La regió Midi-Pyrénées ocupa gran part del Sud oest de França, entre l’Atlàntico i el Mediterrani. Consta de 8 departaments: Ariège, Aveyron, Haute-Garonne, Alts Pirineos, el Gers, el Lot, el Tarn i Tarn-et-Garonne. Toulouse, la seva capital amb 437.000 habitants, és la tercera ciutat universitària de França i la cuna d’Airbus, primer constructor d’avions del món.
Contingut:
- Toulousse
- Saint-Lizier
- Castell de Foix
- Mirepoix
- Coves de Niaux
- Abbaye de Saint-Pierre de Moissaic
- Montauban
- Cordes-sur-Ciel
- Gaillac
- Albi
TOULOUSSE
Toulousse és coneguda com la ciutat rosa del sud de França, això es deu al seu característic color de les façanes de les cases, ja per a construir-les en el seu dia es van utilitzar maons enlloc de pedres.
A Toulousse hi ha nombrosos palauets construïts en l’època d’auge de la producció de la planta coneguda com a pastel (Glasto).
Aquests palauets combinen amb les cases tramades amb façanes de maó que encara queden a la ciutat com a exponent de l’època medieval.
Palauet d’Assézat
Aquest palauet va ser construït al 1557 i es considera una obra mestra del Renaixement de Toulousse.
El seu propietari era el mercader Pierre de Assézat que havia prosperat amb el comerç de l’herba pastel (glasto).
El més destacat de l’edifici és el seu pati, amb les seves galeries i balconades.
Notre-Dame de la Daurade o Sainte-Marie de la Daurade
Notre-Dame de la Daurade o Sainte-Marie de la Daurade (Nostra Senyora de la Daurada), situada al costat del riu Garona. Es tracta d’un edifici que els seus orígens es remunten al segle VI, tot i que la seva façana actual, la qual recorda un temple clàssic, és molt més recent, del segle XIX.
A destacar del seu interior la imatge de la Verge Negra, la qual està vestida amb unes luxoses vestimentes.
També comentar que les parets interiors de l’església, en el seu dia estaven cobertes d’or, d’aquí el nom de la mateixa.
Place de la Daurade
Just davant de l’església hi ha la Place de la Daurade, és una plaça molt popular per als locals. En ella cada juliol se celebra el Festival Tangopostal en el que els balls populars de tango prenen tot el protagonisme en aquesta ciutat.
Amb els balls es commemora el fet de que el famós cantant de tangos Gardel en realitat va néixer en aquesta ciutat.
A l’altre costat del riu s’ubica un barri popular que té el seu origen al segle XIII, i el qual va concentrar molts republicans exiliats d’Espanya durant la Guerra Civil.
Basílica de Saint-Sermin
La Basílica està lligada al pelegrinatges del Camí de Santiago francès, essent una de les principals etapes de la zona, juntament amb l’Abadia de Conques.
La Basílica es va començar a construir a finals del segle XI per albergar les relíquies del citat sant, del que la llegenda conta que va morir martiritzat al ser arrastrat per un bou, sobre l’any 250.
Des del punt de vista arquitectònic, no hi ha dubte que sorprèn les seves dimensions, les quals encara impressionen més quan et situes al mig de la plaça.
Construïda principalment de maó, amb elements decoratius de pedra, exteriorment destaca per la seva alta torre octogonal de 64 metres d’altura i amb cinc nivells. Un altre element destacat es la capçalera amb les seves cinc capelles distribuïdes al voltant de l’absis.
De major interès artístic que la porta frontal és la lateral, denominada Porta Miegeville, a la que s’accedeix després de creuar un pòrtic de pedra, i on cal fixar-se amb la riquesa escultòrica del timpà construït al 1110.
Horaris: De juny a setembre, tots els dies de 8:30 a 19 hores; la resta de l’any, de 15 a 18 hores.
Dins d’aquests horaris també es pot visitar la Cripta i el Deambulatori (capelles de la zona posterior de l’absis).
Preu: 2,50€ els adults i gratis per als menors de 15 anys.
Si es vol visitar el recinte de la tomba de Saint-Sernin, només obren el dia 29 de novembre, dia del sant, és l’únic dia que està obert al públic.
Capitoli
El gran monument de la plaça és el Capitoli, o sigui l’Ajuntament, un edifici amb una façana del segle XVIII d’estil neoclàssic que alterna pedra i maons.
Als salons de gala del Capitoli es mostren pintures i escultures de finals del segle XIX que presentes a personatges i esdeveniments destacats de la història de Toulousse.
Couvent des Jacobins
El Convent dels Jacobins del segle XIII és un enorme edifici de maó amb el característic estil gòtic meridional. En el destaques les pintures i els vitralls, si bé el que els distingeix en el seu interior és la enorme volta de nervadura coneguda com La Palmera.
Cité de l’Espace
Ja fora del centre històric, i sobretot si es va el viatge amb nens, es pot visitar el parc temàtic Cité de l’Espace.
És un parc reflex de la històrica vinculació de Toulousse des de finals del segle XIX al desenvolupament de la indústria aeronàutica, ciutat que en l’actualitat és seu de la companyia Airbus.
Durant la visita a la Cité de l’Espace es poden veure imponents naus especials, també hi ha representacions multimèdia i diverses atraccions interactives.
SAINT-LITZIER
Saint-Lizier va ser fundada pel poble Consorani, en època gal·lo-romana, amb el nom de Lugdum Consoranum, convertint-se en capital del territori al segle IV.
Al segle V, degut a esta importància, va ser seu del bisbat de Couserans, un dels seus primers bisbes va ser Saint-Lizier, que com a miracles va evitar la destrucció de la població pels visigots, i que li donaria nom a la població. L’abolició del Bisbat de Couserans arribaria l’any 1801.
La població va està dividia en dos zones, la ciutadella a la part superior rodejada de muralles i a baix al costat del riu el poble.
A finals del segle IV es va emmurallar la ciutat, d’ella queden les restes de 10 de les 12 torres i llenços d’aquesta, tot i que van ser destruïdes durant el terratrèmol de 1852, també es van utilitzar com a ciments per a construir edificis com el Palau Episcopal.
Passejant per la població es poden veure les antigues residències dels canònics que van viure allí, cases d’entramat de de fusta, amb suports per guarir-se de les inclemències del temps i també es veu la “concha” que indica que és part del Camí de Santiago.
Église Saint-Lizier
L’Església parroquial de Saint-Lizier és d’origen romànic i a més va ser catedral, tot i que va perdre el títol al 1655. Va ser construïda al segle XI utilitzant pedres de les antigues construccions gal·lo-romanes i consagrada al 1117.
Destaca la seva torre vermella de forma octogonal amb merlets al campanar, que recorda molt a la de Toulousse. En el seu interior es poden veure el cor i a l’absis central pintures romàniques del segle XI.
També es pot veure el claustre romànic del segle XII, l’únic claustre d’Ariège. Té dos pisos, el superior es va afegir durant el segle XIV. Conserva les seves quatre pandes i alterna les columnes simples i dobles. I els seus capitells estan decorats amb figures narratives, cistelleries, trenes, palmetes, etc.
Palais des Évêques (Palau Episcopal)
El Palau Episcopal (Palais des Évêques) és el lloc on residien el bisbes i les seves vistes extraordinàries, després de perdre les seves funcions religioses i abolir-se el bisbat, va ser rehabilitat i després de passar per diferents usos, com una presó, cabildo o inclús un manicomi, alberga el Museu Departamental d’Ariège. Es pot recórrer en quatre nivells la història de Couserans des de l’antiguitat fins a principis del segle XX.
Notre-Dame de la Sêde
Al costat del Palau Episcopal es troba la Catedral de Notre-Dame de la Sède, seu del bisbat a pesar del seva petita mida.
És curiós descobrir que les pintures del seu interior no van aparèixer fins l’any 1992, quan es va desmuntar el cor per ser restaurat, quan es van descobrir aquests magnífics murals. Després es va poder comprovar que hi havia pintures ocultes per la resta de l’església realitzades en ocre, carbó i cal. Les més antigues daten del segle XII i sobretot destaquen les del sostre.
La Catedral va ser catalogada com a Monument Històric al 1994.
CASTELL DE FOIX
Foix pertany a la Regió d’Occitània i al Departament d’Ariège, del que és capital. Va formar part de la Comunitat de Municipis del Pays de Foix, entitat que geogràficament correspon aproximadament amb l’antic Comtat de Foix. Actualment, aquesta comunitat està fusionada amb la Comunitat del Cantó de Varilhes, amb la que conformen la Comunitat de Aglomeracion Pays Foix-Varilhes.
El lloc on s’assenta el Castell de Foix, en una roca calcària a 60 metres d’altura, està plena de grutes que van ser habitades per l’home en temps prehistòrics. Aquestes coves han estat estudiades per nombrosos arqueòlegs i recorregudes per diverses expedicions espeleològiques.
Tot i que el seu origen més modern es deu, probablement i segons els experts, a un oratori fundat pel mateix Carlemany. Amb el temps, la ciutat es va convertir en la capital del Comtat de Foix. La relació entre Foix i Andorra la Vella es remunta a molts segles enrere.
Una curiositat històrica: Els presidents de la República Francesa són co-prínceps d’Andorra (juntament amb les bisbes de la Seu d’Urgell), com hereus dels últims Comtes de Foix, a través dels reis de França.
El Castell de Foix, que ja existia a l’any 987, només va ser pres per les armes un cop en tota la seva història. Va ser al 1496, durant la guerra entre dos clans de la família Foix. Construit a dalt d’un pic rocós, el castell domina la confluència dels rius Ariège i Arget, així com tota la ciutat. Actualment alberga un museu dedicat a la història del Comtat de Foix i òbviament del propi castell. Entre les col·leccions medievals destaques objectes de la vida quotidiana, armes i armadures.
La família del Comtes que va residir al Castell van arribar a ser reis de Navarra i de França. A principis del segle XI, roger, el primer Comte de Carcassona, va llegar el Castell al seu fill Bernard, el primer en utilitzar el títol de Comte de Foix. Va ser la residència principal del Comte fins al 1290. Durant la creuada contra els càtars, Raymond Roger de Foix, senyor del Castell i defensor de la causa càtara, va resistir el setge del cruel Simon de Monfort, el mateix que va participar en el tristament conegut assalt a Béziers (v. Béziers – Mateu-los a tots, Deu reconeixerà als seus).
Per arribar al castell, cal pujar per un camí d’accés, des del qual a mesura que s’avança es contempla les boniques vistes del municipi.
A la Torre Rodona, del segle XV, es poden veure vàries exposicions distribuïdes en tres plantes. A la primera planta, dedicada al context històric de l’època en que es va edificar la torre, entre altres coses, es pot observar una maqueta de la construcció de la torra. La segona planta està dedicada a Gaston Fébus XI Compte de Foix i Bescompte de Bearne. La tercera planta explica l’estreta relació entre el Comtat de Foix i el Principat d’Andorra. Des de dalt de la torre, es gaudeixen d’unes esplèndides vistes de la ciutat i els seus voltants.
En la Torre redonda (s.XV) podemos ver varias exposiciones distribuidas en tres plantas. En la primera, dedicada al contexto histórico de la época en que se edificó la torre, entre otras cosas podemos observar detenidamente una curiosa maqueta de la construcción de la torre. La segunda planta está dedicada a Gaston Fébus, XI conde de Foix y vizconde de Bearne. En la tercera se explica la estrecha relación entre Foix y el principado de Andorra. Desde lo alto de la torre, disfrutamos de unas espléndidas vistas de la ciudad y sus alrededores.
L’anomenada Torre Central, juntament a l’altra torre quadrada (Torre de l’Arget), són de les construccions més antigues del castell. A la planta baixa hi ha una petita col·lecció d’armadures, escuts, cotes de malla, viseres, etc. La primera planta està reservada a una bonica botiga d’objectes i llibres relacionats amb el castell. La tercera planta, el llit d’Enric IV, un dels objectes més importants del patrimoni històric i artístic de la regió.
L’altra torre quadrada és la Torre de l’Arget, és la més antiga de les torres, del segle IX, coberta amb una teulada de pissarra.
El Cos de Guàrdia: a aquesta dependència es troba informació sobre el Comtat de Foix, des dels seus orígens al 1002 fins al 1594. També hi ha una exposició sobre la història de de l’Abadia de Saint-Volusien des del segle IX fins al segle XVI.
MIREPOIX
Un primer Mirepoix es va assentar a la vora esquerra del riu Hers, així ho mostres les àmfores trobades de finals del segle II a.C. i que semblen indicar un petit lloc de comerç prop del riu. Al segle XI s’aixeca el Castell Feudal al marge dret del riu i la ciutat es reagruparà naturalment al peu del mateix. Occitània és llavors una fragmentació de països petits, i l’establiment del sistema feudal implicava molts senyorius.
La pràctica meridional de compartir la terra entre tots els fills dls senyors conduirà a l’empobriment dels petits nobles i els farà menys tolerants davant la riquesa de l’Església de Roma. La fe càtara experimentarà una gran vitalitat en aquests segles, com testimonia Mirepoix. La ciutat, els veïns i els senyors seran partidaris actius de l’heretgia i servirà en vàries ocasions com un lloc de consell per a predicadors càtars, en particular al 1206, on es van unir uns 600 d’ells. Moltes “cases comunes” estaven obertes per a ells i un diaca, Raymond Mercier, que vivia permanentment a Mirepoix.
Va començar la creuada albigenca, els càtars es van refugia a Montsegur i l’exèrcit va prendre Mirepoix, entregant el senyoriu a Guy de Lévis, originari de Île de France que va imposar un dels règims feudals més terribles de la regió d’Ariége. Però el pitjor estava per arribar, al 1289, la ciutat és destruïda en gran mesura per una inundació i els habitants li demanaran a Guy III de Lévis que la reconstrueixi en un lloc més segur, el doble decideix escometre un pla regular de les bastides, un desenvolupament concertat urbà, construït amb una finalitat defensiva i d’explotació econòmica. Mirepoix es converteix en assentament d’importants intercanvis comercials, ja que tenia una situació estratègica, perquè estava a meitat de camí entre Foix i Carcassona i es van construir pintoresques cases d’entramat de fusta aixecades del terra.
La Maison des Consuls és la millor transcriu l’atmosféra de l’Edat Mitja i que va ser l’antiga casa dels magistrats municipals. La seva façana està decorada amb escultures de fusta (dones amb tocats, caps barbuts, homes coronats, tortugues, porcs senglars, ossos, etc.
Amb els anys, la ciutat va prosperar, se li va atorgar un bisbat i la petita Notre-Dame Saint-Maurice, construïda al 1298, es va convertir, amb el temps, en una catedral. Tot i que va ser suprimida al 1790, durant la Revolució Francesa per ser integrada a la Arxidiòcesi de Toulousse.
Es va tardar uns sis segles per acabar-la, doncs van haver-hi incidents de renom que van paralitzar les obres, com la Guerra dels Cent Anys i la Pesta. Fins al segle XVI, no s’emprenen obres significatives, quan van demolir les cases enganxades contra la catedral, deixant lliure a l’edifici, i engrandint-lo. També es va reconstruir el campanar, llur fletxa ben afilada, de vuit costat, eleva la creu terminal fins als 60 metres.
La particularitat d’aquest monument és que compta amb una sola nau de 48 metres de llard, 24 d’altura i 22 d’ample, essent la segona catedral més ampla d’Europa després de Santa Maria de Girona.
COVES DE NIAUX
Oculta a la Vall de Vicdessos, a la població de Niaux-sur-Ariège, la cova de Niaux, cèlebre per les seves pintures magdalenianes, és un santuari de l’art parietal.
Al llarg de 800 metres, la visita guiada permet descobrir el Saló Negre, una rotonda natural llurs parets es troben adornades amb un centenar de representacions animals. Amb una antiguitat de més de 12.000 anys, aquestes pintures realitzades amb traços negres representen als més mamífers més grans de la fauna prehistòrica, com visons, cavalls, cérvols i cabres munteses. Un conjunt excepcional magníficament conservat.
ABBAYE DE SAINT-PIERRE DE MOISSAC
L’Abadia de Moissac va ser fundada al segle VII. Va pertànyer a l’Abadia de Cluny al segle XI. L’Abadia de Moissac juntament amb el seu claustre formen part del Camí de Santiago francès.
Destaca el seu impressionant timpà de l’església del segle XII, amb detalls de l’Apocalipsi de Sant Joan.
L’entrada a l’església és gratuïta.
A l’altre costat de l’església hi ha el Claustre, que s’entra a través del Centre d’Informació Turística.
Preu del Claustre: 6,50€.
MONTAUBAN
Notre-Dame de l’Assomptiom
La Catedral és un edifici construït quasi tota amb pedra blanca. Va ser consagrada al 1736, i la seva façana d’estil clàssic està adornada amb les estàtues dels quatre evangelistes i l’escut d’armes reial a part de dalt.
En l’interior destaca la cadireta del segle XVIII, l’òrgan del segle XVII, el baldaquí d’estil Nopoleó III i una obra d’Ingres “El Vot de Louis XIII” pintada al 1824.
Place Nationale
La Plaça Nacional és el centre de comerç des dels orígens de la ciutat a l’any 1144, ha estat renovada en moltes ocasions, les més importants van ser després dels incendis de 1614 i de 1649. Està composta per edificis de maó vermells, amb suports de dues naus paral·leles unides i cobertes per voltes d’encreuament gòtic amb pilars cruciformes i claus de volta a les nervadures.
Théâtre Olympe de Gouges
El Théâtre Olympe de Gouges es va construir al 1878 seguint la inspiració dels teatres italians, la seva façana posterior és de 1930 i és del mateix estil que la Place Nationale. Els seus quatre baixrellleus representen la poesia, el ball, la música i la comèdia.
Église de Saint-Jaques
De l’original del segle XIII només es conserva el campanar tolosà i part de la nau, això és perquè durant les guerres de religió va patir molts danys, es poden veure marques que van deixar les bombes dels canons del setge de 1624 a la façana. Després de la reconquesta catòlica de 1629, el cardenal Richelieu va ordenar la reconstrucció i va arribar a ser catedral entre 1629 i 1739. El porta d’estil neoromànic està coronat per un mosaic del segle XIX.
Monument als morts de Montauban
A la Place Antoine Bourdelle es troba el Monument als Morts de Montauban, una escultura de 1894 realitzada per Antoine Bourdelle.
Museu Victor Brun
A la mateixa plaça, a l’edifici de l’antic Palau de la Cour de Aides (Tribunal d’Ajudes) s’allotja en la segona planta el Museu d’Història Natural (Museu Victor Brun), inaugurat al 1854.
Disposa de diferents col·leccions d’animals, secció de paleontologia i de mineralogia, el la que destaca un fragment del meteorit de Orgueil, caigut al 1864.
Museu Ingres
A l’altre costat de la plaça es troba el Museu Inges, situat en un palau construït sobre un castell que mai es va acabar. Al museu hi ha escultures d’Antoine Bourdelle i l’obra d’Ingres i alguns objectes personals. També hi ha una interessant col·lecció de pintures europees d’entre els segles XVII i XVIII.
En el seu interior es conserva una sala gòtica que pertany al castell, denominada la Sala del Príncep Negre.
CORDES-SUR-CIEL
Prepara les cames, que les cases medievals de l’elegit com a poble més bonic de França guaita en uns carrerons empinats. Aquest poblet rodejat de muralles que abracen un turó rocós pràcticament no ha canviat des de la seva fundació a l’Edat Mitja. Tot i que també li va posar mà, al segle XIX, Violet-le-Duc, el que va restaurar Carcassona i la Notre-Dame de París.
Va ser Raymond VII, Comte de Toulousse, qui va fundar Cordes, si Cordes a seques, sobre el 1222 com a bastide (una vila emmurallada construïda per a protegir la població), per la guerra contra el càtars. Cordes es va fundar per donar una llar als que s’havien quedat sense per les guerres de les religions. I és que la creuada papal contra l’heretgia càtara havia arrasat molts pobles d’aquesta zona.
Cordes va néixer ja fortificada amb dues línies de muralles, va ser un del més grans baluards albigesos fins el final de la creuada, i amb els anys, es van construir fins a quatre línies defensives al seu voltant. Això si, acabada la creuada, al 1229, i després de formar part de França al 1370, sense haver estat mai conquerida, hi va haver un llarg període de pau que la va portar al seu “boom econòmic”
Els artesans i mercaders assentats a la nova ciutat es van convertir en burgesos i van mostrar la seva riquesa i poder amb la construcció d’aquestes grans cases gòtiques que segueixen intacte avui en dia.
El nom original de Cordes és en realitat Còrdoa, en occità antic, en occità modern és Còrdas d’Albigés. Estaria inspirat en Córdoba i es que aquí també sorgia el negoci dels adobers. Sembla que Raymond VII volia construir la Córdoba francesa, tan rica i comerciant com la seva homònima de la Península Ibèrica.
Des del nord d’Europa fins a la pròpia Córdoba, passant per Venècia o Florència; Cordes és un autèntic nus de comunicacions.
Cordes-sur-Ciel no ha canviat de lloc, tot i que tampoc seria el primer poble que es muda, però si que ha canviat el que tenia al voltant, als segles XIII i XIV les vies que comunicaven tota Europa passaven pels voltants del premonitori en que es fundar la vila, amb la intenció de controlar-los i ser un punt d’intercanvi. Avui en dia, les carreteres passen bastant lluny.
La cadena de televisió francesa, France 2, busca cada any el poble més bonic de França, almenys el que més agrada als seus espectadors, en el programa Le village préfere des français. En la seva edició de 2014 va ser Cordes-sur-Ciel l’elegit.
Cordes-sur-Ciel és un poble molt coquet, no hi passen cotxes, no hi ha asfalt, no hi ha ciment, no hi ha pressa, etc.
A diferència del que passa en altres pobles que afegeixe el “de mar” o “de munt” al seu nom pe destingir els que estan a la costa dels que estan a la muntanya, el “sur-Ciel” no marca la diferència amb altre Cordes. És un afegit més comercial, com no podia ser d’una altra manera en una població construida per a comprar i vendre, pur màrqueting, un reclam turístic que fa referència al fet de que el poble s’eleva per sobre la la boira que cobreix la Vall de Cérou als matins de tardor. Va ser a meitats del segle XX quan es va començar a afegir-hi el “sur-Ciel”, així “Cordes sobre el Cel” va nèixer a finals del segle XX sobre un Cordes fundat 700 anys abans.
És difícil dir que veure a Cordes-sur-Ciel perquè cal veure-ho tot. Casi cada una de les llambordes dels seus carrers, les pedres dels seus edificis, les portes i finestres de les seves cases.
No obstant això, a continuació s’anomenen alguns llocs per veure a Cordes-sur-Ciel, el primer que cal veure són les seves Muralles, si es vol entrar al casc històric, es fa per la Porte des Ormeaux.
Les Casones gòtiques i les seves escultures
Els rics comerciants de Cordes-sur-Ciel eren només rics, no hi havia noblesa en els seus cognoms, però poc importava en una ciutat comercial, i va voler demostrar la seva riquesa, i que no era menys que la dels nobles, amb les seves enormes casones. La Maison du Grand Fauconnier (gran falconer): actual Museu d’Art Modern i Contemporani. La Maison du Grand Écuyer (Gran escuder) i la Maison du Grand Veneur (Gran caçador) són les més boniques d’aquestes casones dels segles XIII i XIV. Prenen el nom de la rica decoració, amb estàtues i relleus, de les seves façanes: la del Gran Fauconnier tenia falcons, la del Gran Écuyer tenia cavalls, i la del Gran Veneur tenia escenes de caça.
Place du Marché
La diferència d’aquesta plaça amb d’altres places del Mercat de França és que aquesta està coberta. Protegida per un gran sostre que s’aixeca sobre unes enormes columnes de fusta.
Sota aquest sostre es troba un pou d’uns 113 metres de profunditat, està excavat a la roca. Al seu costat hi ha la creu, que al segle XIV, va fer aixecar el Papa en memòria dels tres inquisidors tirats al pou al 1234 pels càtars.
Segons la llegenda, Cordes es va construir sobre el llom d’un drac adormit. Aquests 113 metres del pou serien la marca de la llança de Sant Miquel colpejant al cor de la bèstia llegendària.
Altres llocs d’interès de Cordes-sur-Ciel
Les tres casones que s’ha comentat no són les úniques del poble que mereixen una parada, n’hi ha d’altres, com la Maison Gaugiran, que avui és l’oficina de Turisme, i d’altres botigues d’artistes i artesans que també s’han convertit en museus.
A les seves façanes es veu l’evolució del gòtic al llarg dels anys: finestrals, decoració, forma, alçada, etc. Un verdader passeig pel Museu de l’Arquitectura de l’Edat Mitja. Tot entre carrers laberíntics, empedrats i empinats.
Per suposat, tampoc pot faltar l’església del poble, l’Església de Saint-Michel.
GAILLAC
Abbaye Saint-Michel
L’Abadía de Saint-Michel, el monument més important de la ciutat, els seus orígens es remunten al segle X, quan una comunitat de monjos es van assentar allí per explotar les vinyes de la zona i promoure el comerç a través de Tarn. Amb les modificacions que ha patit al llarg dels anys, ara s’alça majestuosa a la ribera del riu i la postal que s’obté de la mateixa des de l’altre costat del riu s’ha convertit en la senyal d’identitat del municipi.
Maisons des Vins
Al costat de l’abadia es troba la Maison des Vins, una bodega de degustació que cada setmana dona a provar 15 vins diferents de la zona.
Place du Griffoul
Aquí hi ha unes boniques arcades i edificis construïts de maó vermell. La plaça és un dels llocs més importants de la ciutat i porta el nom de la font que hi ha al centre, la Font Griffoul, del segle XVI, coronada per un gall (emblema de la ciutat) i amb quatre personatges entre els que es troba Baco i el seu mestre, Sileno.
El mercat cobert que hi ha a la plaça es va aixecar l’any 1840.
Église de Saint-Pierre
L’Església de Saint-Pierre és una església del segle XIII que va ser mig destruïda pel protestant i posteriorment reconstruïda entre els segles XVII i SVIII i que destaca pel seu portal d’entrada. Al costat es troba un altre edifici històric, l’Hôtel Antoine Portal.
ALBI
Notre-Dame de Ainte-Cecile
Construïda entre els segles XIII i XV és probablement una de les catedrals més boniques de tot França. Per fora té un aire de fortalesa i, a primera vista, destaca l’entrada, ja que està molt més treballada que la resta de l’edifici, construïda amb maons (com tots els edificis antics d’aquesta regió).
Per dins la cosa canvia i atreu a molts visitants el Cor i el Tresor, a més del Gran Mural sota l’Òrgan que representa el Judici Final. Totes les parets conserven les seves pintures en bon estat, així que, en conjunt, aquesta catedral és una meravella. Per això va ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO juntament amb la Ciutat Episcopal d’Albi al 2010.
Museu Toulousse-Lautrec
Un dels personatges més famosos que ha donat Albi a la historia és Toulousse-Lautrec. El pintor es va convertir en un dels més famosos cartellistes de la vida nocturna de París a finals dels segle XIX, i com no, la seva ciutat nata li ha dedicat un museu.
L’edifici que alberga el museu no és menys impressionant que la catedral. Es tracta del Palau de la Berbie, que feia d’aquesta zona el centre social, religiós i econòmica en l’època medieval. La catedral i el Palau de la Berbie conformen la coneguda Ciutat Episcopal d’Albi, que s’ha conservat molt bé amb el pas dels segles.
El museu exposa una col·lecció de pintures i esbossos de Toulousse-Lautrec, repassant la seva vida artística, però a més, es pot visitar també una col·lecció permanent amb obres d’altres artistes coetanis del pintor, com Édouard Vuillard o Pierre Bonnard.
A més del Museu de Toulousse-Lautrec, no es pot perdre els Jardins del Palau de la Berbie, molt bonics i des dels quals s’obté una bonica vista sobre l’altre costat del riu. Sota aquests jardins discórrer una petita ruta de senderisme al costat del riu Tarn, que també és molt recomanable fer si es té suficient temps.
Col·legiata i Clauste de Saint-Salvi
L’Església va començar a construir-se al segle XI sobre el que es creia que era la tomba del Sant. És l’església més antiga de la ciutat i, a més de visitar-la per dins, cal visitar també el seu claustre.
Aquest claustre està una mica amagat entre carrerons, però un cop es troba, és com una petita recompensa. Part del claustre es conserva i s’hi pot observar encara els capitells romànics i gòtics, decorats i esculpits amb personatges bíblics. El més curió és que s’ha convertit en un jardí públic ple de flors i plantes comestibles que qualsevol visitant pot recollir en temporada.
El claustre de Saint-Salvi és un petit oasis a la ciutat.
Pont Vell i Barri Madeleine
Com tot poble medieval, Albi té un Pont Vell de pedra que creua el riu Tarn. És dels més antics de França i des d’ell s’obté una increïble vista, tant del Palau de la Berbie, com de la Catedral de Sainte-Cecile, com de tota la ciutat, com del barri de la Madeleine, a l’altre costat.
Val la pena creuar el pont i fer un tomb per aquest barri. Antigament es va convertir en el barri obrer, doncs moltes fàbriques es van instal·lar allí per utilitzar la corrent de l’aigua del riu. Avui en dia queden alguns vestigis d’aquella època, però és un barri residencial més de la ciutat. Allí es pot visitar l’Església de la Madeleine i gaudir amb les vistes a la ciutat antiga.
Moisès 