pintura de Valdés Leal, Los Desposorios de la Virgen y San José.
Capilla de San Andrés: aquí es pot veure la imatge única del barroc del Cristo de la Clemencia també coneguda com El Cristo de los Cálices pel lloc en la que estava ubicada a la Catedral.
Altar de la Piedad: la principal obra d’aquesta capella és el retaule, en el qual destaca la seva pintura central d’Alejo Fernández.
Altar de la Concepción: impressionant retaule de Luís de Vargas, en que destaca la seva pintura principal, coneguda com La Genealogía de Cristo.
Capilla de l a Virgen de la Antigua: aquí destaca el retaule, en el que es pot veure una pintura de la Virgen de la Antigua, que segons conta la llegenda, es va aparèixer al rei San Fernando quan aquest va ser conduit abans de la conquesta de Sevilla a l’interior de la Mezquita per un àngel.
Capilla de San Hermenegildo: on es troba el sepulcre del cardenal Cervantes i un retaule de Manuel García de Santiago.
Capilla de San José: en aquesta capella es troba el sepulcre del cardenal Manuel Joaquín Tarancón y Morón, que va ser arquebisbe de Sevilla, i entre diversos quadres, el de Frans Francken el Joven, conegut com La Cena del rey Baltasar.
Capilla de San Laureano: en aquesta capella, la primera que es va construir a la Catedral de Sevilla, en la qual es pot troba el sepulcre de l’arquebisbe Alonso de Egea.
Zona oest:
Altar del Nacimiento: aquí destaca el seu retaule i la seva pintura central, coneguda com La Adoración de los Pastores.
Altar de Nuestra Señora de la Cinta: en el que estaca una escultura de la Virgen de la Cinta, coneguda per portar una cinta al voltant de la cintura, que es relaciona amb la protecció.
Capilla de San Isidoro: en aquesta capella és important el retaule, amb imatges de San Isidoro i la reixa que es pot veure a la part frontal.
Altar de la Virgen del Madroño: aquesta capella està dedicada a la Virgen del Madroño i en ella es pot veure una escultura de la verge amb el nen.
Capilla de San Leandro: la primera de les coses que destaca d’aquesta capella és la preciosa portada i a l’interior, el retaule de Manuel de Escobar.
Altar de Nuestra Señora de la Alcobilla: aquí es pot veure, al retaule principal, l’escultura de La Piedad.
Capilla de los Jácomes: aquesta capella destaca pel retaule de Francisco Dionisio de Ribas, en el qual a la part central es pot veure La Piedad.
Zona nord:
Capilla de San Antonio: també coneguda com la Capilla Bautismal de la Catedral de Sevilla que destaca per la pila baptismal renaixentista i per la pintura de Murillo, La Visión de San Antonio, que és una de les joies del temple.
Capilla de Scalas: aquí es troba el sepulcre de Baltasar del Río, bisbe de Scalas.
Capilla de Santiago: Aquí hi ha el sepulcre de l’arquebisbe Gonzalo de Mena, d’estil gòtic i realitzat en alabastre i un llenç de Juan de Roelas, que està al retaule principal.
Capilla de San Francisco: on es pot veure el quadre La Apoteosis de San Francisco.
Capilla de los Evangelistas: aquesta és una capella funerària i destaquen al seu interior diverses obres de Hernando de Esturmio.
Capilla de la Virgen del Pilar: en aquesta capella es poden veure dos altars, essent un d’ells el lloc en el que es pot veure la valuosa escultura de la Virgen del Pilar de Pedro Millán.
La Giralda
La coberta també es pot visitar i gaudir d’unes vistes úniques de la ciutat de Sevilla i la Giralda.
Amb 104 metres d’altura, aquesta es va començar a construir al 1184 a imatge del minaret de la Mezquita Koutoubia de Marrakech, tot i que l’actual campanar és d’estil renaixentista i a l’interior es troba la rampa de pujada, que permetia inclús pujar els cavalls i que actualment és l’accés i pujada a la part superior.
Les obres van finalitzar l’any 1198 col·locant 4 esferes de bronze a la part superior, que es van perdre durant el terratrèmol de 1365. Posteriorment, al segle XVI, es van afegir les campanes i una escultura que representa la Fe i que amb el temps, s’ha acabat coneixent com el Giraldillo.
Giralda de la Catedral de Sevilla
Patio de los Naranjos
Com a patio de abluciones en els seus orígens, el Patio de los Naranjos és un pati de planta rectangular, té el seu accés des de l’exterior a través de la Puerta del Perdón i després de la conquesta de la ciutat pels cristians, el lloc va passar a tenir unes altres utilitats com cementiri i inclús com a lloc de celebracions.
Posteriorment, al 1618 es va destruir la zona oest per construir la Iglesia del Sagrario, essent aquesta la modificació més significativa del Patio de los Naranjos des de la seva edificació.
Patio de los Naranjos
Iglesia del Sagrario
D’estil barroc, aquesta església es va manar construir després d’eliminar part del Patio de los Naranjos i com a un lloc de culte integrat totalment a la Catedral. A l’interior destaquen el retaule major i vàries talles del Pedro Roldán.
Interior de la Iglesia del Sagrario
Real Alcázar
Declarat Patrimoni de la Humanitat al 1987 juntament amb la Catedral i l’Archivode Indias, el Real Alcázar de Sevilla o Reales Alcázares, es un conjunt de palaus amb una història que s’estén per vàries etapes històriques a part de ser actualment un dels principals atractius de la ciutat, visitat per més de 2 milions de persones a l’any.
La història d’aquest lloc es dilata en el temps, passant per vàries etapes històriques, cadascuna d’elles amb les seves pròpies característiques, no només històriques sinó també arquitectòniques, cosa que es pot veure actualment en les diferents estàncies. En les que es pot identificar elements amb estil mudèjar, renaixentista o gòtic entre altres.
Període preislàmic: etapa que es remunta al segle XIII a.C., ja que en aquest lloc en el que actualment es troba l’Alcázar s’han aixecat diferents vestigis que corroboren aquestes dates. Entre aquests hi ha les restes d’un edifici romà del segle I, una església paleocristiana, construïda sobre l’edifici romà, que segons es creu va ser la Basílica de San Vicente, que tanmateix, en època visigoda, va ser un dels temples més importants de la ciutat. A més, d’aquesta es van aprofitar algunes dels seus elements per la construcció posterior del Palacio de Pedro I.
Etapa islàmica: aquest període comença al 914 quan el Califa de Córdoba, Abderramán III, ordena la construcció d’una Alcazaba a la ciutat, que en part, aprofitava les antigues muralles de la ciutat.
Posteriorment, quan la dinastia abadí va prendre la ciutat després de la caiguda del califat, l’anterior Alcazaba comença a patir diferents ampliacions, entre les que destaca la del segle XI, amb la que pràcticament es duplica la seva extensió original.
A més també es comencen a modificar i ampliar els interiors, edificant diferents edificis palatins fins que al segle XII els almohades decideixen realitzar una reforma completa, ampliant l’interior amb palaus nous i més grans, creant un nou sistema de muralles amb finalitats defensives, que van finalitzar al segle XIII amb la construcció de la Torre del Oro.
Període cristià: aquesta etapa la situem després de la conquesta de la ciutat al 1248 per Fernando III que no va modificar cap aspecte de l’Alcázar. Posteriorment per ordre d’Alfonso X es va construir el Palacio Gòtico a la zona principal de l’Alcazaba, això després del terratrèmol del 1356. Pedro I, va fer construir l’impressionant Palacio Mudéjar. A partir de 1477 entren en escena el reis Catòlics que visiten la ciutat després d’anys sense fer-ho i és la reina Isabel I la que després de veure el deteriorament de l’edifici, decideix ordenar una gran restauració.
Etapa recent: ja en l’actualitat, el Real Alcázar i els seus jardins van ser cedits a la ciutat després d’un decret signat per Indalecio Prieto.
Ubicada a la part de la muralla exterior, aquesta porta és la porta principal del Real Alcázar, antigament era coneguda com la Montería ja que segons s’explica, aquesta era la porta que utilitzava el rei quan anava de caça amb els munters.
Darrera de la Puerta de León i just davant, es troba el Palacio de la Montería separat per part de la zona de la muralla interior.
Puerta de León del Real Alcázar de Sevilla
Sala de la Justicia
Aquesta sala antigament va ser part del palau musulmà i d’aquí que es conservi part de la seva arquitectura d’estil mudèjar, tot i ser construïda posteriorment per Alfonso X, per fer les labors d’espai en el que reunir al consell, cosa que es realitzava també en els orígens de l’estància.
Sala de la Justicia del Real Alcázar de Sevilla
Patio de Yeso
Ubicat justa al costat de la Sala de la Justicia i amb accés directe des d’aquesta, aquest pati és de finals del segle XII i en l’actualitat és una de les poques coses almohades que es mantenen a l’Alcázar.
Patio de Yeso del Real Alcázar de Sevilla
Tot i que s’ha restaurant i reestructurat en diferents ocasions, el Patio de Yeso conserva un petit safareig i diversos arcs i columnes.
Patio de la Montería
A l’any 1503 els reis Catòlics van crea aquí la Casa de Contratación de Indias per controlar tota la documentació important i rellevant que tenia a veure amb el comerç, la navegació del país, a part de la recepció i enviament de mercaderies.
Posteriorment i ja al 1717 la Casa de Contratación es portà a Cádiz i al 1793 desapareix.
Palacio de la Montería del Real Alcázar de Sevilla
Palacio Mudéjar o de Pedro I
Aquest és un dels llocs més bonics de l’Alcázar de Sevilla i un dels seus símbols. Construït per Alfonso X al segle XIV inspirant-se en l’arquitectura andalusí, aquest va patir vàries remodelacions, essent la més important la que es va fer sota l’ordre dels reis Catòlics.
Palacio Mudéjar del Real Alcázar de Sevilla
Entre els punts i estàncies més importants del Palacio de Mudéjar es troben:
Portada: aquesta és la porta principal i es troba al Patio de la Montería.
Patio de la Muñecas: tot i que no hi ha cap constància escrita, es creu que aquest lloc estava destinat a la reina i podia tenir aquest nom per ser el lloc en que es realitzava la criança dels nens o per unes figures de nenes que es troben a la zona dels arcs.
Cuarto del Príncipe: segons se sap per escrits de l’època, en aquesta sala va néixer el príncep Juan, fill de la reina Isabel.
Patio de la Doncelllas: aquesta és una de les estances més belles del Palacio Mudéjar, i aquí destaca el safareig que es troba a la part central a més dels arcs, bellament decorats, que el rodegen.
Alcoba Real: Coneguda també com a dormitorio de los Reyes Moros, aquests és una altra de les estances més boniques del palau.
Salón del Techo de Carlos V: tot i que tampoc es té constància escrita, es creu que aquesta estança va funcionar com a capella per la inscripció que es pot veure a la porta i en cas d’haver estat així, provablement, l’AlcobaReal, que està just al costat, hauria estat antigament el presbiteri.
Salón de Embajadores: Aquest és u n altre dels llocs més coneguts de l’Alcázar, a part de ser un dels més ostentosos i ricament decorats. En ell es pot veure una cúpula daurada que és una autèntica meravella de la únicament existeixen dues similars al país.
Palacio Gótico
Edificat per Alfons X en estil gòtic, hi destaquen la capella, on abans hi havia esta la Capilla de San Clemente, el Gran Salón, conegut també com Sala de la Bóvedas i el Salón de los Tapices, que rep el seu nom per esta decorat amb sis tapissos espectaculars.
Salón de los Tapices del Palacio Gótico del Real Alcázar de Sevilla
Jardines del Alcázar de Sevilla
Considerats els més antics de la ciutat, els jardins de l’Alcázar són un altre dels elements més importants del recinte.
Jardines del Real Alcázar de Sevilla
Entre els seus jardins i patis més destacables hi ha:
Estanque de Mercurio: el nom d’aquest jardí està relacionat amb l’estàtua de bronze del déu Mercuri que es troba al centre de l’estanc.
Jardín de la Danza: ubicat just al costat de l’anterior, aquest jardí rep el seu nom per les dues figures que antany es trobaven aquí, una nimfa i una sàtir ballant i que a dia d’avui han desaparegut.
Galería del Grutesco: aquesta galeria és un dels punts més coneguts dels jardins i està enganxada a l’antiga muralles.
Jardín del Príncipe: aquest és un altre dels jardins més bonics de l’Alcázar i deu el seu nom a estar ubicat just al costat del Cuarto del Príncipe del que ja he parlat anteriorment.
A part dels anteriors, és recomanable no perdre’s el Jardín de las Damas, el Pabellón de Carlos V, el Cenador del León, el Jardín Inglés, el Jardín del Marqués de la Vega-Inclán i el Jardín de los Poetas.
Santa Cruz
El barri de Santa Cruz està situat en ple cor del centre històric, els seus laberíntics carrers condueixen a places, patis interior, edificis històrics, antigues esglésies i bars de tapes on es descobreix la verdadera essència de la ciutat.
Una ruta pel barri pot començar a la Plaza de Santa Marta i la Calle Mateos Gago amb unes vistes a la Giralda, i anar passant per llocs com la Casa de Salinas, la Calle Mesón del Moro, fins arribar a la famosa Calle Cruces, que té tres creus de forja sobre columnes de marbre, i a la Iglesia deSanta María la Blanca, una antiga sinagoga.
Altres racons que no es pot perdre són la Plaza de Santa Cruz amb el popular tablao flamenc Los Gallos, el Callejón del Agua, la Calle Pimienta, la Plaza de Doña Elvira, la Calle Reinoso, el Patio de Banderas, la Plaza de los Refinadores i l’hospitalde los Venerables Sacerdotes.
I després de la visita i per recuperar forces, res millor que degustar algunes de les delicioses tapes de la bodega la Columnas, la taberna Álvaro Peregil o el Bar las Teresas, tots considerats pels visitants com alguns dels millors restaurants de Sevilla.
Racó del barri de Santa Cruz
Casa de Pilatos
La Cas de Pilatos és un preciós palau que combina estil renaixentista italià i el mudèjar espanyol. Aquesta antiga residència dels Duques de Medinaceli, té al voltant dels seus dos patis d’estil andalús, tos dos igual de bonics, nombroses obres d’art com pintures, bustos d’emperadors romans, tapissos i dues estàtues de la deessa Palas.
Horari: tots els dies de 9: a 18:00. Gratuït els dilluns de 15:00 a 17:30.
Un mica més allunyada del centre de Sevilla, la Basílica de la Macarena guarda al seu interior la Virgen de la Esperanza Marcarena, molt especial pels sevillans i la Setmana Santa.
Al costat de l’església, es troba l’Arco de la Macarena, que és juntament amb el Postigo del Aceite i la Puerta de Córdoba, els tres únics accessos que es conserven de les antigues muralles de Sevilla.
És recomanable fer un passeig, de 20 minuts des de la Catedral ja que permet observar altres barris de la ciutat i passar per davant de la Iglesia de San Luís de los Franceses, una joia barroca del segle XVIII.
De tornada al centre es pot apropar-se a la Plaza de San Lorenzo per veure la Basílica de Jesús del Gran Poder i menjar unes delicioses croquetes a Casa Ricardo.
Construïda per l’Exposición Iberoamericana de 1929 i situada al Parque de María Luisa, és la plaça més important de Sevilla.
En aquest enorme espai monumental de més de 50.000m2 sobresurt un gran edifici central flanquejat per dues torres d’estil barroc i un canal de més de 500 metres de longitud, que es pot recórrer amb barca.
També hi ha els banc amb rajoles que representen a cada una de les províncies d’Espanya, també es pot passejar per les galeries porticades, que compten amb un excel·lent enteixinat als seus sostres i bones vistes des de la segona planta, i creuar alguns dels quatre ponts del canal, que representen els antics regnes d’Espanya.
Plaza de España
Plaza de España
Prop de la plaça hi ha varis edificis històrics amb precioses façanes com el de La Real Fábrica de Tabacos, el Palacio de San Telmo i l’HotelAlfonso XIII.
Parque María Luisa
Parque María Luisa
Aquest parc és perfecte per desconnectar de la ciutat descobrint espais naturals rodejats d’arbres i estancs combinats amb escultures, grans avingudes, monuments com el dedicat a Gustavo Adlofo Bécquer, fons a l’estil àrab i fins i tot zones de gespa per poder fer un pícnic.
Un dels llocs més destacats del parc és la Plaza de América, en la que es troba el Museo Arqueológico i en que es pot fer un repàs de la història de Sevilla, a més del Museo de Artes y Costumbre Populares, situat al preciós Pabellón Mudéjar.
L’horari habitual d’aquests museus és de dimarts a dissabte de 9:00 a 21:00 i diumenges de 9:00 a 15:00.
Museo de Bellas Artes
Considerada la segona pinacoteca més important d’Espanya, només per darrera del Museo del Prado, el Museo de Bellas Artes és l’imponent edifici de l’antic Convento de la Merced Calzada, al seu interior es poden trobar obres de grans mestres com Goya i El Greco, a part d’una important col·lecció de Murillo.
La Torre del Oro, situada a la riba esquerra del riu Guadalquivir i aixecada pels àrabs al 1220 és un altre emblema de Sevilla.
Amb 36 metres d’alçada aquesta torre albarrana estava unida a la Torre de la Plata formant una part important de la muralla que protegia a la ciutat dels atacs dels pirates per mar i tot i que la seva primera finalitat era defensiva, al llarg del temps ha tingut diferents usos com presó de nobles o magatzem de pólvora. En l’actualitat alberga el petit Museo Marítimo de Sevilla i té unes excel·lents vistes de la ciutat i el riu des de la seva terrassa.
La millor perspectiva de la torre s’obté des del Puente de San Telmo o donant un agradable passeig al capvespre per la riba del Guadalquivir, moment en que l’aura daurada de la torre es reflexa al riu i li dona un encant màgic, o al vespre quan s’il·lumina.
Horaris: de dilluns a divendres de 9:30 a 18:45; dissabtes i diumenges de 10:30 a 18:45. Els dilluns l’entrada és gratuïta.
Torre del Oro
Metropol Parasol
Conegut com Las Setas i amb l’estructura de fusta del món. Un cops s’arriba a la popular Plaza de la Encarnació, es pot veure les dimensions i la poca conjunció amb l’entorn, cosa que va fer que no fos ben acollit pels veïns, tot i que quan es puja a la part alta del mirador s’obtenen les millors vistes de la ciutat.
A la part inferior es troba un important jaciment amb restes romanes i àrabs que també es poden visitar.
Horaris: de diumenge a dijous de 9:30 a 23:00; divendres i dissabtes de 9:30 a 23:30.
Metropol Parasol
Archivo de Indias
L’archivo de Indias situat en un magnífic edifici renaixentista i construït al 1584 pel rei Felipe I, és un altre del Patrimonis de la Humanitat.
Aquest edifici conserva antics documents com mapes, tractats i dibuixos que fan referència a la conquesta d’Amèrica i l’administració de les colònies espanyoles a part dels seus més de 43000 llegats, 80 milions de pàgines i 8.000 mapes i dibuixos, aquí hi ha textos de Cristóbal Colón, Fernando de Magallanes, Hernán Cortés o Francisco Pizarro.
Aquesta palau amagat a la concorreguda Calle Cuna va ser construït al segle XVI i amb una façana d’estil andalús, no va agafar el seu màxim esplendor fins a l’any 1901 quan la comtessa de Lebrija el va reformar i hi va albergar la seva gran col·lecció d’antiguitats com els seus increïbles mosaics romans que decoren la planta baixa.
Creuant el Guadalquivir pel Puente de Triana s’arriba a un dels barris amb més encant i millor ambient de Sevilla, el barri de Triana.
Aquest antic barri de mariners i bressol de nombrosos artistes de flamenc, és perfecte per perdre’s pels seus carrers més famosos com la Calle Betis, Pureza o Rocío, on es poden contemplar façanes de colors i antigues esglésies com la Iglesia de Santa Ana i la Capilla de los Marineros, fins arribar al seu famós mercat, tocant al Castillo de San Jorge i al Callejón de la Inquisición.
A part dels passejos, al barri també es pot veure com es conserva una llarga tradició d’artesania que es reflexa en els diferents tallers de terrissers repartits per la Calle Alfarería i el Centro Cerámica Triana.
Per acabar la ruta, una opció és apropar-se a Las Golondrinas per provar unes delicioses tapes com la de xampinyons amb allioli i altres restaurants como el Sol y Sombra, Blanca Paloma i el Vega 10, que és un dels favorits de la ciutat.
Plaza San Francisco
La Plaza San Francisco és una plaça ideal per prendre alguna cosa a les terrasses que té. Situada al cor de la ciutat i rodejada d’importants edificis com la Antigua Audiencia, el Banco de España, el Bar Laredo i sobretot, el fantàstic Ajuntament.
Calle Sierpes
El carrer comercial per excel·lència de Sevilla, juntament amb la Calle Tetuán i Calle Cuna.
Aquest concorregut carrer de vianants que va des de la Plaza San Francisco fins la Plaza de la Campana, concentra des de botigues de marques internacionals fins a emblemàtics negocis locals.
Plaza del Cabildo
Situada davant de la Catedral i l’amplia Avenida de la Constitución, és un oasis de pau dins del centre històric. Un cops s’ha accedit per un dels tres passatges a aquesta plaça semicircular amb una gran font al centre, es descobreix un racó ple d’encant amb edificis d’àmplies balconades i una sèrie d’arcades recolzades sobre columnes de marbre. Als baixos hi ha vàries botigues de numismàtica, filatèlia i antiguitats i els diumenges se celebra un mercat d’aquestes especialitats.
Plaza del Cabildo
Palacio de las Dueñas
Propietat de la rica i poderosa Casa de Alba, el Palacio de la Dueñas enamora a primera vista pel seu estil gòtic-mudèjar i renaixentista, a part d’albergar valuoses obres d’art amb mobiliari antic i pintures que ha anat acumulant aquest família al llarg dels segles.
Un altre dels punts d’interès són els patis i jardins amb milers de plantes i arbres fruiters com tarongers i llimoners.
La Iglesia Colegial del Divino Salvador, construïda sobre la primitiva Mezquita Mayor, és un dels grans exemples del barroc andalús.
El segon temple religiós més gran de Sevilla després de la Catedral, alberga al seu interior un òrgan barroc del segle XVIII i impressionants retaules com el Retablo Mayor i el retaule portada de la capella sacramental.
Horaris: de dilluns a dissabte d’11:00 a 17:30; diumenges de 15:00 a 19:00.
Iglesia del Salvador
Itálica
Ubicada a Santiponce, a 10 km del centre, aquesta ciutat romana fundada al 206 a.C. va ser la primera a Hispania i també fora d’Itàlia, tot i que existeixen indicis que confirmen que anteriorment la zona va estar ocupada per argàrics i grecs.
Fundada per Publio Cornelio Escipión el Africano, Itálica va néixer després de la Batalla de Ilipa contra els 70.000 soldats d’infanteria cartaginesos, un nombre en aquell moment molt superior al romà, però molt menys estratègic, després de la qual i després d’haver guanyat, l’Africano va decidir crear un destacament de soldats a la zona, en la que ja existia una població turdetana des del segle IV aC., i que tot i que en principi van conviure de forma pacífica, no va passar molt de temps perquè els romans imposessin els seus modes socials i polítics.
Passats uns anys, la ciutat es va transformar en metròpoli, després de créixer d’una manera important arribant a convertir-se al segle II en el lloc de naixement dels emperadors romans Adriano i Trajano,a amb una extensió de 52 hectàrees.
Finalment i després de dos segles, la ciutat va entrar en decadència, coincidint amb la primera etapa del declivi de Roma.
L’entrada és gratuïta pels ciutadans de la Unió Europea.
Itálica
Una cosa importat a tenir en compte és que hi ha moltes coses per veure a Itálica, pel que tot seguir s’enumeren:
Muralles
Les primeres dades històriques que es tenen de les muralles d’Itálica, edificades com a defensa de la ciutat, es tenen de meitats del segle I a.C., però no és fins al segle II d.C., quan aquestes no tenen el perímetre màxim, que és de més de 3.000 metres i una grossor d’1,5 metres.
Muralles d’Itálica
Amfiteatre
Conegut per ser un dels símbols i icona de la ciutat romana, també és l’edifici civil més antic del recinte arqueològic. Va tenir una capacitat per a 25.000 espectadors i tres nivells de graderies, pràcticament el doble del que es pot veure avui en dia, l’amfiteatre és un dels més grans de l’imperi dels que es tenen constància. Sota el terra es troba una fosa que s’utilitzava pels gladiadors i bèsties, abans dels seus espectacles i que encara es poden veure actualment.
L’amfiteatre estava ubicat fora de la ciutat i s’accedia a través de la Puerta Triunfal, per la que arribaven els gladiadors abans de la lluita i com a curiositat és interessant saber que en aquesta zona es van rodar escenes de la famosíssima sèrie Joc de Trons.
Amfiteatre d’Itálica
Teatre
Construït entre els segles I a. C. i l’I d.C., el teatre va estar en funcionament fins al segle V, moment en el que la ciutat entra en declivi i aquest s’abandona totalment, cosa que amb el pas del temps provoca que els locals converteixin el lloc en corrals i magatzems i inclús en lloc d’enterraments durant l’època medieval.
Tot i l’abandonament, es té constància de l’edifici i la seva ubicació per escrits del segle XVIII i és a l’any 1940 quan part de les seves graderies queden descobertes gràcies a les obres en una de les cases del turó, però no és fins al 1970 quan es comencen a fer petits estudis que finalitzen al 1980 i que després de vàries fases de restauració, treuen a la llum el Teatre.
Teatre d’Itàlica
Les Termes
En aquest cas estaven formades per dos complexos, las Termas Mayores o Termas de la Reina Mora, ubicades a la ciutat vella i les Termas Menores o Termas de Trajano, ubicades a la ciutat nova, que lamentablement en el seu moments va ser la zona més espoliada de la ciutat.
Ambdues comptaven amb diferents estàncies entres les que estaven les piscines d’aigua calenta, les d’aigua freda i les d’aigua tèbia a més del sudari i la sala d’exercici.
Termas Mayores d’Itàlica
Aqüeductes
Aqüeducte d’Itálica
Tot i que inicialment es tenia constància d’un primer aqüeducte a la ciutat, que portava l’aigua des de Tejada la Nueva a Itálica, a través de 37 km, gràcies a alguns escrits i diverses restes visibles, i després d’uns treballs per part de la Confederación Hidrográfica del Guadalquivir al 1974, es van trobar algunes restes del que es pensava que era l’únic aqüeducte i que era el que portava aigua a la coneguda com a ciutat vella.
Posteriorment i després de la construcció de la ciutat nova i necessitant més aigua, es va construir una ampliació que permetia abastir d’aigua aquesta nova zona de la ciutat.
Les cases
En l’època de màxima esplendor d’Itálica es van construir a la ciutat cases per a famílies riques i personalitats importants, que seguien l’arquitectura tradicional romana i incloïen patis interiors, fent gala de l’estètica hel·lenística, famosa d’aquella època.
Tot i que en tot el recinte arqueològic es poden veure moltes d’elles, les domus més importants que veure a Itálica són:
Casa de la Exedra: aquesta és una cases més grans amb quasi 4.000 m2. Tot i que no se sap exactament la funció que tenia, se li ha donat la classificació de casa per la seva arquitectura tot i que per les seves dimensions es creu que va poder ser un edifici públic en el que possiblement hi visquessin els amos.
Casa de la Exedra
Casa de Neptuno: considerat també un edifici semipúblic per les seves dimensions de pràcticament 6.000 m2.
Mosaic de la Casa Neptuno
Casa de Hylas: aquesta és una altra de les cases més luxoses d’Itálica i tot i que no s’ha excavat per complet, pel que no se sap en quin lloc es trobava l’entrada, si que s’ha trobat un pati ubicat a la zona nord que comunica amb una avantsala que comunica a la vegada amb una habitació en la que es troba el fantàstic mosaic Hylas, que dona nom a la casa.
Casa de Hylas
Casa de los Pájaros: aquesta és una de les més importants per diversos motius entre ells pel seu bon estat de conservació, ser la primera casa que es va excavar totalment al jaciment i se el lloc en el que s’ubiquen varis mosaics preciosos, entre les que destaquen un mosaic en el que es poden veure diferents aus i que també dona nom a la casa.
Mosaic de la Casa de los Pájaros
Casa del Planetario: coneguda per ser una de les cases més luxoses i importants d’Itálica, aquesta es construeix entre els anys 117 i 118, té 1.600 m2 i està feta pels nobles de la ciutat, cosa que se sap pels acabats de l’habitatge i la ubicació de la mateixa, que està entre les millors de la ciutat. Una altra característica és que el mosaic que es troba en una de les sales i que dona nom a la casa i representa a les divinitats planetàries que donen nom a cada un dels dies de la setmana en el calendari romà.
Carmona és una població amb una llarga història en que els seus orígens es remunten al neolític. Va ser una ciutat ibèrica arribant a tenir un paper important en la guerra púnica. Més tard va està romanitzada, inclús aquí es va arribar a encunyar la moneda romana. A més, per aquí va passar la famosa Via Augusta, de la que es conserven algunes restes i un pont d’origen romà.
Durant l’època musulmana, va arribar a ser la capital de Taifas. Al 1247 es va rendir a Fernando III el Santo, qui la va repoblar. El seu fill Afonso X el Sabio, va realitzar el repartiment i delimitació dels seu terme municipal.
Durant el regnat de Pedro el Cruel, Carmona va ser una de les seves residències favorites i a l’any 1630, Felipe IV li va atorgar el títol de ciutat.
Gràcies als més de 5.000 anys d’ocupació i a la proximitat amb la capital, Carmona és un dels principals llocs per visitar prop de Sevilla.
A la web oficial de Turisme de Carmona s’estableixen quatre rutes que recullen tots els llocs per visitar: Ruta Bàsica, Ruta Barrio de San Felipe, Ruta Antigua Judería i Ruta Arrabal.
Aquests recorreguts es troben marcats al terra pel que només cal seguir les marques.
Puerta de Sevilla i Alcázar
La Puerta de Sevilla dona la benvinguda al turista al casc històric i va formar part de les muralles que van rodejar la ciutat.
Un complex defensiu quasi inexpugnable erigit en una de les zones més accessibles de Carmona, la zona baixa, pel que és conegut també com Alcázar de Abajo, ja que a la part més alta de la ciutat es troba l’Alcázardel Rey Don Pedro.
Aquesta és una construcció que durant els segles XIV i XV va patir importants canvis. Va ser restaurada entre 1973 i 1975 i posteriorment es va habilitar per la celebració d’actes culturals i turístics. En l’actualitat es pot visitar i el seu interior acull l’oficina de Turisme de Carmona, des de la que caldrà pujar unes escales per iniciar la visita.
El primer que veu només entrar a l’Alcázar és la Terraza de los Anexos, on es pot contemplar des de dalt la part interior de la Puerta de Sevilla i el Muro de la Cortina, anomenat així perquè el ells s’aprecia la part cartaginesa dels carreus encoixinats i la zona romana.
Després de travessar la porta situada al Muro de la Cortina s’arriba al Patio del Aljibe, amb un peu al centre i sis llumeneres al voltant. La cisterna subterrània d’aquest pati arriba a 15 metres de profunditat.
A la part esquerra del mateix, s’alça la imponent Torre del Homenaje, a la que no es pot accedir i que conserva intactes els carreus encoixinats. Just al costat hi ha unes petites escales per baixa a una terrassa des de la que s’obtenen unes imatges precioses de la Parròquia de San Pedro i la Giraldilla al fons.
Al costat oposat a la Torre del Homenaje hi ha la porta des de la qual s’accedeix al Salón de los Presos Bajo, lloc on s’ubica l’habitatge de l’alcaide i que va servir de presó per a la noblesa. Actualment es troba destinat a activitats culturals.
Des del pati, pujant unes escales s’accedeix a la Torre del Oro, des d’on es pot contemplar una vista panoràmica de Carmona. Aquesta zona de l’Alcázar també disposa de diverses sales.
Horari:
De dilluns a dissabte de 10:00 a 18:00.
Diumenges i festius de 10:00 a 15:00.
Preu:
General 2€.
Reduïda (menors de 16 anys, jubilats i estudiants acreditats): 1€.
Dilluns entrada gratuïta.
Puerta de Sevilla i Alcázar de Carmona
Parroquia de San Pedro
Ubicat davant de la Puerta de Sevilla, es tracta d’un temple construït al segle XV sobre el solar de la primitiva ermita de la Virgen de la Antigua i que més tard va ser reformat atorgant-li un aspecte barroc.
El principal atractiu d’aquesta església és la seva cúpula barroca i la seva torre campanar acabada al 1783 i que culmina amb el Giraldillo, molt semblant al penell de la Giralda de Sevilla.
A l’interior de la parròquia hi destaca el cor, situat al final de la nau central i la Capilla Sacramental, que és una còpia de la que hi ha a la Iglesia de San Luis de Sevilla.
Horari: De 10:00 a 14:00 i de 16:00 a 18:00. Tancat els dimarts, dimecres i diumenges.
Preu: 1€.
Iglesia de San Bartolomé
Aquest temple construït al segle XV en estil gòtic, ha tingut diverses remodelacions durant el segle XVIII, època d’auge del barroc, en que es va acabar la bonica façana.
De l’interior cal ressaltar el retaule major del segle XVIII i una important col·lecció de pintures entre les que destaca la que representa a Santa Catalina de Alejandría, situada la prestiberi.
A part, aquesta església acull algunes de les imatges més populars de Carmona com un Nazareno minierista del 1607 i la Virgen de los Dolores, de la popular confraria de “El Silencio” que fa la seva sortida el Divendres Sant. Aquest temple també és la seu de les imatges de laHermandad del Santo Entierro, que processionen el Dissabte Sant des de la Iglesia del Divino Salvador.
Retaule de la Iglesia de San Bartolomé de Carmona
Plaza San Fernando
Aquesta plaça és el centre neuràlgic de la ciutat. Aquí és on se situaven el fòrum romà i el lloc en el que se celebraven espectacles com les corridas de toros.
Les construccions més antigues d’aquesta plaça es troben al flanc oest i pertanyen al segle XVI, es tracta d’una casa d’estil mudèjar decorada amb rajoles de Cuenca, en que als seus baixos s’ubica actualment el popular bar Goya, el Convento de la Madre de Dios i l’antiga Audiencia, en la que sobresurt el balcó galeria amb quatre columnes de marbre blanc i que en el seu interior, just davant de la porta, h ha un retaule ceràmic que commemora la visita de Miguel de Cervantes a la ciutat al 1590.
A la part oposada a la plaça es troba l’Ajuntament que alberga un antic pati claustral, en el que es pot admirar el Mosaico de la Medusa, una de les més importants de Carmona, trobat al casc antic de la ciutat.
Com a curiositat, en un carreró situat a l’esquerra de la plaça, una hi un forat que ha quedat entre dues cases, es troba un petit pati amb restes de columnes a que es pensa que formaven part del fòrum romà de Carmona.
Plaza del Mercado de Abastos
A pocs passos de la Plaza San Fernando se situa la Plaza del Mercado de Abastos, construïda al segle XIX sobre el solar en que antigament hi havia estat el Convento de Santa Catalina.
Aquesta plaça dissenyada per Ramón del Toro a l’estil neoclàssic de les places majors castellanes, amb porxos i llotges pels llocs dels comerciants, tot i que una part de les galeries són de l’antic claustre del convent.
En aquesta plaça hi ha diferents bars per poder prendre alguna cosa.
Plaza del Mercado de Abastos de Carmona
Iglesia del Divino Salvador
Si des de la Plaza San Fernando, s’agafa la Calle El Salvador, s’arriba a la Plaza de Cristo Rey, on hi ha la Iglesia del Divino Salvador. De la primitiva església, un antic temple mudèjar que va haver de ser enderrocat després del terratrèmol de Lisboa de 1755, no queda res. L’imponent edifici actual es va aixecar sobre les restes d’una antiga ermita dedicada a San Teodomiro, del que es pot destacar la seva torre inacabada a l’angle nord-est.
El més destacable del seu interior és la decoració del tambor de la cúpula amb imatges dels evangelistes, el retaule major del segle XVIII i la única rèplica exacta autoritzada del famós Jesús del Gran Poder de Sevilla.
Interior de la Iglesia del Divino Salador
Museo de Carmona
El Museo de Carmona ubicat en un palau del segle XVI, la Casa del Marqués de la Torres. En aquest museu es pot conèixer la història de la ciutat des dels seus orígens fins a l’actualitat en una exposició ordenada cronològicament.
Entre les seves obres més destacades es troben Mesas Rojas, conegudes com “terra sigillata”, fragments de les lloses de pedra que pavimentaven els carrers principals, bases de columnes, mosaics, així com una col·lecció pictòrica amb obres de J. Arpa, Rodríguez Jaldón o Valverde Lasarte.
Horari:
De l’1 de setembre al 15 de junt: de dimarts a diumenge d’11:00 a 19:00; dilluns d’11:00 a 14:00.
Del 16 de juny al 31 d’agost de 10:00 a 14:00.
Preu:
Entrada general: 2,5€.
Entrada reduïda: 1,2€.
Visita gratuïta: menors de 18 anys, majors de 65 anys, jubilats i persones amb minusvàlua de més del 33%, tots els dimarts, el Día de Andalucía, el Dia Internacional dels Museus, el Dia Internacional del Turisme i el dia que se celebren les Jornades Europees de Patrimoni.
Aixecada sobre el solar de l’antiga Mezquita major, de la que actualment es conserva el pati de la ablucions, la Iglesia de Santa María va ser edificada durant els segles SV i SVI en dues fases seguint el model de la Catedral de Sevilla.
El temple posseeix una planta de saló amb tres naus i capelles laterals entre els contraforts. Al seu interior es pot veure un retaule major de 1563 d’estil plateresc que al·ludeix a la vida de Jesús i la seva mare Maria i obres d’orfebreria com l’obra de 1300 que representa a la Virgen de Gracia, patrona de la ciutat, la custòdia processional, realitzada per Francisco Alfaro entre 1579 i 1584 o a Inmaculada tallada per Pedro Duque Cornejo al 1724, situada abans de la sagristia.
Horari:
De dimarts a divendres de 10:00 a 13:30 i de 17:00 a 19:00.
Dissabtes de 10:00 a 13:30 i de 18:00 a 19:00.
Diumenges de 10:00 a 11:00 i de 18:00 a 19:00.
Dilluns tancat.
Entrada gratuïta.
Iglesia de Santa María de Carmona
Convento de Santa Clara
Fundat al 1460 aquest convent de clausura de les monges franciscanes de l’ordre de Santa Clara posseeixes una església i un claustre que són dels millors exemples de l’arquitectura mudèjar andalusa de principis del segle XVI.
El temple barreja els estils mudèjar, barroc i renaixentista, en que a més de poder visitar l’església i el claustre, es pot veure un museu, pujar a la torre mirador del segle XVIII, accedir al cor o comprar dolços artesanals elaborats per les monges.
Horari: de dijous a dilluns d’11:00 a 14:00 i de 16:30 a 18:30.
Preu:
Entrada general: 2€.
Menors de 18 anys, estudiants i jubilats: 1€.
Interior del Convento de Santa Clara de Carmona
Claustre del Convento de Santa Clara de Carmona
Puerta de Córdoba
Localitzada al pas natural d’una depressió, a la sortida de la Via Augusta, en direcció a la ciutat de Córdoba. Una construcció aixecada entre finals del segle I a.C. i principis del segle I d.C., que és, juntament amb la de Sevilla, la única porta que es conserva de les quatre que formaven part de l’antiga muralla de la ciutat.
Es tracta d’una porta amb una finalitat defensiva pel que en els seus inicis era bastant austera, amb el temps se li van realitzar diferents remodelacions fins arribar a la seva fisonomia actual adquirida entre 1786 i 1800.
Puerta de Córdoba de Carmona
Parador de Carmona
Ubicat a la part més alta de la ciutat. L’establiment es troba situat en un alcázar construït possiblement al segle XII durant la dominació musulmana.
Al segle SIV, el rei Pedro I va ordenar a artesans de Sevilla edificar vàries torres i la porta exterior. A més va donar indicacions per ornamentar l’interior, pel que la fortalesa es va convertir en un sumptuós palau. Per desgràcia, degut a diversos terratrèmols, entre ells els de Lisboa de 1755, aquesta ornamentació no ha arribat als nostres dies ja que va quedar destruïda provocant l’abandonament de l’alcázar.
Avui en dia, en un dels angles de la fortalesa es troba el Parador de Carmona, construït amb una estètica similar a la mudèjar.
És el monument estrella d’Osuna, és el principal temple religiós i va ser construïda entre 1531 i 1535, tot i que l’aspecte és bastant auster, en contrast amb el seu ric interior.
Alberga l’impressionant Panteón Ducal, obra mestra del renaixement andalús amb sorprenents columnes d’estil nassarita, en que descansa l’aristocràcia de l’època, la Sagristia, on es pot veure vàries obres de José Ribera “El Españoleto” com “El Calvario”, “El Martirio de San Bantolomé” o “El Martirio de San Esteban”, el retaule de l’Alar Major i les capelles, destacant el Santo Sepulcro i la del Cristo Misericordioso.
Des de l’exterior, tres portes flanquegen el pas. La més impressionant és la Puerta del Sol, que domina la ciutat i ofereix unes vistes increïbles a les cases blanques en contrast abm els ocres dels àrids dels camps que la rodegen.
Panteón de los Duques
La Universidad
La Universitat va impartir en els seus orígens Teologia, Dret i Medicina, pel segle XVI. A pesar de l’ambient senyorial de l’edifici, encara avui es donen classes, diferents, en col·laboració amb la Universidad de Sevilla. Es tracta d’un gran edifici rectangular que envolta un pati central, i amb els racons decorats amb torrasses rematades amb ceràmica.
Horari:
De 16 de setembre a 15 de juny, visites guiades els caps de setmana i festius, a les 10:15, 11:15, 12:15 i 13:15.
De 16 de juny a 15 de setembre, visites guiades els caps de setmana i festius, a les 11:30, 12:30 i 13:30. Els divendres a les 19:15 i 20:15.
Universidad d’Osuna
Monasterio de la Encarnación
El Monasterio de la Encarnación es va aixecar al 1549 com Hospital de la Encarnación del Hijo de Dios. Al 1612 el van ocupar els jesuïtes i al 1626 la Duquesa de Osuna funda, al solar de l’antic hospital, el Monasterio que havien de regir les religioses de la Reial i Militar Orden de la Merced.
La façana està realitzada amb maó, emmarcant-se la va d’entrada per pilastres i rematant-se amb un frontó partit.
L’interior de l’església és d’una sola nau coberta amb voltes de canó i forats. El retaule major és barroc, destacant en la fornícula principal una escultura de la Virgen de la Merced.
A través de l’església s’accedeix a un pati amb porxos amb esplèndides rajoles del segle XVIII, destacant també el seu retaule major de 1724, En ell es troben les imatges com la del Cristo de la Misericordia del segle XVI, la Dolorosa de Francisco Meneses i una magnífica col·lecció de Niño Jesús del segle XVII i XVIII. A la planta baixa s’accedeix al denominat cor baix amb selleria del segle XVII.
Tot i que està obert a visites turístiques, es tracta d’un convent de clausura.
Horari:
De 15 de setembre a 15 de juny, visites guiades de dimarts a diumenge de 10:00 a 14:30 i de 16:00 a 18:00.
De 16 de juny a 14 de setembre, visites guiades de dimarts a diumenge de 9:30 a 14:30 i de 19:00 a 21:00.
Interior del Monasterio de la Encarnación
Claustre del Monasterio de la Encarnación
Joc de Trons
Algunes escenes de la sèrie Joc de Trons es van rodar, com en d’altres llocs d’Andalusia, també a Osuna.
El Museo de Osuna està ubicat al Palacio de los Hermanos Arjona y Cubas del segle XVII. Entre les seves sales es pot viatjar per la història de la ciutat, començant per la funció agrícola original de l’edifici (va ser la Cámara Agrícola Local) i arribant als nostres dies, fins i tot acull algunes sales amb exposicions de Jocs de Trons.
La història d’Osuna acaba amb la Sala Fuego y Hielo, de dedicada a la sèrie de HBO Joc de Trons. En aquest espai, a part de les inevitables fotografies autografiades dels actors, es pot examinar alguns vestits de la sèrie i inclús una reproducció del Caminants Blancs. Un espai decididament inusual que dóna una idea de la influència que va tenir a Osuna aquesta gravació.
Una altra part d’Osuna top que va servir pel rodatge va ser la Plaza de Toros, de 1904 dissenyada per Aníbal González, fàcilment localitzable a l’episodi 5×09 “The Dance of Dragons” com la Fosa de Daznak a Meereen.
Málaga va ser fundada pels fenicis al segle VIII a.C., situada a la costa Mediterrània, disposa d’un gran patrimoni cultural i arquitectònic concentrat al seu centre històric, a part de les extenses platges, interessants museus, ambient encantador, centenars de bar i restaurants.
Una bona època per viatjar a Málaga sense passar molta calor és primavera i tardor, tot i que si es coincideix amb la Setmana Santa cal estar preparat per veure els carrers replets de gent, i sobretot reservar allotjament amb la màxima antelació ja que els preus es disparen i la disponibilitat disminueix considerablement.
La Alcazaba
L’Alcazaba és una fortificació de l’època romana construïda al segle XI, amb una funció militar, aquesta ciutadella es va convertir en una de les construccions que millor van resistir els setges durant la Reconquesta gràcies a les seves gran muralles de merlets, altres torres, dobles portes i arqueres.
A l’interior hi ha un preciós complex de palaus, jardins, fonts i patis, entre els que destaquen la Puerta de los Arcos, la Plaza de Armas i la Torre del Homenaje, i la joia que son els Cuartos de Granada, lloc on vivien els reis, que enamoren per una detallada decoració en estil nassarita d’estances reials i patis.
Marqués de Larios és una de les vies comercials més elegants i cares d’Espanya, és el carrer més famós de Málaga.
Finançat per la poderosa família malaguenya Larios i inaugurat al 1891, aquest carrer ample i flanquejat per imponents edificis simètrics i cantons en corba, s’omple cada dia de turistes i locals amants de les compres o que busquen una taula en la que prendre alguna cosa en els seus nombrosos bars.
Alguns del moments màxims que tenen com a protagonista aquest carrer son Nadal, amb la seva il·luminació, i la Feria de Málaga, en la que se situa la Portada i es viu un gran ambient.
Plaza de la Constitución
Ubicada en un dels extrems de Calle Larios, la Plaza de la Constitució ha estat un dels punts neuràlgics de la vida malaguenya des del segle XV.
Rodejada d’edificis històrics com la Escuela de San Telmo i la Casa del Consulado, aquesta antiga plaça destaca per la bellesa de la Fuente de Génova, construïda en marbre al segle XVI, i per les terrasses de bars i restaurants.
Fuente Génova a la Plaza de la Constitución
Museo Carme Thyssen
A pocs metres de la Plaza de la Constitución, a la Calle Compañía, es troba el Museo Carmen Thyssen, que alberga una de les col·leccions més importants de pintura espanyola del segle XIX i principis del XX.
Ubicat al Palacio de Villalón, una antiga casa senyorial del segle XVI, aquest museu té més de 250 obres que procedeixen de la col·lecció personal de Carmen Thyssen-Bornemisza entre les que destaquen la “Santa Marina” de Francisco de Zurbarán i “La Buenaventura” de Julio Romero de Torres, entre moltes.
La Catedal o la Santa Iglesia Catedral Basílica de la Encarnación, una de les meravelles arquitectòniques renaixentistes d’Andalusia.
Situada ala barroca Plaza del Obispo, la seva construcció es va perllongar de 1525 a 1782 i per problemes de finançament van quedar varis elements sense acabar com el terrat, la sagristia major i sobretot, la segona torre, d’aquí que es coneguda popularment com La Manquita.
Tot i tots els contratemps, val la pena apropar-se per observar la seva impressionant façana barroca i les seves portades renaixentistes, mentre que al seu interior alberga l’AltarMayor i la Sillería del Coro de Pedro Mena, dues autèntiques obres mestres. Per gaudir de bones vistes de la catedral, el lloc més idoni és a Calle Císter.
Davant mateix de la Catedral, es troba el Palacio Episcopal, seu del Museo Diocesano del Arte Sacro de Málaga i una joia arquitectònica de meitats del segle XVIII.
Aquest edifici barroc sorprèn pels colors ocres i la imatge de la Virgen de las Angustias a la façana, mentre que a l’interior destaquen l’escala de tipus imperial de doble tir i dos patis interiors.
Es pot pujar caminant el sender que va des de La Alcazaba al Castillo de Gibrafaro i anar parant en els diferents miradors naturals tot i que una altra opció menys cansada és agafar l’autobús 35 que surt des del Paseo del Parque.
La fortalesa àrab va ser construïda al segle XIV i va resistir diversos setges de les tropes dels Reis Catòlics, es pot recórrer la murallar passant per les 8 torres entre les que destaca la Torre Mayor, de 17 metres d’alçada, i gaudir de les millors vistes de la ciutat amb el mar Mediterrani al fons.
Castillo Gibralfaro
Museo Picasso
El Museo Picasso, situat al Palacio de Buenavista de la ciutat natal del pintor. En el seu interior d’aquest edifici renaixentista del segle XVI es pot veure fins a 285 obres d’aquest pintor que va aportar tècniques revolucionàries com el cubisme, que el van situar com un dels grans mestres de la història de l’art.
Entre les obres més importants que va donar el pintor al museu es troben “Mujer con los brazos levantados”, “Niño con una pala”, “Acróbata”, “Bañista”, “Las tres gracias” i “Naturaleza muerta con gallo y cuchillo”.
El Teatro Romano, situat a la part baixa del turó de La Alcazaba, és el principal monument que es conserva de l’època romana.
Construït al segle I per ordre de l’emperador Augusto, aquest teatre ha romàs amagat durant segles fins al 1951, gràcies a la construcció d’un edifici nou, va sortir a la llum i es va convertir en un altre dels punts turístics de Málaga.
Durant la seva visita gratuïta es pot veure gran part de les graderies originals, vàries plaques de marbre a la zona de l’orquestra i el púlpit.
Horari: de dimarts a dissabte de 10:00 a 18:00; diumenges de 10:00 a 16:00.
Teatro Romano de Málaga
Centro Pompidou
El Centre Pompidou és una de les seus del Centro Nacional de Arte y Cultura Georges Pompidou de París, està ubicada al principi del Muelle 1.
És un cridaner cub de vidre de colors que decora l’entrada al museu, es baixa per unes escales, que ja són una obra d’art per si soles, per descobrir una important col·lecció d’art modern en la que destaquen pintures de Pablo Picasso, Joan Miró, Salvador Dalí i Kandinsky.
El Paseo Reding té 450 metres i va des la vessant del Monte Gibralfaro al mar. Aquest passeig , que rep el nom del militar suïs Teodoro Reding, guanyador de la batalla de Bailén contra els invasors francesos a la Guerra de la Independencia Española, hi ha imponents edificis de la burgesia del segle XIX com el Palacio Miramar, las Casas Félix Sáenz i el Palacio de la Tinta, a part d’altres atractius turístics com el Cementerio Inglés i el Museo del Patrimonio Municipal.
En plena Serralada de Ronda, just al límit occidental de la província de Málaga i proper a la província de Cádiz, Ronda és un bellíssim poble de cases blanques, encaixant entre valls i penya-segats, i en perfecta comunió amb l’entorn natural. Tot i que més que d’un poble, el correcte seria parlar d’una petita ciutat de poc més de 30.000 habitants.
Del que no hi ha dubte és que Ronda és la joia de la corona malaguenya per excel·lència i un dels punts més visitats d’Andalusia.
Ronda és una localitat nombrada Conjunto Histórico-Artístico des de l’any 1966. Habitada des de la prehistòria, aquí hi ha aparegut fenicis, grecs, romans, musulmans i cristians. I és que, la seva espectacular localització va fer de Ronda un objectiu molt desitjable durant l’antiguitat.
Plaza de la Duquesa de Parcent
En aquest enjardinat i ampli espai que ocupa el lloc de l’antiga Plaza Mayor de la medina musulmana, es troben alguns edificis importants del casc antic com l’Ajuntament (antic cuartel de Milicias Provinciales), el Convento de la Caridad, el Convento de Clarisas de Santa Isabel de los Ángeles, la Iglesia de María Auxiliadora i el Castillo, un col·legi situat a l’alcazaba de la ciutat.
Tot i que l’edifici més interessant és la Iglesia de Santa María la Mayor, que va ser elevada a col·legiata pel rei Fernando el Católico i es va construir sobrer una antiga Mezquita de la ciutat, de la que encara es conserven al seu interior restes del mihrab i del mur. A part d’aquestes restes i el seu passat, aquest temple combina de forma harmoniosa l’estil renaixentista, gòtic i barroc que es pot apreciar en elements com el cor de dues plantes, les columnes i la façana, que destaca per la seva original galeria de tres pisos i una alta torre de maons.
Plaza de la Duquesa de Parcent de Ronda
Puerta de Almocábar
Fou la principal entrada de la ciutat en l’època musulmana. Aquesta monumental entrada, la més gran de la ciutat, que està formada per tres portes i dues torres semicirculars, va ser aixecada pels àrabs al segle XIII i modificada en temps de l’emperador Carlos V.
Un cop s’ha creuat la porta et trobes amb una coqueta plaça amb diversos restaurants, i a pocs metres d’aquesta plaça es troba la Iglesia del Espíritu Santo, una sòbria església construïda per ordre dels reis Catòlics al segle XV, sobre una antiga Mezquita musulmana.
Puerta del Almocábar
Puente Nuevo
Tot i el seu nom, es va demorar anys en la construcció finalitzant-se les obre l’any 1793. La finalitat d’aquesta obra d’enginyeria no és altra que la de salvar el desnivell del Tajo de Ronda. Es traca d’una profunda gola d’uns 100 metres de profunditat excavada per les aigües del riu Guadalevín que separa el barri històric de la ciutat moderna.
Va ser el pont més alt del món durant vàries dècades, i a les seves instal·lacions es troba el Parador de Ronda, que es pot aprofitar per entrar a la cafeteria i prendre alguna cosa, ja que té unes vistes molt boniques.
Puente Nuevo del Tajo de Ronda
Palacio Mondragón
A pocs metres de la Plaza María Auxiliadora es troba aquest palau, un edifici que barreja l’arquitectura mudèjar amb la renaixentista,¡ i va ser l’antiga residència del rei benimerí Abd al Malik, fill d’un sultà de Marroc, abans de convertir-se en residència dels reis Catòlics, després de la reconquesta de Ronda. En l’actualitat, aquest palau que compta amb tres bonics patis interiors, alberga al seu interior el Museo Municipal de Ronda que exposa una col·lecció sobre la història de la ciutat i la comarca.
Horari: de dilluns a divendres de 10:00 a 18:00; a l’estiu tanca a les 19:00; caps de setmana de 10:00 a 15:00.
Interior del Palacio de Mondragón
Casa de Juan Bosco
Prop de la Plaza María Auxiliadora també es troba la Casa de Juan Bosco, un palauet modernista construït a inicis del segle XX i situat a la cornisa del Tajo, destaca pels seus preciosos jardins amb vistes al Puente Nuevo i decorats amb rajoles nassarites, a més d’una valuosa col·lecció de ceràmiques, tapissos del segles XIX i un molt ben cuidat mobiliari realitzat en fusta de noguer.
Horari: tots els dies de 9:30 a 17:30; a l’estiu tanca a les 19:00.
Casa de Juan Bosco
Paseo de los Ingleses
Un cop creuat el Puente Nuevo s’arriba a la Plaza España, des de la que es pot recórrer el bonic Paseo de los Ingleses, que voreta un penya-segat de més de 100 metres d’altura. Durant el recorregut es pot gaudir d’unes vistes de tot l’entorn natural que rodeja la ciutat com el Tajo i la Serranía de Ronda, sobretot des del Mirador de Ronda, situar sobre un sortit del penya-segat.
Casa del Rey Moro
Casa del Rey Moro
Un cop es creua el Puente Viejo, d’origen àrab, i es puja un petit tram de la Cuesta de Santo Domingo, es pot entrar a la Casa del Rey Moro.
Aquest palau, construït pels àrabs al segle XIV, comptava amb una mina d’aigua que abastia d’aigua tota la ciutat de forma segura en casos de setge, mitjançant una gran núria situada en una de les seves sales. Els cristians, coneixedors d’aquesta debilitat, van centrar els atacs a la núria, causant la rendició de la ciutat als pocs dies i convertint aquest palau en un lloc clau a la història de la Reconquesta.
Durant la visita al palau, a part de baixa per l’interior d’aquesta impressionant obra d’enginyeria fis arribar al riu Guadalevín, des d’on es gaudeix d’unes increïbles vistes del congost, és aconsellable passejar pels bonics jardins i observar des de fora la casa d’estil Neomudéjar, projectada per la Duquesa de Parcent.
Horari: tots els dies de 10:00 a 21:30.
Baños Árabes
Construïts a finals del segle XIII i situats a l’antic call jueu, són les termes d’aquest tipus millor conservades d’Espanya. Seguint l’exemple dels banys romans, el recinte compta amb una sala freda, una tèbia i una altra calenta, que s’utilitzaven per a la purificació dels cosses abans d’entrar a la Medina i per a les relacions socials dels locals.
En l’actualitat es conserven tres sales, en la que destaca la centre que compta amb diversos arcs de ferradura i boniques lluernes en forma d’estrella, a més de tot el sistema hidràulic i la caldera que s’utilitzava per escalfar l’aigua.
Horari: de dimarts a dissabte de 10:00 a 14:00 i de 15:00 a 18:00; diumenge i dilluns de 10:00 a 15:00.
Baños Árabes
Alminar de San Sebastián
Aquest va ser un minaret d’una antiga Mezquita per a convertir-se posteriorment en la torre de la desapareguda Iglesia de San Sebastián de Ronda. En l’actualitat aquesta torre té tres cossos d’altura, els dos primers són de construcció àrab i el més alt es va afegir per part dels cristians després de la reconquesta per col·locar les campanes.
A pocs metres del Aminar es troba la Casa del Gigante, un altre exemple de l’arquitectura nassarita dels segles XIII i XIV, que alberga un centre d’interpretació de la vida quotidiana a l’Espanya musulmana.
Alminar de San Sebastián
EL CAMINITO DEL REY
A la part més occidental de la Cordillera Bética es troba un congost amb les parets de fins a 300 metres d’altura, anomenat Desfiladero de los Gaitanes o com tots coneixen el Caminito del Rey, I al seu interior, enganxat a les parets de pedra calcària i dolomies, es va construir un conjunt de passarel·les conegut com Caminito del Rey.
Aquest camí, que s’inicia al terme municipal de Ardales, travessa el d’Antequera, i conclou a El Chorro (Álora), permet admirar el congost en tota la seva grandesa al llarg de 3 km.
El Desfiladero de los Gaitanes es va formar per l’acció de les aigües del riu Guadalhorce, que els seus salts eren aprofitats per la generació d’electricitat. A principis dels XX, la Sociedad Hidroeléctrica del Chorro, propietària del Salto del Gaitanejo i del Salto del Chorro, necessitava crear un pas que unifiqués ambdues cascades, i així va néixer el Caminito del Rey, ja que va ser inaugurada oficialment al 1921 amb la presència del rei Alfons XIII, des d’aquest moment es va començar a dir-li el Caminito del Rey.
Desfiladero de los Gaitanes
Va tenir una època d’abandonament, i va acabar essent impracticable, però a partir del 2014, la Diputación de Málaga es va encarregar d’arreglar-lo, reobrint-se al públic al 2015.
També es va crear un centre de recepció de visitants des del que s’organitzen visites guiades per un preu de 18€ per persona.
En les seves parets es pot observar una vintena de cavitats, algunes d’elles penjades vàries desenes de metres per damunt del curs del riu, i les pròpies roques presenten una estratificació vertical molt visible i espectacular. Al Caminito del Rey es poden observar en algunes de les formacions de conglomerats i calcarenites, sediments amb presència de fòssils d’animals aquàtics, entre ells balenes.
La millor època per recórrer el congost és a la primavera, amb la rica flora de la zona en el seu millor moment. L’entorn està cobert per boscos de pins blancs, savines, eucaliptus, salzes i freixes. També es pot observar moltes aus, entre les quals el falcó pelegrí, l’àliga percidera, el voltor, el martí pescador, el corb marí o la garsa comuna i mamífers com el porc senglar, la cabra salvatge o incús la llúdria, més complicada de trobar.
Un cop s’arriba al Centro de Recepción de Visitantes, s’inicia la verdadera visita al Caminito del Rey, que comença amb una visió espectacular del congost de la Presa de Gaitanejo des d’un mirador circular proper a l‘antiga subestació elèctrica.
Presa de Gaitanejo y casas cueva
Es tracta d’una construcció projectada per Rafelo Benjumea i construïda al 1927, que va ser pionera perquè incloïa la central elèctrica al seu interior i disposava de murs de pavesos des dels quals es podia observar el salt de l’aigua, de 20 metres. Avui en dia no s’utilitza només que per emmagatzemar aigua que s’entuba fins la Central de Nuevo Chorro.
Des del mateix mirador es poden observar les cases-cova de Sierra Parda, just davant de la subestació, que es van utilitzar per allotjar als obrers que van construir el complex hidroelèctric.
En aquest punt es troba també la placa de la inauguració del Caminito del Rey, que curiosament té la data malament. A la placa de marbre posa “La rehabilitación del Caminito del Rey fue inaugurada el 26 de marzo de 2015 …”, però en realitat fa ser inaugurada el dia 28. El dia 24, dos dies abans de la inauguració tal i com estava prevista, es van declarar 3 dies de dol oficial per les víctimes de l’accident de German Wings, cosa que va endarrerir l’acte, però es va mantenir la placa original.
Presa de Gaitanejo
Presa de Cambutas
Després de deixar el mirador, es baixa per unes escales fins arribar al sender des del que s’admiren les restes de la Presa de Cambutas, anterior a la de Gaitanejo. Des d’aquesta zona també es pot veure, a la paret de rocs de l’altre costat del canal, vàries plaques que senyalen el punt màxim de les aigües en diferents crescudes.
En aquest punt, es creua el torn d’entrada al Caminito del Rey i s’accedeix a les passarel·les. Aquestes arriben fins al Mirador de Rocas Llanas. Una mica més endavant, comença el segon tram de passarel·les.
Presa de Cambutas
Marmitas
Durant tot el recorregut, i molt especialment durant els primers metres, es pot veure un dels fenòmens geològics més espectaculars del Desfiladero de Gaitanejo, les Marmitas, són un conjunt de petites cavitats, càrcaves o conques naturals (anomenades marmitas o cambutas) creades per l’erosió per efecte de l’aigua sobre la pedra calcària.
El Soto
Una mica més endavant, a la conjunció dels Cañones del Tajo de las Palomas i el Desfiladero del Gaitanejo, es pot accedir a l’obertura anomenada El Soto. A aquesta zona les passarel·les de fusta són substituïdes per una estructura ondulatòria i descendent de formigó anomenada la Escalera de Mantequilla. Baixant per ella ens situem quasi a nivell del riu i es pot observar vàries cavitats en les que s’ha trobat restes prehistòriques.
Puente del Rey, Cueva del Toro i Mirador de Rocas Llanas
Ja dins del Tajo, ens trobem amb el Puente del Rey, anomenat així perquè el monarca Alfonso XIII al 1921 el va creuar, i que uneix ambdues vessants del canal, es tracta d’una passarel·la de formigó tensada amb cables d’acer que es va construir per facilitar el trànsit de treballadors i materials, i des d’ell es poden veure oberts per quadrilles de treballadors.
Des del Mirador del Puente, a la seva dreta, es pot observar el Túnel nº 7 “Rocas Llanas” de la línia Córdoba-Málaga. Aquí es va construir un viaducte per salvar el barranc de la Cañada del Lobo.
S’arriba a la Cueva del Toro, una gran cavitat càrstica. Més endavant hi ha el Mirador de Rocas Llanas on se situa un panell informatiu sobre la fauna del lloc. El mirador és un punt molt apreciat per fer-se fotografies, ja que domina una espectacular vista de la zona.
Cueva del Toro
Valle del Hoyo
Durant quasi un quilòmetre es recórrer el Valle del Hoyo, una espècies de forat circular rodejat per muntanyes. Aquesta zona sorprès pel verd que és, pler de pinedes que reflecteixen al riu donant-li un to verd maragda.
Aquest tram no té passarel·les, ja que discórrer per camins de terra. En aquest punt hi ha la Charca del Sapito Pintojo, que marca més o menys la meitat del camí, des d’aquí, el camí ascendeix.
Valle del Hoyo
Viaducto del Canal i Cueva de los Murciélagos
Viaducto del Canal
El pont de 35 metres construït entre dues passarel·les per travessar l’aigua. Actualment aquest pont continua fent la seva funció, tot i que l’aigua va canalitzada.
A aquesta zona s’ha rehabilitat un antic túnel de servei per a crear un espai segur pels ratpenats, que el fan servir per hivernar. Òbviament no es pot entrar.
Tercer Congost
L’últim tram de la ruta és realment acollidor, ja que es realitza per una passarel·la que esta penjada a uns 100 metres sobre el canal. Però els caminants van subjectats a un cable de vida per evitar caigudes.
Des d’aquí es pot veure la nova Central Hidroeléctrica del Chorro, i es pot admirar la verticalitat dels estrats muntanyosos a ambdós costats de l’aigua. Des del canal els cims més alts que el rodegen superen els 250 metres.
A aquesta zona també hi ha les Cuevas del Peñón del Cristo, que poden ser visitades amb la tècnica del ràpel. També es poden observar les fornícules de San Cristóbal, una espècie de nínxols en els que es veuen moltes aus, especialment voltors. I pels amants de les alçades, aquí hi ha també el Balcón de Cristal, amb terra transparent, que permet sentir l’altura.
Puente Colgante
Puente Colgante
Prop ja del final de la ruta, cal travessar el Puente Colgante, una passarel·la metàl·lica ancorada amb tirants. Després de creuar-la, la resta de la ruta es realitza sobre unes escales i passarel·les que passen per sobre de la Central del Chorro.
Sortida del Caminito del Rey
Com en l’entrada al Caminito del Rey, sortir d’ell i tornar requereix una caminada d’uns 2 quilòmetres fins a l’estació del Chorro.
Inicialment cal pujar uns esglaons que ascendeixen i després descendeixen fins a un replà o punt de trobada on hi ha un panell informatiu de la geologia del lloc, després rodejar el turó anomenat Majada de la Cebolleta, i des d’aquí s’agafa una passarel·la fins a la zona de sortida.
Informació pràctica del Caminito del Rey
No és apta per cotxets de nadons.
No és apta per persones amb mobilitat reduïda
Distància recorreguda: 8 km.
Desnivell: 300 metres.
Tipus de ruta: Circular.
Dificultat: Fàcil.
Temps estimat: 2,5 hores (sense comptar parades).
Preu del pàrquing: 2€.
A part de l’aparcament, cal pagar l’autocar llançadora.
Estan prohibits els trípodes, pals de selfies o qualsevol cosa que sigui extensible, o pugui molestar el camí de qualsevol usuari.
És apta per nens, sempre que estiguin controlats per adults.
Córdoba és una ciutat amb una història en la que destaca la convivència durant un llarg període de temps de cristians, jueus i musulmans, deixant un llegat extraordinari de valor patrimonial i cultural que s’ha mantingut fins avui.
La millor època per visitar Córdoba és a la primavera i tardor, mesos en que s’evita la sufocant calor, a part, a la primavera pot coincidir el viatge amb la floració dels patis.
Mezquita-Catedral
La Mezquita de Córdoba està declarada Patrimoni de la Humanitat al 1984 i és un dels més valuosos llegats d’al-Ándalus a Espanya. També és el monument més important de tot l’occident islàmic. En la seva història es resumeix l’evolució completa de l’estil omeia a Espanya, a part dels estils gòtic, renaixentista i barroc de la construcció cristiana.
El lloc que avui ocupa la Mezquita-Catedral ha estat en l’antiguitat dedicat al culte de diferents divinitats, a la dominació visigoda es va construir en aquest mateix solar la Basílica de San Vicente, sobre la que es va edificar, després del pagament d’una part del solar, la primitiva Mezquita. Aquesta basílica, de planta rectangular va ser compartida pels cristians i musulmans durant un temps. Quan la població musulmana va anar creixent, la basílica va ser adquirida totalment per Abderraman I i destruïda per a la definitiva construcció de la primera Mezquita Alhama o principal de la ciutat. En l’actualitat alguns elements constructius de l’edifici visigot es troben integrats en el primer tram d’Abderraman I.
La gran Mezquita consta de dues zones diferenciades, el Pati o Sahnemporxat, on s’aixeca el minaret (sota la torre renaixentista), única intervenció d’Abd al-Rahman III, i la Sala de Oración o Haram. L’espai interior es disposa sobre un concert de columnes i arcades bicolors de gran efecte cromàtic. Cinc són les zones en les que es divideix el recinte, corresponen cada una a les diferents ampliacions que s’han portat a terme.
Mezquita de Abderraman I
El primitiu temple d’Abderraman I (785) estava format per onze naus longitudinals en direcció nord-sud. En aquesta part crida l’atenció la reutilització de fustes i capitells d’origen romà o visigot situat a diferents alçades degut a la fixació de la línia constructiva sobre la teulada enlloc de sobre el terreny. Un fet particular d’aquesta primera Mezquita i de les posteriors ampliacions en la seva orientació sud, a l’igual que la Mezquita de Damasc.
Aquesta circumstància pot explicar-se de diferents maneres, si bé sembla probable que fossin els terrenys arenosos del Guadalquivir els que van impossibilitar l’orientació ortodoxa cap a La Meca. A l’interior el nínxol de les oracions es converteix en punt focal.
L’element més nou és l’ús dels arcs de ferradura procedent de l’art visigot i que l’Islam adoptarà com a propi i símbol de la seva arquitectura. Les arcades que divideixen les naus són dobles en alçada. La inferior, un arc de ferradura, i la posterior de mig punt. L’alternança de pedra i maó confereix a la Mezquita una singular bicromia que assentarà base per a construccions posteriors. Aquesta doble arcada proporciona una major elevació de la coberta i una millor il·luminació dels interiors. L’origen d’aquest singular model constructiu a doble altura sembla ser un aqüeducte romà de Los Milagros (Mérida).
A AbderramanI el succeeix el seu fill Hixem I, encarregat d’aixecar el primer minaret de la Mezquita, de planta quadrangular. El propi Hixem va ser també l’encarregat de construir les galeries del pati per a l’oració de les dones i la primera Pila de Abluciones. Així quedava configurada la primera i principal Mezquita de la ciutat. En temps futurs, amb motiu de l’increment de fidels o degut als desitjos de monumentalitat dels governants, la Mezquita viurà nombroses ampliacions i transformacions fins arribar a l’estat actual.
Primera ampliació (821-852)
Abderraman II (8252) va ampliar la Sala de Oración en vuit trams cap al sud, amb una clara influència abbassí en la decoració, fruit dels contactes polítics amb el califat orienta i de l’arribada de personatges d’orient de la península. Mohamed I dóna forma definitiva a la Puerta de San Esteban, de la que es desconeix el seu veritable origen, si bé, sembla clara la seva posició estètica entre l’art visigot i el califat cordovès. A l’anterior emir el succeeix Al-Mundir i Abd-Allah. El primer aixecar la Sala del Tesoro, de la que no es coneix l’emplaçament definitiu. El segon construirà un passadís secret o sabat que uniria l’AlcázarCalifal amb el Mihrab.
Segona ampliació (segle X)
A l’any 929, Abderraman III es proclama califa, passant a ser Córdoba la capital del més gran i influent regne islàmic d’occident. La única intervenció de l’Alhama va ser un nou minaret i l’ampliació del pati. El minaret es converteix en el primer d’occident. Així mateix Abderraman III es va veure obligat a reforçar els arcs que comuniquen l’oratori cobert amb el Patio de la Abluciones, deformat per l’empenta de les naus. A la porta principal d’entrada al temple des del pati col·loca un gran arc de ferradura sobre el preexistent i construeix una volta de canó entre ambdós. Al mateix segle, essent califa Alhaken II, es va fomentar considerablement la cultura i el conjunt de les arts estètiques i literàries. Tanmateix en aquest període s’incrementen els contactes polítics i culturals amb la gran capital oriental de Bizancio.
Alhakem II afegeix dotze trams més, aproximant-se encara més cap al curs del Guadalquivir, arribant la definitiva profunditat d’avui en dia. Tots el materials que es van utilitzar són ex professo per a l’obra. S’alternen fustes de marbre rosat i blaus i es realitzen capitells denominats de pencas, resultant ser una esquematització de les ordres clàssiques. Al qibla o mur final de la construcció, es troba el mihrab o nínxol al que es dirigeixen les oracions. Aquest mur, degut a les pressions suportades, es va construir de forma doble, cosa que assegura la solidesa de la construcció. Just al mateix mur, com a àrea principal del conjunt monumental, es troba la maqsura o espai davant el mihrab. En ell, degut a la falta de lluminositat, es col·loquen una sèrie de voltes que, gràcies a uns lucernaris, permeten la il·luminació del sector més sobresortit del lloc.
Aquestes voltes estan formades per gruixuts i grans nervis deixant un espai obert entre ells. Aquesta solució constructiva serà molt utilitzada posteriorment per l’art mudèjar, denominant-se volta de nervis califal. La maqsura està decorada amb sòcols llaurats en marbre ornamentats amb motius d’origen siri i amb mosaics de tessel·les vítries, dotant a aquest espai d’un acolorit similar a les construccions bizantines. L’interior del mihrab és de planta octogonal, tancat per una majestuosa cúpula en forma de venera.
Tercera ampliació (987)
L’última gran ampliació la va portar a terme el visir Almanzor a finals del segle X. La imminent caiguda del califat s’albira en la pobresa de materials utilitzats en aquesta zona. Davant la impossibilitat de realitzar un augment cap al sud, degut a la pròxima ubicació del riu Gualdalquivir, Almanzor opta per afegir vuit naus més en direcció est.
La Catedral
La Catedral cordovesa impacta tant per la seva bellesa com per la seva ubicació. Al segle XVI el bisbe Manrique aconsegueix que Carlos V li doni permís per construir a l’interior de la Mezquita. Tant el bisbe com el rei coincideixen en la necessitat de respectar l’ampliació d’Alhaken II. D’aquesta manera, al 1523, va ser projectada i començada per Hernán Ruiz I la Catedral de Córdoba, escollint-se per a la seva ubicació les intervencions d’Abderraman I i Almanzor. Després de la mort de l’arquitecte, continuaran l’edificació el seu fill, el seu net i Juan de Ocha. D’aquesta forma, es resumeixen en una mateixa construcció quasi dos segles d’evolució arquitectònica. La planta, de creu llatina, alberga voltes gòtiques juntament amb altres protobarroques i una cúpula renaixentista. El retaule major realitzar amb marbre es conclou al segle XVII. Del segle XVIII són els majestuosos púlpits a ambdós costats de l’arc toral, de marbre i caoba, obra de l’escultor Miguel Verdiguer. D’aquest mateix segle i obra del mestre sevillà Pedro Duque Cornejo és la imponent selleria del cor, elaborada en caoba, es troba tota tallada i esculpida amb diversos temes. Paral·lel en bellesa a la selleria, es troba el Tresor. Després de passar la Capilla del Cardenal Salazar, es pot apreciar la col·lecció catedralícia formada per peces de marfil i plata dels segles XV al XX, entre les que destaca l’espectacular Custodia del Corpus Christi, realitzada al segle XVI per Enrique de Arfe.
Torre
El minaret aixecat per Abderraman III es conserva a l’interior de l’actual torre de campanes. El Cabildo Catedralicio pren la iniciativa d’arreglar-a al 1593, ja que havia quedat deteriorada a causa d’una tempesta. El projecte el porta a cap Hernán Ruiz II qui va enderrocar en part l’antic minaret i conclou el cos de campanes. Continuen les obres al segle XVII, quan Juan Sequero de Matilla construeix el cos del rellotge. A finals d’aquest segle se pavimenta per reforçar-la, per perill de ruïna. El campanil és obra de Gaspar de la Peña que el va realitzar al 1664. L’escultura de San Rafael sobre la torre correspon als escultors Bernabé Gómez i Pedro de la Paz.
Patio de los Naranjos
El seu aspecte ha anat canviant i evolucionant al llarg de la història. Un dels canvis més importants va ser el desenvolupament cap al nord, en època d’Abd al-Rahman III, enderrocant-se l’antic minaret d’Hixem I i l’ampliació lateral cap a l’est per Almanzor. En època islàmica funcionava com a lloc de realització d’activitats públiques (administració de justícia, ensenyament). Els arcs de l’oratori al pati estaven oberts. Des d’un primer moment es va dissenyar el pati emporxat (les galeries van començar a construir-se amb Agderraman I i es conclouen amb Hixem I, qui construeix el primer minaret i la Sala d’Abluciones). Els claustres actuals són producte d’una remodelació total portada a terme en les primeres dècades del segle XVI pel bisbe Martín Fernández de Angulo, sota la direcció de l’arquitecte Hernán Ruiz I. Sota els tarongers existeix un ampli aljibe que assegurava l’aigua necessària per les purificacions dels musulmans. Ja al segle XIII hi havia plantades palmeres, i des del segle XV se sap l’existència de tarongers. Al segle XVIII es van afegir les oliveres i els xiprers.
Medina Azahara
Declarada Patrimoni de la Humanitat al 2018. La fastuosa i misteriosa ciutat que Abd al-Rahman III va manar construir als peus de Sierra Morena a 8 km de Córdoba capital, tanca, inclús en el seu nom, històries llegendàries. La tradició popular afirma que, autoproclamat Abd al-Rahman III califa al 929, i després de 8 anys de regnat, va decidir edificar una ciutat palatina en honor a la seva favorita, Azahara. No obstant, recents estudis aporten fortes evidències que la causa que va impulsar al califa a fundar Medina Azahara. Una renovada imatge del recent creat Califato Independiente de Occidente, fort i poderós, un dels més grans regnes medievals d’Europa, s’accepta com origen més probable de la nova Medina.
Es disposa d’una ciutat en tres terrasses rodejades per una muralla, situat l’Alcázar Real a la part més superior i la intermèdia. La zona més baixa es va reservar per habitatges i la Mezquita, edificada extramurs. Les fonts històriques apunten a la participació d’unes 10.000 persones que treballaven diàriament en la seva construcció. Abd al-Rahman no va escatimar en materials per aconseguir l’efecte buscat: una insígnia del poderós regne que governava. Rics marbres violacis i vermells, or i pedres precioses, a part del curat treball artesanal dels millors picapedrers i les llegendàries contribucions bizantines, van ajudar al realçament del preuat projecte.
Part de l’alcázar havia de ser públic i era on hi havia les visites oficials. A la part més alta se situa el Salón Alto, disposat en cinc naus arcades. Mes avall es troba el Salón Rico, l’estança es divideix en tres naus amb arcs de marbre vermell i blau, essent les laterals cegues i oberta la central. La decoració de ataurique (motius vegetals llaurats) i la riquesa i els materials han configurat el nom de l’engalonat recinte, completat amb banys i obert al Jardín Alto, de gran bellesa. Aquest jardí es desenvolupa aquesta jardí en quatre zones, quedant el punt d’intersecció ocupar per un pavelló i quatre safarejos, un d’aquests, el que està enfrontat al Salón Rico ha passat a la llegenda per aixoplugar al seu interior mercuri i banyar el grandiós recinte amb llampades de diferents colors. Un complex de carrers en rampa empinada condueixen al gran pòrtic oriental, per on accedien gran ambaixades que rebia el califa. Davant del mateix s’obria una gran plaça en la que es concentraven les tropes i el personal de les cerimònies protocol·làries. A extramurs de la medina es va emplaçar la Mezquita, aixecada en poc més d’un mes.
Medina Azahara
Aquest solemne recinte va patir grans destrosses a través de les successives guerres que van assolar al-Andalus a principis del segle XI, transformant en ruïnes Madinat al-Ahara (Medina Azahara). L’esforç per crear una ciutat ideal només va durar 70 anys, efímera vida per la que va ser favorita del primer califa.
L’Alcázar de los Reyes Cristianos, fortalesa i palau de sòlids murs, tanca en el seu interior gran part de l’evolució arquitectònica de Córdoba.
Restes romanes i visigodes conviuen amb les d’origen àrab en aquest majestuós lloc, ja que va ser el lloc predilecte dels diferents governants de la ciutat. Quan Córdoba va ser conquerida al 1236 per Fernando III el Santo, l’edifici, que formava part de l’antic Palacio Califal, estava totalment destrossat. Alfonso X el Sabio comença la seva restauració, completada durant el regnat d’Alfonso XI. Al llarg de la història se li ha donat múltiples usos, com Sede del Santo Oficio a la Inquisició, o presó en la primera meitat del segle XIX.
El visitant que per primera vegada entra a aquesta fortalesa se sorprèn davant d’una construcció quasi rectangular amb extensos murs de carreus petris i quatre torres que perfilen els angles (la de Los Leones, la del Homenaje, la de La Inquisición i la de Las Palomas). Dins, les diferents dependències s’articulen en torn als patis amb exòtiques i belles flors, herbes aromàtiques i frondosos arbres. Les estances i corredors es tanquen amb cúpules gòtiques de pedra.
En una de les galeries d’accés s’exhibeix un sarcòfag pagà del primer quart del segle III. Al front es mostra un altrelleu sobre una al·legoria del pas dels difunts cap al més enllà a través d’una porta entreoberta.
Ressalta, de totes les sales una petita capella barroca: el Salón de los Mosaicos, en la que s’exposen peces romanes d’aquest tipus procedents dels subsòl de la Corredera. Sota aquesta estança es troben els banys, d’inspiració àrab, dividits en tres sales de voltes amb lluernes estrellades. Aquestes comuniquen amb la caldera situada sota la Torre del homenaje.
Dels dos patis, el Mudéjar crida l’atenció per la seva bellesa, amb enllosat de marbre, el xiuxiueig de l’aigua que corre pels canals i alberques refresca l’ambient i relaxa al visitant. Els extensos jardins que tanquen el conjunt donen mostra de la monumentalitat i esplendor d’aquest Alcázar cordovès.
Alcázar de los Reyes Cristianos
Sinagoga
Única a Andalusia i tercera millor conservada de l’època medieval de tota Espanya, la Sinagoga de Córdoba està situada al barri de la Judería. Construïda entre els anys 1314 i 1315 segons les inscripcions trobades a l’edifici, va servir de temple fins la definitiva expulsió dels jueus. A través del pati s’accedeix a un petit vestíbul. A la dreta d’aquest es pugen unes escales que donen accés a la zona femenina. Al davant s’obre l’estança principal. De planta quadrangular, es troba decorada amb ataurics mudèjars. El mur que suporta la tribuna de les dones s’obre ne tres arcs ornamentats amb guixeres de gran bellesa. Al 1492 els jueus són expulsats, utilitzant-se el temple com a hospital, essent després ermita de San Crispín i, per últim, escola infantil. A finals del segle XIX es declara Monument Nacional.
El conjunt de la Mezquita-Catedral, el riu, la Puerta del Puente i el mateix Puente Romano, conformen una de les visites més exquisides de la ciutat, sobretot al capvespre, en aquella hora incerta en la que els últims raigs de sol dauren les superfícies.
El citat pont, aixecat al segle I a.C, ha patit diverses remodelacions al llarg de la història. L’estructura principal data de l’edat mitja, essent la intervenció més recent de 1876. Consta de 16 arcs, quatre apuntalats i la resta de mig punt, en el que el centre de l’ampit hi ha una escultura de San Rafael, obra del segle XVI, realitzada per Bernabé Gómez del Río.
Puente Romano
Torre de Calahorra
A l’extrem sud del Puente Romano s’aixeca la Torre de Calahorra, enclavament de control i defensa des de l’antiguitat, mencionada en alguna font àrab sobre al-Andalus, i en nombroses referències històriques des de la conquesta cristiana de Córdoba fins a l’actualitat.
La seva arquitectura reflexa les successives remodelacions, l’arc de ferradura funcionaria com a porta annexa al pont, i el seu recinte rectangular flanquejat per torres es reforçaria al segle XII.
A principis del segle XX va ser declarada monument històric artístic. Després de diversos usos, en l’actualitat acull el Museo Vivo de al-Andalus, sobre la convivència entre les cultures jueva, cristiana i musulmana.
Torre de Calahorra
Caballerizas Reales
Felipe II, el rei en que en el seu imperi no es ponia el sol, va fundar al 1572 les Caballerizas Reales de Córdoba. L’encarregat de la construcció va ser D. Diego López de Haro, Caballerizo Mayor.
L’edifici es va alçar al costat de l’Alcázarde los Reyes Cristianos, on avui segueix existint, ininterrompudament utilitzat per a la cria del cavall cordovès. Des de 1842 i fins al 1995, va passar a ser el Cuartel de Caballería, destinat a la reproducció equina, instal·lant-se allí l’important 7º Depósito de Sementales del Ejercito. A les seves instal·lacions van arribar a cuidar-se més d’un centenar de cavalls andalusos i àrabs d’excel·lent qualitat, utilitzats per als carruatges, per a la doma i per a inseminar eugues, tant de propietat militar com civil.
Al 1734 es van incendiar i l’edifici va quedar totalment arrasat, salvant-se únicament les façanes exterior i interiors. La seva reconstrucció, no va ser fins 11 anys més tard, sota el mandat de Fernando VI. Es va mantenir l’estructura interior i exterior de l’edifici a excepció de l’escut d’armes de Carlos III que es va col·locar a la porta principal.
Del gran edifici destaca la quadra, a la que García Lorca va comparar amb una “Catedral para Caballos”, organitzada en tres naus de terra enxinat amb volta d’aresta, suportades per arcs de maó i columnes de pedra delimitant els boxes situats a ambdós costats.
Actualment les Caballerizas Reales acullen i són escenari del Espectáculo Ecuestre “Pasión y duende del Caballo Andaluz”, recomanat per tot tipus de públic.
Caballerizas Reales
Templo Romano
Dedicat al culte imperial, i de grans dimensions, va formar part del Foro Provincial juntament amb un circ. Originalment estava elevat sobre un podi i comptava amb sis columnes exemptes de tipus corinti a l’entrada. Davant d’aquesta s’aixecava l’ara o altar. La reconstrucció, portada a terme per l’arquitecte Félix Hernández, ha aportat a Córdoba una mostra més de la grandiositat d’aquesta urbs en època romana. Algunes de les peces originals del temple es troben exposades al Museo Arqueológico o en inusuals i bells racons de la ciutat, com la columna estriada de la Plaza de la Doblas.
Templo Romano
Palacio de Viana
Palacio de Viana
A la Plaza de Don Gome s’aixeca aquest palau, llurs dependentes es desenvolupen en torn a 12 magnífics patis i un fantàstic jardí. Les diferents espècies florals decoren i perfumen cada racó del museu. La última marquesa de Viana, Sofía de Lancaster, va saber mantenir l’exquisit origen d’aquesta palau del segle XIV.
Les múltiples dependències del Palacio de Viana acullen nombroses col·leccions de tot tipus (pintures, vaixelles, mosaics, tapissos, rajoles, armes de foc). Les fabuloses obres d’art que s’exhibeixen en aquest recinte fan d’aquesta visita una de les més constructives de Córdoba. Destaquen la col·lecció de guadamecías i la gran biblioteca dels segles XVI i XVIII.
Pati del Palacio de Viana
Calleja de las Flores
Situat en ple barri de la Judería, a prop de la Mezquita, és un dels carrers amb més encant de Córdoba. Rodejat de torretes de geranis i balcons enreixats replets de flors, aquest estret carrer forma una de les estampes més boniques de Córdoba amb la torre de la Mezquita-Catedral de fons.
Una bona època per visitar Cádiz sense passar massa calor són els mesos de maig, juny, setembre i octubre, tot i que no et lliuraràs de les fortes ventades degut a la seva situació geogràfica. Una altra bona època per visitar-la és durant la celebració del seu famós carnaval i les seves chirigotas, tot i que els preus dels allotjaments es disparen i la ciutat està molt massificada.
Barrio del Pópulo
Aquest petit barri es troba delimitat pels arcs de La Rosa, Los Blancos i El Pópulo, que corresponen a antigues portes d’accés a la ciutat emmurallada medieval i entre les seves joies destaquen la bonica Plaza de San Martín presidida per l’imponent palau la Casa del Almirante, la façana blanca de la Iglesia de Santa Cruz o Catedral Vieja i la Posada del Mesón, una de les millors conservades de la ciutat. Al mateix carrer de la posada es troba l’emblemàtic Café Teatro Pay-Pay, on artistes gaditans ensenyen el seu art, convertint-se en un dels locals que més ambienten l’animada nit d’aquest barri.
Un altre dels llocs interessants d’aquest barri i de Cádiz és el Teatro Romano que es va descobrir l’any 1980 i que a part és el segon teatre més gran i el més antic de la Hispania romana.
Barrio del Pópulo
Teatro Romano
Interior de la Iglesia de Santa Cruz o Catedral Vieja
Catedral
Coneguda com “Santa Cruz sobre el mar” i construïda entre 1722 i 1838. Aquest edifici, en el que es barregen estils barroc i neoclàssic, destaca per les seves enormes dimensions amb una façana principal emmarcada per dues gran torres i una portada principal d’estil barroc realitzada amb marbre blanc.
A l’interior s’observen nombroses columnes corínties i fins a 16 capelles entre les que destaquen la de San Servando y San Germán, patrons de la ciutat, i la de San Sebastián. Altres imprescindibles de l’interior és l’altar major, un preciós cor i una cripta, en la que estan enterrats varis gaditans cèlebres com el compositor Manuel de Falla.
Amb els seus 45 metres d’altura, s’ha convertit en el millor mirador de la ciutat. Situada dins de la casa-palau de los marqueses de Recaño, aquesta torre és una de les més de 100 repartides per tota la ciutat, que recorden el seu passat comercial amb les Índies. Quan era un port estratègic i els comerciants necessitaven controlar l’arribada dels vaixells plens de valuoses mercaderies, pujants a les seves pròpies torres.
A part de gaudir de les vistes panoràmiques des de la seva terrassa, a l’interior de la torre, es troba la Cámara Oscura, un sistema òptic que reflecteix en un pantalla escenes de l’interior a temps real.
Aquestes torres amb el pas del temps s’han anat convertint en un element arquitectònic característic de Cádiz i entre les més destacades, a part de la Torre de Tavira, hi ha la de Las 5 Torres, La 4 Torres i La Bella Escondida.
Horari: d’octubre a abril de 10:00 a 18:00, la resta de mesos tanca a les 20:00.
Gran Teatro Falla
Deu el seu nom al fill predilecte de Cádiz, Manuel de Falla. Aquest edifici d’estil neomudéjar, situat a la Plaza Fragela davant mateix de la Casa de las Viudas, impressiona per la seva façana de maó vermell amb tres grans portes d’arc de ferradura.
Durant els mesos de febrer, aquí se celebra el famós Concurso de Agrupacions del Carnaval de Cádiz, que amb el seu art i ocurrències diverteixen a més de 1.200 espectadors.
Gran Teatro Falla
Castillo de Santa Catalina
Una fortificació construïda al segle XVII sobre uns esculls de roca que s’endinsen al mar. Situat en un dels extrems de la popular Playa de La Caleta, aquesta moderna fortificació de planta estrellada protegia el front nord-oest dels atacs dels pirates, tot i que posteriorment va ser destinada a presó militar.
En l’actualitat es pot visitar el castell que alberga un espai cultural amb diferents exposicions sobre la històrica de Cádiz, diferents tallers i botigues artesanals.
Horari: tots els dies d’11:00 a 19:30; a l’estiu tanca a les 20:30.
Castillo de Santa Catalina
Playa de La Caleta
El lloc ideal per veure una posta de sol, presidida per l’antic Balneario de La Palma i flanquejada pels castells de San Sebastián i Santa Catalina. En aquesta platja de 450 metres d’arena i aigües tranquil·les es reuneixen moltes famílies gaditanes del barri de La Viña, situat just darrera. Un dels inconvenients és que al ser la única platja de casc antic, està sempre plena, sobretot quan puja la marea i escurçar l’espai per deixar la tovallola.
Playa de La Caleta
Castillo de San Sebastián
Ubicat en un dels extrems de la Playa de La Caleta, sobre un petit illot. Construït a principis del segle XVII per a protegir el front nord de la ciutat, aquesta fortificació ha patit diverses remodelacions com la construcció d’un moll que connecta l’illa amb el centre i casamates a l’interior.
Castillo de San Sebastián
Barrio de la Viña
posterior de la Playa de La Caleta, entre la Calle de la Rosa i la Calle Sagasta, és un barri amb molt d’ambient. D’origen mariner, aquest preciós barri enamora pels seus carrers estrets i cases tradicionals gaditanes, a més de la seva excel·lent oferta gastronòmica en la que predomina el peix. Entre els millors llocs per anar a sopar estan La Tabernita, El Faro de Cádiz on pots provar la tortilla de camarones i sobretot, les delicioses tapes de Casa Manteca.
Carrer del Barrio de la Viña
Paseo Marítimo
Si es disposa de més temps, és aconsellable invertir un matí en recórrer tot el Paseo Marítimo des de la Playa de La Caleta fins les extenses platges d’arena daurada de Santa María del Mar, la Playa de la Victoria i la Playa de la Cortadura.
Aquest passeig de poc més de 2 km fins a Santa María del Mar i 6 km fins a la Playa de la Cortadura, té unes fantàstiques vistes de la costa gaditana i de la ciutat, de la sobresurt la imponent Catedral.
Un cop a la platja no hi ha problema per trobar lloc per la tovallola, sobre tot a la Playa de la Victoria que compta amb 3 km de longitud i està considerada una de les millors platges urbanes d’Europa. A part, aquestes platges són perfectes per passar un dia en família o amics al disposar de tots els serveis i tenir a prop alguns dels restaurants més recomanats per menjar peix fresc com Arsenio Manila, La Pepa Arroz Bar o Bebo Los Vientos.
Paseo Marítimo de Cádiz
PLAYA BOLONIA
Aquesta platja és una platja quasi salvatge situada al municipi de Tarifa, a uns 15 minuts d’aquesta localitat.
Bolonia és més que una platja, és un entorn natural amb paratges plens de naturalesa quasi verge, arena fina i blanca, aigües cristal·lines i una agradable brisa marina. És una platja molt neta i les seves aigües són les més transparents de la zona. Els que la visiten entenen que és un entorn natural únic i el respecten. La platja té uns 4 km de llarg per uns 70 metres d’ample.
La platja es troba als límits del Parque Natural del Estrecho, el qual assegura la preservació de l’entorn, i evita la proliferació de promotors urbanístics.
Playa de Bolonia
Bolonia és un conjunt format per la platja, amb la seva impressionant duna i pinedes, la zona de ruïnes romanes de Baelo Clauda i el petit nucli urbà conegut com El Lentiscal on es troben els restaurants, bars, chiringuitos i allotjaments. Aquest conjunt és un espai petit que es pot recórrer caminant fàcilment, tot i que la platja s’estén varis quilòmetres.
Hi ha una zona central que està més concorreguda per estar a prop dels aparcaments i per tant és una zona més familiar. A la dreta hi ha la impressionant duna, molt fotografiada. Per veure la duna, a l’haver de fer un passeig, hi ha menys gent. I més al sud, per la zona coneguda com El Lentiscal, hi ha una sèrie de caletes naturals enclavades als penya-segats bastant solitàries i tranquil·les.
La duna és el principal atractiu de Bolonia. Es tracta d’una formació immensa que el vent va acumulant i que va canviant progressivament. De fet segons l’època, la duna està diferent.
Duna de Bolonia
El segon gran atractiu són les ruïnes romanes de Baelo Claudia. Val molt la pena la visita que es descobreix unes ruïnes en un entorn únic. Es pot veure tots els elements típics d’una ciutat romana, les vies, el Templo del Emperador, el Foro, la Curia, los Tribunales, etc. També hi ha tabernes, habitatges, un mercat amb botigues, així com restes de la indústria local, que eren unes piscines en les que s’encarregaven dels productes del mar. El Teatro es potser una de les construccions més espectaculars, amb un aforament de 2.000 persones.
Pobles de postal penjats a les vessants de les muntanyes, aquestes localitats enamoren a primera vista per les cases decorades amb flors colors vius.
Tot i que la ruta oficial està formada per 19 pobles, aquí s’exposen els més destacats. Cal informar que aquesta ruta cal fer-la amb cotxe, ja que permetrà parar als miradors naturals i no està subjecte als horaris fixos del transport públic. A part de traçar una línia sortint de Málaga i acabant a Cádiz o al revés. Aquí s’exposaran els pobles fent la ruta des de Málaga a Cádiz.
La millor època ver fer la ruta dels Pueblos Blancos és a la primavera o tardor, quan ressalten més els colors de la naturalesa i les temperatures són més agradables, evitant l’extrem calor de l’estiu.
Si es comença la ruta pels Pueblos Blancos per Málaga, el primer poble recomanat és Setenil de las Bodegas. Aquest poble, aixecat al voltant d’un congost excavat per les aigües del riu Guadalporcún, es caracteritza per les seves increïbles cases-cova construïdes sota de grans roques i el seu preciós casc antic ple d’empinats carrers.
El més recomanable és deixar el cotxe al Paseo Federico García Lorca i començar la visita per la Calle Cuevas al Sol, situada a la part baixa del poble. Aquest carrer, que rep aquest nom per tenir sol pràcticament tot el dia, és el més conegut i transitat del poble i destaca per les seves casa-cova construïdes sota grans roques que les protegeixen del sol durant gran part del dia i per les nombroses terrasses de bars i restaurants. Cal tenir en compte que les millors vistes de les fileres de cases blanques i de la gran roca s’obté des dels diferents ponts que creuen el riu Trejo i des d’alguns punts de la Calle de la Sombra, com des de la terrassa del Bar Sol y Sombra.
Calle Cuevas al Sol
La Calle Cuevas de la Sombra, es caracteritza per estar coberta per una gran roca suspesa entre dues fileres de cases que no deixa passar cap raig de sol. Durant el passeig d’aquest fotogènic carrer, situat a la vora del riu Trejo, just davant de la Calle de Cuevas al Sol, hi ha amb vàries botigues de souvenirs.
Calle Cuevas a la Sombra
Olvera
Situat a una vessant de la Sierra Norte de Cádiz i declarat conjunt Històric i Artístic al 1983, aquest poble d’origen musulmà té cases emblanquinades i decorades amb flors i carrerons empinats que condueixen a un impressionant conjunt monumental, des d’on es veu Olvera i tot l’oceà d’oliveres que el rodeja.
La Calle Calzada és el carrer més fotografiat del poble, a l’estar rodejat de façanes pintades de color blanc impol·lut amb torretes de flors a ambdós costats i la imponent IglesiaNuestra Señorade la Encarnación al fons.
Calle Calzada amb la Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación al fons
Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación
L’església fou construïda a finals del segle XVIII per encàrrec dels ducs d’Osuna. A aquest temple d’estil neoclàssic es venera la Virgen Nuestra Señora de los Remedios, patrona de la localitat, i destaca per les seves magnífiques dues torres bessones, mentre que a l’interior cobert de marbre italià hi ha varis altars de confraries penitencials de Setmana Santa com la del Santo Entierrro, la de Jesús Nazareno o la de la Veracruz.
Horari: de dimarts a diumenge d-11:00 a 13:00 i de 16:00 a 18:00.
Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación
Castillo Árabe
Declarat Bé d’Interès Cultural al 1985 i situat sobre una roca a 623 metres sobre el nivell del mar, aquesta fortalesa consta d’una Torre del Homenaje, una muralla, dos torrasses, una sala subterrània i un pou. Des de la part alta de la Torre del Homenaje i part de la muralla es pot gaudri de la millor vista panoràmica del poble amb la Iglesia Nuestra Señora de la Encarnación en primer pla i vistes de fins a tres províncies diferents, Cádiz, Sevilla i Málaga.
Horari: tots els dies de 10:30 a 20:30.
Castillo Árabe
Zahara de la Sierra
Situat al cor del Parque Natural de la Sierra de Grazalema, aquest poble amb un mosaic de cases blanques enfilades sobre la faldilla de la Sierra del Jaral i l’embassament de Zahara-el Gastor d’aigües turqueses als seus peus, a part de tenir un preciós entramat de carrerons empedrats que conserven el seu traçat nassarita, va ser declarat Conjunt Històric i Artístic.
El primer que es pot fer és aparcar el cotxe al Mirador de Zahara de la Sierra, que està situat just a l’entrada, des d’on es poden obtenir unes vistes fantàstiques del poble blanc enfilant en una vessant de la muntanya i coronat per un castell. Des d’aquest mirador també s’obtenen vistes de l’embassament.
Vistes des del Mirador de Zahara de la Sierra amb l’embassament de Zahara-el Gastor
Des del mirador es pot anar a la Plaza Lepanto, aquesta plaça abans era coneguda com la Alameda, compta amb una font al centre realitzada amb pedra de molí d’oli i un mirador amb vistes a una part del poble i al Parque Natural de Grazalema.
Plaza Lepanto
Capilla San Juan de Letrán
Des d’aquesta plaça es pot baixar per la Calle Ronda, la més bonica de Zahara de la Sierra, que porta fins a la Capilla de San Juan de Letrán. A més aquest carrer empedrat gaudeix d’un impol·lut blanc de cases enfilades amb balcons i patis plens de flors de colors vius, a més de vàries terrasses on prendre alguna cosa o tapejar.
Abans d’arribar a la Capilla de San Juan de Letrán, és recomanable desviar-se pocs metres per la Calle BoqueteSan Juan i veure la Torre del Reloj. Aquesta torre campanar del segle XVI, és la única que es conserva de l’antiga ermita i deu el seu nom a un rellotge de pèndul situat a la part superior que encara es pot veure pujant unes estretes escales de cargol.
La Torre del Reloj està adossada a la Capilla de San Juan de Letrán, construïda al 1958, sobre el terreny que va ocupar anteriorment l’ermita del mateix nom. Aquesta capella té u na arquitectura típica andalusa, destaca per una colorista façana amb un arc de mig punt coronat per tres espadanyes que acullen una campana cadascuna, mentre que a l’interior es pot veure un valuós retaule barroc amb imatges de sants del segle XVI i de finals del segle XVII.
A la Capilla de San Juan Letrán comença la Calle San Juan, la més transitada i amb més terrasses i bars del poble, que porta fins a la Plaza del Rey i la Iglesia de Santa María la Mesa. A part de l’església, a aquesta bonica plaça es troba l’Ajuntament, una font al centre i un balcó amb unes fantàstiques vistes de l’embassament de Zahara-el Gastor i la part baixa del poble. La Iglesia de Santa María la Mesa disposa d’un retaule major tallat de fusta, ple d’ornaments i elements daurats, a part de l’òrgan i el cor. A l’exterior, aquest temple de meitats del segle XVIII, impressiona per la serva portada barroca de marbre rosa, el cimbori cobert de teules vidriades i la torre del campanar.
Iglesia de Santa María la Mesa
Des de la Plaza del Rey es pot pujar per una empinada Calle El Fuerte que porta fins a l’entrada del Castillo de Zahara de la Sierra, des d’on s’obtenen unes vistes de tot el poble.
Després d’una forta pujada s’arriba a l’antiga fortalesa de l’època del regne nassarita de Granada en la que es conserven llenços de la muralla i la Torre del Homenaje, situada a més de 600 metres sobre el nivell del mar.
Zhara de la Sierra amb el Castillo
Zahara de la Sierra també compta amb una plaça artificial creada a la llera d’un riu i rodejada d’un fantàstic entorn natural del Parque Nacional Sierra de Grazalema, és perfecta per passar el dia, ja que compta amb tots els serveis, a part de nombroses taules de pícnic, un restaurant, un quiosc i inclús una zona de barbacoes.
Grazalema
El primer que es pot fer a Grazalema és parar el cotxe en un dels miradors naturals situats a la mateixa carretera d’accés i gaudir d’una panoràmica completa del poble i de l’entorn. Un cop s’arriba al cotxe, es pot aparcar al pàrquing gratuït de la Plaza Asomaderos, que compta amb el millor mirador a la Sierra de Grazalema i al vall del riu Guadalete.
A Grazalema també es pot visitar la Iglesia de Nuestra Señora de la Encarnación, construïda després de la Reconquesta, a finals del segle XV, sobre un antic temple mudèjar. La façana destaca pel seu campanar i una doble portada, mentre que a l’interior es troben la Capilla de Nuestro Padre Jesús de Nazareno i les imatges dels misteri de la Encarnación de la Virgen i San Atanasio obispo, patró del poble. Al costat de l’església hi ha la Plaza Pequeña, un racó molt bonic que està considerat com una de les places més boniques del poble.
Iglesia de Nuestra Señora de la Encarnación
Des d’aquesta plaça es pot recórrer la Calle Agua, un carrer estret que passa per una placeta plena de terrasses, fins arribar a la Plaza de España, la més important per visitar a Grazalema i on es concentra gran part de l’activitat social.
Aquest espai urbà rectangular i allargat està flanquejat per l’Ajuntament i la Iglesia de la Aurora, un preciós temple realitzat en estil renaixentista de transició al barroc, al segle SVII.
Arcos de la Frontera
Des de Grazalema hi ha quasi una hora de trajecte fins a Arcos de Frontera, el poble més gran de la Sierra Gaditana.
Arcos de la Frontera és un poble assentat sobre un turó tallat per un impressionant tall del riu Guadalete i rodejada dels paisatges de la Campiña Jerezana i la Serranía de Cádiz.
Plaza del Cabildo
La Plaza del Cabildo, on es pot començar a recórrer el fantàstic centre històric ple de carrerons per a perdre’s i hereu de l’època musulmana, la plaça està rodejada per tres dels seus costats, per importants edificis com la Basílica de Santa María de la Asunción, l’Ajuntament, el Castillo Ducal i el Parador de Turismo, que va ser l’antiga casa del Corregidor, mentre que al quart costat es troba el Balcón de la Peña Nueva, un mirador sobre una roca tallada a casi 100 metres d’altura, amb unes increïbles vistes del corbat riu Guadalete i la Campiña Jerezana.
Basílica de Santa María de la Asunción
La Basílica de Santa María de la Asunción va ser aixecada sobre les restes d’una Mezquita àrab i declarada Monument Nacional al 1931, és el temple més antic i important d’Arcos de la Frontera. Construïda durant els segles XIV i XV en estil mudèjar, el temple ha patit durant varis segles grans reformes que l’han convertit en una església amb un interior gòtic, que alberga un magnífic retaule major de 1585, metre que a l’exterior es barregen elements renaixentistes i barrocs, destacant la portada d’estil gòtic plateresc i la torre del campanar d’estil neoclàssic.
Horari: de dilluns a divendres de 10:00 a 13:00 i de 15:30 a 18:30; dissabtes de 10:00 a 14:00.
Basílica de Santa María de la Asunción
Castillo Ducal
El Castillo Ducal, antic alcázar militar durant l’època musulmana i residència dels Duques de Arcos, després de la Reconquesta, va ser construït al segle XI, aquesta fortalesa va patir una important remodelació que el va convertir en un castell medieval de planta quadrangular i 4 torres amb merlets als seus racons, tot i que encara es conserva un gran arc de ferradura i un llenç de muralla de la seva època nassarita.
Actualment el castell es de propietat privada i no es permet l’accés, pel que només es pot observar des de l’exterior.
Castillo Ducal
Palacio del Mayorazgo
Palacio del Mayorazgo
El Palacio del Mayorazgo va ser construït al segle XVII, impressiona per la seva façana d’estil herrerià composta per dos cosses i un gran escut d’armes, mentre que a l’interior té dos patis amb columnes, varis salons amb preciosos artesanats i un jardí andalusí.
En l’actualitat alberga la Pinacoteca Municipal i diferents exposicions temporals i permanents.
Horari: de dilluns a divendres de 10:30 a13:30 i de 16:30 a 19:30; dissabtes i diumenges d’11:00 a 14:00.
Iglesia de San Pedro
La Iglesia de San Pedro és un dels millors exemples d’arquitectura religiosa de finals del gòtic. Aquest edifici del segle XVI destaca per la seva majestuosa torre-façana d’estil barroc, mentre que a l’interior es troben harmonioses capelles laterals, un cor barroc del segle XVII i sobretot, un excel·lent retaule major del segle XVI, amb elements gòtics i renaixentistes.
Interior de la Iglesia de San Pedro
Vejer de la Frontera
Enfilat a la part alta d’un turó, a la vora del riu Barbate, aquest poble declarat Conjunto Histórico Artístico enamora per les seves cases emblanquinades decorades amb flors, el laberint entramat de carrerons i patis nassarites, que recorden el seu passat àrab.
Si a aquest preciós centre històric ple de racons amb encant li sumes que està a només 8 km de la Playa El Palmar, una de les millors platges d’Andalusia, i que té una fantàstica gastronomia amb plats com el pescaíto frito, la tonyina vermella o el lomo con mantecá colorá, en aquest lloc hi ha una dels pobles favorits dels turistes que visiten el sud d’Espanya.
Iglesia del Divino Salvador
L’església parroquial ubicada a la part més alta, sobre una antiga Mezquita àrab, és el temple més important de Vejer de la Frontera.
A l’exterior de l’edifici es pot observar que està construït de dues formes diferents, el primer tram pertany a l’estil gòtic de principis del segle XVI, mentre que el segon, fins a ala capçalera, és de l’anterior temple mudèjar.
També val la pena entrar al seu interior per veure les boniques columnes de marbre coronades per capitells romànics i les votes encreuades, a la zona gòtica.
Iglesia del Divino Salvador
Plaza de España
Rodejada de palmeres i cases blanques d’arquitectura típica andalusa, està presidida al centre per una preciosa font ornamental entapissada de rajoles sevillanes i decorada amb motius aquàtics.
Aquest ampli espai conegut també com la Plaza de los Pescaitos, és el centre neuràlgic del poble i punt de trobada de turistes i locals, a part d’albergar l’Ajuntament i nombrosos bars i restaurants. Un dels restaurants recomanats de la plaça és el Jardín del Califa, on es pot provar menjar marroquí al pati interior, i després pujar a la teteria de la terrassa i gaudir d’un tè amb fantàstiques vistes de les cases blanques del poble.
Plaza de España
Castillo de Vejer de la Frontera
Situat a l apart més alta del recinte emmurallat i declarat Monument Nacional al 1931, aquesta fortalesa construïda entre els segles X i XI durant el regnat d’Abderraman I, destaca per tenir la porta d’accés amb un arc de ferradura, un pati d’armes i tres torres a la que es pot pujar per obtenir una panoràmica del poble.
Castillo de Vejer de la Frontera
A pocs metres del castell es troba el Convento de la Monjas Concepcionistas del segle XI, que impressiona per una portada principal d’estil renaixentista, vàries capelles i criptes , a part d’albergar el Museo de la Tradiciones y Costumbres de Vejer.
Situada als peus de la Sierra Nevada, Granada va ser durant molt de temps la capital d’Al-Ándalus i la última conquesta pels reis Catòlics al 1492, deixant una gran marca que encara hi és en molts edificis i monuments com la incomparable Alhambra, una de les meravelles del món.
Tot i que Granada té múltiples opcions, perdre’s pels seus carrers i places dels seus barris amb més encant com el d’Albaicín, visitar esglésies antigues, fer-se un massatge en un Hamman àrab, assistir a un espectacle de flamenc, pujar al vespre a algun dels seus miradors o fer una ruta de tapes, són algunes de les coses que han convertit a aquesta ciutat en una de les favorites dels viatgers que visiten el sud d’Espanya.
La millor època per viatjar a Granada és a la primavera i tardor, ja que durant els mesos d’estiu la temperatura puja per sobre dels 30º i es fan difícils les visites a les nores centrals el dia. També cal tenir en compte que dins de la millor època, si es prefereix recórrer la ciutat amb menys gent i evitar pagar massa en allotjament, és recomanable evitar la Setmana Santa, ja que és una de les festivitats més importants d’Andalusia.
Alhambra
Situat a la part alta del turó al-Sabika amb la Sierra Nevada al fons, a la part esquerra del riu Darro, l’Alhambra es va construir amb finalitats defensives, ja que la seva ubicació privilegiada i les seves muralles permetien controlar la totalitat de la ciutat i dels voltants.
Amb evidències clares de que la zona ja estava ocupada amb anterioritat, possiblement des de l’època romana, es té constància escrita d’aquesta primera vegada al segle IX quan Sawwar be Hamdun es va refugiar a l’Alcazaba i va haver de restaurar algunes zones degut a les batalles que havia mantingut el Califat cordovès, al que pretenia Granada en aquell moment.
Després de restauracions la zona va començar a créixer, tot i que els primers monarques ziriens fixen la seva residència a la zona que actualment és l’Albaicín i posteriorment al segle XI,, s’incorpora al recinte el castell de l’Alhambra, cosa que converteix aquest lloc en una zona purament defensiva.
Passen segles fins que Muhammad ben Al-Hamar fa de l’Alhambra la seva residència, moment en que s’inicia el període de màxim esplendor amb diferents millores i construccions com la Torre de la Vela i la Torre del Homenaje, diversos magatzems a més de la construcció del palau i la zona emmurallada, que continuaren Mohamed II i Mohamed III, que va ser qui va ordenar construir la Mezquita, sobre la se es va construir la Iglesia de Santa María, que podem veure avui.
Posteriorment, a finals del segle XII, Mohamed V continua l’ampliació de l’Alhambra, a part de realitzar diverses reformes com la de l’Alcazaba i els palaus, reforma també diferents sales i els famós Patio de los Leones, que és un dels llocs més coneguts per veure a l’Alhambra.
Al 1238 i després de la reconquesta cristiana va passar d’allotjar a l’emir i la cort del regne nassarita, a convertir-se en residència reial castellana, a més de fer-hi vàries reformes i ampliacions, en les que destaca la demolició d’una zona del conjunt per construir el Palacio de Carlos V, tot i que el posterior abandonament de l’Alhambra a partir del segle XVIII, la destrucció d’algunes zones durant el domini francès i a partir del segle XIX, la restauració ii conservació de l’Alhambra, fan fet d’ella un dels llocs més impressionants d’Espanya.
Alhambra
Cal tenir en compte que l’Alhambra és un dels imprescindibles de la ciutat i d’Andalusia, i com a tal, té una gran afluència de turisme, pel que sobretot en temporada alta, les entrades acostumen a esgotar-se ràpid.
Per evitar això és recomanable reservar entrades amb antelació a la pàgina oficial i així assegurar-se l’entrada pel dia que es vulgui visitar.
Alacazaba
Ubicada a la zona oest del cerro, aquesta és l’edificació més antiga de l’Alhambra, la zona militar des d’on es realitzava la vigilància i defensa.
Dins de l’Alcazaba ens trobem en diferents construccions i elements entre els que destaquen:
Terraza de la torre del Cubo: construïda sobre el 1586, aquesta torre és actualment un dels millors miradors de l’Alhambra.
Torre de la Plaza de Armas: va ser aquí on Ismail I, al segle XIV va construir un altre accés a l’Alhambra, restaurant i demolint part de les cavallerisses que hi havia en aquesta zona.
Torre de los Hidalgos: amb caràcter defensiu, aquesta torre no es visita.
Torre de la Vela: aquesta és la torre de defensa més important de l’Alcazaba i es va construir entre 1238 i 1273.
Torre del Homenaje: amb 26 metres d’alt, aquesta és la torre més gran d’aquesta zona de l’Alcazaba i es creu que aquí va ser on va viure Al-Ahmar, el fundador de l’Alhambra.
L’Alcazaba de l’Alhambra
Palacios Nazaríes
Aquests són la joia de la corona de l’Alhambra de Granada i probablement les estances que criden més l’atenció.
Per entendre la seva conservació hem de remuntar-nos a l’època dels reis Catòlics i el moment en que aquests van decidir fer d’aquests palaus la seva residència a Granada, cosa que va permetre, que aquests es conservessin, al contrari que la majoria de palaus que es van construir a l’Alhambra i que es van anar reformant o substituint pels diferents sultans i que durant l’ocupació francesa, van ser destruïts.
Palacios Nazaríes de l’Alhambra
Palacios Nazaríes de l’Alhambra
Palacio de Comares
Aquest és un dels palaus que trobem al recinte dels Palacios Nazaríes. Es va construir durant el regnat d’Ismail I, al voltant del Patio de los Arrayanes i que tot i que aquest morís assassinat, va continuar l’obra Muhammad V al 1370.
Entre les sales més increïbles hi ha el Salón de los Embajadores que és una de les més belles de l’Alhambra.
Palacio de Comares de l’Alhambra
Palacio de los Leones
Amb quasi 2.000 m1 i ocupant els jardins del Palacio de Comares, aquest recinte es va construir durant el govern de Muhammad V, i com a característica principal, es pot veure que totes les estances rodegen el Patio de los Leones, que dona nom al palau i a un dels llocs més famosos i coneguts de l’Alhambra.
Al voltat del pati i la font, de la que flueix l’aigua i es reparteix per tot el recinte, trobem la Sala de los Mocárabes, la Sala de Abencerrajes, la Sala de los Reyes i la Sala de la Dos Hermanas, totes elles conegudes per la seva bella ornamentació.
Patio de los Leones de l’Alhambra
Habitaciones del Emperador
A l’oest del Palacio de los Leones hi ha les habitacions de l’Emperador que són sis sales construïdes per Carlos I.
Habitaciones del Emperador de l’Alhambra
Convento de San Francisco
Construït per Muhammad III i reformat per Yusuf I i Muhammad V el que fou antany palau i es va convertir en el convent després de la conquesta i ser donat als franciscans, és en l’actualitat un parador, que serveis d’allotjament d’hostes en l’interior de Granada.
Convento de Sant Francisco de l’Alhambra
Palacio de Carlos V
Construït per Carlos V al 1526, aquest palau es va idear per servir i realitzar les funcions representatives necessàries del regnat, ja que Carlos V va planificar la seva residència privada a la zona del Patio de los Leones.
Després de diferents problemes, entre els que es trobaven desacords de disseny i finançament, al 1572 les obres van quedar pràcticament parades per la rebel·lió de les Alpujarras per a posteriorment, al 1637 abandonar-les de forma definitiva quan el palau encara no estava acabat.
Va ser al 1923 quan Leopoldo Torres Balbás, un arquitecte i restaurador, es va interessar pel lloc i va iniciar un procés de recuperació que va finalitzar al 1958.
Palacio de Carlos V de l’Alhambra
Iglesia de Santa María de la Encarnación
Iglesia de Santa María de la Encarnación de l’Alhambra
Aquesta església, ubicada al lloc del Palacio de Carlos V va començar a construir-se al 1581, i va finalitzar l’obra al 1618, destaca pel seu altar barroc i la imatge de la Virgen de las Angustias, que és obra de Torcuato Ruiz del Peral.
Generalife
Un altre lloc per veure a l’Alhambra és el Generalife, especialment els seus jardins, que antany van ser el lloc que va utilitzar la reialesa pel seu descans. Aquest és d’estil hispano-àrab nassarita i la seva construcció la va iniciar el rei Muhammad III al segle XIV. A part dels jardins, una altra cosa per visitar és els Albercones, el Palacio de Dar al-Arusa, la Alberca Rota i la Silla del Moro, que estan al mateix recinte.
Generalife de l’Alhambra
El Albaicín
Declarat Patrimoni de la Humanitat, és el barri més antic de Granada. Aquest barri s’estén des del turó de San Miguel fins a la Calle Elvira, és ideal per perdre’s pels seus laberíntics carrerons en els que perdura l’essència àrab.
Una bona ruta seria començar a la Plaza Nueva, per després recórrer tota la carrera del riu Darro, el carrer més bonic de la ciutat, fins arribar als Baños Árabes el Bañuelo, el monument més antic de la ciutat. Després es pot pujar fins a la Casa Zafra, una mansió nassarita que impressiona per la seva detallada decoració.
Després de recórrer el Paseo de los Tristes es pot pujar un estret carrer per visitar la Casa del Horno del Oro, un altre bell exemple de la construcció moresca del segle XVI i amb un preciós patí andalusí.
Després de la visita es pot començar una ruta pels carrers del barri començant a la Calle San Juan de los Reyes i anar pujant fins al famós mirador de San Nicolás, que té les millors vistes de l’Alhambra i que és perfecte per veure-ho al capvespre, o al matí per evitar la contrallum.
Barrio El Albaicín
Paseo de los Tristes
Ubicat l’Alhambra i el Albaicín, vorejant el riu Darro, tot i que oficialment és el Paseo del Padre Manjón, se’l coneix popularment com el Paseo de los Tristes per ser antigament el camí cap al cementiri de San José.
Paseo de los Tristes
Casa de Chapiz
Ubicada en un dels extrems del barri El Albaicín, és un original edifici, declarat Bé d’Interès Cultural i compost per dos habitatges moriscos (segle XVI) llurs propietaris, un d’ells Lorenzo de Chapiz, es van reconvertir a cristians després de la reconquesta de Granada, se situa la Escuela de Estudios Árabes de Granada que té una interessant biblioteca.
En l’interior es barregen els elements àrabs i cristians, destacant l’antiga alberca i el preciós pati de columnes de marbre blanc.
Horari: tots els dies de 9:00 a 14:30 i de 17:00 a 20:30.
Casa de Chapiz
Barrio del Sacramonte
Conegut com el barri dels gitanos. Una de les grans experiències que ofereix aquest barri és entrar al capvespre a una de les seves famoses coves per gaudir d’una zambra, una festa gitana en la que es canta i es balla flamenc.
A part de la zambra, també es pot fer un passeig per aquest barri de cases blanques, que es va formar al segle XIV, quan un grup de musulmans, jueus i els nòmades gitanos van començar a ocupar les coves situades a la vessant d’un turó, escapant del control administratiu. Un cop establerts, els gitanos van crear la seva pròpia identitat i cultura, convertint aquest barri en un dels bressols del flamenc.
Un altre lloc destacat d’aquest barri és l’Abadía del Sacramonte, un temple de finals del segle XVI que meravella per les seves santes coves i per la seva col·lecció de llibre plumbis, unes places de plom escrites en àrab que es van trobar en uns forns de l’època romana.
Horari de visita de l’Abadia: del 15 d’octubre al 14 de març tots els dies de 10:00 a 18:00; la resta de dies tanca a les 20:00.
Casa del Barrio del Sacramonte
Cova del Barrio del Sacramonte
Arco de Pesas
Des del Mirador de San Nicolás, mirador des d’on s’obtenen les millors vistes de l’Alhambra, es pot pujar una mica més fins al Arco de las Pesas, un dels punts d’accés de l’antiga muralla zirí, que separava El Albaicín del barri de la Alcazaba Qadima. Abans d’arribar a aquesta porta és recomanable perdre’s pels carrerons que van des del Mirador de San Nicolás, passant per la Iglesia Parroquial de Nuestro Salvador, d’estil mudèjar i construïda sobre l’antiga Mezquita Mayor de Granada, fins a la bonica Plaza Larga.
Arco de Pesas
Vistes de l’Alhambra des del Mirador de San Nicolás
Palacio Dar-al-Horra
A El Albaicín alt, situat dins de l’antiga Alcazaba Qadima, es troba el Palacio Dar-al-Horra, primera residència del fundador de la dinastia nassarita, Muhammad I. Construït al segle XIV sobre un palau zirí del segle XI, va ser la residència oficial d’Aixa la-Horra, dona de Muley Hacén i mare de l’últim emir granadí, tot i que després de la reconquesta va passar a mans d’Hernando de Zafra qui el va convertir en la seva residència.
Posteriorment es va integrar dins del Monasterio de Santa Isabel la Real i va passar a ser Bé d’Interès Cultural, gràcies a la seva fantàstica arquitectura palatina en la que destaca un pati amb alberca i un mirador amb boniques vistes de Granada.
Palacio Dar-al Horra
Catedral
La Catedral, situada en ple centre històric i construïda entre 1523 i 1706, sobre una antiga Mezquita, és el principal temple religiós. La façana principal disposa d’una barreja d’estils entre els que predomina el barroc mentre que l’interior impressiona per les enormes dimensions, les seves altes columnes clàssiques i les belles capelles, entre les que destaca la Capilla Mayor, tot i que la més bonica és la Capilla Real (no es permeten fotografies), situada en un annex a la Catedral i en la que descansen els sepulcres dels reis Católics, la filla hereva Juana la Loca, el seu marit Felipe el Hermoso i l’infant Miguel de la Paz.
Horaris:
La Catedral: de dilluns a dissabte de 10:00 a 18:30; diumenge de 15:00 a 17:45.
La Capilla Real: de dilluns a dissabte de 10:15 a 18:30; diumenge d’11:00 a 18:00.
Preu: 5€ (audioguia inclosa). La Catedral és gratuïta els diumenges de 15:15 a 16:30. La Capilla Real és gratuïta els dimecres de 14:30 a 17:30.
Catedral de Granada
Capilla Real
Palacio de la Madraza
Situat davant mateix de la Capilla Real, va ser la primera universitat pública d’Al-Alandalus, i la única que es conserva de forma parcial.
Construïda al 1349 per ordre del rei nassarita Yusuf I de Granada, en aquesta escola musulmana d’estudis superiors s’impartien classes de dret, medicina, matemàtiques i altres ciències per grans mestres com Ibn al-Jatib o Ibn Zamrak, llurs poemes decoren les partes i fonts de l’Alhambra.
Després de vàries reformes que li han donat un aspecte més barroc, encara conserva de l’època nassarita l’oratori amb el seu mihrab i la cúpula octogonal, tot i que la portada original de marbre va ser traslladada al Museo Arqueológico de Granada.
Val la pena pujar també al pis de dalt per veure el Salón de los Caballeros Venticuatro que alberga magnífiques armadures mudèjars i el valuós quadre de la Virgen de la Rosa.
Horari: de dilluns a divendres de 9:00 a 18:00; dissabte i diumenge d’11:00 a 14:00.
Palacio de la Madraza
Alcaicería
És un antic zoco àrab d’estrets carrers on es fabricava i venia la seda en l’època àrab.
En l’actualitat, en aquest laberint de carrers es troben les botigues de souvenirs i artesania on es pot comprar la popular ceràmica de Fajalauza o la incrustació de fusta o taracea (una tècnica artesanal aplicada al revestiment de paviments, parets, mobles, escultures i altres objectes artístics).
Carrer de l’Alcaicería
Monasterio de la Cartuja
Situat a 2 km del centre, aquesta joia barroca construïda a partir del 1506, impressiona per la recarregada decoració de les seves capelles i racons plens d’encant com el pati, el refectori, la sala capitular, la sagristia i la Iglesia de la Asunción.
Transport: Bus 8, U1, U2 i U3.
Horari: de dilluns a divendres i diumenge de 10:00 a 20:00; dissabte de 10:00 a 13:00 i de 15:00 a 20:00.
Interior del Monasterio de la Cartuja
Monasterio de San Jerónimo
Un altre important temple religiós allunyat del centre és el Monasterio de San Jerónimo, el primer monestir que es va construir a Granada després de la conquesta de la ciutat pels cristians.
Fundat pels reis Catòlics, abans de la presa de la ciutat, aquest conjunt arquitectònic del Renaixement format per església i monestir destaca pels dos patis i el retaule minerista de la capella major on descansa “el Gran Capitán”, un militar que va destacar per la seva excel·lència a la guerra.
Horari: de març a agost tots els dies de 10:00 a 13:00 i de 16:00 a 19:30; la resta de mesos obre de dilluns a dissabte de 10:00 a 13:00 i de 15:00 a 18:30.
El Parque Nacional de Sierra Nevada té gran valor ecològic i cultural. Per aquestes muntanyes han passat romans, visigots i musulmans al llarg de la història. La naturalesa és la protagonista indiscutible, multitud de senders s’introdueixen a la muntanya i ens allunyen de la civilització.
La Sierra Nevada va ser declarada Parque Nacional a finals del segle XX, amb l’objectiu de protegir la flora i fauna que es troba en les seves vessants. Un ecosistema mediterrani de muntanya i alta muntanya amb una rica biodiversitat, pel que és recomanable visitar-la al llarg de tot l’any tot i que és famosa principalment per l’estació d’esquí, el seu bon temps i la proximitat a la Costa del Sol.
Hi ha molt per fer a Sierra Nevada i voltants, durant l’hivern les activitats relacionades amb la neu agafen protagonisme; des d’esquí de travessa i descens amb trineu a passeig amb trineus estirats per gossos i per suposat la pràctica d’esquí i d’snowboard. La resta de l’any es pot gaudir de fantàstiques rutes de senderisme, muntanyisme, escalada, parapent i rutes a cavall.
La Alpujarra
A la zona sud de Sierra Nevada ens trobem amb La Alpujarra, una comarca històrica de Granada i llur nom prové de l’àrab. Es tenen dades històriques d’aquest municipi als peus de la serra des de l’any 711, amb l’arribada dels àrabs.
Cases típiques de La Alpujarra
L’aigua és un element clau de La Alpujarra, a uns 2600 metres d’altitud, està banyada per rius i fonts.
Què es pot veure a La Alpujarra:
Órgiva
És la població més gran de la comarca juntament amb Lanjarón i el lloc escollit per a retirar-se per Boabdill, l’últim rei musulmà abans de la caiguda de Granada al 1492.
A l’arribar al poble, dues coses són les que criden més l’atenció. Una és la Iglesia Parroquial Nuestra Señora de la Expectación, un bonic edifici construït al segle XI i remodelat al segle XVIII, en el que destaquen les seves dues torres bessones i per una altre costat l’ambient hippies, que envaeix la població, degut a que en les seves immediacions s’assenta una de les comunitats hippies més grans d’Espanya.
En un recorregut pels estrets carrers es pot visitar el barrio Alto, la ermita de San Sebastián, construïda sobre les restes d’una fortalesa visigoda, la cèntrica Plaza de la Alpujarra o la Casa Palacio de los Conde de Sástago, un edifici del segle XVI seu en l’actualitat de l’Ajuntament.
Barrio Alto de Órgiva
Lanjarón
Quan escoltem Lanjarón, el primer que ens ve al cap és aigua, doncs és cert, en aquest lloc es pot beure de nombroses fonts de les que brota aigua amb propietat medicinals o gaudir del seu meravellós balneari, però també en aquest municipi es pot visitar llocs com el Museo del Agua, la Plaza del Ayuntamiento amb la seva “Fuente Viva”, on s’uneixen passat i futur representats per nens jugant i una parella d’ancians descansant a la font agafats de la mà o el barrio del Hondillo, un dels més bonics de La Alpujarra amb racons en els que es poden fer moltes fotografies.
A part, a Lanjarón es troben frases de poemes de Federico García Lorca per tots els llocs, principalment a les seves nombroses fonts.
Si es viatja a la població durant el més de juny, no es pot perdre la Fiesta del Agua que se celebra el dia de Sant Joan.
Plaza del Ayuntamiento de Lanjarón amb la “Fuente Viva”
Soportújar
Potser el lloc idoni i més important per visitar a La Alpujarra amb nens és Soportújar, doncs aquest poble ha sabut treure partit de les famílies galleges cristianes que el van ocupar després de l’expulsió dels moriscos i s’ha convertit en un autèntic parc temàtic de bruixes o meigas.
És aconsellable deixar el cotxe a l’inici del poble i passejar pels diferents punts d’interès de Soportújar, com per exemple:
La Cueva del Ojo de la Bruja, on segons la llegenda es reunien les bruixes per realitzar els seus conjurs i el Puente Encantado, que es troba molt abans d’arribar al poble, pels que és aconsellable aparcar al lateral de la carretera i després prosseguir amb el cotxe fins a l’inici del municipi on es troba el següent punt d’interès.
La Cabeza de la Bruja Baba, una bruixa menja nens que dóna la benvinguda a aquest racó.
A la Plaza de los Abastos, a part de l’Ajuntament i la Iglesia de María Mayor es troben dos punts d’aquest recorregut màgic; el Mirador del Embrujo en el que hi ha una font amb dues bruixes i una caldera i des del que s’obté una de les millors vistes de La Alpujarra i la “Cápsula del Tiempo”.
La Fuente del Dragón llur aigua es diu que té propietats afrodisíaques.
La Escoba Mágica, un lloc per fer fotografies molt xules.
Calle Zanjilla, que tot i no ser el carrer més bonic d’Espanya, si que és dels més estrets amb 48 cm d’ample en algun dels seus trams.
Centro Temático de la Brujería de Soportújar, localitzat al col·legi municipal.
Mirador del Aquelarre (Era de los Aquelarres), es tracta d’un mirador a la zona alta del poble des d’on es pot contemplar la vall de Órgiva i el mar Mediterrani. Aquí es poden veure vàries figures relacionades amb la bruixeria, com una caldera, una bruixa, una gat negre, etc. A part hi ha una creació d’una casa de bruixa.
Soportújar
Centro Budista O Sel Ling
O Sel Ling és un centre budista, en que el seu nom significa “lloc de llum clara”, localitzat, amb el propòsit d’afavorir la meditació, a 1.600 metres d’altitud.
Es va construir fa 25 anys, essent el primer centre budista a Espanya i està afiliat a la Fundación para la Preservación de la Tradición Mahayana, organització internacional fundada per Thubten Yeshe, un lama tibetà. Poc després de la seva creació va ser visitat pel mateix Dalai Lama que va ser qui el va batejar.
Un cop al centre budista, a part de contemplar les vistes del Barranco de Poqueira i la Vall de Órgiva, sereu ben rebuts per una roda d’oracions des de la que neix un sender, completament gratuït, que es pot recórrer a peu, visitant diferents estàtues de buda, la Font de la Diosa Tara, mare de la saviesa, un centre de visitants i una estupa blanca
És possible realitzar visites, així com cursos de mediació i iniciació al budisme al llarg de tot l’any. També es pot veure algues parts del centre de forma guiada.
Un lloc, que igual que la resta de poblacions de la comarca, conserva la seva estructura mozàrab amb carrers estrets i empinats, solcats per petites sèquies d’aigua i construccions blanca amb terraos (terrats plans) dels que sobresurten xemeneies cilíndriques rematada amb una llosa de pissarra i tinaos (passatges que comuniquen els carrers).
Pampaneira
Pampaneira forma conjuntament amb Bubión i Capileira Conjunto Histórico Artístico del Barranco de Poqueira des de 1982, la zona més bella de La Alpujarra pel que gaudeix d’una especial protecció.
A part de passejar pels seus carrers visitant racons i llocs com la Plaza Principal, el barrio Bajo, la Fuente de San Antonio o la Iglesia de Santa Cruz, no es pot perdre marxar de Pampaneira sense comprar algun producte elaborat a la zona com per exemple la xocolata de la Abuela ili Chocolate, vi, chacina o melmelada, entre altres.
A Pampaneira també es pot comprar un jarapa, es a dir, catifes, mantes, cobrellits o cortines multicolors, de totes les mides i preus que estan confeccionats amb teixits gruixuts, fets de llana o draps vells retorçats, amb ordit de cotó o fibra sintètica.
Capileira
Situat a 1.436 metres d’altitud questa població és la més alta del Barranco de Poqueira, d’aquí el seu nom, ja que Capileira prové del llatí Capillaria que significa cabellera.
Capileira està compost per tres barris amb cases blanques d’arquitectura tradicional alpujarreña caracteritzades per l’ús de la fusta, la pedra, el guix i la pissarra.
A més de perdre’s pels seus encantadors carrers, es pot gaudir de la vista de tot el Barranco de Poqueira, entre altre miradors, des del Mirador de Capileira o del Perchel i dels cims del Veleta i el Mulhacen des del Mirador de Sierra Nevada o Era de Aldeire.
Els principals llocs per veure a Capileira són la Plaza de la Iglesia on es troba la Iglesia de la Virgen de la Cabeza, la Plaza del Calvario i la Plaza del Panteón Viejo, així com diverses fonts com la Fuente del Cerezo y els rentadors, també es pot visitar la Casa-Museo Pedro Antonio de Alarcón i conèixer l’obra del novel·lista.
Capileira
Monachil
Tant si es visita Sierra Nevada durant la temporada de neu com durant l’estiu o primavera, no es pot perdre’s la visita a aquest poble on es troba l’estació d’esquí. El seu nom prové de l’àrab i significa Monestir.
Dins de Monachill ens trobem amb una de les rutes més populars entre els senderistes que visiten Granada, la ruta de lo Cahorros. També ens trobem amb la popular localitat de Pradollano, al costat de l’estació d’esquí.
Pradollano té el seu origen lligat a la creació de l’estació d’esquí al 1964. Es troba a la zona més baixa i rodejada de muntanyes, pel que és un destí ideal i ofereix multitud d’activitats tant pels qui volen gaudir de les pistes d’esquí com pels que volen realitzar altres activitats.
A Pradollano hi ha botigues, restaurants i accés al telecabina que dóna accés a la pista d’esquí de Borreguiles. A part, també hi ha un centre d’activitats anomenat Mirlo Blanco en el que hi ha tobogans i trineus, pel que és una visita recomanable si es viatja amb nens.
Pradollano
Pels amants a la naturalesa es pot visitar Los Cahorros, un paratge espectacular dins de Sierra Nevada. Rutes de senderisme per fer en família, ponts penjants i un entorn natural.
Los Cahorros són un congost que s’ha anat creant amb el pas del riu Monachil, tallant roques al seu pas al llarg dels segles.
Pont penjant de la ruta de Los Cahorros
Esquiar a Sierra Nevada
Hoya de la Mora
En total hi ha més de 110 km esquiables distribuïts en 131 pistes amb el major desnivell esquiable d’Espanya. Al llarg de la temporada, es realitzen nombroses esdeveniments, des de campionats regionals fins a mundials.
Tot i que no tot són pistes d’esquí, també es pot gaudir de la neu gratis a Sierra Nevada. A Hoya de la Mora, es bastant comú trobar-se famílies i amics que van divertir-se tirant-se amb trineus improvisats per llargues pistes naturals de neu.
L’accés és a través de la carretera de la Hoya de la Mora i és un lloc bastant peculiar, especialment durant la temporada alta i caps de setmana. Aquí hi ha botigues on comprar o llogar trineus, llocs per menjar, pel que es pot passar tot el dia a la neu si es vol.
Parque Natural i el Mulhacen
A aquest parc natural es troba el Mulhacen, amb 3.479 metres sobre el nivell del mar, entre la fauna destaca l’àmplia presència de la cabra salvatge , així com teixons i gats salvatges.
Dins del parc és pot trobar diferents espais naturals: el Jardín Botánico de la Cortijuela i el Centro Botánico Hoya de Pedraza.
El Mulhacen prové de l’àrab Mulay Hasán, que va ser el penúltim rei de Granada i del que es diu va ser enterrat en aquesta muntanya.
Antigament es permetia pujar a motor, però en l’actualitat només és possible fer-ho a peu, a cavall o en bicicleta. L’ascens per la cara nord és impracticable degut a la forta inclinació, pel que cal prendre la ruta des del sud d’aquesta muntanya. Si interessar arribar al cim, la millor època per fer-ho és durant l’estiu ja que la falta de neu facilita l’ascens, tot i que al llarg de la ruta es va trobant neu.
Es pot arribar al cim el mateix dia des de les poblacions de Trévelez o Capileira. Hi ha serveis de mini bus des de Capileira al Mirador de Trévelez a 2.600 metres, des d’on s’arriba al cim.
No es recomana l’ascens durant l’hivern, ja que els canvis meteorològics poden arribar a ser mortalment perillosos.
La Santa Iglesia Catedral de la Asunción de la Virgen és la Catedral de Jaén. No va ser aquesta la primera Catedral, doncs l’actual s’alça sobre un temple gòtic que vàries vicissituds i particularment després de l’esfondrament del cimbori al 1525, va acabar sucumbint. En aquest moment en que pren rellevància l’arquitecte Andrés de Vandelvira, considerat com un dels més important arquitectes renaixentistes espanyols, i del que coneixerem part de la seva obra en les monumentals Úbeda i Baeza.
El primera que crida l’atenció de la Catedral és la seva esplendorosa façana que va ser executada a la segona meitat del segle XVII ja d’estil barroc. Destaquen les grans columnes corínties que sustenten el segon cos de la façana, així com l’enorme quantitat d’escultures, unes de fornícules, altres sobre pedestals: San Pedro u San Pablo al cos inferior i diferents sants de l’església sobre la balustrada superior. Les torres campanar tanquen la façana principal pels seus extrems.
També cal anomenar els diversos balcons existents a la part superior del primer cos de la façana. És quelcom que es repetirà a l’interior de la nau.
Catedral de Jaén
Entre els tresors que es troben en la visita a la Catedral de Jaén val la pena ressaltar la Capilla Mayor o del Santo Rostro, amb el seu retaule neoclàssic, a aquesta capella es guarda una relíquia principal de l’església: el Santo Rostro, o el que es el mateix, el drap amb el que Verónica va netejar la faç de Crist durant el seu últim trajecte per la Via Dolorosa de Jerusalem.
Retaule de la Catedral de Jaén
Cor de la Catedral de Jaén
També cal destacar l’enorme cor que està compost per 148 setials, el preciós rerecor dissenyat de marbre i dedicat a la Sagrada Familia o la sala capitular i la sagristia, ambdues obres projectades per Andrés de Vandelvira i considerades com un dels grans moments del Renaixement a Espanya.
Rerecor de la Catedral de Jaén
Baños Árabes i Palacio de Villadompardo
Els Baños Árabes han resistit el pas del temps perquè quan el Condes de Villadompardo van alçar sobre el mateix lloc el seu palau, al segle XVI, no van destruir els vells banys si no que simplement van reomplir el forats amb abundant terra per permetre pavimentar la seva nova mansió.
De fet, no va ser fins al 1913 en que els banys van ser redescoberts i a partir de 1936 va ser quan es van començar els treball de restauració, amb la finalitat de treure a la llum aquest important llegat. Cosa que no confluirà fins al 1984, gràcies a un treball dirigit per l’arquitecte Luis Berges Roldán, que va ser guanyador del Premio Europa Nostra, que premia la excel·lència a la conservació del patrimoni cultural.
Baños Árabes
El cert és que aquests banys, que probablement tenien el seu origen al segle XI, són una autèntica meravella. Amb raó estan considerats com els millor conservats d’Espanya, podent-se distingir perfectament les diferents sales de bany (freda, tèbia i calenta) amb les habituals lluernes en estrella, així com el vestíbul.
Baños Árabes
Iglesia de Santa Magdalena
Situada molt a prop de los Baños Árabes, l’església va ser aixecada sobre una Mezquita antiga.
El vestigi musulmà es troba al pati de l’església. L’alberca que es troba al centre del mateix va ser la existent al pati d’ablucions de la Mezquita islàmica. De fet, també la única torre campanar de l’església va ser en el seu temps el minaret de temple musulmà.
Façana de la Iglesia de Santa Magdalena
Pati interior de la Iglesia de Santa Magdalena
Museo Íbero
El Museo Íbero va ser inaugurat a finals del 2017 i té la pretensió de convertir-se en referent nacional. El recorregut a través del museu permet conèixer les més de 1.600 peces exposades, entre elles, algunes tan fascinants com el conjunt escultòric de Porcuna, procedents del jaciment de Cerrillo Blanco a Porcuna. El Guerero de la doble armadura o el Oso de Porcuna, són dues de les escultures ibèriques més fascinants del museu.
Museo Íbero
El Guerrero de la doble armadura, Museo Íbero
El Oso de Porcuma, Museo Íbero
Castillo de Santa Catalina
Se sap que el turó de Santa Catalina porta essent ocupat des de fa varis mil·lennis. Aquí s’han trobat vestigis de l’Edat de Bronze, per exemple. No obstant, un primer recinte defensiu hauria estat edificat pels ibers, per tal de continuar amb funcions similars en temps de fenicis i romans.
Castillo de Santa Catalina
No obstant, el que es pot visitar avui en dia fa referència a l’Alcázar Nuevo erigit en temps cristians, que hauria substituït a l’Alcázar Viejo, que hauria estat l’edificació existent en l’època islàmica i que s’hauria localitzat on avui es troba el Parador de Turismo.
Tot i que el francesos va ocupar, modificar i finalment volar part del Castillo de Santa Catalina durant l’ocupació napoleònica, entre la part recuperada i el part restaurada, el cert és que la visita resulta interessant.
En el recorregut pel Castillo de Santa Catalina es pot passar pe l’adarb que recorre tota la muralla, a més de la presó o masmorra, la Torre Albarrana que avui alberga la Capilla de Santa Catalina o la Torre del Homenaje.
Presó o Masmorra del Castillo de Santa Catalina
Des del Castillo de Santa Catalina surt un sender de no més de 200 metres que porta fins a la Cruz del Castillo. La història conta que quan Fernando III va conquerir la ciutat als àrabs, va manar col·locar al punt més alt de la ciutat una creu cristiana. Pel vist, la primera creu havia estat la mateixa espasa que el rei hauria clavat al lloc.
El cert és que la creu actual és bastant recent, de meitats del segle XX, que hauria substituït a l’anterior, bastant més petita. Tanmateix val la pena apropar-se aquí, no per la creu, si no per les meravelloses vistes de tota la ciutat i els voltants. De fet és l’únic lloc del turó des d’on es pot observar la Catedral. A la dreta, es pot observar la Sierra Mágina, un parc natural de Jaén. S’explica que en dies clars, es pot veure Sierra Nevada.
Situada la cor de la província de Jaén, davant de la Sierra Mágina i rodejada d’un mar d’oliveres, Úbeda està considerada com la ciutat més antiga d’Europa occidental, amb 6.000 anys d’antiguitat, a part d’una meravella tant pels seus impressionants edificis d’estil renaixentista com pels elements que es conserven i recorden el seu passat romà, musulmà i barroc. Úbeda va ser declarada Patrimoni de la Humanitat.
A part de perdre’s pels seus carrers de la part antiga i trobar racons amb més encant, val la pena entrar en algun dels seus antics palaus, esglésies, museus i sobretot, provar l’oli de Jaén, una de les majors fonts d’ingressos de tota la província.
Palacio de la Vega de los Cobos
En arribar és pot deixar el cotxes al pàrquing gratuït de la Plaza de Santa Clara per començar la visita al Palacio de Vela de los Cobos, situat a pocs metres.
Aquest palau renaixentista, construït al segle XVI per l’afamat arquitecte Andrés de Vandelivira, es conserva en perfecte estat, destacant per la seva façana de pedra amb una porta endintalada entre columnes corínties, mentre que en la segona planta sobresurten una sèrie de balcons amb columnes coronades amb un frontó.
A l’interior, alberga precioses habitacions com el Salón Francés i el Comedor de Gala, decorades amb mobles, escultures i pintures de l’època, a més d’una interessant Biblioteca i un arxiu històric.
En aquest edifici va viure durant molts anys la família de Francisco Vela de los Cobos, regidor d’Úbeda i secretari d’Estat de Carlos V, que va obtenir una gran fortuna i va ser un dels homes poderosos del país.
Interior delPalacio de Vega de los Cobos
Sinagoga del Agua
A pocs metres del Palacio de Vela de los Cobos es troba l’antiga Sinagoga del Agua, construïda a l’Edat Mitja i descoberta per casualitat durant unes obres al 2007, que fa ser oberta al públic al 2010.
Durant la visita guiada d’uns 30 minuts en grups reduïts per l’interior es descobreixen sis estances úniques entres les que destaca el Mikveh, que s’utilitzava per a realitzar el bany ritual de purificació, tan habitual en la cultura jueva.
Una altra de les sales més interessants és la Galeria de las Mujeres, un espai reservat perquè les dones i nens poguessin assistir a les cerimònies religioses.
Sinagoga del Agua
Museo Arqueológico de Úbeda
Sortint de la Sinagoga del Agua, passant per la Calle Roques Rojas s’arriba al Museo Arqueológico. Situat en un preciós edifici mudèjar del segle XIV.
Per entrar de forma gratuïta a aquest edifici cal creuar un porxo amb una arcs que porta cap al pati central des del qual s’accedeix a quatre galeries on es troben des de restes prehistòriques, esteles funeràries de l’època romana, fins a peces medievals i mudèjars.
Horari: dimarts de 14:30 a 20:30; de dimecres a dissabtes de 9:00 a 20:30; i diumenges de 9:00 a 14:30.
Museo Arqueológico de Úbeda
Iglesia de San Pablo
Construïda al segle XIII sobre una antiga Mezquita, aquest temple medieval és un dels més antics de la ciutat i impressiona per la seva barreja d’estils entre els que es troba una portada romànica, coneguda com Puerta de los Carpinteros, una façana lateral d’estil renaixentista i un interior d’estil gòtic tardà amb vàries capelles funeràries com la del Camarero Vago.
Iglesia de San Pablo
Sacra Capilla del Salvador del Mundo
És l’edifici més important per visitar a Úbeda. Mandat construir al 1536, sota el patrocini de Francisco de los Cobos, per albergar el panteó familiar, aquest temple funerari projectat per Diego de Siloé i completat per Andrés de Vandelvira, és una obra mestra de l’art renaixentista.
Després de veure la façana plateresca amb els escuts de la família, val la pena pagar els 5€ que costa l’entrada per veure el seu altar major que alberga un fantàstic retaule de fusta representant la transfiguració, l’estàtua de San Juanito esculpida en marbre i atribuïda a Miguel Ángel, i la sagristia, considerada com una de les principals obres del Renaixement espanyol.
Horari: de dilluns a dissabte de 9:30 a 14:00 i de 17:00 a 19:00; diumenge d’11:30 a 14:00 i de 17:00 a 20:00.
Sacra Capilla del Sal Salvador del Mundo
Interior de la Sacra Capilla del Salvador del Mundo
Palacio del Deán Ortega
Al costat de la Sacra Capilla del Salvador del Mundo, a l’emblemàtica Plaza Vázquez de Molina, es troba el Palacio del Deán Ortega, un altre palau renaixentista.
Parador Nacional de Turismo des del 1930, aquest edifici que es pot visitar tot i no està allotjat en ell, va ser construït al segle XVI per Fernando Ortega, primer capella de la Sacra Capilla del Salvador del Mundo i deixant enrere la seva sòbria façana en la que sobresurt la seva portada principal flanquejada per dues columnes dòriques, es pot veure l’interior per veure un elegant pati central renaixentista de dos nivells i emporxat amb esveltes columnes de marbre.
Palacio del Deán Ortega
Pati central del Palació del Deán Ortega
Palacio de las Cadenas
També a la Plaza Vázquez de Molina, hi ha el Palacio de las Cadenas, que es pot visitar de forma gratuïta, actualment és la seu de l’Ajuntament.
Construït al 1562 per Andrés de Vandelvira i finançat per Juan Vázquez de Molina, secretari d’estat de Carlos V i secretari de cambra de Felipe II, aquests edifici impressiona per la seva façana de tres pisos decorada amb columnes, balcons amb frontons i ulls de bou, mentre que l’interior gira al voltant d’un pati emporxat per columnes de marbre i una preciosa font central, a més d’albergar a la planta superior el Archivo Municipal, que compta amb un artesanat de fusta d’estil mudèjar.
Horari: de dilluns a divendres de 8:00 a 14:30.
Palacio de las Cadenas
Altres edificis de la plaça són el Palacio del Marqués de Mancera, construït al segle XVI, i la Cárcel del Obispo, un edifici que es va convertir en una presó de religiosos.
Iglesia de Santa María de los Reales Alcázares
Just davant del Palacio de las Cadenas, a la Plaza Vázquez de Molina, hi ha la imponent Iglesia de Santa María de los Reales Alcázares. Declarada Monument Nacional i part del conjunt Patrimoni de la Humanitat, aquesta col·legiata es va aixecar sobre les restes de la Mezquita Mayor i meravella per la superposició d’estils com el gòtic, mudèjar, renaixentista, barroc i neogòtic, que mostren com ha anat evolucionant l’arquitectura.
A la façana destaca la portada renaixentista presidida per les dues sobresortides espadanyes i un relleu de la Adoración de los Pastores, a més de la portada lateral per la que surt la estimada Cofradía del Nuestro Padre Jesús de Nazareno el matí del divendres sant, mentre que a l’interior d’estil gòtic-mudèjar, es troba un claustre i vàries capelles nobiliàries.
Horari: de dilluns a dissabte de 10:00 a 14:00 i de 17:00 a 20:00; diumenges d’11:00 a 14:00 i de 17:00 a 20:00.
Iglesia de Santa María de los Reales Alcázares
Puerta de Granada
La Puerta de Granada és un dels accessos millor conservats a l’antiga ciutat emmurallada àrab. Aquesta porta de mig punt que porta part de la muralla del segle X i situada al costat d’un pilar abeurador, servia de sortida cap a l’antic camí reial de Granada i diuen que va ser creuada per la reina Isabel la Católica, quan va partir cap a la conquesta de Baeza.
Com a curiositat, conta una llegenda que si ets capaç de menjar-te una magrana sota la llinda de la porta sense que et caigui cap gra, trobarà un valuós tresor.
Puerta de Granada
Hospital de Santiago
L’Hospital de Santiago està considerat una de les grans obres d’arquitectura assistencial del Renaixement a Espanya.
Aquest imponent edifici, construït entre 1562 i 1575, va ser un hospital per a pobre malalts, així com església, panteó i palau, tot i que actualment s’utilitza com a centre cultural.
Del seu interior sorprèn el pati central emporxat amb columnes de marbre de Carrara, una escala de tipus imperial i una bella capella amb frescos i un retaule de fusta.
Aquesta ciutat immortalitzada en versos d’Antonio Machado va ser declarada Patrimoni Històric de la Humanitat al 2003 pel seu impressionant llegat renaixentista concentrat en el seu preciós centre històric, replet de carrerons empedrats, els quals et traslladen a segles enrere.
Paseo de las Murallas
Cal recordar que durant l’època musulmana la ciutat estava fortificada per un Alcázar i dos recintes emmurallats, que es van anar ampliant després de la reconquesta i sumant-hi la seva posició elevada, la feien quasi inexpugnable. En l’actualitat es conserven varis trams de muralla al Paseo de las Murallas i d’Antonio Machado, a més de vàries portes d’entrada, que permeten fer-se una idea de com era tot el recinte emmurallat a l’Edat Mitja.
Paseo de las Murallas
Puerta de Úbeda
Puerta de Úbeda
Aquesta porta , que conduïa al camí d’Ubeda, comptava amb tres arcs, dels que només se’n conserva un, després que els altres dos fossin destruïts per la reina Isabel al 1476, per acabar amb les disputes de la noblesa local. Juntament amb l’arc de mig punt es troba la magnífica Torrassa, construïda en maçoneria i un escut dels reis Catòlics al front exterior, que alberga en el seu interior el Centro de Interpretación Baeza Medieval, on es pot conèixer la història medieval de la ciutat i tot el seu sistema defensiu.
Catedral
La Catedral de la Natividad de Nuestra Señora, construïda sobre les restes d’una antiga Mezquita, pertany al conjunt històric-monumental de la Plaza de Santa María, aquest temple va ser construït en estil gòtic, tot i que unes profundes reformes al segle XVI li van aportar elements renaixentistes com la seva fantàstica façana.
Altres punts destacats de l’exterior són la Puerta de la Luna, situada a la façana oest i el que pertany al gòtic-mudèjar del segle XIII, la torre, que va ser l’antic minaret de la Mezquita, mentre que a l’interior sobresurten unes fantàstiques voltes, un púlpit de de ferro forjat, una reixa obra del mestre Bartolomé, un preciós retaule major d’estil barroc i sobretot, la bonica Capilla Dorada.
Horari: de dilluns a divendres de 10:00 a 14:00 i de 16:00 a 19:00 ; dissabte de 10:00 a 19:00 i diumenges de 10:00 a 18:00.
Interior de la Catedral de Baeza
Plaza de Santa María
A part de la Catedral, a la plaça es troben diversos edificis històrics com les Casas Consistoriales Altas, el Seminario de San Felipe Neri, i al centre, la Fuente de Santa María.
Les Casas Consistoriales van ser un dels edificis més importants de la ciutat, ja que va ser seu del Consejo de Baeza a principis del segle XVI i tot i que no es pot visitar el seu interior, val la pena observar la seva façana gòtica amb diversos escuts d’armes com el de Juana laLoca i Felipe el Hermoso.
El Seminario de San Felipe Neri va ser fundat al 1660 pel bisbe Fernando de Andrade i destaca per les seves dues façanes de selleria on hi ha inscrits nombroses crítiques socials de l’època medieval, que serien equivalents als grafitis actuals.
La Fuente de Santa María, construïda pel Concejo l’any 1564 per commemorar l’arribada de l’aigua a la ciutat, destaca pel seu arc de triomf i els escuts de Baeza i del rei Felipe II.
La Plaza de Santa María amb la Catedral de Baeza al fons i la Fuente de Santa María al davant
Palacio de Jabalquinto
Aquest palau, actual seu de la Universidad Internacional de Andalucía, va ser construït a finals del segle XV i enamora per la seva façana decorada amb puntes de diamant i preciosos finestrals, mentre que a l’interior ressalta el pati amb dos pisos d’arcades de mig punt sobre columnes de marbre i una impressionant escala barroca.
A pocs metres d’aquest palau es troba la Antigua Universidad, un dels pocs edificis d’estil manierista que hi ha a Baeza i que gira al voltant d’un pati amb doble arcada.
Horari: de dilluns a divendres de 9:00 a 14:00.
Palacio Jabalquinto
Pati de l’Antigua Universidad
Iglesia de Santa Cruz
Davant del Palacio de Jabalquinto es troba aquesta església, una de les poques esglésies romàniques de tot Andalusia. Aixecada al segle XIII, després de la conquesta del Valle Alto del Guadalquivir per Fernando III, la seva façana principal va se coberta per estructures neoclàssiques, mentre que l’interior està dividit en tres naus amb artesanat de fusta sostingudes per columnes de pedra i una àbsida semicircular cobert per pintures al fresc de principis del segle XVI.
Iglesia de Santa Cruz
Plaza del Pópulo
A part del Arco de Villalar i la Puerta de Jaén, aquesta plaça anomenada també Plaza de los Leones, té varis edificis i monuments amb gran valor històric com les Antiguas Carnicerías, la Casa del Pópulo i la fantàstica Fuente de los Leones.
L’Arco de Villalar va ser aixecat al 1522 per commemorar la victòria de l’exèrcit de Carlos I sobre els rebels comuners a la Batalla de Villalar, metre que la Puerta de Jaén, situada just al costat, era un dels accessos més importants de la ciutat medieval emmurallada.
Les Antiguas Carnicerías, un edifici d’arquitectura civil construït al 1547 surant el regnat de Carlos V, tenia a l’Edat Mitja una escorxador a la planta baixa i la zona de venda al pis superior.
La Casa del Pópulo, un edifici d’estil plateresc amb dos pisos, l’inferior amb sis portes (una per cada Escribanía Pública) i un pis superior que estava ocupat per l’Audiencia.
Per últim, la Fuente de los Leones, que va arribar procedent de la ciutat iberoromana de Cástulo al segle XVI, compta amb diversos elements ornamentals entre els que meravella la Imilce, una figura femenina que es diu que va ser la princesa ibera de Cástulo i muller del general cartaginès Aníbal Barca.
Plaza del Pópulo
Torre de los Aliatares
Des de la Plaza del Pópulo es recomanable fer un agradable passeig per la Plaza de la Constitución, que va ser un antic mercat medieval i en l’actualitat és una plaça amb porxos plena de botigues i bars, que té a l’edifici de la Alhóndiga, el principal punt d’interès.
Aquest passeig porta fins a la Plaza de España, que alberga la Torre de los Aliatares, una de les torres més importants que es conserven de l’antiga muralla musulmana del segle XII. Aquesta torre de base quadrada, coneguda com la Torre del Reloj, està realitzada amb selleria i impressiona pels 25 metres que té d’alçada culminats amb merlets.
Torre de los Aliatares
Antonio Machado
El gran poeta sevillà Antonio Machado va viure de 1912 a 1919 a Baeza, exercint de professor de gramàtica francesa a l’Institut de Batxillerat de la ciutat i essent una de les seves etapes literàries més prolífiques.
Seguint la petjada que va deixar a la ciutat, es pot visitar l’aula on impartia classe, situada a l’AntiguaUniversidad i en la que es conserva el mateix mobiliari de quan impartia classes l’autor de Campos de Castilla.
Un altre dels punts de la ruta és la Calle San Pablo que alberga una bonica estàtua del poeta assegut en un banc i la casa on Machado va passar els primers dies a la ciutat, tot i que va ser en una casa situada entre les Calle Gaspar Becerra i la Calle Prado de la Cárcel, en que va passar més temps i en la seva façana es pot llegir “aquí vivió el poeta D. Antonio Machado”.
Si es busca tranquil·litat, paisatges naturals i plens de vida, la Sierra de Cazorla és l’espai natural més gran de la península i el segon d’Europa. Les seves àmplies dimensions agafen les serres de Cazorla, Segura i les Villas. En total més de 214.000 hectàrees de naturalesa viva. Ubicat al nord-est de la província de Jaén alberga l’extensió més gran de pinedes de tot Espanya que juntament amb els seus mars d’oliveres i els seus paisatges de naturalesa càrstica donen lloc a enclavaments de gran bellesa.
El parc natural és una font inesgotable de pobles sorprenents, rutes de senderisme, miradors, cascades i punts de gran interès històric i cultural.
Declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO al 1983 i zona de protecció per les aus migratòries al 1988, el parc natural compta amb una fauna característica de cérvols, porcs seglars, voltors i àligues reials que amb tanta precisió va gravar Fèlix Rodríguez de la Fuente.
Cazorla
El poble que dóna nom a la serra resum totes les meravelles del lloc i necessàriament és el punt de partida. Un encantador poble blanc encastat contra la muntanya, un castell vigilant, vestigis d’èpoques remotes, un mirador sensacional, un entorn natural verd que convida a ser recorregut pels múltiples senders que disposa i variades possibilitats per degustar la gastronomia local i l’adquisició de productes típics.
Els caòtics carrerons empinats i els diversos monuments van propiciar la declaració del poble de Cazorla com Conjunt Històric Artístic al 1972. De primeres ens trobem amb les ruïnes de la Iglesia de Santa María, que mai va acabar de construir-se per l’impacte de les contínues crescudes del riu. La seva extrema singularitat es va convertir en un escull insuperable: es tracta de la única església a Europa construïda sobre un riu. La visita de l’obra d’enginyeria creada per salvar-ho, la Bóveda del Río Cerezuelo, no et deix indiferent.
Molt recomanable l’ascens a la torre de l’església a través d’una escala de cargol per poder obtenir una bella panoràmica de la Plaza de Santa María i del Castillo de la Yedra.
Deambulant pels carrers es pot passar per la popular Casa de las Bicicletas amb les desenes de acolorides bicicletes penjades a la seva façana.
Encarant la penya de los Halcones i amb la mirada al cel s’arriba al Castillo de Yedra, un impressionant fortalesa del segle XI que s’alça majestuosament al cor de Cazorla, que en l’actualitat acull el Museo de Artes y Costumbres del Alto Guadalquivir.
I per tenir les millors vistes del poble, cal accedir al Balcón del Pintor Zabaleta, sobretot a la nit amb tot el poble il·luminat.
Cazorla
Segura de la Sierra
Aquest poble declarat Conjunt Històric Artístic al 1972 és una petita vil3la composada per un ventall de cases arremolinades al voltant d’un castell. Impressiona la seva verticalitat de les cases que, vistes de lluny, sembla que s’hagin de precipitar al buit.
El Mirador de los Hermanos Esplá, en les immediacions del castell que corona la localitat, presenta una panoràmica excepcional cap al cim d’ElYelmo, la muntanya màgica de la Sierra de Segura. Al seus peus es poden apreciar cases senyorials, una font imperial del segle XVI, diverses torres del vell recinte emmurallat, una església de planta parroquial i fins i tot banys àrabs de l’època.
Segura de la Sierra
Hornos de Segura
La gesta arquitectònica del castell sobre la roca a La Iruela es multiplica quan un poble sencer s’allotja en una gran roca. Hornos de Segura és d’aquests pobles que es divisen des la llunyania. Aquestes cases que han conquerit un terreny hostil precisament per a servir com a protecció dels antics habitants d’invasions estrangeres.
El Castell de Hornos, un castell musulmà amb tres torres, en que en l’actualitat hi alberga el Cosmolarium Castillo Hornos, que és el centre de divulgació de l’astronomia que consta d’un planetari digital, amb cúpula de 8 metres de diàmetre que mostra produccions audiovisuals, completes sales d’exposicions sobre l’Univers, espais per a tallers i jocs educatius, així com una terrassa per a observacions astronòmiques.
A part del castell, Hornos de Segura també disposa de la Iglesia de la Asunción, en que a la seva torre del campanar s’accedeix per una escala de cargol per veure unes interessants gàrgoles gòtiques.
Hornos de Segura
Quesada
Quesada és un encantador poble blanc també encaixat en un turó, respectant l’ensenya d’identitat de la zona, en el que es pot veure la Iglesia de San Pedro y San Pablo. A Quesada es pot fer un agradable passeig pels carrerons.
Per ressaltar de Quesada, compta amb el Museo Rafael Zabaleta, que porta el nom del fill predilecte del poble i eminent pintor avantguardista. La col·lecció amb la que compta el museu es compon de nombroses pintures a l’oli, aquarel·les i dibuixos, i per altres col·leccions d’art modern. Artistes de prestigi com Miró, Percebal o Tàpies van donar obres al museu.
L’entorn natural de Quesada cobra especial esplendor. A prop d’on neix el riu Guadalquivir hi ha el Valle de los Tejos Milenarios, on sobreviuen teixos exemplars des de l’època dels romans. A una mitja hora del nucli urbà i entre dues muntanyes es troba rodejat el Santuario de Tíscar.
Imprescindible en època de desgel la Cueva del Agua, una gruta que escup aigua a torrents creant unes espectacular cascades.
Quesada
La Iruela
Colindant amb el poble de Cazorla s’ubica La Iruela, la porta d’entrada al Parque Nacional de Sierras de Cazorla, Segura y las Villas. Possiblement a La Iruela es percep en més mesura l’accidentada topografia que caracteritza les poblacions de la comarca.
També es troba en una vessant coronada per un castell, però en aquest cas compta amb la singularitat de que penja d’una gran roca que li atorga una espectacularitat especial. Mal la pena enfilar-nosa les restes del castell templer per gaudir de les vistes d’aquests camps d’oliveres i pins. A l’interior de la fortalesa hi ha les ruïnes de la Iglesia de Santa Domingo de Silos, incendiada al 1810 per les tropes franceses com a represàlia per l’oposició del poble a l’invasor.
Castell de La Iruela
Almendral
A l’Almendral hi ha el Parque Cinegético Collado, que es visita a través d’una visita guiada amb tren turístic per un recorregut de 5 km. Els visitants poden veure animals en semi llibertat com cérvols i daines dins d’un paratge natural de 100 hectàrees. Compta també amb u na ruta a peu d’1,5 km que inclou la parada en dos miradors amb vistes al Pantano del Tranco, on es troben les instal·lacions d’exposició i observació d’aus rapinyaires.
Parque Cinegético Collado
Rutes de senderisme de la Sierra de Cazorla
Hi ha més de 40 rutes habilitades, no obstant a continuació es detallen les que estan valorades com les millors rutes:
Ruta per la Cerrada de Elías i Nacimiento del Río Borosa
Ruta circular de 21 km i una duració aproximada de 7 hores. Principi i final al Centro de Interpretació de Torre del Vinagre, que compta amb un museu i un jardí botànic. Si no es vol fer tota la ruta, hi ha l’opció de tornar als 4 km quan s’arriba a la Cerrada de Elías, un congost del riu Borosa salvat per unes plataformes de fusta.
La Cerrada de Elías
Ruta de Félix Rodríguez de la Fuente
Ruta circular de 18 km. Principi i fi al Mirador de Félix Rodríguez de la Fuente situat al Pantano del Tranco. La ruta segueix el passos del naturalista durant el rodatge de la mítica sèrie “El hombre i la tierra”. Al llarg del recorregut es pot veure una mostra completa de la fauna i flora de la riba del Guadalquivir i inclús pot hi ha l’ocasió de visitar el Parque de Fauna Silvestre Collado del Almendral, on es pot troba cérvols, cabres salvatges, muflons i daines en situació de semi llibertat. La ruta també es pot fer amb cotxe, disposa de cinc miradors perfectament condicionats i dotats de panells interpretatius del territori.
Imatge de posta de la Ruta de Félix Rodríguez de la Fuente
Ruta per la Cerrada del Utrero i la Cascada de Linarejos
Sender de 1,6 km, pel que el converteixen en una perfecta opció per aquells amb ambicions menors. Es tracta d’un congost estret i profund llaurat pel Guadalquivir que desemboca en una de les principals atraccions del parc natural: la Cascada de Linarejos, també coneguda com Cola de Caballo per la seva apreciable altura de 60 metres i l’escassa amplada. Aquesta zona és especialment sobrevolada per voltors lleonats i altres aus rupícoles.
Dominant sobre el que va ser l’antiga medina. Declarada Bé d’Interès General, la Alzazaba és el principal monument d’Almería. Després de l’Alhambra de Granada, és la construcció àrab més gran d’Espanya.
Abderraman III va ordenar la seva construcció al segle X, després de la fundació d’Almería. És una fortalesa que té tres recintes, dels que dos són musulmans i un cristià. Aquest últim es va construir després de la conquesta de la ciutat pels reis Catòlics al 1489.
En el primer recinte, d’època musulmana, hi ha una gran zona enjardinada, amb aljubs. Al segon recinte, es trobava la residència reial i també hi ha aljubs califals del segle X, i inclús un arc cristià del segle XVI, una ermita mudèjar i uns banys públics. A l’últim recinte, d’època cristiana, hi ha un castell, amb un gran pati d’armes, i les Torres del Homenaje, la Noria y la Pólvora.
Als peus de l’Alcazaba es trobava la Medina d’Almería, que es va construir al 955 i que s’estenia des de les actuals Avenida del Mar fins a la Calle de la Reina. Des de l’Alcazaba surt la muralla àrab que arriba fins al Cerro de San Cristóbal. Al cerro hi ha un mirador amb el Sagrado Corazón de Jesús.
Alcazaba
Catedral de la Encarnación
La Catedral es va construir al segle XVI, sobre la antiga Mezquita major. Combina estil renaixentista i barroc.
Té un aspecte de fortalesa perquè es va construir tant com a temple de culte religiós com per a refugiar la població dels atacs de pirates barbarescos.
Situat al sud-est d’Espanya, a la província d’Almería, al Cabo de Gata, lliure d’urbanisme i la massificació turística, es troba des d’imponents i abruptes penya-segats a torres i baluards que van protegir la comarca dels atacs dels pirates, platges salvatges d’aigües turqueses i un ric fons marí a part de petits pobles costers de casetes blanques plens d’encant.
La millor forma de conèixer tots els atractius turístics de Cabo de Gata, concentrats en un escarpat litoral, és fer la ruta vorejant la costa, des de Mojácar fins Almería capital.
La millor època per gaudir dels paisatges i platges del Parque Natural del Cabo de Gata és d’abril a octubre, evitant els mesos de juliol i agost, ja que durant aquests dos mesos fa més calor, hi ha més gent i els preus dels allotjaments són més cars.
Playa de los Muertos
L’aconsellable és començar la ruta per Mojácar, un poble que tot i està a pocs quilòmetres de l’entrada del parc, val la penca incloure’l en qualsevol ruta a aquesta zona. Més endavant ja trobareu la guia de Mojácar.
Des de Mojácar a la Playa de los Muertos hi ha uns 30 km, és una de les platges més boniques del parc. Un cop es deixa el cotxe al pàrquing de terra (5€ tot el dia) ens podem apropar a un fantàstic mirador, des d’on s’obtenen unes vistes panoràmiques i completes de la platja i del blau turquesa de les seves aigües. Després cal baixa caminant uns 10 minuts per un camí amb forta pendent, de fet hi ha dos senders per baixar-hi, un és més curt però amb més pendent, i l’altre és no té tanta pendent però és més llarg. La platja té una longitud d’una mica més d’un quilòmetre, i és de pedretes.
Playa de los Muertos
Cal tenir en compte que si no bufa el fort vent de llevant, es pot banyar tranquil·lament, tot i el seu fort desnivell i que no compta amb cap servei, de fet no és recomanable banyar-se si es va en família i nens.
Mesa Roldán
Un dom volcànic amb un cim pla, situat a 2 km de la Playa de los Muertos i amb unes increïbles vistes al mar Mediterrani. Al cim hi ha un far i la Torre Roldán, un baluard construït al segle XVIII, sobre un altre d’origen àrab, que s’utilitzava per vigilar les possibles incursions dels vaixells pirates barbarescos.
Tot i que ja era conegut, en els últims anys s’ha fet famós per rodar-se aquí una escena de la sisena temporada de la popular sèries Joc de Trons en la que apareix un drac posant-se sobre la torre, junt a Daenerys i Tyrion.
Mesa Roldán
Agua Amarga
Agua Amarga és un bonic poble coster vorejat de turons, amb una platja d’aigües cristal·lines, en el que el més recomanable és passejar pels seus carrers rodejats de cases típiques andaluses, de façanes blanques i balcons plens de geranis i buguenvíl·lies, típics dels antics pobles de pescadors, fins arribar a la zona de la platja.
Un cop vist el poble, també es pot fer una ruta de senderisme d’uns 30 minuts fins arribar a la Cala de Enmedio, una de les cales més imprescindibles de Cabo de Gata, amb 150 metres d’arena fina, que enamora per les dunes fossilitzades que han creat formes ondulades de pedra que s’endinsen al mar i contrasten amb l’intens blau de les aigües.
Cala de Enmedio
El Playazo
Abans d’arribar al Playazo, és recomanable passar per les mines d’or abandonades de Rodalquilar, que recorden el passat d’aquest tranquil poble.
Després de visitar les mines, cal agafar el cotxe i apropar-se en pocs minuts a la preciosa platja verge del Playazo, passant abans per davant de la Torre de los Alumbres, construïda en estil renaixentista al 1510.
Un cop a la platja, es pot gaudir dels seus 400 metres d’arena fina i daurada, flanquejada per diversos penya-segats volcànics i el Castillo de San Ramón, una fortalesa d’estil renaixentista per a quatre canons construïda al 1764, en la que es pot gaudir d’un relaxant bany en les seves aigües tranquil·les.
El Playazo
Castillo de San Ramón
Cal remarcar que les millors vistes d’aquesta platja i la contigua Calilla del Playazo s’aconsegueixen des de la Hoya de Rodalquilar, una bonica duna fossilitzada.
Mirador de la Amatista
De camí al poble de la Isleta del Moro, es pot parar al Mirador de la Amatista per gaudir d’unes bones vistes del litoral andalús.
Antic lloc de vigilància de la Guardia Civil, des d’aquest mirador, que té un pàrquing gratuït a només 100 metres, s’obtenen unes fantàstiques panoràmiques de muntanyes d’origen volcànic com el Pico de los Fraires, la més alta del parc amb quasi 500 metres, abruptes penya-segats i aigües de color turquesa.
Mirador de la Amatista
La Isleta del Moro
La Isleta del Moro és una petita població pesquera que conserva l’encant d’antany amb les seves cases blanques i barques reposant sobre l’arena.
Aquest poble al costat d’un penyal i una illeta que rep el seu nom, està rodejat de petites cales entre les que destaca la Playa del Peñón Blanco, que té una roca de color blanc al mig de l’arena.
La Isleta del Moro
Playa del Arco
La Playa del Arco o Playa del esparto, situada a la Barriada de los Escullos, prop de la Isleta del Moro, és una original platja d’arena fina i daurada molt visitada gràcies a les formacions capritxoses que s’han anat creant per erosió al llarg de milions d’anys en una duna fòssil del seu marge dret.
Una altra dels avantatges, sobre tot pels amants del snorkel i el busseig, és que compta amb un fantàstic fons marí ple de boniques formacions rocoses i praderes de Posidònia, on s’amaguen nombrosos peixos i mol·luscos.
Playa del Arco
A pocs metres d’aquesta platja es troba el Castillo de San Felipe, una ben conservada fortificació costera del segle XVIII, construïda sota el regnat de Carlos III.
Castillo de San Felipe
Playa de los Genoveses
Des de la Playa del Arco es pot agafar la carretera general que passa per l’interior, fins a la població de San José, que a part de comptar amb una extensa oferta hotelera i de restauració, està a prop de dues de les millors platges de Cabo de Gata.
Després de visitar l’antic poble pesquer de San José, s’agafa una carretera sense asfaltar que porta fins a la Playa de los Genoveses. Aquesta platja de més d’un quilòmetre de longitud, que ocupa tota una badia, és d’arena fina i d’aigües poc profundes, cosa que la converteixen en ideal per gaudir d’un dia de platja.
Com a curiositat comentar que l’origen del seu nom prové del desembarcament d’una flota genovesa que va ajudar a l’exèrcit castellà en la lluita contra els musulmans.
Playa de los Genoveses
A pocs quilòmetres d’aquesta platja, per la mateixa carretera, es troba la Playa del Mónsul, una altra platja que té una gran roca situada al mig i una duna mòbil en un dels extrems.
Playa del Mónsul
Las Salinas
Després de banyar-se a la Playa de los Genoveses, cal tornar cap a San José per agafar la carretera interior 3201 fins a les Salinas, ja que el camí que voreja la costa està prohibit pels cotxes particulars.
A part de produir unes 40.000 tones anuals de sal, aquestes salines són la llar de multitud d’espècies vegetals i animals, sobretot aus, com flamencs rosats, que es poden observar, tot i que és aconsellable portar uns binocles.
Las Salinas
Flamencs rosats de Las Salinas
Just davant d’aquestes s’estén la platja més llarga del parc natural, amb 5 km de longitud que va des de Torreón de San Miguel fins al far del cap i des d’on, just a la meitat es pot veure la Iglesia de Las Salinas.
Arrecife de las Sirenas
Aquest escull, que deu el seu noma l’antiga presència de foques monjo i que els navegants confonien amb sirenes, és una de les visites més icòniques de tot el Parque Natural del Cabo de Gata, que s’obtenen des del Mirador de las Sirenas, situat al costat del far de Cabo de Gata.
Aquest far construït al 1961 sobre les ruïnes del Castillo de San Francisco de Paula, forma juntament a l’escull, la Torre de la Vela Blanca i Playa del Corralete, un paisatge de somni.
Arrecife de las Sirenas
NÍJAR
En ple cor de Níjar, a l’ambientada Plaza La Glorieta, es troba la Iglesia de Santa María de la Asunción que conserva el seu estil mudèjar, construïda al segle XVI, aixecada sobre una torre-fort que li dóna una aspecte de fortalesa. Recentment ha estat restaurada, descobrint-se al seu interior un valuós fresc i la cantera original.
Plaza La Glorieta
Pujant la costa que comença des de l’església, s’arriba al casc històric de Níjar, la part més pintoresca del poble. El passat àrab de Níjar perdura en el temps a través de llocs captivadors com el Barrio del Portillo i el Barrio de la Atalaya.
Es descobreix l’essència andalusí passejant entre els empedrats carrers i cases blanques i cuidades façanes. Un blanc impol·lut amb torretes de flors, buguenvíl·lies i gessamins, així com acolorides portes i finestres que aporten un bell cromatisme al lloc.
Carrer de Níjar
Un dels llocs més destacables del casc antic és el Museo del Agua, situat a l’antiga Plaza del Mercado, on es troba la Fuente de 3 Caños i els centenaris arbres de la plaça.
Museo del Agua
Fuente de 3 Caños
Després de la pujada pels carrers del casc antic, al final del poble, hi ha La Atalaya, es tracta d’una gran icona de Níjar, una torre vigia que ha sobreviscut el pas dels segles i que és l’últim llegat que queda en peu del que va ser una antiga fortalesa àrab.
Es pot pujar al Mirador de la Atalaya, des d’on s’obtenen les millors vistes panoràmiques del poble de Níjar i dels seus horts.
Tot i que un dels principals atractius de Níjar són les seves botigues d’artesania, al més pur estil tradicional, conservant l’estil artístic de vàries generacions d’artesans, terrissers i teixidors. Níjar és el bressol d’Almería de l’art de la terrissa i el pintat a mà sobre la ceràmica, on es pot veure tot tipus de creacions en plats, cantis, gerres i elements decoratius. També són molt típiques les xaropes (jarapas), teixits de colors d’aspecte rústic, ideals per decorar, i objectes d’espart com làmpades, miralls o estoretes, entre altres coses. Tot fet a mà, seguint tècniques molt antigues.
Botiga de ceràmica de Níjar
A Níjar també trobem el Mariposario de Níjar, amb més de 300 papallones exòtiques que viuen en llibertat. Per consultar horaris i preus: web oficial
Mariposario de Níjar
En una de les sortides del poble, al Camino del Campo, hi ha el Jardín Botánico Cactus Níjar, un lloc pels amants dels cactus. Aquest projecte es va iniciar de la mà del botànic austríac Toni Brugger i la seva muller Ingrid, i l’escultora alemanya Anne Kampschulte.
Penjat d’un turó a 170 metres sobre el nivell del mar, als contraforts de la Sierra Cabrera, aquest poble de passat àrab i cases blanques típicament andaluses, és perfecte per perdre’s pels seus carrerons empinats.
Museo Casa de la Canana
Aquesta casa ha estat restaurada amb mobles i utensilis antics per recrear de forma minuciosa l’ambient d’una antiga casa tradicional de Mojácar de la primera meitat del segle XX, on durant la visita, transporta al passat mentre es recórrer la planta baixa i el soterrani, dedicat aquest últim a l’activitat agrícola i a la cria d’animals.
Interior del Museo Casa de la Canana
Plaza Parterre
Al sortir del museu es pot recórrer l’estreta i bonica Calle Enmedio, repleta de torretes amb flors i colors vius, fins arribar a la Plaza Partere, situada al costat dels murs posterior de la Iglesia de Santa María, aquesta antiga necròpolis àrab és un dels espais més concorreguts del poble pels turistes i pels locals gràcies a la seva gran terrassa. Una altra de les característiques d’aquest espai obert és el seu emporxat i que és un dels racons on es pot observar una reproducció exacta d’una de les escenes de la Reconquesta.
Plaza Parterre
La Iglesia de Santa María construïda a finals del segle XVI, sobre una antiga Mezquita àrab, és un temple que va ser utilitzat tant pel culte religiós com a fortalesa, d’aquí que estigui construïda amb grans carreus de pedra que li donen un aspecte exterior sobri. A l’interior hi ha una pintura realitzada per Michael Sucker, que va viure nou anys al poble i les imatges de la Virgen del Rosario i San Agustín, patrons de la ciutat.
Plaza del Ayuntamiento
Situada a pocs metres de la Plaza Parterre, és perfecta per a relaxar-se i observar un arbre centenari portat des de les Amèriques per un emigrant i bonics mosaics amb el símbol de l’Indalo dibuixat.
Aquest Indalo, que porta segles a les façanes i portes de les cases de Mojácar, és un antiga pintura rupestre que es va trobar a la Cueva de los Letreros a Vélez-Blanco, al nord de la província d’Almería, que està considerada com un portador de bona sort. Durant el pas dels anys aquesta figura, que es creu que era un deu prehistòric subjectant l’Arc de San Martí, s’ha convertit en el símbol més representatiu de tot Almería a part de ser un bon souvenir per emportar-se de record.
Plaza del Ayuntamiento
Barrio del Arrabal
És un antic barri jueu, construït al segle XVII, fora del recinte emmurallat, aquest pintoresc barri regal algunes de les estampes més boniques del poble amb els seus estrets carrers, els contrastos de façanes blanques i el color de les flors.
Carrer del Barrio del Arrabal
Mojácar Playa
Mojácar compta amb 17 km de costa que alberguen platges fantàstiques com la Playa de la Marinade la Torre, las Ventánicas, la Cueva del Lobo, la Piedra Villazar i las Macenas, famosa per seu bonic castell del segle XVIII i lloc de pas per accedir a la Torre del Pirulico.
Cal dir que les platges estan a uns 5 minuts amb cotxe des del nucli urbà de Mojácar.
Situada al golf de Vizcaya i rodejada de muntanyes. Donostia és una ciutat perfecta per fer agradables passejades, ja sigui pels seus carrers del centre històric o per la badia de la Kontxa, la seva platja més famosa.
Però visitar Donostia no és només sinònim de gaudir de la cultura i completar rutes a peu i visitar els seus principals monuments, sinó també és sinònim de gaudir de la gastronomia basca, una de les més delicioses del món.
La Kontxa
Coneguda per tots els visitants per ser un elegant passeig modernista, de més d’un quilòmetre de longitud que finalitza al Miramar Jauregia (Palau de Miramar), aquest destaca per la seva bonica barana blanca salpicada per més d’un centenar d’enormes faroles. A més, compta amb diversos edificis de la Belle Époque, època en que la família reial espanyola i l’alta aristocràcia europea estiuejaven a Donostia. Un dels exemples és la Perla Talaso-Kirol Zentroa (Balneari de La Perla), perfecte per fer-se un capritx amb vistes al mar, i l’Ajuntament situat en un antic casino.
Si es visita Donostia a l’estiu i no es té por de l’aigua freda del Cantàbric, es pot aprofitar per fer una capbussada a la platja de la Kontxa.
La Kontxa
Miramar Jauregia (Palau de Miramar)
Entre les platges de la Kontxa Hondartza i Ondarretako Hondratza, sobre un monticle verd, el Miramar Jauregia, un dels edificis més bonics de Donostia. Rodejada d’un jardí, aquesta mansió va ser construïda a finals del segle XIX per la reina regent Maria Cristina com a residència d’estiu per a la monarquia espanyola.
Tot i que el palau d’estil anglès no està obert al públic, si que val la pena apropar-se per relaxar-ser als seus jardins mentre es gaudeix d’unes excel·lents vistes d’Ondarretako Hondratza, de la Kontxa Hondartza i de l’Illa de Santa Klara.
Miramar Jauregia
Ondarretako Hondratza
Situada a l’abric del Txubillo (Mont Igeldo), aquesta platja de l’antic barri de pescadors és perfecta per passar una estona tranquil·la en família o amics, ja que està poc massificada.
Des d’aquí també es beu la petita Illa de Santa Klara, situada al mig de la badia de la Kontxa, a la qual es pot arribar en vaixell en pocs minuts.
L’Illa de Santa Klara des d’Ondarretako Hondartza
Haizearen Orrazia (Pinta de Vent)
Situat al final d’Ondarretako Hondartza, és una magnífica obra d’Eduardo Chillida i un altre dels llocs emblemàtics de Donostia. Aquest grup de tres escultures d’acer oxidat, situats en vàries roques, deu el seu nom a la força amb la que entren les ones a aquesta zona, pel que Chillida, en to de broma, que el mar havia d’entrar a Donostia ja pentinat.
Una de les tres Pintes de Vent
Txubillo (Mont Igeldo)
A aquesta muntanya de Donostia es pot pujar amb funicular o amb cotxe, i dalt s’obtenen unes imatges espectaculars de la badia de la Kontxa i de Donostia.
Conegut com el més antic d’Euskadi i el tercer d’Espanya, el funicular d’Igeldo, puja a la muntanya en pocs minuts des de prop del Haizearen Orrazia (Pinta de Vent) fins al cim, situat a 180 metres sobre el nivell del mar, on es troba l’Hotel Mercure, una torrassa del segle XVIII i un parc d’atraccions.
El millor moments per pujar, si es vol gaudir de les vistes de la badia de la Kontxa i de gran part de la costa guipuscoana és a la tarda vespre, ja que es pot veure la posta de sol i com la ciutat es va il·luminant poc a poc.
Txubillo (Mont Ugeldo) des de l’aire
Artzain Onaren Katedralka (Catedral del Bon Pastor)
La Catedral del Bon Pastor va ser construïda a finals del segle XIX, és el temple religiós més gran i important de Donostia.
Situada al sud del Casc Antic, aquesta catedral d’estil neogòtic i amb una torre de 75 metres, està inspirada en la Catedral de Colònia i a l’interior destaca el mobiliari de la Capella Major, la Cripta, l’enorme òrgan i les precioses vidrieres.
Després de visitar la Catedral es pot fer un passeig per aquest barri, conegut com el centre romàntic pel seu estil parisenc de finals del segle XIX, fins arribar a la bonica Gipuzkoa Plaza, presidida per l’imponent edifici de la Gipuzkoako Foru Aldundia(Diputació Foral de Guipúscoa) i amb una preciosa zona enjardinada.
Horari de visites de la Catedral: tots els dies de 8:30 a 20:00 hores.
Artzain Onaren Katedralka (Catedral del Buen Pastor)
Donostiako Udaletxea (Ajuntament de Donostia)
Al principi de la Kontxa Hondartza, davant dels bonics jardins d’Alderdi Eder, es troba l’imponent edifici de l’Ajuntament de Donostia.
Inaugurat al 1887 amb la presència de la reina Maria Cristina d’Hamburg, va ser originalment un fantàstic casino on es reunia l’alta societat i un important reclam turístic, on se celebraven balls i festes.
Amb la prohibició del joc al 1924, el casino va tancar la seva activitat, i no va ser fins al 1947, quan es va traslladar la seu de l’Ajuntament.
Donostiako Udaletxea
Part Vella de Donostia
La part vella de la ciutat, situada als peus del Mont Urgull i repleta de carrerons empedrats, és el barri amb més encant de Donostia.
Carrer de la Part Vella de Donostia
Recomano començar la ruta per Kale Nagusia que porta fins la Koruko Andre Mariaren bailika (Basílica de Santa María del Coro) per després continuar per tots els carres adjacents fent una “S” que porta a racons plens d’encant com la Constitución Plaza, el San Telmo Museoa (Museo de San Telmo) o la San Bizente eliza (Iglesia de San Vicente), una de les més antigues i que al seu interior hi ha un bonic retaule de San Vicente de 1586.
A més, en aquesta zona també es concentres alguns dels millors restaurants de pinxos, pel que es recomanable venir en diversos moments del dia i així calmar l’estómac. Fer una ruta de pinxos per Donostia és una de les millors experiències.
Koruko Andre Mariaren bailika (Basílica de Santa María del Coro)
Situada al cor de la Part Vella, aquesta basílica va ser construïda al 1750 sobre una antiga església romànica, aquesta joia arquitectònica enamora a primera vista per la seva portada principal a mode de retaule i d’estil plateresc, sobre la qual es pot observar la figura martiritzada de Sant Sebastià.
A l’entrar a l’interior, que combina elements gòtics, barrocs, xoriguerescos i neoclàssics, es veu al fons l’altar major, on es venera la imatge de la Verge del Cor, patrona de la ciutat de Donostia.
Koruko Andre Mariaren bailika (Basílica de Santa María del Coro)
Constitución Plaza
Aquesta rectangular plaça d’estil neoclàssic, que recorda a la Plaza Nueva de Bilbo, es va construir després del setge i incendi de Donostia al 1813 i es caracteritza pels seus fantàstics porxos que alberguen terrasses i restaurants.
A part de ser un dels punts principals en les celebracions de les festes locals, com la tamborrada de Donostia o la fia del Día de Santo Tomás, val la pena observar l’edifici de l’antic Ajuntament.
Constitución Plaza
San Telmo Museoa
Pels dies plujosos, que no són pocs en aquesta ciutat, es pot entrar al Museu San Telmo, el museu més important de Donostia.
Situat als peus del Mont Urgull, aquest museu va ser un convent gòtic del segle XVI i mostra a través de peces d’etnografia i art, l’evolució al llar de la història de la societat basca.
Entre les obres més important es troben quadres de Sorolla, El Greco o Rubens, a part d’altres cedides pel Museo del Prado i el Museo Reina Sofía de Madrid.
Horari: de dimarts a diumenge de 10:00 a 20:00 hores.
San Telmo Museoa
Tour de Pintxos
Pintxos de Donostia
La gastronomia es tot un art a Euskadi, i com es pot imaginar, a Donostia no és menys. És per això, que després de completar la visita als punts d’interès de la Part Vella, ens podem apropar a la 31 de Agosto kalea o a la mateixa Kale Nagusia (Carrer Major), per començar una ruta pels millors bars de pinxos.
Aquestes petites tapes s’han fet tan populars en els últims temps, que molts d’aquests locals ofereixen menús degustació que permeten provar una àmplia selecció dels seus millors pinxos o simplement demanar els favorits. Una altra de les tradicions és optar pel pintxo-pote, que inclou un pinxo i una beguda a un preu fix. Entre els pinxos més famosos no poden faltar el de truita de patates, de txangurro, de anxova, de xistorra o el de bacallà, entre molts.
Donostia Portua
Aquest port ubicat a l’extrem oriental de la badia de la Kontxa i a peus del Mont Urgull, de forma triangular, disposa d’una zona per a vaixells de pesca i una altra per vaixells d’oci, tot i que el més bonic són les façanes acolorides de les antigues cases de pescadors que guaiten des de la part baixa del Mont Urgull.
Donostia Portua amb la Jesusen Bihotza estatua (estàtua del Sagrat Cor) del Mont Urgull
Pasealeku Berria (Passeig Nou)
El Passeig Nou rodeja tot el Mont Urgull, vorejant el mar Cantàbric, el recorregut no comporta més d’una hora i es pot fer des del port de Donostia, passant per la desembocadura del Urumea, fins arribar al Zurriolako Zubia (Pont de Zurriola), decorat amb faroles d’estil Art Decó.
Al costat del pont es troba el Kursaal Konfresu Jauregia eta Auditorioa (Palau de Congressos i Auditori Kursaal), famós per ser la principal seu del reconegut Festival de Cinema. A pocs metres hi ha la Zurriola Hondartza, perfecta pels amants al surf.
Tot i que és un passeig molt agradable, cal tenir en compte que si el mar està molt revoltat, les ones poden saltar al passeig i produir situacions de risc, que sempre, cal evitar.
El Pasealeku Berria amb el Palau de Congressos a l’esquerra
Mont Urgull
Es pot pujar fins al Mont Urgull amb una caminada d’uns 20 minuts des del Pasealeku Berria, on a dalt es gaudeix d’unes bones vistes de la Badia de la Kontxa i de la ciutat.
Aquesta muntanya va ser una fortalesa militar des del segle XII i es trobava rodejada de muralles on se situaven el canons que s’utilitzaven per a repel·lir els nombrosos atacs i setges al llar dels anys com el de les tropes franceses de 1813, que va acabar amb la capitulació de Donostia.
El cim del Mont Urgull està coronat pel Motako Gaztelua (Castell de la Mota) del segle XII i per la impressionant estàtua del Jesusen Bihotza estàtua (Sagrat Cor), de més de 12 metres d’alçada, tanmateix durant la pujada també es recomanable parar en diferents miradors i diversos punts d’interès com el Ingelesen Hileria (Cementiri dels Anglesos), l’Anderen Baeria (Bateria de les Dames i la Santiago Bateria.
Vista aèrea del Mont Urgull
Hotel María Cristina
Al baixar del Mont Urgull es pot vorejar el riu Urumea fins arribar a l’Hotel María Cristina, un altre dels luxosos edificis relacionats amb l’època de la reialesa i l’aristocràcia europea.
Inaugurat l’any 1912, aquest preciós hotel és el preferit per la majoria d’estrelles de Hollywood per passar uns dies quan venen al Festival de Cine de San Sebastián. A pocs metres de l’hotel, vorejant el riu, es troba el fantàstic Maria Cristina zubia (Puente de María Cristina), que té quatre obeliscos monumentals, ubicats al seus extrems.
Hotel María Cristina
Mercat de la Bretxa
Aquest mercat d’estil neoclàssic, construït al 1870, es troba més de 40 llocs de fruites, verdures, peix, marisc i conserves mentre que a l’exterior se situen el llocs coneguts com “las caseras” on venen verdures entre les que destaquen deliciosos espàrrecs i diversos tipus de formatge local, entre els que no pot faltar els Idiazábal.
Horari: de dilluns a dissabte de 8:00 a 21:00 hores.
Mercat de la Bretxa
Arantzazuko Santutegia (Santuari d’Arantzazu)
El Santuari d’Arantzazu és un dels temples més carismàtics i importants d’Euskadi. Aquest complex religiós és un dels elements més representatius de l’art sacre contemporani d’Euskadi. Aquest temple ha estat destruït i construït en tres ocasions (1553, 1622 i 1834), la versió actual del temple (Segle XX) crida l’atenció a experts i inexperts, i no és per menys, les formes i estils de cadascun dels elements que el componen són autèntiques obres d’art.
Arantzazuko Santutegia (Santuari d’Arantzazu)
La verge d’Arantzazu és una de les figures religioses més estimades de Gipuzkoa. A part el Santuari és tota una icona avantguardista artísticament i arquitectònicament parlant, la seva situació, a l’entrada del Aizkorri-Aratz Parke Naturala, el fa més atractiu. Espessos boscos, massissos rocosos i barrancs vertiginosos rodegen el Santuari.
És curiós comprovar que l’origen d’aquest Santuari, és a dir, la història del pastor que va trobar la imatge de la verge protegida entre arços, ha estat fidelment plasmada en l’edificació. L’exemple més palpable es troba a la pròpia façana, on centenars de pedres de forma triangular representen les espines d’aquest arbre.
La basílica d’Arantzazu compta amb una llegenda: un pastor anomenat Rodrigo de Balzategi va trobar a la figura de la verge entre arços, i aquest sorprès li va preguntar a la verge, Arantzan zu? Una frase que en euskera es podria traduir com, tu entre arços? Aquesta trobada amb la verge, va convertir aquest lloc en lloc de pelegrinatge. Aquesta va ser la base de l’impressionant complex religiós que podem veure avui en dia.
La basílica i la cripta de Arantzazu poden ser visitades en visites lliures com en visites guiades. Els franciscans obren les portes del temple a les 9 i la tanquen a les 20 hores, un horari que permet visitar la basílica i la cripta de forma totalment gratuïta. Per les visites guiades és recomanable reservar amb cita prèvia, les visites guiades costen 2,5€.
Les expressions artístiques que es poden apreciar tant a l’exterior com a l’interior de la basílica porten la firma d’alguns dels artistes més importants i reconeguts d’Euskadi. Unes obres d’art que avançades al seu temps, constitueixen un dels complexos més avantguardistes de l’època, entre altres Jorge Oteiza, Nestor Basterretxea o Eduardo Chillida.
En resum, podem dir que els Santuari d’Arantzazu es divideix en tres espais, clarament diferenciats: l’exterior, l’interior i la cripta. A l’exterior, ens trobem una façana plena de formes punxegudes en honor a l’arç que protegia a la verge juntament amb les obres de la pietat i els 14 apòstols, ambdues de Jorge Oteiza. Abans d’endinsar-se en l’interior, la seva entrada ens rep amb les imponents portes de ferro d’Eduardo Chillida. Un cop a l’interior, l’enorme retaule de més de 600 m2 i esculpit en fusta crida l’atenció dels visitants. Es tracta de l’obra de Lucio Muñoz. Entre aquests espais, hi ha diferents vidrieres, que, jugant amb la llum i els colors il·luminen el pas. Aquests dissenys són obra de Xabier Álvarez de Eulate. Per últim, a la cripta, ens trobem amb les pintures de Nestor Basterretxea.
Retaule del Arantzazuko Santutegia (Santuari d’Arantzazu), de Lucio Muñoz
La cripta del Arantzazuko Santutegia (Santuari d’Arantzazu)
Oñati
La Sancti Spiritus Unibertsitatea (Universitat Esperit Sant) és un dels atractius més importants d’Oñati, però no és l’únic, San Miguel eliza (Església de Sant Miquel) o el Bidaurretako Santa Klara monasterioa (Monestir Santa Clara de Bidaurreta).
Sancti Spiritus Unibertsitatea (Universitat Esperit Sant)
És una de les edificacions més importants d’Euskadi a nivell arquitectònic. Una estructura ubicada juntament a l’actual facultat d’empresarials de la Universitat Mondragón, que va ser construïda al segle XVI pel bisbe Rodrigo Mercado de Zuazola. Aquesta universitat va està en actiu des de 1542 fins al 1901 i ella es van impartir classes de dret, medicina, filosofia o lletres entre altres. Si el seu exterior crida l’atenció, no es queda enrere el claustre o el retaule que guarda al seu interior.
Sancti Spiritus Unibertsitatea (Universitat Esperit Sant)
Claustre de la Sancti Spiritus Unibertsitatea (Universitat Esperit Sant)
San Migel eliza (Església de Sant Miquel)
L’església va ser construïda al segle XV i ampliada els segles posteriors. En l’actualitat aquest temple basc compta amb quatre edificacions o naus que reflecteixen l’estil de cada una de les èpoques en les que van ser construïts. Al seu interior, hi ha l’altar, un retaule i una cripta del segle XVII.
San Migel eliza (Església de Sant Miquel)
Bidaurretako Santa Klara monasterioa (Monestir Santa Clara de Bidaurreta)
Aquest temple religió va ser construït entre els anys 1510 i 1520 per a albergar el sepulcre de Juan López de Lazarraga i la seva muller. Una edificació, habitada per monges de clausura de l’ordre fransicana, de la que cal destacar l’església.
Bidaurretako Santa Klara monasterioa (Monestir Santa Clara de Bidaurreta)
Arrikurtzeko kobak (Cova de Arrikrutz)
Les coves de Arrikrutz es troben a les afores del nucli urbà d’Oñati, juntament amb el Santuari d’Arantzazu. Una cavitat ubicada a l’interior de la serralada de Aizkorri que compta amb el títol honorífic de la cova més extensa de Gipuzkoa. Un espai creat per l’aigua sobre el massís càrstic que va ser coberta per figures d’animals prehistòrics.
Arrikurtzeko kobak (Cova de Arrikrutz)
Txokolateixia
El Centre d’Interpretació de la xocolata d’Oñati, es troba ubicat a l’antiga seu de la Chocolatería Orbea. Un espai en el que es mostra la tradició xocolatera d’Oñati.
Txokolateixia
Foruen Enparantza Plaza
Aquesta plaça representa el centre neuràlgic d’Oñati. Un espai de trobada en el que s’ubiquen edificacions de gran importància com l’Ajuntament i San Miguel eliza (Església de San Miguel). Aquesta plaça és obra dels arquitectes Mariano José de Lascurain i Antonio Cortazar.
Foruen Enparantza Plaza
Arrasate-Mondragón
Arrasate-Mondragón està rodejat de belles muntanyes, als peus del Ulalaitz o Udalatx (1.017 metres d’altura), és ideal pels amants de la naturalesa per la multitud de rutes de senderisme o muntanya que es poden fer en les immediacions. Hi ha opcions per a tots els públics, rutes curtes i senzilles, algunes de més llargues amb més desnivell i d’altres per persones experimentades.
A part Arrasate és coneguda per ser el bressol del moviment cooperativista basc i per la seva indústria serrallera.
Les tres portes: Portalón, Zurgin-kantoi i Kontzezino.
El carrer central o Erdiko kale, més aviat recta, travessa tot el casc històric, i per aquí discorria el camí reial cap a Castella. En els ambdós costats l’envolten dos carrers en forma de mitja lluna; Ferrería i Iturriotz. Aquests carrers alberguen palauets amb boniques balconades, cases pairals i edificis antics amb façanes precioses.
Passejant pel poble et trobes amb la Herriko Plaza, se sa que és aquesta plaça perquè està flanquejada per l’Ajuntament, un edifici característic, del segle XVIII i d’estil barroc-rococó, amb l’escut del municipi, un gran balcó i uns porxos molt concorreguts en època de pluja.
Ajuntament de Arrasate-Mondragón.
I a l’altre costat de la plaça, la parròquia gòtica de San Juan Bautista, que com a curiositat, des de fora mireu cap amunt i observeu la façana de la parròquia, on es poden trobar gàrgoles curioses.
Parròquia San Juan Bautista de Arrasate-Mondragón.
Els carrers confrontants a la part vella i els ravals que surten d’aquesta, també tenen el seu encant, amb les seves antigues cases, edificis singulars i alguna que altra plaça concorreguda, com la Seber Altube Plaza, en la que es troba l’Església del Monasteriode San Francisco, fundada al 1578 i d’estil barroc, en la que es pot veure el retaule txurrigueresco fet amb fusta de castanyer i noguer a finals del segle XVII. L’edifici que va albergar el monestir, és avui la casa de cultura “Kulturate”.
A part, el casc històric i voltants, en gran part per a vianants, és una zona amb molt de comerç, bars i ambient.
El Caserío Igartubeiti va ser adquirit al 1992 per la Diputació Foral de Gipuzkoa per a la seva restauració, és un exponent de l’arquitectura en fusta dels segles XVI i XVII i fidel reflex de l’Edat d’Or del caserío basc.
En l’actualitat ofereix la possibilitat de veure en funcionament un lagar (premsa de poma) complet del segle XVI. A més, aquest caserío permet percebre les olors de la poma premsada, de l’herba, de les pells posades a assecar i del fum. Endinsa al visitant en la penombra de la cuita i la quadra, i els passos fan cruixir el pis de fusta de les golfes.
Però la casa està deshabitada, i no hi ha ningú que pugui explicar les històries que van passar en ella abans i després d’aquella època.
En aquest sentit, al Centre d’Interpretació es reviu la història dels caserío bascos al llarg de més de mil anys. A través de les veus de la família i veïns d’Igartubeiti es descobreix com van anar creixent i evolucionant els antics caseríos, com vivien i treballaven els seus habitants, com es relacionaven entre ells, en què creien, què produïen, com s’alimentaven, de quina manera es divertien i que els feia patir. El museu pertany a la Red de Museos Enogastronómicos de Euskadi.
Azpeitia és molt conegut pel Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola), construït a partir de la casa natal de San Ignacio de Loyola (fundador dels Jesuïtes). No obstant, Azpeitia va més enllà, ja que el seu casc urbà és un dels més bonics de la província.
Azpeitia va ser fundada al 1310 per Fernando IV de Castilla, atret per la riquesa de la Vall de Iraurgui. La seva riquesa va ser certament problemàtica, ja que, pràcticament des de la seva fundació, el poble es va veure envoltat en tot tipus de conflictes. Alguns pel seu control, altres perquè no hi havia més remei (com al 1520, quan es van posar del costat comuner a la Guerra de les Comunitats).
Als segles XVI i XVII va experimentar un creixement degut a l’alça de les ferreries (instal·lacions en les que el mineral del ferro es transformava en metall). De fet, a dia d’avui existeix una gran siderúrgica que és hereva directa d’aquest temps.
Tot i els successos històrics o econòmics, el cert és que Azpeitia se situa en un lloc privilegiat del mapa religiós mundial. El poble és el lloc de naixement de Sant Ignasi de Loiola, el fundador de la influent Companyia de Jesús. Es podria dir que és un dels llocs de pelegrinatge obligat per als catòlics de tot el planeta.
Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola)
La principal visita que es pot fer a Azpeitia és el Santuari de Loyola. De fet, la major part dels turistes que van a Azpeitia es limiten a veure aquest conjunt monàstic i segueixen el seu camí. El Santuari està situat a dos quilòmetres d’Azpeitia.
El Santuari és un impressionant conjunt històric-artístic en que una enorme cúpula de 65 metres d’altura és la principal senya d’identitat. L’edifici principal és d’estil barroc, al qual s’accedeix a través d’unes enormes escales imperials. La basílica és del mateix estil.
Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola)
Interior del Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola)
Per cert, també és recomanable passejar pels seus preciosos jardins.
Jardins del Loiolako Santutegia (Santuari de Loyola)
Azpeitiko Udala (Ajuntament)
Ja al centre del poble, un bon punt de partida per a fer el recorregut és el propi edifici de l’Ajuntament. Es tracta d’un edifici de començaments del segle XVIII, destinat originalment per a un Convent d’Agustins. No obstant, després de la desamortització de Mendizábal va passar a mans municipals, que van decidir convertir-lo en la casa consistorials del poble.
Azpeitiko Udala (Ajuntament)
Burnibidearen Euskal Museoa (Museo del Ferrocarril)
En les seves instal·lacions es poden veure desenes de trens diferents, així com tota classe d’objectes relacionats amb la cultura ferroviària: rellotges, documentació, indumentàries, etc. Aquesta antiga estació de Urola, i en dies bons es posa en marxa trens històrics per recórrer petits trams de l’antiga línia que unia Zumaia i Zumárraga.
Burnibidearen Euskal Museoa (Museo del Ferrocarril)
Burnibidearen Euskal Museoa (Museo del Ferrocarril)
Burnibidearen Euskal Museoa (Museo del Ferrocarril)
Burnibidearen Euskal Museoa (Museo del Ferrocarril)
Soreasuko Sebastian Deunaren Eliza (Església de San Sebastià de Soreasu)
Tot i que el Santuari de Loyola sembla que ho eclipsi tot, al centre d’Azpeitita hi ha lloc per aquest conjunt religiós, Soreasuko Sebastian Deunaren Eliza (Església de San Sebastià de Soreasu), que el seu origen podria ser templer. No obstant, no està del tot clar per les innumerables reformes que s’hi ha realitzat. El més cridaner d’aquesta església és que té fins a 8 capelles, a més de la pila on es va batejar Sant Ignasi de Loiola.
Soreasuko Sebastian Deunaren Eliza (Església de San Sebastián de Soreasu)
Azpeitiako Garbitoki Zaharra (Antic Safareig Municipal)
Al costat de l’Església de San Sebastià de Soreasu es troba l’Antic Safareig Municipal, construït al 1842. Tot i que avui en dia ha perdut el seu ús, durant més d’un segle va ser un dels rentadors més grans de la península, doncs compta amb 20 safarejos i una gran piscina central.
Azpeitiako Garbitoki Zaharra (Antic Safareig Municipal)
Olazko Amaren Baseliza (Convent de Nostra Senyora de Olatz)
A les afores d’Azpeitia hi ha l’Olazko Amaren Baseliza (Convent de Nostra Senyora de Olatz), un temple del segle XIII que, tot i que viu a l’ombra del Santuari de Loyola, també és realment impressionant.
Olazko Amaren Baseliza (Convent de Nostra Senyora de Olatz)
Mutriku
Mutriku té els seus orígens a principis del segle XIII, al 1209, moment en que a la vora d’una estreta badia del Cantàbric es va establir la vil·la Nueva de Motrico, per ordre del rei Alfonso VIII de Castilla. No obstant, aquestes terres han estat habitades des de la prehistòria, com demostren la gran quantitat de restes arqueològiques que s’han trobat.
Aquest atractiu poble té altes cases pintades en tons acolorits com el blau i el verd, assentades sobre les vessants del mont Arno. Aquestes cases es disposen sobre un complicat entramat urbà compost per empinats carrers amb escales de descendeixen directament cap al port. La típica configuració de poble mariner.
Però Mutriku té més encants que el seu preciós casc antic o el seu bonic port pesquer. I és que Mutriku es troba situat dins del Geopakea de la Costa Basca, un espai que alberga formacions geològiques fascinants que daten de fa més de 60 milions d’anys, amb impressionants flysch i valls càrstiques de gran interès.
A més, aquest poble de mar, té al seu voltant paisatges verds i increïbles valls i boniques muntanyes que ofereixen moltes possibilitats als amants del turisme de muntanya.
Mutriku és conegut per tenir un dels cascs antics medievals millor conservats d’Euskadi.
La vista podria començar a la Txurruca Plaza, als peus de l’Andre Maria Zeruratzea parroquia (Parròquia de Nostra Senyora de l’Assumpció), construïda entre 1803 i 1843. Aquest temple, amb les seves característiques columnes dòriques, és un dels millors exemples de l’arquitectura neoclàssica guipuscoana, essent declarat Monument Nacional.
En aquesta mateixa plaça es poden veure altres interessants edificis. En primer lloc, l’Ajuntament , una construcció de planta rectangular alçada al 1731 i davant de la que s’alça una estàtua d’un home clau en la història de Mutriku, Cosme Damián Churruca.
Mutriku també destaca per la gran quantitat de palaus que salpiquen els seus carrers. Al carrer Conde de Motrico es pot veure el Arrietakua Jauregia (Palau Arrietakua), mentre que al carrer Erdiko Kalea es troba el Zabiel Jauregia (Palau Zabiel) del segle XVI, avui convertit en edifici de Zabiel Kultur Etxea (Casa de Cultura).
Al port de Mutriku es pot contemplar la Confraria de Pescadors i la Torre Berriatua, un important monument d’estil gòtic-renaixentista que va ser l’únic que va resistir a l’incendi de 1553. Aquí mateix també es pot veure un dels edificis més bonics i històrics: la Lonja Zaharra (Antiga Llotja), datada de principis del segle XV i que també és d’estil gòtic-renaixentista.
Mutriku
Piscina natural a Mutriku
No obstant, l’edifici més singular de Mutriku es troba a les afores, al barri d’Astigarriblia, és l’Església de San Andrés, datada del segle XI, i per tant, una de les més antigues de tota Gipuzkoa. A més, té la particularitat de ser un temple dins d’un altre, separats ambdós per un passadís.
Església de San Andrés
Geopakea de la Costa Basca
Com ja s’ha comentat, Mutriku està situat en ple Geopakea de la Costa Basca, i això fa que es puguin visitar els famosos flysch, una de les formacions geològiques més estranyes que s’hagin vist mai. És per això que aquesta és una de les zones més fotografiades de la costa basca, també per les nombroses platges i bonics penya-segats.
Paisatge dels flysch a Mutriku
Si es vol gaudir de la naturalesa salvatge d’aquestes terres i dels seus bonics escenaris geològics, és recomanable La Ruta del Flysch. Aquests itinerari que connecta a peu les localitats de Zummia i Deba, permet veure la meravella geològica dels flysch durant més de 14 km.
Zumaia
Situada en una posició privilegiada al costat del mar Cantàbric i de la badia on conflueixen els rius Urola i Narrondo, aquesta turística localitat és coneguda pel seu impressionant flysch, el seu bonic centre històric de traçat medieval, les seves fantàstiques platges i la San Telmo Ermita, a més de tenir una deliciosa gastronomia a base de peix i marisc fresc, gustoses carns i els seus cèlebres pinxos.
Zumaiako Portua
El millor és deixar el cotxe al pàrquing gratuït del port i començar la visita per aquest punt, assentat a l’estuari del riu Urola, que té molt poca activitat pesquera i l’utilitzen principalment embarcacions recreatives. Després de veure el port, es recomanable fer un passeig per la vora del riu Urola i Narrondo en que es poden veure petites barques de pescadors, un pont de ferro i boniques cases, fins arribar a la zona del far i la Santiago Hondartza.
Passeig per la riva del riu Narrondo
Casc Antic
Un dels punts més destacats i visibles d’aquesta zona és Zumaiako San Pedro Apostoluaren Eliza Parrokia (Església de Sant Pere Apòstol), construïda al segle XIII en estil gòtic i que alberga un preciós retaule de Juan Antxieta. Al sortir del temple, una opció seria apropar-se a la San Juan Iturri Plaza en la que hi ha una font que recorda a escenes de la pel·lícula “Ocho apellidos vascos”.
Al voltant d’aquesta plaça i el carrer San Jos kalea es troben diversos edificis del segle XVII amb façanes de pedra carreu i balcons de ferro forjat com les cases de Olazábal i Goikotorrede, a més dels palaus de Zumaia, Ubillos i de Foronda, actual casa de Cultura.
Done Joan Itrurria (Font de Joan Iturri)
San Telmo Ermita
Des del casc antic es pot pujar caminant per la San Telmo kalea fins a San Telmo Ermita, situada sobre la Itzurun Hondartza i el penya-segat format pel flysch.
Aquesta petita ermita, dedicada al patró dels mariners, té al seu interior un retaule rococó del segle XVIII realitzat amb fusta, i es va fer famosa per ser l’escenari de la boda dels protagonistes de la pel·lícula “Ocho apellidos vascos”, que la va convertir en visita imprescindible de Zumaia.
Per tenir la millor perspectiva de l’ermita penjada d’un precipici i amb el mar de fons, cal apropar-se al mirador situat al carrer Hondar-Gain Etxetaldea.
Sant Telmo Ermita i abaix la Itzurun Hondartza
Vistes de la costa des de San Telmo Ermita
Itzurun Hondartza
Des del mirador de San Telmo Ermita també s’obtenen unes fantàstiques vistes de la Itzurun Hondartza, una de les millors platges d’Euskadi. Encaixonada entre imponents penya-segats verticals de pedra calcària, amb més de 100 metres d’alçada, aquesta platja d’arena fina i daurada de quasi 300 metres de longitud destaca per les seves aigües cristal·lines que són beneficioses per la salut al tenir grans concentracions de iode i pel ser fort onatge, que la converteixen en perfecta pels amants del surf.
Aquesta platja també es va fer famosa al rodar-se l’escena de desembarcament de Jon Nieve, a la seva visita a Daenerys Targaryenen a la fortalesa de Rocadragón, que surt a la setena temporada de “Joc de Trons”.
Itzurun Hondartz amb els Flisch
Flisch de Zumaia
Al penya-segat de l’extrem dret de la Itzurun Hondartza, es pot veure de forma més clara el fenomen geològic denominat flysch, format durant milers d’anys per l’erosió del mar i que deixa un paisatge que no sembla d’aquest món.
Aquestes capes de roques dures, intercalades amb altres més toves i desgastades, estan per tota la costa d’Euskadi, tot i que en aquest lloc s’han fet tan populars que s’ha creat la coneguda Ruta del Flysch, que discórrer al llarg d’uns 14 quilòmetres fins a Deva, on es troben les formacions més espectaculars tot i que menys accessibles que les de Zumaia.
Si es vol fer aquesta ruta de dificultat mitja, en la qual es pugen i es baixen penya-segats, és important conèixer el moment exacte de marea baixa per gaudir al màxim de l’experiència i un cop s’arribi a Deva puguis tornar amb l’Euskotren a Zumaia.
Si no es vol completar tota la ruta, també es pot fer un tram de la bonica costa per la part de dalt dels penya-segats sortint des de San Telmo Ermita. Una opció molt recomanable per observar aquest paisatge únic en tot el seu esplendor es reservar aquest passeig en vaixell pel Flysch.
Flisch de Zumaia
Getaria
Zarautz eta Getaria arteko itsas pasealekua (Passeig de Zarautz a Getaria)
Una bona forma d’arribar a Getaria és recorrent els 4,5 km del passeig de vianants que separa Zarautz i Getaria i que voreja la costa. Durant aquest passeig de poc més d’una hora, es pot gaudir de les impressionants vistes als imponents penya-segats erosionats de la costa basca, en que es pot observar el fenomen flysch.
Zarautz eta Getaria arteko itsas pasealekua (Passeig de Zarautz a Getaria)
Markorbe Hordantza
Des del Portu kalea situat davant Markorbe Hordantza s’obtenen les millors vistes del poble amb la platja a primer pla, el port i el San Anton Mendia (Muntanya de Sant Anton), conegut pels locals com el ratón de Getaria per la seva forma, al fons.
Markorbe Hordantza
Getariako Portua
Getaria va tenir durant molts anys un dels majors ports pesquers del nord, cosa que va donar riquesa a la població en gran part per la pesca de balenes. En l’actualitat, en menor mesura, aquest poble encara basa part de la seva economia en la pesca gràcies a les seves modernes instal·lacions, les seves indústries conserveres i als restaurants que serveixen peix fresc acompanyat d’un bon txakoli.
El port destaca per les nombroses barques de colors i una animada activitat diària.
Getariako Portua
Getariako Portua
Casc Antic
El recorregut pot començar a Elkano kalea que alberga una estàtua de Juan Sebastian Elcano, des d’on es pot arribar caminant a la Salbatore Deunaren Eliza (Església de Sant Salvador), construïda al segle XIV en estil gòtic i declarada Monument Nacional. Tampoc es pot perdre el Passadís de Katrapona, un carrer sota l’església que uneix el casc antic amb el port pesquer, record del sistema defensiu del poble.
Per acabar la ruta, es pot apropar-se a la torre gòtica de Aldamar i al gran Monumento a Juan Sebastian Elcano, que s’eleva sobre un antic baluard de la muralla de Getaria.
Passadís de Katrapona
Casc Antic de Getaria
Cristóbal Balenciaga Museoa
Balenciaga va ser un dels més importants dissenyadors de moda de la història. Nascut en una humil família de Getaria al 1895, Balenciaga va treballar a París durant més de tres dècades i es va convertir en un dels grans referents de l’alta costura creant revolucionaris dissenys i vestint a les majors celebritats de l’època.
Al museu, ubicat al Palau Aldemar, on Balenciaga va passar una part de la seva infància, es pot conèixer la història del dissenyador i veure algunes de les seves famoses creacions.
Horari: de dimarts a diumenge de 10 a 19 hores de març a octubre, la resta de mesos de 10 a 15 hores.
Cristóbal Balenciaga Museoa
Zarautz
Zarautz és un concorregut destí de vacances del nord gràcies a una llarga platja de quasi 3 km de longitud, una extensa oferta d’oci i una deliciosa gastronomia.
Narros Jauregia (Palau de Narros)
Aquest edifici del segle XVI i situat a un dels extrems de la platja, va ser lloc d’estiueig favorits dels aristòcrates i gent de classe alta de l’època. En aquest palau privat es pot observar a la façana un escut familiar amb la inscripció “Zarauz antes que Zarau”, a més d’un jardí d’estil anglès.
Narros Jauregia
Zarautz Hondartza
La platja de Zarautz, de 2,8 km de llarg, coneguda com “La Reina de las Playas”, és una platja d’arena fina i fort onatge, situada entre les millors platges d’Euskadi, és perfecta pels surfistes i els amants d’esports nàutics, a més al seu tram final es troba el Biotipo Protegido de Iñurritza, un lloc protegit format per dunes, aiguamolls i un estuari en el que conviuen diferents espècies, tant de flora com de fauna i que es pot observar des d’una plataforma de fusta.
Si es vol gaudir d’unes bones vistes de la zona, de la Zarautz Hondartza i l’Illa Mollarri, és recomanable pujar al mirador situat a una antiga torre de vigilància al Talaimendiko Harmailak (Mirador de Talaimendi).
Zarautz Hondartza
Itsas Pasialekua (Passeig Marítim)
Restaurant de Karlos Arguiñano
La primera parada hauria de ser a la terrassa del restaurant del conegut Karlos Arguiñano, que està situat a un extrem de la platja, en la que és recomanable provar algun dels seus deliciosos pinxos. Aquest local també disposa de servei de menjar.
Passejant pel Itsas Pasialekua es pot gaudir de les vistes de la platja i de les originals escultures realitzades en bronze i acer inoxidable, característiques d’aquesta zona de la localitat.
Itsas Pasialekua
Casc Antic
Des del Palacio de Narros comença el casc antic de Zarautz, en que ens podem trobar amb Andre Mari Benetazkoaren Parrokia (Parròquia de Santa María la Reial), construïda al segle XV en estil gòtic, en que es pot observar el retaule barroc de l’interior i pujar a la torre-campanar que alberga l’interessant Zarauzko Arte eta Historia Museoa (Museu d’Art i Història).
Al casc antic també podem trobar la bonica Plaça del Mercat presidida per l’Ajuntament que ocupa l’edifici conegut com a Casa de Portu, declarat Monument Històric Artístic per la seva arquitectura.
Per sortir d’aquesta plaça, es pot fer pel carrer Nagusia, en el que es troben edificis històrics com la Torre Luzea del segle XV, la Casa Makatza, el Mercat de Zarautz, fins arribar a la bonica Musika Plaza.
Musika Plaza
Zarautz eta Getaria arteko itsas pasealekua (Passeig de Zarautz a Getaria)
Una bonica passejada és el passeig de Zarautz a Getaria, que es fa recorrent els 4,5 km del passeig de vianants que separa Zarautz i Getaria i que voreja la costa. Durant aquest passeig de poc més d’una hora, es pot gaudir de les impressionants vistes als imponents penya-segats erosionats de la costa basca, en que es pot observar el fenomen flysch.
Zarautz eta Getaria arteko itsas pasealekua (Passeig de Zarautz a Getaria)
Orio
Vista aèria d’Orio
La part vella d’Orio, “Goiko Kale”, data del segle XIII. Parteix des de San Nikolaseliza (Església de Sant Nicolau) i pujar fins a les proximitats de Tours-ko Mattín Deunaren Parrokia (Parròquiade Sant Martí de Tours).
Casc Històric d’Orio
La San Nikolaseliza (Església de Sant Nicolau)va ser acabada a principis del segle XVI i va substituir l’antiga, que era més petita, és d’estil barroc. De la decoració de l’interior cal destacar el retaule de l’altar major, també d’estil barroc, columnes salomòniques subjecten l’element ovalat on es col·loca la imatge de Sant Nicolau de Bari. Aquesta advocació està unida al caràcter mariner de la població, ja que aquest sant és el patró protector dels viatjants per mar i dels pescadors.
San Nikolas eliza (Església de Sant Nicolau)
Orio és un lloc privilegiat. Està situat en un lloc preciós, on es junta el mar, el riu i la muntanya. Les dues platges del poble són platges molt tranquil·les: AntillaHordantza és la platja principal i Oribazahar Hordantza és l’altra, una mica més petita.
Antilla Hordantza
Durant els segles XII i XIII Orio va desenvolupar un canvi important pel poble directament lligat al Camino de Santiago de la costa. Després de passar Mendizorrotz venint de Donostia, els pelegrins creuaven Orio en direcció a Zarautz.
Avui en dia, Orio segueix essent una població de trànsit de pelegrins de Santiago, estant, tant Tours-ko Mattín Deunaren Parrokia (Parròquiade Sant Martí de Tours), San Nikolaseliza (Església de Sant Nicolau) com el Casc Històric d’Orio, considerat monuments i lloc, respectivament, afectes al Camino de Santiago de la costa.
Tours-ko Mattín Deunaren Parrokia (Parròquia de Sant Martí de Tours)
L’entorn d’Orio és idoni per fer senderisme, pel que es proposen les següents rutes de senderisme que es troben senyalitzades:
Sender de PR Gi-158 Orio-Itxaspe: Aquest recorregut és representatiu de la zona baixa d’Orio i la ria, i al tractar-se d’una ruta de poc desnivell no representa cap dificultat.
Sender PR Gi-159 Lusarbe-Kukuarri: Aquest recorregut surt des de l’Àrea Recreativa de Lusarbe, situat a la carretera Igeldo-Orio, i recupera antics camins que discorren la zona. A través d’ells es pot conèixer la part alta d’Orio, que té la virtut d’oferir vistes inigualables de la costa i de l’interior de Gipuzkoa en un recorregut fàcil.
Ruta Orio-Kukuarri: Aquesta ruta de muntanya, connecta el nucli d’Orio amb la zona més elevada del municipi, el cim Kukuarri, i per això enllaça els dos recorreguts anteriors. Recomanable fer-lo en el sentit de les agulles del rellotge.
Volta a Gipuzkoa. Etapa Orio-Donostia: El sender GR121 recórrer el perímetre de Gipuzkoa en 21 etapes. Segons la guia editada per la Federación Guipuzcoana de Montaña, per Orio discórrer el final de la primera etapa (tram Donostia-Orio, de 15,6 km) i part de la segona (Orio-Zumaia).
Camino de Santiago de la costa: Des de Donostia i Igeldo, el Camino de Santiago de la costa continua fins a Orio. La duració de l’etapa Donostia-Orio és d’unes 4 hores.
Hernani
Hernani és un poble ubicat a només 10 km de Donostia, als peus del mont Sant Bárbara, el qual disposa d’un casc històric emmurallat, que va ser declarat conjunt monumental per la gran col·lecció d’edificacions medievals que conserva.
Tot i que en l’actualitat, Hernani és més conegut per la seva indústria, encara conserva intactes alguns dels seus elements històrics més destacats.
El poble d’Hernani es va originar al segle XIII. En un principi, únicament comptava amb dos carrers (Nagusia kale i Kardaberaz kale) i una plaça (Berria Plaza), però poc a poc es va anar estenent. Tot i que aquest nucli urbà ha perdut part de la seva muralla, segueix mantenint la majoria de carrers i edificacions de l’Edat Mitja.
Hernaniko Udaletxea (Ajuntament)
La casa consistorial original d’Hernani va ser construïda al segle XVII, per desgràcia va ser destruïda durant la última guerra carlista (1875). L’edificació actual va ser construïda a la mateixa ubicació l’any 1899. L’ajuntament formava part de la muralla sud, de fet, és aquí on es troba una de les portes d’entrada a la vil·la emmurallada. Aquest edifici de plata rectangular consta de 7 arcs i 2 cúpules que converteixen aquesta estructura en una d eles més famoses d’aquest nucli.
Hernaniko Udaletxea (Ajuntament)
Done Joan Bataiatzailearen Parrokia (Església de Sant Joan Baptista)
Aquest temple construït entre 1548 i 1595 es troba al cor del casc històric, juntament amb l’Ajuntament. I es que la torre de l’església es troba literalment adossada a la casa consistorial. L’entrada des de Gudarien Plaza compta amb una escalinata que porta a contemplar espais com el retaule, l’òrgan o la tomba de Juan de Urbieta.
Done Joan Bataiatzailearen Parrokia (Església de Sant Joan Baptista)
Interior de Done Joan Bataiatzailearen Parrokia (Església de Sant Joan Baptista)
San Agustin Komentua (Convent de Sant Agustí)
Aquesta edificació religiosa es troba en un dels accessos d’Hernani, en un dels extrems del casc històric. Aquest convent creat al 1526 va patir múltiples atacs al 1808 fins quedar pràcticament destruït. Després de ser reconstruït al 1825, es va convertir en un dels espais arquitectònics de referència de la localitat. A més del seu claustre, també cal destacar l’església de San Agustín.
San Agustin Komentua (Convent de Sant Agustí)
Urumea Ibaia (Riu Urumea)
El riu Urumea, també conegut com el riu de la sidra, ofereix un increïble paisatge natural des del seu naixement al poble navarrès de Leitza fins a la seva desembocadura a Donostia. El seu sobrenom de riu de la sidra és conseqüència dels múltiples viatges en vaixell que realitzaven carregats de barrils de sidra des de les localitats d’Astigarraga i Hernani fins a Donostia.
Chillida-Leku
Com el seu nom indica, aquest museu alberga gran part de les obres d’Eduardo Chillida. Pel carrers i places existeixen diverses de les seves obres mestres, entre elles, l’internacional Haizearen Orrazia (Pinta al Vent) de Donostia. Però és aquí, al caserío Zabalaga d’Hernani, en un espai d’11 hectàrees, on es troba la major part de les seves obres (més de 40 escultures a l’aire lliure). A més, a l’interior del caserío es poden contemplar alguns dels seus esbossos.
Chillida-Leku
Arco de Zapa
Aquesta és una de les portes d’entrada a l’antiga vil·la emmurallada. Una de les poques que queden de peu. Una estructura del segle XIV, que va ser restaurada l’any 2002 per poder gaudir d’aquest arc gòtic.
Aierdi Arretxea
Aquesta noble edificació ubicada al nº 15 de Nagusia kalea, va ser construïda al segle XVI. La seva façana crida bastant l’atenció, és pel seu escut, el seu aler i els seus balcons mostren detalls ornamentals de gran riquesa.
Torre de los Gentiles
La casa torre de los Gentiles, també coneguda com la casa Portalondo, es troba al límit del que va ser l’antic traçat medieval. Segons els historiadors, inclús va poder arribar a formar part de l’antic mur defensiu de la vil·la. Aquesta casa-torre va ser esclafada al segle XV. Avui en dia, les seves dues plantes es troben ocupades per locals comercials i habitatges.
Santa Bárbara
El mont de Santa Bárbara és un espai idoni per a realitzar una petita ruta per la naturalesa. Una muntanya de roca calcària que convida a conèixer espais com el Santa Bárbara Gotorlekua (Fort de Santa Bàrbara), l’Ermita de Santa Bárbara i l’escola d’escalada Eskalarzeko.
El Fort és una construcció militar utilitzada durant la primera Guerra Carlista, la segona Guerra Carlista i la Guerra Civil. Avui en dia encara es pot passejar pels seus murs i passadissos.
L’Ermita, que és anterior al Fort, i es que a l’any 1625 ja existien indicis d’aquest temple religiós. Per desgràcia, l’edificació actual es va construir al 1955, poc queda de l’Ermita originària.
Ermita de Santa Bárbara
Les roques de Santa Bárbara porten escalant-se des dels anys 1950, des d’aquesta data s’han obert més de 120 vies d’escalada d’entre 18 i 28 metros d’altura.
Roques de Santa Bárbara
Pasaia
Pasaia, abans es deia Pasajes, és un dels pobles més interessants i acollidors de la costa basca. Una petita localitat que, protegida per les muntanyes Ulía i Jaizkibel, ofereix un dels paratges amb més encant de tots Euskadi. Aquest nucli urbà, a només uns minuts de Donostia, té un clar sabor mariner. Les cases de pescadors, la badia, les traineres, el port, els passejos sobre la costa, la motora i les museus, tot està a Pasaia.
Pasaia és un poble que sempre ha viscut de cara al mar, al costat del port. És aquí, al voltant de la badia, on ens trobem els quatre districtes que formen Pasaia: San Juan (Donibane en euskera), San Pedro, Antxo i Trintxerpe. De tots, San Juan (Donibane) i San Pedro aglutinen la majoria d’atractius del municipi, essent San Juan el més visitat.
L’extens patrimoni cultural i històric de Pasaia és posa en valor als espais com Albaola o Mater, dos museus que han rescatat de l’oblit fets històrics i tradicionals estretament lligats amb Pasaia i Euskal Herria. I es que, tot i l’arquitectura popular i les cases de colors de Pasai Donibane criden l’atenció a primera vista, i no són els únics espais de Pasaia que obren la retina.
Ulía i Jaizkibel, les dos muntanyes que limiten Pasaia, ofereixen una vista singular de la localitat. Una panoràmica que aglutina mar i terra per oferir-nos una vista espectacular.
Com he comentat, la majoria de visitants només es fixen en el districte de San Juan, tots ells compten amb certa importància en el dia a dia d’aquest poble basc.
San Juan (Donibane): Situat a la vessant del Jaizkibel, el districte de San Juan és un dels que tenen més encant. Aquest nucli urbà de pescadors compta amb tots els requisits necessari per seu un d’aquests racons que no s’obliden. Les seves cases de colors, la seva disposició entre la muntanya i el mar, els seus estrets carrers. Aquest districte es troba seccionat per un únic carrer empedrat que recórrer la riba de la badia de Pasaia fins arribar pràcticament a la seva desembocadura. Un passeig molt recomanat.
San Pedro: Situat davant de San Juan, compta amb similars característiques. Un districte, en el que, a l’igual que l’anterior, trobem cases de pescadors al costat de la badia i una bonica ruta costera que porta fins a Albaola. Visita també molt recomanada.
Antxo: Aquí trobem gran part de les infraestructures, és així com Antxo ha evolucionat al costat del ferrocarril, la carretera Madrid-París, el topo (ferrocarril Hendaia-Donostia) el propi port.
Trintxerpe: Degut a la seva proximitat a Donostia, molts confonen Trintxerpe, el districte més poblat de Pasaia, amb un barri més de Donostia. No obstant, es tracta d’una zona residencial per excel·lència d’aquest poble basc. Un espai, que va viure la seva època daurada amb el boom de la indústria pesquera.
Albaloa
Albaola és un museu molt actiu, un espai viu, dinàmic i de gran interès històric. Aquí es poden conèixer les tècniques de construcció que utilitzaven els avantpassats, mitjançant la construcció de la rèplica de la Nao San Juan, un balener basc enfonsat a la costa de Canadà al 1565.
Mater, l’últim vaixell pesquer de fusta de Pasaia, ha estat reconvertit en museu. Això si, un museu atípic, i es que igual que Albaola, Mater compta amb un dinamisme difícil de veure en els museus actuals. És així, com aquest Vaixell-museu recórrer els ports d’Euskadi donant a conèixer la cultura marítima, ensenyant a les noves generacions una manera de vida molt arrelada a Euskadi, la pesca.
La casa de Víctor Hugo permet contemplar la Pasaia de l’any 1843 mitjançant la col·lecció permanent “Víctor Hugo, viaje a la memòria”. Una bonica forma de conèixer una de les cases ponts de la localitat mentre es gaudeix del paisatge que va enamorar a l’escriptor. L’interior de la casa ha estat decorat amb mobles de l’època per mostrar al visitant la llar de Víctor Hugo. Aquest petit museu, fa tanmateix d’oficina de turisme.
L’entrada natural al port és un altre dels espais que enamora de Pasaia. Un estret passeig marítim, que protegit pels penya-segats de Ulía i Jaizkibel dóna la benvinguda als milers de vaixells que vistent aquest port al llarg de l’any.
Bocana de Pasaia
Passeig fins a la Bocana de Pasaia
Observant l’infinit a Bocana de Pasaia
Platako Itsasargia (Far de la Plata)
El Far de la Plata representa un dels fars més emblemàtics de la costa Guipuzcoana. Una estructura de gran importància, que es troba situada entre Donostia i Pasaia, a la muntanya Ulía. Un entorn de gran bellesa que permet gaudir del mar en tot el seu esplendor.
La motora de Pasaia és el mitjà de transport més emblemàtic de la localitat. Aquest vaixell que uneix San Juan i San Pedro és essencial pel dia a dia de Pasaia. Un transport, que ofereix rutes regulars a diari i que és útil per moure’s entre els diferents districtes.
Motora de Pasaia
Casa Pont
Un tipus d’edificació molt característica de Pasaia Donibane. I que degut a la seva naturalesa, limitada per la badia i la muntanya Jaizkibel, sense espai per a construir cases i carretera, les cases pont representen la millor solució a la problemàtica que la seva geografia representa.
Casa Pont
Traineres
La tradició marinera de Pasaia és llegendària, un aspecte que encara perdura, en aquest sentit, les traineres que solquen la badia de Pasaia són testimoni. Valents homes i dones, que, abillats únicament amb la seva tècnica i força, remen contra vent i marea com ho feien els seus ancestres. És així, com la fórmula abans utilitzada per caçar balenes s’ha convertit ara en un esport.
Traineres a la Badia de Pasaia
Antiga Casa Consistorial i Santiago Plaza
El casc històric de Pasai Donibane compta amb un espai molt acollidor, un lloc de trobada, la Plaza de Santiago, es tracta de la típica plaça rectangular protegida en tres dels seus laterals mentre que un dels seus costats està obert al mar. És aquí, davant del mar, en mig d’un filera de cases, on es troba l’antic ajuntament de Pasaia, de l’any 1735.
Ajuntament de Pasaia a la Santiago Plaza
Errenteria
En els límits territorials en que es troba avui Errenteria, han existit assentaments humans des de la prehistòria, així ho testifiquen les restes arqueològiques trovades en diferents punts de la població.
L’aldea primitiva i originària del que avui es coneix com Errenteria, es denominava Orereta, un nom que es va modificar per Villanueva de Oiarso quan es va obtenir la carta puebla l’any 1320. Aquest nom, va tornar a modificar-se al 1791 pel de Renteria, i es que, tot i que va rebre la carta puebla amb el nom de Villanueva de Oiarso, popularment era coneguda com Renteria. Segons els historiadors, el nom de Renteria, es troba estretament relacionat amb els tributs reials derivats del comerç marítim. I és que Errenteria, antiga ciutat-port, era el lloc on s’havien de pagar les rendes en aquella època.
L’activitat portuària va convertir Errenteria en un dels nuclis urbans amb més comerç de la zona, una de les localitats més importants de Gipuzkoa. Desgraciadament, l’activitat mercantil va anar caient obligant a la vil·la a reconvertir-se. Va ser així, com en els segles XIX i XX, es van construir múltiples fàbriques al voltant del centre històric. Un entramat industrial, que va fer que el paisatge d’aquesta vil·la es transformés. Avui en dia, seguim descobrint aquella Errenteria de gran valor natural i industrial, envoltada de caseríos pels prats de la vall que protegeixen el nucli urbà.
Al llarg i a l’ample d’Errenteria, repartides pels seus carres i places, ens podem trobar amb una gran col·lecció d’escultures, monuments i vestigis industrials que fan al·lusió al renom amb els que era coneguda Errenteria “pequeña Manchester”. Una bonica excusa per recórrer gran part del nucli urbà.
Estructures d’Errenteria
Casc Històric
El casc històric d’Errenteria conserva intacte l’estructuració i la parcel·lació medieval originària. Un espai que ha estat declarat Bé Cultural. Edificis històrics que ens podem trobar passejant pel casc històric d’Errenteria: Errenteriako Udaletxea (Ajuntament), Andre Mariaren Zeruratzea Parrokia (Església Parroquial de Nostra Senyora de la Assumpció), l’Erromesen Madalena Basilika (Basílica de Maria Magdalena), la Casa-Torre Medieval Torrekua, la Casa-Torre Medieval Morrontxo, el Palau Barroc de Zubiaurre, la Kapitanetxea (Casa Barroca del Capità), el Monestir de la Santíssima Trinitat del segle XVI, la Casa Solar Iturriza del segle XVIIIi el Mikelazulo (és un túnel que s’obre pas sota la torre nova, un element arquitectònic diferent).
Fanderiako Errota Museoa (Molí de Fanderia)
El Molí de Fandería va ser construït al segle XV per aprofitar la força de l’aigua. Un tipus d’energia, que a més de donar vida als enormes mecanismes amb els que es molia el moresc, també va servir com a motor principal de la ferreria i fanderia que va albergar durant cert temps. I es que és bo saber que aquest espai ha albergat al llarg dels anys una ferreria, una fanderia, un molí, una fàbrica de farina i una fàbrica de pinsos, pel que la fa una de les edificacions amb més història d’Errenteria.
Aquests espai va tanca l’activitat a l’any 1966. Avui en dia, aquest lloc, també conegut com la “casa del río de Errenteria”, ens permet contemplar el funcionament del molí conèixer gran part del patrimoni cultural i fluvial d’Errenteria. El molí pot ser visitat de forma regular i gratuïta durant cert moments de l’any, pel que és recomanable consultar els horaris a l’oficina de turisme d’Errenteria.
Per tots aquells que no coneixien el terme fanderia, dir que, es tracta d’espais industrials on es treballava el ferro. Una modalitat industrial, que independitzada de les ferreries al segle XVIII, donava vida a peces de diferents perfils. El molí de fanderia es troba al barri de mateix nom, a les afores del casc històric, a bideforri (via de vianants i ciclistes) que uneix el nucli urbà d’Errenteria amb Oiartzun i el jaciment miner romà de Arditurri.
Fanderiako Errota Museoa (Molí de Fanderia)
Jantziaren Zentroa (Centre del vestit)
Aquest museu ubicat a Kapitanetxea, edifici històric del segle XVII ubicat en ple casc històric d’Errenteria, ens permet conèixer l’evolució dels vestits i la forma de vestir a Euskal Herria a través de l’exposició permanent. El Centre del Vestit d’Errenteria compta amb la col·lecció més gran de vestits bascos del món. Més de 300 peces de diferents períodes històrics, que donen vida a aquest petit, intens i interessant museu.
Una part dels vestits del Jantziaren Zentroa (Centre del vestit)
San Marko Gotorlekua (Fort de Sant Marc)
La seva immillorable ubicació fa que sigui un important i privilegiat mirador de la costa guipuscoana, podent-se divisar des d’aquí les badies de la Kontxa, Pasaia i Txinguidi.
És una construcció militar situada al cim del mont Bizarran a 260 metres d’altitud que va ser construïda durant els segle XIX sobre la població d’Errenteria per a la defensa de la zona. Avui en dia no té cap ús militar, el fort va ser ocupat per l’exèrcit fins a l’any 1970, i avui està integrat dins del Parc Natural de Lau Haizela, formant part de l’espai lúdic i cultural.
S’ha recreat l’espai militar de fa més de 100 anys instal·lant-hi diverses rèpliques: metralletes, canons, soldats, artilleria, etc. A més el visitant pot comptar amb informació sobre el que s’està veient gràcies als panels informatius instal·lats.
Horari: Caps de setmana i festius i cada dia de juliol i agost de 10 a 14 hores i de 16 a 18 hores.
Preu: Gratuït.
San Marko Gotorlekua (Fort de Sant Marc)
Rèpliques al San Marko Gotorlekua (Fort de Sant Marc)
Reserva Forestal del Añarbe
Añarbe és un dels grans enclavaments naturals d’Errenteria. Un hàbitat de gran interès biològic per a la fauna i flora silvestre. Aquesta és la casa de moltes espècies com el porc senglar, el cabirol, el gat salvatge, la geneta o l’esquirol. Un espai natural de gran valor en que perdre’ns i gaudir de la naturalesa amb tota llibertat. En aquest mateix lloc, prop de l’embassament d’Añarbe, també hi ha les Aizpitarte kobazuloak (Coves d’Aizpitarte) i el Aitzetako Txabala Trikuharria (dolmen Aitzetako Txabala), espais interessant per visitar.
Embassament d’Añarbe
Hondarribia
Hondarribia, que antigament s’anomenava Fuenterrabia fins a la dècada de 1980, en aquest sentit, dir que el seu nom oficial és Hondarribia, un terme que s’ha trobat escrit en diversos documents històrics amb altres variants com “Ondarribia” i “Hundarribia”. Aquest nom, pot desglossar-se en dues paraules: “Hondar” i “ibi”, arena i gual en euskera. Així, es pot deduir que el significat és “gual d’arena”.
Hondarribia ostenta el títol de ciutat, un títol que se li va concedir al segle XVII com obsequi per sortir victoriós de les batalles de contenció contra les tropes franceses. Per tant podríem dir que estem a la ciutat del gual d’arena.
Hondarribia és un dels pobles més visitats d’Euskadi. La Badia de Txingudi, formada per les localitats d’Hondarribia, Irun i Hendaia, ofereix un bonic entorn en el qual poder realitzar activitats tant en terra ferma com activitats aquàtiques. La desembocadura del riu Bidasoa, convida a passejar mentre es contempla el mar. Un espai de gran valor paisatgístic.
Un municipi ubicat en plena costa basca, que sorprèn en totes les seves facetes. Un petit i pintoresc nucli urbà ubicat al nord, tocant amb França, banyat per la Badia de Txingudi, amb el seu inconfusible casc històric emmurallat, el seu antic barri de pescadors, la seva impressionant gastronomia i la seva refrescant platja, són alguns dels atractius més importants d’Hondarribia, però no els únics.
Aquest municipi va ser objectiu de múltiples atacs degut a la seva ubicació fronterera, destruint cases, vinyes i altres bens. Amb la única finalitat de defendre el municipi i els seus habitants, es va construir una gran muralla que rodejava el municipi. Avui en dia, aquesta enorme mola de pedra es conserva intacta en alguns punts del seu perímetre. Un espai ple d’història, que és totalment recomanable recórrer a peu. Aquesta muralla, no és l’únic element històric que es conserva d’aquella època, foses i altres elements encara persisteixen el pas del temps.
La proposta per conèixer Hondarribia és senzilla i completa. Començant per la zona alta, pel casc antic, intramurs. Aquí és on es troben espais que criden l’atenció, com la Aizpitarte kobazuloak (Muralla d’Hondarribia), el Castell de Carlos V o l’Andre Mari Atea (Porta de Santa Maria). Per accedir des de la part baixa de la localitat fins aquest punt, hi ha un ascensor ubicat a nivell del mar que porta directament fins a la part del darrera del Castell de Carlos V, còmode, pràctic i gratuït. Un cop a dalt, és totalment recomanable perdre’s pels carrers i places del casc antic, una autèntica meravella.
Un tram de la muralla, òbviament la part millor conservada, és transitable, per que és recomanable no perdre’s aquesta possibilitat de recórrer aquest enclavament històric. Un cop vist aquest espai, es pot baixar caminant fins a l’antic barri de pescadors, el Marina-Portua (barri de la Marina), també conegut com Portu Auzoa, aquí es pot gaudir de les famoses cases de pescadors, plenes de color i de vitalitat.
Avui en dia, la majoria d’elles acull un o varis bars a la planta baixa, plens de pinxos. Després es pot passejar pel Burtron Pasealekua (Passeig Butrón), un espai que recórrer gran part d’una de les ribes de la Badia de Txingudi. Si es realitza aquesta ruta en direcció al mar, en trobarem amb la platja i el port esportiu d’Hondarribia, on hi ha restaurants, bars i diferents serveis marítims de la població.
Si es realitza aquest recorregut en sentit contrari, s’arriba on es pot observar l’aeroport de Donostia, un petit espai aeri que s’ha fet famós per la seva proximitat al mar.
També hi ha alguns espais fora del centre urbà que mereixen una visita: HigerkoItsasargia (Far Higuer), el Guadalupeko Gotorlekua (Fort de Guadalupe), el Guadalupeko Ama Birjinaren Santutegia (Santuario de la Mare de Déu de Guadalupe), el Mont Jaizkibel o la bodega de txakolí Hiruzta.
Aizpitarte kobazuloak (Muralla d’Hondarribia)
Part de la muralla que antigament protegia al poble es manté de peu, i en alguns trams d’aquestes es pot transitar tant per la part superior com per la part inferior.
Aizpitarte kobazuloak (Muralla d’Hondarribia)
Andre Mari Atea (Porta de Santa Maria)
La porta de Santa Maria és un dels accessos a l’interior de la muralla que més crida l’atenció dels visitants, potser, un dels accessos més coneguts. És en aquesta porta on es troba l’escultura de “Hatxeroa”, un petit reconeixement a la figura del sapador, el soldat que obria el pas a la resta de la tropa.
Andre Mari Atea (Porta de Santa Maria) i el “Hatxeroa”
San Nikolaseko portoia (Porta de Sant Nicolau)
Aquesta porta representa un altre dels accessos a l’interior de la muralla. En aquest cas, el pont de vianants des del que s’accedeix fins aquesta porta és un dels elements que més importància cobra. Aquest pont, uneix el centre de la localitat amb la zona residencial d’Hondarribia. Un pont que permet deixar el cotxe a les afores del nucli urbà i accedir a al nucli amb total comoditat.
San Nikolaseko portoia (Porta de Sant Nicolau)
Erreginaren Baluartea (Baluard de la Reina)
Un dels espais més destacats de la muralla, la seva estratègica situació, va fer que durant els diferents atacs que va patir la localitat quedés parcialment danyat. Així i tot, avui en dia, segueix essent un dels espais més visitats de la muralla.
Erreginaren Baluartea (Baluard de la Reina)
Apezpiku Plaza (Plaça del Bisbe)
El carrer i la Apezpiku Plaza (Plaça del Bisbe) és una de les localitzacions més antigues d’Hondarribia. Aquest enclavament és una picada d’ull a un dels fills cèlebres de la localitat, Don Cristóbal de Roja y Sandoval, arquebisbe de Sevilla, capellà de Carlos V i protector de Santa Teresa entre altres. Una persona, que va viure durant gran part de la seva vida en aquest mateix punt d’Hondarribia.
Nagusia Kalea
Nagusia Kalea, és l’artèria del casc antic d’Hondarribia, un carrer estret, de llambordes i amb certa pendent, que mostra els espais tan interessants com Jasokundeko eta Sagarrondoko Andre Maria Eliza(Església de Santa María de l’Assumpció), El Castell de Carlos V o l’Andre Mari Atea(Porta de Santa Maria).
Gipuzkoa Plaza
Aquesta petita i acollidora plaça està situada a la part baixa del casc històric, molt a prop del barri de la Maria. Les diferents botigues de souvenirs i els bars en ella ubicats, complementen a les edificacions històriques que la rodegen.
Arma Plaza
Espai emblemàtic d’Hondarribia, aquesta plaça ubicada davant del Castell de Carlos V i de l’Andre Maria Eliza(Església de Santa María de l’Assumpció), regala una de les millors vistes de tota la localitat. I no només per la perspectiva que s’obté sobre la Badia de Txingudi, sinó per les precioses cases de colors que la rodegen. És aquí, on està ubicada l’oficina de turisme d’Hondarribia.
Arma Plaza
Castell de Carlos V
La joia de la corona, una de les edificacions més populars d’Hondarribia. Actualment, el castell alberga el Parador de Turismo de Hondarribia. Desgraciadament, l’interior d’aquest castell és d’ús exclusiu pels hostes de l’hotel.
Castell de Carlos V
Andre Maria Eliza (Església de Santa María de l’Assumpció)
Aquesta imponent obra arquitectònica és una de les siluetes més emblemàtiques d’Hondarribia. Visible des de pràcticament qualsevol punt del municipi, l’església és un temple de característiques gòtiques, renaixentistes i barroques construït al segle XVI.
Andre Maria Eliza (Església de Santa María de l’Assumpció)
Donostiako Aireportua (Aeroport de Donostia)
L’aeroport de la província de Gipuzkoa se situa a la riba de la Badia de Txingudi, molt a prop de tots els punts d’interès citats. Un aeroport de petites dimensions, que actualment està reforçant la seva oferta de vols perquè les persones que vulguin visitar Gipuzkoa no hagin de desplaçar-se des de l’aeroport de Bilbo.
Marina-Portua
Marina-Portuao és un dels espais més característics i emblemàtics d’Hondarribia. Ubicats a extramurs, les cases de colors, el gran ambient que s’hi crea i la impressionant gastronomia que s’hi troba, converteixen aquest lloc en una dels espais més importants de la ciutat. Aquest barri declarat Monument Històric-Artístic és una de les estampes més conegudes o fotografiades d’Hondarribia.
Marina.Portua
Mirador del Mont Jaizkibel i Guadalupeko Ama Birjinaren Santutegia Santurari de la Mare de Déu de Guadalupe)
El mirador de Jaizkibel i l’Ermita de la Mare de Déu de Guadalupe composen un dels racons més especials d’aquesta zona. Des de la part alta d’aquesta muntanya s’obté una perspectiva preciosa d’Hondarribia i de les localitats de la rodegen.
Guadalupeko Ama Birjinaren Santutegia Santurari de la Mare de Déu de Guadalupe)
Higesrko Itsasargia (Far de Higuer)
Davant de l’Illa d’Amuitz, alertant el perill que ocasionen les roques del cap del mateix nom, es troba el far. Aquest far construït al 1878, substitueix al far que al 1874 va ser destruït per les tropes carlistes. La seva ubicació permet obtenir unes bones vistes panoràmiques del mar i la costa basca.
Conegut com el Sol de Mitjanit, s’ha convertit en un dels llocs més amagats per conèixer i descansar. És el punt més al nord de Noruega on es pot gaudir del sol de mitjanit durant més temps que en qualsevol altre lloc del país, des de 14 de maig fins al 29 de juliol.
Nordkapp
Situat a l’illa de Magerøya al nord de Noruega, el qual té accés des de la carretera E69 que acaba al nord del Cap Nord, i aquest compta amb una penya-segat de 307 metres d’altura amb un altiplà, en el qual qui ha el centre de visitants amb vistes panoràmiques, una cafeteria, un restaurant, una oficina de correus, una botiga de records i l’anomenat supervídeo.
La seva geografia se situa dins del Cercle Polar Àrtic, per sobre de la Lapònia i al nord del país veí de Finlàndia.
Com arribar-hi:
En cotxe: Les rutes per carretera, arriben a la població de Bodo o Alta, a través de la carretera E69. Pràcticament és la única carretera que arriba en condicions a Cap Nord. Una altra opció és arribar des del costat finès, en una ruta des de Rovaniemi. La única precaució que hem de tenir, és que les distàncies són llargues, i no són carreteres ràpides. No es pot oblidar, que l’altiplà de Cap Nord està a l’Illa de Magerøya, a la que s’accedeix per un túnel de 200 metres de profunditat.
En bus: Per arribar-hi en bus, la opció més assequible serà des de Honnisvag, on hi ha vàries opcions utilitzant la companyia Snelandia, també es pot viatjar des de Laksely a 3 hores i Alta a 4 hores.
En vaixell: Amb la finalitat de realitzar l’excursió per Cap Nord, es realitza amb el famós creuer Hurtigruten, l’Exprés del Litoral.
En avió: L’aeroport més proper que es reconeix és el de Honnibgsvag, ubicat a 32 km de Cap Nord.
A Cap Nord es pot veure el monument més representatiu, una espècie de globus terrestre que es troba a la cima de món i on aspiren tots els turistes fer la seva anhelada fotografia. A aquest punt es pot accedir a peu, moto o bicicleta on es viu una sensació de plenitud quan es corona el cim.
Nordkapp
Monument Children of the World
Escultura dels nens del món, inaugurada l’any 1988 per l’autor Simon Flem Devold, llur inspiració va ser seleccionar set nens entre aquests set països: Tanzània, Brasil, Estats Units, Japó, Tailàndia, Itàlia i Rússia.
Monument Children of the World
La seva obra es basar en donar la llibertat a cada nen de realitzar amb argila que simbolitza l’amistat, l’esperança, l’alegria i el treball en equip i que l’any 1989 es van realitzar discos de bronze davant l’obra del monument “Mare i fill” de l’escultora Eva Rybakken apunta cap als set discos. El monument es troba davant del Nordkapphallen i és una recopilació de dibuixos de set nens de diverses parts del món, va ser construït al 1989 i compta amb nens dels Estats Units i la Unió Soviètica.
Preus:
Per conèixer aquesta part del món cal pagar, el tiquet inclou estacionament i entrada a tots els llocs, inclosos museus, botiges de regals, exposicions, monuments, entre altres. Aquesta entrada però té una durada de 24 hores, pel que es pot sortir i tornar a entrar durant el mateix dia.
Entrada per adults: 285 øre.
Entrada per a menors de 15 anys: 95 øre.
Entrada familiar (2 adults i dos menors): 665 øre.
Entrada per a estudiants i militars: 180 øre..
Horaris:
De 18 de maig a 17 d’agost: d’11 a 01 hores.
De 18 d’agost a 31 d’agost: d’11 a 22 hores.
D’1 de setembre a 17 de maig: d’11 a 15 hores.
Artico Ice Bar
És un bar de gel, on hi ha una pantalla realitzada sobre gel i neu en la que mostren imatges de la zona a l’hivern i aurores boreals. La llum, el so i les imatges transporten als visitants al món polar.
Una experiència que s’ha de viure, es va crear per una empresa turística noruega, i està obert tot l’any.
Les Illes Svalbard és un arxipèlag ubicat a l’oceà Glacial Àrtic, és el lloc habitat més extrem de la Terra, amb una capa de terra que sempre està congelat. Amb una naturalesa àrtica verge i una fauna única, és un entorn de bellesa pròpia, austera i misteriosa. El nom de Svalbard significa “costes fredes”, en realitat és un arxipèlag que gaudeix d’un clima suau comparat amb altres zones del món de la mateixa latitud.
Una cosa curiosa de Savlbard és que, entre mitjans de novembre i finals de gener, no hi ha sol, pel que les aurores boreals són visibles inclús de dia, mentre que entre maig i setembre és tot el contrari, la llum del sol està present 24 hores.
És la part més septentrional de Noruega, només tres de les seves illes estan habitades: Spitsbergen, Bjørnøya i Hopen. A més habiten en aquesta zona uns 3.000 exemplars d’ossos polars, cosa que la converteix en un dels llocs del món per veure’ls durant tot l’any. Degut a la seva latitud, la terra i la llum formen llums polars que hipnotitzen valls glaciars extenses i per suposat, aurores boreals.
És un lloc al que es va per viure experiències, doncs aquest lloc és bonic i àrtic. No tot el temps es té l’oportunitat d’estar en una dels llocs més remots del planeta. En tot l’arxipèlag només hi ha cinc assentaments, i en dos d’ells únicament hi viuen científics.
Glaciar de Svalbard
A l’arxipèlag de Svalbard només es pot arribar per aire o per mar.
L’aeroport està situat a escassos quilòmetres de Longyærbyen, és l’únic aeroport a l’arxipèlag, aquest al 2017 va perdre la categoria d’internacional, pel que només operen vols regulars des d’Oslo i Tromsø. L’aeroport de Svalbard és el més septentrional del món, això implica que la base sobre la que està construïda la pista sigui de gel. El manteniment de l’asfalt és constant per tal que no afecti la operativitat dels avions.
En aquests moments cap companyia ofereix servei de ferri regular a Svalbard, però si que existeixen moltes companyies de creuers que ofereixen viatges amb parades a diferents localitzacions de l’arxipèlag.
Longyærbyen
És la ciutat més septentrional del planeta i capital de l’arxipèlag de les Illes d’Svalbard, als confins de l’oceà Àrtic. La ciutat, l’assentament habitat de manera contínua més proper al Pol Nord, sembla tret d’una postal.
Una de les coses que més atrauen de Longyærbyen és “The Svalbard Global Seed Vault”, conegut mundialment com el Banc Mundial de les Llavors, es tracta d’un lloc que conté més d’un milió de mostres de llavors emmagatzemades al seu interior, per conservar i emmagatzemar la màxima quantitat de llavors en cas d’una catàstrofe global. Les instal·lacions estan construïdes en una cova excavada a 130 metres de profunditat en una muntanya a la vora de l’aeroport de Longyærbyen com a mesura de protecció davant a possibles fenòmens climàtics.
Longyærbyen a l’estiu
Excursió per veure ossos polars
Els vaixells que naveguen per aquestes illes són la millor opció per sortir en busca d’ossos polars. Els ossos polars viuen a totes les parts a Svalbard, però costa veure’ls.
La majoria de vegades passen l’estona prop de l’aigua, on solen pescar. A Svalbard sempre s’ha dit que hi ha més ossos que persones, i és cert. Es calcula que resideixen poc més de 2.800 persones, la majoria a Longyærbyen o repartits en estacions científiques com NY-Ǻlesund, així com en mines soviètiques encara en funcionament com Barentsburg. En canvi es calcula que més de 3.000 ossos polars viuen en aquestes illes. La caça d’aquests mamífers està completament prohibida i només és possible abatre’ls com a últim recurs. D’aquí que la seva població sigui més estable i en creixement que en altres zones de l’Àrtic com Alaska o el nord de Rússia.
Ossos polars de les Illes Savlbard
Viatjar en motos de neu i trineus de gossos
Una excel·lent forma per conèixer, explorar i descobrir les Illes Svalbard és pujant a una moto de neu. Les carreteres regulars acaben a les afores de Longyærbyen. També es poden llogar trineus tirats per gossos durant la temporada de neu. És un activitat que, tot i que no agrada a tot el món, brinda una experiència completa si vols sentir-te com habitant del pol àrtic. Aprendràs a conduir un trineu de huskies, entraràs a les entranyes d’un glaciar i recorreràs la tundra hivernal en moto de neu per muntanyes i fiords congelats.
Hiorthamn (Mines de carbó)
Durant més de 100 anys, s’ha extret carbó a Svalbard, hi ha vàries mines prop de Longyærbyen on es pot baixar i donar un passeig. La major part de l’extracció de carbó restant es va mantenir al territori de Barentsburg, que s’anomena “la ciutat del carbó”.
Barentsburg és un poblat miner localitzat a l’illa de Spitsbergen, a uns 50 km de Longyærbyen. Al voltant de 450 persones resideixen a Barentsburg, d’aquestes 150 són miners. Tot i que les mines no són rentables i sobreviuen gràcies als subsidis del govern rus, pel Kremlin, mantenir aquest tipus d’enclavaments és part de la seva cultura.
De les mines s’extreu al voltant de 140.000 tones anuals de carbó, un 15% d’aquestes es crema a la central elèctrica local, el qual garanteix el subministrament elèctric i calefacció de l’assentament.
La indústria minera del carbó va desenvolupar-se a Svalbard a la dècada de 1870, essent l’activitat econòmica més important durant el segle XX, la mineria finalment es va convertir en la fundació de molts assentaments miners de carbó noruecs i soviètics que encara queden fins ara.
Els paisatges de Svalbard està esculpits de re restes de piles de roques residuals, d’infraestructures de transport i d’edificis industrials. No obstant, a través del fiord de la ciutat de Longyærbyen, es troba la comunitat minera abandonada de Hiorthamn, que ara ha estat restaurada per a usos recreatius.
El millor moment per explorar aquests llocs abandonats és quan hi ha llum del dia, de març a setembre.
Assentament de Barentsburg
Permaforst (Coves de gel)
Svalbard té molts glaciars antics, i de vegades es formen coves llargues i profundes en ells. Una d’elles són les coves de gel de Permafrost, que es tracta d’una capa de gel al terra que mai es desfà. Aquestes formacions es veuen en moltes àrees i són un lloc increïble que dóna una imatge sobre les belleses naturals que ofereixen les Illes Svalbard.
Coves de gel de Permafrost
Albirament de fauna
Svalbard és un lloc privilegiat per l’observació d’animals. Les condicions climàtiques locals ha permès que algunes espècies es desenvolupin extremadament bé a la zona. Entre elles, es pot destacar la guineu àrtica, el ren, vàries famílies d’aus, foques, i sobretot, l’impressionant os polar.
Tot i que escoltar parlar de Lapònia o l’Àrtic ens venen imatges de lavvus (botigues sami) en llocs remots, o vasts espais recoberts de neu on no es veu res més que algun ramat de rens, el cert és que, també existeix una ciutat de més de 70.000 habitants, i amb els mateixos serveis que qualsevol ciutat de similar mida en una altra part del món. No obstant, Tromsø és especial. Al situar-se per sobre del paral·lel 69º, és capaç de brindar al visitant dos fenòmens únics: aurores boreals i el sol de mitjanit.
Tromsø és considerada la capital de l’Àrtic i la porta d’entrada a Lapònia noruega. Molts viatgers arriben a Tromsø i es conformen en passar uns dies a la ciutat i voltants
Tromsø
A Tromsø, tot el que es veu pot ser que sigui el més septentrional de la seva espècie, entre dites distincions es troba la universitat més septentrional del continent europeu, que dota a la ciutat d’una atmosfera jove, ambient que ajuda a portar les llargues nits d’hivern. A Tromsø també se la coneix com la París del nord. Aquest símil té el seu origen a meitats del segle XIX, a causa d’un intercanvi de pesa i tela entre ambdós països, va penetrar-se a Tromsø una gran influència de l’estilisme francès, així com vàries costums.
I es que el port natural de Tromsø ha estat de gran importància al nord de Noruega, exercint encara de base per a expedicions àrtiques, o essent parada obligada de creuers, com és el cas del conegut Hurtigruten, que transcórrer entre Bergen i Kirkenes, 2.700 km que alguns cataloguen com el trajecte amb vaixell més bonic del món.
El gruix de la ciutat de Tromsø s’ubica a l’illa de Tromsøya, connectada amb la part continental, coneguda com Tromsdalen, a través del pont de Tromsøbrua, pont construït al 1930 amb altura suficient perquè creui el ja mencionat Hurtigruten.
Vista del pont de Tromsøbrua i la catedral de l’Ártic
Gamle Tromsø
És factible recórrer el centre de Tromsø en un simple passeig d’un matí. Es pot començar pel seu eix principal, el carrer Storgata. Al llarg d’aquest carrer es troben alguns dels edificis més cridaners i importants de la ciutat. Entre ells: el Museu de Fotografia Perpektivet, ubicat en un acolorit edifici històric de fusta o el Verdensteateret, continu a l’anterior i també en un edifici de fusta, però aquest de color groc. Aquest últim és el cinema més antic del nord d’Europa, projectant la seva primera pel·lícula al 1916, encara està en actiu.
Però el millor punt de referència per començar és la plaça Stortoget (plaça del Mercat). I des d’aquí descobrir tant la part sud del casc antic com la zona del port. A aquesta petita plaça hi ha l’estàtua de Fangsmonument (Artic Hunter), en honor als baleners que han perdut a vida a l’àrtic. La imatge mostra un pescador a la seva barca caçant amb un arpó. A la mateixa plaça hi ha un petit quiosc modernista de color groc, semblant als que hi ha a París, es tracta del Raketten Bar (el Bar coet, tot i que el seu nom original és Lokkeskiosken) de l’any 1911. Tot i que es manté de peu a pesar d’haver viscut dos incendis. En realitat és un bar, i possiblement el bar més petit del món. Per cert, serveix uns frankfurts boníssims.
Estàtua de Fangstmonument – Arctic Hunter –Raketten Bar
Darrera del quiosc es troba Vår Frue domkirke i Tromsø (l’església de Nostra Senyora), l’església catòlica de la ciutat. Manté un exterior cridaner que no ha patit canvis en quasi dos segles. Pujant una mica més, hi ha l’estàtua del rei Haakon VII de Noruega, i a l’esquerra un edifici de grans vidrieres a la façana que acull l’Ajuntament. Girant més a l’esquerra, pel carrer Gronnegata, i juntament amb l’Ajuntament, es divisa la biblioteca més septentrional del món (Blibliotheek), un edifici de forma ovalada i amb enormes vidrieres, donant un gran protagonisme a la llu, com no podia ser d’una altra forma. El seu interior mereix una visita.
Tornant al carrer principal de Storgata (paral·lela a Gronnegata) i en direcció al sud, hi ha la Tromsø Domkirke, de 1861. Presumeix de ser la catedral protestant situada més al nord, i també de ser la única, en tot Noruega, que ha estat fabricada íntegrament de fusta. Deixant la Catedral a l’esquerra, pel carrer Kirkegata, s’arriba al monument de Ronald Amundsen, l’expedicionari més important de Noruega, i el primer home en estar sobre els dos pols de la Terra.
Vår Frue domkirke i Tromsø
Tromsø domkirke
Des d’aquest punt i paral·lel al mar, es pot retrocedir fins a la zona del port, on crida l’atenció les cases de colors tradicionals noruegues, en aquesta zona es troben part dels museus de la ciutat.
Al nord del port, es troba Skansen, un conjunt d’edificis que daten de finals del segle XVIII, considerats els més antics de Tromsø. A l’estiu acostuma a haver-hi molt ambient.
SkansenPort de Tromsø
Tromsdalen (Catedral de l’Àrtic)
La seva distintiva figura s’inspira en la forma d’un iceberg i una casa sami. Com a curiositat: Joan Pau II va dormir aquí en la seva visita a Tromsø al 1989. Tot i que la se coneix amb el sobrenom, el seu nom real és Església de Tromsdalen. I no és una Catedral sinó que és una església parroquial.
Al seu interior se celebren concerts d’òrgan.
Tromsdalen
Telefèric de Fjellheisen
Les millors vistes d ela ciutat s’obtenen des del mont Storsteinen (de 421 metres sobre el nivell del mar). Per pujar-hi es pot pujar a peu (no recomanat a l’hivern) o en funicular. A dalt hi ha un mirador en que a part de la ciutat de Tromsø, es pot veure l’illa de Kvaløya.
És acollit per uns dels edificis tradicionals del port que va sobreviure a l’incendi de 1969. Disposa de diferents sales dedicades, a importants exploradors noruecs, com Fridtjof Nansen i Roald Amundsen. Així com del descobridor de l’arxipèlag de Savlabard, l’holandès Willem Barentsz. Altres sales estan dedicades als caçadors de principis del segle XX. És un museu realment pedagògic, amb molts animals dissecats.
De tots els museus que té Tromsø, aquest és l’escollit per la majoria de turistes.
Prop de l’anterior, i al carrer principal de Storgata, es localitza aquest museu de la fotografia. Vàries exposicions de fotografia documental mostren l’evolució de la ciutat. Treballs realitzats per fotògrafs locals i internacionals.
Es troba al sud de l’illa, en aquest museu es pot aprendre sobre la cultura sami, els últims indígenes d’Europa. Així mateix, exposa col·leccions de ciències naturals i arqueologia. La part més popular és la dedicada a explicar perquè i com es produeixen les aurores boreals. Un museu educatiu tant per adults com per a nens.
Aquesta platja, a la punta sud de l’illa de Tromsøya, és zona de pícnic a l’estiu, i un lloc on poder enfocar fora de les llums de Tromsø, perfecte per feure i fotografia la dama verda. Des de la platja, es pot veure l’illa de Kvaløya i el fiord que separa ambdues illes.
Platja de Telegrafbukta
Illes Kvaløya i Sommarøya
L’excursió d’un dia més popular és creuar el pont de Sandnessund per explorar les illes de Kvaløya i Sommarøya. En el recorregut es topa amb platges d’arena blanca i aigües cristal·lines. Alguns dels punts més coneguts són:
Ersfjordbotn, amb una vista plena del fiord. És la millor localització per veure aurores boreals i el sol de mitjanit.
Ersfjordbotn a Kvaløya
Platja de Grøtfjorden. Una altra opció per veure aurores boreals, així com un acolorit capvespre àrtic.
Platja de Grøtfjorden
Trekking Ørnfløya. Una curta caminada t’eleva fins a una vista zenital de l’illa de Sommarøya. Si es vol realitzar a l’hivern és possible que es precisi raquetes de neu.
Sommarøya i Hillesøya. Aquestes dues illes a l’extrem de Kvaløya i unides a aquesta per ponts, és un dels llocs més impactant, platges d’arena finíssima blanca, aigües caribenyes i cases de pescadors que ajuden a la composició de la fotografia.
SommarøyaHillesøya
Llac Blåisvannet
A la península de Lyngen, rodejat de cims muntanyosos i als peus del glaciar Lenangsbreen, es troba el conegut com Llac Blau. Des de Tromsø es tarda unes dues hores i mitja en arribar-hi en cotxe, inclòs el creuament del ferri de Breivikeidet a Svensby, al que s’ha de suma unes altres 2 o 3 hores a peu (anada i tornada) de trekking. Es una ruta perfecta per realitzar-la en família a l’estiu o tardor.
Llac Blåisvannet
Albirament de cetacis
Entre octubre i febrer és possible albirar balenes geperudes, orques o delfins a les aigües de Tromsø, espècies de migren cap aquí en busca de grans poblacions d’areng.
Hi ha diversos tours per a realitzar aquesta activitat.
L’Illa de Senja és un dels llocs més desconeguts de Noruega. Un lloc forjat per muntanyes afilades, estrets fiords, paisatges espectaculars i especialment ideal per la pràctica de senderisme. Arribar aquí no és fàcil, per està allunyada dels nuclis turístics, pel que això fa d’aquest racó un paradís de desconnexió i amor per la muntanya.
Illa de Senja
L’Illa de Senja es troba a menys de 3 hores en cotxes des de Tromsø. És accessible per ferri des de la localitat de Brenholmen o Andenes (Vesterålen), però aquesta opció només està disponible durant uns mesos a l’any, i mai a l’hivern.
Senja en molts aspectes és similar a l’arxipèlag de les Lofoten, illes petites amb empinades muntanyes que arriben fins al mar, diminuts pobles i carreteres revirades on un ant o un ren se’ns poden creuar, i compte amb això perquè són realment grans, especialment els ants.
La illa és petita, però les seves carreteres són estretes i en moltes ocasions amb moltes corbes. A l’hivern, per anar de punta a punta es pot tarda unes dues hores, pel que és necessari anar-hi amb tranquil·litat i gaudir del paisatge.
Plataforma de Bergsbotn
Excel·lent mirador cap al fiord de Bergsfjord. Es tracta d’una plataforma de 44 metres de longitud on et quedes suspès en direcció a una magnífica vista. El pàrquing està situat al costat de la plataforma i a l’estiu és un lloc concorregut.
Plataforma de Bergsbotn
Hamn
Hamn és un lloc de platges transparents i hotels d’encant. És potser la zona més freqüentada pels turistes. El principal hotel se situa sobre una petita illa des d’on hi ha boniques rutes de senderisme. Les seves platges són exquisides i és una llàstima que l’aigua estigui tan freda.
Hamn
Platja d’Ersfjord
Platja d’arena blanca on les aigües són realment gèlides. La localitat d’Ersfjord s’asseu sobre un dels extrems d’unes muntanyes molt afilades, el Tungeneset.
A Lofoten, muntanyes nevades, aurores boreals, boniques cases de fusts, pobles de pescadors pintorescos, llacs gelats, increïbles platges, el sol de mitjanit, raquetes de neu o trineu de gossos, safari de balenes, orques, kayak, són algunes de les principals atraccions d’aquest racó del món, llurs paisatges són molt més que excepcionals i diferents a tot el conegut.
Piasatge de les Illes Lofoten
Aurora Boreal a les Illes Lofoten
Les Illes Lofoten estan ubicades al nord de Nourega, a la Lapònia Notuega i en territori de Nordland. Aquest arxipèlag al nord del Cercle Polar Àrtic, està format principalment per cinc illes: Austvagoy, Vestvagoy, Moskenes, Flakstadoya y Gimsoya. A les que cal afegir-hi la punta de Hinnova i dues illes més petites al sud: Vaeroy i Rost.
Aquest lloc de naturalesa verge i salvatge, va ser habitada durant l’època dels víkings, on van establir Vågar com el primer assentament, tot i que hi ha evidències de vida humana des de l’Edat de Ferro i Bronze. Des d’almenys l’any 1210 les Illes han estat habitades de manera continuada, quan el rei Øystein va construir una església i allotjaments per als pescadors prop de Kabelvag, entre escarpades muntanyes, durs hiverns i aurores boreals que acaricien el cel al vespre.
La pesca ha estat i és el sector industrial per excel·lència en aquest arxipèlag de 175 km de llarg. I el bacallà l’estrella de la indústria. És típic trobar-se bacallà penjat als baixos de les casetes de fusta o en algunes estructures de fusta per deixar-lo assecar al sol i al vent polar.
En l’actualitat, ens trobem amb unes illes modernitzades, amb bones estructures, connectades per bonics ponts, però en el seva essència, es segueix conservant les seves arrels, costums i estil de vida. Fer una ruta per les Illes és fer una ruta per una paradís on sembla que el temps s’hagi parat fa moltíssim.
Svolvær
Un dels millors llocs per veure de les Illes Lofoten es Svolvær, una de las poblacions més grans i el centro neuràlgic de l’arxipèlag. Flanquejat per punxegudes muntanes i acariciat pel mar, hi ha un poblet d’uns 9.000 habitants que gira en torn a la pesca i el turisme.
A Svolvær val la pena donar un passeig per la bonica zona del port, així com recórrer els seus carrers replets de cases de colors o visitar Lofoten Krigsminne Museum, on es descobreix el paper de Noruega durant la Segona Guerra Mundial.
Svolvær
Sakrisøy
Ubicada a l’oest de les Illes Lofoten, entre Hamnoy i Reine i situada als peus d’Olstind, hi ha una petita illa connectada per ponts en la que predomina una localitat que sembla treta d’un relat víking. Aquest petit illot compta amb una trentena de casetes grogues, i gaudir d’un bell capvespre amb les seves vistes és meravellós.
Tot i la seva reduïda mida, a Sakrisøy es pot explorar una quantitat de coses i fer moltes activitats. És recomanable fer un passeig entre les seves cases on s’observa als seus baixos com assequen el peix recent portat del mar.
També es pot llogar un kayak i realitzar un recorregut per la badia, així com entrar a Anitas Seafood i veure o provar la quantitat de peix sec que venen en aquesta coqueta botiga. Per últim, creuar el pont que va en direcció a Hamnoy per gaudir d’una de les vistes més boniques d’aquest increïble poble.
Sakrisøy
Reine
Reine és una altra de les localitats més grans d’aquesta zona de la Lapònia Noruega i que resumeix a la perfecció l’essència de Lofoten: flanquejada per punxegudes muntanyes, juntament amb espectaculars fiords, banyada pel mar i repleta de casetes de colors.
Aquesta petita vil·la de pescadors d’uns 400 habitants es troba al sud-est del bonic poble de Sakrisøy. Aquí, al igual que a Svolvær, ens trobem amb un lloc replet de vida amb bastant oferta de tots els serveis necessaris: restaurants, botiguetes, benzineres, hotels, supermercats, etc.
Reine
Reinebringen
Si es vol veure Reine i els seus voltants des d’una altra perspectiva, es pot fer una caminada per Reinebringen, un sender molt bonic, aquesta caminada parteix des de Reine i té un desnivell de 500 metres en escassos 2 km, a base d’escales, pel que és breu.
Això si, un cop a dalt, s’obtenen unes bones panoràmiques de Reine, Rostad, Moskenesoya, així com els pobles de Sakrisøy i Hamnoy connectats per ponts.
Vistes de Reine des de Reinebringen
Henningsvær
Henningsvær, situat a 20 km de Svolvær, és una petita localitat flanquejada per muntanyes, famosa per la localització del seu increïble camp de futbol, pels seus canals i pel seu bonic port.
La població té uns 500 habitants i s’ubica entre les dures illes de Heimøya i Hellandsøya, pel que s’arriba a través de pontets. Casetes de colors, barquetes de pesca, restaurants, assecats de peix, botiguetes, galeries d’art …
Camp de futbol de Henningsvær
Flakstad Beach
Una de les platges més boniques de les Illes Lofoten és Flakstad Beach, es tracta d’una impressionant platja salvatge ubicada al municipi de Flakstad, a la illa de Flakstadøya, juntament al bonic poble de Ramberg.
Flanquejada per punxegudes muntanyes i banyada per aigua cristal·lina, és el lloc ideal per fer una passeig, Just al costat de la platja hi ha la bonica església de Flakstad, un temple religiós de fusta vermella que va ser aixecat al segle XV.
Flakstad Beach
Nusfjord
Nusfjord està ubicat a l’illa de Flakstadova, és un poble de menys de 100 habitants, amb un increïble fiord a base de muntanyes rocoses, boscos frondosos i gèlides aigües.
Les seves casetes de fusta vermelles sobre les roques, on es pot observar el bacallà assecant-se als seus baixos, és tot un espectacle visual. A més per arribar-hi es circula per unes carreteres molt boniques.
Nusfjord
Trollfjorden
El Fiord de Troll és un estret flanquejat per muntanyes rocoses de més de 1.000 metres d’alçada sense connexió terrestre.
Trollfjorden
Kabelvåg
Kabelvåg és una poble de 1.200 habitants banyat per aigües cristal·lines i amb cents de casetes de colors. Kabelvåg és una parada obligatòria de la ruta per les Illes Lofoten, perquè es creu que va aquest va ser el primer assentament on es van construir casetes pels pescadors i una església, a l’època del rei Øystein.
Kabelvåg destaca entre altres coses per albergar l’església de Vagan, construïda al 1898 sobre una església de l’època del rei Øystein, essent així l’edifici de fusta més gran del nord de Noruega. Al costat de l’església de Vagan es poden observar unes vistes espectaculars de la badia de Kjerkvagen.
Kabelvåg
Hamnøy
Hamnøy o Hamnøya és un altre adorable i encantador poblet ubica a pocs minuts de Reine y Sakrisøy, ubicat en un illot rocós i connectat per pontets. El poble està arropat per increïbles parets rocoses, acariciat per les gèlides aigües i repleta de casetes vermelles de fusta. La zona més bonica és la zona del port.
Hamnøy
Ramberg
Aquesta bonica localitat del municipi de Flakstad, ubicada pròxima al poble de Flakstad i el pont de Fredvang, sorprèn per la seva platja salvatge d’arena blanca i aigües cristal·lines a la vora d’un nucli urbà a base de casetes de colors.
Ramberg
Pont de Fredvang
Es tracta d’un petit poble del nord de l’illa de Moskenesøya, proper a la platja de Kvalvika. De fet des d’aquí es pot caminar fins a la bonica platja de Kvalvika.
Aquesta localitat conforme un altre dels paisatges més bonics de la Lapònia noruega. És recomanable la panoràmica que hi ha des del poble, on es veuen els únics ponts d’accés a aquesta illa i les muntanyes de Flakstadøya.
Pont de Fredvang
Buksnes Kirke
Aquest temple religiós ubicat al poble de Gravdal, a l’illa de Vestvågøya de fusta vermella que va ser construïda al 1905 en estil Dragestil, això és estil de drac. Es tracta d’un tipus de disseny i arquitectura originària de Noruega que va ser molt comú durant els anys 1880 i 1910, essent una variant d’estil romàntic nacional.
Trondheim, la tercera ciutat més gran de Noruega i la capital tecnològica per excel·lència del país. Situada en un enclavament privilegiat al comtat de Trondelag, es troba rodejada d’aigua i suaus turons. El riu Nidelva desemboca al fiord de Trondheim, dotant a la ciutat d’una bellesa singular.
Trondheim
Després de l’incendi que va destruir la ciutat al segle XVII, Trondheim va ser reconstruïda seguin un pla barroc. S’alça la segona catedral més gran del nord d’Europa, un símbol fonamental de la ciutat i la seva història. A més, Trondheim és una ciutat jove, plena de vida. Els més de 30.000 estudiants que estudien a la prestigiosa universitat li donen frescor i alegria. Antigament la ciutat es deia Nidaros i va ser la capital de Noruega durant els segles X i XI.
Nidarosdomen
És el símbol per excel·lència de la ciutat i la catedral medieval més septentrional del món. Però no només és interessant per la seva arquitectura, sinó també per la història que amaga darrera els seus murs. Aquest santuari romànic i gòtic va ser construït entre el 1070 i el 1300 al lloc on està enterrat Olav II de Noruega, el rei víking que va introduir el cristianisme a Noruega. Un any després de la seva mort (ocorreguda a la Batalla de Nilestad al 1030), va ser canonitzat com a Sant Olav, el sant patró de Noruega. Des d’aquest moment i fins al dia d’avui la seva tomba es va convertir en un lloc de pelegrinatge al qual arriben persones de tot el nord d’Europa.
La façana de la catedral té una decoració tan sòbria i rica que es per perdre-hi temps observant cada detall. Els elements més destacats són les escultures dels sant i reis col·locades al voltant del rosetó, que van ser afegides a la façana durant la restauració del segle XIX. Al seu interior hi ha la cripta amb monuments de tombes que remunten a l’Edat Mitja. I per últim, la torre, on es puja a través de 172 escales, i des d’on obtenen boniques vistes de la ciutat.
Nidarosdomen
La visita a la catedral és una experiència diferent segons l’estació de l’any en que es visita. Durant la tardor i l’hivern es formen mils de petites i grans escultures en esteatita, que donen un toc molt particular. En canvi, a la primavera i estiu l’interior del temple s’il·lumina amb una llum fantàstica amb els ragis de sol travessant l’acolorit rosetó.
Erkebispegården (Palau de l’Arquebisbe)
Just a l’altre costat de la catedral hi ha el Erkebispegården (Palau de l’Arquebisbe), un dels complex arquitectònics millor conservats de la seva època a tot Europa. Al llarg de la seva història, va ser el punt de trobada dels homes més poderosos del país i escenari de reunions importants i grans festes. A més, ha estat la llar de 27 arquebisbes, qui vivien a Nordfloya, la part més antiga del palau. Allí els arquebisbes rebien els seus convidats, recaptaven els impostos i realitzaven grans festes, on les persones eren col·locades d’acord al seu rang. Les més importants se seien prop de l’arquebisbe i gaudien del millor menjar, mentre que els de menys rang havien de mirar i menjar papilles.
El Palau de l’Arquebisbe data de la segona meitat del segle XII, i va ser construït al voltant d’un gran pati, al costat del riu Nidelven. Per accedir a l’interior cal travessar una dura porta gòtica que té portals ogivals.
Porta d’accés a Erkebispegården
Darrera dels murs hi ha tres museus diferents. A l’ala oest, a les sales voltades, es pot visitar l’Exposició Nacional de Regalies, on s’exhibeix la corona i altres insígnies noruegues. Per altre costat, el Museu de l’Arquebisbe fa un recorregut de 1.000 anys d’història de la catedral i la seva diòcesi. Allí hi ha escultures originals de la Catedral de Nidaros i les troballes més importants de les excavacions arqueològiques. A la part occidental del palau hi ha una exhibició interessant sobre la història de la defensa al centre de Noruega.
Si no es vol realitzar la visita completa, dedica una mica de temps a recórrer el pati central i comprovar el bon estat de conservació de tot el complex.
Gamle Bybro (Pont Vell)
Aquest pont de color vermell pot recordar una mica, per la seva forma, a l’arquitectura japonesa. Va ser aixecat al 1861 i és conegut per locals com “la porta de la felicitat”. Potser perquè és un dels punts més bonics i fotografiats de la ciutat. Al seus extrems es troba el centre històric de Trondheim i el barri de moda de Bakklandet. A ambdós costats, s’alcen preciosos magatzems pintats en colors brillants que reflecteixen a les aigües tranquil·les del riu Nidelva.
Gamle Bybro
Casc Antic i Barri Bakklandet
El casc antic es caracteritza pels seus edificis construïts de fusta i per albergar diferents zones comercials. Les més famosos són Nordre Gate, Munke Gata i Sondre Gate. El punt neuràlgic és una bonica plaça on s’ubica l’estàtua del rei víking i fundador de la ciutat, Olaf Tryggvasson. Prop d’ella, hi ha la senzilla Església de Nostra Senyora, i prop del temple hi ha Stiftsgarden, una senzilla residència reial que, fins avui, és utilitzada per la monarquia noruega quan visita Trondheim.
A l’altre costat del pont, hi ha cases acolorides de fusta amb flors a les finestres.
Aquest barri modern no perd el seu toc antic, està ple d’edificis pintorescos, restaurants destacats, cafeteries acollidores i botigues. A més, allí es troba el famós ascensor per a bicicletes que et deixarà prop de la fortalesa de Kristiansten.
El CycloCable, abans conegut com a elevador de bicicletes Trampe, és una versió nova i actualitzada de l’ascensor que funciona en aquest lloc des de 1993. Aquesta genialitat va ser idea de Jarle Wanvik, un resident de la ciutat que es va cansar de arribar sempre cansat al treball després de pedalar costa amunt. Avui en dia, aquest sistema nou transporta les bicicletes i als seus ciclistes a l’alt de la Fortalesa Kristiansten. Només cal pressionar un botó d’inici i col·locar-se al punt de recolzament que s’obre a l’altura del terra.
Cases acolorides del barri Bakklanden
Kristiansten Festning (Fortalesa de Kristiansten)
Si es vol gaudir de les vistes, cal pujar al turó ubicat al marge dret del riu Nidelva per arribar a la Fortalesa de Kristiansten. Després de l’incendi que va patir Trondheim al 1684, aquest edifici va ser el component principal del nou disseny de la ciutat. A més, va servir com a punt de defensa d’un sector vulnerable de la zona. Això es va comprovar al 1718, durant la Gran Guerra del Nord, moment que va servir de defensa davant de l’atac de les forces sueques. Un altre escenari tràgic va passar durant la purga legal a Noruega, durant la qual cents de patriotes noruecs van ser executats pels alemanys.
Actualment, es pot entrar a la torre defensiva espartana, caminar al voltant de les muralles i veure la ciutat i el riu des d’aquí. Dins de l’edifici hi ha una interessant museu sobre la història de la regió i molts racons per explorar.
Kristiansten Festning
Museus de Trondheim
La ciutat compta amb diversos museus interessants per visitar, atraient especialment als amants de la història, l’art i la música.
Museu d’Art Folklòric. Situat a les afores de la ciutat. Tècnicament, és un museu a l’aire lliure que va ser construït al voltant d’unes ruïnes del castell medieval del rei Sverre, a srerresbord. Un pla perfecte si es viatja amb nens, tot i que els adults també sabran gaudir-ho. És el més gran d’aquest tipus de tota Noruega i compta amb un bon nombre de construccions típiques i tradicionals de la regió de Trondelag.
Museu Rigve o Museu Nacional de la Música i els Instruments Musicals de Noruega. Mostra una col·lecció de més de 2.000 instruments, flors i arbres de tot el món. A més, la seva ubicació privilegiada sobre un terreny elevat regala vistes de tota la ciutat i el fiord. El Museu Ringve va ser construït sobre una mansió del segle XVIII i és una de les coses més originals per fer a Trondheim.
Museu Rockheim. Un altre temple de la música, situat en un edifici molt modern. El seu interior conta la història del pop i el rock noruec des de la dècada de 1950 fins a l’actualitat. Cada una de les seves sales tracta sobre un dècada diferent i compta amb pantalles tàctils i multimèdia informatives. Cada sala té el seu encant, per exemple, a la sala de hip-hop hi ha tocadiscos i tutorials de breackdance.
Museu Nacional d’Arts Decoratives. Ubicat molt a prop de la Catedral de Nidaros, compta amb una gran quantitat d’arts i oficis acumulats des de la seva fundació al 1893. Allí es pot descobrir, entre altres coses, els coberts Trondelag dels segles XVI i XVII, exemples de la cristalleria noruega dels anys 1700 i els interiors de l’estil Art Nouveau dissenyats a principis del segle XX.
Illa de Munkholmen (Illa del Monjo)
Es tracta d’una petita illa amb una fortificació, al mig del fiord de Trondheim. Aquesta està ubicada prop de la desembocadura del riu Nidelva, és amo d’una llarga història. Al llarg del temps, l’Illa del Monjo va servir per a diversos fins: va ser un monestir, una fortalesa, una presó i escenari de cents d’execucions.
Segons la història, a finals del segle X l’illa va ser utilitzada per primera vegada pels víkings com a lloc per a execucions. Els cossos de les persones assassinades s’exhibien a l’illa a mode d’advertència als visitants, els criminals i els oponents polítics. Després d’això, es va construir un monestir de monjos benedictins, i al segle XVII, es va convertir en un fort, que també va funcionar com a presó. Figures famoses, com Peder Griffenfeld, estadista confident del rei Christian V de Dinamarca, van passar per aquí. En aquest cas, Griffenfeld va està pres 18 anys a l’illa després de ser acusat de traïció.
Avui en dia, visitar aquest edifici és recórrer la seva història, i també gaudir de l’entorn on es troba. A mesura que el vaixell comença a apropar-se a l’illa, es veu les fortificacions de pedra que la rodegen. Una bona opció és agafar un tour guiat a l’Illa del Monjo per conèixer més sobre la seva història i coronar l’experiència menjant alguna cosa al restaurant de l’illa.
Illa de Munkholmen
Tyholttårnet
Es tracta d’una torre de ràdio construïda al 1985, al sud est de la ciutat, els seus 124 metres d’altura valen el títol de l’edifici més alt de Noruega. Als 74 metres hi ha un restaurant giratori que dona una volta per hora, des d’on es pot apreciar tota la ciutat de Trondheim i el fiord, mentre gaudeixes del menjar. Si no es vol anar al restaurant, al nivell inferior hi ha una plataforma d’observació.
Tyholttårnet
Pirbadet
És el parc aquàtic cobert més gran del país, ubicat davant del fiord de Trondheim i mirant a Munkholmen. Pràcticament totes les seves atraccions es concentres en una sala cavernosa, dissenyada per tal que els adults puguin banyar-se en pau mentre els nens juguen als tobogans i les piscines. El complex compta a més, amb una piscina de benestar, un jacuzzi, saunes i un solàrium.
Interior del Pirbadet
Torvet (Town Square)
Es tracta de la plaça principal de Trondheim, que ha estat el lloc des de que la ciutat va ser redissenyada després de l’incendi de 1681. Al centre de la plaça hi ha una columna amb una estàtua d’Olav Tryggvason. Aquest monument de l’any 1921 i la columna formen part d’un enorme rellotge de sol amb llambordes. A l’extrem sud de la plaça hi ha un mercat, en el que es ven des de flors i joies fins aliments.
Torvet, la plaça principal de Trondheim
Norges Teknisk-Naturvitenskapelige Universitet
La Universitat Noruega de Ciències i Tecnologia és un dels llocs més importants de la ciutat. D’un gran prestigi, el seu atractiu i la qualitat de la seva educació atreuen a mils d’enginyers, científics i investigadors. Està construïda en pedra i té un estil medieval que la fa molt atractiva.
Norges Teknisk-Naturvitenskapelige Universitet
Nedre Elvehavn
És el lloc ideal per trobar bon menjar, cervesa artesanal i botigues. Es tracta d’una zona d’edificis industrials de maó que s’ha convertit en un lloc d’interès pels artistes bohemis de la ciutat.
Nedre Elvehavn
ATLANTERHAVSVEIEN
La carretera de l’Atlàntic (Atlanterhavsveien) és una espectacular carretera que des de la costa continental salta d’illa en illa fins arribar a Averøy, en un recorregut fantàstic a través de ponts que es caragolen sobre el mar. No és casualitat que aquesta carretera sigui el segon destí turístic més visitat a Noruega.
La seva construcció va començar al 1983 i va esta marcada per la lluita contra els elements. Durant sis anys que van durar les obres es van registrar fins a 12 tempestes amb categoria d’huracà. Són poc més de 8 km de recorregut que inclouen 8 ponts sobre l’oceà. El punt principal de la carretera és precisament el pont de Storseisundet, el més llarg de tots, de 260 metres, que realitza una corba espectacular.
Tal és la importància d’aquesta carretera que els noruecs la van escollir com la construcció del segle al seu país. A més, el diari anglès The Guardian la va seleccionar com el millor viatge en carretera del món. Des de 2009, la carretera de l’Atlàntic continua des d’Averøy a Kristansund a través d’un túnel de peatge batejat com Atlanterhavstunnelen (túnel de l’Atlàntic).
Es troba a la zona dels fiords occidentals, i en determinades èpoques de l’any poden arribar albirar-se foques o balenes. La pesca és un dels atractius més grans de la zona. Fins al punt que molts els que pesquen als ponts de la carretera, circumstància amb la qual s’ha d’anar en compte al conduir.
La zona també atrau als bussejadors i no falten altres atraccions com la vil·la dels pescadors restaurada en la que hi ha una rèplica d’un vaixell víking. Les tempestes de tardor poden arribar a ser fenomen impressionant tot i que el vent pot arribar a velocitats realment perilloses.
Per recórrer la carretera, el millor és arribar fins a Molde i d’aquí agafar la carretera 64, que és precisament la Atlanterhavsveien.
Atlanterhavsveien
VINNUFOSSEN
La Cascada Vinnufossen és la sisena més gran del món i la primera d’Europa, mesura 865 metres d’altura. Es troba ubicada a la província de Møre Og Romsdal, Noruega.
Si es circula per la carretera 70, a pocs kilòmetres de Sunndalsøra en direcció a Oppdal, és molt fàcil que la puguis veure des d’allí.
La cascada no és molt poderosa, però si que té una successió de fins a 4 fines caigudes d’aigua que s’alimenten del glaciar Vinnufonna, arribant a un pic de 1.814 metres d’altitud.
Al mes de juliol és possible que es vegi neu al cim de la cascada. La cascada desemboca al riu Driva, ubicat al poble Hoelsand.
Els que visiten la cascada Vinnufossen queden meravellats amb el fluir de torrencial de l’aigua. Tot i que hi ha estacionament per cotxes, el més recomanable és recórrer la cascada a peu, d’aquesta forma es pot gaudir plenament de la naturalesa que la rodeja i sentir la fresca brisa i el soroll relaxant de l’aigua.
Considerada per molts la ciutat més bonica de Noruega, és curiós que s’hagi d’agrair a un terrible incendi que va passar al 1904, on 850 cases van ser cremades en un dia, el fet de que la ciutat compti amb una de les concentracions d’arquitectura modernista més grans del món. Va ser tal l’obra que al 1907, 400 cases ja havien estat reconstruïdes.
Pel que el que s’ha de fer a Ǻlesund és fixar-se en els diferents adorns i parets de les cases. A més, es veu l’estil art nouveau reflectit també a les tapes del clavegueram o en alguns carrers que encara hi queden llambordes.
El carrer de vianants Kongens Gate és especialment interessant perquè posa de manifest tota la reconstrucció. Per veure les façanes dels números 19, 25 i 28. Com a curiositat, cal fixar-se bé al número 10B, doncs és la casa més estreta de la ciutat.
Ålesundet (Canal d’Ǻlesund)
Un dels punts de la ciutat que fa les delícies de qualsevol. Gaudir dels reflexos de les cases sobre el canal o fer kayak és un plaer.
Les millors vistes s’obtenen des del punt Hellebroa. Allí mateix es pot aprofitar per veure les façanes 1 i 3 de Lorkenesgata (a la dreta del pont mirant cap al canal), intactes des del 1906.
Cap al costat esquerra cal entrar a la farmàcia Svaneapoteket, al nº16 d’Apotekergata. L’interior està pràcticament igual que al 1907 i és una de les institucions més antigues d’Ǻlesund. Avui en dia forma part del centre d’Art Nouveau, inaugurat al 2003 i que val la pena visitar.
Ålesundet
Mirador d’Aksla
El mirador d’Aksla està situat a 130 metres sobre el mar. Es pot pujar per 418 escales o pujar-hi en cotxe, però les vistes de la ciutat, conformada per sis illes, són espectaculars. Si s’opta per pujar-hi per les escales, a la meitat del camí hi ha el bonic mirador de Strykerjernet.
Ǻlesund des del mirador Askla
TROLLSTIGEN
La carretera de Trollstigen és una de les rutes més espectaculars de Noruega. Es tracta d’una empinada successió d’inversemblants corbes que et deixa sense paraules.
Trollstigen
Senyalitzaciò de la Trollstigen
La primera pregunta és evident: una carretera de muntanya és un atractiu turístic que val la pensa ser visitada o simplement és un lloc de pas? Està claríssim que la Trollstigen és un lloc al que cal anar-hi.
La carretera va ser inaugurada al 1936 pel rei Haakon VII, essent un de les fites de l’enginyeria civil del seu temps. Per poder connectar Andalsnes i Valldal a través de les muntanyes van haver de salvar l’empinada vessant d’una muntanya, i per això van ser intrèpids. El resultat va ser un conjunt de res més que onze corbes de 180º amb una inclinació del 90%.
Àrea de servei de la Trollstigen
Tot i que no va ser concebuda com una atracció turística, ràpidament es va convertir en un focus d’atracció pels viatgers de tot el món. De fet, avui forma part de les Norwegian Scenic Routes. Poques carreteres del món són com aquestes, pel que l’experiència de travessar-la conduint o visitar-la des de les alçades fa que avui per avui sigui un dels reclams més grans d’aquesta zona de Noruega.
El millor és accedir-hi des d’Andalsnes, des d’aquí s’arriba en uns 20 minuts.
A baix, al principi hi ha una àrea de servei on hi ha souvenirs de trolls. A dalt de la carretera hi ha diversos miradors.
Quan es travessa la carretera s’al·lucina bastant, més enllà de les corbes, es tracta d’un recorregut molt empinat i més aviat estret. De vegades es formen cues (bàsicament quan coincideixen busos en cada sentit).
Però el més turístic és a dalt, s’ha instal·lat un centre de recepció de visitants amb un enorme aparcament, així com dos miradors: un més centrat en la naturalesa (no oblidem que aquí hi ha la cascada Stigfossen) i un altre que posa la carretera en primer pla.
Stigfossen
Tant la carretera com l’aparcament són gratuïts, i cal saber que els mesos d’hivern està tancada.
El fiord de Geiranger (Geirangerfjorden) conegut com la joia dels fiords noruecs és una paisatge de somni amb enormes muntanyes cobertes de neu i majestuoses cascades, una vegetació verda i un intens blau del fiord.
Geirangerfjorden
El fiord Geiranger es troba al districte de Sunmore, a Geiranger, un poble molt petit i tranquil, tot i rebre més de 600.000 turistes a l’any, que serveix de punt d’entrada al fiord.
Són moltes les coses que fan que aquest lloc sigui especial. Per un costat, compta amb la prestigiosa certificació Destí Sostenible, aquest segell de qualitat és atorgat als llocs que treballen per reduir l’impacte mediambiental del turisme. És a dir, llocs on no només s’encarreguen de que els mils de turistes que els visiten queden meravellats, sinó que també es tracta de conservar els seus atractius naturals i culturals. Per un altre costat, la bellesa singular dels seus paisatges l’han fet aconseguir el títol de Patrimoni Mundial de la UNESCO.
Geiranger
L’oest de Noruega és conegut com “la Noruega del fiords”, de fet, Noruega compta amb uns 1.700 fiords identificats, salpicats al llarg de la costa. Durant milions d’anys, el gel i l’aigua han fet el seu treball d’erosió sobre les masses terrestres. Aquest espectacle natural és el principal reclam turístic de Noruega, són part de la seva història i les seves arrels.
Com es forma un fiord?
El fiord és una vall ensorrada sota l’aigua que es forma pel pes dels glaciars. L’entorn natural únic en que està immers el fiord de Geiranger, que va tenir els seus inicis a la última glaciació, lentament, els glaciars van anar enfonsant les valls de la costa fins forma un forat per sota del nivell del mar, al mateix temps que van anar agafant forma les muntanyes. Un cop el gel es va desfer, el forat va ser cobert amb aigua de l’oceà, que es va combinar amb l’aigua dolça dels glaciars, creant un doble ecosistema. L’aigua de l’exterior posseeix menys salinitat i evita que hi hagi fauna marina. No obstant, a les profunditats dels fiords, si que és possible trobar diversitat d’animals.
Gràcies a la càlida Corrent del Golf, els fiords noruecs gaudeixen d’un clima suau, que permet que no es congelin. Gràcies a això, les foques, marsopes i diferents peixos naden a les aigües profundes dels fiords, mentre que les àligues i altres aus volen per sobre d’ells.
Així va néixer el fiord de Geiranger, de 15 km de longitud, 1,5 km d’ample (en el seu punt màxim) i 260 metres de profunditat. En realitat correspon a un braç del Storfjord, conegut com el fiord gran.
Geirangerfjorden
Recorregut d’un dia pel Geirangerfjorden
Segurament serà un dia intens, que començarà ben aviat, però que sense dubtes valdrà la pena. El clàssic és navegar pel fiord a través d’un creuer. Les vistes són senzillament espectaculars, amb impressionants muntanyes que rodegen aquesta llengua marina i la multitud de cases de fusta i petites barraques salpicades per les vessants de les muntanyes. L’únic inconvenient és que al ser una activitat molt turística, els vaixells van molt plens de gent, tot i que un cop embarcats, les vistes faran oblidar el bullici del vaixell.
La majoria de creuers realitzen dues escales. La principal és fa al port de Geirangere, situat al final del fiord. L’altra escala és Hellesylt, una altra petita vil·la situada al mateix fiord, però en aquest cas es tracta d’una parada més aviat tècnica. És a dir, no dóna temps a visitar-la.
Al llarg de la seva extensió es poden veure nombroses granges abandonades, essent les més visitades Skagefla, Knivsfla i Blomberg. El fiord té vàries cascades impressionants. Les dues més destacades són “la Cascada de les Set Germanes” i “el Pretendent”, també coneguda com “l’Enamorat”. Ambdues cascades es troben una davant de l’altra (una a cada costat del fiord). El “Vel de la Núvia” és un altre salt d’aigua bonic, i rep aquest nom perquè l’aigua cau delicadament sobre un costat rocós. Quan el sol il·lumina pel darrera simula ser el vel fi sobre les roques.
També val la pena recórrer algunes de les petites aldees ubicades a la vora del fiord, des de les quals es pot observar el fiord des d’una altra perspectiva. A més, aquestes aldees compten un mica d’història del lloc i mostres com els seus habitants encara conserven moltes tradicions antigues. Els amants del senderisme també disposen de diverses rutes per fer, més o menys difícils, que recorren les muntanyes i ofereixen espectaculars panoràmiques des dels miradors.
Creuer sobre el Geirangerfjorden
Ruta de Skagela i el mirador Knivsflåelvane (cascada de les set germanes)
Es tracta d’una de les rutes més panoràmiques de Noruega. La ruta completa en si és bastant exigent, ja que en total són 10 km (entre l’anada i la tornada), si es parteix des de Homlong. És a dir, serà una caminada de 5 hores, com a mínim, que discórrer per un terreny rocós i un sender molt exposat (potser no sigui un activitat apta per a persones que pateixen vertigen). De totes formes, la ruta està molt senyalitzada i equipada, pel que no hauries de presentar-se inconvenients. Al final de la ruta s’arriba a una antiga granja, que va està en ús fins al segle XIX, ubicada a uns 250 metres sobre el fiord de Geiranger. Davant d’ella hi ha la cascada de les Set Germanes, que conforma un paisatge preciós, que compensa qualsevol esforç realitzat.
Knivsflåelvane (cascada de les set germanes)
La cascada de les Set Germanes té una caiguda de 250 metres i està envoltada per una popular llegenda noruega. Segons la mateixa, el nuvi (representat per la cascada del Pretendent) pretenia tenir com a núvies a les set germanes al mateix temps. Al final, rebutjat per totes elles, es va tirar a l’alcohol, per això es diu que la casca té forma d’ampolla.
Una altra forma d’arribar a la granja és agafant un ferri que condueix fins al moll situat als peus de la granja. Des d’aquí, resta pujar les 250 metres de desnivell fins arribar al cim. Pot ser la millor alternativa si només es disposa d’un dia al fiord i no es vol perdre l’experiència.
Ruta fins la cascada de Storsæterfossen
És una altra de les rutes possibles de senderisme per fer al fiord, es tracta d’una caminada d’uns 6 km (anada i tornada) que comença a la part alta del poble de Geiranger. Al final de la ruta s’arriba a una cascada, que per si mateixa no tan impressionant, però el que resulta interessant és que es pot passar per darrera de la cortina d’aigua, el qual és un plus extra a la visita.
La ruta és bastant senzilla. La primera part discórrer per un camí de terra, que també es pot fer en cotxe per estalviar una mica de temps. La segona part de la caminada es realitza a través d’un petit sender, que córrer entre els camps.
Plataforma de Dalsnibba
La muntanya Dalsnibba, de 1.500 metres d’alçada, és un dels cims més impressionats del fiord de Geiranger.
Per arribar fins a la plataforma només cal conduir durant uns 20 minuts des de Geiranger. Si s’arriba al fiord des del port de Dalsnibba, només cal agafar un petit desviament de carretera. Durant l’estiu hi ha un bus turístic que va fins a la plataforma, per un preu aproximat de 35€ per pes rona. L’estacionament per a cotxes particulars costa sobre un 17€.
Cami de la muntanya de Dalsnibba
Mirador de Ørnevegen
És el mirador més famós del fiord de Geiranger. Des d’aquest punt es pot obtenir de les millors vistes d’aquest fiord.
Per accedir-hi en cotxe es fa per la carretera coneguda com Eagle Road (Camí de l’Aliga) i puja per la vessant de la muntanya des de Geiranger fins a Eidsdal, seguint la carretera 63.
El tram més famós i escarpat de la carretera 63 és conegut com l’Escala del Troll o la Trollstigen.
Vistes des del mirador de Ørnevegen
JOSTEDALSBREEN (GLACIAR)
Amb una longitud de més de 60 km i un espessor mig que ronda els 600 metres, els Jostedalsbreen és la massa de gel més gran de l’Europa continental. Per trobar glaciars més gran en territori europeu cal anar a Islàndia i plantar-se als gels perpetus del Vatnajökull. Però aquesta enorme porció d’aigua congelada que es troba a Noruega no es queda curta (uns 487 km2 davant els 8.190 km2 del gel islandès), la seva situació el fa molt més accessible que altres grans camps glaciars insulars (sense sortir de Noruega, l’Austfonna, situat a l’Arxipèlag de Svalbard és només 70 km2 més petit que el gegant islandès). Jostedalbreen és un mite pels viatges per vàries raons. La primera és el fàcil accés, ja que es troba en un dels braços del fiord Sogn (fiord dels somnis) amb una fàcil connexió per cotxe i transbordador des de Bergen. I una altra, que no és menor, és que el parc nacional que l’alberga és un vertader paradís pel senderisme.
Per arribar-hi, si es viatja en cotxe, el punt d’accés al glaciar és la petita localitat de Gjerde, amb només un parell de cases en un prat entre muntanyes cobertes de bosc. La connexió amb la ruta 55 (carretera que recórrer al costat nord del fiord Sogn) es fa a Gaupne, la petita ciutat que ocupa la desembocadura del riu Jostedola (aquí es poden veure algunes de les llengües que venen des dels gels). Des de Bergen, la millor opció es agafar la E-16 fins a Tonjum, i des d’aquí seguir per la carretera 5 fins al moll de Mannheller-Fodnes. Des d’aquí cal seguir per la ruta 5 fins a l’encreuament amb la 55 a Sogndalsfjøra, la petita ciutat que serveix de “capital” del fiord, des d’aquí cal agafar la 604 fins a Gjerge. En total són 265 km per alguns dels paisatges més brutals d’aquesta part del país.
És imprescindible començar la visita pel Centre d’Interpretació de Breheimsenteret (Brevege, 8 – Jostedal) un modern centre museístic que té una doble funció. La més obvia és aportar dades per entendre el funcionament d’aquests tipus d’ecosistemes. Aquí es troba la informació molt fàcil d’entendre del que és Jotedal, com es formen el gels, quin efecte tenen sobre el terreny que ocupen i quina és l’evolució durant els últims anys (està en fracàs retrocés d’almenys 20 metres per any). Però aquest lloc també serveix com a base d’excursions que permeten entrar al regne de gel. Es pot apropar fins a la punta del braç Nigardsbreen després d’una hora de caminar que inclou el costat del llac Nigardsbrevatnet. És interessant, serveix per veure els efectes del gel sobre el terreny i sortejar les grans roques del glaciar. Però si es vol endinsar-se uns quilòmetres a la massa gelada cal contractar una excursió amb guia en la que t’entreguen el material necessari, el preu ronda els 800 øre (uns 80€), ara és una experiència inoblidable.
Una altra de les llengües del glaciar que es poden visitar molt de prop és el braç Bergsetbreen. Per arribar aquí cal agafar un desviament des de les immediacions de Gjerde (carretera fv335) i conduir 6 quilòmetres. Des d’aquí cal una caminada per arriba a les morrenes. El lloc és increïble. Per accedir a la base del gel cal travessar una porció de bosc i l’entorn geològic és brutal. Relativament a prop d’aquí es troba el poble coster de Fjaerland, que només per les seves casetes de fusta pintades de colors ja val la pena, aquí també hi ha un altre museu associat al parc nacional i una curiosa biblioteca a l’aire lliure. Però des d’aquí surt un tram de la ruta 5 que puja fins a les crestes per creuar al veí Nordfjord i que passa just per davant del Glaciar Boyareen, que forma part de la massa de gel. L’altra llengua de gel que pot visitar-se és el Briksdalsbreen, que queda a l’altre costat del Nordfjord. Aquest fiord és un dels més famosos de Noruega i és el destí recurrent dels creuers que visiten aquestes aigües, atraquen al port d’Olden. Per això aquest tram del glaciar és el més visitat de tots. Per anar més tranquils és millor venir des del llac Sogn.
A dues passes de Briksdalsbreen. No tot és gel. Arribar a aquest part del món és una bona oportunitat per veure alguns llocs que són molt importants des del punt de vista cultural, històric o paisatgístic. Venint des de Bergen i poc abans d’arribar a Sogndalsfjøra hi ha el Museu Etnogràfic de Sogn (Manngellervegen, 643) on s’explora la relació de les dones i homes d’aquesta terra amb el fiord. Un element clau d’aquesta cultura són els transbordadors que van i venen unint els dos costats del fiord (cal tenir en compte que aquesta llengua d’aigua penetra uns 200 km a l’interior del territori noruec) i eviten moltes hores de viatge.
Jostedalsbreen
SENDER BESSEGGEN AL P.N. JOTUNHEIMEN
El Parc Nacional Jotunheimen és un dels millors destins de Noruega, especialment a l’estiu, quan el temps acompanya per sortir a la muntanya. El parc compta amb 60 glaciars i amb els 29 pics més alts de Noruega. Inclosa la Galdhøpiggen, la muntanya més alta del país amb 2429 metres sobre el nivell del mar. No obstant, si es disposa de poc temps, és aconsellable fer el sender Besseggen, des d’aquest hi ha vistes espectaculars als fiords.
Això si, cal estar preparat, ja que no és una ruta fàcil. Així que si no s’està habituat a la muntanya, millor no fer-lo. En total són 14 km (anada i tornada) amb 900 metres de desnivell. Per a fer l’excursió el millor és agafar un vaixell des de Gjendescheim fins a Memurubu per començar l’excursió des d’allí.
Vistes des del sender Besseggen
URNES STAVKIRKJE
Patrimoni de la Humanitat des de 1979, Urnes és només un exemple de les famoses petites esglésies medievals que encara es conserven a Noruega. Construïdes en fusta i sense cap clau, han aguantat segles de batalles i temporals. Està situada al municipi de Luster, al comptat de Sogn og Fjordane al centre del país. Segons diferents datacions realitzades a la base de la fusta, els arbres utilitzats per a la construcció podrien datar de l’any 1130, tot i que se sap que en aquest mateix lloc hi havia altres dues esglésies que van ser reutilitzades diferents elements i peces decoratives.
Aquest tipus d’esglésies de fusta van ser un contribució especial a Noruega a l’arquitectura de l’època. I és que les comunitats del país eren tan petites que cada una necessitava crear el seu propi temple. Segons diferents estudis, sobre mitjans del segle XV, a Noruega hi havia un miler d’aquestes per l’arribada de l’epidèmia de pesta, va parar la construcció de noves esglésies. A l’església de fusta d’Urnes, com en la resta, no hi ha ni un sol clau i el seu secret està l’armat flexible d’important força. Les teulades són empinades i cobertes de teula per prevenir els vents dels fiords i que la neu no s’acumuli. Famoses també són les seves talles, amb criatures estilitzades barrejades de fullatge que solen representar animals. Aquesta església marca la transició des dels mètodes de construcció víkings amb la típica ornamentació animal, anomenat “estil d’Urnes” i l’arquitectura cristiana que val la pena tenir en compte si es decideix viatjar a Noruega.
Enclavada a la meitat de grans muntanyes i un bell i verd paisatge, un transbordador creua el riu Lustrahjord des de Solvorn per poder visitar aquesta carismàtica església, símbol de l’arribada del cristianisme a aquesta part del nord d’Europa.
Urnes Stavkirkje
BORGUND STAVKIRKJE
L’església de fusta de Borgund és una de les església més boniques del món, i que al marge de que sigui un edifici religiós, té una construcció realment peculiar. Està situada en un antic temple a la localitat de Borgund. La construcció es va fer al segle XII i avui en dia només funciona com a museu.
Entre els trenta temples medievals tipus stavkirke, aquesta obra mestra és la que millor es conserva. El seu curiós disseny i el sostre escalonat sèxtuple, fan d’ella un lloc extraordinari. A més, a la teulada hi ha diversos elements decoratius en forma de caps de dracs i vegetals, els millors representants de les stavkirke.
Pels més despitats, una stavkirke és una paraula noruega que dóna nom a un tipus concret de temples cristians medievals construïts de fusta. En temps remots podien trobar-se en altres llocs d’Europa del Nord, però avui en dia la majoria es troben a Noruega. Els temples més antics poden tenir més de 800 anys. La característica principal d’aquestes construccions són la seva tècnica a l’hora d’edificar-les, que consisteix en un armat de fusta amb postes grossos circulars, sostinguts per espigues a un marc de soleres de fusta. A més, la construcció es troba construïda sobre ciments de roca, que la protegeix de la humitat.
L’església de fusta de Borgund va ser utilitzada com a tal fins a l’any 1868, i al 1877 va ser comprada per la Societat per la preservació dels Monuments Antics. Des d’aquest moment es va convertir en museu. Va ser també motiu de diverses investigacions arqueològiques, ja que, sota d’ella, es trobaven les restes d’un altre edifici de fusta, possiblement d’una església anterior. El temple consta de nau, cor i àpside, i està envoltada d’una galeria exterior. La nau i el cor tenen una sala amb un sostre elevat que està rodejada per una deambulatori.
En aquesta església hi ha també tres portals. La nau té dos portals orientats cap a occident i cap al sud, i el cor només té un portal orientat cap al sud. El portal occidental té arquivoltes i compta amb una bonica decoració amb forma d’animals i vegetals. En canvi, al portal sud, la decoració és menys protagonista.
L’interior també es troba molt ben conservat, allí hi ha entre altres coses, un altar de pedra i una pila baptismal d’esteatita d’origen medieval. En vista que l’església de Borgund es va convertir en un gran reclam turístic, es va col·locar al 1973 un pis altern per protegir l’original. A més les visites estan restringides només a determinades èpoques de l’any.
L’entrada costa 90 øre (uns 10€), els estudiants 70 øre (uns 7€).
L’església està tancada entre el 30 de setembre i l’1 de maig.
Borgund Stavkirkje
Interior de la Borgund Stavkirkje
FLǺMSBANA (TREN DE FLǺM)
És un dels trajectes més bonics del món, en menys d’una hora puja des dels peus del fiord fins a l’estació de Myrdal, que es troba a 867 metres d’altitud. Durant el camí es pot observar espectaculars cascades, precioses valls i moltíssimes coses més.
Si es disposa de poc temps, aquesta excursió és perfecta, el tren de Flåm està inclòs, juntament amb un creuer pel Nærøyfjord, considerat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. És un excursió molt completa.
El cost del recorregut és d’unes 1440 øre (unes 150€), és car, però al final del dia, si es valorar tot que el s’ha fet no ho sembla.
Flåmsbana
MIRADOR STEGASTEIN
El Nærøyfjord és un dels fiords més bonics de Noruega. Com s’ha dit, si es realitza l’excursió mencionada anteriorment, es pot conèixer des de l’aigua. No obstant, també és aconsellable fer-ho des del mirador Stegastein. Està a 650 metres per sobre del fiord, així que es tenen unes vistes espectaculars del fiord d’Aurland i de les muntanyes.
Si no es disposa de cotxe, per arribar aquí hi ha diversos busos des de Flåm.
El preu de l’entrada del mirador és d’uns 325 øre (uns 32€).
Bergen és la segona ciutat més gran de Noruega per població i un dels principal destins del país. Està ubicada a la Vall de les set muntanyes i per aquest motiu compta amb preciosos miradors, el més famós és el Mount Fløyen.
Un altre dels principals atractius és el Bryggen, el barri històric de comerciants, les seves casetes de colors són precioses.
A més Bergen és considerada la porta d’entrada als fiords noruecs, així que des d’aquí es poden recórrer alguns i gaudir de la seva increïble naturalesa.
Bergen
Si es té previst entrar a la majoria de museus i atraccions de pagament de la ciutat, es recomanable comprar la Bergen Card per estalviar. El transport públic per tot Bergen està inclòs.
Fisketorget
Des del segle XIII, Bergen compta amb un mercat de peix, tot i que en aquells temps no era tan espectacular com el d’ara. A la planta superior del mateix edifici, el modern Torghallen, es troba l’oficina de turisme de Bergen. Allí hi ha tot tipus de peix fresc, inclús viu, sense dubte és un lloc típic de Bergen.
Si us agrada el salmó, aquí us podeu perdre hi ha molta varietat i es nota que és de qualitat, pels més curiosos, també es pot comprar carn de balena, pels que no els agrada el peix, no us preocupeu, et diuen que és un filet de vedella i t’ho creus.
I com a dada curiosa, l’espanyol és la llengua més parlada perquè allí treballen molts espanyols que busquen guanyar unes diners extres per a fer front a l’alt preu de la vida a Noruega.
Fisketorget
Bryggen
Possiblement Bryggen és la zona més famosa de Bergen. Aquest barri històric, conegut mundialment per les cases de colors que formen la imatge d ela ciutat, va ser residència dels comerciants de la Lliga Hanseàtica. Amb el pas dels anys, i després de patir diversos incendis, les casetes de fusta s’han anat deteriorant. Tot i això la zona té un encant especial.
Bryggen
Mariakirken
És l’edifici més antic de la ciutat. Aquest temple romànic data del segle XII i es distingeix per les dues grans torres que té. La seva visita és molt interessant, a l’igual que el cementiri annex. Un lloc on respirar pau al mateix moll de Bryggen.
Mariakirken
Interior de Mariakirken
Det Hanseatiske Museum og Schøtstuene museumsbutikk (Museu Hanseàtic)
És un dels edificis de fusta més antic del moll on es pot veure com vivien els comerciants de la Lliga Hanseàtica. De fet, la seva construcció de 1704 és la única que conserva el interior original. El museu consta de tres plantes on es veuen minúsculs dormitoris, les oficines, talles i magatzem.
Det Hanseatiske Museum og Schøtstuene museumsbutikk (Museu Hanseàtic)
L’entrada costa 100 øre (11€) i inclou l’accés a altres dos museus. Schøtstuene està a cinc minuts a peu del museu principal, allí és pot veure tres sales de reunions i una cuina. En temporada alta (de maig a setembre) també hi ha una llançadora gratuïta al Museu Noruec de la Pesca.
Bergenhus Festning
Aquesta fortalesa és una de les més ben conservades de Noruega. És un gran complex amb construccions que daten del segle XII, però també altres molt més actuals de després de la II Guerra Mundial. A l’època medieval va ser la residència del rei, després va agafar funcions militars fins que fa algunes dècades es fa servir per fer actes públics com concerts. És un recinte molt extens amb vàries zones enjardinades molt agradables per fer un passeig.
A més, hi ha el Bergenhus Festningsmuseum, un museu gratuït que mostra les diferents fases històriques del complex.
Bergenhus Festning
Dins de la fortalesa hi ha dos edificis que destaquen, el primer d’ells és Håkons Hall, aquesta sala construïda al segle XIII, quan regnava el reu Håkon. Llavors, Bergen era el centre polític de Noruega. S’utilitzava per a esdeveniments especials organitzats per la reialesa. Ara és la construcció medieval sense funció religiosa més antiga del país. L’entrada costa 80 øre (8€) per poder veure una reconstrucció de com lluïa per dins en la seva època.
Molt a prop de Håkons Hall hi ha la Torre Rosenkrantz, una imponent torre que va deixar de funcionar com a defensa per convertir-se en un mirador. Va començar essen una altra de les residències reials fins que Eirik Magnusson va morir al 1299. A partir de llavors es va fer famosa per les seves masmorres, on es tancava als habitants més temibles fins al segle XIX. L’entrada per veure les sales antigues i pujar a dalt costa 80 øre (8€).
Fløyen Panorama
Ubicat al nord-est de Bergen, el Mont Fløyen és el més famós dels set que hi ha a Bergen i ofereix unes magnífiques vistes de la ciutat i els seus voltants.
Es pot pujar caminant, tot i que també és pot pujar el Fløibanen, aquest preciós funicular panoràmic puja en tan sols 5 minuts. El bitllet costa 45 øre (4,50€) per trajecte.
Panoràmica de Bergen des de Fløyen Panorama
Bergen Domkirke
En ple centre de la ciutat s’alça una petita catedral d’origen medieval. És una construcció sense masses floritures, amb una façana i interior molt austers. Això si, l’edifici actual és el resultat de diverses reconstruccions al llarg dels segles.
El que perdura a pesar del pas del temps és una marca d’una bala de canó a la seva façana. Va impactar aquí durant una batalla entre bucs anglesos i holandesos al 1665. La catedral està rodejada d’un petit jardí ple de làpides, una petita mostra dels preciosos que són els cementiris de Noruega.
Bergen Domkirke
Fantoft Stavkirke
Aquesta preciosa església medieval es troba a mitja hora en transport públic des del centre de Bergen. Es tracta d’una reconstrucció, ja que l’original va ser destruïda al 1992 per un incendi intencionat. És una visita que val la pena, no només per l’edifici, sinó també per l’entorn en general. Està al mig d’un preciós bosc amb diversos camins per passejar i observar l’església des d’una altra perspectiva.
La forma més fàcil per arribar-hi des del centre ce Bergen és agafar el tramvia 1 en direcció a l’Aeroport i baixar a la parada Fantoft, a partir d’aquí, no es tarda més de 10 minuts caminant.
Fantoft Stavkirke
Trolltunga
Juntament amb el Preikestolen i Kjeragbolten, és la ruta més espectacular de Noruega. El camí per arribar a la famosa roca és complicat i exigent i està pensat per a senderistes avançats, en total s’han de recórrer 22 km amb 700 metres de desnivell.
Per pujar i baixar el Trolltunga és tarden unes 10 hores, cosa que complica bastant fer una excursió d’un dia des de Bergen, si no es disposa de cotxe de lloguer, l’opció més convincent és allotjar-se a Odda i agafar el bus que porta fins a principi de la ruta.
La temporada d’ascens al Trolltunga és del 15 de juny al 15 de setembre. A partir d’aquesta data comencen les nevades i es recomana anar-hi amb un guia. Des del 16 d’octubre al 18 de març està prohibit pujar-hi si no ets un expert.
Trolltunga
Bergen Kunsthall
Aquesta galeria d’art modern d’artistes noruecs com internacionals va canviant cada mes. Però no és un simple museu, sinó que també serveix com a recintes per a esdeveniments culturals. A més, també té un cafeteria i botiga de llibres. Una parada imprescindible per als amants de l’art contemporani. L’entrada costa 50 øre (5€).
Bergen Kunsthall
KODE Museums
Si us agrada l’art, no es pot deixar escapar aquests quatre museus diferents. El primer és d’artesania i disseny, el segon està tancat per remodelació, el tercer està dedicat a l’Edat d’Or noruega (especialment Edvard Munch) i el quart està dedicat a l’art contemporani amb obres d’artistes com Picasso o Miró. L’entrada única per als quatre museus costa 100 øre (10€).
Bergen va tenir la concentració més gran de malalts de lepra d’Europa a la segona meitat del segle XIX. De fet, la dolència també es coneix com a malaltia de Hansen, perquè va ser aquest físic noruec qui va descobrir el seu origen a Bergen. Per això, tres hospitals de la ciutat es van habilitar per atendre als malalts.
L’Hospital de Sant Jordi, el més antic, va tancar les seves portes al 1946 després de la mort dels seus dos pacients. Ara és un museu on es pot aprendre sobre la malaltia en qüestió i l’evolució de la medicina.
Akvariet i Bergen – Det Nasjonale Akvariet (Aquari de Bergen)
A uns 20 minuts caminant des del centre de Bergen es pot veure tot tipus de criatures marines. L’aquari té moltes activitat didàctiques dirigides especialment als nens, però interessants per a tots. Hi ha sessions per donar de menjar als pingüins, foques i diversos peixos, així como presentacions de cocodrils o lleons marins.
És la residència dels reis de Noruega quan es troben a Bergen. Com podem saber si hi són? Molt fàcil, només cal mirar si oneja la bandera, això significa que estan allí. L’edifici és espectacular, es va construir pel que va ser Primer Ministre del país de 1905 al 1907, que el va donar a l’estat després de la seva mort. Tot i que l’interior no es pot visitar, l’ambient és immillorable, està rodejat de jardins molt ben cuidats.
A més el fiord on està és una zona molt popular per banyar-se i prendre el sol a l’estiu.
Palau de Gamlehaugen
Troldhaugen
Edvard Grieg va ser un dels habitants més cèlebres de Bergen, el compositor noruec va viure a uns 10 km del centre, en una bonica vil·la. Ara s’ha convertit en museu per mantenir viva la seva memòria. La casa està ubicada al mig de la naturalesa, amb vistes al llac Nordås, un lloc ideal per a inspirar-se i compondre música. A l’interior es pot aprendre sobre la vida i obra de Grieg, així com contemplar el seu estimat piano Steinway.
Una visita molt divertida i didàctica per aprendre sobre la ciència. Hi ha fins a 75 instal·lacions interactives per comprendre temes complexos com l’obtenció de l’energia o la meteorologia. Com la majoria de museus d’aquest tipus, està pensat perquè els nens el gaudeixin.
Per als apassionats del Nadal, aquesta botiga és una parada obligatòria. Venen decoracions nadalenques de tot tipus, inclosos el Pare Noel tradicional dels països nòrdics, anomenat nisse. La botiga està a Bryggen.
Julehuset
Osterfjord
No ens oblidem d’una cosa imprescindible, conèixer algun dels fiords que voltegen la ciutat. Osterfjord és un dels més propers i bonics. La forma més senzilla de veure’l és amb un creuer des de Bergen. Dura unes 3 hores i arriba fins a Mostraumen, un canal molt estret per on impressiona passar per ell en vaixell.
Si es disposa de cotxe, una idea genial es dedicar un dia a explorar lliurement els voltants del fiord, el paisatge és preciós.
Osterfjord
SKUDENESHAVN
Skudeneshavn és el poble pesquer millor conservat de Noruega. Es troba a l’extrem sud de l’illa de Karmøy. Allí es pot gaudir del port i de centenars de cases blanques de fusta típiques del segle XIX.
Llavors, la pesca de l’arengada estava en un punt àlgid, i això va permetre que la regió prosperés ràpid. En l’actualitat, gràcies a un gran treball de manteniment per part dels seus propietaris, les cases es troben en molt bon estat.
El més bonic del poble és passejar sense pressa i gaudir del paisatge.
Si no es disposa de cotxe, es pot visitar fàcilment des de Haugesund en transport públic, agafant el bus 210.
Stavanger és la quarta del país per població però una de les més boniques. És coneguda com la ciutat del petroli ja que la seva economia esta centrada en la indústria del petroli. A més és la seu de la companyia Statoil, l’empresa extractora més gran de petroli i gas del món.
Gamle Stavanger (Casc Històric)
La Ciutat Vella o Gamle Stavanger és preciós i passejar-hi a peu és una delícia. Aquí et podràs enamorar de l’assentament més gran de cases de fusta al nord d’Europa.
Carrer de Gamle Stavanger
Sverd i Fjell
Es troba prop d’un barri residencial a les afores de Stavanger, accessible en bus. El monument consta de tres espases de 10 metres d’alt incrustades en una roca. Commemoren la històrica Batalla de Hafrsfjord que va succeir allí l’any 872, quan el rei Harald dominava tota Noruega.
L’espasa més gran representa al victoriós rei Harald, mentre que les altres dues, una mica més petites, representen als reis vençuts. A part de la llegenda, el monument és un símbol de la pau, ja que les espases estan incrustades en roca sòlida, on mai podran ser retirades.
Les tres imponents espases
Lysefjord
La millor forma de conèixer els fiords és sempre en un creuer. El Lysefjord és un dels més bonics de Noruega, a part de ser uns dels més accessibles, està a prop de Stavanger. Com s’ha dit abans, el Preikostolen es troba sobre aquest preciós fiord i les vistes des de dalt són increïbles.
Els creuers duren unes 3 hores i es poden veure les coses més espectaculars del fiord, el preu és d’unes 450 øre (uns 48€), però val la pena.
Si es viatja en temporada alta, és millor fer una reserva al creuer. Fora de temporada alta es pot fer la reserva el dia abans, així pot mirar si farà bon temps o no.
Lysefjord
Preikestolen
És una de les formacions rocoses més icònica dels fiords noruecs i un atractiu natural. De fet, és l’atracció més visitada de la regió de Stavanger, formada més de 10.000 anys amb el desgel del glaciar. Amb el temps, enormes blocs de roques van ser arrastrats i la naturalesa va anar esculpint aquesta verdadera obra d’art: un altiplà de forma natural quadrat amb una vista espectacular del fiord, que en alguns punts arriba a ser tan profund com l’altura de la muntanya.
Aquesta ruta de senderisme transcórrer per un paisatge empinat, submergit en meravellosos boscos de bedolls, fins arribar a una altura de 604 metres, des d’on es pot veure el Lysefjord. Tot i ser molt famós, és bastant nou. El seu descobriment es deu a un esportista, Thomas Peter Randulff que va descobrir Preikestolen mentre viatjava en vaixell pel Lusefjord. Quan el va veure, es va proposar a pujar-hi. A partir d’aquest fer, el Preikestolen va començar a agafar fama, i les xarxes socials (Instagram, preferentment) el van catapultar a l’estrellat. Avui en dia, són pocs els que visiten Stavanger i no pugen a aquest imperdible mirador.
Preikestolen
Per arribar-hi cal bastant esforç físic, tot en comparació amb altres caminades famoses d’aquest país, per exemple el Trolltunga i el Kieragboten són relativament fàcils.
El primer que s’ha de fer és agafar un ferri des de Stavangern fins a Tau, i des d’aquí agafar un dels busos que arriben al punt inicial de la caminada. Un cop aquí comença un sender de quasi 4 km (només d’anada) que presenta un desnivell de 334 metres. El temps en recorre’l dependrà de l’estat físic de cadascú. Si s’està en forma, l’ascens no serà de més de dues hores, No obstant, el millor és pujar-lo amb tranquil·litat, a pas lent, mentre es gaudeix de les vistes. El fiord es veu recent al punt més alt, però fins al cim es travessen valls i llacs preciosos.
Algunes coses a tenir en compte abans de pujar-hi:
Anar ben equipat, és a dir, portar calçat de muntanya i abric, perquè el clima pot canviar bruscament. Tal és així que pots començar l’ascens amb un sol espectacular i al cap d’una estona està dins d’una tempesta.
El camí està molt ben senyalitzat, tot i que en dies de boira hi ha poca visibilitat, pel que caldrà està atent.
Una altra coses necessària es informar-se prèviament de les condicions meteorològiques. Si el pronòstic indica mal temps, millor no pujar-hi. El terreny humit dificulta l’ascens i, per molt que el sender està ben equipat, caldrà tenir el doble de compte. Aquests tipus de travesses són per gaudir i treure-les profit i no per passar un mal moment. Abans de pujar al bus de Tau, el conductor de torn t’aconsellarà si pujar o no, depenent de les condicions. És millor fer-li cas, ells coneixen la zona millor que ningú.
La temporada oficial per fer la ruta és de maig a setembre, tot i que, amb una mica de sort, pot començar a finals de març fins a finals d’octubre (tot dependrà del clima).
Durant els mesos de juliol i agost és quan més gent hi ha fent l’excursió, pel que és recomanable agafar el primer bus, ja que a meitat del sender ja es comença a ompli de gent, i perd part de l’encant.
Flørlitrappene (Escala de Flørli)
Un altre gran desafiament als voltants de Stavanger és pujar les 4444 escales de Flørli, que porten a 741 metres d’altitud.
Les escales de fusta més llarga del món, en que en algunes seccions són angostes i la pendent molt empinada. Però hi ha un cable que serveix de passamà, cal anar en compte i anar a poc a poc. De totes formes hi ha plataformes de descans que són excel·lents per recuperar l’alè i parar per apreciar les vistes, inclús si ten penedeixes, es pot donar la volta i tornar.
Un dels millors punts de vista al camí de Flørli és el telefèric que es troba sobre l’escala número 2.000.
Tot i que les vistes durant la pujada són espectaculars, la verdadera meravella està dalt, la panoràmica des d’aquí es preciosa. Per tornar al poble i al moll, el millor és seguir Rallarstien, que era la ruta utilitzada pels treballadors d ela construcció durant les obres inicials, fins que es va instal·lar el telefèric.
Flørlitrappene
Kjeragbolten
També ubicada al Lysefjord, és la tercera ruta de senderisme més famosa de Noruega, juntament amb el Preikestolen i el Trolltunga. De fet, també es pot observar des de baix, mentre es navega en creuer.
Prop del Preikostolen i Trolltunga, està situat més amunt que el Preikestolen, pel que el recorregut és més complicat i tècnic.
És fàcilment accessible des de Stavanger. Si no es disposa de cotxe, és aconsellable agafar un bus que et deixa directament al punt inicial de la ruta. El trajecte d’anada i tornada costa 630 øre (uns 67€) i et deixa 6 hores per poder fer el recorregut.
El bus només funciona diàriament de juny a agost i els caps de setmana de setembre, fora d’aquestes dates la caminada pot ser més perillosa per les condicions meteorològiques adverses, així que es desaconsella fer-la.
Kjeragbolten
HEDDAL STAVKIRKE
L’església de fusta de Heddal es troba a la petita localitat de Heddal, a unes dues hores en cotxe des d’Oslo. Aquesta església de fusta, que data del segle XIII és la més gran de Noruega construïda amb aquest material.
Avui en dia conserva les funcions litúrgiques de qualsevol temple luterà.
Si es té pensat entrar a la majoria de museus i atraccions de pagament d’Oslo, és recomanable comprar la Oslo Pass per estalviar-se un diners. El transport públic a tots els llocs d’interès està inclòs, cosa que facilita molt conèixer la ciutat.
Operahuset Oslo
L’edifici més cridaner d’Oslo és el de l’Òpera, inaugurada al 2008. Va ser dissenyada pel prestigiós estudi d’arquitectes noruec Snøhetta. Es van inspirar en blocs de gel, d’aquí la impressió que la construcció surti de l’aigua i els tons freds de marbre. El més especial de l’edifici és que es pot recórrer fins a pujar al terrat. Des d’allí hi ha unes boniques vistes panoràmiques. Els espais interior estan decorats de fusta, al més pur estil nòrdic, així la calidesa de l’interior contrasta amb l’exterior. Té tres sales per a espectacles, tot i que també s’han fet concerts al terrat i en algunes ocasions especials al vestíbul.
Es pot visitar amb un tour guiat en anglès de 50 minuts. Costa 100 øre (uns 11€).
Operahuset Oslo
Karl Johans Gate
És el carrer principal d’Oslo, que connecta l’Estació Central amb el Palau Reial. És el centre comercial de la ciutat, amb multitud de botigues, bars i restaurants. A més, en el transcurs d’aquesta avinguda es troben la majoria dels atractius: el Parlament, el Teatre Nacional, la Catedral o la impressionant Universitat. Donar un passeig per aquí és obligatori.
Oslo Domkirke
En plena ciutat s’alça la seva principal catedral, construïda a finals del segle XVII, encara es conserven tres elements originals: el púlpit, el retaule i l’òrgan. Es va fer una gran restauració al 1950 amb la intenció de tornar-li el seu aspecte barroc. Allí ha tingut lloc històricament les bodes i funerals de la família reial i el govern noruec.
Al jardí que la voreja hi ha un detall, una figura amb un cor on posa en noruec i anglès “El més important de tot és l’amor”, és un record a les víctimes dels atemptats que va patí el país al 2011.
Oslo DomkirkeInterior de l’Oslo Domkirke
Stortinget (Parlament de Noruega)
Van passar uns quants anys des de que es va establir el Parlament de Noruega al 1814 fins que es va trobar un edifici on reunir-se. L’actual Parlament va ser inaugurat al 1866. El seu disseny amb maons grocs destaca per la part semicircular al centre, on també es realitzen les sessions plenàries.
Es fan tours guiats gratuïts cada dissabte a les 10 i a les 11:30 hores. A l’estiu es fan tours diaris. És una bona oportunitat per veure l’interior i conèixer la història de l’edifici i la política noruega. No es necessari reservar, simplement cal estar a la porta del darrera de l’edifici, al carrer Akersgata.
Un dels edificis més emblemàtics d’Oslo és el seu imponent Ajuntament. Consta d’una estructura central amb dues torres laterals de maó fosc. Allí se celebra cada any la cerimònia d’entrega del Premi Nobel de la Pau. La construcció va començar al 1931, però lamentablement va haver-se d’interrompre per la II Guerra Mundial i no es va inaugurà fins al 1950. Des de llavors, s’ha guanyat l’amor dels habitants de la ciutat. Va ser escollit com estructura del segle en una votació popular. Es pot visitar lliurement per l’interior. A més entre juny i agost es fan visites guiades en anglès per l’edifici, a les 10, 12 i 14 hores sense reserva necessària.
Rådhuset
Det Kongelige Slott (Palau Reial)
A un extrem del Karl Johan Gate hi ha l’imponent Palau Reial. La majoria dels membres de la família reial tenen el seu espai de treball a aquest gran edifici. A més és la residència oficial dels reis de Noruega des de 1849.
A l’estiu es realitzen quatre tours guiats al dia en anglès, que cal reservar a partir de l’1 de març a través de Ticketmaster.
La part que està oberta al públic durant tot l’any és el pac de rodeja el Palau. A més, cada dia a les 13:30 es pot veure el canvi de guàrdia.
El parc exposa més de 200 escultures de Gustav Vigeland. Les més destacades són el monòlit format per figures humanes “La roda de la vida” i el en enfadat.
De fet, és el parc més gran del món amb figures d’un sol artista. El propi escultor també va dissenyar l’estructura del parc, que té un gran passeig central de quasi un quilòmetre de llarg.
Es pot arribar a la parada Vigelandparken amb el tramvia 12 des del centre d’Oslo. Està obert 24 hores i l’accés és lliure.
En Nen Enfadat és un símbol de la ciutat d’Oslo
Nasjonalmuseet
L’exposició permanent té obres de pintors noruecs, així com gran figures internacionals des del romanticisme fins a mitjans del segle XIX. L’estrella de la col·lecció és “El crit” d’Edvard Munch. També es troba aquí l’escultura més famosa de Rodin, “El pensador”.
A part de veure una de les obres més famoses del món, també es pot posar a proba els dots artístics, hi ha una sala on pengen dibuixos que els visitants fan inspirant-se en una escultura de Vigeland que hi ha al centre.
L’entrada costa 100 øre (uns 11€), tot i que per als joves és gratuït.
La fortalesa es va construir al voltant del 1300 com a residència reial. Està ubicada en una localització estratègica, ideal per a tenir controlat els voltants del fiord d’Oslo. Va se assetjada diverses vegades, però mai va arribar a ser conquerida per cap exèrcit enemic. Actualment hi ha el Museu Noruec de la Defensa i el Museu de la Resistència. També hi ha un espai per al Ministeris de defensa i de Medi Ambient.
A la plaça del davant de la fortalesa hi ha un monument nacional que commemora a les víctimes de la Segona Guerra Mundial.
Fent-ho en un vaixell és una forma genial de conèixer la naturalesa que hi ha al voltant de la capital noruega. Hi ha moltes illes i pobles molt bonics. S’omplen de gent a l’estiu, la millora època per passejar en canoa o pescar.
Oslofjorden
Península de Bygdøy
És una àrea residencial, tot i que la construcció de varis museus han convertit Bygdøy en una de les zones més turístiques d’Oslo. A part del museus, és recomanable dedicar-li un tarda als seus boscos, i si es viatja a l’estiu, les platges.
Tot i que sembla una mica allunyat de la ciutat, es pot arribar fàcilment. Es pot agafar un vaixell al moll de davant de l’Ajuntament per 60 øre (uns 6€) o es pot arribar amb el bus 30.
Península de Bygdøy
Norsk Folkemuseum (Museu del Poble Noruec)
Hi ha dues zones diferenciades, una sala d’exposicions coberta que mostra objectes antics i un gran espai exterior amb 155 habitatges tradicionals de diferents parts de Noruega. També hi ha una zona de granja d’animals. No es pot pedrer l’església de fusa medieval que hi ha dins del museu. Es va traslladar aquí des del poble de Gol, al nord d’Oslo.
Es poden descobrir tres embarcacions víkings. i no són tres vaixells qualssevol, sinó que es consideren els millors conservats del món. Es van trobar després de més de 1000 anys enterrats en tres tombes reials per a guiar cap als seus propietaris al regne dels morts.
A part dels vaixells hi ha objectes com teixits o trineus de l’època.
L’entrada costa 100 øre (uns 11€). La mateixa entrada dóna dret a visitar el Museu d’Història les 48 hores següents.
Després dels vaixells víkings, impressiona veure l’embarcació que ha resistit a vàries expedicions polars. El Fram ha estat tant al Pol Nord com a l’Antàrtida en tres expedicions diferents fins a principis del segle XIX. Ara es poden visitar per dins així com aprendre sobre les exploracions polars més rellevants de Noruega. A més, és un pla divertit per fer a Oslo amb nens, ja que tenen algunes joguines com per exemple comprovar si podrien tirar el pes d’un trineu. L’entrada costa 140 øre (uns 14€).
La nau polar Fram va servir per conèixer millor els pols de la Terra.
Botanisk Hage (Naturhistorisk Museum)
Aquest jardí botànic es va crear al 1814 per fomentar la conservació i la recerca de les plantes. Hi ha més de 550 espècies tant autòctones com d’altres parts del món.
L’esquí és un dels esports més populars de Noruega per raons obvies. Per això hi ha un museu dedicat a la història de l’esquí. Repassa els 4000 anys d’història d’aquesta activitat, amb objectes de vàries expedicions polars. A més allí hi ha l’imponent trampolí d’esquí amb capacitat per a 70.000 espectadors. A l’estar elevat, hi ha bones vistes sobre la ciutat.
Una activitat molt divertida és tirar-se en tirolina per sobre del trampolí d’esquí. Només es pot fer durant els mesos d’estiu.
L’entrada costa 130 øre (uns 14€).
Holmenkollen
FREDRIKSTAD
Fredrikstad és la sisena ciutat més poblada de Noruega, no obstant, el seu principal atractiu és el seu casc històric, una de les ciutats fortificades millor conservades del nord d’Europa. La ciutat va ser fundada al 1567 per Fredrik II de Dinamarca i en els seus inicis va tenir molta importància en la defensa de Noruega.
Dinamarca té una economia capitalista de mercat amb un estat de benestar extens, i ocupa, segons algunes publicacions, el nivell més elevat d’igualtat de la renda del món. Dinamarca és un país ric i modern, amb un dels estàndards de vida més elevats d’Europa. La llengua nacional, el danès, està molt relacionada amb el suec i el noruec, llengües pròpies dels altres països escandinaus amb els quals Dinamarca té enllaços culturals i històrics molt importants. El 82% de la població de Dinamarca, i el 90,3% dels danesos són membres de l’Església luterana. El 9% de la població és estrangera, la gran majoria provinents d’altres països escandinaus.
Clima
Malgrat que Dinamarca està situada entre dos mars, el Bàltic i el mar del Nord, les precipitacions anuals són moderades, d’entre 700 i 800 mm a l’oest i d’entre 500 i 600 mm a l’est. Les temperatures són equilibrades, al mes de juliol hi ha una mitjana de 16 °C a la zona del mar del Nord i a l’est, a Sjælland, pot arribar a 18 °C. Les temperatures diürnes són sobre els 20 °C mentre que les nocturnes són al voltant dels 13 °C. A l’hivern la influència del corrent del Golf i del seu derivat, el corrent de l’Atlàntic Nord, es fa notar fent que les temperatures no baixin excessivament, a tot el país les temperatures es mantenen a prop del punt de congelació, uns 2 °C durant el dia i al voltant de -3 °C a la nit. La temperatura de l’aigua a la costa varia des del 3 °C a l’hivern fins als 17 °C a l’estiu.
Economia
L’economia de Dinamarca opera amb mercats eficients, amb estàndards de vida superiors a la mitjana Europa. L’economia danesa és moderna, amb tècniques agrícoles d’alta tecnologia, una moneda estable i una alta dependència del comerç internacional. La taxa d’atur és baixa (2% el 2008), i el govern ha aplicat polítiques amples de benestar. Tot i ser un petit país, Dinamarca és un exportador net d’aliments i energia, i gaudeix d’un superàvit en la seva balança de pagaments. Dinamarca és l’economia més competitiva i dinàmica de la Unió Europa, segons el Report del Fòrum Econòmic Mundial del 2008. A més ha estat catalogat com el millor país per a fer negocis del món.
Dinamarca és membre de la Unió Europea, i ha implementat i superat els criteris de convergència per adoptar l’euro, però la població s’hi va oposar en un referèndum el 2000, tot i que la corona danesa està fixada amb l’euro mitjançant el Mecanisme de Taxa de Canvi Europeu.
Dinamarca és la llar de moltes companyies multinacionals, entre les quals: A. P. Moller-Maersk Group, Danfoss, Lego, Bang & Olufsen, Carlsberg, Vestas, Novozymes i les farmacèutiques Lundbeck i Novo Nordisk. Dinamarca també és coneguda pel seu moviment de cooperativa quant a l’agricultura i per la seva indústria d’aliments (Danish Crown i Aria Foods).
Els danesos tenen una perspectiva positiva del comerç lliure; en una enquesta recent, el 76% va respondre que la globalització és bona. El 70% del comerç es realitza dins la Unió Europea.
Història
Les troballes arqueològiques més antigues de Dinamarca daten del 130.000 al 110.000 aC, durant el període Interglacial Riss-Würm. El territori ha estat habitat des del 12500 aC i hi ha proves de la pràctica de l’agricultura des del 3900 aC. L’Edat de bronze nòrdica (1800 al 600 aC) a Dinamarca fou caracteritzada per la construcció de túmuls, els quals deixaren diversos objectes com ara els lurs i el carro solar de Trundholm. Durant l’Edat de ferro preromana (del 500 aC a l’1 dC), els grups nadius començaren a migrar cap al sud, tot i que els primers danesos arribaren al país entre l’Edat de ferro prerromana i l’Edat de ferro germànica, durant l’Edat de ferro romana (1 al 400 dC). Les províncies romanes mantenien relacions i rutes comercials amb les tribus nadiues de Dinamarca; de fet, s’han trobat monedes romanes en territori danès. L’evidència d’una influència cultural celta significativa data d’aquest període i es reflecteix en la troballa del calderó de Gundestrup. Els historiadors creuen que abans de l’arribada dels precursors dels danesos, que hi arribaren de les illes daneses de l’est (Sjælland i Escània) i parlaven una forma primerenca de germànic septentrional la major part de Jutlàndia i algunes illes eren habitades pels juts. Aquests foren convidats a emigrar a la Gran Bretanya com a mercenaris del rei britònic Vortigern, i els foren donats els territoris sud-orientals de Kent, l’Illa de Wight, i altres àrees. Foren, posteriorment, absorbits pels invasors anglesos i saxons. La població juta que romangué a Jutlàndia fou assimilada pels danesos.
Els víkings
Els víkings escandinaus expulsaren els angles i juts de Jutlàndia i s’hi establiren. Els víkings eren guerrers i navegants escandinaus els quals dominaren els mars d’Europa. Exploraren i colonitzaren Islàndia, Groenlàndia, i Vinland. Gràcies a llurs habilitats en la construcció de vaixells, saquejaren i conqueriren regions de França i les Illes Britàniques. També reeixiren en l’establiment de rutes comercials entre les costes i els rius d’Europa, que s’estenien des de Groenlàndia fins a Constantinoble mitjançant els rius russos. Dinamarca així es convertí en una potència nord-europea.
Els danesos s’unificaren i es convertiren oficialment al cristianisme el 965 dC sota el regnat de Harald Blåtand, la història del qual està registrada en les Pedres de Jelling. El seu fill, Sven I, conquerí Anglaterra entre el 1013 i el 1014. Canut II estengué el regne, el qual inclogué Noruega i la regió meridional de Suècia. Després de la seva mort, la unió amb Anglaterra i Noruega es dissolgué, i Dinamarca entrà en un període de guerres civils i violència.
Posteriorment, durant els segles xii i xiii els danesos continuaren expandint els seus dominis i conqueriren la major part dels territoris costaners del mar Bàltic, establint un reialme poderós i pròsper. Amb el progrés econòmic, el feudalisme danès arribà al seu zenit i es desenvoluparen la indústria pesquera i la ramaderia, i sorgí un grup de mercaders i artesans important. Tanmateix, les discòrdies entre la noblesa i la corona forçaren el rei, Eric V a signar la Carta Magna danesa, o carta de privilegis, per mitjà de la qual la corona se subordinava a la llei i el Danehof, una assemblea de nobles, es convertia en una institució administrativa.
Durant el regnat de Valdemar IV i la seva filla Margarida I el regne tornà a enfortir-se i, després de la Batalla de Falköping, Margarida féu que el fill de la seva germana, Eric de Pomerània fos coronat rei de Dinamarca, Noruega i Suècia, en la Unió de Kalmar. Suècia s’independitzà i tornà a unificar-se en diverses ocasions. Davant la repressió brutal de Cristià II, la situació es resolgué el 17 de juny de 1532 quan el rei suec Gustau Vasa conquerí la ciutat d’Estocolm, i declarà la independència definitiva de Suècia. Dinamarca i Noruega romangueren en una unió personal fins a la resolució del Congrés de Viena el 1814.
Era moderna
El rei Cristià IV de Dinamarca atacà Suècia en la Guerra de Kalmar de 1611 al 1613, però no aconseguí el seu objectiu de forçar Suècia a reunificar-se amb Dinamarca. La guerra no provocà cap canvi territorial, però Suècia fou forçada a pagar una indemnització de guerra d’1 milió de riksdaler de plata, quantitat coneguda com el pagament d’Älvsborg. Cristià féu ús dels diners per a fundar diversos pobles i fortaleses, entre els quals, Glückstadt (fundada com a rival d’Hamburg, Christiania (després de l’incendi que destruí la ciutat original), Christianshavn, Kristianstad i Kristiansand. Cristià també construí un gran nombre d’edificis, entre els quals, Børsen, Rundetårn, Nyboder i el castell de Rosenborg. Inspirat en la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, fundà la Companyia danesa i planejà prendre Sri Lanka com a colònia, però la companyia només pogué aconseguir Tranquebar en la costa índia.
En la Guerra dels Trenta Anys, Cristià provà de convertir-se en el líder dels estats luterans d’Alemanya, però fou derrotat en la Batalla de Lutter en la qual un exèrcit catòlic, sota el comandament de Albrecht von Wallenstein ocupà i saquejà Jutlàndia. Dinamarca evità donar cap concessió territorial, però la intervenció del rei suec Gustau II Adolf a Alemanya fou vista com un senyal que el poder militar de Suècia estava creixent mentre que la influència danesa en la regió estava en declivi. El 1643, l’exèrcit suec envaí Jutlàndia i el 1644 Skåne. El 1645, en el Tractat de Brömsebro, Dinamarca cedí Halland, Gotland, les últimes regions d’Estònia, i diverses províncies de Noruega. El 1657, el rei Frederic III declarà la guerra a Suècia i marxà cap a Bremen-Verden. Fou derrotat i els exèrcits de Carles X Gustau conqueriren Jutlàndia i Fiònia, així com la major part de Sjælland abans de signar el Tractat de Roskilde el febrer de 1658, el qual donà a Suècia el control d’Escània, Blekinge, Trøndelag i l’illa de Bornholm. Carles X Gustau es penedí de no haver destruït completament Dinamarca, i l’agost de 1658 començà un setge de dos anys de Copenhaguen però no aconseguí conquerir-la. En el tractat de pau següent Dinamarca aconseguí mantenir la seva independència i reprendre el control de Trøndelag i Bornholm.
Dinamarca assajà de reprendre el control d’Escània en la Guerra d’Escània (1675-1679) però fracassà. Després de la Gran Guerra del Nord (1700-1721), Dinamarca aconseguí restaurar el control d’aquelles regions del Ducat de Schleswig i Holstein governades per la casa de Holstein-Gottorp. Dinamarca prosperà durant les últimes dècades del segle XVIII atesa la seva neutralitat que li permeté comerciar amb tots dos costats en les guerres contemporànies. En les Guerres Napoleòniques, Dinamarca al començament provà de tenir una política de neutralitat per a continuar amb el comerç lucratiu amb l’Imperi Francès i amb el Regne Unit, i s’uní a la Segona Lliga de la Neutralitat Armada amb l’Imperi Rus, Suècia i Prússia. El Regne Unit el considerà com a acte hostil i atacà Copenhaguen el 1801 i 1807. Dinamarca llavors decidí aliar-se amb Napoleó. El control britànic de les rutes marítimes entre Dinamarca i Noruega fou desastrós per a l’economia de la unió, i Dinamarca es declarà en fallida. El Congrés de Viena demandà la dissolució de la unió entre Dinamarca i Noruega, la qual fou confirmada en el Tractat de Kiel de 1814. Dinamarca havia tingut l’esperança de restaurar la unió escandinava el 1809, però aquestes esperances foren destruïdes quan els estaments de Suècia rebutjaren la proposta per a permetre Frederic VI de Dinamarca succeir a Gustau IV Adolf de Suècia que havia estat deposat, i en comptes, donaren la corona a Carles XIII. Noruega formà una unió amb Suècia que durà fins a 1905. Dinamarca conservà les colònies d’Islàndia, les Illes Fèroe i Groenlàndia. A més de les colònies nòrdiques, Dinamarca mantingué el control de l’Índia Danesa (Tranquebar) de 1620 a 1869, la Costa Daurada Danesa (Ghana) de 1658 a 1850, i les Índies Orientals Daneses (les Illes Verges Americanes) de 1671 a 1917.
El moviment nacional i liberal danès cresqué durant la dècada de 1830, i després de les Revolucions de 1848, Dinamarca es convertí, pacíficament, en una monarquia constitucional el 5 de juny de 1849. Després de la Segona Guerra de Schleswig, el 1864, Dinamarca fou forçada a cedir Schleswig i Holstein a Prússia. Dinamarca retornà a la seva política tradicional de neutralitat, la qual conservà durant la Primera Guerra Mundial.
Segles XX i XXI
Després de la derrota d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial, el Tractat de Versalles oferí la regió, aleshores alemanya, de Slesvig-Holstein a Dinamarca. Amb por d’un irredemptisme alemany, Dinamarca refusà considerar reprendre aquests territoris i insistí a fer un plebiscit per al retorn de Schleswig. Els dos Plebiscits de Schleswig tingueren lloc el 10 de febrer i el 14 de març. El 10 de juliol de 1920, després del plebiscit i la signatura del rei (del 6 de juliol) en el document de reunió, el rei Cristià X cavalcà cap a la frontera antiga. La reunificació del Nord de Schleswig (Sønderjylland) se celebra cada 15 de juny a Valdemarsdag.
La invasió alemanya de Dinamarca el 9 d’abril de 1940, només tingué dues hores de resistència militar abans que el govern danès es rendís. La cooperació econòmica entre Alemanya i Dinamarca continuà fins al 1943, quan el govern danès refusà continuar cooperant i l’armada danesa enfonsà els seus vaixells i envià la majoria dels seus oficials a Suècia. Durant la guerra, el govern donà molt suport als jueus que vivien dins el país, i la resistència aconseguí fer sortir la majoria dels jueus a Suècia. Dinamarca encapçala moltes operacions internes o de sabotatge en contra de les instal·lacions alemanyes. Islàndia trencà els enllaços polítics amb Dinamarca i es convertí en una república independent. El 1948, les Illes Fèroe reberen autonomia. Després de la guerra, Dinamarca es convertí en un dels membres fundadors de les Nacions Unides i l’OTAN, i el 1973, s’uní a la Comunitat Econòmica Europea (en l’actualitat la Unió Europea) al mateix temps que el Regne Unit i Irlanda, en un referèndum públic. Groenlàndia rebé autonomia el 1979. Ni Groenlàndia ni les Illes Fèroe són membres de la Unió Europea; les illes declinaren fer-se membres el 1973, i Groenlàndia se separà de la comunitat el 1986, a causa de les polítiques pesqueres de la comunitat.
Horaris
Horaris
Comerços: 09:00-18:00 (de dilluns a dijous), 09:00-19:00 (divendres) i 09:00-14:00 (dissabtes).
Supermercats: 09:00-20:00.
Restaurants: 11:30-14:30 i 17:30-20:30*
*Hi ha locals que obren fins més tard, però per sopar no convé arribar més tard de les 20:00 si no volem trobar-nos amb la cuina tancada.
Moneda
Corona danesa (DKK).
1 € equival a aproximadament 7,4 DKK
El més pràctic és consultar a quan està just abans de viatjar-hi, per assegurar-te que t’apliquen un canvi just quan canviïs allí.
Per canviar moneda es pot acudir als bancs, que solen tenir una taxa de canvi relativament bona, o a les cases de canvi que hi ha distribuïdes per Copenhague.
Hi ha bitllets de 50, 100, 200, 500 i 1000 DKK, i monedes de 25 y 50 øre (1 corona es divideix en 100 øre), 1, 2, 5, 10 i 20 DKK.
Les targetes Visa i Mastercard s’accepten en la majoria de establiments (i al tractar-se d’una moneda diferent, es recomanable pagar amb targeta sempre que es pugui). En molts llocs s’accepten euros, però és probable que et tornin el canvi en corones daneses.
Ús de mòbils
Red GSM compatible amb la resta d’Europa
Prefix per trucades a España: +0034
Prefix per trucades a Dinamarca:+0045
Telèfons d’interès
Emergències, policia i ambulància: 112
Ambaixada Espanyola: (+45) 35424700
Seguretat
Copenhague és una ciutat totalment segura, però en alguns llocs, especialment turístics (i sobrer tot en temporada alta) cal tenir en compte amb els carteristes. També convé evitar de nit algunes zones de Noorebro i Nordvest. Tampoc perdis de vista les teves pertinències en les estacions de transport públic ni a l’aeroport.
Al centre de Copenhague es troba la Rådhuspladsen (Plaça de l’Ajuntament), una gran plaça presidida por una escultura de Hans Christian Andersen i en la que desemboca la part sud del famós carrer Strøget.
Rådhuspladsen
Antigament, aquesta plaça era un mercat de fenc i una de les portes d’entrada a la ciutat, com han demostrat les restes de fortificacions trobades al seu voltant. A mitjans del segle XIX aquestes fortificacions van ser derruïdes per destinar aquest espai a una gran exposició.
Rådhuspladsen
Finalment, a finals del segle XIX es va decidir construir-hi el nou ajuntament. Així va ser com la Rådhuspladsen es va convertir en un dels centres neuràlgics de Copenhague.
Què hi ha a la Rådhuspladsen:
L’Ajuntament de Copenhague, que es reconeix pel seu aspecte rogenc i la seva torre del rellotge. Fa ser inaugurat al 1905 i és obra de Martin Nyrop, que es va inspirar en l’Ajuntament de Siena. Es pot recórrer el seu interior amb visites guiades, per poder apreciar el rellotge astronòmic de Jens Olsen (que proporciona un calendari per als pròxims 500.000 anys), el gran Saló Principal o pujar a la torre i gaudir de Copenhague des de les altures.
La Politikens Hus, seu de Politiken, un dels diaris més importants de Dinamarca.
La Industriens Hus, un modern edifici completament envidriat i seu de la Confederació de Indústries Daneses.
El Palace Hotel, al costat de l’edifici de l’Ajuntament, que també compta amb una torre punxeguda (tot i que molt més baixa).
La Font del Drac, esculpida en bronze a principis del segle XX, obra de Thorvald Bindesboll i Joakim Skovgaard. En ella es pot apreciar un drac lluitant contra un bou i altres monstres de la mitologia escandinava.
La Verjrpigerne (Noia del Temps), una escultura daurada que rotava segons el temps que feia (la noia sortia amb un paraigües quan havia de ploure i amb una bicicleta quan havia de fer sol). Tot i que ara no funciona, encara poden apreciar-se les dues figures. Es troba a la cantonada entre l’H.C. Andersen Blyd amb Vesterbrogade, a la torre de Rishshuset. Es reconeix ràpid per l’enorme baròmetre que hi ha sota.
La columna coronada per figures dedos músics tocant el lur, un instrument molt utilitzat pels pobles escandinaus durant l’Edat Mitja.
L’esculturadeHans Christian Andersen, escriptor de contes infantils més famós del país.
Columna dels músics de lur
A més, al voltant de la Rådhuspladsen hi ha bastants bars i discoteques i una de les principals estacions de bus de Copenhague, pel que és una zona sempre animada.
Direcció: Rådhuspladsen, 1599 Copenhague.
Transport:
Tren: estació central de Copenhague.
Autobús: nº 10, 11A, 12, 26 i 33.
Strøget
El carrer més famós de Copenhague és Strøget i és el carrer per a vianants més llarg d’Europa, rodejada de botigues i restaurants, mils de persones hi transiten cada dia (en concret, les estadístiques indiquen unes 125.000 persones).
La zona de Strøget a Copenhague és la més animada de la ciutat
Strøget es va crear als anys 60 del segle XX com a via d’escapament a la intensa circulació de vehicles que estava turmentant al centre de Copenhague. Amb el pretext d’unes vacances de Nadal, l’Ajuntament va tancar el carrer al trànsit i ja l’ha mantingut fins ara. Avui en dia es pot gaudir d’una gran xarxa de carrers per a vianants que el rodegen i que s’han anat estenent per Copenhague des de fa dècades.
Realment, Strøget no és un sol carrer, sinó que posseeix ramificacions de carrers més petits que s’estenen per totes les direccions, com Frederiksberggade, Østergade, Nygade, Vimmelskaftet, Amagertorv.
És quasi impossible que visitar Copenhague i no passar per Strøget, ja que aquest limita amb dues places molt transitades: a l’oest per la Rådhuspladsen; i a l’est per la Kongens Nytorv, rodejada per edificis històrics i presidida per l’estàtua de Christian V a cavall.
A Strøget hi ha nombroses botigues de luxe
Al tractar-se d’un carrer molt transitat també per turistes, està plena de botigues de souvenirs on comprar postals o algun record de la ciutat.
Per menjar per aquí, no hi ha problema, doncs hi ha una infinitat de restaurants i cafeteries per a tots els gustos i pressupostos.
El millor de Strøget és l’ambient, la gent que ve i ve, els músics i els artistes que amenitzen el passeig, les terrasses tan acollidores, etc.
Direcció: Strøget, Copenhague.
Trasnport: Metro: Kongens Nytorv
Kogens Nytorv
Una de les places més famoses de Copenhague és la Kongens Nytorv, en ple centre de la ciutat i rodejada d’edificis històrics com el Teatre Reial o l’Hotel d’Anglaterre.
L’Hotel d’Angleterre és un dels edificis històrics de la plaça
La plaça està presidida per l’estàtua eqüestre del Rei Christian V, que va ordenar posar-hi llambordes, i d’ella parteixen algunes de les principals artèries de la capital danesa, com el carrer Strøget o el canal de Nyhavn.
Aquesta ubicació no és causal, i de fet el monarca va manar la reconstrucció per la seva posició estratègica, amb fins militars, doncs es trobava a la mateixa distància de totes les muralles de la ciutat.
La estàtua de Christian V, inspirada en l’estàtua de Lluís XIII que presideix la Place des Vosgues a París, l’estàtua eqüestre de Christian V mostra al monarca vestit com un emperador romà.
Realment, hi hagut dues versions d’aquesta escultura, que originalment, al segle XVII, va ser veta amb plom pel francès Lamoureux. Però per un problema d’estabilitat (un dels peus del cavall estava aixecada i no se sostenia bé) al 1939 es va decidir refondre-la i tornar-la a fer, aquesta vegada amb bronze. La nova versió de l’escultura no veuria la llum fins l’any 1946.
L’estàtua de Christian IV presideix Kongens Nytorv
Llocs d’interès:
El Palau de Charlottenborg, dels segle XVII, i el Palau Thott, actualment ambaixada francesa.
El Teatre Reial, bonic edifici del segle XIX.
Al mes de juny, els estudiants danesos que es graduen a l’institut acudeixen a aquesta plaça per a celebrar-ho.
El carrer Strøget.
Tots els hiverns, la Kongens Nytorv acull una pista de patinatge sobre gel gratuïta (es poden llogar el patins allí).
El Canal Nyhavn, l’estampa més famosa de Copenhague, amb les seves façanes de maó i els vells vaixells de fusta.
L’Antic quiosc, d’estil neobarroc, amb cafeteria i una agradable terrassa.
Antic quiosc al centre de Kongens Nytorv
Direcció: Kongens Nytorv, 1050, Copenhague.
Transport: Metro: Kongens Nytorv (M1 y M2).
Nyhavn
El Nyhavn o Port Nou és, provablement, el lloc més fotografiat de les postals de Copenhague i la primera imatge que acut a la nostra ment quan pensem en la capital danesa.
Nyhavn
Freqüentat a totes hores tant per turistes com per danesos, el Nyhavn té molta història, gastronomia, oci i vida nocturna.
El Nyhavn va ser construït per ordre del Rei Christian V al segle XVII, com entrada a Copenhague per als comerciants i mariners que arribaven en vaixell des del mar per a fer negocis amb les seves mercaderies.
Avui en dia, Nyhavn està integrat al centre de la ciutat i es pot recórrer fàcilment a peu. A ambdós costats del Nyhavn es pot contemplar les típiques façanes daneses de colors, a més vells vaixells de fusta amarrats als peus de les cases. I es que des de fa vàries dècades el Nyhavn és un port-museu, on aquests vaixells que ja no s’utilitzen ens recorden la importància històrica d’aquest lloc.
L’escriptor Hans Christian Andersen va viure en les cases 18 i 20 durant bona part de la seva vida. Va ser aquí on va escriure, per exemple, el famós conte La Princesa i el Pèsol.
A l’entrada del canal es pot veure una ancora, anomenada Mideakeret, es tracta d’un monument en honor als prop de 2.000 mariners danesos que van perdre la vida durant la II Guerra Mundial. L’ancora data de 1872 i va ser utilitzada en una de les embarcacions que van formar part de la contesa, tots els anys, el 5 de maig, es fa una cerimònia per recordar els soldats caiguts en el conflicte.
Direcció: Nyhavn, 1051, Copenhague.
Transport:
Metro: Kongens Nytorv (M2).
A peu: baixant per Strøget.
Amalienborg
El Palau de Amalienborg en Copenhague és la residencia oficial de la família reial danesa durant l’hivern. En realitat no es tracta d’un sol palau, sinó de quatre distribuïts en voltant d’una plaça presidida per l’estàtua del seu fundador, el Rei Frederick V )la Plaça Amalienborg).
Els quatre edificis que conformen aquest complex reial són d’estil rococó, l’estil imperant a Europa en l’època que van ser construïts (meitats del segle XVIII). L’arquitecte encarregat del disseny va ser Nicolai Eigtved).
Amalienborg
En un principi no van ser concebuts amb la idea de que la família reial danesa els utilitzés, sinó més aviat com a residència d’algunes famílies aristocràtiques. Però a finals del segle XVIII un incendi va acabar amb el que llavors era el Palau Reial i els reis es van traslladar a Amalienborg.
Aquests són els quatre palaus:
Palau de Frrederick VIII o Palau Brockdorf, actual residència de l’hereu al tron.
Palau de Christian VII o Palau Moltke, obert al públic.
Palau de Christian VIII o Palau Levetzau, obert al públic, alberga el museu dedicat a la història de la família reial danesa.
Palau de Christian IX o Palau Schack, on resideix la reina.
El canvi de guàrdia se celebra només quan la reina està al palau. Aquests dies es fa a les 11:30 i dura aproximadament mitja hora.
Canvi de guàrdia
Com en la majoria de canvis de guàrdia, els soldats relleven als seus companys a ritme de marxa militar, recorrent el trajecte entre el Palau de Rosenborg i el Plaça de Amalienborg.
El conjunt d’Amalienborg està considerat un dels millors exemples de l’arquitectura danesa.
Amalienborg
Si fa bon dia, també es pot passejar pels jardins del palau, plens de fonts, escultures i flors (obren tots el dies).
Direcció: Amalienborg Palace, 1257, Copenhague.
Transport:
Metro: Kongens Nytorv.
Autobús: 1A i 20E (parades de Bredgade i de Store Kongensgade), 26 (parada de Dronningens Tværgade) y 350S (parada de Kongens Nytorv).
Horari:
De 11:00-16:00 (novembre a abril – tancat els dilluns).
De 10:00-16:00 (maig a octubre).
Tancat tots els dilluns de novembre a abril i els dies 22, 23, 24, 25, 26 i 31 de desembre.
Davant del Palau de Amienborg s’ubica una de les esglésies més populars de la capital danesa, l’Esglésiade Frederik (Frederiks Kirke) o Església de Marbre (Marmorkirken), un temple luterà amb una immensa cúpula (que la seva construcció va allargar-se durant més de anys).
A meitats del segle XVIII el Rei Frederik V va encarregar la construcció d’aquestes església a Nicolai Eigtved, arquitecte de la cort, amb la idea de rendir homenatge als 300 anys de regnat de la dinastia Oldemburg.
Frederiks Kirke
Tot i que el disseny original d’Eigtev era d’estil rococó, l’església va acabar sent d’estil barroc. Això es deu, en part, a la mort d’Eigtved durant l’execució del projecte, que va passar a mans de successius arquitectes fins que va quedar abandonat per l’excés de cost que suposava les obres. No obstant, casi un segle i mig després i gràcies a una donació privada del banquer Carl Frederik Tietgen va poder-se reprendre la construcció de l’església. Seria Ferdinand Meldahl qui s’encarregaria d’acabar-la, dotant-la de la gran cúpula que la corona, inspirada en la Basílica de Sant Pere del Varicà.
Tot i que en el projecte original l’església es va concebre com un complex de dimensions més grans, amb dues torres laterals, després de l’abandonament de les obres durant el segle XIX i fins que va poder-se reprendre’s la seva construcció, va quedar simplement com un edifici de plata octogonal rematat per una cúpula.
Detall de la decoració exterior de la Frederiks Kirke
Si hi ha alguna cosa que caracteritzi la majoria d’esglésies daneses és l’austeritat, però en aquest cas és una excepció, doncs l’interior de l’església és impressionant. L’església està decorada amb les escultures de diversos personatges històrics danesos.
L’enorme cúpula de l’església és la més gran dels països nòrdics, amb 31 metres de diàmetre. El seu pes el suporten 12 columnes de marbre a les que es deu, en part, el seu nom.
Cúpula de la Frederiks Kirke
Es pot pujar a la cúpula, des de la que es gaudeix de bones vistes del centre de Copenhague, però l’horari de les visites és irregular i hi ha un límit de nombre de persones que poden accedir a diari.
Des del terra fins a la part més alta de la cúpula hi ha casi metres, l’interior de la cúpula està decorat amb pintures dels dotze apòstols acompanyats de dotze medallons que simbolitzen el renaixement (l’au fènix), la fe (una creu), la flor de lis (puresa), l’himne (la lira), el baptisme (el colom), l’eucaristia (el vi), la vigília (el gall), els quatre evangelistes i Crist (representat per un xai).
Direcció: Frederiksgade 4, 1265, Copenhague.
Transport:
Metro: Kongens Nytorv.
Autobús: 1A i 20E (parades de Bredgade i de Store Kongensgade).
Horari:
Església
Dilluns a dijous i dissabtes de 10:00-17:00
Divendres i diumenges de 12:00-17:00
Si se està celebrant algun servei religiós, l’església està tancada al turisme.
Pujada a la cúpula
Dilluns a divendres entre el 15 de juny i el 31 d’agost a les 13:00
Resta de l’any només dissabtes i diumenges a les 13:00 i a les 15:00
Preu: Gratis
Kastellet
El Kastellet, o Parc Churchill és un parc en el que passejant es descobreixen diversos edificis com la fortalesa Kastellet, una església o un molí.
Vista aèria del Kastellet
En seu origen va ser una ciutadella fortificada per a reforçar la seguretat de la muralla defensiva de Copenhague. Avui en dia els seus edificis s’utilitzen com casernes militars i oficines.
Així trobem:
La Casa del Comandant, que era on vivia el comandant del Kastellet. Ara és la residència oficial del cap danès de defensa.
Casa del Comandant
Casa del Comandant
L’església que va ser construïda al 1704 amb estil barroc i al 1725 es va ampliar amb una presó a la part del darrera de la construcció.
Entre los murs de la presó i l’església hi havia forats a las cel·les dels presoners perquè els reclusos poguessin seguir els serveis religiosos.
Església del Kastellet
El Molí de vent que va ser construït al 1847 per reemplaçar a l’altre de 1718 que va ser destruït per una tempesta l’any anterior.
El motiu del molí és que una ciutat fortificada necessitava tenir subministres en cas d’assetjament per això es van construir nombrosos molins de vent als bastions. Al 1800, es trobar un total de 16 molins de vent a les muralles de Copenhague.
Molí del Kastellet
Gefionspringvandet (Font de Gefion)
La font de Gefion es troba ubicada al port de Copenhague, no molt lluny de la Sireneta.
La mateixa representa el mite de la creació de la Illa de Selandia en que actualment es troba ubicada Copenhague.
D’acord amb la llegenda del rei suec Gylfi va prometre a la deessa Gefjun tot el territori que ella pogués llaurar en una nit. Llavors, per aconseguir la màxima superfície, Gefjun va convertir els seus quatre fills en bous i quan va passar la nit tot el territori llaurat va ser llançat al mar danès ubicat entre Escania i la Illa de Fiona creant l’actual Selandia. El forat causat es va convertir en un llac anomenat Lögrinn i Leginum.
La font donada per la Fundació Carlsberg, es troba situada al parc Langelinie al costat de la fortalesa de Kastellet.
És el monument més gran de Copenhague i va ser esculpida pel danès Anders Bungaard. A la part alta de la font es troba l’estàtua d’una dona, la deessa pagana Gefjun, que fustiga als quatre bous per a què llaurin sense descans.
Aquesta font també és utilitzada com una font dels desitjos.
Gefionspringrandet
St. Alban Kirke
L’any 1887 es decideix donar un lloc de culte a la comunitat anglicana de Copenhague, i s’edifica aquesta església en homenatge a St. Alban, un soldat de l’exèrcit romà del segle IV que va decidir convertir-se al cristianisme, i per tat va morir martiritzat.
Aquest temple gòtic està ubicat al costat de la Font de Gefion, va ser un regal del príncep de Gal·les Edward. Edward volia casar-se amb la princesa Alexandra de Dinamarca, filla de Christian X, cosa que va aconseguir l’any 1863, passant anys més tard al tron com Edward VII.
De l’interior de l’església cal destacar els seus vitralls. Les misses són en anglès, quedant potser com una reminiscència de qui va pagar la seva construcció.
Totes les ciutats tenen algun símbol que les defineix de cara a la resta del món, Brusel·les té el Menneken Pis, Nova York a l’Estàtua de la Llibertat i París la Torre Eiffel. Copenhague té a la Sireneta (Den Lille havfrue), inspirada en la del conte d’Andersen, rep als visitants posant sobre una roca del port.
La Sireneta
La Sireneta de Copenhague va ser creada a principis del segle XX per l’escultor Evuard Eriksen, gràcies a l’encàrrec de la família Jacobsen, propietaris de la fàbrica de la famosa cervesa Carlsberg.
Eriksen pretenia prendre com a model a una famosa ballarina del Ballet Reial, anomenada Ellen Price, però davant la negativa d’aquesta de posar-se nua, va acabar utilitzat com a referència a la seva pròpia muller.
Aquesta escultura de bronze pesa uns 180 kg i mesura una mica més d’1 metre en homenatge al conte d’Andersen (un relat, per cert, bastant més obscur que l’edulcorada versió de Disney que tots coneixem).
La Sireneta
Posteriorment, la família d’empresaris cervesers la va cedir a l’Ajuntament, que va decidir instal·lar-la sobre una roca al Parc Langelinie, al port de Copenhague, i d’aquesta manera convertir-la en icona de la ciutat.
Des de que va ser instal·lada a la roca l’any 1913, la Sireneta de Copenhague ha estat víctima de tot tipus d’actes vandàlics i reivindicacions vàries: ha estat decapitada dues vegades, li han amputat un braç i l’han pintat de diferents colors al llarg dels anys.
Fins i tot ha portat un burka, que algú li va posar com a protesta contra l’entrada de Turquia a la Unió Europea, i lamentablement, fins i tot un vestit del Ku Klux Klan.
A pesar de tots aquests actes vandàlics, sempre s’ha tornat a restaurar (ja que conserven el motlles originals) i així ha permès complir recentment un segle de vida.
No tot han estat disgustos al llarg de la vida d’aquesta sirena, al 2010 va viatjar fins a Shangai, on va presidir el pavelló danès durant l’Expo.
A més, des de fa uns anys compta amb companyia, doncs el seu alter ego masculí, anomenat Han, va ser instal·lat a Elsinor, una altra localitat danesa. També està pujat a sobre d’una roca i també mira cap al mar, tot i que aquest és d’acer inoxidable.
La Sireneta també té una germana moderna, instal·lada l’any 2000 a uns metres d’ella, es tracta d’una escultura de Bjorn Noergaard, coneguda com La Sireneta genèticament alterada.
Direcció: Langelinie, 2100, Copenhague.
Transport:
Tren: estació de Østerport.
Autobús: nº 26.
Tivoli
Jardins del Tivoli
Aquest vell parc d’atraccions és avui un dels espais d’oci predilectes, rep quasi 4 milions de visitants estrangers cada any.
La història del Tivoli, que presumeix ser un dels parcs d’atraccions més antics del món, comença l’any 1843, quan va obrir les portes per primera vegada.
Entrada principal al Tivoli
El Rei Christian VIII va ordenar la seva construcció amb la idea de dotar a la ciutat d’un lloc de lleure on distreure’s i no donar la guerra, políticament parlant, però el veritable fundador del parc va ser George Carstensen, un oficial de l’armada danesa que va convèncer al monarca per adquirir el terreny on avui hi ha el Tivoli, que llavors es trobava a les afores de la ciutat, abans que la ciutat creixés fins al punt que la veiem avui.
Actualment pot completar-se l’estàtua dedicada a George Carstensen a l’etrada principal del parc. Amb la construcció de l’Ajuntament i l’Estació Central al costat del Tivoli, l’eix central de Copenhague va quedar desplaçat cap aquí i l’antic parc d’atraccions va quedar ubicat en ple cor de la capital danesa.
El nom de Tivoli ve de la ciutat italiana amb el mateix nom, on va existir un dels jardins més bonics del Renaixement.
Que veure al Tivoli:
La Fragata de St. George, un enorme vaixell que avui alberga un restaurant flotant.
La Pagoda, inspirada en la pagodes xineses que conté un restaurant dedicat a aquest tipus de menjars.
El Teatre de Pantomima, el pavelló més antic del parc, que acull espectacles musicals i d’oci.
La porta principal per Vesterbrogade, construïda a finals del segle XIX i que s’ha mantingut pràcticament igual fins avui.
L’edifici del restaurant Nimb, una espècie de palau d’estil àrab realment curiós.
La Pagoda il·luminada per la nit
El restaurant Nimb és un dels llocs més visitats del Tivoli
Una de les atraccions del Tivoli
Per raons climàtiques, les atraccions del Tivoli només estan obertes entre abril i setembre, quan a més hi ha nombrosos espectacles pirotècnics i concerts a l’aire lliure aprofitant les hores de sol.
També obre entre mitjans de novembre i desembre, quan s’instal·la un gran mercat de Nadal.
La resta de l’any pot visitar-se el Tivoli igualment, ja que alguns restaurants i la Sala de Concertes estan oberts.
Els jardins del Tivoli són un lloc emblemàtic de la capital danesa.
Direcció: Vesterbrogade 3, 1630, Copenhague.
Transport:
Tren: estació central de Copenhague.
Autobús: 2A, 12, 26, 33 i 250S.
Horari:
Diumenge a dijous de 11:00-23:00 entre novembre-desembre, abril-setembre i Halloween (finals doctubre-31 de desembre)
Divendres i dissabtes de 11:00-00:00 entre novembre-desembre, abril-setembre i Halloween (finals de octubre-31 de desembre)
Cap d’any: 11:00-00:30
Tancat entre gener i abril.
Preu:
Adults: 100 DKK (de dilluns a dijous i del 8 d’agost al 25 de setembre) i 110 DKK (divendres, dissabte i diumenge i del 24 de juny al 8 d’agost)
Menors de 7 anys: gratis
Copenhagen Card: gratis.
*Aquest és el preu només de l’entrada al parc. El preu de les atraccions varia i es paga a part.
NY Carlsberg Glyptotek
Situada en ple centre, al costat dels Jardins del Tivoli, la NY Carlsberg Glyptotek és un dels museus més interessants de Copenhague, doncs disposa d’una magnífica col·lecció d’art antic, com obres del segle XIX entre les que es troben escultures de Degas o quadres de Van Gogh i Pisarro.
Edifici de la NY Carlsberg Glyptotek
La Gliptoteca NY Carlsberg va néixer com a resultat d’una donació privada de l’hereu de l’imperi cerveser Carlsberg. Carl Jacobsen, aficionat a l’art antic, havia anat recopilant una bona col·lecció d’escultures gregues, romanes, egípcies i etrusques, a les que posteriorment va anar incorporant altres franceses i daneses.
Col·lecció d’escultures romanes
A finals del segle XIX va decidir donar-les al govern danès, amb la condició de que aquest s’encarregués de construir un museu on tindre-les i exposar-les al públic. Com la mansió del propi Jacobsen es quedava petit per a una col·lecció cada vegada més àmplia, es va decidir ubicar el nou museu al costat dels Jardins del Tivoli, oberts uns anys abans. L’emplaçament, no va convèncer a Jacobsen, que el considerava massa vulgar, però al final va acabar cedint i el museu va ser inaugurat al 1906.
Relleu d’una de les protes d’Ishtar, de l’antiga Babilònia
El més destacable del museu és la mostra d’escultures gregues, una de les més grans del món. I es que el cert és que la col·lecció privada de Jacobsen s’havia centrat, en un principi, només en les escultures (d’aquí el nom de gliptoteca, que procedeix del grec i significa alguna cosa semblant a “tallar”).
Però amb el temps i sobretot gràcies a una donació de 20 obres de Guaguin (llur muller era danesa), la col·lecció es va ampliar per a incorporar també una mostra d’impressionistes francesos i danesos del segle XIX.
Així mateix, hi ha un ampli espai dedicat a les quasi 2.000 peces d’art de l’antic Egipte i una petita mostra d’art modern, que inclou quadres de Miró.
Retrats clàssics a la NY Carlsberg Glyptotek
Avui en dia, h i ha més de 10.000 obres reunides entre les parets del museu amb quadres de Cézanne, Van Gogh, Pisarro, Monet, Sisley i Renoir. Recomanable no perdre’s els bronzes de Degas i les escultures de Rodin, que es troben a l’ala francesa, incloent-hi una de les versions de la seva obra més famosa, El petó.
Al llarg del segle XX, la NY Carlsberg Glyptotek va anar ampliant les seves instal·lacions a mesura que anava creixent la seva col·lecció. Actualment, les seves instal·lacions estan comunicades pel Jardí d’Hivern, on es pot prendre alguna cosa al Cafè Glyptoteket.
També és recomanable pujar al mirador de l’edifici nou, des d’on s’obtenen unes vistes espectaculars de Copenhague.
Direcció: Dantes Plads 7, 1556, Copenhague.
Transport:
Tren: estació central de Copenhague (Københavns Hovedbanegård).
Autobús: nº 1A, 2A, 11A, 40 i 66 (parada “Glyptoteket” a Tietgensgade).
Horari:
De dimarts a diumenge de 11:00-18:00
Dijous de 11:00-22:00
Tancat tots els dilluns, 1 de gener, 5 de juny i 24 i 25 de desembre
Preu:
Adults: 95 DKK
Menors de 27 anys: 50 DKK
Menors de 18 anys i tots els visitants els dimarts: gratis
Copenhagen Card: gratis.
Sankt Nicolaj Kirke
L’Església de St. Nicolau (Nikolaj Kirke), està ubicada al barri d’Indre By (el més antic de la ciutat) alberga, actualment, un important espai dedicat a l’art modern, el Centre Contemporani Nikolaj (Nikolaj Kunsthal).
Torre de la St. Nicolaj Kirke
Resulta interessant apropar-se a visitar aquesta església reconvertida en museu, doncs posseeix una arquitectura impressionant, gràcies a la serva torre quadrada, que guarda un dels campanars més alts de Copenhague. La torre data del segle XVI i es manté en pau gràcies a sis enormes arcbotants.
Torre de la St. Nicolaj Kirke
No obstant, l’església que avui veiem no és l’original, que havia estat construïda al segle XIII i que va ser destruïda durant l’incendi del 1728, aquest que va arrasar bona part del centre històric de Copenhague. Només la torre va quedar en peu. L’església seria reconstruïda a principis del segle XX i des de 1957 s’utilitza com a galeria d’art contemporani.
Tot i que mai va tornar a utilitzar-se per a fins religiosos, quan es va reconstruir l’església se la va dotar d’un nou òrgan, pensant en celebrar concerts i acompanyar tot tipus d’esdeveniments culturals. Aquest òrgan és una de les peces amb més reconeixement internacional gràcies al seu estil neobarroc, que va construir tot una fita en la història d’aquest instrument.
El verdader inici del Centre d’Art Contemporani Nikolaj va arribar durant la dècada dels 60, quan un avantguardista grup d’artistes, Fluxus, va utilitzar les seves sales per a les seves presentacions de música experimental. Encara pot veure’s al museu algun vestigi d’aquest període, com la gramola de Knud Petersen, líder d’aquest moviment.
Una de les sales del Centre Contemporani Nikolaj
Actualment, el centre acull vàries col·leccions d’obres d’artistes contemporanis danesos i estrangers, distribuïdes al llarg de les seves tres galeries. A més, se solen organitzar exposicions temporals i una mostra anual d’art específicament pensada per als més petits.
Direcció: Nikolaj Plads 10, 1067, Copenhague.
Transport:
Tren: estació de Nørreport Station.
Metro: Kongens Nytorv
Autobús: nº 15, 26, 29, 40, 1A, 2A, 65E.
Horari:
Dimarts a diumenge de 12:00-17:00.
Dijous de 12:00-21:00.
Tancat tots els dilluns.
Preu:
Adults: 50 DKK
Jubilats i mobilitat reduïda: 25 DKK
Menors de 15 anys i tots els visitants els dimecres: gratis
Vor Frue Kirke
Vor Frue Kirke (Església de Nostra Senyora), és la Catedral de Copenhague.
Amb un disseny auster pel que solen ser les catedrals de les capitals del món, aquesta és el tercer edifici que s’aixeca en aquest lloc: Primer va ser una església gòtica del segle XII que al 1728 es va cremar en un incendi. El segon edifici fa ser destruït al 1807 per l’artilleria britànica que va decidir que la torre era perfecta per practicar la punteria dels seus canons. L’actual data del 1820, i va ser dissenyada per Christian Frederik Hansen.
L’església per fora és poc espectacular, però per dins és un espai ple d’obres d’art de l’escultor danès Bertel Thorvaldsen, la seva nau principal alberga 12 estàtues de marbre dels 12 apòstols.
A l’altar hi ha un àngel agenollat davant d’una imatge de Crist, sent aquesta una de les escenes més famoses de Thorvaldsen.
Diuen que algun diumenge es pot veure a la Reina Margarida de Dinamarca assistint a missa, i es que enlloc de fer-ho des del reservat reial, ho fa des dels bancs, per així està més a prop del poble.
Vor Frue KirkeInterior de la Vor Frue Kirke
Direcció: Norregade 8, Copenhague. Horaris: De 8:00 a 17:00 tots el dies. Preu: Entrada gratuïta.
Rosenborg Slot
Enmig d’un impressionat jardí es troba el Castell de Rosenborg de Copenhague (Rosenborg Slot), un antic palau construït al segle XVII i amb aquest aspecte de conte que tenen molts edificis de la capital danesa.
Rosenborg Slot
El Castell de Rosenborg va ser construït com a residència estival del Rei Christian IV, tot i que pocs anys després, durant el regnat del seu nét Frederik, va deixar d’utilitzar-se. Només tornaria a ser habitat en un parell de situacions d’emergència, quan la família reial es va veure obligada a traslladar-se allí; en l’incendi del Palau de Christiansborg a finals del segle XVIII i en l’atac de la marina britànica a Copenhague a principis del segle XIX.
Els arquitectes del projecte original van ser Bertel Lange i Hans van Steenwinckel, i va ser dissenyat en un estil renaixentista holandès (que també es pot apreciar a l’antic edifici de la Borsa de Copenhague), el castell va tenir vàries remodelacions fins a la seva inauguració definitiva al 1624. El més característic són les seves façanes de maó vermell, les seves escasses dimensions (és més allargat que ample) i les seves torres de color verd.
Des del Castell de Rosenborg surt la Guàrdia Reial per a realitzar el canvi de guàrdia que culmina davant del Palau d’Amalienborg.
Des de que el Rei Christian IV va idear aquest castell, els jardins van ser un dels principals protagonistes. De fet, a vegades es coneix el Castell de Rosenborg com Kongens Have (el jardí del rei), i es que els jardins van ser dissenyats abans que l’edifici.
Durant la primavera i l’estiu és freqüent veure a danesos i turistes prendre el sol o fent un pícnic als jardins, que a l’estar en ple centre de la ciutat són uns dels més populars de la capital danesa.
El Castell de Rosenborg es pot visitar per dins, doncs alberga un museu bastant interessant que repara la història de la corona danesa des del segle XV fins al segle XIX. La col·lecció inclou joies, objectes decoratius, armes vestits i tot tipus d’elements relacionats amb la reialesa. A més, es pot recórrer algunes estàncies, com els apartaments reials o el Saló Vermell.
Sala del Tro del Rosenborg Slot
Si no es disposa de molt de temps, entrar al museu no és imprescindible, però si didàctic, si us interessa entendre una mica millor la història danesa.
A l’illot d’Slotsholmen es troba el Palau de Christiansborg de Copenhague (Christiansborg Slot), que no és precisament un dels més antics, tot just té un segle de vida, però si un dels més visitats per turistes i locals, actualment és la seu del Parlament, des de la seva torre s’obtenen unes vistes espectaculars de Copenhague.
Christiansborg Slot
El cert és que aquest Palau de Christiansborg no és el primer, ni tan sols el segon, construït en el mateix emplaçament. Durant el regnat de Christian IV, sobre les restes d’una fortalesa, es va aixecar el primer palau. No obstant, Christian VI, uns quants anys després, el va derivar per aixecar el seu propi palau, però sembla que el karma li va tornar la jugada perquè l’any 1974 va ser totalment destruït per un incendi, va ser llavors quan la família reial va traslladar la seva residència a Amalienborg.
El luxós interior de Christiansborg Slot
Mentrestant es van iniciar les obres de reconstrucció del palau, inaugurat l’any 1828, i altre cop, va tornar-se a crema pocs anys després.
El palau actual data de 1928, quan es va finalitzar la última restauració de l’edifici. Les obres van córrer a càrrec de l’arquitecte Thorvald Jørgensen, que va dotar a aquest nou edifici d’un estil neobarroc. No obstant, es tracta d’un plau de línies senzilles i elegants, sense ornamentació exagerada, molt de l’estil dels palaus nòrdics de l’època.
Parlament de Dinamarca
Avui en dia, Christiansborg Slot alberga les oficines del primer ministre danès i el Parlament o Folketing, a més del Tribunal Suprem.
El Palau de Christinsborg és l’únic edifici del món que acull sota el mateix sostre les tres branques del poder: executiu, legislatiu i judicial.
A part d’aquestes institucions, el palau compta amb varis espais dedicats a la monarquia, com el magnífic Saló del Tro o les Cavalleries Reials.
Que veure al Palau de Christiansborg:
Sobre les finestres es poden contemplar els retrats de personatges rellevants de la història danesa.
El palau presumeix de comptar amb la torre més alta de Copenhague, de 106 metres, rematada per una corona. En el seu interior, diversos quadres de Joakim Skivgaard representen antigues llegendes daneses.
El Saló del Tron, on es troba el balcó en que són proclamats els monarques danesos i decorat amb varis tapissos que representen els esdeveniments més importants de la història danesa.
El luxós Saló de Vellut o l’impressionant Saló d’Alexandre, que compta amb un friso on es representa la llegenda d’Alexandre Magne a Babilònia.
Direcció: Prins Jørgens Gård 1, 1218, Copenhague.
Transport:
Tren: estació central o Nørreport.
Autobús: nº 1A, 2A, 26, 40, 66 i 350S.
Metro: Kongens Nytorv.
Horari:
Saló de Tro:
Tots els dies de 10:00-17:00 (tancat tots els dilluns entre abril i octubre i los dies 24, 25 i 31 de desembre fins el 8 de gener).
Tancat els dies 6 i 20 de juny i 4 de juliol.
Ruïnes:
Tots els dies de 10:00-17:00 (tancat tots els dilluns entre abril i octubre).
Cavalleries:
Tots els dies de 13:30-16:00 (tancat tots els dilluns entre abril i octubre).
Tots els dies de 10:00-17:00 (juliol).
Parlament:
Entrada gratis durant las sessions parlamentàries (si no, només es pot entrar amb visita guiada).
Preu:
Entrada combinada (Saló del Tro, ruïnes de l’antic palau i cavalleries):
Adults: 150 DKK
Estudiants: 125 DKK
Menors entre 4 i 17 anys: 75 DKK
Ruïnes o cavalleries:
Adults: 50 DKK
Estudiants: 40 DKK
Menors entre 4 i 17 anys: 25 DKK
Saló del Tro:
Adults: 90 DKK
Estudiants: 80 DKK
Menors entre 4 i 17 anys: 45 DKK
Copenhagen Card: gratis.
Guinness World of Records Museum
Registres en abundància en l’únic museu Guinnes World Records d’Europa.
Els rècords mundials més increïbles de totes les parts. El més ràpid, el més alt, el més fort, etc. Això és el que trobaràs en aquest museu.
Posa’t a prova a la nova sala d’activitats del museu i explora les meravelles en les noves pantalles tàctils grans, presentant-te als registres més sorprenents.
Veuràs fites espectaculars de la història humana, rècords fantàstics, meravelles úniques del regne animal i molts registres estranys i grotescos, que mai sabies que existien, al passar per l’home més alt del món en l’entrada d’Strøget.
Guinness World of Records Museum
Direcció: Østergade 16. 1100 København K.
Horari:
Dilluns a dijous i diumenge: De 10:00 a 17:00
Divendres i dissabte: De 10:00 a 19:00
Preu:
Adults: 105 – 215 DKK
Menors (entre 4 i 11 anys): 60 – 130 DKK
Copenhagen Card: gratis.
Nationalmuseet
El Museu Nacional de Dinamarca(Nationalmuseet) alberga la col·lecció més important del país.
El Museu Nacional conté una exposició permanent sobre diversos períodes històrics, conté peces procedents de l’art egipci, de l’Edat de Gel i de les embarcacions vikingues.
Exposició de vestits al Nationalmuseet
Ubicat en una antiga mansió del segle XVIII, el Palau del Príncep, que en els anys 30 de segle XX va ser reconvertit en museu: actualment aquest és el museu més grans dedicat a la història del país, però també a les cultures foranies.
L’origen de la col·lecció va ser la Cambra Reial d’Art, una institució de la monarquia danesa que va ser fundada a mitjans del segle XVII, i que tenia una àmplia mostra de pintures, objectes i tot tipus d’antiguitats. Dos segles després aquesta col·lecció va passar a ser propietat del govern i es va convertir en l’actual Museu Nacional de Dinamarca.
Joies vikingues del Nationalmuseet
El museu es divideix en quatre plantes:
La planta baixa acull una de les millors mostres d’Europa dedicades a ala Prehistòria, amb peces como banyes d’or o cascos de l’Edat de Bronze.
La primera planta se centra en l’Edat Mitja i la Etnografia: cal recórrer la sala dedicada a les músiques del món, un de les més interessants d’aquest pis.
Al segon pis hi ha una exposició dedicada exclusivament a la cultura inuit, on s’exposen vestits, kayaks i instruments de pesca.
Per últim, el soterrani està orientat al públic infantil: es tracta del Museu dels Nen, amb tot tipus de mostres interactives i recreacions històriques com els vaixells víkings o un castell medieval. Una experiència molt divertida i sobretot didàctica per que viatgen amb nens.
Antiga vestimenta inuit
Al llarg del recorregut, trobarem també, espais dedicats a diverses cultures del món, com la precolombina, l’egípcia, la grecoromana o la japonesa. A més, el museu ens ajudarà a conèixer en profunditat la història de Dinamarca i els seus habitants.
El Museu Nacional de Dinamarca també disposa d’exposicions.
Tancat tots els dilluns i els dies 24, 25 i 31 de desembre.
Preu:
Adults: 75 DKK
Menors de 18 anys: gratis
Operaen
L’Òperade Copenhague (Kongelige Teater) és, tot i la seva joventut, un dels edificis més famosos de la capital danesa i està considerada un dels millors exemples de l’arquitectura modera d’Europa.
Operaen
La seva construcció on exempta de polèmica, es va portar a terme gràcies a la donació d’un multimilionari que va costejar les obres i va oferir aquesta nova òpera com a regal als danesos.
L’any 2005 es va inaugurar aquest espectacular edifici gràcies a la generositat del multimilionari Marsk Mc-Kinney Møller, un empresari dedicat a la indústria naval que va destinar 2.500 milions de corones daneses (uns 400 milions de dòlars) a la construcció d’un espai dedicat a l’òpera i al teatre.
La polèmica va arribar quan alguns danesos va qüestionar la participació de Mc
Kinney Møller, que va rebre total llibertat per part del govern per a decidir sobre alguns aspectes del disseny de l’edifici, i no només sobre la seva aparença, sinó també sobre la seva ubicació: l’empresari va impulsar la condició de que la nova òpera se situés prop de la residència de la família reial danesa, al Palau d’Amalienborg.
A més, l’empresari va demanar que Aida, de Verdi, fos la primera obra en que s’inaugurés l’òpera.
El disseny de l’edifici va ser de Henning Larse, tot i que com era d’esperar no van ser poques les discrepàncies amb Mc-Kinney Møller, especialment
Respecte a la coberta de la façana, que Larsen pretenia fer-la de vidre i que l’empresari exigia que fos metàl·lica (perquè creia que suportava millor el pas del temps), tal com podem veure-la avui.
L’obsessió de Møller per imposar el seu criteri a l’hora de dissenyar l’edifici era tal que el va portar a viatjar per tot el món per conèixer altres òperes famoses, provar personalment els seients de l’auditori i recobrir els sostres amb panells d’or de 24 quirats.
Els ponts que porten fins a l’òpera que sembla una illa estan fets amb fustes nobles procedents d’arbres plantats al segle XIX.
Respecte a l’auditori, es conegut afectuosament coma “la carabassa” pel color ataronjat i les ondulacions dels seus balcons.
El resultat d’aquest costós projecte va acabar per entusiasmar als crítics musicals, que alabaren la qualitat del so. I és que els balcons van ser dissenyats siguin un patró especial per a que els seus forats milloressin el so d’aquest enorme auditori que compta amb dues sales (una amb una capacitat per a més de 1.500 persones i l’altra més petita dedicada a la música de càmera).
Existeixen visites guiades en anglès. Costen 10 DKK i es fan a diari (començant a entre les 9:30 i les 10:00 i les 16:30 i les 17:00 hores, depenent del calendari de funcions.
Direcció: Ekvipagemestervej 10, 1438, Copenhague.
Transport: Metro: Kongens Nytorv.
Horari: L’horari varia segons les funcions, que solen començar entre les 19:00 i les 20:00 hores.
Preu:
El preu de les entrades oscil·la en funció de l’obra, però sol estar entre 100 i 1.000 DKK.
Hi ha algunes funcions gratis.
Planetarium
A la illa de ven, situada entre Dinamarca i Suècia, a l’estret d’Oresund, es troben les restes d’Uraniborg, el castell que va fe construir l’astrònom danès Tycho Brahe.
Uraniborg es va convertir en un centre d’investigació i estudi que va arribar a tenir més de 40 astrònoms treballant en les seves instal·lacions.
Posteriorment Brahe va decidir construir Stjernborg (Castell de les estrelles), un observatori subterrani que permetia aconseguir major precisió en les mesures astronòmiques. L’observatori de Stjernborg va ser completat l’any 1584, cosa que el converteix en el primer observatori astronòmic exclusivament per a mesura en precisió les posicions de les estrelles i les òrbites dels planetes.
Les excavacions arqueològiques de 1950 revelaren les restes de l’observatori i es van reconstruir els edificis de la part superior del complex.
Les observacions realitzades per Tycho Brahe aquí i la quantitat de dades recopilades van suposar un canvi fonamental sobre la concepció de l’Univers en la seva època.
Tycho Brahe també va dissenyar els voltants del castell de la illa de Ven, un dels jardins renaixentistes més avançats de la seva època. En l’actualitat es pot veure més de la meitat del jardí original.
També es pot visitar el Museu Tycho Brahe, en el que es mostren alguns dispositius astronòmics originals d’Uraniborg, i en que es poden obtenir informació sobre la vida i obra de l’astrònom.
La illa pertany en l’actualitat a Suècia.
Planetarium
Rundertärn (Torre Rodona)
Rundertärn
Al centre de la ciutat s’alça la Torre Rodona de Copenhague (Rundetärn), un curiós monument de data del segle XVIII que el seu atractiu, a més de la seva arquitectura, són les bones vistes que ofereix de la ciutat.
Tot i veure’s afectada per nombrosos incendis, com el que va assolir un terç de Copenhague l’any 1728, la Torre Rodona sempre ha estat reconstruïda.
La Torre Rodona és un dels tres elements que formava part de l’anomenat Trinitatis Complex, una iniciativa del Rei Christian IV, que pretenia crear un observatori astronòmic, una biblioteca i una església pels estudiants universitaris. L’arquitecte encarregat del projecte seria Hans Steenwinckel el Jove, que portaria a terme la construcció d’aquesta torre que actualment continua ostentant el títol d’observatori astronòmic més antic d’Europa.
Però la torre no només és única per les seves vistes, també ho és per la seva arquitectura, doncs en el seu interior una rampa de 209 metres de llarg gira en espiral fent set girs i mig fins arribar a la part més alta.
Interior de la Rundertärn
Aquesta rampa empedrada amb forma de cargol és una rara avis de l’arquitectura europea, conta la llegenda que el monarca Christian IV la va recórrer sencera a cavall el dia de la inauguració. Avui en dia, la torre acull una competició de monocicles.
El perquè d’aquesta estructura tan poc comuna es senzill, la rampa facilitava la pujada del material astronòmic fins a l’observatori, carregant-lo en pesats carros.
La torre s’eleva 35 metres del terra per a oferir una de les millors panoràmiques de Copenhague. I no només de dia, doncs la torre continua funcionant com a observatori astronòmic per al públic, i gràcies a un gran telescopi també permet contemplar el cel nocturn.
L’últim tram de pujada fins a la part superior de la torre és amb escales, a més la torre compta amb una biblioteca que alberga exposicions temporals i altres esdeveniments culturals, com concerts.
A la façana de la torre es pot veure un jeroglífic daurat datat del 1642, any en que es va acabar la construcció, i en el que es diu una cosa com “que Déu atorgui saviesa i justícia al cor del rei coronat”, en referència al monarca Christian IV.
Tots el dies de 10:00-20:00 (21 de maig a 21 de setembre) i de 10:00-18:00 (21 de setembre a 21 de maig).
Tancada 24 i 25 de desembre i 1 de gener.
Preu:
Adults: 25 DKK
Menors entre 5-15 anys: 5 DKK
Copenhagen Card: gratis.
Det Kongelige Bibliotek (Biblioteca Reial)
La Biblioteca Reial de Dinamarca, a Copenhague, presumeix de ser la més gran de tots els països nòrdics, de fet la seva col·lecció és tan àmplia que està repartida en varis edificis, dels que és més famós, sense dubte, l’anomenat Diamant Negre, inaugurat al 1999 a la zona de Christianhavn.
Det Kongelige Bibliotek
La biblioteca fa ser fundada pel monarca Federick III a mitjans del segle XVII, amb l’objectiu de reunir sota el mateix sostre els llibres publicats fins al moment, tot i que no era senzill, es va aconseguir recopilar una quantitat d’obres (en vàries llengües) que van donar origen, més d’un segle després, a una de les millors discoteques obertes al públic.
Interior de la Det Kongelige Bibliotek
Amb el pas dels anys, aquesta biblioteca reial es va fusionar amb la de la Universitat de Copenhague (del segle XV) i, posteriorment, amb la Biblioteca Nacional Danesa de Ciències i Medicina i amb l’Arxiu de Folklore Danès, donant lloc a una vasta institució que actualment compta amb quatre espais; tres especialitzats (en ciències socials, humanitats i ciències) i un edifici principal que reuneix tot tipus de temàtiques, el Slotsholmen o Diamant Negre.
El Diamant Negre s’ha convertit en la seu més important d ela Biblioteca de Copenhague. Es troba al port de la ciutat, al canal de Christianshavn, i va se dissenyat pels arquitectes Schmidt, Hammer & Lassen. A més d’albergar mils d’exemplars de vàries temàtiques, acull col·leccions especial i concerts.
El Diamant Negre és conegut com tal pel seu aspecte semblant a aquests preciosa pedra, amb un exterior format per dos cossos fets de marbre negre i vidre (que facilita les vistes al mar des de nombrosos balcons). En el seu interior, vuit plantes connectades per varis corredors i de parets blanques i ondulades contenen sis sales de lectura i més de 250.000 obres (en diferents idiomes).
Direcció: (Diamant Negre) Søren Kierkegaards Plads 1, 1221, Copenhague.
Transport:
Metro: Kongens Nytorv.
Autobús: 2A, 9A i 40.
Horari:
Dilluns a dissabte de 08:00-21:00 (hivern).
Dilluns a dissabte de 08:00-19:00 (estiu).
Tancada els diumenges, l’1 de gener, 17, 18, 19 i 21 d’abril, 16 i 29 de maig, 5 i 9 de juny i 24, 25, 26 i 31 de desembre.
Christiania
Si hi ha un lloc de crida l’atenció a tots els que viatgen a Copenhague és aquests. La Ciutat Lliure de Christiania (Fristaden Christiania) és un espai d’autogovern que es proclama independent de Dinamarca, ubicat al barri de Christianhavn.
Un dels murals més famosos de Christiania
Aquesta comuna, que no nomé no es considera danesa, sinó que ni es considera part de la Unió Europea, compta amb quasi 1.000 veïns des de que es va establir l’any 1971.
Al novembre de 1971 un grup de danesos que buscaven un espai obert on poguessin jugar els seus fills es van assentar en uns barracons militars que havien quedat abandonats, donant origen a Christiania. El que havia començat amb una protesta social va acabar més aviat com un moviment polític, doncs la societat danesa va comença a debatre sobre l’ús que s’havia de donar a aquesta vella caserna.
Casa de Christiania
Va ser en el context d’aquest debat quan el moviment social Provo va proposar adjudicar-se aquest espai per posa en pràctica una comuna basada en els seus principis.
Provo neix a Holanda com a contractura d’influència anarquista que, des de l’humor i el pacifisme, ataca estructures tradicionals de l’Estat i proposa mesures com la legalització de la marihuana o la lluita contra la contaminació.
Des de llavors, aquesta comunitat lliura va anar creixent en habitants i el govern va decidir mantenir-la (o almenys, no desmantelar-la) a mode d’experiment social.
Tot i que la comunitat Christiania funciona com un petit estat, amb el seu propi govern, infraestructures i comerços, sempre ha patit l’assetjament de la policia danesa, doncs des del seu naixement era un dels majors centres d’Europa de tràfic de marihuana i altres drogues.
Fins l’any 2004 la venda i consum de marihuana era legal a Christiania, el que suposava un important nombre de visitants que cada dia treien el cap a les autoritats daneses. De fet, la zona era coneguda com el Green District.
Es pot recórrer Christiania tant per lliure com en visites organitzades, si es va per lliure, cal llegir les normes de la comunitat abans d’entrar, i ser molt respectuosos especialment amb el tema de les fotografies, estan prohibides.
Respecte a la seguretat, convé anar en compte a la zona de Pusher Street, on de vegades intenten vendre droga al marge de la policia que, no obstant, patrulla tots els dies per allí.
Per la resta, es recomanable recórrer Christiania sense presses i sense perjudicis, aprofitar per prendre alguna cosa a les seves cafeteries o comprar algun record (ja que els preus aquí són bastant inferiors a la resta de Copenhague debut a l’absència d’impostos), passejar pels voltants del llac o gaudir d’algun dels concerts a l’aire lliure que organitzen a l’estiu.
La Catedral és el gran símbol de Roskilde. Va ser construïda sobre l’any 1170 i en èpoques posteriors va ser ampliada amb altres naus que, no són molt difícils d’identificar a simple vista.
L’edifici, que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat, està en ple centre de la ciutat, just darrera de la plaça de l’Ajuntament, i les seves torres dominen tota la ciutat. La veritat és que una catedral de maó resulta una mica xocant als que estem acostumats a grans catedrals de pedra espanyola, però aquest material és l’element més característic de l’edifici. Curiosament es tracta d’una de les primeres grans obres de Dinamarca en les que es va utilitzar els maons, que en l’interior de l’església es combina en els murs amb zones enguixades, que permeten combinar els tons blancs i vermells en un estil gòtic temprà. La pedra queda pràcticament exclosa dels materials de construcció utilitzats.
A més a més d’una importància arquitectònica real, la catedral de Roskilde té per Dinamarca un sentit simbòlic de que, des dels voltants de l’any 1400, alberga les tombes dels membres de la família reial morts, una tradició que encara és manté, ja que l’últim membre de la família reial que reposa a l’interior de la catedral és la Reina Ingrid, mare de l’actual Reina Margarida II, que va morir al 1990.
Roskilde Domkirke
Vikingeskibsmuseet (Museu de Vaixells Vikings)
Des de la catedral , i allunyant-se del centre de la ciutat en direcció al fiord, el Museu de Vaixells Víkings és la següent parada obligada. L’edifici alberga els cascos de cinc vaixells víkings del segle XI, que van ser localitzats al fiord de la ciutat i van ser reflotats als anys 60 del segle XX.
El museu és un edifici d’estil modern situat al bonic paisatge del fiord de Roskilde. Es recomanable passar per allí algun dia clar i assolellat en el que es pugui gaudir de la vista del mar o donar una volta per la costa. A Dinamarca no es pot parlar de fiords espectaculars com els noruecs, però tot i això la zona de la costa de Roskilde resulta molt bonica, també és possible sumar-se a alguna de les excursions turístiques en vaixell que surten del port de Roskilde, inclòs una en una rèplica d’un vaixell víking.
Sobre el museu, cal admetre que decepciona una mica a aquells que volen saber-ho tot sobre els víkings. La veritat és que és realment curiós veure els vaixells, però el pas del temps fa que quedi d’ells només una versió reduïda del que devien ser els cascos dels vaixells. L’entrada val la pena, però cal tenir en compte que és difícil poder veure un vaixell víking enorme o una exhibició de luxe, ja que el visitant ha de fer servir molt la imaginació per veure com vivien els antics pobladors d’Escandinàvia.
A més, a l’exterior, hi ha un lloc en el que expliquen les fases de construcció dels vaixells, es mostren algunes rèpliques construïdes posteriorment i es pot assistir al procés de fabricació d’una d’elles. Sempre ajuda una mica més a imaginar-se la situació real de poder veure alguna d’aquestes rèpliques atracades al petit moll al costat del museu o navegant pel fiord.
Vikingeskibsmuseet
HELSINGØR
Helsingør, Elsinor en català, la petita ciutat és el punt de referència de la regió del nord de la illa de Selanda i, a part de ser un nus de comunicacions, té un gran valor històric i edificis que val la pena visitar, en especial el Castell de Kronborg, que va unir per sempre la ciutat amb el mite de Hamlet.
Helsingør és una de les ciutats més interessants de Dinamarca. La ciutat està volcada al mar i té una especial relació amb la ciutat sueca de Helsingborg, de la que a dures penes se separa per 2 km de mar o 20 minuts de vaixell. A la línia de costa, la imatge del Castell de Krongorg rivalitza amb la nítida visió que en dies clars es té de la costa sueca. I és que el pas de Helsingør a Helsingborg és la distància més reduïda que hi ha entre ambdós costats de l’estret d’Øresund que separa Dinamarca de Suècia.
Kronborg Slot
La història del castell es remunta a una fortalesa, Krogen, construïda en la dècada de 1420 pel Rei Erik V de Pomerania per a protegir la ciutat i assegurar que els vaixells comercials paguessin el peatge de l’estret, un peatge per navegar per aigües del mar Bàltic. Kronborg va adquirir el nom actual al 1585, quan va ser construït (1574 – 1585) per Frederik II en un magnífic palau renaixentista. Sobre l’obsolet castell va construir un magnífic castell renaixentista, amb torres que adorna amb columnes i escultures, influenciat pels prínceps europeus. Aquest rei va ser mecenes entusiasta del teatre i actors van realitzar presentacions al palau quan ell tenia la seva cort al 1579. A la nit del 25 de setembre de 1629 el castell va ser devastat pel foc i només va sobreviure la capella gràcies a la fortalesa dels seus arcs.
Kronborg Slot
Pati interior de Kronborg Slot
Al 1639, Christian IV va reconstruir el castell, sobretot la façana, amb reformes i noves decoracions que amplia a l’estil barroc. La conquesta sueca de Kronborg l’any 1658 per Carl Gustaf Wrangel va demostrar que el castell estava lluny de ser inexpugnable. Posteriorment, les defenses es van reforçar considerablement. Al 1690 Christian V va adaptar Kronborg com a defensa avançada contra els atacs per terra. A partir de llavors el castell no s’utilitza generalment com a residència de la família reial i al 1785 l’exèrcit el converteix en caserna i presó. Algunes de les habitacions van ser reconstruïdes, però després l’exercit abandona el castell al 1922, va ser renovat totalment i restaurat tal i com havia estat en l’època de Frederik II i Christian IV. L’any 2000 el castell va ser escollit Patrimoni Mundial de la UNESCO com a reconeixement a la seva rica història i significació cultural.
Les sales més impressionants són el Gran Saló, de 62 metres, la Cambra del Rei, llur sostre va ser pintat per l’artista holandès Gerrit van Honthorst i que va arribar a ser el més llarg d’Europa. Es va acabar al 1582 i esta decorat amb quadres procedents del Rosenborg Slot. Les làmpades són del segle XVII. La bella Lille Sal llueix se tapissos (només s’han conservat aquests dels 40 originals encarregats per Frederik II al voltant de l’any 1580) en els que apareixen reis danesos i versos sobre les seves gestes. De les parets de la Sala de Ball pengen una sèrie de grans pintures que es van fer originalment des de 1618 fins 1631 pel Gran Saló del Castell de Rosenborg, a Copenhpague. La Slotkirken, la capella, llueix un bonic altar, bancs de roure amb intricades talles, un balcó reial i un òrgan que data del segle XVIII. Les estances reials presenten sostres ornamentats i xemeneies de marbre. Les parets van estar cobertes per cuir repujat d’or. El pati del castell va tenir l’aparença actual quan el Rei Frederik II va convertir el castell medieval de Krogen en l’actual castell (1574 1585). El petit pou al centre pati va ser erigit al 1934, on abans s’alçava una magnífica font construïda l’any 1583.
Slotskirken
Estàtua Holger Danske
El castell alberga el Museu Marítim i de Comerç de Kronborg (Handels-og Søfartsmuseet) creat l’any 1915, i la seva col·lecció inclou peces relacionades amb la flota danesa i el comerç d’ultramar, així com restes de la fortalesa original del segle XV. A les casamates es troba l’estàtua del cap víking Holger Danske, una estàtua que va ser esculpida per Hans-Pedersen Dan, que segon conta la llegenda despertarà si Dinamarca es troba en perill per defendre el país. La llegenda no es va originar a Dinamarca, sinó que va aparèixer per primera vegada a la “Chanson de Roland”, una obra capital en la literatura francesa medieval. Holger el danès apareix a l’obra com un dels grans guerrers de Carlemany, anomenat “Ogier le Danois”. Més tard, la història de Holger va vagar pel nord, apareixen per primera vegada a Escandinàvia a voltants de l’any 1510. Una versió danesa de la història va ser publicada al 1534 titulada “Kong Olger Danskes Krønike” (Crònica del rei danès Olger). L’autor, Christiern Pedersen, va estar a Helsingør i la figura heroica es va associar a Kronborg..
HILLERØD
Frederiksborg Slot
El Castell de Frederiksborg (Frederiksborg Slot) és un imponent castell renaixentista construït en tres illots del llac Slotsseoen. Situat a Hillerød, és la icona més reconeguda de la ciutat danesa al nord de Copenhague. A més, des de 1882 és el Museu Danès d’Història Nacional.
Frederiksborg Slot
Història de Frederiksborg Slot
Originalment, aquest castell era conegut com a Hillerødsholm. Propietat de la família noble Gøyes, era de proporcions més reduïdes. No va ser fins l’any 1550 quan el Rei Federico II va adquirir aquesta propietat al intercanviar-la per una altra a la seva propietària, Birgitte Gøye. El gust del rei pel castell radicava en seu interès por la caça del cérvol, abundant en aquesta regió de la illa de Selandia.
Aquest mateix rei va ser qui va iniciar l’ampliació del castell amb un caràcter purament recreatiu, canviant-li es seu nou a l’actual. Fins aquell moment, tots els castell danesos es trobaven pròxims als ports marítims i sempre van tenir un caràcter defensiu.
El Rei Christian IV de Dinamarca, que havia nascut al Frederiksborg, va heretar del seu pare el castell. L’any 1599, el jove rei el va demolir per complet i va ordenar reconstruir-lo seguint l’estil renaixentista flamenc. En acabar-se l’any 1620 es va convertir en l’edifici renaixentista més gran de tota Escandinàvia.
El castell fa ser utilitzat principalment com a escenari de les coronacions de la major part dels reis danesos fins al 1840. La catedral de Roskilde, a 40 km de distància, va servir pel contrari, de panteó de la família reial danesa. Degut a la seva importància, el castell va ser capturat i saquejat pels suecs l’any 1659, arribant a ser usat com a pavelló de caça per la reina de Suècia.
Al desembre de 1859, mentre s’hi allotjava el Rei Frederik VII, es va iniciar un gran incendi. En poc temps es va arruïnar la major part de l’edifici, tot i que algunes sales importants, com la capella, van salvar-se juntament amb més de 300 pintures i obres d’art. La reconstrucció va ser finançada pel rei, l’estat i mecenes com J.C. Jacobsen, que van permetre que a l’any 1878 el castell es reobrís, però com a Museu d’Història Nacional de Dinamarca.
Exterior de Frederiksborg Slot
El castell actual ocupa la superfície de l’illot nord del llac Slotssoen. Segueix l’estil renaixentista flamenc holandès, destacant per l’ús de maons vermells combinat amb arenisca blanca. El conjunt està format per tres grans ales, que independents entre si s’uneixen per formar part d’un complex destinat a glorificar al Rei Christian IV. L’escut del rei i el de la serva esposa Anna Katharina de Brandenburg presideixen la gran porta de l’entrada al castell.
Escuts de Christian IV i Anna Katharina de Brandeburg
Cada una de las tres ales principals (anomenades del Rei, de la Capella i de la Princesa) és de tres pisos d’altura. Existeix una quarta ala, la de la Terrassa només d’una planta i decorada amb escultures mitològiques.
Totes les cantonades del castell estan rematades per una torre, entre elles destaquen:
La torre Mønttårnet: es troba al sector oest i mira cap al llac. És una planta octogonal. La torre Jægerbakkettårnet: es troba a l’est i mira cap al llac. És una planta octogonal.
La torre de la capella. és la més alta i impressionant, doncs la seva part superior està recoberta de coure i decorada amb esferes daurades i obeliscs.
Per últim, existeixen unes altres dues torres més la planta rodona, mirant ambdues cap a l’illot central.
Font de Neptú
El pati exterior del castell està decorat amb una multitud d’escultures de deus clàssics, però només la font de Neptú es considera una obra mestra, aquesta font, realitzada en bronze, és obra de l’escultor Adrian de Vries, qui la va fondre a Praga entre els anys 1620 i 1622.
Font de Neptú
La font representa el paper preponderant de Dinamarca com a potència naval entre els països nòrdics durant el segle XVII, concretament, l’escultura central de Neptú representa al Rei Christian IV. La font original es troba a Estocolm (Suècia), doncs al 1659 el castell va ser pres pels suecs, que van desmantellar la font. Actualment es pot veure a Frederiksborg una còpia de la font feta per Heinrich Hansen al 1888.
Museu d’Història Nacional de Frederiksborg
Retrat d’Alexandra de Dinamarca
El Museu Frederiksborg va ser fundat per un decret reial al 1878 i es va obrir al públic poc després. La col·lecció original es va compondre de les pintures que s’havien salvat del gran incendi. Gràcies al mecenatge de J.C. Jacobsen, la col·lecció es va ampliar per incloure altres pintures i mobles. Avui en dia és un autèntic registre de retrats de les figures més importants de la història danesa, des de l’Edat Mitja fins als nostres dies. Tant l’ala del Rei, l’ala de la Princesa i la Sala de l’Audiència estan incloses en la visita del museu.
Un de molts mobles del Frederiksborg Slot
Capella de Frederiksborg
La capella del palau es va consagrar al 1617. Des del regnat de Christian IV s’ha utilitzat com a església parroquial. És la part millor conservada del palau renaixentista i està formada per una llarga nau de dos pisos que s’estén al llarg de l’ala oest. El sostre està ricament decorat amb estucs. Per la seva part, els pilars i les galeries van ser decorades amb frescos amb motius bíblics a la dècada de 1960, durant el regnat de Frederik III de Dinamarca.
Capella de Frederiksborg
L’element més destacat de la capella és l’òrgan, construït per E. Compenius al 1610, i ricament decorat amb banús, marfil i plata.
Altar de plata a la Capella de Frederiksborg
Mentre que la major del castell va ser destruït per l’incendi de 1859, la capell i els seus mobles van patir danys menors. A més, s’ha utilitzat des de 1693 com a capella cerimonial de les Ordres de l’Elefant i de Dannebrog. Degut a això, la capella alberga una gran quantitat d’escuts d’armes dels membre d’ambdues ordres, com el de la Reina Sofia d’Espanya, dama de l’Ordre de l’Elefant.
Gran Saló de Frederiksborg
Gran Saló de Frederiksborg
El Gran Saló o Sala dels Cavallers es troba a l’ala oest del castell, just sobre la capella. Tot i que es va destruir durant l’incendi del 1859, es va reconstruir per complet. El cassetonat del sostre està profusament decorat, arribant-se a usar segments preservats de l’incendi. Les parets estan decorades amb tapissos que representen al Rei Christian IV i quadres que representen a membres de la família reial del segle XIX. En un dels costats del Gran Saló es troba una tarima elevada, en la que es col·loquen els músics durant els balls de gala.
Sala d’Audiències
Fresc central del sostre de la Sala d’Audiències
És una altra de les poques habitacions que es van salvar del gran incendi. Va ser decorada durant el regnat de Christian V, combinat amb estils renaixentistes i barrocs. El sostre està decorat amb pintures al·legòriques dels continents: una reina cristiana per Europa, un negre per Àfrica, un turc per Àsia i un natiu americà per Amèrica. El centre de la sala està presidit per la gran làmpada, en la que hi ha una escultura d’un cérvol tallat per Hans Ocksen. La cadira al racó nord-est permetia al rei accedir a la sala des de l’entrada de l’edifici.
Detall de la làmpada de la Sala d’Audiències
Els jardins de Frederiksborg
Els jardins del palau es troben al nord i oest del castell. L’origen d’aquests jardins es troba en un vedat de caça de cérvols establert per Christian IV, amb un pavelló pel té anomenat Sparepenge. Aquest pavelló fou derivat just abans de que al 1720 Frederik IV encarregués el disseny d’un nou jardí d’estil barroc. Al costat d’aquest jardí s’hi va construir un de caràcter romàntic al 1800 per Frederik VII.
Jardins barrocs amb el Frederiksborg Slot al fons
El jardí barroc va quedar en desús i abandonat fins a finals del segle XVIII, però va ser recreat a l’última dècada del segle XIX. Un element destacat del jardí són les cascades, per les que flueix l’aigua des del complex central. Avui en dia els jardins estan oberts al públic de manera totalment gratuïta.
Fonts dels jardins de Grederiksborg Slot
Horaris:
D’abril a octubre; de 10 a 17 h.
De novembre a març: de 11 a 15 h.
Preu:
Adults: 75DKK.
Nens (de 6 a 15 anys): 20DKK.
Estudiants i majors de 65 anys: 60DKK.
MØN
Møns Klint
Penya-segats de Møns Klin
Els penya-segats de Møns Klint, de pedra calcària coberts de frondosa vegetació, s’estenen al llarg de varis quilòmetres de la costa de l’illa de Møn, al sud-est de Dinamarca, ja que constitueix la matèria prima de moltes indústries daneses. Stege és part del municipi de Vordingborg, a Selandia, que alguna vegada va ser un port pesquer, actualment es destaca pel seu desenvolupament turístic. La ciutat es troba aproximadament al centre de la illa, on la llacuna Stege es comunica directament amb el mar.
Els penya-segats arriben a mesurar els 128 metres en el seu punt més alt, són producte de la sedimentació glaciar i l’erosió marítima i es pot arribar fins a la vora mateix a través de sendes del bosc. A les platges sota els penya-segats abunden el fòssils. Aquests impressionants penya-segats van començar a formar-se fa 70 milions d’any, quan el paisatge de Dinamarca era molt diferent a l’actual, de fet tota la zona estava sota un mar càlid i ple de vida microscòpica, com algues calcàries que van anar dipositant-se unes sobre altres durant mils d’anys, formant una gruixuda capa de guix al fons del mar.
En algun moment, aquest fons marí de color rosa va sortir de les profunditats, es va plegar sobre si mateix en capes de 50 metres d’espessor, i després durant els següents 4.000 anys, el mar es va dedicar a tallar aquests magnífics penya-segats.
Cada any desapareix una capa d’entre 20 i 40 cm de penya-segat, i es preveu que dins de 10.000 anys hauran estat devorats pel mar.
Per saber-ho tot dels penya-segats de Stege, el millor és visitar el GeoCenter Møns Klint, un espai d’exposicions que compta amb vàries sales d’exhibició de la naturalesa, ecologia, fauna i flora del lloc, a més de l’exposició de la “Cova dels artistes” on es mostren les obres de cinc pintors inspirades en aquest paisatge. El GeoCenter és una bella obra arquitectònica, que reprodueix tots els sentits i elements escenogràfics imaginables.
GeoCenter Møns Klint
GeoCenter es troba a Stengårdsvej 8, Borre, i està obert tots els dies de 10 a 17 h o 18 h, segons l’època de l’any. Hi ha entrades amb descompte per a nens de 3 a 11 anys i majors de 65 anys i també paquets per a famílies.
La catedral d’Odense fa referència a St. Canut (St. Knud), un rei víking assassinat mentre resava amb el seu germà i altres soldats. Després de tot el relacionat amb H. C. Andersen, aquest edifici és un dels llocs més interessants per visitar a Odense. L’edifici d’estil gòtic, no sempre va ser així, l’estil d’avui en dia pertany a una reconstrucció que es va fer l’any 1247 sobre les ruïnes d’una catedral anterior de pedra, després d’un incendi durant la gerra civil entre Erik IV i el seu germà Abel.
Entre les coses a veure a la catedral, es troben les restes del Rei Knud i les restes de l’antiga catedral situats a la cripta. També destaca l’òrgan i el retaule de fusta.
Sankt Knuds Kirke
Eventyrhaven
Aquest parc es troba darrera de la catedral de St. Kund i la plaça de l’Ajuntament. Aquest jardí se situa al centre de la ciutat i està ple d’escultures dedicades a l’autor, pèrgoles i meravellosos ponts. A més també hi ha una petita muralla xinesa que li dóna un aire exòtic, un entorn de tranquil·litat ideal per fer un pícnic.
Eventyrhaven
H.C. Andersens Barndomshjem
Aquesta casa – museu és un lloc ideal per visitar a Odense i conèixer la vida i obra de l’escriptor Hans Christian Andersen. Al museu es poden veure estris personals de l’escriptor, així com la seva roba, quaderns de notes, caretes, etc. L’exposició sobre curiositats exposa diferents edicions de les seves obres i dels seus 156 contes.
H.C. Andersens Barndomshjem
Direcció: Hans Jensens Stræde 45. 5000 Odense C
Horari:
2 de gener – 14 de juny:dimarts – diumenge 10-16
5 de juny – 15 de setembre: dilluns – diumenge 10-17
16 – 30 de setembre . Desembre: dimarts – diumenge 10-16
Tancat 24-25, així com 31 de desembre i 1 de gener.
Odense Rådhus
Odense Rådhus (Flakhaven, 2): El centre és una zona de vianants. Al Flakhaven, una plaça a la voregen carrers com Vestergrade, es troba el Rådhus (Ajuntament). La seva part més antiga va ser construïda de maó vermell al segle XIX, inspirat en estil italià. Va ser dissenyat per Johan Daniel Hernholdt i Carl Lendorf. Conté nombroses obres d’art, incloent-hi una escultura, la “Primavera de Funen”. En motiu del 200 aniversari de Hans Christian Andersen al 2005 es van completar treballs de renovació integral a l’interior de l’edifici, inclosos els passadissos de l’entrada, sales de reunions, sala de banquets i càmera del Consell. A la plaça de St. Knud, davant de l’Ajuntament, es pot veure una estàtua realitzada per Utzon Franck. A l’agost se celebra a la plaça i al pati interior el Blomsterfestival, amb colorades i imaginatives composicions florals.
Odense Rådhus
The Funen Village
Funen Village és un museu a l’aire lliure, el museu recrea un poble aproximadament de fa 200 anys, amb persones vestides i comportant-se d’acord a l’època que representa. Al poble es pot entrar a cada casa, taller, botiga o estable passejant i aprenent sobro com era la vida en aquesta època.
The Funen Village
Egeskov Slot
El Castell d’Egeskov és un dels millors castells conservats d’estil renaixentista de Dinamarca. Aquest castell té el seu origen en una casa senyorial adquirida per Frands Brockenhuus al 1545 a través del seu matrimoni amb Anne Tinhus i que, posteriorment, després d’augmentar la seva extensió, va passar a ser l’actual castell al 1554.
El castell va obrir les seves portes al públic al 1986 per la família Ahlefeldt-Laurvig-Bille, si bé la primera entrada de visitants va ser al 1960 per la mateixa família. Actualment és un dels pocs castells de Dinamarca habitats que estan oberts al públic.
Egeskov Slot
El disseny actual del castell és de 1883 – 1884, tot i que encara es poden observar mostres de l’època d ela guerra civil danesa de 1534 – 1536 en la que es va construir. El castell està construït com una verdadera fortificació amb una fossa d’uns 5 metres i una entrada principal (en aquell moment única) a la que s’accedeix mitjançant un pont llevadís, actualment existent.
El Castell d’Egeskov destaca entre els diferents castells de Dinamarca per esta rodejat d’aigua i pel seus pilars de roure. De fet, segons conta la llegenda es deu el seu nom a Egeskov, que en danès significa “bosc de roures”, a que es va necessitar un bosc sencer de roures per a construir els pilars.
Aquest castello està format per dos edificis que s’uneixen mitjançant un mur que alberga una escala que permet desplaçar-se sense ser vist entre la bodega i la primera planta, essent de gran utilitat en l’època d’incertesa de la seva construcció per anar d’un edifici a un altre i poder escapar-se en cas de guerra.
A la planta baixa es troba la sala de caça on no destaca només la passió per la caça, sinó també els objectes etnogràfics dels seus nombrosos viatges amb joies i armes, entre altres.
A més es troben a la planta baixa, la sala groga d’estil barroc tardà del segle XVIII amb el seu mobiliari de porcellana de Meissen de 1740 i la torre de l’escala amb els retrats familiar i la porta tallada que alberga el muntacàrregues.
Per l’altre costat, a la primera planta hi ha 6 sales diferents:
La Sala de les Cerimònies posa de manifest els dos edificis sobre els que es va construir el castell.
La Sala de Rigborg destaca entre tots els castells de Dinamarca per exposar “El Palau de Titania”, casa de nines cedida pel fons LEGO i construïda com a regal d’un pare a la seva filla perquè poguessin viure elfs que havia vist al jardí al 1907
Sala Rigborg
La sala de música.
La sala vuitcentista d’estil victoriana amb objectes de finals del segle XIX.
La sala del majordom, actualment, sala de convidats, amb el seu llit amb dosser i cobertor de mosaic.
Finalment, al sostre es pot veure la sala de la Ceràmica en la que exposen objectes del segle XIX, en especial objecte de pisa.
A més de les diferents sales, a la primera planta es pot veure el passadís de caça amb trofeus de caça del comte i la fletxa amb la que foren abatuts i l’art llarg més antic de Dinamarca.
Sala de Caça de l’Egeskov Slot
També poden veure’s en aquesta planta, la torre del Nord on destaquen les vistes als jardins, i la torre del Sud amb un gran armari i el llit amb dosser.
Com a curiositat el Castell d’Egeskov és conegut com “L’home de fusta”, a l’aigua sota la torre, hi ha un home de fusta dormint, i segons conta la llegenda, si es mou, el castell s’enfonsarà a la fossa a la Nit de Nadal, per això mai s’ha celebrat el Nadal al castell.
El castell de més de 20 hectàrees compta, a més, amb un antic parc d’unes 1150 hectàrees amb diferents laberints, museus, parc de jocs amb tirolines, ponts entre els arbres per a nens, etc. Pel que el converteix en un dels castells més atractius de Dinamarca dels que poder gaudir.
Laverint als jardins d’Egeskov Slot
Així, destaquen els 4 laberints i val la pena senyalar el de bambú que, no només és el més modern sinó que a més, és el més gran del món construït amb aquestes plantes.
Per un altre costat, entre els diferents jardins, es pot trobar varis tipus com el jardí renaixentista amb les seves fonts i figures d’art topiari, l’anglès o el de verdures, el que més sorprèn és el jardí de les fúcsies que amb més de 104 espècies diferents, fa d’aquest castell un dels més important a nivell d’aquesta espècie, a més, compta amb un rellotge solar construït l’any 1986 pel famós poeta i matemàtic Piet Hein.
Finalment, a diferència d’altres castells de Dinamarca, el Castell d’Egeskov compta amb diferents museus i exposicions a l’exterior. Així, per exemple, una de les que més sorprèn és el museu de joguines d’època amb la col·lecció de nines.
També cal destaca el museu de vehicles que inclou un Cadillac del Rei Christian X o les motos i avions.
Museu de Vehicles d’Egeskov
Inclús a l’exterior del museu, al mig del no res, es pot veure alguns dels avions de l’època, una cosa que et deixa totalment sorprès, ja que està al mig de la intempèrie.
Avions a Egeskov Slot
A més dels museu de vehicles normals, també es pot gaudir d’un altre museu de vehicles d’emergència i rescat, on no et pot perdre l’ambulància del Museu Falck.
També hi ha el Museu dels Comestibles, amb nombrosos detalls, o el de la Roba d’època que pertanyia a Maria Antonieta.
Museu de Comestibles
Museu de Roba d’Època
Horari:
25/04 – 19/06 i 01/09 – 18/10 –> Obert de 10:00 – 17:00 h
20/06 – 16/08 –> Obert de 10:00 – 19:00 h
17/08 – 31/08 –> Obert de 10:00 – 18:00h
Preu:
180 -210 DKK (Adults en funció de la temporada)
95-130 DKK (nens entre 4-12 anys en funció de la temporada)
La construcció de la Catedral d’Aarhus es va iniciar al segle XII, una magnífica basílica romànica, va ser un projecte gegantesc, que no es va acabar fins aproximadament al 1350. Es van utilitzar maons vermells, un material que no s’utilitzava a Dinamarca abans del 1160. Els murs exteriors de la catedral i les boniques capelles al llarg de la paret oriental són els únics elements romànics sobrevivents en l’actualitat.
La catedral tal com és avui, és el resultat d’una reconstrucció radical amb estil gòtic, realitzada des de 1449 fins al 1500, transformant el pesat edifici en una catedral gòtica, inspirada en les grans esglésies contemporànies de les ciutats
hanseàtiques del voltant del mar Bàltic. Es va agregar una altura considerable completada amb voltes en creu i una estrella a la nau, així com passadissos i el creuer. Però la culminació va ser el presbiteri completament reconstruït i ampliat, ara amb tres naus de la mateixa alçada, un ambulatori i 13 finestres altes i punxegudes que donen cascades de llum a aquest espai brillant.
Amb una longitud de 93 metres, la Catedral d’Aarhus és l’església més llarga de Dinamarca i té una capacitat per a 1.200 persones. Des del principi es va dedicar a St. Climent, el sant patró dels mariners.
Aarhus Domkirke
Els Frescos
Fins la Reforma, la majoria de parets de la catedral estaven decorades amb frescos, molts d’ells han desaparegut, però la Catedral d’Aarhus és l’església de Dinamarca amb l’àrea total més gran de parets i arcs coberts per frescos, inclòs un de 220 m2, el més gran de Dinamarca. Representa a St. Cristòfol i St. Climent. Uns altres frescos inclouen St. Jordi i el Drac, una imatge de tres nivells que representa el Purgatori, El dia del Judici, St. Miquel Pescador de les Ànimes i molts més. Tots els frescos es van fer entre 1470 i 1520, excepte el que rodeja l’anomenada finestra de lepra al racó nord-oest de la catedral, va ser pintat sobre l’any 1300, i és l’obra d’art més antiga de la catedral, la única que queda de l’església romànica.
Frescos a Aarhus Domkirke
La Font
Font d’Aarhus Domkirke
La font està feta de bronze i fosa a Flensburg al 1481 pel fundador de la campana Peter Hansen.
El bisbe Jens Iversen Lange, que ja havia donat un magnífic retaule nou, dos anys abans, el va donar. La font té la forma d’un con truncat i descansa sobre els quatre evangelistes. Aquestes són figures extraordinàries: conserven els seus cossos humans, però estan coronades amb caps simbòlics d’animals: St. Joan amb cap d’àliga, St. Marc amb cap de lleó i St. Lluc amb cap de bou. En un arc gòtic es representen quatre escenes: el baptisme, la crucifixió, Crist al dia del judici i la coronació de Maria. Entre aquestes escenes es representen nou apòstols de peu sobre petites mènsules,. Es possible identificar a Peter amb la seva esquadra i a Barholomew amb la pell penjant del braç. La identitat de la resta és incerta. Durant els primers dos segles, la font estava oberta, el sacerdot batejava als nens submergint-los tres vegades a l’aigua. La font ara està coberta per un plat de llaura, i als batejos per un plat de plata de 300 anys.
El Púlpit
Després de la Reforma, el danès es va convertir en obligatori com idioma de l’església i el sermó es va convertir en la part central del servei. El públic actual constituït per Michael van Groningen va ser erigit al 1588. És una obra molt fina d’estil renaixentista, tallada en roure, amb nou relleus que representen nou motius de l’Antic i el Nou Testament, començant amb la Caiguda, després amb l’Anunciació, el Naixement a Betlem i l’Últim Sopar.
En aquest últim, els apòstols són representats com a individus, movent vigorosament els caps sobre colls llargs i fibrosos. Segons la costum, St. Joan està assegut sobre la falda de Jesús quan era nen. Més notablement, Judes és molt original concebut: pel general, es mostra aïllat dels altres apòstols amb una expressió malvada i fosca, però aquí és part de la comunitat, fàcilment recognoscible per la bossa a la mà. Se’l veu més a prop de l’espectador, donant mitja volta d’esquena.
En els últims relleus es veu la Crucifixió, la Resurrecció, la Pentecosta i finalment el Dial del Judici.
La catedral té cinc portals de gelosia de ferro forjat molt fins, tots fets pel mestre alemany Smith Caspar Fincke. La seva marca, un martell i una clau col·locats un davant de l’altre, generalment es veu en un racó d’un dels grans panells que componen els portals.
Púlpit d’Aarhus Domkirke
El Vaixell Votiu
El Vaixell Votiu d’Aarhus Domkirke
La Unitat del Vaixell Votiu es remunta al 1720. Es desconeix el seu origen, segons un restaurador experimentat de vaixells votius, va ser construït a Holanda. El tsar rus, Pere el Gran, va regnar sobre grans extensions de terra, també volia governar els mars, llavors va ordenar bucs de guerra d’Holanda, que era una nació de constructors navals molt experimentats. En lloc de dibuixos, l’enginyer va fer un model que havia de ser enviat a Rússia, pel camí a Rússia, el vaixell que transportava el model va trobar una violenta tempesta a Skagen, el vaixell va naufragar però aquesta maqueta va arribar a terra quasi sense danys. En una subhasta, alguns pescadors d’Aarhus van comprar el model, el van donar a la catedral. Amb els seus 2,65 m de llarg i 3,50 m d’alçada, és el vaixell votiu més gran de qualsevol església danesa. Els vaixells que pengen de les esglésies simbolitzen la navegació de l’home des del bressol fins a la tomba.
L’Altar
Altar d’Aarhus Domkirke
Per Pasqua del 1479 es va inaugurar el retaule major. És el tresor més preuat de la catedral. Va ser realitzat en un taller del mestre artesà Bernt Notke a Lübeck. És un anomenat pentatich amb tres conjunts de panells, els panells del dia de la Festa estan en exhibició des del matí de Nadal fins el dimecres de Cendra, els panells de la marea de la passió són visibles des del dimecres de Cendra fina el matí de Pasqua, els panells del dia de Festa tornen a ser visibles i el retaule està en aquesta posició fins l’Advent. El primer diumenge d’Advent es revela el tercer i últim grup de panells, els panells d’Advent, que es poden veure fins la nit de Nadal.
L’Òrgan
Òrgan d’Aarhus Domkirke
L’òrgan fa ser construït al 1730 pel constructor d’òrgans alemany, Lambert Daniel Kastens, alumne de Schnitger a Hamburg. Al 1876, l’instrument va ser ampliat pel constructor d’òrgans amb seu a Aarhus, JA Demant, que li va proporcionar amplitud més romàntica de so. També ha tingut una ampliació l’any 1927 per Theodor Frobenius. I a l’any 1981 es va restaurar.
Veient la longitud de l’acústica de la catedral, a la dècada de 1960 es va decidir construir un altre òrgan, que s’utilitzaria per bodes i altres serveis, Bruno & Sons va construir l’òrgan al 1970, i és un exemple típic d’un instrument neobarroc.
Den Gemle By
El Museu Den Gamle By és un dels millors museus etnogràfics de Dinamarca. En ell es pot aprendre com era la vida en diferents zones rurals i urbanes del país des de la segona meitat del segle XIX fins a finals del segle XX.
Repartides en varis carrers empedrats, es troben 75 cases històriques i reals que han estat portades des de diferents parts del país i els seus interiors mostren una fidel reproducció del mobiliari de cada època. A més, hi ha 34 botigues de diferents temps, una farmàcia, un bar de jazz, una escola, una oficina de correus, etc. I gent passejant pel carret amb les vestimentes pròpies de cada època i entorn, que actuen como ho feien els seus avantpassats.
També hi ha varis museus dins d’aquest, de joguines antigues, de pòsters danesos, de rellotges, de porcellanes i altres objectes decoratius, etc.
Den Gamle By
ARoS Aarhus Art Museum
L’edifici es composa de 8 plantes en total, i a la última hi ha un pati exterior en el que es pot divisar el centre d’Aarhus, ja que el museu està en un lloc cèntric.
ARoS és el museu amb major col·lecció d’art disponible fora de Copenhague. Destaca la terrassa panoràmica i multicolor, obra de l’artista danès Olafur Eliasson. Entre les obres d’art que s’esposen es troba una col·lecció de pintura danesa del segle XVIII i obres de representants, com Eckersberg o Købke, de l’Edat Daurada del segle XIX. També, entre les obres modernes, hi ha treballs de Rude o Landstrom.
Aquest museu compta amb sales infantils, un cafè i una interessant llibreria.
ARos Aarhus Art MuseumObres a l’ARoS Aarhus Art Museum
Horari:
Dimarts, dijous, divendres, dissabte i diumenge: de 10 a 17 h.
Dimecres: de 10 a 22 h.
Moesgaard Museum
Visita un dels llocs més populars de Dinamarca i gaudeix d’una experiència familiar única a mesura per ser més prudent sobre la gent del passat i del present.
Al Museu Moesgaard, com a convidat, s’acosta molt a la gent del passat i del present a través d’històries escenificades i dramatitzades. Les exposicions es basen en les darreres investigacions i tecnologia dissenyades per fer-vos més intel·ligents a les persones de manera entretinguda i sorprenent.
Moesgaard MuseumInterior del Moesgaard Museum
Preu:
Adults: 170 DDK (per internet 160 DDK).
Menors de 18 anys: Gratis.
Estudiants: 110 DDK.
Tivoli Friheden
El Tivoli Friheden es troba entre els arbres del bell bosc de Marselisborg, a un passeig de la ciutat. Entre les més de 40 atraccions i parades de fira del parc, destaquen:
La cobra Picadora: la millor muntanya russa del parc.
L’SkyTower: un salt al buit d’uns 40 metres d’altura.
La Bille By: una ciutat sencera dedicada a les famílies amb fills petits.
Cinemàgic 5D: un cine en 5D que projecta unes pel·lícules que també són jocs d’habilitat.
A més, entre els mesos d’abril i octubre, també s’organitzen concerts i esdeveniments culturals.
Tivoli Friheden
BILLUND
Legoland
Legoland és un parc molt accessible per un dia, no és com d’altres parcs que sembla que hagis d’anar a contrarellotge per veure el màxim de coses. El parc està dividit en nou zones diferents.
Muniland
Aquesta zona és la primera que et trobes només entrar. Aquí hi ha rèpliques de ciutats, carrers i monuments més famosos del món. Està fet amb més de 20 milions de peces de LEGO. Aquí també hi ha el Lego Torre amb més de 36 metres d’alçada per poder veure tot el parc des de dalt.
Atraccions destacades d’aquesta zona:
Escola de trànsit SEAT per a nens de 7 a 12 anys.
LEGO Safari, viatge en Jeep entre animals salvatges.
Miniland: Rèplica d’edificis i monuments.
Monorail: Un passeig pel parc a 4 metres d’alçada.
Muniland
Muniland
Duploland
Aquesta zona està pensada pels més petits.
Duploland
Duploland
Atraccions destacables d’aquesta zona:
Legonlod: una sínia per als més petits.
Cases de jocs Duplo: poden escollir ser policies, botigues o grangers.
Duplo Express: Mini tren elèctric.
Zona d’Imaginació
Viure l’experiència de NINJAGO en el cine 4D més gran d’Escandinàvia.
Lego Ninjago World
Aquesta zona és per posar a prova les habilitats de Ninja. Endinsar-se en el laberint de Lloyd’s Laser. En aquesta zona també es pot fer escalada o pujar The Rider per a prendre a dominar els quatre elements.
Legoredo
Visitar l’oest, el poble indi, molt popular entre les famílies amb nens.
A Legoldmine et converteixen en buscador d’or. La Casa Encantada amb una decoració de fantasmes fets amb construccions LEGO. I també hi ha les canoes de ràpids i salts d’aigua.
Recomanacions d’aquesta zona:
LEGO Canoe: un passeig en canoa per ràpids i agües braves.
Àliga Voladora: novetat del 2018. Una muntanya russa de vertigen.
La Casa Encantada: per perseguir fantasmes, monstres i vampirs.
Legoredo
Legoredo
Knights Kingdom
Legoland també té el seu castell de princeses i cavallers. La diferència és que aquí hi ha també víkings. Des del castell es pot fer el recorregut per veure el seu interior i acaba en una muntanya russa. Els víkings estan a la zona de l’aigua.
Atraccions destacades d’aquesta zona:
Vikings River Splash: un vaixell víking que es precipita 8 metres d’alçada.
La muntanya russa del Drac Medieval: un recorregut pel castell encantat en una muntanya russa trepidant.
Terra d’aventura
Aquesta és una altra de les zones de Legoland on l’aigua és la protagonista. La competició a la brigada de bombers és per grups o famílies en les que s’estimula el treball en equip.
Atraccions recomanables d’aquesta zona:
Brigada de bombers: competicions amb altres famílies a veure qui apaga abans el foc.
Corredors de la selva: velocitat i evitar mullar-te amb les bombes d’aigua.
Brigada de Bombers
Corredors de la Selva
Terra Pirata
Una de les coses que més sorprèn de les atraccions de Legoland Billund és que hi ha moltes atraccions relacionades amb aigua, tot i que aquí el clima no convida a mullar-se. Però si el sol no calenta massa, hi ha uns assecadors gegants a la sortida d’algunes atraccions d’aquesta part del parc. Són de pagament, així que cal portar monedes soltes.
Un dels plats forts d’aquesta zona és fer una guerra d’aigua entre grups. Un dels equips està al vaixell pirata i l’altre està al voltant de l’aigua. La qüestió és acabar el més mullat possible.
Atraccions destades:
Trencaones pirata: s’inclina i gira com un autèntic vaixell pirata.
Pirata Splash Battle: El lema es disparar primer i evitar mullar-se.
Terra Polar
Atraccions recomanades d’aquesta zona:
Polar X-Plorer: una muntanya russa amb una caiguda de 5 metres.
Badia de pingüins: per aprendre sobre diferents colònies de pingüins.
Horari:
El parc està tancat des de finals de Halloween fins a març.
Per Setmana Santa el parc obre de 10 a 20 h, i les atraccions fins a les 18 h.
Abril, maig i primeres setmanes de junt, l’horari és de 10 a 18 h, les atraccions estan obertes fins a les 17 h. Els caps de setmana i festius funciona com la Setmana Santa.
Juliol és l’estrella del parc, entre setmana obre de 10 a 21 h, les atraccions fins a les 20 h. Curiosament aquests caps de setmana Legoland tanca abans.
Agost, els horaris semblants als de juliol.
Setembre: els nens comencen el col·legi a finals d’agost, pel que hi ha dies de setembre que està tancat entre setmana.
Preu:
Hi ha varis tipus de passes, i cada un té un preu diferent:
Ticket d’un dia: 50 €.
Ticket d’un dia + Buffet (plats calents i freds: amanides, carns, pizza): 65 €.
Ticket de dos dies: 70 €.
Si els tickets s’agafen on line fins a 7 dies abans, hi ha un descompte del 10 %.
KOLDING
Koldinhus
A Dinamarca un dels castells interessant per la seva història és el Castell de Koldinghus, ubicat en un petit turó de la ciutat de Kolding. És una construcció del segle XIII i tenia un clar objectiu de defensa del territori. Està prop d’un llac i de l’església de St. Nicolau.
Actualment el castell es pot veure en bones condicions ja que després de l’incendi del 1808 es van realitzar treballs de restauració, per poder oferir un aspecte quasi com l’original. En el seu interior és possible veure les diferents sales i estàncies amb elements decoratius de l’època, obres d’art. D’entre totes les estàncies és interessant destacar la sala de les Audiències, la Capella i la seva gran Biblioteca, que és un lloc privilegiat per estar-hi.
Un altre lloc molt especial és la masmorra a la que es pot arribar pujant per la torre i és una zona des d’on es pot gaudir dels paisatges increïbles que sorprenen als visitants que tenen l’oportunitat de pujar-hi.
La visita del castell és possible fer-la diàriament, de 10 a 17 h. El preu per accedir a l’interior és de 80 DKK per adults i gratuït pels menors de 18 anys.
Koldinhus
JELLING
Jelling Monumenterne (Pedres de Jelling)
El conjunt de Jelling va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Es tracta de dos monticles funeraris construït sobre una alineació de pedres que traçaven la silueta d’un vaixell. El monticle nord es va construir sobre una impressionant càmera funerària de fusta, el seu interior ha estat saquejat i queden poques restes, i el monticle sud no contenia res. Entre ells, es va construir una església blanca amb dues grans pedres rúniques; una és una declaració d’amor del rei a la seva muller; mentre que a l’altra es pot llegir “El Rei Harald va ordenar construir aquest monument en honor a Gorm, el seu pare, i a Thyra, la seva mare; el mateix Harald que per si va conquerir tota Dinamarca i Noruega, i als danesos va fer cristians”, la inspiració mostra la conversació vikinga del paganisme al cristianisme, i és a més, el primer testimoni escrit on apareix el nom del país.
La majoria de gent que ve aquí és per veure xocar els dos mars. La llarga platja que va des del Far Grus (Skagen Fyr), un imponent edifici que domina tot el paisatge, fins la punta de Grenen, està contínuament picat pel vent, rodejat d’unes cobertes de canyís i salpicat per enormes búnquers de la II Guerra Mundial. A la tardor i hivern les tempestes són freqüents i el mar està molt enfurismat, amb ones xocant amb força, i el cel gris cobert de núvols, augmentes la sensació d’estar a la fi del món.
Skagens Lighthouse
Les aigües dels dos mars xoquen aquí
Búnquers de la Segona Guerra Mundial a Grenen
A l’impressionant paisatge cal afegir-li que aquesta és una importantíssima zona de pas d’aus migratòries, així com un perfecte hàbitat per a aus marines. Però és que, també la fauna és molt rica i fàcil de veure, de fet es quasi segur, que amb una mica de sort, a la punta d’arena es pugui trobar foques comuns descansant o prenent el sol,, a les que es pot apropar-se fins quedar a uns dos metres (sempre respectant la distància per no molestar als animals, que indiquen uns cartells col·locats a tal efecte).
Sense dubte, és un dels llocs més impressionants i màgics de Dinamarca, que et fan sentir molt petit en comparació amb la naturalesa.
Foques a Råbjerg Mile
Råbjerg Mile
Råbjerg Mile
A uns pocs km al sud del poble d’Skagen es troba una de les majors dunes migratòries d’Europa, que cada any es desplaça varis metres. A l’estiu és visitat per molta gent, però fora d’aquesta època hi ha un gegantesc arenal per vosaltres sols. El lloc impressiona per trobar-se un paisatge aparentment desèrtic aquí, i per tenir la sensació d’aïllament, de naturalesa salvatge, comences a caminar per la duna i arriba un moment que pots sentir-te perdut en mig del desert (però tranquils, que caminant una mica es veu el final). A més els voltants de les dunes hi ha torberes entollades, plenes de molsa, líquens i plantes carnívores.
Råbjerg Mile
Den Tilsandede Kirke
L’església enterrada és un perfecte exemple de la força de la naturalesa a Skagen. A les afores del poble hi ha aquesta església, que en el seu dia va ser la més gran de la regió, però fa més de 200 anys va ser abandonada del tot davant l’avenç imparable de les dues, que la van cobrir per complet. Avui en dia només queda el campanar gòtic en mig d’un paisatge fantasmagòric on no canten ni els ocells, amb unes dunes plenes de molsa i liquen, amb un ampli clar del bosc.
És un dels highlights de la zona i val la pena dedicar-li una estona.
Den Tilsandede Kirke
Skagens Museum
Skagens Museum
A diferència dels anteriors llocs, per entrar a aquest museu cal pagar (14 € els majors de 27 anys i 10 € els menors de 27 anys). Té la col·lecció més gran de quadres de pintors d’Skagen, l’escola més famosa de Dinamarca. El museu és bonic i té quadres de Maria i P.S. Krøyer, Anna i Michael Ancher, Laurits Tuxen, Viggo Johansen i Holger Drachmann. Que ens podem quedar igual, però són els pintors danesos més afamats. A finals del segle XIX es van instal·lar a Skagen, atrets per la llum especial del lloc.
Una de moltes joies secretes de Dinamarca es troba a la part occidental de la costa danesa i en part del Mar de Wadden. L’arxipèlag que s’estén des d’Holanda, a través d’Alemanya i fins a Dinamarca és conegut com les Illes Frisies.
Un grup més petit d’illes daneses per Rømø, Fanø i Mandø, que estan situades en una proximitat bastant propera a la terra ferma. Aquesta regió d’illes, especialment Fanø, és més coneguda per les seves aus, foques i ostres.
Fanø
Fanø està situat a la part nord del Parc Nacional del Mar de Wadden i està inscrit a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. També va ser classificat com el millor lloc natural de tota Dinamarca al 2017.
Fanø
Cases de Fanø
Fanø és coneguda per la seva naturalesa i vida animal, principalment aus i foques, però també per la seva àmplia gama d’esdeveniments que es fan al llarg de l’any. Aquests esdeveniments són el safari de foques, un festival de teixit, una reunió internacional d’estels, un festival internacional de libèl·lules, un torneig internacional de golf, etc.
Fanø també és conegut per les boniques platges d’arena, que tenen un quilòmetre d’ample, que les converteix en un excel·lent destí per viure un estiu danès L’Illa de Fanø té una població al voltant de 500 foques, que descansen sobre el banc d’arena de les platges al sud-est de l’illa.
Foca a Fanø
També es pot reservar una excursió d’ostres, durant la qual es té l’oportunitat d’aprendre més sobre la vida de les ostres i la seva presència al Mar de Wadden, i per suposat, degustar-les.
Una altra gran activitat que es pot fer a l’illa és recorre-la en bicicleta a través de petits senders i la naturalesa pintoresca de l’illa, fins arribar a les dures d’arena de la platja. També pots trobar-te alguns cérvols, entre ells el cérvol vermell. A la illa es lloguen bicicletes. A Nordby, ciutat principal de la illa hi ha l’oficina de turisme on disposen de mapes de l’illa per poder-la fer en bicicleta.
Mentre caminis per la platja, cal mantenir els ulls oberts per veure si hi ha ambre, especialment al voltant de les algues marines i en aigües poc profundes. Durant el temps ventós i les tempestes, el mar neteja aquest preciós fòssil, que quan és llimat i polit, és un material de fama mundial per a la fabricació de joies.
Rømø
L’Illa de Rømø forma part del parc Nacional del mar de Frisia a la que s’arriba a través d’un dic de 9 km. És una petita illa habitada, abans dedicada a la pesca i ara bàsicament del turisme.
La part oest de l’illa és pràcticament una platja, una de les més extense del nord d’Europa, amb quasi 10 km d’extensió. A aquesta platja es pot accedir en cotxe fins a la mateixa platja. A més té un Food track al mig de la platja.
A la illa no es pot pernoctar, només té un càmping.
Rømø
La Platja de Lakolk és molt plana, pel que les diferències de marea alta i baixa són molt grans.
Platja de Lakolk
L’arena està plena d’estels, aquí fa vent i se sol practicar windsurf i surf.
La resta d ela illa són espais naturals i zones de pastura i es poden veure les vaques de terres altes i cases típiques, amb herbes als terrats.
Típiques cases de Rømø
Al sud de l’illa està l’oficina de turisme a Havneby. Aquí també hi ha el port, restaurants i alguna botiga. A més, al mig de l’illa hi ha on parar, poder fer pícnic i inclòs banyar-se.
Des d’aquí es pot agafar un ferry fins a l’illa alemanya de Sylt, la més gran de les Illes Frisies.
Mandø
Probablement una de les illes més tranquil·les de Dinamarca, la raó principal es deu a les marees, amb marea alta l’illa està fora de la connexió amb terra ferma.
L’Illa de Mandø està situada al mig del Mar Wadden entre Farø i Rømø, i forma part del municipi de Ribe. Per poder accedir a l’illa és necessari que la marea sigui baixa, per tant serà la marea qui decideixi quan es pot entra o sortir de l’illa, de manera general els accessos s’inunden dos cops al dia. Per accedir a l’illa hi ha dos maneres: una a través d’una carretera asfaltada i pública i que només és recomanable utilitzar si es coneixen les marees i, altra a través d’un camí de grava col·locada a uns 60cm per sobre del fons del mar, perfectament senyalitzat pel que transita el traktorbus. La distància a recórrer són uns 6 km. Actualment l’illa està molt poc poblada, uns 30 habitants. L’illa compta amb un supermercat, botigues de souvenirs i una oficina d’informació turística.
Ribe és una ciutat danesa amb molta història i un dels seus atractius és conèixer la seva catedral. Es tracta d’una construcció coneguda com la Catedral de Nostra Senyora Maria, ubicada a Torvet, a 5 minuts de l’oficina de turisme.
És un temple històric degut a que va ser en l’època dels víkings quan es va fundar la catedral com la primera església cristiana de la zona, concretament va ser un monjo d’Hamburg. Té un estil romànic molt definit i es conserva en perfecte estat, en el seu interior és interessant destacar alguns aspectes importants a l’hora de conèixer la catedral.
La catedral va tenir canvis importants al llarg del segle XII a causa d’un gran incendi, pel que bona part de la seva estructura és més moderna que la resta, reconstruint-se amb maons vermells. Es pot apreciar una volta d’estil gòtic i una porta principal feta de fusta i la última restauració del segle XX va deixa una porta de bronze realitzada per Anne Marie Carl-Nielsen.
Es poden apreciar alguns mobles antics i les torres de la catedral, amb sis campanes en total. També es pot apreciar el retaule realitzat per Ebbe lo Jehn Petersen, així com un vaixell que és una obra de B.Cl. Jensen.
Ribe Domkirke
Museet Ribes Vikinger
Museet Ribes Vikinger
El Museu Víking de Ribe és on es pot conèixer la vida dels víkings a aquesta zona de Dinamarca, un museu prop del Riu Ribe de la ciutat.
És un museu que permet veure una escenificació de la vida dels víkings a Dinamarca, les seves costums, la seva forma de viure, tot a través de les excavacions arqueològiques que s’han produït i de les troballes en forma d’objectes, a més de fer un viatge també per l’Edat Mitja. El museu ofereix exposicions temporals i permanents, amb nombrosos objectes reals i una recreació d’un vaixell víking, entre altres elements.
A més ofereix una pel·lícula relacionada amb els víkings i una zona on els visitants poden viatjar a l’Edat Mitja i vestir-se com un cavaller medieval, a més de conèixer una casa típica de l’època amb els diferents elements decoratius en el seu interior.
També té una botiga amb souvenirs relacionats amb els víkings, en la qual es pot trobar llibres, joies artesanals, algunes pintures, plats, etc.
Horari: Tots els dies de 10 a 16 hores a l’hivern i a l’estiu fins a les 18 hores.
Preu: 70 DKK els adults, i gratuït els menors de 18 anys.
Ribe Museum
El Museu d’Art de Ribe és un museu que es troba en una zona natural, rodejat d’un llac i de bonics jardins.
És un museu que intenta oferir un recorregut històric per alguns artistes de Dinamarca, amb obres tan populars com Jens Juel, C. W. Eckersberg, Christen Købke, Kristian Zahrtmann, Anillo L. A, Anna og Michael Ancher, entre molts llurs obres es troben presents dins del Segle d’Or de Dinamarca.
El seu interiors està dividit en diferents sales on s’ofereixen exposicions temporals i permanents.
Horari:
De setembre a juny, de dimarts a diumenge: d’11 a 16 hores.
Juliol i agost, de dilluns a dijous: d’11 a 17 hores.
Moisès 