Fer un passeig pels carrers d’Albarracín és una autèntica delícia. Esl seus carrers són molt característics i curiosos. Tot i que fer un passeig pot ser una mica dur degut a les fortes pujades i pendents, és part del seu encant.

Albarracín conserva nombrosos edificis històrics com la Catedral del Salvador, la Iglesia de Santa María, el Palacio Espiscopal, la Casa de la Julianeta, la Calle Azagra, la Torre Blanca o el Museo Diocesano.

Si es viatja amb nens, també és aconsellable apropar-se al Museo del Juguete. A través d’aquests espais es pot conèixer millor  la història d’Albarracín, ubicat en un antic hospital, que és el millor punt per entendre la història medieval de la localitat.

Contingut:

• Catedral de Albarracín
• Iglesia de Santa María
• Palacio Episcopal
• Museo Diocesano
• Castillo de Albarracín
• Murallas
• Torre de Doña Blanca
• Museo del Juguete
• Casa de Julianeta
• Plaza Mayor
• Pinares del Ródeno y Pinturas Rupestres
• Cascada del Molino San Pedro
• Sendero Río Guadalaviar
• Ruta Calomarde y Cascada Molino Viejo Calomarde
• Nacimiento Río Tajo
• Sierra de Albarracín
• Fotografía de Arquitectura, Natura, Paisaje y Naturaleza

Catedral de Albarracín

Sobre el que seria la mesquita musulmana, al segle XIII es va construir la primitiva catedral, ja que des de 1172 es va erigir com a diòcesis. La fàbrica actual es va iniciar al 1532 pel bisbe Gaspar Jofre de Borja.

El temple està format per capelles familiars, per pertanyien a les famílies més importants d’Albarracín. Entre molts dels seus tresors, destaquen l’òrgan barroc. La capella de la Virgen del Pilar, construïda a expenses del bisbe Jerónimo Salas Malo de Espulgas al 1687, amb un altar major d’una excel·lent qualitat, amb relleus de la vida de San Joaquín, Santa Ana, San José i la Virgen. Les columnes anellades i la decoració de rocalla, que omple els espais buits, estableixen un efecte espectacular i grandiós, molt propi del barroc.

A la capella de Santa María Magdalena, que va pertànyer a l a família Toyuela, es troba el retaule de San Pedro, originari de l’Església de Santa Maria. Un retaule de fusta de pi, de traces renaixentistes, amb diferents escenes de la vida de l’apòstol. La falta de policromia permet apreciar la gran qualitat dels seus detalls. Es va fer en fusta al segle XVI amb estil renaixentista. En ella s’explica la història d’aquest sant, en un total de vuit escenes. A la central se’l presenta com el primer papa, assegut en el soli pontifici amb la triple corona, la creu, i unes claus, que simbolitzen que té la potestat per a decidir qui entra al cel.

A més de les capelles i retaules, cal detenir-se en els monuments funeraris, com el del bisbe Gabriel de Sora, al costat de l’Evangeli, amb una figura orant en marbre i alabastre, o el sepulcre de Bernardino Gómez Miedes.

Albarracín té Església Catedral des de 1172, data en que es va erigir la diòcesi. Aquest monument eclesiàstic és el més emblemàtic de la ciutat. Aquesta primera Catedral es va ubicar molt probablement sobre la primigènia mesquita aljama (o principal) i no va ser més que un temple de Santa María que els cristians van pujar a la zona alta al segle XIII, data en que s’inaugura la segona Catedral que va aprofitar les restes de l’anterior i que hauria tingut una torre d’un sol cos, fins la nau central. La tercera Catedral i actual, El Salvador, es va començar a construir pels bisbes Gilabert Martín i Gaspar Jofre de Borja (entre 1530-1532) i el cor es va realitzar al 1538 i l’ampliació de la torre, degut a dificultats econòmiques, es va construir en dues fases, acabant-ho al 1598. Indicar que a la base de la torre es conserven restes romanes incrustades.

Les escales de l’entrada principal (nº 1) són de construcció recent. A la part alta de l’escalinata es trobava el portegado o pòrtic a la Catedral de 1200, en el qual se celebren actes públics. Abans de passar al temple cal fixar-se en les mènsules dels angelets que porten elements musicals: flautes, partitura … que són restes gòtiques de la catedral primitiva i que ara adornen l’àbsida.

Només entrar per la porta del Claustre i a la nostra dreta, es troba la Parroquieta o Capilla de la Inmaculada Concepción (nº 2). Posseeix una senzilla portada plateresca i la coberta es de creueria estrellada en els seus tres trams. La imatge de la titular, que es troba al centre, és del segle XVII. La petita nau lateral, que es cobreix amb una volta de mig canó i el cor són del segle XVIII.

Sortint de la capella ens trobem amb ell Claustre tancat (nº 3), d’una senzillesa quasi irritant, que més que elegància reflecteix pobresa. Es decora amb els retaulets del segle XVII: el de la Sagrada Família i un altre que es dedica a la Verge i el Nen. També es pot veure al claustre el Viacrucis de llenços, que posseeix cert interès artístic i curiosament, deu i sis estacions.

Passant a la nau principal i única, per començar el recorregut de les capelles. A la nostra dreta i la primera que es troba és la Capilla de Santa Catalina (nº 4). Aquesta capella era molt important, doncs aquí es realitzaven actes Capitulars. Avui en dia ha perdut la categoria de capella.

Davant d’aquesta hi ha la Capilla del Transfijo (nº 5). En ella es va fundar al 1558 la confraria del Transfijo, a la que només podien accedir els sacerdots que tinguessin benefici o capellanies a la Catedral i que a més residissin a Albarracín. Pertanyien a aquesta confraria des del bisbe als capellans.

A la dreta s’obre la Capilla de las Ánimas (nº 6). Des d’antic es va anomenar Capilla de los Novella i al 1582 el Papa Gregorio XIII va concedir bul·la de privilegi a l’altar central que es dedicava llavors a les Ànimes. La disposició de la pella i altars canvia al segle XVI i el que avui es capella i sagristia es divideix en tres capelles, localitzant-se ala de las Ánimas a la porta que hi havia oberta al claustre. Amb la última restauració la capella ha recuperat la seva decoració original i tot el seu esplendor, així com la sagristia contigua, que va ser dels beneficiats de la Catedral (nº 7).

Sortint d’aquesta i just davant hi ha l’actual Baptisterio (nº 8). Antigament, aquí hi havia la Capilla del Santo Cristo. Actualment, i després de la seva restauració, s’ha recuperat tot el seu esplendor i  decoració original. Tanmateix,, i de gran importància, ens trobem amb l’òrgan barroc que hi ha damunt del mateix.

Juntament a l’òrgan es troba el Cor (nº 9), Aquest es va començar a reformar al 1538 i al 1669 ja estaven instal·lats el carreu i cartel·les en fusta de faig. Són un veritable interès els caps d’atlants del carreu dels beneficiats.

Seguint el recorregut per la Catedral, es passa per la Capilla de la Virgen del Pilar (nº 10), reconeguda fàcilment per la antiestètica cristallera que es va col·locar recentment. El més interessant és el seu altar major. La imatge de la titular es troba al centre, en una profunda fornícula, i data del segle SVII. En l’actualitat i després de la última fase de restauració de la Catedral es pot observar la decoració gòtica original.

Tornant de nou a la nau principal i continuant el recorregut pel costat de l’Epístola, és a dir a la dreta, hi ha la Capilla de Santa Ana (nº 11 i la primera a la dreta de l’altar major). La importància d’aquesta capella radica en que, durant els segles XV-XVI, allí se celebren els actes capitulars ii des del segle XVII als nostres dies es col·loca el Monumento de Semana Santa. Aquest monument de plata es pot veure al Museo Diocesano.

Continuant la visita, davant mateix hi ha la Capilla de San Antonio Abad y San Sebastián (nº 12), essent la primera que hi ha al costat de l’Evangeli a continuació de la Capella Major. El retaule és del segle XVII.

Seguidament i al costat de l’Evangeli, es troba la Capilla de Santa María Magdalena (nº 13). A finals del segle passat, es va traslladar el retaule de San Pedro des de l’Església de Santa María a aquesta capella de Santa Magdalena, i el retaule d’aquesta a Santa María. El retaule de San Pedro pertanyia a la confraria del seu nom, que era la més antiga i rica de l’Església de Santa María. És recomanable la visita de l’altar de San Pedro per ser el millor de totes les església de Albarracín en el seu estil, tot i que es trobi sense policromar.

La Capilla Major y de la Fábrica Catedrática (nº 14). La nova fàbrica catedràtica amb àbsida pentagonal i capella major es va acabar de construir al 1533. El retaules es va acabar al 1681.

Sortint cap a la plaza de la Seo (per la porta oposada a la que s’ha entrat) hi ha la Capilla de San Juan Bautista (nº 15) i l’altar de San Vicente, juntament a la pica d’aigua beneïda. La capella consta d’un retaule del segle XVIII que representa a San Juan al carrer principal del cos mig i als dos costats a Santiago i San Pedro. Davant es troba l’altar de San Vicente, que es va col·locar aquí al desaparèixer la seva pròpia capella amb l’engrandiment de la de las Ánimas al segle XVII.

Finalment, i per conclou ela visita a la Catedral, es passen dues portes de fusta que pertanyen a la cancel·la , de molt bona qualitat (segle XVIII), per trobar-se davant a la sortida a la plaza de la Seo (nº 16), i a la dreta amb l’entrada a la nova Sala Capitular construïda entre 1711-1712 (nº 17).

Iglesia de Santa María

Al 1567 es va iniciar la reforma, segurament sobre una nova planta, un original temple de maó i pedra, dedicat a Santa María. A la seva nau alternen elements gòtics i mudèjars, així com retaules i capelles de gran qualitat, algun dels quals (la taula dedicada a la Virgen de la Leche)  que actualment es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. A la primera capella al costat de l’Evangeli es pot admirar la capella de la Comunidad de Albarracín.

El temple conversa referències a l’ordre de Sant Domingo, ja que juntament amb la Torre de Doña Blanca va formar part del convent erigit per aquests religiosos des dels segle XVII al XIX. La torre associada amb la llegenda, va ser la biblioteca del monestir.

Palacio Episcopal

El bisbe d’Albarracín disposava d’una residència al costat de la Catedral, avui restaurada com a seu de la Fundación Santa María de Albarracín com a seu de cursos i congressos, amb obres molt notables, com la Capilla del Palacio, del bisbe Fray Jerónimo Frombuena al segle XVII, la biblioteca i arxiu, les dependències exclusives del bisbe, o la portada, rematada per l’escut del bisbe Juan Navarro Gilaberte.

El Palacio del Obispo o Palacio Episcopal, annex a la Catedral a través del sobri claustre, constitueix l’edifici residencial més important de la ciutat d’Albarracín.

Els materials utilitzats en la construcció van ser proporcionats pel medi ambient circumdant, pedra del Juràssic i pedra vermella del Ródeno, morter de calç, guix de diferents  tonalitats (ocres, grisos blaus i vermells intensos), ferro forjat i ceràmica.

La seva façana principal s’obria a la placeta i mostrava una portada de cuidada pedreria de pedra calcària amb un porto a l’ús amb farratges i claus de forja que comunicava amb un petit pati.

A la primera planta del conjunt episcopal s’allotjava una gran sala i les dependències privades del Vicari General. Aquestes estàncies són en l’actualitat la sala d’actes principal i altres recintes habilitats per a trobades, tertúlies, jornades tècniques i esdeveniments culturals.

La planta noble amb remembrances del segle XVIII allotjava les habitacions privades del bisbe i les dependències administratives diocesanes.

Al pis alt, i cota més alta de la ciutat, es conserven les sales i estàncies que servien de residència al bisbe i que, en l’actualitat, alberguen el Museo Diocesano.

Museo Diocesano

Pujant l’escalinata que se situa davant del mirador de la Catedral, s’accedeix al claustre catedralici on existeix un porta per la que avui s’entra al Museo Diocesano.

A la primera sala, denominada Mayordomía (nº 1) es documenta l’evolució històrica de la diòcesis d’Albarracín, explicada en diferents panells expositius i testimoniada amb peces i petits tresors com l’afamat “Pez de cristal de roca” del segle XVI i possible procedència veneciana, peça emblemàtica i símbol del museu i una de les més importants de la col·lecció.

Tanmateix, i ocupant també un lloc destacat de la Mayordomía, es pot observar també un “cáliz gótico” de plata sobredaurada de meitats del segle XVI, i una “Virgen del Pilar” en plata sobredaurada del segle XVIII, entre altres peces.

A l’Antesala (nº 3) i al Salón del Trono (nº 5), en una gran estància rectangular s’exposa una extraordinària col·lecció de tapissos flamencs dels segle XVI fets a Brusel·les que narren la història de Gedeó.

A l’Antecapilla (nº 6) s’exposen algunes peces de pintura gòtica.

A la Biblioteca (nº 7) hi ha una destacada col·lecció d’orfebreria  (calissos, creus, custòdies, elements diferents per a la litúrgia, etc.) de la que es destaca la “Cruz Procesional de Noguera” d’estil gòtic de finals del segle XIV.

La Capilla del Obispo (nº 8), es tracta d’una capella barroca, amb una decoració mural, amb pintures vegetals de sabor popular, recobrint quasi totalment les parets. El frontal l’ocupa un retaule recarregat daurat i policromat del segle XVIII, presidit per la Virgen del Rosario.

Seguint el recorregut, es passa per les habitacions de servei (nº 9), l’alcova del bisbe (nº 10), el despatx episcopal (nº 11), i per últim el Menjador, el Vaixellet i Cuina, Despenses (nº 12, 13 i 14). El menjador, presidit per una xemeneia del segle XIX, reuneix una petita col·lecció d’escultures del segle XVI al XVIII. De Vaixellet s’exposen diferents instruments musicals utilitzats en la última i ja decadent etapa de la capella musical de la Catedral. Per últim, la cuina adjacent connectada com a despensa, forn i magatzems de gra, són els espais reservats a exposicions temporals.

Castillo de Albarracín

El Castell s’erigeix sobre un grandiós penyal de forma triangular, que juntament amb la Torre de la Muela i la del Andador constituïa el nucli defensiu més important de la ciutat. Les seves restes, datades a partir del segle X, tenien consideració de Medina, és a dir, de ciutadella en la que habitava el senyor. A més de les torres defensives i les aljubs d’abastiment d’aigua, destaquen les excavacions de varis habitatges que evoquen el que devia ser una cort de luxe i riquesa, banys i perfums, en festes on la música, la dansa i la sensualitat delectaven als Ibn Razin i la seva cort.

Murallas

Una de les visites imprescindibles són les muralles de l’època àrab que es conserven en molt bon estat. Es troben situades a la part alta de la ciutat, cal pujar-hi caminant, el camí és bastant pedregós. A canvi, des de dalt s’obtenen unes vistes panoràmiques de tot Albarracín.

Torre de Doña Blanca

La Torre de Doña Blanca, construïda segurament a finals del segle XIII, es troba a l’extrem sud d’Albarracín, com a atalaia de vigilància. La ubicació de la Torre és fonamental per la densa d’Albarracín estant en el segon anell de defensa de la ciutat. Amb la Torre de la Muela (actualment en ruïnes) i la Torre del Andador, entre elese es poden fer i enviar senyals conformant tot un sistema defensiu d’avisos i comunicacions en cas de necessitat.

La seva planta és quadrada amb poc més d’11 metres per cada costat i amb uns murs de més de 2 metres d’ample. La Torre es divideix en tres plantes amb una altura considerable en cada planta i, antigament disposava de merlets a la part superior. A la primera planta, es troba la única porta d’accés situada a més de 7 metres d’alçada per raons d’estratègia defensiva. A la segona planta, es conserven les ballesteres a l’estil aragonès, una a cada costat exceptuant el costat nord, que en disposa dues. I per últim, a la tercera planta també es localitzen ballesteres, culminant la torre amb una terrassa que servia de vigilància i defensa.

Museo de Juguetes

Ubicat al barri del Arrabal d’Albarracín, va néixer per l’amor d’un home, Eustaquio Castellano, feia aquests petits i no tan petits objectes, nascuts d’un capritx, l’enginy de la imaginació, i sobretot l’art d’imitar no només la naturalesa, sinó també la vida humana amb els seus fets històrics i personatges.

Per parlar d’aquest museu cal remuntar-se a una època de més de cinc dècades en les que Eustaquio va començar a col·leccionar joguines, que en l’actualitat, són més de 12.000 peces. La necessitat de conservat tot aquest material i poder brindar a la gent l’oportunitat de retrobar-se amb els seus primers somnis, és el que va impulsar la creació de la Fundación Eustaquiio Castellano, per donar a conèixer aquesta labor.

El museu s’ubica en una casa típica d’Alberracín, que ha aconseguit crear el seu propi espai-temps per un món de somni. El museu es divideix en tres plantes; la planta baixa, destinada antigament a corrals, alberga la sala d’exposicions temporals i dependències pròpies del museu. La primera planta i la superior, antigament el graner, alberguen centenars de joguines: retallables, casetes de nines, maquetes de trens elèctrics, cavallets, un zoòtrop de 1920, teatres en miniatura … com peces excepcionals cal destacar la presència d’un hipòdrom, joguines neolítiques, jocs de tabes, etc.

Casa de la Julianeta

Un passat d’arrels àrabs, on els primers pobladors, van saber aprofitar la geografia per crear un dels pobles medievals més bonics d’Espanya. Un present de petits carrers, solcats per casetes baixes i de color vermellós, on els passadissos i les escalinates li brinden al poble un encant particular.

Dins d’aquest encantador paisatge, La Julianeta, no passa desapercebuda, per la seva història, la seva estranya fisonomia i pel seu etern cor d’artista.

A diferència d’altres edificis d’algunes ciutats que criden l’atenció pels detalls arquitectònics i dimensions, la Casa de la Julianeta és un clar exemple de les cases modestes de la regió. Va ser construïda al segle XIV, en una parcel·la absolutament irregular, sobre un angle agut que forma el carrer del Portal de Molina i el carrer Santiago.

El Govern d’Aragó va decidir comprar-la per preservar-la com a patrimoni cultural de la ciutat, i va ser restaurada convertint-se en una de les referències simbòliques del conjunt històric d’Albarracín.

El seu interior és tant bonic com el seu exterior, doncs cada una de les habitacions es connecten per escalinates de molt complex desenvolupament. La casa porta el nom de qui en algun dia va ser la propietària, i posteriorment també va viure Joaquina, neta de Julianeta.

Avui en dia la casa té un us de residència-taller per a artistes, que decideixen allotjar-se allí per inspirar-se dins dels murs de guix i fusta, que tantes històries tindran per explicar.

És la casa més fotografiada de la província de Teruel, i no es pot visitar degut al seu ús com a taller-residència, només es pot veure per fora.

Plaza Mayor

La Plaza Mayor és el punt central del poble, on també hi ha l’Ajuntament. La seva construcció es remunta al segle XI.

Flanquejada per edificis medievals des dels balcons dels quals s’aprecia una excel·lent vista de la localitat, en aquesta plaça es respira l’encant pur d’Albarracín.

Des de la Plaza Mayor surt el carrer Azagra, conformada per construccions plenes d’història, un paisatge turístic que inclou edificis com la Casa de la Brigadiera i la Casa de los Navarro de Arzuriaga.

Pinares del Ródeno y Pinturas Rupestres

Molt a prop d’Albarracín, a uns 3 km, es troba el Paisaje Protegido de los Pinares de Rodeno. Un lloc preciós, rodejat de pins i naturalesa, on fer un passeig és una activitat genial. I amb una pedres gegants vermelles arenoses. Des d’aquí comencen diverses rutes de senderisme que porten fins a les coves d’art rupestre llevantí. Hi ha diferents coves amb pintures rupestres, El Prado del Navazo, Doña Clotilde i la Cocinilla del Obispo.

A l’entrada hi ha un centre d’informació amb tots els cartells i senyalitzacions per començar. En aquest punt comencen la majoria dels diferents senders.

Els senders que recorren les coves estan perfectament senyalitzats, amb accessos habilitats per poder veure les pintures. En cada pintura es troba un text explicatiu. A la zona on comencen quasi tots els senders hi ha una zona infantil amb gronxadors i una zona de pícnic.

També hi ha varis pàrquings gratuïts per deixar el cotxe.

Cascada del Molino San Pedro

Aigües fresques i una magnífica cascada generada pel riu Cabriel.

Uns 2 km de ruta senderista que permeten accedir als Ojos del Cabriel. També es pot accedir directament des del propi poble. Pertany al terme municipal de El Vallecillo, petit poble d’uns 40 habitants.

Actualment el molí es troba derruït. Aquest molí va tenir gran activitat a la zona des del 1505 fins a meitats del segle XX. L’accés al molí no està molt ben senyalitzat. Compte amb el desviament, perquè està a 300 metres direcció Membrillo i la veritat és que no es veu molt bé.

Sendero Río Guadalaviar

És una ruta fàcil d’entre una o dues hores. Els paisatges i les vistes d’Albarracín i la Catedral també són diferents des d’aquest punt de vista, doncs es veu la part menys coneguda de la ciutat, però no la menys bonica.

Una opció és començar la ruta en sentit invers. Així s’acaba als jardins de la part baixa d’Albarracín, on hi ha taules i una zona de pícnic.

Ruta Calomarde y Cascada Molino Viejo Calomarde

És una ruta a través del río Blanco, a través d’unes passarel·les metàl·liques que permeten passar per llocs pels que seria impossible fer-ho d’una altra forma.

Aquesta senzilla ruta uneix les localitats de Calomarde i Frías de Albarracín i té uns 4 km d’anada i unes altres 4 km de tornada. Cal seguir la senyalització del PR-TE 2.

Es pot iniciar des de Frías d’Albarracín, el recomanable és iniciar la ruta pel Barranco de la Hoz. Aproximadament a meitat de la ruta hi ha la Fuente del Berro.

Un ampli espai natural ple de pins i amb una zona de pícnic, on a més es pot accedir-hi amb cotxe. Si es començar la ruta a Calomarde, el punt d’inici es troba al final del poble a la dreta. Un cop allí el sender està perfectament senyalitzat.

Cal caminar una estona fins que apareixen les primeres passarel·les metàl·liques. En aquest recorregut es troba la Presa de los Ahogados (a l’hivern hi pot haver-hi uns 20 cm de gel) i el Puente de la Toba. Si se segueix el sender entre la pineda i la terra de llaurar s’arriba al Molino de las Pisadas, actualment en desús i derruït.

És interessant comprovar la bassa pràcticament inapreciable on es recollia aigua per al mateix. Anomenat Molino de las Pisadas per les restes fossilitzades del cretaci que semblen cascos de cavalls.

Una altra visita propera a la ruta del Barranco de la Hoz, és apropar-se al Molino Viejo, també a Calomarde.

Nacimiento Río Tajo

A una mitja hora en cotxe des d’Albarracín (uns 38 km) hi ha el naixement del río Tajo.

Hi ha una zona de pícnic i un monument. També comencen des d’aquí vàries rutes de senderisme.

Per la meitat del camí a la Cascada Batida a Calomarde, està indicat i té pàrquing, no té pèrdua. Parada obligatòria i tot i que sigui 10 minuts, agrada molt. És una zona més elevada que Albarracín i a l’hivern són bastant habituals les nevades, pel que cal extremar la precaució al volant.

Per arribar fins aquí, cal passar els següents pobles: Albarracín, Royuela, Calomarde i Frías. A uns 10 km de Frías de Albarracín hi ha una indicació i el desviament. Pràcticament està al costat de la carretera.

Sierra de Albarracín

El senderisme és una dels principals motius pel que es pot visitar Albarracín. Existeixen moltes rutes de diferents nivells, tot i que destaquen el sender GR10 que travessa la Serra de Albarracín i els camins de los Pinares del Ródeno. Les més senzilles es poden realitzar de forma independent amb família en unes hores.

Si es busca alguna cosa més exigent o un guia que vagi descobrint els secrets del lloc, hi ha diverses empreses especialitzades que ofereixen acompanyament en ruta i informació sobre la fauna i la flora locals. És totalment recomanable informar-se prèviament de la dificultat de l’itinerari, si existeixen fonts i la climatologia prevista.

Cal tenir en compte que Albarracín és una zona elevada i molt plujosa, mai pot faltar un capelina disponible. Si es vol fugir de la calor a l’estiu, Albarracín és una bona opció, perquè inclús en els mesos més càlids, aquí es gaudeixen d’unes temperatures més fresques.

Fotografía de Arquitectura, Natura, Paisaje y Naturaleza

Naturalesa o arquitectura, es pot escollir que veure a Albarracín, hi ha molt d’ambdues per recrear-se amb la càmera. Tota la comarca i els seus pobles són un gran destí per als viatges de fotografia. La localitat d’Albarracín és una verdadera joia per la seva arquitectura tradicional i els paisatges tampoc es queden enrere.

Cada època de l’any és especial i ofereix nous reptes al fotògraf, sobretot, a l’aficionat a les imatges de fauna i flora. També per als aficionats a fotografia nocturna és un destí ideal.

Albarracín, al comptar amb unes 5.000 habitants en tota la comarca, la contaminació lumínica no existeix i les estrelles brillen més que mai. Si es vol fotografia la Via Lactea, a la Sierra de Albarracín hi ha mil llocs per fer la fotografia perfecta. Si interessa la fotografia, es pot explorar per compte propi o contractar a una empresa especialitzada que t’acompanyi en un itinerari fotogràfic.